En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA digital 8

Sumari2 Cartes dels lectors3 Editorial4 Matarranya7 Baix Cinca

11 Ribagorça 12 Llitera14 Cultura15 Tema del mes16 Aragó17 Galeria de personatges18 Països catalans19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsfranja@orange.es

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Revisió i confecció titulars de portada:Màrio Sasot.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Alternatives a la despoblacióArenys de Lledó és una petita població

del Matarranya de només 205 habitants el2012 situada al riu Algars. Un exemple defer bé les coses i buscar alternatives per in-tentar guanyar la partida a la despoblaciódel territori. Daniel Suárez i Sandra Salvadóés una parella que s’han establert recent-ment al municipi i han creat una empresaper ajudar les famílies estrangeres a arre-lar-se a la comarca. Treballen online i ac-tualment compten amb quaranta projectesque sol·liciten viure i establir-se a les nos-tres viles. Així Arenys de Lledó és la vila dela comarca del Matarranya que ha crescutmés, segons el cens de població entre 2011i 2012, després de Vall-de-roures. I si fa unsanys el municipi tenia molts problemes permantenir l’escola oberta, ara tot s’ha solu-cionat amb l’augment de l’alumnat que pro-cedeix de diferents nacionalitats.

Però per assentar la població cal mante-nir i millorar els serveis municipals i això ésel que Arenys de Lledó fa. Per a continuaramb el cinema local els caps de setmana,que compta amb més de seixanta anys defuncionament ininterromput, el bar, l’hos-tal i la intensa activitat cultural, han dina-mitzat, des del 2003, l’Associació Culturalel Galeró a la que pertanyen la totalitatd’habitants. Com ells mateixos diuen, és unaentitat multicultural i un nexe importantd’unió i integració de tots els seus socis per-què entre els 316 membres, més que veïns,hi ha diferents nacionalitats: espanyola, ho-landesa, suïssa, anglesa, nord-americana,alemanya i escocesa. La seua presentació ainternet està escrita en català, castellà, an-

glès, francès i alemany per arribar a tothom.A més la població compta amb altres ser-veis bàsics que no tenen alguns municipismés grans: botiga d’alimentació, forn de pa,perruqueria, taller mecànic, cooperativa delvi, hostal rural i Celler d’Algars. Serà esteel nou model demogràfic per evitar la des-població de les nostres viles?

Arnau Timoneda

Sobre la pel·lícula El boscLa periodista Carmen Puyó a l’Heraldo

de Aragón del 21-12-12 fa una crítica a lapel·lícula El bosc totalment negativa. No liha agradat gens, només destaca un aspec-te positiu: la impressionat bellesa dels pa-ratges del Baix Aragó, l’escenari de la his-tòria. Fantàstica la seua afirmació! La pe-riodista s’hauria d’haver quedar a la salaacabada la projecció per a visionar elscrèdits o bé informar-se per no fer el ridí-cul l’exigent periodista. Quan algú critica demanera tan negativa una pel·lícula ha decontrolar els arguments i la informació quedóna per no pixar fora de test com és el seucas i quedar en evidència. Els paratges d’im-pressionant bellesa no són del Baix Aragó,són d’Arnes de la comarca catalana de laTerra Alta i de Vila-rodona de l’Alt Camp.Del Matarranya, concretament de la Freix-neda, hi ha una escena però a l’interior d’u-na església. Per tant del Baix Aragó no apa-reix cap paratge d’impressionant bellesacom ella afirma erròniament.

Pere Vergos

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teuescartes, tot indicant el teu nom ipoblació, a: tempsfranja@orange.es

Recordem a tots elssubscriptors de Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf delsnúmeros digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsfranja@orange.es

Imatge coberta: Artur Quintana en unmoment de la presentació. Foto: ©RaquelFélez

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

EDIT

OR

IAL

Fraga ha acollit, entre els dies 1 i 9de febrer, un festival sobre literatu-ra oral: Fraga Cuenta. Al llarg d’a-quests dies s’han celebrat diversoscontacontes per a petits i grans, tro-bades amb autors i cursets de narra-ció i il·lustració. Intensament pro-mocionat (xarxes socials, cartells alsfanals...), Fraga Cuenta ha tingut unpressupost de 25.000€, que la regi-doria de cultura ha pagat a l’empre-sa que ha desenvolupat l’esdeveni-ment, Ediciones La Fragatina.

Tal com era d’esperar, a Fraga Cu-enta s’ha ignorat la llengua pròpia dela localitat, el català, ja que no s’haprogramat cap activitat en aquestallengua. Cap sorpresa: com ja sabenels nostres lectors, és la tònica habi-tual de l’Ajuntament, entestat des defa anys a fer veure que Fraga és Ca-dis o Sòria, o siga, que és monolingüecastellana. De fet, la regidoria de cul-tura potser caldria rebatejar-la coma regidoria d’aculturació, ja queaquest és el seu primer i últim ob-jectiu.

Res nou, com dèiem. Ara bé, ambFraga Cuenta l’Ajuntament de Fra-ga encara ha anat més enllà. I és queles autoritats fragatines han tingut labarra de justificar Fraga Cuenta comun esdeveniment per a reivindicar elstrets característics de Fraga.

Així, l’alcalde de Fraga, SantiagoEscandil, ha assegurat que l’objectiudel festival és recuperació de “lanarración como herramienta de trans-misión de valores y sentimientos depertenencia en un momento en el quela estandarización de costumbres y loscambios sociales y demográficos ob-ligan a un esfuerzo suplementariopara poner en valor la historia y lastradiciones de nuestra Ciudad. [...] Laliteratura, y en concreto el cuento, seponen así al servicio de nuestrascostumbres, nuestra historia y todoaquello que nos define como pueblo”.

I la regidora de cultura, CarmenQuerol, per la seua banda, s’ha refe-rit al “carácter de reivindicación delo propio que tiene este certamen”.I en una entrevista a Lleida TV (te-levisió en llengua catalana on la re-gidora va parlar en castellà ambaquell deix característic dels catala-

noparlants quan parlen castellà) haassegurat que Fraga Cuenta va nài-xer arran de “la gran tradición quehay en Fraga de contar cuentos”, ique “hay muchas leyendas en Fraga,que se cuentan sobre todo en el cas-co antiguo”. Fantàstic!

“Nuestras costumbres, nuestra his-toria y todo aquello que nos definecomo pueblo”, “la reivindicación delo propio”... En què es deu traduir, totaixò, a l’hora de la veritat, a Fraga Cu-enta? A què es deuen referir? A lallengua que parlem a Fraga des de se-gles, el català, segur que no. I, òbvia-ment, la conseqüència d’ignorar lallengua pròpia és ignorar la literatu-ra popular pròpia, aquí suposadamentreivindicada.

Una literatura popular, a més, quedes de fa anys es va publicant aquí iallà. És especialment destacable l’ex-tens recull de contes de Carlos Gon-zález, titulat Despallerofant: recopi-lació i estudi de relats de tradicióoral recollits a la comarca del BaixCinca. I no cal oblidar les aportacionsJosep Galan, les germanes Andrese-ta i Pepeta Beán o Mary Zapater endiversos llibres i revistes.

I també, no cal dir-ho, una literaturapopular que encara es conserva a lamemòria de molts i molt fragatins. Peraixò encara sobta més que l’Ajunta-ment organitze aventures intentantfer veure que hem sigut una cosa queno vam ser. S’ha de ser sapastre pervoler reescriure la història quan la vi-talitat al carrer de la nostra cultura et

EDITORIAL

Quan fins i tot se’ns vol negar la nostra tradició

El narradorPep Bruno, laperiodistaMariviChacón i laregidoraCarmenQuerol, aLleida TV.LLEIDA TV

deixa en evidència. Un cinisme queha sigut denunciat per ben pocs, percert.

És cert que el PSOE de Fragas’ha queixat a la premsa, sí, però no-més pel cost. Certament, és sospitósque la factura de tot plegat sume25.000€. Un despropòsit. I tampocs’entén que es contracten els serveisd’una empresa privada quan Fraga tépersonal de cultura i una xarxa de bi-blioteques. Però de tot això de la llen-gua, el PSOE no n’ha dit ni piu.

Des de les nostres associacions nopodem mirar a una altra banda da-vant l’amnèsia gens casual de lesnostres autoritats. Fa molts anys queens neguen la llengua, però és que arafins i tot ens neguen la nostra tradi-ció. Ens amaguen la història i ens di-uen que no en tenim. I sembla que lacosa tindrà una nova edició l’any vi-nent. Ho denunciarem tants copscom calga, però és un crit que mésgent s’hauria de fer propi o arribaràel dia en què la nostra tradició cau-rà en l’oblit i l’altra sí que esdevindràla nostra.

Any Salvador Espriu“Imposaràs la veritat fins a la mort, sense l’ajut de cap consol”

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

MA

TAR

RA

NY

A

4

El Casal Pere Quart de Sabadell ésconegut popularment com les Voltesde Ca l’Oliver. Fou construït el 1862per Pere Oliver, besavi patern deJoan Oliver. El projecte inicial, obrade l’arquitecte Gabriel Batllevell, in-cloïa disset porxades a la Rambla. Laseu actual del Casal Pere Quart cor-respon a la residència familiar delsOliver, encara que Joan Oliver no nas-qué en aquest edifici sinó a la casa delcarrer del Jardí, 8.

El dia 15 de febrer, en aquest es-pai, Òmnium Cultural de Sabadell il’Associació Cultural del Matarranya

ASCUMA a Sabadell// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Llengua, Cultura, País

Llengua i seducció (2)JORNADES PER LA DIGNIFICACIÓ LINGÜÍSTICA

Fraga (Baix Cinca)

Divendres, 8/3/13, Hotel Casanova (Av. Madrid 54)21:00 Sopar tertúlia amb motiu dels 90 números, 15 anys de Fogaril i calaixera amb Mari Zapater, editora de la revista.

Presentarà: Pep Labat, professor de l’IES Ramón J. Sender.

Dissabte, 9/3/13, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç 12)10:00 Obertura a càrrec de Francesc Ricart, coordinador del Casal Jaume I de Fraga.10:15 Ponència De que parlem quan parlem de Llengua i seducció a càrrec de Quim Gibert, psicòleg. Presentarà: Francesc Ricart.11:00 Ponència Seduir amb la llengua? a càrrec de Ferran Suay, doctor en psicologia per la UV i dinamitzador de Tallers per la

Llengua. Presentarà: Eugeni Casanova, periodista12:15 Ponència Clarió: explorant els racons de la Llei a càrrec de Pepa Nogués, secretària de Clarió, associació de pares i mares

del Matarranya en defensa del català; i Vicent de Melchor, doctor en filologia catalana per la UAB.12:45 Ponència La llengua és una font de plaer a càrrec de Màrius Serra, enigmista. Presentarà: Glòria Francino, professora de

l’INS Torrevicens de Lleida.

Programa complementari del cap de setmana:

17:00 Visita guiada a Lo Castell. Punt de trobada: rotonda del Sotet.

Diumenge, 10/3/1310:00-13:00 Visites guiades als monestirs d’Avinganya i d’Escarp.

Organització: Casal Jaume I de Fraga, amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la

Diputació de Lleida i d'Òmnium Cultural de Ponent.

Llengua, Cultura, País és el lema d’Omnium Cultural. Per amolts de nosaltres va ser una emocionant descoberta la feinadaque, per impulsar aquests tres aspectes de la nostra identitatcomuna, es fa a la comarca del Matarranya, representada enaquestes Jornades per ASCUMA, amb alguns components dela qual vàrem poder compartir unes hores d’intens intercanvide vivències i activitats. La força expressiva i capacitat artísti-ca del Duo Recapte ens va literalment obrir un camí de co-neixença de Desideri Lombarte que ja no s’acabarà mai.

Els autors dels dos llibres presentats, Carles Terès i JoaquimMonclús van mostrar la gran qualitat dels escriptors del Ma-

tarranya, i ens van deixar amb moltes ganes de conèixer la res-ta de la producció literària d’aquestes terres, que la mostra Ataü-llar el món des del Molinar i de la revista Temps de Franja, ensvaren descobrir. El quartet vocal Som Amorós va tancar les Jor-nades amb un recull de cançons de totes les contrades de par-la catalana.

Volem agrair a tots la seva visita a Sabadell, amb la segure-tat que ens retrobarem ben aviat en el camí de defensa de lallengua, de la cultura i del país.

Josep Boltaina FozOMNIUM CULTURAL DE SABADELL

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

MA

TAR

RA

NY

A

5

Fins quan abusareu de la nostra paciència? (Res de nou davall lo sol) // Vicent de Melchor

VANITAS VANITATIS

Conscientment o no, els següents són els resultats que depa-rarie una aplicació continuada de la política lingüística del l’ac-tual Govern, com ja ha denunciat també Iniciativa Cultural dela Franja. Tradueixo de The Language Death [La mort de les llen-gües] (Cambridge: UP, 2001, cap. 3) del conegut catedràtic gal·lèsde Lingüística, David Crystal: “L’antipatia [contra les llengües mi-noritàries] pot prendre formes més subtils. La gent trobe que témenys oportunitats de fer servir la llengua, perquè se l’ha mar-ginat oficialment. No la trobe en dominis oficials, com ara les ofi-cines de l’Administració o els bancs locals. No la trobe en els mit-jans de comunicació. No la trobe com a llengua d’educació. Lallengua, així, desapareix del costat “seriós” de la vida. La seua

presència encara pot ser forta en alguns àmbits [...], però estossón percebuts com a àmbits amb menys estatus. Des d’un puntde vista polític, la llengua s’està convertint en invisible [cursivesmeues]. El sociolingüista Joshua Fishman es va referir una vegadaa est estat de coses com a ‘folklorització d’una llengua’: l’ús d’u-na llengua autòctona només en àmbits irrellevants i sense im-portància. És fàcil de veure com pot morir una llengua amb eltemps, simplement despullant-la dels seus dominis [...]. Es con-vertix així en una forma de conducta només familiar per a l’en-tusiaste, l’especialiste o el buscador de curiositats.” De tot aixòse’n diu “diglòssia”, en sociolingüística, i és el pa de cada dia ala Franja —però també ho era a Catalunya fa cinquanta anys.

van presentar les Jornades del Ma-tarranya a Sabadell.

A les 6 de la tarda es van obrir lesexposicions a la planta baixa de l’e-difici i al voltant de les 17 h, la pre-sidenta d’Òmnium Cultural de Sa-badell i el president d’Ascuma, JosepMaria Baró, obriren els actes i do-naren la benvinguda als assistents.Tot seguit presentaren les exposi-cions: Carles Sancho, “Ataüllar elmón des del Molinar” i Josep MiquelGràcia, “Quan érem emigrants”.

A la Sala d’Actes del 1r pis, des-prés de la presentació de Josep Bol-taina, alma mater dels actes, vandonar a conèixer l’Associació Cul-tural del Matarranya, el seu presi-dent, Josep Maria Baró, Carles Sanc-ho i Josep Miquel Gràcia.

Passades les 20 hores arribà l’ac-tuació estel·lar, el Duo Recapte(Antoni Bengochea i Màrio Sasot)amb l’espectacle “Ataüllar el móndes del Molinar. Desideri Lombar-te, in memoriam”. Com sempre, unèxit força aplaudit, en aquest cas pelssabadellencs.

No mancaren les lloances a l’es-pectacle i a l’ASCUMA en general,mentre els assistents assaborien unesbones coquetes, mantegats, ametllatsi vi de nous del Matarranaya.

El dia 21 es van presentar tambéa Sabadell els llibres de dos franjo-lins i socis d’ASCUMA, JoaquimMonclús i Carles Terès. Es tracta d’ElMatarranya. Crònica de viatge i Li-cantropia respectivament. Van assistirun bon nombre de persones amb de-sitjos de conèixer la literatura delMatarranya, representada peraquests dos autors. La Jornada con-clogué amb l’actuació del Quartetvocal “Som Amorós”.

Música, poesia i emocionsSorpresa, emocions diverses i complicitats múltiples van confluir en una nit mà-

gica el passat 15 de febrer, al Casal “Pere Quart” durant el concert que va donar allàel Duo Recapte en el marc de les “Jornades del Matarranya a Sabadell” organitza-des per Omnium Cultural d’aquesta vila i l’Associació Cultural del Matarrranya.

Antoni Bengochea (veu) i Màrio Sasot (bandúrria) oferiren l’espectacle “Ataü-llar el món des del Molinar. Desideri Lombarte, in memoriam” davant de més de centpersones, entre les que hi havia membres associats d’Omnium Sabadell, franjolinsresidents a Catalunya, membres d’ASCUMA, i nombrosos sabadellencs i vallesansamb ancestres matarranyencs.

El concert va ser seguit amb molta atenció per un públic atent i entregat, que gau-dí de les diferents etapes i variants de la poesia de Desideri: els curts i sentits sonetsque parlen de la terra, la vida, l’amor i la mort, o els romanços narratius més irònics,que ajudaven a comprendre els diversos aspectes de la temàtica lombartiana, les eta-pes que va passar en la seua (curta) existència i la seua sensibilitat i optimisme vi-tals.

El públic mostrà el seu deler i satisfacció amb nombrosos aplaudiments al llarg del’espectacle.

Màrio Sasot

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

MA

TAR

RA

NY

A

6

La protecció del patrimoni comú // Juli Micolau

L’ARGADELL

Ja fa anys que van declarar Conjunt Històric-Artístic els po-bles matarranyencs de Ràfels, Beseit, la Freixneda, Calaceit i Vallde roures, una decisió encertada per a protegir el patrimoni ar-quitectònic, evitant el deteriorament del casc antic d’eixes viles.

També s’ha declarat Patrimoni de la Humanitat el Santuari dela Mare de Déu de la Font, de Pena-roja de Tastavins, d’estil gò-tic-mudèjar. De la mateixa manera és considerat l’Art Rupes-tre Llevantí de Beseit i Queretes.

Vingueren, gairebé alhora, els LIC-Lloc d’Importància Co-munitària (els Ports de Beseit, el riu Algars i el riu Matarranya),territoris que actuen com a corredors biològics entre els tossalsde Beseit i el riu Ebre, protegint així la fauna aquàtica i terres-tre i la seua flora amb tota classe de vegetació.

I, sabent-ho, a la Freixneda se’ls va plantejar amb una Reser-va de la Biosfera amb tot el que això comporta –en el seu mo-ment va aixecar una gran polseguera de comentaris motivats pelsestrictes requisits per a ser-ho– però, lamentablement, es va des-estimar la proposta.

Dit això, ara el que cal és una aposta clara i decidida per a de-fensar la nostra llengua, un exercici clar que li correspon a la gentdel propi territori on s’ha d’involucrar en la seua dignificació, sen-se esperar massa d’alguns governs de torn ubicats allà dellà, quèel que fan és dificultar, sovint, la vida d’un patrimoni lingüísticque no se’l creuen prou, senzillament, per que no és d’ells. La su-pervivència de TOT lo nostre patrimoni comú depèn de vostès.PAX et LUX.

El català de la Codonyera// LLUÍS ROIG

A les 19:30 h del passat dimecres 13de febrer, es va presentar a Saragos-sa el llibre d’Artur Quintana i Font,El català de la Codonyera, editat perGara d’Edizions. A l’Aula de la Ins-titución Fernando el Católico, unnombrós grup de persones romanguében interessat des de l’obertura del’acte per Carlos Forcadell, directorde la Institución Fernando el Católi-co, i durant les intervencions de:Chusé Aragüés, com a cap de GaraEdizions i Javier Giralt, cap del De-partamento de Lingüística General eHispànica de la Universitat de Sara-gossa. El professor Giralt manifestàsentir-se molt honorat de presentar elllibre i va fer un documentat repàsdels treballs del Dr. Quintana, de comes van conèixer, de l’estructura de l’o-bra i dels seus valors filològics i lin-güístics, en especial del seu vocabu-lari de la cultura popular de la Co-donyera. El Dr. Quintana va fer es-ment de la seua arribada a la Codo-nyera, de les seues estades estivals ide la seua vinculació definitiva, decom era el “lloc” fa 50 anys, de la si-tuació –abans i ara– de la llengua...Ens va oferir multitud de frases fetesi curiositats de la Codonyera, farcidesd’humor, però sempre amb una fi-nalitat didàctica, i va agrair tant elseditors com les institucions col·labo-radors, Institución Fernando el Ca-tólico i Prensas Universitarias. L’ac-te es va cloure amb la intervenció deTomàs Bosque, poeta i músic de laCodonyera. Tomás cantà amb sensi-

bilitat i mestria i va fer cantar el pú-blic, acabant amb la cançó tradicio-nal, “Roda la mola”, amb modifica-cions i arranjaments d’ell mateix.En la tornada participà tot el públic.Tot un èxit.

L’autor diu en la introducció del lli-bre: “Aquest treball es fonamenta enla meva tesi doctoral, El parlar de laCodonyera. Resultat d’unes enquestes.Premi Nicolau d’Olwer 1973, redac-tada l’any 1972 i publicada al núme-ro XVII de la revista Estudis Romà-nics, Barcelona: Institut d’EstudisCatalans 1976-1980 [1986], pàgines 1-253. El text que ara publico n’és unaversió corregida i considerablementampliada especialment en el capítoldedicat al vocabulari, que té ara ga-irebé un 25% més de mots.” Més en-davant l’autor diu. “El parlar de laCodonyera és una variant del catalàoccidental, amb característiques co-marcals, i fins i tot, locals prou re-marcables. Tanmateix no té justifi-

cació parlar ací de català de transicióa l’aragonès o al castellà o bé al re-vés,...”

No cal dir que l’obra és d’una pro-funditat i amplitud lingüístiques in-usitades tractant-se de una variantdialectal del català d’una poblaciód’uns 400 habitants. L’autoritat i co-neixements del Dr. Quintana la fa in-superable.

Tant de bo s’hagués pogut presen-tar a la Codonyera! Els reprovablesfets succeïts en aquesta població elmarç de 2010, quan un nombrós grupde persones –afavorides per autori-tats locals i alguns partits polítics– quevan impedir la presentació de la Lleide Llengües, han fet repensar re-centment el lloc de presentació del lli-bre. Posar pals a les rodes de la cul-tura qualifica el tarannà intel·lectualde qui ho fa, l’obstruir un acte cultu-ral demostra quins són els valors cí-vics i democràtics dels seus actors. Elsdelictes els sancionen les lleis.

Presentaciód’Artur

Quintana al’Aula de laInstitución

Fernando elCatólico

JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

BAIX

CIN

CAPresentació a Barcelona de Vine com estàs,

de Mercè Ibarz// VIRGILI IBARZ

El 14 de febrer per la tarda, a la lli-breria La Central del carrer Ma-llorca, es va fer la presentació del lli-bre Vine com estàs de Mercè Ibarz,editat per PROA. Van participar enla presentació l’editor literari JordiCornudella, el cronista cinemato-gràfic Jaume Figueras, la professo-ra de fotografia i cinema Núria Ai-delman i el cineasta Fran Ruvira, di-rector i coproductor de Ferida Arrel:Maria-Mercè Marçal.

Jordi Cornudella va fer constar laseva alegria que el llibre hagi pogutsortir després d’alguns entrebancs.Va destacar que en els llibres de laMercè Ibarz hi ha dos mons: elmón de la ficció i el món real, i unfil invisible que uneix La terra reti-rada amb Vine com estàs. MercèIbarz va dir que volia que el seu lli-bre fos presentat per lectors i no percrítics literaris. El fet que aquests lec-tors provinguin del món del cinemava fer que la presentació fos molt es-pecial.

Jaume Figueras, que ha declarat enalguna ocasió que va arribar al ci-nema a través del periodisme, ens vadir que no està acostumat a parlarde llibres i que li costa molt llegir fic-ció, però ha llegit Vine com estàsamb molta facilitat. Va destacar elllenguatge de les narracions i el co-neixement que té l’autora dels fetshistòrics. Figueras veu, en el primeri llarg capítol del llibre, “La guerravista des del mas”, una pel·lícula.Considera que les referències cine-matogràfiques estan presents entot el relat. Pensa que l’actriu Mer-cè Arànega podria interpretar el pa-per de donya Malena. Creu que espodria escenificar el llenguatge queutilitzen Cinto i el seu germà amb elsanimals i que veia quins actors hopodrien interpretar.

Núria Aidelman ens va dir queveu imatges a tot el llibre. Es va pre-guntar què és essencial en el llibre.Considera que les imatges estanconstruïdes per paraules i va desta-car una frase de l’autora “llegir noés el mateix que dir les paraules, va

mes enllà”.Núria Aidelman va fer llegir a

Mercè Ibarz un text del capítol“Com a amistat”, i va destacar elcanvi d’escenaris, d’ambients i el re-corregut d’un personatge a un altre.Va parlar de la importància de lamare de l’autora i de com es va cons-truint el relat i com es passa d’un car-rer a un altre, dels carrers d’Hortaal Paral·lel, els canvis de registre, laimportància de l’aigua, del diàleg, dela mirada, etc.

Fran Ruvira va exposar que laMercè escrivia en imatges i queVine com estàs és un collage entre elpassat i el present. L’autora fa cons-tants referències al cinema perquèés una espectadora. Per a Ruvira, elcinema és la memòria col·lectiva, la

mirada de frontera, dels llenguatgesde gènere com a identitat. Consideraque a la segona part del llibre s’a-consegueix eliminar les fronteres en-tre les històries amb un fil molt sub-til. Ruvira va fer llegir a l’autora eltext de l’arribada a l’estació de Zu-ric de “Com vull que estiguis”.

Finalment es va projectar el trài-ler de Vine com estàs de Fran Rovira.És un magnífic collage que presen-ta una sèrie d’elements que surtena les narracions i situa molt be el lli-bre. Es pot veure a la pàgina web deProa. Mercè Ibarz va tancar l’actedient que a les presentacions de lli-bres s’ha de parlar del contingut: ala primera part del llibre parla de laguerra civil i a la segona, de la post-guerra.

Fran Ruvira,NúriaAidelman,JaumeFigueras iMercè IbarzJAUME LAHUERTA

Llengua, imatge i pensamentL’acte va acabar amb la signatura de llibres per part de l’autora i un intercanvi d’im-

pressions entre el públic sobre una presentació tan original. A mi em va fer recor-dar la lectura de Estética y psicología del cine de Jean Mitry, que va ser el primer pro-fessor de cine de la Sorbona. He buscat el text sobre “La idea y la imagen” que ensva sortir a l’examen: Esto nos devuelve al problema de la “representación subjetiva”;a saber si las ideas, los juicios, son estados de conciencia, impresiones no formuladasque se traducen en el lenguaje o si, por el contrario, el pensamiento se forma en las es-tructuras que le suministra la lengua al mismo tiempo que se formula a través de ella.Sea como fuere, la idea siempre cristaliza en una imagen.

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

BAIX

CIN

CA Assemblea general de l’IEBC-IEA

// ROSA ARQUÉ

El 27 de gener es va celebrar l’as-semblea general ordinària de socisde l’Institut d’Estudis del BaixCinca. El president de l’associaciói la vice-presidenta van presentar lamemòria d’activitats i la memòriaeconòmica de l’any 2012 i desprésvan anunciar les activitats i el pres-supost pel 2013.

Es va destacar l’èxit de la cele-bració de la gala anual de l’IEBCa Mequinensa, les Jornades CingaFòrum de setembre, la definitivapublicació del projecte La Riberadel Cinca, l’inici de la reedició deLes cançons de la nostra gent de Jo-sep Galán, el projecte del cançonerinfantil Toca manetes, la coedició

del Mapa lingüístic d’Aragó, lacontinuïtat de les Beques d’inves-tigació Amanda Llebot i el calen-dari 2013 amb les fotografies delsmosaics de Vil·la Fortunatus. Mal-grat la situació econòmica, que nofacilita la feina cultural de cap as-sociació, a l’IEBC es continua tre-ballant amb ganes.

Com a punt negatiu, es va res-saltar la desaparició de l’oferta decursos de català per a personesadultes, subvencionats per la DGA,destinats a l’obtenció dels nivells Bi C de la Junta Permanent de Ca-talà. La subvenció ha desapareguti enguany no hi ha hagut prou per-sones preinscrites ni a Fraga ni a

Mequinensa, així que des de lajunta es va decidir no continuaramb eixa oferta i esperar que les co-ses milloren.

Per l’any 2013 l’IEBC-IEA, al’igual que anys anteriors, té previstcontinuar la tasca de promoció inormalització de la llengua catala-na en l’ús públic i la reivindicaciód’aquesta davant les institucions. Amés, l’IEBC pretén, per una part,fomentar el coneixement i conser-vació del patrimoni cultural i na-tural de la comarca i per altra, afa-vorir la cultura feta a i sobre el BaixCinca en el sentit més ample, so-bretot a través de beques de recercai edicions de llibres. Per últim,l’IEBC continuarà participant entotes aquelles activitats coordinadesper la Iniciativa Cultural de laFranja i la Plataforma Aragó Tri-lingüe.

Per aconseguir aquest objectius,des de l’IEBC-IEA s’han previstmoltes activitats, entre les que esvan destacar: Jornades Cinga (mo-viments sòcio-sanitaris de la Co-marca), edició de Les cançons de lanostra gent i dels Anuaris Cinga 14i 15, les coedicions de Toca mane-tes i Història medieval de Saidí,acord de cessió de l’Atis amb l’A-juntament de Fraga, eixides natu-ralistes i actuació de “La Garbina-da” amb una obra basada en textosde J. Moncada. Totes les activitatses difondran al facebook de l’IEBC.

“Los besugos del café inundado” guanya el Premi Luis Buñuel del Públic

Lo film curt de ficció “Los besugos del café inundado”, dirigit per Enric Novials Co-pons, inspirat en el tema de la desaparició d’un poble per la construcció d’un pantài rodat a Mequinensa, ha guanyat el Premi del Públic del I Concurs de Cortos de Fic-ción del Festival de Cine Luis Buñuel.

Aquest Festival, organitzat per la Universitat de Saragossa i el Centro “Luis Bu-ñuel” de Calanda, aplega més d’una trentena de curts, seleccionats per Javier Espa-da, director del centro Buñuel de Calanda, y el crític i cineasta Gonzalo Ferrer, quesegons els seus criteris tinguin alguna relació temàtica o estilística amb el cine de Bu-ñuel o el surrealisme

L’equip que va participar en la pel·lícula mostrà la seua satisfacció per la respostai la reacció del públic davant d’aquesta obra i afirmen que això els anima a seguir enla tasca de la creació de curts i a assolir nous reptes.

Màrio Sasot

9

Protesta a la mina// ROSA ARQUÉ

La situació de la indústria delcarbó fa dies que no és bona ni alBaix Cinca ni a les altres comarquesaragoneses. Les mines han ananttancant per poc rendiment econò-mic, segons han dit els responsablesde la seva gestió i pareix que les sub-vencions estatals no han estat sufi-cients per mantenir en funcionamentel sector miner que durant tants anysha ofert treball al Baix Cinca. Ara,a més a més, lo Ministeri d’Indústriano havia inclòs l’empresa Carboní-fera del Ebro en l’esborrany del De-cret de Garantia de Subministra-ment de 2013 i això vol dir que eixaempresa aragonesa no podia vendrecarbó a la central tèrmica d’Andorra(Endesa) i en conseqüència hauriade tancar.

Davant d’aquesta perspectiva, laplantilla va preparar accions reivin-

negocie amb Endesa perquè l’em-presa elèctrica assegura que no volcarbó de Mequinensa ja que, segonsells, pot malmetre les calderes de latèrmica.

El saguaro és un cactus altíssim del desert de Sonora (Arizona).Combat l’enorme calentor atès que disposa de moltes arrels, granpart de les quals s’estenen horitzontalment per tal de xuclar l’aiguade la rosada. També disposa d’una arrel principal, de més gruix, ques’endinsa terra endins tot cercant aigua.

Als antípodes del saguaro, hi ha l’andròsace. Viu prop de les gla-ceres, per davall dels 0 graus, a mercè d’intenses ventades. El seu hà-bitat és en roques pelades, les quals queden cobertes per capes deflors. Aprofita les poques setmanes de bonança estiuenca, un cop elgel s’ha desfet, perquè l’arrel central s’interni fins a dos metres deprofunditat per captar l’aigua no congelada.

En els tròpics, hi ha dues plantes més que destaquen per la sevabravura, el tec i el mangle negre. El primer és un arbre d’arrels benclavades al sòl humit de la selva, que actuen de contrafort. Les du-res arrels del tec s’escampen a una distància considerable, fet que lipermet nodrir-se de la descomposició de natura morta. El manglenegre, que creix a les desembocadures fluvials, ha de resistir el con-tacte amb l’aigua salada. És un arbust d’arrels grandioses que emer-geixen a la superfície per poder respirar i falcar el tronc en el fang.

El desplegament i l’ancoratge de les arrels és l’estratègia essencialperquè aquestes plantes puguin suportar condicions climàtiques ex-tremes i sobreviure. En el cas del saguaro, els fruits que produeixsón comestibles i, a voltes, es fan servir per elaborar xarops. I del tec,arran de l’alçada tan alta del tronc i de la qualitat de la fusta, s’uti-litza en la fabricació de mobles.

«Ben plantat», «de bona soca», «ben cepat»... són expressions nos-trades lligades a la natura que confirmen la importància de l’arrela-ment a la mare terra.

En rigor, l’escriptora Mercè Ibarz, filla de Saidí (Baix Cinca), enla primera part de Vine com estàs, el seu darrer llibre, s’aferra a les

arrels per descriure «la vida dels qui m’han donat la vida». Ho fa apartir de les notícies i records dels anys de la guerra al seu poble na-tal, «que m’han anat explicant a casa (...) em sento dipositària d’unamemòria». Per Ibarz, un temps convuls en un llogarret dels aforesde Saidí té prou suc i bruc per ser relatat, «no es parla de res més queno passi al mas i a la rodalia immediata».

La segona part de Vine com estàs és una carta arran de la mortd’un amic de l’ànima. La va redactar assaonant el terreny: «Va seraixí com, empesa per la música Veloso, que em va ajudar molt, vaiganar escrivint». El plaer de narrar neutralitza el dolor, «m’ho he pas-sat molt bé construint aquesta novel·la».

Segons la saidinenca, amb el clima i el paisatge t’hi retrobes peròla novel·la s’acaba adreçant «a la vida i com entomem la continua-ció». Les arrels, el passat, les pèrdues, el demà... es barregen. LaFranja de Ponent deixa de ser un racó de món quan els escriptors au-tòctons (és aplicable a qualsevol altre àmbit creatiu), hi troben mo-tius per festejar-la i fer-la estimar per mitjà de la literatura. Alesho-res els veïns, que sempre han viscut convençuts que un racó de mónno pot ser altra cosa que un racó de món, un cop refets del sobre-salt, la comencen a acceptar tal com és. Amorosir radicalment elscatalanoparlants envers les pròpies coses és el que persegueixen lesJornades per la dignificació lingüística de Fraga, convocades en-guany pel 8, 9 i 10 de març, amb la participació de Mari Zapater,Màrius Serra, Ferran Suay, Pepa Nogués, Vicent de Melchor, entred’altres.

Un càstig diví impedeix que la bella dorment del bosc, reclosa enel jaç d’una cova, pugui escapar del son etern. L’irresistible bellesade la valquíria castigada esdevé una provocació per un príncep nòr-dic que la localitza. El bes que li fa és tan dolç que ni la ira dels déusevita que la noia obri ulls. Besos. Sobretot, besos.

El bes que encara no hem fet // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

BAIX

CIN

CA

dicatives per exigir al govern d’A-ragó que pressionés al Ministeri ique obligués a Endesa a acceptar elcarbó de Mequinensa. Cinc minerses van tancar a la mina i d’altres esvan encadenar a l’entrada de lacentral hidroelèctrica que Endesa téal poble. Mentrestant, Luisa Fer-nanda Rudi (PP), presidenta del go-vern aragonès, va dir que s’estavanegociant amb tothom per mirar demodificar el Decret de Garantia ievitar així el tancament de Carbo-nífera del Ebro.

Finalment, els esforços van valdrela pena i el Decret de Garantia deSubministrament de 2013 publicat alBOE inclou 90.000 tones per Car-bonífera del Ebro, això sí, l’extrac-ció d’eix carbó està condicionada aun informe tècnic independent. Aracal esperar que el Govern d’Aragó

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

BAIX

CIN

CA

El famós pallasso Tortell Poltro-na va actuar el passat 29 de gener alpati de la Biblioteca Infantil Gian-ni Rodari de Fraga, ple a vessar demenuts i no tan menuts. TortellPoltrona va fer gaudir d’allò més alpúblic amb un espectacle que va re-collir els seus millors números ique amb Pallassos Sense Fronteresha presentat en infinitat de raconsde la geografia internacional. L’ac-tuació, promoguda per l’Institutd’Estudis del Baix Cinca, ha sigutuna de les activitats més multitudi-nàries de la història de l’associació.Aquest espectacle va formar partdel tour pel Baix Cinca de TortellPoltrona, que també va visitar les es-coles de Fraga, Miralsot, Torrent iMequinensa.

Multitudinària actuació d’en Tortell Poltronaa Fraga// H.S./C.C.

L’hivern es resisteix a abandonar-nos, la pluja no arriba, i el ventgelant penetra per la pell i mos transforma en una mica més agres-sius. Des de fa uns mesos, a la feina es respira un ambient molt es-tressant per la crisis, per les amenaces del govern, pels virus... Deci-deixo passar el cap de setmana al meu poble, Nonasp, per tal de re-cuperar la calma necessària per emprendre una nova setmana a lacapital. Les muntanyes, l’aire pur, els rius, les costelletes de corder ala brasa, la xerradeta amb cervesa al bar, etcètera. El divendres, aca-bada la feina, agafo el cotxe i emprenc el viatge. Començo a sentirmalt de cap, de mica en mica augmenta el dolor i en arribar em famalt tot el cos. Em prenc la temperatura i el termòmetre indicatrenta i nou. Em sento malament, em venen ganes de vomitar, no séquè fer. Truco al 061 i em diuen que si no tinc molta febre que vagial Centre de salut, a Maella. Sense ànims ni de sopar, em prenc uncalmant i decideixo anar-me’n al llit.

Al matí, em desperto a trenta-set i mig. —No és tant, em dic. Trucoal Centre de salut, em diuen que puc anar-hi. Prenc un cafè amb lletben calent amb un altre calmant i: apa, de turisme cap a Maella ambuna boira de dimonis!

En arribar, el centre sanitari està tancat i a la porta hi ha un fullamb el següent escrit: Estamos en domicilio. —Què? Si acabo detrucar! No m’ho puc creure. Aguaita una dona per la terrassa i emdiu que el practicant i el metge estan a Nonasp i que tardaran doshores en tornar perquè tenen molts avisos. —Què? Però si acabo detrucar i m’han dit que podia vindre! Truco al 061, explico que sóc deNonasp, que estic a Maella i pregunto si torno a Nonasp en lloc d’es-perar al carrer. La persona que contesta no entenc allò que li dic; liexplico tres voltes, em diu que torni a trucar en cinc minuts. Truco encinc minuts i es posa una altra persona, li explico que ja he parlatamb algú feia uns minuts, li torno a explicar la situació i li pregunto

si poden posar-se en contacte amb el metge, insisteixo en què que es-tic a la porta del Centre de salut de Maella, que tinc febre i que la ca-lentor m’està augmentant per minuts. —Vuelva a llamar en cincominutos.Truco al cap de tres minuts, em diuen que encara no han lo-calitzat al metge. Esguardo i al cap d’una estona em diuen que tornaa Nonasp que ja han donat l’avís; m’agafen l’adreça i marxo cap almeu poble.

Finalment em visita el metge. Em diu que tinc infecció i he deprendre un antibiòtic i un sobres expectorants, però que lamenta te-nir-me que dir que se li han acabat les receptes perquè n’havia aga-fat poques i que he d’anar a buscar-les a Maella, al Centre de salut,que és allí on les té.

No m’ho puc creure, no és possible si acabo de vindre de Maella!—Lo siento pero usted necesita antibiótico i las recetas las tengo

allí, em diu. Això sí, em consola dient que de qualsevol manera hed’agafar el cotxe perquè la farmàcia de guàrdia és la de Fabara i elsdissabtes al matí la de Nonasp fa festa.

Em prenc un calmant que trobo per la casa, faig uns minuts deioga relaxant, em calmo, i una altra volta cap a Maella!

Una veïna em diu que puc estar contenta perquè tinc cotxe, quesi no.... El metge ve a visitar-te a casa des de Maella, si tens febre,però les medicines les has d’anar a comprar a la farmàcia de guàr-dia que pot estar a Fabara o a Maella. M’explica que un home delpoble et porta per un preu de 25€. També m’informa que si has d’a-nar a Alcanyís a fer-te anàlisis són 60€ el que cobra i que jo sóc jovei tinc feina, però ella i el seu home, jubilat, viuen d’una pensió queno arriba a 600 euros, no tenen fills, i que no es poden posar malatsen cap de setmana.

Tal i com estan les coses, només mos podem posar malalts de di-lluns a divendres!

Malalts de dilluns a divendres // Marina d’Algars

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

RIB

AG

OR

ÇA

Pepita Facerías Buisán, que va sermestra al front republicà, va morir elpassat 14 de desembre a la localitatd’Osca de Sardes als 100 anys. Esta-va vídua i tenia 6 fills, néts i besnéts,entre d’altra família.

El 2010 va protagonitzar el I Con-sell de Savis de Graus, una iniciativade l’Ajuntament d’aquesta localitatd’Osca que recuperava així un figu-ra ancestral. Al costat d’Enrique Sa-tué, va parlar de l’escola en el medirural.

Pepita Facerías va recordar lla-vors alguns passatges de la seva in-tensa vida. Va néixer a Benavarri el1912, va estudiar Magisteri i, un copacabada la carrera, va ser destinadaal Marroc. Allà va estar alguns anysfins que, en plena Guerra Civil, va tor-nar al seu poble, llavors sota dominirepublicà.

Segons recordava, feia classes a l’o-ficina del Registre de la Propietat, quees va habilitar com a escola per a nensde 4 a 6 anys, als quals va ensenyar nonomés a llegir i escriure sinó les méselementals normes d’higiene i sanitat.

No va estar molt de temps a Be-navarri, doncs un dia va aparèixer al

diari un anunci que deia: “CompanyaFacerías, esperem que demà abans delmigdia estiguis a l’Ajuntament de Es-tadilla per fer-te càrrec de l’educaciódels nens del front”. I allà es va pre-sentar, després de fer el viatge en mul.

“Quan vaig arribar estava moltintrigada, però de seguida vaig sos-pitar qui era el responsable de lameva designació, l’home més es-querrà i temible del poble, que eraamic dels meus germans”.

Ràpidament va organitzar la casaon residirien els 40 nens a qui haviad’educar. Només hi havia dos banys,així que les va haver d’enginyar per-què tots poguessin rentar-se. La pro-ximitat de les tropes de Franco vaobligar a l’evacuació precipitada dela colònia, cap a Barcelona i desprésa França.

Abans de marxar, Pepita va voleracomiadar-se de la seva mare i de laseva àvia, però ja no va tenir tempsde sortir de Benavarri. En acabar laguerra es va reincorporar al seu llocde mestra al Marroc, llavors protec-torat espanyol.

Destacava que a les classes “hi ha-via jueus, musulmans i cristians, però

PEPITA FACERIAS BUISÁN

Una mestra al front republicà que pertanyia al Consell de Savis de Graus// JAVIER ORTEGA

PepitaFacerías

DIARIO DEL

ALTOARAGÓN

no hi havia cap problema entre ells,i quan jo acabava la classe, entrava elrabí”.

Era una àvia moderna, dominaval’ordinador i Internet, se sentia moltestimada i va escriure un llibre sobreel seu germà Cayetano, metge fo-rense. El passat 15 d’agost va celebraramb una festa la seva arribada acents anys envoltada de familiars iveïns de Sardes, on vivia amb un delsseus fills.

Los Ayuntamientos de Graus, Fonz y Estadilla convocan el XIIConcurso lliterario Condau de Ribagorza, en las modalidaz denarrativa y poesía.1. La convocatoria del concurso é de tot ubierta.2. Los treballos habrán de sé originals y inéditos. 3. La temática del concurso é llibre.4. Los originals estarán escribius nomás en cualquiera de las mo-dalidaz dialectals de l’aragonés baixo-ribagorzano, en las suyas va-riantes de Graus, Fonz, Estadilla, Chuseu, Torres, Panillo, Capella,La Pueblla de Castro, Secastilla, Perarruga, Santallestra, Campo,etc.5. Los originals se achuntarán en formato word per email, y ten-drán una extensión no inferior a cuatro pllanas DIN A-4 ni supe-rior a seis.6. La métrica de los poemas é llibre, y la extensión habrá de ser su-perior a 50 versos y inferior a 200, en poemas sueltos u poemarios.7. S’admitirá un máximo de dos treballos per autor, se presenten uno a la misma categoría del concurso.8. Mandá-los per email a graus@espaciopirineos.com con la refe-rencia Concurso Condau de Ribagorza, y quedarán en posesión de

la Organización. El pllazo d’entrega acaba a las 15 horas del vier-nes 22 de marzo de 2013.9. En atro documento inclluirán el nome, apellidos, DNI y datosde contacto.

Premios, churau y fallo del concurso10. La dotación é de 600 € en rellatos y 300 € en poemas.11. El Churau, que podrá decllará desiertos los premios u atorgáaccésits si fuese menesté, estará integrau per un representante decada ayuntamiento convocante (Graus, Fonz y Estadilla) y per va-rios llingüistas de reconocida profesionalidá, los nombres de loscuals se farán públlicos cuan s´entregue el premio, qui será inape-lablle.12. El fallo del churau en Graus en torno a la festividá de SanChorche (23 d’abril de 2013).13. La Organización publlicará una tría de los treballos presen-taus.14. El churau tiene la potestá de resolvé cualquier eventualidáque no haiga siu fijada dinantes en estas bases, resolvén-se al suyoarbitrio cualquier duda que se i podese presentá.

XII concurso literario ’Condau de Ribagorza’

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

LLIT

ERA

A més, durant tot el dia es va celebraruna fira d’artesania i productes típicslocals que aplegà uns quants centenarsde parades de molt diverses proce-dències.

Una de les novetats més destacadesd’enguany va ser la presentació de lacervesa artesana d’Albelda, de nom“La Roqueta”. La parada on la venienva presentar llargues cues durant totel dia. Tothom volia comprar el pacamb els dos tipus de cerveses que ela-boren, la ‘wheat’ i la ‘red’, ja que se-gons la propaganda que la pròpiaempresa repartia: “La Roqueta és unprojecte que naix a Albelda, elaborantla primera cervesa artesana de la co-marca de la Llitera. En la seua elabo-ració s’utilitzen procediments tradi-cionals, així com ingredients naturals,sense cap tipus d’additiu. No està pas-teuritzada ni filtrada, així conserva elsaromes que desprèn cada ingredient. Esrefermenta al mateix envàs per tald’aconseguir una carbonatació natu-ral”. Cal reconèixer que es tractad’una iniciativa original i força inte-ressant a la que haurem de seguir lapista.

A dos quarts de dos es va celebrarel dinar popular amb un menú con-sistent en olla barreada, caldereta detossino, fruita de la Llitera (Albelda ésun dels principals productors comar-cals de fruita dolça) i cafè de tupí (decafè no en fan però el saben preparar).En acabar el dinar es va sortejar untossino amb el mondongo feit. Un apa-rent guanyador saltava d’alegria, peròmai sabrem si no era l’efecte de les cer-veses albeldanes.

Albelda a rebentar amb la Festa del Tossino// J. ESPLUGA TRENC

La Festa del Tossino va tornar a om-plir els carrers de la localitat d’Al-belda, tal com passa cada mes de ge-ner des de fa 26 anys. La festa, que vacomençar a les 8 del matí amb una xo-colatada amb magdalenes, congregàuns quants milers de persones que vandecidir compartir plegades el matí delpassat diumenge 27 de gener, tot des-afiant la boira i el gèlid hivern lliterà.

Cap a dos quarts d’onze, la multitudva fer cap a la plaça Major per ob-servar atònita com una colla d’albel-dans i d’albeldanes vestits d’època fe-ien el mondongo a l’estil tradicional.El tossino ja va arribar mort a la pla-ça, però a la multitud pareix que no liva importar. Era una gentada encu-riosida i famolenca, presumiblementamb poca tendència al vegetarianisme,que feia comentaris d’admiració men-tre salivava pensant a tastar-ne unamica.

Però no va ser només una mica, sinóuns quants milers de porcions de carnde tossino a la brasa el que van dis-tribuir els organitzadors durant tot elmatí en forma d’entrepans i altres de-lícies. L’organització, com tothomsap, va a càrrec de la Penya Lo Magré,una de les més grans de les associa-cions d’Albelda.

L’oloreta dels tastets a la brasaembolicats amb pa sucat amb picadad’all, oli i julivert, omplia tota l’at-mosfera d’una aroma que a mig matíja esdevenia irresistible per a qualse-vol visitant. Fins i tot pels vegetarians.

Durant tota la jornada la Coope-rativa Agrícola San Isidro va fer unajornada de portes obertes amb una de-mostració de premsa d’oli tradicional.

Lucrecia Mott (Nantucket, Massachusetts 1793-Abington, Pennsylvania 1880) // M. Llop

DONES

Va nàixer a una família quàquera, religió que predica la igual-tat davant Déu. Educada i, posteriorment, professora en una es-cola quàquera on va conèixer el seu marit, James Mott amb quiva tenir sis fills. En 1821 es traslladen a Filadèlfia i és anomenadapredicadora del grup quàquer local. La seua casa era una rutade fugida per als esclaus coneguda com “Ferrocarril subterrani”.Lucrecia Mott és coneguda com activista i abolicionista, defen-sora dels drets de la dona i de les llibertats civils, idees que uti-litzava en els seus sermons religiosos, per la qual cosa era criti-cada i també per parlar en públic i participar en la vida pública,

fins i tot pels seus companys abolicionistes. L. Mott es va negara utilitzar qualsevol producte cultivat per explotacions d’esclauscom la canya de sucre. En 1833 fundà, amb el seu marit, la “Penn-sylvania Anti-Slavery Society” amb l’oposició dels homes. Fun-dà la “Philadelphia Female Anti-Slavery Society”. L’any 1840,a Londres, va participar en el Congrés Mundial Abolicionista ifou rebutjada pel fet d’ésser dona, encara que la van deixar par-lar. Viatjà per diferents estats esclavistes i discutia cara a cara ambels amos d’esclaus. Al 1850 va publicar “Discourse on Woman”,un llibre sobre les restriccions que patien les dones als EEUU.

Festa del Tossino ORIACH FOTÒGRAF

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

LLIT

ERA

13

El passat dia 22 de gener, el pro-fessor Javier Giralt Latorre va fer lapresentació, a la Sala Cultural “LaAbadía” d’Albelda, del seu llibre Lallengua catalana en documentaciónotarial del segle XVI d’Albelda(Osca).

Giralt, nascut a la Llitera, és pro-fessor titular de Filologia Catalanaa la Universitat de Saragossa i el2007 va rebre un ajut d’investigacióde l’Instituto de Estudios Altoara-goneses (IEA) per dur a terme unarecerca sobre fons documentals del’Arxiu Municipal d’Albelda.

L’interès de Giralt per l’estudi dela llengua catalana en terres arago-neses el dugué a investigar, concre-tament, l’Arxiu de Protocols nota-rials d’Albelda, que custodia unconsiderable número de volumscompresos entre els anys 1541 i1697. Els textos en català del segleXVI es deuen a la mà dels oficialsque treballaven per al notari JoanEspallargas i comprenen un total de32 documents, escrits entre els anys1542 i 1582.

El llibre contribueix a la difusió detextos no literaris escrits en català i

al coneixement del català nord-oc-cidental en el segle XVI, textos queproporcionen valuoses dades refe-rents a la llengua parlada en aques-ta part de la Llitera.

L’obra consta de tres parts: un pri-mer Estudi lingüístic (grafies i fo-nètica, morfologia i sintaxi, lèxic ionomàstica), una segona en la que hiha un Corpus documental amb latranscripció dels manuscrits i, unatercera d’Annexos amb els índex de

les formes verbals, mots, antropò-nims i topònims.

Van acompanyar a l’autor d’a-quest magnífic treball, l’alcaldessad’Albelda, M. Ángeles Roca i el pre-sident del CELLIT, Joan Rovira.L’edició de la publicació ha estat acàrrec de l’Ajuntament d’Albelda,que ha comptat amb la col·labora-ció de la Diputación provincial deHuesca i del Centre d’Estudis Lli-terans.

Javier Giralt iMª ÁngelesRocaJOAN ROVIRA

En el moment que es difondran estes línies ja s’haurà di-vulgat la notícia que Màrius Serra (Barcelona 1963), es-criptor, comunicador i enigmista, ha estat escollit membrede la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Almarge de la importància intrínseca del fet (pel que fa a l’ac-titud de l’acadèmia de la llengua, que incorpora un per-sonatge innovador i de gran impacte mediàtic), avui em vede gust de parlar-ne en relació a una anècdota personal.Fa uns anys, tot compartint mesa durant una taula redo-na, mentre esperàvem el torn de paraula va començar ajugar amb les lletres del meu cognom, i així va escriure da-munt d’un post-it: “SISTAC → CASTÍS”, anagrama ma-nuscrit que conservo no sé on, per si d’ací uns anys val unamilionada.

Però qui cerque referències del meu cognom en el mónde les lletres catalanes segurament no em trobarà a mi, sinómés aviat la Dolors Sistac i Sanvicén (Lleida 1922), no-nagenària escriptora originària de la Franja –com mai nos’ha estat de proclamar–, a qui afectuosament anomeno tie-ta per bé que, malgrat l’amistat que ens uneix, no tenim

parentiu conegut. El seu “Sistac” prové de Binèfar –on unmembre de la seua família té un carrer principal dedicat,mentre que el meu és de Peralta de la Sal (tot i que pos-siblement els nostres ancestres comuns, provinents de laGascunya, es van establir al llogaret lliterà de Quatrecorts).Per la seua banda, els Sanvicén són de Saidí, mentre queels meus Vicén (per què a mi no em van santificar?) sónde Laluenga o A Luenga (Somontano de Barbastre).

Dolors Sistac és una escriptora fina, d’una prosa ame-rada de sensibilitat gens impostada, que bascula entre lesaromes florals de les solanes primaverals en acabat deploure i l’artifici literari, ben sòlid i de tall francès(proustià, en diria jo). Al seu llibre de memòries Temps dellucar. Segona memòria (1922-1947), trobareu magnífiquesdescripcions, a través del prisma del seu record, de la vidaa Lleida, a Saidí i a Binèfar durant el període republicà ide la guerra. Ideal per a llegir amb llum natural però detarda. Hi escau un bon blanc de riesling del Segre o del So-montano, i potser unes ametlles torrades. Encara que nosiguem parents.

Castís (i castissa) // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

Presentació del llibre sobre la documentació encatalà de l’arxiu notarial d’Albelda // JOAN ROVIRA

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

CU

LTU

RA

14

Obertura del centenari de les Normes del’Institut d’Estudis Catalans// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

A la Sala Prat de la Riba de l’Ins-titut d’Estudis Catalans va tenir lloc,el dia 31 de gener, l’obertura del cen-tenari de les Normes ortogràfiquesdel català. La Sala era plena demembres de l’Institut, autoritats lin-güístiques i persones interessades enla llengua.

Obrí l’acte el president de l’IEC,Salvador Giner, donant la paraula totseguit a la Sra. Mila Segarra, mem-bre de la Secció Filològica, per dis-sertar sobre la “Gestació de lesNormes ortogràfiques (1911-1913):de l’enfrontament al consens”. LaSra. Segarra donà bona prova dels 30anys d’estudi sobre el tema, i parlàdel procés de confecció de les Nor-mes, del juliol de 1911 al gener del1913. Digué que va ser un treballcol·lectiu de la ponència i no nomésde Fabra i mossèn Alcover, tot i quehi van col·laborar força i, a més, Fa-bra faria les correccions definitivesi formularia l’extraordinària quan-titat d’exemples. Amb dificultats,però, el consens s’imposà.

Josep Massot, membre de la Sec-ció Històrico-Arqueològica dissertàsobre “L’oposició a les Normes or-togràfiques (1913-1934)”. Segonsdigué no van ser tot flors i violes perel que fa a l’acceptació de les Nor-mes, tot el contrari, els conflictes i lesreticències de dins i fora de l’IEC vanser notables. Va destacar en aquestsentit l’Acadèmia de la Llengua Ca-talana. El 1917 Fabra proposà tam-bé canvis, i mossèn Alcover va man-tenir sonats enfrontaments contral’IEC. Ara bé, l’acceptació pels jovesescriptors i la societat en general foragairebé total. El “cop sobre la taula”de Prat de la Riba va estar fona-mental.

Joan Francesc Mira, membre de laSecció de Filosofia i Ciències Socialsde l’IEC, intervingué sobre “La nor-ma i el territori”. Acuradament ex-plicà els conceptes i binomis, idiomai nacionalitat, llengua i essència na-cional, llengua i resistència a la uni-ficació. Parlà també de cultura illengua que no sempre són equipa-

rables. La llengua per a tenir valor had’estar codificada. La llengua dónacohesió social, però el seu reconei-xement no és pas un projecte pací-fic. Cada llengua produeix una lite-ratura pròpia.

El parlament final va està a càrrecdel president de la Secció Filològica,Isidor Marí, el qual afirmà, entre al-tres coses, que les llengües existeixen

encara que no tinguin representacióescrita, però l’escriptura és l’instru-ment més central i indispensable enqualsevol societat. Va fer una llargacitació de Prat de la Riba sobre launificació de la llengua. Ens avançàla propera sortida de la nova Gra-màtica normativa. Amb desitjos d’a-vançar cap un Estat propi va tancarla seua intervenció.

Sala Prat de la Riba de l’IECJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Darreres activitats del CELLIT (Centre d’Estudis Lliterans)

El Centre d’Estudis Lliterans que té com a un dels seus objectius el divulgar la cul-tura lliterana mitjançant una sèrie d’activitats adreçades a un públic variat, va desen-volupar el passat mes de novembre un cicle de conferències en relació amb les cièn-cies de la natura.

Dues ponències es van fer a Binèfar, una sobre terratrèmols i vulcanisme, per RenéGómez López de Munain i, l’altra, sobre el paisatge vegetal de la Llitera, per JoséVicente Ferrández Palacio.

A Tamarit es van impartir altres dues conferències sobre la circulació de les aigüessubterrànies per José Antonio Cuchí Oterino i la caracterització climàtica de la Lli-tera per Víctor Castillo Castán.

L’assistència no va ser la que hagués estat desitjada, tot i que el públic assistent vaseguir amb força interès les exposicions i es van entaular uns llargs torns de preguntessobre els temes tractats en relació concreta al que afecten a la nostra comarca.

Per aquest any està previst realitzar, entre d’altres activitats, un cicle centrat en laprehistòria i protohistòria pel que fa a les terres lliteranes.

Joan Rovira

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

TEM

A D

EL M

ES

No és un plaer treure avui la llen-gua contra el Govern, per ventura ésun perill que te la tallin però tampoci si més no un deure. Ni una imper-tinència, que avui és el Dia Mundialde la Llengua Materna i no solamentde pa viu l’home. Ni tot és economiaen aquesta crisi. Treure la llengua iparlar de les llengües minoritàriesd’Aragó, és avui per a mi una obli-gació moral com a president quevaig ser del Consell Superior de lesLlengües Aragoneses.

Sóc conscient que la llengua quees parla a les comarques orientalsd’Aragó –malgrat els qui parlen sol“aragonès occidental” i escoltensolament “en cristià”– sobreviurà. Elque celebro, i és part de la meva sa-tisfacció. En canvi la llengua ara-gonesa en sentit estricte, l’aragonès,em sembla ja un cadàver llegat a laciència, als lingüistes, i una relíquiaper als seus devots. Ho lamento. Cre-guin-me si els dic que per a mi és unapèrdua irreparable, més que l’ex-tinció del gall fer als Pirineus. Peròno ho puc evitar, i els que podrien nosaben o no volen: mentre uns dis-cuteixen si “llebrers o conillers” ideixen escapar l’última oportunitat,uns altres s’alegren i fomentenaquesta algaravia des del Govern.Perquè m’entenguin o m’entenguimillor la que més ha de, permeteu-me que ho digui “clar i català” i sen-se mossegar-me la llengua:

Eixa cosa que no pot anomenar-se és per a alguns castellans arago-nesos com l’Eccehomo de Borja il’INRI d’Aragó. I l’altra llengua,l’aragonès, com un ‘mañico’ de cal-ça curta i mocador lligat al cap.M’avergonyeix la imatge que pro-jectem d’Aragó al món i el posa enel mapa. Em fa pena. I el pitjor de totés que així i ací no ens puguem en-tendre amb ningú: ni entre nosaltres,ni amb els nostres veïns, ni ambningú del món.

Conec a més d’un que ha fet car-rera política sense aprovar abans elque avui en diem Educació per a la

Ciutadania o el seu equivalent enformació general bàsica; com, perexemple, urbanitat o maneres icriança que diria l’àvia. Conec a mésd’un que no sap que els ciutadans te-nen dret a fer preguntes i els go-vernants el deure de respondre-les.I si ho saben i no practiquen, moltpitjor: deixen de ser presumptesignorants per ser òbviament demò-crates que no practiquen. En aquestpaís de la “real gana” la justícia, potmenys contra el poder que el podercontra els diners, que ja és dir. Peròencara que comprenguem algunesretallades econòmiques per sortir dela crisi quan els mercats manen, nopodem admetre que ens retallin elsdrets civils per enfonsar-nos en la mi-sèria de l’antic règim. El dret a lapròpia llengua és inseparable delque tenim tots a la lliure expressió.I un poble que no pot expressar-seen la seva pròpia llengua és un po-ble colonitzat a la seva pròpia terra.No som súbdits ni vassalls, ja n’hi haprou, ha arribat l’hora dels ciutadans.Quan era nen i em passava, m’ad-vertien els grans: Eixa llengua!, i elnen callava. Avui no puc, i dic el quevull encara que ningú m’escolti. Enaixò hem guanyat.

Una altra cosa és que ens res-ponguin, o que li traguem els colorsa qui traiem la llengua. Gens, nos’immuten. A mitjans d’abril del’any passat el Consell Superior deles Llengües Aragoneses va enviaruna carta al Departament corres-ponent reclamant l’esborrany d’unprojecte de llei sobre la matèria enla qual se suposa hauria d’aconsellaral Govern: “Tots els membres d’a-quest Consell –s’hi deia– se sentenparticularment responsables davantels ciutadans aragonesos (….) per lafalta de compliment de la Llei vigenti la tardança inexplicable en tal si-tuació per complir el promès”, és adir, l’enviament de l’esborrany al·lu-dit. Aquesta carta, el text de la qualva ser redactat i aprovat per unani-mitat en el Ple del 16 d’abril, no vaobtenir resposta. I els consellersdecidim el 18 de maig, uns, dimitir

José BadaJOSÉ MIGUEL GRÀCIA dels càrrecs orgànics i tots romandre

en el Consell per assumir la res-ponsabilitat col·legialment i exercirles funcions assignades per la Llei enla mesura del possible.

Molts pensaran que aquest tema,això del català, ja put, i alguns diranfins i tot que aquest bé immaterial–si ho és per a ells– val menys queels béns de la Franja. I tal com estanles coses no té sentit tornar amb latabarra. Millor aprendre anglès,francès i alemany, que això sí que potreduir l’atur i preparar als joves ara-gonesos per trobar treball encaraque sigui a l’estranger. Val, reconecque això del català és una anècdo-ta. I una altra el de l’aragonès. Peròcompte, el que es critica no és un fetqualsevol sinó el menyspreu d’unallei vigent, la denigració d’una ins-titució pública i la retallada d’unsdrets. I el que es diu és que ningúestà per sobre de la llei. O sí? Peròen aquest cas no cal dir res més: Seha feito de nuey! I la categoria bri-lla per la seva absència.

DIA MUNDIAL DE LA LLENGUA MATERNA

Eixa llengua!*// JOSÉ BADA

* Publicat al Periódico de Aragón el 21 de febrer

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

AR

AG

Ó

16

Els XIV Premis de la Música Ara-gonesa que es va concedir el 18 de fe-brer al Teatre Principal de Saragossai que promou el col·lectiu Aragó Mu-sical havien nominat en la categoriade Millor Cançó en Llengua Autòc-tona Aragonesa: “Olivera d’Aragó”de l’Àngel Villalba composició en ca-talà del CD del mateix títol, “A miaTierra” de Jesús Viñas, “Mosica, Pa-rola y Movimiento” i “Os Pietz en aTierra” del grup Prau. Finalment estaúltima composició en aragonès ha se-gut la guanyadora de la present edi-ció. Estos premis van iniciar-se el 1999i fins el 2005 no hi va haver els guar-dons destinats a la Millor Cançó a lesLlengües Minoritàries d’Aragó. El se-gon any, en la convocatòria VIII l’any2006, la composició en català “Culturapopular” del seu treball No mos fareucallar (2006) de Los Draps va guanyaraquesta modalitat musical. Fins ara ésla primera vegada que es donava elpremi per a un text escrit en la nos-tra llengua. En el lliurament del guar-dó el representant del desaparegutgrup va parlar en la nostra llengua perdonar les gràcies als promotors d’es-ta concessió. Dos anys més tard unaaltra composició dels pena-roginsLos Draps intentava aconseguir elspremis, ara nominats amb un tema enaragonès “Isto ye” del seu últim tre-ball Un crit al vent (2008) però no vanguanyar. El 2009, van ser reconegudesdos cançons interpretades en catalàque tampoc van ser premiades: “Es-tic kaskat” dels veterans Azero de laCodonyera tema inclòs en Manosarriba(2009) i “Ixos dijous” de Txiri-gol que acabava d’enregistrar el seuprimer i únic treball musical Florspostnuclears(2009).

Enguany el Govern d’Aragó querecolzava els premis els últims anys hadeixat la promoció dels guardons i hanestat a prop de no convocar-se. Grà-cies a la implicació de l’Ajuntamentde Saragossa i altres empreses pro-motores s’ha pogut tirar endavant estaXIV edició que esperem que continuïper la necessitat de revitalitzar lamúsica aragonesa en un moment es-pecialment complicat per les retalla-des en cultura en temps de crisi eco-nòmica.

Àngel VillalbaCARLES SANCHO

Els XIV Premis de la Música Aragonesa// CARLES SANCHO

Dels bancals del Matarranyas’escampen per l’Aragóoliveres mil·lenàriesd’Aiguaviva hasta Faiói en la parla d’estes terresaixí us la canto jo.Olivera, olivera,olivera d’Aragó,t’han tallat rames i soquesolivera d’Aragó.De les raïls que ells trepitgenixen pollissos a milsrectes com a cent varesplatejades pel matíolivera del matí.Olivera de la sort

braços i cos de gegantfulles d’un cel entoldatolivera de la sort.Davall les teues faldetessobre un tapís de guareitse prepara l’escudellalo teu amic jornalermentrestant improvisa versosaquell braçalet mig secolivera de la set.L’Aragó ja té oliveresnoves per a cada matíoliveres de l’avuisem tots los que estem ací.Olivera, sem tu i jo.Olivera d’Aragó.

Olivera d’Aragó

Una gala entranyable i “bilingüe”La canya inicial que van ficar els soul-funkers Faith Keepers, la impressionant apari-

ció de Loquillo i Gabriel Sopeña interpretant un poema de Jaime Gil de Biedma, i l’al·lu-cinant final de festa del “vell i magnífic” rocker saragossà Gavy Sander’s van ser, per ami, els moments més màgics de la nit.

De la música en “llengua autòctona aragonesa” poca cosa a dir. Tot es va conjurar pera que el nom de “català” no sortís en tota la vetllada. La periodista del programa tele-visiu “Bien dicho”, María de Miguel va lliurar el premi en absència dels membres BiellaNuey,(llàstima), va saludar amb un inequívoc “Bona nuey, mesaches!”. I els companysde Prau, guanyadors amb la bella cançó “Os pietzs en a tierra” van fer en el seu discursuna defensa de “as luengas d’Aragón”, una expressió que avui dia queda una mica cur-ta davant els plans de genocidi lingüístic del govern aragonès, que han començat per di-fuminar els noms de les llengües autòctones o fent-los desaparèixer, com és el cas delcatalà.

Màrio Sasot

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

A l’entrada de Beseit, a l’Arraval dePont, a tocar del riu Matarranya, estroba una antiga fàbrica de paperara convertida en sala d’exposicions.Des d’este indret la vista del magní-fic pont d’accés a la vila és extraordi-nària. Ens rep molt amablement a laporta de l’antiga fàbrica l’encarrega-da de la galeria: l’Ersi Samarà que par-la la llengua del territori. De nacio-nalitat grega, va estudiar pintura al seupaís. Més tard es traslladà a Barcelo-na per investigar altres disciplinesartístiques: vidrieres a la Massana i es-malt a la Llotja. També estudià an-tropologia social a la Universitat deBarcelona. A la dècada dels 90 es de-dicà intensament a la fotografia. Can-sada de la vida estressant de la ciutatbuscà un lloc per a viure amb un rit-me més tranquil. Primerament buscaestablir-se a les comarques gironines.Un amic d’una amiga compra una casaa Beseit i l’Ersi, en una visita a la vila,descobreix la població i s’hi queda aviure definitivament des del 2005. Apartir del 2009 és l’encarregada del’Antiga Fàbrica Noguera, la sala

d’exposicions i el taller que inauguràel 2001 Gema Noguera. L’ajunta-ment de la vila i el Govern d’Aragófan possible este extraordinari en-clavament artístic i, amb vocació l’ac-tivisme cultural, a l’Alt Matarranya.

En un principi Ersi treballarà al-ternant la traducció i la seua vessantartística a través de l’art digital. Estesactivitats la duran a estar moltes ho-res davant de l’ordinador. Fins quetrencarà dràsticament amb l’escla-vatge de la pantalla i la portarà cap auna creativitat artística d’experi-mentació i recerca amb diferents ma-terials: aquarel·la, tintes acríliques itraços cal·ligràfics. La literatura seràuna altra de les seues passions: tra-duccions, relats breus i tallers d’es-criptura creativa.

Ersi pertany al col·lectiu artístic ma-tarranyenc Arraïls creat recentmenti format per un total de 15 artistes dediferents disciplines. El nom del grupinsinua la intenció dels seus membresde fixar-se en el territori –arraïlar-se–. Sobretot quan la major part delcol·lectiu són d’altres territoris. Pre-

Ersi Samarà, encarregada de l’Antiga Fàbrica Noguera a Beseit// CARLES SANCHO

L’anterior crònica tenia, evidentment per a mi, com a refe-rència directa –encara que molt remota– el record adolescent–gairebé infantil– de la lectura apressada d’un llibre de XavierFàbregas, Catalans terres enllà (1967), que descriu com intrè-pids aventurers catalans van recórrer en el segle XIX remotspaïsos no gaire freqüentats pels viatgers hispans de l’època.Doncs bé, d’alguna manera d’aquesta lectura em ve la curiosi-tat que encara ara em desperten les atzaroses vides dels bar-celonins Domènec Badia i Sinibald del Mas, una curiositat em-marcada dins d’un univers imaginatiu adolescent i literari po-blat fins llavors per aventurers britànics, francesos i altres eu-ropeus del nord enllà, que diria Salvador Espriu. Tanmateix arael que em ve són els finals –tòpicament cinematogràfics sensdubte, si més per a mi– de dos polítics nostrats: Ramon Cabrerai Grinyó, nascut a Tortosa el 1806 i mort –després de més devint anys de residència en Anglaterra– el 1877 a Wentworth, aprop de Londres; i Joaquim Maurín i Julià, nascut a Bonansa el1896 i mort a Nova York el 1973.

Així mateix, la llarga residència anglesa de Ramon Cabreram’evoca el boirós i inquietador Londres victorià, una èpocaque m’ha arribat fonamentalment a partir de les adaptacionscinematogràfiques de les històries de Sherlock Holmes d’Art-hur Donan Doyle, de les de Dràcula de Bram Stoker o les ba-sades en la figura de Jack l’Esbudellador ambientades en la ca-pital vuitcentista de l’Imperi Britànic. I a partir del final anglès

del capitost carlí Cabrera també m’arriba com un enfilall lesfigures dels polítics liberals catalans Josep Melcior Prat i Solà(1779-1855) –traductor al català del Nou Testament–, JoaquimVillanueva (1757-1837), Vicent Salvà (1786-1849) –editor i dis-cret precursor de la Renaixença– i, sobretot, Antoni Puig-blanch, nascut a Mataró el 1775 i mort a Londres el 1840 i des-tacat precursor de la Renaixença, tots els quals hagueren d’e-xiliar-se a Gran Bretanya en acabar traumàticament el trienniliberal (1820-1823).

La gran capital transatlàntica anglosaxona, Nova York, ésl’escenari dels vint-i-cinc darrers anys del polític ribagorçà Joa-quim Maurín perquè des de 1947, després de passar deu anysen les presons franquistes, resideix en aquesta ciutat extrema-dament cosmopolita, sens dubte ben allunyada del seu poblepirinenc, una ciutat que m’evoca una feliç societat retratada enles, aparentment, ensucrades comèdies protagonitzades en lesdècades de 1950 i 1960 pels pulcres actors nord-americansRock Hudson i Doris Day o, ja en la dècada de 1940, per la pa-rella formada pels mestres de la comèdia Spencer Tracy i Kat-harine Hepburn.

Potser encara sóc lo xiquet que somiava en sales fosques oamb les novel·les de Jules Verne i Emilio Salgari aventures enel misteriós Orient o s’enamorava, amb ingenuïtat infantil, dedues grans ciutats anglosaxones netes, cultes, desvetllades i fe-lices de nord enllà.

Londres i Nova York // Esteve Betrià

cisament esta agrupació va formar-sea partir d’una exposició col·lectiva queva promocionar el Consell Comarcall’any passat en els tres espais exposi-tius del Matarranya: la Fàbrica de Be-seit, el Castell de Vall-de-roures i elJoan Cabré de Calaceit. Este any Ar-raïls, valorant aquella primera expe-riència col·lectiva, ha fet una altra mos-tra interdisciplinària de la seua pro-ducció artística a l’Antiga FàbricaNoguera.

Si voleu visitar Beseit trobareul’Ersi que us mostrarà l’espai artísticque és obert tots els caps de setmanafins l’octubre. A la primavera reobrenamb una nova exposició.

Ersi SamaràCARLES SANCHO

U12

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

arç

2013

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

L’article obituari de Màrio Sasot sobre Cisco Beltran a Tempsde Franja em va parèixer del tot pertinent i necessari. Un textque també va eixir a La Vanguardia del dia 30 de gener. Per tant,ja s’ha dit molta cosa del nostre popular Camarasa de Fraga i,tanmateix, jo voldria tornar a fer aquí una remarca de les cosesque recollia el bon treball de Sasot.

Beltran va ser l’alcalde de la democràcia. Tothom sabia quenomés aquell lluitador antifranquista podia ser el primer alcaldede Fraga, un home respectat per tothom per la seua trajectòriaantifranquista i la seua integritat. Beltran, cristià, com es pre-sentava arreu, i socialista; per aquest ordre cronològic va parti-cipar en la incorporació de la llengua catalana a l’escola des dela Declaració de Mequinensa i va combatre i viure amb dolor lasegregació de les parròquies que li comportava deixar de serallò que havia estat tota la vida, un seglar de la diòcesi de Lleida.

Però sobretot, Beltran va protagonitzar un episodi insòlit: vadimitir el càrrec d’alcalde, abatut per la notícia de la irrupcióviolenta d’una colla organitzada d’energúmens en un campa-ment habilitat per als temporers. Un acte vandàlic que caldràestudiar per entendre’n tot el significat, perquè hi havia prouindicis de ser una acció instigada més o menys directament per

l’ambient enrarit pels qui no suportaven les polítiques “claudi-cants” per l’alcalde Beltran a favor dels immigrants que des defeia molts estius treballaven en la collita de la fruita. Un servi-dor escrivia en el penúltim número de Batecs (1993): “La di-missió descobria una personalitat singular més enllà del límitsde Fraga i la comarca. Tothom va reconèixer en el Cisco Bel-tran una sensibilitat extraordinària, políticament i humanamentparlant (...). Tothom va valorar l’actitud i la valentia d’aquestfragatí que honorava el bon nom de la ciutadania, estrafeta peruns esdeveniments lamentables: Beltran redimia el seu poble”.

Beltran, ja exalcalde, encara va haver de viure un altre episodide vergonya, el de la segregació de les parròquies catalanes delbisbat de Lleida i també s’hi va rebel·lar participant en l’orga-nització parroquial a favor de la continuïtat mil·lenària, una res-posta que no va reeixir i ell sempre se’n va doldre. Com tambéem consta que va viure els últims anys molt dolgut pel tracte co-lonial de l’Aragó que rebia Fraga, el Baix Cinca; un tracte colo-nial concretat en la llengua, però també en el conjunt de les re-lacions sempre molt descompensades que rebia de l’Adminis-tració. Ell reconeixia -en moltes converses- que el camins seguitsper la llengua i el bisbat eren d’un fracàs estrepitós.

Cisco Beltran, l’alcalde // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Els alcaldes de les quatre capitalscatalanes es van reunir per parlar decultura a finals d’aquest mes. El Tea-tre Romea de Barcelona va acollir lataula rodona ’Ajuntaments i cultura’,que va comptar amb la presència deXavier Trias, alcalde de Barcelona;Carles Puigdemont, alcalde de Gi-rona; Àngel Ros, alcalde de Lleida, iJosep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tar-ragona. Tots els alcaldes de les capi-tals catalanes van defensar la cultu-ra com a motor econòmic de les se-ues ciutats i del país. “Si som mésatractius, vincularem cultura ambregeneració de riquesa, que no vol dirmercantilització”, va destacar l’al-calde de Girona.

Trias va començar la taula rodonaparlant sobre la direcció dels equi-paments culturals: “Hem de decidirqui mana als llocs. Qui ha de manaral TNC? La Generalitat. Al Lliure, quiha de manar? L’Ajuntament de Bar-celona. Cadascú s’ha responsabilitzarde les seues coses. Si l’Estat no apor-ta els diners que ha d’aportar no tésentit que estigui en alguns patronats.

Els alcaldes de les quatre capitals catalanesdefensen la cultura com a motor econòmic// REDACCIÓ

Els alcaldes alRomeaLA PAERIA

Com pot ser que l’Estatestigui en un patronat iretiri els diners? Si l’Es-tat retira els diners,doncs el traiem del Pa-tronat, no el necessitemper res”.

Trias va lamentar ques’han pres decisions queafecten greument la cul-tura com l’augment del’IVA que és “un desas-tre”. “Tenim greus pro-blemes de manca d’ajutsd’administracions i equi-paments necessaris”, haapuntat, al temps que ha assenyalatque la Generalitat redueix despesesen molts centres i l’Estat també d’u-na forma greu”. “Això ens crea unapressió molt difícil a l’Ajuntament deBarcelona”, va afegir.

Ros va defensar, per la seua banda,una triple dimensió de la cultura: laindividual, la social/identitària i la in-dustria. L’alcalde de Lleida ha res-saltat que el primer paper dels ajun-taments envers la cultura és l’educa-

ció. “Juguem un paper de creadors deconsumidors culturals i de possiblesvocacions”, va afegir. “A les ciutats in-termèdies del nostre país hem tingutun rol de protagonisme en el desen-volupament cultural del país”.

Per la seua part, Puigdemont vaafirmar que s’ha de procurar que elconsum cultural done valor als crea-dors locals i va dir que no s’ha de cau-re en el provincianisme d’aquí, peròtampoc amb el de fora.

19

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 8

/ m

atç

2013

OPI

NIÓUna renovació poc probable

// RAMON MUR

La sorprenent renúncia de BenetXVI al pontificat hauria de tenir coma conseqüència una renovació ecle-sial que és poc probable que es pro-dueixi. No sembla que l’EsglésiaCatòlica estigui disposada a em-prendre les reformes que necessitaen el moment present. El papa, en totcas, ha apel·lat a la renovació en elsseus últims discursos. Els termes enquè ho ha fet són poc explícits, em-bolicats en un llenguatge doctrinal isuposadament espiritual, com sem-pre passa en els discursos dels pre-lats catòlics. Segons el papa, l’Església“crida a tots els seus membres a re-novar i a renegar de l’orgull i l’ego-isme i viure en l’amor”.

Si l’Església desitgés afrontar unarenovació autèntica de les seves es-tructures, hauria de triar mandatarismés joves, com a primer pas. Nomésaixí es podria aconseguir que el noupapa tingués el “vigor” que Ratzin-ger assegura haver perdut per go-vernar la “barca de Pere”. Però unpapable “jove” com el cardenalGianfranco Ravasi té 70 anys. Elec-tors i elegibles menors de 60, ambdret a entrar en el conclave, a peneshi ha algun com el filipí Luis Tagle,que té 55. Un papa que no sigui se-xagenari o septuagenari caldria bus-car fora del col·legi cardenalici. Unacosa que no s’hauria de descartaramb la mirada posada en la tradicióde l’Església i fins i tot en la seva prò-pia legislació vigent. El romà pontí-fex és elegit pels cardenals peròaquests, si així ho desitgessin, podrienescollir un simple bisbe, a un sacer-dot i fins i tot a un laic.

Que el nou papa sorgeixi de l’ex-terior del conclave sembla impossi-ble. No obstant això, tampoc seriamés sorprenent que la renúncia alpontificat anunciada per Benet XVIel passat 11 de febrer. Tot i estar pre-vista en el dret canònic, ningú espe-rava que algun papa fos capaç d’a-trevir a exercir tal atribució. I amb lade poder elegir un papa sense Ca-pello cardenalici passa el mateix. Po-dria passar però, en aquest cas, no calesperar que passi. Dues sorprenentsaudàcies en tan curt espai de temps,serien massa tempesta per l’Església.

No obstant això, el 1958 es va arri-bar a pensar que el conclave haviatriat a un Papa que no pertanyia al’assemblea de cardenals. Des que vasaltar al cel del Vaticà la fumata blan-ca fins que va aparèixer al balcó elnou papa va transcórrer almenys unahora. “És que han triat a Montini ihan anat a buscar a Milà”, deien elsperiodistes radiofònics. Però, sim-plement, passar que cap de les blan-quíssimes túniques papals prepara-des era de la talla de Joan XXIII, bai-xet i rabassut. Els modistes van ha-ver de treballar contra rellotge. Éscert, però, que llavors es va arribara pensar que el conclave s’haviadecantat per un Papa que no era car-denal.

L’Església està governada perconsells d’ancians. La mitjana d’edatdels cardenals és molt alta, encaraque també la dels bisbes. Els sacer-dots catòlics poden ser ordenats als24 anys, però pocs d’ells són consa-grats com prelats abans de complirels 40. Per enviar a l’Església s’exi-geix més edat que en qualsevol ins-titució o entitat civil. Un bisbe dequaranta és un jovenet. Joan Pau IIva nomenar com mitrat de Jaca al sa-cerdot navarrès, encara que nascut aTauste, José María Conget Arizale-ta, als 63 anys. “Estic molt agraït alsant pare, però també molt sorprèsque s’hagi fixat en un capellà de lameva edat”, va declarar el nou pre-lat de la diòcesi de Jaca. I és que al’Església governa la gent gran.

La veritable renovació de l’Es-glésia no només depèn de l’edatdel papa. Els catòlics necessiten unaltre Concili. Una assemblea uni-versal que faci més horitzontal iparticipatiu el seu govern, que siguimenys monàrquic i despòtic del queavui és. Que retorni als debats delConcili Vaticà II, interromputs demanera deliberada en els pontificatsde Joan Pau II i Benet XVI. Els ca-tòlics han de debatre sobre el paper,encara relegat a segon pla, de la donaa l’església, sobre el sacerdoci de lesdones i el celibat sacerdotal, sobrel’opulència i riquesa de l’Església, so-bre els casos de corrupció i pede-ràstia, que han esquitxat capellans i

bisbes en diferents parts del món.L’Església està dominada avui

pels moviments neoconservadorscom l’Opus Dei, Comunitat i Alli-berament, Legionaris de Crist, els Ki-kos i altres. Aquestes organitzacionsfrenen tot moviment d’avanç i re-novació. Per aconseguir aquesta re-novació integral no n’hi ha prou queel nou papa sigui més jove que elsseus predecessors. Cal que retorni al’Església l’esperit aperturista delConcili Vaticà II de fa ja 50 anys. Ésigual que aquesta recapitulació re-novadora la impulsi un papa jove oun papa ancià.

La majoria dels cardenals electorsdel nou papa en el pròxim conclavevan ser designats per al lloc que ocu-pen per Benet XVI. Tots són, pertant, si més no tan conservadorscom ell. Els bisbes i els sacerdots del’hora present són tots també ultraconservadors. El rector del poble mésapartat és de mentalitat deu vegadesmés retrògrada que la d’un capellàde fa 40 anys. A tots ells els ha sor-près de manera molt negativa la re-núncia del papa. Els capellans d’avuino volen audàcies d’aquest estil,prefereixen una seguretat en quèacollir la seva alarmant immadure-sa.

No obstant això, el papa ha fet unpas d’audàcia que hauria de provo-car un terratrèmol d’autèntica re-novació en l’Església. No semblamassa probable. Però podria passar.

Benet XVI

Comarca del Matarranya, un territori, un compromís, amb la cultura i el patrimoni