Embed Size (px)
DESCRIPTION
Recull de set narracions
Citation preview
LENA PAÜLS EL MIRALL QUE VOLA
2
El mirall que vola
Lena Paüls
3
Primera edició: febrer de 2015
© 2015 Lena Paüls (pel text)
© 2015 Marc Pérez Oliván (per la il·lustració): Balada de la noia enfilada sobre ella
mateixa. Acrílic sobre tela, 92 x 73 cm
Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació
Apartat de correus 32036
08080 Barcelona
Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.
4
Taula
El ressopó, 5
La meva Adela, 9
El mirall que vola, 17
Distàncies, 32
Com doblegar el cercle, 39
Les orelles tenen parets, 47
La bòbila, 59
5
El ressopó
Premi La Mar de Contes. Modalitat "Contes de Nadal" Calafell, 2003
6
Seré en aquell banc d’allà. Et miraré. J. D. SALINGER, El vigilant en el camp de sègol
Ep, tu, si t'asseus aquí se't mullarà el cartró, t'aviso, eh!
Doncs, sí, quin negoci, ahir, xiqueta! I tu, sense venir. ¿On
eres? No, no... no cal que m'ho diguis, no. Doncs, va anar bé,
eh! Ja ho saps, que s'estoven pels volts de Nadal. Sí, dona,
com sempre, ahir van esquitxar i esquitxar euros per calmar
la mala consciència. I, mira que van carregats de paquets i
fan morros,... però esquitxen, tu! Tira, cap a la gorra, xato! Ja
ho veus, tot és arribar el fred, el fred-fred, vull dir, i pataplam,
es posen les mans a la butxaca, se'ls troben i... no els pebrots,
dona, els quartos! Escolta, que se't mullarà el cartró, després
no em diguis que no t'he avisat. I fes el favor de no adormir-
te, que aviat anirem cap al menjador. Doncs, xiqueta, com et
deia, ahir, dia complet. Vaig anar al teatre i tot. Síííí, com
abans, però sense pagar, ves. ¿Saps aquell xaval del bitllet de
cinc euros que sempre porta xerrera...? I, allò, que si avui fa
fred, padrina, que quin solet avui, que si tomba, que si gira,
mira... i coses així, no, ¿oi? I ahir, tu, va i em diu si vull anar
al teatre! ¿Ai, jo, fill? ¿Vols dir que fa per mi? Calla, dona,
calla, que em pensava que se'm rifava, eh! I no, xiqueta, no; és
que escriu comèdies i n'hi estrenaven una. I me'n va donar
dues. ¿Què dius, de comèdies? D'entrades, dona, d'entrades.
Hauries pogut venir amb mi. Així, així, tal com vas!, i és clar
que sí, així mateix, i tant! ¿Què et penses? Si a fora mateix del
teatre hi havia actrius i actors -—llogats, ja m'entens— que
7
anaven vestits com anem nosaltres ara. No desentonava gens,
jo. I tu tampoc no hi hauries desentonat gens, amb aquesta
fila. Ves, si jo i tot semblava que fos de la funció. Ui!, i uns a
pèl i tot, hi van sortir. I es veien triats, eh? Allò... de categoria,
saps. Ella, amb uns davants així, ben posats... i uns pernils!
Maca, maca. Ja ho crec! I ell, tu, amb un penjoll aixà. I s'ho
feien allí davant de tothom, sobre una taula, i va venir el pare
d'ella i els va trobar in fraganti, i es va enfadar, no per ella,
sinó perquè ell també estava embolicat amb el del penjoll. ¿No
ho entens? Doncs, vinga, deixem-ho, però no t'adormis, que et
veig venir. I, escolta, xata, el més bo de tot, va ser que també
jo vaig fer riure molt al final, tant o més que els de dalt
l'escenari perquè els euros de tota la setmana que portava a la
coixenereta aquesta, ¿veus?, se'm vam abocar platea avall
quan em vaig aixecar a aplaudir amb ganes i tothom, vinga,
vinga, vinga a arreplegar! Vaig anar passant fila per fila. I em
sembla que es devien pensar que jo també era de la funció.
Em penso que no me'ls van tornar tots, però va valer la pena,
eh! Tota la platea acotxada buscant els meus euros i cantant
el fum, fum fum. Una mica més i se m'escapa la llagrimeta, de
veritat. Quan vam sortir, hi havia unes taules parades amb
plàteres de menjar de franc per a tothom i uns cambrers
vestits de santaclaus, amb panxa postissa, barba blanca i
barretina amb borla, es passejaven amb safates plenes de
copes de vi i sucs de taronja i de pinya. Més n'hagués volgut,
de croquetes, i d'ametlles, i d'avellanes, nena, i de tortada
amb panses i de llonguets així de petitons! I quan tot va estar
polit, apa tornem-hi!, van treure una mena de panellets
8
diminuts, i unes pastetes de coco, i uns melindros amb nous,
nena, i uns cors de pasta de full farcits de crema... Oh, nena! I,
finalment, encara van servir cafè i plàteres amb maduixots
coberts de xocolata. En fi, de tot, de tot, de tot, no sé com dir-
t'ho. Calla, que m'oblidava de les safates amb neules i tallets
de torró posats sobre blondes de paper. M'haurien fet mal.
Totes per a mi soleta! No t'ho creuràs, però ningú s'hi
acostava, ves quines coses més estranyes, ¿oi? Sembla que ja
en mengen de fa dies a totes hores i n'estan fins al
capdamunt. Ai, noooooo, més lluny del pensament de fer-te
dentetes, xata. I ara, no. Té, au, per a tu. Són làmines de
xocolata blanca. Menja, menja, sense compliments. Té, tota
aquesta butxacada és per a tu. Però no t'adormis, fes-me el
refotut favor. Té, té i té, fixa't, tot això és del ressopó d'ahir.
Apa, xiqueta, jo em poso en aquell racó a veure si ve el noi
aquell. ¿Ves, quin?, tu també. El que va escriure la comèdia,
l'obra de teatre, ¿que no m'escoltes? Bé, doncs, aquell. No sé
si es devia emmurriar per allò que em van caure els euros de
la coixenereta. No et pensis, que no les tinc totes, no. Vinga,
prou d'aquest color. Fins després. I, no t'ho repetiré més, fes
el favor de no adormir-te, que hem de marxar d'hora, que ja
sap que al menjador cada Nadal hi ha cua, i no guarden tanda.
¿Ja dorms?, és clar, ara estàs ben farta!, dorm, dorm,... però
t'aviso, maca, que d'aquí a mitja hora me n'aniré, i ja t'ho
faràs. Jo no vull menjar-me l'escudella i el pollastre amb
prunes a les cinc de la tarda, com l'any passat.
9
La meva Adela
XIII Premi de narrativa Frederica Montseny. Ajuntament de Manlleu, Àrea de Cultura, 2007
10
Els pensaments justos i honrats volen calma, vellesa i manca de dents. NIKOS KAZANDZAKIS, Alexis Zorbàs
A partir de Nadal el dia ja s'allargarà, però avui... a
quarts de cinc ja teníem el cel d'albergínia. Que ni sabia
l'hora que era, jo! Per això, t'he dit, "Adela, ¿que no te'n vas?" I
t'he repetit no sé quantes vegades, "Vés-te'n, Adela, que
diumenge el tren passa puntual." Com si sentissis ploure.
Quan t'ha semblat que era l'hora, has agafat la bossa de les
taronges, has replegat la bata i les espardenyes, m'has fet un
petó al front, m'has acotxat tal com m'agrada, i te n'has anat
com cada vespre. ¿Per què et prens cada dia la roba? Potser no
penses tornar, em dic. Però l'endemà al matí, quan obro els
ulls, ja ets aquí. Fa no res que has sortit de casa. M'imagino
que ara deixes endarrere l'últim fanal del poble i t'endinses a
la carretereta que porta al baixador del tren. Bé que ho saps
que és una carretera solitària. I que només jo et segueixo,
sense moure'm d'aquí. Però no t'acabes de creure que no
trobaràs ningú. Segur que les ombres t'espanten. I els sorolls
del vent en la fosca. Deus passar esgarrifada pel pontarró que
traspassa el barranc, mentre passes la mà per les baranes de
pedra foguera, on un dia vas esmolar el ganivet del pernil. Els
rats-penats hauran sentit el teu trepig i s'alcen ràpids com
fletxes. Deu anar tal com ara penso. L'he fet tantes vegades
aquest camí! T'atures. Canvies de mà la bossa amb les
taronges i la roba i t'enrotlles la bufanda al cap perquè els
cabells no es moguin. Véns d'una terra de vents amables i el
11
d'aquí et deixa la closca adolorida. A la cuneta, enfocada per
la llum del quart minvant que es filtra entre la toia groga de
les moreres, veus una sabata nova. Una de sola. Al mateix
temps t'arriba l'olor de carn podrida i el borrissol de tot el cos
se t'eriça. Et poses a córrer. Demà, fes que me'n recordi, t'he
d'explicar que no és carn humana, que és l'olor d'un abocador
de gallines. El gran de ca l'Estoler, el granger, les colga, però
no hi aboca calç viva i el mestral fa arribar el tuf a la
carretera. Ara et distreus de l'olor de carn podrida. T'ha
esglaiat un cos petit i pelut que t'ha passat entre els peus.
Has esquivat una rata, suposes. No. És un esquirol. Fixa't en la
capçada dels pins. Hi ha una mena de jaç fet amb pinassa. Hi
viuen els esquirols. Des d'allí roseguen les pinyes tendres i les
escampen per la carretera. Pots pujar-hi de peus, la bestioleta
que t'ha passat entre els peus era un esquirol. Enfiles les
escales del baixador. No hi ha llum, però portes la llanterna
de bolígraf, amb les piles noves. La setmana passada, vas
canviar les de la meva radiet i les de la teva llanterna, ¿te'n
recordes? T'asseus en una travessa de via que reposa damunt
d'un parell de totxanes, al cobert que fa de sala d'espera. El
terra encimentat està brut i deixes sobre la travessa la bossa
amb la roba i les taronges. Són del melic. Una dotzena de
taronges del melic, pel cap baix. Una mica àcides, encara. Les
has collides tu mateixa d'un dels tarongers del jardí. L'altre, el
de les taronges imperials, ni te'l mires. Les fa massa dolces.
Ha entrat una ràfega d'aire que ha deixat una branca seca de
romaní travessera a l'entrada sense porta. Ara em sembla que
penses en la farigola que has bullit perquè jo glopegés.
12
M'hauria anat bé, perquè les dents noves em martiritzen.
Però, s'ha quedat refredant-se al taulell de la cuina. Entre una
cosa i l'altra, has fet més via que no pensaves, i has arribat
massa d'hora al baixador. Al teu voltant hi ha muntets de
fullaraca, papers rebregats, envasos de begudes... que el
mestral fa girar en remolí. ¿I si no vingués el tren? Et vénen
ganes de plorar. ¿Quant de temps cal esperar?, et deus
preguntar. Sents algú que arriba. Dubtes si fer soroll perquè
senti que hi ha altres viatgers o millor que no. Fas anar els
peus, obres i tanques la bossa de mà, amb decisió. Clic-clac!
Ben fet, Adela. Així: clic-clac! Que s'imagini que amagues un
roc o un ganivet per defensar-te. Estàs alerta: són dos homes.
Per les veus, deuen ser pare i fill. Diumenge. Sí, tu no els
coneixes, però és el Cosme que ve a acompanyar el seu fill,
que estudia a Barcelona. El noi deu tenir classe a primera hora
o, si no, marxaria amb el primer tren de demà. Diran: "bona
nit!, a veure si ve puntual." Diràs: "Bona nit!, a veure..."
Potser m'he abaltit. Però no. Diria que no ha passat el
tren. Fa dues hores que ens esperem. Vosaltres tres al
baixador i jo aquí, vull dir. ¿Us en tornareu, o què? T'has
menjat una taronja, sense pressa. Tens les pells a la mà i no
saps si llençar-les al racó del cobert. Ja no vindria d'una
deixalla. Però surts amb la llanterna a llençar-les a l'altra
banda dels rails, entre els matolls d'estepa. Aprofites per dir
al Cosme que el tren avui ja no deurà passar i que hauràs de
fer un pensament. S'ofereix a tornar-te al poble amb la
furgoneta. És nova i la deu portar tan bruta com sempre, pels
gossos i els sacs d'avellanes. Això si no la porta carregada
13
amb feixos d'eucaliptus, de galzeran florit, de vesc i de pans
de molsa. Cada any es fa un sobresou al mercat de Nadal. No
crec que porti posats els seients de darrere, i hauràs de seure
damunt d'una caixota, que el noi deu anar mudat, mira que et
dic! Quan arribis et diré que avisis a casa teva que no pateixin,
que et quedes a dormir aquí. Si no fos que no goso demanar-
t'ho, t'hi quedaries més d'un dia a casa. I tant. Sí, que t'hi
quedaries. Pels tres xiquets, rai. De sis, vuit i deu, els tens.
Allà, amb el seu pare, ja treballarien. Un sou a casa, ja li
portarien! I tu, perdona que m'hi fiqui, aquí els tens aviciats. I
no et pensis que els tinc gelosia... I, ara! No. Però els puges
aviciats, Adela. Si és que els ho fas tot i no tens res teu! ¿Que
no ho veus que tant com en plou el vent n'eixuga? Si tu et
quedessis aquí, a casa, ja se la camparien sense tu. Ja ho crec!
No, si pels xiquets... però em sembla que tens un manso. Fa
de taxista, em sembla. Ah, mira, us en torneu. És clar, molt
ben fet. Al baixador desert ningú us avisarà que ha caigut la
catenària i ningú enviarà cap autocar. Quan sou a baix de tot
de les escales, sentiu el xiulet del tren. Ja passa! Dues hores
esperant i arriba quan heu decidit tornar-vos-en. El noi del
Cosme deu anar carregat amb una maletassa amb rodes i tu
l'ajudes. El pare no se'n torna al poble, de moment. Es queda
assegut a la furgoneta, a veiam com acaba la cosa. Vosaltres
dos sou joves i pugeu amb quatre gambades. No obstant, el
tren arrenca just quan arribeu a l'andana. Ja passa, també! El
maquinista, però, us ha vist i para el comboi. És de bona
pasta, l'home. Et deu tenir vista, de cada vespre. Hi pugeu. Fi
del meu trajecte, per avui. Ja no cal que t'esperi, Adela:
14
intentaré dormir, sense llevar-me, i si em cal aviar res, au, als
bolquers. I el penjoll aquest de la teleassistència, oh, que em
fa una nosa... No sé com tu pots feinejar tot el dia amunt i
avall amb aquella cadena arrapada al coll, amb el medallot
reixat com si fos un rosetó de ganxet i uns quants medallons
brandant: clec, clec, clec... Que els somio, jo, aquests clecs,
quan no hi ets. I no goso dir-te que sense tu sóc com una soca
buida, Adela. I no goso dir-te que tinc por que trobis una altra
casa i que ja no tornis. Va, prou, que em diràs que sóc un sac
de gemecs! Si fa no fa, com els vostres de cada nit, quan ell no
té transport. Sé de què parlo, Adela. Que aquest bacó de
taxista et deu arribar a casa trempant com un cavall. Mentre li
fas el sopar, et deu perseguir com una bèstia encesa per la
cuina i pel rebost, i se t'abraona i et xucla ets pits quan vas a
posar una rentadora. Quan sou sols a la teva cambra, deu
començar el ritual. Abaixes la vànova, obres el llit i comproves
que la funda de rus no estigui cargolada. No fos cas que
taquéssiu el matalàs amb el que vindrà. Et despulles, et poses
la bata i les espardenyes i balles, rendida de cansament, com
avui, per exemple. No crec que m'erri gaire, Adela. I, si no, ja
em diràs per què et prens la roba. Mentrestant vull creure que
ell es frega les mans amb una tovalloleta humida i s'escura
amb deteniment els racons de les ungles que sempre porta
molt arranades i sense repèls. Es posa una mica de gel
lubrificant a la palma de les mans i toca la simbomba amb
desfici d'adolescent. Quan li sembla que està a punt de
rebentar, d'una revolada et tira de boca al mig del llit, t'agafa
pels turmells i t'aixeca com si fossis un carretó. Tu, ja saps
15
què vol. Per això, t'agenolles una mica oberta de cames i
enfonses la cara al matalàs. I, aleshores, sempre en silenci,
s'agenolla darrere teu i notes com et va dilatant fent pinya
amb els dits untats de glicerina. S'hi entreté, com si, de sobte,
no tingués pressa. Es vol assegurar que podrà penetrar-te com
si fossis la polpa sucosa d'un meló massa madur. I, ni te
n'adones, quan d'una única embranzida te l'enfonsa fins a
l'arrel i després de mitja dotzena de sacsades, descarrega
l'artilleria i encara empeny. Un moment abans ha dit només
una paraula: estreny! I tu ho fas amb totes les forces, agraint-
li que acabi, i t'afegeixes al seu llarg gemec d'alleujament. I
després, et neteja amb tendresa, com si fossis un nadó. Igual
com tu em fas a mi. És un fartaner, però s'hi mira molt, de no
fer-te mal, penses. A més, et paga el lloguer i, així, tu pots fer
bossa per als teus. Sovint el despertador et troba sola al llit. I
comença la teva jornada d'estendre i plegar la roba, de
menjars i de neteja. Primer, per a la canalla i el taxista.
Després, a casa. Imaginant la teva vida fora d'aquí, m'he
distret i tampoc no podré dormir, aquesta nit. Demà, quan
arribis, et preguntaré per què prens cada dia la bata i les
espardenyes. I després et diré que t'has de fer respectar. Ho
diré en sec. La gent gran ja les tenim, aquestes sortides. No en
faràs cas, però alguna cosa queda. No sé fins quan tindràs
feina a casa. D'aquí a uns anys diu que tothom tindrà resolta
l'assistència. Se me'n refot. Jo ja no hi seré, em sembla. I a tu
et prendran el pa. Aniràs d'aquí d'allà, i encara acabaràs més
cansada per fer gemecs que convencin el taxista. Demà farà
bonança, ja ho veuràs. El tren arribarà a l'hora. Per la carretera
16
els esquirols no et sorprendran. No veuràs la sabata sola a la
cuneta ni sentiràs ferum. Aquí a casa estaràs bé. T'he de
preguntar això de la bata i les espardenyes. Només per veure
quina cara hi poses. Te les podries deixar aquí, com a
penyora, Adela. Així m'asseguraria que tornes, almenys a
buscar-les. Mira, no cal que passis baieta ni facis els vidres,
demà. Oblida't de la sala, deixa de netejar sobre net. Descansa
una mica, dona. Ens passarem el dia prenent el sol al jardí. Em
poses a la cadira de rodes i per dinar mengem qualsevol cosa
al recer. Podríem plantar les cabeces de jacints i de narcisos
¿Què et sembla? T'ensenyaré on va fer niu la merla la
temporada passada. I podries collir més taronges per als
xiquets. I també unes quantes branques de galzeran florit,
que alegra molt la casa per aquestes festes. Podem fer tantes
coses juntes... Si tornes, Adela.
17
El mirall que vola
Premi de la Fundació Ferrer Sala Freixenet,
Setmanari La Fura,Vilafranca del Penedès, 2008 Revista La Fura, núm. 1363, 10/16 octubre 2008
18
Aquesta nit he sentit com algú s'ajupia sobre meu i, amb la seva boca, a tocar de la meva, xuclava la meva vida entre llavi i llavi.
Sí, la pouava de la meva gorja, com ho hauria fet una sangonera. GUY DE MAUPASSANT, L'Horlà
Només perquè el meu germà va dir "torno a escriure!",
vam aferrar-nos a creure que podria sortir del pou. Aleshores,
jo passava l'estiu a casa dels pares i aprofitava, les nits que ell
no estava enganxat a l'ordinador, per passar en net uns
qüestionaris de la feina amb el seu portàtil. Em va demanar
que li deixés notes a la pantalla, quan el fes servir. Volia que
relatés el que havia vist que feia ell durant el dia. "Per si
m'oblido d'alguna cosa", em va dir. Uns quants dies més tard,
fins i tot me les exigia i semblava condicionar que posés les
mans al portàtil si no les hi deixava.
Mesos després, va venir la desorientació, el no saber
distinguir allò real d'allò que no ho era. No aconseguia
explicar els seus deliris. Arreu i en tothom veia complots. Es
va submergir en el seu caos i va produir el nostre desconcert.
I la tragèdia.
Al costat del record amarg d'aquells dies, m'han quedat
les trenta-tres anotacions que segueixen. Només la primera i
la darrera datades. Un any, un mes i un dia escrivint
contínuament, i només en queden trenta-tres textos, alguns
19
del quals només amb una frase! I traces aquí i allà d'haver
eliminat la resta. "Quan ja no pugui més, esborraré aquest
document", em va dir, mostrant-me'l a la pantalla. ¿Per què no
ho va fer?
1
Set del set del dos mil set. Em fa nosa el dos. He escrit unes
quantes vegades la data en xifres. El dos trenca l'harmonia.
L'he de fer desaparèixer. Dia zero set, del mes zero set, de
l'any zero set. No m'ha costat gens fer-ho. O potser sí, perquè
em sento cansat.
2
Em converteixo en una caixa de trons quan llegeixo els
poemes i les proses d'abans. Tot fals. Només salvo del
naufragi la crònica del que vaig viure mentre vaig ser recluta
d'un grup destructiu. Digueu-li secta. Aquell relat pot servir
d'alerta a navegants.
El que ara m'està passant no ho poden entendre ni els de
casa. Els he dit que era una sensació, perquè costa d'explicar-
ho. Però és una presència. La veu ve de dins. És aquella llum
que parla des del cap. Potser era la llum que portava el
mestre, segons deien els guies. ¿Dec ser un elegit, potser?
20
3
Faig un esforç per explicar-me a casa. No voldria deixar de fer-
ho, però cada vegada que parlo amb la mare, la deixo confusa.
"¿Anaves o venies? ¿Era ahir o va passar fa dies? ¿Ho has vist
al carrer o en una pel·lícula?", em diu. Jo responc amb una
carretada de paraules. No sap de què li parlo. I tornen les
preguntes, a veure si ho aclareix. Me'n torno a l'habitació amb
la sang que em bull als polsos. En aquests casos, l'actitud
calmada del pare em tranquil·litza. Em deixa explicar, mentre
em mira en silenci, atent.
De seguida que puc enxampar sola la Gran intento
explicar-li el que em passa. Debades. Obre molt els ulls, la
meva germana, quan li parlo. Em sembla que, per fi, voldria
estar per mi i entendre'm, però ja és massa tard. Té altres
coses al cap. Amb la seva parella acaben d'estrenar pis i cotxe.
Treballen tots dos. Vénen poc per casa. A casa d'ells només hi
he estat un cop.
La Petita em coneix més. Hem viscut a l'àtic de Barcelona
i hem fet mitja carrera de Psicologia junts. M'escolta i hi puc
confiar. La truco als matins, abans que marxi cap a l'escola on
treballa i hi torno cap a les nou del vespre, quan sé que
sempre és a casa. Quan truco, contesta alegre, però, quan
penja, sempre la deixo trista. Em vol ajudar, però no sap com.
4
Vàlium. No en vull parlar.
21
5
Fa deu anys que vaig tenir l'accident. Un braç trencat, mentre
feia treballs de reparació en una teulada. Els de casa van
aprofitar per rescatar-me del setge del grup sectari. A
contracor meu. De moment, van aconseguir treure'm de la
cèl·lula, però desempallegar-me'n del tot, em va costar quatre
anys. Allí m'havien ensenyat a anestesiar les emocions, a
interrompre els pensaments. Havia après a posar barreres als
records i a controlar la temptació de pensar. Ja em sentia un
d'ells. La desprogramació va ser lenta. No vaig deixar de
sentir-me'n adepte fins que per iniciativa pròpia em vaig
posar a escriure. Vaig escriure pas a pas l'estratègia que van
seguir els membres de la secta per atrapar-me i com hi vaig
col·laborar de gust. Vaig fer la reconstrucció dels sis mesos
que vaig viure a la cèl·lula. Un esforç de memòria, que em va
fer reviure el desesper per tot el que m'hi vaig deixar fer, pels
companys que hi vaig deixar i per com me'n vaig escapar. En
aquella època sentia un buit permanent a l'estómac. Un forat
enorme que em feia respirar amb dificultat. Ara el buit s'ha
omplert d'una llum que pesa i em fa volar, ahora. És una
sensació desconeguda. I tinc por. Per això escric. Crec que,
com aleshores, me'n puc sortir.
6
Sóc una bomba de rellotgeria.
22
7
La Petita passa l'estiu a casa. M'ha demanat el portàtil per fer-
hi uns treballs. Sempre que jo no el necessiti, diu. Hi serà dos
mesos i mig. No puc negar-l'hi. Abans, però, netejaré arxius.
Només hi vull deixar aquest document. Li he dit que podia
agafar l'ordinador quan l'hi convingués, a canvi que m'hi deixi
notes a la pantalla, explicant si em veu fer alguna cosa
estranya. S'hi ha compromès.
8
No s'ho està prenent seriosament. M'escriu quatre bajanades.
Planto canya.
9
Avui m'ha escrit alguna cosa que val la pena. Faig veure que
em servirà i, fins i tot, en faig una redacció com les que ens
feien fer a l'escola primària parlant del cap de setmana, i la hi
llegeixo en veu alta, amb to infantil:
"Per esmorzar m'he menjat una llesca de pa i una presa
de xocolata darrere l'altra fins acabar-me'n la rajola. M'he
posat els calçotets de ratlles que he plegat de l'estenedor.
Encara eren mullats i ha sortit la humitat per fora dels
pantalons curts, però no me'ls he canviat, perquè així
semblava que arribés de la platja amb el banyador moll."
23
No li fa gràcia. En realitat, a mi tampoc no me n'hauria
de fer. Sóc un home de trenta-tres anys, no una criatura.
10
Nota de la Petita. Diu que només m'he de dutxar al matí o al
vespre. Que puc ajudar el medi ambient estalviant aigua, si no
em dutxo quatre vegades al dia. Després, diu que m'he
aprimat. I em fa riure quan diu que em "gasto" les carns de
tant fregar-m'hi l'esponja ensabonada matí, migdia, tarda i
vespre. M'anima. Però, que digui el que vulgui, sento que faig
pudor de fils d'electricitat cremats. No parla de la llum que
pesa i em fa volar. No es deu veure, de fora estant.
11
Tenim entrades per al teatre Grec, a Montjuïc. Fa dos estius,
jo hi anava amb la meva darrera noia. Una altra unió
apressada, sense compromís. Mentre va durar, jo existia per a
ella. I, ara, em trobo desplaçat, altra vegada. Incapacitat per
fer-me entendre ni amb els de casa. Els pares, la Petita i jo
tenim reservades habitacions a l'hotel Ronda, a la Ronda Sant
Antoni. Demà passarem el dia a Barcelona, fent turisme.
12
Rellegeixo el que vaig escriure ahir al matí. Em miro el
programa de mà. Vam anar al teatre Grec, es veu. Avui sí que
24
la nota que m'he trobat a la pantalla m'ha deixat de pedra. Pel
que es veu, a mitja funció vaig dir que m'ofegava i vaig
demanar auxili. Vaig sortir de les grades amb el propi peu i,
un cop a la plaça enjardinada, vaig agrair al pare i a la mare i
als acomodadors que m'haguessin tret de l'aigua, perquè el
mar era com un imant que em xuclava cap al fons i, sense la
seva ajuda, no hauria pogut salvar-me.
Van anul·lar la reserva de l'hotel i van estimar-se més
passar la nit a l'àtic que fa temps vaig compartir amb la Petita.
M'han estirat al sofà. El pare i la mare m'han vetllat des de les
hamaques. Diuen que he anat dormint. A quarts de nou, el
pare ha baixat a comprar ensaïmades. La mare, la Petita i jo
ens hem dutxat. Tot semblava en ordre. Hem esmorzat sense
disgustos i hem tornat els quatre amb cotxe. A les dotze
arribàvem a casa.
13
No faig res. I punt.
14
M'he estat a la banyera plena de sabonera fins l'hora de dinar.
La Petita guaitava per la porta del lavabo cada dos per tres.
M'he afaitat. 60 kg. No hi ha res en el mirall que em recordi
qui era fa poc. Allà dins hi ha un desconegut a qui una mà
meva passa la maquineta Braun per les galtes.
25
15
Una altra nota. El temps del mirall vola, no em puc aturar, diu
la Petita. No és perquè em faci sermons que li vaig demanar
que m'escrigués com em veia.
16
Vaig amb la mare i la Petita a la platja. Mareig, suor freda. Un
cop de calor, potser. No sé com hem tornat a casa. No ho vull
preguntar, però no crec que m'hagin portat amb el cotxe de
casa, que devia ser com un forn. Potser amb ambulància...
17
La Gran i el seu home dinen a casa. Estan de tres mesos.
Esperen una nena. Han vingut per dir-ho, només.
18
Xiulets a les orelles. Es va congriant una tempesta. No sé si la
podré aturar.
19
Suor freda altre cop. Neguit. Parlen de portar-me a urgències.
26
20
Proves. I més proves. M'aixeco per les parets.
21
Tres dies fora de casa. Vàlium. Escric perquè se sàpiga que hi
sóc.
22
La Petita se'n torna a Barcelona. Dilluns comença el curs, per a
ella. A l'escola, abans que no sigui el dia que arribin els
alumnes, arreglarà prestatges, posarà a punt les cartelleres.
Tot farà olor de nou. Mentrestant, jo no tinc altra feina que
intentar treure'm de damunt la pudor de fils d'electricitat
cremats.
23
He despenjat la capsa de fotografies. Fa un any, vam
escanejar-ne moltes, però no la que busco. Estic amb la Petita,
en una foto escolar, d'aquelles que feia un fotògraf
professional. Portem bata de ratlles. Jo estic seriós, amb un
telèfon a l'orella, ella riu destentegada a la càmera, amb un
bolígraf i una llibreteta a la mà, com si fes de secretària. Sí,
que vola, el temps del mirall.
27
24
Les vuit del matí. Com cada dia, he trucat a la Petita, a l'àtic.
Ha respost una veu d'home! He penjat horroritzat. Després he
pensat que podia ser un pintor, un fontaner... un lladre! Un
lladre molt especial que s'encarrega de despenjar el telèfon de
la víctima. De seguida, ha trucat ella. "¿Per què has penjat?",
em diu. Li pregunto si està acompanyada i em diu que sí. No
truco al vespre.
25
La Petita ha parlat per telèfon amb el pare i després amb la
mare. No m'hi he volgut posar. ¿Per què s'embolica amb
ningú? Tots me la tenen jugada! Ja me la van fer en néixer. Jo
havia de ser l'últim. Però, quan tenia quatre anys, van anar a
buscar una altra criatura. Havia de ser la meva joguina. Els
pares van comprar una caseta de nines de fusta i la van
muntar a l'habitació de la meva germana gran. Era per posar-
hi a viure la nena que venia!, van dir. Quan va néixer, la Gran
es va fer responsable de la germaneta. En canvi, a mi, ni em
mirava. Ens portàvem massa poc temps, amb la Gran. La
menuda va ser la seva joguina. Entre tots ho van esgarriar. I,
ara, tornem-hi.
28
26
He telefonat a la Petita al mòbil a l'hora de dinar, quan devia
ser al menjador de l'escola amb la canalla. He penjat abans
que respongués. Sé que a l'escola no hi ha bona cobertura,
però veurà el meu número i em trucarà. Segur que em trucarà.
Li he d'explicar una cosa molt important. No l'he explicada a
ningú. No puc passar més.
27
Cap novetat. Em nego a parlar amb ningú. Tinc por. Fa dies
que la llum parla. No me'n sortiré. ¿Què m'espera?
28
Truca la Petita al vespre. M'hi poso! Diu que puc trucar-li quan
vulgui. M'informa que amb la seva parella, viuran a l'àtic, de
moment. M'ha descol·locat. No li explico res.
29
La Gran té la nena. Clara. La Petita i el pare i la mare són a la
clínica. No em mouré del llit.
30
Aquest matí el clan familiar m'ha fet fora del llit i ha pretès
fer neteja del que es veia. El pare m'ha posat el pentinador
29
llarg i m'ha tallat els cabells del clatell i les patilles. Després
m'he dutxat i ell no s'ha mogut del labavo fins que no m'he
acabat d'eixugar el cabell amb l'assecador. A continuació ha
endollat la maquineta d'afaitar i m'ha deixat sol, assegut al
tamboret de plàstic. A l'hora de dinar m'han rescatat del
mateix lloc, la mirada clavada als meus ulls del mirall. El
mirall aturat.
31
La Gran, el seu home i la Clara de cinc dies han vingut a casa.
Hauria d'estar content i estic enrabiat. No sé de què. No surto
de l'habitació. Em neguitejo quan sento que, tot dinant, riuen i
parlen fort. He aguantat fins a mitja tarda el formigueig a les
mans i a les cames. Cap a les sis, he sortit de l'habitació. Tenia
una excusa: volia conèixer la Clara. He anat cap al bressol a
mirar-me la nena, que estava desperta. No ho he dit en veu
alta, però, la Clara és una còpia de la Petita acabada de néixer.
La que havia de ser la meva joguina. Quan l'he anada a agafar,
la Gran s'ha aixecat de la cadira com empesa per una molla i
no m'ho ha permès. Responc amb crits i puntades de peu a la
calaixera. No es queden a sopar, marxen esperitats. Amb cara
d'esglai. Li he d'escriure ara mateix. Potser es pensa que no
l'estimo.
"¿Què no t'he dit mai, estimada germana? No t'he dit mai
que t'estimo i que he necessitat de sempre que m'estimessis.
Tampoc no t'he dit mai el nom. Perquè gairebé no sé com et
dius. Després de la Clara, hauries de tancar l'aixeta. Si tens
30
una altra criatura, no sabràs com es diu cap de les dues. Sé de
què parlo. Quan vaig néixer, tu tenies un any i mig i vas deixar
de ser l'única criatura de casa i et devies engelosir. Vaig
créixer sense fer-te cas, i tu et protegies, fent-te la indiferent.
Em vaig venjar, però. El colibrí! Hi jugaves més que amb mi. El
vaig estrènyer fort. Fort, fort! Fins que les ungles se'm van
clavar al palmell i del colibrí només van quedar les plomes i
un escarritx fastigós d'ossets. Al cap de quatre anys, et van
regalar la caseta de nines perquè hi visqués la germaneta
quan nasqués. A la teva caseta de nines! Hi vaig botre a sobre
abans que arribés. Tu vas passar a ser la Gran i l'altra la
Petita. Per això, gairebé no sé com et dius.", tot això li voldria
dir.
Potser també li hauria de dir que estigui tranquil·la, que
ja no aspiro a res, ni tan sols a agafar la seva criatura als
braços.
32
Estic tan buit... Ni la llum ni la veu, no em posseeixen. Per tot
arreu hi ha capses i paquets de totes mides. Són les coses de
la Petita. No tornarà a viure a casa. Es posa el xicot al pis.
S'establiran a l'àtic que vam compartir. La nostra caseta de
nines. Ha trucat el conductor del camió de mudances. Vénen a
recollir-ho tot, avui. No em necessita ningú. Se m'ha
desfermat la ràbia. He esperat la Petita a la porta i li he fet la
traveta. Ha caigut de genolls a terra. M'hi he abalançat.
L'esgarrapo, li pego. Ella xiscla, però no es defensa. El seu
31
xicot, que era al carrer amb els del transport, ha pujat
corrents i m'ha tret amb una braçada del seu damunt.
33
Capaltard. Vuit del vuit del dos mil vuit. Em fa nosa el dos.
Desmuntaré la bastida. Dia zero vuit, del mes zero vuit, de
l'any zero vuit. Any de traspàs.
32
Distàncies
Premi Narrativa Curta "Els cinc pins" Sant Pere de Ribes, 2005
33
Retorneu-me amb panses conforteu-me amb pomes, que estic malalta d'amor.
Càntic dels Càntics 2, 5
Estimada meva,
No sé on obriràs aquest correu. Fa sis mesos que
ets de viatge i he rebut sis correus teus: Marsella,
Piombino, Civitavecchia Nàpols, Siracursa... i Salamina! A
tot arreu el mar com a teló de fons. I tan poques
trucades, i tan breus... "¿De què fuig?", em preguntava,
tan bon punt penjaves el telèfon. "Té un projecte sense
comptar amb mi", em deia. I, sí. M'ho explicaves en el
primer correu, sense justificacions, amb precisió, amb
paraules clares. Era la veritat petita, aquella que es pot
explicar amb detall, però... ¿i la veritat gran? No deies per
què havies deixat de pensar en plural. El silenci. Costa de
dir que hem deixat d'estimar algú. Costa admetre la
veritat gran i dir-la amb paraules que prenguin cos. He
estat monologant dia rere dia després de la teva primera
carta. A casa, en veu alta. Un monòleg obsessiu, com si tu
m'escoltessis. Dedicat a tu. Et volia fer veure que ja ho
sabia, que t'ofegaves a casa; que ja ho entenia, que
necessitaves respirar; que ja me n'adonava, que feia
34
temps que no comentàvem la pluja, ni comentàvem el tast
d'un vi, ni comentàvem cap lectura, ni comentàvem el
color de la mar que es veu des de la terrassa; que ja me
n'adonava, que havíem deixat de tenir projectes plegades.
He monologat a la feina, anant i venint pels passadissos
foscos, topant amb funcionàries que anaven d'un despatx
a l'altre, transportant carpetes i cafès. Ningú no m'ha
preguntat per tu. Se'n deu parlar. És ben sospitós que
ningú m'hagi preguntat: ¿on?, ¿què? Has escrit sovint, sí,
però m'ha dolgut que, ni que fos a distància, no
m'empenyessis a continuar estimant-te. Qualsevol trucada
de telèfon em dispara la por, el cor em va a mil, em sento
contínuament els ulls plens, sense que acabin de vessar.
Sovint he acabat sanglotant al llit. ¿I per què ara deixo de
monologar en veu alta i em poso a l'ordinador? ¿Per què
m'hi poso bé, ara, després de sis correus teus, que he
respost amb tan poques paraules? Doncs, perquè fins ara
no t'he començat a entendre. I ara, després de sis mesos
de desconcert, de fumar tres paquets diaris, de deixar-me
les ulleres a qualsevol lloc, de perdre dos paraigües, de
deixar la roba mullada a la rentadora durant una
setmana, de trobar-me dos plats d'amanida a la taula, de
deixar la dutxa preparada per a tu, després de tot això,
ara t'entenc. I t'entenc perquè jo tampoc no sabria com
dir-te-la, la veritat gran. I tu, en canvi, me la vols dir a poc
a poc, sense cap retret. T'admiro per això. ¿I què m'ha fet
entendre't? Doncs, que també he començat a pensar en
singular. I me'n sorprenc. Començo a descobrir tot el que
35
puc fer sense pensar en tu. Aquest ha estat el senyal. Ara
ja sé que començo a no estimar-te. Però faré com tu,
tampoc no et diré adéu. Si em continues explicant per
correu electrònic el teu projecte, sense comptar amb mi,
ja entendré que em vols dir, sense sotracs, la teva veritat
gran. Et llegiré amb tranquil·litat, però. Perquè ja
començo a no esperar-te, tampoc. I, malgrat tot, ara
mateix acabo de posar gel a dos gots dels de whisky,
encara que, a l'últim moment, només n'he omplert un. Ja
ho veus, a poc a poc, jo també vaig deixant de pensar en
tu (què més voldria!)
Marta
Estimada meva,
T'escric per dir-te que torno, que ja no desitjo més
somiar en plural i trobar-me al mar només feta un
singular. Si no hi ets, tot és tu. Si tu ets lluny, jo sóc lluny
i no sé on trobar-me. Jo mateixa sóc tu. I em planyo
perquè em sento tu, és a dir, una altra persona. T'enyoro.
Sigui al port que sigui, penso constantment en allà on ets
tu. I també m'enyoro, perquè no em reconec: sóc diferent
sense tu. Enyoro la teva mirada i la teva veu. Enyoro el
que em dius i les teves mans. Enyoro poder dir que
t'estimo i poder-te fer sentir que t'estimo. Sense tu vaig
36
amb un pes permanent al mig del pit que em fa caminar
sense alè i em fa sentir ala retuda. Eixalada de ganes de
viure. Me'n defenso inventant la teva presència en els
cossos de la gent que m'envolta, i la distància que m'he
permès, tan a desgrat teu, em retorna com una bufetada.
Si parlem per telèfon i em dius "t'enyoro, estima'm" el dia
es transforma i la llum i l'ombra semblen fetes a la meva
mida. Ara sé que casa meva és on ets tu. Vull estar
sempre al teu costat. No vull enyorar-te més. Vinc. Deixo
darrera tot el que ja no considero meu. Segurament
arribaré abans que tu obris aquest correu.
Per sempre, la teva
Mar
Mar,
Quan em llegeixis seré lluny. D'alguna manera
emprenc el camí que tu ja havies iniciat ara farà un any.
De fet, ja era molt lluny abans que ara t'ho faci saber en
veu alta. Tant és que no em mogués de casa, ja ho saps:
sóc lluny (ara posaràs cara de sorpresa). Sembla estrany
la distància que som capaços d'interposar entre nosaltres
i una persona que havíem estimat. I tant que em vaig
delir esperant-te. Un desfici de sis mesos. Però, un cop a
casa, ¿quan es van començar a malmetre les coses? Quan
37
vas tornar, vaig poder acceptar que se m'obrissin
perspectives fora de casa i, al mateix ritme, m'adonava
amb terror que s'havia acabat la il·lusió (no vulguis fer
creure que no saps de què parlo. Tu també, en un
moment o altre, has tingut la certesa que ja no
m'estimaves). Com que m'havia posat ulleres i no
m'havien encertat els vidres per veure-hi de prop, així que
sortia al carrer me les posava. Em creaven una mena de
vel de protecció que evitava que algun conegut em
reconegués al primer cop d'ull i l'hagués de saludar.
Anava sempre amb el cap tèrbol, cosa que em feia creure
que no era jo qui m'havia adonat del desastre. Ve a ser
com una revelació. Un vespre qualsevol, una guspira
s'encén i aleshores saps del cert que la desgana s'ha
instal·lat còmodament al teu cervell (Em va esglaiar el fet
d'intuir que tu ja ho sabies i que havies decidit callar). No
en parlaríem, és clar, perquè no sabies com posar-t'hi, ara
que havies volgut tornar. I vas posar tota la carn a la
graella perquè el mecanisme de la convivència i de l'amor
funcionés. La teva actitud va fer que trobessis en mi una
aliada per a la regeneració. No ens podem retreure que no
n'hàgim mirat de trobar camins: un viatge, alguna carícia
que ja no recordàvem, roba nova, arribar d'hora a casa,
dedicar-nos mútuament més temps, però (no ho pots
negar) tot el que hem fet ens ha semblat buit de sentit,
una mena de maquillatge. Sabíem que era el
començament del naufragi, que s'havia obert una via
d'aigua a la quilla. Cadascuna de nosaltres s'ho ha pres
38
ben diferent. A tu, et sembla que ja t'està bé l'amable
transcórrer del calendari. L'enyoraves, dius. I a mi, en
canvi, em revolta. Ni per les xiquetes no puc admetre-la.
No t'he parlat de les nostres filles tot i que sé que
els afectarà la meva decisió, però crec que elles no són la
causa que dues persones que han deixat de voler
compartir la vida hagin de viure juntes. Lliurement, de la
mateixa manera que vam decidir viure juntes i tenir-les.
Quan em llegeixis, potser seré davant teu. Però, de fet,
sense moure'm de casa, ja fa temps que em sento lluny de
tu. Demà a la nit dormiré a Roma. Dins del sobre trobaràs
la targeta amb l'adreça de l'apartament que hi he llogat.
Vine quan vulguis. Les bessones, amb disset anys, ja són
prou madures per entendre que no ens perden. No
perdran ni tan sols l'oportunitat de veure'ns juntes, si
vols. I, més endavant, vés a saber...
Marta
39
Com doblegar el cercle
(Epistolari electrònic)
Relat publicat al blog «Ilercavònia i Cossetània: literatura i àpats»
40
Glotonia carrega tant lo cors de viandes, que engendra peresa e flaquesa. On, con tots aquests vicis sien contraris a cavaller, per açò lo forts coratge del cavaller se combat ab abstinència e ab continència.
RAMON LLULL. Llibre de l'Ordre de Cavalleria
El destí té dues maneres de ferir-nos: negant els nostres desitjos i acomplint-los.
HENRY FRÉDÉRIC AMIEL
1
Hola, N., ¿com va la vida?
He comprat una carbassa per fer cabell d'àngel i ara no
trobo la recepta per fer pastissets. ¿Me la pots enviar?
Gràcies i petonets.
B.
2
Quant de temps! M'ha agradat tant que et posessis en
contacte amb mi... I que sigui per demanar-me la recepta
d'una cosa dolça trobo que és un bon auguri. Desitjo de
tot cor que els pastissets siguin una excusa. Sisplau, que
41
ho siguin, sisplau. T'adjunto la recepta. ¿Me'ls deixaràs
tastar?
N.
3
He rebut la recepta dels pastissetes. Gràcies. Si em
quedem bé, te'ls deixaré tastar.
B.
4
B., hola. Fa dos minuts que t'he enviat la recepta i tu ja
me n'has fet l'acusament de rebut. Però, jo no em puc
permetre deixar passar aquest inici de tracte que em
serveixes en safata. Vull que sàpigues que avui és un gran
dia per a mi. En tot aquest any que no ens hem vist, no he
deixat de pensar en tu ni un sol dia. I, en canvi, no he
gosat fer cap pas perquè em perdonessis. Ni que fos
darrere l'escut d'un correu electrònic. I me'n dolc tant
perquè a mesura que ha anat passat el temps, la meva
mesquinesa em devia fer més indigne als teus ulls. I avui
has estat tu, B., qui m'ha saludat des de les línies del
correu electrònic. Per això avui és un gran dia!
N.
5
Hola, ¿Encara no has fet els pastissets? Friso per tastar-
los. Són un bell record del temps que vivien junts i ens
42
estimàvem. Compartíem lectures, música, amistats,
viatges, un projecte de vida. ¿Què em va passar?
N.
6
Els faré dissabte a la tarda. Ja et diré el què.
7
¿I doncs...?
8
No els he fet. No hi ha hagut manera de doblegar la pasta.
Un nyap!, m'han quedat. Per sort, només n'he fet tres. De
la resta de la pasta n'he fet galetes en forma d'estrelles i
cors. Em menjaré la confitura de cabell d'àngel per
esmorzar. Més endavant ho tornaré a intentar.
B.
9
Bon dia, B! Tens raó, cal una mica de pràctica per fer el
doblec. Suggereixo que, quan te'ls posis a fer, escoltis el
Prélude a l'après-midi d'un faune de Debussy, que
combina amb tot a la cuina i et transportarà a espais
oberts mentre treballis la massa. Després, segueix aquest
procediment: posa un muntet de pasta sobre paper
parafinat. Allisa-la amb el corró, tan fina com puguis,
mentre no claregi. A continuació talla un cercle de la mida
que vulguis (va bé l'amplada d'un bol de llet d'aquells que
43
vas comprar a Escòcia) i retira la pasta sobrant de les
vores. Posa-hi una cullerada de cabell d'àngel al centre. I
ara doblega el cercle així: Aixeca el paper parafinat on s'hi
haurà enganxat la pasta i doblega'l sobre si mateix, de
manera que les vores de la pasta coincideixin. A
continuació, desenganxa amb un ganivet la pasta del
doblec i amb l'ajuda d'una forquilla o amb els dits ajunta
les vores perquè no salti la confitura. I cap al forn. A
180º. Quinze o vint minuts, només. Si cal, acaba'ls
d'enrossir al grill. La recepta no ho diu, però s'han de
sucar en sucre quan encara siguin calents. ¿Em deixaràs
que t'hi ajudi?
10
Gràcies, N. Miraré de sortir-me'n. Prometo que te'ls
deixaré tastar.
11
N., hola,
No vaig trobar carbasses. Potser ja no n'és temps. Per això
el cap de setmana passat no vaig poder fer els pastissets.
Ahir vaig comprar a la parada d'uns artesans un pot de
quart de cabell d'àngel confitat i, avui, per fi, els he fet.
Han quedat cruixents fer fora i melosos per dins.
Exquisits. Seguint les teves recomanacions, no m'ha estat
tan difícil fer el doblec de la pasta. Fan goig de veritat. ¿Et
va bé demà? T'espero després de dinar.
B.
44
12
OK. Fins demà.
13
Gràcies, amor meu. Gràcies per l'acollida. Gràcies per la
taula parada de festa, amb estovalles negres, amb flors
fresques de taronger escampades per sobre i tovallons i
espelmes de color salmó. Gràcies per les mitges llunes
dels pastissets de color teula perlejades de sucre. Gràcies
per perfumar-los de vainilla i d'anís. Gràcies per la copa
de cava sec, subtil i aeri. Gràcies pel cafè de Colòmbia
acabat de fer. Gràcies per la teva mirada ardent a través
de la flama del conyac al terròs de sucre de la cullereta
decantada sobre la tassa. Tu, oficiant del desig,
transfigurat el rostre, oferint-m'ho tot. Gràcies.
N.
14
He inclòs, subratllada, la vetllada d'ahir a la meva
biografia. Gràcies, també, Nus. Llegint el relat que m'has
fet del parament de la cerimònia, pensava que ahir ens
vam mostrar sibarites de les calories! Equilibri i desenfrè
en harmonia. ¿Quantes calories devíem rebre per cada
petó? ¿Quantes, per cada abraçada? I, amb tot, quan te'n
vas anar, vaig tenir la sensació que aquell era el darrer
cop que ens veuríem. I vaig començar a enyorar-te quan
encara no havies tancat la porta.
45
Ara només desitjo que els filaments de la confitura de
cabell d'àngel siguin el fil d'Ariadna que et tornin a casa
un dia o altre.
B.
15
Estimat Benet,
No sé per on començar. Només tinc ganes de dir que no et
mereixo, que no et mereixo... i ho vull dir de genolls a
terra i amb les mans tapant-me la cara. No m'havia de
permetre tenir el desig de veure't i de sentir-te. No
m'havia de permetre agafar-te les mans, mirar-te al fons
dels ulls i demanar-te perdó. I no havia de dur-te el test
amb el roser florit dins del qual havia enterrat la
vergonya. Dues roses vermelles que parlaven per mi. No
cal haver llegit El llenguatge de les flors per saber què
volien dir-te. Un altre cop he traït. No em mereixia el regal
meravellós de sexe apassionat que ahir em vas oferir. Ni
tan sols el berenar d'amistat amb pastissets i cafè
colombià, que el va precedir. Un altre cop he traït. Una
traïció doble, altre cop. D'una banda, ahir vaig trair la
confiança que té en mi la meva parella d'ara i, de l'altra,
vaig trair el futur d'intimitat que, amb les meves paraules
i amb la meva actitud, t'he fet imaginar. Han estat un
desig sincer, però irrealitzable. No et vaig mentir en dir-te
i fer-te sentir que t'estimo com no estimaré mai ningú.
Però no et vaig dir tota la veritat. No pots esperar res de
mi. El remordiment em fa confessar que tinc un fill en
46
camí i altres projectes embastats, sense tu. Em sembla
indecent afegir-hi res més. Ni tan sols que em perdonis.
Nus.
16
Acabo de fer una juliana amb els pètals de les dues roses
vermelles, i l'he afegida a la xocolata que ara s'està
desfent per fer-ne bombons. ¿El Prélude a l'après-midi
d'un faune de Debussy et sembla un bon fons musical per
aquest banymaria?
B.
47
Les orelles tenen parets
Narració publicada dins el recull del premi Vent de Port, Una petita vida
i altres narracions. Pròleg de Maria Barbal. Il·lustració de Conrad
Muntada. Lleida: Pagès editors, 2003.
48
Per a Toni Albà, còmic embarbussaire.
Un poeta va arribar de nit en aquella ciutat. No
portava equipatge i anava vestit amb una gil·laba fins a
terra que li tapava una camisa esmolada dels colzes, uns
pantalons esfilagarsats de les vores i unes sabates
descosides per diversos llocs. Li va semblar que la lluna
menuda com una tallada de meló que es retallava al cel
estel·lat li donava la benvinguda.
Havia caminat tot el dia per la cuneta de l'autovia i
havia vist moltes construccions de cases que mostraven
l'esquelet. Segur qui hi hauria feina per a ell, pensava.
Amb aquesta esperança, tot just arribar als blocs de
pisos habitats, va estirar-se a terra del primer caixer
automàtic que va trobar, amb intenció de dormir. Estava
rendit, s'hauria adormit en un lloc pitjor. La peça de goma
que cobria tot el terra li va semblar acollidora, però, tot just
acabava d'agafar el son, que va sentir que el saccejaven
pel braç.
—¿Què? ¿Què hi ha? —va despertar-se sobresaltat.
— ...
Una noia amb cara d'enrabiada continuava sacsejant-
lo, sense respondre. Tenia la pell molt morena i portava
pentinat cap enrere el cabell rogenc encrespat, obert de les
puntes. Era evident que el feia fora, però no parlava, ni
49
semblava sentir-hi. El poeta es va aixecar amb desgana,
sense discutir, i en sortir va topar amb un carret de ferro
dels de supermercat, ple fins dalt d'estris de la noia.
Tan bon punt la noia es va quedar sola al caixer
automàtic, va passar el pestell i es va estirar a terra.
El poeta no va tenir esma, de tan cansat com estava,
de buscar un altre caixer i es va estirar a la portalada d'una
casa d'allí al costat. Quan es va despertar, just despuntar
l'alba, la noia ja havia desaparegut.
Ara, s'havia de concentrar a recórrer la ciutat on
havia arribat, per buscar feina, però primer va entrar en un
bar.
—Un tallat, sisplau —va demanar al noi que era
darrere el taulell.
Mentre deia aquestes paraules, el poeta va ser
testimoni d'un fet extraordinari. Va veure que les ones
sonores que produïa la seva veu es convertien en uns
soldats menuts carregats amb totxos, gaveta, plomada,
nivell, paleta i ciment i construïen parets a les orelles del
xicot. Unes orelles que el poeta va veure ampliades com si
tinguessin un metre d'alçària.
—...
El noi del bar no va servir el tallat que li demanava el
poeta. I, mentre aquells personatges feinejaven a les seves
orelles, va passar distretament una baieta per la part del
taulell de davant del poeta i va sortir a poc a poc a la banda
de les taules a atendre un altre client. El poeta volia cridar-
lo i dir-li el que havia vist, però va tenir por que els
50
personatges no es fessin més grossos o passés una
desgràcia. I va sortir del bar.
Si el poeta hagués nascut a la ciutat o hi hagués
viscut, hauria sabut que l'exèrcit disciplinat de personatges
petits com una agulla de cap que construïen parets quan
parlaven els poetes era una plaga d'una espècie de
manairons molt estesa, a les ordres de no se sabia qui, però
que feien estralls entre la població de totes les edats.
El que havia vist era tan estrany que el poeta va
pensar que estava somiant. Va anar a rentar-se a la font de
la placeta. Amb una bona remullada segur que es
despertaria del tot, pensava. Mentrestant, una dona gran
es va acostar a la font, va tirar aigua dins d'una bossa de
plàstic plena de rosegons de pa, va pastar una mica amb les
mans i va llençar el pa estovat a terra. De seguida va
aparèixer una volada de coloms i la dona semblava
satisfeta.
—Es nota que l'esperaven, ¿eh?
—...
La dona va continuar embadalida amb els coloms i
no va contestar. I, altra vegada el poeta —ara completament
despert— havia vist com centenars de soldats diminuts
feien parets a les orelles, ara a les de la dona dels coloms.
Els personatges hi havien instal·lat teles tupides ben
tibades com si fossin paravents, després van acabar
d'obstruir els forats amb una planxa de metall.
El poeta no es podia creure el que havia vist. Havien
de ser per força al·lucinacions produïdes pel cansament,
51
pel canvi de clima, en fi... intentava trobar mil explicacions
al fet. Va decidir donar un tomb, per distreure's. Pels
carrers de la ciutat tot era enrenou d'obres. Molts edificis
estaven embolicats amb xarxes verdes i en cap hi faltava un
gran cartell que anunciés que aquella façana o aquells pisos
s'estaven rehabilitant. A tots els racons hi havia maons,
muntanyes de grava, bidons plens d'aigua i sacs de ciment
apilats.
En els pocs solars lliures hi havia màquines
excavadores que treballaven darrere cartells que
anunciaven pàrquings i habitatges de nova construcció
¡Quina febre constructora hi havia en aquella ciutat! Els
carrers estaven de panxa enlaire, envoltats de tanques es
construïen jardins, teatres, auditoris, escoles, palaus
municipals, mesquites, piscines, camps de futbol, grans
magatzems...
Es va acostar a un paleta que s'enfilava a una bastida,
lleuger com un saltimbanqui, però amb cara d'avorrit.
—¿Teniu feina per a un obrer?
—...
—Si troba la feina avorrida, jo podria llegir-li versos
mentre vostè fa la seva feina.
—...
—Com si fos una ràdio en directe... ¿què me'n diu?
—...
El poeta anava parlant, per comprovar una vegada
més l'efecte de les seves paraules. Com més parlava, més
personatges diminuts sortien de les ones sonores de la seva
52
veu i s'afanyaven a construir i construir parets a les orelles
de qui hauria hagut d'escoltar. En aquest cas, les orelles del
paleta van quedar taponades amb làmines de suro
superposades a tota velocitat pels soldadets. L'home va
continuar enfilant-se, sense ni mirar el poeta.
Una estona després, el poeta es va acostar al capatàs
d'una flota de conductors de camions que feien regeneració
d'arena de les platges.
—Bon dia. ¿Tenen feina per a un obrer?
—...
—Potser es cansen de fer la mateixa ruta. Jo podria
recitar mentre vostès condueixen.
—...
—Pel preu no renyirem, jo...
El capatàs va tancar la porta del camió i va engegar
deixant el poeta amb la paraula a la boca. Va anar tan ràpid,
que el poeta no va tenir temps de veure com els
personatges omplien de cera amb una xeringa les orelles de
l'home.
Va pensar que amb els nois i noies havia de tenir més
sort. No podia ser que els joves no tinguessin defenses
naturals per evitar la plaga. Per això, convençut de l'èxit, va
adreçar-se a un grupet de quatre xicots asseguts a les
grades del polisportiu mentre a la pista altres nois jugaven
a bàsquet.
—¿Què?, ¿esteu guanyant, oi?
—...
53
—¿Voleu que us escrigui un himne dedicat al vostre
equip?
—...
Van continuar sense obrir boca, amb la mirada fixa
en l'entrenador, desitjant que, d'un moment a l'altre, els
fes un senyal per tal que s'incorporessin al partit. L'exèrcit
disciplinat d'éssers diminuts havia tapat, en un tancar i
obrir d'ulls, amb maons de pla les orelles dels nois,
després havia estucat les parets i hi havia fet esgrafiats de
flors repujades de color taronja, com si fossin els d'una
façana modernista.
El poeta va sortir esglaiat del polisportiu i es va
adreçar a un vell i una vella que estaven asseguts en un
banc. Tenien les mans agafades i es miraven tendrament un
gos diminut que jugava amb un os de plàstic.
—¿És de vostès?
—...
—¿Puc recitar-los un poema d'amor? —va dir-los
aclucant una mica els ulls, inspirat.
—...
El poeta ja començava a estar acostumat que ningú li
contestés. En aquest cas, però, l'exèrcit diminut de paletes
va tenir moltes dificultats a fer la paret a les orelles dels
vells. Primer van muntar una bastida, després la van tornar
a desmuntar; després van fer fonaments de morter,
mesclant guix, calç, ciment, grava i aigua; a continuació van
començar la paret, però a la meitat, es van formar dues
faccions i els soldats es barallaven entre ells i la paret no
54
avançava. Finalment la van acabar tan ben acabava que fins
i tot la van coronar amb una teuladeta.
Estava admirat de tanta competència a l'hora de
taponar orelles, segons l'edat dels possibles oients. Ara,
almenys, el poeta ja sabia que la gent amb qui volia
connectar no fingia no sentir allò que ell deia. Eren víctimes
de la plaga d'aquells soldats petitons que contruïen parets
de diversos materials perquè no sentissin què els deia el
poeta.
De sobte, el poeta va tenir una espècie d'il·luminació.
Era ben clar que la noia del caixer automàtic era sorda, per
això no devia estar afectada per la plaga, però, en canvi, no
s'havia mostrat indiferent. L'havia fet fora enfadada. No ho
havia dit amb paraules, és cert, però almenys li havia
mostrat algun sentiment. Pensava que acontentat-se amb
això era una mica trist, però no es treia del cap aquesta
idea.
Va decidir tornar al lloc on havia passat la nit
anterior. Els carrers eren buits, la noia ja estava ajaguda
dins el caixer, amb totes les seves possessions al carret de
ferro del supermercat. Es tapava amb una manteta de color
indefinit i estava girada de costat cap al vidre que donava
al carrer. Tenia els ulls tancats i semblava tranquil·la.
El poeta es va asseure al pedrís de la vorera a tocar
del vidre, d'esquena a la noia i, de tant en tant, es girava a
mirar-la. Sentia una estranya sensació d'estar acompanyat i
s'imaginava que a la noia també li agradava la seva
companyia. Però l'encanteri es va trencar de sobte quan la
55
noia va obrir els ulls i va veure que era observada. Es va
asseure amb posat desafiant i es va tornar a ajeure, però
ara d'esquena al vidre i es va tapar cap i tot, malhumorada.
El poeta es va posar tan trist, que amb els ulls plens
de llàgrimes que no li deixaven veure res, se'n va anar a
estirar uns portals més enllà i no va poder dormir en tota la
nit.
Durant tota la setmana següent la noia no va
comparèxier a dormir al caixer automàtic. El poeta se
sentia culpable d'haver espantat la noia, amb la seva
impertinència. Va suposar que ja no tornaria més, però un
dia va veure-la abans no es fes fosc pels voltants de la font.
Va escriure un poema en un foli, demanant-li
disculpes, va entrar al caixer i va fer aguantar el paper dret
al marc de fusta, de cara cap al carrer, de tal manera que el
pogués llegir des de fora, a l'alçada dels ulls.
Aquell dia el poeta, va anar a dormir a l'altra part de
la ciutat. No estava segur que la seva estratègia agradés ni
poc ni gens a la noia. Potser s'ho prendria malament. ¡Ja
coneixia com les gastava!
Havien passat gairebé dos mesos i el fred començava
a deixar-se sentir. Els ciutadans amb què havia intentat
comunicar-se durant tot aquest temps, quedaven infectats
per parets de tots els gruixos i materials amb les ones de la
seva veu. Havia sobreviscut sense parlar. Anava a un
supermercat, passava per la caixa, mirava el preu a la
pantalleta, pagava i marxava. S'anava acostumant a no obrir
boca.
56
La intuïció li deia que es tornaria boig si es veia
obligat a viure tota la vida d'aquella manera, i que només la
noia del caixer automàtic podia salvar-lo. Havia de trobar la
manera de connectar-hi. Li venien al cap molts dubtes: ¿I si
no havia vist el poema que havia posat al vidre?; ¿i si havia
canviat, definitivament, de lloc de dormir, perquè el
considerava poc segur?; ¿i si li desagradava la seva
companyia?
Però tot i aquests pensaments, quan els carrers van
ser buits, va anar cap al caixer automàtic. La noia estava
ajaguda de cara a la vidriera, amb els ulls tancats. El poeta
es va situar a l'altra vovera. Havia pensat que des d'aquella
distància tan llunyana se la podria mirar, sense espantar-la.
Mentre pensava això la noia va obrir els ulls, se'l va mirar i
va somriure lleugerament. Va aguantar una estona la
mirada del poeta i va tornar a tancar-los confiada.
Estava tan content (s'havia enamorat, però el poeta
encara no ho sabia), que no es va moure en tota la nit de la
vovera de davant, mirant la noia. Al matí, abans que ella es
despertés va marxar cap a una altra banda de la ciutat per
no comprometre-la.
Va fer cap a una llibreria d'uns grans magatzems per
si trobava un llibre que havia escrit ell i que havia de sortir
publicat just quan ell havia emigrat de la seva ciutat perquè
no hi havia feina per a ningú. Va ser aleshores que va sentir
que un grup de dependents deien que la secció de poesia
era ben bé de decoració, és a dir, que no en comprava
ningú. El poeta va resseguir les piles de llibres de novetats
57
i, per fi, va trobar-hi un exemplar del seu llibre. El va agafar
i va anar cap a la caixa a pagar. Se li van escapar aquestes
paraules:
—¿Em vol cobrar aquest llibre?
—...
Com era d'esperar, tampoc la caixera li va fer cas. I
els soldats diminuts van apressar-se a fer la seva feina
taponadora d'orelles. Però de tota manera, tant era, perquè
el poeta ja tenia ben decidit que, ara que l'havia trobat,
sortiria amb el llibre, tant si l'hi cobraven com si no. Per
tant, se'l va posar a la butxaca i quan anava a sortir, el
detector va fer senyal de robatori.
En sentir el xiulet, es van presentar dos agents de
seguretat i van escorcollar el poeta que s'havia quedat
aturat entre les barres del detector. El poeta es va treure
el llibre de la butxaca per mostrar-lo als agents, els quals
sense intercanviar ni una paraula, van indicar-li que ja
podia passar sense pagar.
Amb el seu llibre a la butxaca i més content que unes
pasqües, va anar gairebé corrent cap a la placeta de la font
de davant del caixer automàtic. Mentre el rellegia, va pensar
que quan va escriure aquells poemes no coneixia la noia,
però ara li semblaven que estaven escrits pensant en ella.
Es mirava i remirava el llibre, el rellegia amb tranquil·litat,
assegut al banc, i esperava que el carrer es buidés de gent.
¡Com li agradaria que la noia el llegís i l'hi agradés! Mentre
estava amb aquests pensaments, una mà fosca, amb uns
58
dits llargs i ossuts, li va agafar el llibre per darrera amb un
gest enjogassat.
El poeta ja sabia de qui era la mà. La noia va asseure-
se-li al costat i va obrir el llibre. Després d'una pàgina
l'altra, va anar llegint-lo sense presses. De tant en tant es
mirava el poeta i li somreia.
Quan li parlava, la veu del poeta no es convertia en
parets ni en taps de cera que obstruïssin les orelles de la
noia. No hi havia cap exèrcit disciplinat i diminut que
treballés a les ordres de ningú. És cert que la noia no
responia amb paraules, sinó que responia amb tot el cos,
amb la mirada, amb les mans. No li servien les seves
orelles, però tampoc no servien les orelles dels altres amb
qui el poeta havia intentat conversar. No parlava, no hi
sentia amb les dues orelles, però el poeta estava segur que
la noia tenia una tercera orella, tan amagada, que mai els
soldats diminuts podrien arribar-hi per taponar-la. I, posats
a tenir bons pensaments, potser aquella tercera orella
voldria acollir la seva poesia per sempre. Va ser en aquell
moment, i no abans ni després, que el poeta va decidir que
tot el que li restés de vida escriuria pensant en aquella
tercera orella.
59
La bòbila
Narració publicada dins Vi bo i altres contes. Premi narrativa curta per internet Tinet. Col·lecció Narrativa, 84.
Cossetània Edicions. Valls, 2013.
60
Los peregrins e aquells qui a temps fan habitació en la ciutat, e missatgers e servents, e aquells qui són fets francs e són estats esclaus jamés no són apellats
ciutadans ne veïns, jatsia que sens ells la ciutat no puixa bé ésser, car ne.s fa sens àsens e gats e cans.
FRANCESC EIXIMENIS, Lo Crestià 1
1
A trenc d’alba, embolcallada amb una manta i mig lleganyosa,
guaito a fora per la boca del forn d’aquesta bòbila
abandonada. M’ha atret la fortor de resina aro- màtica del
faune que ha aparegut dins l’herbassar del descampat, a tocar
del pont de l’autovia. ¿Què hi fa aquí aquesta divinitat dels
boscos, tota ella fumejant, la pell blaïda, el cabell socarrimat?,
em pregunto.
Emboirats i feixucs, s’han anat despertant els altres
estadants de la bòbila. No ens hem posat d’acord a donar nom
a aquest ésser extenuat. Sortia d’un incendi, això sí. i ara el
teníem a un cop de pedra, d’esquena a nos- altres, immòbil,
gairebé cobert de cards, d’esbarzers, de campànules i
d’ortigues que se superposen, es parasiten i s’arrapen al seu
cos untat de mirra.
61
Amb el desig erm, el faune també ho havia perdut tot.
No cal que ens ho digui. Perquè veiem el nostre sofriment
encarnat en aquesta figura vulnerable, no el perdem de vista.
Frisem per saber com distraurà el dolor.
2
D’esquena a nosaltres, el faune enumera episodis de fam
insatisfets, a mitja veu, sense destinatari. Són paraules amb
estelles. Sardònic. ¿Com gosa retreure’ns res, ell, que tampoc
té res?, ens diem.
Mentre espero que es faci de dia, m’envolta el tuf de
suor i podridura dels altres amb qui comparteixo aquesta
planta circular de pedra refractària que va ser un forn.
Aquesta mala olor fa saber a crits el refús a arrelar-se en- lloc,
en res i en ningú. M’esforço desesperadament a no fer cap
olor i em reconforta sentir la pudor en els altres, perquè vol
dir que el meu olfacte encara la sap reconèixer.
Com cada dia, avui també amb posat fosc, ens tro-
barem al voltant del bidó de l’aigua que omplim amb la
mànega d’unes obres veïnes. Tot seguit, marxarem cadas- cú
pel nostre compte, a peu, tentinejant per la cuneta. Després,
replegarem verdures a les parades del mercat, regirarem els
sacs de pa del dia abans, amb tot el que tenim a les espatlles
o arrossegant un carro atapeït que haurem aparcat en algun
racó, a tocar de les mates de troanes que envolten el pipicà
d’una placeta.
62
3
Cap al migdia em dono cita a la Rambla. Hi repasso les
tortugues, que desconeixen el meu mal pensament de fer-ne
sopa. M’encanto amb els llodrigons de cotó fluix i em creix la
saliva. La vista se me’n va a les capses de moresc, i me
l’imagino espetegant a la paella tapada. Sospeso les bosses de
pipes i em veig, en un temps no gaire llunyà, menjant-ne
asseguda al marxapeu de casa, ara tan i tan lluny. Mentre
dubto que encara recordi velles olors de menjar, l’encarregat
de la parada també dubta del meu interès per comprar algun
dels animals que té exposats i vigila que no faci jocs de mans
amb els pollets acabats de néixer i acabi fent-ne desaparèixer
algun.
4
He anat a dutxar-me a la institució benèfica on em tallen els
cabells, em donen roba neta i una targeta de metro de deu
viatges. He dinat amb plat i cullera, sola en una taula, perquè
ja era tard. L’encarregat del menjador no s’ha oblidat del
ritual d’acollida, que consisteix a dir-me: “Si no t’acabes el
plat, hauràs de pagar un euro.”
Demà deixaré la motxilla a la consigna de l’estació.
Després, neta i pentinada, passejaré tot el dia per algun centre
comercial. És època de rebaixes. Abans hi anava amb xandall i
la targeta de crèdit. Ara, només amb una actitud digna n’hi ha
63
prou per tocar-ho tot i no comprar res. Passadissos amb
prestatgeries plenes de perfums, de carteres de pell, de
tabaqueres, de coixins per a gossos, de sabates de talons
prims, de coberteries de plata..., abans d’entrar al paradís del
supermercat.
5
Al boca de fosc, topo amb un magnolier, tot tronc, que acull
les bosses de brossa, apilades com regals negres a l’arbre de
Nadal. Escombriaires —pobres, a preu fet— li escapcen fulles i
flors i se les pengen a la llengüeta de la cremallera de la
granota. Tot un gest desafiant per a qui cregui que no pot
arrelar-hi la poesia, en un lloc on hi ha tants alts funcionaris
que tindran paga vitalícia a tocar de tanta gent passant gana.
6
Segueixo de lluny el tràfec del camió de les escombra- ries
fins on els nenúfars suren a la superfície de l’estanyol. El
deixo passar. M’assec en un banc de cara a la bassa, al mig de
la qual s’hi reflecteix la lluna. M’imagino que en qualsevol
moment veuré saltar una granota de fulla en fulla, es banyarà
en el calze d’una de les flors de pètals de cera i, amb un cant
esquerdat, m’oferirà de concedir-me uns quants desitjos. Em
preparo per a l’ocasió i espero. i espero i espero.
I espero, fins que Paul Verlaine m’avisa que “leur chan-
64
son se mêle au clair de lune”. Però en realitat es tracta de la
llanterna d’un guarda del parc que m’enlluerna i em fa fora
del recinte, sense miraments.
7
Aquesta nit no vull afegir-me al grup d’homes que van a
demanar menjar al convent. S’apleguen al costat d’un foc i
l’endemà la roba i la pell puden de fum. No m’ho puc
permetre, perquè demà tinc previst anar al supermercat. Però,
si no fos per això, m’agrada des de fora mirar la punta del
xiprer del claustre que sobrepassa potser més d’un metre
l’edifici. Tothom suposa que el xiprer està entotsolat entre les
cebes que hi ha al costat del pou i les maduixeres dels testos.
Però jo he vist que les monges el peixen i li controlen cada
estirada des que era plançó; el saluden tot passant carregades
amb feixos d’escaroles regalimants de l’hortet del claustre.
Sovint el xiprer és motiu de conversa transcendent. No saben
que a cada canvi d’estació prova d’allargar més les arrels,
però topa amb el ciment pels quatre costats. i, per això,
s’enfila i s’enfila...
8
M’encaro amb l’autobús nocturn que em retorna a la bòbila
abandonada per passar la nit. invariablement, la porta del
vehicle s’obre just davant del taronger bord. No hi ha
passatger que en baixar no s’hi abraci i en surti esgarrinxat
per les escames cargolades que contenen la brutícia i el sutge
65
del tronc, tan brunyit que no li permet desembussar els
porus. L’arbre cova una venjança sorda cap al conductor
culpable i, a la primavera —n’he estat testimoni—, a la
sacsada del primer vianant que baixa avia un núvol de pol·len
que s’enfila a l’autobús abans que es tanqui la porta i fa
esternudar, plorar o tossir tot el passatge. En canvi, al
destinatari, protegit per un vidre, alenant fums per la
finestreta, no li deu arribar l’ona i ar- renca indultat fins a la
propera vegada que s’hi aturi. Però, a l’hivern, al taronger,
entendrit, li agradaria ser de fruit comestible i espera que
l’abracin un i altre cop, mentre desitja que un jardiner
assenyat l’empelti.
9
No porto bitllet i el conductor ja ha plegat d’escridas- sar-me.
Al cap i a la fi, baixaré, ell ja ho sap, a la primera parada i em
perdrà de vista per avui. Camino fins al pendent on arrenca el
primer ull del pont, m’assec sobre un diari estès a terra,
perquè els pantalons avui són nets, i em deixo relliscar fins a
l’herbassar de la base. i és ara que retrobo el faune, immòbil
encara, nervi tibat, a punt d’actuar. M’aturo i li xiuxiuejo:
“Xiquet, tu tampoc no ets d’eixe món.” Podria pensar que no
m’ha vist, que no m’ha sentit, si no sabés que té l’orella i la
vista més fina que cap mortal. i, per això, em malfio de la seva
estratègia d’estàtua. El deixo estar, doncs, i m’encauo a la
cambra de la bòbila.
66
10
A mitjanit ens desperten uns crits de ràbia. Ens llevem,
entresuats, i sortim a la foscor. “És aquí on vull viure, passi el
que passi”, xiscla i sanglota el faune.
Em meravella l’inequívoc sentit de la paràbola: el destí
escollit és l’únic autèntic.
Però, com els altres, em faig la indiferent, perquè, al cap
i a la fi, “¿qui ho ha dit, que aquest ésser ens vulgui oferir res
a canvi d’acceptar-lo tal com és?”. Per tant, el deixem
esgargamellant-se i tornem a la bòbila, la nostra cambra que
havia estat un forn.
67
Lena Paüls (Reus, 1952) és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha exercit de professora de llengua i cultura catalanes per a adults, reciclatge de professorat i de l'administració pública. Ha estat assessora lingüística i correctora d'estil. Ha investigat sobre les possibilitats de les aplicacions didàctiques de la publicitat i ha impartit cursos adreçats al professorat de secundària. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil i coordina el Gabinet de Comunicació Escac, amb seu a Barcelona. Escriu narrativa, poesia i assaig. Ha rebut el premi d'assaig Francesc Vila (1994), els premis de narrativa Ciutat d'Eivissa (2002), Goleta i Bergantí del Masnou (2002), La Mar de Lletres de Calafell (2003), el premi de poesia Viola d'Argent dels Jocs Florals de Barcelona (2003), el premi de narrativa breu de Sant Pere de Ribes (2005), el premi Frederica Montseny (2007), el premi dels Jocs Florals de Les Corts de Barcelona (2007), el premi Àncora de poesia (2007), el premi Mercè Llimona de contes (2008), el premi Llavor de Lletres de creació literària (2008) i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic (2010) per l'àlbum La draga sense escates.
Més informació de l'autora: http://lenapauls.blogspot.com
