En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA digital 13

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

9 Cultura

10 Entrevista

14 Llitera

15 Tema del mes

16 Cultura

17 Galeria de personatges

18 PP.CC.

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Somiatruites

La meva àvia ja em deia que tenir un pisen propietat donava seguretat. Semblava serun símbol d’estar ben col·locat. Els dinersque s’inverteixen en la compra d’un habi-tatge estan millor aprofitats. Llogar, ésllençar els cèntims, comentava. Però elque passa és que la meva àvia no tenia encompte algunes premisses quan feia aques-ta afirmació tan arrelada a un moment his-tòric assetjat per la pobresa. Per tant, po-dríem dir que això de la propietat ha que-dat com una altre segell de la marca “Es-panya”.

Premissa 1: Avui en dia, si no ets Paris Hil-ton, el pis no és teu. És del banc, durant 30anys amb molta sort.

Premissa 2: Tenir un crèdit bancari és l’an-títesi de seguretat, vista la situació, és la in-versió més insegura que existeix.

Premissa 3: Tenir una hipoteca, és quasiun sinònim d’exclusió social. Al 2012 es vanproduir 30.034 desnonaments. 115 per dia.Un cada 15 minuts. Els desnonaments sónun símptoma molt significatiu de l’estat crí-tic d’una societat en unes condicions pre-càries. Però, el més greu és que els políticsi banquers ho segueixin permetent.

Sembla que la política i l’economia estanestretament lligades, és clar que ambduespateixen un raquitisme ideològic preocu-

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Desideri Lombarte. Arxiufamiliar

pant. És una qüestió de prioritats, fins arasemblava més important el totxo que els es-tudis, és més prioritari produir que refle-xionar.

Premissa 4: La unió fa la força. Si ho femper reivindicar uns principis bàsics i inhe-rents a l’ésser humà, farem la força segur.

Jo, fa 7 anys que vaig signar una hipote-ca. 7 anys patint l’estafa dels banquers i po-lítics, per què no dir-ho. Mentre, el meu ni-vell de ràbia anava creixent proporcional-ment a la inversa que el meu compte ban-cari i decidí agrupar-me amb una “Plata-forma d’afectats pels bancs” a Fraga. Aquíla unió SÍ que fa la força. I no només això,sinó que al sentir-nos part d’un grup ambcondicions similars els ànims pugen, neixeniniciatives, la sensibilització es transmet, isembla, que a dia d’avui i amb les milers detragèdies que passen a “La España”, les co-ses estan canviant. Les persones ens estemadonant que una altra realitat comença aser possible. Potser aquella revetlla socialdel 15-M va marcar l’inici d’una crida perdir PROU.

Des de la plataforma hem començat elstràmits per demandar a la CAI (Caja de laInmaculada) perquè no vol eliminar lesclàusules terra que ens estan ofegant. El méssignificatiu d’aquest litigi, és la pèrdua dela por. Traiem el pit! Sí, es pot!

Si ara la meva iaia m’aconsellés comprar-me un pis, li diria: Iaia ets una somiatruites!

Clara Bosch CuelloFraga

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

EDIT

OR

IAL

Per què s’ha decidit que aquest2014 siga l’Any Desideri Lombarte,amb la programació d’un seguit d’ac-tivitats, publicacions i actes de ca-ràcter divers destinats a procurar res-saltar la figura i les diferents facetesde l’obra de l’escriptor –i la trajec-tòria de l’activista cultural– més des-tacat del Matarranya en el segleXX? ¿Ens cal ara l’excusa –el pretextnecessari–, de l’efemèride del vint-i-cinquè aniversari de la seua mort perdifondre i aprofundir amb profit enl’obra d’un escriptor i activista tan in-quiet i important –i vigent!– per a lasocietat franjolina del segle XXIcom Desideri Lombarte? Ens calenexcuses per parlar de qui mai no ensha deixat de parlar? Convindrem quecaldre, en un sentit estricte, potser, nocaldria. Amb tot, sempre trobaremarreu qui retraurà, no sense un graud’enteniment força encertat, que demolts autors només se’n parla sis’ensopega amb alguna efemèrideque, de una manera o d’una altra, elsafecte. Sens dubte que, ben mirat, so-vint ni tan sols ens caldrien excuses.Tanmateix, estarem d’acord que lescommemoracions en força ocasionspoden resultar prou útils, alhora queprou justes. Convindrem que l’arbi-trària eventualitat del calendari ensaporta sovint el pretext precís, ob-jectiu, acceptat, per poder ataüllar en-rere i així examinar, des de la pers-pectiva més actual, el llegat que enshan transmès els noms més emi-nents de la nostra literatura, de lanostra cultura; i, amb una mirada re-novada, poder-ho fer amb més efec-tivitat que cap altre pretext no ens sa-bria aportar. Així, sense anar gairelluny, només ens cal pensar en l’AnyEspriu que acabem de tancar.

En la commemoració de l’efemè-ride provocada –l’excusa necessària–pot haver-hi només nostàlgia –fins itot de caràcter malaltís– i llavors l’es-forç de memòria i actualització delllegat rebut, és probable que siga per-cebut com estèril; o quasi com estè-ril. O bé pot haver-hi l’esperit con-trari. Doncs bé, en el cas del nostreescriptor, de Desideri Lombrate,commemorar l’aniversari de la seuamort ha de ser una manera raonada

de demanar-nos si encara el llegim,si ens paga la pena de rellegir-lo, sicontinua dient-nos coses amb encertals qui el vam conèixer, si encara ensparla amb prou claredat del presenti del futur, si encara el compartim, sical que ens esforcem per tal de sabertransmetre la vigència i la força de laseua obra a les noves generacions; enfi, si encara –en els temps de penú-ria que ens ha tocat viure– ens im-pacta l’empremta de la seua obra.Aquest voldríem que fos el sentit úl-tim de l’Any Lombarte que ara s’i-nicia.

Aquest és, en definitiva, l’objectiude l’homenatge que, sens dubte, li de-vem: la lectura i la relectura –íntimes,meditades i compartides– de la seuaobra i, alhora, la difusió del conjuntdel seu llegat. Perquè no ens convéoblidar, ans al contrari, que el com-plex bagatge que ens ha arribat d’enDesideri, ha estat del tot cabdal perconfigurar el vigent moviment cívicen defensa i foment de la llengua i lacultura catalanes a l’Aragó. Sensdubte també es tracta d’un llegat queha de servir-nos per fornir i enfortirla nostra consciència lingüística icultural, col·lectiva i individual. Estracta d’un llegat que el poeta va sa-bre bastir amb una llengua ancestrali matisada, una llengua popular abo-cada amb destresa en la descripció

EDITORIAL

Any Desideri Lombarte

pausada d’una natura rica i plena,una llengua pregonament arrelada enuna comunitat estretament lligada,com el mateix poeta, a un territori, aun paisatge i a un passat i un presentben determinats. Es tracta d’un ba-gatge referencial que el poeta ens exi-geix que sapiguem projectar mésenllà dels límits de la Ilercavònia queell tant va vindicar i que amb tantaintensitat va ajudar a recrear. En fi,estem parlant en tot moment d’unllegat que es troba estretament vin-culat a una llengua que, com bé sa-bia el poeta i com encara, malaura-dament, sabem viu –mancada desuport institucional– dins de l’Aragócatalanòfon en una permanent pre-carietat social i, des de l’Aragó ofi-cial i administratiu, en una sistemà-tica negació i, alhora, innegable i per-versa persecució; una persecucióque, ai llas!, en els darrers anys no hafet altra cosa que intensificar-se.

L’Any Lombarte també té la raóde ser –la necessària raó de ser– coml’homenatge, inevitablement modest–casolà, si es vol–, que malgrat l’es-càs o nul suport institucional, ha deservir-nos a tots plegats perquè sa-piguem ser dignes hereus de la po-lièdrica obra i de l’exemple de com-promís cívic de Desideri Lombarte iArrufat (Mas del Molinar –Pena-roja–, 1937- Barcelona, 1989).

“Tinc per a mi que per l’Aragó i la Franja bufaran malsvents, i contra les nostres veus se n’eixecaran atresque, per anar bé, mai haurien de tindre raó.”

Epistolari (1981-1989) p. 80

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

MA

TAR

RA

NY

A

4

De banderes i religions // Carles Terès

Quan vam ser a Etiòpia a buscar la nostra filla menuda, ensvan preguntar quina religió professàvem. La majoria d’habi-tants d’Addis Abeba són cristians coptes, però hi ha també moltsmusulmans. Van comentar-nos que el respecte entre els fidelsd’ambdues religions és total (de fet Etiòpia exhibeix la seuadiversitat cultural i lingüística com un atractiu per al visitant).El que els costava d’entendre era que hi hagués persones queno creguessin en Déu, ja fos Alà o Jahvé.

Això anava rumiant mentre passejava per l’horta del Gua-dalop, quan vaig veure una bandera espanyola a l’entrada d’u-na finca. Fa uns anys era més normal trobar-se’n d’aragoneses,però a mida que el record del Generalíssimo s’ha anat florintsota la llosa del Valle de los Caídos, ha ressorgit sense complexosel nacionalisme espanyol. Sempre és bo que la gent demostriel que pensa, com se sent. La comparació amb la convivència

de les dues religions a Etiòpia m’ha dut al terreny dels nacio-nalismes —que, en certa manera, configuren una mena de re-ligió. I he pensat que allò més normal fóra que els que pengenbanderes ‘rojigualdes’ fossin els que millor entenguessin els queen pengen d’estelades. I viceversa. Al capdavall, tots dos col·lec-tius estan units per la ‘fe’: la fe en la nació. Que tenen interessosdivergents? Alà o Jahvé? Espanya o Catalunya? Si ho miremfredament, és un detall menor: els dos tenen el mateix senti-ment de pertinença i el desig d’exterioritzar-lo. Mirat així, sem-blen condemnats a entendre’s.

En arribar a casa faig un repàs a diversos mitjans de comu-nicació, de Madrid, de Saragossa i de Barcelona. Està clar queel meu raonament no es correspon amb la realitat. Em preparoun cafè mentre una sospita s’apodera de mi. Sóc un extrater-restre?

L’ESMOLET

El col·lectiu d’artistes del Matar-ranya Arraïls va presentar a Vall-de-roures el Mercat d’Art Fresc 2013,una bona mostra de l’obra delscreadors plàstics inaugurada el 6 dedesembre i que va estar oberta al pú-blic tots els caps de setmana fins el5 de gener. En esta convocatòria hivan participar set components del

col·lectiu format per onze mem-bres. Monique Van Rossum, ErsiMarina, Ana Carreras, Mònica Nau-dín, Sílvia Sanmiquel, Rafa Torral-bo i Luz María Montealegre. Artis-tes que viuen i treballen al Matar-ranya –Vall-de-roures, Beseit, Fór-nols i Massalió- i que ens van oferiruna mostra de les seues últimes

creacions en diferents disciplines:pintura, fotografia, collages, escul-tures i ferro. La ubicació de l’expo-sició a Vall-de-roures, a tocar delPont de Pedra, va ser un gran encertperquè per la capital del Matarranyahan passat este inici d’hivern moltsvisitants coincidint amb la promocióde l’enllumenat nadalenc protago-nitzat per Ferrero Rocher. SegonsArraïls “la mostra ofereix obresoriginals de petit format amb certi-ficat d’autenticitat, tot a preus rao-nables per afavorir que el públic s’a-costi a l’art i s’iniciï al col·leccionis-me”.

Arraïls ja havia participat en an-teriors convocatòries artístiques alMatarranya, així l’hivern passat vainaugurar el Mercat d’Art a Arnes,a la veïna comarca de la Terra Alta,al Centre d’Interpretació de la Mel,Bandera per la Pau en commemo-ració del Dia Internacional de la Pauel 21 de setembre del 2012 a Vall-de-roures i Arrels, Exposició Col·lecti-va, a l’Antiga Fàbrica Noguera a Be-seit a l’estiu del 2012. Per a més in-formació sobre l’entitat i els seusmembres podeu consultar la seuapàgina web www.arrails.com. La in-formació que s’ofereix a les expo-sicions com a la web es pot llegir tanten català com en castellà, qüestióque és d’agrair perquè no totes lesentitats matarranyenques respec-ten la llengua pròpia del territori.

El Mercat d’Art Fresc a Vall-de-roures// CARLES SANCHO

Mercat d’ArtFresc a Vall-de-rouresCARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

MA

TAR

RA

NY

A

5

El Parlament Europeu i les llengües amenaçades (I) // Vicent de Melchor

La Resolució [2013/2007(INI) || P7_TA(2013)0350] del Par-lament Europeu, de l’11 de setembre del 2013, sobre les llengüeseuropees amenaçades de desaparició i la diversitat lingüística ala Unió Europea és la disposició més recent en matèria de llen-gües europees en perill. A diferència d’altres textos oficials, comla Constitució Espanyola, la Carta Europea de les Llengües ola II Llei de Llengües d’Aragó, no té força de llei, no preveu con-trols ni sancions, ni s’incorpora a les legislacions dels Estats. Tan-mateix, s’alinea amb altres textos anteriors, i els perfecciona, comel Document de Copenhaguen (1990) i les Recomanacions dela Haia (1996). A més té una força moral incontestable en la me-sura que és un text aprovat pel 91% del Ple del Parlament, l’ú-

nic òrgan de la Unió Europea elegit democràticament per votdirecte. La Resolució està estructurada en: 21 fonaments de Dretde naturalesa lingüística, 23 consideracions i 37 peticions o re-comanacions als òrgans de la Unió, Els Estats i Regions, i els Par-laments estatals. El Projecte va ser aprovat pels 30 membres dela Comissió de Cultura i Educació –entre els quals hi havia unmembre del PP i un del PSOE– i va ser referendat per amplís-sima majoria del Ple (645 vots afirmatius, 29 abstencions i 26 votsnegatius). En tant que disposició emanada de l’òrgan de re-presentació popular de la UE, pot ser adduïda davant dels Tri-bunals en cas de necessitat. En la pròxima entrega donarem al-guns exemples d’aquestes recomanacions. (Continuarà.)

VANITAS VANITATIS

Els primers Premis Llibreria Serret 2014// CARLES SANCHO

La Llibreria Serret de Vall-de-roures, tal com va avançar el seupropietari Octavi el passat estiu ambmotiu del trentè aniversari de laseua formació, ha programat elsseus primers premis literaris de nar-rativa rural que constaran de quatremodalitats:

• Premi de Narrativa i Assaig Ru-ral en llengua catalana. Guardó pera obres inèdites centrades en el mónrural d’avui –territori, paisatge opersonatges– i els reptes que hauràd’afrontar la societat agrària en elnou mil·lenni. La dotació del premiserà de 1500 euros aportada pel Mu-seu de la Vida Rural i la publicacióde l’obra correrà a càrrec de l’Edi-torial Barcino.

• Premi de Narrativa i Assaig Ru-ral en llengua castellana. La temà-tica serà la mateixa que l’anteriorguardó però amb obres escrites encastellà. La dotació també serà de1500 € aportada per la Masia deRoures S. L. i la publicació anirà acàrrec de l’Editorial Prames.

• Premi de Narrativa i Assaig Ru-ral en llengua aragonesa. La temà-tica serà la mateixa que els anteriorsguardons però amb obres escrites enaragonès. Dotat amb 500 € aportatsper l'agrupació empresarial # 3 Ter-ritoris (Terra Alta, Morella i Matar-ranya). Ho publicarà l’Editorial Pra-mes.

• Premi al millor Àlbum Il·lustratInfantil Rural en català, castellà oanglès. Les obres presentades tambéhauran de ser inèdites i la temàtica

la mateixa que en els anteriors gu-ardons. La dotació será de 1500 €aportats també per l’agrupació em-presarial # 3 Territoris. La publicacióde l’obra guanyadora correrà a càr-rec de l’Editorial Juventud.

Com a membres dels jurats Oc-tavi té la conformitat de molts delseditors i escriptors que regularmentvisiten la llibreria vall-de-rourencaper presentar, participar en tertúlies

literàries i signar els seusllibres, principalmentdurant els caps de set-mana.

Els interessats en par-ticipar-hi hauran de lliu-rar els seus originalsabans del 23 d’abril fes-tivitat de Sant Jordi i el30 d’agost a Vall-de-roures els diferents ju-rats atorgaran els guar-dons. El català, l’arago-nès i el castellà tenen es-pecial presència en elcertamen matarranyencperquè són les tres llen-gües pròpies del territoriaragonès. Els PremisSerret, segons l’Octavi,ànima del projecte, espreveu que tinguin unamolt llarga continuïtat.

El concurs literari dela Llibreria Serret seràlliurat en una gran con-vocatòria cultural pre-vista a finals del mes d’a-gost d’este mateix any

2014. La concessió dels guardons esfarà a Vall-de-roures però, a més,també hi haurà un certamen poètic aBeseit i un recorregut literari per laveïna comarca de la Terra Alta. I ésque els premis pretenen implicar elstres territoris de parla comuna –Aragó, Catalunya i País Valencià-perquè la Llibreria Serret està espe-cialitzada precisament en bibliogra-fia del territori.

El llibreterOctavi Serret,

a la seuallibreria

VICENTSANZ.

WORDPRESS.COM

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

MA

TAR

RA

NY

A

6

Llaor de xeixa // Juli Micolau

L’ARGADELL

Avui si escric una mica és pel deute permanent que tinc ambles influències desiderianes que, a flor de pell, des de ben jove-net, aconseguiren empeltar-me d’una manera decisiva.

A la pàg. 414 del llibre Epistolari de Desideri Lombarte(1981-1989) apareix una carta oberta dirigida al periòdic La Co-marca –per part del nostre escriptor– que val la pena tornar areproduir, encara que només siguen uns fragments, per a podersentir el seu alè etern. Diu: “Comarcans, no hem de renunciarper cap preu, ni per res del món, a la llengua dels nostres majors.Qui de natres deixarie caure i desaparèixer l’Ermita de la Marede Déu de Montserrat de Fórnols, la de la Font de Pena-roja, ol’Església i l’Ajuntament de Vall-de-roures, o l’Ajuntament de LaFreixneda, o les Esglésies de Calaceit o de Queretes, o l’Ajunta-ment i el Castell d’Alcanyís? Ningú, ningú de natres. Més antiga

és i més viva està la nostra llengua que alguns d’eixos monu-ments...”

Enguany farà 25 anys va fondre’s l’home que va despertar-nos les emocions necessàries per estimar la llengua i valorar-lacom cal. Llegir a Desideri Lombarte Arrufat (1937-1989) do-narà sempre un impuls vital. El poeta, narrador, dramaturg, ar-ticulista, historiador, indagador d’onomàstica, en definitiva, es-tudiós, va sacsejar –i sacseja– la consciència de moltíssima gent,anant al rescat de les raïls i de la memòria col·lectiva, creant,així, el revulsiu per continuar el seu exemple, transcendent acasa nostra. Les seues aportacions humanístiques són per a re-conèixer-nos-hi. Sense cap dubte, Desideri Lombarte ha estat,està i estarà en el cor i en el record permanent de tots els ma-tarranyencs de bé. Sí, ha sigut i és el nostre Gran Mestre.

Edmon Gimeno Font va sobreviu-re a tres camps de concentració nazisa Alemanya: Buchenwald, MitelbauDora i Bergen Belsen. Tenia el nú-mero 46.631 i en alguna ocasió va re-cordar que en el camp d’extermini «lamort era la nostra companya, hi erasempre. Ens van convertir en purs au-tòmats del dolor». «Mai hauria pen-sat que l’home pogués fer una cosa aixíamb l’home. Allà no hi havia lloc ni pera l’esperança ni per a la compassió».

L’Amical de Mauthausen, entitat dela qual era soci fundador i un dels prin-cipals activistes, va publicar el 2007 lesseves memòries, escrites en col·labo-ració amb la seva germana Glòria, ti-tulades Buchenwald, Dora, Bergen-Belsen. Vivències d’un deportat.

Fill d’aragonesos de la localitat deCalaceit, va nàixer a Caseres, la veïna

EDMON GIMENO FONT

Fill de calaceitans i supervivent de tres camps de concentració nazis// JAVIER ORTEGA

versitat de Montpeller, va tornar a Es-panya en 1951 i es va instal·lar al seupoble natal. Mai va perdonar a les au-toritats franquistes que expulsessen denou al seu pare, després de totes les vi-cissituds viscudes.

Home de notable cultura, EdmonGimeno va col·laborar amb l’editorialSalvat fins a la seva jubilació. El 2010,junt amb altres supervivents arago-nesos com Luis González, José Egea,José Alcubierre, Francisco Bernal i Je-sús Tello, va rebre un homenatge dinsdel programa Amarga Memòria, im-pulsat pel Govern d’Aragó.

Tan sols fa uns mesos, va participaral Parlament de Catalunya en la com-memoració del Dia de l’Holocaust.Era freqüent la seva presència en ins-tituts d’ensenyament mitjà d’Aragó iCatalunya per explicar als més jovesla seva experiència en els camps d’ex-termini. Sobre això en una ocasió vaconfessar : “Jo vaig estar a punt de pas-sar pel patíbul moltes vegades. Comresistia? T’agafes a la vida i penses enla família... però tampoc molt, perquèsi pensaves massa et desesperaves...Crec que vaig sortir d’allà per pura ca-sualitat. Però un no s’acostuma mai aveure com els kapos assotaven i ma-taven nens de 8 anys, o els mars demorts als teus peus. Llavors era jovei fort, però no pesava ni 40 quilos».

vila de la província de Tarragona onel seu pare exercia de secretari a l’A-juntament, i va morir a l’hospital deMóra d’Ebre, on havia passat part dela seua adolescència, el passat 3 de ge-ner.

Edmon Gimeno tenia 15 anys quanles tropes franquistes, després d’ocu-par Alcanyís i Casp, van arribar aMóra d’Ebre on estudiava el batxi-llerat. Edmon i la seua família van fu-gir d’allà i s’establiren al Papiol (Bar-celona).

Al febrer de 1939 va creuar la fron-tera amb el seu pare i, després de pas-sar pel camp de Saint Cyprien, es vanpoder escapar.

Al desembre de 1943, Edmon va serdetingut per la Gestapo en un trenquan s’havien escapat del nord deFrança on havien estat traslladatsper a treballar al Mur de l’Atlàntic.

Després d’estar en diverses presonsfranceses, el 27 gener 1944 va arribara Buchenwald. Més tard va ser tras-lladat a Dora, on els alemanys cons-truïen les V - 2- i finalment a Bergen-Belsen, on va sobreviure fins a l’ar-ribada dels britànics, el 15 d’abril de1945. Amb un salconduit va arribarfins a Paris on el seu pare va ser in-capaç de reconèixer-lo, doncs sem-blava un sac d’ossos.

Llicenciat en Geografia per la Uni-

EdmonGimeno FontE-NOTICIES

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

BAIX

CIN

CAJosé M. Becana visita l’IES Bajo Cinca

// REDACCIÓ

tades a solucionar dos problemesexistents”, la pèrdua d’usuaris del’autopista AP-2 i la impossibilitat dedur a terme grans inversions.

José María Becana és, des demaig de 2008, senador per la pro-víncia d’Osca i portaveu del GrupParlamentari Socialista a la Comis-sió General de Comunitats Autò-nomes. Ha estat diputat de les Cortsd’Aragó des de 1992 fins a maig de2004 i diputat al Congrés entre 2004i 2008.

El senador José María Becana haplantejat, en una jornada de treballamb alumnes de FP de l’IES BajoCinca de Fraga, la necessitat de re-formar el Senat.

Amb aquesta jornada es tancaun cicle de trobades que s’obriaamb la visita de l’eurodiputadaInés Ayala, i que tenia per objecteconèixer el funcionament de les di-ferents institucions, europees i es-panyoles, com a complement alsconceptes tractats a classe.

El senador fragatí ha recordatque la forma de govern de l’Estatés una democràcia representativai que els càrrecs electes “no són elsmés llestos, són els elegits pelsciutadans i prenen decisions ennom seu durant un període detemps, una legislatura”. Per tant,afegia, “gestionar la confiança quehan dipositat en mi els ciutadans queem van votar, i explico què estic fentamb el seu vot”.

S’ha referit al funcionament de laCambra alta defensant la seva con-tinuïtat i la seva utilitat “si es buscaun model descentralitzat”, encaraque incidint en la necessitat que esdugui a terme una reforma perquèel Senat, realment, “compleixi ambla seva funció de cambra de repre-sentació territorial i de segona lec-tura” sobre les qüestions que tras-llada al Congrés. S’ha referit al fetque, independentment de la pobla-ció, totes les províncies tenen la ma-teixa representació, quatre sena-dors, però ha afirmat que “tambéhauria de canviar com són elegitsaquests diputats, el sistema electo-ral”.

Becana ha detallat les tasquesque realitza com a senador, ha abor-dat algunes de les qüestions que hatractat relacionades amb el BaixCinca i s’ha referit als processos d’a-provació de legislació en què inter-vé el Senat. A més ha insistit que siel Senat aprova una moció el Go-vern té l’obligació de complir l’a-cordat, “tot i que amb la distribucióactual és complicat”.

A preguntes dels alumnes ha par-lat de la Llei Orgànica per a la Mi-llora de la Qualitat Educativa, la co-

neguda com a Llei Wert, de la qualha dit que “la majoria va impedir elseu debat al Senat”, a la reforma dela Llei de l’avortament, que encarano és un avantprojecte de llei i que“no és necessària”, a la reforma del’Administració local, moment enquè ha recordat que el 5% dels 8.000municipis espanyols” acumulen lameitat del dèficit públic” i al des-doblament de la N-II entre Fraga iAlfajarín, del qual considera “hau-rien de sospesar altres opcions orien-

José MaríaBecana al’IES BaixCincaREDACCIÓ

“Des de l’Institut d’Estudis delBaix Cinca us presentem el calen-dari per l’any 2014 amb el tema Ar-bres de Fraga: un repàs dels arbresque podem trobar als parcs i placesdel nostre poble i de les seues ca-racterístiques principals. Seguint enla nostra línia de defensa i divulga-ció del nostre patrimoni, aquest anyhem volgut dedicar-lo a un altre as-pecte, el natural. Cada mes es dedi-ca a un arbre i està acompanyat d’unpoema. El podeu trobar als punts deventa habituals.”

Calendari 2014 Arbres de Fraga

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

BAIX

CIN

CA

inclou materials naturals. Comple-taven la decoració del local diver-ses peces artístiques rèplica de lestrobades en el jaciment, com la deldéu Atis, cedida per l’IEBC per al’exposició.

Amb gran afluència de visitants,el betlem ha estat exposat, comcada any, en el celler de Ca Cabrerade Fraga. En la seua elaboració hiha intervingut la quinzena de mem-bres de l’Associació Belenista, en-tre els quals es compten fusters,llauners, electricistes, pintors,... Abanda de la documentació prèvia,les feines artesanals pròpiament di-tes comencen al setembre, per po-der inaugurar l’exposició al Nadal.L’Associació Belenista de Fragacompta amb una trajectòria detrenta anys i en anteriors edicionss’han recreat diferents paisatges,entre els quals la memòria del pú-blic destaca l’ocasió en què lesruïnes de Petra van acollir el naixe-ment o en què es van reproduir car-rers, vestits i oficis tradicionals.

Des de l’Associació Belenistatambé s’impulsa la creació de dio-rames que recreen racons de laFraga antiga i que potser aviat s’ex-posaran conjuntament al públic.

Enguany, l’Associació Belenistade Fraga va triar com a motiu cen-tral del betlem que elabora cadaNadal la vil·la romana que es trobaen el terme de Fraga, en una ter-rassa que mira al Cinca en la carre-tera que va de Fraga a Saidí. Perportar a terme la recreació es vacomptar amb l’assessorament del’arqueòleg Francesc Tusset, res-ponsable de l’excavació del jaci-ment en les campanyes més recents.

La maqueta, d’aproximadament10 m2, tenia com a protagonista

principal Vil·la Fortunatus i la basí-lica paleocristiana que inclou el ja-ciment, que acollia el naixement; amés, en la part posterior s’hi van re-crear unes termes. No hi van faltarel caganer i fins i tot un pixaner quela canalla s’esforçava a localitzar.La construcció, feta de porexpan ipoliuretà, estava il·luminada i fins itot animada per algunes peces arti-culades, els esquelets que es vantrobar en els sarcòfags enterrats alvoltant de la basílica. Les figureteshi són fetes de fang i la decoració

Maqueta delbetlem amb Vil·laFortunatusCARME MESSEGUER

Vil·la Fortunatus, protagonista del Betlem de Fraga// CARME MESSEGUER

Com cada any, les festes d’hiverna Saidí, com altres pobles de la co-marca per Sant Antoni, com a Tor-rent, foren dies d’alifares compar-tides a l’entorn de les fogueres,balls, activitats a l’aire lliure i mes-cles de rituals religiosos i pagansamb gran sabor popular.

La nit del dia 16, va ser a Saidí diade sopar popular (pa amb llonga-nissa i sardina) que cadascú se l’es-calfava al foc de les fogueres orga-nitzades per l’Ajuntament i la co-missió de festes.

Al dia següent, a les onze, tres car-rosses, la dels “quintos”, la de la co-missió de festes i la dels xiquets i xi-

quetes muntada per gent de l’AM-PA de l’escola, van anar pujant car-retera amunt fins a l’ermita, res-taurada amb molt bon gust fa un pa-rell d’anys, seguides d’uns centenarsde persones. Un cop a dalt, la gentmés o menys gran recordava quanse pujava amb les cavalleries i elscarros engalanats, junt amb un muntd’animals, des de rucs a tossinos, pera beneir. Després d’acabada la mis-sa, repartiments de pa beneit, al-trament dits bollos.

La resta dels dies de festa trans-corregué amb balls, a càrrec de lesorquestres Saturno, F&F Boule-vard, i altres; carreres de Moto-

cross; concursos de tir al plat; un par-tit de futbol (Saidí vs. Penya Fraga-tina) i sopars, berenars, i xocolatespopulars. Bon profit a tots.

Lo poble de Saidí desafià la boira i pujà a l’ermita de Sant Antoni// FELIP BERENGUER

Pujada al’ermita de

Sant AntoniALBERT SERÉS

9

Tot d’una el sacerdot i el barquer divisen que un cadàversura en el riu. El religiós fa indicacions per atansar la bar-queta cap el cos inert. I, entre tots dos, el puguen a bord. Deseguida es dirigeixen a tot drap cap a Sâo Felix de Araguaia,allà on el sacerdot té la prelatura. Una vegada a lloc, el mos-sèn se’l carrega a l’esquena, malgrat la pesantor d’un cos in-flat, que per moments li fa perdre l’equilibri. Davant la mi-rada expectant dels veïns, el traginarà des de la riba fins elcementiri per donar-li una digna sepultura. És un dels ins-tants més punyents de la minisèrie Descalç sobre la terra ver-mella, una coproducció catalanobrasilera, sobre els primersanys de Dom Pedro Casaldàliga (Balsareny, 1928) al MatoGrosso. Dimecres 10-7-13, la comunitat catalana de SâoPaulo va tenir l’ocasió, amb la presència de l’honorable Ar-tur Mas, de visita oficial al Brasil, de seguir el primer dels doscapítols que TV3 programarà aquest febrer.

Quan el 1968, l’aleshores pare Casaldàliga començarà vo-luntàriament una nova vida, amb 40 anys, en aquest precióscul de món, ensopegarà amb la malària infantil, amb els crimsimpunes contra els Sem Terra, la pobresa més absoluta delscamperols, el caciquisme de la dictadura... La barbàrie seràjustament allò que obligarà a bona part dels protagonistes aevolucionar psicològicament. “Les seves festes són una

ofensa per a nosaltres (...) aconseguirem que sentin vergo-nya de ser rics”, amb unes paraules semblants s’expressaráel de Balsareny, referint-se als terratinents i alts càrrecs delgovern de la regió, en una missa local. L’impacte d’aquesta ialtres afirmacions, s’allunyaran de la neutralitat inicial, en laqual va provar de moure’s, per posicionar-se decididamentenvers els desfavorits. En paral·lel, aprèn a vincular-se hu-milment amb els indígenes.

Edmilson és un dels posseiros que planta cara als pistolersdel principal fazendeiro de l’indret (una fazenda pot ser tanextensa com Catalunya), que coincideix amb la prelatura enla qual ha estat destinat Casaldàliga. El desafiament d’Ed-milson li costarà la vida: morirà assassinat a l’església de SâoFelix de Araguaia. El de Balsareny en serà testimoni. La sangque brollarà arran de la ferida mortal serà considerable i es-pessa. Casaldàliga s’esforçarà per netejar-la personalment delterra (un cop enterrades les despulles). Com que comença afer-se tard, el seminarista que l’acompanya, li suggereix dedeixar la feina per demà. El de Balsareny s’hi negarà en rodó:s’estimarà més, abans d’anar a descansar, deixar-ho tot en-dreçat per tal de poder recomençar. Una de les nombrosesmetàfores de la versió cinematogràfica de Descalç sobre laterra vermella.

Un bisbe vermell en terra de fazendeiros // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

CU

LTU

RA

Tot i haver deixat enrere l’any2013 i, per tant, haver acabat oficial-ment la celebració de l’Any Espriu2013, durant el primer trimestre d’a-quest 2014 acabat d’estrenar encaratindrem l’oportunitat d’assistir a di-ferents activitats que hi tenen rela-ció directa. Sense anar més lluny, elpassat dissabte 11 de gener, unatrentena llarga de membres de lesassociacions culturals agrupades enla Coordinadora de Centres d’Estu-dis de Parla Catalana vam podergaudir d’una visita, comentada pelcomissari general de l’Any Espriu,Xavier Bru de Sala, de l’exposicióEspriu. He mirat aquesta terra, ex-posició central de l’Any Espriu ins-tal·lada, del 30 d’octubre al 24 d’a-quest mes de febrer, al Centre deCultura Contemporània de Barce-lona i que desenvolupa un recorre-gut per la trajectòria vital i creativade l’escriptor i mostra la importàn-cia de la seua figura en la cultura ca-talana i la riquesa i la complexitat dela seua obra. Aborda diferents as-pectes de la seua biografia, del seuunivers literari, de la seua trajectò-

ria d’escriptor i de la repercussió pú-blica de la seua obra des d’una tripleperspectiva: el món mític i simbòlic,la transcendència social de la seuapoesia i el seu teatre, i l’actualitat dela seua visió crítica.

En fi, es tracta d’una visita del totrecomanable ara que encara –ai llas!per pocs dies– som a temps per en-dinsar-nos visualment en la trajectò-

Espriu: “He mirat aquesta terra”// BERENGUER DE MUSSOTS

ria vital i creativa d’un dels grans es-criptors catalans –n’hi ha qui opinaque el més important– del segle XX,que ha sabut projectar més enllà deles nostres fronteres la força d’unadensa producció literària polièdrica,fonamentada en un imaginari perso-nalíssim i col·lectiu alhora, i amb unric ventall d’aproximacions possi-bles.

ExposicióEspriu. Hemirataquesta terraEL PAÍS

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Vostè és un aragonès quefa molts anys viu a Andorra. Quinatrajectòria vital i professional ha re-corregut fins ara?Resposta. Vaig estudiar HistòriaContemporània a Barcelona. Teniaun company de carrera (i bon amic)d’Andorra i, en acabar, mentre pre-parava oposicions, em va convidar apujar al Principat. Els primers viat-ges a Andorra, i concretament a lavall d’Ordino, d’on era el meu amic,em van deixar molt marcat. Eracom un viatge a un país de somni. Vasorgir la possibilitat de fer substitu-cions de professor i després vaig ob-tenir una plaça fixa en el sistemaeducatiu andorrà. Vaig conèixer laPilar, la meva dona, que havia nas-cut a Andorra, encara que els seuspares tenien també origen aragonès,del Matarranya. A poc a poc, aque-lles muntanyes s’anaven convertinten la meva casa, al mateix temps ques’allunyava la idea de tornar a Ca-talunya o Aragó. Només un moment va semblar quecanviava el destí i precisament perdonar classes de català en un insti-tut de la Franja. Penso que era l’any1984 i jo, que m’havia tret el títol demestre de català, vaig fer una sol·li-

citud a la DGA. Em van reclamar demanera urgent per començar lesclasses, via l’Institut Espanyol d’An-dorra on treballava, però jo estavadesaparegut (aleshores no hi haviamòbils). M’acabava de casar, teniaun permís llarg i amb la Pilar vam ferun viatge per terres paradisíaques,amagades del món... estàvem alMatarranya! En tornar, ja havíemdonat la plaça a un altre professor. P. Què destacaria d’aquella Andor-rà on vostè va arribar i que sovint lagent només coneixia com un carrerple de botigues? R. Andorra, ja ho he dit, impressio-nava a algú que arribava de la ciu-tat i de la Espanya del final del fran-quisme i dels primers anys de la tran-sició. Impressionava la seva naturaesplèndida, aclaparadora. El dina-misme d’una societat en transfor-mació: fronterera, diversa, oberta,lliure... Les enormes possibilitatsde descobrir, en alguns aspectes,una terra quasi verge, una terraignota. Em refereixo, per exemple,al camp de la investigació històrica.S’havia treballat molt la històriamedieval, en relació als Pariatges ials processos d’infeudació; en can-vi, hi havia molta feina a fer en pe-

Joan Peruga iOctavi Serreta la LliberiaSerretÀNGELS XANDRI

ríodes del segles XVIII, XIX i XX.A la primera oportunitat, m’hi vaigposar de ple. En equip o de mane-ra individual, vaig treballar durantanys la incidència de les GuerresCarlines a Andorra i a les comarquesveïnes, les transformacions de l’e-conomia i la societat de muntanya;l’arribada dels viatgers romàntics ide l’excursionisme català...Aquestes eren, i encara ho són, lesllums del petit país. Les ombressón comunes als territoris i societatsque experimenten evolucions molt,massa, ràpides. Vas veient en direc-te com es transformen, i sovint esdestrueixen, els paisatges que hasaprés a estimar o com canvia l’ur-banisme i els teus punts de refe-rència quotidiana. Vaig viure durantanys al barri del Pui d’Andorra laVella i quasi sempre hi havia obres,com a la resta del país. Ara, quan hitorno, em costa reconèixer alguns ra-cons. L’andorrana és una societatque ha rebut una gran immigració,des dels refugiats de les guerres, finsals treballadors que han fet possiblel’anomenat miracle andorrà. No ésestrany que sigui una societat ambdesequilibris econòmics i socials,una mica invertebrada, i que no

JOAN PERUGA, PROFESSOR I ESCRIPTOR

Retorn al Matarranya// MERXE LLOP

Nascut a Santalecina (Osca) l’any1954. Llicenciat en Història Con-temporània per la Universitat Au-tònoma de Barcelona.

Col·laborador habitual de lapremsa andorrana. Va ser durantquatre anys, membre del Comitè Di-rector de l’Institut d’Estudis An-dorrans.

Va presidir durant tres anys la Co-missió Nacional Andorrana per a laUNESCO.

És president del col·lectiu cultu-ral Portella i primer director de larevista Portella Andorra LletresArts.

L’any 1997 va guanyar el premiFiter i Rossell de novel·la amb Úl-tim estiu a Ordino.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

ENT

REV

ISTA

tothom trobi la manera d’adaptar-s’hi. P. Vostè és professor a l’etapa de se-cundaria; ens pot parlar de l’ense-nyament actual en comparació ambels seus inicis?R. Quasi tota la meva experiènciacom a docent s’ha desenvolupat aAndorra. Aquí tenim una estructu-ra educativa força singular, amb lapresència de tres sistemes educati-us: l’escola francesa, l’escola espa-nyola i l’escola andorrana. Els sis-temes francès i espanyol van nàixerfa més d’un segle en el marc de lalluita dels dos coprínceps (el presi-dent de la República Francesa i elbisbe d’Urgell) per guanyar pre-sència i poder a Andorra, cons-cients que dominar l’educació erauna eina (quasi una arma) fona-mental. L’escola andorrana és molt més re-cent. Neix en el procés de creaciód’Andorra com a Estat de Dret In-ternacional que culminarà en laconstitució de l’any 1993. Era im-pensable vertebrar unes institucionspròpies i modernes, independentsdels coprínceps, i alhora mantenirl’educació en mans dels països veïns.Des del principi, doncs, l’escola an-dorrana va cercar signes d’identitatpropis. Un dels més destacats ha es-tat la importància capital de lesllengües. Es va adoptar un trilin-güisme (català, castellà i francès) is’introduïa ben d’hora l’anglès. Esbuscaven propostes pedagògiquesavançades: des del Montesori alconstructivisme i l’escola activa i par-ticipativa. Es van contractar els pe-dagogs que en aquells momentsdestacaven a Catalunya i a Espanya:Cèsar Coll, Antoni Zabala... S’hi vandestinar molts recursos, il·lusions, de-dicació per part d’equips directius iprofessors i molta implicació dels pa-res i mares... Ha estat força interes-sant participar en tot aquest procés.El resultat jo el qualificaria de no-table. Però en educació, com en altrescamps, és imprescindible no perdrela empenta inicial: cal innovar (arasobretot en tot allò que té a veureamb les noves tecnologies) i man-tenir les inversions econòmiques, mi-mar les il·lusions dels docents i detota la comunitat educativa, evitarels cops de timó i els moviments

pendulars que tant sovintegen... I noés gens fàcil. Aquest és el gran rep-te actual de l’educació a Andorra, so-bretot de l’escola andorrana.P. A Andorra desenvolupa una im-portant tasca cultural, ens en vol par-lar?R. He procurat aprofitar totes lesoportunitats que ofereix aquest país,a les quals em referia abans. A mésde la investigació històrica, vaig po-der assistir i participar en el naixe-ment de la premsa diària. En dèca-des anteriors, hi havia hagut prem-sa periòdica (i sovint esporàdica),però va ser durant el procés que por-tarà a la Constitució, quan va nàixerel Diari d’Andorra (1991) i desprésho van fer el Periòdic d’Andorra,Andorra Televisió... He col·laboraten aquests mitjans que oferien unabona plataforma de comunicació.Vaig escriure una columna setmanalal Diari d’Andorra durant més dedeu anys i alguns d’aquells articles es

van recollir al llibre Dijous remenats.L’any 2010, amb uns companys pro-fessors i escriptors vam crear elcol·lectiu Portella per editar la re-vista semestral Portella AndorraLletres Arts. Semblava forassenyatfer-ho en aquell moment, però pre-cisament vam pensar que quan la

crisi més començava acolpejar la cultura(també a Andorra haestat molt tocada), eraquan més havíem dereaccionar. Fomentarla capacitat de resi-liència, com es diu ara.Portem set números,amb una bona acollidaper part dels col·labo-radors i dels lectors. Ique duri!

P. La vostra vinculació amb el Ma-tarranya ve de fa molt tems. Ens enpot parlar?R. El pare de la meva dona era de

Presentaciódel llibre ElMuseu del’Elefant aAndorraSANDRA VILÀ

«Una novel·la, amés d’explicaruna història, had’arribar al lector,ha de transmetresensacions iemocions. »

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

ENT

REV

ISTA

Valljunquera i la seva mare és de laTorre del Comte, on encara hi viu. Elmeu sogre, el Dr. Lluís BurguésEjerique, malgrat feia molts anysque exercia de metge a Andorra, re-tornava sempre que podia al Ma-tarranya, una terra que s’estimavaamb passió. Era un plaer veure’l ca-minar amb entusiasme entre lesoliveres, els presseguers i els amet-llers de les finques familiars, que en-grandia i millorava. La seva il·lusióhagués estat retirar-se en aquestaterra, però una mort prematura vatruncar el seu somni. Amb ell, iamb la meva dona, vaig aprendre aestimar també el Matarranya. Hibaixàvem sovint. Aleshores les car-reteres eren bastant més dolentes iel viatge des d’Andorra es feia llarg,interminable: arribàvem el divendresquan ja era negra nit. La visió de lesoliveres sota la claror selenita de lalluna quan entràvem a la Torre delComte, compensava amb escreixl’esforç del viatge.P. Vostè escriu narrativa però en elsseus texts manifesta un gran sentitpoètic, fins i tot hi ha fragments de laseua obra molt poètics. Quin són elsautors que més li han influït en re-lació amb l’escriptura.R. Entenc que una novel·la, a mésd’explicar una història, ha d’arribaral lector, ha de transmetre sensa-cions i emocions. Això no sempre ésfàcil d’aconseguir, té a veure amb lallengua, amb el ritme, amb les imat-ges, amb la capacitat per donar vida(una mena d’élan vital) als perso-natges...

Per escriure, aprofites molt les tevesexperiències i les lectures, que esconverteixen en un sòl fèrtil delqual broten les idees. He llegit molti de manera bastant anàrquica. Hellegit a bastants dels autors més omenys clàssics. I diria que he llegittambé de manera obsessiva quan heanat descobrint diferents autors.Em va passar, per exemple, quan es-tudiava a Barcelona i cercava pelsbarris els personatges de Marsé.Amb el Jesús Moncada, l’obra delqual vaig llegir i rellegir i en la qualpensava sempre en arribar a Ascó,camí del Matarranya, i veure l’Ebre.Em va passar quan en un viatge aGalícia vaig comprar el primer llibreque havia publicat un tal Manuel Ri-vas, al qual després ja he llegit sem-pre. O amb els italians Baricco, Stu-parich i Erri de Luca. O quan vaigrellegir les novel·les de la JosefinaAldecoa per ajudar-me a crear elpersonatge femení de la Sumpta, es-crit en primera persona.P. La darrera obra presentada a Ca-laceit; El museu de l’elefant, és unainvitació a recórrer els camins d’An-dorra i visitar la casa de la nissagadels Areny-Plandolit. D’on li surt lamotivació per endinsar-se en unaaventura com aquesta.R. A mitjans dels anys noranta, emvan encomanar un estudi sobre la fa-mília Areny-Plandolit d’Ordino. Ha-via estat la casa més important delpaís, amb moltes terres, ramats, far-gues i d’on havien sortit durant se-gles les principals autoritats delpaís, fins que va començar la deca-

dència (ara la casa perdura conver-tida en un museu). Perdudes entreun mar de documents, vaig trobarunes caixes que contenien la cor-respondència privada familiar. I allí,en aquelles cartes, vaig descobrir laSumpta d’Areny-Plandolit, una noiade la qual em vaig enamorar i queem va subjugar fins a arrossegar-me a escriure Últim estiu a Ordino.La gran acceptació que, per a lameva sorpresa, va tenir la novel·laem va animar a seguir en el camp dela ficció. I encara hi sóc. El museu del’elefant tanca el díptic sobre la fa-mília amb la història del germà pe-tit de la Sumpta, el Pau Xavier, queva ser metge, il·lusionista, taxider-mista... entre moltes altres coses.P. El protagonista és un home moltespecial. Hi ha alguna semblança en-tre vostè i el senyor Pau Xavier d’A-reny- Plandolit.R. Diuen que em semblo més al Ma-riano, l’anarquista aragonès que li fad’ajudant a la novel·la. Suposo queés inevitable. El Mariano és un per-sonatge que vaig crear a partir de lesexperiències personals, de petits re-talls dels records dels meus onclesque van participar a la Guerra Civil,de les meves lectures sobre temes del’anarquisme, que em va tenir alguntemps molt enganxat. Però també el Pau Xavier és un per-sonatge que he hagut de crear per-què tenia poques referències fora deles professionals (a penes vaig tro-bar correspondència privada seva alsarxius de la casa). Així és que sóc joqui decideixo, amb força llibertat,

Presentació aCalaceit de ElMuseu del’elefantÀNGELS XANDRI

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

ENT

REV

ISTA

13

Gràcies a les meravelles internàutiques que ens envolten i jaformen part de la nostra vida quotidiana, i gràcies també al fetque sempre sóc l’últim a enviar la meua col·laboració a la revis-ta —cosa de la qual, dit siga de passada, no em sento especial-ment orgullós— tinc el privilegi avui d’escriure coneixent a la bes-treta pràcticament tot el contingut del número present. Sí, ja sé:això és trampa; però ruc seria sinó me n’aprofités. I per això in-titulo el present article amb una cita de Raimon: “Al meu paísla pluja no sap ploure”. Quan llegireu la pàgina 15 ho entendreutot.

Ja ho heu fet? L’amic J. Espluga Trenc hi dóna notícia d’unesactivitats, a Alcampell o al Campell (açò ho deixarem per a unaltre dia), sobre meteorologia. I, amb la sagacitat que us carac-teritza, haureu endevinat que allò que me n’interessa no és pasben bé ni el temps, ni els meteors, ni la fotografia: és la paraulapluja i la seua absència de la parla popular de la Llitera, on se’nsol dir lo ploure (“pllòure”), si més no per a referir-se a l’aigua

que cau del cel. Una afirmació que matiso. És cert que la paraulas’evita i se substitueix per lo ploure, una ploguda o, fins i tot (pec-cato!) la llúvia o la pluixa; així, tal qual, en castellà o en català comúmal pronunciat. Però no és menys cert que també he sentit a gentgran i de parlar prou genuí dir-ne pluja (pronunciat “pllutxa”).Pel que fa als diccionaris de referència, el Coromines ni en par-la, i l’Alcover-Moll recull esta darrera pronúncia a Vilaller, Pontde Suert i Tamarit de Llitera. Sorprèn d’entrada, perquè en ri-bagorçà caldria esperar alguna cosa així com “plluia” (com “tru-ia” per truja). Igualment, en pallarès no diuen el previsible “plu-ia”, sinó alguna cosa així com”plutja”, la qual cosa indicaria unaprocedència culta o extradialectal de la paraula.

Pluja i vent són paraules usades fins a l’abús en poesia, però ala Llitera i la Ribagorça no se solen utilitzar ni l’una ni l’altra (elpoètic vent es converteix en l’ordinari aire). N’ignoro el perquè,però l’escola hi deu tindre alguna cosa a veure. O serà potser quela Llitera no és terra de poetes?

La pluja no sap ploure // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

per on ha d’anar el personatge i, alfinal, en aquesta decisió suposo quehi ha molt de mi mateix.P. Vostè és historiador i això es veu enla documentació tant exhaustiva demolts fets que s’inclouen en l’obra. Ésdifícil escriure ficció i no ficció al ma-teix temps en una obra?R. És evident que a l’hora de crearl’escenari, de fer una ambientacióhistòrica versemblant per a la no-vel·la, el meu coneixement de l’è-poca em dóna avantatges. Però tam-bé és cert que arriba un moment queaquest coneixement es pot conver-tir en un llast. Has de deixar enlairar-se la novel·la i actuar lliure la ima-ginació, la ficció. Com s’acostuma adir, la història et dóna molt argu-ments, però no té estil.No renegaré jo de la història, que ésla meva professió i m’he passat mi-lers d’hores entaforat per hemero-teques i arxius, però reconec que unanovel·la és capaç d’apropar-nos demanera més visual, més entenedo-ra, més completa (i incontestable,perquè sempre pots dir que és ficció)a una situació complexa, a un mo-ment històric transcendental com elviscut per Andorra als anys 30.P. A Calaceit, la tarda de la presen-tació, ens va comunicar unes vivèn-cies molt entranyables sobre el pobledel Matarranya on va nàixer la marede la seua dona, ens podria recordaraquelles paraules per acabar?R. La presentació de la novel·la a Ca-laceit va ser molt especial. Unamena de retorn públic a la terra que

havia estat molt important per anosaltres i de la qual, a causa de lamalaltia de la Pilar, havíem hagut dedistanciar-nos. Per això, duran l’ac-te, vaig recordar un vell article quevaig escriure a la columna setmanaldel Diari d’Andorra. Aquest és elfragment de l’article i les sensa-cions noves que m’inspirava:“M’estimo aquest paisatge. Pel camíde Sant Joan de la Torre del Comtesento com en cap altre lloc el pas delcarro de les estacions i el galop des-bocat del cavall que l’arrossega.Ahir, quan passejava cap a l’ermita,feia un capvespre xafogós d’estiu, lesolives eren quasi invisibles, com elcap d’una agulla, i avui ja les toco bo-tides, amb la pell tibant a punt d’es-clatar, perles negres i brillants, or-gulloses d’oli. Tots tenim racons es-pecials que ens desperten els sentits.Llocs on lamentar-nos per haverperdut tantes tardes, tants raigs de solque enfosqueixen els fruits d’aques-tes terres retirades, o transformen elscolors dels boscos més propers. Llocsque ens conviden a maleir les ocu-pacions diàries, les cabòries, les ma-lalties i les rutines de la feina... que ensfan perdre els moments de més valorde la vida.”Ha estat així, hem perdut moltsraigs de sol de codony, moltes ca-minades al capvespre, molts estels,molts moments senzills de valor in-calculable, perquè des de l’últimcop que vam estiuejar a la Torre, encomptes de passar uns mesos, comen l’article que us acabo de llegir,

han passat més de deu anys. Però noem queixo, no ens queixem, perquè,en definitiva, allò que és importantés que hem tornat. Demà al matípassejarem de nou pel camí de Sant

Joan i sentirem el plaerde retrobar-nos amb elpaisatge i amb la gent.Comentarem que us hemtrobat també una micamés vells, però amb lamateixa força per collirles olives orgulloses d’o-li, per lluitar en favor dela cultura i de la llenguapròpies, per seguir afer-rats als paisatges incom-parables, convençuts quela frontera, les fronteresinteriors i exteriors, nosón més que accidentsposats per, com deia el

mestre Sampedro, convertir-se enuna invitació a posseir-les i fran-quejar-les amb absoluta llibertat.”

«Pel camí deSant Joan de laTorre del Comtesento com encap altre lloc elpas del carro deles estacions i elgalop desbocatdel cavall quel’arrossega.»

Joan PerugaTONY LARA

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

LLIT

ERA

14

Conferència de Javier Giralt sobre la llengua catalana a Albelda// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

A la Sala Pi i Sunyer de l’Institutd’Estudis Catalans, el passat dia 12de desembre, a les 19 hores, JavierGiralt, profesor titular de FilologiaCatalana del Departament de Lin-güística General i Hispànica de laUniversidad de Zaragoza. va im-partir la conferència “La llenguacatalana en arxius aragonesos: elcas d’Albelda (Llitera) al segleXVI”. Cal dir que el títol de la con-ferència no era altre que el del lli-bre que recentment ha publicat Ja-vier Giralt, per tant, el contingut dela conferència el concentrà en unil·lustratiu i entenedor resum delllibre.

En primer lloc va intervenir el fi-lòleg mequinensà, Hèctor Moret,presentant el conferenciant en par-lar de la seua activitat professionali dels seus treballs i publicacions.

El llibre de Giralt recull l’estudidels arxius del protocol del notarid’Albelda de 1541 a 1582. Els do-cuments estudiats corresponen atestaments, capitulacions matrimo-nials, inventaris i requeriments, fo-namentalment. Com a norma ge-neral, els escrits de la mà del notariestan en llatí o castellà, cosa lògicaperquè el notari seria de Saragossa,però els corresponents als oficialsde la notaria, les notes adjuntesd’esborranys i anotacions ens llocsfora de la notaria, normalment hoestan en català. Després de parlar

dels trets dialectals i col·loquialsdel català d’Albelda dels segleXVI, el resum final de la conferèn-cia i del llibre el va fer el propi Gi-ralt així: a) són textos produïts enuna àrea perifèrica de l’àmbit cata-lanoparlant; b) són textos redactatsen plena decadència de l’ús oficial

del català; c) demostren que a mit-jans segle XVI encara s’usava el ca-talà escrit en terres aragoneses; i d)demostren que la llengua catalanafou (i és) l’autòctona a la Franjad’Aragó.

Després d’un ampli torn de pre-guntes va concloure l’acte.

Javier Giralt iHèctor Moretdurant laconferènciaJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Winnie Madikizela (Bizana, Sud-àfrica, 1936) // M. Llop

DONES

Winnie Madikizela és una dona símbol de la lluita contra l’a-partheid. Va pertànyer a la Lliga Femenina del Congrés Nacio-nal Africà, sobretot a la barriada negra de Soweto. Es va casarel 1958 amb Nelson Mandela i, després de l’empresonament delseu marit lany 1963,va ser obligada a abandonar Johannesburg,va ser confinada dins de casa i li van prohibir reunir-se amb mésd’una persona i que el seu nom o imatge apareguessin en qual-sevol mitjà de comunicació. Acusada d’actes violents, va passardisset mesos a la presó entre 1969 i 1970, i sis mesos quatre anysdesprés.

Encara que tenia prohibida la seua participació en actes pú-blics, en va fer cas omís, d’aquesta ordre, i va participar en mí-

tings multitudinaris on s’hi aplegaven més de 40.000 persones.Va recolzar la resistència armada contra el règim blanc i va

participar en moltes vagues dels obrers negres. El 1992 es va se-parar de Nelson Mandela i el 1996 es van divorciar. L’any 1993fou anomenada presidenta de l’ANC i fou nomenada ministrad’Art, Cultura, Ciència i Tecnologia del primer govern multiracialencapçalat pel seu marit, el 1994; un any després va ser aparta-da del govern. L’any 2003 va ser sentenciada a la presó a cau-sa d’un frau per un préstec bancari. El 1988 va rebre el Premide Solidaritat de Bremen. Winnie Madikizela és una dona ac-tivista política, solidaria i polèmica; la seua vida ha estat dedi-cada a la defensa dels drets humans.

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

TEM

A D

EL M

ES«El clima ja no és el que era?» Conferència i exposició fotogràfica a Alcampell// J. ESPLUGA TRENC

ser més elevades que les de la zonabaixa, principalment perquè no hi ar-riben les grans boires de la plana del’Ebre. A més, a la zona nord, les plu-ges són més freqüents (plou entre 10i 15 dies més a l’any), però el vent noarriba a velocitats tan altes com a lazona sud. Finalment, la zona centre(Sant Esteve, Açanui, Alcampell,Tamarit, Albelda, Castellonroi, etc.)té una posició intermèdia entre lesaltres dues, tant pel que fa a tempe-ratures com a pluviometria i vent.De mitjana, les diferències de tem-peratura entre la zona sud i la zonanord pot ser de fins uns 4°C.

Per finalitzar, Javier Barés va res-pondre algunes de les preguntesque els organitzadors de l’acte li vanplantejar. Així vam poder saber,per exemple, que l’any 2012 és undels que ha tingut uns contrastos cli-màtics més grans, ja que es va asso-lir la temperatura més alta dels úl-tims anys (el 10 d’agost de 2012 amb39,4°C) i també la més baixa (el 12de febrer amb –9,12°C) (són dadesreferides a Alcampell, fàcilment ex-trapolables al conjunt de la comar-ca lliterana, però no a la resta de laFranja). Vam saber també que a laLlitera les gelades solen començarcap a finals de novembre i acabarcap a principis d’abril. Que la quan-titat de pluja que cau al cap del’any ronda els 400 litres/m2, i que elsmesos amb més pluges solen ser l’a-

bril i el maig, mentre els menys plu-josos són febrer, agost i desembre.

Algunes persones es van adreçaral conferenciant per a preguntar-liper què a la comarca no existeix laparaula “pluja”. Després del des-concert inicial, efectivament, en ladiscussió tots els presents van coin-cidir que es tracta d’un terme absentdel vocabulari local, i que per refe-rir-se a la pluja s’utilitza l’expressió“lo plloure” (és a dir, una preposi-ció verbal en lloc del substantiu derigor). Ningú no va saber explicar elper què d’esta peculiaritat lèxica.

Per a finalitzar, Javier Barés va de-dicar una estona a reflexionar sobreels efectes del canvi climàtic en lanostra terra, i va dir que els modelsmeteorològics preveuen que en el fu-tur les temperatures màximes aniranaugmentant, tot i que les mínimes nopujaran tant. Per al cas d’Aragó, elseu pronòstic és que en els propersanys farà més calor, no farà menysfred a l’hivern però es reduirà el pe-ríode de gelades, i se suposa que la(ara ja escassa) pluviometria pro-gressivament disminuirà més.

Tant l’exposició com la conferèn-cia van ser organitzats pel Grup deRecuperació d’Arquitectura Popu-lar d’Alcampell (GRAPA), amb elsuport de l’Ajuntament d’Alcampell.Més informació sobre aquests acteses pot trobar a: http://tertuliesal-campell.wordpress.com/

El mes passat es va celebrar el IVConcurs de Fotografia d’Alcam-pell, com a resultat del qual elsdies 4 i 5 de gener es fer una inte-ressant exposició pública amb totesles imatges concursants. El temadel concurs d’enguany era els fenò-mens meteorològics, cosa que va do-nar lloc a fotos d’impressionants nú-vols, violents capvespres, fràgils arcsde sant Martí, amenaçadores tem-pestes i altres esdeveniments d’estamena. El premi del públic, consistenten un paraigua de tecnologia avan-çada, es va atorgar mitjançant vo-tacions de totes les persones que vanpassar a veure l’exposició, i va anara parar a Victòria Sierra Meler,d’Alcampell, per la seua fotografiatitulada ‘Foc’. El premi del jurat,consistent en una estació meteoro-lògica, va ser per Ana Ribera Roc,d’Altorricó, per la seua fotografia ti-tulada ‘Tarde de viento’.

L’exposició fotogràfica va anaracompanyada per una conferènciasobre l’evolució del clima a la co-marca impartida per Javier BarésRipollès, un meteoròleg local queporta molts anys recopilant dadesclimàtiques. Va explicar que, a cau-sa de la seua posició geogràfica, lacomarca de la Llitera (com les altresde la Franja) es troba al marge delsfluxos dels fronts de boires provi-nents tant de l’Atlàntic com de laMediterrània, la qual cosa es tra-dueix en un clima poc plujós i detemperatures més aviat extremes.

El ponent va comentar tambéque a la comarca de la Llitera es po-den distingir fins a tres zones cli-màtiques: la zona sud (Binèfar, Es-plucs, Vencilló, Altorricó, etc.) ca-racteritzada per unes temperaturesmés altes a l’estiu i més baixes a l’hi-vern, així com per una menor plu-viometria i una major intensitat delvent. En canvi, a la zona nord (Alins,Calassanç, Peralta, Camporrells,Baells, etc., ja tocant a la Ribagorça)succeeix el contrari, és a dir, les tem-peratures d’estiu són menors men-tre que les d’hivern poden fins i tot

ExposiciófotogràficasobrefenòmensmeteorològicsJOSEP ESPLUGA

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

CU

LTU

RA

16

L’Associació Cultural del Matar-ranya (ASCUMA) se sent menystin-guda pel Govern d’Aragó. Li ha dei-xat a “zero” totes les subvencions i lifa el buit quan convida representantsdel govern de Catalunya als actes, decultura i llengua, que organitza. Ho haexplicat el José Miguel Gràcia al pro-grama Estira la llengua!, de Ràdio Na-cional d’Andorra, que contextualitzaels fets en la situació econòmica i elprocés polític obert Catalunya.

Descarregueu l’entrevista a travésd’aquest enllaç:http://www.andorradifusio.ad/me-dia/entrevista-any-desideri-lombarte

“Si abans teníem dificultats, arapot ser que en tinguem una micamés”. Així valora José Miguel Gràcia,l’afectació del debat de la sobirania deCatalunya sobre l’activitat cultural encatalà a la Franja de Ponent, un terri-tori que fa de frontissa. Gràcia, bloguerde referència del territori, ho viu deprop com a portaveu de l’AssociacióCultural del Matarranya. Això sí,constata dos fets empírics. El primer:“A tots els actes que hem fet sobre lallengua on han assistit autoritats o al-gun representant de Catalunya, tots,actes culturals i de la llengua, no hi haassistit cap representant del Governd’Aragó”. El segon, sobre les sub-vencions: “Ens les han negat totes; lespoques que teníem estan a zero”.Això sí, immediatament afegeix:“Això no vol dir que nosaltres no llui-tem igual o més”.

Tot això, pel que fa al Govern d’A-ragó. Perquè Gràcia de seguida re-corda que la Diputació de Terol sub-venciona l’edició anual d’un llibrede l’entitat en català i que hi ha moltbona relació amb la Comarca delMatarranya i amb “molts alcaldes”,sense obviar que la majoria són delPartit Aragonès (PAR) o del Partit Po-pular (PP), les dues formacions quevan impulsar la Llei de llengües del’Aragó que anomena LAPAO el ca-talà. Però a la comarca no tot són florsi violes pel que fa al català. El porta-veu de l’ASCUMA s’ha referit a l’a-parició de diverses pintades a Vall-de-roures amb el lema “Yo parlo cha-purriau”, que és com molts franjolins

anomenen el català que parlen. Unespintades, ja sigui per treure ferro al de-bat del LAPAO, per desmarcar-se’n oper crear més polèmica. La seva res-posta és que “aquest esperit contra elcatalà, de rebuig contra el nom, hi haestat sempre i ara una miqueta més”.I que no s’hi ha de donar gaire im-portància.

Any Desideri Lombarte

Totes aquestes reflexions han sor-git a propòsit de parlar de l’assembleaextraordinària que l’associació ma-tarranyenca ha fet el 29 de desembrea Calaceit. L’objectiu, fer balanç del’any 2013 però sobretot, projectar l’ac-ció del 2014. El president va remarcarla voluntat d’estar presents, més quemai, a tots els actes relacionats amb lallengua catalana que es facin arreudels Països Catalans. Però, per damuntde tot, els esforços se centraran en ho-menatjar l’escriptor de Pena-roja De-sideri Lombarte coincidint amb el25è aniversari de la seva mort.

José Miguel Gràcia explica que ésuna figura molt coneguda a la comarcai “més conegut en terres de parla ca-talana catalanes que a l’Aragó deparla castellana”, per bé que l’Institutd’Estudis Terolencs ha finançat lapublicació d’algun llibre seu a travésde l’ASCUMA. Malgrat que Lom-barte va estudiar a Alcanyís (Terol) ials dinou anys es va instal·lar a Bar-

La dificultat de ser una frontissa// AGUSTÍ MAS

celona, la seva obra mostra un punt devista molt matarranyenc. De fet, totala producció literària la concentra ennou anys, a partir de la dècada dels se-tanta, quan per motius de salut deixade treballar i comença una vida molta cavall de la ciutat comtal i el masMolinar de Pena-Roja. “Lo més im-portant de tot jo crec que és l’obrapoètica”, destaca Gràcia. Però tambéva fer teatre, narrativa i investigació.

Per recordar Desideri Lombarte,l’ASCUMA li dedicarà els dos su-plements anuals, Styli locus, de la re-vista Temps de Franja, “amb col·la-boracions inèdites d’autors del Ma-tarranya”; es presentarà a diferentspobles l’última novel·la que va publi-car, Les aventures del sastre Roc d’Ar-ça; se li dedicarà la Trobada Culturaldel Matarranya del 2014 i es farà a laseva població natal; hi haurà actua-cions musicals, lectures d’obres sevesen col·laboració amb artistes de la co-marca; etc. I la cirereta del pastís se-ria obtenir els fons suficients per re-editar l’obra, “exhaurida des de famolt temps”, Ataüllar el món des delMolinar. I aquí és on l’ASCUMA tro-ba a faltar la complicitat que dèiem alprincipi, segons José Miguel Gràcia:“El més dolent és que el Governd’Aragó està tancat a tot i no obtin-drem cap solució”. Però no es donenper rendits i picaran tantes portes comcalgui: la de l’Institut Ramon Munta-ner, la de la Comarca del Matarranya,l’Institut d’Estudis Ilerdencs…

José MiguelGràcia

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

En els darrers anys, durant el mes de desembre m’arriba percorreu ordinari (rara avis) una nadala de l’Ajuntament de Me-quinensa. Es tracta d’unes nadales, diguem-ne, institucionalsque gairebé sempre contenen una il·lustració d’un paratge dela vila actual i del seu entorn natural més immediat acompa-nyada d’un text evocatiu sobre la vila vella extret de l’obra nar-rativa de Jesús Moncada. El text de la nadala d’enguany, en-capçalada per un dibuix amb la silueta del castell de Mequi-nensa, conté un fragment de la narració Una estampa del segleXVII aplegada en el recull Cabòries estivals, un text que, reta-llat pels editors de la nadala, diu així: «Sempre que torno a Me-quinensa, pujo al castell... Una mirada circular... permet abastarun panorama espectacular... l’Aiguabarreig... Granja d’Escarp,Torrent de Cinca... En dies diàfans, més amunt de Lleida els Pi-rineus... Montmeneu... la Picarda... el Segre confluència ambl’Ebre... la costa de Faió... terres del Matarranya... Casp... l’alti-plà de Monegre,... Quan el crepuscle esfuma el paisatge i co-menço a baixar sense presa cap a la vila, penso sovint en la te-ranyina artificial de fronteres administratives que cobreix el ter-ritori que acabo d’albirar... i en qui les empra i manipula ara iadés amb histèria inquisitorial per falsejar allò que constitueixles nostres senyes d’identitat, començant per la llengua... l’es-

tranya llengua que s’hi parla des de segles... “el català”.»

El que no pot dir el fragment moncadià és que des de fa algunsanys els voltants del castell –el mirador des del qual l’escriptordescriu “un panorama espectacular”– han esdevingut territori ve-dat a mequinensans i forasters. De sempre, el castell de Mequi-nensa (o, si ara voleu, d’Endesa, l’empresa hereva de la ENHERi propietària de bona part de la serra del Castell) ha estat vist comun Das Schloß, un autèntic castell kafkià, que simbolitza el me-nyspreu dels poderosos sobre la vida dels habitants de la vila (lesviles?) que s’estén als seus peus. Aquest menyspreu s’evidenciaara amb més claredat amb els vigilants que impedeixen a me-quinensans i forasters exercir el dret consuetudinari d’accedir lliu-rement a camins i indrets que envolten la fantasiosa edificació –bastida a la fi dels anys cinquanta del segle passat, d’acord ambels nefastos criteris de l’època, a major glòria de l’empresa nacionalhidroelèctrica que va fer els pantans de Mequinensa i Riba-roja–que corona la serra que separa la vila vella de la nova.

Certament, Jesús Moncada quan retornava al Poble, així compodia pujava a vagarejar per les fortificacions exteriors i l’entorndel castell que fan de mirador sobre la vila de Mequinensa, tantla vella com la nova, i s’entregava al record. Ara, com qualsevolmequinensà enyoradís o foraster curiós, ho tindria vedat.

Ho tindria vedat // Esteve Betrià

Arantxa Capdevila és d’Alcam-pell, però com tantes altres personesque van marxar a estudiar a les ca-pitals d’Aragó o de Catalunya, encaracerca la manera de tornar-hi. Tot iaixò, manté un bon ritme de visites alllarg del cicle anual, cosa que li per-met no perdre’s cap sessió del Clubde Lectura i mantenir una col·labo-ració activa amb diverses associacionslocals (el GRAPA, la Bardissa o laMula Groga).

L’Arantxa passa el seu temps en-tre Barcelona (on resideix), Tarra-gona (on treballa) i Alcampell (on so-mia i llegeix novel·la negra). Desprésde llicenciar-se en Ciències de la In-formació i d’experimentar en pellpròpia la intensa feina de redactoraen alguns diaris catalans (La Maña-na, Diari de Tarragona), va decidirorientar la seua activitat professionalvers el món acadèmic. Amb una becade formació d’investigadors va fer undoctorat a la Universitat Pompeu Fa-bra, on es va iniciar a la docència uni-versitària. Ara fa uns deu anys que esva traslladar a la Universitat Rovira

Arantxa Capdevila. Comunicació política i novel·la negra// J.E.T. & L.E.C.

U12

i Virgili, on actualment és vicedega-na de la Facultat de Lletres i res-ponsable dels ensenyaments de Pe-riodisme, de Comunicació Audiovi-sual i de Publicitat i Relacions Pú-bliques.

A la URV l’Arantxa imparteixclasses de Teoria de la Imatge, Re-tòrica i Comunicació Política, temessobre els que ha fet una bona sarpa-da de publicacions. Per exemple, desdel 1999, cada vegada que hi haeleccions autonòmiques coordinaun equip de periodistes i politòlegsque analitza la campanya electoral.El darrer informe portava per títol:“La campanya fragmentada” (so-bre les eleccions catalanes de 2010);mentre que l’anterior era: “L’espec-tre del tripartit” (sobre les del 2006),etc. Amb el cicle electoral que mosespera ja deuen estar esmolant les te-cles dels ordinadors.

Un dels projectes més recents del’Arantxa és la co-direcció d’EfecteLupa, un programa de ràdio ques’emet a ‘Canal Litera’, la nova emis-sora on-line que han engegat José

Luis Paricio i Inma Gracia des de Bi-nèfar (www.canallitera.es). Es tractad’un programa d’anàlisi i reflexiósobre temes dispars, principalment re-lacionats amb la Llitera i amb laFranja en general. I fet en català, jaque l’Arantxa sempre ha tingut cla-ra la filiació de la seua llengua. Ambfreqüència s’indigna per la manca derespecte amb que els governantsaragonesos tracten la nostra llen-gua, però, ingènuament, prefereixser optimista i pensar que la irres-ponsabilitat política ja haurà tocatsostre. Deu ser de tant llegir novel·lanegra.

ArantxaCapdevila

J.E.T.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

La portada de l’últim TdeF és entranyable. El primer pla deJoan F. Mira es deixa mirar i transmet saviesa i una calmagratificant. L’entrevista que li fa Berenguer de Mussots és unregal. En el contingut, el gran intel·lectual i gran escriptor,president d’Acció Cultural del País Valencià, ens aporta cri-teri i llum sobre el nostre món cultural. Un luxe per a la pu-blicació.

Hi ha una resposta de J. F. Mira que em provoca a fer l’ar-ticle i a triar el titular. Quan B. de Mussots li demana la per-cepció de la visita a Calaceit aquest estiu amb motiu de l’actededicat als 90 anys de l’escriptor Josep Vallverdú, l’autor de Eltramvia groc deixa anar: “Hauria d’haver-hi hagut més pre-sència de la gent de Calaceit i comarca (...) amb la sensacióque molts veníem de fora, fèiem un acte en què la meitat éremels que havíem vingut de fora, ens n’anàvem d’allà i tot que-dava igual”.

És una situació constant que arrosseguem i que probable-ment continuarem arrossegant: els actes culturals, que respo-nen a convocatòries ‘de país’, sovint no tenen gaire capacitatde convocatòria entre nosaltres i sovint hi acut més gent defora atrets per la singularitat de la Franja. Els indígenes dellloc no hi van perquè no s’hi senten concernits?, perquè noels interessa? Si les respostes són afirmatives, aleshores la con-tradicció és flagrant i tenim una mala peça al teler. La man-

cança d’interès o d’al·licient per al ciutadà del territori és no-tòria tal com diu l’entrevistat i, finalment, constatem l’evi-dència del fenomen perquè és un lloc comú que es repeteix,com hem dit més amunt.

Potser no ens hem d’estripar les vestidures ni llançar el bar-ret al foc, perquè al capdavall és el que hi ha, és el que tenimi és amb el que ens hem de barallar; si ens serveix una mica deconsol, no és un fenomen exclusiu dels nostres pobles de laFranja. El que passa és que a ca nostra tenim la sensació d’a-nar tan reculats en tantes coses, tenim tantes necessitats percobrir, som tan lluny dels estàndards en tot allò que anome-nem Cultura i país que sovint t’agafa vertigen davant la fei-nada que queda per endavant.

Al meu entendre, per avançar cap a la resolució d’aquestasituació deficitària, proposo denunciar les evidències i man-cances per superar les contradiccions. Ha!, ara direu. I com esfa per anar més enllà del joc de paraules? Teniu raó, no ho séi em temo que ningú no ho sàpiga. Només se m’acut allò de fercamí caminant que, com escriu el savi Joan Coromines a l’E-timològic, era el que volia dir en principi ‘acaminar’. Ens toca,doncs, no deixar de fer camí ajudant a identificar els interes-sos d’aquestes comarques i a servir-los i impulsar-los. Ah!, i aemmirallar-nos en exemples com la personalitat i l’obra deJoan Francesc Mira, un homenot de la nostra cultura.

Contradiccions, mancances, evidències // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Ningú ho pot dubtar, el País Va-lencià estava contaminat per la llen-gua catalana, aquesta estranya llen-gua que els entra pel nord amb àn-sies de domini colonitzador. Discul-peu! Disculpeu, si us plau! He ditPaís Valencià. Ha estat un lapsus, per-què el correcte és dir (pronuncieu laerra final) Comunitat Valenciana.Està a l’Estatut i prou, la història éscosa passada. No hi noteu un afanypancatalanista quan pronuncieu PaísValencià? Jo sí.

Després d’un llarg procés judiciali amb multes quasi milionàries a Ac-ció Cutural del País Valencià, la Ge-neralitat Valenciana va aconseguirtancar les emissions de TV3 —17 defebrer de 2011 a 2/4 de deu del ves-pre i després de 26 anys—, la qualnomés es dedicava a desinformar elsvalencians, maltractant la seua cul-tura i anorreant la parla valenciana.Us posaré un exemple en forma depregunta: algú de vosaltres ha es-coltat, en alguna ocasió, parlar a TV3pronunciant les erres finals dels in-finitius verbals? Cap ni una, estava

Descontaminant el País Valencià//JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

i està prohibit. I una pregunta més:coneixeu d’algun valencià que tre-balli o hagi treballat a TV3? Està pe-nat.

Continuant amb el procés neteja-dor, la Generalitat Valenciana haanat reduït subvencions i tancant uni-tats escolars d’ensenyament en va-lencià. Realment el que passa que elsd’Escola Valenciana diuen que és va-lencià quan tothom sap que és català.En tot cas tant un com l’altre no ser-veixen de gran cosa, l’interessant essaber millor el castellà i més anglès.El saber no ocupa lloc, però és pre-ferible saber dos llengües bé que tresmalament. Qui pot negar la impor-tància de l’anglès!

No va parar el govern de la Ge-neralitat Valenciana fins que va de-cidir tancat la RTV Valenciana (ca-nal 9 +radio) —29 de novembrepassat, després de 24 anys d’emissió.Eren tan oneroses per a l’erari pú-blic i tan poc necessàries! Eren tancatalanistes!

I ahir li tocà el torn a les emissionsde Catalunya Ràdio i Catalunya In-

formació. El govern, també descon-taminador, de Rajoy va manar tan-car els senyals hertzians dels repeti-dors propietat d’Acció Cutural delPaís Valencià sota amenaça de mul-tes milionàries. Tota una mesura te-rapèutica i prou encertada contra elpancatalanisme i la desinformaciódels independentistes dels nord. Lesamputacions són l’únic remei contrala gangrena. I encara més: és el plaRajoy per a Catalunya, estúpids.

Deixeu-me acabar, si més no, ambuna frase seriosa: tot ha estat un ge-nocidi lingüístic.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

3 /

feb

rer

2014

OPI

NIÓ

19

“Només som un humil camí de sirga”// F. XAVIER RIERA

això, només faltaria !, mereix i me-reixerà sempre el nostre ajut.

Nosaltres, la Fundació, noméssom un humil camí de sirga en elqual, això sí, heu pogut confiaranualment i amb el qual, mentre enssigui possible, sempre hi podreucomptar. Un any rere l’altre, i ja ensconeixem de temps, hem fet acte depresència, és veritat, però no fem al-tra cosa que fer-vos costat en aques-ta lluita desigual. Al capdavall, nofem res més que ser fidels als nostresestatuts, que ens impulsen a treba-llar en defensa de la llengua pròpia.Si de cas, lamentar que no ho pu-guem fer de manera més esplèndi-da.

I certament que aquest mana-ment estatutari no el seguim per ob-ligació, sinó amb autèntica devociótractant-se de vosaltres, perquè hemestat testimonis de la vostra tossudaperseverança, i ho fem a més ambsolidaritat creixent, més encara quanassistim incrèduls i indignats al con-tinu menyspreu a què és sotmès elcatalà, especialment per part de de-

terminats poders de l’Aragó. Noens n’acabem de sortir, ni posant-hi tota l’empenta i l’optimisme queens contagiava l’estimat i malagua-nyat Josep Galan.

Lorca deia, ho heu sentit, «hoy notengo más espectáculo que una poe-sía amarga pero viva que creo podráabrir sus ojos.»

El nostre particular i autèntic es-pectacle és el tresor d’una llenguaantiga però viva, de defensa certa-ment amarga, però sobre la qualhem de poder seguir obrint els ullsde les generacions que ens seguei-xen.

Vosaltres, i nosaltres, en aquestcontinu i desigual combat de nit(com definia l’Espinàs a la seva fa-mosa novel·la Un feixuc trajectenocturn, precisament travessantaquestes terres) no tenim altra cosaque la força de la raó per defensar-nos de les agressions constants quepateix la llengua que tan orgullosa-ment parlem i volem seguir parlanttal com es mereix i ens mereixem.(...).

Amics i amigues,

Aviat farà 84 anys, exactament un16 de desembre de 1929, un jove i vi-tal García Lorca s’adreçava a un re-duït auditori, a l’hotel Ritz de Bar-celona, per presentar Un poeta enNueva York, i deia això:

«Señoras y señores, siempre quehablo ante mucha gente me pareceque me he equivocado de puerta.Unas manos amigas me han empu-jado y me encuentro aquí. La mitadde la gente anda perdida entre te-lones pintados y fuentes de hojala-ta, y cuando creen encontrar su cu-arto o su círculo tibio de sol, se en-cuentran con un caimán que se lostraga o... con el público, como yo eneste momento, y hoy no tengo másespectáculo que una poesía amargapero viva que creo podrá abrir susojos.»

I seguia amb el preàmbul que pre-cedia la lectura dels seus poemes.

De manera semblant, jo no pucdir-vos que avui m’hagi equivocat deporta, però sí que em pareix queaquest premi que ens concediu tangenerosament i que agraeixo de totcor en nom de la Fundació Jordi Ca-ses, duu una direcció equivocada,perquè més que un premi de vosal-tres cap a nosaltres hauria de ser unreconeixement en sentit contrari.Vosaltres sou els autèntics merei-xedors del premi, d’aquest i demolts d’altres que hi poguessin ha-ver, encara que només fos pel fetque sempre heu hagut de lluitar con-tra tota mena d’elements en la de-fensa de la llengua que compartimi ens uneix. Us ha tocat i us segueixtocant bregar fort per sobreviure na-vegant sempre contra corrent. I

F. XavierRiera durantel seuparlamentJULIO MORENO

Reproducció de les paraules d’a-graïment del president de la Fun-dació Amanda Llebot amb motiu dela recepció del «Premi Franja: Cul-tura i Territori 2012» el 23 de no-vembre de 2013 a Torrent de Cin-ca, durant la gala anual de l’IEBC