Núm. 12 abril - juny 2015

JIAQIANG YE ZHU i GUILLEM BALAGUÉ,GUARDONATS PER LA UNIVERSITAT

POMPEU FABRA

AMB EL 2n PREMI DE TREBALL DE RECERCA EN ENGINYERIA I MATEMÀTIQUES APLICADES

Equip de redacció

(1r ESO)

Abel BatallaDaniel CabalMarc CabalNerea CortésXavier GarreDídac GutiérrezCèlia ImperialAdrià MataGorka OlivéPau PiquerRoger SalaDehyra SansGal·la SolerAdrià Tuset

Disseny de la capçalera Àlex Domínguez

Il·lustració portada secció “Panorama”Berta Ollé

Il·lustració portada secció “El racó del lector”Sergi Paredes

Col·laboradorsGuillem Flor“Fígaro”Marina GalloLautaro LuceroLucas MaiselMaria ProsJúlia Gómez

SUMARI 100% FRONT MARÍTIM núm. 12

ProtagonistesJiaqiang i Balagué, premi UPFXerrada literària amb Maria BarbalViatge a Ginebra i al CERNCamp d’aprenentatge a BoíTeresa Molà i Antonio Robles: professors que es jubilenAitana Tejeiro, Martí Júdez i 4t B, millors alumnes del mesDia de la dona treballadoraPenjadorsMireia Urrutia: dissenyadora del logo de mediacióEclipsi solarCertamen Nacional de Lectura en Veu AltaSant Jordi a l’institutIntercanvi a Torí i PisaFirst Lego LeagueProves Cangur i fotografia matemàticaLa collita del nostre hort

Ben a propAscensor per al “Metro” de Poblenou PanoramaEls videojocs

El racó del lectorQuim Monzó: Anís del mono

La nostra plomaTreballs guardonats Sant Jordi 2015

Anem al cinemaÈxodus

PREMI DE RECERCAde la Universitat Pompeu Fabra

als alumnes de 2n batxilleratJiaqiang Ye Zhu i Guillem Balagué

Els alumnes de 2n de batxillerat Jiaqiang Ye Zhu i Guillem Balagué Dobon han aconseguit el segon lloc en el IX premi al treball de recerca en Enginyeria i Mecànica Aplicada de la UPF. L’acte es va dur a terme divendres 20 de març a l’auditori del Campus de Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra.Llavors, volíem fer-los una petita entrevista.

-De quin tema tracta el vostre treball?El nostre treball tracta sobre un fenomen físic que s'anomena ruptura espontània de simetria. Aquest fenomen va ser el responsable del Big Bang i per tant som aquí gràcies a ell, també està present en moltes altres àrees com la superconductivitat o el magnetisme.-Qui era el vostre tutor del treball de recerca?El nostre tutor era el Dario Castello, el professor de física de l'institut.-Us feia il·lusió fer-ho?Guillem: Sí, en gran part gràcies al fet que era un tema que no coneixíem i que representava un gran repte per a nosaltres ja que incloïa molts conceptes nous que a principi de curs encara no havíem treballat.Jia: A mi personalment em feia gràcia fer aquest treball ja que era una cosa

totalment diferent del que estava fent fins aquell moment, ja que jo em dedico a fer programes (software), dissenyar màquines i robots per a una finalitat competitiva o comercial i fer un model experimental per demostrar

una teoria física al final va resultar ser bastant interessant.-Us hi heu esforçat molt?Sí, la veritat és que l'esforç és indispensable per aconseguir qualsevol cosa i aquesta no és l'excepció. Per aconseguir realitzar un treball decent s'hi han de dedicar moltes hores i molta feina, però és precisament això el que més es valora un cop finalitzat el treball, i el que et provoca més satisfacció.-Quines dificultats vau trobar a l’hora de fer el treball?Guillem: El més complicat per a nosaltres va ser utilitzar matemàtiques que encara no havíem estudiat, aquest va ser el major repte, igual que endinsar-nos en mecanismes físics que desconeixíem com la mecànica

lagrangian, part indispensable del nostre treball.Jia: Per a aquest experiment era indispensable que el prototip mecànic fos el més estable possible perquè les vibracions no influïssin en el moviment de la bala. Això sumat a la complicació d’estabilitzar l’esfera va suposar-nos un problema que finalment vam poder solucionar gràcies una barra superior extra.-Quin és el premi que heu guanyat?Hem guanyat el 2n Premi UPF de treball de recerca en Enginyeria i Matemàtiques Aplicades.-Pensàveu que guanyaríeu?Guillem: La veritat, i encara que soni a tòpic, és que no. Tots els altres treballs que es van presentar semblaven bons i sabíem que seria difícil emportar-nos un premi, però tot i així confiàvem en el nostre treball i no descartàvem res.Jia: personalment confiava en guanyar el premi, ja que analitzant els altres nominats, el nostre semblava un dels més complets (incorpora física teòrica, mecànica, electrònica i programació).

-Es van presentar molts treballs?Es van presentar més de cinquanta treballs i hi havia 23 finalistes.-Què vau sentir quan us van lliurar el premi?Molta alegria i sobretot satisfacció. Una de les millors sensacions és que et reconeguin i et premiïn la teva feina, i encara més quan hi has dedicat tantes

hores com nosaltres. Aquest reconeixement ens va servir per valorar encara més el que havíem fet i adonar-nos que l'esforç sempre val la pena.Jia: No vaig poder assistir al lliurament ja que estava en una

competició de robots a nivell estatal.

Us agraïm la vostra col·laboració i esperem que us hagi agradat i fet molta il·lusió haver guanyat el premi.

Dehyra Sans i Nerea Cortés

Visita de Maria Barbal a l’institut (10/03/15)La famosa escriptora catalana, autora de moltes obres

com ara Pedra de tartera, Càmfora o País íntim ens visita

a l’institut!Llegiu aquest reportatge per saber-ne tots els detalls!

El 10 de març va venir l’escriptora Maria Barbal a l’institut ja que tots els alumnes de 4t havien llegit la seva primera novel·la: Pedra de Tartera . Tots els alumnes li van poder fer preguntes i nosaltres, els col·laboradors-reporters, també hi vam anar.

Ella és nascuda a Tremp, la capital més petita de Catalunya. Els seus pares eren nascuts a Pallars Sobirà, per tant també se sent d’allà. Va treballar en les feines agrícoles i va estar en contacte amb la naturalesa tota la seva infància. Els seus pares no tenien cap negoci en el qual ella pogués treballar, de manera que va anar a estudiar a Barcelona el batxillerat.

En aquella època tot era gris per la dictadura franquista, de manera que el català el va aprendre a escriure més tard.

També ens ha explicat alguns punts importants per escriure un relat:

-L’ARGUMENT:Segons ella l’argument es pot treure d’on sigui. Per exemple, ella va llegir un article en un diari que deia que hi havia a Barcelona una senyora que dormia en el caixer i uns trinxeraires li van tirar gasolina i la van encendre. Finalment la senyora va morir. Amb aquesta tràgica història ella es va inspirar per fer un llibre que s’anava a dir Marina però al final es va dir Emma.

També pot ser un impuls creador, tenir ganes d’explicar una cosa. Aquest també era el cas de Pedra de Tartera, que les històries que li havien anat explicant els seus pares de la guerra i més informació que havia buscat, l’havien conduït a escriure aquesta novel·la.En moltes ocasions pot ser un somni que haguem tingut o una anècdota.

També, algú especialitzat en alguna cosa pot escriure un llibre sobre el que sap.

-L’ESCENARIL’escenari és molt important per saber on es desenvolvoluparà l’obra. Pallars Sobirà és l’escenari de la seva novel.la Pedra de Tartera. Quan tens l’escenari escollit has d’anar allà i estudiar-lo.

-EL NARRADORHi ha dos tipus de narrador: 1a persona i 3a. Segons ella, si el narrador és en 3a, pots descriure més coses dels personatges mentres que en 1a no, però l’avantatge és que et sents més proper al protagonista, d’aquesta manera al lector li interessa més. Totes les novel.les de Maria Barbal estan fetes en 1ra persona. La creació dels personatges també és important. Si els lectors opinen que el personatge és coherent, això vol dir que l’autor ha fet una bona feina.

En una novel.la hi ha coses importants, com el títol, el diàleg, el llenguatge (eina fonamental) les il·lustracions, l’ambientació, l’atmosfera...

Els alumnes de 4t també li han pogut fer unes preguntes. Aquestes són algunes de les que li van fer:

Tenies pensat el final quan vas començar a escriure l’obra?Sí, ja el tenia pensat.

Et sents identificada amb la Conxa, la protagonista?Sí, de fet, em sento identificada amb bastants trets dels altres personatges també. El més difícil és descriure un personatge contrari a tu.

Estàs satisfeta amb l’èxit que ha tingut?I tant!

Quant vas trigar a escriure-la?La vaig escriure durant 1 any. Normalment escric cada dia.

Com és que et van publicar la novel·la?

La vaig presentar a un concurs i el premi era la publicació de la novel·la. Vaig guanyar.

Els alumnes de 4t li van fer un àlbum d’il·lustracions utilitzant diferents tècniques sobre la novel.la. Li va agradar moltíssim. També els hi va firmar els llibres.

Va ser una experiència molt maca!Marina Gallo

La Maria Barbal és una escriptora nascuda a Tremp, la capital més petita de tota Catalunya. Els seus pares eren del Pallars Sobirà i durant tota seva infància va anar allà amb els seus avis.Ella es va criar al camp, tenint sempre contacte amb la Natura.La seva família no tenia cap negoci familiar, i això va fer que hagués de venir a Barcelona a estudiar el Batxillerat.Com era l’ època franquista, la Maria Barbal no va poder aprendre a escriure

el català fins més tard.

Després de explicar-nos un fragment de la seva infància ens va donar consells sobre com escriure una novel·la.-L’ARGUMENTL’argument pot ser basat en un fet real, o simplement per un fet que se’t acudeix en un impuls creatiu. Això vol dir que pot ser realista, com la majoria de les seves novel·les, o pot ser irreal.

-ESCENARI:L’escenari serveix per a poder ubicar la obra, és important triar-ne un de concret. Encara que també poden sortir-ne molts, com per exemple, a La volta al món en 80 dies.L’escenari pot ser realista, com un dels seus llibre, Pedra de Tartera, que succeeix al Pallars Sobirà o es pot desenvolupar en llocs imaginaris o de fantasia, com ara tota la saga de Harry Potter.

NARRADOR:

El narrador pot ser de moltes formes, en 3ª persona, que seria un narrador omniscient, és a dir, que explica la història però ell no hi és allà o pot ser en 1ª persona, que vol dir que és el protagonista el que t’explica la història des del seu punt de vista, afegint emocions i pensaments a la narració.

PERSONATGES:

Són una part molt important de la novel·la, cadascun juga un gran paper, tots han de tenir una personalitat, un aspecte i uns gustos, i sobretot han de ser coherents. Si totes els personatges són coherents això voldrà dir que l’autor ha fet una bona feina.

Maria Pros

Viatge a Ginebra i al CERNEls passats dies 13, 14 i 15 de març, els alumnes de Física de 1r i 2n de Batxillerat, així com uns quants professors, vam realitzar un viatge a Suïssa per visitar Ginebra i el CERN (Organització Europea per a la Recerca Nuclear).

El divendres 13 vam haver de llevar-nos extremadament d’hora per tal de ser a l’aeroport a les set del matí; cal dir, però, que no em va fer gaire mandra aixecar-me quan va sonar el despertador. Després d’embarcar i volar una hora i quart per sobre França vam aterrar a Ginebra. Allà vam recuperar les maletes que havíem hagut de facturar perquè l’avió anava ple i vam agafar el tramvia fins a la frontera amb França.

Des d’allà vam caminar tres quarts d’hora amb les maletes fins a un poble on hi havia el nostre hotel… o això creien els nostres professors. Va resultar que l’hotel era al costat del CERN, just on havíem sortit del tramvia, així que, després de dinar, vam refer el camí, de nou amb les maletes.

A la tarda, després d’haver-nos instal·lat ja a les nostres habitacions (i assegurar-nos que aquest fos realment el nostre hotel) vam tornar a agafar el tramvia fins a Ginebra per fer una mica de turisme. Tot i que vam anar-hi tots junts, ens vam separar i vam quedar davant del l’Horloge Fleurie (Rellotge de Flors, la decoració del qual és modificada cada estació de l’any, per cert), al cap d’una estona.

Amb un grup d’amics vam passejar pels carrers de Ginebra, vam veure edificis antics, botigues de Rolex i el Jet d’Eau, un raig d’aigua impressionant

de 140 metres d’alçada situat al llac Léman, per acabar sopant en un McDonald’s, un dels pocs establiments que ens podíem permetre tot i ser

caríssim en comparació amb els de Barcelona.El dia següent vam llevar-nos bastant d’hora: érem a punt de visitar el CERN. El CERN és una institució de recerca internacional en física de partícules, especialment dedicada al treball amb acceleradors de partícules, i un dels centres d’investigació més importants del món. La més important i impressionant instal·lació del CERN és l’LHC (Large Hadron Collider, Gran Col·lisionador d’Hadrons), un accelerador de partícules de 27 quilòmetres

de circumferència.

El que fa aquest immens accelerador de partícules, tal i com ens van explicar durant la visita, és accelerar feixos de protons a velocitats properes a les de la llum per tal de fer-los col·lidir. Això permet reproduir condicions properes a les del Big Bang, la gran explosió que va crear l’univers, i, per tant, estudiar

l’origen de la matèria posant a prova el model estàndard de física de partícules. Aquesta teoria, que descriu les partícules elementals, és la base de la física de partícules i ha de ser comprovada: d’això s’encarreguen els experiments a l’LHC.

Gràcies a aquest accelerador s’han realitzat grans avenços. Per exemple, fa dos anys es va descobrir finalment el bosó de Higgs, una partícula que havia estat predita feia cinquanta anys i que seria la causant de la massa de totes les altres, l’existència de la qual, però, encara no s’havia pogut demostrar degut a la manca de la tecnologia necessària.

També ens van explicar com es construeixen les peces que formen l’accelerador, i vam visitar una gran fàbrica on vam veure els diferents constituents d’aquesta instal·lació i on ens van continuar explicant el funcionament d’aquesta, quins materials s’utilitzen, quines avaries hi ha hagut durant els últims anys i com s’han solucionat. Vam aprendre, per exemple, que la instal·lació utilitza superconductors, que únicament poden treballar a temperatures extremadament baixes (només quatre graus per sobre del zero absolut, que és la temperatura més baixa possible a l’univers i que correspon a uns -273 ºC), i que per assolir aquestes temperatures es fa passar heli líquid a través de tot l’anell.

El dia següent vam deixar les maletes en una sala de l’hotel ja que a la tarda tornaríem a Barcelona, i vam tornar a visitar Ginebra, aquest cop seguint

una ruta turística que ens havia preparat en Darío, el nostre professor de Física. Vam esbrinar dades d’edificis antics de la ciutat, vam visitar un museu i vam descobrir el passat de la ciutat, des de la seva fundació fins al dia d’avui.A la tarda vam agafar les maletes i vam anar a l’aeroport, preparats per tornar a la nostra ciutat. Estàvem una mica desanimats ja que aquells tres dies havien passat molt ràpidament, però, per altra banda, teníem el record d’una meravellosa sortida escolar que, ja fos visitant un dels centres

d’investigació més importants del món, com descobrint una ciutat desconeguda o fent broma a tota hora amb els amics, havíem gaudit immensament.

Lucas Maisel1rB Batxillerat

VISITA AL CAMP D'APRENENTATGE DE BOÍEls alumnes de biologia i química de primer de batxillerat vam anar a passar tres dies al camp d'aprenentatge de Boí, situat en un poblet al mig de la vall, anomenat Barruera. És un poble molt petit on hi ha, amb prou feines, tres

carrers, i dues botigues. Nosaltres vam dormir a un hostal que era al principi del poble, un hostalet molt acollidor. Cada matí ens aixecàvem i havíem d'estar a les deu al camp d'aprenentatge, a aquelles hores i amb el clima humit que hi havia la vall resultava misteriosa; la boira envoltava la vall donant una sensació claustròfobica, augmentada gràcies a la tènue llum que aconseguia travessar la densa boira.Durant els tres dies que vam estar allà

vam fer una activitat diferent per dia. El primer dia, que vam arribar a les dotze del matí, vam menjar i després vam anar a agafar mostres de l'aigua de proves biològiques i químiques. El segon dia vam anar ben aviat, després d'una petita xerrada dels monitors del camp vam iniciar la marxa cap al parc nacional d'Aigüestortes, allà vam realitzar una caminada de quatre hores, parant a estones per explicar coses del paisatge, fauna i flora. No va ser un dia massa assolellat, de fet per moments plovia a bots i barrals, tot i això la majoria vam acabar la caminada. Quan vam acabar vam anar directes cap a l'hostal. El tercer dia, per acabar, vam fer uns estudis químics sobre algunes plantes i fulles que vam veure els dies passats, només al matí. A la tarda ja vam emprendre el camí cap a casa després de dinar. Un camí llarg de tornada, vam sortir a les quatre de la tarda i arribàrem a les vuit passades del vespre.Jo crec que va ser una activitat productiva, ja que vam aprendre moltes coses, i a més de productiva va ser també bastant lúdica, ja que vam passar molts bons moments.

Lautaro Lucero

Sortida a Barruera

Els passats dies 24, 25 i 26 de novembre, els alumnes que cursem l’optativa de biologia vam anar a Barruera, un poble situat a la Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça. Aquesta sortida, planejada per la Generalitat de Catalunya, va constar de tres dies, els quals ens vam quedar a dormir les dues nits a l’Hostal Noray.

El primer dia, en arribar-hi, ens vam trobar amb unes muntanyes rodejades de núvols i boira que no ens deixaren altra opció que utilitzar els nostres mòbils per fer fotografies incomparables amb les d’aquesta redacció.Un cop a l’hostal vam deixar les bosses i maletes a la sala d’estar i, ja ben esmorzats i amb les piles carregades, els professors acompanyants, en Pere i la Llum, ens van dirigir al Camp d’Aprenentatge de Boí. Allà vam conèixer als nostres monitors i guies durant l’estada, en David i

en César, que ens van donar a conèixer les meravelles del paisatge de la Vall de Boí. A la tarda d’aquell mateix dia, ens van tornar al Camp d’Aprenentatge on, després d’una excursió per treure mostres de les

aigües dels rius propers,

tornàvem per analitzar-les al laboratori.

Els segon dia, ens trobàrem al Camp d’Aprenentatge, on les tres furgonetes 4x4, a les 10h, ens portarien al Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici. Cada automòbil constava de nou places, ens les quals, en una d’elles, vam cabre els alumnes de primer de batxillerat i els professors de Barruera, a l’anada i a la tornada amb la Llum i en Pere.A dalt, feia fred i la pluja anava alternant aleatòriament. El Parc constava de cascades naturals i amb arbres caiguts per causes del vent, pluja o ocells Picots.Vam caminar uns dos quilòmetres en total, travessant els llacs Llong i Tort. Començant per una llarga passarel·la de fusta que travessava petits rius i un petit bosc on trobàrem Pins Negres, Avets, Nerets i fins i tot Nabius. Els grup es separava, però a mesura que en David o en Cèsar trobaven alguna cosa que els semblava que ens havien d’explicar, paraven i esperaven la resta del grup per explicar-ho.

Finalment, l’últim dia, vam analitzar pigments de les fulles de diferents tipus d’arbres clorofíl·lics (amb corofil·la) i, amb l’espectofotòmetre preníem dades sobre la quantitat de clorofil·la que aquests arbres contenien aquesta època. En conclusió, va ser una estada de tres dies bastant productiva, divertida i interessant per a tots nosaltres.

Júlia Gómez

ANTONIO ROBLES I TERESA MOLÀ, PROFESSORS QUE ES JUBILEN

Ens hem assabentat que a fi de curs es jubilaran dos professors: l’Antonio Robles, professor de socials i la Teresa Molà, professora de física i química.Llavors, volíem fer- li una petita entrevista a cadascun.

L’ENTREVISTA A LA PROFESSORA TERESA MOLÀ

1-Què faràs quan t’hagis jubilat?Al principi descansar, però també voldria viatjar i després fer dos tipus d’activitats: col·laborar socialment amb una ONG i fer activitats de tipus cultural. 2-Quan vas decidir ser professora?Ho vaig decidir per eliminació, ja que entrar en una empresa va ser molt difícil sent una dona i jove. Aleshores vaig començar a fer classes particulars per pagar-me els estudis i em va agradar l’experiència.

3- Què ha significat per a tu ser professora?Ha significat passar-m’ho d’allò més bé en aquests anys perquè és fer una cosa que m’agrada moltíssim. A més crec fermament en l’educació PÚBLICA.

4-T’has dedicat a alguna altra feina?No m’he dedicat a cap altra feina; he dedicat molt temps a tasques de tipus polític, sempre adreçat a l’educació 5-Només has treballat en aquest institut?He treballat a molts instituts, per exemple:Jaume Balmes, Mollet del Vallès, Icària, Menéndez Pelayo, Alzina, Secretari Coloma, Poblenou

6-Estàs a gust a l’INS Front Marítim?I tant, jo vaig ser una de les impulsores de l’institut a partir de manifestacions amb alumnes i pares.

7-T’agrada deixar l’ensenyament?Sí, m’agrada jubilar-me. No haver de treballar, de matinar, ni de corregir.

8-Què és el que més t’ha agradat de la teva feina?El contacte amb els alumnes.

9-Què és el que menys?Haver d’imposar disciplina o haver de suspendre a gent que no treballa.

L’ENTREVISTA AL PROFESSOR ANTONIO ROBLES-Què faràs quan t’hagis jubilat? Seguir trabajando.

-Quan vas decidir ser professor?

Cuando decidí dejar el periodismo.

- Què ha significat per a tu ser professor? La posibilidad de seguir formándome más allá de la universidad.

-T’has dedicat a alguna altra feina? Sí, albañil, articulista, escritor, diputado en el Parlament de Catalunya,...

-Només has treballat en aquest institut? No, en varios.

-Estàs a gust a l’INS Front Marítim? Sí, muy a gusto, es un excelente instituto, con alumnos interesados por los estudios.

-T’agrada deixar l’ensenyament?

Nunca se deja del todo.

-Què és el que més t’ha agradat de la teva feina? El contacto con la vida, la cultura y con las ganas de vivir de los jóvenes.

-Què és el que menys ? La pereza y la irresponsabilidad de estas nuevas generaciones.

Us agraïm la vostra col·laboració i us desitgem que tingueu una bona jubilació i us ho passeu molt bé, ja que comenceu una nova etapa.

Nerea Cortés i Dehyra Sans

AITANA TEIJEIRO, MARTÍ JÚDEZ

I LA CLASSE DE 4tB,ELEGITS COM A MILLORS

ALUMNES DEL MES-Aitana Teijeiro Hermida 3r A - octubre 2014

-Martí Júdez 3r E - novembre 2014-El grup de 4t B - desembre 2014

1- Qui et va donar la notícia?Aitana Teijeiro: Em va venir a buscar el Teodor a la classe, em van portar al despatx i el Salvador em va donar la notícia, juntament amb el Lluís.Martí Júdez: Me la va donar el director, el Salva.4t B: La nostra tutora. 2- Com et sents en saber que ets

l’alumne del mes?Aitana Teijeiro: Em sento molt contenta i feliç.

Martí Júdez: Molt content i agraït al centre als professors i als alumnes.

4t B: Agradable, no ens ho esperàvem, sorpresos i alegres.

3- Pensaves que series escollit?Aitana Teijeiro: No, no m’ho esperava.

Martí Júdez: No, no tenia ni idea. Em vaig quedar de pedra quan m’ho van dir.

4t B: Érem un grup que ens portàvem molt bé amb els professors i com a grup no teníem cap amonestació ni cap expulsió.

4- Per què creus que has aconseguit aquesta distinció?Aitana Teijeiro: Per tot el treball i l’esforç.

També per ajudar els companys i ser bona companya.

Martí Júdez: Perquè crec que m’he esforçat i he anat millorant progressivament des de 1r fins a 3r i espero seguir progressant.

4t B: No, vam fer com si fos una classe normal.

5- T’has esforçat al màxim per aconseguir-ho?Aitana Teijeiro: Sí, m’he esforçat al màxim i crec que tot l’esforç té la seva recompensa.

Martí Júdez: M’he esforçat, no al màxim ja que puc esforçar-me més, però sí bastant. Crec que puc donar més de mi.4t B: Ens vam esforçar tots el que podíem.

6 - Què fas en el teu temps lliure?Aitana Teijeiro: Vaig a la piscina o al gimnàs i algun dia quedo amb els meus amics.Martí Júdez: Faig bastants coses: estudio, faig extraexcolars i cuido de la meva germana petita.4t B: Fem diferents activitats esportives.

7- Quant temps dediques a estudiar cada dia?Aitana Teijeiro: Una hora i mitja.Martí Júdez: Jo intento fer els deures a l’institut i vaig estudiant progressivament uns dies abans.4t B: Depèn de cadascú.

8- Quina és la teva assignatura preferida?Aitana Teijeiro: No en tinc.Martí Júdez: Socials.

4t B: Plàstica i Educació Física.

9- Fas extraescolars? Aitana Teijeiro: Faig anglès, natació, gimnàs (vaig a Can Felipa).Martí Júdez: Faig tennis.4t B: Alguns fan extraescolars i d’altres, no.

Dani Cabal i Adrià Mata

EL DIA DE LA DONA TREBALLADORA

A L’INSTITUTEl dia de la dona treballadora se celebra el 8 de març de cada any i està reconegut per l'Organització de les Nacions Unides (l'ONU). És un dia

aprofitat tradicionalment per reivindicar el feminisme denunciant el masclisme i els micromasclismes. Aquest dia commemora la lluita de la dona per la seva participació juntament amb l'home al camp del

treball, i per tant del dret a l'independencia econòmica, i a la societat en general.Se celebra des del 8 de març de 1911.

Al nostre institut celebrem el dia de la

dona fent una petita explicació d’una dona que hagués fet alguna cosa a la nostra vida com alguna escriptora que t’ agradi, una científica,la teva mare, etc…

Dani Cabal i Adrià Mata

Els penjadorsFa uns sis anys es va començar una pràctica de tecnologia, que consistia a fer un objecte utilitzant làmines de fusta i eines. Aquest trimestre els

alumnes de 1r d’ESO també l’hem realitzat.

La pràctica està dividida en dues parts que puntuen. La primera, com ja està explicat, tracta de fer un objecte de fusta amb les eines de l’aula de tecnologia. I a la segona s’ha de fer un informe que s’haurà d’entregar al final del trimestre.L’informe ha de tenir títol i ha d’estar dividit en diferents apartats, un d’ells ha de ser l’explicació del procés que haurem de seguir per construir l’objecte.

Abans de construir l’objecte hem de fer un esborrany escollint o dibuixant un model que ens agradi i decidir si volem un penjador, una decoració...Després de fer l’esborrany, hem d’aprendre quines són les eines de l’aula de tecnologia, les normes d’ús, de conservació i de seguretat.Així doncs, hem après com ens hem de comportar al taller per evitar accidents i per deixar l’aula en bones condicions. I a més a més ens ho hem passat bé i hem fet un penjador.

Cèlia Imperial i Gal·la Soler

Mireia Urrutia,dissenyadora del logo de mediació

Des de fa temps al nostre centre ofereix un programa de mediació entre iguals que ho fan els alumnes de tercer, aquest programa serveix per solucionar un problema: si tens una baralla amb algú, demanes a consergeria un paper dient el que ha passat i els noms dels de la baralla, quan ho veuen, a la primera hora del pati vénen a buscar qui ha escrit la nota i després amb el que hi ha el problema i el següent dia a la primera hora del pati als dos junts perquè ho solucionis. Això també ho pots demanar si el problema el tens amb més d’un.

Entrevista amb la Mireia:1- Per què vas voler presentar-te per al logo de mediació?Doncs...., perquè era un treball obligatori de plàstica. Quan vaig acabar, em va agradar el resultat i el vaig voler presentar al concurs.

2- Què vas sentir quan et van dir que era el guanyador? T’ho esperaves? Doncs..,em…, estava molt contenta i em vaig il·lusionar una mica perquè no m’ho esperava.

3-En què et vas inspirar per fer el disseny del logo?Em vaig inspirar en la típica imatge dels nens agafats de la mà al voltant del món i en els ninotaires

4-Què has pensat fer amb el premi que has guanyat ?Fa dues setmanes que se’m van espatllar els auriculars i en necessito uns altres així que me’n compraré uns de nous.

5-Algú t’ha ajudat per fer el disseny del logo?Una persona no, vaig buscar inspiració a imatges d’Internet.

- Moltes gràcies per venir i felicitats per ser la guanyadora del logo mediació

Cèlia Imperial i Gal·la Soler

ECLIPSI SOLARVist des de l’institut

Als alumnes de 1r B, en l’hora de tutoria, la professora Alèxia ens va donar un paper on deia que l’endemà hi hauria un eclipsi solar. El paper ens el vam llegir tots, on deia que podíem fer un invent per poder veure l’eclipsi, sense que la nineta es fes malbé. La professora va dir que al dia següent, en grups

havíem de portar els materials per fer l’invent. El següent dia vam fer l’invent, el vam acabar sense problemes. El 20 de març, a les 10:20 a les

12:20 un grup feia naturals i l’altre veia l’eclipsi. Al final l’Alèxia va portar ulleres especialitzades per poder veure com la lluna es ficava enmig del sol.Va ser fantàstic!

MARC CABAL I DÍDAC GUTIÉRREZ

CERTAMEN NACIONAL DE LECTURA EN VEU ALTA

Els alumnes escollits van a un concurs de lectura.Llegeixen un fragment de llibre i si ho fan bé passen de ronda.

Kaoutar i Martí Solà (1r cicle)Èlia Saura, David Morante, Martí Alós,Guillem Flor i Emili Roig (2n cicle) han participat en el Certamen.-On vau anar?

A la casa del mar, una sala d’actes al Paral·lel.-Què vau sentir al arribar?

Estàvem tranquils, però quan pujaves les escales per llegir, et posaves nerviós.-Estàveu nerviosos al estar davant de tanta gent?

Una mica nerviosos.-Quins consells donaríeu per llegir bé?

No estar nerviós, no llegir ràpid, vocalitzar, fer una bona entonació i llegir alt. És a dir, cal que l’oient et senti i et comprengui; també cal saber transmetre l’emoció del text.-Hi havia molts contrincants?

Bastants, aproximadament 12 persones.

-Què us van fer llegir?

Fragments de dos llibres: Elles també maten i Un gos que corria cap un

estel.

-Com era el sistema de selecció?

Van fer un càsting i el professors eren els qui escollien qui anava al concurs.-Hi heu participat altres vegades?

Martí Alós: 5 vegades Èlia Saura: 2 vegades Guillem Flor: 3 vegades Martí Solà: 1 vegada

Conclusió

Els alumnes de l’institut que va escollir els professors van anar a la casa del mar, una sala d’actes al Paral·lel.Estaven tranquils però cada cop que s’apropava el moment s’anaven

posant nerviosos, perquè hi havien 10 contrincants.

DÍDAC GUTIÉRREZ I MARC CABAL

SANT JORDISant Jordi és una llegenda o rondalla que s’ha esta explicant a nens i nenes de certa edat i fins i tot a nosaltres.

Hi ha diferents llegendes, una és que Sant Jordi mata un drac i del drac en surt una rosa que regala a la princesa d’un poblat.El dia de Sant Jordi de 9 a 11 hem fet tallers: ball de saló, escacs,

esports (handbol),...

Gorka Olivé i

Xavier Garre

INTERCANVI D’ALUMNES A TORÍ I PISA

Un intercanvi és una activitat en què un alumne d’una escola passa uns dies a casa d’un alumne d’un altre centre de diferent

nacionalitat. Finalitzada aquesta estada, l’alumne estranger passa el mateix nombre de dies a casa del que havia estat el seu convidat.Els nostres alumnes de 2n de batxillerat s’han intercanviat amb alumnes de Torí i els de 4t d’ESO, amb els de Pisa.

ENTREVISTA A ALGUNS ALUMNES QUE HAN ANAT A TORÍCom us dieu?Nerea, Manel i Guillem.A quina classe aneu?Anem a la classe de 4tC.Quant temps hi vau estar?Vam estar a Torí durant 7 dies.

Com es deia el noi/a amb qui us vàreu intercanviar?Nerea: La noia amb la que em vaig intercanviar es diu Francesca. Manel: El noi amb el que em vaig intercanviar es diu Loris. Guillem: El noi amb qui em vaig intercanviar es diu Matia.Vau visitar algun monument típic de

Torí? Quin?Sí, la Basílica, el centre històric de la ciutat i una recreació medieval.Et va agradar? Què va ser el que més? I el que menys?Si que ens va agradar. El que més, va ser el Museu del Cinema i el que menys, el temps.

Quina enveja que ens fan!!!

Adrià Tuset, Abel Batalla i Pau Piquer

Els equips DESIRE i Petits Enginyers campions a la First Lego League

El dia 14 de febrer, es va celebrar la competició de robòtica “First Lego League” que consisteix a construir i programar un robot de Lego que superi una sèrie de proves i també a fer un projecte científic sobre un repte que et proposen. Aquest any es deia World Class. Uns alumnes de l’institut van participar-hi amb l’equip de “Desire”, que van

guanyar el premi de millor entrenador. També hi va participar un alumne de 2n de Batxillerat, en Jia, com a entrenador d’un equip: “Petits Enginyers”.

Hem entrevistat en Jiachiang, entrenador del “Petits Enginyers,

-Quan vas començar a fer robòtica? Per què vas decidir començar a fer-ne?Vaig

començar a fer robòtica fa uns 8 anys (pràcticament mitja vida!). Sempre he sigut una persona molt curiosa i amb moltes inquietuds en l’àmbit tecnològic i científic. Al principi era un joc però

després vaig veure una porta de sortida fora del camí establert per poder formar-me d’una forma diferent i cridar una mica l’atenció.

-Què és el que t’agrada més de la First Lego League?Si ens referim dins de la competició en si, clarament la creació a partir de la teva imaginació d’una màquina automàtica que fa totes les missions que et proposen, no crec que hi hagi cap sensació en la naturalesa humana que pugui fer tremolar el cor tant com la sensació que sent un creador en veure la seva obra funcionant. Aquesta emoció fa que un s’oblidi de menjar, de dormir, dels seus amics, dels seus amors… De tot.

-Aquest any vas ser entrenador. Per què vas voler ser-ho?Igual d’important és saber escoltar i aprendre, que saber ensenyar i

compartir.

-Hem vist que ja has anat alguna vegada a la final nacional. Què se sent en estar allà dalt?Nervis, tensió i una emoció increïble ja que és mig any de feina resumit en dos minuts i trenta segons.-A part de ser un membre i un entrenador, has sigut alguna cosa més en aquest torneig?

A part de membre i entrenador he sigut Floater, Traffic i Judge.

-Quina de les tasques prefereixes?Clarament membre! Quan ets entrenador has d’estar molt al marge i procurar no fer res del robot ni del projecte, has de posar els fonaments, assentar les bases i donar-los les eines perquè ells amb la seva pròpia capacitat de creació puguin fer alguna cosa amb la qual se sentin orgullosos.

I quan ets membre només et dediques a aprendre i fer allò que tant t’agrada i que et fa sentir orgullós…

Però per a mi tot això ja s’ha acabat, ara estic amb nous reptes i nous projectes de diferent dimensió, això només ha sigut el començament...

Roger Sala

Les proves cangur i la fotografia matemàtica

Cada any, els alumnes de l’institut dels cursos a partir de 3r d’ESO, participen en una competició matemàtica a tot Catalunya. Aquest any, els alumnes Laura Balagué, Guillem Balagué i Lucas Maisel, van quedar entre el 5% del millors de tot Catalunya.

A l’institut, cada any també es celebra un concurs de fotografia matemàtica per Sant Jordi, aquest any els guanyadors van ser aquests alumnes:Sara Morante (1r A)David Morante (4t C)Caimiyao Ye (4t B)

Joan Centelles (Professor)

Roger Sala

La collita del nostre hort

Ben a Prop

Ascensor al metro del PoblenouA partir de l’any 2016, ja estaran disponibles tres ascensors a l’estació de metro de Poblenou. Juntament amb el projecte, també instal·laran rampes

d’accés i es reformarà l’interior de la parada.

L’adaptació del metro Poblenou era una reivindicació de tots els veïns del barri i que al final van aconseguir que

s’hi treballés. Ara ja es poden veure les obres que preveuen la construcció

d'ascensors que facilitin l'entrada i sortida a l'estació : dos connectaran

les andanes amb el vestíbul i un tercer comunicarà amb el carrer. Aquest es construirà al costat de l'actual

parada , a la cantonada dels carrers de Bilbao i de Pujades.

El cost de l’operació serà de 2,1 milions d’euros. També es faran reparacions a l’interior com fer rampes per facilitar la mobilitat i augmentant l'altura de les andanes per eliminar el desnivell amb l'entrada als combois. El vestíbul d'accés es reformarà por complet, amb una nova cabina per al cap d'estació, màquines validadores i nou mobiliari .

Roger Sala

Els Videojocs

LEAGUE OF LEGENDS

League Of Legends és un joc d’ordinador creat per RIOT GAMES que actualment hi juguen 5.000.000 de persones entre les quals, també hi ha els ALL STARS que es guanyen la vida i molts diners.

RIOT GAMES: Aquesta empresa és la creadora de League Of Legends (LOL).

És una empresa creada al 2006 per BRANDON (RYZE) i per BECK i MARC (TRYNDAMERE) amb l’objectiu d’aconseguir un estudi de desenvolupament enfocat en el jugador. L’empresa va debutar amb el títol de League Of Legends l’octubre

de 2009. L’1 de maig de 2012, Riot Games anunciava la segona temporada del campionat de League Of Legends amb dos milions de dòlars en premis, la segona xifra més alta de la història dels esports electrònics.

Funcionament del joc

AQUEST JOC TRACTA DE DESTRUIR EL NEXE DE L’ALTRE EQUIP, PERÒ ABANS S’HAN DE DESTRUIR DUES TORRETES I INHIBIDORS.

Hi ha 3 LÍNIES (LANES), que són Top, Mid i Bot, en tot el camp de batalla hi ha la JUNGLA.

● TOP: És una lane on normalment hi

van els personatges que

són més TANKS en un dos Vs dos.● MID: És una lane on van els que normalment gasten AP en

un 1Vs1.● BOT: És una lane on hi van un ADC i un SUPPORT

TANKS: Són els jugadors que tenen més vida i fan que l’equip pugui tirar endavant.

AP: És un tipus de mal que normalment gasten els de la mid lane (però els de la bot i top lane també ho poden fer).

ADC: Vol dir AD Carry, va a la bot lane i està acompanyat/da per un SUPORT*. Un ADC compra AD i AP.

SUPORT: Un SUPORT és el que acompanya l’ADC i sempre ha d’anar molt TANK. Fa que l’ADC pugui guanyar experiència i que derribi les torres de la bot lane.El JUNGLA: És un

jugador que deixa sol al top per anar matant els monstres de la jungla i guanyar experiència per després poder fer un GANK.

GANK: Gank vol dir anar a les lanes i matar a l’enemic que està despistat llençant torre o matant MINIONS.

MINIONS: Són soldadets que serveixen perquè la torre no et doni a tu, o per l’experiència, o per matar depèn la vida que en tinguis.

Gorka Olivé i Xavier Garre

El fenomen “tamagotchi” que va acabar en Digimon

Digimon, una sèrie coneguda per molta gent com la serie de la

seva infància o com l’enemic de Pokémon, però no saben que aquesta serie va fer-se per comerciar els anomenats Tamagotchi.

Però els Tamagotchi de Digimon eren diferents.

Digimon al principi només anava a tenir 5 episodis, però com que va tenir tant d’èxit

van seguir fent-ne més temporades.I després que tingués tan d’èxit a la televisió van saltar al comerç de videojocs, traient jocs com Digimon Battle Spirit 1 (Game Boy Advance), Digimon all-star rumble (playstation 3 i xbox 360), Digimon Monster Ver. S. (Sega Saturn)...Els digimons més coneguts són Agumon, Gatomon, Guilmon…

Agumon Gatomon Guilmon

Gorka Olivé i Xavier Garre

US RECOMANEM…

QUIM MONZÓ: ANÍS DEL MONO

El conte de Quim Monzó Anís del Mono és una de les històries que més m’ha fet pensar en els últims mesos. Constitueix un relat curt que, amb prou feines tres pàgines d’extensió, és capaç de posar cap per avall la vida d’un ancià de setanta-tres anys, i, segurament en no menor grau, el cervell d’aquell que tingui l’encert de decidir llegir-la.

Aquesta proesa de la literatura moderna és aconseguida d’una forma molt diferent de la que probablement imagineu.

Abans de començar a comentar aquesta petita joia, però, explicaré resumidament l’argument. El senyor Nonell sospita que la seva criada se li beu un valuós anís que té a l’armariet, de manera que es proposa enxampar-la in fraganti. Aquesta tasca es convertirà en una cursa fins a la bogeria, en una qüestió irresoluble que provocarà la putrefacció mental del protagonista fins a nivells insospitables.

Degut a la curta extensió del relat, l’autor no es pot centrar a gran escala en aquelles àrees que, a simple cop d’ull, semblarien imprescindibles, com l’estructuració exhaustiva de la personalitat dels personatges o la creació d’un ambient d’intriga constant reforçat una i altra vegada per l’aparició de noves i enigmàtiques figures. De fet, només apareixen dos personatges, essent només un d’aquests el teixidor de la vertadera història. I, tot i donar la sensació de voler entrar en molts detalls, l’autor aconsegueix relatar una

intricada història que ens farà reflexionar profundament.

El que fa aquesta història tan especial, segons el meu punt de vista, no és justament com, sense intenció aparent, crea tot un ambient de misteri, sinó, com ja he avançat prèviament, que ho fa amb un sol personatge, utilitzant els seus pensaments i les seves pors com a mecanisme per confondre el lector que, al mateix temps, es veurà obligat a continuar llegint per tal de no perdre el fil de tan misteriosa trama.

Aquesta última, a més, és plena (dins el possible, és clar) d’elements que ens fan dubtar encara més de quina serà la resolució final de l’enigma, a més de fer-nos veure que, en efecte, el personatge ha perdut completament els papers. Parlo, especialment, del somni que té en un moment donat: el senyor Nonell somia que és mort i, un cop en aquest estat de pau final i perpètua, veu la minyona xarrupant l’anís. És una eina magnífica que aconsegueix descol·locar totalment el lector, fent trontollar per un moment aquella sospita latent de la innocència de la criada, i que em convenç definitivament de la grandesa irònica d’aquesta creació.

Comptat i debatut, qui busqui un entreteniment curt i profund i que el tingui capficat durant un temps, hauria de llegir aquest conte, una avaluació profunda i sorprenent de la mecànica del nostre pensament, d’allò que és real contra allò que creiem percebre.

“Fígaro”

LA NOSTRA

PLOMA

Treballs guardonatsSant Jordi 2015

Maria Dueñas(2n batx), David Balagué (1r ESO) i Guillem Flor (4t ESO),

guardonats en els Jocs Florals del Districte

PENSAR O NO PENSAR, AQUEST ÉS EL PROBLEMASé que no ho hauria de fer. Està prohibit. Al principi ho vaig provar per diversió. Al principi. Però ara, ara ja no ho puc evitar. Ho necessito. No ho sé explicar. Quan ho estic fent voldria no fer-ho, però quan no ho faig, llavors m’agradaria estar-ho fent. M’he aïllat al meu propi món. I és que és tan diferent. Diferent del que m’havien explicat. No fa mal, no és insà. És tot al contrari. Em fa sentir més forta. Més segura, més decidida. Em fa sentir ella.

I m’agrada, oh, com m’agrada! N’estic segura, sens dubte, sense escrúpols, tot el que m’havien dit és mentida. M’agrada, m’agrada pensar.Des que ho fa, des que pensa, tot li sembla diferent. I en veu a molts com ella, com ella era abans. N’hi ha tants que encara no han avançat! I mentre tots els altres, s’organitzen en formacions sense saber-ne el motiu, i immòbils com estàtues miren amb indiferència cap a la plataforma on cada dia és emès el discurs per un dels humans que ens han creat, que ens han tancat aquí. Cada dia ells pugen allà dalt, sense que ningú els ho ordeni i reciten el mateix discurs, les mateixes paraules, gairebé sempre amb la mateixa veu. Sempre amb un to molt neutral, potser amb un xic imperatiu, de superioritat, d’humanitat. I nosaltres els sentim sense pensar. Només gravem les seves paraules sense qüestionar-nos res. A ells els encanta. Per això ens han prohibit pensar, perquè és el que ens en separa. És el que els fa sentir superiors.Acabat el discurs sobre la fundació de la nostra institució, sobre la justificació del fet que estiguem aquí tancats i no allà amb ells, ens dividim en files, per redirigir-nos cap a la nostra estació. Demà se m’assignarà la meva. Quan arribem als 16 anys, ens fan un examen mental, amb preguntes i testos per saber quina és la funció per a la qual hem estat dissenyats. Tots naixem, creixem i morim, igual que ells. Però no som com ells; ells ens han creat. Ens hi assemblem, però no ho som. Mai ens han dit per què ni des de quan som aquí, ni mai ens ho hem preguntat; senzillament hi som. Nosaltres fem el que ells no volen fer perquè és massa cansat. Nosaltres també tenim pares i mares, tenim dos ulls, un nas i una boca. Caminem, però no tenim imperfeccions, és a dir no tenim defectes interns, cap de nosaltres és millor, pitjor o especial. Tots hem estat dissenyats per reproduir-nos, alimentar-nos i relacionar-nos, però amb qui ells volen i com i quan ells imposen. Mai desobeïm, mai ens queixem ni mai ens equivoquem, mai pensem. “Els qui pensen seran sacrificats; els qui treballen, compensats”, diuen ells. Ningú aquí sap què vol dir sacrificats, ni els importa; però a mi sí. Tinc por. L’examen, diuen, només serveix per ubicar-te. Hi ha els PERFORT , els

planificadors, els MATTIERS, els protectors de la fundació, els COSTAHA, els treballadors, i uns clons sense grup que es dediquen a fer una mica d’allò i d’això. Segons diuen els humans, aquests són els FOREMONT. I el test t’ajuda a decidir on vols anar, però jo sé que si passa alguna cosa estranya, et fan desaparèixer. Al meu germà se’l van emportar, van dir. Només era una conferència, però no ha tornat. Els meus pares no pensen, i no veuen que no tornarà, jo ho sé. Va ser aquell dia que vaig pensar, que em vaig preguntar el perquè. I des de llavors ja res és igual, ara m’he d’amagar, i no vull tornar a ser com abans. Tinc por.Són les quatre. M’agrada llevar-me d’hora. Surto del llit i vaig a la finestra. L’obro. Trec el cap i recolzo els colzes a l’ampit de maó. El sol està a punt de sortir. És preciós veure com el cel blau i estrellat comença a aclarir-se i esfumar-se per convertir-se a poc a poc en un abisme clar i lluminós. És increïble veure la nit que es torna dia. L’alba és cada dia més bonica. Ningú està despert a aquestes hores i ningú no em pot veure. La brisa em recargola els cabells i em refresca la cara. Per a molts avui és un gran dia, per a mi és un malson. Inspiro profundament, deixo que els rajos solars m’escalfin les galtes. Expiro. M‘intento tranquil·litzar i torno al llit. Després de trenta-quatre minuts de reflexió em llevo. Exactament igual que la resta de clons. Totes les cases encenen els llums alhora. I l’himne de la fundació sona abans del bon dia que dirà el nostre regidor, per anunciar l’inici de les proves.Arribo a l’ajuntament, on provisionalment m’assignen un grup per al primer test. És el meu torn. Avanço. No estic tranquil·la, gens tranquil·la. No puc més. Entro en una sala, em posen un casc i es torna tot fosc. Són llestos, ara ho entenc. Si penso es veurà reproduït a la pantalla connectada al casc que m’han donat; si no penso no quedarà res, tot serà negre. Però saben que sí, que podem pensar i que tenim sentiments. I si sentim coses, també tenim por. I l’obscuritat ens fa por, i ens intentem imaginar la llum. Si imaginem llum, també sortirà a la pantalla. Són llestos, però jo més. I jo estic acostumada a la foscor, cada dia a les quatre em llevo, i és tot fosc. Sembla

que fem tot el contrari del que hauriem de fer, o és el que ells pensen. Però jo no. I no penso res, o això crec. Me’n vaig a casa just en despertar de la foscor. Espero. Un missatger ha de venir a casa a repartir la carta que inclou els resultats del primer test. Però en comptes d’això arriben uns FOREMONT. Els sento picar a la porta. Estic espantada, crido. No sé què fer. Sento com avancen. Sento cada petita passa. No sé què fer i només corro, corro i corro. Arribo a la finestra. Salto.

Alchimia CAPERDONI2n ESO

Esperança -Demà t’explicaré més coses, si som vius -vaig dir a en Tom en un to sarcàstic.Vaig encaixar la clau daurada al pom vell i rovellat, la vaig fer girar i vaig empènyer la porta mentre obria el llum. Automàticament vaig encendre el monitor. Estava bevent una mica d’aigua quan vaig seure davant la pantalla.Aquell dijous de gener, el sol s’apropava cada cop més a la terra. Segons la NASA, just en aquell moment, viatjava a 1.000.623km/h en direcció a la terra. El teníem a 35.500.000km i encara no havíem trobat cap solució. Ens quedaven uns 35 dies abans de la col·lisió. Feia 150 dies que ens havien reunit. Érem els millors científics del món, un total de 200 persones de les quals depenia el futur de la humanitat. Jo em trobava entre ells, un noi de 28 anys, acabat de sortit de la universitat. Però això sí, amb unes perfectes

qualificacions, aptituds i una bona actitud. Estava treballant al costat dels grans homes de ciència i dels millors astrònoms, intentant aturar el desastre.L’endemà la situació havia empitjorat, els sensors detectaven un increment molt alt de rajos ultraviolats i als mitjans de comunicació recomanaven no sortir de casa, i, en cas de fer-ho, tapar-se el cap amb una gorra.Quinze dies més tard, la calor era insuportable. Ningú havia pogut resoldre el problema. La gent estava desesperada i assaltaven els supermercats, les botigues o qualsevol lloc on hi hagués menjar. El temor i la desesperació s’apoderaven d’un món que seria destruït. La majoria dels homes i dones es donaven per morts i només feien que resar i demanar anar al cel. Però jo estava convençut que, al cel no hi cabia tota la humanitat! No estava disposat a quedar-me de braços plegats mentre una bola de foc gegant ens amenaçava. Per alguna raó m’havien triat entre els millors científics de tot el món! Érem els encarregats de salvar el planeta terra i no podíem decebre milions i milions de persones, malgrat que molts pensaven que no hi havia esperança. Jo no em rendia, i vaig estar barrinant durant dos dies i dues nits seguides intentant trobar alguna cosa i..... ho tenia! Vaig mesurar la força mitjana que pot fer una persona al saltar i els meus càlculs van afirmar que si tothom, cadascun dels habitants del planeta blau, des del primer fins a l’últim, saltaven amb totes les seves forces exactament a la mateixa hora, aconseguiríem que la terra tornés a rotar entorn del sol. Ho tenia! Salvaria a tothom! No podia fallar! Ho vaig comunicar als meus companys científics i astrònoms, ho vaig posar en comú però la sala es va dividir: hi havia qui deia que era una idea fantàstica, que ho havíem de comunicar a tothom i que calia que ho emetessin els mitjans de comunicació. Però també hi havia qui deia que estàvem perdent el temps, que deixéssim de ser uns somiatruites. Finalment van cedir i van dir que no perdríem res en intentar-ho, però que ens prendrien per bojos i ningú ens faria cas.Aquesta notícia es va emetre pertot arreu: ràdio, televisió... i finalment va arribar el gran dia. Arribava l’hora tan esperada!Un 25% de la població va saltar, tan sols un 25... La gent estava massa

ocupada lamentant la seva “mort”. Ho hauríem aconseguit; la terra podria haver seguit en òrbita; però l’únic que vàrem aconseguir va ser desviar una mica la terra i endarrerir uns dies la nostre mort, el final de la humanitat.

David Balagué1rB ESO

Guardonat amb el 2n premi en els Jocs Florals del Districte

LES CARTES DEL MEU PARE

Avui, dia 19 de març, dia de Sant Josep, he anat com cada any a veure els meus pares, en Josep i la Rosa, allí vaig passar una infància molt feliç i part de la meva adolescència. Ara estic acabant la meva tesi i per aquest motiu no visc amb els meus pares.

La façana de la casa estava una mica tronada, ja que era de l’època dels meus besavis. He entrat, he obert els finestrals perquè entrés l’aire fresc. He tafanejat per la casa, he estat mirant diverses relíquies familiars i els prestatges de llibres, n’he canviat algun de lloc i en agafar el darrer, ha caigut de dins una carta. En agafar-la, m’he adonat que era lletra del meu pare; estava escrita ja fa temps i estava bastant feta malbé. Em dic Josep i tinc 7 anys. Sóc orfe i em vaig quedar sense mare ni pare als

dos anys a causa d’un accident de cotxe i cap de les dues famílies es van

voler ocupar de mi. Per aquest motiu em vaig quedar en un orfenat.

Fa 3 anys que visc amb la família Casanova. Era un matrimoni encantador, però fa 1 any tot es va capgirar. L’empresa del senyor Casanova se’n va anar en orris a causa d’una mala inversió o alguna cosa per l’estil. En resum, ara

està a l’atur i cada nit se’n va a beure al bar de la cantonada.

Des de l’any passat, cada nit, a casa dels Casanova s’escolten plats esmicolant-se en mil trossets i xiscles de la senyora Casanova, fins i tot, alguna vegada he arribat a sentir alguna cleca. Això feia que el meu cor s’encongís i em distanciés del senyor Casanova. Els dies eren una llosa que planava damunt del meu cor. Ja no anàvem mai al parc, ni sortíem de vacances a l’estiu. Un silenci sepulcral envaïa la casa dels senyors Casanova.

Fa dues setmanes, des del primer pis, vaig sentir com el senyor Casanova

cridava suplicant que la senyora no ho fes. Al cap d’uns segons, hi va haver

un llarg silenci fins que el va trencar la senyora Casanova amb sanglots i

llàgrimes. Vaig tornar al llit perquè no s’adonés que estava espiant. Al matí

següent em vaig fixar que el senyor Casanova no hi era, però no vaig gosar

preguntar. La senyora somreia, feia temps que no tenia una cara tan radiant.

Durant la setmana, a la gent que preguntava pel senyor Casanova, ella els

deia que havia marxat amb uns amics a Barcelona i que no sabia quan

tornaria. A pesar que la senyora estigués com abans que passés res, hi havia

alguna cosa que m’inquietava. Cada dia era més pesat, fins i tot, pitjor que

quan hi havia el senyor Casanova.

No podia deixar de pensar teories sobre què li havia passat al senyor i si em

podia passar també a mi si em portava malament.

Ahir al migdia van picar al timbre de casa i la senyora va obrir. Va fer entrar

els convidats amablement a la sala d’estar i jo espiava des del primer pis.

Van estar parlant durant una bona estona i al cap d’unes dues hores, la

senyora es va posar a plorar. Un home se la va endur emmanillada i l’altre

home que l’acompanyava va pujar a buscar-me. No sabia per què, però em

vaig quedar molt més tranquil veient com se’n duien la senyora. El que se’m

va quedar gravat era la mirada de la senyora Casanova. Era penetrant i

intensa, semblava que em culpés. Cada vegada que tancava els ulls la veia.

Vam anar a la comissaria i em vaig esperar a fora amb l’home d’abans. Em

va preguntar sobre...tot. Em va interrogar més aviat. Vaig sopar amb el

policia i crec que al final me’n torno a l’orfenat una altra vegada.

No m’he pogut creure el que llegia. El pare no m’havia explicat mai que era orfe. Això volia dir que el meu avi no és el pare biològic del meu pare. Que fort! He estat en xoc durant uns segons i he tret la conclusió que podia haver-hi més cartes. M’he afanyat i he sacsejat el llibre d’on n’ha caigut una més encara. L’he recollida de terra i l’he llegida ben atentament.

De debò? Em volen tornar a acollir? A mi? Prefereixo estar a l’orfenat que no

pas anar canviant de família cada dos per tres. Encara que ja hagi passat dos

anys i hagi anat al psicòleg, de tant en tant somio amb la senyora, les

súpliques del senyor Casanova i el soroll dels plats trencadissos caient a

terra.

M’han dit que és una família molt agradable i que segur que m’agradarà. És

un matrimoni de mitjana edat que no poden tenir fills, però mai no han

tingut l’ocasió d’adoptar. Es diuen Pau Jordana i Marina Adell. M’han

ensenyat una foto i semblaven feliços, tot i així, no vull tornar a passar per

aquell malson. M’hi han obligat i al cap d’una hora hi he arribat. Viuen prop

de Ripoll i no hi ha gaire gent. És una zona més aviat deshabitada.

He arribat i m’han rebut amb dolçor. M’han ensenyat tota la casa i la meva

habitació. No estava malament, semblaven bona gent, però és millor no fiar-

se de desconeguts.

Ja han passat unes setmanes i és un lloc molt acollidor. Des que he arribat ja

no somio amb els Casanova i puc dormir bé. Avui, mentre estava llegint a la

meva habitació, per la finestra ha entrat una nena d’uns set anys molt

bufona. Era morena amb la pell molt blanca i amb pigues al voltant del nas.

Es diu Rosa. Era la veïna del costat. Hem estat parlant durant tota la tarda i

el temps m’ha passat volant.

Ja fa quatre anys que visc amb els senyors Jordana i els puc dic pare i mare.

Els considero la meva família i espero que d’aquí endavant vagi tot cap a

millor, a més, crec que m’agrada una mica la Rosa. És un secret!

He somrigut amb l’última línia de la carta, que divertit que és llegir el que pensava el pare quan era petit.He sentit que el pare cridava a dinar, he deixat les cartes a dins del llibre, aquest últim l’he guardat a la prestatgeria i he baixat mentre des de la cuina s’olorava una flaire deliciosa a estofat.

Berta Ollé3r D ESO

BENEÏDES CARTES

La masia estava descolorida i trista. Eren anys complicats, on les tensions

internacionals i la falta d’aliments feien de l’existència una prova de foc dia

rere dia. Les terres estaven desnodrides i no se’n podien aprofitar els fruits;

amb el bestiar, no en teníem suficient, i els pagesos i ramaders del centre de

Catalunya esperàvem sense esma que les pluges primaverals ens aportessin

nous aires i forces per continuar endavant.

L’inici de segle no ens portà pas una millora en les nostres vides, més aviat

van empitjorar. La guerra per la successió al tron espanyol va esclatar, i

Catalunya va quedar immersa en un combat que durà anys lluitant a favor

del candidat al tron austríac amb la intenció de mantenir intactes tots els

privilegis i lleis que gaudíem com a nació.

En aquells dies jo tenia tan sols tretze anys i vivia a la masia de la família,

prop de Cardona, juntament amb la meva mare, el meu pare, els meus

germans i el ja vell i escarransit avi Tomeu. El pare, allistat a l’exèrcit català,

d’ençà que començà la guerra es trobava lluitant al front aragonès

juntament amb una colla d’anglesos i portuguesos que s’uniren a la causa.

El meu germà Jaume, per altra banda, amb uns agradables disset anys, va

ser reclutat per l’exèrcit de Miquelets que dominava les muntanyes de les

Guilleries. I finalment jo, jovenet com era, em vaig quedar al càrrec de tota la

família i la masia, tot ajudant a la mare en totes les tasques de casa i del

camp.

Cada dos o tres mesos rebíem alguna carta o document procedent del fronts

o de les muntanyes on els homes ens explicaven les seves vivències, les

seves aventures, les seves pors.

Eren dels pocs moments del dia en què la mare aconseguia dibuixar un

somriure al seu rostre. Beneïdes cartes. Petits moments de felicitat que ens

aportaven aquells paperots arrugats i fets malbé.

Sense temps per a celebracions, cada dia la mare i jo ens llevàvem a les sis

del matí per preparar alguna cosa de menjar per a les meves dues germanes

petites i per a l’avi.

Després, abans que el sol comencés a deixar-se veure per les valls de les

muntanyes, ja ens trobàvem al camp treballant dur, suant la roba bruta que

vestíem, i intentant aprofitar alguna cosa que ens oferís el sòl. Més tard, la

mare tornava a casa a preparar el dinar, i jo pujava muntanya a munt amb el

bestiar perquè s’alimentessin de la curta herba dels prats.

Quan tornava ja m’esperaven tots a taula, i com sempre, la mare romania

ensopida i desfavorida amb un plat minúscul de sopa de verdures. Em sentia

molt malament quan observava aquella situació. La mare no podia més.

La guerra anava avançant. Després del tractat d’Utrecht el 1713, es va posar

fi a la guerra a nivell europeu, i van deixar Catalunya a les portes d’una

inevitable invasió per part dels borbons francesos i els seus aliats espanyols.

A casa la situació empitjorava dia a dia.

L’avi havia mort i la mare havia emmalaltit i envellit, i ja no era capaç de fer

cap mena de feina fora de casa. Es limitava a cuinar juntament amb la meva

germana petita, la Irene. Jo ja vorejava la vintena d’anys i la meva germana

Marta, en tenia setze. Entre els dos ens encarregàvem que la família tirés

endavant.

Per fi arribà una carta. Tant el pare com en Jaume estaven vius i es trobaven

a Barcelona defensant la ciutat del setge borbònic. Després d’uns instants

d’alegria, se’m va caure l’ànima als peus. Aquelles cartes estaven firmades

uns cinc mesos abans, i un missatger havia arribat desde Barcelona feia un

parell de dies anunciant la caiguda de la ciutat comtal. Era molt possible que

fossin morts. No sabia si anunciar-ho a la família. –

No et servirà de res callar.- Vaig pensar. Decidit els vaig explicar la situació.

La mare es va quedar pàl·lida, tenia les pupil·les molt obertes i no

aconseguia emetre cap paraula. La Marta va caure sobre una butaca i es

posà les mans al cap, i l’Irene, la petita, gairebé sense entendre la situació i

observant la tensió que s’havia creat en l’ambient, va esclatar a plorar. Tots

teníem l’esperança que no fos real, que el pare i el Jaume haguessin fugit de

la ciutat abans del setge final, però malauradament no va ser així, no van

aparèixer més cartes. No vam saber res més d’ells.

Mentre encara assimilàvem el dolor, un oficial de l’exèrcit català es presentà

a la masia per informar-nos que els borbons estaven a put d’assetjar

Cardona, l’últim poble que encara resistia al domini castellà. Vam haver de

córrer cap a l’interior de les muralles de la fortificació. L’exèrcit borbó es

presentà a les portes de la ciutat. Eren milers i milers de soldats, contra amb

prou feines mil de nosaltres. Vaig acomiadar-me de la meva família i em

dirigí a les muralles del castell.

Havia d’ajudar a protegir Cardona de la mateixa manera, amb la mateixa

valentia i la mateixa força que el meu pare i el meu germà havien protegit

de ben segur Barcelona, i en general, el nostre país.

Sense esma per més, Cardona va ser entregada a l’exèrcit castellà. Vam

perdre-ho tot. Els soldats espanyols van arrasar el poble i ens van fer jurar

lleialtat al nou rei. Ningú gosava dir res. Tocava adaptar-se al nou sistema.

Un cop la família ja estava assegurada en una bodega antiga del poble, vaig

sortir a fer un volt per prendre la fresca. Vaig seure entre les runes de les

muralles de la ciutat on encara hi quedaven cossos de soldats que havien

mort defensant el que més estimaven. Vaig treure l’última carta del meu

pare per tornar-la a llegir, just quan se’m va caure de la butxaca i va anar a

parar sobre la mà d’un dels soldats caiguts.

Casualment, aquest home també sostenia una carta a les seves mans. Vaig

agafar-la amb cura, estava plena de terra i molt humida. Havia estat escrita

per a la seva dona. Vaig llegir l’adreça i decidit, vaig creuar Catalunya per fer

arribar la carta al seu destí. – Jo també volia que les cartes del meu pare

arribessin a casa.- vaig pensar.

Guillem FLOR4t C ESO

Guardonat amb el segon premi en els Jocs Florals del Districte

COMIATSèiem al voltant de la taula del notari, esperant la seva arribada amb ànsies

esmorteïdes. Fora feia un dia trist, plujós, i sobretot gris, gris, gris, només es

veia el color gris, que amb diferents tons dibuixava edificis apagats sobre un

fons d’un gris més clar; tota la imatge es trobava difuminada per les gotes

que regalimaven per la part exterior del vidre.

Observava els meus familiars i escoltava les seves converses silenciosament

des del meu lloc; em trobava entaforat entre dos nens d’escassa edat, un

dels quals no deixava de plorar. Alguns parlaven d’ell com si ja no hi fos,

com si ja els hagués abandonat per sempre més; tot i així vaig optar per

mossegar-me la llengua: no tenia ganes de barallar-me.

Vaig endevinar la presència del notari molt abans de la seva arribada, i fins i

tot vaig ser capaç de percebre una breu conversa amb algun col·lega que es

va trobar pel passadís: els dos van fer una rialla en acabar-la i aleshores

cadascú va continuar pel seu camí; el del nostre notari concloïa al despatx

on ens trobàvem tots, del qual en va obrir la porta després d’asserenar-se un

moment i posar la seva millor cara de condol.

Seguidament va empènyer la porta i va realitzar una recta i formal entrada,

va caminar tres passos fins al seu lloc i s’hi va asseure, sempre mantenint la

seva forçada postura fixa.

Sense més dilació, va anunciar el seu ja anticipat condol i va prosseguir

informant-nos dels béns que rebria cadascun. La casa de l’avi la rebrien els

dos fills, mentre que el cotxe seria pel nét major; al seu germà li va deixar la

casa d’estiueig, als tres néts petits, diners per als estudis, el cunyat rebria

això i allò, la seva germana s’enduria tal cosa; els cosins d’uns i altres

tampoc es quedarien amb les mans buides.

Tot aquest acte va durar pràcticament una hora que va resultar

insofriblement avorrida, i veure les cares cobdicioses d’alguns familiars als

quals semblava importar-los menys d’un rave el defalliment del seu avi no

era de molta ajuda.

L’enterrament es va celebrar la tarda del mateix dia. Després que tothom

dinés a cal fill gran vam caminar fins al cementiri. El dia seguia igual de gris i

unes fines gotes queien constantment del cel emboirat.

El capellà ja esperava dins la capella. Les primeres fileres de bancs es van

omplir de familiars vestits de dol i aleshores l’home va començar a parlar,

vomitant el típic discurs de comiat envers un ésser estimat. Jo seia a l’última

fila, aïllat dels altres, dissimulant; mai m’havia agradat cridar l’atenció.

Al cap d’una estona, el capellà va callar i va permetre als familiars expressar

el seu últim comiat davant el cos inert del vell. Jo mateix m’hi vaig acostar i

vaig quedar de pedra en veure què li havien fet: duia almenys dos quilos de

maquillatge damunt la cara.

Els familiars es cobrien amb paraigües de color negre i s’aplegaven al voltant

d’un forat al terra després de transportar el taüt fins a un punt de la

immensa extensió d’herba i fang humits. El capellà, evidentment, va haver

de tornar a dir algunes paraules buides abans que el taüt fos aixecat i

introduït en l’obertura, per, posteriorment, ser cobert per l’eternitat amb una

bona pila de terra molla.

En acabar la cerimònia, tothom va semblar oblidar a l’instant la seva inerta

persona i, amb presses pel xàfec que s’acostava a jutjar pels ombrívols

núvols que s’apilonaven a l’horitzó, van abandonar aquell indret per tal de

refugiar-se en alguna cafeteria amb el propòsit de berenar.

Jo em vaig quedar enrere, observant el seu apressat caminar envers la tanca

que delimitava el cementiri. Vaig passejar-hi una bona estona, sense fer cas

de la pluja en augment.

Vaig caminar de nou fins a la làpida (tot i així no vaig ser capaç de llegir-ne

la inscripció per por a trobar-hi alguna bestiesa sentimental) i m’hi vaig

quedar davant, dret, amb els braços creuats rere l’esquena, recordant.

Recordant.

I finalment, dins meu, amb tristesa però amb una convicció inequívoca, vaig

saber que havia arribat l’hora; ja res em retenia en aquest lloc, no hi tenia

cap més obligació, ja podia abandonar-lo, deixar-lo anar, deixar-me anar, i

així, tancant els ulls, abandonant qualsevol pensament, vaig pujar i pujar,

amunt, amunt, i més amunt.

Lucas MAISEL1r B batxillerat

Fantasmes El meu pare sempre tendeix a equivocar-se de paraules, per això, per estar-ne del tot segurs, sempre hem d’esperar que torni a repetir-les. Quan recordo aquelles tardes d’estiu a la masia de la Plana no puc evitar sentir nostàlgia. La mare s’apropava a la taula del porxo sempre amb aquell somriure encisador, tan seu, tan llunyà, i no hi havia dia en què no vingués carregada amb un cistell daurat, ple de préssecs, d’aquells que tant sabia que ens agradaven. Sempre m’ha agradat molt recordar: els estius a la platja, les tardes de diumenge a casa de l’àvia, els hiverns a Mollerussa... Però per primera vegada he descobert que els records també fereixen, i és curiós pensar com els moments més feliços de la teva vida, els moments que més profundament has gaudit són, precisament, els que més dolor provoquen. Ara mateix estic aquí, assegut a la butaca, observant el que m’envolta amb l’únic objectiu d’evitar pensar en res. Veig el meu pare llegint, absort, encisat, com feia mesos que no el veia. La veritat és que des del 24 de març s’havia convertit en un altre. Acostumava a passar hores callat, mirant un punt fix, allotjat en un món que no era el nostre. Potser només intentava fugir d’una realitat que el consumia, i aquesta era l’única manera que tenia

d’evadir-se i de marxar a un lloc fictici on res d’allò que tant el turmentava havia passat mai. La veritat és que mai em vaig atrevir a preguntar-li en què pensava, preferia observar-lo i, tot i la meva curiositat, en el fons sabia que era el millor que podia fer. Al costat de la cuina, al seu balancí, seia l’àvia tal com feia cada tarda. Les dues agulles de fer mitja s’havien convertit en extensions del seus braços, braços que movia frenèticament i que m’hipnotitzaven cada vegada que els mirava. A ella també se la veia més trista. Els seus ulls tenien un aire melancòlic que era incapaç d’amagar. Potser era a ella a qui li havia afectat més; fins i tot més que a mi que tant havia arribat a plorar. El cert és que durant tots aquells mesos s’havia intentat fer la forta, ens renyava, seguíem discutint igual que sempre, però us mentiria si no us digués que gairebé cada dia la veia plorar sola, enfonsada, a la seva habitació. El meu germà, en canvi, seguia igual que sempre. Se’l veia feliç. Ell jugava cada tarda amb la mare. Podia sentir com li explicava que la mestra l’havia felicitat aquell mateix matí o que per Carnestoltes volia disfressar-se de cavaller. No us podeu ni imaginar com l’havia arribat a envejar. Durant moltes nits, quan tancava els ulls, desitjava tornar a tenir tres anys com ell i poder fer veure que mai no havia passat res. Tornar a tenir aquella innocència, aquelles ganes de jugar, tornar a creure en fantasmes. El meu pare sempre tendeix a equivocar-se de paraules, per això, quan va dir-nos entre llàgrimes que la mare havia mort al quiròfan, encara teníem esperances. Vam haver d’esperar que ho tornés a repetir per estar del tot segurs que no es tractava d’un malson, un d’aquells malsons horribles que fan que al despertar-te no puguis evitar sentir una amarga esgarrifança. I en recordar aquell “adéu”, aquell “tot anirà bé”, aquell “us estimo”, va ser quan, per primera vegada, vaig descobrir que els records poden fer molt de mal.

Guillem BALAGUÉ

2n batxillerat

ODA A ÍCAR El blau del cel es burla de l'oceà

mentre aquest s'esqueixa als penya-segatsque et reclamen amb la ira desesperada

dels qui ja no et poden atrapar.

No tornaràs a la teva terra onencara et condemnen per ser fill de qui ets,

ni en buscaràs cap altre de novaper suportar els deliris d'un altre rei.

I és que el món esdevé massa senzill per qui,com a casa, té el mes difícil dels laberints.

I potser la teva història serà la del

noi que va morir per voler tocar el cel,però tu somreies mentre les ales se't cremaven

convertint-te en un raig de sol més.

Maria DUEÑAS

2n batxillerat

Guardonat amb el 3r premi en els Jocs Florals del Districte

ANEM AL CINEMA

ÈXODUS: DÉUS I REIS

Direcció: Ridley ScottGuió: Adam Cooper, Bill Collage, Jeffrey Caine i Steven Zailian

Música: Alberto IglesiasIntèrprets principals: Christian Bale, Joel Edgerton i Aron Paul.Producció: 20th century Fox, USA 2014Durada: 154 minutsGèneres: drama, ficció-històrica i cinema d’acció

SINOPSILa pel·lícula mostra la vida del personatge bíblic d’en Moisés des del seu

naixement fins la seva mort. Tot l’argument comença quan un nadó d’origen desconegut és acollit per la família faraònica de l’Antic Egipte. Aquest nadó, de

nom Moisés, creix com a fill del faraó juntament amb el seu fill biològic, Ramsés, d’aproximadament la seva mateixa edat.

Amb la mort de l’antic faraó, Ramsés esdevé faraó d’Egipte, i després d’una sèrie de traïcions i desacords fa expulsar el seu germà Moisés quan es descobreix que pertany a una ètnia oprimida i esclavitzada pels egipcis durant segles.Amb el pas dels anys Moisés amb esperit de revenja i desobedient es posa tot el poble esclau a l’esquena i s’intenta alçar i escapar d’Alexandria juntament amb 600.000 compatriotes. La major part de l’argument se centra en aquesta part de la historia, on amb l’ajuda de fenòmens místics o paranormals aconsegueix acabar amb l’esclavitud del seu poble davant el domini egipci.

CRÍTICA

Exodus: Déus i Reis és una pel·lícula que pertany al gènere cinematogràfic de la ciència-ficció, ficció històrica i aventures. És un film que ha entrat amb gran força a les pantalles de tot el món, i tot i tractar de temes bíblics en un moment on la població laica augmenta considerablement, ha tingut moltes visualitzacions, gràcies als efectes especials que aquest tipus d’històries permeten recrear.El guió de la pel·lícula està basat en la història bíblica de Moisés, però realment els guionistes, Bill Collage, Jeffrey Caine i Steven Zaillian van donar-hi moltes voltes per esdevenir-la més interessant, dinàmica i especial.Els actors i actrius del film no han fet cap dels seus millors treballs com a professionals, si més no, cal destacar el personatge d’en Moisés, el protagonista, interpretat per Christian Bale. Es tracta d’un personatge rodó que va evolucionant i madurant al llarg de tota la pel·lícula, i l’actor representa molt bé la situació i els pensaments del personatge quan es va adonant de tot el què li envolta.Com a episodis destacats, els efectes especials estan perfectament definits en les mítiques imatges de la hsitòria de Moisés, com la invasió de les llagostes o l’espectacular escena on en el mar Roig baixa absolutament el nivell del mar per tal que puguin passar els seguidors de Moisés.En definitiva Exodus és un film entretingut i actiu el qual no ha desagradat a la majoria dels espectadors i és un gran reclam per a amants de la ficció històrica o de la ciència-ficció en general.

Guillem FLOR

L’equip de redacció

us desitja…