Deixa't portar pels somnis

© M

AU

RO

VA

LL

INO

TT

O

Deixa’t portar pels somnis és la novel·la revelació a Itàlia. Un èxit merescut, amb més de 14 edicions i 600.000 exemplars venuts en pocs mesos. Una història inoblidable sobre la pèrdua, la por de no ser estimat i, fi nalment, el retorn a la vida i al sentiment. Massimo Gramellini ens ha obert el seu cor per oferir-nos la narració de les seves vivències més personals. L’emocionant història d’un nen que de ben petit ha de fer front a una pèrdua insuperable, la de la seva mare, i ho fa guiat pel millor consell que mai ningú li ha donat.

«S’asseia al caire del llit i em mirava una bona estona en silenci. Tot seguit m’acotxava, s’inclinava sobre meu i em xiuxiuejava alguna cosa.Deixa’t portar pels somnis, petit.»

BIC: FA

ISBN: 978-84-92941-83-4

www.arallibres.cat

Massimo Gramellini (Torí, 1960) és un reconegut periodista a Itàlia, on ha desenvolupat gairebé tota la seva carrera al diari La Stampa. La seva primera novel·la, L’ultima riga delle favole, es va convertir ràpidament en un gran èxit de vendes. La publicació de Deixa’t portar pels somnis, és la confi rmació d’un fenomen literari.

Mas

sim

o G

ram

elli

ni

Dei

xa’t

por

tar

pel

s so

mn

is

Novel·la

Massimo Gramell ini

DEIXA’T PORTAR PELS

SOMNIS

Que somiïs feliç_V7.indd 1-3 19/09/12 14:23

Massimo Gramellini

Deixa’t portar pels somnis

DEIXAT PORTAR PELS SOMNIS.indd 5 14/09/12 13:12

Títol original: Fai bei sogni

Primera edició: octubre de 2012

© d’aquesta edició: Ara Llibres, SCCL Corders, 22-28 08911 Badalona Tel. 93 389 94 70 www.arallibres.cat

© Longanesi, 2012

Adaptació de la coberta original:: Pol MillieriIl·lustració de la coberta: Cordon PressFotocomposició: Fotoletra, SA

Impressió: Liberdúplex

ISBN: 978-84-92941-83-4Dipòsit Legal: B-17.630-2012

Tots els drets reservats.Es prohibeix la reproducció total o parciald’aquesta obra per qualsevol mitjào procediment, i el lloguer o préstec públicsense l’autorització per escrit dels titularsdel copyright, llevat de les excepcionsprevistes per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO(Centro Español de Derechos Reprográficos)si necessiteu fotocopiar o escanejar fragmentsd’aquesta obra.


Molt més important que allò que sabem o no sabem és allò que no volem saber.

Eric Hoffer


9

Com cada cap d’any, he anat a ca la Madrina per dur-la a veure la mare.

La Madrina és com un vi vell ben conservat. Viu sola en una casa plena de llum, on llegeix novel·la negra i xerra amb les fotos emmarcades del seu marit. De tant en tant canvia d’interlocutor i es posa a parlar amb les fotos de la meva mare, sobretot de mi.

Suposo que evita esmentar les informacions poc favora-bles. Que he tingut dues dones, encara que no al mateix temps. I que no m’he fet advocat.

Mentre l’ajudava a posar-se l’abric, ha tret el tema de la novel·la que li he regalat aquest Nadal.

—Aquesta nit l’he acabat...—No és de lladres i serenos, però tot i així t’ha agradat?—Sí, l’has escrit tu.—I les pàgines que parlen de la mare?—Precisament d’això volia parlar-te.—Són les úniques autobiogràfiques. Hi he ficat un tros de

la meva història, aquí dins.—La teva història? N’estàs segur?—Que no l’és?—Bé, no va anar ben bé així... Estimat, t’haig de donar

una cosa.


10

Amb una clau diminuta s’ha barallat amb els panys de la calaixera. Un sobre marró despunta entre les seves belles mans plenes de nusos.

Me’l lliura amb un lleuger tremolor a la veu.—Després de quaranta anys ja és hora que algú t’expliqui

la veritat.


quaranta anys enrere


13

Un

Quaranta anys enrere, en el dia de cap d’any, em vaig llevar tan de pressa que vaig creure que encara estava

somiant. Recordo l’olor de la mare a l’habitació i la seva bata als peus del llit. Què hi feia, allà?

I després: la neu a l’ampit de la finestra, els llums encesos a tota la casa, una remor de passes que s’arrosseguen i aquell esguard de criatura ferida.

—Nooo!Em poso les sabatilles a l’inrevés, però no hi ha temps per

esmenar-ho. La porta ja carrisqueja sota l’impuls de la meva mà quan de sobte el veig al mig del passadís, al costat de l’arbre de Nadal.

El pare.El roure de la meva infantesa ara doblegat com un salze

per una força invisible i sostingut de les aixelles per dos des-coneguts.

Portava la bata de color porpra que li havia regalat la mare. Aquella que lligava amb un cordill de les cortines. Es movia amb sotracs, a base de coces i contorsions.

Quan es va adonar de la meva presència vaig sentir que mormolava: «És el meu fill, si us plau porteu-lo amb els veïns».


14

Va deixar anar el cap enrere i va topar amb l’arbre de Nadal. Un àngel d’ales de vidre va perdre l’equilibri i va caure a la catifa.

* * *

Els desconeguts no parlaven però eren amables i em van aparcar al pis de l’altra banda del meu replà, a casa d’una parella de jubilats.

En Tiglio i la Palmira.En Tiglio afrontava la vida rere la cuirassa immutable d’un

pijama de ratlles i amb el consol d’una sordesa obstinada. Només es comunicava per escrit, però aquell matí es negava a respondre les preguntes que jo li guixava amb majúscules sobre els marges en blanc del diari.

ON ÉSLAMAMA?HANSE-GRESTATEL PAPA?

Uns delinqüents devien haver entrat a casa aquella nit... I si havien estat aquells dos que l’aguantaven per les aixelles?

Va aparèixer la Palmira amb la bossa d’anar a comprar.—El teu pare tenia una mica de mal de cap, bufó. Però ja

es troba bé. Aquells senyors eren uns metges que l’han vingut a visitar.

—Per què que no duien la bata?—Només se la posen a l’hospital.—I per què n’hi havia dos?—Els metges d’urgències sempre són dos.


15

—És clar. Així si un es posa malalt de cop l’altre el pot curar. On és la mama?

—El papa l’ha acompanyat a fer un encàrrec.—I quan tornen?—Aviat, ja ho veuràs. Que vols una mica de xocolata des-

feta?A falta de la mare em vaig conformar amb la xocolata.

* * *

Unes hores després em van portar a casa dels millors amics dels meus pares.

En Giorgio i la Ginetta.Crec que mai no he pensat en ells separadament. Els meus

pares s’havien conegut al seu casament, una circumstància que només feia que contribuir a estimular els engranatges del meu petit cervell.

—Escolta, mama: si en Giorgio i la Ginetta no t’hagues-sin convidat al seu casament, la meva mare sempre series tu, o una altra convidada?

La meva llengua mai no es cansava, fins i tot quan es-tava tota plena de talls i taques, com el davantal d’un ar-tesà.

—És un miracle que el seu fill pugui parlar en les seves condicions —li va explicar un dia el pediatre a la mare.

—Tant de bo el miracle fos més aviat al revés, com per exemple que de tant en tant tinguéssim una mica de silenci —li havia contestat ella—. Amb tanta xerrameca segur que serà advocat.

Jo no hi estava d’acord. Volia deixar de parlar per comen-çar a escriure. Quan estava segur que un adult havia comès alguna injustícia davant meu, agafava un bolígraf i el comen-çava a agitar sota la seva barbeta:


16

—Quan sigui gran ho explicaré tot en un llibre que es dirà Jo, un nen.

El títol era millorable, però el llibre seria una bomba.Però la veritat és que preferia ser pintor. Amb sis anys vaig

pintar la meva última obra mestra: La mare menjant raïm. El raïm era tan gros com la mare, els grans s’assemblaven a les boles d’un arbre de Nadal i la cara de la mare era idèntica a un gra de raïm.

Però ella el va penjar a la cuina i sempre el mostrava orgu-llosa als parents que venien de visita. Gràcies a les seves ex-pressions de perplexitat havia après la meva primera lliçó existencial: mai no seria un bon pintor. Provaria de pintar amb paraules el món que duia dins meu.

* * *

A casa d’en Giulio i la Ginetta es va celebrar el sopar més trist de la història. Malgrat els meus intents per animar la conversa, a mi i al seu fill, de tretze anys, ens van enviar a la llitera a les nou del vespre, després d’un plat de pasta i un bistec a la mantega.

No hi va haver manera d’aconseguir ni un tros de panetto-ne ni una explicació decent. La mare i el pare encara eren fent encàrrecs; potser eren els mateixos del matí, o potser uns al-tres, però en qualsevol cas, era un misteri. I per nosaltres, l’hora d’anar a dormir.

Recordo la respiració del company de clausura de damunt meu. I els focs artificials de cap d’any que esquitxaven la fos-cor de l’habitació a través de les persianes mal tancades.

Tapat per les mantes, amb els ulls esbatanats i el cap fent-me voltes com en un carrusel encantat, no parava de pregun-tar-me quina dolenteria hauria fet durant aquelles vacances de Nadal per merèixer-me un càstig com aquell.


17

Havia dit dues mentides, havia contestat malament a la mare una vegada i havia clavat una puntada de peu al cul a en Riccardo, el nen de la Juve que vivia al segon.

No em semblaven pecats especialment greus, sobretot l’úl-tim.


18

Dos

El primer dia de l’any en Giorgio i la Ginetta em van dir que després dels encàrrecs la mare s’havia hagut de

quedar a l’hospital perquè li fessin uns exàmens. En els dar-rers mesos no parava de sortir a fer encàrrecs i a examinar-se. Si hagués vingut a l’escola almenys li hauria pogut ensenyar a copiar.

Me la imaginava capficada amb un dels exercicis que la mestra ens havia posat per les vacances. Un nen recorre tres quilòmetres, i cada dos hectòmetres perd dues pilotes. Quan-tes pilotes haurà perdut després de mil nou-cents metres?

Jo detestava els hectòmetres. I aquell nen que perdia pilo-tes pertot arreu i tot i així continuava amb el seu passeig com si res.

Aquella tarda va tornar el pare per dur-me a veure la mare a l’hospital. Ja tornava a ser un roure.

—Primer anem a comprar-li flors —vaig proposar.—No, primer anem a veure en Baloo. Hi hem de parlar

d’una cosa important.M’hi resistia. En Baloo era el mossèn dels cadells, la secció

infantil dels nens escolta a la qual pertanyia des de feia pocs mesos. No m’importava anar-lo a saludar, però ell havia de respectar els torns i no posar-se davant de la mare.


19

La mediació d’en Giorgio i la Ginetta va propiciar un compromís prou satisfactori. Aniríem a l’hospital després de la trobada amb en Baloo, però primer compraríem les flors.

* * *

Em vaig presentar a l’església on s’aplegaven els escoltes amb un ram immens de roses vermelles entre els braços.

De l’ós homònim del Llibre de la selva, en Baloo n’havia copiat les maneres maldestres i la bondat. Ens va rebre a la sala de reunió dels cadells, tot fent un acudit sobre el cam- pionat de futbol. Tot i haver nascut a Buenos Aires i viure a Torí, com nosaltres, era seguidor del Cagliari de Gigi Riva.

Volia ensenyar-me els ninotets d’uns jugadors, però el meu pare el va interrompre.

—Un altre dia els hi ensenyes, Baloo.Va sospirar i em va dir que mirés cap a dalt, cap al sostre.

Un cel de guix de color blau que jo havia ajudat a pintar. Va posar una de les seves enormes mans sobre la meva esquena mentre amb l’altra m’assenyalava el cel de guix.

—La mama és el teu àngel de la guarda, ja ho saps, oi? Ja fa temps que va demanar permís per volar cap al cel i així poder-te protegir millor des d’allà, i ahir el Senyor la va cridar amb ell...

Vaig sentir com un ganivet de gel m’esventrava la panxa i me la buidava totalment. De cop i volta em vaig girar cap al meu pare, buscant el més lleu senyal de desmentiment. Però només hi vaig copsar uns ulls vermells i uns llavis blancs.

—Anem a pregar —va dir en Baloo.

* * *

—Que descansi eternament, Senyor. Il·lumina-la amb la teva llum perpètua. Que resti en pau. Amén.


20

La veu càlida d’en Baloo ressonava per les naus de l’esglé-sia deserta.

Agenollat al primer banc, el ram de roses vermelles aferrat contra el pit, movia els llavis al seu mateix ritme, però a dins del cor les paraules em sortien diferents.

—Que el descans de la mare sigui breu, Senyor. Desperta-la, fes-li un cafè i envia-la cap aquí. És la meva mare, saps? Pots fer que baixi, o sinó m’hi fas pujar a mi. Tu ho decidei-xes. Però fes-ne via. Fem una cosa: tanco els ulls i quan els torni a obrir ja ho hauràs decidit, d’acord? Amén.


21

Tres

Van posar la mare al menjador, exposada a la curio-sitat malaltissa dels veïns.

Jo no la volia veure. Encara estava convençut que tornaria. És un tret de la meva naturalesa el fet de no creure que les der-rotes són irreparables. Les meves pel·lícules preferides són aquelles en les quals el protagonista ho perd tot, però un ins-tant abans de caure pel precipici fa un pas enrere i comença a recuperar-se.

Fins que em vaig fer adult no vaig aprendre a no defugir els taüts encara oberts. I també que els morts s’encongeixen. El vestit dels ossos es redueix gairebé d’un parell de talles després que l’esperit ha deixat d’insuflar-los la vida.

Els morts s’encongeixen i els supervivents que es queden es fan més dolents, com uns enamorats plens de despit. Estan ofesos amb un món que no pateix amb ells.

El dolor feia que reaccionés com un nen malcriat. Dos anys abans, just després d’operar-me de les amígdales i amb la gola cremant, cridava a metges i parents aplegats al capçal del llit: «Marxeu i que es quedi només la mama!»

I ara també grunyia als visitants. Però, lluny de foragitar-los, la meva mala educació semblava redoblar en ells els seus esforços caritatius.


22

No en suportava les cares de circumstàncies, les carícies compassives i els comentaris estúpids que es quedaven surant per l’aire.

Quina desgràcia.I tan jove.Pobre nen.Un mal molt dolent.Com si també n’existís un de bo, un que et fes el favor de

deixar-te viure.

* * *

L’operació de les amígdales devia ser un mal boníssim. La convalescència em va tenir lluny dels companys durant unes setmanes, en companyia dels gelats de la mare i del meu re-fugi secret: el Submarí.

En un moment determinat de la tarda abaixava les persi-anes i em ficava al llit a l’inrevés, amb el cap als peus i els peus sota el coixí.

Efectuava les immersions en solitari, però en els casos més delicats em feia escortar per Nemecsek —el noi del carrer Pál1 que en una pàgina del llibre que em llegia la mare es pot reconèixer perquè l’havia tacat amb l’amarga saliva dels meus sanglots—, que va tentinejant moribund pels carrers i no dei-xa d’ajudar els seus companys en la batalla decisiva.

Els enemics envoltaven el submarí per totes bandes. Però jo, protegit per l’escut màgic dels llençols, resistia als seus atacs fins que la mare arribava amb la safata del berenar. Aquella fantasia em transmetia una sensació de seguretat que més endavant només retrobaria en l’escriptura.

1. Els nois del carrer Pál és una novel·la infantil de l’hongarès Ferenc Molnar publicada el 1906 i molt popular a Itàlia. (N. de l’a.)


23

El matí del funeral em vaig tancar a l’habitació i vaig es-perar fins que el taüt va sortir de casa. Vaig abaixar les persi-anes, em vaig ficar sota els llençols a l’inrevés i vaig salpar amb el submarí amb el desig de declarar la guerra al món sencer. Però ja no trobava cap enemic. Els tenia tots a dins meu.


24

Quatre

Començava a odiar-la perquè no tornava. Intentava no pensar en ella, però el meu cap era més fort que

aquell propòsit i en els moments de debilitat el meu vaixell es posava a sobrevent. I llavors anava a la deriva, tot traginant detritus de records. El sabor dels seus bistecs a la mantega. L’aroma dels seus cabells quan l’abraçava. L’última vegada que havíem estat feliços.

Transmetien per televisió l’adaptació teatral de l’Odissea i jo m’havia quedat esgarrifat pel ciclop Polifem, que colpejava els companys de batalles d’Ulisses contra les parets de la ca-verna i se’ls ficava a la boca com si fossin ous frescos.

En la meva imaginació la veu de Polifem se sobreposava a la de Giuseppe Ungaretti, ronca i terrible, que obria totes les entre-gues recitant els versos d’Homer. Tan bon punt acabava de grallar, passaven el resum de les imatges dels programes anteriors i per això totes les setmanes assistia a la repetició de l’escena dels ous.

Els nens més acostumats a les escenes de sang i fetge de la televisió veien l’escena del ciclop com un aperitiu dietètic. Però jo em despertava a mitjanit amb la desagradable sensa-ció de ser un ou on Polifem posava el seu únic ull. Després d’un breu duel contra la foscor, declarava la meva derrota i anava a refugiar-me al llit dels meus pares.


25

Per frenar aquelles migracions nocturnes, indignes d’un homenet de vuit anys, la mare m’havia instal·lat sobre la tau-leta de nit una làmpada de baix consum que sempre estava encesa. Però tots sabíem que una nova visió del ciclop ha- gués estat fatal.

Va arribar la tarda del darrer episodi i abans que a la pan-talla apareguessin les imatges dels programes anteriors, em vaig escapar cap a la cuina, on hi havia la mare. La vaig abra-çar amb força, ensumant els seus cabells rossos, fins que des del menjador el pare va fer el senyal de passat el perill.

* * *

Tots els altres records eren confusos, un batibull, i se sobre-posaven l’un sobre l’altre. Quan havia deixat d’estimar-me? Els seus famosos ulls blaus es van apagar després de l’estiu. De cop i volta es queixava per tot i feia cara de pomes agres. Precisament ella, que sempre tenia un somriure per a tothom. Evidentment, n’havia exhaurit les reserves.

Un matí va desaparèixer «a fer encàrrecs». Va tornar al cap de pocs dies, encara més trista. A casa ens vam dividir les tasques: el pare l’acariciava amb paraules i jo li parlava amb carícies. Però la mare semblava no respondre a cap de les dues estratègies.

La Madrina era la seva millor amiga i cada diumenge a la tarda venia a visitar-nos amb el seu home, el tiet Nevio.

Jo m’esforçava a cridar l’atenció dels homes recorrent al meu repertori: lectura de menús imaginaris («Els senyors de-sitgen una lasanya de gripau?») i cròniques radiofòniques im-provisades. Però corria a la cuina a lamentar-me tan bon punt el pare i el tiet Nevio començaven a discutir de política.

—Allà no m’escolten!La Madrina reia, però en canvi la mare em mirava des


26

d’uns ulls buits que gairebé em feien més por que el de Poli-fem.

En aquella època la mare ja depenia d’una bona dona que l’ajudava en les feines de la casa.

La Madamín.Era vídua, tenia dos fills i treballava per necessitat, tot i

que es podria dir que per pura generositat enlairava els ànims de la mare. La seva dignitat n’ennoblia els gestos més humils i la feia competent. Amb ella la mare tornava a ser una nena.

El dia abans de cap d’any vaig entrar a la cuina per fer un anunci extraordinari.

—Mama, prepara’t: he convençut el papa perquè ens por-ti a veure la nova pel·li de James Bond!

Però ella va optar per fer una rebequeria.—Sense la Madamín no hi vaig.Però jo l’havia convidat a sortir! Què més volia? Que no

en tenia prou, amb mi?—Vés a la mè! —li vaig dir.Vés a la mè.Em vaig tancar a l’habitació a pany i forrellat i va caldre l’au-

toritat del meu pare perquè la clau recorregués el camí invers.Durant tota la pel·lícula la mare va romandre repenjada

del braç de la Madamìn. L’agent 007 al servei de Sa Majestat. El primer sense Sean Connery, a qui substituïa un James Bond de pega.

Què havia substituït també la meva mare? Aquella dona ja no l’era, i així es va confirmar aquella mateixa nit. La darrera en què la vaig veure.

Em va cridar al llit i em va demanar disculpes per tot l’afer de la pel·lícula. Ens vam abraçar com en els vells temps, el meu cap perdut entre els seus cabells i aspirant-ne el perfum.

Semblava que tornava a ser ella. Però en comptes d’això n’hi va haver prou amb un atac de tos perquè retornés al seu


27

ensopiment. Amb aquella veu somiquejant, que des de lla-vors no suporto ni en els indigents, em va demanar per enè-sima vegada que em portés bé amb tothom. I jo: sí, mama, bona nit, puc marxar ja?

—Deixa’t portar pels somnis, petit.—No sóc petit. D’aquí a poc seré més alt que tu.—Sí que ho seràs. Més alt i més fort. M’ho promets?Ja en tenia prou. Vaig córrer cap a l’habitació, com a senyal

de protesta em vaig ficar al llit sense rentar-me les dents, i vaig caure en un son pesat i profund.

* * *

El misteri de la bata abandonada em fou revelat per la Ma-damín.

En Mal Dolent va despertar la mare durant la nit, però ella li va demanar que tingués una mica més de paciència, el temps de venir a acotxar-me. Quan va sortir de la meva ha-bitació s’havia deixat la bata sobre el llit, però aleshores la història de la Madamín sempre s’interrompia per culpa dels seus sanglots.

Jo ignorava com s’hauria sentit una mare a mans d’en Mal Dolent. Molt malament, segurament, ja que les mares esta-ven dotades de recursos il·limitats. Però era impossible que només la meva hagués reeixit a convèncer aquell taujà que la deixés venir a acotxar-me.

Es tractava, doncs, d’una petita mentida escampada per una persona dotada d’escassa fantasia. També pel pare. Em volia fer creure que la mare ens va estimar fins a l’últim mo-ment. Però si ella s’havia escapat amb en Mal Dolent era justament perquè ja no ens volia més.

Encara ho podia entendre si s’havia cansat del meu pare. Però com havia estat capaç d’haver-me deixat d’estimar?


28

Quan ningú no t’estima es pateix molt, però no és quan es pateix més. Quan es pateix més és quan ens deixen d’estimar. En la passió de sentit únic, l’objecte del nostre amor es limi-ta a negar-nos-en el seu. Ens treu alguna cosa que només en la nostra imaginació ens havia donat. Però quan un senti-ment deixa de ser correspost, s’interromp brutalment el flux d’una energia compartida. Qui ha estat abandonat es consi-dera a si mateix tastat i després escopit, com un caramel do-lent. Culpable d’alguna cosa indefinida.

Així em sentia jo. No havia reeixit a retenir-la. Potser ha-via anat a buscar-se un nen que tingués més traça a dibuixar-la millor.

Tot i així, sentia que reapareixeria. Qui sap si amb l’altre fill. Paciència. Hagués acceptat qualsevol humiliació per tal que tornés amb mi.


29

Cinc

Tot esperant, m’hauria conformat amb alguna mare de reserva. Malauradament, el destí havia eliminat les

candidates principals.La iaia Emma, la mare romanyesa del pare, era una d’aque-

lles dones plenes d’històries fascinants. La que més: de jove havia plantat una bufetada als morros del futur Duce, conter-rani seu, quan la va voler posseir al damunt d’un paller. La fanfarronada era atribuïble al seu avi socialista, però tothom qui havia experimentat les mans de la iaia Emma se la creia a ulls clucs.

En una altra ocasió, i n’hi havia proves, havia irromput en una obra de sota de casa seva per obligar l’aparellador que pagués als seus paletes, als quals explotava, agitant davant el seu cap un corró encara brut de farina. El mateix corró amb el qual després havia amenaçat els mateixos paletes, que teni-en la barra de dilapidar la paga a la taverna en comptes de dur-la immediatament a les seves dones.

A l’edat de trenta anys va emigrar a Torí amb l’avi. De dia treballava de portera i a les nits arrodonia els ingressos en una pizzeria, preparant piadine al prosciutto i teglie di fa-rinata.

El seu bé més preuat consistia en una capsa de llauna. Tan


30

bon punt l’avi rebia el seu sou de conductor de tramvia, la iaia Emma l’hi requisava per dret de vi —en el sentit que altra-ment se l’hauria begut amb els amics— i el ficava a la capsa, on ja hi tenia ben custodiat el seu propi sou.

El tresor se subdividia en tres compartiments. Un per als rebuts, un altre per a les despeses i l’últim i més important, per a les necessitats. La iaia espremia fins al final les coses necessàries —la rentadora, la nevera, la màquina de cosir— i tenia cura del creixement dels compartiments mes rere mes. Els altres membres de la família no gosaven apropar-se a la capsa. Haurien de passar per sobre d’un cos que, com el ca-ràcter, era més aviat imponent.

Quan el compartiment de les necessitats es trobava al punt de cocció, la iaia Emma es posava el vestit dels diumenges i se n’anava a la botiga. Ni la princesa del pèsol podria haver rivalitzat en ferocitat amb el seu esguard.

El dia que un dependent li va suggerir de fer una compra a terminis, el va mirar com si fos farina per al seu corró.

—Que es pensa del cert que seré prou estúpida per conti-nuar pagant una cosa que ja tinc?

La iaia Emma.D’ella en recordo les esbroncades sense solta ni volta, les

mans com pales enfonsades en les làmines de la lasanya i el seu famós cremigi: un púding groc i negre que servia en un plat en forma d’ou, i del qual abans d’acabar-lo em permetia, amb una cullera de fusta, menjar-me’n la xocolata encara ca-lenta que sobreeixia de l’olla. El pare sempre s’enrabiava, ja que a ell sempre li ho havia prohibit.

L’avi n’era tan submís, que quan va morir tothom es va pensar que el fet no afectaria gens la iaia Emma. En comptes d’això, per aquells misteriosos equilibris de les pa-relles aparentment desiguals, sis mesos més tard ella també es va extingir després de grans patiments. Uns patiments


31

que la mare va intentar alleujar fins al final amb el seu cor generós.

* * *

La iaia Emma es va oposar al matrimoni dels meus pares amb un gran escàndol. Hauria preferit que el pare es casés amb una noia de més possibles.

Ell adorava la seva mare, però l’amor revoluciona, i el meu pare n’havia acumulat tanta energia com per engegar la iaia i, de passada, l’avi.

—Ja seria hora que aprenguessis a portar els pantalons en aquesta casa! —li havia cridat abans de marxar amb un cop de porta.

Durant molt de temps el pare i la iaia Emma amb prou feines van tenir cap relació. La mare els va reconciliar accep-tant de traslladar-se a l’apartament dels sogres després de la lluna de mel.

La petita comunitat es regia per un principi inamovible: tot el poder per a la iaia Emma.

Tots i cadascun dels aspectes de la vida quotidiana se sotme-tien a una dictadura de regles ben detallades. El diumenge es consagrava a la neteja dels cossos. Però com que la Constitució de la Iaia no contemplava que la banyera fos reomplerta i buida-da quatre vegades, la mateixa aigua havia de servir als dos cònju-ges de cada parella, i així el malbaratament es reduïa a la meitat.

Desembarcada en un Estat hostil, i a més marcada com a clandestina, la mare s’havia empescat una forma de rebel·lió que consistia a respondre als abusos amb gestos d’amor in-condicional. No donava a canvi d’alguna cosa. Donava i prou. Sense càlcul, sense retreure mai res ni nodrir expectatives de recompensa. El pare m’ho repetiria tota la vida per remarcar la diferència entre ella i jo.


32

I a més tenia el do d’un riure irresistible. La Madrina em va explicar que en el casament dels meus pares el mossèn tenia dificultats per continuar amb la cerimònia ja que la nú-via no parava de riure. Amb prou feines aconseguia aturar el seu riure amb la boca que ho continuava fent amb els ulls, contagiant fins i tot el seu imminent marit, que era com un ós ferotge. Una parella que es va dir el sí per sempre rient com bojos.

El caràcter de la mare havia desmuntat els prejudicis de la iaia Emma i el meu naixement havia fet la resta. S’havien convertit en bones amigues i quan caminava enmig d’elles em sentia segur.

No com aleshores, que a banda i banda només hi camina-ven homes.


© M

AU

RO

VA

LL

INO

TT

O

Deixa’t portar pels somnis és la novel·la revelació a Itàlia. Un èxit merescut, amb més de 14 edicions i 600.000 exemplars venuts en pocs mesos. Una història inoblidable sobre la pèrdua, la por de no ser estimat i, fi nalment, el retorn a la vida i al sentiment. Massimo Gramellini ens ha obert el seu cor per oferir-nos la narració de les seves vivències més personals. L’emocionant història d’un nen que de ben petit ha de fer front a una pèrdua insuperable, la de la seva mare, i ho fa guiat pel millor consell que mai ningú li ha donat.

«S’asseia al caire del llit i em mirava una bona estona en silenci. Tot seguit m’acotxava, s’inclinava sobre meu i em xiuxiuejava alguna cosa.Deixa’t portar pels somnis, petit.»

BIC: FA

ISBN: 978-84-92941-83-4

www.arallibres.cat

Massimo Gramellini (Torí, 1960) és un reconegut periodista a Itàlia, on ha desenvolupat gairebé tota la seva carrera al diari La Stampa. La seva primera novel·la, L’ultima riga delle favole, es va convertir ràpidament en un gran èxit de vendes. La publicació de Deixa’t portar pels somnis, és la confi rmació d’un fenomen literari.

Mas

sim

o G

ram

elli

ni

Dei

xa’t

por

tar

pel

s so

mn

is

Novel·la

Massimo Gramell ini

DEIXA’T PORTAR PELS

SOMNIS

Que somiïs feliç_V7.indd 1-3 19/09/12 14:23

Documents

Deixa't portar pels somnis