Capçalera. Març 199423

PERIODISTES I POLÍTICS

Els somnis arraconats,els orígens oblidatsPeriodisme i política, una barreja explosivaen els anys finals del franquisme i la Transició

— Josep Maria Huertas —

Quan l'any 1964 vaig entrar a El Correo

Catalán, la realitat és que la política era

una cosa estranya, reservada a alguns

periodistes que feien d'intèrprets de

l'avorrit joc que donaven els procuradors

de les Corts franquistes, com ara Wifredo

Espina o Javier María Pascual. I si els

dedicats a la informació política eren uns

pocs, els periodistes militants en el

falangisme o en el carlisme —les dues

opcions tolerades pel règim de Franco—

eren també escassos.

El Correo Catalán era un diari arrenglerathistòricament amb els carlins, però de periodistesque hi militessin n'hi havia pocs. Potser el mésdestacat era Josep Maria Junyent, fill d'un anticdirector del diari, que feia de crític teatral. Elsfalangistes tenien el seu cau als diaris delMovimiento Nacional, que a Barcelona erenSolidaridad Nacional i La Prensa, un de matí il'altre de tarda, però tampoc era ple de militants.Als anys 50 Rafael Gómez Chacón explicava quenomés ell i Luis Marsillach no eren falangistesentre tota la plantilla de redactors, però això el1964 estava entrant a la història.Al costat de la política oficial, encara que laimmensa majoria de ciutadans no ho sabéssim,

hi havia la clandestina, de la qual ningú noparlava mai. Els militants clandestins —ja fossincomunistes, socialistes, nacionalistes o d'altresespecimens— sabien que el proselitisme entreperiodistes era pràcticament impensable, llevatde casos molt comptats. Naturalment, ignoràvem

Als anys 60, ja quedavena les redaccions pocs

periodistes militants en elfalangisme i el carlisme

'I desenlas^^Êfientes de

'[firman que h .

h^Bc/dn llega al /In. Las con^Hasumir toda la responsa^MIhaya fotógrafos cuando d/^B

a un militar de cargo superior alson aceptadas y el Inspector

f^Kiïactonal, Sáenz de Santamaría, t/al^^^t^&jficlones se han cerrado. Mini

abandonaron el encierro Hel hotel Palace, sltuadgI

Wcio de las Cortes. Una cámara de televisiónmiras tanto, al teniente coronel Tejero y al ikflv/o Menéndez paseando por el patio exteiK la apariencia es de suma tranqulllWM¡

Insurgentes sabían que la operMHconsistía en la movilización delcU

^^^Brunete neur^Ê-^B\¿bía eslal^M- su prese^^^^^^M del

Capçalera. Març 199424

PERIODISTES I POLÍTICS

que Antonio Figueruelo havia estat un temps alPSUC i que això l'havia dut a ser triat com adirector per a un setmanari que tindria una vidaescassa, Siglo XX, l'any 1965. Sabíem, això sí,que era una publicació que desagradavaprofundament al règim, i que també hi escriviaun periodista represaliat que havia estat a lapresó, Manuel Vázquez Montalbán. Aquest, enplegar Siglo XX, va malviure treballant en unapublicació que es deia Hogares Modernosperquè cap diari no gosava agafar-lo, primer perla seva fama i segon, perquè aleshores eraimprescindible el carnet de premsa que donava elMinisteri d'Informació i Turisme per poderexercir-hi.

L'antifranquisme

Si la política oficial i la clandestina eren totesdues cosa d'uns pocs, el que aquella mateixadècada va començar a créixer eral'antifranquisme, com una ideologia comuna perals que no gosaven creuar a l'altra banda delmirall.El Correo Catalán era aleshores el diari queadoptava tímidament postures més obertes. Hientraven nous redactors de la mà del sots-

director, Manuel Ibáñez Escofet, i alguns vam sertriats per mantenir relacions parapolítiques.Ibáñez Escofet va afavorir contactes amb JordiPujol en reunions que no semblaven anar mésenllà de la tertúlia, en llocs com els Escolapis dela ronda de Sant Pau. Pujol començava la sevalínia de fer país. No demanava res, només voliaconèixer gent nova i saber què pensàvem. Elmateix practicava un altre polític clandestí, JoanReventós, que rebia al seu despatx de ladistribuïdora de llibres Iberamer, a la ronda SantPau, gent que li semblava interessant. Jo hianava juntament amb en Josep Martí Gómez,company de feina i de promoció, amic personalde la família Reventós.Aquest procediment, que avui pot semblarcuriós, era la manera d'establir contactes sense

comprometre's massa. Cal tenir present que elministeri de la por, per dir-ho en expressió deGraham Greene, era omnipresent i que ningú nosabia si el company del costat era militant d'unpartit, entre d'altres coses perquè aixòrepresentava un immens risc i es feien servirmesures de clandestinitat que incloïen ladiscreció.

Democràtics

La constitució del Grup Democràtic dePeriodistes a l'abril de 1966 va representar unpas endavant en la necessitat de disposar d'unaplataforma col·lectiva on els periodistes ambinquietuds democràtiques —aleshores pocs,diguem-ho també clar— poguessin trobar-s'hi,també de manera clandestina o semiclandestina,mitjançant un dinar de caire professional.Un altre element important va derivar dels grupsd'estudiants i obrers que volien fer canviar lainjusta realitat social del franquisme, i als qualscalia intentar la publicació de notes queinformessin, tot i que fos de manera succinta,dels conflictes. Això va determinar que elsestudiants i obrers inquiets acabessin contactantamb els periodistes democràtics. Elsprocediments dels contactes eren diversos, peròes basaven en la confiança que es creavatemptejant. Les cites solien ser verbals, en pisosde gent de confiança, més tard en parròquies i,per descomptat, en bars. El comunicat portatper algú amb qui s'establia una confiança era unaltre procediment que va sovintejar, osimplement la visita a la redacció per explicaruna detenció, una manifestació o algunamalifeta del règim.Un company de promoció, actualment directorgeneral a la Generalitat, em va preguntar desobte una matinada que m'havia acompanyat acasa en cotxe: "Com t'ho fas per connectar ambl'oposició? A mi m'agradaria mantenir-hicontactes, però...".Li vaig haver d'explicar que això no es podia feramb fórmules, i que arrencava de la confiançamútua que es creava entre periodistes iopositors.Informàvem aquests pioners d'un periodisme

Ibáñez Escofet va afavorirel contacte de redactors delCorreo amb Jordi Pujol, quevolia conèixer gent nova

Capçalera. Març 199425

PERIODISTES I POLÍTICS

més democràtic de conflictes obrers ouniversitaris, i si no podíem publicar les coses alsdiaris on treballàvem, ho intentàvem en revistesde Barcelona (Destino, Oriflama) o Madrid(Signo, Aún, Cuadernos para el Diálogo,Triunfo). No sempre ens en sortíem, i devegades els treballs acabaven a la paperera o al'arxiu particular.

Els anys de canvi

De 1966 a 1971 vam assistir a un creixementdel Grup Democràtic de Periodistes que va fercanviar l'ambient dels diaris. Aquellaindescriptible sensació de soledat dels pioners vaanar minvant. De ser quatre gats, els periodistesdemocràtics van passar a ser més de cent. Unanova generació sortia de les escoles deperiodisme, més preparada, amb la convicció depracticar la professió sense una altra dedicació.Els professionals veterans, procedents d'altresèpoques, solien sovint treballar en una altra feinaque no tenia res a veure amb el periodisme,entre d'altres coses per arrodonir un salari queera més aviat minso. Els nous van intentar viurede la professió. La convivència entre periodistesantics i nous no va ser senzilla, però el temps i lapreparació jugava a favor dels segons. A més deldiferent enfocament professional,' també es vanproduir casos d'enfrontament ideològic.Una nit de 20 de novembre, aniversari de la mortde José Antonio Primo de Rivera, el periodistaAlfons Quintà, que havia cobert la informació, vaentrar a la redacció de Tele/eXpres cantant ambto mofeta l'himne falangista "Cara al sol". Elredactor en cap Santiago de Anta, falangistaveterà, es va aixecar com impulsat per un ressort,i va exclamar: "No, no, hasta ahí podíamosllegar. Por esta canción murieron muchosespañoles de buena fe". Quintà va entrar moix,sense piular més, a la redacció. L'anècdota ésreveladora que no tot eren flors i violes en lesrelacions entre veterans i joves a les redaccions.

La dona de López Raimundo

Pertànyer al Grup Democràtic de Periodistes nosignificava tampoc la confiança plena de l'encarapoc permeable oposició. Amb motiu del premiJosep Pla de 1971, que va guanyar TeresaPàmies, Josep Marií Gómez i jo li vam fer unaentrevista per al setmanari Triunfo. Un amicens va comentar que era la dona del secretaridel Partit Socialista Unificat de Catalunya, l'ales¬hores desconegut i buscat per la PoliciaGregorio López Raimundo.Dins el caliu de l'entrevista, que va tenir lloc al'Ovella Negra una nit, vam intentar que ho reco¬negués —senzillament teníem granes de sabercoses—, però ella s'hi va negar de manera eixuta,sense possibilitats que hi insistíssim. Les mesures deseguretat no es deixaven de banda ni tan sols ambgent que un podia creure que era de confiança.Tanmateix, i amb dificultats, el Grup Democràtic

Légalisation du P.C.E.La majorité de l'armée l'a acceptée

bien qu'avec réticencepatlon des onze capitaines générauxet en présence zN chef de l'éta t-major géné p-L'/z 'e terre/du

MADRirlde l'amira!la Marine1973 par Cavisible, de m"ultras réfugiés?s'opposer àLa décision du ffi

cependant proj.;:;.é uprise. La lég '^'Lionen effet, été ,:':|&pSiinéconseil des r Lastreshle-t-11. sou).:|i:Saucur

l< bunk

'Sí, Si, Sí,DURESAj&XWD/ tà

"1

ant une

jeure. Majjse ralllerisanee d'ülchangé ,disparit|Frjgco.S

réagir,I de fai(etdA*;.'.^ mm

OP*

de Periodistes ampliava les seves activitats iparticipava en instàncies unitàries, com ara lataula rodona de partits o l'Assemblea deCatalunya, creada el 1971.Fins i tot alguns vam començar a signardocuments d'aquells tan propis de la dictadura,en defensa d'alguna que altra causa perduda,com per exemple el suport a algun intent dedemocratització dins el règim, com va ser el casde Xavier Casassas i Joan Barenys, que volienpresentar-se com a candidats a procuradors deles corts franquistes, l'any 1971. En aquest cas lallista va sortir publicada als diaris amb un eslòganagosarat: "Per Catalunya, per la democràcia, perla justícia social". Entre els signants hi ha quatreperiodistes: Joan C. Tàpia, Montserrat Sintas,Josep Maria Huertas i Santiago Ramentol.

Més enllà del grup

Alguns companys —sobretot aquells queprocedien de la Universitat— militaven a mésdins partits clandestins. Va haver-hi algunsd'aquests militants (Lluís Maria Bonet, LluísBassets, Enric Bastardes, Andreu Claret) que van

Es van produirenfrontaments ideològics ales redaccions entre

periodistes veterans i altresde la nova generació

Capçalera. Març 199426

PERIODISTES I POLÍTICS

crear una agència clandestina de notícies,l'Agència Popular Informativa (API) el 1972. Elprimer full que van enviar deixava ben palès quecalia destruir aquell paper per evitar disgustos. Esconstituïen equips professionals on el lligampolític podia o no existir: Equip 66 (EnriqueArias Vega, Santiago Ramentol, XabierElorriaga) o Equip Límite (Maite Goicoechea,José Luis Erviti, José Antonio Sorolla, GeorginaCisquella, Josep Lluís Gómez Mompart).Aquells primers anys 70, les relacionsperiodisme-oposició anaven també més enllà.L'advocat de Salvador Puig Antich citava en unpis del Guinardó periodistes de confiança perexplicar la situació del seu client, o l'Assembleade Catalunya informava ja en petites sessionsdels seus propòsits. Es normalitzava, ambprecaucions, la vida clandestina.Ara més, l'escorament cap a l'esquerra de bonapart de la professió jove —una cosa no noméspròpia dels periodistes, sinó habitual en unprocés de marxistització de la gent més inquietasocialment parlant— preocupava les empreses.Jordi Pujol, que de fet controlava el diari ElCorreo Catalán, va explicar en més d'unaocasió la seva preocupació per l'esquerranismedels periodistes. Jaume Castell, un dels dospropietaris de Tele/eXpres, va adreçar una cartaagra al director tot protestant per la informacióque el periodista Toní Cano (aleshores a BanderaRoja) donava sobre el conflicte d'Uruguai, quecreia que era només una apologia delstupamaros, els guerrillers urbans que voliencanviar la situació del país.El comte de Godó, pressionat des d'algunainstància, va decidir que no signessin dos delsseus periodistes, Josep Faulí i Manuel VázquezMontalbán, el primer al Diario de Barcelona i elsegon a Tele/eXpres. La reacció immediata delGrup Democràtic de Periodistes amb una cartacurulla de signatures tot demanant l'aixecament

r-

ríi\ d

fa rll liraH

il£ 'r*

*3S acosta la jornada obrera reivindicativa del Primer de Maig. No hem de veure-la

com una data aïllada, esporàdica, sino com un pes mes en una lluita no solament de laclasse obrera sino^de^totes les forces democràtiaues, que ha esdevingut ininterrompu¬da i cada vegada mes àmplia i vigorosa.

La dictadura feixista, en estat de ptot impotent per aturar la lluita d 'un

Que jjàgMÉ^yt un règim al servei exc!

aquest Primer de Maig,;ra un sistema polític :'s de la gran majoria

[r e iv ind i cac ion :populo d

Slip,

mMMM'

wmm

i de divisió interna,' es ja delprenent consciència de 1 'oprossioteressos del cajf»l·*MCj.Line.

S, contraLes contra¬

obrera i

i©

de la sanció als companys va ser oli en un llum;van tornar de seguida a firmar els dos castigats.Probablement, la raó decisiva va ser el lliuramentde la carta en el domicili particular del comte deGodó i no al diari. La por funcionava enambdues direccions.No cal dir que els serveis d'informació policíacsvigilaven també aquesta efervescència als mitjansde comunicació. Algunes fitxes s'han pogutconèixer posteriorment, i demostren lapreocupació del règim per una professió canviant.

Qualitat o fidelitat

El final del franquisme va agafar les empresesperiodístiques inquietes. No veien clar el futur icoincidia el capvespre del dictador amb una crisianunciada de la premsa. Els quadres directiushavien envellit sense recanvi. Una professiómenyspreada durant anys, amb un gran buitgeneracional entre els veterans i els joves, obriauna disjuntiva obligada. Calia renovar i confiar enels joves, però havia de veure's si s'anteposavaprimer la qualitat professional o la fidelitat,entesa en el sentit més pejoratiu. Hi va haverdecisions per a tots els gustos, però davant lasorpresa generalitzada, professionals significatsper les seves actituds democràtiques vancomençar a ocupar càrrecs d'importància. L'avuicatedràtic de Dret Francesc de Carreras,company de promoció periodística que va exercircom a secretari de redacció a Destino, vadiagnosticar la situació:— "Es lògic que passi això, ja que molts delsperiodistes més interessants són d'esquerres. Ladreta no s'ha preocupat a renovar el personal jacaduc que tenia al front dels diaris".El panorama dels anys 1973-77 va ser en aquestsentit alliçonador. Semblava que realment erapossible fer una altra premsa més oberta.Paral·lelament a l'accés d'alguns professionalsdemocràtics a llocs de responsabilitat, va semblarque tots els periodistes estaven atrets per lapolítica. Un cicle de xerrades titolat Les terceresvies a Europa, encarregat a un estol de políticsque representaven diferents opcions, clandestinsencara en aquell moment, primavera del 1975,va ser seguit amb immensa expectació fins alpunt que la xerrada final, que els reunia a totsdesprés de xerrades individuals, va omplir degom a gom el local escollit. El diari Tele/eXpresva titolar el fet: "El Colegio de Abogados fue unestadio". Començaven, però, a néixersuspicàcies entre els periodistes. Lluís Bassets ijo, que vam cobrir l'acte, ens vam inventar unaplaudímetre, per indicar el grau d'acceptació decada polític en la seva intervenció, i JoanAlcaraz, un periodista aleshores arenglerat ambles postures de Josep Pallach, va protestarperquè el seu líder no havia estat destacat entreels més aplaudits. Aquesta anècdota, i d'altresque es podrien explicar de semblants, revelava elnaixement de la sospita, fonamentada o no, de lamanipulació de textos per raons polítiques.Era evident, doncs, que tot i l'engrescament que

provocava el final de la dictadura, que s'intuïaproper, sorgien igualment problemes: algunsperiodistes semblaven no saber escriure igual enllibertat que sense; el front antifranquista es vaesquerdar i ben aviat postures diferents vancomportar enfrontaments al si de les redaccions;periodistes que van assumir la militància enopcions polítiques es trobaven en contradiccióamb aquells que reivindicaven el professionalismeen estat pur...

Les vagues de premsa

Primer, però, va succeir un fet que,dissortadament, vaig viure en primera pàgina: elmeu empresonament al juliol de 1975 per unreportatge sobre la vida eròtica subterrània. Lareacció del moviment democràtic periodístic vaser instantània; l'endemà tenia lloc la primeravaga de premsa a Barcelona des del final de laguerra civil. Només La Vanguardia i els dosdiaris del Movimiento, La Prensa i SolidaridadNacional, van sortir al carrer. El capità generald'aleshores, Salvador Bañuls, en ser informat vacomentar despectiu: "Mientras salga el BoletínOficial del Estado, ya tengo bastante".La meva detenció i la vaga van posar de manifestdues coses: la creixent malfiança dels podersfàctics del franquisme respecte a la premsa i lacapacitat mobilitzadora del Grup Democràtic dePeriodistes.Vuit mesos més tard, pel març de1976, els periodistes protagonitzaven la primeramanifestació tolerada també des del 1939:demanaven la meva llibertat i l'arribada de lademocràcia. Franco havia mort i vivíem latransició política. Quan vaig sortir l'abril de1976, el país semblava diferent.El contacte entre polítics i periodistes era mésobert, sense embuts. Uns i altres participaven, endiferents graus d'intensitat, en la transformaciódel país, en la prepració de les primereseleccions democràtiques. Els partits havien estatlegalitzats i alguns periodistes es van afiliar,obertament o no, depenia encara de la por. Idintre de la por, el comunisme encara semblavamés perillós. Antoni Ribas va recordar en el llibredel cinquantenari del PSUC que per l'estiu de1976 es va convocar un dinar de premsa ambperiodistes del partit. Segons diu, eren uns 40.Doncs bé, només un, Andreu Claret, hi va treureel cap. 1 al 1977 un jove redactor que entravaper primera vegada a un diari a treballar vademanar al seu redactor en cap, que coneixia laseva filiació psuquera, que no la divulgués.Per l'abril de 1977, enmig de l'eufòriademocràtica, aquesta manera de viure laprofessió va arribar al seu moment culminant.Vam anar a la vaga tot creient que calia reclamaruna quarta paga extraordinària cada cop ques'apugés el preu del diari. Crèiem ingènuamentque teníem un poder real com a professionals ivolíem imposar les nostres condicions. Havíemimpulsat un sindicat unitari, el de Treballadors dePremsa, i ens semblava arribat el moment detreure les ungles.

Una setmana sencera van deixar de sortir elsdiaris, tots menys un altre cop La Vanguardia iels dos del Movimiento. Al Tele/eXpres es vaproduir la incongruència que els periodistes vamdecidir anar a la vaga mentre els treballadors delstallers —que eren els mateixos de LaVanguardia— van decidir el contrari.Vam treure fins i tot aquella setmana el nostrepropi òrgan informatiu: Premsa en lluita, queveníem al carrer nosaltres mateixos. La quartapaga no es va aconseguir llevat al grup Mundo,que editava tres diaris aleshores.El 15 de juny, dos mesos després de la vaga, vantenir lloc les primeres eleccions democràtiquesdesprés de la guerra civil. Mentre a la resta del'Estat guanyaven les dretes, representades pelnou partit Unió de Centre Democràtic, aBarcelona van triomfar les esquerres (PSC iPSUC). Tele/eXpres va titolar significativamentla seva informació "Catalunya se despertosocialista". La patronal de premsa va començara pensar que ja n'hi havia prou i que calia actuar.

La crisi del Brusi

El Diario de Barcelona era un exemple de diaritransformat, políticament i professionalment.S'havia escorat cap a l'esquerra quan el seupropietari, Josep Santacreu, era un dels homesde Fraga a Catalunya, i al mateix temps haviaesdevingut un diari de molt bona facturaprofessional.

L'Assemblea de

Catalunya va començar a

informar clandestinamentdels seus propòsits a grupsde periodistes

El desembre de 1977 va esclatar una crisi que escovava feia temps. Descontent ideològicament ieconòmicament, l'amo va destituir el director,Tristan la Rosa, periodista procedent delfranquisme que havia evolucionat cap a posturesproperes al PSUC. Una trentena de redactorss'hi van solidaritzar i van al·legar la clàusula deconsciència per primera vegada a la història. Latensa situació es va saldar amb el seuacomiadament i indemnització, i el gir del diaricap a postures conservadores que aguditzaria laseva decadència. Els redactors expulsats vanpreparar el projecte d'un diari en català quehavia de dir-se El Temps i continuar l'esperitdemocràtic d'aquell Brusi dinamitat. La idea,però, no va acabar de quallar.Les relacions dels periodistes amb la política,mentrestant, s'havien normalitzat amb un

component algunes vegades criticat, la relaciómassa estreta que anul·lava el distanciament.D'una manera ben normal els professionalstreballaven també als mitjans que creaven elspartits. Així, a les revistes socialistes de partit od'influència (Roig, L'Hora Socialista, L'Hora)podíem trobar Joan Barril, Xavier Sabaté, XavierCapdevila, Pere Oriol Costa, Jaume Guillamet, ia les comunistes (Arreu, Treball), JoanBusquets, Xavier Caño, Josep Ramoneda, AlbertViladot... Curiosament, a la mort d'aquest últimpràcticament cap mitjà va esmentar que haviaformat part de la redacció de Treball.El final del Grup Mundo, entre el 1980 i el1981, va comportar la desaparició de quatrediaris (Mundo Diario, Tele/eXpres, CatalunyaExprés i 4/2/4) i 555 llocs de treball. Unamanera d'entendre la professió va entrar en unaprofunda crisi. La solidaritat va ser arraconada ales golfes, la memòria bandejada i la salvaciópersonal va semblar l'únic nord.

La gran crisi

Durant cinc anys la recerca de feina va serangoixant per a molts. A l'ensorrament del Brusii del Grup Mundo es van sumar els tancamentsde diaris centenaris, El Correo Catalán i ElNoticiero Universal. De les 10 capçaleresexistents a la mort de Franco, deu anys més tardnomés quedava La Vanguardia, tot i que haviensortit tres nous diaris: Avui, El Periódico i ElPaís.L'aparició de TV3 i l'augment de gabinets decomunicació com a nova forma de treballar vanpal·liar la crisi. I tanmateix, els temps haviencanviat.S'arraconaren les postures romàntiques, lesideologies es contemplaven com antigalles,alguns van canviar de jaqueta... Psuquerosleninistes van esdevenir convergents convençuts,esquerranosos arrauxats van donar pas aapolítics convictes.El trasbals va ser ràpid, casos de canvis se'npoden trobar arreu, Xavier Bru de Sala va passarde socialista independentista arrauxat aintellectual convergent en poc temps. El 1981

Manuel Campo Vidal publicava El PSUC il'eurocomunisme, juntament amb AntoniGutiérrez Díaz i Gregorio López Raimundo. Poctemps després es traslladava a viure a Madrid,tancat el Tele/eXpres, i esdevenia periodista deconfiança socialista a Televisió Espanyola. Enmigquedava el daltabaix comunista i la victòria delPSOE al 1982. En altres casos alguns vanintentar mantenir postures ètiques. Joan Barrilera director d'El Món al 1986, quan es vaproduir el famós referèndum de l'OTAN. Ell eracontrari al fet que Espanya seguís dins l'OTAN,però al mateix temps era militant del PSC. Vapublicar, com a periodista, abans del diaassenyalat per al referèndum, una portadainequívocament contrària a la postura oficial delseu partit i, acte seguit, es va presentar a la seudel PSC per si calia penjar cartells favorables,com era la seva obligació de militant. No cal dirque els dirigents socialistes no van apreciar el seugest decididament ètic.Aquests exemples assenyalen la convulsió que lacrisi va obrir entre els periodistes i la política.

Canvi de decorat

Les crisis no són eternes. El 1986, una revifallade l'economia i la candidatura olímpica deBarcelona va rellançar el món de la comunicació.La fidelitat i la docilitat van ser valors que vanpujar en la borsa de les redaccions, en detrimentde la iniciativa i la qualitat. Les empreses decomunicació, cada cop més abocades a abastaruna xarxa de mitjans (televisió, ràdios, revistes,diaris) tenien lògicament més interessos creats.Els interessos polítics es van sumar alstradicionals interessos econòmics. I els diariscada cop van ser més dependents, tot i queproclamessin la seva independència.Paral·lelament, unes generacions que no havienviscut el franquisme van ingressar a lesredaccions. Els valors individuals van prevalersobre els col·lectius, i les actituds crítiques, sovintmediatitzades per la tendència del mitjà, tampocno són ja tan usuals com abans.Militar en política ha passat a ser un pecatnefando, com en el franquisme, fins al puntque periodistes que continuen militant amaguenel carnet, si treballen en un mitjà decomunicació, com si pertanyessin a una lògiamaçònica o a un club homosexual. Una novacrisi econòmica ha vingut a accentuar elselements negatius de la desitjada normalitat. El"no t'emboliquis" i el "no servirà de res" sóndues consignes no escrites que van aigualintl'actitud crítica que sembla que hauria de ser undels valors sòlids de la professió. Retenir el llocde treball és prioritari.Molts directors i càrrecs de confiança hanarraconat els seus orígens, si en tenien, dins lamai declarada campanya contra la memòria. Siun dia van somiar una societat més justa i méslliure, pensen que era això, un somni de joventut.El mal és que ara els joves que són a les sevesordres gairebé no gosen ni somiar. •

Psuquers leninistes van

esdevenir convergentsconvençuts o periodistesde confiança socialista