GER

MA

ND

AT

DEL

MO

NES

TIR

CIS

TER

CEN

C D

E SA

NT

A M

AR

IA D

E P

OB

LET

PO

BLE

TII

èpo

ca, A

ny X

VI,

núm

33,

Des

embr

e 20

16

II època, Any XVI, número 33, Desembre 2016

INFORMACIÓ DEL MONESTIR DE POBLETHORARI DE CULTES

FESTES DE PRECEPTE DIES FEINERS 5,15 h. MATINES 5,15 h. MATINES 7,30 h. LAUDES 7 h. LAUDES 10 h. MISSA CONVENTUAL 8 h. MISSA CONVENTUAL 13 h. MISSA PER AL POBLE 18,30 h. VESPRES (15/9 al 14/6) 18 h. MISSA PER AL POBLE 19 h. VESPRES (15/6 al 14/9) 19 h. VESPRES I EXPOSICIÓ 20,30 h. COMPLETES I SALVE (15/9 al 14/6) 21 h. COMPLETES I SALVE 21 h. COMPLETES I SALVE (15/6 al 14/9)

HORARIS DE VISITA AL MONESTIR• Hivern(del13d’octubreal15demarç): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 17:30 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Primavera(del16demarçal14dejuny): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Estiu(del15dejunyal14desetembre): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 18:00• Tardor(del15desetembreal12d’octubre): Dies feiners:10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30

EL MONESTIR NO ES VISITA ELS DIES DE NADAL, SANT ESTEVE I CAP D’ANY.REIS, DIJOUS I DIVENDRES SANT I DILLUNS DE PASQUA, TANCAT A LA TARDA.

TELÈFONS,FAXICORREUSELECTRÒNICS:MONESTIR-COMUNITAT: Tel. 977 870 089 – Fax: 977 871 762

WEBMONESTIRDEPOBLET:www.poblet.catMONESTIR:info@poblet.cat

ADMINISTRACIÓ:admin@poblet.cat– Tel. 977 870 089 (ext. 260)HOSTATGERIAINTERNA:hostatgeriadepoblet@gmail.com

ARXIUTARRADELLAS:atarradellas@poblet.cat – Tel. 977 870 089 (ext. 234)HOSTATGERIAEXTERNA: Tel. 977 871 201 – Fax: 977 870 537

hostatgeria@poblet.cat//gerencia@poblet.cat//comptes@poblet.cat//escolarestaurant@poblet.cat

CONSERGERIA(GUIESMONESTIR): Tel. i Fax: 977 870 254 –visita@poblet.cat

TRESORERIAGERMANDAT:jjosepdeharo@yahoo.es

WEB FUNDACIÓ DE POBLET. www.fundaciopoblet.org – secretaria@fundaciopoblet.org

S u m a r iEDITORIAL 1

EL PÒRTIC DE L’ABAT POBLET 1940 Octavi Vilà, abat 2

GERMANDAT CRÒNICA DE L’ASSEMBLEA ANUAL Bernat Folcrà 4 MEMÒRIA ANUAL Joan de Haro 7 COMIAT DEL PRESIDENT SORTINT Llibert Cuatrecasas 11 DISCURS DEL PRESIDENT ENTRANT Cristòfol-A. Trepat 12

MEDALLA 20 CAMINANT ENS RECONSTRUÏM Joan Colom 21

ESCOLA DE PREGÀRIA ELS FRUITS DE LA MEDITACIÓ Marco Schorlemmer 23

LA REGLA AMB ULLS DE LAIC UN MODEL DE LIDERATGE EXPORTABLE Francesc Torralba 27

RELIGIÓ I CIÈNCIES NATURALS APUNTS DE LECTURA DEL LLIBRE DEL GENTIL I DELS TRES SAVIS David Jou 30

A FONS THOMAS MERTON I LA NATURA COM EPIFANIA DEL MISTERI CÒSMIC Josep M. Mallarach 37

COMENTARIS A L’EXHORTACIÓ “AMORIS LAETITIA” Manel Claret 41

LA DIVERSITAT RELIGIOSA A CATALUNYA: UNA REALITAT I UN REPTE Enric Vendrell 48

LA ROMA DEL PAPA FRANCESC Sergi Rodríguez 52

MÓN MONÀSTIC UN NOU PREVERE A L’ESCOLA DEL SERVEI DEL SENYOR Lluís Solà 58

L’ENTREVISTA FRA OCTAVI VILÀ MAYO Cristòfol-A. Trepat 61

LA PORTADA Jesús M. Oliver 71

CRÒNICA DE LA COMUNITAT De maig a l’octubre del 2016 Xavier Guanter 72

LA RODA DELS DIES •FESTA DE LA VERGE BLANCA DE L’ACADÈMIA

•15è CURS DE FORMACIÓ MONÀSTICA A ROMA

• IV FESTIVAL INTERNACIONAL ORGUES DE POBLET

•VISITA A FONTFREDA, L’ABADIA MARE DE POBLET

• JUBILEU DE LA MISERICÒRDIA A MONTSERRAT

•CANONITZACIÓ DE LA BEATA MARE TERESA DE CALCUTA

•VISITA DE L’ESCOLANIA DEL VALLE DE LOS CAÍDOS AL MONESTIR DE POBLET

78-86

INVITACIÓ A LA LECTURA BREUS COMENTARIS D’ALGUNS LLIBRES PER A CONVIDAR A LA LECTURA Lina Zulueta 86

DÉU A LA XARXA LES EMPRESES D’INSERCIÓ, CONTRA L’ECONOMIA DEL REBUIG Cristòfol-A. Trepat 88

Director: Cristòfol-A. Trepat

Consell de Octavi Vilà, AbatRedacció: Xavier Alonso Lluís Solà Sam Soler Lina Zulueta Tomàs Bataller

Portada: La capella de Sant Jordi. (foto: Sam Soler)

Realització: T.G.A.,Técnicas Gráficas Aplicadas, S.L.

Tel. 629 831 307t.g.a.sl@telefonica.net

Disseny-Maquetació: Pau Benito

Preu subscripció (2 números): 25 e

Número solt: 15 e

Dipòsit legal: T-60/2001 - ISSN 1577-4104

Edita:Germandatdel

MonestirCistercencdeSantaMariadePoblet.

1

POBLET

La mitologia romana dedicava el primer mes de l’any solar, el gener, al déu Janus. Aquesta divinitat estava representada per dues cares: una mirava endavant i l’altra enrere. Hem de reconèixer que en aquests moments, a punt d’iniciar l’any nou, tenim la temptació de només mirar el passat viscut i a veure el futur amb in-certesa aguda, i fins i tot amb por.

Efectivament, si esguardem aquest any que deixem enrere els motius de preocu-pació ens poden aclaparar i amb raó. En el camp polític resulta altament inquietant, d’una banda, la crisi d’estabilitat de la UE marcada pel Brèxit i, de l’altra, per l’auge dels moviments populistes autoritaris en molts països europeus. També amoïna, i no pas poc, que en una potència democràtica com els EUA s’hagi elegit un presi-dent que al llarg de la seva campanya electoral ha manifestat reiteradament amb procacitat el seu masclisme, la seva demagògia i la seva xenofòbia tot proposant un tancament del país en si mateix, desconnectant-se d’Europa i aïllant-se del món. En l’àmbit humanitari continuem amb el conflicte de Síria que ningú no sembla capaç d’aturar. La crisi dels refugiats continua viva i l’emigració clandestina dirigida per

màfies prossegueix la seva explotació, saldada sovint amb la mort dels seus integrants. A casa nostra les coses no van pas millor. Continuen les retallades dels serveis socials, el

flagell de l’atur, els contractes temporals, l’increment de la precarietat laboral –en especial en els joves– amb les conseqüències greus que això comporta. ¿Qui gosa formar una família si, malgrat el seu esforç i el seu estudi, l’únic que pot aconseguir és un contracte mal pagat per a pocs mesos? D’altra banda les tensions entre la Generalitat i l’Estat espanyol es concreten encara en persecucions polítiques a persones pacífiques i democràtiques –encobertes, això sí, judicialment– prescindint del diàleg al qual tant insistentment hem apostat des d’aquestes pàgines. Cal recordar que les relacions humanes precisen de consens sobre els grans marcs de convivència i que si aquest es trenca per una banda el dret pot ser injust i la legalitat il·legítima.

Però hem entrat a l’Advent. I l’Advent, malgrat tots aquests aspectes decebedors, ens convida un cop més, com a creients, a l’esperança. I si mirem amb atenció els signes del temps que ha impulsat i està impulsant el Papa, hem de sentir-nos vius en la fe i esperançats. En destaquem tres signes.

S’ha clausurat l’any de la Misericòrdia amb una bona participació de fidels. I se’ns enco-mana que continuem per aquest camí de perdó i d’atenció als més necessitats. Com a senyal d’aquesta obertura a la reconciliació i al perdó, el papa Francesc ha autoritzat tots els sacerdots sense limitació a perdonar el pecat de l’avortament. En segon lloc és important la insistència a presentar l’Església com una mare que acull sense condemnar ni excloure. Fins i tot en ca-sos extrems. Si algú no està d’acord amb el dogma o amb el magisteri no pot predicar ni fer catequesi, però continua tenint el seu lloc a l’Església (Amoris Laetitia, 297). No fa pas tant de temps, i els que tenen una certa edat ho recordaran, qui no estava d’acord amb el dogma era declarat heretge i, sovint, excomunicat. Finalment cal destacar d’una manera especial la troba-da cordial i ecumènica del Papa amb els dirigents de l’Església luterana en l’inici del marc de celebració dels 500 anys de la Reforma protestant. Els qui abans eren considerats heretges avui els considerem germans amb qui busquem camins d’unió. Aconsellem vivament la lectura de la declaració conjunta catòlico-luterana a la catedral sueca de Lund (31 d’octubre de 2016).

Aquest número us arriba al voltant del Nadal i de l’inici de l’any civil 2017. Que la llum del Nadó ens encoratgi a mirar el futur amb esperança i a comprometre’ns amb els més necessitats.

EDIT

OR

IAL

22

POBLET 1940Aquest darrer any el monestir ha viscut

un exercici constant de memòria a propòsit dels orígens de la restauració de Poblet en el seu doble vessant: espiritual i arquitectò-nic. El 24 de novembre de 1940, després de cent-cinc anys d’abandó, arribaren els qua-tre monjos italians que retornaren a aques-tes pedres el seu sentit original: ser lloc de pregària i de treball d’una comunitat cister-cenca que segueix la Regla de sant Benet. El 26 d’abril de 1941 moria a Poblet, tot just uns mesos després de la restauració de la vida monàstica, Eduard Toda i Güell, el pri-mer president del Patronat de Poblet. Amb-dós esdeveniments representen el que ha estat el lent ressorgir de Poblet en aquests darrers setanta-cinc anys de reconstrucció espiritual i material. Toda, antic diplomàtic i home de vasta cultura i amb una visió cos-mopolita de la realitat, arribà a Poblet l’any 1930. La seva presència representa un punt i final a la llarga devastació i l’arrencada de la restauració del cenobi. Els darrers anys de la seva vida a l’antiga casa del mestre de no-vicis van ser la culminació d’un somni de jo-ventut: restaurar Poblet, aquelles ruïnes que havien esdevingut el somni dels romàntics on hi rememoraven antigues grandeses de la història del país. Sens dubte Toda, amb els seus clarobscurs, com tot home, representa una figura cabdal en la restauració de Poblet.

El diumenge 24 de novembre de 1940 el P. Giovanni Rosavini, de 31 anys, com a prior, el P. Martino Marini, de 28 anys, com a mestre de novicis, el P. Tommaso Vona, de 32 anys, com a cellerer, i fra Giovanni Fioravanti, de 23 anys, germà convers, for-maven la comunitat cistercenca que restau-rava la vida monàstica a Poblet. Venien de Santa Croce in Gerusalemme, el monestir cistercenc de Roma a tocar de San Giovanni

EL P

ÒR

TIC

DE

L’A

BA

T in Laterano. La comunitat, però, rebé aviat els primers monjos catalans. El dia 1 d’abril de 1941 es presentà la primera vocació, el P. Manuel Morgades i Òdena, fill de l’Es-pluga de Francolí i pare paül; darrere d’ell van arribar quatre joves més: Josep Farré, Lluís Saladrigues i altres dos que deixarien el monestir pocs anys després. Un grup de monjos ben joves que arribaven a un país desconegut per a ells, que havia sortit d’una guerra per entrar en una més que difícil postguerra, mentre Europa es començava a dessagnar en la Segona Guerra Mundial. En aquelles circumstàncies va sorgir la Ger-mandat de Poblet amb la finalitat d’ajudar la nova comunitat a tirar endavant, fins i tot a no passar gana i a tenir el mínim imprescin-dible per poder viure. Més tard va venir el temps de les restauracions de la biblioteca, del refetor i de la sala capitular. Així, a poc a poc, la llavor sembrada per Eduard Toda i l’impuls definitiu de la comunitat restaurada anaren fent de Poblet el que és avui.

No podem oblidar que tot ha estat fruit de molts esforços. Han estat anys d’intensa activitat reconstructora sota el guiatge dels priors Giovanni Rosavini (1940-1950), Gre-gori Jordana (1950-1953) i Robert Saladri-gues (1967-1970) i dels abats Edmon Maria Garreta (1953-1966), Maur Esteva (1970-1998) i Josep Alegre (1998-2015). Aquesta tasca restauradora ha comptat amb el suport del govern de l’Estat, la Germandat, les diputacions provincials de Catalunya, Ara-gó, Balears, Navarra i País Valencià i, en els darrers anys, de la Generalitat recuperada. També cal comptar-hi nombroses entitats i empreses. La restauració de Poblet, que era el somni d’Eduard Toda, ha estat una obra feta realitat per a un país, per a una comuni-tat i per a uns amics que li han donat suport.

Poblet és fonamentalment un monestir, el lloc concret on una comunitat monàstica cistercenca viu, treballa i prega. Certament és

POBLETPOBLET

també en l’actualitat el conjunt monàstic més gran habitat d’Europa. Quan els monjos hi re-tornaren el 24 de novembre de 1940, quasi tot estava per reconstruir. Les edificacions anaren ressorgint a poc a poc de la cendra. El que és més important, però, és que la co-munitat, la sang que corre per les artèries de Poblet, també va anar ressorgint. Avui vint-i-nou monjos cerquem Déu a Poblet i intentem ser un testimoni de vida monàstica i de vida cristiana. Perquè un monestir no és sinó una comunitat de cristians reunits en una escola de servei diví com en diu sant Benet, en la qual aprenem de Déu per la Paraula, la pregà-ria i el treball, a estimar-lo i a compartir aquest amor amb els germans.

Aquesta vida es viu en un espai concret: el clos del monestir. La mateixa arquitectura cistercenca n’és una mostra. La planta dels nostres monestirs situa el centre de la vida monàstica en el claustre que rememora el pa-radís. És allí on raja l’aigua que dóna la vida i que recorda aquella que per a nosaltres re-genera en el baptisme. Totes les dependèn-cies giren a l’entorn del claustre, i així tota la vida del monjo gira a l’entorn de recuperar la imatge divina perduda. Pregària, vida comunitària i treball, els tres ei-xos de la vida monàstica, conflueixen físicament en el claustre. L’actualitat de la nostra vida i la seva experièn-cia ens fan trobar noves situacions concretes que enriqueixen cada dia nous aspectes de la vida monàstica. Cal saber llegir darrere les formes, a vegades fruit del passat, les petjades

d’una realitat espiritual sempre vàlida per a la vida monàstica. Hem de guardar aquestes petjades tractant de cercar el signe nou per expressar avui, aquí i ara, que existeix una re-alitat que no ha perdut res del seu valor.

Cercar Déu continua sent l’essencial sen-tit de la nostra vida. Cerquem Déu a Poblet, com ho feren tants monjos durant segles, com també en aquests setanta-sis anys ho han fet els monjos que ens han precedit en la vida monàstica. Alguns hi han romàs fins a la mort, d’altres un temps més o menys llarg. Tots ells han deixat una empremta no sols en els treballs de restauració, sinó sobretot en la litúrgia, en el treball, en el dia a dia, sense excessius protagonismes. Tots ells han fet Poblet de manera discreta, quasi anòni-ma, i ens han llegat una comunitat viva, amb els seus problemes i les seves il·lusions, però sempre esperançada en el futur i confiada en la misericòrdia de Déu. Com escrivia l’abat Maur Esteva amb motiu del quarantè aniver-sari del retorn, el que ara veiem tan ben conservat és fruit d’una constància i de pacient i soferta dedicació de cadascun dels monjos, que són els vertaders protago-nistes de la restauració d’aquest lloc tan antic com la

història de Catalunya, i de la reinstauració d’un estil de vida cristiana tan antiga com la mateixa vida de l’Església. (ESTEVA, Maur, Poblet: Quaranta anys de restaura-ció. 24 de novembre de 1980.)

Octavi Vilà, abat

33

4

Aquesta nova trobada anual de la Ger-mandat es va desenvolupar al voltant de la joia i de la misericòrdia. És a dir: una diada envoltada de la joia del trobament, de la joia de la misericòrdia i, a la tarda, de la joia del tango.

L’EucaristiaA les 9:30 els monjos vàrem acollir el

nombrós grup de germans i germanes que es van reunir a l’hostatgeria externa i a les 9:50 vam sortir en processó cap a l’església des de la capella romànica de Santa Cateri-na. La plaça del monestir es va omplir del sol del matí i dels cants de les lletanies a la Mare de Déu. La celebració de l’eucaristia va ser presidida per fra Octavi Vilà, abat de Poblet. En el decurs de l’homilia va desta-car la gran importància de viure avui la joia

de l’evangeli i de combatre la tristesa amb la joia de Crist i de la Mare de Déu, una joia que no és passatgera sinó l’única capaç d’omplir de pau els cors assedegats i famo-lencs de sentit: L’alegria del cristià és necessària fins i tot en els moments més tristos, en els moments de dolor, perquè així converteix el dolor i la tristesa en pau i serenor, va dir el P. Abat.

La conferènciaAcabada la missa, a les 11, tots els ger-

mans es van reunir a la sala capitular del mo-nestir, on es va llegir la memòria anual de la Germandat. A continuació el P. Abat va beneir les medalles i va lliurar la Regla de sant Benet als nous germans. Tot seguit els assistents van escoltar la conferència del Dr. Salvador Pié-Ninot, rector de la parròquia barcelonina de Santa Maria del Mar, que

GER

MA

ND

AT CRÒNICA DE L’ASSEMBLEA

ANUALEl dissabte, dia 2 de juliol de 2016, va tenir lloc l’assemblea anual de la Germandat.

Ens en fa la crònica fra Bernat Folcrà, monjo de Poblet.

“Feu això en memòria meva.”

“Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres.”

Foto:

Bed

mar.

Foto:

Bed

mar.

5

POBLET

duia per títol: Quin sentit té avui celebrar l’any de la misericòrdia. Va parlar molt àmpliament del concepte de misericòrdia predicat pel papa Francesc. La misericòrdia, va dir, té dues ca-racterístiques: és un amor cordial, és a dir, no sols de cap, sinó de cor, i que toca les entranyes; i és un amor que perdona, prin-cipalment els enemics, una gran novetat, perquè el missatge cristià fa molt d’èmfasi a perdonar els enemics.

La raó per la qual tenim necessitat de practicar la misericòrdia és que sempre ro-manen en nosaltres unes ferides que sola-ment són guarides per la misericòrdia. Les ferides de l’egoisme tan sols es poden guarir quan sortim a les perifèries físiques i a les perifèries existencials de què parla el papa argentí. Només quan donem menjar i vestit als pobres, quan consolem els tristos i en-

senyem als ignorants, només així es poden guarir aquestes ferides, ja que són les feri-des dels pecats que han estat perdonats, les marques del pecat.

El Dr. Pié va dir també que la paraula jubileu vol dir joia. Hi ha un augment de joia en el món gràcies a les obres espirituals i corporals de misericòrdia. La millor for-ma de viure aquest jubileu és realitzant les obres de misericòrdia. I és que el tema de la misericòrdia, en el context del pontificat de Francesc, no és un tema més: la misericòr-dia està en tots els seus temes d’una manera transversal, i és a partir d’ella que promou la renovació eclesial. A partir d’una gran cons-ciència de la realitat, el papa treballa per la descentralització de l’Església, perquè el papa Francesc és un papa que ens retorna al Concili Vaticà II. Ara la prioritat no és in-traeclesial sinó extraeclesial. Cal ajudar els de fora amb el sentit de missió d’església en sortida, amb l’alegria de saber que Jesús és present en nosaltres cada vegada que inten-tem acomplir les obres de misericòrdia.

Acabada la conferència del Dr. Pié el president sortint i el president entrant van adreçar sengles discursos a la concurrència dels germans i germanes presents.

El dinarEl dinar a l’hostatgeria externa va ser una

veritable experiència de compartir. Els ger-mans van trobar l’oportunitat de conèixer-se, trobar-se i dialogar. Va ser l’oportunitat de felicitar el nou president de la German-dat, el Sr. Cristòfol-A. Trepat, el qual, a més, és el director de la revista Poblet, i també de felicitar els nous membres de la Germandat. L’afectuós àpat va permetre compartir tot el que de més entranyable portàvem al cor com les inquietuds espirituals en les seves feines i en les seves vides en família. Això va crear una atmosfera de molta alegria i cordialitat. De manera especial, no sols mentre dinàvem,

El Dr. Salvador Pié-Ninot.

Foto:

Bed

mar.

6

sinó també tot el llarg de la trobada, va estar molt viu en els germans el record del P. Fran-cesc Tulla, el qual recentment ens va deixar per marxar a la casa del Pare el passat diven-dres sant. Com el trobem a faltar!, va ser la frase que es va repetir en boca de de molts dels germans que el coneixien. El gran esperit de servei amb què el P. Tulla havia estat atent a les activitats de la Germandat al llarg de tota una vida ha deixat un record inesborrable i uns sentiments de gratitud entranyables.

La tardaLa diada es va tancar amb la Misatango del

compositor argentí Martí Palmeri (1995-1996), a l’església, interpretada pel Cor Mestral de Reus, que s’esqueia molt bé amb el tema de la conferència, ja que el tango va néixer a les perifèries, com un fet cultural lli-gat a la marginació dels immigrants. En pa-raules de Rosa Boqueres, integrant del Cor Mestral: Poder fer la Misatango, amb la sonoritat tan particular del tango, però alhora amb l’espirituali-tat que Martín Palmeri li va donar; amb els moments tan tendres de la mezzosoprano o els més colpidors quan parla de la passió de Crist; en un entorn tan entranya-ble com el Monestir de Poblet va ser del tot emocionant.

En efecte, va ser la conjunció entre el cant gregorià i el so melancòlic del bando-neó, va ser una comunió sorprenent, com el d’una abraçada de cultures tan diverses, la llatinoamericana i l’europea. A més, va ser una autèntica barreja de cultura i de fe. Una experiència molt rica de sortida cap a les pe-rifèries existencials, aquesta vegada simbo-litzades en el maridatge d’aquestes músiques que va tocar profundament el cor de tots.

Amb l’hora de vespres es va posar el punt i final a l’assemblea d’aquest any.

Bernat Folcrà

La Missatango a Escornalbou.

7

POBLET

Participació dels monjos en activitats externesEl mes d’octubre fra Octavi Vilà va anar

al santuari de santa Teresina de Lleida per participar en el congrés d’espiritualitat que duia per títol La interioritat habitada: el testimoni de Teresa de Jesús. En el decurs del congrés fra Octavi va oferir un testimoni sobre la vida cistercenca en una taula rodona sobre La in-terioritat en el cristianisme actual.

D’altra banda, el P. Abat Josep Alegre va anar als monestirs cistercencs de Santa Ma-ria de Lazkao, Santo Domingo de la Calza-da, Santa Maria de Vallbona i també al mo-nestir de Valldonzella per impartir exercicis espirituals.

Capítol General de l’ordeEl 6 d’octubre el P. Abat i P. Prior van

anar a Roma per participar en el Capítol Ge-neral de l’Orde, en el decurs del qual va ser escollit el P. Prior de Poblet, fra Lluc Torcal, com a Procurador General de l’Orde Cis-tercenc.

Vestició i començament del noviciatEL 20 d’agost, després de laudes, a la

sala capitular va tenir lloc la vestició i el co-mençament del noviciat dels postulants Ju-rijus Sonlinskis i Llorenç Vilagrasa.

75è aniversari de la restauració de PobletEl 21 novembre van començar els actes

de la celebració del 75è aniversari de la res-tauració monàstica de Poblet. Després de la missa conventual, presidida por el P. Abat, va tenir lloc una conferència del senyor Jo-sep Rius i Jové amb el títol Poblet, exemple de fe i civilització. Posteriorment es va inaugurar una exposició fotogràfica a la sala dels cups.

Poblet, monument i focus d’activitats culturalsEls dies 14, 15 i 16 d’agost va tenir lloc

a la nit, a la plaça de Monestir, el III FESTI-VAL DE MÚSICA ANTIGA DE POBLET. Amb motiu del 700 aniversari de la mort del beat Ramon Llull, el dia 14 vàrem poder escoltar el concert Temps de conquestes, de diàleg o de conhort interpretat per la Capella Reial de Catalunya, Hespèrion XXI, dirigits pel mestre Jordi Savall. El dissabte 15 d’agost també es va oferir un concert a l’esplanada

MEMÒRIA ANUALEl tresorer de la Germandat, Joan de Haro, va procedir a la lectura de la Memòria

anual de la Germandat.

Façana de l’església del monestir de Lazkao.

8

del Monestir titulat L’Esperit d’Armènia (la me-mòria viva de l’orient cristià més antic, amb músics armenis i el grup Hespèrion XXI, di-rigits també per Jordi Savall). Finalment el diumenge dia 16, a l’església del Monestir, va tenir lloc el concert interpretat pel grup Le concert des nations també sota la direcció de Jordi Savall.

El mes d’octubre va tenir lloc el III Festi-val internacional “Orgues de Poblet” 2015. La seva direcció artística va córrer a càrrec de fra Josep Antoni Peramos i la direcció tècnica va ser responsabilitat de Joan Car-les Castro, mestre orguener. El dia 24 es va poder gaudir del concert ofert per l’organis-ta holandès Ben van Oosten, un virtuós del nostre temps dedicat de manera especial a la música francesa per a orgue. El dia 31 d’oc-tubre va ser el també holandès Jan Willem Jansen, director artístic del Festival Inter-nacional de Toulouse, qui ens va oferir un

concert rellevant. Finalment el dia 21 de no-vembre es va poder escoltar el concert ofert per Claudio Astronio que ens va acostar a la música ibèrica per a orgue.

Fundació PobletAquet any el cap de setmana 16-17 d’octu-

bre va tenir lloc la V Trobada d’Intel·lectuals i Professionals Catòlics. Enguany l’encontre ha portat per títol ¿De què parlem quan parlem de pregària? Fra Octavi Vilà, aleshores sotsprior del monestir, va donar la benvinguda als 74 assistents. Tot seguit hi va haver breus par-laments d’Antoni Garrell, president de la

Lectura de la Memòria anual a càrrec del tresorer de la Germandat, el sr. Joan de Haro.

L’organista Ben van Oosten va actuar al festival d’orgues de Poblet.

Jordi Savall va tornar a convocar un nombrós públic al II Festival de Música Antiga a Poblet.

Foto:

Bed

mar.

9

POBLET

Fundació Poblet, que finança la Trobada, i de Cristòfol-A.Trepat que ha emmarcat el tema en el conjunt dels diversos actes del dia. La dues intervencions del matí van ser presen-tades per Mar Galceran, la primera va anar a càrrec de Claire Marie Stubbemann, que va dissertar sobre el tema La pregària: camí de plenitud; després la doctora Alzira Fernandes va parlar sobre Maneres i pràctiques de la pregà-ria: Les formes d’oració en l’espiritualitat d’Ignasi de Loiola. L’hora de Sexta a la capella de Santa Caterina va ser presidida per fra Lluís Solà. A la tarda, coordinades per Francesc Tor-ralba, es van oferir tres comunicacions. Pau Tarruell, va parlar sobre el tema Pregar des de la música, Josep Antoni Boix sobre La pregària en la vida quotidiana i Francesc Torredeflot va considerar les possibilitats de La pregària en entorns multireligiosos. Amb l’assistència a l’hora de vespres es va tancar la V Trobada.

Congrés Laïcat XXIEl 2 d’octubre es va iniciar el Congrés La-

ïcat XXI. Per primera vegada un congrés or-ganitzat pels mateixos laics –encontre per mobilitzar el laïcat de grups, moviments i parròquies de Catalunya– es va fer coincidir amb el cinquantè aniversari de la clausura de concili Vaticà II. El lema del congrés va ser ser més església, servir més el món. Es va treballar en grups sobre diversos temes relacionats

amb la implicació dels laics en l’Església. Va reunir al voltant dels 500 assistents en diver-sos llocs del monestir. La cloenda, el dia 4 d’octubre, va estar presidida por monsenyor Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona. De-sitgem que tingui continuïtat.

Recés d’AdventEl 28 de Novembre va tenir lloc el Re-

cés d’Advent de la Germandat de Poblet. La jornada va començar amb la missa con-ventual, seguida d’una conferència de fra Octavi Vilà sobre el tema Jesús, la misericòrdia encarnada. A continuació, per grups, s’ha fet una sessió de lectio divina. Després de resar l’hora de Sexta a l’església va tenir lloc el dinar a l’hostatgeria externa. A la tarda es van posar en comú les reflexions del matí i el P. Abat va presentar el seu comentari a les Antífones de la O, enguany amb el títol Escolta la Paraula. La jornada va acabar amb el rés de les primeres vespres del diumenge primer d’Advent. Hi van assistir 53 persones.

Elecció del nou abatDijous 3 desembre, a les 10 del matí, va

tenir lloc a la sala capitular l’elecció del nou abat de Poblet, presidida per el P. Abat Ge-neral Mauro-Guiseppe Lepori. Fou escollit el P. Octavi Vilà que, després d’expressar el seu consentiment, va ser confirmat pel P. Abat General. A continuació va rebre la promesa d’obediència de tots els membres de la comunitat. Seguidament fou instal·lat a la seva seu al cor.

Benedicció abacialEl dissabte 27 de febrer s’ha celebrat la

benedicció abacial de fra Octavi Vilà. La cerimònia ha estat presidida per el P. Mau-ro-Giuseppe Lepori, Abat General. Hi han assistit gairebé tots els bisbes de Catalunya, encapçalats per monsenyor Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona, acompanyats pel

El moment de resar el Parenostre a l’eucaristia del congrés de Laïcat XXI a Poblet.

10

cardenal Lluís Martínez Sistach. Hi havia també la presència de les mares abadesses i priores benedictines i cistercenques, hi eren representats els monestirs catalans de Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel de Girona i Sant Benet de Montserrat, i les cases germa-nes de Vallbona i Valldonzella, el pare Abat de Montserrat, els monjos de Santa Maria de Solius, i altres abats benedictins i cistercencs de fora de Catalunya i les abadesses cister-cenques de la Congregació de Castella. Cal destacar també la presència de molts religi-osos i religioses, així com també de molts preveres diocesans, i la presència igualment d’una àmplia representació institucional.

Nous càrrecs a la comunitatEl 20 de març, a la sala capitular, després

de Laudes, el P. Abat anuncià els nous càr-recs del monestir: el P. Rafel Barruè, prior; el P. Maties Prades, sotsprior; el P. Josep Ale-gre, administrador.

Decés del P. TullaA les primeres hores del dia 25 de març,

Divendres Sant, va morir el P. Francesc Tulla. Tenia 87 anys, en feia 67 que era monjo i 62 que era sacerdot. Va néixer al santuari de Sant Magí de la Brufaganya, el 28 de setembre de 1928, d’on els seus pares eren custodis. El 19 d’agost de 1947 arribà a Poblet, vestí l’hàbit cistercenc el 25 de febrer de l’any següent, i professà el 27 de febrer de 1949. L’any 1953 fou ordenat sacerdot. Del 1970 al 2007 va exercir el càrrec de Prior. Fins a la seva mort va col·laborar en la gestió dels afers relacio-nats amb la Germandat de Poblet. El trobem molt a faltar. El Dissabte Sant, 26 de març, al matí, va ser enterrat al cementiri del mones-tir. Com que el Dissabte Sant no se celebra l’eucaristia, no es va poder celebrar la missa exequial. L’església abacial era plena de fidels que van voler acomiadar-se del qui durant 36 anys fou prior del monestir. El dilluns 28, al matí, es va celebrar la corresponent missa exequial per l’etern descans de la seva ànima.

No es va voler acabar aquesta relació sense recordar i agrair el mestratge i l’exem-ple del P. Josep Alegre que durant els dar-rers 17 anys ha estat el nostre abat.

I amb l’esment dels germans que excu-saven la seva assistència es va concloure la lectura de la Memòria anual.

Joan de Haro

El nou abat de Poblet: fra Octavi Vilà.

Foto:

Mor

an.

11

POBLET

Estimat pare Abat,Per a mi ha estat un honor i un plaer pre-

sidir la Junta de la Germandat de Poblet du-rant el quinquenni que ara acaba.

Veí estiuenc de Montblanc, el poble del meu pare, durant els anys quaranta moltes tardes, amb una bicicleta llogada, venia a Poblet i m’omplia dels seus silencis.

Sempre recordaré els magnífics sermons del pare Robert Saladrigues, al cel sia, admi-nistrador en aquells temps de Poblet, als ofi-

cis de la vetlla de Pasqua que per a mi eren una cita inexcusable.

Desitjo a la nova Junta els millors encerts en la direcció de la Germandat, i a tots els germans, tan nombrosos avui, el seu conti-nuat escalf per continuar la nostra tasca.

Que Déu us beneeixi a tots!

Llibert Cuatrecasas

COMIAT DEL PRESIDENT SORTINT

Després de la lectura de la Memòria el P. Abat va donar la paraula al president sortint, senyor Llibert Cuatrecasas, que va pronunciar un breu comiat.

El senyor Llibert Cuatrecasas va pronunciar unes paraules en el seu comiat.

12

Benvolgut P. Abat, benvolgut P. Prior, benvolguts membres de la comunitat mo-nàstica de Poblet, benvolgut president Cu-atrecasas, benvolgudes germanes i benvol-guts germans,

Introducció: crònica d’un nomenamentEn aquesta mateixa sala, demà farà exac-

tament set mesos, els monjos professos de la comunitat monàstica de Poblet van ser convocats a capítol electiu per tal d’elegir un nou abat, ja que el P. Josep Alegre ha-via presentat la renúncia en complir els 75 anys. L’elecció, presidida per l’Abat Gene-

ral de l’Orde, va recaure en fra Octavi Vilà Mayo. Segons ell mateix ha manifestat rei-teradament, no s’ho esperava gens. Ja sa-ben vostès que en un monestir, quan s’ha d’elegir un abat, afortunadament, no hi ha ni candidatures ni campanyes electorals. Per això, quan els periodistes li pregunta-ven quin programa tenia de cara al futur, responia senzillament que no en tenia cap, perquè encara s’estava refent de la sorpresa. Com tindran ocasió de llegir en el número 32 de la revista “Poblet” que se’ls lliura avui, el primer que el nou abat va dir als monjos a la sala capitular immediatament després de

DISCURS DEL PRESIDENT ENTRANT

Acabades les paraules de comiat del president sortint, el P. Abat, en el decurs de l’Assemblea, dóna la paraula al president entrant, Cristòfol-A. Trepat i Carbonell.

Antoni Garrell, Llibert Cuatrecasas, P. Abat Octavi Vilà, Cristòfol-A. Trepat i P. Josep Alegre.

Foto:

Bed

mar.

13

POBLET

la seva elecció era que tenia molts defectes i que la comunitat ja els aniria descobrint. En una entrevista a la revista Flama, publica-da vuit dies després, el dia 11 de desembre, va dir obertament que el primer sentiment que va experimentar en saber el resultat de l’elecció va ser l’alegria per la confiança dels sentiments de la comunitat.

Per analogia, jo els puc confessar una vi-vència una mica similar.

Fa cosa d’una mica més d’un mes vaig sol-licitar al nou abat una entrevista personal per posar a la seva disposició la meva res-ponsabilitat com a director de la revista Po-blet i també la meva participació en l’organit-zació de les Trobades anuals d’intel·lectuals i professionals catòlics. Tenia la intenció, en cas que em renovés la confiança, de dema-nar-li també si volia indicar-me noves ori-entacions. El P. Abat, generosament, em va renovar la seva confiança i a continuació em va demanar si volia ser membre de la Jun-ta en tant que director de la revista Poblet. Tot i que mai no m’havia passat pel cap ser membre de la Junta de la Germandat, vaig acceptar. Em va semblar raonable que l’òr-gan d’expressió de la Germandat rebés els parers i fins i tot les directrius, si s’esqueien, respecte de la nostra publicació semestral. Però això no va acabar aquí.

Fa només tres setmanes l’abat Octavi em va demanar que ens veiéssim per parlar, se-gons deia el seu correu electrònic, “d’una qüestió molt important pel que fa a la Ger-mandat”. Uns dies després, en el moment de l’encontre, em va exposar un seguit de raons per les quals em demanava que, si més no per a un temps limitat, acceptés de ser-ne president.

Em vaig quedar atònit. La meva sorpresa va ser majúscula.

Jo no li vaig pas dir, com ell en el claustre electiu, que ja aniria coneixent els meus de-fectes, sinó que els hi vaig confessar sense

embuts. Els presidents que m’han precedit han estat persones conegudes amb contac-tes nacionals i internacionals en el món de la cultura, l’economia i la política. No és el meu cas. Tanmateix, com que el P. Abat em va reiterar les seves raons, al final vaig ac-ceptar la seva proposta.

Per tant, tampoc no puc exposar pro-grames ni intencions perquè encara m’estic refent de la sorpresa. Procuraré, tanmateix, servir els interessos de la Germandat i no es-talviaré ni temps ni ganes per servir-la. Con-fio molt especialment en l’ajut dels meus companys i companyes de Junta per tirar en-davant nous projectes i mantenir els actuals. I, no caldria ni dir-ho, compto amb tots els suggeriments i idees que vostès em vulguin comunicar. Confio per damunt de tot en les pregàries de la comunitat i de vostès.

Però qui és el nou president? De quin peu calça?

Suposo que la majoria de vostès no em coneixen. Potser els sona el meu nom per-què el P. Josep Alegre fa 13 anys em va oferir la responsabilitat de dirigir la revista “Poblet”. Val a dir que he viscut aquesta res-ponsabilitat com un autèntic privilegi i que he gaudit molt intentant dur-la a bon port cada semestre. Però poca cosa més deuen saber de mi. És lògic, doncs, que vostès es

L’abat Josep Alegre em va confiar la direcció de la revista “Poblet” fa 13 anys.

14

preguntin “¿qui és aquest?” “¿d’on surt?” “¿de quin peu calça”? Crec, sincerament, que vostès tenen dret a saber qui sóc i què penso. A més és l’únic camí que conec per guanyar-me, si s’escau, la seva confiança.

Sóc nat a Barcelona i tinc actualment 69 anys. Vaig fer el doctorat en Història per la Universitat de Barcelona, a més de la llicen-ciatura en Filologia romànica catalana, i tinc estudis superiors de música i piano realit-zats al Conservatori Superior Municipal de la ciutat comtal. He estat professor de Geografia i Història en centres de Secundària durant molts anys i en fa 27 que vaig ingressar com a docent a la Universitat de Bar-celona on, al final de la meva carrera, he acabat essent catedràtic de Di-dàctica de les Ciències Socials a la Facul-tat d’Educació. A més, potser a alguns de vostès els pugui sonar el nom de l’orques-tra amateur de jazz clàssic “La Locomotora Negra”. En sóc membre fundador i pianista.

Després de 49 anys de treballar de pro-fessor, fa poc vaig decidir sol·licitar la jubi-lació, que ha estat efectiva des del passat 31 de gener. Estic casat des de fa quaranta-qua-tre anys, tinc una filla i un fill, i tinc també un nét i dues nétes. Deixin-me afegir, encara que això fregui la intimitat personal, que ser avi ha estat l’experiència més gratificant de la meva vida.

Tot i que com a professor universitari he treballat per a administracions de diferents signes polítics, mai no he estat membre de cap grup, de cap partit polític, ni de cap sin-dicat. No ho dic pas com un mèrit perquè, en contra del que sovint es diu injustament, considero que ser militant d’un partit i aspi-rar a governar per impulsar els canvis hones-tos que calen per millorar la vida de la ciuta-

dania, i aspirar així a una justícia social més profunda, és una opció no només legítima, sinó també admirable i altament necessària. Simplement els dic que jo mai no he sentit aquesta vocació. Tampoc pertanyo a cap or-ganització religiosa llevat de la Germandat de Poblet i de la meva parròquia. Una ve-gada, acompanyant en el cotxe un sacerdot que era professor de religió d’una escola, li vaig preguntar de quin orde o congregació era: si era jesuïta, escolapi, dominic... Ell va

somriure i em va dir: “jo no sóc aigua de marca. Jo sóc de garrafa”. Doncs això mateix els puc dir jo: no sóc de marca, sóc un catòlic de garrafa.

Malgrat el que aca-bo de dir no voldria pas passar per neutre o ob-jectiu. Com deia l’intel-

lectual republicà José Bergamín als anys 30 del segle passat: Soy un sujeto y no un objecto y por lo tanto necesariamente subjetivo. Sempre he entès que l’objectivitat, esforç que tots hem de fer per valorar totes les circumstàncies i no només les que ens convenen, és, malgrat tot, una tasca impossible. Crec que tots som subjectius i l’única manera de no manipular els qui ens escolten és precisament reco-nèixer allò que pensem i som. Amb els seus límits. D’aquesta manera ningú no es pot sentir enganyat. Als meus alumnes, sobretot en els darrers anys de docència, sempre els deia que tot el que jo els pogués dir estava sotmès a les lleis de les tres “p”: provisio-nalitat, parcialitat i precarietat. La provisio-nalitat suposa que la nostra paraula i el nos-tre pensament no són mai definitius i estan oberts als canvis. La parcialitat reconeix que només tenim accés a una part de la realitat i no pas a tota. Això ens obliga a respectar altres maneres de veure les coses. I la pre-carietat ens obliga a enriquir constantment

Tot i que com a professor universitari he

treballat per a administracions de diferents signes polítics, mai no he estat membre de

cap grup, de cap partit polític, ni de cap sindicat.

15

POBLET

els nostres esquemes mentals perquè altres arguments poden desmuntar la nostra visió de les coses i ens fa conscients de la nostra feblesa. No cal dubtar perennement perquè això ens paralitzaria. Cal decidir. Ara bé, també cal no tancar-nos en la muralla de les nostres seguretats.

Dit això, confesso sense reserves, que m’estimo el meu país, Catalunya, la seva identitat, la seva llengua, la seva cultura, la seva dura i sovint tràgica història, les seves institucions pròpies, el seu art, els seus paisat-ges emblemàtics i, so-bretot, la seva gent, sigui quin sigui el seu origen. I, estimo, com no podria ser altrament, els països hispànics que compar-teixen la nostra llengua i trets importants d’una cultura i una història comuna. Com els he dit abans no milito en cap partit ni en cap altra institució. Però sí que milito en l’amor a aquesta terra, a la seva gent i, per damunt de tot, en l’Església que peregrina a Catalunya, amb tots els seus de-fectes i amb totes les seves virtuts. Per tot plegat no els estranyarà que em senti per-fectament identificat amb el document dels bisbes del nostre país, Arrels cristianes de Ca-talunya, que han confirmat recentment. En definitiva, comparteixo el que deia el poeta nacional suís Gottfried Keller, citat pel pare Hans Küng en el primer volum de les seves Memòries: Respecta la pàtria de qualsevol home, però la teva estima-la!

La Germandat de Poblet i les seves fontsLa Germandat de Poblet, nascuda el 1945

amb la finalitat d’ajudar la vida material dels monjos, som actualment una associació de persones seglars vinculades al monestir –ja sigui per llaços d’amistat amb la comunitat, per col·laboracions diverses amb el mones-

tir o per qualsevol altre vincle o afinitat– que participem dels béns espirituals i temporals de la comunitat monàstica.

No hem d’oblidar, doncs, que la Ger-mandat només té sentit com a organització dependent de la comunitat cistercenca que resideix al monestir. La comunitat constitu-eix la raó necessària i la condició de possi-bilitat de la Germandat. Sense la comunitat, la Germandat no tindria cap mena de sen-tit. Seguint el desplegament que l’Esperit

Sant continua inspirant a l’Església avui, la nostra finalitat ja no és l’ajut a la conservació material de la comunitat sinó la de participar del carisma de l’espiritualitat cistercen-ca i irradiar-lo en la vida de cada dia. I en cada

passa de la Història hem de saber trobar-hi les concrecions pràctiques que ens facilitin aquesta participació. Tres són, a parer meu, les fonts on podem trobar inspiració i camí: la Regla de sant Benet, d’una banda, i els textos conciliars del Vaticà II de l’altra. I, a més, i sempre en primer lloc, el testimoniat-ge de la comunitat monàstica.

La comunitat monàstica i la Regla de sant BenetLa vida monacal és una recerca constant

de la unificació de la pròpia vida en Crist, de la integració de tota realitat, personal i col·lectiva, interior i exterior, històrica i su-prahistòrica. Una experiència de comunió amb Déu, amb el cosmos, amb un mateix, amb els altres, amb el món i tot el que l’en-volta. I aquesta comunió, malgrat que pugui semblar una paradoxa, la comunitat la cerca separant-se del món. El jesuïta Xavier Me-lloni a la seva obra Itinerari vers una vida en Déu es refereix a aquesta opció com una difícil presència-distància respecte d’un mateix, dels altres i del món, per no viure devorant

En definitiva, comparteixo el que deia el poeta nacional suís Gottfried Keller, citat pel pare Hans Küng en el primer volum de les seves Memòries: Respecta la pàtria de qualsevol home, però la teva estima-la!

16

el món sinó donant i donant-se. Crec que ens hem d’emmirallar en primer lloc en la vocació de la comunitat de Poblet, perquè d’alguna manera el que els seus membres busquen no és patrimoni només d’uns esco-llits, sinó de tots, especialment també per part dels qui formem la Germandat.

He tingut ocasió de parlar sovint amb membres de diverses comunitats religioses al llarg de la meva vida. I tot admirant-los, em consta, com a humans i humanes que són, que tenen també els seus problemes i les seves defallences. No poques vega-des m’han confessat que les penitències de debò no són ni les vigílies, ni els dejunis, ni les abstinències, ni cilicis, ni deixuplines. La penitència més important és la vida comuni-tària, l’exercici de la caritat fraterna, la vo-luntat de servei constant per amor del Crist a cada membre de la comunitat sense distin-cions. Una comunitat, com una família, no és altra cosa que una comunitat d’amor. Tots els humans sabem de sobra que en la nostra convivència diguis el que diguis i facis el que facis, i encara que no diguis i no facis sempre hi ha algú a qui li sembla malament. Sovint la resposta a aquesta dificultat de convivència es resol amb el distanciament, el silenci des-pectiu o fins i tot l’enfrontament. Com diu l’evangeli de Marc: entre vosaltres no ha de ser pas així (Mc 10, 43). ¿I com han de ser, doncs, les relacions entre nosaltres? Sant Benet ens ho diu meravellosament en el capítol LXXII de la seva Regla:

Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, és a dir, “que s’avancin a honorar-se els uns als altres”; que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; que ningú no busqui allò que li sembla

útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; que temin Déu amb amor; que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. Que no an-teposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Doncs és això, ni més ni menys, l’ideal i norma del nostre comportament. Heus ací l’ideal de vida de la comunitat monàstica que no ha de ser pas gens diferent de la que ha de regir entre nosaltres.

El Concili Vaticà IIA més de la comunitat monàstica i de

l’espiritualitat cistercenca concretada en la Regla de sant Benet, tenim encara, com a seglars o laics, una altra font per fer camí: el Concili Vaticà II.

El papa Francesc en una de les seves ho-milies a la capella de Santa Marta, on celebra l’eucaristia cada dia, va dir el següent el 28 d’abril d’aquest mateix any:

I quan l’Esperit ens sorprèn amb alguna cosa que sembla nova o que “mai no s’havia fet així”, cal fer-la així. Pensin en el Vaticà II i en les resistències que va tenir. I dic això perquè és el més proper a nosaltres. Quantes resistències! Encara avui les re-sistències continuen d’alguna forma. I l’Esperit va al davant. El camí de l’Església és aquest: reunir-se, escoltar-se, discutir, pregar i decidir. Aquesta és la crida sinodal de l’Església en la qual s’expressa precisament la seva comunió1.

.I encara va ser més contundent en l’ho-

milia del 16 d’abril de 2013:

El concili va ser una bella obra de l’Esperit Sant. Pensin en el papa Joan: semblava un rector de parròquia bo, i va ser obedient a l’Esperit Sant.

1 http://es.radiovaticana.va/news/2016/04/28/homil%C3%ADa_del_papa_en_la_iglesia,_a%C3%BAn_hoy_resis-tencias_/1226106. Consulta efectuada el 22 de juny de 2016.

17

POBLET

Després de 50 anys, però, ¿hem fet tot el que ens va dir l’Esperit Sant en el concili, en aquesta continuï-tat de creixement de l’Església que va ser el concili? No. No volem canviar. Més encara: hi ha veus que volen retrocedir. Això és ser ben cabut. Això és voler ensinistrar l’Esperit Sant, això és ser ruc i lent de cor2.

No caldria ni dir-ho: hi estic completa-ment d’acord.

Per edat vaig ser testimoni del Concili Vaticà II a través dels mitjans de comunica-ció. Jo tenia 15 anys quan sant Joan XXIII el va inaugurar i 18 quan el beat Pau VI el va clausurar. Vaig viure també l’entusiasme dels primers anys posteriors al concili. I també en vaig conèixer els excessos. El Concili Vaticà II, a més d’haver aprovat una sèrie de textos extraordinaris, va ser, per damunt de tot, un esdeveniment històric de l’Esperit. Aquest caràcter d’esdeveniment em sembla que avui és desconegut, i per tant no és viscut, per part del clergat més jove. Vist en una míni-ma perspectiva històrica, el Concili Vaticà II va ser el primer intent seriós d’adaptar el

2 http://www.periodistadigital.com/religion/vaticano/2013/04/16/francisco-asegura-que-el-concilio-no-tiene-marcha-atras-iglesia-religion-papa-vaticano-.shtml. Consul-ta efectuada el 22 de juny de 2016.

missatge i la pràctica de l’Església a la mo-dernitat. Al llarg del segle XIX i de la pri-mera meitat del segle XX, l’Església, dirigida certament per papes de conducta personal austera i exemplar, i amb el suport de sectors molt conservadors, es va posar d’esquena a la modernitat. Amb el concili per primera vegada s’obrien les finestres perquè hi en-trés l’aire fresc de la modernitat –la recepció crítica de la qual encara està per fer– i per adaptar la forma del missatge als nous temps. Pensin que és el primer concili de la història de l’Església que no contenia cap “anatema sit”, cap condemna. Tota una novetat! Sóc del parer que els excessos indubtables que es van produir després de la celebració del concili s’haurien esdevingut igual. Feia mol-tes dècades que l’Església en el seu conjunt era com una olla amb aigua bullint tapada amb mà de ferro. Per sort es va obrir la tapa a temps i es va evitar l’explosió. Tanmateix no es va poder impedir que una part de l’aigua bullent s’escampés fora de l’olla i escaldés una part del poble fidel. Potser per això uns anys més tard de la fi del concili s’han viscut temps en què ha predominat més la mirada al retrovisor i el peu al pedal del fre que no

Missa diària a la capella de la residència Santa Marta.

Els textos i l’esdeveniment del Concili Vaticà II haurien de marcar el camí de la Germandat.

18

pas l’accelerador i l’esguard fixat en l’horitzó a través del parabrises... Ha predominat més la condemna al dissident que no pas l’aco-lliment misericordiós... Crec que el papa Fran-cesc es refereix, si més no en part, a això que els dic quan parla de les resistències i de les veus que demanen retroces-sos...

Dues són les dimen-sions del concili que, a parer meu, ens han d’inspirar. La primera és la necessitat d’incrementar la presència dels laics en la responsabilitat de l’Església. L’Església és la comunitat de creients. Per poc que ens mirem la història de les primeres comuni-tats i ens hi inspirem –no pas per copiar-les sinó per imaginar possibles adaptacions als signes dels temps– veurem que no hi havia distincions entre persones especialment consagrades i perso-nes laiques. Com diu Enzo Bianchi, el prior del monestir ecumènic de Bose, consagrats ho

som tots pel baptisme. I com a consagrats hauríem de tenir veu i responsabilitat en el si de la comunitat eclesial. I, en tant que se-

glars, avui encara no te-nim ni una cosa ni l’altra. Com deia l’abat Josep Alegre: sense laics no hi ha Església. I aquesta reno-vació eclesial del laïcat, que neix del concili, és un dels aspectes que no s’ha desenvolupat. No

esperem, doncs, que ens vingui de dalt. És des de baix que hem de forçar, amb humil decisió, una mica el camí. I aquest camí, mo-destament, el pot continuar fent la German-dat de Poblet.

I en segon lloc, tot i que no surti explíci-tament del concili però sí de l’esdeveniment que va suposar en la lectura dels signes dels temps, crec que hem d’intentar millorar i visualitzar de manera més clara la presència

femenina en la comunitat de creients. Si tots els laics, malgrat els minsos llocs de responsabilitat, sovint només consultiva,

Com diu Enzo Bianchi, el prior del monestir ecumènic de Bose, consagrats ho som tots pel baptisme. I com a

consagrats hauríem de tenir veu i responsabilitat en el si

de la comunitat eclesial.

...crec que hem d’intentar millorar i visualitzar de manera més clara la presència femenina

en la comunitat de creients.

El papa Pau VI va tenir el coratge de prosseguir el concili convocat inicialment per Joan XXIII.

19

POBLET

que tenim en les parròquies, dins de l’Esglé-sia som sempre subalterns, en el cas de les dones això és encara més greu, ja que més sovint del que caldria es visualitzen com a minyones. I són les dones, estadísticament parlant, les que en aquests moments són ampla majoria en l’Església. Per aquesta raó proposaré a la nova Junta que consideri, si ho creu oportú, de quina manera podríem oferir a les esposes dels membres de la Ger-mandat que s’hi integressin, naturalment si és aquesta la seva voluntat. Crec que la Germandat viscuda en família constituiria un camí d’enriquiment.

A tall de conclusióI vaig acabant.Vivim temps difícils i convulsos en gene-

ral i, molt en particular, pel que fa a la difusió i testimoniatge de la nostra fe. Com en cada època de la Història tenim oportunitats i amenaces. Tenim l’oportunitat de l’evident ressorgiment i valoració de la vida espiritu-al al costat de l’amenaça de la desinstituci-onalització de la vivència i de l’experiència religiosa. Tenim l’oportunitat d’oferir a tra-vés de la Germandat una proposta d’espi-ritualitat integral i integradora, al costat de l’amenaça d’una identitat fragmentada i de l’emergència de l’emotivitat i del subjecti-visme. Tenim l’oportunitat que brolla de les privilegiades condicions ambientals del monestir (silenci, natura, llunyania de les grans ciutats...) per a la recerca espiritual; tenim, però, també l’amenaça de la mercan-tilització de les ofertes espirituals; finalment tenim l’oportunitat d’oferir una diversitat de propostes i camins espirituals. I també l’amenaça de la pèrdua de la pròpia identitat com a catòlics...

No és estrany, doncs, que en aquest marc, les dificultats s’imposin sobre la reali-tat i que ens sentim sovint temptats de cedir davant de la foscor amb un derrotat i dece-

but “no hi ha res a fer”. Sigui per les respos-tes institucionals, sigui pels fracassos en les nostres temptatives de difondre la fe, sigui per la presència abassegadora del paganisme derivat de la secularització que ens envolta, sigui pel que sigui...

Davant d’aquesta temptació permetin-me que conclogui aquest discurs amb un proverbi xinès: més val encendre un misto que ma-leir la foscor.

Preguem, doncs, per tots nosaltres, per-què tinguem el coratge, malgrat tot, d’en-cendre un misto cada dia.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Cristòfol-A. Trepat2 de juliol de 2016

Més val encendre un misto cada dia que maleir la foscor.

20

MEDALLAEls fou imposada la “medalla”, com a nous membres de la Germandat de Poblet,

als següents:

1. Sr. Salvador Máñez Aliño (València)2. Sr. Fèlix Simon Paraiso (Tarragona)3. Sr. Antoni Vives Sendra (Tarragona)4. Sr. Isidro Rodoreda Meilan (Lleida)5. Sra. Teresa Pallàs Florensa (Lleida) 6. Sr. Guillem Carnes i Vendrell (Barcelona)7. Sr. Francesc Carbó Seriñana (Barcelona)8. Sr. Xavier Guinovart Castán (Tarragona) 9. Sr. Joaquim Pujals Camps (Tarragona)

El conjunt de nous germans amb el P. Abat.

Foto:

Bed

mar.

21

POBLET

CAMINANT ENS RECONSTRUÏMCaminar moderadament i amb regularitat és font de plaer, de coneixement i una

obertura a l’espiritualitat. Ens en parla Joan Colom, membre de la Germandat.

IntroduccióTot i que vivim en un món que incita a la

comoditat i al sedentarisme, som molts els qui sortim a caminar sovint. Caminar una bona estona per camps, boscos i muntanyes és molt gratificant, aporta molt a canvi d’una mica d’esforç i de constància, i no requereix cap habilitat especial. Sortir a caminar su-posa llibertat i autonomia. I té un compo-nent de rebel·lia: significa qüestionar-se una manera de viure que ens fa anar sempre de pressa.

Fa uns quants anys, quan anava per pri-mera vegada a Poblet, vaig veure uns mon-jos que caminaven entre les vinyes prop del monestir, i aquesta imatge em va quedar gravada. Com una manifestació més de la saviesa monàstica, des de temps passats, caminar forma part del lleure de la vida de molts monestirs. A Poblet són habituals els passeigs dels monjos pels afores del mones-tir a les hores de recreació i les caminades per les muntanyes de Prades durant les esta-des a Castellfollit.

Els beneficis de caminarEls beneficis de l’exercici per a la salut fí-

sica i mental són prou coneguts de tothom. El nostre cos i els gens que hem heretat dels nostres avantpassats estan programats i adaptats per a l’activitat física, no per a la vida sedentària. La medicina preventiva ens diu que caminar, si es fa de manera habitual i adequada a la nostra condició física, man-té en bon estat l’aparell locomotor, millora el sistema cardiovascular, augmenta el ren-diment de l’aparell respiratori i reforça les

defenses. En l’ordre psicològic, disminueix l’estrès, incrementa la seguretat en un ma-teix, facilita l’abandonament d’hàbits nocius i, si es practica en companyia, promou la co-municació. Igualment està provat que hi ha una estreta relació entre la pràctica regular de l’exercici aeròbic i la millora de les capa-citats intel·lectuals i de la memòria.

Caminar també és atractiu i font de pla-er. Mentre caminem gaudim del contac-te directe amb la natura; l’espectacle que ens brinda ofereix moltes oportunitats per exercitar els sentits –no tan sols la vista–, estimula la ment i augmenta la capacitat de percepció i la satisfacció sensorials. Ens delectem en la contemplació del paisatge i potser d’una modesta, però bella, construc-ció de pedra seca o d’un petit poble aban-donat penjat sobre unes roques, que ha apa-regut per sorpresa en sortir d’un revolt del

Camí natural que comença des de la ceclota del reg, tocant al riu Noguerra Ribagorçana en direcció a Almenar

(municipi d’Alfarràs).

22

ESC

OLA

DE

PR

EGÀ

RIAcamí, perfectament integrat en l’escenari

natural que l’envolta. Sentim els petits grans plaers que proporcionen les coses senzilles, com ara una aturada en un lloc agradable per descansar una mica i menjar alguna cosa

tot compartint una conversa sincera amb un company de camí. A més, l’exercici fí-sic moderadament intens i prolongat com el que fem desencadena processos bioquímics que produeixen una sensació de benestar que continua quan acabem de caminar. Tot plegat causa un gran gaudi i un estat d’ànim elevat. És el plaer de caminar per caminar. Però, caminant també es presenten contra-temps la superació dels quals ens enfortirà i serà motiu de satisfacció. Caminar és com la vida.

Sortir sovint a caminar ens fa acceptar les pròpies limitacions, ens fa més tenaços i perseverants i reforça l’autoestima. L’auto-estima sana, naturalment.

La identificació amb la naturaCal començar les caminades sense anar

gaire de pressa, per escalfar la musculatura i per donar temps que el cos, una vegada detectada l’activitat que li demanem, activi

els canvis fisiològics necessaris i sincronit-zi el ritme de les cames amb la respiració. Després, amb la musculatura escalfada i els ritmes ajustats, caminar de manera gaire-bé automàtica, gaudint, admirant la natu-ra i escoltant el silenci regenerador ens fa prendre distància mental de la nostra vida i dels nostres problemes, que veurem d’una altra manera, al mateix temps que agilitza la ment. Així, sorgeixen les idees quan menys ho esperem –molts científics i escriptors en poden donar fe–, s’activa el pensament reflexiu i, quasi sense adonar-nos-en, una productiva activitat mental és capaç de dis-soldre dubtes i de donar solucions a aquells problemes que abans crèiem insolubles. Llavors, alliberats de preocupacions i paci-ficats, apareix la calma que permet l’accés als nostres pensaments i sentiments més genuïns i profunds. D’altra banda, es pro-dueix una identificació del caminant amb la natura i una mena de fusió entre el caminant i el camí, i s’estableix un nexe d’unió amb aquells que abans l’han petjat. Ens sentim part de la natura i del món. Caminar desen-volupa l’espiritualitat.

ConclusióEn conclusió, caminar una bona estona

no és tan sols saludable i plaent sinó tam-bé alliberador i transformador. Com que es fa camí en caminar, caminant anirem obrint camins interiors nous i desbrossant-ne de vells esborrats pel temps que no han estat transitats.

Joan Colom

Camí de l’Aumaec, un camí del meandre de Flix.

23

POBLETES

CO

LA D

E P

REG

ÀR

IA

Com meditarA la Comunitat Mundial per a la Medi-

tació Cristiana ensenyem i practiquem la meditació com una manera de pregar, una forma de pregària contemplativa:

Seieu quiets amb l’esquena recta en una postura còmoda. Tanqueu suaument els ulls, relaxeu-vos però estigueu atents. De forma silenciosa, interna-ment, comenceu a repetir una sola paraula.

Nosaltres recomanem l’oració maranatà. Reci-teu-la amb senzillesa en quatre síl·labes de la matei-xa entonació. Podeu dir-la d’acord amb la vostra respiració, lentament, rítmicament.

Escolteu el vostre mot mentre el dieu, pausada-ment i continuadament. No penseu ni imagineu res, sigui espiritual o d’una altra naturalesa. Quan du-rant la meditació us vinguin pensaments i imatges, no intenteu dissipar o reprimir aquestes distraccions. Senzillament deixeu-les passar de llarg tot retornant a la repetició el vostre mot, amb fe, des del principi fins al final de la meditació.

Mediteu cada matí i cada vespre entre vint i trenta minuts.

Els fruits de l’EsperitEn la seva carta als Gàlates, sant Pau ens

descriu com és una vida que no és harmo-niosa, en què no s’ha assolit la il·luminació, una vida viscuda des de la superficialitat i a la mercè dels desitjos d’un mateix; i tot seguit ens mostra quins són els fruits d’una vida centrada en l’Esperit:

Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: relacions il·legítimes, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies,

enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enve-ges, borratxeres, orgies i coses semblants. (...) En canvi, els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. La Llei no és contrària a res d’això. (Ga 5,19-23)

Quan parlem de la meditació i dels seus fruits, és natural veure els fruits en termes de: Què en puc treure de meditar? És molt habitual iniciar una disciplina de meditació amb l’expectativa de treure’n alguna cosa. No ens embarcaríem pas en la pràctica di-ària de la meditació sense que, en un ini-ci, hi hagi una voluntat d’obtenir-ne uns fruits.

Potser estem tenint una vida estressant, amb moltes pressions i preocupacions, i cerquem en la meditació la manera de rela-xar-nos, de calmar-nos, de reconnectar amb nosaltres mateixos. Avui dia, com a mínim a Europa i a Amèrica del Nord, és molt més probable que sigui un metge o un terapeuta –i no pas un capellà o una monja– qui ens recomani meditar. I aquesta recomanació està ben fonamentada, ja que disposem dels resultats de molta recerca científica realitza-da en els darrers 60 anys sobre els beneficis de la meditació. Actualment sabem que la meditació ens ajuda a manejar l’estrès, redu-int-ne les malalties relacionades, ens ajuda a gestionar l’ansietat, a recuperar-nos d’una depressió, a dormir millor a la nit i a contro-lar els nostres enuigs.

Així, doncs, moltes persones decidei-xen meditar per poder gaudir d’aquests beneficis, sovint mitjançant alguna tècnica

ELS FRUITS DE LA MEDITACIÓAquest és el sisè i últim article que sobre la meditació cristiana ens ha ofert Marco

Shorlemmer, doctor en Enginyeria informàtica i investigador d’intel·ligència artificial.

24

de meditació secular com per exemple el mindfulness –la pràctica de l’atenció plena– desvinculada d’una tradició espiritual o re-ligiosa concreta. Ara bé, a mesura que ens endinsem en la pràctica de la meditació, i comencem a veure una mica més enllà dels beneficis immediats que ens aporta, ens adonarem que, de fet, aquests beneficis són signes dels fruits de l’Esperit de què parlava sant Pau.

Els fruits no són “allò que en trec”Els fruits de l’Esperit són molt més im-

portants que el nostre colesterol i la nostra pressió sanguínia, perquè aquests fruits són els signes de la vida de Déu que s’expandeix en nosaltres a través de Crist, divinitzant-nos, preparant-nos per a la nostra unió amb Déu.

No estem parlant d’assolir un estat de santedat o de vendre tot el que tenim per donar-ho als pobres, o de fer alguna cosa dramàtica o extrema amb les nostres vides. Les nostres vides canviaran de forma natu-ral a mesura que aniran apareixent els fruits de la meditació. Veurem aquests signes en la nostra vida diària, en les nostres relacions laborals, les nostres relacions personals, i les nostres relacions amb nosaltres mateixos –la manera com gestionem els desitjos, els con-flictes i els problemes que tots nosaltres te-nim. Així, doncs, aquests fruits de l’Esperit són realment els signes de la vida de Déu que creix en nosaltres, i que som capaços d’alliberar a través de l’aprofundiment de la nostra pregària, quan obrim els nostres cors.

Així, doncs, els fruits de la meditació són la mena de fruits que ens fan ser menys egoistes, menys centrats en els desitjos d’un mateix, menys interessats en fer alguna cosa només per allò que en puguem treure. Els fruits de la meditació, que són els fruits de l’Esperit, no es poden identificar amb un ti-pus d’autorealització egoista.

Ambaixadors de CristEn el budisme, i en el budisme tibetà en

particular, existeix la figura del bodhisattva –algú que ha pres els vots d’embarcar-se en el camí del Buda de manera significativa, a la recerca de la suprema il·luminació, però que renuncia entrar en el Nirvana abans no s’hagi assolit un alliberament universal que inclogui tots els éssers vius, un alliberament de tot sofriment per part de tothom. Així, doncs, el bodhisattva no cerca pas els fruits de la il·luminació per a ell mateix, sinó també i sobretot per als altres. És conscient que el seu amor, la seva pau, la seva paciència i la seva benvolença afecta els altres.

Això està en profunda harmonia amb com entenem el creixement espiritual en el cristianisme. Si ens fixem en el Nou Tes-tament no trobarem pas una espiritualitat consumista. No trobarem la indicació “obe-ïu aquestes regles i obtindreu tot el que vul-gueu”. El que trobem al cor del Nou Testa-ment, i al cor de tota veritable espiritualitat, és el manament de l’amor. L’amor és l’acte de la persona humana que ens satisfà com a individus, ja que ens satisfà com a persones en relació amb els altres.

Nosaltres som, diu sant Pau, ambaixadors de Crist, i una de les coses que hem de fer en aquest rol d’ambaixadors és portar pau –aquella pau que no trobem en el món:

Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. (Jn 14, 27)

És aquesta pau de Crist que connec-ta l’individu amb l’univers, la part amb el tot. És aquesta experiència de pau allò que transforma la societat. No podem tenir una societat pacífica i justa si no tenim primer pau en els nostres cors.

El bon corPrecisament, una de les grans intuïcions

del Dalai Lama és la del “bon cor”. Cada religió té la seva pròpia singularitat, però

25

POBLET

totes les religions comparteixen alguna cosa profundament en comú: la idea del bon bor. Cada religió té com a objectiu el desenvo-lupament, dins de la persona humana, de la seva bondat innata –la seva bona naturalesa essencial.

Quan ho expressem en termes de la com-passió, la bondat, el perdó, la dolcesa, la preocupació pels altres, l’esperit de servei –això és el bon cor. I reconeixem aquesta bondat en un ésser humà, independentment de la seva adscripció o no a una tradició religiosa concreta. El significat essencial de la vida humana és el desenvolupament d’aquest bon cor.

Podem veure els fruits de la meditació sobretot en aquesta llum. Els fruits és una bona paraula per descriure el que succeeix quan meditem, ja que és una cosa que creix naturalment en nosaltres i a través de nosal-tres. Sorgeix com a resultat d’un procés. És com una llavor plantada a la terra, germina i comença a créixer en etapes. Amb el temps, apareixen les flors, i després els fruits, i des-

prés les llavors, i el cicle comença de nou. De manera que els fruits de la meditació són una part natural del procés de creixement espiritual.

Ara bé, en aquesta tasca diària d’obrir el nostre cor a l’amor i a la pau haurem de fer front a les dificultats. És possible que ens impacientem o que senzillament tinguem mandra. Aquests són dos obstacles en la vida espiritual. La mandra fa que no ens posem a fer aquesta tasca de la meditació, mentre que la impaciència fa que l’abando-nem. És per això que ens cal una disciplina, un mètode senzill que puguem integrar en les nostres vides.

Entre la fe i la gràciaVeure el creixement espiritual com un

procés natural que porta els seus fruits és particularment important que ho recordem com a cristians. Per a molts de nosaltres, quan pensem en la virtut o el “ser bo”, hi pensem en termes d’una acció voluntària. Creiem que hem de superar coses negati-ves amb la nostra pròpia voluntat, aquestes coses negatives que ens descrivia sant Pau: “..., enemistats, discòrdies, gelosies, enfuri-

El monjo benedictí Laurence Freeman, guia espiritual de la “Comunitat mundial per a la meditació cristiana”, en un encontre

amb el Dalai Lama. Està involucrat en al diàleg contemplatiu interreligiós. Va dirigir el diàleg “The Way of Peace ”

(El Camino a la Paz) amb el Dalai Lama.

Obra del xilè Fernando Prats situat a Manresa que simbolitza la connexió amb altres punts de la Terra a través de l’experiència mística. Es diu que va ser l’escenari on sant Ignasi de Loiola va

tenir la primera visió dels Exercicis Espirituals.

26

LA R

EGLA

AM

B U

LLS

DE

LAICments, rivalitats, divisions, sectarismes, en-

veges, ...”.Per un enorme acte de la nostra voluntat

individual intentem superar aquestes coses negatives. Però si ja només per deixar de fu-mar, fer més esport, o menjar més sa, una i altra vegada descobrim que no tenim una voluntat molt forta, encara menys la força de voluntat per si sola ens portarà a una il-luminació espiritual. Evidentment ens cal una certa quantitat de força de voluntat, però amb la força de voluntat només no n’hi ha prou.

És per això que és tan important cen-trar-se en la naturalitat del creixement en el desenvolupament espiritual. En els ensenya-ments de Jesús, fixeu-vos quantes paràbo-les són sobre la naturalesa i el creixement natural, sobre les llavors que es planten a terra. Les llavors d’aquests fruits ja són dins nostre, ja formen part de la nostra naturale-sa essencial. Així és com som realment, som persones agradables. Som gent bona per na-turalesa.

Desenvolupar i fer realitat aquestes lla-vors de bondat –el bon cor– és el propòsit de la meditació. Succeeix en la combinació, d’una banda, de la nostra pròpia fe –per exemple, en l’acte de fe que fem quan cada dia ens asseiem a meditar i quan recitem el nostre mantra fidelment i amb humilitat des

del principi fins al final de la meditació– i, d’una altra banda, de la gràcia –aquesta presència misteriosa de l’energia de l’amor, l’energia de Déu en les nostres vides, que mai està molt lluny, que sovint oblidem i passem per alt, però que sempre és present, treballant profundament dins nostre. És en-tre la fe i la gràcia on es desenvolupa el nos-tre creixement.

Marco Schorlemmer

Espai de meditació.

Representació de la Trinitat segons una icona d’Andrei Rublev (1411) inspirada en els tres àngels que es van aparèixer a Abraham a l’alzinar de Mambré (Gn 18,1-15).

27

POBLETLA

REG

LA A

MB

ULL

S D

E LA

IC

Presto atenció al capítol II de la Regla dedicat a com ha de ser l’abat. S’hi descriu, amb tota mena de detalls, quin ha de ser el perfil humà del responsable de governar el monestir. S’emfasitzen les seves qualitats i aptituds.

Un lideratge èticLlegint-lo, m’adono que aquest perfil és

un focus d’inspiració per a molts lideratges, tant de comunitats laiques com de comuni-tats religioses, tant d’organitzacions lucra-tives com no lucratives. S’hi descriuen les qualitats i les virtuts que ha de posseir el qui té la missió de governar la comunitat i s’ex-posen, a la vegada, les capacitats i les apti-tuds a l’hora de fer-ho correctament.

Aquest segon punt és una perfecta intro-ducció al lideratge ètic, perquè en ell s’hi descriuen, sòbriament, les pautes d’un lide-ratge basat en el servei i en la cura de les persones, en l’escolta, en la humilitat i en la prudència, intangibles bàsics per a qual-sevol que es disposi a governar comunitats. Aquestes dues formes de lideratge (el servant leadership i el caring leadership en la bibliografia especialitzada), es presenten, en l’actualitat com a alternatives a l’antic paradigma de li-derar basat en la coacció, en la por i en el poder descendent.

En un context cultural com el nostre, presidit per la crisi global de lideratges, és més necessari que mai fixar els pilars que

sostenen aquest rol en el món. En les Es-coles de negocis més importants del món hi ha interès per les comunitats religioses mil·lenàries, pel seu model organitzatiu i per la gestió del poder que s’hi dispen-sa. S’han desenvolupat estudis sobre com traduir, en termes seculars –expressió del filòsof alemany Jürgen Habermas– les for-mes de lideratge que emanen dels ordes monàstics tradicionals. Aquest treball de traducció, que exigeix creativitat, pot ser especialment valuós per aportar criteris so-bre una nova manera de liderar basant-se en experiències que han superat la prova del temps.

UN MODEL DE LIDERATGE EXPORTABLE

En aquesta secció el Dr. Francesc Torralba, catedràtic de la universitat Ramon Llull i membre de la Germandat, continua comentant-nos la Regla de sant Benet. Avui li toca a la institució de l’abat.

Sant Benet lliurant la Regla als seus monjos.Museu de Belles Arts de San Francisco.

28

Un líder elegit democràticamentLa figura de l’abat, escollit democràtica-

ment pels membres que configuren la comu-nitat, té la missió de governar la nau seguint les directrius de sant Benet. Un bon líder és algú capaç de sumar esforços, de persuadir altres persones per fer realitat una visió. El líder ètic està al servei d’una causa que el transcendeix i s’hi posa al seu servei. No pot perdre de vista mai la visió, però tampoc les persones a qui serveix i de qui ha de tenir cura per afrontar totes les dificultats que, necessàriament, es trobarà en el camí.

S’hi pot llegir: L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior.

Potestas i auctoritasUna de les qualitats que se li suposa a

l’abat i, per extensió, al líder de tota organit-zació o comunitat humana, és l’exemplaritat. L’exemplaritat és l’única via per ser creïble, per guanyar-se la confiança, per ser digne de respecte i per conservar l’autoritat moral. És diferent la potestas que l’auctoritas. La potestas es refereix al poder, a la capacitat de fer co-ses, d’influir, de pressionar, a la capacitat de realitzar projectes; mentre que l’auctoritas és un reconeixement, una atribució dels altres. L’autoritat es guanya mitjançant la compe-tència i la coherència i no sempre va lligada a l’exercici del poder. Hi ha persones pode-roses que no tenen autoritat i persones amb autoritat que no ostenten cap poder.

S’hi pot llegir: Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula.

El filòsof alemany Jürgen Habermas.

Monjos treballant en la sega del blat propietat d’una abadia, de John Rogers Herbert (1862).

29

POBLET

En efecte, els fets són més decisius i més convincents que les paraules, la qual cosa no vol dir que el líder no hagi de parlar, però si la seva conducta no es correspon amb el discurs que formula, si els deixebles entre-veuen una contradicció entre allò que diu i allò que fa, deixarà de ser creïble i perdrà la confiança dels seus seguidors.

El seu ensenyament ha d’adaptar-se a la pluralitat de persones que guia i, per això, ha de trobar el discurs adequat per fer-se entenedor i aconseguir que tots l’entenguin i se sumin al projecte.

En la Regla es distingeixen tres tipus de dei-xebles o de seguidors: els deixebles capaços (1), els durs de cor (2) i els més rudes (3). Als primers, cal ensenyar-los els preceptes amb paraules, mentre que als altres dos subcon-junts, ho haurà de fer mitjançant obres.

La justícia distributivaUna de les virtuts claus a l’hora de lide-

rar una comunitat és la pràctica de la justícia distributiva. L’abat no pot fer excepcions, però, a la vegada, no pot tractar homogènia-ment el que és divers, i un monestir està in-tegrat per una pluralitat de persones, cadas-cuna amb les seves necessitats i possibilitats que es disposen a viure junts un determinat estil de vida. Es llegeix en la Regla: Que no faci accepció de persones al monestir. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell que trobi millor en les bones obres i en l’obediència.

A l’abat no li és permès sucumbir a cap forma de nepotisme, ni tampoc a discriminar l’un o l’altre per prejudicis o visions apriorís-tiques. Es llegeix en la Regla: Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots un mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

La virtut de la justícia juga un paper deci-siu en el desenvolupament del lideratge ètic. Sant Tomàs la defineix en aquests termes: La justícia és l’hàbit segons el qual hom, amb cons-tant i perpètua voluntat, dóna a cadascú el seu dret

(II-II, q. 58 a. 1). La caritat transcendeix la justícia i és l’arrel de la misericòrdia. Escriu sant Tomàs d’Aquino que la misericòrdia és la compassió de la misèria aliena en el nostre cor, la qual cosa ens impel·leix a socórrer l’altre si està a les nostres mans (I q. 21 a. 3). Déu manifesta sobretot la seva omnipotència perdonant i compadint-se dels altres (I q. 25 a. 3).

S’espera de l’abat que sigui just en la pre-sa de decisions, però, a la vegada, que sàpi-ga interpretar aquesta justícia a la llum de la més gran de les virtuts teologals, la caritas. S’hi pot llegir: ‘Tant l’esclau com el lliure’, som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud , ja que ‘Déu no fa pas accepció de persones’.

Les tres activitats pròpies de l’ensenya-ment de l’abat

Les tres activitats pròpies de l’ensenya-ment de l’abat són: reprendre, interpel·lar i exhor-tar. Se subratlla la necessitat que té d’aclima-tar-se als contextos i a les circumstàncies i de mostrar dialècticament sentiments con-traposats, combinant moments i circumstàncies, rigor i dolcesa, adés severitat de mestre, adés tendresa de pare. S’ha d’adaptar, doncs, al seu destinatari i a no tractar homogèniament el que és plural.

En la Regla es distingeixen tres subcon-junts de deixebles: els indisciplinats i els in-quiets (1), que cal tractar amb duresa; els obedients, els pacífics i els soferts (2), els quals cal exhortar perquè progressin més i més; i els negligents i rebels (3), a qui ha d’amenaçar i castigar.

En aquest punt, com en tants d’altres, l’esperit de la Regla és especialment realista i mostra un profund coneixement de la condi-ció humana, ja que aquests tres subconjunts no solament són presents en la vida monàsti-ca; també ho són en les institucions educati-ves, socials, sanitàries, culturals i polítiques.

Francesc Torralba

30

En la història de les relacions entre fe i raó, la figura de Ramon Llull té un paper molt interessant, sobre el qual s’ha insistit convenientment al llarg d’aquest any del setè centenari de la seva mort, juntament amb els seus valors purament literaris, fundacionals de la literatura en llengua ca-talana. La seva proposta de primacia de la racionalitat sobre les autoritats en el diàleg interreligiós, i la concreció del mecanisme i dinamisme d’aquesta racionalitat, el fan do-blement atractiu i útil encara avui. La seva mística compatible amb la racionalitat, amb la curiositat per l’estructura i el dinamisme del món, i amb sensibilitat pel diàleg amb els altres (siguin laics o religiosos), és una pro-posta potencialment fecunda en el context científic i plural del món present. Conveni-entment actualitzada, la seva obra depassa vigorosament la pura arqueologia erudita i pot exercir una fascinació inspiradora en el diàleg interreligiós. Que sigui o no sigui així és responsabilitat nostra, i no de Llull, que va viure amb prou intensitat el temps que li va tocar.

En aquest article anoto tres reflexions suscitades per la meva lectura del Llibre del gentil e dels tres savis (en l’edició crítica d’An-toni Bonner, de la Nova edició de les obres de Ramon Llull II, Patronat Ramon Llull,

Palma de Mallorca). Aquest llibre fou es-crit probablement entre 1274 i 1276, poc després de l’Ars compendiosa inveniendi veritatem (1274), de manera que ve a ser la primera aplicació concreta del mètode d’exploració i diàleg lul·lià, que constituirà posteriorment el nervi central de tota la seva activitat. En concret, les tres reflexions apuntades aquí

APUNTS DE LECTURA DEL LLIBRE DEL GENTIL I DELS

TRES SAVISEnguany se celebra el setè centenari de la mort de Ramon Llull. El doctor David Jou, en el

seu habitual article sobre ciència i religió, ens ofereix les seves reflexions a propòsit de la lectura del Llibre del gentil i dels tres savis del gran escriptor mallorquí.

RELI

GIÓ

I C

IÈN

CIE

S N

ATU

RAL

S

Ramon Llull en l’escultura del vestíbul de la Universitat de Barcelona.

31

POBLET

sembla del segon, malgrat que, en termes explícits, sigui sempre l’enamorament per Déu el que predomina. En diversos punts del llibre, hom té la impressió que situa el mètode fins i tot per sobre de Déu (Per les fflors damunt dites avem provat e significat Deus es-ser; e provant Deus esser, avem provat en ell esser les fflors damunt dites, sens les quals Deus no puria aver esser; llibre I, flor 6). De fet, aquesta mena de pregunta és extensible a molts altres autors: quan Joan de la Creu parla de Déu tan be-llament en els seus inspiradíssims poemes, de què està més enamorat, de Déu mateix, o de la musicalitat i delicadesa del seu propi cant? Són qüestions una mica fútils, la res-posta de les quals només sap Déu, però que ajuden a no absolutitzar els textos.

La proximitat als primers desenvolupa-ments del mètode de Llull fa que el llibre desprengui una sensació d’entusiasme molt particular, plena de vitalitat. Fa la impressió que en cadascuna de les seccions el nombre d’apartats hauria pogut ser més reduït, sense que la grandesa del conjunt se n’hagués res-sentit. Però un té la sospita que Llull, ena-morat pel mètode, no perd ocasió de pro-digar-ne els lluïments. Aquest entusiasme em fa pensar, en certa manera, en el paper de la ciència en el món actual: l’entusiasme pel mètode científic és tan gran, i els seus resultats concrets tan interessants, que Déu passa a segon terme, en comparació amb el mètode.

El mètode es desplega en l’examen lògic –i no pas basat en autoritats religioses prèvi-es– de les diverses possibilitats d’una com-binatòria d’elements, sotmesa a unes certes condicions. S’ha insistit, amb raó, en l’origi-nalitat del mètode de Llull, en una època en què l’autoritat dels textos sagrats i dels seus comentaristes era considerada un element definitiu. Amb bona raó, com que Llull as-pirava a un diàleg entre religions, els textos de l’una no podien ser admesos d’entrada

són l’admiració per la sostinguda exigència intel·lectual i per l’enamorament de l’autor respecte del seu mètode, la proximitat d’al-guns punts concrets als nostres interessos actuals, i la bona voluntat dels diàlegs.

Admiració per l’esforç intel·lectual sostingut i l’enamorament pel mètodeLa meva impressió dominant ha estat la

d’una franca admiració per la sostinguda exi-gència intel·lectual al llarg de tot el llibre, en l’arquitectura i el desenvolupament del seu contingut, i en la novetat del mètode, cosa poc freqüent en la cultura catalana, en què, tret dels dominis erudits, abunda més l’apro-ximació intuïtiva i desordenada que no pas la voluntat o la capacitat sistemàtica. Això no vol dir que els raonaments emprats per Llull m’hagin semblat plenament convincents ni concloents, ni de valor probatori irrefutable, però la voluntat, l’esforç i l’estructuració, sense defallença, m’han admirat.

En alguns moments, però, he arribat a preguntar-me si Llull creia més en Déu o en el seu propi mètode, de tan enamorat com

Llibre del gentil i dels tres savis.

32

com a autoritats per als creients d’una altra, i convenia anar a una base diferent de dis-cussió, basada en aquest cas en la racionali-tat (presentada poèticament com Madonna Entallegencia). El tema també resulta actual pel que fa a una visió de laïcitat inclusiva, en què les religions puguin fer les seves aporta-cions a la societat i dialogar entre elles.

En aquest llibre, tal com explica Llull en el pròleg, els elements que són combinats són set virtuts increades (o dignitats que defineixen Déu: bonesa, grandesa, poder, eternitat, saviesa, amor i perfecció, i que posteriorment passaran a nou dignitats), set virtuts creades (fe, esperança, caritat, justí-cia, prudència, fortalesa i temprança) i set pecats capitals (gola, luxúria, avarícia, accí-dia, supèrbia, enveja i ira). La combinatòria es concreta en cinc “arbres” de possibilitats (cada fulla de cada arbre correspon a una de

les possibilitats): les combinacions de les virtuts increades (7 x 6 / 2 = 21 possibi-litats); les set virtuts increades combinades amb les set virtuts creades (7 x 7 = 49 possi-bilitats), i amb els set vicis (49 possibilitats); les combinacions de les set virtuts creades (21 possibilitats), i les set virtuts creades combinades amb els set vicis (49 possibili-tats). Llull no pren en consideració la com-binació dels set vicis entre sí (que donarien un sisè “arbre” de 21 possibilitats, i que seria curiós explorar algun dia, a mode de joc po-ètic o d’exercici espiritual). Cada possibili-tat és anomenada una “fulla”. L’examen de cada arbre s’ha de fer sota dues condicions específiques de cadascun, que, en línies ge-nerals, consisteixen a evitar contradiccions lògiques, i a donar més pes a l’element més noble de cadascun dels dos elements com-binats en cada fulla.

Pàgina del llibre de Ramon Llull Ars compendiosa inveniendi veritatem (segle XV).

33

POBLET

El llibre està compost de quatre parts (“llibres”): en la primera, tots tres “savis” (un de jueu, un de cristià i un de sarraí, de-nominació que usa Llull per a referir-se als musulmans) demostren al gentil (un pagà culte, que representa una racionalitat filosò-fica laica, però sensible a les preguntes de l’espiritualitat i de la mort) l’existència de Déu i la resurrecció dels morts. En el segon, tercer i quart llibres, cada savi demostra les “veritats” concretes de la seva fe, que el gentil escolta atentament, tot replicant i preguntant quan ho creu convenient. Cada savi utilitza per a les seves demostracions di-verses “fulles” dels “cinc arbres” esmentats, que tots ells prenen com a mètode comú de reflexió. Habitualment, utilitzen cinc, sis o set “fulles”, “collides” d’alguns dels cinc “arbres”, per a la justificació de cada “veri-tat” que volen examinar (tot i que en alguns casos arriben a collir onze, o excepcional-ment, vint-i-dues flors).

L’ambició intel·lectual i l’elegància es-tructural del llibre són òbvies i manifestes. D’una banda, un mètode comú, emprat com a base per a la justificació racional (o, com a mínim, per a l’examen racional) de les “veritats” de cada religió; d’altra banda, és

interessant la selecció de les “veritats” con-cretes que caracteritzen cadascuna de les tres religions, i el detall amb què cadascu-na d’elles és expressada i justificada. Llegir les consideracions basades en les diverses “fulles” que anirà emprant cada “savi” per a presentar i justificar les seves “veritats” es-devé un exercici fascinant, però feixuc. Les consideracions oscil·len, d’altra banda, en-tre una gran subtilesa i una certa ingenuïtat, i posen de manifest l’interès apassionat de Llull que, malgrat no haver seguit cap estudi reglat, de teologia ni de filosofia, havia pen-sat amb profunditat i s’havia documentat copiosament.

La bona voluntat dels diàlegsRarament una dialèctica suposa una vo-

luntat de comprensió. Més aviat es proposa la justificació o demostració d’un punt de vista en contra o per sobre dels altres punts de vista. Sovint és així en els diàlegs platò-nics, que queden salvats, però, per la falta de conclusió final, en el sentit socràtic que, més que pretendre demostrar i imposar la superioritat del seu punt de vista, conclou que no sabem res, però sense que el diàleg hagi resultat fútil, sinó extremament enri-quidor per al conjunt dels seus oients, gràci-es a la lucidesa crítica adquirida en l’exercici dialogal.

En llegir el Llibre del Gentil m’ha vingut a la ment els Diàlegs sobre els dos màxims sistemes del món de Galileo Galilei (1632), que li van portar els gravíssims problemes amb la In-quisició, que acabaren en una condemna a reclusió domèstica a la seva casa d’Arcetri. Els dos màxims sistemes del món (entès com a cosmos físic) són, per a Galileu, el ptolemaic (centrat en la terra) i el copernicà (centrat en el sol). Podríem dir, per analo-gia, que el Llibre del gentil és com una mena de Diàlegs sobre els tres màxims sistemes del món (entès aquí el món com a univers espiritual mono-

Ignasi Moreta i Àfrica Fanlo han fet una edició il·lustrada per a nens del Llibre del gentil i dels tres savis

(editorial Fragmenta).

34

teista i teocèntric, però organitzat segons la visió jueva, la cristiana, i la musulmana).

La relació entre aquestes dues obres, tan absolutament diferents entre sí, em va venir a la ment en constatar el respecte amb què Llull presenta els arguments de cadascun dels tres savis, i per la manca de conclusió del llibre. A diferència dels diàlegs platònics, en què la manca de conclusió és referida al desconeixement de fons, per a Llull és una qüestió de cortesia, que té com a objectiu poder prolongar l’estat de diàleg entre els tres savis. Efectivament, quan al final del lli-bre el Gentil està a punt de manifestar quin d’ells li ha semblat més convincent, els savis li preguen que no ho digui. El mateix Llull

presenta aquesta suspensió de judici com a cosa sorprenent però convenient: Mas ans que los iii savis ffossen partits d’aquell loc, lo gentil lur de-manà e dix que molt ffortment se maravellava d’ells cor no esperaven oyr qual era la lig (religió) que ell triaria sobre les altres. Los iii savis resposeren e dixeren que per so que cascú agués opinió que triàs sa lig, no vulien sa-ber qual lig elegeria. —E majorment con sia a nos ma-teria que.s esputem (disputem) enffre nos per veer, segons fforssa de rahó e de natura d’enteniment qual deu eser la lig que tu triaràs. E si tu denant nos amifestaves aque-lla lig que tu mes ames, no auriem tan be materia con nos esputassem, si com la veritat atrobasem. Així, els savis prefereixen poder continuar mantenint cordialment les seves discussions que no pas trencar l’equilibri entre ells amb una opinió que privilegiés alguna d’elles.

El diàleg de Galileu és, en aquest sentit, força diferent. En ell hi ha tres personatges (Simplicio, l’aristotèlic que defensa el mo-del ptolemaic, Salviati, que defensa el mo-del copernicà i representa el punt de vista de Galileu, i Sagredo, que fa el paper del Gentil, o bona intel·ligència curiosa, encara no contaminada, i amb ganes d’aprendre). A diferència del llibre del Gentil, els punts de vista de Simplicio queden sovint ridicu-litzats per Galileu (que ja ha donat al perso-natge un nom adient, Simplicio, per a posar de manifest la simplicitat o ximpleria de les seves opinions).

Galileu Galilei, pintat per Giusto Sustermans (1636).

Escultura de Ramon Llull a Palma de Mallorca.

35

POBLET

La diferència del tarannà dels dos llibres no ha de ser pas atribuïda a cap mena de su-perioritat espiritual de Llull sobre Galileu, sinó a la diversa experiència de la vida dels dos autors. Llull escriu el Llibre del Gentil quan té uns quaranta-dos o quaranta-tres anys, i quan tot just ha ideat el seu mètode o Art; és per a ell un moment d’optimisme vital i espiritual: se sent amb forces de viatjar i dis-cutir, i creu que nou mètode portarà resultats abundosos. En canvi, Galileu publica els seus Diàlegs quan té seixanta-vuit anys, una edat considerablement avançada per a la seva èpo-ca, i porta al darrere molts anys de discussió infructuosa amb els científics de base aristo-tèlica, per als quals els arguments de Galileu estan en contradicció amb les observacions i amb el sentit comú (certament, si hom no té present el principi d’inèrcia que proposa Ga-lileu, no pot admetre que la terra giri sobre si mateixa, ja que entra en contradicció flagrant amb el fet que en deixar caure un objecte aquest caigui en la mateixa posició vertical, en lloc de quedar endarrerit com a mínim una dotzena de metres cap a ponent durant la seva caiguda). També l’optimisme de Llull anirà quedant erosionat pels anys i l’experi-ència, tant en les seves discussions amb els teòlegs de l’època –per als quals el sistema lul·lià resultava tan diferent i extravagant, tan allunyat dels seus paràmetres mentals–, com en les seves aventures de predicació a Tunísia a partir de 1300, força accidentades i infruc-tuoses. Per això, discussions posteriors, com la Disputatio Raimundi et Hamar saraceni, manifes-taran més clarament una asimetria cada vega-da més considerable entre les argumentaci-ons cristianes i les musulmanes, i un esperit més dialèctic que no pas dialogal.

Alguns punts concretsLa lectura detallada del Llibre del Gentil ofe-

reix molts temes i perspectives per conside-rar, i sobre les quals hi ha abundant biblio-

grafia. En particular, esmentaré alguns punts que m’han cridat l’atenció.

Un d’ells (corresponent a la Flor 5 del quart arbre del capítol o llibre primer, article quart), es refereix al coneixement o intuïció de l’infinit: Si Deus es, prudencia mes pot saber que si Deus res no es; e ffortitudo ne pot esser pus contrari a son contrari e major, si Deus es que ssi Deus res no es; cor, si Deus es, possibol cosa es saber infinida bonea, grandea, poder, saviesa, amor, perffeccio. E si Deus res no es, inposibol cosa es que inffinitat sia sabuda en les coses damunt dites... Aquest paper de la intuïció de l’infinit com a raonament que apunta a l’existència de Déu fa pensar en l’argument anàleg –tot i que salvant força distàncies– de Descartes en les Meditacions filosòfiques, en què la intuïció de l’infinit per una ment finita com la nostra –destinada, doncs, a l’experi-ència i consideració del finit– apunta a un element diví en el coneixement. A més del concepte molt diferent tant de persona com de raó en Descartes i en Llull, aquest infinit és un infinit geomètric i matemàtic en Des-cartes, mentre que per a Llull és un infinit en les qualitats divines.

Un altre aspecte que m’ha cridat l’aten-ció, més o menys relacionat amb la teologia

Portada del llibre de Galileu sobre els dos màxims sistemes del món.

36

apofàtica, s’exposa al final de l’article primer del llibre segon: lumà enteniment ve en esta present vida a conexensa de so que Deus no es; so es a saber que per vives raons conexem que Deus no es pera, ni home, ni sol, ni estela, ni nulla cosa corporal, ni es nulla cosa esperitual qui sia ffinida ni qui aja deffalli-ment. Encara avem conexenssa que Deus es bo, gran, eternal, poderos, etx ... mas saber Deus que es en si metex, null home no o pot saber, cor null home no pot saber sa anima metexa que es, doncs con sdabrà Deus que es? Ni en aquest mon no es aquesta cosa necessaria a saber; mas en l’altre segle o saben aquells qui son en gloria. Així, qualsevol esforç humà per saber exactament què és Deu està abocat al fra-càs; en realitat, sabem el que no és (pedra, home, sol, estrella, ...) que no pas el que és. Es tracta, certament, d’un lloc comú teolò-gic, però que és convenient en el diàleg in-terreligiós, ja que com més s’insisteix en el coneixement concret, més difícil és admetre les diferències de visió.

També m’han resultat interessants les intervencions del Gentil, en forma de pre-guntes breus adreçades als tres savis. Algu-nes preguntes són de tipus universal i per-manent, com ara: “Lo Gentil demanà al jueu si Deus havia creat lo mal”, “No pusc entendre de nulla manera con de no res pusca esser creat res”, “Deman-te si en parays aurà hom membrança d’aquest mon, ni si los uns homens auran conexença dels altres”. Al-tres preguntes són més particulars de cada religió, com ara en referir-se al tema de la Trinitat: “nombre de .iiii. o de v. o de mil pot contenir en ssi major be que nombre de .iii.”, o del paper de les dones en la visió musulmana del paradís: Si Deus es just e en parays dona moltes fembres a .i. home just, e on pus just serà més ffembres aurà ab qui jaurà, ... segons axò se seguex que la ffembra qu es pus justa ... degués Deus dar en parays molts homens qui jaguessen amb ella ...

Comentaris finalsEl Llibre del Gentil e dels tres savis representa

un punt dolç idealitzat en el diàleg entre les tres religions monoteistes. Podem dir que, més que un diàleg interreligiós, es tracta de tres monòlegs; ara bé, aquests monòlegs es duen a terme des de dues condicions pree-minents: un esforç de racionalitat, i una cor-dialitat humana. Tant de bo ho tinguéssim avui —i tant de bo això hagués estat realitat freqüent, i no excepcional, al llarg de la his-tòria. Probablement, no es pugui demanar gaire més: els nuclis teològics respectius de les tres religions són, en gran part, intel-lectualment i afectivament incompatibles; és més factible intentar teixir unes certes complicitats humanes, unes curiositats intel-lectuals compartides, que no pas intentar fer confluir les tres religions en una de sola, forçant excessivament les seves idees més centrals, o imposar per la força una d’elles.

David Jou

A F

ON

S

René Descartes, per Franz Hals (1649).

37

POBLETA

FO

NS

Thomas Merton.

THOMAS MERTON I LA NATURA COM EPIFANIA

DEL MISTERI CÒSMICL’any passat es va complir el primer centenari del naixement del monjo trapenc

Thomas Merton, l’obra del qual ha estat coneguda i divulgada. Tanmateix el seu amor a la natura i el valor i sentit espiritual que li reconeixia són poc coneguts. Ens en parla Josep Maria Mallarach, llicenciat en Geologia, Màster en Ciències Ambientals i doctor en Biologia, que treballa com a consultor ambiental.

Síntesi biogràficaEl 31 de gener de 1915, enmig d’una

tempesta de neu, naixia a Prada de Con-flent, a l’ombra del Canigó, el petit Thomas Merton, que hauria d’esdevenir al cap dels anys l’autor monàstic més prolífic i llegit del segle XX. Fill de dos pintors de paisatges, va quedar orfe de jove de mare i va passar força temps acompanyant el seu pare en di-versos llocs del món. El temps que va passar visitant monestirs occitans el va marcar. A l’edat de 26 anys, Merton va anar a fer un re-cés de Setmana Santa a l’abadia cistercenca de Getsemaní, a l’estat de Kentucky (EUA), fundada un segle abans per monjos france-sos. Aquest recés va ser decisiu per des-cobrir la seva vocació contemplativa, fins al punt que al desembre del mateix any va demanar l’admissió al monestir on va viure 27 anys i on fou enterrat, malgrat que morís accidentalment a Bangkok.

Amor i vida a la naturaDe la ingent obra escrita de Merton se’n

coneixen moltes facetes: la cerca espiritual, l’equilibri entre acció i contemplació, la jus-tícia social, el pacifisme, el misticisme cristià i en d’altres tradicions espirituals, el diàleg

interreligiós, etc. Tot i que algunes de les se-ves obres han estat traduïdes a 28 llengües, i difoses arreu del món, és encara poc co-negut el seu amor per la natura, tot i que és part indestriable de la seva vocació religiosa, des del temps de la seva conversió. De fet,

38

L’ermita de Thomas Merton al bosc del seu monestir

Merton s’havia sentit inicialment atret pels franciscans, no sols per la figura lluminosa de sant Francesc, sinó també per alguns dels seus grans filòsofs, com sant Bonaventura. A mida que creixia el seu desig de solitud, augmentava el seu amor per la natura. Ha-via expressat fins i tot la idea de crear als boscos del monestir una mena de “desert carmelità”, on els membres de la comunitat que ho desitgessin poguessin fer recessos en solitud i silenci, a la natura, durant un mes o una mica més, per poder gaudir d’alguna contemplació ferma i real...

Aquest amor per la solitud a la natura va fer que l’any 1949 Merton fos autoritzat a fer recessos a l’ermita del Mont Olivet, en els boscos que envoltaven l’abadia de Getse-maní. Aquests recessos van anar creixent en durada, al llarg dels anys; primer només eren algunes hores cada dia, després dies sencers, més endavant tota la setmana llevat de diu-menges i festius... fins que va rebre el permís de romandre-hi definitivament l’any 1965, tres anys abans del seu traspàs. Tot i això, des de l’ermita, sempre va mantenir una in-tensa correspondència i activitat literària.

Quan Merton va començar a exercir com a mestre de novicis se’ls enduia al bosc,

a plantar milers de plançons a les clarianes, compartint amb ells el seu amor i respecte per la Natura, i inculcant-los el reconeixe-ment que la custòdia de la Natura és una disciplina espiritual intrínsecament vincu-lada a la vida monàstica. En aquella època confessava al seu diari: Visc al bosc per pura ne-cessitat. Em llevo a mitja nit perquè em resulta impera-tiu escoltar el seu silenci, tot sol, i amb el rostre a terra, recito salms, sol, en el silenci de la nit. Necessito viure aquí, tot sol, sense cap dona, perquè el silenci del bosc és la meva núvia, i la dolça i fosca calidesa de tot el món és el meu amor, i del cor d’aquesta càlida foscor surt el secret que només es pot escoltar en el silenci, però que és l’arrel de tots els secrets que són xiuxiuejats per tots els amants en tots els llits d’arreu del món.

Quatre dimensions de la relació amb la natura

La personalitat de Merton era ampla i complexa, igual com ho fou la seva relació amb la natura, profunda i vital, que compre-nia quatre dimensions principals. En primer lloc, l’interès i la capacitat d’identificar els fenòmens naturals, les plantes i els animals. L’any 1951, així que Merton va assumir la responsabilitat de forestal del monestir de Getsemaní, es va afanyar a aprendre i conèi-

39

POBLET

Rachel Carlston

xer totes les plantes i els animals que vivien als boscos de l’abadia. I ho va fer sense cap propòsit de catalogar-los, ni de controlar-los de cap manera, sinó com a part d’una disciplina fonamental de respecte reverent envers el món creat.

En segon lloc, Merton examinava i pon-derava l’aplicació de les lliçons morals o es-pirituals de la natura a les situacions huma-nes. Era la natura com a mestra de vida. Així, per exemple, després de contemplar, des de la seva ermita del bosc, la perfecció d’un vol picat d’un falcó que es va abatre en un estol de pardals i va capturar el més lent, fa aques-ta reflexió: Penso que el falcó hauria de ser estudiat pels sants i els contemplatius perquè coneix el que fa. Ja m’agradaria saber fer la meva feina tan bé com ell.

El tercer aspecte comprenia la comunió amb la natura, partint del reconeixement de la plena significació de la relació entre el món humà i el natural. En paraules seves a Turning toward the world (Girant-nos cap al món): Quina veritat tan central, que nosaltres som purament i simplement, part de la natura. Merton veia en la consciència d’unitat amb la natura un dels millors antídots a la mentalitat tecnocràtica post-cartesiana que separa l’home del món natural. A Litterary Essays (Assaigs literaris) va escriure: no només vull observar sinó conèixer com són les coses vivents, i això implica una dimensió de familiaritat primordial, que és simple, primitiva, religi-osa i pobra (...) per poder-ne copsar la realitat interior, la substància vital, per mitjà d’una identificació afec-tiva amb elles.

La quarta dimensió és la culminació de les anteriors, el reconeixement del caràcter epifànic de la natura, que ell considerava un component essencial de qualsevol vida hu-mana autèntica, però especialment d’aquella que aspira a una consciència contemplativa. Al llibre Entering the Silence (Entrant al silenci) escriu quan la vostra ment està en silenci, aleshores el bosc, de sobte, esdevé magníficament real i flame-ja transparentment amb la Realitat de Déu. Ara sé

que la Creació, que primerament sembla revelar-Lo en conceptes, després sembla amagar-lo amb els mateixos conceptes, i finalment és revelat en Ell, en l’Esperit Sant. I nosaltres, que estem en Déu, ens trobem units en Ell, amb tot allò que brolla d’Ell. Això és pregària, i això és glòria. Gràcies a la tradició dels Pares grecs, que contempla el diví en i a través de la natura, Merton va establir un vincle amb l’“epifania del misteri còsmic” per mitjà d’una “saviesa basada en l’amor”. Ell entenia el concepte cristià de creació, tal com ha es-tat desenvolupat en la teologia cristiana, en particular per sant Tomàs, no com un acte acomplert en un passat remot, sinó com una realitat sempre present, en la qual no hi ha cap moment en què els éssers contingents no siguem duts a la vida i plens de vida per Déu, pur Ésser, i infinit Acte de la Realitat.

Per tots aquests motius espirituals, Mer-ton va donar suport, des del mateix inici, als anys seixanta, al moviment ecologista del seu país, estimulat pel llibre Silent Spring (Primavera silenciosa) de la biòloga Rachel Carlston, a la qual adreçà una carta apreci-ativa on parlava de l’espantosa irresponsabilitat amb la qual ens atrevim a usar el nostre poder titànic d’una manera que no sols amenaça la civilització, sinó la mateixa vida. De l’ètica ambiental d’un altre pioner de l’ecologisme als EUA, Aldo Leo-

40

pold, Merton afirmà que ha fet llum en una de les descobertes morals més importants del nostre temps: que pot ser anomenada consciència ecològica, que està centrada en el veritable lloc que l’home ocupa, com a membre dependent de la comunitat biòtica. De fet, aquest monjo esdevingut ermità, que tan profundes reflexions va exposar sobre la re-novació del monaquisme cristià, considera-va la consciència ecològica com una part de l’autèntic esperit monàstic contemporani, en continuïtat amb el tradicional respecte benedictí per la terra. Per a Merton, tant la consciència d’interdependència amb tota la creació com el sentit de custòdia ambiental són elements intrínsecs d’una consciència religiosa veritablement cristiana. I tot això, recordem-ho, mig segle abans de l’encíclica Lloat sigueu.

Reconeixement dels valors de la tradi-ció indígena

El darrer llibre que va escriure Merton (Ishi means man) que vol dir Ishi significa home és un profund comentari sobre la tradició indígena americana, que demostra una com-prensió profunda dels valors espirituals i morals no sols dels indígenes del continent americà, sinó de la resta del món, valors que han sucumbit a molts llocs a l’embat de la

civilització materialista i tecnocràtica mo-derna. Per aquest motiu, aquesta és potser una de les seves obres més universals. L’em-patia de Merton pels pobles indígenes el porta a afirmar que si la humanitat vol tenir futur haurà de recuperar alguns dels valors i actituds d’aquelles cultures que han estat capaces de viure en pau i harmonia durant mil·lennis, i examina l’exemple de la civilit-zació culta i profundament espiritual dels olmeques (maies) de Tikal, a la vall d’Oa-xaca, probablement la primera ciutat-estat de l’Amèrica del Nord, que va florir i es va desenvolupar des del 1250 aC fins el 400 aC, sense exèrcits, sense fortificacions, ni sacrificis humans de cap mena.

Thomas Merton va escriure molts arti-cles, cartes i discursos sobre la creació, la natura i l’ecologia, però no hi va dedicar cap llibre, cosa que va justificar el recull pòstum When the Trees Say Nothing (Quan els arbres no diuen res), amb breus textos seleccionats en-dreçats per a la reflexió i meditació, publi-cat al 2003 i reeditat diverses vegades, que espera ser traduït a la nostra llengua. El seu missatge és avui tan o més actual que quan el va escriure. L’escoltarem?

Josep M. Mallarach

Monte Albán a la vall d’Oaxaca.

41

POBLET

El Sínode extraordinari sobre la família de l’any 2014 i l’ordinari de l’octubre del 2015 han estat esdeveniments importants per a l’Església. El primer, per l’interès a saber el resultat de la gran consulta-enquesta i com seria interpretada respecte la problemàtica entorn del matrimoni i de la família1; i el se-gon per conèixer quines serien les decisions pastorals després de dos anys de reflexions sobre aquestes qüestions. Quina seria la res-posta de l’Església a l’evident crisi del matri-moni i de la família? Proposaria nous camins pastorals, reclamats des de moltes instàncies o es limitaria a repetir la doctrina de sempre?

El papa Francesc ha sorprès amb l’exhor-tació Amoris Laetitia. A uns el document els ha decebut. Esperaven que el sínode dona-ria normatives que acabessin amb la secu-lar disciplina sacramental de l’Església, que s’acceptaria a rebre els sagraments els qui viuen en situacions irregulars o, tal i com fan les Esglésies orientals2, es beneiria els

1 Tot i que no se n’ha fet massa difusió va quedar ben clar que la immensa majoria dels catòlics no feien cas en la seva vida matrimonial íntima del contingut de la Humanae vitae.

2 L’Església catòlica és l’única confessió cristia-na que prohibeix radicalment el divorci. Protestants, anglicans i ortodoxos –amb qui compartim el mateix evangeli– el permeten en determinades condicions.

divorciats que accedeixen a una nova unió, tot aplicant una pastoral de misericòrdia. També esperaven que manifestés una acti-tud més comprensiva respecte les unions de persones del mateix sexe. En principi el Papa Francesc no ha respost a cap d’aques-tes expectatives i, per això, diversos sectors de l’Església s’han sentit decebuts.

Altres, en canvi, han interpretat el docu-ment com la confirmació de la doctrina de sempre3: canviar la disciplina en aquest punt concret (...) seria canviar la confessió de la fe de l’Església la qual la qual ensenya i practica l’harmonia entre tots

3 Cardenal Gerhard Müller, Prefecte de la con-gregació per a la doctrina de la Fe a “Cultura de l’Esperan-ça per a la Família a partir de l’Amoris Laetitia”. Conferència al Seminari d’Oviedo el 4 de maig de 2016.

COMENTARIS A L’EXHORTACIÓ “AMORIS LAETITIA”

L’exhortació pastoral Amoris Laetitia publicada pel papa Francesc després dels dos síno-des sobre el matrimoni i la família ha estat interpretada de maneres oposades. Per a alguns no diu res de nou i es reafirma en tot el que el Magisteri havia dit fins ara. Per a d’altres hi ha novetats i canvis o avenços substancials. Hem demanat al doctor Manel Claret, rector de la parròquia Verge de la Pau de Barcelona, Delegat de Pastoral Familiar de la diòcesi de Barcelona i professor emèrit de Moral de la Facultat de Teologia que ens en parli.

El cardenal Müller, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

42

els sagraments, tal i com els va rebre de Jesús. Sobre aquesta fe en el matrimoni és indissoluble no com a ideal llunyà sinó com a praxi concreta, s’ha vessat sang de màrtirs (...). Si l’Església admet a la comunió els divor-ciats que viuen en una nova unió sense demanar-los un canvi de vida tot deixant que continuïn instal·lats en la seva situació (...) s’obriria una via de desintegració a la nau de l’Església. Si l’Església admetés a l’euca-ristia els divorciats tornats a casar, la indissolubilitat quedaria com un ideal bonic i s’acceptaria el divorci de fet. Algunes veus han opinat que el Papa no és un teòleg i l’exhortació expressa tan sols el seu pensament personal poc fonamentat; també s’ha dit que no és una encíclica i que, per tant, no és vinculant i no es pot conside-rar com un document del Magisteri com a tal. Són maneres indirectes de voler despres-tigiar el contingut de l’exhortació. Aquestes afirmacions no es corresponen en absolut amb el que és i diu l’exhortació.

Fruit d’un treball sinodalEl document Amoris Laetitia, conseqüèn-

cia del sínode, no és una encíclica sinó una

exhortació. Una encíclica és una reflexió i presa de postura magisterial del Papa sobre un tema concret que obliga a una recepció amb fe “religiosa” els creients. L’exhortació és també un document papal, fruit, però, de les propostes finals de la celebració d’un sí-node, les quals el Papa utilitza o adapta de la manera que creu més convenient, sense que estigui obligat a acceptar-ne el contingut. L’exhortació, en la mesura que assumeix les propostes sinodals, i en la mesura que el Papa les accepta, és un treball col·legial dels bisbes amb el Papa i es pot considerar, com a mínim, del mateix valor i, fins i tot encara més que el d’una encíclica. L’Amoris Laetitia, doncs, no és un document personal del pensament del papa, sinó un document del Magisteri. En efecte, els articles del se-gon sínode que cita el Papa en l’exhortació –els més innovadors, principalment al capí-tol vuitè– donen a entendre clarament que el que proposa no és tan sols el que el Papa pensa sinó que el que s’hi diu és el pensa-ment de l’Església perquè prové dels res-ponsables del Magisteri, és a dir del Papa i dels bisbes de manera col·legial.

Temes principals de l’exhortacióLa centralitat de l’amor en la Paraula de DéuL’exhortació es proposa com a primera

finalitat mostrar la centralitat de l’amor en la vida conjugal i familiar. L’amor és el missat-ge central de l’evangeli, és font d’alegria, de felicitat. Així ho diu el títol: L’alegria de l’amor. És un document pastoral sobre la importàn-cia, sentit i camí de l’amor conjugal i fami-liar en una època de crisi institucional i del sentit, comprensió i contingut de l’amor. El Papa presenta la proposta de l’evangeli com a resposta a la crisi del veritable amor.

El fonament de l’exhortació no són estu-dis antropològics, sociològics o reflexions d’ordre teològic, sinó la Paraula de Déu, presentada com a història de la família, cre-

L’encíclica “Amoris Laetitia”.

43

POBLET

ada a imatge de la mateixa essència de la fa-mília divina. Aquesta història d’amor de la família troba la seva explicitació i desenvo-lupament en el capítol 4, en el comentari de la carta de sant Pau als Corintis (1 Co 13).

El comentari a l’amor de 1 Co 13 al capí-tol quart, és un comentari exegètic-moral. El Papa hi explicita què pensa al respecte. Curiosament el Papa en tot el capítol no cita cap article de les conclusions sinodals. Sen-se fer elucubracions clàssiques sobre la teo-logia de l’amor, descriu què entén per amor segons el pla de Déu, com s’ha de viure en concret, la seva grandesa, la seva limitació i els camins de superació en les possibles defallences. L’amor sempre parla de Déu, per aquesta causa valora de manera especial tot el que hi ha de semina verbi en la societat. Els allunyats, els qui es troben en situacions “irregulars” poden participar de l’amor de Déu. L’Església mira amb amor els qui participen de la seva vida de manera imperfecta (AL 78), com es pot trobar en altres cultures i altres formes de matrimoni, i tota persona que vulgui portar al món una família, que ensenyi els nens a alegrar-se per cada acció que tingui com a propòsit vèncer el mal ...

trobarà gratitud i estima, no important el poble, la re-ligió o la regió a la qual pertanyi (AL 77)4 i també tenir present la situació i les causes en què viuen les persones (AL 79).

El contingut de l’exhortació s’ha de situ-ar, doncs, en el context de l’any de la miseri-còrdia. L’home és un ésser dèbil i Jesús s’ha fet present, ha vingut al món, per a mostrar el perdó i la misericòrdia del Pare, acollint tots els marginats, els rebutjats socialment i els allunyats de Déu. L’exhortació vol recor-dar que no tan sols els pecadors necessiten misericòrdia, sinó que tots els homes la ne-cessitem, absolutament tots. Els marginats i pecadors no són una “cosa”, una “catego-ria”, un cas problemàtic, sinó éssers humans en el seu camí vers Déu. Com diu en l’Evan-gelii Gaudium: Hauríem de treure’ns les sabates da-vant de la terra sagrada dels altres5.

Els divorciats tornats a casar i altres situacionsEl matrimoni és una realitat complexa,

polièdrica, modelada per les cultures, per situacions diverses que condicionen la com-prensió, la resposta i l’actuació de les perso-nes. No és pot aplicar indiscriminadament a tothom el model i els principis “objec-tius- doctrinals” del matrimoni i família. En molts casos no responen, ni s’adapten a les realitats concretes de les persones. Encara més, l’ideal que s’ha presentat ha provocat l’efecte contrari. S’ha proposat un ideal irreal, allunyat de la realitat (AL 36). Com hem indicat el Papa afirma que on hi ha amor és possible un camí vers Déu. I fa un pas més: encara que aquest amor sigui imperfecte cal acompanyar aquestes persones vers una plena integració a la vida de l’Església. Quines són aquestes persones? Els divorciats tornats a casar, els qui viuen com a parelles de fet o en altres situacions irregulars.

4 Cita de l’homilia de clausura de la VIII Trobada Mundial de les Famílies de Filadèlfia.

5 EG 36.

El matrimoni és una realitat modelada per les cultures. Sovint els hindús, per exemple, viuen el matrimoni com un enllaç entre dues famílies més que no pas entre dues persones individuals.

44

El papa Francesc no concep el Magisteri com una realitat objectiva interpretada de ma-nera unívoca. En l’Església és necessària una unitat de doctrina i de praxi, però això no impedeix que subsisteixin diferents maneres d’interpretar alguns aspectes de la doctri-na o algunes conseqüències que se’n deriven (AL 3). Per altra banda creu que hi ha moltes situacions i problemes conjugals i familiars que no es po-den solucionar des del dogma i el magisteri. La complexitat de la vida actual comporta l’apari-ció de situacions noves, no contemplades per la doctrina de l’Església. Però no per això s’han de deixar de cercar i trobar solucions quan s’engendren problemes.

El magisteri de l’Església té com un dels seus fonaments la llei natural, l’anomenada norma objectiva, que obliga sempre, en tota situació i no té excepcions. Segons el Papa la llei natural és un principi orientador de les decisions de les persones, un element més per a la formació de la decisió en consciència, que ha de ser respectada en tota situació (AL 305). Com veiem el papa l’anomena “un element més”, “un principi orientador”.

Les situacions de pecat i la participació en els sa-graments

Un altre tema que planteja el Papa és si els qui viuen en situació objectiva de pecat, els

qui estan en situacions irregulars, també són culpables subjectivament. En altres paraules si tot pecat objectiu és sempre imputable i culpable subjectivament. Segons el Papa la realitat objectiva de pecat no comporta sempre la culpabilitat subjectiva, o imputa-ble de manera plena. És possible que, per determinades circumstàncies o per altres causes, els qui viuen en situacions irregulars puguin viure en gràcia de Déu, pugin esti-mar, i créixer en gràcia i caritat. En tal cas sembla que no s’exclou que puguin partici-par dels sagraments. En la nota 351 diu con-cretament: En certs casos podria ser també l’ajuda dels sagraments... i acaba dient que l’eucaristia no es un premi per als perfectes sinó un generós remei i aliment per als dèbils. Els qui viuen en situacions irregulars, si poden viure en gràcia de Déu, sembla que res impedeix que puguin accedir als sagraments.

L’Església no és una comunitat de purs o d’intocables sinó de pecadors. En el de-signi evangèlic no hi ha dos camins de sal-vació. L’Església és una comunitat oberta a tothom. Tot creient hi té el seu lloc i res-ponsabilitat. Qui no està d’acord amb el dogma no pot predicar, qui no està d’acord amb el Magisteri, no pot ser catequista, però no per això està fora de la co-

El papa Francesc diu que a l’Església cal acollir-hi tothom, també els divorciats tornats a casar. A la imatge el papa impartint la benedicció “urbi et orbi” el 27 de març.

45

POBLET

munitat de creients. L’Església havia considerat sempre els discordants amb el dogma i els qui no estan d’acord amb el Magisteri com a heretges i excomunicats, fora de l’Església, abandonats a la seva sort i fora de la miseri-còrdia de Déu mentre no es convertissin. El document, en canvi, obre les portes a tot-hom. L’Església és la casa comuna de tots, oberta a tots, sigui quina sigui la problemà-tica que visquin. L’Església ha de trobar res-posta i solució al problemes dels seus fills. La misericòrdia de Déu pot arribar a tothom i l’Església n’és el mitjà.

El centre de l’exhortacióDes d’on solucionar els problemes que

afecten la pastoral i que sembla que no te-nen resposta des del Magisteri o del dog-ma? ¿Quina misericòrdia es pot oferir als qui viuen en situacions “irregulars”? L’ex-hortació no ha donat normes per resoldre casos difícils o irregulars per la senzilla raó que el camí vers Déu no és qüestió de lleis o de compliment de normes. Les lleis po-den tranquil·litzar les consciències i poden justificar actuacions. Hi ha problemes, cer-tament, que tenen solució des del Magis-teri i del dogma, però d’altres no. El Papa proposa que els casos en els quals sembla no haver-hi solució magisterial o dogmàti-ca, els problemes es resolguin –aquest as-pecte és clau– des de la recerca i aplicació de l’esperit evangèlic en situació concre-ta. És l’evangeli el lloc de referència de la vida dels cristians. L’evangeli és la font del Magisteri i del dogma, però no ho pot con-templar tot ni ho pot resoldre tot, i a la ve-gada, hi està per sobre. Allí han de trobar la resposta tots els qui cerquen retrobar-se amb Déu a partir de la seva situació. En la recerca i aplicació de l’esperit de l’Evan-geli hi ha la resposta misericordiosa per a tots aquells que volen viure l’experiència cristiana.

Acollir, discernir i integrarCom realitzar el procés als qui volen re-

tornar a viure la vida cristiana? El Papa pro-posa el camí d’acollir, de discernir i d’inte-grar a la comunitat.

Mostrar misericòrdia, voler trobar solu-cions per a aquells que tenen problemes o per als qui, per causes diverses, han fracassat en el seu matrimoni és una missió derivada de l’evangeli. No es pot condemnar per sempre. Cal obrir a l’esperança. No es pot iniciar el camí de renovació cristiana sense que l’Església, la comunitat, els agents de pastoral acullin les persones. Trobar-se aco-llit, ser comprès, no ser jutjat, ser acceptat, retrobar la possibilitat de poder formar part de la comunitat dels creients, és la primera experiència fonamental per poder iniciar el camí de solució de la pròpia problemàtica. L’acolliment obre al diàleg amb els altres i amb Déu.

En segon lloc discernir. Aquest aspecte torna ser clau en el procés de retrobament amb Déu i amb la comunitat. Cal conèixer de veritat les causes i efectes de les situaci-ons irregulars i quina és la llum de l’espe-rit evangèlic que hi dóna resposta, obre a l’esperança i comunica la pau per fer la de-finitiva opció en consciència. Pertany espe-cialment als preveres i agents de pastoral fa-miliar acompanyar en el procés del veritable discerniment. La tasca no és gens fàcil i de-mana una preparació que el mateix Papa re-coneix que no tots sabran fer. El document ofereix algunes pistes de discerniment: co-nèixer quines són les responsabilitats reals de la persona, la possible reversibilitat de la situació, l’actitud interior davant Déu i la possible reconciliació amb les persones. També cal tenir en compte si la nova situa-ció és irreversible, si s’ha consolidat i no és fruit del moment o dels desitjos personals que la justifiquin, etc. En aquest acompa-nyament i discerniment hi ha en joc tot el

46

procés de la formació i de la decisió que s’ha de prendre en consciència.

Finalment la integració a la comunitat. Ser cristià no és una decisió privada, inti-mista. La vida cristiana es realitza en comu-nitat. Cal que la comunitat permeti i ofereixi la possibilitat d’una progressiva participació en les seves activitats, responsabilitats i ce-lebracions de fe. I aquí sorgeix la pregun-ta, ¿com pot haver-hi plena integració a la comunitat sinó hi ha participació en les celebracions sagramentals, i en concret, en l’eucaristia? La resposta sembla donar-se en la nota 336 (en certs casos podria ser també l’ajuda dels sagraments...) i més explícitament la 351: que l’eucaristia no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles.

En tot aquest procés cal tenir present la llei de la gradualitat i no la gradualitat de la llei, com si aquesta comprometés progressi-vament; la llei, ben al contrari, es compleix en la mida de les seves possibilitats. En certes situacions portar-la a terme podria provocar una nova injustícia, com en el cas d’aquell que, tornat a casar i amb fills, els abandonés per tornar a la primera situació conjugal.

L’exhortació no proposa lleis ni normes per solucionar els casos conflictius. L’ex-hortació ofereix cercar el camí de la mise-ricòrdia per a aquells que, reconeixent la seva situació, cerquen viure novament la fe i reprendre la vida cristiana en la realitat de la seva vida. La doctrina és la de sempre per-què l’Església no pot renunciar a presentar l’ideal evangèlic del matrimoni i de la famí-lia. Aquest ideal, però, cal fer-lo entenedor i proposar-lo com a font de joia familiar i conjugal. Tanmateix de la mateixa manera que Jesús mai no va tancar les seves entra-nyes de misericòrdia a aquells que cercaven comprensió i resposta a les seves situacions “irregulars” davant de la societat i davant Déu, també l’Església s’ha de conduir per

aquest mateix criteri amb tots aquells que han redescobert la riquesa del missatge de Jesús. Aquest és, en definitiva, el criteri que proposa l’exhortació.

Les relacions sexualsJoan Pau II en la Familiaris Consortio va ac-

ceptar que els divorciats tornats a casar i que vivien junts podien rebre l’eucaristia, compartint la mateixa taula i sostre, però abstenint-se de tenir relacions sexuals. La nota 329 de l’Amoris Laetitia és sorprenent. Comentant la situació dels divorciats tor-nats a casar i que no poden separar-se per causa del bé dels fills, cita la FC i la GS 51. La transcripció del text complet ajuda a comprendre millor el seu sentit: En aquestes situacions, molts coneixent i acceptant la possibilitat de conviure “com a germans” que l’Església els ofereix, destaquen que si falten algunes expressions d’intimitat “pot posar en perill no rares vegades el bé de la fidelitat i el bé de la prole”. El text de la GS es refereix a la dificultat dels casats per respectar la mo-ral catòlica de la sexualitat i no als que viuen en situacions irregulars. La FC en el número 84 tracta sobre aquest tema i no dóna cap motiu que permeti pensar que els qui viuen en situació irregular puguin accedir a rebre l’eucaristia o tenir relacions sexuals. Tanma-teix ¿l’Amoris Laetitia accepta les relacions se-xuals entre persones no casades per l’Esglé-sia? Sembla que el text les accepta. Aquests persones fins al moment es consideraven adúlteres i sense poder accedir a la recepció dels sagraments. Si aquesta interpretació es confirma, estem davant d’un canvi coperni-cà de la moral catòlica en aquesta matèria6.

6 Crec que també cal assenyalar que el núm. 222 de l’Amoris Laetitia, citant la Humanae Vitae, recorda que cal promoure l’ús de mètodes basats en els ritmes naturals de fecunditat. “Promoure mètodes basats en rimes naturals”, però, no significa que aquests siguin exclusius. Tampoc no es condemnen explícitament altres mètodes.

47

Les decisions en consciènciaL’exhortació dóna valor decisiu a les de-

cisions preses en consciència. La conscièn-cia ocupa un lloc transcendental en les deci-sions humanes. Segons la GS7, en l’exercici de la consciència hi ha en joc la llibertat i la dignitat humanes. Per valorar el procés i fins i tot els canvis radicals del mateix Ma-gisteri val la pena citar l’encíclica Mirari vos8, on es diu: de la pestífera font de la indiferència neix aquella sentència absurda i errònia, o millor aquell de-liri que la llibertat de consciència ha de ser afirmada i reivindicada per cadascú i comparar-la amb el text dels números 300-304 de l’Exhortació: Aquesta consciència pot reconèixer que una situació no respon a la proposta general de l’evangeli. També pot reconèixer amb sinceritat i honestedat allò que, per ara, és la resposta generosa que pot oferir a Déu i descobrir amb certa seguretat moral que aquest és el lliurament que Déu mateix està reclamant enmig de la complexitat

7 GS 16.17.8 Gregori XVI. Denzinguer-Hünermann, 2730.

En la Mirari Vos, Gregori XVI qualifica la llibertat de consciència d’error pestilent. (També hi condemna la llibertat d’impremta). Nega explícitament la llibertat religiosa: aquella perversa teoria estesa arreu, gràcies a l’ense-nyament dels impius, i que ensenya que es pot aconseguir la vida eterna en qualsevol religió, mentre hi hagi rectitud i honradesa en els costums (MV 9). El concilli Vaticà II diu exactament el contrari en la declaració Dignitatis Humanae: la persona humana té dret a la llibertat religiosa (DH,2) i a la Lumen Gentium on afirma que se salven tots aquelles que amb cor sincer s’esforcen tocats per la gràcia, a complir i obrar la voluntat de Déu que la pròpia consciència els dicta. (LG 16).

concreta dels límits, si bé encara no és l’ideal objectiu (AL 304), i en la formació i decisions de la consciència que els preveres: Som cridats a for-mar les consciències, no a substituir-les9. Queda clar, doncs, que la responsabilitat darrera queda en mans de la persona que és qui ha de dis-cernir en quina situació es troba i les seves possibilitats.

Reflexió final¿L’Exhortació relativitza la doctrina i pra-

xi de l’Església sobre el matrimoni presen-tada i defensada des de sempre? Repetida-ment el Papa Francesc afirma que no canvia la doctrina. Segueix i seguirà la de sempre. Aquest és l’ideal evangèlic. Però hi ha un camí de misericòrdia, tal com Jesús la va aplicar en casos concrets, quan la realitat de la vida i de les circumstàncies no s’adiuen a la norma, a la llei, a la moral tradicional o les afirmacions del Magisteri.

La proposta pastoral del Papa a l’exhorta-ció Amoris Laetitia tindrà gran repercussió en la teoria i praxi de la moral. Els nous temps demanen noves reflexions i propostes res-pecte a problemes i situacions que només podran tenir resposta si se cerca segons l’es-perit de l’evangeli.

Manel Claret

9 AL 37.

L’Amoris Laetitia accepta les relacions sexuals entre persones no casades per l’Església? Sembla que el text les accepta.

48

El coneixement profund de les religions permet derruir les barreres que les separen, deia Mahatma Gandhi. Gandhi va néixer i créixer en una societat en què la diversitat religiosa era gai-rebé un fet inherent i on els enfrontaments per motius religiosos havien estat una cons-tant al llarg de la seva història. Durant se-gles, els homes havien bastit barreres entre les diferents tradicions que massa sovint ha-vien derivat cap a la violència.

Les barreres entre religionsDe barreres entre les persones que pro-

fessen creences religioses diferents, se’n poden construir de moltes menes. Una de les més esteses és la barrera del prejudici, aquella que ens impedeix veure l’altre de cap altra manera de com l’hem imaginat. Més que d’una barrera podríem dir que es tracta d’una mena de miopia. Un defecte òptic que ens condiciona gairebé de manera irreparable i que sovint ens porta a percebre com a negatiu allò que en realitat són només expressions de la diferència.

Una de les causes més recurrents d’aques-ta miopia és el desconeixement. La pura ig-

norància que ens porta a omplir els buits en el nostre bagatge amb idees preconstruïdes que habitualment no resistirien qualsevol mena de validació. En aquest sentit el prejudici és dèbil; pot ser refutat de manera senzilla a poc que tinguem voluntat de percebre amb cert rigor la realitat del nostre entorn. Alhora, però, el prejudici és enormement fort quan es basteix en un ambient propici. Aleshores, ni tan sols les dades més fefaents poden resultar

LA DIVERSITAT RELIGIOSA A CATALUNYA: UNA

REALITAT I UN REPTEDurant bona part del segle passat la presència religiosa a Catalunya era majorità-

riament catòlica. Les altres confessions afectaven una minoria de la població. A partir del darrer terç del segle XX i durant els primers anys del segle XXI la diversitat de la presència religiosa s’ha incrementat acceleradament. D’aquesta realitat i del repte que suposa ens en parla Enric Vendrell, membre de la Germandat i actualment Director General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.

Hanukkà, a la Plaça del Vi (Girona). Es tracta d’un canelobre de vuit braços, que s’encén progressivament durant vuit vespres, per celebrar la Hanukkà, la festa

jueva dels llums.

49

POBLET

efectives per a canviar l’opinió d’aquell qui es creu en possessió de la veritat.

Malauradament, la construcció de preju-dicis religiosos ha estat una constant en la història de la humanitat. Ha succeït en tota mena de períodes històrics i en tota mena de territoris, i massa sovint ha donat lloc a expressions horribles d’odi i discriminació. Catalunya tampoc no ha quedat al marge d’aquest fenomen i només cal revisar la nos-tra història per prendre consciència que el risc de construir barreres entre les diferents religions és massa elevat com per no pren-dre’l seriosament.

Penso que aquesta reflexió és oportuna atès el moment en què ens trobem. Cata-lunya ha passat en molt poques dècades de ser una societat monolíticament catòlica (o gairebé) a una altra on l’expressió de la di-versitat religiosa es fa evident a diari en les nostres places i carrers. No és, en realitat, un fenomen tan diferent al que han viscut d’altres països del nostre entorn, en què la immigració i la pròpia difusió de les dife-rents confessions religioses han portat a una creixent diversificació de les creences de la població. Les diferències potser les podríem identificar en la velocitat amb què aquest fe-nomen ha passat a casa nostra i en la manca d’antecedents immediats. Efectivament al-guns dels nostres estats veïns s’havien ave-sat anteriorment a la diversitat religiosa mit-jançant el contacte amb les seves colònies o excolònies. O en d’altres casos, simplement la difusió de la reforma protestant va donar lloc a la convivència habitual de diferents grups cristians dins d’un mateix territori.

No és el cas de Catalunya. Òbviament que hi ha una presència de les esglésies evan-gèliques des de fa més de 150 anys, així com d’altres confessions cristianes diferents a la catòlica des de fa algunes dècades. Per no parlar dels segles en què jueus, musulmans i cristians van conviure amb notable harmo-

nia a la península Ibèrica. Però el cert és que per a la major part de la ciutadania catalana, la diversitat religiosa és un fenomen que tot just està descobrint. Tot just ara comencem a tenir infants que no se sorprenen de tenir un company musulmà, sikh o protestant, mal-grat que sovint sàpiguen ben poc del signifi-cat que poden tenir aquests termes.

La descoberta de la diversitat religiosaA Catalunya ens trobem encara en un

moment de descoberta d’aquesta diversitat religiosa. El govern de la Generalitat i per extensió el conjunt de la ciutadania, s’ha do-tat des de fa anys d’instruments suficients per tal de poder conèixer-la amb profun-ditat. Entre aquestes eines, cal destacar el Mapa Religiós de Catalunya que s’ha elabo-rat de manera ininterrompuda des de l’any 2000. El mapa ens permet localitzar quines són les entitats religioses implantades al nostre país, quin és el seu àmbit d’actuació o quines són les seves característiques doctri-nals. Més recentment, la Direcció General d’Afers Religiosos també ha impulsat el Ba-ròmetre de la religiositat i sobre la gestió de

Processó sikh pels carrers del centre de Barcelona. Els sikhs celebren el naixement del guru Nanak (1469-1539), fundador

de la religió sikh, el dia de lluna plena de novembre.

50

la seva diversitat, una enquesta distribuïda a una mostra significativa de 1.600 persones, a partir de la qual és possible fer aproximaci-ons al nombre de seguidors de les diferents confessions religioses o, encara més impor-tant, conèixer quina és l’actitud de la pobla-ció vers aquesta diversitat.

Amb tot plegat, podem fer un retrat de la situació religiosa a Catalunya en la qual tenen lloc dos fenòmens paral·lels. D’una banda, el procés de secularització que es va iniciar ja fa dècades continua avançant, de manera que ja hi ha fins a un 44,2 % de la ciutadania que afirma que no té cap mena de creença religiosa. Tot plegat es tradueix en un percentatge molt significatiu d’ateus (18,2%) i agnòstics (12%), i en un volum gens menyspreable de persones que malgrat que es defineixen com a membres d’una de-terminada confessió, això no necessàriament els porta a assumir els seus preceptes doc-trinals. Ras i curt, a Catalunya hi ha perso-nes que malgrat definir-se com a cristianes, musulmanes o jueves, no necessàriament creuen en Déu ni reconeixen cap mena de transcendència. La seva identificació religi-osa és de caire cultural; la pertinença reli-giosa identifica quines són les seves arrels i quin és el marc en què han desenvolupat la seva vida, però no necessàriament és indi-catiu de compartir unes determinades cre-ences. Tal vegada això pot resultar xocant, però no és res més que la constatació que en les societats modernes la religió pot viure’s de maneres molt diferents i totes elles po-den ser percebudes com a legítimes. No hi ha una única manera de ser catòlic, musulmà o jueu i això es fa ara més evident que mai.

El segon fenomen que afecta la societat catalana és la diversificació religiosa. L’emer-gència de tradicions religioses diferents a la catòlica ja no és quelcom anecdòtic, fins al punt que ja hi ha fins a un 15 % de la pobla-ció catalana que es defineix com a seguidora

d’una de les mal anomenades “confessions minoritàries”, enfront del 52,4% que es con-sidera catòlica. I és que més enllà de l’Esglé-sia catòlica, a Catalunya hi ha implantades dotze grans confessions, a part de molts al-tres petits grups que no s’enquadren en cap d’aquestes.

Per ordre de seguidors, les confessions minoritàries amb una major implantació són l’islam, amb uns 450.000 fidels, les esglési-es evangèliques, amb 150.000, el budisme amb 80.000 o les esglésies ortodoxes amb 75.000. Tot plegat a més, es tradueix en 8.061 centres de culte distribuïts arreu de la geografia catalana, dels quals més d’un 13 % es corresponen també a religions diferents a la catòlica.

La diversitat religiosa és per tant una realitat en la societat catalana. Una realitat massa desconeguda tenint en compte les xifres de les que estem parlant; una realitat que encara perviu mig oculta a redós de la timidesa d’algunes confessions que sovint s’estimen més passar desapercebudes i de la manca d’interès d’amplis sectors de la resta de la ciutadania

Construir complicitats socials per evitar barreres

Les xifres del Baròmetre ens assenyalen que una amplíssima part de la població cata-lana percep la llibertat religiosa com un dret que es troba garantit i el nombre de ciuta-dans que diuen haver-se sentit discriminats per motius religiosos és relativament baix

Ortodoxos mallorquins celebrant el Nadal a Palma.

51

POBLET

en comparació amb d’altres països. Alhora, però, el Baròmetre també destaca una man-ca de relació inquietant entre les persones vinculades a diferents tradicions. D’aquesta manera, si bé només un 5,3 % de la població percep hostilitat entre les diferents comu-nitats religioses, més del 50 % confessa que la relació entre aquestes és pràcticament nul·la.

Més preocupant és encara quan es pre-gunta a la ciutadania pel seu nivell de co-neixement de les diverses tradicions. Els ca-talans confessen obertament la seva manca d’informació sobre les diferents confessions fins al punt que només en el cas de l’Esglé-sia catòlica, consideren que aquest nivell de coneixement es mereix un aprovat.

Ens enfrontem, per tant, a una situació en què la realitat religiosa evoluciona a una gran velocitat, però amb una ciutadania que encara no disposa de tots els recursos per entendre aquesta diversitat. No ens ha de sorprendre per tant que en alguns casos s’expressin certes reticències cap a algunes comunitats religioses. A destacar, per exem-ple, que un 41,1% manifesten que el fet de tenir un oratori islàmic prop de casa seva els podria molestar en alguna mesura, el 34,8% no voldria una sala del regne dels Testimonis Cristians de Jehovà i un 29,6 % una sina-goga. Totes les confessions s’enfronten amb un cert nivell de rebuig; fins i tot hi ha prop d’un 20% dels enquestats que afirmen que una església catòlica també els podria mo-lestar.

Així doncs, sembla que una part de la ciutadania ja ha bastit les barreres que pro-nosticava Gandhi. Si som honestos, però, haurem de reconèixer que en molts casos aquestes ja estaven construïdes des de feia dècades i tenen poc a veure amb el context actual. En d’altres, però, tot just són acaba-des d’aixecar, el ciment encara és fresc i hi ha la possibilitat de desfer-les.

Ens trobem, per tant, en un moment decisiu. Un moment en el qual hem de decidir si volem lluitar contra l’emergèn-cia d’aquestes barreres o bé fer de simples observadors de l’evolució dels prejudicis d’arrel religiosa. Una decisió que s’ha de prendre tenint en compte que hi ha actors que treballen de manera decidida per ali-mentar l’enfrontament entre les persones vinculades a diferents opcions de creença i de pensament. Actors sovint amb carac-terístiques i interessos contraposats, però que coincideixen en la voluntat de posar en valor allò que ens diferencia en comptes d’allò que ens uneix.

Catalunya té l’oportunitat d’evitar els er-rors que s’han produït a d’altres estats del nostre entorn. Estem a temps de fer que la diversitat religiosa no sigui percebuda com una font de problemes, sinó com un patri-moni inherent a la nostra societat que cal defensar col·lectivament ara i en el futur.

En aquesta defensa cal que ens hi im-pliquem tots. Per descomptat les pròpies confessions religioses i les autoritats polí-tiques de tots els nivells, però també molts altres actors socials com els mitjans de comunicació, les institucions educatives i l’enorme teixit associatiu amb què comp-ta el nostre país. Evitar la construcció de barreres d’índole religiosa requereix d’un enorme esforç col·lectiu. I és que només si com a societat ens mantenim amatents aconseguirem evitar que aquells que volen posar obstacles en el camí de la convivèn-cia se’n surtin. És una tasca ingent; una tasca que ens ocuparà dècades i que s’en-frontarà a incomptables dificultats. Però és, sens dubte, una tasca apassionant que no podem ni volem defugir; un repte en què ens hi juguem el nostre futur.

Enric Vendrell

52

La fesomia cristiana de RomaDeia Josep Pla, a les seves Cartes d’Itàlia,

que Roma és una cosa a part i ha de ser vista –pot-ser– com una cosa a part. Certament, la singula-ritat de Roma rau en dos dels fets que han marcat la seva història i que, alhora, li han donat una doble capitalitat: la de l’Imperi romà, el desplegament categorial del qual ha impregnat el dret que encara ordena la nos-tra convivència, i la de l’Església universal, primer centre del cristianisme, després de la cristiandat i, finalment, de la catolicitat.

Una i altra cosa han configurat el paisat-ge cultural de la ciutat, afegint-se al paisatge geogràfic marcat pels dos rius i els turons. D’aquí que, per a Pla, en un llibre escrit el 1928, abans no només del concili, sinó dels propis Pactes del Laterà, Roma es caracte-

ritzés per les coses decisives –el clima, el barroc i el col·legi cardenalici– que pesaven sobre el meu cos, ja molt pesant i lentíssim, en un gir que sembla avançar el recurs retòric d’Eugeni d’Ors a la seva Oceanografia del tedi: Quan arribàrem a Roma per primera vegada, la nostra desil·lusió fou total. Ens caigué l’ànima als peus. Ens sentírem desplaçats de la vida autèntica, rodejats d’un formalisme, d’un retoricis-me grandiós, però indiferent, sense batec cordial. Tot ens semblà massa solemne, massa ric i massa espectacular.

Roma continua tenint molt d’aquella fe-somia. Però, de totes les transformacions urbanes i humanes, només la fe cristiana ha restat a la ciutat, fins a configurar allò es-sencial de la seva identitat. Roma va deixar de ser la capital de l’Imperi romà, la metrò-poli es va reconstruir a partir de les seves ruïnes durant l’Edat mitjana i el barroc va transformar les venerables restes romanes i les senzilles construccions medievals en la ciutat actual, a la qual els estils humbertí i mussolinià van acabar de conformar-ne la configuració actual. Tot va canviar, fins i tot les basíliques van ser reedificades i transfor-mades. Però la tomba de sant Pere ha restat sempre allà. I, damunt d’ella, la seu del seu successor, el Papa.

L’elecció del papa FrancescEl 13 de març de 2013 va ser elegit papa

el cardenal argentí Jorge M. Bergoglio Sívo-ri, després de l’excepcional gest d’humilitat de Benet XVI de renunciar per manca de forces per dur a terme la seva missió. Des

LA ROMA DEL PAPA FRANCESCNo creiem que hi hagi cap dubte que l’elecció del papa Francesc ha canviat en pro-

funditat estils, tons i signes en els seus pocs anys de pontificat. D’aquestes novetats ens en parla el doctor Sergi Rodríguez López-Ros, director de l’Institut Cervantes a Roma i membre de la Germandat.

De la història de Roma només es manté viva encara la seva petjada cristiana.

53

POBLET

de la seva primera aparició en el balcó de la basílica de Sant Pere del Vaticà, quan es va crear un silenci eloqüent entre la multi-tud i el nou pontífex, l’elecció del qual nin-gú havia previst, tots vam intuir que aquell dia s’iniciava un període especial en la mil-lenària història de l’Església.

Pràcticament tots coneixem la seva bi-ografia oficial. Argentí de pares italians, educat en la fe pels salesians, format hu-manament en els jesuïtes, prevere dedicat a l’ensenyament i distanciat de la dictadura militar d’Argentina, bisbe compromès amb els més perjudicats per la crisi argentina, cardenal de vida austera enfrontat als diver-sos governs del seu país i, finalment, primer Papa no europeu des del 741 (el siri Grego-ri III), primer de llengua hispànica des de 1506 (el valencià Alexandre VI) i primer d’un orde religiós des de 1846 (el camaldu-lenc Gregori XVI).

A partir d’aquell moment, un nou esce-nari. Ni ell ni ningú van imaginar que podia ser elegit Papa. Només la periodista argen-tina Elisabetta Piqué, per raons òbvies, va apuntar el seu nom entre els papables. Però la seva sortida a la loggia de la Basílica va ser una sorpresa per a tothom. Com també ho han estat els diferents passos en el seu pon-

tificat i el carisma que n’ha emergit i que ha atret a l’Església persones allunyades d’arreu del món.

Cal preguntar-se ¿tot és fruit de la im-provisació? Tot afeccionat al futbol por-ta dins seu un entrenador del seu equip. I la meva impressió personal és que el papa Francesc tenia algunes nocions sobre com exercir el pontificat en cas de ser elegit. És humà somiar amb un servei a l’Església al màxim nivell. Si és el cas, la projecció del que havia estat el seu ministeri episcopal a Argentina, més la suma d’aquestes nocions de com ser Papa en el món actual, han do-nat com a resultat el pontificat de la Roma franciscana. El seu biògraf oficiós, el jesuïta italià Antonio Spadaro, parla d’ell com una persona d’espiritualitat tradicional i amb forta vocació social. Des del punt de vista de pensament, posseeix el que s’ha batejat com un pensament en diàleg, és a dir, que té una idea al cap que acaba de configurar mentre la contrasta amb els altres. I, pel que fa al caràcter, la trobada amb les multituds ha transformat la seva personalitat tímida fins a fer d’ell un líder carismàtic.

A tot això, hi afegiria la referència a la rà-tio formativa dels jesuïtes, que remeten sem-pre a una síntesi entre fe i cultura i, al mateix temps, a un programa estructurat de treball, encara que no sempre s’expliciti, tot partint de la síntesi entre món i consciència. El papa Francesc, doncs, sap on vol arribar, però en mesura els temps. Cal pensar, doncs, que els diferents passos formin part d’algunes ide-es sobre com ser el successor de sant Pere al segle XXI, cosa que en bona mesura va explicitar en l’exhortació apostòlica Evange-lii gaudium, el document programàtic del seu pontificat.

Amb aquest full de ruta a la mà, per dir-ho en termes actuals, és possible analitzar el pontificat del papa Francesc, anàlisi que, al marge d’elements i indicadors, remet a

El 13 de març del 2014 va ser elegit com a papa inesperada-ment el cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio.

54

quatre termes essencials: simplicitat en perso-nes i estructures, significativitat de paraules i gestos, misericòrdia fraterna com a centre del missatge i dimensió social en l’acció, amb el vi-gor (la paraula esmentada dues vegades per Benet XVI en la seva renúncia) com a ele-ment harmonitzador. Amb aquest quíntuple esquema hermenèutic, els proposo ara un ràpid viatge per la Roma franciscana.

La simplicitatEl primer tret que caracteritza al papa

Francesc és la seva nova forma d’exercir el Papat, concebuda des de la coherència i la simplicitat. Des dels primers dies va quedar clar que havia de ser un Papa diferent. Va triar un nom que era ja una declaració d’in-tencions: Francesc, el sant de la radicalitat evangèlica. Va simplificar la seva indumentà-ria personal, des de l’anell o la creu pastorals fins a les sabates. I va triar, i això sí que em sembla realment significatiu, una residència sacerdotal per viure i un utilitari per despla-çar-se. Un altre element encara més impor-

tant va ser destacar la seva condició de bisbe de Roma per sobre de la de Summe Pontí-fex, la qual cosa remet a una col·legialitat que tractarem en detall a continuació, donant continuïtat així a la decisió de Benet XVI de timbrar l’escut d’armes papal amb una mi-tra en lloc d’una tiara. També va recuperar les sortides improvisades, a la manera de les «floretes» de sant Joan XXIII, per conèixer la quotidianitat dels seus feligresos, perquè, com sant Joan Pau II, exerceix com un bis-be que visita les seves parròquies, tot i que sempre prioritza aquelles que destaquen pel seu compromís social. I, també com aquest darrer, ha restablert les misses públiques di-àries. En aquest sentit, el papa Francesc ha desenvolupat una forma de magisteri parti-cular, no basat en documents estrictament magisterials (deixant al marge l’encíclica Lu-men fidei, concebuda per Benet XVI, l’exhor-tació Evangelii gaudium i l’encíclica Laudato sì), sinó en una proliferació d’homilies diàries, declaracions setmanals i diverses entrevistes. El papa Francesc ha introduït l’espontaneï-tat en l’exercici del Papat, prodigant-se en declaracions comprensives i esperançadores que sovint s’expressen gairebé amb la bre-vetat d’un missatge de twitter, que subratlla amb un missatge no verbal de gestos, on de vegades tan important és el que diu com on ho diu. No ha introduït canvis en la tradi-ció, però sí en la seva interpretació, seguint l’ensenyament de Jesucrist de «no abolir la Llei, sinó donar-li plenitud». Aquesta for-ma d’exercir el Papat busca fer-lo creïble i proper, cosa que ha aconseguit a bastament, segons les xifres de visitants i pelegrins que arriben a Roma i de la repercussió mediàtica d’aquesta actitud en els mitjans de comuni-cació de tot el món.

La col·legialitatEl segon element del pontificat és la in-

novadora forma de concebre l’estructura

L’escut pontifici del papa Francesc.

55

POBLET

de l’Església, pensada des de la simplicitat i la col·legialitat. Amb la interrupció en el nomenament de gentilhomes i de bisbes com a secretaris de dicasteris, va conclou-re el desmantellament de la cort pontifícia iniciat pel beat Pau VI i la transformació de la cúria en un instrument de servei local, la internacionalització de la qual ja havia inici-at sant Joan Pau II. Però el que és realment significatiu de la qüestió és la constitució de tres nivells de col·legialitat en el govern de l’Església: el Consell de cardenals, els con-sistoris anuals i consultius de cardenals i els sínodes de bisbes, dels quals n’ha convocat dos en tres anys. També l’enquesta sobre la família, enviada a totes les diòcesis del món, constitueix un fet inèdit. Mentre no finalitzi la reducció de la cúria, el papa Francesc ha creat dues noves secretaries (Comunicació i Economia), destinades a donar més trans-parència al govern central de l’Església, amb la intenció de fer-lo més harmonitzador que no pas coordinador. El pes passen a tenir-lo ara els bisbes, dels quals la cúria es concep com un instrument de suport, com volent dir que per evangelitzar un món de mane-ra global cal evangelitzar localment. D’aquí el concepte de perifèries, que no és només social, sinó també geogràfic, com el de po-breses, que no és només social, sinó també espiritual.

La missió de l’EsglésiaEl tercer element del papa Francesc és la

forma d’entendre la missió de l’Església, és a dir, l’evangelització. L’objectiu és una transformació missionera de l’Església, por-tant la misericòrdia de Déu als qui més la necessiten, ja sigui l’anunci de l’Evangeli, o la dimensió social d’aquest anunci, que ell assumeix com a indissociable a la manera de l’antic general dels jesuïtes Pedro Arrupe. Per això el papa Francesc utilitza un paradig-ma més experiencial i inductiu que magiste-

rial i deductiu, propi de les epistemologies contemporànies, així com una apel·lació a la raó tamisada pels sentiments, en les tesis també actuals de la intel·ligència emocional. L’ésser humà actual, sumit en mil quefers, és especialment sensible als missatges que des-perten emocions o que s’assumeixen des de l’experimentació personal. En aquest pro-cés de conversió, els sagraments semblen ser concebuts com a mitjà de salvació, no com a premi una vegada conclòs el procés. És la metàfora de l’Església com a «hospital de campanya».

Aquesta metodologia evangelitzadora, tan pragmàtica («la realitat és més important que la idea»), situa l’Església en permanent estat de missió («una Església en sortida»), que parla de Déu fent experiència dels seus valors, intentant des d’aquesta conversió institucional suscitar la conversió personal («una pastoral de conversió»), il·luminant la vida quotidiana a la llum de l’Evangeli («l’alegria que es comunica»), traslladant l’amor de Déu a cada un («el nom de Déu és misericòrdia»), portant l’esperança a les perifèries existencials. En aquest sentit, és significativa l’elecció del seu lema episcopal: Miserando atque eligendo («El va elegir amb mi-sericòrdia»).

El papa Francesc renta i besa els peus d’immigrants i refugiats de diverses religions el dijous sant.

56

No jutja perquè assumeix la fràgil con-dició humana i l’autonomia de l’ordre cre-at, nucli del concili Vaticà II. Parlem d’una pastoral de presència, que intenta suscitar preguntes, com sostenia el gran evangelit-zador de la contrareforma, sant Francesc de Sales. Aquest comunicar «de persona a per-sona» recupera la teologia del cor del jesuï-ta argentí Juan Carlos Scannone, que supera l’anàlisi marxista subjacent en la teologia de l’alliberament: no es tracta de canviar es-tructures, sinó persones. Una alegria que és pròpia de sant Joan Bosco, el fundador dels salesians. I una idea sobre la transmissió de la fe que és de Benet XVI i que el papa Fran-cesc resumeix en l’«olor d’ovella».

Els episodis de convidar exclosos al Vati-cà, d’enviar l’almoiner a recórrer els carrers, d’intentar situar la lluita concreta contra l’avortament en la defensa àmplia de la vida digna, de corregir amb amor els excessos i estar al costat dels qui els pateixen són exemples de voler passar d’una Església penitencial a una de pasqual. Per això, com ja va exposar a l’Evangelii gaudium, «el tot és superior a les parts» (després, la felicitat compartida és més important que la felicitat individual). Recordem el recent «no siguis egoista» que va dir a un jove a Mèxic, que li va sortir de molt endins.

L’anàlisi del mónEl quart tret de la Roma franciscana és la

seva forma sintètica d’analitzar el món. El papa Francesc potencia la seva dimensió de líder espiritual per sobre de la de cap d’es-tat, fet al qual s’afegeix la voluntat de lide-ratge mundial, necessària en un món globa-litzat. No obstant això, aquest lideratge no és ja per derrotar el comunisme, com sant Joan Pau II, sinó que té dos objectius. D’una banda, vol aturar la persecució dels cristi-ans i la cultura de la increença, reptes tan grans que l’han dut a concertar una aliança

amb el patriarca Kiril; en aquesta mateixa perspectiva, més que no pas en la religiosa, cal enquadrar les trobades amb jueus i mu-sulmans. D’altra banda, vol fer de l’Església un referent en la construcció de la pau (com s’ha evidenciat en la mediació entre els Es-tats Units i Cuba), des de la premissa que «la unitat preval sobre el conflicte», com va exposar en l’Evangelii gaudium. Una pau que té sempre aquesta mateixa dimensió social, perquè es basa en la dignitat, en la lliber-tat, en la justícia i en la solidaritat, com s’ha fet palès en els seus discursos al Parlament europeu, a l’Assemblea del Consell d’Euro-pa, al Congrés nord-americà i a l’Assemblea general de les Nacions Unides. Fins i tot la seva encíclica Laudato sì té una finalitat so-

cial. En el fons, el papa Francesc recupera alguns dels principis del dret natural, men-tre que els valors són consubstancials a la condició humana i no derivats del consens social. Geopolíticament, el papa Francesc aposta per la societat civil i els organismes internacionals per sobre dels estats, alhora que veu a Àsia el futur de l’Església; no no-més a la Xina i a l’Índia, sinó també a les Fili-pines. De nou, el concepte de perifèries no és només teològic, sinó també polític. No en va, aplica a escala planetària el concep-

El papa Francesc respon cartes de nens de tot el món.

57

POBLET

te de «pàtria gran» del pensador uruguaià Alberto Methol Ferré, la influència del qual ha explicitat en cercles íntims. En qualsevol cas, l’Església ha recuperat el seu pes com a actor internacional, en aquest cas més social que polític, en lloc de limitar-se a donar ide-es sense intervenir en la seva execució.

ConclusióPrescindint del que és aparent o acci-

dental i anant al que és substancial o essen-cial, aquesta ha estat la nostra anàlisi d’un pontificat únic i d’una ciutat transformada per ell, no urbanísticament però sí des dels ciutadans, que veuen recuperar el lideratge de Roma en el context internacional. La di-ficultat de tot això rau en passar de la teoria a la pràctica i d’acontentar tant els que es-tan fora de l’Església com tots els que estan a dins, si bé ja se sap que els transatlàntics necessiten més de trenta quilòmetres per girar si no volen partir-se en el gir.

El Jubileu de la Misericòrdia és el colofó del que exposem. En aquesta ocasió no s’ha construït cap església, com la de Richard Meier l’any 2000, sinó únicament un camí del pelegrí, que permet, en guanyar el Jubi-leu, obtenir el Testimonium, per al qual Roma s’ha inspirat en Santiago de Compostel·la. Roma, la ciutat eterna, ha transformat al-guna cosa per a aquest Any Jubilar, si bé, a diferència d’altres ocasions, ha estat més un condicionament que no pas una transforma-ció, perquè el que s’ha transformat són els cors. Al cap i a la fi, com va destacar Miguel de Cervantes a Persiles y Sigismunda, fruit de la seva estada a Roma abans de Lepant, A tu m’inclino, / devot, humil i nou pelegrí ... La terra de la teva terra, que contemplo / amb la sang de màrtirs bar-rejada ... no hi ha part en tu que no serveixi d’exemple de santedat.

Sergi Rodríguez

Trobada del papa Francesc amb el patriarca ortodox rus a La Havana.

58

UN NOU PREVERE A L’ESCOLA DEL SERVEI DEL SENYOR

REFLEXIONS FETES A PEU D’ALTAR

Fra Lluís Solà, monjo de Poblet, ens fa aquestes reflexions a peu d’altar a propòsit de l’ordenació sacerdotal de fra Salvador Batet.

Què vol dir “prevere”?El prevere, segons es desprèn de la lec-

tura dels primers textos del cristianisme, és el responsable de la comunitat, el qui la presideix anant al davant (1 Pe 5,1). És com una mena de coordinador, un punt de refe-rència per a donar cohesió al grup. Prevere vol dir literalment ancià, algú amb experi-ència, amb seny, amb autoritat, una autori-tat reconeguda per tots, una autoritat que fa créixer perquè és assumida lliurement i amb responsabilitat pel conjunt. El preve-re, en aquests primers textos, no posseeix encara un caràcter sagrat que el separi i el distingeixi dels altres. No fa de pont entre el profà i el sagrat. Sant Pau, escrivint a Ti-moteu, en dibuixa el perfil, subratllant una dimensió important del seu ministeri, avui molt oblidada, l’actualització profètica de la Paraula de Déu: Mentre esperes que jo vingui, dedica’t a llegir en públic l’Escriptura, a exhortar i a instruir. No negligeixis el do que Déu et va concedir en virtut de les paraules profètiques i de la imposició de mans feta pel col·legi dels qui presideixen la comunitat (1 Tm 4,13-14).

Jesús, laic i sacerdotJesús era un laic, mig rabí, mig profeta

itinerant. La seva família no era de casta sacerdotal. Tot i mostrar-se críticament res-pectuós amb el culte del temple –en foragi-ta els venedors, i al mateix temps hi envia

el leprós per a certificar la seva guarició (Jn 2,14-16; Mt 8,4)– Jesús es presenta –la seva persona, el seu cos, la seva realitat humana– com el punt de trobada entre Déu i l’ho-

MÓ

N M

ON

ÀST

IC

El nou prevere rep el calze i la patena.

Foto:

Ram

per.

59

POBLET

me, com el veritable temple, com l’únic lloc sant, on tota realitat creada, per l’acció de l’Esperit, esdevé casa de Déu i porta del cel (Jn 2,21; Gn 28,17). Per fer més evident la su-pressió o, millor, la superació del concepte de sacralitat, Jesús morirà fora les muralles de la ciutat, fora del clos on era permès de sacrificar i menjar l’anyell pasqual, i, en mo-rir, el vel que separava el sagrat del profà, la cortina del sant dels sants, s’esquinça de dalt a baix en dos bocins (Mt 27,51). De-finitivament, perquè la creu és el pont que uneix per sempre l’home a Déu, just quan es produeix la màxima distància entre Déu i l’home –la mort de Jesús, l’Home, aban-donat per Déu (cf. Mc 15,34)– i Jesús, des d’aquesta creu, és l’únic pontífex, l’únic sa-cerdot, el qui realment, en la seva humani-tat, es capaç de reconduir definitivament la realitat humana a la seva Font, a les fonts de la vida, fent esclatar les fronteres entre el sa-grat i el profà: És veritat, aquest era el Fill de Déu exclamarà el centurió (Mt 27,54). Aquesta seria, molt resumida, la teologia de la carta als Hebreus, un text que sempre ens deixa perplexos, quan el llegim, i que sovint ser-veix per a fonamentar una teologia equívoca de Jesucrist Gran Sacerdot, que serveix al-hora per donar peu a una altra teologia equí-voca del sacerdoci cristià. ¿Per què, i quan apareix novament en el cristianisme la pa-raula i el concepte de «sacerdot», si Jesús el deixa de banda i no l’integra en el contingut de la seva predicació del Regne? Fins i tot el judaisme, amb la destrucció del temple l’any 70, prescindeix del sacerdoci i del culte sa-crificial per centrar-se bàsicament en la lectio de la Paraula com a actualització profètica de la Torà. L’Església, en un cert moment, recupera el llenguatge i la parafernàlia sa-cerdotal, el concepte de sagrat i de sacrifi-ci, aplicats a llocs i a persones, i va oblidant progressivament aquella dimensió que Jesús sí que va assumir com a pròpia i distintiva, la

dimensió profètica, tan important en la teo-logia d’Israel i en la relectura que Jesús en fa al sermó de la muntanya.

La dimensió diaconal del monacatEl monaquisme, quan l’Església comença

a institucionalitzar-se jeràrquicament, sa-cerdotalment i políticament, reivindicarà, com a moviment laic, aquesta dimensió: el profetisme, la contestació radical des d’una llibertat responsable. I ho farà assumint una faceta important, decisiva, de Jesús, i no precisament la sacerdotal, que no va te-nir mai, sinó la diaconal, la del servei, que sempre és profètic en tant que vol incidir concretament en la realitat. Per a sant Benet allò autènticament sacerdotal és el servei que els monjos s’han de prestar cada dia els uns als altres: jo, enmig de vosaltres –diu Jesús just després d’instituir l’eucaristia–, sóc com el qui serveix (Lc 22,27). Comprenem perquè el monaquisme ha tingut un paper tan decisiu, constructiu, en la història i en la realitat hu-mana: per la seva opció profètica de servei a l’home concret.

L’ordenació sacerdotal d’un nou monjo de la nostra comunitat m’ha tornat a sus-citar tota aquesta reflexió, per a mi sempre fecunda. Com conjuminar aquesta realitat, força aliena al projecte de Jesús, dins un moviment radicalment –en el sentit literal del terme– laic, com conjuminar sacerdoci i vida monàstica. De fet, dins la comunitat monàstica, la comesa específica del mon-jo sacerdot queda sempre una mica com a sobreposada, com quelcom que li pertany només a ell, quan, de fet, el sacerdoci, si és que hem d’emprar aquest terme d’encuny veterotestamentari, pertany a la comunitat en el seu conjunt: per això es fa servir el verb ordenar, per expressar que el sacerdot pertany a la comunitat, i és la comunitat qui l’institueix o l’ordena. És més, el ministeri de la paternitat-maternitat espiritual, quel-

60

com, sí, essencialment monàstic, no té res a veure amb les funcions sacerdotals del mi-nisteri ordenat.

Sant Benet vivia també aquesta tensió, i accepta a contracor l’ordenació dels monjos (cf. RB 62), sempre a parer de l’abat, que era un laic, i únicament per al servei de la litúrgia, per a la fracció del pa de la comu-nitat, ja que no creu oportú que els monjos surtin del clos del monestir per participar de l’eucaristia dominical a la parròquia local, com fan els monjos de la Regla del Mestre, un codi contemporani, o potser una mica anterior, a sant Benet. Per aquelles parado-xes de la història, els ordes monàstics mas-culins han acabat esdevenint ordes clericals, i encara que no es digui obertament, se sol viure el sacerdoci com un coronament, com el segell de la plenitud de la vocació monàs-tica que, repeteixo, és radicalment profètica i diaconal, no sacerdotal, ni, encara menys, clerical.

De l’ordenació del darrer prevere de la nostra comunitat, fra Salvador, em quedo amb un gest, amb el qual posaré també el punt i final a aquestes apunts, presos, com dic, quasi a peu d’altar: la presentació de la patena amb el pa i del calze amb el vi, per part dels seus familiars –laics, membres del poble de Déu– que el bisbe va rebre de mans del diaca i va lliurar al nou ordenat, dient-li: rep l’ofrena del poble sant per presentar-la a Déu (Ritual d’Ordenació d’un Prevere, n. 163). Aquest gest, senzill i eloqüent –l’ofre-na del poble institueix el sacerdot–, dóna, al meu entendre, el contingut del servei que la comunitat monàstica de Poblet ha confiat al seu germà Salvador, del qual esperem que pugui acostar-se durant molts anys amb ale-gria a l’altar de Déu, la taula del servei, font de joventut perenne i d’autèntica comunió.

Lluís Solà

L’EN

TR

EVIS

TA

El nou prevere amb el Sr. Arquebisbe.

Foto:

Ram

per.

61

POBLET

FRA OCTAVI VILÀ MAYONOU ABAT DEL MONESTIR DE POBLET

Durant l’any 2015 el P. Josep Alegre Vilas va presentar la seva renúncia a l’abadiat per haver superat l’edat reglamentària (75 anys). Reunit el capítol conventual el dia 3 de desembre del 2015, fra Octavi Vilà Mayo va ser elegit com a nou abat de la comunitat de Poblet. Fra Octavi (Tarragona, 1961) és llicenciat en Geografia i Història i diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona. En la seva formació destaca també un Postgrau en Noves Tecnologies de la Informació (Universitat Politècni-ca de Catalunya) i en Gestió Cultural (Universitat Pompeu Fabra). També és batxiller en filosofia i teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i està elaborant la tesina per concloure la seva llicència en Teologia Sistemàtica, a la mateix Facultat. Va entrar al monestir el 26 de gener de 2006, va fer la professió solemne el 15 d’agost del 2010 i va ser ordenat prevere el dia 1 de maig del 2015. Té diverses publicacions en articles de premsa i en treballs d’història. L’entrevista per a nosaltres el director de la revista “Poblet”.

Si no li fa res, P. Abat, voldríem comen-çar per un recorregut de la seva vida a fi que els nostres lectors coneguin la seva dimensió més personal i humana. Comen-ço, doncs, per la seva família. Quina era la professió dels seus pares? Quin va ser el seu ambient familiar? Com va rebre la fe? Que té molts germans?

El meu pare treballava en l’empresa fa-miliar d’elaboració de licors que va fer fa-llida. Aleshores tota la família, el meu pare, la meva mare i els meus tres germans varen anar a Guinea Equatorial, aleshores colònia espanyola, on el meu pare va treballar dos anys. Retornats a Tarragona el pare va esde-venir funcionari de la Diputació de Tarrago-na i quan es va fundar Caixa de Tarragona hi va entrar a treballar fins a la seva jubilació. Als pocs anys vaig néixer jo, ja que sóc el petit de quatre germans, amb el gran em porto 13 anys, amb la meva germana 10 i amb l’altre germà 8. Era una família típica

L’EN

TR

EVIS

TA

Fra Octavi Vilà Mayo.

Foto:

Sam

Sole

r.

62

de l’època suposo, en una ambient catòlic i uns pares entregats als fills, el pare treballant com a pluriempleat que es deia aleshores i la mare tenint cura de la casa i dels fills. Tam-bé amb una forta relació amb l’àvia materna. Eren temps en què els meus dos germans grans estudiaven la carrera universitària fora de Tarragona i per tant això implica un esforç per part dels pares.

Com recorda la Tar-ragona de la seva infan-tesa i joventut?

La Tarragona dels ini-cis dels anys 60 era enca-ra molt provinciana, una ciutat de capellans, militars i funcionaris, la definien. Durant la meva infantesa vaig viure com Tarrago-na esdevenia amb certa rapidesa una ciutat industrial amb una forta allau d’immigració i un canvi total de l’entorn. Passava de ser una petita ciutat a ser una ciutat mitjana amb els problemes de creixement que això impli-cava. No seria fins a l’arribada dels ajunta-ments democràtics que Tarragona adquiriria cada cop més una dimensió més humana i un urbanisme més agradable.

Com va rebre la fe?Vaig rebre la fe en el si de la família, a la

vida parroquial de la parròquia de Sant Fran-cesc a la qual vaig pertànyer fins als 10 anys i als dos centres escolars on vaig fer estudis, a Jesús i Maria el parvulari, i l’EGB, el BUP i el COU a La Salle.

La seva formació inicial, doncs, es va des-envolupar durant les dècades dels 60 i del 70 del segle passat. Quins records té de la seva infantesa i de la seva adolescència a les escoles on va estudiar?

Sóc de la generació que va començar l’EGB. I vaig pagar el preu de ser la primera

generació que cursava el nou pla d’estudis perquè vaig viure alguns vaivens dins del sistema educatiu. En algun curs, per exem-ple, se’ns va dir que l’alumnat no havíem de tenir llibres de text, que els llibres havien de ser comunitaris. Així resultava que no-més teníem quatre o cinc llibres per a tota

la classe. I eren classes d’uns 40 o 50 alumnes amb uns 5 o 6 grups del mateix nivell! A l’any se-güent aquesta norma de no tenir llibres va tornar a canviar i en vam tornar a tenir. Els professors fe-ien uns cursets d’adapta-

ció durant l’estiu per començar el curs amb el nou sistema; fou la darrera reforma edu-cativa del franquisme l’autor de la qual fou el ministre José Luis Villar Palasí.

Quin va ser el primer contacte que va tenir amb el monestir de Poblet?

El primer contacte amb Poblet data pràc-ticament del meu naixement. La família del meu pare tenia el mas familiar prop de Tar-ragona, a Monnars. El rector de Monnars era el doctor Pere Batlle Huguet, canonge de la catedral i administrador de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. Era president de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense i com a tal secretari del Patronat de Poblet. Donada la complexitat de les obres de res-tauració va demanar ajuda al meu pare per tal que li donés un cop de mà amb els comp-tes del Patronat.

El monestir encara devia estar en plena reconstrucció, oi?

Precisament per això el doctor Batlle li va demanar a mon pare si el podia assessorar en determinats temes econòmics de la recons-trucció del monestir que el sobrepassaven. Per aquesta raó el meu pare va començar a

Sóc de la generació que va començar l’EGB. I vaig pagar el preu de ser la primera generació que cursava el nou pla d’estudis perquè vaig viure alguns vaivens

dins del sistema educatiu.

63

POBLET

acompanyar-lo a Poblet. Després ja hi ana-va sol per assessorar l’abat Edmon Garreta i l’abat Maur Esteva. Quan mon pare va morir i vàrem buidar el pis ens vàrem trobar entre els seus papers una tarja de l’abat Edmon fe-licitant els meus pares pel meu naixement i dient que quan pogués em vindria a veure. D’altra banda, l’abat Maur, que va entrar al monestir quatre anys abans de néixer jo em recordava que, quan mon pare pujava a Po-blet, em veia a mi a la plaça jugant...

Així, doncs, de petit i adolescent ja pu-java sovint a Poblet?

La meva presència a Poblet d’infant i jove acompanyant el meu pare, va passar per di-verses fases. Primer, de més petit, jugava a la plaça mentre el pare era a dins del monestir, ens acompanyaven la meva germana o la meva àvia. Més endavant mentre el pare feia les seves gestions em deixava a la porteria amb fra Martí, el porter, i fra Fruc-tuós, el seu ajudant. Després, ja una mica més gran, el pare pujava al despatx de l’abat i jo deambulava lliurement pel monestir. Vaig conèixer així totes les dependències, algunes de les quals s’estaven reconstruint. De més gran, quan ja tenia 15 o 16 anys, m’estava de convidat de pedra, sense enten-dre gran cosa, a les reunions que el meu pare tenia amb l’abat, amb el prior, el P. Tulla, i amb l’administrador, primer el P. Anselm i després fra Bernardí.

Vostè va cursar estudis d’Història a la Universitat de Tarragona. Què en recor-da dels seus temps d’estudiant universita-ri? Quina relació tenia amb Poblet durant aquests anys?

L’any 80 vaig entrar a formar part de la Germandat i la vinculació amb el monestir va canviar una mica de registre. Jo estudiava Història a les dependències de la Universi-tat de Barcelona a Tarragona, justament on hi havia hagut el col·legi de La Salle on havia començat els meus estudis. L’edifici estava en estat bastant precari però hi havia una molt bona companyonia i ens ho passàvem molt bé. La relació amb Poblet es va refor-çar per un fet puntual important: vaig tenir de professor el pare Agustí Altisent a Intro-ducció a la història. El P. Agustí tenia una per-sonalitat molt rica i una cultura vastíssima.

A mida que el vaig anar tractant –moltes vega-des li fèiem de xofer amb algun amic– el portàvem a conferències, anàvem a sopar... Era una persona d’una immensa cultura cinematogràfica, musi-cal, literària, etc. Era un autèntic plaer sentir-lo.

Tenim entès que vostè, un cop llicenci-at, va treballar molts anys de bibliotecari. Quina va ser la seva relació amb Poblet du-rant aquests anys?

Vaig començar a treballar de bibliotecari quan encara estudiava. Quan jo feia quart de Geografia i Història, la Generalitat comen-çava a legislar el món de les biblioteques. Llavors vam pensar que segurament ens de-manarien la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació per treballar en una bibli-oteca. Jo, com molts d’altres, vaig passar a estudiar primer curs de Biblioteconomia i Documentació, simultàniament amb el curs cinquè de Geografia i Història. Vaig conti-nuar la nova carrera durant els dos cursos següents tot compaginant els estudis amb el servei militar. A l’hemeroteca de Caixa Tar-ragona, l’hemeroteca de Tarragona com es

La relació amb Poblet es va reforçar per un fet puntual

important: vaig tenir de professor el pare Agustí

Altisent a “Introducció a la història”. El P. Agustí tenia una personalitat molt rica i

una cultura vastíssima.

64

deia en aquell moment i com es torna a dir ara, hi vaig treballar 25 anys. Va ser una vida laboral molt plena i molt satisfactòria.

De la seva època de Secretari de la Ger-mandat de Poblet, quins records especials en guarda?

La Germandat, fundada als anys 40 per ajudar materialment la comunitat i la res-tauració del monestir, va deixar de tenir aquest sentit quan les obres van ser finançades per ins-titucions públiques. La Germandat va quedar una mica en suspens. L’any 2000, l’abat Jo-sep Alegre, responent al consell que alguns monjos com fra Anselm li varen donar, va decidir recuperar la Germandat com una associació vinculada a l’espiritualitat cistercenca més que no pas com associació d’ajuda material. L’abat, doncs, va constituir una nova Junta amb gent del període anterior i gent nova. Em va oferir de ser-ne el Secretari cosa que vaig acceptar perquè el projecte de P. Josep Alegre em va semblar molt seductor. S’esta-blia així una certa continuïtat perquè jo era fill del qui havia estat tresorer de la German-dat durant molts anys en el període anterior. El senyor Ramon Maria Mullerat, l’antic se-cretari, va passar a ser-ne el president.

Per quina raó va ampliar els seus estudis en noves tecnologies i gestió cultural?

Al món laboral avui el reciclatge cons-tant és obligat. En el món de les bibliote-ques també vaig viure el canvi radical dels fitxers materials de cartolina a la incorpora-ció de la informàtica i de la catalogació, amb la qual cosa òbviament m’havia de reciclar en aquests camps. Per això vaig fer aquest

curs de Noves Tecnologies a la Universitat Politècnica en el seu moment i després el de Gestió Cultural a la Pompeu Fabra amb un quadre de professors molt interessant. Durant el postgrau de gestió cultural, Fer-ran Mascarell, aleshores regidor de Cultu-ra de l’Ajuntament de Barcelona, en fou el coordinador i ens va donar una àmplia visió del món de la gestió cultural. Va ser molt

interessant perquè amb ell vam conèixer els protagonistes, la gent que gestiona totes les infraestructures cultu-rals de Barcelona, tant el MACBA com el CCCB, l’Auditori, el Liceu, etc. I, a part de les visites que vam fer a cada una de les infraestructures, ens va donar una àmplia visió

del que es el món cultural del nostre país.

Vostè va entrar al monestir l’any 2005. En quin moment i en quines circumstànci-es li va semblar percebre que Déu el crida-va a la vida monàstica?

En la meva decisió d’entrar al monestir hi ha diversos factors i dos protagonistes. El primer factor va ser la gestió com a Se-cretari de la Germandat, vàrem posar en marxa una sèrie d’activitats espirituals com el recés d’Advent. En segon lloc l’experièn-cia en grup de fer lectio divina. Va ser la gran aportació que em va fer el P. Josep Alegre. A casa jo ja llegia l’Evangeli i les lectures bí-bliques però sense una metodologia massa clara. Ell em va endinsar en aquest món. El segon factor va ser comptar amb el contac-te amb el P. Maur Esteva, aleshores ja abat general. El vaig visitar diverses Setmanes Santes i vaig col·laborar en l’organització de l’arxiu de la Casa General a Roma. Viure per tres cops el Tridu Pasqual a Sant Pere del

L’any 2000, l’abat Josep Alegre, responent al consell que alguns monjos com fra Anselm li varen donar, va

decidir recuperar la Germandat com una associació vinculada a l’espiritualitat cistercenca

més que no pas com associació d’ajuda material.

65

POBLET

Vaticà o participar en el Via Crucis al Colis-seu, tot presidit per sant Joan Pau II, també va constituir una experiència. L’abat Maur em va descobrir moltes lectures i, molt en particular, la del pastor protestant Dietrich Bon-hoeffer. De mica en mica va anar sorgint un procés interior que em menava a respondre a una crida a la vida monàstica. Els dos protagonistes d’aquest procés varen ser doncs l’abat Maur Esteva, que m’ha marcat profundament al llarg de tota la meva vida, i l’abat Josep Alegre units a la generositat del meu pare, aleshores ja vidu.

Suposo que devia pensar de seguida en Poblet

Doncs no. Tenia els meus dubtes preci-sament per haver tingut una relació tan ín-tima amb el monestir. D’altra banda també sentia una certa fascinació per un altre orde monàstic. El P. Alegre em va a encoratjar a provar-ho. I al setembre del 2004 vaig estar uns dies en una cartoixa. Em va semblar una vida molt interessant però em va costar molt aguantar-hi una sola setmana! No estava feta

per a mi! És a partir d’aquí que vaig decidir provar la vida monàstica a Poblet. Vaig fer-hi una estada de dos mesos com a hoste –fe-brer i març del 2005, els mesos en què fa més fred i durant la quaresma fins a la set-mana de Pasqua. Era una manera de provar si la meva vocació era real o no. A més era un moment en què el meu director a la feina es jubilava i em proposaven d’agafar el seu lloc. Vaig pensar que era el moment oportú de plantejar-me un canvi de vida. Vaig pren-dre la decisió i en tornar a la feina els la vaig comunicar.

Va deixar la feina en sec i va entrar al monestir de seguida?

No. No va ser immediat perquè a la fei-na em van demanar un temps per buscar una solució tant a la direcció com a la meva

substitució. Vaig entrar a Poblet com a postulant el 8 de juliol de 2005, el dia que l’Orde Cis-tercenc fa memòria del beat Eugeni III, papa, a qui sant Bernat dedicà la seva obra “De conside-ratione”.

Abans de la seva professió solemne vos-tè va patir una malaltia greu, un càncer, sortosament del tot superat. Què va pensar durant aquesta malaltia?

Moltes vegades comento que hi ha un abans i un després en la vida d’una perso-na quan, assegut a la taula de consulta del metge, li comuniquen el diagnòstic d’una malaltia greu. Això és el que em va succeir a Pamplona –la meva germana és cirurgiana a l’Hospital de Navarra. Recordo que el met-ge em va avisar per a l’última visita del dia, amb molt de tacte, a fi de disposar de més temps per parlar amb mi. Va ser un xoc i un canvi important.

Vaig entrar a Poblet com a postulant el 8 de juliol

de 2005, el dia que l’Orde Cistercenc fa memòria del beat

Eugeni III, papa, a qui sant Bernat dedicà la seva obra

“De consideratione”.

Dietrich Bonhoeffer.

66

Devia pensar, com sol ser habitual, per què m’havia tocat a mi?

No. Mai no em vaig preguntar perquè m’havia tocat, no crec que sigui una mena de loteria. El que demanava era forces per supe-rar-ho o suportar-ho personalment i sobre-tot per no ser una càrrega emocional per al meu entorn, és a dir, la família i la comunitat.

Devia ser un moment dur...Sí, va ser un moment dur perquè a més va

coincidir la intervenció un divendres abans del diumenge de Rams. Per un monjo estar fora del monestir els dies de Pasqua és bas-tant dur...

I tan lluny de la comunitat...Vaig sentir, però, enormement la proxi-

mitat de la meva comunitat. Em vaig sentir molt acompanyat. Pensi que tant en el mo-ment de l’operació com en el postoperatori de la sala de despertar, em va acompanyar l’abat Josep Alegre. Després, al llarg dels dies que vaig estar hospitalitzat, em van ve-nir a visitar alguns mon-jos. La resta s’anaven re-llevant per trucar-me per telèfon cada dia. L’abat Maur Esteva em trucava cada dia des de Roma. Vaig sentir el caliu de la meva comu-nitat potser com no l’havia sentit fins aquell moment. Durant la malaltia i el tractament de radioteràpia, per exemple, també em vaig sentir molt acompanyat per la família, pels amics i per la comunitat. M’anava acompa-nyant cada dia una persona diferent, cosa que és molt d’agrair.

Què els diria, a partir d’aquesta experi-ència, a les persones que pateixen malalties semblants?

Quan passes un càncer també hi ha un abans i un després. Perquè després de patir-lo et sents molt proper a la gent que pateix, que es troba en les mateixes circumstàncies que tu has passat. També la manera d’apro-par-te a la gent és molt diferent.

Diria vostè que una malaltia és una prova?Jo no diria que sigui una prova... És una

experiència. Una experiència vital dura que segurament, si poguéssim, mai no triaríem. En la meva família ens ha afectat de ple a tots, llevat del meu pare. La meva mare va morir d’un càncer i els meus germans també han passat per aquesta experiència. Jo crec que una malaltia greu et fa valorar les coses que són realment importants i em sembla que em va ajudar bastant, malgrat les cir-cumstàncies, en el meu progrés a la vida monàstica i a apropar-me més a Déu i als

germans.

El dia 3 de desembre del 2015 la comunitat el va elegir com a abat. Ens podria explicar què va sentir en aquell mo-ment?

Per ser elegit abat un monjo ha de tenir més de 30 anys, ser prevere i

dur més de cinc anys com a profés solem-ne. Jo complia les tres condicions, cert. Per això moltes vegades em pregunten si m’ha-via passat pel cap que algun dia seria abat. Doncs potser en algun moment ho havia pensat, però sempre vaig creure que era una possibilitat molt remota. En el moment en què la comunitat m’elegeix abat, amb, diguem, certa rapidesa... doncs la primera sensació és de joia. Les comunitats monàsti-ques tenim aquesta virtut: són els teus com-panys els qui t’elegeixen per a aquesta res-ponsabilitat. I immediatament després de la

Durant la malaltia i el tractament de radioteràpia, per exemple, també em vaig sentir molt acompanyat per la família, pels amics i per la comunitat.

M’anava acompanyant cada dia una persona diferent, cosa que

és molt d’agrair.

67

POBLET

joia, vaig sentir el pes de la responsabilitat. Les virtuts que un pugui tenir mai no són su-ficients per atendre aquesta responsabilitat en plenitud. Per tant no vaig tenir més re-mei que confiar en el Senyor, d’una banda, i en els germans de la comunitat de l’altra. La comunitat no la fa l’abat, la fem tots plegats.

A la revista digital Flama vostè va decla-rar que se sentia deutor dels abats que l’han precedit, en especial del P. Josep Alegre, i que continuaria el seu llegat. Es va referir, en concret, a potenciar el projecte COS-MOS. Ens en podria fer cinc cèntims? En què consisteix?

Em sento deutor dels meus dos imme-diats predecessors. Abans he esmentat el paper important que tenen a la meva vida. Són dues persones que m’han marcat profun-dament i que m’han format no només com a monjo sinó també com a cristià i com a persona. Precisament el projecte COSMOS és de l’últim període del meu predecessor immediat. És l’adequació al segle XXI de les raons per les quals al segle XII es va fundar el monestir de Poblet, per ser: un centre espiritual, cultural

i també socioeconòmic. I això traslladat als paràmetres del segle XXI és el que seria el projecte COSMOS. El centre del projecte COSMOS consisteix a no perdre mai de vista que les visites de la gent que s’apropa al monestir vénen a un lloc on una comuni-tat cerca Déu.

Vol dir amb això que el monestir no és només un monument sinó que, fonamen-talment és una comunitat que l’habita?

Efectivament. Poblet és el monestir més gran habitat d’Europa. I continua avui te-nint la mateixa funció de l’època de la seva fundació: una comunitat que li dóna sentit. El pare Giovanni Rosavini, el prior refun-dador de la vida monàstica a Poblet l’any

1940, ens explicava que quan van arribar a Po-blet el monestir estava pràcticament destruït. Van dubtar molt sobre si havien d’habilitar les dependències en la seva funció originària –utilit-zar l’Església, el refetor, la sala capitular...– o bé,

com ha passat en altres monestirs, construir unes dependències noves més còmodes i deixar el monument per a les visites turís-tiques...

I la decisió va ser...Compaginar el turisme amb la vida co-

munitària... i això ens ha marcat fins avui. És molt diferent ensenyar un refetor buit o amb la taula parada, o una sala capitular buida o bé amb l’exemplar de la Regla... és a dir no és el mateix ensenyar un monument fred que un edifici habitat que es fa servir... Vull dir que un monestir és un centre espiritual i un lloc que col·labora al desenvolupament econò-mic i social de la comarca com per exemple, arran de l’hostatgeria exterior, la formació

És molt diferent ensenyar un refetor buit o amb la taula

parada, o una sala capitular buida o bé amb l’exemplar de la Regla... és a dir no és el mateix ensenyar un monument fred que un edifici

habitat que es fa servir.

El FC Barcelona ha expressat el seu suport a Poblet i al projecte Cosmos en particular, en la mesura que “comparteix”

els valors que s’hi expressen.

68

dels nois i noies amb problemes d’integració escolar o bé el servei cultural i històric de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Sovint, fins i tot dins de la mateixa Es-glésia, sobta la vida monàstica. S’afirma que resulta estrany que una comunitat es tanqui en el clos d’un monestir amb tantes necessitats com hi ha al món, espe-cialment per la falta de sacerdots. Què els diria vostè? Quin sentit té la vida monàstica avui?

Fa una trentena d’anys el pare Agustí Al-tisent va escriure un breu article on es pre-guntava ¿Para qué sirven los monjes? I ell amb la seva murrieria habitual contestava a l’inici de l’article dient que para nada. D’entrada, certament, no hi ha una utilitat material o econòmica. En aquest sentit era una respos-ta encertada. Després ell la desenvolupa-va... amb el seu profund coneixement de la vida monàstica. Crec que els monestirs som un refe-rent per a la vida de l’Es-glésia. Fem un apostolat d’una manera moltes ve-gades indirecta sobretot amb els hostes. Preguem per tota la humanitat. Som un signe de gra-tuïtat i de fe. Un testimoni de vida a imi-tació de les primeres comunitats cristianes que ho tenien tot en comú...

S’ha dit que l’Església, amb el papa Francesc, viu una nova primavera. Hi està d’acord? Què li sembla que es vol dir amb aquesta expressió? És que abans es vivia un hivern?

La primavera eclesial va esclatar amb el Concili Vaticà II. Potser perquè sóc histo-

riador no puc menystenir tampoc els fets previs a aquest esdeveniment. El mateix Pius XII, que avui té una imatge una mica esbiaixada per la dificultat dels temps que va viure, en va ser un predecessor espiritual com ho testimonia la reforma litúrgica de la

Setmana Santa. Cal des-tacar la figura gegantina de Joan XXIII que no va tremolar a l’hora d’enge-gar un gran diàleg amb el món modern i amb les altres esglésies cristianes. I els papes posteriors, ca-dascun amb el seu taran-

nà, van ser fidels a l’esperit conciliar: Pau VI, a qui li va tocar l’aplicació i la gestió de la crisi postconciliar; Joan Pau II que va acostar l’Es-glésia a les multituds a través dels seus viat-ges i donà al papat un estil vigorós i proper; Benet XVI, un gran teòleg, que ha tingut el coratge de renunciar a la càtedra de Pere quan no s’ha vist amb forces per continuar...

i ara el papa Francesc, el qual, potser més a l’estil i tarannà de Joan XXIII, busca acostar l’Església a formes més senzilles i obertes...

Quins són a parer seu els principals problemes

que dins de l’Església i de la formulació de la doctrina necessiten una revisió o un aggi-ornamento urgent per utilitzar la paraula de sant Joan XXIII?

Crec que resta pendent l’aplicació de bona part de la doctrina del Concili Vaticà II.

Com per exemple?Doncs caldria aprofundir, per exemple,

en la innovació que suposa a la Lumen gen-tium iniciar la constitució dogmàtica sobre l’Església parlant de Poble de Déu i no de

Cal destacar la figura gegantina de Joan XXIII

que no va tremolar a l’hora d’engegar un gran diàleg amb

el món modern i amb les altres esglésies cristianes.

Hi ha moltes altres assig-natures pendents. S’ha

d’afrontar, per exemple, la dis-minució de les vocacions i de com cobrir amb laics i laiques

els serveis parroquials...

69

POBLET

la jerarquia. També cal aplicar i aprofundir el sacerdoci universal de tots els fidels com a partícips de l’únic sacerdoci de Crist en la línia del que ens ha revelat la carta als Hebreus, tot contemplant la diferència entre sacerdoci universal i sacerdoci mi-nisterial. Hi ha moltes altres assignatures pen-dents. S’ha d’afrontar, per exemple, la dismi-nució de les vocacions i de com cobrir amb laics i laiques els serveis par-roquials... El canvi de pes territorial de l’Es-glésia, abans centrada en Europa i ara en altres continents. Potser sigui un signe dels temps o una indicació de l’Esperit que els laics, seguint la línia marcada pel concili, tinguin més responsabilitats en tots els as-pectes de l’Església. Hem d’anar passant d’una església clerical a una església que comparteixi més les responsabilitats. Això també comportarà una mentalització de tots els fidels, els quals hauran d’acostu-mar-se que un laic o una laica assumeixin més responsabilitats si no hi ha possibili-tats que hi hagi un prevere. Potser també caldria canviar el sistema d’elecció dels bisbes. Sense voler-nos posar com a mo-dels, crec que les comunitats monàstiques i el nostre Orde en concret, han marcat un camí important en aquesta qüestió. Les comunitats elegeixen l’abat; el conjunt d’abats elegeixen l’abat general... jo no dic que aquesta estructura es pugui traslladar exactament a l’estructura de l’Església per elegir un bisbe però no deixa de ser un possible model de referència.

Com veu el paper de la dona dins de l’Es-glésia i com creu que hauria d’evolucionar?

Pel que fa al rol de la dona també les nos-tres comunitats poden ser punts de referèn-

cia. L’abat general Maur Esteva va incorporar les monges del nostre Orde de ple dret al Capítol General. Abans només hi eren pre-sents representants masculins. També va in-corporar abadesses al seu consell. Fins i tot en aquests moments ja tenim congregacions

en el nostre Orde en les quals no hi ha monestirs masculins i són presidi-des per una abadessa. Per tant, en els nivells in-termedis de l’estructura monàstica també hi són presents les dones de ple dret. Crec que l’Església

hauria de pensar com podria avançar per un camí semblant en la seva estructura de go-vern. D’altra banda el papa Francesc ha creat una comissió per estudiar les possibilitats del diaconat femení. Potser aquí s’obre un camí per tal que els diferents ministeris de l’Esglé-sia també siguin assumibles per les dones. El primer pas seria el diaconat.

En la seva al·locució final el dia de la seva benedicció abacial va dir que el mo-nestir de Poblet era una referència de futur per a la nació catalana. Podria concretar en quin sentit?

El monestir de Poblet ha estat un refe-rent històric i present de la nació catalana i vol continuar-ho sent en el futur. Durant se-gles el monestir de Poblet ha estat vinculat a la dinastia de la Corona d’Aragó on estan enterrats vuit reis que alhora eren comtes de Barcelona. Aquesta referència històrica la va entendre molt bé el president Tarra-dellas quan ens va cedir l’administració del seu arxiu. Sabia que Poblet era símbol de la vinculació de l’Església amb Catalunya. És el que crec que hem de continuar sent: un lloc de trobada entre els diferents territoris de l’antiga Corona d’Aragó (el País Valen-cià, les Illes i fins i tot de la comunitat autò-

L’abat general Maur Esteva va incorporar les monges del

nostre Orde de ple dret al Capítol General. Abans només hi eren presents representants

masculins. També va incorporar abadesses al seu consell.

70

noma d’Aragó). Aquí tenim punts de con-tacte històrics perquè els reis d’Aragó eren reis de diferents territoris, sí, però cadascun d’aquests territoris tenia la seva personalitat reconeguda i en la seva gestió diària eren de fet independents, units només per una mo-narquia comuna.

Finalment parlem del país, de Catalu-nya. Quina veu d’Església hauríem de se-guir atès que hi ha hagut veus discordants d’alguns bisbes espanyols respecte dels catalans? Creu que és legítim i democràtic convocar una consulta als catalans perquè decideixin el seu futur com a nació?

Crec que el magisteri de l’Església res-pecte al fet nacional català, recollit per al-guns autors com mossèn Josep Oriol Tataret i mossèn Joan Costa per exemple, és prou clar en aquests aspectes: cal reconèixer els aspectes diferencials de les comunitats que constitueixen nacions, sobretot pel que fa a la dimensió cultural, autonomia legislativa i ús i protecció de la llengua pròpia. La po-sició dels bisbes catalans en aquest aspecte sempre ha estat prou clara des del document Arrels cristianes de Catalunya (1983) fins a la re-validació d’aquest text quan es complien els seus 25 anys, no fa pas tants anys. Certament hi han altres documents de la Conferència Episcopal Espanyola que poden anar per al-tres línies però crec que ens hem d’atendre al que és el magisteri fonamental de l’Esglé-sia. Hi ha moltíssimes al·locucions de papes –pensem en l’al·locució fonamental de Joan Pau II l’any 80 a la UNESCO– que és la que marca molt aquesta posició. D’acord amb la doctrina social de l’Església qualsevol opció política òbviament és legítima, sempre que respecti els drets humans. I també és una op-ció perfectament legítima que es consulti i es demani l’opinió dels ciutadans sobre quina és la fórmula política que el nostre país vol per tal d’organitzar el seu futur col·lectiu.

Com veu la situació social i política? Com veu vostè el problema actual de les tensions entre Catalunya i l’Estat espanyol?

Respecte al problema de Catalunya crec que hi ha dos moments concrets que mar-quen un abans i un després. “L’abans” és l’Estatut del 2010, elaborat i aprovat pel Parlament de Catalunya, aprovat també a les Corts Generals espanyoles i aprovat fi-nalment pel poble de Catalunya en referèn-dum. Un text referendat legítimament per un poble hauria de ser automàticament cons-titucional. El “després” va ser la mutilació i reducció del text estatutari per part del Tri-bunal Constitucional. Això va fer esclatar un conflicte latent ja a Catalunya. D’altra banda també cal tenir en compte la crisi econòmica que va obligar a fer retallades en els serveis socials de Catalunya quan potser, si comp-téssim amb tots els nostres recursos econò-mics, aquestes retallades no haurien calgut en la mateixa mesura en què es varen aplicar. Jo crec que són dos fets importants que han marcat un abans i un després i que Catalunya té el dret de trobar lliurement el seu encaix dins Europa i en el seu entorn immediat.

Què creu que ha de dir o fer el monestir de Poblet en aquest sentit?

El monestir de Poblet, com a tal, poca cosa pot fer. La seva comunitat en aquest aspecte també és plural i hi ha diferents sensibilitats. Per tant, com a comunitat no ens pronunciem, ja que cadascú té les seves pròpies idees i opcions legítimes. Com he dit abans, Poblet vol ser un referent i alhora s’ofereix com a lloc de trobada per intentar trobar fórmules a fi d’avançar en la resolució d’aquest conflicte.

Moltes gràcies pel seu temps i per les seves paraules, P. Abat.

Cristòfol-A. Trepat

LA P

OR

TA

DA

71

POBLET

Al presbiteri la coberta està centrada en la magnífica clau de volta amb la Verge Ma-ria i l’Infant Jesús (aquest, malauradament, amb el rostre trencat). Són particularment interessants les quatre mènsules on es recol-zen els nervis de la volta que cobreix aquest espai sagrat. Podríem veure-hi les efígies del rei Alfons, la seva esposa la reina Ma-ria, l’abat d’aquell moment Bartomeu Conill (+1458) i amb tota seguretat el rei Ferran I.

La capella en conjunt va superar força bé els anys posteriors al 1835 i ha arribat fins a nosaltres en molt bon estat de conservació, a la qual cosa ha contribuït la cura que en té el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya.

Jesús M. Oliver

LA P

OR

TA

DA

Abans de travessar la Porta Daurada en direcció al monestir, trobem la petita i molt bonica capella de Sant Jordi, una joia de l’ar-quitectura gòtica que en la imatge ens obre la porta per veure el seu interior.

La capella, construïda per encàrrec del rei Alfons el Magnànim des de Nàpols a mitjan segle XV, estava en el seu origen de-dicada a la Mare de Déu del Roser, a Sant Miquel i a Sant Jordi, encara que avui només conserva aquesta darrera advocació. Avui la veiem despullada de tota la seva decoració primitiva i això ens permet contemplar la bellesa de la seva arquitectura. De planta lleugerament rectangular, està coberta, amb nombrosa representació de l’heràldica reial, per una volta gòtica estrellada, que reposa sobre quatre mènsules amb els símbols dels quatre evangelistes (el “tetramorfos”).

La capella de Sant Jordi. La capella de Sant Jordi antigament.

Foto:

Sam

Sole

r

Foto:

Arx

iu P

oblet

7272

CR

ÒN

ICA

DE

LA C

OM

UN

ITA

T

MAIG

Dia 5, dijous: Excursió comunitària al monestir de Montserrat. El P. Abat de Poblet hi ha presidit la missa conventual. Després la jornada s’ha desenvolupat així: al matí, visita al museu de Mont-serrat; dinar i recreació amb els monjos de Montserrat; a la tarda, visita al Centre d’Art de Santa Cecília; finalment Vespres presidides també pel P. Abat de Poblet.

Dia 7, dissabte: El P. Josep Alegre ha anat al monestir de Valldonzella, on ha donat una xerrada dins del cicle sobre l’espiritualitat cistercenca, que ha tractat del capítol XX de la Regla de sant Benet «La reverència en la pregària».Al matí, han visitat el monestir un grup dels «Amics de Joncadella».

Dia 9, dilluns: El P. Josep Alegre ha anat al monestir de Vallbona per predicar-hi una setmana d’exercicis espirituals.Ha vingut de visita Antoni González Senmartí, delegat de relacions institucionals de la Universi-tat Rovira i Virgili. També ha vingut, més tard, Josep Pijoan Farré, President del Consell Comar-cal de la Conca de Barberà, acompanyat del Vicepresident i del Conseller de Turisme.

Dia 11, dimecres: A la tarda, els alumnes i professors d’ESO de l’Institut Joan Segura i Valls de Santa Coloma de Queralt han ofert una representació, a la sala de visites del monestir, sobre l’obra de Saint-Exupéry El Petit Príncep.

Dia 12, dijous: El P. Abat ha anat a Barcelona per gravar una entrevista per al canal de televisió El Punt Avui TV.

Dia 13, divendres: El P. Abat ha anat a Tarragona per visitar l’arquebisbe Mons. Jaume Pujol.

Dia 14, dissabte: S’ha reunit a Poblet el Patronat de la Fundació Populus alba.A la nit, el P. Abat i altres monjos han anat al monestir de Vallbona per participar a la missa de Vetlla de Pentecosta.

Dia 15, diumenge: Les matines de la solemnitat de Pentecosta han estat cantades per primera vegada després de molts anys, amb els salms en català i les antífones i els responsoris en gregorià.

Dia 17, dimarts: El P. Maties Prades ha anat a Tarragona per assistir a la reunió del Consell del Presbiteri de l’Arquebisbat.

Dia 20, divendres: Avui han visitat el monestir Ignasi Garcia Clavel i, més tard, Sílvia Rodes, Directora territorial d’Ensenyament a Tarragona.A la nit, hi ha hagut a l’església un concert de la coral «Kantorei St. Nikolai» d’Hamburg, Alema-nya. Han interpretat peces de Bach i altres autors. L’organista Jürgen Henschen ha tocat diverses peces a l’orgue.

Dia 21, dissabte: La Junta de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus ha fet una visita al monestir.

CRÒNICA DE LA COMUNITATDe maig a l’octubre del 2016

73

Dia 22, diumenge: A la capella de Santa Caterina s’ha celebrat una missa en sufragi del P. Fran-cesc Tulla, amb l’assistència de la seva família.El P. Josep Alegre ha anat al monestir de monges cistercenques de Lazkao al País Basc, per pre-dicar-hi una setmana d’exercicis espirituals.

Dia 26, dijous: A la tarda, Mn. Joan Torra ha donat una conferència dins del cicle sobre Orígenes.

Dia 27, divendres: El P. Leo Van Schaverbeeck, abat del monestir cistercenc belga de Bornem, ha visitat Poblet.

Dia 31, dimarts: F. Salvador Batet, acompanyant el P. Lluc Torcal, Procurador general de l’Orde, ha anat a Roma per recollir material per al taller d’enquadernació de Poblet.El P. Abat ha anat al monestir de Valldonzella i després al de Solius.

JUNY

Dia 5, diumenge: El P. Abat, acompanyat de F. Vianney Morell, ha anat a Riudoms. Allí ha pre-sidit la missa d’acció de gràcies dins la celebració dels 400 anys de la construcció de l’església parroquial de sant Jaume.

Dia 7, dimarts: El P. Josep Alegre ha anat a Madrid per assistir a la reunió del Patronat de la Fun-dació Casa Ducal de Medinaceli.El P. Abat ha gravat una entrevista per a TV2.

Dia 8, dimecres: El P. Abat ha anat a Manresa, a la Cova de sant Ignasi, per participar a la Reunió d’Abats i Provincials de Catalunya.

Dia 9, dijous: A la tarda, Mn. Joan Torra ha donat una conferència dins del cicle sobre Orígenes.

Dia 13, dilluns: El P. Josep Alegre ha anat a València, al col·legi de Santa Anna, per assistir a la celebració de les noces d’or de la seva directora.

Dia 14, dimarts: El P. Abat ha anat a la Universitat de Barcelona per assistir a l’acte de concessió del títol de doctor honoris causa a l’historiador Paul Preston.

Dia 15, dimecres: El P. Abat ha anat al dinar de fi de curs de l’escola de l’hostatgeria de Poblet.

Dia 18, dissabte: Ha visitat el monestir un grup de la parròquia Verge de la Pau de Barcelona.El P. Josep Alegre ha anat al monestir de Valldonzella, on ha donat una xerrada dins del cicle sobre l’espiritualitat cistercenca, que ha tractat del capítol VII de la Regla de sant Benet «La humilitat».

Dia 21, dimarts: El P. Abat ha anat a Barcelona, a Caixa Fòrum, per a la presentació del IV Festi-val de Música Antiga que tindrà lloc a Poblet el mes d’agost.

Dia 22, dimecres: A la tarda, el P. Abat ha anat a Barcelona per entrevistar-se amb Dídac Ramí-rez, rector de la Universitat de Barcelona.

74

Dia 24, divendres: L’Escolania del monestir del Valle de los Caídos ha assistit a la missa conven-tual i ha interpretat diverses peces.

Dia 30, dijous: El P. Abat ha anat al monestir de Sant Benet de Montserrat.

JULIOL

Dia 2, dissabte: Ha passat per Poblet la cursa ViP Xtrem de BTT per les Muntanyes de Prades.Ha tingut lloc la Diada de la Germandat de Poblet. Aquesta ha començat amb la processó des de la capella de santa Caterina i la missa conventual presidida pel P. Abat. Després, a la sala capitular, Mn. Salvador Pié-Ninot ha donat una conferència sobre el tema: «Quin sentit té avui celebrar l’Any de la Misericòrdia». Tot seguit ha tingut lloc l’Assemblea Plenària anual i la pregària del migdia a la sala capitular. El dinar de germanor s’ha fet a l’hostatgeria externa. Finalment hi ha hagut un concert a l’església, a càrrec del Cor Mestral de Reus Associació, que ha interpretat la «Missa a Buenos Aires, Misatango».

Dia 3, diumenge: El P. Abat ha anat a Roma per participar en el curs per als superiors organitzat a la Casa general de l’Orde Cistercenc.F. Salvador Batet ha anat al monestir de Montserrat per a fer els exercicis espirituals previs a l’ordenació sacerdotal.

Dia 12, dimarts: Els novicis dels mercedaris, que són al convent de Sant Ramon, han visitat el monestir de Poblet.

Dia 15, divendres: El P. Abat ha anat a Tarragona on, junt amb el president de la Diputació Jo-sep Poblet, ha signat uns convenis de col·laboració per a la concessió de subvencions per a les obres d’adequació del Centre de Visitants, per al Festival de Música Antiga i el Festival Orgues de Poblet i per a la digitalització del fons de documentació de l’Arxiu del President Tarradellas.

Dia 16, dissabte: La Unió de Consells Esportius de Catalunya s’ha reunit a l’hostatgeria externa.El P. Abat ha anat a Tarragona i ha presidit l’eucaristia de la festa de la Mare de Déu del Carme al convent de les Carmelites Descalces.

Dia 18, dilluns: El P. Abat i el P. Josep Alegre han anat al monestir de monges cistercenques de Santo Domingo de la Calzada per assistir al Capítol de la Congregació de Castella de l’Orde Cistercenc.

Dia 29, divendres: A la nit, concert de música religiosa a l’església organitzat per l’Associació d’Amics de les Misses Polifòniques, i interpretat pel cor «Barcelona Ars Nova».

AGOST

Dia 1, dilluns: Santi Vila, Conseller de Cultura de la Generalitat, ha visitat el monestir, acompa-nyat per Francesc Sutrias, Director General de Patrimoni, i Francesc Balada, Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Dia 3, dimecres: El coronel Luis Castuera, Delegat de Defensa a Catalunya, ha visitat el mones-tir.

75

POBLET

Dia 6, dissabte: Ordenació sacerdotal de F. Salvador Batet, a la missa conventual presidida per Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona.

Dia 7, diumenge: Missa nova del P. Salvador Batet a la conventual de les 10:00 h. del matí.

Dia 9, dimarts: El P. Abat junt amb el noviciat ha anat al monestir cistercenc de Fontfreda, abadia fundadora de Poblet al Llenguadoc, on hi han celebrat l’eucaristia.

Dia 12, divendres: Ha tingut lloc a la nit, a la plaça del monestir, el primer concert del IV Festival de Música Antiga de Poblet. El títol d’aquest concert era: «Orient-Occident: les músiques cristi-anes, jueves i musulmanes en diàleg» i ha estat interpretat per Hespèrion XXI sota la direcció de Jordi Savall i amb cantants i músics d’Israel, Turquia, Grècia, Síria i Armènia.

Dia 13, dissabte: Ha tingut lloc a la nit, al dormitori gran, el segon concert del Festival, interpre-tat per Andrew Lawrence-King (arpa irlandesa i saltiri), Frank McGuire (Bodhran) i Jordi Savall (violes i direcció). El seu títol era: «La viola cèltica, l’home i la natura: diàlegs cèltics de l’antic i del nou món». Era la primera vegada que s’utilitzava el dormitori gran com a sala de concerts.

Dia 14, diumenge: El P. Salvador Batet ha anat a Bellprat on ha presidit la missa de la festa major del poble.Ha tingut lloc a la nit, al dormitori gran, el tercer concert del Festival, interpretat per La Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI sota la direcció de Jordi Savall. El seu títol era: «Cants a la Verge: diàlegs de les músiques espirituals i dels cants del poble».

Dia 15, dilluns: Les matines de la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu han estat can-tades per primera vegada després de molts anys, amb els salms en català i les antífones i els responsoris en gregorià.

Dia 20, dissabte: Avui, solemnitat de sant Bernat, l’arquebisbe Mons. Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell, ha vingut al monestir. Ha concelebrat l’eucaristia, ha dinat amb la comunitat i ha par-ticipat a la recreació.

Dia 23, dimarts: F. David Renart i F. Bernat Folcrà han anat a Roma per participar en el curs de formació monàstica que tindrà lloc a la casa general de l’Orde Cistercenc.

Dia 24, dimecres: El P. Salvador Batet ha anat a Igualada on ha presidit la missa a la parròquia de Santa Maria, en el dia de la festa patronal, sant Bartomeu.

Dia 28, diumenge: Dins dels actes de les Festes de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc, el P. Abat ha presidit el rosari resat en processó des de la parròquia de Santa Maria fins al Santuari de la Serra, i allí ha predicat el primer dia de la novena dedicada a la Mare de Déu.

SETEMBRE

Dia 2, divendres: Un grup de veïns de la ciutat d’Alzira (País Valencià) han vingut en pelegri-natge a Poblet, en la festa dels sants Bernat, Maria i Gràcia, viatjant tota la nit en autocar. Han participat a les Matines, Laudes i Missa conventual. Després han visitat el monestir.

7676

Dia 3, dissabte: El P. Abat i el P. Salvador Batet han anat a Berga on han participat a la missa en commemoració dels 100 anys de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, que ha tingut lloc a l’església parroquial de Santa Eulàlia. Ha presidit la missa el cardenal Mons. Lluís Martínez Sistach. A la sortida de la missa han pogut veure una Patum de lluïment.

Dia 9, divendres: Al matí, el P. Abat ha anat a la parròquia de Santa Maria de Montblanc, on ha con-celebrat en la missa en honor de sant Maties, presidida pel cardenal Mons. Lluís Martínez Sistach.Al vespre, el P. Abat ha participat en la processó de retorn de la Mare de Déu de la Serra al seu santuari, presidida per Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona.

Dia 10, dissabte: El P. Abat ha rebut una comissió en motiu dels 40 anys de la Marxa de la Lli-bertat a Poblet.

Dia 12, dilluns: El P. Abat ha anat a Barcelona per presidir l’eucaristia al col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi.

Dia 15, dijous: Al matí, el P. Abat ha fet una intervenció en la reunió del Projecte Europa 2000 de la Unesco que s’ha fet a l’hostatgeria externa.A la tarda, el P. Abat s’ha entrevistat a Barcelona amb el President de la Diputació.

Dia 17, dissabte: Reunió del Patronat de l’Arxiu del President Tarradellas.

Dia 18, diumenge: Un grup de rectors d’Universitats han visitat el monestir de Poblet. El P. Abat s’ha entrevistat amb el rector de la Universitat Rovira i Virgili.

Dia 20, dimarts: El P. Abat ha rebut Antoni Comas, President de la Federació de Cristians de Catalunya.

Dia 21, dimecres: Un grup de monges del monestir cistercenc de Boulaur (França), que estan passant uns dies de vacances al monestir de Vallbona, han vingut a Poblet, l’han visitat, han dinat amb la comunitat i han participat a la recreació.

Dia 24, dissabte: Dinar al refetor de conversos d’un grup de persones de l’empresa Codorniu.El P. Salvador Batet ha anat a Igualada on ha presidit la missa de la Mare de Déu de la Mercè a la seva parròquia de la Sagrada Família.F. David Renart i F. Bernat Folcrà han retornat de Roma després d’acabar el curs de formació monàstica.

Dia 25, diumenge: Marta Casals, viuda del violoncel·lista Pau Casals, ha visitat el monestir i ha saludat el P. Abat.

Dia 30, divendres: S’ha presentat al refetor de conversos el nou «Licor d’herbes del Bosc de Poblet», elaborat per l’empresa vimbodinenca «On The Rocks».

OCTUBRE

Dia 2, diumenge: El P. Salvador Batet, acompanyat del P. Abat, de F. Lluís Solà i de F. Llorenç Villagrasa, ha anat a Savallà del Comtat on ha presidit la missa el dia de la festa major del poble, dedicada a la Mare de Déu del Roser.

POBLET

77

A la tarda, a l’església, hi ha hagut un concert de la coral noruega «Ensemble Dalí».

Dia 7, divendres: Un equip de TV3 ha gravat a Poblet un programa de «Catalunya Experience». En aquest programa, un canadenc, Rick Hansen, paraplègic, ha visitat el monestir de Poblet.

Dia 8, dissabte: El P. Abat ha anat a Barcelona on ha fet una xerrada per a la Unió de Religiosos de Catalunya.

Dia 11, dimarts: El P. Abat ha anat a Tarragona per assistir a una vetlla de pregària per a les mis-sions. També a Tarragona el P. Abat ha gravat una entrevista per a 13TV.

Dia 19, dimecres: Pelegrinatge monàstic jubilar a Montserrat en l’Any Sant de la Misericòrdia. La comunitat de Poblet ha anat a Montserrat, junt amb les altres comunitats benedictines i cis-tercenques de Catalunya. La jornada ha començat per l’entrada a la basílica de Montserrat per la Porta Santa de la Misericòrdia i la veneració de la Mare de Déu, seguida de la missa conventual, presidida pel P. Josep M. Soler, abat de Montserrat. A continuació, a la sala de la façana del mo-nestir, la delegada d’Apostolat Seglar de l’Arquebisbat de Barcelona i membre de la Institució Teresiana, Anna Almuni, ha impartit la conferència «Una mirada laica a la vida monàstica». Tot seguit, els monjos i monges han compartit el dinar i a la tarda han visitat diferents espais del Santuari. La jornada ha acabat amb el cant de les Vespres a la basílica.

Dia 20, dijous: El P. Rafel Barruè, prior, ha anat a Barcelona, on en el Seminari, ha participat en una reunió de la Unió de Religiosos de Catalunya.

Dia 21, divendres: Al palau de l’abat s’ha reunit un grup de metges que han tractat sobre les malalties infeccioses.

Dia 22, dissabte: El P. Abat ha anat a Tarragona per participar a l’eucaristia de la jornada de Cà-ritas Catalunya, presidida per l’arquebisbe Mons. Jaume Pujol.A la nit, primer concert del IV Festival Internacional Orgues de Poblet. L’italià Matteo Imbruno ha interpretat un programa titulat «Un viatge barroc a través d’Europa».

Dia 24, dilluns: El P. Abat ha anat als monestirs de Valldonzella i Solius.

Dia 27, dijous: Jornada a Poblet d’un grup de 350 nois i noies del col·legi Sant Pau de Tarragona. Els més grans han fet una excursió a la Pena, els més petits han fet jocs per la plaça. Havent dinat, han fet tots una pregària a l’església del monestir.A la tarda, Mn. Joan Torra ha començat un cicle de xerrades dedicades a sant Agustí. Com altres anys, hi són presents algunes monges de Vallbona i els monjos de Solius les poden seguir a través d’Internet.

Dia 29, dissabte: A la nit, segon concert del IV Festival Internacional Orgues de Poblet. L’or-ganista suís Yves Rechsteiner ha interpretat un programa amb peces de Johann Sebastian Bach i Jean-Philippe Rameau.

78

LA R

OD

A D

ELS

DIE

S

La Verge Blanca de l’Acadèmia ha com-plert el 70è aniversari de la seva proclamació com a patrona de Lleida i la ciutat ho ha ce-lebrat. S’ha oficiat un tríduum de preparació a l’oratori de l’Acadèmia Mariana on es ve-nera la seva imatge. El predicador ha estat Mn. Joaquim Blas, rector de la parròquia d’Almacelles i vicedegà de la Facultat An-toni Gaudí. El bisbe de Lleida, monsenyor Salvador Giménez ha beneït la restauració del retaule de l’oratori que ha estat pro-moguda per Mn. Gerard Soler, capellà de l’Oratori de la Verge Blanca de l’Acadèmia amb els donatius d’institucions, empreses i fidels. Els seus noms figuren al cor de plata de la Verge Blanca de l’Acadèmia units als altres que el 1950 van fer possible aquest cor que ara llueix la patrona de Lleida. Un cor que expressa l’origen de la devoció de Lleida a la Verge Blanca de l’Acadèmia des de fa 150 anys.

FESTA DE LA VERGE BLANCA DE L’ACADÈMIA

70 anys com a patrona de Lleida

La catedral ha acollit l’acte central de la commemoració amb una eucaristia solem-ne dedicada a la Immaculada Concepció de l’Acadèmia, anunciada pel repic festiu de les campanes de la Seu Vella. L’ha presidit el bisbe Salvador concelebrant amb el capítol catedral i altres sacerdots. Hi ha assistit l’al-calde Àngel Ros amb membres de la corpo-ració municipal, el delegat de Govern a Llei-da, Ramon Farré, el director de l’Acadèmia Mariana, doctor Joan Viñas i els membres de la comissió gestora i de l’anterior Junta de l’Acadèmia Mariana.

El bisbe ha demanat a la Mare de Déu com a patrona nostra que ens acompanyi per fer el bé a l’estil de Jesús i protegeixi en primer lloc els que tenen més necessitat. La missa ha estat cantada pel Petit Cor, dirigit per Mn. Joaquim Mesa-lles i Lluís Climent a l’orgue. En acabar han interpretat els Goigs de la Verge Blanca de l’Acadèmia mentre els lleidatans veneràvem la seva imatge al presbiteri: Ajudeu-nos Verge Blanca, guia i llum de la ciutat. Les dues cate-drals, consagrades a Maria, s’han unit a la celebració, i també el ball dels gegants, fent que el ressò de la festa s’hagi sentit amb for-ça a la ciutat.

La celebració ha culminat, a la tarda, amb el certamen marià, al paranimf de l’Acadèmia Mariana. Ha estat dedicat a la Immaculada Jove, patrona de la pastoral espanyola de jo-ves. L’obra de Sor Isabel Guerra, monja cis-tercenca del monestir de Santa Lucía de Sa-ragossa, és una pintura digital que actualitza la iconografia de la Immaculada Concepció.

El P. Alexis Bueno s.j. ha estat el manteni-dor del certamen amb una conferència que

Benedicció del retaule de l’Oratori de la Verge Blanca de l’Acadèmia.

79

POBLET

ens ha arribat al cor: Una bellesa per salvar el món: Maria i el retorn dels fills a casa. A través d’una relectura de la paràbola del fill pròdig des de la perspectiva de Maria de Natzaret, el sagrament de la tendresa de Déu, el sacerdot je-suïta ha presentat la figura de la Verge Maria com la bellesa humana que pot fer de pont entre Déu i els joves d’avui. I ha expressat el desig de descobrir la Mare de la Misericòr-dia imaginant una veritable xarxa de persones de tota raça, cultura i religió a la recerca de tants germans pe-tits abatuts, humiliats, perduts fent renéixer l’esperan-ça perduda i els convidaran a la festa que a casa des de sempre i per sempre han preparat el Pare i la Mare.

La Flor Natural ha estat concedida a la senyora Maria Assumpció Cornadó, del Vi-losell, per la seva obra Noia del poble. Totes les obres premiades s’han llegit amb l’acompa-nyament al piano d’Emma Palau. També s’ha fet l’ofrena literària a Maria pels insignes po-etes de Lleida, Joan Bellmunt i Jordi Pàmias, i de Maria Carme Sabador, amb un poema de Sor Isabel Guerra.

El teatre de l’Acadèmia Mariana ha estat l’escenari de la segona part del certamen, amb la projecció de l’audiovisual guardo-nat, Las obras espirituales de María dels germans Neus i Miquel Rosell, i un magnífic concert de la Coral Shalom, dirigida per Robert Faltus, que ha interpretat temes religiosos i cançons populars catalanes. El cant dels Goigs a la Mare de Déu de l’Acadèmia per part del públic unit a la coral ha posat punt i final a un certamen excepcional.

A través dels jocs florals, enguany es pre-tenia especialment atansar la Mare de Déu als joves d’avui. Per això la Delegació de Pastoral de Joves de Lleida va organitzar una Vetlla de pregària a Maria la vigília de la festa de la Verge Blanca de l’Acadèmia. Al voltant de la Immaculada Jove s’han fet pregàries, ofrenes i cants a la Mare de Déu convidant els joves a mirar i a viure la vida amb l’esperança de la fe.

Acadèmia Mariana, de Lleida

Guardonats al Certamen Marià i autoritats.

La coral Shalom i els presentadors del certamen.

80

Del 24 d’agost al 24 de setembre, fra David Renart i fra Bernat Folcrà, monjos de Poblet, van ser enviats per espai d’un mes a Roma per fer el seu segon any del Curs de Formació Monàstica, a la casa general de l’Orde Cistercenc. La durada d’aquest curs és de tres anys, i es realitza durant un mes cada any. Al final, els monjos que comple-ten el trienni, reben un diploma on consta la seva participació en el curs. Durant un mes prop de cinquanta monjos i monges d’arreu del món, benedictins, trapencs, cistercencs, han seguit els cursos intensius de diverses matèries monàstiques.

L’objectiu principal del Curs de Formació monàstica és la formació integral. Vol dir això que no solament hem rebut formació aca-dèmica i intel·lectual, sinó també formació emocional i espiritual. Per això hem pregat junts, hem tingut una bona estona diària d’esbarjo, i hem fet diverses sortides a la bella ciutat de Roma. També hem visitat el monestir de Montecassino, lloc en el qual va morir el nostre pare sant Benet.

La cinquantena de monjos i monges constituíem tot un gran mosaic multicolor del món, ja que va ser un trobament monàs-tic on va tenir lloc el diàleg de diverses llen-gües i cultures. Hi havia monjos i monges de França, Alemanya, Brasil, Àustria, Itàlia,

15è CURS DE FORMACIÓ MONÀSTICA A ROMA

Ruanda, Suïssa, Etiòpia, Polònia, Eritrea, Sri Lanka, Portugal, Anglaterra i Catalunya. Un total de catorze països!

Ha estat un mes de convivència monàs-tica molt alegre i fratern, on hem tingut l’oportunitat única de poder conèixer i compartir experiències amb altres monjos cistercencs i benedictins d’arreu del món i amb altres observances monàstiques inseri-des en altres cultures... I ha estat molt bonic descobrir que, en aquest mosaic fraternal, d’una banda cada monestir és únic, i de l’al-tra, estem tots units per un únic objectiu, que és el de mirar tots alhora el Crist amb un mateix ideal i una mateixa forma de vida centrada en l’ora et labora, en la pregària de l’Ofici Diví i en el treball humil i quotidià.

Bernat Folcrà

81

POBLET

La IV edició del Festival Internacional Orgues de Poblet ens va oferir una excel·lent interpretació de les millors peces de música barroca, transportant-nos en un viatge mu-sical, tot travessant l’Atlàntic, cap als ritmes i les melodies joioses de l’Amèrica Llatina, unint les melodies europees a la vibrant me-lodia americana. El festival va començar el dissabte vint-i-dos d’octubre i va ocupar tres caps de setmana consecutius a l’església del monestir de Poblet a les 20:30 hores.

El Festival va ser obert per l’italià Matteo Imbruno, organista de l’Oude Kerk d’Amster-dam i del Museu de l’Ermitage. El primer concert va ser un viatge a través de l’Angla-terra de Byrd, amb aires de dansa, i a través d’Espanya amb Pablo Bruna. Després es va interpretar Fischer, Bruns, Antonio Vivaldi i Bach, una preciosa barreja d’energia i mes-tratge.

El segon concert el va interpretar l’or-ganista i clavecinista suís Yves Rechteiner, el qual va interpretar obres barroques de Johann Sebastian Bach i Jean-Philippe Ra-meau, dos grans organistes de comença-ments del segle XVIII. L’intèrpret va arran-jar les obres d’aquests autors, a excepció de la fuga de la primera sonata, transcrita pel mateix Bach.

El darrer concert, interpretat pel duet d’Olivier Vernet i Cédric Meckler, va ser una autèntica sorpresa. Amb el concert ¡Pasión! ens vam traslladar en un viatge transatlàntic des d’Espanya fins a Amèrica Llatina. Vam fruir de Manuel de Falla, de danses autòcto-nes de Llatinoamèrica com el joropo, la sam-ba i la salsa, però maridades amb melodies clàssiques europees. Al bell mig del concert els dos organistes van baixar de l’orgue de

IV FESTIVAL INTERNACIONAL ORGUES DE POBLET

tribuna per tocar per primera vegada el nos-tre orgue de cor amb melodies catalanes.

Bernat Folcrà

Matteo Imbruno.

Yves Rechsteiner.

Cédric Mecker i Oliver Vernet.

82

El dimarts 9 d’agost, durant els dies de descans anual a la casa de Castellfollit, el P. Abat i el grup del noviciat vàrem fer una visi-ta a Fontfreda, l’abadia mare de Poblet, molt a prop de Narbona. Vam sortir a les cinc del matí i hi vam arribar pels volts de les nou. L’abadia es troba totalment encerclada per les muntanyes de les Corberes, en una vall estreta, plena de pins joves que no deixen veure cap edifici del monestir fins que no s’arriba a les seves portes. A Fontfreda va haver-hi comunitat monàstica des del segle XII fins a la Revolució Francesa (1789), i des del 1858 fins el 1901, data de les lleis anti-clericals franceses. Uns anys més tard va ser comprada per un matrimoni francès que la van convertir en una llar artística.

Vam celebrar l’eucaristia a la capella dedicada a sant Bernat decorada amb les pintures del capellà dominic coreà Kim En Joong. Tots ens vam sentir profundament commoguts per tot el que significava ser allí, en el monestir des d’on fa tants segles van sortir uns monjos que van plantar les primeres pedres del Cister al jardí de Poblet amb coratge i heroisme. Vam pregar per la nació veïna justament el dia que celebràvem la festa de santa Teresa Beneta de la Creu (Edith Stein).

VISITA A FONTFREDA, L’ABADIA MARE DE POBLET

I també vam pregar per la vocació a la unitat i a la caritat de tots nosaltres, que és el carisma del nostre Orde. Unitat i caritat que hem d’aconseguir amb una “prudència imprudent”. Tal i com ens va dir el P. Abat a l’homilia: també van ser imprudentment prudents tretze monjos que fa prop de nou-cents anys van sortir d’aquest monestir vers les nostres terres per fundar Poblet, casa nos-tra. Van partir cap a unes terres encara insegures, despo-blades, ermes i pobres; allí ens van portar la fe i una vida de pregària, de treball i centrada en la Paraula; una vida de la qual encara avui nosaltres en som deutors.

Bernat Folcrà

83

POBLET

El dimecres 19 d’octubre de 2016 la co-munitat de Poblet va fer el pelegrinatge ju-bilar de l’any sant de la misericòrdia a Mont-serrat. Va ser un aplec dels monjos i monges dels monestirs benedictins i cistercencs de Catalunya.

A les 10:30 els monjos i monges dels mo-nestirs de Montserrat, Solius, Sant Benet de Montserrat, Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel, Valldonzella, Vallbona i Poblet, vam entrar per la Porta Santa de la Basílica de Santa Maria de Montserrat, i tot seguit pujàrem al cambril de la Mare de Déu per saludar la Moreneta. A les 11 vàrem celebrar la missa conventual presidida pel P. Josep M. Soler, abat de Montserrat.

A continuació, Anna Almuni, membre de la Institució Teresiana i Delegada de l’Apos-tolat Seglar de l’Arquebisbat de Barcelona va dictar una conferència que duia per títol Una mirada laica a la vida monàstica. En el de-curs de la conferència va parlar dels reptes

JUBILEU DE LA MISERICÒRDIA A MONTSERRAT

i desafiaments d’avui que compartim tant els laics com els monjos. Acabada la confe-rència, vam resar sexta i vam anar tot seguit al refetor per dinar. Després vam visitar els espais culturals del monestir per grups: la biblioteca, el museu, el centre d’interpreta-ció del monestir i la Santa Cova. A les 18:45 vam resar vespres i vam escoltar la Salve Montserratina cantada pels escolans i pels monjos.

Finalment tots vam tornar a les nostres cases donant gràcies a Déu per aquest en-tranyable jubileu de la misericòrdia a Mont-serrat!

Bernat Folcrà

P. Josep M. Soler, abat de Montserrat i la conferenciant Anna Almuni.

Assitents a la conferència.

84

El 4 de setembre els estudiants del Curs de Formació Monàstica a Roma vam assis-tir a la gran cerimònia de canonització de la beata Mare Teresa de Calcuta, presidida pel papa Francesc, a la plaça de Sant Pere. Vam entrar-hi a les 7 del matí i vam poder seu-re en uns llocs molt ben ubicats a la plaça i molt propers a l’altar. Una quarantena llarga de monjos estudiants d’arreu del món vam esperar l’inici de l’eucaristia pregant i medi-tant.

L’eucaristia va començar a les 10,15 amb el cant de l’himne de l’any sant de la miseri-còrdia. Aquest preciós himne, que seguíem en el llibret del ritu de la canonització, cons-titueix tota una catequesi sobre la misericòr-dia, i tot un programa de com hem de viure aquest any.

Després es va cantar el Veni, Creator Spiritus, la lletania dels sants, i després de la fórmula de canonització, el salm 32 Iubilate Deo. Així, l’eucaristia es va continuar desenvolupant a

través de la litúrgia de la Paraula fins al mo-ment solemne de la proclamació de l’evan-geli en llatí i en grec. Seguidament, va venir l’homilia del papa Francesc caracteritzada per un to molt commovedor.

La nostra vida –va començar a dir el Papa– és un misteri, un misteri que es pot entendre com a misteri de misericòrdia, ja que a Déu li agrada cada obra de misericòrdia que fem en cada germà perquè en el germà reconeixem el rostre de Déu que ningú no vol veure. La nova santa és d’una santedat molt propera a nosaltres, i per això sentim mare Teresa en el nostre cor. El Papa va afegir que la mare Teresa és la santa del voluntariat: Quant conforten els voluntaris, quantes llàgrimes eixuguen! Ja que el seu gran amor universal va estar fonamentat en l’eucaristia i en l’oració. El se-guiment de Jesús requereix coratge per posar-se al servei dels últims, sense esperar cap agraïment. Finalment, el Sant Pare ens ha cridat a portar en el cor el seu somriure per donar-lo als qui pateixen i per obrir horitzons d’esperança a una huma-nitat necessitada de tendresa.

Donem gràcies a Déu per haver-nos per-mès d’assistir a tan gran esdeveniment!

Bernat Folcrà

CANONITZACIÓ DE LA BEATA MARE TERESA DE CALCUTA

(Roma, 4 de setembre de 2016)

85

POBLET

El dia 24 de juny, solemnitat de sant Joan Baptista, va assistir a la missa conventual l’escolania del Valle de los Caídos. L’escolania del Valle, ubicada a cinquanta quilòmetres de Madrid, la integren al voltant de cin-quanta nens, els quals reben una formació integral en música i en humanitats.

Els nens van visitar el monestir en el marc del viatge de fi de curs. Després de visitar el monestir de Piedra (província de Saragossa) varen arribar a Tarragona, on es van allotjar al santuari de Loreto.

En l’homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet, els nens van ser invitats a portar Jesús a través de la música, a portar-lo a totes les persones que en tenen necessitat: Déu té preparat un pla per a cadascun de nosaltres. De moment cantem i lloem el Senyor amb salms i himnes. Des de la nostra situació existencial, ens alegrem perquè el Senyor ha mostrat la seva gran misericòrdia amb Isabel, amb Zacaries, amb tots els qui reconeixen, bene-eixen i proclamen les meravelles que Déu ens concedeix. Vosaltres heu de descobrir en la vostra vida que una nota musical pot canviar un cor, va dir el P. Prior.

De fet, els nens van omplir de llum els nostres cors amb els seus cants: Dulce Madre, el Kyrie de la Solemnitat de san Joan Baptista, una obra de Tomás Luis de Victoria, van ser al-gunes interpretacions que ens van oferir.

Després de la missa conventual els nens i els seus acompanyants vam fer una visita als principals edificis del monestir. Els nens van escoltar amb atenció com, per a la vida d’un monjo, el claustre monàstic és una imatge de la vida: quan és primavera és la infància, el florir dels somnis i de les il·lusions; la pri-mavera de la vida és quan un hom és nen, comencem a florir a la vida, a donar passos de la mà dels nostres mestres i de les per-

VISITA DE L’ESCOLANIA DEL VALLE DE LOS CAÍDOS AL MONESTIR DE POBLET

sones grans que ens estimen. Després ve l’estiu de la vida, que és la maduresa de la persona adulta, la fecunditat i l’ardor del treball, és el moment de la collita dels fruits que cadascú porta en si mateix, de la sega, de la productivitat. Quan ve la tardor de la vida, és a dir, l’ancianitat, i la llum del dia comença a declinar, experimentarem altres fruits, altres ritmes i una més gran sereni-tat; a la tardor de la vida els problemes de l’edat adulta es relativitzen i és el moment on la vida adquireix despreocupació i sen-zillesa. Cauen les fulles dels arbres i no per això es perd bellesa. La vida troba un gran candor en la simplicitat. I quan és hivern cal no oblidar la vida que roman sota la neu i cal no oblidar també que, encara que tot sembli aparèixer mort, la vida encara batega amaga-dament, en espera d’una nova primavera, de la primavera ja definitiva de la resurrecció.

El claustre monàstic és així tota una ca-tequesi de la vida. Els nens hi podien con-templar el programa de les seves vides, un programa que en totes les seves etapes i es-tacions és contínuament encantador.

Bernat Folcrà

86

INVITACIÓ A LA LECTURATítol: TODO ESTÁ EN TU CABEZA

Autor: Suzanne O’Sulivan

Editorial: Ariel

Suzanne O’Sulivan és una reputada neuròloga que ha treballat en el Royal London Hospital i que en l’actualitat exerceix en el National Hospital for Neurology and Neurosurgery. De la seva experiència de vint anys ha nascut aquesta obra: un llibre divulgatiu que relata casos reals de pacients amb malalties psicosomàtiques.

El llibre Todo está en tu cabeza està estructurat en nou capítols. El primer capítol explica la presentació de la doctora i fa una amena narració dels motius que la van encaminar a triar l’especialitat de neurologia; seguidament ens explica profundament el concepte de malaltia psicosomàtica, els seus orígens i els termes amb què han estat denominades al llarg de la història. Avui es diagnostiquen com a trastorns psicosomàtics o psicogènics.

El terme psicosomàtic designa els símptomes físics provocats per motius psicològics. Són malalties en què una persona pateix símptomes físics significatius que provoquen angoixa i in-capacitat però que no es corresponen amb els resultats de les exploracions físiques; és a dir, els trastorns psicosomàtics són símptomes físics que emmascaren afliccions emocionals. Les malalties psicosomàtiques són un fenomen mundial, es donen a totes les cultures i es pateixen tant en països desenvolupats com en països en vies de desenvolupament. Els trastorns psicosomàtics no són pas trastorns neurològics i pertanyen a les especialitats de la psicologia i la psiquiatria.

La doctora Suzanne O’Sulivan ens explica de quina forma li meravella constatar el poder de la ment sobre el cos. El cos expressa les emocions de moltes maneres, per exemple amb les llàgrimes o bé amb tremolor de mans quan se signen documents molt importants. Aquestes expressions físiques són reaccions normals. Si dificulten o impedeixen, però, la nostra capacitat per funcio-nar amb normalitat o posen en perill la nostra salut, llavors és tracta d’una malaltia. La doctora comenta com la societat creu que la ment pot ajudar a sanar. Ella mateixa ha afirmat que aquesta afirmació és certa. També, però, i amb més freqüència es dóna el contrari. De manera involuntària emmalaltim amb el pensament.

En el llibre trobem el cas d’una pacient, Pauline, que patia convulsions des dels 12 anys. La doc-tora la va conèixer quan tenia vint-i-set anys en un llit de l’hospital. Va resultar difícil explicar-li que la seva malaltia no era d’origen físic, sinó que estava a la seva ment encara que les convulsions fossin verdaderament reals. Precisament és aquesta mena de conflictes que la doctora O’Sullivan ens ense-nya: el malalt pateix físicament els símptomes però la curació ha de venir del camp de la psiquiatria.

Todo está en tu cabeza acaba amb l’apartat d’agraïments. Resulta especialment tendre llegir la sen-sibilitat de l’autora a l’hora d’expressar la seva estimació pels seus pares, el seus col·legues i a totes les persones que han donat suport a l’obra. Ara bé, l’agraïment més emotiu és el que dedica als seus pacients: Però, per damunt de tot, gràcies als meus pacients. Espero que aquest llibre ajudi a comprendre millor el seu suplici.

Sense cap mena de dubte el coneixement ens obre la ment i la doctora Suzanne O’Sulivan ens aclareix, de forma molt amena, les complexitats d’aquesta ment.

(Lina Zulueta)

INV

ITA

CIÓ

A L

A L

ECT

UR

A

87

POBLET

Títol: PERSEGUIDO POR LAS TINIEBLAS

Autor: Padre Imma

Editorial: De Buena Tinta

El pare Imma és un religiós carmelita, llicenciat en medicina, que va dedicar bona part de la seva vida al servei dels més dèbils. L’any 1966 va partir a la República Democràtica del Congo, on viuria tren-ta intensos anys. La seva tasca medicosocial va ser immensa. I també èpica i inesborrable per als congolesos i per a ell mateix, tal i com ens ho explica en la seva obra.

Perseguido por las tinieblas és un diari on el pare Imma ens relata l’inici de la seva vida pel país africà, des que va partir de Madrid fins que va arribar a Goma (RDC). Aquesta és la part introductòria, descrita amb sobrietat, com ho faria si expliqués un viatge: l’itinerari, les hores dels transports o els llocs per on passa. Hi constata el que passa. Sembla un viatge confortable. Encara, però, és a Europa .

El primer dia de l’any 1967 el pare Imma i els seus acompanyants es trobaven a Kigali (Ruanda) per aprendre el kinyarwanda, una llengua ruandesa que els calia saber perquè la diòcesi catòlica de Goma està composta per ètnies bahutu, batutsi i batwa, parlants d’aquesta llengua. Van necessitar sis mesos per dominar la llegua, la història i la filosofia d’aquests pobles. El més important que ens explica el pare Imma, però, és que en estudiar aquesta llengua va comprendre que els habitants d’aquest lloc tenien las seves estructures mentals, la seva filosofia i els seus costums i, tanmateix, eren humans com tots els altres del món. En paraules seves: no hi ha raó que justifiqui el racisme. L’últim dia, per celebrar l’èxit del curs i per acomiadar-se, ja que després cadascun partiria al seu destí, van decidir anar a Motongo.

Motongo es troba en plena selva congolesa, on els arbres són tan alts que la llum del sol no pot passar i en ple dia sembla que sigui nit. Tanmateix és una zona on el paludisme hi és endèmic. El pare Imma va emmalaltir. El paludisme el va acompanyar durant els 36 anys que va viure al Congo. Tanmateix aquesta primera sortida li va despertar un amor profund per la natura.

En arribar a Masisi, el seu destí en el Congo, començà la seva feina, dificultada per la ignorància dels curanderos i la corrupció de les administracions locals. Un dels episodis més dolorosos del llibre és la descripció del tracte que rebien els malalts de lepra. Tothom els rebutjava i els obligaven a viure en llocs inaccessibles. El pare Imma ens explica també el perill que suposava baixar per senderes abruptes, que li dificultaven molt les visites als pobres malalts.

El pare Imma va realitzar una feina extraordinària. Acudia on el necessitaven, havia de curar mossegades de serps, malalts de malària, de còlera, de sida i alhora donar consol a tots els que patien. Fins i tot havia de negociar amb els militars per mantenir la vida de la pobra gent.

El títol Perseguido por las tinieblas fa referència a l’obra de Josep Conrad El corazón de las tinieblas. Tots dos llibres denuncien les barbaritats que pateixen les persones, les quals s’ofegarien en la ma-laurança i la desesperança sense el consol d’homes com el pare Imma. La República Democràtica del Congo ha estat beneïda amb riqueses minerals, amb aigua i amb una extraordinària vegetació i fauna. Malauradament des dels temps del rei belga Leopold II fins als nostres dies, aquest país és un infern. Tanmateix el llibre del pare Imma ens estimula a estimar els nostres germans i la natura que ens envolta. El seu amor ha deixat molta bondat en el Congo i el Congo ha despertat l’amor fraternal en ell. La dedicatòria del llibre així ho demostra: A tots els meus amics del Congo amb els qui vaig compartir tants d’anys i dels quals vaig aprendre la bondat i la bellesa de la natura.

(Lina Zulueta)

88

DÉU

A L

A X

AR

XA LES EMPRESES D’INSERCIÓ,

CONTRA L’ECONOMIA DEL REBUIG

European Network of Social Integration Enterprises: www.ensie.orgFederación de asociaciones empresariales de empresas de inserción: www.faedei.org

Federació d’empreses d’inserció de Catalunya: www.feicat.cat

La integració social de persones en risc d’exclusió és molt més factible si s’incorpo-ren al món laboral. Les empreses d’inserció són una eina privilegiada per facilitar aquesta incorporació a través d’un contracte laboral i de la formació i seguiment personalitzat. Recollim les webs de tres federacions d’em-preses d’inserció: una d’europea, una d’espa-nyola i una de catalana, respectivament.

L’europea, presidida pel català Ignasi Pa-rody (també, director de Trinijove, a Barce-lona) federa unes 4.000 empreses, amb uns 375.000 treballadors. L’espanyola federa unes 225 empreses, de les quals 52 són catalanes. El segon lloc al rànquing l’ocupen les empre-ses basques. Crec –diu Parody– que les empreses d’inserció tenen molt a veure amb un cristianisme d’acció, un humanisme cristià... Serveixen per donar a la gent un ingrés econòmic, per ser autònoms a la vida. Els qui estem en l’inici històric d’aquest sector –i cita Mercè Llon-gueras, Ton Puig, Romà Fortuny, Diego Arias, María Teresa Rodríguez...– venim de la sociologia del treball, d’una cosa molt gramsciana: allò que més educa i socialitza és el treball. El lloc on els joves passen 7 o 8 hores de convivència és el lloc ideal per influir, per incidir en la seva millora. Una persona que treballa va menys als serveis socials, hi ha menys despesa pública. Som empreses que hem de funcionar, ser rendibles, però amb rostre humà, posem la persona al centre... Estem en contra de l’economia del “rebuig” (així va quali-ficar el Papa els excessos de l’economia de mercat, juny 2015). Som un mitjà perquè l’empresa ordinària trobi camins d’humanització. Les empreses d’inserció estan formades per un 60% de plantilla fixa, i un 40% de plantilla que segueix un itinera-ri personalitzat d’inserció. Molts d’aquests

casos del 40% passen a la plantilla fixa d’estructura de la pròpia empresa d’in-serció, perquè són idonis, aptes, han encaixat el seu perfil en l’empresa...; i per la resta, la nostra missió és ajudar-los a trobar fei-na en empreses ordinà-ries que col·laboren amb nosaltres. No tots troben feina però sí que sortiran amb més recursos perso-nals per trobar-ne.

Parody creu que el més important és no perdre mai el sentit de l’empre-sa, que és el servei als més vulnerables. I, per tant, fan formació en va-lors tant amb els treballa-dors com amb els tècnics. Les empreses d’inserció busquen aliances amb empreses que puguin oferir-los contractació, negoci, quotes, reser-ves de mercat. Hi ha força exemples de grups que contracten les empreses d’inserció: CIM Vallès, Bluespace, les cadenes hoteleres Prin-cess i Hilton, Cementiris de Barcelona, Aena Aeroport de Barcelona... El 40% dels joves s’acaben inserint laboralment. En els darrers anys les congregacions religioses catòliques també han creat empreses d’inserció: teresi-anes, jesuïtes, maristes, concepcionistes...

Xavier Alonso

INFORMACIÓ DEL MONESTIR DE POBLETHORARI DE CULTES

FESTES DE PRECEPTE DIES FEINERS 5,15 h. MATINES 5,15 h. MATINES 7,30 h. LAUDES 7 h. LAUDES 10 h. MISSA CONVENTUAL 8 h. MISSA CONVENTUAL 13 h. MISSA PER AL POBLE 18,30 h. VESPRES (15/9 al 14/6) 18 h. MISSA PER AL POBLE 19 h. VESPRES (15/6 al 14/9) 19 h. VESPRES I EXPOSICIÓ 20,30 h. COMPLETES I SALVE (15/9 al 14/6) 21 h. COMPLETES I SALVE 21 h. COMPLETES I SALVE (15/6 al 14/9)

HORARIS DE VISITA AL MONESTIR• Hivern(del13d’octubreal15demarç): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 17:30 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Primavera(del16demarçal14dejuny): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Estiu(del15dejunyal14desetembre): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 18:00• Tardor(del15desetembreal12d’octubre): Dies feiners:10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30

EL MONESTIR NO ES VISITA ELS DIES DE NADAL, SANT ESTEVE I CAP D’ANY.REIS, DIJOUS I DIVENDRES SANT I DILLUNS DE PASQUA, TANCAT A LA TARDA.

TELÈFONS,FAXICORREUSELECTRÒNICS:MONESTIR-COMUNITAT: Tel. 977 870 089 – Fax: 977 871 762

WEBMONESTIRDEPOBLET:www.poblet.catMONESTIR:info@poblet.cat

ADMINISTRACIÓ:admin@poblet.cat– Tel. 977 870 089 (ext. 260)HOSTATGERIAINTERNA:hostatgeriadepoblet@gmail.com

ARXIUTARRADELLAS:atarradellas@poblet.cat – Tel. 977 870 089 (ext. 234)HOSTATGERIAEXTERNA: Tel. 977 871 201 – Fax: 977 870 537

hostatgeria@poblet.cat//gerencia@poblet.cat//comptes@poblet.cat//escolarestaurant@poblet.cat

CONSERGERIA(GUIESMONESTIR): Tel. i Fax: 977 870 254 –visita@poblet.cat

TRESORERIAGERMANDAT:jjosepdeharo@yahoo.es

WEB FUNDACIÓ DE POBLET. www.fundaciopoblet.org – secretaria@fundaciopoblet.org

S u m a r iEDITORIAL 1

EL PÒRTIC DE L’ABAT POBLET 1940 Octavi Vilà, abat 2

GERMANDAT CRÒNICA DE L’ASSEMBLEA ANUAL Bernat Folcrà 4 MEMÒRIA ANUAL Joan de Haro 7 COMIAT DEL PRESIDENT SORTINT Llibert Cuatrecasas 11 DISCURS DEL PRESIDENT ENTRANT Cristòfol-A. Trepat 12

MEDALLA 20 CAMINANT ENS RECONSTRUÏM Joan Colom 21

ESCOLA DE PREGÀRIA ELS FRUITS DE LA MEDITACIÓ Marco Schorlemmer 23

LA REGLA AMB ULLS DE LAIC UN MODEL DE LIDERATGE EXPORTABLE Francesc Torralba 27

RELIGIÓ I CIÈNCIES NATURALS APUNTS DE LECTURA DEL LLIBRE DEL GENTIL I DELS TRES SAVIS David Jou 30

A FONS THOMAS MERTON I LA NATURA COM EPIFANIA DEL MISTERI CÒSMIC Josep M. Mallarach 37

COMENTARIS A L’EXHORTACIÓ “AMORIS LAETITIA” Manel Claret 41

LA DIVERSITAT RELIGIOSA A CATALUNYA: UNA REALITAT I UN REPTE Enric Vendrell 48

LA ROMA DEL PAPA FRANCESC Sergi Rodríguez 52

MÓN MONÀSTIC UN NOU PREVERE A L’ESCOLA DEL SERVEI DEL SENYOR Lluís Solà 58

L’ENTREVISTA FRA OCTAVI VILÀ MAYO Cristòfol-A. Trepat 61

LA PORTADA Jesús M. Oliver 71

CRÒNICA DE LA COMUNITAT De maig a l’octubre del 2016 Xavier Guanter 72

LA RODA DELS DIES •FESTA DE LA VERGE BLANCA DE L’ACADÈMIA

•15è CURS DE FORMACIÓ MONÀSTICA A ROMA

• IV FESTIVAL INTERNACIONAL ORGUES DE POBLET

•VISITA A FONTFREDA, L’ABADIA MARE DE POBLET

• JUBILEU DE LA MISERICÒRDIA A MONTSERRAT

•CANONITZACIÓ DE LA BEATA MARE TERESA DE CALCUTA

•VISITA DE L’ESCOLANIA DEL VALLE DE LOS CAÍDOS AL MONESTIR DE POBLET

78-86

INVITACIÓ A LA LECTURA BREUS COMENTARIS D’ALGUNS LLIBRES PER A CONVIDAR A LA LECTURA Lina Zulueta 86

DÉU A LA XARXA LES EMPRESES D’INSERCIÓ, CONTRA L’ECONOMIA DEL REBUIG Cristòfol-A. Trepat 88

Director: Cristòfol-A. Trepat

Consell de Octavi Vilà, AbatRedacció: Xavier Alonso Lluís Solà Sam Soler Lina Zulueta Tomàs Bataller

Portada: La capella de Sant Jordi. (foto: Sam Soler)

Realització: T.G.A.,Técnicas Gráficas Aplicadas, S.L.

Tel. 629 831 307t.g.a.sl@telefonica.net

Disseny-Maquetació: Pau Benito

Preu subscripció (2 números): 25 e

Número solt: 15 e

Dipòsit legal: T-60/2001 - ISSN 1577-4104

Edita:Germandatdel

MonestirCistercencdeSantaMariadePoblet.

GER

MA

ND

AT

DEL

MO

NES

TIR

CIS

TER

CEN

C D

E SA

NT

A M

AR

IA D

E P

OB

LET

PO

BLE

TII

èpo

ca, A

ny X

VI,

núm

33,

Des

embr

e 20

16

II època, Any XVI, número 33, Desembre 2016