: 1

ÉS UNA REVISTA DE LLIBRES

I AQUEST N’ÉS EL NÚMERO 9.

SEGONA ÈPOCA • OCTUBRE DE I999

Antoni Maestre: “Viatges i viatgers a la fi de segle”.

Jon Kortazar: “La literatura basca, ara”.

Vicent Berenguer: “Vicent Andrés i Estellés, totes les coses com la llum del dia”.

Felip Tobar: “La Biblioteca Atxaga”.

Vicent Raga: “Isaiah Berlin, eriçó i rabosa”.

Manuel Serra: “El pensament biològic d’Ernst Mayr”.

Entrevista a Vicent S. Olmos: “Afers se centra en un intent de normalitzar”.

Pàgines centrals dedicades a Jesús Moncada.

`

2 :

Il·lustracionsd’aquest número:

Enric Banyuls

Distribució:Gea llibres, tel. 96 158 03 11La Tierra, tel. 96 511 01 92Triangle, tel. 93 265 18 21

Impressió:Impremta Palàcios, Sueca.

P.V.P.: 500 pessetes

ISSN: 1132-7820Dipòsit legal: V. 3755-1997

Edita:Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Coordinació:Vicent Alonso, Gustau Muñoz,

Francesc Pérez Moragón, Felip Tobar

Col·laboradors:Pasqual Alapont, Rafael Alemany,Enric Balaguer, Carme Barceló,

Josep Lluís Barona, Adolf Beltran,Vicent Berenguer, Josep Bernabeu,

Assumpció Bernal, Josep Lluís Blasco,Emèrit Bono, Francesc Calafat,Ferran Carbó, Enric Casaban,

Emili Casanova, Jordi Colomina,Agustí Colomines, Germà Colón,Antoni Ferrando, Josep Franco,

Antoni Furió, Ferran Garcia Oliver,Lluís Gimeno, Marc Granell,Carme Gregori, Albert Hauf,

Josep Iborra, Ramon Lapiedra,Gemma Lluch, Josep Lozano,

Josep Martines, Tomàs Martínez,Josep Martínez Bisbal, Lluís Meseguer,

Isabel Morant, Vicent Olmos,Manel Pérez Saldanya, Vicent Pitarch,

Joan Ponsoda, Eugeni Portela,Vicent Raga, Ramon Rosselló,

Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador,Vicent Simbor, Enric Sòria,

Ferran Torrent, Pau Viciano,Rafael Xambó.

Redacció:Av. Blasco Ibáñez, 32

46010 ValènciaTelèfon: 96 386 40 90

Fax: 96 386 44 93E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

núm. 9.

Fet a la Ribera del Xúquer

LLIBRE RECOMANAT:

Tierra sin panLuis Buñuel y los nuevos caminos

de las vanguardias

IVAM,

1999.

Els tresors

de la Universitat de València

Publicacions de la Universitatde València,

1999.

LLIBRE RECOMANAT:

`

.En aquest espai sense signatura em sent tan lliure i

original que ni tan sols pretenc imitar-me.

Enric Banyuls ha nascut a Corbera el 1954. Ha fetdiverses exposicions en el seu espai immediat, la Ribe-ra i la ciutat de València. Ell mateix es considera de for-mació abstracta, bé que també, conjunturalment, hacultivat el realisme més o menys adjectivat. Desprésd’algunes provatures tècniques inicials, ha reincidit elsúltims anys en el tradicional oli sobre llenç. La sèrie enquè ara treballa, valorant la matèria i sense utilitzarpràcticament el color —negres i grisos sobre blanc—,ha pres com a tema central el pa.

: 3

De Tahití a Belgradpassant per Tamarit:

viatges i viatgers a la fi de segle

Podria afirmar-se rotundament que elromanticisme i l’exotisme signifiquen, pera la literatura de viatges actual, el prece-dent immediat del gènere o almenys l’eta-pa més influent, si bé és cert que cal re-trocedir una mica més, fins al segle XVIII,i valorar l’aportació de les obres dels viat-gers il·lustrats. Aquests concebien el viat-ge com una font de coneixement i de for-mació intel·lectual per terres europees,especialment Itàlia i Grècia, consideradesbressol de la cultura occidental. Els viat-gers romàntics, més tard, cercaran el sa-ber, però l’interior, no l’arqueològic. Pera ells, el viatge real constitueix, per da-munt de tot, una recerca d’ells mateixos.Aquest deler de retrobar-se amb el jo pro-pi persistirà en gran mesura i, si es vol,amb matisos, en els viatgers del segle XX.Els viatges exòtics són, en el fons, una de-rivació dels romàntics. Els viatgers que elsemprenen també tracten d’evadir-se del’entorn a la percaça d’aventures i de la re-novació espiritual amb el descobriment decultures primitives no contaminades perla societat occidental, és a dir, ni més nimenys que el paradís terrenal. Aquest pa-radís de bellesa natural exuberant poblatper cultures primitives, que simbolitza elsorígens de la humanitat, es localitza aOceania o les mars del Sud, com va po-pularitzar Robert Louis Stevenson.

Per tant, els viatgers i els viatges del se-gle XX hereten tot el bagatge de mites, tò-

pics, significats i concepcions que el roman-ticisme i l’exotisme havien creat. Però elsqüestionen, els matisen, els rebutgen i, engeneral, els reformulen. El motiu més evi-dent d’aquesta reacció rau en les transfor-macions de la societat en un sistema tecno-cràtic, de comunicacions globals, industria-litzat, burocràtic, que no permet materia-litzar la idea d’edèn com abans es concebia.Ras i curt: el paradís terrenal no existeix.Josep M. de Sagarra ho testimonia així enLa ruta blava, fruit de la seua estada a Tahitíi Borabora el 1937. Els escriptors viatgersdescobreixen que l’existència d’unes illesamb uns paisatges esplendorosos, amb unagent bellíssima, innocent i pacífica, és tansols una llegenda ideada per la literatura, elcinema i la pintura que alimentava la fanta-sia dels occidentals. Així, els escriptors dellibres de viatges d’ara no sols reaccionencontra el romanticisme i l’exotisme sinócontra el turisme o viatge de masses, quen’ha incorporat tota la imatgeria estereoti-pada i idealitzada en les guies. I, a més, l’en-senyament principal dels viatgers romàn-tics, l’obtenció d’una experiència singularque aporte algun tipus de canvi personal, ésimpossible en els viatges programats i ensèrie de l’empresa turística.

Si més no, els escriptors es mostrenconscients dels perills que comporta dei-xar-se seduir per les quimeres romànti-ques i pels paradisos artificials de lesaventures exòtiques. Aquest seria el casde Josep Piera, els llibres de viatges delqual revelen influències òbvies de la vi-sió romàntica del viatge literari, tot i quel’escriptor pretenga distanciar-se’n. Alllarg de tota la producció narrativa del’autor, especialitzada en aquest gènere, elMediterrani simbolitza l’origen de la ci-vilització: viatjar per les terres que el con-figuren significa descobrir les arrels de laseua cultura i, per extensió, els inicis dela vida pròpia: la infantesa. Així, estableixun paral·lelisme entre el passat històric iel passat personal, ambdós idealitzats. Enles seues obres, s’observa, doncs, el re-torn als orígens històrics i individuals quepreconitzaven els romàntics. Per a l’es-criptor valencià, com per als romàntics,un viatge exterior n’entranya un d’inte-rior a les profunditats de l’ésser propi.Gràcies al viatge literari, es pot dir queJosep Piera reconstrueix l’espai cultural,històric i mític del vell Mediterrani.

De manera semblant, els aventurers mo-derns hereten l’esperit dels viatges romàn-tic i exòtic com a recerca d’allò que és ex-traordinari (en sentit literal) per combatrela rutina i la monotonia de la vida quotidia-na amb peripècies autèntiques i arriscades.Es tracta d’obres que narren expedicions al’Everest, l’Himàlaia o els Andes, llocs re-còndits de gran bellesa natural i allunyatsdel circuit turístic convencional. A més,aquest tipus de viatges està estretamentassociat a pràctiques i valors socials mo-derns com l’esport i l’ecologia. En aquestalínia, també es troben els viatges que uti-litzen un mitjà de transport rudimentaricom ara la bicicleta o viatges a peu i quedetermina, sens dubte, unes vivències for-ça peculiars (Gabriel Pernau, A la Xina ambbicicleta, 1997). Relacionats amb els viatgesexòtics, hi ha els viatges a cultures primiti-ves o, almenys, no occidentals (Sud-Amèrica, Àfrica, l’Índia, Xina), malgrat queels viatgers no s’hi desplacen a la recerca delparadís sinó que el seu interés és conèixeraltres formes de vida. De fet, alguns escrip-tors sovint són antropòlegs o especialistesen alguna matèria vinculada a aquests in-drets. Des d’aquest punt de vista, s’assem-blen al viatge dels il·lustrats com a conei-xement dels altres.

D’altra banda, durant aquest segle sor-geixen models de viatges radicalmentantiromàntics i antiexòtics que podriendefinir-se com a viatges de la quotidiani-

4 :

tat. Així ho insinuava ja Sagarra en les úl-times línies de La ruta blava, quan torna-va a Europa després del seu periple oceà-nic i es disposava a abraçar la rutina dià-ria, intentant valorar els ingredientsd’aventura que conté. L’escriptor, d’aques-ta manera, acaba acceptant-se i acceptantla seua realitat per més miserable i medio-cre que siga, sobretot en el context bèl·licd’aleshores. Es tracta de mirar la vidamonòtona amb l’excitació d’un viatge ro-màntic o exòtic però amb un enfocamentdel tot antiidealista. Dins d’aquest grup deviatges, hi ha aquells en què els espais ambprestigi cultural i històric se substitueixenpels centres més representatius de la so-cietat urbana actual, però desproveïts dereputació: els aeroports, els magatzems,les autopistes, els supermercats, les fàbri-ques (Josep M. Espinàs, Viatge pels GransMagatzems, 1993). També hi ha viatgersque ixen de les ciutats i s’encaminen azones de la perifèria cultural i social, nor-malment comarques rurals, on es despla-cen perquè no els passe res, com deia Celaa propòsit del seu Viaje a La Alcarria.Aquesta tendència es perfila visiblementen els llibres de viatges de Josep M. Es-pinàs. L’obra d’aquest autor es relacionaforça amb la modalitat de l’excursió, ja queel viatge dura pocs dies i es fa a peu, la des-tinació és pròxima a l’origen (el Priorat,la Llitera, la Segarra) i l’objectiu, conèixerla comarca (paisatge, poblacions, gent)que, per a l’autor, disposa d’un interésnatural, cultural i lingüístic que caracterit-za, d’altra banda, l’excursionisme catalàdes del segle passat. Els llibres de viatgesd’Espinàs es vinculen, en l’origen, amb elsque van publicar els novel·listes socialsespanyols dels anys seixanta. Constituei-xen obres amb un valor eminentment tes-timonial, fruit del compromís social delsautors amb la situació política i social del’època, que relaten viatges a zones mar-ginals de la geografia espanyola. Per aca-bar aquest viatge per la literatura, cal re-marcar que l’oposició al romanticisme i al’exotisme es palesa, de la manera méscontundent, en obres interessades a nar-rar experiències de viatges a països immer-sos en guerres (Josep M. Palau, Geografiaimpertinent, 1998). Aquesta mena d’obressón el retrat de la rereguarda que no en-senyen els mitjans de comunicació, lesmisèries i no les meravelles del món. Pro-bablement, per damunt de tanta diversi-tat, l’únic element comú que compartei-xen els llibres de viatges més recents és larecerca, tan romàntica malgrat tot, d’unaexperiència personal singular i irrepetible,transcendent.

Antoni Maestre Brotons

Larecuperació

d’un llibre emblemàtic

Joaquim FERRER

Francesc Layret (1880-1920)Afers, Catarroja-Barcelona, 1999

213 pp.

La reedició d’aquesta biografia del políticrepublicà i advocat sindicalista FrancescLayret (Barcelona, 1880-1920) té un interès,ara i ací, que va més enllà de les virtuts in-trínseques de l’obra. La recuperació d’undels llibres més emblemàtics que sobre elslíders obrers del primer terç del segle XXaparegueren durant la dècada dels setantaevidencia, d’una banda, la necessitat de re-prendre una línia d’investigació similar (na-turalment, amb un bagatge metodològic,documental i bibliogràfic actualitzat), i, d’al-tra banda, serveix també per remarcar l’exis-tència d’una importantíssima tradició polí-tica que ha sabut fondre en una mateixa pro-posta dues de les grans constants d’aquestsegle que ara finalitza: la reivindicació sociali la reivindicació nacional. Efectivament, F.Layret és un dels exponents contemporanismés clars —conjuntament amb els seusamics S. Seguí (el ‘Noi del Sucre’) i L. Com-panys, i d’altres dirigents esquerrans com A.Nin, J. Comorera, J. Peiró o R. Campa-lans— d’aquesta línia política. Impulsor dediferents partits republicans catalanistesd’esquerra, advocat de sindicalistes en mo-ments de gran tensió social i periodista com-promès, Layret sacrificà la pròpia vida en ladefensa de les seves conviccions (com Seguí,com Companys, com Nin, com Comorera,com Peiró...), ja que fou assassinat al carrerpels pistolers del “Sindicat Lliure” (organit-zat per la patronal i el governador civil deBarcelona, S. Martínez Anido) quan inten-tava evitar la deportació d’un grup de lídersobrers a Maó. Precisament en uns momentsen què havia començat a treballar, amb Se-guí i Companys, en l’organització d’un par-tit obrer que volia recollir l’expectativa in-ternacional de canvi social creada per la re-volució soviètica. El seu enterrament fou unacte massiu, però la guàrdia civil va carregarcontra la gentada quan el seguici intentàpassar per la Rambla i aconseguí que nomésquedessin al carrer els quatre treballadorsque duien el taüt (unes fotografies dels fetssón a la contraportada de la present edició).

El llibre, publicat per primera vegada l’any1971, manté bona part de l’atractiu que te-

nia quan va aparèixer. D’entrada, és encaraavui la biografia més completa que existeixsobre un personatge fascinant (que, recor-dem-ho, s’arribà a convertir, poc temps des-prés de l’aparició de l’obra de Ferrer, en elprotagonista d’una peça teatral d’èxit, Pre-guntes i respostes sobre la vida i la mort deFrancesc Layret, advocat dels obrers deCatalunya, de M. A. Capmany i X. Romeu).Però, a més a més, l’estudi aconsegueix anarmés enllà de la crònica convencional d’unatrajectòria personal per tal d’endinsar-se enels avatars polítics i socials de finals del se-gle XIX i principis del XX. Així, especial-ment en els primers capítols i en els esdeve-niments de més transcendència, el contexthistòric arriba a esdevenir el veritable pro-tagonista. Malgrat el final tràgic de Layret,la principal conclusió del llibre de Ferrer,lluny de caure en el pessimisme o l’escepti-cisme, manté una posició esperançada i vi-gilant: “La lliçó és clara; al capdevall, la raós’obre camí, però també cal saber que la in-justícia reneix amb formes noves, però ambla mateixa voluntat marginadora”.

Aquesta tercera edició s’ha vist enriquidaper una nova introducció de l’autor sobre lavigència de Layret i els mòbils que el van dura escriure el seu treball. En aquest darrersentit, Ferrer insisteix en què ell volia remar-car l’existència d’un “pensament polític pro-fundament català que pretenia relligar-se irepresentar les aspiracions dels treballa-dors”, i, d’aquesta manera, contestar les te-sis dels qui defensaven que la vida políticade l’època havia estat totalment ocupada pelcatalanisme conservador. La referència aJordi Solé Tura i al seu llibre Catalanisme irevolució burgesa (1967) és ben clara, enca-ra que no sigui explícita. Així, Ferrer s’ali-nea amb els defensors de l’existència d’uncatalanisme d’inequívoc caràcter popular alllarg de tota la contemporaneïtat, tesi ava-lada per Angel Carmona, Josep Benet o,posteriorment, Josep Termes.

En aquesta reedició també s’inclou unpròleg del dirigent sindical Josep M. Alva-rez, on s’insisteix en la necessitat que tot elpatrimoni que representa Layret i els diri-gents obrers contemporanis sigui conegutpel gran públic. D’acord amb aquesta orien-tació, Alvarez explica les gestions infructu-oses que el seu sindicat, la UGT, féu l’any1997 per tal de localitzar la tomba de Layreti que culminaren amb l’erecció d’un monò-lit a la seva memòria al mateix cementiribarceloní. Un testimoni d’homenatge ques’afegeix al monument erigit als anys trentaa la plaça Goya de Barcelona, obra de Fre-deric Marès, que fou desmuntat durant elfranquisme i restituït modernament al seuemplaçament original.

Enric Pujol

: 5

Entrevistaa Vicent S. Olmos:

«Afers se centra en un intent de normalitzar»

— Quin va ser l’origen de l’editorialAfers?

— La idea va sorgir a finals de 1984, ambmotiu d’un congrés d’història que féiemuna colla d’amics entre els quals hi haviaCristòfor Aguado i Joan Iborra. El presi-dent honorari d’aquell congrés va ser JoanFuster, i l’«efectiu» va ser Sebastià GarcíaMartínez. Es deia «Simposi d’Història del’Horta-Albufera». La Diputació de Va-lència ens havia promés que n’editaria lesactes, però després, per qüestions políti-ques, no ho va fer. Aleshores vam decidirque les publicaríem nosaltres. I vam crearla revista, que en principi només va eixirper editar aquelles actes i amb vocaciócomarcal. El context era molt propici: feiapoc havia eixit la revista Ullal a la Safor,impulsada per Ferran Garcia-Oliver, itambé els Quaderns de Sueca, impulsatsper Antoni Furió i Pepa Cortés. Hi haviainterés per la situació política, per la his-tòria del país, per analitzar-la... A partir delnúmero 2, vam perdre la vocació comar-cal i ja vam voler ser una revista «normal».I normal no volia dir només publicar arti-cles sobre el nostre àmbit lingüístic, sinótambé estudis en català que tinguereninterés tant per als lectors en català comper als lectors en qualsevol llengua. De lamateixa manera que hem fet revistes so-bre la Guerra Civil, n’hem fet sobre AusiàsMarch i ara n’eixirà una sobre història dedones i feminisme amb articles de gentamericana, anglesa i alemanya. I estempreparant un número sobre la Caiguda delMur, ara que en fa deu anys, amb col·labo-racions de professors alemanys. Tot secentra en aquest intent de normalitzar,amb el qual ja hem arribat al número 34.

— I quin és l’origen de l’altra revista, ElContemporani, i en què es diferenciad’aquesta?

— El Contemporani té un altre perfil. Vaeixir bàsicament gràcies a certs contactesentre gent d’ací i de Barcelona. Concreta-ment gràcies al contacte amb AgustíColomines, que és un dels socis de l’edi-torial i que treballa a Barcelona com a pro-fessor universitari. La revista té un formatmés gran, té un altre tipus de presentaciói un estil més «d’intervenció». Tot i quetambé té un apartat amb articles més omenys d’investigació, la majoria són «in-tervencions», és a dir, textos amb la inten-ció d’opinar, d’incidir, d’entrar en el debat

Vicent S. Olmos i Tamarit (Catarroja,1954) és llicenciat en Història Moderna, peròse’l coneix més per ser el màxim responsabled’Afers. Sota aquest segell s’han editat les re-vistes Afers. Fulls de recerca i pensament,pionera en la historiografia valenciana sobrel’Edat Moderna, i la més recent El Contem-porani, centrada en la reflexió sobre el present.Personalment, Olmos és autor de llibres comEls fonaments de l’Horta-Albufera contem-porània (1982) o, en col·laboració amb Anto-ni Quiles, Administradors i administrats: in-troducció a l’economia i a la societat de laCatarroja del Sis-cents (1652-1658) (1987).Fa poc que ha enllestit, juntament amb Agus-tí Colomines, l’edició i l’estudi introductori del’obra Les raons del passat. Tendències his-toriogràfiques actuals (1998). I actualmentestà preparant, en col·laboració amb RamonRamon, l’edició i l’estudi d’un Llibre d’aju-

dar a ben morir del segle XVII.

polític i social. Des d’aquest punt de vistaés tota una altra revista, i jo crec que totesdues es complementen: Afers és la inves-tigació pura i dura, amb moltes notes a peude pàgina, mentre que El Contemporani téun format més gran, amb menys pàgines iamb interessos més variats (s’hi parla deliteratura, de pintura, d’història, etc).

— I no creus que la revista L’Espill (se-gona època, coeditada per Publicacions dela Universitat de València i Tres i Quatre)us pot fer la competència?

— L’Espill no té res a veure amb Afers,que és una revista d’investigació, però síque té alguns punts de contacte amb ElContemporani. Això és veritat, però jo nocrec que per això ja hi haja competència:n’hi hauria si el nombre de revistes comaquestes fora de quinze o de vint; però,així, no n’hi ha. La gent que té interés enaquests temes se les comprarà totes dues.El problema és que hi ha poca gent que s’hiinteressa. Jo crec que publicacions comL’Espill no ens fan la competència, sinóque ens estimulen: sovint penses que elsaltres s’han treballat millor algun aspectei això fa que tu vulgues millorar. Però non’hi ha cap competència en això. A més,jo sóc membre del consell de redacció deL’Espill.

— Podries parlar-nos de les vostres col-leccions de llibres?

— Som una editorial molt menuda i enscal una mica d’estratègia a l’hora de plani-ficar-les. No estic parlant només d’estra-tègies comercials, sinó de plantejar quecada col·lecció responga a alguna cosa. Lade «Recerca i Pensament», que ja té deunúmeros, es compon d’estudis d’investi-gació, treballs acadèmics, fins i tot algunatesi doctoral... És una col·lecció molt lli-gada a la revista Afers, com ja ho diu el seutítol. Això no treu que hi càpiguen llibresde temes ben diversos, des del que tractales falles durant el franquisme, un estudide Gil-Manuel Hernàndez, fins al quetracta noves hipòtesis sobre Roís deCorella, una obra de Josep Guia que haprovocat molta polèmica. Fa poc hi hempublicat la reedició d’El valencianismepolític, d’Alfons Cucó, o un estudi sobreLa Festa de l’Estendard, d’Antoni Quin-tana. Aquesta festa s’ha estat celebrant aMallorca des de Jaume I fins avui dia; ésuna jornada molt conflictiva, perquè al-guns mallorquins volen que siga la seuafesta nacional i d’altres no. També hi heminclòs una tesi feta a Barcelona, Pàtria iescola, realitzada per Lluís Duran i que ésla història de l’Associació Protectora del’Ensenyança Catalana.

— Però la col·lecció no va eixir simul-tàniament a la revista...

— Sí, és posterior. «Recerca i Pensa-ment» va començar ara fa set o vuit anys,com totes les altres col·leccions. Nosaltreshavíem estat publicant només la revistaAfers, però va arribar un moment en què

6 :

DENES igual anterior

començàrem a publicar l’altra, El Contem-porani, i immediatament les col·leccionsde llibres.

«Recerca i Pensament» és una col·lecciód’investigació, que respon als planteja-ments de la revista Afers en un sentit am-pli (ciències socials, història...) i que, comla revista, té un punt de vista geogràfica-ment ampli: La Festa de l’Estendard secentra en Mallorca, ja ho he dit, i ara hieixiran nous títols com Els exiliats catalansa Mèxic, amb un pròleg del Tísner [Avel·líArtís Gener], o com De pagesos i ciuta-dans, una obra d’Andreu Mayayo sobre elcooperativisme agrari a Catalunya durantl’últim segle. El primer director de la col-lecció va ser García Martínez, però, desque ell va morir, la dirigeix Manuel Ardit.També hi preparem un estudi d’històriamedieval sobre la batlia de Castelló, de PauViciano, i un altre sobre els camperols alPaís València, d’Antoni Furió i FerranGarcia-Oliver.

«Els Llibres del Contemporani» és unacol·lecció més lligada a la nostra altra re-vista, i en té la mateixa voluntat: són lli-bres no molt extensos, que combinen au-tors d’ací i de fora. Ara n’hi traurem un deNorbert Bilbeny, De Maragall a d’Ors, queés un recull d’estudis sobre el Noucentis-me, però també hi hem tret traduccionscom Dreta i esquerra, de Norberto Bob-bio, o Entre la filosofia i la història de lesidees, d’Isaiah Berlin. D’autors valencianshi hem publicat un llibre de Ricard PérezCasado, del temps que va estar a Mostarcom a administrador, i un altre de PereMayor: Un país amb futur. Converses ambVíctor G. Labrado, amb un pròleg de l’an-terior rector de la Universitat de ValènciaRamon Lapiedra. El director de la col·-

lecció és Agustí Colomines. Una novetatimportant que hi estem preparant és l’es-tudi de Carles Santacana sobre l’ocupaciófranquista a Barcelona; consta d’una intro-ducció i d’un llarg document històric, elqual revela com un seguit de personatgescatalans es reuniren i alçaren acta, imme-diatament després que les tropes de Fran-co irromperen a Barcelona, per parlar dela situació en què havia quedat Catalunya.Hi ha més d’una sorpresa, ja que gent moltconeguda hi diu coses que no esperaríem.

I en la col·lecció «Personatges», que di-rigesc jo mateix, hem publicat fins ara trestítols: una biografia de Ferran Soldevila,una altra de Renau i una del líder sindicalF. Layret. Ara hi eixiran unes Memòriesinútils, de Felip Cid, que és un historiadorde la ciència molt conegut, a més d’unpoeta important a Catalunya. Hi trauremtambé els Dietaris de Pous i Pagès.

El primer títol de la nova col·lecció«Textos Clàssics» és el Llibre dels Fets deJaume I, tot i que amb la llengua actualit-zada; és una edició a cura de Vicent JosepEscartí i Antoni Ferrando. Ara mateixRamon Ramon i jo n’estem preparant elsegon, que és un Llibre d’ajudar a benmorir del segle XVII que ja he al·ludit.

També hem iniciat, conjuntament ambla Universitat de València, una col·leccióque es diu «El món de les nacions» i quese centra en el tema dels nacionalismes. Hihem tret fins ara tres títols: un que versasobre el nacionalisme en general, obra deFrançois Thual, un altre d’Alfons Cucómés centrat en l’àmbit europeu, Els con-fins d’Europa, i un tercer que es diu Nacio-nalisme, d’Ernest Gellner. D’ací unes set-manes n’hi inclourem també un de LiahGreenfeld, que és una estudiosa nord-

americana del fet nacional. I un sobre l’an-tiga Iugoslàvia d’un autor italià, DanielleConversi.

— Heu tingut mai cap problema pereditar?

— Crec que el que ha passat en aquestpaís, en política i sobretot pel que fa aqüestions lingüístiques... El setge a quèens han sotmés durant molt de temps... Jocrec que ha acabat, en certa mesura, triom-fant. En les tasques editorials, això es notaespecialment. És el fet que la GeneralitatValenciana, només perquè el títol d’un lli-bre incloga les paraules «País Valencià»(com és el cas d’un estudi sobre els ordesmendicants de la professora canadenca JillR. Webster), ja no et done la subvencióque pertoca per llei a qualsevol llibre edi-tat en valencià. O el fet que, en els llibresde text, es prohibesca d’utilitzar una pa-raula o una altra. Jo crec que tot això, alfinal, fa que l’editor acabe autocensurant-se d’alguna manera: pensant que, si evitaposar «País Valencià» o altres paraules,segurament li donaran la subvenció. D’al-guna manera, en Afers, fins ara hem po-gut evitar això. El nostre avantatge és quepodem utilitzar una llengua estàndard, unallengua amb què ens puguem identificartots sense cap tipus de prescripcions. Percontra, si féssem literatura juvenil o llibresde text, ens hauríem d’enfrontar a aquestsproblemes.

— Has dit que si utilitzàveu «País Va-lencià» al títol no us donaven la subven-ció, però... què ocorre quan utilitzeuaquest terme només en les pàgines inte-riors?

— Aleshores sí que ens la donen.

Felip Tobar

: 7

La literatura basca,ara

En un assaig lluminós, «Diglosia y texto»,Antón Figueroa va saber veure algunes deles conseqüències que poden derivar-se delfet d’escriure en una llengua diglòssica. Toti que posteriorment l’autor n’ha matisat al-gunes conclusions, i jo crec que algunes deles seues observacions poden aplicar-se mi-llor a literatures sense sistema, o a literatu-res subsidiàries, com per exemple a la lite-ratura en castellà que es publica al País Basc,paga la pena de revisar els eixos del seu pen-sament.

Ho resumesc. Segons Figueroa, una lite-ratura en situació diglòssica mostraria lescaracterístiques següents: perill de confon-dre text i text literari, conservació en el cà-non de textos que no serien apreciats com acanònics en una literatura normal, tendèn-cia a la desorganització espacial i temporalde les disposicions tipològiques que condi-cionen la renovació estètica; sobrevaloraciód’elements folklòrics i etnogràfics, filolo-gització dels textos, dificultats per tal deconfigurar el text com a «obra oberta», con-figuracions anormals dels horitzons d’ex-pectatives, absència de trajectòries —de ma-nera que cada text ha de crear els seus lec-tors—, desplaçament del sentit lúdic, apa-rició del sentit èpic del text literari.

Em tem que aquesta enumeració no re-flecteix de manera ajustada la rica aproxima-ció de Figueroa, que hi explica, comenta imatisa cada un dels capítols que jo tan solshe esmentat. Des d’aquesta reflexió, però,pot obrir-se una nova aproximació, des dela teoria del text, a alguns dels fenòmensapreciables en la literatura basca. És obvi quealguns dels elements citats poden corres-pondre a textos d’una època històrica en eldesenvolupament de la literatura basca,aquella que anomenem, per no tenir un nommillor, la literatura clàssica —la que va delsegle XVI al XIX—; un d’aquests elementsés la conservació de textos que en altres li-teratures no serien considerats literaris.Deixarem de banda aquestes característiquesi ens en centrarem en tres que ens semblenbàsiques en el context actual:

1. La nostàlgia

El vessant folklòric de la literatura bascaha estat present amb molta força en la nos-tra activitat textual, perquè s’ha suposat quela literatura oral era rica, i per això una for-ma de crear un registre elegant dins la lite-ratura. Koldo Mitxelena, per exemple, va

proposar que la literatura oral basca era rica,mentre que l’escrita en el període clàssic erapobre. Des d’aquesta perspectiva es pot en-tendre que sempre s’haja pretés una impor-tància clau de la literatura oral com amotivadora de registres estilístics en l’escrip-tura. Si bé és cert que alguns escriptors hanoptat pel registre oral que s’utilitza a les ciu-tats, i això té ben poc a veure amb la litera-tura oral entesa com a tradicional, encara lareferència a una oralitat i a una societat quemanté els registres tradicionals és present enalguns textos. Un dels exemples en pot serBabilonia de Juan Mari Irigoien, un dels tex-tos més venuts dels últims anys, en què laconsciència tradicional actua en diversosnivells com a motor de la trama, fins arribar,crec, a bastir la visió personal de l’escriptor.Aquesta novel·la pretén recrear la visió mi-tològica dels presumptes bascos tradicionalsdel segle XIX en distints nivells: allò oralcompon la percepció lingüística dels perso-natges, allò mitològic avança en l’obra coma puntal de la possibilitat d’una altra percep-ció que no és lògica i que arriba a la visió d’unaltre món màgic i irreal, gairebé mitològic.El conflicte entre carlistes i liberals, descriten una saga familiar, és el nus de què s’hi ser-veix l’autor per descriure un món etnogrà-fic, basat, segons confessa, en les investiga-cions de Barandiarán.

Potser és útil conéixer que l’inici de lanovel·la basca es produeix a les acaballes delsegle XIX, amb una clara adscripció al cos-

tumisme que propugna una visió idealitza-da del món rural. Un dels intents més im-portants dels novel·listes bascos dels últimsanys ha estat el de respondre a aquesta estè-tica i produir un «ruralisme negre», un ru-ralisme tràgic que segueix les empremtes deFaulkner. Però, tot i que el seu objectiu sigacrear un model invertit del món rural idea-litzat, aquesta forma de narració no té capmés eixida que acudir a elements etnogrà-fics per crear el món de ficció. Fins i tot elsjoves narradors que tendeixen a la plasma-ció de nous costums urbans han estat titllatsde neocostumistes, com si hom volgués do-nar a entendre la importància que en la nar-rativa basca ha tingut l’element descriptiudels costums, al marge que aquests siguenrurals o urbans.

2. La inestabilitat de la norma

Cal recordar que l’euskara és una llenguanormalitzada recentment, per això no ésestrany que encara n’hi haja alguns puntsimprecisos en la normalització. L’Acadèmiade la Llengua Basca, per exemple, fixa lanorma de manera contínuament renovado-ra. Per a l’escriptura literària, però, això pottenir un efecte feble. És més important re-ferir-se al problema de la novetat en l’estil.Això és, a la filologització de l’escriptura li-terària.

Quan ja existeix una norma —tot i quecanviant i inestable— es dóna per sobreentésque l’escriptura literària ha de renovar-la.Existeixen, en la literatura basca actual, duesmaneres de procedir en aquesta renovació.La primera busca —en lèxic i en sintaxi—una font literària antiga que justifique unautilització de l’estil que l’autor hi vulga rea-litzar; així és com pot renovar-se una certaliteratura que busca l’alé clàssic i que tendeixa l’arcaisme, alhora que a una forta presèn-cia de la riquesa lèxica i lingüística. La novel·-la Otto Pette d’Anjel Lertxundi pot signifi-car el paradigma d’aquesta relació explora-dora i arcaïtzant amb la llengua.

L’altra possibilitat consisteix a enriquir lanorma literària a través d’un acostament a lariquesa lèxica dels dialectes que no han en-trat en el nucli de la llengua comuna o batua.En aquest cas, la utilització del lèxic del di-alecte biscaí, realitzada en els últims anys enla poesia de Koldo Izagirre o d’IñigoAranbarri, sobrepassa el camp d’expressióque la norma tancada i adreçada a l’expres-sió de registre neutre pot oferir, i s’hi asse-

8 :

L’onadaLola

nyalen noves vies de renovació en el llen-guatge.

Com podem veure, la filologització —l’úsde registres de llengua no comuns en els lec-tors— funciona de manera distinta en lapràctica quotidiana dels escriptors.

3. L’aparició de l’èpica

Si en el text desapareix la funció lúdica, elcomponent èpic s’hi veu reforçat. Potser ésgeneral en les literatures minoritzades la ten-dència a veure en el text literari un compo-nent simbòlic, l’apreciació d’un plus simbò-lic en qualsevol text, de manera que el textesdevé un artefacte gairebé mític, que man-té viva la llengua i també la ideologia que sen’escuda al darrere enfront d’una altra llen-gua que s’hi computa com a dominant.

Aquest component èpic pot aparéixer dediverses maneres: amb la referència a ele-ments èpics —espases o còctels molotov,lluites cavalleresques o imatges de foc—;com a focalització del text en la narracióèpica —escollint elements o èpoques enconflicte com a metàfores del temps pre-sent—; o com a referència ideològica —demanera que el missatge ideològic que l’au-tor vol transmetre conté una major projec-ció que no el sentit lúdic.

Qualsevol diagnòstic ràpid sobre la situ-ació de la literatura basca comportarà undebat, perquè, sortosament, l’actual litera-tura en la nostra llengua és d’una qualitat talque no hi existeixen tendències hegemòni-ques, i qualsevol tret descrit pot ser obser-vat de manera distinta segons l’autor. A untret d’estil correspon en un altre autor elcontrari; així és com la suma de factors di-vergents i distints compon l’ampli paisatgede la literatura basca actual.

Jon Kortazar

21 x 13 cm.

Maria de la Pau JanerLola

Planeta, Barcelona, 1999300 pàgs.

La darrera diada de Sant Jordi va pro-vocar algunes polèmiques de país pe-tit, certament dignes de ser oblidades.Al Principat, el dia que es vénen mésllibres de tot l’any, el gran dia de lacultura, els intel·lectuals s’entestaren atitllar la gent de frívola, perquè com-praven les publicacions dels herois ca-talans dels mitjans de comunicació. I,el que és pitjor, criticaven la posturafàcil de comprar el darrer llibre dedues novel·listes en la nostra llengua:Isabel-Clara Simó i Maria de la PauJaner.

Lola fou, per tant, un dels llibres tri-omfadors de la diada. Si deixem debanda la facilitat amb què es vénen elstítols avalats per un premi literari, elcert és que Lola és una novel·la escri-ta per a agradar. Amb això vull dir queha acomplert la seua missió de ser lle-gida per milers de persones, la qualcosa, en una cultura com la nostra, és,com a mínim, lloable.

Maria de la Pau Janer té un estilaltament llegible i una tirada a ladescripció minuciosa. La capacitatd’observació de la realitat —curiosa-ment força típica entre els escriptorsillencs— converteix els seus móns ima-ginaris en aprehensibles. Aquestes al-tres realitats que relata a Lola, dòcils iserenes, són tot un mètode de relaxa-ció. Perquè la protagonista torna, d’unviatge llarg, a la paciència dels dies del’illa. I Maria de la Pau Janer s’entretéa parlar-nos de la calma dins l’angoixadels sentiments. Fa una novel·la ambles metàfores que volem sentir i lescomparacions justes. Que el drama deles històries personals dels actors noens trasbalse. Asseguts còmodament ala platea fosca, la mar de Lola va i tor-na del passat, blanca com la calç d’es-tiu; així ho hem aprés de l’escriptoramallorquina.

A Lola, Maria de la Pau Janer perpe-tra el somni de qualsevol novel·listaamb vel·leïtats balzaquianes i inventa

una família. Plena de símbols, això sí,i de secrets que es volen terribles, ique potser ho són, encara que la cal-ma ens impedeix d’experimentar-ho.Notària d’una realitat que ja coneixí-em, Janer sap dosificar perfectament lainformació d’aquests secrets i ensmanté vagament encuriosits per la so-lució de les situacions que hi narra.Drames de família, misèries personalsi moltes coses petites que poblen lanovel·la d’imatges.

Lola ha resultat ser una novel·la cor-recta que no haurà decebut el grannombre de lectors, malgrat la inci-dència en certs temes repetits, malgratles blanques metàfores, malgrat la his-tòria no del tot nova. Haurem d’es-tar d’acord que Maria de la Pau Janeraconsegueix sobreviure com a no-vel·lista en els seus móns creats i ar-rossegar-hi les masses. Aconsegueix defer llegir la gent que vol sentir contarhistòries. No tothom és així d’afortu-nat.

El passat Sant Jordi, mentre els pen-sadors culturals de les tertúlies analit-zaven els darrers fenòmens editorials,sortosament la gent no se’ls escoltavai triava els llibres que havien d’acom-panyar les seues hores. I elegien eldarrer llibre de Toni Soler, perquè vo-lien sentir-se part d’un món que tenena l’abast i que no els mesura a cada pasel bagatge cultural ni els mira per da-munt del muscle. I elegien Lola perquèera el Premi Ramon Llull o perquèsabien que els faria passar bones esto-nes. I és bo que la cultura siga pertots.

Maite Insa

19 x 13 cm.

: 9

Estellés:totes les coses

com la llum del dia

Enguany es compleix el setanta-cincaniversari del naixement de Vicent An-drés Estellés —a només sis anys delseu traspàs—, i pot afirmar-se que laseua poesia té una salut prou bona i,fins i tot, detractors. És probable quela vigència de la seua obra es deu adiversos motius: els premis (en el delsOctubre, des de fa més de 25 anys; oel biennal de Burjassot, amb unesquantes edicions) o les lletres musica-des (començant per les indispensablesversions d’Ovidi Montllor). I, des delsanys setanta, la continuada circulació ilectura de les seues obres, que sempreprovoquen una sensació de sobtat crei-xement, per la seua eficàcia creadorasense parangó en la poesia catalana delsegle XX: intensitat, puresa formal iemoció; inclosa la seua particular im-pudícia.

Així, des que en 1953, als vint-i-nouanys, va publicar el seu primer llibre,Ciutat a cau d’orella, fins a la trilogiaMural del País Valencià, apareguda en1996, es pot assistir a la construcciógradual d’una obra poètica d’excepcióen la poesia catalana; en aquest cas desde la realitat valenciana. Amb tot, enaquesta trajectòria poden assenyalar-seunes etapes: entre aquell primer llibreseu publicat i l’any 1972, quan aparei-xen Llibre de meravelles i Recomane te-nebres (primer volum de l’obra com-

pleta), hi ha dues dècades on la poesiacatalana al País Valencià es desplega,enmig d’una gran invisibilitat, a travésd’autors com Lluís Guarner, XavierCasp, Joan Valls Jordà, Jaume Bru iVidal, Joan Fuster o Maria Beneyto.Com a contrapunt sabem que, al ma-teix temps, a Catalunya tenim poetescom Carles Riba, Salvador Espriu, J. V.Foix, Pere Quart, Joan Vinyoli, GabrielFerrater, etc. Després, a partir de l’in-quietant i premonitori Recomane tene-bres, tenim el moment en què s’incre-menta la popularitat de Vicent Andrési Estellés, que coexisteix amb l’auged’una important nova poesia catalana—la denominada generació dels setan-ta—, amb uns postulats estètics inici-als força diferents del que representa-va l’estellesianisme.

Sens dubte, aquelles dècades prece-dents dels setanta representen un granperíode creatiu per a Estellés fresc, toti que la precarietat editorial de l’èpo-ca, sobretot a València, impedeix quel’aparició de la seua obra obtinga uncurs d’edició natural. Només publicacinc llibres: l’esmentat Ciutat a caud’orella (València, 1953), La nit (Valèn-cia, 1956), Donzell amarg (Barcelona,1958), L’amant de tota la vida (Valèn-cia, 1965) i Lletres de canvi (Ciutat deMallorca, 1970). Aquestes obres veuenla llum en el context del franquisme,

on les estètiques dominants proposa-ven un art realista, de compromís so-cial —recordem que la poesia social vade 1950 a 1965. Així, entre nosaltres,aquests llibres d’un poeta sense dog-mes havien de desconcertar una mica,tot i la discreta acceptació que acon-segueixen. És un moment en què elsautors emergents propugnaven un clartrencament amb el realisme i l’adopciód’un formalisme que a la fi donà pas auna retòrica de predomini avantguar-dista i experimental. «Els realistes bai-xen; en canvi pugen els foixistes-bros-sistes», Vallverdú dixit. Així les coses,la irrupció d’Estellés sembla que, teò-ricament, no es produeix en el millormoment històric. Però aquelles seuesobres no tenen cap candidesa supèr-flua, perquè la ironia i el sarcasme pos-terior ja s’hi apunta en nombrosos pas-satges d’un lirisme fulgurant («La vidaens era una sorpresa, / una granotaviva en la butxaca», Ciutat...). Cosesque, vistes des d’ara, anunciaven clara-ment la gran individualitat d’aquestpoeta sense escoles, i tan dúctil amb laquotidianitat com amb la cultura, per-què en aquells anys ja estava escrivinto tenia escrites les obres tan colpido-res (Llibre de meravelles, 1956-1958, Elgran foc dels garbons, 1961, Horacianes,1963-1970, etc.) que, a partir de 1972,configuren els deu volums d’obres

10 :

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTER // SEGONA ÈPOCA / NÚM. 2

completes; sense menysprear-ne la res-ta, ja que continuà escrivint fins a l’úl-tim dia.

La seua obra és una reivindicaciópermanent de la tradició literària, on ésclar que hi ha predileccions, com elsclàssics (els catalans, els llatins, elscastellans, etc.) i també els autors delseu segle. L’ús que fa de la tradició éscommovedor perquè, sense trair niofegar el seu to personal, ovacional’autor que ha fet servir, bé com a ci-tació bé com a paràfrasi. En aquestsentit, podria afirmar-se que la seuaobra és una guia no sols de la poesiacatalana més essencial, sinó també dela resta de poesia universal. La seua te-màtica tan variada està formada per re-alitats tangibles, sovint mixturades, jaque, bàsicament, els seus eixos són arala mort (plasmada en L’ofici de demà,Llibre d’exilis, etc.), ara l’amor, siga so-miat, apassionat o procaç (Quadern pera ningú, Les èglogues, etc.), ara laquotidianitat amb la seua immediatesa,des de la seua posició social (Horacia-nes, Hotel París, Manual del malalt per-fecte, etc.), o ara el patriotisme, sobre-tot amb el vast Mural del País Valen-cià —tot i que semblava una quimeraimpossible d’Estellés—, que represen-ta un colossal testimoni i una reivin-dicació de la identitat del seu país. Na-turalment, la seua consciència nacionalés confessada i constant, els registresde la seua poesia s’adaptaven perfecta-ment a la qüestió, i és innegable queva prestar algun servei a la causa de«fer país», un servei a la cultura, ésclar. El que després s’ha vist, per for-tuna, és que aquesta poesia —de risc—ha pogut i pot sobreviure a la preocu-pant despolitització dels vuitanta, pre-cisament amb l’adveniment de l’auto-nomia. Són uns anys que, dissortada-ment, per a Estellés, també són els mésdifícils per la seua salut i el seu ànim.

A la concentració de les edicions dela seua obra —com ara la reedició deles seues obres completes—, encaras’afegeix l’extensió d’aquesta; això pot-ser no en facilita l’avaluació críticaperò permet conéixer-ne la gran diver-sitat en tota la seua veracitat. Si hemacordat que fou un poeta del seutemps, també és un fruit del seu tempsque ara puguem llegir —tret d’algunaprobable sorpresa— tota la seua obracompleta perfectament publicada —unfet no gens insòlit en tants poetes ac-tuals, menors, sense aquells «fondoplaer, fondos béns».

Vicent Berenguer

: 11

Mètodeper a crear mons

Bernardo Atxaga és mort? En una entre-vista publicada a El País (11-VIII-99), JoséIrazu Garmendia es plantejava la possibi-litat de prescindir del seu pseudònim lite-rari, Bernardo Atxaga, «como de una ma-leta». «Es un nombre sin historia, queempieza en mí y que puede acabar en mí.»

La Magrana ha començat la seua «Bibli-oteca» amb el recull Un traductor a París,fins ara inèdit en qualsevol llengua. Sónnou textos que, si filem prim, hauríem deconsiderar en dos grups distints. «Un tra-ductor a París» i «Sis soldats» seriennouvelles o relats pròpiament dits, per lamajor extensió; en canvi, els set inclososen l’anomenada «Bossa de contes» serienjustament això. Alguns crítics ben sol-vents han titllat el llibre d’obra menor, ihan afirmat que sovint no supera el cos-tumisme. Hi estic en desacord: crec quefins i tot els contes, d’aparença més insig-nificant, aconsegueixen transcendirl’anècdota amb reflexions sobre el progrés(«Declaració d’Antoni de Murguia»), so-bre el nacionalisme («Declaració de Gui-llem») o sobre els somnis («Declaració deltercer muntanyenc»). La referència literà-ria més cridanera és la «Versió monstruo-sa d’un conte de Hemingway» (de «Tu-rons com elefants blancs»), però també hitrobem un prefaci on Atxaga ens parla dela literatura catalana.

Aquells cels, el segon títol de la col·lec-ció, transcorre gairebé tot dalt d’un auto-bús que va a Bilbao. Les descripcions delpaisatge són paral·leles als estats d’ànimdel personatge principal, una terroristaanomenada Irene, cosa que esdevé diàfa-na en el potent desenllaç. Hi ha molts ele-ments comuns a aquests dos primers lli-bres, fins i tot un d’argumental: Irene, alfinal del viatge, està pensant de dedicar-sea la infermeria gràcies a una oferta de duesmonges que l’han acompanyada; en l’úl-tim conte del recull, «Declaració de Do-rotea», apareixen dues monges i una infer-mera que respon al nom d’Irene. Els lli-bres, però, també comparteixen un grannombre d’errors «tipogràfics»: guions quedesapareixen, frases coixes... badades tanabundants com incomprensibles en uninici de col·lecció.

La novel·la Obabakoak, editada de ma-nera molt més competent, té una estruc-tura complexa: en principi sembla estarformada per peces aïllades, com les que

emprà Josep Lozano en Crim de Germa-nia, i de fet moltes se’n podrien llegir se-paradament; però algunes s’hi acaben re-lacionant de manera complexa i alhoraharmoniosa, com la geografia d’una tera-nyina. «Quiero escribir piezas que en prin-cipio no tienen que estar alrededor de unhilo y luego ver la manera de encajarlas.Me atrae más porque cuando escribo porpiezas estoy seguro de que hay intensidad,que en ese momento quiero escribir justoeso.» El poderós «Mètode per plagiar»,defensat per un dels personatges com a viade salvació per la literatura basca, recordala conferència de Riba a principis de segle,«Una generació sense novel·la», on reivin-dicava eixides semblants per la narrativacatalana coetània. De tota manera, els«mètodes» d’Atxaga mostren les seues in-clinacions estètiques i alhora amaguengrans burles sobre aquest tipus de litera-

tura prescriptiva, generalment acadèmica,que ens diu com s’haurien de fer les co-ses: així, el «Per escriure un conte en cincminuts» d’aquest llibre o el «Mètode perescriure un conte a raig de ploma» d’Untraductor a París. La reflexió «Sobre elscontes», però, demostra com Atxaga elsconeix i els estima: per exemple, se’ns hidiu que la mort és un desenllaç habitualper provocar l’impacte en el lector —i téraó, ho podem comprovar en obres re-cents com Agujeros negros, de LázaroCovadlo. Potser per això les peces del’obra rebutgen aquest tipus de final, comper demostrar-nos que hi ha altres mane-res d’emocionar. I ho aconsegueixen ambsolucions tan imaginatives com inespera-des: la segona versió del conte sobre el lla-dre o el tancament de tota la novel·la. Elmèrit del conjunt és aquest contrast, el fetde construir narracions per destruir-les oreforçar-les alhora amb d’altres: la visiódesmitificadora de les rondalles populars(«X i Y») i la força incandescent, gairebémítica, que aquestes rondalles tenen mal-grat tot («La torxa»).

Obabakoak és l’obra més reeixida de lesque comentem. I el seu epíleg podria ser l’ar-ticle «El lugar extraordinario», aparegut alnúmero 9 de la revista La modificación.Atxaga hi fa un recorregut pels llocs que elmarcaren durant la infantesa, i també hi ex-plica, com qui no vol la cosa —com sempre:descobrint-nos allò enlluernador dins d’allòquotidià—, la seua manera de concebre l’es-pai i la narració: «los lugares propios sedefinen más por sucesos —“aquí fue dondeel coronel Sartoris se cayó del caballo”— quepor datos y descripciones de otra índole, y[...] esa particularidad convertía nuestrageografía personal en algo inmaterial, meta-físico, en un territorio que se parecía más aun entramado de historias que a una tierrasólida y palpable». Amb el plural, Atxaga hifa referència a ell mateix i a Faulkner, crea-dor d’Yoknapatawpha com ell ho és d’Oba-ba. Però també s’hi podria haver referit aGarcía Marquez per Macondo o a Moncadaper Mequinensa; tots són llocs màgics, plensde veritat alhora, que semblen seguir el mè-tode d’Atxaga. Aquest mètode potser capdins d’una maleta, com hi cabrien un cadà-ver o una màscara, però potser també és elmillor mètode per crear móns del món.

Felip Tobar

Bernardo Atxaga

Un traductor a París i altres relatsTrad. de Pau Joan Hernàndez

Aquells celsTrad. de Pau Joan Hernàndez

ObabakoakTrad. de Marta Hernández

La Magrana, Barcelona, 1999

20,5 x 13 cm.

12 :

Cataractes Indigestiófilosòfica

Màrius SerraAblanatanalbA

Edicions 62, Barcelona, 1999208 pàgs.

La palindròmica AblanatanalbA, autode-clarada «novel·la verbíbora», tot i tenirbona gana, presenta problemes de visió. Alnúmero 6 de Caràcters comentàvem com,amb el recull de contes La vida normal,Màrius Serra feia de nosaltres, desvalgutslectors, uns confidents de les seues dèriesescrites en veu alta. Encara algú es pregun-tarà si aquell acte narratiu cabia al calaixdel que anomenem ficció, o si es tractavatan sols d’una realitat maquillada. El llibre,tanmateix, seduïa.

AblanatanalbA és, o pretén ser, unanovel·la, una narració d’extensió suficientper dur aquest apel·latiu, amb univers deficció, personatges ficticis i situacions ir-reals. Entenem així que l’autor es distan-cia de la narració intimista, per confegir unexperiment narratiu que usa la intertex-tualitat i prova de crear dos centres d’aten-ció: d’una banda, un fragment vital d’unpersonatge, i d’una altra, la passió per lallengua. És una llàstima, però, que cap deles dues propostes funcione plenament.

La trama gira entorn al món de laludolingüística, el tema preferit de Serra,i a ningú que conega mínimament aquestescriptor se li pot escapar l’estreta relacióque aquesta matèria té amb la seua vidad’autor empíric. Així doncs, aquella pre-tesa ficció perd bona part d’efecte, i mésencara si tenim en compte la trajectòrialiterària, marcadament personalista, deSerra des de La vida normal. En el mo-ment que un personatge fa d’alter ego del’autor d’una manera tan clara la novel·laja no és tan novel·la.

Serra crea un personatge doble, dos bes-sons, estereotipats, urbans, barcelonins,en continu conflicte interpersonal i ambnoms massa pareguts. Sovint resulta difí-cil seguir les vivències d’un i de l’altre sen-se confondre-les, al voltant de la figura delpare, un vell filòleg venerat i bohemi. Laprimera qüestió que caldria discutir és siun filòleg és un personatge interessant (ino parlem ja en la vida normal): ho és si,des del principi, el lector troba en ell unésser intrigant, però segurament no resul-

tarà atractiu si, com ocorre a la novel·la,el ganxo caracterològic arriba massa tard.Anàlogament, la resta de personatges se-cundaris tampoc no aconsegueixen aquestobjectiu, fins a acabar perdent-se entre lamultitud de referències literàries i histò-riques, les quals són, malgrat tot, un com-plement que es pot agrair.

L’avanç de l’argument s’hi veu fre-qüentment interromput per la intercalacióde texts periodístics, semblants als publi-cats per l’autor a la secció d’enigmística deldiari Avui (de lectura recomanable, percert), amb un notable interés per alsamants de les curiositats lingüístiques,però sense cap influència en el flux narra-tiu. El misteri que planteja el títol de lanovel·la —el qual, si sabem qui és MàriusSerra, ens pot donar una pista sobre l’ar-gument— es veu dissolt a mitjan obra,perquè és fàcil perdre la curiositat quan elrelat es torna lent i complex: mentre queel contingut ha deixat de conquistar-nos,la redacció, i en especial les modalitatsnarratives, esdevenen confuses progressi-vament.

Si ens posem les ulleres de prop, desco-brirem en AblanatanalbA alguns detallsengrescadors, com ara un inacabable mónde paraules, de lletres, de combinatòria ide ganes d’esprémer el cervell. Si, per con-tra, ens posem les ulleres de lluny, topa-rem amb una novel·la sense cohesió, man-cada de visió de conjunt i, sobretot, neces-sitada d’un argument atractiu: l’Scrabble ésun joc entretingudíssim i didàctic, peròper fer d’ell l’element conclusiu d’una tra-ma cal que el lector senta l’aventura deldesconegut, l’atracció de l’obscuritat. Atots, però, ens falla la vista de tant en tant.

Joan Manuel Matoses

Miquel de PalolEl Quincorn. Una història romàntica

Proa, Barcelona, 1999258 pàgs.

El Quincorn disposa d’alguns ingre-dients que poden suscitar la polèmica:un llenguatge que oscil·la entre el re-toricisme més enrevessat (amb frasesque ocupen línies i més línies i que calrellegir amb atenció per tal de copsar-ne el significat), els girs més col·lo-quials (pèrdua de la r final dels infini-tius quan venen seguits de pronom fe-ble) i els castellanismes més descarats(«al tanto»!); canvis marcats entre lesdiscussions més elevades sobre siste-mes filosòfics orientals i occidentals iescenes d’un erotisme tan explícit quees troba en els límits de la pornogra-fia; i, per acabar, uns elements argu-mentals de màxima tensió (conjuresinternacionals pel poder amb corrupcióinclosa, drames familiars inconfessa-bles, curioses investigacions per partd’un becari il·localitzable) que, enbona mesura, es veuen alentits fins al’avorriment gràcies a les discussionsfilosoficonumerològiques entre perso-natges, discussions que recorden mésles pàgines d’un manual universitarique no el desenvolupament prototípicd’una novel·la d’intriga.

Dins d’aquesta barreja heterogèniadestaquen dos personatges. El primerseria el del narrador, un investigadorgris que ocupa, poc menys que peratzar, un lloc de certa responsabilitat,i que es troba en algun punt indeter-minat de la crisi dels quaranta anys (odels cinquanta), amb les neures tòpi-ques que comporten les crisis d’aques-tes edats —segons sembla. El segonpersonatge, molt menys creïble, és elde la massa perfecta Su Kiang, la donalleopard, criatura angelical que semblal’híbrid perfecte entre la meuca mésexperimentada del bordell de més altstanding del planeta i el guerrer mésfanàtic del Vell de la Muntanya: al cap-davall massa perfecta perquè resultecreïble —tret que el lector siga un in-condicional de les novel·les d’Ian Fle-ming.

: 13

Unintent de somni

L’autor, però, ha sabut combinar tí-tol i subtítol de tal manera que qual-sevol lectura és vàlida. Que penseu queel punt central de la novel·la és el mis-teriós Quincorn, siga el que siga, i leslluites per obtenir-lo o per mantenir-lo ocult? Doncs molt bé, el títol usdóna la raó. Que penseu, per contra,que el més important de tota la histò-ria és l’apassionant i apassionada rela-ció entre el narrador i Su Kiang?Doncs, ves per on, el subtítol està depart vostra. El final, a penes tractatamb una pinzellada, és susceptibled’admetre tantes interpretacions comlectors —la qual cosa és una mostramés del domini de les tècniques narra-tives per part de Miquel de Palol—,amb el consegüent malestar dels quipretenien interpretar l’obra com unanovel·la de misteri o policíaca: l’autorno ens en dóna la solució, així que nohi ha manera de saber si l’havíem en-certada o no.

Tot i això, El Quincorn. Una histò-ria romàntica disposa d’un bon grapatd’elements que la fan interessant: lesreflexions i cabòries del narrador pelque fa a la seua relació amb la SuKiang, l’erotisme d’aquest personatgei —encara que una mica tòpiques— lesmaniobres i corrupteles al voltant delpoder. És una llàstima, tanmateix, quel’intent de definir d’alguna manera elsuposat element central (el Quincorn)aporte una quantitat tan gran de pàgi-nes de contingut abstracte que el lec-tor de bona voluntat, en el millor delscasos, o tal vegada en el pitjor, es bo-tarà.

Jordi Monteagudo

24 x 15,5 cm.

David CastilloEl cel de l’infern

Proa, Barcelona, 1999204 pàgs.

Veritat que El cel de l’infern és un tí-tol molt suggeridor i interessant? Al-menys això és el que a mi em sembla,però, desgraciadament, aquesta sensacióno l’he corroborada en llegir la novel·la.

David Castillo, al meu parer, plantejauna història amb moltes pretensions. Lacadència onírica de l’inici ens aboca a unmón estrany, inconegut, que captal’atenció del lector. Els salts temporalsen el passat són el vehicle perfecte perconéixer quasi tot sobre Dani, el prota-gonista, d’ideologia fixa però incerta.Narrador i lector assisteixen alhora a laprogressió de la història. A poc a pocdescobrim més i més coses, per això ellector s’hi manté atent. El ritme literariés adequat i les diverses referències lite-ràries i musicals ens orienten i ens cap-tiven.

Malauradament, quan arribem a la se-gona part i, sobretot, a mesura que hiavancem, és fàcilment constatable el des-encant perquè Castillo se n’ix del pasamb limitacions. No hauria de ser així sitenim en compte que l’expresidiari de laModel —detingut per ser integrant delsgrups específics que van intervenir en leslluites de carrer de 1977 i 1978— potdonar molt de suc ideològic i d’expe-riències a la novel·la. Per contra, la vidatediosa i buida, immersa en el món foscde la droga i la psicodèlia, ocupa granpart de l’argument. I no és que consi-dere això poc interessant, sinó que Cas-tillo no aconsegueix utilitzar-ho percrear el clima esperat.

A la meitat de la primera part el nar-rador ens presenta Maite. És companyade Dani d’antigues lluites, i també laseua dona. La droga, però, és l’únic ar-bre que li fa ombra. El cavall és l’únicacompanya. La desídia és el centre de laseua vida i Dani s’hi ofega. Maite sem-pre ha representat per a ell un proble-ma greu i encara continua així. Se sentdecebut, desencantat, per com l’ha trac-tat la vida. L’única solució factible éssomiar, omplir-se el cos de merda que el

faça al·lucinar. És aleshores quan coneixel cel de l’infern.

Castillo allargassa en excés el mateixtema. Que «algú havia abaixat el teló del’escenari de la seua vida», que a la Mo-del «recordava per no embogir, per nooblidar que havia tingut una personali-tat, unes idees, una passió» i que «l’om-bra del captiveri ho esborrava tot» hohem sabut des del principi. Aquests per-sonatges haurien pogut ser explotatsd’una manera més exitosa. Semblen, gai-rebé, plans i sense cap força pròpia. Pot-ser no responen a les expectatives inici-als. La segona part repeteix en excés lavida diària de Dani i Maite. Ell l’estima-va i depenia excessivament d’ella. Peròdeambular pels carrers de Barcelona, cecde drogues diverses que el distraguen iel traguen de la monotonia, és l’únicaprogressió que hi constatem.

A mesura que llegim, a cada pàgina,les referències literàries i musicals ja nohi aporten cap matís. Castillo en fa ús iabús. Força tant aquest recurs que, final-ment, perd totalment l’interés. L’estruc-tura en espiral mitjançant els somnistambé em sembla forçada. La novel·lacomença amb el somni del gat i la rata iacaba amb la referència al gat i a les res-tes de la rata; potser siga la representa-ció de la fatalitat sense eixida d’un mónde fàstic. No serà, però, el darrer intentde Castillo de tractar de lligar fils estruc-turals? Dani fracassa i, decebut a Ni-caragua, sembla sucumbir a la tendènciageneralitzada de desencant d’antiguesideologies llibertàries. La davallada final,malgrat l’intent de somni, és un fet con-sumat.

Lurdes Barberà

20 x 13 cm.

14 :

Revista fundada per: Subscripcions: Editorial AfersSebastià Garcia Martínez Apartat Correus 267Director: E-mail: afers@xpress.esManuel Ardit Lucas 46470 Catarroja (PAÍS VALENCIÀ)

Subscripció anual (tres números): 6.200 Pta. / Exemplar solt: 3.000 Pta. (preus sense IVA)Pagament bancari: demaneu butlleta de subscripció

33/34

Les dones i la història

1999

Dossier: Anna AGUADO: Fer història del gènere, escriure història de les dones / Kathleen CANNING: La història feministadesprés del gir lingüístic. Historiar el discurs i l’experiència / Joan Wallach SCOTT: Les dones a The Making of theEnglish Working Class / Laura L. FRADER & Sonya O. ROSE: Gènere i reconstrucció de la història de la classe treballadoraeuropea / Eric D. WEITZ: L’home heroic i la dona eterna. Gènere i política en el comunisme europeu, 1917-1950 /Françoise THÉBAUD: La història de les dones a França, avui / Maura PALAZZI: Dones i història: el cas italià / CristinaBORDERÍAS: La feminització dels estudis sobre el treball de les dones (1969-1999) / Mercedes UGALDE: El gènere i lanació. Reflexions historiogràfiques / Anna AGUADO: Dones, història i androcentrisme històric: perspectivescontemporaneistes a l’àmbit historiogràfic català / Mònica BOLUFER I PERUGA: Cos femení, cos social. Apuntsd’historiografia sobre els sabers mèdics i la construcció cultural d’identitats sexuades (segles XVI-XIX) / AntoniFURIÓ: Els dos gèneres o l’imaginari de l’Edat Mitjana masculina. La història de les dones a la península Ibèrica • Mis-cel·lània: Rafael CERRO NARGÁNEZ: La biblioteca d’Oleguer de Montserrat. Una descripció crítica (1617-1694) / XavierFERRÉ I TRILL: Els orígens dels republicans catalanistes. Antoni Rovira i Virgili / Tomàs V. PÉREZ MEDINA: Regadiu ipoblament als afores de l’Horta de València / Felip CID: L’objecte mèdic i la Història de la Medicina / Joaquim ANYÓ

I OLIVER: Portuguesos al Tirant lo Blanc • Postscriptum: Pedro RUIZ TORRES: El valencianisme polític d’Alfons Cucóreeditat • Recensions: Luz SANFELIU, Jesús MILLAN, Núria SALES, James CASEY, Eva SERRA I PUIG, M. Àngels SANLLEHY

I SABI, Salvador CALATAYUD • Ressenyes Culturals: Carme ÀLVARO ERRAZU, Pilar MARTORELL RODRIGO • Notes: NúriaSALES, David GINARD I FÉRON, Jesús E. ALONSO • English Summaries • Publicacions rebudes

XIV:33/34 (1999) Les dones i la història / Miscel·lània

Escripturai sentit

El sentit de la ficció és un conjunt d’origi-nals reflexions que, tot i vincular-se a la no-ció de «ficció», poden ampliar els seus fo-cus d’atenció a la literatura sencera. De fet,els exemples més coneguts de metaliteraturad’autor —encara que, és clar, no amb elmateix to— els trobaríem en el camp de lapoesia: Eliot, Brodski, Cernuda, OctavioPaz, Riba, Josep Palau, Gabriel Ferrater. Ono: Brecht, Nabokov, Calvino, Fuentes...Més encara: al títol d’aquesta obra testimo-ni del literat Jaume Cabré, més que la nocióde «ficció», potser n’hi haurien escaigut d’al-tres com «narrativa» o «relat» o «memòria»,perquè bona part dels procediments del nar-rador Jaume Cabré són seguidors d’un camíque no es pot reduir en absolut al conceptemateix de «ficció», i perquè la millor narra-tiva actual és alhora «ficció» i «no ficció».

Sota el format previst d’itinerari —és a dir,amb embolcall narratiu—, el conjunt deconsideracions de Jaume Cabré s’obrin fi-nalment al guionatge: l’apèndix titulat Qua-dern de bitàcola —de bitàcola: com sil’audiovisual fos vist per l’autor com una marincerta, vel·leïtosa i nova— és un valuós re-sum metodològic de la creació de la sèrietelevisiva Estació d’enllaç. Sobretot, però, éstan intensa la interacció entre les diversesreflexions del camí expositiu —no exemptde referències a vacil·lacions genèriques opersonals en el camí de l’escriptura— quel’obra revela una voluntat d’harmonia gene-radora de la melodia. I no és baldera l’entra-da al terreny sublim de la Música, ja que, persi no era prou coneguda la base musical deCabré —per exemple, si no s’havia gauditprou amb la temporalitat conventual de FraJunoy o l’agonia dels sons, o amb la referèn-cia astronòmica de Senyoria—, ell mateixs’avé a revelar la intensa estirp musical de

L’ombra de l’eunuc: del Quintet per a piano iquartet de corda de Brahms (Opus 34), alConcert per a violí i orquestra de Berg, dedi-cat a Manon Gropius.

Cabré se sol agradar de subtils implici-tuds: així, es refereix a la distinció entre dis-curs i història, sense anomenar Benveniste;o exposa fins a tres lleis de la creativitat nar-rativa, posant-les en boca de Gaston Lafor-gue. Heu llegit bé: no Jules Laforgue sinóel famós Gaston... Aquestes coqueteries nosón sinó regals de la lliçó potser més nota-ble de l’obra: la seua negativa a retre’s a capcànon no basat en la recerca, en l’experièn-cia, en el plaer. I la presenta plantejant diver-sos àmbits de la dignitat de la literatura (la«plenitud», diu a la pàgina 70): un pacte en-tre el jo i el mètode, una tensió entre el sen-tit profund i l’anècdota, una dialèctica en-tre la cultura pròpia i la universalitat.

Certament, en un món tan divers coml’actual, és difícil de precisar quin grau decultura enciclopèdica —o d’imbecil·litat—atresora cada lector. En principi, una formade no patir aquesta imprecisió podria serla negativa de tot bon escriptor a justifi-car la seua saviesa o l’erudició. Altrament,es pot caure sense necessitat en la inven-ció excessiva de conceptes —«la navallad’Ockam»—; o en el verbalisme —la «mà-xima de quantitat» de Grice—; o en l’auto-justificació injustificada —allò d’excusationon petita accusatio manifesta. Vencentaquests paranys amb inusitada sinceritat,aquesta obra es planteja utilíssima per a es-timadors de la literatura i imprescindible perals crítics universitaris o periodístics. Peragrair a Jaume Cabré tant d’esforç a amis-tançar la lectura sàvia amb la literatura sen-cera, copio del manual de Riquer i Valverdeun parell de versos de Jules —no Gaston—Laforgue: «Ah oui, devenir légendaire, / auseuil des siècles charlatans!».

Lluís Meseguer

Jaume CabréEl sentit de la ficció. Itinerari privat

Barcelona, Proa, 1999127 + XXIV pàgs.

21,5 x 13,5 cm.

: 15

Gràciesper la propina:

una revisió, una relectura

Una recent promoció d’El Temps m’hapermès gaudir una vegada més —ara enformat de vídeo— de Gràcies per la pro-pina, la pel·lícula de Francesc Bellmuntbasada en la novel·la de Ferran Torrentguanyadora del premi Sant Jordi.

(Com que sempre és bo saber amb quiens juguem els quartos, abans de continuarparlant d’aquesta pel·lícula voldria deixarben clar que no em considero cap autori-tat en matèria cinematogràfica. Les mevesvaloracions, doncs, van més per labanda intuïtiva que per l’analíti-ca. Per entendre’ns: cintes elogia-des llargament com La vida ésbella o Els ponts de Madison emsemblen tramposes i lacrimògenes.I en canvi m’emociono fins a lallàgrima amb els cinc últims mi-nuts de Cinema Paradiso o ambla conversa final en el restaurantentre Harvey Keitel i WilliamHurt a Smoke.)

El considerable èxit comercialque va assolir la pel·lícula deBellmunt demostra que el pro-blema d’aquesta variant del dèfi-cit públic anomenada cinema ca-talà és més de manca de talentque no de recursos econòmics.En conseqüència, tinc la impres-sió que per fer aquí una pel·lículaque interessi al personal cal dis-posar de tres coses: un guió po-tent, uns actors convincents i un direc-tor competent que sàpiga explotar almàxim els límits, generalment migrats,del terreny de joc.

A Gràcies per la propina els tres ele-ments de la fórmula hi són presents i, pertant, el miracle es produeix. El guió, quesegueix molt de prop el text original,transmet amb nitidesa l’esperit de lanovel·la: un cant a la tolerància, la lliber-tat i l’alegria de viure en un temps en quèaquests conceptes eren molt mal vistos.Els actors —uns memorables SantiagoRamos i Juli Mira— comuniquen la cali-desa d’uns personatges extraordinària-ment humans. I la direcció sap traslladara l’espectador el to lleuger i nostàlgic quetravessa de punta a punta la història dela família Torres i els seus entranyablessatèl·lits en la València del franquisme.

Malgrat algun detall resolt matussera-ment —la mort de la mare o la tòpica ca-

racterització del guàrdia civil, per exem-ple— les limitacions pressupostàries nohan condicionat el resultat final. Ben alcontrari, episodis que en el llibre tenienuna entitat normal s’han enriquit de ma-nera notable en vessar-los al llenguatgecinematogràfic. És el cas del ball del«bimbó» en el menjador familiar, de laprocessó de Corpus, de les escenes al’hospital on ingressa l’oncle Tomàs o dela trobada final entre Ramonet i Manolo.

Aquesta seria, doncs, la meva tria demoments perdurables d’una pel·lícula queel públic va acollir amb la normalitat ambque s’accepten habitualment els produc-tes que reuneixen interès en els seus plan-tejaments i dignitat en la seva execució.

Com no podia ser altrament, la revisiódel film m’ha portat a rellegir la novel·la.I, a més a més, amb una certa curiositatja que la distància de quatre anys que se-parava la meva darrera visita al text enpropiciava una nova perspectiva. D’unabanda ja coneixia la pel·lícula —per tant,personatges i escenaris ara tenien rostresi decoracions concretes— i, de l’altra,

Torrent ha publicat entremig un parell denovel·les més, cosa que permet ponderaramb més precisió quin paper juga Gràciesper la propina en el global de la seva bi-bliografia.

Puc dir que el resultat d’aquesta novalectura ha estat molt positiu i que el can-vi de trajectòria que fa cinc anys iniciavaGràcies per la propina no ha estat foc d’en-cenalls. Ara podem dir amb fonamentque, tot i que hi ha un fil ètic constant que

es percep des del seu primer lli-bre, sembla indiscutible que enl’obra de Torrent hi ha un abansi un després a partir d’aquestanovel·la.

Com sempre, a Gràcies per lapropina es manté la defensa de lallibertat individual per damuntde les estructures polítiques,econòmiques, socials o espiritu-als que malden per escanyar-noso per salvar-nos. Com sempretambé, les criatures de l’universtorrentí lluiten pel seu dret a ladiferència, demostren que nocombreguen amb rodes de molíi continuen negant el pa i la salals tics feixistes que es camuflenen la nostra quotidianitat panxa-contenta i reformista. Però, amés a més, al costat d’això hasorgit un escriptor molt méscomplet i dominador dels recur-

sos de l’ofici, dotat amb un sentit moltmés afinat de l’estructura i del desenvo-lupament de la història que porta entremans. Un escriptor que ha incorporatuna dimensió inèdita fins aleshores en elsseus llibres: la nostàlgia, que engrandeixel seu discurs per la banda de la profun-ditat.

«Ens refugiem en els records per impo-tència, quan el present no ens agrada»,declarava fa quatre anys Torrent a un dia-ri. Amb Gràcies per la propina, La mira-da del tafur i L’illa de l’holandès la nostàl-gia, el record i la tendresa han entrat deple en l’obra de l’autor de Sedaví. Si hemde fer cas al que diu tot això són símp-tomes que el país no acaba de rutllar bé.Sort que ens queda la compensació de lesseves novel·les. Ben mirat, tampoc és unmal consol.

Joan Josep Isern

16 :

L’hàbilcommoció de la nostàlgia

Anna MonteroCom si tornés d’enlloc

Cafè Central/Eumo, Barcelona, 199758 pàgs.

La nostàlgia ve de l’amor. Sense haver es-timat abans no hi ha nostàlgia, la nostàlgiasignifica haver estimat per partida doble:mentre s’està en presència d’allò estimat(siga moment, cosa, persona o lloc) o quanse l’evoca des de l’absència i és aquest intentde revitalització i de pèrdua alhora que s’ade-lita en l’amor i propicia la nostàlgia.

Quan aquest procés s’intenta desenvolu-par poèticament, recau en la persona que lle-geix la responsabilitat de bona part de lacommoció lírica. I en Com si tornés d’enlloc,d’A. Montero, aquest és el tret definitori, delllibre i d’una línia poètica que cada vegadaes fa més forta en el repte de la insinuació,en saber atraure la complicitat lectora capaquells terrenys on la depuració del text i laquotidianitat de les vivències —quotidianesper entranyablement comunes, no banals—obri un univers inesgotable de ressonànciespoètiques. Un exemple: «ens ha despertat /el xiulit prim d’una merla / sobre el pebrerbord del jardí. / i entre els llençols feixucsdel diumenge, / el record ens diu / el sol quenaix, / l’herba tendra i la rosada. / a vegadesla felicitat / és petita com un matí».

Anna Montero arrisca molt en aquest in-tent. Personalment, ha estat la segona partdel llibre —«però un no-res...»— la que m’hacaptivat de ple, segurament per una associa-ció afortunada de poemes que qui sap lesraons que l’autora haurà tingut per ajuntar-los d’aquesta manera. «a marc granell»,«nadal», «avui han florit totes les roses...», «lacasa de les ànimes» són textos al voltant delsquals es gesta una atmosfera entre laindefinició i la constatació del dolor i deltemps irrevocable, o només del neguit quealimenta la sospita. Però tot açò viscut desde l’assossec i la serenitat i suggerit amb elsmots depurats, indispensables. No casual-ment l’autora ha volgut erigir en salvaguar-da els seus mateixos estris: «desfà el vent laimpossible / geometria d’un jardí en flor, /quan el record s’imposa. / a dintre, l’or i elcristall d’un desert tan fràgil / disgrega l’are-na / d’horitzons pressentits. / ara, quan laparaula / convoca cels i presències, / ningúno podria dir que mentim».

La derrota i la pèrdua ve del temps, un «nau-fragi sense supervivents» que només s’afer-ma en les paraules. Sense records no hi hatemps, ni sense temps dolor, i amor i dolor esconfonen en la nostàlgia. Els extrems s’entre-mesclen en l’àmbit del poema i, així: «és maiun sempre / per sempre recomençat. l’aiguanomés i el seu record». El record de determi-nades experiències pot arribar a ser el motordel temps. Però el que a Com si tornés d’en-lloc ens colpeix és l’efecte cruament instal·laten l’emotivitat de la poeta i, més enllà encara,la que ha de romandre en el lector. AnnaMontero sap que són les paraules pedres (pre-cioses), per a poblar l’absència, testimonis in-corruptibles d’un temps. Les poleix amb cura,molt lentament, atenta a no malmetre no allòque exhibeixen, sinó el misteri que oculten.

Maria Josep Escrivà

21 x 14 cm.

A recerde la intel·ligència

Marc GranellCorrent de fons

Barcelona, Edicions 62-Empúries, 199956 pàgs.

Vist des de L’illa amb llunes (1993, poe-sia per a infants), i de Versos per a Anna(1998, rar i magnífic exemple de poesiad’eufòria amorosa), Corrent de fons repre-senta la tornada de Marc Granell a pa-trons temàtics característics de la seuapoesia anterior als dos llibres susdits. Enprimer lloc, reapareix en aquest recull laidea de la vacuïtat del bé terrenal, purmiratge. Marc Granell és el rei del menys-preu del món. Pere March, autor del poe-ma moral «Al punt que hom naix, comen-ça de morir», en reconeixeria la idea,reelaborada, a molts passatges granellians:«Morir no és res. / Haver nascut és la ca-tàstrofe» («Tràngol»). Granell, però, no hipren la perspectiva del moralista, sinó ladel materialista: aquesta vida no nomésseria falsa, sinó que no n’hi hauria d’altra.Ara, aquesta vella idea és enriquida per undels aspectes més interessants de Correntde fons: el perfeccionament del sarcasmei del discurs d’humor amarg («Alta comè-dia», «Lletra de consol adreçada al poetaAusiàs March...», «Història»: «Les il·lu-sions es perden /com es perden els anyso el capell / o un paraigua: inevitable-ment»). Però si la vida no és més que fal-ses aparences, «infern bellíssim», quinpaper hi juga el poeta? Granell hi contes-ta, especialment, a la peça escrita en lamort de César Simón: «De tard en tard,tot sol, / algú s’atura i mira / més enllà delsoroll i de les ombres. / I canta el que hiveu / amb versos que encenen / petitesescletxes en la tan llarga nit. / I diu veri-tat. / Puix diu ombra» («El cant»).

Per contrarestar la fugacitat i la false-dat de la vida, l’autor proposa el refugi enl’estudi i el conreu de la intel·ligència;conreu impossible sense la preservació dela memòria. L’extermini de la memòria—especialment de la memòria col·lecti-va— fa sorgir en el poeta la manifestaciód’amor al País —ara país, amb minúscu-la—, pel qual es plany: el veu tan auto-conscient com una pedra, encara agraïdaque li peguen puntellades («El meupaís»). País sense memòria; ni memòria

: 17

del passat, ni memòria de si mateix: «Esposa a recordar i els records / se li n’ixende seguida per totes bandes, / es vessenen el mar / brut i oliós d’un oblit / enterci dur com una mort antiga» (ibid.). EnGranell, característicament —igual que enl’actitud fusteriana—, l’amor íntim al paísno va acompanyat d’acceptació dels tòpicstradicionals de patriotisme, que el poetarebutja («Banderes»). El cas de Valènciaés especial: «En tu he nascut i en tu visc iper això t’estime / i per això t’odie ambel fàstic més roent» («Madinat at-turab»).

Al costat del perfeccionament de lesseues línies temàtiques, hi és especialmentdestacable l’autosuperació estètica, co-mençant pels usos retòrics, amb els recur-sos fònics destacant-hi pel seu ús. No estracta sols de recursos de dicció, bé quetambé hi trobem excel·lents al·literacions(«ciutat de fang fet falsa esplendor demisèries», «Madinat at-turab»); és tambéque Granell, després d’un historial de fi-delitat a l’avantguardisme formal (noméstrencada pel recull infantil L’illa amb llu-nes), a Corrent de fons es decideix a cercarsovint ritmes reconeixibles, i a jugar, en ungrapat de poemes, amb metres aproximatsa la regularitat, i amb una certa rima.Estròficament, hi presenta des de poemesformats sobre quartetes, de tradició anglo-saxona, fins a la trobadoresca octava d’artmajor. Aquest nou nivell d’afany estètic,la cura com més va més gran en l’elecció ila selecció de recursos poètics (la cura«formal»), no pot menys que contrarestaren certa manera el seu discurs poètic so-bre la impossibilitat de véncer la mort il’anihilament: Marc Granell té una llargapervivència assegurada.

Rosanna Cantavella

Nomésque el temps present

Francisco Díaz de CastroLa canción del presente

València, Pre-Textos, 199970 pàgs.

«És sólo una canción para cantar / el gozo delinstante que se va.». Aquests dos versos des-criuen no només el que significa aquest llibre,també el que és la concepció poètica de l’autori, per extensió, del que s’ha anomenat poesiade l’experiència o poesia figurativa. Per al poe-ta, autor d’aquest versos, la poesia ha de ser elreflex de la vida, una exaltació dels petits mo-ments feliços, instants o instantànies, que aju-den a afrontar la vida amb certa normalitat,perquè les seues aspiracions o ambicions tenenmolt a veure amb el que des de sempre, en lite-ratura, s’ha descrit amb el tòpic de l’aureamediocritas. Els poemes giren al voltant de si-tuacions quotidianes i moments fugaços decerta joia que s’arrabassen al temps i que elpoeta viu com una treva, perquè la vida és unaguerra, una guerra contra el temps, contra «elnombre amenazante de la vida». Però no és elfet de viure, en majúscules, sinó la vida real iquotidiana d’un individu concret, del subjec-te-autor d’aquests versos. En aquest sentit fun-ciona el concepte d’autobiografia fictícia ambles al·lusions al teatre de la vida, a l’engany i a lasimulació, molt en consonància amb el que ésla matèria poètica dels versos de Gil de Bied-ma, influència molt evident, sobretot en elpoema introductori, amb el significatiu títol de«El impaciente», o en «Sólo la vida», que ensrecorden tant el balanç de la vida d’alguns delsdarrers poemes de Gil de Biedma.

Tal com s’indica en el títol, el subjected’aquests versos se situa al present i no té capvoluntat de fer memòria: «De ayer lo me-morable nos impulsa / y lo demás es ruido,es pérdida o es nada. / Mañana es la hipote-ca de una sombra. // El ahora es el únicoescenario, / tú y yo somos el tiempo de laacción, / somos el tiempo». Els actes i la vidad’aquest jo, omnipresent, són la matèria po-ètica d’aquest versos, perquè no hi ha res quees resistesca, malauradament, a ser poetitzat.La qualitat amb què el subjecte dels poemeses defineix en el poema introductori, unamena d’autoretrat, condiciona la miradasobre la vida que plana en els seus versos. Ésun home impacient, amb pressa per viure,per no perdre’s res de la vida, i aferrat al seupresent. Els instants que copsen els seus

versos no són l’instant etern —del qual par-la un altre poeta—, sinó, com el temps pre-sent, l’instant fugaç: «(…) que no nos enga-ña, porque se llama tregua (…) // Imageninstantánea de la dicha.». Diu Enric Sòria aL’instant etern que «un vers no és una treva»i també que «un prec no és una treva / carno hi ha treva»; no obstant això, per al sub-jecte d’aquest versos certes sensacions i in-tuïcions que de sobte envaeixen un acte dela vida ofereixen una treva a l’home, dete-nen el pas precipitat del temps, com quanirromp la bellesa: «De este lugar, tan sólo subelleza; / así vence la vida al desengaño». Elseu concepte de la poesia, com la seua ideade la vida, sense grans pretensions, reflex iconstatació de la realitat més quotidiana,com ho és la poesia realista, es barregen i esconfonen als seus versos plens de complici-tats amb altres poetes amb els quals trobauna certa afinitat, com observem no nomésen les dedicatòries sinó també en certes re-ferències a encontres i lectures dels seus ver-sos. Amb connotacions negatives, hi empratermes del camp semàntic bèl·lic, trobemal·lusions a baralles pseudoliteràries sobremaneres d’entendre la poesia, dirigides a quianomena enemics, com en «Estado de sitio»,«Legado» o «Es sólo una canción».

En aquest llibre tornem a trobar-nos ambcerts aspectes que de la poesia de Díaz deCastro, amb les seues constants o les pre-sències que se li imposen, com la mar o lanit i, sobretot, amb un tret del seu estil queens captiva especialment, el to malenconi-ós, el caràcter elegíac dels seus versos, aqueixto més descarnat i cru que, al capdavall,transmet la solitud més descoratjada i queel porta a exclamar, com qui no diu res, que«és como si se olvidara la vida de nosotros.

Rosa Ma. Belda

19 x 12 cm. 21 x 12 cm.

18 :

Unsenyal de perill

quest llibre és un bon testimoni de la vi-talitat de la poesia catalana del nostre se-

gle. Amb trenta noms només, i només do-nes, podríem competir dignament dins elrànquing de qualitat de la poesia contempo-rània: en un cànon poètic del segle XX, sem-pre que fos ampli i democràtic, no hi faríemel ridícul. Per descomptat que no hi podríempresentar-nos, a risc de perdre l’esplendor,sense els grans prohoms com ara Riba,Espriu i tots els etcèteres masculins que vul-gueu. I tant! Però, la qüestió és: tan gran ésla distància entre aquests sants barons i es-criptores com ara Clementina Arderiu,Marta Pessarrodona o Maria-Mercè Marçal?A hores d’ara, potser sí: arribar a l’altura d’unBrossa o d’un Gimferrer, per exemple, no éscap bagatel·la. Ara bé, el dia que els prejudi-cis masclistes —que inconscientment oconscient han rebutjat certes «sensibilitats»poètiques— i el poder mascle dins les elitsculturals —que conscientment ha ignorat omenyspreat la poesia feta per dones—, el diaque llancem aquest llast, dic, la distànciaentre els poetes i les poetes esmentats seràrelativa, i fins podrem dir sense por:«m’agrada més la muller que el marit»; i amolts els caurà la cara de vergonya de pen-sar que la dona de, la germana de o l’amantde també és poeta, com si es tractés de fut-bolistes destinats a jugar sempre en segonadivisió.

Tota aquesta parola té la intenció d’agrirel somriure burleta dels qui pensen que Pai-satge emergent és una antologia més de do-nes que tenen l’estranya mania de reivindi-car-se. I sí, es reivindiquen, ¿o és que no calrecalcar que les trenta poetes antologades,per qualitat literària, tindrien dret a aparèi-xer en una antologia general de la poesia ca-talana contemporània, i si no en formaven

Montserrat Abelló, Neus Aguado,Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal

Paisatge emergent.Trenta poetes catalanes del segle XX

Edicions de la Magrana, Barcelona, 1999248 pàgs.

part seria per raons d’espai i de gustos? Pai-satge emergent, d’altra banda, és força repre-sentativa de tot el que ha donat de si la po-esia catalana d’aquest segle feta per dones.Comença amb la clàssica Maria-AntòniaSalvà i acaba amb les poetes nascudes a ladècada dels 50, amb l’excepció d’ImmaSarduc, Anna Dodas —malauradament, ai,desapareguda— i Margalida Pons, que nai-xen als 60. Tot i que substituiria algunes (po-ques) autores —per exemple, crec que C.Sànchez-Cutillas hauria de ser-hi—, la triaem sembla correcta, i només lamente que lesantologadores no s’hagen arriscat més i nohagen inclòs algunes joves poetes d’ara ma-teix, la ja maduresa de les quals hauria servitde colofó perfecte per a tancar el segle.

També cal agrair que l’antologia haja es-tat suficientment respectuosa amb tot elterritori lingüístic —llevat del cas de l’Al-guer, que personalment desconec. Això hapermès d’aproximar-nos una mica poetestan allunyades geogràficament com araRenada-Laura Portet o, per als no-valen-cians, Maria Beneyto —una autora impor-tant no prou ben valorada més enllà del PaísValencià, ni tampoc més ençà.

A més de les poetes ja esmentades, la tren-tena es completa amb: S. Gay, R. Leveroni,C. Viñas, C. Maluquer, M. Abelló, F. Fus-ter, M. Oleart, M. À. Anglada, Z. Burgos, R.Fabregat, Q. Jaume, O. Xirinacs, J. Conti-joch, M. Ballester, M. Rodés, T. d’Arenys,T. Pasqual, V. Panyella, A. Montero, C.Sànchez-Mústich i M. Fullana. En definiti-va, un paisatge pluralment emergent i alho-ra un «senyal de perill», perquè, com deia M.À. Anglada, «convidar les poetes és cosa pe-rillosa», i molts «joglars del rei» ho saben.

Ramon Ramon

20 x 13 cm.

A

: 19

La lenta agoniadels morts

an hagut de transcórrer setze anysdes de la publicació de Dones que

fumen (1983) abans que Valentí Puigpublicara un nou recull de contes. Ma-niobres privades trenca, d’aquesta ma-nera, amb el silenci de l’escriptor ma-llorquí com a autor de contes, que nocom a novel·lista, crític de literatura iassagista de reconeguda solvència. Per-què, durant aquests anys, Valentí Puigha publicat tres novel·les —Complot(1986), Somni Delta (1987) i Primerafuga (1997)—, innombrables articlesals diaris, llibres de poesia i l’assaigL’home de l’abric, amb el qual va gua-nyar el Premi Josep Pla 1997.

Les virtuts de Maniobres privadessón més a prop de l’ostentació lingüís-tica i de les figures retòriques que node l’elaboració d’una estructura fermaque vaja a l’encalç de la creació del’efecte final que tant agradava a JulioCortázar i a Allan Poe. Un exempled’això són les nombroses i rebuscadescomparacions amb què l’autor esquit-xa pertot les narracions, i la caracterit-zació intel·ligent de la psicologia delspersonatges, d’una subtilesa analíticainigualable. Com d’habitud, ValentíPuig fa palés un coneixement profundde la llengua catalana. Fa servir el lè-xic i la morfologia verbal pròpies de lavarietat dialectal balear —a vegades demanera gratuïta, perquè res no aportena la narració— sàviament combinatsamb mostres exquisides de lèxic delregistre culte. L’autor, però, repeteixadesiara alguns mots pertanyents alregistre esmentat sense adonar-se’n,tot i que això no desmereix en abso-lut la qualitat lingüística i literària deles narracions. Quant a l’estructura, hiha una constant o un recurs narratiuque sovinteja: el de l’encapçalamentdels contes amb una frase extreta d’undels personatges —habitualment delprotagonista— o amb una sententiaque surt directament de la boca delnarrador. Aquest inici in media res ensdóna la pauta temàtica de la narració.L’autor rebla el clau d’aquestes histò-ries tot fent al·lusió de la frase inicialal darrer paràgraf. És el cas dels con-tes «El principi de la irresponsabilitat»,«Travessia nocturna» i «Arcàdia». L’au-tor, a més, crea expectatives amb pro-lepsis situades estratègicament, tot ique la resolució del «conflicte» és, devegades, anodina, trivial i poc convin-cent; potser perquè els personatgespateixen l’apatia i el desmenjamentdels qui senten la vida com una salmò-dia insuportable. D’altra banda, tresdels contes del plec presenten una es-

tructura en capítols: «Dos banys com-plets», «Maniobres privades» i «Arcà-dia». De tots tres, se n’ha de destacarel segon. «Maniobres privades» és, pot-ser, el conte més reeixit del recull. No

21,5 x 13 cm.

debades, el títol d’aquest conte i el delllibre és el mateix.

Les narracions de Valentí Puig emanenun escepticisme ferotge o domesticat,segons les circumstàncies. En la granapostasia del món, Valentí Puig mostrael capteniment desvergonyit dels descre-guts. L’escepticisme que traspua el nar-rador és d’una riquesa i una complexi-tat extraordinàries. Si ara s’abraona ambla ironia, més tard s’adelita amb la con-formitat més pregona. Si adés es mostrasarcàstic i cruel, després fa palesa la be-nevolència condescendent de qui esconscient dels límits irrisoris de la natu-ralesa humana. De vegades, però, l’es-cepticisme de Valentí Puig és d’unacrueltat implacable, sense concessions amegalomanies estúpides ni casuístiquesexpiatòries. Al conte «Acabem ambl’amor», posem per cas, el narrador diu:«Sense vocació ni desig de glòria, no ésque la música li fos senzillament comuna lliçó apresa. Li agradava, però, de lamateixa manera que la regularitat i elbon quefer d’una defecació aporten unaengruna de felicitat». I hi afegeix: «Finsi tot a pesar de l’invent de l’inodor, ésobligat dissimular que vivim enmig d’unmar excrementici, però no és prudentoblidar-ho sempre. Una part substancialde nosaltres és allí, a les clavegueres, enl’instant de desaparèixer de cap a la fos-ca quan activem el niàgara, per a anar aparar a rius i oceans, surant o desfent-se, amalgamada amb d’altres desfer-res, deixalla de la nostra vida privada,que oblidem però que cada dia veiem iolorem».

Fa l’efecte que els personatges de Va-lentí Puig són un únic personatge, ambvariacions més o menys efectistes segonsla gradació i la intensitat de l’escepticis-me que exhalen. Al capdavall, tots ells fanel ròssec impenitent de la gran misèriahumana; l’embalum esgavellat en què esconverteix la quotidianitat; el monòtondegotall del succeir dels dies; la ferumflatulenta de la femta familiar en què ensreconeixem; el fiçó mordaç que ens agu-llona amb la trista i impertorbable immo-bilitat del temps. El protagonista de leshistòries de Valentí Puig és un animalmegalòman complagut, el gran sàtrapa dela mediocritat humana, el misantrop a lagatzoneta mostrant impúdicament elgran ull del cul per on burxa l’agonia len-ta de l’única veritat que ens salva: la dela mort. Al remat, el lector no pot estar-se de «compadir de tot cor aquella gentincapaç d’acaronar amb felicitat la puraescorça de l’arbre de la vida».

Juli Capilla

Valentí PuigManiobres privades

Edicions 62, Barcelona, 1999186 pàgs.

H

20 :

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L S

18 x 11 cm.

JESÚS MONCADA:

18 x 11 cm.

Et demanen un text breu per a la revista Caràcters. Volen saberquè estàs fent ara mateix. Fa una setmana, la resposta hauria estatfàcil i entenedora. Aleshores revisaves les últimes proves de Cala-veres atònites, el llibre de relats que vas començar a continuaciód’Estremida memòria, i te n’hauries pogut eixir explicant les cor-reccions in extremis que hi feies: l’adjectiu imprecís o sobrer, la frasegandula que cal tibar, les errates insidioses… Fins i tot hauries pogutaprofitar l’avinentesa per treure en roda allò de Joseph Conrad,«M’he passat el matí rumiant per posar una coma i l’he esborrat al’hora de dinar», d’allò més escaient amb el teu tarannà. Amb lesproves enllestides, però, aquest recurs ja no val. D’altra banda, siexpliques la veritat, pots passar, ves per on, per mentider. ¿Comels faràs entendre que et trobes desolat perquè acabes de perdre decop i volta la gent amb la qual has viscut durant els tres anys quet’ha costat escriure el llibre? ¿S’empassaran que enyores el jutgeCrònides, la seva tia Penèlope, la revolucionària Leucofrina, l’Ho-norat del Rom, l’Arnau de Roda i tots els altres, ara convertits enlletres i presoners en una cel·la de paper, a l’espera que un lectorhospitalari els rescati i els faci viure? ¿Pensaran que els enredes?¿T’acusaran de treure’t de la màniga una tracamanya d’escriptor?No ho sé. Mal que bé, però, hauràs d’intentar-ho i no et queda gairetemps. A València t’esperen. Posa fil a l’agulla o faràs salat.

: 21

A L A G E N T Q U E E S C R I U E N E L C A N V I D E M I L · L E N A R I

OBRES PUBLICADES:

NARRATIVA BREU

Històries de la mà esquerra, Barcelona, Gràfiques Diamant, 1973.Històries de la mà esquerra i altres narracions, Barcelona, La Magrana, 1981.El Cafè de la Granota, Barcelona, La Magrana, 1985.Calaveres atònites, Barcelona, La Magrana, 1999.

NOVEL·LA

Camí de sirga, Barcelona, La Magrana, 1988.La galeria de les estàtues, Barcelona, La Magrana, 1992.Estremida memòria, Barcelona, La Magrana, 1997.

CRÍTIQUES:

Alonso, Vicent: «Jesús Moncada o l’art de contar amb la mà esquerra», Caplletra22, primavera 1997, pp. 69-80.

Cònsul, Isidor: «Jesús Moncada, narrador consolidat», Avui, 15-V-1985.—«Camí de sirga, una novel·la esplèndida», Avui, 17-IV-1988.Marcet, Pere: «Mequinensa, al costat de les grans obres», Diari de Barcelona, 29-

III-1988.Marco, Joaquim: «Camino de sirga», ABC, 23-IX-1989.Orja, Joan: «Contra las tentaciones del olvido», La Vanguardia, 23-IV-1988.Parcerisas, Francesc: «Tres propostes prou engrescadores per a la jove narrativa

catalana actual», El Món, 15-IX-1982, p. 28.Pont, Jaume: «El silenci de les aigües», Avui, 11-IX-1981.Vidal-Folch, Estanislau: «Ocupeu una cadira al Cafè de la Granota», El País, 26-

V-1985.

18 x 11 cm.20 x 12,5 cm. 20 x 12,5 cm.

22 :

Literaturaamable

Periòdicament s’alcen veus que protes-ten per l’elevat grau de violència quecontenen els llibres dirigits als infants.Val a dir que els dards de la protestaapunten més aviat al món de la televisió,però les seues al·lusions esguiten tambéel món dels llibres.

En l’ambient, en determinats ambi-ents, la violència, per dir-ho en paraulesque han fet fortuna, no és políticamentcorrecta i hauria d’estar relegada delssectors educatius. Aquesta idea s’acom-panya sovint amb l’argument d’una idíl-lica època literària anterior representadaper la rondallística.

Davant d’això, confesse la meua per-plexitat. Si un repassa els contes tradi-cionals constata que la violència és, si nol’ingredient únic, sí un dels principalscontinguts d’aquests arguments: Hanseli Gretel, per exemple, retrata amb crue-sa un intent d’infanticidi i, en menor es-cala, presenta un didàctic exemple d’ex-plotació infantil; En Polzet, l’emprenedorPolzet, mostra un cas d’abandonamentfilial múltiple i set, dic set, no un ni dosni tres, sinó set parricidis amb l’agreu-jant d’antropofàgia; i què dir de l’uxo-ricida en sèrie Barbablava o de la Ca-putxeta Vermella que, per pàmfila, acabaa l’estómac del llop dolent? En tots elscasos s’entreveu un model educatiula moralitat del qual es pot sintetitzaramb aquella frase afortunada del cronis-ta castellà: «Espabila, Favila, que viene eloso».

No és aventurat deduir que els ecosideològics d’aquestes narracions es recol-zen en les necessitats de supervivènciade la societat que les va engendrar. Sensdubte, el cicle guerra-pesta-fam que haassolat la societat europea durant seglesés a l’origen de moltes d’aquestes ron-dalles.

Per tant, la violència com a trama ésun vell motiu literari. També ho és defet el corrent que ha volgut minvar-neels efectes. A tall d’exemple podem re-cordar una de les revisions del conteal·ludit de la Caputxeta Vermella, on elscaçadors obren la panxa del llop i entrauen, immaculades, l’àvia i la néta. Ésla resposta d’una societat que es negaa acceptar la seua crueltat inherent i,en conseqüència, la maquilla. En totcas és la resposta d’una classe determi-

nada d’aquesta societat. Ignore d’onprové aquesta interpretació benèvoladel mite de la Caputxeta, però aven-ture la hipòtesi que una burgesia ben-estant i panxacontenta en deu estar aldarrere. Personalment preferesc lacruesa, l’eixutesa fins i tot, de la ver-sió recollida per Perrault, on, clar i net,s’evidencia la lluita per la supervivèn-cia.

Des de sempre, doncs, s’han donataquestes dues diguem-ne tendències mo-rals. Potser és cert que l’una és més ade-quada i suggerent com a model educa-tiu, però el que és clar és que la bondatdels seus plantejaments no la fa literàri-ament irrefusable. Tampoc no la fa recu-sable a priori, no exagerem. El que tracted’adduir és que l’objectiu de la literatu-ra no és necessàriament el d’educar els

nostres fills (aquesta tasca noble és, so-bretot, responsabilitat de pares i de mes-tres), sinó que més aviat és memòria iexpressió artística dels sentiments hu-mans. Si a més redimeix l’ànima d’unassassí o cultiva les maneres d’un estú-pid, molt millor.

Aquesta idea s’oblida amb una certareiteració en el camp de la narrativa in-fantil i juvenil, on fa l’efecte que els edi-tors i els escriptors de vegades es preo-cupen més per publicar llibres solidaris,no sexistes i igualitaris que no obres queexcel·lesquen pels seus valors literaris.Potser fóra bo de recordar ara i ací que,lamentablement, les intencions lloablesno sempre engendren bona literaturasinó, massa sovint, llibres políticamentcorrectes.

Pasqual Alapont

¶ SaitabiUn dossier sobre «La història oficial(1939-1960)», coordinat per Enric Gui-not, aporta aires renovadors a aquestaveterana publicació de la Facultat de Ge-ografia i Història de la Universitat deValència. En efecte, al llarg de quasi 170pàgines un seguit d’estudiosos analitzenl’evolució del discurs historiogràfic aca-dèmic al llarg de l’època franquista en elmarc de la Universitat de València. Lestroballes i la informació aportada sónrealment notables. Ja fa temps que la«història de la historiografia», l’anàlisiaprofundida de les claus, els determi-nants i el context del discurs historiogrà-fic, ha mostrat les seues possibilitats il·-luminadores. Ací hi ha un «estudi decas» ben proper, ben treballat i amb unadensitat de tractament impressionant. Hiha aportacions d’Enric Guinot, MarcBaldó, Anna Aguado, Manuel Ardit,Bernat Martí Oliver, Valentín Villaverde,José Martín i Jorge Sebastián. (Revistade la Facultat de Geografia i Història dela Universitat de València, núm. 47,1997, Av. Blasco Ibáñez 28, 46010 Valèn-cia.)

¶ MètodeSota la direcció científica de Martí Do-mínguez i coordinada per Olga Dénia,aquesta «revista de difusió de la investi-gació» es proposa «lluitar contra la di-visió entre ciències i humanitats i acos-tar la ciència a la societat... lluitar con-tra l’esquinçament del saber —inversem-blant a les portes del segle XXI—, onciència i cultura semblen cada dia més ir-reconciliables». Certament, un objectiuambiciós, però indefugible, si ens inte-ressa una visió completa de la culturacontemporània, una imatge del saberamb cara i ulls. Aquesta revista hi fa unagran aportació, i de pas demostra altresdimensions d’utilitat de la nostra llen-gua. El present número tracta un con-junt de temes variats, entenedors i sug-gerents (de biologia, ecologia o políticacientífica) i conté un monogràfic sobreAstronomia i Astrofísica, amb articlesd’especialistes que exposen de maneraaccessible els avanços d’unes disciplinesque ens conviden a «comprendre l’uni-vers». (Núm. 21, primavera 1999, Uni-versitat de València, Arts Gràfiques 13,46010 València.)

Revistade revistes:

: 23

Viatjar:una guerrilla contra l’oblit

a che la morte mia, Signor, la siacomò ‘l scôre de un fiume in t’el mar

grando». Amb aquests versos del poetaBiagio Marin, Claudio Magris tancava ElDanubio (Anagrama, 1998), un llibre quellançà a la fama internacional a aquest pro-fessor de Trieste, un dels germanistes mésprestigiosos de l’actualitat. Fins a la seua des-embocadura en el Mar Negre, Magris recorreel curs d’un riu especialment significatiu coma símbol d’aquell àmbit supranacional, plu-ral i multilingüístic que representava l’Àus-tria dels Habsburgs i ho havia fet detenint-se en cada concreció d’aquesta pluralitat ambla mirada i la destresa d’un escriptor capaç debarrejar ficció i erudició fins a aconseguir unasimbiosi tan atractiva com suggeridora. El re-corregut a través del Danubi és l’excusa perfer confluir en la paraula escrita les sensa-cions presents del viatger amb les reflexionserudites del coneixedor de les arrels històri-ques d’uns móns, units temps enrere per lli-gams politicoculturals i ara gràcies a la lite-ratura. Magris sap jugar amb intel·ligènciaaquestes possibilitats de la paraula literària iper això no deixa ni un sol moment de pas-sar des de la simple descripció de la realitatpresent a la força d’uns recursos simbòlicson present i passat —geogràfics i històrics—són utilitzats per suggerir, o per formular ex-plícitament, paral·lelismes amb l’existènciade l’individu i, tot plegat, amb el poder de-miúrgic de la literatura. «És possible que es-criure signifique reomplir els espais blancsde l’existència, aquell no-res que s’obre desobte en les hores i els dies, entre els objec-tes de la cambra, i els absorbeix deixant unadesolació i una insignificança infinites. Lapor, ha escrit Canetti, inventa noms per dis-traure’s; el viatger llegeix i anota noms en lesestacions que el tren deixa enrere, en les can-tonades dels carrers on el porten els seuspassos, i avança una mica alleugerit, satisfetper aquest ordre i aquest ritme del no-res».Per això, el narrador de Magris, en Passau—allà on conflueixen el Danubi, l’Inn il’Ilz—, sap que el corrent del riu és desig dela mar, nostàlgia de la felicitat marina. Peròsap també, és a dir dubta, si aquesta plenitudvital que sent en els carrers de la ciutat delstres rius és només la derivada d’escriure-laara, en una tauleta del Cafè Sant Marc, aTrieste. Pense que aquesta maniobra narra-tiva, que Rousseau utilitzà de manera singu-lar i corprenedora a les seues Memòries, ensremet a un dels eixos claus de la cosmovisióde Magris. I és per això que els versos deMarin citats al principi tanquen el viatge—la vida, la història, el relat— a través de lesribes del Danubi. La plenitud és la mar im-mensa on Marin clamava trobar la mort. Unamort tocada per la poesia. Magris sap ben béque «probablement sobre el paper es fingeixi s’inventa la felicitat».

Claudio MagrisMicrocosmos

Anagrama/Empúries, Barcelona, 1999301 pàgs.

Microcosmos es tanca amb el protago-nista sota la volta de l’església del Sagrat Cor,a Trieste. La darrera etapa del viatge, que acíés també el fil conductor de la narració, sig-nifica també la plenitud, que ara s’expressa

21,5 x 15 cm.

de manera força simbòlica. La volta és l’ai-xopluc i l’església el símbol del retorn i delfinal inevitable. Perquè el viatge de Micro-cosmos és circular. Acaba on va començar, aTrieste, la ciutat on Magris va nàixer. Si pot-ser ens trobem davant de dues concrecionsdiferents del símbol del viatge —el que re-presenta el curs d’un riu i el que, d’arrelshomèriques, exigeix el retorn—, tots dos estanquen amb aquesta referència a la pleni-tud vital, al tancament d’un procés, que ésla fi definitiva. Microcosmos, d’altra banda,redueix l’abast de la mirada del narrador i,en conseqüència, n’augmenta la capacitatper fer sobresortir els detalls. Ara, iniciemel viatge al Cafè sant Marc, a Trieste. Des-prés, visitem Malnisio, Grado, IlirskaBistrica (als peus del Nevoso), la Collina,algunes illes de l’Adriàtic, el Tirol, fins arri-bar de nou a Trieste, al Jardí Públic i, final-ment, a l’església del Sagrat Cor. Són diver-

sos móns a escala reduïda on el narrador seràcapaç d’arribar a allò aparentment més in-significant, però que la literatura engrandeixamb la intenció potser de recordar fins aquint punt la vida no és sinó aquesta acumu-lació de les coses més petites. Però la restric-ció voluntària de l’abast de la mirada noimpedeix que Magris pose en joc tots elsrecursos que ja havia utilitzat a El Danubio.Potser ara l’erudició s’ha diluït o ha deixatpas a una presència major de la narrativitato de la descripció de sensacions i visions delnarrador o de les històries subsidiàries.Aquella per exemple de la tia Esperia, unabella història d’amor, bella i trista alhora,com tantes històries d’amor que ha immor-talitzat la literatura. O la d’en Paolo, l’heroide Canidole. Però la força teoritzadora deMagris no ha desaparegut. La trobem enca-ra sota la forma d’una ràpida reflexió o sotael comentari extens d’un autor, un fet his-tòric o una qüestió abstracta. Que serves-quen d’exemple les línies que dedica —apropòsit de la casa de Passolini a Grado, laciutat de l’aigua— al mite de Medea i totesles reflexions, que ens sorprenen en qualse-vol moment del llibre, sobre els problemesderivats de les afirmacions de la identitat.Reflexions, lògiques d’altra banda, si pensemen aquest descens als móns reduïts que sig-nifica Microcosmos des de l’espai suprana-cional dels Habsburgs. És des d’ací que po-dem sospesar justament les afirmacions queens fa sobre la mateixa ciutat de Trieste, «unaplatja reblerta de detritus de la història», iavaluar amb objectivitat la rotunditat d’afir-macions com ara «tota identitat també éshorrible, perquè per existir ha de traçar unafrontera i apartar el qui està a l’altra banda».

Però els viatges de Magris, els grans i elspetits, són sobretot una lluita contra l’oblit.El viatger és un guerriller a favor de la me-mòria, de la pròpia i de la col·lectiva. I, enconseqüència, ho és també l’escriptor i laliteratura, que en deixen constància. Asse-gut en una tauleta del Cafè sant Marc, el llocque per plural i tolerant considerava mésadequat per a l’escriptura, Magris sap que«escriure potser també és cobrir, una capasàvia de vernís passada sobre la vida d’unmateix, fins a fer-la aparèixer noble gràciesals errors posats hàbilment a la vista mentreun fa veure que els amaga, amb un tod’autoexcusa sincera que els torna magnà-nims, mentre la porqueria es queda a sota».Més d’un lector haurà de veure-se-les ambles temptacions escèptiques que se’n deri-ven. Jo preferesc pensar que la contempo-raneïtat ens ha ensenyat massa bé que lamemòria és cosa de molts, com la veritat. IMagris és en aquest sentit un escriptor rigo-rosament contemporani.

Vicent Alonso

«F

24 :

Contrael pensament únic

Isaiah BerlinThe roots of romanticism

Chatto & Windus, Londres, 1999171 pàgs.

El romanticisme alemany representà, se-gons Isaiah Berlin, una revolució de conse-qüències tan importants i duradores en lesvides i el pensament dels individus del mónoccidental com ho foren la revolució indus-trial de Gran Bretanya, la revolució políti-ca de França i la revolució econòmica i so-cial de Rússia, atés que una gran quantitatde fenòmens que han configurat el nostresegle —el nacionalisme, l’existencialisme, lademocràcia, el totalitarisme, l’irracionalismede dreta i d’esquerra…— hi tingueren elsseus orígens. Aquestes afirmacions podenresultar sorprenents perquè habitualment esconsidera al romanticisme com un movi-ment literari o artístic, tot i que, com mos-tra Berlin en aquest llibre, que recull lesconferències Mellon que va impartir en elsmesos d’abril i març del 1965 a Washington,el romanticisme tingué també de maneraprimordial una intenció social i política.Aquestes conferències no foren preparadesper Berlin per a la seua publicació, peròaquest fet no constitueix cap entrebanc pera la seua lectura, ja que les possibles pèrduesqueden compensades per un didactismeamè no exempt de rigor.

Berlin analitza en les conferències reco-llides en aquest llibre el procés que seguíaquest moviment, les seues conseqüènciesmés duradores i, fonamentalment, els seusantecedents remots i immediats. Com aantecedents remots exposa, per un costat,la revifalla de l’irracionalisme popular de lescapes baixes de la població alemanya con-tra l’intel·lectualisme de les classes domi-nants afrancesades i, per un altre, la defen-sa de l’art com a autoexpressió de l’indivi-du, de la importància de pertànyer a una co-munitat i de la incompatibilitat dels idealsrealitzada per Herder, d’una banda, i, d’al-tra banda, l’oposició a qualsevol tipus dedominació d’un ésser humà per un altreduta a terme per la filosofia moral kantia-na. Els antecedents immediats del movi-ment els troba Berlin, d’acord amb Schlegel,en la teoria del coneixement de Fichte, enla Revolució Francesa i en la famosa no-vel·la de Goethe: Wilhem Meister.

El romanticisme aparegué com una reac-ció contra els ideals il·lustrats d’harmonia iuniversalitat, ideals que eren el producted’una llarga tradició. Així, durant segles elmón occidental cregué que la veritat és una il’error múltiple. Des dels grecs i els hebreuspassant per l’edat mitjana cristiana fins al re-naixement i la il·lustració, els tres dogmes quesustentaren la tradició intel·lectual occiden-tal fins a les acaballes del segle XVIII forenque per a tota pregunta autèntica no hi ha mésque una resposta vertadera, essent totes lesaltres respostes possibles desviacions de laveritat i, per tant, falses; que aquestes veritatssón accessibles a tots els éssers humans i, fi-nalment, que aquestes respostes són compa-tibles, formen un conjunt harmònic. Aquestssón, doncs, els supòsits que el romanticismeféu trontollar; per a Berlin l’herència més im-portant que hem rebut dels romàntics és l’ac-ceptació del pluralisme i la diversitat, la cre-ença segons la qual en qüestions de valors, enqüestions de política, moral o estètica, noexisteixen uns criteris objectius pels quals enshem de regir, com ocorre en els camps de lamatemàtica o de la física en els quals qui noels fa servir o és un mentider o està boig. Coma resultat del romanticisme, per tant, s’intro-duí en la nostra cultura el valor de la toleràn-cia, la sinceritat, l’autenticitat i l’originalitat.Ara bé, no pel que s’ha dit anteriorment hemde creure que aquesta fou la intenció dels ro-màntics, ni l’únic resultat del seu moviment,perquè, com també assenyala Berlin, l’exal-tació del conflicte, del sturm und drang, de laviolència i la glorificació dels líders com a de-miürgs artístics duta a terme per molts delsseus representants més significatius propor-cionaren el terreny intel·lectual on fructifi-caren les llavors del feixisme i del nazisme.

Miracle Garrido

Ciènciai filosofia

Aquestes línies les provocà un esdeve-niment social: la prohibició d’explicarteoria de l’evolució en les escoles d’undels estats nord-americans. ¿Com és aixòpossible? La resposta implica valoracionssobre l’estatut de la ciència i del discursfilosòfic. Ningú no nega validesa al tri-bunal de la racionalitat, però aquestconstitueix un espai excessivament vagueque únicament pot modular-se per lapressió dels professionals de la ciència idel pensament, i a la seua base per lespròpies lleis de la lògica, i no res més.El rebuig de la prohibició nordamericanaha de seguir la mateixa estratègia que féupensar una vegada a Descartes que la re-flexió introspectiva constituïa l’accés pri-vilegiat als secrets de la nostra vida men-tal i que, en canvi, una altra féu veure aKant una cosa molt distinta: que l’auto-coneixement és coneixement i prou.Però aquesta estratègia s’ancora a unabase que no hem d’abandonar, si no vo-lem caure en posicions tan estrambòti-ques com les de les autoritats educativesamericanes, i aquesta base no és més quel’apropament de les nostres reflexions alconjunt dels mètodes i doctrines delquefer científic. El sentit comú i la re-flexió filosòfica varien amb les èpoquesi el seu canvi ha de compassar-se amb lamarxa de la ciència. La filosofia i la his-tòria de la ciència ens han ensenyat quela crítica de qualsevol teoria sempre esfa des d’una altra teoria, però també quehi ha teories falses acceptades tan cien-tíficament com filosòfica i social. Enl’actualitat hi ha un auge dels estudiscognitius, els filòsofs han d’estar benatens als avenços de la neurobiologia, dela psicologia i de la intel·ligència artifi-cial perquè no sols canviarà el llenguat-ge sobre el coneixement sinó que tam-bé en canviaran els postulats; n’hi haprou de recordar que el flogist i l’ètermai no existiren i en canvi varen formarpart del lèxic cabdal de científics i filò-sofs durant segles. Com bé sabem, nosolament la lògica pavimenta el camí dela ciència, també ho fan conflictes i in-teressos diversos, però tot i això no crecque hi haja cap dubte sobre el fet que elconeixement científic constitueix el nu-cli dur de la racionalitat.

Enric Casaban

: 25

Isaiah Berlin,eriçó i rabosa

Isaiah Berlin és un d’aquells pensadors lavida dels quals és indestriable de la seuaobra, fins al punt que tenim la impressióde no poder fer-nos-en una idea cabal,d’aquesta darrera, sense conéixer el taran-nà personal i el detall biogràfic. I és quel’obra de Berlin constitueix un sistemad’idees d’aparença —i potser també defons— inestable, situada deliberadamenten la perifèria del discurs filosòfic. Desd’aqueixa ubicació, el que Berlin pren encompte —el que li interessa, en definiti-va— són els preliminars de l’anàlisi filo-sòfica pròpiament dita i la discussió exter-na de diverses concepcions en el terrenyde la teoria política, de la moral i de lacultura.

El lector que s’endinse per qualsevoldels camins que s’obren al si d’aquestaobra immensa experimentarà una certasensació de desconcert que propicia la na-turalesa alhora fràgil i contundent del pen-sament de Berlin; només podrà superaraquesta sensació un cop familiaritzat ambel rerefons cultural i polític al qual s’ads-criu l’autor. En aquest sentit, el llibred’Ignatieff és pertinent, puix que tractaexplícitament de satisfer aquesta necessi-tat, conscient de conrear un gènere, la bi-ografia, que és «l’art del singular» i d’apli-car-lo a un personatge «absolutament sin-gular.»

La peculiaritat de l’home i del pensadorIsaiah Berlin potser rau en el fet que aco-

Isaiah Berlin: su vidaMichael Ignatieff

Madrid: Taurus, 1998478 pàgs.; 3.200 ptes.

llia en la seua personalitat tres altres per-sonalitats ben diferenciades. I sobretot enel fet que va voler ser fidel a cadascunad’elles al llarg de tota la vida. En primerlloc, hi ha la que procedia del seu origen.Nascut a la ciutat bàltica de Riga el 1909,es traslladà el 1917 amb la seua família aPetrograd, on fou testimoni de les duesrevolucions, que haurien de deixar unaforta empremta en el seu caràcter (en untext escrit als dotze anys fantasieja a par-tir d’un esdeveniment violent al qual vahaver d’assistir cinc anys abans). La llen-gua i la tradició cultural russes —que nodeixaria de conrear mai— mantindriensempre viu el seu interés per l’anàlisi i lahistòria de les idees. En segon lloc, unaaltra personalitat es forjaria en ser educata Anglaterra, on s’instal·là còmodament lafamília amb el seu únic fill el 1919 i on, im-mediatament després d’acabats els seusestudis —a Londres i Oxford—, va inici-ar la vida professional. Seria la d’un homecompromés amb els valors de la llibertat ila tolerància, tan arrelats al país que l’aco-llia com negats al seu propi país. Final-ment, les seues arrels jueves —fou el ter-cer jueu a obtenir reconeixement docenta Oxford— no li farien perdre mai de vis-ta la importància del sentiment de perti-nença a una comunitat que, en la seua con-dició, comportava l’assumpció d’una ter-cera personalitat, aquesta ben diferencia-da, alhora que li assegurava un nou i mésprofund conflicte de lleialtats per a la res-ta de la vida.

Ignatieff explora amb cura l’entrellat in-sòlit que van formar aquests tres elementsen un sol home. El detall i la rigorositat livan quedar assegurats en ser escollit pelmateix Berlin per escriure aquest llibre itenir així la possibilitat d’entrevistar, du-rant deu anys, el seu personatge i esbrinardurant tot aquell temps la documentaciópertinent. En resulta una imatge prou ní-tida i força interessant de l’home i del seupensament. Ignatieff construeix el llibre ala manera d’un Bildungsroman, dedicant laprimera meitat als primers trenta-cinc

anys de la llarga vida del biografiat, i queaprofita per donar les claus de l’articula-ció interna del seu pensament i del seu flo-riment posterior. Queda per a la segonameitat l’exposició de la darrera etapa de lavida de Berlin —acabada el 1997— en laqual publicaria, de manera esparsa i sovinten publicacions recòndites, la major partdels seus escrits.

Isaiah Berlin va iniciar la seua trajectò-ria intel·lectual amb l’acceptació de l’en-càrrec d’escriure una monografia sobreMarx. Va dedicar sis anys a la lectura d’au-tors pertanyents a una tradició força allu-nyada d’aquella dins la qual s’havia format.És ben il·lustratiu del seu caràcter quel’únic llibre que havia de publicar durantla seua vida fóra aquest (1939), tan distanttambé dels interessos intel·lectuals del cer-cle (John Austin, A. J. Ayer, StuartHampshire) que freqüentava a Oxford,com podria ser-ho d’oportú per al desxi-frament del temps en què l’escrivia. Pocsemblava importar-li —ni aleshores nimai— d’ajustar-se als estrictes motlles bri-tànics de l’intel·lectual. Més s’estimava po-der atribuir l’èxit del seu llibre —que en-cara es reimpremeix— al fet que al lectorli hauria de resultar difícil d’esbrinar l’op-ció ideològica del seu autor.

Durant la segona guerra, Berlin fou des-tinat pel Ministeri d’informació a Nova Yorki poc després transferit pel Foreign Office,primer, a l’ambaixada de Washington i, més

26 :

tard, acabada ja la guerra, per una curta co-missió però intensa estada, a Moscou.

Així que els principals centres de poder—Londres, Washington i Moscou, amb elCongrés Mundial Jueu, que hauria d’obrirel pas a la creació de l’estat d’Israel, plane-jant pertot arreu—, van ser les destinacionsde treball de Berlin. Et pour cause: els infor-mes que emetia Berlin es van fer legendarisals centres de decisió de la política exteriorbritànica —lectura prioritària per a Chur-chill— en el període més crític de la trans-ferència definitiva de la seua hegemonia. En-frontava Berlin aquesta responsabilitat re-produint el conflicte dels diversos interes-sos en joc com un espill del seu propi con-flicte de lleialtats.

Si el lector d’aquest llibre fa l’esforçd’acontentar-se amb la contenció amb quèescriu Ignatieff, trobarà unes pàgines memo-rables on es mostra cruament aquest conflic-te amb motiu dels encontres de Berlin ambla poetessa Akhmàtova i el novel·listaPasternak o, més esparses, en les dedicadesa la reconstrucció de les seues relacions ambels líders mundials del sionisme —Weiz-mann i Ben Gurion— i amb els antisionistesi renegats del sionisme de tota mena, ambels quals es mostra del tot implacable. I, so-bretot, les que fan referència a la seua lúcidapercepció de la condició jueva.

Un assaig sobre l’escepticisme de Tols-toi, inicialment publicat en una revistad’estudis eslaus el 1951, marca l’inici de laseua carrera de publicista. Aquest assaig,després titulat —gràcies a la perspicàcia del’editor Weidenfeld— «L’eriçó i la rabosa»,és un comentari de l’antítesi proposada pelpoeta Arquíloc: «La rabosa sap moltescoses; l’eriçó, però, en sap una de gran.»En sentit figurat, aquestes paraules apun-ten cap a una de les diferències més gransque separen, segons Berlin, uns escriptorsi uns pensadors d’uns altres (i els homesen general). N’hi ha que ho incorporen toten un sistema, més o menys coherent, sotauna visió única; n’hi ha que són atents amolts objectius i responen amb això a mo-tivacions molt diverses, inconnexes i finsi tot contradictòries. Ignatieff, en assenya-lar l’interés de la distinció, observa queBerlin —contra el que ell mateix potsercreia— era alhora rabosa i eriçó, i que entenia una idea gran: que la rabosa encer-tava. La natura humana no permet deduiramb certesa quins són els valors humans.Aquests són necessàriament molts —dinsun horitzó humà— i cap d’ells no es tro-ba subordinat a cap altre. Els valors s’in-sereixen al si de sistemes més amplis i, ellsmateixos, formen estructures complexesdins les quals interactuen, sovint de ma-nera violenta. En l’àmbit de la moral,Berlin exclou tot tipus de monisme i, en

el seu lloc, posa un pluralisme no subjec-tivista dins el qual no hi ha cap possibili-tat d’establir jerarquies. Des d’aquestaperspectiva, Berlin dóna un pas que el si-tua més enllà d’on havia arribat el projec-te de la Il·lustració: mentre es conserva unaspecte positiu (l’atac a l’autoritat i el dog-ma, l’acció en defensa dels drets humans,l’afirmació de la llibertat individual en-front de la tirania de l’Estat, fe en la raó),en desqualifica la idea —defensada per unRousseau i un Robespierre— segons laqual el conflicte entre valors és fruit del’error, d’una educació equivocada o de lainjustícia. Per tant, ha de ser resoluble dinsel marc de la llibertat racional. El perill quehi veu Berlin és el més gran: «aquest és undels arguments més poderosos i perillososde tota la història del pensament humà»,puix que ja només cal que alguns, revolu-cionaris o enginyers socials, endevinen elque haurien de desitjar les persones, sifossen racionals, per imposar-los-ho, i aixíés com «algunes de les formes més violen-tes de coerció han representat el paper dela llibertat més absoluta». Això és el ques’ha esdevingut en aquest segle, «el pitjorde la història coneguda.» L’èmfasi el posaBerlin en l’escissió indefugible que expe-rimenten els homes, tibats per impulsoscontradictoris i perfectament acceptablesun per un. «Alguns dels Grans Béns nopoden cohabitar. Aquesta és —escriuBerlin— una veritat conceptual. Estemcondemnats a triar, i tota elecció implicauna pèrdua irreparable».

Com a l’escena clàssica, un cop exclosala indecència del nus del conflicte —tanben representada pel nazisme i l’stalinis-me—, s’ha d’obrir l’espai d’una societatque accepte la tensió entre els valors hu-mans reconeguts i capaç d’integrar el con-

flicte i la diversitat al si de les seues insti-tucions democràtiques. La Declaració delsDrets Humans —en la redacció tècnica dela qual va participar Berlin— és unad’aquestes institucions i no ha de resultarsorprenent —diguem-ho com de passa-da— que siga el mateix Ignatieff un delsqui proposa (al darrer número de la revis-ta Esprit) una revisió a fons sobre aques-tes mateixes línies. Ignatieff entén,d’acord amb Berlin, que els valors trobenla justificació que els cal en un sentiment,alhora vague i ferm, d’humanitat, la for-mulació precisa del qual és, però, històri-ca, relativa a unes formes de vida no està-tiques i sempre contradictòries. N’urgeix,per tant, una reformulació periòdica.

L’esforç de Berlin el podem mesurar perla densitat i, també, per l’aspecte potserconfús —com hem dit a l’inici d’aquestanota— dels seus escrits. Una obra exten-sa que acull, a més d’un únic llibre publi-cat en vida de l’autor —el que dedicà aMarx— , i un altre no preparat per ell pera l’edició —una monografia sobre Ha-mann—, altres sis gruixuts volums, queapleguen prop de quatre mil pàgines. És a«Dos conceptes de llibertat» (1959), l’as-saig de teoria política més discutit delsdarrers quaranta anys, i al seu discurs derecepció del premi Agnelli, «La persecu-ció d’un ideal» (1988), compendi de laseua aportació a l’ètica contemporània, onel lector identificarà amb més facilitat laimportància i la singularitat de l’aportaciód’aquest pensador, difícil i elusiu, desin-teressat per la sistematització de l’ampliespectre de les seues idees. Una importàn-cia i una singularitat que rau sobretot enel fet de prefigurar amb les seues lecturescrítiques de Kant i d’Stuart Mill —peròtambé de Herder, Maquiavel, Belinsky,Turguenev, Montesquieu, de Maistre,Vico, Herzen, etc.— les nocions bàsiquesa les quals s’aplica la filosofia política imoral contemporànies.

No voldria estar-me, per acabar aques-ta nota referida a un llibre sobre la vida deBerlin, de reproduir una breu apreciaciósobre el sentit de la vida que Ignatieffextrau de la seua correspondència. Qui ha-via escrit que «un món perfecte no sols ésinabastable sinó també inconcebible», ha-via d’afegir: «Pel que fa al sentit de la vida,no crec que en tinga. No és que emplantege jo, de cap manera, aquesta qües-tió; sospite, però, que no en té, i això cons-titueix per a mi una font de gran consol».«Fem el que és a la nostra mà, i això és totel que hi ha. Els qui cerquen algun librettode Déu... profund, còsmic i onmicom-prensiu, estan patèticament equivocats».

Vicent Raga22 x 13,5 cm.

: 27

Capítolsd’història de les idees

Norbert Bilbeny ha anat ordint al llargdel temps la trama d’una interpretaciópolimorfa d’alguns capítols essencials dela història de la cultura catalana contem-porània. Ha dedicat atenció a pensadorssingulars (Crexells, D’Ors, Maragall) itambé a la reconstrucció dels correntsd’idees més destacats. Té una notablecapacitat per a la síntesi, com es posa demanifest, per exemple, al seu llibre Filo-sofia contemporània a Catalunya (Edhasa,1985). És un autor prolífic; domina l’artde l’assaig interpretatiu, que cerca lesclaus d’un pensament i els determinantsd’una època. El present volum recull tre-balls dispersos, unificats per la vocació,que els és comuna, d’entendre la lògica del’evolució de les idees que marcaren eldebat intel·lectual i condicionaren la po-lítica catalana des del darrer terç del se-gle XIX fins l’època republicana. Té unprecedent molt clar en el llibre, publicatel 1984, Entre Renaixença i Noucentisme.Estudis de filosofia (La Magrana).

No es tracta, pròpiament, de treballsd’historiografia, sinó d’estudis amb volun-tat d’interpretació a partir de les manifes-tacions, sovint textuals, dels autors con-siderats. En aquest cas es pretén escatir lasignificació del modernisme i d’algunsdels seus exponents principals; de JoanMaragall; de Gabriel Alomar; i, sobretot,del noucentisme i les seues formulacions,amb una extensa reconsideració de la fi-

gura i l’obra d’Eugeni d’Ors. Inclou, aixímateix, una revisió del «nacionalisme fun-cional» de Prat de la Riba.

El conjunt és una mostra valuosa i sug-geridora d’assaigs d’història de les idees,una tasca que permet situar en perspec-tiva els diversos elements d’un llegatintel·lectual que constitueix el rerefonsd’una cultura. L’enfocament, el mètode,de Bilbeny és subtil i basat en un raona-ment clar. No hi ha dubte que aquestamena de treball ha de beure en els resul-tats d’una historiografia ara per ara enconstrucció, però ja densa, i enriquidadarrerament amb estudis dedicats espe-cíficament a la història dels intel·lectuals,que es configura com una mena desubdisciplina acadèmica. N’és una mos-tra molt vàlida el llibre coordinat perJordi Casassas (Els intel·lectuals i el po-der a Catalunya, 1808-1975) tot just pu-blicat.

Com se sap, el risc de l’enfocamentinterpretatiu és la insuficiència de les re-ferències, elaborades amb la seguretatnecessària i integrades de manera esca-ient, al marc històric i polític, social icultural, al món d’idees i als conflictessociopolítics que constituïen el contextd’uns pensadors i corrents determinats.És a dir, la selecció o la visió unilateral delconjunt de factors interns i externs quecal tenir presents. No és aquest el cas delsassaigs ací recollits, que estan molt benfonamentats i que, en general, fan justí-cia a la complexitat de les idees, les situ-acions i els processos analitzats.

De tota manera, potser una visió mésglobal (que, per exemple, aprofundiramés en les influències de Maurras i ActionFrançaise, dels antecedents ideològics delfeixisme italià o dels precursors de la «re-volució conservadora» alemanya), o unareconsideració a fons del període histò-ric que va de l’inici del segle fins als anystrenta, ajudaria a completar les explicaci-ons, ajustades i intel·ligents d’altra ban-

da, de l’evolució i el destí d’un pensadorcabdal que és, justificadament, un delsprotagonistes d’aquest llibre: Eugenid’Ors. Perquè sobta una mica una afirma-ció com aquesta, en referència a D’Ors:«el canvi de lloc i d’idioma en aquest au-tor no implica per si mateix cap canvi enla seua evolució ideològica. Un escriptorcom ell “progressa” en la mateixa mesu-ra que li ho permet el seu ideari de fons;és a dir, pràcticament gens». L’al·lusió alseu esteticisme consubstancial (o a fac-tors personals: el «massa humà pecat desupèrbia», la «feblesa d’ingenuïtat») i lareconstrucció acurada de la seua retòricano en són ben bé prou per a explicar unapolivalència tan desfermada, una possibi-litat d’ús en contextos en principi tan dis-tants com la Catalunya de Prat de la Ribai l’Espanya de Franco, com el catalanis-me i el falangisme. I aquesta seria la qües-tió realment interessant. Un pot sospitarque falla alguna cosa, en un cas comaquest. D’Ors va ser un escriptor emi-nentment polític, tot i que fes ús d’unaretòrica d’una altra mena; la «despolitit-zació» del seu cas hauria de significar ferabstracció de les passions del moment, nopas deixar sols entrevistes les determina-cions últimes que motivaren, o ferenpossible, una evolució que encara no dei-xa de sorprendre.

Gustau Muñoz

Norbert BilbenyPolítica noucentista.De Maragall a d’Ors

Afers, Catarroja, 1999155 pàgs.

28 :

Laliteratura

i l’efecte 2000

Aquesta fi de segle que ens vol tallar en dosla vida com una frontera —la fita convenci-onal del calendari i els zeros arrenglerats—no està resultant, ara com ara, gaire apoca-líptica. Res a veure amb el mil·lennarismed’altres èpoques: una pàl·lida ombra en se-ria la bomba informàtica del temut «efecte2000». Segurament l’acceleració creixent deltemps històric ha esmorteït la percepció delsalt, acostumats com estem a deixar enrerecada dia —peces de drapaire— programesd’ordinador, modes dietètiques o teories la-boriosament construïdes.

La literatura, tantes vegades sentenciadaa mort, trau encara el cap com una darreracolumna del temple de Súnion, erectamentconscient de la seua inactualitat, reptadoradavant la mar agitada del pentium i latelecrònica rosa. O davant l’estultícia acadè-mica que sovint fa tan ensopit el seu ense-nyament. Desposseïda en gran part del pa-per secular de memòria de la tribu, la litera-tura del nostre temps insisteix a fer-se escol-tar com a testimoniatge singular: així, El meusegle, que Günter Grass ens ha llegat. Al cap-davall, la mirada cap enrere enfocada amblucidesa de radiografia pot ser més estimu-lant que la ficció fada de certes futurologiesmancades d’imaginació.

Però, sobretot, la literatura conserva unafunció irrenunciable: la d’educar les emo-cions. Ho ha fet així en totes les èpoques—des del Cantar de cantars fins als personat-ges shakespeareans o la gran novel·la vuitcen-tista— i en som beneficiaris per art i gràciad’una tradició acumulativa. Ho fa també avui,en l’escriptura del dia, dels nostres contem-poranis. En aquest sentit, la lectura d’un es-criptor proper, company de generació, incre-menta l’interés de l’experiència, fa que l’actede llegir siga més i més un itinerari compar-tit o una recreació, de la mà de l’autor. Ho vaigviure així fa poc, llegint els versos de GasparJaén, el seu darrer i esplèndid poemari, Deltemps present, on el poeta madur —més ma-dur segons anem passant les pàgines del lli-bre— s’enfronta amb el seu ara mateix i apréna contemplar l’instant, despullant-se d’en-ganys amables, sol davant la visió, brutal i plà-cida alhora, astorada i serena, dels movimentsestratègics d’una partida que té cantat el des-enllaç. I és que el vertigen de l’efecte 2000troba en la literatura un antídot no letàrgicque ensenya a mirar fit a fit el fons del pou.

Vicent Salvador

Bellreguard Cultural

AJUNTAMENT DE BELLREGUARD (LA SAFOR), 1999

TEATRE

Dissabte 23 d’octubre, 22:30 h.

Los hermanos pirracas en Nemequitepáper Esteve i Ponce

Dissabte 13 de novembre, 22:30 h.

Me sale de mi cabecitaper Alexis Valdés

Dissabte 18 de desembre, 22:30 h.

Defecte 2000per Pot de Plom

EXPOSICIONS

22 d’octubre al 26 de novembre

Pasqual BoquetaEspais en blanc

PINTURES I GRAVATS

3 de desembre al 7 de gener del 2000

Pietro BellancaL’Èxode

PINTURES

CINEMA

Divendres 29 d’octubre, 22:30 h.

El viento se llevó lo que

Divendres 19 de novembre, 22:30 h.

Marius y Jeannette

Divendres 10 de desembre, 22: 30 h.

El gran Lebowski

: 29

Unimperi per dins

En el primer capítol del llibre, els au-tors estableixen una periodització del’època soviètica i es distingeixen la si-tuació i les polítiques socials aplicadesdurant l’estalinisme, l’era Brezhnev i l’in-terludi reformador de Gorbatxov. Pelque fa al primer període, els autors po-sen de relleu el fet que és en aquestmoment quan es donen els primers pas-sos cap a la construcció de la societatsoviètica, alhora que destaquen l’apariciódel compromís social que la caracterit-za: democràcia teòrica a través de lesinstitucions del PCUS, creació de plenaocupació i industrialització acceleradatenint com a referència el desenvolupa-ment de la indústria pesant i dels bénsd’inversió. Així doncs, en aquest temps,es va oferir seguretat mitjançant la ple-na ocupació juntament amb una ofertaa l’alça de béns socials públics (educació,sanitat, béns de consum, etc.) a mesuraque augmentava el creixement econòmic.

L’etapa Brezhnev mantingué el mateixcompromís social, però accentuant elselements de provisió de béns i serveissocials. Aquest fou el moment de l’ex-tensió de la sanitat, de l’educació, del’habitatge, de la cultura, etc., a tota lapoblació soviètica, tot i que d’una for-ma desigual en termes geogràfics i dequalitat. No obstant això, un factor sor-geix amb força: la seguretat econòmicacom a bé social es consolida en la soci-etat soviètica.

Els anys vuitanta signifiquen una alte-ració d’aquesta situació. Els problemeseconòmics van emergir amb força i esvan manifestar els primers símptomesd’una crisi estructural. La reforma deGorbatxov tracta de resoldre aquest ti-pus de problemes, però el resultat n’és

Jordi Garcés; Francesc Ródenas;Susana Sánchez; Immaculada Verdeguer

Política social,exclusió i pobresa a Rússia

Afers, Catarroja-Barcelona-Palma, 1999136 pàgs.

una pèrdua de qualitat dels èxits socialsaconseguits durant el període anterior.Tanmateix, aquesta situació no pot sepa-rar-se de l’agreujament dels problemeseconòmics estructurals, combinats ambles distorsions generades per les matei-xes reformes introduïdes a la fi de ladècada.

La transició iniciada a Rússia els anysnoranta té com a rerefons l’eliminaciódel sistema d’equilibris propi de l’èpocasoviètica. El final del creixement econò-mic sostingut i, més enllà d’això, la des-organització vertical de l’economia, técom a contrapartida la fi de la plenaocupació i de la provisió de béns i ser-veis socials a la població de forma uni-versalitzada. En aquest sentit, l’augmentde l’atur, visible o ocult, la caiguda delnivell de vida i la distribució desigualcreixent de la renda són els fenòmensmés cridaners i carregats de conseqüèn-cies del procés de transició. La caiguda,en qualitat i quantitat, de l’oferta debéns i serveis socials, així com l’apariciói l’extensió de l’exclusió social, són ele-ments que no es poden obviar. Els pro-blemes socials apareixen amb perfilsnous, i dramàtics, a Rússia en aquestmoment.

Totes aquestes qüestions constitueixenla referència dels objectius de la políticasocial. Com assenyalen els autors, l’ar-ticulació d’aquesta política a Rússia técom a marc el nou context constitucio-nal de l’estat. No obstant això, la seuaavaluació no pot fer-se sense tenir pre-sent com s’han aplicat tradicionalmentels elements més importants de la polí-tica social en aquest país. En particular,cal esmentar no sols la Seguretat Social,sinó també el paper exercit per les em-preses en aquest àmbit, combinat ambles activitats dels ajuntaments i dels sin-dicats.

Una de les parts més destacades és lasistematització de les polítiques socials

sectorials. En aquest sentit, els autorsrealitzen una anàlisi panoràmica de lespolítiques d’ocupació, d’establiment d’unsalari mínim, d’habitatge, d’educació, decultura, de salut i de prestacions socials.Potser una de les conclusions més im-portants és que, malgrat que existeix unavoluntat legal de cobrir aquestes neces-sitats socials, en la pràctica noméss’aconsegueixen d’una forma discutible.

Un altre punt d’interès és el tracta-ment del sistema de serveis socials. Elcapítol dedicat a això té la virtut d’ex-plicitar el conjunt de grups de pobla-ció sensibles en termes de problemessocials. En particular, s’apunten elsproblemes específics de les personesd’edat avançada, les famílies com a ele-ment de referència dels serveis socials,els discapacitats, els immigrants, elsmenors en situació de risc, els grupsde persones sense residència, les mino-ries sexuals, així com els drogoaddic-tes.

En definitiva, es tracta d’un llibre con-cís on s’escomet un dels problemes mésdramàtics de la transició a Rússia.Addicionalment, s’agrupa i se sintetitzauna part dels problemes socials menystractats habitualment, com ara els fenò-mens d’exclusió social, al mateix tempsque s’expliciten de forma sistemàtica elconjunt de segments de població espe-cialment afectats per aquest tipus deproblemes. En definitiva, el llibre infor-ma rigorosament sobre un tema de granactualitat a Rússia, al mateix temps quedeixa plantejats un gran nombre deqüestions susceptibles d’estimular novesinvestigacions i estudis.

Antoni Sánchez i Andrés

30 :

Marinaarlos Ruiz Zafón va rebre el 1993 elpremi Edebé de Literatura Infantil i

Juvenil amb la seua primera novel·la, ti-tulada El príncep de la boira. Una novel·lade misteri que s’inicia durant la II Guer-ra Mundial amb un personatge tenebrósi inquietant conegut com el Príncep de lamort. Dos adolescents s’enfronten a lamort de les persones estimades amb unparany que els resultarà difícil d’ignorar:la possibilitat de demanar un desig a canvid’un alt preu.

El 1999 l’editorial Edebé, en la col·-lecció «Nòmades», torna a publicar unanova obra d’aquest escriptor que recuperal’atmosfera de misteri i de tenebres delllibre anterior: Marina. L’acció s’ambientaen la Barcelona actual, en la qual surenmisteris sense resoldre i personatges queviuen encara en la Barcelona de les pri-meres dècades de segle. Com a fantasmesque es neguen a ser soterrats, hi convi-uen les antigues mansions del passeig dela Bonanova, que es mantenen fermes apesar del temps, i els seus ocupants, «elsmembres oblidats de nissagues arruïna-des. Gent el nom de la qual s’escrivia aquatre columnes a La Vanguardia». Unpassat ple d’interrogants, de morts mis-terioses, de fortunes que ompliren lesllotges de l’òpera, de tenebres que nomésdes del present podran rebre la llum.

El personatge protagonista inicia el re-lat amb aquestes paraules: «La Marina emva dir una vegada que només recordemallò que mai no ha ocorregut. Passariauna eternitat fins que arribés a compren-dre aquelles paraules. Però és millor quecomenci per l’inici, que en aquest cas ésel final. El maig de 1980 vaig desaparèi-xer del món durant una setmana. Durantset dies i set nits, ningú no va saber on

era». El que en un inici sembla dur cap ala típica novel·la d’enigma, es transformaal llarg de les pàgines en un relat quebarreja l’enyorança pel temps i les perso-nes perdudes, la fidelitat viscuda fins alsúltims extrems, l’amor que acaba en tra-gèdia. Tot a partir d’un trencaclosquesque els diferents personatges que confor-men la història (el criat fidel, l’antigadama de l’òpera destruïda per l’amor, elvell policia Florian, el metge emuladordel doctor Frankenstein, l’inquietant

Mikhaïl Kolvenik o la papallona negra)construeixen de la mà dels dos protago-nistes: Òscar i Maria, personatges allu-nyats de l’arquetip conreat per la litera-tura publicada en col·leccions juvenils.

Els records d’antigues lectures hi sónpresents: des de la novel·la romànticaFrankenstein, en l’intent foll de Kolvenikde manipular la naturalesa humana persuperar la malaltia o l’amor codemnat perla mort anunciada, a la narració d’enigmaamb un protagonista que juga als detec-tius i que a partir del testimoni dels di-ferents personatges, de les notícies apa-regudes en diaris ja groguencs, de foto-grafies en blanc i negre o de les cartesoblidades entre la pols, cerca la clau delsmisteris.

El passat mes de juny se celebraren aSalamanca les VII Jornadas de BibliotecasInfantiles, Juveniles y Escolares, organitza-des per la Fundación Germán SánchezRuipérez. Un dels punts de les conclusionsque es redactaren feia referència al treballdels editors, la proposta era clara: l’apostapels llibres de qualitat que en cap cas haviade ser elitista ni contrària als gustos d’unsector ampli del públic.

En el cas de la novel·la que ressenyem,ens congratulem que una editorial i unautor donen pas a una literatura per aadolescents de qualitat que no té por aplantejar temes com la mort, que defuigel didactisme explícit, que s’atreveix ajugar amb el temps del relat, amb lesanacronies, amb relats dins de relats senseun excés d’ajudes didàctiques per seguirla lectura perquè afortunadament consi-deren que entre els adolescents també hiha lectors adults i madurs.

Gemma Lluch

21 x 13,5 cm.

C

: 31

El retornde la narració biogràfica

El jou i les fletxes: un emblema de res-sonàncies poderoses i inquietants que en-cara avui pot simbolitzar la força de la his-tòria quan es mobilitza al servei del naci-onalisme dels Estats. Els Reis Catòlicsconstitueixen —no cal dir-ho— un delsgrans mites fundadors de la Nació espa-nyola, tant per al nacionalcatolicisme deprofundes arrels en el pensament antiil-lustrat peninsular, com per a un liberalis-me decidit a modernitzar el país passantper damunt de dialectos i particularismosmenyspreats com a anacrònics. Si els pri-mers aplaudien els expeditius mètodes dela uniformització religiosa i l’inici de laglòria imperial, aquests lloaven la domes-ticació de la noblesa i la millora de l’eco-nomia, però uns i altres veien en aquellregnat el moment suprem de la unitat na-cional. Molt encertadament, ErnestBelenguer encapçala la seua matisada iprudent biografia de Ferran el Catòlic ambun recorregut per les diverses interpreta-cions que els historiadors n’han fet al llargdels segles. Una suggerent introduccióque deixa entreveure l’interés d’un estudihistoriogràfic més ampli, similar al seudocumentat Jaume I a través de la història(1984), i que ara no pot més que esbossar-se. Però tot i així, aquest breu itineraridesvela la pluralitat de visions que s’hanofert sobre Ferran II d’Aragó i V deCastella. I, evidentment, no són semprepositives. Fins i tot des de la Meseta, un

Ernest BelenguerFerran el Catòlic

Barcelona, Edicions 62, 1999398 pàgs.

corrent d’arrel castellanista ha volgut quela figura d’Isabel eclipsàs el protagonismedel seu marit a l’hora d’atribuir els mèritsde la política hispànica. Per motius justa-ment oposats, un persistent sector de lahistoriografia catalana ha tendit a rebut-jar la molesta presència d’un monarca cas-tellà pel seu llinatge, d’actituds autorità-ries i responsable, per acte o per omissió,de la decadència del Principat. Per si lesprevencions ideològiques fossen poc, ladivisió acadèmica entre l’edat mitjana i lamoderna ha fet que, uns per altres, els his-toriadors actuals no s’hagen aventuratgaire en un territori fronterer com és lacruïlla dels segles XV i XVI. Probable-ment, en aquestes consideracions prelimi-nars d’Ernest Belenguer poden trobar-sealgunes de les motivacions del llibre: unareivindicació de Ferran el Catòlic com atema històric i, també, un raonable intentde presentar al gran públic aquesta figura,d’una importància innegable, alliberada dela càrrega de mitificació positiva o nega-tiva amb què habitualment s’ha projectatcap al nostre present.

La biografia de Ferran el Catòlic permetde resseguir la història dels regnes peninsu-lars, des de la guerra civil catalana fins al llin-dar de l’imperi heretat pel seu nét Carles V.Amb un relat minuciós dels esdevenimentspolítics, que de vegades no s’atura a les por-tes de l’alcova reial, l’obra recupera el mi-llor d’una historiografia de tradició erudi-ta, però en un nou marc de referències de-finit, en bona mesura, per la revisió queJaume Vicens Vives va fer del regnat delCatòlic. La limitació del poder de les oligar-quies —ni que fos mitjançant la pressióautoritària sobre les institucions represen-tatives—, la resolució moderada del conflic-te remença, les mesures premercantilistes ila continuació de les grans línies de la polí-tica italiana de la Corona d’Aragó erenaconseguiments que l’il·lustre historiadorcarregava al compte del monarca. ErnestBelenguer, per la seua banda, no és aliè aaquest corrent subterrani de simpatia permoltes de les realitzacions de Ferran el Ca-

tòlic, però el mestratge de Vicens Vives noanul·la el seu criteri independent. Ja des del’inici de la seua carrera en la recerca, vademostrar que la política de «redreç» queVicens identificava en la intervenció reial aBarcelona no es va donar a la València delsegle XV. Més de vint anys després, la bio-grafia del monarca permet exposar com,sota les aparences de prosperitat, el seu reg-nat va suposar un veritable «desredreç» pera la capital valenciana, tant pel deteriora-ment de la hisenda municipal com pels abu-sos de l’oligarquia local. Potser es troba a fal-tar, però, que el llibre aprofundesca més enel sentit i en les conseqüències de fets coml’expulsió dels jueus o l’establiment de lanova inquisició, i que no tracte un tema tantranscendent com l’inici de la castellanitza-ció de les elits catalanes. És cert, com afir-ma l’autor, que no ha de jutjar-se aquellaèpoca a través del prisma de les realitats con-temporànies, però tampoc no s’hauria d’ob-viar que, tòpics nacionalistes a banda, llavorscomençava una unió hispànica que acabariaconsolidant l’hegemonia castellana. En certamesura, la biografia del rei Catòlic pot sertambé la genealogia de l’Estat espanyol.L’autor ha assumit el risc d’abordar un per-sonatge tan carregat de significacions ambplena llibertat, i això demana del lector unaactitud semblant a l’hora d’enfrontar-se ambaquesta densa i acurada biografia.

Pau Viciano

32 :

Què ésla sociolingüística

gafeu aquestes dues afirmacions quesegueixen, ajunteu-les i us fareu una

idea del que vol ser aquest llibre: 1) «elterme “sociolingüística” mateix em re-sulta antipàtic i desagradable perquè aforça de voler significar-ho tot, ja nosembla significar res en concret» i 2) «elreconeixement i la superació dels mes-tres és la millor manera d’entendre’ls id’aprofitar-ne el seu magisteri». En Pa-raules, idees i accions. Reflexions «socio-lògiques» per a lingüistes, Guillem Cala-forra, filòleg de formació i de professió,ens convida a pensar seriosament sobrela naturalesa epistemològica de la socio-lingüística, sobre els seus vicis, les seuesmancances i biaixos. I ho fa d’una ma-nera original que traspua independènciai bon criteri, amb un coneixement pro-fund de les qüestions que aborda i queno es redueixen a l’àmbit propi d’aque-lla disciplina, siga quin siga, sinó que seserveix del coneixement d’altres àrees enla mesura que li puguen ser útils per es-brinar problemes i possibles solucions.L’autor, com diu Miquel Nicolás en elpròleg, «practica la interdisciplinarietatamb l’exemple». Així, les idees extretesd’altres àmbits reverteixen, reciclades,també en ells, de tal manera que sociò-legs, filòsofs, antropòlegs i psicòlegs so-cials (per no continuar la llista) troba-ran en aquest llibre pensaments ben pro-fitosos.

Paraules, idees i accions és un recull detextos d’orígens i destinacions diversosque té com a fil conductor el queCalaforra anomena anàlisi del discurs o,per evitar malentesos, anàlisi sociològicadel discurs (si voleu afegir «filosòfica»,«antropològica»…, tampoc errareu), on«discurs» s’ha d’entendre en un sentit

Guillem CalaforraParaules, idees i accions.

Reflexions «sociològiques» per a lingüistesIIFV-PAM

València-Barcelona, 1999306 pàgs.

molt ample, tan ample que inclou elmateix discurs sociolingüístic. Calaforra,podríem dir, dedica bona part del seullibre a fer metasociolingüística.

Quin és l’estatut de la sociolingüísti-ca? És aquesta disciplina un paradigma?La resposta de l’autor, podria condensar-se així: si ho és, cal enderrocar-lo perconstruir-ne un de nou. I no sols esdedica a l’enderroc, sinó que fa el mésdifícil, ens dibuixa amb claredat els plà-nols del nou paradigma. Primer, ensmostra els problemes. El que hauria deser una interdisciplina és poc més queuna lingüística una mica peculiar. La for-mació sociològica dels anomenats socio-lingüïstes es redueix en la majoria delscasos a quatre idees de sentit comú. Sialguna cosa han pres dels sociòlegs és lapart menys interessant: els mètodes deproducció i anàlisi quantitativa de dades.Com moltes altres ciències socials i hu-manes, la sociolingüística pateix la dèriade voler ser ciència per la mera adopcióde mètodes quantitatius sense preguntar-

se pels fonaments epistemològics, ni sa-ber bén bé a què els aplica. D’altra ban-da, i si voleu dir-ho així, els treballs so-ciolingüístics es queden en el nivell dela pura etnografia.

Calaforra denuncia l’estat quantitatiude la sociolingüística, una sociolingüís-tica del parlar, de la forma, on s’ha obli-dat el dir, el seu contingut amb tota laseua eficàcia causal, el dir com a acciósocial capaç de crear i transformar mons.Els discursos, que no és fàcil distingird’altres elements de l’estructura social,determinen la vida dels individus perquèformen una realitat amb forces causalsben poderoses per a bé i per a mal. Veu-re’n els mecanismes és el pas previ perpoder actuar-hi. Enfront d’una sociolin-güística quantitativa, una de qualitativa:una substitució del paradigma.

Això és el que ocupa l’autor en lesdues primeres parts del llibre. En la ter-cera, fa una vertadera contribució a lahistòria de la sociolingüística i l’anàlisidel discurs, escrutant amb tota la serio-sitat i lluny dels tòpics i les lectureshabituals, l’obra d’autors com Joan Ma-ragall, Joan Fuster, Lluís V. Aracil i JohnB. Thompson. Amb l’admiració deguda,però sense enlluernaments que impedei-xen la crítica o amb l’equanimitat sufi-cient per valorar allò que és de justíciavalorar, Guillem Calaforra fa una expo-sició detallada i plena de suggerimentsde l’obra de cadascun d’aquests autors.

Calaforra ha escrit un llibre arriscat iple d’idees que poden ser d’utilitat endiferents àmbits de pensament. S’ha ar-riscat i, el que és més important encara,ha guanyat.

Tobies Grimaltos

A

erra d’or40

anysS •

: 33

El pensamentbiològic d’Ernst Mayr

rnst Mayr (Kempten, Alemanya, 1904)és un scholar de la Universitat de Harvard

que ha contribuït significativament a l’avençde la biologia de diverses maneres. Ha rea-litzat estudis de camp sobre aus, ha intervin-gut en les controvèrsies sobre evolució hu-mana, va elaborar el concepte biològic d’es-pècie, va proposar un esquema per distingirels modes fonamentals d’explicació biològi-ca, etc. Recentment s’ha traduït i publicat encastellà el seu últim llibre (Así es la biología,Debate-Pensamiento, Madrid), que presen-ta de manera resumida el pensament biolò-gic elaborat en les seues obres de maduresa(per exemple, The growth of biologicalthought, 1982; Towards a new philosophy ofbiology, 1988, etc.). Así es la biología intro-dueix l’obra de Mayr en el mercat del llibreespanyol i ens dóna una ocasió per presen-tar l’autor i la seua obra, la qual ha permés amolts biòlegs i naturalistes tenir una visiómés clara i estructurada de la seua ciència.

Mayr és un d’aquests rars científics que nos’acontenten amb el coneixement especia-litzat, i que aspiren a inserir-lo en un siste-ma que permeta l’elaboració de principisgenerals, i que fins i tot supere el marc de laciència per tal d’assolir el més ampli del pen-sament i de la cultura. Així, en Así es labiología, podem llegir: «El problema de lacausalidad biológica me había interesadodesde que publiqué en 1926 un artículo so-bre el verdecillo», o «la información que llegade fuera de los estrechos dominios de lapropia especialidad es, a menudo, decisivapara los avances conceptuales», o una defen-sa, com a part del treball científic, del fet de«teorizar, generalizar y establecer una es-tructura conceptual para su campo de estu-dio [...]». La seua producció científica obe-eix a aquestes inquietuds, com ara mostrarémitjançant alguns exemples.

Una de les contribucions de Mayr quemillor coneixen els biòlegs és l’elaboració delconcepte d’espècie biològica. Una espècieno és sinó un conjunt d’individus que, sem-pre que el seu tipus sexual (el seu gènere, perexemple) els ho permeta, poden combinarles seues dotacions genètiques en un nouindividu, el seu descendent. Mayr va contri-buir fonamentalment a esclarir aquest con-cepte, avui acceptat àmpliament. Ell subrat-llà la noció de l’espècie com a conjunt d’in-dividus «aïllats» genèticament d’uns altres,atés que els individus que pertanyen a espè-cies distintes no poden combinar els seusgens. Aquesta noció d’aïllament, essent unaconseqüència òbvia, seria indesitjable si ha-gués d’ocupar una posició central en el con-cepte d’espècie, car induiria a l’error de con-siderar en termes negatius (evitar la hibrida-ció) la conducta reproductiva dels éssersvius. Les crítiques de H.E.H. Paterson aMayr, crítiques ridiculitzades per aquest, handesvetllat aquest defecte de la definició d’es-pècie proposada per Mayr. Malgrat aques-tes crítiques, el concepte de Mayr va perme-tre postular que la categoria d’espècie ésnatural, i no purament convencional com síque ho són les altres categories taxonòmi-ques (gènere, família...). A més, permet en-tendre fàcilment per què els individus d’unaespècie mantenen la semblança entre ells, ex-plicada per l’intercanvi genètic i per la com-binació de característiques en la descendèn-cia comuna.

Mayr és l’autor que va fer explícita ladistinció entre causació pròxima o funcio-nal i causació remota, última o evolutivad’un fenomen biològic. És una distincióque té antecedents, per exemple, en l’obrade R.A. Fisher, quan aquest autor s’hi plan-teja el problema de l’assignació de recursospaterns en la descendència masculina i fe-menina. La distinció que elabora Mayr es-tableix que qualsevol fenomen biològicobeeix a dos tipus de causa: la pròxima ésel mecanisme fisiològic o morfològic (perexemple, la circulació de la sang és degudaa la contracció del cor); la causa última éshistòrica, evolutiva i usualment es basa enel valor adaptatiu del mecanisme postulatper la causa pròxima (en l’exemple anterior,la causa última tractaria de trobar les cir-cumstàncies i els avantatges que expliquenl’aparició, al llarg de l’evolució, de la circu-lació sanguínia). Aquesta distinció em sem-bla fonamental per tal d’evitar discussionsestèrils sobre causació i per tal de tenir unacomprensió completa dels fenòmens bio-lògics. L’existència d’una causació històri-ca fa desaparéixer les esperances de la re-ducció absoluta de la biologia a les ciènci-es físiques, simplement per la complexitatque en termes físics comporta l’anàlisid’aquesta causació. A més, intuesc que unadistinció semblant, si no ha estat establer-ta ja, pot ser útil en les ciències socials.

Mayr aspira a influir en el desenvolupa-ment de la filosofia de la ciència. Es fona-menta en els seus coneixements eruditssobre la història de la biologia, i analitza elsproblemes filosòfics de la biologia des delpunt de vista de científic, però amb conei-xement d’allò que els filòsofs i els sociòlegsn’han dit ja. Segurament, els humanistes iels científics socials tindran la impressióque, d’una banda, Mayr dóna massa prio-

E

34 :

ritat a allò que els científics fan o pensensobre allò que els humanistes considerenque és la ciència. D’una altra banda, la his-tòria de la biologia que interessa a Mayr ésuna història internalista, gairebé sense re-ferències a l’àmbit social. Sorprenentment,Mayr proclama que l’entorn intel·lectual«parece desempeñar un papel muy pequeñoen la formación de nuevas teorías, pero síinfluye de manera muy importante en laresistencia a tendencias intelectualescontrarias a las creencias establecidas».Aquesta opinió de Mayr, que atribueix unafunció conservadora a l’ambient intel·lec-tual, no és consistent amb la seua anàlisi demolts dels avenços biològics.

Una característica del seu pensament ésla defensa decidida de l’autonomia de labiologia enfront de les ciències físiques.Aquest antireduccionisme va acompanyatd’una crítica de la filosofia de la ciència, ala qual acusa de ser en realitat una filosofiade la física. Segons Mayr, la filosofia de laciència hauria de permetre una justificaciódels mètodes i de les aproximacions propisde la biologia, com ara l’observació, la fun-ció essencial dels conceptes —més que node les lleis—, els modes d’explicació basatsen la narració històrica, un cert grau de plu-ralisme teòric, etc. En aquest panorama,Mayr hi destaca la contribució que ha fetla teoria de l’evolució al pensament modernen introduir l’anomenat «pensamentpoblacional». Aquest, per oposició al pen-sament tipologista o essencialista, contem-pla la realitat composta per un conjuntd’objectes que, tot i pertànyer a la mateixacategoria, són heterogenis. Es tracta, perexemple, del conjunt d’individus d’una es-pècie, del conjunt d’ecosistemes, etc...Conjunts en què la variació, la diversitat, nohi representa una anomalia, sinó una carac-

terística substancial. Aquests trets propis dela biologia, i particularment de la biologiaevolutiva i d’organismes, són estranys en lafísica. En aquest sentit, Mayr adverteix, emsembla que de manera encertada, la funcióde pont que pot representar la biologia en-tre les ciències de la natura —ciències físi-ques i biologia— i les ciències socials, ja quela biologia fomenta un creixement de l’epis-temologia. En realitat, el programa d’inves-tigació filosòfica defensat per Mayr ja estàen funcionament, gràcies a les contribuci-ons del mateix Mayr i a les d’altres filòsofsmés joves com E. Sober, fins al punt queha perdut força la queixa de Mayr pel quefa als filòsofs.

Una pregunta d’abast filosòfic que hamotivat el pensament de Mayr és si l’evo-lució biològica pot explicar l’ètica humana.És una pregunta que ha estat resposta ambun sí inicialment rotund per part desociobiòlegs com E.O. Wilson o M. Ruse.La posició de Mayr pel que fa als orígensde l’ètica és pluralista, i crec que afavoreixun diàleg de la biologia amb les ciènciessocials o amb les humanitats. Segons Mayr,el darwinisme, en vincular els orígens del’ésser humà a altres animals i a la natura,estableix un principi de continuïtat que nopot ser ignorat «tampoc» quan parlemd’ètica. La referència de continuïtat histò-rica —evolutiva— és en aquest cas l’altruis-me animal. Els processos d’evolució de l’al-truisme animal, particularment l’aparentparadoxa que planteja la selecció natural il’herència d’un comportament que perjudi-ca la supervivència de l’individu, podenexplicar alguna cosa de l’aparició del com-portament ètic. No estem, doncs, davantd’una posició sociobiològica clàssica. Mayrno aspira a explicar en termes de biologiaevolutiva el comportament ètic actual, sinó

els seus orígens. Mayr considera que la re-volució darwinista —específicament, l’obrade Darwin— afecta tot el pensament mo-dern d’una manera crucial. Potser aquestaapreciació, en ignorar antecedents impor-tants, ens conduesca a extrems. Per exem-ple, en Así es la biologia: «Antes de Darwin,las dos respuestas más aceptadas eran quelas normas morales estaban dictadas porDios o que eran producto exclusivo de larazón humana (que a su vez era un don deDios)». Considere, per les raons ja esmen-tades més amunt, que després de les obresde Darwin podem comprendre millor elsorígens de l’ètica, però també és cert queexistien amb antelació teories ètiques moltben preparades per enfrontar-se a unareinterpretació darwinista. Així, AdamSmith, en The Theory of Moral Sentiments,per tal d’explicar el control sobre el propiinterés de l’ésser humà, al·ludeix a la racio-nalitat, però també, i molt significativa-ment, a la seua «capacity for sympathy»,això és, a l’empatia de l’ésser humà, a laidentificació amb els éssers semblants (perquè jo «sent» un intens vertígen quan veigalgú altre a la vora d’un precipici?), unaempatia que també observem en animalssocials, i que ens podem explicar raonable-ment bé analitzant el valor adaptatiu de laconducta.

En resum, Mayr, al llarg de la seua tra-jectòria científica i intel·lectual, ha elaboratuna concepció molt suggeridora de la cièn-cia, de la biologia i de la teoria de l’evolu-ció, una concepció que interessarà sensdubte al científic amb amplitud de mires,al pensador i al lector culte, i que desprésde la publicació d’Así es la biología resultamés accessible.

Manuel Serra

3 i 4

: 35

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinades

pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:

EDITORIAL AFERS

Aguado, Anna (coord.): Les dones i lahistòria, «Afers. Fulls de recerca i pen-sament», XIV: 33-34, 430 pàgs., 5.200PTA.

Bilbeny, Norbert: Política noucentista. DeMaragall a d’Ors, col. «Els Llibres delContemporani», 9, 155 pàgs., 1.500 PTA.

Ferrer, Joaquim: Francesc Layret (1888-1920), col. «Personatges», 3, pròleg deJosep M. Àlvarez, 224 pàgs., 3.600 PTA.

Lalueza, Carles: Missatges del passat. Re-contruïnt la història amb la gènetica (deljuràssic als tsars), col. «Sense Fronte-res», 6, 208 pàgs., 1.850 PTA.

Macfarlane, Aidan; McPherson, Anne:Nou diari del jove maniàtic, trad. deVíctor Oroval, il·lustracions de JohnAstrop, col. «Espurna», 1, 192 pàgs.,1.100 PTA.

Pardo, Vicent: Per Júpiter!, col. «Espur-na», 43, 160 pàgs., 975 PTA.

Stevenson, Robert L.: Les desventures de

Valle, Francisco Ignacio del: De dondevienen las olas, III Premi de Novel·laSalvador García Aguilar de l’Ajunta-ment de Rojales, col. «Anaquel NuevoNarrativa», 44, 120 pàgs., 1.500 PTA.

ALGAR EDITORIAL

Tobeña, Adolf: Neurocotilleos, col. «SinFronteras», 3, 240 pàgs., 1.850 PTA.

Zurhorst, Meinolf: Julia Roberts, col.«Libros de Cine», 4, 186 pàgs., 995 PTA.

Zurhorst, Meinolf: Richard Gere, col.«Libros de Cine», 3, 186 pàgs., 995 PTA.

EDICIONS BROMERA

Arinyó, Manel Joan: El cas Torreforta, col.«L’Eclèctica», 65, 200 pàgs., 1.990 PTA.

Cela, Jaume: Silenci al cor, I Premi Abrilde narrativa juvenil, col. «Abril», 1 (co-edició amb Tàndem), 168 pàgs., 1.100PTA.

Giménez, Llorenç: Els animals agraïts,il·lustracions d’Anna Roig, col. «El Mi-calet Galàctic», 66, 64 pàgs., 700 PTA.

Guillem, Ramon: Solatge de sols, col.«Bromera Poesia», 35, 56 pàgs., 1.500PTA.

Lacreu, Josep: Els verbs valencians. Ma-nual pràctic, col. «Materials», 5, 128pàgs., 1.250 PTA.

Mayor, Pere: Un país amb futur. Conver-ses amb Víctor G. Labrado (2a edició),pròleg de Ramon Lapiedra, col. «ElsLlibres del contemporani», 8, 124 pàgs.,1.500 PTA.

EDITORIAL AGUACLARA

Belmonte, José; Guerrero, Pedro (ed.): El98 se pasea por el Callejón del Gato:proceso para una generación, col. «Amal-gama», 24, 150 pàgs., 2.000 PTA.

Cegarra, María: Poemas para un silencio,col. «Anaquel Poesía», 52, 50 pàgs.,1.200 PTA.

Hernández Gil, Vicente: La cuadraturadel círculo, 104 pàgs., 1.500 PTA.

Siles González, José: Historia de la en-fermería, col. «Amalgama», 23, 350pàgs., 3.500 PTA.

John Nicholson, col. «A la Lluna de Va-lència», 41, sup. traducció, introducciói propostes de Josep Marco, il·lustra-cions de Josep Baixauli, 160 pàgs., 900PTA.

Viana, Mercé: Un pintor molt guai, il·lus-tracions de Paco Giménez, col. «ElMicalet Galàctic», 63, 104 pàgs., 775PTA.

EDICIONS DEL BULLENT

Bolufer, Salvador: Burrera Comprimida(poemes satírics), 171 pàgs., 1.800 PTA.

Marçà, Vicent: El detectiu Camaperdiu,col. «Els Llibres del Gat en la Lluna»,17, 64 pàgs., 800 PTA.

Nel·lo, David: La formiga cubana, col.«Els Llibres del Gat en la Lluna», 18,80 pàgs., 800 PTA.

36 :

Fuster, Joan: Nosotros, los valencianos,trad. de Josep Palàcios, 360 pàgs., 2.800PTA.

Hurtado, M.A. (et al.): Dotze cançons po-pulars catalanes per a piano i música decambra, 35 pàgs., 1.500 PTA.

Pellicer, Joan E.; Giner, Rosa: Gramáticade uso del valenciano, 293 pàgs., 2.300PTA.

NAU LLIBRES

Corell, Josep: Inscripcions Romanesd’Ilici, Lucentum, Allon, Dianium i elsseus territoris, col. «Corpus d’Inscrip-cions Romanes del País Valencià», 4,405 pàgs., 12.000 PTA.

Doménech Zornoza, Josep Lluís: Eltemps es trenca, col. «ARS», 1, 119pàgs., 1.850 PTA.

López, Andreu (et al.): Jóvenes en unasociedad segmentada. Evaluación de laformación ocupacional, col. «Edad ySociedad», 2, 262 pàgs., 2.400 PTA.

Quintana Cabanas, José María: Textosclásicos de pedagogía social, col. «Edu-cación Social», 9, 194 pàgs., 2.400 PTA.

EDITORIAL SAÓ

Gandia Silvestre, Marc: Una aproximacióal monestir de Santa Maria de la Vall-digna, col. «Biblioteca Josep Giner», 4,128 pàgs., 1.900 PTA.

Garcia-Arnau, Ramón: Recull d’humanis-me cristià, 152 pàgs., 1.900 PTA.

Ruiz, Pedro: Recull d’escrits. Universitat icompromís social, 192 pàgs., 1.900 PTA.

EDITORIAL 7 I MIG

Hernàndez, Agustí: Dues llunes somnia-des, pròleg d’Arantxa Bea, epíleg deManel Alonso, col. «7 i Mig de Poesia»,24, 72 pàgs., 1.995 PTA.

Rodríguez i Mir, Antoni: Nòmades, prò-leg de Gabriel Juan, col. «Quaderns Li-teraris», 9, 128 pàgs., 1.500 PTA.

Torrembesora, Pep: Déu també cull enprimavera, pròleg de Manel Alonso,col. «Quaderns Literaris», 8, 72 pàgs.,1.300 PTA.

EDITORIAL PRE-TEXTOS

Esteva, Jordi: Viaje al país de las almas,152 pàgs., 3.800 PTA.

Ovidio: Fábula de Ceix y Alcíone, col. «Elpájaro solitario», 404, 68 pàgs., 1.300PTA.

C.E.I.C. ALFONS EL VELL

AA.DD.: El gust d’Ausiàs March, 324pàgs., 3.000 PTA.

AA.DD.: 1459-1999: Gandia, 450 anysde tradició universitària, 212 pàgs.,2.500 PTA.

Bataller Calderón, Josep: Les rondallesvalencianes, 310 pàgs., 1.200 PTA.

EDITORIAL DENES

Castaño, Juan Ángel: Seis estaciones, col.«Poesia. Edicions de la Guerra», 38, 72pàgs., 1.295 PTA.

Ferrer Escrivà, Francesc: Agenda escolarcurs 99/00, col. «Tècnica», 4, 144 pàgs.,575 PTA.

Tornal, J.; Peñarroya, M.; Morant, R.: Mu-jeres y lenguaje: una mirada masculina,col. «Calabria», 1, 152 pàgs., 1.800 PTA.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-

LOGIA VALENCIANA

Alemany, Rafael (ed.): Ausiàs March i elmón cultural del segle XV, col. «Sympo-sia Philologica», 1, 378 pàgs., 3.000 PTA.

Calaforra, Guillem: Paraules, idees i acci-ons. Reflexions «sociològiques» per a lin-güistes, col. «Biblioteca Sanchis Guar-ner», 48, 306 pàgs., 2.200 PTA.

Jiménez, Jesús: L’estructura sil·làbica delcatalà, col. «Biblioteca Sanchis Guar-ner», 49, 268 pàgs., 1.900 PTA.

Bruguera, Jordi: El vocabulari del Llibredels fets del rei En Jaume (en premsa).

EDITORIAL MARFIL

Benet Salinas, Maluy; Jimeno Montesa,Ma Dolors; Mateo Sanfélix, Vicent;Moneri Calatayud, Pilar; Vallès San-chis, Ismael: Mostes, col. «Autorsd’Ara», 4, 112 pàgs., 1.230 PTA.

Moya, Bienve: Llegendes urbanes i relatssuburbials (Contes de cementeris - Con-tes prodigiosos), col. «Autors d’Ara», 3,128 pàgs., 1.275 PTA.

Seguí Rico, Josep Lluís: Maghica, col. «Au-tors d’Ara», 2, 132 pàgs., 1.300 PTA.

Vilaplana i Barnés, Silvestre: La miradad’al-Azraq, col. «Autors d’Ara», 1, 132pàgs., 1.350 PTA.

EDITORIAL MIL999

Borràs, Joan Ramon; Pellicer, Joan Enric:Apte 2. Nivell mitjà, 160 pàgs., 1.995PTA.

Villena, Luis Antonio de: El ángel de lafrivolidad y su máscara oscura. Vida, li-teratura y tiempo de Álvaro Retana, col.«Textos y pretextos», 112 pàgs., 2.200PTA.

TÀNDEM EDICIONS

Andrés Sorribes, Joan: La forja de Lesse-ra, col. «La Moto», 12, 300 pàgs., 1.200PTA.

Associació Cultural Antoni Llidó (ed.):Antoni Llidó. Epistolari d’un compro-mís, col. «Tàndem de la Memòria», 6,260 pàgs., 2.250 PTA.

Garí, Joan: Un cristall habitat, col. «Ar-guments», 8, 224 pàgs., 1.850 PTA.

Gisbert, Montse: El bebé més dolç delmón, col. «Naixements», 2, 34 pàgs.,2.500 PTA.

Honneth, Axel: Desintegració. Fragmentsper a un diagnòstic sociològic de l’èpo-ca, trad. de Gustau Muñoz, col. «Argu-ments», 9, 144 pàgs., 1.500 PTA.

Ricart Leal, Raquel: Un mort al sindicat,col. «La Moto», 11, 260 pàgs., 1.200PTA.

EDICIONS TRES I QUATRE

Balaguer, Enric: Ressonàncies orientals,col. «La Unitat», 174, 226 pàgs.

Batllori, Miquel: Lingüística i etnologia alsegle XVIII. Lorenzo Hervás, ObraCompleta, XIII, col. «Biblioteca d’Es-tudis i Investigacions», 30, 360 pàgs.,6.000 PTA.

Fuster, Joan: Correspondència III. ErnestMartínez Ferrando, ed. a cura de VicentAlonso, 496 pàgs., 4.900 PTA.

Guinot, Enric: Els fundadors del Regne deValència (2 vols.), col. «Biblioteca d’Es-tudis i Investigacions», 39 i 40, 1.250pàgs.

Mira, Joan F.: Ídols i tribus, col. «La Uni-tat», 173, 225 pàgs.

Molins, Manuel: Trilogia d’exilis, col. «Te-atre 3i4», 44, 364 pàgs.

Sagarra, Josep M. de: Prosa 1: PaulinaBuixareu. All i salobre, Obra Comple-ta, 6, 396 pàgs., 4.900 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT

D’ALACANT

Carbonell, Lorenzo; Satorre, Rosana;Llorens, Faraón: Presentaciones Multi-media, col. «Textos Docentes», s.n.,190 pàgs., 1.600 PTA.

Cazorla Quevedo, M.A.; ColominaPardo, Otto; Compañy Rosique,

: 37

Patricia: Internet para Universitarios,col. «Textos Docentes», s.n., 96pàgs., 900 PTA.

Colomina Castanyer, Jordi: Dialectolo-gia catalana, col. «Biblioteca de Filo-logia Catalana», 7, 351 pàgs., 3.000PTA.

Goldstein, Paul: El copyright en la socie-dad de información, trad. de MarisaLlobregat, 162 pàgs., 2.900 PTA.

Gómez López, José Daniel: Las baldosascerámicas de Castellón, 185 pàgs., 2.300PTA.

Jaén i Urban, Gaspar: D’aigua i obreshidràuliques a Elx, 62 pàgs., 1.290PTA.

Muñoz Baell, Irma María (et al.): Prime-ras Lecciones de Signoescritura, col.«Textos Docentes», s. n., 90 pàgs.,1.400 PTA.

Experimentals», 1, 86 pàgs., 1.000PTA.

González, Elsa (ed.): Ética y ecología. Lagestión empresarial del medio ambiente,col. «Economia i Gestió», s.n., 122pàgs., 1.500 PTA.

Porcar Miralles, Margarita; Porcar Orihue-la, Juan Luis (eds.): Juan Porcar Mon-toliu. Obra completa, col. «Biblioteca deles Aules», 9, 366 pàgs., 3.000 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE

VALÈNCIA

Chillón Asensio, Albert: Literatura y pe-riodismo. Una tradición de relacionespromiscuas, pròleg de Manuel VázquezMontalbán, col. «Aldea Global», 5 (co-edició amb Universitat Autònoma de

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Badenas, J.; García, P.; Gracia, I.; López,A.; Pla, F.; Sánchez, J.S.; Sanchiz, J. M.(eds.): VIII Encuentros de GeometríaComputacional, col. «Treballs d’Infor-màtica i Tecnologia», 1, 418 pàgs.,3.500 PTA.

Fortuño Llorens, Santiago; Martínez Ro-mero, Tomàs (eds.): Actes del VII Con-grés de l’Associació Hispànica de litera-tura medieval (3 vols.), 1.428 pàgs.,9.750 PTA.

Garcia Belmonte, Germà; Bisquert,Juan; Hernández, Ma Jesús; Bal·le,Salvador; Mañosa, Lluís: Introduc-ció a l’experimentació, col. «Ciències

Barcelona i Universitat Jaume I deCastelló), 470 pàgs., 4.450 PTA.

Diablotexto. Revista de crítica literaria, 4-5, 534 pàgs., 2.700 PTA.

Martines Pérez, Vicent: L’edició filològi-ca de textos, col. «Biblioteca Lingüísti-ca Catalana», 24, 185 pàgs., 1.800 PTA.

Mirant-nos des de fora. 5a biennal Martí-nez Guerricabeitia, 160 pàgs., 2.496PTA.

Moragas Spà, M. de; Garitaonandía, C.;López, B. (eds.): Televisión de proximi-dad en Europa. Experiencias de descen-tralitzación en la era digital, col. «AldeaGlobal», 6 (coedició amb UniversitatAutònoma de Barcelona, UniversitatJaume I de Castelló i UniversitatPompeu Fabra), 428 pàgs., 4.400 PTA.

Ortells Montón, Elena: Ficción y no-ficción: la unidad literaria en la obra de

Truman Capote, «Cuadernos de Filolo-gía. Anejo XXXII», 236 pàgs., 1.800 PTA.

Petrucci, Armando: Escriptura de la me-mòria i memòries de l’escrit. De l’ordredels objectes escrits al desordre de l’es-criptura virtual, col. «Arché», 4, 14pàgs., 416 PTA.

Quilis Merín, Mercedes: Orígenes de la len-gua española, col. «Cuadernos de Filo-logía. Anejo XXIV», 374 pàgs., 2.910 PTA.

Saguntum, extra 2 («Actes del II Congrésdel Neolític a la Península Ibèrica»),620 pàgs., 7.000 PTA.

Zemon Davis, Natalie: Mujeres de losmárgenes. Tres vidas del siglo XVII, col.«Feminismos», 54 (coedició amb Cáte-dra), 418 pàgs., 3.000 PTA.

38 :

Nou

de trinca

Pedro MaestreAlféreces Provisionales199 pàgs.22,5 x 14,5 cm.DestinoBarcelona

La concubina del reiEls millors contes de“Les mil i una nits”

373 pàgs.21,5 x 13 cm.

ProaBarcelona

Empar MolinerL’ensenyador de pisosque odiava els mims

229 pàgs.23 x 14,5 cm.

DestinoBarcelona

Manuel TalensLa parábola de Carmen la Reina

373 pàgs.22,5 x 15 cm.

TusquetsBarcelona

Jesús E. AlonsoDe la Safora la Cuba colonial130 pàgs.24 x 17 cm.CEIC Alfons el VellGandia

Joan TriadúLa ciutat dels llibres307 pàgs.21,5 x 13,5 cm.ProaBarcelona

Carol ShieldsEl sopar d’en Larry

428 pàgs.21,5 x 13,5 cm.

Edicions 62Barcelona

Jesús JiménezL’estructura sil·làbica del català

268 pàgs.19,5 x 14 cm.

IIFV/PAMValència/Barcelona

Marc Antoni AdellRodant, rodant

231 pàgs.21,5 x 13,5 cm.

CarenaValència

: 39

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

NOVETATS EDITORIALS, 1999

Alemany, Rafael (ed.):Ausiàs March i el món cultural del segle XV,col. «Symposia Philologica», 1, 378 pàgs.

Calaforra, Guillem:Paraules, idees i accions. Reflexions «sociològiques» per a lingüistes,

col. «Biblioteca Sanchis Guarner», 48, 306 pàgs.

Jiménez, Jesús:L’estructura sil·làbica del català,

col. «Biblioteca Sanchis Guarner», 49, 268 pàgs.

Bruguera, Jordi:El vocabulari del Llibre dels fets del rei En Jaume,

50, 226 pàgs..

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

`

Nom i cognoms:......................................................................................................................................................................................

Adreça:.................................................................................... Població:............................................ País:............................................

Codi Postal:...................................... Telèfon:...................................................... e-mail:.................................................................

Em subscric a la revista Caràcters per cinc números, a partir del número...................., raó per la qual:

OPCIÓ A: Us tramet un xec per valor de 2.300 PTA. a nom de: Universitat de València. Revista Caràcters.

OPCIÓ B: Us adjunte fotocòpia de l’ingrés de 2.300 PTA., a nom de la revista Caràcters, en el compte

corrent de la Universitat de València (Bancaixa, Urbana Sorolla de València: 2077-0063-51-3101204651).

Data:.......................................................

Signatura

Envieu els justificants a: Caràcters. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Blasco Ibáñez, 32, 46010 València