LES MUSES DE PONENT

SOMNIS POÈTICS

LES MUSES DE PONENT

Poemes escollits1. La Vaca Cega - Joan Maragall

2. Adéu – Joan Maragall

3. El Temps – Miquel Martí i Pol

4. L’Amor – Miquel Martí i Pol

5. Si Parlo dels Teus Ulls – Miquel

Martí i Pol

6. Cementiri de Sinera – Salvador

Espriu

7. Les Roses Recordades – Salvador

Espriu

8. La Ballarina Negra-Vicent Andrés i

Estellés

9. No veig Ningú - Vicent Andrés i

Estellés

10. Mai donis per finit–Miquel Àngel

Riera

11. La Fam de Bellesa –Miquel Àngel

Riera

12. Deserta el Fosc – Pons Ponç

13. Som el Lector – Pons Ponç

Hem triat aquests poemes ja que ens han semblat molt sentimentals i tristos, la majoria tracten de temes molt sensibles i acompanyats amb la música adequada transmeten un total sentiment al lector. Ens hem decantat per aquesta opció ja que els poemes alegres ens han semblat monòtons i avorrits i que no transmetien tant sentiment . L’únic poema que té una mica un toc còmic és La vaca cega tots els altres tenen la tristesa, l’amor, els records i la por com a tema principal. A totes ens ha encantat l’experiència de descobrir que un text, en forma de poema pot transmetre tanta emoció.

La Vaca Cega, Joan Maragall

Topant de cap en una i altra soca,avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altrese li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,mes no amb el ferm posat d'altres vegades

ni amb ses companyes, no; ve tota sola.Ses companyes, pels cingles, per les

comes,el silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot, mentres pasturenl'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada picai recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines i se'n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil.lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Per què? Ja l’haviem llegit amb anterioritat i ens ha semblat un poema còmic, divertit i amb el que hem tingut l’oportunitat de fer una gran reflexió sobre el respecte als animals i a les persones amb discapacitats. Quan hem començat a llegir-lo ens ha semblat una mica fort i brusc, però mentre l’hem anat llegint ens ha anat agradant.

Adéu, Joan Maragall

Per què avui ets tant hermosa,

Tant blavosa i aplanada,

mar cantàbrica febrosa,

tant sovint tan agitada?

Tu, que sabs llençar al cel

tanta escuma lluminosa,

en els jorns de tes grans ires;

tu, qu'avances i et retires,

governant plujes y vents,

amorosa avui t'extens,

en tos llavis la lleugera

i blanquíssima brumera,

en tos llavis l'himne suau,

el teu llom ratllat d'esteles,

demunt teu, sota el cel blau,

blanc aixam d'alegres veles...

Bé recordo ta inquietud

quant un dia i altre dia

en ton llit te removia

un torment desconegut.

Jo he escoltat ton etern ai

solitari de la nit,

aquell enrogollat crit

que no s'acabava mai.

I t'he vist brau i joiósde ta escuma qu'enlluerna,

esborronat y negróssota'l cop de la galerna,

inflat d'immensos sospirs

d'un fatic que mai no para,

verd i blanc com prat am llirs...

Prò mai tan hermós com are.

Per què?Aquest poema ens fa pensar en els records quasi oblidats d’ aquells dies de vacances quan anàvem a la platja. Ens tombàvem sobre l’arena de la costa, escoltant el crit de la mar, les onades xocaven amb força contra les roques i ens agradava notar aquella sensació al posar-hi els peus mentre miràvem l'horitzó.

El Temps, Miquel Martí i Pol

No més incerta de tan vehementla sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rera el mirall opac i els cortinatgesangoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seumisteri i en referma la bellesa.

L'entreteixit del temps no mostra capfissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Per què?Aquest poema ens ha recordat que el pas del temps és una cosa inevitable a la vida i que nosaltres no podem controlar. De fet aquest poema parla d’això, que la vida passa i que el temps no es para mai, sinó que flueix contínuament.

L’Amor, Miquel Martí i Pol

Tot en l'amor s'emplena de sentit.La força renovada d'aquest cor

tan malmenat per la vida, d'on surtsinó del seu immens cabal d'amor ?

És, doncs, sols per l'amor que ens creixenroses als dits i se'ns revelen els misteris;

i en l'amor tot és just i necessari.Creu en el cos, per tant, i en ell assaja

de perdurar, i fes que tot perduridignificant-ho sempre amb amorosa

sol.licitud : així donaràs vida.

Per què?Hem escollit aquest poema perquè ens revela un significat de l'amor d'una manera que al lector se li encongeixi el cor.L'escriptor ha pogut veure en l'amor un significat que fa que la gent es quedi pensant i que ens ajuda a comprendre que l'amor és molt més que el físic; és un sentiment.

Si parlo dels teus ulls, Miquel Martí i Pol

Si parlo dels teus ulls em fa ressócadiretes de boga i un ponent de coloms.

Els teus ulls, tan intensos com un crit en la foscaSi parlo dels teus llavis em fa ressó

profundíssimes coves i ritmes de peresa.Els teus llavis, tan pròxims com la nit.Si parlo dels teus cabells em fa ressó

platges desconegudes i quietuds d'església.

Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fa ressó

melicotons suavíssims i olor de roba antiga.

Les teves mans, tan lleus com un sospir

Si parlo del teu cos,

del teu cos que he estimat,

només em fa ressó la meva veu,

i llavors tanco avarament els ulls

i em dic, per a mi sol, el secret dels camins

que he seguit lentament a través del teu cos

tan càlid com la llum,

tan dens com el silenci.

Per què?Aquest poema ens ha agradat ja que representa una dolça i bastant utilitzada manera d'estimar. Estimar amb les paraules és un dels amors que queden per sempre dins l‘ànima, les paraules toquen fons en el sentiment i transmeten una sensació d'inquietud i d'amor. El poeta vol ressaltar que una paraula bonica val més que una mirada o un petó. Segurament ell estimava amb paraules i aquest poema ens ensenya com fer-ho.

Cementiri de Sinera, Salvador Espriu

Quina petita pàtria encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre.

Per què?En llegir el títol ens va semblar una mica trist, sinistre i tètric, però a mesura que vas llegint-lo resulta profund i inspirador.

El contrast del títol amb la reflexió que en treus del poema, sobretot de l’última frase és una cosa que ens va semblar atractiva i per això el vam escollir.

Les Roses Recordades, Salvador Espriu

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses de Sant Jordi, la vella claror d'abril ? Plovia

a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,potser malalts, la vida

del carrer.

Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia

molt suament els nostres petits noms, i ens

somreia.

Per què?Aquest poema l'hem agregat a la nostra col·lecció perquè ens va recordar a la primavera. El poeta volia transmetre la sensació que sentim al veure florir les roses. Aquella sensació entre alegria i tristesa semblant a l'amor. Aquell sentiment de pau i tranquil·litat que sents quan ho veus tot de colors. Aquest poema és una petita representació de la primavera.

Ballarina Negra, Vicent Andrés i Estellés

Jo toque en tu la ràpida creixençadel'arbre que ets, uns principis de selva,

Ritus lunars, celeritats de fusta,La sang veloç en allaus successives,La saba en fils de nervis, de tendons

Pertot arreu florint inesperats.I encara més: com qui veu en el coure

El cor del llum, jo toque en tu la música,contagiat i desbordat de sobte,

tu, ritme sols i d'una pell que cremaTan sols tocant amb la punta delsdits.

.

En temps antics, gravats minuciosos,Hi havia amants, i torres, i merlets,i amor intens de plant irreversible,

I rius molt grans, i florestes propícies.

Creuava els anys el renill d'un cavallcom una font oculta entre les fullesO com un nu de faig sota la lluna.

Aquest amor que per tu josent, fondo,té en aquell temps l'arrel convulsa

encara.

Per què?Hem escollit aquest poema perquè ena ha agradat molt a totes. Ens sembla un poema molt sentimental. Expressa de manera molt abstracta l’amor i que el pas del temps no influeix gens en una relació si se sap mantenir. Creiem que es titula així ja que per al poeta una relació és semblant a un ball, a una coreografia de ballet per a un duet. Els ballarins de ballet són els que transmeten més passió i delicadesa i per això el poema es titula així.

No veig ningú, Vicent Andrés i Estellés

No veig ningú; mai ningú no m’escriu.

Mire passar la buidor dels meus dies.

Em sé ja mort_però jo visc encara!

Oh clars amics, clares amigues. Pense

molt en vosaltres, mes d’altra manera.

He vist el sol arribar al migjorn amb un espant que no sabria dir. Amb més espant, amb un espant

secret, ara assistec al seu davallament.

Gentils, els déus em foren generosos i

vaig tastar, avar, totes les coses.

No m’han privat, puc bé dir-ho, de res.

Ara, en mirar aquest sol d’aquest dia, mire el procés de la meua

existencia com projectat mudament en un mur, universal,

inesborrable ja.

Per què?Aquest poema ens ha recordat la soledat d'algunes persones, el sentiment que un té amb relació als altres, el mal que fa estar sol, el mal que fa no veure més que un futur fosc sense color, enfonsat en llàgrimes i desterrat per tota la eternitat en un desert. Ens diu que l'amistat és la llum que el guia, la llum que il·lumina el futur i els colors que donen vida al seu optimisme.

Mai donis per finit, Miquel Àngel Riera

Mai donis per finit el temps de seduir-me,allò que obtens de mi que no et conformi mai.Sempre hi ha un més enllà, una fita més altacap a la qual segur que ens plaurà gravitar.

Tu me fas engrandir les ànsies de misteri,

m'agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,m'atrau anar senes rumb, aquest no tocar en terra,

del qual ara ja en deim miquelangelejar.

Defineix, davant meu, el signes del teu codi,desdibuixa'm, confon-me amb tant de tuejar,

apropa't fins al punt on et perdi de vistasi em veus empal·lidir, és perquè em dónes fam.

Per què?Aquest poema vol transmetre que mai s’ha de donar una cosa per acabada sense haver-la intentat o començat. Parla d’una relació d’amor que diu no s’ha de donar per finita. Parla de la passió sense fi, de l’amor interminable i de la força que t’atorga el sentir a algú al teu costat. En aquest poema es ressalta que una relació amb veritable amor mai té un final.

La Fam de Bellesa, Miquel Angel Riera

M'estic posant de tu fins en els colzes

La bellesa del món és la que hi posa l'home

T'estim perquè existeixes. La més clara

dimensió del meu amor, i la més alta,

es diu tocant-te.

Meravella que sé perquè et delata un cos:

l'esperités aquí, fet a pell transcendida.

Ta veu, ta veritat, això que en dèiem ànima

és múscultot, sang, tendó: no sé entendre la resta.

Just t'estim quan te toc: veu i mirada,

provatures de frec que me serveixen

per sobreviure i prou. El món, la vida

són una cosa: estimar-te és l'altra.

Parpella, porus, tu. Mugró, substància,

borris sol comprovable

lliurat a l'estratègia de signar volums

des dels quals sé comets i sé estimar-te.

Tocar la teva pell i tot d'una enyorar-te. Enyorar-te en present, no et pertany la distància. Ma pell contra ta pell: més que existir, presència.

Sobirana eclosió de la persona, en tu: amor

verificable en un cos. T'estim perquè existeixes: ets accessible al tacte.

Existent a la mà: la puresa total és desxifrar-te.

Tu ets la color

dels meus ulls.

Per què?Parla que la persona perfecta no existeix, o que tothom és perfecte tal i com és. Diu que en l’amor tothom és perfecte si estimes a algú. Ens parla de la bellesa dels diferents punts de vista, i gràcies a això hem reafirmat la nostra creença que la bellesa no és únicament el que es veu.

Deserta el fosc, Pons Ponç

Deserta el fosc, i que et sigui la penacom un espai secret de tu mateix

Des d'on tot és insòlitament digne.No l'enyor que marceix, sinó el cabal

De serenor, la solitud entesacom un estar en les coses per comprendre'n

Les mudances, els ritmes, la bellesa.Així el dolor no crema ni resseca

i en el silenci hi trobes l'harmoniaQue semblava trencada ja per sempre.

Deserta el fosc, surt a la llum i viu!

Per què?Aquest poema el vam triar perquè explica que no t’has de quedar en l’obscuritat, sinó que has de viure la vida i has de sortir a la llum. Intenta explicar la manera de deixar de banda els pensaments negatius i la soledat.

Som el lector, Pons Ponç

La mà que escriu m'escriu i el cos i l'ombra

que em fan tenir ombra i cos Són cos sense ombra

ni ànima. La llum Espai on canten oratoris de Bach inunda un cercle

M'inventa la paraula!

Per què?L’hem escollit perquè ens recorda a nosaltres quan escrivim redaccions a l’institut i quan ens posem al davant un foli amb blanc per a començar-nos a inspirar. En llegir-lo ens ha animat a començar a escriure i ens ha inspirat. També ens ha recordat els escriptors que de vegades ens vénen a fer xerrades i ens expliquen les seves idees i com s’inspiren.

Anna Ibars

Júlia Miró

Andreea

Epure

Alba Jové