PdT 42 març 2011

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 Propostes davant la crisi: CiU, Carles Lozano; ICV-EUiA, José Luis Atienza; ERC, Bàrbara Lligadas

4 Recordo... Josep Ginjaume

5 Tres grafits a Viladecans. Eio Ramon

6 Jordi Bordas, una dolça victòria. José Luis Atienza

7 Cal Menut, Cal Ginestar, Cal Simon. Josep Lligadas

8 28-N, ja han passat els cent dies. Miguel de la Rubia

9 Em presento. Carles Lozano

10 Un nou partit a Viladecans: Cambio, Avance y Progre-so. Marc Ambite

11 Replantando Sant Ramon. Carlos de la Rubia

12 5 minuts 24 segons. Jordi Mazon

13 Cinc anys de Pla de Llevant a Oliveretes. Ricard Caba

14 La mirada aguda: Flamenc rosat. Eio Ramon

15 Històries viladecanenques: Pepita Secall Lluís – Servei So-cial – Esbart Dansaire… (1) Andreu Comellas

17 Conèixer Viladecans: Dues dones de Viladecans: Na Goda-ia i Democràcia Berga. Josep Lligadas

42Any 5

15 de març de 2011

Sumari

Necessitem l’hospitalL’ampliació de l’hospital de Viladecans és imprescindible per assegurar la qualitat de vida a què tenim dret, no només els habitants de la nostra ciutat, sinó també els de les altres poblacions que se’n serveixen, és a dir, Gavà, Castelldefels, Sant Climent i Begues. És una necessitat des de ja fa molts anys, i que cada cop és més urgent. No podem continuar amb aquesta situació de col·lapse, d’amuntegament, de llistes d’espera inacabables, les més llargues de Catalunya.De fet, el projecte d’ampliació de l’hospital, que inclou entre altres coses ampliar el nombre de llits almenys fins al triple dels actuals, està ja en la fase final d’elaboració, i els compro-misos de la Generalitat amb aquesta obra tan bàsica eren ja ferms. Però ara han començat a córrer rumors que això s’atura. I si s’aturés seria un desastre.L’ampliació no pot estar en discussió. Simplement perquè tenir un hospital en condicions i que s’adigui a la població que ha d’atendre és una necessitat prioritària. I amb aquesta necessitat, no s’hi val a jugar.Al darrer Ple Municipal, del passat 24 de febrer, tots els grups polítics, unànimament, van aprovar una moció reclamant que la Generalitat de Catalunya mantingui els compromisos adquirits i dugui a terme les actuacion previstes per a la realització de les obres de l’hospital amb caràcter prioritari i amb el termini més breu possible. Nosaltres, des d’aquestes pàgi-nes, ens adherim a la moció, i donem des d’ara suport, també, a qualsevol altra actuació que calgués dur a terme per aconseguir-ho.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 2

Viladecans ha perdut moltes oportunitats en els darrers anys; les proves són un Parc de Nego-cis mig buit (amb l’Ajuntament pagant-ne el manteniment) o un Parc Aeroespacial que no despe-ga. Davant d’una situació que ha portat 602.611 catalans a no tenir feina, i a Viladecans a tenir la taxa d’atur més alta del Delta del

Municipals 2011: Propostes davant la crisiDavant les properes eleccions municipals, a la redacció de Viladecans Punt de Trobada hem demanat a les cinc formacions polítiques amb representació a l’Ajuntament de Viladecans que ens responguessin breument a tres pre-guntes. Aquí teniu les respostes que hem rebut a la primera. En els números d’abril i maig publicarem les respostes a les altres dues preguntes.

1. Quines propostes fa el teu partit per fer front a la crisi a Viladecans?

Llobregat, cal adoptar mesures des de diferents perspectives:

Als que busquen feina, millorar •els mecanismes perquè con-tactin amb les ofertes de llocs de treball (tant a nivell local com Servei Català d’Ocupació i INEM), i per millorar la seva formació, fins i tot en casos en què cal plantejar un canvi d’activitat professional (espe-cialment, passar de la construc-ció a sectors amb millor projec-ció) Als estudiants, augmentar i di-•versificar l’oferta de Formació Professional, en particular, re-cuperar els estudis de mecàni-ca, que el 2012 no s’oferiran en la nostra zona.

En l’Ajuntament, introduir més •competència en la contractació pública, per garantir que els contractes són per a les empre-ses més eficients.Utilitzar impostos i desgrava-•cions com a motor per atreure sectors amb valor afegit; i refor-mar totalment la Taxa de Reco-llida de Residus, per afavorir a qui fa recollida selectiva.

En definitiva, generar un clima de confiança, que permeti als em-prenadors confiar que les admi-nistracions no posaran obstacles, a més d’establir mesures a nivell estatal perquè el crèdit bancari torni a arribar a les empreses.

Carles Lozano

La crisi estarà present en gran part o en la totalitat dels propers quatre anys. Cal lluitar en tots els fronts, però sense deixar de mirar la nostra gent: la gent que viu a Viladecans. Ara hi ha més gent que ho passa malament. Cal reforçar els seus recolzaments, els serveis comunitaris, alhora que promoure el voluntariat i la participació per millorar la co-hesió social. Hi ha molta gent que busca fei-na i no en troba. Cal reforçar la formació i promoure l’ocupació, estimulant sectors de futur com les energies renovables.

La lluita contra la crisi ha de servir per aprendre a gestionar els recursos amb més austeritat, amb criteris d’eficiència social, també des de la gestió munici-pal. Exigeix tenir ambicions més domèstiques que en el passat, més arran de terra, netejar mi-llor, il·luminar més amb menys, escoltar més, explicar més, amb voluntat de fer pedagogia ciuta-dana. Exigeix aprendre a estimu-lar i aprofitar el talent personal i col·lectiu de la gent de Vilade-cans. Exigeix canviar el xip.

José Luis Atienza


Des del Punt de Trobada sempre volen posar a proba la nostra capacitat de síntesi. És difícil donar molts detalls en tan poc espai, però des d’Esquerra hi ha una cosa que tenim clara, per lluitar contra la crisi cal buscar solucions, no titulars a la premsa. És a dir, és inútil fer grans infraestructures o projec-tes faraònics que et fan sortir a la foto, si després resten buits de contingut. Nosaltres tenim clar que l’eco-nomia d’aquest país està ba-sada en la petita i mitjana empresa, i Viladecans no és cap excepció. Donant suport i sortida a aquestes empreses és com aconseguirem que la nos-tra ciutat surti d’on és ara: taxa d’atur d’un 16’5%, empreses que es deslocalitzen, comer-ços que tanquen, pagesia que pateix robatoris, tallers indus-

trials que no poden pagar els costos fixos tot i tenir un nego-ci solvent... Com es materialitza això, de-veu preguntar-vos? Alguns exemples: incrementar el su-port a la nova emprenedoria potenciant els vivers d’empre-ses locals a preus raonables, establir línies d’ajudes a co-merços que implementin nous serveis, facilitar l’ajornament i el fraccionament del pagament d’impostos, destinar espai al mercat municipal perquè la pagesia viladecanenca hi pu-gui vendre directament els seus productes... i una llarga llista que ja no tinc més espai per detallar. Nosaltres imaginem un Vila-decans millor. Et sumes per fer-lo realitat?

Bàrbara Lligadas


Recordo els anys en què Barcelona va ser capital del grafit. Parlo de principis dels

anys 2000 quan artistes urbans de diversos països feien escala a la capital per deixar la seva empremta als carrers de la ciutat, tal com passa ara amb Berlín. Ho recordo amb certa nostàlgia, deambular pel Raval i descobrir com la grisor de parets en desús o mal girbades es substituïa per creacions acolorides, autèntiques peces de museu de vida efímera exposades al carrer. Òbviament no em refereixo a les tristament famoses signatures que embruten murs, vidres, mobiliari urbà o persianes de negocis sense cap mena de gust. Vull dir els grafits en tota regla, els precursors o coetanis de l’enigmàtic Banksy, el grafiter anònim més buscat del món i que causa furor arreu.Recordo bé la llarga paret que hi havia just davant del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, al carrer Montalegre, quan encara no s’havia aixecat la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i en el seu lloc només hi havia un ampli solar. A pocs metres del MACBA, els amos de l’esprai gaudien d’una àmplia superfície on expressar-se i a fe de Déu que la sabien aprofitar i la feien servir. També aprofitaven altres racons del mateix barri i del Poble Nou. Allà, la construcció del 22@ i l’enderrocament de gran part de les antigues naus industrials van convertir l’espai en un privilegiat camp d’assaig, ple de contrasts i imatges impactants. Eren temps de tolerància, una tònica que va durar fins l’entrada en vigor de l’actual ordenança de civisme, fruit d’una intensa campanya mediàtica focalitzada en els problemes de brutícia a Ciutat Vella. Es va posar punt i final així a una època breu,

de lliure expressió, d’eclosió de la Barcelona més oberta i atractiva, capaç d’acceptar i posar en valor la feina de creadors alternatius, voluntàriament fora del sistema més institucionalitzat. L’últim episodi el coneixíem fa poques setmanes, quan l’Ajuntament va advertir que multaria els negocis que enganxés in fraganti pintant grafits a les seves persianes, una fórmula que s’ha estès últimament per donar un encant afegit als establiments. A Viladecans la cosa també té la seva lectura interna. Els millors grafits els podem veure, tal com passa amb altres espais “alliberats”, al casal okupa Els Timbres ubicat a la carretera de Barcelona, molt a prop de la Plaça de la Vila. És sorprenent la capacitat artística amb què s’han decorat les parets exteriors. Si no vaig errat, és obra d’un mateix autor que, talment com els pintors de murals d’esglésies romàniques a l’Edat Mitjana, es dedica a recórrer diferents centres socials okupats de l’àrea metropolitana i els il·lustra amb el mateix estil, molt realista i ben aconseguit. En paral·lel, els murs laterals que voregen l’autovia, les vies del tren i la riera són un museu d’art urbà contemporani a l’aire lliure i, també, un camp de pràctiques per als

grafiters en formació. No és estrany trobar-n’hi sovint amb els esprais a les mans. És una dinàmica que es reprodueix a la resta de municipis del Baix Llobregat Sud, on l’anomenat “street art” té nombrosos seguidors. Són dues cares de la mateixa moneda: per un costat podem trobar autèntiques peces de museu i propostes trencadores que enriqueixen el paisatge urbà. Per l’altre, els nostres carrers estan arrebossats de pintades i guixades sense solta ni volta que embruten l’entorn i contribueixen a fer més mediocre el nostre medi, de per si ja prou desendreçat i pel qual passegem o transitem cada dia. Al meu entendre, s’hauria de ser inflexible amb les guixades que empastifen les parets, aplicant les ordenances de civisme i multant els seus autors amb treballs per a la col·lectivitat, per exemple amb la neteja de murs i persianes. Però, alhora, caldria ser prou flexible i negociar amb els grafiters per establir unes zones pactades on puguin expressar-se i compartir les seves virtuts creatives. Un equilibri que treu a escena, un cop més, la difícil dialèctica entre el bé comú i la contracultura.

Josep Ginjaume

Recordo...


Fotos: Eio Ramon

Tres grafits a

Viladecans

Un mur de la riera

Detall d’una de les parets exteriors dels Timbres

Un mussol a la riera


Jordi Bordas Santacreu, un noi de Viladecans, de 34 anys, ha guanyat, junt amb el seu equip, aquest mes de

gener a Lió la medalla d’or de la copa del món de pastisseria. Hi va anar formant equip amb Josep Maria Rodríguez i Julien Álvarez representant Espanya, que no ha-via aconseguit mai cap medalla en els vint anys de competició. Jordi Bordas té al barri de Sales, conjuntament amb el seu germà Enric, el Forn Santacreu.Ha estat un moment triomfal a Lió però després de sis mesos de treballar en equip, robant hores a la son, amb l’ajuda d’amics, tirant amb l’esponsorització d’alguna empresa i la total indiferència de les administracions. No ha estat un triomf personal sinó el triomf d’un equip de tres joves, però això dels equips mai no ha inte-ressat els mitjans de comunicació si no omplen estadis. La televi-sió i la premsa volien el titular de millor pastisser del món i tres pastissers semblaven massa gent, una multitud. Com el tripartit.En el cas del Jordi es demostra que res no està escrit, que des d’un forn de barri es pot ser cam-pió del món de pastisseria, i que això no és fàcil, però tampoc no és impossible. Aquesta copa és un homenatge a la cultura de la il·lusió i a la cultura de l’esforç que quan s’ajunten poden ser imparables. Fins i tot a Vilade-cans. I avui, quan l’èxit sembla ser propietat del guany fàcil, de la comptabilitat creativa de les escoles de negocis i les consul-tories, aquesta copa del món ve pels camins avui poc freqüentats de l’ofici i de la tradició familiar. L’obrador de la planta baixa de la casa familiar va ser el seu pati de joc i on va adonar-se que no l’espantava llevar-se a les tantes

de la nit per posar al forn el pa, les magdalenes, les coques i els croissants.Ser flequer, exercir de flequer amb horari de flequer, estableix dures limitacions a la vida social. És un dels oficis after hours: quan gairebé tothom dorm, tu treba-lles, i quan gairebé tothom està despert el badall et recorda que t’arriba l’hora de dormir. Fer pa requereix unes proporcions deter-minades i unes rutines amb poc espai per a la varietat i la sorpresa. Els pastissos són, en canvi, barreja de sabors, de textures i de colors. Tot i així la pastisseria és una ci-ència exacta, no hi ha lloc per a la imprecisió aproximada de la cuina del pam amunt, pam avall, un grapat per aquí, un polsim per allà i que bulli l’olla una estoneta. A la pastisseria, i a la fleca, tot es mesura amb precisió científica de grams, graus, minuts i segons. En un pam quadrat de pastís hi pot estar amagat un bon grapat de sensacions que es van descobrint si anem sense pressa. Amb ells la vista, l’olfacte i el gust es poden

donar de tant en tant un dolç ho-menatge. Com que ens van ense-nyar que gairebé tots els plaers són pecat, el pastís no podia ser una excepció. És l’enemic declarat de les dietes i del colesterol. Jordi Bordas sempre ha fet una interpre-tació moderna de la pastisseria, amb menys greix i menys sucre per alleujar-nos del sentiment de culpa i fer que el pecat sigui més venial que mortal.El Jordi va intentar eixamplar l’univers del sabor dels pastissos amb més èxit de crítica que de públic. Els pastissos són menjars de diumenge, però els diumenges desapareixien els braços de gita-no i les subtils combinacions que proposava el Jordi sovint mandre-javen al mostrador. I com que la pastisseria és negoci més que art va decidir fer els pastissos només per encàrrec. Potser aquest premi farà pujar les vendes, o no, però tastar els millors pastissos del món avui passa per anar a Vilade-cans. Al barri de Sales.

José Luis Atienza

Jordi Bordas, una dolça victòria


En el número anterior del Punt de Trobada Joan Ba-rat reivindicava el nom de Cal Barratet com a

nom propi de la masia de la seva família, inadequadament substi-tuït pel nom oficial de “Can Ba-ratet”. Jo, ara, voldria explicar el treball que hem fet el Grup Tres Torres a propòsit de les masies anomenades oficialment “Can Sala – Can Menut”, Can Tor-rents”, “Can Ginestar” i “Can Si-món”, i que mostra que, excepte en el cas de Can Torrents, aquests noms oficials són també incorrec-tes, i que cal recuperar els noms autèntics i vius d’aquestes masi-es, que són els de Cal Menut, Cal Ginestar i Cal Simon.El que vam fer el Grup va ser buscar 30 persones de més de 60 anys, nascudes a Viladecans o que hi havien vingut de molt petites, i descriure’ls les quatre masies abans esmentades. No els donàvem cap pista del nom de la masia, sinó que només els la des-crivíem, i després els preguntà-vem com l’anomenàven ells. Per exemple, preguntàvem: “Com es diu la masia que es veu anant per la carretera de Sant Climent, al peu de Sant Ramon, i que era famosa pels seus cirerers?”. I així també amb les altres.Les respostes van ser contundents: de la primera masia, totes 30 persones en van dir Cal Menut; de la segona, 22 en van dir Can Torrents, 1 Cal Torrents, i 7 no sabien quina masia era; de la tercera, totes 30 en van dir Cal Ginestar; i de la quarta, 15 en van dir Cal Simon, 6 en van dir Can Simon, 2 dubtaven entre Cal Simon i Can Simon, i 7 no sabien quina masia era. El resultat, doncs, era clar: els noms vius que ens han arribat a nosaltres d’aquestes masies és Cal Menut,

Cal Menut, Cal Ginestar, Cal Simon

Can Torrents, Cal Ginestar, i Cal Simon o Can Simon. En canvi, si mirem els noms oficials, veiem que l’únic nom correcte és el de Can Torrents, mentre que en els altres tres casos el nom oficial no es correspon amb el nom viu i que la gent coneix. Això, sens dubte, és un error notable, i s’hauria de rectificar com més aviat millor. Els criteris que l’Institut d’Estudis Catalans (la nostra acadèmia de la llengua) i la Generalitat de Catalunya donen a l’hora de fixar els noms dels llocs són molt clars. I són bàscament dos: el primer, que el que compta és el nom viu que la gent coneix, i segons la manera com ara el pronuncia, ja que els noms serveixen per identificar els llocs, i poc servirà un nom si no és el que la gent utilitza; i el segon, que els noms s’han d’escriure segons les normes ortogràfiques del català (per exemple, Cal Simon s’ha d’escriure sense accent).Però en canvi, els criteris que s’han seguit a Viladecans són uns altres. Per una banda, s’ha deci-dit que les cases de dins el poble es diran totes “Cal” i les de fora “Can” (i així, en comptes de dir Cal Ginestar, es posa “Can Gines-tar”, que és un nom que no diu

ningú). Per una altra, es busca en la història com es deien abans les masies, i es canvia el nom viu pel nom històric (i així, en comptes de Cal Menut, es posa “Can Sala – Can Menut”, o en comptes de Cal Barratet es posa “Can Bara-tet”, perquè històricament diuen que ve de Barat). I per una altra, si un nom sembla que és d’ori-gen castellà, es tradueix (i així, en comptes de Cal Simon, es posa “Can Simó”).Aquesta manera de fer, com he dit, és un error, i destrueix el nostre patrimoni, el que ens han transmès els nostres pares i els nostres avis. Per això tant l’Insti-tut d’Estudis Catalans com la Ge-neralitat de Catalunya volen que es mantinguin les formes vives i actuals dels noms, perquè l’im-portant és la llengua viva que ens ha arribat fins a nosaltres. Saber com es deia abans un nom, o d’on ve, o qualsevol altra qüestió que es vulgui investigar, estarà molt bé que es faci i es publiqui. Però els noms no s’han de canviar. Els noms que cal mantenir, i així ho defensen tots els que hi entenen, són els que el poble ens ha trans-mès.

Josep Lligadas Vendrell


Si, ja han passat 100 dies des que va entrar aquest nou govern a la Generalitat i es comencen a veure els

efectes de l’acció de govern, i no precisament podem dir que siguin bons per a la majoria dels catalans. Un cop arribats han començat a posar les coses al seu lloc i la política social encetada pel Govern d’Entesa ja està sent desmuntada de manera inexorable. La CiU d’Artur Mas ha començat els retalls amb una finalitat clara, debilitar tot el que pugui l’estat de benestar, això vol dir la sanitat pública, l’ensenyament públic, etc. I per aconseguir-ho s’ha fet acompanyar per una sèrie de persones que representen l’esperit privatitzador, persones que no s’amaguen i aposten per recuperar el temps perdut i retornar els beneficis a aquells que representen. És per això, que per exemple han col·locat al capdavant de la Conselleria de Salut a Boi Ruiz, el que ha estat el president de la Unió Catalana d’Hospitals –la patronal del sector sanitari concertat– des de l’any 2008. Serà per aquest vincle pel que demana que la gent es faci una assegurança mèdica si vol tenir un accés a la sanitat amb garanties. El tsunami liberalitzador només ha començat però ja apunta a la sanitat, a l’ensenyament, a les infrastructures (més peatges) o a la seguretat, amb l’advertència de que trauran mossos d’esquadra. Tot apunta que aquesta liberalització anirà encaminada a fer que tingui una bona sanitat o un bon ensenyament aquell que se’l pugui pagar.Però aquí no acaba tot, i veiem el tracte del conseller Mena als treballadors de Yamaha, facilitant als

japonesos el tancament d’una fàbrica que continuava traient grans beneficis per portar-la a França.L’eliminació de la mesura dels 80, amb la possibilitat d’augmentar els efectes de la contaminació o els accidents

demostren una vegada més el caràcter d’aquest govern.Però el més vergonyós és que aquest govern i el partit que el sustenta intentin amagar el que realment era, és i serà el seu programa polític. Pot ser que hi hagi hagut dèficit en el govern anterior, però aquest dèficit era per construir més escoles, més hospitals, tenir més metges i més mestres. Ara, el dèficit anirà encaminat a omplir les butxaques d’aquells centres concertats als quals subvencionaran sense cap mirament i en detriment dels serveis públics. A Viladecans, tenim pendent l’ampliació de l’hos-pital. Ara manifestacions als diaris posen en dubte la construcció de més hospitals, inclòs el de Vila-decans. Es per això que s’ha impulsat una moció des del Ple Municipal per demanar que no s’aturi aquesta ampliació i sorprenentment CiU a Vilade-cans ha votat a favor mostrant una clara contradic-ció amb el seu partit a nivell general.

Miguel de la Rubia

28-N, ja han passat els cent dies


Em presento: sóc el Carles Lozano, i seré el candidat de Convergència i Unió a l’alcaldia de Viladecans, en

les eleccions del proper mes de maig. Tinc 39 anys, sóc Llicenciat en Cièn-cies Econòmiques per la Universitat de Barcelona, milito a Convergència Democràtica des de 1996 i he estat President Local de CDC Viladecans de 2004 a 2011.Des de fa quatre anys sóc regidor de l’Ajuntament, i des del 2008 sóc el portaveu del Grup Municipal de CiU, així que he tingut ocasió de participar en molts dels debats que han tingut lloc en el Ple de l’Ajun-tament, on he intentat mantenir una línia crítica amb l’actual equip de go-vern PSC-ICV, denunciant l’excessiu endeutament, votant contra les pujades d’impostos o rebutjant decisions urba-nístiques que reflecteixen un model de ciutat ja superat. Simultàniament, els regidors convergents hem participat lleialment en la defensa de les institucions, hem donat suport a aquelles decisions que eren positives per a la ciutat o hem ofert col·laboració en els grans reptes de ciutat (l’últim exemple, en la reivindi-cació unànime de l’ampliació de l’Hospital).Em presento davant vostre com a candidat a alcalde d’un Viladecans en què no vaig néixer, però on vaig venir a viure el 1993; durant 18 anys he anat coneixent les persones i les entitats que donen vida a aquesta ciutat, i que en són la seva principal riquesa. Tots aquests anys he vist créixer la ciutat, amb alguns equipa-ments, però especialment amb molts habitatges, barris sencers, milers de per-sones fins a portar-la a un volum de població que desborda les infraestructures que té.Em presento com a alcalde perquè vull canviar aquesta evolució, vull procurar per una ciutat on millora la qualitat de vida, on la prioritat és tenir les esco-les, ambulatoris i serveis que necessita, i on es recupera l’orgull de ser membre d’una comunitat amb personalitat pròpia (cosa que es reflecteix des de tenir cura dels noms de carrers i masies fins a recuperar la festivitat de Sant Sebastià, tradicional Festa Major d’Hivern de Viladecans).Em presento, però no ho faig sol. Al meu costat hi ha un equip sorgit de la va-riada societat viladecanenca; moltes persones joves, i veterans reconeguts de la nostra ciutat; persones molt preparades per regir les diferents àrees (arquitectes, economistes, emprenedors) i també per obrir les portes de l’Ajuntament perquè sigui la casa de tots, on realment s’escolti la veu de la gent.En resum, em presento, davant vostre, per un repte històric: canviar la majoria que hi hagut durant 28 anys a l’Ajuntament de Viladecans.

www.viladecans2011.cattwitter @carleslozano

Carles Lozano

Em presento


El passat dijous 17 de febrer, vam fer la presentació de “Cambio, Avance y Progreso”. Som un nou partit de caire municipal que es presenta per la ciutat de Viladecans. Al nostre partit tenim molt clares quines són les necessitats de la

nostra ciutat. Tal i com vam deixar clar a la presentació.La claredat institucional és necessària, no és normal que el Consistori actuï d’esquena a la societat, i que els recursos públics s’utilitzin com si fossin recursos dels polítics.La seguretat és un altre tema molt important per al CAP, no pot ser que els nostres cossos de seguretat només serveixin per recaptar.La tercera edat ha de tenir l’oportunitat de vincular-se més amb la societat, de tenir espais propis com parcs d’exercici i altres eines.El medi ambient no ha de ser una eina de campanya electoral, ha de ser una realitat, i al CAP en som molt conscients.Tal com va dir el nostre President, l’Ernest Soriano, a la presentació, “s’ha de millorar la gestió municipal i oblidar ideologies”.Si voleu rebre més informacio sobre “Cambio, Avance y Progreso” la podeu trobar a www.cap.org.es

Marc Ambite

Un nou partit a Viladecans: Cambio, Avance y Progreso


En los pocos días que han transcurrido del 2011, ya he podido escuchar, en varios contenidos de información, que el gobier-no, no atendiendo a su programa electo-

ral, apuesta por la prolongación de la vida de las centrales nucleares y va a desincentivar las ener-gías renovables. Por otro lado, aquí en Catalunya, CiU por motivos claramente electorales, vuelve a incrementar la velocidad máxima de circulación en la vías de entrada a Barcelona, cuando la medida de los 80 km/h ha sido valorada positivamente y aplaudida en distintos foros internacionales en la lucha a favor por el medio ambiente.

Pues bien, hoy, junto a mi mujer y mi hijo, nos he-mos enfundado nuestro espíritu ecologista, y nos hemos dirigido a la montaña a replantar nuestro enésimo árbol, e intentar de esta manera junto a un centenar de personas repoblar y replantar los árbo-les que la especulación, los incendios y el maltrato del medio ambiente nos está despojando de la mon-taña de Sant Ramon. Es por ello que aplaudimos el buen hacer de la formación política ICV-EUIA, que nos ha permitido, junto a un importante número de personas, pasar un domingo donde compartir

Replantando Sant Ramon

nuestras ganas por ayudar a mantener y cuidar el medio ambiente de Viladecans. Por días como el de hoy, desearía que estas palabras den un pequeño empuje a quienes las lean, a que en próximos años vengan a compartir estos domingos, así como que aporten y enseñen a las generaciones futuras de viladecanenses el gran honor de hacer actos cívicos como el de apoyar la replantada popu-lar de la montaña de Sant Ramon.

Carlos de la Rubia

El Mamut de Viladecans es reprodueix amb facilitat

Això sembla. Si més no, a la rua de Carnestoltes, en vam veure tres de nous, grà-cies a les AMPES de la Montserra-tina, Martí i Pol i Sant Gabriel. Vés per on!


Tot és qüestió de física.... encara que alguns partits polítics ho qüestionin. Suposem un cotxe que surt de Viladecans a les 10 del matí. Vol fer 120 km per arribar al

seu destí, una cargolada a Lleida per exemple. Si circulés a 120 km/h trigaria una hora exacta, i a les 11 ja podríem començar a xuclar i gaudir amb una bona cargolada. Si en comptes d’anar a 120 km/h el conductor reduís la velocitat a 110 km/h trigaria exactament 5 minuts i 24 segons més que anant a 120 km/h. És a dir, arribaria a les 11 hores, 5 minuts i 24 segons.... No crec que per 5 minuts i 24 segons ens quedéssim sense escuradents ni cargols...Què suposa aquesta reducció de 10 km/h? Tal i com explico als meus alumnes d’enginyeria aeronàutica en el primer tema, la força de fregament d’un cos en un fluid depèn de la velo-citat que porti. Si la velocitat d’aquests cossos és petita, la força de fregament és proporcional a la velocitat. Si la ve-locitat és elevada, la força de fregament és proporcional al quadrat de la velocitat. És a dir, que incrementar el doble la velocitat suposa qua-druplicar la força a aplicar per a vèncer el fregament i mantenir aquella velocitat. I això, per molt greu que els sàpiga a alguns polítics de CiU i del PP, no és una decisió política... és física pura! Això vol dir que circulant a 120 km/h hem de fer una força que és un 15,9% superior a la que hem de fer si anem a 110 km/h, i per tant gastem com a mínim un 15.9% més de combustible, i augmentem les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Parlem dels nostres 80 km/h a l’àrea metropolitana, que tanta polèmica han generat. Un dels trajectes més llargs dins l’antiga zona 80 km/h era de Castelldefels a Barcelona, en total uns 20 km. Un estudiant de 4rt d’ESO sap que anant a 120 km/h, aquests 20 km es fan en un temps de 10 minuts exactes. Circulant a 80 km/h la mateixa distància es cobreix en 15 minuts. I què guanyem allargant 5 minuts el trajecte i reduint la velocitat de 120 km/h a 80 km/h? Doncs primerament, una reducció en el consum de benzina, ja que la força que ha de fer el motor per a vèncer la força de fregament amb l’aire es redueix un 55% (recordem! La força de fregament d’un cos en un fluid és proporcional al

quadrat de la velocitat). Un 55% menys de consum per 5 minuts! Això, per molt que pesi a l’honorable conseller d’Interior, senyor Puig, és objectiu, i sota el meu punt de vista una molt bona mesura d’estalvi energètic, i de reducció dels gasos i partícules contaminants dels tubs d’escapament... perquè a

més a més d’aquesta reducció en les emissions, es redueix la resuspensió de les micro i nanopartícules dels frens dels cotxes i de la combustió que hi ha sobre l’asfalt, assolint una menor altura i que per tant sigui més costós que arribin a l’altura del nas de les persones i ser respirades, que arribin a la sang a través dels bronquis i que afectin a diferents parts de l’organisme. Les argumentacions expressades en aquest escrit són la punta d’un seguit de demostracions i evidències científiques. No entenc i m’espanta la frivolitat de persones com el senyor Felip Puig, i de partits com CiU o PP, discutint i justificant unes mesures basades en arguments sòlids, com és la reducció de la velocitat per raons ambientals i energètiques. I tot per 5 minuts! Malament anem si per 5 minuts som capaços de fomentar un 55% més de despesa energètica. PD: Els càlculs d’aquest article són propis. Resto obert a tot/a aquell/a que ho desitgi a reproduir els càlculs i a debatre’ls, sobretot als representants municipals de CiU i PP. Serà un autèntic plaer debatre física amb ells.

Jordi Mazon

5 minuts 24 segons


El dia 7 de març del 2006, en un ple muni-cipal extraordinari, es va aprovar inicialment

el pla urbanístic d’un nou bar-ri de 2.344 habitatges a la zona agricola-forestal de les Olive-retes, proposat per l’equip de govern de l’ajuntament de Vi-ladecans (PSC+ICV-EUiA). En aquells moments sembla-va que si no s’aprovava el pla, s’acabaria el món. Promeses com que es construirien la mei-tat dels pisos amb alguna forma de protecció oficial, per facilitar l’accés a l’habitatge als ciuta-dans de Viladecans. Igualment era imprescindible construir a Oliveretes per poder fer-hi el tercer CAP, Centre d’Atenció Primària, ja necessari amb la població actual, sense comp-tar els habitants del nou barri. O les amenaces que si no es construïa a Oliveretes, el metro mai arribaria a Viladecans, o que era la única manera d’ampliar el parc de la Torre Roja, i protegir la muntanya de Sant Ramon...Tot plegat feia que els argu-ments dels grups ecologistes i de defensa del territori fossin considerats com a utopies d’uns pocs que viuen en un món irre-al. Fins i tot, va fer que l’equip de govern, que encara segueix governant, anomenés el pla com un “ecobarri”, perquè preveien que compliria uns requisits per optar a unes subvencions euro-pees, per garantir la sostenibili-tat en noves construccions, que a hores d’ara ja han caducat. Cinc anys després, encara no s’ha posat ni una sola pedra del projecte, i la iniciativa pública

Cinc anys de Pla de Llevant a Oliveretes

del pla urbanístic –INCASOL–, s’ha convertit en una iniciativa público-privada, formada per una empresa de capital públic –VIMED– i dues de privades –Construciones Apolo i Iler-milk S.A.–. Aquestes empreses, a hores d’ara, enmig d’una crisi financera i estructural, encara discuteixen com repartir-se un pastis urbanístic, perquè són in-capaços d’aprovar el projecte de parcel·lació, amb fam d’obtenir màxims beneficis i augmentant els pisos fins a 2.749, en un mer-cat carregat de pisos buits, nous a la venta i a mig construir. Un fet que fa més que discutible tornar a apostar pel creixement que ens ha portat a aquesta situació.En definitiva, si els 63.000 habi-tants de Viladecans volem viure

en el futur amb una qualitat ac-ceptable, ens hauríem de pre-guntar si cal créixer en població, i arribar als 75.000 habitants el 2025, com han planificat els nos-tres governants. O el que ens cal és mantenir i millorar gradual-ment el que tenim, sense grans projectes de creixement, barris nous, hotels, zones d’oci, etc.Però què ens proposen? Doncs més del mateix, els nostres go-vernants no només segueixen apostant pels mateixos projec-tes, sinó que encara s’atreveixen a proposar-ne més per continuar destruint el territori –Can Tor-rents, Barça Parc, Parc del Delta– tot repetint els errors del passat...

Ricard Caba

Fem memòria:http://www.youtube.com/watch?v=HYuPqL0kYVA&feature=fvsr

http://www.youtube.com/watch?v=JIdX4EIY2jQ http://salvemoliveretes.blogspot.com


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Phoenicopterus roseus, Flamenc rosatReserva Natural Remolar-Filipines. Viladecans 05/03/11

Es tracta d’uns ocells molt esvelts, de 80 - 140 cm de llarg, amb llarguíssimes potes i coll. El bec és molt característic, i perfectament adaptat per a furgar en el fang. La mandíbula superior, menor que la inferior, és l’única mòbil. El bec té una pronunciada curvatura cap a baix i està dotat d’unes laminetes internes per retenir les substàncies alimentàries al filtrar el llim. Els peus tenen quatre dits, els tres davanters units per una membrana i el posterior molt menut.

Font:Viquipèdia.


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Sembla ser que aquell esperit transhumant –així es definia ella– s’assentarà definitivament a Costa

Rica; el més tranquil d’aquells països que tenen el Carib a llevant i el Pacífic a ponent. La Secall exercí la seva primera humanitat per les comarques tarragonines i després de tenir-se-les amb la gent de Viladecans entre els anys 1960 i 1980, se les va anar a fer amb la gent de les Amèriques. De tant en tant ens ve a veure, xafardeja què fem, fa safareig amb qui troba i se’n torna. De tant en tant també, algú de per aquí passa per allà, la va a veure i torna a casa amb el propòsit de repetir per la bondat d’ella mateixa i la meravella de país. No ens oblida i no és cosa d’oblidar-la. Durant els vint anys entre nosaltres, també deixà una bona petjada de la qual ara us en faig memòria. Tot i haver nascut a Barcelona l’any 1942, la Pepita Secall a dos anys ja era al Catllar, poblet a quinze kilòmetres de Tarragona on el seu pare hi feia de mestre a l’escola unitària. Abans de fer-ne deu, diàriament anava tota soleta amb autobús de línia a l’Institut de Tarragona a fer el batxillerat. L’Institut, de matí era per als nois i de tarda per a les noies. –Ves que bonic!– Per raons d’horari dels transports no hauria pogut estudiar, però ella i una altre noia de Constantí, amb el mateix problema, van rebre la categoria

d’excepcions i ho pogueren fer pel matí. Així d’estrambòtiques eren les posibilitats del gènere femení d’accedir a l’ensenyament a mitjans dels anys cinquanta. Dues noies en classes de quaranta-cinc nois… –Mira que bé!– A l’hora de cursar ensenyament superior, les dones tarragonines només podien fer-ho per infermera o per mestra d’escola. Ella, no veia prou clara ni interessant cap de les dues opcions. La tradició familiar li va triar Magisteri i el seu amor filial la resignà a tres anys de suplici a la Normal tarragonina amb professores que competien amb les dones de La casa de Bernarda Alba. A disset d’anys, però, ja era mestra. Estudiar era bufar i fer ampolles per a la noia. Tot just fets els divuit, de la mà de son pare es va plantificar a Viladecans i ens la trobem fent classes al col·legi Àngela Roca-Nens, acabat d’estrenar, a una colla de quaranta-vuit taramba-nes d’onze, dotze o tretze anys. Era setembre de l’any 1960. D’aquell temps recorda afectuo-sament com a bons estudiants, entre d’altres, l’Emili Berenguer i en Josep Vives. Dels trapelles, té molt present en Jaume Puig, del que diu: “Eran tan divertides les seves malifetes que se’m feia ab-solutament impossible enfadar-me i esbroncar-lo. Una vegada, se’m va amagar a la carbonera de la calefacció que hi havia al soterrani… Imagina’t com en va sortir… vaig tenir un atac de riure”. S’hi va passar tres cursos, al col·legi del capdamunt de la

rambla, però aviat en tingué prou per manca de vocació. La Pepita, de les bones noies recorda molt la Carme Arnau, la Neus Altés i la Neus del doctor Ros. També té present el fet d’acompanyar habitualment a l’Àngela Roca en José Ángel Gonzalez Sainz, fill del veterinari, veí seu a l’edifici dels mestres del carrer Salvador Baroné. En José Ángel fou pre-mi Herralde de literatura l’any 1995. S’exilià a Triestre per no haver d’anar a la presó, per raó de la seva insubmissió a l’hora de fer el Servei Militar. A la Uni-versitat d’allà hi fa de professor de literatura.

Pepita Secall Lluís – Servei Social – Esbart Dansaire… (1)

Pepita Secall


Paralel·lament a l’ensenyament, els vespres, la Pepita estudià Ad-ministració Pública a Barcelona. Gràcies a això, l’any 1963 entrà a treballar a l’Ajuntament de Vi-ladecans en plaça d’Oficial Tèc-nic Administratiu d’Intervenció, deixant el Col·legi. En tant que, el senyor Arderiu, que era l’Interventor, només venia un dia al mes perquè ho era també d’altres llocs i feia de catedràtic a la Universitat, ella asumí aviat la responsabilitat dels comptes i pagaments municipals. A la feina administrativa de l’Ajuntament, hi haurem de sumar tanmateix, la de posar en marxa a petició de l’alcalde Miernau, l’anomenat “Servei Social” que Viladecans no tenia i que l’entrada en la nova modernitat exigia. Haver fet el Servei Social era condició “sine qua non” per les dones poder te-nir el permís de conduir, poder tenir passaport, poder treballar de funcionària, i tenir altres drets exclusius dels homes. Era obli-gatori fer-lo abans dels 35 anys i les noies-dones viladecanenques a partir dels 18 anys, fins llavors, s’havien de buscar la vida allà on fos per tenir-lo fet. Això del Servei Social consistia en un curs d’unes quantes ho-res diàries, els capvespres de sis mesos. Amb professorat divers però de manera força pràctica i de posta d’experiències en comú, s’aprenia a fer treballs manuals i costura (cosir, tallar, folrar, bro-dar, fer puntes…) i cadascuna de les noies acabava fent-se el que s’anomenava “la canastilla” (roba per al casori i roba per als nadons) que s’exposava a la fi del curs. També hi havia classes teòri-ques. El doctor Creixell les feia de puericultura (embaràs, part, alletament, bolquers, penellons, galteres…), el senyor rector Mn. Ramon de religió i moral catòli-ca (oracions, rosari, puresa, cas-tedat, pecat, penitència, infern, purgatori…), i la Pepita Secall les corresponents a comportament

social i costums (urbanitat, corte-sia, etiqueta, protocol, matrimo-ni, família, parament de la llar i parament de taules…). Encara que per més d’un o una sigui difícil de creure, en un dels ma-nuals de la Pepita hi havia aquell compendi de perles cavernícoles, que ella no va donar mai, i que a començaments dels anys seixan-ta ja feien esclafir a riure a moltes dones, però que com a doctrina establerta de manera obligatòria no va acabar de ser ensorrada fins l’any 1968: “Minimiza cualquier ruido… Salúdale con una càlida sonrisa (cuando llegue a casa) y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos”.“Si tu marido te sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar”.Aquell viure absolutament su-bordinat a l’home-marit i que constitueix, sens dubte, un dels substrats del que avui en diem “violència de gènere”, era una

de les essències del franquisme provinent del catolicisme més ranci. En el canvi radical d’un Viladecans rural i agrícola a un altre d’industrial i urbà, el Servei Social de la Pepita Secall, malgrat el seu obligat i inevitable contin-gut tendent a perpetuar el model social preexistent, fou per a mol-tes dones el porticó obert d’un finestral barrat. Alhora va ser l’instrument per accedir a una modernitat molt més gratificant. Aquesta i cap altra fou la raó final d’aquella jove impulsora de vint-i-un anyets. Bo i començar de pri-mer en sentit estricte, el pas del temps aliat amb el desajust entre contingut i realitat social relaxà l’acompliment preceptiu de les materies d’estudi, fins a l’extrem que moltes dones varen acabar tenint el corresponent certificat sense gairebé anar a classe i, fins i tot, força “canastillas” de les de fi de curs, sospitosa o curiosament es “repetien” el curs següent. Però l’esperit de la noia del senyor Secall, transhumant com deia, en el seu anar cercant les millors pastures d’acord amb el temps que li tocava viure, no en tingué prou amb el relatat fins ara. En parlarem el mes que ve.

Andreu Comellas

Una imatge del Servei Social


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Ara que acabem de ce-lebrar el 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, bo serà

dedicar aquesta secció a parlar de dues dones de Viladecans, no gens conegudes, però que resul-ten significatives i interessants. No per cap gesta gloriosa que vagin fer, sinó perquè no van seguir els camins habituals que en el seu moment es donava per suposat que havien de seguir les dones. L’una és molt antiga, de principis del segle XIV; l’altra, més propera, de principis del se-gle XX.

Na GodaiaNa Godaia, anomenada Na Go-daia de Sant Boi perquè devia ser originària de la nostra població veïna, vivia a Viladecans i era “donata” o “deodata” de la ca-pella de Sant Joan que hi havia a l’actual Plaça de la Vila, just da-vant de l’Ajuntament, en el quei-xal que fa l’edifici que abans era de Cal Coix i on darrerament hi havia la Caixa Laietana.D’ella en tenim notícies gràcies a l’esment que en fa Josep Camp-many en el seu llibre Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers, publicat l’any 2009 pel Centre d’Estudis de Gavà i l’Associació d’Amics del Museu de Gava. I les notícies vénen del llibre de Josep M. Martí Bonet Las visitas pasto-rales y los “comunes” el primer año del pontificado del obispo de Barcelo-na Ponç de Gualba (1303), publicat per l’Arxiu Diocesà de Barcelona el 1983.

Les donates o deodates eren do-nes que vivien habitualment en comunitat, sense fer vots com les monges, però amb una organit-zació més o menys estructurada. Acostumaven a ser dones d’una certa bona posició social, que de-sitjaven dur una vida més austera i religiosa, o bé que que preferien una opció així abans que haver-se de casar amb qui decidissin els seus pares; també podien ser do-nes de posició social més baixa, però que aconseguien ser rebu-des en una comunitat, o accep-tades per fer un servei en alguna església.A Viladecans hi havia una comu-nitat estructurada de deodates a l’ermita de la Mare de Déu de Sa-les, però es veu que, a la capella de Sant Joan, també n’hi havia, almenys una. Pel que sembla, no formava part de cap comunitat, sinó que devia estar allà dedica-

da a determinats serveis. Potser vivia a la capella mateix.El cas és que sabem de la seva existència perquè hi va haver un bisbe, Ponç de Gualba, que era un home molt preocupat perquè en el seu bisbat tothom actués correctament, i es dedicava a re-córrer totes les parròquies del ter-ritori preguntant i investigant les coses que no anaven com calia. I el dissabte 3 d’agost de 1303 va visitar la parròquia de Sant Cli-ment, on rep la denúncia que allà hi ha cinc homes que viuen amb dones sense estar casats, i n’hi ha un altre que és adúlter. I a més, afegeix la relació, “item dixerunt quod na Godaya de Sto. Baudilio donata Sancti Iohannis de Vilade-canibus utitur coniurationisbus”. Que traduït significa: “També li van dir que Na Godaia de Sant Boi, donata de Sant Joan de Vi-ladecans, utilitza conjurs”. Des-

Dues dones de Viladecans: Na Godaia i Democràcia Berga

Aquí hi havia l’antiga capella de Sant Joan, de la qual era donata Na Godaia


prés, l’endemà, quan va a visitar Sant Boi, els santboians també li parlen de Na Godaia, i li diuen que “fa conjurs als homes i als animals malalts”. També parlen d’una Elisenda Godaila i una Eli-senda Grodaila, que deuen ser la mateixa Na Godaia, i diuen que “conjura els ulls i les glàndules” i també afegeixen, en un text que almenys el qui signa aquestes rat-lles no aconsegueix interpretar, que “animalis exartey lata com gladio mange blanc”. El bisbe la castiga a estar-se un diumenge a la porta de l’església, sense capa, mentre se celebra la missa.No sabem res més de Na Goda-ia, ni tenim ni idea de com li de-via anar la vida. Devia anar fent els seus conjurs, més o menys d’amagat, perquè devia ser prou espavilada per tirar endavant. En tot cas, aquí ens queda el seu re-cord.

Democràcia Berga

Sis-cents anys després de Na Godaia, el 10 de febrer de 1907, una dona de 37 anys, Maria Ber-ga, nascuda a Castelldefels però que viu a Viladecans, a la placeta Molins, té una filla. La nena serà inscrita al registre civil de Vilade-cans com a filla de pare descone-gut, i el qui la inscriurà serà un tal Miquel Bernal. I la peculiaritat és que la nena serà inscrita amb els noms de Democràcia, Lliber-tat i República, i amb el cognom de la mare. Es dirà, doncs, Demo-cràcia Berga.Les notícies sobre Democràcia Berga també ens vénen d’un lli-bre, aquest encara no publicat, que es dirà Viladecans 1915. L’he-rència de Magdalena Modolell, es-crit per Jaume Lligadas Vendrell i editat pel Grup Tres Torres, que és previst que es presenti a principis del proper mes de juny. En ell, i resseguint la història tan compli-

cada de l’herència Modolell, hi podreu trobar històries inespera-des i sorprenents del Viladecans de fa cent anys que, certament, no era un pacífic i avorrit poble pagès, sinó una població en la qual hi passaven moltes coses.D’on li vénen, a aquesta noia, uns noms tan poc comuns? Doncs de la campanya que els lliurepensa-dors republicans viladecanencs van dur a terme a principis del segle passat per promoure els ca-saments i els enterraments civils, i per instaurar també una ceri-mònia que s’anomenava “bateig civil” i que era una mena de pre-sentació pública de l’infant aca-bat de néixer. Els lliurepensadors republicans, a més, subvenciona-ven les despeses de totes aques-tes cerimònies i l’àpat posterior. El primer bateig civil que es va fer a Viladecans va ser el de De-mocràcia Berga.El cas, però, és que, al cap d’un temps, Maria Berga devia consi-derar que més valia regularitzar aquesta situació aleshores tan anòmala, i es va presentar a la ca-tedral de Barcelona amb un home anomenat Plàcid Campamà, amb qui va dir que estava casada, per batejar la criatura. A la catedral la van batejar amb el nom d’Engrà-cia (que més o menys sona com Democràcia), i la van inscriure

amb els cognoms Campamà i Berga. De fet, Maria Berga i Plà-cid Campamà no estaven casats. Es van acabar casant, però força anys més tard.La nena, a partir d’aleshores, va ser coneguda com Engràcia Cam-pamà Berga. En cap moment, però, no va canviar-se ni el nom ni els cognoms al registre civil. I resseguint la història de la fa-mília, Jaume Lligadas ha pogut esbrinar que Engràcia/Democrà-cia es va casar i que acabada la guerra va haver-se d’exiliar. Però aquesta història ja no l’explica al llibre perquè queda molt fora del tema. Resulta curiós que aquesta dona pogués transitar tota la vida amb un doble nom, i amb uns pares que es podien presentar com a casats sense estar-ho. Per sort per a ella, eren èpoques en què era molt menys fàcil tenir-nos a tots controlats.I en tot cas, fa un cert goig saber que en el nostre registre civil hi figura una dona amb el nom de Democràcia Berga, i que ningú no ha volgut canviar mai aquest nom.

Josep Lligadas Vendrell

La placeta Molins, on va néixer Democràcia Berga

Documents

PdT 42 març 2011