GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 1

GEOGRAFIAD'ESPANYA

2n BATXILLERAT

IES BROCH I LLOP

DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Josep Xavier Llop Goterris

NOTA IMPORTANT

La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu 1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei 1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic, figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilitzaciónomés podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».

2a versió: gener 2018

Aquesta obra està subjecte a la llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons. Si voleu veure una còpia d'aquesta llicència accediu a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/ o envieu una carta sol·licitant-la a Creative Commons, 444 Castro Street, Suite 900, Mountain View, California, 94041, EUA.

ÍNDEX:

5. ELS ESPAIS DEL SECTOR PRIMARI

6. ELS ESPAIS INDUSTRIALS

7. ELS ESPAIS DE SERVEIS

TEMA 5

ELS ESPAIS DEL SECTOR PRIMARI

ELS ESPAIS RURALS

Abans d'entrar a parlar dels espais del sector primari cal diferenciar una sèrie de conceptes que es poden prestar a confusió:

● PRIMARI: Inclou totes aquelles activitats que obtenen productes directament de la natura: agricultura, ramaderia, pesca, explotació forestal i mineria, encara que aquesta degut als paisatges que origina i a la vinculació tan forta que té amb la indústria se sol incloure moltes vegades al sector secundari.

● RURAL: El terme Rural fa referència al poblament, els espais rurals són tots aquells que no són urbans; que no podem considerar que formen part d'una ciutat. Avui en dia els límits entre la ruràlia i l'espai urbà s'han anat fent difusos i existeix una gran franja rurubana (també anomenada periurbana).

● AGRARI: Inclou les activitats del camp; agrícoles ramaderes i forestals.

● AGRÍCOLA: Fa referència a les activitats de l'agricultura: aquelles que obtenen productes vegetals del cultiu de la terra.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 5

FACTORS FÍSICS I HUMANS DE L'ESPAI RURAL

Els espais rurals són molt diversos i estan afectats per multiples factors que podem englobar dins del medi físic o per influència humana:

o El medi natural

L'activitat agrària sempre ha sigut molt dependent del medi físic, per tant l'activitat agrària a Espanya ha estat condicionada sobretot pel relleu i el clima. A Espanya el clima no afavoreix l'agricultura llevat de les zones del nord, a més presenta moltes zones muntanyoses que dificulten el conreu.

o L'estructura agrària

L'estructura agrària tradicional ha canviat degut a la modernització i l'èxode rural, de manera que de vora el 50% de la població activa meitat de segle ha passat al 5% el 2005.

demografia: la població rural espanyola ha descendit a la vegada que els actius agraris. La causa principal ha sigut la mecanització i les baixes rendes que van provocar el granèxode rural dels anys 60 i 70 i que encara no ha acaba, provocant despoblament i envelliment de la població.

Il·lustració 1: Segant en verd.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 6

sistemes d'explotació1, propietat2 i tinença3: a la vegada que el descens demogràfic s'han produït canvis en tota la resta d'estructura agrària: les Explotacions han augmentat la grandària i també de les propietats; es manté un règim de tinença majoritàriament de propietat, que tendeix a ser mitjana (30 ha).

o El poblament

Encara que considerem població rural aquella que es troba en nuclis inferiors als 10.000 habitants4, podem diferenciar entre els nuclis semiurbans (amb certes característiques urbanes) entre 10.000 i 2.000 habitants i els estrictament rurals; inferiors als 2.000 habitants.

1Cal diferenciar entre parcel·la (extensió de terra sota un sol límit) i explotació (conjunt de parcel·les explotades per un mateix propietari).2Quan abunden les grans propietats parlem de Latifundi (predominen a l'oest i sud de la península) i si abunden les xicotetes propietats parlem de Minifundi (predominen al nord i l'est)3Relació entre el propietari de la terra i qui la treballa: propietat (el propietari l'explota), arrendament (lloguer) o parceria (propietarii explotador es parteixen la collita).4En Espanya, en altres països la xifra de població puja o baixa, això és degut a que el criteri de població no és determinant per a establir la diferència entre una ciutat i un poble, són altres criteris més difícils de medir estadísticament com els serveis que ofereix, l'ocupació dels seus habitants o els hàbits socials. Malgrat tot el criteri poblacional s'usa per ser el més fàcilment quantificable.

Il·lustració 2: Estructura de les explotacions agràries a Espanya. Font: Atlas nacional de España. IGN

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 7

Dispers: la casa rural està voltada de camps. Elpoblament dispers es troba en àrees on l'aiguaés abundant: al nord, Canàries, hortes de lamediterrània, etc.

Concentrat: els habitatges estan uns a la voradels altres formant pobles més o menys grans.Trobem aquest tipus de poblament als secansde l'interior peninsular.

Intercalar: es tracta d'un tipus mixt, hi hahàbitat disseminat entre pobles. Es troba a lamuntanya mitjana de l'est i el sud peninsular ien algunes zones del nord.

o La política agrària

les polítiques agràries al segle XIX i XX.

Les polítiques sempre han repercutit en l'economia i, com no, en l'espai rural. Al segle XIX la principal política agrària duta a terme fou la desamortització, que va provocar canvis en la propietat i la tinença de la terra en bona part d'Espanya, agreujant la dicotomia jornaler – latifundista del sud i centre peninsular.

Al segle XX es va intentar reformar la propietat de la terra, però totes les reformes van fracassar. Ara bé, es van dur a terme altres accions encaminades canviar el sistema de tinença de la terra i augmentar la propietat, així com el rendiment:

Política hidràulica: és la principal política que s'ha dut a terme en Espanya consistent en estendre el regadiu per tal de millorar la producció i productivitat de la terra5.

Colonitzacions: dutes a terme a la dictadura de Franco, normalment en noves zones de regadiu, per tal d'oferir terra i habitatge als jornalers agraris. Importants a la vall del Tajo i l'Ebre.

Concentració parcel·lària6: encara continua però tímidament, es tracta de concentrar les diverses parcel·les disperses d'un mateix propietari en una o dos parcel·les de grans dimensions, millorant-ne la rendibilitat.

5Les bases de la política hidràulica del segle XX les van posar Joaquin Costa i els regeracionistes a principi de segle.6Liss, Carl-Cristoph “Evolución y estado actual de la concentración parcelaria en España” Revista de Estudios Agro-sociales nº 139Enero-marzo 1987. Accessible a la web [http://www.mapama.gob.es/ministerio/pags/Biblioteca/Revistas/pdf_reas%2Fr139_02.pdf]Data de consulta 5 de desembre del 2017

Il·lustració 3: Poblament concentrat.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 8

la PAC (política agrària comunitària)

La Política Agrària Comunitària comença als anys 60 del segle XX marcada pel període d’inseguretat alimentària i alça de preus posterior a la segona guerra mundial, per esta raó els objectius inicials de la PAC van ser assegurar l’autoabastiment alimentari (a un preu raonable) i elevar el nivell de vida dels agricultors, inferior al delsobrers industrials. Per a dur a terme estos objectius es van crear una sèrie d’ajudes directes a la producció (pagament per kg o tm produït) i ajudes indirectes als agricultors per tal de modernitzar les explotacions (subvencions i crèdits suaus). El resultat va ser espectacular i d’una Comunitat Europea deficitària en aliments bàsics es va passar a una superproducció que va obligar a subvencionar les exportacions i l’eliminació d’excedents. El problema fou que el pressupost destinat a l’agricultura va crèixer tant que es va convertir en l’apartat més gran de la Unió i a partir dels anys 80 es va provar de reformar la PAC.

La primera reforma es va realitzar el 1992 i tendia a desvincular les ajudes de la producció passant a ser per hectària o cap de bestiar i la modernització d’estructures dins del FEOGA7. El 1999 va haver una segona reforma que va introduir el pagament com a complement de la renda agrària i les ajudes al desenvolupament rural amb els programes LEADER8. La revisió de la PAC del 2003 va introduir el Pagament Únic en compensació als llauradors amb drets adquirits, i amb l’objectiu de fomentar una

7Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrària que subvenciona les millores en les explotacions agràries, ajuda als jòvens agricultors, la transformació i comercialització dels productes, ... i també inverteix en infraestructures en el món rural. 8Liaison Entre Actions de Développement de l'Économie Rurale, que significa “vínculos entre acciones de desarrollo de la economía rural” Font: https://www.redruralnacional.es/leader1

Il·lustració 4: Procés de concentració parcelària a Espanya.

Font: https://geografiamungia.wordpress.com/2013/03/10/la-concentracion-parcelaria-en-espana/

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 9

agricultura menys productiva, amb productes més sans i més respectuosa amb el medi ambient. La propera revisió de la PAC serà el 2020.

Des de l'entrada d'Espanya al Mercat Comú9 el 1986 la política agrària ja no depèn del govern espanyol sinó que és comuna per a tota europa.

Els productes s'agrupaven en OCM10 (organitzacions comunes de mercat) que fixen preus, produccions, subvencions i quotes. Actualment s’ha simplificat en un única OCM que ho controla tot.

Els objectius fonamentals11 de la PAC actualment són:

Garantir l'autoabastiment de productes agrícoles dins la Unió.

Assegurar unes rendes als agricultors iguals a la resta de ciutadans.

Mantindre un preu assequible dels productes agrícoles per als consumidors.

Garantir l'equilibri ecològic al camp.

Fixar la població al medi rural.

Millorar i assegurar la qualitat dels aliments.

Els instruments utilitzats per a fer-ho han estat:

Subvencions als productes per a fomentar la producció.

Quotes de producció per a evitar excedents.

Fons estructurals destinats a diversificar l'economia rural i mantindre l'ocupaciói la població en les zones rurals.

Regulació de la qualitat dels productes alimentaris mitjançant una estricta normativa i controls continus.

Les conseqüències han sigut diverses: les zones especialitzades en productes excedentaris han rebut un fort impacte, abandonant part de l'activitat, però en general ha estat positiu per a l'agricultura espanyola, ajudant a fixar població i diversificant l'economia de les zones rurals.

ELS USOS DE L'ESPAI RURAL

9El Mercat Comú és una de les bases de la Unió Europea. La creació efectiva d’un mercat únic es va establir en l’Acta Única Europea del 1986.10Organització Comuna del Mercat, instrument usat per la PAC per a establir les normes d’intervenció en cada producte agrari. . Font: Lex euro, lleis europees. <http://eur-lex.europa.eu/summary/glossary/common_agricultural_markets.html?locale=es> [Data de consulta desembre 2017]11Més informació: <https://ec.europa.eu/agriculture/cap-overview_es>

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 10

L'espai rural és un espai divers i diversificat que presenta una gran quantitat d'usos diferents, especialitzats o combinant-se entre ells. Els podem classificar en:

o Usos agrícoles

L'agricultura tradicional es basava en el policultiu, però les transformacions que ha patit arran de la mecanització i modernització han conduit a una agricultura especialitzada que produeix per al mercat amb les següents característiques:

Tendeix a especialitzar-se en el producte més rendible per a cada zona.

S'usen tècniques modernes

llavor seleccionades, cultius transgènics

ús intensiu de pesticides i fertilitzants

mecanització i substitució de mà d'obra per maquinària

Il·lustració 5: Sistemes agraris d'Espanya. Font: España a través de los mapas. IGN.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 11

noves tècniques de cultiu: hivernacles, encoixinament, arenament

increment del regadiu: l'expansió del regadiu ha sigut la principal política agrària que s'ha dut a terme a Espanya al llarg del segle XX. Assegura les collites, augmenta la producció, el rendiment i les rendes agrícoles i ha creat tota una indústria auxiliar i comercialitzador al seu voltant. Tot i això també representa una gran alteració mediambiental.

La producció agrícola representa encara més de la meitat de la producció final agrària; sent els cultius de regadiu els que tenen el major pes en aquesta.

Els cereals però són els qui més extensió ocupen dins de la superfície agrícola encara que els seus rendiments (llevat de l'arròs i la dacsa12) són baixos. Bona part dels cereals en secà, i la practica totalitat del regadiu (llevat de l'arròs) es destina a la producció de pinsos.

La vinya ocupa una part important dels secans interiors. No suporta les gelades fortes i ocupa la seua màxima extensió a la meseta sud, la vall alta de l'Ebre i el litoral mediterrani. La producció vitivinicola s'està modernitzant incorporant el regadiu per a assegurar les collites i elcultiu emparrat que augmenta la producció i permet la mecanització. A la vegada s'està intentant augmentar el prestigi i la qualitat dels vins.

12L'arròs es concentra en les zones humides, sobretot litorals. La dacsa és predominant al nord i als regadius interiors i s'usa per a pinsos.

Il·lustració 6: Distribució del cultiu de cereal. Font: Bielza de Ory Geografia General

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 12

Espanya és el principal productor d'oli d'oliva del món, la distribució de l'olivera coincideix enpart amb la vinya, però destaca a Andalusia. L'extensió de l'olivar ha crescut molt en els darrers temps unida a les ajudes de la PAC, a les campanyes per a fomentar l'oli d'oliva i a la comercialització directa de les empreses productores.

Il·lustració 8: Distribució de l'olivar. Font: mapya.es

Il·lustració 7: Distribució de la vinya. Font: mercadosdelvino.com

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 13

La producció de fruites i horalisses es concentra als regadius, sobretot als litorals i valls regades de l'interior. Malgrat que l'extensió no és massa té un gran pes en la producció final agrària i sobretot en les exportacions. Destaca la producció intensiva en hivernacles, hui en dial'agricultura més rendible d'Espanya i que demanda una gran quantitat de mà d'obra.

A banda d'aquests també tenen importància els cultius industrials com el tabac i la remolatxa sucrera i els farratgers, tots ells lligats als regadius interiors13.

o Usos ramaders

Encara que tradicionalment el seu pes a la producció final agrària sempre ha estat per sota de l'agricultura hui en dia s'està equiparant degut als canvis en els hàbits alimentaris14 de la població. Per tot açò la ramaderia:

tendeix a especialitzar-se per regions en un producte concret: llet, carn de vedella, ous, etc.

13Excepte el girasol.14L'augment del poder adquisitiu ha permés incrementar el consum de carn.

Il·lustració 9: Distribució del regadiu a Espanya. Font: Marm 1997

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 14

S'ha modernitzat i amb l'aparició dels pinsos ha esdevingut més independent del medi físic

la ramaderia intensiva és hui en dia la predominant, vinculada a les zones productores de pinsos i a les àrees de consum.

La ramaderia bovina es dona en règim extensiu al nord i oest d'Espanya i a les zones muntanyoses del centre, es tracta d'explotacions per a la cria de vedells que s'engreixen posteriorment en explotacions intensives.

La producció de llet, majoritàriament de vaca, es concentra al nord peninsular on s'aprofiten les pastures naturals, bé directament o com a farratges.

La ramaderia ovina predomina als secans del'interior peninsular en règim extensiu i amb unaexplotació molt tradicional, encara que algunesexplotacions presenten règims mixtessemiestabulats, sobretot en àrees de muntanya15.

La ramaderia porcina i aviar es basa en empresesintegradores; açò és grans empreses queproporcionen els animals i els pinsos i lesexplotacions intensives que proporcionen el treball ila infraestructura.

15L'alternativa a la transhumància tradicional és l'estabulament del ramat a l'hivern.

Il·lustració 10: Aportacions a la producció final agrària. Font: Marm

Il·lustració 11: Ramaderia extensiva bovina.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 15

o Usos forestals

El principal aprofitament econòmic dels boscos és la fusta, usada en la indústria paperera, de la construcció i del moble.

La major part de la producció de fusta es concentra al nord peninsular amb règim de cultiu16, es tracta d'espècies de fusta de poc valor (eucaliptus, pi de monterrey) per a paper o aglomerat.La resta d'explotació es troba regulada i es fa per aclarida dels peus aprofitables (pins, roures, avets). Bona part de la superfície forestal espanyola no és però aprofitable per a fusta17.

o Altres usos

Hui en dia el món rural és molt heterogeni ja que a banda dels usos agraris tradicionals hi ha nous usos de l'espai que a vegades entren en contradicció amb els tradicionals.

Algunes comarques que formen part de l'”espai rural profund18” mantenen les activitats rurals tradicionals i un envelliment i pèrdua de població notòries. Altres han modernitzat les activitats agràries o han diversificat les activitats econòmiques.

Així trobem dins l'espai rural nous usos:

residencials: habitatges secundaris de cap de setmana o vacances, sobretot a l'espai rural proper. Molts pobles han esdevingut urbanitzacions sinó en la tipologia si en la funció.

Industrials: derivats del trasllat de fàbriques des de les zones urbanes, o bé d'agroindustries d'industrialització endògena.

Terciaris: sobretot turístics, tant de l'agroturisme, turisme lligat als espais naturals, esports de muntanya i d'hivern, etc.

Mediambientals: lligats a la conservació de moltes zones (parcs naturals, nacionals) que creen llocs de treball relacionats amb la protecció de la natura (guarda forestal, brigades forestals, etc.)

16Es a dir es planten les espècies per a ser tallades i arrancades als 20-30 anys quan han arribat a un tamany òptim.17A les estadístiques oficials apareix sota l'epígraf de “monte leñoso” o “monte abierto” en contraposició a “monte maderable”.18Es considera com a tal aquelles zones rurals allunyades dels espais urbans i amb vies de comunicació generalment deficitàries, amb explotacions molt tradicionals i amb una població agrària envellida.

ELS PAISATGES AGRARIS D'ESPANYA

ESPANYA HUMIDA INTERIOR PENINSULAR MEDITERRANI MUNTANYA

ZONA GEOGRÀFICA

S'estén per l'extrem nord penínsular: Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, nord de Navarra i nord de Castella i Lleó.

Inclou la major part de Castella i Lleó, Aragó i Castella la Manxa; la totalitat de Madrid, la Rioja i Extremadura i les parts interiors de Catalunya i Andalusia.

Abraça tot el litoral mediterrani de Catalunya, les illes Balears, València, Múrcia i el litoral mediterrani andalús.

Ocupa les parts altes dels Pirineus, Serralada Cantàbrica,Sistema Central, Sistema Ibèric i Sierra Nevada.

MEDI FÍSIC Relleu accidentat, clima oceànic i riusde règim pluvionival oceànic.

S'estén per la Meseta i la depressió del'Ebre amb relleu pla, clima Mediterranicontinentalitzat i rius de règim pluvial

mediterrani continentalitzat.

Relleu accidentat alternant ambplanes més o menys extenses.El clima és mediterrani típic i

el règim dels rius també.

Presenta un relleu moltaccidentat, altitud elevada i un

clima de muntanya; els riussón de règim nival pur o mixte.

ESTRUCTURAAGRÀRIA

Població ipoblamen

t

Població nombrosa encara que molt envellida.El poblament predominant és dispers pur o en xicotets grups de poques cases.

La població és escassa i molt envellida.El poblament és concentrat en pobles xicotets i propers entre ells al nord, i en pobles grans i allunyats al sud.

Població nombrosa a les planesi reduïda a les muntanyes.Poblament dispers a les hortes iintercalar a les muntanyes.

Poca població i molts despoblats.El poblament ha sigut concentrat en molts xicotets nuclis, molts d'ells ara despoblats.

Explotació agrària

Explotacions minifundistes, parcel·lestancades i allunyades entre si.

El minifundi predomina a la vall delDuero i el latifundi al Sud. El tamany deles propietats ha augmentat gràcies a laconcentració parcel·lària i a l'emigració.

Minifundi al regadiu iexplotacions mitjanes al nord i

grans a la vall delGuadalquivir.

Coexisteixen les xicotetesexplotacions privades amb elsterrenys comunals que ocupengrans extensions de boscos i

prats.

USOS DEL SÒL

Agrícola

Ocupa poca superfície als fons de les valls. Convieuen els horts familiars amb els cultius farratgers: prats, alfals, trèvol i dacsa; per alimentar el bestiar.

El secà domina a la major part de les àrees conreant-se cereals, vinya i olivera.El regadiu s'esten aprofitant l'aigua del Duero i Ebre; es cultiven plantes farratgeres, cultius industrials (tabac i remolatxa) i fruites i hortalisses a la vall de l'Ebre.

El secà ocupa les zones prelitorals, dominant la vinya, ametlers i l'olivera (andalusia).El regadiu es dedica als cítrics, fruiters variats i a l'horticultura.Destaquen els hivernacles del Sudest.

Al nord es concentra a les vallsamb cultius farratgers i xicotetes hortes. Al sud hi ha bancals d'ametlers, oliveres i vinya.

Ramader

És l'activitat més important afavorida pel clima. Especialitzada en boví de carn en règim extensiu i de llet en règim intensiu.

La ramaderia és ovina extensiva als secans, bovina i ovina a les deveses extremenyes i salmantines, i intensiva a lavall de l'Ebre.

La ramaderia ovina i cabruna ocupa els secans, però la més importnat és la porcina, aviar ibovina en règim intensiu.

Ramaderia extensiva i semiestabulada (abans transhumant) bovina i ovina.

Forestal

És una activitat important amb plantacions d'espècies de creixement ràpid per a pasta de paper i aglomerat; iroure i faig per a moble.

L'explotació forestal més important és la del suro, la llenya i les bellotes de les deveses.

Té poca importància, excepte en Catalunya, Cadis i Huelva per al suro i a Huelva amb l'eucaliptus per a paper

S'aprofiten les espècies autòctones per a fusta i les repoblacions per a paper i aglomerat.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 17

LES DINÀMIQUES RECENTS DEL MÓN RURAL

o La crisi i els problemes del món rural

Des de fa dècades el món rural ha entrat en una crisi global que afecta a la seua economia i població.

Les activitats agràries es troben en crisi; tot i que el PIB creix en xifres absolutes ha disminuït el seu pes relatiu í el nivell de renda dels empresaris agraris, en part degut a la concentració de la distribució en unes poques empreses.

A partir de l'èxode rural19 hi ha hagut una important disminució de la població i un gran envelliment que ha deixat despoblades moltes comarques rurals, fent impossible la seua recuperació a curt i mitjà termini.

Hi ha també una escassa diversificació de l'espai doncs les activitats agràries encara representen la major font d'ingressos20 a més, les zones rurals es troben desconnectades del fenomen de la globalització degut a les mancances en infraestructures de telecomunicacions i l'ús de noves tecnologies, dificultant la seua inclusió a la nova economia.

Les noves activitats agràries atenten sovint contra el medi ambient contaminant les aigües i lesterres i reduïnt la biodiversitat. A més cal tindre present que molts dels paisatges rurals són creació humana i el despoblament rural amenaça estos paisatges tradicionals i els ecosistemes associats.

19Entenem com a èxode rural l’emigració massiva del camp a la ciutat que es produeix conjuntament amb el procés de mecanitzaciódel camp (i coetània en molts casos del procés d’industrialització).20En molts pobles és la segon font d'ingressos per darrere de les pensions de jubilació.

Il·lustració 12: Cobertura de la xarxa 4G a Espanya el 2017. Font: www.mycomputer.com

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 18

o L'ordenació de l'espai rural

Tots aquests problemes del món rural s'intenten solucionar mitjançant les polítiques d'ordenació i desenvolupament del món rural.

La Unió Europea planteja les directrius a seguir en economia, medi ambient i qualitat de vida, i concedeix ajudes a traves dels fons FEADER21 el FEOGA i les ajudes de la PAC.

L'estat espanyol a través del MAPAMA22 mitjançant la Llei de Desenvolupament Sostenible del Medi Rural23 intenta crear una normativa bàsica aplicable a tot l'estat.

Les comunitats Autònomes, que tenen les competències en Agricultura i Pesca, i en ordenació del territori són les que, al final, duen a terme les actuacions en el medi rural: creant infraestructures i equipaments: sanitat, educació, etc.

Les polítiques a aplicar busquen una major diversificació econòmica (turisme, indústries), millorar les comunicacions i telecomunicacions, dotar d'equipament adequat el món rural (centres de salut, escoles, etc.) i protegir el medi ambient (nous objectius de la PAC).

L'ACTIVITAT PESQUERA

L'economia pesquera ha perdut pes dins el sector primari, tot i això Espanya continua sent una gran potència pesquera a nivell mundial i el principal consumidor de peix d'Europa.

L'espai pesquer

La flota espanyola pesca al calador nacional, comunitari24 i a la resta del món.

La major part del peix es destina al consum humà (fresc, congelat, salat o en conserva) encara que ha crescut molt el destinat a farines i pinsos.

21Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural22Ministeri de Agricultura, Pesca, Alimentació i Medi Ambient..23Font: MAPAMA <http://www.mapama.gob.es/es/desarrollo-rural/planes-y-estrategias/ley-para-el-desarrollo-sostenible-del-medio-rural/#> [Data de consulta: desembre 2017]24Aigües de països pertanyents a la Unió Europea

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 19

La producció pesquera

La major part de les captures són peixos, encara que també destaquen pel seu valor els mol·luscos i crustacis.

Hi ha una gran diferència entre la flota pesquera costanera, d'altura i de gran altura.

La flota costanera és artesanal pesca prop de la costa amb tècniques tradicionals25 i vaixells menuts. Les seues captures solen ser d'elevat valor econòmic i estan destinadesal consum en fresc.

La flota d'altura utilitza vaixells més grans, tècniques més modernes26 i pesca als caladors nacionals o comunitaris. Les seues captures es destinen al consum en fresc o aabastir la indústria conservera.

La pesca de gran altura usa grans vaixells congeladors, autèntiques fàbriques flotants; pesca en aigües internacionals i als països on hi ha convenis amb tècniques

25Tresmall, nanses ...26Arrossegament, cercol ...

Il·lustració 13: Regions pesqueres espanyoles. Font: http://www.iesberenguer.net

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 20

avançades27. Les seues captures es netegen i congelen per a conservar-les fins que el vaixell retorna al port.

LA CRISI I ELS PROBLEMES DE L'ACTIVITAT PESQUERA

L'activitat pesquera travessa una època de crisi, motivada sobretot per la pèrdua de caladors internacionals i l'esgotament dels nacionals.

La població ocupada a la pesca ha disminuït així com la seua contribució al PIB.

o El problema dels caladors

Els caladors estatals

El calador estatal és massa reduït per a la gran flota pesquera espanyola, a banda d'aixòes troba sobreexplotat i algunes espècies s'han començat a esgotar.

Els caladors comunitaris

Tots els caladors de la Unió Europea estan sotmesos a un sistema de quotes per a ajudar a la seua recuperació, quotes que es reparteixen entre les flotes pesqueres que els han usat tradicionalment; així la flota espanyola té accés a caladors comunitaris, però només de manera parcial.

27Arrossegament de grans fons, pesca elèctrica ...

Il·lustració 14: Principals caladors de la flota pesquera espanyola al món.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 21

Els caladors internacionals

Les primeres 200 milles de costa es consideren ZEE (zones econòmiques exclusives) i per tant cada país restringeix l'accés a les seues aigües. Degut a això la flota espanyola ha de negociar l'accés als diferents caladors internacionals28.

o Els problemes estructurals de la pesca

La població activa

La població activa ocupada en la pesca és escassa, envellida i poc remunerada, per tant no hi ha un relleu generacional.

En general la major part del treball pesquer el realitzen immigrants29, mentre que els espanyols ocupen els llocs de treball més especialitzats (capità, cap de màquines, patró).

La flota pesquera

La flota espanyola està sobredimensionada;la flota artesanal i d'altura és massa gran perals caladors on faena, a més està envellida.La Unió Europea ha donat ajudes per a lareconversió i el desballestament.

La flota de gran altura és més moderna peròno actua dins les aigües espanyoles i depèndels convenis internacionals.

o Els problemes mediambientals

El principal problema mediambiental és l'excés de pesca que ha provocat la quasi desaparició d'algunes espècies. Per a evitar-ho s'estableixen quotes de pesca i aturades biològiques30, és regulen les arts de pesca més indiscriminades i s'incrementa la vigilància dels infractors.

La contaminació és el segon problema doncs redueix la biodiversitat i contaminen l'ecosistemamarí, a banda de disminuir la seua productivitat.

L'AQÜICULTURA

L'aqüicultura és la cria d'espècies vegetals i animals aquàtics, marins o d'aigua dolça. Davant la disminució de les captures d'algunes espècies s'ha fomentat la seua cria en captivitat.

28La negociació la duu a terme la Unió Europea, i sovint com a contrapartida s'obliga els vaixells a contractar part de la tripulació dels seus nacionals i descarregar les captures als seus ports.29Normalment senegalesos o marroquins amb experiència en el sector al seu país.30Els vaixells romanen a port i els pescadors a casa cobrant un subsidi.

Il·lustració 15: Vaixell de pesca d'arrossegament.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 22

o Aqüicultura continental

És la cria més tradicional, ja practicada a l'edat mitjana.Es crien sobretot truites i també carpes, a les capçaleresdels rius del nord d'Espanya, encara que s'està introduintl'esturió per la rendibilitat econòmica31.

o Aqüicultura marina

L'aqüicultura marina és la més estesa i de major valorafegit. Es crien els animals dins la mar o en la zonaintermarear (mol·luscos i crustacis). Podem diferenciarentre:

31Per a extreure'n el caviar.

Il·lustració 17: Batea musclos. Font: MAPAMA

Il·lustració 16: Instal·lacions d'aqüicultura actives i zones de cria, 2017. Font: acuivisor

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 23

Aqüicultura extensiva:

S'usa sobretot per a mol·luscos: clòtxines en batees, escopinyes, ostres, etc als quals no se'ls aporta alimentació externa.

Aqüicultura intensiva

Intervé en tot el procés vital de l'espècie: reproducció, cria i engrossament. Normalement les dos primeres es fan en condicions molt controlades i la tercera en gàbies dins la mar o llacs a terra.

Les espècies més freqüents són la orada, salmó, el llobarro, turbot (rodaballo), anguila i recentement la tonyina.

o Problemes mediambientals

L'aqüicultura presenta uns avantatges evidents: augment de producció, no esgotament de l'espècie, igualtat de la qualitat i mida, etc. Però també presenta problemes: malalties que afecten els animals, contaminació de les aigües, necessitat de pescar peixos de poc valor per a alimentar els cultius aqüícoles, etc.

Tot i els problemes que planteja el futur del consum de peix passa per l'aqüicultura.

BIBLIOGRAFIA

• Muñoz Delgado, M. C. Batxillerat 2 Geografia Ed. Anaya, Madrid, 2009

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquipèdia

• http://www.mispeces.com

• http://sig.mapama.es/geoportal/

• http://www.mapa.es

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 24

ACTIVITATS TEMA 5:

1. Realitza un informe sobre la Política Agrària Comunitària seguint el següent esquema: (5 punts)1. Introducció2. Objectius inicials3. Origen i evolució4. Conseqüències sobre l'agricultura europea5. Crítiques que ha rebut6. Reformes recents i nous objectius7. Normativa d'aplicació i funcionament actual8. Futur de la PAC9. Conclusió10. Bibliografia

2. A partir de les dades següents construeix un gràfic lineal de les terres de cultiu de secà, regadiu i total;un gràfic de barres de les explotacions, superfície llaurada i tamany mitjà de l'explotació; un gràfic sectorial sobre la pesca, i representa amb els gràfics més adients l'evolució de l'extensió dels tipus de cultius i el percentatge que representen sobre el total de superfície agrícola el 2007. (2,5 punts)

3. Comenta els gràfics anteriors. (2,5 punts)

Il·lustració 18: Font: Anuario Estadística 2009 Ministerio Medio Rural y Marino

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 25

Il·lustració 19: Font: I.N.E. Dins l'Anuario Estadística 2009 del MARM

Il·lustració 20: Font: I.N.E. Dins l'Anuario Estadística 2009 del MARM

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 26

Il·lustració 21: Font: Eurostat dins l'Anuario Estadístico 2009 de l'INE

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 27

COMENTARI D'UN GRÀFIC DE BARRES

ANYS 1962 1972 1982 1989 1999 2003 20070

5000

10000

15000

20000

25000

EXPLOTACIONS AGRÀRIES I TERRES LLAURADES

1962 - 2007

EXPLOTACIONSTERRES LLAURADES

Mile

rs d

'he

ctà

ree

s

ANYS 1962 1972 1982 1989 1999 2003 2007

0

5000

10000

15000

20000

25000

EXPLOTACIONS AGRÀRIES I TERRES LLAURADES

1962 - 2007

EXPLOTACIONSTERRES LLAURADES

Mile

rs d

'he

ctà

ree

s

Il·lustració 22: Font: I.N.E. Dins l'Anuario Estadística 2009 del MARM

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 28

COMENTARI

Els gràfics anteriors són dos gràfics de barres que representen les explotacions agràries i terres llaurades, i el tamany mitjà d'explotació, respectivament.

Al primer gràfic podem vore com hi ha una disminució tant de les terres llaurades com del nombre d'explotacions, encara que no es produeix d'una manera lineal.El volum de terres llaurades es mante prou estable al voltant dels 18-19 milions d'hectàrees des de la dècada dels 1960 fins als 80, quan es produeix una reducció significativa (2 milions), mantenint-se estable a partir d'ací al voltant dels 16 milions d'hectàrees.El nombre d'explotacions presenta una reducció constant, més significativa entre el 62 i el 72, aturant-se relativament (només baixa un 10%) fins al 89, i accelerant-se progressivament, sobretot a partir del 1999, quan es perden el 40% de les explotacions en menys de 10 anys.Per contra el tamany mitjà de les explotacions ha anat augmentant progressivament de les 15 ha/expl. Del 1962 fins a les 31 del 2007. Este creixement ha estat constant però desigual, així fins al 1989 només va passarde 15 a 19 ha/expl, mentre que a la darrera dècada s'ha incrementat en un terç passant de les 23 a les 31 ha/expl.

Al gràfic, i en la seua evolució veiem reflexades les principals vicissituts que ha viscut l'agricultura espanyolaals darrers 50 anys; així observem com els anys 60 amb el desarrollismo i l'èxode rural fa disminuir les explotacions degut a l'abandó de l'agricultura i la no incorporació de nous actius agraris. Este èxode es frena als anys 70 a conseqüència de la crisi del petroli del 72, que perdura fins ben entrat els 80 i provoca un manteniment de les explotacions existents al desincentivar-se l'abandó de l'agricultura per falta d'alternatives a la ciutat i a la indústria.A partir del 1986 amb la incorporació d'Espanya a la Unió Europea hi ha un abandonament de terres elevat (es perden 2 milions d'ha) a causa del dur procés d'adaptació de l'agricultura española a les normes europees, que incloien les primes per a l'abandó de terres.A partir de la dècada dels 90, i superada ja la traumàtica incorporació hi ha un període d'estabilitat i modernització de les explotacions que, unida a la jubilació de molts titulars d'explotacions, fa disminuir ostensiblement el nombre d'estes.La disminució d'explotacions no implica però un abandó de les terres, ans al contrari, estes s'incorporen a les explotacions restants, més modernes, que augmenten de tamany, procés que s'accelera a partir de l'any 2000.

A manera de conclusió podem afirmar que a Espanya els darrers anys s'ha produit una concentració i augmentde mida de les explotacions de manera gradual, a l'haver disminuit les explotacions menys viables (normalment més menudes) a la vegada que s'han modernitzat les mitjanes. Esta tendència continuarà en un futur donada la poca rendibilitat de la major part de l'agricultura i el fet que la major part dels titulars d'explotacions agràries són majors de 50 anys i molts d'ells superen l'edat de jubilació.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 29

TEMA 6

ELS ESPAIS INDUSTRIALS

EL SECTOR SECUNDARI

Abans de començar a parlar dels espais industrials cal definir una sèrie de conceptes, començant pel sector secundari:

Sector secundari: és aquell que transforma les matèries primeres en productes elaborats o semielaborats, incloem també ací per la seua relació directa amb la transformació; l'extracció de matèries primeres i l'ús de les fonts d'energia.

Indústria: pròpiament dita és l'activitat que transforma les matèries primeres en productes elaborats o semi elaborats a gran escala amb l'ús de maquinària i d'energia, el mateix però manualment es considera artesania.

Font d'energia: tot aquell recurs que proporciona energia útil per a diverses aplicacions (entenent com a energia la capacitat de produir treball).

LES MATÈRIES PRIMERES

Les matèries primes les podem classificar segons el seu origen:

● Orgànic

○ vegetal: (lli, fusta, cotó)

○ animal (llana, cuir)

● Mineral

○ metàl·lic (ferro, coure)

○ no metàl·lic (quars, bor, fluor)

○ roques industrials (argiles, calcària, granit)

Espanya és deficitària en la major part de matèries primes d'origen orgànic, i minerals, llevat de les roques industrials. No és que manquen mines a l'estat, és que és molt més rendible importar pels costos d'explotació imediambientals.

LES FONTS D'ENERGIA

Il·lustració 23: Corta Cerro Colorado. Río Tinto, Huelva.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 30

Cal diferenciar entre les fonts d'energia i l'energia en si, podem considerar les primeres com energia primària, mentre que l'energia pot ser primària o secundària32.

Segons el seu origen classifiquem les fonts d'energia en:

● Combustibles fòssils:

○ Carbó: a Espanya el carbó és de baixaqualitat, difícil explotació, a més de ser elcombustible fòssil més contaminant.

Malgrat els problemes s'usa per a evitar ladependència exterior i està subvencionat,encara que a partir del 2010 es retiren lessubvencions. El seu futur passa per un preuelevat del petroli i l'eliminació del CO2.

○ Petroli: s'ha d'importar de l'exterior i s'usabàsicament per al transport (vaixells,carretera, aviació) i també com a matèria prima per a fabricar plàstics, fertilitzants, etc.Les refineries es troben a la costa.

El principal problema és l'augment de preu per tant s'està intentant reduir el seu consum, fomentant el transport públic, el tren i els vehicles no contaminants.

○ Gas: és el substitut del petroli per a produir electricitat, també s'ha d'importar de l'exterior però és més econòmic i menys contaminant.

S'usa en les centrals tèrmiques de cicle combinat per a produir electricitat, en les fàbriques i en calefacció en domicilis particulars.

● Minerals:

○ Urani: usat com a combustible per a l'energia nuclear. A Espanya hi ha urani però no s’expllota perquè no és rentable, per tant Espanya ha de comprar a França l’urani que és el combustible de les centrals nuclears per a produir electricitat.

Malgrat que és barata, rendible i no genera massa dependència enertètica de l’exterior presenta altres desavantatges: és potencialment perillosa i genera residus tòxics d'impossible eliminació a llarg termini.

● Renovables: utilitzen fonts d'energia que no s'esgoten i s'usen bàsicament per a produir electricitat.

○ Hidràulica: és l'energia renovable de més tradició, neta i es pot emmagatzemar33

32Per exemple el petroli és un font d'energia i pot ser usada com a energia primària als motors d'explosió o per a produir electricitat (energia secundària).33Els pantans permeten emmagatzemar aigua per convertir-la en electricitat quan calga.

Il·lustració 24: Producció de carbó a Espanya.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 31

El principal problema que presenta és l'escassesa d'aigua i el conflicte d'interessos amb altres usos de l'aigua (regadiu). A més a Espanya s'ha arribat pràcticament al límit del seu ús donat que la majoria de cursos d'aigua es troben totalment aprofitats.

○ Eòlica: és neta, renovable i presenta un impacte ambiental relativamentbaix. Ha crescut molt en l'última dècada passant a ser la principal fontd'energia renovable en Espanya.

Malgrat que els aerogeneradors són cada vegada més eficients encara noés totalment rendible, per tant ha estat subvencionada, almenys finsara34.

○ Solar: cal diferenciar entre dos tipus d'energia solar: fotovoltaica itèrmica. La primera consisteix en generar electricitat i la segona aiguacalenta. En Espanya malgrat el potencial de sol disponible encara nomésestà començant, i per a afavorir-la es va subvencionar provocant-se unabambolla especulativa que ha frenat la seua implantació.

L'energia tèrmica és més eficient i les noves lleis obliguen a usar-la en les noves construccions, la fotovoltaica és encara molt ineficient (cara), per tant només la millora tecnològica conduirà a l'extensió del seu ús. Actualment les grans elèctriques estan apostant per l’energia solar tèrmica defusió que permet un rendiment més elevat en grans centrals de concentració que utilitzen sals fundents i poden funcionar ininterrompudament dia i nit.

○ Biomassa i biocombustibles: consisteix en usar els vegetals com a fonts d'energia. La biomassa aprofita els residus vegetals (palla, remulla, etc.) per a produir electricitat tèrmica. Els biocombustibles són combustibles extrets de productes vegetals que poden ser usats en el transportper carretera.

El problema principal de la biomassa és el cost de recollida dels residus, mentre que els biocombustibles tenen el problema d'encarir el preu dels productes alimentaris.

Els principals problemes d'espanya en matèria energètica són la grandependència exterior, especialment en petroli i gas i el desequilibrientre el consum i la producció, sobretot d'energia elèctrica, per culpa dela poca connectivitat de la xarxa elèctrica espanyola amb la restad’Europa. Això s’ha mirat de sol·lucionar creant línies de molt altatensió que travessen els Pirineus amb gran impacte ambiental que hanprovocat el rebuig dels pobles de frontera.

La política energètica espanyola intenta per tant, resoldre estosproblemes. Les seues directrius principals són:

● Reduir la dependència de l'exterior

● Estalviar energia

34L’última subhàsta de concesions per a instal·lar aerogeneradors s’han adjudicat sense subvencions.

Il·lustració 25: Aerogeneradors.

Il·lustració 26: Mapa de la xarxa elèctrica espanyola. Font: REE

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 32

● Emetre menys CO2 per tal de complir els acords de KIOTO.

● Assegurar el proveïment; diversificant les fonts energètiques i tenint bones relacions amb els principals països proveïdors.

CLASSIFICACIÓ DE LES INDÚSTRIES

Dins de la indústria podem diferenciar quasi tants sectors industrials com productes que es fabriquen però podem agrupar-los en tres grans grups:

● Indústries de base: transformen les primeres matèries en productes semielaborats per a utilitzar-los en altres indústries, no aptes per al consumidor final. S'anomena també indústria pesada pel volum de les matèries primeres usades.

● Indústries de béns d'equip: fabriquen béns (maquinària, etc.) per a altres indústries o empreses. Tambédita de màquines-ferramenta.

● Indústries d'ús i consum: fabriquen béns per als consumidors particulars35. Anomenada també indústria lleugera.

35Encara que sembla una classificació senzilla i clara, cal tindre en conte que no ho és tant. Per exemple un mateix bé pot ser qualificat d'ús i consum o d'equip segons qui el compre (per exemple un martell és un bé d'equip per a una empresa, i de consum per a un particular). El mateix passa amb alguns béns de base.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 33

LA INDÚSTRIA ESPANYOLA ABANS DEL 1960

Com a conseqüència de la guerra del Francès i la pèrdua de les colònies Espanya va entrar en una fase de decadència i desestabilització que va durar fins a finals del segle XIX. Els capitals repatriats de les colònies esvan reinvertir en terra i no en crear un teixit industrial, llevat del cas de Catalunya i alguns focus aïllats, basats sobretot en la indústria tèxtil. A finals de segle XIX, gràcies al comerç del ferro de les mines biscaines es va desenvolupar la indústria siderúrgica basca, i més tardanament asturiana.

A primers del segle XX es va accelerar la industrialització, estenent-se per les principals ciutats, però sense perdre el seu caràcter secundari davant un panorama marcat pel predomini del sector primari. Aquest principi d'industrialització fou tallat en sec per la Guerra Civil i la dura postguerra.

La veritable industrialització espanyola es produeix després del 1959, amb la posada en marxa del Plan de Estabilización i l'arribada al poder dels tecnòcrates (molts d'ells de l'Opus Dei); que seguint les directrius del FMI van impulsar l'economia espanyola en el que s'ha anomenat posteriorment com a desarrollismo.

Es va desenvolupar extraordinàriament la indústria als seus focus tradicionals, i es va estendre per altres zones properes o adients, creant-se polos de desarrollo per tal de fomentar l'extensió de la indústria per tot el territori, amb resultats desiguals però més bé pobres; i amb el resultat complementari d'un acusat èxode rural, creixement desmesurat d'algunes ciutats i despoblació de bona part del territori.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 34

INDUSTRIALITZACIÓ I “DESARROLLISMO” 1960-197536

Durant l'època de desarrollismo espanyola la indústria es va concentrar en diferents zones, bàsicament vora mar, d'acord amb el següent patró:

● Àrees de base extractiva: vora els jaciments de ferro i carbó del cantàbric, a Astúries i el país Basc (Bilbao, Gijon, Avilés)

● Àrees portuàries: unides a un rerepaís industrial com Barcelona (Catalunya), València, o amb indústries relacionades amb la mar; Vigo (conserves), Cadis, Ferrol (drassanes)

● Àrees urbanes: bàsicament Madrid on s'instal·la una indústria lleugera d'ús i consum.

A més es va reforçar l'especialització en sectors bàsics, amb grans fàbriques i centenars de treballadors al cantàbric, mentre que prop dels ports mediterranis apareix una indústria més diversificada, més xicoteta i lleugera. Comencen a intuir-se també els actuals eixos de l'Ebre i del Mediterrani.

La política industrial va estar basada en el proteccionisme, la creació d'empreses públiques en sectors bàsics (siderúrgica, petroquímica) i la planificació, doncs al Plan de estabilización de 1959 li van seguir els Planes de desarrollo en vigor des del 1960 fins al 1975.

A més es van dur a terme polítiques de promoció industrial mitjançant la creació de Polos de desarrollo, on s'intenten crear noves zones industrials que servisquen per estendre la indústria per tot el territori. Els resultats d'aquestes polítiques fou escàs, llevat de zones puntuals amb bones comunicacions o amb un teixit industrial previ. Es creen també altres mesures legals de promoció, amb avantatges fiscals i subvencions: zones de preferent localització i polígons de descongestió industrial37.

36Esta etapa s’emmarca dins el llarg període de creixement mundial ininterromput que va del 1945 al 1975 i que els francesos han batejat com “els trenta gloriosos” i els anglesos com “els anys daurats”.37“Curiosament” tots els polos de desarrollo i demés mesures de foment de la indústria es donen a les zones que l'any 1936 es van unir al alçament militar (llevat del cas de Madrid).

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 35

CRISI I RECONVERSIÓ 1975 – 1985

A partir del 1973, amb l'augment sobtat del preu del petroli38 es va desencadenar una greu crisi que va afectar a tot el món, i especialment a Espanya i que va provocar, a la llarga, un canvi en el model industrial.

Encara que la pujada del preu del petroli fou l'espurna de la crisi, les causes són molt més complexes, les podem diferenciar entre externes, i internes o pròpies de l'economia espanyola:

Externes: com l'encariment del petroli, l'exhauriment del cicle tecnològic (iniciat a la fi de la II Guerra mundial), l'aparició de noves tecnologies (electrònica, informàtica, telecomunicacions), l'aparició de nous sectors industrials fruit de canvis en la demanda, nous sistemes de producció més flexible i descentralitzada i l'inici de la globalització de l'economia.

Internes: podem destacar les deficiències estructurals de les empreses espanyoles, intensives en treball i energia, i moltes d'elles de sectors madurs (siderúrgica, metal·lúrgica, drassanes); conjuntura històrica desfavorable al trobar-se amb la mort de Franco i la transició política que posposa les respostes a la crisi almenys 8 anys.

Les conseqüències foren el tancament d'empreses, descens de la producció, augment del deute públic i sobretot de la desocupació que de pràcticament inexistent arriba al 20% dels actius.

Davant d'aquest panorama al llarg de la dècada dels 80 es va dur a terme una política de reconversió i reindustrialització de les indústries i zones industrials, amb més o menys èxit.

Reconversió: és produeixen regulacions d'empleament, el sanejament financer de les empreses, tancament de les empreses no rentables i especialització en productes amb més demanda així com nous sistemes de gestió i organització. Aquesta va afectar els secors considerats madurs: siderúrgica, tèxtil, drassanes, etc. amb el resultat d'un important augment de la desocupació.

Reindustrialització: mitjançant la modernització tecnològica, la creació de ZUR (zones d'urgent reindustrialització) amb incentius fiscals, financers i subvencions. El resultat fou la diversificació i recuperació d'algunes zones industrials (país Basc, Catalunya); encara que en general moltes de les zones del cantàbric mai es van recuperar de la crisi, i no es va recuperar tota l'ocupació perduda.

LA INDÚSTRIA ESPANYOLA HUI EN DIA

La reconversió industrial encara no ha acabat del tot, doncs encararesten algunes empreses de sectors madurs amb poquesperspectives de futur, que es mantenen amb fons públics en zonesindustrials en declivi i sense alternatives viables (drassanes,siderúrgica, mineria).

Després de la fase més dura de la reconversió (1977-1984) laindústria es va recuperant, llevat del breu període de crisi decomençaments dels noranta (1990-1994). Ara bé, el balanç delperíode no resulta gens favorable.

38Els països de l'OPEP (la majoria àrabs) es venjaven així dels països occidentals que recolzaven a Israel que havia encetat una novaguerra contra els seus veïns.

Il·lustració 27: Evolució sectorial del PIB. Font: jamendikute.blogspot.com

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 36

A partir de l’any 2000 la indústria comença una forta davallada dins del PIB nacional passant del 30% al 23%39. com a conseqüència de la Gran Recessió del 2007 que va afectar fonamentalment a la construcció i lesseues industries auxiliars, fent desparèixer sectors sencers.

La Tercera Revolució Industrial

Si la primera revolució industrial es va basar en la introducció de noves fonts d'energia (carbó) i la maquinària a la fabricació de productes, la segon va lligada a noves fonts energètiques (petroli) i un canvi en els sistemes productius40. La tercera és la revolució de la informació on, gràcies a les noves tecnologies de la informàtica i electrònica es milloren els productes i els processos productius.

Alguns autors parlen de la societat de la informació41 per a referir-se al món actual on, més important que el valor de les matèries primeres i la mà d'obra per a configurar el preu d'un producte és el valor dels coneixements que hi ha al darrere, i on apareixen empreses que ja no fabriquen un producte “físic” sinó virtual o intel·lectual (programes informàtics, ciberempreses, etc.)

La nova societat del coneixement és a més, gràcies a la revolució de les comunicacions, una societat global i les empreses s'han d'adaptar a d'ella mitjançant diferents canvis en:

● Sistema de producció descentralitzat: és a dir, separant el procés productiu en diferents establiments situats en l'emplaçament més favorable42, cadascun especialitzat en un producte43; recorrent a la subcontratació de peces, components, i fases senceres de la producció; o arribant a constituir xarxes on cada empresa s'especialitza en una fase de la producció o on arriben a acords de cooperació per a reduir costos44.

● Sistema de producció flexible: que permet canviar d'un producte a l'altre ràpidament, així com el volum de producció, per tal de respondre ràpidament a una demanda variable; possible gràcies a la maquinària versàtil i a la flexibilitat en la mà d'obra.

● Disminució del volum de les plantes: més menudes per tal de respondre millor als canvis productius, per necessitar cada vegada menys mà d'obra, i per fugir de les regulacions laborals45.

● Treball cada volta més qualificat: de manera que els treballs més manuals van sent substituïts per màquines, augmentant per tant la proporció de treballadors qualificats46. A la vegada és produeix una desregulació del mercat laboral: contrats temporals, d'obra, contractació d'autònoms, etc.

39Inclou la construcció que passa de ser el 10 al 5% del total.40S'introdueix la producció en cadena o fordisme, també anomenat taylorisme, pel seu principal teòric.41Castells, Manuel La era de la información. 199742Així els components electrònics d'un automòbil es fabriquen en els països més avançats, mentre que l'ensamblatge final es fa allà on hi ha mà d'obra més barata.43Un percentatge significatiu del comerç exterior mundial no és més que el transport de productes d'una planta a una altra d'una empresa multinacional.44Exemples hi ha molts, però el cluster ceràmic de la Plana n'és u. Les empreses s'especialitzen en productes complementaris, en fases de la producció o en serveis a diferents empreses. Fins i tot les grans multinacionals com les de l'automòbil arriben a acords de cooperació per tal de reduir els costos d'R+D per tal de llançar nous models.45No hi ha però una reducció en la mida de les empreses, al contrari, cada vegada són més grans, però disposen de multiples plantes i d'empreses filials.46Als països rics quan una indústria no pot substituir les persones per màquines tanca i se'n va a un país on la mà d'obra és més barata.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 37

● Terciarització de la indústria: doncs l'automatització redueix les tasques directament productives mentre que s'allarguen els processos productius donat que tant important com fabricar i vendre són totes les tasques anteriors i posteriors (I+D, disseny, gestió, control de qualitat, postvenda, màrqueting). Aixó augmenta el nombre de professionals de coll blanc47 dedicats als serveis a la producció dins de la mateixa indústria (i per suposat d'empreses de serveis externs incloses dins el sector terciari).

● Noves localitzacions industrials: de manera que les empreses per tal de reduir costos s'instal·len als llocs que més avantatges els ofereixen48. Es creen també concentracions industrials en zones concretesque els ofereixen avantatges en matèria de transports, comunicacions, etc. D'altra banda les industries d'alta tecnologia s'instal·len a les àrees centrals més ben comunicades, coincidents en grans àrees metropolitanes49.

● En la Política Industrial: seguint les pautes del neoliberalisme50 de moda arran de la crisi del petroli s'ha reduït la intervenció estatal i s'han privatitzat les empreses estatals i molts dels serveis que abans oferia l'estat (correus, sanitat, educació, etc.). Es fomenta ara des de l'estat l'anomenada industrialització endògena; és a dir, la creació d'indústries per part dels empresaris locals aprofitant lespotencialitats de la zona51.

47Com a alternativa a la tradicional divisió en sectors, existeix la classificació de la mà d'obra en treballadors de coll blanc, blau i marró; segons treballen en tasques administratives, mecàniques qualificades o peons sense qualificar.48Al món globalitzat on vivim l'àmbit d'actuació de les empreses és mundial, així es busca a la Xina mà d'obra barata sense qualificar, o a l'Índia mà d'obra qualificada a bon preu.49Les grans ciutats lluiten entre elles per atreure les industries més innovadores i, sobretot les seus de les principals empreses.50Corrent de pensament econòmic que revitalitza a finals del segle XX el pensament econòmic liberal de principis del segle XIX, i que defèn el lliure mercat, la no intervenció estatal, la desregulació de la contractació de treballadors, etc. e seu triomf ve donat per la crisi del petroli que va acabar amb les polítiques econòmiques keynesianes que defensaven la intervenció de l'estat en èpoques decrisi i el pacte social entre treballadors i empresaris.51La indústria ceràmica de la Plana seria un exemple paradigmàtic.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 38

Estructura industrial espanyola.

Dins l'estructura industrial espanyola podem diferenciar tres sectors: madur, dinàmic i punta, corresponent cadascun amb les empreses sorgides arran de la primera, segon i tercera revolució industrial.

Sectors Madurs: encara tenen una gran importància, Així trobem siderúrgica a Astúries, que s'ha reconvertit per a tindre una producció diversificada i de qualitat. També indústria de transformats metàl·lics i de béns d'equip, sobretot al País Basc i en menor mesura a Catalunya. La fabricació d'electrodomèstics, sobretot en Catalunya i Madrid, encara que esta en procés de reorganització productiva. Les drassanes a Galícia i Andalusia, que estan en procés d'especialització en productes d'alta tecnologia (vaixells militars, plataformes petrolieres) i finalment; el tèxtil i el calçat, a Catalunya i el País Valencià, afectades fortament per la globalització i la deslocalització.

Sectors dinàmics: presenten una alta productivitat i especialització, encara que tenen l'inconvenient d'estar dominats per capital estranger (empreses transnacionals). Entre ells destaquen l'automòbil que va dur un dur procés de reconversió i renovació amb grans ajudes oficials. L'automòbil és una de les principals exportacionsespanyoles, i de fet Espanya es troba entre els 10 principals productors mundials. El sector de l'automòbil estàdistribuït pels principals eixos d'expansió (Ebre, Mediterrani) amb alguns enclavaments aïllats com Valladolid i Vigo. Trobem també sector Químic, dividit en petroquímic o de Base, organitzada en grans complexos prop de les refineries (vora mar) i la química de transformació, en xicotetes empreses disperses pel territori. Un apart mereix el sector farmacèutic, de gran valor afegit i amb molta importància de la I+D, instal·lat sobretot a les dos grans àrees metropolitanes. El sector agroalimentari és més diversificat i dispers pel territori, i cada vegada presenta una transformació major (i un major valor afegit) als productes posats a lavenda.

La construcció és un sector apart; encara que solem englobar-la en un epígraf separat de la indústria es troba fortament relacionada amb ella (amb matèries primes es fa un producte nou), a més d'haver-hi tot un sector industrial relacionat amb ella (ceràmica, moble, ciment, etc.). La construcció va ser el motor del creixement econòmic de primers de segle XXI, però des del 2007 ha entrat en una greu crisi de la qual no s’ha recuperat52.

Sectors Punta: s'ha implantat amb retard a Espanya, i encara es troba en un estat inicial, per tant presenta una sèrie de dificultats i deficiències: dependència de l'exterior en I+D, poca integració entre universitat i empresa53, predomini de les xicotetes i mitjanes empreses poc competitives, poca mà d'obra qualificada. Es localitzen preferentment a la rodalia de les grans àrees metropolitanes, en ciutats mitjanes amb una bona accessibilitat i una bona qualitat de vida.

Problemes de la indústria espanyola.

La dimensió de les empreses és massa menuda el que les fa poc competitives i no afavoreix la I+D ni la modernització. Per estes raons la tecnologia que s'usa és endarrerida i depenent de l'exterior.

Com a conseqüència d'açò la productivitat i la qualitat són baixos i el cost de producció major que el d'altres productes similars.52I segurament no tornarà als nivells que va tindre entre el 1960 i el 2007 quan l’expansió urbana fruit de l’èxode rural primer, la urbanització del litoral després, sumat al creixement demogràfic al canvi de segle va fer que el seu pes dins del PIB espanyol fóra desproporcionat.53Moltes de les investigacions dutes a terme a la Universitat no arriben per tant en concretar-se en avanços concrets, o productes nous que afavorisquen l'indústria espanyola.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 39

Factors i tendències de la localització industrial.

Els factors clàssics de localització54 han perdut importància, així ja no és tan important al proximitat als recursos ni al mercat gràcies a la millora i abaratiment dels transports i comunicacions. Avui en dia l'accessibilitat és a dir, el trobar-se en un lloc ben comunicat, i prop dels centres d'innovació i informació és elfactor més important de localització de les noves indústries. Per tot açò els espais centrals (bàsicament Madrid i Barcelona) mantenen un fort atractiu per a les indústries Punta i per a ser la seu social i de gestió de les grans empreses industrials i de serveis.

A la vegada es produeix una difusió de les plantes industrials des de les aglomeracions tradicionals cap a les zones perifèriques per tal d'abaratir costos salarials, fiscals, de sòl55, etc. A més en aquestes zones trobem també una industrialització endògena basada en els recursos propis de la zona.

Per tant tenim dos fenòmens complementaris a la vegada; la difusió cap a les zones perifèriques de les plantesindustrials i la localització en les zones centrals de les indústries més competitives i de les activitats de gestió i direcció, que impliquen un major valor afegit56.

Àrees industrials a Espanya.

Podem diferenciar tres grans àrees industrials a Espanya, o més ben dit dos àrees industrials i una altra amb una implantació industrial puntual.

Àrees desenvolupades i eixos d'expansió: són les dos principals àrees metropolitanes espanyoles: Madrid i Barcelona, on es produeix una forta terciarització de la indústria, i la concentració dels sectors Punta. Els eixos d'expansió de la indústria actualment són tres: l'eix de l'Ebre, el Mediterrani i la Corona Metropolitana de Madrid. La darrera es produeix per difusió a la franja periurbana de les indústries de Madrid. L'eix Mediterrani, el més dinàmic, uneix les principals zones industrials de la Mediterrania que disposen d'una bona xarxa de comunicacions (ports, autopistes, ferrocarril) enllaçant zones d'antiga tradició industrial. L'eix de l'Ebre enllaça l'anterior amb el País Basc, unint les dos principals zones industrials d'Espanya, aprofitant aquesta situació per a convertir-se en una immillorable plataforma logística.

El País Basc, on acaba l'eix de l'Ebre és l'única zona industrial espanyola que ha assolit amb èxit un procés dereconversió, passant de ser una zona d'indústries madures a competitives57.

Eixos en declivi: Astúries, Cantàbria i algunes zones de Galícia estaven especialitzades en sectors industrials madurs, que en bona part van ser desmantellats arran de la crisi del petroli, i que no s'han reindustrialitzat. Les conseqüències d'açò són l'emigració i l'envelliment de la població, i la creixent situació perifèrica dins d'Espanya i d'Europa.

En darrer terme la resta d'Àrees presenten una industrialització escassa o nul·la, lligada als recursos naturals58,a iniciatives estatals59 o a situar-se en zones ben comunicades60. Totes elles però es troben aïllades i sense connexió amb altres zones no formant un teixit industrial continuu.

54Els factors clàssics han estat la proximitat al mercat, a les fonts d’energia, a les matèries primeres o l’accessibilitat.55I també per a buscar mà d'obra poc conflictiva en zones on tradicionalment els sindicats han tingut poc o gens d'implantació.56I un treball més qualificat i ben remunerat.57Gràcies a les ajudes del Govern Basc; permeses per l'amplia autonomia sobretot fiscal.58Per exemple la fusta i el moble a les serres de Sòria i Conca.59Antics polos de desarrollo com Puertollano o Valladolid.60Cas de Burgos o Cadis.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 40

La política industrial.

La política industrial espanyola, igual que a la resta d'Europa, ha disminuït la intervenció estatal, d'acord amb les tendències generals de la teoria neoliberal. Així amb l'entrada a la Unió Europea s'han eliminat els aranzels, desapareixent el proteccionisme; a la vegada que el compliment dels criteris de convergència de l'Euro va obligar a vendre les empreses estatals més rendibles61. Per tant totes les ajudes a la indústria són ara més o menys indirectes: foment del crèdit, l'exportació, la creació d'empreses innovadores, els parcs tecnològics, i com no, les infrastructures62.

A més, al estar transferides les competències en qüestions d'ordenació del territori a les Comunitats Autònomes, són ara aquestes les responsables de la política de promoció industrial a nivell regional; amb la creació de polígons industrials, avantatges fiscals, ajudes directes a les empreses63 i en la protecció del territori i defensa del medi ambient. Ara bé, l'estat també intervé amb plans especials per a zones deprimides, foment de l'ocupació64, etc. També la Unió Europea té catalogades diferents zones del territori espanyol com a zones d'urgent reindustrialització, amb les corresponents ajudes.

Ara bé, la majoria de les polítiques d'industrialització, adés i ara, han demostrat ser molt poc eficaces a l'hora de crear un teixit industrial viu, fort i arrelat al territori, sent el foment de la industrialització endògena l'única

61Seguint la lògica neoliberal, les empreses que l'estat va nacionalitzar els anys 80, després de sanejar-les i modernitzar-les amb els diners públics i quan ja són rendibles i donen beneficis s'han de posar en mans privades.62Per a este menester existeix l'ICO (institut de crèdit oficial), l'IVEX (institut valencià d'exportació), els vivers d'empreses, a més d'una llarga llista d'ajudes als emprenedors tant europees com estatals o autonòmiques.63Sempre dins dels límits que estableix la Unió Europea per a mantindre la competència.64Existeixen tota una sèrie de plans estatals per a zones desindustrialitzades que ofereixen avantatges a les empreses que s'instal·len en eixes zones.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 41

que ha donat resultats acceptables en les zones no industrials. Aquesta última estan començant a fomentar-la darrerament les CC.AA. i la Unió Europea, i amb més retràs, l'estat.

BIBLIOGRAFIA:

• Muñoz Delgado, M. C. Batxillerat 2 Geografia Ed. Anaya, Madrid, 2009

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquipèdia

• Pitarch, Toni ccsocials.blogspot.es

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 42

ACTIVITATS TEMA 6:

1. Completa els següents quadres comparatius de les fonts d'energia, etapes de la industrialització i àrees industrials a Espanya.

Carbó Petroli Gas E. Nuclear E. Hidroelèctrica E. Renovables

Origen ievolució

Producció

Autoabastiment

Destinació

Cojuntura Producció Estructura Factors delocalització

Tendènciesde

localització

Àreesindustrials

Políticaindustrial

Inicis 1855-1975

Crisi 1975-1985

Actual des del1985

Àreesdesenvolupades

Eixos en expansió Àrees en decliviÀrees

d'industrialitzacióinduïda i escassa

Localització

Característiques

2. Comenta el gràfic del document 5. 3. Comenta el gràfic del document 465 responen a les següents preguntes: Quin tipus de situació queda

definida en cada un dels quatre quadrants? Quines són les diferents situacions regionals que poden definir-se a partir del gràfic?

4. Al mapa Annex contrueix un mapa de lligams econòmics a partir de les dades del Document 3. Delimita les grans macrorregions econòmiques de l'Espanya peninsular a partir dels fluxos de transport de mercaderies per carretera.

65Elaborat a partir de les dades dels documents 1 i 2.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 43

Qüestions prèvies:

Los flujos de mercancías son uno de los principales elementos en que se materializan lasrelaciones interregionales, especialmente de carácter empresarial. Proveedores y clientes(ya sea dentro de la cadena de producción industrial, entre sectores industriales ycomerciantes mayoristas, o entre empresas comerciales) establecen vínculos que enocasiones rebasan las fronteras regionales. Podemos utilizar esos vínculos, esos flujos detransporte interregionales, para establecer qué CC.AA. están más estrechamenterelacionadas entre sí, hasta el punto de formar las principales macrorregioneseconómicas en las que se puede subdividir España.

Carrera et al., 1988, Trabajos Prácticos de Geografía Humana, Madrid, Síntesis, Cap IV.Asentamientos y transportes

Documento 1: Datos de VAB y empleo industrial (1995 - 2001)

CC.AAVAB

industrial1995

Miles €

VABindustrial

2001Miles €

Empleoindustrial

1995Miles

empleos

Empleoindustrial

2001Miles empleos

Andalucía 6384459 7643421 216,8 250,2Aragón 2982193 3751236 92 114,7Asturias 1741795 2132486 53,6 59,4Baleares 629804 754307 25,8 32,1Canarias 983923 1172641 34,1 43,2Cantabria 1051676 1296126 29,9 36,5

Castilla – LaMancha

2358621 2862021 98 115,9

Castilla y León 4356463 5302611 134,9 154,6Cataluña 20856148 25848982 611,4 746,2

ComunidadValenciana

8886079 11003258 335,4 400,2

Extremadura 495691 579115 23,9 27,6Galicia 3639676 4430641 140,4 169,7Madrid 10261909 12770806 291,7 342,3Murcia 1535690 1852382 61,6 74,1Navarra 2262711 2897698 62,4 75,6

País Vasco 7309487 9325352 205 259La Rioja 874661 1064401 30,9 35,4España 76631000 94711000 2448,6 2937,4

Valor del VAB: valores calculados a precios constantes de 1995Fuente: Instituto Nacional de Estadística, Contabilidad Regional de España. Resultados detallados.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 44

Document 2: Productividad del trabajo, y crecimiento anual del VAB y del empleo industrial (1995 - 2001)

CC.AA

Productividad del trabajo

en 1995€ / empleo

Productividad del trabajo

en 2001€ / empleo

Tasa decrecimiento

anual del VABentre 1995 y

2001 (%)

Tasa decrecimiento

anual delempleo entre

1995 y 2001 (%)Andalucía 29449 30549 3,0 2,4

Aragón 32415 32705 3,9 3,7Asturias 32496 35900 3,4 1,7Baleares 24411 23499 3,1 3,7Canarias 28854 27144 3,0 4,0Cantabria 35173 35510 3,5 3,4

Castilla – LaMancha

24068 24694 3,3 2,8

Castilla y León 32294 34299 3,3 2,3Cataluña 34112 34641 3,6 3,4

ComunidadValenciana

26494 27494 3,6 3,0

Extremadura 20740 20982 2,6 2,4Galicia 25924 26109 3,3 3,2Madrid 35180 37309 3,7 2,7Murcia 24930 24998 3,2 3,1Navarra 36261 38329 4,2 3,2

País Vasco 35656 36005 4,1 4,0La Rioja 28306 30068 3,3 2,3España 31296 32243 3,6 3,1

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 45

Document 3: Transporte por carretera entre comunidades autònomas.

Font: INE, modificat.

Documento 4: Gráfico de puntos: evolución comparada del VAB y del empleo industrial entre 1995 y 2001

Il·lustració 28: Font: Albertos

Document 5:

MAPA ANNEX

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 49

TEMA 7

ELS ESPAIS DE SERVEIS66

El sector terciari, també anomenat sector de serveis, ha estat considerat tradicionalment un calaix de sastre en el qual s’ha inclòs qualsevol activitat econòmica que no cabia dintre del sector primari ni del sector secundari.Efectivament, aquest sector agrupa activitats summament heterogènies, com ara el transport, l’emmagatzematge, les comunicacions, el comerç a l’engròs i al detall, l’hoteleria, la banca, les finances, les assegurances, el turisme i altres serveis de tipus molt diferents, tant privats com públics (serveis sanitaris, educatius, etc.). L’Administració pública té un paper cada vegada més important dins d’aquest sector.En definitiva, es pot concloure que el sector terciari engloba una sèrie d’activitats econòmiques, conegudes amb el nom de «serveis», que no produeixen béns materials de manera directa. La importància econòmica d’aquest sector tendeix a incrementar-se amb el nivell de renda, raó per la qual el sector terciari té, avui dia, un pes creixent als països més desenvolupats.Des dels anys setanta, l’economia de l’Estat espanyol ha anat evolucionant progressivament cap a la terciarització. En l’actualitat, aquest sector ocupa el primer lloc pel que fa a l’ocupació i també al valor de la producció, amb un 75,8 % i un 74,1 %67, respectivament. Els subsectors més importants són, d’una banda, els financers i els relacionats amb la prestació de serveis especialitzats a les empreses, i de l’altra, el sector públic(que inclou ensenyament, sanitat i altres serveis socials).Aquest fenomen s’ha produït a totes les comunitats autònomes, malgrat que hi ha importants diferències regionals. La terciarització màxima de l’ocupació s’observa a les Balears, les Canàries i Madrid, mentre que la Rioja, Galícia i Castella-la Manxa se situen a l’extrem oposat. Pel que fa al valor de la producció del sectorterciari, sobresurten Madrid, Catalunya i Andalusia enfront de la Rioja, Cantàbria, Navarra i Extremadura, que ocupen les últimes posicions.

66El punt 1: el sector serveis, i el punt 4: el turisme estan copiats dels apunts de Toni Pitarch, trets de la seua web ccsocials.blogspot.com amb el vist-i-plau de l'autor.67Font: INE 20017

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 50

1. EL SECTOR TERCIARI O DE SERVEISLa naturalesa del sector serveisLa divisió clàssica de les activitats econòmiques en tres sectors resulta insuficient en l’actualitat per delimitar de manera absoluta la naturalesa del sector terciari o de serveis. Sovint s’ha considerat aquest sector com una mena de conjunt heterogeni en el qual s’han inclòs tota una sèrie de tasques que no encaixaven dins de les activitats extractives, de la fabricació de manufactures i de la producció agropecuària. Així, cal remarcar com a mínim dues qüestions rellevants al respecte:a) La primera qüestió és l’heterogeneïtat del sector serveis, en el qual s’inclouen activitats econòmiques de qualificació molt diversa, com ara el repartiment de propaganda a domicili i la investigació científica, per posar dos exemples ben diferents l’un de l’altre. Per aquest motiu, algunes vegades també es considera que hi pot haver un sector quaternari, fins i tot quinari o bé terciari decisori, per classificar els serveis segons el grau de qualificació i la capacitat que tenen de generar rendes més altes68.b) La segona qüestió és que, tradicionalment, s’ha considerat que les activitats incloses en el sector terciari tenen en comú el fet que són intangibles, a diferència de la manufactura, que és tangible, i que no són emmagatzemables, ja que la producció i el consum del servei són instantanis. Però aquestes són unes consideracions que ja no es poden mantenir estrictament, ja que en una economia desenvolupada la prestació de serveis acostuma a necessitar instruments i equips fabricats, de la mateixa manera que la producció de béns porta aparellats determinats serveis (disseny, investigació i desenvolupament, gestió de personal, etc.)69.Per tant, avui no podem continuar considerant l’activitat econòmica com un conjunt de compartiments estancs i aïllats, cada un dels quals constituiria un dels tres sectors tradicionals. Al contrari, actualment aquesta activitat forma un tot continu en el qual els productes són el resultat de la combinació de béns i serveis, i la inclusió d’un producte o d’una activitat en un sector econòmic o en un altre depèn, fonamentalment, que en la proporció final pesen més els béns o els serveis que hi han intervingut. És a dir, el fet de delimitar la naturalesa dels serveis està més relacionat amb les funcions que es duen a terme que no pasamb els béns produïts, unes funcions que no estan connectades directament amb la manipulació i la transformació material de béns, i el consum de les quals és intangible (però no immaterial) i més o menys instantani.

1.2 La tipologia dels serveisDe la dificultat de delimitar la naturalesa dels serveis es deriva la tasca, no menys complexa, que representa intentar fer-ne una classificació. Davant l’enorme diversitat de tipologies i de criteris que es poden adoptar per establir-la, potser el més senzill és referir-nos a la relació elaborada pel Cens Nacional d’Activitats Econòmiques (CNAE), el qual enumera els serveis següents:• Comerç, restaurants, hoteleria i reparacions.• Transport i comunicacions.• Serveis a la producció: institucions financeres, assegurances, serveis prestats a les empreses i lloguers.• Altres serveis.

68Terciari avançat o quaternari que englobaria els serveis especialitzats i/o més ben remunerats i decisoris.69Bona part del treball industrial pot ser qualificat de serveis.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 51

1.3 La terciarització de l’economia espanyolaLa terciarització de l’ocupació a l’Estat espanyol és un fet des dels primers anys setanta, moment en què la població activa d’aquest sector va superar la dels altres dos sectors. Però si això era cert en el conjunt de l’Estat, el 1973 aquesta tendència només es concretava a 15 províncies, quasi totes costaneres i relacionades amb el fenomen turístic, mentre que les altres 35 mantenien el predomini d’ocupacions agràries o industrials. Al cap de dues dècades, el 1996, només en una província (Lugo) la població activa no era majoritàriament terciària, perquè encara hi predominava el sector primari, i vint anys més tard en totes.Tanmateix, l’ocupació no és un indicador gaire significatiu, perquè les classificacions d’activitats en voga, com ja hem dit abans, converteixen aquest sector en una mena de calaix de sastre en el qual cap tot allò que, per exclusió, no troba lloc als altres dos sectors, sense possibilitat de distingir activitats amb precisió en unes estadístiques que, d’altra banda, com que s’han modificat les categories i classificacions del CNAE, impossibiliten qualsevol intent de seguir la dinàmica del sector de manera fiable. De tota manera, alguns estudis recents subratllen, d’una banda, que els subsectors que més han crescut han estat els financers i els relacionats amb la prestació de serveis especialitzats a empreses, i de l’altra, el paper del subsector públic.L’anàlisi de la producció també planteja problemessemblants, malgrat que potser amb aquesta es pot mesurarmés bé el pes real del sector serveis en l’economiaespanyola, i evitar el biaix que es pot produir per unapossible inflació d’actius en subsectors poc dinàmics i finsi tot marginals.El fet més significatiu és l’evolució cap a la terciaritzacióde la producció a totes les comunitats autònomes.• El 1973, cap d’aquestes no se situava als vèrtexs1 demàxima concentració, i la majoria era a la franja en qui elvalor de l’agricultura era reduït. No obstant això,destacaven les Balears, les Canàries i Madrid perquè erenproperes al vèrtex de màxima terciarització, i Astúries i elPaís Basc perquè eren properes al de més pes industrial,

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 52

amb llocs intermedis per a Catalunya i Cantàbria. Per la seua banda, Castella i Lleó, la Rioja i Extremadura quedaven en una zona propera al centre, amb un notable component agrari però amb una lleugera tendència cap al vèrtex terciari, i tot just superaven el 40 % del VAB en aquest sector.• Tanmateix, el 1985 aquesta distribució es va simplificar enormement i hi va haver una comunitat, les illes Balears, que va traspassar el llindar de la màxima concentració del VAB en aquest sector serveis -molt a prophi havia les Canàries i Madrid-; el més destacable, però, és que totes les comunitats, sense cap excepció, es van agrupar en l’estreta àrea de la meitat inferior de la franja esquerra del triangle, cosa que vol dir que el pes d’aquest sector ja havia igualat o sobrepassat el 50 % del total.En conjunt, per tant, la terciarització de l’economia espanyola ja no és una tendència, sinó una realitat de trajectòria ràpida i conseqüències importants que va crèixer significativament durant la crisi i la posterior reconversió industrial dels anys 80, estancant-se posteriorment fins a l’any 2000 i amb una acceleració del seu pes dins l’economia espanyola a partir del canvi de segle de manera que hui en dia és totalment predominant en l’ocupació i PIB.

1.4 Les causes de la terciaritzacióEntre les causes principals d’aquesta evolució de l’economia es poden esmentar les següents: • L’Estat espanyol exporta serveis, en els quals disposa d’infrastructures tècniques i organitzatives favorables per fer una oferta atractiva que genere ingressos importants. Això és el que passa amb el turisme, pel qual, gràcies als atractius naturals, l’estructura hotelera i la millora dels transports, el país ingressa una quantitat elevada de divises que han servit per equilibrar la balança de pagaments, per importar béns necessaris en altres sectors productius i per impulsar i modernitzar l’estructura socioeconòmica de les principals àrees i regions turístiques.• L’augment de la renda per càpita i del nivell de vida de la població espanyola, derivat del desenvolupament industrial juntament amb les noves necessitats sorgides com a conseqüència dels canvis socials i culturals, augmenten la demanda de serveis destinats al consum final, i es pot afirmar que a l’Estat espanyol s’ha passatd’una societat consumidora de béns a una societat consumidora de serveis. Si bé és cert que una oferta de béns àmplia incrementa, al seu torn, la demanda de serveis complementaris d’aquests béns (reparacions, manteniment, transports públics i comunicacions, principalment), són, tanmateix, els serveis no complementaris els que més han crescut en els últims anys: ensenyament, sanitat, servei domèstic, lleure, cultura i esport.• Atesa la interrelació dels serveis amb la resta de les activitats econòmiques, els serveis a empreses i els serveis intermedis en els processos de producció influeixen decisivament en la millora de la productivitat del conjunt d’aquestes mateixes activitats. Les noves tecnologies permeten (o bé obliguen, segons els casos) racionalitzar i externalitzar fora de l’explotació agropecuària i de la factoria industrial determinades funcions que han assolit un grau d’especialització alt, com per exemple les següents: serveis de projectes, consultoria, assessorament, comunicacions, serveis financers, etc. D’aquesta manera, es pot considerar que un sector de serveis avançats forma part de la infrastructura econòmica capaç de fomentar el desenvolupament i la competitivitat; a més, com que els serveis estan més vinculats als mercats i menys a les matèries primeres quela indústria, es poden situar amb una certa independència d’aquella, i així permeten, simultàniament, canvis en els mateixos factors de localització industrial.• El comportament del mercat de treball també ha influït en el desenvolupament dels serveis de maneres molt variades. En aquest sector, la productivitat mitjana augmenta a un ritme lent, i el capital no ha arribat a substituir la mà d’obra d’una manera tan clara com en la indústria, per la qual cosa encara es considera que té un cert caràcter de «refugi» per als treballadors excedents dels altres dos sectors econòmics i per a la poblaciófemenina, una part important de la qual treballa en el sector terciari.• El paper del sector públic ha estat fonamental en el creixement dels serveis a l’Estat espanyol. D’una banda,la nova estructura política i territorial ha generat 17 administracions autonòmiques al costat de l’Administració central, a la qual cosa s’hauria d’afegir la creació de nous llocs de treball públics a les

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 53

corporacions locals. Aquest augment no s’ha de veure com una simple inflació del funcionariat, ja que una bona part d’aquests nous llocs de treball corresponen a l’assumpció per les administracions autonòmiques de noves competències sorgides després de la descentralització política. D’altra banda, la generalització de l’Estat de benestar ha incrementat la despesa pública en ensenyament, sanitat i altres serveis socials, amb l’augment consegüent dels serveis públics.

1.5 Els serveis i el territori· Les diferències regionalsTot i que més endavant tractarem amb profunditat els desequilibris territorials de l’Estat espanyol, ara podem avançar una classificació senzilla de les comunitats autònomes segons les característiques del sector terciari.• Un primer grup estaria constituït per Catalunya i Madrid, comunitats especialitzades en activitats financeres,serveis a les empreses i, en general, serveis destinats a la venda, tot i que a Madrid també tenen un gran pes els serveis de l’Administració central.• En un altre grup de comunitats autònomes predominen els serveis destinats al consum (comerç, hoteleria, transports, béns immobles). Així, les Balears i les Canàries s’han especialitzat en el turisme i el comerç; la Comunitat Valenciana en el comerç i en altres serveis destinats a la venda; el País Basc, Navarra i Cantàbria en el transport i en el grup indefinit d’«altres» serveis destinats a la venda.• A la resta del territori de l’Estat dominen els serveis no destinats a la venda, sovint d’escassa qualificació, administratius de segon ordre, comercials d’àmbit petit i assistencials de caràcter públic. Òbviament, a escala provincial i local hi ha excepcions, com passa amb l’alta especialització turística d’algunes comarques d’Andalusia.· Els serveis en l’espai urbàLa ciutat és el territori terciari per excel·lència, en el sentit que els serveis han ocupat i, fins i tot, han organitzat en gran mesura l’estructura de l’espai urbà. En l’actualitat, aquestes activitats han superat el que fins fa poc temps eren els límits del centre administratiu i de negocis, i s’han estès per gairebé tot el teixit urbà. Això no obstant, com veurem a continuació, cada tipus de servei es comporta d’una manera molt diferent.

Il·lustració 29: Font: Forum Libertas

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 54

• El comerç. Actualment, els sectors històrics del petit comerç tradicional es troben en crisi a causa dels canvis que s’han produït en l’oferta (noves tècniques de conservació i de mercat, equipaments, etc.) i també en la demanda (disminució de la periodicitat i la freqüència de compra dels clients, despoblació dels nuclis antics, etc.). Com a conseqüència de la decadència d’aquestes àrees centrals s’han desenvolupat grans superfícies fora del recinte pròpiament urbà, al costat de vies de circulació ràpida, que sovint formen grans centres comercials integrats, en els quals, al voltant d’un gran supermercat, s’estableixen una sèrie de botigues més especialitzades.• Els serveis a la producció. Mentre que la localització industrial tendeix a una certa descentralització productiva, les funcions estratègiques de les seus socials es concentren cada vegada més en àrees molt concretes dels centres metropolitans (aquest és el cas de Madrid).• El mercat immobiliari d’oficines. Les grans companyies tendeixen gradualment a abandonar el centre de negocis de les ciutats per instal·lar-se en edificis moderns i funcionals al costat de vies ràpides i en determinats eixos urbans molt representatius (per exemple, la Diagonal de Barcelona).• L’Administració. Els serveis administratius i funcionarials, tanmateix, continuen mantenint estratègies espacials més conservadores i ocupen, per regla general, el centre històric de les ciutats; en molts casos es rehabiliten edificis de gran valor històric i patrimonial per fer-los servir com a oficines.

2. COMERÇPodem definir el comerç com l'intercanvi de productes i serveis entre productors i consumidors. Per tant dins una economia capitalista basade en el lliure mercat el comerç és bàsic per al seu funcionament. Però podem diferenciar diversos tipus de começ.Interior:Dins les fronteres d'un estat, encara que cada vegada té menys importància esta divisió donsc la globalització i la desaparició progressiva de l'estat debilita esta classificació.La seua localització és en les zones més accessibles del centre de les ciutats (grans magatzems i botigues especialitzades) o als afores en polígons comercials (grans centres comercials i d'oci que necessiten molt d'espai).Cada vegada presenta una automatització més gran per tal d'eliminar mà d'obra, i s'incrementa el comerç electrònic.

Il·lustració 30: Ocupats per activitats. Font: Encuesta anual de servicios 2004, INE

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 55

Podem diferenciar diferntes tipus: Comerç a l'engròs: són els mercats centrals i per a majoristes situats als afores de les principals ciutats, a més del comerç entre empreses.Comerç al detall: és la venda directa al consumidor privat, inclou el comerç tradicional; on sobreviuen les botigues especialitzades, i algunes situades en zones poc accessibles amb les noves formes comercials: supermercats a prop del consumidor, grans magatzems, al centre de les ciutats; i grans centres comercials i d'oci als afores.Exterior:Inclou tot allò que s'intercanvia fora de les fronteres establertes. La majoria del comerç exterior espanyol avuien dia ja no ho és tal, sinó comerç intern dins de la Unió Europea. A més el comerç exterior espanyol perd pes per al competència d'altres productes més competitius.

3. EL TURISME3.1 L’evolució del turisme a l’Estat espanyolEl turisme com a fenomen de masses es va començar a desenvolupar a partir, aproximadament, del 1950 a causa, sobretot, del creixement econòmic dels països de l’Europa occidental i l’augment consegüent del nivellde renda dels seus habitants, del canvi dels valors socials i culturals (que van generar noves necessitats de lleure en la població) i també de la millora dels mitjans i les infraestructures de transport.Ja des del final d’aquesta mateixa dècada, l’Estat espanyol es va convertir en una de les destinacions turístiques per excel·lència, amb una oferta basada gairebé exclusivament en el sol i la platja a preus barats i destinada a una clientela massiva d’origen centreeuropeu i nord-europeu i d’una condició econòmica mitjana i mitjana-baixa, que s’allotjava en hotels i apartaments de categoria també mitjana (i, fins i tot, en allotjaments no controlats). Aquest model turístic es va començar a esgotar a mitjan dècada dels vuitanta perquè l’Estat espanyol va deixar de ser un país barat i exòtic, i perquè es va arribar al punt de saturació del mateix model quantitatiu, que no havia sabut donar respostes a problemes importants, entre els quals destacaven els següents: la insuficiència de les infraestructures, la baixa qualitat dels serveis, els impactes negatius en el territori i el medi ambient, i també l’absència de planificació i les deficiències en la gestió, situació que ha provocat una gran dependència d’operadors estrangers.

Il·lustració 31: El turisme a Espanya. Font: Recursos para las ciencias sociales

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 56

En l’actualitat es tendeix a millorar la qualitat dels serveis turístics amb una política de reestructuració i control dels allotjaments i, sobretot, d’ampliació de l’oferta a altres activitats de lleure i cultura a més del binomi sol-platja; aquesta ampliació també implica la diversificació territorial de les destinacions de vacancescap a altres punts no situats al litoral, procés en el qual totes les comunitats autònomes no especialitzades en aquest sector estan fent un esforç notable i creixent.

3.2 Els factorsPer moltes possibilitats que tinga un espai per ser turístic, només arribarà a ser-ho mitjançant una intervenció humana que transforma les possibilitats en realitat. D’aquesta manera, l’espai turístic és el resultat de combinar un marc natural de característiques peculiars amb la decisió dels agents socioeconòmics de facilitar una oferta adequada a les demandes de la societat. Per tant, l’organització de l’espai turístic, com la de qualsevol altre espai, està íntimament connectada amb el model econòmic vigent, concreta els processos generals en un territori singular i, a més a més, és variable temporalment i espacial.Així, doncs, l’Estat espanyol gaudeix d’una àmplia varietat de condicions que, conjuntament, integren una interessant oferta turística basada en diversos factors, els quals, al seu torn, ens apropen als diferents processos i tipologies turístiques.· Factors naturalsAlguns components del medi físic condicionen l’activitat turística de l’Estat espanyol.• El relleu és, en general, molt variat i abrupte, característiques que permeten practicar esports de muntanya i d’hivern, com per exemple l’escalada, l’esquí de fons i alpí (Pirineus, Sierra Nevada, Picos d’Europa, Guadarrama), el senderisme (a totes les zones de muntanya de l’Estat), l’espeleologia (a les abundants muntanyes calcàries, en particular al complex càrstic d’Ojo Guareña) i molts altres.• El clima suau i la generosa insolació mediterrània són uns dels principals atractius turístics de l’Estat espanyol, però cal tenir en compte que la valoració dels elements climàtics depèn de l’activitat de lleure que es pretenga realitzar: el vent, per exemple, és desagradable per als qui volen anar a la platja, però atrau els surfistes (Tarifa).• Els recursos forestals no són molt abundants a l’Estat espanyol, però complementen el factor relleu i constitueixen un atractiu fonamental en molts espais naturals i, a vegades, per a la caça.• El mar, gràcies a la quantitat de quilòmetres de costes, és essencial per al turisme, i ofereix platges abundants i oportunitats per a la navegació esportiva. Tampoc no s’ha d’oblidar l’enorme importància de les aigües continentals, que són utilitzades per al termalisme en diversos balnearis (Caldes de Malavella, Alhamade Aragón, La Toja, Arnedillo, Archena ...), per als esports fluvials com ara la pesca als rius del nord de la península, i també per al piragüisme (riu Sella, a Astúries) i per al barranquisme (barrancs de Guara, a Osca).Però, com veurem a continuació, el turisme de l’Estat espanyol també s’ha vist influït per factors humans, principalment de tipus econòmic, tècnic i cultural.· Factors humansEls factors de tipus humà que han influït en el creixement de l’oferta turística de l’Estat espanyol es poden classificar de la manera següent:• Els factors econòmics consisteixen en el fet que l’increment de les rendes i del nivell de vida ha generat noves necessitats de lleure que s’han pogut satisfer gràcies, d’una banda, a les economies d’escala originades a les comunitats més turístiques i, d’altra banda, a les fluctuacions monetàries que, durant força temps, han fetque l’Estat espanyol siga un lloc de vacances barat per als estrangers provinents de les societats més desenvolupades i riques d’Europa.• Els factors tècnics no han estat menys importants en l’evolució del turisme a l’Estat espanyol. Entre aquests cal esmentar expressament els següents: la millora dels mitjans de transport -especialment el desenvolupament de l’aviació comercial-, la modernització de les infraestructures de les comunicacions terrestres (gràcies, sobretot, a la construcció de carreteres i autopistes noves i més segures), l’abundant i

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 57

variada estructura d’allotjaments i, també, les estratègies dels operadors turístics multinacionals, que han monopolitzat l’oferta de vacances barates (algunes vegades, fins i tot, imposant preus baixos als hotelers espanyols).• Els factors culturals, tan diversos a l’Estat espanyol, constitueixen un atractiu turístic a l’alça. La recerca tradicional de sol i platja es complementa en l’actualitat amb ofertes de caire més cultural: religioses (camí deSant Jaume, que té una llarga tradició de pelegrinatge), de patrimoni artístic (ciutats Patrimoni de la Humanitat, pinacoteques), festives (Feria de Sevilla, sanfermines), comercials (fires i certàmens), esportives, etc. Entre tots aquests factors culturals, potser també cal destacar el protagonisme que té l’anomenat turisme rural, siga en la versió de segona residència de cap de setmana o de vacances, siga en la faceta més «ecològica» d’allotjament en cases rurals.3.3 Les regions turístiquesLa varietat i potencialitat turístiques del territori espanyol expliquen la diversitat de regions turístiques, tot i que amb un pes notable de les que ofereixen platges i sol abundant. Aquesta diversitat es pot agrupar en els quatre grans conjunts següents.· La zona mediterrània A la zona mediterrània peninsular dominen els factors turístics relacionats amb les característiques del medi físic de la platja i amb l’accessibilitat des del centre d’Europa, i a això cal afegir-hi l’existència, especialment en algunes classes socials, d’una tradició d’estiueig anterior a l’arribada del turisme de masses.• Catalunya presenta dues zones turístiques per excel·lència. D’una banda, la Costa Brava, que rep fonamentalment viatgers estrangers a l’època estiuenca i que, a més, gaudeix de les possibilitats complementàries que ofereix la proximitat de Barcelona. Les comarques més freqüentades són la Selva (Lloret de Mar, Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols), el Maresme, tot i que molt menys concorregut, i el Baix i l’Alt Empordà, amb emplaçaments més selectes i equipaments nàutics o esportius. D’altra banda, la Costa Daurada, que comprèn les franges de costa que van del Garraf al Vendrell, on predomina la segona residència, i el sud de Tarragona, amb centres de turisme interior massiu a Salou i Cambrils, amb el complement recent d’alguns parcs temàtics d'atraccions (Port Aventura).• Andalusia presenta una oferta molt variada. Al litoral sobresurten tres zones: la Costa del Sol, on destaquen Marbella (un dels refugis tradicionals de la jet-set), Fuengirola i Torremolinos (amb un turisme interior i més massiu), Màlaga i una part de la costa de Granada; la Costa de la Llum, que comprèn poblacions de Cadis i deHuelva, com ara Barbate, Matalascañas i Punta Umbría, i la Costa d’Almeria, al voltant del cap de Gata, que s’ha incorporat recentment als corrents turístics. Pel que fa a l’interior, Andalusia disposa d’una oferta excel·lent d’esports d’hivern a Sierra Nevada, d’una varietat de turisme urbà i amb inquietuds culturals consolidat (especialment en ciutats amb un gran patrimoni artístic, com ara Sevilla, Còrdova, Granada) i també un pròsper ecoturisme als espais protegits (Doñana, serra de Cazorla).• La Comunitat Valenciana és un altre dels llocs de platja per excel·lència. Al nord de Castelló hi ha la Costa dels Tarongers o de Azahar (Benicarló, Peníscola, Benicàssim), tradicional destinació d’estiueig interior. La comarca de la Safor, amb centre a Gandia, té una sèrie de característiques similars a l’anterior. La Costa Blanca és més diversa: la Marina (Xàbia, Calp, Altea) reuneix una quantitat important d’estiuejants i residents estrangers; Benidorm és el paradigma del turisme massiu i barat procedent d’altres països d’Europa,mentre que al sud, la comarca de Torrevella és un lloc d’implantació de segones residències.• La Regió de Múrcia és receptora de turisme interior, però també estranger, que últimament està augmentant.Els centres més importants són La Manga o albufera del Mar Menor i Mazarrón-Águilas. · La zona atlàntica i la cantàbrica• Galícia té, fins ara, una oferta turística de dimensions familiars i poc massificada. Les principals zones turístiques costaneres se centren a Rías Altas i Rías Baixas, però en aquesta comunitat és primordial el turisme de caràcter urbanocultural o religiós que arriba seguint el camí de Sant Jaume i s’instal·la en la mateixa ciutat compostel·lana.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 58

• La resta de la cornisa cantàbrica també té una oferta doble. D’una banda, a l’època estiuenca es produeix una gran afluència d’estiuejants a algunes platges d’Astúries i, sobretot, de Cantàbria (El Sardinero, Santoña, Laredo), que atrauen un turisme familiar procedent, principalment, del centre i el nord de la Meseta. Al País Basc, les platges guipuscoanes (Fuenterrabia, Zarauz) també es nodreixen de visitants provinents de l’interior de la península. Així mateix, i especialment a Astúries, els esports de muntanya, el senderisme i el turisme rural en cases de pagès constitueixen un tipus de turisme cada vegada més abundant. · L’interior peninsular• Madrid és una de les destinacions més freqüentades pel turisme procedent tant de l’exterior com de l’interior de l’Estat espanyol. Els recursos turístics de caràcter cultural de que disposa són innegables (museus, espectacles, esdeveniments esportius, etc.), però és impossible separar les visites que responen a aquests motius de les que es deuen a les funcions que desenvolupa com a capital administrativa de l’Estat, centre de negocis, certàmens comercials, fires, etc.• També hi ha un corrent turístic que es dirigeix cap a les ciutats històriques de l’interior: Toledo, Salamanca, Segòvia, Ávila, etc., però que no registren un nombre destacable de pernoctacions perquè solen rebre visites d’un sol dia de durada (viatgers en ruta, des de Madrid, etc.).• Un lloc especial en el turisme no costaner és el representat per les estacions hivernals, entre les quals destaquen les que es localitzen al Pirineu aragonès (Candanchú, Formigal, Astún, Cerler) i català (Vaquéira-Beret, la Molina), que són les destinacions més freqüentades i, només secundàriament, les de la serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric i el Sistema Central.• Així mateix, el turisme rural i l’ecoturisme en qualsevol versió (allotjament en cases de pagès, rutes verdes acavall o amb bicicleta, senderisme, espais naturals protegits, etc.) estan esdevenint més importants a les regions interiors de la península. Navarra ha desenvolupat força aquest sector, i en aquesta línia també hi ha Castella i Lleó, l’Aragó, la Rioja i Extremadura. Sens dubte, un dels atractius més rellevants és el camí de Sant Jaume.· Els arxipèlags• Les Balears són una de les imatges turístiques de l’Estat espanyol per excel·lència, i la comunitat autònoma eminentment lligada a aquest sector. L’oferta és, fonamentalment, estacional, de platja i d’esports nàutics, acompanyada dels valors paisatgístics. Mallorca té àrees de turisme de masses (s’Arenal) al costat d’altres de gran exclusivitat (Alcúdia, Formentor, etc.). Menorca ha sabut conjuntar el turisme de qualitat amb el respecte pel medi ambient, mentre que Eivissa ha promocionat una imatge més despreocupada.• Les Canàries són la comunitat que menys estacionalitat pateix, gràcies al seu clima subtropical. La varietat de les illes també afavoreix la diversitat de l’oferta, que va des de les platges del sud de Gran Canària i Tenerife fins a l’exclusivitat de Lanzarote, passant per les oportunitats que ofereixen els seus grans parcs naturals: Las Cañadas del Teide, Garajonay, Caldera de Taburiente, etc. Especialment a Tenerife hi ha una colònia important de residents estrangers jubilats d’alt poder adquisitiu.3.4 L’impacte espacial de les activitats turístiques· En el medi físicEn el medi físic es tendeix a considerar la presència d’activitats turístiques com un element distorsionador, enel sentit que la pressió humana pot acabar destruint les característiques que, precisament, van fer atractiu un espai determinat; però també és cert que en algunes ocasions l’activitat turística ha servit per humanitzar un medi hostil.A les zones litorals, la manca de depuradores contribueix a la contaminació de les platges amb residus sòlids ilíquids; la construcció de dics als ports esportius altera els corrents marins i pot arribar a fer desaparéixer platges; la urbanització massiva de la costa ha construït autèntiques muralles de formigó, fenomen que es coneix internacionalment amb el nom de «marbellització»; en altres casos, la sobreexplotació de les aigües destinades al consum humà ha provocat dèficits en el proveïment i la salinització dels aqüífers. Per contra, en algunes ocasions el turisme ha afectat favorablement el sanejament de certes zones, com en el cas de l’illa de Lanzarote.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 59

La pressió turística sobre les àrees de muntanya pot afectar molt negativament el medi per la desforestació, la pèrdua de zones de pastures, l’alteració de la fauna i la intensificació de l’erosió consegüent, a més de la contaminació per residus, acústica i visual; tots aquests processos poden acabar destruint la riquesa paisatgística i l’equilibri ecològic d’aquestes àrees. Pel costat positiu, determinades actuacions correctes han permès mantenir les activitats tradicionals de la regió, i han redundat en un desenvolupament sostenible.· En la poblacióQuant a la demografia, el turisme ha servit per mantenir la població de moltes zones i també per augmentar-laper la capacitat d’ocupació, directa o indirecta, del sector. Això no obstant, s’ha de tenir en compte l’alt grau d’estacionalitat d’aquests llocs de treball, les migracions intraprovincials que es produeixen i els canvis en la mateixa estructura de la població activa, amb transferències d’altres sectors cap a l’hoteleria i, freqüentment, amb aparició de formes de treball submergit.· En la xarxa d’assentamentsLa xarxa d’assentaments també està profundament afectada per l’activitat turística, pel fet que la jerarquia de nuclis actual pot haver representat una ruptura completa i ràpida amb la xarxa existent prèviament, heretada de les condicions històriques seculars. D’altra banda, l’organització de les xarxes de comunicacions s’ha modernitzat i s’ha transformat segons els interessos turístics, especialment a les zones costaneres.

4. TRANSPORT

Dins el sector serveis el transport és un dels subsectors més importants pel seu caràcter estratègic i per ser l'encarregat de posar en relació la resta d'activitats econòmiques.4.1. Característiques.Espanya presenta un medi físic desfavorable per a les comunicacions terrestres donada la disposició perifèricadel relleu70, afavorint algunes comunicacions i impedint-ne d'altres. A més el centralisme dominant des del segle XVIIII ençà ha creat una xarxa de transports radial, afavorint lescomunicacions de Madrid amb els principals ports i fronteres.4.2. Tipus.Carretera:Presenta un disseny radial fruit del centralisme de l'estat, encara que amb l'estat de les autonomies (federal) tendeix a crear-se una xarxa descentralitzada, amb dos eixos importants: l'eix de l'Ebre i el Mediterrani, que corresponen a les zones més dinàmiques de l'estat. El transport per carretera a més té un important volum de trànsit tant de passatgers com de mercaderies. El seu propi disseny a més crea zones de gran accessibilitat (Madrid, Saragossa) i altres aïllades (Sória, Ciudad-real).

70vid. tema 1.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 60

El principal problema que plantetga, a banda de la centralització, és la manca de connexions amb França (i la resta d'Europa) complicades per la barrera dels Pirineus i les afeccions ambientals que suposa travessar-la.Ferrocarril:Existeixen tres xarxes bàsiques:RENFE: ferrocarril d'ample ibèric, d'estructura radial i destinada a un trànsit de passatgers i mercaderies. Donat el tancament de bona part de les línies deficitàries i la poca densitat de la xarxa és poc utilitzat per ser la major part de línies obsoletes i amb poca freqüència de pas. S'utilitza poc per al transport de mercaderies a l'estar mancat d'estacions intermodals i haver-se apostat poc per ell. La xarxa de rodalies, existent a totes les grans àrees metropolitanes funciona com una extensió en superfície del metro interconnectant en superfície totes les ciutats de l'àrea.FEVE: és tracta de ferrocarrils de via estreta, amb una xarxa més important al nord d'Espanya. Funciona moltes vegades com una xarxa de rodalies. Depenen en molts casos de les Comunitats Autònomes.AVE: d'ample europeu és la xarxa d'alta velocitat que pretèn connectar les principals ciutats fent-li la competència a l'avió. Tant l'AVE com el FEVE són línies dedicades al transport de passatgers.Els principals problemes a que s'enfronta són la necessitat de modernitzar les línies convencionals i de mercaderies, doncs s'ha apostat clarament per l'alta velocitat en detriment de la resta de línies. Hi ha però una forta demanda de rodalies a les ciutats grans i mitjanes, i una aposta clara des de la Unió Europea pel ferrocarril com a alternativa a la carretera per al transport de mercaderies.

Il·lustració 32: Autopistes i autovies Espanya. Font: Wikipedia.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 61

Marítim:En general el trànsit de passatgers per mar és poc important (excepte a les illes i Algesires), però el trànsit de mercaderies és molt important.Els ports depenen en el seu funcionament de l'estat i les Comunitats Autònomes, però són autònoms en funcionament i competeixen entre sí per a captar quota de mercat.El tràfic de cabotatge és poc important encara que s'intenta apostar per ell des de la Unió Europea creant el que s'anomena autopistes de la mar funcionant com una alternativa al trànsit de mercaderies terrestre.El tràfic internacional és però, amb diferència, el més important, sobretot de matèries primeres (petroli, carbó,ferro, etc.). De fet les principals indústries consumidores d'aquestes es troben associades als ports71. El trànsit de contenidors també s'ha incrementat molt els darrers anys, lligat als principals centres consumidors.Els ports són importants nodes de transport connectats a carreteres i ferrocarrils i actuen com pols de desenvolupament indústrial.

71Com passa generalment a tot el món.

Il·lustració 33: Xarxa de ferrocarril a Espanya. Blau alta velocitat; roig ferrocarril convencional; verd FEVE.Font: Wikipedia.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 62

Aeri:S'utilitza bàsicament per al transport de persones. La xarxa bàsica s'organitza jeràrquicament, funcionant Barajas com a aeroport central on enllacen la rsta per a connectar amb la resta del món72.Són importants també els aeroports de les àrees turístiques, no tant per les línies regulars com pels vols xarter.

72Amb les connotacions econòmiques que això genera doncs afavoreix la centralitat de Madrid i li dona un avantatge comparatiu davant la resta de ciutats espanyoles. Si ací li sumem el caràcter radial de les comunicacions, incrementat amb la construcció de les línies d'alta velocitat trobem que des de l'estat s'està reforçant el caràcter d'espai central de Madrid amb el greuge comparatiu que això suposa a la resta del territori.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 63

4.3. ComunicacionsEncara que els nous mitjans de comunicació: telèfon mòbil, internet, etc. arriben o poden arribar a qualsevol part de l'estat, algunes zones es troben més ben comunicades que altres; així l'ADSL no arriba als nuclis rurals ni la telefonia mòbil arriba sempre.La facilitat de comunicacions reforça els espais centrals (àrees metropolitanes) primeres en incorporar les innovacions en comunicació i noves tecnologies.

BIBLIOGRAFIA

• Muñoz Delgado, M. C. Batxillerat 2 Geografia Ed. Anaya, Madrid, 2009

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquipèdia

• Pitarch, Toni ccsocials.blogspot.es

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 64

ACTIVITATS TEMA 7

1. Sobre el mapa annex i amb les dades del document 1, construïu un mapa de coropletes.2. Comenta el mapa resultant.3. Explica les característiques del turisme nacional a partir dels documents de l'annex II. (activitat 6 de la

pàgina 271 del llibre).

%comercio

Andalucía, Ceuta y Melilla 42.74Aragón 43.27Asturias (Principado de) 42.03Balears (Illes) 32.78Canarias 38.55Cantabria 38.90Castilla y León 41.17Castilla-La Mancha 44.94Cataluña 38.21Comunidad Valenciana 46.25Extremadura 50.73Galicia 43.14Madrid (Comunidad de) 32.01Murcia (Región de) 48.53Navarra (Comunidad Foral de) 39.26País Vasco 37.01Rioja (La) 44.09TOTAL 39.60

Percentatge del personal ocupat en el subsector comercial respecte del total del sector Font:Encuesta Anual de Comercio y Encuesta Anual de Servicios, 2004 (INE).

EXEMPLES'hauran d’agrupar les dades en 4 o 5 intervals i donar a cada un trames distintes.

Els intervals es trauran dividint per 4 (o 5)la distància entre el major i el menor valor .

És a dir aplicant la següent fòrmula: índex major-índex menor/4 (5) = x; i índex menor+x; i així

successivament per a treure els intervals.

De la mateixa manera, s’acceptarà l’ús d’altres intervals també correctes, com els que es

poden calcular prenent la mitjana com a punt central.

Les trames s'hauran de fer amb un gradient de major a menor.

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 65

Es mostra a continuació un exemple del mapa: