Tema 7 art bizantí

TEMA 7: L’ART BIZANTÍ

7.1. ELS REFERENTS HISTÒRICS.

7.2. LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTÍSTICA.

7.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

7.5. EL TREBALL EN MARFIL.

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

7.1. ELS REFERENTS HISTÒRICS

• L’Imperi Romà es va dividir desprès de la mort de l’emperador Teodosi (391).

• Apareixen així l’Imperi Romà d’Occident i l’Imperi Romà d’Orient.

• L’origen de l’Imperi Bizantí l’hem de buscar amb la fundació de la ciutat de Constantinoble, l’any 324, per part de Constantí I el Gran.

• Després de la divisió de l’Imperi es convertiria en capital del d’orient i heretaria la dignitat imperial romana al segle V.

• El seu màxim esplendor va ser al segle VI, baix el regnat de Justinià.

7.1. ELS REFERENTS HISTÒRICS

Divisió de l’Imperi Romà

7.1. ELS REFERENTS HISTÒRICS.

7.1. ELS REFERENTS HISTÒRICS.

La ciutat de Constantinoble (actual Istambul) va créixer molt després de la divisió de l’Imperi, competint amb Roma. A la ciutat hi havia grans palaus de la noblesa, que envoltaven al de l’emperador i també palaus del clergat, que influïa d’una manera notable en les decisions polítiques.

7.2. LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTÍSTICA.

L’art bizantí es desenvolupà en la part oriental de l’Imperi Romà, durant un miler d’anys. Podem dividir la seua evolució en tres períodes:

1. El “Segle d’Or” de l’art bizantí, que va transcórrer entre els segles V i VIII, coincidint en el regnat de Justinià.

2. El període iconoclasta (726-843), en el qual es va prohibir l’exhibició d’imatges i hi hagueren moltes destruccions.

3. El període posticonoclasta (843-1453), durant el qual es va produir el Cisma d’Orient després del qual es separaren les esglésies romana d’occident i ortodoxa d’orient. Podem dividir aquest període en dues etapes:

La dinastia macedònia (867-1056), en la destacaren les arts pictòriques, els mosaics i les icones.

La dinastia dels Paleòlegs (1259-1453), que va marcar el renaixement cultural i l’expansió d’aquest art cap als pobles eslaus.

7.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART BISANTÍ.

• Les manifestacions més importants van ser

l’arquitectura i el mosaic, rebent influències en

aquestes arts tant de Roma i Grècia com d’Orient.

• L’ostentació i el luxe eren importants al edificis i al

voltant de la família reial i també a les cerimònies

religioses.

7.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART BISANTÍ.

L’arquitectura

adequava els edificis a

la litúrgia religiosa i al

luxe. Trobem edificis

amb plantes

centralitzades, cobertes

amb cúpules i

decorades amb mosaic.

7.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART BISANTÍ.

En l’escultura destaquen els

treballs d’orfebreria i amb marfil.

La pintura i el mosaic, vinculats a la

religió, també tenen gran presència.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

• Fins al segle VI s’adoptà el model tardorromà o paleocristià (planta basilical amb 3 ó 5 naus longitudinals)

• A partir de l’època de Justinià hi hagué una major diferenciació amb l’art anterior. Es va produir una orientalització de les tècniques i els elements.

• Des d’aquesta època començaren a construir-se temples amb planta centralitzada i a usar-se grans cúpules sobre petxines o trompes a les construccions.

• També són elements comuns l’arc de mig punt, la volta de canó i la columna coríntia (herència romana).

• Els exteriors solien ser austers, sense a penes decoració i contrastaven amb els interiors, que estaven molt decorats.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Basílica de San Apolinar in

Classe (S. VI) a Ràvena.

Amb planta característica de les

basíliques paleocristianes

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

San Apolinar in Classe (Ràvena)

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Les esglésies de planta

centralitzada són les més

conegudes d’època bizantina.

Aquesta de San Vital de Ràvena

(s. VI) és un dels primers

exemples.

Té una planta octogonal, amb

una nau central coberta per una

cúpula i altra nau que l’envolta.

També compta amb un absis i

nàrtex. Contrasta la senzillesa

de l’exterior amb la decoració

interior.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Interior de San Vital de Ràvena.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Santa Irene (s. VI), a

Istambul, és una església de

planta rectangular amb dues

voltes, edificada en època de

Justinià i reconstruïda al 740,

després d’un terratrèmol.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

La Basílica de Santa Sofia

(s.VI) és la principal obra

arquitectònica bizantina.

Destaca la gran cúpula

central construida sobre

petxines, l’empeta de la

qual és contrarrestada per

cúpules secundàries.

Va estar dedicada a la

“sabiduria divina” i,

després de la conquesta

musulmana de

Constantinoble també es

convertirà en model per a

la construcció de

mesquites.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Vista exterior i alçat de

Santa Sofia, on s’aprecien

els sistemes de mitges i

quarts de cúpula per tal de

contrarrestar la força de la

cúpula central.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Sistema de cúpula sobre petxines (triangles esfèrics formats per la

cúpula i els arcs torals, que serveixen per a passar d’una superfície

quadrada a la circular de la cúpula)

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Planta de Santa Sofia. Centralitzada amb creu grega inscrita i

cúpula central.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Reconstrucció de Santa Sofia sense els afegits d'època turca.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Interior de Santa Sofia. L’edifici té una

galeria a la part superior, des d’on

l'emperadriu presenciava els oficis

religiosos.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

La cúpula està a una altura de 55 metres i té un diàmetre

de 31 metres.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Sant Salvador de Kora

(Istambul)

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

L’arquitectura bizantina es va expandir per la majoria

de dominis de l’Imperi, especialment a Europa

Oriental, on es construïren nombroses esglésies on

es practicava el culte ortodox.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Església de San Marc (s. XII), a Venècia, amb planta de creu

grega i coberta per cinc cúpules. Té un nàrtex afegit al segle XIII.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Monestir de Dafne,

Khatholikon,

Atenes.

Els monjos

ortodoxos

evangelitzaren gran

part d’Europa de

l’est, Grècia i els

Balcans i així es va

difondre

l’arquitectura

bizantina.

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Santa Sofia de

Novogorod

(Rússia)

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

Santa Sofia de Kiev (Ucraïna)

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.

• Als capitells bizantins apareix un nou element anomenat cimaci,

amb forma troncopiramidal invertida, situat baix de l’arc.

• Els capitells eren decorats amb motius vegetals, mostrant la gran

riquesa bizantina.

Capitells de Santa Sofia

Capitell de l’església de

Monreale

7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA

Capitells de Sant Vital de Ràvena.

7.5. EL TREBALL EN MARFIL.

• L’escultura bizantina anà allunyant-se

progressivament dels models clàssics, degut a la

consolidació de la nova religió i a la fi del paganisme.

• La majoria de treballs escultòrics són peces

d’orfebreria o esmalts litúrgics (marfil).

• Dins dels objectes de marfil podem trobar: mobiliari;

díptics, tríptics i polítics, o bé marfils imperials on

apareixen l’emperador i Crist.

• Característiques: frontalitat, no hi ha perspectiva,

rigidesa, escàs dinamisme.

7.5. EL TREBALL EN MARFIL.

7.5. EL TREBALL EN MARFIL.

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

• En l’art bizantí destaca la utilització dels mosaics per a cobrir parets, voltes i cúpules, embellint així les esglésies.

• S’utilitzaren tècniques romanes per al mosaic, en especial l’opus tesellatum, i destaca la rica gama cromàtica.

• La iconografia és bàsicament religiosa. Podem trobar a Crist Triomfant (Pantocràtor), a la Verge (Theotokos) i episodis de la Bíblia. A més, també abunden les representacions imperials, amb la cort o determinats sants.

• Les principals característiques formals són el hieratisme, la simetria, la frontalitat dels representats, els fons daurats, l’absència de natura i el simbolisme.

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

Mosaics del presbiteri de Sant Vital de

Ràvena. A l'absis, Jesús amb els àngels i

als laterals els emperador Justinià i

Teodora.

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

L’Emperador Justinià i el seu sèquit (Sant Vital)

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

La emperatriu Teodora i la seua cort (Sant Vital)

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

Mosaics de Sant Vital.

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

Mosaics de Santa Sofia

(Istambul)

La verge

envoltada pels

emperadors

Justinià i

Constantí.

Theotokos

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

Mosaics a Santa Sofia

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

Pantocrator de la Catedral de Cefalú (Sicília)

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

Absis de Sant Apolinar in Classe

Mosaics de San Apolinar Nuovo

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

• En pintura destaquen la il·luminació miniada de

llibres i les icones.

• Les icones són quadres religiosos sobre fusta, on es

pinta la imatge de Crist, la Verge i els sants màrtirs.

Els bizantins designaven amb la paraula “icona”

qualsevol representació dels anteriors o d’una

escena religiosa.

• Les representacions de Crist i de la Verge tenen les

mateixes característiques que les dels mosaics.

• La iconografia bizantina servirà com a model per a

l’art cristià occidental.

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

Verge de Vladimir (s. XII)

7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.

PRÀCTICA