: 1

ÉS UNA REVISTA DE LLIBRES

I AQUEST N’ÉS EL NÚMERO 5.

SEGONA ÈPOCA • OCTUBRE DE I998

Premis de la crítica dels escriptors valencians.

Ferran Garcia-Oliver: “Fuster i «nosaltres»”.

Entrevista a Eliseu Climent: “El món editorial valencià, malgrat tot, funciona i bé”.

Jaume Aulet: “Un assaig sobre Foix”.

Jacobo Muñoz: “Goethe sense Weimar”.

Eugeni Portela: “El problema de l’avaluació de la investigació científica”.

Pàgines centrals dedicades a Maria-Mercè Marçal.

`

2 :

Edita:Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Coordinació:Vicent Alonso, Gustau Muñoz,

Francesc Pérez Moragón

Col·laboradors:Pasqual Alapont, Rafael Alemany,Enric Balaguer, Carme Barceló,

Josep Lluís Barona, Adolf Beltran,Vicent Berenguer, Josep Bernabeu,

Assumpció Bernal, Josep Lluís Blasco,Emèrit Bono, Francesc Calafat,Ferran Carbó, Enric Casaban,

Emili Casanova, Jordi Colomina,Agustí Colomines, Germà Colón,Antoni Ferrando, Josep Franco,

Antoni Furió, Ferran Garcia Oliver,Lluís Gimeno, Marc Granell,Carme Gregori, Albert Hauf,

Josep Iborra, Ramon Lapiedra,Gemma Lluch, Josep Lozano,

Josep Martines, Tomàs Martínez,Josep Martínez Bisbal, Lluís Meseguer,

Isabel Morant, Vicent Olmos,Manel Pérez Saldanya, Vicent Pitarch,

Joan Ponsoda, Eugeni Portela,Vicent Raga, Ramon Rosselló,

Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador,Vicent Simbor, Enric Sòria,Felip Tobar, Ferran Torrent,Pau Viciano, Rafael Xambó.

Redacció:Av. Blasco Ibáñez, 32

46010 ValènciaTelèfon: 96 386 40 90

Fax: 96 386 44 93E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

núm. 5.

Fet a la Ribera del Xúquer.

LLIBRE RECOMANAT:

Vicent Josep Escartí

Memòria privada

edicions 3 i 4,

1998.

Il·lustracionsd’aquest número:

M. Baixauli

Distribució:Gea llibres, tel. 96 158 03 11La Tierra, tel. 96 511 01 92Triangle, tel. 93 265 18 21

Impressió:Impremta Palàcios, Sueca.

P.V.P.: 300 pessetes

ISSN: 1132-7820Dipòsit legal: V. 3755-1997

Joan Fuster

Contra Unamuno y los demás

Península,

1998.

CARÀCTERS voldria ser una multitud, dialogant,literaturitzada, nua, i una revista ideològicamentbella.

LLIBRE RECOMANAT:

`

: 3

Primeres Jornades de literatura actual.Premis de la crítica

dels escriptors valencians

Del fet que la literatura en català al PaísValencià gaudeix d’una bona salut en ter-mes de qualitat —una altra cosa, que lacomplementen o la influencien, són elstermes del mercat editorial, el nombregenèric de lectors i la qüestió sociopo-lítica— i que cada vegada està més im-plantada en amplis sectors socials va do-nar-ne bona mostra les I Jornades sobreliteratura actual, organitzades per l’Asso-ciació d’Escriptors en Llengua Catalana-secció País Valencià (AELC), sota l’aus-pici de la Universitat Jaume I i celebra-des a Castelló del 15 al 17 de maigd’aquest any. La mateixa universitat, perun costat, la llibreria Fòrum Babel il’Ajuntament de Morella, per un altre,foren les seus i les patrocinadoresd’aquests tres dies dedicats a la reflexiósobre l’ofici d’escriure, la projecció soci-al de l’escriptor i el paper de l’intel·lectualdavant la multiplicitat de reptes en el llin-dar de la fi de segle.

Les Jornades foren inaugurades pelRector, en Ferran Romero, amb un par-lament on destacà com a fets bàsics de lanostra societat la llibertat ideològica, l’es-perit crític i democràtic i la normalitatreal i sense ambigüitats de la llengua ca-talana.

Quatre magnífiques ponències —d’An-toni Marí, Jaume Pérez Montaner, LluísMeseguer i Joan Francesc Mira— traça-ren les línies temàtiques essencials al vol-

tant de les quals giraren les Jornades, comara la importància de les humanitats en laformació intel·lectual de l’home des del’antiguitat fins ara (amb un parlamentexquisit i ple de referències filosòfiquesd’Antoni Marí); el paper crític de l’in-tel·lectual davant del poder que subjugai que sotmet tot seguint les propostes dePascal i Bourdieu (amb un parlamentcontundent i combatiu de Jaume PérezMontaner); els reptes de l’escriptor de lafi de mil·leni tot seguint les propostesd’Italo Calvino (amb un parlament bensuggerent de Lluís Meseguer) i el trajec-te de l’escriptor pel temps que li pertocaviure seguint la metàfora homèrica delcamí d’Ulisses (amb un ben fresc i irò-nic parlament per part de Joan FrancescMira).

Tots aquests focs oberts amb passió ilucidesa pels ponents bastiren les drece-res al voltant de les quals giraren unes co-municacions centrades sobre el teatre, laliteratura infantil i juvenil, les qüestionsdel mercat i de la qualitat, la literatura iel món educatiu, les raons per a escriurea l’època dels audiovisuals, la mancançade diversitat normalitzada a nivell edito-rial, etc., presentades per autors força di-versos i ben significatius de les nostreslletres, com Vicent Pitarch, Josep Palo-mero, Manuel Molins, Josep Ballester,Enric Lluch, Toni Cucarella, Xulio R.Trigo, Carme Miquel, Joan Garí, FrancescJ. Bodí, Ramon Guillem i Eduard Verger,els quals incitaren i invitaren a un seguitde debats ben sucosos, tal com es podràcomprovar quan es publiquen les confe-rències, a través del conveni de coopera-ció establert estre la Jaume I i l’AELC.A més, el mateix dia 15 totes dues insti-tucions van voler retre un merescudíssimhomenatge a Jaume Fuster —presidentde l’Associació mort feia poc, que va pro-moure la signatura, el 1996, de l’esmen-tat conveni—, acte en què participaren elsescriptors Carme Arenas (Secretària Ge-neral AELC), Isabel-Clara Simó, ManelGarcia Grau i Antònia Vicens i on esdestacà, sobretot, el compromís continu-at de Jaume Fuster per la dignificacióprofessional, el valor estètic de la litera-tura i la projecció social de l’escriptor.

El mateix divendres dia 15 se celebràl’acte de lliurament dels VIII Premis dela Crítica dels Escriptors Valencians a la

millor obra en català d’un autor valenciàpublicada el 1997, on es reté un tambémerescudíssim homenatge a l’escriptor iperiodista Vicent Ventura a través de sen-gles parlaments d’Adolf Beltran, FrancescPérez Moragón i Ramon Godes Ben-goechea, en què es glossà el constant tre-ball polític i periodístic de Ventura per lallibertat democràtica i l’autogovern dinsd’una perspectiva europea.

L’acte de l’homenatge estigué presiditpel rector Ferran Romero i comptà ambl’assistència de més de cent persones,entre les quals regidors municipals, es-criptors, polítics, professors, editors, pe-riodistes, membres d’associacions cívi-ques i culturals, les càmeres de Canal9-Televisió Valenciana. Es tancà amb unaactuació del grup musical castellonencIlla Ferrada.

El jurat dels premis —compost perVicent Pitarch, Toni Cucarella, MarcGranell, Emili Rodríguez-Bernabeu,Antoni Ferrer i Ramon Guillem— ator-gà els premis als llibres i autors se-güents: en assaig, Incitacions d’EnricSòria, publicat per Tàndem, la directorade la qual, Rosa Serrano, recollí el guar-dó en nom de l’autor; en novel·la, Guer-res perdudes, de Francesc J. Bodí, publi-cat per Edicions 62; en poesia, el llibreRetrat de família, de Miquel Martínez,publicat per 3i4.

Així mateix, el premi “Difusió”, esta-

19 x 13 cm. 28 x 20 cm.

4 :20 x 13 cm.

blert el 1996 per distingir la tasca divul-gativa de la literatura valenciana pels mit-jans de comunicació, ha estat atorgat enaquesta II convocatòria a la secció de lli-bres del setmanari El Temps; el recollí lacoordinadora, Laia Climent.

Per cloure les Jornades, l’AELC va ac-ceptar la invitació de l’Ajuntament deMorella per celebrar-hi els darrers parla-ments. Amb unes paraules de FrancescParcerisas (President llavors de l’AELC)llegides per C. Arenas, els escriptors vanvoler sumar-se a la petició de la declara-ció de la ciutat com a Patrimoni de laHumanitat, firmant el protocol de sol·-licitud els vint-i-set escriptors assistentsi l’AELC com a institució aglutinadoradels escriptors de tot l’àmbit lingüísticcatalà. L’alcalde de Morella, el socialistaJoaquim Puig, agraí la voluntat del’AELC i oferí la ciutat com a pont en-tre els territoris agermanats per la llen-gua, per celebrar-hi el pròxim Galeusca(encontre d’escriptors gallecs, vascos icatalans) de l’any 1999, així com qualse-vol acte relacionat amb la literatura encatalà.

Tres dies, així, en què la literatura esti-gué present en la major part dels diarisdel país i on els estudiants, escriptors,professors i públic interessat van podergaudir d’unes reflexions d’alt nivell ves-sades sobre quins són els reptes —ideo-lògics, socials, intel·lectuals, ètics, estè-tics…— de l’ofici de l’escriptor, tant desde la perspectiva del treball damunt deltext com en l’àmbit de la traducció i enla cada vegada més estreta incardinaciódins del món audiovisual.

Manuel Garcia Grau.

Undesig il·lusori

Francesc FerrandisLa València virtual.

Propostes per a la renovació valencianistaTavernes Blanques, L’Eixam, 1998

192 pàgs.

En una ocasió Josep Pla, davant la ma-niobra del Sureste, es preguntava ambsornegueria si els plans expansius de cer-ta entitat financera necessitaven la crea-ció d’una nova regió espanyola. Llegintles pàgines que s’han escrit des de l’ano-menada «tercera via», podríem demanar-nos si la impaciència d’alguns patriotesper guanyar poder polític justifical’abandó del projecte modernitzador i deprogrés que ha representat el catalanis-me al País Valencià.

Aquest llibre reprodueix un discursque, amb paternitat disputada, carregasobre el nacionalisme d’arrel fusterianala responsabilitat fonamental del fracàsdel valencianisme polític. La radicalitatesquerrana, el pancatalanisme i l’elitismeintel·lectual haurien estat els principalsresponsables de la divisió civil dels va-lencians i de la manca d’autoestima na-cional que reflecteixen les enquestes delCIS.

L’autor lamenta l’esterilitat del conflic-te entre els dos valencianismes —el«nosaltrista» i l’anticatalanista—, però al’hora de la veritat els retrets més agresse’ls enduu el pretès sectarisme fusterià.Els blavers, al cap i a la fi, serien elsbons salvatges, víctimes de la irrespon-sabilitat dels intel·lectualoides i de lesconxorxes de Madrid. La recepta per al’èxit electoral —que d’això es tracta—és l’abjuració dels «dogmes» catalanistesper a estrenar un nou valencianisme que,de tan heterodox com vol ser, acaba perassumir els referents sentimentals del re-gionalisme de sempre. De vegades es téla impressió que els daltabaixos electo-rals han estat la «divine surprise» que hapermès d’escombrar, no sols els PaïsosCatalans, sinó amb ells tota voluntat detransformació social. En lloc d’analitzarels errors tàctics —que n’hi va haver, iel llibre fa bé d’assenyalar-los— dins delcontext sociopolític d’aquells anys, espropugna un nou projecte estratègic ques’emmiralla en el nacionalisme centrista

de Catalunya, però que, atesos els pre-caris nivells de consciència nacional va-lenciana, en la pràctica difícilment ultra-passaria els límits d’un regionalisme po-pulista i conservador.

La València virtual, però, no s’esgotaen aquesta visió ja «ortodoxa», inclosa la—diguem-ne— distorsió de posar en plad’igualtat l’espanyolisme i el suposat im-perialisme català. Tot al contrari, rebai-xa els punts que el postcatalanisme en-cara conservava de la seua tradició polí-tica: la vertebració comarcal del país i launitat de la llengua. Davant la reivindi-cació històrica de les comarques, l’autordefensa les províncies per motius popu-listes —el respecte al sentiment d’iden-titat provincial— i per criteris tecnocrà-tics: totes les comarques no asseguren lacapacitat de «prestació de servicis». Aixídoncs, «cal despullar-se de tant de pre-judici antiprovincialista» i acceptar lescoses com són. Ara bé, l’efecte desver-tebrador de les províncies es curarà ambuna recepta homeopàtica: creant-ne unade nova amb capital a Xàtiva. D’altrabanda, en reduir la catalanitat del valen-cià a un fet pràcticament ideològic —«elnacionalisme fusterià considera com ainqüestionable la unitat de la llenguacatalana»—, es posa en dubte la legitimi-tat —i la necessitat— d’un projecte cul-tural compartit amb la resta dels PaïsosCatalans. No debades, i amb les millorsintencions, el llibre confia que el PaísValencià podrà redreçar-se reclòs dins lesseues fronteres autonòmiques, però això,més que una realitat virtual, sembla undesig il·lusori.

Pau Viciano

20 x 12,5 cm.

: 5

Fusteri «nosaltres»

És fàcilment detectable que,en l’àmbit de la reflexió i de lapràctica polítiques que afectenla «nació» —la nació dels valen-cians—, hi ha la sensació quearribem al final d’alguna etapa ial principi d’una altra d’horit-zons imprevisibles. Vivim lestransicions amb l’angoixa d’undemà per força incert i, sobre-tot, sense l’higiènic distancia-ment que el temps interposa ales experiències o experimentspolítics i als itineraris d’unesbiografies massa sovint frustra-des. Els historiadors solemapel·lar a la «globalitat», a la«complexitat del sistema», al jocentremaliat de «múltiples varia-bles». L’historiador, és clar, jugaamb l’avantatge dels anys, delssegles, fins i tot dels mil·lenisescolats, de les separacions temporalsimprescindibles perquè l’anàlisi no sigalaminada per l’actualitat viscuda. I deixede banda la imputació d’una probable fu-gida d’estudi amb l’ús d’aquests artefac-tes conceptuals, que de vegades nomésserveixen com a ornaments d’una buidaretòrica. Els historiadors, ai, van ser in-capaços de predir l’esberlament del murde Berlín, per molta mà trencada ques’arrogaven en les diagnosis del funcio-nament social.

Em fa l’efecte que en aquestfinal d’etapa acusem més que laperplexitat, els temors a la de-funció definitiva d’aquest malaltcrònic que han estat les terres alsud de l’Ebre. Ja és saludable,però, que els fabricants de pen-sament i els militants de l’accióhagen accelerat els engranatgesque ens faciliten de repensar elPaís Valencià, amb l’objectiu,primerament, d’acabar amb laguerra civil de dos bàndols finsara irreconciliables i, en segonlloc, de posar les bases per auna nova forma d’«incidir en larealitat», capaç de traure de lescatacumbes l’expressió d’untestimonial nacionalisme polític.

Indicis per a una confiançan’hi ha més que suficients comper a rebutjar els que s’aferren

a l’apocalipsi, o bé als xantatges cíclicsdel vot de la por. L’avanç que s’ha fet enl’àmbit cultural ha estat prodigiós,supose que impensable per aquell grapatd’apòstols que van començar a escamparla paraula de l’entre tots ho farem tot en-mig de la tenebra franquista. Però no si-guem ingenus: la cultura, al nostre paísmés que enlloc, és també, possiblementabans que res, política. Per això, més en-llà del ball de les xifres engrescadores, elque cal remarcar és la represa d’uns re-

ferents «identitaris» que es co-mençaren a perdre quan Valèn-cia deixà de ser un dels centresde la Corona d’Aragó —unamena d’estat confederal avant lalettre— per convertir-se en pe-rifèria dels interessos geoes-tratègics de Castella. A horesd’ara, el capital humà simpatit-zant amb el «nacionalisme» ésmés ampli del que les perversesenquestes d’opinió i les immun-dícies de Canal 9 deixen enten-dre; només que es presenta di-fús sota un ingenu i làbil valen-cianisme, i es troba dispers ar-reu dels pobles, i a empentes irodolons a la mateixa capital delpaís en generacions més joves.

Ara bé, les successives derro-tes electorals i la justificada im-paciència han dut a la revisió de

les bases, menys sòlides que compactes,que en els últims trenta anys han ali-mentat el nacionalisme polític a casanostra. Això suposa, ras i curt, impug-nar Joan Fuster. Confesse que sóc sufi-cientment «fusterià» per no espantar-mela crítica de les seues tesis, element im-prescindible que informava els engranat-ges d’un discurs que partia i acabava enel dubte metòdic, en la manca de con-viccions, en la reticència i en la confian-ça en la raó.

Aquests principis no tenencaducitat. Diria que l’anti-fusterianisme —el practicat arafuriosament pels que hi «creie-ren» com en una mena d’altrefonamentalisme— confon l’ho-me i la plural producció en unasola veu compacta, rígida, sen-se esquerdes. També eludeixl’ecosistema social en què Fus-ter anava manufacturant els seuspapers. Hi ha l’home que fabri-ca pamflets, articles insolents,provocacions segons els vaivensd’una política valenciana quealgú amb cara i ulls no pot dei-xar de qualificar d’indignant. Elsfonamentalistes hi han buscat«doctrina», referents teòrics; arase’n desdiuen quan allà no hihavia més que això: «pamflets»,contingències, comentaris tra-

6 :

DENES

CEIC ALFONS EL VELLGandia, 1998

vestits d’ironia per radiografiaraquesta «singularitat amarga»del País Valencià. Hi ha l’altrehome que reflexiona, mai des del’academicisme i sobretot maiamb la voluntat de construir uncorpus teòric blindat. Fuster re-cela de les filosofies —de la fi-losofia de la història en primerlloc—, es decanta pel benignehumanisme, pel combat de lesidees. Solament a la llumd’aquests pressupòsits «propo-sa» un camí de rehabilitació va-lenciana que, atesos els dèficitscol·lectius —i quins dèficits elsdels cinquanta i els seixanta— iuna dimissió secular, hauria demirar d’afermar els lligams co-muns amb Catalunya i les Illes.Els Països Catalans, aquella«unitat en tràmit», era una pos-sibilitat, o més aviat l’única possibilitat.

N’hi ha que situen en la formulaciód’aquest espai nacional l’origen d’unaderrota política, l’error essencial, que in-clouria l’oblit d’una tradició política prò-pia anterior al triomf del franquisme.Estime que un recorregut meticulós perla història política valenciana d’ençà dela Transició —que cal no homologaramb la que han protagonitzat i interpre-ten els partits i els propis perdedors—evidenciaria que el pes dels «errors» re-cau en les forces majoritàries i els pac-tes que manegaren a l’ombra, no preci-sament en l’irrisori «catalanisme» al qualse li adjudica una quota de responsabili-tat que no es mereix, sense que això novulga dir tampoc exonerar-lo de cap cul-pa. Ara assistim a la satanització de l’illa

catalana, i un dels seus efectes es fanotar ja en el rebrot de l’indigenismeultrancer, aquell que gira entorn del’afirmació categòrica de la nació valen-ciana.

Tant com el concepte —insostenibledes d’una perspectiva històrica— m’irritael que s’hi eludeix. Tot el verí, tota la in-sídia, s’aboca damunt la tradició del ca-talanisme, cultural i polític, com el cau-sant de la marginalitat del nacionalisme,ara i adés exclòs dels beneficis de la cre-dibilitat parlamentària. I oblida, doncs,l’autèntic adversari: el neonacionalimeespanyol. Una de les diferències essen-cials entre el centralisme tradicional i eljacobinisme de nou encuny rau en la re-cerca d’una legitimació des de les peri-fèries, tradicionalment contràries als

programes unitaris. Espanya,com a «realitat entranyable» ono, ha eixit revigoritzada amb eldisseny de l’estat de les autono-mies. Però, definitivament dis-solts els escrúpols de la Transi-ció política, l’armament ideolò-gic del nacionalisme espanyol haposat contra les cordes sobretotaltres nacionalismes defensiustan joves com el valencià, sensebases cíviques de suport, sensetradició —no hi ha continuïtatsentre el flàccid autonomisme re-publicà i el que pren carta denaturalesa el 1962— i sense des-ficis de sobirania. La batalla delssímbols i la denominació, desd’aquesta perspectiva, no és quefóra anecdòtica, però distraupermanentment l’atenció delconflicte bàsic. Tinc la sospita

també que les noves ortodòxies, víctimesde la política de consum, s’interessen perla defunció d’una forma de pensar, en elsentit mecànic del terme. Vull dir, d’undiscurs que pretén més persuadir queimposar, que relativitza els postulats idefuig els dogmatismes. El «nacionalis-me valencià» hauria de recuperar i ferseu precisament aquests referents fuste-rians, sense els quals em demane si éspossible cap projecte polític humana-ment ètic que partesca de la persona i dela comunitat a què pertany. De la mà deFuster proclamem el nacionalisme comuna circumstància a què ens obliga unaltre de més fort i potent, rival. Els ja-cobins són els adversaris.

Ferran Garcia-Oliver

NOVETATS EDITORIALS

Jaume Castillo:Els conflictes de l aigua a la Safor medieval

S. la Parra, J. M. Vives i L. Quirante:Visitatio Sepulchri, de Sant Francesc de Borja

Ximo Company:L Europa d Ausi s March

Ignasi Mora:Tot el temps del m n (25 anys de Pluja Teatre)

L Europa renaixentista. Simposi sobre els Borja

: 7

Entrevista a Eliseu Climent:«El món editorial valencià,

malgrat tot,funciona i bé»

— Octubre sempre ha estat el mes del’editorial Tres i Quatre. Quines novetatsens presentarà enguany?

— Tres i Quatre ha preparat unes ca-torze novetats per celebrar els Octubre.A més de les publicacions habituals, hempreparat quatre llibres significatius. Und’aquests és la Correspondència II. Agus-tí Bartra i altres noms de l’exili americà.La correspondència de Joan Fuster, con-formada per més de trenta mil docu-ments, és una font indefugible de conei-xement sobre els anys de la postguerra idel franquisme. En aquest segon volum,que ben bé el podríem anomenar com lesCartes de l’exili, gaudirem de la relacióepistolar de Fuster amb el poeta A. Bar-tra, amb el memorialista D. Guansé i ambels escriptors i editors R. Fabregat i M.Ferrer, tots emigrants polítics.

Un altre treball destacat és la novel·lade J. F. Mira: Quatre qüestions d’amor.Com bé et pots imaginar, l’amor és l’ele-ment protagonista del text. Un amor queesdevé la gran qüestió del triomf i delfracàs, del principi i del final, de la veri-tat profunda i de l’engany perpetu.Aquest llibre, explicat amb històries tandivertides com terribles, és un manual dereflexió sobre els designis de l’amor.També, els Octubre ens brindaran la pos-sibilitat de llegir El poema de MontserratII, de J. M. de Sagarra. Escrit entre 1942i 1945 és, en paraules de l’autor, l’aven-tura literària de la seua maduresa. Arahem decidit publicar la segona part sen-se la censura que s’imposava el mateixSagarra. Cal no oblidar el treball que enspresenta F. Garcia-Oliver sobre el Cístervalencià, Cistercens del País Valencià. Elmonestir de Valldigna, 1298-1530. Un tre-ball que ens ofereix una mirada concen-trada sobre un dels monestirs més impor-tants de la Corona d’Aragó, ara que faset-cents anys de la seua fundació.

A més, cal apuntar-se en l’agenda: Con-fins. La visibilitat del món i l’enigma del’autorepresentació, un assaig de l’italiàFranco Rella; Federalisme, per a què?, unarevisió del federalisme a càrrec del poli-tòleg Ferran Requejo; Història, classicis-me i filosofia al segle XVIII: Gustà Pou iels Masdéu, un nou volum de l’obra com-pleta del pare Miquel Batllori, i Per quèmoren els pares, una comèdia de CarlesAlberola.

— Com valores l’aportació valencianaal món literari contemporani?

— Supose que em preguntes per l’apor-tació valenciana al conjunt de la literatu-ra catalana contemporània… (riu). Mira,les aportacions literàries de les grans pa-tums: Mercè Rodoreda, Joan Fuster, Sal-vador Espriu, Josep Pla o Llorenç Villa-longa, entre d’altres, han desaparegut delpanorama literari. En aquest sentit, i comno podria ser d’altra manera, el País Va-lencià compta amb escassos escriptors derenom que tinguen una obra colossal a lesseues espatlles. Tanmateix, i dit això,constate que el nivell literari valencià,sobretot el novel·lístic, ha pujat visible-ment de fa uns anys. No cal dir que arafa tres dècades la producció literària envalencià era infinitament més pobra quela d’ara, ni que la qualitat dels lletraferits,

en conjunt, podia comparar-se a la delsactuals. Així, no és exagerat apuntar quela literatura en català, escrita al País Va-lencià, s’ha igualat a la de la resta delsPaïsos Catalans.

— Fes-me una radiografia del sectoreditorial valencià.

— Tot i que a hores d’ara es manté al’expectativa, el món editorial valenciàfunciona, i bé. És l’únic sector de la cul-tura catalana, feta des de València, quemanté ocupada molta gent. Un sectoreconòmic que paga salaris, que mou ri-quesa, que dóna mal que bé certs benefi-cis. I sense comptar amb gairebé cap sub-venció institucional. Cap altre sector dela indústria cultural remena tants milersde milions com ho fan les editorials. Arabé, tampoc vivim en cap verger. Mésaviat, al contrari. Vivim en un país quecompta amb problemes identitaris, polí-tics i culturals de fons, que arrastrem desdels darrers vint anys, i que marquen elfuncionament de qualsevol editorial. Enaquesta situació ens trobem amb una paíson el sector públic pot frenar o accelerarla consolidació d’aquest sector. Ara comara, els ajuts institucionals són vergonyo-sos. I l’actitud dels governants del PP,també. Només cal veure la política de lli-bres de text que vénen practicant des quees troben al govern. La censura que hanimplantat perjudica greument les edito-rials valencianes, que moltes vegades esveuen obligades a acceptar les directriusdel govern valencià si volen tenir produc-tes homologats per a la venda al públic.Tot i això, i molt a pesar de les dificul-tats que tenim tots, anem a la marxeta.

— Dels ajuts institucionals, hi ha quipensa que són suficients i adequats?

— Diria més aviat que l’ajut és preme-ditadament insuficient i inadequat. Cadavegada més, els ajuts als llibres en catalàes redueixen en benefici del castellà. Cadacop, hi ha més censura als llibres de text.El món editorial està mancat d’interlocu-ció amb la Conselleria de Cultura. Unaaltra dada que ens ha de fer reflexionarés que mentre que a Galícia la Xuntadóna més de cinc-cents milions al sectoreditorial en gallec, aquí la Generalitatn’aporta solament quaranta, que a méss’han de repartir entre les dues llengüesoficials del País Valencià. Si fa no fa, unquatre per cent del que fa el PP a Galícia.

Com cada any, l’editorial Tres i Quatreprepara una nova edició dels Premis Oc-tubre, que enguany arriben a la XXVIIedició. I amb els premis un bon grapat denovetats, que cada any l’editorial d’EliseuCliment llança al mercat aprofitant el ca-liu d’una de les convocatòries més presti-gioses de la nostra literatura. Eliseu Cli-ment ha fet un buit en la seua agenda perparlar amb nosaltres de tot això i d’altrestemes que preocupen a hores d’ara als pro-

fessionals del sector.

8 :

Duesprimeres novel·les

— En quina mesura és present entrenosaltres, els valencians, la problemàticasobre la macroedició-microedició queafecta el sector editorial d’arreu del món?

— Ací, tota activitat del món editorialse circumscriu a la microedició. No hi ha,ni es preveu que hi haja macroedició. Demoment, les condicions no donen per acap aventura d’aquest tipus. A no ser quecap multinacional aparega per aquestescontrades per comprar alguna petita edi-torial. En aquest sentit, només trobemproblemes en la microedició: tenim man-ca de recursos, excessius costs de produc-ció, escassetat de mercat. I sembla que acurt termini, res no ho pot canviar.

— En cas que la nova Acadèmia Valen-ciana de la Llengua normativitze les di-ferències lingüístiques existents, com re-percutiria en el món editorial?

— Seria ben tràgic. No solament per aaquesta indústria, sinó per al País Valen-cià en conjunt. Si es produeix un lentprocés de separació lingüística entre ca-talà i valencià —fet semblant al que suc-ceeix a Galícia amb el gallec— tota viacultural i lingüística quedarà debilitada iferida de mort. I no parlem ja de les viespolítiques de redreçament nacional. Ésnormal que després del pacte, tothom espregunte: ¿els infants valencians podranestudiar Mercè Rodoreda a l’escola? ¿Elsllibres de text inclouran la literatura ca-talana com a pròpia o com a veïna? ¿Con-tinuarà la censura als llibres de text? ¿LaConselleria d’Educació restablirà el nomd’Enric Valor a l’Institut de Castalla?¿L’Ajuntament de València li dedicarà undels seus carrers a Joan Fuster? Si tot açòés el pacte, parlem-ne.

Vicent Alonso

Josep M. FonallerasLa millor guerra del mónEds. 62, Barcelona, 1998

160 pàgs.

Jordi RibasEl parent immòbil

Proa, Barcelona, 1998124 pàgs.

Josep M. Fonalleras i Jordi Ribas, hantriat per a la seua primera incursió en elcamp de la novel·la l’estratègia de la bre-vetat. La millor guerra del món, de JosepM. Fonalleras, com altres novel·les cata-lanes, i pense ara en L’emperador, de JordiCoca, i L’estuari, de Miquel Bauçà, pre-senta un clima desolat a causa d’una guer-ra omnipresent però que els personatgesno saben ben bé on es desencadena. Eljove protagonista A.N. ix de la seua po-blació cap a la capital duent a les seuesespatles una dona vella cega. A la ciutats’ajunta amb una colla de superviventsentre qui es troba un cosí seu, companyde jocs de la infantesa. Al llarg de diver-ses vetlades, A. N. relata als seus com-panys la seua infantesa, l’ estranyesa queli despertava la vella i el seu marit, untaxidermista, que tenien la casa plenad’animals dissecats, i el periple per unpaís en ruïnes. El viatge està amenitzatamb la presència de personatges quefugen dels efectes de la guerra, de perso-natges de semblança irreal, guies turís-tics, artistes de circ i homes de negocis.La guerra i el viatge serveixen per crearuna mena de metàfora del món en quès’hi reflecteix la ruïna que el temps i lesrelacions humanes imposen a les coses.L’únic que tenen clar els personatges ésque es veuen obligats a «vagar eternamentsense anar enlloc, a conéixer històries jaconegudes».

Com en els seus llibres de relats, Fona-lleras es mostra un narrador hàbil en lacreació d’atmosferes, de situacions absur-des i en el recurs a la ironia. Amb un es-til concís, intens, potent, cafit de referèn-cies visuals, que se serveix de les referèn-cies de l’univers de l’Eneida per donar alseu llibre una càrrega simbòlica. A aquestlector sempre li ha agradat l’estil de Fo-nalleras, que funciona molt bé en les dis-

tàncies curtes, però que possiblementesdevé limitat en les distàncies més llar-gues, perquè demanen més amplitud imés complexitat en el món dels personat-ges. Siga com siga, la novel·la presentaelements suficients per mantenir l’aten-ció del lector.

Jordi Ribas, conegut com a poeta, se’nspresenta amb El parent immòbil com unnarrador ple de potencialitats. La novel·-la s’instal·la en un temps i un espai pre-cisos per disseccionar un món familiar allector. Ribas basteix amb mà ferma unametàfora sobre el nostre present, carac-teritzat per la pressa, la globalització i lafragmentació. I ho fa amb una prosa den-sa, suggerent —ací s’aprecia la seua con-dició de poeta—, puntejada d’observaci-ons i digressions; una prosa sovint humo-rística i grotesca que utilitza el protago-nista, Annibal Probus, com a exemple dela seua visió de les coses. En el caràcterdel personatge principal s’integren l’ex-periència dels anys i la inconsistència dela joventut. És un home inadaptat que de-cideix d’abandonar la seua vida actual:ven el cotxe, l’apartament cèntric i deixala seua feina. En una paraula, redueix laseua activitat al mínim i es refugia en elpassat, en viatges imaginaris, en l’acumu-lació de fullets turístics, farcits d’errors,i en la consulta d’enciclopèdies incomple-tes i desfasades. Tot plegat, presenta unavisió distorsionada de la realitat. Més quela trama i les anècdotes, el que més atraud’El parent immòbil és l’elaboració d’unaprosa potent, capaç de mantenir en un tounitari la diversitat de referències i di-gressions que desplega Jordi Ribas al llargde la novel·la.

Francesc Calafat

: 9

Unassaig

sobre Foix

Antoni Martí va guanyar en la convo-catòria del 1997 el premi d’assaig Joa-quim Xirau amb el treball titulat J. V.Foix o la solitud de l’escriptura, el qual haaparegut —ja amb data de 1998— a lacol·lecció «Llibres a l’abast» d’Edicions62. L’autor hi desenvolupa un seguitd’idees per a la interpretació de l’obra deJ. V. Foix, en especial la dels primersanys. És aquest un tema que en els dar-rers temps ha ocupat força els especia-listes. Pensem en els diversos articles deGabriella Gavagnin a la revista Els Mar-ges a propòsit de Gertrudis, el discurs deJoaquim Molas d’accés a la Reial Acadè-mia de Bones Lletres de Barcelona (tam-bé dedicat a la lectura de Gertrudis) iespecialment la intervenció de Josep M.Balaguer en el darrer simposi de litera-tura comparada celebrat a València l’abrildel 1997. La ponència, titulada J. V. Foixi la primera avantguarda francesa, ja haestat publicada i és prou important comperquè no passi desapercebuda.

Tampoc no hauria de passar desaper-cebut el llibre que ara ens ocupa. AntoniMartí hi apunta unes línies d’anàlisi bensuggerents, les quals parteixen de duesidees bàsiques. La primera, la reflexió apropòsit del fet que Foix opti pel dieta-ri —el cèlebre Diari 1918— a l’hora dedonar forma aparent a bona part de laseva activitat literària. Per a Martí, id’acord amb Bakhtin, aquesta tria és fo-namental perquè «el gènere és una for-ma d’interpretació de la realitat per partd’un autor que, a l’hora d’escriure, veuaquesta realitat amb els ulls d’un deter-minat gènere» (pàg. 16). A partir d’aquíneix la segona de les idees, la que ja s’ex-plicita en el títol del llibre: la literaturacom a espai de solitud de l’escriptor,com a forma de generar una realitat queli permeti quedar-se a soles amb la prò-pia escriptura.

A través d’aquestes qüestions, i amb elrecolzament d’un aparat teòric impor-tant, especialment sobre allò que endiem «la literatura del jo» (Girard, Bar-thes, Blanchot, Canetti, etc.), AntoniMartí s’endinsa en les motivacions últi-mes de Foix a l’hora de fer literatura. Apartir d’aquestes dues idees bàsiquesl’anàlisi es diversifica i apunta diferentslínies de treball o diverses vies per a lareflexió: el subjecte foixià en un model

d’autobiografia fonamentada en la ficciócreativa, la complexa relació entre reali-tat i discurs literari, la dificultat per aabastar el món, l’escriptor com a indivi-du recreador però també recreat, el con-cepte de sinceritat i de construcció de lapròpia consciència, etc. I és que, per aFoix, l’autobiografia i el dietari no sónaltra cosa que literatura. La vida, en tantque és literaturitzada, deixa de ser reali-tat i ja no pot remetre «a cap esdeveni-ment verificable fora de l’àmbit de lapoesia» (pàg. 45). És en aquest sentitque l’opció del dietari com a gènere es-devé fonamental: la literatura acaba en-golint fins i tot el dia a dia, tot el quepassa al llarg del dia. D’aquí que l’escrip-tor resti aïllat en l’espai que ell mateixha creat i fora del qual no hi ha res onpugui reconèixer-se.

A partir de tot això, l’autor ens faveure on és realment la modernitat deFoix i per què aquesta modernitat no hade relacionar-se necessàriament amb lespropostes de l’avantguarda més caracte-rística. En aquest sentit, són molt inte-ressants les comparacions amb Reverdy

i Bataille o el que se’ns diu sobre el dis-tanciament respecte a les propostes delsurrealisme. Antoni Martí condueixaquest seguit de reflexions fins a unahipòtesi —segurament més arriscada—d’interpretació de l’evolució de l’obrafoixiana, la qual passaria per una prime-ra fase de desintegració del jo i una se-gona —després de KRTU— d’intent deredreçament.

Val a dir que, en certa manera, la ma-teixa preocupació de Martí per les qües-tions de gènere podem aplicar-les al lli-bre que tenim al davant. No oblidemque el premi obtingut és d’assaig i queun assaig és, per definició, un tempteig,una prova. D’aquí que hàgim de parlarde formulació d’hipòtesis més que dedemostració de tesis. Per això la reflexióespeculativa —lúcida i suggerent, aixòsí— passa per davant del que pròpiamentés la recerca literària, a no ser que ad-metem que els estudis literaris poden serbàsicament especulatius. No ens ha d’es-tranyar, doncs, que, volgudament, laconclusió final sigui ben minsa: «unaobra com aquesta obre un buit, untemps de silenci, una pregunta sense res-posta, provoca un esquinçament sensereconciliació davant el qual restem obli-gats a interrogar-nos» (pàg. 185). Perquèla intenció última no és arribar a unesconclusions sinó «assajar» una sèrie dereflexions. Per això no podem queixar-nos si no se’ns dóna en nota la proce-dència de totes les referències, si a ve-gades l’autor s’allarga en excursus teòricso en digressions sobre altres poetes quevan una mica més enllà de l’anàlisi inter-textual, si les idees sobre l’evolució del’obra foixiana queden molt poc desen-volupades, si s’endinsa en comparacionsque no semblen especialment rendibles(el cas de Proust, per exemple) o si parapoca atenció al context poètic català enel qual Foix es movia (en aquest sentit,segur que donarien per molt els lligamsamb Folguera o la interpretació del quehi ha al darrera dels famosos «catalans de1918» i de la mítica data, aspectes totsells que només queden apuntats). Totaixò, és clar, no treu mèrit al llibre, peròpotser el situa en la perspectiva adequa-da per a entendre què ens ofereix.

Jaume Aulet21 x 14 cm.

Antoni MartíJ. V. Foix o la solitud de l’escriptura

Barcelona, Edicions 62, 1998213 pàgs.

10 :

Al serveide la correcció

Ni penani glòria

Maria Mercè RocaL’àngel del vespre

Columna, Barcelona, 1998214 pàgs.

Es tracta d’un llibre que es fa bo de lle-gir i deixa un regust agradable quan eltornes a deixar a la prestatgeria. Has tor-nat a veure com les històries dels dife-rents personatges han anat trenant-se apoc a poc, per a acabar teixint l’altra his-tòria que és la novel·la. Mitjançant un jocde focalitzacions internes, el narradoromniscient t’ha contat els mateixos fetso moments que passen durant el mes quecomprén la novel·la des del punt de vistade diferents personatges. El fil —l’excu-sa en aquest cas—: el protagonista, l’An-dreu, un personatge central més bé des-centrat. Als marges, dues dones: la queestà casada amb ell i la veïna. El moll dela novel·la es troba en aquests dos perso-natges femenins.

L’una, la Marta, s’ha apartat del seumarit des que se’ls va morir el fill menuti s’ha refugiat en el ioga, cercant l’emparde les filosofies de la consolació orientals,de paraules com màgia o energia en unintent desesperat de negar la mort. Peròjust en el moment que decideix que nopot continuar vivint sempre alienada, se-guir negant a l’Andreu una convivèncianormal, pressent que ja ha fet tard, queell ja estima una altra dona.

L’altra, la Laura, després d’anys d’espe-rar el retorn del marit que la va abando-nar, disposada a perdonar-lo, rep la notí-cia que és mort i que durant tot aquesttemps havia estat vivint amb la seuaamant. Ella s’havia negat a pensar en lapossibilitat que hi hagués una altra donai s’havia refugiat en l’estudi d’una tesiinútil sobre el clima durant el setge delsfrancesos a Girona. En aquesta ambien-tació transcorre una història paral·lela queté per protagonista una joveneta que ser-veix a Laura de correlat objectiu, senseque arribem a saber del cert si aquestahistòria és llegida o imaginada.

Les dues dones es coneixen accidental-ment, però de seguida la necessitat quetenen d’eixir del seu aïllament i agafar-sea algú que els ajude a ordenar el seu caosde pensaments i sentiments fa que hi

nasca l’amistat. Mentrestant, són tambéfets accidentals, casualitats, les que deci-deixen la vida de l’Andreu. Cansat de sersempre el segon en tot, decideix aprofi-tar l’oportunitat que li ofereixen arran dela desaparició del seu millor amic —elcandidat preferit a les eleccions munici-pals, el triomfador—, mort just en els úl-tims dies de la campanya, per reemplaçar-lo. El record d’una altra mort, la del seufill, li facilita la foto que capgirarà la cam-panya electoral al seu favor, i encara més.És una mena de titella que pot aparentarl’honestedat que la gent volem veure enun polític, però incapaç d’actuar per de-fendre el seu amor —políticament incor-recte— amb una joveneta del partit.

T’has fixat que en tot el que fa referèn-cia a la política hi ha com una mena de fàs-tic, des del nom del partit, tan insuls comNova Entesa, fins a com se l’imagina unpersonatge, ingènuament emocionat: —«al’esquerra i nacionalista, veritat?»—, passantpel joc —no lúdic, sinó brut— de mirallsen què es basa. L’única funció positivad’aquest element és el clímax ascendent dela novel·la, que assoleix el seu punt culmi-nant fent coincidir els moments de màxi-ma tensió política —pública— i matrimo-nial/amorosa —privada. Els resultatsd’ambdues tensions, segons com tu hoentens, són al mateix temps dos èxits i duesderrotes... Però en el fons, de nou una lec-tura sobre el tema matrimoni vs. adulteri,amb triomf del primer. Al voltant, temescom l’amistat, el dolor, la solitud, la mort,el ressentiment, un poc d’amor..., i l’absurdque ho regeix tot, com un àngel cruel po-dant les vides que destorben amb esperitpragmàtic, no gens místic.

Ausiàs Gomis Moratal

Joan F. MiraCap d’any a Houston, Texas

Edicions 3 i 4, València, 1998232 pàgs.

És ben curiós, aquest gènere, subgène-re o subespècie literària que podríemanomenar «recull d’articles de premsa (od’opinió)». De segur que algun litera-turòleg ja l’ha tipificat i descrit; si no, nodeu ser per falta de materials. De vega-des, darrere d’aquests llibrets i llibrotss’amaguen diverses mancances dels au-tors: la pura mandra, la vanitat, la gra-fomania incontinent, l’ambició, etcètera.A més, qualsevol lector d’assaig sap quel’article de premsa és un text subaltern,circumstancial, un trist succedani de laprosa d’idees. I tanmateix, hi ha qui reïxa fer reculls interessants.

Joan Francesc Mira ens n’ofereix araun de nou, Cap d’any a Houston, Texas.Onze anys després d’un altre llibre sem-blant (Punt de mira, publicat també perl’editorial Tres i Quatre), aquesta novamiscel·lània presenta el món que veuenels ulls d’un viatger antropòleg, tan vi-atger i tan antropòleg quan parla delPenyagolosa com quan fa comentaris so-bre Portugal o Istanbul. Però el lectors’enganyarà si espera veure-hi una com-pilació de cròniques de viatges o un lli-bre d’antropologia assagística. Les visi-tes de què parla són només el pretextper a opinions i divagacions diverses, devegades agudes i intel·ligents, sovint mo-ralitzadores, crítiques o purament evoca-dores.

La divisió en tres blocs ja és un ulletal lector: «A casa» són articles relacio-nats amb coses vistes als quondam Paï-sos Catalans, «Els veïns» recull textossobre Espanya i Portugal, i «I els altres»són textos sobre gents i països «no ibè-rics». L’únic vincle entre tots aquestsarticles és, com es pot veure, la diversi-tat geogràfica.

Des del punt de vista formal, el llibrede Joan Francesc Mira ens torna a mos-trar la coneguda prosa àgil, clara i bri-llant de l’autor. Mira empra una ironiade vegades força subtil, que sol resultarun goig per a l’intel·lecte. Certament,aquest és un llibre molt ben escrit i que,

: 11

El jorndels miserables

en conseqüència, es llegeix amb plaer.L’empara la respectable tradició de laprosa assagística catalana, aquest llen-guatge tens i viu de Josep Pla, Gaziel oJoan Fuster.

El contingut, el fons, no sobresurt perla seua originalitat ni per la seua profun-ditat. Des de la seua tribuna immemo-rial de la revista El Temps, l’obligada fre-qüència de la publicació setmanal ha des-gastat l’autor de manera visible durantels darrers anys. I això explica la presèn-cia de textos tan banals com els que fanreferència al seu hortet particular, o elsarticles sobre la meteorologia, les Har-ley-Davidson, el flâner a Madrid, la«missa baturra» d’Osca, Roma el 31 dedesembre o el text que dóna títol al lli-bre. Aprofitant la seua posició en elmandarinat local, de tant en tant JoanFrancesc Mira castiga el lector amb lesarxiconegudes racions de doctrina per alsconvençuts. Les apassionades sortides deto sobre l’Horta de València, sobrel’obertura mental dels habitants de l’Al-calatén, sobre les capacitats organit-zatives dels valencians o sobre el paisat-ge albuferenc poden arribar a fatigar ellector.

No, no ens trobem davant de la famo-sa «literatura d’idees», ni davant dels«tebeos per a intel·lectuals» fusterians.Des del més fresc i punyent Punt demira fins a Cap d’any..., l’esgotamenttemàtic i d’idees és evident.

El lector pot acarar-los i traure’n con-clusions. En aquest darrer, el desgasts’evidencia fins a la mera repetició; com-pareu «Homenatge a Andalusia» (dePunt de mira, 1987) i «Sobre pobres irics» (de Cap d’any, 1998). Però tambéhi ha passatges del llibre que mereixenla lectura, com ara aquell en què descriula Rambla de Barcelona, el que comentala gola dels dinadors domingueros, el queparla de Miguel Torga o els dos articles,realment deliciosos, que narren la visitaals nambya de Zimbabwe. Ací se’ns re-vela l’observador finíssim, intel·ligent isensible que és Mira, aquest alter ego deJesús Oliver (l’entranyable Oliver de laseua novel·la, Els treballs perduts). Elsbons moments del llibre, el tremp i lapuresa de la prosa, són el que en justifi-ca la lectura.

Ara bé: era necessari reimprimiraquests textos? Ni era imprescindible niera necessari, ja que no afegeixen gensde pes a la glòria literària de l’autor. Unllibre oblidable, certament, un altre suc-cedani d’assaig, però que en alguns mo-ments resulta ben grat de llegir.

Guillem Calaforra

António Lobo AntunesEl manual dels inquisidors

Traducció de Xavier PàmiesEdicions 62, Barcelona, 1998

374 pàgs.

António Lobo Antunes és un autor pro-lífic: en a penes divuit anys ha estat capaçde bastir un complex i personalíssim mónnovel·lístic que arriba ja a l’esborronadoraxifra de dotze títols. El manual dels inqui-sidors és, tanmateix, la primera novel·la del’autor traduïda al català. Una novel·la queexemplifica, amb escreix, la talla d’un escrip-tor d’indubtable projecció internacional.

A El manual dels inquisidors LoboAntunes fa gala de les tècniques narrativesmés innovadores: l’ús acaparador del mo-nòleg, amb una focalització interna varia-ble; l’exposició desordenada de les ideesdels personatges, on s’insereixen fragmentsde conversa recordats per associació es-pontània, tot mirant de reproduir els me-canismes del pensament humà; la repeticióobsessiva d’algunes frases i la utilització dela coma com a únic signe de puntuació alllarg de tot el capítol –exceptuant-ne elpunt final– on s’allargassen els paràgrafs eninfinites tirallongues de frases intermina-bles, amb la qual cosa crea un ritme trepi-dant; la inserció de la lletra cursiva entre pa-rèntesis; l’ús del gerundi com a forma ver-

bal principal; i, sobretot, el fet d’encabir lahistòria dintre una estructura complexa iperfectament calculada.

La novel·la s’estructura, doncs, en cincparts encapçalades per un títol metaforico-temàtic. Cada part es desplega, al seu torn,en sis monòlegs repartits successivament enun ‘relat’, on el protagonista sempre és elmateix, seguit d’un ‘comentari’ on canvia elpersonatge que fa de complement o con-trapunt al ‘relat’ precedent. De manera quecadascuna de les cinc parts de la novel·la téun protagonista diferent: Joâo, en la prime-ra; Titina, en la segona; Paula, en la terce-ra; Milá, en la quarta; i Francisco, l’exmi-nistre, en la cinquena. Aquesta estructura-ció no és gratuïta: respon a la voluntat ex-pressa de l’autor de contar-nos la malagua-nyada història de Francisco, que n’és elvertader protagonista. Perquè, malgrat queels monòlegs dels diversos personatges quedesfilen grotescament per la novel·la girenal voltant de les seues vides, aquestes es-tan íntimament o malauradament lligadesa la de l’exministre.

Lobo Antunes fa a El manual dels inqui-sidors la crònica amarga, corrosiva i desen-cantada del procés de degradació i enfon-sament moral d’un exministre de la dicta-dura salazarista que acaba els seus dies enuna clínica de malalts mentals, incapaç decontrolar els esfínters i a qui sarcàsticamentuna infermera fa una pregunta insidiosa:«¿qui ha fet un pipí molt maco, qui l’hafet?». El de Lobo Antunes és un món vis-ceral, un món de repugnàncies explícites, lavisió esperpèntica i la denúncia descarnadade la realitat portuguesa més recent. Comqui estripa un animaló ferit i indefens, i endeixa les vísceres al mig del desert perquèels voltors se n’aprofiten, Lobo Antunesreivindica per a l’odi un espai a la novel·la.Així, la decadència de l’exministre s’esténcom una taca d’oli a la resta dels personat-ges, que, com boles de billar, es repel·leixen,s’entrecreuen, es traeixen, es masturben,s’escopeixen, s’utilitzen, es menyspreen i,malgrat tot, es necessiten sobre el verd es-querdat i aspre de la vida. Però en llegir lanovel·la, com ben bé apunta C. Reis (Jor-nal de letras, artes e ideias, núm. 705, Lisboa,1997), el lector té la sensació que és exces-sivament repetitiva: la mateixa història enshi és contada massa vegades. Lobo Antunesha caigut en el fatídic pecat de la inconti-nència verbal. I la redundància crea un efec-te de cansament en el lector, cosa que allu-nya la novel·la de l’adjectiu d’«excel·lent»amb què l’ha qualificada algun crític massacondescendent. En aquest cas concret, síque s’hi adiu l’aforisme de Fuster: «De totanovel·la, sempre en sobra la meitat».

Juli Capilla i Fuentes

12 :

L’avenirja ha arribat

«Descobrirla teranyina

entre silencis»

Vicent AlonsoCercles de la mirada

Bromera, Alzira, 199864 pàgs.

Quan hom llegeix Cercles de la mirada,té la sensació de no poder defugir la tensióabassegadora d’un irresoluble interrogantuniversal. Però, almenys, ens reconforta lail·lusió de poder resoldre —en aquest cas,sí— el sentit del títol: infinitud i opressióper «cercles»; intercanvi dialèctic per «mi-rada». Confessem que, tot i això, ens con-tinua inquietant la sospita que cada parau-la s’hi proposa contenir significacions di-verses, la nostra condició lectora ens obli-ga a obrir alguna escletxa en cadascun delscercles que s’autocircumda fins l’extenuació.Però quan arribem a l’últim vers del llibre—«És fred el gran desert, d’un gris que es-vera»— hi ha un sentiment de complicitatque ens sacseja. I abans que cap raó noentre en joc, nosaltres ens hi hem esverat,cos a cos amb cada mot. Aleshores tornemal principi. Ara ens decantem per deixar-nos enredar en cada poema, conscients quepotser no en trobem tampoc l’eixida, peti-tes i elaboradíssimes porcions d’una preten-siosa temptativa: «Mirar: / descobrir la te-ranyina / entre silencis».

Mirar amb la ment i pensar amb el cos.Aquesta fou la reacció dels poetes davantel descrèdit de la realitat. Que VicentAlonso pretén amb la seua poesia desen-tranyar una molt subtil forma de conei-xement no és afirmació nova. Ja ho ha-via dit Pérez Montaner al pròleg d’Albesd’enlloc (1986). Però la raó i el coneixe-ment no són tampoc la resposta infal·li-ble; darrere de les evidències o del terrenyconquerit per la saviesa hi ha també unmón inefable, on no arriba la mirada nil’intel·lecte. Verbalitzar-lo és l’aspiracióde tot vers, probablement: «Ceguesa isilenci: / l’ànsia del foc que crema l’altrecostat / de les ombres».

A més de les aparences enganyoses i dela indefugible parcialitat hi ha la por: «Laconscience a horreur du vide», en la veu deValéry que Vicent Alonso ha fet seua en undels poemes. La mateixa por que dóna tí-tol a un dels que ens ha commogut espe-cialment, des de la seua diafanitat emotiva:«De la por». I per què ens enderiem a pen-

sar que és el mateix sentiment del poetatraslladat a un tu que li fa d’alteritat? «Nosabia si només eren versos / o dubtes, /d’aquells que et neguitegen fins que buides/ urcs i misteris».

La fe que hi oposa Vicent Alonso tam-poc no és nova, i tanmateix ens sobtaperquè conviu amb uns plantejamentsque ens podrien semblar d’un hermetis-me insondable. Parlem de la constatacióde la vida en la fragilitat de les coses(«immens refugi d’enyorances fràgils»,havíem llegit ja, també a Albes d’enlloc),en el territori vedat del somni, en la fu-gacitat d’un instant que ha copsat el de-sig: «Llavors, tenia entre les mans l’are-na / que m’ensenyà a somiar-te. / I ambl’arena, / l’ocell, la brisa i la rosada: / frà-gils, / com el gebre que alba rere alba /trenquem al pas dels dies».

El final, tanmateix, continua sent deso-lador; incertament desolador, si més no.El de la paraula almenys o el de qualse-vol veu entestada a defugir el buit. Tor-nem a situar-nos en l’últim poema deCercles de la mirada, «Silenci contra si-lenci»: «També ferit de mort / pels colpsde silenci contra el silenci, / em dol el cordels poetes, / ara que el groc tenyeixl’allau dels dies / i lentament avança».Però no seria exacte parlar de fracàs, iincorreríem igualment en parcialitat o enaparença. «Al capdavall —ha escrit J. N.Santaeulàlia—, la poesia és això: l’intentde transmetre unes experiències per a lesquals el llenguatge no té paraules». Ni tansols el coneixement hi té raons, ni la raórespostes, però sí multitud de preguntes.Tantes com maneres té l’ésser humà demirar-se el món.

Maria-Josep Escrivà

19 x 13 cm.

Les solucions d’avui que generen pro-blemes més grans per a demà han esde-vingut rutinàries. La societat industrials’ha fet addicta a la idea que qui vingadesprés ja s’ho farà. Potser per això lesadmonicions sobre mals venidors no hitenen gens d’èxit.

Quan se’l tracta així, el futur té un in-convenient: arriba. Durant molt detemps, als informes sobre la intensifica-ció artificial de l’efecte hivernacle, es lle-gien coses com aquestes: les temperatu-res augmentaran, el nivell del mar puja-rà, les capes de gel es fondran...

Darrerament hi ha un canvi en el llen-guatge. L’organització ecologista WWF,per exemple, per a la reunió de Kyoto,publicà un document segons el qualbona part de Sibèria és ja de 3 a 5ºC méscalenta que a principis de segle, les gla-ceres dels Alps tenen la meitat del seuvolum de 1850, la primavera a l’hemis-feri nord està començant una setmanaabans que fa dues dècades, el nivell delmar és 10-25 cm. més elevat que fa centanys, noves plagues de malària, denguei febre groga són atribuïbles a l’impacteambiental de l’economia... i així fins aquaranta-quatre fenòmens ben actuals.Bo, la WWF sol posar una mica de dra-matisme en aquest assumpte. Tanmateix,d’un temps ençà, els documents oficialstambé inclouen capítols amb aquest tí-tol: «Ha començat ja el canvi climàtic?».L’avenir, sembla, ja està ací.

En molts aspectes, la perspectiva re-sulta desagradable. Però qui sap? Potseralguna cosa de profit en traurem. Elsaiguamolls, que en el passat havien se-parat la ciutat de València i el mar, tor-naran al seu lloc. La ZAL quedarà sotales aigües i fins i tot acabarà inundant-se la coentor del Balcó al Mar («el llocon qui arribe a la ciutat amb iot podràmenjar-se una bona paella sense eixir delport»).

Jo ja no sóc massa jove i seguramentno ho veuré. Però si als déus se’ls acu-deix que la meua vida siga llarga, m’acos-taré a mirar-ho i em riuré amb tot ellleu.

¿I mentrestant? Mentrestant, no res:campe qui puga! Vamos a forrarnos! Vis-ca Cartagena!

Ernest Garcia

: 13

Bèsties humanesi odissees immòbils

L’editorial madrilenya Valdemar publi-ca una literatura sovint considerada «degènere» —fantàstica, històrica, policíacao de misteri, assagística. Al seu catàleg hiha, d’una banda, traduccions sorprenents(entre elles Klosterheim, o la Máscara,l’única novel·la gòtica que escrigué Tho-mas de Quincey); d’una altra, molta aten-ció als autors en llengua castellana: unaantologia de literatura fantàstica espanyo-la, els inicis del crack Juan Manuel dePrada o petits clàssics insòlits com Latorre de los siete jorobados, d’Emilio Ca-rrere —una novel·la d’intriga sobrenatu-ral que transcorre al Madrid de principisde segle.

Pilar Pedraza, professora d’Història delCinema a la Universitat de València, s’haanat consolidant com a escriptora durantels últims anys: a més d’un estudi sobreFellini, realitzat amb Juan López Gandía,ha publicat un recull de contes (Ne-crópolis), un assaig (La Bella, enigma ypesadilla) i un total de sis novel·les. Lesdues últimes, Paisaje con reptiles i Piel desátiro, han estat editades sota el segell deValdemar.

Paisaje con reptiles pot considerar-seuna nouvelle per la seua extensió: majorque la d’un conte i menor que la d’unanovel·la (almenys en les mesures estàn-dard de qualsevol literatura civilitzada, noen les més reduïdes de la catalana —onuna ficció de cent pàgines es considerasempre una novel·la, i a més de les habi-tuals). Profitosament breu —res no hisobra—, és comparable a un clàssic comLa invención de Morel, d’Adolfo BioyCasares, sobretot per la progressiva im-mersió d’un personatge-narrador en unambient radicalment estrany. Alícia, unajove pintora en crisi, relata la seua expe-

riència en un espai tancat, autònom, quasialié a la civilització: el conformat per unailla («Isla Madre»), un illot veí («LaHija»), una plataforma petrolífera (on elseu marit Julius hi treballa com a engi-nyer) i, unint-ho tot, la mar —amb elblau interromput per una enorme tacagroga, oleaginosa, que hi va creixent senseque ningú sàpiga per què. Alícia se sentintrusa en aquest microcosmos de supers-ticions i irrealitat: tortugues assassinadespels infants a la platja, dibuixos i pintu-res que semblen capaços d’afectar allò enquè s’inspiren —la casa d’una vella o elcos d’una xiqueta coixa—, estigmesblancs en la pell malalta dels habitants del’illot… tot la condueix a sospitar unmecanisme arcà i ocult, desconegut alsvisitants occidentals, que és capaç detransformar els humans en bèsties —enles tortugues que acaben morint sota lessàdiques mans dels xiquets. Aquesta at-mosfera, densa i esplèndida, hi és acon-seguida amb distints recursos: la narracióen primera persona (que agermana el lec-tor i Alícia, tant en la ignorància com enles descobertes), una trama molt ben es-tructurada, unes descripcions sensorialsque hi acosten el lector encara més (olors,tacte…), una morbosa positivació de co-ses que se solen considerar negatives,molt semblant a l’estil del realitzadorDavid Lynch («La suciedad era prodigio-sa» [p. 90], les taques sobre la cara d’unmalalt «como una máscara de plata»[106], la bella projecció celest que tél’abominable taca marina), o una sensacióde viatge des d’un món —la civilització—fins a un altre —les illes— amb regles bendistintes («Yo ya no puedo creer que unpájaro de metal se sostenga en el aire,pero sí que Gunnar Olafson se esté con-virtiendo en un animal» [116]).

Piel de sátiro és, en canvi, una novel·laurbana —transcorre en una València am-bigua— i té una protagonista molt distin-ta d’Alícia: Jana, redactora anònima delsdiscursos de l’alcaldessa (una Rita Barberàambigua, amb alguns trets ben propisd’ella —l’èxit electoral, la censura, el fetde ser un «híbrido de ama de casa y sar-gento de caballería» [230]— i altres queno ho són —uns cabells rojos, fonamen-talment). S’ha parlat d’un canvi de rumb,d’una major inclinació realista per part dePedraza; hi ha alguns errors considerables

(el llibre no té capítol X —passem del IXal XI!— i a un personatge, de cognomDonís, va canviant-li el nom: ara es diu«Joserra» [51] i adés «Germán» [48]).Tot plegat resulta molt més antipàtic: sila relació d’Alícia amb la natura era lafascinació, com davant d’una nova Won-derland, la de Jana passarà d’això —seduï-da i bestialment copulada per Urso Pà-nik— a una acomodatícia mentalitat do-mesticada, idèntica a la de qualsevol oc-cidental —la seua relació amb VíctorMontero. Alícia sentia una immensa llàs-tima per les tortugues; Jana s’allunyaràd’unes egües que la commouen per laseua bellesa i acceptarà, així, la seua de-predació i mort per la societat. Es tractad’un personatge previsible i limitat; pot-ser per això l’autora se’n distancia més iutilitza la veu narrativa en tercera perso-na, que de vegades corregeix o explicades d’una altra perspectiva, molt més lú-cida, les actituds de la pròpia Jana. Lavoluntat de crear una atmosfera incertahi continua essent, però perd algunspunts per aquest major realisme (l’ambi-güitat home-bèstia es resol claramentmitjançant una explicació científica: elsexperiments genètics del doctor Fa-lomir); les ganes de contar coses hi sónmajors, el risc dels canvis és considera-ble i a molts lectors, això segur, els agra-darà més la identificació amb la seua ciu-tat —sempre possible— que no el viatgea un arxipèlag ignot… Jo tan sols crecque Paisaje con reptiles és un relat hipnò-tic, potser insuperable, mentre que Pielde sátiro és un llibre com tants d’altres:una bona novel·la sense generació de me-ravelles.

Felip Tobar

21,5 x 14 cm. 21,5 x 14 cm.

14 :

Uninici encomiable

Jordi PuntíPell d’armadillo

«A tot vent», Proa, Barcelona, 1998172 pàgs.

Harvey Keitel, a la pel·lícula Smoke,mentre venia paquets de cigarretes i japensava a fotografiar el mateix indret desempre, hauria pogut dir: «n’hi ha proud’observar amb atenció un moment dela vida diària d’una persona qualsevol percomprendre que rere aquell gest despre-ocupat i automàtic, aquella respiraciócompassada o aquella mirada fixa hi ba-tega alguna cosa desconeguda i atracti-va.» Però ho diu un personatge de JordiPuntí en un dels deu contes de Pell d’ar-madillo. I és que l’objectiu fotogràfic,narratiu, que Puntí projecta sobre lavida, la seua visió clara i alhora enigmà-tica de la rutina, sense enrogallamentspsicològics ni sentiments transcendenta-listes, amb la serenitat de qui es distan-cia sense perdre l’emoció, tot això peròmés que això —com explicar-me?— eldota d’una modernitat que està a l’altu-ra de les ofertes literàries i cinematogrà-fiques més interessants d’avui dia, sobre-tot les que ens arriben del món angloa-mericà.

De segur que exagere, com també d’al-guna manera han exagerat les crítiquesentusiàstiques que ha rebut Pell d’arma-dillo, però trobar-se de sobte amb laprimera obra d’un autor jove tan benacabada, tan fresca i oxigenadora, des-perta amb un toc de corneta espasmò-dic tots els quarters de crítics literaris,tan avorrits com estem alguns de l’«or-deno y mando» dels nostres superiors. Iaquest entusiasme hauria d’alertar elmateix Puntí, perquè si avui et promo-cionem massa demà et podrem lapidar:aquesta és la feblesa o la misèria delscrítics literaris.

De moment, però, gaudim amb Pelld’armadillo, deu contes ben travats i ar-rodonits, amb finals entranyables («Des-prés de veure a la televisió que Heideg-ger ha mort») o impactants («Autobio-grafia», que forma part d’una tríada que,per a mi, és el millor del llibre), en elsquals la sorpresa literària es produeix enla mateixa fluïdesa de la narració. Puntí

planta la càmera i grava: d’una simple si-tuació o circumstància, d’un estat con-cret d’ànim o de la personalitat determi-nada d’un personatge naix la literatura(per exemple a «Incendi», a «MadeleineStowe» o a «Déjà vu»), i on tot semblanormal i quotidià, de sobte hi ha quel-com, una paraula, un fet —com en elsmillors contes de Dorothy Parker— queobre una escletxa i empeny els personat-ges a una reflexió decisiva, a una meraacció o a un canvi profund.

Ja ho he dit: és el mateix estil de Puntíel que ens atrau, un discurs ple de pa-limpsestos que piquen l’ullet al lector(l’«intertext apassionant de la tradició hitreu el nas cada dos per tres», diu JordiLlavina), que es nodreix del cinema (a«Pàrquings», per exemple, n’abusa d’al-guns tòpics) o d’algunes referències cul-turals de l’actualitat. L’aurèola de miste-ri que envolta un personatge de «Per quèla vida s’assembla a una mala novel·la»em recorda Poe, la descripció que s’hi fade les ungles d’aqueix mateix personat-ge, l’hauria desitjada Kafka, els dosgàngsters de «Pàrquings» podrien ser deTarantino, etc. En definitiva, Puntí ensfa reflexionar sobre les nostres lectures(i sobre la vida que contenen), i de pas-sada ens recorda que la veu literària mésoriginal és aquella que sap reciclar.

I les mancances de Pell d’armadillo?Ara com ara, tot just acabada la lecturai encara sota els efectes del seu plaer, tansols puc anotar els contes que menysm’han agradat: «Un incendi», «La Lisaamb pantalons de pell de préssec», «Pàr-quings» i «Déjà vu». Potser l’autor ensabrà el perquè...

Ramon Ramon

Revistade revistes:

¶ QuidPrimer número d’una revista de «pensa-ment i cultura» dirigida per E. Mainar ipromoguda per Edicions la Xara, amb seua Simat de la Valldigna, i que a més del for-mat imprès es fa també en format electrò-nic. Un bon planter de col·laboradors (pro-fessors, crítics, historiadors, polítics) per altractament d’un ampli ventall de temes his-tòrics, teòrics, polítics i nacionals. Així, G.Garcia Frasquet hi escriu sobre els cente-naris d’Ausiàs March; E. Mainar sobre larepressió franquista a Gandia el 1940; A.Grau sobre realitat i futur de la llengua;A.Girona sobre fusterianisme i tradiciónacionalista; J. del Alcàzar sobre cinema ihistòria; V. Martínez Sancho sobre les cau-ses de la poca acceptació de l’ideari políticnacionalista; A. Noguera sobre problemesde la fi del mil·lenni; A. Pascual sobre la re-cuperació del Monestir de la Valldigna, iaixí fins a quinze articles breus i concen-trats d’autors com ara R. Reig, N. Taba-nera, V. Partal o V. Mansanet. Cal desitjarun llarg camí a aquesta publicació que aracomença. (Núm. 1, 1998, 600 pta., Eds. laXara, St. Josep 43, 46750 Simat de laValldigna).

¶ SarriàAquesta nova «revista d’investigació i as-saig», dirigida per J. Saval i Gregori, naix ala Marina Baixa de la mà d’un organismecultural local de Callosa d’en Sarrià, té vo-luntat d’acollir estudis comarcals i aplegaun conjunt d’autors (llicenciats, professorsde secundària) que apliquen el seu ofici al’estudi dels temes locals. Heus ací un tes-timoni palès de la renovació cultural que ladifusió de l’ensenyament universitari estàproduïnt arreu del país. Entre altres, el su-mari d’aquest número ofereix articles de P.Almiñana («Un model de recerca toponí-mica per a la Marina Baixa»), de F. X.Llorca («Els mossarabismes dubtosos decaire mariner»), d’E. Gomis i A. Zaragozí(«Les aus i l’home. Dades sobre els ocellsde la Marina»), de M. À. Diéguez i M. I.Guardiola («Competència lingüística delsestudiants de secundària. El cas d’Altea»),de J. P. Martínez («El convent de caputxinsde Callosa d’en Sarrià») i d’A. Espinosa(«Història de les investigacions sobre ar-queologia romana a la Marina Baixa»).(Núm. 0, primavera de 1998, 1100 pta.,OAALC «Salvà-Pérez Miralles», Ap. deCorreus 18, 03510 Callosa d’en Sarrià).

: 15

Goethesense Weimar

Que un se sap d’on no és i és d’on nose sap és cosa que, després de tantes dè-cades de cultura psicoanalítica de butxa-ca, sembla inconvenient de continuar ig-norant. En el ben entès, és clar, queaquesta petita particularitat humana,massa humana, es pot així mateix predi-car, no sense una certa lògica inexorable,dels productes culturals més diversos.No ho saben, certament, però ho fan.(Aquesta vegada és Marx qui parla). Aixís’esdevé amb aquest llibre de GregorioMorán.

Segons confessió del seu autor, entreles motivacions centrals d’El maestro enel erial hi ha la de treure a la llum i re-tornar al seu significat veritable les «fa-lòrnies» que un seguit de grans figuresde la cultura espanyola —de DionisioRidruejo a Pedro Laín Entralgo, d’Aran-guren a Valverde i d’Antonio Tovar a To-rrente Ballester— inventaren per tald’«adobar el seu passat». Cosa, a més,que varen fer amb traça suficient —osort suficient— per aconseguir de con-vertir-les en «veritats consagrades»...Entre aquestes falòrnies Gregorio Moránno situa tan sols, com hi havia raons pera esperar des d’una certa lògica històri-ca, les maniobres autojustificatòriesd’una sèrie d’intel·lectuals rellevants ex-plícitament vinculats en els seus orígensal franquisme, sinó fins i tot el mateix«silenci» d’Ortega durant els anys enquè va viure a l’Espanya de Franco des-prés del seu retorn el 1945. Un silencique per a Morán sols ha existit per als«ingenus i ignorants», els únics que po-dien acceptar que Ortega va demostrarals espanyols, amb un sacrifici suprem,«haver reeixit a no existir durant més dedotze anys» en la ja «difícil alçada de laseua vida», per dir-ho amb paraules delfilòsof escrites amb motiu del bicente-nari de Goethe (1949).

Res de més lògic, atès l’objectiu explí-cit d’aquest llibre, que el caire més aviatagre de la seua recepció als ambients quehom pot caracteritzar avui, des de la la-xitud que imposa l’ambigüitat del climadominant, com a «oficials». Però lògicno equival ací, sense més, a encertat.Perquè, al capdavall, El maestro en elerial tot i ser crític amb Ortega no potser considerat com un atac digned’aquest nom al filòsof. Com tampoc no

té per què haver ferit a l’últim gran su-pervivent dels «falangistes liberals», queestà molt per damunt d’interpretacionsque per la naturalesa mateixa del queestà ací en joc sempre seran esbiaixades.Ni afecta, amb el seu to divulgatiu i devegades un punt massa desimbolt, al’«alta volada» filosòfica d’Ortega y Gas-set, les vacil·lacions, perplexitats i peti-tes maniobres de supervivència del qualtampoc no resulten, ni tan sols a la cruallum que hi projecta Morán, més desco-ratjadores del que és usual —en aquestsi, fins i tot, en casos més eximis.

Allò que realment encercla i tractaaquest volum, allò en què troba la seuamatèria última, és sens dubte tota unaaltra cosa: la vida cultural oficial a i del’Espanya de Franco entre 1945 i 1955.La vida cultural en una societat —la so-cietat espanyola d’aquella dècada— «qua-si exclusivament definida per la classifi-cació política...hom era roig o blau», perdir-ho amb el Tierno Galván de Cabossueltos; en un país en què un caporal de

Gregorio MoránEl maestro en el erial.

Ortega y Gassety la cultura del franquismoTusquets, Barcelona, 1998

524 pàgs.

la Guàrdia Civil «tenia autoritat per pre-guntar-li a un escriptor famós, a frecdels setanta anys, com anava de religió»,com recorda Julio Caro, a Los Baroja, apropòsit d’una situació viscuda pel seuil·lustre oncle; en un medi periodísticdominat i controlat fins la darrera esclet-xa per la censura, com de manera tanincisiva descriu Cándido, per exemple, ales seues Memorias prohibidas; en aque-lla Espanya, en fi, culturalment «des-mantellada», a la qual es va referir CarlosBarral a Los años sin excusa, amb unaLlei d’Ordenació Universitària que dei-xava ben clar que «la Universidad es elejército teológico para combatir la herejíay la creadora de la falange misionera quedebe afirmar la unidad católica».

Una Espanya, d’altra banda, sobre laqual els autors d’aqueixes presumptesfalòrnies presumptament desmitificadesper Gregorio Morán han informat a bas-tament. I n’hi haurà prou de recordar, enaquest sentit, Descargo de conciencia dePedro Laín —on no deixen de manifes-tar-se, per cert, algunes reserves sobre lafamosa conferència d’Ortega a l’Ateneude Madrid el 1946, que Laín qualifica de«doble error»— o Casi unas memoriasde Dionisio Ridruejo, amb una carta aFranco del 7 de juliol de 1942 que con-vindria rellegir en aquest context. Totsdos documents, com tants altres quepodríem citar, l’objectiu dels quals noera precisament de velar cap realitat ter-rible i la sinceritat dels quals no semblamassa ètic posar en dubte a priori. Itampoc no sembla just d’ignorar la fun-ció positiva que velis nolis varen compliraquests intel·lectuals, junt amb altres dedins i de fora, en la seua lluita per esta-blir alguna mena de continuïtat culturalentre la devastada Espanya cultural de lapostguerra i l’anterior.

La concreta peripècia orteguiana —laperipècia d’un Ortega profundament sol,unes vegades ignorat, unes altres atacati sempre utilitzat pel Règim, que veiacom els intel·lectuals joves més repre-sentatius del moment es decantaven fi-losòficament sobretot per Zubiri, llançata projectes que sempre s’estavellaven,fins el naufragi definitiu, contra l’hosti-litat oficial i oficiosa, com subratllaJulián Marías a les seues Memorias— esrevela, així doncs, com un pretext. El

16 :

L’edicióde narrativa

de tradició oral

pretext i, alhora, l’eix formal d’un frescvívid i suggeridor de l’Espanya nacional-catòlica i falangista dels anys més foscosde la dictadura de Franco. Suggeridormalgrat les seues innegables exageraci-ons. O malgrat l’escàs encert del seu tí-tol. Perquè és veritat que el franquismeva configurar en el seu moment un pai-satge d’una duresa i una crueltat corpre-nedores. Però la cultura que va anar pre-nent cos en ell, sota ell i malgrat ell enaquella Espanya no permet de parlarexactament d’un «erm». La nòmina defilòlegs, científics, historiadors, politò-legs, metges, físics, poetes i matemàticsque hi varen desenvolupar el seu treballha estat reiterada sovint i no val la penade reproduir-la una vegada més. I aques-ta és, en qualsevol cas, una dada que nopot invalidar la penosa situació imperanten alguns centres educatius o institu-cions concretes de particular representa-tivitat.

La història que conta Gregorio Moránés, sens dubte, una història terrible. Unahistòria que no és precisament, com ja hesuggerit, la de les conseqüències per aOrtega mateix, en la consumació de laseua vida, de la pèrdua definitiva per laseua banda, que es pot datar ja als pri-mers mesos de la Segona República,d’una opció política pròpia. No és la his-tòria d’un constant «no és això, no ésaixò», per bé que també ho siga. Moránconta, i conta molt bé, una història queconvé, avui potser més que mai, tenir benpresent. En una data tan tardana com1961 un prohom del Règim escrivia en-cara a Ridruejo, arran d’una reconvencióque aquest li havia fet a propòsit d’unsinsults seus a Bergamín, aleshores a l’exilii sense possibilitat de defensar-se, que elseu lema continuava sent: «Perdonar,però no oblidar». Avui ja no estan, sor-tosament, en joc ni aquest perdó ni aquestoblit. Però sí que està en joc la memòriahistòrica. Mantenir-la viva i transmetre-la als qui no visqueren aquell passat queencara deixa sentir els seus ecos és unaobligació moral de primer ordre, com hoés també d’oposar-se a la deformació delpassat a què assistim a hores d’ara i aconseqüència de la qual semblaria que niel franquisme existí realment, ni Azañafou qui fou, ni Garcia Lorca fou republi-cà i homosexual, ni Ortega —car és d’ellde qui parlem— no va fer també, en unafase clau de la seua vida, al·legats pro-funds i raonats en favor del socialisme.En aquest sentit, benvingut siga el docu-mentat llibre de Morán. I si a algú no liagrada, doncs... paciència.

Jacobo Muñoz

Possiblement ha estat la integració enla literatura per a infants—i, per tant,l’entrada a l’escola— la raó per la qualles narracions de tradició oral es mante-nen encara en les llibreries. Aquesta in-tegració ha seguit dos camins: en unscasos, els nous autors respecten l’origi-nal però adeqüen el llenguatge al lectorinfantil i els editors utilitzen el formathabitual de l’edició infantil amb la inclu-sió d’una sèrie de paratextos informatiussobre els recopiladors de les antiguesnarracions; en uns altres, s’ha optat peruna reescriptura i s’han creat noves ver-sions amb una clara finalitat: la paròdiad’alguns aspectes de la ideologia trans-mesa pels textos originals.

Avui, només volem fer referència a lesmúltiples edicions que mantenen una fi-delitat amb les versions originals i queproposen als infants un contacte amb lanarrativa de tradició oral.

La col·lecció «El sac» de l’editorial LaGalera publica adaptacions de rondallescatalanes de Joan Amades i Jordi desRacó majoritàriament, però també n’in-clou de basques, castellanes d’AurelioEspinosa, alemanyes dels germansGrimm o bretones, com també adapta-cions de sagues dels víkings i de llegen-des xineses, de Nova Zelanda o delPirineu. Els diferents volums s’organit-zen al voltant del personatge protagonis-ta de la narració (les bruixes, els diables,els dracs, les fades, els gegants i els pol-zets) i s’ha triat un format d’àlbumil·lustrat amb un magnífic disseny que hamerescut el Premi Nacional del Llibre dela Generalitat de Catalunya (1995) i elTrofeu Laus de Bronze de disseny edi-torial (ADG-FAD 1995). Igualment d’acu-rada ha estat la tria dels escriptors quehan fet les adaptacions: Pep Coll, Cate-rina Valriu, Gabriel Janer Manila, MiquelDesclot, Teresa Duran i Roser Ros; comla dels il·lustradors: Pep Montserrat,Joma, Arnal Ballester, Miquel Calatayud,Jesús Gabán, Asun Balzola.

La mateixa editorial edita també unaaltra col·lecció, «La Galera popular»,adreçada a un lector més menut. Tot ique el format, el disseny i les il·lus-tracions mantenen la línia de qualitat del’anterior col·lecció, en aquest cas elstítols seleccionats són molt més co-mercials i s’ha optat tant per les ron-

dalles, faules i llegendes més popularscom aquelles versions que han con-format l’imaginari actual: La Ventafocs,de Perrault, La princesa i el pèsol,d’Andersen, o La llebre i la tortuga,d’Isop.

Al País Valencià, a més de la conegu-da col·lecció «Rondalles valencianes»(Tàndem Edicions), que publica les ron-dalles d’Enric Valor adaptades per alsinfants per Rosa Serrano, podem trobartambé Rondalles de l’Alacantí i Rondallesdel Baix Vinalopó (Editorial Aguaclara)en els llibres de González Caturla; Ron-dalles de la Ribera (Editorial Camacuc)en les obres de Lleonard Torres o Llo-renç Giménez; contes de la Marina Altaen el treball de Pepa Guardiola: Contesde Riu-rau (Institut de Cultura Juan GilAlbert).

Malauradament, altres treballs im-portants es publiquen en edicions detiratge reduït i de difícil localització.Una mostra representativa n’és la publi-cació de les Llegendes del Camp de Mor-vedre pel Grup d’Estudis Murbíter, vo-lum difícil de trobar fora de les llibreri-es de Sagunt.

Si bé és cert que al País Valenciàaquest tipus de literatura ha guanyatpresència en pocs anys, pensem que ésnecessari engegar un pla d’edició quesatisfaça la necessitat de conèixer el pas-sat. La nostra proposta passaria per, enprimer lloc, editar una col·lecció adreça-da a tot tipus de públic on es reculla unaàmplia mostra de narrativa de tradicióoral (no només rondallística, sinó tam-bé llegendes, contalles, etc.) de les co-marques valencianes; en segon lloc, unacol·lecció amb acompanyament audiovi-sual d’altres gèneres literaris com, perexemple, les cançons i poemes popularsque han acompanyat el creixement i elsjocs dels infants; i finalment, una selec-ció i adaptació d’aquest material en unacol·lecció adreçada als infants que elspermeta conèixer una part de la seuatradició literària.

És ací on les editorials institucionalshaurien d’actuar: en el material que lescomercials no s’atreveixen a publicar,potser perquè el cost d’elaboració id’edició d’aquests tipus de llibres nos’eixugarà amb els guanys de la venda.Ara que el Consell Valencià de Culturaja ens ha aclarit qui som, per què no de-dica els diners públics a l’edició d’algunsd’aquests materials que aprofundeixenen el nostre passat, en comptes d’editarllibres que fan la competència a empre-ses privades?

Gemma Lluch

: 17

Una edició emblemàticad’Ausiàs March

L’any 1997 va ser l’ocasió de nombro-ses reunions científiques i publicacionscentrades en Ausiàs March. Una d’a-questes contribucions ha estat l’apariciódel facsímil de la primera edició de lesseues poesies, feta el 1539, edició emble-màtica, ja que va ser la primera de lescinc que se’n feren en el segle XVI, cosaque dóna fe de la fama del poeta enaquella centúria, sense oblidar, d’altrabanda, la bellesa de la mateixa edició.

El professor Escartí, de la Universitatde València, ha estat el curador de l’obra,formada per dos volums. El primer, ambel títol La primera edició valenciana del’obra d’Ausiàs March (1539) s’estructu-ra en tres parts ben diferenciades: la pri-mera és un estudi centrat en aspectesque ajuden a entendre aquesta i les al-tres edicions de les poesies de March en

Vicent Josep EscartíLa primera edició valenciana

de l’obra d’Ausiàs March (1539)Estudi i transcripció acompanyada d’unsegon volum amb el facsímil de l’obra.

València, Fundació Bancaixa,Universitat de València,Generalitat Valenciana,

Biblioteca Nacional de Madrid, 1997

se centra ja en l’objecte fonamental deltreball, però hi afegeix interessants refle-xions sobre les altres edicions del segleXVI.

Ens trobem davant d’una edició pre-parada per Baltasar de Romaní en la qualcada cobla va acompanyada de la traduc-ció castellana; s’eliminen totes les torna-des dels poemes de March i algunes co-bles, generalment les de tema religiós.Aquesta manipulació de les poesies deMarch, quan es trasllada per primera ve-gada la seua obra a la impremta, obeeixa causes diferents, una de les quals potser la mateixa figura del traductor. Lesnotícies que s’hi donen sobre la vida deRomaní, personatge fins ara pràctica-ment desconegut, condueixen a la con-clusió que es tractava d’algú molt vincu-lat a la cort de Ferran d’Aragó, duc deCalàbria i, molt probablement, protectorseu. D’aquesta manera es pot deduirque, si el text de March apareix en laprimera edició acompanyat de la traduc-ció castellana, la causa principal n’és elcercle cortesà al qual anava dirigida, pocconeixedor de la llengua de March, sen-se que això signifique que el lector va-lencià coetani tingués dificultat per aentendre el poeta en la seua llengua.

D’una altra banda, l’interés per la lec-tura del poeta no va desaparéixer a ter-res valencianes amb aquesta primera edi-ció, tot i que les següents es feren a Bar-celona, ja que el 1546 Lluís Carròs deVilaragut va fer copiar un manuscrit ambobres de March, obeint els desitjosd’Àngela Borja, la qual cosa indica unacerta tradició de lectura de March a Va-lència. Els capítols IV, «Les edicions del’obra de March a Barcelona», i V, «Unmanuscrit, una edició i una altra traduc-ció de l’obra de March», se centren enels darrers aspectes esmentats.

Aquestes i altres claus, com ara la in-terpretació petrarquista que es feia deMarch en les primeres dècades del XVI,o la lectura que en feia Montemayor enles seues traduccions, van contribuir a lafama del poeta i a la seua influència enla poesia castellana, tal i com es recordaen el capítol VI, «Les traduccions deMarch als països hispànics i la seua in-fluència en la poesia castellana». Latranscripció completa de l’edició de 1539i els apèndixs, que posen a l’abast dellector vocabularis d’accés difícil, clouenaquest primer volum.

El facsímil, fet a partir d’un exemplarconservat a la Biblioteca Nacional deMadrid, conté una petita errada ja queen la reproducció s’ha intercanviat elverso dels folis XXX i XLVII, erradamecànica que no afecta la transcripció i

el context del segle XVI; la segona cor-respon a la transcripció del text de 1539;i, en tercer lloc, hi ha uns apèndixs ambels prolegòmens i els vocabularis queacompanyen les edicions posteriors.

Escartí ens ofereix en aquest treballalgunes claus per a una comprensió mi-llor de la fama i de l’acceptació de la po-esia d’Ausiàs March en un segle ques’allunyava de l’època daurada de les lle-tres catalanes. L’índex mateix ens infor-ma sobre la intenció primordial de l’au-tor, que és la contextualització de l’obraen el seu moment i l’aproximació al pú-blic a què es dirigia; aquesta és la moti-vació dels dos primers capítols: «La im-premta valenciana al segle XVI: la publi-cació d’obres medievals» i «Les primereslectures de l’obra ausiasmarquiana». Eltercer capítol, «La primera edició deMarch a València: Baltasar de Romaní»,

que no lleva cap mèrit a aquesta obra.Ens trobem no només davant la possi-bilitat d’accedir a una joia bibliogràfica—de la qual es coneix ara per ara única-ment un exemplar en biblioteques valen-cianes, a Alacant— sinó amb una apro-ximació documentada, suggeridora icompleta a la poesia de March, sobretotpel que fa a la repercussió i la fama pos-teriors de la seua obra.

Gràcies a iniciatives tan lloables comaquesta de l’Obra Social de Bancaixa, laUniversitat de València, la GeneralitatValenciana i la Biblioteca Nacional deMadrid, i gràcies al treball d’investiga-dors qualificats com és el professorEscartí, podem gaudir i entendre millorles obres dels clàssics de la nostra lite-ratura.

Marinela Garcia Sempere

18 :

Contessense complexos

L’escriptor i sociòleg mai no sabrà sihavia estat abans en aquella illa. S’assem-blen tant, les illes. Recorda vagamentque el 1983 va aplegar un volum de nar-racions breus, Amors impossibles, publi-cat a la col·lecció El Grill, i que hi co-negué uns amics que li han fet compa-nyia durant els seus viatges. Cada vega-da que engegava l’ordinador veia elgnom sense cognom, l’avi pensarós per-què no recordava la rondalla, el sofòcratai el cratòsof, el rei sense successor deci-dit i el nàufrag entusiasta amb el seudestí. Per això, l’escriptor valencià no hapogut estar-se’n de continuar ambaquells personatges, i afegir-ne d’altres,com la fadrina que conta els seus amorso l’endeví.

El nàufrag torna per oferir-nos un gra-pat de contes sense complexos. Podeullegir-los cap per avall al sofà de casa oamb el llapis a la mà per escorcollar-neles diferències amb els contes anteriors.Podeu pensar que s’afegeix a la moda dereconstruir les velles rondalles popularso l’imaginari pseudoinfantil —us equivo-caríeu, aquest és un camí que el mateixMarqués ja havia encetat a Amors impos-sibles. Podeu qualificar-lo de monzonià,i el nàufrag farà que sí amb el cap, sen-se manies, perquè ell mateix ret algunshomenatges, més o menys velats, al con-tista més venut. Podeu no conèixer elnàufrag dels altres viatges, però si el co-

neixeu, molt més gaudireu dels dubtesque afegeix a la seua odissea particular.Podeu titllar el volum de massa hetero-geni, i el nàufrag us dirà que el món—ell n’és un observador qualificat—és ple de coses de colors diferents.Podeu llegir-lo tot d’una tirada, peròsi el llegiu a contes petits us adonareuque els protagonistes s’assemblen a vos-altres.

Marqués és un prosista hàbil que sapfer-se entendre i que gaudeix del do del’amenitat. Com a contista, però, encarano funciona tan bé com podria. Els con-tes més reeixits són aquells on el narra-dor no cedeix la veu a un segon narra-dor intradiegètic, potser perquè ens fa laimpressió que ha fet ús d’aquest meca-nisme amb l’heterogeneïtat pròpia delvolum. És curiós, per una altra banda,que per al lector tinguen més contingutètic els contes on l’ensenyament moralno és explicitat per cap d’aquests dosnarradors.

Precisament és aquesta tendència aprovocar en el lector una reflexió moralallò més destacable del volum. I és que

el nàufrag-sociòleg predica la tolerànciaamb l’exemple; s’enfronta amb la norma-litat més absoluta a les conductes que lamoral dominant considera desviades; en-tra dins el món femení i dins el mónanimal amb la mateixa capacitat de crí-tica envers el món masculí i l’espècie hu-mana, respectivament; no practica lacondescendència i sí, en canvi, el sentitde l’humor més refinat.

Dins d’una societat multimèdia on lesgrans veritats no tenen matisos, nomésles persones amb vocació de nàufragspoden copsar tota la gamma de colors.Perquè el fet de saber-se perduts, mes-tres del no-res, els trau la bena dels ullsi els fa practicar la humilitat de l’obser-vador infatigable. I en una d’aquestes ex-ploracions antropològiques de l’espècieestem segurs que Marqués trobarà, de-finitivament, l’estil de conte que el faràacostar-se a la genialitat —una genialitatque tot sovint li passa a fregar, sensepretendre-la, i això ja és un símptomad’intel·ligència.

Mentrestant, hem d’agrair-li al nàufragla reflexió ètica, les bones estones, unaimmensa curiositat vital i el fet queescriga sense fer grans escarafalls. Hemd’agrair-li al nàufrag professional elretorn a les illes on no recorda haverestat.

Maite Insa

Josep V. MarquésEl retorn del nàufrag professional

Edicions 3i4, València, 1998248 pàgs.

: 19

Unsnous lectors

de Joan Fuster?

Què en faran, els lectors d’avui, ambaquestes pàgines de Joan Fuster escrites famés de vint-i-cinc anys i ara de nou edita-des? Cal esperar les reaccions més diverses.I això fóra, per si mateix, un fenomen benpositiu. Una d’aquestes reaccions —que nocosta gaire d’imaginar— seria l’experimen-tació d’una mena de desconcert davantquelcom del tot inusual. Procediria, aquestdesconcert, per una part, de la sorpresasuscitada pel descobriment o el retroba-ment d’un escriptor original i, per una al-tra, del fet que aqueixa originalitat no ésmerament formal sinó que és inspirada perla claredat de les idees, els valors i l’actitud—intel·lectual i cívica— que l’escriptorposa en joc i té el propòsit de transmetrede la manera més eficaç possible.

Una causa externa d’aquesta mateixa re-acció podria provenir del contrast entreaquests escrits —aparentment circumstan-cials— i allò que hom llegeix habitualmenten aquest mateix registre. No deixarà ellector d’oposar-hi, entre els publicistesd’avui, exemples brillants; i en podrà ferinstructives valoracions a propòsit del do-mini del lèxic —castellà, en aquest cas—,de la fluïdesa de l’exposició, dels trets in-novadors i, encara, recreadors, de l’expres-sió purament literària... És, però, en el ter-reny teòric —o, per emprar un terme sos-pitosament desacreditat avui, en el terrenyideològic— on el contrast esdevindrà mésfort i eloqüent. ¿Quines són, doncs, lesidees —i els valors i l’actitud— que JoanFuster defensa i exhibeix en aquestes pàgi-nes modestament destinades a la publica-ció en la premsa diària? El títol mateix delvolum que les recull és expressiu: ContraUnamuno y los demás. Intentava Joan Fus-ter de denunciar-hi l’irracionalisme carac-terístic de bona part dels més il·lustres re-presentants de la cultura espanyola i de de-nunciar també una de les excrecències mésdeplorables generades per aquest mateix fe-nomen: la mixtificació que feia dels refe-rents bàsics del nacionalisme espanyol mésagressiu (des de les diverses formulacionsde la pregunta pel «ser d’Espanya» —i, so-bretot, de les respostes donades amb elconsegüent «me duele»— fins a la «unidadde destino en lo universal» i el que se’n des-prengué). En aquesta denúncia arriba Fus-ter molt lluny, atacant fins i tot allò que enalgun sentit, en algun cas particular, esmostra disposat a admirar; això li permet

Joan FusterContra Unamuno y los demás

Ediciones Península, Barcelona, 1998191 pàgs.

de posar de relleu l’abast i la naturalesa dediscrepàncies fonamentals. Aquest és, ditsiga com de passada, un dels trets de lapersonalitat intel·lectual de Joan Fuster queha estat incomprés: alié a la regla d’or de lacrítica espanyola segons la qual o bé es fahagiografia, o bé només ha de ser objectede crítica allò que per alguna altra raó esdetesta, atacava Fuster justament el quetenia bones raons per atacar: això és el quefa en aquests escrits en desemmascarar,amb arguments, l’irracionalisme dominanten un corrent hegemònic de la cultura es-panyola, o en identificar, des d’una culturadeprimida, els agents i els instruments res-ponsables.

En l’exercici de la crítica a la qual es de-dica, Joan Fuster mostra un profund conei-xement de la història i la cultura espanyo-les i en dóna molts senyals de considera-ció. Més enllà de les càustiques referènciesa Unamuno i a d’altres «unamunoides» quehan fet l’apologia explícita d’un irraciona-lisme teòric (que, en certs casos, va contri-buir a fixar les connexions que requeria lavariant espanyola del feixisme, plenamentvigent en el temps que Fuster escrivia), en

sobresurt la crítica a què sotmet el seu ad-mirat Américo Castro: reconeix el mèrit ila capacitat de l’autor d’El pensamiento deCervantes, declara no haver pogut estar-sede llegir tot el que ha tingut a l’abast, dónamostres de consideració que fa ben explí-cites i deplora —fins i tot— la manca deconsideració personal que se li dedicà men-tre visqué. Tot seguit adverteix, però, quela concepció de la realitat històrica d’Espa-nya d’aquest gran historiador no té encompte moltes de les coses que caldria nohaver negligit. Fuster ofereix les clausd’aquest menysteniment i lamenta la ine-xistència d’una història que no siga o novinga a convertir-se en un mer instrumentd’agressió. Aquesta denúncia d’una histò-ria fortament ideologitzada, per molt ques’aplique a una de les seues manifestacionsmés serioses és, potser, un bon exemple peril·lustrar com Fuster, des d’un egregi «lo-calisme», se sent compromés amb l’afirma-ció de la raó, a l’hora d’enfrontar aquellesqüestions que «exigeixen un sí o un no».

No incorre en divagacions teòriques,Fuster. Animat, com s’ha assenyalat abans,per una clara intencionalitat política, situaels seus escrits en el to singular que estimamés adient per a la difusió de certes idees.Aquestes idees propicien el desplegamentd’una labor crítica de molt ampli abast:l’anàlisi de les manifestacions dominants dela cultura políticament hegemònica, de lesoperacions de conceptualització històricamés fortament ideologitzades, de les mal-formacions imposades a les relacions entreles cultures, de la precarietat extrema quedetecta en l’aleshores incipient articulaciódel teixit polític democràtic... I, encara, comell mateix diu, és també la crítica i la denún-cia partisana de l’«aflicció permanent quesofreix l’home en la seua llibertat i en laseua esperança». «Evidències escandaloses»contra les quals es pronuncia temptejant—«assajant judicis» extraordinàriament in-cisius i contundents. Amb la perspectivaque dóna el temps transcorregut des queforen escrites aquestes pàgines, es pot cop-sar millor quin ha estat el sentit i la sig-nificació de l’obra ara de nou publicada.Res més adient per encarar aquesta lectu-ra amb profit que la profilaxi del descon-cert inicial que pot suscitar en els seus nouslectors.

Vicent Raga

20 :

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L S

22 x 14 cm. 20,5 x 12,5 cm.22 x 14 cm.

MARIA –MERCÈ MARÇAL(I952 – I998 )

Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arreli escopiré el verí que emmalalteix la fulla.El verd del meu amor és un bosc que es despulla.Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febreque ha dut la meva barca fins a la teva riba!

Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m’ensenya a viure amb la feridaparlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.

(De Sal oberta)

: 21

A L A G E N T Q U E E S C R I U E N E L C A N V I D E M I L · L E N A R I

19,5 x 14 cm.

20,5 x 13,5 cm.

La mancança. Sovint el fet d’escriure em sembla que estrafà el vellcàstig de les Danaides: omplir sense treva un recipient sense fons. Ai-gua en cistella. Veure buit immediatament l'espai que ens semblavacurullar: amb vida, amb llenguatge. La vida s'escola; el text és ja altracosa que tu. Aquell «qui» que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l’aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de lesparaules. Precisament a través de l’escriptura sap que mai, per més queescrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crits dintre seu,de ser publicat. I això és el que l’empeny a seguir escrivint, encara.

(De Maria-Mercè Marçal, escriptora del mes)

OBRES PUBLICADES:

POESIA

Cau de llunes. Barcelona, Proa, 1977.Bruixa de dol. Barcelona, Llibres del Mall, 1979/Ed. 62, 1992.Sal oberta. Barcelona, Llibres del Mall, 1982/Ed. 62, 1993.Terra de mai. València, El Cingle, 1982.La germana, l’estrangera. Barcelona, Llibres del Mall, 1985.Llengua abolida (1973-1988). València, Tres i Quatre, 1989.Desglaç. Barcelona, Edicions 62, 1997.

NARRATIVA

Viratges, reminiscències. Dins Barceldones. Barcelona, Edicions de l’Eixample, 1990.La passió segons Renée Vivien. Barcelona, Columna/Proa, 1994.

NARRATIVA INFANTIL

La disputa de Fra Anselm amb l’ase ronyós de la cua tallada (amb Glòria Puig). Barce-lona, Aliorna, 1986.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

(De Cau de llunes)

•

•

22 :

L’artde la paraula

AristòtilRetòrica. Poètica

Traducció de Joan LeitaEdició a cura d’Albert BlecuaEdicions 62, Barcelona, 1998

394 pàgs.

La política, la participació activa en elsacords que afectaven la vida comunità-ria després de la seua discussió, era cen-tral en totes les ciutats gregues; d’ací laimportància que tingué al món grec laretòrica, les tècniques que utilitza l’ora-tòria per exposar de forma persuasiva untema. Aquestes tècniques foren especial-ment apreciades a Atenes pel seu siste-ma polític democràtic; els sofistes con-sideraren la retòrica com una einaessencial per triomfar en la política, Pla-tó la rebutjà per creure que el seu ob-jectiu no era el descobriment de la veri-tat, sinó la persuasió per mitjans no ra-cionals, i Aristòtil, tot i que compartiael punt de vista platònic sobre la indig-nitat de tractar d’influir sobre els jutgesemmenant-los a la ira, la temença o lacompassió, la vindicà, perquè, malgrat elmal ús que puga fer-se’n, la retòrica perell ensenya els mitjans per a persuadir dela veritat.

La funció de la retòrica no és posar-se al servei de l’egoisme personal, sinóal de l’ètica i la política, ço és, al serveide l’educació de poble i del bé comú.Aristòtil estudià a la Retòrica les tècni-ques que ha de fer servir l’orador peraconseguir el seu objectiu. Són de tresespècies: les que es refereixen al caràc-ter de l’orador, és a dir, els procedimentsoratoris amb els quals aquest indueix elsseus oients a formar-se una opinió favo-rable del seu caràcter; les que consistei-xen en fer sorgir una emoció en elsoients, que Aristòtil menysprea, peròque examina perquè cal tenir en compteles argúcies del contrari i la mancad’educació del públic, i les que proveno semblen provar per la força mateixa del’argument, que considerava com les mésimportants i dignes.

La Retòrica pot semblar a primer copd’ull una curiosa barreja de lògica, psi-cologia, ètica, política i jurisprudènciafeta per un home que coneix bé les fe-

¶ TransversalEl núm. 6 d’aquesta «revista de cultura con-temporània» editada a Lleida té com a temacentral els territoris i la territorialitat, trac-tat tant des d’una pesperpectiva global commés concreta i específica. Així, hi ha arti-cles com «La gènesi del ‘territori’ en lamecànica cerebral» (J. Broggi i J. Obiols)o «La territorialitat humana» (J. L. Garcia)o «Territori entre natura i cultura. Territo-ri i territorialitat entre els primats» (J.Serrallonga) i també sobre «La hiperciutat»(A. Carboz) o «Breu semblança del Pirineude baix» (Perejaume). Cal destacar la qua-litat de les propostes gràfiques (G. Basilico,M. Soto), de la secció de ressenyes o del’espai d’opinió i comentari sota el rètol«L’Eix Transversal». Tanmateix, el més po-lèmic del número s’hi troba a la taula ro-dona sobre «Els reptes de la indústria edi-torial» en què un conjunt de destacatseditors principatins exposen les dificultatsd’articular un espai cultural/editorial en elconjunt del domini lingüístic. Un veritableantídot a qualsevol visió una mica optimistade la nostra dinàmica editorial i cultural engeneral. Molt recomanable, per diversosmotius. (Núm. 6, juliol 1998, 700 pta.,Ajuntament de Lleida, Carrer Major 31,25007 Lleida, tel. 973 70 03 94, fax 973 2222 88).

¶ CaplletraMonogràfic dedicat a «Sociolingüística ieducació», coordinat per J. J. Ponsoda, queinclou un ampli ventall de treballs com ara:J. M. Baldaquí i M. A. Cano, «Els futursmestres i el procés de normalització lingüís-tica»; J. Melià, «El català a l’escola de Ma-llorca»; J. J. Ponsoda i C. Segura, «Una al-ternativa tripartida: la varietat tradicional, lavarietat estàndard catalana o la varietat es-tàndard espanyola»; S. Parera i altres, «Im-mersió lingüística a Catalunya, identitat iimatge»; B. Montoya, «Tipologia de par-lants en una comunitat de parla amb inter-rupció de la transmissió lingüística inter-generacional»; C. Miquel, «Escola i socie-tat valenciana»; T. Torró, «Una aproxima-ció a la situació dels programes d’immersiólingüística al País Valencià»; G. Calaforra«La cosificació de les normes d’ús lingüís-tic. Aspectes d’un discurs distorsionat»; E.Querol, «Un nou model per a l’estudi delcomportament lingüístic: la teoria de lescatàstrofes». (Núm. 21, 1997, IIFV/PAM,Av. Blasco Ibáñez 32, 46010 València).

Revistade revistes:

bleses del cor humà i sap com jugar-hi.Per comprendre l’obra és essencial noperdre de vista el seu objectiu puramentpràctic. No és una obra teòrica sobre lesmatèries enumerades; és un manual pera ús de l’orador.

Aristòtil considerà la seua Poètica comuna contribució a la ciència productiva,a l’igual que la Retòrica; el seu objectiuno era dir-nos com jutjar una obra d’art,sinó com produir-ne una. L’art, pensaAristòtil, és una qüestió de representa-ció o imitació; l’art representa o imita lavida humana, i, en particular, la poesiarepresenta les accions humanes des d’unpunt de vista universal. Les accions hu-manes difereixen pel caràcter de l’agent,i aquesta és la diferència que hi ha en-tre la tragèdia i la comèdia, perquè latragèdia pretén de representar personesque són millors, però no massa millorssi vol ser efectiva, del que són en reali-tat, mentre que la comèdia pretén derepresentar-les pitjors. A l’estudi de latragèdia està dedicada la major part delque ens ha estat transmès de la Poè-tica, perquè, com recordaran els lec-tors d’Umberto Eco, aviat es van perdreles seccions dedicades a la comèdia i elriure.

La tragèdia, per a Aristòtil, és, doncs,una imitació d’una acció honrada i aca-bada duta a terme per personatges quecauen en l’infortuni no a causa de lamaldat o de la perversitat, sinó a causad’un error, personatges que són sem-blants a nosaltres, per la qual cosa lesseues accions ens susciten compassió itemença.

L’objectiu de la tragèdia és la kátharsisd’aquestes emocions. Aristòtil conside-ra que la kátharsis és la causa del plaerque sent un espectador quan contemplauna tragèdia, però no s’ha conservat l’ex-plicació que donava d’aquest fenomen.Els estudiosos estan dividits sobre comcal entendre el terme; per a uns signifi-ca «purificació» i és una paraula d’origenreligiós; per a altres significa «purgació»i el seu origen es troba en la medicina.Recentment Martha Nussbaum ha argu-mentat de forma convincent que la tra-ducció correcta hauria de ser «esclari-ment» o «il·luminació» en un sentitemocional i no intel·lectual.

Així, per Aristòtil, la funció de la tra-gèdia seria aconseguir mitjançant la com-passió i la temença un esclariment de lanostra situació que ens assabente de va-lors importants per a nosaltres relacio-nats amb experiències dignes de compas-sió i temibles.

Miracle Garrido

: 23

Contrala gran por d’occident

Internacionalització, mundialització,globalització són conceptes que dominenels discursos, les anàlisis i les polítiqueseconòmiques en els nostres dies. Con-ceptes amb els quals es pretén d’explicar-ho tot —o gairebé tot— i, més encara,sota els quals se simplifiquen els raona-ments econòmics i socials. Trobada lacausa última i única dels problemes no calfonamentar molt més les explicacions ni,sobretot, justificar massa les decisions. Ladinàmica recent de les polítiques econò-miques a Europa o els actuals sotracs delsmercats financers en són bons exemples.L’evolució de l’economia internacional isobretot la de cada país són estretamenti inexorablement unides a la fèrria lògicaque es deriva d’aquells conceptes. Unsconceptes que ben sovint són emprats deforma idèntica i que, tanmateix, no sóniguals. Allò que realment caracteritza lanovetat de l’actual fase del capitalisme anivell mundial són els canvis quantitatiusi sobretot qualitatius respecte d’èpoquesanteriors també fortament internaciona-litzades. És, així, particularment la globa-lització financera, juntament amb lestransformacions qualitatives en els fluxoscomercials i productius, allò que resultarealment nou en el present.

És dintre d’aquest maremàgnum concep-tual i analític on situa les seues reflexionsDaniel Cohen —professor a la Universi-tat de París-I—, que opta pel terme mun-dialització per tal de caracteritzar els actu-als processos. Una opció terminològicapotser discutible, però que permet a l’au-tor plantejar-nos rotundament la seua tesicentral: no és la mundialització l’origen delsproblemes econòmics de les velles nacionsoccidentals; no és, per tant, l’enriquimentdels països pobres la causa de l’empobri-ment dels països rics. Cal, per contra, bus-car la causa de l’alentiment del creixement,de l’atur o de la pobresa en els antics mo-tors de l’economia mundial, justament al’interior d’aquestes economies. Una novarevolució industrial —la tercera— i gransmancances en resoldre positivament el quel’autor anomena «aparellaments selectius»en l’àmbit institucional i de les regulacionsexpliquen millor els problemes del nordque no la immensa xuclada —en paraules del’inefable Ross Perot— amb què els nostresmercats serien absorbits per les produc-cions del sud.

Des d’aquesta perspectiva i analitzantun conjunt variat —en ocasions amb uncert risc de dispersió, tot s’ha de dir— dedades i de relacions, Cohen ens proposaun bon grapat de tesis sobre el creixe-ment econòmic, l’escola, el treball, la fa-mília o l’articulació del poder polític. Noés tan greu la situació actual, ens diu, nitan forta la influència dels països del sud,no és en unes encara febles importacionsi en uns fluxos migratoris ben minsos onhem de buscar les causes de l’atur i laprecarietat laboral a casa nostra. Les clausdel creixement estan en la inversió i enl’escolarització, juntament amb un marcinstitucional adient a les exigències de lanova revolució industrial. La mundialitza-ció econòmica no necessita d’una mun-dialització paral·lela de l’espai de regula-ció política. És possible que tots els paï-sos puguen assolir importants taxes decreixement si superen certes barreres in-ternes, cal només estendre el model Sin-gapur pertot arreu. Un exemple: el delsud-est asiàtic lloat per Cohen en unaobra escrita l’any 97 i que a hores d’ara—ironies de la història!— ens mirem amb

ulls ben diferents a la llum dels recentsproblemes que tant han desmitificataquest model.

L’obra remarca, així, que la globalitza-ció té, a més d’un substrat material —elqual l’autor relativitza en posar més elsulls en aspectes quantitatius que no en elscanvis qualitatius en curs—, un inequívoccaràcter ideològic en contribuir a esten-dre i consolidar un conjunt d’idees fun-cionals a la reproducció d’un determinatmodel econòmic. Ara bé, aquesta obra —que, tal com assenyala Salvador Cardúsen el pròleg, «proposa un canvi de pers-pectiva radical amb relació al que ens ofe-reix el pensament de moda»— tot i resul-tar molt suggeridora, ens deixa també al-guns punt de neguit intel·lectual. La seuadefensa aferrissada del creixement econò-mic, el seu oblit de les qüestions ecolò-giques —les quals plantegen molts inter-rogants a les seues propostes—, el seuoptimisme un tant acrític —que fins i totel duu a relativitzar la pobresa real delTercer Món— o el seu rebuig a la neces-sitat d’un àmbit de regulació polític decaràcter internacional davant l’evidènciadels processos econòmics desenvolupatsen aquest àmbit, tot deixant de banda elcaràcter de relacions de poder que tenenles relacions econòmiques.

Tot plegat, unes reflexions provocado-res que vénen a animar l’uniformista —iben sovint avorrit— ambient que domi-na el pensament econòmic actual i queens proposen de mirar des d’un altraperspectiva —encara que puga ser discu-tible— els nostres problemes i les seuescauses, sense acudir a l’excusa fàcil del’enemic exterior. I no oblidem que detec-tar millor les causes, les lògiques i elsactors del processos resulta imprescindi-ble per a transformar efectivament la re-alitat. Qüestió que no és secundària en uncontext en el qual, com assenyala elPNUD, la globalització conté alhora unadescripció i una recepta… La receptaconsisteix a liberalitzar els mercats naci-onals i mundials… Tot això es presentaamb un aire d’inevitabilitat i de convic-ció aclaparadores. Des de l’auge del lliu-re comerç al segle XIX no hi havia hagutuna teoria econòmica que concentrarauna certesa tan generalitzada.

Amat Sánchez

Daniel CohenRiquesa del món, pobresa de les nacions

Proa, Barcelona, 1998155 pàgs.

21,5 x 13,5 cm.

24 :

Uncatàleg

per a ser llegit

ToledoCatàleg de l’Exposició de l’IVAM

València, 1998171 pàgs.

Els catàlegs de l’IVAM constitueixen ahores d’ara ja una referència quasi míticasobre l’art contemporani. Amb el tempshan anat bastint un fons amplíssim de do-cumentació, rica, diversa i servida amb unembolcall formal (i ací cal destacar el gustenorme i l’ofici de Manel Granell) degran eficàcia. Sortosament no han estatvíctima dels embats de les destrals i lesdalles cavernícoles que, això sí, els hansotjat, i que ha sabut sortejar —cal reco-néixer-ho— una direcció discreta, culta icivilitzada, rara avis en el trist panoramacultural-institucional valencià actual.

La tardor valenciana del 1998 ens apor-ta un nou catàleg que correspon a l’espe-rada exposició retrospectiva d’un pintormolt significatiu: Joan Antoni Toledo(1940-1995). L’obra de Toledo, aquestantic membre (en una època primerenca)de l’Equip Crònica i fundador d’Estam-pa Popular de València, i després pintoren solitari, sempre reflexiu, irònic i com-promés, amb una trajectòria professionalno precisament fàcil, bé mereixia l’expo-sició de l’IVAM i el magnífic catàleg quel’acompanya. Per a molts, ben segur, seràtot un descobriment el seu tractament deldibuix, de la imatge, la seua tècnica, laseua intenció, la seua obra vigorosa i sub-til. Constitueix, en tot cas, una ocasió pera recordar altres temps de la pintura va-lenciana, temps de lluita individual i col·-lectiva per a trobar un llenguatge propi,en pugna amb els cànons establerts i ambels corrents i modes imperants, i per ainserir-se en una determinada modernitati alhora en un combat més ampli d’opo-sició al costat dels qui maldaven pertransformar la societat. Una oposició nosols política, sinó també social i, encara,existencial. Ara que ens toca contemplardosis tan grans de conformisme decora-tivista i de col·lusió amb un establimentconservador i regressiu, que a canvi, cer-tament, dispensa grans favors pro-mocionals, tot i que hàbilment selectius,ara que les actituds crítiques són blasma-des, si arriba el cas, com a «moralisme»

foraviat, ara que alguns exalcen pro domoversions devaluades i barroeres d’una«postmodernitat» rebregada que interpre-ten com un magatzem tot a cent en què«tot val», l’exemple de Toledo, l’evocaciód’aquell temps i d’aquella actitud, té unsigne inequívocament refrescant.

Perquè Toledo, com ha escrit DoroBalaguer, era un esperit marcat per un«inconformisme molt radical i saludable»,un pintor que indagava amb gran rigor enles exigències i el sentit de la seua tasca,orientada a la recerca d’una via pròpia auna modernitat no banal, no mimètica:treballada i pensada per compte propi,amb esforç, amb passió.

El catàleg conté textos aclaridors de J.M.Bonet, de Tomàs Llorens, de TeresaMillet i de R. Ramírez Blanco, al costatd’una bona documentació (escrits delmateix Toledo, cronologia i bibliografia)i d’una òptima selecció de reproduccionsde les seues obres. Especialment llegido-ra és l’aportació de Tomàs Llorens, queevoca els orígens de l’Equip Crònica,l’ambient de recerca estètica i política del’època i la participació de Toledo en totaixò. D’altra banda, els autors del catàleghan tingut l’encert d’incloure uns papers(«Lletres de pintors», «Conversa entrepintors. Al voltant de la línia i el color, id’altres coses») apareguts a la revistaTrellat (València, 1980-1983) en quèRafael Solbes, Joan Antoni Toledo iRafael Ramírez Blanco reflexionaven so-bre art, política, l’ofici i els corrents cul-turals als quals volien adscriure’s i quedenoten la tensió teòrica, la seriositat i lesganes amb què es prenien el seu quefer,que pretenien dur a terme a partir d’unadialèctica entre els corrents universals(assumits críticament) i les «coordenadespròpies» a les quals al·ludeix el mateixToledo. De tot això en va sortir bona pin-tura, que és al cap i a la fi el que compta.Del garbuix actual, ai!, no sabem què ensortirà.

No sé si normalment els catàlegs són«llegits» o si, més aviat, esdevenen objec-tes per a fullejar de manera distreta abansd’anar a raure en algun prestatge perduta l’espera d’una (hipotètica) lectura pos-terior, que potser no arribarà mai. Sí queestic convençut, però, que aquest catàlegmereix una lectura atenta, que rescabalaamb escreix per l’interès que té, la infor-mació que aporta, per la manera tan opor-tuna de fer reviure l’esperit d’una època(tan vigent precisament ara, en molts as-pectes). Per l’evocació d’un personatgeirrepetible, que molts recordem ambenyorança.

Gustau Muñoz

...perquèno sóc jueu

«Una nit van emportar-se als d’ETA, peròjo no em vaig preocupar perquè jo no sócd’ETA…» En llegir això vostè haurà pensatque es tracta d’una broma de mal gust i d’unsacrilegi poètic. Potser haurà considerat lapossibilitat de trobar-se davant d’un quinta-columnista del terrorisme. I és que vostè, noha entès res del poema de Brecht que jo pa-rafrasejava. Però quan Brecht escriu allò (tancitat ara sense solta ni volta) de «no em pre-ocupí, perquè no sóc jueu» no està dirigint-se a jueus, comunistes, sindicalistes, etc.,sinó a tota aquella gent que de bona fe (pera la gent de mala fe no s’escriuen poemes)va pensar que calia un Hitler, un Mussolini,un Franco, etc., per aturar el comunisme, elcaos o el que fos. O que el feixisme no elsconcernia. La qüestió no és tan sols contraqui estem, sinó també al costat de qui.

Quan escolte que es farà una llei antiter-rorista «draconiana» (T. Blair), o que els ter-roristes són «bèsties sense cap dret» (Sr.González), em fa por. Això vol dir donarmés poder a determinats cossos repressius(he dit bé) i no pot tenir altres conseqüèn-cies que enviar a la presó gent que no ha fetres, torturar els presoners, o carregar-se amembres d’ONGs amb total impunitat (es-tic parlant d’Anglaterra, és clar). I cal nooblidar que la nostra solidaritat amb les víc-times del terrorisme no pot convertir-se enla glorificació d’instàncies estatals que per laseua tradició i estructura defensen un mo-del autoritari de societat. La lluita antiterro-rista no pot estar en mans de gent que maino han condemnat el terrorisme d’Estat, quemai no han denunciat vulneracions delsdrets humans, que no han sigut depurats maide l’etapa franquista (ara estic parlant d’ací)i que, davant els intents d’alguns per acabaramb la guerra bruta, troben sempre això«afeblidor» (de qui?). Perquè podria ser queen algunes circumstàncies aquests «defen-sors» de l’Estat democràtic, reforçats perlleis especials, consideraren que els que te-nim un altre concepte de societat som sub-versius i acabaren donant cops de peu a lanostra porta. (Ara estic parlant de tot arreu,malauradament). I perquè si diem, com feiaun president nordamericà: «És un fill deputa, però és el nostre fill de puta», hauríemde considerar si, en donar suport als nostresfills de puta, no ens convertim nosaltrestambé en uns veritables fills de puta.

David Montero

: 25

Ací enfront d’ací

La pregunta que se’ns planteja resultadifícil de contestar, potser perquè la respos-ta és massa òbvia. Deixeu-me utilitzar unsímil. Quina seria la resposta si us pregun-taren: penseu que el fet de substituir l’es-tructura de compartiments dels trens perl’estructura de fileres dificulta la comuni-cació entre els viatgers? La resposta no potser més que sí. Aspectes físics i culturals fanque la nostra predisposició a la conversa esveja afavorida per la posició front a frontamb l’interlocutor i quede, en canvi, difi-cultada o barrada si aquest es troba a uncostat o, encara més, d’esquenes, com s’es-devé en l’estructura de fileres.

Les normes lingüístiques —i sobretot lesortogràfiques—, igual com les normes so-cials, afavoreixen o dificulten unes altresnormes, les de conducta lingüística. De lamateixa manera com la persona «atrapada»en el compartiment d’un tren diürn —lesrestes del famós borreguero— pot optar perno participar de la conversa que, amb totaprobabilitat, algun dels viatgers activa en unmoment donat, la comunitat de normes nogaranteix la participació en un únic espai

cultural. Tenim casos claríssims d’un graumolt alt d’unitat normativa que no es cor-respon amb un espai cultural compartit o,si més no, homogeneïtzat. Pensem nomésen el cas dels Estats Units i Gran Bretanya,que ens és el més familiar.

Ara bé, l’esquena —la fixació d’una dife-rència que vaja més enllà del respecte bàsicque admet un estàndard—, i especialment siaquesta es fa amb la intenció de «no conver-sar», és gairebé segur que impedeix la crea-ció o el manteniment d’un espai culturalcomú. I més encara quan l’espai és feble inomés reconegut per una minoria, tot i que,paradoxalment, siga aquesta minoria la queporta l’estendard de la vida cultural del país.

Vol dir això que el fet de compartir unacultura ha d’implicar una anul·lació de lesdiferències lingüístiques? Taxativament, no.No obstant això, la diferència s’ha de rei-vindicar al lloc adient, en el marc d’un es-tàndard comú.

Però no ens equivoquem. El nostre pro-blema és un altre. La de vegades ingènua isovint malintencionada projecció de lesrelacions lingüístiques i culturals en les lí-

Joan F. Mira :

Em demanen que responga, amb una «re-flexió sintètica», a la qüestió següent: «Finsa quin punt la normativització de la dife-rència pot impedir —o entrebancar— l’ar-ticulació d’un espai cultural comú?» Ja emperdonaran que haja repetit sencera la for-mulació de la pregunta, però era necessàriaper a la contundència de la resposta: fins alpunt de la catàstrofe, fins al punt del prin-cipi del final no solament de l’«espai comú»sinó del mateix espai valencià, fins al puntdel suïcidi i la dissolució, fins al punt deliquidar el que queda de set segles i migd’història, fins als extrems de la desgràcia.Alerta, però: la pregunta implica «fins aquin punt pot» passar tot això, no suposaque haja de passar necessàriament. Perquè«normativitzar la diferència» pot significarsimplement allò que ja ha fet l’Institutd’Estudis Catalans, per exemple: assumir i

també a unes gramàtiques, uns llibres detext, unes «normes», un vocabulari, uneslectures restrictives, uns autors només re-gionals, i una visió de la història de la llen-gua, de la cultura i la literatura tan limita-dament i excloentment valencianes queaconseguiran, per fi, l’objectiu últim de totala maniobra: la segregació de facto desprésd’haver-la obtinguda de jure, per pactes i perllei. I si això s’aconsegueix —amb aplaudi-ment i satisfacció generals, pel que hemvist—, queden pocs dubtes sobre el destíd’una petita sub-llengua semiregional, pro-gressivament minoritària, prescindible imarginal en el propi territori i en la pròpiasocietat. El destí d’una branca quan la ta-llen de l’arbre. Que és metàfora vulgar iantiga, ho lamente, però implacablementexacta. Això sí, durant algun temps (quantde temps?) alguns es distrauran estudiantles fulles seques, i uns altres faran negocitraficant amb la llenya.

LA NORMATIVITZACIÓ DE LA DIFERÈNCIA POT IMPEDIR L’ARTICULACIÓ D’UN ESPAI CULTURAL COMÚ?

nies imaginàries que separen demarcacionspoliticocadministratives ens duu a situaci-ons tan absurdes com la que patim els va-lencians. L’escull no és una normamonocèntrica i «subordinada» a la d’altresdemarcacions administratives, sinó lainstrumentalització fàcil d’un sentimentque, en versió local, podríem denominarcom «lo nostre» o «que no mos furten lapaella», sentiment clarament malaltís, para-noide, que alguns exploten i uns altres dei-xen explotar amb finalitats que res tenen aveure amb la cultura o amb la valencianiade cor i de pensament.

Però, alerta, la «cultura valenciana», en elmón de l’aldea global, té poques possibili-tats de tirar endavant si no s’alia (sense peraixò anul·lar-se o alienar-se) amb una cul-tura que no tinga com a objectiu fagocitar-la. La cultura valenciana, si s’entén com apart de la cultura catalana (no de Catalunya,però), té possibilitats de desenvolupar-se isobreviure. La «incultura valenciana», encanvi, no en té cap possibilitat.

: M. Josep Cuenca

regularitzar, de manera normal i normati-va, les variants territorials de la llengua co-muna. Que siga —com és, de fet— tannormal i tan correcte dir o escriure «vinga»i «vingui», «meua» i «meva», «l’hi dóna» i«li ho dóna», «escombra» i «granera», i co-ses així, tan conegudes, o altres que no hosón tant, en la morfologia, la sintaxi o elvocabulari. Això ja ho fèiem abans, ho femnormalment, i és bo i saludable: si els lec-tors (i els alumnes) d’ací coneixen les for-mes d’allà, i viceversa. Si tots consideremque tot ens és propi encara que no ens sigatan familiar o pròxim. Si es tracta d’afirmarla varietat i la riquesa de la llengua comu-na, bé comú i vehicle comú.

Tinc por, però, que les coses puguen anarper un altre camí: pel camí de la política, perser exacte. Que les pressions (la ideologia,els interessos i el desinterès, la violència, lespassions, els partits, el poder...) que hanconduït a una inevitable Acadèmia, porten

26 :

Elscatalans pel món

Costa de creure que, entre la Macedò-nia de deu milions d’habitants que cor-ren pels subterranis i ponts de París, elsciutadans de llengua catalana acabemtrobant-nos cada dia amb una «coinci-dència» que ens aprope a casa nostra,oblidant-nos per un moment de lamegalo-fonia veïna per veure’ns fins i totcom un tros de pes dins de l’Europa deles Nacions.

Potser per proximitat geogràfica o finsi tot econòmica i cultural, o potser peruna mediterraneïtat latent als ulls, elscatalans ens retrobem a París amb mésrapidesa que no ho faria un detector demetalls. Al tren en una excursió solitària,dins del treball, durant un moment enquè es refan energies, buscant una novafeina, enmig d’una festa elegant o simple-ment passejant per la ciutat, els catalansens hi trobem. Venim de Perpinyà, deLleida, de Tavernes de la Valldigna, deMallorca, de Barcelona o de València,com el nostre cas.

És molt grat coincidir enmig de tantabarreja ètnica i lingüística. Parlar catalàdins de la quotidianitat de París té unregust quasi salat, com si ens menés a lamar. I així ocorre quan una parella de cin-quanta anys, mig perduts, se t’apropa i debon matí et demana amb un «francés»d’eles llargues on para el número tal dela Rue Rivoli, amb «rrrr» rotundes, oquan estàs fent cua en un restaurantet isents en català si serà bona la relació qua-litat-preu que hi ha tanta gent esperant.

En realitat, aquests són només detallsdel dia a dia que no ens duen molt lluny,simplement a pensar que més enllà delsPirineus la nostra presència és més pal-pable que no ens imaginem. Quasi ningúdesconeix el mot Catalogne, ni Barcelona,ni tampoc València o Alacant. En canvi,què anem a fer-li!, creuen que la naciócatalana s’acaba més o menys a PortAventura i que a València ja s’endevinaAndalusia.

Ja voldríem que la política d’«afers es-trangers», des del Principat o des del PaísValencià, s’interessés per aclarir aquestaconfusió.

I, en reflexionar un poc sobre tot açò,vam ensopegar un matí amb les quatrebarres onejant al bell mig del barri deSaint-André-des-Artes. Ens trobàrem,sense saber-ho, davant de La Maison de

Catalogne —un fastuós aparador de laCatalunya de disseny que senyoreja d’en-çà els anys Cobi.

L’escenari triat ja era una crida al visi-tant, un petit barri rústic amb reminis-cències medievals, situat en el districtesisè de París, que de sempre ha seduïtartistes i escriptors.

Hi vam entrar tot encuriosits, captivatsper l’oloreta a botifarra que eixia del barde tapes —també de disseny— encabit ala planta baixa de La Maison. I en seurea la barra «nyas, canyàs», la primera aco-llida: —«Que sou de Lleida?».

En sentir la resposta —«no, som deValència»—, a la xica se li trasbalsà el gesti nosaltres ens vam demanar on és el nos-tre lloc entre aquestes quatre barres.

Lourdes Toledo

¶ AguaitsEditada per l’Institut d’Estudis Comarcalsde la Marina Alta, porta ja anys apareixenti sempre amb un alt nivell acadèmic i cien-tífic. Presenta un conjunt de treballs de re-cerca en prehistòria sobre les terres de laMarina i, especialment, a l’entorn del Mont-gó. P. Fumanal escriu sobre els aspectesgeomorfològics i l’evolució quaternària delMontgó; E. Badal sobre el paisatge vegetalde la Marina; P. Fumanal, J. Olmo, R.Martínez i J. A. Casabó sobre les societatsdepredadores del Montgó i les seues estra-tègies d’aprofitament de recursos; V. Villa-verde i altres sobre els nivells magdaleniansde la Cova de les Cendres; J. Bernabeu i T.Orozco sobre el Neolític antic a la MarinaAlta; J. A. Soler sobre la Cova del Montgói el fenomen funerari del III mil·lenni a.C.;J.L. Simón sobre les societats del II mil·-lenni a. C. al Montgó; Juan A. López Padi-lla sobre material ossi a la Cova del Mont-gó; i J. A. Casabó i altres sobre art rupestreal Montgó. Ressenyes bibliogràfiques com-pleten aquest lliurament. (Núm. 13-14,1997, Institut d’Estudis Comarcals de laMarina Alta, Ap. Correus 310, 03700Dénia).

¶ Arxius de SociologiaUn dossier central sobre «Treball i ocupa-ció: temps de canvi», coordinat per J. A.Santos Ortega, M. A. Garcia Calavia i E.Garcia, i amb treballs de J. A. Santos i M.Poveda («El mercado de trabajo devastado:procesos de flexibilidad a la española»),d’A. Bilbao («El trabajador precario»), deM. de la Fuente i G. Otazua («Reduccióndel tiempo de trabajo y paro masivo»), d’A.Rodríguez («Hacia un reparto igualitariodel trabajo») i de J. Riechmann («Empleoen la transición hacia una sociedad susten-table: posibilidades y límites») constitueixel nucli d’aquesta revista. Inclou, a més,una secció de notes d’investigació, amb tre-balls com els d’E. Cano («La investigaciósobre la precarietat laboral al País Valen-cià») i de J. M.Rodríguez i M. Cabrejas(«Trabajo y medio ambiente: el problemaecológico social del parque natural de l’Al-bufera»), i una altra de crítica de llibres.(Núm. 2, juny 1998, Ed. Afers i Departa-ment de Sociologia i Antropologia Socialde la Universitat de València; EditorialAfers: Ausiàs Marc 68, 46470 Catarroja;Dpt. de Sociologia: Edifici Oriental, Avda.dels Tarongers, 46011 València).

Revistade revistes:

: 27

Mésque un diccionari

Nicola AbbagnanoDizionario di Filosofia

Terza edizione aggiornata e ampliatada Giovanni Fornero, Torí, Utet, 1998

X+1.174 pàgs.

El 1960, Nicola Abbagnano, al prefacide la primera edició del seu Dizionario diFilosofia, declarava que l’objectiu del’obra —la fatica més gran de la seuavida— era «posar a l’abast de qualsevol unrepertori de les possibilitats de filosofarofertes pels conceptes del llenguatge fi-losòfic, tal com s’ha vingut constituintdes dels temps de la Grècia antiga fins alsnostres». D’aquest objectiu derivà la re-gla de composició de les veus: «individu-alitzar les constants de significat» docu-mentant-les amb citacions textuals i dis-tingint-ne els diversos significats i lesseues variacions històriques. Tot plegat,responia a l’exigència de claredat queconsiderava condició essencial a fi que lafilosofia pogués exercir «alguna funciód’il·luminació i de guia» dels homes.

La reivindicació de la funció il·lu-minadora i orientadora de la filosofia noera en Abbagnano aliena al seu compro-mís filosòfic i al seu destacat protagonis-me al debat cultural de la Itàlia de la post-guerra que, en el seu vessant filosòfic, esconfrontava amb la forta influència exer-cida per l’idealisme alemany durant la pri-mera meitat del segle i amb la filosofiacroceana i la seua hegemonia cultural.Encara que va viure i exercir a Torí, Ab-bagnano venia del sud (Salern, 1901) i esformà a la universitat napolitana, és a dir,va créixer en el medi filosòfic i culturalon major era el pes de la tradició idealis-ta i on la figura de Croce era aclaparado-ra. Tanmateix, deixeble d’Antonio Alliot-ta, als anys quaranta ja havia perfilat i do-nat a conèixer el seu existencialisme que,qualificat de «positiu», prenia distància dequalsevol dèria irracionalista o nihilista.Eren temps de forta controvèrsia ideolò-gica a l’arena italiana després de la derrotadel feixisme i de l’ascens del comunisme(amb un llegat de Gramsci també com-promès, com a praxi del seu pensament,en l’enderrocament del croceanisme). Labatalla té una perspectiva de defensa dela Il·lustració i Abbagnano hi participàreivindicant-la i reclamant el seu acom-pliment: la filosofia, la raó, havia de serllum i guia dels homes

Abbagnano és un bon exponent d’aquelltret de la tradició filosòfica italiana que ensla presenta amb un fort entrellaçament depensament, cultura i política. Al tempsd’escriure el prefaci veu la seua època com

«un període en què els conceptes són so-vint confosos i mistificats fins al puntd’esdevenir inservibles», i sent la impor-tància «vital» de precisar amb rigor elsconceptes i la seua articulació interna pera restituir-los «la seua força directriu i alli-beradora». Per això el Dizionario és mésque un diccionari. Norberto Bobbio ho vaveure clar: en la seua opinió era l’obra defilosofia que millor responia a la necessi-tat filosòfica d’aquells temps, que no eraaltra que aprendre a raonar; en veure laperplexitat de l’entrevistador —com, undiccionari?—, Bobbio, sorneguer, diguéque davant la confusió de les llengües calcomençar pel diccionari i que, per rea-prendre a parlar-se, més valia un bon dic-cionari que un mal poema. Bobbio sabiade què parlava perquè amb ell, amb E.Garin, C. A. Viano, Pietro Rossi i PietroChiodi, amb aquest grup d’amics, Abbag-nano havia discutit amb detall tots els ar-ticles principals del diccionari. Abans ha-via publicat la seua Storia della Filosofia,obra en què ja havia quedat palès el seuinterès divulgador i el rigor de la seua

relectura de la tradició filosòfica. Atès quel’historicisme absolut havia llegit el pas-sat filosòfic com a camí que, a través deVico, Kant i Hegel culminava en ell ma-teix, la nova història escrita per Abbag-nano era una alternativa metodològica ihistoriogràfica i, alhora, una eina útil pera difondre-la. Nascut dels treballs pre-paratoris de la Storia della Filosofia, elDizionario respon al mateix impuls meto-dològic i al mateix compromís pràctic. Laseua preocupació didàctica encara el por-tà a publicar un manual de filosofia per al’ensenyament secundari. Tot molt cohe-rent amb la seua voluntat d’intervenir desde la filosofia en la concreta batalla cultu-ral italiana i en la configuració educativade la seua societat civil i del seu pensamentfilosòfic.

El Dizionario, dins d’aquesta trilogiadivulgadora, és l’obra més ambiciosa. Ex-cloent-ne tot nom propi, mitjançant la fi-xació de les constants i de les variacionsde significat dels conceptes, pretén pre-sentar «un balanç del treball filosòfic, desdel punt de vista de la fase actual d’aquesttreball». Justament per açò, el Diziona-rio di Filosofia d’Abbagnano, desaparegutel seu autor i llunyana la segona edició(1971), necessitava una pregona revisió ol’alternativa de romandre —víctima delseu propi criteri— a les prestatgeries delmuseu historiogràfic. Tanmateix, si bé éscert que els continguts havien perdut ac-tualitat i no integraven la contemporane-ïtat filosòfica, també ho és que la seuafunció d’introduir claredat en la confusióens és ben necessària.

G. Fornero, un dels darrers deixeblesd’Abbagnano que ja ha revisat i actualit-zat el manual de filosofia de secundària—a hores d’ara majoritàriament usat alsinstituts italians— i la Storia della Filoso-fia del mestre, s’ha ocupat ara de recupe-rar el Dizionario, i ho ha fet amb el majorrespecte possible a l’esperit de l’obra: efec-tuant-ne una revisió a fons i incorporant-hi els nous espais significatius dels darrersdecennis. Manté el propòsit de la precisióconceptual i textual i conserva l’estil clar,concís i sistemàtic, que caracteritzaven eltext d’Abbagnano. Alhora, però, introdu-eix quasi sis-centes noves redaccions de lesquals unes tres-centes són noves veus,amb la qual cosa l’obra reprèn vitalitat.Fornero ha reeixit en la difícil tasca i, de

28 :

nou, el Dizionario di Filosofia és un ins-trument recomanable per a aprendre a ra-onar a l’alçada del nostre temps. Non’anem sobrats, d’aitals eines.

El nou text conté un millor i més com-plet tractament de la lògica, de l’epistemo-logia i la filosofia analítica, i dóna cabudaals desenvolupaments de l’hermenèutica ide la teoria crítica, sense oblidar lapostmodernitat en el país del pensierodebole. No és el cas de fer un llistat com-plet de les veus revisades (Coscienza, Dio,Essere, Etica , Filosofia, Linguaggio,Metafisica, Politica, Progresso, Psicologia,Realismo, Retorica, Scelta, Scetticismo,Scienza,...) o incorporades de bell nou(Anarchismo epistemologico, Archeologiadel sapere, Austromarxismo, Bioetica,Comunitarismo, Costruttivismo, Decos-truzzione, Dialettica negativa, Falsifica-zionismo, Filosofia pratica, Individualismometodologico, Intelligenza artificiale,Interpretazione, Postmoderno, Realtàvirtuale, Relatività ontologica, Segno,Semantica, Semiosi, Traduzzione,...) toteselles imprescindibles per seguir el debat fi-losòfic contemporani. Cride l’atenció,però, sobre l’entrada d’Auschwitz com aterme filosòfic, i convé destacar un altrefet: Fornero s’ha ocupat de gran part deltreball, però ha comptat amb la col·-laboració de més de quaranta especialistesitalians de primera fila per cobrir amb sol-vència la diversitat filosòfica de la fi delsegle. No és possible citar-los tots, peròcom a mostra valguen els noms de M.Mugnai, A. Pagnini, P. Parrini, M.Sacchetto, M. Cacciari, U. Eco, G. Cac-ciatore, G. Vattimo... Tots els textos por-ten les sigles del seu autor i, així, l’obraadquireix una nova virtualitat que la fa mésrecomanable: ofereix un panorama fiablede la filosofia italiana, on cada autor escriula seua part de la seua mà. No hi són totsni tot, però no som en temps d’obres to-tals i definitives. D’alt nivell filosòfic engeneral, l’obra és també, per tant, unamostra dels discursos i de les posicionsfilosòfiques assolides per la filosofia itali-ana contemporània que no s’hauria denegligir en el nostre diàleg filosòfic, pot-ser massa encantat amb les veus i les visi-ons alemanyes i anglosaxones.

Bona eina per al treball filosòfic del pro-fessional, de l’aprenent o del curiós, de lalectura del diccionari cal desitjar que, comvolia Abbagnano, s’aferme la filosofia coma llum i guia dels humans, almenys en laseua modesta pretensió d’ensenyar a ferbon ús de la raó i a no perdre’ns al labe-rint del llenguatge d’una època depublicitada i falsa comunicació mundial.

Josep Martínez Bisbal

El vestit noudel flautista de Hamelin

Isabel-Clara SimóEl professor de música

Columna, Barcelona, 1998155 pàgs.

Una estranya capsa que només algunespersones poden veure, una flauta màgicaamb escàs protagonisme i un professor demúsica capaç de seduir sexualment qual-sevol home, dona, criatura o bisbe que seli pose al davant. Aquests són els ingre-dients amb què Isabel-Clara Simó tractade bastir la seua paràbola personal sobrela bellesa i la sensibilitat humana. Ho in-tenta, però es queda a mig camí.

L’autora explica la història d’un profes-sor de música recomanat pel bisbe a unsenyor comte d’un poble desconegut. Elcomte ha d’estar fora de casa durant unany i molt tranquil·lament delega els seuspoders en aquest professor més o menysenvoltat d’un hàlit misteriós.

La novel·la està dividida en sis seccionsamb diferents capítols, cada un dels qualsrepresenta un segle entre el XIV i el XX,sense cap tipus d’ordenació lògica. Se lipot retraure a l’autora el desconcert quesuposa per al lector els canvis de tipogra-fia a cada capítol. Si el que pretenia eradonar un cert aire d’atemporalitat, botantde segle en segle, potser hauria resultatmés interessant intentar una recreació

lingüística de l’època que es descriu ihaver-se deixat d’experiments tipogràficsque aporten ben poca cosa al conjunt.

L’escassa trama de la novel·la s’emmarcadins de les llegendes populars amb elementsintercanviables i símbols més o menys freu-dians –la capsa i la flauta, sobretot. Segu-rament és per això que els personatges es-tan a mig construir, són vagues i indefinits.Des de l’Adelaida de la casa de les monges—que ocupa un capítol llarguíssim nomésper dir-nos que el senyor professor s’hiamagarà quan els homes del poble es revol-ten engelosits contra ell— fins a l’Úrsula,la xiqueta jardinera, la qual tampoc troba-ríem a faltar si no apareguera, només des-filen esborranys de personatges topificats:bisbes i monges turmentats per les passi-ons carnals, criatures ensopides de famíliabenestant que han d’estudiar música perobligació, minyones enamorades i maritsgelosos.

De fet, la personalitat més treballada del’obra és la d’Adelaida, dona de caràctercontundent, capaç d’eixir endavant ellamateixa des del pou de misèria més pro-fund i de traure’n també les companyes dedesventures. Tanmateix ocupa un lloc moltmarginal en la novel·la, per molt que se’nsvulga fer creure que la seua intervenció re-sulta imprescindible quan el professor ha defugir de la casa del comte.

Igualment s’intenta fer veure que tot elmón queda trasbalsat i canvia la seuamanera de mirar el món quan coneixEnric de Bellreguard, però, al capdavall,només hi ha un intent formal de mostraraquesta evolució amb el fill del comte. Laresta queda en lleugeres pinzellades fona-mentades en fets miraculosos sense ma-jor transcendència, com ara que una deles xiques de la casa principal siga capaçde fer bells brodats després d’haver pas-sat pel llit del professor.

En definitiva, l’autora recorre a una sè-rie de registres formals —format teatral enel segle XVIII, format de guió de cinemaen el XX— i tipogràfics, passant per alt eltreball d’elaboració lingüística que hauriaajudat a fer una mica interessant la històriadel pretesament misteriós professor de mú-sica i la seua capsa invisible.

Potser s’ha centrat excesivament en larecreació escenogràfica, de manera que laseua no es pot considerar una propostaexcesivament agosarada, ja que no aportares de nou al panorama de la nostra litera-tura, ni per la tècnica, ni pel tema de la re-cerca de la bellesa, d’altra banda absoluta-ment universal —en la majoria dels contestradicionals, el leit-motiv és la recerca d’al-guna cosa més simbòlica que real.

Júlia Zabala i Tomàs

: 29

La Coordinadorad’Instituts d’Estudis Comarcals

de la Comunitat Valenciana

La unió fa la força; la informació dónapoder i llibertat i la coordinació d’esforçosestalvia molts recursos i molts neguits.

Estos tres entrefilets o eslògans mostrende manera expressiva la necessitat que te-nen les institucions culturals de les nostrescomarques d’optimitzar els seus recursos,esforços i productivitat. A això s’adreça lacreació d’una Coordinadora d’Institutsd’Estudis Comarcals, perquè des de fa anysles nostres comarques són capdavanteres iimpulsores de la cultura i la llengua a lanostra Comunitat.

Pràcticament en totes les comarques hi haassociacions culturals engrescades en l’estu-di de la nostra realitat històrica, patrimoni-al i literària, a fi d’anar formant un país mi-llor i més culte; pràcticament en totes s’es-tudien i es divulguen els mateixos temes;pràcticament en totes existeixen les matei-xes preocupacions socials i cíviques; però,en canvi, les associacions d’una comarca noconeixen què es fa en la veïna, i gasten ener-gies i recursos fent el mateix o provant unametodologia ja rebutjada o exitosa, o xo-quen amb els mateixos problemes de divul-gar el que s’estudia o de trobar recursos perpoder portar a terme la seua actuació. Men-trestant, ni la Generalitat Valenciana, ni lesUniversitats, ni les mateixes Mancomuni-tats, per posar tres exemples, han sabut finsara vehicular cap organisme que suplira estamancança estructural. Quantes faenes esrepeteixen per no haver sabut vehicular fins

ara totes les iniciatives comarcals! I quantesenergies balafiades i quantes desercions cul-turals de persones cansades de lluitar con-tra els elements i de veure com, en canvi, or-ganismes com el Consell Valencià de Cul-tura, amb molts recursos, no fan cap esforçper redreçar la situació. Si abans això era su-portable, la generalització de la cultura,l’augment de la xàrcia de centres d’ensenya-ment i la millora de les comunicacions, hanfet que hui es faça investigació i cultura d’ungran nivell també fora de la Universitat, enconcret a les comarques, i, per tant, que esnecessite una vertebració comarcal.

Davant d’esta realitat dispersa, inverte-brada, desconnexionada entre la gent dediversos llocs que es dediquen a les matei-xes activitats, ha arribat l’hora de crear unaCoordinadora d’Instituts i associacionsculturals d’àmbit comarcal (i local, en unprimer moment), que aporte solucions. Peraixò, un grup d’Instituts Comarcals, comAlfons el Vell de Gandia, la Marina Alta,Camp de Morvedre, Camp de Túria, l’Hor-ta Nord, l’Alt Millars, l’Alt Palància, l’Al-coià, Amics de la Costera, Cívica d’Alacant,la Hoya de Buñol i la Vall d’Albaida, ambla col·laboració del Centre d’Història Lo-cal i Etnogràfica de la Diputació de Valèn-cia, es troben preparant una Coordinado-ra, una espècie de Federació d’Entitats, elCIECOV, acció que portaran a terme elprimer diumenge de novembre al simbòlicMonestir del Puig, que done via a les ne-cessitats següents, segons els representantsdels mateixos instituts van acordar aOntinyent, el maig passat:

a) Crear un Centre de Documentació deles comarques i pobles i, en concret, unabase de dades bibliogràfica de tota la Co-munitat, en qualsevol dels seus aspectes.

b) Fer una revista-butlletí, a fi d’informarde les activitats de cada centre, i una distri-buïdora de les publicacions dels Instituts.

c) Integrar els Instituts Comarcals enl’ensenyament a través dels centres de pro-fessors, els actuals Cefires, i dels museus iarxius comarcals, a fi d’aprofitar el seu co-neixement i interés per la comarca.

d) Incitar l’Administració a promoureiniciatives legislatives o administratives enbenefici de les seues activitats i dels seusprojectes, com per exemple, ser consideratscentres d’investigació superiors i participardel finançament i de les ajudes de les insti-tucions públiques, com la Generalitat, els

fons europeus, o les Caixes d’Estalvis. Odotar-se d’equipaments i de personal, perquèel voluntarisme sol ser eficaç però efímer.

e) Ser considerats col·laboradors de lesUniversitats i de les Conselleries, i partici-par en els programes d’àmbit general, per-què són els millors coneixedors del seu ter-reny. Un exemple serà el projecte ArxiuOral de la Paraula, auspiciat pel Museud’Etnologia, que comptarà amb els Centresd’Estudis Comarcals com a col·laboradorsi interlocutors.

f) Promoure la presència pública delscentres d’estudi i la seua consulta i utilit-zació per part dels poders públics, en con-cret per les mancomunitats i ajuntaments.

g) Crear canals de comunicació entreinvestigadors i celebrar sessions conjuntesper intercanviar experiències i metodologi-es adequades.

El repte dels Centres d’Estudis és unir-se i treballar conjuntament per cada comar-ca i per tota la Comunitat, conscients delgran paper que tenen al segle XXI, tantd’acostar la cultura al poble i de salvaguar-dar el medi ambient i el patrimoni del seuvoltant, com de completar i millorar elsconeixements científics dels grans centresde recerca. En el món actual, sense unió, niinformació, ni recursos, no hi ha cap pos-sibilitat d’avançar en res, i per tant o unióo marginalitat i testimonialitat.

Emili Casanova

30 :

Laimperfecció

de la llibertat

Isaiah BerlinEntre la filosofia i la història de les idees.

Una conversa amb Steven LukesAfers, Catarroja, 1998

102 pàgs.

Una viva consciència de la imperfec-ció de les obres i les idees humanes, l’al·-lèrgia a les propostes massa tancades, alssistemes massa redons, i el compromísintel·lectual amb els grans reptes, els in-terrogants difícils, els grans problemes.Isaiah Berlin va conformar aquesta acti-tud, que el convertiria en una de les fi-gures notables del pensament del segleXX, en el decurs inicial d’una biografiaque l’entrevista amb Steven Lukes des-vetlla amb bastant detall. De la seuaLetònia natal a l’Anglaterra en què vaestudiar i va desenrotllar la seua incur-sió en el camp de la filosofia i la histò-ria de les idees, tot passant per la Rússiadels anys de la revolució soviètica o,també, pel Washington de la diplomàciaal llarg de la guerra, Berlin hi descriu ihi comenta el seu període de formació,on hi ha claus molt significatives de lesposicions personals que mantindria sem-pre.

«Allò era el règim més horrorós quemai no havia conegut», assegura durantla conversa en referir-se a la seua esta-da, com a primer secretari de l’ambaixa-da britànica, a Moscou i a Leningrad el1945, després de la guerra, quan va po-der constatar en què s’havia convertitaquell clima de tensió i revolta viscutd’infant sota l’impacte dels discursos deLenin i de Trotski. En tenia, de raons,Berlin, per a ser anticomunista. No obs-tant això, un dels primers estudis que vafer se centrava en Marx, de qui en dis-crepava en qüestions importants però enreconeixia aportacions com la idea de lainfluència de la tecnologia en la cultura,la del gran capital, i la de la lluita declasses, tot i rebutjar la limitació a lesrelacions de producció de la definiciód’aquest concepte. Amb els col·leguesdel New College, els professors univer-sitaris d’Oxford i els filòsofs dels anyscinquanta, Berlin va establir una relaciód’una innegable independència de crite-ri. Una de les demostracions és la seua

Vulgar, imperialista, industrial, ambigua,mediocre, conservadora, immoral, depreda-dora, narcòtica: aquests són alguns delsadjectius mes usats per a referir-se a la cul-tura de masses. Tothom hi participa, de fet,en la cultura de masses; es impossibledesempaguellar-se’n. Tanmateix, ben pocsse senten formant part de la massa. Comrecorda Busquet, la massa, l’audiència, sem-pre són els altres. Cal, doncs, una clarifica-ció conceptual del terme, de la manera comha estat abordat el fenomen històric de l’ac-cés de les classes populars a la cultura, so-bretot per l’acció dels mitjans de comuni-cació i per l’extensió del consum, de lesdiverses lectures sobre la «democratització»de la cultura en la societat moderna. Opti-mistes i pessimistes, apocalíptics i integrats,elitistes i populistes, tràgics i festejadors;una munió d’intel·lectuals europeus i ame-ricans que, durant els anys 20 i 30 del segleXX i durant la segona postguerra mundial,discuteixen i analitzen les conseqüènciesper a la cultura —l’alta cultura humanistade l’excel·lència— de la incorporació al con-sum cultural d’amplis sectors de poblaciósecularment exclosos, i de la transformaciódels processos de concepció, producció idifusió dels objectes culturals.

Rellegir i analitzar críticament les prin-cipals aportacions al debat sobre la culturade masses és l’objectiu, reeixit, que es pro-posa Jordi Busquet a El sublim i el vulgar.Els intel·lectuals i la «cultura de masses»(Proa, Barcelona, 1998). Estructurat entres parts, el llibre presenta, a la primerapart, «La cultura de masses a debat», elsprincipals arguments en contra d’una talcultura i els plantejaments dels seus defen-sors, revisa els conceptes de cultura popu-lar, masscult i midcult, el kitsch, el cursi, snobi hortera. A la segona part, «L’art a l’era dela democratització cultural», l’autor repas-sa les aportacions dels crítics de Frankfurti fa una incursió —al meu parer el millordel llibre— a l’obra de W. Benjamin, L’art al’era de la seua reproductibilitat tècnica. Clouaquesta part amb l’exposició crítica del’anàlisi que E. Morin feia dels canvis cul-turals a L’esperit del temps. Finalment, a latercera i última part, «L’home massa: sub-jecte passiu de la modernitat», Busquet,professor de la Universitat Ramon Llull,recull les teories de la societat massa in’analitza l’emergència històrica i les diver-ses concepcions, tot desvelant-ne les impli-

Un passeigper la teorització

de la cultura de masses

cacions ideològiques i les limitacions me-todològiques.

Val a dir que l’obra es fa de bon llegir. L’au-tor usa una prosa eficaç, d’estil directe, ambun català ric i flexible, tot explicant idees iautors des de la lectura que n’ha fet; és a dir,tal com escriu i s’explica, el llibre és una guiaexcel·lent del debat, apte a qualsevol perso-na de nivell universitari o semblant, no úni-cament per a especialistes. Des de la meualectura, intuesc que potser per exigèncieseditorials, el llibre s’ha quedat massa despu-llat; així, no fa recurs pràcticamen mai alsexemples actuals (obres literàries i plàsti-ques, pel·lícules, peces musicals, etcètera)que tant ajuden a entendre i que, per con-tra, abunden a molts dels treballs en quèrecolza el seu (Adorno, Bell, Benjamin,Berrio, Bourdieu, Cardús, Coser, Eco,Giner, Greenberg, Macdonald, Marín iTresserras, Martín-Barbero, Morin, Shills,Williams). I no tinc clar si Busquet fuig dela caducitat dels exemples per fer mes dura-dor el llibre al mercat, si se’ls ha espolsat sis-temàticament per bé de la brevetat, o si temser agafat per allò que tan bé ens va ensenyarBourdieu: que no hi ha cosa que classifiquemés un home que les pròpies classificacions.

Per a acabar, entenc que el debat actual ésel que només apunta i no desenvolupa. És adir, com s’adiuen les velles teories de la so-cietat de masses amb el processos actuals demundialització, fragmentació social, seg-mentació i exclusió; amb els parcs temàtics,les plataformes digitals i internet; amb elprocés de recuperació del subjecte i les iden-titats que s’ha produït a la sociologia de lesdarreres dècades. De ben segur que Busquetn’és sabedor i farà algun dia les seues apor-tacions. Jo, almenys, així ho espere.

Rafael Xambó

: 31

famosa lliçó inaugural, Dos conceptes dellibertat, sorgida de la indignació «davantles trampes marxistes» i tota la «xerra-meca estalinista i comunista sobre la lli-bertat autèntica».

D’una manera o una altra, aquella di-ferenciació entre llibertat positiva i lli-bertat negativa, aquell avís davant elshorrors que les dues formes de llibertat,bàsiques i necessàries, poden arribar aprovocar definiria una manera d’enfocarel tema que Isaiah Berlin mantindria enun periple intel·lectual singular. La sego-na part dels llibre és, precisament, unaconversa, quasi un debat, a propòsitd’una de les preocupacions fonamentalsen aquest itinerari: el pluralisme de va-lors. No podia, però, entrar en aquestterreny sense fer referència al liberalis-me de l’autor, un liberalisme d’esquerra,tal com ell mateix el defineix, un libera-lisme preocupat pels problemes de lainjustícia, la misèria i la desigualtat, fa-vorable a l’Estat del benestar i, moltconcretament, al New Deal americà, queBerlin caracteritza com «l’intent mésadmirable i reeixit de promoure tant lajustícia com la prosperitat en una socie-tat sense introduir-hi els aspectes mésrestrictius del socialisme».

Liberal de mires amples, antisistemà-tic, preocupat per referents com Herder,Vico, De Maistre, Montesquieu o Mill,la figura de Berlin assoleix en l’entrevistaamb Steven Lukes, realitzada el 1991, sisanys abans de la seua mort, perfils po-lèmics en el debat sobre el concepte depluralisme de valors, les seues contradic-cions i els dilemes morals que planteja.La idea, que ha centrat moltes de les dis-cussions sobre la seua obra (el mateixBerlin recorda durant la conversa, quePerry Anderson n’ha fet una crítica apartir de les dificultats de defensar elpluralisme cultural sense renunciar al’universalisme moral), esdevé, en bocadels dos interlocutors, una revisió polè-mica dels grans conflictes que afecten lasocietat (el totalitarisme, el racisme, elnacionalisme...). Berlin hi manté la seuamoderació compromesa, per dir-ho així,aqueixa actitud convençuda que la im-perfecció de la llibertat no s’ha de tra-duir en falta d’exigència. Steven Lukesho explica molt bé en la seua recomana-ble introducció a l’entrevista: «El reptede Berlin consisteix, més aviat, en el seuesforç al llarg de tota una vida per de-fensar i justificar una certa manera depensar els problemes polítics i morals, encomptes d’una teoria explicativa o nor-mativa particular».

Adolf Beltran

Elmapa

impossible

Wenceslau VenturaFatum

Denes, València, 199864 pàgs.

Estilísticament i temàtica, Fatum és unacontinuació de Sensòrium, el seu poemarianterior. La diversitat d’anècdotes que des-encadenen els poemes no són sinó una ex-cusa perquè el poeta ens parle d’ell (nor-malment desdoblat en un tu fredamentobservat o en un nosaltres desmoralitza-dor). El món no és observat des de l’òpti-ca inevitable de qui mira, sinó querefractàriament només projecta la seua prò-pia ombra, com un espill. D’aquesta mane-ra, qualsevol paraula perd el seu sentit re-ferencial i n’adquireix un altre de simbòlicdins del conjunt, pinzellades d’un croma-tisme aparentment fosc («clareja i tot ésfosc») i hermètic («vols ser amargament,allò secret, no desxifrable»), conformant unsol quadre impressionista, un autoretratque s’assembla dissortadament massa al’home contemporani.

Autisme («lluita infeliç, estranya, autis-ta», «sords per la senda»), aïllament («bai-xares amb força les persianes», «ponent definestres tancades / un espill») i, per tant,soledat, angoixa i desolació («un cabàs desolitud et queia de les pobres façanes», «fi-dels hem cercat l’angúnia», «sol i sord al

món»). Desorientació («vaig [...] sensenord», «camps bardissats / que són labe-rint», «sóc com ara un tronc / a la deriva»,«laberint de tombes», «laberints de sorra»)i no res («una brúixola en el no res») queaboquen a un estat d’ànim neguitós, malal-tís i esfondrat. La inconsistència d’un mónfragmentat («immens desert de palla», «sos-tres de palla», «temps de palla», «els diesesquerden els dies») com trobem el «can-sament», la «fatiga», la «somnolència», tí-picament depressius; no resultat d’un es-forç, ja que res condueix enlloc («estupordavant de tantes ruïnes», «al no res delsmurs trencats») i tot és va («passat i futurdavallen un mateix riu», «instants sensepetjada») i efímer («el ràpid desguàs de leshores») o cíclic («l’etern retorn», «au fè-nix», «tinc el cansament [...] de la roda dela bicicleta, de la mecànica del rellotge») oa penes canvia («rellotge aturat»), on elmón no és considerat sinó com una quime-ra fatal i irreal («vianants del temps de laquimera», «clareja i tot és fals»), fins i totel sol («irreal») i, en canvi, és consideradaveritat la mort («tornes [...] a la mort: ve-ritat i somni»).

Lògicament, aquesta visió ideològica dela realitat, aquesta idealització de la mortcom a veritat única, només pot conduir aldesastre («el viure es fa petit / i prepara unadesfeta», «sóc [...] en mans de la mort») iapareix l’ombra del suïcidi («ciutat mineralon el suïcida s’esmuny», «suïcidis ajornats»,«creix l’heura roja del suïcidi»).

Però encara no està tot perdut («enfor-call de camins»), s’hi assenyalen camins(«l’audàcia», «un abisme que m’acosta alcant per gosadia»). La «meditació» i la pa-raula poètica, viscuda conflictivament («nopot defugir la mort, els signes esquerden elssignes», «parem signes, cerquem estris»,«però una cançó pot tornar-te afanyós a lavida [...] i fugir així, d’aquest turment deparaules»). També «l’auleda dels amants» i«els atzars del joc són tisores de l’abisme»s’oposen al fatum pagà del llibre, és a dir, ala fatalitat i al fatalisme.

Hi ha, però, un altre sentit menys cone-gut de fat, el fat cristià: el de la llibertat del’home com a poder real de decisió, fins itot davant Déu. Lògicament, la paraula Déués absent del llibre, només apareix al prin-cipi al vers «i ens deia que Déu gaudia del’aire perfumat». Curiosament, la paraulaaroma o flaire torna a aparéixer cap al finalassociada a la felicitat i la vida: «com unamúsica de la muntanya inacabada [...] / oels aromes distants, / aquell teu cos alesho-res tan jove», «tornar-te afanyós a la vida[...] / a la flaire de tots els camps que vore-gen la costa».

Josep L. Roda Balaguer17,5 x 12,5 cm.

32 :

Unexcel·lent

llibre d’història

José R. Modesto AlapontA ús i costum de bon llaurador.

L’arrendament de terresa l’Horta de València (1780-1860)Afers, Catarroja-Barcelona, 1998

326 pàgs.

El món rural dels voltants de València enel període que va de la crisi de l’Antic Rè-gim fins a la consolidació de la societat li-beral i del capitalisme és l’àmbit d’estudi delllibre. Un àmbit gens marginal per al co-neixement del nostre passat. I encara méssi tenim en compte que l’agricultura del’Horta ha estat objecte dels tòpics més ar-relats en les representacions folkloritzantsde la història valenciana: les lectures con-servadores, amb el seu èmfasi en l’harmo-nia social, la vida benestant i l’entorn pri-vilegiat; però també les visions estereo-tipades de caire progressista, a les quals lesnovel·les de Blasco Ibáñez han contribuïtdecisivament, i que destaquen un món ru-ral fet d’ignorància i immobilisme, oposata la ciutat creadora dels valors de la moder-nitat, la llibertat i el progrés. Per bé que lahistoriografia recent ha superat aquestesmistificacions (en menor mesura, però, lasegona), no comptavem encara amb mono-grafies sobre els camperols i l’agricultura del’Horta en època contemporània.

Al capdavall, com a rerefons de totesaquestes visions hi havia una qüestió cen-tral de la història agrària valenciana: l’arren-dament. El desenvolupament agrari capita-lista dels dos darrers segles s’ha fet al PaísValencià a través d’aquesta forma d’explo-tació de la terra per la qual uns —normal-ment llauradors sense o amb poques ter-res— cultivaven en petites parceles les pro-pietats d’altres —el més sovint terratinentsresidents a la capital. Sabem avui que aques-ta modalitat de conreu no va ser un obsta-cle sinó més aviat el contrari per a l’avençd’una agricultura intensiva i comercial. Sa-bem que va ser una modalitat, no menys«moderna» o capitalista que d’altres, d’ex-plotar la terra i el treball en funció de lescondicions naturals i socials de les zones deregadiu. Resta encara una tasca d’esmico-lament de les característiques i el significathistòric del conreu indirecte. Aquest llibreavança decididament en aquesta direcció.

D’entrada la visió que ens ofereix de l’ar-

rendament no és la d’un simple contractejurídic per a fer ús de la terra, sinó la d’unarelació social plena d’implicacions i canvianten el temps, molt més enllà del que fariapensar la lletra dels contractes escripturats.Els resultats mostren que les peculiars re-lacions entre propietaris i cultivadors del’Horta responien a una lògica històrica quecal desentranyar per a cada moment con-cret. Els propietaris mantenien els cultiva-dors en la terra, limitaven la pressió de larenda o accedien a ajornar-ne el pagament,no per una benevolència lligada a valorstradicionals, sinó com a resultat d’un càl-cul que atenia a maximitzar els ingressos:en una agricultura intensiva de regadiu,complexa i variable en els seus resultatssegons la qualitat del treball incorporat,calia fixar els cultivadors qualificats, man-tenir la seua capacitat d’esmerçar, i tolerarcerts retards per a no perdre més en unprocés de desnonament. Però aquest càlculno era independent de les constriccions queels propis arrendataris imposaven: en ofe-rir un conreu de «bon llaurador» i la regu-laritat en el pagament, esperaven a canviaquelles compensacions. I tenien al seuabast alguns mitjans (les «armes dels febles»)per aconseguir-ho: l’ajut mutu entre fami-liars, la resistència i els entrebancs al des-nonament, la possibilitat de causar perju-dicis a l’explotació en cas de comiat, etc. Estracta d’un conjunt d’actituds quotidianes,poc visibles per als historiadors, que tren-quen la imatge de passivitat que sovints’atribueix a les classes subalternes. L’inter-canvi no escrit de drets i obligacions no vaevitar, però, el conflicte obert, com va es-devenir-se amb les revoltes d’arrendatarisde 1878. I, a la fi, va afeblir també la posi-ció dels propietaris, que veieren retallada laseua disponibilitat real (però no legal) so-bre les terres, i va permetre als cultivadorsaccedir a la propietat.

Cal precisar que el llibre és hereu d’uncorrent de la historiografia contemporàniavalenciana ric en resultats. Sens dubte per laseua reticència a les simplificacions i als es-quematismes. Un corrent que es basa en undiàleg constant entre la teoria i les dades dela recerca, i per al qual categories com ara lesclasses socials o el conflicte no venen do-nades per endavant, sinó que cal delimitar-les en el decurs històric. En aquesta delimi-tació, les classes, per exemple, no tindranmai uns límits perfectament tancats, ni unespautes de conducta predeterminades per laposició estructural de cada grup. Impregnatd’aquest mètode, és un excel·lent llibred’història tocant a un dels temes permanentsde la reflexió sobre el passat: el desenvolu-pament del capitalisme al camp.

Salvador Calatayud

Potser no m’he fixat bé en els detalls deldevessall Blasco Ibáñez, però no recordeque s’haja parlat de la seua relació amb unadona que va ser important en el periodis-me i la vida pública del moment i que no-més ara comença a ser rescatada del llimb(o serà més aviat el purgatori, on anaven aparar les que cometeren el pecat de serdones «especials»?).

Malgrat tot, Carmen de Burgos, mésconeguda a principis de segle com «Colom-bine», ja té el seu llibre, i quin tros de lli-bre, gràcies a un col·lega d’ara anomenatFederico Utrera, que li ha fet una autobio-grafia apòcrifa acuradament documentada.

En ella té Blasco un paper fonamental, iapareixen també García Lorca, Pérez Galdós,Rubén Darío, així com els seus amors ambGómez de la Serna . Però de justícia serà des-tacar, no aquella interessant relació amb elshomes, sinó més aviat la seua radical moder-nitat com a dona orgullosa de ser-ho, la seuallibertat de moviments (viatgera incansable,corresponsal de guerra) i de ploma, el seucompromís cívic amb les causes mes progres-sistes del moment. Carmen de Burgos vamorir en un acte públic, mentre preparava uncongrés de dones, i cridant «Viva la Repúbli-ca». Sembla novel·lesc, però no es novel·la, ihan hagut de passar vora cent anys perquècomencem a valorar-la i reivindicar-la.

I com que tractar de resumir un llibred’aquesta envergadura seria faena inútil,permeteu-me, en honor de Colombine,unes poques reflexions al voltant de les do-nes com a professionals de la informació.

Un dels fenòmens a destacar en el peri-odisme dels últims anys ha sigut la invasióde les aules i de les redaccions per part d’unexèrcit de reporteres animoses. Qui tingal’ocasió de presenciar una roda de premsacomprovarà qui fa ara la informació «decarrer». La qual cosa no vol dir que el po-der de decisió estiga en mans feministes. Fapoc s’han produït certs nomenaments dedones, però no crec que això signifique unmillor tractament de les dones en els mit-jans de comunicació. Pot ser que part de laigualtat que reclamem consisteix a exercirel dret de ser dolentes, i aquesta és unaconclusió que com a dona em reconforta ique com a ciutadana lamente. Seria tan in-teressant conèixer l’opinió de Colombineal voltant d’aquests desgavells...!

Rosa Solbes

Recordem«Colombine»

: 33

El problemade l’avaluació

de la investigació científica

Quan revise les estadístiques internacio-nals sobre la producció científica dels dis-tints països no tinc cap més remei que dub-tar de la seua fiabilitat. El meu coneixementpròxim d’allò que s’esdevé en moltes uni-versitats espanyoles (pràcticament totes lesque conec, directament o indirecta) no afa-voreix la confiança, i els contactes amb col·-legues estrangers apunten justament elmateix. Les dades que facilita cada país so-len ser el resultat de l’agregació de la infor-mació procedent de les institucions queprodueixen investigació, principalment deles universitats. Les pautes que aquestes se-gueixen per a obtenir la informació perti-nent, que manegen per a ús intern i a méstransmeten, no estan degudament norma-litzades i, per tant, condueixen a resultatsno sempre contrastables; tampoc la depu-ració de la informació recollida és fàcil entots els casos.

És ben cert que existeix una necessitatcreixent d’avaluar la investigació per motiusmolt importants, que abasten des de l’as-signació de fons per a realitzar-la fins a laplanificació. El problema es planteja en totsels països i no existeixen fórmules consa-grades que el resolguen. El nivell al qual hade plantejar-se l’avaluació està essent moltdebatut, tot i que s’obri pas la idea que cadauniversitat concreta constitueix una unitatmolt escaient per les seues dimensions i perla proximitat a les fonts d’informació.

Aquesta tria coincideix amb la meua opi-nió personal, ja que els departa-ments universitaris complimententots els anys una memòria d’inves-tigació que, si hagués de compliruns requisits rigorosos, facilitariaen gran mesura la tasca d’avalua-ció, ja que permetria la creaciód’una base de dades realment ope-rativa. Tanmateix, la iniciativa aï-llada d’una universitat no tindriagaire repercussió. Podria respon-dre a una pregunta crucial, és clar:com evoluciona la meua activitatinvestigadora? Això no obstant, endeixaria sense resposta una altrad’igualment important: com evo-luciona la meua activitat investiga-dora en relació a les institucions delmeu entorn? Respondre totes duespreguntes exigiria que un grupd’universitats adoptara un projec-te comú que fixara les caracterís-

tiques de la base de dades en funció de lesexpectatives d’explotació. Aquest seria elprimer pas envers una objectivitat sempredifícil en l’avaluació científica.

Cal acceptar que l’avaluació d’un treballcientífic a través dels documents que en re-cullen els resultats és una tasca que tan solses pot dur a terme per experts en la matèriade què es tracte, i fins i tot així haurem deconfiar en la seua imparcialitat. Quan estracte d’un nombre elevat de documentsserà ineludible recórrer als indicadors —unaarma desenvolupada per la bibliometria ambcaràcter estadístic—, que proporcionenaproximacions útils sobre l’acceptació de lacomunitat científica cap a les revistes en quèes publiquen els documents, disponibilitatd’aquests a través de la seua presència enbases de dades d’accés senzill, padrons de lacol·laboració entre institucions, etc.

És habitual el fet de recórrer als reperto-ris de l’Institute for Scientific Information(ISI), de Filadelfia, concebuts per a aquestsobjectius, malgrat les múltiples limitacionsque presenten. Entre elles hi ha l’escassaobertura (tres mil cinc-centes revistes pera totes les ciències experimentals, mentreque el repertori de química ChemicalAbstracts en recull més de catorze mil), unapreferència descarada per tot allò publicaten anglés, el tractament desequilibrat entreunes matèries i d’altres, etc. Aquestes limi-tacions es multipliquen quan en lloc de lesciències experimentals considerem les cièn-

cies socials, les humanitats i les arts. No-més hi cal una reflexió: si de la producciócientífica global d’una universitat ni tan solsel deu per cent queda recollit en els reper-toris de l’ISI, es fa palés que no és aquestauna eina útil d’avaluació per a aquests ob-jectius; aquests repertoris haurien de que-dar relegats per a estudis parcials en deter-minades disciplines.

Per tot això, caldrà abordar el problemades d’unes altres perspectives. Durant elsdarrers anys han aparegut a Espanya inicia-tives perquè les universitats efectuen auto-avaluacions, impulsades pel Consejo deUniversidades. Alguns dels aspectes de l’ac-tivitat científica que s’hi consideren podenreflectir-se de forma numèrica amb una sol-vència relativa: participació en projectes,tesis doctorals, indicadors d’èxit en convo-catòries competitives, etc. Però tornem arecórrer al Science Citation Index en les ci-ències experimentals com a criteri de qua-litat, juntament amb una estimació internade validesa incerta. Les revistes d’altres àre-es hi queden lamentablement òrfenes. Po-sem-ne un exemple: segons estudis realit-zats en la Universidad de Salamanca —du-rant el període 1980-1990—, la Universitatde Barcelona té enregistrats en els reperto-ris de l’ISI 4.969 documents procedents deles ciències experimentals, 192 en les cièn-cies jurídiques i socials i tan sols 171 en artsi humanitats; tenint en compte que, durantaquest període, en la universitat citada hi

havia més de dos mil professorsen les àrees corresponents als dosdarrers grups, se’ns fa palés que lafracció recollida és francamentbaixa.

Això no obstant, creiem que elproblema és molt més profund.En la nostra opinió, el Consejo deUniversidades ha tractat de posaren marxa uns instruments de me-sura sense definir amb precisióquè és allò que es pretén mesurar,i això és impropi quan els hàbitsd’investigació de les universitatssón rigorosos i fiables. Per tant,no poden deixar de ser-ho els es-tudis que s’efectuen sobre els pro-ductes d’aquesta investigació. Iaixò obliga a posar els fonamentsabans que les teules. Vull dir que,abans de res, és necessari definir inormalitzar moltes coses, essent

34 :

la primera de totes i la més important quèentenem per investigació.

Això pot semblar una perogrullada, peròno ho és. Dedicarem un apartat previ alscontractes de la investigació amb la indús-tria, i ens centrarem després en el gruix dela producció: les publicacions científiques,que per definició mostren els progressos iresultats originals de la investigació.

Els contractes amb la indústria per partde les universitats són d’una importànciavital per al desenvolupament econòmic isocial. Els ingressos d’aquesta procedènciasón un bon indicador, ben sovint, de lasolvència i del prestigi d’un equip d’inves-tigació. Dic ben sovint, però no sempre. Enalguns casos no cal investigació pròpiamentdita per satisfer les necessitats de la indús-tria, tan sols fer ús dels coneixements dis-ponibles. En altres, són tasques de rutina(controls analítics, sobretot) que fan unacompetència subvencionada o supleixen elslaboratoris de les empreses. Tot i això, qual-sevol avaluació ha de parar una atenció es-pecial als avenços en matèria de transferèn-cia de tecnologia.

Com ja hem dit, la publicació científica ésel vehicle quantitativament més importantper a la difusió de la investigació, a través derevistes, llibres o capítols de llibres, ponèn-cies i comunicacions en congressos, i pa-tents. Cal recordar, a més, que una investi-gació no es considera acomplerta fins que noés a disposició de la comunitat científica.

És habitual que els departaments de lesuniversitats espanyoles donen compte de lapròpia activitat a la seua organització cen-tral mitjançant les memòries esmentades,d’acord amb unes regles establertes. I no hoés menys que la complimentació obeescamés a hàbits consagrats que no a la petició

expressa. Vull dir amb això que, quan unprofessor-investigador fa la seua aportacióper a la confecció de la Memòria, allò querealment sol fer és facilitar el seu curriculumvitae corresponent a l’any que pertoca, fal-tant així a l’esperit de la memòria d’inves-tigació. Veiem-ne alguns exemples: és bensegur que la presidència d’un congrés des-tacat és un reconeixement a la talla inves-tigadora d’un professor universitari, però,en no ser l’exposició concreta dels resultatsd’una investigació, no pot figurar en la Me-mòria —els treballs publicats que li dona-ren prestigi ja van ser comptabilitzats en elseu moment—; el mateix podem dir d’unaestada en un centre estranger, que en tot casja es traduirà en el seu moment com a pu-blicacions en col·laboració que ja serancomptabilitzades; fins i tot una conferèn-

aApartat de correus 267 / Ausiàs Marc, 68, 1a. / 46470 Catarroja (País Valencià) / telèfon 961 26 86 54 / fax 961 27 25 82 / E-mail: afers@xpress.es

editorial afers

Recerca i pensamentJill R. WEBSTER: Per Déu o per diners. Els mendicants i el clergat al País Valencià.Pròleg de Robert I. Burns, S.J., 204 pp., PVP 3.120 pta.José R. MODESTO ALAPONT: A ús i costum de bon llaurador. L’arrendament deterres a l’Horta de València, 1780-1860. Pròleg de Jesús Millan, 326 pp., PVP

3.120 Pta.

El món de les nacions, en coedició amb la Universitat de ValènciaFrançois THUAL: Els conflictes identitaris, 188 pp., PVP 1.500 Pta.Alfons CUCÓ: Els confins d’Europa. Nacionalisme, geopolítica i drets humans ala Mediterrània Oriental, 192 pp., PVP 1.500 Pta.Ernest GELLNER: Nacionalisme, 120 pp., PVP 1.500 Pta.

Els llibres del contemporaniIsaiah BERLIN: Entre la filosofia i la història de les idees. Una conversa amb StevenLukes. Introducció de Steven Lukes, 104 pp., PVP 1.500 Pta.

Afers. Fulls de recerca i pensamentXIII:30 (1998), La Il·lustració / Miscel·lània. Presentació de Joan Bada i Elias,260 pp., PVP 3.120 Pta.

Editorial Afers

30

La Il·lustració

1998

cia o un curs en què s’exposen resultatsinèdits no poden ser tinguts en compte,perquè hi manca el requisit de la publica-ció sobre un suport físic a l’abast de la co-munitat científica. Un últim exemple: nopot adduir-se la publicació d’un llibre detext que, encara que amb antecedents re-mots en investigacions pròpies, no tindràel requisit de l’originalitat. Caldria habili-tar una secció d’«Altres mèrits» que donaracabuda en la Memòria a activitats com lesexposades si això es considera d’utilitat,però aquestes en cap circumstància podenavaluar-se com a investigació. Més delicat idifícil de detectar és el cas en què uns ma-teixos resultats d’investigació es fan públicsmitjançant diversos vehicles: una revistanacional i una altra d’estrangera, un o di-versos congressos, etc. En molts casos, finsi tot, no tan sols no hi canvia el contingut,sinó que ni tan sols ho fa el títol. Si el ques’ha de valorar és la investigació, només n’hiha hagut una; i els autors, a l’hora de do-nar-ne compte, han de decidir-se per unareferència o una altra, no acumular-les. Sónmolts els congressos i reunions científiquesen què els assistents assidus saben què diràaquell que s’adreça a l’estrada.

En les esmentades Memòries, la supres-sió de duplicats i de mèrits no pertinents potreduir a la meitat els mèrits que s’hi al·le-guen, i això ocorre en moltes de les univer-sitats espanyoles. L’espai limitat ens impe-deix d’aprofundir-hi més, tot i que són con-siderables els aspectes d’interés que ens hemvist obligats a deixar de banda. Tot allò quehi hem anat exposant, però, demostra lanecessitat imperiosa que tenen les universi-tats d’investigar sobre la seua investigació.

Eugeni Portela

: 35

LaCatalunya

del Foro Babel

Censura

Terrible paraula que pensàvem, assolida lademocràcia, no haver de tornar a sentir iutilitzar. Però, d’ençà que ens governa el PP—aqueix partit que vol fer-se passar per cen-trista amb el garrot de la manipulació pro-pagandística—, ha tornat a instal·lar-se en-tre nosaltres, és a dir contra nosaltres, con-tra els que treballem la paraula, i ho fem ambel sentit crític a què ens obliga la realitat queveiem i patim i en una llengua que «ells» vo-len enviar, com més aviat millor, a l’oblit dela mort per inanició i inutilitat manifesta.

Perquè no una altra cosa estan aplicant,per activa i per passiva, les autoritats com-petents (?). Censura dura, per molt impuraque vulguen fer que semble. Què, si no, ésla prohibició de determinades paraules en elstextos en valencià que elaboren les institu-cions i organismes públics i les pressionssobre els traductors que hi treballen perquèfacen servir una llengua, si bé correcta, em-pobrida i sense recursos estilístics, que elsdu a ser escorxadors lingüístics en lloc decreadors i curadors de llenguatges específicsque servesquen per a enriquir l’idioma. I quèel bloqueig sistemàtic —quan no prohibiciódirecta, com va succeir amb aquell Per a ar-gumentar de trista memòria— dels llibres detext presentats per les editorials a la Conse-lleria per al seu vist-i-plau —tràmit neces-sari ja només ací—, amb dilacions peregri-nes i pressions perquè hi canvien, ja no solsparaules, sinó també conceptes i teories queoculten i tergiversen la veritat científica so-bre la història i la realitat de la nostra —iseua, ho vulguen o no— llengua.

Un atac amb mètodes gens democràticscontra una cultura que vol refer-se i recons-tituir-se per part dels que tenen l’obligacióde procurar aquesta reconstitució. Un atacque ens fa perdre temps i energies, intel·li-gències i sensibilitats que es troben margi-nades i veuen el seu treball creatiu i científicentrebancat per una política autoritària i re-trògrada. Mentrestant la marea imparable(?) de la cultura-espectacle, de la cultura-aparador de buidors insondables se’ns pujaja fins al coll servida —en castellà, és clar—per mediocritats insignes que troben totesles ajudes oficials necessàries per a la seualabor desertitzadora. Encara continua vigentper als nostres «centrats» governants allò dela «cultura rima amb censura» que cantavael magnífic Pi de la Serra i crèiem ja superat.

Marc Granell

Crec que els cinc-cents seixanta signantsdel manifest babelià «Per un nou model deCatalunya» pateixen d’un estrabisme queno els permet de veure la nova realitat delpaís. Aquest és el punt feble de l’enrenouque han provocat els diversos manifestoselaborats pel Foro Babel. La Catalunya dela qual s’erigeixen en defensors ja no exis-teix. Estan ancorats en el passat i, per això,només parlen de llengua i bilingüisme (queafecta a la lògica que suposadament rebut-gen de les identitats col·lectives) en unasocietat molt més integrada i equilibradadel que ells diuen. Davant la seva diagnosisobre com es viu a la Catalunya d’avui, nosé per quina opció decantar-me de les duesque irònicament es plantejava GiancarloVigorelli després de llegir l’article «Italiaante el abismo» a l’edició internacional d’ElPaís: agafar un revòlver i tirar-me un tret obé provar de parlar. Per ara, optaré peraquesta última.

La història de tots els pobles i fins i totla dels individus, per separat o en conjunt,ha estat la història del canvi. I aquest canviprovoca sempre, per a bé o per a mal, alte-racions profundes en la composició de lessocietats i en l’evolució de les seves estruc-tures productives i de les relacions econò-miques i socials. Dic això, perquè en unaobra apareguda recentment amb el títol Lasocietat catalana, que ha dirigit el sociòlegSalvador Giner, un dels coordinadors del«Programa 2000» del PSOE, es veu de se-guida que la Catalunya del segle XX i, enconcret, la de la fi de mil·lenni ha viscut unprocés de reorganització interna que haanat alterant-ne l’estructura de classes i lessituacions de privilegi de poder. I, com nopodia ser d’altra manera, lligat a això hasorgit un nou ordre d’ocupacions, de pro-fessions i de capital humà. En definitiva,que la societat catalana ha canviat, mal que,com indiquen els economistes Antoni Cas-tells i Martí Parellada, ambdós del PSC, aCatalunya hi ha un correcte grau de cohe-sió i integració territorial en la renda i ri-quesa de les famílies com a resultat tant deles polítiques fetes amb aquest objectiucom de la mateixa realitat social i econò-mica del país. Posem dos exemples: la ren-da familiar disponible a Catalunya ha pas-sat de gairebé set-centes mil pessetes any/habitant de fa vint anys a un milió i mig el1995 i, per altra banda, la distribució terri-torial del patrimoni declarat per habitant

mostra que Girona, Barcelona, la Cerdanya,la Val d’Aran i el Pla d’Urgell són els in-drets d’un patrimoni declarat més elevat,mentre que els de menor nivell són els si-tuats en l’eix que va de la Conca de Barberàa la Terra Alta, a més del Montsià i elSolsonès.

En una situació com aquesta, ¿qui espot creure que el model de Catalunya ques’està desenvolupant «amb el suport —Babel dixit—, el silenci o la complicitatde sectors influents de tot l’espectre po-lític, social i cultural», és a dir tothom,genera tensions i margina una part impor-tant de la societat catalana? Ningú. Elsseus arguments mereixen, per tant, unaesmena a la totalitat. La seva Catalunyano és d’aquest món.

Agustí Colomines i Companys

36 :

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinades

pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:

EDITORIAL AFERS

Berlin, Isaiah: Entre la filosofia i la històriade les idees. Una conversa amb StevenLukes, introducció de S. Lukes: «El sin-gular i el plural», trad. de Gustau Muñoz,col. «Els llibres del contemporani», 6, 102pàgs., 1.500 PTA.

Colomines, Agustí; Olmos, Vicent S. (eds.):Les raons del passat. Tendències historiogrà-fiques actuals, col. «Recerca i pensament»,8, 360 pàgs., 3.000 PTA.

Ferrer, Joaquim: Francesc Layret (1880-1920), pròleg de Josep Maria Álvarez, col.«Personatges», 3, 250 pàgs., 3.500 PTA.

Gellner, Ernest: Nacionalisme, col. «El mónde les nacions», 3 (coedició amb la Uni-versitat de València), trad. de GustauMuñoz, 122 pàgs., 1.500 PTA.

Modesto Alapont, José R.: A ús i costum debon llaurador. L’arrendament de terres al’Horta de València, 1780-1860, pròleg deJesús Millan, col. «Recerca i pensament»,7, 332 pàgs., 3.120 PTA.

Pérez Casado, Ricard: Conflicte, tolerànciai mediació. Onze conferències de l’adminis-trador europeu a Mostar, presentació deJavier Solana Madariaga, col. «Els llibresdel contemporani», 5, 88 pàgs., 1.040 PTA.

Solé i Sabaté, Josep M. (coord.): 1898: una vi-sió perifèrica, «Afers. Fulls de recerca i pen-sament», XIII: 31, 280 pàgs., 3.000 PTA.

EDICIONS BROMERA

AA.DD.: Teatre contra política, col. «Ta-rumba Teatre», 4, 78 pàgs., 1.575 PTA.

Alberola, C.; Alapont, P.: Currículum, intro-ducció i propostes d’Enrique Herreras, col.«Bromera Teatre», 18, 80 pàgs., 800 PTA.

Company, Mercè: La presència, col. «Espur-na», 37, 152 pàgs., 950 PTA.

Coves, Maite: Setembre, Premi Enric Valor1997, col. «L’Eclèctica», 56, 208 pàgs.,1.995 PTA.

Gómez, Víctor; Matoses, Rafael; Vendrell,Salvador: Jaume I. El naixement d’un po-ble, 88 pàgs., 4.900 PTA.

Granell, Marc: Versos per a Anna, col. «Bro-mera Poesia», 31, 56 pàgs., 1.500 PTA.

Janer, Maria de la Pau: Orient, Occident.Dues històries d’amor, finalista Premi SantJordi 1997, col. «L’Eclèctica», 59, 285pàgs., 1.995 PTA.

Joan i Arinyó, Manel: Les nits perfumades,col. «L’Eclèctica», 57, 208 pàgs., 1.995 PTA.

Lacreu, J.: Diccionari pràctic d’ús del valen-cià, col. «Materials», 4, 992 pàgs., 3.500 PTA.

Cabrera, Quintín: Canciones, col. «Poesia.Edicions de la Guerra», 36, 112 pàgs.,1.295 PTA.

Díaz Castro, Xosé María: Nimbes, col. «Po-esia. Edicions de la Guerra», 34, 112 pàgs.,1.200 PTA.

Ferrer Escrivà, Vicenta: Les dones valencia-nes en temps de Jaume I, col. «Les nostrestradicions», 10, 48 pàgs., 590 PTA.

Ferrer Escrivà, Vicenta: ¿Què podrà ser?, II,col. «Les nostres tradicions», 9, 48 pàgs.,875 PTA.

Giner Marco, Josep: Obra filològica (1931-1991), col. «Coedicions/Estudis», 8, 688pàgs., 4.875 PTA.

Hernández, Albert: El senyor del castell, col.«Contes de tots», 9, 48 pàgs., 650 PTA.

Ventura, W.: Fatum, col. «Poesia. Edicionsde la Guerra», 35, 64 pàgs., 1.100 PTA.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-LOGIA VALENCIANA

Martínez Romero, Tomàs: Un clàssic entreels clàssics. Sobre traduccions i recepcionsde Sèneca a l’època medieval, BibliotecaSanchis Guarner, 42, 268 pàgs.

EDITORIAL SAÓ

Estrela, Josep Enric: La fe en la paraula.L’obra de mossén Vicent Sorribes (1903-1986), col. «Paraules i Vides», 5, 160 pàgs.,2.000 PTA.

Saragossà, Abelard: Passat, present i futur deles normes ortogràfiques de Castelló. Dadesi reflexions per a una valencianització de lanostra societat, col. «Biblioteca JosepGiner», 3, 188 pàgs., 2.030 PTA.

TÀNDEM EDICIONS

Abril, Paco: Sou els reis d’Orient?, il·lus-tracions de Maria Luisa Torcida, col. «LaMar», 11 (coedició amb Editors Associ-ats), 24 pàgs, 600 PTA.

Duran, Teresa (trad. i adaptació): El cangur,col. «Quatre Estacions», 10 (coedició ambLa Galera), 24 pàgs., 495 PTA.

Duran, Teresa (trad. i adaptació): El cocodril,col. «Quatre Estacions», 9 (coedició ambLa Galera), 24 pàgs., 495 PTA.

Duran, Teresa (trad. i adaptació): El tucan,col. «Quatre estacions», 12 (coedició ambLa Galera), 24 pàgs., 495 PTA.

Duran, Teresa (trad. i adaptació): L’elefant,

Leguin, Ursula K.: El món de Rocannon,trad. d’Enric Belda Belda, col. «Espurna»,38, 200 pàgs., 1.200 PTA.

Llobet, Glòria: Pensaré en tu, col. «Espurna»,39, 144 pàgs., 950 PTA.

Mahfouz, Naguib: El lladre i els gossos, col.«L’Eclèctica», 14, 145 pàgs., 1.900 PTA.

Mas i Usó, Pasqual: Salt en fals, finalista Pre-mi Enric Valor 1997, col. «L’Eclèctica», 58,208 pàgs., 1.995 PTA.

Roda, Lluís: Buidat d’amor, col. «BromeraPoesia», 32, 64 pàgs., 1.500 PTA.

Roís de Corella, Joan: La història de Josep /Leandre i Hero, introducció, adaptació ipropostes didàctiques de Josep Lozano iMagda Añón, col. «Els Nostres Autors»,39, 168 pàgs, 1.000 PTA.

Simó, Isabel-Clara: Dones, col. «L’Eclècti-ca», 55, 184 pàgs., 1.850 PTA.

Voltaire: La princesa de Babilònia, trad. deJesús Cortés, il·lustracions de Tomàs Fer-rer, col. «A la Lluna de València», 40, 176pàgs., 995 PTA.

Wilson, Eric: Els vampirs d’Ottawa, trad.d’Àlan Greus, il·lustracions de Joan Aro-cas i Richard Row, col. «El Micalet Galàc-tic», 59, 152 pàgs., 800 PTA.

Wilson, Eric: Terror en Winnipeg, trad. deJosep Franco, il·lustracions de Joan Aro-cas i Richard Row, col. «El Micalet Galàc-tic», 60, 152 pàgs., 800 PTA.

EDICIONS DEL BULLENT

Baró, Santi: Joc de dames, col. «Esplai», 18,112 pàgs., 950 PTA.

Belmonte, Maurici: Guadà, col. «Esplai», 17,112 pàgs., 950 PTA.

Pagés, Roser; Cuadrado, Mariona: Un enig-ma a la cuina, col. «Projecte Solaris», 19,144 pàgs., 850 PTA.

Pradas, Núria: La princesa Pomèlia, col.«Estrella de Mar», 13, 64 pàgs., 650 PTA.

C.E.I.C. ALFONS EL VELL

AA.DD.: L’Europa renaixentista. Simposisobre els Borja, 366 pàgs., 2.000 PTA.

Alonso, Jesús: Història de la Safor (editat encol·laboració amb La Xara, Eladi Marinared.), 272 pàgs., 2.700 PTA.

EDITORIAL DENES

Agenda escolar, III, 98/99: La mediterrània,un oceà de vida, 144 pàgs., 500 PTA.

: 37

UNIVERSITAT D’ALACANT

Conca Flor, Francisco José: Administraciónde la producción en las empresasalicantinas, 178 pàgs., 2.200 PTA.

Fernández Albadalejo, Pablo (ed.): Monar-quía, imperio y pueblos en la España mo-derna, 826 pàgs., 3.000 PTA.

Ferrer Cascales, Rosario Isabel; RiberaDomene, Dolores; Reig Ferrer, Abilio:Jubilados en la costa alicantina. Un estu-dio comparativo, 192 pàgs., 2.200 PTA.

Ferrer Lloret, Jaume: Las consecuencias delhecho ilícito internacional, 140 pàgs., 2.800PTA.

Juan Vigaray, María Dolores de: La atracciónque ejercen los centros comerciales en losconsumidores, 139 pàgs., 2.400 PTA.

Maestre Montagud, Francisco: La habita-ción pinteriana. Formas, límites y procesos,68 pàgs., 2.200 PTA.

Marcilla Gomis, Antonio: Introducción a lasoperaciones de separación, 221 pàgs., 2.700PTA.

Mesa Sanz, Juan Francisco: El deseo y elsubjuntivo, 195 pàgs., 2.500 PTA.

Mestre Sanchis, Antonio; Giménez López,Enrique (eds.): Disidencias y exilios en laEspaña moderna, 847 pàgs., 3.000 PTA.

Molina Manchón, Hipólito; Claver Cortés,Enrique: La dirección de la innovacióntecnológica en la empresa alicantina, 144pàgs., 1.800 PTA.

Pérez Herranz, Fernando Miguel: Árthra hêpéphiken: las articulaciones naturales de lafilosofía, 209 pàgs., 2.600 PTA.

Revista de Estudios de Lingüística, 11, 480pàgs., 5.000 PTA.

Rico Amorós, Antonio M.: Agua y desarro-llo en la Comunidad Valenciana, 163 pàgs.,1.800 PTA.

Ruiz Núñez, José Manuel: El léxico agríco-la según el Atlas de Cantabria, 193 pàgs.,3.000 PTA.

Trives, Francisco Ramón; Heras Díez,Florentino; Cantera Ortiz de Urbina,Jesús: Diccionario francés-español de fal-sos amigos, 257 pàgs., 2.400 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Burguera, María Luisa; Fortuño, Santiago(eds.): Vanguardia y humorismo. La otrageneración del 27, col. «Summa. Filologia»,10, 164 pàgs, 1.600 PTA.

García Izquierdo, Isabel; Verdegal, Joan(eds.): Los estudios de traducción: un retodidáctico, col. «Estudis sobre la Traduc-ció», 5, 134 pàgs., 1.650 PTA.

Garrigues Giménez, Amparo: La organiza-ción de la prevención en la empresa, col.«Estudis Jurídics», 1, 538 pàgs., 4.000 PTA.

Gómez Colomer, Juan Luis; GonzálezCussac, José Luis (coord.): La reforma dela justícia penal, col. «Estudis Jurídics», 2,600 pàgs., 4.000 PTA.

col. «Quatre Estacions», 11 (coedició ambLa Galera), 24 pàgs., 495 PTA.

Duran, Teresa: Mila va a l’escola, il·-lustracions de Pep Montserrat, col. «LaMar», 14 (coedició amb Editors Associ-ats), 24 pàgs., 600 PTA.

Fluixà, Josep Antoni: El pirata naufragat,il·lustracions d’Enric Solbes, col. «LaMar», 12 (coedició amb Editors Associ-ats), 24 pàgs., 600 PTA.

Jordan, Josep Maria: Quadern de viatge, col.«La Moto», 7, 150 pàgs., 975 PTA.

Marçà, Vicent: La bruixa sense dents ha tin-gut un accident, il·lustracions d’IvanArguedas, col. «La Bicicleta Groga», 20,96 pàgs., 700 PTA.

Mendiguren, Xavier: Que no puc inventar con-tes?, il·lustracions de Manuel Duesma, col.«La Bicicleta Groga», 16, 108 pàgs., 700 PTA.

Muñoz, Gustau: Intervencions. Entre culturai política, col. «Arguments», 6, 276 pàgs.,1.950 PTA.

Prestifilippo, Pablo: Paraules màgiques,il·lustracions de l’autor, col. «La Mar», 15(coedició amb Editors Associats), 24pàgs., 600 PTA.

Puig i Fabregat, Carme; Puig i Rodríguez,Carmeta: Molt de gust. Receptes per a lagent que treballem, col. «Cuina», 150 pàgs.,1.700 PTA.

Sorribes, Josep: La ciutat desitjada. Valènciaentre el passat i el futur, pròleg de PasqualMaragall, col. «Arguments», 7, 216 pàgs.,1.800 PTA.

Torró, Josep: El segon paradís, col. «LaMoto», 6, 160 pàgs., 1.200 PTA.

Wilde, Oscar: L’ànima del pescador i altrescontes, trad. i adaptació de Josep Ribera,il·lustracions de Francisco Luis Gans, col.«La Bicicleta Negra», 13, 96 pàgs, 800 PTA.

Zubizarreta, Patxi: El berenar dels divendres,il·lustracions de Jokin Mitxelena, col. «LaMar», 13 (coedició amb Editors Associ-ats), 24 pàgs., 600 PTA.

EDICIONS TRES I QUATRE

Alpera, Ll.: Cavalls a l’alba (Obra poètica),col. «Poesia 3i4», 94, 472 pàgs., 3.500 PTA.

Badia, Jordi; Casellas, David; Marquet, Llu-ís: Resolguem dubtes, col. «Papers Bàsics»,26, 244 pàgs., 1.750 PTA.

Escartí, Vicent Josep: Memòria privada, col.«La Unitat», 171, 312 pàgs., 3.500 PTA.

Joan i Marí, Bernat: Un espai per a una llen-gua, col. «Contextos», 4, 124 pàgs., 1.500PTA.

Llobregat, Enric; Yvars, Josep Francesc (di-rectors): Història de l’art al País Valencià,III, col. «Biblioteca d’Estudis i Investiga-cions», 12, 444 pàgs., 4.900 PTA.

Marqués, Josep-Vicent: El retorn del nàufragprofessional, col. «Narratives 3i4», 59, 248pàgs., 1.750 PTA.

Muntaner, Ramon: Els almogàvers, col. «Lli-bres Clau», 21, 208 pàgs., 1.400 PTA.

Messeguer, Lluís; Villanueva, Luisa (eds.):Intertextualitat i recepció, col. «Summa.Filologia», 11, 440 pàgs., 3.800 PTA.

Morell, Ignacio; Candela, Lucila (eds.): Pla-guicidas: aspectos ambientales, analíticos ytoxicológicos, col. «Summa. Ciències Ex-perimentals», 5, 385 pàgs., 2.800 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DEVALÈNCIA

Alonso Mas, Maria José: La solución justa enlas resoluciones administrativas, col.«Propuestas. Serie Monografías», 688pàgs., 5.724 PTA.

Aznar Minguet, Pilar (coord.): La educaciónambiental en la sociedad global, 400 pàgs.,2.700 PTA.

Beltrán, Rafael (ed.): Literatura de Caba-llerías y Orígenes de la Novela, col. «Ober-ta», 47, 340 pàgs., 3.000 PTA.

Godzich, Wlad: Teoría literaria y crítica dela cultura, col. «Frónesis» (coedició ambCátedra), 340 pàgs., 2.300 PTA.

Gottlieb Fichte, Johan: Filosofía y Estética,col. «Estètica & Crítica», 10, 226 pàgs.,2.300 PTA.

Hannerz, Ulf: Conexiones transnacionales.Cultura, gente, lugares, col. «Frónesis»(coedició amb Cátedra), 290 pàgs., 1.800PTA.

Jimonás, Yorgos: El Apocalipsis de San Juan,col. «Acadèmia dels Nocturns», 25, 64pàgs., 700 PTA.

Lluch, Gemma: El lector model en la narra-tiva per a infants i joves, col. «Aldea Glo-bal», 3 (coedició amb la Universitat Au-tònoma de Barcelona i la UniversitatJaume I), 158 pàgs., 1.950 PTA.

Lotman, Iuri M.: La Semiosfera I, col.«Frónesis» (coedició amb Cátedra), 266pàgs., 2.100 PTA.

Mafé, Salvador; Rubia, Juan de la: Manualde Física Estadística, col. «Materials», 25,340 pàgs., 3.000 PTA.

Mainar Cabanes, Eladi: De milicians a sol-dats. Les columnes valencianes en la GuerraCivil espanyola (1936-1937), 214 pàgs.,2.251 PTA.

March, Josep Maria; Sánchez, Antoni (eds.):Transición económica en retrospectiva (co-edició amb la Fundació Bancaixa), 72pàgs., 1.000 PTA.

Martínez Naveira, Antonio: Sobre la histò-ria de les matemàtiques a València i als paï-sos mediterranis, col. «Lliçons Magistrals»,90 pàgs., 725 PTA.

Revista Quaderns de relacions laborals, 0, 14pàgs., 500 PTA.

Todolí Cervera, Júlia: Els pronoms personals,col. «Biblioteca Lingüística Catalana», 23,154 pàgs., 1.300 PTA.

Wellmer, Albrecht: Finales de Partida: laModernidad Irreconciliable, col. «Fróne-sis» (coedició amb Cátedra), 340 pàgs.,2.500 PTA.

38 :

fi

de llibres

Teresa PàmiesAmor clandestí

205 pàgs.20 x 13,5 cm.

EmpúriesBarcelona

1998

M. Pérez SaldañaDiccionaride lingüística351 pàgs.21,5 x 15,5 cm.Colomar editorsOliva1998

Joan BarrilParada obligatòria219 pàgs.23 x 15 cm.PlanetaBarcelona1998

Carles CasajuanaEsperit d’evasió215 pàgs.21 x 13,5 cm.Quaderns CremaBarcelona1998

Rafael ArgullolL’esmoladorde ganivets75 pàgs.20,5 x 14,5 cm.Quaderns CremaBarcelona1998

Carles MirallesEscrit a la finestra99 pàgs.20,5 x 13,5 cm.ColumnaBarcelona1998

Gemma LluchEl lector modelen la narrativaper a infants i joves157 pàgs.24 x 16 cm.1998

Carles MuletCossos i mossos69 pàgs.20,5 x 13,5 cm.ColumnaBarcelona1998

Màrius SerraLa vida normal154 pàgs.21,5 x 13,5 cm.ProaBarcelona1998

Vicent PitarchTracesd’excursionistes(CEC)134 pàgs.19 x 13 cm.PAMBarcelona1998

Manel Alonso i CatalàOblits, mentides i homenatges48 pàgs.23 x 16 cm.7 i migBenicull del Xúquer1998

: 39

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

I997 . NOVETATS EDITORIALS . I998

Caplletra: 1. Reimpressió facsímil. 2. Reimpressió facsímil.16. Monogràfic dedicat a Carles Salvador (1893-1955).20. Monogràfic dedicat a la filologia romànica, a cura d’E. Casanova i J. Martí.21. Monogràfic dedicat a sociolingüística i educació, a cura de J. Ponsoda.22. Sobre literatura catalana actual, a cura de Vicent Alonso, Francesc Calafat i Vicent

Simbor.

Biblioteca Sanchis Guarner:40. Ausiàs Marc o l’emergència del jo, de M. C. Zimmermann. Pròleg d’Albert Hauf.41. La història de la llengua catalana: la construcció d’un discurs, de Miquel Nicolás i

Amorós. Pròleg d’Antoni Ferrando.42. Un clàssic entre clàssics. sobre traduccions i recepcions de Sèneca a l’època medieval, de

Tomàs Martínez Romero.

Informació: Mancomunitat de Municipis de la Vall d’AlbaidaC/. Sant Francesc, 8, 3.r, 6.ª

46870 ONTINYENTTel. 96 291 15 32 - Fax 96 238 85 45

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS: FINS AL 16 D’OCTUBRE

ACTE DE LLIURAMENT: EL 27 DE NOVEMBRE

40 :

fi

de llibres

Teresa PàmiesAmor clandestí

205 pàgs.20 x 13,5 cm.

EmpúriesBarcelona

1998

Manuel Pérez SaldañaDiccionari

de lingüística351 pàgs.

21,5 x 15,5 cm.Colomar editors

Oliva1998

Joan BarrilParada obligatòria

219 pàgs.23 x 15 cm.

PlanetaBarcelona

1998

Carles CasajuanaEsperit d’evasió

215 pàgs.21 x 13,5 cm.

Quaderns CremaBarcelona

1998

Rafael ArgullolL’esmoladorde ganivets

75 pàgs.20,5 x 14,5 cm.

Quaderns CremaBarcelona

1998

Carles MirallesEscrit a la finestra

99 pàgs.20,5 x 13,5 cm.

ColumnaBarcelona

1998

Gemma LluchEl lector modelen la narrativa

per a infants i joves157 pàgs.

24 x 16 cm.1998

Carles MuletCossos i mossos69 pàgs.20,5 x 13,5 cm.ColumnaBarcelona1998

Màrius SerraLa vida normal154 pàgs.21,5 x 13,5 cm.ProaBarcelona1998

Φ.