Unitat 3.Unitat 3.Liberalisme i nacionalisme Liberalisme i nacionalisme

(1789-1870)(1789-1870)

C.Aranda & J.Manero

Les revolucions liberals podien definir-se com el conjunt de revolucions que, dirigides per la burgesia il·lustrada, es donaren a Europa i les seves colònies a finals del segle XVIII i durant la primera meitat del XIX. Aquestes acabaren definitivament amb el sistema de l’Antic Règim i possibilitaren la implantació del liberalisme. Significaren el pas cap el món contemporani.

C.Aranda & J.Manero

Liberalisme polític Absolutisme• Sobirania Reial

(no hi ha sufragi)• Concentració poders (Rei)• Absència de llibertats

(Privilegis legals) [No hi ha Constitució]

C.Aranda & J.Manero

Que es converteix

Declaració de la Independència

G. Washington

La Revolución Americana, que propicià la independència de les 13 colònies britàniques d’Amèrica del Nord, fou la primera revolució liberal. Serví d’influència per a les posteriors revolucions eruopees.El 4 de juliol de 1776 es produí la declaració d’independència. Després d’un conflicte amb la metròpoli, el 1787 es constituí el primer estat liberal.La Constitució recollia els principis bàsics del liberalisme, creant una República basada en la Federació d’Estats. Es feia també una àmplia delcaració de drets (llibertat d’expressió, de premsa, de religió...).

C.Aranda & J.Manero

La Revolució Francesa

Jurament del joc de la Pilota

A finals dels segle XIX a França hi havia amplis grups que desitjaven canvis profunds. Especialment cal destacar a la burgesia, inspirada en les idees de la il·lustració.

Lluís XVI 5C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

Les causes de la Revolució

A causa de Lluís XVI

Caldria parlar d’una crisi estructural a la França del moment. El sistema de l’Antic Règim no funciona, la burgesia vol canvis que relacionin el seu poder econòmic amb el polític.Per contra, l’aristocràcia s’aferrava als seus privilegis, boicotejant qualsevol intent de canvi.Conjunturalment, la situació econòmica és delicada. Es donen importants crisis de subsistència, que afecten els pagesos i el baix poble urbà. Aquestes crisis afecten la indústria, que a més a de fer front a la competència anglesa. L’atur es dispara.Les finances de l’estat es troben en bancarrota. L’endeutament és brutal, i el sistema fiscal de l’Antic Règim fa impossible millorar la situació.

7C.Aranda & J.Manero

Davant la crisi financera, la Monarquia vol fer una reforma fiscal, consistent en fer pagar impostos a l’aristocràcia, que s’hi nega.L’actitud dels nobles ocasionà una greu crisi política, obligant el rei a convocar els Estats Generals.Mentre es preparava aquesta assemblea es donà una intensa activitat política, cal calia escollir els representants de cada estament i recollir les seves demandes (Quaderns de Queixes, ).Els Estats Generals van ser inaugurats per Lluís XVI a Versalles el 5 de Maig de 1789.

C.Aranda & J.Manero

Provoca una

Provoca una tensió amb estament privilegiatsaquests demanen

Tradicionalment, en els Estats Generals cada estament tenia un vot i les deliberacions es feien per estaments. El Tercer Estat però demanà la doble representació, el vot per persona i les deliberacions conjuntes. Era l’única forma de poder imposar-se.El rei i els privilegiats es negaren. Per això el Tercer Estat és constituí en Assemblea Nacional (20 de Maig de 1789). Tingué el recolzament d’una part del clero i una minoria nobiliària. El 9 de juliol es constituí l’Assemblea Nacional Constituent.El 14 de juliol es va prendre la Bastilla, símbol de l’absolutisme.La burgesia, per evitar que es possés fi al procés, creà la Guàrdia Nacional.Mentrestant, al camp es produí una intensa revolta antisenyorial (Grande Peur).

C.Aranda & J.Manero

Pamflet de Joseph Sieyes de 1789 que expressa la consciència i la realitat del Tercer Estat com a grup social. Sieyes planteja tres qüestions que esdevindran claus: "Què és el Tercer Estat? Tot. Què ha estat fins ara en l’ordre públic? Res. Què demana? Arribar a ser alguna cosa". I esmenta la superioritat numèrica del Tercer Estat, uns 25 milions de persones, mentre el clergat representa unes 80.000 i la noblesa 110.000. Amb aquestes xifres demana un major nombre de representants del Tercer Estat.

C.Aranda & J.Manero

L’Assemblea Nacional (1789-1792)La burgesia moderada té un doble objectiu: establir un règim liberal de monarquia parlamentària (Lluís XVI), i establir la llibertat econòmica (capitalisme).La pressió del poble, la burgesia radical i l’aristocràcia farà fracassar aquest projecte.

Incialment, l’Assemblea Nacional Constituent (1789-1791), legislà per abolir l’AR.- Els decrets del 4 i l’11 d’agost aboliren jurídicament el feudalisme. Els pagesos però, havien de “rescatar” les terres.- El 26 d’agost s’aprovà la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (llibertat, igualtat, propietat, sobirania nacional)- Reformes econòmiques, administratives i socials, com l’abolició de les duanes internes, els gremis, la unificació de mesures, la descentralització, un nou sistema fiscal, la nacionalització dels béns eclesiàstics, l’aprovació del divorci....- La Constitució del 1791 és una constitució moderada, elaborada sense consens enmig d’una gran tensió.

C.Aranda & J.Manero

Una de les conseqüències amb major abast històric de la revolució va ser la declaració dels drets de l'home i del ciutadà. Té un doble vessant, moral (drets naturals inalienables) i polític (condicions necessàries per a l’exercici dels drets naturals i individuals), que condiciona l’aparició d’un nou model d'Estat, el dels ciutadans; l'Estat de Dret, democràtic i nacional. La Declaració dels Drets de l’Home i dels Ciutadà francesa de 1789 va servir de base i d’inspiració a totes les declaracions del segle XIX i del XX perquè és indiferent a les circumstàncies en les quals neix i afegeix als drets naturals, els drets del ciutadà. Però sobretot, és un text atemporal, únic, separat del text constitucional i, per tant, amb un caràcter universal, a més a més, és un text breu, clar i senzill. Vet aquí la seva transcendència i èxit a França, a Europa i al món occidental. Els drets més destacats que estableix la declaració del 26 d'agost de 1789 són: Article 1r. Els homes neixen lliures i iguals en drets, i les distincions socials només poden fundar-se en la utilitat comuna. Art. 2n. L'objecte de tota societat política és la conservació dels drets naturals i imprescindibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió. Art. 3r. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació. Cap individu ni corporació no pot exercitat autoritat que no emani expressament d'ella. La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no perjudica d'altri (...). Art. 6è. La llei és l'expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a concórrer la llur formació personalment o per representants. Art. 7è. Cap home no pot ésser acusat, arrestat ni detingut sinó en casos determinats a la llei i amb les formalitats prescrites per ella (...). Art. 10è. Ningú no ha d'ésser molestat per les seves opinions, encara que siguin religioses, mentre la seva manifestació no torbi l'ordre públic establert per la llei. Art. 11è. La lliure comunicació dels pensaments i de les opinions és un dret dels més preats de l'home.

C.Aranda & J.Manero

La Constitució del 1791 establia un sistema de monarquia constitucional. Existia la divisió de poders (tot i atorgar un paper preponderant a la Corona), es garantien els drets individuals (igualtat davant la llei) i s’establia la sobirania nacional (amb un sufragi censatari indirecte).

El projecte moderat fracassà, la Revolució es radicalitzarà i la monarquia caurà.

Els sectors absolutistes (aristocràcia, clergat refractari) intentaven oposar-se a l’Assemblea, amb la col·laboració de les potències estrangeres absolutistes. La burgesia moderada considera que els canvis que s’han produït són suficients. En canvi, la burgesia més radical vol continuar vers una organització més democràtica (sans-culottes).

Lluís XVI, no col·laborà (fugida de Varennes, juny 1791) i arribà a mostrar una clara complicitat amb les potències absolutistes que lluitaven contra la França revolucionària (abril-agost, 1792). La seva actitud acabà amb l’assalt a les Tulleries (10 d’agost), l’arrest del rei i la convocatòria d’eleccions per sufragi universal masculí.

C.Aranda & J.Manero

La Convenció Nacional (1792-1795)La primera mesura de la Convenció Nacional va ser abolir la monarquia i aprovar la república (20 de setembre).

La Convenció Girondina(1792-1793)

Els girondins són liderats per Danton. Aquests moderats controlaven la Convenció amb la col·laboració de la Plana (centre) i l’oposició dels muntanyecs (jacobins, cordeliers...).

Es plantejà la qüestió del Rei. Tot i les divisions, la Convenció el condemnà a mort. Lluís XVI serà guillotinat el 21 de gener de 1793.

Aquest fet provocà una nova coalició de potències absolutistes (Anglaterra, Àustria, Prússia, el Papa, Holanda i Espanya)

C.Aranda & J.Manero

La presa de la Bastilla (14 juliol 1789)El clergat refractari i els nobles recolzaren la insurrecció camperola de la Vendée (Guerra civil)La fam i la crisi econòmica castigaven el país.Els sans-culottes reclamaven reformes econòmiques i socials igualitàries.

El juny del 1793 els jacobins arrestaren i executaren els principals líders girondins i ocuparen el poder.

La Convenció Jacobina: el Terror (1793-1794)

És l’etapa més radical de la Revolució.Es redactà una nova constitució (1793). Es tracta d’una constitució democràtica (mai entrà en vigor), que atorga el sufragi universal, així com amplíssims drets (sanitat, educació...).S’establí un govern revolucionari, que va suspendre les garanties constitucionals i instaurà el Terror. El govern era dirigit per Robespierre, i estava dividit en dos comitès: el Comitè de Salvació Pública i el Comitè de Seguretat Nacional.

C.Aranda & J.Manero

El Comitè de Salvació Pública, controlat per Robespierre, concentrà el poder polític, l’exèrcit, el poder local (representants en missió)El Comitè de Seguretat Nacional era l’encarregat de lluitar contra els antirevolucionaris (Llei de Sospitosos).

S’iniciaren grans reformes socials i econòmiques:-Ensenyament Primari (universal i gratuït)-Assistència a nens, ancians...-Creació de l’Exèrcit Nacional (lleves en massa)

- Redistribució propietat agrària- Llei del Màxim General- Reglamentació dels Salaris- Persecució dels especuladors- Abolició del rescat dels drets feudals

- Salaris mínims

La tardor del 1793, gràcies a la Llei de Sospitosos i als Tribunals Revolucionaris arribà el Terror. Es perseguí els contrarevolucionaris (aristòcrates, clergat refractari, especuladors). Es donaren més de 50.000 execucions.

C.Aranda & J.Manero

El Terror acabarà generant una forta oposició (enragés i moderats)Finalment, la Plana actuarà amb els Girondins (27,VII,94, cop de Termidor, juliol). Robespierre i els seus col·laboradors són detinguts i executats

La Convenció Termidoriana (1794-1795)

La burgesia moderada torna a ocupar el poder, i desmantella la tasca del jacobins. S’acaba el Terror, finalitza la influència de jacobins i sans-culottes.

S’elborà una nova constitució (1795), moderada. Un cop aprovada, es produí la dissolució de la Convenció, donant pas al Directori.

C.Aranda & J.Manero

El Directori (1795-1799)La burgesia moderada torna al poder (República dels Propietaris).La Constitució del 1795 és moderada. Torna el sufragi censatari, el poder executiu és en mans d’un Directori (5 membres), mentre que el poder legislatiu rau en dues cambres (Consell dels 500 i Consell d’Ancians).

L’època del Directori serà molt inestable. La llibertat econòmica provocà la pujada de preus, i la revolta de Babeuf (Conjura dels Iguals).Els realistes es reorganitzaren i arribaren a guanyar les eleccions del 1796 (anul·lades pel Directori).

L’èxit més destacat va ser la política exterior annexionista, que cercava prestigi i recursos. L’exèrcit tenia un gran prestigi, i cada cop més la burgesia com a única possibilitat de mantenir l’ordre social.

C.Aranda & J.Manero

L’època napoleònicaEl 18 de Brumari de 1799 (9 de novembre) Napoleó farà un cop d’estat, acabant amb el Directori. La revolució havia finalitzat dins de França, i ara calia extendre-a fora de les seves fronteres.

L’època napoleònica es divideix en dues etapes: el Consolat (1799-1804) i l’Imperi (1804-1814).

C.Aranda & J.Manero

Durant el Consolat comença àmplia tasca reformadora (centralització i uniformització), continuada durant l’Imperi:- Codi Civil, Codi de Comerç, Codi Penal- Llei d’enjudiciament civil, Llei d’enjudiciament criminal- Concordat amb el Vaticà, restablint el culte catòlic- Reforma Fiscal- Sistema educatiu centralitzat

Amb el Consolat (1799-1804) es redactà una nova Constitució (1800). El sufragi era universal indirecte i no secret. L’executiu era en mans de tres cònsols. El poder legislatiu estava subordinat a l’executiu. No hi ha declaració de drets.Inicialment, els tres cònsols van ser Sieyès, Ducros i Napoleó. El 1802 Napoleó serà nomenat cònsol vitalici. El 1804 coronat Emperador.

C.Aranda & J.Manero

L’expansió exterior va ser un component fonamental de l’etapa napoleònica. Es pretenia instaurar un imperi dominat per França, mentre es difonien les idees revolucionàries.

Malgrat els importants èxits, la resistència europea acabà amb l’imperi de Napoleó (1814, 181, Waterloo).

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

23

L’Europa de la Restauració La derrota de Napoleó deixà pas a una etapa de restauració de l’absolutisme, que perdurà fins el 1848.

El sistema de la Resturació (Metternich) serà configurat amb el Congrés de Viena (1814-1815) amb la participació d’Àustria, Rússia, Prússia, Gran Bretanya i França.

Es defensava l’absolutisme, el legitimisme i es cercava l’equilibri territorial.

Per mantenir el sistema es creà un sistema de congresos (Viena, 1815; Aquisgrà, 1818; Troppau, 1820; Laibach, 1821; Verona, 1822)) i es defensà el dret d’intervenció (Santa Aliança, formada per França, Rússia i Àustria). Calia perseguir el liberalisme i impossibilitar el seu triomf.

C.Aranda & J.Manero

El Congrés de Viena reordenà el mapa europeu. Es volia equilibrar les forces de les grans potències, sense considerar els interessos nacionals dels pobles.

C.Aranda & J.Manero

La Restauració serà un període inestable, enfrontada a les revoltes provocades pel liberalisme i el nacionalisme. Aquests moviments cristal·litzaren en les onades revolucionàries (1820, 1830 i 1848).

Les revolucions liberals

El liberalisme polític és un moviment contradictori. És revolucionari, car lluita contra l’Antic Règim, però a la vegada és conservador, car no vol ni la igualtat econòmica ni la social.

Durant la Restauració formaran societats secretes (francmaçons, carbonaris...).

Inicialment lluitarà contra l’Antic Règim (fins mitjans segle XIX). Després lluitarà contra el Moviment Obrer (segona meitat segle XIX)

C.Aranda & J.Manero

La primera onada revolucionària es donà entre el 1820 i el 1824. El fet més destacà es produí amb el Trienni Liberal espanyol (1820-23). La intervenció de la Santa Aliança acabà amb elles, ja que la burgesia moderada no comptava amb el recolzament de les masses. L’exèrcit hi col·labora (pronunciaments) i tot i no tenir èxit, debilitaran el sistema de la Restauració.Comença la guerra d’independència de Grècia i de les colònies llatinoamericanes

C.Aranda & J.Manero

La segona onada revolucionària es donà entre el 1829 i el 1839.Hi hagué més participació de les masses (crisi econòmica i social). Per aquesta raó tingué més èxit. A l’Europa occidental significà el final del poder aristocràtic i el domini de la gran burgesia, partidària del constitucionalisme moderat (sufragi censatari). A l’Europa oriental fracassà totalment (continuà AR).A més, s’aconseguí la independència i la instauració del liberalisme a Bèlgica (s’independitza d’Holanda, 1830) i la independència de Grècia respecte de l’Imperi Turc (1829-30).

La revolució més destacada va ser la de França, contra l’absolutismes de Carles X. Amb les tres jornades glorioses de juliol, cau l’absolutisme i arriba al poder una monarquia parlamentària (Lluís Felip d’Orleans). És la gran burgesia moderada la que ara ocupa el poder.

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

La tercera onada revolucionària es donà entre el 1848. Fou el punt culminant de les revolucions del segle XIX, ja que suposà la fi definitiva del sistema Metternich i la irrupció classe obrera.A l’Europa Occidental fou una revolta social i política, on apareixen idees més democràtiques (Sobirania Popular, Sufragi Universal). Els obrers són ja una força política independent, que reclama millores.A l’Europa Oriental fou una lluita anti-absolutista amb un fort component nacionalista. No s’aconseguiren els èxits occidentals.

C.Aranda & J.Manero

Les insuficients reformes del 1830 més la crisi econòmica propiciaren la revolució de 1848.

La revolució s’incià a París el febrer de 1848, amb la participació de les masses i la mitjana burgesia.

La revolta provocà l’abdicació de Lluís Felip d’Orleans, proclamant-se la II República. Es creà un govern provisional (republicans moderats, republicans radicals, socialistes, un obrer), que anuncià eleccions a una Assemblea Nacional Constituent (sufragi universal) i inicià tota una sèrie de reformes: establiment del dret del Treball, limitació Jornada Laboral, creació de Mútues, creació dels Tallers Nacionals, establiment del sufragi Universal, dret de Vaga, eliminació pena de mort per als delictes polítics...

C.Aranda & J.Manero

Les eleccions donaren la victòria als burgesos moderats, que iniciaren la liquidació de les reformes. El juny dels 1848 es donà la segona fase de la revolució, que enfrontà a la burgesia (unida) i al proletariat.

Davant la insurrecció Obrera i d’Esquerres la burgesia s’uneix i exerceix una dura repressió. És el primer enfrontament entre burgesos i obrers.

El desembre es celebraren eleccions presidencials, amb la victòria de Lluís Napoleó Bonaparte. Aquest, el 1851 es proclamà emperador, iniciant així el Segon Imperi.

C.Aranda & J.Manero

La construcció dels estats nacionals El pensament liberal definia la nació com un

conjunt de ciutadans lligats per una història, una llengua o una cultura comunes, però sobretot units per la voluntat de viure en comú i regir-se per les mateixes lleis i institucions.

És un moviment vinculat amb el liberalisme (llibertat individual i col·lectiva) i amb els interessos econòmics de la burgesia (creació d’un mercat nacional).

És revolucionari car no accepta la legitimitat dinàstica ni el mapa del Congrés de Viena (no respecta els nacionalismes).

Té dues ideologies bàsiques: Liberal (inspirada en la Revolució Francesa) i Conservador (Volksgeist, inspirada en el Romanticisme).

Actua en un doble sentit. Com a força unificadora (Alemanya, Itàlia) o com a força disgregadora (I.Àustro-Hongarès).

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

El nacionalisme reclama els drets polítics d’una nació

34

En l’eclosió del nacionalisme del segle XIX influïren l’imperialisme napoleònic, els ideals liberals (drets del ciutadà) i el Romanticisme.

El nacionalisme defensarà el dret a constituir Estats que s’identifiquin amb nacions.

Al segle XIX a Europa destacaren les unificacions alemanya i italiana, que canviaren el mapa d’Europa (liquidaren el sistema Metternich i plantegaren qüestions que portaren a la Gran Guerra). En ambdós casos, la burgesia serà la classe rectora, pactant amb l’aristocràcia. La unificació es farà en profit de la zona més desenvolupada, i per aconseguir-la es donaran importants conflictes armats.

C.Aranda & J.Manero

La unificació italiana(1859-1870)

L’actual Itàlia al segle XIX es trobava dividida en diversos territoris: Estats Pontificis, El Regne de les Dues Sicílies, Vèneto, Llombardia, Parma, Mòdena i la Toscana.

El territori protagonista de la unificació serà el Regne del Piamont, amb el rei Víctor Manuel II de Savoia i el seu primer ministre Cavour.

El projecte tindrà el recolzament de la burgesia industrial del nord.

C.Aranda & J.Manero

Com a antecedents de la unificació hem de considerar diversos factors, culturals, polítics i econòmics.

Es donava a mitjans del segle XIX el Rissorgimento, un moviment intel·lectual lligat amb el romanticisme.

Políticament parlant, hi havia diverses opcions. L’opció monàrquica de Cavour no unia revolució i unificació. L’opció Republicana de Mazzini sí que unia revolució i unificació. L’opció neogüelfa de Gioberti defensava el lideratge del Papa. Per últim, l’opció guerrillera de Garibaldi uneix revolució, república i democràcia (amb els Camises Roges arribà a conquerir Nàpols).

Econòmicament, mentre que el nord era un territori industrial, la resta del país era predominantment agrícola. La burgesia necessita un mercat nacional.

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

El 1849 arribà al tron Victor Manuel II (Cavour). El Regne del Piemont impulsarà el liberalisme i la industrialització, esdevenint el líder del projecte unificador.

El procés s’inicià el 1859, amb l’aliança amb Napoleó III (Plombiers, 1857). Així es podrà donar la guerra contra Àustria. Napoleó III però abandonà el Piemont (signant la pau amb Àustria). Tot i això es donà l’annexió de la Llombardia. Poc després es donaren revoltes antiautríaques a Parma, Mòdena i Toscana, que també seran annexionades.

El 1860, es donà una segona fase, amb la campanya de Garibaldi, qui conquerí el Regne de les Dues Sicílies. Garibaldi però negocià amb VMII i li cecirà Nàpols (reafirmat en un plebiscit). Així es produí l’annexió de Sicília i Nàpols.

El 1861 Víctor Manuel es coronarà rei d’Itàlia.

C.Aranda & J.Manero

El 1866, es produirà la tercera etapa. En la Guerra Àustro-Prussiana el Piemont serà aliat de Prússia, i així s’annexionarà el Véneto.

Per últim el 1870 es produí la desfeta de Sedan, acabant l’imperi de Napoleó III. El Papa perdrà l’aliança de Napoleó III i Itàlia ocuparà els Estats Pontificis.

El 1871, Roma passarà a ser la capital del Regne d’Itàlia.

C.Aranda & J.Manero

La unificació alemanya (1860-1870)

L’actual Alemanya en època moderna es trobava dividida en una multitud d’estats. El 1815 el Congrés de Viena establí la Confederació Germànica, que aglutinava 38 estats.

Les revolucions liberals dels 20, 30 i 48 intentaren establir el liberalisme en els diferents territoris, tenint també un fort component nacionalista.

Malgrat el fracàs d’aquests intents d’unificació, el 1834 es creà el Zollverein o unió duanera.

L’estat que liderarà la unificació serà el Regne de Prússia, amb Guillem I Hohenzollern i el seu canceller Otto von Bismarck (“canceller de ferro”).

El projecte tindrà el recolzament de la burgesia del nord d’Alemanya, els junkers...

C.Aranda & J.Manero

Diversos factors van possibilitar la unificació alemanya sota el lideratge prussià.

Des del punt de vista intel·lectual, existia un clar domini del nacionalisme conservador (Volksgeist), amb pensadors com Herder, Fichte, Hegel...

Econòmicament, entre el 1850-70 es donà un gran desenvolupament econòmic i industrial. El ferrocarril i telègraf uneixen el territori, la unió duanera de List, Zollverein, és un èxit. Mentre que Prússia esdevé el gran motor econòmic, la burgesia cada cop té més clar que necessita un mercat nacional.

Políticament, el 1861 és coronat Guillem I rei de Prússia. El 1862 nomena canceller Otto von Bismarck. Aquest era partidari de la unificació des de dalt, via conservadora i autoritària. Defensava el pragmatisme polític (Realpolitik) i atorgar gran força l’exèrcit (Moltke), car considerava la guerra com a inevitable.

C.Aranda & J.Manero

El procés s’inicià amb la guerra contra Dinamarca (Guerra dels Ducats),1863-65.

La guerra es donà per una disputa amb Dinamarca per Holstein i Schelesvig. Bismarck negocià amb Àustria, que obté el Holstein. La desfeta danesa va permetre l’annexió de Lauenburg i Schelesvig.

C.Aranda & J.Manero

El 1866 es donà una segona fase de la unificació amb la guerra contra Àustria. Bismarck preparà el conflicte. A l’exterior pactà amb Napoleó III, Rússia i el Piemont. A l’interior va prometre un parlament i sufragi universal.

Acusà a Àustria d’abús de poder al Holstein per declarar la guerra, obtenint una victòria total de Sadowa. Així es donà l’ annexió de Holstein, Hannover, Nassau i Hessen, i Frankfurt. Es creà la Confederació d’Alemanya del Nord (1867) dirigida per Prússia i amb un Parlament triat per sufragi universal.

C.Aranda & J.Manero

El procés culminà amb la guerra contra França (1870-1871). Per unir el sud necessita un enemic exterior. França controlava Alsàcia i Lorena. L’excusa va ser la candidatura d’un Hohenzollen a ser rei d’Espanya.

La victòria total de Sedan possibilità l’annexió del sud, Alsàcia i Lorena.

El 1871, Guillem I va ser coronat emperador, creant-se el II Reich

C.Aranda & J.Manero