TEMA 1.- L’ART CLÀSSIC I:GRÈCIA.

Salvador Vila EsteveHistòria de l’Art2n de Batxillerat

TEMA 1.- L’ART CLÀSSIC I: GRÈCIA

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC.2.- INFLUÈNCIES I PRECEDENTS.3.- PERIODITZACIÓ.4.-

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART GREC.

5.- EL NAIXEMENT DE L’URBANISME.6.- L’ARQUITECTURA.7.- L’ESCULTURA.

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC I: LOCALITZACIÓ I CRONOLOGIA.

Localització

La Grècia antiga comprenia la meitat sud de la península Balcànica, les illes que l’envolten i les costes d’Àsia Menor

Les seues colònies es distribuiran per tota la Mediterrània i l’imperi d’Alexandre el Gran arriba a l’Indus i Egipte

Cronologia: podem datar la cultura grega antiga entre els segles VIII-VII a.C. i l’any 146 a.C.

Tres períodes

Arcaic: segles VIII-VI a.C.

Clàssic: segle V – 323 a.C.

Hel·lenístic: 323 – 146 a.C.

3r mil·lenni 2n mil·lenni 1r mil·lenni

Època cretenca o minoïca Època micènica

Edat obscuraÈpocaarcaica

Èpocaclàssica

Hel·lenisme

GRÈCIA CLÀSSICA

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC II:CARACTERÍSTIQUES GENERALS.

Mai van formar un estat unitari, sinó que eren un conjunt de territoris (polis) que tenienen comú la història i la cultura (llengua, religió,...): s’anomenaven hel·lens i s’unien en

certes cerimònies (Olimpíades) o per fer front a un enemic comú (els perses)

L’economia es basava en l’agricultura i la ramaderia, encara que també comerciaven

La societat era esclavista: divisió entre amos i esclaus

Les diferents polis sovint s’enfrontaven entre elles, de vegades en guerres importants(les guerres del Peloponés entre Esparta i Atenes)

Cada polis era totalment independent i tenia el seu sistema propi de govern

En quasi totes les polis (època clàssica) acabaven decidint els ciutadans (homes lliures) en les assemblees, quedant exclosos els esclaus, les dones, els xiquets i els estrangers

La polis s’entenia com una comunitat de ciutadans que gaudien de llibertat individuali igualtat legal i on l’home era la mesura de totes els coses

S’humanitzava els déus i herois (antropomorfisme), que servien d’inspiració a l’art

Lliure exercici del pensament: busquen explicar les coses a partir de l’observació,el raonament i l’experiència (no tant des de la religió), donant molta importància a les

matemàtiques i la filosofia (la bellesa com a resultat de l’harmonia i la proporció)

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC III: PRECEDENTS, INFLUÈNCIES I ÈPOCA ARCAICA.

Influències de Mesopotàmia, Egipte i els perses en diferents etapes

Civilització cretenca o minoïca (2000-1400 a.C.): situada a Creta, era una monarquia que posa en contacte el món hel·lènic amb Egipte i Mesopotàmia i que ja té una religió

politeista que serà la base de la religió grega

Civilització micènica (1600-1100 a.C.): amb Micenes com a capital, controla el Peloponési les illes més properes i es basa en monarquies i societats guerreres molt jerarquitzades

Civilització dòria o edat obscura (1200-segle VIII a.C.): un poble guerrer que domina el ferro envaeix el territori grec i provoca una dispersió territorial que culminarà amb la

formació de les polis o ciutats-estat independents

Època arcaica (segles VIII-VI a.C)

Les polis estaven governades per reis que aniran perdent força en favor de l’aristocràcia, que en alguns casos

tirarà al rei i imposarà un tirà

El creixement demogràfic i la falta de terres per a totsels porta a fundar colònies per tota la Mediterrània,

des de les quals comerciaven amb la resta

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC IV: ÈPOCA CLÀSSICA (SEGLE V – 323 A.C.).

És l’època de major esplendor econòmic i polític

Destaquen dues grans polis enfrontades entre elles: Atenes i Esparta

A Atenes hi havia una democràcia, amb Pericles com a personatge més important

A Esparta hi havia una diarquia, però l’opinió dels ciutadans a les assemblees era molt important

Guerres

Guerres Mèdiques: lluita de les polis gregues unides (Lliga de Delos) contra l’atac persa. Victòria dels grecs.

Guerres del Peloponés: guerra entre Esparta i Atenes, cadascuna amb els seus aliats, amb victòria d’Esparta.

En acabar les guerres les polis queden molt debilitades, situació que aprofiten els reis deMacedònia Filip i Alexandre el Gran per ocupar tot el territori grec i formar un immensimperi que Alexandre portarà fins al riu Indus, ocupant Mesopotàmia, Egipte i Pèrsia

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC V:L’ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (323-146 A.C.)

L’imperi d’Alexandre el Gran va suposar una gran influència del món oriental en el món grec

A la mort d’Alexandre l’imperi es divideix entre els seus generals i la cultura gregas’atomitza, prenent importància les ciutats d’Orient (Àsia Menor)

2.- INFLUÈNCIES I PRECEDENTS.Influències de l’art egipci i de l’Orient Pròxim (babilonis, perses,...): importància dels

temples, estructures arquitravades, ús de columnes, frontalitat a les escultures,...

L’art cretenco minoïc

És el primer punt de contacte entre els pobles indoeuropeus i la influènciadel món oriental, naixen un art propi amb clares influències orientals

El palau és el principal edifici, amb pedra, estructures arquitravades,un pati rectangular central i columnes vermelles precedent de les dòriques

També van desenvolupar la pintura al fresc, la ceràmica pintada i l’escultura

arquitrau

maçoneria

carreus

Columna protodòrica. Sistema arquitravat

L’art micènic

Més tosc que l’anterior, manté les estructures arquitravades i la pedra i destaca per les muralles ciclòpies

Destaquen els palaus amb megaron central (precedent del temple grec) i elstholos o tombes circulars dels prínceps (precedent dels santuaris circulars

grecs), així com l’orfebreria (màscara d’Agamèmnon) i una ceràmicareduïda a imatges ornamentals i florals (precedent de l’estil geomètric)

3.- PERIODITZACIÓ.

Tres etapes

Arcaica (finals segle VIII – segle VI a.C):comencen a fixar-se els estils arquitectònics

Clàssic (segle V – 323 a.C.):moment de màxima esplendor

Hel·lenística ( 323 – 146 a.C.): orientalitzaciói atomització dels centres artístics

4.- CARACTERÍSTIQUES GENERALSDE L’ART GREC.

Fins a època hel·lenística parlem d’un art grec unitari, sense escoles diferenciadesi amb artistes que poden treballar per a diferents polis i en contacte entre ells

És un art humanitzat, fet a la mesura de l’home (antropocentrisme),deixant de banda el monumentalisme dels estils orientals anteriors

És un art estètic que busca la bellesa a partir de l’harmonia i la proporcionalitat, en relació a l’ésser humà

És un art naturalista que busca la representació de la natura i de l’ésser humà dins d’ella, encara que normalment de forma idealitzada

És un art raonat: fonamenta les seues bases en conceptes com home, natura,raó, harmonia i bellesa, procedents de la seua filosofia

És un art per a gaudir com a ciutadà de la polis, per a ser contemplat

És un art profundament “civilitzat” o públic: tant les representacions o edificis civilscom les religioses tenen un caràcter públic (atletes, processons,...)

És un art civilitzat, equilibrat i auster, que fuig de la passió, teatralitat i patetisme orientals (excepte en època hel·lenística)

En arquitectura la recerca de la bellesa i l’harmonia fa que els edificisguanyen en esveltesa i elegància amb el pas del temps

En escultura aquesta recerca condueix a un major naturalisme

L’art grec tindrà molt influència en la civilització occidental: en l’art romà posterior i en les reinterpretacions renaixentistes, barroques i neoclàssiques que d’ell se’n faran

5.- EL NAIXEMENT DE L’URBANISME.Són els primers que planifiquen i ordenen el creixement de les ciutats (urbanisme),mirant que cada part i edifici de la ciutat guarde proporció i harmonia amb la resta

Factors queinflueixen

El caràcter independent de la polis (deicideixen sobre elles mateixa)

El caràcter militar i la topografia muntanyosa (busquen zones altes)

El caràcter econòmic o comercial (prop del mar o en zones de pas)

L’antropocentrisme i la democràcia: els ciutadans prenen les decisions, es fan llocs per a les reunions i es construeix una ciutat a escala humana

El caràcter estètic: recerca de la bellesa i l’harmonia

Organitzacióde les polis

Es situen a l’interior d’un recinte emmurallat

Acròpolis: recinte fortificat amb edificis de caràcter sagrat (temples)

Àgora: plaça pública de reunió i celebració d’assemblees públiques, mercats i transaccions comercials i administració de justícia

Edificis civils: situats prop de l’àgora (majoritàriament) i destinats a la població (llocs de reunió, stoa, gimnàs, palestra, estadi, teatre,...)

Són els inventors del traçat ortogonal o hipodàmic, amb carrers rectilinis que s’entrecreuen en angle recte (Hipòdam de Milet)

6.- L’ARQUITECTURA.

6.1.- Característiques generals.6.2.- Els estils o ordres arquitectònics.6.3.- L’arquitectura religiosa: el temple.6.4.- L’arquitectura civil: el teatre.

6.1.- Característiques generals.Els principis bàsics de l’arquitectura grega són l’ordre, la raó, l’antropocentrisme (escala humana) i la recerca de la bellesa

La recerca de la bellesa es fa a partir del número, la proporció, la perfecció i l’equilibri de formes

Persegueixen una harmonia visual total a partir de les proporcions i les línies, utilitzant càlculs matemàtics complexos i reajustaments òptics com l’èntasi

La necessitat d’harmonia els porta a la creació dels ordres clàssics: dòric, jònic i corinti

És un art fet a escala humana (antropocentrisme), qualificat d’anticolossal

Materials constructius: pedra calcària i arenisca i marbre blanc

Principals elements constructius: les columnes i els murs isòdoms de carreusperfectament tallats i units amb grapes de ferro, sense argamassa

Utilitzen sistemes de construcció arquitravats amb predomini de les línies horitzontals (entaulaments) i verticals (columnes), buscant la serenitat i l’equilibri (no utilitzen ni arcs ni voltes)

Forta preocupació per l’aparença externa dels edificis i la seua relació amb la resta de la ciutat (urbanisme)

Les construccions es policromaven

L’edifici més important és el temple, però en la vida diària té molta importàncial’arquitectura civil (stoes, gimnasos, palestres, llocs de reunió, estadis, teatres,...)

6.2.- Els estils o ordres arquitectònics I: l’ordre dòric.

Diferenciem tres estils o ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti

L’ordredòric

El trobem des del segle VII a.C.

És l’estil més sobri

Crepidoma en tres graons: estereòbat (els dos inferiors) i estilòbat (el superior)

Columna: sense basa, descansa directament a l’estilòbat, fust estriat i amb èntasi i

capitell dividit en tres parts (collarí, equí i àbac) i sense decoració

Entaulament: arquitrau llis, fris que alterna triglifs (motllures verticals) i

mètopes (espais quadrangulars amb relleus esculpits) i cornisa simple que sobreix

Coberta a dues aigües que dóna lloc a dos frontons decorats amb escultures

6.2.- Els estils o ordres arquitectònics II:els ordres jònic i corinti.

L’ordrejònic

S’inicia en el segle VI a.C.

Més esvelt i monumental i ric en ornamentacióColumna: basa formada per dos tors i una

escòcia, fus acanalat i sense entasi i capitell decorat amb dues volutes en espiral

Entaulament: arquitrau format per tres bandes horitzontals o platabandes; fris llis i sense

divisions, amb decoració contínua de relleus o pintures; i cornisa molt elaborada i que sobreix poc

L’ordrecorinti

El trobem des del segle IV a.C.

És una variant de l’ordre jònic amb algunes diferències amb ell: fust més esvelt i capitell

decorat amb caulicles i fulles d’acant

En ocasions el fust de les columnes és substituït per escultures femenines (cariàtides) o masculines (atlants)

Decoració dels edificis: a més de la pintura, solia haver decoració escultòricaadaptada a l’espai disponible (timpans del frontó, fris, acròteres,...)

2

1

3

4

5

1

2

3

4

5

6

A

B

C E

F

GHI

J

A

B

C

DEF

G

D

6.3.- L’arquitectura religiosa: el temple (I).

Importància: es l’edifici principal de l’art grec, situat en un lloc elevat, aïllat i sagrat (temenos) al qual s’accedeix per unes portes monumentals o propileus, i sobre

un crepidoma o basament esglaonat que l’eleva sobre els seus voltants

Funció: era la casa del déu del temple, però no un lloc de culte, ja que les cerimònieses realitzaven en l’exterior (major importància de l’exterior que de l’interior)

Tipus de plantesTemple rectangular

Temple circular o tholos

AntecedentsDel temple rectangular: el megaron micènic i les cases dels doris

Del temple circular o tholos: les tombes dels prínceps micènics i les cabanes circulars

Tres parts enl’estructura interna

Pronaos: situat en la part davantera i sostingut per columnes és elpòrtic o atri d’entrada on celebraven els sacrificis i actes de culte

Naos o cel·la: estància rectangular i obscura que suposava la partprincipal i central del temple, on es guardava la imatge del déu

Opistòdom: fals pòrtic posterior sense comunicació amb la naoson es podien guardar les joies i tresors relacionades amb el déu

Columnes “In Antis”Perístil

Pronaos Naos o Cel·la

Opistòdom

Estilòbat

Estereòbat

6.3.- L’arquitectura religiosa: el temple (II).

Tipus detemples

Segons el nombre decolumnes en la façana

Dístil (2)

Tetràstil (4)

Hexàstil (6)

Octàstil (8)

Decàstil (10)

Segons la disposicióde les columnes

Monòpter

Àpter in antis

Pròstil

Anfipròstil

Perípter

Dípter

Correccionsòptiques

Corbament cap a dalt d’entaulament i estilòbat

Inclinació de les columnes cap a dins

Èntasi

Columnes més grans als cantons

Disminució dels intercolumnis cap als cantons

Entaulament igrades corbats

Èntasicentral

Intercolumnis dediferent tamany

6.3.- L’arquitectura religiosa: el temple (III).

Evolució

No té una gran evolució, ja que quasi tots els elements que hem vist com a característics ja estaven fixats als segles VII-VI a.C.

Sol anar des d’estructures i temples més simples a d’altres més complexes

S’associa la seua evolució a la utilització d’un o altre ordre (dòric, jònic o corinti)

Època arcaica (segles VII-VI a.C.): destaquen els temples d’Hera i Poseidó en Paestum i el tresor de Sifnes en Delfos.

Època clàssica (segle V – 323 a.C.): destaquen especialment els temples de l’Acròpolis d’Atenes del segle V a.C., obra d’Ictini,

Calícrates i Fídies (Partenó, Atenea Niké i Erecteion)

Època hel·lenística (323 – 146 a.C.): es perden les proporcions humanes en favor de la grandiloqüència i l’ostentació, el colossalisme i la monumentalitat

i una major profusió decorativa (influència oriental), com a l’altar de Zeus de Pèrgam i al temple de Zeus d’Atenes

Temple d’Hera, Paestum (550-530 a.C.)

Temple d’Apol·lo, Corint (540 a.C.)

Temple d’Afaia, Egina (500-480 a.C.)

Tresor dels Atenencs, Delfos (490 a.C.)

Temple E, Selinont (480-460 a.C.)

Temple de Posidó, Paestum (460 a.C.)

Temple de la Concòrdia, Agrigent (450 a.C.)

Temple de Posidó, Cap Sunion (449-445 a.C.)

Partenó, Atenes (447-442 a.C.)

Temple d’Atenea Niké, Atenes (427-424 a.C.)

Erecteion, Atenes (421-406 a.C.)

Temple de Segesta (424-416 a.C.)

Thólos d’Atenea Pronaia, Delfos (350 a.C.)

Altar de Zeus, Pèrgam (180 a.C.)

Temple de Zeus Olímpic (Olympeion), Atenes (140-130 a.C.)

6.3.- L’arquitectura civil: el teatre.L’arquitectura civil va tindre una importància enorme a la Grècia antiga,

com correspon a una societat que posa al ciutadà en el centre del seu pensament

Edificiscivils

Aquells que estaven destinats a acollir les reunions polítiques o a l’administració de justícia

La stoa: pòrtics coberts que envoltaven l’àgora i els carrers del voltant per protegir la gent de les incidències meteorològiques i acollir els comerços

El gimnàs i la palestra: llocs de reunió cívica i per a l’exercici físic

L’estadi: d’estructura rectangular i amb les grades o cavea aprofitant el desnivell del terreny; servia per a les competicions atlètiques

El teatre

És l’edifici civil més important i estava destinat a les representacions de comèdies i tragèdies

Es construïa aprofitant el desnivell del terreny (les grades o cavea en la zona alta) i tenia forma ultracircular

Destaquen el teatre d’Epidaure i el teatre de Delfos

Parts

Les grades o cavea (forma ultracircular)

L’orchestra (part circular central on es situava el cor)

El proskenion o escena (lloc on es representava l’obra)

Teatre d’EpidaureTeatre de Delfos

Teatre de SiracusaTeatre de PèrgamTeatre de Segesta

Teatre de Priene

7.- L’ESCULTURA.

7.1.- 7.1.- Característiques generalsCaracterístiques generals..7.2.- 7.2.- Els precedents: el període geomètric (segle VIII Els precedents: el període geomètric (segle VIII a.Ca.C.).)..7.3.- 7.3.- El període arcaic (segles El període arcaic (segles VII-VIVII-VI a.Ca.C.).)..7.4.- 7.4.- El període sever (primera meitat segle V El període sever (primera meitat segle V a.Ca.C.).)..7.5.- 7.5.- La plenitud clàssica (segona meitat segle V La plenitud clàssica (segona meitat segle V a.Ca.C.).)..7.6.- 7.6.- El període El període postclàssicpostclàssic o classicisme tardà (segle IV o classicisme tardà (segle IV a.Ca.C.).)..7.7.- 7.7.- El període hel·lenístic (segles El període hel·lenístic (segles IV-IIV-I a.Ca.C.).)..

7.1.- Característiques generals.Materials: marbre (talla) i bronze (cera perduda), encara

que també utilitzen pedra calcària, fusta, or i ivori

La majoria d’escultures gregues ens han arribat per còpies romanes, no els originals

Dues tipologies

El relleu (decoració de frisos i mètopes en temples i altars)

L’escultura exempta o d’embalum rodó

Les escultures originals estaven policromades

Escultura antropomòrfica: es representen figures humanes (fins i tot els déus tenen formahumana), buscant un ideal de perfecció que combina bellesa física i equilibri espiritual

Partint de la influència oriental (egípcia sobretot) i el seu estatisme, evolucionen cap a unaescultura que busca el moviment, el naturalisme, l’expressivitat i un realisme idealitzat

L’escultura grega busca la bellesa proporcionada del cos humà (cànons), l’harmonia (expressió idealitzada que conjuga cos i ment), l’equilibri (contraposto) i la perfecció

Especial preocupació per la representació del moviment i el volum: contingut, seré i equilibrat en el període clàssic i exagerat i expressiu en l’hel·lenístic

Funció: religiosa (temples, tombes,...) o civil (atletes, dames oferents, retrats,...)

Els escultors passen de ser artesans a tindre una consideració social important (signen les obres)

L’escultura grega presenta unes característiques unitàries (excepte en època hel·lenística)

Distingim una etapa prèvia (geomètrica) i quatre períodes: arcaic, sever, clàssic i hel·lenístic

7.2.- Els precedents: el període geomètric (segle VIII a.C.).

Influència oriental (especialment egípcia) clara en els primers períodes

L’exemple més clar són les escultures votives o religioses del segle VIII a.C., realitzades

sobre fusta i que ens han arribat per còpies de pedra: les xoanes o xòanon

Aquestes escultures són el precedent directe dels koúroi i kórai d’època arcaica

(rigidesa, frontalitat, geometrisme,...)

7.3.- El període arcaic (segles VII-VI a.C.) I.Ja es centren en la representació de figures humanes

Dos tipus

Figures masculines o koúroi: representen atletes nus (o herois?) a partir d’un modelreal idealitzat, ja que es tracta de figures individualitzades (figura el nom de vegades)

Figures femenines o kórai: representen dones vestides amb túnica (chiton) i mant (himation); es creu que eren sacerdotesses o dames oferents

Influència clara dels models orientals i egipcis i del període geomètric

Rigidesa i hieratisme: formes molt rígides, amb els braços pegats als costats (de vegades doblats), les mans tancades, la mirada al front i, en les dones,

el cabell i el vestit cauen pesadament, sense moviment

Estatisme: els peus estan sòlidament fixats en terra i, encara que es sol avançar la cama esquerra, no s’aconsegueix cap sensació de moviment

Frontalitat: l’escultura està concebuda totalment per ser vista de front, com una estàtua-bloc

Monumentalitat i desproporció: s’evoluciona cap a figures de mesura humana, però solen ser més grans (fins a tres metres) i poc proporcionades

Concepció esquemàtica, repetint-se les formes en la figura, encara que a diferents tamanys

Geometrisme, especialment present als cabells, els vestits i l’anatomia (músculs)

Simetria de les figures al voltant d’un eix vertical central

7.3.- El període arcaic (segles VII-VI a.C.) II.Ús de convencionalismes: ulls grans i ametllats amb una mirada fixa; “somriure arcaic”estereotipat amb els llavis tancats; formes geomètriques de cabell, barba i vestits; forma

cúbica (plana) del cap; colls rígids i cilíndrics units al cos en angle recte; tòrax massaample; abdomen reduïr amb plec inguinal molt marcat,...

Durant l’època arcaica les escultures aniran perdent en monumentalitat, rigidesa i esquematisme i es faran més proporcionades, harmonioses, naturalistes i elegants

Els relleus, reservats per a la decoració de temples i per a les esteles,presenten les mateixes característiques

Obres més importants: dama d’Auxerre, koré del peplum, koré de l’Acròpolis, Hera de Samos, kouros Annavissos, Cleobis i Bitó, Cavaller Rampín, Moscófor

(Rombos) i relleus del temple d’Artemisa en Corfú

Dama d’Auxerre (650-640 a.C.)

Cleobis i Bitó (610-590 a.C.)

Kouros de Sunion (Polymedes, 610-590 a.C.)

Kouros de l’Àtica (600-590 a.C.)

Relleus del temple d’Artemisa en Corfú(590-570 a.C.)

GORGONAREA ASSEGUDA ZEUS FULMINANT EL GEGANT

Hera de Samos (560 a.C.)

Mètopa del temple d’Heraion (560 a.C.)

Moscòfor (560 a.C.)

Tifon de l’Hekatompedon o “Els Barbablaves”(560 a.C.)

Cavaller Rampín (550 a.C.)

Mètopa temple C de Selinont (540 a.C.)

Kouros de Annavissos (540-525 a.C.)

Koré del Peplum (530 a.C.)

Apol·lo del Piombí (520 a.C.)

Koré 675 o de l’himation (510 a.C.)

Estela funerària de l’hoplita Aristion (Aristocles, 510 a.C.)

7.4.- El període sever (1a meitat segle V a.C.).

Període de transició des de la rigidesa i l’estatisme arcaics a criteris més àgils i dinàmics

El nom deriva de la severitat (expressions més serioses, sense “somriure arcaic) i sobrietatde l’estil: major intenció expressiva (rostre), però amb una austera forma externa

Varietat temàtica (atletes, aurigues, herois, déus) i de materials (predomini de marbre i bronze)

Major naturalisme en composició (posició i proporcions del cos), expressió del rostre i estudi de l’anatomia (pèrdua de l’esquematisme), sense perdre la idealització

Major expressivitat dels sentiments: expressió de reflexiva serenitat als rostres

Continuen la frontalitat i la simetria, però es comença a trencar amb caps i peus lleugerament girats, plecs desiguals de túniques i vestits,...

Certa sensació de moviment: es trenquen la rigidesa i el hieratisme amb elsbraços despegats del cos, la torsió lateral del coll, cama avançada i doblada,...

Intent d’aconseguir equilibri, serenitat i dignitat en les figures representades

Obres més importants: els Tiranicides, l’Efebus de Kritios, l’Auriga de Delfos, Zeus llençant el raig, Tron Ludovisi i relleus dels temples d’Afaia en Egina i de Zeus en Olímpia

Frontons del temple d’Afaia (Egina)

Guerrer FeritAtenea

Frontó orientalHerakles

Efebus (Kritios, 490-480 a.C.)

Els Tiranicides Harmodio i Aristogiton(Kritios i Nesiotes, 480-476 a.C.)

Auriga de Delfos (Pitagores de Reggio, 478-474 a.C.)

Frontons del temple de Zeus en Olímpia(470-456 a.C.)

Tron Ludovisi (460-450 a.C.)

Naixement d’AfroditaFlautista (amor profà) Sacerdotessa (amor sacre)

Zeus llençant el raig o Zeus del cap Artemision (460-450 a.C.)

7.5.- La plenitud clàssica (segona meitat segle V a.C.) I.

Període de major esplendor: es trenca definitivament amb la rigidesa arcaica i s’implanta un model que marcarà l’escultura per a sempre

Atenes (Pericles) serà el centre de l’art grec clàssic

Escultura naturalista (representen escenes tretes de la realitat de manera natural), però amb un naturalisme idealitzat que busca un ideal de bellesa basat

en la proporció, l’harmonia i el moviment (molt més aconseguit)

Inventen els cànons per a tractar d’aconseguir l’ideal de bellesa proporcionada: el total de la figura humana contindrà set vegades el tamany del cap i el cap es divideix en tres parts iguals

S’acaba amb la frontalitat i s’aconsegueix captar el moviment, però un moviment seré i contingut a partir del contraposto, que trenca amb la rígida simetria anterior

Domini tècnic quasi total que permet canvis: els braços es despeguen del cos i es doblen, la roba suggereix les formes, els caps s’inclinen, detallisme,...

Estudi de l’anatomia i el moviment real de la musculatura

Les composicions es fan més complexes

El tractament de la pell és molt més delicat

7.5.- La plenitud clàssica (segona meitat segle V a.C.) II.

Augmenta l’expressivitat del personatge i s’intenta representar la seua personalitati les emocions (ethos), però de forma continguda, sense excessos dramàtics

Es busca l’equilibri entre ment i cos (sofrosyne), per la qual cosa els moviments i l’expressivitat són continguts i serens

Els autors deixen de ser simples artesans i guanyen en prestigi: Miró, Policlet i Fídies

A més dels autors anteriors cal destacar obres com els Guerrers de Riace

MiróDestaca pels avanços en la captació del moviment, les composicions complexes i l’estudi del’anatomia, encara que conserva característiques del període sever com la poca expressivitat,

la deficient representació dels músculs i certa frontalitat (esculpeix en un sol pla)

Obres més importants: El Discòbol i Atenea i Màrsies

DiscòbolAtenea i Màrsies

Policlet d’ArgosÉs un teòric de l’art: introdueix el cànon proporcional de set caps i el contraposto, destaca

en l’estudi de la composició i l’anatomia i és un mestre en el naturalisme idealitzat(detallisme) i el moviment contingut, captant l’expressivitat serena dels personatges

Obres: Dorífor, Diadumen, Discòfor (“l’escultor dels homes”) i Amazona ferida

DoríforDiadumenDiscòforAmazona Ferida

FídiesÉs el gran escultor de l’Atenes clàssica, destacant els treballs de l’Acròpolis,

especialment el Partenó (“l’escultor dels déus”)

Destaca per l’equilibri, serenitat i perfecció de les figures, el treball de la roba (tècnica dels draps banyats), la bellesa dels rostres (individualització) i les estàtues colossals (Atenea i Zeus)

Obres més importants: relleus del Partenó (fris de les Panatenees, decoració de metopes,frontons), Atenea Partenos, Atenea Promacos, Atenea Lemnia i Zeus Olímpic

Escultures Partenó

Partenó: frontonsPartenó: frontó oriental: Les Parques

Partenó: frontó oriental

Partenó: frontó oriental: Demèter i Persèfone

Partenó: frontó occidental: Dionís

Partenó: frontó occidental: Cavall del carro de SelenePartenó: mètopes de la lluita de centaures i lapitesPartenó: fris de les PanateneesPartenó: fris de les Panatenees: GenetsPartenó: fris de les Panatenees: HidròforsPartenó: fris de les Panatenees: Assemblea dels déusAtenea ParthenosAtenea LemniaNiké deslligant-se una espardenya (Escola de Fídies, 415 a.C.)

7.6.- El període postclàssic o classicisme tardà(segle IV a.C.).

Les Guerres del Peloponès acaben amb el període de major esplendor i l’hegemonia d’Atenes

Els ideals anatòmics es transformen i s’introdueix un cànon més esvelt: el cànon de vuit caps de Lisip

S’accentuen els moviments i es comença a perdre la serenitat anterior

S’aconsegueix definitivament el volum i la tercera dimensió, amb l’ús de l’escorç

S’accentua el naturalisme en gestos i actituds, amb més realisme i mostrant actituds menys heroiques i més quotidianes que fan les figures més lliures i menys majestuoses

Individualització total de les figures i aparició del retrat com a gènere escultòric

Augmenta l’expressivitat, sobretot al rostre, buscant l’expressió dels sentiments (pathos) front a la serenitat, l’equilibri i l’idealisme seré del primer classicisme

S’introdueix el nu femení integral com a tema, creant-se un nou model anatòmic de dona diferent al masculí: les Afrondites o Venus

Composicions més complexes: l’art es torna més inquiet i desassossegat,igual que els temes tractats (temes més mòrbids i sensuals)

Autors més importants: Praxiteles, Lisip i Escopes

PraxítelesCaracterístiques principals: delicadesa, bellesa de les formes, superfícies blanques i suaus

(marbre), aire psicològic i rostres melancòlics, cabell més abultat, introducció de nusfemenins integrals i utilització d’un contraposto exagerat que dóna a les figuresun aire amanerat (la “corba praxiteliana”, amb una lleu ondulació de la cadera)

Obres: Hermes amb Dionís Infant, Afrodita de Cnido, Apol·lo Sauròcton i Afrodita d’Arlés

Hermes amb Dionís InfantAfrodita de CnidoApol·lo SauròctonAfrodita d’ArlésSàtir en repòs

Lisip

És l’escultor preferit d’Alexandre el Gran i les seues escultures anuncien l’hel·lenisme: temesmés quotidians, major expressivitat, introducció de múltiples punts de vista a partir d’escorços

i introducció del cànon de vuit caps (més esvelt) i els retrats (Alexandre, Sòcrates,...)

Obres: Apoxiomenos, Hèrcules Farnesi, Ares Ludovisi, Eurípides, Alexandre el Gran, Sòcrates, Eros amb arc

ApoxiomenosHèrcules FarnesiAres LudovisiEros amb arcRetrats d’Alexandre el Gran

EscopesCaracterístiques: moviment (composicions pràcticament helicoïdals) i

gran expressivitat de rostres i figures, aplegant ja al patetisme hel·lenístic (sentiments exacerbats, boques entreobertes, ulls anhelants,...)

Obres: Mènada, Meleagre i decoració escultòrica del Mausoleu d’Halicarnàs

Mènada BallantMeleagreMausoleu d’Halicarnàs: Mausolo i ArtemisiaMausoleu d’Halicarnàs: relleus

7.7.- El període hel·lenístic (segles IV-I a.C.).La barreja de la influència oriental (colossalisme, monumentalitat, patetisme, nous temes)

i la tradició clàssica dóna lloc a una nova forma de concebre l’art i l’escultura

Els ideals clàssics de bellesa, harmonia, serenitat i equilibri són abandonats en favor de la tensió, el moviment i una expressivitat extrema

El naturalisme continua, però deixa de buscar-se la idealització per a perseguir el realisme,arribant a recrear-se en la plasmació dels defectes físics, d’allò lleig

Representen el moviment, però ja no de manera equilibrada, sinó intensa, amb difícils escorços que trenquen el plànol i transmeten la tensió i dinamisme dels moments reproduïts

Les composicions es compliquen encara més, arribant-se a la barroquització (teatralitat)

Es busca la representació del volum, fins al punt de treballar els músculs fins al mínim detall i abusar dels escorços, produint-se efectes de clarobscur

Forta expressivitat: tendència a expressar els sentiments i la passió en els rostres (pathos) exageradament, en moments de forta intensitat, acompanyats per la tensió de la composició

Temes molt variats: temes anteriors més dramàtics, retrats psicològics, grups escultòrics,temes trivials de la vida quotidiana, temes grandiosos de déus i herois, al·legories,...

Major importància del paisatge, especialment als relleus

Es perd la unitat estilística de tota Grècia i sorgeixen escoles locals: Atenes o neoàtica, Pèrgam, Alexandria, Rodes,...

Escola neoàtica o d’AtenesÉs la que més elements clàssics manté i la menys teatral, afegint escorços, composicions

piramidals i un especial gust pels retrats i els temes d’Afrodites o Venus

Obres: Afrodita de Melos o Venus de Milo, Tors Belvedere, Nen de l’Espina, Afrodita de Diodalses

Tors Belvedere (Apol·loni, segle I a.C.)Afrodita de Melos o Venus de Milo (110 a.C.)Nen de l’Espina (200 a.C.)Afrodita (Diodalses, 2ª meitat segle III a.C.)Púgil de les Termes (Apol·loni?, 1ª meitat segle I a.C.)Demòstenes (Polieucte, 280 a.C.)

Escola de Pèrgam

Destaca pel monumentalisme, el patetisme i l’exotisme (temes de caràcter etnogràfic)

Obres: Gal suïcidant-se, Gal Moribund i Altar de Zeus

Altar de Zeus de Pèrgam (180-160 a.C.)Relleus de l’Altar de Zeus.- Zues contra els TitansRelleus de l’Altar de Zeus.- Atenea i AlcioniGal suïcidant-se (230 a.C.)Gal moribund (230 a.C.)Vella Èbria (Miró de Tebes, 200 a.C.)

Escola de Rodes

Escultures monumentals i colossals, destacant el patetisme, la tensió i el moviment exacerbat

Obres: Colós de Rodes, Niké o Victòria de Samotràcia, Bou Farnesi o Càstig de Dirce i el Laocont i els seus fills

Niké o Victòria de Samotràcia (190 a.C.)Bou Farnesi o Càstig de Dirce (Apol·loni de Tralles i Taurisc,130 a.C.)Laocont i els seus fills (Agesandre, Polidor i Atenodor, 50 a.C.)Faune Barberini (220 a.C.)

Escola d’Alexandria

Situada a Egipte, es caracteritza pel sincretisme entre elements egipcis, orientals i grecs i el gust per les al·legories i els temes escabrosos

Obres: Al·legoria del Nil i els seus afluents, Vella Èbria i nans

Al·legoria del riu Nil i els seus afluents (segle II a.C.)Vella ÈbriaNan

Nen de l’Oca (Boetes de Calcedònia, 200-150 a.C.)

Homer (200-150 a.C.)

Fals Sèneca (150 a.C.)

Hermafrodita (segle II a.C.)

Els Lluitadors