: 1

ÉS UNA REVISTA DE LLIBRES

I AQUEST N’ÉS EL NÚMERO 17.

SEGONA ÈPOCA • OCTUBRE DE 2001

Susanna Rafart: “Vinyoli, el boscater de l’ombra”.

Jaume Subirana entrevista a Joaquim Palau (editor de Destino).

Abigail Monells: “Brossa sense brossa”.

Joan Josep Isern: “Linda Lê, la bellesa del costat fosc”.

Vicent Alonso: “Maneres de retratar-se: de Josep Piera a Valentí Puig”.

Vicent Raga: “Stephen Toulmin. El renaixement de la modernitat”.

Francesc Artal: “Ernest Lluch. La recuperació d’una obra clàssica”.

Pàgines centrals dedicades a Manuel Molins.

`

2 :

Il·lustracionsd’aquest número:

Dario Sancho

Distribució:Gea llibres, tel. 96 158 03 11La Tierra, tel. 96 511 01 92

Nordest llibres, tel. 972 67 23 54

Impressió:Impremta Palàcios, Sueca.

P.V.P.: 3 euros / 500 pessetes

ISSN: 1132-7820Dipòsit legal: V. 3755-1997

Edita:Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Coordinació:Vicent Alonso, Gustau Muñoz,

Francesc Pérez Moragón, Felip Tobar,Jaume Subirana (Barcelona)

Col·laboradors:Pasqual Alapont, Rafael Alemany,Enric Balaguer, Carme Barceló,

Josep Lluís Barona, Adolf Beltran,Vicent Berenguer, Josep Bernabeu,

Assumpció Bernal, Josep Lluís Blasco,Emèrit Bono, Francesc Calafat,Ferran Carbó, Enric Casaban,

Emili Casanova, Jordi Colomina,Agustí Colomines, Germà Colón,Antoni Ferrando, Josep Franco,

Antoni Furió, Ferran Garcia Oliver,Lluís Gimeno, Marc Granell,Carme Gregori, Albert Hauf,

Josep Iborra, Joan Josep Isern,Ramon Lapiedra, Gemma Lluch,

Josep Lozano, Josep Martines,Tomàs Martínez, Josep Martínez Bisbal,

Lluís Meseguer, Isabel Morant,Vicent Olmos, Manel Pérez Saldanya,

Vicent Pitarch, Joan Ponsoda,Eugeni Portela, Vicent Raga,

Ramon Rosselló, Pedro Ruiz Torres,Vicent Salvador, Vicent Simbor,

Enric Sòria, Ferran Torrent,Pau Viciano, Rafael Xambó.

Redacció:Av. Blasco Ibáñez, 32 - 46010 València

Telèfon: 96 386 40 90 - Fax: 96 386 44 93E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

http://www.uv.es/caracters

núm. 17.

Fet a la Ribera del Xúquer

LLIBRE RECOMANAT:

Toni Mollà

Espill d’insolències

Bromera, 2001.

LLIBRE RECOMANAT:

`

.

Stefan Zweig

El món d’ahir. Memòries d’un europeu

Quaderns Crema, 2001.

Si poguessis triar, ¿què triaries: la inspiració o la lucidesa? / Una idea a favor de l’originalitat

és que, a la llarga, plagiar també cansa. / Sovint és allò que en diem

mal gust el que ens com

-

mou, i allò que en diem

bon gust el que ens reprimeix. / N

o perquè un es crega un gran escriptor farà

crèixer el sistema m

ètric decimal. / L

a llibertat personal podria consistir a no aspirar a cap grandesa.

: 3

Rilke, en un determinat moment delsDiaris de joventut, afirma que «cultura éspersonalitat». La poesia de Vinyoli ha es-tat fidel al seu projecte exercit des del’autodidactisme i s’ha construït amb so-lidesa aquesta personalitat. El foc de«l’arbre incandescent» ¿no té la flama dela poesia d’Éluard, de Blake, de Rimbaudo del Llibre de Job? Ara, l’aparició de l’Obra Poètica Completa ens permet deconfirmar aquesta creixença, coincidintamb la presència al mercat de joves po-etes que el citen en les seves producci-ons. Una alta devoció callada ha estatVinyoli tots aquests anys. L’edició d’en-guany il·lumina creacions fins al momentpoc conegudes o inaccessibles. Hi tro-bem, per exemple, uns Poemes en prosa,escrits essencialment entre el 1977 i el1978. La progressió temporal en aques-tes peces no porta a un desenllaç narra-tiu. De fet, constitueixen discursos desegona intenció que, com un poemaconvencional, acullen un jo estranyat delseu entorn. És el cas de «Foc subterra-ni», on la veu lírica explica un passeig detoponímia estricta i precisa —cosa queés usual en J.V. Foix i que permet el jocde la falsa complicitat amb el lector mésinnocent. El jo s’interna en un carrerque aviat esdevé un escenari completa-ment oníric. Hem passat de la geografiaconeguda i tranquil·litzadora a un espaiirreal. Espai que pertany al signe artís-

Vinyoli,el boscater de l’ombra

tic. Una flamarada evoca les obliqüestensions de la naturalesa de Van Gogh.El caminant arriba a una ciutat en flamesque expira empetitida. Com molts delspoemes en prosa, té un inici direccional,una orientació de sentit que més tard estrencarà. Els codis evocats recorren laretòrica bíblica. I la bellesa de l’escenas’identifica amb la imatgeria rimbau-diana. La comparació amb un recintesagrat de l’escena onírica ens recorda unaltre poema en prosa del poeta francès,«Il y a une cathédrale qui descend et unlac qui monte». L’associació d’un mónmalalt amb les il·luminacions poètiquesallunya el discurs en prosa de la narrati-va com a gènere. En Textos inèdits i es-parsos sobre poesia tenim breus notesvinyolianes que expliquen l’activitat líri-ca. L’important en aquestes proses és lavisió de la poesia del seu autor. Vinyolidefensa una estètica de la claredat i dela senzillesa, allunyada de l’autocom-plaença excessiva però basada en la sin-ceritat i no en la màscara. A més,Vinyoli constata una certa irreductibili-tat del fet poètic: en tota creació hi haun moment d’irracionalitat, «Jo sé quetinc una tirada als somnis / i m’hi com-plico». El poeta cita Bergson parlant dela impossible conceptualització d’algunescoses. No és debades, doncs, que unpoema seu ens en recordi tant un altrede Machado —a qui també cita com una

preferència seva de la poesia castellana—sobre la mateixa reflexió: «Baixem a lesprofundes / aigües del son a traficar ambels peixos / de la memòria» enfront delpoema «Hay dos modos de conciencia»,en què s’expressa la recerca poètica desde la intuïció —il·luminar peixos vius iinabastables— o des de la consciènciaamb què els aconseguim, però morts.Vinyoli reclama igualment la intuïciód’aquesta existència, no pas abastar-la niposseir-la. Potser es referia amb això alcant, tal com anomena la poesia, sempreprèvia a la teorització poètica que, encerta manera, reelaborà en la prosa ti-tulada «Diàleg». Altres textos interes-sants són el testimoniatge de Riba, la va-loració de la poesia catalana i la famosa«Crida als poetes catalans» del 1977. Ellmateix assenyala la darrera part de Leshores retrobades com a conjunt de lesreflexions sobre què és i què no és poe-sia. En aquells poemes la mesura deldolor, la condició d’inabastable de la pa-raula poètica —«em vaig quedar fent viaper carenes / inacabables de muntanyestristes»—, l’escepticisme envers l’inac-cessible, el retrobament d’una memòriade la infància salvadora, la visió del camícom a existència, l’acceptació de la pèr-dua i la soledat, o el bé poètic de lescoses menudes. També els seus silencisformen part d’aquesta concepció. Talcom afirmava Gaston Bachelard, el poe-

4 :

ta va a a la recerca d’un «instant com-plex», es veu obligat a aturar la continu-ïtat mateixa del temps per assolir untemps «vertical», d’aquí els silencis ne-cessaris que precedeixen els poemes. Pera la jove poesia, Cercles és un llibre mésimportant. És un llibre de mar i de cons-ciència lírica. Consciència del desvetlla-ment del llenguatge que es consolidaamb A hores petites de 1981. Potser enaquest llibre es veu més clar el que cer-ca Vinyoli: una configuració de l’espaipoètic a la manera d’un món convocat.D’aquí que la personalitat lírica prenguila personalitat de Pròsper: «jo sóc, en-tenebrit, / el magià de la nit». El cultiude la paraula ha permès la invisibilitat delpoeta i la creació d’un món extern al na-tural: la llibertat, la revelació, l’art coma activitat única i el desistiment d’actu-ar com l’Ulisses ribià. El poeta prefereixromandre en la vigília, tornar-se de pe-dra també i posar l’escenografia —elpessebre en aquest cas— al servei del’activitat ensonyada d’un príncep. Pertant, la presència d’una naturalesa duraon s’extravia l’ànima prové d’una sumade confluències, no únicament rilkeanes:la consciència de bastir l’intel·lecte desd’un clos privilegiat i conscient com elde Pròsper, creat, però, a partir de l’em-bat amb el món; el bosc romàntic i sim-bolista com a espai fèrtil per al vers; lafoscor que escindeix el jo de la poesia deGeorg Trakl. Els dies al camp de la po-esia representats en el saüc ple de fruitsdel primer vers de Sebastian en sueño.Sumat, tot plegat, a la condició del po-eta que ja es declara «vell» en el poemario que exerceix la simulació de la follia:el borni, el piròman. I que destil·la de laseva ebrietat el licor del poema. De fet,

l’impuls de la paradoxa shakespeareanano es perd, fet que podria justificar elseu acostament biogràfic al mar, la sevainsistència en la convocatòria dels mo-ments màgics —la beguda, l’amor, l’ex-cés—, tan propera a la voluntat insom-ne i molesta de Pròsper percudint sobrel’illa els efectes del seu art. Si hem decreure en el model rilkeà del lent apro-fundiment podem pensar en els efectesde l’obra de Shakespeare que van tra-mant l’espai lúcid del nostre poeta. Aixímateix la presència constant de referèn-cies pictòriques va més enllà dels poe-mes dedicats a Rembrandt, Braque, Klee,Magritte o Van Gogh: l’amor hi apareixrabiosament tocat sovint d’un vent en-raridor, les escenes de solitud comparti-da s’emmarquen sota llençols vermells,del cos se’n destaca la podridura. i labellesa alhora. En general, el color hi téun ús expressionista, tallant. Els darrersllibres, no apareguts en la primera obracompleta de l’autor, Domini màgic i Pas-seig d’aniversari, s’endinsen en un escep-ticisme sense escarafalls. El poeta haacabat per acordonar un espai de reali-tat mínim però suficient per a constatarles seves renúncies: «necessitat de viuremés dins meu / per arribar tal volta al’únic altre». Un poema com «Suburbi»s’estructura en l’ús de la juxtaposició,que serveix per a muntar un món inútildel qual deserta el jo cap al son. Vinyolidesperta a la fluència de les coses accep-tant el principi heraclitià. D’aquí sorgeixla reflexió sobre la mort, sobre l’essèn-cia de l’ésser, sobre l’aparent. Retornaara als paisatges despullats de la munta-nya, però també a l’atomització urbana.Els llibres de la represa, després d’untemps de crisi, s’insereixen en la confi-

ança d’una solitud que és compartida alcapdavall pels altres. Passeig d’aniversariconté únicament dos poemes extensos.Avisat i escèptic, el poeta passeja i con-templa. El moviment no enganya el mi-ratge cíclic de l’existència. A pesar de lamàscara, a pesar de l’equilibri com a ex-ponent de la capacitat de risc i d’inven-ció, els mots oculten més que no clari-fiquen, el passeig és un passeig de morti, amb tot, el poeta indueix al simulacrecom a única forma de salvació tornanta les velles obsessions d’encalçar la pa-raula i el sentit en una pesca inútil ibergsoniana: «però qui cerca peixos im-possibles / no esdevindrà madrèpora orocall, / ans viurà sempre en xarxes in-visibles». El darrer llibre tanca el cerclefundat pel poeta. L’any 1969 AgustíBartra ens donava una bona definició depoesia, «la poesia que ens ensenya quela gàbia pot volar cap a l’ocell». Això fouel que passà al Rita-Blue la nit del 22 demaig en què un grup de poetes i escrip-tors s’hi trobaren per homenatjar elpoeta.

Avui, continuant amb l’homenatge,lectors i lectores podem gaudir final-ment de l’Obra poètica completa, un ri-gorós treball d’edició a cura de XavierMacià. Els textos, les traduccions i ver-sions, els successius pròlegs dels llibres,les esparses conferències i declaracionsdel poeta, a més d’un ric aparat de vari-ants i de notes explicatives, fan aquestaobra imprescindible. Hem de creure queel zel dels editors no acabarà aquí i quel’accessibilitat als nostres clàssics comen-çarà a resoldre’s d’una manera continu-ada i exigent.

Susanna Rafart

: 5

–D’on surt, un editor? Com va començar,vostè?

–Jo vaig començar al món de l’edicióbàsicament perquè ja de molt petit era unlector impenitent, he llegit sempre molt, irelacions familiars amb certs editors van ferque en acabar la universitat i no poder-m’hiincorporar com a professor (havia estudiatfilosofia pura) m’oferissin d’anar-hi a tre-ballar, per fer-hi fotocòpies i vejam quèpassava. Vaig començar a Nauta, una edi-torial petita que treballava molt amb llibresd’encàrrec per al mercat llatinoamericà(aleshores havia deixat de ser la Nauta deBorràs que havia publicat Foix), i allà vaigaprendre pròpiament l’ofici, el que de ve-gades no es veu, de les galerades al paper,etcètera. Després vaig estar a un parell dellocs més culturalment poc rellevants i lla-vors vaig entrar a Planeta de la mà de JoanCapdevila, a un departament que ell dirigiaque feia tot allò que no era ni narrativa niassaig pur i dur: llibre pràctic, il·lustrat, dereferència, infantil… En passar Capdevilaal Grup 62 jo el vaig substituir dirigint eldepartament, i vam generar algunes col·lec-cions innovadores (com ara les aeroguies).Després, quan Antoni Munné va marxar aAlfaguara, en quedar vacant el departamentde no ficció vaig passar a ocupar-me’n. Hivaig estar tres anys, novament aprenentmolt i divertint-me molt, amb un catàlegmolt madrileny (vivia al pont aeri) però queem va servir per posar a to l’experiènciaprofessional per un costat i l’experièncialectora per l’altre, per equilibrar-les.

–I el retorn al català?Bé, en un moment determinat Joan

Capdevila i Oriol Castanys em criden im’expliquen la remodelació en curs al Grup62, que fa que busquin un nou directoreditorial. Jo m’ho vaig pensar molts pocssegons, perquè em semblava una ofertaextraordinàriament atractiva. Va quedar clarque eren no només un grup català sinó quevolien créixer en castellà (potenciant Penín-sula i adquirint Muchnik). Vaig passar-hitres anys i mig, dos amb Oriol Castanys, ipotser han estat els anys més feliços de lameva vida professional. Hi he fet amics,vaig aprendre molt, i vaig poder cobrir undels buits en la meva formació, que eral’edició en català. Perquè la lectura d’uneditor és sempre una lectura molt forçada:un editor no sempre pot llegir de maneraespontània el que més li agrada, sinó el que

Entrevista a Joaquim Palau (director de Destino):

«Ser editor vol dir llegir i gestionar»

El panorama editorial catalàestà canviant força radicalment

en els darrers anys, i un petit grapatde noms nous hi ha anat guanyant

protagonisme. Afable, discret,bon escoltador i alhora vehement

argumentador, Joaquim Palau és a dinsdel grapat, i ho celebra.

Nascut a Andorra fa poc mésde quaranta anys, llicenciat en filosofia,

Palau coneix prou bé per dintrei en directe el món dels llibres

tant en castellà com en català…

convé llegir, i amb el meu pas per Planeta(on el castellà era inqüestionable) tenia undèficit de lectura en català… Llavors el grupPlaneta em ve a veure, em diu que AndreuTeixidor deixa Destino i que han pensat enmi per fer-me càrrec de l’editorial i inten-tar portar-la una altra vegada a la PremierLeague de l’edició espanyola. Això sí quem’ho penso més, perquè estic bé a 62 i séque aquell és un lloc de privilegi, però va-loro dues coses senzilles i prou compren-sibles: per a un editor barceloní relativa-ment jove i que no és propietari (ni té pre-vist ser-ho), dirigir Destino és una granoportunitat, i sobretot em permet portarun gran projecte editorial, no sis: puc estarpels llibres, pels autors, començar les cosesi acabar-les…

–Qui s’escolta més, dels qui treballen al seuvoltant com a editor?

–L’edició tal com l’he coneguda és sem-pre un treball en equip. Els editors quepersonalitzen molt els seus resultats són obé petits editors o bé editors propietaris.Quan treballes en una editorial ambiciosa,que no ets només tu, el treball en equip ésfonamental… Qui t’escoltes? A tu mateix,al cap de màrqueting, a l’autor, als adminis-tratius: a tothom!

–Un editor pot sentir enveja?–Un editor, per ser editor, no. Per ser per-

sona, sí. Jo crec que l’enveja entre editorsexisteix. Aquest és un món on hi ha moltesnobisme, perquè el negoci com a negociés birriós, però surt molt als mitjans…

–I remordiments?–Sí, suposo que sí. Jo sempre n’he tingut

per trair o incomplir compromisos o inten-cions amb autors. És molt difícil sentir re-mordiments per haver picat un autor a uncompetidor; sí que de vegades, en canvi,som massa voluntaristes i ens comprome-tem amb autors a coses que no podem fero no acabem de poder fer bé…

–Ara que en parla, quina relació té vostèamb els autors?

–Per a mi, una part molt important de lafeina de l’editor és (espero que no sonivulgar, sóc sincer) la d’administrar el talent.Un editor busca individus amb talent, elsconvenç que ell n’és un bon administrador,ha de fer que el talent cristal·litzi en unaobra i l’ha d’administrar. Aquesta em sem-bla que és la feina d’un editor davant d’unautor. També és més coses: és un entrena-dor, és un confident literari, una personaque ha de saber dir la veritat, tot i i que avegades no fa cap il·lusió i no és gens fàcil(ja ho deia Pla, que un bon raonament sem-pre és antipàtic).

–I aleshores, quin ha de ser el paper delsagents?

–La teoria diu que en els darrers anys lafigura de l’editor s’ha desdibuixat (perquèles editorials formen part de grans grups iels editors duren menys als càrrecs). Lateoria assegura que el boom d’agents lite-raris al nostre país es justifica en part peraquesta causa. Si això és veritat o no, haarribat un moment que ja no ho sé. El quesí que et puc dir és (i en això he canviatd’opinió) que entre els agents literaris hi hade tot: és a dir, conec autors que necessi-ten inexorablement un agent literari, comen conec que el necessiten i no el tenen, iautors que no el necessiten i el tenen. D’al-

6 :

tra banda he conegut agents que fan bé laseva feina i d’altres que prometen (comqualsevol editor) meravelles i al final totqueda en no res. Fonamentalment un agentliterari, per a mi, ha d’administrar el patri-moni d’un autor (no el talent) i intentar ad-ministrar la seva traducció a altres llengües.Aquí sí que els editors grans han fallat, toti que em sembla que ja se n’han adonat, iaixò està canviant.

–La major professionalització del sectoreditorial li sembla beneficiosa?

–Jo estic profundament en desacord ambel fet de considerar que «abans» l’edició te-nia un vernís romàntic allunyat de la ges-tió i del rigor: qualsevol editor a qualsevolèpoca que no sigui rigorós i que no portiuna gestió seriosa de la seva empresa haestat un mal editor i segur que ha fracas-sat. Als editors, jo tinc la impressió que el

temps els ajuda (a diferència de molts au-tors, a Catalunya): els editors sembla quecom més allunyats estiguin en el temps méstenen aquest glamour d’editors dels que «síque eren bons». Vejam: quants d’aquestsvan aconseguir portar bé durant un perío-de suficient l’empresa? Els que ho vanaconseguir eren bons editors, però els queno, no! Podien ser bons directors literaris,o bons lectors, però editors? Editor vol dirllegir i gestionar, vol dir tenir glamour peròalhora barallar-se amb la força de vendes,controlar la distribució… I això no brilla,però és absolutament imprescindible.

–I de tot el que apunta (comprar, vendre,programar, dissenyar), quina és la funció es-sencial d’un editor?

–Segons les editorials. Les fórmules sónmolt diferents. En editorials ja mitjanes ograns el que tu en dius «editor» és en reali-tat el director editorial, que té diversoseditors. Sí que és cert que hi ha coses encomú: els editors han de ser lectors impe-nitents, amb criteri, i han de viure apassio-nadament qualsevol aspecte del llibre. Uneditor que «passi» de la distribució perquètreballa en un gran grup i això «no li toca»jo crec que no se’n sortirà, com algú a quino li importi que el paper que ha compratno sigui el més apropiat crec que tambés’equivoca.

–A partir de la seva experiència, creu quehi ha diferències significatives en el món del’edició en català i castellà, a Catalunya?

–Jo crec que el mecanisme és el mateix.L’edició en català en ficció és extraordinà-riament madura pel que el país és (això esnota sobretot en narrativa estrangera, quantradueixes un Saramago o un Irving i resul-ta que en català en quatre mesos en vensdeu mil). En assaig això no passa, però.Segurament per un hàbit lector en castellà,

que s’ha trencat en ficció però encara no enassaig.

–I quins són els seus plans immediats pera Destino?

–Jo crec que Destino necessita muscula-tura, necessita entrenament, fibra, perquè hapassat uns anys difícils i cal injectar-hi mo-ral, il·lusió i mitjans. Però els pilars que n’hanfet una editorial de referència (bilingüisme,narrativa de qualitat, infantil) crec que s’hande mantenir. El que cal ara és recuperar elque es volia fer i intentar fer-ho millor decom s’havia fet, amb un interès real per ladistribució… El que cal és generar una di-nàmica que permeti aprofitar tot el poten-cial. Concretar totes les accions i les ideesde manera singular aparentment és més can-sat, però a la llarga és molt més eficaç.

Jaume Subirana

: 7

«Accepta aquesta elegia d’aplaudiments, /amic Frègoli, amic meu estel·lar, / i guarda’mla butaca dellà el Temps.» (Joan Brossa,«Darrera transformació», Poema sobreFrègoli i el seu teatre, 1965.)

L’herència que Joan Brossa ha deixat a lesgeneracions d’artistes més joves és la vitali-tat i la personalitat que sorgeixen de l’exer-cici de llibertat absoluta i de saber sintetit-zar la pròpia tradició amb els nous corrents,generant nous llenguatges i obrint noves viesartístiques.

Ja fa uns anys que va començar la campa-nya de reconeixement de Joan Brossa —ambexposicions a la Fundació Miró, al ReinaSofía, a l’IVAM, al Riverside Studios deLondres, al Fridericianum de Kassel, alMuseo de Arte Carrillo Gil i al Museo de ArteContemporáneo de Monterrey a Mèxic, a laBiennal de Venècia o a l’exposició del Palaude la Virreina de Barcelona entre d’altres—, però la seva sobtada desaparició ha fet con-fluir un reconeixement comú des dels àm-bits més diversos: institucions públiques iprivades, fundacions, universitats, poetes,dramaturgs, artistes, pallassos, crítics, cinè-fils i cartellistes i, sobretot, el públic. Gaire-bé es podria parlar de l’any Brossa, tot i queno s’hagi decretat de forma oficial.

Per fer-ne un balanç, caldria esmentar totamena d’esforços en forma d’articles enpremsa, vídeo i altres mitjans. Des de l’ho-menatge a Brossa de la Biblioteca d’Huma-nitats de la Universitat Autònoma deBarcelona, a l’exposició homenatge del’Asociación de Diseñadores Gráficos deAsturias (AGA), o, de caire més popular, elsactes organitzats pel Districte d’Horta-Guinardó de Barcelona amb espectacles demàgia, música, poesia, teatre, exposicions,llibres i altres manifestacions artístiques.

En l’àmbit del teatre, podríem destacar larecent adaptació d’Aquí al bosc a l’Espai Es-cènic Joan Brossa a càrrec de Jordi Coca,l’Homenatge a Joan Brossa: Poemes visuals,escenificat per la companyia Jordi Bertran,l’espectacle rrrrrprrrr! ,presentat per l’Aca-dèmia Patafísica al Sitges Teatre Internacio-nal, o l’espectacle Món Brossa, basat en l’uni-vers creatiu de l’artista que s’estrena al Tea-tre Nacional de Catalunya.

Pel que fa al cinema, cal destacar el filmFoc al càntir, magnífic document a partir delguió de Joan Brossa adaptat i dirigit per Fre-deric Amat, que conta amb un repartimentd’amics del poeta com ara Perejaume, Enric

Brossasense Brossa

Casasses, Vicenç Altaió, Hermann Bonníni Zush, entre d’altres, i amb la música deCarles Santos. Cercle de Lectors ha editatuna capsa que conté un llibret amb el guióde Brossa de 1948 amb notes de FredericAmat —ambdós textos amb versions al cas-tellà i a l’anglès per Pere Gimferrer i SamAbrams respectivament—, una cinta de ví-deo del film i un llibre-acordió o fris de 7,5metres realitzat per Frederic Amat a partirde material fílmic.

Per la seva banda, la Filmoteca de la Gene-ralitat de Catalunya va organitzar un ciclededicat a l’artista amb films que li agradavencom Frègoli transformista, Burla al marito iBianco e nero, i d’altres basats en guions deBrossa com Entreacte, Màgia a Catalunya, oUmbracle, i va distribuir un fulletó de mà ambun recull de poemes de Brossa sobre BusterKeaton, Harpo Marx, Theodor Dreyer,Andrei Tarkovski o Steven Spielberg.

De caire retrospectiu i divulgador fou l’ex-posició Joan Brossa o la revolta poètica, ambManuel Guerrero com a comissari, a càrrecdel centre KrTU, la Fundació Miró i la Fun-dació Joan Brossa, amb la publicació d’uncatàleg que constitueix una veritable pedraangular pel que fa a la difusió i a la consoli-dació del perfil artístic de Joan Brossa.

Joan Brossa o la revolta poètica constà dedeu àmbits que conformen un itinerari te-màtic i alhora cronològic que combina te-mes i disciplines amb l’objectiu de donar unavisió polidimensional del poeta, incloent-hitambé obres realitzades conjuntament ambaltres artistes, i obres que altres artistes hanrealitzat a partir de la seva, com el ja esmen-tat Foc al càntir o Joan Brossa al seu estudi,el vídeo-entrevista realitzat per Carles HacMor, Bàrbara Raubert i Ester Xargay.

L’edició del catàleg de 544 pàgines a curadel mateix comissari reprodueix a color lesvora de 400 peces exposades, entre poemes,objectes, llibres, documents, vídeos i car-tells, a més dels trenta-dos articles al voltantdels deu àmbits de l’exposició escrits pelsmés reconeguts especialistes de Brossa comManuel Guerrero, Maria Lluïsa Borràs,Andrés Sánchez Robayna, Joaquim Sala-Sanahuja, Victòria Combalia, Isidre Vallés,Enric Satué, Jordi Coca, Josep M. MestresQuadreny, Carles Santos, Félix Fanés, PerePortabella, Glòria Bordons, Arthur Terry,Pilar Parcerisas, Daniel Giralt-Miracle,Perejaume i d’altres. Tot plegat, constitueixun estudi col·lectiu que posa de relleu la

complexitat d’aquest artista, i dóna argu-ments per a la seva projecció universal.

L’estudi arrenca a partir d’aquell primermoment, després de la guerra civil, en quès’intentava recuperar l’esperit de les prime-res avantguardes. El moment de les revistesAlgol i Dau al Set, de la vinculació amb untipus de surrealisme, de les primeres accionsespectacle de Postteatre i dels primers poemesexperimentals. Tracta també la relació amb elsready made de les paraules, l’encontre ambJoao Cabral de Melo, i els inicis de la poesiavisual, el poema objecte i les instal·lacions.Més endavant s’hi explora la juxtaposició derealitats, la posició de Brossa respecte al’avantguarda internacional, i la relació deBrossa amb la màgia, l’atzar, el joc, la sorpre-sa o la paradoxa, i com tot això és determi-nant en la seva obra. També es fa un recorre-gut per les fonts d’inspiració, la cultura po-pular i la seva fixació pel transformista italiàLeopoldo Frègoli com a font de saviesa i dela poètica transgressora de Joan Brossa.

Un altre aspecte que es tracta és la sevarelació amb la música i el teatre, o millorencara, la seva transgressió total dels límitsentre dansa, poesia, música, teatre literari itransformisme, la qual cosa fa que el seuteatre sigui inclassificable dintre dels parà-metres dels gèneres, i fins i tot de les arts.El capítol Les imatges en moviment ens par-la en canvi de l’altra gran fixació de Brossa,el cinema, que coneixia en profunditat, desdel pre-cinema fins als nostres dies, fins alpunt que no només va escriure guions du-rant l’època de Dau al Set o als anys seixan-ta amb Portabella, sinó que va condicionarsempre la seva pràctica de les altres arts.

En tractar el tema del llibre mateix, coma espai de recerca poètica, es fa un repàs perla seva obra en col·laboració amb altres ar-tistes com Joan Miró, Antoni Tàpies, Fre-deric Amat, Perejaume, Manuel Esclusa,Eduardo Chillida i molts altres. També s’es-tudia a fons la poesia, literària i visual, el po-ema objecte i el cartell. I finalment, es trac-ta els temes de l’escultura al carrer, de laparaula convertida en objecte i del tan polè-mic tema, en l’escultura del segle XX, delpedestal.

No s’oblida el Brossa radical, blasfem,àcrata i contrari a totes les majúscules; el seuantiautoritarisme, anticlericalisme, antimi-litarisme i en definitiva, el seu esperit de re-volta. Per això penso que potser, amb tantacelebració, estem violant un dels seus pos-

8 :

tulats: el de l’art contra la cultura i el del noreconeixement social de l’artista.

Coincidint amb l’exposició però amb un tomés acadèmic, es va celebrar a la mateixaFundació Miró el Simposi Internacional Vir-tual i Presencial Dedicat a Joan Brossa —or-ganitzat per les universitats de Barcelona,Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra,Oberta de Catalunya, Ramon Llull, deGirona, de Lleida, de Vic, Rovira i Virgili,d’Alacant, Jaume I, de València, de les IllesBalears, la Residència d’Investigadors CSIC,la Fundació Joan Brossa, la Fundació Miró iel centre KrTU del Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya— per tal dediscutir els diversos vessants creatius del po-eta. El simposi girà entorn de tres nuclis te-màtics: Joan Brossa i la paraula poètica —ambles ponències d’Arthur Terry, Dolors Oller,Andrés Sánchez Robayna i Jaume PérezMontaner a més de les inauguracions de PereGimferrer i Glòria Bordons, i diverses comu-nicacions—, Joan Brossa i les arts escèniques—inaugurat per Jordi Coca, i que va comp-tar amb la participació de Jordi Jané, Joan M.Minguet, Eduard Planas i John London— iJoan Brossa i les arts visuals —inaugurat perMaria Lluïsa Borràs, que va oferir com a po-nents a Robert Lubar, Antonio Monegal,Isidre Vallés i Vicenç Altaió.

El Simposi Virtual, organitzat per la Univer-sitat Oberta de Catalunya i coordinat per JoanElies Adell, té un caràcter de permanència enquedar recollit a la revista on line JOCS (Journalof Catalan Studies), http://campus.uoc.es/jocs/brossa/index.html, i de la mateixa manera hiqueden recollides les intervencions del debatvirtual que va comptar amb la participació d’al-guns dels ponents. Finalment, caldria destacarla pàgina que Lletra, l’espai virtual de literaturacatalana de la mateixa Universitat Oberta deCatalunya, dedica a Joan Brossa, en què, a mésd’un text introductori i de nombrosos enllaços,s’ha realitzat juntament amb el centre KrTUuna exposició virtual a partir de l’antològica dela Fundació Miró (http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/joanbrossa.html).

I, per acabar, dues cites que no li perto-quen a menys que saltem les barreres deltemps, una és de Roberto Longhi referint-se a un poema visual de Zurbarán i l’altra,l’epitafi de la tomba de Rafael: «Els objec-tes no estan col·locats a l’atzar com si esti-guessin sobre una taula de taverna; estancol·locats amb devoció, com les flors sobreun altar; se segueixen, lligats l’un a l’altre,com les lletanies de la Verge»; «Va viure tren-ta-set anys, íntegre entre els íntegres. Vadeixar d’existir el mateix dia que va néixer,el sis d’abril de 1520. Aquest és Rafael, perqui la Naturalesa, mare de totes les coses, vatémer ser vençuda i morir amb la seva mort».

Abigail Monells

: 9

Estem d’enhorabona: la col·lecció «Valèn-cies» de Tàndem Edicions ens ha permès en-trar en contacte amb l’obra de Linda Lê(Dalat, Vietnam, 1963), una escriptora des-coneguda fins ara a casa nostra. Si tenim encompte que en el catàleg de l’esmentada col·-lecció hi figuren fins ara sis títols i que,d’aquests sis, dos en pertanyen a aquesta au-tora haurem de concloure que per part delsmentors de «Valències»/Tàndem s’ha fet unaopció expressa a favor de la senyora Lê. Unaactitud, per cert, no gaire habitual en leseditorials de casa nostra, que, quan se’ls parlad’arriscar, s’estimen més optar per la políti-ca de tirar pilotes fora i anar a la segura.

Segons les notes promocionals Linda Lê vaestudiar en un institut francès de Saigon i als14 anys va emigrar a França en companyia dela seva mare i una germana. Tota la seva obra,composta fins avui per un assaig i set novel·les,ha estat escrita, doncs, en llengua francesa.

A la vista dels dos textos que li he pogutllegir —les novel·les Lletres mortes (escrita el1999) i Les albes (2000)— la primera cosa quese m’acut de dir és que si jo fos un familiar dela senyora Lê (posem son pare) estaria serio-sament preocupat. I, per favor, que ningú nom’interpreti frívolament. Creguin-me: po-ques vegades hom es troba amb una obra cre-ativa que reflecteixi un univers interior tansòrdid, tenebrós i torturat com el que, al-menys en aquests dos llibres, desplega davantdels ulls del lector Linda Lê.

Avís per a navegants: la senyora Lê no ésuna autora fàcil. Vull dir amb això que els seusllibres no són digeribles per a qualsevol tipusde lector ni recomanables per a situacions debioritmes baixos. És, sens dubte, la seva legí-tima tria i just serà, doncs, analitzar la sevaobra d’acord amb el reglament i amb el campde joc que ella lliurement ha adoptat.

Lletres mortes és la tercera part d’una trilogia

Linda Lê:la bellesa del costat fosc

iniciada amb Les Trois Parques (1997) i conti-nuada amb Voix (1998). Una trilogia que es vadesencadenar arran del retorn de l’autora alVietnam l’any 1995 amb motiu de la mort delseu pare, a qui no havia vist des que va marxarcap a França. Lletres mortes és, doncs, un esplèn-did i, alhora, inquietant retaule sobre l’absència,la mort, el remordiment, l’abandó, la follia i elsamors malsans. El llibre està plantejat com unsoliloqui sense diàlegs ni punts i a part que lanarradora adreça a un misteriós interlocutor de-nominat Sírius de qui mai sabrem cap atribut.El penediment per la mort del pare coincideixen el temps amb la decisió de trencar amb el seuamant —un home casat que la narradora deno-mina significativament Morgue—, amb quil’unia una relació de dependència que l’abocavaa l’autodestrucció. Tot plegat, doncs, tendeix aconfigurar, no un final feliç (concepte difícil-ment associable al món narratiu de Linda Lè),però sí un final diguem-ne menys infeliç del queha estat tot el trajecte seguit fins a arribar-hi.

«He de viure. És el meu càstig», «He deixatmorir sol el meu pare... porto el seu cadàversobre l’esquena», «El perdó no existeix. No-més hi ha el remordiment», «Els morts no es-tan sols. Som nosaltres qui estem sols» sónalgunes de les frases que m’he permès de des-tacar pel que tenen de representatives del toamb què Linda Lê ha enfocat aquest llibre. Unllibre que llueix una escriptura a base de frasescurtes i imatges de gran bellesa i sense conces-sions a la galeria (penso en la veïna boja quetoca el piano, o en l’escena de l’enterrament delpare...), que sorprèn i, alhora, corprèn.

Les albes, la seva producció més recent,manté la tònica del llibre anterior —cap di-àleg, cap punt i a part— tot i que en aquestaocasió la frase és més llarga i tortuosa. As-sistim al monòleg d’un jove de 24 anys queha perdut la vista de resultes d’un intentfrustrat de suïcidi. De fet no és el seu pri-

mer fracàs, ja que des de la seva infantesa hoha provat en altres ocasions sense tampocsortir-se’n. La seva interlocutora és Vega, lanoia que ha llogat perquè li llegeixi llibres enveu alta i amb qui finalment sembla que tro-ba l’equilibri i l’amor.

La imatge d’una llar familiar amb uns pa-res que s’odien —ella rica, ell un titella— pre-sideix la infantesa del protagonista. De resul-tes d’un intent frustrat de suïcidi als catorzeanys coneix Forever, una antiga amant de sonpare que viu en un poble arran de mar unaexistència lànguida dedicada a llegir llibresantics. Aquest contacte —frustrat de segui-da pels pares del noi— transformarà decisi-vament la seva vida. I la notícia del suïcidi deForever refermarà en l’ànima del noi la sevaobsessió per autodestruir-se.

També m’he permès destacar un parell defrases que m’han semblat dignes de remar-ca pel que tenen de representatives de l’airedel llibre: «Els pares i els fills són fets per adevorar-se mútuament» i «Mort, dol, suïci-di, fantasma eren per a mi les paraules mésboniques del vocabulari».

Cal aplaudir la iniciativa dels responsablesde la col·lecció «Valències» en posar-nos al’abast l’obra d’aquesta singular autora. Lle-gir Linda Lê és accedir sense xarxes de se-guretat als racons més foscos de l’ànimahumana. No és, per tant, un trajecte fàcil pera tot tipus de lector ni recomanable per atotes les situacions de la vida. El que sí queés evident és que ens trobem davant d’unaautora dotada amb una escriptura de belle-sa quasi hipnòtica i que té una de les virtutsque, al meu parer, més cal agrair-li a un cre-ador: la seva obra ens inquieta, ens burxa ino ens deixa gens indiferents.

D’això, precisament, se’n sol dir literatura...

Joan Josep Isern

Linda Lê

Lletres mortesCol. «Valències», 2

96 pàgs.

Les albesCol. «Valències», 6

176 pàgs.

Trad. d’Antònia PallachTàndem, València, 2000-200121 x 14 cm. 21 x 14 cm.

10 :

Salvador CompanyEl cel a trossos

Empúries, Barcelona, 2001144 pàgs.

Una de les primeres coses que cridal’atenció d’aquesta novel·la —si és que Elcel a trossos es mereix aquesta considera-ció genèrica privilegiada— és el segell quefigura en la contraportada i que, vulguesque no, marca o condiciona la lectura delllibre en qüestió. I és que, d’un tempsençà, els lectors de l’editorial Empúries nohan tingut altre remei que combregar ambaquesta mena de directriu temàtica queAlbert Mestres va explicar magníficamentbé a l’article «Guia del català perplex», pu-blicat al diari Avui (30-01-01). Kiut és, se-gons Marc Soler (vegeu l’article «La “Bi-blioteca kiut”: sobre catarsis i agonies», ElTemps, núm. 879, pàgs. 50-52), «la trans-literació de la veu anglesa cute que vol diralguna cosa semblant a candor o condes-cendència». Clar i català, cute fa referèn-cia a les dues grans tradicions de la litera-tura catalana: la humorística, que va deSantiago Rusiñol a Pere Calders; i l’agò-nica, que aniria de Víctor Català a MercèRodoreda. Fet i fet, l’ambivalència o, mi-llor encara, l’oscil·lació típicament catala-na entre el pessimisme autocomplaent il’optimisme de la prepotència. Un opti-misme i un pessimisme, amb gradacionsmés o menys aguditzades i amb matisosgairebé infinits, que han hipotecat i alho-ra han garantit la supervivència de la lite-ratura catalana. Kiut vol dir, al capdavall,la capacitat de l’escriptor català, i tambédel lector, de riure’s d’ell mateix i de to-tes les coses: l’excusa perfecta que enspermet de minimitzar al màxim la impor-tància de la literatura catalana. Però, si higratem una mica, em fa l’efecte que kiutés, sobretot, una etiqueta: un reclam edi-torial oportuníssim que ha permès BernatPuigtobella —editor d’Empúries i escrip-tor, autor de la novel·la Síndrome d’Esto-colm, publicada també a la col·lecció «Bi-blioteca kiut»— de recaptar —en elsentit de captaire— un nombre relativa-ment massiu de lectors.

Cal reconèixer que, a priori, aquestaidea de captar el nombre major possiblede lectors no és menyspreable, però no

Del kiut del CAT:literatura o best-seller?

ens fa el pes en el moment que ens ado-nem que es tracta d’un bluf. Perquè latendència és a quedar-se gairebé única-ment amb un dels extrems de l’oscil·lacióde què parlàvem adés. I el resultat n’ésuna literatura escarransida, pobra, super-ficial, plena d’artificis i de gratuïtats im-perdonables: literalment i literàriamentinsofrible. Un pastitx que no ens podemempassar pas amb gaire facilitat. El cel atrossos, l’opera prima de Salvador Com-pany, és —em sap greu de dir-ho però nome’n puc estar— el millor dels exemplesd’aquesta etiqueta comercial: l’exponentde pa sucat amb oli de la pitjor forma deliteratura imaginable.

El cel a trossos és una atzagaiada que volser un mosaic i es queda en una pasteradade ferralla i deixalles; un exercici de loqua-citat que aspira a emular el llenguatge po-pular del País Valencià i que esdevé de malgust quan ens adonem que és farcit d’in-coherències lingüístiques, i que ens ofènperquè és ple de vulgarismes que reprodu-eixen el tòpic més barroer del valencianota la manera d’un acudit d’en Piu; un gar-buix de personatges inconnexos i mal per-filats; un galimaties temàtic i un degoteigde la llengua que esgota qualsevol anima-ló «verbívor» que s’hi acoste. Un «no séquè» que ens farà immunes a la possibili-tat —el dia que ensopegarem amb unad’aquestes joies «literàries»— de sucum-bir a la temptació terrible, odiosa, fatal, demalbaratar cap de gallet en favor de lesetiquetes; i que, en conseqüència, afermaràles bases de la literatura digna i madura ala qual haurien d’aspirar els nostres escrip-tors i lectors: l’única mena de literatura perla qual paga la pena d’arriscar-se.

Juli Capilla

Ernest Martínez FerrandoLa botiga dels llibres vells

Introducció de Vicent AlonsoBromera, Alzira, 2001

296 pàgs.

Les reedicions sorprenen. Els autorsreeditats sembla que estiguen cridats aser una rara avis en la literatura cata-lana, atès el volum de novetats i denarradors o poetes «floreta», que nai-xen i moren la mateixa primavera delpremi que reben. Per això quan unaeditorial reprèn l’obra d’un autor, en-cara que siga per canviar-li la façana oel collar, i creient fermament que algúl’estimarà prou com per preferir-lo a lanovetat cridanera del segle XXI, voldir que aquest autor té alguna cosa adir.

Ernest Martínez Ferrando és l’autorpacient de la il·luminació i dels adjec-tius exactes. La prosa que practica esdecanta per l’assaboriment del viatge—tant en sentit literal com figurat—,més que no per l’arribada febril a ladestinació. Amb la meticulositat del’arxiver el narrador demostra no no-més el que els està passant als prota-gonistes, sinó l’atmosfera que creen lessituacions o la natura que els envolta.El xiquet malalt no és només un xiquetmalalt, sinó un ésser que s’adona queno li llegeixen la mirada, i les mongesque es traslladen del convent no estanalegres perquè sí, per l’egoisme de l’es-trena d’edifici, sinó perquè el matí hiconvida o per les històries que es con-ten les unes a les altres. L’ànima de lescoses batega sota els contes: la paretblanca com a símbol de l’espill on lavida del pati de cases es reflecteix, unataula rasa on la cridòria o la malenco-nia, tot és possible.

Com se sol dir quan es parla deMartínez Ferrando, la trama dels con-tes no és ni trepidant ni agosarada, il’efecte final, aquell resultat per al quals’han anat posant totes les peces delconte, és més una alenada de la brisaque no un sotrac imprudent. Amb latenacitat dels autors que reescriuen iamb una voluntat immensa d’estil,Ferrando va trobant els camins de la

Contes plàcids

: 11

literatura del «tots», però especialmentde la literatura dels altres, dels no he-rois a la manera antiga. S’atura prefe-rentment a descriure els viatges inte-riors dels infants i de les dones, delsdesheretats, i n’aconsegueix uns contestraduïbles, exportables, comprensiblesa les edats més diverses, encara que demirada lenta i lírica, sovint al caire dela cursileria.

I un aclariment: faig aquesta resse-nya a contracor perquè no em semblabé que, a partir d’ara, un autor s’es-tudie pel fet d’haver nascut a València.Per exemple, Ernest Martínez Ferran-do. És cert que nasqué al cap i casal, ique els pares eren de la poc sospitosaXelva, però també és cert que visquéa Barcelona! Espere que el senyorTarancón, culte i despert, sàpiga resca-tar de l’oblit aquesta dada biogràfica itambé el fet que fou director de l’Ar-xiu de la Corona d’Aragó. On aniríema parar si tenim només en compte ladada del lloc de naixement? Els nos-tres estudiants es veuran obligats a es-tudiar Isabel-Clara Simó (Alcoi) i En-ric Sòria (Oliva), que ara maltracten lanostra cultura valenciana des de mésenllà del Sènia! Siguem seriosos. Calque a la pròxima reunió de l’Acadèmia,que ha afirmat que es pronunciarà so-bre el tema, a més d’exigir que, per tald’entrar al currículum de secundària,un autor ha de ser valencià, exigescauna residència mínima habitual a laComunidad Valenciana de trenta-cincanys. Em sembla el més just per des-terrar els traïdors impenitents per sem-pre.

Maite Insa

20,5 x 13 cm. 20,5 x 13 cm.

Josep M. FonallerasAugust & Gustau

Empúries, Barcelona, 2001160 pàgs.

El darrer Sant Jordi va aparèixer al mercatl’última novel·la de l’escriptor gironí JosepMaria Fonalleras, amb què obtingué el Pre-mi Octavi Pellissa 2000. August & Gustaunarra la història d’un home anònim i solitarique viu i mor per dues obsessions: el quadrede la sala del museu que vigila tots els dies i laballarina d’un sòrdid local, O pecado. Desprésd’una vida totalment apàtica, decideix pren-dre’n les regnes per tal de morir a mans de dosbotxins escollits per ell, August i Gustau,seguint un ritual perfectament determinat.

La novel·la, construïda com un puzle ipoblada de personatges tragicòmics, ens fapensar, a primera vista, en els contes deBotxenski i Companyia. Durant els primerscapítols costa descobrir quin és el fil conduc-tor, que resulta ser aquest personatge sensenom. Els elements de la trama hi van apa-reixent en un desordre aparent que el lectororganitza al voltant dels tres leit-motives: elquadre, Irene Oyarze i el nen de les notíci-es que ha de néixer d’una mare morta. Totsells estan subordinats però, al tema princi-pal, que és la seva pròpia mort. Les cites prè-vies al primer capítol ja són un indici de lareflexió última que ha de generar la novel·-la, per sobre de l’anècdota: és la reflexió so-bre la mort, i amb ella, el temps i l’atzar. Laconcepció dels temps a la novel·la s’adiu ambla cita de T.S. Eliot, ja que el protagonista ensparla des de la vida i des de la mort. La sego-na cita, referent a l’atzar, enllaça amb la vo-luntat del protagonista de controlar absolu-tament tot el procés que el durà a la mort.

Són aquestes dues obsessions les que donensentit a la vida i mort del protagonista i, pertant, a la novel·la, alhora que en condicionenl’estructura. Això és palès en el dualisme queregna en tota la novel·la, des del títol —August& Gustau— que obvia, molt significativament,el veritable protagonista, fins al seu contingutmoral, molt maniqueu; el món de l’art versusel club nocturn O pecado i allò que represen-ten. El quadre de Willem van Haecht El tallerd’Apel·les (1630) ens presenta l’artista en el lloci moment més sublim de l’art —la creació ar-tística— envoltat de les seves obres, pobladesde deesses i de bellesa. O pecado és la versió

Mort voluntària sòrdida, tot i que en algun sentit paral·lela, d’Eltaller d’Apel·les; en lloc de les deesses mitolò-giques, aquí hi ha dones com Irene, deessa ter-renal, en qui el protagonista veu la corrupcióque sofreix l’ideal en convertir-se en realitat,la Venus en Eva bíblica. Així doncs, com l’art,O pecado és creador de fantasies, de somnisque no poden fer-se realitat; d’aquí el desen-gany de què és víctima el protagonista. D’al-tra banda, la seva fixació pel quadre el porta apretendre emular-ne el creador, de manera quedesprés d’estar vigilant el quadre tot el dia,quan arriba a casa, es dedica a fer-ne el puzle—d’aquí l’estructura de la novel·la— mentreescolta Tom Jones.

Aquest fet caracteritza de manera molt efi-caç el caràcter obsessiu i embogit del personat-ge, alhora que ens en transmet una imatge ple-na de patetisme en establir una comparació tandesmesurada com per creure que el fet d’en-caixar les peces d’un puzle, que en termespseudoplatònics seria la còpia d’una còpiamanipulada de la «idea», el situa al nivell delcreador de l’obra d’art. En un altre sentit, la ideade reconstruir el puzle d’un quadre que contétot el que per a ell ha estat la seva vida, dónauna idea de catarsi, d’intent d’autocomprensióabans del suïcidi. Un altre aspecte que carac-teritza el personatge és aquesta mort voluntà-ria a mans de dos botxins inexperts, que per-sonifiquen un altre dels dualismes de la novel·-la, en lloc de fer-ho per si mateix. Ell mateixens diu que no se suïcida per Irene, sinó per laseva consciència de pecador.

Estem, doncs, davant una obra que continuaen la línia de Fonalleras, surrealista i d’estil breui reiteratiu, enriquit però amb el contrapuntbíblic a la manera de comentari o exemplum, quedóna a la novel·la la profunditat de la paràbola,més enllà de la mera sàtira absurda.

Meritxell Genís

12 :

No ens podem queixar de poetes. Lapoesia és un art delicat perquè treballa di-rectament amb les paraules, com el fer-rer amb el ferro, o el fuster amb la fusta.L’absència —en el millor dels casos—d’intermediació argumental, ideològica ode qualsevol altra mena la converteix enun exercici d’espeleologia molt arriscat,però on qui triomfa no ho fa per a ell sol,sinó per a tots nosaltres. Sense eixir delsegle, tenim la plètora dels autors consa-grats en la postguerra. En els més diver-sos estils i diccions, van fer del català uninstrument delicat i dúctil per a expres-sar emocions (l’emoció és la baula queuneix les nostres evidències animals ambtota la parafernàlia que, al llarg de dos-cents mil anys, ha anat ordint la raó).

Es tracta d’un cor on poder triar veusegons l’estat d’ànim, o les vicissituds del’edat, o el moment del dia, o el matíspintat pel sol entre els núvols. Hi ha l’al-químia surreal de Foix o de Palau i Fa-bre, i encara les estratègies perpètues pera desordenar l’alfabet de Joan Brossa.Aquests campions del joc són per a mo-ments d’especial optimisme vital. Hi hatambé la «poètica de la fricció» de JoanOliver/Pere Quart, amb la seua sàtiradivuitesca i combativa: per quan cal ai-xecar la veu per una bona raó. Despréstenim, per un altre costat, l’exquisidameditació fúnebre de Salvador Espriu,amb la seua superba orfebreria mítica.Aquesta és una poesia per a momentsgreus. Paradoxalment, s’acompanya béamb les rugositats d’Estellés: la nostàl-gia espessa pel passat, els estirabots en-tranyablement rurals. Però si no volemabandonar el to moralitzador, i preferimdonar-li un sentit empíric i implacable-ment lúcid, llavors hem d’acudir aGabriel Ferrater.

Sí: tot això tenim. Però ens faltaria al-guna cosa d’essencial si no tinguérem,també, els clars llibres de Joan Vinyoli. Avegades una societat poètica ha de sermolt luxosa per permetre’s la petita al-moina d’un poeta com Vinyoli, un poetaque, mentre els altres assagen cadascú laseua veu, ell es limita, humilment, a re-cordar els ecos de les coses. Ara ja comp-tem amb la seua Obra poètica completa(Edicions 62). Per fi.

Joan Garí

Somethingof my poverty

Bienve MoyaIl·legals

Marfil, Alcoi, 2001380 pàgs.

Va voler l’atzar que em trobara endin-sat en la lectura d’aquest llibre quan esva produir l’atac a les Torres Bessonesde Nova York i al Pentàgon de Was-hington. Hem assistit des de llavors auna caterva de declaracions en lesquals les referències religioses de totsdos bàndols han estat recurrents. Pa-raules com croada, justícia infinita,reduccionismes duals com el bé i elmal, i un grapat d’insensateses sobrel’islamisme i el món àrab han omplertdiaris i tertúl·lies audiovisuals. Tots elsterrors, tots els temors s’han constru-ït històricament sobre la mentida i eldesconeixement dels altres. I una ve-gada més la Humanitat s’enfila perl’atzucac de l’horror. Els pobres, els ig-norants i els innocents pagaran, comsempre, allò que no deuen.

És una altra la violència de què ensparla Bienve Moya en la seua novel·la;la violència que pateixen quotidiana-ment els immigrants, els qui han dedeixar el seu poble per llançar-se al’aventura de buscar faena, els qui so-mien en l’Europa rica on creuen quetreballant es pot tenir casa i cotxe,criar els fills i dur una vida respecta-ble i tranquil·la. Això és el que inno-centment cobegen els dos joves fel·la-hin arabitzats de les valls del Rif. Icomença l’aventura.

L’autor comença deliberadament pelfinal de la història. Així, sabem tot eltemps que Perot i Mandinga —nomsatribuïts als protagonistes per jornalerscatalans— han aconseguit l’objectiu desituar-se a prop de la frontera france-sa per acomplir el somni de saltar mésenllà dels Pirineus. Amb aquest senzillrecurs pretén el narrador destacar larellevància del trajecte iniciàtic delsjoves més que no la manera com pugaacabar —en aquest cas a la presó.

La novel·la, doncs, ens acosta alsomni de dos adolescents del Marrocrural que travessen el seu país per aanar a Tetuan, que ja són forasters

Els nous pàriesde la terra

només eixir del poble, que són explo-tats i humiliats, enganyats i objecte derifa per tota una galeria d’espavilats al’aguait. Bienve Moya fa un retrat acu-rat de la psicologia dels personatges,tan diferents i tan iguals, de la vida alMarroc, dels tractes amb la policiacorrupta, de les desconeixences i dis-tàncies entre la gent que habita el Ma-grib. Un treball narratiu que creix enriquesa i en complexitat a mesura queavança la història.

Demostra l’autor un excel·lent co-neixement de la vida quotidiana enaquesta petita part del món àrab, de lesrelacions entre patrons i treballadors,de la influència de la tradició culturalislàmica en el tracte —les funcionssocioculturals de l’almoina, la situacióde les dones, la concepció també ho-mòfoba de les relacions sexuals entrebarons, la distinta manera d’entendreel treball i les relacions econòmiques.Des d’aquesta perspectiva, podríem dirque aquest llibre és un tractat d’apro-ximació a l’antropologia del Magrib;això sí, des d’una escriptura directa,quasi periodística, i amb un reeixit es-forç per traure’s de damunt la miradacolonial que tantes vegades plana enaltres narracions. No debades, l’autoragraeix el deute contret amb l’obra deJuan Goytisolo, Aurora Bertrana, Sal-man Rushdie i Tahar Ben Jelloun, delsquals s’ha embegut.

Encara es fa més llegidor el llibre perla seua estructura a còpia de capítolsbreus que no solen ultrapassar les deupàgines. És així com les tres-centesvuitanta pàgines es fan lleugeres. Devegades, hom creu trobar-se davantd’un guió cinematogràfic en què cadacapítol és una seqüència. S’hi veu laformació teatral de l’autor quant al’elaboració dels diàlegs, en els qualsels personatges mostren la seua quali-tat humana —poc a veure amb allò queconvencionalment s’entén per personacultivada. El més desgraciat i pobrepot fer reflexions que sorprendrien amés d’un lletraferit.

Un llibre interessant i oportú, benescrit, amb un grapat de troballes lè-xiques del català planer que donen ver-semblança als diàlegs i amb la intro-ducció de termes àrabs imprescindiblesa l’hora de descriure objectes o situa-cions.

Una reflexió necessària sobre elspàries actuals que malviuen a les nos-tres ciutats quan han aconseguit salvarla pell en l’intent d’arribar-hi.

Rafael Xambó

: 13

LLIBRES...

Maneres de retratar-se: de Josep Piera a Valentí Puig

...I DÈRIES

24 x 16,5 cm. 23 x 15,5 cm.

«Mai no m’he atribuït tanta importàn-cia que m’hagi sentit temptat a contar ad’altres la història de la meva vida». SiStefan Zweig comença així les seues me-mòries (El món d’ahir. Memòries d’uneuropeu, Quaderns Crema, 2001) no ésper sobtar-nos amb un inici més o menysbrillant. Si el Jo sempre té massa raonsper reduir-se a un simple observador dela realitat circumdant, encara més quanaquesta dóna motius sobrats per enlluer-nar-lo. I la simple lectura de les pàgines

inicials d’aquestes memòries és suficientper adonar-nos que Zweig tenia raons perno posar el seu destí com a centre del lli-bre sinó el de tota una generació, la queli tocà recórrer «de cap a cap el catàleg detotes les calamitats imaginables». Unaaltra cosa és que el resultat siga un retratfidedigne de la generació i de l’època; fi-dedigne en tant que sincer i imparcial,com l’autor s’apressa a manifestar. Nodubte de la seua sinceritat, però ni éspertinent adduir-la ni afegeix o trau res ales envejables armes literàries de l’escrip-tor austríac. Al capdavall, el coneixementde la realitat, sempre complexa, necessi-ta indefugiblement de visions parcials itant de bo totes les èpoques i generaci-ons comptaren amb un bon grapat de tes-timonis semblants, formulats en clau li-terària. Jacques Le Goff ens ha recordatque també les societats històriques es

fonamenten en la memòria i, en conse-qüència, els documents literaris, que vanmés enllà del temps objectiu perquè s’ar-receren en la subjectivitat del record, sónpeces indispensables per resseguir-la. Elsqui, recorrent al tòpic, diuen haver aprèsbones lliçons d’història llegint Zweighaurien de tenir clar que això és tan certcom la parcialitat de totes les memòries.

No calen, doncs, altres raons per jus-tificar que, de memòries, dietaris i altresfórmules semblants, mai no en tindremprou. I això, encara que l’escriptor opteper posar el seu Jo al centre mateix. Benmirat, al centre o a un costat, això nodeixa de ser un problema formal. S’ama-garà més o menys, per prudència o comuna estratègia per fer valdre el seu estil,però és raonable pensar que el Jo de l’es-criptor mai no aprofita el que escriu perautodestruir-se. A Josep Piera, en aquestterritori, sempre se li ha retret una cer-ta imprudència o un estil sustentat enl’omnipresència del seu Jo. Els poetes,alguns especialment, sempre fan la ba-lançada en el plat de les pròpies interio-ritats. I Piera és, sobretot, un poeta queha escrit un bon grapat de llibres enprosa. El darrer, El temps feliç (Eds. 62,2001), a pesar del que ens volen fercreure alguns reclams editorials, poc téde novel·la perquè és sobretot un llibrede memòries. De memòries tan íntimesque difícilment s’atreveixen a escodri-nyar territoris compartits i que, a més,s’autocontemplen perquè generen undiscurs que les té com a objecte. Entrerecords —reals o imaginaris— del tempsfeliç de la infància, l’escriptor sap querecorda i, perquè ho teoritza, ens fa par-tícips d’una concepció del temps queimplica la comunió definitiva amb el pai-satge. El de Piera, l’íntim jardí de laDrova, és la prolongació natural d’ellmateix gràcies a una immensa fal·làciapatètica, tan singular com grandiloqüent.Per això el seu llibre meravellarà els quies deixen sobtar per les visions de la re-alitat tossudament líriques i potser de-cebrà els qui s’entesten a creure que vi-sions així són ja pura anacronia literària.Entre els uns i els altres, crec que Pieraés cada vegada més ell mateix —una in-

sistència que parla a favor seu i del seuunivers literari— i que les pàgines d’Eltemps feliç contenen moments d’una in-tensitat notable. Més encara: gràcies alsseus llibres, la memòria de la Drova jaforma part de tots nosaltres, per bé quereconstruïda des d’una mirada única iintensament lírica.

Un altre poeta, Jaume Subirana, ja faalguns mesos que ens va oferir la seuamanera de contribuir a la construcció dela memòria: Suomenlinna (Proa, 2000).

Però la fórmula de Subirana poca cosa téa veure amb la de Piera. D’una banda,perquè Suomenlinna és un llibre que re-cull una selecció de les notes preses perl’escriptor durant els darrers quinze anysi ordenades de manera singular: des delmés recent fins al més antic, un recursformal que retrata els mecanismes delrecord. D’una altra, i en conseqüència,perquè ací el lector no ha de pagar el tri-but de sotmetre’s a una intimitat quenomés s’entreté a jugar amb ella matei-xa. Alguna cosa així com si el Jo de l’es-criptor —insistesc: deixant de bandaproblemes més o menys extraliterariscom el de la sinceritat— haguera optatper la cortesia de donar pas als altres. Iaixò s’agraeix perquè, ben mirat, llibresaixí són com el taller de l’ànima —SusanSontag dixit— de l’escriptor i és bo queaquesta siga capaç de mirar enfora per

14 :

construir-se. En rigor, totes les intimi-tats són autèntiques fortaleses, reductesinaccessibles a la mirada externa. És,doncs, una troballa el recurs simbòlic deSubirana quan empra com a títol el nomde la fortalesa construïda en les illes da-vant la costa d’Hèlsinki. Els escriptors,però, tenen recursos, que els retraten iindividualitzen, per matisar aquesta inac-cessibilitat rigorosa. Per això la Drova dePiera se’ns presenta molt més inexpug-nable. Només se’ns permet contemplar-la i, al capdavall, admirar-la o rebutjar-la. Contràriament, la Suomelinna deSubirana és una «fortalesa a mitges», al’abast de lectors guerrers.

Pobres poetes! Sempre carregant ambel mort de fortaleses hermètiques, ali-ment exclusiu d’ells mateixos i d’altrescol·legues! La veritat és que en això totsels escriptors s’igualen, que la literatura

mal de l’escriptura feta dia a dia mostraexclusivament la voluntat de l’escriptorper fer-nos creure aquella mena de mili-tància que consisteix a estar al peu delcanó, a l’aguait dels moviments incessantsde la realitat. Precisament per això elslectors guerrers tenen tota la raó del mónquan imaginen territoris de la hipotèticaintimitat de l’autor que no han trobat llocen les pàgines del dietari. Dit d’una altramanera: amb els dietaris els escriptors esretraten, però sense oblidar-se de posarcara de foto o, com ha deixat escrit JoanFuster: «La intimitat acostuma a ser ta-citurna, gairebé silenciosa; en tot cas ésben poc amiga de confiar-se a la lletra».

Però totes aquestes elucubracions so-bre la diferència entre el Jo de l’escrip-tor —el de carn i ossos— i el Jo —delletra i recursos— que aboca en els seusescrits, són cosa sabuda i no paga lapena esmerçar esforços a dir-la d’altramanera. Interessa, això sí, veure com elmodel de Mollà implica un pas més res-pecte a aquell altre, el de Piera, que no-més consentia contemplar-lo. A les pà-gines d’Espill d’insolències poc o res téa veure ja amb actituds poètiques.M’atreviria a dir que el llibre creix en lamesura que se n’allunya, que el seu au-tèntic poder és el de posar damunt lataula —i gairebé sempre ben lúcida-ment— reflexions sobre la realitatpolíticocultural, un territori compartit ino només patrimoni del Jo de l’escrip-tor. Mollà no és cap poeta, com Piera oSubirana, i això és ben notori. Fins i totes permet, amb un judici gens novedós,de qualificar la poesia com «el refugi deles cultures satel·litzades» i de proposaruna jerarquia de gèneres, segons la qualuna societat seria més moderna com méss’acostara, enllà dels versos i la ficció, ala literatura d’idees. Només m’atreveriaa afegir-hi —tinc la convicció que, tam-bé ací, Mollà i jo compartirem criteri—que és possible trobar una societat mésmoderna encara: la que, precisamentperquè ha arribat a produir autèntica li-teratura d’idees, no és concedirà arraco-nar la poesia en el territori dels anacro-nismes, dels luxes innecessaris.

Però que ningú no pense que la con-dició de poeta és la línia divisòria entreuna escriptura que es recrea en subjec-tivitats més o menys autistes i una altraque es presenta amb voluntat de sercompartida i, en conseqüència, debatu-da. No deu ser aquest el cas perquè hiha escriptors, com Valentí Puig, que ro-tundament ho desmenteixen. En ell, ésfàcil constatar com aquest anar des depropostes que exageren la presència delJo fins a les que, amb mitjans diversos,

el dissimulen amb la intenció de crear unterritori a compartir és observable entots els textos literaris amb independèn-cia dels gèneres. Puig és poeta —Blancde blancs, el seu darrer poemari, ha apa-regut no fa gaire— i alhora som moltsels qui l’estimem com a dietarista. Peròhi ha diferències significatives entreaquell Matèria obscura, que publicà Edi-cions 62 l’any 1991, i el Cent dies delmil·lenni (Eds 62, 2001), aparegut de fapoc. És una constatació deliberadamentinteressada i els lectors interessats comjo per aquesta literatura on els escriptorses retraten farien bé d’assajar una lectu-ra contrastada dels dos dietaris. Ara Puigsembla enganxat als esdeveniments ex-terns; abans, no abandonava fàcilment elsterritoris de la pròpia interioritat. És certque ara hi ha l’exigència del nullo diesine linea i que tant Matèria obscura com

íntima ho és només des de les formes ique ara té sentit recordar les paraulesd’Ernest Junger, que vaig llegir citadesper Augusto Monterroso: «Los mejoresdiarios son los que no se dirigen a ningúnlector. Como el de los siete marinos quepasaron el invierno en 1963 en la isla deSan Mauricio, en el Océano GlacialArtico. Un poco más tarde, unos balle-neros descubrieron el diario y sietecadáveres». Ara compare el llibre deSubirana amb el de Toni Mollà, Espilld’insolències (Bromera, 2001), i pel que faa la qüestió no hi veig cap diferència.Mollà ha optat per la fórmula tradicionaldel dietari, sense l’elaborada i líricapseudoficció de Piera ni les cabriolesorganitzatives de Subirana. Tampoc aixíno se’ns obre de bat a bat la seua forta-lesa. Que el dietari deixe constància for-

Bosc endins (Quaderns Crema, 1982)eren tries de notes corresponents a di-versos anys. Però no és qüestió d’esbri-nar quina és la causa i quin l’efecte. Elcas és que una simple ullada a la notainicial de Matèria obscura —«una novamemòria d’absències, stock de felicitatsocultes i de realitats perdudes, energiafosca del passat –analogia equívoca de lamatèria obscura del passat»— i a la deCent dies del mil·lenni —«A l’hora d’en-cetar l’any 2001 he pensat que pujar lacostera del primer trimestre a fi de po-der guaitar una mica més lluny podia sercom un exercici de la curiositat que al-gun lector voldria compartir»— dónacompte, si no del canvi, de maneressubstancialment diferents de retratar-se.

Vicent Alonso

: 15

Entre la gens menyspreable quantitatd’antologies que ens ha dut el canvi desegle, algunes ben interessants, vull des-tacar-ne una que uneix a aquest qualifi-catiu els de veritablement nova i oportu-na. Es tracta de Tenebra blanca. Antolo-gia del poema en prosa en la literatura ca-talana contemporània, que ha realitzatSam Abrams i ha editat Proa.

Amb la seua habitual gosadia, qualitati eficàcia Sam Abrams ha volgut ambaquesta proposta seua, ben delimitada iben argumentada, ressaltar la importàn-cia d’aquest subgènere en la nostra poe-sia més recent fent veure, a través d’unaàmplia selecció de poetes i de textos, laintensitat i l’altíssima dignitat amb què haestat conreat entre nosaltres. Però la in-tenció de l’autor va més enllà. Com ellmateix reconeix, hi ha en el conjunt delllibre un punt de combativitat que justi-fica en la creença que «va sent hora queel món literari i el món acadèmic s’ado-nin i acceptin que hi ha moltes maneresde fer poesia, perquè ja fa més d’un segleque es qüestionen constantment els mè-todes tradicionals».

El poema en prosa naix oficialment aFrança al segle XIX com a subgèneretransgressor de la poesia lírica, primer ambGaspard de la nuit (1842), d’AloysiusBertrand, i, posteriorment, amb Petits po-emes en prosa (1869), de Charles Bau-delaire. Un naixement que, com sempreocorre, no es produeix des del no-res, sinóque és la culminació d’un procés evolutiu,molt ben dibuixat per Sam Abrams en elseu pròleg, que comença al segle XVIIamb l’obra de Milton, la Il·lustració apro-fundeix amb la superació de l’obligada vin-culació entre poesia i versificació i el ro-manticisme du a les seues màximes con-seqüències amb el desplaçament de l’im-puls líric cap a la prosa. Per tant, el que fanBertrand i Baudelaire és donar autonomiaartística a quelcom que ja existia pràctica-ment en la forma de «prosa poètica» o del’anomenat per l’estudiosa del subgènereSuzanne Bernard poème en prose involun-taire, és a dir, passatges o fragments decartes, de dietaris i de novel·les que, inde-penditzats del seu context literari, serienautèntics poemes en prosa. A partird’aquell moment, a causa del seu tarannàeminentment transgressor, moltes vega-des subratllat per Sam Abrams al llarg del

Una antologiaoportuna

D. Sam AbramsTenebra blanca.

Antologia del poema en prosaen la literatura catalana contemporània

Proa, Barcelona, 2001232 pàgs.

seu aclaridor i ben travat pròleg, el poe-ma en prosa és utilitzat per les poètiquesmés revolucionàries de final del segle XIX(Rimbaud, Lautréamont, Mallarmé) i delXX (Max Jacob, Pierre Reverdy, GertudeStein, Blaise Cendrars, Francis Ponge,René Char).

A la literatura catalana arriba al voltantde 1890 de la mà dels modernistes, queadopten el model establert per Baudelaireen obres com ara Oracions (1897) deRusiñol, Crisantems (1899) d’Alexandre deRiquer, Llibre d’hores (1899) d’Adrià Gualo Boires baixes (1902) de Josep MariaRoviralta. El seu conreu, com és lògic, hapatit daltabaixos, segons l’estètica domi-nant en cada període històric. En el Nou-centisme, per exemple, perdé vigor a favord’un major cultiu de la prosa poètica, vigorque torna a reprendre amb l’avantguarda.En la postguerra decau i és la nova embran-zida avantguardista qui torna a utilitzar-loi ja no l’abandona des d’aleshores.

És aquesta última etapa, l’època con-temporània, la que agafa Sam Abrams

com a àmbit temporal de la seua antolo-gia, ja que, com exposa amb aqueix puntde combativitat de què parlava, a diferèn-cia del poema en prosa modernista i delde les avantguardes de preguerra, el con-temporani, malgrat la seua importància ila seua riquesa, no ha estat gens estudi-at, «com si no fos una cosa actual id’interés». I, tal com deixa reflectit en elseu magnífic pròleg i en l’àmplia mostrapanoràmica que n’ha confegit, el poemaen prosa no és només quelcom d’actual id’interés en la poesia catalana contempo-rània, sinó un subgènere fonamental quecal tenir en compte si es vol entendre-lai gaudir-la en tota la seua profunditat icomplexitat, lluny dels estereotips còmo-des i rutinaris.

Això ho confirma la lectura dels poe-mes que ha triat Sam Abrams amb sensi-bilitat i intel·ligència, guiat, com ell ma-teix explica i el resultat obtingut ratifica,pels criteris de qualitat i representativitat,per a aconseguir, i al meu parer així haestat, «un llibre d’alta qualitat literària iun llibre estèticament plural». El ventallde poetes inclosos és ample, va de J.V.Foix a Júlia Zabala i abraça autors de to-tes les tendències estètiques que han for-mat la poesia catalana des de la guerracivil. Això fa, unit a la claredat organit-zativa del llibre en el seu conjunt i de lapart antològica en particular, que el lec-tor n’obtinga, a més del plaer indubtableque la qualitat poètica dels textos selec-cionats li produeix, una visió informati-va molt ajustada de les possibilitats queha obert i de les magnífiques realitats queha propiciat el conreu del poema en pro-sa en la literatura catalana recent.

En el poema que obri com a citacióTenebra blanca, Enric Casassas diu: «Per-què quan un poema en prosa començaamb mal temps l’autor, conductor, o déu,necessita, per a poder-se’n sortir, mésintuïció, reflexió i paciència que per a en-certar una rima esdrúixola crucial a la fid’un sonet». No sé si serà cert. El que síque sé és que si l’autor, conductor, o déuse’n surt, i aquesta antologia n’està ple-na d’exemples, el gaudi que rep el lectorde la intensitat poètica assolida és, comen tot autèntic poema, incomparable. Iaixò és el que importa.

Marc Granell22 x 13 cm.

16 :

Lluís SolàDe veu en veu.

Obra poètica I (1960-1999)Proa, Barcelona, 2000

180 pàgs.

Saber filosofar amb les ales potents dela poesia, com Hölderlin, o historiarpoèticament la intimitat, com Vinyoli,és un do escàs. Poder imatjar de mane-ra pròdiga, parir metàfores perdurables,dibuixar amb el verb l’emoció o el pen-sament, amb voluntat tossuda de filar ifilar fins a acabar el tapís —sempre in-acabat, sempre inacabable. Gosar laconstrucció complexa, fundar i refundarla llengua —noble designi de poeta—,xifrar i segellar amb mots el neguit deltemps, la sang, la remor de la natura.Ha de donar plaer, com observavaWallace Stevens. A molt d’això s’abocaLluís Solà en la seva obra, en el seu ru-miament brunzent, no pas a la maneradel picapedrer esforçat sinó més aviatdel druida savi, que fa bullir l’olla ambmatèria de mots, però que hi opera en-canteris de transmutació. Maragall, po-eta justament invocat per Solà, diu que«el vers és l’estat tèrmic del llenguatge...l’aigua, quan bull de debò, es mou totasola i canta. Així mateix les paraules enel vers». Em fa cara que aquesta troba-lla del Poeta ha estat divisa per a LluísSolà: exposa la llengua a notables tem-peratures, i ho fa des de l’honradesa lí-rica, l’única que invoca permanència. Elcatalà poètic viu aquí un moment dolç,amb dosis d’aspror nova i ferrenya,gruix dels símbols i cantells de metàforainoïda. El riu brogent, amb accents deMarch i d’Eliot, constitueix un recull dememorable textura. El de Solà és unmón poètic clos, que sembla existir dinsd’unes valves: no es deixa obrir fàcil-ment, com una ostra esquerpa. Però noés hermetisme verinós, sinó menja ex-celsa, i, a dins, hi ha perla. Imatges es-borronadores o memorables («una vio-lència d’ales inunda la primavera») pig-menten un discurs regit per una mes-cla assenyada d’imaginació discursiva id’ofici exacte. Hi ha un pla de creació,i és dins d’aquests marges fixats perl’autor on tot discorre. El poeta s’ha

Una fita de mots«al cor desclòs del diamant».

Un apunt

construït una maquineta que funcionasense grinyolar mai. Des dels primerscompassos de Laves, escumes ens sor-prèn el lloc on som: on som? En la li-teralitat (de la imaginació, que en deiaYeats)? En l’imperi de la metàfora (maino hi som fora del tot en poesia)? Enun conglomerat explosiu de realisme iReal poètic? Ens crida també l’entramatde música i d’imatge, amb la seva qua-litat compacta. S’hi detecta un procésde doble joc (centrípet i centrífug) deprojecció i d’interiorització. El poetanecessita consignar coses, formalitzarexperiència, descobrir per descobrir-se.La concentració de traç és quasi orien-tal (el gest implica una vida). A voltes,basant-se en l’enunciació, en l’absènciade predicats verbals, en mínima sinta-xi, el poeta edifica. Conjuga visionsquasi metafísiques, a la manera senzillai lúcida del darrer Brossa, però de se-guida s’enfila per viaranys insospitats.El quest és clar: «dilatar el silenci... ferressonar els signes perduts». Una poè-tica perseguida a consciència per unbatedor moral en un paisatge fet d’il·-luminacions i de quotidianitats, ambfluència de dicció clara, insòlita. A In-dicis, Vestigis hi ha una intensa explo-ració del jo, observació constant i por-fidiosa del món i del jo. S’hi respiratambé una saviesa tel·lúrica, extreta enfils d’or per l’espeleòleg-poeta de sotal’escorça de la terra, de dins dels avencsde la llengua. Reduir o eixamplar a pler.Cisellar. Amb estris comptats anar del’espurna a l’incendi. Un dietarista delmicro i del macrocòsmic no ho fariapas millor.

Víctor Obiols

17,5 x 13 cm.

Pau i el seu germà, la segona pel·lícula deMarc Recha —l’autor de L’arbre de les cire-res, rodada a la Vall de Gallinera—, és un pro-ducte ben personal del director català, ambuna voluntat de cinema al marge de la indús-tria cinematogràfica (en allò que té d’indús-tria: fabricació en sèrie i complaença d’expec-tatives de mercat). Com en la seua primerapel·lícula, en Pau i el seu germà la trama sem-bla quasi secundària. El protagonisme l’asso-leixen els moments del dia, els espais natu-rals captats amb força, la simfonia de sonsnaturals. Hi ha un punt romàntic, com unaèpica ecològica: la camera segueix el ventreabrupte d’una muntanya, les fulles d’un arbreamb un tremolor ansiós, el retall d’una cres-ta rocosa amb la darrera llum del dia. La pel·lí-cula ens fa sentir, ens fa veure —com si fos laprimera volta—, una nit de llamps dibuixantuna dansa macabra en el cel. El cant de les aus,les potades del bestiar, la fressa de les fullesdels arbres o el silenci componen la banda so-nora del film. També hi participen el sorolldels motors de cotxes o de tractors, són uncontrapunt a l’harmonia còsmica. Submer-gits, i sovint aclaparats, en la profusa quanti-tat de manifestacions acústiques de la vidaactual, Recha ens convida a redescobrir elssons naturals i a comparar-los amb els no tannaturals que ens envolten. Els diàlegs, potser,mereixerien més atenció: són tan espontaniscom els cants dels ocells, però això, en unaobra d’art —encara que siga modesta—, nosempre dóna bon resultat. S’imposa la para-doxa: si l’autor vol un llenguatge senzill i di-recte, cal treballar molt per aconseguir-lo. Lanaturalitat i la senzillesa són, sovint, un efec-te de l’artifici i no perquè hagen estat capta-des del natural. Amb tot, també ací el direc-tor fa també una aposta decidida: l’el·lipsi. Elreceptor ha de captar insinuacions, suposarhipòtesis. Tot participant d’aquesta aposta perla insinuació, la trama sembla una mica pre-cipitada. Sembla que l’autor no vol contar-nosuna història en la seua totalitat. Però final-ment ens trobem amb una pel·lícula com untros de vida arrancada de l’anonimat i presen-tada amb la naturalitat i la immediatesa del’instant present. Un poc (o un molt) en lalínia del cinema europeu independent. No espot negar l’originalitat d’aquest cinema líric,amb un ritme i un caràcter allunyats de lamacdonalització del món, que amb la poesiatel·lúrica busca l’eix d’un nou llenguatge.

Enric Balaguer

Cinema poètic

: 17

A vegades els premis compleixen la fun-ció literària i cultural per la qual els vanfundar: consolidar nous valors artístics,destacar obres singulars, honorar autors jaclàssics, incentivar la creativitat, contribuira la bona marxa de la cultura, cridar l’aten-ció sobre una contrada determinada, etc. Iaixò és precisament el que ha passat amb ladarrera edició dels premis de la crítica de larevista Serra d’Or, que ha concedit el premide poesia a Màrius Sampere i Passarell pelseu llibre més recent, Subllum.

A més, en el cas concret de Subllum lasignificació del premi abraça diferents aspec-tes. En primer lloc, el premi utilitza la dar -rera obra de Sampere com a pretext per aguardonar tota la producció poètica d’unautor que ha esdevingut ja un clàssic con-temporani. En segon lloc, el premi destaca,realment, el recull més important publicatal llarg de l’any poètic 2000. I, en tercer lloc,el premi posa de relleu i legitima una mane-ra de fer poesia que, malauradament, fins fapoc, era considerada marginal i inacceptablecom a model o referent pels joves.

En acostar-nos a Subllum, la primera cosaque notem, sobretot els lectors devots deSampere, és que es tracta d’un llibre moltcoherent i conseqüent, que té lligams natu-rals amb la seva producció anterior i que,alhora, prossegueix la línia d’investigaciópoètica de l’autor, assolint fites completa-ment inèdites.

En aquest sentit, per exemple, poemesespecífics com «Karma» o «Retorno aSamsara», d’una banda, o «Koan II», de l’al-tra, ens remeten als reculls anteriors, Sam-sara (1982) i Demiúrgia (1996), respectiva-ment. Subllum, amb seixanta-nou poemes,també segueix la pauta marcada a Demiúrgiade reculls més extensos, sobretot si ho com-parem amb els quaranta-un d’Oniris i el tretdel caçador (1987) o amb els quaranta-set deLa cançó de la metamorfosi (1995).

Subllum, a més, palesa lligams amb l’obraanterior de Sampere pel que fa a la formalit-zació del discurs poètic. A Subllum tro-bem, com de costum, el ric i versàtil vers lliu-re de l’autor, que dibuixa un arc que va desdel vers breu, una mena d’staccato punyent,fins al versicle llarg que gairebé es desbordaen prosa, passant per un equilibrat versmitjà. I, marca inconfusible de Sampere,també hi trobem la brillant i sorprenentcombinatòria dels tres tipus de vers.

Al mateix temps, tot i les semblances,Subllum parteix de les troballes de Demiúrgiaper descobrir territoris inexplorats. A quí po-dem citar el fet que Demiúrgia era un llibre quees proposava arribar a la totalitat a través delsexcessos i del desbordament, mentre queSubllum intenta assolir la mateixa finalitat peròper mitjans molt diferents. Subllum apuntacap a la totalitat a partir d’una tècnica o estra-

«Enllà»

Màrius SampereSubllum

Proa, Barcelona, 2000112 pàgs.

tègia insòlita a la poesia catalana contemporà-nia, reservada pels grans clàssics com Riba,Foix o Espriu: l’acumulació subtil i sense so-roll de grans poemes en relativament pocespai. En definitiva, a Subllum tenim, possi-blement, la més alta i densa concentració degrans poemes de Sampere.

Ara bé, indubtablement, on hem d’anar acercar l’extraordinària originalitat del con-junt és en les apostes d’ordre metafísic quefa Sampere de cap a cap del seu nou lli-bre. P erò abans d’entrar a precisar aquestesnocions de metafísica primer estem obligatsa aclarir una qüestió bàsica que, moltes ve-gades, pot passar inadvertida: quan parlemde Màrius Sampere estem parlant d’un delspoetes de més càrrega de pensament meta-físic de la poesia catalana de la nostraèpoca. En aquest sentit, l’hem de situar alcostat de poetes filosòfics o conceptuals tanambiciosos com Bartra, Riba o Vinyoli.

Per començar Sampere es dedica a qües-tionar les bases de la metafísica matei-xa. Des dels pensadors presocràtics l’accésa la metafísica es produïa per mitjà d’un pro-cés d’allunyament, separació o transcendèn-cia de la realitat més propera, però a Subllum

a la metafísica s’hi arriba des de o profunda-ment arrelat a la realitat circumdant. Així,des d’una imatge casolana del dormitori acasa seva («¿I què en serà, del mirall, / delpenja-robes, del balancí, / del retrat de nu-vis...?») el poeta, sense moure’s ni immutar-se, ens planteja el tema de l’etern retorn («...sé una cosa / més gran i més antiga: passaranmilers d’anys / i... tornaré a escriure / enaquest paper / per primer cop com ara / lesmateixes preguntes»).

I aquesta barreja prodigiosa de física imetafísica, de quotidianitat i transcendèn-cia, que es tradueix en un espès teixit d’imat-ges potents, és, precisament, un dels eixostemàtics que donen, de manera indirecta,unitat al recull.

Sampere usa aquesta barreja com a suportper després qüestionar o disputar altres no-cions irrefutables que formen part de la basede la visió metafísica de la cultura occiden-tal. Així trobem que el temps no és lineal iseqüencial (passat, present i futur), sinó que«és la cua / de la meva mirada d’infant», és adir, que el present no existeix i el temps éssempre només una projecció i actualitzaciódel passat. Així, com a conseqüència, ensassabentem que la nostra vida no és un as-cens meliorista sinó que és una caiguda queconsisteix en cicles constants, provocats perles nostres limitacions, que acaben en un re-torn i en un davallament. De fet, Samperenega les bases mateixes de la lògica: certe-sa inequívoca, causa i efecte, i progressió. I,a partir d’aquí, el poeta posa en dubte, fins itot, la idea del Bé o perfecció suprema per-què, al capdavall, els humans «sentim l’im-mens plaer / dels éssers deformes, per tantredimits».

A Subllum Sampere trenca la imatgesemidivina de la identitat personal i col·-lectiva i, en el seu lloc, ens ofereix una visiómés ajustada de la condició humana a partirdels seus trets més característics: el dubte,la recerca contínua de respostes i de redemp-ció, les contradiccions i imperfeccions, eldesig de la plenitud i la felicitat, la lluita con-tra la mort, el dolorós afrontament del mal,el fracàs de la llibertat, etc. Això sí, tot ama-rat pels dos valors antitètics que atorguen uncert aire desentit i continuïtat a la vida:l’amor («Jo que havia / vingut per a l’amoretern») i la crueltat («El món és cruel / inomés hi ha una llum, el que il·lumina / lacrueltat del món»).

Cap aproximació exegètica pot aspirar aaltra cosa que no sigui suggerir de llunyl’abast artístic i intel·lectual de Subllum, per-què, a les mans de Màrius Sampere, la poe-sia es converteix en un instrument potentper explorar fins i tot els teixits més íntimsde la poesia i de la vida.

D. Sam Abrams23 x 17 cm.

18 :

Jorge HerraldeOpiniones mohicanas

Pròleg de Sergio PitolEl Acantilado, Barcelona, 2001

360 pàgs.

«Els editors són els fills del dimoni;per a ells cal que hi haja un infern espe-cial», deia Goethe. La veu «editor» (delllatí editio, editionis: «part», «publica-ció») es va crear després de la imprem-ta, però no va ser fins al segle XIX queva començar a definir-se d’una maneraconcreta la professió d’editor: personaque, mitjançant un contracte amb l’au-tor, es compromet a publicar-li l’obra ia llançar-la al mercat. Jorge Herralde,fundador i director de l’editorial Anagra-ma, ens il·lustra sobre aquest oficiinigualable —confesse el meu amor i elmeu fetitxisme pels llibres— des de laseua posició privilegiada com a protago-nista de l’edició al marge del pensamentúnic i dels beneficis maximitzats.

«El autor es la estrella» recopila es-borranys i records relacionats amb elsautors més significatius de l’editorial;«Queridos colegas» s’encarrega d’al-guns companys del gremi, i inclou l’in-teressant «Relaciones entre autor yeditor»; «Opiniones mohicanas» sóntexts bastant combatius, i fins i tot hiha un breu diari de tres dies a París,«Divertimento etnográfico», amb mo-tiu del Saló del Llibre. En general, s’hitroben a faltar les xafarderies, les con-fidències i les maldats del món edito-rial, coses que, cavallerosament, Her-ralde ha deixat de banda. I igualmentes fa palès que el llibre és una recopi-lació de materials dispersos, en quèabunden els texts de circumstàncies.Però en tots es troba present la reivin-dicació que fa Herralde de la impres-cindible funció d’agitador social que hade complir un editor, amb l’agilitatd’un franctirador independent, enaquesta època de concentracions eco-nòmiques i de divinització del mercat.

La independència no és tan sols unaqüestió d’honradesa. És molt més queaixò. És el fet de conèixer el significatdel treball que es duu a terme com aeditor i de preguntar-se en què consis-

Nadaramb taurons

teix, i el fet d’entendre’n els límits i lespossibilitats que ofereix. Les temptaci-ons de l’editor no són tan simples, al-menys aquestes no són les més difícilsd’evitar. Més perillós és el fet de no re-conèixer que l’editor és un intermediarique es mou, amb grans dificultats, en elmón de la cultura i en un mercat alho-ra. Cal saber i acceptar que el mateixdesenvolupament de l’actitud comportauna faceta mercantil que afecta o quepot afectar el seu treball. L’editor, queno és cap sant ni té per què ser-ho, sap,conscientment o inconscient, que la seuatasca s’esdevé dins d’un mercat i que,per tant, ha de convertir el seu treball enmercaderia i, encara més important, ellmateix, com a productor, com a editoren aquest cas, es veurà constret a con-vertir-se en mercaderia, és a dir, a adqui-rir prestigi, legitimitat, reconeixement,valor d’ús i valor de canvi.

L’editor és un llibre frustrat i això ésjustament el que fa que s’assemble a l’es-criptor. El seu catàleg, la seua novel·la-riu, ha de ser frondós i sorprenent. Unsi d’altres, escriptors i editors —també elscrítics, per descomptat—, busquen unllibre perfecte, rodó, exacte, que hotinga i ho continga tot: el goig i la vida,el misteri i l’alegria. Tots busquen unllibre que encara no existeix i que pot-ser no existirà mai. En aquest sentit sónéssers frustrats, però és la recerca allòque dóna sentit al seu treball. I és unarecerca que no fan tots sols. El lector elsacompanya, ja que, com reconeix l’autor,«La primera fidelidad de un editor lo escon sus proyectos, es decir, con sus lec-tores».

Fernando Latorre Romero

21 x 13 cm.

Jaume Subirana; Dolors Oller (eds.)Gabriel Ferrater, «In Memoriam»

Proa, Barcelona, 2001414 pàgs.

Aquest excel·lent llibre coordinat per Do-lors Oller i Jaume Subirana recull les actes delsimposi homònim celebrat el maig del 97 i amés una conferència inèdita sobre poesia ca-talana del segle XX de l’autor homenatjat. Lamajoria de les seues facetes, excepte la lingüís-tica, hi són ben representades: les matemàti-ques, la crítica artística i literària i la poesia.Des de l’article més exòtic, com el del cani-balisme d’Arquès, fins als més clàssics deGrilli o Terry, el conjunt resulta d’una profun-ditat i diversitat interessantíssimes. Hi veiemdesfilar Ferrater a la llum de Wittgenstein, deWattari i Deleuze, amb el seu «compañero deviaje» Gil de Biedma i amb Riba i Foix perBarcelona, a Itàlia de muntanyisme ambPavese, a França amb Baudelaire i Larbaud i,és clar, a Anglaterra i als EE.UU., no deba-des Valverde considerà el reusenc «un bon po-eta anglès que escrivia en català» de la mà deFrost, de Pound i sobretot d’Eliot, ambaquest darrer sobretot en un treball concís ilúcid d’Elisenda Marcer.

A la fi del llibre, però, resulta que com in-dica Castellet ningú no ha acabat de desxifrarl’enigma Ferrater. Com ja han explicat moltsautors Ferrater sembra una pila de contradic-cions allí per on passa: no ens podem fiar delque diu perquè quan fa, obra de distinta ma-nera; dóna segons Ballart una importància ex-trema als detalls i als objectes i en canvi criti-ca el Riba que més s’hi acosta, el de les Tressuites; és una persona intel·ligentíssima quecomet, com proposa Jordi Ibáñez en el seuarticle, un «error» en l’anàlisi de l’art a mitjansegle XX; un poeta «modern» —més que Gilde Biedma segons Gimferrer (p. 368)— peròque rebutja l’avantguarda artística del XX,entre ella l’expressionisme tot i que el seu estilés qualificat per Dolors Oller de «claramentexpressionista» (p. 90); un «reaccionari» enel gust de l’art del XX que, com afirma Ibáñezi a la fi del llibre també Azúa, s’avança en l’anà-lisi semiòtica posterior de l’art...

Si hi ha algun punt on discrepem seria en dosfets puntuals en articles concrets i en duesimpressions de caràcter global. Quant als pri-mers, diria que dissentim amb la comparaciófinal de Jordi Sala (p. 312): «si Beckett qüesti-

Gabriel Ferrater,«In Memoriam»

: 19

Aitana Guia i ConcaLa llengua negociada

Tres i Quatre, València, 2001299 pàgs.

S’iniciava el mes de setembre amb lanotícia que un decret de la Conselleria deCultura de la Generalitat Valenciana eli-minarà els autors no valencians dels lli-bres de text de llengua i literatura desti-nats als estudiants d’ESO i de batxillerat.Aquesta és la darrera de tota una llargallista d’agressions que el govern Zaplanaha dut a terme contra la llengua catalanai la seua normalització des que és a laGeneralitat. Els lectors de Caràcters ja endeuen haver perdut el compte, però noens estarem de recordar-ne algunes:deshomologació dels títols de coneixe-ments del valencià, censura de llibres detext, castellanització de topònims, fisca-lització del professorat que usés termescom «català» o «País Valencià», etc.

Tanmateix, si algun aspecte de la polí-tica lingüística del govern Zaplana passaràa la història de la nostra llengua serà lacreació de l’Acadèmia Valenciana de laLlengua (AVL) per les implicacions quecomporta, pels agents que hi han parti-cipat, pel temps invertit i per la polèmi-ca que ha generat cadascun dels capítolsd’aquest periple político-lingüístic.

La política lingüísticadel PP

ona el món conegut fent poesia lírica mitjan-çant el diàleg, Ferrater el qüestiona fent poe-sia dramática mitjançant el monòleg. Per això,com la de Beckett, la poesia de Ferrater és unadeconstrucció avant la lettre del pensamentestablert, més que no pas la construcció d’unnou pensament». Bé, no creiem que les obrespuguen ser comparables ni en qualitat ni en vo-luntat de destrucció, essent la de Beckett moltmés radical i millor. De totes maneres, no con-siderem l’adjectiu «líric» el més adient aBeckett. El segon punt que discutiria serial’afirmació (p. 359) de Comadira que «El camígran de la poesia catalana passa per Verdaguer,Maragall, Carner, Foix, i Ferrater. Els altrespoetes poden ser afluents gloriosos, però nodeixen de ser laterals»; bé, només apuntaremque em sembla injust l’oblit d’«afluents» comEspriu i Brossa.

Quant a les sensacions globals negativesque he rebut a la fi del llibre, destacaria d’unabanda el poc caràcter polemista dels crítics id’una altra la sensació derrotista típica de l’es-tudiós català envers el món coetani. Quantal primer encara s’acusa més si pensem queaquest fou un tret idiosincràtic de l’autor. AGabriel Ferrater, «In Memoriam», a penes s’hitroben algunes pinzellades de declaracionspunyents: a part de les ja esmentades, citarí-em potser la postura de Gimferrer queFerrater s’aparta de la «poesia de l’experièn-cia» de Gil; l’encertat apunt de Comadiracontra «el “prejudici” racional de la genera-ció de Ferrater» a propòsit de la críticad’aquest a la musicalitat en alguns poetes (p.358); per cert, és curiós com Ferrater almenysen la seua infantesa «tenia poca afecció a lamúsica», com assenyala Gomis, fet que l’in-clouria en els denominats autors «sords» alcostat de tants il·lustres membres comBreton i Pedrolo. També cal assenyalarl’excel·lent i clar repàs de Malé (p. 249 i se-güents) a La poesia de Carles Riba, i la críticade Besa a Núria Perpinyà en un article mera-vellós sobre l’ordenació alfabètica en Teoriadels cossos. A més sembla que tota la críticas’haja posat d’acord a soterrar definitivamentel Ferrater «realista», i açò ens fa venir ganesque el ressusciten uns altres Molas i Caste-llet per animar un poc la festa. A l’últim hi haqui veu el panorama crític català gairebé comha quedat Nova York aquests darrers dies.Ibáñez i Gimferrer es pregunten, repectiva-ment, ubi sunt la «història “estètica” de lapoesia catalana d’aquest segle» i la «tradiciócrítica a Catalunya a l’època contemporània».Unes reflexions necessàries però amb un déjàvu que dura uns quants segles.

I com que aquesta no és la nostra tasca ensacomiadem, tot recomanant la lecturad’aquest llibre imprescindible per saber quii què fou aquest bon poeta català.

Pere Císcar

Precisament sobre la història de l’AVLversa el llibre d’Aitana Guia i Conca Lallengua negociada, que abraça el períodeque va des de la proposta de Zaplanad’encomanar al Consell Valencià de Cul-tura (CVC) un dictamen sobre la llenguafins a l’aprovació de la Llei de Creació del’AVL per part de les Corts Valencianes.Per tant, del 17 de setembre de 1997 finsal 2 de setembre de 1998.

El llibre s’inicia amb un breu assaigsobre el conflicte lingüístic valencià i laseua manipulació interessada per part delssectors més anticatalans i reaccionaris dela societat valenciana i, a partir d’ací, l’au-tora descabdella l’estratègia que ha fetservir Zaplana, vertader protagonistad’aquesta aventura amb l’auspici de CiUi amb la benedicció del PSPV, per acon-seguir uns objectius que no tenen res aveure amb la «pacificació» de la llenguani, molt menys, amb la seua normalitza-ció. Segons l’autora l’AVL i la política lin-güística del PP valencià li han servit aZaplana per condemnar UV a l’ostracis-me parlamentari, comprar el favor d’unapart de la trama secessionista, l’encapça-lada per la RACV, a base de subvencions,i així seguidament equiparar la competèn-cia lingüística dels seus membres amb laque ostentava fins aquell moment la uni-versitat. D’aquesta manera Zaplana haaconseguit donar-li la volta a la truita ipartir d’una situació acceptable —que lacompetència en matèria normativa recai-gués en l’IIFV en consonància ambl’IEC— a una altra de totalment desfa-vorable, per a la universitat i per a la uni-tat de la llengua —que la universitat i elsecessionisme estiguen a un mateix nivell.

Tota aquesta operació no ha estat, tan-mateix, exempta de polèmiques, com ensrecorda l’autora quan analitza els proces-sos de reelecció dels membres del CVCpoc abans que elaboraren el dictamen oquan descriu amb detall el mateix procésd’elaboració d’aquest, en què s’apreciaclarament quin és el perfil d’acadèmia ques’està buscant.

A banda de l’estratègia política del PPen matèria lingüística, Guia també analit-za el paper dels diversos agents polítics isocials que hi han intervingut (partitspolítics, entitats cíviques i culturals, etc.),i el tractament que n’ha fet la premsa, queha facilitat enormement la creació d’unestat d’opinió favorable a la creació del’AVL. La conclusió, però, que se n’ex-trau de la lectura del llibre planteja dub-tes seriosos per al futur de la llengua ca-talana i del reconeixement de la seua uni-tat.

Marc Candela18 x 12,5 cm.

20 :

No hi ha cap dubte que Manuel Mo-lins, com he escrit en un altre lloc, és unhome de teatre tot terreny (director, dra-maturg, professor...) ben conegut de lagent del gremi, tot i que potser ja no hosiga tant pel públic de les darreres forna-des. Quines són les causes que podenexplicar aquesta circumstància? Segura-ment, això només es pot explicar pel fetque Molins ha continuat amb una relaciódirecta i de col·laboració amb els seuscompanys de professió —particularmentamb les noves generacions—, però és undramaturg que publica i estrena poc. Avegades per voluntat pròpia, i d’altres pelfet de representar una dramatúrgia moltpersonal que s’allunya premeditadamentd’algunes de les línies del teatre contem-porani més comercial.

No obstant això, Molins ha escritmolts textos per a diversos grups i com-panyies, entre els quals cal recordar Ca-lidoscopi (sobre poemes de V. Andrés Es-tellés, 1980) per al Grup 49, Braguetània(1987) per a l’Horta Teatre, Ara va deveres (1989) per a La Tarumba Teatre,Que visca l’Infern (1993) i Ami (1997)per a Nanà Teatre, Sa-I-Net (1996) per aEl Batà, Catalans salvatges (1993) per al’empresa Focus de Barcelona, el monò-leg Shakespeare (la dona silenciada), pera l’actriu valenciana Carme Belloch, es-trenada en versió castellana pels Teatresde la Generalitat Valenciana (1996, i l’úni-ca d’aquestes peces publicada, EditorialHiru, 2000), o Paraules en carn viva (so-bre textos de J. Fuster, 1997) i La carninvicta (sobre poemes de V. Andrés Es-tellés, 1998) per a L’Horabaixa Teatre.

I no obstant això, potser convé recor-dar que Manuel Molins fou una peça clauen el naixement i desenvolupament delTeatre Club 49 (1968) d’Alfara del Patri-arca, un dels grups que oferiren una dra-matúrgia singular en el marc del teatreindependent de la dècada dels 70. Fouaquí on, després d’uns inicis en el teatreèpic de la mà de Brecht, va escriure el seucicle de l’altra memòria, que pretenia re-construir la història col·lectiva del PaísValencià, mistificada tradicionalment, inegada contumaçment per la dictadurafranquista.

Es tracta d’un conjunt de set obres es-crites al llarg de la dècada dels anys se-tanta que vol evocar la història del País

Una obra dramàtica molt personal: Manuel Molins

Cèsar Borja, aprofundeix en la reflexiósobre l’abús del poder i del domini delsuns sobre els altres. Aquesta ha esdevin-gut una constant de l’obra dramàticad’aquest autor, que s’interroga tothorasobre les relacions de domini i controldels més forts sobre els més febles, sigaaquest un control polític, social, econò-mic, afectiu o sexual. Obres com Tango(Bonaire 1985), Ni tan alts ni tan rics(Bromera 1989) o Els viatgers de l’absen-ta (Premi Eduard Escalante 1989, A.Belinchón 1990), així ho evidencien.

En el marc de la denúncia de les rela-cions de dependència econòmica i del’abús del domini dels uns sobre els altres,cal situar també algunes altres obres comElisa o Abú Magrib (totes dues de l’any1992, i la segona publicada per Bromera2001); la primera, escrita a partir d’unsversos de Gil de Biedma, pren com atema central els immigrants peninsularsa Catalunya; la segona denuncia el tracteque Europa ofereix als nordafricans quetravessen la mar amb pasteres. En totesdues es remarca la doble moral dels eu-ropeus quant als immigrants rics i els im-migrants pobres, quant a l’ús i abús de lasituació de domini dels uns sobre els al-tres, unes obres en les quals l’explotaciólaboral, moral i sexual es posada sobrel’escena tothora amb tota la seua cruesa.

D’altra banda, Els viatgers de l’absenta,conjuntament amb Diònysos (Premi Ciu-tat de Granollers 1983) i La màquina deldoctor Wittgenstein (1987), publicadessota el títol Trilogia d’exilis (Tres i Qua-tre, 1999; Premi de l’IIFV 2000), repre-senten una altra de les línies de reflexiómés personals de Molins. És el que ellmateix en denomina el cicle dels exilis, enel qual, mitjançant una escriptura múlti-ple i calidoscòpica —són paraules de M.J. Ragué—, ens proposa alguns dels te-mes més punyents dels darrers anys: lapròpia identitat, el sentit d’Europa i laModernitat, la recerca de l’amor essenci-al i d’un llenguatge transparent, el joc ila funció mateixa de les paraules, la uto-pia, la realitat o irrealitat del temps i del’espai, etc... Són textos que s’articulen alvoltant de personatges que avui es con-sideren emblemàtics i de referència obli-gada (Rimbaud i Verlaine en la primera,Nietzsche en la segona, i Wittgenstein enla tercera), però en els quals Molins tracta

Valencià, des de la conquista cristiana finsa la fi de la dictadura franquista. La pri-mera de les obres, Dansa de vetlatori, que,estrenada pel Grup 49 i amb més de centrepresentacions, no fou publicada finsl’any 1978 (Tres i Quatre). A aquesta, se-

guí Quatre històries d’amor per a la reinaGermana (premi de teatre Ciutat d’Alcoi1980 i publicada l’any 1981, Tres i Qua-tre). La resta d’obres, Dibuix del foc, JoanJoan, Tabac negre, Crònica especial i Ron-dalles de festa i batalla, no s’ha publicatmai.

Centaures (I Premi Eduard Escalantedels Premis Ciutat de València de 1982 ipublicada el 1985, Tres i Quatre), cal si-tuar-la en un període de transició en ladramàtica de Molins, ja que alhora queens remet a un període concret de la his-tòria del valencians, el d’Alexandre VI i

: 21

de copsar el moment original dela ruptura del seu pensamentamb la societat i amb les modesque els envoltaven, tot retor-nant-los la força i fins i tot la vi-rulència que el consum posteri-or els nega convertint-los en«clàssics». Com es pot observar,doncs, l’obra de Molins respon aun conjunt d’estímuls molt di-versos en els quals predomina laintrospecció i la recerca en elllenguatge.

Darrerament, però, ha accentu-at el seu interés per dos línies detreball que ja havien aparegut enalgunes obres anteriors. D’unabanda, l’interés per la reescriptura/ relectura de determinats temeso personatges que li permetend’avançar en la seua reflexió so-bre les relacions humanes, sobrela felicitat i, particularment, sobre les re-lacions de dependència. A vegades, sóntextos que responen a encàrrecs, com Ca-talans Salvatges o Que visca l’infern; d’al-tres, a certes exigències de producció iexperimentació, Antoni i Cleopatra (sobreel text de W. Shakespeare, estrenada a laSala Escalante el 1984); El dolç encant dela joventut (sobre l’obra de T. Williams),Les Tres Germanes (a partir de l’obra d’A.Txèkhov), o Una altra Ofèlia (2001, unareescriptura d’aquest personatge deHamlet, de W. Shakespeare).

De l’altra, hi ha tot un seguit d’obresque intenten acostar-se al món de l’art i elsartistes. Són un grup d’obres com Sabatesde taló alt (1985), Combat. Un rèquiem perMaria Callas (1989), Una dona en blanc inegre (1991) o Victòria Blanc (1992, estre-nada el mateix any pel Centre Dramàtic /GV), a través de les quals Molinsreflexiona sobre la relació de l’ar-tista amb el seu art i amb el medique l’envolta. Com ha remarcat F.Calafat, «Molins elabora un in-tel·ligent sumari dels interessosque han preocupat els homes delletres des de la Il·lustració fins al’actualitat: la concepció de l’artcom a alliberament i de l’allibera-ment de l’art, els fins i la fi de l’art,els mecanismes de producció i re-cepció. En aquesta anàlisi es plan-teja l’art, ens agrade o no, comuna institució cultural, de la quales difícil eixir-se’n. I, com totainstitució, sol ser utilitzada per ausos de control i manipulació».

En efecte, tot això cobra unrelleu especial en les obres apun-tades, en les quals Molins es val,explícitament, del món del teatre,

actors / actrius imaginaris o mites de l’es-pectacle com la mateixa Callas, per esce-nificar aquestes preocupacions entre art ivida, ètica i estètica, mercaderia i creativi-tat, institució i llibertat, passió, desig irealitat. Per a Molins, el teatre (l’art engeneral) és un «amant», que a vegades etpren i a vegades et deixa, i amb el qual s’es-tableix una relació d’amor i odi. D’aques-ta manera, l’art o la recerca d’una «vidaartística» és alhora la recerca d’una vidaètica i lliure, on les tensions entre la vida iel desig, la utopia i la realitat, la honeste-dat i la corrupció, el mercat i la veritat, l’in-dividu i la solidaritat troben un marc exi-gent i lúdic de referència.

D’aquesta manera, la seua obra dramà-tica conté una sèrie d’elements i caracte-rístiques que doten la seua escriptura d’unencuny molt personal, plenament cohe-

rent, atractiu, suggeridor o clara-ment provocatiu-incitador. Ladramatúrgia de Molins sempreparteix de la voluntat de recupe-rar el llenguatge i la memòriacol·lectius, d’una crítica irònica odescarnada al sistema d’anti-valors del món contemporani,amb un tractament modern delmite com a denúncia dels meca-nismes de poder i d’opressió,unes vegades dels forts sobre elsfebles i, les més, de les diversesestructures socials tradicionalscontra determinats grups en par-ticular: persones que tenen uncolor de pell distint, una altrareligió o una opció sexual dife-rent. És en la denúncia d’aquestahipocresia social i en la tragèdiapersonal de les víctimes que Mo-lins posa l’accent

I és justament per això que, amb fre-qüència, els seus personatges se’ns pre-senten atrapats pels propis somnis, enca-llats per les contradiccions que es gene-ren en el contrast entre allò que perse-gueixen i les pròpies renúncies. Per re-marcar aquestes mateixes contradiccionsi angoixes individuals, Molins treballamolt el llenguatge dramàtic, les metàfo-res que hi fa servir, o l’estructura dramà-tica sobre la qual situa les seues figures.És particularment interessant l’ús que fadel monòleg en les obres que integrencicles com el dels exilis o el de les relaci-ons entre l’art i l’artista. Siga en vers, sigaen prosa, crec que el seus monòlegs, tanben construïts, ajuden a créixer el perso-natge, i a aprofundir en les raons últimesde la seua angoixa o frustració.

Els temes escollits, el personatges cre-ats, la variació freqüent en les es-tructures dramàtiques que fa ser-vir, la preocupació pels matisosde la llengua dramàtica i delsidiolectes dels seus personatges,o el tipus de reflexions que ensproposa en cada text, allunyadesde les visions convencionals, dol-ces o domèstiques, fan de la seuauna dramàtica molt personal,suggeridora i rica, que voluntàri-ament s’aparta de la pièce bienfaite i del teatre comercial, a la re-cerca d’un públic per a qui el te-atre no només és el fet de l’espec-tacle, sinó, també, el compromísamb ell mateix i amb el món delpresent des de la diversió reflexi-va i hermenèutica que ja ens pro-posaven els clàssics.

Gabriel Sansano

22 :

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L S

21 x 13 cm.

MANUEL MOLINS: EL CARRO DE LA FARSA

19,5 x 13,5 cm.

Com és normal, tothom té moments bons i no tan bons, moments enquè tot sembla rutllar i d’altres en què res no funciona com un vol-dria. L’any 1992 va ser un bon moment per a mi i no perquè assistísa les Olimpíades de Barcelona, cosa que no vaig fer, malgrat que vanser «les millors de la història».

Jo estava aclaparat per històries ben diferents de les que enceni-en l’eufòria general. I no perquè tingués cap voluntat d’esguerrar lafesta, sinó perquè tractava de donar forma al desassossec que emproduïen l’arribada de pasteres, els morts, tants d’homes, dones ixiquets, que han de deixar el seu món. El resultat va quedar reflec-tit en un parell de textos: Elisa i Abu Magrib. El primer tracta del’èxode dels «murcians» cap Barcelona; el segon planteja el peripled’un nordafricà per l’Europa ubèrrima i feliç.

A propòsit de la seua lectura a l’SGAE, J. Ll. Sirera va escriureque amb l’Abu Magrib, jo m’hi «capbussava en els inframons urbans,en un viatge que dins el teatre valencià ha tingut, sens dubte, moltde capdavanter». Potser. El problema és que al «mercat», públic oprivat, no semblen interessar-li aquestes propostes enfrontades alpensament únic i als diferents jocs que cal fer per no perdre les aju-des o d’altres favors.

Per això, he decidit seguir amb la meua i a la vista del gran ma-terial que se m’ofereix cada dia estic preparant un cicle de farses enla línia de La divina tramoia, un text sobre la transició política i elsPactes de la Moncloa, en el convenciment que només la farsa d’ar-rel clàssica i lliure, encara no contaminada del nostre cofoismepostpost, pot ser un bon estimulant per sobreviure en aquest mónde clíniques per a les víbores i fàrmacs letals per als humans. Potsera alguns de vostés els interesse i vulguen apuntar-se també al carrode l’antiga farsa.

16,5 x 11,5 cm.

: 23

A L A G E N T Q U E E S C R I U E N E L C A N V I D E M I L · L E N A R I

20,5 x 13 cm.

OBRES PUBLICADES:

Dansa de Vetlatori. València, Tres i Quatre. 1978.Quatre històries d’amor per a la Reina Germana. València, Tres i Quatre. 1981.Ginesta. València, Tres i Quatre. 1981.Centaures. València, Tres i Quatre. 1985.Tango. València, Bonaire. 1985.Ni tan alts ni tan rics. Alzira, Bromera. 1989.Els viatgers de l’absenta. València, Amós Belinchón. 1990.Ombres de la ciutat. València, Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana.

1992.L’amant del paradís. Art Teatral. Núm. 6. València. 1994.Tànger. Art Teatral. Núm. 11. València. 1998.Trilogia d’Exilis que conté: Diònysos, Els viatgers de l’absenta i La Màquina del

Doctor Wittgenstein. València, Tres i Quatre. 1999.Shakespeare (la mujer silenciada). Hodarribia, Hiru. 2000.Abú Magrib. Alzira, Bromera. 2001.Rosegó. Alzira, Bromera. 2001.

BIBLIOGRAFIA CRÍTICA (SELECCIÓ):

F. CALAFAT, “Àguiles angoixades”, introducció a Trilogia d’exilis, de M. Mo-lins, València, Tres i Quatre, 1999, pp. 7-33.

F. FOGUET, “Desbordament romàntic”, Transversal. Número 13. 2001.J. PALOMERO, D’Eduard Escalante a Rodolf Sirera, perspectiva del teatre valen-

cià modern, València, Tabarca, 1995, pp. 76-79.A. PONS, “Notas y sugestiones sobre el teatro breve de Manuel Molins”, Art

Teatral, 11 (1998), pp. 108-111.M. J. RAGUÉ, “Manuel Molins, un autor de la Comunidad Valenciana”, en El

teatro de fin del milenio en España (De 1975 hasta hoy), Barcelona, Ariel,1996, pp. 201-202.

—, “El teatre de Manuel Molins. L’exili, el paraigua i la màscara”, Caràcters.Revista de llibres. 10 (I-2000), pp. 9-10.

R. ROSSELLÓ, “Sobre el Teatre Independent Valencià i la nova escriptura tea-tral”, Caplletra 22. (Primavera 1997), pp. 217-...

G. SANSANO, “El teatre com a totalitat”, en M. Molins, Ni tan alts, ni tan rics...(1989), pp. 9-20.

—, “Aproximació a l’obra teatral de Manuel Molins”, Catalan Review, VII, 1-2 (1994), pp. 335-341.

—, “Manuel Molins, Contra el dolor”, en M. Molins, Abú Magrib, Alzira, Bro-mera, 2001, pp. 7-30.

J. L. SIRERA, Història de la literatura valenciana, València, Alfons el Magnànim,1995, pp. 559-562.

17,5 x 11,5 cm.

24 :

ZA

El 19 de febrer de 1997, Allen Ginsbergva assajar una nova recepta de sopa de peix.L’endemà, va servir-la als convidats. Li’nvan sobrar dos pots. Deuria saber-li greullençar-los, perquè els va guardar al conge-lador. Però no se’ls va arribar a menjar: dosmesos mes tard, el 5 d’abril, el poeta mo-ria. Després de la inevitable passada de ras-clet de la universitat de torn (en aquest cas,Stanford) i de la també inexcusable subhas-ta d’andròmines, d’un dels cracks de la beatgeneration només en va quedar aquella sopa.La tragicòmica situació seria una anècdotai no s’hauria convertit mai en metàfora delsigne cultural dels temps si no hagués es-tat perquè algú, pensant en la sopa incor-rupta, va tenir la idea de fer-ne una exposi-ció rebutjada pel Guggenheim de NovaYork que sembla que anirà a petar alMuseum of Jurassic Technology de LosAngeles, que busca patrocinador per a l’es-deveniment.

L’affaire de la sopa de Ginsberg no estàlluny, encara que ho sembli, de la recentpolèmica sobre una multinacional italianade joieria que ha pagat per sortir en unanovel·la de Fay Weldon; ni de l’embolic, aBarcelona, amb el Fòrum Universal de lesCultures que hi ha previst organitzar el2004, un invent amb 50.000 milions de

La sopa«boba»

pessetes per a continguts... que són en partculpables que ningú no vulgui ser-ne el di-rector, perquè no saben quin programacultural fer-hi. Això sí: el pla urbanístic iles obres dels edificis del Fòrum (o sigui,el negoci) ja estan en marxa. El lamenta-ble cordó umbilical de tot plegat és la ten-dència que els sociòlegs ja han detectat enaltres àmbits de l’activitat humana i quehan batejat com «fun and games». Resu-mint: la vida s’ha de moure entre el que ésbanal i el que és simpàtic, superficial, sen-se gaire transcendència. Es tracta de pas-sar-s’ho bé, fugint de complicacions i de

dilemes ètics i morals, i de buscar allò queés espectacular, lleuger, comercial. Tot és,doncs, de curta volada i baixa intensitat,immediat, breu, primigeni. Joc ras i curt ipilota al peu, perquè alguns m’entenguin.I qui cregui que això no ha arribat a lacultura, que faci un cop d’ull a les univer-sitats o a les novel·les i exposicions i pel·-lícules que ara es gasten... On ho han en-tès molt bé és a Isnaïa Poliana, l’antiga fin-ca rural de Lev Tolstoi. Allà, el fill del bes-nét de l’escriptor està convertint la propi-etat familiar en un complex per a turistes i(afegeix forçadament) investigadors. Així,al costat de la finca es construeix un hotelde 500 habitacions amb restaurants i boti-gues de souvenirs, estació de tren de l’èpocarestaurada, cotxes de cavalls per llogar... I—com que les terres tornen a ser culti-vades— ja hi ha a la venda pomes «del jar-dí de Lev Tolstoi». Els investigadors hoagrairan, sí.

Ja em disculparan, però ara els hauré dedeixar. Porto, amb aquest, quatre articles ino són ni «fun» ni «games». A més, tinc lasopa al foc i em sabria greu que se’m cre-més. Igual m’hi van el prestigi i la posteri-tat.

Carles Geli

El dia que les Torres Bessones van dei-xar d’existir, algú va dir que als super-herois els havia passat el mateix. I és quela incidència d’aquesta catàstrofe en laindústria de l’entreteniment americanaha estat fulminant, i l’eliminació d’untràiler del film Spider-Man —amb un he-licòpter atrapat entre les Torres per unateranyina immensa— n’és bastant signi-ficativa. Spider-Man és el personatge em-blema de Marvel, l’editorial que, a par-tir dels seixanta, va fer conviure tots elsseus herois en un mateix univers. AquestMarvel Universe inclou des d’aleshorestots els llocs i esdeveniments de l’uni-vers real, si bé alguns s’hi obvien i d’al-tres són... diferents. Tant d’èxit va tenirel recurs que l’editorial de la competèn-cia, DC Comics, va acabar adoptant-lo.Així, paradoxalment, al més jove DCUniverse hi trobem personatges anteri-ors als de Marvel i segurament tambémés coneguts: Superman, Batman, Won-der Woman...

I al recentíssim número 596 d’Ad-ventures of Superman, de Joe Casey iMike Wieringo, hi trobem una coinci-dència absolutament sinistra: les torresbessones que l’empresari Luthor té aMetropolis, una ciutat imaginària, fu-

Ununivers de mal gust

megen a causa d’una guerra fictícia. Laimatge és idèntica a la de l’onze de se-tembre. Wieringo ha afirmat repetida-ment que l’havia enllestida fa mesos ique ja ni se’n recordava, però una granpart del públic, en veure el còmic a lavenda la mateixa setmana del desastre,li n’ha recriminat el «mal gust» igual-ment. Aquesta antelació amb què s’ela-bora el producte ha permès que el fu-tur número 174 de Wonder Woman,que tenia previst d’incloure una esce-na amb les Twin Towers destruïdes peraltres motius, siga modificat. I ara

mateix totes dues editorials, situadesben a prop dels fets, es pregunten quèfaran amb els seus universos: ¿hi re-produiran el desastre de les Torres,amb tota aquesta pèrdua abominablede vides, o bé se l’estalviaran, trencantun lligam de versemblança amb el nos-tre univers? Hem de tenir en compteque alguns herois residents a les altresciutats de Nova York, com ara GreenLantern o els Fantastic Four, haurienpogut evitar tot el que ha passat abansde desdejunar: no hi hauria hagut per-sones llançant-se al buit per morirmillor, ni tan sols cap atac reeixit queels obligara a fer-ho. Mentre que, d’al-tra banda, en tots dos universos hi ha-gué dues guerres mundials amb mortspertot arreu —com al nostre. Tanma-teix, ara molta gent pretén que ni tansols s’hi esmente açò que ha passat.¿Per què?

Segurament hi ha molt de «malgust» en tot això, però també hi hauna sensació preciosa, que no puc ex-plicar, en el fet de pensar que una cosamorta en aquest món segueix viva enun altre.

Felip Tobar

: 25

Una llengua —convé repetir-ho so-vint— és un fet social: un producte de lainteracció entre les persones. Com mésrica i complexa serà aquesta, més s’eixam-plarà aquella. Els idiomes són la respostaa les necessitats comunicatives dels grupshumans. Com sabem, l’estudi d’aquestesrelacions lingüístiques és el centre d’inte-rés de la sociolingüística.

El concepte de sociolingüística apareixal voltant dels anys 50 i es difon especial-ment a partir de la publicació del llibreLlengües en contacte, del nord-americàUriel Weinreich, del qual l’editorial Bro-mera (1996) en va publicar la versió ca-talana. Des d’un principi, aquesta menade pensament social sobre els fets lingüís-tics ha respost a diversos conceptes. So-ciolingüística i sociologia del llenguatge,però també lingüística social o d’altres,han estat freqüents, d’acord amb uns en-focaments més o menys linguacèntrics.L’antropologia, l’economia, el dret, la psi-cologia social, la pedagogia o la política,posem per cas, han confluït sovint en unmateix camp d’interessos compartits.

D’acord amb aquest raonament, podemdefinir la sociolingüística com una àrea deconeixement que s’estén, sovint, entre laciència i el judici de valor o, dit a la ma-nera de Ralf Dahrendorf, entre la teoria ila ideologia: una distinció clàssica que di-videix la ciència social en dos bàndols gai-rebé irreconciliables. Un dualisme, d’al-tra banda, aplicable a altres disciplinescom ara la ciència política o les ciènciesde la informació, que han hagut de tra-vessar el mateix estadi de «ciències-cruï-lla» o «ciències-síntesi»; és a dir, àmbitsde confluència de diverses disciplines. Enqualsevol cas, l’estatut científic de la so-ciolingüística, com de qualsevol discipli-na, l’atorga la tendència cap a la compren-sió racional i objectiva d’una zona de larealitat (Salvador Giner, 1983).

És en aquest context que cal saludaramb la millor de les benvingudes el Dic-cionari de Sociolingüística que publiquenels professors Francesc Ruiz, Rosa Sanzi Jordi Solé, tots tres ben coneguts tantpels seus treballs de recerca estricta com,sobretot, per una ingent tasca divulgado-ra d’aquesta matèria entre la poblacióestudiant.

Potser perquè he estat mestre d’esco-la, tinc un gran respecte pels manuals i

Atlessociolingüístic

Francesc Ruiz; Rosa Sanz; Jordi SoléDiccionari de Sociolingüística

Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001332 pàgs.

pels diccionaris. En sóc un gran defensor.La institucionalització del coneixement ila seua transmissió exigeixen aquestamena de materials. Sense ells ens abo-quem a la tasca incerta de l’autodidac-tisme permanent. Els manuals i els dicci-onaris estructuren la matèria: l’apamend’una forma ordenada i sistemàtica. Ensón, d’alguna manera, la seua «caixa deferramentes», per dir-ho amb l’expressióde Pierre Bourdieu. D’ací que un altrepensador insigne com George Stenierassenyalara que «un diccionari és el mésviu i exhaustiu dels atles d’una llengua».No es pot dir de manera més clara nitampoc més bella. Els conceptes que s’hirecullen són les bigues mestres en què re-colza l’arquitectura i el moblatge d’unallengua o, com és el cas, d’una parcel·ladel saber. La voluntat didàctica d’aques-ta mena de materials és, per consegüent,un valor intrínsec, imprescindible. D’acíque no es tracte d’un simple llistat demots, sinó d’una sèrie de nocions interre-lacionades que, com no podia ser de capaltra manera, remeten les unes a les altresdins d’una xarxa de significats que esretroalimenten fins a constituir el «signi-ficat» global de la matèria que volem de-finir.

Ben bé podríem dir que un diccionariés ell mateix una definició, un concepteque descriu l’«estat de la qüestió», la ra-diografia de la matèria. Una de les discus-sions més recurrents, entretingudes i es-tèrils entre sociolingüistes és, precisa-ment, la discussió sobre ella mateixa.Aquest Diccionari n’és la millor respos-ta. El repte d’un diccionari és sempreconcebre’l, també, com un projecte. És elrepte del diccionari com ho és el de lamatèria «inventariada». Ben mirat, la so-ciolingüística és, encara, un programad’investigació i de recerca. Aquest dicci-onari n’ha dibuixat un excel·lent croquissituacional: l’atles de què parlava el clari-vident Steiner en Errata.

La llarga experiència dels autors —itambé la seua visió panoràmica i plural de

la matèria— ha fet que el resultat siga unatles que permet diverses lectures, peròuna consulta fàcil. No es podia fer de capaltra manera si volíem ser fidels a aquellcaràcter complex i divers —interdiscipli-nari i transciplinari— de què parlàvemmés amunt. La confecció del diccionarihavia de partir de la mateixa essènciaconstitutiva de la matèria. Cal agrair, pertant, que els autors hagen tingut unamirada àmplia i generosa. La seua és una«avaluació» que no se circumscriu alsconceptes etiquetats amb el rètol socio-lingüístic, ni a l’ortodòxia establida pelsmanuals a l’ús, sinó que s’allarga fins ausos més generals. La preocupació lin-güística, a la nostra societat, és un temad’interès públic i bona part del debat so-bre els temes relacionats amb la llenguaes produeix als mitjans de comunicació.La sociolingüística, com és natural, estàinfluïda pel context. I és aquest contextel que determina la difusió de determi-nats conceptes, la seua promoció social oel seu desús.

Com es pot entendre fàcilment, els te-mes que han centrat l’interés dels socio-lingüistes per aquesta rodalia han estat, agrans trets, el bilingüisme i el conflictelingüístic, la substitució i la història soci-al de la llengua, la normalització, la codi-ficació, la política i la planificació lingüís-tiques i, finalment, els estudis empíricssobre el coneixement, l’ús social i les ac-tituds lingüistiques. Això no és aliè al fetque la sociolingüística catalana siga unadisciplina de formació bàsicament extra-acadèmica en un context sociocultural ipolític ben concret. Els autors d’aquestDiccionari de Sociolingüística n’hanestablit el Vocabulari bàsic, els punts car-dinals que ens permeten d’orientar-nos enaquesta matèria tan connotada ideològica-ment i tan influïda pel dia a dia, a partird’aquests «centres d’interès» de què par-lem. Sense dubte, esdevindrà un materialimprescindible, almenys entre les mino-ries més o menys il·lustrades, per a inten-tar entendre’s. Es tracta d’un corpus rigo-rós i contrastat que serà d’ús obligat pera estudiants, docents de disciplines diver-ses, com també per a tot aquell que vulgaorientar-se en la jungla after Babel de quèparlaria el mateix Steiner.

Toni Mollà

26 :

Per raons comprensibles, que no justifi-cables, el llibre sagrat dels musulmans hatrigat massa a ser traduït al català. Hi hacontribuït el fet de contenir els principalselements d’una creença que l’ortodòxiacristiana (no només la catòlica) sempre haconsiderat heretge i perillosa i hi ha coo-perat, també, un seguit d’enfrontamentsque al llarg dels segles ha portat a una re-sistència irreductible d’ambdues societats -cristiana i musulmana- que les ha fet del totirreconciliables en determinats moments dela història (passada i present).

L’editorial Proa ens ofereix ara l’oportu-nitat de poder accedir a la lectura d’unaobra (recull dels principis, normes i precep-tes de l’islam) l’origen diví de la qual totsels musulmans accepten. Míkel de Epalza,amb la col·laboració de Josep Forcadell iJoan M. Perujo (tots tres de la Universitatd’Alacant), ha portat a terme aquesta tascafeixuga que ha realitzat tractant d’assolir untext amb cadències i ritmes que semblarenles de l’original àrab.

De traduccions, n’hi ha moltes i a mol-tes llengües (llatí inclòs) i aquesta versiócatalana de l’Alcorà n’és una més que no haignorat, però, les altres i que segueix l’edi-ció de la vulgata egípcia, la canònica entrela major part dels musulmans. Està dirigi-da a qualsevol tipus de lector, tot i que fer-ne servir una traducció per a ús litúrgic estàprohibit per l’islam.

Cal advertir als que mai no han tingutoportunitat de llegir-lo que hi té pàginesque provoquen de seguida el rebuig de quinomés s’ho mira amb els ulls del cristianis-me o de la societat capitalista actual. Encanvi el lector pot descobrir narracionssemblants a les bíbliques, referències a Jesúsi a Maria, a més de relats profètics i d’al-tres passatges obscurs la interpretació dels

L’Alcoràen català

L’AlcoràTraducció: Míkel de Epalza

Proa, Barcelona, 20011.278 pàgs.

quals pertoca als teòlegs per raons òbvieso, si més no, a Déu com proclama l’Alcoràmateix.

Convé, doncs, la lectura de la introducciói dels estudis inclosos al final de la traduc-ció (breus i generalistes com és ben normalen una obra d’aquesta extensió) i no perdrede vista que la revelació es va produir al side la societat beduïna d’Aràbia, durant elprimer quart del segle VII. A més, l’Alcoràno es va posar per escrit sinó gairebé un se-gle després de la mort de Mahoma, la fun-ció del qual va ser difondre el missatge queDéu li revelà mitjançant l’àngel Gabriel.

Per facilitar-ne la comprensió, s’hi ha in-corporat una bibliografia sobre aspectesrelacionats, ni que siga de lluny, ambl’Alcorà, les seues traduccions, la religió is-làmica o la Història. Tot i ser un llistatample (bàsicament d’obres redactades encastellà), una part del que manca a la intro-ducció i als estudis no es podrà suplir, però,amb la sola consulta dels treballs citats i,tenint en compte les circumstàncies inter-nacionals actuals, els qui res no saben del’islam potser es facen una idea errònia delque aquesta religió significa i de l’abast i les

varietats de la seua manifestació arreu delmón.

Hi manca algun referent històric ben im-portant, silenciat també a les pàgines que s’hidediquen a l’anàlisi d’altres aspectes del’obra, la qual cosa pot deformar l’opinió dellector no expert en el tema. Així, en cadacapítol s’ha omés la referència al període -Meca o Medina- en què es va produir la seuarevelació (un indici cronològic bàsic), sen-se advertir clarament que l’Alcorà no segueixl’ordre dels fets sinó el nombre de versiclesde cada capítol; per això, tret del primer i delsdos últims, els més llargs hi són a l’inici en-cara que pertanyen a etapes més modernes.

Epalza, catedràtic d’Estudis Àrabs i Islà-mics i ben conegut entre els interessats perla història de les nostres terres i els estudi-osos de la minoria morisca peninsular, havolgut emular aquest text sagrat, respectantl’exegesi islàmica, els treballs d’erudicióoccidental i transmetent -mitjançant el ca-talà- un eco de l’estètica i l’expressió lite-rària de l’original. Si ha complert aquestsobjectius, en la traducció no ha pogut, però,defugir la seua formació teològica cristia-na ni una vella tradició occidental ques’obstina a nodrir «les diferències».

En aquest punt hom no compartirà fà-cilment, qualsevol que siga el perfil religi-ós que puga tenir, les raons que justificari-en algunes opcions de traducció, com arala tossuderia de fer servir, quan tant denegatiu expressen a casa nostra, Al·là iMahoma malgrat acompanyar-los del sig-nificat «Déu» i la versió Muhàmmad.

I una recomanació final, si se’m permet:si llegim l’Alcorà, allunyem-nos de la nos-tra involuntària i previsible posició de su-premacia.

Carmen Barceló

: 27

Un dels efectes de la secularització cultu-ral ha estat la menysvaloració del paper del’Església catòlica en la configuració de lessocietats modernes. Es tracta d’un factorbàsic per a l’estudi del passat de la llenguacatalana, com ho és per a uns altres campsde la història social i cultural. No és estrany,doncs, que haja merescut l’atenció d’histo-riadors com Jordi Rubió i Balaguer, ModestPrats, Anna M. Torrent o Alfred Agustí,entre d’altres, o d’un assagista tan conspicucom Joan Fuster. Però tot plegat és un campon les mancances són encara ben notòries ion aquest dèficit de coneixement afavoreixuna certa controvèrsia.

En qualsevol cas es tracta d’un domini for-ça suggestiu, on Vicent Pitarch ja va avançarfa dues dècades un primer acostament al de-bat sobre la llengua de la predicació en terresvalencianes durant l’època moderna. Ara,Pitarch, després d’anys de lectura i de recer-ca laboriosa, ens ofereix una síntesi excel·lentde la qüestió, que, com s’esdevé en els estu-dis historiogràfics de maduresa, tanca algunsinterrogants i en planteja de nous.

Com és sabut, la dimensió pastoral és lapedra angular de l’activitat eclesiàstica i, dinsd’ella, la predicació constitueix la manifesta-ció més important, tant pels continguts doc-trinaris transmesos, com per l’enorme influ-ència exercida en la transformació de les con-ductes i de les actituds lingüístiques. Pitarchdelimita temporalment el seu estudi entre elConcili de Trento (1545-1563) i la imposicióde la Nova Planta i se centra en el territoriforal valencià, que es repartia entre la diòceside Tortosa i les tres diòcesis (València, Sogorbi Oriola) constituïdes des de 1492 en provín-cia eclesiàstica segregada de la Tarraconense.L’objectiu és resseguir les condicions en quès’hi va produir la predicació i la seua distri-bució idiomàtica. En altres paraules, escatirfins a quin punt la predicació fou durant elBarroc valencià un instrument de castellanit-zació cultural i lingüística. Pitarch indaga enel context sociopolític, ideològic i culturalque determinà l’opció lingüística, un exerci-ci previ a l’anàlisi formal (lingüística, pragmà-tica o retòrica) dels textos conservats.

L’autor s’hi planteja dos tipus d’interro-gants. Uns són més objectius, per tal coms’ajusten a les proves documentals: la cro-nologia i la intensitat de la predicació o laprocedència dels eclesiàstics; la distribucióterritorial de les prèdiques, és a dir, la corre-lació entre llengua i zones rurals i urbanes, i

Parlar(i callar)

des de la trona

la contextual (predicació extraordinària o degala enfront de la rutinària). D’altres qües-tions són més difícils de respondre de ma-nera fefaent, només permeten respostesplausibles a partir de conjectures o d’inter-pretacions versemblants i, de fet, Pitarch lesapunta com a interrogants oberts: la incidèn-cia social de la predicació en l’establiment depautes idiomàtiques i d’actituds favorablesa la desafecció lingüística; les motivacionsdel canvi de llengua; les relacions entre llen-gua i classe o entre l’estètica barroca i la de-serció lingüística; la castellanització de laprèdica com a causa o com a exponent de latransculturació siscentista.

Per la via de la contundència documentalo amb la seua coherència interpretativa,Pitarch posa «al descobert la intensa contri-bució a la castellanització que ha fet l’Esglé-sia catòlica al País Valencià d’ençà del segleXVI». Aquesta contribució, contrària a lesrecomanacions tridentines, fou més granentre l’alta jerarquia eclesiàstica, predomi-nantment aristocràtica, on destaca un perso-natge com l’arquebisbe Juan de Ribera, el vir-rei patriarca; entre el clergat urbà i entre elsordes religiosos, singularment la Companyia

de Jesús. Per contra fou menor entre els ecle-siàstics de rang més baix i el clergat rural. Enla primera meitat del segle XVII el castellà es-devingué la llengua de la predicació de pres-tigi. Si bé la predicació en la llengua del paísera quantitativament dominant, quedava pos-tergada al silenci de la cultura popular no im-presa. Ara bé, Pitarch defuig el sectarisme ol’acusació hiperbòlica i reconeix honestamentles limitacions del coneixement historiogrà-fic en l’estat actual de la recerca. Tampoc nos’està de fer interpretacions, però sense incór-rer en el judici sumari: denuncia ponderada-ment la manca històrica de compromís del’Església valenciana, però no troba accepta-ble imputar-li la responsabilitat del conflictelingüístic. L’Església no fou més bel·ligeranto contumaç en la castellanització social quela Universitat o els lletraferits.

Un aspecte ben notable que constataPitarch és el silenci que, a diferència del ques’esdevingué al Principat, envolta la qüestiólingüística, que no s’arribà a explicitar en capsínode de les diòcesis valencianes al llarg delperíode. La força amb què havien arrelat elcesarisme polític i la pressuposició que elcastellà era la llengua per antonomàsia n’es-talviaven la verbalització. Un cas anàlegplanteja la transmissió dels textos. Mentreque els sermons extraordinaris en castellàs’imprimien ocasionalment, la predicació encatalà, majoritària, no es reputava digna depassar a la impremta. Heus ací un problemade mètode que s’ha traduït sovint en unateorització equívoca sobre el període, sotala rúbrica de «Decadència».

Indagar en el passat lingüístic exigeix aparts iguals un minuciós escorcoll documen-tal i un sòlid gruix teòric, que permeta d’ex-traure una adequada interpretació dels tex-tos. L’estudi de Vicent Pitarch reuneix totesdues condicions. Escrit, malgrat l’aparentespecialització temàtica, amb precisió i de-simboltura, evidencia les preocupacions del’autor, el qual, com ha posat de manifest enla seua acreditada trajectòria intel·lectual,entén el coneixement com una forma depraxi. En aquest sentit, el lector trobarà queles contradiccions del període, estudiadesper Pitarch en el seu context vital, tenenmolts vincles amb els debats contempora-nis. Aquest és un dels grans mèrits del lli-bre. Perquè, en definitiva, fer història és par-lar del present amb arguments del passat.

Miquel Nicolás

19,5 x 14 cm.

Vicent Pitarch AlmelaLlengua i Església durant el Barroc valenciàIIFV - PAM, València - Barcelona, 2001

384 pàgs.

28 :

Revistade revistes:

Montserrat Guibernaui John Hutchinson, eds.,

Understanding NationalismPolity Press, Cambridge, 2001

284 pàgs.

La introducció d’aquest volum s’obreamb una bona pregunta. ¿Per què unllibre més sobre el nacionalisme? Per-què, realment, no és que en falten. Peròla resposta, la justificació, que ofereixentot seguit els curadors és també moltbona. I convincent. Perquè certament elflux de publicacions sobre el tema de lanació i el nacionalisme és constant.D’ençà dels anys seixanta-setanta ha es-devingut un camp específic d’estudi sis-temàtic, després d’haver conegut uncert oblit. A hores d’ara la bibliografiaés superabundant i diversificada. Sónben recomanables, doncs, els intents derecapitulació. Però hi ha una altra raó.Molts supòsits d’aquest estudi sistemà-tic daten d’abans dels anys noranta. I ladècada final del segle XX, amb el seguitde canvis que ha comportat, amb l’ac-celeració històrica que n’ha estat carac-terística, ha fet anar en orris molts es-quemes.

El contingut del volum és també moltconvincent, pels temes i pels autors queels tracten. Fa justícia a l’objectiu ques’havia marcat: reconsiderar els supòsitsen què s’ha inspirat l’estudi sistemàticd’aquesta qüestió. I així hi trobem treballsde caire teòric sobre aspectes molt deba-tuts, com ara la modernitat o la histori-citat de les nacions; els diferents tipus denacionalisme; la textura de les culturesnacionals; els nacionalismes dits «banals»,inconscients i aproblemàtics però no peraixò inexistents; la variable «gènere» i laseua relació amb la nació; o el naciona-lisme i la religió (que a hores d’ara,especialment en el context islàmic, esde-vé una qüestió candent). Però tambéaproximacions històriques concretes aescenaris de pugna oberta, com ara lesrelacions entre nacionalisme i conflicteètnic a l’Àfrica, la galàxia postcomunistai els conflictes de tipus nacional, l’origeni la funció de les «neteges ètniques» o lesperspectives que obre la globalització enrelació amb els estats-nació.

Percomprendre

el nacionalisme

Aquest llibre naix d’un encàrrec del’ASEN (Association for the Study ofEthnicity and Nationalism) per comme-morar el seu desè aniversari. Cal remar-car que l’ASEN ha estat un dels motorsde l’expansió internacional dels estudissobre la nació i el nacionalisme, que haproduït fruits molt destacats (sobretoten l’àmbit anglosaxó). Amb les seuesconferències anuals i la revista que pro-mou, Nations and Nationalism, ha fetuna tasca fonamental per activar l’anà-lisi i el debat rigorós sobre aquesta va-riable clau del món contemporani, pertrencar els vells esquemes que es reso-lien en una certa «ceguesa”, potser vo-luntària, per artigar i explorar les dife-rents dimensions d’una problemàticacertament complexa, on es troben lahistòria, els conflictes socials i polítics,els corrents ideològics, les relacions deforça i variables encara més profundes(els mites, les religions, etc.).

Montserrat Guibernau i John Hut-chinson són dos especialistes rellevantsen aquest camp. De la primera en recor-darem ara llibres com Nacionalismes(1997) o Nacions sense estat (1999),tots dos publicats també en anglès. Enaquest volum apleguen estudiosos deprimera fila que analitzen els temes quepertocava. Una ullada a l’índex serà elo-qüent: Anthony Smith (les nacions i lahistòria); John Breuilly (nacionalisme iestat); Walker Connor (les pàtries enun món d’estats); John Hutchinson(nacions i cultura); Steven Grosby (na-cionalitat i religió); Nira Yuval-Davis(nacionalisme i gènere); Kosaky Yos-hino (nacionalisme a Japó); CrawfordYoung (nacionalisme i conflicte ètnic al’Àfrica); John A. Armstrong (postco-munisme i nacionalisme); MichaelMann (visió històrica de la neteja ètni-ca); Montserrat Guibernau (globalitza-ció i estat-nació).

Ni de bon tros es pot fer justícia enuna nota breu a la riquesa de matisos,enfocaments i aportacions d’un volumcom aquest. Caldria destacar-ne, so-bretot, la utilitat, perquè actualitza elsconeixements i reconsidera crítica-ment els plantejaments habituals.Aporta un munt d’idees, de dades, in-formacions i suggeriments bibliogrà-fics, i assenyala també els camins dela recerca ulterior. Sens dubte Un-derstanding Nationalism esdevindràuna referència clau en els debats so-bre aquesta qüestió a partir d’ara. Nocal dir que fóra ben convenient laseua traducció.

Gustau Muñoz

¶ L’EspillS’obre amb un clarificador article d’EnzoTraverso sobre «El totalitarisme. Història i apo-ries d’un concepte», que fa un repàs exhaustiud’un dels debats que han marcat el segle XX.Mark Mazower analitza «El genocidi dels ar-menis», un episodi històric sovint oblidat peròque marcà la pauta del segle. Antoni Prats re-flexiona sobre continuïtats i ruptures en l’art ien la creació literària a «Dir i innovar». El dos-sier central tracta del nacionalisme, amb volun-tat analítica i reflexiva, i inclou articles deDaniele Conversi (Ernest Gellner i el naciona-lisme), Josep Solves (teories del nacionalisme),Joan Nogué (nacionalisme i geografia), GurutzJáuregui (nacionalisme, autonomia i sobirania),X.-M. Núñez Seixas (el nacionalisme espanyolavui). Es publica així mateix una traducció dela peça clàssica d’Ernest Renan «Què és una na-ció?» A més, hi trobem textos de Costanzo deGirolamo sore les traduccions catalanes de laDivina Comèdia, de J. Daniel Simeón Rierasobre exploradors vuitcentistes per Àfrica,d’Antoni Ten sobre el Museu de la Ciència deValència i de Vicent Montfort sobre el turismevalencià i les seues perspectives. Diverses res-senyes a càrrec de Xavier Filella, Vicent Raga,Josep Sort i Neus Campillo completen el su-mari. (Núm. 7, 2001, Publicacions de la Uni-versitat de València - Edicions Tres i Quatre,El Batxiller 1, 46010 València.)

¶ El TriangleAquest combatiu i peculiar setmanari amb for-mat tabloide, i una mica descordat, ha dedicataquest estiu diversos dossiers a les terres deparla catalana. Al número publicat el 27 d’agosts’hi troba l’especial sobre el País Valencià («ElPP mostra la seva cara bruta», «El búnker alpoder»), amb tot d’articles sobre els atacs a lallengua i l’allunyament del suposat centre re-formista del PP valencià, els punts foscos deZaplana, les lluites dels Salvem i especialmentdel Cabanyal, la projectada base de l’OTAN aBétera, les trames de l’extrema dreta, Canal 9,Terra Mítica, i el pacte de l’AVL. Una informa-ció bastant completa, per bé que desigual, isuggeridora, molt útil perquè els desinformatscrònics comencen a assabentar-se d’algunescoses que, potser, hi ha qui s’estima més d’ig-norar. Altres qüestions abordades són el con-flicte al voltant de la immigració que ha escal-fat l’estiu, les guerres oblidades de l’Àfrica i l’en-clavament naturista d’El Fonoll. Inclou unaentrevista amb Paco Fernández Buey («L’es-querra ha llançat la tovallola»). (Núm. 547, SantAntoni Maria Claret 84-86, 08025 Barcelona.)

: 29

Stephen Toulmin és filòsof i un homede lletres molt sòlid. L’aportació mésoriginal que ha fet aquest deixeble deWittgenstein rau en el fet que situa elssistemes conceptuals del passat en el seucontext, en un intent de copsar-ne ple-nament la significació. És en aquest dar-rer llibre —Cosmopolis. The HiddenAgenda of Modernity— on potser haencarat el seu repte més ambiciós: exa-minar els orígens, l’evolució i les pers-pectives de la cultura occidental moder-na mitjançant l’anàlisi acurada de les ide-es que n’han estat centrals.

Publicat el 1990, aquest llibre no solsno ha perdut actualitat sinó que n’haguanyat; les qüestions que es plantejad’entrada en fan un llibre sobre el pas-sat, escrit, però, pensant en el futur. Laprimera qüestió que aborda és la tandebatuda de l’inici dels temps moderns.El situa en l’època immediatament ante-rior a l’aparició de dos grans problemes:la reconstrucció de les relacions socials,quan ja s’han declarat obsoletes les es-tructures feudals, i la consegüent reor-ganització de les relacions entre les na-cions, després de la Pau de Westfàlia,amb una Europa devastada per la Guer-ra dels Trenta Anys. L’atmosfera intel·-lectual dominant en la segona meitat delsegle XVI, que l’autor xifra en figurescom Bacon i Montaigne, Erasme i Sha-kespeare —l’escepticisme i la tolerànciaque encarnaven—, va arribar a ser vistacom una de les causes o, si més no, comun dels símptomes de la inestabilitatprofunda que visqué Europa abans de lainstauració de la nova configuració po-lítica. La reacció hi fou una recercaobsessiva de la certesa, que traduïa, enel pla intel·lectual, l’obsessió per guanyaruna estabilitat social i política que s’ha-via fet del tot imprescindible i inajorna-ble.

La tasca que es van imposar les oligar-quies governants a partir de 1648 foud’aconseguir l’estabilitat en el seu ter-reny. L’assoliment d’això va anar prece-dit, doncs, per tot un corrent de pensa-ment entestat a trobar una solució queacabés amb els desacords que fins ales-hores s’havien resolt en la guerra i en ladevastació. Toulmin veu en Descartesl’abanderat d’aquest projecte. Descarteses féu càrrec dels mals que es derivaven

Elrenaixement

de la modernitat

de les divisions intel·lectuals del cristia-nisme al mateix camp de batalla i voliatrobar una fòrmula ideal per superar, demanera definitiva, aquelles divisions i elsmals consegüents. (Toulmin aporta da-des i consideracions ben convincents encontra de la imatge del filòsof aïllat.) Dela mateixa manera, Leibniz veié la fontd’aquests mals en la multiplicitat de llen-gües i cultures, i es va proposar de con-fegir una sofisticada màquina, una linguauniversalis, que els membres de qualse-vol país o religió haurien de fer servirper entendre’s. Amb això —amb «el mésgran instrument de la raó»—, Leibnizpretenia no solament fixar uns significatscomuns sinó, més ambiciosament enca-ra, forçar el reconeixement d’una racio-nalitat comuna. Cal tenir en compte que,en la generació immediatament anterior,la guerra havia implicat la desapariciód’una tercera part de la població del’Europa central. No pot sorprendre,doncs, que l’home públic que també fouLeibniz es proposara crear les condicionsd’un modus vivendi que n’evitara la re-

petició. Newton hi afegiria una concep-ció de l’ordre còsmic que hom no po-dria deixar d’extrapolar com a model dela nova configuració de les relacions so-cials.

Així, de Descartes a Newton, la imat-ge del món que va arrelar tractava la na-tura i la societat com a «ordres» idènticsi igualment racionals; hom es complaïaa fer una projecció mecànica a la socie-tat de l’ordre i de l’estabilitat que homveia al món natural. D’aquesta manera,cap al 1700, s’havia assolit ja un modelintel·lectual que permetia superar —oposar al seu lloc— diferències doctrinalsfins aleshores insuperables. No senseconseqüències: Toulmin en subratlla unacontrapartida de gran abast. S’havia con-solidat una tradició que, fascinada pelssistemes formals deductius, deixava debanda —i ho faria durant quatre-centsanys— el compromís renaixentista ambla diferència i amb la diversitat i, tam-bé, amb les exigències que la vida quo-tidiana posa a individus que són de carni ossos.

La crisi de la modernitat caracteritza-da així s’esdevé —segons Toulmin— enla segona meitat del terrible segle XX.En els darrers cinquanta anys, s’ha assis-tit al final de la supremacia políticad’Europa i de les idees d’Europa, i alfinal d’aquella concepció de la nació-es-tat sorgida de Westfàlia, mentre que latradició republicana ha continuat mos-trant greus insuficiències.

L’autor es fixa sobretot en el finald’una època que havia començat amb eldescobriment d’una veritat indubtable ique ara ha de començar de nou. No co-mença, però, amb el confús «post-modernisme» del qual se’n parlava fa untemps, sinó que s’enceta amb un «nourenaixement de la modernitat». Aquestes caracteritza per la concurrència d’unagran diversitat d’intents d’actualitzacióde l’ideal humanista, és a dir, per la re-cerca no d’una nova certesa, sinó —mésmodestament— per la recerca d’«unamés gran claredat sobre les noves pos-sibilitats i exigències que implica un mónde filosofia pràctica, ciències multi-disciplinars i institucions transnacionalso subnacionals».

Vicent Raga

22,5 x 13 cm.

Stephen ToulminCosmópolis.

El trasfondo de la modernidadPenínsula, Barcelona, 2001

320 pàgs.

30 :

«Això diu que era, gairebé fa trentaanys, en una ensopida ciutat de provín-cies anomenada València...» Així podriahaver començat aquest llibre. Certament,a un jove d’avui deu resultar-li una micadifícil d’imaginar el desolador panoramacultural d’aleshores. Per tal de solucionar-ho, l’autor d’aquest llibre tan ben editatens conta el que va passar a partir delmoment que un grup d’estudiants i deprofessionals incipients va fundar, el1967, la societat Studio S.A. El documentfundacional de l’empresa declarava tenircom a objectiu «la promoció, constitució,gestió, explotació, administració i finan-çament de cines, teatres, restaurants, ca-feteries i d’altres sales o centres públicsde caire recreatiu o cultural...» El fruitfou, uns anys més tard, l’obertura delteatre València-Cinema al número 23 delcarrer Quart. Als locals d’Studio —pri-mer al carrer Taquígraf Martí i després almateix València-Cinema—, hi va actuar laflor i nata de la progressia: cantautors comOvidi Montllor, Raimon o Maria del MarBonet; grups com Els Joglars o el TeatreEstable del País Valencià; fins i totjazzmen com Tete Montoliu, Lou Bennetto Chet Baker. Però les activitats de lasocietat no es van limitar a música i tea-tre: es van estendre a les arts plàstiques isobretot al cinema.

Aquest llibre és una crònica de les cir-cumstàncies generals que van acompa-nyar les activitats d’Studio S.A., tot i quel’autor ha preferit centrar-se —o almenysaixí ho declara en la introducció— en elteatre. És, doncs, una mena d’intent dereconstrucció històrica d’una època re-cent del teatre valencià, els anys 70 i 80,a través dels testimonis d’alguns protago-nistes i d’abundant material gràfic. Té un

Allò que tal vegadas’esdevingué

Enrique HerrerasValència-Cinema:

25 años de resistencia culturalAlgar, Alzira, 2001

168 pàgs.

interès especial l’etapa d’Studio Teatre,una unitat de producció amb un equipartístic fix que va estrenar autors contem-poranis tan importants com Beckett,Arrabal o Pinter per primera vegada aValència. En molt poc de temps i amb unsmitjans força magres, aquell grup dirigitper Antonio Díaz i Paco Manzaneque vaassolir una programació valenta i unamagnífica acollida de públic i de crítica.Malauradament, l’any 70, per desavinen-ces empresarials, Studio Teatre deixà deproduir espectacles. Sembla que la raófou l’elevat cost de les produccions prò-pies, ja que Studio S.A. no rebia cap ti-pus d’ajuda ni de subvenció oficial. Però

també pareix que hi hagué qui, al si de lasocietat, considerava que els espectaclespecaven d’un excessiu «esteticisme». Laqüestió és que, en acabar-se l’entesa, elsantics integrants d’Studio Teatre decidi-ren obrir local propi. Fou aleshores quanva nàixer el València-Cinema, o, millordit, Quart 23. Aquella nova sala encetàprogramació amb Las Salvajes en PuenteSan Gil, el producte més consolidat delteatre valencià d’aquells anys. Mentres-tant els temps estaven canviant i promp-te hi van aparèixer propostes noves: elsgermans Sirera, Manolo Molins, Juli Leal,Antonio Corencia, Casimir Gandia...

El 1973 Vicent Vergara es va fer càrrec dela gerència del, ara sí, teatre València-Cine-ma, amb l’objectiu de presentar una progra-mació que en garantira la independència iels ingressos per taquilla sense renunciar ala qualitat dels espectacles. Crec que foullavors quan els tramvies deixaren de recór-rer València i aquell pati de butaques es vaomplir de cabells llargs i de jaquetes depana. La resta de la història ja la coneixem...o no? De tota manera, convé fullejar aquestllibre encara que només siga per enyor. El1990 uns clivells a l’entrada obligaren a tan-car el local, un punt de referència obligatper a veure a València Dagoll Dagom, LaCuadra, PTV, Joglars o Pepe Rubianes. Peròsembla que no fou un adéu definitiu.

Més enllà de qualsevol evocació nostàlgi-ca, del recull d’anècdotes —que tampoc enfalten—, l’interès del llibre rau, sobretot, enla invitació a contrastar els records d’uns id’altres per ajudar-nos a «repensar el pre-sent» a la recerca de noves fórmules. I unapregunta final, què va passar amb aquellpúblic? És que alguna vegada s’esdevingué?

Toni Pau

: 31

Tal i com adverteix de bon començamentl’autor, el títol d’aquest llibre sobre la con-questa catalana de Tortosa no és cap fri-volitat ni extravagància. «Per a menysca-bament d’Espanya» és una cita textual dela documentació comtal catalana de mitjansegle XII que, a més, forma part de tot ungènere d’al·lusions similars, com ara indextructione Yspanie o d’altres. Hispàniao Espanya és, senzillament, el nom queutilitzen els textos cristians de l’època perreferir-se a al-Andalus. I cal fer notar queaquesta noció d’Espanya tindrà una vigèn-cia molt continuada. Podem recordar, perexemple, que als documents de la cance-lleria reial, ben entrat el segle XV, encarasovintegen esments de, posem per cas, vai-xells que surten de València cap a «Espa-nya», que no és cap altra cosa que el petitsultanat de Granada, és a dir, el que restad’al-Andalus.

El títol reflecteix bé, doncs, l’esforç des-plegat per Antoni Virgili per desprendre’sdels constrenyiments conceptuals de cai-re nacional i religiós que arrossega la ruti-na discursiva del medievalisme hegemònica l’acadèmia, el qual encara se sent —jus-tificadament— ben fort per a reactivarsense complexos la idea de Reconquista itot el conjunt de nocions derivades (res-tauració, repoblació...). Al capdavall, unaideologia de destí manifest i de singulari-tat irreductible.

La primera cosa que fa Virgili és, precisa-ment, escapar de l’asfixiant marc «nacional».La conquesta de Tortosa i la «restauració» dela seu episcopal han de situar-se en l’adequa-da perspectiva de la dilatació de la Cristian-dat llatina i del sistema feudal —«una solagramàtica», en paraules de M. Barceló al prò-leg— , com una part del front occidental dela segona croada, promoguda el 1146 en res-posta a la caiguda del principatfranc d’Edessa en mans dels turcsseljúcides. Paral·lelament a l’expe-dició de cavallers, alemanys i fran-cesos, que actua (i fracassa) al prò-xim Orient, s’organitzen tres im-portants atacs a ciutats portuàriessituades als extrems més allunyatsd’al-Andalus: els gallecs assetgenLisboa amb èxit i el rei de Castellapren la ciutat d’Almeria amb l’ajutd’un fort estol genovès que, imme-diatament després, participa en laconquesta de Tortosa dirigida pelcomte Ramon Berenguer IV, cul-minada el 30 de desembre de 1148.La contribució del comú de Gè-nova és decisiva, sens dubte, i me-reix una tercera part de la ciutatcom a compensació. També hi tro-bem cavallers anglesos i contin-gents templers, gens negligibles,

De quan Occidentcomençava

a créixer

Antoni VirgiliAd detrimentum Yspanie.La conquesta de Turtûsa

i la formacióde la societat feudal

(1148-1200)València, PUV - UAB, 2001

262 pàgs.

que acaben de posar en evidència el caràc-ter, diguem-ne sistèmic, de l’operació.

I després de la conquesta? Lluny de lesinèrcies i dels sobreentesos que sovint ar-rosseguen les descripcions de les mal ano-menades «repoblacions», el treball deVirgili posa de manifest el tempteig expe-rimental que comporta la gestió de la terrai dels homes en el nou espai conquerit. Hidestacarem dos grans trets. En primer lloc,un intent de distribució de la terra que fafallida: el comte no pot evitar finalmentl’acumulació de les donacions més modes-tes en mans de l’alta noblesa i de l’Esglé-sia; no debades els sectors més capacitatsper a captar les peces d’or que des d’ara hiarriben a través dels tributs (pàries) als queresta obligat l’emir de València i Múrcia. Ensegon, la pervivència d’un residu relativa-ment significatiu de població musulmanadesprés de les morts, fugides i expulsionsque acompanyen la campanya militarcatalano-genovesa; el maneig d’aquestscamperols sotmesos ofereix una diversitatgeogràfica (des de zones totalment buidescom el Montsià fins a d’altres on constitu-eixen la meitat de la població, cas de la Ri-bera d’Ebre) i social (captius, mitgers, cam-perols posseïdors...) que l’autor es guardamolt d’atribuir a factors aleatoris, tot esta-blint elements que permeten copsar un lò-gica subjacent. Virgili creu que ja pot par-lar-se d’una experiència de tipus colonial.

El banc de proves de la regió de Tortosano caurà en l’oblit. Els seus resultats es tin-dran en compte, sens dubte, després de lesocupacions de Mallorca i València, on esposaran en pràctica solucions modificades,no exemptes tampoc de fallides greus desdel punt de vista dels interessos del monar-ca, però en qualsevol cas més eficients decara a la generació global de fonts estables

de renda. El llibre de Virgili ofe-reix una excel·lent base de con-trast per a determinar l’orientaciói el sentit de les modificacions po-sades en pràctica a les conquestesposteriors. En definitiva, per a co-nèixer amb major precisió els ini-cis de la dinàmica expansiva delsistema feudal europeu, senseoblidar, com assenyala M. Barcelóal seu impagable pròleg de colorde púrpura, que «l’expansió feudalés l’antecedent social orgànic del’altra expansió, la grossa, lad’Amèrica, Àsia i Àfrica. Els com-ponents hi són tots. Armes, espè-cies i cristians, per simplificar».¿Calen altres raons per a justificarla necessitat d’un estudi comaquest?

Josep Torró

23 x 17 cm.

32 :

: 33

La publicació el 1976 de La via valen-ciana, d’Ernest Lluch, representà un ve-ritable revulsiu dins la literatura econò-mica sobre el País Valencià. Després delbalanç històric i de pensament social quehavia representat la publicació el 1962 del’obra bàsica de Joan Fuster, Nosaltres, elsvalencians, Lluch es proposava de fer unainterpretació crítica i històrica del modeleconòmic valencià, produint metodològi-cament un trencament abismal amb unatradició de política econòmica valencia-na sucursalista en relació amb el podercentral.

Lluch sosté que al País Valencià hi haguéuna revolució industrial «sense fum», sen-se cap suport del govern central, amb dre-natge de recursos fiscals xuclats per la hi-senda central, sense àrees de decisió pròpi-ament valencianes. Si, malgrat els entre-bancs, l’economia valenciana fou capaç defer un desplegament vers 1966-68, és per-què prèviament hi hagué un procés d’indus-trialització, basat en una indústria lleugerai diversificada, assentada sobre empresesdinàmiques de grandària mitjana i petita,procés acompanyat per una agricultura mo-derna i exportadora.

Existí realment un pensament econò-mic valencià? Lluch passa revista a lesidees econòmiques dels autors valencians,començant pels il·lustrats i continuantpels economistes del s. XIX que defen-saren la modernització i la industrialitza-ció. Per a Lluch, la classe dominant va-lenciana és l’aristocràcia financera, ambdiverses aliances, més que no pas la bur-gesia industrial lligada o aliada amb lescapes mitjanes productives. No tot era laburgesia comercial agrària exportadora i,per descomptat, la industrialització valen-ciana no es basà en els capitals acumulatsen l’exportació de la taronja.

El fet és que, ja a la segona meitat dels. XIX, reeixí una indústria valenciana al’entorn de productes artesans o de de-terminats béns de consum: el calçat, laceràmica (des de 1827, en aquest cas), elstorrons i, a primers del s. XX, el moble,la joguina, el tèxtil i la confecció, elstransformats metàl·lics. Les exportacionsja no són únicament agrícoles, són tam-bé, significativament, de forma predomi-nant, industrials. Resultat: les exportaci-ons valencianes passen del 9,4% del to-tal espanyol el 1970, al 12,3% el 1973, iavui se situen en el 13,16% (1999).

L’objectiu de Lluch, a La via valencia-na, consistia a demostrar que hi havia lesbases per parlar d’un model econòmicvalencià, amb uns trets específics, i queaquest model s’havia de desenvolupar. Ihom estava insinuant, en el fons, que laconsciència nacional (valenciana) consti-

Larecuperació

d’una obra clàssica

Ernest LluchLa via valenciana

Editorial Afers, Catarroja-Barcelona, 2001395 pàgs.

tueix un incentiu per fer créixer i desen-volupar l’economia. Per tant, La via va-lenciana era també, i ha estat, una obrad’agitació política, a més d’una obra desacsejada científica. La present edició,molt acurada, a l’editorial Afers, posa denou a l’abast del lector el llibre de Lluchi es completa amb el pròleg que el mateixLluch va escriure per al volum col·lectiuIntroducció a l’economia del País Valencià,de J.A. Martínez Serrano, E. Reig, V. So-ler i J. Sorribes (València, 1980), en quèLluch afirmava: «No hi ha cap altre po-ble hispànic com el País Valencià que hagitingut una industrialització tan ràpida i dedalt a baix i una presa de consciència na-cional tan de cop i volta i desigual.»(Lavia valenciana, 2001, p. 238).

Un dels seus deixebles valencians,Vicent Soler, ha estat l’encarregat de pre-sentar amb una «Introducció» la presentedició, i de completar-la amb un llarg isuggeridor «Epíleg» i una «Bibliografia»de 57 pàgines, interessantíssima, sobre te-mes econòmics valencians, que farà callarels més escèptics i en la qual es podenveure els fruits de les sembres fetes per

Joan Fuster, Vicent Ventura, el mateixErnest Lluch i altres personatges que hanestat fonamentals per al País.

V. Soler, a la «Introducció» esmentada,explica el context en què es va gestar Lavia valenciana, al final de la dictadurafranquista, com a segon pas després del’obra col·lectiva L’estructura econòmicadel País Valencià (1970), que havia diri-git el mateix Lluch. L’«Epíleg» constitu-eix, per si sol, un altre llibre dins del lli-bre, i el seu objecte consisteix a plante-jar-se què li ha passat a l’economia delPaís vint-i-cinc anys després de la publi-cació del llibre clau de Lluch. Hom inten-ta demostrar que el model investigat perLluch ha quedat esgotat en gran part, toti que «l’economia valenciana és una eco-nomia relativament avançada, que formapart del món desenvolupat tot i no estaral grup de capçalera, però que té greus di-ficultats per a mantenir els seus avantat-ges competitius als nous escenaris econò-mics mundials» (p. 239). S’hi demostraque l’economia valenciana ha anat crei-xent, durant la segona meitat del s. XX,per damunt de la mitjana espanyola; aixòha implicat un major pes de la indústria idels serveis. Hom es preocupa per la con-nexió amb les noves tecnologies, amb lanova economia i el món de la globalitza-ció, l’esforç de renovació tecnològica, lainserció de l’economia valenciana dinsl’euroregió de l’Arc del MediterraniNord-occidental, «d’Alacant fins a Romapassant per València, Barcelona, Montpe-ller, Marsella, Gènova, Bolonya i Florèn-cia» (p. 311). A la «Bibliografia de refe-rència i complementària» hom pot trobarels textos bàsics sobre aquesta euroregió,que, per cert, pel que fa a la part inclosadins l’estat espanyol, mai no ha comptat,per part dels successius poders centrals,amb l’ajut i el suport financer necessarisper al seu desenvolupament, sinó ambuna obstrucció sistemàtica i sibil·lina, lesraons de la qual potser fóra important depoder esbrinar algun dia.

Com a balanç final: tant La via valenci-ana com el seu extens «Epíleg» demostrenla necessitat de seguir pensant en el dissenyd’una programació econòmica que quediensolcada dins la via específicament valen-ciana. L’economia del País no s’ha de dei-xar xuclar més, subordinadament, cap alcentre, sinó que ha de seguir lluitant pel seupropi camí, aquell que, en definitiva, apor-ti resultats positius als interessos dels pro-pis valencians i no de forces alienes domi-nadores. Això, afortunadament, el valenci-ans ja fa temps que ho han après, gràcies aLluch i a molts altres.

Francesc Artal21 x 13,5 cm.

34 :

R. Dworkin; M. Lilla; R.B. SilversThe Legacy of Isaiah Berlin

New York Review of Books,Nova York, 2001

198 pàgs.

Aquest llibre recull les actes del congrés or-ganitzat l’any 1998 per The New York Institutefor the Humanities per analitzar i debatre l’obrad’Isaiah Berlin. El llibre està dividit en tresapartats. En el primer, «Hedgehogs and Foxes»,A. Kelly, M. Lilla i S. Lukes discuteixen la fa-mosa distinció berliniana en relació a la filo-sofia de la història. «Pluralism» és el segon apar-tat, on R. Dworkin, B. Williams, T. Nagel i C.Taylor s’apropen a la vessant pràctica de la fi-losofia de Berlin, ço és, als aspectes polítics iètics del seu pensament. Finalment, es tancael llibre amb «Nationalism and Israel», on A.Margalit, R. Wollheim i M. Walzer fan unaanàlisi de la complexa, tensa i no sempre co-herent relació entre el pensament liberal i plu-ralista de Berlin, d’una banda, i la seua posiciópersonal davant l’estat d’Israel, de l’altra. Alfinal de cada apartat hi ha una breu transcrip-ció dels debats plantejats entre els diversosponents i assistents al congrés, i això fa mésatractives les aportacions.

El llibre és interessant, sobretot, perquè lamajoria de ponències presenten lectures crí-tiques de l’obra de Berlin, i això, fins ara, noha sovintejat, tot i que n’hi ha excepcionsdestacades. Per entendre’ns: amb Berlin pas-sa una mica el que amb Fuster: es destaca elseu ús del llenguatge, el tarannà assagístic queevita sistemes tancats i excloents i defensa unliberalisme «càndidament» d’esquerres, esremarquen determinats aspectes de la seuapersonalitat —com ara el fet de ser un granconversador, etc.— però no abunden lesaproximacions que, més enllà del mer elogi,penetren críticament en el seu pensament.

Així, es qüestiona, com ja havia vist J.Gray, si el liberalisme implica, necessària-ment, el pluralisme de valors; si no deu serque el liberalisme pluralista de Berlin és mésfruit de la lectura dels «pensadors russos»que no de la tradició anglosaxona. També esposa en dubte la lectura que fa Berlin de laIl·lustració i del Romanticisme i se suscitala qüestió de fins a quin punt hom pot ex-traure dels crítics de la Il·lustració les con-clusions liberals i respectuoses que Berlinplanteja. Se situa un interrogant en el cen-

Isaiah Berlinmés enllà del mer elogi

tre mateix del seu pensament: els valors li-berals entren en conflicte? No es pot supe-rar la tragèdia des del liberalisme?

Sens dubte algunes de les idees presentadessón atractives, però també és cert que d’altressón una mica «innocents» en el sentit que notenen cap altra finalitat tret de validar la prò-pia teoria del ponent: es demanen reformistesde Berlin, introdueixen algun matís no sem-pre adient, i no acaben d’aprehendre la forçadel conflicte tràgic.

Pel que fa al sionisme de Berlin hom s’ado-narà que hi ha de tot: des de la justificació com-prensiva que distingeix dues vessants, l’obra i lavida; la crítica a la identitat jueva: el fet de nopoder trobar un «criteri» comú per a allò que esdiu «ésser jueu»; a la idea que, des de planteja-ments berlinians, es pot defensar un naciona-lisme liberal i no agressiu. No obstant, semblaque allò afirmat per Edward W. Said (The endof the peace process. Oslo and after, Granta Books,Londres, 2000) sobre el sionisme de Berlin se-gueix sent ignorat: Berlin era un crític punyentde l’estat d’Israel en privat, però no en públic.Fins i tot, en alguna ocasió, va actuar com undels «fanàtics» caracteritzats a la seua obra: quanli va intentar fer comprendre a Chomsky, des-prés que aquest criticara durament Israel en unaconferència impartida a Oxford als 60, que unjueu no podia parlar així en públic. En una altraocasió, cap a la meitat dels 80, Berlin va inten-tar, per tots els mitjans al seu abast —i es potdir que no n’eren pocs—, que no es publicaraun article de Chomsky en Index on Censorshipque parlava de la censura i de la manca d’infor-mació rebuda a Occident sobre les actuacionsde l’estat d’Israel. Com es veu, un altre cas declarobscurs en un autor que ha deixat una obradestacada i il·luminadora per entendre la mo-dernitat occidental.

Pol Ferrando

Rafael L. Ninyoles (ed.)La societat valenciana:

estructura social i institucionalBromera, Alzira, 2000

472 pàgs.

Vist des del barri de Sarrià del muni-cipi de Barcelona, aquest llibre fa enve-ja perquè resulta que és el tercer en vintanys que els meus veïns d’avall publi-quen amb la mateixa ambició: donar unavisió de conjunt —però que no n’exclo-gui els detalls significatius— de cadascundels processos de canvi en una societatmolt especial. Dic «molt especial» per-què la societat valenciana és de les po-ques que, a Europa, han aconseguit noúnicament sortir bé d’una dictadura dellarga durada, sinó fer un salt endavant,atraure treball (immigrants, de cada copmés lluny) i capitals (inversió estrange-ra) i produir per a mercats cada cop mésimportants (incloses, és clar, les expor-tacions in situ conegudes amb el curiósnom de «turisme»).

S’entén que la dictadura no afavoríaquesta societat —no era el seu objec-tiu— i que el salt endavant, com tots elssalts endavant, és endogen, per bé queli hagin calgut ajuts —per exemple: tec-nologia— foranis.

Rere el llibre col·lectiu editat perNinyoles hi ha molta feina d’anàlisi,molta reflexió que pren com a base unsconeixements empírics cada cop mésamplis, i una notable saviesa expositivai comunicativa. Els setze assaigs (de 20autors) es fan llegir, fins i tot quan eltema pot semblar d’escassa amenitat. Iaquesta saviesa sorprèn encara més quandescobrim que molts dels autors sónprofessors, en principi, «avorrits», i al-guns d’ells —que són entre els millors—joves i, per tant, maldestres, en princi-pi, en el món de l’assaig.

Però rere aquest llibre hi ha també unateoria que s’explica a les primeres pàgi-nes: la societat valenciana durant elsanys 50 era «una formació social domi-nada pel capitalisme agromercantilista»,als anys 60-70 es produeix «la industri-alització» i a les darreries dels 80 comen-ça «el trànsit d’una economia de produc-ció de béns a una economia de serveis,

Saltamb riscs

23 x 13,5 cm.

: 35

com a part d’una ‘societat postindus-trial’» (pàgs. 9 i 10).

El 1929, és a dir 30-40 anys abans dela «industrialització» valenciana dels anys60-70, un analista de la societat valenci-ana com Josep Sanchis Sivera no ho veiaaixí. Segons escrivia aquest autor al vo-lum III de la Geografia universal del’Institut Gallach, «la indústria en tot elRegne valencià és florejant». I en desta-ca: l’alimentació, el tèxtil, el calçat, elmoble, la ceràmica, la construcció navali els joguets, que, per cert s’exporten«com a objectes de luxe». Sanchis Siveradóna les xifres d’exportació dels ports deSagunt, València i Alacant —i n’esmen-ta els de Castelló, Dénia, Cullera iGandia—, car hi ha «productes exportatstant dins com fora de la Península». Lesdestinacions són: l’Europa atlàntica(França, Gran Bretanya, Noruega, Suè-cia), Itàlia, els Estats Units i les Antilles.La conclusió de Sanchis Sivera (que, re-cordem-ho, com a canonge, no era pre-cisament un industrial) és que el valen-cià «perfora la terra... buscant l’elementlíquid... [i]... sembra un eixam de xeme-neies».

El 2000, el llibre editat per Ninyoleses fixa, més que no en els mecanismesde l’avenç global de la societat —comara l’exportació o la transformació («elvalencià perfora... sembra de xemene-ies»)—, en els nous reptes, en els nousperills.

Per exemple, Ernest Garcia defineixels valencians —i en general tots els ha-bitants de les societats industrials avan-çades— com uns consumidors de carnroja, que es mouen amb automòbil i queviuen en suburbis en domicilis de pro-pietat. La carn, l’automòbil i l’habitatgesuburbial tindrien, segons els seus càl-culs, un altíssim cost.

Per exemple, segons Francesc-JesúsHernàndez, «la formació —l’ensenya-ment— no ens allibera del salvatgisme(com proclama el mite burgès), sinó queara està en mans del professorat salvat-ge —els grans mitjans de comunicació».

Per exemple, segons Josep Solves, laidea de 1927 de Julien Benda de la «tra-ïció dels intel·lectuals», «ens pot ajudara entendre la producció ideològicaidentitària valenciana de les dues darre-res dècades». També ens podria ajudar aentendre, per cert, la producció identi-tària espanyola dels dos darrers segles...

En resum, la tradició crítica valencia-na —la d’Orto, Nueva cultura, Marín Ci-vera, Emili G. Nadal— sembla que con-tinua...

Francesc Roca19 x 13 cm.

Jean AméryMás allá de la culpa y la expiación

Pre-Textos, València, 2001193 pàgs.

Jean Améry nasqué a Viena el 1912 ambel nom de Hans Maier, al si d’una famíliajueva assimilada i integrada dins de l’im-peri austrohongarès. A la seua infantesa,sa mare invocava Jesús, Maria i Josep quanocorria alguna petita desgràcia domèstica,no santificava el Sabbath i celebrava elNadal; Améry mai no va creure en el Déud’Israel, fins als dinou anys no s’assaben-tà de l’existència del jiddisch; res, doncs,en la seua biografia el va vincular mai ambel patrimoni religiós o cultural jueu, mal-grat el fet d’haver sabut sempre que la seuafamília era d’origen hebreu.

Si cadascú forma la seua identitat sobrela base d’allò que va ser en els primers es-tadis de la seua vida, Jean Améry no erade bon començament un jueu, tot i que esva veure forçat a ser-ho el 1935 arran deles lleis de Nüremberg: la societat ques’identificava amb l’estat alemany nacio-nalsocialista el va fer jueu i el va fer com-prendre que tot jueu en mans alemanyesés «un mort de vacances, algú que cal as-sassinar». Ell acceptà la condemna, peròintentà forçar-ne la revisió: ser jueu per aell va implicar adoptar la identitat d’un

Unmort

de vacances

jueu rebel, un jueu la identitat del qualvenia determinada pel nombre que li vantatuar a Auschwitz i que molt al seu pesarmai més no pogué abandonar la seuarebel·lia en adonar-se que l’antisemitismeno va desaparèixer d’Europa amb la des-feta del Tercer Reich. En aquest reculld’assaigs de fort caire autobiogràfic publi-cat per Pre-Textos, Améry analitza ambuna lucidesa esglaiadora la tragèdia delsmilions de persones que hagueren d’en-frontar-se a la seua condició jueva sensel’ajut de Déu ni de la Història, sense es-perances messiàniques ni nacionalistes,d’unes persones que mai més no pogue-ren recobrar la seua confiança en el món.

L’annexió d’Àustria a Alemanya el 1938decidí Améry a emigrar a Bèlgica, on s’uní aun petit grup de la resistència. El 1943 foudetingut per la Gestapo i sotmès a tortura,experiència que marcà de manera indelebleel seu tarannà futur, perquè —amb les seuesparaules— «qui ha estat torturat ho segueixestant (...) Qui ha patit el turment no po-drà ja trobar un lloc al món, la malediccióde la impotència no s’extingeix mai. La fe enla humanitat, trontollant ja amb la primerabufetada, anorreada després per la tortura,no es recupera mai».

Des de Bèlgica fou enviat al camp de con-centració d’Auschwitz, on ell, un intel·-lectual jueu laic de formació cultural alema-nya, es trobà amb una situació particular-ment desavantatjosa. La seua formació no elva ajudar perquè qualsevol motiu culturalque invoqués pertanyia a l’enemic, no a ell.En el camp les persones sense educació s’hiadaptaven millor a la no raó de la lògica delsSS que aquelles que estaven habituades al’examen analític i racional; els presonersamb fermes conviccions polítiques o religi-oses sobrevivien millor que els seus cama-rades ateus o apolítics, atès que la seua fe ola seua ideologia els proporcionaven un su-port que els hi mancava als altres. Així, elsintel·lectuals escèptics i humanistes dins delsquals s’enquadrava Améry eren objecte demenyspreu per part de tots.

La postguerra no proporcionà pau alsturments d’Améry, convertit definitiva-ment en un exiliat perenne en no poderconsiderar mai més la terra de la seua in-fantesa com una pàtria després que aques-ta esdevingués terra enemiga. De manerasemblant patí la pèrdua de la seua relacióamb la llengua materna, sense poder esta-blir cap element de restitució. Per raonsd’amor propi no renuncià al seu rancor,rancor de qui ens informa que no era ac-ceptat per ningú llevat dels mitjans decomunicació que el convertien en merca-deria. Améry es llevà la vida el 1978.

Miracle Garrido

36 :

¶ TransversalEl dossier d’aquest número es dedica a «Elcos de les idees. Dones i filosofia: subjec-tivitat, experiència i memòria»), amb ar-ticles de François Collin, Luisa Muraro,Chantal Mouffe, Fina Birulés, Ada Colaui Carmen Corral, i Rosa Rius. Inclou tam-bé una entrevista amb Judith Butler. Enconjunt, una visió plural i molt pertinentdel pensament i de la problemàtica actu-al del feminisme. Però abans hi ha una sec-ció dedicada a Chantal Akerman, una ci-neasta del nostre temps. «L’Eix Transver-sal» aporta unes «cartes creuades» entreSam Abrams i Jaume Subirana, a més d’ar-ticles sobre iniciatives i problemes cultu-rals a la zona de referència, i la secció «In-formació Transversal» ofereix, com sem-pre, un complet i acurat apartat de resse-nyes crítiques sobre llibres, revistes, cine-ma, arts plàstiques i música que eixamplaconsiderablement aquest espai compartitde la crítica, entesa com a element estruc-turador d’una cultura. Cal destacar-ne elmuntatge imatge-text de Marina Núñez«Máscaras», irònic i irreverent. (Núm. 15,2001, Major 31, 25007 Lleida.)

¶ Revista Valenciana de FolcloreSet anys després de la fundació del GrupAlacant, aquesta associació, motivada perla filosofia de «fer faena» i «fer país»,llança aquesta publicació, que vol conver-tir-se en «un referent per a tots aquellsque treballen seriosament avui en elcamp de la cultura popular i tradicionalvalenciana». Una revista rigorosa i benpresentada, molt correcta i amb voluntatde projecció a tot el país. Presenta undossier sobre «Cançoner popular», ambarticles sobre cançons i músiques tradi-cionals de Petrer, Callosa d’en Sarrià,Xixona, Alacant, Cocentaina, Alcoi, San-ta Pola, Callosa de Segura i Crevillent.Uns altres articles estudien la festa delsfolls de Biar, la música a Pego, les dancesde Muro, de Tàrbena i de Relleu, la in-dumentària de la festa de les Fogueres deSant Joan als segles XVIII i XIX, i ofi-cis, tradicions i costums antics d’Alacant.El Grup Alacant ja havia publicat apor-tacions importants sobre aquestes qües-tions, i aquesta revista és una fita més,molt significativa, en el camí de «digni-ficació del nostre folclore» que s’ha mar-cat. (Núm. 1, 2000, Pintor Antoni Amo-rós 4, 03015 Alacant.)

Revistade revistes:

Paul Preston i Ismael Saz (eds.)De la revolución liberal

a la democracia parlamentaria. Valencia(1808-1975)

Biblioteca Nueva-Universitat de València,Madrid-València, 2001

283 pàgs.

Aquest conjunt d’estudis sobre lahistòria del País Valencià contempora-ni, publicat en anglès l’any 1998 coma número monogràfic del Bulletin ofHispanic Studies (Glasgow), anava di-rigit al món de l’hispanisme anglosaxó.Es tractava, com remarquen els edi-tors, de posar a l’abast d’aquells histo-riadors una síntesi de la trajectòria re-cent de la historiografia espanyola,amb la voluntat de trencar molts delstòpics que feien del passat peninsularun itinerari frustrat i deformat delsmodels normatius occidentals. «Espa-nya no era diferent», vénen a dir PaulPreston i Ismael Saz. Com ells matei-xos reconeixen, aquest canvi de per-cepció de la història d’Espanya no potseparar-se d’un present llegit en claupositiva: el triomf de la modernitat ide la democràcia espanyola, amb laseua integració en el marc europeu,han afavorit el canvi de paradigma his-toriogràfic. S’ha passat de remarcar elfracàs dels processos modernitzadors areivindicar la «normalitat» del presenti de la història del país. L’Espanya delssegles XIX i XX —segons diuen— nohauria estat tan diferent d’Itàlia i finsi tot d’Alemanya. I per a exemplificaraquesta nova concepció del passat pe-ninsular es dirigeix la mirada cap a lahistòria valenciana, a partir dels canvisque s’han produït en els darrers trentaanys en la producció acadèmica vincu-lada al Departament d’Història Con-temporània de la Universitat de Valèn-cia.

Les síntesis que s’han reunit enaquest llibre tenen el mèrit d’haver es-tat elaborades per un grup d’historia-dors que, amb independència de la di-versitat d’enfocaments científics i ide-ològics, comparteixen una formaciócomuna i han protagonitzat una de lesaportacions més sòlides i innovadores a

L’ombra de Fusterés allargada

la historiografia espanyola dels seglesXIX i XX. En general, el discurs delsdiferents autors impugna dues visionssimètriques —que es consideren ja tra-dicionals i superades— de la història delPaís Valencià. Ni açò va ser el Levantefeliz de la burgesia regional panxacon-tenta, ni el País frustrat del que s’haanomeant «paradigma fusterià». De fet,a l’hora de valorar els avanços científicsde la historiografia valenciana de lesdarreres dècades, es remarca la impug-nació progressiva de la interpretació«nacionalista» de la història del Paísque es va configurar, als anys seixantai setanta, sota la inspiració de Nosaltres,els valencians, fins al punt que PedroRuiz, en la seua aportació sobre «naci-onalisme i ciència històrica», es pregun-ta si aquesta contradicció es resoldràamb una renovada interpretació nacio-nalista del passat o amb un canvi deconsciència nacionalista.

Reduir la significació del llibre a lesreflexions sobre la influència de JoanFuster en la interpretació del passat va-lencià seria, certament, injust. Les con-tribucions dels especialistes permetenvalorar els innegables progressos de lahistoriografia contemporània com adisciplina científica. Però com que lahistòria és una ciència, però no unaciència freda, tampoc pot deixar deremarcar-se el sentit social de la pro-ducció de coneixement històric, els lli-gams entre la disciplina acadèmica i lasocietat i la cultura del moment. Enaquest sentit, una cosa —evidentmenthigiènica— és rebutjar aquelles tesishistòriques de l’anomenat «paradigmafusterià» que estan clarament superadesper la recerca solvent, però una altra ésrenunciar a la comparació del País Va-lencià i Catalunya i reivindicar, en can-vi, la normalitat de la situació valenci-ana. Si la Comunitat Valenciana és unaautonomia tan normal com qualsevolaltra, amb una societat plural i tolerant,d’identitats múltiples compatibles, de-mocràtica i madura, aleshores la histò-ria valenciana també ha estat «normal»i queda fora de lloc qualsevol explora-ció de vies alternatives o de possibili-tats no realitzades. En definitiva, almarge del gruix científic de la novahistòria contemporània, aquesta visiónormalitzada del passat no pot deslli-gar-se d’una visió més aviat complaentdel present. I és ací, en la necessitatd’una visió crítica de la societat actu-al, on el paradigma del País frustrat estàlluny d’haver quedat obsolet.

Pau Viciano

: 37

En aquest moment de l’era digital, que algúpublique un llibre sobre tipografia no deixade ser una agradable sorpresa. Que, a més,l’edició d’aquest siga magnífica, examinadades de qualsevol punt de vista —paper, com-posició, tipografia, traducció, etc.—, és unfet que cal agrair. Però si a més a més, el pro-jecte naix a València i es perfila en una edi-torial especialitzada en temes de pensamenttipogràfic (Campgràfic) és gairebé un mo-tiu per a un homenatge.

Totes aquestes circumstàncies s’aple-guen en la publicació apareguda ara fa unsmesos del doble volum Paul Renner. Elprimer volum, que inclou El arte de latipografía (Die Kunst der Typographie,Frenzel & Engelbrecher, Verlag, Berlín,1939), del mestre Paul Renner, dissenya-dor entre d’altres de la lletra Futura, és laprimera traducció que es fa d’aquest clàs-sic a una llengua diferent de l’alemany ori-ginal i recull, a la manera dels manuals ti-pogràfics, tot un conjunt de normes i re-flexions que fan de l’activitat tipogràficaun model amb història pròpia.

Tot i que per a alguns la tipografia a lamanera com s’entén en el llibre és una tèc-nica que hauria deixat d’existir amb l’apa-rició de la fotocomposició i més a propnostre amb l’ús dels ordinadors, el seu es-tudi representa una aproximació fona-mental per a la comprensió d’aquest art.

En aquesta obra s’estudien de manerapràctica cadascun dels elements que con-

Tipografia i societat

Paul RennerEl arte de la tipografía

Trad. d’Esther Monzó i J.A. Cifuentes316 pàgs.

Chistopher BurkePaul Renner, maestro tipógrafo

Trad. d’Esther Monzó232 pàgs.

Campgràfic, València, 2000

figuren i articulen el disseny gràfic, comsón: el format, la tipografia, la composi-ció o la imatge. Tot això aplicat a suportscom ara la revista, les taules, la remendería(o tasques de composició tipogràfica me-nuda) —alguns caiguts ja en desús— i, fo-namentalment, el llibre.

L’aspecte didàctic de l’obra és presenttant en l’estructura con en els comentaris.Així, en el capítol sisé, en l’apartat de «Ser-vei al client», Paul Renner diu: «Un treballde composició complexa no pot conside-rar-se reeixit si no es capaç de prestar alclient el servei per al qual estava destinat.Aquest és el requisit bàsic i principal, queno es contradiu amb l’últim i més elevat:que la resolució del treball tipogràficresulte satisfactòria també en cada un delsaspectes des del punt de vista artístic. Peròla bellesa autocomplaent, inútil en qualse-vol treball, seria intolerable també en la ti-pografia; l’afectació pretensiosa no sola-ment és inservible, sinó que també causaperjudicis i ja n’hi ha prou escenaris on feractivitats artístiques lliures».

Es tracta, per tant, d’un manual tècnica la manera del que publicava a finals delsanys seixanta i principis dels setantaEdiciones Don Bosco a través de la seuacol·lecció «Biblioteca profesional EPS».La pràctica desaparició de llibres d’aques-tes característiques en castellà —i el ma-teix passa en català— fan d’aquesta edicióuna eina important i indispensable per aprofessors i alumnes de disseny gràfic.

El segon volum, Paul Renner, maestrotipógrafo, del professor de la Universitatde Reading (Anglaterra) i també tipògrafChristopher Burke, és una biografia deRenner que serveix d’excusa a l’autor peranalitzar des del rigor i la profunditat elprocés de creació de la tipografia moder-

na. Aquesta anàlisi comença a les prime-ries del segle XIX, continua en els anysvint i culmina el 1956 amb la mort del ti-pògraf alemany. Burke emfasitza el ves-sant social de la tipografia, sobretot enl’època del Tercer Reich, quan aquesta ar-riba a ser utilitzada com a element de pro-paganda. Això fa que es fonguen algunesfamílies de lletra gòtica amb denominaci-ons tan significatives com Großdeutsch(Gran Alemanya), National (Nacional) oDeutschland (Alemanya).

Especialment interessant resulta el ca-pítol que descriu la mediació de PaulRenner en la polèmica entre Max Bill i JanTschichold, a partir de l’abandonament deles posicions modernes postulades peraquest últim en la seua Die neue Typo-graphie. El tombant filosòfic de la polèmi-ca entre modernitat i classicisme ens du apensar que realment moltes coses han can-viat i que la lectura d’aquesta biografiaservirà ben segur als dissenyadors actualsper a descobrir la vertadera dimensió so-cial del seu treball.

Així doncs, som davant una obra que nosols interessa els especialistes, sinó que laseua lectura i consulta és recomanable a totsaquells que estan interessats en el coneixe-ment de la nostra història recent, a través del’exercici d’una professió gairebé descone-guda per al públic en general.

Paco Bascuñán

24 x 17 cm. 24 x 17 cm.

38 :

Diuen que la franja d’edat dels més pe-tits no és molt comercial, tal vegada peraixò la majoria dels editors aposten per pro-ductes que poden ser fàcilment identificatsi ineludiblement repetitius. Però les excep-cions hi són i avui en comentarem una: LaGalera i algunes de les novetats que propo-sa a l’inici del nou curs escolar. La primeraés la col·lecció «Els Menuts» on publica elstítols Un germanet? A qui se li acut i Aler-ta! El germanet ataca, dos llibres que nar-ren la vida de Gisela des del moment quedescobreix que la panxa de la mare estàmassa redona i, consegüentment, que lavida de filla única perilla. No és un temanou, n’hi ha un fum de llibres sobre ger-manets no desitjats, però en aquest cas elto, les il·lustracions de Roser Capdevila,l’acurada edició, la tendresa i l’humor al’hora de solucionar els petits conflictes síque conformen un conjunt de característi-ques que aconsegueix crear una novetat ique alhora converteix els llibres de FannyJoly en una lectura recomanada.

És redundant destacar el treball ben fetd’aquesta editorial, que es veu en la selec-ció de títols, en el disseny gràfic sense ex-cessives estridències i en l’encert a l’horad’adequar les lectures a cada tipus de lec-tor. Un bon exemple n’és «Cues de Sire-na», la segona novetat: una col·lecció adre-çada a un lector a partir dels 5 anys queacaba de treure al mercat quatre contes il·-

Acurada selecció,acurat disseny

lustrats, i si la resta manté la mateixa qua-litat ens trobarem davant d’un productediferent i recomanable. Les causes en sónmoltes: des de la innovació en els temestractats, alguns amb un to humorístic i ambun final gens habitual en la literatura infan-til com Els hipopòtams no fan surf, d’altresromàntics com El petó, que conta la fasci-nació d’un ratolí, o Sentir el silenci, quedescobreix el coneixement de l’avi sobre elsdiferents silencis. I, sobretot, Aldebaran:poques vegades apareix el tema de la morten la literatura infantil, tot i que quan s’hatocat ens ha deixat obres magistrals coml’àlbum Jo les volia, que retratava, des deltext i des de la il·lustració, el dolor d’unanena per la pèrdua de la mare; Aldebaranparla de la pèrdua d’un avi entranyable,company de converses d’un nen, però so-bretot de l’enyorança.

Més enllà de la temàtica, hi ha una carac-terística fonamental i sovint poc seguida encol·leccions adreçades als més petits queparla a favor de la qualitat del producte: ladistribució del text a cada pàgina. Pensemque el llibre s’adreça a un lector a partir decinc anys endinsat en l’aprenentatge de lalectura i a qui hem d’oferir petits blocs te-màtics en cada pàgina de manera que pugacaptar el sentit del fragment abans de pas-sar pàgina, un tret que resulta obvi per alsespecialistes i que sovint és obviat pels edi-tors. Però ací no: la divisió dels blocs temà-

tics en cada pàgina, fins i tot la divisió del’oració en cada línia, no respon al criteri delmaquetista sinó a les necessitats de la com-prensió del lector. És reconfortant i agra-dable observar que el treball dels investiga-dors amara el criteri editor amb la finalitatde millorar el producte de manera queajude a crear i a editar unes lectures entre-tingudes, ben fetes, ben dissenyades i so-bretot pensades per a uns lectors diferents:aquells que comencen a saber llegir.

I ja situats en aquesta línia també volemcomentar l’encert de l’editorial Casals, queen la col·lecció «Casals Jove» reedita l’obrade Josep Maria Folch i Torres amb títolscom Les aventures extraordinàries d’enMassagran, editat per primera vegada el1910, i En Bolavà, detectiu, personatgecreat un any després d’en Massagran. L’edi-torial ha tingut l’encert d’acompanyar eltext amb les mateixes il·lustracions de lesprimeres edicions, realitzades per JoanJunceda, un gran il·lustrador i ninotaire decomençaments de segle que a més d’acom-panyar bona part de l’obra de Folch i Tor-res va col·laborar en les revistes En Patufet,Virolet o Cu-cut! És aquest un autor fran-cament interessant, com demostra l’estudide Montserrat Castillo Grans il·lustradorscatalans, editat per Barcanova i Bibliotecade Catalunya.

Gemma Lluch

: 39

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinades

pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:

EDITORIAL AFERS

Cid, Felip: Memòries inútils, col. «Perso-natges», 4, 340 pàgs., 4.500 PTA.

Conversi, Daniele: La desintegració deIugoslàvia, col. «El món de les na-cions», 5, 212 pàgs., 2.000 PTA.

Millan, Jesús (coord.): «El passat agrari(segles XIX-XX)», Afers. Fulls de recer-ca i pensament, XV: 36 (2000), 264pàgs., 3.000 PTA.

Santacana, Carles: El franquisme i els ca-talans. Els informes del Consejo Nacio-nal del Movimiento (1962-1971), col.«Els llibres del Contemporani», 10, 148pàgs., 1.800 PTA.

Viciano, Pau: Els cofres del rei. Rendes igestors de la batllia de Castelló, pròlegde Guy Bois, col. «Recerca i Pensa-ment», 12, 198 pàgs., 3.120 PTA.

EDITORIAL AGUACLARA

Comendador, Luís Felipe: Paraísos delsuicida, VI Tardor de Poesia de Caste-lló de la Plana, col. «Anaquel Poesía»,67 pàgs., 1.200 PTA.

Ferrándiz Lozano, José: Azorín, la caradel intelectual, col. «Amalgama», 200pàgs., 2.000 PTA.

Samper Bernad, José Ramón: Hamallaj. Cró-nicas desde un campo de refugiados deKosovo, col. «Amalgama», 130 pàgs., 1.500PTA.

ALGAR EDITORIAL

Caparrós, Ignacio: Del desencan-to y otras pesadumbres, Premiode Poesia Vicente Gaos - Ciu-tat de València 2000, col. «Al-gar Poesia», 1.

Llobet, Glòria: ¿Qué te pasa,Núria?, col. «Algar Joven», 6,120 pàgs., 1.082 PTA.

Salamanca, Pilar: A cielo abierto,Premio de Narrativa VicenteBlasco Ibáñez - Ciutat de Va-lència 2000, col. «Narrati-vas», 4.

Segarra, José Gabriel: Del caos alorden. Guía práctica de lacomplejidad, col. «Sin Fron-teras», 6.

Premi de Novel·la Enric Valor 2000,col. «L’Eclèctica», 76, 384 pàgs., 3.161PTA.

Molins, Manuel: Rosegó, col. «BromeraTeatre», 20, 80 pàgs.

Moncho, Jesús: La pols i el desig, PremiConstantí Llombart - Ciutat de Valèn-cia 2000, col. «L’Eclèctica», 78.

Moreno, Jordi; Moreno, Paco: Tallerd’humor, il·lustracions de Kino Garri-do, col. «El Micalet Galàctic», 77, 104pàgs.

Ortega, Vicent: El collidor d’ànimes, Pre-mi de Narrativa Blai Bellver de Xàtiva2000, col. «L’Eclèctica», 77.

Pallarés, Vicent: Evasions efímeres, Premide Literatura Eròtica de la Vall d’Albai-da 2001, col. «L’Eclèctica», 79.

Pasolini, Pier Paolo: El plany de l’excava-dora, trad. de Josep Ballester i EnricSalom, col. «Bromera Poesia», 1.664 PTA.

Velasco, Jorge: La textura del món, Pre-mi de Divulgació Científica EstudiGeneral 2000, trad. de Josep Franco,col. «Sense Fronteres», 9, 276 pàgs.,2.080 PTA.

EDICIONS DEL BULLENT

Castellano, Pep: Marta Martí, reina delrodolí, col. «Estrella de Mar», 80 pàgs.,725 PTA.

Mas, Josep Vicent: Curs pràctic de valen-cià. Grau Superior (Perfecciona-ment II), col. «Recursos», 326pàgs., 2.385 PTA.

C.E.I.C. ALFONS EL VELL

Mainar, Eladi: De les bombes al’exili. Gandia, 1939, 64 pàgs.,1.000 PTA.Nieto Martínez, Lluís: El medisubaquàtic a la Safor, 108 pàgs.,2.000 PTA.Sivera, Josep Sanchis: Algunsdocuments i cartes privades quepertanyeren al segon duc de Gan-dia en Joan de Borja. Notes pera la història d’Alexandre VI, es-tudi preliminar i edició de San-tiago La Parra López, transcrip-ció de Vicent Garcia i Martínez,216 pàgs.

EDICIONS BROMERA

Almerich, José Manuel; Cruz, Jorge;Tortosa, Francesc: Espais Naturals. Ter-res d’interior valencianes (edició en ca-talà, en castellà i en anglès), col. «Mo-nografies Bromera», 114 pàgs, 6.500PTA.

Climent, Joan: Els colors de l’Arc Iris, col.«Bromera Poesia», 136 pàgs., 1.664PTA.

Cortés, Jesús (ad.): L’Odissea, il·lustra-cions d’Enric Solbes, col. «El MicaletGalàctic», 78.

Gregori, Josep: De cine, Tereseta, il·-lustracions de Ferran Boscà, col. «ElMicalet Galàctic», 79.

Gupta, Satish: La lluna fugissera, trad. deTomàs Llopis, col. «Bromera Poesia»,1.664 PTA.

Laínez, Josep Carles: Anxia, Premi Ciu-tat de València de Poesia, col. «Brome-ra Poesia», 88 pàgs., 1.664 PTA.

Lluch, Gemma: el joc.com, Finalista delPremi Bancaixa de Narrativa Juvenil2000, col. «Espurna», 56.

Martínez, Antoni: Tríptic poètic borgià,Premi Ciutat de Xàtiva de Poesia 2000,col. «Bromera Poesia», 112 pàgs., 1.664PTA.

Martínez, Antoni: Ventures i desventuresde Gànim Ben Aiub, col. «BromeraTeatre», 19, 80 pàgs., 832 PTA.

Mas, Pasqual: La cara oculta de la lluna,

40 :

Diéguez Seguí, Maria Àngels: El llibre deCort de Justícia de València, col. «Bibli-oteca Sanchis Guarner», 56, 476 pàgs.,2.745 PTA.

Martos, Josep Lluís: Les proses mitològi-ques de Joan Roís de Corella (ediciócrítica), col. «Biblioteca Sanchis Guar-ner», 55, 477 pàgs., 2.900 PTA.

Pitarch, Vicent: Llengua i Església durantel Barroc valencià, col. «Biblioteca San-chis Guarner», 54, 384 pàgs., 2.500 PTA.

EDITORIAL MARFIL

Doménech Zornoza, Josep Lluís; BuchónTomás, Joan Carles; Doménech Rodrí-guez, Maria Pilar; Llorens Server, Ma-ria; Cantó Doménech, Verònica: Dif-tongs, accentuació i dièresi pas a pas, col.«Ara i Ací», 5, 105 pàgs., 1.500 PTA.

Doménech Zornoza, Josep Lluís; BuchónTomás, Joan Carles; Doménech Rodrí-guez, Maria Pilar; Llorens Server, Ma-ria; Cantó Doménech, Verònica: Elspronoms febles pas a pas, col. «Ara iAcí», 4, 101 pàgs., 1.500 PTA.

Iborra i Polo, Leandre: Al cor de l’Aitana, col.«Autors d’Ara» 9, 205 pàgs., 1.425 PTA.

Verdú, Jordi Raül: A la vora de la llar, col.«Autors d’Ara», 8, 175 pàgs., 1.300 PTA.

EDITORIAL MIL999

Fuster, Joan: Nosotros, los valencianos,trad. de Josep Palàcios, 360 pàgs., 2.800PTA.

Hurtado, M.A. (et al.): Dotze cançonspopulars catalanes per a piano i músicade cambra, 35 pàgs., 1.500 PTA.

Viñals, Maria José; Donat, Maria Pilar(coords.): Guia didàctica de la Marjalde la Safor, il·lustracions de CarlosMaiques, 96 pàgs., 1.500 PTA.

EDITORIAL DENES

Castellanos Martí, Andrés: Historias de latraca, 496 pàgs., 3.995 PTA.

Ferrer Escrivà, Vicenta: Biografia Fran-cesc Ferrer Pastor (segona edició corre-gida i agumentada), col. «Biografies», 4,48 pàgs., 875 PTA.

Martínez Marzo, Isidre: Sense mi, col.«Poesia. Edicions de la Guerra», 43, 64pàgs., 1.998 PTA.

EDITORIAL GERMANIA

Álamo, Manuel del; Carrillo, Fernando:Los guardias civiles: esos ciudadanosuniformados, 304 pàgs., 2.800 PTA.

Buxán, Alfredo: El lugar de las aparicio-nes, col. «El Umbral», 3, 360 pàgs.,2.400 PTA.

Drôme, Salvadora: El rumor, col. «ElUmbral», 4, 216 pàgs., 1.995 PTA.

Gamoneda, Antonio: Libro del frío, col.«Hoja por Ojo», 11, 136 pàgs. 1.995 PTA.

Peicovich, Esteban: Poemas plagiados, col.«Hoja por Ojo», 10, 104 pàgs., 1.995 PTA.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-

LOGIA VALENCIANA

Caplletra. Revista Internacional de Filolo-gia, 29 («Pragmaestilística»), 188 pàgs,2.500 PTA.

NAU LLIBRES

Adam Mateu, Carolina; Azcárraga Pas-cual, Mercedes: Guía para ver: Dráculade Bram Stoker (Francis Ford Coppola,1992), col. «Guías para ver y analizarcine», 106 pàgs., 1.050 PTA.

Hernández, J.; Ramírez, S.; Souto, X.M.:Evaluación y aprendizaje. Una propues-ta para mejorar el rendimiento escolar,col. «Universidad», 134 pàgs.

López Blasco, Andreu; Hernández Aristu, Jesús:Jóvenes más allá del empleo. Estructuras deapoyo a las transiciones de los jóvenes, col.«Edad y Sociedad», 6, 236 pàgs., 2.700 PTA.

Pereira, Gustavo: Igualdad y justicia. Lapropuesta de justicia distributiva de JohnRawls, 128 pàgs., 1.500 PTA.

Sanmateu Martínez, M.C.: Guía para ver:Excalibur (John Boorman, 1981), col.«Guías para ver y analizar cine», 110pàgs., 1.050 PTA.

EDITORIAL SAÓ

Aguado, Cristòfor: Escrits, col. «SaviesaCristiana», 7, 422 pàgs., 2.200 PTA.

Todolí i Merenciano, Artur: Modernismei Algemesí, col. «Algadins», 12, 454pàgs., 2.100 PTA.

Vilafranca, Encarna; Fresquet, Rafael: Anysde letargia. Crònica de la pervivència dela llengua i la cultura al País Valèncià(1939-1975), col. «Biblioteca JosepGiner», 6, 148 pàgs., 2.100 PTA.

EDITORIAL 7 I MIG

Barrios, Enrique: Ami, el visitant de les

: 41

estrelles, col. «L’Andana», 2, 166 pàgs.,1.200 PTA.

Mezquita i Broch, Francesc: Els viatges dela natura, col. «Quaderns Literaris», 18,100 pàgs., 1.400 PTA.

Pallarés, Vicent: L’heretgia amagada, col.«L’Andana», 3, 184 pàgs., 1.200 PTA.

Pinyol, Joan: Noranta-nou maneres de noviure encara a la lluna, col. «QuadernsLiteraris», 19, 144 pàgs.

Sebastià, Jordi: Un assumpte de perifèria,col. «L’Andana», 1, 92 pàgs., 1.100PTA.

TÀNDEM EDICIONS

Forcano, Manuel: Com un persa, col. «LaPoesia de Tàndem», 4, 64 pàgs., 1.400PTA.

Larrauri, Maite; Max: La sexualitat segonsMichel Foucault, col. «Filosofia per aprofans», 2, 102 pàgs., 1.650 PTA.

Lê, Linda: Les albes, trad. d’AntòniaPallach, col. «Valències», 6, 176 pàgs.,1.750 PTA.

Salvador, Vicent: Poesia, ciutat oberta.Incursions en el discurs poètic contem-porani, col. «Arguments», 12, 140pàgs., 1.600 PTA.

EDICIONS TRES I QUATRE

Escobar, Rafael: Els vidres entelats, col.«Narratives 3i4», 67, 250 pàgs., 1.683PTA.

Furió, Antoni: Història del País Valencià,col. «Biblioteca d’Estudis i Investiga-cions», 41, 664 pàgs., 5.769 PTA.

Fuster, Joan: Correspondència IV. ManuelSanchis Guarner, Josep Giner Marco,Germà Colón, ed. d’AntoniFerrando, 560 pàgs.

Guia Conca, Aitana: La llenguanegociada, col. «Quaderns3i4», 51, 299 pàgs., 1.587 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVER-

SITAT D’ALACANT

Bernal Muñoz, José Luis: Tiem-po, forma y color: el arte en laliteratura de Azorín, 176 pàgs.,1.400 PTA.

Iliescu Gheorghiu, Catalina:Introducción a la interpre-tación. La modalidad consecu-tiva, 234 pàgs., 2.490 PTA.

Lea, H.C.: Los moriscos españo-les: su conversión y expulsión,475 pàgs., 2.990 PTA.

Lozano Marco, M.A.: Imágenes

del pesimismo. Literatura y arte enEspaña 1898-1930, 119 pàgs., 1.600PTA.

Pérez Berenguel, J.F.; Jardine, A.: Cartasde España, 453 pàgs., 3.800 PTA.

Solanas Ferrándiz, J.L.: Flora i fitogeogra-fia de la Serrella, 192 pàgs., 2.800 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Burguera, M. Luisa; Sales, Dora; Torrent,Rosalía (eds.): Aventura del viaje: aven-tura del arte, col. «Cursos d’Estiu», 1,159 pàgs., 1.900 PTA.

Docència universitària: avanços recents,324 pàgs., 2.000 PTA.

Marqués, Mercedes; Aliaga, José I.; Gar-cía, Salvador; Quintana, Gregorio:SQL y desarrollo de aplicaciones enOracle 8, col. «Treballs d’Informàtica iTecnologia», 9, 156 pàgs., 1.800 PTA.

Palmer, J.C.; Posteguillo, S.; Fortanet, I.(eds.): Discourse Analysis and Termino-logy in Languages for Specific Purposes,col. «Estudis Filològics», 5, 462 pàgs.,4.000 PTA.

Posteguillo, S.; Fortanet, I.; Palmer, J.C.(eds.): Methodology and New Technologiesin Languages for Specific Purposes, col. «Es-tudis Filològics», 6, 440 pàgs., 4.000 PTA.

Solsona Benages, F. Javier: Estudio toponí-mico del término municipal de Puerto-mingalvo (Teruel), col. «Estudis Filolò-gics», 7 (coedició amb l’Instituto de Es-tudios Turolenses), 212 pàgs., 1.950 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE VA-

LÈNCIA

AA.DD.: La Universitat i el seu entorn

urbà, direcció i edició de Vicenç M.Roselló i Verger, 438 pàgs., 5.000 PTA.

AA.DD.: Per l’autonomia universitària.Commemoració dels 15 anys dels Esta-tuts de la Universitat de València, ed. deJosep Guia, col. «Cinc Segles», 10, 323pàgs., 2.200 PTA.

Aliaga, Juan Vicente; Haderbache, Ah-med; Monleón, Ana; Pujalte, Domin-go: Miradas sobre la sexualidad en elarte y la literatura del siglo XX enFrancia y en España, 650 pàgs., 3.600PTA.

Baixauli Juan, Isabel Amparo: Els artesansde la València del segle XVII. Capítolsdels oficis i col·legis, col. «Fonts Histò-riques Valencianes», 5, 294 pàgs., 3.700PTA.

Bleda, Jaime (ed.): Corónica de los morosde España (edició facsímil), estudi in-troductori de Bernard Vincent i de Ra-fael Benítez Sánchez-Blanco, 1.114pàgs., 15.000 PTA.

Calvo Pérez, Julio (ed.): Contacto inter-lingüístico e intercultural en el mundohispano (2 vols.), 408 pàgs., 3.297 PTA.

Garcia-Oliver, Ferran (ed.): El Císter,ideals i realitat d’un orde monàstic, col.«Oberta», 63, 214 pàgs., 2.500 PTA.

Jordan Galduf, Josep M.; AntuñanoMaruri, Isidro: Las relaciones Sur-Norte. Una mirada valenciana, col. «LaNau Solidària», 1, 354 pàgs., 2.600 PTA.

Juániz Maya, José Ramón: XXI retos paraun siglo con derechos humanos, col. «LaNau Solidària», 2, 182 pàgs., 1.560 PTA.

Mètode. Revista de difusión de la investi-gación de la Universitat de València,anuari 2000 («Ciencia para todos»),208 pàgs., 1.200 PTA.

Procés a Joan Peset Aleixandre (Llibreintroductori i facsímils dels documents

del procés amb carpeta), 7.000PTA.Virgili Colet, Antoni: Ad de-trimentum Yspanie. La conques-ta de Turtusa i la formació de lasocietat feudal (1148-1200), col.«Oberta», 59, 262 pàgs., 2.580PTA.

EDICIONS LA XARA

Cortell i Giner, Robert: La soci-etat benestant, col. «El Cau», 2,88 pàgs., 1.000 PTA.Magenti Javaloyas, Silvia: L’anti-clericalisme blasquista: València,1898-1913, col. «País», 7, 190pàgs., 2.000 PTA.Monjo, Joan M.: Examen deverbs irregulars, col. «El Dau», 6,96 pàgs., 1.000 PTA.

42 :

Ela germinalde llibres

Maria ÀngelsDiéguez SeguíEl llibre de cort de Justíciade València (1279-1321)19,5x13,5 cm.IIFV-PAMValència-Barcelona

Sebastià GaschParís, 194021x13,5 cm.Quaderns CremaBarcelona

Julià GuillamonLa ciutat interrompuda23,2x15,5 cm.La MagranaBarcelona

Pasqual MasLa cara oculta de la lluna23,5x15,5 cm.BromeraAlzira

Zadie SmithDents blanques23,2x15,5 cm.La MagranaBarcelona

Pasqual AlapontL’ovella negra

19,5x13 cm.Edebé

València

Gloria MonteroTotes aquelles guerres

20x13,5 cm.Meteorα

Barcelona

Ricard RipollEls encontres fortuïts

20,5x13,5 cm.Viena

Barcelona

Matilde LlòriaEspill d’un temps

24x16,5 cm.Mateu Impresores

Xàtiva

Encarna CabelloAlizmur

20x13,5 cm.Meteorα

Barcelona

: 43

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

NOVETATS EDITORIALS, 2001

Caplletra, Revista internacional de Filologia

29: Monogràfic sobre Pragmaestilística.Coordinat per M. Pérez Saldanya i V. Salvador.

Col·laboradors: A. López García, M. L. Villanueva, J. L. Fiorin, A. Piquer, V. Salvador,M. Pérez Saldanya, M. J. Cuenca, A. Viana, E. Teruel Planas, J. R. Guzman, G. Saavedra Vergara.

Col·lecció “Biblioteca Sanchis Guarner”

53: Martines, Josep: El valencià del segle XIX.Estudi lingüístic del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa

54: Pitarch, Vicent: Llengua i església durant el Barroc valencià.

55: Martos, Josep Lluís: Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella. Edició crítica.

56: Diéguez Seguí, Maria Àngels: El llibre de Cort de Justícia de València.

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

`

Nom i cognoms:......................................................................................................................................................................................

Adreça:.................................................................................... Població:............................................ País:............................................

Codi Postal:...................................... Telèfon:...................................................... e-mail:.................................................................

Em subscric a la revista Caràcters per cinc números, a partir del número...................., raó per la qual:

OPCIÓ A: Us tramet un xec per valor de 14 euros/2.300 PTA. a nom de: Universitat de València. Revista Caràcters.

OPCIÓ B: Us adjunte fotocòpia de l’ingrés de 14 euros/2.300 PTA., a nom de la revista Caràcters, en el compte

corrent de la Universitat de València (Bancaixa, Urbana Sorolla de València: 2077-0735-89-3100159143).

Data:.......................................................

Signatura

Envieu els justificants a: Caràcters. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Blasco Ibáñez, 32, 46010 València