: 1

ÉS UNA REVISTA DE LLIBRES

I AQUEST N’ÉS EL NÚMERO 4.

SEGONA ÈPOCA • JUNY DE I998

Premis de la crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Conxa Rovira: “Joveníssims escriptors del País Valencià”.

Entrevista a Josep Gregori: “Marca Bromera”.

Ramon Lapiedra: “És el destí?”.

Lurdes Barberà: “Àlan Greus: una veu a tenir en compte”.

Manuel Serra: “La meitat de la humanitat són dones”.

Pàgines centrals dedicades a Josep Lozano.

`

2 :

Edita:Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Coordinació:Vicent Alonso, Gustau Muñoz,

Francesc Pérez Moragón

Col·laboradors:Pasqual Alapont, Rafael Alemany,Enric Balaguer, Carme Barceló,

Josep Lluís Barona, Adolf Beltran,Vicent Berenguer, Josep Bernabeu,

Assumpció Bernal, Josep Lluís Blasco,Emèrit Bono, Francesc Calafat,Ferran Carbó, Enric Casaban,

Emili Casanova, Jordi Colomina,Agustí Colomines, Germà Colón,Antoni Ferrando, Josep Franco,

Antoni Furió, Ferran Garcia Oliver,Lluís Gimeno, Marc Granell,Carme Gregori, Albert Hauf,

Josep Iborra, Ramon Lapiedra,Gemma Lluch, Josep Lozano,

Josep Martines, Tomàs Martínez,Josep Martínez Bisbal, Lluís Meseguer,

Isabel Morant, Vicent Olmos,Manel Pérez Saldanya, Vicent Pitarch,

Joan Ponsoda, Eugeni Portela,Vicent Raga, Ramon Rosselló,

Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador,Vicent Simbor, Enric Sòria,Felip Tobar, Ferran Torrent,Pau Viciano, Rafael Xambó.

Redacció:Av. Blasco Ibáñez, 32

46010 ValènciaTelèfon: (96) 386 42 55

Fax: (96) 386 44 93E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

núm. 4.

Fet a la Ribera del Xúquer.

LLIBRE RECOMANAT:

Joan Fuster

Nosotros los valencianos

Traducció de Josep Palàcios

Mil999,

1998.

Il·lustracionsd’aquest número:

J. Sanleón

Distribució:Gea llibres, tel. 96 158 03 11La Tierra, tel. 96 511 01 92Triangle, tel. 93 265 18 21

Impressió:Impremta Palàcios, Sueca.

P.V.P.: 300 pessetes

ISSN: 1132-7820Dipòsit legal: V. 3755-1997

Charles Baudelaire

Les flors del mal

Traducció de Xavier Benguerel

Proa,

1998.

CARÀCTERS mai no serà més de dreta que les ideesdels seus col·laboradors, i molt menys quan siguenescandalosament revolucionàries.

LLIBRE RECOMANAT:

`

: 3

Premis de la Críticade l’Institut Interuniversitari

de Filologia Valenciana

El passat dijous 23 d’abril, festa de SantJordi i Dia del Llibre, al Col·legi MajorRector Peset, de València, es procedí allliurament dels Premis de la Crítica del’Institut Interuniversitari de FilologiaValenciana (IIFV), convocats enguanyper primera vegada. L’acte fou presiditper Andrés Pedreño, Fernando Romeroi Pedro Ruíz Torres, rectors de les uni-versitats d’Alacant, Jaume I, de Castellóde la Plana, i València respectivament. Hiva assistir un centenar de persones.

D’acord amb les bases, l’objectiud’aquest certamen és atorgar una distin-ció a llibres publicats l’any anterior endiverses especialitats, prenent en comp-te tots els apareguts al País Valencià o afora, d’autors valencians, i els de temà-tica filològica centrats en aquest àmbitterritorial.

Amb aquesta iniciativa, l’IIFV preténa més eixamplar i aprofundir la seua re-lació amb el món literari actual, més en-llà de les tasques acadèmiques i investi-gadores que li són pròpies i que desen-volupa a través de cinc seccions: litera-tura medieval i moderna, literatura con-temporània, lingüística sincrònica, lin-güística diacrònica i sociolingüística ieducació. És alhora una mostra de su-port a l’activitat editorial valenciana.

D’acord amb les bases, les obres queoptaven als premis podien ser presenta-des per editorials o autors i també pels

membres dels dos jurats, constituïts permembres de l’IIFV, crítics i especialistes.

El premi a la creació literària compre-nia els distints gèneres i va ser conceditals autors i obres següents, d’acord ambles consideracions indicades en les actesi de les quals extractem en aquestes no-tes els paràgrafs més significatius.

En assaig, l’obtingué el periodista i es-criptor Enric Sòria (Oliva, 1958), perIncitacions, publicat per Tàndem, «unrecull de textos sobre temes literaris, quepalesen una amenitat singular, una llen-

gua rica i precisa i un bagatge cultural,que consoliden la trajectòria d’aquest es-criptor d’Oliva i el converteixen en undels nostres assagistes més rellevants».Els articles aplegats van aparéixer inicial-ment a Daina, Avui, El temps i Dise.

En l’apartat de narrativa, el va rebre elbiòleg i escriptor Martí Domínguez Ro-mero (Madrid, 1966), per Les confidèn-cies del comte de Buffon, editat per 3i4,«novel·la històrica que permet als lectorsendinsar-se en un univers ficcional benconstruït que recrea la vida científica iliterària del gran segle XVIII francés.»

En el de poesia, va ser premiada MariaBeneyto, per Elegia de pedra trencadissa,d’Editorial Bromera, recull en el qual eljurat remarcà «l’alta veritat literària» delspoemes i que confirma «la trajectòriapoètica en el nostre idioma» de l’autora.L’obra és «un cant que recupera recordsi contempla la vida aliena amb l’emociócontinguda que donen els anys». Beneyto(València 1925) és també coneguda per laseua obra narrativa.

El guardó de literatura infantil s’ator-gà a Montse Gisbert, Carmela Mayor iLlorenç Giménez, per Les endevinalles deLlorenç, de Tàndem, llibre «ple d’enginyi amb pinzellades poètiques». LlorençGiménez, mestre, és ben conegut com acontacontes, una forma de narrativa oralque ell va introduir —o reintroduir— faalguns anys al País Valencià.

20,5 x 13 cm.

20 x 13 cm.

24 x 16 cm. 19 x 17 cm.

4 :

obri unes vies inèdites d’indagació estèti-ca i ideològica en l’àmbit de la transmis-sió i recepció de la poesia d’Ausiàs Marchal llarg del segle XVII». L’obra —que ja ha-via obtingut un premi de l’Institut d’Es-tudis Catalans— presenta i estudia la ver-sió llatina de Mariner i s’endinsa, a més, enla identificació de les fonts marquianes enquè es degué basar el traductor siscentista.

El jurat estava integrat per Rafael Ale-many, que el presidia, Enric Balaguer,Manuel Pérez Saldanya, Emili Casanova,Vicent Pitarch, Antoni Laguna i Fran-cesc Pérez i Moragón, que exercia lesfuncions de secretari.

Els dos jurats, conjuntament, van ator-gat el premi de periodisme a l’escriptori col·laborador de diversos diaris de Va-lència i Barcelona Francesc de Paula Bur-guera i Escrivà (Sueca, 1928) —de quirecentment s’ha editat un recull de tex-

24,5 x 16,5 cm.21 x 13 cm.

El premi de literatura juvenil l’aconse-guí el llicenciat i professor Àlan Greus(Alginet, 1967), per L’amulet egipci, deBromera, «escrit amb un llenguatge ric,alhora popular i culte» que «esdevé untext comparable a molts dels clàssics delgènere» policíac que recrea. La novel·lahavia obtingut ja el Primer Premi Ban-caixa de Narrativa Juvenil, concedit el1996, en el marc del certamen anual or-ganitzat per l’editorial d’Alzira.

En l’epígraf de traducció, es premià elpoeta Ramon Dachs (Barcelona, 1959) iAnne-Hélène Suárez (Barcelona 1960),per Cent un juejus de Xina Tang, apare-gut amb el segell de la IVEI, que recullles creacions de cinquanta-tres poetes del’època de la dinastia Tang, «un períodeconsiderat com a clàssic o, si més no,com un dels més brillants de la literatu-ra xinesa».

Pel que fa al premi de teatre, recaiguéen la Sala Escalante, de València, per unatemporada escènica que culminava «unatrajectòria de deu anys, destinada a unpúblic escolar».

Formaven el jurat del Premi de creacióliterària Vicent Simbor i Roig, com a pre-sident, Vicent Alonso, Josep Lozano,Carme Miquel, Vicent Salvador, FrancescCalafat i Manuel Molins, com a secretari.

El premi per a estudis lingüístics o lite-raris el va obtenir el professor de la Uni-versitat de València Marco Antonio Coro-nel Ramos per L’Ausiàs March llatí de l’hu-manista Vicent Mariner, obra editada per laIVEI i prologada per Germà Colón.

Es va valorar en l’edició els mèrits filo-lògics, traductològics i ecdòtics que hiconcorrien. Així mateix va tenir en comptel’interés literari i cultural d’aquest treball,el qual «ve a omplir un buit cridaner en labibliografia ausiasmarquiana alhora que

tos en què es ressegueix tota la seua tas-ca com a columnista d’opinió—, «pelsarticles publicats durant 1997 al diariLevante-El Mercantil Valenciano». Enaquests escrits —remarcava el dictamendel jurat—, igual que en la seua llarga ifecunda vida periodística, l’autor s’ha ca-racteritzat pels coneixements i la defen-sa dels temes valencians i, moltespecialment, per la defensa de la iden-titat lingüística, la qual ha sabut divul-gar conjugant els criteris filològics, elbon humor i la cordialitat, amb la clare-dat i l’eficàcia expositiva que exigeix lacomunicació de masses.»

Igualment van atribuir el del llibre mi-llor editat a La línia de la mar, de JosepPalàcios (Sueca 1938), «mostra de la seuasaviesa en l’art de la tipografia». L’obraestà il·lustrada pel pintor Manuel Boix.

Els guanyadors van rebre el símboldels premis, una estatueta de l’artistagràfic Rafael Amorós, i els diplomesacreditatius. Maria Beneyto va estar re-presentada per Josep Ballester.

En el variat panorama que ofereixenels certàmens literaris que regularmenttenen lloc al País Valencià, aquests del’IIFV semblen establir una forma prò-pia en combinar l’estímul a l’activitat li-terària amb el reconeixement de les mi-llors entre les nombroses recerques filo-lògiques elaborades al país. Són un puntde confluència que no s’interfereix ambaltres convocatòries i que miren de do-nar una major repercussió social a l’ac-tivitat universitària.

L’IIFV ha nomenat recentment la co-missió encarregada de preparar la convo-catòria dels Premis de la Crítica per al1999, en els quals és probable que esmodifiquen determinats aspectes estruc-turals i organitzatius.

20,5 x 13 cm.

25 x 35 cm.

: 5

Joveníssims escriptorsdel País Valencià

Ells i elles són estudiants universitaris.Són joves que comparteixen un tretcomú: l’escriptura. A través d’ella handescobert el millor camí per exteriorit-zar sentiments, punts de vista i opinions.La manera més intel·ligent de satisferuna necessitat personal, de demostrar-seque realment poden fer el que a ells mésels agrada: escriure. Tots han guanyatalgun premi literari que, en la majoria decasos, ha estat publicat. Perquè us en feuuna idea, pareu atenció a la relació se-güent, que en cap cas no pretén ser ex-haustiva.

Júlia Zabala (1-3-1975). En poesia haguanyat el Miguel Hernández 1994 ambEl mateix silenci (Alacant, Ed. de laGuerra, 1995); el Vila de Mislata 1995amb De sal i de mestral, per publicar; el25 d’Abril de Benissa 1995 amb Raïm devent, (Barcelona, Columna, 1996); ennarrativa, premi El gos i la tortuga deBenidorm 1993 amb la narració «En PereGater», publicada dins Tinta fresca (Va-lència, 3i4, 1994).

Felip Tobar (21-10-1975). En narrati-va, el premi Caràtula tres vegades con-secutives: «Sempre plou sobre banyat»en 1990, dins Ullals cap a la mar (Co-lomar, 1991); «L’escriptor» en 1991, dinsAigües braves (1993); i «Àmbit de boi-res» en 1992, per publicar.

Joan Manuel Matoses (4-11-1975). Ennarrativa, premi El gos i la tortuga deBenidorm: «El secret d’una bona mort»en 1992, dins Matrícula d’Honor (3i4,1993); en 1993 amb «Notes diabòli-ques», dins Tinta fresca (3i4, 1994); ac-cèssit al I premi del 25 d’Abril de l’ADRde la Facultat de Filologia 1994 amb«Riu de la vida» —publicat a la revistaAlbadís.

Alfons Navarret (19-3-1974). Ha gua-nyat gran quantitat de premis, i els dosdarrers són el Solstici 1996, amb elpoemari Retrat; i finalista del D’Jangosde Puçol d’enguany amb el poemariMalaurança de l’hora vella.

Sònia Valiente (19-4-1975). Se li vaconcedir el premi El gos i la tortuga1993 amb «L’ascensor»; guanya el con-curs promogut per la Regidoria de ladona de Paterna en 1995 amb «El regal»;finalista a les edicions de 1995 i 1996d’El Cresol de Meliana, amb els contes«El pentinat» i «El treball»; premi Uni-

versitat Politècnica de València de narra-tiva breu 1997 amb «Fòbies i dèries».

Ausiàs Gomis (7-4-1977). Premi Sols-tici de Manises 1997 pel poemari Irisnarcís.

Maite Insa (16-10-1971). Obtingué unaccèssit al premi Flor de Cactus deGandia 1985 per «Aquella mirada mortade les fotografies»; fou finalista al Pre-mi Ausiàs March de poesia 1990, perpublicar; i otingué també un accèssit alpremi DISE de narrativa breu de 1997amb «La mnemotècnia».

Josep Vicent Cabrera. Obtingué unaccèssit al premi Dise de poesia 1996 perEt deixe alexandrins, amor, com a penyo-ra; No l’havies d’haver tancada, Pandoraen rep un altre al concurs de poesia d’ElVerger en 1997.

Elles i ells enceten l’aventura amb elsmots a l’escola o al batxillerat. Semprehi ha la figura del mestre-professor, queels ha «obligat» o incentivat a escriure enqualsevol format, bé siga en forma deredacció o de poesia. La motivació deJúlia Zabala és la mare, que veu en laseua filla la possibilitat de materialitzarun dels seus somnis: el de ser escripto-ra. De menuda, Maite Insa escrivia con-tes, fins i tot els il·lustrava, per llegir-losa la seua germana. I gairebé tots s’il·-lusionen en veure el seu nom sota unapoesia, conte o article que la revista del’Institut ha pogut publicar.

Quan parlen de les preferències literà-ries no és precisament el consens el quepredomina. Potser la joventut i la cons-ciència que encara els queda molt per aaprendre els fa escollir lectures sensemenysprear-ne cap. Malgrat tot, hi ha uncriteri. Felip Tobar prefereix la narrati-va de misteri, d’autors pioners —Poe,Conan Doyle, Maurice Leblanc— o mésrecents —Mark Frost—, i els còmics es-crits per Alan Moore, Grant Morrison oGarth Ennis. Juli Capilla (21-3-1970) esdecanta per la poesia hispanoamericana,els existencialistes francesos i li fascinala gran riquesa cultural de la Península.El que més atrau Ausiàs Gomis són elspoetes rockers dels anys 70 com PauRiba o Oriol Tranvia. Pel teatre mostrauna especial simpatia Rafa Baldoví (6-3-75), qui se centra en autors com ara Llu-ís A. Baulenas, Sergi Belbel o HaroldPinter. Sònia Valiente no dubta a afirmarque 1984 de George Orwell és el seullibre de capçalera, tot i que PatriciaHighsmith o Josep V. Marqués formenpart especial de la seua biblioteca perso-nal. Entre els més apreciats de la litera-tura catalana es troben Quim Monzó,Mercè Rodoreda i Pere Calders, en nar-rativa; Vicent Andrés Estellés, JoanBrossa, Miquel Martí i Pol, Marc Granelli Vicent Salvador, en poesia; Joan Fus-ter i Enric Sòria, en assaig. La llista po-dria allargar-se.

Si els preguntem amb quin gènere sesenten més còmodes a l’hora de fer ellsliteratura, la tria es diversifica. Rafa Bal-doví diu que tot depén del que es vulgaexplicar —la poesia, la narrativa o l’as-saig tenen cabuda en el seu món creatiu.De la mateixa opinió és Alfons Na-varret, president de l’Associació de Jo-ves Escriptors en Llengua Catalana delPaís Valencià (AJELC), a qui li agradaconrear tots els gèneres perquè de totsaprén coses que després sap aplicar enaltres circumstàncies. En canvi, amb laresta ens trobem que Sònia Valiente,Joan Manuel Matoses, Felip Tobar iMaite Insa se situen més en la vessantnarrativa. Fins i tot ha hagut un primerintent de novel·la per part de Felip, Pre-ludi de tardor, que ara per ara romaninèdita. Més a la banda de la poesia des-cansen Ausiàs Gomis, Júlia Zabala iJosep Vicent Cabrera (a hores d’ara

20,5 x 13,5 cm.

6 :

d’Erasmus a Londres). Juli, desprésd’adonar-se del poc rendiment que liproporcionava la seua poesia d’adoles-cent, es va endinsar en el bosc de la crí-tica literària, i escriu actualment en pu-blicacions periòdiques com ara El Punto en Posdata, suplement cultural de Le-vante. Malgrat els encasellaments, totsells tenen alguna que altra incursió enaltres gèneres, com ara Felip, gran críticamb tot allò que troba i sempre a puntper a dir la seua.

Ara bé, són pocs els que mantenenuna disciplina de treball seriosa, potserperquè el fet d’escriure és més una dis-tracció i no una obligació. No obstant,Júlia tracta d’escriure cada dia per disci-plina de treball, tot i que la majoriasiguen provatures amb un resultat final

ben lluny de la intenció primera. Té enprojecte una novel·la, això sí, sense con-dicionaments temporals. Sònia, per laseua banda, afirma «tirar-se les mans alcap» quan s’adona que en dos mesos noha escrit res. I Alfons manté un ritmed’escriptura constant, a pesar que no liagrada escriure per obligació. En litera-tura, explica, mai no es pot estar contentsi s’escriu alguna cosa que no t’ha nas-cut de dins. Josep Vicent escriu diven-dres i dissabtes. Sembla, però, que aramés que mai «és cert això que diuen queun viatge a l’estranger et fa escriure!» Siho mirem des d’una altra perspectiva, aqualsevol autor li agrada ser llegit o va-lorat en algun sentit. Encara que es tro-ben en un període de formació intel·lec-tual i, per tant, els premis no els condi-cionen massa per a escriure, sempre hiha algú que no dubta a guanyar l’Andrò-mina. No només això, sinó que l’amicRafa té pensat fins i tot el títol de lanovel·la que hi presentarà: El convent demonges de Sant Calent. Cabrera, en lamateixa línia, veu perfectament plausible,en aquesta progressió, el Benissa, l’Oc-tubre, l’Ausiàs March, el Sant Jordi, elNobel i la possibilitat de les ObresCompletes. Es pot ser més optimista?

No podem deixar d’anotar un aspecteben interessant en la intenció que totsaquests autors pretenen amb els seus es-crits. Tots pensen en el lector. El quecerquen, si més no, és que els destina-taris últims se senten reflectits amb al-menys algun punt dels que escriuen, quetinguen ganes de continuar llegint i quees penedisquen de la finalització delstextos. Hi solen tractar temes que afec-ten la humanitat en el seu conjunt, les

relacions home-dona... i se centrenmajoritàriament en espais urbans. Tenenla preocupació, també, de la llengua enquè han decidit expressar-se, però aques-ta preocupació no és vista com un acted’heroisme. Pere Císcar (21-10-1975)diu que és «la que té més a mà, més aboca i més a orella»; Felip diu que es-criu en català «perquè sempre està béformar part de l’última generació d’algu-na cosa»; i Rafa Baldoví diu que és«100% ecològica i reciclable».

En definitiva, són membres d’unajoveníssima generació plena d’humor icapaços de fer saltar en qualsevol mo-ment l’autèntic polvorí que cada un por-ta al seu interior.

Conxa Rovira

DENES

CEIC ALFONS EL VELL

Gandia, 1998

: 7

Marca Bromera.Entrevista a Josep Gregori

— La inauguració recentment d’unanova seu de la vostra editorial, més grani millor equipada, i la imminent entradaen el mercat del llibre de text fan pen-sar que Bromera ha decidit abandonarl’estructura minifundista del món edito-rial valencià i convertir-se en una granempresa.

— Resulta molt difícil pensar quepuga arribar a haver-hi cap editorial va-lenciana —en valencià, vull dir— degrans dimensions. El nostre modestmercat no ho permet. Ara bé, el que síque podem concebre —i crec que hihem d’aspirar— són empreses editorialscada vegada més serioses i professionals.El voluntarisme vocacional pot servircom a punt de partença per a bastir unaempresa cultural, siga una companyia deteatre o una editorial. Però aspirar a so-breviure-hi comporta afermar una es-tructura editorial professional i dotar-lade les defenses necessàries perquè pugaser capaç de resistir els temps que cor-ren. Com a conseqüència d’aquest plan-tejament, a Bromera hem decidit obrirnoves línies de publicació. Aquestes no-ves escomeses requereixen comptar ambmés personal i, consegüentment, tenirunes instal·lacions més àmplies.

— ¿Ens podríeu avançar alguns delsprojectes editorials que teniu per al fu-tur?

— La principal novetat, pel que res-pecta a aquests nous projectes, és la pu-blicació de materials curriculars per al’assignatura de llengua i, també per adeterminades matèries optatives del’ESO. A banda d’això, tenim previstd’editar llibres no estrictament literaris,amb la intenció de poder oferir un ca-tàleg encara més ampli. Finalment, con-tinuarem l’edició d’obres de gran format,de les quals la biografia il·lustradad’Ausiàs March va ser-ne la primera.

— ¿I no heu pensat mai editar en cas-tellà?

— Bromera va nàixer amb la voluntatde posar el seu gra d’arena en el procésde normalització lingüística del País Va-lencià. És per això que en els onze anysd’existència de l’editorial només hempublicat en valencià. Ara bé, és cert queconstatem la importància de bastir pla-taformes que ajuden a la difusió del’obra dels nostres creadors més enllà de

Amb vint-i-set anys va canviar la pro-fessió de mestre per la d’editor i fundàl’editorial Bromera, ara fa onze anys. Alllarg d’aquest temps Josep Gregori ha edi-tat prop de quatre-centes obres i s’ha gua-nyat entre el gremi d’escriptors la famad’empresari honest i seriós. Aquestes qua-litats reforcen indubtablement els produc-tes Bromera, una marca editorial nascudaa la Ribera del Xúquer i impulsada per unfidel grup de col·laboradors que envolten

l’editor Gregori.

les fronteres geogràfiques dels països deparla catalana. És a dir, pensem que calbuscar les fórmules necessàries per po-der exportar les nostres produccions li-teràries. Més que no publicar nosaltresen castellà, el que intentem és donar ales nostres produccions la màxima difu-sió, propiciant-ne la traducció a d’altresllengües.

— Darrerament heu incorporat alsvostre catàleg les obres guanyadoresd’una considerable quantitat de premisliteraris ¿Resulta rendible publicaraquestes obres?

— La col·laboració amb diverses ins-titucions en la convocatòria i posteriorpublicació de diversos premis literarisens ha permés, si més no, tenir accés auna gran quantitat d’originals que, si nohaguera estat gràcies a aquesta via, pot-

ser no ens haurien arribat mai a l’edito-rial. Sens dubte, un premi literari, ambla dotació econòmica que comporta iamb la publicitat que se’n desprén, és unreclam de primera magnitud per a for-nir les diverses col·leccions de bons ori-ginals. Aquesta és la seua autèntica ren-dibilitat.

— ¿Com valoreu l’experiència d’haver-se associat amb altres editorials de l’es-tat espanyol per publicar conjuntamentllibres infantils?

— L’experiència d’Editors Associats ésencara una realitat incipient. Pràctica-ment acabem de començar. Tot i això,els resultats de la col·lecció infantil «LaMar», encara que no són espectaculars,ens permeten pensar en el futur i plani-ficar noves línies editorials. De fet, ésuna plataforma que ens permet anar a lesinstàncies internacionals amb força i dig-nitat.

— ¿Teniu pensat estendre aquesta ini-ciativa a unes altres col·leccions de l’edi-torial?

— El camp de la multicoedició és, apriori, un terreny que té futur. Sí que hiha altres projectes comuns, però potserés prompte per parlar-ne.

— Una gran part de la producció deles editorials com la vostra va destinadaals escolars. ¿Creieu que les lecturesobligatòries que marquen els mestres, ique fan que els xiquets i els joves com-pren llibres, crea nous lectors i futursconsumidors de literatura ?

— Hi ha qui creu que els lectors esformen per generació espontània.S’aprén a ser lector mitjançant un pro-cés complex i a vegades no massa bendefinit. Pense que la recomanació de lec-tures escolars, si es fa com cal, és undels instruments més eficaços que hi haper estendre l’hàbit de la lectura.

— La vostra editorial coedita llibresamb institucions públiques com ara laUniversitat de València. ¿Què penseu delfet que aquestes entitats incorporen alseu catàleg obres de divulgació i adop-ten estratègies de venda pròpies de l’em-presa privada?

— La naturalesa d’una editorial univer-sitària és una mica ambigua. Participad’elements de l’empresa privada i d’ele-ments propis de les institucions públi-ques. Sens dubte duen endavant una

8 :

gran funció cultural i divulgadora, peròen algunes línies de publicació parteixend’una situació de privilegi, fet que potcomportar una competència desigual, siatenem a les dificultats que ha de vèn-cer la iniciativa particular en terrenyscom el que ens ocupen.

— ¿Per què les editorials i els llibrestenen un tractament tan poc rellevant enels mitjans de comunicació?

— Senzillament, tenen el lloc que ocu-pen en la jerarquia de valors personal deles ments resplendents que ens progra-men la televisió. Si passara el contrari,seria un motiu de sospita.

— ¿Evitar la fotocòpia il·legal de lli-bres i revistes és una batalla perduda del’empresa editorial contra la indústria iel comerç de fotocòpies i els usos i cos-tums socials?

— La lluita contra la fotocòpia il·legalhauria de ser una prioritat per part delseditors. Cal tenir present l’importantfrau que això representa per a editors,autors, llibreters i tota la resta de pro-fessionals implicats en el procés produc-tiu dels llibres. En un moment d’horesbaixes per als agents de la difusió de lacultura, controlar aquesta pràctica frau-dulenta ajudaria a superar el mal mo-ment econòmic del sector. Ara bé, ésmolt difícil establir la vigilància necessà-ria per evitar la fotocòpia dels llibres. Avegades, la fotocòpia fins i tot és pro-moguda des dels centres escolars amb lainnocent i sana voluntat de fer que elsestudiants s’estalvien unes pessetes.Afortunadament, entitats com CEDROfan molt, i encara hi poden fer més, perperseguir aquest frau.

— ¿Podem ser optimistes i afirmarque l’edició de llibres en català a Valèn-cia ha deixat de ser una empresa margi-nal i un assumpte de voluntarisme?

— A la marginalitat i al voluntarisme,ja hi al·ludia al començament de l’entre-vista. El nostre mercat, a més d’insufi-cient per les seues dimensions, és moltanòmal pel que fa al comportament. Enaquestes circumstàncies és complica-díssim reeixir en el món de l’edició. Lesinstitucions públiques valencianes noveuen encara la part de servei culturalque representen els editors valencians. Iaixò perquè, molt sovint, estan condicio-nades per comportaments ideologitzats.No, no es pot dir, en efecte, que els tre-balladors i els empresaris culturals estroben en l’actualitat entre els sectorsmés ben vistos. Cal més esforç i imagi-nació per superar totes aquestes dificul-tats.

Ferranda Martí

Alfred BoschL’Atles furtiu

Columna, Barcelona, 1998324 pàgs.

Aquesta primera novel·la d’Alfred Boschté l’estranya capacitat de capgirar algunescoses: l’ensopida trajectòria del Premi SantJordi, com ja ha assenyalat Isidor Cònsul,i la degeneració universal de la novel·la his-tòrica, convertida massa sovint en simplerutina (intriga amb protagonista fix —elmodel d’Eco amb El nom de la rosa, peròserialitzat— i/o desfilada de personatgesfamosos sense cap motiu —que ve a ser tanabsurda com si, en una novel·la del present,hi apareguessen Bill Clinton, Jordi Pujol iRosita Amores sopant junts en un BurgerKing... berlinés, per exemple).

El model que planteja Bosch no passa perla reconstrucció del llenguatge de l’època—present en autors com Vicent JosepEscartí—, però aconsegueix, amb gran fa-cilitat i sense absurds, encabir fets històricsi personatges cèlebres del segle XIV(Eiximenis, Turmeda, Pere el Cerimoniós,Sant Vicent Ferrer...) en una narració quemai no se’n ressenteix. Al contrari, el textes mostra capaç de mantenir un gran nom-bre de trames amb intel·ligibilitat i, alhora,té un sentit de l’aventura i de la intriga proudesenvolupats com per incitar, en tot mo-

Autobiografiad’un

desconegut

ment, a continuar llegint (cf. el final delcapítol segon —pàg.76).

I és que un dels principals mèrits deL’Atles furtiu és, sens dubte, haver sabutconjugar el rigor històric amb una tramaatractiva, molt elaborada, i uns personatgesperfectament definits: el mestre Cresquesd’Abraham (que ha rebut l’encàrrec reial deconfeccionar un Atles fidel a la realitat co-neguda, i que enfronta el projecte personalde fer-ne un altre per posar-hi, a més, totsels llocs incerts o llegendaris), el seu fill ideixeble Jafudà (narrador protagonista queens relatarà la pròpia vida fins el momenten què acaba la novel·la), però també elpèrfid Samuel de Corcó o el maquinador ipoderosament retratat Bernat Metge. L’es-tructura argumental és a prova de bombes:cinc grans capítols, intitulats amb els nomsdels personatges que els centren —l’últimi el primer corresponen en realitat a un solindividu, i, per tant, tanquen el cos de lanovel·la amb una circularitat plena—, sónseguits d’un epíleg que en reprén totes lestrames i les clou amb una encertada refle-xió final, ja insinuada per l’amant del pro-tagonista, sobre el motiu del paradís.

Hi ha, a més, l’ús de plantejaments estè-tics actuals, com ara la nebulositat de lesfronteres entre realitat i ficció (malgrat quel’Atles reial ha de representar la primera iel furtiu també la segona, el mateix narra-dor «ja no distingia el que era segur del queera incert, el que era ciència del que era puracreença» —pàg.146—, o «alguns dels miteseren tan corrents, i se’n parlava tant, quemestre Cresques els havia inclòs a l’Atlesreial» —pàg. 235), un ordre cronològica-ment no lineal representat sempre per lamateixa veu (cf. el capítol de Betros i unapart del de Selima) o tècniques narrativesd’origen molt recent (els monòlegs citatsamb narratari explícit però absent —el pro-pi Jafudà de Cresques—, assenyalats en lle-tra cursiva i amb clares reminiscències dela Rodoreda influenciada per Mansfield).

Això no obstant, també ens hi semblatrobar petits defectes (les repeticions, pot-ser excessives, introduïdes per Betros i Se-lima; previsibilitat en les reaparicions de Sa-muel) o errors clars (a Selima se li diu «nétadel net de de Sundiata» —pàg. 224—, quanen realitat aquesta «néta» és sa mare, Anàlia;s’hi esmenta dues vegades un «riu de lle-vant», on se’ns diu que hi vivien els uòlof—pàg. 208—, i, després, se’ns informa quen’hi ha un de llevant i un altre de ponent, ique és en aquest darrer on els uòlof hi vi-uen —pàg. 227); però tot això són taquesminúscules, gairebé invisibles, en aquestacartografia acurada i esplèndida que ha re-sultat ser l’últim Premi Sant Jordi.

Felip Tobar20,5 x 13,5 cm.

: 9

Virtuts i limitacionsde la biografiacom a gènere

Una de les marques de nor-malitat de la cultura literària ésl’existència de bones biografiesdivulgadores de la vida i l’obradels principals escriptors. De bi-ografies se’n poden escriure desde moltes perspectives dife-rents, però les que aporten l’es-mentada marca de normalitats’ajusten força a una sèrie de ca-racterístiques: no pretenen serestudis d’especialització sinómés aviat d’alta divulgació,compaginen la recerca de fontsamb la sistematització del mate-rial ja conegut, no es queden enla simple acumulació de dadessinó que segueixen un fil d’ar-gumentació i d’interpretació, almateix temps que estan planifi-cades amb rigor i des del distan-ciament del biògraf. Tot i això, l’autor hade saber-se aproximar al biografiat quanli convingui i en les dosis adequades —l’estratègia és en el fons estrictamentliterària— per a mantenir l’atenció dellector no especialitzat, però sense desen-cantar l’especialista. Això és impossiblesi no acceptem una premissa prèvia: untreball d’aquestes característiques had’estar ben escrit i, sobretot, ha de serllegidor. Tot plegat converteix la biogra-fia en un gènere i els autors que el con-reen han de ser entesos en els trets queel configuren, més fins i tot que no pasen el personatge que donen a conèixer.

Les intencions d’Agustí Pons a l’horad’encarar el seu llibre sobre Pere Calderss’ajusten perfectament a aquestes direc-trius. Només per això ja mereix atenció.I més encara, és clar, a la vista dels re-sultats obtinguts. Anteriorment, ambDeu daus (1991) Pons havia preparat elcamí a partir d’un gènere proper però noexactament idèntic: el del retrat. AmbJoan Triadú, l’impuls obstinat (1993) te-nim un primer pas ja en ferm, però deresultat encara vacil·lant. Ara, a PereCalders, veritat oculta ens situem de pleen la línia prefigurada i amb aportacionsveritablement notables entre les qualspodem assenyalar les diverses mostressignificatives de la correspondènciad’exili (especialment amb el pare), l’acla-riment de nombroses dades que fins araeren confuses (els primers passos una

vegada creuada la frontera l’any 1939,per exemple), les reserves respecte a de-terminades declaracions del mateix Cal-ders, la polèmica amb Joan Sales, la con-firmació d’algunes intuïcions (que quandecideix tornar a Catalunya no té el fu-tur laboral assegurat, per exemple).

Només una consideració respecte almètode de treball: el difícil equilibri en-tre la recerca i la sistematització de da-des conegudes. Pel que fa a la sistema-tització, és cert —i Pons n’és cons-cient— que es detecta molt a flor de pelll’ús de les fonts escrites (només cal lle-gir el capítol sobre la guerra i el llibrede Maria Campillo a propòsit del tema).En algun cas potser hagués convingutseleccionar millor aquestes fonts. El bi-ògraf es fia molt de Joan Melcion iAmanda Bath, però no té en compte queels dos estudiosos ofereixen perspectivesd’anàlisi de l’obra de Calders que sónlleugerament diferents i no igualmentfiables. Respecte a la recerca, hi ha in-teressants aportacions pel que fa als anysde l’exili, però queden moltes llacunes,

les quals s’haguessin pogut om-plir, en part, investigant unamica millor, per exemple, la re-lació amb Agustí Bartra i AnnaMurià.

També un parell de considera-cions més respecte a la interpre-tació de les dades. La compa-ració amb els insectes cinípids—els que creen al seu entornuna carcassa protectora que elspermet viure la quotidianitatamb comoditat— és una bonatroballa però difícilment podemconvertir la idea en el pal depaller que justifica tota una tra-jectòria. Tant la decisió d’em-prendre el camí de l’exili sensela família com la del retornl’any 1962 sense tenir garantit elfutur són exemples que, com a

mínim, requeririen la comparació ambalgun altre himenòpter més intrèpid.També es podria discutir que l’afiliacióal PSUC durant la guerra hagi d’inter-pretar-se des d’aquesta mateixa òpticaprotectora (pàgs. 102-103). Segurament,tampoc no cal sobredimensionar en ex-cés el paper de Dagoll Dagom i delmuntatge Antaviana a l’hora d’entendrela recuperació de Calders a finals delssetanta. Ja es tenen en compte altres ele-ments, però no se’ls atorga pas la matei-xa importància. Algun dia caldria estu-diar amb detall per què Calders va insi-nuar —només en veu baixa— certes re-serves al muntatge teatral i si en realitatés l’escriptor qui se serveix de la plata-forma oferta pel grup o viceversa.

Caldria vigilar també algunes impreci-sions, impròpies del rigor d’un treballd’aquestes característiques: ni a la Uni-versitat Autònoma de Barcelona hi ha ha-gut mai una Facultat de Filologia Catala-na (pàg. 371), ni existeix cap clàssic catalàque es digui Francesc Fontanillas (a qui nohem de confondre amb Fontanella, pàg.312), ni la biografia que Calders dedica alpoeta de les auques i els ventalls no es ti-tula El nostre Carner (pàg. 184), ni va serampliada, almenys de ploma de l’autor, enla reedició del 1991 (pàg. 255). I és queuna altra de les virtuts del bon biògraf éstambé l’encert en la minúcia. Exacte.

Jaume Aulet

Agustí PonsPere Calders, veritat oculta

Barcelona, Edicions 62, 1998396 pàgs.

10 :

Lespotències de Franco

Bellamemòria de passions

Josep FrancoLes potències de l’ànima

Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 1997Bromera, Alzira, 1998

378 pàgs.

Tot i que algun crític va dir que l’últi-ma novel·la de Josep Franco, L’enviat, erala millor de la seua producció (altres crí-tics, en canvi, no hi estan d’acord: vegeula ressenya que en fa Felip Tobar al núm.2 de Caràcters, la qual, tot i basar-se enarguments sòlids, em sembla excessiva-ment negativa; no deixeu de llegir, però,l’article que el mateix Tobar publica alnúm. 3 d’aquesta revista, perquè hi té mésraó que un sant), crec coincidir amb bas-tants lectors si dic que, com a novel·la,com a totalitat narrativa ben travada iamb les expectatives acomplertes, encaraenyore Aldebaran. Això no significa queFranco no haja anat superant-se; el quepassa és que, com més mudats anem, mésse’ns noten els petits defectes. Vull dirque, a Franco, un escriptor amb una tra-jectòria literària consolidada que mereixla nostra atenció, li hem de demanar molta hores d’ara (i potser, egoistes, li dema-nem massa).

Per a mi, les seues novel·les pateixen decerta feblesa en l’aprofundiment dels per-sonatges i certa confusió o desconcert enl’estructura que, al capdavall, no tanquenles expectatives que en principi ens obrenels seus textos. Ara bé, hi ha moltes méscoses que em fan no renunciar mai a lle-gir Franco tot enlluernant-me’n de tanten tant, que no és poc. Deixant de ban-da els aspectes més extraliteraris (Francoés un escriptor llegidor i, doncs, l’adequatper a popularitzar, sense perdre la digni-tat, la literatura en un país com el nos-tre; jo sóc dels qui s’alegra de les vint-i-tantes edicions de L’últim roder), Francom’agrada per: el seu caràcter de narradornat que, sense petulàncies estilístiques,ens submergeix en la narració; la seuacapacitat per fer riure el lector amb de-terminades històries o anècdotes; i el seucompromís amb els valors més humanit-zadors, la seua moral «llibertària» quedenuncia les injustícies i mesquineses quellasten els éssers humans.

Després d’aquest ingrat prefaci, ja puc

dir que Les potències de l’ànima em sem-bla no sols la millor novel·la de Franco,sinó també una de les més interessants deles que, darrerament, han acolorit el pa-norama literari català. Dividida en tresparts, hi assistim a l’autobiografia d’unpsiquiatre que, conscient de les seuesmancances, «es debat entre els impulsosde la carn i les advertències de l’intel·lec-te» —com ens diu la coberta. Sense unargument gaire definit, la novel·la ensparla de la impossibilitat de l’individu detenir una existència sana dins la societatestrepitosa en què vivim, un individu que,tanmateix, pot substituir la pròpia felici-tat per certa dignitat moral que, d’algu-na manera, el redimeix. El més engresca-dor, però, de Les potències de l’ànima és:d’una banda, el retrat que s’hi fa de lasocietat dels últims anys del franquismei dels primers de la democràcia, una re-flexió sobre la transició valenciana que ésvista amb ironia i amarguesa i que, endefinitiva, ens revela la història d’un fra-càs polític; i de l’altra, el tarannà del nar-rador —que de vegades ens recorda el deTiempo de silencio de Luis Martín-Santos—, el qual analitza la realitat des dela perspectiva del psiquiatre intel·lectualque, amb un llenguatge amerat de cienti-fisme i en concret de psicoanàlisi, ensobsequia a voltes amb un estil literarid’altura (hi ha paràgrafs de gran intensi-tat que obliguen, gratament, a rellegir-losuna vegada i una altra). Tot i això, cal dirque la novel·la decau una mica cap al fi-nal (la primera part és la millor), potserper voler accelerar uns esdevenimentssense seguir el tempus narratiu que ens hamarcat des del principi.

Ramon Ramon

19 x 13 cm.

David CastilloGame over

Barcelona, Proa, 1998

Si no sabíem que els poemes de Gameover han nascut per separat, com senyalsd’una àrdua crònica, atribuiríem a unpropòsit únic i segur el conjunt de co-ordenades que, sense cap retoricisme,acull o inventa. Almenys, quatre coorde-nades. D’una banda, entre el quotidianis-me que en català va afaiçonar millor unVinyoli i l’intel·lectualisme que no negal’anècdota, segons les millors receptes deGabriel Ferrater. D’una altra, entre lesarrels evangèliques que certa «moder-nor» havia refusat per òbvies —i que araesdevenen novament intertextos de lamodernitat— i tots els efluvis paradig-màtics de la poesia i la cultura urbanaanglosaxona. D’una altra, entre l’estirpgeneral de l’escriptura per als temps pos-teriors a la postmodernitat i la crònicasentimental i tràgica de la Barcelonaedulcorada per les calendes del 92. Iencara d’una altra, entre l’afecte i la sen-sibilitat a flor de pell i el trip més ago-sarat cap a la confessió o l’enigma: del’experiència i del llenguatge.

Un llibre de passions, però, no es potquedar perplex entre cruïlles. Ningú nopodria separar aquesta capacitat o aques-ta presumpció de cartografia que plan-teja aquest quadern memorial i visiona-ri: de la senzillesa intel·lectual, de la mo-dernitat eclèctica i del refús de la insin-ceritat estúpida. Tot hi pressuposa lavaluosa biografia de David Castillo Buïls,infartada tants anys en escriptures breusi diàries, amb les soles excepcions d’unaexcel·lent biografia de Bob Dylan i d’unaexcel·lent antologia —polèmica sensepolèmiques— de la poesia posterior a la«generació dels 70», sota el títol impres-sionant Ser del segle. ¿Hem dit Dylan?¿Aquest Game over no té bastant deDylan? ¿I hem dit síntesi de formes depoesia? No hi ha en aquest Game overuna incapacitat d’abandonar cap delsdiversíssims camins, assajats amb humi-litat o amb gosadia per una dotzena depoetes dels darrers vint anys, i que Da-vid arribà a classificar en aquella antolo-gia amb l’aiguabarreig ajustat d’«intimis-

: 11

Perpura lògica

tes, barrocs, urbanites i surrealistes sotala pluja dels premis». No caldria llevar nitan sols l’ingredient de «barroc», al-menys sota el toc quevedesc o fins i totla delectació en el mer joc verbal ocasio-nal —dit més clarament: d’aquell dardosin meta que, si fos repetit, cansaria lalectura i bufetejaria el poema on apareix;i ara, no repetit, amenitza la reflexió oel dolor de l’anècdota o la idea.

Aquest és, tot amb tot, el poeta DavidCastillo, i aquesta és lírica de contornsèpics, és a dir, narrativa amb llenguatgedramàtic: històrica en «Els estigmes sen-se passió», cronística en les odes elegía-ques i ciutadanes «En via morta», i so-bretot «La murtra...» I en això és unasíntesi dels seus anteriors poemaris Lamuntanya russa, Tenebra o Poblenouflash-back. El gestor literari anarquistan’ha estat guardonat, per aquest joc se-riós, amb el Carles Riba. I un poemacom el docent «Universitat Autònoma,dos quarts de set de la tarda» recorda,segons com, altres aquells altres poemessobre docència anglesa d’un Oliva o unParcerisas. I el compromés enamorat defronteres no hi oblida al·lusions i corat-ges: a l’excel·lent tirallonga «Mort deYeats» avisa els amics valencians que —¿sí o no?— «substituïen els sants traï-dors / per barbuts il.luminats del XIX».

Com que David Castillo detesta deixarla cultureta literària catalana en mans dela rutina i del tedi, els esqueixos d’excéso de defecte de tanta implicitud dins unbreu i intens mostrari de sensacions ín-times i quotidianes, rebran les correspo-nents crítiques, lloances o decepcions. Ialhora, és segur que, d’aquests passatgesde viatge ad inferos barceloní, aquest belldocument moral en rebrà les complicitatsi les comprensions d’autèntics ciutadansbarcelonins, i en concret de gent queDavid més s’estima: els de l’anonimat i laderrota en nom de triomfals mentidesideològiques.

Ja era mentida la divisòria entre poesiade l’experiència i poesia del llenguatge.Aquest llibre té —entre límits, dolors icansancis morals— les fretures i les vic-tòries d’entrecreuar-les, sense refusar nitan sols l’humor o el sarcasme, o els tí-tols en anglés. El poema darrer, «Lastball» —¡sense article!—, juga amb i en lespreposicions amb i en: «Somio amb tu. /Somio en tu». I bé: va dedicat, segons lesútils Endreces finals, a «l’única personaque sap que el surrealisme i el realismedel llibre es confonen». Cada lector potaspirar a tal condició. El joc, per tant, ésviu: memòria de passions.

Lluís Meseguer

Quim MonzóDel tot indefens davant dels hostils

imperis alienígenesQuaderns Crema, Barcelona, 1998

218 pàgs.

Els columnistes solen perpetrar els arti-cles setmanals o diaris empesos per crite-ris de conveniència social o política. Cons-cients que són el contrapunt ètic, moral isaberut a un país analfabet o curt de gam-bals, divaguen des de les tarimes amb unrictus de seriositat malentesa. Monzó no és,en aquest sentit, un columnista qualsevol.Els seus criteris no responen ni a la conve-niència del que és políticament correcte, nia l’oportunitat social, ni a la higiene cultu-ral o coses per l’estil. Els seus criteris res-ponen a la lògica més absoluta alhora quesubjectiva. La mateixa seguretat que li per-met afirmar que escriure no és difícil el mo-bilitza contra l’esoterització del llenguatge.«No et refies mai de qui vol donar un tintesotèric a paraules senzilles i comprensi-bles». Els tabús, els eufemismes, els esno-bismes disfressats de consciència ecològi-ca, cultural o dietètica, la «folklorització»de la llengua (altrament dita «rossellonit-zació», «irlandització», «occitanització»,«substitució») i l’entronització dels axio-mes d’aquesta fi de segle són la cara amar-ga del nostre «globus pobletà» (la sempre

mal traduïda aldea global). Dins d’un paísbàsicament «amorf» i «mimètic», dominatper uns mitjans dels quals ja s’han ensenyo-rit els «tòpics més suats», l’escriptor «peri-fèric» ens retorna el gust pels raonamentsdirectes: «la política és un plató poblat detransvestits», «l’ecoturisme ha demostratser una forma de turisme tan nefasta comles altres» o «la correcció política ha arri-bat als llapis de colors». Una lògica, la mon-zoniana, tan punyent, aclaparadora i «geni-al» que crea aversió als lectors que no hiconnecten. Perquè Monzó té perill de cre-ar la moda de fugir de les modes. Pot pro-vocar, malgré lui, una sensació de desencan-tament envers l’entorn, si malinterpretemla seua ironia amb tocs pessimistes.

L’estadística temàtica diu que aquests ar-ticles, apareguts a diversos mitjans de co-municació des de l’any 1993, formen unconjunt heterogeni, fins a cert punt. El43% parteixen d’una anècdota curiosa queha esdevingut a Lorda, Pacifica, Nova York,Londres, Billancourt, Granada, Suïssa, elZaire…, notícies de les quals no tenim co-neixement, o bé perquè són petites, o béperquè són llunyanes. El 17% fan referèn-cia directa a la «qüestió» de la llengua. El13%, molt relacionat amb el bloc anterior,són articles sobre el llenguatge, o potserhauríem de dir sobre les paraules. L’11% esdediquen a atacar esnobismes i tabús detota mena. Un 8% d’articles comenten lapolítica en general. El 8% restant configu-ren el formatget més decididamentcontístic, les peces literàries que, de tant entant, ens reconcilien amb la premsa escritai l’embrió dels contes que es publiquen sotal’indicatiu del gènere al qual pertanyen.(L’estadística ens la suggereix l’ús que l’au-tor fa dels números i que li permet de cal-cular, per exemple, com es pot fer negociamb les subvencions al llibre en català, o aquina velocitat aniria el Pare Noël sihaguera de dur joguines a tots els xiquetsque entren dins del seu àmbit de compe-tències).

En un país de columnistes divagadors depoca volada literària, Monzó basa els seusescrits en el gust de contar —en quina al-tra cosa, sinó?— i els dota d’un materiallingüístic impecable. Encuriosit, bocabadat,garratibat, emprenyat o divertit, com a con-tista-articulista compromés amb l’oficid’escriure, corregeix, depura, reescriu, i —en els casos d’articles apareguts a la prem-sa en castellà— s’autotradueix amb la per-fecció lèxica i sintàctica que el caracteritza.Tot plegat perquè «escriure és facilíssim:només cal col·locar, una rere l’altra, les pa-raules necessàries perquè s’entengui el quevols dir, ni una més».

Maite Insa21 x 13 cm.

12 :

Laliteratura

dels polítics valencians

Heus ací la paradoxa: des d’aquell llu-nyà Segle d’Or no hi havia hagut tan granproducció de literatura en català al PaísValencià, i no obstant això els escriptorsvalencians a penes tenim incidència públi-ca. La nostra és, fet i fet, una literatura de«catacumbes», de cenacles minoritaris, depapers voluntaristes, que es promoubàsicament de boca a orella. És una lite-ratura produïda des de la convicció mésascètica. Som, més per força que de grat,escriptors de «diumenge a la tarda». Iencara sort que no perdem la «vocació».Amb un panorama així, l’escriptor en ca-talà difícilment pot plantejar-se el seuofici des d’una mínina «professionalitat».Una literatura «normal» necessita escrip-tors que puguen exercir el seu «ofici d’es-criure» de cara al públic, i viure’n —delpúblic, vull dir, del seu públic: dels lectors.Però l’única literatura que existeix és laque apareix als mitjans de comunicació. Sinosaltres no hi apareixem, no existim. Lanostra literatura, per tant, tampoc.

La queixa la reiterem sovint. El nostreclam, però, no és debades, no naix d’unapercepció victimista de 1a realitat cultu-ral. El tractament que rebem per part delsmitjans de comunicació, públics i privats,és d’absoluta marginalitat. I encara grà-cies d’aquesta escadussera atenció. Tot ique la producció, en quantitat i en quali-tat, de la nostra literatura és certamentimportant. La literatura en català que araes fa al País Valencià té decidida aspira-ció de «normalitat», malda per tenir es-criptors professionals capaços d’oferiruna literatura «homologable». Aquestagosadia no compta amb el suport de 1aclasse política valenciana, ni la d’ara ni lad’abans. La literatura catalana la voldrien,a tot estirar, com una expressió jocflora-lesca, sense aspiracions, políticament fol-clòrica i innòcua.

La normalitat, i la dignificació social, dela nostra literatura no depén, per desgrà-cia, de la voluntat i l’ofici dels escriptors,sinó —ai!— de la decisió dels polítics.Almenys pel que fa a mesures de promo-ció social i al suport que podríem tenirdels mitjans de comunicació públics. Peròels polítics valencians s’estimen prou mésLorca que no Estellés, Unamuno que noFuster...

Toni Cucarella

Tantasoledat

pels anys perduts

Gaspar JaénDel temps present

Alzira, Bromera, 199856 pàgs.

Buscar la porta d’entrada al present, serd’aquest temps i d’aquest segle. Aques-ta idea d’Octavio Paz, expressada en elprefaci d’aquest nou llibre de GasparJaén, és un dels eixos que travessenaquesta col·lecció de poemes d’ara, comtambé pot observar-se, sobretot en al-guns moments («m’òmplic de temps lavida», «El temps t’esborra i porta oblits»)en Cambra de mapes (1982) i en Frag-ments (1991). Per això, ens trobem da-vant d’una decidida recerca del present,i també dins d’un sentiment de separacióque, des d’uns paràmetres temporals,«torna a les mateixes cambres» i rubricade manera significativa gairebé tota lapoesia gaspariana coneguda fins ara.

Així, Del temps present, és una obra ontrobem el predomini de la temàtica i lesvariacions de l’amor no correspost,l’amor efímer (eros de passagem), l’acaba-ment de l’amor, l’ajust de comptes ambdeterminats hostes que l’autor ha cone-gut en el passat, com també amb ell ma-teix, mentre va graduant els efectes del’afecte i, potser, els seus succedanis. Co-ses com aquestes que, com hem dit, jas’apuntaven, entre línies, en les obres an-teriors, ara tornen a un primer pla. Lesmateixes dedicatòries ja en són una clauinicial de lectura. A més d’això, el volumconté uns pocs poemes circumstancials,d’altres temes, que tenen molt d’interés,com ara «La mar», sobre una xiqueta quecomença a treballar; «Anys setanta», so-bre els seus companys d’estudis; «Ala-cant», sobre els seus alumnes, o «De lacasa dels pares», l’evident poema sobreels pares. Tots ells no són gens inopor-tuns ni superflus en el conjunt del llibre,ja que eixamplen el que podria ser unaobra una mica monogràfica i exposen, enles seues anècdotes respectives, altres fa-cetes de l’autor. Considerat com a gène-re, el poema sobre els pares es nota es-crit en un moment inevitable i, a més, ésmolt reeixit, com també inspirat; hi éspresent no sols el pas del temps dels pro-genitors sinó també el reflex de l’autor

que ja veu en ells el seu futur («un pre-ludi del teu propi final»). D’altra banda,d’acord amb la intencionalitat del títold’aquesta obra, perquè siga un compen-di més o menys global, trobem en el pri-mer poema «Acta» («el temps comença amoure’s») i en el darrer, homònim deltítol del llibre, que exposen de manerasignificativa, respectivament, les inten-cions de l’autor: donar un testimoniatge(«Temps solitari on fer recompte») ireconéixer la buidor del present enmigd’una vaga esperança, no exempta dedubtes i humanes contradiccions.

En la poesia de Jaén les veus de l’autori el subjecte poemàtic es fonen sovint enrecords sense esperança i produeixen ungran impacte expressiu, un diàleg sugge-ridor que, a l’altura en què es troba laseua obra, configura de manera fecundael seu estil. D’acord amb això, és clar queno trobem en aquest poeta un prosèlit niun èmul del Cernuda que defensa que elpoema vertader és impersonal –imperso-nal cernudianament, és clar–; no hi haafinitats per aquesta banda. Però, percontra, el poeta d’Elx sí que intenta icomparteix que la reflexió es viu i la vidaes reflexiona, com ara Cernuda i moltaaltra poesia per a la qual, dins d’aquestaactitud, el tema és l’home i no ella ma-teixa; potser aquest és un altre dels eixossignificatius que presenta la poesia deJaén. En els llibres anteriors, aquests tretsja arriben a uns resultats dignes de seguir-se. Sense excloure, a més, que sorteja ambencert els riscs d’uns temes –els amoro-sos, els sentimentals o els artístics– quepodrien desembocar en el tòpic o enl’anècdota trivial, i eixir-se’n del temps,no només el del poeta, sinó el d’una èpo-ca concreta com són les darreres dècadesd’aquest segle XX, on ha hagut d’impo-sar la seua veu poètica. Una altra opcióremarcable d’aquesta poesia són els ele-ments integrants del vers –l’ús de l’ale-xandrí i del decasíl·lab, les cesures o lavariada organització estròfica–, que tam-bé són uns recursos habituals en Jaén, iper la seua aparent invisibilitat mereixencitar-se o, alhora, atribuir-los una bonapart de la qualitat seductora d’aquestapoesia. Per la seua precisió, la riquesa lè-xica és també molt significativa, perquèno està en funció de cap suposat recursornamental sinó per matisar o il·lustrarles idees o les visions del subjecte en elpoema. No estem davant d’un llibre eu-fòric sinó d’una col·lecció de derrotesplasmades amb una expressió autèntica;que aquestes s’hagen tornat poema i noviceversa també n’és un atractiu.

Vicent Berenguer

: 13

L’historiadorautoconscient

Els qui vam tenir la fortuna d’assabo-rir la tesi doctoral de M. Nicolás (1996)estem de sort, ara. El llibre que ara co-mentem és una reproducció gairebé lite-ral d’aquell escrit acadèmic, ara amb unpròleg d’A. Ferrando. Les idees que hiexpressa Nicolás no han perdut gens devigència, i el resultat de la seua investi-gació continua sent una brillant aproxi-mació teòrica a la tasca de l’historiadorde la llengua.

Nicolás ens proposa una aproximaciócomplexa al discurs historiogràfic. D’unabanda, ens diu, cal estudiar les manerescom l’historiador aconsegueix la infor-mació empírica, com es maneja en elmón de les dades i de quina maneraconstrueix un discurs a partir d’aquestes.En segon lloc, l’anàlisi de la historiogra-fia revela també els continguts de cons-ciència implícits que actuen sobre la pra-xi historiogràfica: les idees que té l’his-toriador sobre el seu objecte d’estudi, lesconviccions ètiques, els valors i els afec-tes, els propòsits últims —pràctics— dela seua tasca científica. Finalment, l’his-toriador és també un especialista en laproducció d’un cert tipus de textos (oinscripcions, com diu la sociologia actu-al de la ciència), d’acord amb unes con-vencions formals i de contingut que pre-tenen subjectar el text dins els motllesdel rigor científic. Més concretament,l’historiador de la llengua dirigeix la seuamirada cap a tres fenòmens: les formeslingüístiques, els usos de les varietats lin-güístiques (en l’espai, en el temps i en-tre els grups socials i les persones) i laconsciència lingüística. Tenim, doncs,tres dimensions de l’activitat historiogrà-fica (metodologicoepistèmica, ideològi-ca i textual) i tres conceptes temàticscentrals per a la història de qualsevolllengua (formes, usos i consciència). Totel llibre està estructurat com una im-mensa explicació i il·lustració del quesignifiquen i impliquen aquests concep-tes i categories, i dels problemes teòricsi pràctics que plantegen a l’historiadorreflexiu.

I el recorregut que planteja Nicolás noés pas una minúcia per a metodòlegsavorrits. Des de la justificació del termefusterià història social de la llengua, queobri el llibre, fins a l’ús de la toponímia,el teatre d’Escalante i l’obra de Sanchis

Guarner com a exemples en les pàginesfinals, els raonaments i explicacions quetravessen el llibre arriben a intimidar ellector a causa de l’amplitud i profundi-tat de lectures que revelen. Nicolás noés, precisament, cap idiota especialitzatde la filologia local. Afortunadament!De la teoria de jocs a la filosofia delllenguatge, de la semiòtica textual a lasociologia del coneixement, del materi-alisme històric o la teoria de sistemes ala lingüística diacrònica, el llibre mobi-litza i integra una quantitat aclaparado-ra de recursos teòrics i de lectures benpaïdes, cosa certament inusual entrenosaltres. Pàgina rere pàgina es plantejala problemàtica teòrica de l’obertura dis-ciplinar i de la cross-fertilization entre elsàmbits de discurs científic. Superantl’apel·lació hipòcrita i oportunista a lafamosa interdisciplinaritat, aquest textpresenta una proposta reflexiva sòlida,amb la qual la historiografia lingüísticaassoleix un altre nivell d’autoconsciència,com en una nova Aufhebung hegeliana...

El risc d’aquesta opció és ben evident.

Miquel NicolásLa història de la llengua catalana:

la construcció d’un discursValència / Barcelona, IIFV / PAM, 1998

410 pàgs

Cal comprendre i disculpar la lecturaapressada, parcial i epidèrmica —discu-tible, doncs— de Mannheim, Nietzscheo Wittgenstein, posem per cas. La per-fecció no és d’aquest món, certament.Però l’autor posa les cartes damunt lataula i, a mesura que avança el seu dis-curs, explicita els seus propis pressupò-sits ideològics, amb la qual cosa no hi halloc per a l’engany. El seu compromísclar amb la idea de nació i amb la super-vivència de la seua comunitat lingüísti-ca, o el seu «marxisme melancòlic», sónopcions que queden ben clares al llargdel text. Tanmateix, la seua anàlisi sobreles ideologies no arriba a qüestionarl’origen i la fonamentació no racionalsd’aquests valors últims. Una bona lectu-ra de Nietzsche i Weber hauria esta moltprofitosa, en aquest aspecte. Així, hau-ria pogut evitar alguna que altra esllavis-sada: l’adoració humiliada de les ciènci-es físiques (cf., p. ex., pàg. 75), la reduc-ció de la literatura al dogma materialis-ta (p. ex., pàg. 140), la típica menciódespectiva —molt «marxista», això sí—de la «retòrica dels drets humans» (pàg.221), la recitació acrítica de l’equació«llengua = nació» (pàg. 299 i ss.), etc.

D’altra banda, la reflexió teòrica gene-ral es confon sovint amb la problemàti-ca específicament catalanesca, i el lectortroba a faltar una major diferenciacióentre ambdós «registres» de la teoria.Tot plegat, embolcallat amb el mateix todoctoral de l’escrit originari, pot trans-metre en alguns moments una incòmo-da sensació de feixuguesa que desmen-teix les bones intencions amb què s’obriel llibre. I encara cal esmentar una faltagreu de cortesia envers el lector: moltescitacions del text no apareixen en la bi-bliografia final. No es pot deixar desem-parat el lector d’aquesta manera.

Però convé no enganyar-se amb aques-tes galindaines de lector repelós. Aquestés, sens dubte, un dels llibres més intel-ligents i valuosos que ha produït fins araaixò que en diuen filologia catalana. Laintel·ligència, la maduresa teòrica i l’agu-desa dels raonaments s’hi conjuminenharmònicament, i el resultat és digned’atenció. Això sí: només per a lectorsenciclopèdics i reflexius...

Guillem Calaforra19,5 x 13,5 cm.

14 :

Per aentendre

el Modernisme

El professor Jordi Castellanos ha pu-blicat recentment (novembre del 1997 iabril de 1998) un parell de llibres quereuneixen un bon grapat de treballs apa-reguts anteriorment en llocs diversos. Elnexe d’unió és la temàtica: el Modernis-me, o per ser encara més exactes, eltemps del Modernisme. A hores d’ara jaresulta ben inútil haver de presentar lacompetència del professor Castellanosen la investigació del Modernisme cata-là: la seua tesi doctoral sobre un delspersonatges clau, Raimon Casellas, i lainfinitat de treballs publicats al respec-te, el situen, al costat del professor Joan-Lluís Marfany, com el punt de referèn-cia ineludible per a tot estudiós del mo-viment. En realitat la visió actual delModernisme, com en general de la lite-ratura catalana del segle XX, va estre-tíssimament unida al treball del profes-sor Molas i del seu nucli de deixebles,entre els quals ocupen un lloc destacatels dos professors esmentats. Precisa-ment un dels llibres, Intel·lectuals, cul-tura i poder, va dedicat a Molas, Marfanyi Benet i Jornet, un altre deixeble deMolas. Tots ells hi són reconeguts coma «amics i mestres».

Els tretze estudis recollits entre elsdos llibres constitueixen una mostra benrepresentativa del treball investigador deCastellanos al voltant del moviment mo-dernista i alhora són un camí segur, ga-rantit, per a endinsar-nos-en en la com-plexa realitat. Cal entendre que són lli-bres nascuts amb l’objectiu d’aprofundirel coneixement d’alguns dels aspectes odel actors decisius. No substitueixen elsestudis generals, com els que Marfany iell mateix, aporten al volum 8 de la His-tòria de la Literatura Catalana (Ariel),coordinat per Molas. Més aviat en sónel complement necessari per a entendreen veritat tots els matisos d’un movi-ment ric, que no caòtic, com una llargatradició historiogràfica no ha dubtat dequalificar-lo. Que no exagere en absolutho pot demostrar, per exemple, J. F.Ràfols, investigador infatigable del Mo-dernisme, que no pot substraure’sd’aquesta interpretació heretada, en as-sajar-ne una definició al seu llibre Mo-dernisme i modernistes (Destino, Barce-lona, 1949, en castellà, i 1982, en cata-là): «Són tan diferents les personalitats

Jordi CastellanosLiteratura, vides, ciutats

Edicions 62, Barcelona, 1997196 pàgs.

Intel·lectuals, cultura i poderEdicions de la Magrana, Barcelona, 1998,

281 pàgs.

que desemboquen en aquest corrent quesovint no podem descobrir res o gaire-bé res d’aglutinant entre elles, raó per laqual, més que no tractar del modernis-me com a una suposada escola o tendèn-cia, parlarem dels modernistes, fraccionsd’una bigarrada suma que amb penes itreballs el matemàtic més sagaç podriareduir a denominador comú, puix que devegades fins i tot les unes amb les altreses contradiuen.» (1982, pàg. 7). Ni la sa-gacitat reconeguda de Fuster fou ajudasuficient, ja en l’any 1972 (LiteraturaCatalana Contemporània, Curial), per apoder superar aquesta visió negativa, in-tencionadament propulsada pels noucen-tistes.

És gràcies a la investigació minuciosa,exhaustiva, de la producció literària, deles revistes, de les editorials, dels ideò-legs, dels activistes culturals, de la recep-ció precisa dels diversos models estran-gers o propis..., engegada des de la dè-

cada dels anys setanta, que ens ha sigutpermès de penetrar amb ulls nous, i méscomprensius, i més justs, en aquest com-plex moviment modernista. Alguns delspilars bibliogràfics d’aquesta renovaciócrítica són els treballs que Castellanos iles dues editorials han decidit de recu-perar de les revistes, actes de congressosi obres col·lectives per tal de facilitar-nela lectura. I acréixer-ne el sentit, car lapublicació conjunta en un mateix llibrepermet un major joc d’interrelacionsd’aquests treballs, units en la base per lesinquietuds estètiques i ideològiques delmoviment i de l’època. Els estudis dei-xen de ser aportacions aïllades per a par-lar-se i completar-se els uns amb els al-tres.

Literatura, vides, ciutats recupera sisestudis, revisats («en general han sofertforça modificacions», ens adverteix): «Elclos matern dels clàssics», «JacintVerdaguer i el Modernisme. Una recep-ció controvertida», «Víctor Català i elModernisme», «Solitud, novel·la moder-nista», «Girona-la-Morta: els ressonsd’un mite» i «Barcelona: ciutat i litera-tura». D’entre els sis, si bé és una elec-ció arriscada i potser discutida per unaltre lector o per l’autor mateix, m’agra-daria destacar-ne un parell: la investiga-ció treballada, lúcida i apassionant de lesrelacions entre Verdaguer i els modernis-tes i la ja, diguem-ho així, clàssica anàli-si des dels pressupòsits modernistes deSolitud , ara com ara la interpretació méssuggestiva i brillant de la millor novel·ladel Modernisme català.

Intel·lectuals, cultura i poder agrupa setestudis dedicats a sengles personatgesdeterminants de la nostra cultura d’ini-cis de segle, Modernisme i primeres for-mulacions del Noucentisme, a excepciódel darrer, més jove («inventors de la na-ció», en diu l’autor): Antoni Gaudí,Jaume Massó i Torrents, Ramon D.Perés, Cebrià Montoliu, Eugeni d’Ors,Josep Pijoan i Nicolau M. Rubió iTudurí.

Els estudiosos de la literatura catala-na i els lectors interessats tenen a la seuafàcil disposició unes obres solvents iatractives. L’autor i les editorials ja hanfet la seua part.

Vicent Simbor Roig21 x 13 cm.

: 15

Ésel destí?

s el destí de les persones…». Qui noha escoltat alguna volta aquesta frase

com a resum benintencionat o resignatd’allò que ens aclapara, ens colpeix o sen-zillament s’esdevé? O bé encara aquella al-tra, d’un fatalisme sense fissura: «estava es-crit»?

Llavors, és cert que tot està escrit desde sempre i que no hi ha, ni hi haurà maires d’imprevist sobre la terra i més enllàdel cel, ni tan sols l’inici del més lleu tre-molar de l’herba més humil, bressada perl’alè de la brisa més anònima? La veritatés que des d’una perspectiva, diguem-nematerialista, i si ens atenim a allò que hidiu la Física clàssica, hauríem de respon-dre afirmativament a aqueixa pregunta. Enla Física clàssica el món està constituït dedues entitats fonamentals, les partícules dela matèria i els camps, i l’evolució d’aqueixmón està totalment predeterminada. Enparticular, la teoria prediu que si en alguninstant inicial del temps coneguérem lesposicions d’aquelles partícules i el valord’aquells camps, tot com llur taxa de va-riació instantània, ço és, allò que se’n di-uen les condicions inicials, llavors el futurdel món ens seria totalment predictible enprincipi. Històricament, és ben conegudal’afirmació en aqueix sentit del físicfrancés, Laplace, el qual a finals del segleXVIII escrivia que per a una intel·ligènciahipotètica, capaç de conéixer en un mo-ment donat aquelles condicions inicials,res del futur, ni del passat, no podria es-capar a la seua coneixença.

D’altra banda, la moderna teoria delcaos introdueix severes limitacions pràcti-ques a la pretensió de conéixer les condi-cions inicials, no ja del món sencer, sinóencara de multitud de sistemes físics aïllatsinfinitament menys complicats que el to-tal de la realitat, limitacions que van mésenllà de les dificultats merament tècniquesque la realització d’una tal pretensiópoguera suposar en cada cas concret. Laraó n’és la que segueix: per a tota unamunió de sistemes físics ben ordinaris,anomenats «sistemes caòtics», l’evoluciódel sistema, en principi predeterminada, éstan sensible a les petites variacions d’aque-lles condicions inicials que, en la pràctica,resulta impossible determinar aqueixescondicions amb la precisió que exigiriapoder fer una predicció evolutiva per a unlapse de temps mínimament substanciós.En qualsevol cas, ha de quedar clar quel’existència en la realitat física de multitudde sistemes caòtics no invalida l’afirmació,diguem-ne ontològica, que en la Física clàs-sica l’avenir del món està predeterminat ique el sentit operatiu d’aqueixa predeter-minació rau en el fet que, sense cap límit,la teoria fa previsions més i més exactes

del futur en la mesura que perfeccionemel coneixement de les condicions inicials.Per a aquest coneixement, d’altra banda,no hi ha cap limitació de principi.

Així, hem de subscriure finalment la vi-sió d’un món perfectament determinat enla seua evolució, malgrat les vanes il·lu-sions amb què de tant en tant intentaríemnegar-ho? Quan diem, per exemple, d’unartista que ha «creat» tal o tal obra d’art,és aquesta afirmació de creativitat unamera hipèrbole o en dir això responem aun nivell de comprensió pregon d’allò querealment s’ha esdevingut? Tornem a laFísica abans que intentem contestar ací aaquestes preguntes. Com és conegut, laFísica quàntica representa una profundarevolució conceptual respecte de la Físicaclàssica i en definitiva respecte del conjuntde totes les ciències positives, i no és lamenor d’aquestes revolucions el fet quàn-tic que, en general, no podem predir com-pletament el futur dels sistemes microscò-pics, encara que el seu estat present enssiga completament conegut. Feta aquestaafirmació, i a fi d’assolir-ne una correctacomprensió, el lector farà bé de no bana-litzar l’afirmació imaginant que la dificul-tat de predicció és la conseqüència triviald’un desconeixement provisional o capgi-rable de les condicions externes o exactesen què es troba el sistema, perquè la Físi-ca quàntica no diu això en absolut. Enefecte, quan he començat adés dient que,per hipòtesi, l’estat present del sistemamicroscòpic ens era completament cone-gut, això pressuposava el coneixementexhaustiu del sistema i la seua circumstàn-cia. Per tant la relativa impredictibilitat delfutur, de què es tracta ací, és una propie-tat ontològica i no el defecte esmenabled’una ignorància passatgera sobre el totalde la realitat actual. Cal afegir que, d’ençàde la creació de la Mecànica Quàntica, enels anys vint d’aquest segle, tota una sèriede teories, anomenades «de variables ocul-tes», intentaren completar la nova teoriatot explicant aquella impredictibilitat comel subproducte banal d’un dèficit en el co-neixement exhaustiu de l’estat inicial delsistema. Fou el mèrit de J. Bell, a mitjandels anys seixanta, haver posat de relleuque, en casos determinats, la MecànicaQuàntica, d’una banda, i totes les teoriesviables de variables ocultes, d’una altra,feien prediccions observables diferents.

Vint anys després, cap a mitjan dels hui-tanta, es completaven una sèrie d’experi-ments que confirmaven espectacularmentla Mecànica Quàntica mentre desautorit-zaven les teories alternatives de variablesocultes. Així l’acausació relativa enunciadaper la Física quàntica, ço és, la propietatgenèrica dels sistemes microscòpics d’evo-lucionar cap a estats finals diferents (sem-pre dins d’un conjunt prefixat i no arbi-trari d’estats finals) a partir d’un mateixestat inicial, adquireix experimentalmentuna dimensió ontològica en no reduir-sea la banal conseqüència d’una ignorànciaaccidental sobre l’estat inicial.

Però, encara més: no és possible reduirl’abast d’aquest resultat imaginant que unapropietat tan estranya, com aquella acausa-ció relativa, regeix únicament en el mónmicroscòpic, on atés el seu caràcter insò-lit, allunyat dels registres de la vida quo-tidiana, podrien manifestar-se aquestesanomalies i encara d’altres no menys exò-tiques. En efecte, l’acausació microscòpi-ca no roman sempre en el redós del mónmicroscòpic on s’ha produït i de tant entant s’amplifica fins a assolir el nivell ma-croscòpic de la nostra vida ordinària. Aixòpassa per exemple en tots el processos demesura, atés que en aquests processosl’aparell de mesura (un sistema macroscò-pic, certament) ha de quedar finalmentafectat al nivell de la nostra capacitat d’ob-servació subjectiva. Però, l’amplificaciómacroscòpica de l’acausació microscòpicano s’acaba en el món reduït de determi-nades mesures físiques, de manera que fi-nalment aquella acausació envaeix l’esde-venir universal per a impugnar la preten-sió que tot el futur estiguera ja escrit: així,el món no es va crear inicialment d’unavolta per totes, ans al contrari, dins decerts límits més o menys estrictes, es creaparcialment a si mateix dia a dia. Hi ha, amés, raons per a sospitar que els éssersvius i en particular els cervells humans sónsistemes físics específics especialment ap-tes per a amplificar regularment fins a ni-vells macroscòpics l’acausació relativa delmón microscòpic. Així, els humans, en lanostra activitat quotidiana, contribuiríemsingularment i dins de certs límits a lacreació contínua del món, i la creació ar-tística en particular podria ser una de lesmanifestacions d’aqueixa creativitat mésenllà de la banalitat d’una mera metàfora.

Som ben lluny d’aquella visió tan estra-nya, i sovint no valorada així, segons laqual tot, absolutament tot, en les seuesmanifestacions més elementals, estaria desde sempre escrit en un presumpte llibre dela història natural i social!

Ramon Lapiedra

«É

16 :

CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

Unanovel·la dispersa

questa darrera novel·la d’E. Piera és unrecull de breus episodis sobre la vida

de dos germans. Alexis i Sònia són fillsd’una família aristocràtica instal·lada a Lon-dres. La mare és britànica, una de les po-ques informacions que se’ns dóna sobreella, ja que no té cap paper en la història.El pare, Nicolau Romanov, un rus exiliatque es pretén hereu de l’últim tsar, pràcti-cament no fa més que de personatge opo-sat als protagonistes: un pare dominant ar-quetípic. El punt de partida dels dos ger-mans és l’enfrontament amb el pare. L’ado-lescent Alexis amb motiu de la seua relacióamorosa amb una doctora divorciada (RosaStanley), aprofitada per la premsa del corper a fer escàndol. La menuda Sònia, xique-ta superdotada que observa el conflicte, so-mia amb fugir de casa amb el germà i viurecantant cançons d’Elton John al metro.

Alexis sí que fuig cap a St. Petersburg ambuna identitat falsificada. Descobert pel Mi-nisteri de Defensa i obligat a anar a la guer-ra, fa amics i es converteix en heroi. En tor-nar a Londres es convertirà en hereu de lacorona, funció que assumirà diligentment.A més, es casa amb una dona de la qual ellector no n’arriba a saber més que el nom ipoca cosa més. Pel que fa a la germana, la mésrebel de la família, es dedicarà a estudiar ambels millors i fer una vida amb les comoditats

Emili PieraEl punyal d’Abraham

3i4, València, 1998228 pàgs.

d’una princesa. Fins i tot contribuirà a l’es-tabilitat de la corona en rebre, de mans d’unseparatista (potser es deia Abraham?) unapunyalada. Es recupera ràpidament.

L’evolució dels personatges els du, més omenys, a seguir el camí que Nicolau III, jamort, els havia marcat. El problema és quesemblen totalment plans, com si el que elspassa no anarà amb ells, sense profunditat.Si la intenció del text és aquesta, perfecte:ens mostra la incapacitat d’uns aristòcratesper a enfrontar-se a les circumstàncies. Encanvi, hi ha una qüestió més de fons: el textno està ben construït, es plantegen situaci-ons que, per no concloure’s, ni tan sols esdesenvolupen. La novel·la pretén contar tan-

tes coses en tan poc espai que acaba sent nosuperficial, sinó més bé dispersa. Es desapro-fiten textos que podrien ser intensos, comles visions oníriques de Sònia quan tastal’amanita muscaria, o la carta de comiat queli dóna Rosa al seu amant abans d’anar-se’na Kenya. El lector no pot interpretar lesimatges i símbols que hi apareixen, no se liha donat informació amb què omplir-los designificat. En el primer cas, el lector no co-neix les raons que condueixen la princesa aingerir la substància tòxica, quina és la crisique la porta a voler conéixer-se per aquestmitjà. En el cas de la separació i la carta, elproblema és més greu. El lector espera queel conflicte es resolga d’alguna forma, peròen comptes d’això, cap al final, Alexis veu ellligall de cartes de Rosa i decideix no obrir-lo, amb la qual cosa el lector veu frustradesles seues expectatives.

Amb tot, cal reconéixer que Piera ha rea-litzat una bona tasca de documentació. Plan-teja els problemes de la Rússia actual narrantguerres de frontera, jocs malabars de la po-lítica interna i internacional, etc. El més cri-daner és el plantejament d’una curiosa hipò-tesi històrica: la restauració de la monarquiaper tal de reforçar la unitat de l’imperi, ame-naçada per les tensions nacionalistes.

Ausiàs Gomis

A

: 17

Quatre veusi un país*

Hui ja som molts els valencians que co-neixem la història del nostre país, la iden-titat de la nostra llengua i les reivindica-cions històriques del nostre poble. Engran part, ho devem a homes com Ma-nuel Sanchis Guarner, Enric Valor, VicentVentura i Paco Burguera, els protagonis-tes dels quatre llibres de la Universitat deValència que ara presentem. Els quatrellibres arranquen dels quatre actes acadè-mics en què se’ls concedí les màximesdistincions universitàries: el doctorat ho-noris causa a Enric Valor, la Medalla de laUniversitat a Sanchis Guarner, a VicentVentura i a Francesc de Paula Burguera.Els inescrutables camins de la natura noens han permés que hui puguem comp-tar amb la presència del professor SanchisGuarner, que tindria ara 86 anys. En can-vi, tenim el privilegi de tenir al nostrecostat no sols Ventura i Burguera, sinótambé un Enric Valor de 86 anys bencomplits, que no ha deixat de treballar ide creure en el futur del nostre poble.

Si els organitzadors d’aquest acte hansol·licitat la meua intervenció ací és per-què, darrere l’homenatge a aquests qua-tre «homenots» valencians, ha estat, estài estarà sempre l’Institut de FilologiaValenciana, que ara em toca presidir i que,en el seu moment, va proposar les esmen-tades distincions. Ens alegrà molt que lespropostes de reconeixement acadèmicfossen acollides i recollides amb entusi-asme pel Rector i la seua Junta de Go-vern. Però, per a nosaltres no es tractanomés d’un reconeixement sinó d’un gestde gratitud per la seua impagable tasca.Una tasca, en què l’explicació raonada ila defensa apassionada de la llengua prò-pia dels valencians ha estat un dels eixoscentrals de les seues actuacions. Una tas-

ca que no volem arqueològica, sinó per-manentment viva. I per això hem contri-buït decisivament a fer possibles aquestsquatre llibres que hui presentem, que ésuna de les millors maneres de perpetuarles veus dels seus autors i transmetre aixía les noves generacions unes reflexions iunes aportacions que no han perdut ac-tualitat. Uns llibres que, almenys hui, nohaurien estat possibles sense el treball, ladedicació i l’entusiasme de l’equip delServei de Publicacions de la nostra Uni-versitat, sense la tossuderia lúcida d’An-toni Furió, director del Servei, sense la si-lenciosa complicitat de Juli Peretó, vice-rector d’Investigació, i sense el suport in-condicional de Pedro Ruiz, el Rector.

«Quatre veus i un país», diu l’eslògande presentació. I ho diu molt encertada-ment, perquè tots quatre, a pesar de serde tan diversa extracció social i ideològi-ca i de procedir de quatre indrets tan di-versos, com són la Plana de Castelló, enel cas de Ventura, la Foia de Castalla, enel cas de Valor, la ciutat de València en elcas de Sanchis, i la Ribera, en el cas deBurguera, han laborat en una mateixa di-recció, la vertebració del país: SanchisGuarner, explicant-nos-en la història cul-tural i lingüística, Valor transformant enliteratura la paraula viva de la terra, Ven-tura i Burguera reivindicant, a través so-bretot de la premsa, un futur digne perals nostres conciutadans al si de l’Europadels pobles.

Encara que sone a ritual obligat i fins itot a autopropaganda, no puc ocultar-vosla meua convicció que tenim al davantquatre joies bibliogràfiques. El llibre deValor apareix publicat dins la col·lecció«Honoris causa», de format bell i atrac-tiu. Acostumats al Valor literat o gramà-tic, les pàgines inicials del llibre ens ofe-reixen un aspecte inèdit de la seua escrip-tura: unes confessions molt personalssobre els seus anys jovenívols, les seueslectures predilectes, les seues fonts d’ins-piració literària, la seua manera de veureel món, el sentit de la seua novel·lística,el seu concepte de llengua estàndard, quetot plegat les converteixen en un docu-

ment inestimable per a comprendre l’ho-me i l’obra. Una acurada biobliografia acura de Gemma Lluch, Rosa Serrano iÒscar Pérez arredoneixen aquesta prime-ra part del llibre, que a primer colp d’ullpermet copsar la trajectòria humana i in-tel·lectual d’aquest extraordinari i exem-plar ciutadà valencià que és Enric Valor.No debades acaben d’imitar la iniciativade la Universitat de València d’honorar-lo amb la màxima distinció acadèmica lesUniversitats germanes de Palma de Ma-llorca, Alacant, Jaume I de Castelló iAutònoma de Barcelona. La segona partdel llibre no és menys original. ÒscarPérez ens ha exhumat els articles comba-tius del jove Valor dels anys de la II Re-pública espanyola i nombroses col·la-boracions periodístiques del període fran-quista, que ens permeten familiaritzar-nos amb dues facetes poc conegudes delquefer intel·lectual de Valor: la de mes-tre de llengua i la de lector de llibres. Unareplega sistemàtica d’estudis i comenta-ris sobre l’obra del nostre literat, fets perestudiosos tan competents com JoanFuster, Manuel Sanchis Guarner, RafaelNinyoles, Joan Oleza, Neus Oliag, JosepIborra i Vicent Escrivà posen punt finala un llibre, que no dubte a qualificard’imprescindible per a l’investigador i dedeliciós per al lector interessat a aprofun-dir en la coneixença de la llengua i la li-teratura actuals del País Valencià.

El llibre Sanchis Guarner: el compromíscívic d’un filòleg enceta la col·lecció «Pa-ranimf». També ací el lector trobarà as-pectes inèdits en la bibliografia guarne-riana. Una seixentena d’amics, col·la-boradors i deixebles ens ofereixen altrestants testimoniatges sobre les seues rela-cions amb el Mestre, de remarcable

* Text llegit a la Fira del Llibre de València el23 d’abril, en la presentació dels llibres es-mentats.

18 :

interés per a traçar el perfil humà i intel·-lectual d’un home clau en la història delPaís Valencià contemporani. L’allau i ladiversitat de col·laboracions donen fe del’extraordinari impacte de l’actuació cívi-ca i cultural de Sanchis Guarner, davantla qual no podem estar-nos d’evocaraquella coneguda frase del Poema del MioCid: «Ay qué buen vasallo si hubiesebuen señor!». Amb aquests testimoniat-ges, Sanchis Guarner cobra vida i es fapresent. D’això es tractava. I, per si fórapoc, el llibre encara ens ofereix una fidelreproducció d’un dietari privat que San-chis va escriure l’any 1971, amb unesconfessions d’indubtable interés per acomprendre aquell moment històric ipercebre els primers moments d’allò ques’ha conegut com la batalla de València.Finalment, per arredonir aquesta impaga-ble visió personal del mestre, el lectorpodrà trobar reproduïdes les més impor-tants entrevistes que va concedir a pro-pòsit de la seua pròpia biografia i de lesqüestions candents del moment.

El títol del llibreVicent Ventura: unhome de combat resumeix molt bé el sen-tit últim de la trajectòria pública d’unideòleg, d’un polític i d’un periodista fer-mament compromés amb les reivindica-cions nacionals i populars del País Valen-cià. Les glosses inicials d’Adolf Beltran ide Josep Fontana i la biografia realitzadaper Francesc Pérez Moragón el retratenlúcidament. Però l’interés del llibre rausobretot en l’antologia de textos perio-dístics de l’autor que la paciència i elsbons criteris dels curadors, Pérez Mora-gón i Rafael Frasquet, han aconseguitreunir ací a partir d’un buidat sistemàticde fonts de difícil accés. En total, s’hi hanaplegat prop de cent articles distribuïtstemàticament sota diferents epígrafs:«Meditacions al voltant de l’esquerra i el

socialisme», «Visió del País Valencià», «Laintegració en la Comunitat Europea»,«Els primers anys de la democràcia», «As-pectes diversos de la realitat» i «Amics,records i comiats», que reflecteixen elseixos centrals de les reflexions de Ventu-ra. Mai no havíem tingut entre els mansun llibre de Ventura amb les ambicionsd’aquest. Ara, a través de la ploma delnostre periodista, els lectors coetanis po-dran recordar parcel·les apassionants deles seues pròpies biografies, i el lectorsmés joves, conéixer amb profunditat elsproblemes que més ens afecten i, segura-ment, prendre’n conciència més cabdal.Heus ací el mèrit inestimable d’un llibreque es fa de molt bon llegir.

De característiques ben semblants és elllibre Francesc de Paula Burguera: l’obses-sió pel país. No debades es tracta tambéd’un ideòleg i d’un polític que, així mateixa través del periodisme, ha reflexionat, des

d’una òptica demòcrata-liberal i inequívo-cament valencianista, sobre els mateixostemes, si fa no fa, que Ventura. Per ado-nar-nos-en, només ens cal esmentar elstítols dels diversos apartats: «El País: tò-pics, dèficits i signes d’identitat», «Per lademocràcia i l’autonomia», «El combatpolític», «El País Valencià, discriminat»,«L’estratègia de la tensió», «Per la llengua»,«Noms propis». Les estretes relacions deBurguera amb els nuclis culturals valenci-anistes de l’època franquista ens forneixeninformacions de primera mà i comentarismolt sucosos sobre les grandeses i misè-ries d’aquells nuclis de resistència cultu-ral. La relativa joventut de Burguera enrelació als altres autors esmentats ens per-meten llegir articles datats, com qui diu,ahir mateix, amb unes reflexions nomenys sucoses sobre els subtils mètodesamb què el poder planifica i aplica les seuesestratègies glotofàgiques. Un llibreespecialment escaient per a ingenus i des-orientats en qüestions vitals per als valen-cians, que, com ha volgut subratllar l’au-tor en el títol escollit, transpira pertot ar-reu una obsessió irrenunciable iapasssionada pel devenir del nostre poble.I tot això expressat amb l’agudesa i l’agi-litat d’un periodista amb vocació literària.

El lector té en aquests quatre llibresmatèria abundosa i selecta per a la infor-mació i la reflexió. Estic convençut que,després d’assaborir-los, haurà obtingut al-menys un coneixement privilegiat de larealitat valenciana dels darrers cinquantaanys i estarà en condicions de percebremolt millor la lucidesa d’aquests valenci-ans excepcionals que són Sanchis Guar-ner, Valor, Ventura i Burguera. Em restaconvidar-los a deixar-se seduir pel seuverb apassionat i apassionant.

Antoni Ferrando

: 19

Àlan Greus:una veu

a tenir en compte

ón diversos els motius que obliguen acomentar l’obra d’Àlan Greus, un jove

autor valencià que ha penetrat en el mónliterari amb força. En primer lloc, la seuarecent contribució en el circuit valencià denarrativa per a joves ha estat decisiva, iencara més, amb una literatura, això sí, dequalitat. En dos anys ha publicat duesnovel·les d’aventures gràcies als premis ob-tinguts. A més, ha publicat Relats de la cre-ença (Premi Sant Carles Borromeu), unrecull de contes en el qual ha reunit la tas-ca de diversos anys —mentre que «Deprofessió, altruista» és el més antic, «Elbuit» és el més recent. L’autor aprofitacreences, comportaments popularmentarrelats per a treballar amb èxit l’art de labrevetat. Però cal destacar, sobretot, el fetque aquest esclat no té intenció de ser pu-rament transitori o anecdòtic, ans al con-trari, ja que la constància i la vitalitat jun-tament amb una gran dosi de seriositatdavant d’una tasca atractiva, el mantenendespert enfront d’uns projectes que tin-drem ocasió de llegir en un futur ben prò-xim. Sens dubte, s’ha incorporat al pano-rama literari un narrador amb qualitats.

Hom pot caure en el parany de pensarque una crítica, pel fet de ser positiva, con-tribueix a reforçar «l’argot d’idolatria d’unmètode». Aquestes línies exposen una con-vençuda reivindicació d’una literatura òp-tima per a joves al País Valencià, en unsector on la manca n’és ben palesa. És,doncs, necessari parar esment en el tipusd’opcions literàries d’aquest àmbit que ac-tualment hi existeixen. Publicar llibres enedicions juvenils que tindran una eixidaagradablement quantitativa és l’ham per-fecte per caure en la temptació d’escriurellibres un darrere l’altre. Hi ha prou ambel fet de tenir una idea i plasmar-la enpaper? Abans que res, és injust; de vega-des, fins i tot un engany. Malauradament,entrem en el joc on tot val. Eva Piquer al’Avui plantejava que «en un món domi-nat pel mínim esforç, expressions ambpaper de jòquer triomfen». Parlava del fetque molt sovint ens trobem davant deperiodistes, i fins i tot de narradors, ques’apunten a la moda del «diguem-ne» is’expressen sense preocupar-se ni el mésmínim de cercar el mot just. Es publiquenhistòries que, a més, no presenten capinterés. Una altra cosa és que s’intente ino s’aconseguesca; aleshores no ens hemd’entossudir, cal caminar per altres indretsi deixar que continuen els que ho fan dig-nament, com a mínim no tractar de do-nar gat per llebre. Altra cosa suposariaenganyar els altres i, com no, enganyar-seun mateix.

Àlan Greus es troba als antípodesd’aquesta moda nul·la de què parlem. En

L’amulet egipciBromera, Alzira, 1997

144 pàgs.L’art de Raimon

Edicions del Bullent, Picanya, 1998160 pàgs.

Relats de la creençaBromera, Alzira, 1998

141 pàgs.

pocs anys, ha anat cercant una línia d’ex-pressió que finalment ha vist fluir satisfac-tòriament. Durant els anys en què estudi-ava filologia catalana va provar sort ambel gènere poètic, col·laborava amb altrescompanys a una revista de la facultat.Prompte va decidir que tenia idees mésadients per a ser narrades i que excel·lia enaquesta nova faceta. El mateix autor decla-ra passar-s’ho molt bé escrivint. Contahistòries que ell llegiria. Però l’important,indefugiblement, és la continua revisió aquè sotmet els seus textos. S’esdevé així,una narració fluïda, a cada pas totalmentcisellada, que evidencia un estil acurat.

Amb L’amulet egipci —I Premi Bancaixade Narrativa Juvenil, que igualment ha es-tat reconegut amb un dels Premis de lacrítica de l’IIFV 1998—, podem gaudird’una història d’aventures i romàntica,molt ben construïda, que ràpidament en-ganxa el lector. Amb L’art de Raimon

—17é Premi Enric Valor de Narrativa Ju-venil—, tot i que reincideix en les matei-xes línies argumentals, aconsegueix, fins itot, superar l’anterior. Incorpora diversosregistres dialectals per mitjà de diferentspersonatges. Denota certa predilecció perintroduir diferents nivells narratius, altrestextos de civilitzacions antigues o delsclàssics, com ara l’Art abreujada d’atrobarveritat. La intenció, segons ell mateix de-clara, ha estat la de retre un modest ho-menatge a Ramon Llull. És per això queel text afegit és l’incunable que Raimontractarà de cercar a l’estil de La BíbliaValenciana o El nom de la rosa. AmbL’amulet egipci véiem clarament uns valorshumans que l’autor deixa surar a través delcomportament del narrador protagonista.Al jove Francesc li agrada molt llegir (toti no ser l’estudiant ideal) i «esbrinar co-ses sobre formes de vida antigues», raó perla qual els companys es burlen d’ell. Amés, troba «que estar tothora donant-lipuntades de peu a un baló o matant mar-cians amb cara d’estaquirot és una mane-ra bastant ensopida de passar el temps»;no cal ni dir que es tracta d’un jove untant atípic. A L’art de Raimon, hi flueixenels mateixos valors. Insisteix, però, en elsentit més pur de l’amistat, tolerància, sen-sibilitat. Sobretot, en totes dues novel·les,resulta encisadora la manera de transme-tre les primeres sensacions d’enamora-ment; aturem-nos en L’amulet egipci: «Nosé si alguna vegada us heu sentit la perso-na més feliç de la terra. Aquell dissabte, desegur que no: perquè ho era jo, sens capmena de dubte». Es percep de nou, ambla darrera novel·la, una intenció ben pale-sa de transferir el gust per la lectura; alcapdavall, l’autor tracta d’incloure, sempreque li és possible, tota classe de coneixe-ments sobre la nostra cultura i la literatu-ra en general. Aconsegueix que traspue lajusta combinació entre el llenguatge nor-matiu i la llengua i les expressions col·lo-quials, sense sucumbir als castellanismes,aspecte que recorda clarament Josep Loza-no, el qual, segons el mateix Àlan Greusdeclara, ha esdevingut un mestre. Les pin-zellades d’humor, de gràcia i d’enginy hisón també remarcables —per exemple, eltítol L’art de Raimon, amb el qual juga finsal final de la novel·la. Fem nostres les pa-raules de Raimon: «Potser té raó Albert iens cal llegir molt més. Potser em convérepassar Llull [...] Qui diu que en les seuesratlles, cercles concèntrics i figures noarribe a trobar jo el meu art, la meua prò-pia forma d’expressar els sentiments i lesidees?» De totes totes, a través tambéd’Àlan Greus, encara ens queda París.

Lurdes Barberà Espert

S

22,5 x 16 cm.

20 :

Sapere audeversus pensare aude,

signe de llibertat

Josep-Maria TerricabrasAtreveix-te a pensar. La utilitat del

pensament rigorós en la vida quotidianaLa campana, Barcelona, 1998

199 pàgs.

Si a la Il·lustració es va fer rellevant ellema de Sapere Aude! (Atreveix-te a sa-ber), Josep-Maria Terricabras ens presen-ta el seu Pensare Aude! (Atreveix-te apensar), amb la qual cosa no pretén mésque fer-nos veure la importànciad’aprendre a utilitzar el pensament perpensar millor. Pensar és considerat desde la psicologia, com una activitat psí-quica en conjunt, que fa acte del pensa-ment mateix, és a dir, abstracció feta delseu valor objectiu de coneixement: «Josóc una cosa que pensa, es a dir, quedubta, que afirma, que nega, que coneixpoques coses, que ignora moltes, queestima, que odia, que vol, que no vol,que imagina també, i que sent». (Descar-tes, Med. III). Si la dignitat humanaparteix del pensament, aquesta invitacióde Terricabras, és un bon exercici perfer-ho des del rigor necessari que enspermeta entendre millor la nostra vidaquotidiana. I per què? Doncs, i per quèno?. Per què no aprendre a concebre,jutjar i raonar millor o, almenys, d’unamanera més profitosa per a nosaltresmateixos?. L’autor ens presenta cada ca-pítol amb una sèrie de preguntes a lesquals ell mateix donarà una de les res-postes possibles, com ara són: Compar-teixo els meus pensaments amb algú? Hiha preguntes profundes? Per què bus-quem explicacions últimes? Quines co-ses sé segur i com ho sé, que les sé se-gur? Com faig per decidir qui te raó?Que crec de debò? Com es poden en-senyar els valors? A què em sento mo-ralment obligat? Per què és importantpensar?

No és la meua intenció fer un resumde cadascuna de les respostes, cosa quecauria en el tic dels pedants, sinó afegir-me a l’exercici crític del pensar i repen-sar les coses des del meu llenguatge,perquè si tot això és possible, és gràciesal llenguatge, a les paraules, a la capaci-tat que tenim de fer-les expressar i co-municar: «A l’hora de reflexionar, l’úni-

Transmodernitat:panacea universal

o impostura intel·lectual?

Rosa María RodríguezEl modelo Frankenstein

(De la diferencia a la cultura post)Tecnos, Madrid, 1997

131 pàgs.

L’autora fa una anàlisi dels fonaments me-tafísics de la Modernitat i de la revisió delprojecte il·lustrat per part del pensamentpostmodern per a presentar la seua respostaals problemes i conflictes del món d’avuides de la perspectiva d’una dona que es vollliure, feminista, intel·lectual i independent.Sobta, però, la inanitat de les seues propos-tes davant del formidable repte plantejat.

Bateja amb el mot «transmodernitat» elseu plantejament que pretén de recollir elbo i millor dels tres segles darrers per con-figurar un futur encoratjador: «No renun-ciar hoy a la Teoría, a la Historia, a laJusticia social, y a la autonomía del Sujeto,asumiendo las críticas postmodernas, sig-nifica delimitar un horizonte posible dereflexión que escape del nihilismo, sin com-prometerse con proyectos caducos pero sinolvidarlos». Com creu aquesta superdonanietzscheana que es pot dur a terme aquestatransvaloració? Així: «Hay que hacer de lavida un concierto de Brandeburgo o moriren la zafiedad común; las variaciones Gold-berg son nuestra recusación nouménica,nuestra apuesta por la dispersa infinitud».L’autora no explica aquesta assumpció de«la secularización con la audacia sublime delartista», aquest pas «del factum al fictum.Nacimiento de una filosofía narrativa que,invirtiendo la graduación kierkegaardianade los estratos teológicos, transita en la éti-ca, intentando encontrar en la moralidad delas moralidades un placer estético» pot ofe-rir alguna solució als problemes de la pre-sent fi de segle caracteritzada per «el resur-gimiento de las luchas nacionalistas, el con-flicto bélico de la antigua Yugoslavia, la fa-lacia capitalista del fin de la historia ento-nada por Fukuyama resolviendo la muertedel marxismo, la corrupción política ha-ciendo tambalear el sistema de representa-ción democrática, la quiebra del equilibrioentre los tres poderes, enfrentando el judi-cial al ejecutivo, de mano de un cuarto po-der, los medios de comunicación, aplicadosa la apología del escándalo».

Però és que l’autora no vol posar-se so-

lemne, perquè «tras las ruinas de la metafí-sica y de los muros, no debería surgirobligatoriamente el creyente rubicundo.Entre la virgen de Chestokova, el integris-mo petrolífero o la prótesis telemática ni-pona, debería caber un añejo escepticismocreador, transmoderno lo he llamado, quetransforme la ausencia gnoseológica en fic-ción ética, en una nueva estética de la exis-tencia». Cal ser, ens diu, picardiós i prudenta l’hora de donar resposta a les grans qües-tions: «Todo queda por responder: ¿era másíntimo el corsé de la abuela o el liguero deMadonna?, ¿Proust o las películas de artey ensayo?, ¿el amante turbulento o el do-méstico en paños menores?, ¿dónde estribael lugar recóndito de mi intimidad?, ¿en elcuerpo, en el alma, en la carne, en la mente,en el yo, en la tarjeta de crédito?».

Aquest llibre meresqué el premi d’assaigde l’Ajuntament de València el 1996. R. M.Rodríguez era llavors directora de col·lec-cions del mateix Ajuntament, i presidentade la «Asociación Valenciana de CríticosLiterarios». Es trobava, doncs, ben situadaper denunciar, com ho fa «esta legitimaciónespuria de las supuestas producciones artís-ticas» que «camina fácilmente y al finaldisfraza lo que realmente es: encubiertaestrategia de los lobbies literarios, corrup-tela de pesebre, administración política desilencios, guiño cómplice de conjurados».

Ara la nostra autora és gerent culturalde la Fundación Valencia III Milenio-Unesco, directora de l’aula de pensamentde la nova Alfons el Magnànim provin-cial, de la revista Debats i de la col·lecció«Investigacions». Precisament ha comen-çat la seua trajectòria intel·lectual en eldarrer dels càrrecs esmentats amb la pu-blicació de dos llibres: Enigmas de la Igle-sia Valenciana, coordinat per J. C. Martínde la Hoz, destacat membre de l’OpusDei que es mostra comprensiu amb elpaper de la Inquisició, i La lengua valen-ciana hasta Jaime I, de Vicente GómezBayarri, que no és més que, per manlle-var les paraules de la catedràtica C. Bar-celó, un pamflet que es pot resumir en ellema «abans moros que catalans». Seranaquestes les variacions Goldberg que ensimpediran de morir «en la zafiedad co-mún»? És aquesta la mostra de la trans-història, transpolítica, transparència,transexualitat que reivindica en el seu lli-bre? Ha trobat la nostra autora amb el PP«un apoyo institucional que no pre-determine desde el interior de las ins-tituciones políticas las líneas de gestión,sino que respalda la actividad indepen-diente» per tal de «consolidar la plura-lidad y la objetividad de la creación»?

Miracle Garrido

: 21

ca sofisticació objectivament justificableés la que arriba quan els temes tractatses van tornant més enrevessats i comple-xos. Qualsevol altra sofisticació respona algun tic de pedanteria intel·lectual»,ens fa saber Terricabras i ens cita laMetafísica d’Aristòtil per recordar-nosallò de «Per naturalesa, tots els humansdesitgen saber». Tanmateix, més que unsaber per saber, una de les condicionsd’aquesta invitació serà un coneixementfonamentat en totes les èpoques imagi-nables, ja que d’aquesta manera, s’estaràamb menor confusió davant les expe-riències de la nostra vida quotidiana. Lasegona condició serà el saber exacte del’emplaçament del pensar en el seutemps. I així, per exemple, la millor poe-sia per a nosaltres serà la que ha sigutrecentment escrita, perquè reflecteix dela millor manera la nostra existència, jaque com afirma Terricabras «la pràcticadiària s’aguanta sola».

El que fa que pensar siga excitant ésel repensar, el fer nou el que altres hanpensat i pensar-ho des de la nostra prò-pia experiència, és a dir crear de nou iconstantment allò que per tradició, his-tòria o costums creiem que sabem, sa-bem fer o sabem dir. Però per a fer-honou, hem de saber coses i al mateixtemps saber amb exactitud qui s’és i quèpodem aconseguir amb aquest repensarde nou.

Com considera l’autor, les suposi-cions, pressuposicions i d’altres interpre-tacions massa apressades ens faran cau-re en la superficialitat dels prejudicis, perla qual cosa ens farà avinent que la re-comanació sàvia de Wittgenstein: «Nopensis, mira!» és pròpia del pensamentatent, ja que el que es pretén es desvet-llar nous aspectes als nous observadors.Un pensament no es pot esgotar en uncop d’efecte, ja que això provocaria unaminva a cada nou encontre quotidià. Elpensament se succeeix al nostre interiori sols nosaltres podem mirar, examinar,comparar i observar per concebre, jutjari raonar de nou, des de la llibertat delnostre propi pensar. Les nostres miradesi reaccions canviaran si som capaços demirar el que és vell amb el filtre del queés nou. Aquesta innovació de la tradiciódel pensament és el que ens proporcio-na la utilitat de pensar.

Ens trobem, doncs, davant una guiaútil i clara per a exercitar-nos en l’ús del’eina més poderosa, i emancipadora,amb què comptem els humans, i que nosempre es fa servir en la mesura de lesseues possibilitats.

Eva Sòria

Reflexionssobre la vigència

de les Normes de Castelló

Abelard SaragossàPassat, present i futur de les Normes

Ortogràfiques de Castelló (1932)Saó, València, 1998

En un moment com l’actual, en què so-cialment hi ha un debat intens sobre lanormativa, i fins i tot una sèrie d’actuaci-ons polítiques tendents a buscar fórmulesper a intentar superar el conflicte lingüís-tic que flagel·la els valencians des de fa al-gunes dècades, el llibre Passat, present i fu-tur de les Normes Ortogràfiques de Castelló(1932), del professor Saragossà, és, com amínim, una obra oportuníssima. El subtí-tol és molt indicatiu del que el lector hipodrà trobar: dades i reflexions per a unavalencianització de la nostra societat. Perquè,efectivament, aquest llibre no és una sim-ple recopilació de dades. Hi ha això, natu-ralment: informació sobre la gestació i eldesenvolupament d’unes normes que sónel punt de partida del valencià actual. Peròtambé hi ha tota una sèrie de reflexions alvoltant dels fets exposats des d’un valen-cianisme militant. Saragossà no ha pretés encap moment fer una obra filològica de ca-ràcter acadèmic, més o menys neutra. Benal contrari: és una obra fortament compro-mesa, que no es priva de fer reprotxes, quanho creu oportú, a certes actuacions delspartits polítics que governen o han gover-

nat, o proposar tot un programa d’actua-cions en els mitjans de comunicació ambl’objectiu de donar a conéixer la nostra rea-litat lingüística, i desfer així malentesos iprejudicis que certs sectors socials han anatassimilant com a conseqüència de les pràc-tiques desinformatives de certs mitjans,indicant fins i tot de manera expressa lespersones que estarien en les millors condi-cions per a dur-les a terme.

A cavall entre el manifest polític i l’obrade divulgació científica, l’autor analitza elpassat, el present i el futur de les normesortogràfiques valencianes, desgranant elsproblemes i els condicionaments amb quèhan hagut d’enfrontar-se en cada moment.

Així, en primer lloc, l’autor contrasta lesNormes de Castelló amb la normativa fa-briana per al conjunt del català, i en gene-ral amb el conjunt de les llengües romàni-ques, per veure fins a quin punt els tretsespecífics del valencià foren tinguts encompte per Fabra en el disseny de l’arqui-tectura ortogràfica, i, d’altra banda, permostrar el paral·lelisme existent entre lessolucions donades a problemes ortogràficsconcrets en diverses llengües romàniques.

L’apartat referit al present està dedicat,principalment, a l’anàlisi de les revisionsortogràfiques secessionistes proposades peralgunes institucions valencianes, a fi demostrar les contradiccions que contenen iels dèbils fonaments científics en què se sus-tenten; i, sobretot, per fer palés el rerefonsideològic que actua com a motor de les pro-postes. I els fets. I els currículums. Perquè,al cap i a la fi, les institucions no són sinócol·lectius de persones amb trajectòries vi-tals ben definides: trajectòries que resulteninfinitament més eloqüents que les poquesparaules que molts han gosat escriure.

I, finalment, hi ha l’apartat dedicat al fu-tur, en què ens ofereix les seues reflexionssobre la necessitat d’una institució amb po-testat normativitzadora capaç de contrares-tar els efectes negatius que poden derivar-sede vel·leïtats personalistes i vaivens políticsen una societat tan poc compacta lingüística-ment com la valenciana. Una normativa sen-se regulació explícita, i sense el suport explí-cit de les institucions, suposa una situaciód’extrema debilitat, i en un context de con-tacte entre llengües actua dificultant la recu-peració de certs àmbits d’ús per la llenguasubordinada i reforçant la posició hegemò-nica de la dominant.

El llibre que ressenyem del professor Sa-ragossà és, en definitiva, un text de lecturaobligatòria per a qualsevol persona queestiga preocupada per l’actual situació soci-olingüística, i sobretot per la recerca d’eixi-des raonables del nostre laberint particular.

Josep Lacreu21,5 x 13,5 cm.

22 :

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L S

18,5 x 12,5 cm. 18,5 x 12,5 cm.18,5 x 12,5 cm.

OSEP LOZANO: EL LLIBRE QUE ARAestic escrivint durà com a títol El Mut de la Campana, i comença així:Valentia, Anno Domini 1660. Diu la saviesa del proverbi que al cor de les perso-nes ningú no hi entra, tot i això vull obrir-vos les portes del meu en aquesta rela-ció sobre la vida que he dut. A fi que, Déu volent, i si pot ser, tingueu la caritatde ser benèvols quan la jutgeu. Els fets que ara comence a posar per escrit, en des-càrrec de la mia consciència i com a exemple de l’esdevenidor, verba volant, escriptamanent, van ocórrer com si la Providència Divina volgués castigar la infàmia delsnostres pecats en la mateixa vida terrenal. Ja que sobre els habitants de la ciutatde València, oblidats del temor degut al Nostre Senyor Jesucrist, caigué de manerasubitània, com la tralla d’un assot implacable, l’Adveniment de la Pesta. Del qualjo, vaixell d’iniquitats, frare de Predicadors i de forta inclinació de l’ànim en laluxúria, també en vaig ser culpable. Van ser dies terribles, en què veiérem el rostreinfaust de la pestilència que ens anunciava l’hora suprema, dies en què alenàveml’angoixa d’un final pròxim, un final que també podia ser el propi, perquè l’epidè-mia, nascuda de la fetor dels nostres demèrits, teixia la teranyina del fil viscós dela mort on anaven caent gran nombre d’apestats, com cauen les mosques apressa-des en el parany de l’aranya... Fins al punt que entre la nostra Ciutat y Regne deValència finaren, del juliol a l’abril, més de trenta milers de criatures humanes.¡Nostre Senyor les tinga en sa Glòria! Ara ja, quan és passada més d’una dècadades que va tindre lloc la pesta, molts podran pensar que el decurs imparable deltemps, i la vanitat del món, quasi l’hauran soterrada en l’oblit; tanmateix jo larecorde força bé, amb una precisió nítida, malaltissa, esfereïdora, perquè a vega-des, massa sovint i tot, m’apleguen a la memòria aquells dissortats dies de mort...em vénen sota l’aparença de figuracions silents, fulgurants, que rellisquen sobrel’espill pulcre, perfecte, exempt d’esvorancs, que em senyoreja l’ànima.

J

: 23

A L A G E N T Q U E E S C R I U E N E L C A N V I D E M I L · L E N A R I

19,5 x 13,5 cm.

20,5 x 13 cm.

OBRES PUBLICADES:

Crim de germania, València, Tres i Quatre, 1980.El dia de la sang, Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva, 1981.Històries marginals, València, Tres i Quatre, 1982.El cavallet de cartó, València, Diputació de València, 1984.Crim de Germania, València, Tres i Quatre, 1985 (introducció i notes de Vicent Salvador).Laodamia i altres contes, València, Tres i Quatre, 1986.Ofidi , Barcelona, Edicions 62, 1991.Ribera, Alzira, Bromera, 1991.Ribera, Alzira, Bromera, 1998, (introducció i notes de Vicent Borràs).

TRADUCCIONS DEL FRANCÈS

El viatger en la terra, de Julien Green, Alzira, Bromera, 1990.Arria Marcella, de Théophile Gautier, Alzira, Bromera, 1991.Vanina Vanini, de Stendhal, Alzira, Bromera, 1992.Carmen, de Prosper Merimée, Alzira, Bromera, 1993.La simfonia pastoral, d’André Gide, Alzira, Bromera, 1993.Herodies, de Gustave Flaubert, Alzira, Bromera, 1994.

CRÍTIQUES:

Bonada, Ll.: «Josep Lozano: «La gent ha perdut la capacitat de generar locucions imetàfores»» (entrevista amb Josep Lozano) El Temps, 26/8/1991.

Conca, M.: Paremiologia. València, Universitat de València, 1987.Forcadell Saport, T, J.: «L’ús dels arabismes en dues novel·les publicades recentment al

País Valencià» a Sharq Al Andalus. Estudios árabes. núm. 9. Alacant, 1992.Maingueneau, D. i Salvador, V.: Elements de lingüística per al discurs literari, València,

Tàndem, 1995.Mas, D.: «La mort de Miquel Bisquert en una novel·la ben parlada», Diari de Barcelo-

na. 6/IX/1991.Payrató, Ll.: Català col·loquial (Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana), València,

Universitat de València, 1990.Pujol i Coll, J.: «Josep Lozano: l’esforç de recrear l’idioma», Avui. 17/8/1991.Salvador, V.: «Estudi introductori» a Crim de Germania, València, Tres i Quatre, 1987.— «Els registres orals: la inscriptura de l’oralitat», dins La frontera literària. Barcelo-

na, PPU, 1988.— «Pròleg» a Laodamia i altres contes, València, Tres i Quatre, 1986.— «L’anàlisi del discurs, entre l’oralitat i l’escriptura», Caplletra 7. Revista de Filologia.

1989.Salvador, V. i Piquer, A.: Vint anys de novel·la catalana al País Valencià, València, Tres i

Quatre, 1992.Simbor, V. i Carbó, F.: Literatura actual al País Valencià (1973-1992), València/Barce-

lona, IIFV/PAM, 1993.Sòria, E.: «De mites i relats» (entrevista amb Josep Lozano) El Temps, 22/9/1986.— «Josep Lozano: cròniques d’un escriptor d’ofici» (entrevista amb Josep Lozano),

L’illa, núm 5, tardor, 1991.Santonja, Pere:«Aproximació a l’obra d’Emili Rodríguez-Bernabeu. Sobre el seu llibre

La catacumba», Materials del Congrés d’Estudis del Camp d’Alacant, Alacant,Diputació Provincial, 1986.

24 :

Unahistòria

conflictiva

Jill R. WebsterPer Déu o per diners.

Els mendicants i el clergat al País ValenciàAfers, Catarroja-Barcelona, 1998

202 pàgs.

Hi ha una responsabilitat que massasovint eludeixen els historiadors, com ésla d’escriure bé, o organitzar la informa-ció en una coherent seqüència narrativaperquè el producte, destinat a lectorsque no necessàriament acrediten cap tí-tol gremial, puguen gaudir del dobleplaer formatiu i de la lectura. La respon-sabilitat es fa cada vegada més insistenta mesura que es dilaten de manera alar-mant les desercions del públic consumi-dor de literatura historiogràfica, balda-ment captats per una novel·la històricade baix voltatge, que distrau d’allò més,encara que siga al preu de convertir latrama complexa i tibant de les veus delpassat en succedanis desesmats. Les llau-nes avorrides i caòtiques, que cal noconfondre amb l’erudició pulcra i ele-gant, espanten els espècimens dotatsd’una curiositat, en vies d’extinció, perles coses medievals o d’altres èpoques. Ifa mal això, molt de mal, sobre el teulatde la cultura escrita, sobretot avall del’Ebre, perquè legitima la nociva regio-nalització del mercat comú català, peròara sobre pressupòsits d’una usual alumi-nosi formal i conceptual. I pense en lli-bres recents sobre temes que m’estime,com ara el monestir de Valldigna o elmateix Ausiàs Marc.

També m’estime, com una passió do-cent més que res, els ordes mendicants.L’Europa riallera de les ciutats del Dos-cents, on els diners, el treball i el tempssón valors reivindicats pels mercaders, ésalhora una Europa urbana pecadora, to-cada fins al moll de l’os pels set pecatscapitals, comandats per la luxúria i lacobdícia. I, el que és més preocupant,infectada de vegades per l’heretgia. Fran-ciscans, dominics, carmelitans i agustinssón els nous croats de les consciències.Els cluniacencs i els cistercencs, aïllatsrere les muralles rurals de la clausura, iuna bona part del clergat inculte i entu-siasta dels mateixos vicis que els laics, nosaben com parlar ni de què parlar a la

massa bigarrada recentment instal·lada ales ciutats. Els nous apòstols triomfenperquè abandonen el llatí dels sermonsi perquè es proclamen pobres i com apobres volen viure, si bé la promociódels desheretats no traspassa les deli-qüescències místiques. En tot cas, si algún’ix reforçat, de les reflexions teològi-ques, és el ric, que pot morir més tran-quil en saber que la seua fortuna és le-gítima i fins i tot útil, per redimirmenesterosos i edificar els formidablesconvents que tant enorgulleixen la ciu-tat.

L’èxit clamorós dels frares deixa, mésque desconcertats, irritats els capellans iels rectors de les esglésies. Els fidels—del miserable al prohom— volen asse-gurar-se el passaport a la glòria eternadeixant en els testaments les méssuculentes almoines als mendicants,prompte desembarassats del llast de laprogramàtica pobresa inicial. L’envejamútua, la competència laboral, certs odisperdurables també, coloregen anècdotesdivertides i no tant, però són un calidos-copi de la religió cívica, és a dir, de lesrelacions entre societat civil i societateclesiàstica, un barem de les tensions iles violències de la vida quotidiana, queesguitaven fins i tot els tonsurats, i, enfi, de la transcendència de l’espiritualitatpopular, en particular dels ritus funera-ris i del passatge al més enllà.

Però la càmera de Jill Webster té sem-pre l’objectiu desenfocat. Tot hi és bor-rós, desllavassat, i més quan de les ideesgenerals baixem a la lletra menuda i aldolorós seguiment de cada frase i els er-rors. Amb els joves som condescen-dents, perquè així ho van ser amb nosal-tres, però la professora emèrita de laUniversitat de Toronto porta massa anysen l’ofici com per no retraure-li el des-gavell. Perquè falla en tres aspectes es-sencials: desconeix el país medieval—Requena no forma part del regne, perexemple—; no fa servir fonts essencials—els protocols notarials—, i l’assisteixuna bibliografia anorèxica, que obvia lesmillors indagacions del tema. Un últimaspecte que em preocupa: llibres desafor-tunats sembren de gram l’àmbit de la re-cerca, i calen anys i panys perquè algúhi torne. Són àrees grapejades, maleïdes.I sant Vicent, Eiximenis i tots els men-dicants anònims dels Països Catalans delgòtic prou que es mereixen la urgentmirada de l’historiador convenientmentequipat.

Ferran Garcia-Oliver

Ulrich Beck¿Qué es la globalización? Falacias del

globalismo, respuestas a la globalizaciónPaidós, Barcelona, 1998

224 pàgs.

«La globalització és segurament la parau-la (alhora eslògan i consigna) pitjor empra-da, menys definida, probablement la menyscompresa, la més boirosa i políticament lamés eficaç dels darrers anys, i sens dubtetambé dels pròxims». A l’intent de pal·liaraquesta situació dedica darrerament els seusesforços Ulrich Beck, un dels astres ascen-dents de la sociologia alemanya, autor d’unllibre que va esdevenir punt de referència:La societat del risc. I ho fa en el marc d’unprojecte editorial ben ambiciós, la sèrie«Zweite Moderne» (Segona Modernitat)publicada per Suhrkamp, on han aparegutfins ara el llibre que comentem ací, diver-sos volums col·lectius compilats pel mateixUlrich Beck i, també, l’influent assaigd’Anthony Giddens Més enllà de la dreta il’esquerra. El projecte consisteix a analitzarles configuracions socials contemporànies,des d’una perspectiva històrica, i a partird’un nou paradigma, el que es desprén dela gran mutació econòmica, política i cul-tural de les darreres dècades del segle, queha donat pas a una reestructuració de lamodernitat caracteritzada per la inserció deles societats en una dimensió nova, global.

Efectivament, la «globalització» és unterme confús, i que, fins a cert punt, indu-eix a la confusió. Per tant, una primera uti-litat d’un llibre com aquest rau en la temp-tativa, reeixida, d’escatir la pluralitat de sen-tits i d’àmbits d’incidència, tant del termecom del procés que designa. Ulrich Beckaconsegueix fornir els elements clau deldebat, situant-se en un terreny intermigentre la caòtica acumulació d’informaciómés o menys significativa i la formulaciód’una teoria abstracta que seria potser, en-cara, prematura i estèril.

El sociòleg de Munic se situa també enun terreny intermig en un altre sentit: en-tre els ideòlegs del «globalisme», que hiveuen un nou deus ex machina, i que cele-bren la superació de les estructures políti-ques (enteses com a traves) afavorida perla configuració d’un espai econòmic glo-balitzat, sense adonar-se dels riscs que això

El debatsobre

la globalització

: 25

comporta, i els conservadors de l’statu quoque no reconeixen la novetat de la globa-lització o que voldrien fer-la enrere ambmesures proteccionistes.

El llibre de Beck, d’aquesta manera, cri-tica la ideologia del globalisme i aporta ele-ments per a una presa de posició positiva,d’aprofundiment civilitzatori, a partir de lesdades irreversibles de la globalització. I, almateix temps, i com a aportació substan-cial, analitza les diverses dimensions d’unprocés que actua alhora en la política, l’eco-nomia, la cultura, la informació, el mediambient o l’àmbit pròpiament social.

A casa nostra hi ha un dèficit d’informa-ció i de debat al voltant d’un procés quecondiciona com pocs la resituació de con-junt a què assistim. No sovintegen les mi-rades agudes, i una mica complexes, alsprocessos de reestructuració social en cursa escala mundial. N’és una excepció, i alta-ment valuosa, l’obra de Manuel Castells.Però es pot observar una gran distànciaentre aquesta mena de debats i el tipus dediscussió política habitual, tan baixa de sos-tre, incapaç d’anar més enllà, ara com ara,de les consideracions al voltant de l’ «adap-tació a l’euro». I això per no parlar de les,molt més centrals, dèries personalistes iidentitàries (recordem tota la parafernàlianeonacionalista-espanyola organitzada ar-ran del «98») o les picabaralles al voltant dela repartició del poder administratiu.

A Alemanya la discussió sobre la globa-lització ha estat tardana en comparació ambel què s’esdevenia en l’àmbit anglosaxó;però ara, en gran part gràcies a iniciatives ipropostes teòriques com les d’Ulrich Beck,ha fet camí. Polítics com Joschka Fischero Oskar Lafontaine ja han publicat llibressobre el tema. I no hi ha personatge públicrellevant que no haja de respondre sobrel’impacte de la globalització. I és que, benmirat, la configuració d’un espai financermundial unificat capaç de desestabilitzarpaïsos sencers, el fet que els grans grupsempresarials organitzen la producció, i nosols l’intercanvi, amb un horitzó mundial,l’aparició de corrents culturals transna-cionals, la importància creixent de proble-mes ecològics que no coneixen fronteres, ila correlativa relativització dels estats (que,d’altra banda, segueixen sent l’àmbit delsdrets i l’escenari dels processos democrà-tics), tot plegat ha fet emergir, i de maneraaccelerada, una problemàtica crucial, d’unaimportància difícil d’exagerar. El llibred’Ulrich Beck ens permet d’endinsar-nos-hi des de la claredat i el rigor, i el coneixe-ment de causa.

Gustau Muñoz

L’illade l’últim adéu

Lluís AlperaCavalls a l’alba(Obra poètica)

Tres i Quatre, València, 1998472 pàgs.

Lluís Alpera:Òbric el teu quadern de bi-

tàcola i llegesc els papers de la teua veude poeta meridional amb què has teixit,a poc a poc, l’Odissea de versos d’unUlisses a l’encalç de les Ítaques perdu-des. Repasse minuciosament i conscien-ciosa les Dades de la història civil d’unvalencià, mentre «mossegues amb fúria/ el llarg fil de la distància» a l’exilimordaç de la terra dels feacis. Expulsatde la sorra dels déus d’un Olimp mil·le-nari, saps «que la mort / et va xafantcontra una llengua estrangera / un pocmés cada dia, lluny dels teus». I recor-des encara, amb tota nitidesa, «el sol delteu país», llunyà, que amera totes lesdistàncies: el davantalet blau marí i aque-lla olor inoblidable de peix fresc de lamare a la petita i esquifida pàtria delCabanyal.

Entestat, impenitent, enterc, fidelíssimal calaix de sastre dels teus somnis d’in-fant, pelegrí infatigable de les teues pas-ses de mercader de versos, has volgutque els argonautes t’enfilen i et nuguen

al pal major del vaixell del desig, vence-dor d’un avenir de nostàlgies que anhe-les: «Ítaca de nou / ara i ací / cremanttotes les distàncies». I has sentit de bellnou el cant de les sirenes en l’escull delmar d’interrogants on s’estavellen totesles respostes. Has estat capaç, una i al-tra vegada, de remuntar el roc amb laperseverança de Sísif. I sents amb totaclaredat, com una pluja renovadora i ten-dra, la tebior de seda de la pell tibant deNaussica enardint-te les ànsies, i feul’amor amb el pessigolleig formiguer deles teues paraules: «des de la sang mésdolça del teu cor d’estiu, / tornarà el diad’encendre’s de nou els fanals / dels teuspits i de deixar lànguidament / les teuescalces plenes de cuquets de llum i seda /al voltant dels llits de l’hotel de l’amor».

T’enfrontes contra el ciclop maldestrede l’inquisidor, contra l’ull sinistre dequi vincla la veu del teu poble en l’are-na rebregada i pudenta de la mordassa iel jou.

T’hi rebel·les «perquè el silenci, cal nooblidar-ho, és el patrimoni dels morts».I escopeixes el gargall verdós de la insí-dia sobre el front matusser del gran dic-tador. I et trobes amb «l’esplendor del’àmfora» sotjant pacientment els caminsde fang i els solatges, les petges que elsdofins han deixat perquè percaces lallum dels teus somnis resseguint els seuscorriols: «Ítaca, donzella virtuosa»,«l’emperadriu de l’Orient», convidant-teal seu parany d’ocells melindrosos.«Amb cendres i diamants» reculls «elsbells papirs d’Alexandria».

Però «anys de desencís t’han minvat elcoratge». I ara vigiles l’horitzó escurçatdels anys que et resten i mires d’omplir-ne el buit amb el fil d’un cabdell demots sense Penèlopes; «esquarterat elvidre a l’ull del ciclop, / et reflecteixesa través d’un minúscul fragment». Hanminvat l’equipatge, les mercaderies, elssomnis; i les esperances d’uns anys desaviesa es gronxen a l’àncora de les re-núncies i la resignació. Són lluny els«cavalls a l’alba» solcant les aigües d’untemps irrepetible: els records d’una vidaviscuda a les palpentes amb les crossesamables de la pobresa i la mediocritat«en la llarga postguerra dels fanatismes/ -o en els fanatismes de la nostra post-guerra, tant se val».

«Sense alè, i cada cop més escèptic, /t’encares, ara sí, al darrer viatge», «nave-gant de continu per la mar ignota / quesepara l’illa de l’últim adéu».

Juli Capilla i Fuentes19,5 x 14,5 cm.

26 :

El catalanisme,per a què?

’aparició l’any passat dels llibres delsprofessors Casassas i Termes i de l’ex-

conseller de la Generalitat de Catalunyasobre, per dir-ho així, l’estat de la naciócatalana al llindar del canvi de mil·lenni,hauria d’haver-nos servit per encetar unadiscussió que teníem pendent des de la re-cuperació de l’autogovern: la del futur delcatalanisme, per emprar l’encertat títol delprimer dels esmentats llibres. No ha estataixí, però. Ara, el meu comentari només secentrarà en dos aspectes dels molts ques’apunten en cada un d’aquests treballs.

Vull deixar clar que no combrego amb elcaràcter «regional» dels dos llibres. Famolts anys que el catalanisme del Principates preocupa merament de l’avenir dels ciu-tadans de Catalunya i de la relació d’aquestaamb Espanya, amb el poder. La relació ambles Illes Balears, el País Valencià o laCatalunya del Nord gairebé sempre es pas-sa per alt, suposo que perquè es percep coma problemàtic, i així s’abandona l’oportuni-tat d’aprofundir en un dels aspectes méscabdals de la catalanitat: ¿de quina nacióparlem? ¿Quin és l’encaix entre catalans,valencians i mallorquins perquè l’evidentunitat cultural s’adapti a una realitat políti-ca des de fa temps (i no tan sols des del1978) diferenciada? ¿És certa la diferencia-ció entre nació cultural i nació política quedarrerament s’ha estès entre els teòrics delnacionalisme valencià i mallorquí més queno pas del català? Moltes preguntes que capdels dos llibres no es plantegen.

Em sembla que és una mica preocupantaquest «blaverisme», tan arrelat a Catalunyacom al País Valencià i a les Illes. Dins l’es-fera del catalanisme teòric, l’abandonamentde la resta de països que formen un comúàmbit lingüístic, amb els quals no sap comrelacionar-se, és absoluta. Fins i tot per aaquells que es diuen independentistes (queno és el cas de cap dels autors esmentats),la independència a assolir és la de Catalunyarespecte d’Espanya. I després què? —cal-dria preguntar-los. A parer meu, doncs, elfutur dels Països Catalans (amb aquestnom o amb un altre) és més preocupantque el del catalanisme. Perquè, i espero ques’entengui bé, el problema del catalanismeés més intern que no pas extern: és méscom resoldre les diferències i els entrebancsentre les diverses parts dels Països Catalans,del futur de la catalanitat, que no pas d’en-caix de Catalunya amb Espanya. Perquè lapervivència de la catalanitat és (o hauria deser) importantíssima per a aquells quecreuen, com els autors dels dos llibres, enla continuïtat de l’Estat espanyol, per béque formulat de nou com una federació asi-mètrica (Casassas-Termes) o confederal-ment (Miró).

Hi ha una altre aspecte d’aquests dos lli-

bres que voldria comentar i que fins a uncert punt me’n separa. I aquest és l’accenthistoricista de l’argumentació política de lesseves propostes. Com a historiador que sócm’hauré de defensar, òbviament, d’aquestmeu rebuig del discurs històric. No cal dirque la història es defineix, almenys desd’Herodot, com l’activitat dedicada a «in-dagar», «esbrinar» i «investigar» els esdeve-niments pretèrits, als quals l’historiadordóna sentit en el present en tant que els«interpreta». No pretenc, doncs, que l’his-toriador renunciï a observar el present enclau històrica. Tanmateix, ja fa temps queem sento incòmode quan hom vol reforçarles teories polítiques amb arguments histo-ricistes, ja que sovint acaba escorant (compassa amb Miró i Ardèvol) cap a un essen-cialisme que condiciona la definició delfutur. No és aquest el cas del tàndemCasassas-Termes, que sap molt bé que elsprocessos històrics reflecteixen la mutaciói el canvi d’allò que semblava inalterable. Enaquest sentit les seves anàlisis són molt mésriques i progressistes que no pas les deMiró. Ara bé, ambdós llibres reserven a lahistòria un paper definitori en lapervivència de la catalanitat que, per la mevapart, no tinc gens clar.

És evident que totes les nacions s’han feti refet al llarg de la història, i fins i tot ésveritat que els historiadors han estat elsgrans «agents» al servei del nacionalisme,que és, tot cal dir-ho, un dels grans «movi-ments històrics» de la contemporaneïtat. Iel catalanisme, com no podia ser d’altramanera perquè és un moviment nacionalis-ta, també ha estat historicista. Però aixòavui s’ha de prendre en la seva justa mesu-ra, atès que el procés de globalització em-peny les societats desenvolupades cap a unsescenaris on les tradicions històriques es

confondran i no seran mai més homogè-nies. Un dia ja vaig escriure que «potser haarribat el moment d’abandonar l’argumen-tació historicista per defensar la nació na-tiva i els drets nacionals (a fi de) substituir-la per una idea basada en el sentit pràcticde l’administració que garanteixi l’eficàciai el benestar». Cosa que vol dir que nomésla democràcia i l’aprofundiment dels dretssocials podran assegurar en aquest nou es-cenari un futur de plenitud als movimentsde reivindicació nacional que hagin obtin-gut una mínima institucionalització. L’ideald’eficiència serà, en agradi o no, la pedra detoc de les noves identitats, en contraposi-ció a les actituds romàntiques (ben presentencara en les anàlisis de Miró i Ardèvol) ohistoricistes (amb massa pes en les de Ca-sassas i Termes), perquè només d’aquestamanera la fidelitat de la ciutadania a la na-ció pròpia (per naixement o per assumpció)i a tot allò que la sosté històricament nodependrà del «voluntarisme» individual,sinó d’un fet més sòlid: de la reivindicaciódels drets socials col·lectius que els estatsconsolidats tendeixen a retallar. I aquest ésun element bàsic, com s’ha vist en la dis-cussió de la Llei del català a Catalunya, jaque la llengua (la regulació del dret a usar-la i de saber-la) no pot quedar al marge delsdrets democràtics i socials (que és allò quepretén el tactcherisme lingüístic del ForoBabel i el Defensor del Poble espanyol), dela mateixa manera que la continuïtat de l’es-tat del benestar és, per als progressistes, undret col·lectiu irrenunciable. I és que la re-flexió sobre la nació cultural, la nació polí-tica, l’estat, les articulacions supraestatals(la Unió Europea) i el món s’ha de ferd’acord amb la nació pràctica que el ciuta-dà percep cada dia i que desitja milloraramb la implantació de nous horitzons.

Per tant, el futur del catalanisme pas-sa, precisament, per saber definir una«política de drets» que inclogui, certa-ment, el de la identitat. I defensar la iden-titat vol dir reivindicar la diversitat coma element consubstancial a la democràciapoliticosocial. El gran debat sobre el ca-talanisme hauria de ser, doncs, sobre qui-na democràcia volem. Aleshores seríemmés conscients que el «miracle» de la su-pervivència de la catalanitat en aquesta fide segle (una enginyosa frase de Termesque ell aplica, però, al segle XIX) no haestat cosa de l’atzar, sinó d’una societatcivil que ha retingut la memòria i un ima-ginari patriòtic, sense renunciar al cosmo-politisme, capaç de fer front a la tendèn-cia centralista i anorreadora de l’estat queva acompanyar al famós «contracte soci-al» rousseaunià.

Agustí Colomines i Companys

Jordi Casassas & Josep TermesEl futur del catalanismeProa, Barcelona, 1997

147 pàgs.

Josep Miró i ArdèvolMés enllà de l’autonomia

Columna, Barcelona, 1997252 pàgs.

L

: 27

Ací enfront d’ací

LA CIUTAT DELS PRODIGIS

E1 projecte, si és que a aquestes altu-res segueix endavant, de crear a Valèn-cia una mena de sucursal de Hollywooddestinada a convertir-se en la Meca delcinema europeu, està mancat encarad’una definició que vaja més enllà del’interés de Berlanga per acabar la seuacarrera ben col·locat entre nosaltres, perbé que el poc que se sap sobre l’aferaconsella més l’actitud d’escepticismedavant l’estrafolari que no el goig delsprofessionals de la visita a l’antesala delscapitostos polítics de torn, veritablesartistes d’aqueixa confortable picarescaque aspira a viure la seua vida a despe-ses de la butxaca del contribuent.

Pel que se sap fins ara, la cosa no potser més ingènuament clara: es tractad’una ocurrència genial que cal afa-nyar-se a concretar, no siga cosa que aqualsevol altre sabudet d’algun país delnostre entorn se li ocórrega el mateix itinguem la de cada diumenge. Es tractatambé d’una oferta que ningú no podrà

HAN DIT HOLLYWOOD?

Pocs han rebut positivament el fet queLuis García Berlanga faça, de la mà delpresident de la Generalitat, agitació i pro-paganda del projecte d’un Hollywood eu-ropeu establert al País Valencià. La notí-cia fou instantània, resplendí un, dos, tresdies, i actualment, segons les meues infor-macions, ha entrat en una condició tanirreal, tan literària, com ara la de propostaper al programa electoral autonòmic delPartit Popular. Amb el temps, pot arribara projecte administratiu, tenir memòriaoficial, personal encarregat i diners.

Malgrat aquests fets, jo li veig puntaa la noció, concepte o eslògan delHollywood europeu a València; aquestacircumstància ha dut Caràcters a dema-nar-me un argument i jo li done, enaquest paper, sis idees i un sentiment.

Les idees. És complicat en el sentit defer part o estar en el partit o en la par-tida. Em sembla contraproduent que lapresentació, el llançament, s’haja fet desd’una plataforma únicament política.

Tinc la sensació que alguns dirigents delPP, i de la Generalitat, pensen que unHollywood europeu es pot «comprar»de la mateixa manera com es comprauna «Terra Mítica». Amb ingenuïtatBerlanga pot somniar, al·lucinatòriament,

que està davant una Cifesa retornada—un sistema industrial tancat d’estudis,equips tècnics, actors, directors, etc.— ala manera del Hollywood dels orígens.Hi ha un model a estudiar en l’activitatde la diputada laborista i actriu GlendaJackson, que fa campanya per a l’alcal-dia de Londres buscant que més pel·lí-cules europees es roden a la ciutat. UnHollywood o un hollywood —és a dir,una ciutat de les imatges o de l’audio-visual— pot condensar un potencial deproducció, i consum, modest però exis-tent al País Valencià, i atraure una partd’allò que es mou a Europa. Per últim,ajudaria al fet que els crítics de qualse-vol intent de creació artística produïrenuna ració extra de bilis.

Les idees anteriors poden llegir-se afavor i en contra. Deixant l’argument iabordant el sentiment, el meu consisteixa saber que ningú no pot dir de mi queestic en contra encara que només elsmentiders podrien dir que estic a favor.

Joan Álvarez

rebutjar, per tal com les despeses són acompte dels pressupostos públics. Ésquelcom perfectament coherent amb elfet que per aquestes terres no abundenels productors de cinema que arrisquenels seus duros en l’exercici del seu ofici,

funció que s’estimen més cedir amable-ment als responsables d’Hisenda, estatalscom autonòmics.

Potser, el més cridaner és que una ideatan genial no obeeix a una demandainqüestionable, més aviat tot al contra-ri, i es disposa no a satisfer les necessi-tats del mercat sinó a intentar crear-lesmitjançant l’efecte magnètic que s’atri-bueix a la mateixa existència del tinglado.Atés que seria exageració notòria argüirla puixança del nostre cinema com a pre-text per a justificar l’afer, hom recorrea la bondat del nostre clima i a l’habili-tat dels fallers com a circumstàncies en-coratjadores, en una inusitada ostentacióde sinceritat per tal com, en efecte, aixòés l’únic que sustenta seriosament unprojecte d’aquesta mena. La pregunta éssi, ja posats, se subvencionarà tambéaqueix 25% de famílies valencianes quesobreviuen per davall del llindar de lapobresa perquè, si més no, puguen anaral cinema els diumenges.

Julio A. Máñez

28 :

Lasolitud

d’Ulisses

Baltasar PorcelUlisses a alta mar

Edicions 62, Barcelona, 1997255 pàgs.

Potser siga el mite d’Ulisses un dels quemés actualitzacions haja tingut en les lle-tres occidentals. D’entre totes les deriva-cions hermenèutiques possibles, n’hi hauna que es repeteix, significativament, alllarg de la història: la consideració de l’at-zarosa travessia d’Ulisses com a símbolde la vida humana. Escriptors de totes lesèpoques s’hi han pogut sentir reflectits,gràcies al poder universalitzador itranshistòric dels mites. Tanmateix, lescoses canviaren amb la crisi moderna delparadigma clàssic. Amb l’Ulisses de Joyce(1922) el mite original és deconstruït enclau irònica. L’heroi grec esdevé l’antihe-roi dublinés, i les seues aventures sónparodiades despietadament. A pesard’aquesta genial escomesa, el mite hamantingut intacta la capacitat de sugges-tió, tal i com demostren les nombrosesreelaboracions a què posteriorment haestat sotmés, com ara, la de NikosKazandzakis (Odíssia, 1938) o StefanoD’Arrigo (Horcynus Orca, 1975).

A les lletres catalanes contemporàniesel mite odissèic també ha gaudit d’unaimportant consideració. En aquest cas,però, l’aspecte més destacat de l’heroigrec serà el del seu allunyament de lapàtria. Arran de la desfeta del trenta-noui el posterior exili, molts escriptors cata-lans han fet d’Ulisses l’emblema de l’exi-liat. La seua figura errant i nostàlgica re-corre, en major o menor mesura, l’obrade Carles Riba, d’Agustí Bartra o de Jo-sep Carner, per citar només alguns noms.També la trobarem, amb idèntic sentit, enescriptors d’altres països que han patitexperiències semblants. En aquest seglede guerres i obligades migracions, aquestaspecte de la polièdrica figura d’Ulissesdesborda certament les lletres catalanesper a assolir, un cop més, valor universal.

Aquesta és, a grans trets, la imponenttradició mítico-literària amb què comp-tava Baltasar Porcel per a confegir la seuapersonal versió del mite. Tanmateix, eld’Ulisses no és, ni de bon tros, l’únicreferent cultural que l’autor dinamitza. Ja

a l’inici del llibre se’ns deixa clar la granimportància que hi tindrà el pòsit llibresc.Els prestatges del dormitori del prota-gonista, Lluís Arrom, són plens d’unasèrie d’autors els llibres dels quals juga-ran un paper fonamental al llarg de l’obra,d’entre els quals destacaríem els d’Ho-mer, La Bíblia, i els de Nietzsche. Co-mencem pel primer. De fet, l’estructurade Ulisses a alta mar es basa clarament enles dues epopeies homèriques. La seuaprimera part, que narra l’èxit del ja tar-doral protagonista després d’una lluitatenaç en el món de la política, així comel seu fracàs familiar, seria sota el signede la Ilíada; la segona part, que descriuel seu idíl·lic creuer amb una noia, totresseguint —físicament i figuradament—els passos d’Ulisses, seria sota el signe del’ Odissea. El referent bíblic l’hi trobaremen la importància que en les abundants isempre intel·ligents reflexions que con-trapuntegen la història té el tema deldiable, entés com a subversió de l’ordreestablert o destí. De fet, el mite de Fausthi apareix clarament dibuixat. Per últim,i relacionat amb aquesta vessant demoní-aca, la petjada de Nietzsche hi és patenten l’exaltació de la voluntat de poder.Una voluntat que uneix ciutat i perso-natge en una mateixa lluita inclement. Eltriomf en aquesta lluita, però, no propor-cionarà al protagonista la felicitat, sinóque l’enfonsarà en la frustració. Quinessortides li resten? L’estètica, l’amor i elviatge. Un viatge iniciàtic que propiciaràel redescobriment de la seua solitud, i elretorn a la seua Ítaca mallorquina.

Ulisses a altamar, guanyadora del Pru-denci Bertrana de 1997, és una novel·laamb voluntat totalitzadora, que harmo-nitza múltiples estratègies d’escriptura.Des del discurs assagístic amb què Porcelaborda qüestions polítiques, històriques,filosòfiques o artístiques; passant pel dià-leg de reminiscències clàssiques amb quèel mestre alliçona el seu amor adolescent,o per la descripció lluminosa i barroquit-zant dels paisatges mediterranis, fins ar-ribar a la seua imponent capacitat fabula-dora, que li permet passar sense estridèn-cies del nivell real al mític; o de la mo-dernitat barcelonina la sofisticació delcreuer a la Mallorca arcaica. I tot man-tenint sempre la mateixa exigència ex-pressiva, ben allunyada de les modesminimalistes triomfants. Amb aquestanovel·la, síntesi reeïxida de la seua obraanterior, Baltasar Porcel torna a demos-trar que la seua trajectòria creadora sesitua, sense cap dubte, en primeríssimalínia de la ficció catalana contemporània.

Ximo Espinós

Revistade revistes:

¶ TransversalUn dossier central sobre els Països Cata-lans aplega aportacions de signe molt dife-rent, tant en la seua factura concreta comen la intenció. Així, M. Guibernau escriusobre la crisi de l’estat-nació a la novaEuropa, F. Requejo sobre l’estat de les au-tonomies, A. Siurana sobre l’evolució delfet urbà, I. Marí sobre la problemàtica co-munitat lingüística, J. Gifreu sobre l’espaicomunicacional, J. V. Boira sobre encontresi desencontres en l’espai econòmic, JosepM. Nadal sobre el present i el futur de launiversitat, G. Muñoz sobre el dèficit d’as-saig, i A. Martí es llança de ple a la proble-màtica de fons des d’una òptica (en princi-pi) més personal. La revista es completaamb informacions diverses i una interessantsecció de ressenya de llibres. (núm. 5, març1998, 700 pta., Ajuntament de Lleida, Ma-jor 31, 25007 Lleida, tel. 973 70 03 94).

¶ El ContemporaniA més de les valuoses ressenyes, aquest lliu-rament inclou articles de J. L. Blasco sobreT.S. Kuhn, d’A. Pi i Murgó sobre el llegatdel 68, d’A. Mestres sobre la debatuda si-tuació de la literatura catalana, d’E. Resinasobre música i postmodernitat, de G. Cá-ceres i J. del Alcàzar sobre Allende i la Uni-tat Popular, de M. Ruiz sobre els inicis del’andalucisme polític i d’A. Cervera sobreM. Harnecker. Són així mateix rellevants eldiàleg de M. Ardit i V. Olmos amb J. Caseyi el text d’E. Weber en què assaja una auto-biografia intel·lectual.( núm. 15, maig-juliol1998, Editorial Afers, Ausiàs Marc 68,1a,46470 Catarroja, tel. 96 126 86 54, 600pta.)

¶ Àmbits de Política i SocietatUn monogràfic sobre la Llei del Català,amb aportacions d’estudiosos i de polítics.Hi escriuen A. Branchadell, J. Argelaguet,Ò. Rebollo, A. Bastardas, A. Estradé i N.González, per una banda, i J. M. Pujals, J.Nadal, J. L. Carod-Rovira, R. Ribó, P. Ra-hola i A. Vidal-Quadras, per una altra. Tam-bé s’inclou un dossier sobre el voluntariat,la seua realitat i possibilitats (especialmenta Barcelona) i una entrevista de R. Martínezamb P. Willis. Les informacions i les resse-nyes confirmen la qualitat i utilitat d’aques-ta publicació. (núm. 7, primavera 1998,Col·legi de Doctors i llicenciats en CiènciesPolítiques i Sociologia de Catalunya, Septi-mània, 31 baixos, 08006 Barcelona, tel. 93237 70 40, 1.100 pta.)

: 29

Premieuropeu

de divulgació científica

Llibres, roses...i xurros

Jaume Bertranpetit & Cristina JunyentViatge als orígens

Una història biològica de l’espècie humanaBromera/Universitat de València,

València/Alzira, 1998200 pàgs.

Guardonat amb el Premi Europeu deDivulgació Científica de 1997 (Universi-tat de València / Ajuntament d’Alzira),aquest Viatge als orígens esbrina els orí-gens de l’espècie humana des dels resul-tats de la investigació biològica de lesdarreres dècades, particularment basadaen la genètica de poblacions. Impregnatd’un estil expositiu marcadament acadè-mic, clar i concís, satisfarà la curiositatd’un públic familiaritzat amb els termesi conceptes de la genètica. No hi troba-reu concessions a la metàfora o a la iro-nia: directe i lineal.

Tot fent-se ressò de l’evident diversi-tat de les formes de la vida i partint de lainqüestionable evidència de la construc-ció evolutiva de la natura (univers, terra,formes vives) el viatge als nostres orígenstroba una fita transcendental del procésd’hominització en l’aparició del llenguat-ge, atribut exclusivament humà, que mar-ca l’inici de la cultura. I abans, què i com?Doncs, assumint la vigència del neodar-winisme matisat per la genètica de pobla-cions, una línia d’anàlisi sembla anar alnucli del problema: si el DNA nuclearrepresenta el programari de la informaciógenètica de cada espècie, trobant simili-tuds, herències i llunyanies es podrà es-brinar l’evolució de les espècies d’unamanera més clara. Aquesta perspectivapermet d’integrar el paper de l’atzar enforma de mutacions provocades o aleatò-ries. És per això que les anàlisis bioquí-miques i genètiques representen un avençimportant per reconstruir l’evolució deles espècies, perquè en comptes d’analit-zar les formes anatòmiques o les funci-ons, compara macromolècules (proteïnes,DNA) d’espècies diferents per inferir-neles etapes del procés evolutiu.

Resulta suggerent llegir que la famosaselecció natural, reinterpretada des de lagenètica de poblacions, ja no és necessà-riament lluita per la supervivència, victò-ria del més fort (aspectes fonamentals de

la ideologia feixista de la superioritat deles races o de les classes, i potser del pes-simisme antropològic hobbessià del’homo homini lupus), sinó que esdevé«un procés lent, senzill i fi que, tot i pro-porcionant usualment diferències petitesentre els individus, modula la freqüènciadels diferents al·lels en les generacionssuccessives. Les diferències que suposenun avantatge augmenten la freqüència enmenyscapte d’altres que confereixen unamenor viabilitat o fertilitat.» Estudismoleculars recents —posteriors a lescomparacions de grups sanguinis— rati-fiquen la separació entre els avantpassatsdels humans i dels ximpanzés fa uns cinco sis milions d’anys (molt menys del ques’acceptava abans). En aquest context, elsautors exposen un concepte aclaridor perentendre l’evolució de les espècies: en-front de la noció clàssica que delimitagrups reproductius, la cronoespècie apor-ta una visió diacrònica, que mira les es-pècies al llarg del temps.

La part final del llibre exposa les eta-pes d’hominització incloent-hi les apor-tacions de la paleontologia i les migra-cions africanes, eurasiàtiques i america-nes, tot destacant com a fita transcenden-tal l’inici de la marxa bípeda fa uns treso quatre milions d’anys. Farcit d’interpre-tacions suggestives i novetats que actua-litzen el nostre coneixement, tanmateixacaba fent ús de la genètica per esbrinarl’origen i l’evolució de les cultures. I això,em sembla, és tot un altre món, amb unesclaus d’anàlisi molt més complexes queles que poden aportar els mètodes de lesciències de la natura. Que per això hosón, de la natura. O no?

Josep Lluís Barona

20,5 x 13 cm.

Aquell dia, aquell dia de primavera ésclar, vaig arribar a la universitat decidi-da a complir el meu deure amb la tradi-ció i trobar el llibre que havia de rega-lar l’endemà, diada de Sant Jordi. Men-tre caminava cap a la llibreria del cam-pus, vaig albirar una munió d’estudiantsque s’amuntegava al voltant d’una taula.En apropar-m’hi, vaig veure que hi ha-via dos individus que signaven llibres alsestudiants, i un altre que s’ho mirava totplegat amb una expressió d’òbvia resig-nació. Els dos que no paraven d’escriu-re eren els presumptes cosins de TV3:Toni Soler i la seua Història de Cata-lunya (modèstia a part) i Albert Om i elseu llibre El nom del porc —que ja vaper la cinquena edició. El tercer homeera el filòsof Josep M. Terricabras, quecompartia taula amb els altres dos per-sonatges amb l’agosarat títol Atreveix-tea pensar.

No cal dir que dos dels llibres més ve-nuts durant la diada de Sant Jordi d’en-guany foren els dels citats presentadorsde televisió. Se sumaven així a una ten-dència bastant prolífica en els últimsanys, que va inaugurar el polifacèticMikimoto en publicar un llibre que re-cull els millors moments del seu progra-ma radiofònic Pasta gansa. Una iniciati-va que també ha seguit l’equip d’El Ter-rat d’Andreu Buenafuente, que actua aRadio Barcelona i a TV3. Amb una micamés de modèstia, Sílvia Tarragona, unade les veus més populars de CatalunyaRàdio, també ha aplegat en un llibre di-ferents intervencions del programa Lanit dels ignorants.

Les editorials no s’ho han pensat duesvegades a l’hora de treure a la llumaquests particulars productes mediàticsen forma de llibre que, d’entrada, sesuposa que ja tenen assegurada bonapart de l’èxit. Per si de cas, res millorque posar a la portada la foto de l’autoren qüestió. I en el dia mundial del lli-bre els lectors accidentals, i els no tanaccidentals, triaran el seu producte con-vençuts que, efectivament, una imatgeval més que mil paraules. Per cert, quanarribarà el llibre dels moments estel·larsdel Parle vosté, calle vosté? Àvids lectors,alerta!

Isabel Clara Moll i Soldevila

30 :

Stefano Maria CingolaniJoan Roís de Corella:

la importància de dir-se honestValència, Edicions 3 i 4, 1988

319 pàgs.

Aquesta és l’aportació crítica de més vo-lada que ha produït la commemoració delcinc-cents aniversari de la mort de Joan Roísde Corella, el 1497. Va ser guardonada, aixímateix, amb l’Octubre d’Assaig del 1997. Ésun intent novedós d’aprofundiment enl’obra del valencià: un estudi ben remarca-ble per l’extensió i la innovació de gran partdel que s’hi diu. Stefano Maria Cingolanidivideix la seua obra en vuit capítols d’unaextensió variable, emmarcats entre una in-troducció i un breu, però sentenciós, epíleg.

El primer introdueix les línies que presen-ta l’estudi del crític italià, i incideix en duesidees globals: la caracterització de Corellacom a literat, amb una moral determinada,però que ni és un teòleg ni és un moralistasensu stricto; la coherència de l’obra literà-ria d’aquest, des d’aquesta mateixa perspec-tiva. El segon estableix una cronologia de lesobres de Corella. Són tres els moments deproducció de la seua obra literària: un pri-mer fins el 1458, molt possiblement any enquè es data la Tragèdia de Caldesa, en el quales van produir aquesta obra i gairebé totesles proses mitològiques; un segon moment

Roísde Corella:

un literat filogin

¶ El VaitotUna nova revista cultural, i d’una qualitatmés que notable, ens arriba de les terres dela Marina, i enceta el seu camí amb aquestadeclaració de principis: «Qualsevol edicióperiòdica receptiva que practique la llibertatde crítica, per molt local o minoritària quesiga, representa un qüestionament de l’he-gemonia informativa. Tant se val que algúens considere una edició idealista, marginalheroica, etc., nosaltres no ens reconeixem enaixò. Allò important és ser conseqüent ambla identitat de la qual formem part». Val a dirque es tracta d’una publicació ben feta, ambdisseny gràfic acurat, i amb un enfocamentuniversalista i multidisciplinar. En aquestaprimer número escriuen, entre altres, E.Rodríguez-Bernabeu sobre l’ús de la llenguai el Congrés de Cultura Catalana, JosepPérez sobre els parcs temàtics com a formade degradació personal i mediambiental,Richard Neuville sobre el retorn dels in-tel·lectuals, Rese Lee Goldberg sobre Per-formance i Live Art. Els textos de LuigiMalerba, de Serge Pey, de John London, lasecció d’hemeroteca i les crítiques de llibrescompleten una publicació instal·lada en unavisió decididament crítica i contemporàniade la cultura. Si pensem que la cultura res-pira a través de publicacions com aquestes,l’aparició d’ El Vaitot no pot ser més enco-ratjadora. (núm. 1, maig 1998, El Vaitot, Av.País Valencià 64, 3r, 03580 L’Alfàs, tel. 96 58873 88, 1.000 pta.)

Revistade revistes:

de producció hauria d’establir-se entre el1458-1459 i el 1462-1465, anys en quèCorella redacta les obres més declaradamentmorals i amb una referència al context deproducció directa, en el temps i en l’espai;finalment, després d’un parèntesi d’activitatliterària entre el 1463 i el 1474, durant el quales dedicaria a la seua formació teològica, tro-bem un darrer període fins a la seua mort enquè elabora la resta de la producció religio-sa i les traduccions. El capítol tercer se cen-tra en una anàlisi detallada de les proses mi-tològiques i emfasitza dues idees principals.En primer lloc, Cingolani caracteritza lesproses mitològiques com una literatura fi-lògina i amb aversió cap a la cavalleria. Lesdones representen uns models literaris i èticsque mostren la moral íntima, allò vertadera-ment important per a Corella, models ex-trets de les Heroides ovidianes i de la Fiam-metta de Boccaccio. El recurs de l’autobio-grafia de les dones permetrà un moralismeindirecte que s’allunya del to sermonejador,amb un didactisme molt més explícit, de lasegona etapa. En segon lloc, l’entramat defonts que influeixen en la redacció últimad’aquestes proses. Els capítols quart i cinquéestableixen els criteris que marquen lacomformació de les proses mitològiques. Enel primer es posa èmfasi en l’impacte emo-cional de les proses i la funció de l’embol-call retòric perquè aquestes queden en lamemòria, perquè influesquen en els lectors-oïdors, de manera molt més efectiva que noun moralisme glossat, molt més directe. Iaquesta idea prové d’Aristòtil, a partir de lafiltració del text d’Averrois, com es demos-tra en el cinqué capítol. L’apartat sisé se cen-tra en l’anàlisi dels textos de la segona etapai, principalment, en el Debat epistolar ambel príncep de Viana i en la Lletra consolatò-ria, a la llum de les premisses establertesanteriorment.

Els dos últims capítols, molt relacionatsamb aquest darrer, focalitzen una altra obra:la Tragèdia de Caldesa. El primer nega la ideatradicional de Rico i Hauf d’una font quepassava per un exemplum de predicador i endona un altre amb una argumentació benconvincent: l’Eunuchus de Terenci. El segond’aquests capítols, finalment, es dedica a unaanàlisi detallada d’aquesta prosa, dins la ma-teixa constel·lació d’arguments coherent-ment eticomorals que Cingolani havia pre-dicat per a l’anàlisi de les proses mitològi-ques, malgrat la diferent concepció última iels productes finals. Aquest és, doncs, elpunt on rau la unitat del llibre que hem res-senyat, una obra que revisa tòpics encunyatssobre la figura i la literatura de Corella, quedeixa, definitivament, de ser un cornut i deser un teòleg o moralista estricte.

Josep Lluís Martos

: 31

L’acció pastoraldel doctor

Gómez Bayarri

Els doctors de l’Església accepten queles persones, amb la intervenció miracu-losa de Déu, poden moure muntanyes,sanar els malalts sense medicines, parlardiverses llengües sense conéixer-les i finsi tot modificar l’estructura mol·leculard’un cos. Tots aquests fets els poden ferservir en les seues pastorals, si vingueraal cas. Perquè una acció pastoral es potdefinir com una activitat dels ministres idoctors de l’Església duta a terme perquèels qui creuen puguen refermar la seuadoctrina catòlica de salvació. La cartapastoral, on molt sovint es fa servir elcriteri d’autoritat, n’és una, de les activi-tats. I tots sabem que aquest tipus d’es-crits és ben diferents en els seus objec-tius i mètodes dels que produeix l’activi-tat científica.

Aquest petit preàmbul ve a compted’un llibre que l’Ajuntament d’ajunta-ments –així s’autodefineix propagandís-ticament la Diputació provincial de Va-lència– ha editat i del qual fan la presen-tació el seu president, Manuel Tarancon,i un resum el catedràtic emèrit de dretconstitucional i ciència politica JuanFerrando Badia. La lengua valencianahasta Jaime I. Particularidades del Procesohistórico és el num. 2 d’una nova sèrie deles publicacions de l’esmentada Diputa-ció que es diu «investigacions». En parau-les del senyor Tarancon, de la qualitat del’obra n’és garantia i aval científic el fetque l’autor és doctor en Història per laUniversitat de Saragossa.

Hauria estat disposada a admetre-ho ia gaudir potser dels seus valors si nohaguera llegit fa temps aquest treball,puix la tesi del senyor Gomez Bayarri vaser publicada sencera l’any 1991, en dosvolums, amb el títol La transición delmundo musulmán al cristiano en el reinode Valencia i a càrrec de la Real Academiade Cultura Valenciana. D’aquests dosvolums, plens d’errades d’impremta, el dela Diputació és reedició (lleugeramentcorregida) del primer, augmentada araamb un nou capítol sobre ibers, fenicis,grecs, romans i visigots a més dels dosescrits de presentació suara esmentats.

Com que no puc imaginar-me ques’haja exhaurit l’edició ni tinc motius pera creure que se n’haja fet una de nova pelsmèrits intrínsecs de l’obra, pense que pothaver-hi d’altres raons entre les quals

–encara que ho diga el president de la Di-putació– no poden trobar-se «la llibertatcientífica» i «la difusió dels treballs delsinvestigadors» (que ens són garantidesper la Constitució espanyola), ni quesiguen «sense cap censura ni imposició».I si no fóra pel meu civisme i la meuavocació docent res no escriuria sobreaquest llibre, perquè des d’ara mateix hede dir que no mereix l’esforç.

Només amb la lectura del primer capítol(Fundamentos), en tenim prou per tenir lacompleta seguretat que a l’autor li mancala preparació especial suficient i la sinceri-tat del vertader historiador. Per dir-hod’una manera més figurada, l’obra és comun escrit pastoral dirigit als creients en «elvalencià etern» (per refermar-los-hi), on ésforça present el criteri d’autoritat.

És, a més a més, una mala exposició par-tidista del que ens diuen sobre el períodeislàmic els manuals d’Història d’Espanyaredactats entre els anys 50 i 70 (n’ofereix,però, les dates de les reedicions més re-cents), als quals s’han afegit dades espigo-lades en obres divulgatives d’àmbit valen-cià, publicades en els vuitanta i que recu-llen –en forma resumida– els últims avan-ços en el coneixement d’aquella època.L’autor ni tan sols s’ha pres la molèstia dereelaborar la informació, treta de una bi-bliografia elegida sense criteri, perquè no téen compte que les obres de l’erudició id’aficionats locals i les obres generals d’his-

tòria es limiten a repetir o resumir l’opiniód’altres autors més o menys capacitats quehan investigat el tema.

El treball està escrit en una prosa con-fusa, plena d’excerpta, posant punt i se-guit a fragments –mal ajustats– d’autorsdiversos per l’època en què van viure, laseua ideologia i els seus coneixementshistòrics (p. e. Escolano, Chabàs, Simo-net, Piles Ibars, Ribera, Huici, Ubieto,Guichard). És per això que hom trobaexpressions fortament cridaneres com araapasionado conducto de fuentes musulma-nas, crónicas coránicas, bárbara secta oto-mana, morisma, etc. i posa de manifestque no sap quina diferència hi ha entre elque diuen les cròniques i l’opinió delshistoriadors actuals.

Inicia i conclou el seu escrit amb aques-ta afirmació –compartida pel senyorFerrando Badia–: «El estudio del origeny desarrollo de una lengua no es un temaexclusivo de doctrina filológica». L’autor,que fa implícita paràfrasi de l’Informesobre la llengua del País Valencià (1978) imodifica encara el seu enunciat del 1991(«la problemática del origen, desarrollo yconciencia idiomática de una lengua,desde un enfoque histórico, no es untema exclusivista de doctrina filológica»),reclama ara per a sociolingüistes i histo-riadors el dret a parlar-ne. Tot i amb això,no manifesta (ni ordenadament ni since-ra) la posició dels historiadors respecte altema de la llengua, ni tampoc no fa capexposició ni esment de la doctrina delssociolingüistes (que n’hi ha).

La lectura del treball de Gómez Bayarrii en el lloc corresponent, el text del doctorFerrando Badia ens mostra una divisió dela producció historiogràfica en «rupturis-tes», que defensen un «panarabisme lingüís-tic» (sic), una generalitzada arabització iislamització de «les institucions del sistemasociopolític hispano-romano-visigotic» iuna formació de la societat valenciana apartir de la conquesta de Jaume I, i en «evo-lucionistes», els quals postulen un entron-cament ètnic i cultural entre la València mu-sulmana i la cristiana, sense grans canvis enles estructures humanes, ni amb les inva-sions sarraïnes ni amb la reconquesta i re-població del segle XIII.

Si pensem en els destinataris «creients»,el nostre catedràtic de dret constitucio-nal els forneix una divisió fortament

32 :

maniquea i no gens exacta en els noms.Adopta a més, potser sense saber-ho, laterminologia de l’historiador Guichard,qui ha insistit als seus escrits en la deno-minació de tradicionista (que no «evolu-cionistes») per a qualificar l’historiogra-fia espanyola que discrepa de la seua –àm-plia i ben documentada– explicació his-tòrica d’al-Andalus, que autoqualifica derupturista.

Pel que fa als qui postulen l’«evolució»,prologuista i autor res no diuen del fetque la tesi del manteniment del «mossà-rab» com a llengua romànica nacional vaser formulada el 1888, per primera vega-da i de forma ordenada, pel catedràtic deliteratura àrab F. J. Simonet o que perprimera vegada, el 1912 i el 1915, fou elcatedràtic de llengua àrab, Julià Riberaqui postulà la tesi que els musulmans an-dalusins parlaren «romanç». Res no diuentampoc del fet que tot el que se’n ha ditdesprés per part de filòlegs, historiadors,erudits i humanistes, des de l’últim terçdel segle XIX fins ara, és còpia –i GómezBayarri tambe en fa, i abundant- de lesdades aportades i de les raons adduïdesper aquests dos arabistes.

L’autor amaga també als lectors quina era,però, l’opinió d’aquests dos investigadorsi d’altres «evolucionistes» sobre la llenguaparlada abans i després del segle XIII. Éscert que Simonet es pregunta al seu Glo-sario (pp. CCI-CCIII) sobre la possibili-tat que la llengua parlada a València, les Illesi Catalunya meridional «no se debe porcompleto a la conquista de Cataluña por losFranceses y de Valencia y las Baleares porlos Aragoneses y Catalanes», però es res-pon que «la actual variedad de dialectos sedebe principalmente a la influencia france-sa en los estados de Cataluña ... y a cir-

cunstancias históricas posteriores a la re-conquista» i que es pot afirmar que l’idio-ma parlat pels mossàrabs «se asemejaba másal romance castellano que a los actualesmallorquín, catalán, valenciano, occitano,lemosín, provenzal y francés».

L’opinió de Ribera pel que fa a la llen-gua romànica parlada pels musulmansque vivien en terres valencianes era queel «dialecto romance de los moros de Va-lencia se parecia más al romance que do-minaba en las provincias andaluzas que alcatalán importado por las huestes de D.Jaime» (Disertaciones II, 355 on per duesvegades més parla del «nuevo dialectocatalán» i a la pàg. 356, tot referint-se alvalencià, diu: «se les ha dado una termina-ción catalana, como si fueran del dialectoahora usual»).

Aquestes afirmacions tan contundents iclares de Simonet i Ribera han estat silen-ciades al llibre. Tampoc no s’hi troben opi-nions en el mateix sentit de tants d’altresestudiosos que l’autor esmenta com a sos-tenidors de l’«evolucionisme»; ni fa esmentals qui accepten la desaparició de les mos-sarabies andalusines al segle XII (p. e.Menéndez Pidal i Lapesa). I quan diu quea la de Toledo del segle XI hi havia moltsmossàrabs, res no diu sobre la seua integra-ció i castellanització, la qual fou «lenta eincompleta ya que se diferenciaban de losnuevos cristianos por la lengua (utilizaronel árabe hasta avanzado el siglo XIII», comes pot llegir al popular manual d’històriamedieval de J. L. Martín.

Si mal és que calle allò que va en con-tra del seu postulat preconcebut, pitjor ésque manipule la informació en profit seu.Un exemple d’aquesta última afirmació:esmenta un tal Omar, «que tuvo en jaqueal poderío musulmán hasta que murió en917 o 919» i que –segons diu– era cristiàcom els seus pares i la seua filla Argentea.L’autor pretén que el califa omeia vinguél’any 918 a sufocar la seua revolta en ter-res valencianes (pp. 75-76). Jo n’esticsegura: qualsevol estudiant d’història hareconegut de seguida Omar ben Hafsun,rebel en les terres de Màlaga, el qual noera valencià ni mai no va posar els peusen les nostres terres.

Encara que deixar de banda les dadescontràries i afegir mentides és impropi d’undoctor, podem trobar algunes virtuts al lli-bre? Malauradament no. Perdut en una his-tòria que desconeix i en diverses transcrip-cions de noms aràbics, l’autor no ha sabutexposar els esdeveniments amb un mínimde coherència i més d’una vegada hom tro-ba que un únic individu és citat amb nomsdiferents –com si fóra dues persones– oconfòs amb un homònim. Poc importa,però, al nostre docte autor confondre els

personatges, silenciar allò que no li convéo afegir pel seu compte notícies falses, sigainventades per ell o preses de cronistes sen-se crèdit i erudits locals –com Escolano iPiles Ibars.

A les objeccions exposades hi podeuafegir també faltes d’ortografia, incorrec-cions d’estil i lingüístiques, mapes i plà-nols fets de qualsevol manera, errors con-ceptuals, ignorància de la nostra geogra-fia i no poques afirmacions dogmàtiques.Fer una llista de totes aquestes «perles»exigiria un altre llibre.

Personalment, no crec que aquesta tesicomplirà el desig del senyor Tarancón defer «créixer l’estima que tots els valenciano-parlants sentim per la nostra llengua».Pense tot el contrari i que, a més d’ofen-dre –amb les seues continues inexactitudsi falsedats– la intel·ligència de qualsevol lec-tor mínimament informat, desacredita molten particular els membres del tribunal quela van jutjar per aprovar-la, el doctorUbieto per dirigir-la i la Diputació de Va-lència per publicar-la.

Potser ha estat la decisió política d’ofe-rir sobre la llengua –en paraules del pre-sident de la Diputació– «totes les raonshistòriques d’un sector del pensamentvalencià que fins ara no havia tingut undesenrotllament teòric tan compacte». Elfi pastoral pareix haver estat servir «paraque muchas de las intuiciones personalesde la mayoría de los valencianos encuen-tren justificación fundamentada a susinterrogantes» (com diu Ferrando Badia).Potser és més que suficient per a la «sal-vació», puix que els creients hi trobaranuna «información adecuada a sus cono-cimientos sobre la lengua valenciana».

Carme Barceló

: 33

Un escriptorvalencià

a la vora de la Rambla

Un escriptor valencià ha viatjat a Bar-celona per raons professionals. Ha inter-canviat opinions amb el seu editor so-bre tot d’assumptes: les magnífiques crí-tiques que ha rebut la seua darreranovel·la, les dificultats de passar casaamb tan poc com dóna la literatura, ofins i tot algun projecte que ja té migembastat sobre les relacions entre la gas-tronomia i la novel·la del nou mil·leni...Satisfet dels resultats de la conversa, quesens dubte li obrin perspectives no gensmenyspreables, ara ja és a la Rambla oncompra un diari, passeja amunt i avallgaudint de les olors encisadores que des-prenen les parades multicolors, s’aturadavant el Liceu per rememorar desgrà-cies, observa el clown immòbil damuntun petit cadafal, i sobretot comprovaamb satisfacció que n’és d’internacionall’ambient que s’hi respira… És immen-sament feliç! I es nota, es nota molt. Esnota tant que un etnòleg japonès, queavui s’ha decidit pel treball de camp,prepara la Minnolta per immortalitzar-lo:«Vet aquí, un barceloní feliç», li diu a laseua dona instants abans de disparar.L’escriptor valencià no s’acaba de creureque el seu editor dispose de contactestan exòtics i que haja tingut el detall depreparar-li aital sorpresa! Caram, com esnota quan algú fa les coses bé, ambprofessionalitat! El japonès ha rebut ungest d’agraïment i un immens somriure.

L’escriptor valencià dubta si deixar-secaure pel bar de l’Ateneu o acostar-se ala llibreria Documenta. Finalment, ho téclar. Una miradeta a l’aparador i, a més,mai no està de sobres comprovar el llocexacte on han decidit de situar el seu lli-bre, tan unànimement valorat per la crí-tica. Camina a poc a poc. El cos li de-mana saltar, ballar, expressar plàstica-ment la sana alegria que l’inunda, peròli ho impedeix el capficament en la fer-ma convicció que la crítica és humana,massa humana. I que no serà mai igualser amic, conegut o saludat d’un críticque ser un nom desfullat de connotaci-ons humanes. Sap que s’endinsa en unterreny relliscós, que no és massa soste-nible aquesta mena de relativisme. Però,i què? L’important és mantenir fermesles conviccions i passar per alt els dub-tes, que poc s’adiuen amb aquesta feli-citat immensa que el captiva.

Qui li anava a dir, però, que una cosatan banal com la coberta d’un revista dellibres podria interrompre el plaer quel’amarava? Doncs, sí. Ai, els designis delSenyor, o l’atzar o el fat… vés a saber!A l’aparador, no hi és la seua novel·la, iencara pitjor, al lloc reservat per a lesnovetats hi ha el número 2 de Caràcters,revista de llibres. Sí, en efecte, encara quesemble mentida, la llibreria Documenta,a la vora de la Rambla barcelonina nimés ni menys, presenta el número 2com a novetat quan, just una setmanaabans, ell ja n’havia fullejat el 3 a la lli-breria Ambra de la seua ciutat nadiua:Gandia. La confusió, sobtadament,s’instal·la on abans tot era límpid, diàfan.No és que hauria preferit trobar-se elnúmero 3 perquè incloïa una de les in-

nombrables crítiques positives a la seuanovel·la. No! És més aviat una confusiómés profunda, més… Com ho diria?,més transcendental. Això, transcenden-tal! Dubta si deixar-ho córrer per esbri-nar les raons de l’absència de la seuanovel·la a l’aparador. Però pot més laconfusió i s’hi capfica. Un producte queprové de la pàtria petita li ha de merèi-xer, precisament a ell, un afecte especial.Ell, que edita a Barcelona i que promp-te traspassarà les fronteres, immortalit-zat a les pàgines del suplement culturald’algun diari japonès, mai no ha oblidaton va nàixer i pot afirmar amb la caraben alta que totes les seues secrecionssentimentals són valencianes. De nou,però, li han fallat els seus petits-compa-triotes, incapaços d’aconseguir una dis-tribució efectiva, autènticament profes-sional. Sí senyor, professional com ara ladel seu editor barceloní. Quan la parau-la odi s’insinua a la seua ment, talla ensec. No és odi el que sent cap a la pà-tria petita. Rotundament, no! I potserper això es presenta, com caiguda delcel, la idea salvadora en forma de bàlsamtranquil·litzador. No són els meus pe-tits-compatriotes. És el mercat català,tan precari, i sense remei. Què hi farem?

Però la Rambla és molta Rambla i l’es-criptor valencià que edita a Barcelona ique pot afirmar amb la cara ben alta quetotes les seues secrecions sentimentalssón valencianes s’astora davant una ob-servació que de nou el torba. El núme-ro 2 de Caràcters exhala valenciania pertotes bandes! I el contrast amb les olorsinternacionals de la Rambla li fan amar-ga la fel. Tant li fa trobar-s’hi amb Geor-ge Steiner, Blai Bonet, Rosa Leveroni oRudyard Kipling. Tant li fa trobar-s’hiamb reflexions sobre el no-lloc de leshumanitats a l’ensenyament mitjà, la se-ducció intel·ligent al món patriarcal osobre les noves i velles malalties. Tant lifa trobar-s’hi amb dibuixos d’una pinto-ra que fa més de 30 anys que viu a NovaYork. No, no i no! La revista exhala va-lenciania perquè tots (i gairebé ho encer-ta) els seus col·laboradors són valenci-ans. Ho pensa, i com més amarga és lafel més ferma és la convicció que, mal-grat les aparences, això no és odi tam-poc. És una simple hipòtesi biològico-geogràfica, que ell es coneix ben bé com

En les pàgines d’Opinió de l’Avui (18-5-98)apareixia un article d’Ignasi Mora («La crí-tica literària i Caràcters») on feia alguns co-mentaris sobre Caràcters amb els quals nopodíem estar d’acord. El nostre col·laboradorVicent Alonso, sense pensar en el dret de rè-plica que l’assistia, féu arribar al diari un ar-ticle que definitivament no hi fou publicat.Considerem oportú de publicar-lo en aques-tes pàgines les quals posem a disposició de totaquell que hi vulga expressar el seu punt devista sobre aquesta qüestió.

34 :

a valencià que és i a mucha honra. Laconfusió s’acreix i el cap és a punt d’es-clatar-li, però no quedaria bé, escriptorcom és i precisament en una llibreria.Per això, i no casualment, es torna apresentar la idea salvadora en forma debàlsam. I és que com a bon professio-nal té recursos i sap que, en major me-sura del que la gent creu, un trop pot sertan efectiu com un passing shot o unaverònica. Així que, tira mà de la ironia,que usada pel pensament sempre és unabona catarsi, i encoloma als col·labo-radors de Caràcters l’autoodi que ell hadecidit que no té. O és que no és bensincer el seu immens amor a la pàtriapetita i la secreció constant de senti-ments valencians? La claredat a poc apoc retorna i amb ella la satisfacció d’ha-ver vençut el caos amb una altra fermaconvicció: aquests petits-compatriotesde Caràcters són la nova versió delblaverisme, partidaris de la nació valen-ciana i totes aquestes històries… Pobretsmeus, deixeu-los alimentar l’autoestimaperquè a la curta o a la llarga se’ls desin-fle l’autoodi.

Fa ja algun temps que l’Euromed haeixit de l’estació de Sans. L’escriptor va-lencià que edita a Barcelona i que potafirmar amb la cara ben alta que totes lesseues secrecions sentimentals són valen-cianes ocupa un seient de classe turista,pagat per l’eficient editor barceloní. Ésa punt d’acabar l’article d’opinió que tra-metrà per fax a l’Avui només arribar. Nosap però com acabar-lo. Ja ha contatl’experiència de la vora de la Rambla i lisembla que la confusió no li ha desapa-regut del tot. Llavors, recorda que enuna altre número de Caràcters ha llegitl’opinió d’un dels col·laboradors en elsentit radicalment contrari a les seues in-sinuacions. Ja ho té! Neoblaveros i amés incoherents. Fan el que no predi-quen. Brillant, sí senyor. Sense eixir del’estació del Nord, un tren de rodalies elporta fins a una altra estació des d’on uncotxe el retornarà a la llar, perduda albell mig de les muntanyes. No hi haarribat encara quan ja pensa que en unessetmanes serà de nou a la Rambla oncomprarà un diari, passejarà amunt iavall gaudint de les olors encisadores quedesprenen les parades multicolors, s’atu-rarà davant el Liceu per rememorar des-gràcies, observarà el clown immòbil da-munt un petit cadafal, i sobretot com-provarà amb satisfacció que n’és d’inter-nacional l’ambient que s’hi respira…

Vicent Alonso

Elsegle

de les dones

Els germans Goncourt, Edmon i Jules,visqueren al segle XIX, a París. Intel·lec-tuals discrets i ben avinguts, treballarensempre junts, i escriviren novel·les degènere i assajos d’història sobre el segleXVIII, del qual eren fervents admira-dors. Aquests germans donaren el seucognom a un guardó literari de prestigi«el Goncourt» que en l’actualitat premiaautors francesos ben coneguts.

Aquells homes eren molt del seu se-gle, conservadors i austers en les seuesformes de vida. No se’ls coneix una vidasocial important ni sembla que tingue-ren un tracte assidu d’amistat i d’amoramb les dones. Tanmateix, apassionatsdel segle XVIII, feren la seus història,dibuixant una societat intel·lectual i unesdones imprevisibles i ben diferents de lasociabilitat i de la feminitat que ells ha-vien conegut al seu segle. La femme audix-huitième siècle fou el seu treballd’història més considerable. Es publicàel 1862, quan els germans tenien 40 i 32anys. Era una història sobre els «salons»literaris del segle anterior, feta a travésde les dones que foren les seues creado-res i que els governaren durant dècades.Els Goncourt conten l’activitat intel·lec-tual i política que es duia a terme a lescases de les grans i influents dames queforen les Mmes. Du Goffrin, du Def-fond, de Lespinasse, d’Epinay, o deStaël.

El llibre dels Goncourt és la històriabrillant d’una societat i d’unes gents ales quals aquests senyors retrets semblenadmirar i enyorar en els seus costumsmés liberals, en les seues formes de so-ciabilitat mundana i en els refinamentsintel·lectuals que, segons els seus histo-riadors, eren els propis de la gent de lle-tres que es reunien als «salons» pari-sencs. Hi destacaven les dones, que erenles que donaven vida i esplendor a la«República de les Lletres» representadaals seus salons. Aquesta creació històri-ca tan favorable a les dones no deixa deser sorprenent en uns homes de qui co-neixem les idees misògines i el distanci-ament de les dones. En la seua vida hihagué poc espai per a elles, no es casa-ren mai i se’ls coneix poques amistatsfemenines. Així, aquests homes que nosaberen apreciar ni estimar les dones, síque saberen crear-les en la seua obra li-terària, on apareixen de forma comple-xa i interessant, més enllà dels tòpics delsegle sobre la dona «natural», fragilitzadai vituperada, que es conté en els filòsofsanomenats de la modernitat, Rousseauentre ells. Els Goncourt, a partir delsretrats de dones intel·ligents i influents,que traçaren en la seua història social delsegle, crearen i ens transmeteren altresimatges de les dones, fent pensar als lec-tors actuals que el segle XVIII haviaestat més que d’altres el «segle de lesdones»…

Ells ens avançaren el que havia d’ésserobvi, això és, que formar part del món ide la societat no passa necessàriamentpel fet de ser home i de fer com fan elshomes. Que les dones mai estiguerenfora del món, sinó que trobant-s’hi, vis-queren i treballaren als salons, com alsconvents o a les aules, com en la polí-tica.

El Segle de les Dones és el títol queVictoria Camps ha escollit per al seudarrer llibre, publicat en la col·lecció«Feminismos», que coedita la Universi-tat de València amb l’Editorial Cátedrai el Instituto de la Mujer. Un llibre on,de nou, les imatges de les dones es do-nen en positiu, com a responsables iactives en la vida social, en la qual vo-len, en igualtat amb els homes, ser par-tícips dels esdeveniments del món. Comindica Victoria Camps: «El segle XXI,serà, sens dubte, el segle de les dones;ja ningú deté el moviment que ha supo-sat la major revolució del segle ques’acaba».

Isabel Morant

: 35

Novesaportacions

en Gramàtica històrica

Manuel Pérez SaldanyaDel llatí al català.

Morfosintaxi verbal històricaUniversitat de València, 1998.

224, pàgs.

El llibre de Pérez Saldanya demostraque la lingüística històrica en general, ila catalana en particular, és una discipli-na innovadora i dinàmica, oberta a lesperspectives i als models teòrics mésmoderns. Aquesta és, pensem, la princi-pal, i ben important, aportació del llibre,la reinterpretació dels canvis de la mor-fosintaxi verbal catalana des de les teo-ries més actuals, i tot això des de la cla-redat expositiva. Hi trobem descrits iaplicats al català els principals canvismorfosintàctics: l’analogia, la reanàlisi, lagramaticalització o la morfologització deregles fonològiques.

Una de les perspectives més produc-tives al llarg del llibre és la morfologianatural, teoria que s’ha anat desenrot-llant des dels anys 80, a partir de l’es-cola lingüística de Praga, d’on pren elconcepte de «marcament», i d’un marcsemiòtic derivat de l’obra de Peirce, te-nint també en compte les aportacionssobre tipologia lingüística i universals.Aquest marc teòric, que assigna un pa-per ben destacat en la diacronia, en ca-talà compta amb l’aplicació recent deWheeler i del mateix Pérez Saldanya.També ocupen un lloc ben remarcable enel llibre els processos de gramaticalit-zació, que compten amb precedents tannotoris com Humboldt o Meillet, i queen les darreres dècades han recuperat uncert protagonisme en els estudis lingüís-tics i s’han vist enriquits amb novesaportacions teòriques, coincidint ambl’interés creixent per la pragmàtica, latipologia, els universals lingüístics i lalingüística cognitiva.

Després de la presentació teòrica deles principals modalitats del canvimorfosintàctic (capítol 1), comença elbloc dedicat al tema de present (capítols2 a 11). En el capítol 2 es delimita la re-estructuració de les conjugacions del llatíal català i la forma de l’infinitiu, combi-nant diversos tipus de causalitats (fono-lògiques, morfològiques, semàntiques)

per explicar els canvis conjugacionals. Enel capítol 3 es delimiten les al·lomorfiesen la consonant final del radical, quepermeten establir diferents models ver-bals. En el quart, s’estudia la subclassedels verbs velaritzats, bastant nombrosai regular en català modern, i es demos-tra com la generalització analògica de laconsonant velar en els sistemes de pre-sent i de perfet tenia un caràcter opti-mitzador del sistema, fet al qual tambécontribuí el principi d’iconicitat cons-truccional. Segueixen tres capítols dedi-cats, respectivament, a delimitar les al·lo-morfies en la vocal del radical, provoca-des per l’actuació de regles fonètiquesregulars, a tractar sobre la diacronia delsverbs incoatius i a estudiar la categoriade persona. Els capítols 8 i 9 es dedi-quen a dos dels problemes que més hanpreocupat la morfologia històrica catala-na, les desinències del present de sub-juntiu i de la 1ª persona del present d’in-dicatiu, els quals s’aborden des de lamorfologia natural, relacionant la varia-ció dialectal amb els problemes de natu-ralitat morfològica i amb la necessitatd’optimitzar el paradigma flexiu. La va-riació reflecteix també la superposicióque sovint es produeix entre els nivellsdiacrònic, diatòpic i diastràtic de la llen-gua. L’objectiu del capítol 10 és l’impe-ratiu i les persones 4ª i 5ª dels presentsd’indicatiu i de subjuntiu. Clou aquestbloc un capítol on s’analitza la formacióde l’imperfet d’indicatiu i de les formesimperfectives no personals (gerundi iparticipi de present).

El bloc dedicat al tema de perfet ocu-pa quatre capítols. El primer tracta so-bre la temporalització del perfet llatí i lareestructuració consegüent del sistema apartir de les formes perifràstiques habeoo sum + participi i el seu procés de gra-maticalització i de reanàlisi sintàctica. Enels tres capítols següents s’analitzen suc-cessivament els canvis analògics expe-rimentats pel pretèrit perfet i pels anticsplusquamperfets llatins, els participis i elprocés diacrònic de gramaticalització queduu a la formació del pretèrit perfet pe-rifràstic, a partir d’una metonímia dis-cursiva, seguint els treballs d’autors comDahl, Hopper, Haiman, Bybee o Trau-gott.

En els dos darrers capítols del llibres’analitzen dos aspectes relacionats ambla modalitat oracional: la formació delfutur i del condicional, i, per últim,l’evolució dels esquemes condicionals.

Joaquim Martí

¶ AfersArriba al número 30 aquesta publicacióde recerca i pensament, amb un focusd’atenció especial en la història, pal depaller de l’editorial homònima. I ho faamb un complet dossier central sobre laIl·lustració, on trobem una aproximaciógeneral a la Il·lustració als Països Catalansa cura de Joan Bada, i treballs de FrancescTorralba sobre la Il·lustració a Catalunya,de Sebastià Trias sobre la Il·lustració ma-llorquina, de Víctor Navarro sobre Des-cartes i la introducció de la ciència mo-derna a Espanya, de Santiago Riera iTuèbols sobre experimentalisme i Il·lus-tració, d’ Ernest Lluch sobre el pensa-ment econòmic asturcastellà, de PabloCervera sobre José Antonio de Valcàrcel,un agrònom il·lustrat en terres valencia-nes, de Joan Ramon Triadó sobre art, ar-tista i societat a la Catalunya del XVIII,d’Antoni Mestre sobre els programes dereforma eclesiàstica dels il·lustrats valen-cians i del filòsof Sergio Sevilla sobre raói Il·lustració (els tòpics d’una crisi). Elnúmero inclou així mateix articles diver-sos, com ara els de Fermí Rubiralta so-bre el nou nacionalisme radical gallec,català i basc, de Montserrat Bordes sobreles emocions i la seua incidència en l’ac-ció humana, de Nicolau Bas sobre les pu-blicacions maiansianes de l’Ajuntamentd’Oliva, de Flocel Sabaté sobre les ban-dositats medievals com a formes de soli-daritat i de Tina Herreros sobre la ciutatde València a la llum de les darreres des-cobertes arqueològiques. Un atapeït pa-norama bilbiogràfic enriqueix la vessantdocumental, molt valorada, d’aquestapublicació (núm. 30, 1998, EditorialAfers, Ausiàs Marc 68, 1a, 46470 Catar-roja, tel. 96 126 86 54, 3.000 pta.).

¶ AlbadísSota els auspicis de l’Ajuntament de Bell-reguard, el conjunt de joves entusiastesque inaugurà aquesta publicació ara fa unany s’ha vist considerablement ampliat enel segon número, que inclou poemes in-èdits de J. Capilla, P. Císcar i J. Zabala,contes de J. M. Matoses i S. Barrancos,un debat sagnant sobre La mort salobre,de X. R. Trigo, una entrevista a VicenteSánchez-Biosca i, com no podia ser d’al-tra manera, la continuació de la polèmi-ca entorn del cinema de Tarantino inicia-da en les pàgines del primer número.

Revistade revistes:

36 :

Sobreels espectacles de parla

Cercle d’Anàlisi del DiscursLa parla com a espectacle.Estudi d’un debat televisiu

U. de València/U. Autònoma deBarcelona/ U. Jaume I

150 pàgs.

La Universitat de València, l’Autònomade Barcelona i la Jaume I, de Castelló de laPlana, acaben de llançar una nova iniciati-va editorial. L’han batejada amb el simbò-lic i suggeridor títol de l’Aldea Global i esdestina a obres amb un enfocament pluri-disciplinar dels fenòmens comunicatius.

L’inici no pot ser més esperançador. ElCercle d’Anàlisi del Discurs firma el primervolum: La Parla com a espectacle, estudid’un debat televisiu, que es completa ambuna entrevista amb Joaquim M. Puyal. Elllibre és el resultat d’un acurat treball alvoltant dels espectacles de parla que, a més,hi adjunta referències procedents d’expertsde les universitats de Bari i de París XIII iVIII, fet que permet l’anàlisi comparadad’aquest gènere televisiu. L’estudi abordatant l’estructura del programa com els seuscontinguts, formes discursives, tipus departicipació, emplaçaments dels partici-pants i tot allò relacionat amb l’aspecte vi-sual del mitjà. El fil conductor començaamb un repàs de l’anàlisi de la conversa, dela teoria de l’enunciació, de la semiolin-güística i d’altres estratègies comunicativesque condicionen aquest tipus de debatmediàtic que són els talk-shows o especta-cles de parla.

Els autors seleccionen per a la seva anà-lisi el programa La vida en un xip (que vaemetre TV3 entre 1989 i 1993) i, en con-cret, un que tractava el problema de lesdrogues i de les patrulles de veïns. Partintd’aquesta base, els autors estudien «l’efec-te que el discurs d’uns personatges pot ar-ribar a tenir en l’auditori del programa queestà compost pels teleespectadors, els qualsno tenen accés a altres dades que no siguinles que ofereix la pantalla del televisor». Elsautors defineixen aquest programa com unacombinació d’aspectes antropològics i lin-güístics, discursius i culturals propis d’unacultura determinada.

Aquesta base serveix per a definir el de-bat, programa en què els participants esta-bleixen un contracte i desenvolupen uns

rols amb els quals construeixen les sevesidentitats. Cada participant (depenent de siés públic del plató, expert, famós o repre-sentant dels poders públics) gaudeix d’uncapital verbal i fa ús de diferents modes depresa de la paraula i de transició amb els al-tres parlants. Ara bé, l’animador és qui deci-deix quan i quant pot intervenir cada par-ticipant. Amb això i amb l’objectiu d’entre-tenir els espectadors amb temes d’interèsgeneral, l’animador sol concentrar el debaten els invitats més polèmics.

A l’apèndix 1, trobem un article de GuyLochard i Jean-Claude Soulages que estu-dia l’espai físic de la interacció (disposicióa la sala dels convidats i del públic, i varia-bles proxèmiques), els modes i nivells depresència dels protagonistes a la pantalla(primer pla, pla mitjà, etc.), la construccióde punts de vista dels espectadors (perso-nalitzat, anònim, irreal, surreal o visual) ila relació dels estrats verbals, gestuals i vi-suals. Al 2, es fa una suggeridora entrevis-ta a J. M. Puyal, presentador de La vida enun xip, sobre el programa, els debats en ge-neral i, per extensió, la televisió. Segons ell,l’enriquiment de la programació i de la di-versitat és l’objectiu central de programescom La vida en un xip. Puyal fa una impor-tant distinció entre els talk-shows als EstatsUnits (que tracten aspectes concretissímsamb una visió microscòpica del conflicte)i programes com el Xip, que tracten macro-temes partint de conflictes socials.

Pel que fa a la situació actual dels espec-tacles de parla al nostre país, Puyal afirmaque han degenerat molt; als personatges elsabelleix més la seva promoció i popularit-zació que parlar de coses que realment in-teressen l’opinió pública. I, en efecte, lamajoria d’aquests programes han esdevin-gut més espectacle que parla. Ens hauria defer reflexionar el que diu Puyal sobre la TVpública, que té des del seu punt de vista,«una funció social, de servei, formativa, di-vulgadora de valors i de missatges intel·ligents(...) que ha de reflectir també els elements queconformen la nostra identitat cultural i col-lectiva i, si és el cas, enfortir-los». I això, sen-se oblidar que l’educació lingüística és no-més una de les moltes possibilitats pedagò-giques d’aquest mitjà.

La conclusió és òbvia. Ens cal una tele-visió pública de qualitat, que tracte de trau-re profit de les seves possibilitats educati-ves. Ben segur que La parla com a especta-cle tindrà interès per a un bon grapat d’es-tudiants, comunicòlegs, lingüistes, profes-sionals de l’ensenyament i dels mitjans.Però, ¿en tindrà també per a aquells queprenen decisions al voltant dels contingutsdels mitjans de comunicació públics?

Iolanda Massó

Lacosa estranya

Aquell vespre s’havia presentat un recullde narracions d’un autor de la comarca. Elsassistents a l’acte es coneixien entre ells i co-neixien també l’escriptor; però, més que perfer-li cas, gairebé tots —sempre ha d’haveralgun polític que hi cerca deixar-se veure—havien acudit per trobar-se i renovar unarelació, d’amants de les lletres, o d’això quevagament diem «cultura».

Els relats, ben escrits, tenien l’atractiu afe-git de ser de temàtica eròtica. Si bé no arri-baven a pornogràfica per massa literaris, elpresentador va insistir en les virtuts afrodi-síaques del producte. I el llibreter —millorlector que comerciant— havia accedit a ferun regalet sorpresa a totes les dones presentsa l’acte per obrir-lo només en la intimitat...

Acabats els parlaments i les salutacions,els més pròxims a l’escriptor o més desva-gats se n’anaren de sopar, un sopar que s’aca-bava entre bromes sicalíptiques a les tantes.Tanmateix, en tornar a casa en petits grups,encara els restaven coses per comentar.

Potser era l’hora, va pensar el llibreter, deparlar seriosament de literatura, i es va acos-tar a un del grup que era poeta. Potser com-padit, però, sincerament perplex, hi reflexi-onava en veu alta: «Tu fas una poesia treba-llada, culta, intimista encara que... Bo: mésaviat, lírica, de qualitat indiscutible. Ara bé,quants la lligen?». «És que la poesia no ven»,va dir un tercer. Llavors el poeta, és clar, esva queixar, no de la vulgaritat imperant, comhauria estat normal en èpoques llunyanes,sinó de la manca d’interés dels promotorsliteraris, massa pendents de l’èxit fàcil, im-mediat. Després van comentar la propostadels reculls a tres-centes pessetes que s’ha-vien editat en castellà, que el llibreter consi-derava mutilacions comparables a les de LuisCobos en música. «Com no encara en cata-là?», es demanava, però, el poeta.

El poeta, davant l’aparent inanitat de laseua tasca, sobretot en el context d’una ce-lebració literària com la d’aquell vespre, vafer un esforç suprem: «Al capdavall, deia,sempre hi ha quatre lletraferits que et lligen,i aquests, havent assimilat la teua poesia, latransmeten a un públic més ampli.» Els al-tres trobaren molt profunda potser la seuaargumentació; però, ell no s’ho acabava decreure, i tanmateix sabia de cert que conti-nuaria escrivint versos i, amb una mica desort, publicant-los. Una cosa estranya.

Antoni Prats

: 37

La meitat de la humanitatsón dones

L’antropòleg Alfred C. Haddon relatà elmite següent dels nadius de les IllesMurray: «Primer aparegué Pop i agafà total’illa per a ell sol; però algun temps més tards’adonà que els ocells, per exemple, com lestortugues, eren de dues classes. Llavors, vadecidir que també ell havia de tenir un com-pany i amb fang conformà una figura». Sa-bem com segueix aquesta història perquè,per algun vincle misteriós, compartim as-pectes mitològics amb els nadius de les IllesMurray. El mite palesa la necessitat d’expli-cació, de posar ordre verbal en la natura i,en aquest cas concret, en la natura del sexe.El narrador vincula els humans amb la res-ta d’éssers vius; encertadament, atesa laubiqüitat del sexe en la natura. Hem vistque a molts mites —com el de l’origen del’Univers o de l’ésser humà— els arribà elmoment de dissoldre’s en una explicaciócientífica. El mateix ha passat, a grans trets,amb alguns mites sobre el sexe, i espe-cíficament, amb la paritat numèrica entresexes, per a la qual hi ha una explicacióevolutiva.

Una de les regularitats notable en la na-tura és que en els organismes amb dos se-xes separats i diferenciats —és a dir, ambmascles i femelles— tots dos tenen unnombre molt semblant. Aquesta és unaconstància que causa estupor, comparadaamb la gran diversitat de formes i modesde vida existents en el món orgànic.

No és sens dubte una suposada saviesa

de la natura la que provoca una regularitatque iguala els éssers humans i els ocells. Lanatura no és sàvia ni substitueix Déu enl’organigrama d’autoritats tutelars. Tampocno és en benefici de les espècies que es dónala paritat numèrica entre els sexes, ja queaquesta existeix amb independència del sis-tema d’aparellament. Per bé que un cérvolmascle s’aparelle amb un harem de vint fe-melles, la proporció dels mascles en la po-blació és del 50% aproximadament. Enconseqüència, n’hi ha una elevada propor-ció de mascles que no es reprodueixen. Unaeconomia d’espècie hauria de portar a lareducció de la proporció de mascles fins aajustar-se a les proporcions en la reproduc-ció, fet que tanmateix no s’esdevé. Al con-trari del que habitualment es divulga, benpocs trets —potser, cap— s’expliquen sa-tisfactòriament pel benefici de les espè-cies.

DUES MANERES D’EXPLICAR EN BIOLOGIA

Abans de seguir endavant, convé aclarirquè és una explicació evolutiva. Ernst Mayrva establir que qualsevol fenomen biològicadmet dos tipus d’explicació —la pròximai la darrera— que no competeixen entreelles ni s’exclouen. Considerem la qüestió:per què un animal té pèl? Hom pot estarpreguntant dues coses diferents. Potserhom vol conèixer per quins mecanismesfisiològics i cel·lulars es forma el pèl. Aixòens donaria una explicació pròxima. Alter-nativament, es pot voler saber per què alllarg de l’evolució han aparegut animalsamb pèl. La resposat ens donaria una ex-plicació darrera. L’explicació darrera o evo-lutiva en basa freqüentment en el caràctersadaptatiu d’un tret. A propòsit d’aquesttipus d’explicació ha d’advertir-se que noimplica finalitat a pesar de proposar-se unafunció. L’explicació no és: «el pèl existeixper a protegir-se del fred». Les causes bio-lògiques no estan en el futur. El pèl exis-teix perquè qui el va posseir, per atzar operquè l’heretà dels seus progenitors, que-dà protegit del fred, i això li va permetresobreviure i tenir descendents, els qualsheretaren aquest tret.

Es coneixen les causes pròximes de laproporció entre sexes per a moltes espèci-es, si més no en allò essencial. En el cashumà, la paritat es deu al fet que el sexe estàdeterminat pel joc dels cromosomes sexu-

als (x e y); si l’individu és xx, es desenvolu-parà com a dona, si és xy, com a home.Aquesta explicació, però, deixa sense res-posta la pregunta: per què ha evolucionatprecisament aquest sistema de determina-ció del sexe? Encara més, altres éssers viusamb sistemes diferents de determinació delsexe també tenen proporcions paritàriesentre els sexes. Quin n’és l’avantatge?

RAONANT AMB LA PERSPECTIVA ADEQUADA

Fou Ronald A. Fisher qui va formular enels anys trenta les bases per a raonar sobrel’evolució de la proporció dels sexes. Fisherféu un ús no gens trivial d’una observaciótotalment comuna: que cada individu pro-duït sexualment té un pare i una mare. Aixòté necessàriament com a conseqüència queel total de mascles contribuesca a la següentgeneració en igual mesura que el total de fe-melles. Conseqüentment, si hi haguera unsexe més escàs que l’altre, cada individu delsexe escàs contribuiria més a la generaciósegüent que cada individu del sexe méscomú. Això causaria un avantatge selectiua favor de tenir més descendents del sexeescàs, fet que gradualment portaria a laparitat numèrica. Però en arribar-hi, comque els sexes serien igualment freqüents,desapareixeria l’avantatge inicial en la pro-ducció de descendents d’un sexe o l’altre.

Aquesta argumentació pot il·lustrar-seamb una població hipotètica d’animals po-

38 :

lígams, cosa que mostrarà que es compleixen aquesta circumstància. Imaginem unapoblació de 2000 cérvols amb els haremsformats per 19 femelles cada un. Suposemque, en lloc d’existir paritat entre els sexes,n’hi ha 100 mascles i 1900 femelles. Tots’ajusta en benefici de la població: cap mas-cle és inservible i hi haurà una natalitat ele-vada per l’alta proporció de femelles. Aixòno obstant, la selecció natural faria que lesproporcions de mascles i femelles s’equili-braren gradualment. En la situació anteri-or el mascle té avantatges enfront de la fe-mella ja que la seua descendència és 19 ve-gades més gran que la de cada femella, fetque implica un avantatge selectiu que diri-geix la població cap a la paritat numèrica se-xual. Ho veurem més clarament si suposemque una cérvola pot triar el sexe dels seusdescendents i que aquesta mare el que de-sitja és tenir mols néts. Si partim d’una si-tuació amb 100 mascles i 1900 femelles, lamare hauria de triar tenir un fill. Així, elmés probable és que el seu fill s’aparellaraamb 19 femelles, fet que proporcionaria 19vegades més néts que si tinguera una filla.És clar que si totes les mares mostren lamateixa tendència, els mascles serien més imés freqüents en la descendència, fins a ar-ribar a la igualtat amb les femelles. Llavors,la situació canvia. Ho veurem si suposemque la cérvola delerosa de tenir néts es tro-ba ara amb una població de 1000 mascles i1000 femelles, amb harems igualment for-mats per 19 femelles. Ara, el sexe del seudescendent no importa gaire. Si té un fill,corre molts riscs que no siga un masclereproductor, ja que només un de cada 19mascles ho és. En canvi, si té una filla, éssegur que aquesta formarà part d’un haremi serà reproductora. Cal també considerarque si el fill arriba a ser reproductor, els nétsseran 19 vegades més que en el cas quehaguera tingut una filla, ja que el mascles’aparellarà amb 19 femelles. El desavantat-ge i l’avantatge de tenir un fill s’equilibrenexactament (1/19 x 19 = 1). En resum, siallò que volen les cérvoles és tenir néts, enuna situació d’igualtat numèrica entre elssexes, tant se val tenir fills com filles, peròquan per alguna raó es trenca l’equilibri,convé tenir descendents del sexe més escàs.«Volen» les cérvoles tenir més néts, i «po-den» triar el sexe dels seus descendents?No, per descomptat. Però el genotip delsorganismes, sotmès a selecció, determinauna resposta semblant. El genotip contro-la en bona mesura en quina proporció apa-reixen els dos sexes en la descendència. Elsindividus que tinguen més néts, per aques-ta raó, expandiran més els seus gens i en-tre ells els determinants de la proporció se-xual en la descendència. Com a resultatd’aquest procés cec de selecció natural, els

El passat 30 d’abril va concloure el I Sim-posi Internacional de Narrativa Breu, queva omplir de gom a gom, durant tres dies,el saló d’actes de la Facultat de Filologia dela Universitat de València. Tant el Depar-tament de Filologia Catalana (i molt enespecial els membres de la secció de Lite-ratura Contemporània) com l’InstitutInteruniversitari de Filologia Valenciana,responsables del simposi, poden dir ja, ambel cap ben alt, que els actes han transcorre-gut amb èxit: autoelogis a banda, els ma-teixos assistents, posseïdors del veredictefinal, n’han quedat sincerament satisfets.

La resposta del públic, doncs, ha estatpositiva: han vingut de tot arreu, i en unnombre altíssim tenint en compte les da-tes —feien cara d’estudiants, la majoria. Laidea de dedicar un congrés a la narrativabreu i a la contística de Mercè Rodoreda espreveia encertada, tant per seguir amb lalínia desmitificadora d’aquest gènere coma activitat subalterna dins la literatura, comper atorgar-li l’atenció merescuda. Cal afe-gir que la participació d’alguns dels millorsinvestigadors i investigadores en aquestcamp ha estat decisiva: d’una banda, gràci-es al caràcter internacional de què han co-bert el congrés, i d’una altra, a la sempre in-teressant interdisciplinarietat, tan atractivaen aquests casos.

La primera part del simposi va estarorientada a la discussió sobre el fet ma-teix de la brevetat i la seua realitat literà-ria, en contrast amb altres gèneres, fins itot extraliteraris. Els dos darrers dies, quese centraren de ple en la figura de Rodo-reda, mostraren que els seus contes cons-titueixen encara un filó inacabable d’ob-jectes d’anàlisi. La darrera taula rodona deles jornades va ser el suport d’un entre-tingut debat a l’entorn dels estudis sobreRodoreda i també sobre la qualitat de ladidàctica universitària en matèria de lite-ratura —tema que, d’altra banda, resultaben ric si es trasllada a un nivell on els iles estudiants poden intervenir.

A hores d’ara tan sols resta confiar quela publicació de les actes no es faça d’es-perar, per tal que les idees, encara fres-ques, no perden actualitat. Finalment,esperem també una futura represa delsimposi, ara que la cosa ja està dominadai, a més, ha anat com una seda.

Joan Manuel Matoses

Primer SINB:feliçment breu

individus que trobarem en les poblacionsseran aquells amb una proporció entre fillsi filles que porta al màxim nombre de néts.

La teoria evolutiva de la proporció se-xual no s’atura ací. Es generalitza a situ-acions molt diverses i analitza l’evolucióde la proporció sexual en funció de tretsespecífics dels organismes i del seu am-bient. La teoria dóna una explicació sa-tisfactòria de moltes observacions en lanatura. Per a l’ésser humà, la teoria pro-porciona una prova més dels seus vinclesamb la resta d’éssers vius i del fet quealgunes preguntes que es plantegen alvoltant de circumstàncies ben comunesen la seua vida —per què la meitat de lahumanitat són homes?— tenen una res-posta en una passat llunyà.

Manuel Serra

: 39

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinades

pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:

EDITORIAL AFERS

Bada i Elias, Joan (coord.): La Il·lustració,«Afers. Fulls de recerca i pensament»,XIII: 30, 290 pàgs., 3.000 PTA.

Colomines i Companys, Agustí (coord.):Nacionalisme i política, «Afers. Fulls derecerca i pensament», XIII: 29, 276 pàgs.,3.000 PTA.

Modesto Alapont, José R.: A ús i costumde bon llaurador. L’arrendament de terresa l’Horta de València, 1780-1860, pròlegde Jesús Millana, col. «Recerca i pensa-ment», 7, 332 pàgs., 3.120 PTA.

Pérez Casado, Ricard: Conflicte, tolerànciai mediació. Onze conferències de l’admi-nistrador europeu a Mostar, presentacióde Javier Solana Madariaga, col. «Elsllibres del contemporani», 5, 88 pàgs.,1.040 PTA.

Quintana i Torres, Antoni: La Festa del’Estendard. Cultura i cerimonial a Ma-llorca (segles XIV-XX), pròleg de JoanFrancesc Mira, col. «Recerca i pensa-ment», 6, 204 pàgs., 3.120 PTA.

Webster, Jill R.: Per Déu o per diners. Elsmendicants i el clergat al País Valencià,pròleg de R.I. Burns, SJ, col. «Recerca ipensament», 6, 204 pàgs., 3.120 PTA.

EDICIONS BROMERA

AA.DD.: Poesia jove, col. «Lletra Nova»,2, 272 pàgs, 1.150 PTA.

Alapont, Pasqual: Això era i no era,il·lustracions d’Enric Solbes, Col. «Mica-let Teatre», 10, 96 pàgs., 750 PTA.

Alonso, Vicent: Cercles de la mirada, PremiAusiàs March 1997, col. «Bromera Poe-sia», 30, 64 pàgs., 1.500 PTA.

Belda, Vicent Enric: L’estirp de l’horror,col. «Espurna», 35, 144 pàgs., 950 PTA.

Bertranpetit, Jaume; Junyent, Cristina:Viatge als orígens, Premi Europeu deDivulgació Científica Estudi General,col. «Sense Fronteres», 4, 200 pàgs.,1.800 PTA.

Caturla, Joaquim G.: La penya dels pirates,il·lustracions de David Salvador, col.«El Micalet Galàctic», 58, 96 pàgs., 800PTA.

Cortés, Jesús: No em pots dir adéu, PremiBancaixa de Narrativa Juvenil, col. «Es-purna», 36, 192 pàgs., 1.100 PTA.

Franco, Josep: Les potències de l’ànima,Premi Ciutat d’Alzira 1997, col.«L’Eclèctica», 52, 384 pàgs., 2.400 PTA.

Jaén, Gaspar: Del temps present, Premi

EDICIONS DEL BULLENT

Alapont, Pasqual: Ara sí que t’has refredat!,col. «Cavallet de mar», 9, 32 pàgs., 575PTA.

Greus, Àlan: L’Art de Raimon, col. «Es-plai», 15, 160 pàgs., 1.035 PTA.

Barrufet, Roser: Misteri al parc d’atraccions,col. «Esplai».

Seguí, Josep Lluís: Una eixida, Sam, col.«Miratges», 9, 136 pàgs., 982 PTA.

C.E.I.C. ALFONS EL VELL

AA.DD.: Miscel·lània Josep Camarena,sèrie gran, 24, 224 pàgs., 1.500 PTA.

AA.DD.: Textos cordials. Els escriptors safo-rencs a Josep Iborra, sèrie gran, 22, 151pàgs., 1.500 PTA.

Bataller Calderón, Josep: Rondalles i acu-dits valencians, sèrie gran, 25, 168 pàgs.,1.500 PTA.

Borja, Sant Francesc de: Visitatio Sepulchri,edició a cura de Santiago Laparra, JoséMaría Vives i Luis Quirante, sèrie gran,26, 199 pàgs., 1.800 PTA.

Castillo, Jaume: Els conflictes de l’aigua ala Safor medieval, sèrie gran, 25, 168pàgs., 1.500 PTA.

Company, Ximo: L’Europa d’AusiàsMarch. Art, cultura i pensament, sèriegran, 27, 334 pàgs., 2.500 PTA.

Corella, Roís de: Tragèdia de Caldesa,presentació d’Enric Ferrer Solivares, sè-rie petita, 68 pàgs., 600 PTA.

Mora, Ignasi: Tot el temps del món, 179pàgs., 1.500 PTA.

Vidal, Ximo: March nostàlgic, sèrie petita,76 pàgs., 900 PTA.

EDITORIAL DENES

Adell Cerdà, Vicenta: Recull de refranysvalencians, col. «Diccionaris i materialcomplementari», 9, 144 pàgs., 1.800 PTA.

Casanova, Emili (ed.): IV Col·loquid’Onomàstica Valenciana - XXI Col·lo-qui de la Societat d’Onomàstica, col.«Coedicions/Estudis», 7, 1.268 pàgs.,4.800 PTA.

Díaz Castro, Xosé María: Nimbes, col.«Poesia. Edicions de la Guerra», 34, 112pàgs., 1.200 PTA.

Ferrer Escrivà, Vicenta: ¿Què podrà ser?,I, col. «Les nostres tradicions», 9, 48pàgs., 875 PTA.

Giner Marco, Josep: Obra filològica (1931-

Vicent Andrés Estellés 1997, col·lecció«Bromera Poesia», 28, 56 pàgs., 1.500PTA.

Lozano, Josep: Ribera, introducció i no-tes de Vicent Borràs, col. «Els NostresAutors», 38, 256 pàgs., 1.500 PTA.

Olivares, Joan: Dies de verema, Premi Valld’Albaida 1997, col. «L’Eclèctica», 53,176 pàgs., 1.900 PTA.

Pardo, Vicent: 111.111 idees per escriure111.111.111 contes en un any, il·lustra-cions de Josep Vicó, col. «El MicaletGalàctic», 56, 176 pàgs., 1.900 PTA.

Pons, Carles: El llibre de la selva, il·lus-tracions de Miquel Calatayud, col. «Mi-calet Teatre», 11, 128 pàgs., 800 PTA.

Seguí, Josep-Lluís: Les tribulacions de RosaVermell, col. «L’Eclèctica», 51, 160 pàgs.,1.900 PTA.

Simenon, Georges: Maigret i el ministre,col. «L’Eclèctica», 1, 176 pàgs., 1.900PTA.

Sou, Josep: Concert d’aigua, col. «BromeraPoesia», 29, 64 pàgs., 1.500 PTA.

Trigo, Xulio Ricardo: Fado, Premi JoanotMartorell 1997, col. «L’Eclèctica», 54,256 pàgs., 1.990 PTA.

Viana, Mercé: El cas misteriós de la lletramalalta, il·lustracions d’Anna Miralles,col. «El Micalet Galàctic», 57, 112 pàgs.,800 PTA.

Vila, Vicent: Les botes del gat amb botes,il·lustracions de Toni Espinar, col.«Micalet Teatre», 12, 136 pàgs., 850 PTA.

40 :

TÀNDEM EDICIONS

Masgrau, Fina: Marieta valenta, col. «RataMarieta», 16 pàgs., 475 PTA.

Masgrau, Fina: Marieta inventora, col.«Rata Marieta», 16 pàgs., 475 PTA.

Masgrau, Fina: Marieta esportista, col.«Rata Masrieta, 16 pàgs., 475 PTA.

Mendiguren, Xabier: Que no puc inventarcontes, col. «Bicicleta Groga», 107 pàgs.,700 PTA.

Navarro, Carles: Pere Rodamón, col. «Bi-cicleta Groga», 67 pàgs, 600 PTA.

Valor, Enric: la idea de l’emigrant, 176pàgs., 1.200 PTA.

EDICIONS TRES I QUATRE

Adell, Joan Elies: A curt termini, Premi depoesia Festa d’Elx, col. «Poesia 3i4», 91,71 pàgs., 950 PTA.

1991), col. «Coedicions/Estudis», 8, 688pàgs., 4.875 PTA.

Hernàndez, Albert: El senyor del castell, col.«Contes de tots», 9, 48 pàgs., 650 PTA.

March, Ausiàs: Cant d’amor, col. «Poesia.Edicions de la Guerra», 33, 168 pàgs.,1.500 PTA.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-LOGIA VALENCIANA

Caplletra, 20: Filologia Romànica, coordi-nat per Emili Casanova i Joaquim Martí,260 pàgs., 2.300 PTA.

Caplletra, 21: Sociolingüística i Educació,coordinat per Joan Josep Ponsoda, 196pàgs., 2.300 PTA.

Alemany, Rafael: Ausiàs Marc: textos i con-textos, col. «Biblioteca Manuel SanchisGuarner», 37, 408 pàgs., 2.500 PTA.

Carbó, F; Rosselló, R.; Sirera, J.L.: Escalantei el teatre del segle XIX (precedents i per-vivència), col. «Biblioteca Manuel SanchisGuarner», 39, 398 pàgs., 2.500 PTA.

Rubio, A.; Rodrigo, M.: Antroponímiavalenciana del segle XIV, col. «Bibliote-ca Manuel Sanchis Guarner», 38, 242pàgs., 1.800 PTA.

Zimmermann, Marie-Claire: Ausiàs Marcho l’emergència del jo, pròleg d’A.G. Hauf,320 pàgs., 2.200 PTA.

EDITORIAL SAÓ

La Bíblia. Bíblia Valenciana. Edició Inter-confessional, col. «Sèrie Bíblica», 1, 2.950PTA.

AA.DD.: Paradigmes de la història, I. Actesdel Congrés «Sant Vicent Ferrer i el seutemps», col. «Biblioteca Josep Giner», 2,213 pàgs., 2.000 PTA.

Domingo, Josep Antoni: Terra i treballs.L’agricultura d’Algemesí sota l’Antic Rè-gim, col. «Algadins», 6, 142 pàgs., 2.000PTA.

Estrela, Josep Enric: La fe en la paraula.L’obra de mossén Vicent Sorribes (1903-1986), col. «Paraules i Vides», 5, 160pàgs., 2.000 PTA.

Fermí Teurel, Joan: Lloances a la Mare deDéu. Vida, teatre i tradició en les festesmajors d’Algemesí, col. «Algadins», 5,394 pàgs., 2.950 PTA.

Izquierdo, Josep: La Bíblia en valencià,col. «Sèrie Bíblica», 2, 157 pàgs., 1.900PTA.

Saragossà, Abelard: Criteris de la normati-va. L’ortografia contemporània. Unsquants problemes actuals, col. «Bibliote-ca Josep Giner», 1, 316 pàgs., 2.000 PTA.

Saragossà, Abelard: Passat, present i futurde les normes ortogràfiques de Castelló.Dades i reflexions per a una valencianit-zació de la nostra societat, col. «Bibliote-ca Josep Giner», 3, 188 pàgs., 2.030 PTA.

Premi Joan Fuster d’Assaig, col. «LaUnitat», 170, 320 pàgs., 2.950 PTA.

Domínguez, Martí: Les confidències delcomte de Buffon, col. «Narratives 3i4»,58, 240 pàgs., 2.500 PTA.

Duran, Eulàlia i Joan Requesens (eds.):Profecia i poder al Renaixement, col. «LaUnitat», 157, 425 pàgs., 4.300 PTA.

Fuster, Joan: Correspondència, I, a cura deFrancesc Pérez Moragon, 342 pàgs.,4.900 PTA.

Marqués, Josep-Vicent: El retorn del nàu-frag professional, col. «Narratives 3i4»,59, 248 pàgs., 1.750 PTA.

Martí Guillamon, Frederic: El carrer deRubiols, col. «Narratives 3i4», 54, 158pàgs., 3.250 PTA.

Mata, Jordi: La picada de l’abella reina/L’orgia de Marsella, col. «Teatre 3i4», 86pàgs., 1.100 PTA.

Mira, Joan Francesc: Els cucs de seda, col.«El Grill», 49, 152 pàgs., 1.350 PTA.

Piera, Emili: El punyal d’Abraham, col.«El Grill», 48, 228 pàgs., 1.600 PTA.

Poe, Edgar Allan: Els misteris de París, col.«Llibres Clau», 20, 152 pàgs., 1.400 PTA.

Sagarra, Josep Maria de: El poema deMontserrat I, Obra Completa, vol. IV,376 pàgs., ? PTA.

Tirado, Josep Pascual: Tombatossals, col.«El Grill», 50, 151 pàgs., 1.350 PTA.

Trigo, Xulio Ricardo: La mort salobre,Premi Ciutat d’Elx de narrativa AntoniBru, col. «Narratives 3i4», 55, 144 pàgs.,1.270 PTA.

UNIVERSITAT D’ALACANT

Alcañiz Monge, J.; Cazorla Ramos, D.;Linares Solano, A.: Fibras de carbón:preparación y aplicaciones, 160 pàgs.,2.200 PTA.

Alemany, Rafael: Guia bibliogràfica de laliteratura catalana medieval, 2ª ediciórevisada, corregida i augmentada, col.«Biblioteca de Filologia Catalana», 1,224 pàgs., 1.900 PTA.

Alemany, Rafael; Vicent Martines; LlúciaMartín; Marinela Garcia; Joan M. Peru-jo: Concordança de la «Vita Christi» desor Isabel de Villena (publicació en CD-ROM), col. «Concordances dels Clàs-sics Valencians», 1, 8.000 PTA.

Colomina, Jordi (ed.): Llengües en contacteals regnes de València i de Múrcia (seglesXII-XV), col. «Biblioteca de FilologiaCatalana», 3, 292 pàgs., 2.000 PTA.

Conca Flor, Francisco José: Administra-ción de la producción en las empresasalicantinas, 192 pàgs., 2.200 PTA.

Establier, Pérez, Helena: Vargas Llosa y elnuevo arte de hacer novelas, 182 pàgs.,1.900 PTA.

Irles Mas, Ramon; Irles Mas, Francisco:Diagramas para cálculo de perfiles metá-licos, 164 pàgs., 1.400 PTA.

Alpera, Lluís: Cavalls a l’alba (Obrapoètica), col. «Poesia 3i4», 94, 472 pàgs.,3.500 PTA.

Altaió, Vicenç: la Desconeguda, col.«L’Hora del Present», 5, 161 pàgs., 1.750PTA.

Argemí, Josep M.: Vides secretes, col. «Nar-ratives 3i4», 57, 192 pàgs., 1.500 PTA.

Batllori, Miquel: La Il·lustració, col. «Bi-blioteca d’Estudis i Investigació», 26,Obra Completa, vol. IX, 554 pàgs., 6.000PTA.

Batllori, Miquel: Els catalans en la culturahispanoitaliana, col. «Biblioteca d’Estu-dis i Investigació», 27, Obra Completa,vol. X, 360 pàgs., 6.000 PTA.

Bibiloni, Gabriel: Llengua estàndard ivariació lingüística, col. «Contextos»,3, 150 pàgs., 1.250 PTA.

Cingolani, Stefano M.: Joan Roís deCorella. La importància de dir-se honest,

: 41

López Martínez, Mari Paz: Formatos papi-ráceos de novela griega, 520 pàgs., 3.000PTA.

Martines, Vicent: Introducció a l’edició detextos literaris, col. «Biblioteca de Filo-logia Catalana», 2, 159 pàgs., 1.500 PTA.

Martos, Josep-L.: Cant, queixa i patiment.Estudi macroestructural de 55 poemesd’Ausiàs March, col. «Biblioteca de Fi-lologia Catalana», 4, 182 pàgs., 2.400 PTA.

Navarro Vera, José Ramón: Puerto y ciu-dad en la Comunidad Valenciana, 180pàgs., 1.900 PTA.

Sansano, Biel (ed.): Actes del 1er Simposid’Història de l’espectacle teatral, col.«Biblioteca de Filologia Catalana», 5,125 pàgs., 1.500 PTA.

Sempere Souvannavong, Juan David: Lospied-noir en Alicante, 112 pàgs., 1.400PTA.

Torres Rivelles, Francisco Javier: Diccio-nari marítim / Diccionario marítimo /Maritime Dictionary, edició del Secre-tariat de Normalització Lingüística, col.«Joan Fuster. Sèrie diccionaris», 1, 348pàgs., 2.950 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Barrera, Modest: La mort barroca: ritus irendes, col. «Biblioteca de les Aules», 3,coedició amb la Diputació de Castelló,477 pàgs., 2.200 PTA.

Bernat, José M. (ed.): La tertúlia del por-tal, col. «Summa», sèrie Humanitats, 3,112 pàgs., 1.300 PTA.

Blake, William: Jerusalem, traducció deXavier Campos, col. «Estudis sobre latraducció», 4, 414 pàgs., 3.500 PTA.

Burdeus, M.D.; Garcia Grau, M.; Peraire,Joan (eds.): La diversitat discursiva. Col.«Summa», sèrie Filologia, 7, 380 pàgs.,3.000 PTA.

Fortanet, Inmaculada et al. (eds.): JenreStudies in English for Academic Purposes,col. «Summa. Filologia», 9, 318 pàgs.,2.500 PTA.

Galindo, Carlos; Orús, Pilar; Vindel, Pura:Problemes de Matemàtica Discreta, col.«Manuals», 9.

Garcia i Sanz, Arcadi: Institucions de dretcivil valencià, col. «Autonomia i dret»,2, 212 pàgs., 1.800 PTA.

Gual Almarcha, Elvira: El sistema orna-mental de la cerámica de Alcora, col.«Biblioteca de les Aules», 6, 268 pàgs.,2.500 PTA.

Guzman, Josep R.; Verdegal, Joan M.(eds.): Memòria, escriptura i imatge, col.«Summa», sèrie Filologia, 5, 144 pàgs.,1.650 PTA.

López Olivares, Diego: la ordenación y

planificación integrada de los recursosterritoriales turísticos, col. «Manuals»,11, 302 pàgs., 2.400 PTA.

Ortells Chabrera, Vicent: La ciutat prein-dustrial al País Valencià. La imatge i laparaula, col. «Biblioteca de les Aules»,4, coedició amb la Diputació de Castelló,284 pàgs., 2.200 PTA.

Piqueras Arenas, José Antonio (ed.): Dieznuevas miradas de historia de Cuba, col.«Espai i Història», 2, 286 pàgs., 3.500PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DEVALÈNCIA

AA.DD.: Doctores y escolares. CongresoInternacional de Historia de las Univer-sidades Hispánicas (Valencia, abril de1995), vol. I i II, col. «Cinc Segles», 2,800 pàgs., 6.000 PTA.

Barona, Josep Lluís; Gómez Font, Xavier:La correspondencia de Carolus Clusiuscon los científicos españoles, Facultat deMedicina, col. «Scientia Veterum», 152pàgs., 1.500 PTA.

Bernabeu, Joan; Orozco, Teresa; Terradas,Xavier: Los recursos abióticos en la pre-historia. Caracterización, aprovisiona-miento e intercambio, col. «Oberta. SèrieHistòria», 3, 188 pàgs., 2.000 PTA.

Burdiel, I.; Picazo, T.; Sánchez Durà, N.(coord.): Imágenes en guerra. Memoriaestampada en la España de los años trein-ta, 126 pàgs., 2.000 PTA.

Camps, Victoria: El siglo de las mujeres,col. «Feminismos», 45, 140 pàgs., 1.400PTA.

Cercle d’Anàlisi del Discurs: La parla coma espectacle. Estudi d’un debat televisiu,col. «Aldea Global», 1, coedició amb laUniversitat Autònoma de Barcelona i la

Universitat Jaume I, 150 pàgs., 1.950PTA.

Espinosa Carbonell, Joaquín (ed.): El tea-tro italiano. Actas del VII Congreso Na-cional de Italianistas, Departament deFilologia Francesa i Italiana, 640 pàgs.,1500 PTA.

Fernández Nieto, F.J.; Melero, A.; Mestre,A. (eds.): Luis Vives y el humanismoeuropeo, col. «Cinc Segles», 2, 162 pàgs.,2.700 PTA.

Ferrando, Antoni; Furió, Antoni (eds.):Francesc de P. Burguera: l’obsessió pelpaís, col. «Paranimf», 3, 344 pàgs., 2.800PTA.

Ferrando, Antoni; Pérez Moragón, Fran-cesc (ed.): Manuel Sanchis Guarner: elcompromís cívic d’un filòleg, col. «Para-nimf», 2, 220 pàgs., 2.800 PTA.

Fresquet, Rafael; Pérez Moragón, Fran-cesc (eds.): Vicent Ventura: un home decombat, col. «Paranimf», 1, 362 pàgs.,2.800 PTA.

Hernández Sacristán, Carlos; MorantMarco, Ricard: Lenguaje y emigración,260 pàgs., 2.000 PTA.

Kaplan, Ann (ed.): Las mujeres y el cine. Aambos lados de la cámara, col. «Feminis-mos», 46, 420 pàgs.

Leal, Juli: Totus Tous. Comèdia familiarinundada 1982, col. «Teatro siglo XX»,sèrie Textos, 4, 99 pàgs., 1.350 PTA.

Marzal Rodríguez, Pascual: El derecho desucesiones en la Valencia foral y su trán-sito a la nueva planta, col. «Oberta»,sèrie Història, 1, 342 pàgs., 3.000 PTA.

Pérez Saldanya, Manuel: Del llatí al català.Morfosintaxi verbal històrica, col. «Bi-blioteca Lingüística Catalana», 22, 232pàgs., 2.300 PTA.

Pradier, Jean M.: Fànic, fàl·lic, fàtic. Versuna teoria neurocultural dels espectaclesvius, col. «Acadèmia dels Nocturns»,24, 220 pàgs., 1.350 PTA.

Revista Psicológica, vol. XIX, 1, 2.500 PTA.Revista de Crítica Literària Diablotexto 3,

498 pàgs., 2.500 PTA.Revista Estudis 23, 350 pàgs., 2.375 PTA.Rosselló, Vicenç M.; Panareda, Josep M.;

Pérez Cueva, Alexandre: Manual de geo-grafia física (2a. edició), col. «Educació.Sèrie Materials», 8, 462 pàgs., 3.300 PTA.

Sánchez Santiró, Ernest: Científics iProfessionals. Història de la Facultat deCiències de València (1857-1939), col.«Cinc Segles», 1, 370 pàgs., 4.000 PTA.

Teruel Planas, Elvira: Retòrica, informaciói metàfora, col. «Aldea Global», 2, coedi-ció amb la Universitat Autònoma deBarcelona i la Universitat Jaume I, 316pàgs., 3.400 PTA.

Valor, Enric: Paraula de la terra, col. «Ho-noris Causa», 14, 272 pàgs., 3.400 PTA.

42 :

Taude llibres

Jordi Casassas / Josep TermesEl futur del catalanisme148 pàgs.21’5 x 13’5 cm.ProaBarcelona1997

Josep Martines i PérezEl «Diccionario valenciano»de Josep Pla i Costa (1817-1890)289 pàgs.21 x 13’5 cm.Conselleria de Cultura-Institució “Juan Gil-Albert”Alacant1998

Josep-Maria TerricabrasAtreveix-te a pensar199 pàgs.20 x 13 cm.La CampanaBarcelona1998

Josep Miró i ArdèvolMés enllà de l’autonomia20’5 x 13’5 cm.ColumnaBarcelona1997

Ulrich BeckQué es la globalización

224 pàgs.23’5 x 15’5 cm.

PaidósBarcelona

1998

Josep M. EspinàsA peu pel Comtat i la Marina

187 pàgs.20 x 13 cm.

La CampanaBarcelona

1998

Quaderns de MigjornMonogràfic Jaume II

168 pàgs.24 x 17 cm.

Alcoi1998

Jill R. WebsterPer Déu o per diners

Els mendicants i el clergatal País Valencià

202 pàgs.21 x 13’5

AfersCatarroja-Barcelona

1998

Francisco Caballero / Maite Larrauri/ Vicent Monroig

Per a filosofar158 pàgs.

24 x 18’5 cm.TàndemValència

1998

Josep Massot i MuntanerEls bombardeigs de Mallorcadurant la Guerra Civil (1936-1939)283 pàgs.19 x 13 cm.Publicacions de l’Abadia de MontserratBarcelona1998

: 43

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

I N

S T I T U T I N T E R U N I V

E R S I

T A

R

I

D

E

F I

L O L O G I A V A L E N C I A N A

I997 . NOVETATS EDITORIALS . I998

Caplletra: 1. Reimpressió facsímil. 2. Reimpressió facsímil.16. Monogràfic dedicat a Carles Salvador (1893-1955).20. Monogràfic dedicat a la filologia romànica, a cura d’E. Casanova i J. Martí.21. Monogràfic dedicat a sociolingüística i educació, a cura de J. Ponsoda.

Biblioteca Sanchis Guarner:38. Antroponímia valenciana del segle XIV. Introducció, edició i índexs per Agustín Rubio

Vela i Mateu Rodrigo.39. Escalante i el teatre del segle XIX (precedents i pervivència). A cura de Ferran Carbó,

Ramon X. Rosselló i Josep L. Sirera.40. Ausiàs Marc o l’emergència del jo, de M. C. Zimmermann. Pròleg d’Albert Hauf.41. La història de la llengua catalana: la construcció d’un discurs, de Miquel Nicolás i

Amorós. Pròleg d’Antoni Ferrando.

Informació i comandes: Centre de Cultura «Manuel Sanchis Guarner», carrer del músic Martínez Valls, 14, baix. 46870 ONTINYENT.Tel. i fax: 96 291 17 44. Correu electrònic: CULTURA.ONTINYENT @nexo.es. PVP: 1.000 ptes. (+ despeses d’enviament).

TAULA

Cesc: teixidor de l’espai Assumpta Domínguez MedinaA la Penya Foradada Pere Revert Cantal-Gentil

Taluego Joan Olivares AlfonsoPoemes Francesc Mompó Valls

Habitatge Jaume Policarpo BodíEnyorança d’un ésser Xavier Mollà Revert

La navalla de Dalila L. M. Pérez MuñozUn dia a les carreres Enric Biosca MollàTemps de Germania Guillem Soler Sanchis

Passant pel Corral de Lluna Tomàs Florenci Bordera Bordera