HEDDA GABLER

DRAMA

HEDDA GABLER HENRIK IBSEN Direcció David Selvas Teatre Lliure, CAER i Teatro de La Abadía Divendres 2 de març a les 21h Preu: 28/16 € Durada: 55 min

Direcció David Selvas Intèrprets Pablo Derqui, Àngela Jové, Cristina Genebat, Laia Marull, David Selvas i Ernest Villegas Traducció i versió Marc Rosich Escenografia Max Glaenzel Vestuari Maria Armengol Il·luminació Mingo Albir Espai sonor Mar Orfila So Ramon Ciércoles Ajudant de direcció Sandra Monclús Ajudant d’escengrafia Àngela Ribera Ajudant de vestuari Clara Peluffo Alumna en pràctiques de direcció a l’Institut del Teatre Marta Guasch Alumna en pràctiques d’il·luminació de l’Institut del Teatre Gala Garriga Construcció d’escenografia Arts-cenics Coproducció Teatre Lliure, CAER Centre d’Arts Escèniques de Reus i Teatro de La Abadía

A finals del segle XIX, quan es va estrenar aquesta obra la gent va considerar a Hedda Gabler una dona freda i excèntrica. Avui, la protagonista resulta fascinant per ser una dona forta i un personatge complex. Filla del general Gabler, acabada de casar amb l’acadèmic Tesman, torna de la lluna de mel i s’adona de l’error que ha comès: ser com els altres esperen que sigui i portar una vida que no pot ni vol assumir.

Rere les aparences d'aquest drama modern, David Selvas desxifra l'agudesa d'una tragèdia en el retorn al teatre de Laia Marull, després d'anys de cinema i tres premis Goya.

Amb la col·laboració de:

Presentació David Selvas torna a dirigir (i a interpretar) un espectacle al Teatre Lliure amb un repartiment excepcional:

Pablo Derqui (Ejlert Løvborg), Àngela Jové (Júlia Tesman), Cristina Genebat (Thea Elvsted), Laia Marull

(Hedda Gabler), Ernest Villegas (Jörgen Tesman) i ell mateix en el paper de Brack (substituint a Francesc

Orella). L'espectacle, bastit a partir d'una adaptació de Marc Rosich, es va etsrenar el proper 25 de gener al

teatre Lliure de Gràcia

‘De vegades m’agafen aquests

rampells, no em puc reprimir. No sé

per què ho faig.’

Hedda Gabler

“El mar se mide por olas,

el cielo por alas,

nosotros por lágrimas

El aire descansa en las hojas,

el agua en los ojos,

nosotros en nada.”

Jaime Sabines

El director i el traductor encarregat de l’adaptaci ó han dit… A finals del segle XIX, quan es va estrenar aquesta obra clau del repertori universal la gent va considerar a

la Hedda una dona freda i excèntrica. Avui, la protagonista resulta fascinant per ser una dona forta i un

personatge complex. Filla del general Gabler, acabada de casar amb l’acadèmic Tesman, torna de la lluna

de mel i s’adona de l’error que ha comès: ser com els altres esperen que sigui i portar una vida que no pot ni

vol assumir. Ella, com la resta de personatges, mirarà d'escapar-se de la teranyina que, tant el seu passat

com la resta de decisions que ha pres al llarg de la seva vida, han teixit al seu voltant. La llibertat, la bellesa,

la responsabilitat, l’amor, el passat, el somni d'arribar a ser allò que un somnia ser... són alguns dels temes

que circulen dins d'aquest text inquietant i vital...

David Selvas

Fer una Hedda d’avui. Aquest ha estat el principal objectiu que hem tingut al cap a l’hora d’elaborar la

versió que ara s’estrena, la principal prova a superar. Però, què vol dir una Hedda d’avui? Per a nosaltres,

sobretot vol dir una Hedda de llenguatge directe, sintètic i condensat, en la qual s’esborren els eufemismes i

els formalismes socials que llasten la llibertat d’acció dels personatges originals, atrapats en els

convencionalismes de l’època. Per a la nostra versió, volíem posar a prova la peça allunyant-la de l’època

original per portar-la als nostres dies: una Hedda que tots puguem reconèixer, propera, una dona atractiva i

magnètica que tots ens haguem pogut creuar al carrer, o que tots haguem pogut veure parlar per televisió.

Amb aquest objectiu, i intentant no violentar la perfecció de la peça escrita per Ibsen, hem volgut treure els

obstacles que frenaven l’acció en alguns moments, per oferir així als personatges les eines perquè

poguessin respirar un punt menys encotillats, més lliures, fins i tot perquè poguessin actuar d’una manera

més instintiva i salvatge. Aquesta operació, però, s’ha portat a terme sense oblidar els paràmetres marcats

a l’original: un mecanisme d’estructura exemplar i fèrria, pel qual transiten uns retrats humans de perfecta

delineació psicològica. Igualment, nosaltres com a espectadors avesats a uns costums de lectura més

ràpids, ja no necessitem tantes crosses per entendre què és el que passa entre línies, de manera que en la

condensació del text no en perdem l’essència, sinó que en potenciem els punts més forts.

Marc Rosich

HENRIK IBSEN, l’autor

Neix el 20 de març de 1828 al port de Skien, una petita ciutat al sud de Noruega, i va morir el 23 de maig de

1906 a Cristiania (l’actual Oslo). Ibsen està considerat el dramaturg noruec més important i un dels autors

que més ha influït en la dramatúrgia moderna, pare del drama realista modern i antecedent del teatre

simbòlic. A la seva època, les seves obres es van considerar escandaloses per part d’una societat dominada

pels valors victorians, perquè qüestionaven el model de família i de societat dominants. Les seves obres no

han perdut vigència i és un dels autors no contemporanis més representats en l’actualitat.

El seu pare, un pròsper comerciant, s’arruïna quan Henrik té vuit anys d’edat i la família s’ha de traslladar a

una granja als afores de Gjerpen, l’única propietat que aconsegueix salvar de la fallida. Allà el petit Henrik

ha de fer 5 quilòmetres per anar a l’escola i es converteix en un nen introvertit i solitari.

El 1842 tornen a Skien i Henrik, amb 14 anys, ingressa en un col·legi religiós, però anys després, ja en

plena la maduresa, es declararà ateu. Hi anirà fins els 16, quan les necessitats econòmiques l’obliguen a

traslladar-se a la petita ciutat de Grimstad per treballar durant sis anys fent d’aprenent de farmàcia. Durant

aquest període fa poques relacions, se li accentua el caràcter introvertit. Acabats els estudis de secundària,

comença medicina (èrò no l’acabarà), s’interessa per la literatura i escriu els primers poemes i obres

dramàtiques. Són d’aquesta època els poemes ‘Resignació’ i ‘A la tardor’ i els drames de caràcter romàntic

Catilina i La tomba del guerrer (o El túmul de l’heroi).

El 1850 es trasllada a Cristiania, intenta tornar a estudiar medicina i, tot i portar una vida d’estretors

econòmiques, finalment decideix viure de les seves obres. Publica Catilina amb el pseudònim “Brynjolf

Bjarme”, que obté una mala acollida de la crítica i no aconsegueix que la muntin. Col·labora amb el diari de

la Societat d’Estudiants Samfundsbladet i amb la revista satírica de literatura i política Andhrimner. El 26 de

setembre de 1851 estrena per primera vegada una de les seves obres, La tomba del guerrer, al Cristiania

Theater.

El 1852 aconsegueix fer d’ajudant de direcció al novíssim Det norske Theater de Bergen, amb el compromís

de poder estrenar cada any una de les seves obres. Ho farà amb quatre: La nit de Sant Joan (1853), una

nova versió de La tomba del guerrer (1854), La senyora Inga d’Ostraad (1855) y La festa a Solhaug (1856).

A Bergen coneix Susannah Thoresen, la filla d’un clergue protestant, amb qui es casarà el 18 de juny de

1858. El 1857 viatja per estudis a Dresden i Copenhague.

El setembre de 1857 torna a Cristiania per fer de director artístic del Cristiania Norske Theater fins que va

fer fallida el 1862. El 1858 estrena Els vikings de Helgeland i neix el seu primer fill, Sigurd. Més endavant

publica els poemes Paa Viddeme (A les planures) i I billedgalleriet (A la galeria d’art) i escriu el drama La

comàdia de l’amor. Quan tanca el teatre, li venen mesos d’estretors i sol·licita a la Universidad una beca de

viatge d’estudios per anar a l’Oest de Noruega recollint dades sobre les expressions folclòriques de la zona.

Escriu i publica el drama Els pretendents de la corona (1863, a partir d’un tema concebut el 1858).

En 1864 abandona Noruega i se’n va a Roma. L’any següent s’hi trasllada la família. Ibsen considera no

viure l’ambient luterà i conservador de Cristiania i inicia un exili voluntari de 27 anys. A Roma en passarà 4.

El 1868 se’n va a Alemanya, primer a Dresden (1868-75) i després a Munic (1875-78). Llavors ja és un

dramaturg reconegut internacionalment, les obres del qual es representen en diversos països d’Europa. El

1869 viatja a Egipte convidat com a representant noruec a la inauguració del Canal de Suez. El 1873 el fan

membre del jurat d’art internacional de l’Exposició Universal de Viena. El 1878 torna a Roma, on s’estarà set

anys més. Durant tot aquest període d’exili voluntari escriu la seva obra dramàtica principal, els drames

realistes i simbolistes.

El 1891, amb 63 anys, torna definitivament a Noruega i el 1895 s’estableix a Cristiania. El 1898 Cristiania,

Copenhague i Estocolm (les tres capitals escandinaves) celebren solemnement el setantè aniversari

d’Ibsen. Continua escrivint: és d’aquesta època Juan Gabriel Borkman (1896), per exemple. El 1900 té el

primer d’una sèrie d’atacs d’apoplexia que li aniràn minvant la salut fins deixar-lo paralític al llit. Mor als 78

anys, el 23 de maig de 1906.

L’obra

Hedda Gabler és una obra de teatre, i un dels grans èxits de l'escriptor i dramaturg noruec Henrik Ibsen. Un

retrat realista i psicològic de l'alta societat de finals del segle XIX. El text teatral va ser interpretat per primera

vegada a Munic, Alemanya, al gener de 1891. Ibsen va ser molt criticat al principi la particular naturalesa de

la protagonista, Hedda Gabler, que no respectava els ideals i la moral de la dona de l'època (encara que pot

dir-se que tampoc respecta cap codi moral, masculí o femení, de qualsevol època). Hedda Gabler és l'estudi

d'una dona obsessionada amb el seu propi avorriment. És la història de com es destrueix a si mateixa

després de destruir, total o parcialment, les vides dels altres. Considerada una de les personalitats teatrals

més complexes i dinàmiques de tots els temps, en ella Ibsen diposita una refinada maldat unida a un

intel·lecte brillant. Els sofriments interiors de Hedda Gabler, també molt intensos, topen sovint amb la seva

covardia social ("Sóc covarda. Terriblement covarda", Acte II).

L’argument

Hedda Gabler, l'aristocràtica filla del capità Gabler, té 29 anys i acaba de contraure matrimoni amb un home

a qui no estima (Tesman).

L'obra comença quan el matrimoni torna de la seva lluna de mel. La tia de Tesman, Juliane, els fa una petita

visita, on els comunica els immensos esforços econòmics que generosament diposita en ells. Després de la

conversa, Tesman té l'esperança de ser nomenat catedràtic. Després de la marxa de la tia, apareix en

escena Thea (Mrs. Elvsted), una antiga companya d'institut de Hedda que ha abandonat al seu espòs per

l'ex-alcohòlic Løvborg, també escriptor i antic amic íntim de Hedda. Més tard, apareix el jutge Brack, que

intenta, sense èxit, convertir-se en l'amant d’Hedda. Finalment fa la seva aparició l'ex-alcohòlic Løvborg, que

ha escrit un llibre reeixit però que té encara, en edició manuscrita i li anuncia a Tesman que també opta per

la plaça de catedràtic. No obstant això, li diu que no es preocupi, que no té cap intenció a treure-li el lloc.

Llavors parla amb Hedda i es revela l'antiga amistat que els unia.

Løvborg, Jørgen Tesman i Brack es troben a una festa organitzada pel mateix Brack. Løvborg s’emborratxa i

perd el llibre, Jørgen el troba i se l’emporta a casa, on li diu a Hedda que es tracta d'un llibre genial i

increïble i afegeix que és una sort que l’hagi trobat perquè Løvborg no en té cap còpia. En aquest mateix

moment informen a Tesman que la seva tieta està agonitzant i se’n va ràpidament. Hedda guarda el llibre a

la prestatgeria i llavors arriba Løvborg, desesperat davant la pèrdua. Afirma haver destruït ell mateix el seu

propi llibre. Havent begut de nou, sense l’obra, i bastant alterat, Hedda li proposa una idea per suïcidar-se:

vol que es tiri un tret “de manera bella”. Løvborg marxa de la casa amb una pistola de Hedda;

Després Hedda retorna a l’estanteria i decideix cremar el llibre mentre pronuncia les següents frases: Ara

cremo al teu fill, Thea! El fill teu i d’Ejlert Løvborg! Ara cremo el fill!

A l’últim acte, Løvborg mor després de ser disparat accidentalment a un prostíbul; i Brack, que sap d’on

procedeix la pistola, usa aquest coneixement per aconseguir que Hedda sigui la seva amant. Thea i Tesman

es troben per reconstruir el manuscrit de Løvborg a partir de les notes que Thea ha conservat. Quan Hedda

comprèn que està sota el control de Brack, atrapada i sense sortida, es suïcida amb una altra pistola, també

del seu pare.

Els currículums: Director DAVID SELVAS Santa Perpetua de la Mogoda, 1971 Actor i director teatral. Actor de teatre, cinema i televisió, llicenciat en Ciències de la Comunicació per la Universitat

Autònoma i diplomat per l’Institut del Teatre de Barcelona.

Direcció Teatre 2010 La gavina, d’Anton Txékhov, al Teatre Fortuny de Reus.

2005 El virus, de Richard Strand

2006 Who is p?, un Assaig Obert sobre Pier Paolo Paolini que es va presentar a l’Espai Lliure

2006 True West, de Sam Shepard, al festival Temporada Alta

Actor Teatre 2011 Cartes. Anton Txékhov i Olga Knipper, dir. Pau Carrió;

2010 L’hort dels cirerers, d’Anton Txékhov, dir. Julio Manrique;

2008 El meu llit de zinc, de Maksim Gorki, dir. Carlota Subirós;

2007 El ventall de Lady Windermer d’Oscar Wilde, dir. Josep Mª Mestres,

2007 En cualquier otra parte d’Álex Mañas a la Biblioteca Nacional de Catalunya Festival Barcelona Grec 2007.

2006 Els estiuejants, de Maksim Gorki, dir. Carlota Subirós, a la Sala Fabià Puigserver (2006),

2005 Salamandra, dir. Toni Casares (2005);

2004 La Celestina (2004) i El polígrafo (2000), dir.Robert Lepage;

2002 Coriolà dir. Georges Lavaudant (2002);

2001 Juli Cesar, dir. Àlex Rigola (2001);

2001 Restes humanes sense identificar, dir. Manuel Dueso (2001).

1999 Mesura per mesura, dir. Calixto Bieito (1999).

Cinema En cinema ha treballat amb Ventura Pons (Carícies i Amic/Amat), Marc Recha(Pau i el seu germà), Juan Luís Iborra

(Valentín), Felipe Vega (Nubes de verano), Azucena Rodríguez (El atlas de geografía humana), Steven Sodenbergh

(Guerrilla), Xavier Berraondo (Ens veiem demà), Carles Torres (Trash) i Daneil Monzón (Celda 211).

Televisió També ha participat en diverses sèries de televisió des del 1994 per TVC, com ara Nissaga de poder, Crims, Laberint

d’ombres, El príncep de Viana, Mujeres de Moda, Àngels i Sants, Mar de fons, Serrallonga i La riera. També ha

protagonitzat algunes tv movies com ara Marcats a Foc,The Lost o Asunto Reiner.

Els actors PABLO DERQUI Barcelona, 1976

Actor Llicenciat en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona. Teatre 2009 Mort d’un viatjant, d’A. Miller, dir. Mario Gas.

2007 Unes veus. Direcció Marta Angelat. Pablo Derqui va rebre el Premi Butaca a Millor Actor de Teatre (2007).

2006 Tatuatge, dir. Pep Pla;

2005 Tenim un problema. Dirigida per Àngel Llàcer.

2004 Ja en tinc 30! Dirigida per Angel Llàcer

2004 Porno. Dirigida per Dani Salgado

2004 La tempesta de W. Shakespeare. Dirigida per Sílvia Ferrando.

2003 Els Justos d’Albert Camus . Dirigida per Sílvia Ferrando.

2003 Warholand. Dirigida per Dani Salgado.

2002 Paraula de Bergman. Dirigida per Sílvia Ferrando

2002 El darrer brindis d’Anton Txèkhov. Dirigida per Sílvia Ferrando

2001 La vuelta al dia en 80 mundos. Dirigida per Sílvia Ferrando

Televisió També ha treballat en televisió a les sèries de TV3 Ventdelplà (2007-2010), Porca misèria (2005-2007),

Majoria absoluta (2003) i Temps de silenci (2002) , i a El Síndrome de Ulises d’Antena 3 (2007-2008).

Cinema En cinema destaca la seva participació als llargmetratges Dalí, être Dieu, dir. Sergi Schaff (2002); The Tulse

Luper suitcase, dir. Peter Greenaway (2003); El habitante incierto,

de Guillem Morales (2005); Fuerte Apache, de Jaume Mateu (2007); Salvador, de Manuel Huerga (2006); Lo

mejor de mi, de Roser Aguilar (2007) Barcelona (un mapa), de Ventura Pons (2007); Del amor y otros

demonios, de Hilda Hidalgo (2009), i Expulsados 1609, la tragedia de los moriscos, de Miguel E. López

Lorca (2009).

CRISTINA GENEBAT Sant Pol de Mar Actriu. Llicenciada en Traducció i Interpretació per la UPF i en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Des del 2004 és professora d’interpretació a l’escola AULES de Barcelona. Teatre 2011 Llum de guàrdia, de S. Pompermayer i J. Manrique, dirigit per aquest últim; 2010 Coses que dèiem avui Dirigida per Julio Manrique; 2008 La forma de les coses, de Neil LaBute, Dirigida per Julio Manrique; 2008 My zinc bed, de David Hare, Dirigida per Ferran Madico; 2008 Yvonne, princesa de Brogonya, de W. Gombrowicz, Dirigida per Joan Ollé,; 2006 Gorda i Excés,de Neil LaBute, Dirigida per Magda Puyo; 2004 Els boscos, de David Mamet, Dirigida per Julio Manrique; 2006 La nit àrab, de Roland Schimmelpfennig, Dirigida per Toni Casares; 2005 Salamandra, de Josep Maria Benet i Jornet, Dirigida per Toni Casares; 2004 Tape, de Stephen Belber, Dirigida per Marta Angelat; 2004 Corella & Shakespeare, Dirigida per Ferran Madico, Festival Shakespeare; 2006 Juli Cèsar, de W.Shakespeare, Dirigida per Àlex Rigola; 2002 Escenes d’una execució, de Howard Barker, Dirigida per Ramon Simó; 2001 Don Juan, de Molière, Dirigida per Ariel García Valdés; 2001 Suite, de Carles Batlle, Dirigida per Toni Casares; 2000 Ricard. G basat en Ricard III, de W. Shakespeare, Dirigida per Magda Puyo. Direcció També ha dirigit una obra de teatre: El signe de l’escorpí, de Julio Manrique (2007), durant la XII Mostra de Teatre de Barcelona. Traducció Ha traduït els textos teatrals següents: American Buffalo, de David Mamet; Product, de Mark Ravenhill; Eileen de Shakespeare, de F. Melquiot (dir. Marta Gil); La forma de les coses, de Neil LaBute; Els boscos, de David Mamet; L’illa dels esclaus, de Marivaux, (dir. Pep Pla); El virus, de Richard Strand (dir. David Selvas).

CRISTINA GENEBAT Sant Pol de Mar

Actriu. Llicenciada en Traducció i Interpretació per la UPF i en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Des

del 2004 és professora d’interpretació a l’escola AULES de Barcelona.

Teatre 2011 Llum de guàrdia, de S. Pompermayer i J. Manrique, dirigit per aquest últim;

2010 Coses que dèiem avui Dirigida per Julio Manrique;

2008 La forma de les coses, de Neil LaBute, Dirigida per Julio Manrique;

2008 My zinc bed, de David Hare, Dirigida per Ferran Madico;

2008 Yvonne, princesa de Brogonya, de W. Gombrowicz, Dirigida per Joan Ollé,;

2006 Gorda i Excés,de Neil LaBute, Dirigida per Magda Puyo;

2004 Els boscos, de David Mamet, Dirigida per Julio Manrique;

2006 La nit àrab, de Roland Schimmelpfennig, Dirigida per Toni Casares;

2005 Salamandra, de Josep Maria Benet i Jornet, Dirigida per Toni Casares;

2004 Tape, de Stephen Belber, Dirigida per Marta Angelat;

2004 Corella & Shakespeare, Dirigida per Ferran Madico, Festival Shakespeare;

2006 Juli Cèsar, de W.Shakespeare, Dirigida per Àlex Rigola;

2002 Escenes d’una execució, de Howard Barker, Dirigida per Ramon Simó;

2001 Don Juan, de Molière, Dirigida per Ariel García Valdés;

2001 Suite, de Carles Batlle, Dirigida per Toni Casares;

2000 Ricard. G basat en Ricard III, de W. Shakespeare, Dirigida per Magda Puyo.

Direcció

També ha dirigit una obra de teatre: El signe de l’escorpí, de Julio Manrique (2007), durant la XII Mostra de Teatre de

Barcelona.

Traducció Ha traduït els textos teatrals següents: American Buffalo, de David Mamet; Product, de Mark Ravenhill; Eileen de

Shakespeare, de F. Melquiot (dir. Marta Gil); La forma de les coses, de Neil LaBute; Els boscos, de David Mamet; L’illa

dels esclaus, de Marivaux, (dir. Pep Pla); El virus, de Richard Strand (dir. David Selvas).

ÀNGELA JOVÉ Barcelona

Actriu, des del 1974 ha format part de diversos grups de teatre independent, especialmente del Grup L’estaca. És

membre de la companyia Teatre Urbà de Barcelona (TUB) i col·labora amb el Teatre Kaddish. Ha treballat sota la

direcció de Roberto Romei, Helena Munné, Àngels Aymar, Pere Sagristà, Joan Castells, Antonio Simón i Pep Munné,

entre d’altres.

Teatre 2011 Gertrude Stein i una senyoreta de companyia. Dirigida per Josep Costa

2009 European House. Dirigida per Alex Rigola

2008 Entremés de dos estudiantes. Dirigida per Ibán Beltran

2007 Otel·lo. Dirigida per Carlota Subirós.

2006 Ricard III. Dirigida per Àlex Rigola

2006 Santa Joana dels escorxadors. Dirigida per Àlex Rigola

2006 European House. Dirigida per Alex Rigola

2005 Las tres Hermanas. Dirigida per Helena Munné – Premi Festival Torrejón de Ardoz

2005 El Diable Compartit. Dirigida per Roberto Romei – Premi intèrpret femenina d’Àlex Gorina

2005 Flor de Otoño, Dirigida per Josep Costa;

2002 Matem els homes, Dirigida Manuel Dueso;

2001 Hurracan, Dirigida per Rafel Duran;

1993 Jo em despullo d’Àngela Jové. Dirigida per Emilià Carrilla

1998 Entretenim el Sr. Sloane, Dirigida per Emilià Carilla;

1989 Vint per vint. Dirigida per Josep Costa

Televisió Ha treballat també en diverses sèries de televisió a TV3 com Jet Lag de T de Teatre (2002), Laberint d’ombres (2000) i a

TVE La Mari (2000) i Hospeital Central de Tele 5.

Cinema

En cinema destaquen les seves interpretacions a Un tren d’alt d’un Pont de Xavier Biel (2011), No me pidas que te bese

porqué te besaré dirigida per Albert Espinosa (2008), Fuerte Apache dirigida per Jaume Mateu (2006) i Excusas dirigida

per Joel Joan (2003)

LAIA MARULL Barcelona, 1973

Actriu, Laia Marull debuta professionalment de la mà de Lluís Pasqual amb Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltés al

Teatre Lliure (1993). Ha estudiat art dramàtic i canto, a més de dansa clàssica i contemporània.

Teatre

2001 Lulú de Mario Gas

2001 Mare Coratge dirigida per Mario Gas

2000 Le poligraphe dirigida per Robert Lepage

1998 Así que pasen cinco años dirigida per Joan Ollé

1997 El cau dirigida per Joan Riera

1996 Maror dirigida per Joan lluís Bozzo

1996 La dama del mar dirigida per Joan María Gual,

1995 Antoni i Cleopatra, dirigida per Xavier Albertí

1994 La loba dirigida per Hermann Bonnin

1993 Un dels últims vespres de carnaval dirigida per Lluís Pasqual

Televisió Laia Marull combina el teatre, el cine i la televisió. Ja de ben jove sortia a sèries com Estació d’enllaç (1994-1998),

Renta Antigua (1996); Primera jugada (1997) o Pirata (1998). Recentment ha protagonitzat Ermessenda (2011), per a

TVC.

Cinema En cinema, ha participat entre d’altres a les pel·lícules Razones sentimentales d’Antonio A. Farré (1995), Asunto interno

de Carles Balagué (1995), Mensaka de Salvador García Ruiz (1998), Lisboa d’Antonio Hernández (1999), La sombra de

Caín de Paco Lucio (1999), El viaje de Arián d’Eduard Bosch (1999), No llores, Germaine d’Alain Dehallaux (1999),

Fugitivas de Miguel Hermoso (2000), Café Olé de Richard Roy (2000), Te doy mis ojos d’Icíar Bollaín (2003), Oculto

d’Antonio Hernández (2005), El Greco de Jerónima de las Cuevas (2007), La herencia de Valdemar de Leonor

Valdemar (2011) i Pa negre, d’Agustí Villaronga (2010), i altres films actualment en procés de postproducció.

En reconeixement a la seva activitat ha rebut, entre altres guardons, tres premis Goya: M illor Actriu Revelació

per Fugitivas , Millor Actriu per Te doy mis ojos i Millor Actriu de Repartiment per Pa negre .

Titulars amb Arial 14 interliniat senzill Subtitulars amb Arial 12 interliniat senzill Cos del text principal amb Arial 9 interliniat senzill. A partir d’ara és fa un text fictici per simular-ne l’ús de la tipografía en el text… Et voluptios volestrum a cus ipsaper sperchicimod quae sit ut rectur reproribus estem qui ium facius res etus vent ra ad magnatet quaerovita vellabo. Ovit doluptat autaquod etus am verione strupta nisint ipidis ant, od mo beriasin eaquas cone nonsequodit, od quistiorerum quia quam facea nim quam imus eum exernati in pe volessum que nimus vendae repre sandus, sam volum quatinc ipsanto quodianit ut restet quam, que nonsequia init et voluptae essi ut fuga. Ehendus simpos desequi iur sent mod quuntotati utaturi oremolupitia sandelissin pro quis earis della quam ea sequodi tatiae dicium autem fuga. Et dolorum con res pro et quatur archici urempor min poris ea dolut odic te nienda cus untur molupidelia con et es ut perferum, nam, cuptatem et, quae eosti ad quostore volorro reium, sapedio necepelenis aciet vollit ipsam ea nistinctem solorepro et eaquae volla dolorporpore liquos que consed qui dollant lacepe poribus et reic tessit estorunt ea nest maionsequos remolecti que pelicat emporep erumqui sedigendunt libusam aut officidit dit ex eos esseces andi commoloribea vent. Hendi acepta dipid quam harchil ipsa ipsaped moloreiur sinia nonsequi autem aspient fuga. Itatuscit aut vello et ut volupis sequate minvel ipite magnim dellest iatisse quatur sam, sundaepta sit, illesti onsecte porrovidunti re, endam, quiae nam, odiscimillam sunt, aut unt eaquia de con et, consedio blant.Heniminum alit, officab ipicate nimus et atet volupietus, odi qui apere, corehent ut quis moloreped quam, sapisciet que vero maio oditaque verroviditem enda siminto voluptat. Aat dolorru ptaectas endaeratur? Qui inulpa cus. Evelloris quiberum hitinve licaero vitatio et aut aut atem si dis mil magnimpeles dem ut lam necum is in eruptas conseque eum im a con repudae optio digenihil ipsundu ciduntus quae pra doluptam everibus mincipi enihitatusam liam dic Asi odi te maio eum imolupitis ea derspe modis aut ut magni nihitatios plibus elendis nonecte reritis aliquist, simintis sectur reperum am, sitatiis suntum sandipsunt ius, nectem. Namust, into quid ut ero doluptat. Vidias audae dolora quid ullorro reprorp orporpos velissimi, in eume sit omnitis et modi dolenim intur, sae plictem reptae accum quatecu lparis porerum rem consedi tatium nonsedi bla quas alicil et voloreh endenda dit harumque voluptatem ut lam rem et rempor ab is millabo. Ad que resedi ut lit quisimet inverion pre velestota conse plabore, omnissincime possuntio. Apellabo. Ratios alic tempor magnimi, estrumquo optae. Em ea si apis eatu Icit volupta turestibus eum id quiat volorem que consed ma eoss ex eatur, ilic to volupta tasperi ut ut aut repe volupidus, sequiae. Hendus maximi, ad quis solorro que peribus vendent quam, qui dolorae sendio. Ditiati stempor aut id ut hitias invendis nullore volesti asimusaped minvelescit ut asimperio ventem ducitent ommolorro comnimo diaesti beriost peres aces magnam asi dendi dolupitate porumque modit esciist, conest verchic itiore quatem reicaborio et et, aliquid ustrumet, ut fuga. Obis mollentiorem et exces et et ut utem. Sandelectiat quodi sim ipsandis autat as demporro que nonet unt pelit ese nobis sitat volorerum nia volupta tioneca eritatum, iunt ipiet harum quis sunt, etur? Eventibusci dolor sant faccum, cullatem et ra quias net eatur acea comnist rumquia tquiassum repedio riante am sequate ea sundia dollorunt latiamusam es repra quisita parciis porecatibus ipid enianti onseruptae nullaut aliquae stibuscim harchicil inverfe riores quia dus minusdae. Vid quis iur?

Ensiun Raque SikaNde et, sim

Titulars amb Arial 14 interliniat senzill Subtitulars amb Arial 12 interliniat senzill Cos del text principal amb Arial 9 interliniat senzill. A partir d’ara és fa un text fictici per simular-ne l’ús de la tipografía en el text… Et voluptios volestrum a cus ipsaper sperchicimod quae sit ut rectur reproribus estem qui ium facius res etus vent ra ad magnatet quaerovita vellabo. Ovit doluptat autaquod etus am verione strupta nisint ipidis ant, od mo beriasin eaquas cone nonsequodit, od quistiorerum quia quam facea nim quam imus eum exernati in pe volessum que nimus vendae repre sandus, sam volum quatinc ipsanto quodianit ut restet quam, que nonsequia init et voluptae essi ut fuga. Ehendus simpos desequi iur sent mod quuntotati utaturi oremolupitia sandelissin pro quis earis della quam ea sequodi tatiae dicium autem fuga. Et dolorum con res pro et quatur archici urempor min poris ea dolut odic te nienda cus untur molupidelia con et es ut perferum, nam, cuptatem et, quae eosti ad quostore volorro reium, sapedio necepelenis aciet vollit ipsam ea nistinctem solorepro et eaquae volla dolorporpore liquos que consed qui dollant lacepe poribus et reic tessit estorunt ea nest maionsequos remolecti que pelicat emporep erumqui sedigendunt libusam aut officidit dit ex eos esseces andi commoloribea vent. Hendi acepta dipid quam harchil ipsa ipsaped moloreiur sinia nonsequi autem aspient fuga. Itatuscit aut vello et ut volupis sequate minvel ipite magnim dellest iatisse quatur sam, sundaepta sit, illesti onsecte porrovidunti re, endam, quiae nam, odiscimillam sunt, aut unt eaquia de con et, consedio blant.Heniminum alit, officab ipicate nimus et atet volupietus, odi qui apere, corehent ut quis moloreped quam, sapisciet que vero maio oditaque verroviditem enda siminto voluptat. Aat dolorru ptaectas endaeratur? Qui inulpa cus. Evelloris quiberum hitinve licaero vitatio et aut aut atem si dis mil magnimpeles dem ut lam necum is in eruptas conseque eum im a con repudae optio digenihil ipsundu ciduntus quae pra doluptam everibus mincipi enihitatusam liam dic Asi odi te maio eum imolupitis ea derspe modis aut ut magni nihitatios plibus elendis nonecte reritis aliquist, simintis sectur reperum am, sitatiis suntum sandipsunt ius, nectem. Namust, into quid ut ero doluptat. Vidias audae dolora quid ullorro reprorp orporpos velissimi, in eume sit omnitis et modi dolenim intur, sae plictem reptae accum quatecu lparis porerum rem consedi tatium nonsedi bla quas alicil et voloreh endenda dit harumque voluptatem ut lam rem et rempor ab is millabo. Ad que resedi ut lit quisimet inverion pre velestota conse plabore, omnissincime possuntio. Apellabo. Ratios alic tempor magnimi, estrumquo optae. Em ea si apis eatu Icit volupta turestibus eum id quiat volorem que consed ma eoss ex eatur, ilic to volupta tasperi ut ut aut repe volupidus, sequiae. Hendus maximi, ad quis solorro que peribus vendent quam, qui dolorae sendio. Ditiati stempor aut id ut hitias invendis nullore volesti asimusaped minvelescit ut asimperio ventem ducitent ommolorro comnimo diaesti beriost peres aces magnam asi dendi dolupitate porumque modit esciist, conest verchic itiore quatem reicaborio et et, aliquid ustrumet, ut fuga. Obis mollentiorem et exces et et ut utem. Sandelectiat quodi sim ipsandis autat as demporro que nonet unt pelit ese nobis sitat volorerum nia volupta tioneca eritatum, iunt ipiet harum quis sunt, etur? Eventibusci dolor sant faccum, cullatem et ra quias net eatur acea comnist rumquia tquiassum repedio riante am sequate ea sundia dollorunt latiamusam es repra quisita parciis porecatibus ipid enianti onseruptae nullaut aliquae stibuscim harchicil inverfe riores quia dus minusdae. Vid quis iur?

Ensiun Raque SikaNde et , sim

LAIA MARULL, actriu Laia Marull debuta professionalment de la mà de Lluís Pasqual amb Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltés al Teatre Lliure. Ha estudiat art dramàtic i canto, a més de dansa clàssica i contemporània. Durant la seva carrera ha fet bastant teatre, sota la direcció del mateix Pasqual a Un dels últims vespres de carnaval, Hermann Bonnin (La loba), Xavier Albertí (Antoni i Cleopatra), Joan María Gual (La dama del mar), Joan lluís Bozzo (Maror), Joan Riera (El cau), Joan ollé (Así que pasen cinco años), Robert Lepage (Le poligraphe), i Mario Gas (Mare Coratge i Lulú). Laia Marull combina el teatre, el cine i la televisió. Ja de ben jove sortia a sèries com Estació d’enllaç, Renta antigua; Primera jugada o Pirata. Recentment ha protagonizat Ermessenda, per a TVC. En cinema, ha participat entre d’altres a les pel·lícules Razones sentimentales d’Antonio A. Farré, Asunto interno de Carles Balagué, Mensaka de Salvador García Ruiz (1998), Lisboa d’Antonio Hernández, La sombra de Caín de Paco Lucio (1999), El viaje de Arián d’Eduard Bosch, No llores, Germaine d’Alain Dehallaux, Fugitivas de Miguel Hermoso, Café Olé de Richard Roy (2000), Te doy mis ojos d’Icíar Bollaín, Oculto d’Antonio Hernández, El Greco de Jerónima de las Cuevas, La herencia de Valdemar de Leonor Valdemar i Pa negre, d’Agustí Villaronga, i altres films actualment en procés de postproducció. En reconeixement a la seva activitat ha rebut, entre altres guardons, tres premis Goya: Millor Actriu Revelació per Fugitivas, Millor Actriu per Te doy mis ojos i Millor Actriu de Repartiment per Pa negre.

FRANCESC ORELLA, actor Amb més de 25 anys d’ofici, destaquem d’aquest actor alguns dels últims espectacles teatrales: Escenes d’un Matrimoni / Saraband d’Ingmar Bergman dir. Marta Angelat; Traïció de Harold Pinter, dir. Carles Alfaro; Un enemigo del pueblo de Henrik Ibsen, dir. Gerardo Vera; Hamlet/La Tempestad, de W. Shakespeare, dir. Lluís Pasqual, i Ròmul el gran, dir. Carles Alfaro. Orella ha protagonitzat també El rey se muere de Ionesco, dir. José Luis Gómez, La caiguda d’Albert Camus, dir. Carles Alfaro; Tot esperant Godot de Samuel Beckett, dir. Lluís Pasqual, amb qui ja havia treballat a Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès; Morir, dir. Sergi Belbel; L’auca del Sr. Esteve, de Santiago Rusiñol, dir. Adolfo Marsillach, i Àngels a Amèrica, de T. Kushner, dir. Josep Mª Flotats. Amb la companyia Flotats va participar a Una visitainoportuna de Copi, dir. Jorge Lavelli; Edip, tirà de Sòfocles versió de Heiner Müller dir. Matthias Langhoff, i Autèntic Oest, de Sam Shepard, dir. Josep Minguell. També ha treballat a les ordres de Mario Gas a El zoo de cristal deTennessee Williams i La ronda d’A. Schnitzler, i va ser un del intèrprets de la mítica Antaviana de Pere Calders dirigida per Joan Lluís Bozzo el 1985. També ha participat en nombroses sèries de televisió i llargmetratges, com ara: La silla, dir. Julio Wallowits; Remake, dir. Roger Gual; Alatriste, dir. Agustín Díaz Yanes; El año del diluvio, dir. Jaime Chávarri; La suerte dormida, dir. Ángeles González Sinde; Utopía, dir. Maria Ripoll; Clara y Elena, dir. Manuel Iborra; Yoyes, dir. Helena Taberna; Morir (o no), dir. Ventura Pons; La ciudad de los prodigios, dir. Mario Camus; El viaje de Arian, dir. Eduard Bosch; El pianista, dir. Mario Gas; El perquè de tot plegat, dir. Ventura Pons; Tierra y Libertad, dir. Ken Loach y Smoking Room, ópera prima dels directors Roger Gual i Julio Wallovits per la qual va guanyar el Premi a la Millor Interpretació Masculina del Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. Últimament ha format part d’Eskalofrío, dir. Isidro Ortiz (2008), Tres dies amb la família, dir. Mar Coll (2009), premi Goya a la Millor Pel·lícula Revelació, Los ojos de Julia, dir. Guillem Morales (2010) i Mil cretins, dir. Daniel Brotto (2011), a més d’altres projectes en postproducció. Ha rebut nombrosos premios: Premi MAX al Millor Actor Protagonista, Premi Butaca al Millor Actor Protagonista (2002/03) i Premi de la Crítica Teatral de València (2002) per La Caiguda (2003). Premi de l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya i Premi de la Crítica Teatral de Barcelona (1998/99) al Mejor Actor Protagonista de teatre per Galatea. Premi de la Crítica Teatral de Barcelona al Millor actor protagonista de teatre per Àngels a Amèrica (1996/97) i al Millor Actor Secundari de teatre per Roberto Zucco (1992/93).

ERNEST VILLEGAS Manlleu, 1976

Actor, va estudiar Art Dramàtic al Col·legi del Teatre de Barcelona. Ha completat la seva formació amb diversos cursos

actorals i tallers acadèmics amb autores i directors com Javier Daulte, Lluís Elias, Konrad Zschiedrich, Mercè Lleixà i

Ferran Audí, entre altres. També fa de professor de teatre per escoles de Primària amb l’organizació Teatrart.

Teatre 2011 El Comte Arnau al TNC dirigida per Hermann Bonnin.

2010 Misteri de dolor, d’Adrià Gual, dir. Manel Dueso;

2010 Coses que dèiem avui, de Neil LaBute, dir. Julio Manrique;

2009 L’inspector, versió lliure de Jordi Galceran de l’obra de Nikolai Gògol, dir. Sergi Belbel;

2009 El casament d’en Terregada, de Juli Vallmitjana, dir. Joan Castells;

2009 European House, dirigida per Àlex Rigola.

2008 Jugar amb un tigre, de Doris Lessing, dir. Carlota Subirós;

2007 La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, direcció Toni Casares.

2006 Ricard 3r., de W. Shakespeare, dirigida per Àlex Rigola

2006 Santa Joana dels escorxadors, de Bertolt Brecht dirigida per Àlex Rigola

2006 Otel·lo, de W. Shakespeare, dir. Carlota Subirós;

2006 La nit àrab, de Roland Schimmelphennig, dir.Toni Casares;

2005 Magnus, de Jordi Teixidor, dir. Oriol Broggi;

2004 El somni d’una nit d’estiu, de W. Shakespeare, dir. Pitus Fernández

2004 Nit de Reis, de W. Shakespeare, dir. Pitus Fernández;

2004 Gent de mal viure o algunes narracions de Pere Calders i Contes de la Vila d’R, dir. Pep Tines i Cacu Prat;

2004 Poema de Nadal, de Josep Mª de Sagarra, dirección Raimon Molins;

2006 Nits de Serrallonga, de Marc Argelet;

2007 Els físics, dir. Carles Canut;

2007 Amputation, lectura dramatizada dirigida por Jordi Faura.

LA PREMSA HA DIT… Jacinto Anton, El País , 18 de gener de 2012

Redacció, La Vanguardia , 24 de gener 2012

LA PREMSA HA DIT… María Güell, ABC , 24 de gener 2011

Ramon Oliver, Què fem, 20 de gener de 2012

José Carlos Sorribes, El Periódico , 24 de gener 2012

El Punt /Avui . 18 de gener del 2012

Ana María Dávila, El Mundo 18 de gener de 2012

María Güell, ABC, 24 de gener de 2012

Els enllaços: més notícies…

La vanguardia , 17 de gener de 2012

http://www.lavanguardia.com/escenarios/20120117/542 44532391/laia-marull-encarna-a-hedda-gabler-

en-su-regreso-al-teatre-lliure-de-gracia.html

Què, 17 de gener de 2012

http://www.lavanguardia.com/escenarios/20120117/542 44532391/laia-marull-encarna-a-hedda-gabler-

en-su-regreso-al-teatre-lliure-de-gracia.html

Te interesa , 17 de gener de 2012

http://www.teinteresa.es/cultura/artes-escenicas/La ia-Marull-Hedda-Gabler-Lliure_0_629338517.html

En gira…

L’espectacle es va estrenar el 25 de gener de 2011 al Teatre Lliure de Gracia on farà temporada fins e l

proper 19 de febrer, després l’espectacle es podrá veure a:

25 i 26 de febrer - Centre d’Arts Escèniques de Reus

2 març – Teatre de Salt

Del 22 de març al 8 d’abril - Teatro de La Abadía

Algunes imatges de l’espectacle… Felipe Mena

Algunes imatges de l’espectacle…

Algunes imatges de l’espectacle…