ESTUDI SOBRE ELS USOS I LES NECESSITATS DE …blanespromocio.cat/upload/public/fitxers/BIT/estudi_ntic_blanes.pdfmarÇ, 2003 estudi sobre els usos i les necessitats de les empreses

MARÇ, 2003MARÇ, 2003MARÇ, 2003MARÇ, 2003

ESTUDI SOBRE ELS USOSESTUDI SOBRE ELS USOSESTUDI SOBRE ELS USOSESTUDI SOBRE ELS USOSI LES NECESSITATS DEI LES NECESSITATS DEI LES NECESSITATS DEI LES NECESSITATS DE

LES EMPRESES DE BLANESLES EMPRESES DE BLANESLES EMPRESES DE BLANESLES EMPRESES DE BLANESEN RELACIÓ A LES NTICEN RELACIÓ A LES NTICEN RELACIÓ A LES NTICEN RELACIÓ A LES NTIC

2

AGRAÏMENTS

En la mesura que en una recerca sociològica s’estudien les relacions humanes en el si de

la societat, a ningú pot escapar que les persones són el fonamental. Nosaltres, en la

nostra recerca, hem fet la prospecció d’informació en base justament a aquestes

persones, a les quals en el seu dia es va convocar per tal que participessin en grups de

discussió i entrevistes, i aportessin el seu parer al voltant de determinats centres

d’interès. El llistat de persones que presentem a continuació, per tant, són les fonts reals

de la informació i el coneixement que n’hagi derivat. Per això, i per la valuosa aportació

de les seves intervencions, des d’aquestes línies volem agrair la seva participació

desinteressada en el treball de camp a:

Sr. Juan José Alonso (Confraria de Pescadors)

Sr. Josep Alum (Hermanos Alum, S.L.)

Sr. Lluís Amat (VM)

Sr. Jaume Ayats (Cafè Glops)

Sr. Joan Balenguer (Confraria de Pescadors)

Sr. César Berrospe (Projecte Illa de Blanes)

Sr. Emili Bitlloch (Bitlloch Electrodomèstics)

Sr. José Luis Bolívar (Associació de Comerciants Mercat de Blanes)

Sr. Miquel Carrete (Tintoreria City Sec)

Sr. Daniel Casanova (Projecte Illa de Blanes)

Sr. Arnau Casanueva (Nylstar, S.A.)

Sr. Àngel Comas (Tallers Mecànics Comas, S.A.)

Sr. Llorenç Comas (Tallers Mecànics Comas, S.A.)

Sr. José Espinosa (Construcciones Espinosa García, S.A.)

Sr. Jaume Fàbrega (Cambra de Comerç de Girona)

Sra. Isabel Fisas (Tintoreria City Sec)

Sr. Francesc Garcia (Avenç 21)

Sr. Francisco José Garriga (Gestió Informàtica Blanes, GIB)

Sra. Mª Roser Gelabert (Galeries Sant Marc)

Sr. Esteve Geremies (Hotel Costa Brava)

3

Sr. Manel González (Hotel Horitzó)

Sra. Carme Guich (Biscúter Dona-Home)

Sr. Salvador Gutiérrez (Blanes Gumo – Pastisseria Gutiérrez)

Sr. Josep Juli (Illas Juli, S.A.)

Sr. Manuel León (Amica)

Sr. Josep Llambí (Hostal Regina)

Sr. Alfredo López (Restaurant Sa Nansa)

Sr. Francisco López (Nylstar, S.A.)

Sr. Ricard Marimon (Frecarn, S.A.)

Sr. José Mª Martín (Viajes Blanda, S.A.)

Sr. Àngel Martínez (Hotel Blaumar)

Sr. Lluís Martínez (Inversiones Mir, S.L.)

Sr. Joaquim Planas (Dakota)

Sr. Jordi Matas (Can Bruno)

Sr. Jordi Pagès (Màquines i Eines La Selva)

Sr. Mateu Ponce (Concessionaris Ford – Lamolla Automoció)

Sr. Enric Portas (Associació d’Hosteleria; Federació Empresarial de Blanes)

Sra. Fina Puig (Puig Mobiliari)

Sr. David Quesada (Frecarn, S.A.)

Sr. Josep Rabassa (Associació de Càmpings)

Sr. Enric Recio (Illas Juli, S.A.)

Sr. Salvador Reynaldos (Indústria Gràfica Montserrat, S.A.)

Sr. Agustí Robert (Cooperativa Agrícola de Blanes)

Sr. Antoni Rodríguez (Restaurant Els Pavos)

Sr. Francisco Rodríguez (Cal Toni)

Sra. Gemma Ros (Peixos Ros, S.A.)

Sr. Salvador Ros (Peixos Ros, S.A.)

Sr. Francesc Sagrera (Casa Oliveras 1998, S.L.)

Sr. Isaías Salinas (Construcciones Isaías Salinas, S.L.)

Sr. Carles Sánchez (Autoservicios Caprabo)

Sr. Carles Sánchez (Industrias Tordera del Frío, S.A.)

Sr. Francesc Saura (Associació de Botiguers Blanes Centre)

4

Sr. Valentín Sojo (Hermanos Sojo, S.L.)

Sr. Antoni Solà (Benet Ribas, S.A.)

Sra. Susanna Sola (Regidoria de Governació i Noves Tecnologies de l’Ajuntament

de Blanes)

Sr. Manel Solanes (Càmping La Masia, S.A.)

Sr. Ramon Solé (Restaurant El Ventall)

Sr. Francesc Terradas (Associació de Comerciants Tot Blanes)

Sr. Salvador Valls (Valls Logitrans, S.L.)

Sr. Antonio Veguería (Lampisteria Roser, S.L.)

Sr. Joan Zurita (Agrupació de Promotors i Constructors de Blanes)

D’altra banda, volem remarcar que, en una recerca que inclou un treball de camp de les

característiques que hem explicat, hi ha una part imprescindible, que és la que

s’encarrega de la gestió del treball de camp, incloent l’elaboració de llistats de persones

a convocar, la pròpia convocatòria d’aquestes, la preparació del lloc de realització dels

grups de discussió (preocupant-se de la seva idoneïtat de condicions), etc. És a dir, les

persones que fan de suport a la recerca. No cal ni dir que, sense aquesta part de la feina

a fer, res tampoc no sortiria.

I en aquest sentit hem de dir que ens hem sentit especialment ben recolzats per

l’Ajuntament de Blanes, i que hem tingut la sort de comptar amb dues persones amb

unes grandíssimes dots professionals i humanes, i amb una capacitat de treball i

eficiència molt per damunt de l’habitual. Creiem que això no pot de cap manera quedar

en l’oblit, i és quelcom que és de justícia destacar. Per això volem, en aquest estudi,

agrair especialment i felicitar per la gran tasca realitzada a la Sra. Núria Pascual i a la

Sra. Susanna Olivé, de l’Àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Blanes, que

estem convençuts que han estat realment el millor suport possible per a la recerca, i que

fins i tot han fet que ens sentim, més que acompanyats o recolzats, acollits, a Blanes.

Així doncs, a totes dues, moltes mercès i enhorabona per ser com sou.

5

INTRODUCCIÓ

El present estudi respon a un encàrrec de l’Ajuntament de Blanes, i en concret del Sr.

Salvador Pont i de la Sra. Núria Pascual, de l’Àrea de Promoció Econòmica, els quals

ens participaren la seva inquietud per conèixer com s’estava donant a Blanes el fenomen

de la irrupció de les Noves Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (en

endavant NTIC), i com aquest esdeveniment era viscut per l’empresariat de la ciutat.

En les primeres converses que vam tenir al respecte, arribàrem a la conclusió que el

tipus d’estudi més adient, atesos els requeriments del client, era un estudi sociològic de

tipus qualitatiu, que indagués en la percepció i la vivència del fenomen per part del

segment de població implicada (és a dir, els empresaris i empresàries del municipi). La

raó de ser de l’enfocament qualitatiu era primar la captació dels mecanismes discursius

que poguessin fer emergir els principals centres d’interès en què revertia el fet social

estudiat, i que oferissin diferents explicacions comprehensives de com s’encarava la

qüestió des de les diferents posicions.

Diferents posicions, que al seu torn, contenien la complexitat i la diversitat de Blanes.

Per això, calia emprar un mètode i unes tècniques que permetessin abastar al màxim els

diversos segments que eren susceptibles de pensar i sentir de diferent manera. Però, al

mateix temps que calia copsar aquesta diversitat, al menys en un nivell mínim de

suficiència, això no podia de cap manera anar en detriment de la riquesa explicativa que

se cercava com a objectiu darrer.

Aquests pressupòsits són els que expliquen la tria metodològica que es va fer en el seu

dia, i el disseny tècnic i tipològic que s’explica a bastament en el segon capítol de

l’estudi. En ell s’han primat, doncs, els continguts discursius i argumentatius que han

portat a identificar grans línies de força en les percepcions, opinions, actituds,

motivacions i en definitiva, vivències col·lectives, alhora identificant punts de consens i

punts de divergència o de distinció.

6

De totes maneres, cal incidir en el fet que la realitat social observada, el com es

relacionen les NTIC i l’empresariat de Blanes, forma part d’un sistema lògic, on totes

les parts han de ser llegides en contínua interrelació. Una mica és el sentit que es vol

donar al llarg del text (establint punts de connexió entre diferents factors, i que potser

quedi més reflectit en les conclusions finals), tot i que per raons analítiques l’estudi

resta segmentat en capítols temàtics.

En el fons, l’ofici de sociòleg no deixa de ser l’ofici d’un cercador d’informació, que

alhora la compila i la interpreta en base a un bagatge concret, que inclou el domini

d’unes tècniques d’extracció i relació de dades que al final esdevenen informació, així

com uns coneixements de base que es miren el món des d’una perspectiva més

sociològica, és a dir, atenent a les dinàmiques pròpies de les relacions humanes, de les

institucions socials, i en resum d’aquell gran entramat que en diem “societat”.

L’objectiu darrer sempre és crear un coneixement per tal de difondre’l, per tal que pugui

ser útil a la població. Per això posem l’accent en no només descriure, sinó també mirar

de comprendre i explicar aquestes realitats socials. I la dèria de la utilitat no és perquè

sí. Pensem que, en la mida en què una població determinada es coneix a sí mateixa, és

més capaç de controlar i àdhuc decidir el seu destí. Per tant, no cerquem el coneixement

pel coneixement (empresa ben lloable, d’altra banda), sinó que, en la sociologia

aplicada, la fi darrera és poder conèixer, per tal de poder canviar les coses, això sí, en la

millor de les direccions possibles.

Esperem modestament que aquesta contribució que fem a Blanes, en la temàtica que ens

ocupa, serveixi justament per això: per poder entendre realitats que fins ara apareixien

difuses (no és que no hi hagi coneixement, sinó que aquest està dispers, potser a l’espera

que algú l’ordeni), i per poder emprar aquest coneixement en pro de la millora del seu

present i del seu futur. Repte envers el qual estaríem orgullosos d’haver posat, d’alguna

manera, el nostre petit gra de sorra.

7

ÍNDEX

1) MARC TEÒRIC I CONTEXTUAL DE LA RECERCA ...................................................................8

2) BREU APUNT METODOLÒGIC......................................................................................................12

3) LA REALITAT TRANSFORMADA: ESCENARIS DE LA TRANSICIÓ....................................16

3.1) PRINCIPALS IMPACTES EN ELS SISTEMES DE PRODUCCIÓ DE LES EMPRESES.....................................16

3.2) EL CAS DEL COMERÇ ELECTRÒNIC...................................................................................................28

3.3) LA FRACTURA DIGITAL, APLICADA A L’EMPRESARIAT DE BLANES..................................................35

4) PERCEPCIONS I ACTITUDS ENFRONT DE LES NTIC.............................................................40

4.1) PERCEPCIONS EN POSITIU ................................................................................................................40

4.2) ELS HANDICAPS PERCEBUTS............................................................................................................50

4.3) RENOVAR-SE O MORIR.....................................................................................................................58

5) LA PROBLEMÀTICA DE LA PETITA I MITJANA EMPRESA.................................................63

5.1) LA DIMENSIÓ DE L’EMPRESA COM A PROBLEMA ESTRUCTURAL DE FONS ........................................63

5.2) PERCEPCIÓ DE LA SITUACIÓ I EXPECTATIVES DE FUTUR ..................................................................71

6) UN ENTORN PERCEBUT COM A DEFICITARI..........................................................................83

6.1) ELS PROBLEMES AMB LES INFRASTRUCTURES .................................................................................84

6.2) ELS PROBLEMES AMB EL PROGRAMARI............................................................................................85

6.3) ELS PROBLEMES AMB ELS PROVEÏDORS TÈCNICS.............................................................................88

7) EL PROBLEMA DE LA FORMACIÓ EN NTIC, A BLANES.......................................................97

7.1) L’EMPRESARIAT I LA FORMACIÓ EN NTIC ......................................................................................97

7.2) EL PROBLEMA DE LA FORMACIÓ EN NTIC DE LA MÀ D’OBRA .......................................................102

8) NECESSITATS, PROPOSTES I OPORTUNITATS .....................................................................111

8.1) PRINCIPALS NECESSITATS DE LES EMPRESES DE BLANES EN MATÈRIA DE NTIC ...........................111

8.2) PROPOSTES PER ACCELERAR L’ENTRADA DE BLANES A LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ............117

8.3) UNA OPORTUNITAT SINGULAR: EL PROJECTE “ILLA DE BLANES”..................................................122

9) CONCLUSIONS ................................................................................................................................130

8

1) MARC TEÒRIC I CONTEXTUAL DE LA RECERCA

Resulta evident que entre dues realitats separades per una gran transformació social,

sempre hi ha un procés de transició, procés que pot ser més o menys traumàtic, més o

menys planificat, més o menys rupturista, etc. I nosaltres, en aquesta recerca, partim de

la base que a hores d’ara, la nostra societat (i a nivell local, també Blanes, lògicament)

està immersa en un d’aquests processos de transició històrica. Creiem que es pot

distingir clarament el moment pre-transició com el moment previ a l’adveniment de les

NTIC com a eina utilitzable pel món de l’empresa (i per extensió, a la societat sencera).

El que ja resulta més difícil és aventurar quin podria ser el moment final d’aquesta

transició (i molt menys, quan arribarà), però segurament es pot convenir que aquest

esdeveniment tindrà lloc quan aquestes NTIC hagin arribat a un punt crític de

consolidació, a partir del qual la seva penetració en cadascuna de les esferes socials

tingui un creixement marginal reduït. Aleshores, quan ja aquestes tecnologies formin

part del paisatge (i del paisanatge, que diria Baroja) habitual, podrem parlar de que

estem plenament instal·lats en la Societat de la Informació. Per exclusió, doncs, tot el

període que s’interposi entre aquests dos punts ressenyats anteriorment, haurem

d’entendre’l com a període de transició.

Per descomptat, malgrat es pugui fer algun que altre exercici de prospectiva, i hi hagi un

cert marge per fer previsions, el com serà aquesta “Societat de la Informació” és encara

avui una incògnita, independentment del que tècnics, científics i gurus mediàtics de

diversa índole puguin anar dient (a partir de procediments més o menys rigorosos

d’anàlisi). Però el que sí és evident és que caminem (tots) cap a això que algun dia els

historiadors reconeixeran com a Societat de la Informació, sigui el que sigui, i tingui el

contingut que tingui.

També és cert –perquè és gairebé tautològic– dir que en aquella societat les NTIC

tindran un paper determinat, que podrà ser molt més desenvolupat que el que tenen avui

dia, o si fa no fa per un estil, això ja dependrà de l’esdevenidor. I, en qualsevol cas,

també sembla raonable preveure que la morfologia final d’aquest estadi de la societat

9

humana tindrà particularitats pròpies en funció de si es tracta d’unes o altres zones. Per

molt que estiguem en un món globalitzat, el pes de la Història i dels processos de

caràcter local, és quelcom que hereten tant els municipis, com les comarques, com les

nacions, com els estats.

Finalment, i per tancar el raonament, cal concloure que aquestes particularitats, i en

especial les que s’hagin pogut desenvolupar en el període de transició, condicionaran

poderosament l’escenari final. És a dir, que el que serem serà un producte tant del que

érem, com del que anem construint. I aquest “anar construint” escau justament a les

transicions. Cosa que, d’altra banda, no suposa cap descoberta del Mediterrani, perquè

ja hi ha una munió de dites que ens indiquen allò de que segons sembrem i segons

llaurem, tindrem una o altra collita.

És per això, precisament, que creiem important estudiar els escenaris que s’estan donant

en l’actualitat en aquest període de transició, i per al cas concret de Blanes. Perquè és la

seva anàlisi la que ens permet conèixer no només el que ens passa a hores d’ara, sinó

també cap a on ens dirigim, sigui per bé, sigui per mal. D’altra banda, els processos

socials mai no són naturals, sinó que condicionen les accions dels actors socials (els

éssers humans), alhora que són condicionats per les accions d’aquests. A priori, la

indefinició dels elements d’aquesta interacció constant és la que porta a determinats

espais d’incertesa, que quan es vegin definits donaran lloc a diferents línies

d’esdeveniments, que no seran més que els camins susceptibles de portar-nos a un o

altre port. En aquest sentit, és important saber, i ser-ne conscients, de que tant les

accions com els camins que en deriven es construeixen dia a dia, des de la més pura

quotidianeïtat, i que tota la població n’és coautora.

Al seu torn, també cal tenir clar que, tot i que d’espais d’incertesa sempre n’hi haurà, sí

som capaços de disseccionar el present, i tot analitzant-lo trobar en ell indicis del demà.

Aquesta és la gran virtut del coneixement científic: ens permet conèixer, amb un cert

rigor, allò que som, allò que fem i allò que ens passa. I, ni que sigui de forma molt

aproximativa, fins un cert punt també ens permet albirar cap on anem. Però, al

capdavall, la raó pràctica del coneixement és que el conèixer ens permet ser més amos

10

del nostre present i del nostre futur, en tant que podem redreçar-lo; és a dir, conèixer ens

permet canviar les coses, per tal de millorar no només els escenaris actuals, sinó també

els escenaris de futur, ja que uns i altres estan intrínsecament vinculats.

Aquest és una mica el modest repte d’una recerca com la que presentem en aquestes

línies: contribuir a la creació de coneixement en aquelles zones que es presentin una

certa foscor, i que es jutgin rellevants per a la comunitat. I no dubtem que el tema que

avui ens ocupa ho és i molt, de rellevant. Certament, el teixit empresarial de Blanes és

una part substancial de la societat blanenca, indestriable en tota anàlisi que es vulgui fer

d’aquesta. I les NTIC, ara com ara, també ja són part de la societat blanenca, perquè és

una circumstància històrica de la qual no se’n pot escapar, i que condicionarà

poderosament el futur immediat, no només de les empreses, sinó de tota la ciutadania de

Blanes. Per tant, el com es faci la recepció d’aquesta nova realitat, serà determinant per

la configuració dels escenaris de futur, els quals podran ser més o menys desitjables.

Per a l’elaboració d’aquesta recerca ens hem basat en una metodologia qualitativa, de la

qual es fa una breu explicació en el capítol següent. En ella, hem considerat que calia

abastar la diversitat del Blanes empresarial, i hem establert diferents eixos de

segmentació. Un primer eix fa al·lusió als diferents sectors empresarials de Blanes, que

al seu torn hem agrupat sota determinades categories corresponents a diferents branques

d’activitat (vid. capítol 2). Pel que fa a un segon eix, hem tingut en compte les

variacions de dimensió de les empreses del municipi, les quals hem diferenciat en

petites, mitjanes i grans. A partir dels dos eixos fonamentals esmentats, s’ha procedit a

fer combinacions entre sectors i volums, per tal d’encabir les diferents percepcions que

es pot tenir sobre aquest tema en els grups de discussió que s’han dut a terme.

Els grups de discussió, a més, s’han complementat amb entrevistes institucionals a

personalitats que tenen vinculació amb el tema que ens ocupa, a una empresa de Blanes

tecnològicament avançada i capdavantera en el seu sector a nivell mundial, i també a

personalitats que es dediquen al desenvolupament del projecte “Illa de Blanes”.

11

L’objectiu de la recerca és copsar les percepcions, opinions i vivències dels diferents

sectors empresarials de Blanes i de les principals institucions, envers la temàtica de les

NTIC, partint del pressupòsit contextual que hem exposat en les línies anteriors.

Mitjançant tècniques incentivadores del discurs, emergeixen línies argumentatives de

consens o divergents, de les quals al seu torn emanen realitats, actituds, motivacions,

teories, i en definitiva, la fotografia conjunta d’una realitat social, la de Blanes, que com

tota realitat social, és profundament complexa. Les tècniques d’anàlisi, sobre aquesta

base, malden per aflorar les principals claus i els principals factors indicatius que ens

poden explicar la situació del Blanes empresarial segons es percep per part dels

subjectes implicats, és a dir, de l’empresariat.

L’ordenació de les temàtiques que van sortint, la descripció de les percepcions que

susciten, i la modelització d’un conjunt sistèmic a partir de les seves relacions, és el que

es pretén com a resultat final. Un resultat final que esperem que esdevingui una eina útil

per a l’autoconeixement de Blanes com a realitat empresarial i tecnològica, i que sigui

susceptible de nodrir possibles línies d’actuació i orientacions estratègiques, en tant les

doti d’un coneixement profund de les condicions actuals i de partida. El grau

d’assoliment d’aquesta fita, en definitiva, serà per a nosaltres l’indicador pel qual

mesurarem el nostre nivell d’èxit o fracàs de la present recerca.

12

2) BREU APUNT METODOLÒGIC

En aquest estudi, però, malgrat que es toquin tangencialment aspectes que poden afectar

la població en general, ens hem volgut centrar en com la recepció que de les NTIC està

fent l’empresariat de Blanes. La nostra pretensió, però, va més enllà d’una mera xifra

estadística, normalment molt indicativa però poc explicativa, a no ser que

s’aprofundeixi en procediments quantitatius més complexes. En aquest estudi, però,

hem primat la comprehensió del fenomen. És a dir, el com es percebia, quines eren les

opinions, quines eren les preocupacions, quins els problemes, quines les solucions (si

algú en tenia)… en definitiva, com es vivien les NTIC entre l’empresariat blanenc. Per

tant, hem apel·lat als seus discursos, a les seves argumentacions, i als seus mecanismes

d’explicació del fenomen i de la seva presa de posició envers aquest. Això explica que

en aquest estudi la metodologia i les tècniques triades hagin estat qualitatives, més que

no pas quantitatives. Això ens ha permés descendir a un nivell més de detall no només

en la descripció de les diferents percepcions, sinó en l’anàlisi dels mecanismes

explicatius del fenomen esmentat.

En aquest estudi hem emprat centralment la tècnica del grup de discussió focalitzat (o

focus group), i com a tècnica complementària la de l’entrevista semiestructurada. La

tècnica del grup de discussió és una tècnica d’investigació empírica de caràcter

discursiu, que es fa servir per tal d’obtenir opinions, actituds, motivacions i valors que

sorgeixen en provocar en un grup de persones (triades segons criteris específics

d’homogeneïtat i heterogeneïtat) una discussió al voltant d’una sèrie de punts

relacionats amb l’objecte d’estudi. En els grups de discussió els diferents discursos, així

com les línies de consens (o les divergències) s’exterioritzen per efecte de la dinàmica

de grup i de la preceptiva focalització en els centres d’interès i punts específics

rellevants per a la recerca. Aquests grups de discussió solen tenir una composició

d’entre 5 i 12 persones, i són escollits en funció d’uns factors de dimensió que modulen

la seva homogeneïtat i heterogeneïtat intergrupal i intragrupal. La seva durada ha estat

d’al voltant de 2 hores en cada sessió.

13

Complementàriament, a més, s’ha emprat la tècnica de l’entrevista semiestructurada.

Els principals avantatges d’aquesta tècnica deriven del seu estil més obert que les

típiques preguntes d’enquesta, per exemple, ja que l’entrevista semiestructurada permet

l’obtenció d’una gran riquesa informativa (intensiva, de caràcter holístic, i alhora

contextualitzada) i l’oportunitat d’assistir a la conformació plural i diversificada de les

diferents percepcions i motivacions dels actors, en funció de factors definidors dels

mateixos, així com de les claus discursives i/o argumentatives de les seves postures. En

aquest sentit, esdevé un mecanisme de prospecció més ric en matisos, més espontani i

més flexible. Aplicades, com és el nostre cas, a persones expertes o líders d’opinió,

permet accedir, a més, a percepcions i opinions qualificades, per raó de la seva especial

relació amb l’objecte d’estudi.

Com que la realitat social és múltiple i variada, ha calgut segmentar el treball de camp, i

encarar-lo de manera que ampliés al màxim el seu radi d’acció, procurant abastar tots

els àmbits particulars que conformen la realitat empresarial de Blanes. Per això, s’han

fet un total de 7 grups de discussió, combinant dos eixos que consideràvem molt

rellevants: la dimensió de les empreses, i el seu sector d’activitat econòmica. Així, els

grups s’han homogeneïtzat per dimensió (petita, mitjana i gran empresa), i sectorialment

(comerç i serveis; indústria i construcció; distribució; restauració; hotels, càmpings i

serveis turístics; i sector primari). Al seu torn, i per tal d’afinar més la perspectiva

col·lectiva, s’ha realitzat un grup de discussió específic aglutinador de les associacions

empresarials del municipi.

Finalment, i atès el seu interès pel que fa a problemàtiques específiques, s’han realitzat

4 entrevistes de cobertura i complement amb persones que es poden entendre com a

informadors/es qualificats, i que viuen el tema des de diferents esferes. Així, les quatre

entrevistes corresponen a personalitats pertanyents a l’Ajuntament de Blanes, a la

Cambra de Comerç de Girona, a la direcció del Projecte Illa de Blanes, i a una empresa

tecnològicament capdavantera del municipi.

Els 7 grups de discussió corresponen a una tipologia basada en els dos eixos analítics

emprats a l’hora d’homogeneïtzar-los i heterogeneïtzar-los intragrupalment i

14

intergrupalment. En aquesta tipologia, un grup sectorial és un grup concentrat al voltant

d’un sector productiu determinat (a saber: primari, secundari o terciari); un grup

dimensional vol dir que s’ha dissenyat pensant en una determinada dimensió de les

empreses que hi participen (petita, mitjana o gran empresa); finalment, si els grups són

intersectorials o interdimensionals voldrà dir que creuen, respectivament, tots els sectors

d’activitat econòmica o totes les dimensions d’empresa en els seus components.

Explicitats aquests extrems, els grups realitzats van quedar dissenyats i classificats de la

següent manera:

Grup de Discussió format per representants de les Associacions Empresarials de

Blanes (grup intersectorial).

Grup de Discussió format per representants de la Petita Empresa de Comerç i de

Serveis de Blanes (grup sectorial i dimensional).

Grup de Discussió format per representants del Mitjà i Gran Comerç de Blanes

(grup sectorial i dimensional).

Grup de Discussió format per representants de Grans Empreses de Blanes (grup

intersectorial i dimensional).

Grup de Discussió format per representants d’Hotels, Càmpings i Serveis al Turisme

de Blanes (grup sectorial i interdimensional).

Grup de Discussió format per representants de les Empreses de la Indústria i de la

Construcció de Blanes (grup sectorial i dimensional).

Grup de Discussió format per representants de la Restauració de Blanes (grup

sectorial i interdimensional).

Conjuntament, entre entrevistes i grups de discussió, s’ha aconseguit aplegar un total de

61 persones que han participat en el treball de camp de la recerca, el qual es va realitzar

entre els mesos de novembre de 2002 i gener de 2003.

L’estructura del present estudi es presenta en capítols temàtics que aborden els

principals centres d’interès que sorgeixen com a resultat de la recerca. En ells s’alterna

una part de text (en lletra normal), corresponent a la descripció i interpretació dels

fenòmens que s’observen, i una part de cites il·lustratives (entre cometes, i en lletra

15

reduïda) que serveix per exemplificar en base a registres empírics els elements

discursius que porten a les deduccions i interpretacions del text.

Val a dir que les cites no són ni molt menys totes les que hi ha transcrites en els

documents de treball, sinó que s’ha fet una tria selectiva, per tal d’incorporar aquelles

que reflectissin d’una manera més clara i precisa els continguts que es prediquen, alhora

que s’han primat també les parts del discurs que fossin més explicatives, i/o que

reproduïssin situacions d’especial consens o de divergència. Totes les cites venen

identificades entre parèntesi a la part inferior, on se les assigna a un o altre grup de

discussió, i a una o altra entrevista. En alguns casos, s’ha considerat convenient

identificar fragments de l’entrevista a una empresa tecnològicament avançada de

Blanes, com si fos pertanyent a un dels grups de discussió, per tal de garantir-ne en tot

moment l’anonimat. La mateixa raó fonamenta que les entrevistes realitzades a la

Regidoria de Cultura i a la Cambra de Girona s’apleguin totes dues sota la categoria de

“entrevista institucional”. En aquest sentit, i malgrat que el nostre objecte d’estudi no és

un tema particularment polèmic, les normes deontològiques més elementals de la nostra

professió ens obliguen a operar així d’ofici (a l’igual que a garantir el secret

professional), per tal de procurar-nos la major llibertat i espontaneïtat possible en les

persones participants en aquestes tècniques, les quals coneixen les condicions exposades

d’avantmà.

Finalment, al darrer capítol, el de les conclusions, es fa una recopilació de les principals

línies interpretatives sorgides de l’estudi, incidint més en la seva interrelació i en la seva

visió com un tot sistèmic (que és el que és sempre qualsevol realitat social estudiada),

panoràmica que culmina amb un seguit de recomanacions genèriques basades en els

fenòmens observats i en les línies argumentatives defensades al llarg de la recerca.

16

3) LA REALITAT TRANSFORMADA: ESCENARIS DE LA

TRANSICIÓ

En la línia del que s’ha dit en el capítol corresponent al marc teòric i contextual, és

innegable que les NTIC formen ja part de la realitat social de Blanes, i del dia a dia del

seu teixit empresarial. De fet, és quelcom que és plenament present en els imaginaris de

l’empresariat, i a més ja ha començat a deixar-se sentir en els impactes que ha tingut en

la producció, alhora que en les cultures d’empresa. Al llarg d’aquest tercer capítol, ens

centrarem en l’aprehensió d’aquests impactes i del seu significat, en els diferents àmbits

on han recaigut, i veurem també quines han estat les reaccions, i com aquestes

conformen diversos escenaris en el si dels quals el fenomen es desenvolupa en unes o

altres direccions.

3.1) Principals impactes en els sistemes de producció de les empreses

En les línies que segueixen, es brinda un repertori dels aspectes que més s’han

transformat, arran de la implantació de les NTIC en algunes empreses de Blanes. A tal

efecte, hem aplegat aquestes transformacions sota dos àmbits temàtics: un primer que

afectaria els sistemes de producció i de relació entre empresa i client, i un segon que se

centra més en l’afectació dels procediments de treball, en tant que impliquen als

treballadors/es de les empreses.

Noves maneres de treballar i de produir

Un dels principals impactes que s’han deixat sentir en els sistemes de producció ha estat

l’afectació de les maneres de treballar. S’hi discerneixen tres aspectes bàsics. En el

primer d’ells, i potser el més primari, les eines informàtiques han servit per tal de fer

més eficient i ràpid el control dels productes, de compres i vendes. Per tant, hi hauria

una dimensió comptable i inventariable dels canvis, que és la més estesa de totes (ja que

es dóna en tots els sectors, excepció feta de les petites empreses).

17

“Estic d’acord amb tot el tema d’això, de fer les cartes, les minutes, tot el rotllo de la

facturació i de la comptabilitat. Nosaltres ja fa dos anys que ho portem tot així. Abans

s’havien de fer totes les factures a mà, la comptabilitat a mà...”

(Restauració)

“Per descomptat, tot el tema comptable. Ja s’ha acabat el temps en que tot anava a mà, ara

tots els productes passen per la màquina, i tens un inventari dels estocs, i la informació la

tens en el programa”

(Mitjà i gran comerç)

“El primer efecte, de quan es començaren a parlar d’aquestes coses, va ser, jo m’enrecordo,

posar la comptabilitat, que abans era manual, doncs per informàtica. Allavores, això va ser,

va suposar, un canvi amb majúscules al despatx, clar…”

(Empreses de la indústria i la construcció)

“El que vaig fer, fa cosa de dos anys, és substituir les caixes registradores per..., vaig posar

una barra..., es diuen TPV, és a dir Terminal Punt de Venda. No deixa de ser un ordinador

amb el seu teclat, la seva pantalla, que pot ser més reduïda o més gran o petita depenent del

lloc que tinguis (…). I el que vaig fer també va ser aplicar el sector de les noves tecnologies

a la meva carta. O sigui, en comptes de venir un fotògraf a fer les fotos dels plats combinats

o del menjar del peix, de les paelles, de tot, vaig comprar una càmera digital, una

impressora de color, d’injecció de tinta, i a través del Windows, d’un programa fotogràfic,

fer-me jo mateix les fotos i posar tot digital.”

(Restauració)

En alguns casos l’afectació de l’empresa ha estat indirecta, en ser beneficiària de la

penetració de les NTIC en d’altres empreses de serveis en les que tingui externalitzades

algunes funcions (pròpies de gestoria, de les relacions amb els bancs i caixes, etc.), com

són els casos que es relaten en els fragments següents:

“_Jo, allà on estic treballant, on m’està donant un resultat molt bo és en el tema laboral. Tot

el tema de gestoria, de seguros, de contracte, de nòmines, de pròrrogues de contracte,

venciment... Tot. Perquè a la gestoria, des de que vam començar a..., em sembla que he anat

una vegada en tot l’estiu. Tots els contactes són via mail, tots. M’envien, envio, m’envien...

Les nòmines, tots els contractes, els costos de la seguretat social, tot. Tot el tema de

gestoria, tot, em ve a través d’Internet. I m’ha tret una feinada... A part de que, també una

altre cosa, de que les quotes és molt més barat.

18

_Les de la pròpia gestoria?

_Sí, si, totes les... Clar, no és el mateix que hagin de venir un cop al mes a portar-te les

nòmines de la gestoria a casa un cop al mes que... Llavors tenen dos tarifes una tarifa que es

la tarifa internauta i la tarifa manual. I llavors tu agafes la que vulguis i realment és molt

més econòmica la tarifa Internet.

_Els papers del banc...

Amb els bancs tres quarts del mateix. To el que era el tema de pagament s’ha pogut

negociar: com vols cobrar-ho? No m’ho giris, et faré una transferència de compte a compte

i el tant per cent de descompte que t’aplicaven, m’ho apliques a mi el descompte. I si vas

esgarrapant una mica d’aquí, una miqueta d’aquí...

_Jo treballo la La Caixa, La Caixa de Pensions de Barcelona, i em tornava boig amb el tema

de rebuts. Ho tenia casi tot domiciliat i cada cosa que pagava un rebut, un rebut. I anava a

correus, al meu apartat i cada dia un munt de cartes impressionant. Fa cosa de dos mesos va

sortir d’opció de no tenir més rebuts i consultar-los via Internet a la plana de La Caixa. Tu

entres amb el teu codi, el teu password i entres, veus els teus comptes i veus els rebuts i si

el s vols imprimir, t’ho imprimeix. A mi això m’ha estalviat una feinada increïble.”

(Restauració)

El segon aspecte on les NTIC han canviat la forma de treballar és pel que fa a la

comunicació entre els diferents establiments d’una mateixa empresa, i el tractament de

les dades d’una manera centralitzada. Aquesta situació inicia un canvi substancial en la

manera de concebre les empreses, ja que potencia el treball en xarxa, al marge de les

distàncies físiques. Treball en xarxa que, d’altra banda, fa més interdependents els

diferents centres, i alhora els resta autonomia pel que fa a la seu central (que guanya en

capacitat de control), on es prenen les decisions. Òbviament, per definició, aquest efecte

el viuen sobretot les mitjanes i grans empreses.

“…els magatzems els tenim tots connectats. Tenim una sola persona per tantes coses, una

sola persona, no fa res que a Blanes no se sàpigui què està fent aquella persona. Problema?:

pam, la seva camereta, i a l’informàtic, i s’informa i ratifiqui’ns el camp. Vull dir, aquest

tipus de connexió, aquest canvi d’informació, a nosaltres nos ha donat molts resultats.”


“Tinc una ADSL d’Internet també i el que faig és que tots els restaurants estan comunicats,

amb càmera web puc controlar d’un restaurant a un altre o des de casa meva, el que està

passant en aquell local.”

(Restauració)

19

“D’aquí a 3 mesos, doncs, podrem estar on-line tot el dia. Tot el dia vol dir que no tan sols

nosaltres podrem saber què hi ha a la central, sinó que la central, quan hagi de fer una

compra de televisors o de manetes d’engegar el cotxe, de pneumàtics, de lo que sigui, abans

de fer la compra a una central de compres pot saber què tenen entre tots, no fos cas que es

carregui i tothom estigui carregat. I llavors sortirà si els nostres magatzems estan buits o

plens d’aquell producte.”


Val a dir que, tot i les lectures en clau positiva que podem trobar en les citacions

anteriors, aquesta circumstància porta amb sí una conseqüència que –tot i aparèixer

escassament en els grups de discussió– és perfectament deduïble i de gran

transcendència. Els establiments ubicats a Blanes, la seu dels quals radiqui fora del

municipi, o fins i tot a l’estranger (només cal pensar en les multinacionals), passen a ser

molt més dependents de les decisions que es prenguin molts quilòmetres enllà, per part

d’unes seus totalment desconnectades del context local que envolta la sucursal blanenca.

Aquesta situació, de per sí, en un país on bona part de les empreses que operen són de

capital estranger, és realment un potencial perill latent, ja que afavoreix la presència

d’un teixit empresarial escassament arrelat al municipi, i que resta en mans de possibles

decisions de deslocalització i relocalització, provinents de centres de decisió aliens (i

sovint insensibles, cal suposar) a aquestes realitats.

“L’empresa està connectada internacionalment. És a dir, que la seu central sap al moment el

que passa a un país, a l’altre, i a l’altre, i en funció d’això, pren les decisions. Ara això sí,

ells com a conseqüència prenen més decisions, perquè tenen més a la mà, dons, els datos”.

(Grans empreses)

En tercer lloc, cal dir que l’impacte més espectacular de les NTIC en algunes empreses

de Blanes ha estat el d’alterar tot el seu sistema de producció i de relació amb els

clients. Així, als casos d’introducció massiva de processos mecànics que es controlen

per ordinador –quan abans es feien manualment– i a les ja consabudes formes de

treballar just in time, cal afegir també l’aplicació de les NTIC als processos de relació

amb els proveïdors i clients, on la informació ràpida és un valor afegit i les transaccions

20

guanyen en immediatibilitat, i on fins i tot s’estan posant en marxa experiències de

comerç electrònic.

“Des de que va començar tot això de les noves tecnologies, s’han anat introduint màquines

que han automatitzat el procés de producció, i on abans hi havia treballadors que havien de

controlar el procés per palanques i d’altres procediments, doncs, més manuals, ara ho

controlen des d’una pantalla, amb botons.”

(Grans empreses)

“Ara ja el que necessito és operaris que sàpiguen llegir la informació, que treballin amb

informació. Ja no són les mans, són els ulls, i l’atenció, i la interpretació dels números que

surten.”


“Comença a agafar molta importància el tema de les cameres digitals, de la transmissió

immediata de la pròpia fotografia del producte en un moment determinat (…). Et demanen

un producte, i de vegades te’l demanen d’unes característiques determinades, estem parlant

d’un producte com pot ser un pernil, és igual. Si allò pots enviar-ho a una velocitat

fotogràfica mentre l’estàs fent, pots arribar a aconseguir o no la comanda. És així de simple

i així de fàcil.”

(Grans empreses)

Estic fent un projecte de la plana web també, per presentar el negoci a Internet, o sigui per

fer reserves on-line o mapa del local, que s’especifiqui l’aforo, si hi ha aparcament, si no hi

ha aparcament, tipus de menjar, horaris..., tot això.”

(Restauració)

“Nosaltres (…) vam començar fa deu anys amb un ordinador i ara en tenim vuit ja. I bueno,

tot lo que és la gestió (…) ho fem tot, tot, tot, completament a través del sistema informàtic,

i d’Internet i web, pues també estem inclosos, i notem que cada vegada més la gent deixa

d’enviar cartes, deixa d’enviar faxos, per fer-ho a través d’Internet, a través del mail. Cada

any tenim més reserves a través d’Internet que per correu normal o bé per fax, o pel telèfon.

I bueno, el tema de la web… La utilitzem molt per informació.”

(Hoteleria, càmpings i serveis turístics)

“Nosatros no venem per Internet, negociem per Internet, són dos coses molt diferentes.

Vendre el producte per Internet, que el mateix producte té connotacions diferentes inclús

segons pel client que va, avui dia encara és molt difícil (…) Però tu negocies, estàs

21

negociant per Internet, amb ajuda de la fotografia, o amb ajuda de no sé què més, dels e-

mails corresponents, que abans, és clar, enviar una caixa de mostres a Moscú, per dir algo,

com treballar, allà tenen en compte el fred amb el temps, clar, i quan tornen, diu si era allò

que volien però no és el tall, l’hauries de fer així el tall. I com vols dir, així?; que fem,

venim o vens?; o em talles un tros?; no, no, ja te l’envio... quinze dies, o deu dies, és igual,

deu dies amunt, osti, a veure, que ho volia així, aquest tio?; torname-la a mirar; no, aquell

no, em sembla que deia l’altre, tallem el del costat...”

(Grans empreses)

En alguns casos, fins i tot es troben a faltar experiències de reconversió de la manera de

treballar que són perfectament exportables a Blanes, però que encara no s’han produït.

Com es pot veure, però, la introducció d’aquestes pràctiques innovadores sembla

bàsicament una qüestió de temps (tot i que també de talant modernitzador de les

empreses), perquè la informació circula fluidament. Val a dir, però, que intervencions

com la que reproduïm a continuació, poden constituir un seriós toc d’alerta als sectors

empresarials de Blanes que encara segueixen el model tradicional (que com veurem en

els epígrafs veniders, són molts), pel risc de quedar-se obsolets.

“_Una de les coses que em va cridar l’atenció l’estiu passat quan estava de vacances, i no

era lluny, que era aquí a Menorca, tampoc estem parlant de paradisos, aquí encara veus a

tots els cambrers que van amb el punyetero bloc i el bolígraf i allà el noranta per cent de les

terrasses anaven amb el punter i anar agafant. I tampoc estem tant lluny. I em va cridar molt

l’atenció. I no era una cafeteria, ni un bar, ni... Qualsevol bar, qualsevol restaurant d’aquest

de peix del port tothom pi, pi, pi. I la gent aquí encara anem amb el bolígraf i el doble

vale...

_Però és que muntar això és un altre tema, eh? És agafar, i tenir l’aparell i significa que has

de tenir els altres punts com un...

_Ja, però perquè allà el noranta, el vuitanta per cent dels locals ja estan muntats amb aquest

sistema i aquí encara anem amb una espardenya.

_Perquè possiblement que els que ho tenen, o els que jo crec que els han de tenir o ho tenen

són societats, empreses, que no hi ha l’amo treballant i tenen encarregats. És un control.

_Era una persona que només pren nota i després es cambrer venia?

_No, no el mateix que et prenia la comanda feia clic, clic i llavors servia taula. Ho portava a

la cartutxera i...

_Si tots els cambrers ho toquen llavors has de tenir a tot el personal amb coneixements

informàtics...

_Potser és el que diu ell, que són empreses grans que ja et donen la formació ells.

22

_No, res d’empreses grans, si eren bars del port de la Ciutadella, del port de Maó, de molts

llocs de per allà. O sigui que d’informàtica res. Era la manera de que la comanda anés

directament a la cuina sense que passés per ningú, ni...

_Perquè la botifarra amb patates és el número 7 o el dibuixet de la botifarra amb patates i s

‘ha acabat la història. El que passa és que no han de fer vales ni han de fer res. Però s’ha de

comprar l’aparato aquest...

_Has de tenir a la cuina, a la barra...

_Lo que és la factura pendent, amb aquesta maquineta ni factura pendent. Vull dir només

has d’anar puntejant la comanda i et surt a la cuina i llavors ja et surt al Pc de la caixa, ni

tan sols has de demanar factura.

_No has d’introduir-la una altre vegada, ja ho fa directament.

_Ni tan sols has de demanar la factura. I em va cridar l’atenció: com és que allà.., havia

d’haver descarregat una barco de màquines d’aquestes perquè pràcticament tothom les

tenia.”

(Restauració)

En el fons, els impactes han tingut com a efecte global més revolucionari l’alteració de

la relació entre empresa i client, o si es vol, entre productor del bé o del servei, i

consumidor. Ja no és només que l’aplicació tecnològica serveixi per guanyar temps i

eficiència de costos i beneficis en els diferents processos de producció. També han

permès que d’alguna manera el consumidor guanyi posicions envers l’ideal de la

informació perfecta. Cosa que a més, com bé diu un dels participants, pot ser bona o pot

ser dolenta per a l’empresa, ja que l’obliga a ser més competitiva i a incloure aquest

entorn. En el fons, però, no és ja una qüestió de si és millor o pitjor, sinó que cal

entendre que estem assistint al naixement d’una nova relació empresa-client, els efectes

de la qual no poden ser passats per alt per ningú. Vegi’s per exemple, la segona cita, i la

significació que té en els sistemes de producció i transacció comercial (tant pel que fa

als seus potencials, com pel que fa als nous riscos).

“Jo crec que el problema està en que totes aquestes noves tecnologies lo que han fet és

acostar la informació al consumidor, i això pot ser molt bo o pot ser molt dolent. És clar, si

tu tens sistemes per captar aquests clients a través d’aquesta informació és bo. Però si te

quedes enrederit, o si no fas cas de que la gent pot especular i comparar amb els altres, ho

tens malament.”


23

“…t’explicaré un exemple: és un client francès, compra un tipus de fil i fa uns suets per

Xina, uns suets d’aquests que els ven caríssims i que a Xina són, bueno, molt lletjos.

Aquest noi ens compra dos productes per fer aquests suets, llavons ell el textura, l’acaba,

etc, etc. Pues en una de les visites diu: escolta, m’he connectat a Internet i he vist (…)

aquest producte i aquest preu, i aquest preu és dues-centes pessetes més barato que el que

doneu vosaltres. Què hi ha d’això?. (…) Finalment, aquest noi no volia canviar el nostre

producte perquè fa molts anys que ens el compra, li va bé, però va dir això perquè li

baixéssim el preu, li féssim una rebaixa. O sigui, ha sigut a través d’Internet, si no, com

t’introdueixes, a qui truques?.”

(Grans empreses)

Aspectes laborals del canvi tecnològic

Com a correlat indefugible dels canvis en els sistemes de producció, hi trobem també

les conseqüències pel que fa a la mà d’obra, i als nous requeriments que es demana en

aquesta. Així, una primera transformació substancial que trobem com a producte de les

NTIC, és l’extensió de les operacions tecnològiques i/o informàtiques a tots els nivells

de la cadena de producció, i en la majoria de les funcions laborals. La qual cosa suposa

un redireccionament de les competències i habilitats dels treballadors/es, fenomen que

en molts dels quals es viu traumàticament, cal esperar que sobretot en les franges d’edat

més avançades, atesa la seva poca o fins i tot de vegades nula interacció amb la

informàtica, per raons generacionals. Fixem-nos, a més, com el requeriment de

competències a nivell d’operador/a informàtic abasta fins i tot els llocs menys

qualificats, i potser també més insospitats, com ho demostren les cites al·lusives als

cambrers/es (de fet, només cal imaginar quina seria la situació si a Blanes s’implanta el

sistema que hem vist en la cita anterior en què es parla del sistema de comanda que fan

servir als bars de Ciutadella o de Maó).

“Una experiència que nosaltres tenim, és que hem passat de sistemes manuals de producció

a sistemes, totalment, automatitzats, amb una pantalla, a on tu veus els accés, veus els

paràmetres i veus, diguéssim, les alarmes, i això se te desvia. Què passava?, que la gent que

sempre havia fet allò manualment, obria una vàlvula, tancava una altra, movia una

excèntrica, per donar una pressió, feia una sèrie de coses. Quan vam estar automatitzant,

que a més ho fèiem amb la producció en marxa, per parts, va haver-hi alguna persona que

va agafar depressió, perquè allò de la pantalla li feia respecte. Era gent de cinquanta i pico

24

d’anys, que mai, bueno, havia vist la tele i prou, i recordo que jo, i nosaltres, li teníem que

dir, escolta’m no et preocupis, en plan de broma, no et preocupis, que no és pas res això,

aquí passarem Lo que el viento se llevó, i després ho han agafat.”

(Grans empreses)

“Jo fins ara fa un any tenia una registradora. Per què? Perquè quan jo no estigués es

poguessin fer les comandes el pare, les notes. Ara ha d’haver-hi algú que sàpiga fer servir

l’ordinador. Si jo no hi sóc, la noia de la barra o un cambrer.”

(Restauració)

Aquestes situacions es presenten sovint com a moments de ruptura, en els que una

empresa canvia radicalment la manera de treballar. En alguns casos, tant si el canvi

resulta traumàtic com si no, solen donar-se resistències al canvi per part dels

treballadors/es, o de vegades fins i tot per part del mateix empresariat (que en molts

casos viu les transformacions com una pèrdua del control sobre les variables que afecten

la producció).

“Tinc gent molt jove treballant al despatx, i clar, no els hi vaig canviar d’una cosa a l’altre.

Doncs ah!: i tan bé que anàvem d’allò, i això és molt millor... I al cap d’una setmana ho van

agafar, i tal i qual. Però al principi tot són reticències. I és això, la reticència en volguer

canviar de sistema, perquè l’altre ja els hi anava bé. Com que anem bé, vint o cent anys

igual.”


“Per exemple, ara volem informatitzar la producció, que és una cosa molt complicada

perquè nosaltres fem potser tres-centes referències entre pa, bolleria i pastisseria, i volem

informatitzar per saber lo que produïm (…) I només pensar com li explico jo al flequer o als

flequers que porten allà treballant deu, quinze anys que tindrà una pantalla tàctil per dir: he

fet quatre, (…) pues no sé si funcionarà.


“Jo no parlo, potser, tant del tema Internet, però si de la informàtica. Tens una sensació de

pèrdua de control, vull dir, quan tens un sistema muntat ja saps on trobar-ho, quant tens un

sistema informàtic muntat, el primer és posar-ho en marxa, d’entrada, i després, bueno, que

lo que tens a dintre no pots controlar-ho de la mateixa manera que lo que tens per fitxes, per

llibres, per lo que sigui. Aquesta por se’n va, evidentment, quan veus que funciona, quan

25

pots comprovar que funciona realment, tot i que costa trobar un sistema informàtic que vagi

bé, que s’adapti a les teves necessitats, i bueno més que res és això, el no saber prou.”


Però els efectes de la introducció de les NTIC en les empreses no es limiten als que

acabem de veure. També comporten l’obsolescència d’un seguit de tasques manuals i

desqualificades, que són les que els nous avanços solen substituir. La conseqüència

primera és, lògicament, la destrucció d’aquests llocs de treball. Aquí no entrem en el

debat sobre si la tecnologia crea o destrueix llocs de treball (que pot ser un fals debat,

perquè segurament alhora en crea, en modifica i en destrueix), però el que sí que cal

remarcar és que les NTIC provoquen transformacions en l’estructura d’aquests llocs de

treball, de manera que fan que hi hagi tasques que, en mecanitzar-se, esdevinguin

anacròniques com a perfil ocupacional.

“I després, evidentment això també produeix segons quins tipus d’amortització de segons

quins llocs de treball. A veure, un exemple tonto, si una persona es dedicava a arxivar

paper, se'n deixa de fer de paper, no? O gent que es dedicava a fer algunes tasques que

s’automatitzen, desapareix. I el difícil és reciclar a aquest tipus de gent, perquè és gent d’un

nivell baix des del punt de vista de vista de qualificació professional, i, clar, per la seva

pròpia naturalesa els hi costa fer aquest salt endavant.”

(Entrevista institucional)

“En una empresa, concretament, això vol dir reduir efectius. Perquè clar, per exemple, jo

recordo quan a les oficines administratives, de finances i de personal, pues tenien, no sé si

200 persones, i ara això amb quatre o cinc persones es fa tot. O sigui, això és lo que porta

les noves tecnologies, sobre tot amb els sistemes de gestió…”

(Grans empreses)

“Els bancs i les caixes són més competitives, perquè han reduït tot el seu personal perquè la

tecnologia esta fent la feina, i ara estan insistint que tu ho facis tot directament.”

(Associacions empresarials)

En aquest sentit, això haurà de ser tingut en compte com una forma més subtil de

requalificació forçosa, que no passa ja perquè hi hagi col·lectius que hagin d’aprendre a

operar i fer la seva feina en un entorn informàtic, sinó pel fet que hi ha llocs de treball

que estan cridats a desaparèixer, i que per tant ens permeten preveure que molts

26

segments hauran de canviar de professió, a la curta o a la llarga, perquè patiran l’efecte

substitució de la tecnologia. Per això, entenem que aquesta realitat s’haurà de tenir en

compte a l’hora de planificar no només la formació de base, sinó els itineraris de

reciclatge (en clau de formació d’adults) que possiblement es facin com més va més

necessaris.

Aquesta diagnosi es veu complementada per l’increment de la demanda de llocs de

treball que responguin als nous requeriments tecnològics de les empreses. Així, els i les

participants en els grups de discussió i les entrevistes reconeixen sovint que els calen

persones que siguin capaces de moure’s còmodament en els entorns informàtics,

independentment de si fan o no tasques que siguin específicament tecnològiques. És a

dir, es referma l’indici que la informàtica i les tecnologies de la comunicació cobren

cada cop més un caràcter més transversal, dins l’empresa. També val a dir que una dada

important que ens apareix a l’estudi és la dificultat de trobar personal a Blanes (i als

voltants) que respongui a aquestes característiques.

“Para mí es un paso muy grande de cara a lo bueno y al más nivel de cultura y todo eso. Lo

que yo encuentro, para mí, para mí que tengo los estudios normales y todo esto, me

encuentro un mundo muy grande. Por lo tanto yo necesito una persona, una persona o dos,

cualificadas para esto.”


“En el punt de vista de personal (…) es busca un tipus de personal més qualificat, que no hi

és en el mercat de treball, és dir, personal qualificat des del punt de vista de noves

tecnologies, enginyer informàtic, etc, etc, no n’hi han o n’hi han poquíssims. (…)


“Per proveir-nos de gent qualificada tecnològicament o universitàriament no hem tingut

mai cap problema. El que sí que hem tingut molts problemes és per proveint-se de

professionals, això sí que hem tingut problemes. Ja diguem professionals qualificats o gent

jove amb possibilitat de tornar a ser professional qualificat, amb això hem tingut i tenim

vertaders problemes. Les cinc últimes incorporacions que s’han fet (…) tots cinc han sigut

estrangers. I això és molt greu.”

(Empresa tecnològicament avançada)

27

En canvi, d’altres noves realitats que comencen a ser possibles d’ençà de l’adveniment

de les NTIC, encara es perceben llunyanes. És el cas del teletreball, o possibilitat del

treballador/a de realitzar la seva tasca fora de l’empresa, mitjançant aparells que el

mantinguin en actiu i connectat amb aquesta. En aquest cas, l’imaginari sembla retenir

una definició reduccionista del fenomen, ja que el que sol venir a la memòria dels i de

les participants és la figura del treballador/a que opera des de casa, i no apareix per

l’empresa. De totes maneres, sí és cert que es reflecteix un cert anclatge en una

determinada cultura empresarial de tall netament presencial i relacional, alhora que pot

presentar, des del punt de vista de l’empresariat, problemes de control que portin a

malfiar-se de la iniciativa, tot i l’abaratiment de costos per l’empresa que podria

suposar. En qualsevol cas, el cert és que no hi ha cap empresa de Blanes que declari

obertament contemplar el teletreball en els seus sistemes de producció, i tampoc no es té

una percepció clara del fenomen (en moltes ocasions, reconeixien fins i tot no saber què

significava el terme). Per tot això, hom pot concloure que el teletreball és encara, en la

realitat empresarial de Blanes, un concepte i un recurs que no ha madurat suficientment

com per a que pugui fer-se present al territori.

“Aquí som mediterranis, tu. No som centreuropeus. És el mateix que per lo que no funciona

la formació a través d’Internet, perquè aquí necessitem conèixer a l’altre, anar a treballar,

igual que quan anem a fer un curs, per xerrar amb l’altre. I a més a més, si jo estic a casa la

motivació per treballar és molt més difícil, costa molt més.”


“El que està clar és que ha d’haver l’estructura per fer-ho, perquè el teletreball no vol dir

només fer un treball des de casa, vol dir que jo des de qualsevol lloc pugui estar treballant

per l’empresa. I això vol dir que els mateixos centres de teletreball una miqueta és muntar

l’empresa fora de l’empresa, d’alguna forma.”


“Però se't fa estrany contractar a algú i no veure’l mai, eh?.”


28

3.2) El cas del comerç electrònic

El comerç electrònic, que considerem que val la pena tractar com un epígraf propi, per

la transcendència que el canvi augura sobre el futur de les transaccions i del comerç en

sí mateix, presenta a Blanes dues característiques principals, que el fan equiparable a la

realitat comuna a Catalunya, i per tant situen el municipi en la línia promig de les altres

poblacions.

D’una banda, perquè hi ha poques experiències (però n’hi ha) en què s’hagi posat en

marxa aquest procediment; aquestes, a més, han resultat escassament reeixides, perquè

al capdavall han mogut un baixíssim volum de vendes –quan aquest no és inexistent–.

Per tant, podem parlar de que l’explotació del comerç electrònic a Blanes és molt baixa,

perquè són només unes poques empreses les que ho han posat en marxa, i són encara

menys (i són les de grans dimensions) les que en treuen algun profit destacable.

La segona característica –també comparable a d’altres demarcacions territorials

similars, i a una mena de sentir general en els darrers temps i en determinats sectors

empresarials– és el fet que hi hagi una profunda descreença en aquest mitjà, per no

parlar ja d’una autèntica crisi de fe, per així dir-ho, en aquelles profecies de temps no

massa llunyans en que s’augurava que el comerç electrònic seria una revolució en tota

regla, que capgiraria les regles del joc del comerç tradicional.

Ambdues manifestacions del sentir col·lectiu (que són àmpliament majoritàries, segons

es desprèn del nostre treball de camp), s’analitzen a continuació.

Implantació del comerç electrònic a Blanes

Per comerç electrònic s’entén la realització de transaccions comercials mitjançant

Internet com a plataforma de suport. Això vol dir que, en base a aquest entorn, una

empresa podria tancar compres a proveïdors seus (seria el comerç empresa a empresa,

més conegut com a B2B –Business to Business–), o bé un client podria fer una

29

telecompra a l’empresa, encarregat el producte o productes sense necessitat de

desplaçar-se a la superfície de venda (seria el comerç empresa a client, o B2C –Business

to Customer–).

Hi ha empreses que operen a Blanes que ja practiquen el comerç electrònic. Aquestes

empreses, però, tenen la particularitat de ser grans empreses, o bé de localitzar-se en un

sector molt concret, com és el de l’hoteleria, càmpings i alguns serveis turístics. Entre

elles, és de destacar el que declara una empresa de supermercats d’alimentació (és la

darrera cita), per la significativitat que el que es diu pot arribar a tenir per les petites

botigues del sector de l’alimentació.

“Perquè abans hi havia el telèfon, hi havia la carta, una reserva, la contesta que tingui, això

has de contestar passaven uns dies mentres que avui en dia, tot i que el fax ja es feia

utilitzar i se continua utilitzant molt, personalment trobo que cada vegada tinc més reserves

a través d’Internet.”


“Nosaltres ja ho tenim, la majoria dels clients dels nostros compren per Internet i estan

connectats. Passen la comanda per Internet i compren. Una altra cosa és que diguin, que

teniu aquest tipus de filtro?. Però els grans clients (…) ens passen la comanda, compren.

Llavorens aquests grans clients el que sí que poden fer alguna vegada és dir, què teniu

aquest producte?.”

(Grans empreses)

“Al nostre sector, nosaltres tenim les nostres pàgines i la gent ens compra si els va bé. (…)

A nosaltres comprar per Internet sí que compren. Sóc hoteler, i compren de les cases, en

comptes d’anar la majoria a la tenda a buscar el fullet: hòstia, en tinc en aquí, puc mirar i

llavors agafo i compto la central, i en comptes d’anar a l’agència connecta amb la central, la

central llavors que té el transport, llavors els hi fan via Internet, llavors ja se salta des

d’això, i des de casa poden fer les reserves.”


“Perquè si tu agafes, per exemple al meu sector, i tu vols anar a comprar a un hotel, això

segur que et sortirà més barato que si tu vas amb una agència, això segur, perquè, perquè

ells tenen el resguard, però si tu vas a buscar aquella oferta que posa en aquell dia allà,

llavors podré anar a aquell lloc i l’hotel a Internet no et posarà mai el preu d’una agència.”


30

“La nostra millor botiga de ventes a tota Catalunya és per Internet: caprabocasa.com. Vull

dir que per nosaltres ha sigut fantàstic…”


La crisi de fe en el comerç electrònic

Malgrat que el comerç electrònic sigui, certament, una realitat a Blanes, encara que

sigui en uns sectors molt reduïts, la veritat és que el tema en els altres sectors no es

considera en absolut rellevant. Primerament, perquè hi ha una general desconfiança en

què el comerç electrònic pugui ser un sector el desenvolupament del qual pugui donar

joc suficient en el futur. En alguns casos, perquè tot i haver disposat la infrastructura,

els resultats són encara molt minsos; en d’altres casos, perquè es considera que ni l’estil

de vida, ni la confiança en el mitjà, auguren grans possibilitats (sobre aquestes dues

qüestions en parlarem més a fons seguidament).

“_Tots els hotels de Blanes de l’Associació d’Hostaleria en tenen, de web.

_I no notes una millora de les reserves per Internet?.

_No, la utilitzen més que res per informar-se, veuen l’hotel en un catàleg, per exemple i

llavors entren a la pàgina web i veuen una mica els serveis que té.”


“_Jo crec que no li veig massa futur, a això de les ventes per Internet

_Ho has provat això?

_Jo sé que no es ven. Jo ho he provat per Internet.”

(…)

“_L’únic que està venguent alguna cosa en aquests moments és El Corte Inglés, però vull

dir, que aquí podria haver alguna manera de nosaltres fer el mateix.”


“_Jo he reservat hotel a través on-line, he reservat per mi i per altres companys. Ara per

anar a menjar a algun lloc no reserves per Internet. És més còmode inclús trucar per telèfon,

em sembla.

_Jo l’últim cop que vaig sortir, que vam sortir 3 dies fa un parell de mesos, i vaig fer la

reserva per Internet. I cap problema, eh? Però, ara a nivell de restaurant aquí a Blanes doncs

no. No perquè ni a través de la meva pàgina web directa que hi ha la pestanya per fer la

31

reserva, ni a través de les Páginas Amarillas que també hi és, ni a través d’Aqua.com que és

un servidor grans d’aquests de tema hostaleria, tampoc. Visites, moltes, visites moltes.

Reserves ni una.”

(Restauració)

“_Crec que s’ha creat moltes expectatives i la gent està molt verda en aquest sentit. Hi ha

molta desconfiança.

_El problema es la desconfianza.

_Moltes empreses de comerç electrònic s’han anat avall.

_La venda encara és una feina que es fa entre 2 persones que es veuen físicament. I aquí hi

ha un teixit de relacions, de confiança...

_I que es mostra un producte. Pots vendre viatges...

_Si has de vendre unes pastilles Pin que t’ho curen tot i ho vens a Hong Kong poder que no

vendràs massa...”


Aquesta mena de descreença en la viabilitat del medi es veu reforçada per la proximitat

dels referents negatius que ha propiciat la crisi tecnològica i de les empreses dites “punt

com”, com es pot veure en algun dels fragments reproduïts. Alhora, però, cal no deixar

de banda un aspecte estructural important, com és la incapacitat de resposta de la petita

empresa (al menys per separat, que és com s’ho plantegen ara com ara) davant les fortes

inversions –sobretot en una xarxa logística de distribució– que aquest tipus de negoci

requeriria. Vegeu, a tal efecte, les dues darreres cites, on no és cap casualitat que la

qüestió a que refereix sigui esmentades per persones provinents del món de la petita

empresa.

“O sigui, tots aquells d’Amazon i tota la gent així, no estan en bancarrota?.

(…)

_La gent hi va invertint, la gent creuen que això funcionarà. Però una cosa, si tu mires

realment els números als diaris, els d’Internet estan venent no sé què i després llegeixes la

part econòmica, i aquesta empresa està d’això, aquesta està així, aquesta ha tancat, aquesta

fa fora gent, aquesta té deutes...”


“Les grans multinacionals… A veure, l’exemple del Caprabo a casa només ho pot fer el

Caprabo, no ho pot fer el botiguer de la cantonada. La inversió econòmica que li suposa al

32

Caprabo muntar tota aquesta història, després hi una altra història, això realment li serà

amortitzable pel Caprabo?. No ho sé.”

(Petites empreses de comerç i de serveis)

“_Venen serveis aquestes empreses a Internet. No són comerciants, no vénen productes.

_Venen productes, i tu pots comprar-hi. Vindrà ademés amb uns serveis fabulosos, pots

comprar coses d’informàtica, pots comprar llibres, pots comprar el que sigui i en 48 hores

els rebràs a casa teva, i els preus, doncs igual que a la llibreria del costat.

_Jo em suposo (…) que tu per exemple que tens un negoci, suposo que si el tens de portar

amb una casa i a tu la compra et puja a mil cinc-centes peles, tu no tindràs una persona

perquè et vagi a fer l’entrega per mil cinc-centes peles. Tu necessites un volum per poder

treure això, suposo que deus demanar un mínim, perquè si no tens molta gent al carrer i

llavors no et sortirà a conte. Suposo que això es a volums, això.


De totes maneres, en aquest punt tornem a trobar reproduït l’anclatge cultural en la

presència i en la relació (que no té en compte d’altres factors, com els desajustos

temporals o l’eclosió de les activitats d’oci i del temps lliure). D’alguna manera, bona

part de l’empresariat de Blanes té la convicció que en les cultures mediterrànies l’acte

de comprar és intrínsecament presencial, i àdhuc relacional. Així les coses, consideren

que l’estil de vida farà que el recurs a la compra per Internet, en el cas de les

transaccions B2C, sigui marginal, i que per tant només pugui contemplar-se, en tot cas,

com un complement a la compra tradicional. Cal fer notar el contrast entre aquestes

manifestacions i aquell fragment que provenia d’un representant d’una gran empresa de

supermercats alimentaris, la significativitat del qual és prou òbvia. Igualment, és prou

revelador el diàleg que s’estableix en el darrer fragment que reproduïm sota aquestes

línies.

“_A la gent li agrada sortir de casa…”


“Sí, sí, però aquí som un país de sol, a la gent li agrada sortir a passejar sortir a comprar

veure les coses, tocar-les i això serà… Aquí és molt difícil, inclòs en el moment que sigui

segur que sàpigues lo que has comprat.”


33

“_…aquí hi ha una cultura de que la gent li agrada anar a comprar, li agrada tocar lo que

vol. Clar, a veure, si tu compres 1 quilo de tomàquets per Internet és un quilo de tomàquets.

Si jo vaig i agafo aquest tomàquet, aquest i aquest, en aquest cas sí…

_Al final jo compraré una tele per tres-centes mil peles. A mi ja em pot sortir per ordinador

o lo que vulguis.

_I si donen la mateixa tele per dues-centes mil?, quan saps que... És molt diferent.

_No, no, jo parlo del consumidor, no parlo com empresari, jo no em ficaré a Internet per

comprar la tele, jo no.

_Hi ha un mercat per tot, i lo que s’ha fet bé és lo de sempre. (…) Però es tracta lo altre,

que és un afegit, és el com puc jo guanyar una quota de mercat o estar dintre del mercat.”


Una altra de les objeccions que presenta un consens generalitzat és la qüestió de la

inseguretat, i de la desconfiança present en el consumidor a l’hora fer la compra per

Internet. Aquí també hi trobem un cert pes de components culturals, com quan es

correlaciona l’acte de comprar amb el lliurament de la mercaderia com quelcom

inherent al que hom entén per transacció, o quan s’al·ludeix a les resistències a facilitar

les dades privades.

“_És que hi ha molta gent que a l’hora de comprar un viatge, vol el bitllet a la mà, no en té

prou de dir: compro el bitllet i haig d’anar a l’aeroport a retirar-lo. Ell vol anar a l’agència i:

aquí tens lo que val el bitllet, dóna’m el bitllet físic, i jo me’n vaig amb el bitllet a la

butxaca. És la por, la por, sí, però és la por, a veure, i si quan arribo allà, em planto amb la

maleta allà a l’aeroport, me diuen, que diu vostè?…

_El primer dia sí, però la segona ja ho faràs més tranquil, i el tercer ja diràs: buah!.

_Sí, però falta que s’engegui molta gent, donar aquest pas.

_Clar, perquè falta aquesta informació.”


“Aquí al sud d’Europa són molt reticents a donar dades personals, sobretot en temes de

targetes d’identitat. I avui dia, els mitjans que hi ha a l’abast són lo suficientment bons

perquè siguin pagos segurs de la targeta i que ningú es perdi…”


El cert, però, és que la major part de les intervencions posen l’incís en dos punts de base

material. El primer correspon al fet que el tema de la seguretat en la transacció

34

electrònica encara no està resolt, presenta greus llacunes, i genera la lògica

desconfiança, que inhibeix l’acte de la compra.

“_Però el problema de comprar per Internet és que la gent no se'n fia.

_Hi ha el problema de la confiança, tant del proveïdor com del comprador.”


“Hi ha molta gent que tampoc té massa clar això d’Internet, molta gent es pensa que això

d’Internet, pos mira, si un dia vols buscar una cosa que no saben o pots comprar coses (…)

Suposo que la gent s’ha de conscienciar que un pago per Internet és completament segur,

que pots fer un pago tranquil·lament amb la teva targeta i que no els hi cobraran ni una

pesseta més de lo que val allò.”


D’altres raons esgrimides, però, tenen a veure amb el paper que hi juguen els bancs i les

caixes d’estalvi, institucions en les quals reconeixen actituds i pràctiques que dificulten

la posada en marxa efectiva del mitjà, i que beneficien de nou a la gran empresa.

“_En general això del comerç per Internet, no funciona.

_No funciona per la desconfiança que hi ha.

_No hi ha confiança perquè els bancs i caixes no et donen garanties.”


“Bancs i caixes no accepten que si no és moltes vegades la seva pròpia targeta. (…) Per

tant, la gent, comercialment, aquí costarà molt. És a dir, la gent compra al Caprabo, compra

al Corte Inglés, a veure si li porten a casa, i ja està.


La conseqüència general, doncs, és que la percepció que es té del comerç electrònic en

la majoria dels empresaris/es de Blanes és tendent a considerar-ho com un fenomen

d’escàs recorregut potencial, viable només en circumstàncies marginals, o en cultures

on no estiguin tan arrelades la presencialitat i les relacions humanes (que –segons

diuen– el bon clima fa especialment factibles en el cas de la societat blanenca i per

extensió, la catalana). També pensen que aquest medi arrossega greus problemes no

resolts de seguretat i confiança en la transacció per part del consumidor final. En

35

qualsevol cas, però, en estar segur que per unes o altres raons la iniciativa seria només

testimonial, només se la plantegen com a viable per a les grans empreses, cosa que

converteix a les petites i mitjanes empreses en empreses dimissionàries del fenomen.

3.3) La fractura digital, aplicada a l’empresariat de Blanes

Per bé que en els primers epígrafs d’aquest capítol hem començat indicant que hi havia

empreses on les NTIC havien penetrat profundament, i que estaven alineades amb el

que el canvi tecnològic suposava, això no treu que la realitat empresarial de Blanes al

respecte sigui molt desigual. El cert és que, en l’actualitat, a Blanes coexisteixen unes

poques empreses que han fet una bona recepció de les NTIC, i que solen ser sobretot les

empreses grans i algunes de dimensió mitjana, amb l’afegit circumstancial d’uns pocs

casos atípics entre la petita empresa. Pel que fa a la resta, però, tant dels testimonis com

de les percepcions dels i les participants a la recerca, es deriva que la situació és molt

diferent, en el sentit que hi ha moltes empreses petites i mitjanes que es mantenen en

uns paràmetres més propis del negoci tradicional, i que no s’han adaptat a les NTIC.

Aquesta diagnosi afecta prou més al sector del petit comerç, a les botigues de

proximitat. En d’altres casos, com és el cas de la cooperativa de pagesos, la manca

d’informatització és pal·liada per una cooperativa tecnologitzada, a qui es pot recórrer

en cas de necessitat.

“No, primerament és que d’informàtica no he tingut la oportunitat d’estudiar-ho i l’activitat

meva, jo parlo particularment de casa, és pràcticament... sincerament, el sistema que tenim,

per la meva desesperació... sincerament, no és tan arreglat, és més d’improvisar. (…) I a

vegades, penso: encara faig la factura a mà, encara. Agafo la comanda al meu bloc i al

mateix temps deixo la persona que hi ha allà. Inclús hi ha un percentatge molt elevat de

vegades que ni tan sols ho especifico, faig un còmput global del que hi ha, x coberts, tant de

tant..., i faig el tiquet... A mi, com a negoci, em funciona d’aquesta manera. És que

sincerament no he tingut la oportunitat d’estudiar informàtica. Un rato els caps de setmana

però, sincerament, no em puc dedicar a lo que és.. Espero que algun dia... (…) Perquè estic

veient que estic molt endarrerit. (…) No tinc ni impressora, eh?. La màquina registradora és

simplement això. Jo, em van dir d’introduir les coses en la registradora i jo vaig dir que no,

36

i és tot al comptat. És un cas molt particular. A mi m’agradaria, eh? Però no he tingut la

oportunitat.”

(Restauració)

“Hi ha moltes empreses a Blanes, que estan informatitzades, però per d’altres el que

m’estàs dient és com parlant en xino, perquè no tenen, ni simplement, ordinador posat en el

tauler. (…) tota la gent que tenen el comerç, doncs com a una eina de guanyar-se la vida,

van encara amb la llibreta, van apuntant les coses aquestes així…”


“Es que no sé si us doneu compte, però hi ha molta ignorància informàtica en els botiguers

de Blanes, que molts no saben res de res, que els que estem ficats ens pensem que tothom

està al corrent, i és un percentatge molt petit el que sap algo, igual que el que està

informatitzat, eh?. Potser, de botigues de Blanes que te digui que estan informatitzades,

potser hi ha un cinc per cent, no n’hi ha més.”


“Jo crec que aquí s’ha de diferenciar entre el que és la petita i la gran empresa. La gran

empresa jo trobo que, en general, està més o menys adaptada i preparada, entre d’altres

coses perquè té accés a plans de formació, etc, etc. La petita empresa, és a dir la

microempresa, l’empresari està absolutament que no sap a on és, en general i a més a més

com que són empreses que van de pares a fills, els pares encara no estan entrant en aquesta

roda, no? I la mitjana empresa, jo crec que en aquests moments està començant a notar la

pressió, s’està donant compte, però, en fi, jo crec que estan molt lluny d’allà a on seria

desitjable.”


“La cooperativa la tenim totalment informatitzada, en guàrdia, però la pagesia en sí no ho

està gens, o sigui, se’n refia de la cooperativa, de les dades que hi ha allà, i si vol saber

coses ho pregunta allà.”


Les raons d’aquesta no tecnologització de les empreses són múltiples i variades, però

presenten algunes línies de força que semblen apuntar cap a una concentració de factors

principalment motivadors. Per això, bona part dels capítols següents es dedicaran al

tractament d’aquestes qüestions. Però el que creiem que convé remarcar, ara com ara, és

que el teixit empresarial de Blanes presenta indicis clars d’estar vivint en aquests

37

moments un procés d’eixamplament de les diferències, un increment de l’esquerda que

pot separar les empreses que podríem anomenar “modernes” (capdavanteres en

l’adaptació de les NTIC) i les empreses que hom pot reconèixer com a “tradicionals”

(on les NTIC tenen a hores d’ara un paper merament testimonial, o senzillament nul,

inexistent).

Darrerament, hem sentit parlar molt de la fractura digital, normalment aplicada als

individus, i que assenyala la problemàtica que s’està generant entre els subjectes

capaços de moure’s còmodament en el món de les NTIC i aprofitar-ne els recursos, i

aquells que, pel seu desconeixement i manca d’ús, corren el risc de quedar-ne totalment

al marge, i esdevenir una mena d’analfabets digitals. Doncs bé, aquesta panoràmica és

perfectament extrapolable a les empreses, per bé que en aquestes afecti d’altres

variables, com poden ser la competitivitat, la supervivència en el mercat, etc. Però amb

aquesta idea d’una fractura digital empresarial el que volem expressar és la situació

bipolar que en potència podria generar-se en un futur immediat, consistent en empreses

adaptades a les NTIC, i per tant adaptades als requeriments tant del nou mercat com dels

consumidors i les seves noves demandes, i en l’altre pol empreses manifestament

despenjades del procés de modernització, reduïdes a nínxols de mercat tradicionals,

sobre les quals algunes veus teoritzen que estan cridades a desaparèixer, si persisteixen

en instal·lar-se en un paradigma tradicional, que corre un seriós risc de transmutar-se

aviat en un simple obsolescència. Algunes de les persones participants en l’estudi han

advertit també aquest perill.

“El món empresarial pot ser un grup i dins d’aquest grup haver-hi una part de l’empresa de

petita i mitjana empresa, però principalment la petita empresa, que quedi despenjat d’aquest

tema…”


Val a dir que, un cop més, hem de tenir molta cura i ser molt primmirats en el que són

les prediccions de futur. Encara que sembli un tema senzill, la qüestió de la fractura

digital empresarial és molt complex, i té prou aristes com per no poder llançar un

veredicte ni molt menys una sentència de futur a la lleugera. Com veurem al llarg

d’aquestes línies, les perspectives de la problemàtica són plurals, i els arguments prou

38

variats com per no parlar monolíticament. És a dir, que no podem posar la mà al foc, i

assegurar que la petita botiga que s’informatitzi està condemnada al fracàs sense cap

mena de remissió. En tot cas, no tenim prou elements de judici sobre el futur per donar

aquestes consideracions per axiomàtiques; d’altra banda, ja veurem que moltes persones

no ho perceben pas així. Malgrat tot, el que sí és cert, i és un factor al que convé parar

atenció, és que en un món on tant el consumidor com algunes empreses viren (ho hem

vist en els epígrafs anteriors) cap a una nova manera de treballar, negociar, i fins i tot

comprar i vendre, el fet que un ampli sector empresarial se’n mantingui al marge, no

deixa de suposar l’assumpció d’un risc. En un futur relativament proper, el que sí

sembla evident és que poden dibuixar-se tres escenaris. Un d’ells, possiblement el

menys probable, passaria per una reversió involutiva de la implantació de les NTIC a les

empreses i al mercat, i un retorn al model tradicional.

Un altre escenari és el que bascula cap a l’altre extrem i, tot i que per tendències és prou

més probable, de vegades sol deixar-se emportar per l’optimisme i per l’eufòria:

consisteix en imaginar un món on la tecnologia es converteix en la interface universal

per a qualsevol cosa, i on les mateixes transaccions comercials pateixen una

metamorfosi en les formes, que deixa obsolet el mercat tradicional. Si aquest escenari

arribés en un lapse de temps relativament curt, resulta evident que moltes empreses

ancorades en el comerç tradicional serien víctimes d’una selecció natural empresarial,

que les deixaria virtualment fora del mercat. El seu enfonsament, més o menys dilatat,

més o menys agònic, consagraria el canvi de paradigma.

Ens quedar un darrer escenari és, que pensem que és el més plausible, si més no a curt

termini, potser perquè és el que som capaços de visualitzar millor, en tenir-lo més a

prop nostre. En aquest escenari, tot i que la tecnologització porta a noves formes de

mercat, roman un espai prou ample per a la coexistència amb les formes tradicionals,

amb independència que aquesta coexistència sigui dinàmica (i el mercat tecnologitzat

guanyi terreny progressivament) o estàtica (s’arribi a un punt d’equilibri, ja amb

escasses fluctuacions). En aquest cas, el risc assumit per les empreses que renunciïn a

adaptar-se a les noves tecnologies, és ja un risc limitat, car se circumscriu a la pèrdua

marginal d’una quota de mercat, que pot ser major o menor segons els casos. Ara bé,

39

també suposaria un factor limitatiu addicional: i és la condemna a l’autolimitació, a una

mena de reserva empresarial, que no podria desenvolupar-se més enllà de determinats

nínxols on encara tingués raó de ser un mercat tradicional.

Certament, els anys veniders seran decisius per a poder aclarir les incògnites que ens

sobrevolen envers el rumb que prenen els esdeveniments. El tercer escenari, des de la

nostra posició d’analistes, ens sembla el més plausible a curt termini, però també té les

característiques de ser un típic escenari de transició, el qual porta de visos de ser

dinàmic fins arribar a un punt d’equilibri, on realment el mercat tradicional sense suport

tecnològic quedi limitat a uns pocs reductes testimonials. Si les tendències continuen

apuntant en aquesta direcció, és clar que el risc que corren les empreses que es giren

d’esquena vers la irrupció de les NTIC en el mercat consisteix en quedar enclaustrades

en aquest espai reduït, una mena d’espai de supervivència. La qual cosa entenem que

seria, de ser així, clarament lesiva pels interessos d’aquest empresariat. Per això

considerem d’extrema importància tractar acuradament alguns dels indicis d’aquest

fenomen, que hom pot extreure d’aquesta recerca. En els capítols següents, per tant,

aquesta temàtica –sense deixar de banda altres– serà analitzada amb especial

profunditat.

40

4) PERCEPCIONS I ACTITUDS ENFRONT DE LES NTIC

Les actituds que desperta el fenomen de l’adveniment del canvi tecnològic, a Blanes,

són ambivalents en certa manera. D’una banda, hi ha una percepció positiva que es

podria generalitzar, tot i que ve essencialment promoguda pel segment empresarial més

proactiu quant a la tecnologització de l’empresa. Tanmateix, això no obsta a que es

reconegui que en el Blanes actual, pel que fa a les empreses del municipi, sobrevenen

certs elements que obstaculitzen el canvi en la direcció desitjada, i que fan sorgir

ombres que afecten a l’avenir que hom pot aventurar. Avenir que, sigui com sigui, sí rep

una resposta quasi unànime sobre el com cal encarar-lo, no només perquè sigui el

convingui, sinó perquè, potser, és l’única opció que es té. Seguidament, desgranem més

en detall tots aquests temes.

4.1) Percepcions en positiu

La percepció que es té de les NTIC no deixa lloc a gaire divergències, ja que és

pràcticament unànime: es considera un avenç, i en tant que avenç es veuen com a

altament positives. Aquesta percepció es dóna transversalment a tot l’empresariat que ha

participat en la recerca, fins i tot en aquell que discuteix la necessitat que determinades

empreses s’hi adaptin el més aviat possible. Aquesta circumstància s’explica perquè,

com veurem més endavant, la negació de les NTIC no es produeix per una manca de

reconeixement del progrés que suposen, sinó que es fa al·lusió a raons de plausibilitat de

la seva introducció (en base a la inversió de recursos materials que caldria), o bé a la

imperiositat de la seva presència en els diferents moments del negoci empresarial. Però

el cas és que ningú nega a aquestes NTIC, al menys apriorísticament, un caràcter

essencialment positiu.

Bona part, però, de les actituds més favorables a les NTIC provenen, com era d’esperar,

dels empresaris/es que han fet recepció de les mateixes en les seves respectives

empreses. En aquests casos, les tecnologies implantades han redimensionat aspectes

41

importants de la seva activitat productiva o transaccional, amb unes conseqüències que

són les que millor validen per sí soles la conveniència d’aquestes tecnologies.

Seguidament glossarem uns exemples dels camps en els que l’empresariat de Blanes ha

forjat unes percepcions més favorables a les NTIC.

Increment de la velocitat dels processos, estalvi de temps i major eficiència

En aquest sentit, el terreny en què més es parla dels efectes positius de les NTIC és en el

camp de la rapidesa i la quasi immediatesa d’algunes funcions que abans requerien molt

més temps. Per descomptat, aquesta velocitat guanyada es llegeix en clau d’eficiència

de la pròpia empresa, i per tant, s’entén que repercuteix en la rendibilitat intrínseca de

l’activitat productiva o de serveis.

“I de cara al client la rapidesa a l’hora de fer les comandes i de presentar-li la factura al

client. Perquè, això que et deia de taula oberta, a la pantalla de l’ordinador et deixa tenir

totes les taules conforme tu les vas entrant dintre de les comandes abans de passar per la

cuina, i després vas afegint els postres, els cafès, més beguda... I a la hora que et demanin la

nota pum, li dius imprimir i ja et surt i de seguida.”

(Restauració)

“No ens ha proporcionat fins ara més feina, sinó que sí que ens ha permès, al menys en el

meu món, en el meu sector, ser molt més eficients i en el mateix temps fer moltes més

coses, no?.”


“…nosaltres, hi ha un parell de proveïdors que tu hi entres, hi ha un producte, i tu dius:

disposes d’això, i tu passes la comanda automàticament. Clar, allò queda rebaixat, perquè

vertaderament representa menys costos, i aquella comanda que passes a les 12 de nit o a la

matinada, doncs l’endemà teòricament allò està en marxa i t’està arribant ja.”


“_No, l’aplicació per lo que és el restaurant, et treu una feina increïble, però molta eh?

(…)

_Sincerament, et treu feina perquè el temps que trigo en fer la factura pico i en un moment

puc treure molt més rendiment i el temps el puc dedicar a una altre cosa, no?

42

_Nosaltres per exemple, ara entres el preu del que has comprat, de la matèria prima i ja et

canvia el preu de totes les pantalles i ja saps el preu tens davant d’aquell plat. Ja t’ho diu tot

automàticament, i de l’altre manera has de començar a calcular... Pots perdre tot el matí

calculant el preu de 3 plats. De l’altre manera, res, en 10 minuts tirant molt, que entris una

factura, ja tens tot actualitzat en un moment. A l’hora de comprar igual, et poses allà i dius:

mira aquesta setmana he gastat tot això, per tant em faltarà això.”

(Restauració)

“…l’esdeveniment d’Internet, pues la veritat és que ha sigut algo sensacional en la nostre

feina, tant és així com, bueno, per posar un exemple una mica constructiu, no sé, fa dotze

anys vem plantejar un viatge al Brasil i vem tardar casi bé dos mesos en tenir tota la

informació a la mà, vull dir, hardcopy, no?. O sigui, tenir els papers, els dibuixos,

fotografies de l’hotel, etc. En canvi, un viatge, el vaig fer la setmana passada i en vint-i-

quatre hores el tenia fet, el tenia fet i amb tots els ets i uts, incluïdes les reserves de places

als hotels de tot, i gràcies, pues, a Internet vaig tenir fotografies dels hotels, itineraris…”


En algunes ocasions, aquesta millora de la productivitat es vincula als canvis en la

manera de treballar, donant pas al treball en xarxa, i a una empresa més horitzontal, on

es prima el coneixement, i on l’empresa es beneficia d’aquesta nova orientació en

revertir els seus efectes, al seu torn, sobre la productivitat altre cop.

“Des del punt de vista de l’empresa hi ha hagut dues conseqüències importants: una,

augment de la productivitat. Importantíssim, augment de la productivitat a tots nivells, i per

tant, baixen els costos i tot el que vol dir productivitat, no?. I en segon lloc, les noves

tecnologies han premés un salt qualitatiu en les empreses que les han incorporat en el sentit

de la comunicació entre gent de l’empresa. La utilització del correu electrònic, això, no?.

Eines de comunicació, que han premés fer estructures molt més horitzontals i posar més

èmfasi en el coneixement…”


L’accés a una major informació

Més enllà de la rapidesa que hom guanya en tecnificar-se i aplicar automatismes i

processos informàtics allà on abans hi havia treball manual, el segon aspecte que se cita

com a avenç, i que pràcticament s’iguala a l’anterior pel que fa a la seva visibilització

43

per un gran nombre de participants en el treball de camp, és el fet que les NTIC

permetin un accés privilegiat, inèdit fins el moment, a la informació. Aquesta

informació pot ser tant interna (amb la qual cosa es faciliten les tasques d’inventari i de

control d’estocs i dels propis productes i quantitats que fluctuen en el si del procés

productiu o de compra-venda), com externa (la qual es refereix més a aspectes que

tenen a veure amb la possibilitat d’accedir a unes dades sobre l’entorn en que es mou el

negoci, que abans costaven molt més de trobar).

“Jo el programa que estic fent servir pel restaurant, i no per la comptabilitat sinó per lo que

és el restaurant, és un programa que ja compres fet. (…) Això té uns avantatges com és

saber els estocs que tens, de saber el consum, de saber-ho tot. Però no necessites saber

informàtica. És seguir unes pautes, és seguir unes pautes. És molt més difícil posar-te

davant d’un ordinador i un tractament de textos o una fulla de càlcul que no fer servir un

programa per restaurants.”

(Restauració)

“El que fas tu és una guia de referències, i totes tenen un codi. Llavors és impossible anar

amb una llibreta i anar a fer-ho. Lo que passa és que ha arribat lo de la informàtica, que és

el futur, i es fan verdaderes virgueries: la compra-venta, com saber el preu a Mercabarna o

al mercat de Girona... i que ho tinguis tot en tres minuts. És molt bo.”


“Jo puc dir que en la nostra empresa, que tots el càlculs que es feien, es feien manualment a

principi i després es van fer amb màquines de calcular, s’ha utilitzat la informàtica. I ha

arribat un moment que diem que sense la informàtica no podem treballar, no, no podríem

treballar al ritme que treballem, i per tant no es pot prescindir. Però ja vaig més amunt per

concretar en el tema de la comunicació. Nosaltres en les nostres empreses no podríem

treballar primer si no tinguéssim una comunicació ràpida, per, primer, estar al dia de les

últimes revolucions, dels últims invents, de les últimes aplicacions. La informàtica ens

permet la comunicació, ens permet sapiguer quina és la última innovació que s’ha fet en

aparells dels que utilitzem, dels aparells d’aire acondicionat. Però no, ja no sabem els que

es fan aquí, volem saber els que es fan aquí i els que es fan a les antípodes, podem sapiguer

els de tot el món. I si no els sabem pues ens ho perdrem, sabrem només el que tenim aquí.

Lo que sí que sabem és que el món, que és competitiu, el primer que sàpiga i el primer que

se n’enteri serà el que anirà al davant. El mantenir la informàtica, el sapiguer aquesta

comunicació no ens porta a saber lo dels altres sinó a estar més segurs del que fem. Avui en

dia ja casi no podríem controlar una instal·lació, una màquina si no ens la controlés un

44

ordinador. Li demanem tantes coses que inclús ens arriba que la constància o la persona

humana no podria fer-ho. Por lo tant, la necessitem i és una eina imprescindible i ademés en

el futur el que sí que està passant, que ja no és tant futur, que és passat, ja fa anys que

nosaltres treballem amb instal·lacions que estan funcionades, que estan controlades ja

pròpiament per aparells informàtica, però a la vegada, aquella informació que estava

situada en un lloc determinada ara ens la podem traslladar en el lloc propi nostre, de treball,

i ademés podem controlar moltes més, en podríem controlar moltes. I aquest és un procés

que pensem que està encara en fase d’inici. Per lo tant, si és important?. Home, és

imprescindible sí volem anar avançant. No és que sigui important, és que és

imprescindible.”


De totes maneres, no en tots els casos es jutja igual de positivament l’increment de la

informació. De vegades, és més propi parlar de la percepció d’un fort augment de

l’accés a dades, el volum de les quals esdevé realment abrumador, de tal forma que

sovint perden la seva utilitat, per un empresari/a que s’hi veu perdut i no sap com

extreure’n informació que li sigui rellevant per al seu negoci.

“_Sempre s’ha dit que la informació és poder. Ara és un problema, perquè de tanta

informació que hi ha, a vegades dius: tinc tot això. I ha de ser, doncs, cada quants minuts

faig un curs i perquè.

(…)

_És que és molt fàcil que, quan tu comences a tenir datos, vols més i al final acabes

trepitjant datos que no serveixen absolutament per res. I de tant estar borratxo de datos

continues estirant datos, lògicament, i la informàtica, si vols, de datos te n’inunda.”


Tot i amb això, que casos com l’anterior no siguin els únics, per bé que es mostrin de

forma minoritària, no deixa de sobtar, ja que sempre es parla d’un ús molt primari de les

possibilitats del tractament de dades. És a dir, que la informació que l’empresariat de

Blanes acostuma a destil·lar a partir de programes, no incorpora tractaments massa

sofisticats de les dades de base, sinó que més aviat se centra en funcions inventariables i

de control d’estocs. En canvi, l’estadística i l’anàlisi relacional de les dades, que

permetrien fer un salt qualitatiu des de la mera descripció a la detecció de correlacions

entre unes i altres magnituds, i a la prospecció de mecanismes explicatius d’algunes

45

tendències o fins i tot de canvis estructurals, és quelcom que pel general és absent, no ja

perquè no es faci, sinó –i això és una dada molt significativa, que cal retenir– perquè

senzillament es desconeix el potencial d’aquestes aplicacions.

Els dos fragments que presentem a continuació són molt il·lustratius del que diem. En el

primer, assistim a un diàleg entre una tímida requalificació del tractament de les dades i

la generació d’informació, on es parla de la introducció d’algunes funcions estadístiques

primàries. Cal fer notar l’escepticisme amb què aquesta intervenció és rebuda per

d’altres interlocutors.

De fet, la tònica general és que el guany d’informació es focalitza a una cobertura

comptable i inventarial, i aquestes utilitats contrasten poderosament amb el que es diu

en el segon fragment, on s’exhibeix una major visió de la capacitat de les possibles

aplicacions de l’instrument informàtic i de la gestió i anàlisi de les dades per tal de

propiciar informació qualificada, eventualment susceptible de ser emprada per finalitats

pragmàtiques com la ressenyada. Un cop més, però, l’al·lusió a grans empreses no

apareix de forma casual, sinó que és indicativa de la tendència bipolar en l’ús de les

NTIC de la que venim parlant en els paràgrafs precedents.

“_Això és igual que una botiga. Vas venguent, i no saps què és lo que has venut més i què

és lo que menos. En canvi, si tens una estadística en un moment determinat puc potenciar-

hi això o allò…

-Perquè tu saps lo que vens, lo que passa que antes tenies d’agafar i portar la comptabilitat

de totes les coses per la mà, i ara te surt, tu!. la comptabilitat la portaves de totes les coses

lo que passa que no et surts....

_L’estadística no.

_Però abans tu venies o no venies, però sabies lo que entrava i lo que sortia.

_Sí, lo que passa és que ara és molt fàcil. Ho tinc tot a davant de l’ordinador, faig pam i ja

està, pam.

_Però si tens gaire empleats no pots tenir-los fent això, i tirar totes les peles no?

_Però és a lo que volia arribar. Antes havien molts comptables i més, vull dir, més coses,

gent que també tenia un cost per donar-te aquesta informació, si eres una mica gran...

_O no tenies la informació, tenies una idea... Igual tenies una línia d’un article determinat i

(…) no miraves totes aquelles factures d’aquell article. Tu sabies: X pessetes, perquè et

sonava.

46

_Però no era exacte, si volia ser exacte havies de dedicar temps. És qüestió de temps.

_Però ara, també a la màquina passes molt de temps, i abans no passava.

_Però lo que passa la màquina lo passaves a mà.

_No, si és qüestió de temps, però sí que ve a ser exactament lo mateix perquè les entrades

les tenies controlades, sabies l’estoc que tenies, les entrades i les sortides.”


“…al Mercadona o Caprabo, llavors allà sí que treballen amb això, és el futur, fan

campanyes de fidelització dels clients, i això vol dir que els tenen arxivats i informatitzats,

que poden saber en qualsevol moment aquella senyora perquè no compra llet, compra de tot

menos llet, i quan tres-centes senyores surten i no compren llet llavors envien una oferta de

llet a la senyora.”


La publicitat i les noves formes de relació amb el client

Les NTIC, i en concret Internet, també han portat amb sí un canvi en les relacions de

comunicació que emanen de l’empresa, bona part de les quals s’adrecen als clients.

Així, moltes persones han percebut els principals avantatges del canvi tecnològic en

aquest mitjà, i en les seves potencialitats a l’hora de donar-se a conèixer a l’exterior, i

permetre una major fluïdesa en les relacions amb la clientela (tant per les aplicacions

que tenen les bases de dades, com per l’efecte aparador de les pàgines web). Envers

aquesta temàtica, les percepcions entenen que constitueix una mena d’obertura més

àmplia vers l’exterior de l’empresa, és a dir, vers l’entorn que la circumda.

Al seu torn, però, aquesta major obertura informativa vers l’entorn propi de l’empresa

també és percebut per alguns empresaris/es com una repte competitiu, en intuir –encara

que ells/es no ho conceben en aquestes paraules, òbviament– que s’atenua la informació

imperfecta en el consumidor. En qualsevol cas, però, és un repte que s’assumeix (vegeu

el darrer fragment, al respecte).

“Jo de l’únic que trec una mica de profit amb lo poc que jo toco d’informàtica, és que tinc

llista de clients. Llavors jo, normalment, en lloc de fer publicitat pues tinc els meus clients

dintre l’ordinador i llavors la publicitat és directa, llavors és més fàcil perquè a vegades ve

el client i, ostres, quan t’arribi això, pues me truques. Pues jo només tinc d’anar a buscar-lo;

47

ja tinc el seu telèfon, la seva adreça... això és l’únic que va bé, que tingui això de clients

que em funciona com a publicitat directa, això és l’únic que trobo fàcil i que li trec més

profit. Faig llistat, faig etiqueta.”


“A veure, tinc pàgina web des de fa 6 anys. Últimament és quan la he fet servir més, a

veure, la he fet servir més des de fa dos anys cap a aquí, perquè faig uns concerts d’òpera i

de música clàssica aquí al restaurant que m’han anat molt bé, i és a partir d’aquí quan he

agafat dades de clients. A mi m’ha servit per donar-me a conèixer o per tenir més contacte

amb el client. Això sí, per tenir més contacte amb el client.

(…)

Per tenir més clients? També, també perquè vulguis que no tens visites, o sigui que hi ha

gent que va a parar a la teva pàgina i no sap perquè, perquè són coses que passen a Internet,

no? Que comences a buscar unes sabatilles i acabes en una pàgina de bars no? Llavors hi ha

gent que cau. Però és que és una cosa que no pots controlar, quanta gent m’ha vingut a

través de...”

(Restauració)

“…fins ara només hi havia una comunicació en un sentit que era la publicitat. Si ells feien

publicitat i feien cartells més o menys grossos, que jo n’he vist per tot arreu i em feia molta

gràcia veure’ls a Madrid, però es clar era un senyor que havia encarregat que li pengés un

cartell allà. Avui en dia la comunicació ens permet que aquest cartell no estigui a Madrid,

està posat arreu del món, si està posat en una pàgina informàtica. (…) Però és que a la

vegada aquesta informació és doble. Ell està dient que el seu pernil és el millor del món

però si a totes les pàgines web hi han els fabricants, els que couen pernil, està molt bé que

pensi que és el millor però també ha de veure que hi han altres fàbriques que també el fan.

Que això abans també hi era, que era establir una relació de competència i això per dos

motius: primer, per no quedar-se endarrere; i després, per anar més endavant. Per tant,

aquesta informació li és necessària i quant més millor. Si no la té, pagarà, i deixarà de ser el

millor pernil del món. Perquè el que sí que estigui a l’aguait de que sí que és el millor pernil

i que el seu contrincant és ell, intentarà averiguar per què és el millor, per què utilitza les

millors màquines, els millors pernils, els millors procediments...?. Intentarà averiguar, serà

informació que anirà rebent. I aquesta informació farà que l’altre millori, i si ell no ha

millorat, i si ell no segueix sent el primer, arribarà un moment que no serà el millor del

món…”


48

Una altra manera d’afectar les relacions amb els clients és requalificant les prestacions

que l’empresa els ofereix. Aquest ha estat algun que altre cas, i en particular dins del

món dels hotels i càmpings, on la incorporació de les NTIC com un producte més que

l’empresa ofereix als clients ha tingut un èxit de dimensions inesperades, i que en el

fons és una contribució més a fer l’empresa més competitiva, en l’oferta al mercat.

“Nosaltres mateix allà a l’hotel vam posar l’any passat, vam posat ADSL i vam posar un...,

com que sobrava una línia la vam posar al saló de l’hotel i tot el dia estava ocupat, com que

era de franc i a mi no em costava ni cinc perquè ja pagaves per una quota sencera..., tenies

un ordinador allà al saló i fins i tot a mi em va sorprendre. Estaven tot el sant dia.”


Altrament, alguns empresaris/es es mostren força il·lusionats amb les derivacions que

els camins que avui s’enceten puguin tenir en el futur. I no tant per la nova forma, més

directa, de relacionar-se amb el client, sinó fins i tot per l’eliminació d’algunes tasques

d’intermediació, que redundarien en un estalvi de temps i sobretot de diners, que a més

repercutiria en el preu final del producte.

“O sea, que si se pudiera poner una pantalla de cine o incluso tridimensional que te

enseñaran el comedor, la cocina, la habitación, y: mira este material está hecho de aquí, la

calidad de estos materiales son de tal y tal, entonces no haría falta ni ir a la obra. Entonces

se está ahorrando un dinero de un vendedor, se está ahorrando el dinero de un constructor

de ir a venderle el piso. O sea que la informática es el futuro.”


El fenomen subjacent a manifestacions com l’anterior és, en realitat, un desig immanent

d’independència de l’empresari/a enfront de determinats proveïdors que avui dia calen

en diversos aspectes. Aquesta és una qüestió que es fa notòria en parlar de la relació

amb els clients, però que no només s’aplica en aquest aspecte (encara que sí sigui potser

l’aspecte principal). Un exemple de la importància que en aquest camp poden tenir les

NTIC la tenim en el següent fragment, on es guanya d’una banda en fluïdesa i

immediatesa en aspectes comunicatius amb la clientela, cosa que ve propiciada per la

possibilitat, arran de les aplicacions tecnològiques que es narren, de prescindir d’una

49

sèrie de proveïdors, la qual cosa fa que es guanyi també en independència i un major

potencial de gestió autònoma de l’empresariat.

“…ara quant tinc que fer qualsevol modificació a la carta no depenc de terceres persones,

d’una impremta, d’un fotògraf... M’ho faig jo. O sigui, ara aquest mes no hi ha un plat o

l’haig d’eliminar o canviar per un altre, faig la foto me la poso i la poso a la carta. A l’hora

de canviar preus també, és que no depenc de terceres persones, que és una cosa que va fatal,

has d’estar emprenyant..., sempre que necessitis algo has d’estar a sobre perquè si no, no

t’ho faran. Les impremtes estan saturades, rotulació, lletreros.., totes el tema de empreses

associades a l’hosteria... ho has de fer amb molt de temps, però ara el dia... tothom es

desperta en Setmana Santa o es desperta a l’estiu. I és aquesta.. perquè a l'hivern està tancat

i a l’hivern la gent no pensa, o no pensa o no es vol preparar de cara a l’estiu. Després tu si

no fas les coses amb temps, si esperes a fer-ho a l’últim moment, no pots fer res. El que he

fet és tenir autonomia total en aquest tema.”

(Restauració)

Una finestra oberta al món

Hi ha un sector empresarial que es mostra especialment entusiasta en valorar els efectes

que Internet ha tingut sobre la seva empresa. Es tracta dels hotelers. Probablement,

perquè és un dels sectors empresarials de significativa presència a Blanes, que més

ràpidament ha pogut notar els efectes que comporta la incorporació de NTIC en les

seves empreses (és a dir, en aquelles on s’ha incorporat, perquè cal no oblidar que

encara hi ha establiments hotelers del municipi que no han entrat en el nou estadi

tecnològic).

El cas és que, per a ells i elles, i més enllà dels factors que s’han anat anomenant en els

paràgrafs anteriors, Internet representa, a més, un instrument per a desenvolupar-se, ja

que els permet un grau d'oberta fins ara inusitat i impensable (a baix cost, s’entén). Pel

que expliquen, cal suposar que un eventual increment en la projecció internacional de

Blanes (i aquest és un dels papers que des del consistori s’espera que jugui el projecte

“Illa de Blanes”) podria comportar una explosió de la demanda d’allotjament vinguda

de diferents parts del món –i algunes de molt remotes– mercès al redimensionament de

la difusió i la comunicació que duu amb sí la presència a Internet. Com diu un dels

50

participants en els grups de discussió (noti’s, al respecte, que tots els fragments

corresponen al grup d’hotelers, càmpings i serveis de turisme), el principal avantatge

d’Internet és que els pot representar “una finestra oberta al món”, des d’on projectar-se i

créixer, ajudat per una major eficiència, que també propiciarien les NTIC.

“Bueno, és ben evident que les reserves per Internet no són la panacea. Vull dir, no es pot

repenjar únicament en aquest canal, però si que és un canal substitutori i complementari

dels sistemes convencionals de reserves, i tots esteu d’acord amb mi, pues, que és (…) una

altra sortida que tenim de comercialització del producte.”


“T’arriben reserves del Canadà, t’arriben reserves de Finlàndia, t’arriben reserves del Japó,

t’arriben reserves de tot arreu. Si no fos per Internet no arribaries a aquesta gent, això és

evident. Aleshores, no és un percentatge molt significatiu, encara, però crec que això

s’anirà incrementant de mica en mica.”


“Sóc més eficient perquè ara guanyo molts més cèntims en comparació a fa dotze anys, i

m’imagino que a totes les empreses els hi està passant el mateix. Aleshores, pues, això em

facilitarà el poder continuar, tenir una continuïtat a la meva empresa, i en algun moment

créixer, perquè de la manera que estava pues no podia ser. O sigui, ha sigut tot una mica

com un revulsiu, això.”


“Pel nostre sector hi ha hagut una certa por de que Internet ens podia fer una gran

competència. Al contrari, jo crec que se’ns ha obert una porta, totalment oberta al món, i

ens ha plantejat el tenir mercat, que abans era solsament local, no sé, de trenta o d’un entorn

nostre que podia ser de cent mil habitants. Pues bueno, ara tenim una finestra oberta al món

que en són pues, un potencial de molt més, o sigui que és parlar d’un abans i un després.”


4.2) Els handicaps percebuts

Malgrat les percepcions en positiu exposades en l’epígraf precedent, la veritat és que no

responen a una percepció monolítica en aquesta direcció. Ans al contrari, en paral·lel a

51

algunes d’aquestes afirmacions, se susciten seriosos dubtes sobre si l’entrada de les

empreses de Blanes en el que serà la Societat de la Informació podrà reeixir de forma

satisfactòria. A continuació s’exposen quins són els principals handicaps o punts febles

que els mateixos empresaris/es reconeixen com a factors concurrents en la realitat actual

del teixit empresarial blanenc.

Manca de conscienciació de part de l’empresariat

Un dels principals punts febles que es percep de forma generalitzada pels propis

empresaris/es blanencs és de l’actitud refractària de bona part de l’empresariat del

municipi. Aquestes actituds s’atribueixen normalment a una manca de conscienciació

que tindria la seva arrel no tant en voluntats obstaculitzadores del progrés tècnic, sinó

més aviat en una desinformació dels propis subjectes implicats, alhora que determinades

tendències individualistes que deriven en un cert grau d’autisme envers el que succeeix

en el seu entorn, i envers possibles reptes col·lectius.

“_…caldria que els empresaris tinguessin més ganes, perquè és que.., aviam, és que jo estic

bastant decebut amb el tema empresaris en el tema associacionisme perquè tothom va a la

seva olla, tothom va a lo suyo, a lo de: jo ja estic bé, a mi que no m’emprenyin.

_Cursos n’hi ha hagut molts, d’informàtica..., i la gent no s’apunta. Jo n’he fet varis i veus

que som molts associats i ningú no s’apunta.”

(Restauració)

“Però si aquí l’empresari només mira per ell, i és incapaç d’estar posat al món. Es tanca a la

botiga, i sinó a la rebotiga, i al final només es mira el calaix: què he fet avui, què vaig fer

ahir, a veure com va demà. El que passa al seu voltant, se li en fot. Per això no va a cap

lloc, ni cursos, ni conferències, ni res que li diguis. El botiguer de Blanes, excepte uns de

pocs, no és receptiu, i per això sempre va endarrerit.”


“_Jo et vull dir-te que, encara que no ho porti, sempre s’ho ha fet fer, perquè ell està

desconnectat d’això, no és el que li interessa, al pagès, entens?. Que no ho hagi fet

personalment, s’entén, perquè ell no té temps, ells és pagès i les tecles no són lo seu. Ell

sabrà lligar, sabrà esporgar, i sabrà altres coses, però les tecles no les toquen, té un altre

ofici.

52

_Jo també era pagès i ara, pues, és com si fos el rei de l’ordinador. O sigui, no té res que

veure, és posar-te un rato i ja està.”


Per a alguns dels i de les participants, aquests factors són poc menys que inamovibles,

perquè se’ls contempla com una mena de tarannà o cultura empresarial de Blanes que ja

ve de lluny en el temps. Per d’altres, però, la solució a la problemàtica vindrà de la

necessitat forçosa de renovació, si no d’una selecció natural implacable amb els més

recalcitrants. Tanmateix, una tercera opinió apunta a que aquestes actituds són en certa

manera un problema de comunicació i de motivació, i que una bona solució podria ser

redoblar esforços en la direcció esmentada, és a dir, en accions informatives i de

sensibilització (o conscienciació) de l’empresariat de Blanes.

“No hi ha massa cosa que es pugui fer. Sempre ha estat així, i alguns ja porten vint anys al

negoci, i han envellit siguent així. Què vols canviar?. Ells no canviaran. Si canvien els

temps, passarà que el temps se’ls emportarà, els escombrarà. Però amb ells poca cosa

podràs fer… No ho veuen, és que no ho veuen, no ho veuen.”

(Petita empresa de comerç i de serveis)

“_Això és fa per necessitat.

_Quina necessitat?

_Qualsevol tipus de necessitat. Si tu, per exemple, te’n vas a treballar a un lloc que

treballen amb ordinadors, hauràs d’aprendre. I als llocs on de la nit al dia van posa’ls-hi

ordinadors, doncs van haver d’aprendre. Perquè han tingut d’aprendre, no tothom tenia

ordinador a casa seva, és la necessitat d’aprendre. Si tens una empresa que tu necessites

aquesta nova tecnologia llavors ho faràs. Llavors, hi ha empreses petites com per exemple

(…), que quan han vist que els era necessari, doncs ho ha hagut de fer.”


“Cal motivar a la gent perquè es formi. I per mi el tema està en que l’empresari només

entén una cosa que es que només parla en temes de rendibilitat i de pervivència de

l’empresa. Llavors se li ha de fer veure, i, per tant, crec que és un problema de

comunicació, se li ha de fer veure que la pervivència de la seva empresa i la rendibilitat de

la seva empresa de demà, no de demà passat, passa per la incorporació a les noves

tecnologies a la gestió. I al treballador exactament lo mateix, o sigui, el treballador tindrà

interès des d’un punt de vista laboral en la mida que incorpori aquestes tecnologies.”


53

El ritme dels canvis i la qüestió generacional

Un dels elements estructurals, clarament percebuts, i que cal tenir en compte per mirar

d’explicar determinades resistències a la modernització de les empreses, rau en el propi

caràcter dels canvis. En aquest sentit, val a dir que, certament, si quelcom caracteritza la

revolució tecnològica que vivim en els nostres dies, és que ens aboca a un frenesí de

transformacions que costa de seguir per unes mentalitats que havien crescut i havien

viscut acostumades a unes successions d’esdeveniments menys accelerats. No és ja una

qüestió només del progrés tecnològic i la seva progressió geomètrica de substitució

(segons la famosa llei de Moore), sinó que fins i tot molts empresaris/es es veuen

damnificats per la imposició d’una obsolescència programada particularment dura i

desalentadora, com a principal estratègia dels proveïdors informàtics.

“Per les noves tecnologies, perquè el tema avança massa ràpid, avança massa ràpid, i t’ho

dic jo que conec bastant el tema, i jo m’estic quedant enrere. Avança massa ràpid.”


“…tot va molt ràpid. Inclús en la mateixa tecnologia, en la mateixa maquinària, l’actitud no

és la mateixa de cinc anys per un altre. Al cap de cinc anys tot canvia, encara que tinguis la

mateixa gent, el mateix establiment, tot canvia.”


“_Jo em penso que això ha vingut d’una forma tant de sobte, encara que no ha arribat de

cop i volta, i em dóna la impressió de que hi ha molta gent que, simplement, s’ha tirat, i per

tant, és l’obstacle en totes les coses noves: un pot optar per fer les coses com les feia fins

ara i no evolucionar mai, o de cop i volta, pues fer les coses noves, no?. Penso que hi ha

gent que està d’una banda i de l’altra, però els obstacles, pues bueno, els obstacles suposo

que és, que una persona quan més gran és, més dificultats té per aprendre, això és normal. I

sobretot en aquest tipus de cosa, però que tampoc és que la cosa sigui tant complicada (…)

_La dificultat més grossa és els canvis.

_Sí, fer un canvi.

_Si estàs treballant amb una versió determinada d’un programa, un correu electrònic per

exemple, te passa un any, te’n fan un altre, d’acord que moltes vegades tenen una

continuïtat, no?, però has de tornar a començar…”


54

Però aquest context es veu agreujat en els múltiples casos en que coincideix amb unes

generacions de persones a les quals les grans transformacions les han sorprès en una

edat en que manifesten especials dificultats de reciclatge. Cal dir que no és únicament

una qüestió d’edat, però sí és cert que parlem de generacions que, un cop après l’ofici,

no tingueren mai una cultura del reciclatge permanent, a diferència del que es veu a

venir pel nostre jovent.

Així les coses, es dibuixen dos escenaris principals: en un d’ells, si els fills/es continuen

el negoci, s’acaben delegant en ells/es les possibles respostes a la innovació; en l’altre, i

en el supòsit que aquests no continuïn el negoci, el que més sol passar és que es hi hagi

una posició de replegament, que previsiblement s’orienta a resistir fins l’extinció del

negoci (perquè es tanca o perquè es ven), que vindrà de la mà del final de la vida laboral

activa del propi empresari/a.

En qualsevol cas, però, el denominador comú és sempre una certa psicosi envers els

canvis, acompanyada d’un autoconvenciment que superlativitza les limitacions que de

partida hom pugui discernir en la seva capacitat d’aprenentatge de l’eina tecnològica.

Alguns fan el cor fort i s’hi esforcen, però per molts d’altres el problema esdevé

realment traumàtic, i l’únic que fa és activar mecanismes de fugida. Val a dir, però, que

en aquesta situació, aquestes persones no troben cap suport més enllà de l’ajut dels

fills/es (i quan es dóna, que no sempre és el cas), de manera que molt sovint a la baixa

autoestima per encarar el repte, se li suma un sentiment de trobar-se desassistit davant

del mateix.

“Jo també m’hi vaig ficar, m’hi vaig ficar i mira, de ple, perquè no en tenia més remei que

fer-ho. Però vull dir, hi ha molta gent de la nostre edat que diu, no, això deixa-ho pels meus

fills.”


“…cada vegada aquest mur és més difícil de saltar-lo. I cada vegada se’t fa més gran i més

difícil de saltar-lo. Per això les persones grans, si no entren el primer dia no entren mai més.

Els meus pares tenen un estanc i també anaven amb el calaix: un Marlboro, tant. I dic, hosti,

aquí no pot ser, un TPV i amb l’escàner, que és molt més... Vale, doncs tenen dues TPV, un

55

escàner i ho estan fent servir només per fer-ho passar per l’scaner i ja està. Però és que ni

per fer les caixes, ni per portar el control d’estoc de tabac, ni res de res. I he estat al damunt

però...”

(Restauració)

“_Tot el jovent són màquines d’informàtica, són màquines!. Els altres que tenen de mitja

edat per amunt són molt lents encara que ho fagin, encara que vagin teclejant, però amb un

ritme.

_Estàs parlant de la gent que està a l’oficina, però nosaltres per exemple tenim gent al

tauler, jo he tingut gent que no sap ni llegir, ni escriure. En canvi, feia anar l’ordinador.”


“És que un em deia: i jo que n’haig de fer, d’aquestes coses. Si no en sé res, i no tinc qui

m’ho ensenyi. Jo només puc anar tirant, em deia…”


“Bueno quan em vam fer posar l’ordinador a la botiga, a la sabateria, els meus pares van

desaparèixer com si..., van sortir en estampida. Els hi vaig posar l’ordinador i em van sortir

volant, i no els hem vist més. La gent a partir de certa edat es tanca.”

(Restauració)

“A l’hotel, la dona que tinc és una recepcionista que té 60 anys, i millor no la trobaré, però

per fer servir l’ordinador li haig d’escriure: Alt+m. I això no són noves tecnologies, això és

tornar enrere. De cara la jovent, fantàstic. Però de cara a la gent a partir de certa edat...

Quan has de buscar gent i tens una mica informatitzat el teu negoci, ojo!, perquè la gent que

et vingui, com no sigui gent jove i preparada en segons quines coses, no hi pensis, eh?.”


“És que els agafa pànic. Però clar, és que posa’t tu a aprendre d’Excel, o fulls de càlcul, o

no diguem ja programes o coses més complicades, quan en anys lo màxim que has fet

servir en botons és una calculadora o una caixa registradora. A més, aquesta és l’altra: qui

els hi ensenya, qui els hi diu com els hi pot fer servei, allò?.”


“_Això és molt important perquè el meu pare es vol barallar amb els ordinadors i no hi ha

manera...

_Clar, tens una edat i llavors això... A veure, en el cas meu, d’entrada et diré que no tinc

restaurant però n’he però n’he tingut abans d’estar on estic ara, abans de l’hotel hi havia un

restaurant en allà, tot això esta molt bé però..., si ho fes el meu fill, bingo. Si ho tingués que

56

començar jo ja se'm faria més coll amunt. Que consti que és fantàstic el que estàs dient, si

t’agrada.”

(Restauració)

“Jo és que no veig que hagi d’ensenyar algo específic, sinó que a la gent gran els ordinadors

els hi fan por, no saben què han de fer, no saben si tocaran algo i l’espatllaran.”


El desencant després de l’eufòria

Un darrer factor que ens permet explicar una bona part de les posicions més reticents,

sobretot les que afecten a les persones d’edats relativament joves o intermèdies, és la

constatació de la petjada que ha deixat el passat immediat, i les lectures que en el seu

dia es van fer del fenomen tecnològic.

En efecte, sembla com si el que hom es trobés fos un quadre clínic típic d’un episodi

maníac-depressiu, en el qual s’estigués atravessant aquesta darrera fase. La fase

maníaca, caracteritzada per una eufòria desmesurada que inflà un globus tecnològic va

fer que els més precoços dins l’empresariat blanenc s’hi llencessin de cap, assumint uns

riscos que, malauradament, en el seu moment van passar factura.

D’aquesta manera, l’experiència d’uns, i les percepcions d’altres, ha donat pas a una

fase de desencant, parangonable amb la fase depressiva del fenomen oscil·latori abans

descrit. En aquests casos, és de preveure que el moviment pendular es moderi amb el

temps i amb la maduració del fenomen (que desqualificarà les exageracions), però

també és previsible una fase d’escepticisme dominant, que serà relativament perdurable

en funció de l’evolució del que s’ha vingut a anomenar mediàticament com la fi de la

“bombolla tecnològica”, i que és lògic que transcendeixi especialment en l’empresariat,

en venir donada per una forta crisi de determinades empreses tecnològiques.

D’altra banda, i tal com s’apunta en un dels fragments que ressenyem a continuació,

també fóra bo que des de les institucions hi hagués un esforç per centrar el missatge, i

dotar-lo de la prudència i el seny necessari, tant per desmitificar el que van ser somnis

57

de futur precipitats i desproporcionats, com per incidir en els potencials reals que el

fenomen tecnològic comporta, més enllà de tot apassionament.

“…es va apretar abans d’hora. M’explico: es va emetre un missatge de que les noves

tecnologies eren molt importants però en canvi la gent, la petita empresa no té accés a les

noves tecnologies, perquè, per exemple, el tema de les infrastructures de comunicació ha

sigut absolutament desastrós, desastrós. Sobretot de cara a la petita empresa, eh? Si pots

tenir ADSL pues Bueno, ja comença a estar una mica bé, no? Llavors què passa, que es va

parlar de les noves tecnologies i segons quines empreses van fer negoci, perquè és la seva

feina lògicament, venent una pàgina web, una pàgina web que per sí sola no tenen cap

interès de cap tipus, i llavors hi han moltes empreses que estan molt desencantades

d’aquesta història: ostres jo ja vaig fer la meva pàgina web, que em va costar 200.000 ptes.

I resulta que no m’ha servit per res. Evidentment que no t’ha servit per res.”


“M’he dut algun desengany perquè es clar, se'n ha parlat molt, s’ha esbombat molt, s’ha fet

més gran, o s’ha dit que era més gran del que realment és. El tema reserves on-line cero

patatero. A veure això a Barcelona, Madrid, Bilbao, València, Sevilla..., tot això poder sí. A

Blanes, nada de nada.”

(Restauració)

“Llavors què passa, que l’expectativa és tan alta que quan es fa el globus i explota, es

produeix el desencís. I això a vegades és dolent. I a tot això s’afegeix els mitjans de

comunicació només fan que dir-nos que no, que era mentida tot això, que no ho és de

mentida, perquè està clar que tot això tira endavant. El que era mentida eren aquestes

empreses que es van crear ex novo sobre aquesta nova economia, no? Però les empreses

que estaven funcionant i que munten la seva vessant virtual, aquestes funcionen.”


“Jo no tinc res informatitzat, absolutament res. A casa treballo amb ordinador, la meva dona

treballa amb ordinador, i estic connectat a Internet. I he muntat una empresa, durant tres

anys, d’Internet i l’he tancada, és un desastre absolut: pèrdues absolutes, a part de timo i

d’enredades, que monto això, que no hi ha hosting, que no hi ha no sé què, que no sé

quantos, i torna a pagar, i tot queda a mitges; t’he arreglat això, però no t’ho penjo, ah!,

vale. Bueno… històries les que vulguis. Doncs de moment penses que això no està fet per

tu, tu tens un negoci i t’has de dedicar al teu negoci, que és lo que te dona de menjar, i tot lo

altre son coses que, bueno, has d’esperar molt a veure què passa…”


58

“La conseqüència més important de la incorporació de les noves tecnologies no és accedir a

nous mercats, que també i per suposat que pots, i en alguns sectors ha suposat augmentar

molt les vendes, però per mi el tema són termes de productivitat. Des del meu punt de vista

el mercat espanyol o català o la societat catalana no està acostumada a comprar per Internet.

O sigui que si el missatge que li donem a l’empresari és que així vendràs més, si tu tens

pàgina web, si tens correu electrònic vendràs més, en alguns casos pot ser veritat, però crec

que no és el missatge que s’ha de donar. Ha de ser en trauran molt més benefici, per suposat

a nivell de baixar costos i per suposat en un futur de vendre més, d’accedir a nous mercats,

perquè Internet permet a les petites empreses coses que només estaven reservades a les

grans empreses com és accedir a mercats llunyans, que requereixen despeses importants.”


4.3) Renovar-se o morir

Excepció feta dels casos més resistents a tota innovació tecnològica, el que es desprèn

massivament dels resultats del nostre treball de camp és que hi ha una percepció clara,

inequívoca, en tots els sectors (potser on menys es dóna és en la petita empresa de

comerç i de serveis), que veu els canvis com a part d’un corrent indefugible de

transformacions profundes que, més tard o més aviat, hauran de ser assumides per les

empreses. Així, una mica la percepció general és que, irremissiblement, toca “renovar-

se o morir”, com diu la dita. Una percepció que, també cal dir-ho, no és compartida amb

tanta vehemència en els sectors que es dediquen a la restauració (per raons òbvies,

doncs en el seu negoci la importància de les NTIC no és l’element central) i en el sector

de la petita empresa, on hi ha una certa divisió d’opinions (vid. infra). En la resta dels

sectors, però, la percepció és quasi unànime.

En molts dels casos, a més, el procés és vist com irreversible, i la renovació passa per

ser una condició necessària per a la mera supervivència de les empreses, en el benentès

que qui no s’enganxi a la roda dels canvis, sucumbirà davant la competència. I, per la

seva banda, en els casos més tènues, s’incideix especialment en la necessitat de “no

quedar-se enrera”, mentre els altres avancen (vegi’s sobretot, al respecte, la cita

pertanyent al grup de restauradors).

59

“…veo que es lo ideal y que tiene que ir a más todavía porque si no las empresas no

podemos funcionar como funcionamos antiguamente, con los libros y todo eso. Tiene que

haber ordenadores y todo mecanizado, informatizado porque si no, no llegaremos a ningún

lado.”


“Nosaltres tenim un hotel també, fa quaranta anys que funciona l’hotel. Va costar molt

d’introduir-se, perquè…, possiblement per una certa por i el desconeixement del medi,

potser t’ho fa pensar molt. Però una vegada estàs introduït, ja la cosa està llençada ja no es

pot tornar.”


“No és un problema de noves tecnologies penso jo, sinó de noves mentalitats. Ens hem

d’adaptar cada vegada més a nivell mental. I això implicarà noves tecnologies, actituds,

management, sistemes de gestió..., tot. Tot va canviant. Ningú ara podrà dir-me que porta

l’empresa igual que fa deu anys, i les persones seran les mateixes, però ningú la porta igual

perquè ha canviat la mentalitat, i poder amb la mateixa tecnologia, però ha canviat la

mentalitat.”


“_La competitivitat pot ser no, però per no quedar-te enrere dels altres poder sí.

_Això sí.

_No quedar-te endarrere.

_A mi, sincerament, m’agradaria. I aprendre els coneixements d’informàtica. Però ara no

em posaré a estudiar...

_El problema és: si tu vas fas fent, vas captant i vas xuclant tot el que va sortint per poder

anar absorbint a poc a poc i per anar a poc a poc. El problema està quan, com ell, de cop i

volta buff! De cop. Què passa llavors? Que els altres van tirant endavant i tu, en comptes de

seguir, vas tirant endarrere. No et pares allà sinó que vas tirant endarrere. Més que la

competitivitat és no quedar enrere del resto. Estar al dia.”

(Restauració)

“…o canviem la tècnica o els que tinguin la tècnica adaptada, doncs, a les necessitats

d’avui, doncs, o se’ns menjaran.”


“_…la indústria que ha sapigut, i tenim exemples aquí a Blanes mateix, que s’ha sapigut

transformar i s’ha sapigut posar al dia ara, és una empresa pionera que ja no està treballant

60

per una fàbrica d’aquí, que ja no té la necessitat, si no que està treballant per tot el món, i

que està implantant noves tecnologies. (…) Perquè és una empresa que està al dia. I què ha

fet? Pues utilitzar les noves tecnologies, estar pensant sempre que ha de progressar. I ho ha

fet no amb el s mitjans propis, sinó (…) confiant en altre gent: ha confiat en els tècnics, en

els investigadors.

_Hay una frase que dice: renovarse o morir. Hay que ponerse al día, hay que estar todo el

día adaptándose a lo que entra i aquí está la informática.

_I aquesta ha de ser la missió…”


“No pots triar, i si no ho tens, desapareixes.”


“Les noves tecnologies són una condició sine qua non. Jo no sé si ens permetran moltes

coses, però el que sí que és cert és que les empreses que no estiguin en aquest carro,

desapareixeran, perquè és com el que té la botiga i no embolica el regal, tu ja no ho admets

perquè vols el regal embolicat. (…) I l’empresa desapareixerà. Per tant, jo crec que és un

repte bàsic i fonamental…”


En uns pocs casos, però, no només s’apel·la a la necessitat d’adaptar-se al nou entorn

tecnològic, sinó que se’n fa una lectura de més projecció, ja que es percep que els canvis

han de ser aprofitats per a impulsar-se com a empresa en un renovat ventall de

possibilitats (que inclou una orientació exterior, d’ampliació del nombre de clients i

àdhuc d’expansió de mercats).

“…avui en dia hem d’espavilant-se perquè hem de ser nosaltres els que hem, no només de

procurar de vendre aquí, sinó també de vendre a les antípodes, que també ho pot fer.

Aquesta ha de ser la nostra il·lusió i el nostre treball. I per lo tant, quina eina tenim?. L’eina

és la informació i fer-la servir per aquí.”


En aquest aspecte, Blanes gaudeix d’un referent que pot esdevenir essencial, pel fort

simbolisme que pot exercir en la resta del teixit empresarial. Aquest referent exemplar

es basa en una empresa blanenca que, rera un procés de renovació en profunditat i de

caràcter integral, ha esdevingut una empresa no només tecnològicament avançada, sinó

61

fins i tot capdavantera en el panorama internacional, pel que fa a la seva branca

d’activitat. No és un estricte exemple d’aplicació de NTIC, certament, perquè la seva

innovació tecnològica va per un altre cantó, però l’esperit i el tarannà, a l’igual que la

filosofia que es desprèn de la cultura d’innovació en la que estan incardinats, són el

millor exemple –i a més, proper– per un empresariat de Blanes que ja té on emmirallar-

se. Les cites seleccionades de l’entrevista mantinguda amb aquesta empresa, i que

reproduïm tot seguit, tenen una significativitat indubtable i, en bona part per la

contundència amb que són expressades, realment parlen per sí soles i constitueixen el

millor exemple del que diem.

“És va optar per aquesta renovació del procés tecnològic per sortir de la norma, de la

massa, de els altres empreses que ens podien fer la competència, per buscar un producte

diferencial dels nostres competidors i separar-nos de la seva línia. Això té un risc, si et

separes de la línia que va tothom guanyes la carrera o arribes l’últim. Nosaltres vam apostar

per un altre camí, i estem aquí…”


“…és un procés que no s’acaba mai. És a dir l’empresa que no es renova tecnològicament

està morta. I aquí està la clau de l’assumpte.”


“Amb aquesta expansió que hem fet en innovació hem augmentat la nostra plantilla. Quan

vàrem decidir fer innovació, o sigui canviar el camí de la nostra empresa, potser érem dotze

o tretze treballant i avui som crec que trenta-set. És a dir, que en aquest anys hem doblat i

una mica més el volum de l’empresa.”


“…degut a aquesta innovació tecnològica som vius i amb moltes ganes de ser-ho i de tirar

endavant. Si no, potser no hi seríem. Quan mires enrere, els que s’han quedat perquè no han

volgut innovar o no han volgut entrar en les noves tecnologies, no hi són ja. Nosaltres, de

ser un més en el punt de sortida, no només existim sinó que estem al davant. (…) No a

nivell local, ni a nivell català, ni a nivell espanyol; a nivell europeu.”


Com a cloenda d’aquest epígraf i del capítol, i per tal de ressaltar de bell nou la

importància del que en ell es tracta, hem seleccionat un dels fragments dels grups de

62

discussió, en el que es reprodueix una intervenció que considerem, per tot el que hem

anat indicant, altament significativa pel que fa a la realitat sociotecnològica actual i a la

capacitat d’adaptació de les empreses (també les de Blanes) a la mateixa.

“Una vegada vaig anar a una reunió i ens van dir una frase d’en Darwin, ho diré per si us

serveix. Diu que en Darwin, parlant de les espècies animals, va afirmar que no sobreviuen

pas al llarg de la Història ni les espècies més fortes, ni les que tinguessin més ossos, sinó les

que tenien més facilitat o possibilitat d’adaptació al canvi.”


63

5) LA PROBLEMÀTICA DE LA PETITA I MITJANA EMPRESA

Una de les dades que apareix amb major claredat de l’anàlisi del treball de camp

realitzat, és la problemàtica de la petita i mitjana empresa, com a paradigma impulsor de

la fractura digital empresarial de la que venim parlant en aquestes línies.

De fet, no és una qüestió baladí, ni molt menys, ja que la major part del teixit

empresarial de Blanes està format per aquest tipus d’empreses. I, al seu torn, cal no

oblidar que aquesta peculiaritat de la realitat empresarial blanenca constitueix un dels

seus trets d’identitat (com passa en molts altres municipis), i que contribueix a fer-lo ser

com és. Diem això perquè, com a fenomen subjacent a l’evolució que esta tenint el petit

comerç a Blanes, destaca poderosament la percepció de que s’està donant un efecte

substitució d’aquesta empresa, per tendir cap a una configuració comercial diferent, on

primarien les grans superfícies i les empreses de gran capital, moltes d’elles originàries

de fora del municipi, com és sabut.

Aquesta circumstància, per tant, és prou important com per a que en un moment donat

pensem que calgui focalitzar l’estudi en la situació de la petita empresa blanenca, i en

com està vivint i assimilant les transformacions tecnològiques que són el nostre objecte

d’estudi. Per això, en les properes línies aprofundim en l’anàlisi tant de les condicions

estructurals i culturals que determinen la posició d’aquest sector empresarial a Blanes,

com en la manera com és viscuda aquesta realitat pels propi col·lectiu que n’està

implicat.

5.1) La dimensió de l’empresa com a problema estructural de fons

La petita i mitjana empresa de Blanes ostenta una estructura força similar a l’estructura

tipus del teixit empresarial català. Això vol dir que estem parlant de molt petites

empreses, i d’algunes que reben el nom de mitjana empresa més per referència

comparativa amb el seu entorn que no pel volum objectiu de plantilla (de fet, algunes de

64

les que hem considerat en el nostre treball de camp com a mitjanes empreses, en

diverses tipologies classificatòries a l’ús, passarien per ser petites empreses). Per tant, i

a la vista de les estadístiques que es disposen sobre la matèria, el que sí podem dir és

que el teixit empresarial de Blanes està dominat per la presència de microempreses, és a

dir, molt petites empreses, botigues que sovint responen, més que a una activitat

empresarial, a una activitat autònoma, en ser negocis unipersonals. Al seu torn,

sovintegen també les empreses familiars, i d’altres negocis que ja tenen assalariats

normalitzats, però que en tenen francament molt pocs.

Aquesta miniaturització del teixit empresarial blanenc, de cara al fenomen que estudiem

en aquesta recerca, es constitueix en el principal obstacle a la tecnologització, i esdevé

el principal catalitzador de la fractura digital empresarial. A més, és obvi que parlem

d’un problema estructural, i per tant de molt difícil solució, mentre aquesta es concebi

com un canvi d’estructura. I ja no és només una qüestió de manca de recursos per tal de

reformular l’estructura del negoci, sinó que la problemàtica s’endinsa en el rerafons

sociohistòric de l’economia blanenca, adquirint arrels culturals: Blanes, com d’altres

pobles del litoral gironí, ha estat i és un municipi de forta tradició botiguera, de fet més

que no pas industrial, la qual cosa esbossa una xarxa i una dinàmica socioeconòmica

característiques i amb personalitat pròpia. Al marge de que coneixem prou bé que els

canvis culturals (com els estructurals) són costosos i dilatats en el temps, i que el que

tenim a sobre és una allau de transformacions que venen hiperrevolucionades,

l’explicació anterior motiva que considerem que la cerca de solucions adaptatives

d’unes empreses sense les quals no és possible imaginar-se el Blanes d’avui, passa per

ser conscient de la següent diagnosi, i de la incidència en els punts que han estat

percebuts com els principals factors detonants dels dèficits adaptatius de les petites i

mitjanes empreses del municipi a les NTIC.

L’efecte limitador del volum de vendes

El primer element que cal tenir en compte, quan hom tracta la problemàtica estructural

de les empreses esmentades, és que aquestes tenen en comú un volum de vendes molt

baix, que al seu torn deixa pas a un escàs marge de benefici. Evidentment, això

65

comporta que es treballi amb uns nombres que tampoc no permeten gaire desviacions, i

que per tant inhibeixen qualsevol reforma tecnològica a fons, ja que aquesta

representaria unes inversions que alteraria l’equilibri pressupostari d’aquests negocis, i

davant del qual s’entén que els beneficis addicionals que pogués propiciar serien

minsos, de manera que, tot plegat, el cas és que la percepció més generalitzada pensa

que la renovació no valdria la pena, pel poc a guanyar, i pel potencial desfici que es

podria cernir sobre unes escales econòmiques certament reduïdes. Les percepcions dels

participants en la recerca que estan en la situació que analitzem, corroboren aquesta

descripció.

“_A vegades hi ha botigues molt petites, allà a la plaça, i va aquell i li diu: que posa un

ordinador?. I diu que no.

_Hombre!, per lo que compres o lo que ven, jo sempre he dit que tot és pel volum de la

cosa que tens. Si per exemple tens quatre o cinc articles, o fins i tot vint articles, ja no

necessites ordinador.”


“És un problema d’estructures, no són estructures prou grans que puguis aprofitar, per

exemple, i que la informàtica sigui rendible aplicant totes les seves possibilitats. O sigui, la

teva necessitat no té prou volum com perquè puguis aprofitar les estructures. Les

estructures són petites, eh?, no tenen tanta necessitat com perquè compensis la inversió de

temps i de diner.”


“_Quan parlava jo de competència vull dir que pot haver una botiga mitjana o petita de cent

cinquanta o dos-cents metros, i han d’estar molt ben preparats per treballar

informàticament. Però un tipus mateix de negoci de mil metros quadrats de vàries botigues,

la informàtica que aplicarà l’empresa a gran nivell li sortirà molt rentable, moltíssim, i tot i

fent treballar la informàtica bé d’aquesta empresa petita, vull dir, mai li sortirà rentable.

_Clar, per això les cooperatives s’agrupen...

_Deu o dotze botigues perquè la cosa funcionés, amb una botiga no farien res...

_Estem parlant del volum de venda, a partir de que es vengui un tant, l’empresa no té més

remei, i s’ha d’informatitzar.”


66

Lògicament, les solucions no són fàcils. Màxime quan, degut als efectes del desajust

generacional que es dóna en l’accés a les noves tecnologies, de vegades el canvi fins i

tot acabaria per suposar la contractació d’una persona que entengués l’eina informàtica,

atesa el baix convenciment que hi ha entre l’empresariat de més edat de ser capaç

d’afrontar l’aprenentatge de nous instruments i d’un nou sistema de gestió de l’empresa

molt allunyat dels seus referents clàssics.

En aquests casos, de vegades es pot trobar una porta de sortida, sempre sota la condició

que es produeixi un relleu generacional, i per tant els fills/es de l’empresari/a

s’impliquin en el negoci. Normalment, en no ser aquests refractaris a les NTIC, i tenir

una autoestima més elevada pel que fa al repte que suposa aprendre la manipulació de

l’eina informàtica, al final l’empresa s’acaba modernitzant, en major o menor grau. Però

si aquesta circumstància no concorre, la situació entra en un cul de sac, del qual

acostuma a no sortir-ne.

“Si la gent gran que té més de quaranta-cinc anys i no tenen molt de gruix de venda (…), si

llavors agafen el nano, bueno. Si tens molts articles ho fas però si tens pocs articles ja no ho

faràs, però, evidentment una persona que ve nova ja no mira només això ho mira tot lo del

ordinador, o sigui tot.”


“Cas de que els fills s’hi posin, sí que mal que mal es tira endavant, i s’acaba doncs per

posar ordinadors i tot això, perquè de fet el fill segur que ja l’utilitza per estudiar,

l’ordinador. Però quan el fill no vol saber res del negoci, al pare ni regalat… Ademés, què

en faria ell d’una màquina així, si no en té ni ideia… Seria un trasto inútil.”


El paper limitador de la manca de recursos econòmics

Com a corol·lari d’aquesta panoràmica, resulta meridianament clar que el context que

permetria, tot i el que s’ha dit, la modernització de l’empresa en termes tecnològics,

hauria de pressuposar que els costos d’incorporar aquests nous elements al negoci, i

adaptar-s’hi, fossin realment baixos. En canvi, la percepció que es té és justament la

contrària, i s’esgrimeix com un argument addicional –i poderossíssim– per defugir

67

qualsevol iniciativa en aquest sentit. Malgrat que alguns dels empresaris/es consideren

que els costos són assumibles, sobretot pel fet de percebre’ls com a inversió, les

reticències són predominants.

“Penso que no tenim en botigues una estructura tan important a Blanes (…) I no ho he

informatitzat perquè veig que és massa car, és caríssim, per fer això has de poder cobrir un

bon un marge d’error, i ho vaig provar, però va ser car.”


“_Tenir això és una inversió mínima, eh?.

_No és tan mínima (…)

_ Tu te pots connectar cada dia i amb un mòdem passar les dades. Jo ho vaig fer un any,

insisteixo, el problema era entrar totes les dades a l’ordinador, però això era facílissim.

_Jo això ho he entrat, jo tinc tres punts de venta. Tu saps lo que me suposa gastar...

_És igual que la inversió sigui en material o sigui en temps; és una inversió.”


Pel que es desprèn d’algunes informacions, la dimensió frontera de l’empresa, per tal

que es pugui plantejar la seva informatització, necessitaria un nivell mínim de

facturació, que l’experiència d’algun participant situa en empreses d’entre cinc i set

assalariats/des. De ser així, orientativament, o situar-se el punt d’inflexió en un entorn

proper, cal tenir en compte que moltes empreses de Blanes se situen per sota d’aquesta

massa crítica.

“Conec una empresa que té cinc o set treballadors, i comença a estar informatitzada, està

preparada. En empreses més petites és més difícil i el nivell informatització serà molt

diferent d’aquell, si n’hi ha.”


Aquesta realitat aquí ressenyada contrasta amb algunes situacions que alguns dels

propis participants han pogut copsar personalment, en d’altres llocs o països. Així, per

exemple, es reconeix que les petites empreses, a Holanda, no semblen presentar els

dèficits de tecnologització que presenten les empreses de casa nostra, cosa que creiem

que hauria de moure a reflexió.

68

“Comercialment, a fora, jo he vist puestos a Holanda, botigues petitíssimes, i estaven totes

informatitzades, totes informatitzades.”


En el tema de la disponibilitat de recursos econòmics, sobrevé també la capacitat

immanent que té la petita botiga de jugar amb el marge de benefici que li representa el

preu del producte que ven o del servei que ofereix. Per això, les rebaixes de preus que

intueixen en companyies que sí posin en marxa els nous mecanismes de mercat

tecnològic són vistos amb inquietud, com una amenaça que se cerneix sobre la pròpia

viabilitat de l’empresa, però davant la qual es declaren sense capacitat de resposta,

al·legant la potència econòmica d’aquestes companyies, i la pròpia feblesa de recursos.

“_Aquestes empreses que no tenen tendes, que són distribuïdores i només tenen

magatzems, aquests no t’estalviaran un dos per cent; t’estalviaran un deu, quinze per cent.

Clar, davant d’aquesta quantitat, estalvia’t cent mil pessetes de quatre-centes d’una tele!.

T’ho pensaràs. S’estalvien tendes, s’estalvien personal, s’estalvien tot això. (…)

_Lo que no penso i no ho pensaré mai és que desapareixin les botigues.

_L’altre dia venia al diari que a Catalunya havia disminuït el número de comerços, el

comerç tradicional, el vuit per cent. I quan fas això de que t’ofereixen la tele per cent mil

peles menos, amb el servei post-venda que te la venen a posar a casa i te la netegen...”


“No, és que no s’hi pot fer res, és que jo no hi puc lluitar. Ni jo, ni ningú. No podem

assumir el risc d’invertir en les tecnologies, i elles [les grans empreses], que sí que poden,

ho faran, vendran més barat, i ens enfonsaran el negoci. No s’hi pot fer res.”


“…lo que veig jo és que hi ha molta diferència entre les empreses de la potència de

Caprabo i una mitjana empresa com nosaltres, que veu que vas corrent com un boig i mai

podràs arribar a la potència que tenen aquestes empreses. La potència, no em refereixo a

l’econòmica; és simplement a la disponibilitat que tenen d’aplicar les noves tecnologies. I

jo, en el nostre cas, per exemple, dius: bueno, empreses com la nostra pues n’hi ha quinze,

vint, les que siguin, i veus que moltes d’elles en el tema de les noves tecnologies es

quedaran enrera, perquè no tenen ni la capacitat ni la voluntat d’invertir en això.”


69

Com es pot veure, i com d’altra banda era de preveure, aquestes percepcions menen a

un sentiment de derrotisme i d’una certa angoixa pel futur, que la veritat és que està

estès no només entre les que podríem anomenar petites empreses de Blanes, sinó fins i

tot entre algunes empreses mitjanes, sobretot les del comerç, que es veu fortament

amenaçades per les grans superfícies comercials, i el seu major potencial tecnològic.

La cultura del treballador-empresari

Òbviament, una de les solucions possibles a aquesta panoràmica seria encarar el negoci

vers la seva expansió, la qual cosa fa que la modernització de l’empresa, més que no pas

una despesa, esdevingui una inversió de la qual s’espera obtenir un rèdit, un retorn, en el

futur. Però –i aquí topem amb les qüestions culturals de fons que introduíem línies

enrera– aquest no és el cas de la botiga blanenca típica. El petit comerç, a l’igual que la

petita superfície que es dedica als serveis, no manifesten una mentalitat empresarial

expansionista, o millor dit, aquesta orientació es dóna en una minoria dels casos. De fet,

tot i que tècnicament emprem el mot “empresari” per referir-nos als propietaris

d’aquests negocis, el cert és que psicològicament hauríem d’establir diferenciacions més

acurades. Perquè en la majoria dels petits empresaris/es de Blanes no es dóna en absolut

una vocació empresarial proactiva i orientada al creixement, desenvolupament del

producte, i fins i tot a un cert expansionisme i domini de mercat. Aquesta mentalitat,

que sí trobem en les grans empreses i en algunes de mitjanes, resulta absent en la major

part de petits establiments terciaris. Per a les persones que desenvolupen aquesta

activitat econòmica essent-ne els propietaris/es, sembla com si el seu negoci fos més un

lloc de treball, una feina, que no una empresa en tota l’extensió de la paraula. No

aspiren a créixer, sinó que aquella activitat s’ha convertit en la modesta font d’ingressos

que els permet guanyar-se la vida. Aquests ingressos, en el fons, entren en el seu

imaginari més com una mena de sou –del qual no s’esperen massa fluctuacions–, que no

com un rendiment d’explotació.

“…per poder fer aquest pas necessitaria augmentar un volum de ventes, bastant gran. Això

em crearia, o sigui… estem en un punt, diríem, que no és una empresa ni prou petita, que tu

t’ho pots manegar tot, però que tampoc encara no és prou gran com per començar a posar

70

un tècnic (…) que treballi la pàgina web, perquè llavors hauríem de fer un salt en les

vendes.”


“En l’empresa petita, si tens poc moviment és difícil posar noves persones. Si tens poc

moviment, llavors és difícil que et surti a compte tenir una o dues persones que s’hi

dediquin. A mesura que tens un volum llavors tens un major marge per posar algú, i llavors

ja acaba un moment en que la gent s’ha informatitzat.”


“És que jo no m’ho plantejo, perquè ara com ara no em cal. Jo vaig fent, tinc una clientela

que m’és fidel, i al calaix vaig fent. Tampoc no veig, si tota la vida he fet la meva feina i la

gent ha estat contenta, tampoc no veig que ara els hagi de perdre tots, oi?. A més, jo ja no

tinc ni temps ni ganes per posar-me a fer com aquelles empreses que van a la conquesta de

les Amèriques

_Com aquella pel·lícula, oi?, de les start ups, que ara la faran aquí…

(…)

_No, a mi no em parlis d’experiments. Jo faig el que sé fer, i no em posaré a fer ara

d’empresa d’aquestes.”


En realitat, de vegades aquest tipus d’empresariat denota una baixa implicació en el que

són les tasques pròpies de l’empresa, i sol adoptar una mentalitat que fuig de

complicacions. D’alguna manera, podríem parlar de la cultura del treballador autònom,

o del treballador-empresari, més que no d’un tipus pur empresarial. Una cultura que,

lògicament, en no estar encarada al creixement, i no poder assumir bona part del canvi

tecnològic per qüestions de dimensió, perd el que aquest canvi de paradigma pugui tenir

d’oportunitat, en detriment de les seves pròpies perspectives de futur, per bé que com a

estratègia, aquesta elecció sigui plenament vàlida.

“I tenir que posar un tio perquè em porti la informàtica, i pagar sous i salaris, ui!, ui!… No

em vull complicar la vida, jo…”


“La veritat és que jo no em plantejo créixer. Defenso quedar-me com estic… Ja estic bé

com estic. Tampoc no ho vull, lo de créixer.”


71

5.2) Percepció de la situació i expectatives de futur

Tenint en compte el que hem anat veient, el cert és que la percepció de la situació, pel

que fa a les petites empreses de Blanes, no pot ser massa encoratjadora. I certament, el

pessimisme i fins i tot un fatalisme punyent predominen en la majoria dels participants,

malgrat que després cerquin algunes vies de sortida que els permet albergar al menys

algun bri d’esperança.

Però el cert és que la majoria es reconeixen exposats als mals temps, i senten la

presència de les grans empreses com un perill, de vegades sense remei. En moltes

ocasions, les opinions que es formen venen donades per haver percebut ja alguns dels

efectes que les transformacions estudiades han començat a tenir en el comerç de Blanes,

experiència que és, d’altra banda, un bon indicador de l’orientació de les tendències de

futur en aquest sector. I el fenomen de les franquícies tampoc no se salva de la seva

opinió crítica.

“Dissabte a la tarda era el dia més fort de la venda fins que es van posar les grans

superfícies. Ara és el dia més fluix, i jo intento donar la màxima qualitat...”


“…a Blanes, per exemple, totes les botigues que haguessin de queviures de productes secs,

i ara només hi ha una que és Caprabo... Han hagut de plegar. En canvi, no ha plegat cap

botiga diríem d’altres aspectes, d’altres productes, perquè (…) el petit comerciant pot

qualificar el producte, qualificar-lo. Per altre cantó, qualifica la relació amb el client, vull

dir, a qualsevol botiga del centre el client pot entrar, mirar, remenar, sortir, i no ha passat

per caixa. Al Caprabo si tu entres normalment surts per caixa sempre, encara que no hagis

de pagar (…) I aquí, amb aquesta subtilesa, hi ha una mica de diferència entre la gran

superfície i el petit comerç.”


“_I dels d’alimentació, a Blanes, queda algun, d’allò, un supermercat petit?.

_Res.

_Diuen tots que és impossible sobreviure.

72

(…)

_El comerç tradicional d’alimentació al poble ha desaparegut…”


“…penso que així com que tinc clar què passarà amb lo de grans àrees i superfícies i tal les

franquícies crec que és un fenomen de moda perquè esta guanyant diners. Les franquícies

estan trencant amb tot.”


D’alguna manera, també es percep una divisòria entre el passat immediat i un futur que

es fa present dia a dia, la qual aguditza el contrast entre la pervivència d’un comerç

tradicional basat en les relacions personal, i l’emergència d’un comerç a gran escala,

que empra les NTIC per a dur a terme estratègies de captació de clients més refinades i

potents. En la valoració que se’n fa, es reconeix implícitament el perill pels comerços

fets a la manera dels vells temps, i de vegades fa la sensació que guanya terreny un cert

albir que sembla apuntar a la seva extinció. Vegeu, per exemple, el següent fragment:

“…perquè la senyora que ven peix i fa trenta o quaranta anys que el vèn, té les seves

clientes, li van a comprar allà de sempre, es coneixen… Vull dir, és una cosa molt personal,

molt. És la venta com es tenia fa trenta o quaranta anys, en temps del meu pare, del meu

avi, és una cosa molt personal. L’anar al Mercadona o Caprabo, llavors allà sí que treballen

amb això, és el futur, fan campanyes de fidelització dels clients, i això vol dir que els tenen

arxivats i informatitzats, que poden saber en qualsevol moment aquella senyora perquè no

compra llet, compra de tot menos llet, i quan tres-centes senyores surten i no compren llet

llavors envien una oferta de llet a la senyora.”


Així les coses, no ens hauria de sobtar que els pronòstics siguin extremadament

negatius, i es parli de la progressiva desaparició de la petita i mitjana empresa davant de

la gran. Sovint, el termini d’extinció es relaciona amb el relleu de les generacions en la

vida laboral activa. En d’altres, els canvis no s’assimilen i es posa de manifest un sentir

general d’impotència davant el curs que prenen els esdeveniments. A cops, sorgeix una

conclusió, encara que només a la manera de petites incursions: cal créixer per tal de

poder fer front a les onades de canvis que es preparen. Malgrat tot, i tal com ja hem

73

pogut observar anteriorment, aquestes reflexions no obtenen ni de bon tros una resposta

proactiva del petit empresariat blanenc.

D’altres reflexions són particularment agudes, i se centren més en la percepció de canvis

socials que han portat amb sí un canvi en les institucions i les pràctiques del mercat.

Vegi’s, sinó, l’agudesa del fragment on es parla de la incorporació de la dona al mercat

de treball emergit i en condicions de desenvolupar carreres professionals, i de les

tensions que emergeixen en els temps de les persones i de la vida quotidiana, així com

en la conciliació de la vida laboral i familiar. És important remarcar aquests factors,

perquè ells –juntament amb d’altres, això sí– han fet que la societat canviï, i canviïn

també els seus elements, i entre ells el mercat i les pautes de consum.

“_Ell segurament que no ho farà, doncs [es fa referència a un empresari d’edat intermèdia

o avançada]. Però per exemple, els que vinguin a darrera d’ell, els joves, ho faran des de

casa seva, fins i tot.

_Oh?, però i si els fills no en volen sabre res, del negoci?.

_Llavorens no, llavorens es perdrà… O se l’acabarà venent, si mira de fer un racó, se’l

podrà vendre abans no li surti a compte.”


“Jo crec que anant al mercat, ara i d’aquí a uns anys, ho veurem. Lo que sí que estem

visquent són uns anys de canvi en l’hàbit de compra. Jo, la meva opinió és que el motor de

tot això és que la dona s’ha incorporat a la feina i a casa meva la meva dona no té temps

d’anar a comprar cada dia a la plaça. Vale. Vol dir que li han de facilitar les hores d’anar a

comprar a la plaça. La meva mare anava cada dia a comprar a la plaça, això és el que ha

canviat. Això, sumat al fet que ens han bombardejat amb grans àrees, ens han bombardejat,

és increïble la quantitat de grans àrees que s’han obert en deu anys. (…) El que sí que tinc

clar és que no anem en procés d’estabilitzar, sinó en un procés de canvi. I quan s’hagi

estabilitzat, jo sabré on estic, no puc lluitar contra algo que a mi se m’està escapant.”


“_Jo veig que les petites [empreses] es creen, obren i tanquen contínuament i als petits, si li

va bé durarà fins que es jubila, i quan es jubili el fill s’ho agafa i si no tanquen la barraca i

ja està. I si una petita i vol durar, lo que ha de fer és créixer...

_Si tu vols créixer has d’estar preparat... si no tens un volum fort...

74

_Estem entrant en una altra dinàmica, avui dia normalment tens que vendre més que antes,

has de tenir molt més volum de venda que antes, ara tens de tenir un volum bastant més

gros de lo que tenies antes, o sigui les empreses normalment tenen de créixer perquè se van

al carajo.

_Per continuar guanyant-te la vida, no per guanyar més...

_Lo que estic dient, tens de girar molt més.”


“_No resulta que tinguis una botiga, has de tenir més d’una. Però no dugues o tres, no. Per

anar bé, deu o dotze, i llavors tenir una dotació d’una persona... Però tenir un munt de

personal, i llavors et fiquen aquest sistema, i llavors tens la informàtica i pots fer-ho.

_Si en tens dotze, un camió serveix a les dotze, i el seu cost divideix-ho per dotze.”


També es reconeixen d’altres handicaps o punts febles particulars de la petita i mitjana

empresa, com són la manca d’informació i una baixa conscienciació de l’empresariat

sobre el significat dels canvis tecnològics. Com sabem, aquesta circumstància no és

única i privativa de la petita empresa, ja que es dóna en d’altres sectors empresarials,

però també és cert que apareix amb més fruïció en el cas que ens ocupa, la qual cosa

interpretem com un indici de que, efectivament, el fenomen s’exacerba i creix en

proporció inversa a la dimensió de les empreses de Blanes.

“No hem fet el canvi d’assimilar tot lo que és Internet, la informació com a un conjunt que

es pot utilitzar, etc. Que encara no hem començat, m’imagino que tots ens limitem a

utilitzar els ordinadors per preparar factures, petita comptabilitat i para de comptar, i

Internet utilitzar-lo a casa.”


“Entonces yo como un empresario te estoy diciendo que la informática muy bien, muy bien,

pero que yo no llego al final de la informática. Que necesitamos ayuda.”


“Ens falta informació de com fer-ho, perquè si no ho sabem, amb molt d’interès també ho

trobaríem, però realment, què és lo que ens pot interessar més?.”


75

“…les petites empreses estan molt en la qüestió de la urgència, del dia a dia i això fa que no

es puguin prendre decisions que es aquest cas seria una decisió important i estratègica, que

és situar a l’empresa davant de les noves tecnologies. Bàsicament la poca estructura de les

petites empreses, la poca sensibilització de les petites empreses.”


A més, sorgeix puntualment una queixa sobre la política dels proveïdors, que segons es

desprèn de les opinions emeses en diferents grups de discussió, tampoc no facilita les

coses. Sobre aquest tema, però, es parla més en profunditat en el capítol següent.

“Les empreses petites no entrem en el món d’Internet perquè els proveïdors no ens faciliten

la connexió, o sigui si nosaltres volem entrar a Internet és perquè comprarem o els cedirem

la informació dels proveïdors (…), i el problema és que en la majoria dels sectors, els

proveïdors no els donen aquestes facilitats, nosaltres evidentment només comprem a través

d’Internet, clar, només faltaria. (…) Però la majoria dels clients meus que es dediquen al

comerç no tenen aquesta possibilitat que tinc jo de comprar a les dotze de la nit, d’anar-me

a les set del matí de compra, de quedar-me al migdia per comprar. Són els proveïdors els

que m’han facilitat el camí, i evidentment són ells els que m’ho han de fer, perquè jo no

tinc recursos per fer-ho. És a dir, llavors, clar, el sector de la moda, el sector de la

decoració, el sector de l’alimentació, els proveïdors encara no han facilitat això als seus

clients.”


Però tornant a les expectatives de futur, un dels punts que suscita més consens és la

percepció de que, avui dia, les empreses de dimensions molt reduïdes estan

condemnades a desaparèixer, llevat de casos molt excepcionals. Així, es considera que

l’increment de les despeses actual a l’hora de portar un negoci, més els aspectes que

hem anat veient en línies precedents, ens han fet arribar a un punt on el sistema

econòmic ja no permet que una microempresa comuna sigui rendible, de manera que el

que es veu, per part de bona part dels intervinents en el treball de camp és que, ara com

ara, i cada cop més clarament en el futur immediat, la botiga petita, allò que hom coneix

com la “botiga de barri”, ja no és viable.

“La botiga del barri, avui dia tu tens per exemple les botigues que hi havia per aquí. Antes

havia molta gent que agafava botigues a l’estiu i en tenir tres o quatre de llogades, posaven

una tenda: pam, pam, tal i qual. O sigui, això ja ha passat a la història. Què vol dir?: abans

76

aquesta gent que tenia tres o quatre llogades, com tu saps, se guanyaven la vida. Anaven

allà, fotien la volta i encara guanyaven un caler, que avui dia com que els costos són molt

grossos, vull dir, pràcticament la persona que porta la seva botiga o lo que sigui, les

comptes ja no li surten perquè els costos de personal i impostos, lo que sigui, no pots mai

fotre un benefici per una cosa que no hi és. Això ja ha passat a l’historia, hi ha botiguetes

petites… Per exemple, abans tenia un gasto, i ara aquest gasto s’ha apujat molt, ja t’ho dic,

impostos, de seguretat social, sous i aquestes coses. Lo que antes estaven donant a aquesta

botiga que t’ho donava a X peles, ara el mateix producte no ho pot mantenir perquè han

pujat els preus.”


“Sí la botiga és una cosa normal, tu per exemple m’estàs parlant de fruita, verdura, lo que

sigui, però, vull dir, la botiga tradicional avui dia no té sentit. No hi ha un tio que la botiga

li funcioni. Antes agafaven, obrien temporades i aquestes coses, i també tenien un tio en

tres o quatre botigues, i avui dia s’ha acabat això, aquest tipus de feina s’ha acabat.”


Però no tots els botiguers pensen així. De fet, n’hi ha molts que es resisteixen, fins i tot

apassionadament, a acceptar una derrota d’avantmà. Molts d’ells i elles, fan recolzar els

seus arguments en el fet que el petit establiment permet un tracte més personalitzat amb

el client, que en canvi no es pot donar en les grans superfícies. I creuen que és

precisament aquest factor diferencial el que assegurarà la supervivència del petit comerç

i de la petita empresa de serveis, en paral·lel amb altres formes de consumir més

estandarditzades (algunes de les quals –vegi’s com es valora el tema de les franquícies–

esperen que declinin amb el temps). De fet, puntualment fins i tot es dóna una

reafirmació com a sector, quan es defuig el competir amb els grans emprant els recursos

que ells empren (com les NTIC).

“El petit comerç és el tracte, la confiança. Si parlem de quanta gent en una botiga de

confecció s’emprova cinc, sis, vuit prendes (…) hi ha molta gent que té la necessitat de

provar molt, que si m’apreta d’aquí, que si puja d’allà, que si em ve el tiro curt, coses

d’aquestes. Les grans superfícies no estan per tu ni per aquest tema com en una botiga.”


“El teu diferencial, quin és?: que tu fas una preselecció del producte que tu vols vendre, i

això selecciona el client que entra i això una franquícia no ho pot fer mai. Jo entenc que

77

aquesta és la nostra força, llavors la tecnologia ens ha d’ajudar per facilitar haver de

treballar menys per ser més productius…”


“Jo no crec que desapareixi res, ni que estigui malament una cosa o no, tot conviurà d’una

manera normalitzada. Aquelles bogeries per anar a comprar a aquests llocs, pues

desapareixeran.”


“Fa un mes havia una fira de la franquícia, teòricament la fira més important de la

franquícia és la de València, doncs aquest només calia agafar i llegir, a València i a la

pròpia premsa de la fira, doncs que havia baixat el nombre de participants un trenta per

cent, un trenta per cent!.”


“…lo que ens diferencia dels grans és ser més petits, i si hem de lluitar amb les seves armes

perdrem sempre.”


Una altra de les taules salvadores a les que solen aferrar-se, és al redireccionament de

l’orientació del petit comerç, vers l’especialització, per tal de diferenciar-se de les grans

empreses del sector.

“_Han perdut les botigues que tenien de tot, però les especialistes, si tu te’n vas a la plaça al

matí i aquella dona que té 50 cols és especialista de cols, la col que té aquella dona no la

trobes ni al Caprabo ni la trobes al Pryca.”


“_…tot lo que sigui artesanal, és lo que té més sentit de que continuï.

(…)

_Però hi ha sectors que no t’ho permeteixen això. Amb el nostre sí, però a ell no li pots dir

que faci una tele...”


Així doncs, hem de constatar que la realitat de les percepcions al voltant de la petita

empresa de Blanes oscil·la entre un fatalisme resignat, i una reafirmació i voluntat

expressa de defensar l’essencialisme de la petita empresa, mentre en la pràctica

78

l’escenari més freqüent continua essent, pel que els propis implicats/des declaren,

l’immobilisme quant a l’adaptació a les NTIC, i la progressiva pèrdua de mercat, a favor

de les grans empreses, que sí empren les eines tecnològiques de darrera generació.

5.3) Petita i mitjana empresa, i necessitat de personal tècnic

La introducció de la informàtica a la petita i mitjana empresa suposa de facto un

redimensionament i una requalificació de les tasques internes d’aquestes empreses.

Això, combinat amb el fet que els propis empresaris/es no poden encarregar-se

personalment de la gestió de la informació (i, en cas que fossin capaços, igualment es

troben atrapats per unes tensions temporals que els dissuadeixen de fer-ho), comporta

que la major part d’ells, i en especial els que realment s’han informatitzat, siguin

conscients que els cal tenir una persona per a que desenvolupi aquestes funcions.

L’opció de l’empresa externa, lògicament, també existeix, i molts se l’han plantejat,

però presenta problemes de disponibilitat (que tindrem ocasió de tractar més en

profunditat en el capítol següent).

“Entonces ponerte al día en la informática, pues nos cuesta, nos cuesta bastante. Y así

siempre nos rodeamos, como ha dicho él, de gente que realmente lo hace mucho más rápido

que nosotros y mucho más seguros de lo que están haciendo. Entonces, cuando necesitamos

un dato preciso siempre necesitamos de esta segunda persona, o sea que tenemos que

llevarla casi, casi al lado.”


“_Ara per Internet pot anar tot el dia i personalment només hi pots anar els matins. Ara si

el diumenge a la tarda vols comprovar alguna cosa, et connectes un moment i ho tens tot

allà.

_Però el que sí és veritat és que tota aquesta dedicació al final del dia comporta molt de

temps. Si ho sumessis al cap del dia porta molt de temps.

_Sí, però tu agafes el rato per estar a l’ordinador l’estona, per exemple que tu ja ha plegat.

És una feina que tampoc no et cansa.

_Primer t’ha d'agradar. I per agradar-te has d’entendre una mica perquè si no hi entens t’hi

poses de cul perquè és feixuc i és una càrrega. Però si t’agrada t’hi poses i és un moment.”

(Restauració)

79

“…lo que no pot ser és estar trucant contínuament a l’informàtic de turno per dir-li,

escolta’m, aquesta pàgina, a veure si em poses… Perquè és una història, això. Llavons has

de tenir una persona interna que ho sàpiga, això, però l’has de formar o acabes fent-ho tu,

perquè sinó... I això no es troba, és un problema però no es troba, no es troba…”


“No, no, una empresa. Jo no tinc temps. A veure, reconec que cada vegada em quedo més

atrassat. A veure, cada vegada ho faig servir més, però cada vegada el faig servir més coses

que ja em donen per fer-lo servir. No tinc temps d’estudiar, no tinc temps per indagar.

(…)No tinc temps de ser jo el programador o el que arregla els problemes de la informàtica,

perquè és que falten hores, falten hores. Llavors el que sóc és un usuari, però fóra d’aquí,

res més. El tema d’Internet va molt bé pel tema e-mails, això sí. Algunes cases, alguns

pedidos els faig ja a través d’e-mail. I també com a publicitat, com a propaganda: tinc un a

base de dades de clients i cada vegada que faig una cosa diferent, doncs, enxufo i... Aquest

Nadal he felicitat als clients a través d’Internet i bé. Però està una mica més esbombat del

que realment és. Al menys en pobles així.”

(Restauració)

“_Bueno, pero si yo tengo que contar cinco presupuestos en una semana, y si lo quiero

contar bien y lo tengo que contar como se tiene que contar y presentarlo al cliente como lo

tengo que presentar, o me divido o me paso veinticuatro horas sin dormir o necesito a

alguien para que me haga esta faena. A lo que me vengo yo a referir es que una persona a

todo no puede llegar. Tiene que delegar en otras personas y decir: tú eres el responsable de

esto, tú eres el responsable de esto... Pero claro, como más personas metas en una oficina a

ver de dónde sacas el dinero porque...

_Estàs molt angoixat...

_No, yo no.

_Et veig molt angoixat i crec que és innecesari perque, per exemple, si tu has de menester

alguna llei, no agafes pas el llibre de lleis i estudies. Vas a qui en sap, li preguntes i li

pagues.

_Lo mismo que puedes tener tú al que lleva el ordenador, como yo. Pero ¿qué pasa?, que a

lo mejor te dice: oyes, que hoy no puedo ir, que iré mañana. Y a lo mejor tienes el

ordenador con tres o dos en la oficina, y los tienes parados.”


I aquest és, justament, el problema. Les empreses de dimensions reduïdes (com ho són

totes les que apareixen en els fragments que s’enquadren en aquest epígraf) manifesten

80

greus dificultats per poder accedir a aquesta persona. La raó primordial estriba en que el

seu volum de feina no dóna per la tinença en plantilla d’un tècnic que s’encarregui

exclusivament d’aquestes tasques (a més de l’elevat cost que els suposaria haver de

pagar el seu sou). La seva solució ideal seria disposar d’alguna persona que es passés

algunes hores a l’empresa, amb una regularitat periòdica. Però aquesta solució és difícil

de trobar. I l’alumnat en pràctiques tampoc no es mostra com una solució factible,

perquè afloren queixes al voltant de la seva formació (tot i que aquesta és una altra

temàtica, d’abast més ampli, i que es toca en el capítol setè). El cas, doncs, resta sense

solució ara com ara, i el recurs final a l’empresa informàtica de serveis esdevé obligat,

per bé que no es veu en absolut com a suficientment funcional pels seus requeriments.

Aquest aspecte té a veure amb la relació que s’estableix entre les empreses de serveis

informàtics a Blanes i les empreses clients, però el tema és prou més profund, i –tot i

que en els fragments reproduïts es pot entrellucar clarament, preferim tractar-lo més a

bastament en el capítol que li dediquem expressament.

“Si la meva estructura necessita i només es pot permetre un administratiu tres hores al dia,

el problema què és?: que aquest administratiu és un administratiu limitat. Nosaltres a

l’oficina tenim molta rotació de personal, que n’hi ha de pràctiques, el problema és que no

tenen ni idea, és a dir, no ens poden aportar res, i això la petita empresa, el petit comerç

això ho penalitza. Si nosaltres decidíssim: mira, jo tinc una estructura que em permet gastar

dos hores al dia d’administratiu, però aquest administratiu me dóna un retorn important, me

porta els estocs, me fa les compres per Internet, me renova, m’ajuda realment… ho

miraríem amb una altra perspectiva. El problema és que tens un administratiu que t’acaba

fent el diari de compres i el diari ventes, i per fer-me això no val la pena pagar-ho.”


“…con nuestros medios no podemos acceder a la informática porque nos hace falta un

informático y nos dice: me tienes que pagar 20 millones de pesetas. Coño si yo no las gano

como te las voy a dar a ti. Esa es la deficiencia más importantes que tenemos…”


“Tenim un botiguer que en cas que tingui un giro petit anual no pot passar per tenir una

persona que li porti la informatització, s’ho ha de fer ell. Si no s’ho fa ell no li surten els

números.”


81

“O sigui, segur que necessitem algun que ens porti un cop de mà. El problema és que

aquest algú no sabrà lo suficient com perquè tingui un retorn important, és a dir, si a tu

t’entra un nano de dinou a vint-i-un anys a casa teva i: escolta, jo vindré dos hores, i et

porta l’estoc, potser fas números i dius vale, jo puc pagar dos hores un tio perquè em porti

els estocs. Lo que no puc pagar és una persona vuit hores al dia. El problema és que

aquestes dos hores aquesta persona no te comptarà els estocs.”


“Tens cent treballadors i tens el teu informàtic, i jo a una empresa petita no puc tenir el meu

informàtic.”


“…aquests nanos en pràctiques, si tinguessin retorno, seria una solució per la petita botiga.

El problema és que no tenen retorno, és a dir, tu has d’invertir en el nano per no recuperar-

ho. Si aquest nanos tinguessin una preparació adequada, tot aquest personal en pràctiques…

nosaltres tenim personal en pràctiques. Però clar, per nosaltres és un engorro quan truquen

de l’institut: voleu nanos?. Dic: tu, ara no me’l enviïs, perquè no puc perdre temps amb ell.”


Així les coses, se suggereix una idea alternativa, com seria la de que hi hagués una

empresa externa, però no en el sentit clàssic de l’empresa proveïdora d’informàtica, com

passa ara, sinó que estigués exclusivament encarada a donar suport a les petites i

mitjanes empreses, a la mida de les seves necessitats.

“El problema és que no necessitem una persona quaranta hores a la setmana per fer això, no

la necessitem, necessitem vuit hores. Clar, aquestes vuit hores no te les podem donar, dons

porta molt temps. Si hi hagués una empresa de serveis que tingués, que fes aquest servei

d’una ajuda a mida, i paguessis només en funció del temps que necessites...”


Una idea com la ressenyada en el fragment anterior, en la mesura que se subjectés a un

bon estudi de mercat, seria susceptible de fer emergir un possible filó d’ocupació, tot i

que implementat des de l’autoempresa. Ara bé, s’objecta al respecte que aquestes

funcions ja existien abans, i eren desenvolupades per les empreses que hom coneixia

com a centres de càlculs, les quals van plegar en perdre els grans clients (és a dir, les

82

empreses grans), quan aquestes culminaren successives etapes de la implantació de les

NTIC, i acabaren per tenir els seus propis tècnics informàtics.

“Això eren els centres de càlcul famosos, que van acabar tancant tots, perquè clar, un

centre càlcul també havia de rentabilitzar-se i per rentabilitzar-se necessitaven grans

empreses que li paguessin molts diners, i aquestes grans empreses es van informatitzar totes

i es van quedar amb els clients més petitets, més petitets, que no et pagaven la

supervivència.”


El que queda, però, com una incògnita no resolta, és si aquesta iniciativa empresarial

seria rendible en un escenari de tecnologització massiva de les petites i mitjanes

empreses, i si ho seria a Blanes, tenint en compte la massa crítica que caldria preveure.

Perquè, de fet, hom pot entendre que els centres de càlculs, en perdre les grans

empreses, i restar només un percentatge insuficient de les petites i mitjanes, no

poguessin tirar endavant per falta de mercat. Ara bé, si en un futur relativament proper,

s’aconseguís elevar el nivell d’informatització i tecnologització de les petites i mitjanes

empreses –potser tutelant aquestes iniciatives des de instàncies públiques en una

primera etapa, de forma que cobrissin part dels problemes que es generen, i que aquí

surten a la llum–, potser caldria preguntar-se fins a quin punt, i sota quins

condicionants, l’activitat dels centres de càlcul no podria tornar a tenir raó de ser, ara ja

com una modalitat d’empresa de serveis a les empreses, especialitzant-se precisament

en les de menor dimensions.

83

6) UN ENTORN PERCEBUT COM A DEFICITARI

Si en el capítol anterior ens havíem centrat en la problemàtica dels sectors que

arrosseguen un dèficit de tecnologització, el present capítol deriva de com afecta

l’entorn a aquelles empreses que sí han iniciat la seva informatització.

En primer lloc, però, cal advertir que –com es podrà veure a partir dels fragments que

il·lustraran la interpretació– hi ha dues realitats prou diferenciades. D’una banda, trobem

una realitat relativament aproblemàtica, que correspon sobretot a les grans empreses, les

quals han seguit un procés d’informatització i d’adaptació a les NTIC que, a partir d’un

moment crític, es caracteritza per la internalització de les funcions al menys de

manteniment de l’eina tecnològica, mitjançant la incorporació de tècnics de plantilla

experts en aquestes qüestions. D’altra banda, a nivell de programari, troben amb facilitat

proveïdors que els facin programes a mida, o fins i tot programes especialitzats ja

presents en el mercat que s’adiuen a les seves necessitats.

Però on el panorama canvia radicalment és en la segona realitat observada, que afecta

sobretot les empreses de dimensió mitjana o petita que sí s’han informatitzat, i que amb

més o menys sofisticació, han introduït les NTIC en el seu quefer diari. En aquest cas, la

percepció de la situació dista molt de ser plàcida, ja que aquestes empreses es veuen a sí

mateixes com inserides en un entorn molt deficitari, tant a nivell d’infrastructures, com

a nivell de programari (o software), com a nivell dels serveis a les empreses.

La rellevància d’aquests problemes es tradueix en un sentir general de veure’s frenat i

obstaculitzat sistemàticament en el desenvolupament tecnològic, per aquestes causes. I

és per això que hem cregut oportú estudiar la qüestió en profunditat, i desgranar la

diagnosi al llarg i ample del present capítol. En ell s’analitzen les principals demandes i

queixes dels empresaris participants en la recerca, així com les seves argumentacions

sobre quins són i com van els aspectes que troben deficitaris. Els diferents factors

estudiats es presenten en ordre de rellevància (i consens) ascendent.

84

6.1) Els problemes amb les infrastructures

Les empreses que han accedit al món de la comunicació electrònica, a Internet, saben

que la velocitat és un factor clau en l’operativitat real de la xarxa, ja que és el que

permet que es doni un estalvi de temps, o que per contra aquest es malgasti. I, envers

aquest punt, moltes d’elles manifesten tenir problemes. Problemes bàsicament de

velocitat, però també d’estabilitat de la xarxa, que relacionen amb la incapacitat de les

infrastructures existents per donar abast a la demanda. Aquesta situació, a més,

coincideix amb una resposta insatisfactòria per pràcticament nula, com la que sovint

donen les empreses proveïdores –veure el cas del darrer fragment, i la postura que pren

la companyia Telefónica, S.A.–.

“…el problema de tot és la velocitat de la informació, de telefonia, per mi no hi més

problema que aquest. O sigui, jo, quan vull fer algunes coses sobretot que necessito fer (…)

les haig de fer al matí, perquè a partir de les quatre de la tarda tothom té tarifa plana, ja es

connecta a l’ordinador, i es nota moltíssim. Si jo coses que he fet en una hora, ho he fet per

la tarda i m’he tirat tres!. I que se pengi!. Llavors, aquí, el problema que veig és de

velocitat, a Blanes com a cas puntual, de velocitat.”


“Encara avui, en el territori (…) la velocitat és un desastre, se't penja cada dos per tres, no

hi tens accés, ara funciona, ara no funciona... Això és un problema seriós.”


“Fa anys que m’estic barallant perquè vull una línia digital. Resposta de Telefònica, què et

diuen?: miri, en aquesta caixa o en aquest sector tot són línies analògiques. I un dia, quan

les canviem, doncs, vostè tindrà línia digital. I és clar, vull dir, molt d’ADSL, molt lo que

vulguis, però la línia… I a més jo tinc el problema aquest, cauen quatre gotes, caixa de

connexions mullada, i ja m’he quedat sense línia. Ho entens?, és clar, vull dir, ja t’agradaria

avançar, però com sembla que els que t’haurien de donar el servei ja no compleixen…”


Aquesta situació porta a molts dels i de les intervinents a reivindicar la implantació

d’unes infrastructures que permetin el desenvolupament d’Internet de forma operativa

85

per a les empreses. Així, hi ha un cert clam per l’adveniment de tecnologies del cable

que siguin realment potents. Els qui es refereixen a aquest punt aposten i demanen la

fibra òptica. Curiosament, però, en cap dels grups de discussió no es va fer referència a

la tecnologia sense cable (coneguda com a wireless), potser per desconeixement de la

mateixa, o bé perquè aquesta encara no està prou consolidada, mentre el referent de la

fibra òptica si és percebut com una tecnologia amb potencial suficient com per a

respondre satisfactòriament als requeriments empresarials.

“Per mi el problema principal és aquest, que per molt ADSL que hi hagi, fins que no hi hagi

un cable…”


“…fa molts anys que estem esperant el cable, en sentim parlar, que se’ns donarà tot per

cable, serveis d’Internet, de televisió, en fi, el que vulguem, la panacea…”


“A més a més, he passat a ser esclau d’aquesta tecnologia perquè arrossego les mancances

d’una infrastructura que és ineficaç. Ni ADSLs ni conyes, vull dir, cal fibra òptica. (…)

L’estructura tecnològica és lenta, es penja i és cara.”


Amb tot, i encara que la qüestió suscita un consens generalitzat, i el nombre de persones

que es queixen de la situació actual és força significativa, la situació no esdevé un

problema seriós per la majoria dels participants, tot i que aquests participen del consens

general a l’entorn de la diagnosi exposada, i perceben el tema infrastructural com una

assignatura pendent, malgrat no tots es creguin en una situació d’emergència. En canvi,

qüestions com les que es tracten a continuació, sí desperten un sentir molt més

generalitzat, possiblement per la seva major repercussió en l’activitat de l’empresa.

6.2) Els problemes amb el programari

La problemàtica dels programes informàtics és comuna a tots els sectors, encara que cal

destacar una major susceptibilitat envers la qüestió en les empreses del sector secundari,

86

segurament per la seva major freqüència d’ús dels programes, la qual cosa mena a una

major dependència d’aquests en la seva activitat quotidiana.

Les queixes al voltant del programari són per la inadequació d’aquest a l’activitat

concreta de l’empresa, així com per freqüents errades de disseny en els mateixos

programes. D’això tampoc no se salva ni tan sols el programa generador de l’entorn de

treball, que acostuma a ser el sistema Windows de Microsoft, el qual és també blanc de

les crítiques per la seva inestabilitat.

“En el tema de les noves tecnologies hi han moltes mancances a tots els nivells. Ara mateix

està la gent intentat adaptar-se, intentant agafar, els programes no funcionen com haurien de

funcionar, els ordinadors donen problemes... Encara està tot per posar-s’hi.”


“_L’únic problema que pot tenir [l’empresa informatitzada] és que li facin un programa a

mida seva.

_De programes estàndard n’hi ha els que vulguis.”


“El problema és gastar-te 1 milió i mig de pessetes en un programa i que no et funcioni bé.

El problema és que no t’arrenqui un dia, que se't pengi i que ningú no sàpiga per què se't

penja. O comprar-te un ordinador nou i que no et funcioni. Això no et passa amb un cotxe.

És una ciència que encara és molt inexacta.”


“En general, els programes estan mal fets. Donen problemes, es pengen, ara això no va bé,

ara resulta que no em serveix per aquesta altra cosa. Els programes que trobem aquí a

Blanes, i la gent que es dedica a fer-los, no en saben… Són programes molt mal fets.”


“…no hay un informático que sea capaz de montar un programa como Dios manda. Ni que

compres un standard y que te lo monten a medida. Se tira un año contigo y ya se cansa y te

dice: oye que aquí hay que poner un millón de pelas. Y pones dos millones y así y todo

sigue sin ser exacto.”


87

“_Jo tinc una altre problema, el noranta per cent d’empreses fem servir coses basades en

Windows, i Windows és un sistema inestable, insegur, es penja i tots en aguantem (…)

Perquè, a qui no se li penja l’ordinador sense saber perquè i ho ha de parar tot i tornar a

engegar?.

_L’Unix era una sistema més arcaic, però era més sòlid. Per una qüestió de marketing

tenien un Unix fantàstic i ara l’han canviat a Windows.

_Això està canviant, perquè el Linux és un sistema més desconegut, que ho estan fen

similar o en versions de Windows, perquè sigui més fàcil de veure’l. Però és molt més

estable, i un punt a favor: és gratuït.”


De fet, els dos sectors que viuen menys el problema són la petita empresa (a la qual ja li

serveixen els programes estàndards disponibles en el mercat) i la gran empresa. No és

que aquesta darrera no hagi tingut o pugui tenir els problemes ressenyats, sinó que

invariablement ho solventa optant per la internalització de les funcions, com es pot

veure en el cas següent:

“Nosaltres en el tema de programes, ens vam trobar ja fa anys, vam comprar, a una empresa

de Girona, vam comprar tot lo que era un programa que semblava que aniria bé, però

després el vam instal·lar, i primer no cobria les necessitats, després hi havia coses que no

funcionaven, i al final lo que hem fet… vam contractar un programador (…) Al final acabes

contractant un programador que lo que ha anat fent és anar fent un programa paral·lel al

costat, i això ara és lo que ens funciona.”

(Grans empreses)

Aquesta solució, però, no està a l’abast de tothom, per la inversió econòmica i l’elevada

despesa permanent que suposa, màxime si tenim en consideració la reduïda dimensió de

la majoria de les empreses que a Blanes (que no arreu) hem identificat com a petites i

mitjanes, i que tot sovint no arribarien, objectivament, a aquesta darrera qualificació.

D’altra banda, la compra d’un programa és percebuda com una despesa continuada,

degut a la fèrria estratègia (molts la veuen com a abusiva) de l’obsolescència

programada del software i dels components. D’aquesta manera, invertir en les NTIC

suposa encetar una partida de despeses que es perllonga en el temps, ja que cada pocs

mesos caldrà renovar el programari, a més dels equips informàtics (ja que les noves

88

versions es dissenyen per fer obsolets també els requeriments tècnics dels equips). En

no pocs casos –sobretot en empreses petites o botigues– aquesta és una condició que

dissuadeix d’introduir les NTIC a l’empresa.

“Quan compres el programa ho fa tot, o en realitat no fa res, i llavors has d’adaptar-te tu en

el programa. I després, quan ja ho tens i comença a funcionar, resulta que com que ha

canviat (…), torna a començar, i no acabes mai. I llavors lo que va començar siguent una

cosa que aparentment estalviava molta feina resulta que ha generat una altra i ni estalvia

paper, ni estalvia feina, ni estalvia personal, pues: més personal, més paper i més feina.”


“_…a part de que et pugui espantar més o menos, no val el que fan pagar.

_Això és el que volia dir jo.

_Tenint en compte que al cap de dos o tres anys està obsolet total, no? No és allò de dir:

mira, em compro un cotxe nou i dono el meu vell a canvi. Aquí rarament vas a parar a mans

d’un informàtic que et digui: No, mira del que tens em serveis casi bé tot. Amb una mica de

sort només ho diu amb el teclat. Les noves tecnologies pel nostre ram són molt cares.”

(Restauració)

6.3) Els problemes amb els proveïdors tècnics

En la mesura en que per a la majoria de les empreses de Blanes no resulta viable

contractar personal tècnic propi que es dediqui a tasques informàtiques, l’única solució

que els queda és posar-se en mans dels proveïdors informàtics, i dels seus serveis

tècnics. Però aquesta solució també esdevé problemàtica, perquè hi ha una percepció

pràcticament unànime en l’empresariat blanenc sobre les baixes prestacions que

ofereixen la majoria d’aquests proveïdors, i sobre les lesives condicions en què es

produeix aquesta relació per a les empreses que en són clients. Els factors més

esmentats es detallen a continuació.

Subjecció a preus elevats

Però, en la línia de les limitacions econòmiques que hem vist que solen tenir aquestes

empreses, aquesta solució tampoc no és considerada econòmicament òptima ni molt

89

menys. De fet, una de les primeres crítiques que sorgeix és que aquestes empreses

proveïdores treballen amb uns preus molt elevats, que molts veuen com desmesurats i

fins i tot abusius. De vegades, s’arriba a pensar que, per la feina feta, en realitat

s’apliquen preus enganyosos, que s’aprofiten de l’escàs bagatge tècnic dels propi

empresariat en l’àrea tecnològica.

“És que et cobren deu o quinze mil pessetes l’hora, això és massa exagerat.”

(Grans empreses)

“_Això no ho hem d’oblidar, els serveis són molt cars...

_I cobren unes fortunes, sí, sí...

_Si tingués una avaria X i t’hagin de venir, és molt car.

_És molt car, sí, sí, molt, i com demanis coses pel teu aire, per tu…

_És cara, l’adquisició.

_Hi ha programes que són molt cars, i al mercat hi ha de tot.”


“…a nosaltres sí que ens passa que al muntar un sistema, segons quines coses, és molt car.”


“Això t’anava a dir, una altra cosa es el que et demanen per qualsevol cosa. O sigui, una

cosa desorbitada. Tu vas a una empresa i dius: vull una terminal punt de venda, una això,

una això i et diuen el preu i t’espantes i surts corrent, surts corrent de lo que et diu. I

continues amb la caixa registradora. (…) Quan després t’ho mires d’una altre manera, i t’ho

mires de fer tu, comprant tu els components i fent-ho tu d’alguna manera et dones compte

que, d’alguna manera, t’estan enganyant, t’estan enganyant, perquè realment el que tu

necessites, l’ofimàtica que tu necessites, no valen els diners que t’està demanant l’empresa

perquè t’ho vingui a posar.”

(Restauració)

“Una empresa que ens assessora, d’avui per demà ens puja un vuitanta per cent la nota de

gastos. (…) Jo dic: envieu-ho a fora, això no pot ser, que de cop i volta ens augmentin un

vuitanta per cent, i estem enganxats i en aquests moments no podem fer-ho fora, hem

d’anar pagant fins que no trobem un altre que pugui substituir això. L’únic problema és que

has de pagar. Si hi ha una empresa que no està preparada per això, la foten per tots els

costats i hi ha un moment en que penses si val la pena tenir ordinador o no val més que no

fagin el servei.”


90

Manca de disponibilitat i orientació a la gran empresa

Una altre factor jutjat molt críticament és el d’una manca generalitzada de disponibilitat

dels serveis tècnics en cas d’avaria, la qual cosa té conseqüències funestes per a les

empreses, que en moltes ocasions, es troben tècnicament aturades per causa d’una

fallada informàtica.

“…la gestió d’hotel, lo que és comptabilitat, lo que és gestió d’estocs, tota una sèrie de

coses, són bastants programes que has de fer funcionar. I l’altra, t’ho has de muntar, perquè

els informàtics els dissabtes no treballen, el diumenge no treballen, i si tens algun

problemes t’has d’espavilar, t’has de buscar alguna versió d’algun programa que et permeti

treballar, perquè una aturada d’ordinadors avui dia és tancar l’empresa.

-És que avui dia els informàtics no poden treballar des de casa.

-Sí, però costa trobar empreses. Aquí a Blanes si vas a , no sé, a un parell d’empreses o tres,

el dissabte no hi ha ningú, no treballen.”


“…aquells problemes diaris que te surten de que t’hi encalles, t’hi encalles, t’hi encalles, o

has de trucar en el de l’informàtica d’aquí de turno que te diu, avui no puc venir, vinc demà

o te vinc d’aquí a dos hores, i dues hores que et quedes bloquejat.”

(Grans empreses)

Aquesta manca de disponibilitat es relaciona amb el fet que, segons ens indiquen alguns

participants del treball de camp, les empreses informàtiques s’orienten sistemàticament

vers la gran empresa, i deixen de banda les que tenen dimensions més reduïdes. La qual

cosa no deixa de ser paradoxal, perquè el que sí es desprèn del treball de camp és que el

cicle tecnologitzador de la gran empresa sol culminar en una fugida dels proveïdors i en

una internalització de les tasques de manteniment informàtic, mentre que un bon servei

permetria fidelitzar les petites i mitjanes empreses, que semblen les més abocades a

haver de recolzar-se en aquestes empreses de serveis.

“_I que estan orientats a empreses grans. Jo em vaig comprar el programa i casi bé vaig

tenir que rogar que me'l venguessin perquè estava orientat per empreses grans, i em volien

fer ells la instal·lació, em volien vendre els equips i jo els vaig dir: no, els equips ja els tinc

91

i la instal·lació ja me la faig jo, només vull el vostre programa que m’agrada com funciona.

Ah!. No, no, que això ho tenim que muntar tot... I casi els vaig tenir que rogar que me'l

venguessin. Increïble, no?. M’ho volien vendre tot.

_És que hi ha gent que et venen el programa a canvi de vendre’t el ferro també. Per una

altra banda jo, pels contactes que tens per aquí, també jo crec que moltes empreses

d’informàtica fan servir mà d’obra de nanos acabats de sortir del forn, i que d’experiència

molt poca. Ve un, et remena una cosa, te l’espatlla; ve un altre, te la torna a remenar, te la

torna a espatllar… És un mai acabar, és un mai acabar.”

(Restauració)

Baixa qualitat del servei

Addicionalment, l’empresariat es queixa d’una baixa qualitat del servei a les empreses,

degut en bona part a que es considera que la major part dels proveïdors informàtics de

Blanes no disposen de les competències tècniques necessàries. El cas és que salven

alguna empresa, que sol ser la més esmentada quan la relació és satisfactòria, però el

cert és que poques, molt poques, passen l’examen, per així dir-ho. Així, aquesta

percepció contribueix al fet de sentir-se desassistits, per manca de l’adequada

professionalitat de les empreses blanenques, a les quals formulen demandes que sovint

les superen, segons declaren. Moltes vegades, el que acaba fent l’empresari/a és anar a

cercar el que vol fora de Blanes. La problemàtica s’expressa molt bé en els següents

cites. En el darrer, per la seva significativitat, reproduïm tot el fragment de conversa

completa que sorgeix quan es toca la temàtica esmentada.

“Yo creo que ni los informáticos que tienen título de informática están lo suficientemente

preparados para hacer funcionar un programa al cien por cien. Porque yo tengo varias

experiencias de universitarios de Gerona, que los que me llevan el programa hasta ahora

son gente que están dando clases en la Universidad de Gerona, y los llamabas, y venían y se

lo llevaban, y entonces otra deficiencia salía por otro lado. O sea, que no hay todavía unos

conocimientos suficientemente sólidos para informatizar lo que necesitaríamos nosotros.”


“Es que para mí la informática no es eso. Si yo pido un dato de un cliente o de un banco,

me lo dan. Punto. Pero si yo pido al informático que me ligue clientes, proveedores,

existencias..., te dice que sí, que sí pero luego no té lo dan.”


92

“_…actualitzar dades costa molt. I trobar un bon servidor, també. Hi ha molt de xarlatan, hi

ha molt de xarlatan. I vas una mica venut. Al menys aquí a Blanes. Aquí a Blanes vas

venut.

_Falta, falta informació i falta gent que en sàpiga.

_Gent que en sàpiga i empreses que s’hi dediquin no n’hi han gaires.

_No, no.

_I les que hi han van saturades. Al final vaig anar a petar a una de fóra i em van timar. Em

van fer un bunyol de pàgina i em va costar molts calés.

(…)

_És que aquí a Blanes estem molts limitats en aquest aspecte.

_(…) Les quatre botigues que hi han, tu hi vas a demanar una cosa per empresa, en el

nostre cas el restaurant, i s’espanten, s’espanten: No, no, això no ho toquem, això no, si

vols un ordinador per casa sí. Això és lo més típic. Lo altre has d’anar a fóra, Barcelona, a

empreses grans de Barcelona.

_A veure, en el teu cas que dius que són punt de venta de teclat tàctil o de pantalla tàctil o

així, t’has de dirigir directament a Barcelona. El que hi han aquí són Pcs i així, però punts

de venta pel restaurant, no.

_Ni te’l pot portar, perquè una de les raons per les que nosaltres no tenim… és perquè dos

empreses que hem contactat de vegades per veure què, et diuen: nosaltres no ho tocarem.

T’ho podem enviar...

_Has d’anar a petar a Girona.

_A mi que em vingui un tio de Reus, o de Barcelona, o de Salamanca... Cada vegada que

tens un problema què? T’han de venir d’allà a solucionar el problema?

_Les multinacionals sí que ho tenen, vas al McDonald’s i sí que tenen els seus terminals.

Però això és perquè ho fan a tota Espanya, ho han a tota Europa...

_No, però això existeix. A Barcelona hi ha la tira de cases que ho venen. El que passa és

que estem a Blanes. (…)

_Pcs per estudiants i prou.

_I adequats per l’empresa. Això que tu dius de pantalles tàctils, per dir-ho, has d’anar a fora

de Blanes. A Blanes no n’hi ha cap.”

(Restauració)

Bona part del problema, segons les percepcions que exposem, s’inicia per la manca

d’informació del mateix empresariat, la qual cosa porta a ser força vulnerables a

possibles enganys per part dels proveïdors, els quals, es diu, no assessoren. En aquest

punt cal remarcar que la reiterada aparició de la sospita en el servei (i es pot veure els

termes en que surt reflectit en els fragments de converses) és realment significativa i

93

assenyala, si més no, que hi ha un seriós problema d’entesa entre moltes de les empreses

d’informàtica del municipi i les empreses que es veuen obligades a recórrer a elles. El

tema, creiem, surt amb la suficient força discursiva com perquè sigui una de les

qüestions que, en algun moment, caldria tractar.

“Saber explicar en la informàtica què és lo que necessita , allò que esta fent a mida, i que

realment arribi a funcionar. Falta informació.”


“_…que no saps a on triar. Ni què triar.

_Ni que t’enganyin. Anar a puestos que...

_Un dia caurà a casa teva un tio amb ganes de vendre i et pot vendre de tot. Perquè estàs

totalment desconnectat, no saps... Saps el que hi ha al mercat per revistes o perquè mires o

perquè ho veus en d’altres llocs, però vull dir que no hi ha un lloc específic a on podem

anar, una botiga que digui: mira l’últim que hi ha al mercat és això. I tu diguis: ensenyi-ho.

_Que t’assessorin.

_És que lo barato es caro, eh? Jo amb la pàgina web vaig anar a caure a un tio que venia

dels Estats Units, que venia amb un màster i que, com que jo era un dels primers clients que

tenia perquè feien poc que estava aquí, que m’oferia, que aquí que allà i al final em va fer

un bunyol i sí, em va sortir cent mil peles més barato del que em podien haver fet aquí a

Blanes o a Girona. I, a sobre, al final he hagut d’anar a parar a una d’aquestes empreses

també.”

(Restauració)

“La cosa està així, jo reconec que no en sé. I, com que ells veuen que no en saps, se

n’aprofiten i t’enreden. Et venen la moto, vaja. I és que no tenen vergonya. A vegades, més

val fer el viatge cap a no sé on, per no haver de fer tractes amb aquesta gent. Jo prefereixo

anar a parar a una bona botiga de Barcelona, que no a segons qui d’aquí per Blanes.”

(Grans empreses)

Finalment, la manca de qualitat en el servei té com a corol·lari el fet que moltes

empreses de serveis informàtics desapareixen en després d’un temps breu, i les

empreses a qui proveïen, que depenien d’elles, es troben de cop en la necessitat de

tornar a cercar un proveïdor, i eventualment canviar tots els components. No és una

mera psicosi, perquè de fet se citen casos en què realment això és el que ha passat

(vegeu el tercer fragment reproduït).

94

“Hi ha empreses que paguen burrades pel manteniment, o sigui, si vas a empreses petitetes

d’informàtiques es pensa que qualsevol dia desapareixin, i llavors te quedes penjat del tot. I

tens que anar a empreses més grans, doncs, que nosaltres estem pagant un milió de pessetes

cada any a les empreses aquestes, i per fer què?.”


“Aleshores un s’acaba adaptant a l’empresa informàtica, perquè ells no s’adapten a tu, eh?.

I quan, d’un dia per l’altre, plega, tu et quedes a dos veles.”


“Un altre problema que hi ha és que han nascut moltes botigues d’informàtica i molta gent

ha arribat a enganxar-se els dits, perquè tu li compres i te’n refies d’aquest senyor i al cap

d’un any, dos anys, ha desaparegut i has quedat penjat. Hi ha gent que ha gastat molts

calers.”


Les solucions al problema

Les empreses grans, i alguna que altra de mitjana (però mitjana real, segons les

tipologies universals) declaren haver solventat el conflicte per la via, com hem dit

abans, de la internalització de les funcions informàtiques. De totes maneres, en el cas

d’alguna empresa que sí se serveix de proveïdors informàtics, declara no haver tingut

cap mena de problema, potser pel fet que aquestes empreses estiguin orientades a la

gran empresa –com deien alguns dels i de les participants en la recerca–, i per tant

responguin millor a algunes de les seves necessitats i/o demandes. Altrament, sí

s’identifica una o dues empreses en concret, sobre les quals no hi ha queixes, però

aquests són casos minoritaris.

“En el nostre cas, per exemple, estem en una situació en que dius: bueno, que faig?. Agafo

una persona i tinc una persona, exclusivament, pel tema informàtic, possiblement nova; o

subcontracto un servei?. Quan estàs en aquella barrera és quan se crea el dilema, no?, i en el

nostre cas, noves tecnologies perfecte, és un avanç, e-mail, tots els temes de càmera digital,

que pots enviar fotografies, Internet… Però després se’t creen altres dilemes o altres

preguntes, com és per exemple, a mi en concret, el tema de la seguretat em preocupa molt.

Per què?, perquè et deixes una mica empènyer, vas ficant e-mail, si posem Internet, posem

95

això, posem lo altre i després comences a pensar: no estarem sent vulnerables?. T’estàs

obrint a l’exterior quan obres una xarxa, quan te connectes a l’exterior també et poden

entrar de fora si no tens un sistema de control. Llavors clar, vale, o tens la persona dintre

amb els coneixements com per estar tranquil, i ho tinc controlat, o tens un servei contractat

que també has de confiar en ell, que saps que com això està evolucionant tant, no saps si

s’estan posant prou al dia o no…

(Grans empreses)

“El nostro informàtic a la vegada és el director financer, i ell és el qui ho actualitza sempre,

o sigui, tot lo que hem parlat aquí, tot el tema de les webs, tot lo que convingui fer, totes

aquestes feines que si ho contractes fora...”

(Grans empreses)

“Si les dades no et serveixen per prendre decisions, no et serveixen per res, i és clar, es

tracta d’això, llavors normalment, al principi de la informàtica, doncs et donaven els totxos

d’informació que no servien per res. I llavors, com que aquest any tinc una informàtica…”


“A veure, amb qui treballem actualment hi tinc molta confiança, i a mi em venen a oferir

programes de fora i bueno, la confiança que jo tinc en aquest distribuïdor i en la feina que

em fa, doncs, no té preu, i ja em poden venir a oferir el programa més bo del món, que

mentres a mi aquest programa em doni les necessitats o m’ofereixi les necessitats, me les

cobreixi, doncs jo seguiré.”

(Grans empreses)

Pel que fa, però, a la petita i mitjana empresa, les solucions no són fàcils. Algunes han

optat per cercar un proveïdor de fora de Blanes, però no totes les que han seguit aquesta

via manifesten una total satisfacció, tampoc, tot i que sí sensiblement major. En d’altres

casos, com hem vist, es fa una crida a reeditar els centres de càlcul, o empreses que

estiguin en aquesta línia, encarades al servei de la PIME. De vegades, s’insinua que

aquesta podria ser una iniciativa que es dugués a terme des dels poders públics.

L’altra solució, és clar, passa per una requalificació de les empreses proveïdores de

serveis informàtics de Blanes, que suposaria el poder comptar amb tècnics que tinguin

un bon coneixement de la matèria, i que siguin capaços d’obrir una línia de serveis amb

96

garanties cap al petit establiment. Però això ja és quelcom subjecte a múltiples

variables, una dels quals és la formació.

Aquest important factor és objecte d’atenció del següent capítol, i és present tant en la

problemàtica dels proveïdors informàtics de les empreses de Blanes, com en les

mateixes empreses (en un dels fragments hem vist que es parlava d’aquest tema, ja que

les pràctiques de l’alumnat en les empreses podrien paliar parcialment la situació). I pot

ser que sigui una de les arrels del problema de fons, com tot seguit veurem.

97

7) EL PROBLEMA DE LA FORMACIÓ EN NTIC, A BLANES

La dedicació de tot un capítol a aquesta temàtica ve justificada per la forta presència que

ha tingut en tot el treball de camp, sorgint espontàniament com dels eixos de referència

nuclears, i essent una problemàtica transversal a tots els sectors que s’han vist

representats.

Val a dir, al respecte, que la qüestió de la formació, circumscrita al cas dels

coneixements de NTIC i a Blanes, admet dues perspectives. D’una banda, trobem el

tema de la formació de l’empresariat envers el tema, que planteja un seguit d’elements

problemàtics. De l’altra, i com a problemàtica central, per la percepció que se’n té,

tenim el cas de la formació en NTIC i en actituds bàsiques que els empresaris/es

detecten en les plantilles. En les pàgines successives es tracten ambdues qüestions per

separat.

7.1) L’empresariat i la formació en NTIC

Una de les qüestions que apareix com un tema clau (i que explica bona part de

l’endarreriment que es percep en alguns sector puntuals de l’empresariat blanenc a

l’hora d’adaptar-se al canvi tecnològic) és l’escassa formació que molts d’ells i elles

tenen en informàtica bàsica i en Internet. Aquestes mancances de formació són, a l’hora

de la veritat, un greu impediment per desenvolupar-se plenament en el medi tecnològic,

i en reconèixer el problema, sorgeix la demanda de donar resposta a aquesta situació,

preferentment des dels poders públics.

“M’imagino que el que cal és formació pel botiguer petit.”


“…seria necessari que ens ho facilitessin d’alguna manera per poder-ho treballar una mica

més, perquè potser no arribem a poder-ho agafar bé i perdem la paciència.”


98

“Potser no que un mateix no li sortirà de dins si ha de buscar… Però si és l’Ajuntament o la

Generalitat, en aquest cas… Però sí ensenyar, i sobretot en aquestes zones de la costa que

són tan turístiques i es remena molt el volum de negoci i molt… I fer, doncs lo mateix que

s’ha fet un grapat de cursets i de tema d’euros i de tema de mil coses, potser seria explicar a

la gent de lo que tu deies a mercats, de com va tot això, i l’oportunitat que és.”


“Estoy de acuerdo que tienen que haber unos cursos para que, precisamente a nosotros,

tendrían que informarnos un poco cómo funciona…”


Malgrat tot, la qüestió del paper que han de jugar les administracions públiques, per bé

que majoritàriament es veuen com els referents primordials de la posada en marxa de

cursos, suscita una controvèrsia en algunes institucions, que opinen que aquest rol

pertoca més a d’altres entitats que no a l’administració. En canvi, les associacions

d’empresaris aposten majoritàriament per l’entrada el joc de les administracions local i

autonòmica, a l’hora de proposar i dur a terme cursos de formació.

“La Generalitat, l’Ajuntament podria, l’organisme competent, podria explicar als petits

botiguers, per exemple (…) ensenyar temes de l’administració al petit empresari, a la

peixatera, a qui vulgui. Aquí la tendència que té la gent a explicar una sèrie de coses, vull

dir, obrir els ulls com els hem tingut que obrir a corre-cuita amb el tema de l’euro, doncs

això tenia que haver sigut anterior i està clar que això que... Vull dir, que ara mateix jo no

veig cap avantatge que pugui tenir un comerciant X amb una àrea comercial de... sigui

Caprabo, que sigui també informàtica.”


“…formar l’empresa ho han fer més agents que estiguin a la vora de l’empresa. Els poders

públics has d’orquestrar polítiques però sense ser els protagonistes, em sembla a mi.”


Altres elements ja resulten més consensuats, com la coincidència en opinar que la

qualitat dels cursos a endegar hauria de ser més elevada que no la que han tingut altres

cursos passats, i dels quals els referents comparatius no són satisfactoris. S’advoca, així,

per una major qualitat docent, a l’igual que per un major aprofundiment dels continguts

99

a explicar, que al seu torn haurien de ser més sensibles a la diversitat de nivells entre el

mateix empresariat, i que haurien de comprendre també el tractament de programes o

aplicacions específiques que tinguin a veure amb l’activitat econòmica i de gestió de la

informació que realitzi l’empresa en el seu dia a dia, i no tant en programes estàndard

que de vegades són de menor aplicació.

“_I jo en diria un altre: que els cursos siguin de qualitat, que molts no són. Que quan diuen:

això és de la Universitat de Vic. No, no és de la Universitat de Vic, i no m’enganyis.

_Exacte…”


“I que si fan un curset d’informàtica, home, que no et portin gent que no saben agafar un

ratolí, que també es dóna. Nosaltres anem per feina, amb poc temps treure el màxim de

rendiment, no anem a perdre el temps. Ha de ser qualitat comprovada.”


“_Perquè si munten un curs per fer anar el Word o l’Excel a nivell bàsic, doncs no hi vas.

Ara, si et diuen: muntem un curs amb Excel per muntar una macro, doncs llavors potser sí.

_Que siguin encarats a programes específics.

_A programes a diferents nivells.

_Per això, depèn. T’ha de servir d’algo.”

(Restauració)

“Lo que se hacía aquí, eran cursillos de informática, para aprender un poco a llevar el

ordenador y de informática. Lo que tendría que haber es para éstos que ya han aprendido,

cursillos más superiores, para las personas que tenemos que ya saben de qué va el

ordenador y de qué va el sistema este, pues poder acceder a los grados más superiores…”


D’igual manera, guanya terreny la consideració que els cursos que es munten es veuen

mediatitzats per una excessiva heterogeneïtat dels seus participants, tant pel que fa als

nivells que té cadascú, com pel que fa als seus interessos quant a la temàtica

d’aprenentatge, cosa que és percebuda com un handicap afegit als cursos.

“De programes de formació se’n fan molts. El problema que jo he detectat és que son

programes de formació locals; si tenim una població de 15.000 persones fem un programa

100

de formació X, què vol dir?. Vol dir que reunirem deu, quinze, vint persones que són

totalment heterogènies. Quant a especialitats, quant a feines que desenvolupen; després

també de nivell, hi ha qui ha tingut més estudis, hi ha qui n’ha tingut menys; després l’edat,

hi ha a qui li queda un horitzó d’anys, hi ha qui tot just comença… Que això per mi és un

problema, perquè fotem escudella com barrejada.”


Envers això, i en alguns dels cursos, ha sorgit la idea d’aplegar esforços entre una

pluralitat de municipis no gaire grans, els quals podrien organitzar cursos comuns per a

persones que responguin a uns perfils més concrets i més homogeni.

“Escolta, perquè no han quedat d’una altra manera?. A veure, feu un perfil, uns cursos de

formació que es detecta que son necessaris, però que siguin, que es busqui un perfil

d’individu. Aquests cursos es fan, no sé, el cap de setmana, en un lloc d’aquests que hi ha

d’estiu, que a l’hivern són tancats, en una casa de colònies, no sé, tu (…) S’agafa aquest

gent, i hi hauran dos de Blanes, tres d’Olot, cinc de Figueres (…) Llavors, allà es treballa.

Llavors, per mi és una manera d’avançar.”


Aquesta possible solució, i d’altres de similars tendents a generar majors economies

d’escala en l’oferta i la demanda, en cas d’implementar-se, permetrien resoldre d’altres

complicacions inherents al tema, com que quan el perfil sigui massa concret, hi hagi

poca gent i que aleshores el curs només sigui factible partint del pressupòsit del seu

encariment, per a que no surti a pèrdua per part de l’empresa que l’imparteixi.

“Jo penso que no falta oferta, oferta n’hi ha. Ens falta una oferta adequada, adequada en la

forma, en el perfil de qui ha d’anar-hi, en el nivell… En fi, el que no pot ser és que aquí a

Blanes hi ha hagut d’interès no fa gaire mesos, van fer uns tipus de cursos de formació al

petit empresari, petit comerciant, etc. (…) El problema és de que hi havia poca gent, i

llavors l’empresa (…) per poder donar aquest servei, doncs, clar, al fer-ho a poca gent,

sortia caríssim, i ja està. I perquè no podem compartir aquest curs amb cinc d’Olot que

tenen la mateixa voluntat, el mateix perfil?.”


“Vull dir que, a nivell empresarial, potser es demana molta universalitat, molta pluralitat de

cursos que no, que per potser per manca de coordinació de les associacions empresarials no

101

pots aglutinar perquè son els cursos molt específics de sectors (…) Són coses que potser, si

les associacions empresarials fossin molt actives es podrien agrupar, perquè no trobes prou

gent i quan en tens un els altres s’han despenjat o ja han trobat el recurs.”


Finalment, cal remarcar que una altra demanda pel que fa a l’organització d’aquests

cursos és que la seva adequació temporal tingui en compte els ritmes laborals del propi

empresariat. Així, es defensa que caldria muntar els cursos en períodes temporals que,

atès el caràcter intrínsecament estacional de l’activitat econòmica de molts sectors de

Blanes, no coincideixin amb les temporades altes de feina (de fet, fins i tot es parla

d’experiències desastroses al respecte, quan aquest factor no s’ha tingut en compte).

D’altra banda, l’adequació temporal hauria de tenir en compte els dies de la setmana i

els horaris més adients, no només per una qüestió d’evitar la sincronització dels cursos i

l’activitat laboral, sinó tenint en compte els moments més propicis per tal de que

l’empresariat es trobi en bones condicions per a assistir-hi (vegeu el darrer fragment, on

es critiquen els horaris nocturns o cap al vespre).

“En la nostra zona els cursets s’han de fer els mesos en que la majoria de gent té tancat o si

no tens tancat, casi bé més valdria la pena que tinguessis tancat que tenir obert. Ara, fer un

curset el mes de maig o el mes de juny..., és fracassar.”

(Restauració)

“_Al principi sí, però després la gent d’en va. Però això en tot, passa en tot. Comença molta

gent però després...

_Comencen trenta i al res, al cap d’una setmana veus que només som sis i dius: què passa

aquí?. Sóc l’únic tonto o què?.

_Són gratuïts?

_Són gratuïts.

_El problema és que casi tots comencen a l’abril perquè han de demanar els permisos a la...

_Sí, perquè són coses d’aquestes que no les deixen fer abans.

_Llavors quan els arriba l’autorització doncs...

_A casa, de tots els cursets que s’han fet, treballadors nostres no han pogut aprofitar ni un.

Perquè obrim a partir de març i tanquem a finals d’octubre. I llavors novembre, desembre,

gener i febrer, que es podrien fer els cursos, no se'n fa ni un...”

(Restauració)

102

“O sea, unos cursos adaptados a las empresas. Y siempre y cuando sean horarios..., porque

estamos hablando de un personal que es asalariado. Entonces tendría que ser en un horario

que se tendría que ver. A lo mejor tendría que ser dentro de la empresa porque hay personas

que tienen sus hijos, lo que sea.”


“Hi ha, també, un aspecte funcional, perquè hi ha cursos de quatre a cinc i de tres i mitja a

quatre i mitja (…) Però a partir de les nou de la nit, la majoria de gent a partir de las nou de

la nit estem fins el gorro, perquè llavors hagis d’anar a fer el curs.”


7.2) El problema de la formació en NTIC de la mà d’obra

El problema de la formació en assignatures que tinguin a veure amb la informàtica i

amb els continguts tecnològics, pel que es desprèn dels grups de discussió i les

entrevistats realitzats, forma part d’un problema global de molt de pes a Blanes, com és

ara el problema de la formació. Tot i amb això, i malgrat que els paràmetres són

similars, nosaltres –per raons limitatives òbvies del nostre objecte d’estudi– només

analitzarem el tema des de la perspectiva tecnològica, i centrant-nos en l’estat de la

formació en aquest aspecte, enfront dels requeriments de les empreses al respecte.

Hi ha dos vessant principals, en la problemàtica: en primer lloc, la dissonància entre allò

que vol l’empresariat, i allò que es troba en la mà d’obra, quant a formació; en segon

lloc, i com a destinació recurrent, trobem les crítiques a l’actual sistema de formació, i

en concret de Formació Professional, i la seva conveniència i acoplament a les

necessitats del sistema productiu. Analíticament, hem optat per tractar els dos punts de

forma separada.

Una demanda insatisfeta: requeriments, actituds i coneixements

Pel que fa a la percepció sobre els coneixements amb què surten formades les noves

generacions, hi ha un clar divorci entre els requeriments de competències i habilitats que

103

demanden les empreses, i el bagatge que es percep en el treballador/a, a l’hora de fer la

feina. Aquestes mancances es localitzen sobretot en aspectes de formació de base,

donant-se també en les noves tecnologies, és clar, i dibuixen un context desalentador,

perquè són molts els empresaris/es que entenen que es camina cap a una situació on a

Blanes no hi hagi mà d’obra qualificada.

Al capdavall, algunes empreses reconeixen que la formació en l’activitat concreta els

pertoca a elles, però sí reivindiquen que els coneixements comuns de base –i entre

aquests, els corresponents a les NTIC– vinguin sòlidament garantits pel sistema

educatiu. Cal fer notar que aquesta petició, així com la queixa que la fonamenta, és

completament transversal, i forma part de la percepció generalitzada i unànime de tots

els participants en tots els grups de discussió i entrevistes de què ha constat el treball de

camp de la recerca.

”Hi ha un estàndard mínim que qualsevol treballador ha de complir respecte de les noves

tecnologies, qualsevol treballador ha de dominar el llenguatge aquest, estigui situat en la

jerarquia de l'empresa o allà on sigui, ha de saber dominar aquestes eines, que per altra

banda és molt senzill. Però el que passa és que hi ha certa por…”


“Quan parlem de les escoles de formació, de lo que volem de la gent, hi ha uns mínims que

són per les noves tecnologies que han de sebre. Una altra cosa és tallar la carn, el filar el fil,

això són habilitats i això s’ha d’aprendre, i crec que a la mateixa empresa. (…) Això no

podem pretendre que cap escola de formació professional ensenyi a tallar carn, a filar la

filatura de... o tal cosa. Una altra cosa són les noves tecnologies, que aquestes sí que les han

de sebre, i s’han de conèixer.”

(Grans empreses)

“Jo considero que no hi ha prou formació, localment, per donar a l’abast de les necessitats

que hi ha, perquè avui dia, un senyor que fa d’usuari pot treballar en una gestoria, en un

banc, té moltes sortides, no?. Però la majoria de la gent que et ve i et porta currículums i tal,

pues, què vols que et digui?, no.”


“Aquí l’obstacle més important que tenim és el no trobar en el nostre entorn mà d’obra

qualificada. I és que no n’hi ha perquè no se’n genera. Llavors el teixit industrial del nostre

104

camp no progressa. Això és el peix que es mossega la cua, va en espiral i cada vegada va

pitjor. Quan jo era jove, hi havia a Blanes molts professionals del nostre ram, i bons!. Jo

diria que hasta molt bons. Era gent de l’edat del meu pare i més joves, fins arribar a la meva

generació i una mica més. Però des de fa molt anys no es forma gent, o no es forma de la

manera adequada.”


“Blanes hauria de canalitzar tot això, de manera que les escoles ja treballessin amb aquests

sistemes de gestió (…), perquè la gent s’acostumés a posar-se davant d’una pantalla sense

cap mena de por, i això només passa si la gent jove comença a treballar amb els programes,

que pot ser un Excel, una fulla d’Excel o qualsevol cosa des de petit.”

(Grans empreses)

“Però, la gent que tenim a les empreses, preparades per assolir-lo?. Crec que no, perquè

s’entén preparada en informàtica una persona que sap portar un processador de textos, un

full de càlcul i ja està, ja sap informàtica. Jo crec que ja han passat vint anys des del boom

de la informàtica, i que es pot anar més enllà, i que una administrativa ja pot començar a

dominar bases de dades, no allò bàsic, bàsic, encendre l’ordinador i amb el Windows saber

per on vas. Jo crec que s’ha d’exigir més, s’ha d’apretar perquè el personal que se'n cuida

del tema informàtic, o que treballa amb ordinadors, es renovi.”


Addicionalment a la fallida percebuda en els coneixements de base de la mà d’obra

blanenca, una de les qüestions que també sobresurt i completa la diagnosi és el tema de

la formació en actituds. En aquest sentit, també hi ha una queixa generalitzada en unes

actituds, sobretot en el jovent, molt poc proactives vers la feina. Aquesta situació es veu

com el producte d’una greu llacuna del sistema educatiu: segons el seu parer, aquest

sistema, en l’actualitat, no ensenya a aprendre, a l’igual que no ensenya a pensar. Al seu

torn, tampoc no és capaç de motivar el futur treballador en un o altre ofici. En

definitiva, molts opinen que els treballadors/a d’avui dia no aprenen a treballar.

De totes maneres, també hi ha una percepció que, pel que fa al món del treball, les

noves generacions han dut amb sí un canvi cultural, un canvi de valors. Així, observen

en elles una menor implicació en les seves tasques, i uns objectius de caràcter més

materialista –encarats a veure el treball com un instrument per guanyar diners, i no com

105

un ofici propi–. Aquesta circumstància fa, a més, que a Blanes no se segueixin

especialitzacions laborals, en tenir a prop alternatives que eventualment poden donar

més diners a curt termini, com treballar en el ram de la construcció o en l’hostaleria

quan ve la temporada alta.

“_Hi ha unes necessitats que nosaltres tenim clares, hi ha una gent jove que surt que està

molt desconnectada.

(…)

_També depèn de la mentalitat del nano, eh?.

_Vale, d’acord.

_La de gent de Blanes que ens ha enviat els seus pares dient, té te’l donc i a veure si

l’espaviles!.

_Sí, ensenya-li a treballar!, que no sap treballar.”

(Grans empreses)

“Abans, anys enrere el jovent que no estava preparat començava a treballar amb una edat i

amb unes pretensions econòmiques o de vida que feien que en pocs anys, o relativament

pocs anys, quan anaven a la mili ja tots érem capaços de desenvolupar la seva feina, tot

tenien ofici. Avui en dia, degut a ‘estructura educativa i socioeconòmica, el jovent (…) als

vint anys ni son capaços de fer la seva feina, ni en tenen ganes, això encara és més greu. I el

que és més greu encara és que no tenen aspiracions, és a dir, l'aspiració de molta gent jove

és guanyar diners depressa. I a Blanes això es pot fer, fent de paleta, de cambrer, encara

que sigui a temporades és igual. Doncs això dóna unes possibilitats que diuen: jo faig de

paleta i guanyo una barbaritat.”


“Les mancances són de formació i són de base. És a dir la gent ha de tenir clar que s’ha de

treballar per fer la feina ben feta, per tenir una dignitat professional, perquè la feina que

facis et ompli, perquè al final et passarà un gran part de la teva vida treballant i si al final no

t’agrada el que fas seràs un desgraciat i que tot això si només treballes per diners no

t’omplirà, no seràs feliç, no estaràs content amb tu mateix, tindràs un entorn que no serà

d’adequat. Per tant escollir una feina i escollir-la bé és molt important…”


“Llavons és un asunto d’ensenyança conjunta amb l’objectiu que lo que sigui, el que fa

millors fotos digitals, si no sap on les té que anar a fer, i com les ha de fer, i l’objectiu de

les fotos què té que fer, per ensenyar-li al qui les té que ensenyar, malament rai…”

(Grans empreses)

106

“Que vingui una persona aquí a treballar amb nosaltres que no sàpiga no em preocupa. A

mi el que em preocupa moltíssim és que no tingui la capacitat d’aprendre, si li han donat el

camí per obrir-li la ment, per ser capaç d’entendre, entendrà; però si no té això no cal

esforçar-se. I el problema és aquest, no hi cap més de problema.”


Val a dir, però, que el cas de Blanes no és únic en el panorama actual, i que aquestes

percepcions s’incardinen en unes visions que sorgeixen amb força en una societat com

l’actual, que en algunes zones (Blanes n’és un exemple) tendeix cap a la virtual plena

ocupació, i on les expectatives professionals de partida de generacions amb un elevat

grau de formació, topa amb la frustració que es deriva d’un món laboral on algunes

condicions de treball (l’estabilitat, la remuneració de la primera ocupació) han sofert

una involució envers èpoques pretèrites molt properes, i on a més han sorgit nous

fenòmens (com la subocupació). Aquest peculiar context acostuma a portar amb sí una

lectura negativa del treball, i una desvinculació de la implicació en les tasques del

mateix, que en donar-se en amplis segments de la joventut, comença a adquirir visos de

ser un autèntic fenomen cultural. I, en aquest sentit, la societat blanenca no és una

excepció.

La crítica del sistema educatiu actual

Però malgrat l’existència de variables estructurals del propi mercat laboral que

intervenen en la definició de la problemàtica, la visió de l’empresariat de Blanes es

focalitza cap al que consideren una fallida en tota regla del sistema educatiu. Fallida que

creuen que ve motivada per línies pedagògiques equivocades tant en els continguts com

en la forma d’ensenyar, però que sobretot rau –segons el seu parer– en la poca

proximitat entre l’escola i l’empresa.

La major part dels qui així opinen, pensen que caldria establir ponts comunicatius entre

unes i altres institucions, i reformar els plans d’estudi perquè tinguessin en compte les

demandes de tasques, competències i habilitats que es donen en el si del teixit

empresarial de Blanes, més que no pas tendir a un ensenyament generalista en matèries

107

a les que les empreses després no li troben utilitat. D’igual manera, advoquen per una

combinació major entre ensenyament teòric i pràctiques professionals.

“De totes maneres la formació, jo crec que també tindria que anar paral·lela [a les empreses

de Blanes], i tornaríem a anar a lo professional o no professional o d’allò. Aniria paral·lela,

perquè aquí sí que n’hi ha llocs de treball importants…”

(Grans empreses)

“Hi ha una mancança molt important, o sigui, la formació professional es fa en contra dels

interessos del poble, o sigui, no es fa formació professional industrial, i quan es fa, es fa

fora de la indústria, com no es fa formació ni pel comerç ni pels serveis.”


“Nosatros hem parlat molt amb el professional d’aquí, no hem aconseguit res. Home, entre

cometes, entre tot lo que hem aconseguit, no hem aconseguit gaire. No, crec que no ha sigut

mèrit del professional, per què té una mala orientació, la professional. (…) En comptes

d’estudiar tindrien d’aprendre a interpretar lo que vol la indústria de Blanes, si és que el

futur té de ser a la indústria de Blanes.”

(Grans empreses)

“Abans la formació professional estava estructurada d’una manera i ara està estructurada

d’una altra. Abans quan un feia maestria industrial, estudiava unes hores i alhora treballava

unes hores cada dia i quan tenies divuit o dinou anys tenia una bona base teòrica, tenia unes

pràctiques raonablement ben assimilades i li faltaven hores de vol, que les adquiria

treballant. Però el per què de les coses, d’un forma general, ja ho tenia, el que no tenia era

l’experiència. I després d’un any o dos treballant feien una evolució molt ràpida.”


Com es pot veure, aquestes consideracions constitueixen un alineament de l’empresariat

amb una lògica educativa de servei directe al sistema productiu. Més encara, la proposta

suposa, implícitament i en essència, l’externalització vers l’escola de bona part del que

s’entén avui dia com a formació en l’empresa (i que ha d’assumir la pròpia empresa).

En aquest sentit, i tot i que es defensa la bondat d’un sistema ampli de pràctiques en les

empreses, aquestes tendeixen a percebre’s no tant com unes pràctiques d’aprenentatge,

sinó com unes pràctiques de perfeccionament, la qual cosa no passa ara com ara. De fet,

alguns dels empresaris/es es manifesten contraris a haver d’ensenyar massa continguts a

108

l’alumnat en pràctiques que ve a les seves empreses, al·legant que, de ser així, el que

creuen que hauria de ser un ajut entenen que ja no els surt a compte.

“…els estudiants (…) sí que seria molt important que es fessin, per lo menos els que volen

professionalitzar-se, aquests que ja es volen professionalitzar, que fessin pràctiques i estudi,

tot a la vegada, perquè això és lo positiu per ell, per l’estudiant, i per l’empresa, és

beneficiós per les dos parts.”

(Grans empreses)

Ara molts d’aquests nanos estan al paro, o no treballen, escolta, els hi costaria molt rebaixar

les càrregues socials per les empreses d’aquests nanos, que aprendrien i se'n aprofitarien

molts que ara acaben sent peon per la vida? No podrien, per tres anys més, estar a la cartilla

de la seguretat social del seu pare, que de totes maneres hi estarà, per ajudar a les empreses

que els formin? Les empreses tenen que assumir tot el cost de formació del la gent que...?

No, jo crec que això no és així.


“Jo de lo que em queixo és que aquests nanos surten amb una preparació deficient i jo no el

puc utilitzar. Llavors no em serveix, és a dir, (…) haurien de fer-ho bé. Aquest nano hauria

de sortir amb una preparació que pogués anar a casa meva a ajudar-me, perquè si va a

aprendre, malament.”


En l’actualitat, però, postular un transvasament dels continguts concrets de l’activitat

laboral en les empreses vers el sistema educatiu sol ser un tema polèmic, que troba

grans resistències entre els ensenyants (els quals defensen la idea d’una escola

generalista i pluridisciplinar, i denuncien la iniciativa com una maniobra de

transferència dels costos de la formació en l’empresa al sistema escolar), i que al seu

torn es defensa aferrissadament des dels sectors productius, els quals objecten que

l’actual sistema educatiu s’entesta en mantenir-se deslligat del sistema productiu, de

manera que la formació representa un valor afegit mínim a l’hora d’orientar la carrera

laboral del treballador/a, que és la funció primordial que creuen que hauria de complir el

sistema educatiu. El tema, evidentment, és força complex i ultrapassa el nostre objecte

d’estudi, de manera que només el deixarem enunciat, com una descripció de les

posicions que a una i altra banda hom pot observar en el sempre difícil tema de la

109

transició de l’escola al treball. Com a vies intermèdies, però, en les entrevistes

institucionals s’apuntava a la formació no reglada, la formació ocupacional, així com a

mecanismes com els cursos del FORCEM, per mirar de cercar una alternativa a les

deficiències formatives que l’empresariat ve denunciant. Igualment, s’advoca també per

canviar els plantejaments pedagògics del com ensenyar determinades matèries (entre

elles, les NTIC per cert).

“Llavors la gent amb poca formació intel·lectual, que no ha passat per les universitats etc,

ho té més difícil, penso que ho té força difícil, perquè quan parlem de coneixement estem

parlant d’abstracció, estem parlant de deixar el mon de lo concret, i hi ha molt gent que es

perd. Tu poses a gent a formar-se durant una hora i, a tots ens passa, però ho hi ha molt

gent que li costa molt està atenta durant una hora a un missatge més o menys teòric.”


Però algunes d’aquestes solucions intermèdies, com els cursos de FORCEM, topen amb

el fet que estan estructurades sembla ser que pensant en les grans empreses, i no en

teixits de molt petita empresa, com és el teixit empresarial gironí del que Blanes forma

part. Per això, també es defensa la idea de tendir a un nou model que faci més

protagonista l’empresa, i que s’adigui a les necessitats d’aquesta, independentment de la

seva dimensió, o bé reservant línies de treball específicament pensades per a la petita i

mitjana empresa.

“La formació reglada professional està fent un gran esforç per adequar els continguts a les

necessitats del mon real de l’empresa. La formació ocupacional jo crec que sí, que és la que

ha sabut ajustar-se millor a les necessitats que tenim les empreses. I llavors la formació

continua, la formació de treballadors en aquí el problema és el de sempre la sensibilització

que té l’empresari, és a dir lo complicat que és accedir als fons que té el FORCEM, i la

poca motivació que té l’empresari. La mateixa estructura o concepció que té el FORCEM

està destinat a les grans empreses, les petites empreses tenen la figura aquesta dels plans

agrupats, està fet pensant en Madrid suposo, però a Girona, que hi ha una estructura de

petitíssima empresa, és molt difícil que això porti a formar a alguns treballadors, juntament

amb els treballadors de la competència. No té gaire sentit. S’hauria d’intentar un model de

formació continuada que donés el protagonisme a l ‘empresa i que fos l’empresa qui digués

quin tipus de formació vol i per qui. Sobre tot això sabent que els diners surten de

l’empresa i del treballador a més a més.”


110

Finalment, i tornant a les aportacions del sistema empresarial, s’apel·la sovint a

l’establiment de ponts de diàlegs permanents entre el sistema educatiu i l’empresariat de

Blanes, per tal de tractar la problemàtica d’aquesta dissonància entre els coneixements i

les actituds de la mà d’obra i els requeriments de les empreses al respecte. En aquest

punt s’incideix especialment, tot i que s’és conscient de la seva dificultat. La raó és que

es veu com un dels punts més importants de l’actual panorama, i potser com un dels

principals problemes que s’afronten des de l’esfera productiva blanenca, i en especial en

qüestions tan noves com les NTIC.

“Aquest diàleg, no sé si l’Ajuntament podria mirar la manera de potenciar-ho, d’enllaçar,

de preocupar-se, de que ens reuníssim, no sé, de tot el tema aquest, segur que seria

importantíssim.”

(Grans empreses)

En definitiva, doncs, el tema de la formació de les plantilles i de la nova mà d’obra

creiem que adquireix prou entitat com perquè calgui parar-li una atenció especial. I, per

bé que és cert que les posicions de partida són segurament dispars a banda i banda de la

barrera, per així dir-ho, el cert és que es dóna una percepció suficientment generalitzada

d’arrossegar un dèficit creixent en la matèria, com perquè el fenomen sigui susceptible

de centrar el nostre interès. Al marge de les funcions que han de recaure en unes i altres

institucions o entitats, el cert és que convé revisar el que està passant en la formació de

base, el nivell que s’assoleix en coneixements bàsics de NTIC (si es vol, el que podríem

anomenar l’alfabetització digital), i també la qüestió de les actituds –la qual,

probablement, té el seu origen en fenòmens socials més complexes i multifactorials–.

Possiblement, fóra bo retenir algunes de les propostes que advoquen per una major

comunicació entre les parts. I el cert és que, al marge d’ulteriors actuacions d’abast més

estructural, normalment sempre resulta convenient conèixer el problema des de totes les

vessants, i per això cal escoltar el que pensen totes les parts, i com viu cadascú la

problemàtica. Potser per això, sí seria extremadament convenient continuar tractant el

tema de la formació a Blanes, i un bon primer pas en aquest sentit pot ser l’establir

fòrums de discussió i de debat sobre aquesta qüestió.

111

8) NECESSITATS, PROPOSTES I OPORTUNITATS

En el present capítol hem volgut recopilar tant les necessitats i demandes de les

empreses de Blanes pel que fa a la seva millor adaptació a les NTIC, com el seguit de

propostes envers la qüestió que han anat sorgint a mesura que s’anava desenvolupant el

treball de camp.

Per descomptat, les propostes aquí compilades no són les úniques propostes possibles, i

de ben segur que n’hi hauria moltes més si haguéssim perllongat el treball de camp.

Tanmateix, el fet que siguin propostes relativament consensuades, i que surtin amb una

certa cadència repetitiva, creiem que és quelcom que les fa especialment significatives i

portadores d’uns anhels soterrats en l’empresariat blanenc.

Altrament, ens hem volgut fer eco d’una possible oportunitat de desenvolupament de

Blanes (del municipi sencer, i no només de les empreses) com a projecció de futur i cap

a la Societat de la Informació i del Coneixement, com és ara el projecte “Illa de Blanes”,

el qual ha estat objecte d’una entrevista, i del qual es poden desprendre diversos

aspectes que creiem que resulten rellevants per a la relació entre les empreses i la

societat blanenca i les NTIC.

8.1) Principals necessitats de les empreses de Blanes en matèria de NTIC

Les necessitats que han sorgit de les demandes dels propis empresaris/es del municipi, i

que s’han vehiculat mitjançant les propostes són de dos tipus, fonamentalment, amb

diverses ramificacions internes. Un primer tipus es refereix a les propostes per ser

aplicades en les empreses de la ciutat, conjunt que es desgrana en: necessitats i

demandes envers les infrastructures i entorns web d’empresa; ajuts i subvencions; i la

necessitat de que s’informi i se sensibilitzi l’empresariat.

112

El segon tipus fa referència a la necessitat d’ampliar el radi d’acció de les mesures a la

població en general, per tal de generar sinèrgies amb les empreses en l’entrada de

Blanes sencer a la Societat de la Informació. Aquest segon conjunt es tracta per separat

en el segon epígraf d’aquest capítol.

Infrastructures adequades i una web municipal de referència

Tant per part dels empresaris com de les institucions entrevistades, s’entén que és

necessari que les empreses siguin presents a Internet, per a la qual cosa es considera que

cal que tinguin una pàgina web cadascuna d’elles. I no només per una qüestió simple

d’aparadorisme, sinó per operar per Internet (en transaccions comercials, si convé, i en

la realització de tràmits amb les diferents administracions).

“…totes les empreses haurien de tenir pàgina web. I quan dic pàgina web no dic tenir el

catàleg posar a Internet, sinó una pàgina web interactiva, que servís perquè els clients, i els

treballadors es poguessin relacionar amb l’empresa.”


“….que l’empresa anés comprant i venent a través d’Internet, que es connectés a Internet

per fer totes les qüestions bancàries... Tot això és un estalvi de temps i un augment de la

productivitat.”


Per tal de fer això possible, però, es demanen dues coses. La primera d’elles ja és

coneguda, perquè ha estat objecte d’atenció en una part anterior de l’estudi, i és la

necessitat de comptar amb bones infrastructures de connexió, cosa que ja sabem que pel

que fa a l’empresariat de Blanes, acaba donant lloc a la proposta d’instaurar una banda

ampla real, a partir d’un cablejat de fibra òptica que abasti tot el municipi.

“L’escenari òptim per les empreses, un accés a Internet a una velocitat potent, important.

Això és bàsic per mi, és essencial, i no passa avui, i fins i tot les ADSL es pengen. Perquè,

és clar, una empresa vol seguretat i llavors resulta que no la té, i resulta que jo ara ho faig

tot per correu electrònic i havia de fer una transferència i no la puc fer, no? Això és bàsic,

diguem que és la conditio sine qua non.”


113

“…a l’Administració se li ha de demanar, perquè això no ho pot fer directament una

empresa, que s’espavili a que tinguem la fibra òptica abans que ningú. Perquè és el que li

demanem. (…) Per tant en el cas de la informàtica ha de ser sensible a que si pot adelantar

o pot ajudar per mitjans que són els que ell utilitza, els que té, que són els polítics i els

econòmics, sense pensar que si aquesta inversió l’ha de fer una empresa, perquè una

empresa si t’ha de portar la fibra òptica farà molt ràpid els números dirà: l’amortitzo, no

l’amortitzo, la porto o no la porto. Per tant, que l’Administració es comprometi i digui:

quan jo la porti, donaré més facilitats a la gent que està aquí a que la pugui utilitzar. Això sí

que és una cosa que sí que se li pot demanar a l’Administració i casi jo et diria exigir.”


Pel que fa a la segona demanda, es proposa la creació d’una web municipal de

referència comuna per a totes les empreses, i on aquestes o bé estiguin allotjades, o bé

es redireccionin a partir dels convenients links. Aquesta web comuna hauria de ser

realitzada i mantinguda per l’Ajuntament, i podria millorar-se amb la posada en marxa

d’un cercador d’empreses, per exemple. Al seu torn, també es demana el suport de

l’administració local per desenvolupar els projectes de web de les empreses. L’opinió

general és que iniciatives com les que exposem, servirien per donar impuls i projecció a

les empreses de la ciutat, en especial les de dimensió reduïda, que són potser les més

necessitades al respecte.

“els que fem una web petita, doncs, ens hem d’acollir a una web grossa d’un banc o d’una

entitat que t’aculli. Doncs potser una web comercial feta per l’Ajuntament, en la que hi

poguéssim tenir accés i que cada qual, per a la nostra web, s’hi pogués accedir des de

l’Ajuntament. Llavors que cada qual es faci posar un link.”


“Es tracta de tenir una voluntat política de dir: aquí anem a fer una aposta sèria per posar

Blanes al món, i aquesta aposta sèria no es fa amb dues-centes mil pessetes d’un

programador, s’ha de fer una pàgina que val molts milions, molts milions a l’aire, set o vuit

o deu, i después tenir una persona que constantment estigués en aquesta plana, no fer això i

ja està feta, i deixar-la allà penjada i que la gent se la vagi mirant o no per la resta de la

vida. No, es tracta de tenir una cosa bonica, dinàmica, que contínuament es vagi renovant, i

que hi hagi una persona que, contínuament, estigui promocionant aquella plana: Perquè una

plana, si fas una plana, per més que es gasti, i no la promociones, és llançar els cèntims…”


114

“Que quan busquis Blanes, que anem a buscar indústria, comerç i serveis, que lo que

busquis ho puguis trobar classificat en aquest sector a partir de l’IAE. Que hi hagi una web

general i llavors, picant cada un, poguéssim accedir doncs a veure on anar a buscar els

croissants. Un buscador d’empreses a nivell local.”


“L’Ajuntament ha de fer un intent molt serio d’allò que has dit, de donar un domini a les

empreses, però jo crec que amb això no serà suficient, sinó que s’hauria d’haver agafat i

com a mínim agafar aquesta empresa cada vegada més i fer-li un projecte de pàgina web, i

un cop que allò ja s’ha fet tu ja t’impliques més, llavors que hi ha una cosa feta ja

t’impliques més.”


La qüestió dels ajuts i subvencions

Un altre dels punts més reiterats, quant a les propostes que es fan per accelerar l’entrada

de les empreses de Blanes en allò que en diem Societat de la Informació i del

Coneixement, fan al·lusió als ajuts econòmics i subvencions, que s’estimen convenients

per tal de recolzar moltes de les inversions que caldria per tal d’incorporar NTIC i

adaptar les empreses a les mateixes.

“_L’Ajuntament té que, si de cas, potenciar, intentar pues mirar els impostos.

_Reduir impostos i facilitar, pues, gestions a l’administració, que fan falta, i facilitar el

camí…”

(Grans empreses)

“Totes les ajudes que vinguin d’entitats públiques són bones. Totes les ajudes per innovar i

fer que puguin obtenir una ajuda inicial són molt bones perquè és molt costós fer innovació,

eh?.”


“_A vegades la sensibilització ve a través de la butxaca. Si és un plan renove...

_O una ajuda, com ha dit ell.

_O un ajuda. Si ve canalitzat través de la butxaca, la gent s’aboca més.

_Clar no és el mateix pagar el vuitanta per cent que el cent per cent.

115

_Clar, a partir d’aquí fas coses que no te les penses, però que si venen ben canalitzades

dius: perquè no?. A part que tenim un handicap aquí a Blanes; la restauració és molt

temporal, restaurants oberts tot l’any de cert nivell no hi és. Molt restaurant, molta casa de

menjars està orientada a l’estiu i sempre al turisme.

-Jo diria que no hi han ajudes o informació d’ajudes (…) Falta informació.

(Restauració)

En aquest sentit, el clam de les petites empreses sobre les esmentades propostes es fa

més punyent, en tant que es considera que es margina les petites botigues, precisament

perquè no hi ha obertes línies de subvencions per a inversions en NTIC. En els

fragments que presentem a continuació, s’ofereixen diversos moments –que guarden

una relació de contigüitat entre ells– corresponents al raonament i la discussió d’aquest

tema, en el si del grup de discussió específic format per petits comerciants i propietaris

de petites empreses de serveis.

“No hi ha subvencions per inversions tecnològiques a la petita empresa.”


“_Però la subvenció tu que la vols, a l’empresa?.

_Al comerciant.

_Jo crec que més que subvencions, jo crec més en que ho paguis i t’ho puguis deduir.

_Bueno, però no deixa de ser una subvenció, com la canalitzis. És que fa molta ràbia (…) al

Caprabo i companyia els hi han fet tot tipus d’ajudes, i tu, com ets petit, doncs fota’t.

(…)

_Sí, sí, deu milions de pessetes d’ajudes. En canvi, als altres no.”


“Però hi haurà qui tiri del carro. Les subvencions fan que es tiri del carro. Si nosaltres hem

viscut dues, tres subvencions importants de la Generalitat, i ha tirat del carro, i les

subvencions no fan res més que convèncer a gent que està indecissa a fer una determinada

acció, i aquí és on t’ajuden…”


Tanmateix, les propostes al voltant del tema de les subvencions no s’exhaureixen en la

mera qüestió de demanar ajuts o avantatges econòmics directes per a les empreses. De

fet, també sorgeix la necessitat que aquestes puguin informar-se amb suficient antelació

116

de l’existència d’aquestes subvencions per part d’altres administracions o organismes,

aspecte que –se suggereix– podria ser cobert per alguna persona de l’administració local

que s’especialitzés en aquest tema i propiciés una comunicació fluïda amb les empreses

per al seu aprofitament. El que es busca, de fet, és una mena de recolzament en forma

d’acompanyament pels casos –múltiples, segons sembla– en que l’empresari/a va perdut

perquè desconeix el terreny. Vegi’s, a tal efecte, el següent fragment d’un diàleg que es

basa en el que diem:

“_Pues si una cosa es vol fer o es vol demanar una subvenció per x cosa, pues bueno, (…)

pues anem allà, t’acompanyarem i direm que a Blanes falta això... I gestió d’aquest tipus de

recolzament, i no grans discursos en un puesto i después res.

_Estic completament d’acord.

_Poder tenir una persona especialitzada en aquestes subvencions i ajudes, que a vegades no

saps on has d’anar i quan arriba la informació és complicada...”

(Grans empreses)

Campanyes informatives i de sensibilització de l’empresariat

Per bé que també és un aspecte que apareix sistemàticament al llarg dels capítols de

l’estudi, cobra força com a proposta la idea de dur a terme campanyes des de les

administracions que informin l’empresariat del que signifiquen les NTIC, i dels

avantatges de la seva aplicació a les empreses. D’alguna manera, el que es proposa és

que s’ajudi a conscienciar a la part de l’empresariat més refractari i resistent als canvis

tecnològics, per la via de campanyes de sensibilització que incideixin en les necessitats

de l’empresa en un món com més va més tecnologitzat.

“Informar a tota la gent de les necessitats que tenen en la seva empresa, fer-li entendre que

la seva empresa necessita d’una tecnologia X i perquè. (…) Les necessitats, fer creure,

demostrar que la seva empresa necessita això.”


“Cal informar i conscienciar als empresaris, sobretot els petits, del que s’estan perdent, de

com les noves tecnologies poden canviar les empreses per dins, per a que puguin tenir més

sortida a fora, més sortida en el mercat.”


117

“Però cal que les campanyes siguin pedagògiques. No és només una qüestió d’eslògans o

de valles publicitàries, o anuncis a la televisió. Això no fa res. Del que es tracta és de ser

explicatiu. Aquí hi ha una falta gran d’informació, i per això, doncs, cal anar a que

s’expliquin aquestes coses: què són, per a què serveixen, com es fan, etc., etc., etc.”


8.2) Propostes per accelerar l’entrada de Blanes a la Societat de la Informació

En la línia del que s’ha dit en la introducció a l’epígraf anterior, el que oferim

seguidament són propostes relatives a propiciar una millor –i més ràpida– entrada de la

societat de Blanes per complert a la Societat de la Informació. Com és habitual, es

detallen les propostes per blocs temàtics separats.

Facilitar infrastructures

La mesura més repetida pel que fa a propiciar la difusió a Blanes de les NTIC té relació

amb el fet d’assegurar l’accés de tothom a l’eina informàtica. Així, es proposa que, a

més de fomentar els punts de connexió ràpida a la xarxa, a Internet, es faci un especial

èmfasi en facilitar que totes les llars disposin d’ordinador, o en detriment d’això, que

tota persona pugui tenir un accés fàcil als equips informàtics. Hi ha qui suggereix la idea

dels telecentres, o punts de connexió públics aprofitant alguna de les infrastructures,

com les biblioteques, però en l’imaginari de fons el que plana és sempre la idea

d’arribar a la fita d’un ordinador per llar, i a poder ser, amb connexió a Internet inclosa.

“Igual que hi ha biblioteques que la gent va a llegir, doncs que hi hagi un accés lliure de

dia. Escolteu-me, si vosaltres sabeu informàtica, i hi ha un servei que no és molt car, els

terminals són els mateixos, i connectar-se a Internet amb una sala amb un mòdem a

l’Ajuntament no li costa gaire, i que vagin fent cursos de tres mesos, la gent va i practica.”


“…hi han pocs ordinadors personals a les cases. (…) L’ideal seria que, com a mínim,

tothom tingués un ordinador a casa.”


118

“…em sembla que és una campanya massiva que s’hauria de muntar (…) En primer lloc

posar a l’abast el poder tenir un ordinador, un ordinador a casa (…) Inclús hasta m’atreviria

a dir, part subvencionada, perquè la gent anés i comprés, i es veiés obligada a entrar-hi. Per

tant, a base de conscienciar a la gent, una propaganda massiva de fer-ho. (…) Crec que

s’hauria de conscienciar més la gent, s’hauria d’ amartellar a aquesta gent.”


“Per aquí és el primer punt, hem de facilitar o ens han de facilitar que tots tinguem un punt

de connexió a Internet, i aquest punt ha de ser de velocitat ràpida.”


“…hem d’ajudar i posar mitjans i en general a tots els ciutadans però hem de fer-ho de tal

manera que tothom hi pugui tenir accés, de tal manera que no hi hagin segments a la

població que hi quedin exclosos. Que el fet que no hi pugin tenir un ordinador a casa seva

no sigui un inconvenient per tenir-hi accés. Hem de posar els mitjans adients.”


Formació en NTIC per a la població

Un altre dels temes que havia de sortir, tenint en compte la rellevància que ha adquirit al

llarg de l’estudi, és la qüestió de la formació, però aquest cop aplicada no ja a les

empreses, sinó a la població en general, i en especial a sector que es mantenen

sistemàticament apartats de les NTIC. Així, cal arribar a col·lectius que fins ara

quedaven al marge (vegi’s l’exemple en què es parla de les mestresses de casa), i cal

dissenyar cursos adequats a la disponibilitat de tots els segments de la ciutadania.

D’altra banda, s’accentua també la conveniència que siguin cursos encarats a treure’n

un profit pràctic, per tal d’estimular-ne l’interès, i que al seu torn siguin subvencionats

íntegrament pels poders públics, per tal de que el preu no sigui un element inhibidor per

a ningú.

“Jo crec que s’ha de fer una formació absolutament ajustada al lloc de treball i a la persona.

A la persona em refereixo fins i tot a la mestressa de casa, eh? I a més jo penso que se li ha

d’anar a fer jo diria que a casa seva i jo penso que no es pot confiar de fer-ho a través

d’Internet perquè anem a ensenyar-li això precisament. Llavors, jo penso que això s’hauria

de fer (…) de tu a tu. Perquè la gent, a partir d’una edat, li entra un neguit tremendo, sobre

119

tot quan va a una acadèmica i una persona de trenta anys es posa al costat d’una de dotze o

de catorze. Entra un consciència d’ineptitud i de fracàs total. S’hauria de fer, per mi,

persona a persona, o dues o tres. Però quan hi ha un grup de deu persones, és molt difícil.”


“Podrían haber más cursos abiertos para que estas personas se puedan poner al día. Hacer

cursos menos separados, digámoslo así, porque ahora habían unos cursos y los quitan.

Entonces no sé si no hay bastante gente o... Que se les proporcione para hacer cursos unos

horarios y ha gente que se pueda dedicar a diferentes horas, ¿no?. Sobretodo los cursos.”


“I després passa per que la gent vegi que, efectivament, la vida se lo fa més fàcil, perquè fa

gestions sense sortir de casa, que es comunica amb el seu germà que està a Albacete, que fa

la compra del supermercat..., perquè a la gent se li té que parlar en termes d’avantatges,

penso jo, en termes de què guanyaré jo. Perquè una persona si no té res a guanyar no és

mou, i menys en termes de formació.”


“Però aquests cursos han d’estar subvencionats per l’Estat, no els has de pagar tu. Tu ja

posaràs les hores però el curs ha d’estar subvencionat per l’Estat. Tos els diners que estem

pagant per fer cursos ha d’anar a algun lloc. Perquè estem pagant un grapat de diners per fer

els cursillos.”


En alguns casos, fins i tot se suggereixen plantejaments pedagògics innovadors, que no

siguin excessivament academicistes, com els actuals, per a que vagin més enllà de la

simple classe magistral que després s’oblida, i siguin suficientment interactius com

perquè la persona aprengui amb una pràctica a la que trobi utilitat i que la motivi.

“Després, una altra cosa, quan estàs allà ho entens tot, però quan arribes a casa és que no

te'n recordes de res. I què passa? Com a tots ens costa molt dir que ens costa, dius que es

que a mi no m’agrada o jo no serveixo i t’exclous i per tant dius fora, perquè jo no em vull

presentar en situacions que representin un fracàs per mi. Per mi (…) s’hauria d’enfrontar a

les persones a situacions d’aprenentatge que li permetessin tenir experiències d’èxit.”


120

Sensibilitzar i promocionar Internet entre la població

De manera paral·lela al cas de l’empresariat, també es defensa la idea de portar les

campanyes de sensibilització envers l’ús de les NTIC a la mateixa població, abastant

tots els seus segments. Igualment, es considera que cal fomentar i promocionar l’ús

d’Internet, perquè l’avanç del seu ús entre la població retroalimenti els avantatges de les

empreses d’emprar-lo, i viceversa.

“…lo primer que s’ha de fer en aquí, en aquest país, és promocionar això d’Internet. Vull

dir, que no fa quatre dies sortia en el diari: estem per sota de la meitat de la mitja europea.”


“Calen campanyes per a dir-li a la gent que es llanci a usar la informàtica sense por, i que se

li digui que així podrà millorar la seva vida diària.”


“…abans de pensar en noves tecnologies intentem potenciar lo que és Internet en aquest

país, no?. Quan estiguem a la alçada de la mitja europea, comencem a parlar de lo altre.

(…) Si pensem que en aquest país hi ha poca gent que té Internet, clar, si no tens Internet no

fas la reserva…”


“…campanyes, i sobretot, per a les persones que no hi arriben, per no caure en la bretxa

digital. I fer que, si hi ha tothom a Internet, les empreses també hi seran, i si hi són les

empreses, la gent tindrà més recursos. És una roda…”

(Grans empreses)

L’Ajuntament com a exemple

Sabedors de la importància que té el moment històric que s’està vivint, i el canvi

tecnològic que comporta, bona part dels empresaris/es de Blanes reclamen que

l’Ajuntament sàpiga estar a l’alçada de les circumstàncies, i sigui el primer impulsor

d’aquesta nova manera de ser i de fer, donant exemple i instituint l’abans possible els

mitjans per a que la ciutadania es pugui relacionar amb el consistori mitjançant les

NTIC.

121

En aquest sentit, el que es demana és en realitat que s’implanti l’abans possible una

autèntica administració virtual o la teleadministració, per tal que la major part –si no

tots– dels tràmits que la ciutadania ha de fer presencialment a la finestreta de

l’Ajuntament, es puguin fer via la seva pàgina web, i en processos segurs per Internet,

que incloguin per exemple el pagament electrònic amb les garanties que cal.

“…s’hauria de donar més possibilitats, deixar més coses a través d’Internet, a la pàgina

web de l’Ajuntament. (…) Potser t’hauria de donar la possibilitat de fer més coses de les

que pots fer, de manera que si pots estalviar una visita a l’Ajuntament, o fer cua, o haver de

baixar, poguer-ho fer des de casa.

(…)

_Domiciliar rebuts, moltes coses que es poden fer, hi ha molts ajuntaments que ho fan.

_El pagament electrònic no ho crec. Bueno, no ho he sentit, no l’he sentit aquesta

informació. (…) Tots són tràmits molt bàsics, els que en aquest moment s’estan fent.

_Primer qui ha de donar l’exemple és l’Ajuntament, i sí, l’Ajuntament.

(…)

_Tot lo que puguis fer a través d’Internet amb l’Ajuntament, clar, això és un pas molt

important pel ciutadà.

_Però no hi ha prou que l’Ajuntament ho posi en marxa, sinó que ho ha de dir, ho ha

d’explicar…”


“…que l’Ajuntament fiqués tots els recursos que ha fet en Internet. (…) Això ens ajudaria a

entrar en aquestes noves tecnologies, i primer seria el propi Ajuntament el que hauria de

donar exemple.”


Finalment, alguns empresaris/es es fan ressò de la importància que té que l’Ajuntament

mantingui una posició proactiva en la cerca i recopilació d’informació que tingui a

veure amb el món de les NTIC i de les seves aplicacions, per tal de retornar-les a la

població.

Al respecte, val a dir que, arran de la recerca que hem realitzat, hem pogut constatar

reaccions positives davant del fet que l’Ajuntament dugués a terme un projecte

d’aquesta mena, per entendre que calia una prospecció d’informació de l’entitat que ha

122

suposat aquest estudi. Un exemple d’aquestes valoracions queda reflectit en la segona

cita que reproduïm.

“L’administració, local, econòmica, la que sigui, l’administració ha d’anar al davant, doncs,

nutrint-se d’aquesta informació, d’aquesta possibilitat o dificultat, fer un inventari de

necessitats…”


“A mi m’ha xocat que hi hagi aquesta reunió [es refereix al grup de discussió en el qual

participa], que s’hagi fet aquesta reunió. No m’ho esperava pas. Pensava que estàvem

abandonats de la mà del món i veig que encara hi ha un petit àpice de... Perquè suposo que

això anirà tindrà les seves repercussions, el dia de demà.”

(Restauració)

8.3) Una oportunitat singular: el projecte “Illa de Blanes”

Tot i que no correspon al nostre objecte d’estudi realitzar una anàlisi en profunditat del

projecte “Illa de Blanes” i de la seva repercussió de present i de futur en la societat

blanenca, en tant que és un projecte que contempla la utilització de NTIC, entenem que

té una rellevància gens menyspreable com a complement, ni que sigui tangencial, dels

temes estudiats en aquesta recerca. Per això, en els paràgrafs que venen a continuació,

es mira de fer cinc cèntims del projecte, incidint especialment en aquells elements o

trets característics que creiem que tenen relació amb les NTIC i amb l’empresariat de

Blanes.

Característiques del projecte i el rol a jugar per les NTIC

Els objectius del projecte “Illa de Blanes”, ressenyats molt breument, van en la línia

d’assolir un parc temàtic que aplegui una varietat dels detalls presents en l’entorn que

s’ubica. Així, hi ha un component de coneixement de la natura més propera, que es veu

complementat per un vessant cultural i d’oci, que és on entren de ple les NTIC, sobretot

pel que fa a la seva aplicació en usos eminentment lúdics, on la novetat que plantegen és

la seva continuïtat més enllà de la visita al parc (per a la qual cosa es pretén servir-se del

123

potencial que permet Internet). Així doncs, en aquesta visió integral, les NTIC tindrien

un paper no només instrumental, sinó requalificador també del projecte, atorgant-li una

dimensió interactiva considerable, la qual en seria un dels elements diferencials envers

la resta de productes de similar factura presents en el mercat.

“Al final és un producte que és un resultat d’una integració de diferents espais, un dels

quals és, evidentment, un parc d’atraccions tematitzat, amb un component fort de les noves

tecnologies i dels simuladors i d’atraccions molt tecnològiques, però que té també una sola

comuna de, com dir-ho, d’usos socials fonamentals, diga-li paseos, llacs, restaurants,

botigues, zones de jocs pels nens, etc, etc., i que té també una component cultural molt forta

en allò que diem “el parc de la creativitat”, que té tallers, que té espais per fer exposicions,

que té un auditori i que té una component cultural forta. En definitiva és un producte lúdic,

amb una component cultural forta i amb uns espais molt generosos, amples, de gaudiment

públic i de, en definitiva, usos socials.”

(Projecte “Illa de Blanes”)

“Llavors hem de pensar en un producte totalment diferent, però amb un atractiu fort, amb

un atractiu important. Llavors en aquest atractiu s’han de buscar les eines que tenim a la

nostra disposició per tal de fer atractiu un espai sense muntanyes russes, sense nòries, sense

aquell atractiu una mica visceral que tenen els parc temàtics. I nosaltres creiem, i estem

convençuts d’això, que l’eina en aquests cas és l’ús de les noves tecnologies. L’ús de les

noves tecnologies no només per fer simuladors, realitats virtuals, projeccions 3D i per

conseguir que la gent pugui viure una experiència sense moure’s de la cadira, sinó per

generar una certa fidelitat al producte i una certa fidelitat a la proposta lúdica que s’està

plantejant aquí. Un dels móns que es pretenen desenvolupar dintre del complex lúdic és el

món virtual, que és el món que bàsicament proposa un fidelització al producte cultural a

través d’Internet o de la connexió remota des de casa, i amb un format de joc de rol, si em

permets l’expressió, et dóna unes certes pistes del que és el parc, per després, a través d’una

tarja intel·ligent, permetre que la gent es connecti des de casa i que pugui continuar vivint la

història que escolta a l’Illa de Blanes des de casa seva. Llavors per nosaltres, clar, l’ús de

les noves tecnologies és clau, no només com a eina d’atracció sinó com a eina de

fidelització.”


Com també es reconeix, la forta aposta per les NTIC faria que el públic objectiu del

parc quedés focalitzat en els segments de població jove, tot i que una eventual difusió de

les NTIC, si reeixís, permetria eixamplar aquest target a altres capes de la població.

124

“També hem de pensar que el públic destinatari d’aquest tipus de complexe és un públic

jove i és un públic que avui fa un ús casi generalitzat, podríem dir de les noves

tecnologies.”


Una oportunitat per a les empreses

La intenció subjacent a la implementació del projecte, a més de propiciar una major

projecció de Blanes en l’escenari internacional, és també la de repercutir en la qualitat

de vida de la ciutadania, i brindar oportunitats addicionals de desenvolupament al teixit

empresarial de la ciutat. De fet, hi ha la voluntat d’emprar al màxim possible l’oferta

interna de les empreses del municipi, i implicar-les en el projecte i en la seva realització

i continuïtat, per tal que en treguin beneficis que al final acabin retroalimentant la vida

social i econòmica de la societat blanenca.

Malgrat tot, cal advertir que hi ha una certa percepció de que algunes empreses de

Blanes tenen una escassa capacitat de resposta davant unes demandes de l’envergadura

que suposen les tasques relatives al projecte ressenyat. De vegades, és una qüestió,

precisament, de volums de les empreses; en d’altres, però, el problema ve per una sèrie

d’actituds que denoten procediments poc eficients. Al respecte, es considera que, tard o

d’hora, aquestes demandes requeriran una renovació i un canvi en l’eficiència

productiva d’aquestes empreses (produint, o al menys així s’espera, un efecte

modernitzador en el teixit empresarial). Per contra, el perill estaria en el manteniment

d’una inèrcia immobilista en les empreses, que faria que corressin el risc de quedar fora

del joc que pugui donar el projecte, pel fet de no ser competitius.

“Hem tingut gènere aquí que hem demanat pressupost i al dia següent teníem el pressupost

a sobre de la taula i una persona per explicar el pressupost, i per altra banda (…) jo vaig

anar a un comerç de Blanes que es dedica a la venda d’equips informàtics i em van dir que

em trucarien i d’això fa dos mesos o dos mesos i mig. A vegades no he trobat l’interès o

l’agilitat que es necessita.”


125

“Evidentment per raons de tamany, el que no trobes a Blanes és la competència que de

vegades és necessària. (…) A vegades és difícil de trobar a Blanes aquests dos o tres

proveïdors, sobretot de noves tecnologies. Ara, si jo vull mobiliari per aquesta oficina jo

tinc proveïdors a Blanes, però si necessito ordinadors ja tinc més problema.”


“Tot s’ha de minimitzar, i minimitzar vol dir moltes vegades utilitzar tecnologies per

garantir que els processos són eficients, són raonablement productius i raonablement

eficients. Això obligarà, efectivament, a molts proveïdors del complex a adaptar-se. Hi ha

un risc, perquè si no t’adaptes, s’acaba treballant amb el Corte Inglés, que té una capacitat

d’adaptació molt més gran. I dic El Corte Inglés per dir alguna cosa. Aquest producte té una

previsió d’inversió pública del voltant del vint, trenta per cent. És per això que

l’Ajuntament de Blanes tindrà un interès fort a que utilitzem els recursos naturals de

Blanes, és evident. Però per una altra part nosaltres som un equip de gestió tècnic i

nosaltres el que volem és que surti un producte rentable i que funcioni. Llavors tindrem

problemes i la única manera de resoldre aquests problemes és forçar a la gent que vulgui ser

proveïdor local, proveïdor proper, és fer una mica d’adaptació als nostres processos i a la

nostra manera de treballar.”


Una oportunitat per a l’ocupació de perfil tecnològic

La posada en marxa del projecte “Illa de Blanes” preveu generar mil llocs de treball,

entre els directes i els indirectes. Pel que fa a l’ocupació directa, aquesta s’estima en uns

quatre-cents llocs de treball, dels quals uns quaranta s’ubiquen en l’entorn de les NTIC.

Serien llocs que tindrien a veure amb les aplicacions multimèdia, el disseny i

desenvolupament de continguts, i aplicacions tecnològiques per l’estil. Això, sense

comptar amb ocupacions indirectes que puguin estar relacionades.

La importància que es confereix a aquesta circumstància estriba en el seu caràcter inèdit

a Blanes, on ens explicaren a l’entrevista que han copsat que les persones, el jovent que

es vol dedicar a aquesta branca d’activitat, estudia amb la vista posada a marxar de

Blanes un cop obtingui els títols corresponents, perquè al municipi no hi ha oportunitats

per desenvolupar aquestes professions. En aquest sentit, el projecte es preveu que suposi

un viver d’oportunitats laborals per a aquests perfils tecnològics, que contribuiria a més

126

a l’autocontenció (retenció de la mà d’obra autòctona) de la vila, i a l’augment de la

qualificació dels llocs de treball que s’hi generen.

“És evident que quan parlem de mil llocs de treball estem parlant de tota mena de llocs de

treballs, desde camareros, jardineros, recepcionistes i responsables de botigues, i també

estem parlant de tallers de creació, estem parlant d’un estudi de televisió... Sobretot d’un

equip permanent de desenvolupament de continguts. Des d’aquest punt de vista entenem,

no sé si per primera vegada, perquè jo no conec en profunditat el teixit industrial de Blanes,

el que crec és que per primera vegada tindrem la possibilitat de generar llocs que tinguin a

veure amb el desenvolupament de continguts tecnològics, amb el mon de desenvolupament

de propostes lúdiques multimèdia, amb el món del manteniment d’un producte puntero i

(…) en tecnologia punta en la xarxa, a Internet. Hi han per primera vegada oportunitats de

empleo real per uns perfils que són uns perfils que avui no troben facilitats per emplear-se.”


“Un ejemplo puntual, nosaltres hem encarregat fa un parell de setmanes a un parell

d’estudiants de Blanes (…) el desenvolupament de la plana web de Consorci, una plana

web senzilla que expliqui una mica de què es tracta, que expliqui el projecte, que expliqui

els continguts, el disseny arquitectònic, els beneficis..., tot això que m’estàs demanant

intentarem posar-ho a la xarxa d’aquí a un parell de mesos. Doncs aquesta gent, un parell

d’estudiants, gent molt trempada i amb moltes ganes de fer coses ens deien que són

estudiants, si no m’equivoco, estudiants del cicle de formació professional d’administració

de sistemes. Jo els vaig demanar quines eren les seves perspectives professionals: què fareu

quan acabeu? Clar, no ho saben. Ja mentalment estan preparant-se per anar cap a Barcelona,

per anar-se cap a Girona, per anar-se cap a fora de Blanes, per tal de desenvolupar la seva

tasca.”


“El que creiem és que aquí hi han possibilitats reals i nosaltres quan hem parlat amb la gent

aquesta se’ls veu motivats i se’ls veu convençuts de que per primera vegada hi ha un espai a

Blanes amb capacitat per generar llocs de treball qualificats, des del punt de vista no només

d’utilització, no només d’usuaris de tecnologia, usuaris de windows i de l’Office i tot això,

sinó desarrolladores de tecnologia que crec, honestament, que no hem vist mai a Blanes.”


“Llavors parlar d’un deu per cent dels quatre-cents llocs de treball directes que tindrem a

l’Illa de Blanes em sembla que és raonable. Ara que desprès, i això s’ha de dir, hi hauran

127

un sis-cents llocs de treball indirectes, de gent que ha de ser proveïdora de l’Illa de Blanes

d’una manera o un altre.”


“…estem creixen i estem estructurant els recursos que hi han. I hem necessitat

desenvolupar les planes web i a més del estudiants, hem contactat amb empreses de Blanes,

necessitem equips informàtics i estem contactant amb empreses de blanes. Això vol dir que

la pròpia activitat d’aquest consorci també necessitarà una mica d’estructura de proveïdors

de noves tecnologies que s’han de cercar, si és possible, a Blanes i a la comarca.”


Un cop més, però, sorgeix el tema de la formació, perquè es pensa en uns perfils

multidisciplinars, polivalents i creatius. És a dir, no es pensa únicament en un operari

que tingui capacitats tècniques provades en aquests entorns tecnològics, sinó que es

pensa en persones capaces de desenvolupar continguts creatius servint-se de les eines

informàtiques com a suport instrumental. Com veiem, es retorna de bell nou a la qüestió

de les actituds i del currículum ocult d’habilitats proactives, més que no en les meres

competències tècniques expressament adquirides. Aspectes, en definitiva, que topen

amb una percepció que apunta a que no estan en absolut coberts pel sistema educatiu de

Blanes, de manera que tornen les veus crítiques que es fan ressò de la qualitat de

l’ensenyament en les noves generacions de blanencs i blanenques, tant en actituds en

general, com en l’aplicabilitat d’aquestes actituds al camp de les NTIC.

“Per mi la paraula clau és (…) multidisciplinares. Jo posaria un exemple molt recent: als

estudiants que desenvolupen la plana web els hem demanat no només capacitat tècniques,

perquè jo estic segur que tenen capacitat tècnica, jo agafo els pressupostos que tinc de

desenvolupament de pàgines web i htp, php, pp htpps, i totes aquests coses, estic segur,

flash, macromèdia… Estic segur que tenen la capacitat sobrada per fer tot això. Però

nosaltres vam demanar una mica més, vam dir: si el que esperes és que jo et prepari

l’estructuració de la plana, si esperas que te lo dé todo hecho para tu directamente ponerte a

trabajar como un técnico de desenvolupament de pàgines web, mira... jo necessito que tu

siguis una persona amb unes inquietuds una mica més amples, no?, i necessito que siguis tu

el que em faci una mica de creatiu, i necessito que siguis tu que em faci una mica

d’organitzador, necessito altres coses.”


128

“I insisteixo, no hay un ciclo formativo para explicar estas cosas, pero se han de explicar, a

veces corremos el riesgo de preparar ciclos formativos tan, tan especializados que hacemos

trabajadores de línea. I no és d’això del que és tracta.”


La implicació de la societat civil de Blanes en el projecte

Finalment, des de la gerència del projecte es fa una crida a la necessitat d’implicar la

societat civil de Blanes i tots els seus agents socials, des de l’empresariat fins a la

ciutadania, passant –òbviament– per totes les institucions i entitats tan públiques com

privades. De fet, en el rerafons hi ha una aposta per generar una gran xarxa de sinèrgies,

la qual cosa es veu com una condició necessària per tal d’integrar el projecte en el nucli

social de Blanes, i per a que aquest mateix projecte esdevingui una oferta diferenciada, i

incardinada en la vida quotidiana del municipi, de manera que no sigui una mera

atracció més, subjecta als règims habituals d’oferta i demanda.

“Perquè si aquest projecte neix amb vocació de ser un projecte de Blanes, el que ha de fer

aquest projecte és contactar amb el teixit industrial, amb el teixit cultural, amb el teixit

educatiu i formatiu de Blanes, per tal de treballar conjuntament. En aquest sentit nosaltres, a

part que aquest avantprojecte de continguts té un espai destinat al tema de les sinèrgies,

veus: propostes de possibles sinèrgies externes, amb universitats, museus, centres de

formació, centres de ciències i art, institucions culturals i fundacions, empreses del

coneixement i noves tecnologies, col·lectius, associacions i simpatitzants individuals. Això

té aplicació a Blanes, a Barcelona o a Tòquio, però s’ha de començar per alguna cosa, i s’ha

de començar per Blanes.”


“Si tus expectativas de ocio son el fin de semana en Lloret o la escapada a Barcelona o tus

expectativas culturales pasan por bajarte a Barcelona al teatro, o a escuchar música, o irte a

Girona a ver un concierto, estamos mal. Y esto se tiene que cambiar, y si no somos capaces

de cambiar la mentalidad de la gente de Blanes desde un punto de vista de creerse que

Blanes té la capacitat de generar uns continguts, que no només facin oblidar a la gent de

marxar fora sinó que a més portin ells gent de fora, i ens portin gent de Girona i portin gent

de Barcelona per veure espectacles, per veure un parc temàtic, per omplir un espai que avui

està buit. Si no somos capaces de hacer que la gente de Blanes se crea esto, habremos

fracasado todos desde el punto de vista social. Y nos iremos todos con un mal sabor de

129

boca, porque dejaremos en Blanes un producto que funcionará desde el punto de vista

económico pero a lo mejor ha de, como ocurre hoy, ha de cerrar sus puertas en el mes de

Noviembre y abrir en el mes de Mayo. Y esto sería un fracaso.”


“Crec que el que és important és potenciar el coneixement i la motivació del blanenc i del

ciutadà de la Selva Marítima, que és la nova comarca que es vol ficar en aquí, eh?, i de la

gent cercana a Blanes. I això és fa de moltes maneres, però s’ha de vendre aquest producte,

per mi el que és clau és vendre aquest producte al blanenc, i al català, al gironí, estar

convençut del beneficis, de les oportunitats de creixement, d’empleo, de formació,

lúdiques, de canvi una mica del panorama turístic que tenen avui, de les oportunitats de

desestacionalització que tenen avui, de tenir un poble amb activitat. I, efectivament, això

s’ha de treballar.”


En aquestes consideracions, hom pot observar com a subjacent un cert temor a que el

projecte susciti reaccions escèptiques que allunyin la ciutadania del repte. En canvi, el

que es vol transmetre és la factibilitat i el potencial d’un projecte que pretén

redimensionar les possibilitats de Blanes com a ciutat, i conrear un espai qualificat

d’oportunitats per als seus habitants i per a les empreses que radiquen al territori. En

definitiva, el que es pretén és que la societat de Blanes sigui la plataforma real en la que

descansin els esforços esmerçats en el projecte, i que la població es cregui aquest

projecte i treballi i visqui alineat amb el mateix. Efectivament, doncs, aquest és el desig

que ens comuniquen, i també, d’altra banda, és el repte.

130

9) CONCLUSIONS

Com s’apuntava en el títol que duu un dels primers capítols, Blanes està en ple procés

de transformació de la seva realitat empresarial. Una realitat empresarial que no pot

substreure’s als efectes que té la irrupció de les NTIC en el panorama social i

empresarial, bé sigui per adaptar-s’hi proactivament, bé sigui per quedar-ne al marge, o

bé per situar-se en algun punt intermig d’aquest interval d’opcions.

De fet, a Blanes es dóna un fenomen bipolar. D’una banda, hom troba que hi ha

empreses, i no poques, que efectivament introdueixen cada cop més les NTIC en el seu

quefer diari. Sol tractar-se d’empreses grans, més aviat pertanyents als sectors secundari

que no al terciari o al primari, i que tenen com a característica principal un volum de

vendes elevat.

Els canvis tecnològics que en elles han sobrevingut afecten tant a la requalificació i

eficientització dels processos comptables i de control d’estocs (a partir de bases de

dades i registres informàtics d’entrades i sortides), com a la presència en pàgines web i

l’ús habitual de les eines de comunicació electrònica, principalment. En alguns casos, la

presència a Internet esdevé interactiva, i s’està fins i tot preparat per a la realització de

transaccions per aquest mitjà. De totes maneres, el comerç electrònic, en els pocs casos

en que està disponible, tampoc no sembla haver suposat grans volums de transaccions,

amb l’excepció d’alguna gran superfície comercial.

De totes maneres, les eines de comunicació electrònica el que sí han propiciat ha estat

una gran transformació en les relacions internes i externes de l’empresa. Internes, pel

que fa a la seva plantilla i als diferents establiments, avançant cap al treball en xarxa i

cap a la creixent interconnectivitat de les sucursals de les empreses (tant a nivell local

com a nivell fins i tot internacional, quan és el cas). Quant a les relacions externes, ha

canviat i ha agilitat la relació amb els proveïdors, però també i sobretot amb els clients,

en usos que van des de les meres comunicacions per correu electrònic, a una publicitat

131

més propera i personalitzada, passant per sistemes de negociació també més àgils i on

les decisions es prenen amb major immediatesa.

A nivell laboral, aquestes transformacions tenen diverses repercussions, de les quals cal

destacar que, d’una banda, reclamen la presència regular de tècnics informàtics i experts

en noves tecnologies per tal d’assegurar el manteniment dels equips i la gestió de la

informació. Gestió de la informació, però, que encara es troba a les beceroles del seu

potencial real, cosa que ens fa preveure en el futur l’aparició de nous perfils dedicats a

convertir les dades en informació no únicament descriptiva, sinó també relacional. La

contrapartida d’aquests canvis, però, és la progressiva eliminació dels llocs de treball

més desqualificats, els quals són substituïts per processos mecànics que només

requereixen controladors. Així les coses, es dóna un efecte expulsió de les professions

menys qualificades, i de retruc hi ha una reducció neta dels llocs de treball que

s’ubiquen en el nucli d’operacions del procés productiu. En casos alternatius, se sol

demanar un reciclatge formatiu en la mà d’obra que –sobretot en treballadors/es d’edats

avançades– de vegades s’internalitza de forma traumàtica, al menys en una primera

instància.

Tot i amb això, la pràctica totalitat dels empresaris/es que han posat en marxa

innovacions tecnològiques de darrera generació, reconeixen estar-ne satisfets, i

consideren que aquests canvis els han redimensionat l’empresa. Els beneficis més

perceptibles, i que es valoren més positivament, són: la major eficiència i velocitat de

resposta, el guany en informació, la major proximitat envers el client, l’augment de

l’autonomia per a processos on abans calia intermediaris, i la possibilitat de donar-se a

conèixer i projectar-se a l’exterior (allò que alguns d’ells anomenem tenir “una finestra

oberta al món”, gràcies a Internet). D’altra banda, no només aquest empresariat

proactiu, sinó fins i tot d’altres empresaris/es no tan ficats en la matèria, coincideixen en

opinar que els canvis són ja irreversibles, i porten a un escenari indefectiblement forçós,

on només podran sobreviure les empreses que hagin incorporat degudament les NTIC.

Pel que fa a les altres, les resistents, moltes d’elles tenen la percepció que a curt o a mig

termini acabaran per desaparèixer, perquè el seu espai negoci es reduirà

progressivament fins a fer-se del tot inviable, llevat de casos molt específics. En canvi,

132

d’altres creuen que la petita empresa pot sobreviure bé com a petita, amb certs

condicionants lligats a la seva proximitat al client i a l’especialització del producte o

servei que ofereix.

Com es pot veure, doncs, en un pol podem situar un conjunt d’empreses que podríem

considerar alineades en línies generals amb el canvi tecnològic, i que introdueixen com

més va més els recursos que aquest canvi atorga, excepció feta d’aspectes encara no

madurs, com és el cas del comerç electrònic. En aquest cas, i sens perjudici que la seva

evolució futura pugui ser creixent, el cert és que ara com ara és un mitjà que passa per

una crisi de fe en el mateix, potser producte d’un desencant important rera les eufòries

del passat boom tecnològic viscut. De totes maneres, és un mitjà que, certament,

arrossega encara moltes assignatures pendents, com ho és el procurar transaccions

segures des del punt de vista de la protecció de dades i dels moviments de diners, i

sobretot aconseguir que les persones tinguin la percepció d’aquesta seguretat (ja que en

alguns casos es diu que tal seguretat existeix, però que la gent no se’n refia prou).

Alhora, hi ha una certa percepció que aquest tipus de comerç només és factible en el cas

de les grans empreses, perquè les petites i mitjanes tindrien problemes per cobrir els

requeriments del servei –especialment els logístics–, en no preveure grans volums de

venda al respecte. Igualment, hi ha la percepció que, per raons culturals, la societat

mediterrània no desenvoluparà gaire aquest recurs, en preferir la compra presencial i

mediada per relacions humanes.

En paral·lel a aquestes empreses que han fet una bona recepció de les NTIC, trobem un

segment molt nombrós d’empreses –majoritari, de fet, a Blanes– que, o bé han

desenvolupat algunes aplicacions informàtiques primàries (novament, comptables i

inventariables), o bé es mantenen totalment al marge de les innovacions. Es tracta,

sobretot de les petites i mitjanes empreses, especialment aquelles que es dediquen a les

activitats terciàries i primàries.

La percepció generalitzada al respecte és que hi ha un greu problema de manca de

consciència empresarial, sobretot en el petit botiguer, la qual s’entén que deriva de la

desinformació que hi ha envers la temàtica. Al mateix temps, algunes posicions

133

refractàries tenen com a fenomen subjacent un frenesí de canvis massa accelerat,

combinat amb una mena de shock generacional, que es dóna quan el propietari/a d’un

negoci té una edat mitjana o avançada, i està fet a la manera tradicional de portar-lo; en

aquests casos, parlar-li de grans transformacions, de reciclatge i d’haver d’aprendre a fer

anar l’eina informàtica, normalment és quelcom que, a primera vista el supera, i

propicia actituds de tancament i negació. Per contra, en els casos més receptius, es topa

amb problemes de temps per dedicar a l’eina informàtica, i limitacions de recursos a

l’hora de contractar personal. Finalment, també hi ha casos d’empresaris/es que es van

avançar potser massa, i van fer inversions guiats pels auguris que des dels mass media

parlaven de noves empreses virtuals i d’una mena de nova febre d’or, en aquest cas

electrònica. El fracàs en els seus intents, en molts ha provocat un replegament

conservador, que ara ha passat a l’altre extrem, el de no creure’s res del que es diu i

mantenir una posició ultraescèptica envers les noves experiències tecnològiques que no

siguin merament informàtiques.

De totes maneres, hi ha elements que porten a pensar que el problema és més profund. I

és que a Blanes, junt amb mentalitats empresarials clarament evolutives, coexisteix un

gran segment de l’empresariat, que ha desenvolupat en el seu negoci més aviat una

cultura de treball que no una cultura d’empresa. Així, està particularment estesa al

municipi la figura de l’empresari-treballador, el qual afronta el seu negoci sota

l’imaginari d’una feina tradicional (potser supervivència d’un passat artesanal

relativament proper), consistent en percebre-ho com una activitat laboral estable, amb

mínimes fluctuacions, i que li procura un sou. Aquest tipus d’empresari/a, que de

vegades és simplement un treballador autònom, no es planteja cap expansió, ni obrir

nous mercats, ni ampliar la plantilla, ni l’assumpció de riscos que un redimensionament

profund de l’empresa podria comportar. Cal remarcar que, si en aquests casos el negoci

no presenta perspectives de continuació per part dels descendents, serà molt difícil

canviar aquestes mentalitats, i el previsible és que s’enroquin en posicions de resistència

als canvis, precisament. En canvi, si hi hagués una continuació del negoci per part dels

fills/es de l’empresari/a, aquí sí hi hauria un espai possible de canvi cultural, que hauria

de venir, però, de la mà de la conscienciació i sensibilització sobretot de les noves

generacions.

134

Ara bé, més enllà de qüestions culturals de fons, hi ha aspectes estructurals que suposen

un fre objectiu al desenvolupament de les NTIC en determinat empresariat blanenc. El

factor principal, en aquest sentit, és la reduïda dimensió de la majoria de les empreses

de Blanes (on en realitat predominen la microempresa i la petita empresa, entenent el

terme en sentit estricte). En girar un escàs volum de vendes, les petites empreses tenen

poc marge de benefici, la qual cosa les dissuadeix de realitzar inversions que resulten

elevades (pels intervals de costos en què ells es mouen), sobretot si es té en compte que

la seva capacitat tampoc no les permet expandir-se, i per tant no esperen un significatiu

augment de les vendes. En aquests termes, la seva percepció és que no val la pena

assumir el cost de tecnologitzar l’empresa, perquè el rèdit a treure és molt baix o

simplement nul (per tant, l’argument és essencialment economicista). De resultes, però,

es propicia que a Blanes es doni una autèntica fractura digital empresarial, la qual, a

hores d’ara s’eixampla com més va més i pot provocar greus desajustos en el futur

immediat.

De fet, les circumstàncies esmentades coincideixen amb un fenomen de progressiva

desaparició (per bé que es pugui presentar, com es percep, de forma esglaonada) de les

botigues tradicionals de la ciutat a mans de les grans superfícies, cosa que –en ser

percebuda– fa que el pessimisme en les perspectives de futur del petit empresariat es

manifesti de forma particularment angoixant. Aquests temors, a més, són compartits

també per bona part de les empreses mitjanes.

D’altra banda, hi ha més elements estructurals que no faciliten la introducció de les

NTIC en les petites empreses, com és ara la necessitat de personal tècnic de

manteniment, però no d’un lloc de treball a jornada completa. El que seria més

funcional per a aquest tipus d’empresa seria la possibilitat de tenir una persona que

assistís l’empresa regularment a unes hores determinades per encarregar-se de tasques

de manteniment informàtic i de gestió de la informació, però això no es troba.

Altrament, l’alternativa (única i forçosa) del recurs a les empreses de serveis informàtics

es negativitza molt, degut als elevats preus, a la manca de disponibilitat del servei, a la

inadequació del programari, i a l’orientació d’aquestes empreses vers les grans

135

companyies. A més, hi ha hagut experiències desagradables de posar-se en mans

d’empreses que després han plegat, i els han deixat desassistits un cop havien fet la

inversió.

En definitiva, després de l’anàlisi es pot concloure que, dins de la petita empresa

refractària a les NTIC es dibuixen dos segments clars: un segment de petits comerciants

que fan una reafirmació dels seus trets característics en tota regla, i que desenvolupen

un discurs de negació de la mitjana i gran superfície, apel·lant al fet diferencial de la

petita botiga, i al tracte personalitzat amb el client, com element clau de la pervivència

d’aquest tipus de negoci. I un segon segment que es reconeix impotent per aplicar els

recursos en la mesura que ho fan les grans empreses, i que participa d’una visió fatalista

de l’avenir. En aquest cas, emergeix una mena de mentalitat dimissionària, concentrada

en un anar resistint fins el moment de la jubilació, especialment quan en molts dels

casos cap dels fills/es garanteix la continuïtat del negoci.

No cal dir, en conseqüència, que la situació anteriorment ressenyada fa albirar un

període de transició a la Societat de la Informació, d’alts efectes minvadors del petit

comerç blanenc, cosa que suposaria un canvi estructural important en la identitat del

propi municipi, i que considerem que ha de ser, per tant, objecte d’una especial

consideració per part de les institucions.

Quant a l’entorn de suport a les empreses que decideixen incorporar les NTIC, aquest és

percebut com a molt deficitari. D’una banda, les infrastructures deixen molt que

desitjar, i és un clam la demanda del cablejat de fibra òptica, que permeti una navegació

per Internet operativa.

D’altra banda, la relació amb els proveïdors (les empreses de serveis informàtics) és

molt conflictiva, i es basa en la major part dels casos en una relació de necessitat que,

tan aviat com pot, el client trenca. Així, les grans empreses, quan poden, internalitzen

les tasques informàtiques que necessiten, aquí sí, mitjançant la contractació de tècnics.

Pel seu compte, moltes mitjanes i petites empreses, opten (de vegades s’hi veuen

forçades) per cercar fora de Blanes el que els cal, fins i tot anant a parar a Girona o a

136

Barcelona, si s’escau. Les crítiques són múltiples i variades: preus abusius, manca de

disponibilitat, escassa professionalitat, baixa qualitat del servei, i gairebé sempre la

sospita de l’engany. De fet, si tota relació professional ha de basar-se en la confiança, en

la relació de les empreses de Blanes amb els seus proveïdors informàtics trobem el

paradigma d’una relació de desconfiança i de sospita permanent (en alguns casos,

avalada per experiències concretes al respecte), per bé que aquesta crítica forma part

d’una percepció generalitzada del sector que s’estèn més enllà de Blanes, però que es

viu particularment a nivell local. A Blanes, concretament, hi ha algun que altre

proveïdor que se salva de la crema, però constitueix l’excepció. És per això que cobra

força entre els petits empresaris/es la demanda d’empreses de serveis informàtics

realment orientades a la petita empresa, i especialitzades en oferir serveis informàtics

variats (demanda que té com a referent immediat els antics centres de càlcul, i que de

vegades s’adreça a l’administració municipal).

Però el principal problema no resolt per l’entorn és el de la preparació de la mà d’obra.

Hi ha un clam enorme en aquesta direcció, en el qual s’indica que la problemàtica rau

en el nivell de formació que s’assoleix en les noves generacions. Es critica d’una banda

la manca de continguts adequats a les eines tecnològiques, així com la falta d’actituds

positives envers el treball en el jovent. L’empresariat percep com a causa eficient del

problema el fet que, diuen, l’escola a Blanes es mantingui allunyada dels requeriments

concrets de les empreses.

D’aquesta manera s’entra de ple en diversos dels temes més polèmics que se susciten

avui dia. El primer ve presidit per un fenomen d’abast més general, com és la tensió

entre la reivindicació patronal de que l’ensenyament s’orienti al món de l’empresa, i les

resistències de l’escola a assumir aquest rol, deixant de banda una formació més erudita

i generalista, en el que veuen una involució en el model educatiu i una externalització

encoberta dels costos de la formació que entenen inherent al lloc de treball i per compte

de la empresa. La segona qüestió fa al·lusió a una cultura juvenil del treball

exclusivament instrumental, i escassament proactiva, que enllaça amb fenòmens actuals

de degradació de les condicions d’accés al mercat laboral (amb una excessiva

temporalització, salaris baixos en els segments joves –els coneguts sous-escombraria–,

137

fenòmens com la subocupació, etc.), que arreu porten a que les noves generacions

encarin el món laboral com un mal necessari per tal de guanyar-se el sustent i una certa

capacitat de consum, més que com una vocació al seu torn conferidora d’identitat

personal –com passava més sovint en temps pretèrits–. Addicionalment, cal tenir en

compte que una certa prosperitat econòmica de la societat, i una tendència secular de

Blanes cap a poc menys que la plena ocupació, potencien aquesta filosofia de vida.

Al marge, però, de reflectir les posicions teòriques envers els temes exposats, per tal

d’entendre el context en el que tenen lloc i la seva significació sociològica, cal dir que

són fenòmens suficientment importants com per no quedar-se en el nivell d’explicació

més o menys comprehensiva. Així, la percepció d’una formació que resulta disfuncional

al lloc de treball és prou nítida com perquè valgui la pena tractar en profunditat aquesta

problemàtica, per tal de cercar-ne vies de solució, d’igual manera que la qüestió de les

actituds i com incidir-hi sempre és recomanable que entri en l’agenda de discussió sobre

la qüestió de l’educació i la formació per al treball.

Cal també parlar de l’altra formació en les NTIC, la de l’empresariat, la qual també es

reconeix altament deficitària. Aquestes necessitats de formació afecten tant al que

podríem anomenar “generacions perdudes” (d’edats avançades i que ja són molt

reticents a reciclar-se, i menys en aspectes tecnològics), com a un contingent

d’empresaris/es que sí es mostren proclius a adquirir aquests coneixements tècnics.

De fet, aquesta mancança (que es percep com a massiva, a Blanes) dóna peu a la petició

de cursos de formació organitzats pels poders públics (directament o indirecta), però en

els quals es demana una major sensibilitat a la necessària adequació estacional (fer-los

preferentment en la temporada d’hivern, que és quan baixa la feina) i temporal (a nivell

d’horaris, per tenir en compte que no se sol·lapin amb els horaris de treball). Igualment,

es reclama un bon nivell per aquests cursos, una orientació eminentment pràctica dels

mateixos, i la consideració diferenciada del seu públic objectiu, és a dir l’adequació del

curs al nivell de coneixements de cada persona. Sabedors que això fragmentaria la

possible afluència als cursos, es proposa que l’organització dels mateixos pugui ser

138

supramunicipal, aplegant empresariat de diverses localitats que estigui en les mateixes

condicions pel que fa al nivell de coneixements de base.

Altres demandes que responen a necessitats percebudes per l’empresariat, advoquen per

la inversió pública en infrastructures (ja hem parlat de la fibra òptica), la posada en

marxa de línies d’ajuts i subvencions a les empreses (i en especial a la petita empresa,

que es plany de ser la gran oblidada d’aquestes iniciatives), la creació d’una pàgina web

municipal de referència global amb links a les empreses blanenques, i l’endegament de

campanyes d’informació i sensibilització sobre NTIC per a l’empresariat.

A més, però, hom és conscient de la necessitat d’implicar no només a les empreses, sinó

a la totalitat de la població de Blanes, en el tema de les noves tecnologies. Per això, es

demana que les campanyes de conscienciació i sensibilització s’eixamplin a tota la

població, i que aquesta també sigui beneficiària de cursos d’informàtica i d’Internet. Al

seu torn, sorgeix la idea de que es facilitin les infrastructures necessàries (a saber:

equips informàtics i connexions a Internet) al màxim nombre possible de ciutadans/es,

per tal d’accelerar la seva entrada en l’ús d’aquestes eines. Finalment, es reclama que

l’Ajuntament prengui un paper exemplar en l’aplicació de les NTIC pròpiament, posant

en pràctica experiències d’administració electrònica, per a que la ciutadania pugui

realitzar el màxim de tràmits mitjançant Internet.

Globalment, i ara veient en retrospectiva aquesta recerca, val a dir que les conclusions

de la mateixa són meridianes. Si partim de la base de que, en efecte, tota societat d’avui

dia està vivint un canvi profund arran de l’adveniment de les noves tecnologies, i en

particular a partir de les potencialitats d’aplicació de les NTIC al món de l’empresa,

com es deia en el primer capítol, això ens aboca a la vivència d’un període de transició,

en el qual s’assentaran les bases del que serà cadascú (i també cada municipi) al final de

període, quan hom consideri que ja s’ha arribat a la Societat de la Informació (sigui el

que sigui el que s’aixoplugui sota aquest terme). Nogensmenys, el que se sembri avui,

es recollirà demà. Per això és important analitzar el que som, cap a on apunten les

tendències, per tal de poder orientar el què volem ser.

139

La panoràmica de Blanes, en aquest sentit, retrata un municipi dividit entre una minoria

d’empreses –moltes de grans, algunes de mitjanes i poques de petites– que sí mantenen

una actitud oberta i receptiva davant les NTIC i les oportunitats que aquestes brinden.

En canvi, la resta de l’empresariat –que és majoria, per cert– es manté al marge

d’aquests canvis, bé per la dificultat que entranya la miniaturització i atomització del

teixit empresarial de Blanes, o bé per l’emergència d’actituds refractàries i de

resistència als canvis. Tot això, en un context on la gran empresa declara rebre rèdits de

la implantació de les NTIC (mentre als petits empresaris/es els costa veure, aquests

rendiments), i on en paral·lel la mitjana i gran empresa copa cada cop més els espais de

subsistència del petit comerç, que llanguideix i sembla tendir a una extinció lenta, o

com a molt al confinament a estrets nínxols o reductes del mercat.

Des del nostre punt de vista, creiem de totes totes necessari que Blanes entri en la

Societat de la Informació en posicions capdavanteres, pel seu propi bé. I diem això més

enllà d’escarafalls triomfals sobre la societat tecnològica del demà, els quals el temps ja

va encarregant-se de deixar en evidència. Malgrat tot, és cert que les eines

tecnològiques amb que comptem avui, com ha passat en totes les èpoques històriques,

obren portes i constitueixen fonts d’oportunitats que cal saber aprofitar. Però també cal

tenir en compte que el seu aprofitament ha de procurar-se en grau òptim, i això passa

perquè puguin tenir una aplicabilitat realment funcional a les empreses on siguin

presents. I això requereix de vegades d’un impuls induït, i sempre d’una maduració de

l’entorn, en aquest cas en clau sociotecnològica.

Aquí és on les institucions públiques juguen un paper fonamental en la dinamització

dels processos socials de progrés. Així, considerem que la sinèrgia necessària per a

l’eclosió de la Societat de la Informació a Blanes requereix de la mútua retroalimentació

entre el seu teixit empresarial i la resta de la societat civil de la vila. És a dir, i com a

previsió lògica: en la mesura que un creixi i maduri, creixerà i madurarà l’altre, i

viceversa. Per això entenem que cal batallar en dos fronts, però és que a més, aquests

estan ja indissociablement units.

140

Problemes actuals que es perceben a Blanes, com la dotació insuficient

d’infrastructures, la mala sintonia entre escola i empresa, els preocupants dèficits

observats en la formació de la mà d’obra, i la baixa qualitat de la provisió autòctona de

serveis informàtics, no són només problemes per a les empreses, sinó també problemes

per a la ciutadania. En definitiva, són problemes de Blanes, que cal afrontar. I

necessitats com la d'informació i de formació sobre NTIC, la de recursos materials i

humans suficients i satisfactoris per a alguns sectors empresarials, i la d’un entorn que

recolzi i catalitzi el progrés tecnològic, han de trobar resposta i vies de solució

coherents. I encara més, oportunitats tangencials que es puguin presentar, com

l’ambiciós projecte “Illa de Blanes”, han de saber-se aprofitar.

Les següents recomanacions, sorgides de l’atenta anàlisi de la realitat social de Blanes al

respecte, no són ni molt menys un llistat tancat. I de fet, algunes són suficientment

obertes i genèriques com per suposar únicament una primera resposta a determinades

problemàtiques, fruit d’una primera reflexió. En el fons, és per aquí que caldria

començar sempre, per la reflexió. En aquest sentit, el cos de coneixement sobre Blanes

que es deriva d’aquest estudi ha de ser –esperem que sigui– un dels fonaments per bastir

actuacions ben orientades i amb coneixement de causa. No en va, conèixer-se serveix

per entendre’s, i entendre’s permet optimitzar les accions de millora.

Així les coses, i com a conseqüència de totes les percepcions, opinions i indicis que han

sorgit de la recerca, que són molts, ens permetem suggerir la conveniència de tenir en

compte les recomanacions que esquematitzem en els següents punts:

Cal que la informació relativa a les NTIC, al què són i quines són les seves

aplicacions pràctiques, sigui ubíqua, tant pel que fa als diferents sectors

empresarials, com per a la població en general. En el cas de l’empresariat, però,

hauria de tenir-se en compte que les possibles accions informatives han de suscitar

el seu interès, i per tant referir-se a fórmules que li permetin redreçar o

redimensionar el seu negoci, o facilitar-li les tasques que comprèn la seva activitat.

La sensibilització sempre és una eina que pot ajudar a la conscienciació del paper

que les tecnologies juguen i jugaran en les nostres. Malgrat tot, encara que la solució

141

recurrent són les típiques campanyes de difusió, potser caldria posar en marxa

sistemes més imaginatius, com per exemple espais i accions basats en un efecte de

demostració del potencial de les NTIC aplicades a les empreses. És a dir, tendir a

mètodes de sensibilització activa (els quals busquen no només que el públic objectiu

sigui receptor d’un missatge, sinó que persegueixen la seva implicació activa en el

que es promou).

En la mesura en que apareix una fractura digital empresarial a Blanes, la qual

sembla eixamplar-se dia a dia, cal que per part de tothom es facin esforços per tal de

corregir aquesta situació, que podria portar conseqüències que entenem funestes, per

les raons que s’exposen en el punt següent.

Considerem que la identitat de Blanes com a municipi rau en bona part a les

característiques que emanen d’un teixit empresarial que no se circumscriu a la gran

indústria ni a la gran superfície, i on la petita empresa ha estat sempre un element

dinamitzador i definidor de la vida quotidiana de la ciutat. Per tant, entenem que

convé protegir i donar suport a la petita empresa, i contribuir a la seva

modernització, cercant solucions als seus problemes de dimensionament. En aquest

sentit, convindria reforçar línies d’actuació conjunta que gravitin al voltant d’un eix

aglutinador, com poden ser les associacions empresarials. Algunes de les mesures a

aplicar haurien d’adoptar lògiques cooperatives i sumatòries, per tal de concentrar

esforços en una mateixa direcció.

Les línies de subvencions i ajuts, òbviament, incentiven la tecnologització de les

empreses. Però cal, per damunt de tot, que en cas de prendre mesures d’aquest ordre,

s’asseguri la seva optimització, mitjançant un programa integral que vinculi els ajuts

a inversions i a realitats d’ús concretes. Per exemple, i només ho diem a tall

d’exemple, aquestes ajudes podrien integrar-se en un paquet que inclogués com a

condicions l’assistència a cursos de formació i la realització de determinades

accions per part de l’empresariat beneficiari.

Com hem vist, bona part de la problemàtica de la petita i mitjana empresa no és

únicament estructural, sinó també cultural. Cal promoure una mentalitat en

l’empresariat blanenc de progrés i desenvolupament del negoci. Possiblement, i és

una hipòtesi a validar, tendim a un mercat on s’exigirà com més va més una lògica

de creixement, per tal de no quedar-se enrera o desaparèixer. En la mesura que

142

aquesta mentalitat canviï, es farà evident la necessitat d’incorporar nous recursos i

nous mitjans, i aleshores es donaran les condicions culturals a partir de les quals

iniciar una progressiva tecnologització de les empreses, com a condició necessària

per a la seva projecció ulterior. Per procedir a canviar aquestes mentalitats, cal ser

pedagògic i adreçar-se sobretot als segments més predisposats, que ara com ara és el

jove empresari/a. Caldrà tenir en compte que tot canvi cultural és lent i difícil, i

indefectiblement toparem amb generacions perdudes, o que es perdran pel camí. El

que sí cal, aleshores, és minimitzar aquestes pèrdues.

La dotació d’infrastructures de base que recolzin l’ús d’Internet per part de les

empreses és un element clau, impulsor d’una nova realitat. És per tant un repte a

assumir la creació d’una web municipal (o d’un portal de ciutat) que allotgi les

diferents empreses de la ciutat, i permeti la seva projecció vers l’exterior. Les

condicions d’accés a aquesta web, lògicament, han de ser especialment avantatjoses

i suggeridores, per tal de trobar una bona resposta.

Creiem que val la pena plantejar-se algun tipus de servei (públic o privat) per a

cobrir certes necessitats no resoltes de moltes empreses, sobretot de les petites i

mitjanes. Tot i que s’apunta el referent dels centres de càlcul, potser n’hi hauria prou

amb garantir algun tipus de personal tècnic de suport per a determinades qüestions,

així com especialistes en subvencions a les empreses, que les puguin assessorar i

recolzar (figura, aquesta darrera, idònia per ser ubicada en els serveis d’autoempresa

del propi Ajuntament, com així ens consta que ja passa). Quant a la figura més

tècnica, podria sorgir d’una entesa entre els agents implicats: administració local,

empreses de serveis informàtics, i empresariat en general.

Precisament, una assignatura pendent a Blanes és la conciliació del sector de serveis

informàtics amb les empreses que en són usuàries (incloent, com no, la petita i

mitjana empresa sense grans recursos), de manera que caldria arbitrar mesures que

propiciïn un acostament mutu i un tractament de la problemàtica. Cal pensar que en

principi els interessos d’ambdues parts són concomitants, els uns per rebre un servei

satisfactori, i els altres per desenvolupar el seu propi negoci.

Parlant de conciliació, també cal alinear en la mateixa direcció l’escola i l’empresa.

Cal entendre els punts de vista d’uns i altres, però treballar per a maximitzar els

recursos i fer de la formació reglada de Blanes una formació de qualitat i adaptada

143

als nostres temps. Per això, cal incidir especialment en el coneixement de l’eina

tecnològica, i en el seu aprenentatge intel·ligent (que vol dir tant aprendre a fer

servir l’eina com aprendre a projectar-ne el potencial en finalitats diverses). En

aquest sentit, proposem que es facin fòrums de debat i discussió amb representants

de l’ensenyament i del món de l’empresa, i que es duguin a terme projectes

experimentals agosarats, ben fonamentats i secundats per estudis del medi escolar i

de les dinàmiques que en ell es creen. Creiem important remarcar aquest punt,

perquè pensem que la formació esdevindrà cada cop més un factor clau a l’hora de

reeixir o fracassar en l’adaptació de les societats als nous temps. En qualsevol cas, el

divorci que es detecta entre escola i empresa al municipi, no pot continuar.

En la mesura que pensem que els perfils ocupacionals que tinguin a veure amb les

NTIC creixeran en el futur, fóra bo que es reflexionés sobre la conveniència de

potenciar a Blanes itineraris formatius en aquestes matèries. Si, a més, s’assoleix el

repte d’augmentar l’estatus tecnològic de les empreses, podria donar-se un mercat

potencial que absorbís aquesta mà d’obra, i facilités l’autocontenció dels elements

formats en el municipi, i en perfils de qualificacions mitjanes i altes.

A més, però, de la formació reglada, cal incidir en la formació no reglada. A Blanes

hi ha molts sectors que, tot i necessitar tenir coneixements a l’entorn de les NTIC,

per raons històriques i generacionals, han arribat tard a aquesta formació. Moltes

d’aquestes persones són conscients de la seva situació, i de que cal redreçar-la. En

d’altres, el mateix quedar-se al marge els porta a tenir una escassa conscienciació

d’aquesta necessitat. Per a tots ells, cal implementar programes reparadors d’aquest

dèficit (per exemple, poden ser punts d’accés i formació específicament destinats a

l’empresariat i/o a les plantilles). En tot cas, han de ser programes atractius, ajustats

a les condicions dels seus hipotètics participants, i que estudiïn la compatibilitat

d’horaris d’aquests. A més, caldria ajustar-los als nivells de cadascú, i respondre als

seus interessos reals, a saber: el món professional i a l’aplicabilitat empresarial.

Cal aprofitar oportunitats inicialment conjunturals, com pot ser el cas del projecte

“Illa de Blanes”, per tal d’alinear al màxim la població i l’empresariat en un repte

que pot comportar beneficis importants per a totes les parts implicades, i que pot

servir com a catalitzador de l’entrada de Blanes en la Societat de la Informació.

144

Finalment, cal que tant l’empresariat, com la població, com les institucions de

Blanes apostin per una línia ferma de progrés integral de la ciutat en pro d’un

desenvolupament capdavanter de la societat en matèria tecnològica. En la mesura en

que aquest pot ser un dels reptes més prominents del demà, convindria identificar i

reordenar els camps on cal actuar. En aquest sentit, les eines són moltes i diverses:

establir línies de recerca, elaborar plans directors, formular projectes, desenvolupar

experiències pilot, estudiar i aplicar bones pràctiques d’arreu del món, etc. Al

capdavall, l’important serà ser fidels a una estratègia de futur, capaç d’assumir el

repte, implicar-hi a tota la societat blanenca, i projectar-la cap el demà.

Principals conclusions relatives a l’ocupació i a la formació

Més enllà dels elements que s’han descrit en les successives parts de l’estudi, i que han

quedar recopilats en la primera part de les conclusions, hem considerat oportú incloure

en aquesta segona part una mena d’epíleg on voldríem afegir una visió més aprofundida

de com els fenòmens estudiats afecten l’ocupació i la formació, temes que considerem

clau i estratègics en aquest tipus de recerques.

Així, creiem necessari incidir especialment en el fet que la irrupció de les NTIC en les

empreses, tant si es dóna una bona recepció, com si aquesta roman absent, ha comportat

canvis estructurals importants en el treball. Canvis que, al seu torn, recullen la mateixa

dicotomia que hem vist en l’alineament de les empreses amb els canvis tecnològics.

Així, s’observa un primer escenari, on la tecnificació dels processos comporta una

desvaloració de les feines més mecàniques, degut a l’efecte substitució que exerceixen

les noves tecnologies (que fan feines senzilles, amb major velocitat i menor falibilitat

que els tradicionals operaris). Aquesta circumstància és un factor important de canvi de

l’estructura laboral i hauria de revertir també en reorientacions formatives, ja que el que

es dóna és una progressiva eliminació de determinades professions menys qualificades

en el ventall de possibles llocs de treball presents al mercat laboral.

145

Les conseqüències d’aquest canvi no són gaire diverses. De vegades, hem vist com la

pròpia empresa inicia un procés de reorientació de les tasques que realitzen els seus

operaris, però tenim indicis que això és un pas intermig, que no exceptua –ans al

contrari, l’anticipa– l’efecte expulsió de part de la plantilla. Al final, sembla constatar-se

que, pel que fa als llocs de treball dels que parlem, l’efecte expulsió arran de la

introducció de noves tecnologies és poc menys que inevitable. La varietat de

conseqüències, però, estriba en que molt sovint el canvi no es produeix d’una manera

tan pautada, sinó que en un període de temps massa curt com per a ser assimilat, una

determinada professió esdevé obsoleta.

Quan això passa, l’efecte expulsió es tradueix en una efectiva destrucció de llocs de

treball, fenomen que s’agreuja per la dificultat de reinserció de la mà d’obra, ja que no

es tracta d’una situació de rotació laboral (plegar d’una empresa per entrar en una altra),

en funció de factors conjunturals o del cicle econòmic. En aquest cas, es tracta d’una

expulsió del mercat de treball fonamentada en factors estructurals, el principal dels

quals és que aquestes feines, progressivament (en tant que la introducció de les NTIC en

les empreses també avança) deixen de necessitar-se, sovint passant per un període

transitori de devaluació de la tasca –també amb efectes econòmics, és a dir, salarials–.

La situació derivada, aleshores, és la tinença d’una massa crítica de persones que topen

en un nou context, on passen en poc temps d’una ocupació relativament estable, a un

atur acompanyat d’un estatus propi que redueix la permeabilitat del mercat de treball

envers ells. És a dir, que els costa tornar a entrar. En la majoria dels casos, a més, els

treballs poc qualificats van associats a una baixa formació, i sovint monolítica, de

manera que són persones que donen poc joc a la polivalència laboral. En aquests casos,

el que apareix com a gairebé l’únic recurs és, justament, la redirecció de la seva

orientació professional, a partir de la dotació de nous itineraris formatius que resultin

més adients a les necessitats que es detecten en el mercat laboral. La recomanació, així,

cau pel seu propi pes, i apuntem a que com més va més caldrà implementar programes

de formació no reglada per tal de recuperar per a la vida activa a persones que hagin

estat víctimes de la destrucció de llocs de treball (i l’obsoletització de perfils

146

ocupacionals) que es deriva inexorablement de la progressiva penetració de les NTIC a

les empreses.

Aquest procés, a més, també creiem que hauria de tenir conseqüències de cara a les

reflexions a les que pot portar en el si de la institució escolar, i en el sistema

d’ensenyament. Així, i en la mesura en que aquest s’albira com un futur previsible

sistemàticament per a l’estructura productiva, entenem que cal tendir a l’aposta per la

requalificació dels nivells menys qualificats de la Formació Professional, de manera que

els perfils ocupacionals que es generin des d’ella estiguin el suficientment preparats per

a afrontar els canvis veniders en les seves professions. Per això, creiem que un

component clau és la pròpia requalificació del perfil –tendint a desenvolupar tasques

més complexes, i alhora a una certa polivalència– i també el coneixement de l’eina

tecnològica, i en particular de les NTIC, que són les més susceptibles de deixar

empremta en els sistemes productius.

D’altra banda, també pensem que cal educar en actituds laborals proclius al reciclatge

continuat del treballador/a, fins i tot independentment de si aquesta formació continuada

es produeix en el si de la seva ocupació en concret o no. És més, caldria, com més va

més, tendir a una cultura d’ampliació dels coneixements que hom adquireix al llarg de

la seva vida laboral que permetés fugir de l’extrema especialització.

Val a dir, però, que tot i aquest ambiciós plantejament, no es pot deixar de banda que,

quan es parla dels segments de població laboral als que ens referim, sovint es parla

d’una elevada incidència en ells del fenomen del fracàs escolar, i són poblacions que

manifesten dificultats per seguir programes formatius massa exigents. En aquest sentit,

a més de procurar una bona base de coneixements generalistes, cal incidir especialment

en els mètodes pedagògics a aplicar.

Aquesta estratègia haurà de ser més o menys intensiva, en funció del nombre de

persones que a Blanes s’incardinin dins del segment de mà d’obra poc qualificada,

òbviament.

147

A més del segment que hem tractat, ens queda també la constatació que les NTIC també

propicien la creació de llocs de treball, sobretot d’aquells que fan referència al perfil de

tècnic/a amb coneixements informàtics i de tecnologies en general. En aquest sentit,

Blanes no se substreu a l’increment general de la demanda d’aquests perfils que es

produeix a hores d’ara arreu del país. Per tant, i en la mesura en que es detecta, a partir

de l’estudi, una mancança de l’oferta d’aquest perfil ocupacional per les noves

necessitats de les empreses, convindria potenciar les línies formatives relatives a perfils

ocupacionals vinculats al coneixement profund i a l’ús aplicat de les NTIC. Com a

particularitats locals, potser fins i tot es podria propiciar un sistema que vinculés les

persones que es formen en aquestes matèries amb les realitats empresarials de Blanes,

per tal que poguessin conèixer el terreny en què es mouen, amb les seves necessitats i

les seves limitacions. Aquesta via podria ser especialment prolífica, de cara a algunes

petites i mitjanes empreses, per tal de fer prospecció de vies de solució a les

problemàtiques que manifesten tenir al respecte.

D’altra banda, i en la mesura que la formació respongui a les expectatives, i es tingui

especial cura de la formació en NTIC, podria millorar la qualitat dels serveis que

ofereixen els proveïdors informàtics, o fins i tot crear condicions favorables al

desenvolupament de nous filons d’ocupació, per la via del sorgiment d’empreses que

donessin resposta a les necessitats locals, mitjançant l’autoocupació d’aquests perfils.

Per això, també convindria parar atenció a les iniciatives de formació per a

l’autoempresa i per als emprenedors/es. El potencial, realment, excedeix tota prospecció

que poguem fer des d’aquestes línies, ja que no ens podem limitar a parlar de filons

relatius als serveis de manteniment informàtic, perquè les aplicacions de les NTIC obren

un camp immens (des de la gestió de la informació, a la mediació electrònica, etc.) de

noves professions lligades a nous serveis per a les noves necessitats o fins i tot pels nous

potencials que tenen els diferents usos de les tecnologies esmentades.

Finalment, cal que ens referim a les necessitats de formació difusa que es presenten per

al comú de la població (on s’inclou també l’empresariat) en el terreny de les NTIC.

Així, l’aposta per una formació tecnològica dirigida a la població en general, i a

l’empresariat en particular (en aquest cas, enfocant la temàtica més vers les aplicacions

148

que l’eina té per al seu negoci), ajudaria sens dubte tant a la requalificació de la seva

pròpia feina, i del servei ofert per la seva empresa, com a l’augment del potencial de

creació de nous llocs de treball, en la mesura en que tothom sigui conscients de les

possibilitats de desenvolupament que atorguen les NTIC. Ara bé, l’assoliment d’aquesta

situació –que pot trigar més o menys, però que es tendeix a ella com més va més–

comportarà (ja ho fa, en menor mesura, avui dia) canvis en la manera de treballar,

canvis que aniran imposant-se en les empreses, i que substituiran progressivament la

manera de treballar que ja faríem bé d’anar anomenant com a “tradicional”.

I un d’aquests canvis, potser el principal, té a veure amb la tecnologització de les

empreses a partir d’un cert nivell. És a dir, que a partir d’un cert nivell de

tecnologització, el que passa és que ja no només s’informatitza l’empresa, o es

mecanitzen processos de producció, sinó que el canvi afecta també les comunicacions.

El detonant d’aquest canvi sol ésser la introducció d’Internet i del correu electrònic com

a eines d’ús diari dins les empreses. Aquesta circumstància, aleshores, propicia un canvi

fonamental cap a noves maneres de produir, consistents en el treball en xarxa, i en una

requalificació de les relacions amb els proveïdors i els clients. A Blanes mateix hem vist

com alguna que altra empresa ja declarava haver escomès la transició cap aquestes

noves maneres de treballar. De fet, augurem que en el futur immediat, d’altres

s’afegiran a aquest grup.

Per això, esdevé essencial també començar a formar els treballadors/es en aquestes

eines i en els sistemes de treball que es generen a partir d’elles. Un cop més, es tracta

d’avançar-nos, en la mesura del que es pugui, a l’allau de canvis que sol·lapadament

hom comença a detectar a partir de les tendències sociotecnològiques i laborals

contemporànies.

En suma, doncs, si quelcom és innegable és que les NTIC estan esdevenint cada cop

més una realitat ubíqua en el teixit empresarial, i en els sistemes productius. La seva

arribada, a més, no deixa incòlume ni els components secundaris del procés de

producció, ni tampoc els seus components essencials. Per tant, no parlem de petits

canvis, sinó que moltes vegades els canvis constitueixen una autèntica ruptura amb el

149

que hi havia anteriorment, i en el com s’aplicava. És a dir, pensem que per bé o per mal,

i sigui quina sigui l’evolució futura de les transformacions (on creiem tan erroni el

deixar-se portar per la ciència-ficció eixalabrada, com per un escepticisme immobilista),

el cert és que pensem que caminem cap a un canvi de paradigma en l’empresa i en la

producció. I això vol dir també un canvi de paradigma en el treball i en les ocupacions,

el qual –i com no podia ser d’una altra manera– convé que quedi prou ben reflectit en

un canvi en la formació i les seves orientacions d’itineraris, de continguts, i fins i tot

també de metodologia i tècniques d’ensenyament.

Insistim en que aquest és el repte que cal explorar: quines són, i com adaptar-s’hi, les

noves línies tendencials en l’ocupació i en la formació. Aquesta seria, d’alguna manera,

la pregunta central. A la qual, lògicament, Blanes no n’és pas aliena. En aquest treball,

per la nostra banda, pensem que hem pogut il·luminar algunes de les parts fosques, o de

coneixement difús, no sistemàtic, del fenomen. Ara el que recomanem és que hi hagi, si

més no, una reflexió conseqüent al voltant de les qüestions plantejades, de manera que

el coneixement teòric pugui donar pas a un coneixement pràctic, susceptible de guiar les

transformacions amb vistes a la seva utilitat final per a la societat en general, i per a

empresariat i mà d’obra en particular.

150

REALITZACIÓ DE L’ESTUDI:

Lluís Sáez i Giol

(Sociòleg. Investigador de la Fundació Ciutat de Viladecans).

Documents

ESTUDI SOBRE ELS USOS I LES NECESSITATS DE …blanespromocio.cat/upload/public/fitxers/BIT/estudi_ntic_blanes.pdfmarÇ, 2003 estudi sobre els usos i les necessitats de les empreses