Desembre 2008 Núm. 113 3a. època · desembre 2008 Núm. 113 3a. època Imprimeix: Bengar Gràfiques Lluís Companys, 62 GRANOLLERS Dipòsit legal: B–2907–1996. 3 Al·locució

Desembre 2008Núm. 1133a. època

MARIA GUARDAVA TOT AIXÒ EN EL SEU COR

I HO MEDITAVA

(Lc 2,19)

S U M A R I

3 L'OBLAT, TESTIMONI DE GOIG I D'ESPERANÇAPare Abat Josep Maria Soler

6 L'OBLACIÓ: TORNAR A DIR SÍ AL COM-PROMÍS BAPTISMALPare Joan Carles Elvira, prior

9 LES ANTÍFONES DE LA «O»Pare Jordi Castanyer

14 TOTHOM HA VIST LA SALVACIÓ DEL NOSTRES DÉUPare Lluís Planas

16 LA SAGRADA ESCRIPTURA, FONT DECONEIXEMENT I DE VIDA CRISTIANAPare Josep de C. Laplana

CRÒNICA

18 VIATGE A CANTÀBRIAMontserrat Sala

N O T I F I C A C I O N S

26 INFORMACIONS DIVERSES

26 ELS NOSTRES DIFUNTS

27 CALENDARI D’ACTIVITATS 2009dels oblats (abril–

desembre 2008

Núm. 113

3a. època

Imprimeix: Bengar Gràfiques

Lluís Companys, 62

GRANOLLERS

Dipòsit legal: B–2907–1996

3

Al·locució del pare abat en la domínica Gaudete del 2005 *

L’OBLAT, TESTIMONI DE GOIG I D’ESPERANÇA

Pensant de què us

podria parlar, m'he

fixat en el mateix diu-

menge d'avui, que és el diumen-

ge “Gaudete”. Els oblats hauríeu

de ser testimonis especials de

joia, perquè les dues trobades sig-

nificatives a Montserrat són la

“Gaudete” i la “Laetare”; per tant,

dues crides a viure la joia, i a viure

una joia profunda, no una joia

purament superficial. Per això

voldria comentar-vos molt breu-

ment, dues o tres expressions de

l'oració col·lecta de l'Eucaristia

d'avui.

Hi demanem que Déu miri el

seu poble que espera ple de fe la festa

del naixement del seu Fill, i dema-

na que concedeixi a aquest poble

d'arribar amb alegria a les festes de

Nadal i de celebrar-les solemne-

ment amb el goig de l'Esperit.

Espera, fe, goig de l'Esperit. Són

uns temes que ens recorden, si

més no, el capítol quaranta-nou

de la nostra Regla de sant Benet,

el de la Quaresma. Al comença-

ment de l'Advent jo mateix deia

als monjos que també es podria

escriure un capítol de la Regla

sobre l'Advent que digués “la

vida del monjo –la vida de l'o-

blat– hauria de respondre en tot

temps a una espera d'Advent o a

una vivència d'Advent”. Algú,

per cert, es pot preguntar: per

què sant Benet parla de la

Quaresma i no parla de

l'Advent? Doncs perquè al segle

Nadal sinó, sobretot, de la segona

vinguda del Senyor, una segona

vinguda que, d'alguna manera,

comença en el moment de la

nostra mort; la segona part de

l'Advent sí que és ja preparar-se

per a rebre la gràcia que l'actua-

lització litúrgica del Nadal ens

concedeix. Per això deia que la

vida d'un cristià, la vida d'un

oblat, la vida d'un monjo, hauria

de ser sempre segons aquest estil

de l'Advent, fins i tot hauríem

d'aprendre, en aquest mirar les

coses des de Déu, des de la fe, a

viure la vida i la mort en clau

d'Advent. Jo diria que la millor

catequesi que ens dóna l'Església

per a afrontar el final de la vida és

el temps d'Advent: aquesta vin-

guda del Senyor que porta el

consol, que porta la pau, que

porta la justícia. Aquesta vinguda

comença en el moment de la nos-

tra mort. Evidentment, aquesta

esperança viscuda en aquest sen-

tit que he dit: activa, confiada que

la paraula de Déu no falla, que és,

d'alguna manera, una presència

anticipada, és fruit de la fe, de la

sisè l'Advent encara no havia

entrat en la litúrgia; per tant, no

existia com a temps litúrgic; per

això parla només de la

Quaresma. Però la crida que ens

fa el temps d'Advent a viure amb

esperança és fonamental en tot

cristià i concretament en qui vul-

gui viure l'espiritualitat de sant

Benet, i és un tema que trobem

també a la Regla, igual que el

tema de la fe, igual que el tema

del goig de l'Esperit.

Una cosa és, com ja sabeu,

l'espera, i una altra és l'esperança.

Un pot esperar l'autobús o el

metro pensant en una altra cosa,

o posant-se impacient perquè no

arriba, i posant-se nerviós perquè

farà tard; es tracta d'una espera

molt accidental, molt del moment.

En canvi l'esperança suposa una

actitud activa: tota la persona està

en tensió, esperant. Jo diria que la

diferència potser està entre espe-

rar el metro i esperar l'arribada

d'una persona estimada. L'actitud

interior és molt diferent.

L'esperança suposa una actitud

activa, una actitud confiada.

Viure l'esperança ja és, en certa

manera, començar a viure la pre-

sència d'aquell que s'espera. Això

és el que ens proposa de viure la

litúrgia de l'Advent, i jo crec que

el temps d'Advent ha de ser una

mica el paradigma de tota vida

cristiana. Ja sabeu que el temps

d'Advent té dues parts: la prime-

ra part no ens parla tant del

* No havent publicat al seu moment les parau-les que el pare abat ens adreçà en la Gaudetedel 2005, ens ha semblat convenient derecuperar-les. N'hem tret tanmateix, per lallunyania dels fets que hi comentà, lesparaules introductòries, de felicitació als quiaquell dia havien de fer l'oblació i als qui encelebraven un especial aniversari, i també lesdarreres, en què notificà i comentà algunscanvis en la vida del monestir i ens felicità elNadal.

4

fe en Jesucrist mort i ressuscitat,

de la fe en la seva paraula i en tot

allò que la seva paraula ens reve-

la sobre la seva presència actual i

sobre els canals que té per comu-

nicar-se amb nosaltres, que són

els sagraments, la paraula de

Déu, la pregària personal, l'en-

contre amb l'altre.

El final de l'oració col·lecta

d'avui, celebrar el Nadal solemne-

ment amb el goig de l'Esperit, ens

recorda, també, el tema del capí-

tol de la Quaresma: “que es pre-

pari per celebrar la santa Pasqua

amb el goig de l'Esperit”. Per

tant hi podem veure una referèn-

cia a la Regla, perquè l'esperança,

aquesta esperança activa, confia-

da, només la podem viure i apro-

fundir des del goig, des de la joia

que infon en el nostre cor

l'Esperit Sant. Però la font d'a-

questa frase, d'esperar, viure,

celebrar amb el goig de l'Esperit,

l'hem d'anar a buscar en un altre

text d'on probablement sant

Benet el treu, que és la primera

carta als tessalonicencs. Sant Pau

hi diu: també vosaltres us heu fet

imitadors meus i del Senyor acollint

la paraula enmig de moltes tribula-

cions amb el goig de l'Esperit (1,6).

El goig de l'Esperit va lligat,

doncs, en la primera carta als tes-

salonicencs, d'una banda a fer-se

imitadors del Senyor, i d'altra

banda a escoltar la paraula i a

acollir-la com a paraula de salva-

ció, sobretot en els moments de

dificultat, en els moments de tri-

bulació. Aquest goig de l'Esperit,

doncs, només el rebrem –és do

de l'Esperit– si ens hi disposem

des de l'acolliment de la paraula i

des del desig d'imitar Jesucrist.

I aquí trobem un altre tema:

la imitació del Senyor, que és

molt present en la Regla. De fet

sant Benet, quan escriu la Regla,

no desitja altra cosa, en els

camins espirituals que ens hi

marca, en l'itinerari espiritual

que hi proposa, que cadascú

pugui anar reproduint la imatge

de Jesucrist; per obra de l'Esperit

Sant, evidentment, però posant-

hi tot el treball que cal de la seva

part. Imitar el Senyor no vol dir,

ara, posar-nos a viure com Jesús

en el seu temps i fent el que ell

feia; aleshores potser més que

imitar el Senyor faríem la Passió

o els Pastorets, segons l'època.

No es tracta d'això, sinó que es

tracta de viure com viuria ell si

estigués en el lloc on jo estic.

Imitar el Senyor vol dir això:

reproduir la seva actitud, la seva

manera de ser, en el lloc on jo

estic. Aquí hem de recordar, com

deien els Pares de l'Església, que

“tot cristià és un altre Crist”;

però no sols ho és perquè sagra-

mentalment ho ha rebut en el

5

baptisme i la confirmació sinó

perquè en la seva vida intenta

reproduir en ell la vida de

Jesucrist.

Interioritzar, doncs, la parau-

la, mirar de reproduir en nosal-

tres la figura del Senyor, d'imitar

el Senyor. I aquí hi entra tot el

camí espiritual que proposa sant

Benet: la lluita contra el propi

egoisme per anar purificant i

pacificant el cor, l'esforç per anar

creixent en la humilitat, en l'obe-

diència, en la caritat…; tot això

és procés d'imitació del Senyor.

És en aquesta doble dimensió,

doncs, que anirem trobant el

goig de l'Esperit. Per alimentar

aquest goig de l'Esperit que, com

he dit, és un do, el que hem de

fer és demanar-lo, però dema-

nar-lo d'una manera coherent, és

a dir, intentant, en la nostra vida,

interioritzar la paraula de Déu.

Hauríem de ser com la Mare de

Déu; potser m'heu sentit dir

alguna altra vegada aquesta idea,

que em sembla molt gràfica i que

és tot un programa de vida cris-

tiana, de vida monàstica i de vida

per als oblats: que santa Maria

tant va acollir en el seu cor la

paraula de Déu que va arribar un

moment en què se li va fer carn

en les seves entranyes. Nosaltres

també hauríem d'acollir tant la

paraula de Déu que, com diu

Orígenes, el Crist neixi en el

nostre cor i vagi creixent en el

nostre cor i en el nostre interior.

I aleshores és quan anem repro-

duint la vida del Crist en nosal-

tres i quan anem experimentant

aquesta joia de l'Esperit que ens

ve de Jesucrist i que comença en

la joia de saber que s'anuncia el

naixement del Messies, que con-

tinua en la celebració del Nadal i

que sobretot esdevé ben plena i

ben intensa en la Pasqua i en el

fruit granat de la Pasqua que és

la Pentecosta.

He dit que els oblats esteu

“marcats” per aquests dos diu-

menges que inviten a l'alegria i

que, per tant, d'alguna manera

hauria de ser una característica

vostra viure aquesta alegria. El

nostre món, encara que no ho

sembli, té molta necessitat d'es-

perança i de joia profunda. Una

joia que no vol dir que tot siguin

flors i violes a la vida, no vol dir

viure inconscientment i prendre's

les coses a la fresca i no ser cons-

cient dels problemes, del sofri-

ment; cada persona passa el seu

itinerari de sofriment, que en

cristià se'n diu “creu”, i cada

família passa els seus moments

de dificultat que en cristià també

se'n diu “creu col·lectiva”; però,

més profundament que això, hi

ha la possibilitat de viure-ho des

de la confiança en Déu, des de

posar la confiança en la seva

paraula que ens diu que tot el

que passa en aquesta vida no és

més que dolors de part i de pro-

cés, de vegades dolorós, de crei-

xement per a arribar a la plenitud

que ens ve de la Pasqua.

Jo desitjo exhortar-vos, doncs,

a ser testimonis, individualment,

d'esperança i d'aquesta joia sere-

na que ve de la pau que infon

l'Esperit en el nostre cor. A testi-

moniar-la individualment i a tes-

timoniar-la, també, com a frater-

nitat, com a grup, quan us trobeu

tots o quan us trobeu dos o tres

de vosaltres, sigui en els grups de

pregària, sigui en altres

moments; a ser sempre testimo-

nis d'aquesta esperança i d'a-

questa joia profunda. Només se'n

pot ser testimoni si d'alguna

manera n'hem fet una certa

experiència. El testimoni és

aquell que ha viscut una cosa, que

l'ha vista, que l'ha sentida, i que

per això pot testificar-la. El Nou

Testament, sobretot en els Fets

dels apòstols, passa de donar el

títol de “testimonis” a aquells que

van veure Jesús, perquè hi van

conviure, a donar-lo, també, a

aquells que només l'han conegut

des de la fe, que ja no van con-

viure amb Jesús però que conti-

nuen essent-ne testimonis per-

què, en la seva vida de fe, en la

seva vida de pregària, en la seva

vida de caritat, han fet una expe-

riència d'aquesta presència del

Senyor i de la bellesa que és viure

la fidelitat, o l'intent de ser fidels,

malgrat les dificultats de cada

dia, a la paraula de Déu. Per això,

al costat del desig que sigueu tes-

timonis d'esperança i de joia pro-

fundes us puc dir també que, en

tant que la comunitat està vincu-

lada a vosaltres, també us porta-

rem a la pregària, us hi portem i

us hi continuarem portant per-

què pugueu fer aquesta experièn-

cia espiritual i fer-vos testimonis

d'aquesta realitat que, com us he

dit, el nostre món necessita tant.

D'aquesta manera, com deia la

Maria Dolors en les paraules de

salutació, sereu “petites espurnes”

de Montserrat en els vostres

ambients. M'ha agradat la idea i

va en la línia del que alguna altra

vegada us he dit: que, d'alguna

manera, sou un perllongament

del que és Montserrat en els vos-

tres ambients. En la domínica

“Gaudete”, doncs, hi trobeu un

programa per a la vostra vida a

partir de l'oració col·lecta pròpia

del dia. C

6

i això, la vida cristiana, no és tant

un model de vida una mica pre-

sentat com un ideal que ens hem

d'esforçar per complir, sinó, com

passa amb el baptisme: acollir un

do que ens és donat, com una lla-

vor que és sembrada en nosaltres,

i, aleshores, mirar que la nostra

vida sigui de tal manera que

aquesta llavor pugui anar crei-

xent. El programa cristià no és

tant una obligació de complir una

sèrie de coses, sinó disposar-ho

tot en la nostra vida perquè

aquesta llavor, aquest do de Déu

rebut, vagi creixent.

I, com podem alimentar cada

dia aquesta llavor sembrada en

nosaltres? Quan veiem l'Evangeli,

l'ideal de vida que ens proposa,

quan comprenem una mica les

exigències del seguiment del

Crist o del carisma benedictí, és

com tenir davant dels ulls la

imatge cap a la qual Déu ens va

treballant internament, a poc a

poc, molt lentament a vegades,

però realment, eficaçment,perquè

un dia arribem a viure aquest

ideal que ens és proposat. Dic

això perquè dies com avui són

dies per adonar-nos profunda-

ment de la immensa joia de ser

cristians, d'haver rebut la crida de

Déu, a seguir Jesucrist, el do del

baptisme, formar part de

l'Església, d'una comunitat cris-

tiana. No tant estar preocupats

per si complim unes determina-

des exigències que, d'entrada,

sembla que defineixen la vida

cristiana.

Tot això que dic, certament

que és molt exigent, però aquesta

exigència, l'hem de veure sempre

des d'alguna cosa prèvia. I aques-

ta cosa prèvia que ens ve donada

L’OBLACIÓ: TORNAR A DIR “SÍ”AL COMPROMÍS BAPTISMAL

Al·locució del pare prior en la domínica Gaudete del 2007 *

avui: quatre oblacions. De vega-

des entenem les coses perquè pri-

mer les veiem i després les anem

meditant. Doncs, bé. Hi ha hagut

una celebració molt viva en el

sentit que unes persones davant

Déu i davant de l'Església han

expressat el seu desig de viure a

fons el seu compromís baptismal;

aquesta és l'essència de l'oblació i

això es concreta formant part de

la família dels oblats i vivint

segons el carisma de sant Benet.

Quan hi ha una oblació, de la

mateixa manera que quan hi ha

una professió monàstica, els qui ja

l'hem feta –l'oblació o la profes-

sió– som espectadors privilegiats

d'allò que nosaltres ja vam fer i

tenim l'oportunitat de reviure-ho,

de prendre'n consciència més

profundament i d'adonar-nos que

cada oportunitat d'aquest tipus és

una gràcia. Jo voldria ressaltar,

com surt en el ritual d'oblació,

que l'oblació és, fonamentalment,

tornar a dir “sí” a allò que d'algu-

na manera vam viure en el baptis-

me. La majoria de nosaltres supo-

so que érem molt petits i, per

tant, no ens en recordem. Jo crec

que és una gran sort poder tenir

moments significatius en la vida,

en els quals podem tornar a

reviure d'una manera conscient,

adulta, lliure, meditada, profun-

dament volguda, sentida, aquest

dir “sí” a Jesucrist, a la gràcia

rebuda en el baptisme. Aleshores,

per mi, d'aquí deriva una mica la

imatge del que és la vida cristia-

na. En el fons, els qui som aquí,

tant els oblats com els monjos,

som oblats o monjos perquè

volem viure a fons la nostra vida

cristiana, és a dir, volem viure

l'Evangeli, el seguiment del Crist;

6

Per començar, voldria

expressar-vos la meva

alegria per poder com-

partir aquesta estona amb vosal-

tres. A molts us conec de vista,

però no havia tingut mai l'opor-

tunitat de tenir un contacte tan

directe amb la comunitat dels

oblats, la petita família dels

oblats. I m'és un gran motiu de

goig poder-ho fer.

Pensant què puc compartir

amb vosaltres, en aquest dia tan

especial, m'ha sortit una cosa que

potser és una mica llarga, però ja

miraré de no passar-me del temps

que m'han assignat. Però és que

m'agraden les coses una mica

globals, i de vegades em surten

una mica llargues. En tot cas vol-

dria partir del que hem viscut

* En absència del pare abat fou el pare prior,el pare Joan Carles Elvira, qui l'any passatens rebé aquest diumenge a la tarda. Comsempre en les domíniques Laetare iGaudete també en aquesta ocasió ha estatl'oblata Maria Carme Massip la qui, apartir d'un enregistrament, ha transcritaquesta al·locució.

7

podríem expressar-la així: nosal-

tres ens comprometem, quan

diem “sí” a Jesucrist, en el baptis-

me o en l'oblació, però sempre és

sobre el rerefons d'un altre com-

promís que és previ, que és el de

Déu amb nosaltres. És tot el tema

de l'aliança que recorre la Bíblia.

Hi ha un fil conductor a la Bíblia

que és el tema de l'aliança; la pri-

mera aliança de Déu amb el poble

d'Israel que apunta cap a una

nova aliança en el temps dels pro-

fetes i aquesta aliança nova es rea-

litza i és portada a la plenitud en

Jesucrist.

I, què vol dir això? Doncs que

la nostra vida cristiana, aquest

intent de seguir el Crist amb totes

les nostres forces recolza sobre

aquesta fidelitat de Déu, que s'ha

compromès el primer de tots amb

nosaltres, les promeses, l'aliança i

el compromís del qual són eterns.

Déu no fallarà mai. Després

nosaltres hem fallat o, si voleu, dit

en positiu: comencem de nou

cada dia, però el que és important

d'aquesta resposta nostra a l'alian-

ça de Déu és que visquem una

fidelitat de fons. A mi, això m'a-

grada molt: una fidelitat de fons.

En el dia a dia potser hi haurà

moltes coses que no estan en la

línia de l'Evangeli, en allò que

potser voldríem viure però no

sabem com fer-ho, a vegades no

podem, però sempre hi ha aques-

ta capacitat de dir “sí” a aquest

compromís baptismal, aquest

desig nostre de seguir Jesucrist, de

respondre a la seva crida. Això ho

veiem molt en els evangelis. Quan

mirem els deixebles ja veiem –la

figura de Pere és emblemàtica–

que contínuament cauen i s'aixe-

quen i tornen a caure, i tot el que

vulgueu. Però tots els deixebles

segueixen Jesús fins al final. És

veritat que fugen, però després

estan junts per poder acollir el

Ressuscitat. Hi ha sempre una

fidelitat de fons, una fidelitat sos-

tinguda per aquesta fidelitat pri-

mera de Déu i de Jesucrist a

cadascú de nosaltres. Això ens

hauria de donar molta confiança,

i aleshores entenem que en la vida

espiritual, en la vida cristiana i

probablement en tota vida huma-

na, el més important és confiar i

no voler controlar l'existència,

dominar-la, tenir-ne el control. El

pitjor que hi ha en la vida cristia-

na és pensar que jo controlo,

domino les coses, que jo sé el que

faig. Això seria fariseisme.

L'important és aquesta confiança

de fons en l'amor, en la misericòr-

dia de Déu, en la seva aliança.

Quan fem un compromís com el

que representa l'oblació sempre es

tracta d'un moment d'aquesta

fidelitat de fons personal en res-

posta al compromís primer de

Déu amb la seva aliança.

Això, com es tradueix en la

vida de cada dia? Aquí, en tant

que oblats benedictins, em sembla

que podem anar a la Regla, a l'i-

deal de vida benedictí, al carisma

de sant Benet. A mi m'agrada

molt de presentar aquest carisma

amb una imatge: la imatge del trí-

pode. Un trípode té tres peus; si

en falta un, cau, i si un és més llarg

que els altres la cosa es desequili-

bra. És una imatge molt harmò-

nica del que hauria de ser una

vida segons tres paràmetres.

Doncs, bé, quins són aquests tres

paràmetres, aquests tres peus de la

vida monàstica? Els glosso molt

ràpidament, i amb això em sem-

bla que donem concreció al fona-

ment del que representa l'oblació:

tornar a dir “sí” al compromís

baptismal.

El primer peu del trípode que

us proposo seria la pregària. A mi

m'agrada presentar així el tema de

la pregària: per què hem de pregar

en tant que deixebles de Jesucrist

i oblats, o monjos? Per què hem

de pregar? La resposta és molt

senzilla: perquè Jesús pregava.

Jesús pregava. I com que Jesús

pregava i Jesús és el nostre refe-

rent, i tots voldríem ser com ell,

en la nostra vida la pregària ha detenir un paper important. Quanparlo d'això, m'agrada citar dosversets de l'evangeli de sant Llucperquè em sembla que expressenmolt bé el que vull dir. És al capí-tol cinquè, versets 15-16, en plenaetapa del ministeri de Jesús aGalilea, per tant dies de moltaactivitat, de predicació, d'estaramb la gent, etc. Fixeu-vos quinresum més dens i més profundque fa l'evangelista. Diu:“L'anomenada de Jesús s'esteniacada vegada més i molta gent acu-dia per escoltar-lo i fer-se curar deles seves malalties, però ell, Jesús,es retirava a llocs solitaris i prega-va”. És un resum perfecte de comJesús entenia la seva missió.Totalment donat als altres, enmigde la gent, predicant el Regne deDéu, més encara, realitzant-lo,posant-lo en marxa, però després,ell es retirava, és a dir tenia el coren aquesta intimitat amb el Pareque Jesús vivia en tant que Fillseu. Per tant, Jesús en tot, presenten tot, però sempre més enllà detot, amb el cor posat en la relaciód'intimitat amb el Pare.

Per a vosaltres, que sentiu la

crida a encarnar l'espiritualitat

benedictina en el món, és molt

decisiu trobar la mesura justa

entre el vostre ser per al món i la

vostra relació amb el Pare.

Evidentment, això demana

moments puntuals de pregària, la

pràctica de la “lectio divina”, la

pregària de l'Església, pregar amb

els salms, i no cal dir l'Eucaristia i

els altres sagraments. Però, ho

repeteixo: això no és res més que

configurar-nos cada dia més a

Jesucrist. Per què preguem?

Perquè Jesús pregava. En els

evangelis es veu això molt clar

quan pensem en les nits de pregà-

ria de Jesús, en els seus moments

de pregària. És impressionant,

fins a la creu ho fa! Jesús vivia

constantment en presència del

Pare.

L'altre peu seria el treball, allò

8

que els monjos en diem “el tre-

ball”, però podríem traduir-ho,

per a vosaltres, i una mica segons

com també per als monjos, en el

que feu a la vida ordinària, amb la

seva discreció, amb la seva grisor

alguns dies, però que d'alguna

manera representa el lloc on hem

d'encarnar la nostra crida a seguir

el carisma benedictí. Crec que

està molt bé això de considerar la

vida ordinària com el lloc espe-

cial, el lloc més apropiat, més

habitual, de viure la nostra condi-

ció cristiana. Potser no hem de fer

grans coses, grans accions; n'hi ha

prou amb les petites coses de cada

dia, que són el mitjà habitual per

viure l'evangeli. La fidelitat a les

coses petites de cada dia, amb la

discreció que la caracteritza.

Ara bé, en aquest context de

vida quotidiana, a vegades se'ns

donen moments o situacions,

camins extraordinaris per viure

l'evangeli. Voldria destacar-ne

dos tipus: a vegades són camins o

situacions que triem nosaltres; per

exemple, una persona pot dir:

mira jo ara faré un compromís de

solidaritat o de voluntariat. No

deixa de ser quelcom extraordina-

ri, que surt de la quotidianitat. Per

tant, hi ha maneres de viure l'e-

vangeli que triem nosaltres. Però

n'hi ha també moltes, de situa-

cions extraordinàries que són oca-

sió de viure l'evangeli, que no

triem nosaltres sinó que ens

vénen donades i, a vegades, impo-

sades. Són mediacions passives

per viure l'evangeli, perquè no les

triem. Per exemple, una malaltia,

la mort d'alguna persona estima-

da, un fracàs personal, uns

moments d'aridesa espiritual, pro-

blemes laborals, familiars... Es

tracta d'una realitat molt en la

línia de l'espiritualitat monàstica i,

per tant, del carisma benedictí: fer

d'aquestes situacions que no triem

ocasions privilegiades per viure

l'Evangeli, per expressar la nostra

donació total a Jesucrist que vam

fer el dia del baptisme i que vam

renovar el dia de la professió o de

l'oblació. Aleshores descobrim

que el Regne de Déu és fecund

d'una manera molt imperceptible.

A través de nosaltres, de la nostra

vida ordinària, i també a través

d'aquestes situacions que no triem

Déu se serveix per fer la seva obra

de transformació de la realitat en

la línia del Regne.

Per últim, el tercer peu del trí-pode seria la vida comunitària.Per vosaltres seria tot el querepresenta la família dels oblats i,en tot cas, tot allò que significa“vincular-se” amb persones, esta-blir vincles amb persones. En elfons això és el que Jesús volia perals seus deixebles quan ens vadonar el manament nou: “esti-meu-vos els uns als altres com jous he estimat”. Perquè és moltimportant que fem el camí junts.Al final del capítol setanta-dos dela RB, el del “bon zel”, hi ha aque-lla frase tan bonica que descriutotalment aquest ideal de vidacomunitària: “... el qual (Crist) ensdugui tots junts a la vida eterna”.No ens salvem sols sinó solidària-ment amb altres persones. I jo crecque aquesta és una de les gràciesde l'Evangeli: fer l'experiència dela comunitat, saber-se com a l'in-terior d'una xarxa de vincles inter-personals. I això no ho dic perquènomés hem de viure l'estimació

als altres, el manament nou, que

certament és un manament evan-

gèlic, essencial, sinó també perquè

necessitem els altres. Necessitem

saber que també hi ha altres per-

sones vinculades a nosaltres.No es

pot entendre el missatge cristià

d'una manera genuïna sense

entendre aquesta crida a viure la

comunió entre els deixebles de

Jesús; l'Església és això, la partici-

pació en una comunió més prèvia,

més essencial, que és la mateixa

comunió de Déu en ell mateix en

tant que Trinitat. Això que dic de

la vinculació personal entre nosal-

tres és molt important perquè

Déu mateix és vinculació inter-

personal.

De totes maneres, i amb això

acabo, hi ha una vinculació perso-

nal molt especial; i voldria tras-

passar-vos tot el que per a mi és

més íntim: la vinculació amb

Jesucrist. És a dir, vincular-se

“afectivament” amb Jesús. No

s'entén la vida monàstica, no s'en-

tén la vida d'oblat sense trobar en

aquesta intimitat personal amb

Jesucrist la nostre font, el cor del

nostre compromís monàstic o

com a oblats. Que realment, com

els deixebles, nosaltres puguem

trobar-nos amb Jesucrist, sentir

realment que la nostra vida ha

quedat capgirada, perquè Ell un

dia va passar pel nostre costat i

ens va cridar a seguir-lo. Per tant,

em sembla que el secret de tot el

que us he dit és aquest “no ante-

posar res a l'amor del Crist”, que

diria sant Benet, i que vol dir això:

posar-lo al centre del nostre cor i

viure una relació d'amistat pro-

funda amb ell.

Que en aquest diumenge

“Gaudete”, amb l'alegria d'aques-

tes quatre oblacions, tant vosaltres

com a oblats i nosaltres com a

monjos, visquem aquest ideal que

ens ve de sant Benet i, sobretot,

de Déu com una expressió del seu

amor infinit per a cadascun de

nosaltres. Gràcies. C

9

LES ANTÍFONES DE LA “O”*

Jordi Castanyer

Fa just un any redac-

tava per a l'Acull

(vegeu-ne el n. 110)

un articlet nadalenc en què

glossava l'expressió verbal que

segurament expressa millor el

clima litúrgic d'Advent: Veniu!

Crida, desig, que, com hi

vèiem, tant sortia de Déu cap a

la criatura: Veniu a mi d'un cap a

l'altre de la terra i jo us salvaré,

que jo sóc Déu, i ningú més (Is

45,22), com igualment de la

criatura cap a Déu: per l'amor

que teniu al vostre poble, recor-

deu-vos de nosaltres, Senyor;

visiteu-nos, veniu a salvar-nos!

(Sl 105,4). I les acabava, aque-

lles ratlles, convidant-vos “a

rellegir i aprofundir les antífo-

nes al Càntic de Maria dels

darrers dies abans de Nadal

(del 17 al 23), les famoses antí-

fones de la O, que bé es mereixen

per elles soles un bon article a

part o dedicar-hi tot un recés”.

M'ha semblat, doncs, oportú,

enguany, d'oferir-vos l'oportuni-

tat de conèixer-les millor, aques-

tes famoses antífones, i de pas-

sar-hi una estona fruint-ne per-

què ens serveixin de reflexió i de

pregària entorn del misteri de

Nadal.

Sempre les antífones als

salms o als càntics, dites abans i

després de cadascun, ens ajuden a

subratllar alguna idea del salm o

del càntic i, quan escau, a donar el

to de la festa del dia o del temps

litúrgic en què estem. Aquestes,

més, es cantaven a Laudes,

abans i després del Càntic de

Zacaries, i concretament entre

la festa de sant Nicolau (dia 6)

i la festa de santa Llúcia (dia

13). Potser els qui n'hi van afe-

gir alguna altra –en coneixem

almenys cinc més, totes

començades per la interjecció

“O” però a vegades amb un

esquema diferent i sense la

mateixa profunditat bíblica i

teològica– no s'havien adonat

que les 7 tradicionals amaguen

un acròstic molt adient als dies

previs a Nadal; era així en llatí

i s'ha mantingut així, quasi

sempre, en les versions en cata-

là. En efecte, si agafem la pri-

mera lletra de cada antífona

(sense comptar, és clar, la “O”

inicial admirativa) i les ordenem

de la darrera (“E” d'Emmanuel)

a la primera (“S” de Saviesa) for-

marem l'expressió llatina ERO

CRAS que vol dir, literalment,

“seré demà” o, per dir-ho amb

més claredat, “demà seré aquí”,

expressió que recorda clarament,

aplicada ara a Jesucrist, la frase

que Moisès i Aaron adreçaren, al

desert, a tots els israelites:

“Aquest vespre sabreu que el

* Per a confegir aquestes ratlles m'he ser-vit molt d'aquest llibret, amb textosd'autors diversos: Las Antífonas de la“O”. Del siglo VI al XXI. Documentos ycomentarios. Cuadernos Phase 174.Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona2007. I ben concretament hi he inclòs,íntegres i traduïts al català, els breuscomentaris que el bisbe Pere Tena hi fade cascuna de les set antífones.

ben singulars, conegudes també

com “antífones majors”, són ano-

menades “de la O” perquè totes

comencen amb aquesta interjec-

ció llatina que expressa, en

aquest cas, admiració, alegria.

Actualment són set, són cantades

a Vespres, abans i després del

Càntic de Maria, i concretament

dels dies 17 al 23 inclusivament

(la solemnitat de Nadal ja

comença l'endemà, el 24, amb les

primeres Vespres).

Aquest és el nombre i aques-

ta és la pràctica més habitual

arreu i en tot temps. Però no ha

estat sempre així: en algunes

èpoques, i en algunes Esglésies

particulars en trobem alguna

10

Senyor us ha fet sortir del país

d'Egipte, i al matí veureu la glò-

ria del Senyor” (Ex 16,6-7), cosa

que la litúrgia recull encertada-

ment en el responsori breu de les

I Vespres de Nadal: “Avui sabreu

que ve el Senyor, i demà veureu

la seva glòria”, com també en el

cant d'entrada de la missa vesper-

tina de la vigília de Nadal: “Avui

sabreu que el Senyor vindrà a sal-

var-vos i demà veureu la seva glò-

ria”. És més discutible, en canvi,

l'ús que en fa, de les 7 antífones

de la “O”, l'actual Missal ferial,

perquè sense cap tradició, supri-

mint l'exclamació inicial que els

dóna nom i, a més, en un ordre

diferent del tradicional, les

col·loca com a verset abans de

l'evangeli dels dies abans de

Nadal.

No en sabem amb certesa ni

la data ni l'autoria, però historia-

dors de la litúrgia ben documen-

tats no exclouen que puguin atri-

buir-se a sant Gregori, papa,

mort l'any 604; de fet les trobem

ja en antifonaris d'aquesta època.

Ben aviat van ser molt estima-

des, sobretot per les comunitats

monàstiques o canonicals, i fins

gaudiren d'una gran popularitat

entre els fidels. Són diversos els

pares de l'Església i els autors

espirituals més moderns que han

dedicat algun tractat o escrits

més breus a comentar-les. En

alguns llocs i en algunes èpoques

eren entonades, almenys la del

primer dia, pel qui presidia la

litúrgia o per la màxima autoritat

del lloc, per exemple l'abat del

monestir. A Montserrat, després

d'uns anys de cantar-les en cata-

là –manteníem tanmateix la

melodia original gregoriana– ara

les tornem a cantar en llatí per

sentir més comunió amb la tra-

dició secular en unes peces tan i

tan singulars; i mantenim també

un detall que ens recorda la

solemnitat del moment: en

començar cada antífona de la

“O” repica la campana més gran

(que porta per nom, justament,

Santa Maria), continua durant

tot el Càntic de Maria i cessa al

final de la repetició de l'antífona.

Heu-les ací, doncs. A conti-

nuació de cada antífona, en la

seva versió en català, poso algu-

nes de les referències bíbliques

que hi ha a l'origen de cadascu-

na, tot i que això ho veuríem

encara més clar, sobretot en

alguns casos, si comparàvem l'o-

riginal llatí de les antífones amb

la versió en llatí de la Bíblia (la

Vulgata); finalment transcric el

comentari que el bisbe Pere

Tena, en el llibre esmentat en la

nota al títol, hi fa de cadascuna.

DIA 17 DE DESEMBRE

Oh Saviesa de l'Altíssim,

que abasteu totes les coses i les

disposeu vigorosament i amb

bondat, veniu a ensenyar-nos

el camí de la prudència.

- La Saviesa diu: Jo he sortit de la

boca de l'Altíssim (Siràcida, o

Eclesiàstic, 24,3)

- La Saviesa estén el seu poder d'un

cap de món a l'altre, governa amb

bondat tot l'univers (Saviesa 8,1)

- Qui li pot ensenyar el coneixe-

ment? (Isaïes 40,14)

Tot el que l'Antic Testament

–sobretot el llibre de la Saviesa i

els altres llibres anomenats

“sapiencials”– ens diu sobre la

Saviesa de Déu, el Nou

Testament ho aplica normal-

ment a Jesucrist. És clàssic, en

aquest sentit, el Pròleg de sant

Joan. La Paraula per la qual totes

les coses foren cridades a l'exis-

tència és, en sant Joan, la Saviesa

sortida de la boca de l'Altíssim,

que tot ho consolida i ho dispo-

sa ordenadament. Sant Pau és

molt explícit en els primers capí-

tols de la primera carta als cristians

de Corint: la seva predicació

consisteix a manifestar-los la

saviesa amagada en el designi de

Déu, el Messies crucificat, poder

i saviesa de Déu per a tots els qui

són cridats, tant jueus com grecs

(1,24).

L'Església invoca la presència

de Crist, Saviesa provident de

Déu, sobre la creació i sobre la

història, i li demana que li faci

conèixer el camí de la prudència.

El tema dels camins de Déu és

freqüent durant tot el temps

d'Advent. La prudència és la vir-

tut de l'avui entre l'ahir i el

demà. És prudent seguir avui el

camí de l'Evangeli bo i pensant

en el judici sobre la vida evangè-

lica. Demanar el camí de la pru-

dència és demanar que sapiguem

viure tot donant sentit cristià a la

nostra vida.

DIA 18 DE DESEMBRE

Oh Adonai, cap de la casa

d'Israel, que us apareguéreu a

Moisès en la bardisssa flame-

jant i li donàreu la Llei al Sinaí,

veniu a redimir-nos amb el

poder del vostre braç.

11

- Jo sóc el Senyor. Em vaig aparèi-

xer a Abraham, a Isaac i a Jacob…

però no m'hi vaig revelar amb el

meu nom, que és “el Senyor”

(Èxode 6,2-3)

- Se li va aparèixer [a Moisès] en

una flama enmig d'una bardissa

(Èxode 3,2)

- I us rescataré amb el poder del

meu braç (Èxode 6,6)

Les al·lusions d'aquesta súplica

fan referència clarament a l'Èxode.

El terme “Adonai” (Senyor meu)

és la forma de dirigir-se a Déu

bo i evitant el terme Jahvè, nom

sagrat de Déu que, a la litúrgia

d'Israel, únicament el gran sacer-

dot pronunciava una vegada a

l'any. És una referència a la reve-

lació del nom a Moisès (Ex 3), a

la qual s'uneix la condició de

Cap d'Israel en l'alliberament del

poble, que treu de l'esclavatge i

condueix fins a la muntanya

sagrada per a fer amb ell l'alian-

ça.

Tot allò s'esdevenia en figura.

Jesús glorificat és el Senyor, ell

ha rebut aquell Nom que està per

damunt de tot altre nom (vegeu

Fl 2,9), sense vels ni exclusivitat

ritual. Ell ha fet una Aliança

nova i eterna amb la seva sang i

ens ha donat l'Eucaristia com a

memorial perpetu de la seva

Pasqua.

L'Església s'uneix a la pregà-

ria de Maria en el seu Càntic:

“Les obres del seu braç són

potents”, i suplica la vinguda del

Senyor per a viure en la llibertat

dels fills de Déu, com a poble

que Déu s'ha reservat perquè

proclami les seves meravelles

(vegeu 1Pe 2,9).

DIA 19 DE DESEMBRE

Oh Rebrot de Jessè,

que us alceu com a bandera

dels pobles, davant vostre els

reis emmudiran i les nacions

pregaran, veniu a alliberar-nos,

no trigueu més.

- Aquell dia, el rebrot de Jessè s'al-

çarà com a bandera entre els pobles;

les nacions li demanaran consell…

(Isaïes 11,10; vegeu també

Romans 15,12)

- Ell purif icarà tots els pobles; els

reis no sabran què dir (Isaïes

52,15)

- Vindrà el qui ha de venir, no tar-

darà (Habacuc 2,3; vegeu també

Hebreus 10,37)

La tercera antífona “Oh” fa

un pas més en la història de la

salvació bo i relacionant-la amb

Jesús i la seva vinguda. La creació

(Saviesa provident) i l'Èxode (el

“Senyor” cap de la casa d'Israel)

ens parlen de Jesús, Paraula per

la qual tot ha vingut a l'existèn-

cia i guia únic cap al Pare.

Ara és la profecia d'Isaïes la

que trobem a l'origen d'aquesta

invocació: Jesús és el Rebrot de

la casa de Jessè, ple de l'Esperit

Sant, que ha de ser portador del

coneixement de Déu i de la pau

messiànica (Is 11,1-11). És el

nou David, que seurà al tron del

seu pare, tal com l'àngel digué a

Maria; és el fill de Déu anunciat

a Josep, el qual, ell també, era de

la casa de David.

La invocació pròpia d'aques-

ta antífona destaca la condició

reial del Fill de David; davant

d'ell els reis emmudiran i les

nacions hi confiaran (vegeu el

salm 71 [72]). Les paraules

reflecteixen un domini tempo-

ral; són paraules profètiques que

porten un missatge que alesho-

res encara no era definit.

Nosaltres, els cristians, sabem

que el Rebrot de Jessè és un rei

pacífic, que el seu regne no és

d'aquest món, i l'alliberament

que li supliquem no depèn de

cap arma temporal sinó de la

seva misericòrdia.

DIA 20 DE DESEMBRE

Oh Clau de David i ceptre

de la casa d'Israel:

si obriu, ningú no pot tancar; si

tanqueu, ningú no pot obrir;

veniu, traieu de la presó els

encadenats que viuen a la fosca

i a les ombres de la mort.

- Li posaré damunt l'espatlla la

clau del palau de David. Quan ell

obri, ningú no tancarà; quan ell

tanqui, ningú no obrirà (Isaïes

22,22)

- Això diu el Sant, el Veraç, el qui té

la clau de David, el qui obre, i ningú

no pot tancar, el qui tanca, i ningú

no pot obrir (Apocalipsi 3,7)

- Els cecs recobraran la vista, els

captius sortiran de la presó, deixa-

ran el calabós els qui vivien a la

fosca (Isaïes 42,7)

- Trencà les seves cadenes i els tra-

gué d'aquell lloc tenebrós (Salm

106,14)

12

Amb aquest títol de “Clau de

David” invoquem Jesús com a

Senyor de la vida i de la mort. El

tema de la “clau de David” el tro-

bem a Isaïes 22,22, quan tracta

de la substitució d'un majordom

infidel. Des d'aquest text queden

també il·luminades les paraules de

Jesús a Pere: “Et donaré les claus

del Regne del cel…” (Mt 16,19).

Però sobretot és en l'Apocalipsi

on apareix el Ressuscitat que té

les claus de la mort i del seu

regne, el qui té la clau de David

(3,7).

Des d'aquesta pespectiva com-

prenem molt bé la invocació. Es

tracta d'obrir les portes del lloc

on es troben encadenats, i en les

tenebres, els condemnats a mort.

La presència mateixa de la

Paraula feta carn és ja resplendor

que irromp en la tenebra i que la

tenebra no ha pogut ofegar. És

una presència misteriosa sobre el

darrer enemic, que és la mort. La

festa de Nadal és també una

crida a la fe en el Ressuscitat.

DIA 21 DE DESEMBRE

Oh Orient, esplendor de la llum

eterna i sol de justícia, veniu,

il·lumineu els qui viuen a la

fosca i a les ombres de la mort.

- Vet aquí un home que es diu

Germen (Zacaries 6,12)

- Per a vosaltres que reverencieu el

meu nom brillarà el sol de la justí-

cia (Ml 3,20)

- Ell és esplendor de la glòria de

Déu i empremta del seu mateix

ésser (Hebreus 1,3)

- La Saviesa és un reflex de la llum

eterna (Sv 7,26)

- Ens visitarà un sol que ve del cel,

per il·luminar els qui viuen a la

fosca, a les ombres de la mort (Lluc

1,78-79)

Les paraules del Càntic de

Zacaries són les més properes a

la invocació feta a Crist com a

Orient, és a dir, com a “Sol que

ve del cel”: “Perquè ens estima,

ens visitarà un sol, que ve del

cel”. Però la imatge de la llum és

la que habitualment acompanya

la presència de Déu. El profeta

Malaquies parla del sol de justí-

cia, el sol de la salvació, que res-

plendirà damunt els justos (3,20).

Els Mags d'Orient anaven fent

camí guiats per una estrella que

veieren al cel.

El text litúrgic insisteix en el

caràcter cristològic de la imatge:

“Esplendor de la llum eterna”.

Ens fa pensar en la missa del dia

de Nadal, en la qual escoltem

successivament l'inici de la carta

als Hebreus i el Pròleg de sant

Joan: Jesús és “l'esplendor de la

glòria de Déu i empremta del seu

mateix ésser” (He 1,3), i “la vida

era la llum dels homes” ( Jn 1,4).

La imatge de Jesús com a

Orient, sol que ve del cel –de

Déu– va condicionar a l'inici de

la vida de l'Església l'orientació

física (fixem-nos-hi: orient-ació)

de la pregària cristiana; i antiga-

ment les esglésies es construïen,

si era possible, amb l'absis cap a

orient. Quan invoquem Jesús

estem realment ben orientats,

perquè som il·luminats per ell,

que ha fet penetrar en nosaltres

la llum divina de la fe. “El poble

que avançava a les fosques ha vist

una gran llum” (Is 9,1): és

l'Evangeli, “la justícia salvadora

de Déu” (Rm 1,17).

DIA 22 DE DESEMBRE

Oh Rei i Desitjat de les

nacions, pedra angular que de

dos pobles n'heu fet un,

veniu a salvar l'home que vàreu

formar del fang.

- Hi afluirà el bo i millor [allò més

desitjat] de cada nació (Ag 2,7)

- Poso a Sió una pedra, una pedra

de toc, una pedra angular… (Isaïes

28,16; vegeu també 1Pe 2,6)

- Ell és la nostra pau. De dos pobles

n'ha fet un de sol (Efesis 2,14)

- Llavors el Senyor Déu va mode-

lar l'home amb pols de la terra

(Gènesi 2,7)

La penúltima de les antífones

del Càntic de Maria, els dies

abans de Nadal, és la que corres-

pon al dia 22. El títol donat al

Senyor és doble: el de Rei i el de

13

Desitjat de les nacions. Tots dos

tenen una dimensió universalis-

ta, que queda accentuada amb la

referència a la creació de l'home.

Dels dos títols, el més original és

el segon: evoca les aspiracions

profètiques de la universalitat de

la salvació. Certament, els

darrers capítols del profeta Isaïes

són clarament el testimoni d'una

esperança: tots els pobles forma-

ran un sol poble, perquè tots tro-

baran en la nova Jerusalem una

mare que consola.

En el text de l'antífona, d'una

manera menys explícita, es fa

referència a aquesta profecia, a

partir del text de la Carta als

Efesis (2,13-22). Sant Pau hi

parla clarament del mur de sepa-

ració que, en el Temple de

Jerusalem, indicava la distància

entre Israel i els pagans. El resul-

tat és un nou poble, en què totes

les nacions troben aquell que,

conscientment o inconscient-

ment, esperaven: l'Home nou, el

nou Adam. Ell ve a salvar l'home

fent-se home, l'antic Adam

terrenal, amb la seva força

d'Adam celestial. La nit de

Nadal sant Lleó el Gran exposa

cada any aquesta meravellosa

novetat, i la conclou amb l'ex-

hortació que fa als cristians per-

què reconeguin que llur dignitat

és la que ha estat donada a la

humanitat “salvada” per Jesucrist.

La litúrgia de Nadal repeteix

sovint aquesta referència a la

donació, per part de Jesucrist, de

la participació en la naturalesa

divina.

DIA 23 DE DESEMBRE

Oh Emmanuel,

rei i legislador nostre, esperan-

ça i salvació de les nacions,

veniu a salvar-nos, Senyor,

Déu nostre.

- … i li posarà Emmanuel (Isaïes

7,14)

- Les seves ales esteses, Emmanuel,

abastaran tot el teu país (Isaïes

8,8)

- El Senyor ens governa, el Senyor

ens dóna les lleis. El Senyor és el

nostre rei: és ell qui ens salva

(Isaïes 33,22)

- Fins que vingui aquell al qual és

deguda l'obediència dels pobles (Gn

49,10)

Aquesta darrera antífona

“Oh”, per a les Vespres del dia

23, la podem entendre com una

síntesi dels títols que s'han anat

donant a Jesucrist al llarg d'a-

questa sèrie de set antífones pri-

vilegiades. El títol fonamental

que li és donat en aquesta ocasió

és el d'“Emmanuel”, Déu-és-

amb-nosaltres. Els altres títols ja

han estat comentats en les altres

antífones.

El títol “Emmanuel” ressona

de manera immediata en l'anun-

ci de l'àngel a Josep (Mt 1,22-

23). La nostra fe fa que cone-

guem fins a quin punt aquest

títol és real: la Paraula s'ha fet

carn i ha habitat entre nosaltres.

No es tracta d'una idea brillant,

sinó de la realitat de la presència

entre nosaltres del Déu viu, con-

versant amb nosaltres gràcies a la

seva condescendència.

Sant Mateu, en el seu

Evangeli, ens presenta dues afir-

macions de Jesús sobre aquest ser

Déu-amb-nosaltres. La primera

es refereix a l'Església en oració:

“On n'hi ha dos o tres de reunits

(pregant) en el meu nom, jo sóc

allí enmig d'ells” (Mt 18,20). La

segona, al final de l'Evangeli,

com una resposta a l'anunci de

l'àngel que va tenir lloc al

començament: “Jo sóc amb

vosaltres dia rere dia fins a la fi

del món” (Mt 28,20).

Una presència en la pregària

de la comunitat, una presència en

la missió.

Nadal és la gran festa de la

presència de Déu entre nosaltres,

manifestada en Jesucrist.

Històricament, en el temps,

aquesta presència començà en el

si de Maria, en l'encarnació, i

d'ella nasqué l'Emmanuel.

Ara, en la vida de l'Església,

Jesús continua essent present, i és

el mateix ahir, avui i pels segles.

Ell és el Vivent, el qui fou cruci-

ficat i que ha ressuscitat. La seva

presència és, sobretot, la presèn-

cia eucarística, la més real i per-

sonal de les presències reals de

Jesucrist prop nostre.

Per això l'Església celebra

amb goig el Nadal, com un gran

acte d'adoració envers Crist pre-

sent: Veniu, adorem-lo; veniu,

adorem-lo. C

14

Lluís Planas

TOTHOM HA VISTLA SALVACIÓ DEL NOSTRE DÉU*

L'Església, amb les lec-

tures que ens proposa

al llarg dels temps

litúrgics, ens dóna l'oportunitat

de poder reflexionar sobre el

misteri de Déu que es revela en

Jesucrist, sobre el testimoniatge

que com a comunitat cristiana

hem de donar de la manifestació

del seu amor i que, alhora, ens ha

de servir a cadascun de nosaltres

per avançar en l'itinerari de la

nostra vida espiritual. Perquè en

la mesura que anem descobrint i

admirem la revelació i al mateix

temps ens comprometem comu-

nitàriament a donar-ne testimo-

ni, tot plegat ens ajudarà a anar

més a fons i a viure amb més

intensitat la comunió de l'amor

de Déu. Cal, doncs, que cadascú

de nosaltres, davant les lectures,

estiguem disposats a obrir-nos a

l'experiència de Déu. Tots sabem

molt bé que l'experiència l'ani-

rem adquirint en la mesura que

cadascú estigui disposat a con-

templar el misteri de Déu en la

nostra vida i en la dels altres i a la

vegada ho celebrem i en fem

festa, i sigui praxi en el nostre

actuar. Nosaltres hem d'expressar

amb la vida el que el salmista ha

pobre, feble, limitat. Així Ell té la

clau per passar per la porta de la

nostra interioritat.

L'evangeli d'avui ens ha reve-

lat, segons l'evangelista Joan, la

missió de Jesús. Ahir vèiem que

un sacerdots i levites comissio-

nats venien de Jerusalem per

interrogar Joan Baptista per

saber si ell era el Messies, si era

Elies (el profeta que segons la

tradició no havia conegut la

mort), si era un profeta més per

posar a la llista. La resposta de

Joan va ser simple i alhora anun-

ciava el que tothom havia d'espe-

rar: Sóc una veu que crida al desert:

aplaneu el camí del Senyor; era

com dir, amb veu potent: feu fàcil

que el Senyor es pugui fer pre-

sent entre els homes. Avui el cen-

tre no és Joan; l'evangelista tras-

llada el centre d'atenció, per dir-

ho així, cap a la figura de Jesús.

Joan Baptista és el qui l'anuncia.

L'anuncia als de la comissió ofi-

cial vinguda de Jerusalem, l'a-

nuncia als seus deixebles, i ens

l'anuncia a nosaltres: Mireu l'anyell

de Déu, que pren damunt seu el

pecat del món. I per donar més

força a les seves paraules en dóna

testimoni, és a dir, manifesta la

seva experiència, es compromet

davant tothom dient: He vist que

l'Esperit baixava del cel... i es posa-

va damunt d'ell. I per acabar diu:

* Homilia pronunciada a Montserrat el 3 degener d'enguany (text evangèlic: Jn 1,29-34).

dit i hem cantat: tothom ha vist,

d'un cap a l'altre de la terra, la sal-

vació del nostre Déu. Aquestes

paraules poden ser ben bé l'him-

ne que faci vibrar el nostre cor

durant aquest temps nadalenc.

Cada dia pot ser per a nosaltres

un pas decisiu que millori la

nostra percepció de l'Emanuel;

cada dia pot ser un pas més pro-

fund per viure millor el do de

saber que Déu és amb nosaltres.

La celebració de l'advent era

un crit d'esperança per a tots

aquells que eren conscients que

caminaven afeixugats, potser

desanimats o desencisats. Però

per percebre aquell crit calia que

en la nostra vida hi hagués el

desig de Déu, gana de Déu, fam

de Déu. En el temps d'advent,

les lectures ens parlaven de quin

era el Déu que podíem esperar.

En les festes nadalenques el

desig comença a poder ser

saciat. El misteri de Déu es va

revelant, concretant. Molt senzi-

llament, i per això mateix molt

admirablement. Cal aprendre a

mirar bé: Déu es fa present en la

pobresa de la limitació humana.

No cal adreçar la mirada bus-

cant grans espectacles; des de la

nostra pobra humanitat, des de

la nostra feblesa, des de la nostra

limitació podem descobrir Déu.

Déu en la carn, com nosaltres,

15

dono testimoni que aquest és el Fill

de Déu. Jesús és l'Anyell, és el Fill.

Cada paraula que ha dit té la

seva força. Primer ens ha convi-

dat a mirar; però tots sabem que,

quan mirem, interpretem el que

veiem a través del que hem vis-

cut; i amb la claror del nostre

desig (per això era important

purificar el desig). Ens ha dit que

era l'Anyell, és a dir, que tenia la

funció semblant al de l'anyell que

els israelites van sacrificar a

Egipte i que els va permetre

començar a caminar pel camí de

la llibertat; l'anyell, d'altra banda,

porta, en el seu interior, la marca

de servidor: Jesús al darrer sopar,

efectivament, es va vestir així,

perquè aprenent a servir amb

amor, els qui formem part de la

comunitat ecclesial encaminem

tothom a la llibertat. I encara ens

hem d'adonar que és l'Anyell el

qui dóna la vida; des de la creu el

veurem manifestant la glòria de

Déu, la força de Déu, perquè la

seva vida i la seva creu esdevin-

dran alliberadores. Hem estat

alliberats de l'expiació del crim

com així qualificava el pecat la

primera lectura (1Jn 2,29-3,6).

El pecat, al capdavall, consisteix a

negar amb fets que Déu és amb

nosaltres. Veient i vivint el foc

d'aquest alliberament, podem

cantar, ben comprometedora-

ment, aquests versets del salm:

tothom ha vist la salvació del nostre

Déu. C

16

Josep de C. Laplana

LA SAGRADA ESCRIPTURA,FONT DE CONEIXEMENT I DE VIDA CRISTIANA

Els evangelis i els evan-

gelistes són quatre, i

només quatre. Els

altres evangelis, que anomenem

apòcrifs, poden ser útils, poden

aportar detalls interessants i bons

sobre Jesús i les seves dites, però

no són la font de vida i de conei-

xement que brolla in medio

Ecclesiae, en el mateix cor de

l'Església, per obra de l'Esperit

Sant, inspirador de la Santa

Escriptura i santificador de tots

els qui s'acosten a beure d'aques-

ta font de salut i de gràcia.

L'Escriptura no és simple-

ment un llibre per a ser llegit

amb curiositat, ni un document

antic per a ser estudiat, analitzat i

viviseccionat en el quiròfan de la

ciència filològica i històrica.

L'Escriptura és memòria, anàm-

nesi, (“L'Esperit Sant us farà

recordar tot el que us he dit”, Jn

14,26), memòria escrita, evident-

ment, d'aquí li ve el nom

d'Escriptura, però també trans-

mesa, viscuda, meditada, comen-

tada i aplicada en cada època, en

cada ànima, en cada situació, dins

d'un univers d'imatges i de refe-

rències, talment que tota

l'Escriptura s'entén i es comprèn

a base de ressonàncies d'ella

mateixa, a la manera d'una sim-

fonia. Un evangeli il·lumina un

altre evangeli, un passatge de

l'Escriptura complementa i

remarca un aspecte d'una altra

escena, una paraula de Jesús pot

trobar el seu contrapès en un

altra paraula de Jesús, ben dife-

rent, sense que es neutralitzin les

dues sentències; en realitat es

potencien remarcant aspectes

oposats que poden il·luminar

situacions oposades en què els

fidels lectors ens podem trobar.

La varietat d'estils i de gène-

res, la complexitat de les imatges

i metàfores, la dificultat de com-

prensió i d'interpretació unívoca

que ens pot sorprendre quan lle-

gim la Bíblia, no les hem de con-

siderar com un trencaclosques

que desanima el lector, sinó que

més aviat són un esperó, un repte,

per a aquell que busca Déu; per-

què Déu és un Déu que s'amaga,

és l'Estimat del Càntic que espia

darrere les gelosies, que juga al

joc amorós de mostrar i de mos-

trar-se però mai del tot, precisa-

ment per excitar l'anhel de la

recerca. L'Apocalipsi llança un

desafiament obert al lector que

no acaba d'entendre ni entendrà

mai el missatge profètic que li

estan anunciant: “Aquí cal

intel·ligència, algú que tingui

17

enginy”(17,9). “Qui potest

capere capiat” (qui pugui

entendre que entengui), i

l'evangeli de Marc: “Qui

tingui orelles per escoltar,

que escolti!” (4,9).

La lectura assídua de la

Bíblia no és fàcil, però quan

un creient s'hi endinsa amb

un cor ardent, esdevé un

exercici que posa en joc tots

els mecanismes mentals,

sensibles, emotius, psicolò-

gics de la persona. Esdevé

“estudi” en el sentit de dedi-

cació absorbent, una explo-

ració, una contemplació, una

comprensió apassionant del

misteri amagat en els segles,

que supera i deixa com a

buits de contingut i de subs-

tància totes les altres expe-

riències alternatives que es

puguin presentar com a suc-

cedanis de la Lectio Divina,

de la Sagrada Pàgina.

La lectura de la Sacra

Scriptura no és ni pot ser

simplement literal. “La lle-

tra mata, l'Esperit vivifica”,

va sentenciar sant Pau (2Co

6,3). Els qui s'encallen a la lletra

i no la saben transcendir per l'es-

perit que amara tota l'Escriptura,

fàcilment poden caure en un

fonamentalisme que ofega l'es-

perit a base d'amuntegar brossa, i

que precipita en un abisme sense

fons de casuístiques estèrils. La

Sola Scriptura portada a les darre-

res conseqüències es pot conver-

tir en un ídol que suplanta el

mateix Déu que anima i inspira

l'Escriptura. La “Dei Verbum”

del Concili Vaticà II, amb els

seus 40 anys d'existència, conti-

nua essent el vademècum o el

millor manual d'entrenament per

a llegir l'Escriptura profitosa-

ment, salvíficament, santificado-

rament.

Per exemple l'evangeli de sant

Marc, que és el més curt i el més

dur i aspre de tots quatre evange-

lis, ens podria servir molt bé de

palestra, si ens decidíem a mesu-

rar les nostres forces i a posar a

prova la nostra capacitat de com-

prensió interna del que Déu ens

diu d'Ell mateix, de l'home que

som nosaltres i de la interrelació

que Ell hi ha establert per mitjà

del seu Fill Jesucrist, Déu i

Home com nosaltres.

El lleó de sant Marc rugeix a

la primera pàgina del seu evange-

li que comença amb la predicació

del Baptista al desert de Judà i

s'acaba amb el mandat de Jesús:

“Aneu per tot el món”: aquell

món que tenia el centre, on con-

fluïen tots els pobles, en la

ciutat de Roma, on Pere pre-

dicava i transmetia la seva

tradició oral, de la qual va

sortir l'evangeli de Marc

iterps Petri. Entre els dos

pols: el desert amb la predi-

cació de Joan el Baptista i les

primeres comunitats de cris-

tians escampades ja pel món

universal d'aquell moment,

s'esdevingué el fet cabdal de la

Història Sagrada, que il·lumi-

na tota la història humana: la

mort i la resurrecció de

Nostre Senyor Jesucrist.

El cristià llegeix la Bíblia

des del cor de Crist, arca de

l'Aliança antiga i nova, i fa

experiència d'“aquell Jesús”

que continua viu i operant

en la comunitat cristiana, en

cadascú de nosaltres, en les

nostres petites comunitats i

en la comunitat global de

l'Església. La Paràdosis, (la

transmissió cordial dels fets

de la salvació), continua i

brolla en el si de l'Església,

en aquella font de quatre

dolls que la predicació

patrística associa amb els quatre

evangelis, o els quatre rius del

Paradís, o els quatre punts cardi-

nals, els quatre vents que evo-

quen la universalitat del missatge

cristià. La Communio ens permet

l'accés a aquesta font de vida.

Anem-hi, i tan bon punt en beu-

rem sentirem la mateixa veu que

ens ha cridat a la font –“Venite”–

que ens diu: “Ite” - “Aneu per tot

el món” (Mc 16,15). Aquests

“venite” i ”ite” (veniu i aneu)

constitueixen la sístole i la diàs-

tole de la vida cristiana:

Evangeli-Eucaristia i Vida

intensa en el món on vivim. C

18

Montserrat Sala

VIATGE A CANTÀBRIA

CRÒNICA

Enguany els oblats dedi-

quem els vuit dies del

viatge-convivència d'es-

tiu a visitar sobretot Cantàbria,

però també una mica Astúries i el

País Basc.

El divendres 18 de juliol sor-

tim de Barcelona, com sempre

amb l'autocar de l'empresa Gibert

de Granollers. Dins ja hi trobem

alguns dels que no viuen a la ciu-

tat i que l'autocar ha recollit prè-

viament a Granollers. Prop de

Vilafranca s'afegeix al grup el

matrimoni Mansilla-Navarro, de

Vilanova i la Geltrú. Entre oblats i

simpatitzants formem un grup de

26 persones, i ens hi acompanya el

nostre consiliari pare Jordi

Castanyer.

Després d'haver fet una breu

parada a l'àrea de Lleida i de con-

tinuar el viatge per terres aragone-

ses i de Navarra arribem a la

població de Laguardia, ja dins de

la Rioja alabesa, bo i passant per

moltes vinyes. La vila està envol-

tada per una muralla, construïda

el segle XIII, i encara s'hi conser-

ven les cinc portes

d'accés. Els carrers

i els diversos racons

conserven un gran

sabor medieval.

L'economia recolza

sobretot en el cultiu

dels ceps i la pro-

ducció de vi amb

elaboració pròpia

dins la denomina-

ció d'origen quali-

ficada Rioja. Al

subsòl hi ha nom-

brosos cellers. D'entre els molts

llocs d'interès nosaltres visitem

l'església parroquial de Santa

María de los Reyes, construïda

entre els segles XII i XV, la prin-

cipal joia de la qual és l'admirable

façana gòtica i un preciós pòrtic

policromat de pedra de finals del

segle XIV, un dels pocs que es

conserven a la Península, amb les

figures dels dotze apòstols i de la

Mare de Déu; a l'interior hi ha un

retaule del segle XVII i un pesse-

bre articulat que és posat en

moviment per les festes de Nadal

i el primer diumenge de febrer.

Dinem en un hostal de Laguardia

mateix, on podem tastar la cuina

riojana i els seus vins.

Seguidament reemprenem el

viatge cap a Santander; durant el

trajecte podem anar admirant la

bellesa dels paisatges, voregem la

ciutat de Bilbao i, ja a Cantàbria,

anem resseguint el mar que va

apareixent darrere les muntanyes.

Feia un dia molt clar i lluminós, i

era una meravella contemplar-ho.

Arribats a Santander ens diri-

gim de seguida al Monte Corbán,

una mica als afores, on es troba el

Seminari, lloc on tindrem l'estada.

És un edifici molt gran, rodejat de

jardí; es tracta d'un antic monestir

de jeronis, fundat el segle XIV,

que, abandonat a partir de la des-

amortització de Mendizábal l'any

1835, el 1852 esdevingué el

Seminari diocesà conciliar.

Després de la guerra civil i a causa

de l'augment de vocacions sacer-

dotals, l'edifici es va haver d'am-

pliar. Actualment acull 12 semi-

naristes, però l'edifici assumeix

altres activitats diocesanes i de

residència de grups. Les nostres

habitacions, molt còmodes, reben

sobretot la llum del claustre.

Sopem en un dels menjadors

acompanyats cada dia per un grup

de sacerdots i algun seglar que hi

resideixen.

DISSABTE 19 DE JULIOL

Celebrem l'Eucaristia, prece-

dida per les Laudes, a l'espaiosa

capella del Seminari, i després

d'esmorzar emprenem la primera

jornada de visites que ha estat

programada.

Anem primer fins a Comillas.Aquesta vila durant l'edat mitjanarebia la influència dels marquesosde Santillana però a partir delsegle XIX es transforma en centred'estiueig de prestigi gràcies alsemigrants retornats d'Amèrica, undels quals, Antonio López López,primer marquès de Comillas, des-prés de fundar diverses empreses a• Laguardia

• Seminari de Santander

Barcelona, inverteix forta-ment a Comillas. Elmodernisme català hideixa clarament la sevaempremta. Visitem sobre-tot el palau del marquès deComillas, anomenat deSobrellano, un edificid'estil neogòtic amb ungran parc, en el qualGaudí el 1883 construeixun fantàstic pavelló ano-menat “El Capricho”, unade les tres obres del genicatalà que es conservenfora de Catalunya (les altres duessón la Casa Botines de Lleó i elPalau Episcopal d'Astorga).Conté,en les seves enormes i bellesestances, escultures de Vallmitjanai de Llimona, entre d'altres. Delluny estant destaca l'enorme cons-trucció de la UniversitatPontifícia, construïda i decoradapels arquitectes catalans JoanMartorell i Lluís Domènech iMuntaner. Fou destinat a semina-ri catòlic, a càrrec dels jesuïtes,però actualment és de propietatpública i es destina a actes cultu-rals i a cursos d'estiu.

Seguidament ens dirigim a

San Vicente de la Barquera, vila

eminentment marina i pesquera.

Creua la ria un pont construït el

segle XVIII. A la part alta de la

població hi ha el castell del segle

XIV i l'església de Nostra Senyora

dels Àngels d'estil gòtic de transi-

ció amb uns retaules d'estil barroc

i un sepulcre gòtic en alabastre

d'estil italià. El terra de l'església

està format per tombes de fusta,

un dels pocs casos conservats a

Cantàbria.Tenim el dinar reservat

en un restaurant just al costat del

mar; des del menjador mateix

podem observar el fenomen de la

marea, aquest moviment cíclic

d'ascens i descens del nivell de

l'aigua marina degut a l'atracció

gravitatòria del Sol i, principal-

ment, de la Lluna: en poques

hores passem de veure les barques

tombades en una gran platja a

quedar tot inundat i les barques

movent-se amb normalitat.

A la tarda anem a Santillana

del Mar, una població medieval

d'empedrats carrers, qualificada

com Conjunt Històric Artístic; és

un dels centres culturals i turístics

més coneguts de Cantàbria. En

visitem sobretot la col·legiata,

construïda entre els segles XII i

XIII sobre l'emplaçament de l'es-

glésia d'un antic monestir fundat

el segle VI que guardava les relí-

quies de santa Juliana, màrtir en

les persecucions de Dioclecià. Té

una planta basilical amb tres naus;

al centre de la nau central hi ha el

sepulcre de la santa (segle XV). El

claustre, del segle XII, és bellís-

sim, amb diversos capitells escul-

pits magistralment. En sortir fem

una passejada pel poble, la majoria

de les cases del qual són senyo-

rials, construïdes a partir del segle

XV quan la vila obtingué el rang

de marquesat.

A continuació els qui ho desitgen van a visitar el Museurèplica de les coves d'Altamira,inaugurat l'any 2001 a uns dosquilòmetres deSantillana del Mar.Les originals actual-ment no poden servisitades, per raó deseguretat, de conser-vació i d'investiga-ció. Foren descober-tes casualment l'any1879 i daten delsinicis del Paleolíticsuperior fa uns15.000 anys. Tenenuna longitud de 270

metres; hi ha representatscentenars d'animals i d'al-tres signes, entre els qualsels 21 bisons en diversesactituds famosos mundial-ment.

Acabada la visita, i

novament a l'autocar, retor-

nem a Santander tot resant

les Vespres.

DIUMENGE 20 DEJULIOL

Avui, diumenge, dedica-

rem el dia a conèixer la ciu-

tat mateixa de Santander i algun

lloc dels voltants. Sortim havent

esmorzat. Plou una mica, però

això no ens priva de passejar-nos

per la Plaça Porticada, d'estil neo-

herrerià, on se celebraven els

famosos concerts musicals durant

l'estiu; actualment el Festival

Internacional de Música se cele-

bra al Palau de Festivals.

Som molt a prop de la cate-

dral, on tenim previst d'assistir a

l'Eucaristia; hi anem, doncs.

Visitem en primer lloc la capella

cripta, romànica, anomenada del

Crist i, més popularment, església

baixa, que hi ha sota la catedral.

És d'una gran austeritat, amb tres

naus separades per uns pilars de

poca alçada i d'una gran robuste-

sa. L'església alta és pròpiament la

catedral, també de tres naus gòti-

ques, que ha sofert diverses modi-

ficacions al llarg dels segles,

sobretot després del paorós incen-

di de 1941. L'enorme edifici,

doncs, està format per dues esglé-

• El Capricho de Gaudí

• Santillana del Mar

CRÒNICA

19

20

sies sobreposades que juntament

amb el claustre del segle XIV for-

men un conjunt d'excepcional

interès. Els patrons de la ciutat

són sant Emeteri i sant Celdoni,

soldats romans martiritzats l'any

300 a Calahorra, les relíquies dels

quals (testes) foren traslladades a

la catedral de Santander i actual-

ment estan dins unes urnes de

plata. Veiem també, a l'interior de

la catedral, el mausoleu on hi ha

enterrat Menéndez y Pelayo, un

dels fills més il·lustres de la ciutat.

Finalment assistim a l'Eucaristia,

en què concelebra el pare Jordi

juntament amb alguns canonges;

el qui la presideix saluda el nostre

grup d'oblats, tant a l'inici com al

final de la celebració.

Els orígens de Santander sem-

bla que són l'establiment romà

d'un port estratègic de cara a les

comunicacions marítimes amb la

Gàl·lia i la Bretanya. Aviat esde-

vingué lloc important de cons-

truccions navals i de gran comerç.

El segle XIX és l'època de l'ex-

pansió urbana de la ciutat. El seu

port va augmentar tant el tràfic

que va arribar a ser anomenat el

“Liverpool d'Espanya”. L'incendi

que s'hi va declarar l'any 1941,

acabada la guerra civil, coincidint

amb un huracà de vent sud, va

destruir la major part de la zona

antiga de la capital: van desaparèi-

xer unes 2.000 vivendes, 37 carrers

i més de 500 comerços, hotels,

pensions i bars. Actualment és una

ciutat molt bonica i senyorial, cos-

mopolita i moderna, amb uns

gran edificis molt elegants.

Ubicada sobre una de les badies

més belles del món, té unes plat-

ges molt conegudes, entre les

quals destaca la cala del

Sardinero, envoltades pels jardins

de Piquío i des d'on es veu el

Palau de la Magdalena, damunt

d'una petita península, que vàrem

recórrer amb un trenet turístic

amb megafonia que ens anava

explicant tot l'entorn del Palau

Reial i la seva història; actualment

aquest palau és la seu de la

Universitat d'estiu Menéndez

Pelayo. Cal també destacar el

Passeig de Pereda i el carrer

Castelar dins l'eixample que es va

construir en estil neoclàssic a

finals del segle XVIII.

Aquest diumenge dinem al

Seminari on fem estada. A la

tarda anem en primer lloc a

Castañeda, municipi per on pas-

sen els rius Pas i Pisuerga, una

mica al sud de Santander.

Pensàvem visitar-hi la Reial

col·legiata de la Santa Creu, però

la trobem tancada i ens hem d'a-

contentar amb visitar-ne i foto-

grafiar-ne l'exterior: és un edifici

romànic, del segle XII, amb

alguns afegits gòtics i barrocs; en

destaca la decoració externa i

interna dels seus absis, la torre, el

cimbori i l'austera portada d'en-

trada. Després ens arribem a

Santa María de Cayón, on ens

trobem amb una capella preciosa;

l'altar de la Verge és en un lateral

perquè degut a unes obres a l'altar

major s'hi han deixat al descobert

unes arcades i columnes molt

boniques i ben il·luminades, se

suposa darrere de l'absis.

Acabada la visita anem encara

fins a Liérganes, poble situat al

costat del riu Miera i que, com

Santillana del Mar, és una de les

poblacions interiors més visitades

de Cantàbria, amb un balneari

molt freqüentat. Hi fem una bona

passejada per anar-ne admirant

les diverses cases senyorials amb

escuts, com ara el palau d'Elsedo i

el de la Rañada (segle XVIII), la

casa de los Cañones, la creu de

Rubalcaba, el santuari de san

Pantaleón i el barri del Mercadillo.

Finalment, després d'una tarda

molt aprofitada, retornem al nos-

tre Seminari de Santander.

DILLUNS 21 DE JULIOL

Avui tenim previst d'anar cap

a terres asturianes; com sempre, i

sense perdre gens de temps, sor-

tim de seguida d'haver esmorzat.

La ruta ens mostra un paisatge

més muntanyós que altres dies,

molt bonic i agradable.

En arribar a Oviedo, i sense

entrar encara pròpiament a la ciu-

tat, ens dirigim a Santa María del

Naranco, un dels monuments que

el rei Ramir I va fer construir per

a Palau de Camp, al segle IX, i

que més tard va servir també de

capella. És un edifici rectangular

d'una sola nau, consta de dos

pisos, l'inferior de poca alçada,

ambdós amb un cos central, amb

volta de canó. El superior, que

acaba amb dos miradors, té arcs

cecs amb decoració de soga a les

columnes. És una obra clau de

l'art asturià, considerat com a pre-

cursor del romànic, esvelta, ben

proporcionada i d'una gran origi-

nalitat. Per pujar a la planta alta

de la façana nord hi ha una escala

• Santander.

CRÒNICA

21

exterior de dos tirs, sense barana.

Molt a la vora, a uns 200 metres

més amunt, a la falda de la mun-

tanya, hi ha l'església dedicada a

l'arcàngel sant Miquel, San

Miguel de Lillo. Actualment

només se'n conserva una tercera

part perquè entorn del segle XV

se'n va esfondrar la resta degut a

les males condicions del sòl; la res-

tauració va ser poc afortunada. És

un edifici de planta basilical, molt

esvelta, de tres naus separades no

per pilars sinó per columnes. S'hi

conserven fragments de pintures

murals i uns esplèndids finestrals

amb gelosies calades de pedra.

Seguidament anem ja cap a

Oviedo, la capital d'Astúries. És

una bella ciutat senyorial, enclava-

da en una carena del mont

Naranco i rodejada de terres molt

fèrtils. Està situada a 28 Km. de la

costa i a 228 m. sobre el nivell del

mar. És una població dinàmica, de

gran tradició cultural i de pròspe-

ra economia. Al centre de la ciutat

hi ha molts jardins. La Catedral

de San Salvador està situada al

casc antic i és el seu principal

monument, un temple molt gran

de construcció gòtica dels segles

XV i XVI, amb un sumptuós pòr-

tic i una esvelta torre de 50 m.

d'alçada. Tal com teníem pre-

vist assistim a la missa que hi

presideix el senyor bisbe i con-

celebrada per diversos sacerdots

entre els quals el pare Jordi.

Aquest arquebisbat està cele-

brant l'any jubilar de la Creu, en

ocasió dels mil dos-cents i els

mil cent anys del lliurament a la

catedral d'Oviedo, perquè hi

fossin custodiades, de dues

creus que donen identitat a

Astúries, anomenades la Creu

dels Àngels i la Creu de la

Victòria. Precisament després

de la missa, i acompanyats pel

mateix senyor bisbe, tots els

assistents a l'Eucaristia anem a

la Cambra santa, construïda el

segle XII i modificada el XIII,

que alberga el tresor cardenalici

que és tingut com una mostra

ta a veure almenys l'exterior d'una

altra bellesa del preromànic astu-

rià: San Julián de los Prados,

església construïda el segle IX.

Novament a l'autocar ens dirigim

cap a Villaviciosa, poble prop del

qual hi ha el conjunt monàstic de

Valdediós, únic dels tres mones-

tirs cistercencs que hi ha a

Astúries que conserva intacta la

seva estructura. Ens hi rep, i ens fa

de guia, el prior, el català pare

Jordi Gibert, antic monjo de

Poblet i de Solius, amb qui el nos-

tre pare Jordi ja s'havia posat

en contacte prèviament. L'església

de San Salvador, “el Conventín”,

construïda el segle X, és una

joia inestimable de l'art preromà-

nic asturià, patrimoni de la

Humanitat sota la protecció de la

Unesco. Les obres de l'església de

Santa María de Valdediós comen-

cen a primers del segle XIII; és un

valuós exemplar de l'arquitectura

cistercenca, amb un claustre de

tres plantes. Durant molts anys,

entre pestes, inundacions i l'aban-

donament de la vida monàstica

l'any 1835, el de la desamortitza-

ció, s'inicia la decadència de l'edi-

fici. El 1986 se n'emprengué la

restauració, realitzada pel Govern

regional d'Astúries a través d'una

escola taller. El 1992 s'hi repre-

nia la vida monàstica i tornà a

Valdediós l'orde del Císter, per

bé que actualment hi resideixen

únicament quatre monjos.

Acabada la visita retornem a

Santander.

DIMARTS 22 DE JULIOL

Avui és santa MariaMagdalena. Comencem el diaamb el rés de Laudes il'Eucaristia a la capella delSeminari. El pare Jordi ens fauna breu homilia glossant lafigura de la santa. Sortim comsempre després d'esmorzar.Avui visitarem Santo Toribiode Liébana i els Pics d'Europa.No hi serem, però, tota la colla,perquè lamentablement l'EmíliaMas ha caigut en acabar• Naranco

d'art sacre sense comparació en

tot l'occident. Consta d'una sola

nau amb dos pisos sobreposats.

Les dues peces més prodigioses

són les creus esmentades, regals

dels reis Alfons II i III, però

també són de molt valor la caixa

de les Àgates, donada per Fruela

II, l'Arca santa, que provenia de

Jerusalem i que se suposa que

contenia relíquies de Jesús, de

Maria i d'alguns apòstols; la relí-

quia que promou més devoció,

però, és el sant Sudari, enquadrat

en un marc del segle XVIII de

fusta amb xapa de plata. Visitem

també el claustre, que té dos pisos:

l'inferior, gòtic, i el superior,

barroc.

Sortim de la catedral i ja ens

dirigim a l'hotel on dinarem. És

aquí, per cert, on podrem tastar la

sidra, el conegut i refrescant vi de

poma; uns cambrers, amb gran

professionalitat, ens van demos-

trant l'art i l'habilitat d'abocar-la

als vasos des de gran alçada –l'ex-

pressió típica és escanciar– per

poder servir-la i beure-la de

seguida.

Havent dinat ens proposem

d'anar al monestir cistercenc de

Valdediós. Però abans, a la sortida

d'Oviedo, ens aturem una estone-

CRÒNICA

22

Aquest monestir fou fundat el

segle VI per sant Toribio de

Palència; les primeres construc-

cions serien de l'estil preromànic,

tipus asturià o mossàrab; durant

els segles X i XI es va produir una

gran expansió del monestir per

tota la vall. L'any 1256 es cons-

trueix l'actual església seguint les

directrius del gòtic monàstic d'in-

fluència cistercenca. Després

d'uns anys de gran esplendor

entorn del monestir i de les ermi-

tes distribuïdes per tota aquesta

zona, durant l'edat moderna s'ini-

cia la decadència i acaba amb la

desamortització de Mendizábal el

1837. L'any 1961, després de la

restauració del ruïnós edifici, se'n

fa càrrec una comunitat de fran-

ciscans que actualment encara el

regenta. Aquí es guarda i venera el

Lignum Crucis, el tros més gran

de la creu de Jesús que Sant

Toribio, bisbe d'Astorga, hauria

portat de Terra Santa el segle

VIII. És any jubilar quan la festi-

vitat de Sant Toribio, el 16 d'abril,

cau en diumenge; aleshores s'obre

la porta del perdó i s'honora la

relíquia. També en aquest mones-

tir va viure i hi va escriure les seves

obres el famosíssim beat de

Liébana, monjo, que va morir a

principis del segle IX essent abat.

L'any 776 va escriure, en dotze

volums, els famosos comentaris a

l'Apocalipsi, obra coneguda amb

el nom de Beatus, per explicar el

darrer llibre de l'Escriptura, escrit

per l'apòstol sant Joan, de molt

d'interès tant pel text que conser-

va fragments patrístics, altrament

perduts, com per la il·lustració

abundant i característica. Va ser el

creador de la primera escola de

dibuix i miniatures medievals,

amb les primeres il·lustracions

que donen vida als textos. N'hi ha

diverses còpies (Beatus), una de

les quals a Girona. Podem assistir

a la benedicció i a la veneració del

Lignum Crucis a la seva capella,

una obra barroca en què sobresurt

la bella cúpula octagonal i el tem-

plet on es guarda la creu de plata

que conté els dos trossos de fusta

de 63 i 39 cm que configuren la

relíquia de la vera creu. I després

visitem una exposició sobre el

Beatus.

A continuació anem a FuenteDé, on dinem al restaurant delParador. Havent dinat ens dirigima l'estació del telefèric que hi haallí mateix. Salva un desnivell dequasi 1000 metres fins al miradordel Cable que deixa en un paratgeinigualable on es pot admirar deprop la grandiositat dels Picsd'Europa. Un cop dalt aviat des-apareixen el pare Jordi, en Jaume,el nostre xofer, i la més jovenetaque portem al grup, néta d'unaoblata, l'Aida, i als pocs instants jaels veiem enfilats en una d'aquellesmuntanyes i els podem fotografiar.

De retorn parem a Potes, elmunicipi més important de laregió, on conflueixen totes les• Picos de Europa

l'Eucaristia i el matrimoni GrauFont s'ha quedat per dur-la al'hospital i ocupar-se'n; els tenimben presents al llarg de la jorna-da i ens van informant de les ges-tions fetes.

Tenim un dia preciós, molt

lluminós, i tot el trajecte és una

meravella. Sortint d'Unquera,

prop de la costa (població on fan

les corbates, pastís de pasta de full

típic d'aquestes terres) passant per

Panes i el Congost de l'Hermida

de més de vint quilòmetres, sem-

pre al costat del riu Deva que neix

a Fuente Dé i desemboca al

Cantàbric, arribàrem a Potes,

capital de la Liébana. El paisatge

és bellíssim; tot contemplant-lo

em ve a la memòria el Cant

Espiritual de Maragall. Molt a

prop de Potes, mig amagat entre

les muntanyes, es troba el mones-

tir de Santo Toribio de Liébana.

CRÒNICA

• Santo Toribio

23

carreteres que pugen als ports.Conserva bells exemplars de l'ar-quitectura tradicional i carrersporxats que fan que sigui un con-junt molt pintoresc. Destaquem-ne la Torre del Duque delInfantado. Després, bo i seguint elcurs del riu Deva, entrem nova-ment al congost de l'Hermida,passem per Panes i Unquera i jasom camí de Santander. Comquasi cada dia resem Vespres al'autocar i arribem al Seminari persopar i dormir, contents d'haverfruït de tantes meravelles; i endonem gràcies a Déu. Ens ha pla-gut molt, és clar, retrobar l'Emília–amb una espatlla immobilitzada ialguns punts en una cella peròeixerida i animada a continuaramb nosaltres la resta del viatge– ien Sebastià i la Faustina.

DIMECRES 23 DE JULIOL

Avui anirem a Covadonga.

Després d'esmorzar sortim cap

a terres asturianes dins l'escarpat

bloc dels Pics d'Europa.

Resem Laudes a l'autocar. És a

Covadonga on es va iniciar la

reconquesta dirigida per Don

Pelayo, un noble del rei Don

Rodrigo; segons la tradició prop

de la Cova va tenir lloc la batalla

de Covadonga, en la qual Don

Pelayo va vèncer els musulmans

l'any 722.Va ser el rei Alfons I qui

va ordenar construir-hi una cape-

lla dedicada a la Mare de Déu per

celebrar la victòria. Covadonga

està situada a 8 quilòmetres de

Cangas de Onís, sobre un pro-

montori rocós al centre d'una vall.

A l'extrem d'una galeria oberta a la

roca i a 30 metres d'alçada hi ha la

Santa Cova on es venera la Verge

patrona dels asturians. Junt a la

Gruta hi ha una petita ermita i res-

tes d'un claustre, únic vestigi d'un

monestir del segle X. A l'interior

d'aquesta Cova hi ha els sepulcres

de Don Pelayo i la seva esposa.

El topònim Covadonga provédel llatí “Cova Dominica”, “Covade la Senyora” o Cova de laSantina com en diuen allí.

Aquesta Cova era recoberta defusta i l'any 1777 un incendi vaafectar el recobriment de fustaoriginal de la Santina. L'actualimatge és del segle XVI i foudonada al santuari per la catedrald'Oviedo l'any 1778; és feta defusta policromada de dolces fac-cions, i sosté el nen Jesús; a l'altramà té una rosa daurada; la capellaés d'estil romànic. La pobresa d'a-quest lloc i el difícil accés va ferque Covadonga durant uns anysquedés abandonat. Va ser el bisbeBenito Sanz i Forés el qui va ini-ciar-ne la restauració i la cons-trucció d'un temple monumentall'any 1877. És d'estil neoromànici va ser edificat amb pedra rosàciai marmòria extreta del turó deno-minat Auseva en el qual s'assenta.Fou consagrat el 7 de setembre de1901 i el papa Lleó XIII el va ele-var a la dignitat de Basílica menor.Situat enfront de la Santa Covaofereix una bellap e r s p e c t i v aquan ens hiacostem. Tédues torres queemmarquen laportada de tri-ple arc. Constad'una nau cen-tral i tres absise s c a l o n a t s .Després d'assis-tir a missa visi-tem una mical'església i elsqui ho desit-gem anem a la

Cova; hi havia molta gent i feiacalor. Després de passejar unaestona i de comprar algunsrecords anem a dinar al restaurantDon Pelayo, on tenim ocasió demenjar la típica favada asturiana.

Novament a l'autocar fem unaparada a Cangas de Onís, en laconfluència dels rius Sella iGüeña, poble que després de labatalla de Covadonga esdevinguéla capital dels reis asturians finsque Alfons II va traslladar-la aOviedo. A l'entrada hi ha el famós“pont romà”, construït en la baixaedat mitjana i format per un enor-me arc central i dos de més petitsen cada lateral, declarat monu-ment nacional des de 1931; del'arc central penja una rèplica de laCreu de la Victòria, conjunt queconstitueix l'element central del'escut del Principat. Passem unaestona prop del pont i comprantalguns dels productes típics de la

• Covadonga

CRÒNICA

• Cangas de Onís

24

contrada per portar-los de record.I novament cap a Santader.

DIJOUS 24 DE JULIOL

Iniciem el dia amb les Laudes

i l'Eucaristia a la capella del

Seminari; i després d'esmorzar

sortim cap a Bilbao.

La ciutat fou fundada el 1300

per Don Diego López de Haro, a

131 Km de l frontera francesa. La

ria del Nervión separa la ciutat

moderna de l'antiga. És una de les

capitals més industrials de la

Península i el seu port el de major

importància en transports de

mercaderies i capacitat dels seus

molls. En nombre d'habitants

ocupa el sisè lloc entre les ciutats

espanyoles, molt aviat distingida

pel seu caràcter comercial. Bilbao

no forma un nucli urbà compacte.

Tota la ria està vorejada d'antics

municipis, alguns incorporats avui

a la capital. El Bilbao pròpiament

dit és una ciutat antiga de boni-

ques places, com ara la plaça por-

ticada dels Màrtirs. Entre els

temples bilbaïns destaca la cate-

dral del Señor Santiago, del segle

XIV, d'estil gòtic pur amb un

bonic claustre i un pòrtic renai-

xentista del segle XVI.

De fet la nostra anada al PaísBasc era sobretot per visitar elMuseu Guggenheim d'art con-temporani, inaugurat el 1997,obra de l'arquitecte nordamericàFrank O. Gehry que ha esdevin-gut una important atracció turís-

tica i un dels símbols actuals mésimportants de Bilbao. El Museués molt notable per les sevesdimensions i per la seva singulari-tat arquitectònica. A l'entrada hiha la mascota del Museu, unenorme gos, el “Puppy”, formatper una grandiosa estructura d'a-cer inoxidable recoberta de plan-tes en floració. Férem la visita, japrogramada amb força anteriori-tat, en dos grups, acompanyats perunes excel·lents guies que ensexplicaren tots els detalls de laconstrucció i dels materialsemprats, sobretot el titani.Sobresurten les constants asime-tries de la construcció i les línies isuperfícies corbes que li donenuna gran elegància. Dedicat a lesarts plàstiques del segle XX i delXXI, les exposicions provenenbàsicament dels fons propis delmateix Museu, però també d'ex-posicions itinerants. Comencemla visita per l'obra de RichardSerra, un dels escultors més cèle-bres del segle XX “la matèria delstemps”, una reflexió sobre la fisici-tat de l'espai i la naturalesa de l'es-cultura. A la segona planta hihavia aquells dies l'exposició deles obres de Juan Muñoz, escultorde Madrid, mort força jove; totsón figures humanes que creenuna forta sensació d'aïllament id'introspecció individual. A la ter-cera hi ha una exposició sobre“coses del surrealisme”, sobretoten el món del disseny: teatre, inte-riors, moda, cinema, publicitat,joieria, tèxtils, amb diverses mos-

tres de Dalí i d'altres autors.Acabada la visita ens que-dem a dinar al Museumateix, per bé que desprésalguns encara visiten algunaaltra cosa del Museu.

A continuació anem alsantuari de Nostra Senyorade Begoña, patrona deBiscaia. Com que no obrenfins a les cinc de la tarda,alguns amb el pare Jordiaprofiten l'estona per arri-bar-se al casc antic de la ciu-tat, per mitja d'un ascensorque baixa fins al barri de

siete puertas, molt a prop de lacatedral, que també està tancada.Novament tots junts visitem elsantuari, l'interior de la Basílica,un temple de tres naus, sensecreuer, cobertes amb una volta delsegle XVII. En el centre d'ungran retaule que hi ha a l'altarmajor hi ha el cambril amb laimatge de la Mare de Déu deBegoña, de fusta policromada,amb el nen Jesús a la falda, d'estilgòtic, de principis del segle XIV.

De retorn cap a Santanderens aturem a Castro Urdiales,població molt bonica, la ciutatmés antiga del litoral cantàbric,l'antiga Flaviobriga romana;durant l'edat mitjana fou unactiu centre comercial de blat i dellana. El caseriu rodeja el port,protegit per un promontori rocósrematat per les restes del castellde San Antón, avui en funcionsde far, probablement del segleXIII. L'església de Santa Maria,segles XIII-XV, conté unsimportants retaules; malgrat tro-bar-la tancada ha valgut la penad'arribar-nos-hi tant per l'edificien ell mateix com per la vista quehi ha des d'allí.

Arribem a Santander per

sopar. Era vigília de sant Jaume i

havíem preparat una petita sor-

presa per a en Jaume, el nostre

xofer. Havent sopat, doncs, ens

apleguem en un extrem del men-

jador, el felicitem, li fem un petit

obsequi i brindem amb la sidra

que havíem adquirit prèviament

així com els vasos pertinents per

“escanciarla”, cosa que fan amb

molta habilitat tant el pare Jordi

com en Jaume mateix. Fou un

moment molt agradable, i tothom

molt content. I aviat cap a dor-

mir: l'endemà havíem de sortir

molt d'hora per al llarg retorn a

Barcelona.

DIVENDRES 25 DE JULIOL

Esmorzem al Seminari i ens

acomiadem del personal: dels cui-

ners, d'alguns seminaristes i,

sobretot, de la senyora Puerto (el

CRÒNICA

• Bilbao. Museu Guggenheim d’art

25

seu nom és una advocació maria-

na pròpia de Santander) i els

agraïm l'agradable estada d'a-

quests dies.

No retornem per la mateixa

ruta del dia d'arribada sinó que ens

dirigim cap al sud perquè volem

visitar Fontibre, prop de Reinosa, i

concretament el naixement del riu

Ebre, el més cabalós de la

Península. És un lloc molt bonic,

un parc ple d'arbres: pollancres,

roures i faigs. L'aigua ja hi surt en

abundància, i és que en aquesta

zona procedent del cim de Tres

Aigües o dels Tres Mars neixen

també el riu Pisuerga, afluent del

Duero, que desemboca a

l'Atlàntic, el riu Híjar, que s'ajun-

ta a l'Ebre, que va al Mediterrani,

i els rius Saja i Nansa que desem-

boquen al Cantàbric, d'aquí el

nom del cim. Fem una bona volta

enmig del bosc i vorejant una

mena d'estany al centre del qual

hi ha un petit monument a la

Mare de Déu del Pilar.

Retornats a l'autocar prenem ladirecció de Logronyo. El camí ésllarg però preciós; passem per uncongost impressionant denominat“de las Hoces” amb uns turonscalcaris erosionats que realcen elpaisatge. Voregem durant forçaestona l'enorme embassament del'Ebre, iniciat el 1928 i acabat el1947. I fem una parada a Oña, jaa la província de Burgos, poblacióubicada en un terreny accidentat,al fons d'una vall; hi fem una bre-víssima parada, que tanmateix enspermet d'arribar-nos a la plaça,molt bonica, i de veure'n algunsedificis i les façanes de duesesglésies, ben notables.

Després d'alguns quilòmetresentrem ja a la Rioja, que és una deles Comunitats Autònomes méspetites d'Espanya, situada a la vallde l'Ebre. Passem per Haro i altrespoblacions i arribem a Logronyojust per a assistir a la missa de lacatedral, coneguda amb el nom deSanta María la Redonda; hi con-celebra, com sempre, el pare Jordi.És sant Jaume, allí dia festiu; hi

assisteix força gent queparticipa també en leslectures i els cants; unamissa molt solemne, alfinal de la qual l'orga-nista ens sorprèn ambl'himne nacional espa-nyol! Després, en saberque hi ha un grup decatalans, ens obsequiaamb el Virolai. Acabadala missa el prevereencarregat de la cate-dral ens acompanya enuna breu visita; la cate-dral està assentadasobre un antic templeromànic; des del 1453és col·legiata i l'any1959 fou elevada a lacategoria de cocatedral.L'edifici actual és fona-mentalment del segleXVI però amb nom-broses reformes delXVIII. El seu aspecteexterior és plenament barroc. Elmés espectacular és la seva enor-me façana occidental treballadacom si fos un retaule de pedraamb escultures d'evangelistes,àngels, etc. Les dues torres late-rals, denominades “las gemelas”,són un bon exemple de la monu-mentalitat dels campanars barrocsde la Rioja. De seguida anem adinar en un restaurant a tocar dela catedral que s'anomena també,és clar, La Redonda. Havent dinatens queden encara alguns minutsper arribar-nos, a peu, a l'esglésiade San Bartolomé i admirar-ne labellesa de la façana, per bé queforça deteriorada.

I ara sí que emprenem la

darrera etapa del viatge. Després

de força quilòmetres per l'auto-

pista, però, fem encara una para-

da a l'àrea de servei d'Alfajarín,

prop de Saragossa. El pare Jordi

ens hi obsequia amb unes corba-

tes d'Unquera per berenar. Prop

de Vilafranca deixem el matrimoni

Mansilla-Navarro, de Vilanova, i

ja de nit arribem feliçment a

Barcelona; cansats, però portant

en el record aquest meravellós

viatge per terres del nord

d'Espanya, que tan bé ha estat

organitzat per la nostra Junta

d'oblats de Montserrat. Moltes

gràcies. C

• Fontibre

CRÒNICA

INFORMACIONS DIVERSES

• A finals de setembre entrà com a postulant al nostre monestir en Josep Forés, de Barcelona.

• El dia 1 de novembre el pare Andreu Marquès celebrà els 50 anys de professió monàstica.

• Llibres recomanats:

JAUME CAMPALANS: Bo i fent camí… Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Col·lecció El Gra de

Blat. Barcelona 2008.

MARTÍ ÀVILA I SERRA: Una ullada a les religions d'avui. El Judaisme i l'Islam. Publicacions de l'Abadia

de Montserrat, Biblioteca Serra d'Or. Barcelona 2008.

Recordem que a la nostra pàgina web (www.oblatsmontserrat.cat) hi trobareu tota mena d'informació

d'interès, a més dels darrers números de l'Acull!, de fotografies de les nostres activitats i d'enllaços amb

altres pàgines web eclesials i benedictines.

OBLATS

Domènec Sanchís Rallo

FAMILIARS

Carme Relats Arimon, germana d'en Vicenç i de la Maria Relats

Maria Soley Carbonell, mare d'en Pere Pau Serracant Soley

Maria Mercè Rius Ortigosa, filla de la Núria Ortigosa Girbes i

neboda de la Mercè i de la Francesca Ortigosa Girbes


ELS NOSTRES DIFUNTS

26

2727

CALENDARI D’ACTIVITATS 2009

GENER 21 Inscripcions: Regla B. / Trobada

31/1 Febrer REGLA B. (12h matí) / TROBADA (4h tarda)

FEBRER 11 Inscripcions: Regla B. / Recés

21/22 REGLA B. (12h matí) / RECÉS (4h tarda)

25 Inscripcions: Domínica Laetare

MARÇ 4-6 EUCARISTIA - Conferències quaresmals a Lestonnac (2/4 de 8 del vespre)

22 DOMÍNICA LAETARE

ABRIL 1 Inscripcions: Excursió de primavera

18 EUCARISTIA a l'altar de Sant Benet de la catedral de Barcelona (11h matí)

MAIG 9/10 EXCURSIÓ de primavera

20 Inscripcions: Regla B. / Trobada

30/31 REGLA B. (12h matí) / TROBADA (4h tarda)

JUNY 11 EUCARISTIA - Conferència a Lestonnac (2/4 de 8 del vespre)

17 Inscripcions: Regla B. / Recés


JULIOL 21-28 (previsió) VIATGE d'estiu

SETEMBRE 2 Inscripcions: Exercicis espirituals

9-13 EXERCICIS ESPIRITUALS a Montserrat

OCTUBRE 7 Inscripcions: Regla B. / Trobada

17/18 REGLA B. (12h matí) / TROBADA (4h tarda)

NOVEMBRE 5 EUCARISTIA - Conferència a Lestonnac (2/4 de 8 del vespre)

11 Inscripcions: Regla B. / Recés / Domínica Gaudete


DESEMBRE 13 DOMÍNICA GAUDETE

Inscripcions: Faustina FONT – Tel. mòbil 653 34 35 62 / dia indicat a partir de les 9 del vespre

27

Informació General: Ma. Dolors TRESSERRAS – Tel. mòbil 656 40 80 57

Informació Tresoreria: Ramon BORRELL – Tel. mòbil 617 40 80 83


28

ABANS QUE M’INVOQUEU US DIRÉ: “AQUÍ EM TENIU”.QUINA COSA MÉS DOLÇA PER A NOSALTRES, GERMANS CARÍSSIMS,

QUE AQUESTA VEU DEL SENYOR QUE ENS INVITA?MIREU COM EL SENYOR, EN LA SEVA BONDAT,

ENS MOSTRA EL CAMÍ DE LA VIDA.

(RB PRÒLEG 18b–10)

C

Documents

Desembre 2008 Núm. 113 3a. època · desembre 2008 Núm. 113 3a. època Imprimeix: Bengar Gràfiques Lluís Companys, 62 GRANOLLERS Dipòsit legal: B–2907–1996. 3 Al·locució