: 1

ÉS UNA REVISTA DE LLIBRES

I AQUEST N’ÉS EL NÚMERO 6.

SEGONA ÈPOCA • GENER DE I999

Francesc Bayarri: “Mitjans de comunicació i democràcia”.

Vicent Alonso: “Quatre qüestions d’amor: Una aventura singular”.

Antoni Furió: “Història i veritat”.

Jaume Aulet: “La Universitat i els estudis sobre literatura catalana”.

Ací enfront d’ací: “Juaristi i el nacionalisme”.

Entrevistes a Rosa Serrano, editora, i a José Hierro, poeta.

Pàgines centrals dedicades a Joan-Francesc Mira.

`

2 :

Il·lustracionsd’aquest número:

Enric Solbes

Distribució:Gea llibres, tel. 96 158 03 11La Tierra, tel. 96 511 01 92Triangle, tel. 93 265 18 21

Impressió:Impremta Palàcios, Sueca.

P.V.P.: 500 pessetes

ISSN: 1132-7820Dipòsit legal: V. 3755-1997

Edita:Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Coordinació:Vicent Alonso, Gustau Muñoz,

Francesc Pérez Moragón

Col·laboradors:Pasqual Alapont, Rafael Alemany,Enric Balaguer, Carme Barceló,

Josep Lluís Barona, Adolf Beltran,Vicent Berenguer, Josep Bernabeu,

Assumpció Bernal, Josep Lluís Blasco,Emèrit Bono, Francesc Calafat,Ferran Carbó, Enric Casaban,

Emili Casanova, Jordi Colomina,Agustí Colomines, Germà Colón,Antoni Ferrando, Josep Franco,

Antoni Furió, Ferran Garcia Oliver,Lluís Gimeno, Marc Granell,Carme Gregori, Albert Hauf,

Josep Iborra, Ramon Lapiedra,Gemma Lluch, Josep Lozano,

Josep Martines, Tomàs Martínez,Josep Martínez Bisbal, Lluís Meseguer,

Isabel Morant, Vicent Olmos,Manel Pérez Saldanya, Vicent Pitarch,

Joan Ponsoda, Eugeni Portela,Vicent Raga, Ramon Rosselló,

Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador,Vicent Simbor, Enric Sòria,Felip Tobar, Ferran Torrent,Pau Viciano, Rafael Xambó.

Redacció:Av. Blasco Ibáñez, 32

46010 ValènciaTelèfon: 96 386 40 90

Fax: 96 386 44 93E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

núm. 6.

Fet a la Ribera del Xúquer.

LLIBRE RECOMANAT:

Witold Gombrowicz

Ferdydurke

Quaderns Crema,

1998.

Miquel Bauçà

El Canvi

Empúries,

1998.

L’existència de CARÀCTERS es punteja en els ca-mins de les lletres i els números, però sobretot de laincertesa.

LLIBRE RECOMANAT:

`

: 3

Mitjans de comunicaciói democràcia

La molt refinada família reial anglesavolia matar el rei a boqueta nit. Ni des-prés de dinar, ni a mitjan matí: a boquetanit. Clar que no es tractava d’un assassi-nat cruel i sanguinari, sinó més bé d’unaeutanàsia caritativa. En aquella època,l’hivern de 1936, l’eutanàsia, tant la noc-turna com la diürna, era perseguida i cas-tigada durament al Regne Unit, però lafamília reial tenia una poderosa i secretaraó per actuar així. El rei Georges V, l’avid’Isabel II, es trobava a les portes de lamort a causa d’una greu malaltia. Peraquest motiu, els familiars més directesdel monarca varen conjurar-se per prac-ticar-li l’eutanàsia a boqueta nit i tambéper guardar el secret per sempre. Elsmotius de l’assassinat resulten fàcilmentcomprensibles, però per què matar-lo denit? El metge de la refinada família, undels conjurats, va desvetllar tots aquestssecrets moltes dècades després en un lli-bre autobiogràfic, publicat quan tots elsprotagonistes de la història, incloent-hil’autor, eren morts i ben soterrats. La nitdel 20 de gener de 1936, Georges V vaabandonar aquest món, segons escriguél’esmentat metge, per tal que els primersen donar la notícia de la mort del reiforen els diaris del matí, consideratsaleshores més seriosos que els de lavesprada.

Des de l’any 36 fins els nostres dies, lafamília reial britànica ha viscut intensa-ment, per dir-ho d’alguna manera, això dela relació amb la premsa. Una premsa queha canviat radicalment al llarg d’aquestessis dècades, a compàs de les transforma-cions socials i de les innovacions tecno-lògiques. Una premsa que ha vist tambécom augmentava la importància del seupaper en la societat. Però també unapremsa que comprova dia a dia com elsciutadans li retiren la confiança en formade negació de credibilitat. La preguntad’ara podria ser: a quina hora caldria ma-tar avui Isabel II per evitar que un diarisensacionalista de Londres donara primerla notícia? Potser no hi ha suficients ho-res en un dia per a poder triar-ne una queno estiga poc o molt tenyida de groc.

No cal viatjar a Londres, la pàtria de lapremsa sensacionalista, per a comprovarel deteriorament del paper dels mitjans decomunicació. Una degradació que cami-na paral·lela a la crisi de la democràcia

representativa. Precisament, la llibertatd’expressió ha estat considerada des desempre com un bon termòmetre del graude democràcia d’una societat. Avui, quanla distància entre la classe política i elsciutadans s’amplia de forma inexorable,els mitjans també són cada vegada menysels altaveus de la societat civil. Ni tan solsho són d’una part determinada de la so-cietat civil. Igual com la classe políticasembla aplicar-se unes normes de com-portament específiques i exclusives, allu-nyades de les convencions socials majo-

democràtic passa actualment, entre altresaspectes, per una renovació de personesque acabe amb la professionalització dela política, i amb la seua patrimonialitza-ció per uns pocs, la recuperació de la cre-dibilitat dels mitjans de comunicació pas-sa necessàriament per una obertura alsciutadans i als portaveus dels grups soci-als en què s’integren. La tendència, encanvi, no sembla ser aquesta. El procés deconcentració de mitjans, la creació degrups multimèdia, les fortíssimes inver-sions econòmiques necessàries en l’actua-litat per configurar una empresa de co-municació o els moviments de capitalsper afrontar amb garanties els reptes dela futura revolució digital provoquen unprogressiu allunyament dels centres dedecisió informativa i consoliden grups deprivilegiats, d’una banda, davant d’unagran majoria de la població, de l’altra.

Aquest escenari s’escampa per tot ar-reu, però la situació al País Valencià quanta llibertat d’expressió resulta especial-ment greu en aquests moments. La dretaen el poder, lluny d’afavorir el dret a lallibertat d’expressió de tots, practica lacensura i la discriminació. De la mateixamanera que l’Estat social ha de corregirles desigualtats que provoca el funciona-ment de l’economia de mercat, en elcamp de la llibertat d’expressió, des delspoders públics s’hauria de treballar perdonar la paraula a aquells sectors ambmajors problemes per accedir a les tribu-nes periodístiques. El que ocorre entrenosaltres és, en canvi, exactament el con-trari. Els mateixos periodistes de la Rà-dio Televisió Valenciana han denunciatconstants actes de censura de notícies.També resulta evident que molts porta-veus socials estan vetats en la ràdio i enla televisió que es financen (i cada vega-da més a causa del seu galopant dèficit)amb els diners de tots. Les coses no sónmolt millors en el camp de la premsa es-crita, on la discriminació publicitària delsmitjans crítics s’ha convertit en una pràc-tica habitual de les institucions governa-des per la dreta. Els anuncis oficials, pa-gats també amb els diners de tots, nos’insereixen amb criteris objectius, sinóobeint consignes en funció de la fidelitato de la desafecció. També els diaris afinssón recompensats amb compres massivesd’exemplars per a ser distribuïts en cen-

ritàries, els mitjans creen un aparadorinformatiu que no coincideix necessària-ment amb allò que més preocupa els ciu-tadans en cada moment. Dins d’aquestaatmosfera comunicativa, només uns pri-vilegiats satisfan plenament el dret a di-fondre les seues opinions. Les constitu-cions proclamen el dret de tots a expres-sar lliurement les seues idees, però nomésuna minoria disposa d’un accés senzill ales tribunes periodístiques. Les ràdioscontracten uns equips fixos de tertulians.Els mateixos que després són entrevistatsen els programes de les televisions. Elsmateixos que signen les columnes d’opi-nió en la premsa escrita. Mentre que açòocorre, la major part de la població ob-serva com a mera consumidora aquestafartera de llibertat d’expressió per a unspocs. Si l’aprofundiment en el sistema

4 :

tres escolars, mentre que els diaris críticsresten fora d’aquesta iniciativa. Unespràctiques, totes aquestes, que substitu-eixen la censura als mitjans públics per latemptació d’autocensura als privats si novolen restar al marge dels beneficis delpoder. Finalment, en el cas de la premsaen valencià, el panorama avança unesquantes passes més i arriba a poder serqualificat de veritable persecució. La Ge-neralitat del Partit Popular va suprimirdes del primer moment la partida d’aju-des directes a la premsa en valencià i esnega a inserir un sol anunci oficial en elssetmanaris escrits en aquesta llengua.

La recuperació d’un clima respirable enel camp de la comunicació passa per modi-ficar profundament l’estatègia informativade les institucions en mans de la dreta, peròtambé per reflexionar sobre el panorama desistema comunicatiu privat. La garantia dela democràcia resideix en els distints meca-nismes de control a l’abast dels ciutadans.En el cas dels mitjans de comunicació, lademanda de mecanismes de control resul-ta especialment problemàtica i perillosa.Tots els poders, i no només el polític, hanintentat des de sempre controlar els perio-distes i les empreses informatives. La lliber-tat d’expressió només ha de tenir com alímits els establits ja en la legislació: el res-pecte a altres drets fonamentals, especial-ment el dret a la intimitat de les persones.Les injúries i calúmnies, per la seua banda,es configuren com a delictes i com a talshan de ser perseguits. No calen més lleisper a regular la llibertat d’expressió, que no-més portarien a una restricció. Tanmateix,establit açò, no resulta ociós obrir un de-bat sobre la possibilitat de crear algun ti-pus d’organisme que es convertira en unainstància moral davant els excessos delsmitjans de comunicació. Un organisme queelaborara una doctrina genèrica sobre lapràctica periodística, però també que po-guera alçar la veu amb autoritat davant unatac concret per part d’un mitjà de comu-nicació. Així ocorre amb el British Council,radicat precisament a Londres, la ciutat onGeorges V fou assassinat en caure la nit.Davant l’autoregulació que alguns demanenper a la premsa, la necessitat d’evitar el cor-porativisme obliga a treballar en el dissenyd’una institució d’ampla representació so-cial, amb presència de representants de lesempreses editores, de les associacions deperiodistes, dels sindicats, de les universi-tats, de les entitats cíviques, de les associa-cions de consumidors… Una iniciativa enla línia d’aconseguir, a poc a poc, segmentsdel dia més amples on poder triar per en-verinar algú.

Francesc Bayarri

Politemamortis

Lluís V. AracilLa mort humana

Barcelona, Empúries, 1998374 pàgs.

Després de quinze anys de silenci edito-rial, Lluís Aracil es presenta davant dels lec-tors en llengua catalana amb un text insòlit.Insòlit per la forma, certament, ja que no estracta pas d’un text escrit pel mateix Aracil,sinó de la transcripció (revisada, això sí, perl’autor) d’unes conferències pronunciades aMorella l’estiu de 1994 en el context d’unseminari sobre la mort humana. Els editors,tot s’ha de dir, tenen l’honestedat d’avançaren el pròleg que aquest text segurament noés el que Lluís Aracil hauria escrit. Tanma-teix, s’endevinen les seves preocupacions, lesseves dèries, el moviment del seu pensa-ment; fins i tot, gosaria dir, la seva voluntatd’estil. Tot i així, aquest fet no hauria de ser,d’entrada, un impediment per reconèixer-neel mèrit, sobretot si tenim en compte que lestranscripcions de l’ensenyament oral cons-titueixen una il·lustre tradició que, pel capbaix, inclou textos tan fonamentals per a lanostra cultura com les Lliçons d’estètica deHegel o els cursos impartits a Praga per JanPatocka. La mort humana, a més, és un textinsòlit pel contingut: no presenta conclu-sions sinó estils de pensament.

Aquest element doblement «insòlit» ens

20 x 13,5 cm.

dóna, al meu entendre, la mesura de la mag-nitud d’aquest text que els editors han tin-gut la valentia de publicar. Perquè no s’hitroba el desplegament sistemàtic i lineald’una interpretació especulativa de la morthumana que en disseccioni els aspectes cul-turals més rellevants. Ben al contrari, el lec-tor hi troba la configuració polièdrica i mul-tidireccional d’una reflexió al voltant d’unanoció que, a causa de la seva presència, realo intel·lectualitzada, en qualsevol existènciahumana, ha acabat per esdevenir un gèneresingular d’enigma. La mort, certament, ésquelcom del qual tothom n’ha tingut expe-riència, però no pas en primera persona:entre la consciència d’una realitat que ens éspròpia, fins al punt que cap de nosaltres noen podrà prescindir, i la consciència quesempre ens hi acostem des de fora, heus aquíel nucli de l’enigma i el començament detotes les paradoxes que n’afecten la noció.

La «mort» és, diu Aracil, un politema, i aixòdesaconsella qualsevol simplificació alhoraque exigeix l’aproximació transversal a travésde recorreguts diversos i espais heterogenis:John Donne i Spinoza, Rilke i Bergman,Darwin i Enzensbeger. Tothom hi és convi-dat, tothom té plat a taula. I és que el centred’interès del llibre, com Aracil confessa, noés pas la mort mateixa, sinó la humanitat enrelació amb la mort com el seu límit parado-xal i trasbalsador. Perquè així com no hi havida sense mort, és impensable la vida huma-na sense la consciència de la mort, i aquestaconsciència modifica la vida fins a l’extremque en fa una altra cosa: humanitzar-la, in-corporar-la a aquesta segona naturalesa queanomenem «cultura». En aquest sentit, pen-sar la mort és ser conscients de la vida, del seuelement inalienablement intersubjectiu i co-munitari: d’allò que ens lliga als altres i d’allòque ens en separa. Perquè quan se’ns moralgú («se’ns» mor: a nosaltres) som consci-ents d’allò que, de nosaltres, es perd: ser en-tre altres no és simplement una forma deconvivència sintàctica i juxtaposadaepidèrmicament, sinó una forma de ser que,sense els altres, no pot ni tan sols ser. I aixòval només per a l’existència humana. D’aquíla seva fragilitat. D’aquí la seva feblesa. Fer-se el valent, en això, no és més que una for-ma d’inconsciència. D’inhumanitat.

Cal desaconsellar el llibre d’Aracil per aaquells que són incapaços de pensar sensecrosses. Per als qui gosen pensar en els con-fins del risc, però, la lectura de La mort hu-mana pot convertir-se en un autèntic festí.Indigest si no es pren amb mesura, ben cert,però profundament estimulant si hom éscapaç d’abandonar el text tants cops comcalgui per desfer el camí o per emprendrenoves vies, nous pensaments i noves lectures.

Xavier Antich

: 5

JoséSaramago:

Assaig contra la ceguesa

«Hi ha moments perfectes a la vida,aquest en va ser un, com una pàgina queestava escrita i que apareix blanca un altrecop». Amb aquestes paraules, extretes deL’any de la mort de Ricardo Reis, podríemdescriure el moment en què José Saramagoera guardonat amb el premi Nobel de lite-ratura. L’escriptor portugués rebia el premiamb entusiasme i estupor alhora: per laresponsabilitat que suposa el Nobel i pel fetd’haver estat el primer escriptor d’expres-sió portuguesa que el rebia. Però Saramagoés, amb justícia, l’escriptor lusòfon que méses mereixia el Nobel de literatura, per talcom és el més representatiu dels escriptorsen llengua portuguesa. No debades, l’escis-sió d’aquesta llengua en dues normatives—la lusitana i la brasilera— no impedí queels brasilers es reconegueren en el Nobel, il’assumiren com a propi.

Però tot no van ser felicitacions per a Sa-ramago. De seguida, hi sorgiren els detrac-tors. El Vaticà s’atrevia a dir que «Saramagocontinua sent, ideològicament, un comunis-ta recalcitrant». La resposta de Saramago foucontundent: «M’agradaria que el Vaticàm’explicara què vol dir això de ser un comu-nista “recalcitrant”. Potser volien dir cohe-rent». I reblava el clau de la declaració totafirmant que davant la disjuntiva salomòni-ca d’haver de triar entre el Nobel i les con-viccions, es quedava amb les conviccions.

Saramago és un escriptor compromésideològicament. Perquè per a ell la fronte-

ra entre l’escriptura i la política és il·lusòria:«l’escriptor està condemnat, irremeiable-ment, a estar compromés». I les paraules nosón sinó l’instrument del compromís. Pera Saramago, la literatura és una promesa defelicitat. I per això és política: perquè esneguiteja amb l’ajornament d’aquesta pro-mesa. No conec esperit més optimista niapologia més sincera d’utopia. En el fons,l’obra de Saramago és rabiosament huma-na perquè aspira a la llibertat, a la plenitud,a la felicitat de l’home. La seua és una pro-posta que podríem encabir sense gaire es-forç dintre els paràmetres de Sartre. Perquèper a l’existencialista francés l’home estàobligat a ser lliure: l’home té la responsa-bilitat de fer-se a si mateix a través de l’ac-ció individual i intransferible de l’elecció.Saramago, a través de cadascuna de lesseues eleccions —en cadascuna de les seues«perversions» literàries de la realitat—, ei-xampla les possibilitats de la veritat i, deretruc, les de la llibertat.

Si fem un repàs per la trajectòria literà-ria de José Saramago, cal dir, abans de res,que la major part de les seues obres ha es-tat traduïda al castellà. Tanmateix, el nom-bre de traduccions a la nostra llengua és ir-risori. El lector català es veu obligat a pas-sar pel sedàs de la traducció castellana.Aquesta és la manera més subtil i sibil·linade minorització a què se sotmet la nostrallengua. La concessió del premi Nobel hau-ria d’empényer les nostres editorials a

traduir totes les obres de l’escriptor por-tugués.

La carrera literària de José Saramago co-mença a tenir ressò a Portugal a la dècadadels setantes. Després d’algunes incursions,més aviat discretes, en el gènere de la poe-sia —Poemas possíveis (1966), Provavel-mente alegria (1971)— i en el terreny de lacrònica periodística —Deste mundo e dooutro (1971), Las maletas del viajero (1974,Ronsel editorial)—, Saramago féu algunesprovatures en el teatre: In nomine Dei i Lanit (1979, Tres i Quatre). Però el momentd’inflexió a partir del qual Saramago ir-romp, definitivament, en l’escena literàriaportuguesa, es produeix l’any següent ambla publicació de Levantado do Châo (1980),on l’escriptor portugués narra les vicissi-tuds de tres generacions de camperols del’Alentejo que es reconeixen com a prota-gonistes d’una història —la seua— que, finsaquell instant, els havia estat usurpada pelsseus patrons.

L’any 1984 publica dues novel·les essen-cials que el llancen a la fama i al reconeixe-ment internacionals: Memorial del convent(1984, Proa) i L’any de la mort de RicardoReis (1984, Edicions 62). En la primera, totaprofitant el rerefons històric del segleXVIII, l’autor continua amb la novel·lísticade caire social en evocar aquella massad’operaris, assalariats rurals i pedrapiquersque van construir el Monestir de Mafra. Sa-ramago aposta, com ja ho havia fet a Le-

ABC

6 :

DENES

vantado do châo, per contar-nos la infra-història: la història protagonitzada pels queno tenen nom. I L’any de la mort de RicardoReis és un homenatge a la memòria del granpoeta portugués Fernando Pessoa.

La balsa de piedra (1986, Seix Barral) és,en paraules de l’autor, «una novel·la profun-dament ibèrica»: el panegíric sincer d’unescriptor que pensa que les diverses nacio-nalitats de la península ibèrica compartei-xen una cultura comuna. Una cultura ame-naçada pel projecte uniformitzador delseuropeistes de torn, que miren de fer unaEuropa a mida dels països dominants:França, Alemanya i Gran Bretanya. Per aSaramago, el projecte de la Unió Europeano és més que un mercat a disposició delsinteressos del capital, que bandeja el valorde la cultura perquè no hi veu una rendibi-litat econòmica a curt termini. Així ho ex-pressa a la novel·la: «Centro sin posibledimisión de toda creación cultural, Europa,en estos días de turbación, muestra al finsu carencia de buen sentido». Saramagos’aferra a la idea d’un projecte polític i cul-tural que abrace el conjunt dels pobles de«la pell de brau»: «l’Estat ibèric serà inevi-table». Saramago arrodonia la prodigiosadècada dels vuitanta amb la publicaciód’Història del setge de Lisboa (1989, Edi-cions 62), amb la qual es permeté de cor-regir la història en nom de la llibertat d’in-terpretació.

Els anys noranta els encetava amb unanovel·la polèmica: El evangelio según Jesu-cristo (1991, Alfaguara). La novel·la provo-cà la reacció violenta dels sectors més con-servadors de Portugal i, per postres, l’auto-exili de Saramago a l’illa de Lanzarote.Aquesta novel·la és, aparentment, unatemptat contra els textos del Nou Testa-

ment. Però, en realitat, el que fa Saramagoés subvertir el poder de l’Església a favordels desposseïts, d’acord amb el que predi-quen els llibres sagrats. El comunisme és,en aquest sentit, més pròxim a l’Evangelique no les doctrines hipòcrites del Vaticà.D’altra banda, Saramago respecta profun-dament els creients, però no pas la institu-ció de l’Església: «Per a mi Déu no existeix,però, dic i repetesc: el fet que Déu existescaper als altres el fa com si existís per a mi (...)Que una persona no compartesca la fe, novol dir que no se’n preocupe, i, sobretot, pertot l’edifici “administratiu” que aixeca i quesosté el cor de la fe que és l’Església».

Amb Ensayo sobre la ceguera (1995,Alfaguara) l’autor inaugurava una trilogiaantiutòpica, a la manera de les grans obresantiutòpiques del segle: 1984, d’Orwell; Un

món feliç, de Huxley; Rinoceront, deIonesco; o, salvant les distàncies, Totes lesbèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo.Ningú no surt del no-res. Però, a diferèn-cia dels escriptors que hem esmentat adés,Saramago deixa una porta oberta a l’opti-misme: «L’esperança, únicament l’esperan-ça, no res més, arriba un punt que no hi hares més que això i, llavors, descobrim queho tenim tot encara». Ensayo sobre la cegue-ra és una paràbola insòlita i esfereïdora so-bre la ceguesa —la crisi de valors i la des-humanització— que pateix l’home contem-porani: «Por qué nos hemos quedado cie-gos, No lo sé, quizá un día lleguemos asaber la razón, Quieres que te diga lo queestoy pensando, Dime, Creo que no nosquedamos ciegos, creo que estamos ciegos,Ciegos que ven, Ciegos que, viendo, noven». Todos los nombres (1997, Alfaguara)indaga en l’absurd —s’hi poden detectarressons de Kafka i de Borges— d’una so-cietat que mira de desterrar la mort de lavida quotidiana. A més, aquesta novel·laconstitueix un intent de perllongar la vidadels morts a través de la memòria dels vius:«Así como la muerte definitiva es el frutoúltimo de la voluntad de olvido, así la vo-luntad de recuerdo podrá perpetuarnos lavida». La trilogia, segons ha declarat l’es-criptor portugués, es completarà amb Lacaverna, una novel·la basada en el mite dePlató que, molt probablement, serà unaal·legoria sobre les ombres enganyoses queens impedeixen de veure la veritat de totplegat i que ens ensinistren en la pitjor deles cegueses possibles: aquella que se’n de-riva de la petitesa i de les limitacions inhe-rents a l’ésser humà.

Juli Capilla

19,5 x 13,5 cm.

Carme Puig RodríguezCarme Puig Fabregat

"escriure un llibre en ma tia de 87 anys, ha estat per a mi un plaer i una lliçó"

...i per què no?, el plaer de passar-nos una vesprada o un matí cuinant per als nostres amics""

Molt de gust CUINA SABOROSA per al que treballem

Sant Vicent,93 46007 València Tel.: 96 317 20 47. ce/ ta an nd de em m@ se en nd da an ne et t . .e es s

PTA 2.300

: 7

Entrevista a Rosa Serrano:«Les institucions

no creuenen el llibre en valencià»

Rosa Serrano, una figura capdavanteraen la renovació pedagògica al País Valen-cià i membre del Consell Valencià de Cul-tura (CVC), és també escriptora i, de fauns anys, més que res, editora. Tàndem,l’editorial creada i dirigida per ella a Va-lència, ha anat construint amb seguretat isolidesa un catàleg en principi orientat so-bretot cap al llibre de text i la literaturainfantil i juvenil, però progressivamentobert en altres direccions, sempre amb una

exigència de qualitat.

— Com resumiries l’evolució de Tàn-dem?

— Està donant els resultats previstos:respon als objectius marcats, porta una lí-nia creixent amb contenció i respon a unscriteris clars d’aquells àmbits de creació quevolem abraçar i que volem que apareguenen el nostre catàleg. Jo en faria un balançpositiu.

— Hi ha grans canvis des de la seua cre-ació?

— No, canvis substancials no. Nosaltresvàrem nàixer l’any 1990 tenint clar quevolíem nodrir literàriament tots els lectorsinfantils del País Valencià i posar-los en peud’igualtat amb la resta de lectors infantilsd’Europa. D’això que haguem continuatsustentant les col·leccions adreçades als lec-tors infantils, perquè creiem en la impor-tància de la creació d’hàbits lectors des dela infantesa. El nostre compromís amb elmón de la il·lustració és important. Pensemque hi ha il·lustradors i il·lustradores moltinteressants al País Valencià. És un tema so-bre el qual s’observa una certa recessió enaltres editorials, perquè de vegades pressu-posa assumir riscs econòmics, ja que els lli-bres il·lustrats no tenen una venda de gransquantitats. A més a més, anem creant iobrint nous espais de literatura per a adultscom la creació recent de la col·lecció «Ar-guments», dedicada a l’assaig, o l’oberturad’una línia de gastronomia o de llibres decuina. I continuem també les línies adreça-des a l’ensenyament, per contribuir a quèles escoles que fan tot l’ensenyament en va-lencià tinguen una bona oferta de materialde qualitat.

— Quines són les novetats que heu pre-sentat per enguany?

— Per al públic més infantil i en col·la-boració amb l’editorial Bromera, hem tret,formant part del grup Editors Associats,una altra tanda de contes en els quals hi haescriptors i il·lustradors del País Basc,Galícia, Astúries, Principat i País Valencià.Hi ha aparegut un llibre nou que es diu Elpirata naufragat de l’escriptor valencià JosepAntoni Fluixà i de l’il·lustrador EnricSolbes.

També hem tret dos títols nous de lacol·lecció «La Bicicleta Groga». Un és Queno puc explicar contes? de l’escriptor bascXabier Mendiguren i il·lustrat per ManelLluesma. L’altre és La bruixa sense dents hatingut un accident de l’escriptor castellonencVicent Marçà i il·lustrat per Ivan Arguedes.Després hem tret una traducció de contesd’Oscar Wilde, dins la col·lecció «La Bicicle-ta Negra», realitzada per Josep Ribera.

També ens hem llançat a crear àlbumsil·lustrats de colors i amb una gran quali-tat. Un àlbum important és el de CarmelaMayor, autora tant del text com de la il·lus-

tració, que va ser una de les guanyadoresdel Premi al Llibre millor il·lustrat de l’any1997 del Ministeri de Cultura per l’obra Lesendevinalles de Llorenç. La qualitat d’aques-ta il·lustradora és tan extraordinària que livàrem proposar la creació d’una col·leccióque es titularà «Els Naixements», on tenimel llibre El bebé més gran del món, que ésmeravellós: amb tècniques plàstiques ago-sarades, innovadores, suggeridores... fins alpunt que el presentarem al Premi Interna-cional d’il·lustració que convoca la FiraInternacional de Literatura Infantil i Juve-nil de Bolonya.

A més hem continuat alimentant lacol·lecció «Arguments» amb el llibre Inter-vencions. Entre cultura i política, de GustauMuñoz, i La ciutat desitjada: València entreel passat i el futur, de Josep Sorribes.

I hem seguit també amb la línia de llibres

pràctics, amb un de molt útil que realmentmotivarà una cuina creativa i una cuina deconvivència; el títol és Molt de gust. Cuinasaborosa per a la gent que treballem.

— Quins problemes li veus al món del’editorial valenciana?

— En primer lloc crec que es mereix mésrespecte i més suport de les institucions.Ho dic des de la consciència que aquelleseditorials que estan treballant per la norma-lització lingüística i cultural, si estem pro-duint des d’una llengua minoritzada, ensmereixem l’ajuda que tenen altres culturesen llengües minoritzades per les seues ad-ministracions respectives. Perquè no és elmateix editar en castellà amb un mercatmolt més ampli. Tenim un mercat propi ireduït al qual estem ajudant molt a poderdur endavant la tasca de dotar l’aparell edu-catiu valencià de materials d’ensenyamenti propostes narratives de qualitat. I enaquest sentit no tenim cap interlocutor niels estímuls que ens mereixem de l’Admi-nistració. Totes les altres autonomies estanmés estimulades, s’hi promou la producció,s’hi premia el llibre millor editat, s’hi pro-tegeix la traducció...

A més cal dir que no tenim cap suportdels mitjans de comunicació, que la televi-sió pública valenciana, que hauria de ser unafinestra oberta a la cultura i que hauria detindre objectius de culturització, està fo-mentant tot el contrari. Tenim molt pocsuport institucional perquè no creuen en laimportància del llibre en valencià, no valo-ren suficientment el que aporta la cultura,la literatura, el coneixement i tota la savie-sa que poden contenir els llibres.

— Perquè a més teniu el problema del’homologació de llibres...

— En l’elaboració de materials curricu-lars, llibres de text... mentre que a nivell del’estat espanyol ja s’ha suprimit l’homolo-gació, ací continua. Homologació que sem-pre suposa un retall del dret de càtedra i dela llibertat d’expressió. Al nostre país, hi hauna cura extrema en això, perquè malaura-dament no s’han clarificat encara altresqüestions importants com la normalitzaciólingüística. El CVC va emetre el seu dicta-men dins el termini previst, però desprésl’aplicació i l’engegada de l’Acadèmia, quehauria de regular i d’assumir tota la tascade definició, s’està retardant. I això permetun nivell d’indefinició i actituds de censu-ra que generen subtilment l’autocensura enautors i editors.

— La nova fiscalització del professoratsuposarà una nova restricció pera les edi-torials?

— Per a les editorials ja està suposant unarestricció. Són actituds inquisitorials de-nunciables. Sortosament hi ha hagut opo-sicions importants, com ara la iniciativa de

8 :

«De vegadesel que recordemno és mentida»

MaquisAlfons Cervera

Barcelona, Montesinos, 1997170 pàgs.

Amb aquesta obra sobre el maquis, lanarrativa de Cervera aborda un tema pot-ser de difícil lluïment que, alhora, té unainnegable importància. La narració estàsituada en un escenari concret, quasi tan-cat, un poblet dels Serrans on transcorrela tragèdia dels últims defensors a mortde la Segona República: els maquis. Enstrobem al voltant de l’any 47 i aquestshomes encara defensen la causa republi-cana, emboscats en la serra, gràcies alsuport precari d’alguns familiars, sobre-tot.

Aquest és el plantejament, clàssic pelque fa al tema, però Cervera el presentade manera decidida, fonamentalment, desde la part dels maquis. Com a primercontrapunt, hi ha la part que els prestacol·laboració des del poble, perquè laguerrilla no té connexió, o quasi no n’hiha, amb la resta d’escamots de l’Estat. Lesvagues notícies o referències a altresgrups augmenten més encara el dramatis-me de la situació; l’escapada a França ésuna quimera només. Un segon contra-punt de la història està presentat pel sec-tor del poble alineat amb les forces nacio-nals (alcalde, guàrdia civil, etc.) encarre-gades de neutralitzar aquella resta de re-sistència. En aquest bàndol, tanmateix,hi ha una anomalia: un guàrdia civil éssensible a la tragèdia dels rebels, cometalguna debilitat amb ells i, efectivament,paga la traïció. A partir d’aquesta idea, lanovel·la es compon de capítols, més avi-at breus, com seqüències molt precisesper mitjà de les quals va organitzant-seuna trama que avança arreplegant simul-tàniament els diversos fils de la història,tant pel que fa als escenaris com pel quefa als diversos personatges. Un protago-nista coral, representat pel grup de ma-quis, és sobre qui recau el fil conductorde la història. L’autor ha apostat per res-catar de l’oblit històric o cívic aquestscombatents; el narrador de la històriatambé abundarà d’informar i de presen-tar les diverses formes d’aquest quadre decombatents, entre l’heroïcitat i el patetis-

me, atesa la desproporció de mitjans. Potsorprendre, d’entrada, la decisió de l’au-tor davant d’aquesta postura. Podria equi-vocar-se i, com pot endevinar-se, Cerveraintueix aquest risc. És evident que és unpunt de vista interessat, però es trobatemperat pels contrapunts citats, que hiresulten molt convincents. L’obsessió delnarrador de presentar el punt de vista delsmaquis sens dubte era un repte, però ate-sos els resultats el propòsit ha reeixit.Sobre aquest referent històric, sobre larealitat circumdant dels maquis, Cerveraha buscat, a través de la literatura, produiruna realitat representada.

Com en tota obra literària l’autor no esnega a interpretar ni a plasmar una detantes possibles històries; i és la conscièn-cia que té l’autor de no reproduir mecà-nicament la realitat el que es fa creïble perdamunt d’aquesta presa de partit de l’es-criptor.

La novel·la té un origen o uns deutesclars per a l’autor: fonts familiars, la ma-teixa generació dels seus pares, uns fetsquasi coetanis del mateix autor. A més unescriptor, entre altres coses, sempre estàfet pel seu temps. Però aquesta contami-nació no ofega l’obra en cap moment.Lleus reiteracions o aparents demores enalguna ocasió no llasten l’avanç d’aques-ta trama diabòlica que acaba en tragèdiacom s’hi anuncia des del principi. Les al·-lusions a la por no són verbals només, lesperipècies d’aquests guerrillers també te-nen la virtut de transcendir-se deixant unsaludable aire d’incògnita, per damuntdels negres pressentiments. L’estil deCervera també està situat en un registreinteressant: ha arribat a un despullamentaparent que està en funció d’una precisiórotunda, matisada i rica alhora, queimpel·leix cada seqüència a confegir elcos. Són els fets els que fan avançar lahistòria, per damunt del discurs verbal,esmolat però controlat, que va repuntantel curs de la narració. Això és una quali-tat francament molt elogiable. No hi haun intent, hi ha un fet narratiu, i un estilamb la qualitat de fer-se invisible en lalectura, coses que l’autor ha aconseguit,ell sabrà com, i que de tota manera es fand’agrair molt. És una novel·la amb uninterés innegable perquè el tema —o elproblema—, a més de l’interés literari,està travat en la nostra història recent. AJulio Llamazares, Joan F. Mira, Marsé,Gerald Brenan en la literatura, o Gutié-rrez Aragón en el cine, es deuen altresaproximacions a la qüestió. Caldrà tindreen compte la crida d’atenció que Cerverafa ara.

Vicent Berenguer

la Mesa per l’Ensenyament en Valencià, queha tingut i tindrà èxit perquè ha difós unmanifest a favor de la llibertat d’expressió.

— Respecte al problema del mercat re-duït, penseu que associar-vos amb altreseditorials és una bona solució?

— Partir des de la concepció de la unitatde la llengua ens hauria de permetre resol-dre, en relació directa amb els usuaris d’al-tres territoris de tot l’àmbit lingüístic, eltema de les fronteres, dels productes cultu-rals entre els qui utilitzem una mateixa llen-gua. És un problema que hauríem de resol-dre prèviament, amb la qual cosa superaríemla frontera del mercat del País Valencià. Unaaltra cosa és com els editors de les diferentsllengües de l’estat, en una iniciativa concre-ta de la qual Tàndem també participa junta-ment amb Bromera, hem constituït una en-titat, Editors Associats i de la qual tambéformen part Elkarlanean de Donòstia, LaGalaxia de Vigo, Llibros del Pexe de Gijón,Ordica de Saragossa i La Galera de Barcelo-na. Pretenem establir una relació entre au-tors i il·lustradors, oferint-los als altres edi-tors que també estan en una situació de de-fensar la seua llengua i la seua cultura, i ofe-rir als escriptors de les diferents llengües lapossibilitat de ser traduïts d’una manera si-multània i d’arribar a un mercat molt ampli.L’operació donarà fruits de consideració. Encol·laboració amb Ámbito Cultural —sec-ció cultural d’El Corte Inglés—, hem con-vocat el primer Premi Abril de LiteraturaJuvenil, que té una dotació de tres milionsde pessetes i invitem els escriptors i escrip-tores de totes les llengües de l’estat espanyola participar-hi. L’obra guanyadora serà tra-duïda a les altres llengües de l’estat —inclòsel castellà. Tindrà una gran difusió en elsmitjans de comunicació i posarà de manifestla riquesa de la realitat pluricultural i plurilin-güística de l’estat espanyol.

— Quina valoració faries de la literaturacatalana escrita al País Valencià?

— La nòmina d’escriptors i d’escriptoresal País Valencià comença a ser nombrosa,amb unes aportacions de qualitat. És sig-nificatiu que en el darrer lliurament delsPremis Ciutat d’Alzira, convocats per Bro-mera, guanyaren dues dones, Maria JesúsBolta i Carme Miquel. Això indica que re-alment la quantitat de dones que en aquestmoment estan començant a produir litera-tura de qualitat al nostre País és important.És un fet esperançador. A banda que tenimalguns altres escriptors consagrats, comEmpar de Lanuza i Carles Cano, recone-guts a tot arreu de l’estat espanyol. I m’es-tic limitant expressament a la literatura in-fantil i juvenil, que ara per ara és el quesobretot editem a Tàndem.

Eva Coscollà

: 9

Anàlisi traductològicadel Tirant

hores d’ara, el Tirant ha estat abor-dat des de perspectives d’estudi ben

diverses. En aquest treball, però, el Dr.Martines aprofundeix una via d’anàlisique encara haurà de proporcionar moltde material per a la interpretació del’obra. El punt de partida són les traduc-cions clàssiques del Tirant, prèviamentcontextualitzades: la castellana (Vallado-lid, 1511), la italiana de Lelio de Manfredi(Venècia, 1538, 1566 i 1611) i la versiófrancesa del segle XVIII, atribuïda alcomte de Caylus. Tanmateix, el treball noés tan sols un estudi de caire meramenttraductològic de les diverses versions deltext de Martorell —tasca ja per ellamateixa bastant ingent—, sinó una au-tèntica recerca filològica de caràcter in-terdisciplinar en el més ampli sentit delterme. menys valuoses, que arredoneixen la con-

cepció de recerca interdisciplinar quehem esmentat adés. Així, hi ha un capí-tol preliminar en el qual, per mitjà de tresexemples concrets —la versió catalana dela Queste del saint Graal (1380), la ver-sió de la Divina Commedia enllestida perAndreu Febrer i el maldit de Pere deQueralt, basat en un sonet de Petrarc—i d’una perfecta síntesi del regnat de Pereel Cerimoniós —sens dubte una de lesèpoques més afortunades pel que fa a lahistòria de la traducció en català—, l’au-tor ens situa el concepte de traducció enl’edat mitjana, com a reelaboració (recre-ació) i com a transformació.

A més a més, la recerca duta a termepel Dr. Martines a la Biblioteca Apostò-lica Vaticana ens ha permès conèixer —apartir de la interpretació dels escolia quedos lectors diferents, l’un del segle XVIi l’altre del XVIII, van deixar en dos nousexemplars de la primera edició venecianano localitzats fins ara— la primera provade lectura del Tirant (del Tirante ilBianco), la qual cosa ens aporta una in-formació valuosíssima per a aprofundir—com fa el Dr. Martines— l’estudi de larecepció d’aquesta narració monumental.De retruc, les dades contingudes en elsdos exemplars de la traducció italianadescoberts ara permetran revisar-ne l’edi-ció crítica publicada fa uns anys (Anni-chiarico et al., 1984).

Tot plegat, el treball del Dr. Martines,convertit en una autèntica art —necessà-riament abreujada— d’atrobar veritat, es-devé una veritable lliçó magistral sobre elcaràcter interdisciplinar de la investigaciófilològica, en la qual s’engloben en per-fecta interrelació l’acarament de textos(fonament de l’edició crítica), l’anàlisitraductològica, la crítica literària, l’estu-di historicocultural i de recepció del’obra, etc.

Si conveníem que la importància d’untext literari és directament proporcionalal nombre de traduccions que se n’han fet—no debades, la traducció, en paraules del’autor d’aquest treball, funciona com unamena d’indici de qualitat (pàg. 32) de lallengua i de la cultura—, podríem afirmarque el Tirant ha arribat definitivament ala categoria de clàssic universal, per talcom ha traspassat les fronteres del nos-tre domini lingüístic i ha estat capaç d’as-solir, per mitjà de la traducció, la famaque mereixia el geni creador del seu au-tor. Siga com vulga, s’hi fa evident la ne-cessitat urgent que l’estudi sistemàtic dela traducció de textos literaris —el treballque ressenyem ara i ací en pot ser un bonmodel— forme part de la recerca filolò-gica.

Afortunadament, el cavaller Tirant

Vicent MartinesEl Tirant poliglota.

Estudi sobre el Tirant lo Blancha partir de les seues traduccions

espanyola, italiana i francesadels segles XVI-XVIII

Barcelona, Curial-PAM, 1997206 pàgs.

L’anàlisi traductològica pròpiament ditase centra en una selecció de vint-i-cincfragments representatius del Tirant (edi-ció Hauf-Escartí 1992), acarats als tras-llats corresponents en castellà, italià ifrancès. El detallisme d’aquesta anàlisiposa en relleu que el contrast de la ver-sió original amb les diverses traduccionsno sols aporta dades sobre maneres dis-tintes d’afrontar el procés de reelaboraciólingüística o sobre les múltiples maneresd’entendre l’obra, en èpoques i en llen-gües diferents, sinó que també pot ofe-rir arguments d’utilitat per als treballsd’edició crítica de les diverses versions i,fins i tot, del mateix text valencià de1490.

Com hem dit, l’estudi no acaba, ni debon tros, en aquesta labor d’acaramenttextual, sinó que l’autor ha completat elproducte final amb altres aportacions, no

continua les seues aventures més enllàdels límits —preciosos— de la llengua enquè va nàixer. Ara com ara, ja ha estattraduït a llengües com l’anglès, l’italià,l’alemany, el suec i el neerlandès... A més,el fet que haja pogut ultrapassar la bar-rera del xinès sembla un bon auguri queel personatge de Joanot Martorell encaraté capacitat per a continuar cavalcant du-rant molt de temps. Queda reforçada,com a conclusió, la idea del Tirant com anarració total oberta a interpretacionspolivalents. Els lectors que han llegitl’obra de Joanot Martorell en èpoques ien llengües diferents n’han destacat in’han valorat elements distints. A totsells els uneix, tanmateix, un denominadorcomú: l’enriquiment que hi troben ambla lectura.

Joan M. Perujo Melgar

A

10 :

SERVEI DE PUBLICACIONS

Elogide la columna diària

Si els escriptors publicàrem un arti-cle diari, la literatura guanyaria moltspunts i podria ser tan respectable comles arts plàstiques o els productes audio-visuals.

Amb la recepta d’un article cada diaalmenys, els restrenyiments verbalss’afluixarien i donarien pas a un anarmés correntet. I, sobretot, aconseguirí-em que la llengua, a causa de tanta con-tenció intestinal, no ens grinyolara oeixira dels nostres ordinadors massa pen-tinada i amb massa brillantina. Aquestesmolèsties gàstriques tenen a veure ambla nostra maleïda llengua. Però el restre-nyiment verbal també es detecta en cas-tellà i per tant és general: es deu mésaviat a mals hàbits d’escriptura.

No es pensen vostès, però, que m’hefet de la lliga dels escrivents de la lite-ratura. Tot al contrari. Sóc un defensorintransigent i definitiu de la inspiració li-terària, sense la qual no hi ha res a fer.Qui no dispose d’aquest do —diví ohumà, sense aprenentatge possible enqualsevol cas—, ja pot dedicar-se o con-tinuar dedicant-se a la filigrana lin-güística o a la comercialització de lli-bres.

Ara bé, la inspiració necessita un ali-at, un intermediari imprescindible, queés inevitablement la llengua. I aquestallengua s’ha d’esmolar cada dia per talque, quan isca de les nostres mans o delsnostres dits, vaja directa al cor de la sen-sibilitat del lector.

Admire —i envege— els escriptors decolumna diària. N’he vist —o llegit—que quan començaren eren dolentíssimsi, a mesura que ha passat el temps, arri-ben fins i tot a tenir gràcia.

Però els que ja sabien escriure quan elsconcediren la columna diària, aconse-gueixen un grau d’exactitud, de ma-labarisme secret de les paraules, de ma-duració expressiva, que no fa més queconvèncer-nos dels beneficis d’aquestapràctica.

Una altra qüestió és la de les tones debanalitat que poden amollar al llargd’una vida. Però en comparació als quenomés escrivim uns pocs articles al mes,ens duen un gran, grandíssim avantatgeque ningú no podrà negar.

Ignasi Mora

: 11

Unaaventura singular

ue les relacions amoroses han estatsempre un territori singular, on els

humans es comporten de variades i fins itot divertides maneres, és cosa sabuda.Que les convencions hi tenen tant a veu-re que fins i tot acaben per convertir enprohibit, conflictiu i difícil el que noméshauria de ser exteriorització espontàniadel desig, forma part també de l’enciclo-pèdia col·lectiva més elemental. I que totplegat ha estat matèria literària, des delmés commovedor dels escàndols fins a lamateixa convenció, és ja d’una obvietataclaparadora.

Els escriptors, però, hi tornen, entestatsa recordar als lectors que potser la creacióliterària no té a veure tant amb allò que esdiu com amb la manera com es diu. Quepoc importen els temes si som capaços dedir-los amb la força suficient queconvertesca en aventura singular una repe-tició a priori innecessària. Ara mateix, isegons La Vanguardia, els veïns francesosencara es commouen perquè MichelHouellebecq, entestat també a denunciartota la tristesa de les convencions humanes,els ha recordat que en la societat contem-porània alguns disfruten d’una vida sexualvariada i excitant, mentre que altres s’ama-guen en la masturbació i la soledat. De se-gur que la commoció dels nostres veïns,dels qui ningú no pot negar que han donatmostres literàries de pes sobre aquestesqüestions, és més atribuïble a l’estil delnovel·lista que no a la novetat de la infor-mació transmesa.

Doncs bé, llegir Quatre històries d’amorsuscita al meu veure reflexions semblants.Les peripècies amoroses que cada unad’elles ens narra no són, al remat, el queens sorprèn. Com tampoc, en la mesuraque són històries ordenades cronològica-ment des del segle XIV fins al XX, lapossible remissió a la universalitat d’unestals relacions. No debades, el lector ca-talà, per bé que desconega l’existència del’erudit Joaquim Miret i Sans, bé sap i diuque sempre han tingut bec les oques. Elque sorprèn, i agrada, és l’exercici consis-tent a inserir tot el llibre dins el marc,conegut i profitós, de la barreja entrerealitat i ficció. La realitat: els documentsque han servit de base a l’escriptor perconstruir aquestes històries. La ficció: elfet mateix de la construcció, és a dir, lamanera com les fa seues i les utilitza enel discurs narratiu.

Però si l’aventura de Mira es limitava aaixò, no hi hauria motius per sorpren-dre’s ja que no hauria anat més enllà defites narratives ben conegudes entre no-saltres. Acudir al passat –habitualment, elnostre– per literaturitzar-lo sempre ens haagradat –massa i tot. Especialment, als

valencians. No sé si perquè ens resultadifícil convertir el present o el futur enmatèria narrativa, però la veritat és queobres com Crim de Germania han mar-cat indeleblement la nostra història lite-rària recent. L’obra de Lozano és una fitainnegable i potser també altres textos notan coneguts com aquella petita narració,«Contra Isabel Cornell», que Isabel Bes–que se n’ha fet, per cert?– publicà alnúmero 6 de Daina. Just és de reconèi-xer que Mira ha fet un pas endavant, finsi tot del seu Borja Papa, perquè ara no ésqüestió simplement de configurar unahistòria a partir de determinades fontshistòriques i amb més o menys fidelitat.En Quatre històries d’amor les fonts –elprocés del comte d’Empúries (XIV), unaQüestió d’amor (XVI), la història del ti-nent Manuel Bustillos i una monja delconvent de la Misericòrdia (XVIII) i la dedels amants Josep Terrades Armengol iEulàlia Recasens (XX)–, que ens han ar-ribat en forma de textos literaris o no,formen part del discurs narratiu com apeces clau. Mira les integra en el seu dis-curs de manera que la veu narrativa aca-

ba sent alhora única i múltiple. Els fets aquè remeten es reconfiguren al fil de lamateixa veu narrativa de les fonts i ambles aportacions que el narrador de Miragairebé sempre fa explícites. El joc, a més,no es limita a aquesta duplicitat sinó quees complica amb la integració de manifes-tacions diverses com ara altres docu-ments que parlen sobre els mateixos fetso els judicis que les fonts mereixen, desdel present narratiu, al narrador o a eru-dits contemporanis.

Sincerament, pense que l’exercici, com-plicat narrativament, és d’un resultat es-tètic envejable. El lector té davant unamena de puzzle, que el narrador ja li pre-senta gairebé resolt, però que mantél’atractiu d’una diversitat de veus al ser-vei d’una melodia única. Si el procés delcomte d’Empúries, per exemple, ens elconta el narrador de Mira, també ho faalhora la mateixa abadessa del convent deSanta Clara, que ho recorda tot mentrerellegeix els plecs que guarden la memò-ria de la seua pròpia vida i família. I totsdos multiplicats en tant que distingeixenel present de l’acció i l’anàlisi posterior:l’abadessa perquè sap i diu que recorda,el narrador perquè es distancia dels fetsfins a arribar al mateix present narratiu oa la referència a l’erudit Miret i Sans. L’au-tèntic mèrit: integrar-ho tot en el discursd’una veu única i, a més, permetre’s elluxe d’afegir-hi elements narratius queafecten el conjunt com ara la sorpresa –sàviament insinuada– que el lector agrai-rà a la fi d’aquesta primera història. Desorpreses, n’hi ha bastants i, en general,agradables. Magnífica per exemple tota lapart final de la segona de les històries. Noho són tant, a vegades, els distanciamentsque el narrador manté sobre la històriacontada a través d’ironies o mers tocshumorístics que, en tant que escadussers,són poc per introduir el lector en la situ-ació adequada i, conseqüentment, acabensemblant sobrers.

A aquestes Quatre històries d’amor no-més els sobra el pròleg. La nota de lecturadel professor Lluís Meseguer, ben escrita id’atractiu innegable, perd les seues virtutsen la mesura que se’ns presenta com a prò-leg. Quin sentit té, per exemple, avançar-lial lector en un pròleg dades que l’autor hadecidit donar-li en una nota a la fi del seullibre? En realitat, no hi ha pròleg bo. So-bretot quan es vol que el text conserve lesmancances de la literatura viva. Aquestes,sovint, esdevenen virtuts que sempre ju-guen a favor dels interessos de la lectura.És clar que el lector sempre pot fer-ne casomís i agafar el bou per les banyes.

Vicent Alonso

Joan-Francesc MiraQuatre històries d’amor

Tres i Quatre, València, 1998147 pàgs.

Q

19 x 13 cm.

12 :

LaDesconeguda

Vicenç AltaióLa Desconeguda

Tres i Quatre, València, 1998161 pàgs.

Malgrat haver aparegut en una col·lec-ció d’assaig filosòfic o, com diuen totes lessolapes dels llibres de Todorov, Severino,Rosset i Sini a «L’hora del present», tot ihaver aparegut en una col·lecció de pen-sament contemporani, La Desconeguda ésun llibre que no es deixa classificar ambfacilitat.

Estem davant, com deia no fa gaire diesalgú, d’una novel·la poètica amb estil d’as-saig. Efectivament porta com a subtítol«Assaig poeticonovel·lesc de ficcions fo-togràfiques» i en les seves pàgines hi hauna ficció amb dos personatges —l’Autori la Desconeguda— cosa que avala el com-ponent narratiu del text. En el text es re-corre també a la Poesia en la mesura quegairebé cada frase s’ha de llegir com dota-da d’una entitat pròpia. També es tractad’un assaig, és a dir d’un text on hi ha unaclara voluntat experimental, un cert cami-nar per la corda fluixa sense xarxa de se-guretat.

I la fotografia? Bé, doncs sembla ésserel motiu, el desencadenant de les qüesti-ons ontològiques que hi són presents, entant que la fotografia centraria el proble-ma de la realitat alhora que la impossibili-tat de distingir entre realitat i ficció, i coma lloc des del qual pensar l’art.

Som davant d’un escrit multidireccio-nal, ple de referències explícites i implíci-tes a la filosofia contemporània, a l’estè-tica, a la cultura en majúscules, però queno es deixa reduir a cap d’elles. Es presentadoncs com un estrany laberint de difícilaccés. Malgrat això, en el pròleg de presen-tació es mostra com aquest llibre es deixainterpel·lar per autors com ara Genet,Cioran, Deleuze, Derrida o Blanchot, en-tre d’altres. Xavier Antich, en la presen-tació, suggereix que Vicenç Altaió va filanti desfilant una estètica de la desaparició:dels objectes, ja desapareguts del món, toti que preservats en el record, de l’autor odel subjecte, en recordar la fi de l’imperidel jo; desaparició o eclipsi també de totsaquells «ismes» o baranes que fins fa pocencara ens havien servit de suport per ca-

Elmisteri

de l’existència

César SimónEn nombre de nada

València, Pre-Textos, 1998187 pàgs.

«Llega la muerte y extingue los latidosde nuestro corazón. ¿Acaba el misteriode nuestra vida?» Amb aquesta preguntacomença En nombre de nada, tercer vo-lum de l’obra diarística de César Simón,publicat pòstumament i escrit des de laconsciència d’una mort imminent, ja cer-ta. I no podia ser d’una altra manera.Perquè és la pregunta essencial que haactuat com a motor de tota la seua obra,en haver-li donat, des del principi, comtambé ara, un no com a resposta des del’estupor meravellat davant tanta bellesaagitada, tant d’horror inútil, sustentats enel no-res: «Y no puedo dejar de reco-nocer que esta existencia se fundamen-ta en el horror. Y que a ese horror queresplandece con la luz lo llamamosbelleza».

Ni les religions, ni els discursos filosò-fics, ni la ciència no han donat resposta,mentint-se que sí, a aquest misteri, per-què és un misteri anterior a totes les re-ligions i escàpol al pensar de la raó. Per-què és, com bé veu i diu César Simón desde la serenitat anguniada de la seua luci-desa insubornable, una sensació que estàen tot i pertot i que, per tant, només desdel sentiment es pot fer l’esforç existen-cial d’expressar, que no explicar. És a dirdes de la poesia, des de la veritable poe-sia, la que ens ha deixat, tant en vers comen prosa, César Simón, amb una radica-litat, una profunditat, una essencialitat dellengua i d’escriptura que converteixen laseua obra en una autèntica lliçó moral iartística.

No anem molt sobrats en la literaturacontemporània —i menys encara en lamés recent— de llibres com aquest. Unllibre que ens obliga, des de la meravellad’una prosa exacta, bella i diàfana, a atu-rar-nos i escoltar, com fa el seu autor, elno-res radical sobre el qual construïm elnostre perpetu i inconscient afany devida. El rigor i la contundència de les re-flexions contingudes en aquestes pàgines,tan fonamentals, tan terribles, tan descar-nades, ens trasbalsen i ens forcen a aca-

rar-nos a nosaltres mateixos com a pro-blema —sempre defugit, sempre maqui-llat, sempre silenciat—, com a realitatssense sentit dins una realitat mancada desentit: «¿No será el amor a la vida el másrefinado de los tormentos? No lo es. Yno lo es porque, probablemente, ni si-quiera el tormento tiene sentido. Y estosí que es el infierno máximo». Poquesvegades s’ha arribat a mirar l’existènciaamb més lucidesa, a expressar-la amb mésjustesa, amb més afinada paraula apassi-onada de veritat despullada. Gosem no-saltres endinsar-nos en aquest mirar sensepor ni disfressa i repetim, com l’únic an-hel de llum possible, la pregunta queCésar Simón formulà com a font de sa-viesa: «¿Hay algo ahí?».

Marc Granell

: 13

minar per la ciutat. En aquest context, lesparaules ja no senten, no tenen referència,ni tant sols potser deixen un rastre de sen-tit; més aviat semblen dedicar-se arastrejar-se elles mateixes, bo i mostrantla impossibilitat de dir, gairebé com si laveritable ficció fóra el llenguatge.

D’una manera semblant ho expressa unpersonatge de la poeta i novel·lista austrí-aca Ingeborg Bachman quan diu: «Li re-velaré un secret terrible: el llenguatge ésel càstig. En ell han d’entrar totes les co-ses i en ell han de morir segons la sevaculpa i la mesura de la seva culpa».

Referències, per tant, a un paisatge d’en-derrocs i als temps de la vetlla, momentsnarrats a ritme de la ranera dels objectes,de les paraules, dels conceptes, però, alho-ra, presència espectral de l’absència —as-setjament dels fantasmes del que una ve-gada va ésser..., constant i compulsiva al·-lusió a la desaparició i a la Desconeguda.

En alguns moments de la lectura ve alcap aquell personatge de Samuel Beckett—Mahood (El sense nom)— que ja no espercep, que ja no coneix històries; un és-ser que viu en un test de flors i que ja no-més té cap, tronc, una cama i un braç. Unpersonatge que tracta de concentrar-se apensar, pensar només per a preguntar, ésa dir, per tal de mantenir-se en vida in-terrogant, tot —el seu món, la seva iden-titat, els objectes— en ell sembla haver-seextraviat, i no tant sols això sinó que elseu afany de silenci amenaça amb aniqui-lar-lo. La seva confiança en el llenguatgesembla estar tan minvada que gairebé nofa falta un qüestionament del jo i delmón. Però, alhora, la necessitat de parlarper part del personatge —encara que si-gui només en forma de compulsius mur-muris— segueix estant allí, de maneraque la resignació és impossible: no potescapar de si mateix.

Potser el que podem llegir en el llibred’en Vicenç Altaió és alguna cosa que estroba en aquesta línia: es suggereix que ésprecisament sobre el que no podem dirque cal escriure. Més clar: no es tractariatant que l’experiència s’expressés en l’es-criptura, sinó que l’expressió literària, quel’exercici literari esdevingui experiència.Potser tan sols en aquest gest emergirà deforma no prevista un cert sentit, tot i quepotser només aconsegueix ésser un recordde la desaparició del sentit: en l’exerciciliterari hi ressona la Desconeguda —comés el cas del llibre de Vicenç Altaió.

Fina Birulés

(Llegit en la presentació de La Des-coneguda, de V. Altaió, a la Facultat de Fi-losofia de la Universitat de Barcelona).

Per una globalitzacióben entesa

Oskar Lafontaine i Christa MüllerNo hay que tener miedo a la globalización

Biblioteca Nueva, Madrid, 1998333 pàgs.

Fa poc R. Dornbusch, en una línia moltneoliberal, escrivia que el matrimoni Lafon-taine i Müller mantenia posicions irrealistesi utòpiques en aquest llibre. Dubte molt quesi Lafontaine no fos el totpoderós ministrede Finances del nou govern socialdemòcra-

desmantellament social radical i la pèrdua dellocs de treball condueixen a la desesperació,a la drogaaddicció i a l’alcoholisme...»

Un diagnòstic encertat i precís que, curi-osament, coincideix amb el d’un liberal comJohn Gray al seu llibre Endgames (1997).Liberals conseqüents i socialdemòcrates ra-dicals arriben al mateix punt: insatisfacciódavant el neoliberalisme. També és signifi-catiu que en ambdós casos la preocupacióper l’impacte sobre la natura, la qüestióambiental, esdevinga objecte central del’anàlisi, en la perspectiva de fer millor, méstolerable, la vida humana.

Els autors tracten de mostrar —ambmoltes dades i anàlisis concretes— que laglobalització (que tan sols ha arribat de debòals mercats financers i encara ha de desen-volupar-se en el futur en altres camps) és,contra el que se sol pensar, un procés posi-tiu, que pot generar més benestar i ocupa-ció. Pensen que és erroni dir que les econo-mies han de reaccionar-hi amb «una compe-tència a la baixa quant als costos». Enfrontde les interpretacions habituals —la neces-sitat de down sizing de les economies naci-onals—, aposten per altres camins. Perexemple: la compatibilització de treball imedi ambient, a partir del principi d’encarirmatèries primeres i energia i abaratir el tre-ball. L’economia ecològica de mercat quepreconitzen pot defensar-se amb un impostsobre l’energia que podria alleugerir el costfiscal del treball. Un altre punt és acabar ambel principi d’«usar i llançar» (optant, en can-vi, per la qualitat i durabilitat dels béns) ambla qual cosa a més d’estalviar matèries pri-meres i energia hom crearia llocs de treballen els sectors de reparacions, conservació iassistència tècnica. El llibre tracta molts al-tres temes rellevants, com ara la qüestió dela plena ocupació, que veu factible amb unmixing de política de demanda, reducció decostos salarials (cotitzacions socials), reduc-ció de la jornada laboral, política salarial lli-gada a la productivitat i taxa sobre l’energia.Interessant en aquest sentit és la proposta,que assumeixen, de F.W. Scharpf, d’un sub-sidi públic que completaria els salaris mésbaixos de la mà d’obra poc qualificada. Ambaixò el treball podria arribar a tothom.

És un llibre (publicat en alemany el 1998i aparegut en castellà amb una traducció en-carcarada) molt recomanable, especialmentper als qui volen eixir-se’n dels cercles tan-cats, rutinaris i mancats d’imaginació, de lapolítica i l’economia dominants. Encara queuna part dels seus raonaments es fixa, pot-ser massa, en l’experiència concreta de l’eco-nomia alemanya, una economia industrialexportadora molt sòlida, a partir de la qualla generalització no deixa de ser arriscada.

Emèrit Bono

21 x 13,5 cm.

ta i verd alemany, l’economista nordamericàassessor del Fons Monetari Internacional sen’hagués ocupat. Certament, aquesta obra ésuna aportació interessant sobre com cal ana-litzar i contemplar els processos de globa-lització d’una forma distinta, i nova, respec-te d’allò a què ens tenen acostumats els mo-dels a l’ús —bé el neoliberalisme, bé els di-versos corporativismes. Segons Lafontainei Müller «el radicalisme mercantilista, falsa-ment transfigurat amb etiquetes de “refor-ma” o “modernitat”, condueix a la destruc-ció dels valors i estructures tradicionals...L’exigència de mobilitat sense límits dels tre-balladors o del treball a torns i als caps desetmana destrueix la família. L’exigència detotal comercialització de la televisió trans-forma la vida de les persones i les famílies icondueix, a través de l’afany d’imitació de lajoventut, a la criminalitat i la violència. El

14 :

Diesde dona

a primera novel·la de Maite Coves és di-ferent. Representa la confirmació que el

gènere narratiu té en els últims anys dinsdel nostre país. Maite Coves supera així ladedicació anterior a la poesia per oferir unaprosa de gran qualitat, centrada sobretot enl’espontaneïtat del discurs de Teresa, la pro-tagonista de Setembre. Un personatge de lahistòria, el jove escriptor Andreu Vicenç,sembla presagiar la importància i el futur dela literatura de Maite Coves: és l’exponentdel futur esperançador de la narrativa valen-ciana actual. Setembre esdevé un mirall pera una generació, la que ara es mou al vol-tant dels quaranta anys, que recorda, d’unamanera pròxima, els seus anys d’estudiant,els amors llibertaris dels anys setanta, elmatrimoni no esperat, la decisió de no te-nir fills i, finalment, la crisi de la parella. Unmón recent que alhora queda lluny, ja quedes de l’experiència del present es veuenabsurdes algunes reaccions del passat. És,per tant, el record —l’enyor— d’un mónperdut, d’un temps mític que no tornaràperò que ha deixat una forta empremta enla ment d’aquelles persones que el visque-ren.

L’heroïna mítica no és una altra queTeresa, una dona d’Elx de vint-i-nou anysque abandona els estudis de filologia unavegada mor el pare, per tal de fer-se càrrecamb la mare de la botiga de confecció fa-miliar. La formació personal en la Valènciade l’època és, doncs, truncada per un sacri-fici necessari. L’heroïna deixa així interrom-put el seu viatge iniciàtic per tornar abansd’hora a la llar de la mare. Coneix el Maneli poc després s’hi casa. Inicia una relacióque neutralitza progressivament la seuacapacitat de decisió i de llibertat. A poc apoc la idea del trencament va prenent for-ça. Tota aquesta informació la coneixem a

partir del relat del somni de Teresa, men-tre espera que Manel torne de Roma, en undels seus viatges de treball injustificats. L’es-criptora dóna un paper principal a la ima-ginació del somieig i destina a la realitat els

dos últims capítols de la novel·la. És peraixò que el text està escrit en formes ver-bals del passat, en un intent de reflectir ladistància de la història relatada amb la rea-litat del personatge. El present apareix coma temps verbal ja a les acaballes de la narra-ció. Les formes discursives emprades perl’autora ofereixen diverses vacil·lacions, jus-tificables en un primer text d’aquestes ca-racterístiques. D’aquesta manera podem lo-calitzar algunes alternances entre les formesverbals que creen una certa confusió sobrela localització exacta en l’eix temporal de lahistòria. És, però, remarcable el to naturali quotidià que presenten els diàlegs delspersonatges, com també el registre lingüís-tic del narrador; no obstant això, de vega-des la immediatesa del discurs es veu alen-tida per descripcions excessivament minu-cioses —que delaten els precedents poèticsde l’escriptora—, amb un lèxic fortamentintimista, i que intenten, sense massa èxit,reflectir les sensacions i les emocions de laprotagonista.

Cal ressaltar el procediment narratiuemprat en la novel·la. Setembre és una his-tòria contada per un narrador intern que nos’identifica amb cap personatge. Aquestrecurs possibilita el canvi constant entre elsparlaments dels personatges i el relat minu-ciós dels pensaments i de les reflexions dela protagonista, sense que es perda el filconductor de l’argument. Es tracta, en totcas, d’un punt focal neutre que s’insereixsovint dins de la consciència dels personat-ges, de Teresa sobretot, i que reprodueixamb gran encert l’evolució psicològicad’aquesta. Tot comptat, Setembre és unagran novel·la, una novel·la que cal llegir deseguida.

Carles Cortés

Maite CovesSetembre

Bromera, Alzira, 1998204 pàgs.

L

20,5 x 13 cm.

: 15

L’illade la llibertat

mb L’illa de l’holandès, la seua vuitenanovel·la, Ferran Torrent ha confirmat

un canvi de gènere intel·ligent i oportú, jaque hi ha abandonat els principals elements,probablement esgotats, que havien caracte-ritzat la major part de la seua producció an-terior.

Les cent noranta-cinc pàgines de la no-vel·la es distribueixen en setze capítols dedimensió desigual —el segon consta dedotze línies, mentre que el quinzé ocupavint-i-cinc pàgines—, els vuit primers delsquals s’estructuren de forma contrapunta-da. Així, mentre que els senars (1, 3, 5 i 7)transcorren a l’illa i tenen com a protago-nistes els personatges singulars que hi vi-uen, els parells (2, 4, 6 i 8) succeeixen enuna presó i en un hospital penitenciari deFrança, on el reclús Manuel Boixadós, a quivisita l’inspector Jean Marie Carrier, ago-nitza als setanta anys, després d’haver pas-sat els sis últims privat de la llibertat.

Un duet de personatges principals, am-pliable a un tercet i encara a un quintet,aguanten el pes de la narració, que estàcontada en tercera persona i que se situatemporalment al tardofranquisme, entre elsanys 1969 i 1974. El primer personatged’aquest duet bàsic és el professor defrancés Lluís Dalmau, activista polític uni-versitari que viu confinat durant aquestscinc anys a l’illa, en el transcurs dels qualsculmina la redacció d’una novel·la que ti-tula, com no podia ser d’altra manera, L’illade l’holandès —a través de la coincidènciadel títol es pot establir una proximitat en-tre l’escriptor Dalmau de la ficció i el Tor-rent de la realitat. El segon personatge delduet és el doctor Ferrús, viudo des de faquinze anys, investigador mèdic expe-dientat per alcohòlic a causa d’haver denun-ciat una tèrbola qüestió d’aigües potablesde l’empresa propietat de l’alcaldede la ciutat. Els judicis i les expres-sions del doctor Ferrús, que a l’illaactua com a metge, són irònics,tallants i sarcàstics, i sovint destil·-len un humor molt efectiu. Estracta, sens dubte, del personatgemés reeixit de la novel·la, amb unagran ascendència sobre tots elsveïns, el qual manté amb LluísDalmau conversacions cultes apropòsit, entre altres temes, de lacreació literària i de la funció so-cial de la novel·la.

El tercer personatge és Patrice,un belga de cinquanta-sis anys queregenta l’hotel, cuiner excel·lent,esquerp amb els desconeguts,amistançat amb una grangera lo-cal de trenta-vuit anys anomena-da Feli —un personatge clarivi-dent que entreveu la clau de la

Ferran TorrentL’illa de l’holandès

Barcelona, Columna, 1998195 pàgs.

història de Manuel Boixadós—, el qual viurefugiat a l’illa en companyia de Joan, unjove sordmut a qui tutela. El quintet escompleta amb Josep Martí, el cordó umbi-lical entre l’illa i la ciutat, l’alcalde pedanique tracta d’esquivar l’afany constructor iturístic del regidor Lloveras, i amb el guàr-dia civil Rafael Salgado, un personatge benarquetípic ple d’actituds innocents, senzi-lles, còmiques i incultes, que rep classes defrancés de Lluís Dalmau amb l’objectiu derecuperar una antiga enamorada francesaanomenada Anne.

L’argument de L’illa de l’holandès trans-corre en una illa sense nom, ubicada alMediterrani, pròxima a la costa i, doncs, ala ciutat —també innominada—, amb laqual l’illa està connectada a través d’un va-poret que fa el trajecte cada dos dies; l’illadepén administrativament de l’Ajuntamentde l’esmentada ciutat, a través de RamonLloveras, regidor d’infraestructures pedàni-es. A l’illa, que compta amb un únic carrer,així mateix sense nom, i amb un únic ho-tel, hi viu gent anònima —a excepció d’unsquants personatges singulars i arquetípicsque suporten l’acció, gairebé tots forasters

i residents accidentals. Tal com es desvelaal capítol 11, aquesta illa fou ocupada i co-lonitzada el 1592 per uns pirates que, co-mandats per l’holandés Theo Stam, hague-ren de refugiar-s’hi quan es dirigien aTànger; la procedència d’aquest primerocupant en justifica el topònim històric i,en part, també el títol.

L’illa de l’holandès és l’illa de la llibertatperquè aquest espai geogràfic representauna arcàdia feliç i tranquil·la, sense tensionsinternes, on els oriünds i els nouvingutsconviuen integrats perfectament en unacomunitat sense conflictes, que els accep-ta tal com són. L’única contrarietat prové,precisament, de l’exterior, i consisteix enl’agressió que contra l’ecosistema humà iecològic d’aquesta comunitat trama el re-gidor franquista, interessat a transformar lanaturalesa intacta de l’illa en un paradísturístic salvatge propi de l’època. La pro-vocació uneix els illencs originaris i els so-brevinguts en una causa comuna.

Aquesta illa de la llibertat és, a més, l’únicmón possible on poden sobreviure unspersonatges expulsats del món exterior,perquè les pautes del que és legal o il·legal,del que és moral o immoral, no coincidei-xen amb les forànies: són més simples, mésprimitives i, doncs, més pures. Així, l’úniccarrer acaba rebent el nom de ManuelBoixadós, l’autèntic protagonista de lanovel·la que, al cap i a la fi, no fou sinó unassaltador de bancs que es va amagar des-prés de 1951 a l’illa, «l’únic lloc on estavasegur que no em preguntarien qui era, quèfeia i d’on venia», i envers el qual la comu-nitat té un deute de gratitud.

El narrador inserta suaument les descrip-cions, tant de personatges com de paisatges,en el conjunt de la història, en què excel·-leixen els actes plaents de fumar purets,

menjar i beure bé, a més dels dià-legs intel·ligents sobre la necessi-tat de plantejar, o no, en aquellsmoments finals de la dictadura,una novel·la social. També l’humori la ironia excel·leixen en les pàgi-nes d’aquesta novel·la, que és aixímateix el germen d’una atractivapeça teatral, alguns passatges de laqual recorden seqüències de granspel·lícules que tenen com arerefons l’ambient d’una illa —permés que puga tractar-se tambéd’un aïllament interior, ubicat aterra ferma—, tals com El carter iPablo Neruda, Crist s’aturà a Èbolio Calabuig, entre altres. Amb L’illade l’holandès, els lectors de Tor-rent, que per fortuna en són cadadia més, no se sentiran decebuts.

Josep Palomero

A

16 :

Seixanta-nou —una casualitat?— són lespàgines que integren Cossos i mossos,l’obra amb què l’any passat Carles Muletva guanyar el Premi de Narrativa Curta25 d’Abril de Benissa i que ara ha vist lallum editorial de Columna.

Teniu el llibre a la mà, i us sembla frà-gil, delicat, d’escassa consistència física.Mireu la coberta i, sense adonar-vos-en,el Nu vist d’esquena de Pierre Bonnard—la pintura que en aquest volum Colum-na ha tingut l’encert de reproduir— usestà ja seduint. Com una premonició, eltors de la jove —com la incerta corpore-ïtat del llibre, com el mateix tacte setinatde les tapes— anuncia el cadenciós joc deseduccions que, com un secret, s’amagaen la intimitat de les pàgines. I és quel’erotisme sensual dels relats que podemllegir en Cossos i mossos, a les antípodesde la pornografia barata i fàcil, és amaratamb una tendresa adolescent que invoca,en les instàncies dels sentiments, la feli-citat de la pell i la tebiesa dels sentits.

Els pretextos narratius per a la seduc-tora prosa de Carles Mulet són ben vari-ats: un pare de família que, la filleta de lamà, espia l’amor impúdic d’una parella dejoves («el tast frustrant d’una simfoniabella però irremeiablement escapçada»);un ciclista que no sap estar-se «d’oferir-se nu al contacte amb la natura» i queacaba tenint una «escorreguda oceànica,orgiàsticament anihiladora» amb la belladonzella dels Llumbos, «eterna adoles-cent embruixada»; el record d’una passióprimerenca que, davall la pluja i amb lacomplicitat dels arbres de festeig, algú haviscut en un d’aquells cines d’estiu queconstitueixen la versió autòctona del mí-tic Cinema Paradiso; el triangle amorósque un professor de literatura va cons-truint amb la seua alumna i una mestrad’informàtica; i l’èxtasi: l’èxtasi metafò-ricament associat a un castell de focs ar-tificials emplenant de llum la complicitatde la nit. Hi ha, no obstant això, un ele-ment essencial que, present en cada relat,atorga al recull un to unitari: la vitalitatmediterrània d’uns personatges que, arre-lats a la cultura i a la terra dels valenci-ans, s’aferren a la desmesura de la passióamb la intenció de fruir intensament delfoc humit de la sensualitat. Tot plegat faque Cossos i mossos siga, a més d’un fan-tàstic homenatge al plaer dels sentits —i

Tendresa,sensualitat i erotisme

ja va bé, això—, una visió del paisatge ila gent de la Marina Alta que, com a va-lencians en general, ens ajuda a redesco-brir amb ulls literaris el nostre propi país.I això, ho hem de reconéixer, és cosa dequè les lletres valencianes contemporàni-es no són precisament excedentàries.

Carles Mulet, doncs, ha encertat a trans-cendir els límits de la vulgaritat i la barroe-ria que tant sovintegen en les publicacionspretesament eròtiques. Eludeix la propen-sió a la pornografia i, dels cossos, delsmossos, n’assaboreix selectivament —i sà-via— la bellesa. Encerta. Perquè l’art del’erotisme, en literatura, ha de fer semprepossible una doble lectura dels llibres: ambles dues o amb una sola mà. Cossos i mos-sos —podeu comprovar-ho— ens ofereixambdues possibilitats. I si triem la sego-na de les opcions, les paraules s’encarre-guen de recordar-nos que especialmentací, al costat del caliu de la vella Mediter-rània, hi ha sempre motius per a agafar-nosa la vida i collir la fruita prohibida amb lamà que ens queda lliure.

Joan Borja i Sanz

Pinochet

La connexió valenciana del cas Pino-chet (resideix en una antiga propietat deCabrera, «El Tigre del Maestrat») podriainiciar el tema dels dictadors en la nos-tra literatura. Ja que, a diferència de laliteratura veïna, sobretot sudamericana,no hi proliferen novel·les sobre perfilsde dictadors. Podríem fer esment de l’es-tampa genial de Sagarra en Vida Priva-da, on descriu una escena de Primo deRivera i una colla d’aristòcrates catalanesdigna de figurar en la millor antologiasobre el tema. Però és ben bé un cas aï-llat. Sembla que Vargas Llosa està escri-vint-ne una i, de fet, compleix un com-promís de fa anys (amb Gabriel GarcíaMárquez, Carlos Fuertes i no sé quantsescriptors més...) consistent a fer el re-trat d’un dictador del seu país. Com quen’hi ha tants, no crec que la tasca suposeproblemes de copyright.

Pinochet, a tot açò, viu a Londres uncapítol que si algú ens haguera pronos-ticat fa només uns mesos hauríem cre-gut que es tractava de contar-nos l’argu-ment d’una novel·la. Però no: un jutgeespanyol ha aconseguit, si més no perara, fer-li viure uns capítols insòlits.Potser serà més l’embolic i el soroll queels resultats. Però ja està bé... Són unscapítols dignes d’una novel·la. I per quède novel·la?

Perquè la justícia, aquesta noció inven-tada pels éssers humans, només existeixen la ment humana i té un reflex en laliteratura. Antígona n’és un cas paradig-màtic. L’afany de justícia és un empeltdel desig de posar-li ordre al caos, noma l’innombrat, donar-li un to de veuidentificable a la ronquera del firma-ment. La justícia no existeix: d’atroci-tats, de misèries, de brutalitat, i en abun-dància, el món n’és ple. Paral·lelament,la ment humana, artificiosa i quimèrica,ens vol persuadir que sí. Des del para-digma occidental necessitem creure en lajustícia. És una qüestió de fe. La litera-tura ens compensa d’aquesta trista rea-litat i en fa un laboratori amb tota menad’intrigues, esbrinant-ne causes i carac-terístiques. Trucant la partida, la majo-ria de les voltes. El cas de Pinochet,però, ens fa pensar com la vida, de ve-gades, vol assemblar-se a la literatura.

Enric Balaguer

Carles MuletCossos i mossos

Columna, Barcelona, 199869 pàgs.

20,5 x 13,5 cm.

: 17

«Hola Brecht»o l’amabilitat compromesa

El 1998 era, entre d’altres, el centena-ri del naixement de Bertolt Brecht. «Emdónes foc, sisplau?», va dir i s’encenguéun cigar, un d’aquells que es veuen eninfinitud de fotos de l’autor. Ambaquest gest inicià el petit espectacle«Hola Brecht» el seu alter ego, Feliu For-mosa, poeta, actor i dramaturg comaquell, a més de traductor i propagadorde la seua obra. A continuació, ens vaguiar, juntament amb Josep Maria Mes-tres (qui també es feia càrrec de la di-recció escènica) i Teresa de la Torre, perl’univers líric d’aquest autor polèmic icontradictori. En la línia del cabaretcompromès (típic a l’Alemanya delsanys vint i recuperat, després, a escalamenor), el recorregut ens presenta no-ies ofegades, plenes d’algues i llunes pàl-lides, infants assassins de pares amagatsals armaris, putes de jueus, dones sacri-ficades o el peculiar Senyor K., capficata preparar el seu pròxim error. Sobre unrerefons escèptic (com ara en «Mudan-ça de les coses»), en l’espectacle predo-mina la crítica («Els grans homes fanveure que són savis / I parlen massa alt...com els sords») i l’exhortació («no siguisdèbil!»; «Mestre, aprèn!»; «No us deixeuseduir!»), una exhortació a la vida, mal-grat tot (i contra les falses promesesd’una «altra» vida), per extraure-li tot elque ens pot oferir; i també un cant al’amabilitat, preocupació constant i pla-er confessat de Brecht, d’aquell «pobreB. B.», que va ser «llançat a les ciutatsd’asfalt / des dels boscos negres», en untemps en què li va fer ben difícil seramable, quan «parlar d’arbres és gairebéun crim».

Entre poemes i cançons, l’espectacleens va oferir un Brecht potser menys co-negut, més humà, que continua tenintvalidesa i actualitat amb les seues pro-postes: un homenatge personal, senzill,ple d’humor i d’ironia que hauria meres-cut més atenció en una ciutat massa afi-cionada a la barroeria festiva i a l’acuditfàcil (només ha estat a València per qua-tre dies). Mentre no s’hi pose remei, ensqueda el llibret que Edicions 62 ha tretamb els textos de l’espectacle i esperarque aparega, d’aquí a poc, el disc quen’està preparant Ester Formosa.

Heike van Lawick

El llibre ja comença sorprenent-nos: hi hauna mena de pròleg on l’autor es dedica areflexionar sobre els reculls de contes i aexplicar-nos com va elaborar aquest. Aixòresulta estrany en la literatura catalana—el fet de parlar dels contes des de forad’ells mateixos, però des de dins del recullque els inclou. La majoria dels nostres con-tistes recents (Monzó, Pàmies, Puntí) noho han fet mai; sí que ho han fet, en canvi,alguns grans contistes de llengua castella-na (Borges, Bioy Casares). No és un retreta ningú, òbviament, sinó una simple cons-tatació de diferències.

Després d’aquest llindar, entrem en unaallau de textos turbulents que, tant perles qualitats pròpies de cada un com perles relacions entre tots plegats, mantél’interés gairebé sempre. El catàleg és benvariat: contes amb pretensions intel·lec-tuals —que inclouen la ironia sobreelles— («Sota el Signe de Siri», «UnaQüestió d’Influència»); una al·legoriaamb animals, a la manera de les faulesclàssiques però amb un missatge comple-tament actual («El Lleopard i el Conill»);microcontes que, com els d’AugustoMonterroso, juguen amb la brevetat mà-xima i amb una especial importància delstítols («Penèlope», «Homenatge a Aris-tòtil», «Ulisses»); alguns contes sobre lesrelacions humanes que recorden vaga-ment els d’El perquè de tot plegat, sobre-tot per l’aparença d’un costumisme urbàque realment no tenen («El Nen Protec-tor», «En el Veler», «El Tercer Desig»,«Sensegun»); un conte memorable que,amb l’estil dels bestiaris medievals, de-mostra que una pretesa ciència pot estarcompletament allunyada de la realitat —i ser bellíssima justament per això— («ElDaurador»); i un conte final més llargque qualsevol dels altres, gairebé unanouvelle, anomenat «El Quincorn» i queés d’una potència extraordinària, perquèsintetitza molt bé els diversos elementsde la literatura de Palol i, alhora, consti-tueix una base perfecta per a la interpre-tació de tot el recull.

El Quincorn és, segons una de les de-finicions que ens dóna aquest conte, «untrapezi simètric de varetes de plata entre-llaçades en forma de xarxa regular, ambsèries de grans polièdrics en els encreua-ments». Després d’això, se’ns descobriràque també és un esquema que intenta

Simpatiapels Impossibles

explicar la realitat. I que aquest esquemapot ser, alhora, «la sistematització finalunificada dels instruments del coneixe-ment» i «ferralla per impressionar analfa-bets».

De fet, els escrits de Palol juguen aidentificar extrems de la cultura que sem-blen inconnexos (la història de la filoso-fia i els videojocs del Game Boy, les re-ferències literàries i l’inefable teoremad’en Busquets —«per més que me l’es-polso sempre m’embruto els calçotets»).A banda d’això, els «punts d’encreua-ment» conformats per la figura delQuincorn són un total de vint-i-cinc;vint-i-cinc resulta ser, també, el nombreexacte de contes que té el recull.

El mateix llibre, doncs, seria tambétotes dues coses: l’intent de representartota una gamma de situacions per definirla realitat (per això hi ha contes tan dis-tints), i, alhora, la negació d’aquest intent(la impossibilitat de realitzar el que esproposa). La presència de personatges id’objectes en diversos contes alhora (PauMorel, Augusta d’Altena, el Camafeu, elJoc d’Escacs Tridimensional) reforça launitat del recull i també la seua identifi-cació amb el Quincorn, que, al cap i a lafi, és un mapa ple de convergències cons-tants.

Alguns crítics han subratllat el llen-guatge dens i poc acurat d’uns quantscontes; caldria dir que aquests contes sónminoria i que, a més, busquen un estil aixía propòsit. La prova és que n’hi ha moltsmés amb una prosa llegidora i treballada,que segurament és la més reeixida de to-tes les que l’autor utilitza —i la que aca-barà donant-li l’èxit majoritari, si és quel’aconsegueix algun dia.

Contes per Vells Adolescents ha guanyatun premi (el Víctor Català de l’any 1997);això també resulta sorprenent dins lesnostres lletres, perquè l’obra se’l mereix.És un llibre ple de bona literatura i desimpatia pels impossibles.

Felip Tobar

Miquel de PalolContes per Vells Adolescents

Proa, Barcelona, 1998304 pàgs.

18 :

Un suportimprescindible

per a l’ensenyament

Manuel Pérez SaldanyaRosanna Mestre–Ofèlia Sanmartín

Diccionari de lingüísticaOliva, Colomar Editors, 1998

351 pàgs.

Els diccionaris especialitzats intenten aco-tar una parcel·la específica del saber a travésde les paraules enteses com a referents pri-maris carregats d’informació. S’intenta es-micolar un univers de coneixements en uni-tats aïllades —paraules—, que, adequada-ment ordenades, permeten donar respostesràpides a dubtes puntuals. Són llibres, pertant, concebuts per a ser consultats esporà-dicament, i no per a ser llegits de cap a cap.Aquesta finalitat, és clar, en condiciona de-cisivament l’estructura. D’una banda, a l’ho-ra de delimitar els contorns de l’universparcel·lat, i, d’una altra, a l’hora de ponde-rar la quantitat d’informació que es dóna encada entrada. Totes aquestes qüestions són,naturalment, dificultats generals que es pre-senten en l’elaboració de qualsevol diccio-nari especialitzat; però, en el cas de la lingüís-tica, cal fer notar que hi ha unes dificultatsespecialment remarcables. Perquè, tot i quela lingüística és una ciència relativamentjove, les diverses escoles i tendències hananat succeint-se vertiginosament al llarg delpresent segle, i cada una d’elles ha generatel seu propi aparat terminològic. Una termi-nologia específica, i sovint privativa, que s’hautilitzat, precisament, com un dels tretsidentificadors de cada escola. I, val a dir-ho,ben sovint això ha sigut una font importantde confusió.

És, doncs, en aquest marc de referència,que el Diccionari de lingüística redactat pelprofessor M. Pérez Saldanya en col·labora-ció amb R. Mestre i O. Sanmartín és un ins-trument ben útil per a recolzar-se amb cros-ses segures en l’estudi i aprofundiment de lesciències del llenguatge. En un atapeït volumde 350 pàgines, els autors van desgranant elsdiversos significats que ha anat assimilantcada terme al llarg del temps, a vegades finsi tot amb un cert caràcter enciclopèdic.

Amb una perspectiva voluntàriamenteclèctica, els autors han procurat, d’entrada,no adscriure’l a cap teoria concreta. Doneninformació sobre els diversos corrents lin-güístics, indicant-ne el període i l’àmbit dedifusió, així com els principals investigadors

que s’hi han vinculat i els trets més defini-toris. Com és natural, tracten alguns cor-rents amb més intensitat que altres, en fun-ció de la incidència en el nostre àmbit lin-güístic. Així, han merescut especial atencióla gramàtica generativa i la teoria del règim iel lligam; però també han tractat prou àm-pliament altres models gramaticals com arala lingüística cognitiva, les gramàtiques na-turals, la gramàtica liminar, l’estructuralismei el funcionalisme europeu i la gramàticad’estructura sintagmàtica generalitzada.

Amb una visió àmplia i oberta de les ci-ències del llenguatge, el diccionari no esconstreny a cap disciplina lingüística concre-ta, de manera que s’hi han incorporat moltstermes provinents de la gramàtica històrica,la dialectologia, la sociolingüística, la fono-logia, la fonètica, la morfologia, la sintaxi, lapragmàtica o la lingüística aplicada.

D’altra banda, a fi de facilitar una perspec-tiva global i estructurada del significat decada terme, en la microestructura de cadaarticle hi ha nombroses referències d’unsconceptes a altres per mitjà de relacions desinonímia, antonímia o afinitat, que perme-ten establir una eficaç xarxa de vincles con-nectors. A més a més, les definicions estancomplementades ben sovint amb nombro-sos exemples que ajuden en gran manera ala comprensió cabal de cada terme. I, final-ment, cada entrada es completa també ambels termes equivalents en castellà, francés ianglés.

Tot plegat fa que aquest Diccionari de lin-güística siga un magnífic suport per a endin-sar-se en la lingüística del segle XX. Unaobra fonamental per a estudiants de Filolo-gia, i imprescindible en les biblioteques detots els centres d’ensenyament.

Josep Lacreu

Revistade revistes:

¶ Revista d’Història MedievalAquesta revista, que començà a publicar-seel 1990, dóna indicis de la profunda reno-vació temàtica i metodològica del medieva-lisme valencià, àrea de coneixement quehavia conegut en el passat greus mancan-ces. En aquest número es presenta un am-pli dossier dedicat a «Les senyories medie-vals, una visió sobre les formes del poderfeudal» coordinat per Enric Guinot i ambaportacions, entre altres, de Julio Valdeón,Josep M. Salrach, Coral Cuadrada, AntoniFurió, Ferran Garcia-Oliver, Gabriel Joveri Ricard Soto. La secció Debat es dedica a«Mallorca, València i la Mediterrània Occi-dental. A propòsit de l’obra de D.Abulafia», amb articles de Manuel Ruzafa,M. Deyà Bauzà, Onofre Vaquer, CarlosLópez i David Igual. Dos apartats més, unsobre temes de didàctica i divulgació his-tòrica i un altre de ressenyes, completen unvolum que presenta un interès que, pro-bablement, va més enllà dels especialis-tes estrictes. (Núm. 8, 1998, Departamentd’Història Medieval, Facultat de Geogra-fia i Història, Av. Blasco Ibáñez, 28, 46010València, tel. 96 386 42 44, fax 96 386 4234).

¶ Ressò de PonentL’Ateneu Popular de Ponent publica aques-ta revista de crònica i ressenyes culturalsque dóna compte de l’activitat desenvolu-pada en aquest sentit a les terres de Lleida,cada vegada més intensa gràcies a la implan-tació d’estudis universitaris, la nova empen-ta d’un organisme com l’Institut d’EstudisIlerdencs o iniciatives editorials com la dePagès editors. Trobarem en aquestes pàgi-nes, a més d’informacions diverses, unaentrevista amb J. A. Chauvell sobre litera-tura i política a la Franja, una explicació delcicle «Romànic Musicau» a la Vall d’Arana càrrec de Carme Bergés i Glòria Rodo-reda, i un dossier sobre els Premis Octu-bre, amb col·laboracions de Carme Vidal(«Premis Octubre»), Eliseu Climent(«Vint-i-sis anys dels Premis Octubre»,Xavier Antich («La festa de la pluralitat»)i Josep Pont i Sans («Els Octubre, un es-pai cultural comú»). Finalment, JaumeBarrull escriu sobre l’Onze de setembre iles relacions Catalunya-Espanya. (Revistade l’Ateneu Popular, directora: Carme VidalHuguet, núm. 162, octubre 1998, 450 pta.,Pau Claris, 10, 25008 Lleida, tel. 973 24 7172).

: 19

La història dels llenguatges iberoromànicsd’especialitat (segles XVII-XIX):

solucions per al present.Edició a cura de Jenny Brumme

Barcelona, IULA, 1998378 pàgs.

Ciència,terminologia i diacronia

Més enllà de la simplificació que represen-ta identificar la terminologia amb el seu ves-sant aplicat, la infatigable empenta i la in-quietud intel·lectual de Teresa Cabré hanpromogut darrerament, des de l’Insti-tut Universitari de Lingüística Aplicada(IULA) de la Universitat Pompeu Fabra, unseguit d’activitats encaminades a provocarun debat d’ampli abast i una crítica fonamen-tada de la visió clàssica representada per laTeoria General de la Terminologia de Wüs-ter. L’organització de trobades, conferènci-es i seminaris on especialistes de diferentsdominis intel·lectuals i països han estat in-citats a debatre el problema de la diacronia(maig, 1997), les relacions entre terminolo-gia i models culturals (juliol, 1997) o la teo-ria terminològica (gener, 1999), mostra lavoluntat de Teresa Cabré i del seu grupd’aprofundir la dimensió «multipolar, poli-èdrica i multifuncional» que fa de les unitatsde comunicació especialitzada objecte d’in-terès científic tant teòric com aplicat, sincrò-nic com diacrònic, denominatiu com discur-siu. Sens dubte, totes aquestes dimensionsfan que, mirada des del present, la termino-logia haja de donar el salt des d’uns orígensque la vinculaven exclusivament a la neces-sitat de garantir la comunicació especialit-zada entre experts i l’estandardització inter-nacional per trobar el seu lloc en el contextde les ciències del llenguatge. En paraules dela pròpia Teresa Cabré, «l’entrada de novesnecessitats de comunicació especialitzada, la

utilització de les tecnologies de la infor-mació i l’obertura de les propostes teòri-ques a camps en què la comunicació (teo-ries del discurs) i el coneixement (teoriescognitives) han passat a tenir un paper cen-tral en la descripció del llenguatge, expliquenel viratge (o millor dit, l’ampliació) del rumbde la terminologia com a disciplina i la di-versificació i adequació de les seves aplica-cions».

El llibre que acaba de veure la llum sobreLa història dels llenguatges iberoromànicsd’especialitat (segles XVII-XIX): solucionsper al present és una recopilació editada perJenny Brumme del col·loqui internacionalcelebrat el maig del 1997 a Barcelona ambel propòsit d’omplir un buit en l’anàlisi his-tòrica de les llengües d’especialitat de l’àm-bit iberoromànic, durant un període detemps especialment important pel que fatant a la constitució de les ciències i tècni-ques, com també a les llengües modernes.No és freqüent plantejar revisions de con-junt sobre l’assumpte i és per això que l’or-ganització d’un col·loqui amb la participa-ció d’especialistes convidats i investigadorsde diversos camps semblava l’opció més per-tinent per obtenir un state of the art i fomen-tar l’interés per la investigació diacrònica.

El llibre conté un parell de textos intro-ductoris: un prefaci de Teresa Cabré ondiscuteix les fronteres que delimiten el ter-ritori de la terminologia avui, i una intro-ducció de Jenny Brumme, on explica lesintencions que guiaren l’organització delcol·loqui i els objectius que s’hi volien as-solir. Després recull quatre conferències: J.L. Barona (Universitat de València) ofereixuna reflexió històrica des de la botànica ila medicina al voltant de les relacions en-tre coneixement científic i llenguatge; UwePörksen (Universitat de Friburg im Breis-gau) relaciona la història de la llengua ale-manya i l’evolució de les ciències, especial-ment pel que fa a les relacions entre llen-guatge científic i llengua en general; GerdaHassler (Universitat de Potsdam) disserta

sobre la recerca d’una llengua per a la co-municació científica en les Acadèmies eu-ropees, i Telmo Verdelho (Universidade deAveiro) ofereix una revisió històrica de lesterminologies en llengua portuguesa.

La tercera part del llibre recull les apor-tacions de J. Brumme, G. Hassler, C. Tebé,A. Badia i B. M. Gutiérrez a la taula rodo-na sobre «La terminologia en les ciènciesdel llenguatge: diversificació contra harmo-nització». De la diversitat de punts de vis-ta i aproximacions s’evidencia l’enormecomplexitat de la terminologia actual quanés analitzada des de la gramàtica, la lingüís-tica computacional, la medicina o la matei-xa terminologia terminològica.

Finalment, la darrera part del llibre con-té una quinzena de ponències, resultat de lesinvestigacions concretes d’una vintena d’es-pecialistes d’universitats d’arreu del món,que ofereixen síntesis gairebé sempre inte-ressants en dominis com ara la química,l’electricitat, l’aritmètica, el lèxic ferroviari,la botànica, la jurisprudència, la tecnologia,la medicina, la gramàtica o la lexicologia. Iaixò referit tant al català com al portuguéso l’espanyol. Al capdavall, l’obra aconse-gueix incitar la reflexió per la pluralitat deperspectives i oferir investigacions mono-gràfiques interessants, d’indubtable utilitatper a lingüistes, historiadors, bibliotecaris,documentalistes i, si es pot dir, terminòlegs.

Josep Lluís Barona

¿

?

20 :a

Apartat de correus 267 / Ausiàs Marc, 68, 1a. / 46470 Catarroja (País Valencià) / telèfon 961 26 86 54 / fax 961 27 25 82 / E-mail: afers@xpress.es

editorial afers

Recerca i pensamentAgustí COLOMINES & Vicent S. OLMOS (eds.): Les raons del passat. Tendèncieshistoriogràfiques actuals, 308 pp., PVP 3.120 Pta.José Alberto GÓMEZ RODA: Política i poder local. Catarroja: un municipi valenciàdurant el primer franquisme. Pròleg d’Ismael Saz Campos, 224 pp., PVP 3.120 Pta.Alfons CUCÓ: El valencianisme polític, 1874-1939. Segona edició ampliada irevisada. Pròleg d’Emili Giralt i Raventós, 320 pp., PVP 3.120 Pta.

Els llibres del contemporaniJ. GARCÉS, F. RÓDENAS, S. SÁNCHEZ, I. VERDEGUER: Política social, exclusió ipobresa a Rúsia, 136 pp., PVP 1.500 Pta.

Afers. Fulls de recerca i pensamentXIII:31 (1998), 1898: una visió crítica / Miscel·lània. Presentació de Josep M.Solé i Sabaté, 260 pp., PVP 3.120 Pta.

Arxius de Sociologia2 (1998), Treball i ocupació: temps de canvi. Presentació de J. A. Santos Orte-ga, M. A. García Calavia i E. García García, 248 pp., PVP 1.500 Pta.

Editorial Afers

31

1898: una visió crítica

1998

Nacionalisme

Contra el que hauria estat desitjable, l’obrad’Ernest Gellner és poc coneguda entrenosaltres, inclosa la «dissidència perifèrica».Ni la ciència social institucionalitzada nil’assagisme nacional han parat massa aten-ció a la interpretació del nacionalismed’aquest prestigiós sociòleg. I, lògicament,en el pecat portem la penitència. La trilogiadedicada per Gellner a l’anàlisi d’aquest fe-nomen tan mutable és una peça clau del pen-sament social sobre el tema. El fet que el lli-bre que ara ressenyem siga l’únic publicat encatalà és també una dada substantiva que nohauria de passar-nos per alt.

Tanmateix, les reflexions d’aquest sociò-leg d’origen jueu, de parla alemanya, profes-sor a Cambridge i posterior director delCentre per a l’Estudi del Nacionalisme a laUniversitat Centreeuropea de Praga, sónespecialment adequades per a explicar elnostre context nacional més immediat.D’entre totes les seues reflexions, vull des-tacar-ne ací un parell. D’una banda, la seuainsistència en el fet que el nacionalisme és«el correlat de certes condicions socials», i,per tant, «no és de cap manera accidental».I, de l’altra, que «el nacionalisme té les seuesarrels en la modernitat».

Aquestes evidències s’han de remarcarsobretot pel contrast davant de les mentali-tats metafísiques que impregnen tant el na-cionalisme espanyol com els perifèrics pe-ninsulars. És al món modern i industrial on

pren sentit el nacionalisme com a vincle so-cial bàsic. La pregunta que s’imposa és laseua funcionalitat en societats postindus-trials i complexes. L’economia-món i la so-cietat de la informació són fenòmens globalsamb formes més o menys localitzades quehaurien de fer-nos replantejar temes bàsicsi també clàssics com la homegeneïtat, el plu-ralisme o la importància de «la cultura i l’or-ganització social» en l’estabilitat i la cohe-sió comunitàries.

Fa un temps, Ernest Garcia asseguravaque el valencianisme era un moviment per-manentment en retard: «foralista i feudalit-zant quan els vents jacobins i liberals recor-rien Europa, monarquitzant i beat en anysde moviment popular anticlerical i republi-cà, petitburgés i republicà en l’era de les re-volucions proletàries, afer de professors iliterats en el món de la televisió i dels ordi-nadors». Trobe la citació de màxima actua-litat. I, en efecte, per raons diverses, el nacio-nalisme valencià —tan ric en opinions comerm de descripcions— no ha aconseguit deconvertir-se en un factor d’integració col-lectiva —ni socialment ni territorialment—

perquè rarament ha lligat amb el país real.Consegüentment, potser caldria repensar elsentit del nacionalisme davant la irrupció defactors inèdits com l’evolució tecnològica iles noves xarxes de comunicació que tot hoameren. I, per tant, si, des d’una òptica deprogrés i de benestar social, constitueix unaaportació productiva i, sobretot, positiva.

El nacionalisme provoca moltes pregun-tes. La lectura de Gellner hauria de sugge-rir-nos respostes diverses d’acord amb con-textos i escenaris. La societat valenciana ac-tual no és l’espai de cultura tradicional queva descriure Joan Fuster a la primeria delsanys seixanta. Caldria noves anàlisis i pro-postes innovadores que no es limitaren apolemitzar amb el passat.

Nacionalisme és un testament intel·lectuald’Ernest Gellner, mort el 1995, redactat ambuna prosa precisa i elegant, un to pedagògicd’agrair i un sentit de l’humor a gotes refres-cants. Si més no per higiene intel·lectual,hauríem d’incorporar-lo a les nostres lectu-res. Ens servirà per revaloritzar el pluralis-me i «desfetitxitzar la terra» com a valor es-sencialista. Que no és poc en un país on vorala meitat de la gent creu que haver nascut acíés més un orgull que no un accident; i onl’altra meitat pensa que això mateix és unestigma a esborrar per mitjà d’algun meca-nisme —real o imaginari— de fugida.

Toni Mollà

Ernest GellnerNacionalisme

Afers-Universitat de València, 1998109 pàgs.

: 21

Debatd’idees

Del «país» com a tema al «jo» com atema. Aquest viatge, en algun cas sug-gestiu i de resultats literaris enlluerna-dors, marca una deriva que afecta unapart important de la intel·lectualitat va-lenciana actual. Potser és un efecte de lacomplicada digestió del postmodernis-me, o només una senyal d’evasió i d’es-gotament, o una coincidència. De totamanera, crida l’atenció que encara hi hajaqui produeix escrits destinats a l’opiniópública sense cap impuls exhibicionista,des d’una vocació d’anàlisi que busca unespai públic, un àmbit de debat més omenys objectivable. Gustau Muñoz harecollit en un llibre una selecció de tex-tos que ha titulat, molt significativa-ment, Intervencions. Es tracta d’un con-junt de treballs plenament inserits enaquella dinàmica de discussió públicaclàssica en la modernitat, característicade les democràcies de masses, en la quals’apel·la a l’opinió d’altres persones, alcriteri dels ciutadans informats, a la pre-ocupació de grups i col·lectius socialsdiversos, amb la intenció d’aclarir fenò-mens, esdeveniments o situacions d’in-terés general.

«La intervenció en el debat d’idees, lapràctica cultural, l’assumpció decidida deresponsabilitat en l’àmbit ciutadà», això ésper a l’autor la política en un sentit ampli.Una política que, tal com apunta citantJoan Fuster, «si no la fem nosaltres, seràfeta contra nosaltres». Si aquesta declaraciód’intencions no és suficient, el subtítol delvolum, «entre cultura i política», acaba desituar-lo en la drecera del fusterianisme mésfecund. I encara hi contribueix una qües-tió «formal» que no ho és tant: la condicióde recull d’articles dispersos, publicats enla major part al caliu d’un o altre esdeveni-ment cívic o polític, d’una o altra incitacióa «intervenir».

Calia que Gustau Muñoz ordenara ungrapat de papers con aquests per moltesraons: perquè és un coneixedor privile-giat de les grans discussions que hanmarcat la vida col·lectiva dels valenciansdes de fa moltes dècades, així com delseu rerafons; per la seua sòlida formacióintel·lectual, vacunada per la inquietud il’esperit crític contra l’acontentament iles solucions miraculoses sense ancorar-se en cap dogma irreductible; perquè elmateix origen circumstancial dels escrits

Gustau MuñozIntervencions entre cultura i política

Tàndem, València, 1998276 pàgs.

ens havia fet difícil visualitzar la cohe-rència i el rigor d’una reflexió que des-menteix radicalment qualsevol reduccióde la vida intel·lectual valencianista a unacol·lecció de querelles locals d’escassaprofunditat.

Observador atent de la realitat valen-ciana, Gustau Muñoz demostra enaquest llibre que és moltes més coses.Els que el coneixem, no podem dir queel resultat ens ha sorprés. I tanmateix...La versatilitat de les seues preocupaci-ons, i de les seues ocupacions, dins l’epaide la cultura, dóna un resultat de con-junt molt interessant. Economista deformació, l’autor d’Intervencions ha es-tat traductor de Goethe, de Horkheimer,de Touraine i de desenes d’altres autors;va ser cofundador de Trellat, una revistadels temps agitats de transició democrà-tica que està esperant un estudi a fons;ha estat present en una extensa col·lecciód’iniciatives cíviques, culturals i editori-als; va contribuir decisivament durantmés d’una dècada, des del departamentde publicacions de la desapareguda Ins-

titució Valenciana d’Estudis i Investiga-ció (IVEI), i com a cap de redacció dela revista Debats, a mantenir oberta unafinestra valuosíssima a les reflexions so-ciològiques, historiogràfiques, polítiquesi culturals d’un període en el qual hemvist la solsida del sistema comunista il’acceleració d’un «capitalisme globald’alta tecnologia» que ha deixat inservi-bles una bona part dels esquemes teòricsanteriors...

Les tres parts en què s’estructura el lli-bre organitzen molt bé el ventall de pre-ocupacions de l’autor: l’època, el país iel pensament modern. Si, pel que fa al’època, o a les seues tendències, són elsproblemes de la globalització, la demo-cràcia, la unitat d’Europa i l’estat delbenestar els punts principals d’atenció;pel que fa al país, els centres d’interés esfixen en la reivindicació nacional, la nor-malització lingüística i cultural, l’educa-ció, el paper dels intel·lectuals i una aco-tació, no estrictament professional a pro-pòsit de l’edició (sector que GustauMuñoz coneix en detall gràcies a unallarga experiència). Finalment, l’aproxi-mació al pensament modern es fa, enpart cap a noms propis, en part cap aescoles i temes de gran envergadura. Hil-ferding, Gellner, Bobbio, Berlin i Fusterno són qualsevol cosa i, d’alguna mane-ra, enllacen amb les revisions crítiques del’escola de Frankfurt, el nacionalisme oel manifest comunista per a dibuixar la«constel·lació» d’idees d’una època.

Datats, amb només tres excepcions, enla dècada dels noranta, els textos deGustau Muñoz són una mena de «guiaespiritual», reticent i agnòstica, com caldesprés de la indigestió de fórmules idiscursos heretats dels anys seixanta i se-tanta. He escrit «guia espiritual» un pocen broma, però, si ho pensem bé, si lle-gim bé aquestes Intervencions, conclou-rem que són, malgrat la seua procedèn-cia diversa, una «guia» intel·ligent per acircular, sense perdre l’impuls crític itransformador, per la selva de simulacresi de confusions en què s’ha convertit elmón, en què volen convertir el nostrepaís, en què pot acabar convertint-se lacultura si no «actuem», si dimitim, sirenunciem a pensar.

Adolf Beltran20 x 12,5 cm.

22 :

Literaturai esforç bel·ligerant

Max CahnerLiteratura de la revolució

i la contrarevolució (1789-1849), ICurial, Barcelona, 1998

447 pàgs.

La contribució dels valencians a l’esforçde les guerres de la monarquia hispànica definal del segle XVIII i principis del XIX potser analitzada en termes materials, en ca-nons, voluntaris i reials de billó. El llibre deMax Cahner, però, ens presenta un altreesforç bèl·lic, precisament el necessari pera mobilitzar homes i diners. El llibre deCahner és, doncs, una història de papers deguerra, d’agitació i de propaganda nascutsdel poder. Però no sols és això. Entre moltsexemples «asainetats» de literatura de con-sum immediata i popular, apareixen delíci-es com la més antiga adaptació al català del’alexandrí clàssic francés, virils crides a lallibertat —com l’enèrgic monòleg de Bru-tus, obra del menorquí Joan Ramis el1769—, i subtils i no tan subtils al·legatsanticastellans i favorables a la nostra llen-gua en qualsevol dels seus àmbits polítics.

Si l’ús de la llengua catalana és la matèriaessencial del llibre, la transició borrascosadel segle XVIII al XIX n’és el context his-tòric: cada gran esdeveniment (una guerra,la revolució francesa, una pau...), troba laseua corresponent reacció literària. D’altrabanda, si Espanya, França o Anglaterra hisón els protagonistes, el Rosselló, Cata-lunya, el País Valencià i les Balears són l’àm-bit geogràfic concret on es disputa la par-tida. Des de finals del segle XVIII, valen-cians, catalans i balears foren sotmesos aallò que Joan Fuster, a Decadència al PaísValencià, definí com un al·luvió de «produc-ció rimada per al consum popular (...) ins-trument eficaç d’adoctrinament ideològic através del qual les masses aprengueren la fi-delitat borbònica i el patriotisme espanyol»(p. 148). I certament ho fou, tot i que lle-gint els exemples que ens presenta Cahnerpodríem dir que foren més un instrumentde propaganda borbonicoreligiosa que nod’adhesió nacional espanyola, una idea pot-ser més tardana. Però, ensems, hi desco-brim una sèrie de matisos que ens fan re-comanar al lector no solventar aquest mo-ment històric —i la seua producció literà-ria—, amb una senzilla explicació basada en

la castellanització i la borbonització abso-lutes de la població.

Una lectura atenta dels col·loquis, les pro-clames i els romanços transcrits ens acostaa una realitat més complexa. Les apel·lacionsals valencians com a grup diferenciat (pre-sents, per exemple, a les composicions de lesplanes 197, 211, 230, 238, 324 i 434) i queserien difícils de trobar en altres regions(fora de Catalunya), la pervivència d’un pen-sament popular foral que atribueix al regnede València el més fort àmbit territorial d’ad-hesió (la crida a l’enrolament en els Volun-taris Honrats de València del 1794 passa, enboca d’un protagonista del col·loqui, per lapromesa de no eixir del regne per a defen-sar altres territoris), les ferotges composi-cions anticastellanes presents en aquesta li-teratura de caire oficialista (entre elles, lesplanes 232 i 239, del celebrat Escorigüela,molt més que un «compositor asonantado»,com ell mateix es proclamà) o eclesiàstic (lesincendiàries del bisbe de Girona), les cridesa mantenir l’ús del català en l’església (coma Menorca), les apel·lacions a la unitat de lallengua (vegeu les planes 275, 307 i 344) ensón exemples. Sembla clar que, si més no alPaís Valencià, com ja va defensar Joan Fus-ter, no podem mantenir la tesi de TeodorLlorente que abans de la Renaixença no vaexistir cap manifestació patriòtica i de fide-litat a la nostra llengua. Aquesta relativitza-ció ens condueix a una altra: a Catalunya i ales Illes, la situació fou prou semblant a lavalenciana. Baste un exemple. Cahner asse-nyala que dels pocs textos narratius de fic-ció nous que destaquen, escrits en català, desdel començament del segle XVIII fins amitjan segle XIX, un en va ser editat a Va-lència i dos a Ciutat de Mallorca.

Per a acabar, una maldat. Quan algunsinventen ortografies i lèxics delirants, pagala pena trobar paraules com «aqueixes»,«bellugar-se» o «tothom» en composicionsvalencianes de finals del XVIII adreçades alpoble o, per contra, «ab», «eixos» i expres-sions com «lo poble», «mon lloch», «sonidioma», «ta presó» o «t’ix bé» en catalanesi mallorquines de l’època. Circulació deparaules i d’idees en àmbits fortament per-meables, tot i que administrativament di-ferents. Una constant en la nostra història.

Un llibre molt suggeridor, del qual espe-rem la continuació i que precisament apa-reix tot just vint anys després que Cahnerfinalitzés la publicació del seu Epistolari delRenaixement (col·lecció Clàssics Albatros).Massa jove per llegir aquesta darrera obraen el moment de la seua publicació, he tin-gut la fortuna de ser lector contemporanid’aquesta que hui comentem i que serà unaltre clàssic a no córrer molts anys.

Josep Vicent Boira i Maiques

¶ CaplletraPublicada per l’IIFV i dirigida per AntoniFerrando, ofereix un número monogràficsobre «Literatura catalana actual», coordinatper Vicent Alonso, Francesc Calafat i VicentSimbor, amb la voluntat de traçar un pano-rama complet de la nostra literatura en eldarrer quart de segle. Hom hi trobarà arti-cles d’Isidor Cònsul sobre novel·la entre1970 i 1995, de Francesc Calafat sobre vintanys de poesia, de Carles Batlle sobre novadramatúrgia, de Vicent Alonso sobre la nar-rativa de Jesús Moncada, d’Enric Balaguersobre Quim Monzó, de Carme Gregori so-bre la novel·lística de Carme Riera, de VicentSimbor sobre novel·la històrica, de MariolaAparicio sobre la «Sonata d’Isabel» deVicent Andrés Estellés, de Jaume Aulet so-bre la poesia catalana i el boom de 1972, deFerran Carbó sobre Martí i Pol, de LluísMeseguer sobre Nova Cançó i escriptura lí-rica, de Josep M. Sala-Valldaura sobre lapoesia de Pere Gimferrer, d’Enric Sòria so-bre poesia valenciana recent i de Ramon X.Rosselló sobre el teatre independent valen-cià, així com una selecció bibliogràfica so-bre el tema del monogràfic, a cura de F.Carbó, C. Gregori i R. X. Rosselló. (Núm.22, 1998, IIFV/PAM, Av. Blasco Ibáñez 32,46010 València).

¶ El ContemporaniIl·lustrat amb esplèndides mostres d’obragràfica de M. Barceló, aquest lliuramentofereix un sumari d’allò més interessant,començant per l’editorial («Una segonatransició?»), les notes breus (sobre la des-aparició de Vuelta, l’apunt de P. Subiróssobre M. Barceló), les ressenyes i la tria dellibres, plenes d’informacions i incitacions.Plat fort del número són, però, l’entrevis-ta amb W. Fritz Haug sobre el marxismecrític avui i el llarg text d’autobiografiaintel·lectual d’E. Weber. Hi trobem també,en aquesta revista dedicada a «arts, histò-ria, societat», articles de J. Barreda sobre laFesta de Sant Antoni a Vilanova d’Alcolea,de J. Galí i Herrera sobre la vida i l’obrad’A. Galí, de P. Puimedon sobre la corres-pondència M. Rodoreda-J. Sales, de M.Almenara i M. Ardit sobre el protestantis-me valencià del segle XVI i de M. ÀngelsBosch sobre J. Pous i Pagès, antiindus-trialisme i valors gentry. (Núm. 16, setem-bre-desembre 1998, 600 pta., EditorialAfers, Ausiàs Marc 68, 1ª, 46470 Catarroja,tel. 96 126 86 54, fax 96 127 25 82).

Revistade revistes:

: 23

Agustí ColominesVicent S. Olmos

Les raons del passat.Tendències historiogràfiques actuals

Catarroja-Barcelona, Afers, 1998408 pàgs.

Històriai veritat

Des de la més remota antiguitat elshistoriadors —almenys els que no teni-en una intenció clara de mentir, de fal-sificar el passat— estaven convençutsque escrivien la veritat. Era això el queels separava dels poetes i els dramaturgs,atrapats encara en els dominis del mitei la ficció. Herodot, el pare de la histò-ria, tenia en ben poca estima Homer,que feia intervenir els déus en les guer-res dels homes. I tant ell com Tucidídeses vantaven d’atenir-se a la realitat delsfets, a allò que havien pogut comprovarpersonalment, amb els seus propis ulls oa través de testimonis fidedignes. Des-prés d’un parèntesi llarguíssim, en què esva veure subordinada successivament a lateologia, la filosofia i la literatura, la his-tòria es va reconèixer novament comuna disciplina autònoma en el segle XIX,ja sota la forma de coneixement cien-tífic.

El segle XIX és, en efecte, el segle dela història i dels historiadors. No solsperquè aquests gaudien d’un immensprestigi i ocupaven els llocs claus en elscentres de producció ideològica i deci-sió política —similar al que avui tenensociòlegs i economistes—, sinó tambéper l’enorme optimisme en les possibi-litats de la història i la seua decisiva con-tribució a la construcció del present i laconquesta del futur.

El positivisme, l’historicisme, el mar-xisme, l’escola dels Annales i l’estructu-ralisme han prolongat aquesta entusiàs-tica confiança fins a ben entrat el segleXX. Fins que han començat a saltar, undarrere l’altre, tots els grans paradigmeshistoriogràfics i s’han ensorrat en untres i no res totes les certeses i veritatsaxiomàtiques que tant havia costat d’edi-

ficar. No ha calgut esperar fins el darrerepisodi, la caiguda del mur de Berlín el1989, tot i que aquest ha precipitat —oha fet més palesa— l’ensulsiada general.Ja no era possible, després dels horrorsde la Segona Guerra Mundial, del feixis-me, però també de l’estalinisme, conti-nuar mantenint aquella fe cega en el pro-grés i en les virtuts alliberadores de laciència i la tecnologia. De sobte tot hasemblat massa ingenu —incloent la pos-sibilitat d’un coneixement històric objec-tiu, de l’accés mateix a la realitat histò-rica, a una cosa que ja no existeix i quenomés podem entrellucar a través detestimonis— i alguns han acabat fins itot per proclamar la mort de la mateixaidea de progrés, la crisi de la raó —in-closa la raó històrica— que ha nodrit elpensament occidental des de la Il·lus-tració.

D’això, de la pèrdua de la innocènciadel coneixement històric, tracta Les ra-ons del passat (Editorial Afers, 1998), unllibre en què Agustí Colomines i VicentS. Olmos posen a l’abast del lector encatalà deu recents i importants contribu-cions sobre l’estat de salut i les vies mésfecundes de la historiografia actual. Latria resulta ben útil i representativa i,juntament amb la documentada intro-ducció dels editors, permet de bastir unpanorama bastant complet de les diver-ses «concepcions teòriques i praxis his-toriogràfiques» que caracteritzen aquestfinal de segle.

El recull s’obre amb una lúcida i apas-sionada defensa de la racionalitat de lahistòria, a càrrec de G. G. Iggers, pro-bablement un dels autors que més i mi-llor ha reflexionat en els darrers anyssobre l’evolució de la historiografia. Itant en aquest article com en els dossegüents, que examinen la relació entre«història i filosofia» (Roger Chartier) i«història i teoria» (Richard T. Vann), ladiscussió gira entorn de temes tan pro-

blemàtics com la noció de «veritat», l’es-criptura de la història i l’anomenat «girlingüístic».

El segon bloc se centra més en lespràctiques historiogràfiques i en particu-lar en la relació de la història amb l’an-tropologia, concebuda com una via derenovació de la història social, i en lespossibilitats de l’anàlisi microhistòrica(Hans Medick, Edward Muir, CarloGinzburg i Carlo Poni, Natalie Z. Davis,Philip Benedict i Giovanni Levi).

Finalment, el volum es clou amb un«assaig bibliogràfic» de Frank Ankersmiti una extensa i utilíssima relació de la bi-bliografia citada, a cura dels editors.

El llibre, no cal dir-ho, hauria de serde lectura obligada a les nostres univer-sitats. Introduiria un cert neguit enmolts professors, encara ancorats en lesvelles certeses. I alhora estalviaria alsalumnes de creure que la història, la «ve-ritat històrica», es troba condensada alsarxius i que només cal localitzar i trans-criure els documents per a exhumar-la,per a conèixer els fets «tal com van pas-sar».

Però al mateix temps també faria pen-sar als qui, com a reacció a aquest rea-lisme càndid, redueixen la història a puraliteratura, a pur exercici literari. Si fosaixí, si el coneixement històric no tin-gués una voluntat, una intenció, de ve-ritat, aleshores tan vàlida seria una inter-pretació com un altra. Millor dit, totesserien igualment vàlides. La que docu-menta l’Holocaust i la que el nega. Laque atesta els crims de Pinochet i la queels impugna. I això, a més d’una aberra-ció científica, ho és també moral.

Antoni Furió

24 :

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L S

jOAN– FRANCESC MIRA: “LIQUIDACIÓ DE DEUTES”

Tota la història de la literatura és —salvant algun esporàdic Robinson Crusoede les lletres— precisament això: llegir primer, després escriure. Qui no acceptede bona gana que li han arribat, directes o indirectes, totes les influències delmón, i que sense el deute universal no seria res, o és un ignorant o l’estupidesali obnubila el cervell.

Ara bé, si he de parlar de mi mateix, és clar que alguns deutes o influènciessón de més pes que uns altres: segons amb qui he traficat, el gust i els beneficissón d’ordre molt diferent. I en primer lloc he traficat amb els grecs, seguint elconsell no sé si d’Horaci o de Ciceró: «Et vos exemplaria graeca nocturnacondite manu, condite diurna». Els grecs, de nit i de dia. Els versos dels líricsarcaics, de Safo i de Baquílides. La prosa insuperable de Tucídides, clara i exactacom la de Montaigne, de Pla, de Fuster: no és cap regal del cel, escriure en pro-sa. En segon lloc, he traficat amb alguns autors medievals: trobadors, el Dant,Muntaner, François Villon, Ausiàs Marc. He tingut llargs i reposats tractes ambCervantes i amb Quevedo. I després, molta novel·la del segle XIX: Stendhal iFlaubert llegits i rellegits, per exemple. Tant com he llegit i rellegit Proust i Joyce,una vegada i una altra, i Allan Poe també. Per no fer-ho massa llarg, i arribarja a l’hora del present, faré una última tria de deutes reconeguts: Borges l’inex-haurible, els jueus americans —Saul Bellow, Mailer, Malamud, Roth...—, lasaviesa de Yourcenar, la densitat de Juan Benet, i també Calvino i Bassani, iOnetti, i qui sap qui més. Qui sap quants són els milers de pàgines, potser elsmilers de llibres, que corren per les venes quan escrius. Més val no intentar traure-ho a la consciència. Més val no estirar del fil, perquè, estirant estirant, es desfa-ria tota la malla del vestit de lletres que ens cobreix i ens quedaríem no sola-ment nus, sinó reduïts a no res. Hi ha deutes que es poden reconèixer, però noliquidar: seria la ruïna del negoci.

(D’Els treballs perduts.)

18,5 x 12,5 cm. 18,5 x 12,5 cm.

: 25

A L A G E N T Q U E E S C R I U E N E L C A N V I D E M I L · L E N A R I

20,5 x 12,5 cm.

18,5 x 12,5 cm.

OBRA INCOMPLETA:

NARRATIVA

El bou de foc. València, L’Estel, 1974.Els cucs de seda. València, Eliseu Climent editor, 1975.El desig dels dies. València, Eliseu Climent editor, 1981.Viatge al final del fred. Barcelona, Edicions de la Magrana, 1983.

Nova edició completa i revisada: Alzira, Bromera, 1998.Els treballs perduts. València, Eliseu Climent editor, 1989.Borja Papa. València, Eliseu Climent editor, 1996.Quatre qüestions d’amor. València, Eliseu Climent editor, 1998.

ASSAIG LITERARI

Punt de mira. València, Eliseu Climent editor, 1987.València, guia particular. Barcelona, Barcanova, 1992.Sense música ni pàtria. Alzira, Germania, 1995.Els sorolls humans. Alzira, Bromera, 1997.Cap d’any a Houston, Texas. València, Eliseu Climent editor, 1998.

ASSAIG COM A CIÈNCIA SOCIAL

Un estudi d’antropologia social al País Valèncià. Barcelona, Edicions 62, 1974.Els valencians i la terra. València, Eliseu Climent editor, 1978.Vivir y hacer historia. Barcelona, Península, 1980.Crítica de la nació pura. València, Eliseu Climent editor, 1984.Cultures, llengües, nacions. Barcelona, La Magrana, 1990.Hèrcules i l’antropòleg. València, Eliseu Climent editor, 1994.Sobre la nació dels valencians. València, Eliseu Climent editor, 1997.

24 x 16 cm. 20,5 x 13 cm.

26 :

València,capital cultural (?)

Paisatgede Santa Maria

Vicent DasíRebeka

Barcelona, La Magrana, 1998pàgs.

A les literatures plenament normalit-zades abunden els bons narradors. D’es-til impecable, dominen diàlegs i escenes,i són capaços de mantenir un ritme cor-recte al llarg de tota la novel·la. Ningúno se’n fa creus. Són escriptors d’ofici,no necessàriament imbuïts de tota la mi-tologia i l’enciclopèdia del cànon occi-dental i, tanmateix, gent que conta histò-ries.

Vicent Dasí ha de continuar escrivint idescrivint-nos per a la bona salut de lageneració que retrata en aquest llibre. Ensha de descriure el desencís, l’argot man-llevat d’ací i d’allà, les quimeres i neces-sitats, sense falsos lirismes, tal i com hofa a Rebeka, o tal i com ho vivim en larealitat. Perquè endevinem dins la prosafluida de Dasí que ha interioritzat lamodernitat literària, el nou paradigma.Empra amb naturalitat les formes moder-nes de narració de pensaments, estalviabarroquismes allà on no n’hi ha d’haver,s’acosta als llenguatges audiovisuals, creauna història que es llegeix en el temps enquè veiem una pel·lícula de cinema, elreferent de la novel·la.

Rebeka és una bona història que co-mença pel final, o, almenys, això ens facreure l’autor a les dues primeres pàgines,on ens atrapa amb traïdoria. Cento i Re-beca, tots dos estudiants a la Valènciaactual, es coneixen (lliguen) i es desco-neixen (s’allunyen l’un de l’altre) en unescircumstàncies especials, ni transcendentsni tràgiques, encara que puga semblar-ho.Humorísticament, els personatges i ins-titucions porten noms al·legòrics o fanreferències a entitats reals. En un finald’una deliciosa quotidianitat i d’una ter-rible ironia, Rafael Dasí retrata una ge-neració que viu el drama de la mancad’identitat (no lingüística, però també; nosexual, però també; no professional, peròtambé, i sobretot). Una generació que esveu, ens veiem, obligats a relativitzar lescoses quan ens és impossible de canviar-les. I quasi sempre ens és impossible can-viar-les.

Una literatura normalitzada desdrama-titza també la cultura: és un símptoma demaduresa. Cal que hi haja prosistes comVicent Dasí. Escriptors que, sense pre-tendre canviar el món, ni depurar la lite-ratura, ni crear estils originalíssims, resul-ta que retraten el món, dignifiquen la li-teratura, conreen estils innovadors i nor-malitzen la cultura. Hi ha un debat pen-dent a les nostres lletres —les d’ací abaix, vull dir. Una certa vitalitat culturaldel cap i casal, que rep l’empenta directade la universitat, està fent sorgir bons es-criptors urbans, de l’Horta o que viuena l’Horta, que escriuen bé i podrien ar-ribar a vendre molts llibres. A les comar-ques centrals, en canvi, allà on la llenguaés menys adulterada i d’on hauria de sor-gir la veritable fornada d’escriptors vivi-ficadors del llenguatge literari, no s’aca-ba de perfilar una literatura per al granpúblic. Hi ha uns pocs escriptors queacaparen fòrums i jornades de reflexió,convertits quasi en intel·lectuals orgànicsde determinats ajuntaments d’esquerres,que no tornaran a fer els quaranta i queabsorbeixen tota l’atenció literària. Elsseus productes, però, impregnats d’unpseudolirisme embafós i mancances te-màtiques greus, estan cridats a passar del’aparador de Tano-Gandia a l’estant delprofessional liberal de Xàtiva i morir sen-se lectors. Cal un debat social al voltantde tot açò, al marge de premis literaris iinstitucions. Un debat jove sobre què ésel que el país necessita per engrescar tot-hom en una feina comuna envers la ve-ritable normalització que els polítics—ni els uns ni els altres— no ens ajudena fer.

Maite Insa

20 x 12,5 cm.

L’escriptor vivia al llit, d’esquena almón, borratxo, de cara a una finestraque donava al desllunat i als mèus in-somnes dels gats en zel. La literatura noés al carrer sinó al cap: les novel·les vi-uen en l’indret més fosc d’aqueixa casaen ruïnes que és la por al dia en què nopodràs escriure ni una ratlla perquè notindràs al cap cap altra cosa més que elbuit. O escrius o et mors. Aleshores,potser, és quan l’escriptor baixarà al car-rer, a enverinar-se amb l’aire que s’esca-pa del supermercat, a mesclar-se amb elsfums del metro i amb l’olor a pomes po-drides que embassa la boca de les clave-gueres: tot seguit, però, de nou al llit,fugint d’una llum que no siga la deldesllunat i els gats en zel, a esperar lamort en les pàgines adormides d’unanovel·la necessària.

Ara l’escriptor busca una ciutat on exi-liar-se de la seua fragilitat, els llibres d’es-claus negres on va aprendre a contar his-tòries, les veus dels fundadors d’una dras-sana plena de putes i de suors amb el sa-bor del tedi, d’un tedi que és alhora can-sament i repugnància. L’escriptor jau con-tra les parets del món i s’inventa el prò-xim llibre com si fos el primer, el de mésdolor, el més impossible: i se’n va propde la mar perquè no se li escape ni unasola de les muntanyes que sortiran en laseua novel·la, ni cap hivern, ni les caga-rades de llebre que perseguien els guàr-dies, ni aquella mort que li donarà vida acada pàgina.

L’escriptor començarà a escriure igualque escrivia l’home del llit mirant eldesllunat, amb ràbia, amb la mirada follasobre el paper o sobre la pantalla de l’or-dinador: perquè malgrat que l’escriptorhaja d’anar sempre d’ací d’allà, adornantels luxes del gran espectacle del món,sempre acabarà en el racó més solitariescrivint la novel·la imprescindible per ano morir-se: perquè escriure, com deial’home uruguaià ple de whisky i d’adéus,és per a l’escriptor el seu vici, la seuapassió i la seua desgràcia.

En la casa més antiga d’una platja, l’es-criptor començarà la seua última història.La seua primera història: aquella de sem-pre, la de la por última i mai no defini-tiva.

Alfons Cervera

: 27

Entrevista a José Hierro:«La poesia ha de tenirel ritme de la música

i el color de la plàstica»

osé Hierro va venir a València convidatpels ajuntaments d’Almussafes i de Pu-

çol. És un home i un poeta com n’hi haben pocs. Mentre demanem uns chinchonesamb aigua, s’entreté a dibuixar sense alçarel cap. L’escena, al Palau de la Música deValència.

Fa poc més de mig segle, i després decinc anys per presons franquistes, es vaproduir el seu primer viatge a València pertal de recuperar-se de les penalitats de lapostguerra i de la repressió («Canción decuna para dormir a un preso», «“Ojú, quéfrío…” Los andaluces»). Ací va compondreel seu primer recull de poemes: Tierra sinnosotros (1947).

— A València vaig començar a viure unaaltra vida, és on vaig viure per segona ve-gada.

— Com recupera aquesta joventut a laValència de 1944?

— És seguir sempre. El secret de la vidaés estar seguint, pensar que no res t’hamarcat fins al punt que pugues deixar ja deviure, de continuar.

— Al poema «Historia para muchachos»del Libro de las alucinaciones apunta elsdiversos treballs que va realitzar en aques-ta ciutat: «palero,/ moldeador, listero enunas obras,/ transportista de leña a domi-cilio,/ comisionista para venta a plazos/ delibros, negro de escritor…»

— Vaig estar vivint a les pensions delcentre. Compràvem allò que podíem alMercat Central. Jo vaig arribar ací i hi vaigviure uns anys durs i feliços.

— A València es va retrobar amb l’amis-tat de José Luis Hidalgo i amb altres denoves: els germans Gaos, Ricard Blasco i larevista Corcel, Jorge Campos, etc. Aquestdarrer va dir que vosté hi arribà «sinequipaje, sólo con unos versos, una novelay un acordeón». Què se’n va fer, de lanovel·la?

— Jo he escrit tres novel·les a València,totes molt dolentes. La primera novel·la, lavaig escriure en l’any 44, quan CarmenLaforet va guanyar el Nadal; la meua no vatenir cap èxit. La segona no va ser publica-da, però sí que va ser composta en les edi-cions de Rodríguez Moñino. Després envaig escriure una altra, pitjor que les ante-riors.

— Des de la serenitat, la maduresa i eldistanciament d’aquest mig segle, com ob-serva l’actual situació social i cultural del’estat espanyol?

— Jo tinc una memòria plana. Visc tanten un present estrany que no m’adone queles coses estan modificant-se constantment.Com érem, què pensàvem? Seria jo el pit-jor historiador del món.

— L’homenatge que juntament amb JoséLuis Hidalgo realitza en Proel a Quevedo,

i determinats versos («Oh España, qué viejay qué seca te veo […] Oh, España, quétriste pareces de Quinta del 42»), s’assem-blen a expressions regeneracionistes. Ad-metria l’empremta de la Generació del 98quan metaforitza en els seus poemes lesconseqüències terribles de la guerra civil, oaixò és el reflex d’una actitud envers untemps històric?

— No, és la recerca. No oblides que lapoesia del 27 té un paradigma que ésGóngora. Després la gent considera que lapoesia ha d’humanitzar-se d’alguna mane-ra i va apareixent Garcilaso. És el que po-den fer Luis Rosales, Miguel Hernández oPanero. Què en ve després? Una poesia fetaja segons la manera que va dir Celaya: «ins-trumento para transformar el mundo». Hade donar testimoni d’allò que hi ocorre, ialeshores és quan apareix Quevedo a tra-vés d’aquell «mirando los muros de lapatria» seua. És una evolució normal.

— Vosté comença poemes o reculls? Elspoemes s’hi agrupen per missatges que espoden relacionar o per contra tenim unesidees prèvies, el teòric pla textual dels crí-tics?

— No, hi ha com un ambient, un esce-nari, i els poemes hi ixen ja formant-nepart. Mai no faig el llibre programat. Elspoemes s’aglutinen dins d’una òrbita id’una atmosfera, i després constitueixen unllibre perquè naixen sota un mateix impuls.

— Cubisme, Creacionisme, Irracionalis-

me. Hi ha cap moviment d’avantguarda quepodem concebre com una inspiració del’al·lucinació?

— Una gran part o gairebé tota la poe-sia contemporània espanyola i estrangera hanascut de l’adaptació de l’Irracionalisme,això és evident.

— Què se sent en rebre l’Adonais (Ale-gria, 1947)?

— L’Adonais és el premi més importantper mi. Et dóna la possibilitat que allò queestàs fent transcendesca, interesse. És permi fonamental, aquest premi.

— I el Príncipe de Asturias, el ReinaSofía de Poesía Iberoamericana, el Cer-vantes?

— Són dues coses molt diferents. Al’Adonais i al Nacional, m’hi vaig presen-tar. Però quan el premi és un al qual no etpresentes, jo he sentit sempre un sobresalt.Mire al voltant, veig els poetes que hi ha iels de l’altra banda de l’Atlàntic, i m’agafauna vergonya perquè aquest premi mel’hagen donat a mi… espantosa. Quan ésel premi a una vida o a una obra llarga, sem-pre tens la sensació que l’has furtat.

— Els seus poemes tenen un ritme flu-ent, harmoniós, aparentment fàcil. Des deCuanto sé de mí hi apareix la música com aelement substancial. Quin paper represen-ta la música en la seua poesia?

— La poesia té estructura com l’arquitec-tura, color i forma com la pintura, ritmecom la música. La poesia ha de jugar i sug-gestionar amb aquests elements o està per-duda. En poesia no és important parlar d’unmúsic, sinó acostar-se musicalment a ell. Lapoesia sense la música no seria res. Cal anarbuscant sonoritats en el ritme de les parau-les.

— I la pintura? Vosté va treballar com acrític de pintura, va dissenyar portades…

— He fet algunes notes… compte!, aixòde la crítica és molt seriós. Veia gairebétotes les exposicions de Madrid. No feia ressobre segur, això és, no anava a veure Miró;jo anava a veure Juanito Hernández iVicentico Fiesta, que no els coneixia nin-gú. Anava a veure-ho tot. Però això de «crí-tic de pintura», no. Tornant a la pregunta,en els meus poemes no està clara la pintu-ra. D’imatges visuals, sí que n’hi ha i éslògic; la poesia ha de funcionar amb això,amb el ritme de la música i amb el color dela plàstica.

— Anem a l’amor.— No, jo no bese així com així, cor meu.

(Mentre m’està vacil·lant, fica un dit alMEU got i escampa unes gotes sobre eldibuix en què està difuminant unes taquesde color procedents d’herbes.) En Cua-derno de Nueva York, on he convidat mol-ta gent, un dels convidats és el rei Lear. Téun poema una mica fotut. Es tracta del rei

J

28 :

Paraulesquan caminem

Lear, Cordèlia, Regània i Gonerila amb allòde «que sí, que t’estime més que a l’altra»,etc. I el poema té dos versos collonuts, queni són versos —encara que hi apareguencom a versos— ni són meus. El rei Learestà com si visqués entre el naufragi delmón, arriba allà i comença a reconstruir allòque serà la seua residència d’ancià, els claus-tres. Li diu a Cordèlia que hi vaja a dir-lique l’estima, que li ho diga per primer iúltim cop. Els versos finals són aquests:«Desaparece antes de que te vea sumergidaen un licor trémulo y turbio, como a tra-vés de un vidrio esmerilado. Antes de quete diga: “Yo sé que te he querido mucho,pero no recuerdo quién eres”». Això li hova dir Dámaso Alonso, malalt d’Alzheimer,a la seua dona. No la coneixia i li va dir allò:tremend!

— Parlem del Cuaderno de Nueva York(Hiperión, 1998): les visions anacròniquesi al·lucinades; el mestissatge de cultures id’espais; l’antiretoricisme i l’acostament alpla narratiu; les silves lliures de senars; l’ex-pressió senzilla i col·loquial…

— Evolucione cap a un llenguatge cadacop més aparentment prosaic. Aparent-ment, perquè en art no crec que hi hajaaquest prosaisme, o el realisme així, sinó quetot és una invenció per tal que ho semble.Els poemes solen ser més llargs i cada copmés van contant una història a retalls, aixòés, van fent-se més narratius i amb versosmés o menys lliures. Hi ha temes de sem-pre com la música i el temps en Cuadernode Nueva York. Entre els músics tinc, perexemple, a Beethoven escoltant la Novenaen una televisió sense volum, i a Schubert,que mai no va estar a Nova York. I això ésperquè la poesia sap sempre més que unmateix. I m’adone que aquest llibre està ei-xint com si jo fos una mena de refugi de gentd’uns altres temps i d’uns altres espais. D’acíarriba naturalment Schubert. Què té a veu-re ara Schubert amb Nova York? Doncs sí,està allà, és ell, ha fugit. Abans d’aquell po-ema del rei Lear, hi ha un tema recurrent queés el dels asils d’ancians: «Els claustres».Aquest museu que hi ha a l’aire lliure a NovaYork, on s’han endut part dels claustresd’Europa. És un poema molt breu i moltcínic en el sentit que allò que està dient ésel contrari d’allò que pensa. «Els claustres»són, alhora, els vells a qui han tret dels po-bles i a qui han dut a «un lloc on s’està moltbé, que ací teniu televisió, que hi esteu ambgent de la vostra edat…» Aquelles coses queet diuen quan se t’emporten per tal de per-dre el temor: «No, si yo no digo/ que noestén bien en donde están:/ más aseados yatendidos/ que en el lugar donde nacieron,/donde vivieron tantos siglos».

Joaquín Corencia Cruz

Vicent PitarchTraces d’excursionistes (CEC)

Barcelona, PAM, 1998131 pàgs.

Amb motiu del darrer Aplec Excursio-nista dels Països Catalans, el XXIIè, orga-nitzat pel Centre Excursionista de Castelló(CEC) i realitzat a Vilafranca dels Portsl’octubre passat, Vicent Pitarch va publicaraquest llibre que fa un repàs a la trajectòriadel CEC històrica i recull un seguit d’arti-cles referents a l’excursionisme aparegutsels últims anys en diverses revistes.

El Centre nasqué el 1955, paral·lelamenta altres entitats semblants del país aparegu-des aquell temps, a València, Ontinyent oAlcoi, com a alternativa als organismes ins-titucionals del franquisme (primer el Frentede Juventudes, després l’Organización Ju-venil Española, a més d’Educación y Des-canso ) per permetre, de forma organitza-da, el contacte amb la natura i el país, i lapràctica d’esports d’aire lliure. El CentreExcursionista de Castelló tenia un prece-dent important i directe a la mateixa capi-tal de la Plana, el Centre ExcursionistaCastellonenc, fundat el 1933 però que des-aparegué per culpa de la guerra. Aquell pri-mer CEC es creà amb una clara vocacióvalencianista, represa pels fundadors delCEC de 55 i que es manté a l’actualitat.

Destacar aquest component és un dels ei-xos del llibre de Pitarch, a part del pròpia-ment excursionista. Ací, com a Catalunya,hi hagué una connexió immediata entre ex-cursionisme i recuperació cultural i lingüís-tica. El centre participà en les rutes univer-sitàries i organitzà recitals de canço, cursosde valencià i altres activitats, mentre que,individualment, socis ben destacats partici-paven en tota classe d’iniciatives naciona-listes. El mateix Pitarch fou representantdel CEC a la Comissió Permanent delCongrés de Cultura Catalana.

En aquest repàs dels més de quarantaanys d’existència del CEC, es destaca larelació que sempre ha mantingut amb laresta d’organitzacions excursionistes del’àmbit català i s’enumeren i descriuen lesactivitats principals que el centre realitza enl’actualitat: manteniment de senders, cons-trucció del refugi de les Mallades al massisdel Penyagolosa, publicacions (L’Estel, larevista periòdica del Centre, el llibrePenyagolosa. Excursions a peu i la recent-ment editada guia de senders de la Tinençade Benifassà), a part de les marxes, lesacampades, les eixides a esquia o cicles deconferències, i d’altres més.

Un altre bloc notable en aquesta obrasón els capítols dedicats a replegar sistemà-ticament i exhaustiva el vocabulari excur-sionista que, entre altres aportacions, con-té totes les novetats introduïdes al Diccio-nari de la llengua catalana de l’Institut d’Es-tudis Catalans, on l’autor és un actiu mem-bre de la Secció Filològica. Aquest apartatté també una part dedicada al topònimPenyagolosa, cim per excel·lència del PaísValencià i en particular de l’excursionismecastellonenc (cada any el CEC organitzauna pujada a peu Castelló de la Plana-SantJoan de Penyagolosa a la primera lluna ple-na de l’any i una altra en menys de quinzehores a principis de maig).

Hi ha finalment notícies sobre algunapersonalitat, com ara Joan Coromines, i so-bre companys desapareguts del CEC.

El pròleg és de Ferran Sanchis Cardona,fundador i expresident del CEC i que hadedicat molts anys molts esforços a l’enti-tat i a l’impuls de tot l’excursionisme va-lencià.

Les investigacions entorn de l’excursio-nisme al País Valencià són encara molt es-casses. Pitarch hi ha incorporat aquestespàgines que tenen un notable interés per atots els preocupats per aquest moviment enauge, en especial les dedicades al lèxic de lamuntanya i el senderisme i al CEC, tan fi-del a l’esperit en què es basà la seua crea-ció i a un estil organitzatiu ben integradori gens despersonalitzat.

Guillem Pérez Lanuza

: 29

Ací enfront d’acífirma Richard Rorty que en el momentde la dissolució de la filosofia com a

epistemologia o, si es vol, en el moment enquè els projectes de justificació racional hanconclòs en escepticisme de fonamentació, lajustificació dels valors d’una societat noméspot procedir a partir de les estratègies del’art. Es tractaria, doncs, de «modificar lapròpia imatge del grup en fer l’apoteosi delsseus herois, satanitzar els seus enemics... irefocalitzar l’atenció» dels membres d’unasocietat. Res molt semblant, bé que en sen-tit invers, ha fet Jon Juaristi: desenfocantuna imatge, la que el nacionalisme té de simateix, ens ha ensenyat a considerar quetota imatge en aquest punt és construïda i,per tant, pot ser desconstruïda.

Deia Wittgenstein que «una imatge moltarrelada en nosaltres pot comparar-se na-turalment a la superstició, però també espot dir que sempre cal arribar a terrenyferm, encara que siga una imatge, i per tantuna imatge que es troba al fons de tot pen-sar ha de ser respectada i no pot ser tracta-da com una superstició». És notable l’am-bivalència, no l’ambigüitat, d’aquesta afir-mació: bé es parla de superstició, o bé detractar amb respecte una superstició. Crecque la tasca intel·lectual de Juaristi concor-da amb el dictum wittgenstenià. No hi haforma millor de respecte il·lustrat que con-siderar amb seriositat analítica les imatges

uan Benedict Anderson va definir lesnacions com a «comunitats imagina-

des», ja va prendre la precaució d’advertirque el terme tenia un sentit antropològicque no s’equiparava a «fabricació» o «fal-sedat». «De fet —precisava—, totes les co-munitats majors que les aldees primordi-als de contacte directe (i potser fins i totaquestes) són imaginades. Les comunitatsno han de distingir-se per la seua falsedato legitimitat, sinó per l’estil amb què sónimaginades». I això val tant per als Estats-nació i les ètnies submergides, com per alsgrups religiosos i, sense forçar massa lescoses, per als seguidors d’un equip defutbol o els membres d’una societat espe-rantista. Des d’aquest punt de vista, el dela necessitat d’un imaginari col·lectiu quecree o que done un nou sentit als lligamscomunitaris, totes les nacions són iguals,totes es basen, com diu Eric Hobsbawm,en una «tradició inventada». Grans o pe-tites, culturals o polítiques, les comunitatsnacionals comparteixen el pecat original deser producte —almenys en bona mesura—

JUARISTI,EL NACIONALISME

que subjauen al pensament nacionalista.Certament, el resultat de l’autor d’El linajede Aitor i d’El bucle melancólico és icono-clasta; a partir de la lectura de la seua obra,herois i dimonis es transmuten, es reali-neen, i, suggerint-nos d’altres focus d’aten-ció, Juaristi ens proposa una altra imatge decom cal entendre teòricament aquest aspec-te de la vida política que a Espanya i aEuropa sembla una mena d’etern retorn.

Wittgenstein pensava que aquestes imat-ges, que rauen al fons de tot pensar, podenser considerades com a principis de les di-

verses formes de pensament. També creiaque era inevitable que els oponents es trac-tassen com a «folls i heretges», quan els ar-guments respectius penjaven de principisirreconciliables. Tot i això, no pensava quel’única opció fos el silenci o la violència,quan ja no és possible l’intercanvi de raonscom a efecte d’aqueixa divergència radicalen els principis. Puix que —escrigué—«mésenllà de les raons hi ha la persuasió». Fentservir els recursos de la filologia, de la críticaliterària, de l’art, també de la història —en-tesa també com una de les formes del re-lat— Juaristi ens vol persuadir, amb unaprosa no mancada de força poètica i ama-rada d’humor, del fet que la qüestió de lapertanyença social, de la tibant relació en-tre identitat personal i identitat cultural, potser resolta d’una altra manera que la pro-posada pel nacionalisme basc. Tanmateix,les seues anàlisis transcendeixen aquest cas.En el fons hi jau una altra imatge: val mésparlar dels drets de les persones que delsdrets dels pobles o de les nacions, per talcom el subjecte del dret és més clar, mésversemblant quan es tracta de persones decarn i ossos. O aquesta altra: l’apassionantés la vida de frontera, no traçar fronteres.

Nicolás Sánchez Durá

(Traduït del castellà)

de mites i d’oblits històrics «à la Renan».Cadascuna amb la seua pròpia cronologia,però sense que cap d’elles puga reclamar-se més «natural» i, per tant, més legítimaque les altres.

I per raons anàlogues tampoc no sem-bla massa fonamentada la pretensió dedesacreditar, per la seua artificialitat, lanació basca o catalana alhora que esdóna a entendre que l’espanyola s’ins-criuria en l’ordre natural del món. En elfons es tracta d’un miratge dels qui sesenten confortablement instal·lats en unanació hegemònica, dins les fronteres delseu Estat, amb una llengua i una cultu-ra reconeguda, protegida i respectada.Aquests tenen la immensa sort de nohaver de sentir-se nacionalistes, una ac-titud —Joan Fuster ho recordava— que

sempre resulta una mica crispada i ridí-cula. Així, els assagistes que es dediquena esventrar els mites irracionals del na-cionalisme basc —i Juaristi és un delsmés brillants— poden reclamar-se patri-otes constitucionals, però en la mesuraque no qüestionen la construcció igual-ment mítica de la nació espanyola, algúpodria prendre’ls per companys de viat-ge d’un altre nacionalisme vetust i essen-cialista. Al capdavall, el problema es re-dueix al fet que per a uns ciutadans lle-gir el diari, veure cinema o demanar uncafè en la seua llengua constitueixen ac-tes banals, mentre que per a d’altresaquestes incidències quotidianes són unafont de situacions enutjoses i no gensimaginàries. Per a aquests, dir-se «naci-onalistes» és reivindicar el dret —comvenia a dir Isaiah Berlin— de viure laseua diferència lingüística i cultural sensehaver d’estar pendents de quina cara elsposarà el cambrer.

Pau Viciano

I LES CONSTRUCCIONSIMAGINÀRIES

A

Q

30 :

Per una poesia viva i plural:dues visionsde l’amor

El mes de novembre es van presentar aValència les dues darreres novetats de lacol·lecció de poesia de Bromera: Versosper a Anna, de Marc Granell, i Buiracd’amor, de Lluís Roda: dos llibres quetracten el mateix tema, el de sempre—l’amor—, però d’una manera molt di-ferent.

Marc Granell es deixa atrapar perl’amor voluntàriament, el pren com unafelicitat inesperada i, justament per això,exaltada: es dedica a abandonar sistemà-ticament l’espai desolat que habitaven elsseus versos per a convertir la fira deso-lada que era el món en un espai llumi-nós i habitable; Llum, palmeres / hasmirat i els teus ulls / han encés sols i fires/ en 1a nit que em regnava / els anys i totsels somnis. Una vegada renovada aquestavisió (excepte quan l’absència de l’esti-mada el fa tornar a la foscor) arriba,mesurada però certa, la sensualitat que ésla sola veritat que ens ensenya i salva iamb la qual es pot enfrontar al món sigaocell o un dolor per arribar a la certifica-ció de la dependència envers l’amada—o l’amor?— perquè, a partir d’ella, co-mença el món, el nou món: París ploucom tu plous capvespres àngels... O Parísbesa amb els llavis amb què em beses / elsbesos més abril, més mar en calma: possi-blement el poema més imprescindible delllibre. Fins arribar al darrer poema on, amanera de resum, ens recalca la idea del’amor com a sensació que ho emplenatot fins esdevenir, tot, amor: una visiód’arrel romàntica volguda i acceptada. In-terpretada.

Ara bé, cal ressaltar, només, que el lli-bre, sobri, apassionat però contingut,sense excessos tècnics i amb un ús hàbildels tòpics, ens fa arribar perfectament

les sensacions, la visió optimista del món,l’acceptació no només voluntària sinóbuscada dels fets. Potser hi trobaria amancar la recerca de noves imatges, unacerta investigació, pel que fa a la sim-bologia: la llum, els espais, son utilit-zats d’una manera mestra, però no hi hal’intent d’anar més enllà. Per contra,això fa més comprensible el llibre, apteper a tothom i de necessària lectura pera tots aquells interessats en els senti-ments, en l’amor però també en el dretal canvi, a evolucionar. Clar i concís, apteper a qualsevol lector, adepte o no a lapoesia.

Lluís Roda, per contra, pren uns altrescamins, igualment vàlids però ben dife-rents: les proves tècniques, els assajos denous referents, els jocs amb les paraules(glop / llop, fils / fills,...) hi són constants,tant com el discurs metaliterari: Inútilsparaules d’amor, /Res pretenen. / Què po-den pretendre les paraules? i tot per arri-bar a la conclusió que les paraules no elsalvaran de la vida, que, en tot cas, arri-baran per a pagar uns quants deutes sen-timentals.

També l’optica de l’amor és tota unaaltra vist des de la quotidianitat (el meuamor consisteix / A mirar les pastilles delsfrens del tou cotxe / Sense que tu te n’ado-nes), en pateix tots els miracles i misèri-es, els instants perfectes i eterns contraels dies, els mesos, els anys de buit i derecerca. Per tant, és lògic que la majorpart dels poemes corresponguen al buit,al record de la plenitud des del buit, unsofriment: Practicaràs el sexe amb qualse-vol altre / intentant oblidar que has cone-gut l’amor / entre cames oblidades, asse-degades. / Et negaràs a la sort de la pleni-tud d’un dia. O també: No s’ha tancat elforat / No s’ha omplit el buit, / Ferit, pertota la vida, Ferida.

Així, doncs, amb aquestes premisses noens ha d’estranyar que arribe a l’amormalgrat ell, que hi arribe com arriba unaccident que, tanmateix, és agradable. Elproblema no és l’instant de plenitud, sinóla seua absència posterior —emparenta-da amb 1a mort—, el record, Parany delsanys plastificats, que s’entesta a fer-se pre-sent, destorbant la vida quotidiana: En-cara ens fa nosa, ens destorba l’amor. Tansols hi ha una excepció: els fills, I’amorals fills, la seua esperança de futur que

apareix cap als darrers poemes. I encarasort.

Aquests dos llibres, doncs, tan dife-rents, tan simptomàtics de la sana plura-litat que ens cal, es van presentar junts ala sala de Crisol plena de gom a gom: maino havia vist a Valencia tanta gent aple-gada per la poesia. I menys en català. Ésun fenomen curiós, com si la gent esmobilitzara més des que aquest nostregovern intenta convertir-nos en un de-sert cultural: hi ha més ebullició que mai,tertúlies, presentacions de llibres, revis-tes, fins i tot aparició de noves editorials(com la nova 7 i mig, on han publicatrecentment autors com Ramon Guillemo Manuel Garcia Grau) malgrat la man-ca de subvencions.

Aquest fenomen va paral·lel a l’amplia-ció i la diversificació del panorama poè-tic valencià. Per molts motius, entre ellsun de ben senzill: s’han consolidat moltsautors dels 70 i dels 80 i no han paratd’aparéixer noves veus que s’hi han su-mat: als llibres que darrerament han pu-blicat autors com Marc Granell, JaumePérez Montaner, Vicent Alonso... s’hihan afegit els de Garcia Grau, LluísRoda... i també els de gent més jove imolt més jove: Manel Alonso, VicentPenya, Joan Gregori, Maria Josep Escri-và, Vicent Nàcher,... i entre els més jo-ves una fornada que emergeix amb mol-ta força amb autors com AlexandreNavarro, Josep Porcar... És obvi, doncs,que els autors hi són, que l’ambient hi és.Potser manca que, malgrat les dificultats,les editorials es decidesquen a consolidari promoure les seues col·leccions de poe-sia. Que no només de premis viu l’home.

Josep L. Roig

20,5 x 13 cm. 20,5 x 13 cm.

: 31

La Universitati els estudis

sobre literatura catalana

No fa falta gaire capacitat d’observació pera adonar-se que d’un temps cap aquí proli-feren més que mai, i sobretot des d’algunsmitjans de comunicació, els atacs al paper dela Universitat a l’hora de promoure el conei-xement i la difusió de la literatura i en espe-cial de la catalana. Ja sé que aquesta menad’actituds no són pas noves i que fa molt detemps que, des de determinats ambients quepretenen lluir d’una façana d’aparent moder-nitat, la crítica a l’acadèmia és vista com unvalor afegit. És clar que, curiosament, l’anà-lisi des d’una certa perspectiva temporal per-met advertir que alguns dels que mantenienposicions bel·ligerants en aquesta línia hancanviat sobtadament d’actitud precisamentquan l’acadèmia els ha obert les portes. Enaquest sentit mai no podrem agrair prou alspoders públics la creació d’una nova Univer-sitat a Barcelona precisament amb el nomd’un dels pares de la filologia nostrada.

El problema és complex i, més enllà depolèmiques frívoles, mereixeria sens dubteuna anàlisi en profunditat que ara no s’es-cau. Voldria centrar-me únicament en undels molts aspectes que s’hi relacionen: eldels estudis literaris. La motivació prové dela lectura d’un parell d’articles de premsapublicats recentment. El primer és un co-mentari de Josep Franco a propòsit del lli-bre Les dames de Josep Carner, de JaumeMedina («Llibres que fan pensar», El Temps,núm. 748, 19-X-1998, pàgs. 66-67). En lanota, el treball de Medina és elogiat preci-sament perquè s’aparta de la línia típica delque han estat els estudis literaris. Per aFranco, «sobretot a partir de la Renaixença,els estudiosos de la literatura catalana hanpreferit nodrir-se de papers, notes i cartesmés o menys venerables, més que de passi-ons, confessables o no, de desig i de vida»(pàg. 66). Per això, «en general, els estudisparteixen d’una documentació absoluta-ment convencional, com podem comprovarsi repassem les últimes publicacions del ram.I, com és lògic, la literatura generada a par-tir d’aquestes col·leccions de convenciona-lismes només és literatura convencional»(pàg. 66). En poques paraules: és com sidurant un segle i mig els especialistes s’ha-guessin dedicat a la distorsió permanent dela figura dels escriptors amb la intenciód’oferir-ne una imatge purament convenci-onal i socialment assimilable. D’aquesta ma-nera, no hi ha dubte que el bon investigadorté pràcticament el cel assegurat.

El segon article que voldria mencionar ésun de Ferran Toutain al diari Avui a propò-sit de George Steiner i la seva Errata («Acontrapèl», Avui, 13-XI-1998, pàg. 23).Aquest cop l’autor també fa l’elogi de l’obraressenyada i especialment de l’apartat «enquè s’ataquen sense pal·liatius les concepci-ons cientifistes dels estudis d’humanitats».Toutain –que signa l’article com a «escrip-tor»– se solidaritza amb el crític i afirma que«darrerament ha augmentat el nombre delsque creuen, dels que creiem, que la preten-sió d’aplicar el mètode científic fins a les úl-times conseqüències a l’estudi de qualsevoldisciplina universitària no ha servit, en lamajoria dels casos, més que per parafrasejarla realitat estudiada amb codis cada cop mésrebuscats que fan difuses les fronteres en-tre el racionalisme i l’absurd». Afegeix des-prés un exemple pràctic, que crec que val lapena de reproduir: «Un estudiós de la lite-ratura catalana, posem per cas, no pot dirsimplement que els personatges de MercèRodoreda expressen de manera constant lafrustració de no haver vist realitzades lesseves il·lusions. [...] S’ha de limitar a dir enquin tant per cent l’autora de La plaça delDiamant utilitza el condicional compost i elplusquamperfet de subjuntiu, i deduir del’alt grau de recurrència d’aquestes formesverbals que ens trobem davant d’un cas demodalització hipotètica. Després d’això, l’in-vestigador pot aventurar, si de cas, que l’al-ta freqüència de modalitzadors hipotètics

determina una veu narrativa dominada peruna visió frustrada de l’existència. Com si nofos obvi que el relat de les il·lusions perdu-des implica un alt percentatge de tempspotencials».

A diferència de Franco –que se servia d’ar-guments tan fal·laços com fàcilment rebati-bles–, el text de Toutain es mou en un ter-reny molt més temerari, que és el del mal-entès (no és pas la primera vegada, sigui ditde passada, que l’autor que ens ocupa esdedica a generar-ne). Per desgràcia, l’exem-ple que ofereix podria ser perfectament real,extret de les profunditats d’una miscel·làniao d’algun dels inacabables racons de les ac-tes d’un congrés. Té raó també que aquestamena d’anàlisis han proliferat força darrera-ment. El que no pot és fer creure als lectorsd’un diari de difusió general que aquest si-gui el patró que caracteritza els estudis lite-raris i que l’aplicació del rigor científic i delsmètodes acadèmics hagi de conduir irremis-siblement a una vulgar retòrica de l’obvietatrevestida de buides complexitats terminolò-giques. Els fonaments més elementals delmètode científic són precisament els quediuen que no es poden extreure conclusionsgenerals a partir de l’anàlisi d’una única ti-pologia. I George Steiner, que té els colzespelats de seure a les biblioteques i no pas alsbars de moda de la postmodernitat finise-cular, n’és perfectament conscient. És certque al seu llibre Errata. Examen de una vida(publicat el 1997 i traduït al castellà el 1998)afirma que «el actual triunfo de lo teórico enel discurso literario, histórico o sociológicoés mero autoengaño» (pàg. 18), però mésendavant complementa la idea i parla con-cretament de «la falsedad de los postuladospostestructuralistas y deconstruccionistasde que “no hay nada fuera del texto”, de queel discurso es un juego autónomo que bor-ra y vacía constantemente de validación re-ferencial su posible intención y significado»(pàg. 33). Paral·lelament, ell mateix ofereixuna alternativa que, a la vista del que ha es-tat fins ara la seva pròpia obra, no podem pasdir que sigui antiacadèmica: «Un “clásico”de la literatura, de la música, de las artes, dela filosofía es para mí una forma significanteque nos “lee”. Es ella quien nos lee, más delo que nosotros la leemos, escuchamos opercibimos» (pàg. 32). I afegeix més enda-vant: «El significado está tan estrechamenteligado a las circunstancias, a las realidadespercibidas (por más conjeturales y transito-

22 x 14,5 cm.

32 :

Reescripturesde tradició oral

per a infants

rias que éstas sean), como nuestro propiocuerpo. Todo intento de comprensión, de“correcta lectura”, de recepción sensible es,siempre, histórico, social e ideológico»(pàgs. 33-34). En el fons Steiner no diu resde nou ni ofereix cap fórmula màgica. Sim-plement ens recorda que l’obra literària noes pot entendre al marge dels contextos enels quals se situen l’autor i el lector i que «elcontexto, sin el cual no puede haber nisignificado ni comprensión, es el mundo»(pàg. 33). Es podria discutir en tot cas laimportància que cal donar a cada und’aquests contextos o la metodologia em-prada per a endinsar-s’hi, però aquesta seriaja una altra qüestió.

Els articles de Franco i Toutain són nomésdos exemples recents. Podíem haver extretaltre material semblant en les idees recur-rents d’alguns dels suplements literaris de lapremsa barcelonina o en les sistemàtiquesvaloracions antiuniversitàries de determinatssectors de la crítica (Lluís Bonada a El Temps,Valentí Puig a El País o Sam Abrams en prò-legs i comentaris diversos, per esmentar no-més tres casos). Darrerament, per exemple,hem pogut llegir de la ploma de Sam Abramsque una de les causes fonamentals de la pocaatenció que s’ha donat a l’obra literària d’An-na Murià és «la intensa càrrega misògina del’establishment acadèmic del país» («Diguessi us plau i gràcies», Serra d’Or, núm. 467,novembre 1998, pàg. 41). El reduccionismes’acosta cada cop més al paroxisme.

Sortosament, d’estudis sobre literaturacatalana se’n publiquen molts i molt diver-sos, tant pel que fa a la qualitat com als enfo-caments. M’agradaria parlar una micad’aquesta diversitat d’enfocaments i de re-sultats en alguna altra ocasió. Segurament elproblema de fons no el tenim pas en el tipusd’estudis que genera l’acadèmia. En moltscasos el tema es pot resoldre amb la utilitza-ció de la simple tècnica ancestral del gra i dela palla. És més: si apliquem la tècnica ambuna mica de destresa ens adonarem que–també sortosament– els bons estudis aca-dèmics continuen essent els eixos de referèn-cia bàsics per al coneixement de la matèria iconstitueixen el punt de partida ineludibleper a una bona divulgació d’aquests conei-xements. El que cal, potser, és que la Univer-sitat es plantegi una mica més seriosamentaquesta feina de divulgació i sigui capaç d’es-tablir lligams útils amb els diversos sectorssocials relacionats amb el món literari i, moltespecialment, amb el de l’ensenyament de laliteratura. Si això fos possible, seria molt mésdifícil fer passar gat per llebre i oferir imat-ges tan distorsionades com les que acabemde veure a propòsit de la Universitat i delsestudis sobre literatura catalana.

Jaume Aulet

És possible que un nen educat entre el ci-nema, la televisió i els videojocs faça unalectura adequada de la narrativa de tradicióoral? Un nen educat amb l’assignaturad’ètica i desconeixedor de les tradicionsreligioses, com interpreta els personatgesde, per exemple, Jesús, sant Pere i Maria deles rondalles d’Enric Valor? Un nen urbà,lluny de natures encara sense domesticarper les carreteres, només amb els caminsdel turisme rural i els productes del Coro-nel Tapioca, pot entendre la por que l’he-roi de les rondalles percep abans d’iniciarun llarg viatge?

Cap als anys setanta, els nous escriptorsde la literatura per a infants s’enfrontenamb aquests interrogants, tot i que el temade la ideologia que aquestes narracionstransmetien a l’infant actual és el motiucentral de debat. Però, quina és la fórmulaadequada per reescriure les antigues ronda-lles meravelloses?

Walt Disney, l’iniciador d’una narrativacinematogràfica per a infants, de consumuniversal i lliure de les barreres produïdesper les molestes tradicions de cada poble,va trobar la fórmula quan el 1937 estrenàBlancaneu i els set nans i la va arredonir tret-ze anys més tard amb La Ventafocs. Enaquest darrer cas, no té cap problema a re-conèixer Perrault com a escriptor de l’obrani a utilitzar elements de la versió delsGrimm: una protagonista menys submisa,una madrastra més cruel i uns ocells de

companyia que encarnen les perfectes com-parses; tots ells elements ben adequats pera l’elaboració d’un producte més comercial.

Posteriorment, des de la literatura, mol-tes són les reescriptures d’aquests contes;per citar només uns exemples: Versos per-versos de Roald Dahl, Les tres bessones i…de Mercè Company o Contes per a nens inenes políticament correctes de Finn Garner.Aquestes, i les de molts altres, mantenenuna característica comuna: un canvi d’ide-ologia centrat sobretot en el paper de lesprotagonistes femenines. Però també com-parteixen una nefasta característica: la re-núncia no només a la tradició oral pròpia,sinó també a la tradició literària.

La major part de les actuals reescriptu-res de rondalles que apareixen publicadesen col·leccions de literatura per a infants nonomés ignoren el patrimoni cultural decada poble, farcit de Joans de l’orso, Escla-famuntanyes, Estreletes, Cendroses, etc.;sinó que, a més a més, també deixen debanda la tradició literària escrita des deGiambatiste Basile, Wilheim i JacobGrimm, Aurelio Espinosa, Joan Amades,Enric Valor o, fins i tot, Charles Perrault;de manera que ens han fet oblidar que unaCaputxeta Vermella acabà —després dedespullar-se davant del llop, llençar la robaal foc i gitar-se amb ell— en la panxa delllop sense que cap caçador la retornara alregne del vius; o que en un final de La Ven-tafocs els ocells treuen els ulls de les germa-nastres com a càstig per les seues accions.

L’omnipresent Walt Disney sura per cadaporus d’aquestes noves versions. I aquestNadal, mentre intentàvem evitar aquestdesarrelament literari en els regals de Reis,qui ens podia haver dit que seria un pro-ducte cinematogràfic, el que ens reconcili-aria amb les reescriptures de les rondalles?

La pel·lícula Por siempre jamás, dirigidaper Andy Tennat, proposa una nova revi-sió del mite de la Ventafocs. Amb una pro-tagonista intel·ligent, lectora àvida de laUtopia de Thomas More, que ha de carre-gar, literalment, amb el príncep per podersalvar-lo i que utilitza com a encants perconquerir-lo la intel·ligència, la saviesa i,principalment, la paraula. Amb una fadaencarnada sota la figura d’un personatgeque representa Leonardo da Vinci, qui, enlloc de vareta màgica, utilitza l’art de l’ar-gumentació oral i de l’aprenentatge de lavida per aconseguir reunir els protagonis-tes. Amb un inici, on els germans Grimmrecuperen una part de l’autoria del mite…

Paradoxalment, amb aquests ingredients,Por siempre jamás, sense ser un productemagnífic, sí que és una de les reescripturesde tradició oral per a infants més literàries.

Gemma Lluch

: 33

Vent de juliol

En el devenir dels països hi ha sempreuna sèrie de fites històriques que mar-quen indeleblement la seua trajectòria através del temps. Al País Valencià, aquestpaís nostre que sembla que mai no arri-ba a quallar com a país normal, la fita dela guerra de les Germanies, ubicada cro-nològicament en el primer terç del segleXVI, n’és una de ben important, de laqual se’n derivarien grans repercussionseconòmiques i socioculturals.

Les Germanies va ser una guerra demarcat caràcter antifeudal, esdevingudaentre els anys 1519-1522. Laconflagració, que s’iniciaria aValència, va afectar tots els Pa-ïsos Catalans amb més o menysintensitat, i també Múrcia, i vatenir la seua versió més violen-ta a l’illa de Mallorca.

A més a més, en aquesta re-volta/guerra esclaten algunsdels vells conflictes latents a lesterres valencianes: com ara l’en-frontament entre cristians vellsi mudèjars —descendents delsmusulmans que havien preferitromandre ací després de la con-questa jaumina, i que no s’ha-vien assimilat a la societat cris-tiana que els dominava—, elsquals representaven entre untrenta i un quaranta per centdel total de la població, i que,en un gran nombre de casos,eren un element moble més deles grans propietats de la noblesa. Mu-dèjars que en aquesta guerra seran lacarn de canó del bàndol mascarat, el del’aristocràcia.

Per això la guerra de Germania, sobre-tot al regne de València, tindrà tambéuna vessant messiànica, religiosa, un as-pecte de guerra santa, de croada contrala població islàmica que, sovint, repre-sentava quasi la totalitat de les poblaci-ons. Com ara en el cas de Castelló deRugat, que segons un document de 1520—on figura sota la denominació deCastelló del Duc— tenia aleshoresdues-centes quaranta cases de cristiansnous, és a dir, de moriscos.

I en aquest poble de Castelló de Ru-gat, Castelló del Duc, també conegutcom Castelló de les Gerres, tingué llocdurant la Germania un fet luctuós, els

quals tant abundaven en aquella guerra.E1 23 de juliol de 1521, el lloctinentgeneral de València, que s’havia traslla-dat a la Vall d’Albaida amb les seues tro-pes, abandona Castelló de Rugat i s’en-camina amb el seu exèrcit cap a Gandia,a fi de de reunir-se amb un altre contin-gent del bàndol mascarat; amb ell ana-ven 120 nobles i 250 cavallers i gen-tilhòmens de València, Xàtiva, Oriola,Alacant i d’altres poblacions, amb unacavalleria formada per 450 genets i unainfanteria de 2000 hòmens —encara que

amb una sòlida producció narrativa, ava-lada per algun dels premis literaris mésprestigiosos del País Valencià, com ara el«Ciutat d’Alzira», amb la novella Diesirae, o l’Octubre, amb Espècies perdudes,activitat literària que alterna amb la do-cència a la Universitat de València, la in-vestigació erudita i la col·laboració enpremsa.

Pel que fa a Manuel Boix, a més de serun pintor d’un gran prestigi, amb unadilatada trajectòria de més de trenta anysi una nombrosa producció, també cal dir

que és un artista polifacètic, queha treballat i treballa, amb èxit,en altres camps artístics: la il·lus-tració i l’escultura. I que estàconsiderat com un dels millorsil·lustradors de l’estat espanyol,com ho palesen els premis esta-tals i estrangers aconseguits ambla seua obra o la magna edició delTirant lo Blanc, publicada perEdicions a la Tercera Branca.

El llibre a què avui ens re-ferim, de reeixida prosa i d’ex-cel·lent il·lustració, ens parla,d’una manera subtil, de la des-gràcia; de les terribles conse-qüències de la guerra; de la ca-ritat com un exercici de displi-cència; de la crueltat gratuïta iabsurda; del fingiment com unamanera de vida; de la commise-ració dels poderosos envers elsfebles; del fat indefugible de la

dissort. Tot això a partir d’un personat-ge central, el morisc Açmet Gerreta o elGerreta, sobrenom que enllaça directa-ment amb un dels topònims del seu po-ble de procedència: Castelló de les Ger-res, amb què també és conegut, popular-ment, Castelló de Rugat.

Un text, el de Vent de juliol, que ensincita a la reflexió sobre la naturalesahumana, tan fràgil i complicada, sobre lainjusta ironia del devenir històric, sobrela nostra memòria col·lectiva, amb unapalesa voluntat —en un món de menys-preu i d’anorreament del fet diferencial—d’arrelar-nos a una terra i a una culturaben concretes: les nostres. Amb la volun-tat d’afegir una tessel·la més en el refe-rent simbòlic i mític del nostre poble.

Josep Lozano

la Crònica de Viciana dóna la xifra de5000—, dels quals 700 són moros i 600,comuners castellans, reclutats a laManxa.

Aquest mateix 23 de juliol, a les po-ques hores de deixar el poble les tropesdel lloctinent, arriba a Castelló de Ru-gat l’exèrcit agermanat dirigit per VicentPeris, que va encalçant els mascarats, isaqueja el poble amb gran violència.

Doncs bé, l’esmentat saqueig de Cas-telló de Rugat ha estat el pretext, i elpunt de partida, de la bella narració Ventde Juliol, editada per l’Ajuntamentd’aquest poble, escrita per Vicent Escartíi il·lustrada per Manuel Boix, un escrip-tor i un artista que gaudeixen, cadascúd’ells, d’un reconegut i ben guanyatprestigi.

D’una banda, Vicent Escartí compta ja

34 :

Una despietada farsadels nostres

dies

Ramon SolsonaDG

Quaderns Crema, Barcelona, 1998251 pàgs.

Com diu el revers, aquesta novel·la es ca-racteritza per ésser «una despietada farsa delsnostres dies, un disbarat». I realment ho és.Tan disbaratada que el lector es veu soterratper tanta bogeria i acaba perdut per les mésde dues-centes pàgines del llibre. L’obra esbasteix sobre idees prou encertades: el tema(que una antropòloga americana escriga latesi doctoral sobre un llibre de l’any 96 es-crit per un tal «Ramon Muntaner»); l’úsd’elements com les notes a peu de pàgina perals comentaris de l’americana...; l’ús tambédel narrador, el cronista reial Muntaner quedecideix fer una crònica dels nostres dies.

El llibre s’apunta a la moda del política-ment correcte adaptant-la als esquemes deCatalunya: satiritza tot el món polític naci-onalista català (les subvencions als llibres encatalà, els gorrers polítics, el paper de les con-selleries), les lluites de partits i sindicats (gua-nyar-se adeptes, la ineficàcia i el profit elec-toral), el consumisme eixelebrat (marques deproductes, el culte al cos), en definitiva, tot.Tanmateix, la tensió i el joc del narrador esdilueixen al final per la multitud de tocs, re-ferències, complicitats cap al lector, el qualse’n veu saturat i hi esdevé insensible.

A més, aquesta contemplació del meliccatalà obliga a una part del públic (el no ca-talà) a saber i conéixer tot el que passa alvoltant de Catalunya per desxifrar i copsarel cabdal d’informació que hem esmentatabans. No és un retret, sinó un punt fona-mental perquè l’obra es comprenga millor.

Pel que fa a les sensacions que provoca amesura que es llig el llibre, en moltes ocasi-ons sembla una història feta per un parelld’estudiants d’institut que s’han reunit perescriure un bon cabàs de poca-soltades. Esbasa un un humor força fàcil i que empraelements peribles, amb referències que enpocs anys deixaran de tenir vigència i per-dran la connotació.

És força divertit el fet que una americanaes digne a realitzar una tesi sobre el móncatalà, establint-hi un paral·lelisme amb lescultures indoamericanes, en perill d’extin-ció. Aquesta estudiosa, a voltes, cau en er-rors de concepció i culturals, fruit de la

desinformació i de la poca coneixença delpaís i de la cultura catalanes. Però, malgratque l’antropòloga americana (l’autor) fa béaquest paper deixant anotats els elementsque «han perdut significat» i que «necessi-ten» d’ésser explicats, se’n deixa uns altresque tal volta són més vitals o que, per con-tinuar la broma fàcil, són sobrers.

Ens trobem al davant d’un llibre força pu-nyent amb tothom, que no deixa gairebé viucap element de la societat catalana. però quees perd al final i deslluïx prou el que s’haviaaconseguit; no és una obra literària en si jaque el mateix narrador ho diu: «Em sorprénque el meu nom consti als llibres de litera-tura (...) al costat de poetes i comediants (...)car jo no sóc un engalipador, ans un esclaufervorós de la veritat». Doncs, això.

Josep Vicent Cabrera i Rovira

Confidències.Transparències

Màrius SerraLa vida normal

Proa, Barcelona, 1998160 pàgs.

La vida normal —aquella que tots tenimperò sovint odiem— és la causa, l’origen il’objecte d’anàlisi de la darrera obra deMàrius Serra, un obsés de les lletres quecompagina la seua tasca de columnista al’Avui amb els mots encreuats setmanals aLa Vanguardia, El Temps o els programesmatinals de TV3, i que tant pot fer d’espe-cialista en enigmística com de perspicaçorador o d’agosarat narrador.

Temps després de la publicació d’un re-cull de dinou contes, Contagi, i d’unanovel·la ben sòlida, Mon oncle, entre altresincursions literàries, l’erudit enigmista enssorprén amb un nou joc narratiu, en el qualset relats ens perfilen una ficció d’un rea-lisme desconcertant. Tots estan inspirats enl’estricta vida normal de l’autor, és a dir, enalguns pensaments, vivències, o situacionsque contenen moments especials, no per alnarrador, sinó per al mateix autor dels tex-tos —o almenys així ens ho fa creure. Ésen aquesta mena d’escriptura autobiogràficaimitada on rau l’atractiu de l’obra: com jaadverteix el revers del llibre, i també l’au-tor en diversos fragments, els contes estanescrits «sense persona narrativa interposa-da», de manera que aquesta figura impres-cindible i l’autor real són una mateixa en-titat.

Les al·lusions a persones concretes sóncontínues: la seua dona, Quim Monzó (quise li apareix en un somni), altres escriptors,amics i coneguts de tota classe, es passegenper aquestes pàgines com si es tractés depersonatges inventats. El manifest formatde relat breu accentua encara més la sensa-ció, enigmàtica, de la inestabilitat entre re-alitat i ficció. Malgrat això, és l’autor qui,des del principi, ens confessa tots els seusmètodes de treball, amb pèls i senyals, al’hora de redactar els textos, amb la qualcosa compartim alguna cosa més que elsimple argument de cada conte: vivim ambell les vacil·lacions, els esforços, les obses-sions que el menen a plasmar, negre sobreblanc, allò que li acaba de passar pel cap oque li ha ocorregut en algun punt de la seuavida normal. Precisament, i com a clar

: 35

Dos textos, adaptats,de Roís de Corella

Joan Roís de CorellaLeandre i Hero / Història de Josep

Alzira, Bromera, 1998173 pàgs.

Seguint una línia de publicacions, en-cetada ara fa alguns anys amb escriptorsclàssics com Joanot Martorell, Ra-mon Llull, el Curial, la Història de JacobXalabín, l’editorial alzirenya Brome-ra presenta als lectors l’adaptació de laLa història de Leànder i Hero i la His-tòria de Josep, dues narracions del teò-leg valencià Joan Roís de Corella (1435-1497).

Com reconeixen a la introducció elsresponsables de l’edició, el novel·listaJosep Lozano i Magda Añón, aquesttreball s’emmarca en la commemoraciódel cinquè centenari de la mort de l’au-tor. Ha eixit, si voleu, una mica tard,però benvingut sia.

L’adaptació pretén donar a conèixer aun públic no especialitzat, i sobretot ju-venil, dues peces clau en la producciócorellana, cadascuna en el seu terreny: elprofà i el religiós. El llibre, que s’estruc-tura al voltant d’aquest objectiu didàc-tic, es tanca amb un glossari i unes pro-postes de treball completes i complides,i comença amb una introducció sobreCorella, el seu context històric i l’aven-tura de la seua literatura. Enmig hi ha elstextos actualitzats, acompanyats per unapèndix compost per tota la primera his-tòria en versió original i per la segonafins al capítol dotzè.

És una llàstima que els responsables del’edició, per circumstàncies temporals,no hagen pogut disposar d’alguns estu-dis recents que aporten novetats nota-bles sobre el pretès caràcter biogràfic del’obra de Corella (pensem sobretot enels treballs de Stefano M. Cingolani).S’ha de remarcar l’esforç especial quededica la introducció a explicar les pe-culiaritats estilístiques de Corella i elsfonaments de la prosa artitzada, que són,al capdavall, les gran dificultats que plan-tegen els seus textos. Al costat d’això,els responsables de l’adaptació tambépuntualitzen les raons de la selecció, i si-tuen cada obra dins el seu context lite-rari, artístic i moral. Aquestes darreres

precisions són completament imprescin-dibles.

Fruit d’aqueixa tria és la modernitzaciói l’«adequació» de la La història de Leàn-der i Hero i la Història de Josep. És evi-dent que aqueixes tasques sempre sóncontrovertides. Però en ocasions són in-eludibles. Llegir Corella en versió origi-nal no és fàcil: a les dificultats correntsque trobem en altres escriptors medievals(en aspectes temàtics, morals o lingüís-tics), ara s’hi afigen dificultats sintàcti-ques i estilístiques gens desdenyables.

No es tracta, doncs, de substituir sim-plement capgorja per punyal, o tua perteua; la complicació de Corella va méslluny, i no resoldre-la implicaria mino-ritzar excessivament la seua divulgació.Resultaria un luxe imperdonable no po-sar-hi remei, i encara més en un paíscom el nostre, en què les forces més

20,5 x 13 cm.

exemple de tot açò, un dels contes, «Cons-tricció», parla de la costosa creació d’untext limitat per unes dures regles sil·là-biques, imposades pel mateix autor; d’altrabanda, una «Postil·la» final ens endinsa enel relliscós terreny de les relacions entre lespersones de la vida real i els personatges deficció amb què s’identifiquen, i de l’amar-ga situació que travessa l’escriptor enfrontdel judici moral als éssers imaginaris, en unamena de terrible recreació de la conegudaanècdota flaubertiana.

No és una prosa fàcil, la de Màrius Ser-ra: utilitza una sintaxi complexa, molt ela-borada i ben proveïda de cultismes. És, d’al-tra banda, una constant a tots els seus es-crits (gràcies, sense dubte, a la seua inces-sant tasca ludolingüística), tot i que enaquest tracta d’evitar, diu, el mot «enigma»(una «paraula gastada»), i sembla tenir unaparticular aversió a les comes enumeratives,

21,5 x 13,5 cm.

del tipus «barret arracades vestit jaquetabrusa bossa de mà guants sabates» (pàg.84). No renuncia mai a l’humor i a la iro-nia, ni tampoc a la recerca de totes les pos-sibilitats narratives que té a la mà, encaraque prescindeix completament dels diàlegsamb guionet —això sí, mantenint l’estildirecte sempre que cal.

Ens trobem davant una obra que causaimpacte, probablement perquè conté unainusual força emotiva, provinent de la vi-olenta proximitat amb què la veu narra-tiva aborda el lector. Una focalització tanpersonalitzada ofereix, per força, el pen-sament de l’autor a cor obert, com si ensvolgués fer una sentida confidència, a tra-vés d’un vidre en forma de pàgines queens separa de la seua veu natural.

Joan Manuel Matoses

poderoses propugnen i imposen la igno-rància de la pròpia cultura i dels refe-rents nacionals.

La part central, doncs, del llibre sónles actualitzacions dels dos escrits core-llans. El punt de partida és el còdexMaiansià i l’edició de 1913, feta per l’in-cansable Miquel i Planas, de l’obra deCorella. A partir d’ací, els adaptadorshan escollit un textos accessibles i prò-xims alhora al seu sistema d’escriure, queté el seu bocí de mèrit si es consideraque no hi ha tradició en l’adaptació deCorella.

Confiem que aquest siga un primerpas i que la divulgació intel·ligent delsnostres clàssics continue atraient els es-pecialistes i les editorials.

Joaquim Juan-Mompó

36 :

Una visió subjectivadel passat

3 i 4

’últim llibre que ha publicat el profes-sor i escriptor V. J. Escartí és una anto-

logia divulgativa de la literatura memoria-lística produïda al País Valencià en la nos-tra llengua entre l’època medieval i el Bar-roc. Una tria multisecular que ens permetapropar-nos a la nostra història a travésd’uns narradors d’excepció, atés que ens re-laten els fets viscuts de primera mà, sota unpunt de vista que moltes vegades no deixade mostrar la pròpia visió personal.

Aquests escrits són uns documents de graninterés per a l’estudi de la nostra llengua, tantper la seua representació —en molts casos—d’un llenguatge més «col·loquial», com per seruna clara mostra de la pervivència del catalàen textos escrits durant el període de l’EdatModerna. A més, ens permeten conéixer sotauna visió veritable i neutral esdevenimentsquotidians i extraordinaris del nostre passat.Cal remarcar que aquests textos són una mos-tra de l’actualitat coetània i de l’opinió delsseus autors, actualitat que sempre ens ve frag-mentada per l’espai cronològic que constitueixun dia.

La dietarística, juntament amb els llibresde relacions i memòries, ha estat un delscamps menys treballats dins la història dela nostra literatura; la seua catalogació hapresentat diversos problemes. Sempre s’haconsiderat com a pertanyent al camp de lahistoriografia secundària o menor, en bene-fici de les cròniques a les quals s’atribuïauna major importància.

Escartí, amb el seu «Estudi introducto-ri» i amb aquest recull, ens acosta a aquestgènere de producció privada, on adverteixuna certa influència dels textos notarials —tant lingüística com estilística. No debadesmolts dels autors tingueren una estreta re-lació amb la documentació redactada peraquests representants de la fides publica.

Els orígens d’aquests escrits cal cercar-losen l’evolució dels annals i dels cronicons,dels quals encara en conserven l’estruc-tura, atés que donen les notícies per dies—bé que amb una freqüència més regular.

Al llarg del present recull se’ns ofereixuna visió que abraça des dels textos mésantics escrits en català —segona meitat delsegle XV—, trobats als protocols del no-tari Jaume Vinader, fins a les anotacionsmemorialístiques de Josep Esplugues, uncapellà de Montaverner —primera meitatdel segle XVIII— a qui no degueren afec-tar massa les prohibicions formulades con-tra de l’ús del català pels cercles més into-lerants de la nostra Església.

És interessant observar com aquests ti-pus de documents cerquen la intenció dedeixar memòria, una memòria que sempreté presents els dos moments de l’escriptu-ra. Encara que no podem deixar d’obviaruna possible lectura per part d’algun con-temporani, ja que en certes ocasionsaquests escrits personals es troben sotme-sos a l’autocensura.

Al llarg d’aquest recull antològic d’escrits—alguns d’ells inèdits— extrets de dietaris,llibres de memòries, actes notarials i llibresde successos, podem veure reflectida la imat-ge que ens donen els propis autors del seutemps. Des de les òptiques de capellans, denotaris, d’escrivans i de beneficiats, l’editordel conjunt ens convida a endinsar-nos enel relat de pluges, processons, mortaldats,lluites, viatges, festes assassinats i d’altres es-deveniments socials. Esdeveniments que enspermeten d’observar i de conéixer l’imagi-nari col·lectiu de tot un món. Però, tal vol-ta, el més important és que el llibre ens per-met d’acostar-nos-hi amb la nostra llengua,moltes vegades ben pròxima a models deprosa tradicional dels registres cultes. Ambtot açò, la lectura d’aquestes memòries pri-vades de segur ens acosta un poc més al co-neixement del nostre passat.

Marc Gandia i Silvestre

19 x 13 cm.

L

Vicent Josep EscartíMemòria privada

3i4, València, 1998311 pàgs.

: 37

Unasalvació

per l’escriptura

ere Gimferrer és, per a mi, i de tant entant, cada vegada més, comprove que

també per a molts altres dels qui pensàvememprimar noves terres poètiques a prin-cipis del decenni dels setanta, un autor en-tranyable, i ho continua sent avui que jani tan sols faig l’esforç de defugir adjec-tius com aquest, que tant horroritzen a al-guns. I això que, d’aquella flota eferves-cent, que encara sura, els valencians nomésper cortesia dels de Barcelona estàvem alcorrent, des de lluny, del tarannà refina-dament patètic, del mesurat purgatori demanies que feien del seu habitant i porta-dor, als nostres ulls, una font versemblant,batec humà inclòs, d’aquells seus versostan diamantins i decadents, sovint d’unapuresa que podia arribar fins a uns extremsmalaltissos de Verlaine saberut. Rimbaudi Lautréamont ens eren, com a ell, dos delsoracles on, adolescents, apreníem l’afanyd’«estar més desperts», i a resignar-nos adir amb paraules profanes el que en nosal-tres estava sempre més enllà: la vertaderavida (o «la vida com a poema»: la revolu-ció permanent). Per a uns pocs, a més amés, la marca d’aquell temps va consistirtambé en una crisi d’identitat que es fariavisible sobretot, almenys en la seua ves-sant literària, que potser és l’única perti-nent ací, en un canvi de llengua: en el fons,una rectificació d’enfocament en la inda-gació de nosaltres mateixos. Des d’alesho-res, ja que ell ens hi va precedir per moltpoc, cap predicat que tinga per subjecte elnom de Pere Gimferrer ja no ens pot serindiferent mai més; si en alguna altra oca-sió, abans de la provocació del llibre queens ocupa, he rememorat de passada totaquell episodi que ara pot semblar tan re-mot, no he pogut deixar d’esmentar el seuexemple, la seua precedència. Per aixòd’aquest llibre, L’agent provocador, m’hancommogut passatges i detalls que proba-blement no en seran, i em pareix just, elsmés vistents i celebrats, tot i no ser jo in-sensible, ni de bon tros, a l’extraordinarivirtuosisme (tan treballós, tanmateix)amb què l’autor aconsegueix desplegar elsset moviments de tota aquesta simfoniaverbal (sovint també visual o tàctil) a par-tir d’un motiu tan recurrent: la mateixaescriptura poètica com a afaiçonamentd’un jo que, a mesura que hi apareix, as-sumeix en l’autoconsciència de l’autor elpaper d’agent provocador imprevisible (iaquesta expressió, aplicada així, no deixade ser una troballa afortunada, i, com atítol, una broma estupenda); la commocióprovocada per la irrupció del sexe, del ter-rible poder trasbalsador i redemptor de ladona, enmig d’una vida que ha renunciata viure’s fora dels llibres, quan aquests japerdien (però no eren ells els qui havien

canviat) la seua capacitat d’afectar profun-dament el ser mateix del nostre autor (iaquesta angoixa de la lectura no essenci-al, de la lectura «artista», és, conscient-ment o no, una altra espècie de malaltiaprofessional crònica bastant difosa a par-tir de certa edat...). No sé si volgudamento no, aquest llibre exigeix del lector l’as-sentiment previ que atorguen certes com-plicitats sense les quals no serà més que unbell poema hermètic. En la seua literalitat,és cert, està escrit per a un sol lector, ambnom i cognoms: Maria Rosa Caminals, laseua dona; una altra epifania de l’agentprovocador. Però la lectura d’una intros-pecció tan despullada, tan autopenetrant,on el temps recobrat per a la vertaderavida, és a dir, transformat en literatura («lavertadera vida és la literatura», raonaProust en El temps recobrat), és tan fàcil-ment reconeixedor per determinats lec-tors com a disfressa de la pròpia memò-ria, de manera que s’hi pot reconéixer nique siga per aproximació, ha d’actuar ine-vitablement (i potser és aquesta la voca-ció secreta del llibre) com a agent provo-cador d’una autoanàlisi paral·lela en qui,

tanmateix, assisteix a aquest drama de lasequedat sense haver estat invitat a l’es-pectacle. Al final, doncs, aquesta pot serla pregunta: m’ha mogut, a mi, algun fo-nament profund? Siga quina siga la res-posta, el llibre no se’n vol ressentir, puixque no està fet per a això. De la mateixamanera que aquesta «recensió» no preténser-ho, ni tampoc una explicació, ni unaparàfrasi, ni unes instruccions d’ús, ni unareacció en cadena. Si en calia alguna, d’ex-plicació, l’autor mateix, meticulós sensemisericòrdia, precís fins a l’extenuació,s’avança a obviar qualsevol prolix foravi-ament amb la seua tan concisa (veritable«capsa negra» on resta enregistrada ambminuciositat insofrible tota la cronome-tria de la seua escriptura: l’inici, les inter-rupcions, les represes) amb què encapça-la per a nosaltres, lectors tercers, aquestaconfessió impenitent, aventurada i teme-rària amb la seua estimada, o, segons ladefinició que ell mateix ens en dóna, «amés d’altres coses, un text de caire auto-biogràfic que relata només fets estricta-ment verídics; però no és pas —ens adver-teix també— el llibre de memòries quepotser escriuré algun dia, perquè té unaintenció totalment diferent». Aquestsmots daten del març del 98, exactamentdinou anys després de la concepció del plageneral de l’obra i de la redacció dels tresprimers capítols (març del 79). La inter-rupció, fins a la represa del 96 i l’acaba-ment del 98, s’escaigué «per raons exter-nes». Entre aquesta insondable externitatque no mereix més comentaris i aquella«intenció totalment diferent» que raona-blement esperaríem descobrir en entrar enla matèria del llibre pròpiament dita, fa ungoig saludable (què voleu?) l’objectivitatun punt impertinent, la divertida distàn-cia d’aquesta corelliana autoobservació,tan concisa i oportuna com reveladora:«L’evolució de l’estil assenyala la inflexióentre les dues etapes de l’escriptura deltext». Perquè, això i no altra cosa és el queimporta: l’evolució de l’estil. I la coherèn-cia del text, també. És una sort que la vi-sió de les coses pròpia de l’autor no hajavariat gaire del 1979 ençà! I en tot cas, síque pareix haver estat per a ell una escrip-tura alliberadora. Els darrers compassosde l’obra encomanen una exultació que pa-reix anunciar fins i tot una nova inflexióen la trajectòria de Gimferrer. Amb aquestexercici ha assumit i conquistat alhora lacondició necessària per a la gràcia de lapossessió de la paraula poètica: la convic-ció de «poder dir-ho tot», fora del tempsdels farsistes en què la majoria romandràmiserablement, irremeiablement immersa.

Eduard J. Verger

21,5 x 13,5 cm.

P

Pere GimferrerL’agent provocador

Edicions 62, Barcelona, 199886 pàgs.

38 :

O Sam Spadeque no arriba

Hi ha llibres que no es recomanen. Hiha llibres que no es troben als grans ma-gatzems. Hi ha llibres que no estaran maial ranking dels més venuts al costat delMonzó, el Torrent o la Isabel-Clara Simó. Hi ha llibres dels quals no es parla alsamics a l’hora del cafè.

Sembla, doncs, que si jo recomane ara und’aquests llibres hauré de fer-ho amb mol-ta cura per tractar que ningú no diga: “Ah,és això!” i passe a una altra cosa abans quetinga temps de dir dues paraules més. Per-què, per posar-ho més difícil, aquest és unllibre sobre els Drets Humans. I amb aixòdels Drets Humans passa la mateixa cosaque amb la filologia valenciana: que tothomen sap sense haver llegit res de res. I a méssembla que és un tema només vàlid perquèes posen medalles totes aquelles patums ales quals els drets humans els importa benpoca cosa.

Així que, per posar un reclam que façainteressant la meua recomanació, hauréde començar per dir que es tracta d’unllibre sobre els Estats Units de Nord-amèrica, que sempre és un tema que té elseu morbo. I afegiré que hi són tots elsingredients de les bones pel·lícules desèrie negra: retardats mentals condem-nats a mort, advocats incompetents, apa-llissats per una patrulla de policia (negres,gairebé tots negres), nanos empresonatsals sis anys, fiscals cínics, morts a la co-missaria (també negres), presons insu-portables, el governador que signa penesde mort per tal de fer carrera… Però éspossible que hom pense que ja coneixemla fi d’aquesta història i prou que sabemque no arribarà cap Humphrey Bogart (nitampoc la Lauren Bacall per molt quexiulem com a descosits). Així doncs,potser algú crega que no li cal aquestllibre.

I tanmateix, aquest és un llibre impres-cindible per a comprendre el nou caireque està prenent la qüestió dels Drets Hu-mans al món actual. Un assumpte que esglobalitza a mesura que ho fa el poder, elqual, a banda de situacions relativamentexcepcionals i cridaneres, ja no respon alsesquemes tradicionals, masegats iremasegats per la premsa diària, sinó quees fragmenta mitjançant una pluralitat depoders sense rostre que travessen fronte-res i que mostren tots els matisos que vandel negre al més negre encara. (Quina

ximpleria allò del Gran Germà, estimatOrwell!). I ara que el govern nordamericàdemana perdó (aproximadament) pel copd’Estat a Xile al 73 hom comença a ensu-mar que malament van les coses si quanparlem de Drets Humans tots pensemnomés en vulneracions dramàtiques i obli-dem la degradació permanent d’aquestsdrets al nostre costat, ací mateix, perexemple, al cor d’allò que una vegada esva anomenar «el Món Lliure». (Per cert,és que tot això té a veure amb el fet queels «Estats Units siga el país industrialit-zat on la pobresa està més normalitzada»segons l’informe PNUD 1998?).

Per cert, el llibre és diu Estados Unidosde América. Derechos para todo i ésd’Amnistia Internacional.

David Montero

¶ Debat NacionalistaEditada per la Fundació Centre Documen-tació Política, i dirigida per M. Sellarés,aquesta revista, de trajectòria consolidada,aporta materials d’estudi i considerable do-cumentació. Dedica l’editorial i diversos ar-ticles a la nova Llei de Política Lingüísticaaprovada pel Parlament de Catalunya. Lasecció «Cròniques Nacionalistes» ofereixinformacions i anàlisis de molts esdeveni-ments i trobades, com ara la commemora-ció dels 20 anys del Congrés de CulturaCatalana, la presentació del BNV, la III tro-bada nacionalista, la jornada de la Funda-ció Relleu sobre «El País Valencià avui» ol’homenatge a mossèn Dalmau. El temacentral es dedica a Galícia, amb articlesmolt informatius d’autors gallecs com X.M. Beiras, P. Bergantiños, etc. El ventall detemes tractats és ampli: des de la història(la Galícia republicana i la guerra civil) a lallengua, del PP al BNG, de la relació Cata-lunya-Galícia o la vinculació Galícia-Portu-gal, dels moviments socials gallecs a la pro-blemàtica dels gallecs a Catalunya. El dos-sier va precedit per una entrevista amb A.Eiré, director del setmanari A Nosa Terra.Completen el sumari una densa secció deressenyes de llibres i una altra d’informa-cions sobre revistes. (Núm. 32, estiu 1998,800 pta., 40 FF, Gran Via de les Corts Ca-talanes 570, 08011 Barcelona, tel. 93 454 9702, fax 93 454 97 03).

¶ AfersEl tema central és «1898: una visió crítica»(i ja calia!), amb aportacions del coordina-dor J. M. Solé i Sabaté sobre el centenari del98, de J. Sort sobre la construcció del naci-onalisme espanyol, de J. Casassas sobreintel·lectuals a Catalunya a la fi del segleXIX, de R. Reig sobre la invenció de Valèn-cia, de S. Serra sobre les Illes entorn del 98,de M. Izard sobre «negrers, escombrats i“voluntaris”», i d’A. Roca i G. Lusa sobreciència i tècnica cap al 1900, entre altres. Amés del dens i ampli apartat de recensions,ressenyes i notes, entre les quals una d’ho-menatge a J. M. López Piñero amb motiu dela seua jubilació, aquest número inclou tre-balls originals de Ch. E. Ehrlich sobre Puigi Cadafalch en la darrera etapa de la seua tra-jectòria i de W. Eamon sobre el «NouAsclepi» de L. Fioravanti i les modes mèdi-ques al Renaixement. (Núm. 31, 1998, 3000pta., Afers, Ausiàs Marc 68, 1ª, 46470 Catar-roja, tel. 96 126 86 54, fax 96 127 25 82).

Revistade revistes:

: 39

vvvA

VicentVentura, Valencià

AVicent

Ventura, Valencià

175%

40 :

A propòsit d’“Història de la Safor”,de Jesús E. Alonso

Hi ha diverses formes, totes ben res-pectables i adients, de traslladar a unpossible lector els resultats d’una lectu-ra. Quan s’organitza una presentació,per exemple, hom crida diverses perso-nes per tal que oferesquen distintes pers-pectives, des de la més personal fins lamés acadèmica. Jo optaré per aquestadarrera, tot i que em seria més senzillabocar-me a la primera, on estaria méscòmode parlant dels lligams que m’unei-xen amb l’autor i amb el tema del llibre.Tot i això, aquest aspecte no estarà deltot absent. D’altra banda, qualsevol au-tor escriu per a ser llegit, però tan ne-cessari com això és el fet de poder cop-sar-ho: arribar a conèixer com els altreshan fet aquesta lectura. En aquest sen-tit, les meues paraules tenen aquestadualitat: interpel·len l’autor des de unalectura particular i conviden a tots a lle-gir el llibre. I vull fer-ho des del quem’ha suggerit, sense resumir el text, sinóreflexionant amb l’autor i des de la seuaobra sobre aspectes més genèrics.

A més, el que em demanen m’és bensenzill. Compartesc dues coses amb l’au-tor: la condició d’historiador professio-nal i la preocupació per la importànciaciutadana de la disciplina. Per tant, en-tenc sense dificultat per què Jesús E.Alonso s’ha plantejat i ha dut a termeaquesta tasca. Jo resumiria aquesta com-prensió en la cita d’Onofre Almudéverque es reprodueix a la pàgina 105: «si nofósseu ingrats a la llet que haveu mamati a la pàtria on sou nats... oberts los ullsde la consideració, veuríeu com se usvan perdent les perles e margarites queab contínues vigílies los vostres passatsadquiriren». No seguiré, però, per aques-ta via del compromís de l’historiadorcom a ciutadà.

Com definir, doncs, la tasca queaquest llibre suposa? Potser el millorsubstantiu és coratge: el llibre és unaprova de coratge, una mostra de ferme-sa davant les dificultats previsibles, deresolució per eixir de l’època contempo-rània, la que ell més domina, cosa qued’alguna manera es percep al llibre; alcapdavall, una mostra de valor per cons-truir un relat sense academicismes, pertrobar un llenguatge clar que puga arri-bar a tots. Tot això, encara que no hosemble, no és gens comú, no sovinteja

tant com caldria esperar. Ans al contra-ri, diríem, dues de les coses que handefinit la història de les diverses ciènci-es han estat la fragmentació disciplinà-ria i l’encriptació del discurs, la seuacodificació sovint extrema fins arribar aun llenguatge tancat.

Aquella figura clàssica del polihistor,per dir-ho d’alguna manera, la del pen-sador que feia una filosofia o una cièn-cia globals, es va acabar al segle XVIII,bé fóra amb Adam Smith o bé, un pocabans encara, amb Isaac Newton. Desd’aleshores ençà, el més característic haestat la contínua creació de noves disci-plines, les quals alhora han anat frag-mentant-se progressivament. Això, però,es va creuar amb una altra novetat: ladifusió que permetia la impremta. Lesinstitucions del saber anteriors, univer-sitats i monestirs —monestirs com el deSant Jeroni de Cotalba o el de Santa Ma-ria de la Valldigna, que tenen un pro-tagonisme central al llibre, o, si voleuuna imatge més gràfica, com aquell quedescriu Umberto Eco a El nom de larosa—, s’havien fundat no per descobrir

coses noves sinó per transmetre una he-rència i fins i tot per mantenir-la en-claustrada. Posseir una idea o una dadasignificava mantenir-les en secret, evitarque altres les conegueren. A tot això, amés, ajudava la utilització d’una llenguaculta, fora de l’abast de la majoria. LaUniversitat de Gandia, com assenyalal’autor, va ser creada l’any 1547 i es de-dicava precisament a ensenyar lògica,dialèctica, filosofia, teologia escolàstica ipositiva i llengües. És a dir, un reducted’escolasticisme i d’aristotelisme, allòque després tant criticaria GregoriMayans i els novatores il·lustrats, i queell mateix combatria amb les acadèmies.

Com s’ha repetit sovint, però, la im-premta va canviar les coses, sobretot vamodificar el significat de l’expressió pos-seir una idea. Ara, el fet de publicar po-sava una marca personal en el descobri-ment de qualsevol cosa nova. No deba-des podríem dir que Newton va ser elprimer a protagonitzar allò que avui de-nominaríem una baralla per la propietatintel·lectual, una lluita ferotge que el vaoposar a un altre gran pensador de l’èpo-ca, Leibniz, tot perquè se li reconeguerala paternitat del que ara anomenem càl-cul infinitesimal. Amb aquest canvi, delque es tractava era de ser el primer i dedifondre el descobriment i això va afa-vorir l’especialització i un altre tipus depreservació del coneixement de nou através del llenguatge: si no a través d’unallengua culta, a través de la seua for-malització.

La disciplina històrica també va viureaquesta evolució. Potser el primer que vaposar de relleu la seua particularitat res-pecte d’altres disciplines va ser Giam-battista Vico, un il·lustrat italià, al seuconegut text Principis d’una ciència novasobre la natura de les nacions. Però, amés, i ben aviat, la història va veurel’aparició de noves especialitats properes,com ara la sociologia i també, amb el pasdel temps, la seua pròpia fragmentació:prehistòria, antiga, etcètera. No és es-trany, doncs, que aquesta evolució hajaportat que cadascú intente trobar un llocpropi dins l’especialitat que conrea, sigaun tema, un problema o un personatge.Allí és on ens trobem segurs, on creiemingènuament dominar tots els recursosi totes les informacions. Eixir d’aquesta

Jesús E. AlonsoHistòria de la Safor

La Xara, Simat de la Valldigna, 1998,274 pàgs.

: 41

parcel·la és, al contrari, perillós, perquèxafem terrenys esvarosos, apropiats, peraltres que ens poden posar en evidència.

Heus ací el coratge: exposar-se públi-cament, atrevir-se a eixir de la comodi-tat del tema o de l’època i arriscar-s’hi.No vull ni pensar la feina que li hauràsuposat a l’autor: un grapat de lecturessobre temes diversos i èpoques allunya-des que altres coneixen millor. Ni quenomés fóra per això, pel servei que ensha fet a tots, i en particular als que viuena la Safor, ja hauríem d’estar agraïts.Això darrer, però, això de «a tots en ge-neral i en particular als saforencs», emporta a un altre aspecte, a un dels múl-tiples suggeriments que el llibre incorpo-ra. En aquest sentit, m’agradaria portara reflexió les paraules d’un antropòlegnordamericà, Clifford Geertz, que indi-cava que hi ha dues maneres d’estudiar

i convé remarcar-ho, és difícil i no sem-pre l’historiador aconsegueix reeixir-hi.

En aquest cas, doncs, la pràctica quese’ns proposa no és altra que plantejar-se tot un grapat de qüestions disciplinà-ries, historiogràfiques sobretot però nonomés, reduint l’escala d’observació.Una tasca que, per posar una metàforaconeguda, podríem comparar amb la delcartògraf. A nosaltres, als historiadors,com deia Borges, ens agradaria disposard’una representació exacta de la realitat,voldríem fer una escala 1:1, però això ésimpossible. Aleshores, fem com el car-tògraf. D’una banda, tenim un referentprevi (el territori, el passat) que és l’ho-ritzó de treball. D’una altra, emprem unaescala que el representa (un mapa, unacomunitat, un grup), seleccionant tam-bé així un determinat nivell d’informa-ció. Això suposa que no oferim formesparcials d’explicar els problemes que ensplantegem, sinó explicacions totals de ladimensió parcial considerada (la Safor).El lector és qui haurà de jutjar si aixòs’ha aconseguit i si, tot i tractar unazona molt concreta, les seues conclusi-ons interessen tothom. Perquè, en rea-litat, la validesa explicativa d’una deter-minada escala es resol amb la pràctica. Jopense que sí, que la pràctica històricaque ens proposa és pertinent, tot i queno exclusiva, atés que hi ha altres esca-les possibles, altres plànols d’explicació.

D’altra banda, entre aquests problemeshistoriogràfics que aborda s’inclouentambé els que podríem anomenar naci-onals, aquells que formen la mitologianacionalista. Així, al capítol sisé, justdesprés d’oferir la versió romàntica de labatalla d’Almansa, l’autor no nomésadopta un punt de vista racionalista, al’estil fusterià, sinó que acaba abraçantun altre sentit: «sembla, tanmateix, queels contemporanis visqueren el conflic-te d’una altra manera». Aquestes parau-les permeten veure perfectament el tipusd’anàlisi, una anàlisi que al meu parerprivilegia un problema, el més general,per damunt de tots els altres: una his-tòria com aquesta és un viatge a dife-rents espais i diverses cultures, culturesque pertanyen a diversos grups socialsdins un mateix espai i una mateixa cul-tura. Crec que això és el que l’autor voldir implícitament quan, a la introducció,ens parla de la dualitat de la seua tasca:«un temps llarg, un espai reduït i con-cret».

Aquest viatge, aquesta mirada, enstrasllada a una altra de les qüestions cen-trals que el text palesa. Faig referència aaquella que els antropòlegs ens han po-sat damunt la taula: estar allí. Nosaltrem

no podem estar allí, el nostre viatge alpassat no és físic, i com no hi estemhem de fer servir altres recursos: comara l’empatia. Però no en el sentit empi-rista clàssic, el de Hume posem per cas,sinó més aviat en el de Vico i la seuafantasia o imaginació: situar-nos en laperspectiva des de la qual els nostresavantpassats comprenien el seu món;imaginar les situacions amb les quals estrobaven, fent servir totes les dades i tosels fets que podem reunir, atenent-nos alcontext. En definitiva, explicar les seuesrespostes no com a formes diferents decontestar les mateixes preguntes de sem-pre, sinó com a maneres distintes derespondre preguntes també diverses. Ésa dir, veure com ells entenien el món,com altres els descrivien (les classes do-minants, els profesionals, els il·lustrats,els preveres, etc.), i de tot això extreure

un lloc o una tribu o una comunitat: espot fer una anàlisi en o una anàlisi de. Ésa dir, puc plantejar-me un problema his-tòric i centrar-lo en la Safor o bé pucsimplement fer la història de la Safor.S’entén, venia a dir aquest autor, queaquesta segona opció només interessaràals que viuen a la comarca, mentre quela primera opció interessarà a tothom. Itenia raó: és el fet de tractar qüestionsgenerals el que ens apropa a altres his-toriadors que estudien en altres zones oen altres comunitats, i només des d’a-questa perspectiva allò particular noesdevé localisme, crònica anecdòtica.Doncs bé, una de les virtuts del llibrerau precisament ací: en l’èxit a compa-ginar una història de la Safor sense de-fugir mai la necessitat de fer història i,en aquest cas, de fer-la en la Safor. I això,

el nostre punt de vista sobre aquestaalteritat: com vivien, menjaven, lluitaven,feien festes, etcètera.

A més, la virtut del llibre no consis-teix només a oferir una perspectiva ade-quada en aquest sentit, sinó a fer-la as-sequible, a construir un relat accessible.Habitualment, s’espera que un bon his-toriador siga aquell que va als arxius,se’n torna amb la informació que hi hatrobat sobre el passat i la posa a dispo-sició de la comunitat professional d’unamanera pràctica, sense cap altra preocu-pació. Crec que, en el cas que ens ocu-pa, hi ha una preocupació afegida, igual-ment necessària: la preocupació sobre lamanera com està construït aquest texthistòric. Cosa que té a veure no nomésamb la cura del llenguatge, sinó ambadoptar el punt de vista més adient, tal

42 :

i com he assenyalat abans, amb perme-tre una determinada lectura, com el ma-teix autor reconeix a la introducció. Endefinitiva, i per utilitzar novament ide-es de l’antropòleg Clifford Geertz, sigael que siga el que pretén fer la història,en aquest cas la història de la Safor (ex-plicar, comprendre, interpretar, transfor-mar, entretenir, etc.), la seua base rau enbona mesura en una qüestió que no ésaccidental: en la capacitat de persuadirels lectors que allò que estan llegint ésuna reflexió autèntica escrita per un pro-fessional familiaritzat, gràcies als re-cursos de la disciplina, amb la forma enquè una societat funciona en un deter-minat espai, en un determinat temps idins d’uns determinats grups socials.

És clar que, quan un text suggereix tan-tes coses, també presenta alguns proble-mes. En aquest cas, però, caldria parlar mésaviat de queixes, és a dir, d’allò que a unlector com el que ara escriu li hauria agra-dat llegir. Des d’aquesta perspectiva, doncs,potser el llibre manca d’una autoreflexiómés explícita. Qualsevol text participa d’uncert caire de ficcionalitat, de cosa constru-ïda, vull dir. Crec que l’autor és injust ambell mateix quan a la introducció redueixpràcticament la seua tasca a un treball «di-

gestiu» d’un munt de treballs que ja estanfets. És molt més que això, encara que noens ho haja dit explícitament. Tantes i tan-tes preguntes, tants i tants problemes, tan-tes respostes i solucions com s’han hagutde donar, mereixerien una major autore-ferencialitat: neccesitaríem conèixer millorcom s’han fet les unes i com s’ha arribat ales altres. Sobretot si pensem que l’objec-te d’anàlisi és la història de la Safor, ambtots els pressupòsits que això implica, sem-blants d’altra banda als de fer una històriadel País Valencià, d’Espanya, d’Europa,etcètera. Malauradament, tot això hi restaimplícit i és el lector qui ho ha d’endevi-nar. Potser l’autor ha pensat que això no-més interessaria els membres professionalsde la disciplina i ha optat per alleugerir eltext. Però crec que això interessa a tots, il’exemple més evident és al primer capítol,el del territori, que s’inicia amb una refle-xió sobre l’espai. «Les personalitats col·lec-tives —ens diu l’autor— i les identifica-cions territorials experimenten molts can-vis. Fins i tot, en bona mesura, són una cre-ació intencionada i buscada». Com tot se-guit s’afegeix, la Safor és un producte car-regat d’història, i és aquesta càrrega la ques’ha cercat. Tot i que, com deia, encarademanaríem més. Demanaríem, posem per

Elpoeta total

rollen lamentacions sordes; adéusafectats omplen l’atmosfera literària

catalana. S’obre el nou any amb l’últimacomiadament al poeta. Joan Brossa hamort. La casualitat, o és millor dir el des-tí?, descrivia lentament les línies del buit.I el poeta queia, vençut per l’abisme. Ésl’hora de fer recompte i molts, propers ono al poeta, omplen fulls en blanc ambrecords comuns de tertúlies compartidescada setmana al mateix restaurant deBarcelona o de versos descoberts a l’om-bra d’una única i imposada tradició, quepersisteixen i creixen (vet aquí el mèrit),malgrat la mort.

Pòstumament, es publicaran encara al-guns poemes inèdits; a Edicions 62 apa-reixerà Sumari astral, que estava en pre-paració quan la notícia ens va sorprendre.A Barcanova, hi trobarem una antologiade composicions compilades pel mateixpoeta, amb el títol de Memòria encesa.Així, escoltarem novament la veu silen-ciada, mentre observem les planes entre-obertes de la seua escultura, que modes-

cas, un recorregut pel nom, una reflexiósobre com el mot «Safor» designa un de-terminat espai físic o una determinadacomunitat social. Demanaríem, al capda-vall, conèixer la perspectiva que s’ha triatper mirar el passat, quin és l’ordre escollit,quines coses existeixen dins d’aquesta his-tòria de la Safor i quines, per contra, n’hanquedat fora.

Jesús Millan, que ha fet el pròleg, hadefinit de manera ajustada què és el lli-bre. «Aquest llibre planteja un diàleg ne-cessari entre els historiadors i un públicinteressat en la pròpia cultura fugintd’estadístiques fredes. Ens posa al diadels darrers avanços en el coneixementhistòric d’una de les comarques valenci-anes més vives culturalment i contribu-eix a confegir una Història del País Va-lencià més equilibrada i menys centradaen els nuclis provincials. (...) Un llibre—conclou— de lectura especialment re-comanable per a professors i alumnesque invita a llegir, a construir i a viurela història». Jo afegiria: un llibre recoma-nable per a tots els que viuen a la Safori fins i tot per a tots aquells que estigueninteressats en la història.

Anaclet Pons

tament presideix, a Barcelona, una de lescruïlles de la Gran Via. A la mateixa ciu-tat que l’ha vist néixer i morir, tindrempresent el seu record si ens apropem al’Espai Escènic Joan Brossa, o recordemalguna de les seues accions amb elMACBA com a escenari.

El poeta visual, el poeta escènic, el po-eta escultor, el poeta del cinema, el poe-ta transformista, el poeta de totes lescoses i moments... L’Artista amb A (ma-júscula) ha deixat tot un llegat per con-templar, atentament. La seua obra «poliè-drica», com l’ha qualificada recentment elseu amic Carles Hac Mor, és un exempleúnic de globalitat que reposa ja a les por-tes del nou mil·lenni. I sols a nosaltresens queda descobrir-lo o redescobrir-lo,mentre la importància d’un llegat tan vasti canviant s’introdueix en el panoramacultural i literari que es basteix amb l’aju-da del temps que passa inexorablementsobre homes i dones.

Isabel Clara Moll i Soldevila

B

: 43

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinades

pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:

EDITORIAL AFERS

Colomines, Agustí; Olmos, Vicent. S.(eds.): Les raons del passat. Tendèncieshistoriogràfiques actuals, col. «Recerca ipensament», 8, 360 pàgs., 3.000 PTA.

Cucó, Alfons: Valencianisme polític,1874-1939 (2ª edició corregida i aug-mentada), col. «Recerca i pensament»,10, 320 pàgs., 3.000 PTA.

Garcés, J.; Ródenas, F.; Sánchez, S.; Ver-deguer, I.: Política, exclusió i pobresa aRússia, col. «Els llibres del contempo-rani», 7, 136 pàgs., 1.500 PTA.

Gellner, Ernest: Nacionalisme, trad. deGustau Muñoz, col. «El món de lesnacions», 3 (coedició amb la Universi-tat de València), 122 pàgs., 1.500 PTA.

Gómez Roda, José Alberto: Política ipoder local. Catarroja: un municipi va-lencià durant el primer franquisme, col.«Recerca i pensament», 9, 224 pàgs.,3.000 PTA.

EDICIONS BROMERA

Albalat, Antoni: Quines bèsties!, il·-lustracions de Gerard Miquel, col. «ElMicalet Galàctic», 62, 64 pàgs., 700 pta.

Alberola, Carles; García, Roberto: Joan,el Cendrós, il·lustracions d’Enric Sol-bes, col. «Micalet Teatre», 13, 144pàgs., 850 PTA.

Cortés, Jesús: La mansió del terror, il·-lustracions de Paco Hernández, col.«El Micalet Galàctic», 61, 160 pàgs.,850 PTA.

Ferrà, Miquel: Les llegendes del Che, fo-tografies d’Alberto Korda, col.«L’Eclèctica», 60, 152 pàgs., 1.800 PTA.

Grimaltos, Tobies: El joc de pensar (con-verses amb Marta), col. «Espurna», 40,192 pàgs., 950 PTA.

Llobet, Glòria: Pensaré en tu, col. «Espur-na», 39, 144 pàgs., 950 PTA.

Mira, Joan Francesc: Viatge al final delfred, introducció i propostes de CarlesMulet, col. «Els Nostres Autors», 40,248 pàgs., 1.200 PTA.

Mollà, Toni (ed.): La política lingüísticaa la societat de la informació, col. «Gra-ella», 12, 368 pàgs., 2.500 PTA.

Vila, Vicent: Pinotxo, il·lustracions deGerard Miquel, col. «Micalet Teatre»,14, 96 pàgs., 750 PTA.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-

LOGIA VALENCIANA

Gimeno Betí, Lluís: De lexicografia valen-ciana. Estudi del Vocabulari del Maes-trat de Joaquim Garcia Girona, Biblio-teca Sanchis Guarner, 44, 316 pàgs.,2.500 PTA.

Rosselló, Ramon X.: Anàlisi de l’obra te-atral. (Teoria i pràctica), BibliotecaSanchis Guarner, 48, 240 pàgs.

Rubio Vela, Agustí: Epistolari de la Valèn-cia medieval (II), Biblioteca SanchisGuarner, 43, 458 pàgs., 2.500 PTA.

Simbor, Vicent: Llorenç Villalonga a la recercade la novel·la inefable, Biblioteca SanchisGuarner, 46, 316 pàgs., 2.200 PTA.

NAU LLIBRES

Iyanga Pendi, Augusto: La educación con-temporánea. Teorías e instituciones (2ª edi-ció corregida i augmentada), col. «Uni-versidad», s.n., 471 pàgs., 3.795 PTA.

Riera Romaní, Jordi: Concepto, formacióny profesionalización de: el educador so-cial, el trabajador social y el pedagogosocial. Un enfoque interdisciplinar einterprofesional, col. «Educación Soci-al», 7, 227 pàgs., 2.500 PTA.

Serra Estellés, Xavier: Història (en prime-ra persona) de la Comunitat Valencia-na (3ª edició), 284 pàgs., 1.500 PTA.

EDITORIAL SAÓ

Baldoví i Pujades, Vicent Gustau: Antro-ponímia de la Ribera. Els malnomsd’Algemesí, col. «Algadins», 7, 185 pàg.,1.800 PTA.

Pérez Silvestre, Óscar: Una veu en elcamp valencià. Aproximació a la histò-ria de la JARC (1957-1981), col. «Pa-raules i Vides», 6, 216 pàg., 2.000 PTA.

TÀNDEM EDICIONS

Major, Carmela: El bebe més gran delmón, il·lustracions de l’autora, col.«Naixements», 1, 48 pàgs., 2.500 PTA.

Muñoz, Gustau: Intervencions. Entre cul-tura i política, col. «Arguments», 6, 276pàgs., 1.950 PTA.

EDICIONS DEL BULLENT

Palacín, Adelina; Verdaguer, Assumpta; Bayés,Pilarín: El polp gegant, col. «Les aventuresde Pau i Laia», 13, 32 pàgs., 495 PTA.

Palacín, Adelina; Verdaguer, Assumpta;Bayés, Pilarín: Els capgrossos es quedensense aigua, col. «Les aventures de Paui Laia», 15, 32 pàgs., 495 PTA.

Palacín, Adelina; Verdaguer, Assumpta;Bayés, Pilarín: Ens deixen una mona acasa, col. «Les aventures de Pau i Laia»,14, 32 pàgs., 495 PTA.

C.E.I.C. ALFONS EL VELL

AA.DD.: L’Europa Renaixentista. Simposisobre els Borja, 336 pàgs., 2.000 PTA.

Alonso, Jesús: Història de la Safor (coedi-ció amb La Xara), 274 pàgs., 2.700 PTA.

EDITORIAL DENES

Cabrera, Quintín: Canciones, col. «Poe-sia. Edicions de la Guerra», 36, 112pàgs., 1.295 PTA.

Giner Marco, Josep: Obra filològica(1931-1991), col. «Coedicions/Estu-dis», 8, 688 pàgs., 4.875 PTA.

Ventura, Wenceslau: Fatum, col. «Poesia.Edicions de la Guerra», 35, 64 pàgs.,1.100 PTA.

44 :

Albadalejo Mayordomo, Tomás: Teoría delos mundos posibles y macroestructuranarrativa, 309 pàgs., 1.700 PTA.

Carbonell Soto, Lorenzo; Compañ Rosi-que, Patricia: Fundamentos de informá-tica, 244 pàgs., 1.400 PTA.

Carbonell Soto, Lorenzo (et al.): Apren-dizaje práctico del procesador de textos,189 pàgs., 1.400 PTA.

Carbonell Soto, Lorenzo (et al.): Hoja decálculo para economistas, 160 pàgs.,1.300 PTA.

Castel de Haro, Ma Jesús; Llorens Lar-go, Faraón: Lógica de primer ordre,col. «Joan Fuster. Materials per a la do-cència en valencià», 5, 203 pàgs., 2.150PTA.

Investigaciones geográficas, 20, 215 pàgs.,1.700 PTA.

Padilla Blanco, Ascensión: Colonizaciónvegetal en campos abandonados de laprovíncia de Alicante, 382 pàgs., 2.900PTA.

Penalva Martínez, Ma del Carmen: For-mación de profesores de educación infan-til: didáctica de las matemáticas, 193pàgs., 1.900 PTA.

Revista de historia moderna, 16, 382 pàgs.,1.500 PTA.

Rodríguez Ferrándiz, Manuel: Semióticadel anagrama: la hipótesis anagramáticade Ferdinand de Saussure, 293 pàgs.,2.900 PTA.

Sevilla Jiménez, Martín: Política económi-ca, 396 pàgs., 2.800 PTA.

Shakespeare, William: El mercader deVenecia, 189 pàgs., 1.100 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Alcón, Eva; Codina, Victòria (eds.):Current Issues in English LanguageMethodology, Col «Summa Filologia»,12, 196 pàgs., 2.200 PTA.

Beltrán Ferrer, Juan Maria; García An-tolín, Roberto José; Hernando Domin-go, Carlos: Aplicació didàctica dels jocsa l’educació fìsica, col. «Educació», 1,118 pàgs., 3.300 PTA.

Gómez Colomer, Juan Luis; GonzálezCussac, José Luis (coord.): La reformade la justícia penal, col. «Estudis Jurí-dics», 2, 600 pàgs., 4.000 PTA.

Meseguer, Lluís; Villanueva, Luisa (eds.):Intertextualitat i recepció, col. «SummaFilologia», 11, 440 pàgs., 3.800 PTA.

Palmer Silveira, Juan Carlos : BusinessEnglish in the University Classroom,col. «Manuals», 12, 240 pàgs., 2.200PTA.

Sorribes, Josep: La ciutat desitjada. Valèn-cia entre el passat i el futur, col. «Argu-ments», 7, 216 pàgs., 1.800 PTA.

EDICIONS TRES I QUATRE

Alberola, Carles: Per què moren els pares?, col.«Teatre 3i4», 43, 92 pàgs., 1.100 PTA.

Batllori, Miquel: Història, classicisme ifilosofia al segle XVIII: Gustà, Pou i elsMasdéu, Obra Completa, XI, col. «Bi-blioteca d’Estudis i Investigacions», 28,465 pàgs., 6.000 PTA.

Candel, Miquel: Com una bassa d’odi,Premi Antoni Bru 1997, col. «Narrati-ves 3i4», 61, 242 pàgs., 1.750 PTA.

Chiara Zocchi: Olga, col. «El Grill», 53,160 pàgs., 1.400 PTA.

Fuster, Joan: Correspondència II, a curade Santi Cortés, 430 pàgs., 4.900 PTA.

Garcia-Oliver, Ferran: Cistercencs del PaísValencià: el monestir de Valldigna, 1289-1530, col. «Biblioteca d’Estudis i Inves-tigacions», 39, 340 pàgs., 5.500 PTA.

Gregori i Albiol, Josep: Una vida tard,Premi Festa d’Elx 1997, col. «Poesia3i4», 95, 72 pàgs., 1.100 PTA.

Hac Mor, Carles: Despintura del jo, Pre-mi Octubre d’assaig 1998, col. «LaUnitat», 172, 192 pàgs., 1.700 PTA.

Llobregat, Enric; Yvars, Josep Francesc:Història de l’art al País Valencià, III,col. «Biblioteca d’Estudis i Investigaci-ons», 12, 444 pàgs., 4.900 PTA.

Mira, Joan Francesc: Quatre qüestionsd’amor, col. «Narratives 3i4», 62, 152pàgs., 1.500 PTA.

Porcar, Josep: La culpa, Premi Octubrede poesia 1998, col. «Poesia 3i4», 96, 96pàgs., 1.250 PTA.

Pujol i Coll, Josep: Els tatuatges, PremiOctubre de narrativa 1998, col. «Nar-ratives 3i4», 63, 200 pàgs., 1.750 PTA.

Rella, Franco: Confins, col. «L’Hora delPresent», 6, 304 pàgs., 2.900 PTA.

Requejo, Ferran: Federalisme, per a què?,col. «L’Hora del Present», 7, 142 pàgs.,1.950 PTA.

Riquer, Martí de; Badia, Lola (eds.): Lespoesies de Jordi de Sant Jordi, col. «Bi-blioteca d’Estudis i Investigacions», 7,368 pàgs., 2.950 PTA.

Sagarra, Josep M. de: El poema de MontserratII, Obra Completa, V, 328 pàgs., 4.900 PTA.

Stevenson, Robert Louis: La platja de Falesà,col. «El Grill», 52, 152 pàgs., 1.400 PTA.

UNIVERSITAT D’ALACANT

AA.DD.: Història i crítica de la festad’Elx, col. «Biblioteca de Filologia Ca-talana», 6, 400 pàgs., 2.000 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE

VALÈNCIA

AA.DD.: Els valors de La Punta. 18 ar-guments en defensa de l’Horta, col.«Oberta», 48, 152 pàgs., 1.700 PTA.

Beuter, Pere Antoni: Primera part de laHistòria de València, ed. a cura deVicent Josep Escartí, col. «Fonts His-tòriques Valencianes», 2, 214 pàgs.,3.700 PTA.

Col·legi Major Rector Pesset (ed.): ElsJoglars: 35 anys. 1962-1997, catàleg del’exposició, col. «Cinc Segles», s.n., 32pàgs., 1.000 PTA.

Departament de Filologia Francesa i Ita-liana (ed.): El arte de la seducción en lossiglos XVII y XVIII, 306 pàgs., 850PTA.

Departament de Filologia Francesa i Ita-liana (ed.): El arte de la seducción en lossiglos XIX y XX, 294 pàgs., 865 PTA.

Estudis, 24 («Juan Reglá 25 Aniversa-rio»), Revista del Departament d’His-tòria Moderna, 504 pàgs. 2.500 PTA.

Felipe, Adelina; Albarrán, César: Manu-al de óptica geométrica, col. «Educació.Sèrie Materials», 27, 220 pàgs., 2.500PTA.

Ferrer Figueras, Lorenzo: Del paradigmamecanicista de la ciencia al paradigmasistémico (2ª edició), col. «Oberta», 44,416 pàgs., 2.980 PTA.

Ferri, Francesc J.; Albert, Jesús V.; Mar-tín, Gregorio: Introducció a l’anàlisi idisseny d’algorismes, col. «Educació.Sèrie Materials», 28, 310 pàgs., 2.981PTA.

Gallardo Paúls, Beatriz (ed.): Temas delingüística y gramática, 228 pàgs., 1.900PTA.

Gómez Molina, José R.: Actitudes lingüís-ticas en una comunidad bilingüe y mul-tilectal. Área Metropolitana de Valencia,«Cuadernos de Filología, anejoXXVIII», 178 pàgs., 1.600 PTA.

Gottlieb Fichte, Johan: Filosofía y esté-tica, col. «Estètica & Crítica», 10, 226pàgs., 2.300 PTA.

Guinot Rodríguez, Enric (coord.): Lessenyories medievals. Una visió sobre lesformes del poder feudal, Revista d’His-tòria Medieval, 8, 326 pàgs., 2.060 PTA.

Izquierdo, Maria Jesús: El malestar en ladesigualdad, col. «Feminismos», 48 (co-edició amb Cátedra), 408 pàgs., 2.200PTA.

Martínez, Manuel; Furlan, Walter D.;Pons, Amparo; Saavedra, Genaro: Ins-trumentos ópticos y optométricos. Teoríay prácticas, col. «Educació. Sèrie Mate-rials», 26, 366 pàgs., 3.250 PTA.

Martínez Morales, Ignacio; MarhuendaFluixà, Fernando: La experiencia edu-

: 45

cativa en los programas de garantía so-cial, 244 pàgs., 1.560 PTA.

Palao Moreno, Guillermo: La responsabi-lidad civil por daños al medio ambiente,col. «Propuestas», J (coedició amb Ti-rant Lo Blanch), 159 pàgs., 1.158 PTA.

Peretó, Juli; Sendra, Ramon; Pamblanco,Mercè; Bañó, Carme: Fonaments de bio-química (3a. edició), col. «Educació. SèrieMaterials», 15, 332 pàgs., 2.820 PTA.

Ricarte, José M.: Creatividad y comunica-ción persuasiva, col. «Aldea Global», 4(coedició amb la Universitat Jaume I ila Universitat Autònoma de Barcelo-na), 234 pàgs., 2.900 PTA.

Romero Zúnica, Rafael; Alcantud Marín,Francisco; Ferrer Manchón, Antonio:Estudio de accesibilidad a la red, 80pàgs., 970 PTA.

Saguntum, 31, revista del Departament dePrehistòria i Arqueologia, 266 pàgs.,4.000 PTA.

Saguntum Extra 1: Los iberos, príncipes deOccidente, revista del Departament dePrehistòria i Arqueologia, 452 pàgs.,5.000 PTA.

Schwartz, Hillel: La cultura de la copia,col. «Frónesis», 15 (coedició amb Cáte-dra), 402 pàgs., 2.600 PTA.

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

`

Nom i cognoms:......................................................................................................................................................................................

Adreça:.................................................................................... Població:............................................ País:............................................

Codi Postal:...................................... Telèfon:...................................................... e-mail:.................................................................

Em subscric a la revista Caràcters per cinc números, a partir del número...................., raó per la qual:

OPCIÓ A: Us tramet un xec per valor de 2.300 PTA. a nom de: Universitat de València. Revista Caràcters.

OPCIÓ B: Us adjunte fotocòpia de l’ingrés de 2.300 PTA., a nom de la revista Caràcters, en el compte

corrent de la Universitat de València (Bancaixa, Urbana Sorolla de València: 2077-0063-51-3101204651).

Data:.......................................................

Signatura

EDICIONS LA XARA

Ciscar Pallarés, Eugenio: Vida cotidianaen la Valldigna (s. XVI-XVIII), col.«Valldigna», 3, 178 pàgs., 2.000 PTA.

Fort i Cogul, Eufemià: Santes Creus i

Valldigna. Unes quantes notícies de llursrelacions, col. «Valldigna», 2, 144 pàgs.,1.450 PTA.

Garcia Frasquet, Gabriel: El teatre alPaís Valencià: el cas de la Safor (1800-1936), col. «Safor», 1, 240 pàgs., 1.950PTA.

Lluch, Enric: Contes de les coses que pen-gen del cel, Premi Joan Amades 1996,col. «Cavall Bernat», 1, 80 pàgs., 725PTA.

Mainar, Eladi: L’alçament militar de juli-ol de 1936 a València, col. «País», 1, 184pàgs., 2.000 PTA.

Maris Folguerá, Stella: Arroz viudo ypapas pobres. Blasco Ibáñez y la NuevaValencia en Argentina, col. «País», 2,120 pàgs., 1.300 PTA.

Martínez, José M.: Guía del Monasteriode Santa María de la Valldigna, 120pàgs., 1.500 PTA.

Peris, Víctor: Marta i el segrest de Cèsar,col. «El Dau», 1, 174 pàgs., 995 PTA.

Ruiz, Adela: Descobriment a Ares, col. «ElDau», 3, 104 pàgs., 1.000 PTA.

Sanchis Martínez, Vicent: Adéu a Berfull(Fàtima, morisca del quarter del’Ènova), col. «El Dau», 2, 114 pàgs.,1.100 PTA.

46 :

Dubte

de llibres

T. GrimaltosEl joc de pensar190 pàgs.20,5 x 13BromeraAlzira1998

F. Calafat (ed.)El contea València139 pàgs.19,5 x 13La MagranaBarcelona1999

M.ª J. EscrivàA les palpentes

del vidre65 pàgs.

20,5 x 13,5ColumnaBarcelona

1998

P. BallartEl contorndel poema299 pàgs.

21 x 13Q. CremaBarcelona

1998

M. BaixauliEspiral

133 pàgs.20,5 x 13,5

ColumnaBarcelona

1998

T. CucarellaL’última paraula

145 pàgs.20,5 x 13,5ColumnaBarcelona

1998

V. Alonso, A. Bernal,C. Gregori (eds.)Actes del I SimposiInternacionalde Narrativa Breu488 pàgs.19,5 x 14PAMBarcelona1998

Josep Vicent Garcia RaffiLluís Ferran de Poli Mèxic:Literatura i periodisme487 pàgs.21 x 15,5PAMBarcelona1998

Vicent SimborLlorenç Villalongaa la recercade la novel·la inefable303 pàgs.19,5 x 14IIFV-PAMValència-Barcelona1998

Sendersde la Tinençade Benifassà182 pàgs.25,5 x 20CentreExcursionistade Castelló1998

: 47

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

I N

S T I T U T I N T E R U N I V

E R S I

T A

R

I

D

E

F I

L O L O G I A V A L E N C I A N A

1998 · NOVETATS EDITORIALS · 1999

Caplletra:

22Literatura catalana actual

Coordinat per V. Alonso, F. Calafat i V. Simbor

I. Cònsul, Vint-i-cinc anys de novel·la: 1970-1995 (Una aproximació); F. Calafat, Entreel llenguatge i la realitat: vint anys de poesia catalana; C. Batlle, La nova dramatúrgia catala-na: de la perplexitat a la diversitat; V. Alonso, Jesús Moncada o l’art de contar amb la mà es-querra; E. Balaguer, Quim Monzó i la societat postmoderna. El perquè de tot plegat: un co-mentari de text; C. Gregori, Identitat i alteritat en la novel·lística de Carme Riera; V. Simbor,Sobre la novel·la històrica actual; M. Aparicio, Sonata d’Isabel de Vicent Andrés Estellés: entredues expressions poètiques; J. Aulet, La poesia catalana i el boom de l’any 1972; F. Carbó, Martao la lluna percudida. A propòsit d’una conversa poètica de Martí i Pol; L. Meseguer, La NovaCançó i l’escriptura lírica; J. M. Sala-Valldaura, La poesia de Pere Gimferrer: entre la literaturai l’autobiografia; E. Sòria, Escrit des del silenci. Notícia de la poesia valenciana recent; R. X.Rosselló, Sobre el teatre independent valencià i la nova escriptura teatral; F. Carbó, C. Gregorii R. X Rosselló, Selecció bibliogràfica sobre literatura catalana actual.

23Tirant lo Blanc: temes i problemes de recepció i de traducció literàries

Coordinat per R. Alemany

R. Alemany, La reutilització de les fonts en el Tirant lo Blanc; P. Limorty, Tirant lo Blanchi la historiografia catalana medieval; J. M. Perujo, De Troia a Constantinoble: Aquil·les i Ti-rant en l’amor i en la guerra; J. Butinyà i Jiménez, Sobre la font d’una font del Tirant lo Blanchi la modernitat de la novel·la; R. M. Mérida, La fortuna de Tirant lo Blanch entre alguns lec-tors hispànics dels segles XVI al XIX; V. Martines, El Tirant lo Blanch i les seues traduccionsanteriors al segle XIX: aspectes de recepció i de traducció; C. Wittlin, Tres traduccions anglesesdel capítol 436 del Tirant lo Blanch; B. de Nijs, La traducció del Tirant lo Blanch en neerlan-dès; M. A. Abrammova, La polifonia de gèneres i d’estils en Tirant lo Blanch i el problema dela seva adeuada traducció al rus; J. M. Barberà, La traduction française moderne de Tirant loBlanc: méthode et problèmes.

Biblioteca Sanchis Guarner:Gimeno Betí, L. De lexicografia valenciana. Estudi del Vocabulari del Maestrat de Joaquim

Garcia Girona, Biblioteca Sanchis Guarner, 44, 316 pàgs., 2.500 pta.Rubio Vela, A. Epistolari de la València medieval (II), Biblioteca Sanchis Guarner, 43, 458

pàgs., 2.500 pta.Simbor, V. Llorenç Villalonga a la recerca de la novel·la inefable, Biblioteca Sanchis Guarner,

46, 303 pàgs., 2.200 pta.