Click here to load reader

SANT JORDI LA SALLE MANLLEU 2014

  • View
    217

  • Download
    3

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Recull de textos i còmics del Concurs Literari de l'escola La Salle Manlleu de Sant Jordi de l'any 2014.

Text of SANT JORDI LA SALLE MANLLEU 2014

  • 2014

  • Tot a punt per comenar l'acte d'entrega de premis. El director dna la benvinguda a tots els estudiants.

  • Cartell dissenyat per l'alumna de batxillerat Anna Surribas

    Cartell dissenyat per l'alumna de batxillerat Erola Boixader

  • CMIC 1r CICLE DESO

    Dos accssits:

    Aida Briones

    Maria Pinart

  • POESIA 1r CICLE DESO

    1r premi poesia

    QUAN VA ARRIBAR

    Va arribar un dia de gener a fora tot era fred i foscor, va arribar a la meva vida

    i tot ho va omplir de claror.

    Quan arriba el mat sortim tots dos, camps enll,

    un al costat de laltre, en silenci, fem cam, no ens cal parlar.

    Quan salta entre els camps

    mostrant-me el seu somriure, penso en la primera mirada

    tan difcil de descriure.

    Si estic trista, est amb mi, sasseu a prop, al meu costat,

    em mira, i no diu res. Ell s tot fidelitat.

    Quan arribo cansada a casa

    ell content ja mespera, sempre em rep amb estimaci i la seva alegria em supera.

    Tot el que he viscut al seu costat

    ser molt difcil doblidar. Costa dentendre que un gos ompli tant,

    Ot, mai et deixar destimar.

    Carla Silvestre

  • Accssit poesia

    LIMERICK ESBOJARRAT

    Vet aqu uns llargs i prims espaguetis

    que es vestien amb la samarreta del Betis,

    eren molt simptics

    per molt manaires,

    recomanats contra la diabetis.

    Vet aqu uns espirals cargolats

    que sempre trencaven els plats,

    cada dia cridaven

    i es barallaven

    per a la nit es quedaven enroscats.

    Vet aqu uns macarrons cantaires

    que eren molt i molt manaires,

    eren tenors,

    alguns menors

    i deixaven anar les notes a laire.

    Vet aqu unes llargues tallarines

    que cada dia prenien aspirines,

    estaven malaltes,

    tenien inflades les galtes

    i estiuejaven al poble de Pardines.

    Maria Antentas

  • NARRATIVA 1r CICLE DESO

    1r premi narrativa

    EL CANVI

    Tinc disset anys, sc musulm i em dic Abd-Allah, igual que el pare del profeta Muhmmad, significa el servent de Du, de lOmnipotent All i sc txadi. S que som a lany 2346 pels reporters que vnen. Per qu? Doncs perqu el Txad s un pas en guerra i ho hem de pagar tots. Pel que mhan dit i he escoltat, fa uns trenta anys trobaren un jaciment de cobalt, dels ltims que queden en el planeta i les grans multinacionals van fer un tracte amb els treballadors, ciutadans del pas, perqu no el venguessin al mercat negre. Fa poc, alguns dels transportistes els varen trair i ens convertrem en un pas en guerra. Daix ja en fa quinze anys i les nostres generacions hem de pagar pels plats trencats. La meva famlia es va fer nmada per evitar les bombes que llanaven i frem rumb al nord, cap al desert. Aquesta nit, per, tot ha canviat.

    Feia uns dies que ens allotjvem en un campament de refugiats, per no podia dormir. He sortit a prendre la fresca quan han arribat uns avions i han deixat anar les bombes. En un segon tots els somnis han desaparegut. Al cap de dos dies de quedar-me perdut en els meus pensaments, em dirigeix-ho cap

    a la capital. Tampoc maniria b quedar-me al nord pel que va passar; em vull fer veure. Vull que vegin que no tenim cap culpa de la situaci i com que all hi ha les cmeres, potser puc colar-me. Mespera un llarg viatge, ja que havem intentat fugir pel nord-est i estic a uns quants dies de cam. Caminant, vaig recollint tot el que trobo per menjar i si tinc sort, menjo en algun banc daliments dels que vries ONG van portant al pas. En un daquests, he conegut a una noia, la Ftima, que tamb vol fer igual que jo. El que li passa, s que com que s una noia i aquesta societat s molt masclista, ning la deixa sortir del campament. Lhe recollida, tota cofoia, junt amb uns quants queviures. La veritat s que s molt bona persona i xerrem molt. Junts anem fent cam lluny de les carreteres per evitar els tancs, ja que si ens enxampessin, ens agafarien sense miraments. Cada nit els dos resem per la gent que queda viva perqu puguin parar de patir i retrobar-se amb les seves famlies. Tamb reso pels morts, perqu All els agafi en la seva glria per viure eternament amb ell. Mentre caminem anem ideant un pla per cridar latenci i atreure com imants als corresponsals i reporters.

  • Cada dia que passem, ms gent safegeix al nostre grup. En total som quinze, per planificar lestratgia, ho fem sobretot la Ftima i jo. La majoria sn nois adolescents com nosaltres que han perdut el rumb per culpa duna bomba o duna bala, per tots mantenim una esperana que mai ning ens la podr treure. Molt sovint juguem per entretenir-nos, cantem i ballem. El que ens agrada ms s que a la gent que ens observa sels pot veure en els ulls la brillantor que els hem transms. Amb el pas dels dies, shan creat un ambient i uns lligams entre nosaltres que ning mai no podr trencar. Ja fa dies que caminem, per avui hem vist els nostres somnis molt ms a prop al veure NDjamena, la nostra capital. A primera vista no la coneixem: abans tenia edificis alts, amb colors vius i un cel blau, per ara noms veiem runes, fums i tons grisosos per culpa de la guerra i qui sap qu ms. Ens hem afanyat per arribar-hi i amagar-nos darrere dun gratacel en runes. All comencem a portar a terme el nostre pla. LIbrahim, el ms petit de tots, s lencarregat de recollir les pintures; la Mariam, les teles; lImad, fusta i cordes i la Fadoua, tapes de papereres i barres metlliques. Els altres ens encarreguem de vigilar que ning vingui i que no sigui cap perill. Quan estic observant el territori, veig uns matalassos vells i els examino. Estan una mica degradats, per encara poden fer servei per ltima

    vegada. Quan tornem a estar junts, ens posem en marxa. Tan aviat com ho hem tingut acabat, en hem dirigit a la plaa central, que s on hi ha tot lenrenou. Ens enfilem sobre un primer pis per veure-ho millor: la gentada ha obligat a qu els policies actun en forma de barrera. A laltra banda, hi ha els periodistes que solament volen fer una bona notcia o documental, ja els la donarem. Carregant-ho tot, ens movem cap a una altra terrassa i des dall, canvem el curs de la revolta tots junts. Primer, piquem les tapes de les papereres i cridem ben fort per cridar latenci de tots. Desprs, llancem els matalassos al terra i hi saltem a sobre per estar a la zona de les persones que duen armilles amb la paraula PRESS. Llavors, ensenyem els cartells i les banderes que hem fet a partir de les teles i trossos de fusta. La gent queda parada, fins i tot la policia. Quan estem segurs de qu ho retransmetran, fem saber el nostre missatge, tant cridant amb les nostres veus, que no semblen cansar-se, com escrit a les planxes de fusta. Volem que els altres pasos treguin daqu a les famlies i nens que no hi tenen res a veure, perqu no pateixin ni vegin morir els seus. Volem una soluci diplomtica del Txad amb els caps de les antigues indstries. Volem llocs de treball per tots. Volem que tothom tingui aliment, aigua i un lloc segur on no hi caiguin ms bombes. Tots els periodistes han tingut prou

  • temps per transmetre-ho en directe fins a lltim rac de mn, quan uns quants policies ens aparten i em deixen inconscient. No ha passat massa temps des de la nostra primera aparici a les pantalles, per el pas ha canviat considerablement. Desprs darrestar-nos, ens van empresonar i altres innocents seguiren les nostres passes fins arribar a ser ms de la meitat del pas. Els peixos grossos no tingueren cap ms remei que fer el que els demanvem i va

    funcionar a la perfecci. Els habitants em reclamaven per ser el primer president del Txad, ja que el dictador va morir en un atemptat. Ja sc lliure i he fet el primer grup poltic amb tots els que em van ajudar. Ups! Ja seria hora dacabar aquesta histria; dem a primera hora he dagafar lavi per anar als Estats Units. El president reclama a lAbd-Allah per salvar altres guerres, i no li dir pas que no! No ha pas acabat tot aix. Noms s el principi.

    Maria Surinyac

    Guanyadors de 1r cicle d'ESO amb la Marta Suriach

  • Accssit narrativa

    SIGUIS ON SIGUIS TESTIMO Oh no! Sn gaireb dos quarts

    de set, far tard com no

    mespavili. Preparo la motxilla

    de nataci i surto corrent cap a

    la piscina. Al semfor em trobo

    amb la Judit. Parlem fins que es

    posa verd i travesso. Miro el

    rellotge, sn dos quarts i cinc

    minuts, i el curset comena

    daqu deu minuts, aix que si

    no mafanyo far tard. Corro

    fins que arribo a lentrada de la

    piscina. Que estrany, no hi ha

    la mare de la Carla ni el pare

    den Mart. Potser arribo una

    mica tard. Continuo pel

    caminet que em porta fins a

    lentrada. Sobren les portes

    corredisses i parlo amb la

    Joana, la recepcionista. Em diu

    que avui no hi ha curset. Me

    nalegro molt, ja que no volia

    quedar en ridcul davant de

    tothom. Odio arribar tard.

    Surto de la piscina fent

    saltirons, i penso qu puc fer .

    No tinc les claus de casa i mhe

    deixat el mbil a la meva

    habitaci. Decideixo anar a

    veure lavi.

    El meu avi t noranta anys i

    est molt fotut. Des que la

    meva via es va morir sembla

    que cada dia es trobi pitjor. La

    meva tieta viu amb ell i el

    cuida. Li prepara el menjar, el

    vesteix... Des de fa dos mesos,

    ha danar amb cadira de rodes,

    perqu no pot caminar. Fa dos

    anys que no surt de casa,

    exactament des del dia que la

    meva via es va morir, el 19 de

    mar del 2012. Diu que no t

    ganes de fer res, noms vol que

    tot aix sacabi. A vegades,

    quan s un dia especial, el veig

    esbossar un petit somriure,

    per tot

Search related