Capçalera. Octubre 1998

5TEMA DEL MES

Els fotoperiodistesse la juguen cada diaGrandeses i misèries d'una professió queha de batallar amb guàrdies de seguretat

— Alba Gómez —

La vida professional dels fotoperiodistes

és de tot menys monòtona: el fet de

perseguir notícies gràfiques al carrer

implica trobar-se amb una gran diversitat

de situacions, tant agradables com

desagradables. Als problemes d'una

professió ja de naturalesa dura s'hi sumen

els conflictes amb policia i personal de

seguretat —que no respecten la seva

condició professional ni la seva feina—, la

violació constant dels seus drets d'autor i

la precarietat laboral progressiva que ha

acabat afectant el col·lectiu.

— La violació constant dels

drets d'autor i la precarietatlaboral són dos dels

principals problemes que

afecten el col·lectiu —

Els fotoperiodistes opinen que en general esrespecta poc la seva feina. El fotògraf, tot i serun periodista, sent que el tracte que rep dinsl'empresa és de menor categoria i consideracióque el que reben els redactors, per posar unexemple, cosa que sembla contradictòria teninten compte la importància creixent de la imatgeavui dia. La impopularitat general dels fotògrafses va incrementar arran de la mort de Lady Di, ala vegada que s'obria tota una polèmica sobre elsdrets a la intimitat i sobre 1'ètica professional delsperiodistes. Però no tots els fotògrafs sónpaparazzi; el problema és que la gent del carrer

Capçalera. Octubre 1998

6TEMA DEL MES

no distingeix entre un fotògraf de premsa rosa,un fotògraf de premsa diària o un free-lance.Amb la significativa importància i poder de lapremsa rosa, que ha crescut vertiginosamentdurant els últims anys, l'opinió pública ha acabatvictimitzant en molts casos alguns personatgespúblics, poderosos o famosos, que es trobendiàriament al punt de mira de l'objectiu de lescàmeres.Els més veterans reconeixen que la

massificació de la professió dificulta l'originalitata l'hora de treballar. Els diaris dicten un modelestàndard de fotografia cada cop més repetitiva,que ha de comunicar el mateix que el text, elssubtítols i els peus de foto, en detriment de lafotografia de reportatge, més pensada i artística.

Abusos

La freqüència amb què són víctimes d'abusos faque els fotògrafs els tinguin assumits com a fetnormal i quotidià de la professió, com a gangade l'ofici. Són molts els que expliquen haver estatmaltractats, detinguts o insultats per personal ocossos de seguretat alguna vegada. Hi ha casosgravíssims, com el que es va trobar RoserVilallonga, de La Vanguardia, quan la PoliciaNacional la va confondre amb una terrorista i vatractar-la com a tal durant unes hores, desprésd'apuntar-la amb metralladores, cridar-li iregistrar-li la motxilla. A la Roser no li va servirde res ensenyar-los el carnet de periodista i tansols li van parar atenció quan es va identificarcom a guàrdia urbana en excedència. Com que

Anècdotesdel carrer

Amb tot, mentiríem si diguéssim que aquestaprofessió no té encant. Les anècdotes, tendres,divertides i sorprenents són múltiples i compensenles dificultats sofertes, alhora que fan gratificant unafeina que té moltes estones desagradables. Així éscom opina la majoria quan explica els seus bonsmoments, en solitari o en companyia d'altrescol·legues.

Confusions

Confusions com la que es va trobar Paco Alguersuarisón de pel·lícula d'humor. A Milà, durant un Girod'Itàlia, havia de canviar uns carrets urgentment."Era al Duomo buscant un lloc fosc, i quan vaigveure el confessionari se'm va obrir el cel". Just almoment de ficar-s'hi va arribar una feligresadisposada a confessar-se. "Després de sentir tots elsseus pecats, vaig haver d'explicar-li que jo no lapodia absoldre perquè només era un fotògraf".

El darrer somriure

Les històries tendres tampoc són tan estranyes. A la

mort del Charlie Rivel, Pedro Madueño, de LaVanguardia, va visitar la capella ardent col·locadaen una petita ermita a la població de Cubelles, d'onera fill el clown català. La majoria dels assistentseren nens i nenes de totes les edats. Volien dir adéual pallasso que tan tendrament els havia divertit i fetriure. Al cap de poc van entrar dues dones maduresvestides de negre i amb un vel a la cara. Una d'elleses va acostar al fèretre, potser per estampar-li unpetó al front, amb tan mala fortuna que un dels cirisque hi havia al voltant li va encendre el vel, que esva cremar en qüestió d'instants. En veure la senyoratan espantada intentant apagar-se el vel, tots elsnens es van posar a riure. En Pedro va pensar "Finsi tot mort, Charlie Rivel ha estat capaç de fer riurela gent".

Animalons

Dins la fotografia també hi ha lloc per a la poesia. AJuan Guerrero li va passar una cosa insòlita en unacte ben solemne. "Tocava fer unes fotos d'unaòpera del Liceu. Anava en moto i em vaig trobar unocell a terra que no podia volar; gairebé l'atropello.Vaig parar la moto, me'l vaig ficar a la pitrera i me'n

Capçalera. Octubre 1998

7TEMA DEL MES

ni així se la van creure, la van dur a punta demetralladora a la secció Muntada de la GuàrdiaUrbana, per comprovar qui era de debò. Elmalson va acabar per fi quan un col·lega policiala va identificar. La descripció de l'etarra Idoiasemblava coincidir amb la de la Roser, però lapolicia en aquest cas va fer poc cas al precepteque diu que una persona és innocent fins que noes demostri el contrari. "Quan et passa una cosaaixí només et queda el dret de picar de peusEn aquell cas la Roser no ho va denunciar, peròamb el temps i l'experiència s'ha trobat en altressituacions conflictives i ha après a defensar-se i aprotestar quan ha estat necessari.Les detencions també són freqüents. Malgrat

que la policia està obligada a deixar-los treballar,sovint fa tot el contrari, sobretot si creuen que laseva imatge perilla o pot sortir-ne perjudicada.Durant una manifestació de protesta a NouBarris, Kim Manresa, de La Vanguardiafotografiava com la policia s'enduia un nen, elvan veure i després d'intentar velar-li el rodet, elvan detenir i retenir a comissaria, mentre elveïnat aconseguia salvar la càmera amb les fotosi la feia arribar al diari.La susceptibilitat dels cossos de seguretat

augmenta quan es produeixen manifestacions oactuacions protagonitzades pel moviment okupa.Durant la intervenció de la policia endesallotjaments d'espais ocupats —que elsokupes anomenen contràriament 'alliberats'—,altres fotoperiodistes han estat arraconats i enalguns casos fins i tot colpejats. Un cop dissoltala darrera manifestació a favor de ïokupació,que va transcórrer sense incidents greus,

vaig oblidar". A mig espectacle, l'ocell, revifat perles cadències de la soprano, va sortir volant. "Vaigpassar una vergonya...! Sort que tothom estava moltconcentrat i no em va veure gairebé ningú!", riu enJuan.

L'encant personal

En l'acte de fotografiar algú s'hi ha de posar unabona dosi de seducció; només així s'aconsegueix unabona fotografia. D'aquesta manera pensa Josep M.Alguersuari, de La Vanguardia. "Havíem de fer unreportatge sobre Extremadura. A l'anar a retratar elpresident de la Junta, Rodríguez Ibarra, vaig pensarque el millor era fer-li les fotos a les restes romanesde Mérida, en lloc del seu despatx de la Junta. Livaig proposar a la seva relacions públiques i s'hi vanegar en rodó".Aleshores Alguersuari va demanar-li directament al

president extremeny, però d'una forma més subtil:"Necessito que em doni un carnet d'enamorat".Rodríguez Ibarra es va quedar de pedra senseentendre'l. El fotògraf li va explicar: "És que sóc unfan de la seva terra i crec que haurien de fer uncarnet d'enamorats d'Extremadura per a gent com

jo... I com que la seva imatge és molt important i jotambé en visc, li hauria de fer les fotos a les ruïnesen lloc del despatx i així tots dos quedaríem bé". Quies resistiria a tanta diplomàcia? I és que la gent nos'adona de la importància de la imatge: per fer unabona foto es necessita un temps que als fotògrafsmai no se'ls concedeix.

Una mare és una mare

A vegades les que s'anticipen i adverteixen els perillssón les mares dels mateixos fotògrafs. "Quan vaesclatar la bomba a les olimpíades d'Atlanta la mevamare em va trucar a quarts de dues de la matinada",diu David Airob, de La Vanguardia. "Jo era a l'hoteldormint després d'un dia esgotador. Vaig pensar-me

que trucaven del diari, però en despenjar l'auricularvaig sentir la veu de la meva mare molt nerviosa: 'Fillmeu, et trobes bé? I la bomba?!"'. En David, migadormit, no entenia què li deia, però just en aquellmoment el seu company redactor trucava al'habitació. A ell també l'havia avisat la seva mare,

que s'havia assabentat abans que ell de l'intent desabotatge dels jocs. És ben certa aquella frase que diu"De mare només n'hi ha una" •

Capçalera. Octubre 1998

8TEMA DEL MES

membres de la policia secreta van detenir gentque es dirigia cap al metro. Quan la fotògrafa—que demana expressament que no se'n reveliel nom— va intentar disparar amb la camera, lapolicia li va prohibir fer fotos, tot i ser al mig delcarrer, i, empenyent-la, la van amenaçardurament. "Vaig agafar molta por perquè emvaig sentir molt desprotegida. Crec que l'actuaciócontra els okupes va ser desproporcionada".

Caps de turc

Anna Giménez, de La Vanguardia, és del'opinió que els fotògrafs tenen un do especialper atraure les ires de gent a qui no han fet res:"Sempre acabem trobant-nos amb algú que ensfa la punyeta, sigui un porter que no ens voldeixar passar o algú que no respecta la teva feina0 que t'insulta perquè li has tirat una foto alcarrer", diu Colita, que mai no oblidarà com ella1 un altre company de la revista Interviú vanestar a punt d'esdevenir caps de turc durant unacerimònia a Cerdanyola en què suposadaments'apareixia la Verge. En un moment de lacerimònia, un dels acòlits va cridar "¡Fotógrafoscomunistas!", i ells van haver d'escapar-se,cames ajudeu-me, de la multitud colérica.En altres ocasions, quan no se sap qui són els

culpables,, als fotògrafs els toca pagar els platstrencats. És el cas dels fotògrafs detinguts quanmembres d'ERC van decidir serrar el toro del'Osborne al peu de Montserrat, per considerar-lo un símbol espanyolista. Els pagesos quellogaven la terra a l'empresa vinícola per tenir-hiel cartell van acabar apedregant els fotògrafs!Per a més ironia, quan va arribar la Guàrdia Civila aclarir els fets, van detenir els fotoperiodistescreient-los els culpables dels aldarulls.

A la vora del poder i del glamour

Personatges com l'esposa i musa de SalvadorDalí, Gala, han estat famosos pel seu malcaràcter i els seus canvis d'humor inesperats. AJoan Comalat, un dels fundadors d'El Punt, deGirona, mentre feia un reportatge a Dalí, Galava estar a punt de trencar-li la càmera quan ell vaprovar de fotografiar-los fent-se un petó.Els polítics són potser els personatges públics

més respectuosos amb tota la premsa engeneral. Amb els fotògrafs hi passen molteshores i alguns fins en coneixen els noms. Enèpoca preelectoral, les relacions encara es fanmés disteses del normal, i els líders dels partits esmostren col·laboradors i disposats a posar.L'amabilitat arriba a extrems inaudits, com li vapassar a Consuelo Bautista, d'El País. "Si elscossos de seguretat et posen traves per fer lateva feina i a sobre t'emprenyen i et maltracten,el millor és muntar un escàndol". Així ho va feren un míting de Convergència i Unió, del qual lapolicia l'havia deixat fora, i el mateix Jordi Pujolva sortir a veure què passava i la va fer entrarimmediatament.Lògicament, els fotògrafs poden denunciar els

abusos al Sindicat de Periodistes, a CCOO oUGT o al Col·legi de Periodistes. Malgrat tot, ladenúncia no sempre es pot cursar: quan alsconflictes hi ha implicades vaques sagrades del'esport o de l'espectacle, són els mateixos diarisels que dissuadeixen el fotògraf de posar ladenúncia.

Els braçalets no són màgics

Braçalets o acreditacions eviten més d'unproblema, però no sempre funcionen. Elscol·laboradors no tenen acreditació i han de durel braçalet per identificar-se. De vegades s'usenpitets o dorsals, que els clubs proporcionen enesdeveniments esportius. Francesc Melción, del'Avui, va veure's obligat a denunciar al Sindicatde Periodistes el mal tracte rebut pel personal devigilància dels Barcelona Dragons, precedit perl'actitud despectiva d'una de les promotores delclub, que el va amenaçar de cridar Seguretat sino es posava un pitet que fins al moment ningúno li havia facilitat. El guarda no es va feresperar i, després d'increpar-lo i amenaçar-lo, elva fer fora del camp.Francisco Alguersuari afirma que no ha

necessitat el carnet de periodista en tota la sevadilatada carrera, i també que no s'ha posat maiun braçalet. L'històric fotògraf de l'esports'enorgulleix d'haver aconseguit que el seuVespino fos l'únic vehicle autoritzat a transitarper la Plaça Roja durant les olimpíades deMoscou, sense tenir el carnet ni acreditacions.Però avui dia, com és evident, les coses hancanviat radicalment.

Una professió perillosa

L'obligació d'informar també genera situacionsd'autèntic perill. A vegades és la premsa la

Els fotoperiodistes treballen al voltant depersonalitats públiques: esportistes, artistes,polítics, empresaris... Les actituds dels que sesaben famosos són diverses, però en generalutilitzen la premsa, i molt sovint el fotògraf had'aguantar les seves neurosis. Hi ha personatgesque s'han guanyat una merescuda mala famaentre els membres de la premsa, pels seuscomportaments prepotents i violents. Quan amés el personatge pertany al món de la jet set,els conflictes són segurs. Antonia dell'Atte és undels personatges pitjor considerats. La sevadarrera entremaliadura a Barcelona va ser

convocar la premsa del cor i els diaris que livolien fer entrevistes i dir-los que hi hauria sessióde fotografies. Entre els fotoperiodistes hi haviaXavi Carrión, de l'Avui. "La mànager haviaassegurat als fotògrafs que després del sopar lipodríem fer les fotos. Però al cap de poc vacanviar d'opinió i va posposar-ho per al'endemà". Aquesta mena de personatges estanacostumats a ser el centre d'atenció i a tractartota la premsa segons el seu caprici.

— Braçalets, dorsals oacreditacions eviten més

d'un problema, però no

sempre funcionen —

Capçalera. Octubre 1998

9TEMA DEL MES

primera a rebre la trucada de terroristes,amenaçant de l'explosió d'artefactes, abans i totque policia i ambulàncies. En moments tancrítics, la por es barreja amb la confusió i amb eldubte de què fer. A Consuelo Bautista li vapassar quan va esclatar la bomba al Port Olímpicde Barcelona, l'estiu després de les olimpíades.L'artefacte va explotar en arribar ella. Quanfinalment van acudir-hi policia i ambulàncies, lazona va ser acordonada, i la Consuelo es vaquedar atrapada a dins fent fotos. Encara hihavia quatre amenaces de bomba més al recinteon estava, per això va pensar que d'aquella nose'n sortiria. Per sort no hi va haver víctimesmortals, però sí dos ferits: una donaembarassada que va perdre la criatura i unsenyor que encara té seqüeles provocades perl'esfondrament del sostre del local.El risc s'incrementa quan el fotògraf cobreix

una guerra o un país de conflicte. Els sentimentsde pànic i d'incertesa no eclipsen l'obligaciód'informar, de fotografiar la realitat en tota laseva emesa per ser fidels a la veritat. Mentre elsfotoperiodistes es juguen la vida disparant fotos,els exèrcits disparen bales que són mortals. Apart del perill físic, una guerra és a més unaexperiència dura, que marca les seves victimes itots aquells que en són testimonis oculars. Elsreporters de guerra acaben adoptantcompromisos i s'impliquen sentimentalment enels conflictes i amb les persones que hi coneixeni que han vist patir. Sandra Balcells, desprésd'haver cobert la informació de tota la guerradels Balcans per a The Times, diu que sentafecte per molta gent que hi ha conegut.Aquestes situacions generen un sofriment extraque resulta indefugible, no només per la certesadel gran perill que corren els qui estan atrapats al

— Les dones segueixen sentminoria dins el món de la

fotografia de premsa diària,tot i que s'hi han anatincorporant —

conflicte, sinó també per la visió de com laguerra pot transformar les bones persones enmonstres capaços de les pitjors crueltats. Lareflexió filosòfica davant la destrucció, la crueltati el dolor és inevitable.Kim Manresa està molt acostumat a aquesta

mena de situacions, voltar pel món com si fos unStanley l'ha endurit, tot i que mai no s'acabad'acostumar a certes situacions i opta perrebel·lar-s'hi. A la guerra civil a Moçambic vatrobar-se amb un nadó en braços. "Una dona dela guerrilla que acabava de parir em va entregarla nena, perquè tenia por que la matessin si ladonava a algú altre. Jo vaig dir que no me'npodia ocupar, però els guerrillers van respondreque si no me la quedava l'haurien de tirar contrauna pedra per matar-la". Davant d'aquestacrueltat en Kim se la va endur. Va caminarquilòmetres i quilòmetres amb la nena a coll."No tenia aigua ni menjar, i la nena plorava i emxuclava el dit". Finalment van arribar a Maputo,a un convent de germanes de Calcuta, on vadeixar la criatura. Es va fer càrrec de la seva

manutenció durant un mes, però al cap de pocva rebre una carta informant que la nena haviamort.

Fotògrafes

Les dones segueixen sent minoria dins el mónde la fotografia de premsa diària, tot i que s'hihan anat incorporant. Afortunadament lescoses van canviant, tot i que encara quedenalguns vestigis masclistes; al món dels esports,per exemple, les discriminacions són evidents.Durant un partit de final europea en què jugavael Barça, un col·lega italià li va dir a la MercèTaberner que sortís del mig, que el seu lloc eraa la cuina. Quan no són insults són cops decolze, empentes i manca d'educació, elementscaracterístics de l'agressivitat i l'ambient querodeja alguns esdeveniments esportius.No totes opinen igual, però. Anna Boyé, free¬

lance, diu que el fet de ser dona li ha facilitatmolt les coses i li ha permès, per exemple,fotografiar els soldats d'una caserna militarmentre es dutxaven, perquè al capità li va fergràcia el seu atreviment, o entrar en un conventde novícies de clausura on mai no hi havia estatningú més que les religioses.Sandra Balcells també comparteix l'opinió de

l'Anna. Tant a l'ex-Iugoslàvia com a Palestina, elfet de ser free-lance i dona li ha suposat algunsavantatges, perquè —segons explica— moltagent adopta una actitud protectora que calaprofitar per fotografiar situacions i indrets noautoritzats, per fer-ne una denúncia osenzillament informar del que s'hi esdevé.La Cristina Calderer sosté que a ella li ha

dificultat més la feina el fet de ser una micabaixeta que no pas el fet de ser noia, ja que enels actes de gran expectació dels mitjans decomunicació ha d'obrir-se camí a cops de colze illuitar per posar-se a primera fila, si no ja cal ques'oblidi de fer fotos.

S'obre la sessió

Els jutjats s'han convertit en la segona casa deperiodistes i reporters gràfics. Hores i horesavorrint-s'hi, prenent cafè, fumant, parlant,explicant acudits, fent bromes i jugant: hi hatemps per a tot. "A vegades esperem tanteshores que quan arriba el personatge en qüestióens agafa desprevinguts i gairebé no ens dónatemps de fer la foto", explica Jorge Moreno,d'E/ Mundo.Als judicis de violadors o de skins sempre hi ha

trifulgues. "Al judici dels que van matar eltransvestit del Parc de la Ciutadella, els familiarsdels acusats es van enfurismar i se'ns van tirar aldamunt. Sort d'un company que em va tapar elscops més forts", recorda la Cristina. La cosa vaacabar amb jaquetes trencades i algun cop depuny.

Ètica professional

Al món de la informació, el respecte cap a lespersones és fonamental. La persona que es té al'abast de la càmera hauria de ser per al fotògrafla més important del planeta, per crear unacomunicació i sublimar-la en una imatge. PedroMadueño va ser l'únic fotògraf que va poderfotografiar Dalí amb el seu consentiment en elsdarrers dies de la seva vida: li va costar dos anysde visites a Portlligat i paciència, moltapaciència. Quan el pintor surrealista va morir,moltes agències es van interessar per les fotos dePedro, però tot i que li van oferir molts diners, ellva rebutjar les ofertes milionàries i les va donar aldiari on treballava. "Un fotògraf es deu al seudiari", diu convençut.Ramon Gabriel, reporter gràfic lleidatà, creu

que també forma part de l'ètica professional elfet de denunciar injustícies i barbaritats a partirde la fotografia, i afegeix: "Vull dir que cal tenirprincipis morals per ser un bon fotògraf".Per a Sandra Balcells la fotografia només té

sentit en tant que llenguatge de denúncia, i lautilitza per deixar constància de la brutalitat i lacrueltat.El respecte a la privacitat, la intimitat i la

imatge de les persones és un criteri que elsfotògrafs han de tenir molt clar. El CodiDéontologie ha de regular molts problemes quese'n deriven. Per respectar aquests drets algunsfotoperiodistes opten moltes vegades perdemanar a gent del carrer que posi per a unaimatge que hauria de ser espontània però quepodria generar queixes i problemes un coppublicada. D'aquesta manera els ofereixen lapossibilitat de dir que no, si creuen que han deprotegir la seva intimitat.

Els drets d'autor vulnerats

El fotògraf, com a autor que és, es troba sotmèsa la llei del copyright i de la propietatintel·lectual. El problema és que els seus drets

— El respecte a la privacitat,la intimitat i la imatge de lespersones és un criteri que elsfotògrafs han de tenir clar —

Capçalera. Octubre 1998

liTEMA DEL MES

d'autor es violen constantment. L'extensiód'Internet encara dificulta més l'exercici d'aquestsdrets, perquè la còpia i difusió de fotografies peruna xarxa informàtica que, no cal recordar-ho,és universal són molt difícils de controlar.Un dels punts de la llei d'autors diu clarament

que les obres, en aquest cas les fotos, no espoden descontextualitzar ni tallar ni retocarsense el consentiment del seu autor, atesos elsproblemes d'imatge i de moral que aixòcomporta; però les fotos d'arxiu són utilitzadespels diaris repetidament. Jordi Garcia, de l'Avui,s'ha trobat més d'una vegada amb problemesper aquest motiu. "En una ocasió vaig fer unreportatge sobre gossos. Li vaig preguntar a unsenyor que estava llegint el diari i que en teniados de preciosos si podia fotografiar-lo per aaquell reportatge en concret, i ell hi va accedir.Al cap de sis mesos, el mateix senyor es vapresentar al diari amb un retall on hi havia laseva foto, sense els gossos, i un titular que deia:L'atur creix un 25%'. El senyor era enginyer, itenia feina". Al diari van haver de retirar la fotoràpidament.

Buscar-se la vida

Molt sovint els fotògrafs han de fer una mica detot per malviure. Ramon Gabriel n'és un bonexemple, perquè a més de treballar per a ElPeriódico de Lleida, coordina la secció defotografia de la Revista de Lleida i té un estudiamb altres companys.Alguns imparteixen classes de fotografia a

l'escola industrial o a la universitat, i si són free¬lance, com és el cas de Sandra Balcells, fanreportatges sota el risc de no poder-los vendre.Altres treballen en empreses que són bancsd'imatges i subministren fotografies a diferentsempreses, agències de turisme, etc. Es una feinaforça segura, perquè venent fotografies ambaquest sistema s'asseguren uns ingressos fixosdurant un període que pot arribar als deu anys.

Col·laboradors explotats

La precarietat laboral és un dels handicaps mésgeneralitzats entre els fotògrafs, malgrat que lamajoria s'ho prenen amb filosofia i sentit del'humor. Molts són col·laboradors, fet que estradueix en no tenir contracte, no figurar enplantilla i patir tots els inconvenients dels"plantilles" sense cap del seus avantatges. Lamajoria no tenen horaris, treballen de sol a sol ia mercè dels esdeveniments del dia. A alguns, eldiari els fa treballar fins i tot dissabtes idiumenges. A vegades la feina s'acumula i hande ser a dos actes de la ciutat amb un marge demitja hora o menys. "Els fotògrafs fem petitsmiracles cada dia", diu Cristina Calderer, i és queles condicions laborals són dures.Per estalviar temps la majoria es mou en moto,

molt més ràpida, adequada per esquivarembussos de trànsit, més fàcil d'aparcar, però

també molt més perillosa.La popularitat dels mitjans immediats, com són

la ràdio i la televisió, comporta una competènciaferotge. La televisió ofereix imatges impactantsamb les quals resulta impossible de competir. Amés, els gustos gràfics estan molt condicionatspel tipus d'imatge que es dóna a la televisió. Elsdiaris volen cada cop més un model d'article ambmenys escrit i més imatge, de manera que elslectors puguin fer un "zàping" ràpid per sobre lapàgina. Això és un problema, ja que els fotògrafshan de fer moltes més fotos i, per tant, han detreballar molt més en el mateix temps, peròcobrant el mateix sou.

La política de les empreses editorials tendeix aocupar el mercat per ampliar la seva influènciaideològica. Les inversions dels diaris es dirigeixena crear una infraestructura interna que permetimillorar el funcionament del negoci, i en aquestobjectiu no hi entra la premissa de fer contractesals fotògrafs. Sembla que existeix una mentalitatempresarial que creu que és preferible collar elfotògraf, perquè així treballarà més.Malgrat les enormes dificultats amb què els

fotoperiodistes es troben moment rere moment,disparar una càmera seguirà sent un actetranscendental, perquè és eternitzar un instant dela vida sobre un paper i fer realitat el somni mésantic de la humanitat •

— La majoria es mou en moto,adequada per esquivarembussos de trànsit, més fàcild'aparcar; però també moltmés perillosa —

MA<=¡> «s if r; yi t