excursionismeUnió Excursionista de Catalunya

Núm. 372Gener - Febrer 2013Revista bimestral 3€

Rutes en BTT per les Salines - Escalar o l’art de l’atenció - Entre Ulldeter i el Canigó, un petit racó per a l’esquí de muntanya - El camí preromà de l’Alt Urgell al Pallars, per Sant Joan de l’Erm - Gran Paradiso 4.061 m, la primera vegada - A redós del llac Gelat

El camí preromà de l’Alt Urgell al Pallars, per Sant

Joan de l’Erm

sumarisumari4

12

24

28

16

9

Edita: Unió Excursionista de Catalunya Direcció: Joan M. Vives Subdirecció: Francesc Brugalada i Lluís Catasús Consell de Redacció: Concepció Arnau, Manel Canales, Pasqual Garriga, Jordi Martorell, Ramon Pascual, Israel Perni, Bernat Ros i Eduard Soler Redactora: Jordina Tarré Col·laboradors: Carles Gel, David Guiu, Olga Rovira, Jordi Carull, Carles Udina, Francesc Batlle i Assumpta Trens

Fotografia Portada: Antoni Torcal (1972).Carles Udina en plena competició a Sant Antoni pel camí de l’Alt Urgell al Pallars.

Disseny: Joan Gual Reproducció digital: Tren estudi gráfic Producció: Gráficas Campás Dipòsit legal: B -14822-1975

Amb el suport de:

Excursionisme és membre de:

Assessorament lingüístic:

Pàgina web: www.excursionisme.cat Manteniment de la pàgina web: Maite Sastre Prohibida la reproduccio total o parcial dels textos i fotografies publicades a la revista sense l’expressa autorització dels autors. Els articles publicats a excursionisme reflecteixen només l’opinió dels autors, no forçosament la de la UEC. D’aquesta revista se n’han editat 4.000 exemplars Preu exemplar: 3 euros

Centre de Normalització Lingüística de Barcelona Delegació de l’Eixample

Núm. 372 / Gener - Febrer 2013

Rutes en BTT per les Salines. Els colls de l’exili republicà (II) per D. Guiu i O. Rovira Entre Ulldeter i el

Canigó, un petit racó per a l’esquí de muntanyaper C. Gel

Gran Paradiso 4.061 m, la primera vegadaper D. Carull A redós del llac Gelat

per A. Trens

Escalar o l’art de l’atenció per I. Perni

El camí preromà de l’Alt Urgell al Pallars, per Sant Joan de l’Ermper C. Udina

3 Editorial30 Descoberta boscos endins 32 SMS Muntanya33 Retalls de muntanya34 Notícies i activitats35 Llengua i muntanya37 Ressenyes39 Novetats editorials40 Concursionisme

El camÍ preroma de l'AJt Urgell al Pallars,

per Sant Joan de PErm TEXT 1 FOTOGRAFIES DE CABLES UDINA I COBO

Antecedents i motivació fortuita: ¡'esquí nordic

La meya primera visita als bascas de Sanl Joan de l'Erm va S8r per la Selmana Santa del 1968 que aquel! any es va escaure a mitjans d'abriL Vaig 'Ixar-me en aquesta zona per ser la més favorable de Catalunya per a la practica de I'esqul nordic segons m'indicaven els meus es­ludís geografics i d'innivació. Al número 370 d'Excursionisme vaig tenir ocasi6 de parlar sobre la inni­vació ¡ les glaceres als Pirineus. El 1968 era corredor d'esqui de fons del CEe i ens haviem plantaja! ler el que s'havia fel amb les eslaci­ons d'esqui alpi: promoure la seva posada en marxa per popularilzar de nou I'esqui nOrdic. I'esqui de lola la vida . Aquesl tipus d'esqui havia quedal mol! restringit i ads­crit a les estacions d'esqui alpines, amb espais cada vegada més limi­lals pels nous remuntadors, com per exemple a la Molina amb molt poca neu. Acabada la temporada de les curses varem anar a com­provar les excel·lents condicions que prometia Sant Joan. La neu, encara molt abundanl en aquelles dates de primavera , i els qUilome-

Ires i quilomelres de pistes fores­lals innivades i de suau relleu, ens van impaclar, recordanl-nos el que podia ser esquiar pels mateixos boscos escandinaus.

Més endavant vaig trobar a casa i dedicat al meu pare, el lIibre Visió económica de Catalunya , del ge-6graf lIufs Creus i Vidal, de I'any 1934, en el qual es proposava aquesls amples bascos de Sanl Joan de l'Erm com a lIoc idoni per

16

al lurisme social a munlanya i du­ranl I'esliu per als habilanls de les zones urbanes. Creus i Vidal pro­posava la creació d'un palronal per a la seva promoció i geslió.

Amb lan bones perspectives va­rem prendre d'immediat la decisió de posar-nos a la feina la següent lemporada, la 68-69. La nostra base d'operacions era la casa fa­reslal de Pallerols (1.630, m), ac­cessible pel veInat de Canlurri des de la carrelera Sort -la Seu, lIavors encara no asfaltada. Es traclava de fer els entrenaments i alguna cursa social, atés que el calendari oficial de curses ja eslava confeccionat. Aixi que I'estiu del 68 vaig passar­me'l pujant gairebé cada cap de setmana a Sant Joan amb la meya Vespa per aquelles carreleres far­cides de solracs que calia anar esquivanl, recorrenl i mesuranl pis­les per a establir possibles circuils d'esqui nórdiC, turistics i de compe­tició de fans. Al final d'aquelt estiu tenia 200 km de pistes forestals cartografiadas que abastaven des del port del Cantó fins als Clots da Roni (avui Portainé) ¡ la vall de San­la Magdalena i el Ras de Gonques. La zona del coll de Leix (1.700 m), a

locar de la casa forestal era de les més visitades.

Nou mesos després d'haver situ­at la nostra base d'operacions, la manca de neu als indrets on esta­ven programats els Campionats de Catalunya, va fer que es trasllades­sin a Sant Joan de l'Erm per no ha­ver-los de suspendre. A finals de la temporada ja s'havien celebrat tres curses del calendari oficial, amb el corresponent impacte a tot Catalu­nya que consolidava el fet d'haver trobat la "terra promesa", el "pa­radís de I'esqui nordic". El que va seguir a remole d'aquesta activitat intensa i inoblidable duran! tots els anys 70 - la mateixa consolidació de I'estació de Sant Joan de I'Erm, la promoció i popularització de I'es­quí nordic a I'Alt Urgell i de retruc a tol Catatunya, les estacions de lIes, Aranser, Tuixent-La Vansa, . - ja és la historia coneguda.

t.:any 1970, a la vista deis Campio­nats d'Espanya d'esqui de fons del 1971 (I'impacte de la descoberta va arribar ben aviat a tot I'Estat espa­nyol), a instancia de l'Ajuntament de Castellbo i amb la temptadora oferta de cedír al CEC el nou refugi de la Basseta, les activitats d'esqui nordic es van traslladar a aquest

ves, com la de la Basseta a coll de Leix ("PO" al planol), avui una de les més transitades durant I'estiu.

Per la meva vinculació al poble de Sant Andreu, a peu de pistes - i especialment a cal Titarró- , aviat vaig coneixer la importancia del camí que pujava des de Castellbo a aquest poble, j seguia muntanya amunt fins al coll de Leix i més en­na cap a la historica ermita vella de Sant Joan de l'Erm, pas obligat cap al Pallars. Sempre recordaré

Mua, mot contret ~ue prové de I euscara o iber, i vol dir frontera, la fi de ~Ia civilització i I'inici deIs perills: neu, fred, lIops 000

les molles vegades que arribavem esquiant des de Sant Joan ben entrada la nit, esgotats de marcar alguna cursa, per la qual cosa en­travem sigil·losament per no des­pertar a ningú, dormíem amb sacs

tornat a menjar amb tanta fru"lció. Sortosament, fa pocs anys, el mas s'ha reconvertit en un celebrat res­taurant especialitzat en menjar de muntanya, que em permet reviure aquells records.

És a dir, el camí historie a Sant Joan i el Pallars (tralfat vermell) no anava per la pista forestal constru"l­da després de la guerra, la que ens servia d'accés a la Basseta des de la Seu i Castellbo, i que per aixo va ser posteriorment eixamplada i asfaltada (I'actual accés). El camí de tata la vida, des de Sant Andreu (1.330 m) pujava sobtadament per la Mua cap al coll de Leix (1.700 m). Des d'aquest vast coll anava al nord per una pista forestal que re­corre el bosc per un ample i suau serra! fins al Pujal Cervat (1.780 m). En aquest punt del camí hi ha­via un trencall que es desviava a I'est i cap a baix, cap al coll de la Bassela (1.725 m) i d'aquest cap a la vall de Santa Magdalena, d'on es podia accedir a la Vall Ferrera, o al Ras de Conques, o a Civis i Andorra.

El camí de tota la vida, dones, evi­tava la Bassela i en lIoc de passar­hi, al Pujal Cervat, girava al nord­oest per vollar la Cuila per I'obac,

La Basseta. només 1 km a sota del cami. els anys 70. amb I·eruga de preparació de pistes. primera i única de fabricació integrament estatal

indret, 4 km al nord de la casa fo­restal. Com que la Basseta no era cap cru"llla important dins les pistes tradicionals de la zona, vaig haver de dissenyar diverses pistes no-

en els bancs que voltaven el foc sempre ences de la cuina, i al matí ens despertava la padrina amb uns ous ferrats irrepetibles i lIet de vaca de veritat, ben calenta. Mai he

17

cap a Arlics, Riguerals, el serral de l'Oratori i finalment I'ermita vella (1.680 m) amb el seu hostal , avui unes tristes runes perque va ser in­cendiat durant la Guerra Civil.

Font: Cartografia de l'ICC

Una vegada passada la guerra, es va optar per a fer una nova ermita pero al coll de la Basseta ja esmentat, 5 km a I'est de I'original. I més tard, a finals deis 60 el refugi de la Basseta ja comentat, a manera d'hostal.

Sant Joan Vell era doncs parada i pernoctació obligada del viatge, al bell mig d'una zona satvatge i des­habitada entre les dues comarques, Des d'aquí es podía baíxar a Roma­driu i d'aquí a Montenarlró, Roní i la Noguera Pallaresa, per les pistes forestals que, aproxímadament, res­pecten avui aquell historic recorregut.

També es podía anar direclamenl de I'ermita vella a Montenarlró pel bosc de la Pega, evitant Romadriu.

Anem ara a detallar els trams de la part de ,'Alt Urgell , i més especi­alment entre San! Andreu i el coll de l eix, un tram de 4 km que s'ha­via perdut totalment pel tris! des­poblamen! de la segona meilat del segle passat.

Anant cap al Pallars, a un quilometre de Sant Andreu el cami deixava els conreus que arribaven fins a la cota 1.500 m ¡ entrava al base incerl. És la

18

Mua, mot contret que prevé de I'éus­cara o iber, i vol dir frontera, la fi de la civilització i I'inici deis perillS: neu, fred, lIaps, bandolers . . ,

Abans, entre la Seu i Sant Andreu el camí provenia, obviament , deis nuclis habilals inlermedis, que eren, len! marxa enrere, els pobles de les Eres, avui malauradamenl abandona!, Turbias i Castellbo (amb la famosa font del Morilló, un quilómetre aigües amunt d'aquesla vila), Al pla de la Seu hi havia Ara­vell i Castellciutal.

Molts deuen saber la importancia del vescomlal de Caslellbo a I'edal mitjana (els vescomles loren du­rant molls anys els senyors de la comarca, amb la Seu de ciutat vas­salla). I més encara pels honestos

i cultes catars. Caslellbo lou el seu darrer reducte a Catalunya, fins que perseguits per la nefasta Inqui­sició van haver de fugir cap a Occi­lania (avui Franca) precisament per aquesl cami.

A parl deis habitants de la vall , que el transitaven a diari, he pogul recollir testimonis com els de la mare del meu amic Josep Ausas , que de jove, pels anys 3D, encara va utilitzar aquesl cami per anar de la Seu al Pallars passant per la Mua, Sant Joan de l'Erm ¡ Roní a cavall d'un ase! La resta de la

En primer terme, les c larianes de Sant Joan Nou i la Basseta, d 'esquerra a d reta i, al mig, el cam, cap al Pallars sota el pk: de I'Orri (2.440 m)

La clariana de Sant Joan Vell a sota a la dreta. El coll de Leix al fans. on s'aiunten les linies eléctriques. amb el cami a la seva eSQuerra

via, a rest cap a la Seu, i a I'oest cap al PaJlars , s'ha manlingul re· lalivament, tal i que amb petites variacions per les noves pistes i carreteres aparegudes.

Anan! al detall estrictament no es pot afirmar si entre Sant Andreu i Castellbo el camí passava per Tur­bias, o des de Sanl Andreu s'util it­zava una alternativa una mica més curta, baixant direclament al fans de la vall i enlla9ant amb els ca· mins que anaven a Albet ¡ Santa Creu; avui hi ha una allra carrete-

ra asfaltada (parl dreta del tra9at vermell). Aquest tram és un cami transitable pels tractors. I sens dubte el més curt i raonable.

L'allra opció, entre Sant Andreu i Castellbo per Turbias (tra9at rosa). Entre Sant Andreu i aquest poble, seguia I'actual carretera asfaltada, pero no exactamenl; el camí va alguns metres més al! que la car­retera (és facil de trabar enfilant­se des de la carretera), i prop de Turbias passava pel seu conser­vat dolmen (a la cola 1.299, 20 m

"

més amunt de I'aparcament de la carretera). De Turbias a Castellbb baixava pel dret (la carretera ac­tual va fen! revolts duranl 5 km), i és correcta la senyalilzaci6 actual. Toles dues opcions devien u!ilit­zar·se segons el caso

De Castellbo al collet de Terrassa (prop d'Aravell) i Cas!ellciutat i la Seu, és ciar que el camí no se­guia la carretera actual, sinó pels camins de la llera del riu de Cas­lellbo i després del riu d'Aravell. I finalmenl el camí creua el Valira.

La recuperació del tram central de la via

Per 101 aixo, lartl uns deu anys, vaig pensar que era lamentable la per­dua d'aquesta via que portava 40 o més anys sansa ulililzar-se, ¡que en el tram esmenlat entre San! An­dreu i el coll de Leix era irreconeixi­ble, esborrada per grans pins de la maleixa edal. Em resultava especi­almenllrisl Que en una zona tan ex­Iraordinariamenl turlstica i historica, per aecadir a I'ermita nova i al refugi de la Bassela (o a I'inrevés, per mar­xar), tan si era a peu o en bicicleta de muntanya (o amb esquís quan neva ... ), narnés es pogués anar per la vora d'una carretera asfaltada, sansa cunetas practicables!

Aixi que vaig comen9ar a talar els

pins pacientment estiu rere estiu , fen! reapareixer, poc a poc, el caml ancestral. I després el més feixuc, raslellanl i traienl soques.

També haig de confessar que a la zona del Tadil, entre les cotes 1.580 i 1.640, més amunt de la Mua ¡ sota mateix del coll de Leix, el camí es perdia pel pendent en diversos cor­riols; així que en un tram de 300 m vaig enlla<;ar-Io com em va semblar millar, lins a una pista mol! maca igualment perduda que recordava a finals deis 60. Aixo la que en arribar al coll de Leix, el nou camí obert se separi un centenar de metres del camí roma, camí que per alguns vesligis es pot deduir que discorre per cotes uns melres més baixes (Ira<;al blau), pero el tram actual al­lernaliu és moll més espaiós ¡ trans­itable, a peu o en bici.

L·errnlta nova. a la BasselB. Foto Jordi Pons (1978)

20

L'origen preroma

Acabada una primera obertura I'any 2008 d'aquesl Iram, eslreta pero completa, vaig comprar un lIibre a la Seu, I'AlIes del Comtat d'Urgell (788-993) de Jordi Bolos i Víctor Hurtado (Rafael Dalmau, Editor) que analitzava els camins d'aquesta comarca en aquells anys, i apareixia inequívocament el

Una vegada passada la guerra, es va optar per a fer una nova ermita pero al coll de la Basseta

camí recupera!! No havia recuperal un camí ramader í local, sin6 que historic, una tasca arqueologica.

A la pagina 31 de t'atles es recullen diversos topónims d'origen roma en alguns casos i, iber/euscara en d'altres, com:

- Colla Elesxo (des de I'any 955), avui el coll de Leix, arrel d'aquest nom tan curiós - Palerolus (desde I'any 819), un deis més antics invesligats, avui Pallerals - Santa Cruce (des de I'any 839), avui Sanla Creu - Sancto Andrea (des de ... 914), avui Sant Andreu - Eiras (des de ... 923), avui les Eres; - Valle di Castro Leone ( ... 923), avui vall de Castellbo - Lipsum Castellone (955), avui el bosc de Castilló (a la vall de Sant Miquel i casa forestal de Pallerols) - Serra de Pelras Calces (955), avui el conjunl del tossal de Castill6 - coll de Pou - coll de Jou - les Agudes

És obvi que amb aquesta prolífica documentaci6 antiga, el camí era de transit habitual en epoques pre­romanes, i en el temps deis ibers. Encara més, allres dos camins que comentaré més endavanl i, parcial­menl coincidents amb aquest, van ser originals per I'activitat de I'edat del ferro: aíxí que ens podem re­muntar a uns orígens d'aquesta xar­xa viaria de fa 2.000 a 2.800 anys.

~~~~;:;;;;~~'~.~'~-~-'----""--~ , -L:abundancia de neu als anys 70, va obligar a ler algunes curses a Sant Andreu. pel camí, A la toto. I'autor. Foto Antan; Torcal (1972;

També quedava ciar en la docu­mentació investigada que el cami que connectava les dues comar­ques, una vegada a San! Andreu voltava la Mua pel darrere, pel nord, i pujava pel barranc del Tadil Ijns al collo Elesxo. Entre San! An­dreu ¡San! Joan de rErm mai ha existí! cap allre camí que aquest. Els pendents de la Gargallera amb els quals s'acaben les planúries deis boscos de Sanl Joan de l'Erm en aquesta zona, no donaven cap allra opció de viabililat. Una al-

. --...... -,,, ... ,-.. CoI .. _

O :..oo:!;,-.:=.,. _ ......... ,

" , . ,. ~

Ira cosa és que com que el camí eslava perdut i no figurava a cap plElnol actual, el dibuixanl de I'AI­les I'ha silual un quilomelre cap a I'esl, adscril a I'aclual carrelera d'accés a Sanl Joan de l'Erm per la Gargallera, oberla com a pisla foreslal fa poc més de 50 anys, cap a la Bassela (que com s'ha dit fins fa 50 anys mai havia estal lIoc de pas). Mes a I'oesl, I'esmenlal dibuix segueix el camí per una altra de les pisles que jo mateix vaig fer obrir I'any 1970 (I'anomenada "autopis-

_~;:,::: .... ~ .. ,. ... .. c...-

-..,..,., ...... _ .. ,. ..... c.. ... ... .,. .. "'-_. __ ..... ............. ,"' ... _ .. -

_ ""~.coo<,,, .. I\o'S1 ·--·""_k_ ........ Ioo ... .....,¡ - ()" .... .. , ...... _._-

.-

21

ta" de I'estació d 'esquí, "Pl " al pla­nOI), fins a trobar prop deis Ártics el camí historie correcte.

Cal afegir que prop de la via hi ha diversos monuments funeraris (dol­mens) i diverses construccions de pedra mol! més recents , les tradici­onals barraques de pedra.

Les rutes del Palau Robert

Amb Internet podem trabar mi­lers de propostes de rutes de lot tipus. Fins i lot webs especifiques amb satel·lils per al GPS. El pro­blema és la seva baixa fiabilitat i qualitat, o piljor, que sovint hem de Iriar entre un centenar de rules praclicament identiques, mal do­cumentades. El web del Palau Ro­bert de la Generalitat ofereix unes 400 rutes fiables a peu i en bici de BTT (www.gencat.catlprobertl) . El 2005 es va decidir incorporar-les als GPS, pero sobretot, revisar-les lotes I homogenei"lzar-Ies.

Vaig lenir la fortuna que el meu bon am ic Jaume Bonaventura (ACNA SL), va pensar que hi col·laborés fent 140 rules, tates les deis Piri­neus i Prepirineus durant I'esliu i I'inici de la tardar, i altres més de la resta de Catalunya fins aben en­tral I'hivern. Revisar la ruta era el més facil, el més feixuc era la tasca

posterior de redactar la descripció i encara més, ajustar el saté+lit a I'ortoloto 1/5.000 amb una exacti­tud de centímetres com és ben fácil comprovar amb qualsevol progra­ma georeferenciat. Com a anéc­dota, al final se'm va acumular la leina i vaig acabar lent-Ies de tres en tres, la primera de matinada; nou trasllat en cotxe j la segona al migdia; i agafa de nou el cotxe ¡ la darrera negra nit amb el frontal. .. I si era a peu, corrents ...

Una de les primeres fou, obvia­ment, la "Ruta de coll de Jau". Pero entre aquest coll i Turbias el bosc I'havia let desapareixer. Era impos­sible transitar i menys en bicicleta. Sortosament I'havia let feia 35 anys i per no haver-Ia de descartar del cataleg vaig tornar un altre cap de setmana, i tallant pins i branques vaig obrir de nou mínimament el cami en aquest quilometre de la ruta. Poc m'imaginava lIavors que estava reobrint un camí amb més de 2.000 anys d'historia, doncs, vés per on, a I'alles també es tra­ba la via qui vadit de Pallerals ad Sancto Andrea (documentada des del 935), és a dir, de Pal1erols a Sant Andreu, pel coll de Jou i Turbi­as, tot i que en el corresponent di­buix de I'alles tampoc és ubicat del tot correctament.

Aquesta via coincidia, entre Palle­rols i el coll de Jou (prop d'on es troben diversos dOlmens) , amb una allra via d'interes metal·lúrgic, que des del Pla de Sant Tirs al Segre i la Vila Ferrera (documentada des del 955) seguia cap a Pallerols, el coll de Jou i el coll de Leix i, previ· siblement, cap a la Val! Ferrera. És a dir, del coll de Leix al Pujal Cero vat aquesta via de I'eda! del ferro coincidia amb la via intercomarcal preromana ja descrita, desviant­se en aquest darrer punt cap a la Basseta. Finalmenl, resulta també que la primera meitat de la "Ruta de coll de Jau" ja esmenlada, no la allra cosa que seguir aquesta via de I'edat del ferro. No cal dir que aquesta ruta del Palau Robert també es pot fer a peu , més si ara podem evitar els 5 km finals de car­retera asfaltada entre Sant Andreu i la Basseta (també si es la en BTT), i ler-Ios pel camí preroma de la Mua i el coll de Leix. O'aquesta manera ,

a la ruta, de 25 km, només hi ha uns 4 km de carretera, deis vol tants de Turbias a Sant Andreu.

La senyalització actual

Es pot imaginar el lector que si el camí eslava perdut, menys encara disposava de senyalització. Una vegada acabat del tol m'agradaria que es fes, peró estem en temps de crisi! En aquests moments, pensar a senyalitzar correctament tot aquest camí des de la Seu a la Noguera Pallaresa, em sembla més utópic que la quaranta j tants anys propasar construir estacions ,

Es obvi que amb aquesta prolífica documentació antiga, el camí era de transit ha­bitual en epoques preromanes

d'esquí nórdic, tal com s'explica en I'article "Un altre concepte d'esta­ció d'esquí", de la revista Muntanya número 658 del 1971. Peró, si més no, m'agradaria tenir algunes esto· nes -i alguns col·laboradors- per senyalitzar·lo amb pintura. Són 41 km enlre Castellbo i Montenarlró,

22

Dolmen de Turbills

60 km entre la Seu i Ron!' A mig camí, les cases de pagés de Turbi­as (el Palier de Cal Gatnau) i Sant Andreu (Cal Segú), amb el restau­rant de Cal Titarró ja esmentat, o el relugi de la Basseta, permetrien ler-Io a peu en un cap de selmana, o en biciclela de munlanya lins i tot en un dia.

Malauradament, per un cúmul de circumstancies desafortunades i no corregides, deixem-ho aixi, el Pare Natural de I'Alt Pirineu i el Consell Comarcal de I'Alt Urgell va ignorar aquest historie camí en la senyalització que fa pocs anys va ler a la zona. 1, encara pitjor, va senyalitzar en el seu Ifoc .un camí inventa!. Són els senyals que des del coll de Leix ens porten a Turbi· as (o a I'inrevés). És cert que hi ha un camí entre aquests dos indrets, pero, primer, era d'ús local pels ha· Mants del poble, mai intercomarcal com el camí roma que estem es· mentant, i, segon, no anava per on s'ha senyalitzat, que és per trams de pistes forestals i carregadors de troncs oberts durant la postguerra pel Patrimonio i el Distrito lorestal del Estado, i que vaig poder in­ventariar I'estiu del 1968, incorpo­rant-Io en els plánols - que encara conservo- de I'historic Dossier del CEC del 1969. El camí habitual en· tre aquests dos indrels passava, com d'allra banda és logic, per la lonl del Pral Verinal, més amunt i a I'oest del camí avui senyalitzat.