HISTÒRIA DEL CULTE A LA MARE DE DÉU DE BRUGUERScentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/... · 2013-06-20 · Després de la publicació del llibre del pare Camós,

HISTÒRIA DEL CULTE A LA MARE DE DÉU DE BRUGUERS

Josep Campmany Guillot

500 ANYS DE LA INAUGURACIÓ DE L’ACTUAL ERMITA DE BRUGUERS

Col·lecció La Nostra Gent, núm. 6

1Josep Campmany

HISTÒRIA DELCULTE A LA

MARE DE DÉU DE BRUGUERS


500 anys de la inauguracióde l’actual ermita de Bruguers

2 Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers

Foto de la portada: façana de l’ermita de Bruguers (Gavà). Foto: Benet Solina.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers. Subtítol: 500 anys de l’actual ermitaAutor: Josep Campmany GuillotLloc i data de publicació: Gavà, abril de 2009Característiques del llibre: 152 p.; il·lustrat; 23 cm x 16,5 cm

Primera edició: abril de 2009

© 2009, per aquesta edició: Centre d’Estudis de Gavà i Associació d’Amics del Museu de Gavà.© 2009, Josep Campmany Guillot.

Edició i maquetació: Josep CampmanyCorrecció de textos: Marta Jiménez

Impressió: Eix de Serveis Gràfi cs SL, c/ de Salamina, 35 L’Hospitalet de Llobregat

Dipòsit legal: *********

ISBN: ******

Obra editada amb el suport de:

B-17.900-2009

978-84-613-1712-7

3Josep Campmany

SUMARI

500 anys de l’actual ermita de Bruguers

Els qui ens han precedit

L’antic mas Bruguers, al terme d’Eramprunyà

Els inicis del culte a la Mare de Déu de Bruguers

La llegenda de la troballa de la imatge

Una comunitat de deodates a inicis del segle XIV

El primer dels capellans i l’arribada dels Marc

La infl uència dels Marc a l’ermita vella

L’esplendor del segle XIV

La nova imatge gòtica de la Mare de Déu

L’ermita vella al segle XV

L’ermita vella de Bruguers, destruïda per la guerra

Una nova capella per a la Mare de Déu

Les obres d’adequació a la nova capella del Sitjar

El trasllat de la imatge a la nova capella

La festa del trasllat

La capella a inicis del segle XVI i les obres de 1540

Un monestir a Bruguers? Els intents del 1548

El retaule de la Mare de Déu de Bruguers a la nova capella

Segles XVII i XVIII: l’època dels capellans absentistes

La intervenció laica: les ordinacions de 1627

La decadència del benefi ci

El reglament dels ermitans

Els ermitans. Disputes amb els barons

Festes i processons: la religiositat popular

La fi dels benefi ciats i els confl ictes de fi nals del XIX

L’administració de Bruguers, a Sant Pere de Gavà

El renaixement de principis del segle XX

L’esplendor actual

Apèndixs

4

7

11

15

19

23

27

31

35

39

43

47

51

55

59

63

67

71

76

81

85

89

93

97

101

107

111

116

121

125

Pàgina


500 anys de l’actual ermita de BruguersEl juny del 2009 es compleixen 500 anys del trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Bruguers des d’un antic emplaçament destruït durant la guerra civil catalana del segle XV a una nova capella, l’actual, situada al costat de la carretera de Gavà a Begues. La imatge és venerada avui dia per les poblacions que formaven part de l’antiga baronia d’Eramprunyà: Gavà, Castelldefels, Begues, Viladecans i Sant Climent de Llobregat, i té per tant una transcendència que sobrepassa una única població.

L’efemèride dels 500 anys bé valia una commemoració en forma de llibre. Un llibre que resumís el que es coneix del culte i la tradició a la Mare de Déu de Bruguers. No és el primer: el primer llibre d’història local, publicat pel vicari catalanista Joan Baranera el 1921 va obrir camí. Més endavant, mossèn Isidre Puig i mossèn Jordi Fort van publicar-ne d’altres. Què ho fa, que les velles pedres de l’ermita ens motiven tant i ens impulsen a investigar-ne la història, a explicar-ne els detalls?

L’ermita de Bruguers que coneixem avui és molt singular. El seu absis romànic, ben visible a peu de la carretera de Gavà a Begues, ens atreu involuntàriament. El color roig de les seves pedres, que es confon amb la cinglera d’Eramprunyà, encara la fan més singular i digna de contemplació. I la vista que s’hi divisa, un cop aturats al seu costat, és impagable: Montjuïc, el Llobregat, tot el Delta en la seva màxima amplitud... els camps, la pineda de la costa que sobreviu a les urbanitzacions, el pla de Queralt, que s’estén fi ns als camps de les Marines com una alfombra arbrada i verda i tant de bo que puguem aturar-ne la urbanització ...

El cas és que enguany presentem un llibre molt extens, fruit d’un treball de recerca que ha durat diversos anys. Els capítols ja s’han anat publicant a la revista Diàleg, de la parròquia de Sant Pere de Gavà, però creiem interessant, amb motiu de l’efemèride dels 500 anys, de presentar-los reunits, i amb les pertinents notes que justifi quen la informació que s’hi recull, i que permetran continuar les recerques als investigadors del futur.


5Josep Campmany

La història del culte a la Mare de Déu és història de la nostra ciutat, i també una aproximació a la història social i cultural de Gavà i les terres dels voltants.

Perquè en explicar la història del culte, ens aproximem a la vivència religiosa, cultural i social de la nostra comunitat: l’origen del culte, lligat a l’època de reconquesta i la consolidació del feudalisme, l’esclat a l’època baixmedieval sota el patrocini dels Marc d’Eramprunyà, mostra de la imbricació medieval entre religió i senyoriu feudal...

Arriba després la crisi del sistema medieval, el pas dels capellans benefi ciats als absentistes, l’auge dels ermitans en època humanística, la laïcització del culte i la intervenció de la Universitat de Gavà en l’administració de l’ermita... Es viu aleshores un procés de popularització religiosa: sovintegen les notícies de processons, de festes i d’excessos, en una època, el barroc, en què la religió impregna totalment la vida ciutadana.

Ve després un canvi, una reacció. Les idees il·lustrades de les elits episcopals xoquen amb la religiositat del barroc. Es prohibeixen processons i festes, i les pugnes entre barons i Universitat pel control de les rendes de l’ermita a les acaballes de l’antic règim es fan cada cop més punyents. L’interès pels diners passa al davant del fervor popular.

A partir dels inicis del segle XX, el culte es recupera. El regionalisme catalanista uneix programa polític, econòmic i religiós. Un programa que, tot i la guerra civil, va culminar amb la restauració de l’ermita i la imatge el 1960.

Él més remarcable d’aquest recull que presentem és que permet seguir la transformació del culte, i per tant de les mentalitats dels habitants d’aquestes terres, al llarg dels segles, seqüència rere seqüència.

Esperem que aquest llibre contribueixi a una commemoració digna del 500 aniversari de l’actual capella. Esperem també que us agradi i que us sigui útil i profi tós.

Gavà, abril de 2009

Sigles utilitzades en les notes:

ABE: Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà

ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó

ACB: Arxiu de la Catedral de Barcelona

ADB: Arxiu Diocesà de Barce-lona

AHCB: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

AHPNB: Arxiu Històric de Proto-cols Notarials de Barcelona

AJSV: Fons Josep Soler Vidal de l’arxiu del Centre d’Estudis de Gavà

AMC: Arxiu Municipal de Castelldefels

AMG: Arxiu Municipal de Gavà

APSCB: Arxiu Parroquial de Sant Cristòfor de Begues

APSPG: Arxiu Parroquial de Sant Pere de Gavà

APSBL: Arxiu Parroquial de Sant Boi de Llobregat

ASV: Arxiu Secret del Vaticà


L’any 1921 mossèn Joan Baranera, vicari de Gavà, va editar la primera monografi a sobre la història de la Mare de Déu de Bruguers. Font: arxiu Centre d’Estudis de Gavà.

7Josep Campmany

Molts han escrit sobre la Mare de Déu de Bruguers i el seu culte. Algunes aportacions són antigues, d’altres estan disperses o són de difícil consulta, i d’altres romanen inèdites.

En tractar-se d’un culte centenari, els escrits són innombrables. Pel que fa als més rellevants que hi fan referència, els primers fets amb intencionalitat històrica provenen d’uns quadres que es guardaven a l’ermita, avui desapareguts. Relataven aspectes llegendaris i històrics, i en coneixem l’existència gràcies a diversos autors antics que els veieren. El primer d’aquests quadres era d’aproximadament l’any 1509. Penjat d’una de les parets, narrava la història del trasllat de la imatge des d’una antiga i enrunada capella, prop del castell d’Eramprunyà, fi ns a l’actual ermita.1 A aquest quadre es refereix la publicació més antiga sobre la història de Bruguers, de l’any 1657, el llibre Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, escrit pel pare Narcís Ca-mós. El llibre, a més de transcriure el text del quadre renaixentista, relatava també la llegenda sobre la miraculosa troballa de la imatge.

Després de la publicació del llibre del pare Camós, i probablement perquè el quadre de 1509 ja estava malmès, hom en va fer un de nou, acabat el 16 de gener de l’any 1704,2 que reproduïa la llegenda de la troballa i els inicis del culte. Regia en aquelles dates Sant Pere de Gavà i Sant Climent de Llobregat el pre-vere Josep Marí, poeta, i autor de diversos opuscles. Ateses les seves afeccions literàries, potser en va ser l’autor. Aquest quadre es conservà fi ns a la revolució de 1936, però ja molt vell. Per aquest motiu Manuel Terrades, rector de Gavà, va decidir l’any 1869 fer-lo copiar en un nou quadre, segons explica: «a fi que no’s perdés may la memoria de lo mes interesan que conserva la tradició respecte de la Imatje miraculosa de Brugués, lo infrascrit Rector extragué de un antich cuadro que existeix en la Capella, una historica re-lacio del mode que fou trobada en lo any 1193 y de las vicisituts que ha sufert en los espay de 700 anys;

Els qui ens han precedit

Joan Baranera (en una foto-grafia de 1948), disposava d’accés a l’antiquíssim Arxiu Parroquial de Sant Pere de Gavà, que contenia molts documents antics, i que fou destruït gairebé del tot durant la revolució de 1936. Font: arxiu Centre d’Estudis de Gavà.

[1] Coneixem l’existència d’aquest quadre renaixentista gràcies a la transcipció que en va fer el pare Narcís Camós, «Libro segundo de las imagenes de nuestra señora milagrosamente halladas, que se veneran en el obispado de barce-lona, cap. XV. De la imagen de nuestra señora de Burgués», dins del Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, enri-quecido... imprès a Barcelona per Jayme Plantada, 1657, p. 57 a 60.

[2] Quadre esmentat per Mn. Joan Baranera a la seva obra Història de Ntra. Sra. de Brugués, Sant Boi 1921, i Hostafrancs 1922, p. 8, i J. Baranera, «Gavà», periòdic L’Aramprunyà, núm. 12 (1921), p. 3.


y la feu posar en un altre hermós cuadro caligrafi at pel Rvd. Salvador Giralt Rector de Villalba Saserra y que’s conserva en la Capella».3 Aquest quadre, desaparegut l’any 1936, fou vist pels excursionistes del segle XIX en diverses visites a l’ermita, de la qual ens deixaren vívides descripcions.4

Molts anys després, l’any 1911, arribaria la segona aportació d’importància: Francesc de Bofarull publicà El castillo y la baronía de Aramprunyá,5 que conté algunes notícies i fragments inèdits, extrets de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà. Per aquelles mateixes dates, el responsable de l’Arxiu Diocesà, Mn. Josep Mas, recollia una sèrie de notes manuscrites inèdites en fi txes que, aplegades en 28 grossos volums con-servats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, són de consulta obligada per a qualsevol investigador de la història eclesiàstica de la nostra contrada.6 Poc després s’editava la primera monografi a dedicada a Bruguers: Història de Ntra. Sra. de Brugués, escrita el 1921 per l’aleshores vicari de Sant Pere, Mn. Joan Baranera. Es va reeditar l’any 1922, però sense el permís de l’autor.7

Amb la revolució i guerra d’Espanya, aquesta creixent bibliografi a s’estroncà. Només un parell d’articles de Josep M. Madurell, de l’Arxiu de Proto-cols Notarials de Barcelona, apareguts en revistes d’escassa circulació els anys 1948 i 1962, trenquen aquesta tònica,8 juntament amb alguns articles de Marian Colomé i Josep M. Eixarch que, des de 1958, van anar apareixent al periòdic Brugués. A banda, es recolliren algunes notes esparses, provinents bàsica-ment dels textos abans citats, als llibres SantuariosMarianos de Barcelona, d’Àngel Fàbrega, i Ermitesde la rodalia,9 de Manuel Goicoechea.

No fou fi ns a 1973 que Mn. Isidre Puig, antic rector de Gavà aleshores retirat a Bruguers, publicà el llibret Ermita de Ntra. Sra. de Brugués, Ermita de S. Miguel y Castillo de Aramprunyá.10 El llibret sintetitza bàsicament el llibre de Bofarull. Cinc anys després, el 1978, aparegué una nova monografi a de mans del prevere de Sant Climent, Jordi Font, la palesa devoció mariana del qual quedà constatada pel seu

[ 3 ] A P S P G , « A d m i n i s t r a -ció de N. S. de Bruges», Llibre d’Administració de Confraries, 1850-1925, fol.77v.

[4] E. Canibell, «Excursió al castell d’Aramprunyá, 15 juliol 1877», a les Memòrias de la Associació Catalanista d’Excursions Científi -ques, 1876-1877, vol I (1880) p. 49; E. Canibell, «Excursió col·lectiva al Castell d’Aramprunyá en 8 de Setembre de 1879». dins del Butlletí de l’Associació d’Excursions Cata-lana, núm. 1 (1879) p. 219.

[5] F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 5-7 i 109.

[6] J. Mas, Notes històriques del bisbat de Barcelona, AHCB, ms. B-233, f. 125v - 130r.

[7] J. Baranera, Història de Ntra. Sra. de Brugués, Sant Boi 1921, i Hostafrancs, 1922. Joan Baranera explica, sobre la reedició de 1922 que «em sembla [que] algú de Gavà o de Brugués varen reimprimir-lo sense el meu beneplàcit». APSPG, fons antic arxiu marià de Sant Cli-ment de Llobregat. Carta 1/4/54.

[8] J. M. Madurell, «La ermita de Santa María de Brugués», dins Asociación Nacional de Inválidos Civiles, boletín informativo, núm. 6 (1966) p. 22-23; J. M. Madurell, «Los contratos de obras en los pro-tocolos notariales y su aportación a la historia de la arquitetura (siglos XIV-XV)», dins Estudios Históri-cos y documentos de los Archivos de Protocolos, vol. I (1948) p. 135-137 i 160-161.

[9] A. Fábrega, Santuarios Ma-rianos de Barcelona. Historia, Leyenda, Folklore, Barcelona 1954, p. 159-163; M. Goicoechea, Ermites de la rodalia, Barcelona, 1960, p. 29-31.

[10] I. Puig, Ermita de Ntra. Sra. de Brugués, Ermita de S. Miguel y Castillo de Aramprunyá, Gavà 1981. N’hi ha dues edicions, una en quart, de 1973, i una altra en octau, de 1981.

9Josep Campmany

important Arxiu Marià.11 Aquest llibre, Mare de Déu de Brugués, a banda de transcriure el text de Camós de 1657, reprodueix una sèrie importantíssima de goigs des del segle XVII fi ns a l’actualitat.

L’any 1982, el metge de Begues V. A. Medina pu-blicava diverses notícies inèdites sobre Bruguers al llibre El Castillo de Aramprunyá y su término en la historia. Begas.12 També Alfons Gibert, al llibre Unsegle de vida gavanenca 1840-1940, de 1990, hi dedicà uns interessantíssims passatges,13 basats en l’estudi de l’administració de Bruguers i en la recerca a l’Arxiu Diocesà. Aporta moltes dades inèdites i recapitula les que ja havia aplegat Mn. Baranera. El mateix any, Montserrat Jardí lliurava a la parròquia

Mossèn Jordi Fort, rector de Sant Climent, edità aquesta altra monografi a sobre Bru-guers l’any 1978. Hi destaca l’ampli recull de goigs re-produïts, alguns de fi nals del segle XVII. Font: arxiu del Centre d’Estudis de Gavà.

Llibret editat per mossèn Isidre Puig l’any 1973. Font: arxiu del Centre d’Estudis de Gavà.

[11] Aquest arxiu, que es conser-vava a la parròquia de Sant Cli-ment, es dispersà a la seva mort. La part corresponent a la Mare de Déu de Bruguers fou adquirida per Mn. Jaume Bogunyà, rector de Sant Pere de Gavà, i actual-ment està integrada a l’APSPG.

[12] V. A. Medina, El Castillo de Aramprunyá y su término en la historia. Begas, Begues 1982, p. 155-159.

[13] A. Gibert, Un segle de vida gavanenca 1840-1940, Gavà 1990, p. 127-139 i 195-197.


de Sant Pere un treball inèdit, titulat Santa Maria de Bruguers, Sant Miquel i Castell d’Eramprunyà.14 I, fi nalment, la darrera obra publicada amb notícies sobre Bruguers aparegué el 1992: és l’extens llibre de Montserrat Pagès Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat.15

Esment a banda mereixen les publicacions dedica-des a la imatge, la talla gòtica de la Mare de Déu que encara avui es conserva.

El renascut interès per aquesta imatge sorgí arran de l’exposició d’art català religiós Millenum, celebrada el 1991 a la Pia Almoina de Barcelona. Al catàleg n’hi havia el primer estudi modern, des del punt de vista de la història de l’art, a càrrec de Montserrat Jardí i M. Rosa Terés.16

Una notícia breu de les conclusions d’aquest estudi fou publicat al Diàleg, en un article de Montserrat Jardí titulat «Una petita gran talla: la Mare de Déu de Brugués».17

El 1994, dins la Miscel·lània d’homenatge a Jaume Codina, Montserrat Pagès va matisar algunes con-clusions d’aquest estudi en el seu article «La Mare de Déu de Bruguers».18

I així arribem fi ns avui, amb el present llibre, on pre-tenem sintetitzar totes aquestes recerques, afegint-hi aportacions noves, per formar una monografi a que les actualitzi i divulgui.

Els murs de l’antiga ermita de Bruguers sobre el penyasegat on hi ha la cova on, diu la tra-dició, fou trobada la imatge. Probablement aquest indret, avui cobert de brucs i altres arbustos, era denominat, l’any 1395, Lo Borguer. Foto: arxiu Centre d’Estudis de Gavà.

Reedició de 1981 del llibret de mossèn Isidre Puig. Font: arxiu del Centre d’Estudis de Gavà.

[14] M. Jardí, Santa Maria de Bruguers, Sant Miquel i Castell d’Eramprunyà, treball de recerca inèdit.

[15] M. Pagès, Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat,Barcelona 1992, p. 271-283.

[16] M. Jardí, M. R. Terés, «Mare de Déu de Bruguers», dins Mille-num, història i art de l’Església catalana, Barcelona 1989, p. 378.

[17] M. Jardí, «Una petita gran talla: la Mare de Déu de Bruguers», Diàleg, núm. 81 (1989), p. 20-22.

[18] M. Pagès, «Mare de Déu de Bruguers», Miscel · lània d’homenatge a Jaume Codina, el Prat 1994, p. 383-389.

11Josep Campmany

Bruguers no era originalment el nom del lloc on ac-tualment hi ha la capella de la Mare de Déu, sinó que era el topònim de la muntanya situada al sud-est del castell d’Eramprunyà, just sobre la cova on, segons la tradició, es trobà la imatge.

El probable primer esment que tenim d’aquest lloc de Bruguers data del mes de març de 1143, en el tes-tament del castlà d’Eramprunyà Guillem Ramon de Santa Oliva.19 En aquest document, el castlà deixava a la seva fi lla Arsenda els masos «de Chalamoch et de Bruger Ventos» que, amb molta probabilitat, feien referència a les muntanyes de Calamot i Bruguers. Aquell any, doncs, se’ns parla d’una masia, anome-nada Bruguer Ventós. No s’esmenta cap ermita, ni l’existència de cap imatge ni lloc sagrat, sinó d’un mas propietat dels castlans d’Eramprunyà.

Dubtaríem de l’existència d’aquesta masia si no fos que un document de l’arxiu de la baronia d’Eramprunyà de l’any 1264 indica que el monestir de Sant Cugat establia a un tal Guillem Bruguers unes terres i un mas a Begues a condició que fos home propi, soliu i afocat del monestir, i pagués 11 sous de cens anual.20 Entre les afrontacions del mas, a llevant s’esmenta la parellada de Berenguer de Bruguers, alou del castell d’Eramprunyà. Tot plegat confi rma l’existència d’una família de cognom Bru-guers feudatària del castell.

Un segle després, el 1338, Guillem Bruguers de Begues apareix esmentat com a testimoni en una escriptura.21 I, el 1392, aquesta família torna a ser esmentada en un capbreu de la baronia:22

entre els anys 1390-1396, el senyor d’Eramprunyà Jaume Marc II va realitzar una àmplia operació econòmica de redreçament del terme, que havia quedat molt afectat per les epidèmies de pesta de mitjan segle XIV.23 El repartiment quedà en-registrat en un gruixut llibre que es conserva a l’Arxiu de Protocols Notarials,24 on s’especifi quen,

L’antic mas Bruguers, al terme d’Eramprunyà

[19] Cartoral de Sant Cugat del Vallès, fol. 266, doc. 827, transcrit per J. Rius, Cartulario de San Cugat del Vallés, Barcelona 1947, vol. III, p. 129.

[20] ABE, A-113/ Caja 1/ núm. 1 (E.III.g). Fons digitalitzat, UC 27, imatges 56995.0015 - 56995.0018.

[21] G. Gonzalvo, M. C. Coll i O. Samprón, El protocol del notari Pere de Folgueres (1338), Bar-celona, Fundació Noguera, 1996, doc. 61, p. 86.

[22] AHPNB, notari Jaume Fuster, 59/15, Manual d’establiments de Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà; també esmentat per M. R. Bondia i C. Solans, Terra i homes a Begues, Begues 1994, p. 21.

[23] J. Campmany, «Senyors i pa-gesos a Eramprunyà, 1323-1460», Materials del Baix Llobregat, 5 (1999) p. 105.

[24] AHPNB, not. Jaume Fuster, 59/15, Manual d’establiments de Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà.


vassall per vassall, les terres o masos que rebia, les afrontacions d’aquestes terres, i els censos i delmes que havia de pagar al senyor del castell.

Un d’aquests pagesos fou l’Antic del Mas Tió, habi-tant de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues,25

que el dia 26 d’agost de 1392 rebé del senyor unes terres que limitaven, a llevant, amb la tinença de Pere Floreig, a migdia amb el mas anomenat de Bruguers (honoribus mansi vocati de Bruguer), a ponent, part amb una tinença i part amb un coster anomenat la Torta, i a cerç part amb una riera, part amb l’honor de Pere Torra, i part amb el bosc d’en Gerald Bruguer. Aquest mas Bruguers, a fi nals del segle XIV, era l’actual can Rigol.

Per aquesta informació sabem que Gerald Bruguer tenia un bosc prop d’aquestes terres. Possiblement era descendent del Berenguer Bruguers esmentat el 1264. Una altra anotació en aquest capbreu del segle XIV ens esmenta un altre pagès, Guillem Bruguers, també de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues.26

El dijous 8 d’abril de 1394 rebia una peça de terra, part plantada de vinya, al lloc anomenat Bassagals, al terme parroquial de Begues, que limitava per totes bandes amb els honors i possessions de Jaume de Bruguers (Jacobi de Bruguer), de la mateixa parrò-quia. L’endemà, Guillem Bruguers pagava al senyor d’Eramprunyà els 50 sous en moneda de Barcelona per aquest establiment.27 Guillem Bruguers torna a aparèixer documentat el dia 10 de gener de 1399, com a propietari d’unes terres adjacents al nord i a l’est amb el mas Stanyol de Begues. És a dir, que a fi nals de segle XIV trobem encara múltiples membres de la família dels Bruguers d’Eramprunyà: Jaume, Gerald i Guillem. Així doncs, el mas de Bruguers Ventós, documentat ja a mitjan segle XII, havia donat pas a una família de pagesos de cog-nom Bruguers, amb múltiples terres per tot Eram-prunyà, i a un nou mas Bruguers situat a Begues.

Aquest darrer, establert l’any 1264, encara es con-serva –totalment reformat, és clar– i no és altre que la casa de colònies coneguda amb el nom de can Rigol: el mas Bruguers va canviar de propietaris i

La masia de can Rigol, a Begues, era propietat eminent del monestir de Sant Cugat a mitges amb el monestir de Valldonzella. L’any 1264 va ser establerta a Guillem Bruguers, que possiblement estava emparentat amb els Bruguers d’Eramprunyà, de l’antiga masia de Bru-guer Ventós esmentada l’any 1143.

[25] AHPNB, Manual d’establiments de Jaume Marc, senyor del caste-ll d’Eramprunyà, f. 108v-109v.

[26] AHPNB, Manual d’establiments de Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà, f. 121r-121-v.

[27] AHPNB, Manual d’establiments de Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà, f. 122v.

13Josep Campmany

passà a anomenar-se, cap al segle XV, mas Vidrier, i després mas Bort; més endavant, a fi nals del XVI, va ser adquirit per Bartomeu Rigualt, que el confessà l’any 1595.28 El 25 d’agost de 1701, en Josep Rigualt va declarar la propietat del mas davant dels barons, però l’11 de desembre de 1749, carregat de deutes, ell i el seu fi ll van haver de vendre’l a l’advocat bar-celoní Gabriel Freixas. De la deformació del cognom Rigualt, família de propietaris del mas durant prop de dos-cents anys, prové l’actual nom de Can Rigol.

Però tornem a Guillem Bruguers, a fi nals del segle XIV, perquè entre el munt de documents que s’hi refereixen n’hi ha un que, per a nosaltres, és crucial: el divendres 6 d’agost de 1395, Guillem escripturava una de les seves propietats, que consistia en una peça de terra en dependència del seu senyor Jaume Marc. Aquesta escriptura ens crida l’atenció pode-rosament, ja que la peça de terra estava situada i localitzada en un indret anomenat Bruguers (in loco vocato lo Borguer).29 És plausible relacionar aquesta propietat amb el casal original de la nissaga i, proba-blement, aquest lloc anomenat en aquest català antic lo Borguer, situat prop del castell d’Eramprunyà, no era altre que el turó que hi ha a la banda de migdia

Fotografi a de les restes de la capella vella de Bruguers, i al fons el castell d’Eramprunyà. L’any 1189, el senyor d’aquest castell, Guillem de Sant Martí, feia una deixa testamentària a Sancte Marie de Bruchario. Foto: Benet Solina.

[28] Arxiu del Centre d’estudis de Gavà, fons Dolors Sanahuja. Cap-breu de Begues de 1595. Original a l’ABE, Llibre 13-A.

[ 2 9 ] A H P N B , M a n u a l d’establiments de Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà,f. 121r-121v.


del castell. El topònim Borguer, propi d’aquest lloc, havia llegat el nom a la image de la Mare de Déu que s’hi venerava des de fi nals del segle XII, coneguda com Mare de Déu de Bruguers.

D’altra banda, l’origen etimològic del nom Bruguers sembla fora de tot dubte: prové del nom bruc, arbust que abunda en les nostres muntanyes. De bruc ve bruguer (lloc on creixen els brucs, masculí singular), bruguera (femení singular), brugueres (femení plural) i bruguers (masculí plural). De fet, el topònim no és nou ni únic a la comarca: ja al segle XII hi ha per-gamins que esmenten un lloc anomenat Bruguers a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, actualment en terme de Molins de Rei.30

Ara bé, alguns autors sostenen que el nom no li vindria de bruc, sinó d’una família noble que, entre els anys 1265 i 1540 (gairebé tres segles), exercí les senyories de Gavà, Viladecans i la Torre Roja.31

Aquesta família, de cognom Burgués, fou una de les més importants de Barcelona, i en els tres segles esmentats apareix sovint en les llistes de consellers de Barcelona i de diputats i oïdors de la Generalitat de Catalunya. Però el topònim Bruguers aplicat a la Mare de Déu trobada a Eramprunyà existia cent anys abans que el primer membre de la família Burgués tingués res a veure amb Gavà o Eramprunyà.32

Cal concloure, doncs, que la hipòtesi vàlida sobre l’etimologia del nom és la que el fa derivar del vege-tal bruc. Ja ho deia el pare Camós l’any 1657, que en aquesta llunyana data escrivia: «Intitúlase dicha Imagen, de Burguès, y esto por haver en aquel lugar muchas matas que llaman, brugarolas, y vulgarmente brugueras à cuyo título corresponde el apellido que da la iglesia a esta especiosa Rosa».

Són també d’aquesta opinió Mn. Baranera, Mn. Jordi Fort i Marian Colomé, que comenta: «Antigament se l’anomenava també Burgés i Burgués, venint-li segurament l’orígen del seu nom pel gran planter de brucs que es crien en aquesta muntanya».33

També sosté aquesta opinió el mestre Joan Coro-mines.34

Bruc boal o bruc d’hivern, que omple el turó on hi ha la cova de la Mare de Déu de Bruguers, i que va donar nom a l’indret. Foto: arxiu Centre d’Estudis de Gavà.

[30] ACB, pergamins 4-86-33 i 4-86-38.

[31] F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 5; J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans, Vilade-cans 1989, p. 43-47.

[32] El primer que s’adonà d’aquest fet fou V. A. Medina, El Castillo de Aramprunyá y su término en la his-toria. Begas, Begues 1982, p. 155.

[33] M. Colomé, Recull mecano-grafi at de poemes La Muntanya, Gavà, 1938, nota 46.

[34] J. Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. 3, Barcelona 1995, p. 125-126.

15Josep Campmany

Dèiem al capítol anterior que Bruguers no era origi-nalment el nom del lloc on actualment hi ha la capella de la Mare de Déu, sinó de la muntanya situada al sud-est del castell d’Eramprunyà, just sobre la cova on, segons la tradició, es trobà la imatge de la Mare de Déu de Bruguers. El primer esment d’un lloc així anomenat corresponia a un antic mas, esmentat l’any 1143.

Uns cinquanta anys després, concretament el 20 d’agost de 1189, un altre testament, aquest cop el del senyor del castell d’Eramprunyà, Guillem de Sant Martí, sí que esmenta la Mare de Déu de Bruguers. Diu el senyor d’Eramprunyà: «Concedo (...) Sancte Marie de Bruchario II sesterada ordei»,35 fent evi-dent que en aquesta data ja existia una imatge de Santa Maria de Bruguers que mereixia l’adoració i els presents del senyor del castell. Guillem de Sant Martí li deixa en morir dues «sesterada» d’ordi. Una sesterada equivalia a vuit quarteres, és a dir, el gra produït per quatre mujades de terra, uns 450 kg.36

El primer esment documental de la Mare de Déu coincideix aproximadament amb el que diu la tradi-ció: segons explicaven uns quadres que existien a l’ermita, la tradició assegura que un pastor de Gavà trobà la imatge d’una Verge a la cova que es veu al turó de Bruguers l’any 1193.37 No tenim referències documentals del lloc d’on fou extreta aquesta data, però sabem, com acabem de veure, que Santa Maria de Bruguers ja existia i era mereixedora de culte el 1189, és a dir, quatre anys abans. Ens trobem, doncs, davant d’un petit misteri: com podia existir un culte el 1189 si la imatge no fou trobada fi ns l’any 1193? Davant del desconeixement de la procedència de la data de 1193, podem plantejar-nos diverses hipòtesis que desfacin l’aparent contradicció.

Així, potser la data prové d’alguna antiga acta de consagració, tot confonent la data de la troballa de la imatge amb la de consagració de la primitiva ermita.

Els inicis del culte a laMare de Déu de Bruguers

[35] Llibre Blanc de Santes Creus,transcrit per F. Udina Martorell, Barcelona 1947, p. 325.

[36] M. Riu, «Problemas de metro-logía aplicados a la estructuración del suelo: medidas lineales y de superfi cie», dins Experimentació arqueològica sobre conreus me-dievals a l’Esquerda, 1991-1994. Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1998, p. 74.

[37] Data esmentada per M. Terra-des, «Administració de N. S. de Bru-ges», al Llibre d’administracions de confraries, 1850-1925, APS-PG, fol.77v, E. Canibell, «Ex-cursió particular a Begas, castell d’Aramprunyá y ermita de Brugués, los dias 18 y 19 de janer 1882», a L’Excursionista, vol II, p.23, J. Baranera, Història de Ntra. Sra. de Brugués, Sant Boi 1921, p. 8, i J. Baranera, «Gavà», periòdic L’Aramprunyà, núm. 12 (1921), p. 3. La data del 1193 està recollida també en documents de l’ABE, A-72/ Lligall 7/ 1/ F.III.f, f. 53 i 62. Fons digitalitzat, UC 386, imatges 54 i 63.


Aleshores conclouríem que la imatge s’havia trobat poc abans, a mitjan segle XII, i que les donacions dels fi dels (com la del senyor d’Eramprunyà del 1189) feren possible que s’edifi qués una capella just a so-bre de la cova on s’havia trobat amagada la imatge, que fou acabada i consagrada el 1193. És només, repetim-ho, una hipòtesi.

O bé potser la data de 1193 és efectivament l’any de la troballa de la imatge. Aleshores hauríem de concloure que l’any de 1193 no està escrit segons el còmput actual, el de l’era cristiana, sinó que l’any 1193 està comptat segons l’era hispana, que situa l’any zero 38 anys abans que l’actual, i que va ser utilitzat en documents ofi cials i religiosos fi ns més o menys a fi nals del segle XII. Aleshores, l’any 1193 correspondria en realitat a l’any 1155 del còmput ac-tual. D’aquesta manera, tindria sentit que la donació testamentària del senyor d’Eramprunyà s’efectués anys després de la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Bruguers.

En tot cas, són només això, hipòtesis, i només la persistència en la recerca històrica aportarà més elements de judici per desfer els interrogants que tenim actualment plantejats.

Ara bé, el fet que les restes de la capella que es conserven siguin d’estil romànic primitiu confi rma la

Planta de l’ermita vella de Bruguers, segons fou publi-cada per la historiadora de l’art Montserrat Pagès. Es pot observar amb claredat l’absis quadrat, ben carac-terístic del primer romànic, així com la simplicitat de la planta, de tipus basilical. Font: M. Pagès.

17Josep Campmany

datació de l’inici del culte a fi nals del segle XII.

Les restes d’aquesta capella són les que encara avui es poden veure al turó a migdia d’Eramprunyà. Només se’n conserva una part de l’absis, a la banda de llevant, i part dels murs de la banda de migdia i cerç, i per terra es poden resseguir les restes dels murs arrasats de la banda oest.

A la cantonada nord-est s’insinua el començament de la volta, que tal vegada fou de canó. El material constructiu és la pedra rogenca de la zona, tallada en carreus grans i regulars, ben allisats, indicatius d’una obra noble. De fet, s’assemblen força als ca-rreus de la paret nord de la capella de Sant Miquel, al castell d’Eramprunyà, datada a mitjan segle XII. L’absis de la primitiva capella de Bruguers és de planta quadrada, la qual cosa confi rma la datació dels documents, ja que aquest tipus de construccions amb absis quadrats es produeixen a tot estirar fi ns a fi nals del segle XII.38

Fotografia de l’absis de l’antiga capella de la Mare de Déu de Bruguers. S’hi poden apreciar els grans ca-rreus de pedra utilitzats per a la fàbrica dels murs, típics de fi nals del segle XII. S’hi apre-cia també l’inici de la volta de pedra de recobria tota la capella. Foto: J. Campmany.

[38] M. Pagès, Art romànic i feuda-lisme al Baix Llobregat, Barcelona 1992, p. 283.


Totes les dades apunten, doncs, que la construcció de la primitiva ermita de Bruguers no podia ser gaire més tardana de 1189 (data del primer esment escrit) o 1193 (data donada pels antics quadres cal·ligrafi ats de la mateixa ermita).

D’altra banda, resulta signifi catiu que fos el senyor del castell d’Eramprunyà qui efectués una donació testamentària per al culte a la Mare de Déu de Bru-guers, ja que mostra la predilecció que els senyors del castell sentiren sempre per la verge. Ja veurem com, més endavant, al llarg dels segles, ells foren els que patrocinaren la majoria de reformes, engran-diments i reconstruccions de l’ermita. Cal remarcar, però, que aquest patrocini senyorial anà sempre vinculat a una forta i secular devoció popular.

En defi nitiva, el que sembla fora de dubte raonable, per concloure aquest capítol, és que el culte a la Mare de Déu de Bruguers va iniciar-se a Eramprunyà a fi nals del segle XII, al turó que hi ha al costat sud-oest del castell, just a sobre de la cova on diu la tradició que va ser trobada. Al proper capítol, reproduirem el relat llegendari que ens ha arribat sobre la troballa de la imatge i els inicis del seu culte.

Fotografi a del mur de migdia de l’antiga capella de la Mare de Déu de Bruguers. S’hi pot apreciar el revestiment exte-rior dels murs fet de grans ca-rreus de pedra i el rebliment intermedi de pedra no tallada i calç. La tipologia d’aquest mur és gòtica i podria cor-respondre a l’ampliació pa-trocinada per Jaume Marc a fi nals del segle XIV. Foto: J. Campmany.

19Josep Campmany

Dèiem al capítol anterior que el culte a la Mare de Déu de Bruguers va iniciar-se a Eramprunyà a fi nals del segle XII. A continuació transcriurem la llegenda sobre la seva invenció, tal com ens l’explica la pri-mera versió coneguda, la del pare Narcís Camós.39

Fem notar que està escrita en castellà antic:

«Hallose esta santa Imagen por un feliz pastor del lugar de Gavá, apacentando su ganado por aquel monte, donde le manifesto el Cielo algun señal que fue mensagero de la nueva maravilla, que se descubrió en una cueva que estava en medio de una peña muy grande, ala qual (aunque tan aspero lugar) no se pudo contener de subir, regosijandose depues mucho quando hallo aquel grande thesoro que tanto enriqueció al mundo.

Pusola para quedar mas consolado dentro del çurron que llevava, y al cabo de rato queriendola enseñar a otro pastor, estando muy gozoso, no lo pudo cumplir: porque ya no la hallò segunda vez, y se quiso affi gu-rar de que no se fuesse, atando muy bien el çurron, con intento de eseñarla a los de su casa, quando ala noche llegaria à ella; Pero el pobrecito quedo otra vez burlado, como la primera lo havia sido.

Divulgose la maravilla, y publicandose lo sucedido, fueron con procession à dicho lugar, con determi-nacion de edifi carle capilla, como presto se hizo, despues de hallada, y fue un tiro de piedra distante de aquel puesto en un sitio mas alto, y aproposito, del qual se descubre mucha mar».

D’on devia procedir la primitiva imatge, probablement una talla romànica, de la Mare de Déu de Bruguers? La fl orida de marededéus trobades és especialment intensa a Catalunya. Solen correspondre a imatges procedents d’esglésies situades en territoris cristians que foren amagades durant les ofensives musulma-nes sobre les nostres terres. En el cas d’Eramprunyà, la darrera ofensiva sarraïna tingué lloc els anys 1114-1115. Sabem que en aquesta època hi hagué una ràtzia musulmana que devastà el Penedès i arribà fi ns a les portes de Barcelona, ciutat que assetjaren

La llegenda de la troballa de la imatge

Gravat al boix d’uns goigs de Bruguers del segle XIX que representa la Mare de Déu amb el pastor que la va trobar, i la cova, segons la llegenda. Font: APSPG, fons de l’antic arxiu marià de Sant Climent (Bruguers).

[39] N. Camós, Jardín de María plantado en el Principado de Cata-luña, Barcelona 1657, p. 57-60.


durant vint dies. El comte Ramon Berenguer III, que era d’expedició a Mallorca (en un primer intent de conquesta) va haver de tornar precipitadament. Amb l’ajut de narbonesos i provençals, rebutjà els invasors després d’un gran combat en el qual els sarraïns van tenir 700 morts,40 lliurat a fi nals d’abril o inicis de maig de 1115.41

Bernat Desclot, en la seva famosa crònica, indica que el desembarcament i la batalla tingueren lloc a les platges d’Eramprunyà: «lo chomte (...) ab sos cavallers e ab sa gent (...) preseren terra entre.l cap de Lobregat e el Castel de Fels; e devalaren en te-rra, éls e lurs cavals (...) e.ls sarraÿns, qui eren sens nombre, no.s pogren gandir a la host del chomte (...) e axí moriren-ne aquí tants, que l’aygua de Lobregat n’era tota vermella fi ns a la mar».42

Tot i que els sarraïns foren batuts en aquesta batalla, i després en una altra a Martorell, tingueren temps de barrejar i sembrar la confusió entre la gent de la terra. Fent una hipòtesi agosarada, podríem pensar que la imatge, procedent d’alguna església dedicada a Santa Maria, va ser amagada en ocasió de l’atac de 1114-1115, i que després se’n va perdre la me-mòria durant dècades. No ens costa gaire d’imaginar que fos amagada a la cova que hi ha enfront del castell, que podia quedar ben dissimulada entre la vegetació. I que aquesta imatge fos trobada anys després, abans de 1189, tot rebent el nom del lloc més proper: lo Borguer, que al seu torn provenia de la vegetació de brucs i brugueroles de la zona. Acte

La cova on, segons la tradi-ció, fou trobada la Mare de Déu de Bruguers, un forat a la paret del penya-segat situat al sud del castell d’Eramprunyà, amb vistes sobre el coll del Sitjar i el camí del coll de Be-gues. Foto: J. Campmany.

[40] S. Sobrequés, Els grans comtes de Barcelona, Barcelona 1985, p. 155.

[41] J. Bosch Vilá, Los Almorávi-des, Granada 1990, p. 191.

[42] B. Desclot, Crònica, Edició Els Nostres Clàssics, Barcelona, 1949, vol. II, p. 82-83.

21Josep Campmany

seguit, li seria edifi cada una petita ermita, amb prou feines un oratori, que era atès per devots del poble, com veurem al capítol següent.

Hi ha una altra teoria, o si més no creació erudita, sobre l’origen del culte a Bruguers. Fou exposada pel professor de l’Institut Bruguers Lluís Elies en un treball inèdit de fi nals dels anys seixanta, pre-sentat al premi literari Jaume Marc que alesores organitzava el periòdic Brugués.43 En aquest treball, l’autor suggereix que la capella prové del castell d’Eramprunyà mateix; seria una capella forana que progressivament aniria adquirint rellevància pròpia. Identifi ca la nissaga de senyors del castell al segle XI, els Mir o Sant Martí, descendents de Mir Geribert, com a membres de la família Bell-lloc,44 i argumenta que aquesta darrera família tenia una gran devoció a la Mare de Déu. Esmenta sis indrets a Catalunya que estigueren sota senyoriu dels Bell-lloc, on es veneren o es veneraren imatges sota l’advocació de Santa Maria de Bell-lloc. Al mateix treball, Lluís Elies es fa ressò del costum cavalleresc de portar a les cantines dels cavalls petites imatges de la Mare de Déu durant les anades i vingudes contra els sarraïns. La pèrdua d’una d’aquestes imatges, anomenades de viatge o tal volta de guerra, per part d’algun dels senyors d’Eramprunyà de la família dels Sant Martí, podria haver donat lloc, segles després, a la troballa d’una Mare de Déu. Aquesta hipòtesi sembla poc fo-namentada i manca del necessari aparell documental de suport. Tot i això, la falta de notícies certes sobre l’origen del culte a la Mare de Déu de Bruguers, juntament amb el fet que aquesta última versió ha

Interior de la Cova de la Mare de Déu de Bruguers. L’Aspirantat d’Acció Catòli-ca de Sant Pere de Gavà hi va instal·lar, l’any 1961, aquesta reixa, que protegia una imat-ge de la Mare de Déu. Fa pocs anys, el 1994, l’Agrupament Escolta La Formiga la va tornar a instal·lar, i el mateix Agrupament, el 2006, va ne-tejar i restaurar el camí a la cova i va tornar-la a adecen-tar, acció per la que va rebre el premi Jaume Ciurana al voluntariat de la Generalitat., l’any 2007. Foto: APSPG, fons de l’antic arxiu marià de Sant Climent (Bruguers).

[43] Pau Guerra, pseudònim de Ll. Elies, Madona Santa Maria de Brugués, treball inèdit, AJSV, sense classifi car.

[44] Tot i que està documentat que el castell de Ribes, veí d’Eramprunyà, era anomenat vers l’any 990 «cas-tell de Bell-lloc», i que els seus senyors foren després membres de la família Sant Martí, no hi ha cap prova documental, ni l’autor cita cap referència precisa, que iden-tifi qui de forma fefaent la família Bell-lloc amb la dels Sant Martí.


estat popularitzada en alguna xerrada recent,45 ens ha empès a fer-nos-en ressò. Si més no, aquesta versió és un complement erudit a la llegenda popular de la troballa de la imatge.

La llegenda també ens parla d’un tal Jaume Damunt o Jaume Domingo, que se situa en diferents èpoques (1364, 1509), i que unes vegades s’esmenta com a propietari de la masia d’on era el pastor que va trobar la Mare de Déu, i altres com al primer ermità de Bruguers. Tenim constància de l’existència d’una família amb aquest cognom a Sant Climent, al segle XV: es tracta de Bertomeu Domingo, citat el 1434, i Tomàs Domingo, esmentat el 1458, amb una casa a la vila de Sant Climent. I l’any 1464 un capbreu al desaparegut Llibre de la Baronia d’Eramprunyàfa referència al mas Domingo, derruït i propietat de Joan Ferrer, que viu en una casa a Gavà.46 Ignorem la relació d’aquesta família amb el culte a Bruguers.

Finalment, volem fer esment que, fi ns a 1936, es conservaven a l’ermita un gaiato, un barret i una capa gascona atribuïdes al pastor que va fer la troballa de la imatge; una nova contradicció, ja que les capes gascones es comencen a usar aquí a fi nals del segle XV, mentre que la troballa de la imatge és del segle XII. Consignem aquí, per curiositat, uns comentaris fets per un excursionista de fi nals del segle XIX sobre aquests objectes: «en lo presbiteri ‘s conservan en un estat que’n podriam ben bé dir de putrefacció, lo trajo, barret y gayato que s’assegura perteneixian al indicat pastor. En altre lloch mes propi ahont la pols, arnas y trenyinas no s’ho mengessin, crech que deurian guardarse aquellas prendas, ab lo que fi ns aumentaria la meteixa veneracio que dehuen inspirar als devots».47 Un altre excursionista parla del «gayato molt típich, una capeta y un barret bastant estripat que en lo centre te una medalla o moneda ahont s’hi veu un cavaller montat y alguns objectes d’os molt petitets que potser serian adornos».48

Inscripció mariana en una pedra del recinte exterior del castell d’Eramprunyà, desco-berta per membres de la Unió Muntanyenca Eramprunyà. Per la tipologia dels caràcters sembla datar del segle XII, just quan comencem a tenir notícies sobre la Mare de Déu de Bruguers. Les abreviacions corresponen a la frase: «Ora Maria Matri Domini». Foto: J. Campmany.

[45] Xerrada d’Antoni Tarrida al Casal del Centre, el dia 24 d’abril de 1998, dins les activitats de l’Aula de la Gent Gran, organitzada per l’Associació de Gent Gran de Gavà.

[46] Llibre de la Baronia d’Eram-prunyà, citat a les notes de Josep Soler Vidal, AJSV, fitxes caixa vermella.

[47] Cesar August Torras, «Gavà, castell d’Aramprunyà y Viladecans», Memòries de l’Associació Catala-nista d’Excursions Científi cas, vol II (1878), Barcelona, 1888, p. 334.

[48] Eudalt Canibell, «Excursió al castell d’Aramprunyà, 15 juliol 1877», Memòries de la Associació Catalanista d’Excursions Científi -cas, vol I (1876-1877), Barcelona, 1880, p. 49.

23Josep Campmany

De l’antiga ermita de Bruguers, la que estava situada al turó de sobre la cova, al sud-est del castell d’Eramprunyà, i que aixoplugava la imatge trobada probablement a fi nals del segle XII, no en tenim més notícies fi ns a principis del segle XIV.

En no ser una capella dotada de prevere, sinó només un simple oratori, no surt esmentada als llistats d’esglésies que contribuïren a Roma en el delme apostòlic dels anys 1279-81.49 A Gavà, en aquests llistats només surten l’església de Sant Pere de Gavà (on cal suposar inclosa la sufragània de Sant Miquel) i la capella del Sitjar, aleshores dedicada a Santa Maria Magdalena.

Si l’ermita de Bruguers, doncs, no era regentada per cap capellà, qui en tenia cura? La probable resposta, que també explicaria l’esmentada manca de notícies, pot raure en el fet que la capella vella de Bruguers estigués a càrrec, fi ns a principis del segle XIV, de deodates.

Què eren les deodates? Com explica l’arxiver de la catedral de Barcelona, Josep M. Martí,50 durant el segle XII afl oraren a tot Europa múltiples comunitats religioses de petita grandària, els integrants de les quals s’anomenaven deodats o deodates (paraula que signifi ca «donats a Déu»).

La comunitat de deodates de principis del segle XIV

Dibuix de l’any 1872, proce-dent de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, de l’antiga capella de la Mare de Déu de Bruguers. Aquesta anti-ga capella fou servida per deodates, probablement al llarg del segle XIII i fi ns al 1328. Font: periòdic Brugués,núm. 84.

[49] ASV, Collectoria, vol. 213, fol. 2, reproduït per J. Rius, «La dècima del Bisbat de Barcelona de 1270-80», dins els Estudis Universitaris Catalans, vol. XIV, Barcelona 1929, p. 33.

[50] J. M. Martí i L. Niqui, Elsprocessos de Visites Pastorals del primer any del pontifi cat de Ponç de Gualba (a. 1303), Barcelona, 1984, p. 40, nota 40.


Les deodates són un col·lectiu de dones: al principi eren vídues de guerrers o croats, donzelles de noble llinatge que no s’havien casat, o altres dones que sentien la necessitat de practicar el sagrat recés, però sense pronunciar ni observar cap mena de regla monàstica. Les seves normes de convivència, però, evocaven algunes de les regles tradicionals de les grans ordes monàstiques. Portaven, en la majoria dels casos, una vida austera. Una «gran dama» exercia l’autoritat. Aquesta superiora i un consiliari, que assegurava la formació de les novícies i el culte litúrgic, constituïen el nucli de la comunitat religiosa. Vivien amb senzillesa, recitaven comunitàriament l’ofi ci i pregaven amb assiduïtat. Feien serveis útils, fi laven llana, blanquejaven roba, atenien escoles i hospitals, però sense que mai prevalgués l’acció sobre la contemplació. Existia una gran llibertat en el moment de determinar la vida religiosa de cada comunitat; per això veiem una gran diversitat entre elles, arribant fi ns a l’extrem de trobar capteniments no gaire ortodoxos, com ara curanderes i endevines de fama notable.

La capella de la Mare de Déu de Sales, a Viladecans, als peus del turó de Sant Ramon de les Golbes, al-trament dit Montbaig. Des d’aproximadament fi nals del segle XII i fi ns a mitjan segle XIV en tenia cura una petita comunitat de deodates. Font: Arxiu Municipal de Vilade-cans.

25Josep Campmany

En aquella època, al terme d’Eramprunyà, era usual trobar-hi, per les ermites escampades per la rodalia, petites comunitats de deodates. Tenim testimonis de les que hi havia a la capella de la Mare de Déu de Sales, de Viladecans, entre els segles XIII i XIV, (1275-1341).51 També a l’antiga capella de Sant Salvador dels Arenys, el 1314, i la de Sant Joan de Viladecans.52 Precisament, en aquesta darrera hi vivia na Godaia, famosa perquè practicava curacions. Com testimonien els fi dels de Sant Climent, quan diuen que «na Godaya de Sto. Baudilio, donata Sanc-ti Iohannis de Viladecanibus, utitur coniurationibus», i també els fi dels de Sant Boi, que asseguren que «na Godaya facit conjurationes hominibus et animalibus pacientibus», durant les visites pastorals del 3 i el 4 d’agost de l’any 1303.53

Pel que fa a la capella antiga de Bruguers, tenim una indicació a l’Arxiu Parroquial de Sant Boi de Llobregat, del 20 d’octubre de 1321,54 data en la qual Guilleuma, deodata de la capella de Santa Maria de Bruguers, de la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, fi lla de Pasqual Messeguer i de Dolça, signà un rebut a Garcia Pasqual, germà seu, de la mateixa parròquia, per valor de 200 sous. Així doncs, vers l’any 1300, tenim documentades quatre capelles a Eramprunyà que eren servides per deodates: Santa Maria de Sales, Sant Salvador dels Arenys, Santa Maria de Bruguers, i Sant Joan de Viladecans.

La notícia de l’any 1321, que ens mostra na Guilleu-ma signant un rebut de 200 sous (una quantitat con-siderable), pot ser indici que ella era la superiora de la comunitat de Bruguers. En tot cas, com esmenta el rebut, tenia un germà resident a la mateixa parròquia d’Eramprunyà, amb qui transaccionava quantitats força importants, per la qual cosa cal suposar que provenien de família benestant. De fet, els anys 1305 i 1310 el seu pare, Pasqual Messeguer, apareix fent de testimoni jurat en dues visites del bisbe a Gavà,55

i l’any 1392 trobem Arnau Pasqual, probablement parent seu, rebent diverses peces de terra de Jaume Marc, una d’elles prop la riera de les Parets.56

La llibertat mateixa que caracteritzava les deodates

Dibuix de la Mare de Déu de Bruguers que es troba imprès en uns goigs del tom-bant dels segles XVII a XVIII Font: APSPG, fons de l’antic Arxiu Marià de Sant Climent (Bruguers).

[51] D. Sanahuja, «Les deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones», Acta Mediaevalia, núm. 13 (1992), p. 239-251.

[52] ADB, sèrie Visites Pasto-rals, vol. I/1, f. 36v., transcrit per J. M. Martí i L. Niqui, op. cit., p. 99 i 100, i vol. 2, f. 82.

[53] ADB, sèrie Visites Pastorals,vol. I/1, f. 37v., transcrit per J. M. Martí i L. Niqui, op. cit., p. 101).

[54] APSBL, Manual 1, f. 12, citat per J. Mas, Notes Històriques, ms AHCB, B233, f. 125v.

[55] ADB, Visites Pastorals, vol. 1bis, f. 56r i f. 99v.

[56] ABE, A-11/ Lligall 5/ A45,i A-11/ Lligall 5/ A46. Fons digitalitzat, UC 164 i 165.


va fer que comencessin a ser mal vistes per la diòce-si. El fet que les germanes no estiguessin subjectes a cap regla, ni caiguessin dins de la jurisdicció directa del bisbe o de la parròquia fou determinant en la seva desaparició.

Especial importància tingueren, en aquest context, les visites pastorals del bisbe reformador Ponç de Gualba, a inicis del segle XIV. En aquestes visites s’inspeccionava el culte parroquial, la capacitat dels preveres, i l’estat i servei de les ermites de la rodalia. Així, ens consta que en la visita pastoral que el bisbe Ponç efectuà a Sant Pere de Gavà el 16 de juliol de 1314, ja s’havia interessat davant del capellà de Gavà, Pere de Roses, per les activitats de les deoda-tes de Sant Salvador dels Arenys.57 Al proper capítol veurem com, ben poc després, aquestes comunitats s’anaren extingint, bé per una suau però ferma pres-sió episcopal, bé perquè els temps havien canviat i s’imposava una nova moda, la dels benefi ciats, mitjançant la qual els rics i potentats posaven sota la seva protecció i control un prevere amb l’obligació de servir alguna capella de les seves terres.

Una altra imatge de les ruï-nes de la capella vella de Bruguers, situada a sobre la cinglera on hi ha la cova de la Mare de Déu. Foto: J. Campmany.

[57] ADB, Visites Pastorals, vol. 2, f. 82., citat per J. Mas, Notes Històri-ques..., ms. AHCB, B233, f. 134v.

27Josep Campmany

Vàrem dir al capítol anterior que, segons les aparen-ces, a l’antiga capella de Bruguers, situada sobre la cova del penya-segat sud-oest d’Eramprunyà, des del moment de la seva fundació en la segona meitat del segle XII, fi ns com a mínim el 1321, hi residia una comunitat de deodates, religioses pròpies d’aquesta època, que tenien cura del culte a la Mare de Déu.

A partir d’aquí, la següent notícia que tenim és de 1328,58 data en què el Bisbat, per boca de l’ardiaca Guerau de Gualbes, encomana el culte de la capella de Bruguers a un frare agustinià, Berenguer de Pa-lomar,59 a qui es mana que «predictorum capellam suorum rectori vel eius locum tenenti, quod te vice nostra inducat in possessionem predicte capelle (...) ut vero capellano ac rectori eiusdem inibi regulariter servire Deo et divinum offi cium celebrare», és a dir, «que tinguis per nosaltres la rectoria de l’esmentada capella, i que prenguis possessió corporal de l’indret de l’esmentada capella en nom nostre, (...) que serveixis regularment a Déu com a capellà i rector de l’esmentada capella, i que hi celebris els ofi cis divins».

Fra Berenguer de Palomar rebé del bisbe el càrrec de capellà de Bruguers amb les següents paraules: «tibi capellam Sante Marie de Brugeriis constructa in parrochia ecclesiarum Sancti Petri de Gavano et Sancti Michaelis de Arapruniano barchinonensis diocesis, tanquem cleries ad hoc suffi cienti et idoneo, vice et auctoritate dicti domino Episcopi, conferimus assignamus ac te instituimus in ea, cum ommibus ipsius capelle juribus et pertinenciis universis salvo jure ipsorum parrochialium ecclesiarum ac salvo jure dicti domini Episcopi et Ecclesie barchinonensis ac sine jure injuria alieni», és a dir: «t’oferim i assignem i t’instituïm la capella de Santa Maria de Bruguers, construïda en la parròquia de les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d’Eramprunyà, diòcesi de Barcelona, aquí i ara com a clergue idoni i sufi cient,

El primer dels capellans i l’arribada dels Marc

[58] Hi ha un esment a l’existència d’un benifet a Bruguers l’any 1319 (A. Fábrega, Santuarios Marianos de Barcelona. Historia, Leyenda, Folklore, Barcelona 1954, pp. 160-161), però davant la manca de re-ferència que n’indiqui la font docu-mental, creiem que es tracta d’una confusió amb el benifet de Santa Maria Magdalena del Sitjar, que aquell any fou concedit a Guillem de Torroella (J. Mas, Notes Històri-ques..., ms. AHCB, B233, f. 121).

[59] ADB, sèrie Col·lacions, vol. 3, f. 81, de J. Mas, Notes His-tòriques..., ms. AHCB, B233, f. 125v-126r.


de part i amb autorització del senyor bisbe, amb tots els drets i pertinences universals de la capella, excepte els drets de les esglésies parroquials i els drets del bisbe i l’església de Barcelona, i sense malmetre drets aliens».

El motiu adduït en el document de nominació és que aquest frare desitjava, un cop rebuts els ordes sacerdotals, posar en algun lloc solitari i idoni per servir l’Altíssim tot celebrant els ofi cis divins per a vius i difunts, i per resar a Déu: «ut possis in obiquo loco solitario, de tibi idoneo altissimo famulari ibique, cumsis in sacerdotali ordine constitutus divinum celebrare offi cium ac pro vivis et deffunctis ad deum ex orare» és a dir, «per poder residir en qualsevol lloc solitari, idoni per a tu, altíssim servent i company en l’orde sacerdotal, on puguis celebrar ofi cis divins per a vius i difunts i resar a Déu». Hem de suposar, doncs, que en aquesta data les deodates desapare-gueren de Bruguers, com ho feren poc després les de

Castell d’Eramprunyà, dreçat sobre l’impressionant pen-yasegat que domina tot el delta del Llobregat. Els seus senyors, sobretot a partir dels Marc, tingueren important re-llevància a l’hora de protegir i dotar el culte a la Mare de Déu de Bruguers. Foto: J. Campmany.

29Josep Campmany

Santa Maria de Sales, entre els anys 1333 i 1334,60 o com ja ho havien fet les de Sant Joan de Viladecans, abans de l’any 1319, data en la qual consta que ja hi servia el prevere Bernat Dalmau.61

De fet, la redacció de la carta d’encomanament de la capella de Bruguers a fra Berenguer de Palomar insisteix reiteradament que «in eadem capella perpe-tualem residenciare facias et debitum obsequium pro-cedecet et aliter fi eri in eadem», és a dir, «que facis perpètua residència en aquella capella, i procedeixis i ho facis tot amb el degut obsequi», recomanacions explícites que indiquen la voluntat que l’acabat de nomenar complís bé amb les feines i serveis propis de la capella, que havien estat realitzats fi ns alesho-res per les deodates. Durant el pontifi cat de Ponç de Gualba a la diòcesi de Barcelona hi ha molts indicis segons els quals el bisbe intenta, o bé reformar les petites comunitats, o bé eliminar-les tot establint-hi capellans, ja fos aprofi tant patrocinis privats, o bé directament, com a Bruguers mateix o a Sales, de-signant-hi preveres.

Després de la desaparició de les deodates i de l’establiment de fra Berenguer de Palomar, no tornem a tenir-ne més notícies fi ns a mitjan segle XIV, tot coincidint amb l’arribada a la senyoria d’Eramprunyà de la poderosa, rica i infl uent família Marc. En ante-riors capítols ja vam referir que el primer esment de la Mare de Déu apareix l’any 1189 en relació amb els senyors d’Eramprunyà; ara, després d’un segle i mig sense notícies, nous documents certifi quen que els propietaris del castell mantenen i incrementen la protecció a la capella.

Així, a mitjan segle XIV, concretament el 27 de juliol de 1347, es produí un fet d’especial transcendència, quan el senyor d’Eramprunyà Pere Marc II fundà un benifet eclesiàstic.62 És a dir, que donà una sèrie de rèdits perquè servissin per pagar a perpetuïtat l’estada d’un capellà a l’ermita vella de Bruguers, amb l’obligació que aquest digués diàriament missa en sufragi de la pròpia ànima del fundador i la dels seus familiars, i a canvi que els Marc i successors es reservessin el dret de triar el capellà de l’ermita

[60] D. Sanahuja, «Les deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones», Acta Mediaevalia, núm. 13 (1992), p. 244.

[61] ADB, sèrie Registra Commu-nium 1315-1323, f. 158, citat per J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII. Viladecans 1989, p.102.

[62] F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 87.


(dret de patronat). Pel que sembla, l’intent fet el 1328 pel bisbat d’encomanar la capella a un frare no havia reeixit, i calia un suport econòmic que només els riquíssims Marc semblaven disposats a pagar.

Aquest benifet eclesiàstic es va fer efectiu immediata-ment, i la capellania de l’ermita de Bruguers fou ator-gada a Mn. Pere de Prades o Prats. Aquest capellà durà molts pocs mesos, ja que el 4 d’octubre d’aquell mateix 1347, Pere Marc presentava un nou capellà, Mn. Guillem de Castellar, per resigna del primer.63

Després de Guillem de Castellar, va ser capellà Ber-nat de Canyamars, que el 7 de juny de 1352 va dimitir. En substitució hom hi establí Bartomeu Ros, deu dies després.64 Però no durà gaire, ja que un parell d’anys després trobem el bisbe autoritzant el rector de Gavà a celebrar dues misses en festius, una a l’església parroquial i l’altre a la capella de Santa Maria de Bru-guers, «ubi Beata Virgo pluribus miraculis fulgebit».65

Possiblement, després de la mort de Pere Marc II, en espera de l’arribada del seu germà Jau-me I des de València, ningú no exercí el dret de patronatge, i el bisbe atorgà provisionalment la capellania de Bruguers al rector de Gavà.

Ara bé, un cop establert Jaume Marc I al capdavant del castell, nomenà un nou clergue, Guillem Folquet, que el 1369 signà com a testimoni del seu testament, lliurat al castell d’Eramprunyà el 29 de maig d’aquell any.66 A Guillem Folquet el substituí, cap al 1375-1478, Mn. Berenguer de Canals, que acumulava també el benefi ci de l’altar de Santa Maria fundat a l’església de Sant Pere de Gavà. 67 Després de 1380 fou substituït per Mn. Francisco Corrales i, a aquest, el gener de l’any 1383, el clergue Pere Mirambell, presentat pel nou senyor d’Eramprunyà, Jaume Marc II.68 Quatre anys més tard, el 2 d’abril de 1387, Pere Mirambell va ser substituït per Pere Vives.69

En el transcurs del segle XIV, doncs, Bruguers havia passat de ser refugi de deodates a esdevenir gairebé una capella privada, on els clergues que se’n feien càrrec eren escollits pels senyors d’Eramprunyà, arran del benifet fundat per Pere Marc II.

Ensenya personal de Pere Marc II. Aquest notable bur-gès barceloní, fi ll del tresorer del regne, fundà l’any 1347 un benifet a la capella de la Mare de Déu de Bruguers per pagar un clergue que en tingués cura. Font: Lluís Monreal i Martí de Riquer.

[63] ADB, sèrie Col·lacions, vol. 8, citat per J. Mas, Notes Històri-ques..., ms AHCB, B 233, f. 126v.

[64] ADB, sèrie Communium, 1351-1353, vol 17, f. 78r.

[65] ADB, reg. Communium, vol. 18, 1353-1355, f. 114.

[66] AHPNB, notari Guillem de Sant Hilari, Secundus liber testa-mentorum (1364-1387), f. 68v-73r, transcrit per J. Pujol, Jaume Marc, obra completa, Barcelona, 1994, p. 259-265.

[67] ADB, reg. Apprisiatorum,vol. 1375-1378, f. 191 i 214. Mn. Berenguer apareix esmentat a la visita pastoral de 1380: ADB, VP, vol. 17, f. 178v.

[68] ADB, sèrie Col·lacions 1383-1384, f. 3, citat per J. Mas, Notes His-tòriques..., ms AHCB, B233, f. 126v.

[69] ADB, sèrie Col·lacions 1386-1388, f. 117, cita J. Mas, Notes His-tòriques..., ms. AHCB, B233, f. 126v.

31Josep Campmany

Com vam esmentar al capítol passat, a partir de mitjan segle XIV, els Marc, senyors d’Eramprunyà, van esdevenir els protectors de la capella vella de Bruguers, les restes de la qual encara es poden veure avui en dia en l’escarpat turó que hi ha al sud del castell d’Eramprunyà. Aquesta protecció es ma-terialitzà mitjançant la creació per Pere Marc II d’un benifet, l’any 1347. Des de llavors, el rang de l’ermita vella de Bruguers quedà elevat a capella. I això ens mena a proposar una hipòtesi sobre les motivacions de Pere Marc II a l’hora de crear el benifet.

La probable causa d’aquesta elevació de rang, que va involucrar els Marc en l’establiment del benifet eclesiàstic a Bruguers, fou prossiblement el fet que els fi dels que vivien entorn del castell d’Eramprunyà i a les masies de les muntanyes, i que fi ns aleshores anaven a missa a la capella de Sant Miquel del caste-ll, es trobaren que amb l’arribada dels Marc no podien seguir fent-ho. El motiu fou que, en comprar el castell, els Marc hi van fer obres i el tancaren, tot edifi cant el mur exterior que encara avui es pot contemplar. Així, les visites pastorals que el bisbe de Barcelona feia a Gavà no esmenten l’església de Sant Miquel, sembla ser que perquè estava «encastellada», és a dir, tancada a l’interior d’un castell en actiu.70

La conseqüència d’aquesta elevació de rang de l’antiga capella de Bruguers, i del fet que hi visqués un capellà i s’hi ofi ciés missa diàriament, fou que s’hi començaren a practicar les cerimònies pròpies de les esglésies parroquials. Entre elles, les funeràries. Per aquest motiu, no ens sobta gens trobar, a l’acta d’una nova visita pastoral que el bisbe de Barcelona va rea-litzar a Gavà el 1413, que el cementiri d’Eramprunyà estava ubicat al costat de la vella capella de Bru-

La infl u ncia dels Marc a

l’ermita ella

Signatura autògrafa de Jau-me Marc I, segons es troba en un manual notarial del segle XIV de l’Arxiu Parroquial de Sant Boi de Llobregat. En el seu testament, Jaume Marc I deixà una important quan-titat de diners per arranjar l’antiga ermita de Bruguers.

[70] ADB, A. Campillo, Speculumtitulorum ecclesiasticorum, vol. 3, f. 459-462, a J. M. Martí, et alt., «Els arxius històrics parroquials del Baix Llobregat», dins XXV Assem-blea Intercomarcal d’Estudiosos, el Prat, 1985, p. 38.


guers.71 Val a dir que encara ara, com assegurava el 1981 Alfons Gibert, es troben restes humanes enterrades prop de la capella vella de Bruguers.72

La dotació econòmica que el benefi ci de Pere Marc havia fet a la capella de Bruguers era la propietat de tres masos, els rèdits dels quals havien de servir per sostenir el capellà. Aquests masos eren el mas d’Esteve de Banyols del Prat de Llobregat (al terme de l’antiga parròquia de Provençana, avui l’Hospitalet de Llobregat), el mas de Berenguer Segomí del Prat de Llobregat (a l’indret conegut com Casal de Joan, antiga parròquia de Sant Boi) i el mas de Pere Abril, a la Roca de Gavà. Les rendes d’aquests tres masos sumaven, anualment, 52 quarteres d’ordi, 13 sous en moneda, tres parells de capons i un parell de gallines, i el delme dels anyells, polls d’aviram i altres drets del mas Berenguer del Prat. El primer rector, Pere de Prats, havia també cedit al benefi ci una casa al Sitjar (aproximadament on hi va haver el restaurant Les Fonts de Brugués), i una vinya situada a Garart, prop de l’actual mas derruït de can Margarit.

D’altra banda, sembla que una altra de les con-seqüències de l’establiment d’aquesta protecció

Sepulcre d’un cavaller Marc, possiblement Jaume Marc II, que actualment es troba dins dels fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Font: F. de Bofarull.

[71] ADB, sèrie Visites Pastorals,vol. 2, f. 82. Citat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aram-prunyá, Barcelona, 1911, p. 8.

[72] A. Gibert, Cent anys de vida gavanenca (1840-1940), Gavà, 1990, p. 127.

33Josep Campmany

fou que la capella de la Mare de Déu de Bruguers, construïda a fi nals del segle XII, va ser reformada i millorada. Diem això perquè en un dels quadres exis-tents antigament a Bruguers s’explicava que el 1364 la imatge de la Mare de Déu, que s’havia tornat a ex-traviar, va ser trobada per segona vegada.73 Com que creiem molt poc probable que si el 1347 Pere Marc II instituïa el benifet, la imatge fos perduda i recuperada 17 anys després, interpretem que la institució del be-nefi ci desfermà un procés de rellançament del culte que durà anys, fi ns que, vers el 1364, tingué com a conseqüència l’inici d’importants obres de reforma de l’ermita. De fet, el conjunt de vestigis que encara es conserven de l’ermita vella de Bruguers mostren restes d’obra gòtica (segle XIV) superposades amb les restes romàniques (segle XII).74

Un altre indici d’aquestes obres, que probablement començaren el 1364, surt al testament de Jaume Marc I, de l’any 1369. En ell establí que, en morir, hom donés dels seus béns 20 lliures (és a dir, 400 sous) «in ornamentis seu operibus ipsius capelle», o sia, per a obres i ornaments de la capella de la Mare de Déu de Bruguers.75 Una donació considerable (a Sant Miquel d’Eramprunyà només li deixa 15 sous) que es va fer efectiva a la seva mort, el 1375.

Amb aquesta deixa, el seu fi ll, el famós poeta Jaume Marc II, va poder continuar la reforma i engrandiment de l’ermita vella de Bruguers. Cal destacar també el fet que el capellà de Bruguers intervingués en el testament de Jaume Marc I. Ben probablement, devia actuar com a capellà particular dels senyors d’Eramprunyà, quan aquests s’hostatjaven al castell.

Per acabar, esmentarem que, ja a fi nals del segle XIV, l’ermita de Bruguers, elevada al rang de capella, consta als llistats de delmes eclesiàstics.76 Aquests llistats, elaborats per tal de pagar al Sant Pare la dècima del bisbat de Barcelona, només compten les

Signatura de Jaume Marc II, senyor d’Eramprunyà, man-tenidor dels Jocs Florals, i diputat de la Generalitat de Catalunya. Com a senyor d’Eramprunyà, culminà les reformes de l’antiga capella de Bruguers i probablement encarregà la talla de la imat-ge de la Mare de Déu que encara avui es conserva.

[73] J. Baranera, Historia de Ntra. Sra. de Brugués, Sant Boi, 1921, p. 8.

[74] M. Pagès, Art romànic i feuda-lisme al Baix Llobregat, Barcelona, 1992, p. 273.

[75] AHPNB, notari Guillem de Sant Hilari, Secundus liber testamento-rum (1364-1387), f. 68v-73r, trans-crit per J. Pujol, Jaume Marc, obra completa, Barcelona, 1994, p. 260.

[76] ACA, Mestre Racional, Reg. 1850, f. 1r-142v, transcrita per P. Bertran, «La dècima del Bisbat de Barcelona (1391-1392)», dins Miscel·lània de textos medievals,núm. 7, (1994), p. 371-498.


capellanies (és a dir, les rendes dels preveres que no depenen directament del bisbat). Per això, tot i que a les llistes de la dècima de 1279 i 1280 no s’esmenta l’ermita de Bruguers, a la de 1391 sí, i concretament hom fa referència al «benefi ciatus sancte Marie de Brugariis». Hi consten, a més, les rendes que li co-rresponien, que assolien els 112 sous l’any.

Resumint, hem vist que l’ermita vella, aixecada i dotada pobrament sota la protecció dels senyors del castell, va adquirir un nou estatus a partir de l’adquisició d’Eramprunyà pels Marc. El 1347 es fun-dava el benefi ci de Pere Marc II, que deixava diners per pagar un capellà que se n’ocupés i hi fes missa diària. Aleshores, la capella de Bruguers començà a actuar d’església parroquial per als veïns dels encon-torns, que utilitzaren els voltants de l’ermita vella com a cementiri. Poc després, probablement entorn de 1364, aquestes necessitats obligaren a reformar-la i ornamentar-la. Jaume Marc I col·laborà en les obres deixant-hi diners. En aquesta època, el capellà de Bruguers feia també de capellà particular dels Marc.

Vista aèria de les ruïnes del castell d’Eramprunyà. Aques-ta construcció està cataloga-da com a bé cultural d’interès nacional. Tot i això, malgrat ser de propietat municipal, no se n’evita la degradació. Foto: cessió associació Veïnal del Barri del Centre.

35Josep Campmany

L’esplendor del segle XIVJa hem dit que des de mitjan segle XIV, els Marc, senyors d’Eramprunyà, van posar el culte a la Mare de Déu de Bruguers sota la seva protecció, mate-rialitzada amb la creació d’un benifet per Pere Marc II, l’any 1347. Aquesta donació inaugurà una època d’esplendor en la vella ermita. Ben aviat, entre els anys 1356 i el 1359, hom troba escrit, a l’Arxiu Dio-cessà de Barcelona, que l’ermita de Bruguers era un lloc «ubi Maria fulgebat plurimis miraculis», o sia, on Maria lluïa amb molts miracles, senyal de la devoció popular que la imatge generava.77

A fi nals de 1375, un nou senyor es feia càrrec del castell d’Eramprunyà: Jaume Marc II, el poeta de cort que organitzà els primers jocs fl orals en llen-gua catalana.78 Els Marc feia poc que havien estat ennoblits pel rei Pere IV, i la seva nova condició es manifestà en una gran reforma arquitectònica que tingué lloc al castell per aquestes dates, mercès a l’autorització reial per imposar nous tributs als seus vassalls.79 Hi fa referència la inscripció a la pedra que encara es pot veure al davant de la capella de Sant Miquel d’Eramprunyà, amb la llegenda: «En l’any de l’encarnació de MCCCLXXV fou acabada l’obra del mur d’aquest castell per mossèn Jaume Marc». Com es pot comprendre, la capella vella de la Mare de Déu de Bruguers, situada al turó sud-est del castell d’Eramprunyà, no podia quedar al marge d’aquestes reformes.80

Al passat capítol vam fer referència al llegat testa-mentari de 20 lliures que Jaume Marc I deixava per a l’obra i l’ornament de la capella. Unes obres que, segons el que digué Mn. Joan Baranera, tot fa pensar que s’havien iniciat l’any 1364,81 i que arribaren a durar més de vint anys. Un cop acabades, vers l’any 1387, Jaume Marc II es dirigí al bisbe de Barcelona, Ramon Escales, tot demanant-li permís per entroni-tzar el culte als nous altars construïts.82

El permís per entronitzar la imatge als nous altars fou atorgat el 4 de setembre de 1387, i segons explica, abans de les reformes, l’ermita «antea modica erat

[77] ADB, sèrie Registra Commu-nium, 1351-1353, f. 114, p. 225, citat per J. Eixarch, Les arrels his-tòriques de Viladecans, Viladecans, 1989, p. 43.

[78] Per a més informació sobre els Marc, vegeu Els Marc, cavallers i poetes al castell d’Eramprunyà, pu-blicacions del Museu de Gavà, 1998.

[79] Ll. Monreal i M. de Riquer, Els castells medievals de Catalunya,Barcelona, 1958, vol II, p 372.

[80] El primer transcriptor de la ins-cripció fou E. Canibell, «Excursió al castell d’Aramprunyá», 14 juliol 1877, dins Memorias de la Associa-cio Catalanista d’Excursions Cien-tífi cas, Barcelona, 1880, vol I, p. 52.


[82] ADB, sèrie Regesta Gratia-rum, 1387-1389, f. 1, J. Mas, NotesHistòriques..., manuscrit AHCB, B 233, f. 127r.


et parve stature», o sigui, que «abans era pobra i de poca grandària». Aquest permís revela que les obres que hi feren els Marc foren considerables, de tal forma que tot i que havien estat d’ampliació, es considerava gairebé com si l’altar fos nou. Així, l’escrit de 1387 fa referència explícita que Jaume Marc «ampliaceritis capellam Sancte Marie dez Bruges», o sigui, «amplià la capella de Santa Maria de Bruguers», però afegeix «ut altare Maria ipsius capelle et eciam alium altare que ibi sunt constructa quatenus in opere novo per vos ut premittitur ibi facto mutentur et transferantur», és a dir, «que permetem canviar i transferir l’altar de Maria de la capella a l’altre altar d’obra nova que hi heu construït».

Segons es desprèn del text de l’autorització, la cul-minació d’aquestes obres consistí en l’entronització d’una nova imatge de la Mare de Déu de Bruguers, la que encara avui es conserva. Aquesta imatge ha estat atribuïda al mestre escultor Pere Oller, ajudat per algun altre artesà del seu taller.83 Però d’això en parlarem al proper capítol.

Paral·lelament a la reconstrucció de l’ermita, cal assenyalar l’enriquiment del culte a partir de les múltiples almoines que hi feien els pelegrins, que en aquesta època es veu que foren molts. La seva fama arribà molt lluny, fi ns al punt que a l’ermita s’hi aplegà una gran quantitat de relíquies i coses sagrades, tal com descriu el Llibre de la Baronia d’Eramprunyà,

Inscripció tallada a la roca d’Eramprunyà que commemo-ra les obres dutes a terme per Jaume Marc I i Jaume Marc II al castell d’Eramprunyà: «en la(n)y d(e) la enquarnacio de n(os)tre / Senyor mccclxxv fo(u) comença / da la obra del mur daquest ca / stell per mosen Jac(me) March». Cal advertir que els inicis de l’any de l’encarnació de 1375 cor-responen als inicis de 1376, en el còmput actual de l’any de la nativitat del senyor. Probablement, a la mateixa època, l’antiga capella de Bruguers es trobava en obres. Foto: J. Campmany.

[83] M. Jardí, M. R. Terés, «Mare de Déu de Bruguers», dins Mille-num, història i art de l’Església catalana. Edifi ci de la Pia Almoina, Saló del Tinell, Capella de Santa Àgueda, Barcelona, 1989, p. 378.

37Josep Campmany

manuscrit de principis de segle XV. Heus aquí la rela-ció de les relíquies que l’ermita contenia en aquesta època, en català antic:84

«Assò devall scrit es lo memorial de les reliquies qui són en la capella de Santa Maria Dezbrugues en l’ara, damunt l’altar:

Primerament, del fust del pesebre hon Jhesu Christ fou posat.Item, del seu Moniment.Item, de la sua vestidura.Item, del beneyt Sant Jolià.Item, dels vestiments de Santa Anestasia.Item, de la sanch de Sant Faliu.Item, de Sant Lambert.Item, de la carn e dels ossos de Sant Lorens.Item, daltres reliquies daltres sants, qui no son en-titulades.Item, dels XI. M. Verjens.Hi ha un hos de la barra de Santa Cristina e dues costelles dels Icnoçents.E per ço hi demostra Deu e madona Santa Maria molts miracles, e y ha perdons molts a tots aquels qui hi han devocio e y fan be».

D’altra banda, en aquesta època de fi nals segle XIV, l’esplendor de l’ermita ja permetia que, en algunes festivitats, fos el mateix rector de la parròquia de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d’Eramprunyà qui s’hi

A fi nals del segle XIV, sota els governs de Jaume Marc I i Jaume Marc II tingué lloc al castell d’Eramprunyà la important obra de cons-trucció del mur exterior que clou el recinte. D’aquesta manera quedava murallat un antic raval o nucli habitat que existia sota l’església de Sant Miquel, als peus del recinte sobirà del castell. Foto: J. Campmany

[84] F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona, 1911, p. 6-7, atribueix l’escrit a fi -nals del segle XIV, però segons les notes manuscrites de Josep Soler Vidal, aquest inventari apareix al Llibre de la Baronia després d’un memorial de capbreu d’inicis del segle XV i abans d’un inventari datat el 1446. Datem l’inventari de les relíquies, doncs, a inicis del segle XV.


desplacés a dir missa. Almenys, això és el que consta en una provisió del 15 d’octubre de 1380, segons la qual, com que «cada diumenge y dia festiu lo rector de Gava ha de dir missa a Gavà i una altra a Sant Miquel d’Eramprunyà, i alguna vegada a la capella de Santa Maria de Bruguers, el Bisbe concedeix que el rector de Gavà, o al seu vicari, que en tal dia pugui dinar».85

En aquest fi nal de segle, la capella de Bruguers segueix tenint en propietat diversos masos de tot el Baix Llobregat, que cada any paguen censos en espècies o diners al capellà que en té cura.

Així, per exemple, l’any 1398 el benefi ciat de la ca-pella estableix a Pere Puig, de Sant Boi, l’antic mas Berenguer, a la partida coneguda com Casal de Joan, actualment a l’aeroport del Prat. L’establiment del pagès es feia amb la condició que cada any satisfés un cens de 45 sous, en comptes de les servituds antigues. El mas era derruït i no se’n treia cap profi t perquè les antigues servituds eren tan elevades que no es trobava cap pagès que el volgués menar. L’adquiridor del mas es convertia en home propi, soliu i afocat (remença) de Santa Maria de Bruguers. L’entrada per fer-se càrrec del mas era de només 22 sous.86

[85] ADB, sèrie Col·lacions,1380, f. 98, citat per J. Mas, Notes Històriques..., manuscrit AHCB, B 233, f. 132v.

[86] APSB, Manual 28, 1397-1398, f. 25v, citat per J. Codina, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII), Sant Boi, 1999, p. 58.

A la imatge aèria podem apreciar les restes de l’ermita vella de Bruguers. Després d’unes obres d’ampliació per a les quals l’any 1369 Jaume Marc I ja hi deixava diners en testament, l’any 1387 es va inaugurar una reforma en profunditat de l’ermita, que incloia l’ampliació de la nau. Foto: arxiu Centre d’Estudis de Gavà.

39Josep Campmany

Com vam assenyalar al capítol anterior, entre els anys 1369 i 1387 es va produir una important reforma a la capella vella de Bruguers, dirigida pel senyor d’Eramprunyà Jaume Marc II, gràcies, entre d’altres, a una important deixa testamentària de 20 lliures efectuada pel seu pare, Jaume Marc I. Al permís per entronitzar la imatge al nou altar s’indica que, abans de les reformes, l’ermita vella de Bruguers «modica erat», o sigui, que «era senzilla». La culminació d’aquestes obres consistí en l’enriquiment de la ca-pella amb l’entronització d’una nova i bonica imatge de la Mare de Déu de Bruguers; precisament la que encara avui es conserva. Ho sabem pel que es diu al permís episcopal que autoritza els nous altars i dóna llicència per entronitzar la nova imatge: «ut imagis no-viat fi at una cum aparamentis et ornamentis altarium predictorum mutare et transferre valeatis licenciam

La nova imatge gòtica de

la Mare de Déu

Imatge de la Mare de Déu de Bruguers abans de la restau-ració de 1960, amb el braç dret trencat. La llegenda n’explica el motiu: el pastor que la va trobar la va lligar al sarró per evitar perdre-la, però en arribar a Gavà la imatge ha-via desaparegut per retornar a la cova del seu paratge. Només el tros de braç lligat romania al sarró. Font: Arxiu Centre d’Estudis de Gavà.

Imatge de la Mare de Déu a l’ermita de Bruguers. Fa 24 cm d’alt, 5 cm de fons i 11 cm d’ample. Foto: J. Campmany.


et facultatem vobis tenore presencium impertimur», és a dir: «us impartim ara facultat i llicència vàlida perquè mudeu i transferiu els ornaments de l’altar esmentat a la imatge nova que hi heu fet fer».87

La imatge, d’un fi alabastre, ha estat lloada des de sempre. El pare Narcís Camós, ja l’any 1657, en feia aquesta descripció: «Es su Imagen de marmol, està sentada, el manto le parte del cuello y le llega a la falda. Tiene unas labores de oro y enseña un poco los pies, lleva una toca que le llega à las espaldas, es morenita, y afable de cara; y lleva corona de Reyna del mesmo. Tiene de alto poco mas de un palmo, el Iesus tiene sobre su rodilla izquierda, y esta en pie, vestido del mismo. Da la bendicion con la derecha no muy alta, y con la isquierda tiene un librito negro hazia el pecho es morenito como la virgen, y tiene la cara afable y risueña».88 L’escultura fa 24 cm. d’alçada, 11 d’amplada, i 5 de fons, i l’actual aspecte prové d’una restauració efectuada l’any 1960, per encàrrec de Mn. Isidre Puig, aleshores rector de Sant Pere de Gavà. En aquesta restauració es va pintar de nou la talla, es va afegir a l’estàtua de la Mare de Déu una bola sostinguda per una mà dreta de nova fractura (la manca d’aquesta mà dreta és molt antiga, i va donar lloc a la llegenda del pastor que l’havia trobat), i es van col·locar corones daurades a la Mare i al Nen Jesús.

Els primers experts moderns que estudiaren la imatge foren Montserrat Pagès,89 d’una banda, i Montserrat Jardí i Maria Rosa Terés de l’altra, amb motiu de la magna exposició d’art religiós Millenum,que tingué lloc l’any 1989 a l’edifi ci de la Pia Almoina de Barcelona. En el catàleg d’aquella exposició,90

aquestes darreres constaten que «ens trobem davant d’una imatge a mig camí entre les Maiestas Mariae romàniques i les petites talles d’alabastre típica-ment gòtiques (...) La seva concepció estilística ens apropa al moment del gòtic internacional». Segons aquestes historiadores de l’art, els cabells ondulats de la Mare de Déu que li rodegen la cara, l’ample front i els petits ullets rodons, la forma dels llavis, i els plecs de les vestidures fan que la talla sigui molt

Imatge de la Mare de Déu de Bruguers amb el mantell i les joies de gala. Aquest era l’aspecte que presentava a inicis del segle XX. Font: APSPG, fons de l’Antic Arxiu Marià.

[87] ADB, sèrie Regesta Gratia-rum, 1387-1389, f. 1, J. Mas, NotesHistòriques..., manuscrit AHCB, B 233, f. 127r.

[88] N. Camós, Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, Barcelona, 1657, p. 60.

[89] M. Pagès, fitxa inèdita del catàleg del Servei d’Inventari del Patrimoni, datada el setembre de 1988, segons ella mateixa esmenta al seu article «Mare de Déu de Bru-guers», Miscel·lània d’homenatge a Jaume Codina, el Prat, 1994, p. 387, nota 16.

[90] M. Jardí, M. R. Terés, «Mare de Déu de Bruguers», dins Mille-num, història i art de l’Església catalana. Edifi ci de la Pia Almoina, Saló del Tinell, Capella de Santa Àgueda, Barcelona, 1989, p. 378.

41Josep Campmany

semblant a d’altres realitzades per l’escultor medie-val Pere Oller, de qui es coneix el retaule major de Sant Pere de Vic, amb uns tractaments escultòrics de fractura semblant. Per això, les autores proposen aquest Pere Oller, o algú del seu cercle, com autors materials de la imatge.

Montserrat Jardí publicava poc després aquesta hipò-te-si al butlletí parroquial Diàleg,91 on aprofundeix en la idea que la imatge és dels primers anys del segle XV.

Explica l’autora que «Comença a arribar a fi nals del segle XIV, des de França, a tot el Principat, una nova manera de fer, justament els gustos cortesans de la nova burgesia hi queden refl ectits, són característics els rostres plàcids i tranquils, fi ns i tot en escenes de martiris. També són signifi catives les llargues cabelleres i barbes, sovint arrissades que llueixen els personatges presentats dins d’aquest nou co-rrent, anomenat pels historiadors gòtic internacional, precisament pel seu caràcter de difusió per tots els centres artístics de l’Europa Occidental». Una de les obres que segueixen aquestes pautes és el cor de la catedral de Barcelona, treball realitzat entre el 4 de maig de 1394 i el 5 de desembre de 1399. En aquesta obra consta que hi treballaren un jove escultor, Pere Oller, en qualitat d’ajudant i aprenent del mestre Pere Sa Anglada. En aquest article, Montserrat Jardí su-posa que els Marc, un cop arranjada la vella capella de Bruguers al seu gust, van cercar «un escultor de renom que realitzés la talla de la Mare de Déu per a la seva ermita, d’acord amb les noves tendències. Quin millor lloc que la seu barcelonina on s’hi estaven realitzant les obres del cor?».

Pere Oller fou un famós escultor que deixà obres per tot el Principat de Catalunya. Un altre treball de Montserrat Jardí en recull una desena:92 la Mare de Déu de la Misericòdia, al Museu d’Art de Girona; el sarcòfag del cardenal Berenguer d’Anglesola, a la catedral de Girona; dues claus de volta de la Pia Almoina de Girona; el sarcòfag de Pere Roura a l’església de Sant Vicenç de Besalú; dos relleus de dos sarcòfags del claustre de la Casa Misió de Banyoles; les claus de volta gòtiques de Ripoll, el

Detall de la cara de la ima-tge. Font: Arxiu del Centre d’Estudis de Gavà.

[91]M. Jardí, «Una petita gran ta-lla: la Mare de Déu de Bruguers», Diàleg, núm. 81 (1989), p. 20-22.

[92] M. Jardí, Santa Maria de Bruguers, Sant Miquel i Castell d’Eramprunyà, treball de recerca dipositat a l’APSPG.


retaule major de la catedral de Vic; el sarcòfag del canonge Despujol a la mateixa catedral; una talla de sant Hipòlit i uns marcs de pedra dipositats al Museu Episcopal de Vic; el sarcòfag de Ferran d’Antequera de Poblet; el brollador del claustre de la catedral de Barcelona, i la talla del sarcòfag de Sança Ximenis, també a la catedral de Barcelona.

Una hipòtesi, doncs, força fonamentada i basada tant en l’estudi de les formes i l’estil com en una explora-ció dels escultors que en aquelles dates eren dispo-nibles per als poderosos Marc. Cal recordar que, en aquests temps, era senyor del castell d’Eramprunyà Jaume Marc II, el poeta mantenidor dels Jocs Florals, que, a més, elevà la família a un rellevant rang polític i social mai més repetit en esdevenir diputat de la Generalitat de Catalunya entre 1398 i 1410.93

Ara bé, aquesta hipòtesi ha estat matisada pels treballs d’una altra historiadora de l’art,94 que sosté que entre 1395 i 1399, dates entre les quals proba-blement es tallà la imatge gòtica de la Mare de Déu de Bruguers, Pere Oller era només un aprenent, per la qual cosa no se li pot atribuir l’autoria total i única d’una «petita obra mestra» com la que ens ocupa.

D’altres motius d’estil (la poca maduresa escultòrica dels plecs del vestit, la rigidesa de la imatge del Nen Jesús, o la manera poc reeixida en què mare i nen s’ajunten per la part del darrere, en contraposició a l’elevada qualitat de la cara de la Verge) suggereixen a l’autora que potser la imatge fou una obra conjun-ta: el deixeble Pere Oller s’encarregà del vestit i de l’Infant Jesús, mentre que el mestre Pere Sa Anglada esculpiria el bell rostre de la Mare de Déu. Segons l’experta, «la hipòtesi és arriscada, però no creiem que sigui del tot inversemblant».

En tot cas, sembla que el document citat a l’inici del capítol avala que la imatge de la Mare de Déu ja era feta l’any 1387, una dècada abans del que les esmentades historiadores de l’art proposen. Potser aquest fet podria obligar a revisar-ne l’autoria que se li atribueix, que a hores d’ara està en dubte entre els mestres Pere Sa Anglada i Pere Oller.

Imatge de la Mare de Déu de Bruguers després de la restauració de 1960. Font: Arxiu del Centre d’Estudis de Gavà.

[93] J. Campmany, «Senyors i pa-gesos a Eramprunyà, 1323-1460», dins Materials del Baix Llobregat, núm. 6, (2000), p. 110.

[94] M. Pagès, «Mare de Déu de Bruguers», Miscel · lània d’homenatge a Jaume Codina, el Prat, 1994, p. 383-389.

43Josep Campmany

En anteriors capítols vàrem esmentar les donacions que, entre 1347 i 1399, Pere Marc II, Jaume Marc I i Jaume Marc II van efectuar per engrandir la vella capella de Bruguers, sostenir-hi un capellà, i fer una nova imatge de la Mare de Déu, que encara avui es venera. Aquestes actuacions posaven de manifest una protecció al culte que fou continuada pels seus successors en el govern i domini del castell i baronia d’Eramprunyà. Així, per exemple, Pericó Marc,95 quemorí abans que el seu pare Jaume Marc II, en el tes-tament tancat davant del notari Francesc Fuster el dia 17 de juny de 1406, establí un llegat pietós de 33 sous.

Aquell mateix any, la visita pastoral realitzada el 7 de maig ens informa que el capellà de Bruguers havia estat fi ns feia poc mossèn Pere Fígols, que després havia passat a ser vicari de Sant Pere de Gavà. A la següent visita pastoral, del 20 de març de 1413,se’ns informa que el capellà de l’ermita de Bruguers era Miquel Carbonell, que alhora era vicari de Gavà, i servia els benifets de Santa Maria Magdalena, l’altar de Santa Maria a l’església de Sant Pere de Gavà, i la capella de Sant Joan de Viladecans. De fet, en aquesta època era típic que els capellans acumu-lessin benefi cis diferents, i observem que Bruguers i Santa Maria Magdalena (l’altra capella, avui desapa-reguda, situada llavors al nucli de la Roca, entre Gavà i Castelldefels) són ben sovint servits pel mateix pre-vere. Aquesta situació perduraria gairebé un segle.96

En aquesta visita se’ns explica que a l’ermita de Bruguers hi ha altar consagrat, copó per al pa i vi, corporals, calze d’argent, vestits sacerdotals i un missal votiu. El visitador hi va trobar a faltar espai per als ciris, i va ordenar que se n’adeqüés un abans de la Pentecosta dels dos propers anys. És en aquesta època que prenen força les ofrenes a les capelles en forma d’espelmes votives, i els bisbes es preocupen que tinguin un lloc adient dins dels temples. En aquesta visita s’explica, com ja hem dit en un capítol anterior, que al costat de la capella hi ha un cementiri que correspon a l’església de Sant

L’ermita vella al segle XV

[95] ABE, caixa I, plec núm. 13, Testament de Pericó Marc, 1406,citat a l’AJSV, fitxa 4/38/23/1, Pericó Marc, 1406.

[96] ADB, Visites Pastorals, vol. 10, f. 208 i L. Monjas, Les visites pastorals del patriarca Sapera: un instrument de reforma (a través de les parròquies del Baix Llobregat, 1414-1425), tesi de llicenciatura, Universitat de Barcelona i Univer-sité de Toulouse-Le Mirail, 1996, p. 123, 128, 156, 116 i 164.


Miquel, que es qualifi ca de sufragània de Sant Pere.

Retornant a la protecció dels senyors d’Eramprunyà, Lluís Marc, que exercí el senyoriu entre aproxima-dament el 1410 i el 1454, també deixà, en el seu testament, una sèrie de donatius per a Bruguers de molta més rellevància:97 en primer lloc, deixava trenta sous per adjuntar a l’obra o als ornaments de l’església. En segon lloc, establia un llegat de 100 sous per ajuntar-los al benifet creat per Pere Marc II l’any 1347, i augmentar així el sou que percebia el capellà. Ara bé, aquest darrer donatiu s’establia amb una condició: «que el benefi ciat que ara s’hi està, o el que hi hagi d’aquí a un temps, hagin de residir personalment i continuadament a l’esmentada església o, si no, que hi faci estar algun altre prevere, i que cada dilluns dediqui una missa de rèquiem en honor de Déu i en remissió dels meus pecats i els de tots els fi dels difunts, i que cada dissabte dediqui una missa a Santa Maria i, d’altra banda, que el benefi ciat faci i hagi de fer, o bé faci fer de forma correcta, cada dia de la setmana, els serveis instituïts pel benifet mateix». En cas que no es complissin satisfactòria-ment aquestes condicions, es traspassava el llegat al monestir dels frares predicadors de Barcelona, on els Marc patrocinaven una capella. No només els senyors feien llegats a l’ermita. També els clergues: ens consta que al Llibre de la Baronia hi ha un «En-

El castell d’Eramprunyà fou destruït durant la guerra civil catalana del segle XV. Les tropes de la Generalitat asset-jaren i bombardejaren el cas-tell durant un mes. Finalment l’ocuparen, i feren presoners els seus defensors, entre els quals es trobava el senyor d’Eramprunyà, Jaume Marc IV. Foto: J. Campmany.

[97] AHPNB, notari Guillem Jordà, Primus liber testamentorum, 1426-1455, lligall 1, f. 87r-87v.

45Josep Campmany

ventari de las robas que fra Matheu Viacamp lexà a Santa Maria del Bruguers, any MCCCCXLVI, a X del mes de febrer, e son aquestes deval scrites...», i segueix una llista de les robes eclesiàstiques que fra Mateu havia deixat a la capella.98

Però aquests llegats van ser excepcionals. El funcio-nament habitual de la capella de Bruguers depenia d’ingressos més regulars. Disposem d’una aproxi-mació a les possessions de la capella a mitjan segle XV. Al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, segons les notes d’en Josep Soler Vidal,99 hi ha un informe que explicita els censos que pagaven a Santa Maria de Bruguers diversos pagesos de la zona:

«Memorial del Capbreu daquells que vuy fan renda al benefi ci de Madona Santa Maria de Bruguers. Primerament rep lo dit benefi ci, per una peça de terra aprés dels prats, fa de cens VII sous. Item fa de cens na Sberta de Viladecans, ordi, per altra peça de terra, II quarteres d’ordi. [Al costat, en forma de nota, hi consta un aclariment: Té aquests béns de na Sberta, en Vidall, pero la dita terra fa establir de nou que diu que rebés en Lorens Larch de Vilade-cans]. Item en Salvador de Vila de cans, fa de cens I quartera d’ordi. Item fa en P. Magraner dels Prats, de cens, i deu-lo portar, I quartera d’ordi. Item fa en Guillem Bertran de la parroquia de l’Hospitalet, fa de cens VII quarteres d’ordi. Item fa mossen Ramon Torrelles, hereu de mossen Galceran de Rosanes, de cens per lo mas den Abril, VIIII i mige quarteres d’ordi. Item fa en Pericó Puig des Prat, fa de cens en diners XXXXV sous. Item en Vidall de Viladecans per una vinya mayola, V sous».

Veiem que es conserva la dotació original: el mas Abril, el mas d’en Picó Puig del Prat (l’antic mas Berenguer), i les terres de l’enderrocat mas d’Esteve Banyols, també al Prat, terres que eren repartides entre Quim Bertran, P. Magraner i altres. La renda total era de 20 quarteres i mitja d’ordi i 57 sous cada any, senyal que amb el temps alguns dels censos en ordi havien estat convertits en diner, i fi ns i tot reduïts, com vam veure en el cas de l’establiment del mas Puig del Prat. A més d’aquestes rendes, hi

[98] ABE, Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, citat a l’AJSV, apunts manuscrits.

[99] ABE, Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, citat a l’AJSV, fi txes 1/1/33/3 i 1/1/33/4, Bruguers, ermita de.


havia les oblacions voluntàries dels fi dels, i a més ens consten diverses autoritzacions episcopals per fer qüestacions per fi nançar arranjaments i petites obres els anys 1411-12, i fi ns a 1425-30.100

L’any 1421, el clergue de Bruguers i de Santa Mag-dalena de la Roca era Pere Carbonell, que també era vicari de Sant Pere de Gavà. En aquest moment la capella acumula ja una sèrie de tresors destacables: dos grans canelobres de ferro per als ciris, un calze d’argent, dos pal·lis, cinc casulles i vuit mantells per vestir la imatge de Santa Maria –potser donats per fra Mateu Viacamp. L’any 1425, el visitador descriu els mateixos tresors, i indica que la capella és «pro-pietat» del senyor del castell, Lluís Marc.101

Però aquesta esplendor no perdurà gaire. La crisi econòmica i social de mitjan segle XIV es manifestà amb força. A Eramprunyà sovintejaven els enfronta-ments entre els Marc i els seus vassalls pagesos; so-bretot durant el govern de Lluís Marc i el seu fi ll Jau-me Marc III (1455-1466), prototipus dels barons altius i bel·licosos que apostaren per la causa nobiliària, contra monarquia i pagesos. Finalment, amb Jaume Marc IV, la guerra arribà a Eramprunyà. L’any 1469, el castell fou conquerit i destruït per les tropes de la Generalitat, i l’ermita vella de Bruguers fou abando-nada, «aixi per vetustat de molts anys, com per causa de la perturbacio è guerra de Cataluña».102 Però aquesta història l’explicarem en els propers capítols.

L’antiga capella de Bruguers resultà destruïda durant la guerra civil del segle XV. Les fotografi es mostren les restes que en quedaven a les prime-ries del segle XX. Actualment, les restes encara estan més enrunades. Font: Arxiu foto-gràfi c Mn. Mas.

[100] V. A. Medina, El castillo de Aramprunyá y su término en la historia. Begas, Begues, 1982, p. 156.

[101] ADB, Visites Pastorals, vol. 11, f. 142, i vol. 15, f. 135.

[102] Narciso Camós, «Libro se-gundo de las imagenes de nuestra señora milagrosamente halladas, que se veneran en el obispado de Barcelona, cap. XV. De la imagen de nuestra señora de Burgués», dins del Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, enriqueci-do... imprès a Barcelona per Jayme Plantada, 1657., p. 57 a 60.

47Josep Campmany

Acabàvem el capítol anterior comentant que la capella antiga de Bruguers va ser destruïda per la guerra civil catalana del segle XV. Aquesta guerra va comportar l’expulsió dels Marc i l’ocupació del castell d’Eramprunyà i la baronia durant quatre anys per un capità i aventurer basc, mercenari de la Generatitat, anomenat Manaut d’Aguirre.103 La guerra també va tenir altres conseqüències: va destruir el castell-palau romànic i gòtic que els diferents senyors d’Eramprunyà havien anat edifi cant en diverses fases des del llunyà segle X. I va també destruir la capella de Bruguers.

El visitador pastoral de gener de l’any 1509,104 que va pujar fi ns a Bruguers a inspeccionar la capella, explica que «l’esmentada església necessita repa-ració, ja que la volta de la major part de l’església ha cedit. Va veure una campana petita i, al costat de l’església, una altra campana sobre una paret». El visitador va manar restaurar i arreglar l’església en el termini d’un any, a pena de cinc sous. Pel que fa a l’altar, era de pedra, consagrat, tenia corporals, tres estovalles de lli, cobertori de vellut, un pal·li de tela pintada, i un missal romà imprès. A més, la capella tenia una vestimenta sacerdotal completa. L’obtentor del benefi ci, en aquella data, era el clergue Lluís Marc, germà petit del baró d’Eramprunyà Francesc Jeroni Marc, però era un rector absent: qui feia les misses era el vicari de Gavà, Joan Cartellà. Ara bé, una altra persona tenia cura diària de l’ermita, un deodat o ermità, ja que, al costat de la capella, el visitador va inspeccionar un habitacle que denomi-na «domum eiusdam donati», és a dir, «la casa del deodat». Aquesta notícia, confi rmada per la de la visita pastoral de 1511, resulta ser el primer esment documental de l’existència d’ermitans de Bruguers, a l’ermita vella.

El cas és que l’ermita mai es va reparar. Ben al con-trari, els veïns d’Eramprunyà, sobretot els de Gavà i Castelldefels, havien decidit uns anys abans bastir

L’ermita vella de Bruguers,

destruïda per la guerra

[103] J. Campmany, «La guerra civil del segle XV a Eramprunyà», dins Materials del Baix Llobregat,núm. 6 (2000) p. 107-124.

[104] ADB, sèrie Visites Pastorals,vol. 29, f. 354r.


una nova ermita per a la Mare de Déu de Bruguers, però situada en un lloc més planer i accessible.

Va ser així com, ben bé a principis del segle XVI, entre el 1500 i el 1504,105 reconvertiren una antiga esglesiola romànica mig abandonada, que fi ns a 1326 havia allotjat una imatge de Santa Maria Mag-dalena, situada en un lloc conegut com el Sitjar, al peu del camí que anava de Gavà a Begues.

L’origen de l’ermita de Santa Maria Magdalena es perd en el temps.106 Les primeres notícies són de fi nals del segle XIII. Per aquest motiu, al cartell informatiu que l’Ajuntament va col·locar prop de l’actual ermita de Bruguers es diu que l’edifi ci és del segle XIII. A més, en aquestes notícies tardanes, es diu que el probable fundador d’aquesta capella va ser el senyor d’Eramprunyà Ferrer de Sant Martí (documentat entre els anys 1208 i 1263).

En el tombant dels segles XIII i XIV tenim llistes dels clergues que van obtenir la capellania d’aquesta er-mita, que eren de presentació reial, ja que aleshores el castell i la baronia d’Eramprunyà eren del rei.

Imatge de principis del segle XX de les ruïnes de la capella vella de Bruguers. S’hi pot veure la porta encarada a migdia. El capellà que hi ha assegut és l’arxiver diocesà Mn. Josep Mas. Font: arxiu fotogràfi c Mn. Mas.

[105] J. M. Madurell, «Los con-tratos de obras en los protocolos notariales y su aportación a la historia de la arquitectura (siglos XIV-XV)», dins Estudios Históri-cos y documentos de los Archivos de Protocolos, vol. I (1948) p. 135-137 i 160-161.

[106] J. Campmany, «L’antiga ermita de Santa Maria Magdalena, a Gavà», butlletí Diàleg, núm. 134 (1997), p. 27-28; 135 (1997) p. 14-16; 136 (1997) p. 13-15; 137 (1997) p. 16-17; 138 (1997) p. 18-21; 139 (1997) p. 29-32; 140 (1998) p. 20-22.

49Josep Campmany

La situació canvià quan els Marc van comprar la baronia, l’any 1323. Anteriorment, el 1305, Pere March havia comprat el terme jurisdiccional de la Roca, entre Gavà i Castelldefels. Aquest terme, amb veïnat propi, no tenia cap capella ni edifi ci religiós. Per això, l’any 1326, Pere Marc va demanar permís al bisbat per traslladar el culte i la capellania de l’antiga església de Santa Maria Magdalena del Sitjar a una capella nova que havia fet construir a la Roca, sota el Calamot, just on avui hi ha el parc.

Així doncs, l’antiga ermita del Sitjar va quedar sense imatge de culte, tot i que en la llicència de trasllat el bisbe ordenava que s’hi havia de mantenir un ora-tori: «que l’esmentada capella que hi ha construïda romangui perpètuament i íntegrament com a oratori per als veïns, com sigui que cosa consagrada no s’ha de dedicar a usos profans, segons sancionen els cànons».

Així desprovista de Mare de Déu, però oberta al culte, la capella del Sitjar, d’origen romànic, va continuar oberta. Ben aviat –com que no es podia seguir de-nominant capella de Santa Maria Magdalena, ja que n’hi havia una de nova sota aquesta advocació a la mateixa parròquia– els veïns la van anomenar fent referència al seu fundador: capella dels Sant Martí. Aquesta denominació surt en diverses declaracions de propietats dels masos veïns, específi cament les del mas Ramoneda, actual restaurant Solior.

La capella dels Sant Martí, doncs, romangué dos segles com a oratori de camí, fi ns que a inicis del XVI va ser objecte d’una ambiciosa reforma per allotjar-hi la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, que abandonava la vella i enrunada ermita del turó de la Cova de la Mare de Déu.

El mateix any de la visita pastoral anteriorment es-mentada, el 1509, sota el patrocini del baró Francesc Jeroni Marc, s’hi féu el trasllat solemne de la imatge de la Mare de Déu.

Aquest ball d’imatges, als ulls moderns, ens pot semblar molt estrany. De fet, és com si es posés en pràctica una vella dita: despullar un sant per


vestir-ne un altre... Fa molts anys que, quan vam sentir aquestes explicacions sobre trasllats de les imatges, primer la de Maria Magdalena, des del Si-tjar fi ns a la Roca, i després la de Bruguers, des de l’ermita vella fi ns al Sitjar, ens van semblar fruit de la imaginació. Però després de molts anys de recerca podem afi rmar que tot es troba documentat. Tots els documents estudiats en aquests anys –que són una quantitat ingent– coincideixen sense contradiccions en la història que hem anat confegint, per la qual cosa cal donar-li total credibilitat.

En els propers capítols veurem el desenvolupament del culte a la Mare de Déu de Bruguers al nou em-plaçament, la nova església del Sitjar. Començarem per detallar les obres de reforma i ampliació de l’antiga església romànica, seguirem una descripció de la festa del trasllat de la imatge, i aprofundirem en els fets i anècdotes de la nova ermita, l’actual.

Però tinguem ben present que l’origen del culte, i del mateix nom de la imatge, no correspon a l’actual emplaçament, sinó a les velles parets enrunades que, encara avui, es drecen contra el cel sobre el turó de la Cova de la Mare de Déu, signe d’una devoció secular dels barons i els vassalls d’Eramprunyà.

Imatge de la nova capella de la Mare de Déu de Bruguers, situada a l’antic coll del Sit-jar. L’ermita es va construir a inicis del segle XVI tot aprofitant un antic oratori que, segles abans, havia es-tat dedicat a Santa Maria Magdalena, però que fou abandonat l’any 1326. Font: dibuix de 1872 de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà.

51Josep Campmany

En els anteriors capítols vam veure les vicissituds que han arribat fi ns a nosaltres de la capella vella de la Mare de Déu de Bruguers, les restes de la qual encara avui es poden visitar al turó que hi ha a migdia del cas-tell d’Eramprunyà. Aquesta capella quedà destruïda a fi nals del segle XV a causa de la guerra civil, que tam-bé comportà la destrucció del castell d’Eramprunyà.

A principis de l’any 1500, els veïns de Gavà i Castell-defels, representats per llur màxima autoritat muni-cipal, els jurats, decidiren fi nançar la reconstrucció de l’antiquíssima capella de Santa Maria Magdalena, abandonada des de 1326, que estava situada al capdavall del penya-segat d’Eramprunyà: és en el lloc on avui hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Bru-guers.107 Després de cercar l’oferta que els semblà més adient, decidiren contractar el mestre de cases (magistrum domorum) Joan Enric, de Barcelona; el contracte se signà el 24 d’agost de l’any 1500, i el seu encapçalament encara es conserva a l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona.108 Feia així:

«Die lune, XXIIII augusti anno M. D. Instrumentum ca-pitulorum in formam memorialis factorum et fi rmatorum per et inter Johannem Anrich, magistrum domorum, ex una, et quosdam singulares termini Castri de Araprun-yanno, ex altera partibus, super opere Capelle Beate Ma-rie de Brugers, site satis prope Castrum de Araprunyano, ut ipsis capitulis continetur. Testes: honorabilis Mathias Ferragut, clericus in Decretis bacallarius, benefi ciatus in Sede, et Anthonius Pelliser, apotecharius, civis Bar-chinone».109 És a dir, «Dilluns, 24 d’agost de l’any 1500. Instrument dels capítols en forma de memorial fets i fi rmats per i entre Joan Enric, mestre de cases, d’una part, i els singulars del terme del Castell d’Eramprunyà, d’altra part, sobre l’obra de la Capella de Santa Maria de Bruguers, situada prop del Castell d’Eramprunyà, com els capítols contenen. Testimonis: honorable Maties Ferragut, clergue i batxiller en Dret, benefi ciat de la Seu i Antoni Pellicer, apotecari, ciutadà de Barcelona».

Una nova capella per a la

Mare de Déu

[107] Per a la història de la Capella de Santa Maria Magdalena, vegeu J. Campmany, «L’antiga ermita de Santa Maria Magdalena, a Gavà», butlletí Diàleg, núm. 134 (1997), p. 27-28; 135 (1997) p. 14-16; 136 (1997) p. 13-15; 137 (1997) p. 16-17; 138 (1997) p. 18-21; 139 (1997) p. 29-32; 140 (1998) p. 20-22.

[108] J. M. Madurell, «Los con-tratos de Obras en los protocolos notariales y su aportación a la historia de la arquitectura (siglos XIV-XVI)», dins Estudios Históri-cos y documentos de los Archivos de Protocolos, núm. I, (1948), p. 135 i p. 160, apèndix 15.

[109] AHPNB, notari Jaume Vilar, lligall 8, manual 23, contractes, anys 1500-1501.


Sembla que hi va haver problemes seriosos amb l’edifi cació. El confl icte entre constructor i represen-tants dels pobles de Gavà i Castelldefels provocà el 4 de desembre de 1503 una sentència arbitral d’experts mestres de cases. Només així es posà fial litigi que enfrontava els prohoms de les parròquies de Castelldefels i Gavà amb Joan Enric: «Nosaltres, Bernat Puig, Pau Matheu, e Matheu Capdevila, mestres de cases, ciutadans de Barchinona, àrbitres e arbitradors elets e anomenats de paraula per los honorables promens que vuy són de les parrochies de Casteldefelchs e de Gavà, qui són Matheu Pineda, Johan Bertrán, Jaume Tintorer, Anthoni Ça Calm e Gabriel Rovira, de una part, e mestre Joan Anrich, mestre de cases, de la part altre. Vist primerament la contenció qui era entre les dites parts per rahó de la obra feta per lo dit mestre Johan Anrich, en la Capella de la Verge Maria de Burgués, la qual és vin-guda a distrució e enderroch. Hoydes les dites parts

La nova capella de Bru-guers es va edifi car aprofi tant l’existència d’una antiga esglesiola romànica, que havia estat fi ns a 1326 dedi-cada a Santa Maria Magda-lena, al coll del Sitjar, sota l’impressionant penya-segat d’Eramprunyà. Aquí podem veure’n l’absis romànic, l’únic que ens resta d’aquella primitiva capella de Santa Maria Magdalena. Foto: Alfons Gibert.

53Josep Campmany

a plé en tot lo que han volgut dir devant nosaltres, dits àrbitres e arbitradors, sobra la deffenció del dit enderroch, volent posar fi sobra dites diffarències llurs, pronunciam entre les dites parts (...)».110

L’origen del plet sembla estar en els greus defectes de caràcter tècnic de l’obra portada a terme pel mestre de cases Joan Enric. De fet, es parla que l’ermita «és vinguda a distrució e enderroch». Els àrbitres van obligar Joan Enric a tornar a edifi car la volta de l’ermita, que es veu que era la que havia caigut a causa d’una construcció defectuosa: «de tornar aquella volta, la qual ell havia ya feta en la dita Capella de Sancta Maria de Bruguers, la qual s’és enderrocada». Potser a causa d’aquest esllavissa-ment de la volta acabada de construir, es van aturar les feines dels picapedrers que estaven construint les decoracions del portal d’accés i els culs de llàn-tia que sostenen el cor, que encara avui es poden veure inacabats: calia estalviar per poder pagar la reconstrucció d’urgència de la volta.

Per a aquesta reconstrucció, es donava al mestre de cases un termini d’un any. Com a contrapartida, els homes de Gavà i Castelldefels li havien de proporcio-nar els materials: «li hagen a donar tota la menobre de qualsevol condició e manera sia a obs de la dita volta». Les despeses de transport dels materials cor-rerien a parts, un terç a càrrec del mestre de cases, i els dos terços restants a càrrec de les universitats de Gavà i Castelldefels. Els salaris de Joan Enric i els seus operaris anirien a mitges. La sentència ar-bitral fou pronunciada el 4 de desembre de 1503, en presència dels testimonis Damià Torrell, del Camp de Tarragona, i Gabriel Ferrando, escrivà de Barcelona.

Així doncs, com acabem de veure, els governs muni-cipals que promogueren la reconstrucció de l’actual capella de Bruguers a principis del segle XVI foren els de Gavà i Castelldefels, que estaven formats pels ju-rats «Matheus Pineda, Anthonius Ça Calm et Ioannes Bertran, prosceres dicte parrochie Castrifi delium», i Jaume Tintorer i Gabriel Rovira, jurats de Gavà.

Els jurats, prohoms o pròcers eren elegits cada any

[110] AHPNB, notari Jaume Vilar, lligall 2, Bursa notularum,anys 1503-1509, f. 256.


Planta i alçat de l’actual ermita de Bruguers, traçats per J. Jardí, i reproduïts del treball de recerca de Mont-serrat Jardí. Al gràfi c hi hem assenyalat amb una “A” la part romànica, que correspon a l’antiga ermita de Santa Maria Magdalena, i amb una “B” la part gòtica tardana, edifi cada entre els anys 1500 i 1504, per aixoplugar-hi la nova imatge de Bruguers.

entre tots els caps de casa de Gavà per portar el govern municipal; eren els representants del poble davant el rei, la Generalitat, i totes les altres persones físiques o jurídiques. Ajudats pels síndics i pel batlle (aquest darrer nomenat directament pel senyor del castell), constituïen la base del comú o ajuntament d’aleshores. Aquesta estructura municipal desapare-gué amb el Decret de Nova Planta, del 1716.

En el proper capítol descriurem quines van ser les reformes efectuades per l’arquitecte Joan Enric a la vella capella del Sitjar, segons els darrers estudis dels entesos, i ens detindrem a contemplar alguns treballs ornamentals que decoren la volta del cor, la trona, o la magnífi ca portalada pròpia del gòtic tardà que, com ja hem dit, resta inacabada. Però la nova església de Bruguers, acabada vers el 1504, no va ser inaugurada, amb el trasllat solemne de la imatge des de l’ermita vella, fi ns a l’any 1509. En propers capítols, també assenyalarem com es va efectuar aquest trasllat.

55Josep Campmany

Dèiem al passat capítol que a principis del segle XVI, entre els anys 1500 i 1504, els representants muni-cipals de Gavà i Castelldefels contractaren amb el mestre de cases Joan Enric la construcció d’una am-pliació de l’antiga capella de Santa Maria Magdalena, situada al coll del Sitjar, amb intenció d’aixoplugar-hi la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, ja que la seva antiga capella havia quedat del tot destruïda «aixi per vetustat de molts anys, com per causa de la perturbacio è guerra de Cataluña».111 La visita pastoral de 1511 deixa constància del fet: «la capella fou traslladada des d’on era a un lloc més planer, juntament amb la casa del deodat, amb llicència del senyor bisbe».112 Remarquem la referència explícita a la casa de l’ermità o donat.

Les obres consistiren a afegir, a l’antiga obra romà-nica, un nou cos amb quatre altars laterals i un cor sobre l’entrada. S’ha suggerit que l’antiga ermita de Santa Maria Magdalena tenia una porta senzilla, amb forma d’arc de mig punt, que després va ser aprofi -tada per fer l’arc d’entrada a la casa de l’ermità, al darrere de l’ermita, afi rmació força plausible.113

Aprofi tarem un acurat estudi inèdit realitzat per la historiadora de l’art Montserrat Jardí per descriure les obres i contextualitzar-ne la rellevància artística.Sobre les obres, Jardí ens diu: «Durant el segle XVI, a Itàlia es viu la plenitud del Renaixement. L’actitud dels humanistes d’aquelles terres és d’una enèrgica ruptura amb el passat immediat i una voluntat de recuperació de les formes clàssiques. A Catalunya, en canvi, aquesta voluntat d’acabar defi nitivament amb els elements gòtics no existeix. Els petits bur-gesos s’havien anat engreixant, a poc a poc gràcies als negocis i al comerç. Aquests burgesos seran a partir d’ara uns clients habituals pels artistes que treballin al Principat. (…) A partir d’ara, els senyors barrejaran formes típicament fl amenques amb les novetats del renaixement italià, i tot plegat s’adaptarà a les darreres manifestacions de l’art gòtic. La llinda

Les obres d’adequació a

la nova capella del Sitjar

[111] Narciso Camós, «De la ima-gen de nuestra señora de Burgués», al cap. XV del «Libro segundo de las imagenes de nuestra señora milagrosamente halladas, que se ve-neran en el obispado de barcelona», dins del Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, en-riquecido... imprès a Barcelona per Jayme Plantada, 1657, p. 57 a 60.

[112] ADB, Visites Pastorals, vol. 32, f. 71.

[113] M. Jardí, Santa Maria de Bruguers, Sant Miquel i Castell d’Eramprunyà, treball de recerca inèdit, p. 24.

Presbiteri de l’actual ermita de Bruguers. Aquesta part és la que prové de l’antic ora-tori romànic dedicat a Santa Maria Magdalena. Foto: J. Campmany.


i els elements plàstics que decoren la porta d’accés a l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers fan pensar en un model que convencionalment s’utilitzarà per fi -nestres i no pas per portes». L’experta suggereix que potser l’artista que va treballar l’ermita fou el mateix que va decorar la Torre Pallaresa. Els nervis, la clau de volta, els culs de llàntia dels arcs del cor, els caps alats d’àngels, la manera de marcar columnes i ba-saments, i els caps humans en general són elements artístics molt signifi catius en l’actual capella.

La porta d’entrada a la capella permet un ampli espai adintellat. La decoració d’aquesta llinda pertany a les formes fl amenques, especialment l’arc fl amíger. El centre de la llinda està presidit per la Mare de Déu i el nen, fl anquejada pels símbols dels Marc, un d’ells sense acabar. La imatge de sauló fou migpartida durant la revolució de 1936, mentre que les dues fi gures d’uns intuïts lleons alats a banda i banda de la llinda resten inacabats des de la seva construcció. La llum de la porta –segueix explicant Montserrat Jardí en el seu treball sobre Bruguers– és fl anquejada per la seva part superior per dos caparrons diminuts d’àngels, que fan ensems la funció de capitell d’unes petites columnes que no arriben a tocar a terra. De

Vista de la volta nervada que sosté el cor de l’ermita. La clau de volta és un escut amb les armes de Francesc Jeroni Marc. Foto: J. Campmany.

Arc flamíger de la porta d’entrada a l’ermita, amb els elements característics del segle XVI. Foto: J. Camp-many.

57Josep Campmany

fet, la banda inferior de la porta està profundament gastada i fi ns i tot trencada. El motiu és el fregament de les rodes del carro de l’ermità Melcior Grané, que segons ens han explicat testimonis oculars, feia ser-vir part de la capella com a paller i garatge del seu carro, als anys vint i trenta del segle passat. A banda i banda de la porta d’entrada hom pot veure dos caps, un d’home i un altre de dona, que possiblement co-rresponen al baró i a la baronessa d’Eramprunyà en el moment d’inaugurar la nova capella, l’any 1509: Francesc Jeroni Marc i Anna Rosa Castellet.

Capítol a banda mereix el cor de la capella. Es troba suportat per quatre nervis que, tot sorgint de les pa-rets laterals, s’uneixen en una magnífi ca clau de volta on hi ha esculpit l’escut de Francesc Jeroni Marc. Els nervis s’ajunten amb les parets laterals mitjançant quatre culs de llàntia decorats de la següent forma, segons Montserrat Jardí:

1. Angle nord-oest: un àngel amb front i galtes molt arrodonides.

2. Angle nord-est: un animal grotesc que representa un híbrid de lleó amb ales d’ocell. Aquesta bèstia va servir de model per una de les guites de la Compa-nyia General del Foc, la colla de diables de Gavà.

3. Angle sud-oest: un altre àngel, molt gastat, que fa parella amb el de l’angle nord-oest.

4. Angle sud-est: un altre animal fantàstic inacabat, híbrid d’anyell amb bec d’ocell.

Alguns han volgut veure en aquestes quatre fi gures el tetramorf, és a dir, la representació dels quatre evangelistes,114 que se solen fi gurar en forma d’àliga, lleó, escrivent i bou. Pel que fa a la clau de volta, que

Detall de les quatre figu-res que sostenen el cor de l’actual ermita de Bruguers, que corresponen a un àngel, un lleó amb ales d’àliga, un altre àngel molt desgastat, i un anyell amb bec d’ocell.Fotos:J. Campmany.

[114] C. August Torras, «Excur-sió. Gavá, castell d’Aramprunyá y Viladecans, 20 octubre 1878», dins Memorias de la Associació Cata-lanista d’Excursions Científi cas, vol. II, Barcelona, 1888, p. 334.

Caparró esculpit al fi nal de la trona. Foto: J. Campmany.


com hem dit té esculpit l’escut dels Marc, sembla que va ser remarcada per Antoni Gaudí, que en una visita a la capella l’assenyalà com a «molt atrevida».115

Mereix atenció també la trona, que s’aboca directa-ment sobre la nau principal de la capella, d’estil clara-ment gòtic. L’accés es fa per unes escaletes obertes dins mateix del mur lateral de la banda nord.

L’aspecte actual de l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers, al coll del Sitjar, prové de la darrera res-tauració, efectuada sota el patrocini de Mn. Isidre Puig i inaugurada l’any 1960.116 En aquestes obres hi treballà el mestre picapedrer Jaume Peiró Peyron (1902-1983), que menava la pedrera del Purgatori, al turó de Caçagats, d’on extreia la pedra rogenca característica, fi ns fa pocs anys, dels panots de les voreres de Gavà. Amb el seu treball es restaurà el campanar d’espadanya, es realitzà la taula de l’altar major de l’actual capella, i es construïren les escales que pugen a l’actual presbiteri de l’ermita.

Un dels altres elements de l’actual capella de Bru-guers que corresponen al segle XVI és la creu de ter-me que hi ha a la placeta davant de l’ermita. L’actual peça és una reproducció moderna (any 1960) d’una d’antiga que estava situada més a prop de l’entrada de l’ermita, i que fou destruïda accidentalment durant les obres de restauració. El motiu central de la creu recorda el gra d’ordi,117 el cereal majoritàriament conreat a la zona en aquella època, amb acabaments en fl or de lis als tres vèrtex superiors.

El Brumot –contracció de Bruguers i Calamot–, màxim exponent del bestiari festiu popular i tradicional local, va ser creat tot prenent per model el lleó alat que apareix al cul de llàntia d’un dels nervis que sostenen el cor de l’ermita de Bruguers. Foto: J. Campmany.

[115] M. Jardí, Op. cit., p. 30.

[116] Periòdic Brugués, núm. 28, octubre 1960, p. 1.

[117] J. Gudiol, Les creus mo-numentals de Catalunya, Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona, 1919, p. 33.

La trona amb l’escala d’accés, oberta a dins del mur. L’escala continua fi ns al cor. Foto: J. Campmany.

59Josep Campmany

Dèiem al passat capítol que a principis del segle XVI, entre 1500 i 1504, els ofi cials municipals de Gavà i Castelldefels contractaren l’ampliació de l’antiga capella de Santa Maria Magdalena del Sitjar amb intenció d’aixoplugar-hi la imatge de la Mare de Déu de Bruguers. Com que l’origen del benifet eclesiàstic que mantenia econòmicament un prevere a Bruguers fou una donació testamentària de Pere Marc II, el permís episcopal per traslladar la imatge, la capellania, i la ubicació de l’esmentat benifet havia de ser demanat pel seu successor, Francesc Jeroni Marc, juntament amb el capellà de Bruguers, que en aquella època era el rector de Sant Boi, Antoni Gibert.

La llicència fou sol·licitada, i el permís per al trasllat arribà el dia 6 de juny de 1509.118 Remarquem que, en aquesta llicència, els peticionaris exposen que «des de fa temps, gairebé cap fi del cristià devot de la santíssima Verge Maria, dels que acostumaven a visitar-la, es dirigeix al lloc on la capella de Santa Maria de Bruguers és construïda, que és molt agrest, i que ningú resa en la seva presència, de tal manera que fa molts anys que rarament és visitada».

Per aquest motiu demanen «llicència i facultat per transferir, mudar i traslladar l’altar de la Santa Imatge de la Santa Verge Maria que hi ha a la capella de Bru-guers, així com el benefi ci instituït en l’esmentat altar per Pere Marc, a aquella altra capella antigament nomenada Santa Maria Magdalena, circumveïna de la capella de Santa Maria de Bruguers, situada a l’esmentada parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, per ser el lloc on la capella antigament anomenada de Santa Maria Magdalena és construïda, idoni, apte i decent per ser visitat, així com per celebrar-hi amb freqüència els ofi cis divins en remei de l’ànima de Pere Marc, institutor del benefi ci esmentat, i dels altres fi dels en Crist, veritables destinataris de la vostra petició».

El bisbe concedeix la llicència de trasllat, ja que la

El trasllat de la imatge a la

nova capella

[118] ADB, Regesta Gratiarum1509-1513, f. 3. Transcrit per J. Mas, Notes Històriques del Bisbat de Barcelona, ms. AHCB, B233, f. 132v.

Detall de la porta d’entrada a la capella. A mà dreta, un angelet bufador que fa de capitell de la columneta. A mà esquerra, un cap de per-sona que s’ha suggerit que podia correspondre al baró que va presidir el trasllat de l’advocació a la nova ermita, Francesc Jeroni Marc. Vegeu-lo ampliat a la imatge de sota. Fotos: J. Campmany.


petició feta pel cavaller i pel prevere, «en tant que justa i raonable, l’admetem benignament, atès que per l’esmentada petició consta que el lloc en el qual és construïda la capella antigament anomenada de Santa Maria Magdalena és més adient, tant per fer visites a la capella, com per celebrar-hi ofi cis divins, tant per a l’ànima de l’instituïdor de l’esmentat bene-fi ci, com per a la dels altres fi dels cristians difunts, la qual cosa no era possible al lloc on ara és construïda la capella de Bruguers».

El bisbe imposa com a condició que l’antiga capella de Santa Maria Magdalena, on ara es portarà la imatge, no hagi estat profanada i que, si ho ha estat,

Vista de la nova ermita de Bruguers, al coll del Sitjar, on es distingeixen, davant de l’entrada, les restes des-truïdes d’una construcció, que podria correspondre a la Casa del Sitjar, residèn-cia fortifi cada dels castlans d’Eramprunyà al segle XIV, ocupada per les tropes de Jaume Marc IV l’any 1473. Les ruïnes de la foto quedaren després d’enderrocar amb pólvora l’edifi ci i les pedres originals entre 1875 i 1876. Foto: APSPG, fons Antic Arxiu Marià.

Una altra vista de les ruïnes situades al peu del castell d’Eramprunyà, que correspo-nen a l’antiga casa fortifi cada del Sitjar. Font: col·lecció de Manuel Aguilera.

61Josep Campmany

sigui reconsagada: «us impartim i concedim llicència i facultat per transferir, mudar i traslladar vàlidament tant l’altar com la Imatge de la Santa Verge Maria que hi ha a la capella de Bruguers, així com el benefi ci instituït en l’esmentat altar per Pere Martí, a aquella altra capella antigament denominada Santa Maria Magdalena. I, com que dubtem amb fonament que en les passades torbacions i guerra que hi havia a Catalunya la capella no hagués estat contaminada, com sigui que en dit temps a la capella s’hi van recollir ferits, i que al seu fossar no hi hagués estat enterrat ningú que hagués fet vicis o delictes d’homicidi o muti-lació de membres, per això, abans de fer l’esmentada transmudança i trasllat de l’altar, la imatge, i el bene-fi ci a la capella de la Magdalena, si comproveu que la capella està beneïda, la reconcilieu cautelarment i, si comproveu que la capella no està beneïda ni reconsagrada de nou, la beneïu i la reconsagreu».

La raó d’aquestes providències episcopals era que, a les acaballes de la guerra civil del segle XV, el Si-tjar, i més concretament la casa forta que datava de l’època dels castlans, fou ocupada militarment per Jaume Marc IV, el febrer de 1473. En aquelles dates, Jaume Marc reuní un gran contingent amb tropes de Barcelona, Sitges i Vilanova per atacar l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, que ocuparen per rendició. Després es dirigiren al castell d’Eramprunyà, que as-setjaren: «jo ab lo dit Arnau Guilem ab nostres vasals nos metem al Sitghar prop Lamprunyá, he tinguemlo asetjat sens que nos ajudas nengu sino Barselona de XXV homens hi los de Lobreguat e trenta ho quo-ranta. Axí estigem fi ns ha dos del mes de Abril».119

El trasllat de la imatge s’efectuà nou dies després de concedida la llicència, mitjançant una cerimònia pro-cessional en presència dels jurats de Gavà i Castell-defels i sota la presidència de Francesc Jeroni Marc.120

La nova situació creada a partir d’aquest trasllat, és a dir, l’existència d’un prevere pagat per gràcia dels senyors d’Eramprunyà, que havia de tenir cura de les misses i el culte en una ermita pagada pel con-junt de pobladors de la zona representats pels seus jurats, donaria lloc, anys a venir, a més d’un confl icte

[119] Llibre de la baronia d’Eramprunyà, ABE, citat per Bofarull, op. cit., p. 106-107.

[120] Narciso Camós, Jardín de María plantado en el Prin-cipado de Cataluña, enrique-cido... imprès a Barcelona per Jayme Plantada, 1657, p. 57 a 60.

Detall d’una de les pedres que limitaven les ruïnes del davant de la porta d’entrada a la capella de Bruguers. La pedra mostra un treball artístic, característic d’una construcció noble. De fet, en aquesta zona del Sitjar, hi ha documentada una casa fortifi cada, a la qual podrien pertànyer aquestes restes. La fotografi a fou presa per M. Eugènia Marrugat pels volts dels anys seixanta, i el noi i la noia són els seus minyons.


de jurisdiccions sobre qui tenia preeminència (si els representants del poble o els barons) en els afers de l’ermita de Bruguers.

De fet, Alfons Gibert ens parla en una data tan allu-nyada d’aquesta com és el 1788 dels confl ictes entre barons i ajuntament pel dret de nomenament d’ermità de la capella.121 Confl ictes entre el poder aristocràtic i el poder comunal que no deixarien de ser notícia fi ns que a mitjan segle XIX quedaren defi nitivament extingides les senyories jurisdiccionals.

En qualsevol cas, aquests problemes no es preveien el 1509. Ben al contrari, com veurem en el proper capítol, el trasllat de la imatge constituí una veritable festa popular. Així, gairebé mig miler de veïns de Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent es con-gregaren davant la renovada ermita per acompanyar les seves autoritats municipals, els seus senyors, i les jerarquies religioses que presidiren l’acte.

El magne aplec fou tan recordat que, des d’aquella data, hi ha la tradició, cada any, pels volts de Pasqua, que els fi dels d’aquests encontorns vagin en romeria al nou santurari de Bruguers. Dilluns de Pasqua els de Gavà; diumenge de Pasqüetes (el diumenge després de Pasqua), els de Sant Climent; el dia de l’Ascensió els de Begues; i dilluns de Pentecosta els de Castelldefels.122

[121] A. Gibert, Un segle de vida gavanenca 1840-1940, Gavà, 1990, p. 130.


La nova ermita del Sitjar era prop de diverses masies. En aquesta foto dels anys deu del segle XX es poden veure can Ramoneda, darrere l’ermita i, a l’altra banda del camí, les ruïnes de l’antic mas Rossell, documentat en època medie-val. Font: cessió del Centre d’Estudis Beguetans.

63Josep Campmany

Dèiem en els capítols anteriors que entre 1500 i 1504, les autoritats comunals de Gavà i Castell-defels contractaren l’ampliació de l’antiga capella de Santa Maria Magdalena del Sitjar amb intenció d’aixoplugar-hi la imatge de la Mare de Déu de Bruguers. Els senyors d’Eramprunyà hi degueren col·laborar econòmicament, i a més portaren a terme les gestions necessàries per obtenir llicència del bisbe per traslladar l’altar, la imatge i el benifet que permetia sostenir-hi un capellà per al culte. El permís fou concedit el 6 de juny de 1509, i el trasllat s’efectuà nou dies després.

La descripció de la cerimònia fou inscrita en una taula commemorativa, i gràcies a fra Narcís Camós ha arribat fi ns a nosaltres en aquell bell català de principis del segle XVI:

«Sia manifest à tots los devots Christians que la present carta llegiran à llahor è gloria de la gloriosa Immaculada Verge Maria Señora Nostra, com Diu-menge que contavem à quinse del mes de juny any de la Nativitat de Nostre Señor Iesucrist mil sinch cents è nou fonch traslladada è mudada la Imatge de la dita gloriosa Verge Maria, vulgarment dita del Burgues, la qual antigament per espay de gran temps havia estat dins una simple e pobra capella tota destruida, è enderrocada, aixi per vetustat de molts anys, com per causa de la perturbacio è guerra de Cataluña, la qual capella fou edifi cada sobre la mon-taña del Castell vulgarment dit è nomenat de la Pruja lloc esteril è inabitable, pobre, è molt necessarios de aigues è de altres coses convenients així al sevey de Deu, de la dita gloriosa verge Maria com encara per als pelegrins qui per devocio de aquella anaven, y venian de diversos llochs è terras a visitar la dita capella de la Verge Maria del Burgues, en la qual capella nostre Señor Iesuchrixt per intercessió de aquella molts è innumerables miracles acostumave, y acostuma operar.

È perço alguns nobles magnifichs è honrades persones ço es lo magnífi ch y molt virtuos señor

La gran festa del trasllat

Cap esculpit a l’entrada de l’ermita que podria cor-respondre a la baronessa d’Eramprunyà, Anna Llull, que va presidir el trasllat al costat del seu espòs. Foto: J. Campmany.


mossen Francesch Geronim March, en aquelles horas Baro de la baronia del castell de la pruja è lo magnifi ch Señor Mosen Lluis March germà seu, è los honorables jurats, e promens habitans en dit terme, è baronia de la pruja è moltes altres persones axi Homes com Dones devotissimas al Servey de la dita gloriosa Verge Maria per mayor veneracio è honra donar aquella humilment suplicaren al Reve-rendissim Señor don Henrich de Cardona elet en Bisbe de la insigne iglesia de Barcelona que plagues à sa Señoria donar, y consentir llicencia, è facultat als sobredits nomenats que la present imatge de la dita gloriosa Verge Maria fos mudada transferida, e trasladada de la dita enderrocada y destruida capella e iglesia per los devots christians en aquella pugan venir à visitar aquella, è la ofi ci divinal sia ab mayor veneracio celebrat, ala qual suplicatio y demanda lo dit Illustrissim y Reverendissim señor Bisbe com demunt es dit considerades les rahons, e aquellas ser molt justes, è rahonables com a devotissim de la Verge Maria donà ple poder, è facultat ab salletra

Còpia del decret episcopal del 6 de juny de 1509 que autoritza el trasllat de la imatge de Santa Maria de Bruguers de l’antiga a la nova capella del Sitjar, segons es conserva a l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

65Josep Campmany

patent que la dita Imatge fos traslladada, è mudada de la dita capella del Burgues en la present esglesia del Sitjar.

La qual imatge fonch traslladada, è portada de la dita Capella, è montaña de dins la present esglesia ab grandissima veneracio è acompañada de altres quatre professons de quatre parroquias. La primera fonch tota la parroquia de Sant Pere de Gavà dins la qual esta situada, è edifi cada la present esglesia è devota. La segona la parroquia de Sant Clemet de Llobregat. La tercera de Sant Christofol de Bègas, la quarta è ultima nostra dona de Castell de fels ab las quals professons convengue innumerable multitud de poble axi homens com dones.

É lo Reverendissim è virtuos señor Mestre Serra, Bisbe de gratia en aquellas horas de la esglesia de Barcelona lo qual reconcilia la present Iglesia de di-versos actes que en ella en temps de dita guerra de Catalunya se eren perpetrats, è seguits, è apres de la predita reconciliatio se celebrà missa en dita capella, capres de ser celebrada la dita missa la dita imatge fou portada, è acompañada ab totes les professons en lo present la qual Imatge fonch rebuda presa, y posada, en lo lloch vuy en dia esta situada, per lodit Reverent Señor Mestre Serra Bisbe de gratia sobre dit, ab grandissima honra, è veneracio, vestit ab los vestiments en habit pontifi cal, ut decet, acompañat de molts venerables preveres, è sacerdots, è apres de totes les demunt dites coses lo señor Bisbe de gratia confi rmà en la present capella passades sinc ò sis centes persones, tot a gloria è honor de nostre Señor Deu e de la gloriosa Verge Maria Mare sua, la qual vulla sempre impetrarnos gracia que Deu nos porte bona fi , yns done la gloria de Paradis. Amen».123

La descripció fa referència a l’autoritat apostòlica que presidí l’acte, mestre Serra, bisbe de gràcia de Bar-celona. Es refereix a Guillem Serra, bisbe honorífi c d’Hipona, que està documentat a les nostres terres per aquestes dates, concretament el 21 d’octubre de 1508, data en què realitzava una visita pastoral a la parròquia de Begues,124 i el 15 de gener de 1509, data en què visità l’església parroquial de Gavà.125

[123] Narciso Camós, Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, enriquecido... imprès a Barcelona per Jayme Plantada, 1657, p. 57 a 60.

[124] ADB, sèrie Visites Pastorals,vol. 29, f. 4, citat per J. Mas, Noteshistòriques..., vol. IV, AHCB, ms. B227, f. 178.



D’altra banda, el trasllat de la imatge també fou pro-mogut pels benefi ciats de Bruguers. El decret episco-pal esmenta com a peticionari Antoni Gibert. Aquest capellà era al mateix temps rector de la parròquia de Sant Boi de Llobregat, des de 1475. Probablement, dels seus inicis al rectorat de Sant Boi obtingué també el càrrec de benefi ciat de Bruguers i Santa Magdalena de la Roca, ja que hem vist que ambdós benifets solien recaure en el mateix prevere.

La fi gura d’Antoni Gibert, en el context del delta del Llobregat, ha estat estudiada per Jaume Codina, que en fa un ampli retrat.126 L’estatus d’aquest pre-vere, natural de la vila de Sant Boi, era tan elevat en la seva època que es permetia tutejar els senyors feudals de la zona. A més, els seus amplis benefi cis eclesiàstics li asseguraven un benestar econòmic inusitat que complementava amb afers de negocis. A tongades, arrendava la rectoria i els benifets, pot-ser per necessitat (té documentats diversos viatges a Roma). Durant el seu rectorat, es feren diverses obres a l’església de Sant Baldiri, i s’instituí la pere-grinació anual de Sant Boi a Montserrat.

Però el trasllat no fou presidit per Antoni Gibert: des d’almenys gener de 1509 (abans del trasllat) i fi ns almenys març de 1511 (després del trasllat) el benefi ciat era Lluís Marc, germà petit del baró d’Eramprunyà, que havia seguit la carrera eclesiàsti-ca.127Per aquest motiu, el text transcrit hi fa referència.

Detall de la porta d’entrada a la nova capella de Bruguers. És notable la imatge de la Mare de Déu que presideix el dintell, i que fou escapçada durant la revolució de 1936. A banda i banda de la Mare de Déu hi ha dos escuts de Francesc Jeroni Marc –un d’ells inacabat–, dues fi gures indefi nides, potser de lleons, i dos angelets bufadors. Foto: F. de Bofarull.

[126] J. Codina, «El rector», dins Els santboians de 1490. Com es vi-via fa 500 anys a la vila de Sant Boi de Llobregat, Sant Boi, 1990. Així mateix, J. Codina, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII), Sant Boi, 1999, p. 215-218 i 247-248.

[127] ADB, Visites Pastorals, vol.29, f. 354v i vol. 32, f. 71.

67Josep Campmany

En els capítols anteriors vèiem com el culte a la Mare de Déu de Bruguers agafava nou impuls a partir de la inauguració de la nova capella situada al Sitjar, lloc on encara avui es venera. Aquest trasllat, a més, no solament acostava físicament l’ermita al poble de Gavà, sinó que anava acompanyat d’un acostament més material, ja que foren els pagesos habitants de la baronia d’Eramprunyà els que prengueren la ini-ciativa de reconstruir l’ermita, pagant-ho de la seva butxaca. Per aquest motiu, les autoritats municipals anaren prenent cada cop més protagonisme en una devoció que fi ns aleshores havia estat patrocina-da gairebé en solitari pels barons d’Eramprunyà.

Això no vol dir pas que el benifet establert per Pere Marc II quedés extingit. Ben al contrari, ja hem vist com, des de principis del segle XV, fou ajuntat en la pràcti-ca al de Santa Maria Magdalena de la Roca, de ma-nera que un mateix prevere servia ambdues capelles.

A principis del segle XVI, i probablement des de 1475, el prevere obtentor d’aquests benifets era Antoni Gibert, de Sant Boi de Llobregat. Des d’aquest càrrec promo-gué el trasllat de la imatge de l’antiga a la nova ermita.

Antoni Gibert deixà el benefi ci abans de 1509, data en què documentem ja com a prevere de Bruguers en Lluís Marc, germà petit del baró del castell. Però l’any 1513, fou substituït pel nebot de l’antic rector de Sant Boi, Jaume Gibert, que també «heretà» la rectoria de Sant Boi.128 La visita pastoral de 1522 ens informa que Jaume Gibert no excercia personalment la capellania a Bruguers, sinó que la tenia arrendada al vicari de Sant Pere de Gavà.129 Jaume Gibert man-tingué el benefi ci fi ns a l’any 1523, quan fou substituït per Lluís de Cardona, de la nissaga de comtes del mateix nom, i també rector de Sant Boi. Aquest re-nuncià ben aviat al càrrec, i en substitució seva fou designat, el 16 de juliol de 1526, el prevere Maties Ferragut.130 Recordem aquí que aquest prevere actuà de testimoni en el contracte d’obra de la nova capella

La capella a inicis del segle

XVI i les obres de 1540

[128] Jaume Gibert apareix ja esmentat com a benefi ciat en la vi-sita pastoral de 1513: ADB, Visites Pastorals, vol. 32, f. 201v, malgrat que en un altre lloc s’indica que el nomenament de Jaume Gibert com a capellà de Bruguers es va produir el 10 de mar de 1519: ADB, sèrie Col·lacions, llibre 5, f. 163. Citat per J. Mas, Notes històriques...,AHCB, ms. B233, f. 128v.


[130] ADB, sèrie Col·lacions, llibre 5, f. 237. Citat per J. Mas, Notes his-tòriques..., AHCB, ms. B233, f. 129.

La trona de la nova capella. Foto: J. Campmany.


de Bruguers, quan era un benefi ciat de la catedral. Aquest fou substituït en una data indeterminada per mossèn Jeroni Vidal, que morí pocs anys després, de manera que el 29 de juliol de 1530 era nomenat un nou prevere benefi ciat: Pere Vilasaló.131

Després de Pere Vilasaló trobem documentat com a capellà de Bruguers el prevere Joan Borgonyó,132 a partir de la visita pastoral d’octubre de 1552 i fi ns a la visita pastoral d’octubre de 1588.133 Si fi ns aleshores els clergues obtentors del benifet havien viscut, bé al castell, bé a Gavà, bé en llocs propers com Sant Boi, a partir del segle XVI això ja no passa: tot i cobrar les rendes del benifet, els capellans no complien directa-ment les obligacions inherents al càrrec, sinó que les feien complir a d’altres preveres, a qui arrendaven el benefi ci a un preu inferior. És una pràctica habitual en aquest segle, que precisament els concilis de Trent s’encarregarien de perseguir. De vegades, ni tan sols s’arrendava el càrrec: durant la visita pastoral de 1569, el bisbe s’indigna de no trobar-hi cap clergue i ordena que n’hi hagi un.134

Per aquestes dates tingué lloc un altre fet important en la història del culte: l’any 1540, la baronessa Isa-bel Marc, germana i successora de Francesc Jeroni Marc, va fi nançar unes obres a Bruguers.

Ara bé, malgrat que s’ha escrit molt sobre aquestes obres, encara no estem en condicions d’esbrinar exactament de què es tractà. Tot prové d’una ins-

Dues instantànies de la pedra que hi ha a la sagristia de l’actual ermita de Bruguers. Lamentablement està trenca-da, i els testimonis que la van veure i transcriure quan esta-va sencera no coincideixen, però en la nostra opinió cor-respon a la reedificació de l’antiga Casa forta del Sitjar, situada davant per davat de l’ermita (vegeu les pàgines 60 i 61). Foto: J. Campmany.

[131] ADB, sèrie Col·lacions, llibre 5, f. 268. Citat per J. Mas, Notes his-tòriques..., AHCB, ms. B233, f. 129.

[132] ADB, Visites Pastorals, vol. 34, f. 338v i 309r.

[133] ADB, Visites Pastorals, vol. 49, f. 78r.


69Josep Campmany

cripció en pedra que actualment es conserva a la sagristia de l’ermita (vegeu-ne les fotografi es). En aquesta pedra, que s’ha trencat parcialment, podem llegir: «En lany MDX[...] / fonc edifi cada l[...] / sa per la s. Elisabeth[...] / cha y de Gualbes bar[...] / [...] de Araprnnya». Com interpretar la inscripció?

Hi ha diversos testimonis que la van veure sencera i la van transcriure. El primer és de 1877, i pertany a la primera descripció d’una excursió que joves barce-lonins van realitzar al nostre terme. L’excursionisme científi c i catalanista feia molt poc que havia nas-cut,135 i una de les primeres visites fou a la nostra ermita. Diu el cronista: «Damunt la porta que dóna entrada á un pati de la habitació de l’ermitá, s’hi veu una inscripció que descuidárem de copiar; també n’hi ha una altre que apar de la meteixa època en una porta enfront l’ermita y diu axis: En l’any 1540 á 5 de Juny / fou edifi cada la present bas- / sa per la senyora Elisabeth, mar- / quesa de Gualbes, baronesa / de Aramprunyà».136 Estaríem satisfets si no fos perquè el mateix autor, dos anys després, torna a visitar l’ermita i esmenta una «làpida de raros caràcters gravada en

[135] Josep Soler Vidal, Ara fa cent anys. Gavà en la ruta dels primers excursionistes. Gavà, UME, 1976.

[136] Eudalt Canibell, «Excursió al castell d’Aramprunyá, 15 Juliol 1877», Memorias de la Associacio catalanista d’Excursions Científi -cas, vol. 1 (1876-1877), Barcelona, 1880, p. 49-50.

Una altra imatge de les restes del davant de l’ermita, amb el safareig on es va trobar la inscripció. Foto: col·lecció Manuel Aguilera.


la pedra que clou lo llindar d’un portal mig arrunat d’un safareig d’estrany aspecte. Pochs exemplars ofereix la epigrafi a catalana del sigle XVI semblants á la inscripció citada [...] Aixís creyem deu interpre-tarse la tal inscripció: En l’any 1540 á 5 de juny fou edifi cada la present bassa per la senyora Elisabeth March de Gualbes, baronesa d’Aramprunyà».137

Vegem que en comptes de marquesa ara escriu March, cosa que concorda amb la documentació històrica, ja que Isabel Marc, muller del donzell barceloní Miquel de Gualbes, fou senyora de la baronia d’Eramprunyà entre els anys 1515 i 1547.

Ara bé, la contradicció apareix en veure escrits d’altres testimonis: el meticulós Francesc de Bofarull, autor de la tan ben documentada obra sobre el castell d’Eramprunyà,138 va transcriure «la inscripción com-memorativa esculpida en el dintel de la puerta situada frente a la capilla, y que dice literalmente: EN L’ANY 1540 A 5 DE JUNY / FOU EDIFICADA LA PRESENT CAS- / SA PER LA SENYORA ELISABETH, MAR- / QUESA DE GUALBES, BARONESA / DE ARAM-PRUNYÀ». I, molt més recentment, Joan Baranera i Alfons Gibert transcriuen el mateix.139

Els dubtes persisteixen: March o Marquesa? Bassa o casa? El primer dubte creiem que es resol, a la vista de la làpida, fàcilment: Elisabeth «Marcha» (femení de «March») y de Gualbes; mai s’ha documentat que fos marquesa. I el segon? No resulta estrany que es dediqui una inscripció a una bassa? No és més raonable pensar que la inscripció, situada al dintell d’una porta, commemora l’edifi cació –o reedifi ca-ció– de la casa situada enfront de l’ermita (vegeu també les fotografi es de les pàgines 60 i 61), tal com tantes i tantes altres cases nobles de Catalunya?

Creiem que sí. La transcripció correcta, aleshores, seria: «EN L’ANY MDXXXX A 5 DE JUNY / FONC EDIFICADA LA PRESENT CAS- / SA PER LA S. ELISABETH, MAR- / CHA Y DE GUALBES, BARO-NESA / DE ARAMPRUNYÀ».

Llàstima que s’hagi perdut el tros trencat que manca a la làpida, per desfer els dubtes!

[137] Eudalt Canibell, «Excursió col·lectiva al Castell d’Aramprunyà en 8 de setembre de 1879. Extracte de l’acta», dins del Butlletí de l’Associació d’Excursions Catala-na, (1879) p. 219-220.

[138] Francesc de Bofarull, El cas-tillo y la baronía de Aramprunyá,Barcelona, 1911, p. 109.

[139] J. Baranera, Història de Ntra. Sra. de Brugués, Sant Boi, 1921, p. 13; A. Gibert, Un segle de vida gavanenca 1840-1940, Gavà, 1990, p. 132.

71Josep Campmany

En el capítol passat vam veure que, amb tota pro-babilitat –tot i que no està documentalment provat, encara– la baronessa d’Eramprunyà Isabel Marc i Gualbes, que governà la baronia entre els anys 1515 i 1547, va edifi car o reedifi car la casa forta del Sitjar, situada just davant de la nova ermita de Bruguers. Aquesta mateixa baronessa va decidir, mitjançant el seu testament fet el 12 de febrer de 1543 davant del notari Miquel Sellers, que a la seva mort la capella seria cedida a la comunitat monàstica perquè hi fundés un petit priorat o monestir.140

En efecte, en el seu testament «fou disposat i ordenat que es construís de bell nou un monestir dins dels termes de la baronia del castell d’Eramprunyà, al lloc on al present hi ha construïda la capella de la Mare de Déu de Bruguers, a la Parròquia de Sant Pere de Gavà, en el qual fessin residència continuada i per-sonal dotze preveres religiosos sota l’observança de

Un monestir a Bruguers?

Els intents del 1548

Vista aèria de la nova cape-lla de Bruguers. En aquest conjunt d’edifi cacions, Isabel Marc de Gualbes hi volia fun-dar un monestir sota la regla de Sant Benet, a mitjan segle XVI. Foto: APSPG, fons Antic Arxiu Marià.

[140] Per a tot el que segueix: ADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 5, plecs titulats «Fundació feta per los Marmessors i Administradors de la heretat i terres de Da. Elisabet March i de Gualbes, Sra. de la Ba-ronia d’Arempruñà i de la Capella de Ntra. Sra. de Brugués, construïda prop del dit castell».


Sant Jeroni; en cas que el reverend Prior Provincial o altre President de l’orde i religió de Sant Jeroni refusés acceptar l’esmentada institució, en tal cas que acceptés l’esmentada institució el Reverend Abat i Convent del monestir de la Mare de Déu de Mont-serrat, Diòcesi de Vic, seguidors de l’orde de Sant Benet, que hi assigni dotze preveres de l’orde de Sant Benet per fer residència continuada i personal en l’esmentat monestir. I en cas que la Presidència de l’esmentada religió refusés d’acceptar-ne la insti-tució i fundació amb les característiques i condicions expressades, en el termini de dos anys a comptar des del dia en què l’esmentat requeriment els fos fet, que el que diem més avall pervingui al qui en aquell moment sigui reverend Prior del monestir de Frares Predicadors, i als Administradors de l’Hospital General de la Santa Creu de Barcelona».

Els marmessors de la baronessa, a la seva mort, es van posar en moviment. Primer van contactar amb l’orde de Sant Jeroni. Aquests, després de celebrar capítol general de l’orde, declaraven davant notari, el 16 de desembre de 1547, que «Por quanto la Sra. Dña. Isabel del Gualbes vezina e Barcelona offrese para fundar otro Monasterio un hereditamiento donde se puede labrar por pan e vino, e montes y en ell ay una heremita de ntra. Sra., que se dice Ntra. Sra. del Brugues, e con esto dexa trescientos Ducados de renta y seis mil Ducados por acomensar a labrar la Casa; cometiose a los Padres de la Orden, y el uno de ellos fue el Padre Fco. Padro de Alzina, Prior de Vall de Sion y si hallaren que la hacienda con que se puedan sustentar doze frayles e un prior, dicho Rdo. Prior General lo reciba, para lo qual los dichos Padres Difi nidores le dieron todo su poder. Como (...) que el es cierto informado que los dichos bienes e rentas que la dicha Sra. Dña. Isabela Gualbes dexó e instituyó para fundar el dicho monasterio no es suffi ciente e bastabte renta para que buena y honestamente se puedan sustentar e conservar los dichos doze frailes e un prior conforme a la manera e orden de San Hieronimo (...) que por tanto dixo que lo devia declarar e declara que no se devia recibir e que no convenia ni conviene a la dicha Orden por

El conjunt d’edificacions de l’ermita i el castel l d’Eramprunyà als anys seixan-ta. Foto: Jordi Vaghi. Fons: col·lecció de Manuel Aguilera.

73Josep Campmany

quanto no ay la dicha sustentacion para los dichos prior y frailes como conviene segun costumbre de la dicha Orden, e que por esto acedio Su Paternidad en nombre de toda la dicha Orden de Sr. San Hieronimo, daba licencia poder e facultad en quanto podia o de derecho habia lugar a los cabeçalarios e testamen-tarios de la dicha Sra. Dña. Isabel de Gualbes para que la dicha renta e heredad o montes puedan gastar e destribuir en otras obras pias».

Després de la primera negativa, i com indicava el testament, els marmessors es van adreçar a l’abat de Montserrat en data 8 de març de 1548, davant notari, i li van dir: «Com la Magnífi ca Sra. Elisabet March y de Gualbes, que fou muller del Magnífi ch Mosen Miquel Benet de Gualbes, difunt, donzell en Barcelona domiciliat, Sra. que fou mentres vivia dels castells y baronia de Arampruña, y Castelldefels en Llobregat, ab son ultim testament y encara ab acte rebut en poder den Miquel Cellers Notari de Barcelo-na als dotze de febrer de mil sinch-cens quaranta tres hage ordenat que sie fet un Monastir en lo loc ont stá construhida una Capella sots invocatio de la Verge

Dibuix de la part posterior de la nova ermita de Bru-guers, fet l’any 1872 i que es conservava a l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà. La baluerna quadrada que mig tapa l’absis era un corral, i ja no existeix, però sí el lloc que ocupava: és la placeta enlairada que hi ha darrere l’absis. Foto: Alfons Gibert.


Maria de Burguers dins los termes de la dita Baronia en lo qual volgue que dotse preveres ultra lo Prior del orde del Benaventurat Sant Hieronim fessen continua residencia en lo dit monastir e recusant acceptar dita institucio, lo Reverent Provincial o altra Presidents de dita Religio, volgue que lo Reverent Abbat del Monastir de la Verge de Montserrat del Orde de San Benet de Observancia del Bisbat de Vich as-signassen al dit Monastir los dits dotze Preveres y en cas dita institucio no fos acceptada ordena dita Sra. certas altres institucions y pies ordinacions com en los dits testaments e institucio es mes llargament contengut (...). E com per lo General y President de la dita Religió de San Hieronim sie estat renunciat a la dita institució com pas ab acte autentich lo qual de present se exhibeix (...); E dita institucio sia devoluta a la orde del dit Beneventurat Sanct Benet. Per ço perques puga donar deguda conclusió a la dita pia ordinacio de la predita Magnifi ca Señora Elisabet March y de Gualbes; Climent Barruffet, procurador de Mossen Joan Carles de Copons, y de Mossen Joan Bonaventura Gualbes, Administradors y marmessors de dita difunta, notifi cantnos las cosas preditas tot y sengles y especialment la dita renunciacio feta per la dita Religió del Gloriós Sant Hieronim y la Pia ordinacio predita suplique a Ntres. R. S. Pare Re-verent Abbat y convent del Monastir de la gloriosa Verge Maria de Montserrat vullen acceptar dita pia institucio y ordinacio y ab tot effecte fassen la real assignacio dels dotse religiosos y per a la continua residentcia en lo dit Monastir, segons y en la forma que per dita Sra. está ordenat, offerintse dits dos Principals promptes y aparellats de fer y cumplir tot so, y quant fer degan justa lo testament e institucio demunt dites». El 23 de març l’Abat de Montserrat els contestava:«que no enten acceptar ni accepta lo legat o causa pia que la dita Sra. deixà o instituhi en dit son testament en lo dit curs al dit Monastir de Montserrat com en dita escriptura se conte, ans ab thenor dels presents escris renuncia al dit llegat o deixa perque lo annuo redditu que deixá per sus-tentacio dels religiosos que haurian de residir juxta testamentaria disposicio de dita difunta en lo Monastir

Detall de la columneta es-querra de la porta d’entrada a la capella, a mode de capitell. Foto: J. Campmany.

75Josep Campmany

per ella disposat e ediffi cat com en dit testament se conté no es sufi cient ni bastant, ni tampoch la quan-titat que deixa per edifi car dit Monastir es competent y per so denegada totas y sengles cosas en dita requesta contengudas dona las presents rehons per resposta requirint aquellas al peu de dita requesta coses continuadas, y de aquellas sense las presents rahons no esser liurat lo acte». Ras i curt: el llegat testamentari no era prou gros per fundar i sostenir el monestir de Bruguers.

Es va posar doncs en pràctica l’alternativa pre-vista pel testament: el primer d’octubre de 1548 els marmessors visitaven el prior del convent dels frares predicadors de Barcelona i l’administrador de l’Hospital General de la Santa Creu per fer-los el llegat de la baronessa difunta. D’aquest llegat, sis-centes lliures d’entrada i una pensió de cent-cin-quanta lliures anuals n’havien de fer diverses deixes, per a pobres, per a noies casadores de la baronia, per a causes pies... Però hi ha una obligació, en el testament d’Elisabet Marc, que crida poderosament l’atenció: «de las quals siscentas lliuras hagan de posar y convertir lo que a ells parrá en la obra de la dita Casa prop de la dita Capella del Burguers y de la dita Yglesia del Burguers en tal manera que dos pobres ab llur familia comodament pugan residir en aquella».

Cal doncs atribuir l’habilitació d’un lloc específi c a la nova ermita per a la vida d’un ermità i la seva família cap a l’any 1548, al testament d’Elisabet Marc.

Postal de l’ermita de Bru-guers de 1963, que mostra el conjunt d’edifi cacions que té l’ermita: la sagristia, la casa de l’ermità, el restaurant... Font: col·lecció de Manuel Aguilera.


Després dels canvis que en l’aspecte patrimonial van signifi car les diverses iniciatives de la baronessa d’Eramprunyà, Elisabet Marc de Gualbes, com vam veure en capítols anteriors (construcció o reconstruc-ció de la casa forta del Sitjar, davant de la nova ermita l’any 1540, i habilitació d’un espai per a residència d’una o dues famílies pobres que tinguessin cura del culte cap a l’any 1548), resseguim ara l’evolució del culte en aspectes més quotidians: els benefi ciats de la capella, els seus ornaments i recursos, etc.

En aquest temps era capellà de Bruguers Joan Borgonyó, esmentat en les visites pastorals de 1552, 1555, 1569 i 1588.141 És un dels preveres que estigueren més temps a càrrec de la capella, on pro-bablement residia. En aquesta època els visitadors certifi quen que hi ha l’altar consagrat amb les tres es-tovalles de rigor, corporal, els llantiers per posar-hi els ciris, i dos pal·lis –un de canemàs i l’altre de domàs morat–. A més hi ha diversos vestits sacerdotals, com una casulla de fustany estampat i una altra de tafetà, totes dues amb gola i manípul. Pel que fa als vasos sagrats, hi ha un calze d’argent sobredaurat, que el bisbe havia ordenat fabricar l’any 1513 al prevere Jaume Gibert, i que constava ja al tresor de l’ermita l’any 1522, i capsetes amb relíquies, entre d’altres. L’estat no devia ser satisfactori, ja que el visbe va ordenar l’any 1569 que reparessin el calze en dos mesos, i que durant l’any proper fessin fer un altre calze de plata i una casulla amb manípul nova. En aquesta visita, el bisbe també li ordena que consagri l’ara de la capella de Sant Miquel del castell [recons-truïda el 1568], i que hi pugi a fer missa quan toqui.

El 20 de juliol de 1589, un nou capellà va rebre l’encàrrec del culte a Bruguers, en substitució de Joan Borgonyó: Andreu Vilar, rector de Santa Maria de Castelldefels.142 Però ell no hi fa les misses; una nova vista pastoral feta l’11 de novembre de 1590 indica que tenia arrendada la capellania de Bruguers a un altre clergue, el tortosí Joan Bernat.143

El retaule de la Mare de Déu

de Bruguers a la nova capella

[141] ADB, sèrie Visites Pastorals,vol. 34, f. 338v i 309r. , vol. 40, f. 171v, vol. 42, f. 409r, vol. 49, f. 78r.

[142] ADB, sèrie Col·lacions, llibre 7, f. 223, citat per J. Mas, Notes Històriques..., manuscrit AHCB, B 233, f. 129v.

[143] ADB, sèrie Visites Pastorals,llibre 50, f. 30.

77Josep Campmany

La visita de 1590 explica els ornaments de l’ermita: calze d’argent i patena, exvots de cera, llànties, i una campana de metall. La fàbrica de l’ermita está bé i és decent, però el capellà ha de fer assentar la pica d’aigua beneïda. El bisbe també ordena reparar la casa annexa en tot allò necessari, emprant els diners dels diversos rèdits de la capellania. I una cosa nova i interessant: aquesta visita ens forneix de detalls sobre una altra millora que s’estava fent a la capella de Bruguers: la construcció d’un retaule. Així, el bisbe ordena: «Com sie vingut a notitia de dit visitador que per acabar de daurar lo retaula de dita iglesia, lo qual per dit effecte en Barcelona se dexà de acabar per falta de diners y dita iglesia sie pobre, permet dit Reverent visitador que los ciris de dita iglesia per obs de acabar lo retaula ab tota perfectio sia venuda ab interventio del benefi ciat y del sacrista y dels devots de dita cosa. E per quant ses trobe que en virtut de un debitori continuat en la notaria de la Rectoria de Begues a XVI del mes de juliol de 1575, Pere Gerona deu a dita capella 2 y 7 liures 8 sous y 8, mana sien exequtades y los diners servescan per las coses

La capella nova de Bruguers tenia un retaule renaixentista, tallat a la segona meitat del segle XVI, i fet per l’artesà Gabriel Reboster. El retaule es recolzava en una paret que tapava l’antic absis medieval, que en aquells moments es feia servir de sagristia. Font: APSPG, fons Antic Arxiu Marià.


damunt dites». També mana, a fi de recollir diners per acabar el retaule, que es cobrin a en Ros de les Canals 40 lliures que deu, i que s’apliquin a l’obra del retaule. Aquestes disposicions posen en evidència que l’administració de l’ermita no es portava gaire al dia, i també ens informa que dels diners de la capella moltes vegades se’n feia un ús fi nancer, a través de préstecs a particulars.

L’acabament del retaule va portar cua: un any des-prés, l’acta de la visita pastoral del 15 de novembre de 1591,144 explica que a l’altar hi ha la imatge de la Mare de Déu, però que el retaule encara és a Bar-celona. La casa de l’ermità tampoc no s’ha reparat ni la pica s’ha assentat. Pel que fa als comptes, mana que «attento se ha manat en la vista passada que Pera Girona de Begues devia a dita capella 27 ll 8 s 8 d., com consta ab acte continuat en la rectoria de Begas a 16 de juliol 1575 y no ha curat de pagà, per ço manam a dit Pere Gerona que pague dita quantitat dins un mes a pena de 20 s. i en subsidi de exco-municatio, y si depús un mes no ha pagat se mana als obrers de Gavà qui vuy son Antoni Torres y Joan Peyrach y a dit benefi ciat que sots la matexa pena faie traure lo acte y posen totes les forces executant dit Gerona fi ns a esser pagada dita capella. Item attento que tambe se mana a nen Ros de les Canals de la parr. de Gavà que pagàs 40 lliures salvo jure competi y no ha obeit providet que de assi a Nadal hage de pagar ditas quaranta lliures a pena de 25 s. y en subsidi de excomunicatio manant tambe a dits obres de Gavà qui vuy son y a dit benefi ciat que si no pagara dins dit temps hagen de fer degudes deligenties pera que pague ditas XXXX ll s. y cobra-des ditas quantitats y altres que trobaran se deuen y tambe dels siris que vendran en virtut de la licentia de la visita passada facen deposar los diners en la taula de la Ciutat de Barcelona a effecte de acabar de pintar dins breu temps lo retaula de dita capella, y reparar la iglesia y casa en lo necessari. Item fa a dita capella en Roca de la Roca, un censal de trenta sous y paga cada any als macips dels siris de dita capella». L’afer s’havia posat seriós: si en Gerona de Begues i en Ros de Gavà no tornaven el que devien,

Imatge de fusta que les crò-niques dels excursionistes de fi nals del segle XIX descri-vien com «una escultura de tradició bizantina, en forma de capelleta, el motiu de la qual és Crist en la creu i a sota la Santíssima Mare de Déu i Sant Joan, amb el fons pintat d’estrelles i el sol i la lluna paral·lels», i que es va salvar de la revolució del 1936. Estava situat a l’altar de Santa Llúcia, segons in-ventari de l’ermita de 1743 (vegeu l’apèndix VII). Foto: Alfons Gibert.

[144] ADB, sèrie Visites Pastorals,llibre 50, f. 198r.

79Josep Campmany

se’ls havia d’excomunicar i embargar.

La visita del 5 de novembre de 1592 va constatar la deixadesa de l’administració: el bisbe va ordenar que el retaule fos pintat d’una vegada per totes, abans de Pasqua de Resurrecció; d’altra banda, ni Pere Gerona ni en Ros de les Canals havien pagat, per la qual cosa va ordenar que se’ls excomuniqués imme-diatament, i que els obrers que no havien perseguit els morosos paguessin la multa de 20 sous estipula-da l’any anterior. A més, va ordenar reparar la casa annexa i, com que preveia que ni cobrant els deutes ni amb els benefi cis de la venda de ciris n’hi hauria prou, va donar llicència al benefi ciat i als obrers de Bruguers perquè «pugan vendre los fruyts grosos de dita capella», per acabar de pintar el retaule.145

Un any després, tot s’havia resolt de forma satis-factòria: l’acta de la visita del 6 de novembre de 1593 descriu l’interior de la capella: «pro nunc est retabulum ex pinsello deauratum noviter factum cum ymagine Viginis Marie in medio de bulto cum diademate argente deaurato et alio pro Jesu», és a dir, «i ara hi ha un retaule daurat amb pinzell fet de nou amb la imatge de la Verge Maria al mig, amb una diadema de plata daurada i una altra per al nen Jesús». El visitador, a més, en repassar els comptes de la capella afi rma que «tots los deutors conten-guts en la visita passada han pagats sino en Jaume Gerona de Begues que resta a deure nou lliures y miya les quals dir benefi ciat en nom de dita capella luí, que té rebudes, y les pren en compte per hont han fet relation que han rebut en lo compte de dita capella cent y dotze lliures y miya y an gastat per fer quitar lo retaula mayor y altres obres per la Isglesia conforme an mostrat ab apoches y albarans cent y deset lliures y sis sous, per hont reste a deure dita obra a tots comptes fets fi ns la present jornada quatre lliures setze sous».146

Per una altra font sabem que el nou retaule, instal·lat el 1593, havia estat encarregat a l’artista Gabriel Reboster.147 Els excursionistes del segle XIX parlen amb admiració de les pintures d’aquest retaule, que qualifi quen de «notables».148

[145] ADB, sèrie Visites Pastorals,vol. 50, f. 349.

[146] ADB, sèrie Visites Pastorals,vol. 53, f. 13r

[147] J. M. Madurell, «Los con-tratos de Obras en los protocolos notariales y su aportación a la historia de la arquitectura (siglos XIV-XVI)», dins Estudios Históri-cos y documentos de los Archivos de Protocolos, núm. 1, (1948), p. 137.

[148] C. August Torras, «Excursió. Gavá, castell d’Aramprunyá y Vi-ladecans, 20 octubre 1878», dins Memorias de la Associació Catala-nista d’Excursions Científi cas, vol. II, Barcelona, 1888, p. 334.


81Josep Campmany

En aquesta època entra defi nitivament en crisi el sistema dels benefi cis que sostenien els càrrecs ecle-siàstics: els preveres que els obtenien ja generalment mai residien a les capelles que teòricament servien, i es limitaven a cobrar les rendes assignades, amb les quals pagaven un altre capellà perquè els substituís, o de vegades ni això. A fi nals del segle XVI tenim la sort de disposar d’una sèrie molt completa de visi-tes pastorals, any per any, que s’estenen de 1590 a 1597, i de 1600 a 1602, i que permeten conèixer amb molt de detall l’estat de la capella de Bruguers.149

En la de 1594, per exemple, a més dels objectes de culte i els tresors que ja es van inventariant des d’inicis del segle XVI, s’indica l’existència d’un missal romà i dos canelobres daurats. També es fa referèn-cia a les presentalles o exvots dels fi dels, vàries llàn-ties, i diversos altars, a més del principal, en els quals no es pot dir missa perquè no s’han consagrat, però tenen les tres estovalles preceptives, canelobres per a la cera i, algun d’ells, un altre retaule –potser el tríptic de les restes del qual mostrem a la pàgina 78. Quins eren els altres altars de Bruguers? Un inventari de 1743, reproduït a l’apèndix VII, ens els relaciona: eren quatre, situats a les capelletes laterals bastides als espais entre els contraforts, i estaven dedicats al Sant Crist, Sant Sebastià, Sant Pau i Santa Llúcia.150

L’any 1595 el capellà titular seguia sent el rector de Castelldefels, Andreu Vilar, però en comptes de Joan Bernat, havia contractat per ofi ciar a la capella el pre-vere Pere Capri, que durà poc: l’any 1597, el prevere contractat per complir les obligacions instituïdes era Martí Castell. Però l’any 1601 Andreu Vilar, que se-guia de rector titular de la capella, no havia contractat ningú per fer les obligacions del benefi ci. El visitador «mana a Andreu Vilar que faci o faci fer missa domini-cal a Bruguers». També mana que als altres altars de la capella no es faci missa «per quant estan ab poca decentia». Andreu Vilar complí l’odre i en la visita de 1602 el prevere Jaume Quintana tenia llicència per

Segles XVII i XVIII: l’època

dels capellans absentistesPàgina anterior: primer full del llevador de les rendes de Bruguers de 1775. Cada pagès declarava les terres que tenia cedides per la capella, i el cens anual que havia de satisfer al capellà benefi ciat, com si fos un senyor feudal. Font: Arxiu Diocesà de Bar-celona.

[149] ADB, sèrie Visites Pastorals,llibre 50, f. 30r, 198r, f. 349r; llibre 53, f. 13r, 194r, 314r, 473r, 600v; llibre 58, f. 721r; llibre 58a, f. 41r, f. 316v.

[150] ADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 5, «Inventari fet per lo Curat, Batlle y Regidors de Gavà de la Capella y Hermita de Bruguers, los efectes de dita Hermita se en-carregà Felip Sadurní Hermità. En poder del Ramon Sicart, Prevere y Curat de Gavà», f. 51-55.


ofi ciar a Bruguers. Tot seguia igual en la visita del 1605.151 Andreu Vilar el trobem exercint el domini econòmic de les rendes de Bruguers: a la usança d’un senyor feudal, el 31 de març de 1599 establia als esposos Sebastià Mas de les Valls i Joana Colomer una peça de sis mujades situada a l’indret denominat «es Puig de na Terrada», a Sant Climent, a cens de 10 sous anuals pagadors per sant Miquel. La peça termenava a llevant amb altres peces de Sebastià Mas i Joana Colomer i Antic Ros de les Canals, a migdia amb Bernat Ros, i a ponent i tramuntana amb altres peces de Sebastià Mas i Joana Colomer.152

L’any 1607, una nova visita pastoral informa que la imatge de Bruguers està coberta d’un mantell de do-màs, i que la capella compta amb una creu penjada.153

En aquesta visita se’ns informa que el capellà titular de l’ermita és Bartomeu Gilabert. Però aquest nou ca-pellà, que tampoc fa residència a la capella, no ha con-tractat ningú per servir el culte a Bruguers: s’inaugura definitivament l’època de capellans absents.

En no ser-hi, es donarà peu a la intervenció dels ermitans i dels organismes municipals i parroquials veïns. Però no avancem fets; de moment, a la visita del 1607, el bisbe ordena «que fasse celebrar quis-cun diumenge en dita capella una missa per lanima del fundador de dit benefi ci ab les quals consta a esser obligat ab atres visites, a pena de 3 ll. y en subsidi de excomunicatio». L’any 1608,154 la situació no havia canviat, i a més mana que el capellà faci fer un cobertor i unes estovalles noves per a l’altar. A més de la multa i l’excomunicació, el bisbe amenaça de segrestar les rendes de la capella; és a dir, a donar els diners que servien per mantenir el capellà absent a un altre clergue que complís les obligaci-ons inherents al càrrec. Aquest càstig s’imposà pocs anys després: en la visita del 1611,155 el bisbe manà «per quant en la visita presdent feta fonch manat a Mn. Barthomeu Gilabert com obtenint lo benefi ci de Bruguers que amostrassen las dotalias y memorial de les rendes de sos benefi cis per saber y entendre si ses obligations y no an obeit, per tant dit señor visitador a manat sagrestar los fruyts de dits bene-fi cis anomenant sagrestadors a Mn. Garau prevere

[151] ADB, sèrie Visites Pastorals,llibre 58a, f. 510r.

[152] AHPNB, notari Antoni Seriol, 526/2, Secundus liber aprisiorum.Fitxa a l’APSPG, fons Antic Arxiu Marià.



[155] ADB, sèrie Visites Pastorals,llibre 64, f. 302 v.

Campaneta situada a l’interior de l’ermita. Sobta la fi nestra cega on està instal·lada, que probablement era una de les fi nestres de la primitiva cape-lla romànica de Santa Maria Magdalena, del segle XIII. Foto: J. Campmany.

83Josep Campmany

y arrendador lo qual del que rebra del benefi ci de Burgues fasse reparar la Casa de dita capella de Bruguers i mana als reddituaris qui fan censos, censals y altres rendes a dits benefi cis no paguen a dits benefi ciats sino a dit Garau com a segrestador en pena de 3 ll. y de pagar segona vegada». L’any següent les coses no havien canviat, i les rendes de la capella seguien segrestades en favor de Mn. An-toni Grau de Sant Climent. El bisbe torna a manar-li que, amb aquests diners, faci reparar la casa an-nexa a la capella. El segrest es manté l’any 1612.156

Bertomeu Gilabert, el capellà absent, era fi ll de Gavà. Provenia de la família Gilabert, que llavors tenia la propietat de la masia que avui coneixem com can Roig, prop de la font del Ferro. Els Gilabert eren una nissaga molt antiga a la baronia, i ja se’ls documenta al segle XIV. Ignorem els motius pels quals aquest prevere gavanenc no atenia les obligacions a la cape-lla de Bruguers, però potser el motiu n’era la malaltia: aquell any 1608 mateix, el 15 de desembre, va instituir una deixa molt important, de 200 lliures barcelonines, a canvi que a l’ermita hi celebressin 60 misses.157

Aquestes 200 lliures, més les deixades pels barons d’Eramprunyà al segle XIV, s’invertien en béns im-mobiliaris: terres que se cedien després a diversos pagesos de Gavà a canvi d’un cens anual, en diners o en espècie. També es feien préstecs a interès perpetu (aquests préstecs eren denominats censals). De tot plegat se n’obtenien uns rèdits o rendes anuals fi xes.

Quines eren, en aquesta època, les rendes de la capella? Disposem de diverses llistes i declaracions dels arrendataris, i dels censos, interessos de prés-tecs i altres rendiments de la capella. Una d’elles, de l’any 1775, indica que els rendiments anuals del benefi ci eren 17 quarteres i 6 quartans d’ordi i 9 lliures i cinc sous en diners, similars als que s’obtenien el 1594, que eren de 14 quarteres i mitja d’ordi i quatre lliures,158 a les quals s’havien afegit els rèdits de les 200 lliures donades pel prevere gavanenc Bartomeu Gilabert l’any 1608, i que el 22 de febrer de 1701 fo-ren deixades en préstec a la família Jover de Castell-defels, a un interès anual del 3%. Gràcies a aquella

[156] ADB, sèrie Visites Pastorals,llibre 64, f. 417v – 418r. ABE, A-72/ Lligall 7/ III.g, f. 6, fons digita-litzat, U.C. 397, imatge 7.

[157] ADB, llibre manuscrit d’A. Campillo Speculum titulorum ec-clesiaticorum, vol. 3, f. 462.


Porta de la sagristia i fi nes-tra amb gelosia de fusta. Probablement corresponen a elements reaprofitats de l’antiga església romànica. Foto: J. Campmany.


i altres donacions i la variació del preu de l’ordi en el mercat barceloní, les rendes totals de la capella eren l’any 1628 (carestia de gra) de 35 lliures, i vuit anys després tenien un valor de 20 lliures.159

La lectura d’altres capbreus i llevadors del segle XVIII evidencia que es mantenen les terres que l’ermita tenia al Prat –l’antic mas Berenguer, ara denominat Escarré, derruït i propietat de Pau Sanjaume–, a l’Hospitalet –l’antic mas d’Esteve Banyols, ara d’en Guillem Godai–, i a la Roca –el mas Abril, ara de Montserrat Esteve– i, a més, s’atribueixen a l’ermita el mas Glaçat de Begues, dels Vendrell de l’Hostal, moltes terres situades a Begues –les d’un antic mas denominat la Vinyassa–, terres al Calamot, al pla de Queralt, a Viladecans, Sant Climent, i un altre mas der-ruït incorporat a l’heretat del mas Grau de Begues.160

[159] ADB, sèrie Visites Pastorals,llibre 71, f. 182v.

[160] ABE, A-72/ Lligall 7, fons digitalitzat, U C 384 i 385.

Llevador de les rendes del benefi ci de la Mare de Déu de Bruguers, de 1735. Els lleva-dors eren els llibres en què, de forma resumida, s’indicaven els censos i rendes que cada any pertocava cobrar als senyors eminents, en aquest cas el benefi ci de Bruguers. Font: Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà.

85Josep Campmany

En capítols anteriors hem fet referència al fet que les rendes fi xes de la capellania de Bruguers eren molt fl uctuants, cosa que provocava el desinterès dels preveres que n’havien de tenir cura. En canvi, la religiositat popular, incrementada pels aires de contrareforma del segle XVII, anava en augment, de forma que una via per tenir cura del culte era la re-captació de les almoines i caritats dels fi dels. De fet, el 30 de juliol de 1603 el bisbe de Barcelona, Jeroni de Viana, va donar llicència per demanar almoines. La llicència es donava per recaptar diners per a orna-ments i les obres necessàries per assegurar el culte diví a la capella, amb la condició que es demanessin conjuntament amb el capellà de l’ermita, i que es passessin comptes amb la diòcesi.161

Aquesta situació va moure el bisbe de Barcelona a involucrar els poders municipals, i els laics de Gavà, Castelldefels i Begues, en l’administració de les almoines, a través de la creació d’unes pabor-dies, els responsables o administradors de les quals anaven rotant anualment entre els caps de casa dels respectius municipis, tot donant compte dels ingressos i despeses produïts sota llur administració. Aquests responsables tenien cura de les almoines, i específi cament, que sempre hi hagués ciris encesos en ofrena a la Mare de Déu: la lluminària. Tot plegat quedava regulat a través d’unes ordinacions o regla-ment, lliurat pel bisbe durant la visita pastoral del 26 de novembre de 1627,162 i que reproduïm tot seguit:

«Per quant per part dels Señors Barons de la Baronia de Araprunya Señors de la capella de Ntra. Sra. Dels Burguers y en dit nom Patrons del Benefi ci insituit y fundat en dita capella sots dita invocatio de Ntra. Sra. dels Burguers lo qual vuy obte Mn. Barthomeu Gila-bert prevere. Que per la bona administratio de la dita Capella y per la conservatio y augment della es estat suplicat a dit Sr. Visitador que fos servit y tingues a be de que se observen y mane observar los Capitols y Ordinations y demes cosas seguents y devall scrites.

La intervenció laica: les

ordinacions de 1627

[161] ADB, registre Gratiarum,vol. 64, f. 76r i 76v.


Detall de la creu de pedra situada al davant de l’ermita. Foto: J. Campmany.


Primerament, que de aci al devant los Jurats que ara son y per temps seran dels llochs y termens de Sant Pere de Gavà, Sant Christofol de Begues, y de Ntra. Sra. de Castell de fels ques trobaran jurats lo dia de la festa Major ques fa en dita Capella a 8 del mes de setembre quiscun any juntament ab lo administrador, o, acaptador que les hores se trobara acaptador cada hu en son terme y Parrochia dit die de la festa Major despres de celebrat lo offi ci Major hajen los tres, ço es, los dos jurats y lo aplegador que les hores seran en sa Parrochia y terme anomenar un aplegador per lo any vinent que sie home de con-fi ança y de temerosa concientia entenent que si acas los dos jurats de la Parrochia no y podien ser hajen de fer la nominatio lo jurat que y sera ab lo acaptador y si lo acaptador faltarie ho hajen de fer los dos jurats y que la dita nominatio sie en presentia del Rector, o Curat de la Isglesia Parrochial de Sant Pere de Gavà.

Item que pera que la lluminaria de la dita Capella vaje ab la Puntualitat que es menester y ab lo aug-ment ques desitije cada una de les dites Parrochies ço es de Sant Pere de Gavà, Sant Christophol de Begues, y Ntra. Sra. de Castell de fels, eo los jurats que seran de cada una de elles, hajen de tenir i tin-guen una caixa cada hu dins de dita Isglesia de Ntra. Sra. a effecte de tenir en ella custodiada y guardada la sera de la lluminaria de sa Parrochia la clau de la qual caixa haje de tenir lo aplegador, o, administrador que aquell any sera de la Parrochia, per a que com a persona mes obligada ab servey de la Isglesia pugue acudir ab major puntualitat a fer la lluminaria.

Item que pera que lo diner que procehirà de les charitats y altres devotions se fassan a la dita capella de Ntra. Sra. dels Burguers y entrerà en mans dels aplegadors, o, administradors de les dites tres Parro-chies estigue en lloch justo y segur y prompte pera poder lo emplear en les coses que se offeriran del servey de la dita Capella, tant en raho de la lluminaria com tambe en provisio de hornaments de dir Missa y altres qualsevol que seran necessaris, se haje de posar en ma y poder de un clavari lo qual hajen de anomenar los dits Señors Barons junctament ab lo dit

La creu de pedra de l’ermita de Bruguers, en l’emplaçament que tenia abans de 1960. Durant la rehabilitació de l’ermiva va ser destruïda ac-cidentalment i, en restaurar-la, hom la va situar més allun-yada de l’entrada de l’actual ermita. Foto: APSPG, fons Antic Arxiu Marià.

87Josep Campmany

Rector, o, Curat de Sant Pere de Gavà, y ab lo Bene-fi ciat que es y sera de la dita capella, y los dits jurats de les dites tres Parrochies, o, la major part de ells, o los que si trobaran, lo qual clavari se haje de ano-menar abans del dia de Ntra. Sra. de setembre del any 1628 al qual los acaptadors que dit die de Ntra. Sra. de setembre se trobaran de dites tres Parrochies cada hu dells dit die haje de donar compte y raho del que aura aplegat aquell any y entregarli los diners en son poder lo qual clavari exersesca lo offi ci tant quant apaexera a dits Señors Barons, curat de la Parrochial de Gavà, Benefi ciat, y jurats de dites tres Parrochies.

Item que lo clavari que sera nomenat pera rebrer y tenir en son poder los diners que los Administradors, o, aplegadors de dites tres Parrochies li lliuren lo dia de la redditio de sos comptes de tot lo que auran aplegat en lo any que sera com de sobre esta dit lo dia de Ntra. Sra. de setembre haje y sie tingut y obligat de portar compte apart de cada Parrochia y del que cada hu dels Aplegadors de sa Parrochia li lliurara y que en lo diner que haura de gastar, gaste tant solament del diner de cada Parrochia y no lo diner de la una Parrochia per laltre, aportant compe de debit y credit apart de cada Parrochia.

Item que lo clavari que sera nomenat no pugue gastar ningun diner, ni pagar a ninguna Persona que no sie ab polissa fi rmada de ma de dits Señors Barons del Rector, o, Curat de dita Parrochial de Gavà, y del benefi ciat que ara es y per temps sera de dita Capella pera que se veje lo ques gastara se emplea en coses de servey de dita Capella.

Per tant dit Sr. Visitador aguda concideratio y vist que totes les dites y sobre scrites coses eren justes y a raho conformes y totes en augment y conservatio de dita Capella y del culto divino pose son decret y Auctoritat, y mane se observen lo modo y forma en dits Capitols y ordinations largament contegut ab que les dites nominations de dit clavari y Aplegadors, o, administradors sie en presentia y asistentia del dit Rector, o, Curat de la Parrochial de Sant Pere de Gavà com dalt esta dit, manant als qui seran ano-menats ab la forma sobre dita hajen de acceptar dit

L’actual altar dedicat a la Sa-grada Família estava antiga-ment sota la devoció de Sant Pau. Foto: J. Campmany.

L’actual altar dedicat al San-tíssim estava antigament sota la devoció del Sant Crist i comptava amb un tríptic de fusta representant el davalla-ment. Foto: J. Campmany.


Carrech y servir aquell be y llealment y a la fi de lur administratio donar bo y lleal compte en pena de 3 ll. s. y en subsidi de excomunicatio.

Item mane al benefi ciat de dita capella sots dites penes que assente y buyde lo present Cartell y les sobredites ordinations y Capitols en un llibre lo qual estigue tancat en una caixa en dita capella de Ntra. Sra. dels Burguers perque en tot temps vingue notitia de tots y los qui administraran dites coses ignorantia allegar no puguen.

Item mane a dit Rector, o, curat de la dita Isglesia Parrochial de Sant Pere de Gavà que a pena de 3 ll. s. y en subsidi de excomunicatio encontinent aura publicat lo present cartell lo buyde en lo llibre que ja, ab altres Visites, li ere estat manat tinguer y buydat aquell en dit llibre affi que lo present en la paret de la Isglesia en lloch patent perque les predites provisions vinguen a notitia de tots y ningu de ells ignorantia allegar puguen.

Item mane al obrer de dita capella de Ntra. Sra. dels Burguers que dins dos mesos proxims pena de 3 ll. y en subsidi de excomunicatio fasse fer un taulell ab sos calaxos dins la secristia per poderse revestir lo sacerdot y pera recullir los vestiments (...)

Dat en dita Parrochia als XXVI del mes de Noembre Any MDCXXVII».

Aquestes ordinacions involucren barons, rector de Sant Pere, capellà benefi ciat, i les autoritats mu-nicipals, els jurats. Tenim constància que aquest reglament s’aplicà efectivament, tot creant una ad-ministració especial laica per a l’ermita.

Els excursionistes de fi nals del segle XIX van deixar cons-tància sumària dels elements patrimonials més importants de l’ermita de Bruguers, entre ells les inscripcions diverses, els retaules, etc. Foto: APS-PG, fons Antic Arxiu Marià.

Sota el cor, a mà esquerra, hi ha un espai on s’ubica un confessionari. Antigament hi havia un altar dedicat a santa Llúcia. Foto: J. Campmany.

A mà dreta sota el cor, ara hi ha l’espai per posar els ciris. Antigament hi havia un altar dedicat a sant Sebastià. Foto: J. Campmany.

89Josep Campmany

Hem vist a l’apartat anterior els capítols per regular l’adminsitració laica de l’ermita de Bruguers. El segle XVII, aproximadament des de l’any 1630, és una èpo-ca de gran inestabilitat al nostre territori, que culminà amb dues cruentes guerres: la dels Segadors (1640-1659) i la de Successió (1705-1714). Durant aquesta darrera va tenir lloc a Bruguers un episodi bèl·lic que ens ha arribat a través de la memòria oral local recollida per Marian Colomé. Són els fets del primer de juny del 1714: «segons conten els nostres avis, uns quants gavanencs que prengueren per refugi la capella de Bruguers, foren trets del temple sense cap respecte d’aquell lloc sagrat a empentes i culatades amb les armes que duien i, posats en fi la al davant de la capella, moriren a trets d’armes de foc sense com-passió a les súpliques i plors d’aquella bona gent».163

Aquestes crisis continuades van trencar la col·lectivitat local forjada al llarg del segle XVI,164 i, a més, van tenir un altre efecte: el règim benefi cial, que fi ns aleshores havia garantit la continuïtat del culte a Bruguers, entrà en una profunda decadència. Molts dels capellans que obtenien el benefi ci, lluny de residir a Bruguers i fer-hi els ofi cis divins manats pel fundador, residien lluny, i es limitaven a cobrar-ne les rendes. Així, per exemple, el prevere Esteve Castellasso, documentat el 1629, mai va posar els peus a Bruguers, però es va preocupar per fer un capbreu de totes les rendes,165 i realitzar nous esta-bliments de terres per garantir els cobraments. És el que trobem a la visita pastoral de l’any 1636,166 per exemple. El capellà titular era Joan Jutglar, absent, ja que era rector a la parròquia de Santa Maria de Foix.

El visitador manava a «Joan Jutglar rector de Ntra. Sra. del Foix com ha obtenint lo benefi ci sots invoca-tio de Ntra. Señora en lo altar de la capella de Ntra. Sra. del Burgues instituit y fundat que dins quinse dies proxims comptadors des del dia de la publicatio del present cartell, o, intimatio en sa persona amostre la dotalia, o, fundatio de son Benefi ci per a saber y entendre si cumple a les obligations de Aquell en

La decadència del benefi ci

[163] M. Colomé, «Dades històri-ques i geogràfi ques de Gavà dels segles XVIII, XIX i XX», Brugués,155 (1972) p. 2.

[164] J. Campmany, «L’edat moder-na», Castelldefels, temps d’història, Castelldefels, 2003, p. 132-284.

[165] ABE, A-72/ Lligall 7, fons digitalitzat, U.C. 384


Roure centenari de Bruguers, plantat davant la façana de l’ermita de Bruguers. Foto: J. Campmany.


pena de 3 ll. s. de bens propis pagadores a obres pies a nostre arbitre aplicadores y en subsidi de exco-municatio major y ab comminatio que si sera renitent y passat dit termini no aura obeit se li secrestaran los fruits y rendes de llur Benefi ci». El prevere fou obligat amb aquesta ordre el 18 d’abril de 1636 i va respondre que «faria les degudes diligenties en veue si trobaria dita dotalia».

Després de Joan Jutglar, trobem documentat el prevere Jaume de Copons, que alhora era baró d’Eramprunyà des de 1651. Jaume de Copons –el baró d’Eramprunyà que entre 1665 i 1668 va ser president de la Generalitat, i designat bisbe de Vic el gener de 1665– renuncià aleshores a la capellania de Bruguers i fou substituït pel seu nebot Ramon de Copons, que en va prendre possessió el 19 de juliol de 1665.167

Ramon també va haver de renunciar a la capellania a causa de l’abandonament de l’estat religiós: el 1673 va prendre matrimoni. Així, el 24 de novembre de

Aspecte de la zona de l’actual ermita de Bruguers a fi nals del segle XIX. En primer terme, es veu l’antiquíssima masia de can Ramoneda, documentada ja l’any 1200 amb el nom de mas Guar-diola. Altres famílies que ocuparen aquesta masia foren els Modolell, els Maniu i els Romagosa. Actualment és el restaurant Solior. Foto: La Ilustración Católica.

[167] Aquestes dades i les se-güents, extretes de l’ADB, Bene-ficials, 1, Gavà-Garriga-Gallifa, lligall 8, plec de documents F.

91Josep Campmany

1673 prenia possessió de la capellania de Bruguers el clergue Francesc de Copons i Grimau, germà d’en Ramon. En Francesc havia nascut l’any 1652 a Begues, on els seus pares s’havien refugiat tot fugint de la pesta que infestava Barcelona.168

Quan Francesc va heretar la baronia, l’any 1686, la situació es repetí: es va haver de casar i abandonar l’orde sacerdotal. El benefi ci passà llavors al seu germà Dalmau de Copons i Grimau, que va prendre possessió de la capellania el 7 de maig de 1686. L’any 1701, Dalmau obtingué també el benefi ci de Santa Maria Magdalena de la Roca.

Després de la seva mort, la família Copons abandonà la capellania: el 8 de juny de 1723 va ser-ne nomenat capellà Francesc Borràs i Marçal (que també rebé el benefi ci de Santa Maria Magdalena de la Roca).

Ja hem vist que les rendes de la capella havien dis-minuït ostensiblement a mitjan segle XVIII. Amb els efectes de la guerra de Successió, aquesta disminu-ció encara es mantenia, ja que els rèdits s’avaluaven l’any 1723 en 25 lliures 14 sous, ben lluny de les 35 lliures del 1628. Per aquest motiu, el bisbat va decidir

La zona del Sitjar cap a l’any 1915. La masia de can Ra-moneda s’ha reformat subs-tancialment, tot seguint els cànons de l’estil eclèctic imperant a l’època. Foto: APSPG, fons de l’Antic Arxiu Marià.

[168] APSCB, Llibre sagramental de bateigs, 1582-1655. Dec aquesta notícia a Jaume Viñas, de Begues.


també disminuir les obligacions del capellà titular: el 23 d’agost de 1730 quedaven establertes en dues misses cada mes, de forma que al cap de l’any es fessin 14 misses per l’ànima del fundador Pere Marc, i 10 més per l’ànima del benefactor Bartomeu Gila-bert.169 Francesc Borràs va ser el capellà de l’ermita fi ns al 1775, quan va morir. El 26 de maig d’aquell any va ser nomenat Francesc Bosch, clergue.170

En Francesc Bosch va promoure una causa judicial davant la cúria episcopal per unifi car de dret els be-nefi cis o capellanies de la Mare de Déu de Bruguers i Santa Maria Magdalena. Ja hem vist que, pel fet de dependre dels mateixos patrons i estar situades a la mateixa parròquia, els preveres titulars d’aquests dos benefi cis sovint eren els mateixos. Ara el que es volia era unifi car-los en un de sol, a fi d’acumular-ne les rendes. Així, el 24 d’abril de 1775, juntament amb la petició per ser nomenat nou capellà de Bruguers, Francesc Bosch adreçava al bisbat la petició feta pels barons, com a patrons dels benefi cis, adjuntant unes llistes amb les rendes de cadascun d’ells. Argumenta-va que «Si bién cada uno de dichos Benefi cios por sí era reputado por incóngruo, unidos empero, confor-me suplican los citados Patronos en su Memorial que se incluie de letra B se hallan con la correspondiente congrua de el Obispado». El bisbat va accedir a la petició d’unifi cació en data d’11 de maig de 1775.171

A la mort de Francesc Bosch el va seguir Lluís de Gar-ma, també parent dels barons, nomenat el 23 de maig de 1785.172 Aquest capellà va tornar a moure un pro-cés judicial arran de la petició feta el 29 de novembre de 1789 dels llibres del benefi ci per poder efectuar un capbreu, és a dir, l’actualització de les escriptures de propietat de tots els que tenien terres de la capella.173

Però l’època dels benefi ciats absents, només in-teressats en les rendes, s’estava acabant. L’any 1732, el rector de Sant Pere de Gavà i els regidors i batlle de l’Ajuntament havien redactat un reglament relatiu a la manera d’elegir ermità, que bandejava explícitament qualsevol autoritat o dels barons o del capellà benefi ciat. En el proper capítol estudiarem aquest nou reglament.

[169]ADB, llibre manuscrit d’A. Campillo Speculum titulorum ec-clesiaticorum, vol. 3, f. 462. Còpia del decret de reducció a l’ABE, A-72/ Lligall 7/ III.g, f. 8-10, fons digitalitzat, U.C. 397, imatges 8-10.

[170] ADB, sèrie Col·lacions, 1775, f. 379, citat per A. Campillo Specu-lum titulorum ecclesiaticorum, vol. 3, f. 462v.

[171] l’ADB, Benefi cials, 1, Gavà-Garriga-Gallifa, lligall 8.

[172] ADB, sèrie Col·lacions, 1785, f. 199, citat per A. Campillo Spe-culum titulorum ecclesiaticorum, vol. 3, f. 462v. També l’ADB, Be-nefi cials, 1, Gavà-Garriga-Gallifa, lligalls 9 i 10.

[173] ADB, Benefi cials, 1, Gavà-Garriga-Gallifa, lligall 3

La façana de l’ermita ha inspirat múltiples artistes locals, com Antonio Hervás. Quadre del 1995, oli sobre llenç, 65 x 65 cm, que pertany a la col·lecció particular de l’Ajuntament de Gavà Foto: cessió Antonio Hervás.

93Josep Campmany

Vam dir en l’anterior capítol que l’any 1732 el rector de Gavà i l’Ajuntament redactaren un reglament que afec-tava específi cament els ermitans, fi gura que fi ns ara només apareixia marginalment en la documentació.

Probablement l’origen del reglament és un plet que l’any 1702 el benefi ciat Dalmau de Copons va interposar al Bisbat contra els jurats de Gavà. En la demanda, el benefi ciat reivindicava el dret a tot allò que fes referència a l’ermita, incloses l’elecció d’ermità i l’administració dels ornaments, ofrenes i donatius. La cúria, però, donà la raó, el 1703, als jurats, Jaume Borràs i Sebastià Riera Fetjó, que al·legaven que, des de temps immemorial, havien gaudit d’aquests drets sense que cap benefi ciat s’hi oposés, i que tots els ornaments de la capella els havien pagat els habitants de Gavà i pobles veïns, i no els barons o els benefi ciats.174 Després d’aquest ensurt, els jurats i el rector van deicidr posar la con-suetud per escrit. Vegem aquest reglament, redactat en el català propi de l’època:175

«Constitucions fetas y establertas per lo Parrocho, Comú y Parroquia de Sant Pere de Gavà las quals deu observar qualsebol persona que sia elegida per los sobredits per Hermità de Nostra Señora de Brugues de dita Parroquia en lo any 1732 essent Parrocho lo Rnt. Ignasi Santpau Pbre., Batlle Bartho-meu Asparducer, Domingo Amat, Joseph Ramoneda y Joan Tintorer, pagesos, Regidors de dit terme:

Primo lo que sera elegit per Hermità de dita Hermit, tinguia obligacio de pendrer Inventari de tot lo que sia de dita Hermita y encarregar aquell y donar fermant-se, si dit comú las demana, y vol, y que esto hage de fer lo primer dia de son engres, y que hage de pagar la dieta al Notari per la recepcio del dit inventari.

Item dins un mes que sera elegit Hermità dega vestir habit de saya y deixarse la barba llarga.

Item sapia lo qui serà elegit que sempre y quant lo dit Hermità vulla en lo continent dels boscos fer car-bo dega primer demanar llicencia al Parrocho y est dega participar al Comú y del resolt dega lo Hermità

El reglament dels ermitans

[174] ABE, A-72/ Lligall 7/ II.I.f/, f. 6-12, fons digitalitzat, UC 411, imatges 7 - 13.

[175] ADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 5, «Constitucions fetas y fi rmadas per lo Parrocho, Comú y Parroquia de Sant Pere de Gavà de la Hermita de Brugués. En poder del Rnt. Ignasi Sagan, Prevere y Curat de Gavà», f. 47- 50.

M a l g r a t q u e l ’ e r m i t a llueix l’escut dels barons d’Eramprunyà en llocs emble-màtics, com la clau de la volta que aguanta el cor, a la foto,el dia a dia de l’ermita era res-ponsabilitat dels ermitans, que només donaven comptes al rector i a l’Ajuntament de Gavà. Foto: J. Campmany.


anar a cercar la resposta al dit Parrocho y obtinguda dega lo Hermità pagar las parts a Maria Santissima, ço es de tres carregas, o, quintars un per a Nostra Señora y dos per dit Hermità, ben entès que luego sia desempilat o quant se desempilia dega posar la part tocant a la Capella de part y luego denunciar al dit Parrocho la quantitat, per a que este ab sos com-panys determinian lo ques deu fer de ditas parts.

Item que dit Hermità no puga tallar lleña en dit Bosch per portarne a vendrer a Barna., sino sols per lo us de dita capella y casa, y esto que sia sens lesiar lo Bosch

Item el modo y forma queda dit del carbo depés hage, y dega entendra dit Hermità del carbó de Pi y de rebassó.

Item que dit Hermità no puga de més admetra ninguna persona de un sexo ni altre, sino que de ell sia ben coneguda y de bona vida y costums.

Item que dit Hermità permetia que lo bestiar de nenguna persona tan de la Parroquia com de fora de ella pasturia per los boscos ni tallats de dita capella y que si acas hi avia algun que atravidament fes tal cosa dega dit Hermità denunciarho al Sr. Batlle a fide ferli pagar lo Ban, ó, dany haura donat y si en este cuydado se troba omissió en dit Hermità lan fem res-ponsable al tribunal de Deu, perque ell es, lo que deu betllar en las cosas que sa li encoman i esto fara ab tanta rectitut que no ha de mirar ni persones ni Amistat.

Item per quant la experiencia ha enseñat que lo dia vuyt de setembre no faltan juguescas en dita capella tant de dias, com, i també, a la nit, per ço manam al dit Hermità que no se atravesca en dexar jugar de nits sota del porxo de dita capella, sino que sia tancada la porteta petita de la Iglesia, y que no se atravesca subministar als jugadors llum de cera de dita capella, encara que fos pagant la cera al dobla del que val.

Item que tinga obligació desde tots Sants, á, Pascua de acistir a missa matinal tots los primers Diumenges del mes, y desde Pascua a tots Sants a missa Major per portar la creu a la professó.

Item si se esdevé que dit Hermità sia fumador se li prohibeix lo fumar per camins publichs y lo dia que concurriran professons a la Capella que mentres y sia

La casa de l’ermità, vista des del costat migdia. Maqueta de Josep Bonsell Carol que es conserva a la sagristia de l’ermita. Foto: J. Cam-pmany.

95Josep Campmany

lo concurs y la professó no puga fumar publicament.

Item que dit Hermità no puga ni dega regoneixer ni als Ill.tres Marquesos ni al Rnt. Benefi ciat de Bru-gues, ni Patrons de dit Hermitá, sino sols Parrocho, Comú y Parroquia, ben entés que si al Hermitá que vuy es, ó per temps serà, se li serà provat que per algun cas pertañent a la provisió ó abdicació de Hermità recorra a ningun de dits Señors, sino que sia perque se empeñe per dit Hermità ab lo Parrocho, Comú y dita Parroquia que dins lo espay de vint y quatre horas sia abdicat de dita Hermita».

Aquest reglament té molts aspectes que el fan inte-ressant. El primer és precisament la seva existèn-

Primera pàgina del reglament estipulat entre l’Ajuntament i el rector de Sant Pere de Gavà per a l’elecció de l’ermità de Bruguers. Font: Arxiu Dio-cesà de Barcelona.


cia: si des del segle XIV els barons d’Eramprunyà havien estat els curadors de la capella, amb dret de patronatge sobre el prevere benefi ciat de la capella, d’on sorgia la necessitat de l’ermità, i la intervenció popular en el seu nomenament? El motiu és obvi: l’allunyament de barons i capellans. Ho confi rma el fet que les primeres notícies de donats o ermitans són del segle XV, quan els preveres benefi ciats comen-cen a deixar de residir-hi. Ja en època d’Isabel Marc la necessitat de tenir cura de l’ermita va comportar un llegat per arranjar un habitacle apte per als ermitans.

La irrupció del poder popular en el culte era un fet ja l’any 1627, quan el bisbe decretava els capítols de què parlàvem en apartats anteriors: l’any 1660 consta, per exemple, que el bisbe, de visita a Be-gues, ordena «al Administrador que los de la present Parroquia tenen de Ntra. Sra. de Bruguers no pugue entregar las charitats axi de blat com de diners de dita administracio que primer no age donat compte al Re-verend rector, batlle i Jurats de la present Parroquia, y lo que restarà entregue als obrers de Gavà, a pena de 3 lliures y de bens propis y subsidi de excomuni-catio».176 Al segle XIX encara hi ha notícia d’aquests administradors laics, a la parròquia de Gavà.

Pel que fa als ermitans, l’any 1639 ja en tenim notícia amb nom i cognoms. El seu sosteniment es basava en els aprofi taments marginals del bosc que envolta-va la capella (el bosc de la Mare de Déu), les almo-ines i la caritat dels fi dels. La propietat del bosc de la Mare de Déu va ser legalment atribuïda a l’ermità el 1801, mitjançant un establiment fet pels barons.177

Part d’aquests terrenys, una extensió de 8.220 m2,passaren a propietat de la parròquia de Sant Pere, i actualment són l’única propietat eclesiàstica que resta relacionada amb l’ermita: la fi de l’antic règim va fer revertir als masovers que les menaven totes les terres cedides per Pere Marc i altres benefactors.

Ara bé, amb el temps, i el creixement econòmic de fi nals del segle XVII i mitjan segle XVIII, els ingressos procedents de l’explotació del bosc s’incrementaren. Hi ha autèntica fam de carbó a Barcelona, i això va convertir aquest bosc en una propietat cobejada.178

[176] APSCB, Llibre de visites pastorals, visita de 9 de novembre de 1660.

[177] ABE, A-72/ Lligall 7/ II.I, f. 114, fons digitalitzat U. C. 411, imatge 115.

[178] Per a un context local d’aquest creixement, vegeu J.Campmany, «L’edat moderna a Castelldefels», dins Castelldefels temps d’història,Ajuntament de Castelldefels, 2003, p. 244-246.

Escaleta exterior d’accés a la sagristia per la part del davant de l’ermita. Foto: J. Campmany.

97Josep Campmany

Vam veure en anteriors capítols com l’any 1732 el rector de Gavà i l’Ajuntament redactaren un nou reglament per als ermitans de Bruguers. Repassant la història, hem vist que a inicis del segle XVI hom feia referència a una casa del deodat, a l’ermita vella de Bruguers. També hem esmentat que el testament d’Isabel Marc ordenava habilitar una casa al costat de la capella nova perquè hi visquessin dos pobres amb llurs famílies. Doncs bé, fi nalment, durant la guerra dels Segadors, trobem documentat per primer cop, amb nom i cognoms, un ermità a Bruguers: el febrer de 1652 trobem un testament que el gavanenc Narcís Tintorer, contagiat de pesta, va fer d’urgència davant de l’ermità de Bruguers, en no haver trobat cap altre capellà ni prevere a Gavà. En aquesta ocasió, l’ermità era fra Artigues.179Hem dit que és el primer documen-tat, però no el primer que consta: l’any 1639 hi feia d’ermità Jaume Quer, segons documents desapare-guts que va poder consultar Mn. Joan Baranera.180

El reglament per al nomenament dels ermitans es va fer en època de Joan Sadurní, casat amb Caterina Parés. Havia esdevingut ermità el primer de desem-bre de 1705.181 El 21 de juny de 1728, el visitador pastoral va comprovar que Joan no tenia llicència per fer d’ermità, i va ordenar que l’aconseguís.182 Lallicència li fou expedida a Castelldefels l’endema, 22 de juny.183 Joan Sadurní fou l’origen d’una llarga nis-saga d’ermitans, que abasta tot el segle XVIII: Joan Sadurní morí i fou sepultat el 8 de gener de 1737.184

El succeí el seu fi ll Felip Sadurní, que obtingué llicèn-cia del vicari general de la diòcesi el 13 de maig del mateix any.185 El 6 de juny de 1743 fou encarregat de fer un inventari complet de l’ermita. Felip consta encara com a ermità el 1747, 1750 i el 1754,186 i morí i fou sepultat el 9 d’abril de 1776. El succeí Batista Sadurní, fi ll seu, nomenat pel capellà de Gavà el 15 de maig de 1776. Batista morí i fou sepultat el 24 de maig de 1788, i el regidor de Gavà, Joan Lluch i el rector de Sant Pere, Anton Costa, nomenaren el seu

Els ermitans. Disputes

amb els barons

[179] APSCB, Llibre de testaments,febrer de 1652, citat per J. Eixarch, Les arrels històriques de Vilade-cans. Segles XII-XVIII, Ajuntament de Viladecans, 1989, p. 146.

[180] J. Baranera, Història de Ntra. Sra. de Brugués, Sant Boi, 1921, p. 14.

[181] ADB, sèr ie Visi ta de l’Ofi cialat, 1705-1707, f. 17, segons cita de J. Mas, Notes Històriques...,manuscrit AHCB, B 233, f. 129v.



[184] ADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 5, segon plec.

[185] ADB, registre Gratiarum, 1734-1740, f. 216.

[186] ADB, sèrie Visita de l’Ofi cialat, 1747, 1750 i 1754, segons cita de J. Mas, Notes Històriques..., ma-nuscrit AHCB, B 233, f. 129v.

Vista actual de l’entrada a la casa de l’ermità de Bruguers. Foto: J. Campmany.


fi ll Pau Sadurní el 30 de maig de 1788.187

En aquell moment, es produí un problema. El primer de juny, Pau demanava la preceptiva aprovació epis-copal per al seu càrrec, i es trobava que els barons d’Eramprunyà havien nomenat una altra persona, Bartomeu Jaumà, cinc dies abans, i el bisbat ho havia aprovat. Ens trobem doncs davant d’una pugna entre dos candidats a ermità: Pau Sadurní, nomenat pel rector i l’alcalde de Gavà, i Bartomeu Jaumà, nome-nat pels barons. Començava un llarg plet davant la cúria eclesiàstica entre el poder popular –parròquia i municipi– i els barons, per veure qui tenia més drets sobre l’ermita de Bruguers.

L’Ajuntament de Gavà va enviar al bisbat una llarga carta protocol·litzada davant notari, signada pel regi-dor degà Pau Campamà, els regidors ordinaris Pere Bori i Joan Amat, i Josep Carbonell, síndic procurador general. El batlle, Francesc Corretja, era absent. A la carta es relacionen tots els ermitans del segle XVIII, així com una còpia del reglament de 1732. Com a testimonis signen Antoni Costa, prevere i curat de Gavà, i Joan Lluch, pagès. En resposta a això, els barons al·legaven a mitjan juny ser els successors del fundador del benefi ci, i declaren «subrepticio, nullo y

Portal d’accés a la casa dels ermitans, possible-ment habilitada l’any 1548 arran del testament d’Isabel Marc de Gualbes. La porta de la casa es veu darrere el portal, a l’altre costat d’un petit pati. Foto: APS-PG, fons Antic Arxiu Marià.

[187] ADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 5. Hi ha també còpia de la sentència a l’ABE, A-72/ Lligall 7/ II.I.h, fons digitalitzat U C 411, imatges 14 - 16.

99Josep Campmany

de ninguna fuerza, o valor» el nomenament de Pau Sadurní. Els barons tornaren a al·legar, i presenta-ren còpia de la compra de la baronia d’Eramprunyà per Pere Marc, i de les disposicions d’Isabel Marc. A la vista d’aquesta documentació, la cúria ordenà que, mentre no hi hagués sentència, fos ermità en Bartomeu Jaumà.

Després de diversos al·legats, rèpliques i contra-rèpliques, els arguments de les dues parts es poden resumir molt fàcilment: els barons reivindicaven la competència de nomenar ermità basant-se en el dret de patronatge sobre la capellania de l’ermita, i en el fet que havia estat un dels seus avantpassats qui havia fet possible habilitar la casa de l’ermità, mentre que el rector de Gavà i l’Ajuntament basaven el seu dret en el fet que, des del 1732 fi ns al 1788, ningú no els havia discutit el dret de nomenar ermità i d’administrar l’ermita i les terres dels voltants, dret que havien exercit sense cap oposició més de trenta anys. Es basaven doncs en el dret consuetudinari. Entre els documents aportats, hi fi gura un detallat inventari de les pertinences de l’ermita de l’any 1743, que reproduïm íntegre a l’apèndix VII.

A mitja tardor, el cas estava vist per a sentència i, el 17 de novembre de 1788, el vicari general dictava la sentència: «debemos amparar y amparamos a los citados regidores en la posesion, vel quasi, de nombrar en su caso y lugar hermitaño para la referida hermita, y en su consecuencia mandamos se dé segun estilo el título de tal hermitaño a Pablo Sadurní, nombrado por los expresados Regidores, y que este sea puesto en la posesion de este em-pleo, dandose para ello los Despachos necesarios con Clausulas de subsidio, y notifíquese». Per tant, doncs, els drets consuetudinaris prevalien sobre el dret de patronatge dels barons.

En tot aquest afer resta per aclarir la motivació dels barons, després de segles d’oblit, per reivindicar la seva preeminència sobre l’ermita. Es dóna la cir-cumstància que en Jaumà, mallorquí de naixement, era també ermità de Sant Miquel d’Eramprunyà, des del 20 de març de 1788, amb llicència dels barons


d’Eramprunyà i autorització del bisbe. I que el 25 de maig de 1788, amb el cos difunt encara calent del da-rrer ermità, Joan Batista Sadurní –mort el dia abans–, va demanar per servir la capella de Bruguers, «per ser mes prop de la esglesia», amb autorització i llicència del baró del 26 de maig.188 Davant d’aquest desenvolupament dels fets, ens fa l’efecte que tot era molt premeditat per aconseguir que els laics, i l’Ajuntament, cedissin el control de l’ermita als ba-rons. Ja explicàvem al capítol anterior que l’interès econòmic per explotar el bosc de la Mare de Déu era un poderós reclam, i potser va motivar l’intent de reclamar la competència en l’elecció dels ermitans.

Ara bé, no va acabar aquí la cosa: el primer de de-sembre de 1788 els barons van apel·lar la sentència davant del tribunal metropolità de la Tarraconense. El tribunal, després d’estudiar el cas, va dictaminar el 30 de gener de 1789 altra vegada a favor del poble i rec-tor. Tot i les sentències dels tribunals, la contumàcia dels barons no s’apaivagava: el 18 de febrer de 1789 l’advocat de l’Ajuntament s’adreça a la cúria de Bar-celona explicant que els barons han tornat a apel·lar, i que mentrestant en Bartomeu Jaumà seguia d’ermità provisional a Bruguers, per la qual cosa demana que s’executi la sentència del 17 de novembre de 1788. L’expedient del plet entre barons i Ajuntament i rector per la competència sobre l’ermità de Bruguers s’acaba aquí, encara que sabem que Pau Sadurní va prendre fi nalment possessió de l’ermita el 1789.189

Encara el 6 de maig de 1803, en un altre plet, el vicari general de la diòcesi va haver de decretar que només el rector de Gavà i l’Ajuntament tenien reconegu-da la competència en el nomenament d’ermità.190

Inscripció mig esborrada que hi ha al dintell de la porta que condueix al pati de la casa rectoral de Bruguers. Els ex-cursionistes del segle XIX ja s’hi van fi xar, però no en van deixar constància. S’hi poden distingir les paraules «Fra Iohan Batitsta Sadorní», que corresponen a l’ermità que documentem entre els anys 1776 i 1788. Foto: Alfons Gibert.

[188] ADB, sèrie Registre Gra-tiarum, llibre 96, 1787-1791, f. 11. segons cita de J. Mas, Notes Històriques..., manuscrit AHCB, B 233, f. 130 i 133.


[190] ADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 39. El plet havia estat promogut pel benefi ciat de la cape-lla, Francesc Codina, l’any 1801, davant la cúria eclesiàstica. Alhora, el mateix any obria un altre plet davant la Reial Audiència contra els barons intentant evitar la comercia-lització de la llenya del castell per l’ermità. ABE, A-72/ Lligall 7/ II.I, fons digitalitzat U. C. 411, imatges 17 - 105 i 106 - 122.

101Josep Campmany

Des del solemne trasllat de la imatge de l’ermita vella a la nova, el 1509, van sovintejar les proces-sons i festes a la nova capella. En els capítols per a l’administració de l’ermita atorgades pel bisbat el 1627 ja es fa referència a «lo dia de la festa Major ques fa en dita Capella a 8 del mes de setembre».191

Aquestes festes no eren només una manifestació pura de fervor religiós. A més de les funcions reli-gioses, la multitud assistent organitzava berenars, balls i, fi ns i tot, joc. I és que, al segle XVII, fruit de crisis successives i de l’empobriment d’àmplies capes de masovers, van anar desapareixent els grans propietaris residents a la baronia, obligats a vendre llurs heretats a burgesos barcelonins: aproxi-madament el 50% de les masies locals passaren a mans forasteres, i a Gavà començaven a ser majoritaris els jornalers, comparets i arrendataris, que estaven ben lluny de l’estatus i formes culturals i religioses de la pagesia propietària de mas.192

Si els propietaris de mas de segles antics havien fet del cerimonial de les festes religioses una mostra del seu poder i estatus, a partir del segle XVII les pro-cessons, més que manifestacions devotes de culte, eren sobretot motiu de gresca i xerinola popular. És per això que l’any 1636 el bisbe ordena que, «per quant siam informats que ab poch temor de Deu en la Vella se fa en dita capella de Ntra. Sra. del Burguers se fan algunes indessenties y llibertats, manam que de aci al devant en sent tocades les Ave Maries se tanquen les portes de dita capella per evitar los danys se segueixen de estar oberta dita capella».193

Però les reticències de la jerarquia no van impedir que la festa aprofundís el caràcter popular, especialment en dues diades: per la festivitat de la Mare de Déu, el 8 de setembre, i per Pasqua fl orida. Ja al segle XVIII, les subhastes de la carnisseria i taverna de Gavà re-cullen, entre les obligacions del concessionari, que el carnisser «deurà donar l’arrendatari dotze carniceres (uns catorze quilos) de carn als Srs. Regidors per

Festes i processons: la

religiositat popular


[192] J. M. Puigvert, Església, territori i sociabilitat (s.XVII-XIX),p. 176-187.

[193] ADB, sèrie Visites Pastorals,vol. 71, f. 182v.


anar a la festa de Na. Sa. de Brugués» i que el taver-ner «tindrà la obligació per la Pascua de Resurrecció i per Nostra Senyora de Setembre quan les profesons del poble y de Castelldefels vagin a Brugués, de portar en la Hermita pa, vi y vianda per tothom qui la demania pagant tot el mateix preu del poble».194

La disbauxa era molt present en aquestes festes i, per aquest motiu, el bisbe les va prohibir. Primer, l’any 1773, es van prohibir les processons des de Begues i Castelldefels. Als de Begues, el bisbe els indicà que, «com haje arribat à nostra noticia que en lo dia 24 de mars, festa de la Anunciacio de Ntra. Sra., se va en professó desde esta Isglesia Parroquial a la Hermita de Ntra. Sra. de Brugués de la Parròquia de Sant Pere de Gavà, lo que està moltas vegadas privat per nostres predecessors, quedantse després a dintre en dita Hermita, cosa molt reprehensible entre Chris-tians, y que està expressament prohibit en lo Ritual de nostre Bisbat, en lo título de processionibus, ahont mana als Rectors que ab ocasió de las professons no permetan ni menjar ni begudas, per ço y per evitar las irreverencias que necessariament se segueixen de

[194] AMG,Tabba de la carnisse-ria, fl eca tenda i taverna de Gavà,any 1769.

Imatge aèria de l’ermita de Bruguers, des de l’absis i la carretera. L’ermita ha estat sempre un lloc de concen-tració de fidels en ocasió de festes, commemoracions o esdeveniments especials. Font: col·lecció de Manuel Aguilera.

103Josep Campmany

senblants romerias y professons, manam que en lo successiu no se fassa la tal professó, anant a la re-ferida Hermita, ni en altra fora de la Parroquia. Y per consol dels feligresos de esta parroquia, permetem ques fassa alrededor desta Isglesia Parroquial, can-tant després de ella lofi ci, que acostumaban a cantar en la mencionada Hermita»195. A Castelldefels, el bisbe expedí el mateix decret, paraula per paraula.196

També es prohibiren les processons que es feien des de Gavà. Així consta a l’acta de la visita pasto-ral del 16 d’octubre de 1778: «Capillas. A una hora de distancia [de Gavà] hai una capilla del Común, dedicada a Ntra. Sra. que dicen de Brugués, en la qual hai ermitaño, y hacian a ella dos procesiones en cada año, las quales prohivio Su Ilustrísima se executasen, para evitar algunos desordenes».197

La prohibició de les romeries a Bruguers cal emmar-car-la en disposicions per a tot el Bisbat: estem en una època de replantejament del culte, i de transfor-mació de les formes de la contrareforma. Els bisbes d’aquesta època, il·lustrats, volen deslligar tot allò profà del culte religiós, per fer-lo més pur. Com a con-seqüència, aquest tipus de festes eren prohibides sis-temàticament... sense gaire fortuna, ja que la tradició popular era tan forta que, fi ns i tot sense la benedicció sacerdotal, les romeries es continuaven celebrant.

Així, tot i la prohibició, la gent del poble seguia pujant

Imatge de l’aplec de dilluns de Pasqua a Bruguers, l’any 1904. Probablement, l’origen d’aquest aplec data de 1509, quan es va fer el trasllat solemne de la imatge des de l’antiga a la nova ermita de Bruguers, amb assistència de gairebé la totalitat de veïns de Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent. L’any 1636 hom denuncia les gresques que s’hi fan, que molestaven el culte, i el 1778 aquest aplec es va prohibir. Foto: La Ilustración Católica, 1904.

[195] APSCB, Llibre de visites pastorals, paper insertat amb data 28 de juny de 1773.

[196] ADB, Continuació de Visites Pastorals, f. 16-17, citat per F. Fort i Mitjans, El obispo de Barcelona Jo-sep Climent i Avinent (1706-1784), Barcelona, 1978, p. 286.

[197] ADB, sèrie Visites Pastorals,vol. 87, f. 71v.


Imatge d’un aplec de dilluns de Pasqua a Bruguers, l’any 1935. Foto: Arxiu Municipal de Gavà, cessió sr. Masvidal.

per setembre i per Pasqua a l’ermita, però sense intervenció eclesiàstica, sense missa, i amb l’ermita tancada. Les prohibicions episcopals, en comptes de reeixir a fer de la festa un esdeveniment més espiri-tual, havien acabat convertint-la en un esdeveniment purament laic, organitzat per l’Ajuntament, al marge de l’església. Tot plegat és una clara mostra de la pervivència, durant l’època il·lustrada, d’un món festiu i popular del barroc que cada cop s’allunyava més de la doctrina ofi cial i es convertia en una espècie de subcultura que esgarrifava les elits.

L’absurd a què s’havia arribat era tan gran que, no-més dos anys després de la darrera visita episcopal, el 1780, l’Ajuntament de Gavà va adreçar una carta al bisbe de Barcelona demanant-li que anul·lés l’ordre de prohibir la missa de Bruguers després de la festa, i demanant que se’ls hi deixés fer balls.198 Pel que sembla, el bisbe va accedir, de forma que es recon-ciliava la festa amb el seu origen religiós. Però el trencament ja s’havia produït. El divorci entre cultura popular i cultura elitista es va fer evident aleshores. Un divorci que s’aprofundí al segle XIX, amb el canvi econòmic que comportà la nova economia liberal i la proletarització de part de la societat.

[198] Alfons Gibert, Un segle de vida gavanenca 1840-1940, Gavà, 1990, p. 132.

105Josep Campmany

A banda d’aquestes processons, n’hi havia d’altres, de caràcter excepcional, amb motiu de rogatives per demanar pluja. Les tenim documentades a fi nals del segle XIX, però probablement es feien des de molts anys enrere. Tenim documentada, per exemple, «molt numerosa concurrencia de Gavà y pobles vehins, sobretot en ocasió de las rogativas que s’hi feren en lo any 1868 per motiu de la sequedat».199

També una dècada després es va fer una altra ro-gativa, en aquest cas per demanar «l’alliberament» del Sant Pare, que en aquella època estava assetjat a Roma, en ple procés d’unifi cació italiana, durant el qual es van abolir els Estats Pontifi cis i la ciutat va passar a ser capital d’Itàlia: «El dia 21 de Mayo de 1877 se celebró en el Santuario de Na. Sa. De Bru-gués una funcion de rogativas para obtener del Señor por intervención de la Virgen el triunfo de la Iglesia y la libertad de Pio 9º. Asistieron a dicha funcion unas quinientas personas procedentes de esta Parroquia y de las Parroquias de Viladecans, S. Clemente de Llobregat, Begas y Castelldefels. Estas tres últimas Parroquias asistieron sus parroquianos en procesion con sus Ayuntamientos al frente; mas los de las dos primeras no pudieron verifi carlo en dicha forma por haberlo prohibido sus respectivos Ayuntamientos. Gavá 22 de Mayo de 1877».200 Aquesta processó va ser considerada una mostra d’integrisme que no agradava gens a les autoritats en una època on encara eren molt recents els aixecaments carlins (la tercera guerra carlina feia escassament un any i mig que havia acabat). Fou considerada una provocació i, en conseqüència, el governador civil va prohibir les romeries a Bruguers, mitjançant escrit datat només tres dies després: el 25 de maig de 1877 l’alcalde Antoni Vendrell remeté al Bisbat la prohibició del governador civil de fer més peregrinacions.201

Tot amb això, tretze anys després, el 1890, es repren-gueren les processons del 8 de setembre a Bruguers, segons comenta Mn. Joan Baranera.202A inicis del se-gle XX l’ermita començava a ser descoberta pels bar-celonins: la Pasqua de 1904, prop de 3.000 persones es congregaren al santuari, on s’ofi cià una missa de

[199] APSPG, Llibre d’adminis-tracions de confraries, f. 77v.

[200] APSPG, Llibre d’administra-cions de confraries, f. 81r.

[201] ADB, sèrie Parroquials, 413, Sant Pere de Gavà, lligall 28.



Capbreu de les rendes del benefi ci de la Mare de Déu de Bruguers, que recull confes-sions des de 1597 fi ns a 1686. Font: Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà.

campanya cantada per un cor del Prat, per celebrar el jubileu del dogma de la Immaculada.203 I un altre gran aplec va tenir-hi lloc el 1909, amb missa ofi ciada pel cardenal Cassanyes de Barcelona.204 El 9 d’abril d’aquell any, els de Sant Climent hi havien anat no-vament en processó rogativa a causa de la sequera. En aquella ocasió l’Ajuntament sí que s’hi va afegir.205

L’any 1922 Baranera escrivia: «Avui encara aque-lles quatre parròquies servenat la pietosa costum dels seus avantpassats es creuen en el deure de visitar la Mare de Déu de Bruguers, complint-ho els de Gavà el dilluns de Pasqua de Resurrecció, els de Sant Climent el Diumenge de Pasqüetes, els de Begues la diada de l’Ascensió, i els de Castelldefels el dilluns de Pasqua granada, ce-lebrant-hi solemnial ofici en aquelles dates».206

[203] «En el santuario de Nuestra Señora de Brugués», La Ilustración Católica, núm. 23 (juny 1904) p. 6.

[204] M.Colomé, «Dades històri-ques i geogràfi ques de Gavà dels segles XIII, XIX i XX», Brugués156 (1972) p. 14, dóna l’any erroni de 1905.

[205] APSPG, fons antic arxiu marià, plec Rogatives per la pluja a Bruguers, 1905.


107Josep Campmany

La fi dels benefi ci i els

confl ictes de fi nals del XIXA inicis del segle XIX subsistien encara dues instituci-ons del culte a la Mare de Déu de Bruguers: l’ermità, do-cumentat des de 1639, i el capellà benefi ciat, d’origen medieval. Pel que fa als benefi ciats, Lluís Xavier de Garma va renunciar-hi el 17 de novembre de 1799,207

i l’any següent Francesc Codina, de la parròquia del Pi de Barcelona, l’obtenia el 16 d’octubre de 1800.

La preocupació principal dels benefi ciats eren els ingressos econòmics. El seu antecessor, gràcies a la unifi cació dels benefi cis de Bruguers i Santa Maria Magdalena, declarava uns ingressos de 25 quarteres 6 quartans de civada anuals més sis lliures i cinc sous. Codina va afegir-hi el benefi ci de l’altar de Sant Pere de Castelldefels, per decret del bisbe de 8 d’octubre de 1800, quan quedés vacant, cosa que es va fer efectiva el 2 de juny de 1804.

Per actualitzar les rendes, Francesc Codina va ple-dejar amb els barons, que es negaven a lliurar-li els papers i documents relatius a l’administració del be-nefi ci. Concretament, consta que existien aleshores «un llibre ab censos en pergami intitulat Libre del be-nefi ci sota invocacio de Ntra. Sra. De Burguers» i di-versos llevadors de censos.208 El 26 de març de 1802 el tribunal episcopal exigia als barons que lliuressin els documents, però la guerra del Francès va deixar el plet inconclús. Sabem que aquests documents i llibres encara es guarden a l’Arxiu de la Baronia.209

El desembre de 1815 moria Francesc Codina, i fou substituït per Pere Maria Grau, que va ser nomenat l’11 de març de 1816.210 En aquests anys va succeir un fet anecdòtic: el 2 de gener de 1839 l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Pere Bruach i els regidors Josep Enrich, Manel Ros i Josep Font, síndic, va demanar als barons que concedissin el benefi ci al propi Ajuntament, per pagar el mestre de l’escola de primària, Francesc de Paula Casanovas. Argu-mentaven els regidors que el benefi ci «se halla de hecho vacante por no cumplir su obtentor las obli-

[207] ADB, Benefi cials, 1, Gavà-Garriga-Gallifa, lligall 7.

[208] ADB, Benefi cials, 1, Gavà-Garriga-Gallifa, lligall 1. El llibre (vegeu-ne la fotografi a a la pàgina anteriora) encara es pot trobar a l’ABE, A-72/ Lligall 7, fons digi-talitzat, U C 384.

[209] ABE, A-67/ Lligall 1, A-72/ Lligall 7, A-72/Lligall 7/II.I.b, A-72/ Lligall 7/II.I.d, A-72/ Lligall 7/ II.I.h/ II.I, A-72/ Lligall 7/ II.II.g, A-72/Lligall 7/II.II.h, A-72/ Lligall 7/III.g, A-72/ Lligall 7/III.n i A-72/ Lligall 7/1/F.III.f, fons digitalitzat, U C 329, 384, 385, 386, 391, 392, 393, 395, 396, 397, 398, 400, 404, 407, 408, 411, 412 i 413.

[210] ADB, Benefi cials, 1, Gavà-Garriga-Gallifa, lligall 6; ADB, A. Campillo, Speculum titulorum ecclesiasticorum, vol. 3, f. 462v.


gaciones anecsas por haber más de tres años que no solo no ha cumplido con la celebración en dicha capilla de las veinte y cuatro misas anuales, única obligación que su fundador tuvo a bien imponer, sinó lo que es más ni menos, ha parecido en ella en tan largo espacio».211Els barons no van respondre a la petició, però el sol fet que fos cursada evidencia el desprestigi que el sistema de benefi cis eclesiàstics havia adquirit després d’anys d’abusos.

Pere Maria Grau va morir l’1 de febrer de 1850, i en substitució els barons presentaren el franciscà exclaustrat Pau Tintoré, de 70 anys. La capellania li fou concedida el 13 de desembre de 1850, però un any i mig després, el 27 de març de 1852, presentà la renúncia.212 El benefi ci fou llavors atorgat a Agustí Duran, rector de Gavà, el 15 d’octubre de 1852. Les rendes dels tres benefi cis agregats, segons certifi cat de l’alcalde Josep Amat i Baus, eren: 1 quartera i 11 quartans de blat, 32 quarteres i 6 quartans de civada, 4 gallines, 33 lliures, 4 sous i 6 diners en metàl·lic.213

Però Agustí Duran va demanar una permuta del benefi ci quan fou traslladat fora de la parròquia de Gavà: el 27 de juliol de 1858 el bisbat autoritzava la permuta amb el prevere Ildefons Ribalta, de la pa-rròquia de Granollers.214 Poc va durar en el càrrec: el 12 de març de 1860 Ribalta renunciava al benefi ci.215

Aquest va ser el darrer dels benefi ciats de Bruguers, ja que la llei desamortitzadora del 1855 va abolir les prestacions dels censos i rendes a l’església.216 En-cara que el dret civil català conserva el domini directe particular (i la necessitat de redimir-lo), els censos anuals i els dominis directes eclesiàstics van ser

Antic encenser de plata que formava part de les joies que es custodiaven a l’ermita de Bruguers, fruit de segles de donatius i almoines. Segons in-forma un dels rectors de Gavà al Llibre d’Administració de Confraries, foren expo-sats en l’exposició de Belles Arts de Barcelona de 1867 i a l’Exposició Universal de 1888. Van desaparèixer durant la revolució de 1936. Font: F. de Bofarull.

[211] ABE, A-72/Lligall 7/4/ III.j, fons digitalitzat, U C 389.

[212] ADB, Benefi cials, 1, Gavà-Garriga-Gallifa, lligall 5.

[213] ADB, Benef ic ials , 1 , Gavà-Garriga-Gallifa, lligall 2.



[216] J. M. Puigvert, Una parrò-quia catalana del segle XVIII a través de la seva consueta (Riude-llots de la Selva), Barcelona, 1986, p. 99, nota 80.

109Josep Campmany

eliminats, per afavorir la sortida al mercat immobiliari de totes aquestes terres, i potenciar l’economia, si més no aquesta era la intenció dels liberals. A canvi, l’Estat es comprometia a destinar fons públics per al sosteniment de capellans i preveres.

Pel que fa a l’altra institució, la dels ermitans, Pau Sa-durní, que havia entrat el 1788, va viure fi ns al 1846.Quan morí, va ser substituït per un altre membre de la seva família, Joan Sadurní, que continuà la tradició familiar fi ns a 1866.217 Després d’ell, exhaurida la nissaga, va entrar d’ermità en Climent Montserrat, un «jove que se entregà voluntàriament y sense cap retribució a servir de hermità com era costum anti-gament».218 Li donaren possessió el rector de Sant Pere, Manuel Terrades, i l’alcalde de Gavà, Miquel Tintorer. Abans, havien fet habilitar la petita casa de l’ermita gràcies a les almoines rebudes. Mort Climent Montserrat, el 31 de gener de 1886 va entrar d’ermità en Josep Berdier Casademunt, fi ns a 1927.

El segle XIX fou una època de trasbalsos i especial confl ictivitat entre l’església i l’Estat. Aquesta pugna s’estengué a tots els nivells territorials, també en l’àmbit local, com mostren dos confl ictes relatius a Bruguers que tingueren lloc en aquesta època.

El primer, cronològicament, va tenir lloc l’any 1868. El setembre d’aquell any va esclatar la revolució que acabà amb la monarquia d’Isabel II, i la instauració de la dèbil monarquia parlamentària d’Amadeu de Savo-ia, primer, i la primera República, després. Als en-contorns de Barcelona, la revolució de 1868 va tenir un clar caire popular i republicà, amb matisos anar-quitzants. A Gavà es documenten ocupacions de les terres de barons i terratinents pels pagesos més po-bres, i atacs al culte parroquial. L’ermita de Bruguers no en va quedar al marge: al Llibre d’Administració de confraries hi ha un buit que afecta l’any 1869, en què l’ermità no va poder prestar comptes.219 A més, l’ambient prerevolucionari també devia afec-tar el culte anys abans, ja que el 1866 el rector de Gavà diu que el «poble de Gavà havia olvidat per cumplert lo culto y veneració de aquella Imatge».220

El segon confl icte el tornen a protagonitzar els barons


[218] APSPG, Llibre d’Adminis-tració de Confraries, f. 77r.

[219] J. Campmany, «Dones a Gavà en el pas a la societat industrial (1800-1940)», dins Les dones i la història al Baix Llobregat, Barce-lona, 2002, vol. I, p. 380.

[220] APSPG, Llibre d’Adminis-tració de Confraries, f. 77v.


d’Eramprunyà, l’any 1883.221 S’inicià quan els barons arrendaren la llenya del bosc de la Mare de Déu, que tradicionalment havia explotat l’ermità. L’ermità va portar el cas davant del jutjat de primera instància de Sant Feliu de Llobregat i, gràcies als diversos testimonis aportats, que confi rmaren que, de temps immemorial, els ermitans havien estat els únics amb dret a llenyar a l’esmentat bosc, guanyà el judici. Els barons van apel·lar al bisbe, tot argumentant que l’ermità no tenia cap document ni títol de propietat del bosc, mentre que ells sí; tot i això, els barons només argumentaven que, com que l’ermita de Bruguers tenia els escuts dels Marc, l’ermita i terres annexes eren baronials. Evidentment, el recurs no va prospe-rar, però ens torna a mostrar com, a fi nals del XIX, els barons seguien maldant –ara ja directament– pel con-trol dels benefi cis que produïa l’explotació del bosc de la Mare de Déu; igual que havia passat el 1788.

Amb l’extinció del benefici de Bruguers, els ofi cis divins a la capella passaven a estar sota jurisdicció del capellà de Sant Pere de Gavà. Tot i això, de vegades venien preveres de fora a dir missa, en ocasions especials, com la Pasqua fl orida de 1904, quan davant de 3.000 persones s’oficià una missa de campanya en un altar especialment muntat a la façana de l’ermita. Foto: LaIlustración Católica, 1904

[221] ADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 33.

111Josep Campmany

El segle XIX no va ser només un segle de decadèn-cia. També va ser un segle decisiu per al rellança-ment del culte a la Mare de Déu de Bruguers.

Les Ordinacions de 1627 havien establert la creació d’una administració laica dels ingressos d’almoines i despeses de conservació de l’ermita. Aquestes ordinacions no feien referència a l’ermità, sinó a la creació d’un càrrec específi c a la parròquia de Sant Pere, el d’administrador, o administradors, ja que en seran dos. Aquests administradors canviaven cada any, i en el moment del canvi, tal com establien les Ordinacions, donaven comptes dels ingressos i les despeses esdevingudes durant l’any.

Tot això es va desplegar l’any 1636, després d’una nova visita episcopal a l’ermita. El bisbe va manar «als administradors de dicta capella de Ntra. Sra. del Burgues que dins un mes proxim comptador des del dia de la publicatio del present cartell ajusten y donen compte y raho de llur administratio y lo que restaran deutors paguen dins altre mes en pena de 3 ll. s. de bens propris pagadores a obres pies a nostre arbitre aplicadores y en subsidi de excomunicatio major». I sabem que així es va fer: «en los libros de Adminis-traciones de este archivo parroquial que empiezan en 1636 están contenidos inventarios y pagamientos de cuentas de la ermita de Ntra. Sra. de Brugués en períodos anuales».222

Lamentablement, aquests llibres d’administracions de l’arxiu parroquial de Sant Pere de Gavà van des-aparèixer durant la revolució de 1936. Tots, excepte un, el darrer, que abasta des de l’any 1849 fi ns a 1922. En aquest darrer volum podem veure com allò establert l’any 1627 es complia regularment: cada any, els dos administradors retien comptes davant del capellà. A l’apèndix IX donem la llista dels gavanencs que feren aquesta funció. Cal comentar que tots eren propietaris de mas residents a Gavà, i per tant aques-ta administració refl ectia una estructuració social molt

L’administració de Bruguers,

a Sant Pere de Gavà

[222] ADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 39, full 3v.

Aquesta és possiblement la fotografi a més antiga de l’ermita i el castell, i també de tot Gavà. Està datada el 1877 (abans que s’obrís la carretera de Begues) i es va publicar a les Memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científi ques de 1878. És interessant la paret de la dreta, que correspon a les ruïnes del mas medieval can Rossell, ja destruït a finals del segle XVI. Foto: Sr. Massó.


antiga, més pròpia del segle XVII que no del XIX.223

Els ingressos anuals a mitjan segle XIX eren d’uns 225 rals, que augmenten fi ns a superar el miler cap a 1880; s’obtenien captant almoina en diners, blat i ous, i s’invertien en cera per als ciris, oli per a les llànties, ofi cis religiosos, etc. Algunes despeses peculiars són, per exemple, les edicions dels Goigs de la Mare de Déu de Bruguers. Aquesta mostra de literatura popular, doncs, era fi nançada mitjançant les almoines dels fi dels, i les edicions les encarre-gaven els responsables anuals de l’administració, que havien de cercar els autors més adients, i les impremtes més convenients. És per aquest motiu que els primers Goigs de la Mare de Déu de Bruguers coneguts corresponen al segle XVII, justament quan es posa en marxa l’organització de l’administració. Al Llibre d’Administració de Confraries que es va salvar consten edicions de goigs els anys 1856 i 1888.

Altres despeses puntuals, recollides al Llibre d’Administracions, són un empostissat nou per a l’altar de la Mare de Déu, l’any 1852; joies per a la Mare de Déu, l’any 1857 (arres noves i mantellina, i coixineres d’indianes); estovalles per a l’altar (1862); un cíngol de seda (1864); un alba nou (1868), obres diverses (alçar la paret del pati i treballs de fusteria, 1867), una calaixera, armari, faristol, penja-robes, ba-ranes de ferro (1870); portes noves, cadires (1871); bancs, un altar nou dedicat a sant Josep (1871); més bancs, estovalles noves, arranjaments de paleta (1872); ferros per a la corda de la campana (1873); un àngel de la guarda (1874); una escala, cordes i gerros (1875); cadires (1876); treballs per rebaixar la pedra de la plaça de davant de l’ermita, amb des-peses de pólvora per a les barrinades i salaris per al mestre de cases (1875-1876); arranjament de la casa de l’ermità (1877); construcció d’un pou (1888).

L’administració de l’ermita de Bruguers pels parro-quians de Gavà va subsistir fi ns a 1866. Aquell any, en prendre possessió del càrrec d’ermità en Climent Montserrat, el rector de Sant Pere decideix que «queda encarregada la administració com també la llimpiesa y arreglo de la Capella, no menos que las

[223] Pel que segueix, APSPG, Llibre d’Administracions de Con-fraries, f. 75r – f. 86r.

Detall de la porta d’entrada a la capella. Sabem que el 1871 l’administració de la capella va comprar portes noves. Foto: J. Campmany.

Pàgina següent: exemplar dels goigs de la Mare de Déu de Bruguers editats l’any 1856, edició que consta pa-gada per l’administració de Bruguers a la parròquia de Sant Pere de Gavà. Font: APSPG, fons procedent de l’Arxiu marià de Sant Climent de Llobregat.

113Josep Campmany


collectas de blat, ous y oli al nou ermità, sent lo em-pleo de administrador purament honorífi c pels dias de las festas que s’hi celebran».224 A partir d’aquí es va acabar una centenària tradició, que havia arrencat l’any 1636. En l’actualitat, és l’ermità de Bruguers qui dóna comptes de l’administració de l’ermita.

Veiem doncs que els ermitans, inicialment una fi gura boirosa que apareix primer sota la imatge del donat o eremita que viu en aïllament i que no té cap paper en el culte ni en l’administració, va adquirint-lo amb els segles fi ns a esdevenir-ne l’únic protagonista. Primer, amb l’establiment del bosc de la Mare de Déu i, des-prés, amb l’atribució ofi cial de l’administració del culte.

Aquesta nova situació provocà més d’un confl icte, com el que trobem al tombant dels segles XIX i XX. Es tracta d’un enfrontament molt dur entre l’ermità Josep Berdier i l’Ajuntament, d’una banda, i els di-versos rectors de Gavà, d’altra.225

Tot començà el 1897 quan, informat el rector d’un possible robatori a l’ermita, i amb ordre del bisbe ma-teix, va ordenar a l’ermità que li lliurés totes les joies.

L’ermità s’hi va negar, fi ns i tot quan el rector va comparèixer a l’ermita acompanyat del tinent de car-rabiners. El bisbe va haver de recórrer a l’alcalde i jutge de pau, que fi nalment van obtenir el lliurament de totes les joies i peces de valor de l’ermita al rector.

Però «acto seguido se levantó un motín promovido por el ermitaño José Berdier propalando la especie de que el Cura Párroco habia robado las alhajas de la Virgen de Brugués, tomando tal cariz dicho suceso, que lo hubiera pasado muy mal el Cura Párroco á no ser la oportunidad de un piquete de la guardia civil enviado á instancia del Excmo. Obispo».

No cal dir que, a causa d’aquesta revolta, l’ermità va quedar destituït, i es va nomenar en lloc seu Pere Llo-rens i Bassoles. Però l’any 1898 va canviar el rector de Sant Pere, i des de l’Ajuntament es va promoure novament el nomenament de Josep Berdier com a ermità de Bruguers, l’octubre de 1899. Va coincidir això amb una greu malaltia del rector titular de Gavà, que durà fi ns a 1910. Durant aquests llargs dotze

[224] Pel que segueix, APSPG, Llibre d’Administració de Confra-ries, f. 77r.

[225] ADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 39.

Campanar d’espadanya de l’ermita. Sabem que el 1873 es compraven els ferros per lligar-hi la corda de la cam-pana. Foto: J. Campmany.

La nau, el cor i els altars la-terals vistos des del presbiteri de l’ermita actual. Foto: J. Campmany.

115Josep Campmany

anys, «al partir en esta fecha en la serie de encarga-dos y ecónomos de esta Parroquia nadie pudo con él, procediendo en todo con entera independencia directiva y administrativa de dicho Santuario, hasta que el último ecónomo Rvd. Torrella le llamó la aten-ción reiteradas veces por lo que mira a la conducta nada recomendable que observaba con el Cura de Gavà». Tot inútil. I el pitjor va succeir l’any 1917.

En aquella època, a inicis del segle XX, un nou rector de Sant Pere denunciava que, a Bruguers, «allí no solo se porta el ermitaño como una personalidad directamente propietaria en asuntos administrativos por lo que mira a las tierras propiedad de la ermita, rebaño de cabras, leñas del bosque de la “Mare de Deu”, produciendo durante el año muchísimos quintales de carbón; si que tambien, concierta, con la correspondiente compra y venta de cera, solemnes fi estas religiosas en dicha capilla, sin ninguna inter-vención del párroco, antes al contrario, eludiendo cuanto es posible la presencia del infrascrito», cosa aquesta darrera que es va produir l’any 1917.

L’octubre de 1917, el bisbe va decretar que l’ermità havia de donar comptes cada any de l’administració, prohibia que es fessin ofi cis ni missa a l’ermita sen-se permís del rector de Sant Pere de Gavà, i que l’ermità havia de vigilar el capteniment dels fi dels, especialment els dies de festa. El confl icte cessà a partir d’aquell moment. Cinc anys després, el vicari de Gavà, Joan Baranera, diu del mateix ermità que «amb mol cel cuida aquesta venerada Imatge, ha-vent-hi fet notables millores».226

Una de les ú l t imes anotac ions a l Ll ibre d’Adminstracions, del 1922, ens informa d’una gran inversió a l’ermita: «Lo any 1921 varem vendre lo bosch de la “Mare de Déu”, això és la lleña que ya feya 20 anys que no se havia fet. Ne varem cobrà 1.500 ptes. Varem comprà un armonio per dita ca-pella y un rotllo ab campanillas per la mateixa. Lo armonio costa 1.300 ptes y lo rotllo 260 ptes. Mols anys ha que desitjaba semblant millora que la Verge ne era digna. Lo infrascrit, després de alguns traballs ho ha lograt. Antoni Armengol, Prevere».

[226] J. Baranera, Història de Ntra. Sra. de Brugués, Sant Boi 1921,p. 14-15.

Antigues fi tes delimitadores de les propietats de l’ermita, amb les inicials d’ermita de Bruguers. Molts dels plets i conflictes que involucra-ren l’ermita eren fruit de la cobejança sobre les seves terres i propietats. Foto: J. Campmany.


Després de les vicissituds de la capella al segle XIX, amb la sèrie d’enfrontaments i prohibicions de romeries que hem anat comentant, el segle XX és el del renaixement del culte a l’ermita.

Amb l’extinció del benefi ci i l’abolició de l’administració portada per caps de casa de Gavà, trobem com a únic responsable de la capella l’ermità, que fi ns a 1927 va ser en Josep Berdié. Aquell any, en morir, fou substituït per Melcior Grané Marieges. A l’arxiu muni-cipal es conserva l’acta de la presa de possessió de l’ermita, feta el 12 de setembre de 1930 en presència de l’alcalde Joan Badosa i Sanfeliu i el rector de Sant Pere, Joan Prat.227 Aquesta va ser la darrera presa de possessió feta d’acord amb les Constitucions de 1732, amb intervenció de l’Ajuntament. El concordat de 1954 va eliminar aquesta participació municipal en les coses de l’Església, i a partir d’aquell moment els ermitans van passar a dependre amb exclusivitat del rector de Sant Pere de Gavà.

L’any 1959 se l’ermità Melcior Grané va ser entre-vistat pel periòdic local Brugués,228 i explica que va començar a fer d’ermità el 13 de setembre de 1927, tres anys abans de la presa de possessió formal: «en aquella época teníamos un niño enfermo. Después de recorrer diferentes médicos de la capital, el de San Clemente nos aconsejó que viniéramos a Brugués, pues él consideraba que estas alturas, el cambio le sería favorable. Y efectivamente, el nene mejoró muy rápidamente. En aquel entonces murió el ermitaño y previa consulta con mi esposa decidimos solicitar esta plaza y nuestra petición fue aceptada». Pel que fa als ingressos, explica que inicialment els obtenia fent carboneres al bosc de la Mare de Déu, o treba-llant de peó al camí de Begues. També fa referència a la venda de cera, de ciris: cap als anys trenta se’n venien encara cinc arroves. Podem afegir aquí els records d’Antoni Tarrida, que explica que abans de la guerra, l’Esteve Bruach, del Centre, pujava, per les romeries de Pasqua i setembre, tres carros plens

El renaixement d’inicis del segle XX

[227] A. Gibert, Un segle de vida gavanenca 1840-1940, Gavà, 1990, p. 134-135.

[228] «Dígame por favor», Bru-gués, núm. 15, (desembre 1959) p. 7-8.

Maqueta de l’ermita i la casa de l’ermità realitzada per l’artesà Josep Bonsell Carol i que es conserva a la sagristia de l’ermita. És remarcable que mostra la part posterior, quan encara existia el corral cobert que tapava la visió directa de l’absis. També és remarcable l’escala directa que pujava a la sagristia, avui desapareguda. Foto: J. Campmany.

117Josep Campmany

fi ns dalt de tot amb taulons, vaixella, menjar, instru-ments de l’orquestra... Un cop a l’ermita feia una estesa de taulons i organitzava un menjar popular.229

El cas és que el renaixement del culte a Bruguers ja havia començat a fi nals del segle anterior. El primer d’impulsar-lo va ser el rector Manuel Terrades, l’any 1866, de la mà de l’ermità Climent Montserrat: «En Tots Sants del any 1866 se posà al frente d’aqueix Santuari lo jove Climent Montserrat que se entregà voluntariament y sensa cap retribució a servir de her-mità com era costum antiguament. Lo infrascrit rector (que desde la primera vegada que vegé la capella y la Imatge de Ntra. Sra. de Brugués se enamorá de elles) juntament ab lo Sr. Batlle D. Miquel Tintoré, li donaren a aquell, formal posesió de la hermita y terras que l’acompanyen, prenent al mateix temps in-ventari de tot lo que en ella hi havia destinat al servei de la Iglesia, y havent fet antes habilitar la petita casa de la hermita amb limosnas recullides en lo poble y fora de ell. (...) Al moment, gracies al esquisit cuidado é incansable perseverancia de l’hermità, presenta lo

[229] Antoni Tarrida, conferència «Història del Casal del Centre de Gavà», del 28 de novembre de 2000.

L’aplec de Pasqua a Bruguers als anys deu del segle XX. Molta gent hi pujava en carro, i l’Esteve del Centre munta-va tot de taules amb posts i cavallets i pujava menjars i begudes per a tothom. També hi convidava la rondalla, tal com es pot veure a la imatge, en què apareixen cofats de barretina i portant guitarres i alttres instruments de corda. Font: Arxiu Municipal de Gavà, cessió d’Antoni Tarrida.


santuari de Brugués un altra aspecta y auxiliat amb decidida voluntat del pàrroco que és procurà moltes limosnes, se faren en lo espay de dos anys grans milloras. Se alsá la paret del pati de la hermita y se posaren portas en lo barri pagades per un devot. Se feu un armari en lo cuarto que habita l’ermità, se posaren vidrieres en las dos fi nestres de la Capella y en la del rosetó de la hermita. Se montà un altar frente lo del Sant Cristo de unas fustas que hi habia arraconadas. Se tregué una viga que aguantaba las llantias del altar major y que tapaba molt la vista del mateix; se posaren palmatorias en tot lo altar, tra-yentse unas fustas que sostenien uns mitjos cercols de modo que no hi faltés tot lo necessari per a dir missa amb la deguda decencia. Se comprà també un alba nou y se’n arreglà un altra posanthi puntas noves. Se regalaren moltas fl oreras y adornos per l’altar. Se adquirí un vestit nou y compongueren los vells. I per coronament de tot això se féu una colecta general pel poble al objecte de comprar a la Verge un vestit brodat d’or que correspongués a un manto hermós que se li habia regalat».230

Ja hem vist que, al marge de les topades entre er-mitans i rectors, l’administració de l’ermita, mentre va existir, va anar desprenent diners per adobar i arranjar la capella. També hem vist que l’any 1921 es comprà un harmònium per acompanyar els cants.

Fotografia del 1927 que mostra la construcció del xalet conegut com can Teixi-dó, la primera torre cons-truïda al turó de Rocabruna. Foto: APSPG, fons Antic Arxiu Marià.

[230] APSPG, Llibre d’Adminis-tració de Confraries, 1850-1925,f. 77r-77v.

[231] Luís Jaume Ezquerro, M. Isabel González, Esther Martí-nez, Patrimoni contemporani. Descobrir Gavà, Escola taller del patrimoni de l’Àrea Metropolita-na, 1992, p. 26-27.

119Josep Campmany

Però potser la mostra més rellevant del renaixement del culte a la Mare de Déu va ser l’edició de l’opuscle del vicari Joan Baranera el 1921, la primera mono-grafi a dedicada a la Mare de Déu.

Pel que fa a les relíquies i joies de l’ermita, ja hem explicat que l’any 1897 foren baixades a Sant Pere de Gavà. Però anteriorment havien atret l’atenció dels visitants uns encensers de metall esmaltat, que en dues ocasions foren exposats a Barcelona, els anys 1867 i 1888. Els encensers es perderen durant la revolució del 1936, però ens en queden les fotogra-fi es publicades per Francesc de Bofarull l’any 1911 (vegeu-ne la il·lustració a la pàgina 108).

Durant els anys vint va tenir lloc també l’inici de les segones residències. Bruguers, a mig camí entre la colònia d’estiuejants de la font del Ferro, i el focus de vacances de Begues, no en va quedar al marge, i l’any 1927 queda com la fi ta temporal en què es va aixecar la primera torre d’estiuejants al turó de Rocabruna, al costat de la capella.

Es tracta de can Teixidor, la torre d’estil noucentista situada al peu de la carretera d’Eramprunyà, al cos-tat de l’antic restaurant de Les Fonts de Brugués, i davant la masia Solior.231A la fotografi a de la pàgina anterior podem veure un moment de les obres de construcció d’aquest xalet; hi destaca l’aspecte pelat de la muntanya, senyal que pocs anys abans havia estat dedicada al conreu.

Tornant a l’ermità Melcior Grané, potser l’esdeveniment

Imatge del Sitjar als anys seixanta. En aquests moments s’hi estava construint el res-taurant Les Fonts de Brugués. Al fons, s’observen els carrers asfaltats de la urbanització promoguda l’any 1960 pel propietari de can Mas, sobre el turó de Rocabruna, on es veu ja alguna torre. Foto: APSPG, fons de l’Antic Arxiu Marià.

[232] Alfons Gibert, Un segle de vida gavanenca 1840-1940, Gavà, 1990, p. 136.

[233] Antoni Tarrida, conferència sobre Bruguers, realitzada al Casal del Centre el 24 d’abril de 1998.

[234] Rafael Farrarós, revers de la primera edició dels nous Goigs a la Mare de Déu de Bruguers, Sant Climent, 1955.


més important que va viure va ser l’esclat de la re-volució de 1936. En aquells moments de desori, un piquet revolucionari arribà a l’ermita, i va intentar cremar-la. Prèviament, d’una escopetada, van tren-car la imatge de sauló que hi ha a l’arc de la porta d’entrada (vegeu la fotografi a reproduïda a la pàgina 66). Segons ell mateix explicà: «Em van avisar del que esdevenia a l’església de Gavà i que després pensaven pujar a Brugués a fer el mateix. La meva dona i jo vam canviar la Verge per una nina que hi havia a casa, i la vertadera l’entaforàrem al fons d’una calaixera del nostre dormitori. Quan va pujar un escamot de la CNT-FAI, el primer que van fer fou anar al cambril, agafar la nina (creien que era la Verge) i cremar-la en un foc que van fer, al qual hi van afegir el Sant Crist, els ex-vots, roba, papers i tot el que van trobar a l’abast. Un cop acabada la guerra vaig lliurar la imatge a mossèn Balbí Cuscó, que ja era capellà de Gavà abans del 1936».232 Antoni Tarrida explica també que van salvar l’ermita i van evitar que fos cremada fent veure que en aquells moments era un galliner i porxo per guardar el carro.233

Una altra versió dels fets ens explica que els ermitans van posar al lloc de la imatge una altra de sant Josep de Calassanç, premi escolar d’un dels fi lls de l’ermità, que va confondre els iconoclastes.234

Imatge actual de les escales d’accés a la casa de l’ermità i al petit camí de ronda de l’absis. Al fons, sobre el cin-gle, Eramprunyà. Foto: J. Campmany.

121Josep Campmany

Després de la guerra civil, l’ermita presentava un estat lamentable. L’edifi ci i la imatge s’havien salvat, però el de dins havia estat destruït. Com s’explica en un text dels cinquanta, «la revolta del 1936 destruí en poques hores el que durant segles anà aportant la munifi ciència dels Reis de la Corona d’Aragó, primer; la generositat de la noble família March, després, i les aportacions populars de tots els temps».235

La primera tasca d’en Melcior Grané fou reconstruir l’ermita. L’any 1944 es recuperà l’aplec de dilluns de Pasqua, però no fou fi ns a l’arribada a l’Alcaldia de Joan Escala, autèntic impulsor del culte a Bruguers, que va tenir lloc l’esclat defi nitiu: el 12 de setembre de 1954 va tenir lloc un gran aplec de les quatre par-ròquies dels voltants: Gavà, Sant Climent, Begues i Castelldefels, amb motiu de l’any marià. Hi hagueren sardanes i, potser el més important, un concurs literari.

S’havien convocat tres premis: monografi a històrica de la Mare de Déu de Bruguers, poesia i goigs. En el capítol de monografi es, va guanyar el treball pre-sentat amb el lema Rosa Mystica, premi de 2.000 ptes.; va quedar segon el treball Devoció Mariana del Baix Llobregat (1.000 ptes. de premi); tercer, el treball amb el lema Tota Pulchra, 500 ptes., i quart, el treball de lema Stella Matutina, amb 250 ptes. En el capítol de poesia, el primer premi va quedar desert; primer accèssit amb 500 ptes. va quedar el lema Vols; segon accèssit amb 300 ptes. va quedar el lema Aquesta és nostra Salve i tercer accèssit amb 300 ptes. va quedar la poesia Virgo Clemens.Finalment, pel que fa als goigs (lletra i música) va guanyar el primer premi, dotat amb 1.500 ptes. el presentat sota el lema Sol solet de cada dia i va quedar segon, amb 700 ptes., el lema Erica Arborea.El jurat estava presidit per Octavi Saltor, i el secretari era el rector de Castelldefels, Josep Codinach. Els premis estaven dotats pels ajuntaments de Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent.236 Els goigs guanyadors estaven escrits per Frederic Alfonso i Orfi la, i musicats pel seu germà Joan, i són els que

L’esplendor actual

[235] Rafael Farrarós, revers de la primera edició dels nous Goigs a la Mare de Déu de Bruguers, Sant Climent, 1955.

[236] La Vanguardia, 10 de setem-bre de 1954.

Durant una època, en aquest cobert es van vendre records de l’ermita. Actualment està integrat a la sagristia. Foto: J. Campmany.


Cartells anunciadors del primer aplec de postguerra, el 1944 (esquerra) i del mag-ne aplec celebrat a l’ermita de Bruguers amb motiu de l’any marià de 1954 (dreta). En aquest darrer aplec es va fallar el concurs literari que dotà d’uns nous Goigs a la Mare de Déu de Bruguers. APSPG, fons de l’Antic Arxiu marià.

actualment encara es canten, en substitució dels antics, cantats des del segle XVII.

Aquest gran aplec al santuari és important perquè marca l’inici de les obres de reconstrucció de l’ermita, que s’allargaren fi ns a 1960. D’aquestes obres ja hem parlat en anteriors capítols. Les obres reberen un impuls especial a partir de 1959, amb l’arribada de Mn. Isidre Puig al rectorat de Sant Pere de Gavà, procedent de Sant Climent de Llobregat.

Sota la seva direcció es va restaurar la talla de la Mare de Déu, que es va pintar de nou, s’hi va afegir la mà dreta sostenint una bola i es van col·locar coro-nes daurades a la Mare i al Nen Jesús. Pel que fa a l’ermita, amb els treballs del mestre picapedrer Jaume Peiró, es van restaurar el campanar d’espadanya, es realitzà la taula de l’altar major de l’actual capella, i es construïren les escales que pugen a l’actual presbiteri de l’ermita. També es va reconstruir la creu de terme que hi ha a la placeta davant de l’ermita, que havia estat destruïda durant les obres de reconstrucció.

123Josep Campmany

En aquesta època, durant un sol any, el 1959, serví d’ermità Jaume Arbonès, i el 1960 prengué posses-sió de l’ermita Antoni Cartoixà Benages. La seva família encara avui, en ple segle XXI, segueixen fent d’ermitans. En aquella època, coincidint amb l’auge del turisme automobilitzat, s’obrí el restaurant de l’ermita. Actualment regeix d’ermità el seu fi ll, Josep Antoni Cartoixà, des d’inicis dels anys vuitanta.

Amb el franquisme, la popularització del turisme auto-mobilístic dels diumenges, la proliferació de restau-rants en indrets pintorescos, i la descoberta de l’entorn de Bruguers com a indret ideal per casar-se, l’ermita esdevingué un centre molt visitat els caps de setmana.

L’any 1961, els joves activistes de l’Aspirantat d’Acció Catòlica de la parròquia de Sant Pere de Gavà van restaurar l’accés a la cova de la Mare de Déu, on van posar unes reixes i una petita imatge de la Mare de Déu. Aquesta mateixa acció es va repetir els anys de 1994 i 2006 per part de l’Agrupament Escolta i Guia La Formiga. Mentrestant, a baix, a la ciutat, els fi dels mantenien i feien créixer la devoció a la Mare de Déu. L’any 1960, per exemple, l’alcalde Joan Escala –el mateix que anys a venir va muntar un dels restau-rants a tocar de l’ermita– va donar el nom de la Mare de Déu a la primera revista local editada després de

El restaurant de l’ermita de Bruguers, portat per la família Cartoixà, actuals ermitans de la capella, als anys seixanta. Els cotxes model 1.500 aparcats a la vora de l’entrada reporten el sabor d’aquells diumenges de fontada i carretera dels anys seixanta i setanta del segle passat. Foto: APSPG, fons de l’Antic Arxiu Marià.


la guerra. I el mateix any donava també nom al primer institut d’ensenyament secundari de la ciutat. Uns anys després, el nom es trobava en establiments com ara magatzems de roba, tallers d’automòbils, restau-rants, autoescoles i fi ns i tot un centre assistencial privat. Alhora, apareixia la moda de batejar amb el nom de Bruguers algunes de les nascudes a Gavà...

Més endavant, l’any 1987, els parroquians de Gavà van aixecar una majòlica amb la imatge de la Mare de Déu al camí dels Degotalls, a Montserrat. I l’any 2008 l’Agrupament Escolta i Guia La Formiga instal·lava una imatge de Bruguers en una cova prop del mo-nestir de les Avellanes, a Bellpuig d’Urgell. I, l’any 1989, es creà una fundació que porta el nom de la Mare de Déu, amb l’objectiu d’aprofundir en l’obra social i benèfi ca en l’àmbit local.

Aquesta va ser l’època també de renaixement de la literatura referida a l’ermita. En el primer capítol ja ens vam referir als autors de monografi es, però hi ha també tots aquells que en algun moment o altre li han dedicat poesies: des del Trovador de la Sentiu, als anys vint, fi ns als múltiples poetes com Marian Colo-mé, Manuel Goicoechea i Orsolich, J. Vendrell Este-ve, Joan Diví, Joan Solé i Margarit, Montserrat Pujals, Josep Lladó i Lleonart, Joan Biscarri, i molts d’altres.

Tot aquest esclat no es podria explicar sense la se-vera fi gura de mossèn Isidre Puig. Si durant l’època en què fou rector de Sant Pere (1959-1970) va pro-moure el culte a la Mare de Déu com ningú abans ho havia fet, un cop jubilat va pujar a viure a l’antiga habitació de l’ermità. Per uns quants anys, fi ns a la seva mort, la capella tornava a tenir un prevere que la servia, i que hi feia continuada residència.

Actualment el nom és tan popular, que ja gairebé ningú recorda que el topònim original no correspon a l’actual ermita, sinó al cingle situat al sud-est d’Eramprunyà, on hi ha la cova i les ruïnes de l’antiga ermita.

Per això hem volgut dedicar aquest treball a fer-ne memòria i record, i en homenatge també a tots els fi dels que li han tingut devoció al llarg del temps.

Poesia dedicada a la Mare de Déu de Bruguers, i col·locada en forma de majòlica a la rampa d’accés a l’ermita. Foto: J. Campmany.

125Josep Campmany

APÈNDIX I

Nomenament del primer clergue resident a BruguersA Gerald de Gualba, d’Antoni, diaca i vicari de Barce-lona, etc.

Que visquis religiosament en Jesucrist, dilecte germà Berenguer de Palomar, de l’orde de Sant Agustí.

Salut en el Senyor Jesucrist,

Atesa la devoció i sincer afecte que tens i desitges per poder residir en qualsevol lloc solitari, idoni per a tu, al-tíssim servent i company en l’orde sacerdotal, on puguis celebrar ofi cis divins per a vius i difunts i resar a Déu, t’oferim i assignem i t’instituïm la capella de Santa Maria de Bruguers, construïda en la parròquia de les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d’Eramprunyà, diòcesi de Barcelona, aquí i ara com a clergue idoni i sufi cient, de part i amb autorització del senyor bisbe, amb tots els drets i pertinences universals de la capella, excepte els drets de les esglésies parroquials i els drets del bisbe i l’església de Barcelona, i sense menyscabalar drets aliens.

Et manem que facis perpètua residència en aquella capella, i procedeixis i ho facis tot amb el degut obsequi.

Hem rebut de tu, en nom de l’esmentada capella, l’obligada prestació de jurament corporal de canònica obediència i reverència. Manem per la present que tinguis per nosaltres la rectoria de l’esmentada capella, i que prenguis possessió corporal de l’indret de l’esmentada capella en nom nostre i que, mentre visquis, serveixis regularment a Déu com a capellà i rector de l’esmentada capella, i que hi celebris els ofi cis divins en testimoni de la glòria de Déu, etc.

Donat i fet a Bacelona, als 4 dels idus d’octubre de l’any esmentat al començament.

ADB, Reg. Col·lacions, 3, f. 81. Copiat per J. Mas, Notes històriques del bisbat de Barcelona, AHCB, ms. B-233, f. 125v-126r.

Any 1328.

Traducció lliure de l’original llatí.


Institució del Benefi ci sota invocació de Santa Maria de Bruguers, parròquia de Gavà.

En nom de Déu, sàpiga tothom que jo, Pere Marc, ciu-tadà de Barcelona, senyor del castell d’Eramprunya, atès que, dels béns temporals, només es retenen perpètuament els que s’inverteixen en nom de Crist i el seu servei, i que és sant i saludable dotar altars i oferir sacrifi cis per als difunts; per això, a glòria, llaor i honor de tots els presents, a Déu i la Santíssima Verge mare seva, i tota la cort celestial, amb acord, voluntat i autorització del venerable vicari reverend pare i senyor dom Miquel, bisbe de Barcelona per la gràcia de Déu, institueixo, per a la meva ànima, i per a les ànimes dels meus parents, i de tots els fi dels difunts, un presbiterat perpetu a la capella de Santa Maria de Bruguers, construïda i edifi cada a la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, al costat de l’esmentat castell meu d’Eramprunyà, a l’altar de Santa Maria verge que hi ha construït i edifi cat a l’esmentada capella; volent, establint i ordenant que el prevere o rector d’aquest presbiterat que presento a l’altar de Santa Maria, sigui qui sigui, celebri i hagi de celebrar cada dia perpètuament a l’esmentada es-glésia, a l’altar de Santa Maria, una missa i els altres ofi cis divins per a la meva ànima i per a les ànimes dels meus parents i de tots els fi dels difunts; vull i ordeno que jo expressament retinc i reservo poder presentar, per a l’esmentat presbiterat o benefi ci que més avall institueixo, ara per primera vegada, i des-prés sempre que estigui vacant per qualsevol motiu, al senyor bisbe de Barcelona, o en absència seva al

APÈNDIX II

Pere Marc funda un benefi ci el 25 de juliol de 1347 a l’altar de la Mare de Déu de Bru-guers, a la capella de la parròquia de GavàADB, Liber Dotaliarum, vol. 3, f. 386.

25 de juliol de 1347


127Josep Campmany

seu vicari general, el clergue idoni que em plagui.

I ara presento a l’esmentat presbiterat o benefi ci, amb els seus drets, el prevere Pere de Prats, perquè rebi l’assignació del bisbe o del vicari del senyor bisbe. Després del meu òbit, vull i ordeno que els meus hereus i successors al castell d’Eramprunyà, siguin quins siguin, tinguin el patronat de l’esmentat del benefi ci i, durant el primer mes de vacància, puguin presentar i assignar al senyor bisbe o al seu vicari general, o bé un prevere o bé un clergue tonsurat que al cap d’un any obtingui el sagrament presbiterial, si els meus hereus i successors volen presentar-lo al bisbe o al seu lloctinent. Però vull que el juspatronat del presbiterat o benefi ci sigui sempre meu mentre jo visqui, i que després del meu òbit, els meus he-reus i successors al castell d’Eramprunyà, siguin quins siguin, el retinguin i reservin especialment i expressament per sempre. Però si els meus hereus i successors, en l’espai d’un mes, no pesenten al pres-biterat o benefi ci cap prevere o clergue tonsurat que al cap d’un any obtingui el sagrament presbiterial, en aquest cas vull i ordeno que el reverend senyor bisbe de Barcelona dóni i assigni, i pugui donar i assignar aquest presbiterat o benefi ci a qualsevol prevere idoni i prou adequat.

Jo, Pere Marc, atès que qui serveix un altar ha de viure de l’altar, gratis i amb ple coneixement dono, assigno i faig concessió irrevocable entre vius, com a lliure i franc alou, al presbiterat o benefi ci que jo he instituït a l’altar de Santa Maria de Bruguers, i al rector del presbiterat o benefi ci, perpètuament, per a sustentació de la vida del rector del presbiterat o benefi ci, tots els censos, rèdits, agrers i tots els altres drets que tinc i rebo, i he de tenir i rebre, als masos i possessions que els hereus d’Esteve de Banyols de la parròquia de Provençana [l’Hospitalet de Llobregat], tenen en nom meu, i sota el meu domini i alou, a l’esmentada parròquia de Provençana, a cens anual


de vint quarteres d’ordi, nou sous barcelonins i dos parells de capons; i al mas i possessió que Berenguer Segomí de la parròquia de Sant Boi, té per mi, i sota el meu domini i alou, a la parròquia de Sant Boi, al cens anual de setze quarteres d’ordi, un parell de capons, dotze diners i delme dels anyells, polls d’aviram i altres drets; i sobre el mas i tinença que els hereus de Pere Abril de la parròquia de Sant Pere de Gavà té per a mi, i sota el meu domini i alou, a la parròquia de Sant Pere de Gavà, a cens anual de setze quarteres d’ordi, un parell de gallines i tres sous en moneda barcelonina de tern.

Sigui ara lícit a mi i als meus, sense cap contradicció, alienar i mínimament hipotecar la donació actual, ja que els censos i drets del mas Abril, després del meu òbit, hauran d’afegir-se i aplicar-se als hereus de la Casa de la Roca, però prometo vendre, o fer vendre, en els propers deu anys, i a utilitat de l’esmentat be-nefi ci, censos o rèdits en un lloc adient i franc, amb coneixement del senyor bisbe de Barcelona o del seu lloctinent, en esmena i compensació dels censos i drets que ara reben sobre l’esmentat mas d’en Pere Abril. Per complir l’esmentat, obligo tots els meus béns, haguts i per haver, davant del notari qui sotscriu, en nom de l’esmentat presbiterat o benefi ci i del seu rector, que els rebrà i pactarà, i en cas que els esmen-tats censos i rèdits siguin per mi o pels meus venuts en esmena i compensació dels censos i drets que ara reben sobre el mas Abril, revertiran i alliberaran les meves propietats i en res obstruiran la meva present donació i assignació.

I faig donació, assignació i concessió irrevocable en-tre vius de totes i cadascuna de les coses esmentades, a l’esmentat presbiterat o benefi ci i al seu rector, per a sustentació de la vida del rector. I vós, notari qui sotscriu, en tant que persona pública, rebeu tot això en nom de l’esmentat presbiterat i del seu rector, tan bé com pugueu i entengueu, per a salvament i bon

129Josep Campmany

regiment de l’esmentat presbiterat i el seu rector. I per això dono, concedeixo i encomano al presbiterat o benefi ci, i al seu rector, els homes, tots els drets i totes les accions que em competeixen, i que m’han de competir en totes i cadascuna de les esmentades coses al presbiterat o benefi ci, i dono, assigno, concedeixo i confi o qualssevol persones i coses relacionades, i que els drets i les accions sobredites pugui l’esmentat rector del presbiterat o benefi ci, utilitzar i exercir, responent, defenent, acusant i replicant, i fent qual-sevulla altra cosa, en judici o extrajudicialment, de la manera i mode que jo puc.

La qual actual donació i assignació faig i constitueixo a l’esmentat presbiterat o benefi ci i al seu rector, i a vós, notari qui sotscriu, en nom del presbiterat o benefi ci i del seu rector, senyor i procurador de propi dret del presbiterat o benefi ci, i a més us prometo, notari qui sotscriu, com a persona pública, que rebeu i estipuleu amb mi, i en nom de tots els drets que us interessen i podrien interessar, que l’esmentada donació, assignació i concessió que he fet de totes i cadascuna de les coses esmentades, en la manera esmentada, en nom del presbiterat o benefi ci i del seu rector, i tot i cada cosa esmentada, tal com millor i plenament està contingut, tingui el meu acord i fi rma, i que a perpetuïtat s’hagi de complir i observar, i en res contradir, o fer que ningú altre hi faci causa o raó, sota hipoteca de tots els meus béns.

A això, Pere de Prats, receptor de l’esmentada assignació i concessió de l’esmentat presbiterat o benefi ci, que vós venerable senyor Pere Marc, a la manera i forma esmentada, heu lloat i aprovat, totes i cadascuna de les coses esmentades, i amb consen-timent exprés, volent per tant millorar l’esmentat presbiterat o benefi ci, a honor i glòria de Déu nostre senyor Jesucrist i la Santa Verge mare seva, i tota la cort celestial, gratis i amb ple coneixement fem donació entre vius, pura, perfecta i irrevocable, per


a l’ànima meva i dels meus parents, i de tots els fi dels difunts, dono i concedeixo, a perpetuïtat, a l’esmentat presbiterat o benefi ci, per augmentar-lo, les meves cases, amb ingressos i despeses i tots els drets i pertinences, que tinc i posseeixo a la vila del Sitjar, que hi ha sota el castell d’Eramprunyà, i que tinc pel senyor Pere Marc a cens anual d’un diner, i sota el seu domini i alou; i termena aquesta casa a orient, amb la tinença d’en Garcia, a migdia amb el camí públic, a occident amb la tinença de Bernat Vi-lar, i a cerç amb la tinença d’en Monràs; i també tota la peça de terra plantada de vinya, amb tots els drets i pertinences, que tinc i posseeixo a la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, al lloc anomenat Gerart, i que tinc pel senyor Pere Marc, sense cap cens, i sota el seu domini i alou; i termena la peça de terra a orient amb la tinença d’en Barqueres, a migdia amb la tinença de Ramon Cases, a occident i a cerç amb la tinença de Bernat Vilar.

I faig donació, assignació i concessió irrevocable entre vius de tot l’esmentat, a l’esmentat presbiterat o benefi ci i al seu rector, per a sustentació de la vida del rector. I vós, notari qui sotscriu, en tant que per-sona pública, rebeu tot això en nom de l’esmentat presbiterat i del seu rector, tan bé com en dret es pugui i s’entengui, per a salvament i bon regiment de l’esmentat presbiterat i el seu rector. I per això dono, concedeixo i encomano al presbiterat o bene-fi ci, i al seu rector, tots els drets i totes les accions que em competeixen, i que m’han de competir en totes i cadascuna de les esmentades coses que dono i concedeixo al presbiterat o benefi ci, i que contra qualssevulla persones i coses relacionades, i que els drets i les accions sobredites pugui l’esmentat rector del presbiterat o benefi ci, utilitzar i exercir, responent, defenent, acusant i replicant, i fent qualsevol altra cosa, en judici o extrajudicialment, de la manera i mode que jo puc. L’actual donació i concessió faig

131Josep Campmany

i constitueixo a l’esmentat presbiterat o benefi ci i al seu rector, i a vós, notari qui sotscriu, en nom del presbiterat o benefi ci i del seu rector, senyor i pro-curador de propi dret del presbiterat o benefi ci, i a més us prometo, notari qui sotscriu, com a persona pública, que legalment rebeu i estipuleu amb mi, i en nom de tots els drets que us interessen i podrien interessar, que l’esmentada donació i concessió que he fet de totes i cadascuna de les coses esmentades, tal com millor i plenament està contingut, tingui el meu acord i fi rma, i que a perpetuïtat s’hagi de complir i observar, i en res no contravenir, o fer que ningú altre hi faci causa o raó, sota hipoteca de tots els meus béns.

S’aixeca l’acta a sis de les calendes d’agost de l’any del senyor mil tres-cents quaranta-set. Firmat: Pere Marc, que això aprovo i signo. Firmat: Pere de Prats, que això aprovo i signo. Testimonis d’això són Bernat de Camp-Rodó i Jaume d’Antiga.

Nós, Guillem de Torrelles, canonge de Barcelona i vicari general del reverendíssim en Crist pare dom Miquel, bisbe de Barcelona per la gràcia de Déu, per la nostra autoritat delegada, interposem acord i decret.

Firma: Romeu de Sarrià, notari públic de Barcelona, que té les escriptures de l’escrivania de Guillem de Vilardell, difunt, connotari seu pel llegat que li va fer Ramon d’Olivera, difunt, connotari seu, a qui Guillem de Vilardell va donar les escriptures on hi ha el capbreu notarial que recull l’instrument, anotat i signat el dia esmentat, i redactat en pergamí, que va comprovar i anotar, i va cloure amb autorització del veguer de Barcelona, el dia de les nones de gener de l’any de la nativitat del Senyor de mil tres-cents cinquanta-quatre, amb lletres esborrades a la línia dinou, on no s’hi veu res, i superposades a la línia trenta-tres on va escriure “cedeixo”.


APÈNDIX III

Permís del bisbe Ramon d’Escales conce-dit a Jaume Marc II per entronizar els altars construïts per ell a l’ermita vella de Bruguers

Ramon, per misericòrdia divina bisbe de Barcelona,

Venerable i noble en Crist, dilecte Jaume Marc, ca-valler, senyor del castell d’Eramprunyà, de la nostra diòcesi de Barcelona. Salut en el senyor Jesucrist.

Tenint en compte la petició que heu presentat, que a Déu plau que es beneeixi el seu nom, i que ens és grat admetre donacions relatives a l’expansió del misteri, i que les persones venerables i amants de Déu i l’església són dignes de mèrit quan donen fa-vors graciosament, i segons el que vau exposar prop nostre, que ampliaríeu la capella de Santa Maria de Bruguers situada al costat i ben a prop del vostre castell, la qual capella abans era pobra i de poca grandària, de forma que la gent que per devoció venia a l’esmentada església no podia rebre-hi aixopluc, cosa que afectava moltíssima gent, i que a aquest fi , procedint a nostre arbitri i voluntat, ens dignéssim a concedir-vos permís per fer canviar i transferir l’altar de Maria de la capella, i els altres altars que hi ha construïts, des d’allà a uns altres d’obra nova, que valguessin per celebrar.

Per això, coneguda la vostra raó, admetem la vostra súplica, i us impartim ara facultat i llicència vàlida perquè als dos altars esmentats en obra nova, quan vos vegeu que el lloc és adequat i honest, crideu el rector de l’església de Gavà, i mudeu i transferiu els ornaments de l’altar esmentat la nova imatge que hi heu fet fer.

Donat a Barcelona, 3 de setembre de l’any de la Nativitat del Senyor de 1387.

ADB, Reg. Gratiarum, vol. 11 (1387-1389), f. 1. Copiat per J. Mas, Notes històriques del bisbat de Barcelona, AHCB, ms. B-233, f. 127r.

Any 1387


133Josep Campmany

APÈNDIX IV

Fragments del testament de Lluís Marc re-latius al culte a la Mare de Déu de Bruguers(...) Deixo a l’església de Santa Maria de Bruguers de l’esmentat castell d’Eramprunyà uns altres trenta sous per adjuntar a l’obra o als ornaments de l’església, pels meus marmessors i segons ells ordenin.

(...) A més, vull i ordeno que els meus hereus uni-versals, siguin quins siguin, hagin de donar i pagar perpètuament dels meus béns, cada any, al benefi ciat del benifet de l’església de Santa Maria de Bruguers del terme del Castell d’Eramprunyà, al que ara hi ha i al que s’hi estigui d’aquí a un temps, i a qualsevol altre que tingui aquest benifet, una renda anual de cent sous barcelonins, que ara mateix assigno a l’esmentada església i al seu benefi ciat, que ell, en nom del seu benifet, i igualment els seus hereus universals siguin quins siguin, els tingui i els rebi cada any dels béns de la meva herència, encara que amb la forma i càrrega infrascrita, a saber: que el benefi ciat que ara s’hi està, o el que hi hagi d’aquí a un temps, hagin de residir personalment i conti-nuadament a l’esmentada església, o si no, que hi facin estar algun altre prevere, i que cada dilluns dediqui una missa de rèquiem en honor de Déu i en remissió dels meus pecats i els de tots els fi dels difunts, i que cada dissabte dediqui una missa a Santa Maria i, d’altra banda, que el benefi ciat faci i hagi de fer, o bé faci fer de forma correcta, cada dia de la setmana, els serveis institutïts pel propi benifet.

Ara bé, quan no estableixi residència continuada a l’esmentada església, o bé no la faci fer a algun altre presbíter, i no dediqui als difunts els dies esmentats en servei del benifet, de forma que no compleixi plenament el que hem dit, ni tingui cura de l’odenat, en aquest cas que resti sense el llegat, que aleshores vull que sigui adjuntat al monestir dels frares predicadors de Barcelona, sota la càrrega esmentada, a saber: que cada dilluns faci celebrar a

AHPNB, notari Guillem Jordà, Primus liber testamentorum, 1426-1455, lligall 1, ff. 87r-87v.

Data: 28 de febrer de 1454



la capella de Santa Maria de l’església del convent, on soterrareu el meu cos, una missa de rèquiem per la meva ànima i per la de tots els fi dels difunts, i que cada dissabte faci una missa a Santa Maria, en la forma que més amunt és contingut, i que aquests dies confessi sobre el meu cos, i que en aquest cas el predicador pugui exigir als meus hereus universals que paguin els cent sous anuals que s’ha convingut.

I disposo i faig recaure sobre el predicador, a càrrec de la seva consciència, que cada any avaluï si el benefi ciat, o qualsevol altre que tingui el benifet a l’esmentada església, observa la meva disposició i la porta a terme en l’ementada església, que l’esmentat convent completi sempre el sobredit, segons abans he disposat, que el servei a l’església de Bruguers es faci efectivament, encara que per culpa del benefi -ciat, o de qui el benefi ciat situï en la seva possessió, la recepció dels cent sous estigui en propietat del convent i anualment els rebi, que pugui impedir d’alienar-los sobtadament per molt que legalment es vulgui portar a terme, i que, fi nalment, el servei a l’església de Bruguers es faci sempre plenament.

Vista actual de l’altar de l’ermita de Bruguers, amb el gran mural que el pintor Raül Capitani Blanchart hi va fer l’any 1981, cobrint l’interior de l’absis romànic. Foto: J. Campmany.

135Josep Campmany

APÈNDIX V

Sentència arbitral entre els municipis de Gavà i Castelldefels, i el mestre de cases Joan Enric, sobre la reconstrucció de la nova ermita de BruguersDie lune IIII.a mensis decembris anno a Nativitate Domi-ni. M.o D.o tercio. Lo nom de Nostro Senyor Déu invocat.

Nosaltres, Bernat Puig, Pau Matheu, e Matheu Cap-devila, mestres de cases, ciutadans de Barchinona, àrbitres e arbitradors elets e anomenats de paraula per los honorables promens que vuy són de les parrochies de Casteldefelchs e de Gavà, qui són Matheu Pineda, Johan Bertrán, Jaume Tintorer, Anthoni Ça Calm e Gabriel Rovira, de una part, e mestre Joan Anrich, mestre de cases, de la part altre.

Vist primerament la contenció qui era entre les dites parts per rahó de la obra feta per lo dit mestre Johan Anrich, en la Capella de la Verge Maria de Burgués, la qual és vinguda a distruyció e enderroch.

Hoydes les dites parts a plé en tot lo que han volgut dir devant nosaltres, dits àrbitres e arbitradors, sobra la deffenció del dit enderroch, volent posar fi sobra dites diffarències llurs, pronunciam entre les dites parts en lo modo següent:

Primerament que, lo dit Johan Anrich, haia e sia ten-gut dins temps de hun any, de la festa de Nadal més propvinent en avant comptador, de tornar aquella volta, la qual ell havia ya feta en la dita Capella de Sancta Maria de Brugués, la qual s’és enderrocada, e que los dits promens li hagen a donar tota la menobre de qualsevol condició e manera sia a obs de la dita volta. E que lo dit Johan Anrich, sia tengut e obligat en pagar, de tot lo cost e port de dita menobra per obs de la dita volta enderrocada, la terça part, e los dits promens les restants dues parts. E que, lo dit

AHPNB, notari Jaume Vilar, lligall 2, Bursa notularum, anys 1503-1509, f. 256.

4 de desembre de 1503

Original en català.


Johan Anrich, tantquant serà de les mans d’ell e de ses companyes per tornar dita volta enderrocada, haia a metra aquelles a totes ses despeses, e que los dits promens li haian a pagar la meytat del temps o jornals que metra en fer dita volta, de ell e de ses companyes.

E més pronunciam e decleram, e lo dit mestre Johan Anrich condempnam sots pena de .L. lliures de fer e fermar obligació e promesa als dits promens de fer dita obra, ab acabament dins lo temps de hun any, de dita volta de dita Capella, donant los dits promens a ell dit mestres Anrich, la dita menobra necessària a despeses de la terça part del dit mestre Anrich, dins hun mes aprés que’ls serà denunciat per lo dit mestre Anrich, de voler fer dita obra. E si per ventura feta dita denunciació o requesta per lo dit mestre Anrich als dits promens, los dits promens no li haurian fet appa-rell per dita obra e per occasió de asó vegava de sos jornals e de ses companyes, axi en lo principi de dita obra, com stant en aquella, que los dits promens sian tenguts a pagarli dits jornals e temps que per causa llur lo dit mestre Anrich pardria d’ell e de ses companyes.

E eximatex volem e decleram que feta dita obra sia vista aquella per nosaltres si stara ab aquella per-fecció que’s mester, que les dites parts hagen star a determinació e dit de nosaltres dits àrbitres.

Lata fuit huiusmodi arbitralis sentencia per dictos Bernardum Puig, Paulum Matheu, et Matheum Ca-pdevilla, arbitros et arbitratores verbo electos per partes iamdictas, die lune, quarta mensis decembris anno a Nativitate Domini Mo Do tertio, presentibus testibus: Damiano Torrell, Campi Terrachone et Gabriele Ferrando, scriptore Barchinone.

Et incontinenti dicti Matheus Pineda, Anthonius Ça Calm et Ioannes Bertran, prosceres dicte parrochie Castrifi delium, pro una parte, laudarunt et emologa-runt dictam arbitralem sentenciam et ipsam quatenus ad utramquem partem pertinet et spectat tenere et servare sub bonorum suorum, et dicte Comunitatis omnium obligacione. Iurarunt, etc.

137Josep Campmany

APÈNDIX VI

Llicència episcopal per al trasllat de la imatge, del culte, i del benifet fundat a l’antiga capella de Bruguers fi ns a la novament construïdaJaume, fi del, etc.

Honorable i probe senyor Jeroni Marc, cavaller, domi-ciliat a Barcelona, senyor del castell d’Eramprunyà, part dins la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, diòcesi de Barcelona, patró del benifet sota la in-vocació de Santa Maria instituït per l’honorable Pere Martí, ciutadà de Barcelona, senyor del castell d’Eramprunyà, on és construït l’altar de Santa Maria, a la capella de Santa Maria de Bruguers, construïda dins la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, junt al dit castell, i venerable i discret, dilecte en Crist, Antoni Gibert, prevere, vicari perpetu de Sant Boi de Llobregat, de l’esmentada diòcesi de Barcelona, obtentor de l’esmentat benefi ci, salut en nom del Senyor Jesucrist.

D’acord amb la sol·licitud feta per vosaltres, que co-piem, de temps enrenre cap fi del cristià devot es dirigeix a la santíssima Verge Maria, dels que visitaven amb freqüència la capella, ja que el lloc on està construïda la capella de Santa Maria de Bruguers és molt agrest i solitari, tant, que des de fa molts anys la capella de Santa Maria de Bruguers és derruïda, i ningú la visita.

Per això ens demanàreu que us concedíssim llicència i facultat per transferir, mudar i traslladar l’altar de la Santa Imatge de la Santa Verge Maria que hi ha a la capella de Bruguers, així com el benefi ci instituït en l’esmentat altar per Pere Marc, a aquella altra capella antigament nomenada Santa Maria Magdalena, cir-cumveïna de la capella de Santa Maria de Bruguers, situada a l’esmentada parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, i el lloc on la capella antigament ano-

ADB, Reg. Gratiarum, any 1509, copiat per J. Mas, Notes històriques del bisbat de Barcelona, AHCB, ms. B-233, f. 127v-128 i original reproduït per Vicente Medina, CanRomagosa de Begues. Una fami-lia para una tierra. Una familia para un pueblo, Barcelona, 2004, p. 118.

6 de juny de 1509



menada de Santa Maria Magdalena és construïda ofe-reix ser idoni, apte i decent tant per visitar la capella, com per celebrar-hi amb freqüència els ofi cis divins en remei tant de l’ànima de Pere Martí, institutor del benefi ci, com dels altres fi dels difunts en Crist.

Per això la vostra petició, en tant que justa i raona-ble, admetem benignament, atès que pel que s’ha esmentat abans, consta que el lloc on la capella de Santa Maria Magdalena era construïda és més idoni tant per visitar la capella com per celebrar els ofi cis divins per l’ànima tant de l’institutor del benefi ci com dels altres fi dels difunts en Crist, que no pas és l’indret on hi ha construïda la capella de Bruguers. Invoco, i literalment pronuncio, que us impartim i concedim llicència i facultat per transferir, mudar i traslladar vàlidament tant l’altar com la Imatge de la Santa Verge Maria que hi ha a la capella de Bruguers, així com el benefi ci instituït en l’esmentat altar per Pere Martí, a aquella altra capella antigament deno-minada Santa Maria Magdalena. I, com que dubtem amb fonament que en les passades torbacions i guerra que hi havia a Catalunya la capella no hagués estat contaminada, com sigui que en dit temps a la capella s’hi van recollir ferits, i que al seu fossar no hi hagués estat enterrat ningú que hagués fet vicis o delictes d’homicidi o mutilació de membres, per això, abans de fer l’esmentada transmudança i trasllat de l’altar, la imatge, i el benefi ci a la capella de la Magdalena, si comproveu que la capella està beneïda, la recon-cilieu cautelarment, i si comproveu que la capella no està beneïda ni reconsagrada de nou, la beneïu i la reconsagreu. I que tant vos, Antoni Gibert, obtentor actual del benefi ci, com els vostres successors en el benefi ci, juntament amb altres institucions amb llicència provada, no permeteu que ningú intervingui en la institució de l’esmentat benifet, ni infl ueixi en l’esmentada institució.

Donat a Barcelona, el dia sis del mes de juny de l’any de la nativitat del Senyor mil cinc-cents nou.

139Josep Campmany

Inventari tret per lo Curat Batlle i Regidors de Gavà de la Capella i Hermita de Brugués, los effectes de dita Hermita se encarregà Feplip Sadurni Hermità. En poder de Ramon Sicart, Pbre. i Curat de Gavà.

Attestor indubiam que fi dem facio per presentem Ego, Felix Font et Roca Auctoritatem Regia Notarium publicum villa Sancti Baudilii de Lupricato, Diosce-sis Barchinona, quod inter scripturas publicas fi deliter custoditas et bene reconditas in Archivo Rectoria Parrochialis Ecclesia Sancti Petri de Gavà dicta Dios-cesis penes Reverendos rectores dictorum Parroquia receptas inter alia inveni; quoddam inventareum quod pro ut ibi jacet sequitur subtus verbis:

Vuy que contam als sis de Juny de milt set cents qua-ranta y tres los Magnifi chs Jaume Viñas, batlle, Benet Gelabert, Miquel Piñana, Joan Guinot, regidors, ab comu consentiment dels que estan y habitan en la Universitat de Gavà a instancia de Ramon Sicart, Curat de la Parroquial Iglesia de Sant Pere de Gavà, Bisbat de Barcelona se ha pres inventari de las joyas, robas y demes ornaments se encontran en la Iglesia y Ermita de la Mare de Deu de Bruguers, situada en la Parroquia de Sant Pere de Gavà.

Primerament se encotrà en la Sagristia dos caixas y una calaixera ab panys y claus.Item un calse ab Patena, ab una capsa.Item dos fl oreras, dos clavells y un palm.Item dos corrons y una pasta de agnos.Item un pom de difarents colors ab uns corals.Mes una madalla de plata, a buns corals.Mes altres curals llissos encordonats ab un fi l de seda.Mes dos poms de vidre guarnits de plata.Mes una cama y un cap, y una ma de plata.Mes un escapulari.Mes tot lo dalt dit se encontra ab una bassina de llautó usada.

APÈNDIX VII

Inventari dels béns de l’ermita de BruguersADB, Parroquials, 413, Gavà, lligall 5, f. 51r – 55v.

Data: 6 de juny de 1743

Original en llatí i català


Mes un palit viat que era dintre de la caixa.Mes un guardamasil de cuyro usat.Mes altre bassina de llauto usada.

Mes a la calaixera se encontra lo seguent:Primo tres vessinas de llauto usadas.Mes una capsa per posar cera.Mes un encenser de llautó sobredorat.Mes dos casullas usadas, la una blanca y la altre moterejada ab colas y manobles.Mes dos albas usats fetas a la antiga.Mes quatre singulos usats.Mes tres vestits de la Mare de Deu, un domas blanch guarnit ab galó de plata y altre morat llis y altres encastat ab difarents palis per posar fl ors.Mes quatre cobricalses, lo un fl orejat guarnit de punta de plata y or, altre blau llis y altre de color de oliva, ab punta de fi l, y altre viat molt usat.Mes una bolsa de corporals de dos colors blanca, y vermella ab quatre corporals.

Dibuix de l’ermita, de M. E. Marrugat. Fons: família Campmany-Guillot.

141Josep Campmany

Mes la pau de plata, ab la toballola guarnida de se-rrell de seda.Mes un creu de fusta sobradorada, amb la coballola guarnida de punta de plata ab un tafetà blau.Mes uns cortinatjes de la Mare de Deu color morat.Mes altre cortinage negra del Sant Christo.Mes dos altres cortinatjes de la Mare de Deu, un color groch, guarnits ab galo de plata, y lo altre de glasa ab son serrell de seda.Mes un manto blau guarnit de punta blanca ab los llassos.Mes nou capells quatre de tela y sinch de glassa tots guarnits de punta blanca.Mes dos pulainas de punta blancas.Mes camissas sis de telaguarnidas de punta blanca.Mes un collet de capellà.Mes dos prendas de or, ço es un pessa ab perlas ab una pedra vermella ab la cadena de coral, y un anell de or pedra vermella ab son llas.Mes tres lligadas vermellas ab punta de plata y altre de verda usada de blanch y vermell.Mes quatre satins mostrejats.Mes tres capsas per guardar eixas joyas.Mes un palit de seda murada ab los penjats morats travasers bellut serrell de seda.

Segon y ultim calaix se encontra lo seguent:Primo quatre amets y sis purifi cadors y dos labavos y un aixugamans y una toballola xiqueta.Mes una granatge per lo Hermita.Mes onze estoballas, sinch de cotó y sis detela y las de tela guarnidas ab punta.Mes tres capsas de llauna usadas per posar ostias.

Mes la porta de la sagristia ab pany y clau.

Al Altar Major.Primo candeleros dotse de llautó vuyt xichs y dos de grans y dos de ferro per posar candelas.Mes un duardamasil.Mes una ara guarnida de fusta.Mes dos missals xiquets molt usats.Mes dos faristols un xich y altre gran.Mes un Sant Christo.


Mes una Corona de plata de la Mare de Deu.Mes una caldereta de coure, ab una camiseta ab una carta de fi losa.Mes altre caldareta de aram, usada per prendrer aygua beneita.Mes quatre mortallas tres de tela y una de bri.Mes dos aixugamans nous de bri.Mes disset presentalles de sera.Mes una campaneta de coure mediana.Mes un palit.Mes dos canadellas de bidre ab son plat de pissa.Mes tres llantias ab las vesinas de llautó.Mes un cofre ab dos cantis per tenir oli.Mes quatre banchs escons usats.Mes dos retaulons.

Al Altar del Sant Christo.Primo unas estoballas blancas usadas.Mes un palit mostrejat de negra ab la Imatge de los dolors de la Mare de Deu.Mes unas cortinas de seda ab son ferro.

Al Altar de Sant Sebastià.Primo unas estoballas usadas y un palit y un quadro de Ecce Homo.

Al Altar de Sant Pau.Primo estoballas usadas una, y palit usat.

Mes al Altar de Santa Llussia unas estoballas usadas y un palit color groch y blau.Mes un quadro de la Soledat.Mes quinse banchs usats, tretse sensillos y dos ab caixas que serveixen per las administracions.Mes un escambell usatMes lo quadro de la Mara de Deu, nomenada la taula y sota un retauló ab una Imatge del Sant Christo.Mes un cobre xich sense pany ni clau.

Mes al campanà, una campana ab sa corda.

Mes la porta de la Iglesa ab pany y clau y barra.

143Josep Campmany

A la Casa del HermitàPrimo la cuyna, una taula, un ast, un guardadó per traure a la graxonera.Mes una graxonera de aram usada.Mes lo torn de fer la cera.Mes la porta del establa, clau y pany.Mes la porta xica de la Iglesia ab son pany y clau.Mes la porta principal de la Casa del Hermità ab pany y clau.Mes altre porta del Baluart ab forrellat y barra.Mas la porta de la establa ab pany y clau.Mes al Porxo una taula noba ab tres capitells y un banch usat.Mes la porta del pati dels carers ab pany y clau.Mes la porta de la cuyna ab pany sens clau.Mes la porta del quarto del Hermità ab pany y clau.

Inventari dels Bens mobles, e, immobles se encontran en la Iglesia y Hermita de Brugues, los quals se ha encarregat Felip Sadurni Hermità ab obligacio de tots sos bens; Juny, sis, mil set cents quaranta tres.

Die sexta mensis Junii, anno a Nativitate Domini mil-lessimo septingentessimo quadragessimo tertio, fuit receptam et fi rmatum eodem die per me Reverendum Raymundum Sicart curatum Ecclesia Parroquialis Sancti Petri de Gavà, Dioscesis Barcelonii, presen-tibus pro testibus Joannes Amat agricola prefata Parrochia et Joanne Sabates fabre ferrarie prefata, etiam Parroquia.

In quorum fi dem et testimonium promissorum pro-prio calamo scriptorum in hac papiro regia sigilli quarti, stampteri et extractati a suo originali virtum Rey decreti sue provisionis edicte respectu scriptu-rarum apud Parrochos recepterum cum qui dicto suo originali veri dice comprobati. Ego idem Felip Font et Roca Notarium supramemoratus hui me subscribo et meum quo utor attis Notaria instatus et requisitus in dicto loco Sancti Petri de Gava, die vigessima nona mensis Augusti anni MDCCLXXVIII appono. Sig+num.


145Josep Campmany

APÈNDIX VIIICobles de la Sacratíssima Mare de Déu del Burgues, y del Sitjar (anònim, segle XVII).

Sobre tots sou advocadaVerge Santa, sens pecat,Mare de Déu excelsada,y adorada en lo Sitjar.

Estàveu, Verge, apartadaen la montanya deterrahoc, y mes, Mare beneyta,en la cambra descuberta,y ara per mes honradaaquest lloch vos han donat;hont sereu sempre excelsaday adorada en lo Sitjar.

Quant la Iglesia reparada,fonch, y tot aparellatallí fonch determinat,com serieu devallada,perque vostra dignitatmereix gloria triumphada;Mare de Deu excelsada,y adorada en lo Sitjar

Estàveu edifi cadadesobre aquella gran Rocahont estaveu apartadade la vostra gent devota,per aixo fonch concordatalli fosseu devallada;hont sereu millor lloada,y adorada en lo Sitjar.

Bisbe Serra hi es estatab professó ordenada,lo Prior y es pujat,lo qual vos ha devallada;hoc, y Mossen Francesch March,

los qui os han acompanyada.Mare de Déu excelsada,y adorada en lo Sitjar.

Lo Bisbe ab gran fervorà Vos, Verge, ha rebudalo qual per gran honorà la porta hos ha tinguda,per amor del Salvadorla Iglesia ha consegrada;Mare de Deu excelsada,y adorada en lo Sitjar

Molts miracles feu tots dies;molts mysteries, y senyals,Vos guiau per dretas vies,y aportau à be los mals,nils faltan quan sou pregada,del que han necessitat;Mare de Deu excelsada,y adorada en lo Sitjar.

No mireu los nostres vicis,ni mireu nostres pecats,feu, que nostres malefi ciscesats sien, y perdonats,y la culpa reparada,que viscam en caritat;Mare de Déu excelsada,y adorada en lo Sitjar.

TORNADA:

Puix sou Mare tant amada,de Jesus Deu encarnat,siau la nostra advocada,Mare de Déu del Sitjar.

Pàgina anterior: els goigs dedicats a la Mare de Déu més antics que es conserven. Pel peu d’impremta sabem que es van publicar entre 1692 i 1742. Corresponen a unes Cobles de la sacratíssima Mare de Déu del Burgues, y del Sitjar. Aquesta mostra de literatura popular era editada i promoguda pels administradors laics de l’ermita de Bruguers. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.


147Josep Campmany

Goigs de la Sagrada Verge Maria venerada en la sua prodigiosa Imatge, ans del Brugués, y vuy dia del Sitjar. (Anònim, segle XVIII).Puix de tothom Advocadatots us han de reclamarVerge en Bruguers venerada,siau-ho sempre en lo Sitjar.

Com a pedra preciosaposada dins de la terra,estava dalt d’aquesta serravostra Imatge, Perla hermosa:més Déu que us vol estimadano la pogué així deixar:Verge en Bruguers venerada,siau-ho sempre en lo Sitjar.

En força d’algunes senyes,que el Cel li manifestàun bon Pastor de Gavàla buscà dalt d’aquestes penyes;en una cova empinadaper ditxa la va trobar,Verge en Bruguers venerada,siau-ho sempre en el Sitjar.

Pensant de est feliç succéslograr-ne amb més alegriaportar-la en sa companyiano volgué eixir del Bruguers:

Capella allí edifi cadaen ella hagué de quedar,Verge en Bruguers venerada,Siauho sempre en lo Sitjar

Destruida esta Capellaper contratemps desgraciatslo Senyor Baró, o Juratsferen fer altra mes bellaen lo Sitjar ideada,mes facil de visitar,Verge en Bruguers venerada,siauho sempre en lo Sitjar.

Per lograr la translació,y al Cel tenir obligat,del Senyor Bisbe, informat,se pregà la aprobació;y est, confi antla alcansada,la volgué presenciar,Verge en Bruguers venerada,siauho sempre en lo Sitjar

Quatre parròquies veïnesLes de Gavà, i Sant Climent,de Begas, i juntament,de Castelldefels molt fi nes

ab sa professó arregladaaqui la varen baixar,Verge en Brugués venerada,siauho sempre en lo Sitjar.

Ab son Clero en est portál,tot lo enfront de Poble ple,lo Illustrissim la rebévestit de Pontifi cal:y aqui ahont es collocadala logrà ell mateix posar,Verge en Brugués venerada,siauho sempre en lo Sitjar.

Qui de esta Copia mogutha buscat lo Original,se ha vist libre de tot malsempre que li ha convingut:la gracia ben demanadamay se ha deixat de alcansar,Verge en Brugués venerada,siauho sempre en lo Sitjar.

Per vostra Imatge Sagradasou consol de terra, y mar:Verge en Brugués venerada,sia-ho sempre en lo Sitjar.

Pàgina anterior: Goigs tradicionals de la Mare de Déu de Bruguers. Pel peu d’impremta sa-bem que es van editar entre 1815 i 1850. La música, reproduïda en aquesta pàgina, fou recu-perada per Esteve Carbonell a partir de la memòria oral de la seva mare, Coloma Estapé, i la seva tieta, Pepeta Carbonell, i la supervisió del pare Gregori de Montserrat. Publicada a les I Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia. Montserrat. Parròquia de Sant Pere, 2001.


149Josep Campmany

Goigs a la Mare de Déu de Bruguers (versió actual, text d’en Frederic Alfonso i Orfi la, i música de Joan Alfonso i Orfi la, 1954).

Morenor de pagesia,Verge dels ulls riallers, sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

Un bon pastor de Gavàus trobà dins d’una cova. Quan la llum es feia novali neixíeu a la mà.Tremolaven d’alegriesbrugueroles i esbarzers,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

Com exultava el pastorquan retornava a la pleta:Essent Vós tan petitetali cabíeu al sarró...Tot Gavà s’agradariadels vostres ulls riallers,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

Enyoràveu l’espadati el silenci de l’altura.Dins del sarró no hi fulgura–quan el pastor us hi ha cercat–aquella mirada piaque l’il·luminava adés,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

Us torna a prendre el pastordel lloc on primer us trobava...No esdevindríeu esclavani que lligués el sarró;vanament us cercariamil vegades i mil més,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

Us plau el cim isolaton l’austera bruguerolacastament es tornassolaamb un blanc de pietat,com de fl or de satalia,com d’aroma d’ametllers,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

A les roques del Sitjarus bastien la capella.Al lluny el mar s’esbadellai als vostres peus s’obre el pla.Contempleu la rodaliades del vostre humil recés,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

Us corona reverentel Bisbe Enric de Cardona.

Són perles de la coronaGavà, Begues, Sant Climenti Castelldefels, on nia,l’àgil estol dels velers,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

Ros el blat i el vi suau,beneïu-nos les collites.Del vostre amor sense fi tesbrolli l’oli de la pau.Maria, us volem per guiade tots els nostres delers,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

Ben a prop del vostre pitens mostreu l’infant, Senyora,justa distrbuïdoradels favors de l’infi nit.No ens el refuseu, Maria,a l’hora dels planys darrers,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.

Morenor de pagesia.Verge dels ulls riallers,sol solet de cada dia,Mare de Déu de Bruguers.


APÈNDIX IX

Capellans, ermitans i administradors coneguts de Bruguers

1328 Bereguer de Palomar1347 Pere de Prats1347 Guillem de Castellara1352 Bernat de Canyamars1352 Bartomeu Rosa1369 Guillem Folquet1375 Berenguer de Canals1380 Francisco Corrales1383 Pere Mirambell1387 Pere Vivesa1406 Pere Fígolsa1413 Miquel Carbonell

a1421 Pere Carbonell1475 Antoni Gibert1509 Lluís Marc1518 Jaume Gibert1523 Lluís de Cardona1526 Maties Ferraguta1530 Jeroni Vidal1530 Pere Vilasalóa1552 Joan Borgonyó1589 Andreu Vilara1607 Bartomeu Gilaberta1636 Joan Jutglar

a1665 Jaume de Copons1665 Ramon de Copons1686 Dalmau de Copons1723 Francesc Borràs1775 Francesc Bosch1785 Lluís de Garma1800 Francesc Codina1815 Pere Maria Grau1850 Pau Tintoré1852 Agustí Duran1858 Ildefons Ribalta

Capellans de l’ermita de Bruguers.

1849 Pau Margarit Gaietà Vendrell1850 Pau Margarit Gaietà Vendrell1851 Pau Margarit Gaietà Vendrell1852 Jaume Sadurní Gaietà Vendrell1853 Jaume Sadurní Gaietà Vendrell1854 Jaume Sadurní Gaietà Vendrell1855 Pere Soler Joan Torrents1856 Anton Guinot Pau Sadurní1857 Anton Guinot Pau Sadurní

1858 Pau Margarit Pere Margarit1859 Pau Margarit Pere Margarit1860 Pere Soler Miquel Tintorer1861 Pere Soler Miquel Tintorer1862 Josep Mestre Pere Soler1863 Josep Mestre Pere Soler1864 Pau Margarit Jaume Espinós1865 Pau Margarit Jaume Espinós1866 Climent Escoda Jaume Espinós

Administradors gavanencs de l’ermita de Bruguers (segle XIX).

1639 Jaume Quer1651 Josep Artigas1667 Francesc Artigas1672 Jaume Mas1681 Pere Serra1685 Josep Barbosa1705 Joan Sadurní1737 Felip Sadurní1776 Joan Batista Sadurní

1788 Bartomeu Jaumà1789 Pau Sadurní1846 Joan Sadurní1866 Climent Montserrat1886 Josep Berdier1927 Melcior Grané1959 Jaume Arbonès1960 Antoni Cartoixà1980 J. Antoni Cartoixà

Ermitans de l’ermita de Bruguers

151Josep Campmany

Aquest llibre no hauria estat possible sense l’ajuda de diverses persones i institu-cions. En primer lloc, expressem el nostre agraïment a Mn. Jaume Bogunyà, que ha facilitat la consulta de l’Arxiu Parroquial, especialment del fons procedent de l’antic Arxiu Marià que mossèn Jordi Fort va reunir a Sant Climent. També a na Montserrat Pujals, que des de l’any 2004 ha anat publicant al butlletí parroquial Diàleg la primera versió d’aquest treball, fent una tasca de difusió impagable. Agraïm també els que ens han facilitat imatges, dibuixos, partitures o gràfi cs reproduïts al llibre: Monserrat Jardí, Montserrat Pagès, Antonio Hervás, Esteve Carbonell, Centre d’Estudis Beguetans, Benet Solina, Alfons Gibert, Manuel Aguilera, Sr. Masvidal i especialment l’Arxiu Municipal de Gavà per les facilitats prestades. Agraïm també especialment la tasca de correcció lingüística feta per na Marta Jiménez, i les entitats i institucions que han donat suport econòmic a l’edició d’aquest llibre: l’Associació d’Amics del Museu de Gavà, el Centre d’Estudis de Gavà, l’Institut Ramon Muntaner i el Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya.

Agraïments


Col·lecció La Nostra Gent

Antoni Tarrida, Pagesos, sorres i espàrrecs. Història de la pagesia gavanenca (2003).

Antoni Tarrida, Terra i Ànima. El Gavà de quan jo anava a escola. Il·lustracions de Joan Mitjans (2005).

Alfons Gibert, Fil per randa. Contes i narracions gavanenques (2005), coeditat amb l’Ajuntament de Gavà.

Josep Campmany, Gavà, històries medievals. 24 personatges gavanencs del passat. Il·lustracionsde Josep Nicolàs (2006).

Diversos autors, L’arqueologia a Gavà. Homenatge a Alícia Estrada (2009), editat en col·laboració amb el Museu de Gavà.

Josep Campmany, Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers (2009), coeditat amb el Centre d’Estudis de Gavà.

1.

2.

3.

4.

5.

6.

Des de l’any 2003, l’Associació d’Amics del Museu de Gavà impulsa, en solitari o en col·laboració amb altres entitats o institucions, l’edició de llibres sobre la història local. Fins ara s’han publicat les següents obres:

Documents

HISTÒRIA DEL CULTE A LA MARE DE DÉU DE BRUGUERScentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/... · 2013-06-20 · Després de la publicació del llibre del pare Camós,