Embed Size (px)
DESCRIPTION
Sense necessitat de fer-li preguntes. L’individuo que tenia al davant, amb ulls plorosos anava prosseguint el relat dels fets. Aparentment no era un cas complicat. Tot el contrari, l’home s’havia presentat espontàniament, acusant-se de que acabava de matar a la seva dona.
Citation preview
Bandera dinastí Qing
“UNA MORT EN EL
SILENCI”
Original d’en:
Francesc Bassas i Gili
1
“UNA MORT EN EL
SILENCI”
Narració d’en: Francesc Bassas i Gili
2
“UNA MORT EN EL SILENCI”
Original d’en:
Francesc Bassas i Gili
No sé: diria que
un silenci massa gran
és tan terrible
com el molt cridar en va.
3
SÒFLOCLES - “Antígona”
UNA MORT EN EL SILÈNCI
Capítol 1er. El meu cap s’interesa per mí.
Sense necessitat de fer-li preguntes. L’individuo que tenia al davant, amb ulls
plorosos anava prosseguint el relat dels fets. Aparentment no era un cas
complicat. Tot el contrari, l’home s’havia presentat espontàniament, acusant-se
de que acabava de matar a la seva dona.
No era agradable tenir que estar present, mentre la gravadora anava registrant les
penosos paraules d’aquell desconegut. No calia fer preguntes ell sol anava
desgranant els fets amb tots els pels i senyals. Tenia necessitat d’explicar-ho tot-
Era una vida trista, grisa. La d’un mosso de magatzem que es queda sense feina i
que acaba vivint a expenses de la seva dona.
Una dona que l’increpa com un inútil incapaç de trobar feina, un desgraciat
sense cap mena d’ofici a qui manté com una idiota, sense saber per què. Fins el
dia en que la dona esclata i el fa fora de casa:
-“Estic tipa d’escarrassar-me mentre tu perds els temps en el bar veient com
juguen a les cartes. He arribat al límit! Aquí tens la teva bossa i fot el camp! No
et vull veure ni en pintura, estic farta de matar-me netejant escales de veïns
mentre tu vius com un dropo a la meva costa”.
-I on vols que vagi? No tinc on anar! No vull anar a dormir pels carrers! Per
favor no em facis això! T’ho prego! -Li vaig suplicar mil vegades que no ho fes,
sense que ella m’escoltés. Vaig perdre el món de vista. Sé que la vaig matar però
no recordo res. Anava begut, i em vaig quedar adormit al seu costat. Al
despertar-me vaig veure el que havia fet i vaig venir aquí. No podia viure com
un desgraciat en el carrer!
-Això es tot? De veritat no vol que avisem l’advocat d’ofici? No vol afegir
alguna cosa més? Pensi-ho bé, no tenim presa.
4
-No necessito cap advocat. Tan sols m’agradaria dir que jo a ella sempre la he
estimada. Tan sols això, que jo estimava a la meva dona. –i novament esclatà en
plors.
El comissari va prémer l’stop de la gravadora donant per acabada la declaració.
Va obrir la porta i va fer un senyal als dos mossos del passadís per que es fessin
càrrec del detingut.
En Jordi Junceda era el comissari que acabava de prendre la declaració a aquell
home. Cansat es relaxà en la seva cadira de braços mentre se li anava fent
audible el repicatge d’una pluja que arribava esmorteïda fins al seu despatx.
Menys mal que ja plovia, a pesar de que aquella humitat es feia sentir com un
pes desagradable damunt la pell.
En Carles Climent, un dels seus ajudants, se li acostà tot dient-li.
-Jordi tens una trucada del Gran Jefe. Li he dit que no podia interrompre’t, doncs
estaves prenent una declaració. Cansat?
-Doncs no. Tan sols que no m’agraden aquests que maten a la dona mentre
ploren i diuen que l’estimaven moltíssim.
-Bé al menys es un cas ben clar i en el que el culpable accepta haver comés el
delicte.
-No pas si vols fer la feina ben feta. –remarcà en Jordi.
-El tipus escanya la dona. Ve i ell mateix t’ho explica, que hi veus de rar?
-En principi una declaració atapeïda de atenuants. Fixat: ell mateix es declara
culpable, penediment espontani. No utilitza ni un simple ganivet, tan sols les
mans, un crim sense premeditació. Ha actuat en un moment d’exaltació, no hi ha
nocturnitat, la víctima l’agredia psicològicament durant un llarg temps, fins que
l’arriba a fer fora de casa obligant-lo a viure al carrer...Tot plegat sembla molt
ben previst. I a sobre resulta que també anava begut. Que més hi arribarem a
trobar que l’ajudi a sortir aviat de la presó?
-Que vols que faci? Si es que tenim que portar a terme alguna gestió?
-Sí. Mira, abans de fer el informe definitiu voldria que anessis pel seu barri, viu
al Bon Pastor, prop del mercat i de l’església. Es un barri típicament obrer, de
gent senzilla, no et serà difícil assabentar-te que diu la gent. Ah! I m’interessa
5
sobretot saber el que diuen els seus veïns més propers. Si era una parella que
discutia sovint.
-Si no vols que prengui declaracions, potser millor no dir que sóc policia.
-Tens raó, si dius que ets policia la gent no parlarà, si es precís pots insinuar que
ets periodista d’alguna tele. Tu mateix.
-Joan et recordo la trucada del Gran Jefe! Que no et passi per alt.
-Gràcies per recordar-m’ho– i agafà el telèfon demanant a la telefonista que el
posés amb el Director General. La comunicació fou quasi immediata.
-Senyor, sento haver-lo fet esperar...
-Tranquil Junceda, ja m’han explicat que estava acabant de prendre declaració a
un detingut. Algun fet greu?
-Jo diria que sí. Llastimosament una vegada més un marit que es carrega a la
seva dona.
-A tot Espanya ja en portem trenta-dos i amb aquesta una més. Es una llàstima
no poder acabar d’una vegada amb una autèntica plaga. Junceda, m’agradaria
poder parlar, tinc un problema i he pensat en vostè per tirar-lo endavant. Em de
parlar.
-Quan vostè digui senyor.
-Si pot ser ara mateix millor. Així anirem enllestint feina. L’espero en el meu
despatx, dintre d’un quart d’hora. Es possible? Sí? Doncs l’espero.
Quan en Junceda arribava a la Direcció dels mossos el seu cap, en Jordi Llambí,
ja estava baixant les escales. Tenia fama de ser puntual, no feia esperar mai a
ningú però tampoc tolerava que la gent li fessin perdre el temps. Tot somrient li
allargar la mà tot i que en Junceda tenia la seva al cap saludant-lo
reglamentàriament.
-Miri Junceda podem anar a prendre qualsevol cosa. Aquí al costat tenim una
pizzeria italiana que les fan molt bones. Li agraden les pizzes? A mi no
m’entusiasmen però resulten practiques i menjo menys. No m’agrada perdre el
6
temps, per això acostumo d’anar a prendre qualsevol cosa per aquí a prop per
reprendre la feina tot seguit.
Era evident que parlava i no donava temps a que l’altra hi pogués dir la seva.
Era el cap i habitualment no solien portar-li la contraria.
La pizza, no es va fer esperar gaire. Els operaris anaven preparant-les conscients
de que era l’hora en que el personal dels despatxos acudien sense que els sobrés
massa el temps, no paraven de fer-ne. Quasi d’immediat els la portaren a taula,
primeta de la base, ben farcida i feta al forn de llenya no estava gens malament.
D’entrada presentava bon aspecte i el seu olor incitava a acollir-la gustosament.
En Llambí anà directe al que l’interessava.
-Junceda, vostè uns anys abans d’ingressar en el cos dels mossos va estar en el
convent Cistercenc de New Clairvaux a Califòrnia. D’aquells de clausura, de
“Ora et labora”- Tenia vocació de frare de la trapa?
-No, no. Tan sols m’hi vaig recloure durant uns mesos i no com a frare. Tenia
una necessitat urgent de temps per fer un treball i aquesta em va semblar la
millor manera.
- Caram una decisió ben peculiar.
-Tot té una explicació. La Universitat americana de Berkeley em demanà un
treball que volien publicar a través de la seva Fundació. Però estava
condicionada a fer-ho en un determinat termini. No podia desaprofitar una
oportunitat com aquella.
-Junceda, acabo de llegir el seu “currículum”, que naturalment sempre els trobo
massa esquats en quan donen una informació sempre escassa. Vostè és sociòleg,
i als 22 anys la universitat de Berkeley resulta que li publica un llibre sobre “La
violència del poder dels Estats”. El seu cas no es massa freqüent. Es aquest llibre
el que va escriure?
-Sí, quan vaig presentar la meva tesis doctoral, a Berkeley quedaren
desconcertats, ja que es tractava d’un tema diferent del que ells m’havien
proposat. Tot i així el varen acollir bé. I la meva sorpresa es que al poc temps
em criden i em proposen de transformar-lo amb un treball més complert i ells
s’oferien a publicar-lo en forma de llibre de consulta. Però l’inconvenient era
que el necessitaven abans de finals d’any. Va ser un cop de sort, no m’ho podia
creure i no vaig dubtar en acceptar-ho a pesar de la premor que m’exigien.
7
M’avançaren una assignació que em permeté desaparèixer durant uns mesos per
concentrar-me tan sols en aquesta feina. Es per poder-la fer que vaig decidir anar
a la Cartoixa, sense telèfon, ni Internet...d’aquesta manera el llibre arribà a ser
una realitat abans del temps que requerien.
- Però com se li va ocórrer prendre aquesta decisió?
En Junceda no pogué evitar de somriure abans de dir:
-Casualitat com sovint passa. En viatge d’avió en va tocar compartir seient amb
un home d’uns setanta anys o més, que vestia com un hippy però que en realitat
va resultar ser un monjo cistercenc americà.
-Anava de paisà? Sense hàbit?
-Totalment. Texans, camisa de quadres i botes com si tornés del bosc. L’home
venia d’un poblet de Guadalajara que es diu Trillo. Em cridà l’atenció que de
Espanya no havia anat a cap lloc més. Tot i agafant l’avió a Madrid no anà ni al
Museu del Prado. Tan sols va venir per anar al poble de Trillo, on va estar
fotografiant i dibuixant sense parar les restes d’un antic convent.
En Junceda veié que el seu cap estava interessat amb aquella història i va seguir
amb ella.
-El meu company de viatge, el pare Thomas Davis, casualment descobrí que en
el jardí del Golden Gate de Sant Francisco, hi havia una impressionant
muntanya de blocs de pedra. Mogut per la curiositat no parà fins descobrir que
eren les restes autèntiques d’un monestir castellà del segle XII.
Ni mes ni menys, que les pedres abandonades del Monestir de Santa Maria de
Òvila, que el magnat Willian Randolph Hearts, -el ciutadà Kane de la pel·lícula
del Orson Welles- va comprar l’any 1930 per unes 3.000 pessetes. Desmuntades
del edifici original peça a peça i carregades en 11 vaixells mercants feren cap els
EEUU.
La crisis de la època va fer que el multimilionari abandonés alguns dels seus
projectes i les pedres quedaren oblidades en aquest jardí de Sant Francisco prop
del Golden Gate.
-O sigui que als EEUU també passen aquestes coses! –digué en Llambí.
8
-Inevitablement com a qualsevol lloc del planeta- digué en Junceda. I va seguir.
.-Aquells monjos sabien que aquelles runes eren molt més que unes restes
arqueològiques del segler XII. Per a ellsEren p eren “pedres sagrades” amb un
valor espiritual afegit. No tenien diners, tampoc preses, però tenien temps amb
escreix.
Després d’obtenir la cessió gratuïta. Al llarg de quatre quinquennis, la seva
comunitat amb el treball dels monjos va refer el monestir. Aquell mateix de Santa
Maria de Òvila, que al 1167 el rei Alfons VIII de Castella va fer construir en
terres rescatades dels musulmans.
-I que tal la reconstrucció. Com els hi ha quedat? Perquè naturalment vostè l’ha
pogut veure.
-Perfecte, fins massa. Com acabada de sortir de la capsa. Li falta l’empremta de
l’envelliment en les pedres. Ells se’n han donat compte i l’anada del pare
Thomas a Òvila tenia un d’aquests objectius. Trobar la manera de que les pedres
recuperessin el rastre del pas del temps. Poder imprimir el daurat dels segles en
el conjunt de l’edifici.
Al acabar el meu viatge d’avió. El pare Thomas insistí en oferir-me la
hospitalitat del císter. De fet tenen una residència a la que hi van persones que
necessiten descans per el cos o per l’esperit.
-I quan va necessitar temps per treballar en el seu llibre se’n hi anà. Curiós. Però
retornant a l’origen de la conversa. Vostè va canviar el tema que la universitat li
havia recomanat. Quin era aquest tema? –preguntà el cap dels mossos.
-Una tesi sobre “La influència del consum sobre les societats actuals”
-I com se li acudí de fer aquest canvi tan radical en el temari?
-Per un fet familiar que m’afectà moltíssim. No voldria cansar-lo amb les meves
coses.
-De cap manera Junceda, tot el contrari, sempre i quan no vulneri les seves
intimitats.
-No es pas això, es tracta de fets coneguts, lligats amb la pèrdua de la Mercè, la
meva germana que va ser assassinada a Birmània.
9
En Llambí no esperava una afirmació punyent d’aquesta naturalesa. Es quedà a
l’espera de les paraules d’en Joan i tan sols va ser capaç de murmurar.
-Caram, cregui que ho sento. No en tenia la més mínima notícia. Si no en vol
parlar, ho entendré perfectament.
-Es tracta d’un assumpte que la meva família i jo tenim plenament assumit. No
m’importa parlar-ne.
-Era més gran o més jove que vostè?
-Tenia tres anys més que jo i va estudiar medecina. La especialitat de cirurgia
ocular. “Metges sense Fronteres” li demanaren si podia anar uns mesos a
Birmania. Al estat de Kachin, es tracta d’una zona muntanyosa del nord del país
fronterera amb la Xina, on hi ha una població nombrosa d’origen xinés, molt
mal tractada per les autoritats del país que desconfien d’ells. Tots són pobres de
solemnitat.
Allà hi va anar amb una filla del doctor Barraquer –el cèlebre oculista- que
també hi passà uns mesos, però el pare Barraquer reclamava contínuament a la
seva filla amb l’excusa de que es feia gran i la necessitava en la clínica de
Barcelona.
La meva germana es va impressionar davant de la gran quantitat de persones
afectades per la ceguera i que podien ser recuperades sempre que rebessin el
tractament adequat. I decidí quedar-se un temps més. A Barcelona no l’esperava
ningú. La filla d’en Barraquer es va comprometre i així ho va fer, en enviar-li
gratuïtament tot el material quirúrgic que fos necessari. Però va tornar a
Catalunya.
La Mercè estava boja d’alegria, es comunicava per Internet, amb els pares i ells
la veien tan contenta que no s’atrevien a reclamar-li que tornés. Diàriament
operava a una colla de pacients cecs, que solien recuperar la visió. Era
espectacular i les mostres d’agraïment eren innombrables. La Mercè era feliç,
intensament feliç amb la labor que portava a terme a pesar de que confessava
que acabava la jornada esgotada.
Sobtadament les comunicacions familiars es varen interrompre amb la natural
preocupació dels pares i meva. La ONG va moure a la seva gent, i tan sols van
rebre un comunicat oficial explicant com l’hospital on ella operava havia estat
10
assaltat per forces rebels i que ignoraven la sort dels metges i de la resta de
personal.
-I l’ambaixada espanyola va fer alguna gestió?
-Ho varen despatxar tan sols amb unes paraules, lamentant el que havia succeït.
-O sigui que va anar a retornar la vista a la gent, i la van fer desaparèixer? Déu
ni do. –lamentà en Llambí.
-Desapareguda definitivament. Em consta que la van assassinar. No tan sols
això, va ser el propi govern Birmà qui va portar a terme l’assalt i destrucció de
l’hospital. Forces especials del mateix Estat, formades per portar a terme aquests
menesters les qui cremaren l’hospital i assassinaren fredament a l’equip mèdic.
Entre ells a la meva germana. Es tracta d’un batalló conegut amb el nom dels
Violadors. Poden fer el que vulguin sense cap responsabilitat. Un medi
d’imposar el poder entre la població per mitjà del terror.
-Realment lamentable. Ho sento de veritat. I com va poder assabentar-se del que
va passar?
-Com que no podíem tenir notícies i veient l’afecta’s que estaven els meus pares.
Vaig decidir a anar a Birmània personalment i mirar sobre el terreny si podia
esbrinar el que havia passat.
-Una experiència complicada.
-Realment ho va ser. Sobretot per el desconeixement de les llengües que es
parlen allà. Vaig presentar-me a l’antiga capital de Rangún, que ara es diu
Yangó, amb una acreditació de “Metges sense Fronteres”. Tot eren somriures, i
bona acollida, però només això. Per anar al Estat de Kachin, al nord muntanyós
del país a prop de la frontera Xina, necessitava una autorització que no acabava
d’arribar mai.
Vaig procurar no desvelar les meves veritables intencions. Em presentava com
un simple voluntari de Metges sense Fronteres enviat per la institució per tal de
mirar d’obrir algun centre d’atenció mèdica al país. Però vaig tenir que acudir al
suborn i amb papers de dubtosa legalitat vaig poder anar fins a Myitkyna. A
prop de on havia residit la Mercè.
11
Un desplaçament per via tren en que et dónes compte com les lluites han desolat
aquest país que per altra banda es d’una bellesa impressionant. L’hospital estava
a uns setanta km. de la capital comarcal. En un entorn muntanyós prop d’un pic
d’uns 3.400 metres. Les autoritats locals em demanaren la documentació, i quan
vaig dir que anava destinat a l’hospital de “Metges sense Fronteres” digueren
que mai va existir cap hospital ni res que fos d’aquesta ONG, el millor que podia
fer era entornar-me’n a Europa.
Claríssimament es volien desfer de mi, i em sentia vigilat constantment. No
podia tornar a casa sense haver esbrinat alguna cosa. En un lloc força despoblat
com aquest, com podien ignorar l’existència d’un hospital que fins feia poques
setmanes retornava la vista als cecs? Claríssimament era la llei del silenci. La
por a la repressió. Quantes vegades vaig intentar acostar-me a alguna persona
tan sols preguntant-li si algú parlava anglès, la gent s’apartava de mi ràpidament
era evident de que tenien por.
-Un viatge difícil per res? Junceda em sento pres per la seva lamentable història
– i agafant el mòbil va dir –Laura, doni nou dia i hora per les visites d’aquest
matí. Estic amb en Junceda hi no ho puc deixar, si hi ha alguna urgència. Ja sap
on sóc -Jordi, perdoni que l’hagi interromput. Segueixi, si us plau. Que va
decidir fer?
-Senzillament quedar-me i no marxar fins assabentar-me de la veritat. Una de les
dificultats era el desconeixement del idioma, i vaig decidir aprendre’l. No tenia
altra cosa que fer. I per evitar suspicàcies vaig anar a les oficines de l’alcaldia i
allà els vaig demanar m’indiquessin una acadèmia o un professor per aprendre el
birmà.
-Després d’una colla de funcionaris anant amunt i avall, m’enviaren a un
parvulari on afortunadament un dels professors parlava també l’anglès.
-Un idioma difícil?
-Extraordinàriament difícil per a un europeu. Les lletres són d’una grafia
circular. D’acord amb l’entonació el seu significat es diferent, com en el xinés.
Es una llengua estesa pel sud d’Àsia i amb una llarga antiguitat. S’escriu i
llegeix d’esquerra a dreta com fem nosaltres. Però quan veus un escrit d’aquests
tan sols aprecies rodones i mitges rodones.
-L’arribà aprendre?
12
-Llegir-lo, escriure’l i entendre’l quan em parlaven a poc a poc. I també fer-me
entendre tot i que ho feia pèssimament.
Però quasi ningú s’apropava per poder parlar. M’evitaven. Jo anava per les
tendes i al comprar els sorprenia que parles el seu idioma però difícilment podia
engegar una conversa per intranscendent que fos. Seguia convençut de que la
labor que havia fet la Mercè era suficientment espectacular per que no hagués
pogut passar desapercebuda. Metges sense Fronteres em donaven suport i fins hi
tot m’enviaren una modesta ajuda econòmica que vaig agrair. Gastava molt poc,
però arribà oportunament.
Aquest fet em permeté anar a un monestir budista i aprendre a meditar. I
caminar, conèixer l’entorn més immediat i provar de localitzar a on havia estat
situat el dispensari, per veure que en quedava. Sempre cercant el possible
contacte amb les persones.
Tinc la impressió de que m’allargo en excés
-De cap manera Junceda aquests fets són significatius. El que no m’atreveixo es
en fer-li preguntes. Ja em dono compte que vostè es va muntar una vida el més
normal possible, però amb l’esperança de que algun dia el silenci algú el
trencaria. Realment la labor de la seva germana tenia que haver deixat un rastre.
No podia haver-se esborrat totalment.
-I així va succeir. Tenia diferents persones que em vigilaven contínuament. Però
ni havia un parell que hi dedicaven més hores que els altres. Un d’ells era un
home vell que mai m’havia dirigit ni la més mínima paraula. Un dia
inesperadament me’l vaig trobar en ple bosc, sembla que m’havia estat esperant
una bona estona. Se m’acostà i em va fer sortir del camí fins darrera d’uns
matolls espessos. I per sorpresa meva em va parlar en un anglès xampurrejat.
-Paisa, no busquis més els teus amics metges. No posis en perill la teva vida, tots
són morts.
-Explica’m que va passar!
-No, no. Jo no sé res. Marxa creu-me.
Conscient de que aquell home se la jugava seriosament, no vaig voler insistir,
emocionat vaig abraçar-lo donant-li les gràcies. Però tan sols li vaig demanar.
-Com es deia el poble?
-Naryang – i marxà silenciosament.
13
Capítol 2on. – La tragèdia.
Aquesta revelació va representar molt per a mi. Encara que insuficient, era un
pas endavant que em va ajudar a seguir mantenint la meva estratègia, a l’espera
d’un segon contacte més clarificador.
-La notícia de la mort de la gent de la ONG, devia representar un cop molt dur
per a vostè. ja que li confirmava la mort de la seva germana.
-Es cert, però les esperances que tenia de trobar-la amb vida, eren pràcticament
nul·les. I la incertesa es mala cosa. Volia descobrir el que realment va passar.
Mentre, vaig anar realitzant les meves activitats habituals. Sessió de meditació al
temple i classes d’idioma. Jo esperava que allà es produís algun contacte, però
no va ser així.
Vaig tenir la sort de conèixer a dos nord americans, l’Alan Rabinowitz, director
de la WCS –¨”Wildlife Conservation Society”- i el seu fotògraf l’Steve Winter.
Estaven convidats per els organismes de Myanmar interessats en consolidar la
reserva salvatge de la zona. Amb ells s’acabaren els meus problemes de
desplaçament. Anàvem lliurament per tot el territori i ells em portaren al lloc a
on havia estat instal·lat el dispensari de “Metges sense Fronteres”.
Allà no hi quedava ni el més mínim rastre. Tan sols un espai de terra ennegrida
on l`herba anava creixent i res més. Era un poble naga aïllat que es deia
Naryang.
Els americans es movien com si fossin a casa seva i decidiren anar a veure al
chamàn del poble. Un vell mig nu, que portava un barret sense ales que acabava
en punta. La seva forma recordava el casquet amb que representen la figura de la
república francesa. Un discret “taparrabos” i això sí, abundància de polseres i
collarets fets de petites closques marines.
A la cabana del xamàn, no hi havia altres persones que ell. els dos americans i
jo. Els ianquis coneixien d’altres viatges a aquell personatge. D’entrada li feren
unes preguntes sobre la recent invasió de buscadors d’or que havien convertit un
territori fins fa poc pràcticament desert, en un espai on els animals morien
intoxicats per les restes del mercuri que feien servir els buscadors i que lliuraven
al riu.
14
L’home a pesar del seu aspecte primitiu, parlava amb saviesa. Es lamentà de la
nova situació. Els americans li facilitaren notícies que ell agraí. El Govern
Birmà pensava ampliar amb 14.000 km2 més la zona d’animals protegits.
Tranquil·litzaren al xamàn, afirmant que els naturals de la zona podrien seguir
caçant pel seu sosteniment. Amb l’excepció d’unes poques espècies no
alimentàries, com els tigres, el gat daurat asiàtic, l’elefant...
-I els buscadors d’or? Inquirí l’home.
-Recomanarem al Govern, que se’ls reguli la seva activitat
Tot seguit li demanaren detalls de la desaparició del dispensari de la Mercé.
Naturalment negà conèixer la seva existència. Mai havia existit tal dispensari.
Els americans anaven dient que sí, sempre amb el somriure als llavis, però es
donarem compte que la mirada del seu interlocutor estava fixa en mi.
-Kaing gran amic dels déus i nostre. Ell també es amic, i restarà callat com les
màscares que tens aquí al darrera. -I va abandonar tot temor, per acabar
explicant.
-A la zona existeix un exèrcit d’alliberació nacional, que es refugia a través de la
frontera xinesa. El govern va voler castigar aquella zona ja que cregué que era
on els rebels hi rebien suport. I va enviar fins aquí al “Batalló dels Violadors”.
Els del poble fugiren i es refugiaren en el bosc. Allà tan sols hi quedaren els
vells. Els de l’hospital cregueren que no els hi farien res donada la funció
assistencial que hi portaven a terme. Els naturals els recomanaren que marxessin
però no ho varen fer i aquest fet els costà la vida.
Els soldats varen assassinar a tots els que s’havien quedat, i també a tot l’equip
mèdic de l’hospital. Tan sols va quedar ell, els dos representants del Govern el
Comissari, l’ajudant i alguns vells
-Amic meu – digué dirigint-se directament a mi. –Els déus no et són propicis
avui tal com jo voldria. La teva mama es morta, no va ser violada ni va patir, el
Comissari ho impedí...però està feliç compartint el paradís amb els seus déus. Jo
ho estic veient.
Ho digué sense deixar de somriure contínuament. Sense que jo ho aclarís l’home
intuí el meu parentesc amb la Mercè, creient que era la meva mare. I tingué la
delicadesa de no detallar com el Comissari evità la seva violació. Era evident
15
que s’anticipà disparant-li un tret evitant-li d’aquesta manera inútils
humiliacions.
Vaig tornar davant del espai a on havia mort la meva germana, i amb un pot de
vidre vaig anar recollint un parell de grapats de terra ennegrida. Mentre ho feia,
silenciosament se m’acostà un home gran del poble, que agafant-me les mans
portà els meus dits fins als seus ulls amarats de llàgrimes. Sorprès, també jo en
la seva llengua vaig provar de donar-li les gràcies per expressar els seus
sentiments de manera tan clara. La Mercè no podia tenir millor reconeixement
que el que li estava prodigant aquella ancià inconegut.
El xamàn i els americans contemplaren en silenci les nostres reaccions,
compartint respectuosament els meus sentiments. Tan sols l’Steve no pogué
evitar de prémer el disparador de la seva màquina.
La meva estància a Birmània ja no tenia sentit i vaig decidir retornar a
Barcelona. Passar per Rangún era obligat, tan sols des d’allà podia tenir accés a
l’enllaç aeri.
La meva sorpresa va ser rebre la visita d’un enviat de la senyora Aung San Sun
Kyi, la premi Nobel de la Pau. A la meva arribada al país i delerós de tenir
notícies de la Mercè ja em va rebre i em facilità una sèrie de recomanacions de
gran utilitat per un estranger com jo.
Ara a pesar de la seva obligada reclusió semblava estar al corrent de la meva
arribada a Rangún i expressava el seu desig de veure’m abans de que abandonés
Birmània. Davant de la meva pregunta sobre la possibilitat de demanar
responsabilitats al Govern com a culpable de la mort de la Mercè, la seva
resposta va ser clara. En el present era inútil, però calia reunir les dades, quantes
més millor sobre el que havia passat i tenir-ho a punt pel dia que aquestes
responsabilitats puguin fer-se efectives. Aquest dia pot tardar més o menys però
a ella no li cabia cap dubte de que tard o d’hora arribaria.
I seguí exposant un dels seus objectius que m’afectava plenament. Tot i que jo
no n’havia fet esment, ella sabia que tenia que presentar la tesis a Berkeley. I em
suggerí que ho fes sobre el tema de “La violència dels estats sobre els seus
propis ciutadans”. I que no deixés d’incloure-hi també una amplia referència
dels que es presenten com a model democràtic i que de manera encoberta no
deixen de transgredir les seves pròpies lleis, com passa als mateixos Estats
Units. De manera suau, clara i persuasiva anà exposant les seves idees segura de
que jo les assumiria.
16
Va ser molt crítica amb l’actuació americana: en el Vietnam amb las PRU, els
grups paramilitars americans acusats de provocar la morts de més de 25.000
vietnamites considerats (?) pro vietcong. Era l’anomena’t programa Fènix. I anà
afegint dades. El informe Walsh sobre l’escàndol Iràn-Contra. La Nobel de la
Pau va ser especialment dura amb el Bush pare. Aquest quan era director de la
CIA va arribar a vendre “crak” a la comunitat negre de Los Àngeles, per valor
d’uns deu milions de dòlars que anaren a la Contra colombiana per massacrar als
camperols del país. Així ho confirmà el senador Kerry sota jurament, en una
sessió del Senat dels Estats Units.
I el Bush fill iniciant la guerra del Irak...La secretaria li fèu una breu indicació.
Que ella va atendre, va allargar-me una pesant cartera, plena de documentació
que puntualitzava el que havia anat exposant. Havia esgotat el temps i un grup
de periodistes britànics l’estaven esperant en una sala propera. S’excusà.
-Quan tingui el treball fet, procuri passar-me’l i no deixi de contar amb el meu
total suport. M’agradarà fer-hi una introducció- S’excusà novament. La
requerien uns periodistes, m’acomiadà somrient suaument com sempre afegint-
hi unes paraules encoratjadores.
Era una oportunitat especial per donar sortida a tota la meva ràbia. I estava
disposat a fer-ho per la Mercè però també per tots aquells que han sofert una
mort completament irracional i injusta.
A Berckley, el treball va estar a punt de ser rebutjat per una minoria dels que en
feien les avaluacions. Posava als Estats Units a la picota. Els partidaris de la
tesis deien que el millor elogi del país era el reconeixement internacional de que
als EEUU sempre s’ha lluitat per la major transparència informativa a pesar de
que els fets denunciats no sempre són modèlics. Afegiren que si la tesis no
s’acceptava s’ocuparien de fer-la pública a través de la premsa donant a conèixer
el fet del rebuig sofert
En Llambí, callat fins aleshores es decidí a preguntar.
-Tot i això, m’imagino que li donaren una bona qualificació.
-Sí. La veritat es que hi vaig posar el millor de mi. No estalviant-hi esforços ni
temps. Certament sóc meticulós i havia recollit tot el referent a la massacra dels
Metges sense Fronteres però també la documentació lliurada per la senyora Sun
Kyi era completíssima i em va ser vital quan em demanaren que portés a terme
l’ampliació de la tesis per formar el llibre de consulta.
-A la Cartoixa tenia accés a Internet?
17
-En absolut. Tampoc el vaig precisar. I de fet va representar un avantatge. Els
crítics varen intentar demostrar que havia copiat fragments sencers d’altres
treballs. I el seu intent va ser inútil. Aquest fet va valorar més el treball,
confirmant que resultava ser fruit d’una investigació integrament personal. He
de dir també que el llibre anava acompanyat d’una entranyable introducció de la
senyora Sun Kyi, que l’avalava.
-I al tornar dels Estats Units a Catalunya, ingressa en el cos dels Mossos
d’Esquadra. Una decisió que donat el seu currículum, personalment em sobta.
- Pot ser. Miri la meva estada a la Cartoixa no tan sols em serví per poder donar
forma al llibre que em demanaven els de Berkley. També em facilità temps per
pensar. Per descobrir el sentit de la mort de la meva germana. La mort de la
Mercè lligada a la violència i a la injustícia en certa manera va influir en la meva
decisió.
-Junceda procuri no anar pel món idealitzant massa. El món es ple de
contradiccions i nosaltres no en som aliens. No tem que des del cos dels Mossos
puguem trair certs ideals?
- Pot ser. Sempre queda el recurs de denunciar-ho.
-Queda clar. Anem al que m’ha decidit fer-lo venir. Miri Junceda, tinc un
problema, crec que ja li ho havia avançat i es el següent: a l’Alt Utgell. Perdut
en els Pirineus hi ha una comunitat d’estricta clausura. La pau d’aquest convent
ha estat trencada per la mort violenta d’un dels seus frares. El fet es que no hi ha
manera de treballar-hi amb normalitat. Tot són pegues.
Desitjo que accepti portar aquest cas tan poc freqüent com es el d’un assassinat
en un convent. No caldrà que deixi el seu actual lloc. Es tracta d’anar de quan en
quan a la Seu i fer equip amb la gent d’allà.
.
-Amb tots els respectes senyor. A la Seu d’Urgell hi tenim una gent competent.
No n’agradaria tenir que anar-hi a imposar directives.
-Es clar. La cosa Junceda, es que són ells mateixos que ho demanen. Se’ls
escapa de la seva feina habitual de: vigilància fronterera, furtius i
contrabandistes. Ells mateixos em demanen insistentment ajuda i estan a
l’espera de que algú hi vagi i els doni un cop de mà.
18
A més cal tenir en compte que està resultant una gestió complicada amb el bisbe
Vives, de la Seu, que no para de demanar que l’informin. Sembla molest per no
se pas que.
O també el superior de la clausura un frare difícil de tractar que no col·labora.
Cal fer un treball una mica diplomàtic. Precisament quan vaig tenir notícia de la
seva estada en un convent de clausura se’m va obrir el cel, havia trobat l’home.
Procuri anar a la Seu quan abans millor, Vagi a veure al bisbe, al superior de la
clausura i elimini problemes. El cas en si ja es prou complicat.
- Senyor. I que tal es el bisbe Vives?
- Dels més joves d’Espanya i una demostració de que en la institució passa com
en el exèrcit napoleònic. Un simple soldat com Murat va arribar a mariscal tan
sols perquè era un excel·lent soldat. Un capellanet del Poble Nou de Barcelona
ara es bisbe i copríncep d’Andorra. El seu pare era un modest botiguer.
-Deu ser una persona preparada.
- Vostè mateix, Junceda. Que n’opina d’aquesta ordre del convent?
-Una clausura te unes regles estrictes de silenci que cal respectar. Però no per
això deixen de parlar quan es precís. En quan al bisbe, segur que nosaltres, com a
braç de la justícia no podem anar a la brava pels terrenys competència de
l’església. Caldrà respectar el Concordat que tenim amb el Vaticà, i actuar
sempre amb autorització del bisbe.
- Ho veu Junceda com vostè es l’home indicat per fer-se càrrec del cas? Abans de
marxar passi per secretaria. Allà hi té un inici de dossier sobre aquest cas. I
insisteixo, no esperi en anar a la Seu d’Urgell. I en vull estar informat. Sort,
amic meu. –I sense esperar gens, marxà disparat cap al seu despatx.
S’havia fet tard. El parc de la Ciutadella, allà al davant, ja havia clos les seves
amples portes de ferro. Unes poques faroles donaven una llum que incitava a
fugir de la seva poca il·luminació. En Junceda sentí com la humitat li calava els
ossos, accelerà el pas vers el seu cotxe amb ganes de trobar-hi aixopluc
En Climent, el seu ajudant l’estava esperant impacient. Acabava d’arribar del
Bon Pastor i portava notícies.
-Tenies raó Jordi. El tio resulta que es un autèntic galtes. La dona no
l’escatimava res. Portava sempre diners a sobre i això que diu de que tan sols es
19
dedicava a mirar com els demés jugaven es fantasia. També diuen que al mercat
del mateix Bon Pastor hi té una amigueta que treballa de carnissera, la dona ho
sabia però ho aguantava sense dir res. Els veïns només parlen bé de la morta i
malament de ell a qui no tenen cap simpatia. Diuen que quan hi havia crits, era
ell qui cridava, i la dona la víctima.
-Bevia o prenia droga?
-Ningú m’ha parlat de que ho fes. Res d’anar trompa o que es drogués. Que més
vols que faci?
-Fes un contra interrogatori. Deixa que ho negui tot i després de mica en mica el
desconcertes amb les declaracions que tens recollides. I fas el informe pel fiscal
sense cap mena de valoració ja les farà ell en el judici. Bona feina Climent, et
felicito!
20
Capítol 3 ér. – La mort de frare.
En Junceda agafà l’expedient de la Seu d’Urgell i començà per contemplar unes
quantes fotografies del cadàver. Es tractava d’un home gran, amb barba i cabells
blancs. Aparentava tenir més de seixanta anys. Vestia un hàbit rústec de llana
basta possiblement teixit i confeccionat en el mateix convent, i calçava unes
sandàlies primitives. Romania estirat a terra de la que devia ser la seva cel·la, de
cara al sostre i amb els braços estirats a cada banda del cos. El seu hàbit estava
xop de sang que regalimant pel davant, havia arribat a formar un bassal en terra
al cantó esquerra del cos.
La següent fotografia mostrava tan sols el seu coll amb un tall fi que llargament
el degollava per complert. A simple vista no presentava cap altra mena de ferida,
ni cap senyal d’haver estat colpejat.
Provà de trobar el informe forense però sembla que no hi era.
La resta de fotos eren més del mateix. En Junceda contemplà novament la cara
de l’home mort, provant de traure’n conclusions en va. Mirà com es deia. Al
convent era el germà Bartomeu. A la vida civil era en Jean Claude Minyon
Lepen, natural de Montpeller. Comerciant –no explicava en que havia
comerciat. Seixanta-tres anys. Portava dos mesos en el convent com a postulant i
estava considerat com persona piadosa. I no era gaire més el que afegia.
També hi trobà una informació de com al no acudir a la trobada comunitària de
maitines, ni retirar el menjar que li deixaren en el seu torn. L’abat va ser avisat i
ell mateix entrà en la cel·la i el trobà estirat al terra. L’abat es limità a donar avís
telefònic al bisbe de la Seu, qui passà nota al jutge de guàrdia i aquest als
Mossos.
I el informe pericial? Tornà a remenar els pocs papers i tampoc el trobà. Si van
poder fer fotografies ve devien buscar altres probes. Empremtes, senyals al terra.
Com es pot entrar en una clausura, anar a una habitació predeterminada, degollar
el seu ocupant, marxar i no deixar rastre? Alguna cosa hi devia d’haver deixat?
Realment haurem d’anar a la Seu demà mateix per poc que pugui, va ser la seva
reflexió.
.
I en Junceda demanà un vehicle del cos i amb el inseparable Carles Climent de
conductor, va fer via cap a la Seu d’Urgell. Immediatament abans de sortir parlà
pel mòbil amb el cap dels Mossos de la Seu, i per pura cortesia l’informà de la
seva anada, a la seva pregunta de si els hi anava bé, no hi posaren cap
21
inconvenient. Tot al contrari, el cap li digué que feia un parell de dies que
l’esperaven. Curiós pensà en Junceda, abans de que li fessin la proposició, els
d’allà d’alt ho sabien i ho donaven per fet. Aquestes coses el posaven negre.
-Carles, abans de sortir. he signat el teu informe sobre l’home del Bon Pastor.
Trobo correcte el teu estil d’ajustar-te tan sols als fets sense valoracions. D’això
ja se’n ocuparà la maquinaria judicial.
-Creus que se’n sortirà bé, Joan?
-Millor del que es mereix, no te’n càpiga dubte
-El que no hi veig, són els beneficis que li reporta el crim. Creus que ha estat
planificat fredament, i que no es fruit d’un moment d’ofuscament? Diu que
anava begut.
-El que jo pensi no conta. Li aplicaran la Llei Penal d’acord amb els fets provats
amb tots els condicionants. Aquest home pot ser un assassí, però no es tracta
d’un perill públic com podria ser un criminal a sou o d’una banda mafiosa. No
seran excessivament durs, sempre dependrà de qui el jutgi. Alguns extremen les
sentències en un sentit o en l’altre.
-Si, però si aquest home vivia cuidat, mantingut i ara passa a la presó, que hi
guanya? No li hauria anat millor abandonar a la seva dona. Ja no dic divorciar-se
per ser car i complicat.
-Bona pregunta. Aquest home que no tenia on caure mort. Ara passa
automàticament a ser propietari legal d’un pis que era de la seva dona. Propietat
tan sols de ella i ara es seu. Uns pocs anys de presó però amb diners de la
jubilació i del pis si el vol llogar. Si hagués abandonat a la dona es quedava
sense res. Aquí tens el possible mòbil del crim. Si estàs cansat millor que
condueixi jo.
-Estic bé. La conducció no m’està resultant complicada, no hem fet servir ni una
sola vegada les llums d’emergència demanant pas preferent. Fins ara com pots
veure, la circulació es bona.
Ja abans d’arribar als túnels de Tossa, la temperatura ambient havia refrescat. El
cim del Pedra Forca encara conservava neu amb abundància. Tot conversant no
se’n donarem compte que tot seguit aparegueren els indicadors de Ribes de
Fresser, Puigcerdà i no gaire després Andorra a la dreta – La Seu d’Urgell en
22
sentit contrari. En un instant ja aparcaven en front la Comissaria dels Mossos, on
no tingueren que identificar-se doncs ja els esperaven.
En Reixac n’era el responsable en cap. Des del primer moment es mostrà
acollidor.
-En Llambí ja m’ha explicat que estàs disposat a fer-te càrrec d’aquest enutjós
assumpte del cartoixà assassinat. Creu que t’ho agraeixo, allà baix no es fan
càrrec de que aquí no parem i que hauríem de poder contar amb una dotació el
doble de la que tenim. Ens falta gent i cobrim una zona fronterera, amb Andorra
i també amb França. I unes separacions territorials en plena muntanya difícils de
controlar...en fi no vull atabalar-te amb els meus problemes tu també feus tenir
els teus.
-He llegit la documentació que em lliurà en Llambí. O sigui que en línies
generals no desconec el cas, però el que ignoro es la vostra visió, expliquem el
que en penseu.
-D’entrada et diré allò de “amb l’església em topat...” el bisbe de la Seu es més
que un bisbe com ja saps es també copríncep de Andorra i a més una persona
que sempre vol estar en el primer lloc. Aquest fet representa que des del primer
moment el bisbe assumeix un protagonisme que no ens ha facilitat les coses.
Quan l’abat li notifica a ell i a ningú més la mort violenta del frare. La seva
secretaria s’ocupa de l’hospital de tal manera que quan hi arribem ja hi ha anat
un metge que ha certificat la seva mort, i quan veuen que comencem a
inspeccionar l`habitació, amb l’excusa de que es tracta de clausura, ens fan fora.
Tan sols toleren que fem es quatre fotografies que tens en l’expedient.
Els de l’hospital comarcal retiren el cadàver i se’l emporten. El forense nostre ha
de demanar permís i jo he de parlar amb el bisbe per tal de que l’home pugui fer
la seva feina. Pensa que l’hospital es una Fundació que es diu “Sant Hospital de
la Seu d’Urgell” no es de la Generalitat i el bisbat es el principal Patró de la
Fundació Hospitalària. Aquí estan per tot arreu.
Resumint. Que pràcticament no hem pogut fer gran cosa més del que has pogut
llegir en la documentació. Ja se que no són bones notícies però et faran
comprendre perquè hem demanat ajuda. A part d’aquestes dificultats aquí ni
estem preparats ni tenim medis per afrontar adequadament un delicte d’aquesta
naturalesa.
23
-O sigui que hem d’anar a veure al tal Monsenyor Vives, o només farem que
perdre temps!
-Ja veig que ho has captat perfectament.
-Reixac, suposo que voldràs venir amb nosaltres.
-Preferiria que m’ho estalviessis. A mes hem faràs un favor, com t’explica’t vaig
endarrerit en la nostra feina. El que sí farem serà preparar la teva visita,
anunciar-la i que tinguis dia i hora d’immediat. Ah, i res de bisbe en realitat és
arquebisbe. No te’n oblidis pas!
-Gràcies per l’advertiment ho tindré en compte.
Als dos dies l’arquebisbe Vives rebia a en Junceda. Era un home prim no
excessivament alt, en el que els cabells blancs li començaven a ser majoritaris en
el seu cap. La trobada va ser en el Palau Episcopal, en una zona del edifici
habilitada com a lloc de treball lluny de l’aparença aparatosa de la façana. La
rebuda no deixà de ser cordial.
-Senyor arquebisbe, una salutació cordialíssima del meu Conseller Espadaler.
-Gràcies. Me’l imagino enfeinat amb tots aquests problemes del dia de
l’Hispanitat. No pareu de tenir cura de manifestacions continuades!
-Certament monsenyor. Però el Conseller es llest i se’n està sortint força bé.
Sembla que aquí tampoc hi falten problemes i em refereixo concretament a la
mort violenta del frare cartoixà. El senyor Espadaler m’envia especialment per
demanar-li facilitats per poder fer la nostra feina.
-Un cas ben singular, que ens agafa per sorpresa. Per cert, li agrairé, que
suprimeixi els tractaments. No cal estar sempre pendents del protocol.
Personalment se’m fa pesat.
- Així ho faré, gràcies. Aniré al gra. S’ha produït un fet greu, i els mossos hem
de fer el informe judicial, hem d’iniciar una investigació criminal complicada,
hem d’aclarir els fets a més de determinar responsabilitats.
-Per part nostre no hi ha problema.
-Doncs no ho sembla pas. Ens feren fora del convent.
24
-Home es tracta d’una clausura!
-No pas pel qui va matar al monjo. Maten a una persona i ens fan fora del lloc
del crim. No poguérem fer el treball de prospecció del lloc, ni tan sols tenim
accés a les pertinències de la víctima. Quan el forense pot actuar ja han passat
dos dies. L’actuació del especialista ha de ser el més immediata possible.
No hem pogut interrogar a cap frare, ni tan sols al pare abat. Desconeixem
quans frares hi viuen, els seus noms, antecedents.
-Penso que exagera. En tot cas va ser voluntat de l’abat d’evitar qualsevol
alteració de la clausura. I jo li vaig respectar.
-Miri tan sols tinc dues alternatives. Treballar respectant la clausura, sempre quan
no perjudiqui la investigació. O informar als meus superiors de la impossibilitat
de portar a terme la meva labor degut als impediments que vostès m’imposen.
-Calma, calma Junceda. No hem de crear problemes, si els podem evitar. Es
possible per la seva part?
-M’han escollit degut a que he fet vida monacal de clausura durant uns mesos.
Conec el que puc demanar i sé que he d’actuar amb el màxim de discreció.
-Ha estat novici a Montserrat o a Poblet, potser?
-No, no. Tan sols tenia que fer un treball per la Universitat de Berkeley i per
poder disposar de tot el temps possible em vaig recloure durant uns mesos en
una cartoixa de Califòrnia. O sigui que conec les normes internes i faré els
possibles per respectar-les en tot el que pugui. El que no puc evitar es assabentar-
me de quines persones compartien el convent en aquells moments. Si es produí
una invasió externa de la clausura. Si algun monjo veié o sentí alguna cosa
estranya...
-Ho entenc perfectament. Faci el que tingui que fer. Tan sols li demano estar-ne
contínuament informat. Personalment parlaré amb el pare Abat, no tindrà cap
problema.
L’explicació d’en Junceda no deixà de despertar la curiositat del arquebisbe i
facilità encara el que aquest accentués el seu to cordial. En Junceda no deixa de
ser un policia amb un historial peculiar. Una deferència del conseller?
25
-He de fer la investigació al convent. I aniré amb especialistes. I procurarem de
molestar el mínim.
-Cap problema. Tan sols deixi’m dos dies per tal de que pugui parlar amb l’Abat.
-Penso que podem donar per resolt aquest assumpte. I digui’m. Que tal li va anar
l’estància en el convent? Va poder fer la feina prevista? Parli’m d’aquest treball!
-Em sap greu fer-li perdre el temps, que deu tenir prou ocupat.
-Tranquil afortunadament en aquests moments disposem de temps.
-L’estància a la clausura va ser molt eficient. Vaig poder accelerar la feina d’una
manera increïble. En quan a la vida monacal participava en tan sols en dues de les
sessions de pregària col·lectiva que em van resultar una preciosa experiència. El
silenci i els cants dintre la nau de l’església eren impressionants. També
compartia els àpats habitualment d’una gran frugalitat que resultaren saludables
per la meva salut en escreix.
En quan al treball: Berkeley em demanà una ampliació de la meva tesis doctoral.
Sóc sociòleg i era una crítica a l’ús de la violència per part del poder, inclús en
els més democràtics com poden ser els Estats Units.
-Interessant. Escolti faci’m arribar encara que sigui un resum d’aquest treball.
-Es tracta d’un llibre editat per la universitat americana i li faré arribar sense cap
problema. Hi pot contar.
El clima més obert va propiciar que l’arquebisbe facilites una dada desconeguda
pels investigadors. Agraí l’oferiment del llibre del Junceda.
-Home, moltes gràcies. Per cert tinc una anotació que em lliurà el pare abat i que
no puc deixar de fer-li arribar: En el breviari del monjo hi han trobat aquesta
estampa de Sant Bernat, que porta una inscripció que ens ha cridat l’atenció.
Fixis que diu: “AL-SAMH” feia servir l’estampa com a punt del llibre de
pregàries.
Curiosament fa pocs dies em vaig topar amb l’amic Racionero, l’escriptor i
historiador, amant de les anècdotes curioses. Ell es fill d’aquí i al veure’l se’m
acudí preguntar-li si el nom de “Al-Samh” li suggeria alguna cosa. Se’l va mirar
amb curiositat i no va dubtar en dir-me.
26
-Ja ho crec que em diu moltes coses –m’acompanyà fins al meu despatx i em va
deixar parat del que sap el senyor Racionero, per les coses dels Pirineus. es una
enciclopèdia.
M’explicà que es tractava d’un bereber que fou Valí del Al-Andalús durant els
anys 719 al 721. Era bel·licós i ambiciós enviat precisament per el gran Califa
Omeya Sulaimán.
Aquest magrebí passa per aquí arrasant-ho tot, traspassa els Pirineus i després de
conquistar Agdè i Beziers posa cercle a Narbona. El seu sistema era altament
expeditiu, si no se li resistien els perdonava la vida a canvi de quedar-se amb tot
allò que pogués tenir valor. Ambiciós, tan sols volia acumular riqueses. Si se li
resistien, arrasava la població i, atenció degollava fins i tot a les criatures. Era
d’una gran crueltat. Narbona va ser conquistada i també arrasada, ja que provà de
resistir-se en va, d’allà va passar a Tolosa i també l’encerclà. Aquesta era una vila
dels francs i els seus defensors demanaren ajuda al cabdill franc Odó, que arribà a
temps d’enfrontar-se amb Al-Samh i el bereber va morir en el combat. Tolosa va
ser alliberada in extremis.
Tots aquests fets estan perfectament recollits pels historiadors. Però al marge de
la història existeix també una llegenda força versemblant. El fruit dels seus
abundants botins són enviats en part a berberia, la seva pàtria. Però desconfiat
com era, també guardà una bona part de les riqueses acumulades en un monestir
de monjos situat en els Pirineus. La seva mort sobtada va fer que aquestes
riqueses quedessin oblidades.
-El senyor Racionero en pla divertit, creu que els successors han tornat per
reclamar el que consideren seu.
-I Al-Samh es el nom que han trobat entre el llibre de resar?
-Escrit en una estampa. Ja ho ha vist Junceda.
-Curiosa coincidència. I el senyor Racionero suggereix, que després de més d’un
miler d’anys, ha tornat algú per reclamar el tresor i al no poder-lo recuperar, ha
degollat al primer monjo que ha trobar? No sé, sembla poc versemblant! Dóna la
impressió de pura fantasia. No creu?
-Tampoc seria impossible que encara existís aquest convent. –afegí el bisbe. S’ho
passava bé. Li divertia aquella conversa.
-Ja existien les ordres religioses? Abadies, abats i monjos? –interrogà en Junceda
27
-Es clar que sí. No els del cluny o del cister. Monjos negres o monjos blancs
com els deien pel color del seu hàbit. Aquests no existien encara. Però en cada
lloc, hi havia un abat, sovint fill del noble que manava i aquest feia el seu
Monestir. Una cosa de tipus local amb lligams amb el bisbe corresponent. Una
manera d’acumular poder i riqueses. I cada monestir amb la seva relíquia
miraculosa, per atraure fidels.
A la Seu tenim un Museu Diocesà en el que hi guardem autèntiques joies ben
curioses. Hi tenim un document fundacional que més o menys diu –cito de
memòria- l’original està escrit en el llatí de l’època:
“Jo l’abat Celedoni el més indigne servent de Déu
juntament amb Emeteri, prevere, hem construït amb les
nostres pròpies mans una església i un convent en honor
de Sant Ervigi...”
Representa que es posen sota l’autoritat del bisbe del lloc que a més rebrà les
almoines corresponents. Un convent representava, un lloc per poder viure amb
seguretat. Un lloc resguardat i protegit pel noble que domina el territori. Es per
això que no hi faltaven peticions d’ingrés tan de llecs com de monjos. Solien
estar emmurallats i cultivaven la terra. Per al senyor del lloc li representava
fomentar la seguretat i augmentar la riquesa del seu domini.
En Junceda apuntà finalment.
-Retornant a la mort del monjo. Sembla difícil anar més enllà que aquesta història
es tan sols una curiositat. Res més que això.
-No sabria que dir-li. Vostès son els que ho tenen que aclarir. Però tenim un nom
musulmà i una manera de matar degollant impròpia de les nostres llars. –el
religiós escoltà unes campanades horàries i semblà amb ganes d’acabar
l’entrevista.
-Junceda vingui’m a veure sempre que vulgui, serà ben rebut, a més tinc
particular interès per estar al corrent d’aquest enutjós assumpte, recordi que ha
passat en un recinte d’església. -I amb aquestes paraules donà per acabada la
trobada allargant-li la mà en que lluïa l`anell episcopal.
28
Capítol 4at. – Recollint les primeres dades.
En Junceda lamentà però comprengué la pressa del metge per tornar a
Barcelona. Encara podria fer el trajecte de dia i arribar a una bona hora a casa
seva. A més li agradaven els cotxes i gaudia conduint el seu esportiu. Un Ferrari
roig de darrera generació. Curiosament a pesar de la potència del seu vehicle,
era una autèntic esportista que mai deixava de respectar les senyals de tràfic.
El doctor Schultz era un vell company de treball. A pesar de ser un forense
reservat poc amic de donar consells o d’avançar pronòstics. Amb en Junceda
sempre era capaç de fer una excepció.
Des del primer moment havia sentit una especial simpatia per aquell jove
intel·ligent però inexpert. Que sabia escoltar apreciant la seva veterania. El
Schultz, d’origen jueu, era oriünd d’Austria de nen va escapar del país amb la
família en el moment de ser annexionada per l’Alemanya d’en Hitler. Solter
tenia temps per practicar la seva altra afició, la paleontologia del que era un
especialista valorat internacionalment.
Decidí esperar escoltar l’opinió del metge tan prompte es trobessin a Barcelona.
I també a ell li entraren ganes d’enllestir i tornar d’una vegada al seu despatx.
Al Reixac a penes el veien. Acabaven d’intervenir una partida important de
tabac andorrà que anava camuflada en un carregament de sacs de ciment. Als
mossos els cridà l’atenció que el material en lloc d’anar a Andorra sortís del
Principat. El ciment situat a Andorra te un preu més alt. No era lògic.
En Climent, el seu ajudant, havia rebut notícies de Barcelona que s’apressà a
donar-li.
-El jutge ha declarat presó incondicional per l’home del Bon Pastor que va
escanyar a la seva dona. Però hi ha una novetat, la seva novieta. la que treballa
en el mercat del mateix barri resulta que està en estat i declara que l’home li
havia promès que es separaria de la dona per casar-se amb ella. Un motiu més a
tenir en compte. Estem citats pel jutge dintre d’una setmana.
-Es evident que el jutge tampoc veu clar les justificacions que li aporta l’acusat,
per això li denega la condicional. Preparat per anar-hi tu a informar. –li digué
en Junceda.
29
-No he anat mai a fer aquest servei. No sé si em posaré nerviós.
-Cert, anar a informar davant del jutge imposa. Però això més aviat passa durant
el judici. Ara es simplement una entrevista en el seu despatx. Ja ho saps, cal
evitar els judicis personals. Nomes exposar els fets que siguin demostrables. En
definitiva ets l’agent millor informat del cas.
-Climent, anirem a prendre declaració al pare Abat al convent. I li hem demanat
a través del bisbe que ens faciliti la relació de tota persona relacionada amb la
comunitat: monjos, llecs, i demés habituals de la casa. Espero no ens faci perdre
el temps, cada dia tinc més ganes de tornar a Barcelona a més, no he pogut
comentar res de l’autòpsia que ha practicat el doctor Schultz .
-M’hauria agradat acompanyar-lo en el seu cotxe. Mai he anat en un Ferrari, hi
deus sentir una sensació especial! –comentà el Climent.
El dia i a l’hora convinguda, el pare Abat els esperava. Tenia la relació nominal
que li havien demanat a través del bisbe de la Seu. La nit del crim, ningú havia
vist ni sentit res. L’entrada al convent era fàcil, a pesar dels murs i la reixa
d’entrada que estava tancada, no es difícil saltar el mur i la resta de portes
sempre estan obertes. A les cel·les no hi ha panys ni passadors que impedeixin
obrir la porta des de fora. No varen apreciar que s’hagués violentat cap de les
portes exteriors de la casa.
Un frare llec els portà a la que fins feia pocs dies va ser la cel·la del monjo mort.
L’ajudant del Junceda provà de trobar alguna empremta, però fou inútil. Ni
rastre del menor indici. El germà Bartomeu es deia Jean Claude Minyón Lepen i
era natural de Marsella. L’abat no pronuncià més de deu o dotze paraules, el vot
de silenci es va fer evident. En Junceda va recollir la relació de les persones
afins al convent i l’abandonà força decebut. Ja poca cosa li quedava per fer a la
Seu, tan sols acomiadar-se i facilitar informació als mossos d’allà especialment
al seu cap, en Reixac.
Ja de retorn a Barcelona, el primer que va fer en Junceda va ser contactar amb el
doctor Schultz, volia conèixer tot allò que no sempre queda reflectit en el
informe del forense. I també l’opinió d’aquest veterà professional.
-El metge va ser concís. Aquest home quan l’occiren a penes va tenir temps de
reaccionar. L’assassí es col·locà darrera seu i mentre amb la mà esquerra li
30
tapava la boca per tal de que no pogués dir ni piu, amb l’altra mà li passà la fulla
d’una navalla al entorn del coll. El retingué aguantant-lo uns moments i ja
inconscient el deixà caure a terra. Era en síntesis i en llenguatge col·loquial com
es devia d’haver desenrotllar el crim.
-Doctor, ja sap que necessito que em faci coparticipant del que en pensa. Creu
que botxí i víctima eren coneguts?
-N’estic convençut. Un desconegut no te temps de posar-se darrera la víctima
sense que aquesta no provi de defensar-se o de que tingui temps de cridar.
L’agressor entra en la cel·la quan el monjo devia estar adormit. El desperta,
aquest es posa dempeus, possiblement (?) els dos parlen i en un moment en una
acció imprevista per la víctima el degolla.
-Per el que m’explica tan podria ser una persona del convent com forana.
-Doncs sí. Però es tracta d’un professional. Fer això no es cosa d’improvisació.
Es tracta d’una persona que no es la primera vegada que ho practica. No es
tracta de dos que discutint s’acaloren i en un moment donat un d’ells perd els
estreps i mata a l’altra
-Un professional.
-Segurament i a més provist d’una fulla de ganivet ben afilada. Aquests sistemes
els hem vist practicar a les guerres de l’antiga Iugoslàvia, per grups de soldats
dedicats a exterminar a població civil. Habituats a matar ja no els ve d’aquí, ni
els impressiona fer-ho.
-Parli’m de la víctima, doctor.
-Aparenta més gran del que realment es, es tracta d’una persona que ha comés
excessos. En el seu cos presenta diverses ferides, unes sis o set però totes elles
antigues i perfectament cicatritzades. Algunes d’elles presenten les
característiques de ferida produïda per bala. El fetge presenta una incipient
cirrosis, les mans són extremitats dures, però no són de paleta. En els braços hi
porta uns tatuatges, un cor amb les inicials M R dintre del cor i a sota la
inscripció “Mon amour”. Al braç esquerra un símbol militar en forma de matxet
rodejat d’una serp amb la boca oberta i les inicials S.C. Es tracta de tatuatges de
baixa qualitat habituals amb legionaris de fa una vintena d’anys. Poca cosa més
et puc afegir, tan sols de que no et serà un cas fàcil de resoldre. L’assassí ja pot
estar lluny, fora del teu abast.
31
Noto que t`has quedat una mica decebut, esperaves més?
-No m’hauria anat malament poder reunir més dades de les que em facilita. Però
es el que hi ha. Que hi farem, paciència! Realment a penes sabem qui es el mort.
I menys encara del seu possible assassí.
-Però tens a la víctima i això es el més important. De la mateixa manera que he
disseccionat els seus òrgans, tu has de fer exactament el mateix amb la seva
vida. Aquest home té un passat i l’has de conèixer fil per randa. I no ho dubtis,
que te’n sortiràs. He demanat que et facin arribar també fotografies dels
tatuatges, et poden ser útils.
-Té raó doc. Una vegada més li he d’agrair la seva ajuda quan més la necessito.
-Tranquil, ja saps que pots contar amb mi. I l’acomiadà amb un forta encaixada i
un copet a l’espatlla per animar-lo.
A comissaria les coses marxaven amb normalitat. En Climent estava reunit amb
una noia joveneta i bufona. Quan comprovà l’arribada d’en Juncosa se’l notà un
pèl nerviós, procurà acabar la visita de la noia tot seguit. I ell mateix anà a
l’encontre del seu cap per explicar-li la vinguda de la noia.
-Jefe, es tracta d’una estudiant de periodista que ens ha vingut a demanar
informació del cas de la Seu. Diu que a Blanquerna, on estudia, editen una
revista de caire intern i ha vingut a sol·licitar informació. Li he demanat que
torni més endavant, i així poder tenir la teva autorització.
-Que tal es la futura periodista. M’ha semblat força guapa i que te la miraves
amb interès. Que en penses?
- Que no estava gens malament. Tu creus que li puc facilitar informació.
-A una futura periodista li hem de facilitar el que ens demani. Tot i que ja saps
que a penes tenim conclusions. En fi tu mateix. Com s’ha assabentat del crim?
-Ho ha llegit en un diari comarcal. I volia saber si ja l’hem resolt.
-I com has quedat?
-Sortiré aquesta demà a la tarda amb ella.
32
-I que podràs explicar-li?
-M’interessaré a fons per les Ciències de la Informació. En sé tan poca cosa! –i
ell mateix rigué del seu acudit, li semblà divertit.
-Total que aquesta noia t’ha fet gràcia!
-Ja t’ho he dit no la trobo gens malament!
Tenim resultats d’antecedents dels que figuren en la llista que varem recollir.
He començat per la víctima i crec que el Departament d’empadronament de
Marsella ja ens han enviat un fax en contestació. El tenen a Informació a la
espera a que tornessis.
-Doncs ja estic aquí Ves a recollir-lo tu mateix i me’l portes.
En Carles Climent al poc ja estava de tornada.
-Que ens diuen Carles?
-Que en Jean Claude Minyón Lepen es mort.
-Bé això ja ho sabem.
-No, no, el que ens diuen es que va morir fa dos mesos. Ens donen el seu
domicili i que allà hi segueix vivint la seva vídua,
-Ostres. O sigui que el mort de la Seu ha de ser una altra persona. O el mort de
Marsella no es qui ens diuen. El nostre Jean Claude quan va entrar en el convent
va entregar la documentació adient. Ocupat d’enviar les empremtes del nostre
difunt a la Suretè francesa i que ens diguin si ens ho poden aclarir. Tan de bó
tingués antecedents.
-Joan tens al jefe Llambí al telèfon. –li digué en Climent.
-Senyor, sóc en Junceda, a les seves ordres.
-Esperava veure’l i tenir notícies del problema de la Seu d’Urgell. Com ho tenim
Junceda.
33
-Varem recollir el màxim de informació, tot just acabem d’arribar i comencem a
treballar les dades de que disposem. De moment ens trobem que la persona que
assassinaren, te un doble amb el mateix nom que va morir uns mesos abans i que
vivia a Marsella. Tot just ens hem assabentat ara mateix però ho acabarem
d’aclarir amb les empremtes digitals que hem enviat a França. En quan el nostre
difunt es podria tractar d’un ex legionari francès.
-Bé no m’ho deixi. Per cert com va anar tot plegat a la Seu? Els van facilitar la
feina?
-Sí fins un cert punt. Al convent ho tenien tot net i fregat. No hem obtingut cap
rastre. L’abat, no sap res i a penes parla. El bisbe, es un home que allà ho
controla tot. L’hospital sort que vaig demanar l’ajuda del doctor Schultz, i
aquest va pujar fins a la Seu a fer l’autòpsia o ens quedem en una simple
declaració de mort amb violència. Senyor necessitem temps les coses no poden
anar tan ràpides com desitjaríem.
-Ja li vaig avançar que no serien fàcils, però ara tenim una complicació més. De
la Ciutat del Vaticà s’han contactat directament amb presidència demanant
detalls. El President Mas s’ha compromès en enviar un informe en un curt
termini. De moment faci’m un raport el més complert possible i m’he l’envia.
Junceda quin serà el seu proper pas? Que pensa fer d’immediat?
-Penso que aquest assumpte té les arrels a França. L’assassí, segons em
suggereix el mateix doctor Schultz ha estat soldat professional. Jo agafaria un
especialista dels nostres i el desplaçaria a França i que portés a terme un pla
complert de investigació com faria un detectiu privat.
Ja hem demanat aclariments a l’administració francesa sobre aquest Jean
Claude, però ves a saber que i quan tindrem els resultats, tot anirà més
lentament.
-Segueixo pensant que vostè es la persona precisa. Planti-ho tot. Deixi
provisionalment la seva feina de Barcelona i marxi a França o a on sigui, li faré
lliurar credencials i fondos per a les despeses. Si es vol emportar amb vostè
aquest noiet que sembla despert se l’emporta.
-Senyor, jo penso que...
34
-Junceda no m’ha entès. No li he demanat el seu parer, tan sols li he encomanat
una nova responsabilitat. Confio plenament en vostè. Que tingui sort Jordi,
abans de marxar pensi en enviar-me el raport que li he demanat.
Acabada la conversa en Junceda es va quedar una bona estona pensatiu. No li
agradaven les imposicions com li passava ara. Però s’ho hauria de prendre com a
un nou repte i acceptar-lo decidit a superar-lo.
Emportar-se al Carles? Caldria preguntar-li si estava disposat a acompanyar-lo,
no es agradable emportar-se a la gent obligada. Però sí, es millor anar amb ell o
ves a saber els dies que hauré d’anar per França sol. Al menys menjaria amb
algú. Sempre li ha molestat fer-ho sense amb qui parlar. Es menja massa ràpid i
prendre un cafè tranquil·lament després del dinar no deixa de ser plaent si a més
es fa conversa.
La veritat es que quan en Carles s’assabentà de la proposta que li feia en
Junceda, tot i que aquest li donà temps per que s’ho pensés li va sobrar per
mostrar-se entusiasmat.
Anar d’enviat especial a l’estranger amb en Jordi. Era massa! I tan que hi volia
anar! I amb una Suzuki de gran cilindrada. Guau!
35
Capítol 5é. – L’anada a Marsella.
Abans de marxar d’una manera tan sobtada, en Junceda va parlar amb la seva
gent i en particular amb la Lurdes. Una mossa d’esquadra sergent, molt
responsable, a qui confià la rel.lació de noms que portaren de la Seu amb
l’encàrrec d’esbrinar la vida i miracles de cada una de les persones que
figuraven en la llista. La Lurdes era una experta en qui es podia confiar.
Li explicà amb detall com estava la investigació de la Seu i la deixà com a
enllaç, en moments determinats que necessités dades des de Barcelona ella
podria gestionar-les. En aquest aspecte marxava tranquil, ho deixava en bones
mans.
Anar a Marsella en moto es un plaer per les persones amants del motor de les
dues rodes. De Barcelona a Marsella s’hi pot anar còmodament per autopista.
Són uns cinc-cents kilòmetres que en Junceda decidí fer en dues etapes,
Perpinyà, Montpeller, Arlés per acabar arribant a Marsella a primera hora de la
tarda. Calculava que podrien anar-hi còmodament en unes cinc hores de
carretera, més aviat escasses.
En Carles Climent es presentà equipat com si fos un pilot professional. Jaqueta i
pantalons de cuiro. En Junceda li va fer un comentari dient-li que potser
exagerava, tan sols eren unes hores de viatge. Que amb la caçadora n’hauria
tingut prou, però el veié tan il·lusionat que ja no va insistir.
Quan veié la moto va flitar. En Junceda tenia una Suzuki M 1800R, es la de més
cubicatge i potència que fabrica la Suzuki. Una moto d’una força increïble i
estabilitat excel·lent. Cada dos hores més o menys varen anant fent parades per
estirar les cames fins arribar a dinar a l’altura de Arlès. A bona hora de la tarda,
ja eren a l’hotel de Marsella una residència ben comunicada situada en la
mateixa Canebière, el conegut passeig tantes vegades comparat amb les nostres
Rambles de Barcelona.
El dia d’arribada va ser per descansar. I estirar les cames per la part antiga de
Marsella fins arribar al port vell, ple d’embarcacions esportives, i de restaurants
anunciant las especialitats de peix com les tradicionals bullabesses. Restaurants
que a pesar de l’hora adient per sopar estaven majoritàriament deserts. Marsella
no es la Barcelona turística, té els seus atractius però res a veure amb la nostra
Ciutat.
36
Al registre civil pogueren conèixer quin havia estat el domicili de monsieur
Jean Claude Minyón Lepen. No va ser fàcil però finalment ho aconseguiren. Era
l’adreça d’un carrer de la perifèria, en el quartier de Frais Vallon. Decidits a
conèixer qui era aquest bon home, optaren per anar al lloc on havia viscut fins el
moment de la seva mort.
-No se li acudeixi d’anar-hi amb la moto, en pocs minuts la perdria de vista. –li
digué el recepcionista de l’hotel. -Li recomano que agafi el metro. Es fàcil, i més
còmode, té la parada aquí a la cantonada i no s’haurà de quedar tota l’estona
vigilant la seva Suzuki. Recordi: Línia 1, direcció La Rose. penúltima estació.
I així ho feren. El barri de Frais Vallon era una altra història, res a veure amb la
idíl·lica capital. Cases formant blocs, tots iguals, amb gran quantitat de pisos
que semblaven caixes de cartró. Carrers deixats, diria que bruts i amb unes
parets plenes de pintades reivindicatives de dubtós gust. Els carrers amb grups
de persones vagaroses, de totes les edats tot i ser horari laborable.
Majoritàriament gent que per el color de la pell evidenciaven que eren fruit de
l’emigració. I sí, també per un parell de ocasions, els oferiren droga, els que la
venien no dissimularen gens ni mica, no semblava ser un fet que calgués
amagar.
La rue Albert estava entre l’església Du Crist i l’hospital Militar Laveràn. Un
ascensor metàl·lic ple de ratllades i inscripcions els portà fins el dotzè pis, allà
un llarg passadís els permeté arribar-se fins la porta nº 8.
Tot i que a dintre es sentien plors de criatura i crits de dona, per més que picaven
ningú es molestava d’obrir-los la porta. Varen tenir que insistir de manera
escandalosa picant la porta amb el puny. Finalment la porta s’obrí tan sols una
escletxa, una cadena retenia parcialment la porta.
Una dona grossa i de color els increpà. Tenia molta feina amb la canalla, tan sols
volia que la deixessin en pau i provà de tancar la porta, que no pogué fer doncs
en Junceda ja hi havia posat el peu. Li mostrà un bitllet de deu euros que no li
lliurà fins que la dona acabà per obrir la porta.
Madamme Minyòn debia ser la dona que ocupava el pis abans que ella. Ella hi
vivia tan sols feia uns pocs dies. No sabia res absolutament dels anteriors
inquilins. Si no podien trobar a la Minyón, al menys calia trobar algun veí que
estigués disposat a donar informació sobre ella. Quan abandonaven la vivenda
de la senyora de color. La porta del pis frontal va fer un discret cop al tancar-se
37
del tot. Era evident que havien estat escoltant la conversa que acabaven de
mantenir amb la veïna.
En Junceda es decidí a trucar. Va obrir la porta un home ja gran, que encara
conservava una abundant cabellera blanca. Els acollí amb bona cara, semblava
una persona de certa cultura que no lligava massa amb l’ambient general del seu
entorn. A més, sortosament, tenia ganes de parlar.
-No he pogut evitar de sentir que s’interessaven per la senyora Minyón. Però
abans. Digui’m qui són vostès?
En Junceda degut a aquestes aparences d’estar davant d’una persona disposada a
conversar amb ells, optà per anar amb la veritat pel davant.
-Som policies vinguts de Barcelona. Lamentem tenir-lo que molestar, ja que tan
sols desitjàvem recollir informació relacionada amb el matrimoni Minyón
principalment del l’home –digué mentre es treia les seves credencials que el veí
refusà mirar, amb l’explicació donada, li semblà suficient. Tot i això va insistir
en demanar que li expliquessin concretament els motius per els que
s’interessaven pels seus ex veïns. En Junceda seguí dient:
-A Catalunya ha estat assassinada una persona que s’identificava amb el nom de
Claude Mignòn Lepen. I per altra cantó la Suretè ens diu que aquesta persona va
morir fa poc a París. Li prego que observi aquesta fotografia –i li ensenyà la foto
del monjo. L’home no va dubtar gens, i al moment va afirmar:
-No, no, aquest no es el Minyón. Tot i que ell també morí no fa pas gaire i però
aquest va morir a París.
-Desitjàvem poder parlar amb ell o amb la seva esposa i així poder aclarir
determinats fets. Li molestaria poder-nos explicar tot el que pugui sobre els seus
veïns. Naturalment pot contar amb la nostra obligada discreció.
-Cap inconvenient. Entrin que podrem parlar tranquil·lament i potser més del
que podria pensar. Monssieur Minyón, com jo i la meva esposa varem néixer a
Argèlia. Ell es més jove que nosaltres. Érem agricultors. hi teníem una plantació
de tarongers que el meu avi havia fet prosperar amb esforç i sacrifici. Tot ho
varem tenir d’abandonar quan es reconegué la independència. El Minyòn també
va tenir que deixar el país, però tan sols va quedar sense feina, no tenia cap
propietat, era un militar sense graduació. Era professional d’un cos d’intervenció
ràpida.
38
-O sigui que vostès són el que coneixem familiarment com “pieds noirs”?
-Sí. Com ell, el nostre veí. Ella també deia que era una filla d’un auxiliar de les
forces armades, cosa incerta. Uns 350.000 francesos nascuts a Argelia varem
tenir que abandonar el país, afrontant la difícil etapa de tornar a començar partint
de zero.
-Ja veig que ho devien passar fatal.
-La veritat es que sí. França tampoc es va portar massa bé. I la població ens va
rebre amb desconfiança, tot un panorama: expulsats i mal acollits. Però no val la
pena de retornar al passat. Ells els Minyón ho passaren malament doncs no
arribaren a refer la seva vida. Ell anava canviant de treball contínuament, tan
sols obtenia contractes temporals. Ella feia neteges en l’hospital militar. Una
feina poc gratificant i mal pagada i que no va durar massa. Sort del germà d’ella
que els visitava sovint i els ajudava.
-A Argelia els devia d’anar millor. Parli’m d’ells.
-Ell ja li he fit que era militar, d’un cos especial. Es dedicava a fer la feina bruta
que el govern f eia veure que ignorava.
-Fins quin punt?
-Actuaven a l’ombra sense cap límit. Quan els senyalaven a determinats polítics
que molestaven. Els eliminaven i no passava res. En determinades ocasions
ocupaven petites poblacions i els degollaven a tots. Eren accions de càstig, de
represàlia, en que no en quedava ni un. Com pot suposar els civils ignoràvem
unes actuacions que ara ens semblen del tot improcedents. Va fer-se una política
de força que no va portar en lloc. La independència des de la metrópoli tenien de
veure que era inevitable. Es tenia d’haver negociat, cedir però garantint els
nostres drets i les nostres propietats. Però no es va fer, va ser un greu error dels
polítics que no hi tenien res per perdre.
-Al braç el difunt de Catalunya, portava tatuada una daga i una serp,i les inicials
“S.E.” li diu alguna cosa això?
-Possiblement són aquests Serveis Especials del exèrcit que els explicava. El
nostre veí també exhibia algo similar.
39
-Al difunt li trobaren un nom escrit en una estampa religiosa. “Al-Samh”, a
vostè que ha estat a Argèlia, li diu alguna cosa aquest nom?
-La veritat es que no. Qui es?
-Es tracta d’un bereber que va fer història fa un miler d’anys. Amb els seus
homes va arribar fins a les Galies on va morir.
-Aquests noms de personatges heroics del passat estan de moda, els fan servir
per nominar les noves agrupacions patriòtiques.
-Es possible que algun argelí es dediqui ara a venjar les víctimes que es
produïren en l’etapa de la independència? El difunt del qui li he mostrat la
fotografia, estava retirat en un convent. I allà l’han trobat degollat. Que en
pensa? –apunta en Junceda.
-El degollament era la manera silenciosa d’eliminar gent per ambdues parts. Tot
i que ja han passat anys, els odis encara són vius. Han de passar més generacions
per que desapareguin.
-Aleshores, no descarta la possibilitat que es tracti d’una venjança del passat?
-Podria ser que un grup s’hagi decidit a passar comptes. Nosaltres varem ser els
vençuts, els perdedors, però fins evitar la independència del país, no podem
negar que també varem cometre excessos.
-O sigui que vostè ho veuria possible, a pesar del temps transcorregut?
-L’àrab es de natural rancorós i potser que encara que tardiament algú estigui
aplicant el “Ull per ull i dent per dent”. Sí, crec que pot ser perfectament
factible. Per cert que aquest fet podria ser l’explicació de la marxa intempestiva
de la nostra veïna. La notícia de la mort del seu company li va portar el seu
germà i amb ell va marxar repentinament. Van desaparèixer deixant-ho tot
penjat.
-Van marxar per les bones?
-Miri ella va omplir un parell de maletes i abandonà tota la resta. Certament que
tampoc tenia gran cosa per emportar.
40
-Tampoc ho digueren a ningú del barri. Tan sols a nosaltres ens va dir que el seu
home havia mort i que tenia que marxar urgentment. Sembla que va patir un
accident a la capital, a París.
-Atropellat?
-Sembla que va ser així.
-No el van enterrar aquí, es clar?
-No, no va ser enterrat a Marsella. Ignorem a on jo crec que el devien enterrar a
París. Per això l’esposa devia marxar tan de pressa.
La dona del home que fins al moment havia estat present en les explicacions del
marit sense a penes dir res. S’apropà al Junceda i li va dir.
-Era una noieta molt bona, dolça i amable, a mi em feia pena. Ho passaven
malament en quan a diners. I ara ja ho podem explicar doncs el marit pobre ja es
mort. A penes tenia un treball seguit, vivia del que ella guanyava, i de les ajudes
del germà. Si ell portava algun diner era fruit d’algun encàrrec de la “família”.
Ja em deu entendre.
-Vol dir que formava part d’alguna grup de la màfia marsellesa?
-No exactament. Era como una espècie d’home de les comandes. El feien servir
com un drap brut, no sempre per coses massa clares. I ell ho feia a desgrat, per
tal de guanyar uns diners. No era una mala persona, tot i que bevia més del
comte. El seu germà els visitava de quan en quan i segons em va confessar ella,
sort en tenien. Era un jove simpàtic, que sempre saludava.
I no volgué afegir res més. Tot i que en Junceda intentà que li expliqués més
coses dels veïns, va ser sense resultat. L’home li va fer un senyal discretament
amb la mà a la seva dona, que ella va poder captar i al instant ja no va afegir res
més.
En Junceda ja no insistí, el matrimoni ja no seguiria la conversa. Tot i així
manifestà el seu agraïment a aquell matrimoni que els havien ofert una
informació valuosa.
-Senyor...
41
-Antoine Bonhome.
-Monssieur Bonhome, no se com agrair-li el servei que ens ha fet. Si mai es
deixa caure per Barcelona li prego que m’ho faci saber –i li allargà una tarja de
les privades - M’agradaria poder-los correspondre degudament.
-Gràcies però esperi, no marxi que encara hem de fer una cosa important.
Aquesta trobada l’hem de celebrar amb un Pernod que tinc guardat.
-En Junceda va témer que en dejú el Pernod els deixaria KO. Però no s’atreví a
refusar la invitació. En tot cas al sortir de la casa procurarien menjar alguna
cosa. El que fos. Aquella trobada havia resultat més profitosa del que podien
haver esperat.
La imatge del Jean Claude havia quedat perfectament definida, així com els
vincles existents fruit de la seva comú estada a Argelia formant part de l’exèrcit
de la resistència francesa. O la seva amistat amb persones de la família
marsellesa. Urgia ordenar les dades i provar d’establir les motivacions, que no
quedaven massa clares. Faria reunió de grup per tractar aquest assumpte,
telefonaria a la imprescindible Lurdes per tal de que preparés la trobada.
42
Capítol 6è. - La doctora de Metges Sense Fronteres.
Al Carles li hauria agradat visitar el Castell de la illa de Iff, una petita illa molt
propera a la bocana del port de Marsella on l’Alexandre Dumas, hi situa la presó
incomunicada de “El comte de Montecristo”. Uns petits vaixells portaven els
visitants al castell on hi ha també un petit museu.
En Joan tenia pressa per tornar a Barcelona, tenia coses per fer. A més el comte
de Montecristo es personatge de ficció, només te existència en la novel·la del
Dumas. No valia la pena de visitar la cel·la on deien que aquest personatge
havia estat reclòs.
Més difícil li va ser negar-se a deixar-li provar la moto a en Carles. Era una
màquina pesada poc apte per una persona no experimentada. Intentà explicar-li
que es precisava el carnet corresponent per a moto, però ell el tenia.
Tot hi així per evitar problemes varen anar a un lloc apartat on li va explicar les
precaucions que tenia que tenir presents. I li arrancà la promesa de no passar de
la primera marxa. La moto se li acceleraria en excés i podria prendre mal.
Sortosament no va passar de només intentar-ho. Quan sustentant-la amb les
mans pogué comprovar el pes real de la Suzuki ell mateix s’adonà de que era un
desig superior a les seves forces i va desistir amb gran alleujament d’en Junceda.
Aprofitaren el matí abandonant Marsella a primera hora. El temps era magnífic i
els dos anaven ben equipats, tal sols a mitja jornada es va fer notar un fort vent
de mestral que es obligà a minorar la velocitat. Era un terral empipador ja que
sovint s’animava amb cops de vent molt forts que obligaven al Joan a redreçar la
direcció de la moto. Sortosament el terra estava sec i el paviment en bones
condicions, però en Joan es veié forçat a treure gas a la màquina.
La primera tirada aquesta vegada la feren fins Perpinyà on dinaren al costat del
riu a prop del Castillet, a França es habitual menjar més d’hora que aquí.
Després del dinar prengueren un cafè mediocre i donaren un bon tomb per la
part antiga de la capital. Era agradable contemplar banderes catalanes i rètols en
català en algunes de les botigues. En una de les llibreries que estava oberta
pogueren remenar llibres en una secció dedicada al llibre català. Alguns dels
seus autors eren naturals de la Catalunya francesa i el seu català era evidentment
ple de paraules d’origen gal.
Estigué temptat de passar a Espanya per Andorra i d’allà fer una parada a La
Seu d’Urgel. Però li semblà una volta llarga que no precisava i en va desistir.
43
L’endemà a primera hora ja estava al despatx de la comissaria. L’entrada del
Carles Climent al despatx va ser èpica. La Lurdes, amb una mirada de
complicitat, li passà el missatge d’una noia que al dir-li que estava fora, s’enfadà
deixant, l’encàrrec de que li diguessin que: -Era un porc. I que se’n podia anar a
parir panteres, -textualment. -Que les persones educades es comportaven més
correctament que ell.
-Lurdes, et deixà el seu número telefònic? –demanà en Carles.
-No amic meu, no me’l va deixar –li contestà ella.
-I tu no li vas demanar?
-Escolta, tu creus que a una de les teves noietes, li he d’anar al darrera quan està
cabrejada per que l’has deixat plantada? Aquesta noia té tota la raó i demostra
que té caràcter. La culpa es teva.
-Varem marxar a Marsella, i al no tenir el seu telèfon no la vaig poder avisar de
que seria fora! Lurdes que puc fer? -la sargent s’apiadà d’en Carles, que no
deixava de ser un bon Jan i li apuntà.
-Espera-la a la sortida de Blanquerna i demana-li disculpes. Es que encara t’he
d’anar dient el que has de fer quan una noia s’enfada amb tu?
El Climent es quedà pensatiu, clarament es veia que li sabia greu el que havia
passat amb la estudiant de periodista. Sens dubte aquella universitària li feia
gràcia.
-Joan també tu tens una trucada. Es de “Metges sense Fronteres” m’han demanat
que quan puguis els telefonis a aquest número. Has de preguntar per una tal
doctora Bernat. I la gent que has convocar ja la tens reunida. T’estan esperant fa
estona. Ah! Però t’aviso per endavant. Tenim un problema intern.
-A que et refereixes.
-Una denúncia al Jutjat de Guàrdia per us excessiu i innecessari de violència
amb un detingut. Hi ha imatges de vídeo. Sembla que algú es va passar de ratlla
aquí mateix, a comissaria.
-Sabem a qui es refereixen?
44
-Ja t’ho pots imaginar. El de sempre. A aquest sempre se li en va la mà, l’hauràs
d’expedientar.
-I demanar que se’l emportin quan més lluny millor. No vull que els nostres mai
s’arribin a passar. Tu ja ho saps. Bé agafa el bloc de notes i anem a la reunió.
Serem breus.
-Vols dir?
-Al menys ho intentaré.
Al entorn de la taula de la sala de reunions hi havia sis persones en total. Entre
ells s’instal·là la Lurdes per prendre notes, i també en Carles Climent.
-Bé benvinguts tots! Com es habitual passarem ràpidament pels assumptes
rutinaris i anirem seguidament als dos fets més rellevants. La denúncia a un dels
nostres per ús indegut de la violència i el cas del frare degollat. Lurdes, quan
vulguis pots començar amb el resum d’actuacions que hem tingut durant aquesta
setmana.
I la Lurdes, de manera concisa anà concretant els fets, majoritàriament de tipus
estadístic: quantitat d’actuacions, denuncies presentades, casos resolts
satisfactòriament i els no resolts. Explicant els motius i la situació actual de cada
incidència.
-Preguntes? –realment foren poques i més que interrogants foren puntualitzacions
sobre un parell de casos.
-Tenim que afrontar una denúncia per reducció violenta innecessària. No
empararé mai al qui es passi de ratlla. Us ho tinc dit i redit. Està en mans del
jutge i no cal dir que esperarem el seu dictamen i actuarem d’acord amb el que
finalment falli. I sancionarem. ho farem, no en tingueu dubte. I sense més anem
al cas del monjo degollat:
-Com recordareu aquest es un crim que ens va ser confiat d’una manera
extraoficial per nostre mateix cap, a petició dels de la Seu. No hem de passar per
alt que es tracta d’una mostra de confiança, en la que ens hi juguem la credibilitat
en la nostra eficiència, hem de tenir-ho en compte.
No es tracta d’un cas que sigui més complicat del que solen ser habitualment
aquests homicidis. Però tenim complicfacions no desitjades pel fet de ser una
policia autonòmica i per tant no tenim accés directe a informacions que ens
haurien d’arribar de l’Europol o d’altres policies foranies. En aquest moment
45
haurem de demanar a la Policia Nacional Espanyola que ens tramiti com
intermediària la informació que necessitem de la policia francesa. La que obtenim
en aquests moments la gestionem nosaltres amb dificultats, arriba tard i no es tan
complerta com desitjaríem.
En Junceda seguí fent un resum dels fets:
O sigui que tenim un crim en un convent situat als Pirineus, i alguna de les pistes
ens porten a França. Hem demanat informació de la víctima que es diu Jean
Claude Minyón, ens informen que es tracta d’un francès que vivia a Marsella i
que va morir fa uns mesos. I no ens faciliten cap més dada. Som nosaltres que
quan anem a Marsella, ens assabentem que el marsellès ha mort accidentalment
atropellat a París. I per tant això vol dir que ens trobem amb dos cadàvers un a
París i l’altra al nostre convent però els dos amb el mateix nom. Els dos en teoria
es diuen Jean Claude Minyón.
Possiblement l’autèntic Jean Claude es el de París i el monjo portava
documentació autèntica però no era la pròpia. A Marsella poguérem parlar amb
un veí del difunt que ens facilità alguns precedents de la seva vida. Sembla que el
Minyón, veí seu, era un “poid noir” o sigui un francés que havia nascut a Argèlia,
i formava part d’un esquadró que combatia als rebels.
Aquí descobrim, que els dos morts a més del nom, també coincidien en que
porten en el braç dret un tatuatge que es idèntic. Es tracta d’un punyal rodejat per
una serp amb la llengua amenaçadora, i a la part baixa les lletres SC.-“Special
Corps”. Aquest símbol el solien compartir els components d’aquest cos militar
especial. Sembla evident que va ser a Argelia i formant part d’un d’aquests grups
on devien coincidir els dos homes.
Hem demanat inútilment més informació a l’exèrcit francès que ens ha contestat
dient que ja no existeix accés a la documentació d’aquella època, que abans era
reservada i ara simplement s’ha perdut o ha estat destruïda (?).
Hem de puntualitzar que aquest cos de militars era una força exclusivament
repressiva, que actuava amb violència al marge de la llei. Va assassinar i torturar,
arribant en alguns casos a eliminar a la totalitat d’habitants de petits pobles en
expedicions de càstig.
Afegirem, tot i que ignorem la seva transcendència, però al monjo difunt li hem
trobat una estampa religiosa amb un nom propi àrab “Al-Samh”. Segons sembla,
correspon a un Cadí bereber del segle XI que passà pels Pirineus i arribà fins a les
Galies on morí guerrejant contra els francs. El nom d’aquest cabdill bereber
46
podria correspondre al d’alguna de les moltes organitzacions patriòtiques
argelines. Creiem que d’alguna manera ha existit una relació anterior i també
d’ara, entre els dos morts. Varen ser militars en el mateix cos, lloc i època. I hem
de tenir present que el monjo va ser degollat de la manera habitual en que ho
feien els dos contendents en la guerra d’Argèlia.
El Minyón marsellès, quan Argèlia obté la independència, ha d’abandonar el país
i se’n va a viure a Marsella amb la seva dona, també francesa d’origen argelí.
Quan nosaltres ens presentem al seu domicili per poder-la interrogar, la viuda,
feia pocs dies que acabava d’abandonar el seu domicili. No cal dir que intentarem
localitzar-los. Però caldrà buscar-los a França, on com sabeu allà no hi som
operatius.
El matrimoni porta a Marsella una vida plena de privacions en un barri marginal
on el govern francès els instal·la com a refugiats. Ell cobra una ajuda estatal i fa
treballs esporàdics de poca durada. Però a més el veí ens confessa que tenia
relacions amb la “gran família marsellesa” per la que feia petits encàrrecs no
massa clars. Hem de tenir present de que les dues morts puguin estar relacionades
amb la màfia marsellesa. O bé que alguna organització argelina vulgui venjar les
accions dels militars francesos.
Fotografies del monjo mort i empremtes dactilars las hem facilitat a la Policia
Nacional Espanyola, demanant la seva identificació sense resultat, al menys fins
ara. El monjo assassinat actualment ignorem qui era i com es deia de veritat.
Al donar per pràcticament acabada la seva explicació, en Jordi Junceda, donà una
ullada circular al entorn del la taula observant a cada un dels seus homes, un a un.
Els policies l’havien escoltat pendents de les seves paraules. Finalment, després
d’una breu pausa es dirigí novament als seus homes tot dient:
-M’agradaria conèixer els vostres suggeriments. Les vostres idees. Que més
podem arribar a fer. I finalment saber si donades les dificultats que tenim per la
nostra condició d’autonòmics: Creieu que val la pena de seguir? O, simplement
es millor desistir i passar-ho a la Policia Nacional?
La idea de passar-ho a la Policia estatal, era una idea que els desagradava. Tots
estaven d’acord que a pesar de les dificultats, s’havia avançat força, que encara
podrien obtenir més informació, tenien temps i eren partidaris d’apurar totes les
possibilitat fins al final. I estaven disposats a treballar fins al límit per tal de
sortir-se’n exitosament.
47
En Junceda els ho agraí. Realment necessitava un reconeixement per part de la
seva gent. Respirà alleujat, al veure unanimitat en seguir endavant a pesar de les
dificultats, també els confià que tenia un recurs més que en cas de funcionar
facilitaria les gestions.
Llegí la nota escrita que li havien passat feia estona en que li anunciaven la visita
de la doctora Bernat. En Junceda temé trobar-la de mal humor pel retard en rebre-
la. Durant un pocs segons en Junceda pogué observar-la, absorta com seguia en el
seu treball d’impregnar de color groc els papers que estava manejant.
La doctora Bernat era alta amb cabells de color castany clar, quasi rossos que
portava còmodament tallats curts. Atractiva i no massa presumida, era evident
que buscava una certa comoditat tan en el vestir com en el pentinat. Portava
texans i una brusa de quadres escocesos. Quan reparà en ell li allargà la mà sense
aixecar-se de la cadira tot presentant-se.
-Suposo que ja sap qui sóc.
-Efectivament doctora Bernat. Li demano disculpes per la demora estava reunit
amb el meu equip i s’ha allargat més del compte. Cregui que ho lamento.
“Metges sense Fronteres” es una ONG que gaudeix de moltes simpaties entre
elles les meves. Com deu saber una germana meva també hi va estar col·laborant.
Està de pas per Barcelona?
-Bé mai de pas, doncs jo sóc d’aquí, encara hi tinc els pares i un germà. Vaig
tornar del Congo ja fa tres mesos i tinc encomanada una tasca de formació i
reciclatge de voluntaris. Tinc el pare delicat i em confiaren aquesta labor per que
pogués estar més amb la família. Conec perfectament la desgràcia que la seva
germana va patir a Birmània. De fet si he demanat trobar-me amb vostè era per
un assumpte relacionat amb ella.
-Vaig estar a Birmània i vaig passar un ampli raport de les meves indagacions
provant d’aclarir el que li va passar a la Mercè i als seus companys de Metges
sense Fronteres. dubto que els pugui aportar res de nou.
-O sé, o sé. Com li he dit conec aquesta lamentable història, no tan sols per
afectar a persones de la meva ONG, sinó pel fet de que entre els morts hi havia
una persona molt estimada per mi. Un dels metges era íntim amic, de tota la vida
i a més va ser la persona que a última hora em va tenir que substituir com a
responsable del grup que va anar a Birmània, motiu pel qual encara m’ha afectat
més.
48
-Es incomprensible que els assassinessin donada la labor que portaven a terme!
En fi es un assumpte que nosaltres, la família i jo després de la meva anada a
Birmània ja hem decidit donar per acabat. Els pares ho van passar malament.
-Es cert el que em diu, va ser realment dolorós. I nosaltres també ho donàvem per
acabat. Però a pesar del temps passat, hem tingut una novetat inesperada.
- ?
-Sembla que la seva germana des del primer dia que va arribar a Birmània, va
començar a escriure un diari. Un document molt personal en que ella hi plasmava
les seves impressions més íntimes. Però que no deixa d’explicar de manera
impressionant el tipus de labor que estava portant a terme.
-Ignorava per complert aquest fet. Ens escrivia sovint, missatges plens
d’entusiasme. Li agradava parlar del país i sobretot de la gent del seu entorn, era
una noia extravertida i se la notava feliç. Llàstima de com acabà tot plegat.
-Certament.
-Com ha estat aquesta recuperació del seu diari?
-Van venir a oferir-lo a l’equip que tenim allà en l’actualitat.
-A canvi de que?
-De diners naturalment. Res de grans quantitats, quasi insignificants.
-Tot i això es lamentable que encara hi tinguin de traficar!
-De no ser així hauríem perdut un document únic que imagino que també per
vostès ha de tenir un gran valor. El que no cremaren ho saquejaren, i
miraculosament salvaren un senzill bloc escrit a mà, i en una llengua
desconeguda, en la nostra, ignoro com va arribar a cridar-los-hi l’atenció.
-Doctora. No sé si es conscient que per la meva família i per a mi estem tornant a
obrir una ferida que ens resultà dolorosa!
-Es clar que sí! Si ho creu convenient podem destruir--lo. A MSF en principi es
parlà de que es podria publicar, però tot seguit hem pensat en vostès, la seva
família. Cal saber que n’opinen i tenir-ho present.
49
-M’agafa desprevingut. Podia esperar-ho tot menys un fet d’aquesta mena.
-Miri senyor Junceda, a Metges SF n’hem parlat llargament, sabem que pot ser
dur per a vostès. I hem posat damunt la taula diverses alternatives. Finalment
creiem que es tracta d’un bé molt especial de la seva germana i que vostès són els
que com a parents més propers són als qui correspon decidir. Però no voldrem
una possible destrucció del document.
-Quines altres alternatives han arribat a mesurar?
- Doncs:
a) Ignorar la recuperació. I arxivar-la.
b) Restituir-lo a la família integrament i que aquesta decideixi.
c) Encarregar documentació a un professional per que doni a conèixer la nostra
labor amb les memòries de la seva germana. Això amb autorització de la família i
garanties d’un absolut respecte, envers la seva intimitat.
d) Arxivar-ho en una notaria per tal de donar-lo a conèixer integrament dintre de
25/30 anys.
Com pot veure definitivament ens ha semblat que siguin vostès, la família els
depositaris i que decideixin el que creguin adient.
-Doctora, el pare no va suportar la pèrdua de la meva germana. Va caure en un
estat de decaïment fins deixar-nos als pocs mesos. I no voldria que aquesta nova
troballa afectés a la mare. Li donaré una resposta sense gaires demores, però
doni’m un parell de dies per pensar-ho.
-O entenem perfectament. No calen presses. Prenguis el temps que necessitin. I
nosaltres acceptarem el que ens digui. –dit això li entregà una tarja de MSF amb
el número del seu mòbil com també li donà la mà i marxà amb lleugeresa com no
volent allargar l’entrevista. Sobre la taula quedà un sobre amb un bloc al seu
interior, el de les memòries de la Mercè Junceda.
En Joan, reaccionà tardiament. Quan s’apercebi de la marxa de la doctora, ella ja
era fora. Seguia assegut en la taula, sentint-se mal educat. ni tan sols havia fet el
gest d’aixecar-se i obrir-li la porta. Pensativament llegí la tarja que descansava
davant seu sobre la taula i que li acabaven de donar: “Angels Bernat” doctora en
psiquiatria, tocòloga. Membre de MSF.
La seva mà indecisa s’arribà just fins la llibreta de notes i l’acaricià deixant
descansar les gemes dels dits sobre la seva vulgar coberta. No estava preparat per
aquest xoc. L’acostà fins prop de la cara, per olorar-lo i li semblà sentir suaument
50
aquella essència que acompanyava sempre a la Mercè. Tenia ganes d’explotar de
ràbia, però no pogué, la tristesa el penetrà calladament.
51
Capítol 7è. – Les memòries.
En Carles Climent entrà empipat després de demanar permís trucant a la porta.
Acabava d’arribar del Jutjat per declarar davant del jutge que portava el cas del
crim del Bon Pastor.
-Escolta Jordi. Quina manera de fer-nos perdre el temps. Els jutges són la conya.
Et citen per una hora i ell arriba vint minuts més tard. I no sóc jo sol a declarar.
Total que he perdut el matí assegut en una cadira sense ni poder anar a prendre
un senzill cafè. Tan sols passejar-me amunt i avall del passadís.
-Tot i això estic segur que les teves explicacions han estat les adequades. Era la
primera vegada que presentaves el testimoni policial i no dubto que ho has fet
molt bé. Que més vols? Ja tens una experiència més.
-Es veritat, el jutge m`ha fet repetir les nostres conclusions i sembla que no
descarta el fet de que tot sigui un muntatge per sortir-se’n amb la mínima
condemna. Ha pres nota quan m’he referit a la propietat del pis, que es de la
seva dona i que l’hereta ell. També de la existència feia ja temps d’una novieta
més jove. I l’opinió poc favorable dels seus veïns.
-Li ha concedit la llibertat provisional? Ha admès una fiança?
-L’advocat defensor l’ha demanat insistentment. Però el magistrat l’ha denegat.
-Crec que no tens motius per estar emprenyat. El jutge ha estat sensible al teu
testimoni. A partir d’aquí serem cridats novament en el moment del judici i no
en tinc cap dubte que li caurà el que realment es mereix. Aquest home s’ho
havia muntat de tal manera que pretenia que l’assassinat de la seva dona li sortís
pràcticament de franc. Entre tu i jo, aquest element ho tenia perfectament
premeditat, no va ser un arravatament, ni estava drogat.
-Perquè no es va limitar a abandonar-la? Ja hauria pogut fer el que li donava la
gana.
-Passar a ser propietari de la vivenda el va fer caure en la temptació. La pela. No
ho oblidis. Tu mateix li has explicat al jutge. I escolta Carles una cosa
important. De la futura periodista que me’n dius, ja sou novament amics?
52
-Em va fer una estoneta de cara de pocs amics però no em va enviar a pastar
com em temia. Demà l’he d’anar a esperar a la sortida de la Blanquerna.
-Ei! Demà ja saps que no pots, que te’ns guàrdia...bé, no t’espantis ja veig que
t’has quedat blanc. No, no tens guàrdia. Era tan sols una broma de mal gust.
La Lurdes que s’esperava papers en mà. Li digué:
-Són els antecedents de les persones relacionades d’alguna manera amb el
convent.
-Hi són tots?
-Quasi tots, i els que encara no hi són no entren en la categoria de sospitosos.
-Lurdes, anem per feina. Diguem si has reparat en alguna cosa que valgui la
pena de comentar.
-Cap té uns antecedents que el puguin fer sospitós, ara bé, de tots ells tres tenen
la nacionalitat francesa.
-Bé la nacionalitat no crec que sigui rellevant.
-Efectivament. Però espera. Ni ha un que ha estat uns quans anys exercint en una
parròquia de la ciutat d’Alger. I a més, atenia les necessitats espirituals dels
militars d’un quartell proper durant la guerra d’Argèlia.
-I qui es aquest? Es tracta d’un capellà?
-Si senyor un sacerdot que ara es precisament l’abat del monestir.
-Creus que per tant, la víctima i ell, ja es coneixien?
-Es probable.
-Escolta Lurdes, no em puc imaginar un capellà degollant a un vell conegut.
Creus que es possible això?
-Joan ja saps “Jo tan sols sé... – en Junceda la interrompé per afegir ràpidament:
-“...que no sé res” Creu-me em costa d’admetre-ho.
53
-Al nostre món no deixem de veure coses inversemblants. I ja saps que jo no
afirmo ni nego, tan sols són indicis.
-Tens un moment?
-Tu manes, per això ets el cap.
-Vinga, deixa de fer brometes i seu. T’he de demanar algo especial.
-Tu diràs, t’escolto.
-Recordes aquell policia francès que varem conèixer en un intercanvi
professional a Montpeller? Tota l’estona t’anava al darrera. Era un admirador
ben plantat, però que no puc recordar el seu nom. Tu el recordes?
-Perfectament i d’admirador res de res. Un excel·lent amic això sí, es diu André
Delafontaine, actualment es comissari a la Bretanya. La seva dona es de
Quimper hi ell va demanar el seu trasllat i li van concedir. Ara viu precisament a
Quimper. El juliol passat vaig estar invitada a casa seva per gaudir del Festival
de Cornuailles, es fora de sèrie, fan una desfilada espectacular digne de veure. I
va molta gent a presenciar-la.
-Es gran aquest lloc?
- Déu ni do, es la capital departamental de Finisterre. Deu tenir uns setanta mil
habitants. Està a la vora de dos rius i la seva catedral es magnífica. Al seu davant
sempre hi ha artistes que presenten els seu dibuixos o pintures. Algunes d’elles
típiques gravades sobre pissarra que tenen un gran encant.
-Un viatge llarg per fer-lo amb cotxe.
-Posat al dia noi! Hi vaig anar en un vol directe Barcelona Quimper.
-Veig que l’amistat encara perdura.
-Segueixo essent amic d’ell i més encara de la seva dona. Es encantadora.
-He pensat que potser a través d’ell podríem obtenir una mica més d’informació
sobre el nostre difunt Claude Minyón. Ho veus factible? Creus que li podem
demanar?
54
-Cap problema. Coneix sobradament les dificultats que sovint tenim pel fet de
ser catalans. Quan vaig estar amb ells a Quimper, ella sobretot -que es
independentista bretona- no va deixar de fer-me preguntes sobre el fet català.
L’André es més prudent no deixa de sentir-se el comissari del lloc, però no tinc
cap dubte que simpatitza amb les idees de la seva dona. Segur que ens ajudarà
en tot el que pugui. Ella està a punt de tenir el seu primer fill, esperen una nena,
aprofitaré per interessar-me per la mare.
Quan la Lurdes el deixà novament sol. En Joan va acabar agafant el bloc de
notes de la germana i el va obrir. La lletra regular i clara es va fer present. El seu
traçat era inconfusible, per la seva regularitat, no tenia que veure res amb la
clàssica “lletra de metge”.
“Tan sols porto uns dies Naryang, i segueix semblant-me
un lloc de privilegi amb un entorn preciós. Es tanta la
bellesa del paisatge! Les muntanyes són impressionants
semblen confirmar que donen morada a tots els esperits
de bondat d’aquesta terra. Aquest cel puríssim només pot
ser el lloc on s’hi reflecteix tot el que es bo i bell. –
Sóc intensament feliç! Tan sol pel fet d’estar aquí. Sovint
em pregunto com he pogut viure fins ara lluny d’aquest
paradís i d’aquesta gent senzilla, tan amable. Xinesos
de paraules suaus i gesticulacions cerimonioses. Són
desplaçats, la pàtria xinesa està aquí a l’altra costat de
les carenes, però la terra, la que ells trepitgen i que avui
es birmana, anys enrere era xinesa. Em pregunto Perquè
els altres natius els han de tractar amb tan de rebuig?
En Patrick, es el meu cap. Es traumatòleg,m’agrada la
seva manera de ser i em tracta sempre amb delicadesa-
En Joan tancà els ulls sentia a la Mercè com si fos al seu costat confiant-li, com
en altres moments, les seves cuites. Necessitava seguir la lectura, no va ser
capaç d’aturar-la i sense cap pausa, va seguir llegint poc a poc per no perdre
detall de les paraules escrites per la germana.
55
He practicat la meva primera intervenció ocular des de
que estic aquí. La nativa portava prop de vint anys
sense poder veure res més que una certa lluminositat. Ja
us podeu imaginar quina ha estat la seva reacció al
recuperar una visió que creia perduda per sempre.
Aquí la gent reviu com a sobrenatural el fet de que
retornem el pacient a la vida de la llum i de les imatges.
Les reaccions d’agraïment i d’alegria són d’una gran
emoció, com les que es degueren viure, quan el Fill de
l’Home retornava la vista als cecs.
No. Res de triomfalismes, ni de superwomen De cap
manera. Però en la fugacitat d’uns instants he viscut la
sensació de tenir-lo a Ell al meu costat renovant el
miracle de retornar la vista a un cec. Cada dia em
sento més realitzada. Tinc el poc freqüent privilegi de fer
una tasca important que dona sentit als meus anys
d’estudi de la medicina.
A més cada dia sento més a prop al Patrick . No era ell el
que tenia de ser el nostre cap. Però va oferir-se a fer la
substitució degut a uns problemes sorgits a última hora.
Es una persona extraordinària, per qui mi sento
fortament atreta.
A pesar de que les hores de la nit s’anaven escapant. En Junceda no sentia gens
ni mica la son. Sense ni una sola tassa de cafè anà resseguint les pàgines
retrobades de la seva germana.
Han estat uns dies en que no he disposat ni un instant per poder
descansar. Els meus pacients són persones que cada vegada venen
de més lluny, arriben després de forces dies de caminar i de
dormir al ras. No em puc queixar els d’obstetrícia encara van més
apurats que jo.
56
Ara hauré de aturar la feina del quiròfan per manca de material
quirúrgic. Però estic contenta, la Barraquer no m’ha deixat i ja
m’anuncia una bona tramesa de material que deu estar a punt
d’arribar. Mentre, ajudo als de medicina general. Les infeccions
de tota mena i els traumatismes són freqüents.
En Patrick s’ha decidit a dir-me que m’estima. Estic boja
d’alegria, sembla que ho ha passat malament ja que mantenia
una forta amistat amb una companya de MSF a la que no conec.
No ho puc evitar, però em sap greu per ella tot i la meva gran
felicitat...
De tota la lectura eren aquests els fragments que més l’havien impactat. En
altres jornades sovint s’hi reflectien situacions repetitives, però en cada relat no
deixava d’emmirallar-se, la noia plena de joia i de vida. Però al Joan encara li
faltava arribar a la darrera de les sorpreses.
Hem sento més realitzada que mai. Ja sóc mare d’un nen i d’una
nena. Són uns infants orfes que deuen tenir uns cinc anys (?) i
son una meravella de criatures. En Patrick i jo ens ho hem pensat
en un temps de reflexió i hem acabat decidint-nos a portar
aquesta decisió a terme. Són en John i la Julie, vius con una
centella i molt carinyosos .
En Jordi acabà llegint fins al darrer full de les memòries de la Mercé. En tot
moment el seu missatge respirava felicitat, i res feia preveure el seu tràgic final.
La última de les pàgines semblava suggerir la continuació d’un relat que per
desgràcia no arribà a escriure mai.
57
Capítol 8è. – De nou la doctora.
Quan en Jordi abandonava el quarter, el mosso de guàrdia li preguntà.
-Una nit més sense dormir. Vas a casa a descansar?
-No, tan sols m’arribo a la cafeteria d’aquí el davant per prendre alguna tonteria
i descansar uns minuts, tornaré tot seguit.
-Ella m’ha dit que t’espera a la cafeteria.
-Qui es ella, Rafa? –preguntà al mosso.
-La doctora de Metges Sense Fronteres. Fa poc que ha vingut i ha preguntat per
tu. Al dir-li que estaves enfeinat, ha contestat que anava a esmorzar aquí al
davant i que si plegaves l’aviséssim, sembla que vol veure’t.
La va distingir d’immediat. A la cafeteria, donada l’hora primerenca del dia, no
hi havia gaire gent, però l’olor a cafè l’embolcallà al sol instant d’obrir la porta
del local. L’atmosfera de la sala era agradable per aquest aroma i també per la
seva temperatura més acollidora. La immobilitat durant tantes hores i el fet de
no haver dormit el feien sentir una sensació desagradable de fred als ossos.
Necessitava un bon cafè amb llet, ben calent i d’aquesta manera provar de
reaccionar.
Saludà a l’Angels Bernat amb familiaritat, tenia la falsa sensació de que la
coneixia més temps del que realment feia. Portava un vestit de jaqueta de llana
escocesa que l’afavoria. Vestia sòbriament, la roba li esqueia bé, certament que
també podia presumir de bona figura.
-Sorprès de veurem? –apuntà ella. -Estava segura de que t’havies quedat a llegir
les memòries de la teva germana i he comprovat que no anava errada. No m`ha
quedat altra alternativa de venir a hores intempestives ja que estic en alerta
immediata. Tinc el maletí amb el més imprescindible a l’espera d’una trucada de
MSF, la meva ONG. Tan aviat es produeixi, sac en mà, he anar a l’aeroport per
sortir sense demora.
-A on t’envien?
-Ja t’ho pots imaginar. A Filipines, pel huracà “Haiyan”. Sembla que ha estat
encara molt pitjor del que diuen. A MSF, com pots suposar estem desbordats.
58
He d’anar a una de les illes de Leyte, on hi estem instal·lant un hospital de
campanya.
- Vas com a tocòloga? Es clar, hi deuen haver moltes urgències.
-Doncs no. Mi envien com a psiquiatra i portantveu de la organització.
-Sorprenent –exclamà ell. Deuen necessitar metges per atendre els ferits i no als
que tenen problemes mentals. No se veure que necessitin a una psiquiatra.
-Mira quan es passa per la dramàtica experiència d’aquesta gent, al principi es
senten satisfets per haver salvat la vida. Però desprès han de superar un sens fi
de dificultats, ho han perdut tot o quasi tot: bens materials, casa i fins familiars.
Repaen que les coses no funcionen degudament, com ells necessiten o
esperaven. Ni l’ajuda del govern, ni de les institucions acaben de fer-se
efectives. I cauen en el desànim més profund.
L’altra problema es el dels representants de la premsa. Movent-se per allà per
tan sols anar tirant fotos carregades de dramatisme, ocupant plaça en els millors
hotels sense passar gana, ni dormir al ras i muntant-se en els avions que en lloc
de material bàsic porten periodistes a fer fotografies que acabaran venent als
millors postors.
-Fan nosa, doncs?
-Tot el contrari sense ells, no es mourien els governs ni la solidaritat mundial
que en aquest cas es imprescindible. De nosa no en fan gens ni mica. La tragèdia
es tremenda. Les forces governamentals sota sospita i el desgavell immens. I la
premsa està deixant de publicar notícies en primera plana. A Alemanya país que
podria ajudar més que els altres, està madurant la idea que no val la pena de
donar un cop de mà a un país corrupte en el que no se sap on aniran a parar els
recursos. I que en els seu propis país també hi han pobres necessitats d’ajuda.
-I tu hi vas a posar remei? Podràs?
-Les necessitats són urgents i estan a la vista. Al donar ajuda evidentment cal
també controlar-la i demanar comptes, de cap manera es pot negar una ajuda tan
necessària. I mentalitzar als periodistes, cal que donin a la notícia la seva
autèntica dimenssió.
-Són arguments llargs d’exposar!
59
-La veritat per damunt de tot funciona. Cal evitar que els cooperants puguin
caure en el desànim i tan dolent es que caiguin en el pessimisme, com que
l’arribin a trametre.
En quan als periodistes, cal reconèixer que se la juguen, alguns venen pagant-se
ells mateixos les despeses. I es clar que beuen i mengen, que altra cosa poden
fer. Són professionals tips i retips de veure calamitats, se’ls ha d’acollir per tal
de que donin a conèixer els drames en la seva real dimensió. Amb ells el món
coneix i pot no oblidar tan ràpidament la tragèdia. En fi com pots veure tot
plegat es complexa i si en lloc de donar formació als cooperants i informació als
periodistes hem diuen que he d’ajudar a parir a les mares que ho precisin, ja
m’està bé, es part de la meva feina.
-Ja m`has convençut. Per cert estàs en lo cert. He llegit les memòries senceres
d’una tirada.
-Sabia que ho faries. I com estàs?
- De moment immers en un gran cansament. Ja havia passat per aquest trauma i
he tornat a reviure’l. Però i tu, també, com estàs? He comprobat que el metge
aquell que et va substituir, el Patrick, era el teu company, veritat? Naturalment
no tens per què contestar. Perdona’m, no em comporto amb delicadesa. Però,
diguem. Com estàs tu?
-Estic bé. Quin remei. Potser hauria preferit ignorar que ell s’havia enamorat
d’una altra dona abans de morir. Però d’una manera o d’una altra el Patrick ja no
hi es. L’hauria perdut de totes les maneres. Loimportant es que tinc que portar a
terme una tasca d’ajuda a les Filipines. Es el present i en el que m`he de centrar.
-Ja que has vingut, cosa que no puc per menys que agrair-te, m’agradaria que
m’aconsellessis sobre el tema d’aquests infants que ells dos sembla que es
volien afillar. Quan vaig estar a Birmània no em vaig assabentar de la seva
existència.
-Tenim cooperants allà i puc fer que ho esbrinin. Però no ara, hauràs d’esperar a
la meva tornada.
-El meu desig no es tan complert com el que tenia ella, que semblava d’afillar-
los en un sentit total. Tan sols desitjaria saber si estan localitzables, en primer
60
lloc i quin tipus de suport podria arribar a donar-los-hi. Penso en unes beques o
alguno similar.
-No ho havia pensat però crec que no deixa de ser una bona idea, en la que
també mi agradaria participar. Si et sembla bé, es clar.
-O hi tant que em sembla bé. –afegí en Joan –veig que l’alerta de moment et
deixa tranquil·la. El telèfon encara no sona.
-No crec que voli fins a última hora de la tarda. Solem volar de nit, es el moment
en els que el tràfic aeri permet afegir vols urgents i inesperats com el meu. Serà
un viatge llarg quasi a les antípodes i tenim una parada de càrrega a Roma on
ens espera més material i també si afegiran uns quants especialistes més.
- Fas cara de cansat i a més has tingut que viure de nou la pèrdua de la Mercè –i
li deixà caure la seva ma damunt la de ell. –Se’l mirà amb tendresa tot afegint -
Entenc que no ha estat fàcil per a tu reviure-la
-He decidit no donar a conèixer a la mare el fet de que hem trobat les seves
memòries. La deixaria desfeta. –digué en Jordi
-Fas perfectament, En quan a MSF, sobre l’ús de poder-les publicar, que et
sembla que els digui? –preguntà ella
-Desitjaria que també tu opinessis, en definitiva el fet de donar-les a conèixer
senceres també t’afecta.
-De manera molt diferent, i en realitat l’autora es la teva germana, i jo estic
disposada a que no m’afectin massa.
-Potser el millor es deixar les coses tal com estan. Si MSF vol reproduir
fragments del document. Que ens ho diguin i endavant, no penso oposar-m’hi.
Et sembla correcte?
-Em sembla força prudent la teva decisió.
-He d’agrair-te que hagis fet l’esforç de venir-me a veure. I en hores tan bèsties.
Sento que la meva germana fos motiu de la desafecció del Patrick. Ho lamento
sincerament. Tenia ganes de fer-t’ho saber.
61
- Hores bésties! No et preocupis, estic habituada a moure’m a deshores. Es dona
en moltes ocasions. El cert es que de cap manera volia marxar a Filipines sense
saber com havies pogut reaccionar. Tan sols això.
-De moment amb esperit serè. Cal assumir els fets que ja no podem reparar. Si
no t’importa et passo la meva adreça electrònica, també desitjaria obtenir la teva,
no voldria que arribéssim a perdre el contacte. Si disposes d’algun moment
lliure podràs assabentar-me de com et van les coses a les Filipines, desitjaria
poder compartir les teves fatigues.
-Ho faré. I miraré de mantenir-te al corrent de l’assumpte dels nens orfes. –I es
separaren, mentre ell la besava en la galta tot desitjant-li sort. Era evident que
entre els dos havia nascut una clara empatia.
-La Lurdes diu que té notícies i t’espera al seu despatx –novament li digué el
mosso de l’entrada al Junceda. I cap allà se’n va anar, ja era hora que hi
haguessin novetats. Necessitava que fossin bones.
-Jordi, l’amic francès, l’Andrè, es una meravella. Ja ens ha avançat notícies
sobre el que va passar amb el Claude Minyón, l’home que morí a París. –
comença explicant la Lurdes
-El que morí atropellat?
-Atropellat, però no ben bé atropellat. El Minyón va morir com a conseqüència
d’un atracament practicat a la sucursal de la joieria Tiffany’s de París.
-Ostres! Sensacional, no m’esperava una cosa així! Només ens faltava un
atracament! Tinc ganes de petonejar al comissari meravella. Com tu dius.
Deixa’m seure i segueix Lurdes, per favor.
-Aquell dia a primera hora del matí ploviscava, i mentre que per les voreres hi
havia poc moviment de vianants, la circulació de cotxes era caòtica. En el precís
moment en que una clienta abandonava la joieria de Tifanny’s, tres individus
armats entren sense donar temps a que el dependent de la tenda arribi a poder
tancar de nou la porta.
Ja a dintre, desarmen al guàrdia de seguretat privada i mentre un d’ells, apunta
als empleats amb un rifle de repetició de culata curta i els obliga a quedar-se
estirats a terra, els altres dos recullen ràpidament en bosses de tela totes les joies
62
que tenen al seu abast: aparadors, mostradors i vitrines queden completament
buides. Si tenen un pany que els impedeix l’obertura li disparen sense cap
vacil·lació i accedeixen al seu contingut. Sortosament per la Tiffany’s no
s’entretenen en fer obrir la caixa forta, es donen per satisfets amb recollir el que
està més a mà i ràpidament. en pocs minuts ja surten corrents de l’establiment en
tres direccions distintes.
-Un atracament net A cara descoberta?
-Relativament. A pesar de ploure porten ulleres de sol i barbes segurament
postisses per tal de desfigurar els rostres. El que també porten són guants per no
deixar cap empremta.
L’André creu que són atracadors que no han estat mai fitxats i per aquest motiu
les precaucions que prenen són menors. Acabada la recollida de joies. Surten
disparats i un d’ells es atropellat?
-Definitivament, en que quedem, mor atropellat?
-Ja t’he dit que sí, però espera. Els tres surten. Ho fan corrent i un d’ells, el
Minyón no pot veure com un vehicle se li tira a sobre i l’atropella. Sembla que
el plugim no tan sols disminuïa la visió dels conductors, sinó que també el terra
mullat afectà la frenada del cotxe.
El Minyón cau a terra inconscient. I passa el que no es podia sospitar, lo
inesperat, però passa. Un dels atracadors torna enrere per ajudar-lo, sempre amb
l’arma a la mà amb la que manté a ratlla als espantats conductors que s’apropen.
Proba d’aixecar-lo amb l’altra mà i quan es convenç de que està mal ferit, que ni
es mou ni ell el pot moure, davant dels astorats conductors dispara un parell de
trets al ferit i desapareix ràpidament abandonant-lo mort estirat a terra.
-Déu ni do Lurdes I que passa amb les bosses de les joies? Qui les porta i qui se
les queda?
-No m’ho ha aclarit. El que si que li he demanat i diu que ens enviarà són alguns
duplicats de les filmacions de les càmeres de seguretat. En quan a les fotos
enviades per nosaltres del monjo mort, tampoc aclareix si podria ser algun dels
altre dels atracadors.
- No m’estranya. La Sureté National francesa rep un sens fi d’informació. Es un
immens pou sense fons. Es devien limitar a consultar amb les fotos i empremtes
dels que ja tenen fixats, al no haver-hi antecedents, no trobaren res. Era difícil
que comparessin les fotos d’un frare mort als Pirineus amb les d’un recent
63
atracament a París. I si anaven amb barbes i bigotis encara menys. Tinc la
sospita que els dos fets tenen relació i el nostre difunt ha pres part en
l’atracament. Pensa en la coincidència de noms. Dius a la sucursal de Tiffany’s?
-Exactament, ja deus saber que es tracta d’una societat suïssa. “Tiffany’s&Co. –
Però la tenda de Paris com la de New York ja pot pensar que es prou important.
En Junceda es donà compte que tenia que actuar. Les revelacions presentaven la
mort des d’una perspectiva novedosa.
-Cal anar a la Seu! -digué en veu alta.
-Lurdes, Digues que em preparin un vehicle, no necessito xofer. Mira si puc
disposar del Climent i que m’acompanyi. I que també vingui el Ramon amb tot
el seu equip de detecció de metalls al complert. Tan aviat estigui tot a punt
m’avises.
-Jordi, no hauries de descansar, abans d’anar a la Seu sense dormir? No crec que
se’ns escapi res si ho ajornem un dia o tan sols unes hores.
-La notícia que m’has donat es tan bona que m’ha desvetllat. Tu creus que ara
podria anar-me a dormir tranquil·lament? Faré que condueixin el Climent i el
Ramon i no et càpiga dubte que durant tot el trajecte dormiré com un tronc.
-Potser hauries de telefonar al cap, al Llambí?
-Sí però millor a la tornada. Al que m’hauries de trucar es al bisbe Vives i
assabentar-lo de la nostra anada i de la necessitat que tenim tornar al monestir i
fer unes preguntes a l’abat. -No, no, res de demanar permís. Hi anem per que hi
hem d’anar, però li fem saber. Com que aquest home viatja molt: a Andorra, al
Vaticà o a Madrid... parla amb qui quedi al bisbat com a responsable.
-Cap problema. Ho preparo tot al instant.
-Lurdes, m’agradaria que vinguessis però...
-Claríssim en una Cartoixa les dones ni en pintura.
64
Capítol 9è. – Novament a la Cartoixa.
En Junceda d’acord amb el previst va dormir al darrera del automòbil, com un
sant fins que travessaren el túnel del Cadí. Allà es varen decidir prendre un cafè
i de passada estirar les cames.
El Carles Climent estava nerviós una vegada més havia tingut que dir-li a la
Mireia, l’estudiant de periodisme, que ho sentia moltíssim però li havien
assignat un servei a fora de la ciutat i no es podrien veure en uns quans dies.
Quans? No ho sé pas.
La Mireia era una noia que a més de bonica, tenia personalitat. Quan en Climent
li anul·lava la trobada es quedava tan tranquil·la i en Climent sabia que si ell no
hi era la Mireia no per això es quedaria a casa inactiva esperant el seu retorn i
això el posava nerviós. Tenia por de perdre-la? Ell mateix reconeixia que era
absurd, tan sols feia quatre dies que la coneixia. Havia sortit amb ella unes
quatre vegades. A veure si aquesta noia t’agrada més del que et penses, era la
pregunta que sovint es feia. Per combatre el seu mal humor intentà de desfogar-
se amb en Jordi.
-Suposo que anem per enganxar al frare aquest del convent.
-A qui et refereixes?
-Sí. Al Pare Abat.
-Climent ja ho tens clar que ell es el culpable?
I anaren a reemprendre la marxa cap a la Seu. En Jordi ho aprofità demanant al
Climent que li expliqués les seves opinions. Solia ser atrevit i sovint no anava
desencaminat.
-Climent explica’m perquè penses en l’abat? M’interessa.
-T’ho agraeixo. Estic segur que aquest home, l’abat, no pot ser completament
aliè al cas. No ho creus tu també?
-Doncs sí, Però tu perquè ho creus?
65
-Se’m va fer sospitós tan aviat com vaig veure que havia residit a Argèlia. Era
un indici que d’alguna manera el relacionava amb els militars d’allà. Per tant no
deixa de ser un detall que el vincula amb la víctima.
Després no hem trobat indicis de que algú de fora hagi pogut entrar en el
convent. Un lloc que ell coneix a la perfecció. Podia actuar sense que la víctima
desconfiés.
-I tot plegat com ho relaciones amb l’assalt a la Tiffany’s? Ens consta que ell no
s’ha mogut del seu convent, on fa una colla d’anys que hi viu reclòs. Aquí hi
trobo a faltar els motius.
-L’abad pot ser el cap de la banda que porta a terme el robatori. Munta
l’operació i no necessita prendre-hi part. També podria ser que de repent es
troba amb un home que li fa xantatge com a coneixedor d’una història del passat
i simplement, l’elimina.
-Bé no encaixa massa amb la personalitat del sospitós, però certament no deixa
de ser una possibilitat. Com tu saps, no en tens prou de: sospitar, creure o intuir.
Calen probes que davant del jutge puguin convertir-se amb càrrecs. Pensa que es
tracta d’un capellà, que porta anys reclòs en un monestir, costa creure que aquest
home comet un delicte tan greu. I encara més, que arriba a organitzar una banda
per robar. Per a què? Per fer-se ric vivint de frare en un convent?
Tens raó en plantejar que en ell si troben interrogants que només aquest bon
home ens podrà explicar. Cal saber sobre la possible relació amb el legionaris
francesos i fins a on l’impliquen. De moment si ha donat acollida a un
delinqüent en el convent, ja ha comés un encobriment. No deixa de ser greu.
Feia estona que havien rebassat Puigcerdà. Deixaren la vila de banda. I ara
estaven a punt de passar sense aturar-se per Martinet. En un moment en que un
camió ocupava el carril amb marxa lenta posaren la sirena, i d’immediat el
vehicle pesat els cedí el pas. Anaven portant una bona marxa, no es podien
queixar.
En Reixac, el cap dels mossos de la Seu d’Urgell, ja els esperava en el quarter.
La súper eficient Lurdes ja li havia avançat la notícia de l’anada d’en Jordi i els
seus i ell sabent que haurien de passar-hi la nit ja els havia reservat habitació en
un hotel proper.
66
Es reuniren per tal de facilitar el màxim d’informació al Reixac. Es mostrà
sorprès quan li explicaren que el crim de la Cartoixa podria estar relacionat
amb un robatori al Tiffany’s de Paris.
D’acord amb les instruccions de la Lurdes, en Reixac havia parlat amb el bisbat.
L’arquebisbe Vives, estava a Andorra i havia deixat a un secretari amb
l’encàrrec de que els acompanyés a l’anada al monestir. L’abat estava avisat i els
esperava a les tres de la tarda en punt, el que en deien familiar del bisbe
l’haurien de recollir a la mateixa secretaria del bisbat.
Enllestida la reunió anaren a l`hotel on decidiren dinar d’hora, i demanaren al
Reixac que els acompanyés per poder tenir amb ell una conversa menys
convencional.
A l’hotel no hi faltava el Wiffy i en Junceda tenia un llarg missatge per obrir.
Era de l’Àngels Bernat, la de Metges Sense fronteres. Ell ja havia intentat de
comunicar-se amb les Filipines i no li fou factible. Va arribar a preguntar als
MSF de Barcelona si tenien notícies del grup enviat a les illes, però allà no en
sabien res, tan sols suposaven de que havien arribat bé, ja que d’altra manera les
males notícies són ràpides en arribar, se sabria. Tot una deducció que no deixava
de ser raonable.
-Tens tota la raó de queixar-te –deia l’Àngels- T`havia promès
notificar-te la meva arribada a Tecloban però fins aquest
moment no m`ha estat possible. He arribat fa tres dies a aquesta
població de les illes de Leite en un viatge per oblidar, doncs ha
resultat més accidentat del previst.
Tot just sortits de Roma, a penes portàvem mitja hora de vol.
Haguérem de retornar a l’aeroport de Fiumicino per problemes de
seguretat. Un dels motors a reacció s’aturava de manera
intermitent. Carregats al límit la vintena de persones que hi
anàvem enquibides, varem passar un mal rato. Com es fàcil
d’imaginar l’obligat retorn se’ns va fer interminable.
Ja en terra varen arreglar l’averia i al cap de les set hores que
precisaren per la reparació, varem muntar de nou en el mateix
aparell no sense una certa inquietud. El viatge ha estat llarg i
l’avió de càrrega lent, hem hagut de repostar un parell de cops
fins arribar al nostre destí.
La illa de Leyte en la que estem presenta un panorama de
destrucció total- Tan sols fragments de fustes trencades repartides
67
pel terra de les que com arbres fantasmagòrics emergeixen un
seguit de pals als que el “Haiyan” no ha pogut fer caure. Un bosc
de malson que impressiona per el seu realisme. Es tal com
poguérem veure en les fotografies que publicaven els periòdics.
Però aquí l’estem veient entremig de bassals d’aigua en
putrefacció. No, no es el mateix veure’.ho per les fotos dels diaris,
que trepitjar-ho. Sentir-se envoltat d’una atmosfera podrida.
Irrespirable. La única esperança es confiar que amb les hores ens
hi anirem habituant. Quin altre remei ens queda.
L’absència d’autoritat es greu, ja que amb la falta d’aliments i
sobretot d’aigua potable. Els natius desesperats no dubten en
recórrer a la violència per obtenir-los. Ahir també en varem ser
víctimes nosaltres. Embogits amenaçant-nos amb pals entraren
violentament en les nostres tendes. S’emportaren les reserves
d’aigua potable que teníem. Sortosament rebérem alguns cops
però sense conseqüències. Davant de l’atac, ens quedàrem tan sols
expectants, i això ens salvà. Estaven desesperats, ens haurien fet
mal si haguéssim presentat la més mínima resistència. Però sense
aigua tampoc podíem fer la nostra feina.
En tornem a tenir gràcies als sempre tan criticats nord-americans
que han estat els primers en arribar amb la flota. El portaavions
George Washington, amb els seus aparells i helicòpters han posat
en marxa un pont aeri per portar aigua i aliments fins als llocs
més isolats de les illes. Els avions de tornada evacuen als ferits
greus a l’hospital del vaixell, i de tornada evacuen a la població
civil, principalment nens i les seves mares a llocs on poden ser
millor atesos .
Avui han arribat els japonesos, també tropes amb ganes d’ajudar.
La seva vinguda no ha estat gaire celebrada per la gent de més
edat que encara es recorden del comportament d’aquestes soldats
durant l’ocupació en la Segona Guerra Mundial. Foren molts els
filipins assassinats per ells.
Noto que després d’escriure aquestes vivències m’estic quedant més
en pau. M’adono que no són fets tan greus com creia en un
principi. Poder posar negre sobre blanc les meves tensions sempre
m’ha ajudat a descarregar-les. En aquesta ocasió en lloc
68
d’estripar-les i llençar-les a la paperera, he preferit confiar-te-les,
amb la seguretat de que el que et confio serà ben acollit.
Els de Birmània proven d’esbrinar que ha passat amb els dos orfes.
De moment sembla que sense èxit. Diuen que seguiran intentant-
ho. Ja procuraré informar-te en el cas de que tingui novetats.
Afectuosament, Angels
En Climent l’avisà. Era l’hora de recollir al secretari del arquebisbe. Va fer-li
cas tancant l’ordinador. Ja contestaria a l’Àngels més endavant, tan aviat
pogués. En Ramon, carregat amb els seus estris es passejava pel costat del cotxe
i va muntar tan prompte els veié sortir.
El secretari del arquebisbe. Mossèn Adrià, ja els esperava a la porta del bisbat.
Era jove, a penes tenia els trenta anys, se’l veia àgil d’un tarannà agradable,
segur que practicava l’esport. En Jordi el va fer seure al seu costat dintre el cotxe
i mentre ell manejava el vehicle, amb l’excusa de posar-lo al corrent procurà
sondejar la seva actitud.
El mossèn estava al cas tan sols del que havia passat en el convent. Però,
naturalment desconeixia les l’existència de unes connexions amb l’atracament
del Tiffany’s de París. Com també la possible existència d’unes coneixences de
temps passats entre l’abat i els atracadors.
Mossèn Adrià no pogué per menys que manifestar la seva sorpresa. Tot i que
expressà el seu convenciment de que el pare abat no tan sols no s’havia absentat
del convent, sinó que considerava absurd poder pensar que pogués tenir alguna
relació formal amb els fets. De totes formes amb aquest convenciment estava
disposat a col·laborar per tal d’aclarir-ho ben aclarit i poder deixar la integritat
del abat neta de sospita.
-Miri mossèn, la nostra intenció es tan sols aclarir els fets i porto un mosso que
es tècnic i que amb un detector de metalls provarà de demostrar que s’ha fet un
escorcoll a fons i que en tot cas no hem trobat cap indici de l’arma utilitzada o
de les joies robades.
-Creuen que poden restar amagades en el monestir?
-No creiem res. Tan sols esbrinem i constatem. Per cert s’empararà en el vot de
silenci, l’abat?
69
-Porto autorització del arquebisbe que l’allibera temporalment i l’insta a
col·laborar en l’aclariment dels fets. Ara bé, ja deuen saber que sóc advocat a
més de sacerdot i estic autoritzat en assessorar-lo i a senyalar-li que no contesti a
alguna pregunta si no es adient. Però espero que no serà necessari i que l’abat
segueixi essent tan sols un testimoni i no un inculpat. En aquest cas les coses per
a mi serien molt diferents.
-En absolut. Nosaltres estem en fase d’instruir un sumari en el que ni tan sols
hem pogut descobrir el culpable. Es tracta d’una fase tan sols inicial. L’únic que
no li amago que ens ha d’aclarir certes coses que no resulten clares.
-Con quines?
-Si resulta que el difunt es va refugiar al convent després de cometre un delicte i
l’abat ho sabia, existiria un cas d’encobriment.
-Castigat naturalment amb pena de presó. Miri senyor Junceda segur que no serà
així. Estic segur de la innocència del Pare Bautista. Sobtadament es posà a riure.
No puc arribar a imaginar-me al pare abat anant a la presó. El règim de presons
es més suportable que el que practica ara en el convent –i seguí rient de tan sols
pensar-ho.
-Te tota la raó mossèn Adrià. De totes maneres esperem que no s’arribi a aquests
extrems. Queda clar que tan sols tenim la intenció d’instruir un sumari davant
d’un fet tan greu com es un assassinat.- i no tardaren en arribar al monestir un
frare llec ja estava a l’aguait i els obri la porta per donar pas al vehicle. Allà
naturalment no hi havia problemes d’aparcament
-El pare abat els està esperant, passin. Mossèn Adrià! –i el saludà amb el cap i
un ampli somriure, naturalment eren vells coneguts.
L’abat estava en el seu despatx, en un extrem hi havia un reclinatori en el que
estava resant el Rosari agenollat davant d’una imatge de la Verge Maria. Guardà
el Rosari en la butxaca del hàbit i anà al seu encontre sempre movent-se sense
presses. No els donà la mà tan sols els saludà amb una lleu inclinació del cap i
els senyalà les cadires que tenia davant de la seva taula. En Junceda no pogué
evitar de reparar que el pare abat manejava el seu humil hàbit amb la mateixa
naturalitat i classe amb que un monarca ho faria amb la seva vestimenta reial.
Mossèn Adrià li passà un document que l’abat després de llegir-lo, va dir.
70
-Mossèn, agraeixi al senyor arquebisbe. la seva bondat en fer-me la gràcia
d’alliberar-me del vot del silenci. Digui-li que tal com em mana he de
col·laborar amb aquests senyors tant com pugui.
La seva veu era tan suau com clara. El vot de silenci no era absolut, els frares
gaudien de moments de conversa entre ells, i durant les hores de menjar un
lector llegia passatges de la Bíblia. Ara bé era total en les hores reglamentades,
com ho eren les llargues hores de soledat i les poques de dormir. Quedava clar
que estaven més habituats a pensar, al diàleg interior, que al extern, per això
sabien expressar-se amb un cert estalvi de paraules.
L’abat separà les mans en un gest acollidor i dirigint-se a en Junceda l’invità
començar a preguntar.
-Pare abat, no podem menys que expressar-li el nostre agraïment per acceptar
respondre a les nostres preguntes. Com no ignora, en la seva abadia es va
cometre un crim i encara estem en ple procés d’aclarir els fets. Un procés que
sospitem que no deixarà de ser laboriós.
En la anterior conversa mantinguda amb vostè. No pogué proporcionar-nos cap
dada que ens ajudés. Necessitem que ens expliqui novament com va ser que la
víctima, el dit germà Bartomeu, va arribar a formar part d’aquesta comunitat.
Tenim la impressió que no deu ser un fet habitual, el que una persona es presenti
en un convent i als quatre dies ja estigui formant part de la comunitat. Es
tractava d’una persona coneguda amb anterioritat?
-La clausura no està en contradicció amb la condició de ser hospitalaris, tant
com puguem. Un jorn ell es presentà per compartir unes jornades complertes
amb nosaltres i va gaudir d’hostatge com a visitant. Digué que estava passant
per una forta depressió moral i creia que una estada entre nosaltres el podria
ajudar. I accedirem. Certament te raó al pensar que no es un fet molt freqüent.
Tampoc són massa abundants les peticions per entrar a formar part de la
comunitat
-Però li deien Germà Bartomeu? En tan poc temps ja era frare? Ja havia tingut
temps de professar i comprometre’s a fer els vots corresponents?
El pare abat li dirigí novament la seva mirada acollidora directament a ell, sense
cap signe de contrarietat, degut al seguit de preguntes. Era un frare que al parlar
ho feia sense a penes moure les mans, però sense deixar mai de contemplar els
ulls del seu interlocutor. D’aquesta manera afegí.
71
-Als pocs dies ens demanà si podia experimentar integrament la vida de la
cartoixa. Volia compartir-la un temps com si fos un frare més. Es comprometé
respectar integrament les nostres normes. Ho varem parlar en el Consell i ho
acceptarem. Se’l veia desvalgut.
Premeditadament en Junceda evità en tot moment facilitar al frare qualsevol
informació de la obtinguda últimament a França. Callà tot el referent a l’assalt a
la joieria Tyffany’s. Calia cenyir-se a les possibles relacions, si existien, entre la
mort del frare i l’estada a Argèlia d’aquest i l’abat.
72
Capítol 10 è. – EL PASSAT QUE TORNA
-Pare Baptista. Es cert que entre els anys 1950/60 va exercir funcions de
sacerdot en una parròquia de la capital argelina?
-Cert. Va ser una època, difícil.
-Difícil per a vostè?
-Per a mi i per tots els que vivíem allà. Era el temps de la “Batalla d’Argel”
amb tot el sofriment que aquest fet va comportar.
-Tenia un quarter de soldats francesos a prop de la seva església. Un lloc on
vostè hi anava sovint?
Automàticament, les seves respostes es feren menys explícites, com si entrés en
un terreny no desitjat.
-Cert.
-El difunt portava un tatuatge en el avantbraç dret, que sembla que exhibien els
soldats d’aquest quarter. Tenim la sospita que aquest home en aquella època hi
prestava servei com a voluntari.
L’abat no digué res. però seguí mirant al Junceda com si esperés que hi afegís
alguna cosa més.
-Tenint en compte que vostè anava sovint al quarter de podem intuir que vostès
dos ja es coneixien. O que ell al arribar al convent no pogué per menys de fer
referència a aquesta antiga coneixença. Vostè no tenia per que recordar a tots els
soldats que formaven part d’aquell grup, però ells sí que tenien que reconèixer al
sacerdot, encara que fos tan sols de veure’l celebrant la misa.
-Doncs no. Al arribar mai es donà a conèixer. Potser sí que va venir a casa degut
a que em coneixia d’Alger, però no m’ho va desvelar mai.
-No li sobtà que el mort portés aquell tatuatge al braç i sobretot la manera en que
morí degollat?
73
Un silenci s’evidencià en l’estança. Els reunits ni tan sols parpellejaven
conscients de que s’entrava en un terreny obviat fins aquell moment. Tal era la
tensió que ni va ser trencada per l’arribada esmorteïda del cant dels frares des de
l’església. L’abat aixecà lleugerament el cap atret per aquell so comunitari.
Demorà uns segons la seva resposta, i digué:
-Certament que hem va sobtar. Per aquest fet retornaren vivències del passat poc
agradables. Però no crec que aquests episodis tan llunyans tinguin res a veure
amb la seva mort. Temo que les meves explicacions, sols poden ser motiu de
pèrdua del temps.
-Pare abat, li asseguro que no desitgem altra cosa que aclarir possibles
connexions amb els fets d’aquella època. Anem desorientats i necessitem ajuda
–digué en Junceda tot animant-lo a prosseguir el relat. Ens ajudaria a
comprendre millor el que va succeir, parli’ns d’aquells anys.
- Va ser per a mi una dura experiència. Es llarg d’explicar i com els deia, no crec
que pugui ser de utilitat. Els cansaré sense profit.
-Em sap greu d’insistir, pare abat. Necessitem aclarir les possibles connexions
entre els fets d’Argèlia, i la mort d’aquest ex soldat. No dubti en facilitar-nos el
màxim de dades sobre una època que nosaltres desconeixem. Ens farà un
senyalat favor i pot arribar a ser una valuosa ajuda. Li ho prego.
La mirada de pare, es dirigí envers mossèn Adrià, el secretari del bisbe, cercant
una complicitat que l’ajudés a no tenir que explicar les seves experiències
d’aquella època. Però tot en va, el sacerdot diocesà es limità a trametre-li una
discreta senyal d’assentiment. I no li quedà altre remei que explicar el que hauria
preferit silenciar.
-Recent ordenat sacerdot el bisbe em demanà que anés a exercir la pastoral a
Argelia, en una Parròquia situada a Philippeville. Era l’any 1956 en plena
“Batalla d’Argel”, allà vaig ser ben acollit per els resident majoritàriament
d’origen francès. Una de les persones que vingué a donar-me la benvinguda i a
demanar-me que em fes càrrec dels serveis religiosos d’un quarter proper va ser
en Paul Aussaresses. Un militar, aleshores mític pel seu valor, que acabà sent
general i que en Massu, el també general, el va fer col·laborador seu per poder
combatre la insurrecció argelina.
La cara d’en Jordi no pogué dissimular la seva sorpresa i va interrompre al
monjo una mica a des temps:
74
-Excusi’m pare abat. Ens està parlant del general Aussaresses, el pitjor dels
botxins, un autèntic criminal de guerra? Aquest home ha estat repudiat per
tothom, inclosa la seva pròpia família!
-Certament el general que ple de condecoracions arribà a posseir la Legió de
Honor Francesa. El President Chirac posteriorment la hi va retirar, i l’exèrcit
l’arribà a expulsar del cos.
-Que va passar? Per expulsar i degradar a tot un general devia passar alguna
cosa molt grossa! I diu vostè que el consideraven un heroi? Expliqui-ho, pare
abat – preguntà encuriosit mossèn Adrià.
L’abat va atendre el requeriment del capellà de la Seu.
- Aquest militar tenia una trajectòria brillant. Una història militar que no podia
ser més espectacular. Breument els diré que: en la segona Guerra Mundial es
presentà com a voluntari formant part del que en deien Jedburghs, comandos
britànics que eren llençats al darrera de les línies alemanyes per portar a terme
accions de sabotatge. Aquest fet quasi suïcida, li va valdre rebre la Legió
d’Honor. Més endavant va anar a comandar un batalló de paracaigudistes
francesos a Indoxina, on anava sempre davant de tots els seus homes i també
guanyà les més apreciades distincions militars. Finalment l’enviaren a Argèlia
per combatre als rebels independentistes. Es allà on el vaig conèixer.
Els presents anaven seguint interessats les explicacions que anava desgranant el
pare abat. S’aturà uns moments com si volgués trobar les paraules precises, per
seguir dient:
-El veia sovint. Al acabar la missa em venia a saludar i amb el seu cotxe oficial i
la seva escolta m’invitava a esmorzar junts. Era un home intel·ligent, de
conversa culta en la que mai hi barrejava res relacionat amb la seva feina. Tan
sols: música, literatura, art...
Tenia carta blanca del general Massu, la màxima autoritat francesa a Argelia en
aquells moments, i va decidir formar un Esquadró que en deien de la Mort” i en
el que possiblement estava integrat el monjo difunt. Ho dic pensant en el
tatuatge del braç que certament solien portar.
Naturalment, aleshores jo ignorava per complert la missió que portaven a terme
els seus homes. Però el mateix Aussaresses ho ha confessat en unes memòries
recents, en les que explica amb detall les actuacions del seu “Esquadró”. Cada
nit, el seu equip procedia a arrestar a simples sospitosos, que eren
75
sistemàticament torturats i “neutralitzats”. Alguns parlaven, altres no, però pocs
sobrevivien, era rar que els presoners interrogats durant la nit encara seguissin
vius de bon matí. Sense gens ni mica de penediment es ara que ho explica amb
tot detall i de con es sent orgullós del que va fer. Es per aquest fals orgull i nul
penediment que el president Chirac es veié obligat a retirar-li la Legió d’Honor.
Tot plegat un conjunt d’hipocresies, ja que tampoc es possible creure que actués
per decisió personal i que el Govern Francès ignorés els fets? Mai ha volgut
reconèixer que va ser un autèntic botxí. Es vanagloriava d’haver actuat pensant
únicament en la “grandeur de la Françe”.
- I naturalment debien actuar amb secretisme. Vostè no en sabia res. No pot
sentir-se`n gens responsable. –apuntà mossèn Adrià.
L’abat se’l notava cada vegada més cansat. I la seva veu també sonava més greu,
tan sols el silenci absolut dels presents feia audible les seves paraules, que a
pesar del to baix seguia articulant amb claredat. Semblava inquiet, i amb poques
ganes de seguir, potser pel que finalment acabà explicant.
-No es tan sols el que fem digué l’abat – també el que no arribàrem a fer en un
moment donat, ens es també motiu de culpa. –i va seguir pausadament
En un dia determinat, vaig viure el que de cap manera hauria mai desitjat.
Estava preparant l’homilia de l’endemà quan entrà en el meu despatx el sacrista
esverat.
-Mossèn, mossèn ens han envaït l’església.
-Qui ens ha envaït?
-La gent del barri, i no venen precisament a resar. Tenen por dels soldats que
patrullen pels carrers.
-Bé, no et preocupis. Els dius que aquí no s`hi poden quedar i que si no han fet
res de mal no tenen perquè témer, l’exèrcit tan sols ens protegeix.
I vaig seguir amb la meva feina, concentrat de tal manera que al cap d’un parell
de minuts ja m’havia oblidat de la situació. Al cap d’una bona estona s’obrí la
porta i entrà un capità que hem saludà atentament tot dient-me.
-Miri mossèn. Tenim un petit problema,. Els que han ocupat el temple s’han fet
forts acumulant tota mena de mobiliari, darrera les portes de l’entrada. Però
76
nosaltres entrarem per la zona privada de la seva vivenda i ho arreglarem
tranquil·lament. Vostè no es preocupi, quedis aquí sense sortir encara que senti
algun aldarull, el tinent Lefebre l’acompanyarà i nosaltres ho solucionarem tot
seguit.
Jo estava vivint per primera vegada un succés d’aquesta naturalesa. I ho vivia
com si no fos cosa meva, tan sols com si en fos un simple espectador. El capità
tranquil·litzava, parlava amb aplom i autoritat.
-Mossèn estigui tranquil. -I va sortir, deixant-me acompanyat d’un oficial.
I jo assegut quiet, com si no volgués o no pogués assumir el que estava passant.
Jo no hi era.
Els crits eren espantosos. Quan vaig reaccionar, el tinent intentà aturar-me sense
aconseguir-ho. Però ja era massa tard, el temple era un autèntic bassal de sang
encara calenta que fumejant deixant anar una olor característica que m’ofegava.
Al terra dispersos, desenes de cadàvers. Tan sols es movien els soldats carregant
en camions els morts mentre la resta baldejava la sang que amb l’aigua
relliscava escales avall per la porta oberta del temple. Una autèntica carnisseria.
I jo tan sols astorat. Déu meu, tan sols eren adolescents...! I els havien degollats
a quasi tots!
L’abat va callar. Ni la seva cara ni la seva veu deixaven exterioritzar el
sofriment que sens dubte devia estar revivint aquell home. El silenci per una
bona estona va ser absolut, ningú era capaç de trencar-lo. I ell seguia mirant els
ulls de cada un dels presents com si volgués que l’increpessim per no haver-ho
evitat. Però ningú gosava dir res.
Finalment foren els salms dels frares els que trencaren amb dolcesa aquell dur
silenci. Mossèn Adrià s’acostà, i posant-li la ma damunt del braç de l’abat li
digué:
-Pare Baptista, ja ni ha prou per avui. Anirem a descansar. Demà seguirem amb
més calma. Al temple la comunitat el deu estant esperant...-l’abat silenciosament
s’aixecà i es dirigí a reunir-se amb els seus frares. La confessió havia resultat
extremadament penosa per a ell.
77
Capítol 11è. – La preocupació de mossèn Adrià.-
En Ramon, amb els seu aparells feia estona que estava esperant poder explicar-
se. Es dirigí al Junceda tot dient.
- M’he fet un tip d’escorcollar el convent i fins ara res de res. Es clar que aquest
edifici no té límits, es un lloc en el que t’hi perds.
-Tranquil Ramon, demà tornem i pensarem que fem.
-Aparegué el mateix frare que els obrí la porta i els digué:
-El pare abat, m’ha donat instruccions per si volen menjar alguna cosa. Deuen
tenir ganes com a mínim de beure un suc de fruites. Si m’acompanyen podem
anar fins el menjador de la hospitalitat.
Acceptaren. No tenien gens ni mica de gana, però la gola realment estava ben
seca. I decidiren dir que sí a l’oferiment dels monjos i seguiren al frare fins el
cenobi on els tenien preparat, uns plats amb formatge i varietat de fruita del
temps. Una gerra amb suc de taronja i també hi havia un pa rodó de poble, un
setrill d’oli i al fons un foc a terra on hi havia unes brases que convidaven a
torrar les llesques de pa recent tallades. En un platet uns tomàquets i un parell
d’alls.
No tardà gaire en que la deliciosa olor del pa torrat va envair l’estança. No
tenien gana però a pesar de l’austeritat de la menja l’acolliren de bon grat.
-Junceda m’agradaria que abans de marxar em comentés que en pensa de tot
plegat. –demanà mossèn Campmany.
-Cap problema. Jo també necessito estirar les cames abans de fer cap a la Seu,
podem anar a donar un petit tomb. Llàstima que els frares no rebin la senyal
d’Internet. De ser així m’hauria quedat a dormir aquí. Tinc la sensació de que
avançaria millor la meva la feina. Són llocs d’una gran tranquil·litat, li parlo per
experiència.
I els dos homes sortiren del edifici conventual caminant tranquil·lament i
dialogant d’acord amb els desitjos del capellà. La tarda era mes aviat fresca, en
Joan s’aixecà les solapes de la seva caçadora i guardà les mans en les butxaques.
78
La llum diürna tot just començava a declinar, la natura lluïa en tonalitats ocres
enfilades per les copes dels arbres. La sensació era la d’estar contemplant un
moment especialment bell de la natura que els embolcava. Els dos no pogueren
evitar de comentar-ho. Els ulls urbans no poden gaudir dels canvis de
lluminositat al començar o acabar el dia. Va ser en Junceda qui va dir.
-Una posta de sol preciosa.
-Certament contemplant la natura en moments com els d’ara et quedés sense
paraules. -afegí el sacerdot.
I per uns instants seguiren caminat, i admirant l’entorn en silenci.
-Li he demanat de sortir per poder comentar les explicacions del pare abat. Que
n’opina, Junceda? A mi m’ha copsat quan explicava la matança que varen fer els
francesos. A vostè també?
-Naturalment que sí. I més encara del que pugui suposar.
-Realment es un fet terrible. No m’estranya que també l’impactés.
-Dissortadament aquestes matances tan besties es repeteixen massa sovint.
Recordi els recents episodis de les guerres de Servia i Kosovo. També la meva
germana en va ser víctima en un país llunyà, no fa pas gaire. Com tantes i tantes
la seva va ser una mort injusta.
-Perdoni, però ho ignorava. Realment ha de ser dolorós per vostè tenir que
recordar aquest fet.
-No et queda altra remei que assumir-ho. I només hi ha dues postures a prendre.
Una com la del pare Baptista, ficant-se en un convent. O el propòsit de lluitar
contra qualsevol forma de violència. Com sigui i quina sigui.
-No li ha agradat la decisió de l’abat, de recloure’s en un monestir?
-La respecto totalment, no faltaria més! Hem de poder ser lliures per escollir el
camí que creguem en cada moment i més en situacions extremes com aquestes.
El sacerdot aturà breument el seu pas i va explicar.
-Ahir sabedor de que teníem que venir a parlar amb l’abat. Vaig remenar quatre
papers que tenim en l’arxiu del bisbat. Curiosament va sortir una nota de la
79
jerarquia religiosa francesa advertint-nos que el pare Baptista calia que fos
especialment tutelat ja que es tractava d’un religiós inconformista. I arribava a
puntualitzar que era dels que es manifestaven amb pancartes pels carrers de
París.
Monsenyor Alanis, el predecessor del actual bisbe Vives. hi va afegir unes
notes cal·ligràfiques en defensa del abat. De l’explicació del pare Baptista i de la
informació guardada en el nostre arxiu, sembla que:
El religiós. En el seu dia, va anar als seus superiors denunciant l’acte vandàlic
portat a terme pels francesos, no l’especifica en concret, però devia ser la
massacra de la seva església. De fet l’escoltaren però d’immediat l’enviaren a
França amb un informe personal poc benvolent.
A França provà d’explicar els fets a la jerarquia continental però tampoc li van
fer cas. Aleshores decidí formar part dels grups pacifistes i no deixà d’anar als
actes de protesta denunciant la política de violència portada a terme pel Govern.
Això li comportà la protesta dels seus feligresos primer, i la reacció dels
superiors que li anaren retirant les seves atribucions fins demanar-li que canviés
la seva conducta, o l’haurien de sancionar.
Casualment es trobà a França, amb monsenyor Alanis. Que aleshores era el
copríncep de Andorra, i estava en la capital francesa en viatge oficial. Un
capellà amic del pare Baptista posà al bisbe en antecedents dels problemes
d’aquell sacerdot vingut d’Argelia i ara en desgràcia davant la jerarquia.
Intercedí per ell davant del bisbe.
Monsenyor una persona amb un tarannà obert i acollidor. li va brindar el seu
suport. Li oferí diferents opcions si es volia acollir en seva diòcesi. I ell decidí
anar per un temps al convent dels Pirineus, on acabà quedant-s’hi.
-Ara entenc millor la reacció del abat d’anar-se a tancar al convent. Devia pensar
que al menys podria dedicar la seva vida a pregar per la Pau. Estic pendent de
poder veure la documentació que segons la meva secretària ens ha arribat de
França, tan de bo ens proporcionin noves dades i ens ajudin a demostrar que el
pare Baptista està lliure de sospites.
-No estic massa ficat en l’aspecte policial del cas. Creu que es compromesa la
situació del pare abat?
80
-No es precisament compromesa. Però de moment quin altre sospitós hi ha?
Hem estat cercant les joies inútilment. De trobar-les, seria l’evidència de que lo
de París te realment relació amb el cas d’aquí.
Tampoc hem pogut demostrar que alguna persona de fora hagi entrat en la
clausura, o que un altre monjo pugui estar-hi implicat. Aleshores que es el que
ens queda?
Tan sols un abat, que en el passat tingué una relació amb els soldats de Argèlia.
Que està obsessionat per uns fets que varen passar fa cinquanta anys enrere. I
que estava en el convent en el moment que es produeix l’assassinat del monjo.
La història que ell mateix ens ha explicat podria ser considerada com el motiu
del crim.
-No es exagerar les coses!
-El fiscal segur que no opinarà com vostè. A menys que puguem presentar-li a
l’autèntic culpable. Miri mossèn. L’abat un dia reconeix a un dels soldats del
extermini d’Alger i li fa pagar el crim. Embogit creu reviure l’episodi de la seva
església i no vol que es pugui repetir aquí. Vol evitar el pitjor pels seus monjos
pensa protegir-los. O es tracta d’un psicòtic obsessionat per un fet que en el
passat el va traumatitzar. A més l’equip del fiscal hi trobarà centenars
d’arguments més i a qual més enrevessat, si resulta que s’empenyen en
culpabilitzar-lo.
El capellà no deixava de apuntar que no, tot bandejant el cap de dreta a esquerra.
No estava gens d’acord. I ho expressà en veu alta:
-Jo he vist un home psíquicament molt equilibrat, potser amb una existència
torturada per sentir-se d’alguna manera responsable d’uns fets del passat, però
dels que no n’és pas responsable. M’ha impressionat i m`ha fet pena a la vegada.
Escolti’m Junceda. I que passa amb la pista de la possible existència d’un grup
algerià amb aquell nom bereber de l’Edat Mitjana?
-Es refereix al “Al-Sham”de fa mil anys. Això no es res. Tan sols un nom en una
estampa. A Argèlia no coneixen l’existència d’un grup que porti aquest nom. Ni
tan sols que hi hagin persones ressentides pel passat colonial i ara vulguin venjar
els seus morts. Nosaltres seguim insistint demanant informació a aquell país, tan
de bo finalment trobessin alguna cosa.
Miri mossèn, estigui segur que resoldrem el cas i el pare Abat es lliurarà de ser
imputat. Ara n’estem parlant i potser la informació dels francesos ens oferirà
noves pistes. O nosaltres trobem alguna cosa d’interès per aquí. Es per això que
81
vull anar a l’hotel hi poder obrir el correu de la meva secretària. –el que callà es
el seu interès en contestar, el e-mail de la Àngels, la seva nova amiga.
Ja començava a fosquejar i decidiren fer cap a la Seu.
-Ramon, demà tornaren a seguir buscant. Pots deixar el teu equip aquí al
convent. Aniràs més còmode. I per cert, hem d’assabentar-nos si el frare quan va
arribar va ocupar una cel·la diferent a la que hem estat escorcollant.
-Ja ho he fet. He parlat amb el llec i m`ha portat a una altra cel·la, una per als
hostes.
-I res?
-D’haver trobat alguna cosa ja t’ho hauria dit.
-Aquest frare pot parlar? No practica el vot del silenci?
-No, no. Són frares que no tenen ordres majors, habitualment persones que no
han volgut ser sacerdots. Gent del camp, però que estan més assabentats del que
passa que ningú més.
-Ramon, tu si que estàs informat! Demana-li si et pot suggerir algun lloc per
poder revisar.
-Ja està col·laborant amb nosaltres. Demà diu que em portarà a les golfes.
Sembla que són immenses.
De cop i volta s’havia fet ben fosc, el camí de tornada va ser lent. El primer tram
era un camí forestal. En Carles va demanar per conduir i li deixaren fer, tot i que
li recomanaren que no s’embalés. Cosa que tampoc hauria pogut fer encara que
hagués volgut, el camí no ho permetia. Els mossos reben cursos per millorar
conducció. es podia confiar en ell.
Tot just arribats a la Seu, el primer que varen fer va ser deixar al mossèn al seu
despatx del palau episcopal. Quedaren per recollir-lo l’endemà. Estava decidit a
no deixar sol a l’abat.
.
82
Capítol 12è. – Alguna cosa més que tan sols indicis.-
La Lurdes per Internet renovava la urgència de la seva trucada. Tot i que en
Junceda hauria preferit contestar primer a l’Àngels, sabia que la seva secretària
no insistiria si no fos per que hi havia algun motiu.
-Jordi, en Reixac –el teu cap- ha demanat per tu dues vegades. Se’l notava
nerviós.
-M`has fet quedar bé, suposo.
-Com sempre, jefe, no faltaria més. Sembla que l’estan collant de més amunt i
necessita la informació més recent. Ara ja! També ha trucat Monsieur
Delafontaine. el comissari amic. Volia parlar amb tu però he acabat atenent-lo jo
mateixa. Ens ha enviat les gravacions de l’assalt al Tiffany’s.
-Les has pogut revisar? -Sí -Que en penses?
-Les hem visionat plegats, jo amb els especialistes. Les tens al teu ordinador per
tal de que les puguis veure tu quan puguis. Realment no són de gran qualitat, en
gran part pel fet de que aquell dia plovia, i per tant la imatge no surt massa clara.
Pots comprovar com al sortir de la botiga una senyora. Els tres assaltants
aprofiten per entrar-hi violentament en el mateix moment. Mentre un d’ells
amenaça amb l’arma llarga al guàrdia jurat i als empleats, els altres dos
arramben amb totes les joies i rellotges. Si no poden obrir alguna vitrina
trenquen els vidres a tirs de pistola. Tot plegat ràpid, tan sols cosa de minuts.
-L’atropellament d’un d’ells, es pot visionar?
-Sí, des de les càmeres d’una entitat bancària del davant.
-Ofereixen alguna nova pista? Tenia interès en poder demostrar que algun dels
assaltants coincidia amb la figura del frare mort. Ho heu mirat?
-Sabíem que t’interessava poder identificar-los i tot i que van a cara descoberta,
no ha estat possible. Portaven maquillatge, postissos a la cara i físicament res
ens permet diferenciar-los. Mira que els especialistes han estat amb nosaltres i
ho han treballat durant una bona estona, però res. Ni les característiques físiques
83
els podem diferenciar. Ara bé, et recomanem que ho visionis amb cura ja que
ens han cridat l’atenció un parell de detalls amb els que no hi contàvem.
-Expliquem quins?
-Un d’ells. L’actitud de la senyora al sortir de la joieria. En lloc de fer-ho
directament com si res, amb naturalitat. Veuràs que torna enrere i interpel·la al
guarda jurat que li aguanta la porta. Aquí creiem que la intenció es donar temps
a que els assaltants trobin l’accés lliure.
Un detall més a tenir en compte. En aquest moment, la dona marxa sense
reaccionar. No s’alarma, ni els assaltants fan acció de retenir-la. I també, tot i
que aquest extrem ens costa més d’assegurar. En el moment de la fugida, la
conductora que atropella a un dels atracadors, sembla ser la mateixa que fa poc
ha sortit de la joieria i ha tornat conduint el vehicle. Deixa veure la cara sense
cap postís, tan sols ulleres fosques a pesar de la pluja. Si la mires detingudament
veuràs com s’hi assembla. I també hem comprovat que la trajectòria del vehicle
a partir del moment que entra en el plano visual, no fa res en absolut per evitar
l’atropellament. Però aquesta gravació es la pitjpor de totes, l’objectiu està
mullat i no facilita informació definitiva.
-Creieu que la dona ho fa expressament? Que l’atropella de manera
intencionada? No serà que conscient del robatori vol evitar la fugida dels
lladres? Si es com creieu, esteu dient que la clienta formava part dels atracadors?
I a més m’esteu insinuant que es la que atropella a un dels seus? Déu ni do.
Miraré amb deteniment el que heu descobert. Però estic segur que heu fet una
bona feina. No ho dubto.
-I encara més. Llàstima que no s’arribi a veure el moviment sencer. Però els
especialistes creuen que l’altre home, el de l’arma, es el que dispara al caigut en
terra- Que el vehicle s’atura i en lloc de fugir espera a que l’autor dels trets
escapi en el mateix cotxe.
-Jordi com em fet nosaltres, mira-ho una i fins mil vegades tal com dius que
faràs. I les sospito que no diferiran de les nostres.
-Lurdes, parlant dels francesos. Monssieur Delafontaine ha explicat alguna cosa
més?
-Doncs sí. Tiffany’s tenia una asseguradora. I amb aquesta societat han entrat en
contacte els lladres. Sembla que estan disposats a cedir les joies a canvi de rebre
84
un rescat, la quantitat que demanen s’ignora. Aquesta afirmació de la policia
francesa contradiria la del assalt fet per encàrrec.
També ha afegit que no creuen en la nostra hipòtesi de que pugui existir una
connexió entre els dos successos. O sigui que la mort del monjo tingui relació
amb el robo de Tiffany’s. S’inclinen per pensar, per la manera d’actuar, en que
es tracta d’una banda de servo-kosovars.
-Però i la coincidència de les targes d’identitat a nom del Jean Claude Minyón?
I els tatuatges del avant braç? I la desaparició de la dona d’en Jean Claude
abandonant de sobte el seu domicili de Marsella? Tot plegat no els diu res en
absolut?
-Sembla que no.
-Quina bajanada! Aquest contacte entre l’asseguradora i els lladres no es lícit.
Que hi diu la Suretè? Com hi poden estar d’acord?
-Doncs sembla que al menys ho toleren amb l’excusa de que es pretén muntar un
parany per poder recuperar les joies i atrapar-los també a ells a la vegada. De
moment sembla que tan sols ha existit un primer contacte en que l’asseguradora
vol probes de que tenen la mercaderia i després discutir el import del rescat.
També t’he de dir, que el nostre amic, l’André deixa entendre que els parisencs
farden de tenir més informació, però que no tota està ben contrastada. Està clar
que no traga als de la capital.
-Bé, haurem d’esperar que es el que finalment passa. Hauràs de parlar novament
amb el francès, fes-ho de part meva. Li expliques que ens crida l’atenció la
manera que en l’argot en diuen “tan neta” en que es que s’executa l’assalt a la
joieria. Creiem que coneixien molt bé la quantitat de gent que hi havia, i els
sistemes d’alarma, que per cert no sonaren. Demana-li que repassin els
antecedents de tots aquells empleats que han passat per aquesta botiga els
darrers anys. Preferentment els que han treballat en la botiga i en la seguretat. I
que també els comparin amb les fotos de les dos víctimes. La de Paris i el nostre
frare. Penso que hi podria haver alguna connexió.
Una cosa més. Escolta, aquí al convent hi ha un frare llec, el germà Andreu, es
un home “tot terreny” que ho sap tot i es mou molt per dintre el convent com si
fos el seu xalet particular. Vull que em mireu novament amb lupa els seus
antecedents.
-D’acord, res més? Jordi ho farem tot tal qual ens dius.
85
-Gràcies Lurdes, la veritat es que no sabria que fer sense la teva ajuda. Ah, i al
cap que li has dit?
-Simplement que al convent no tenies cobertura i que ni jo podia contactar amb
tu. Per cert, t’has assabentat del que els ha passat a Metges sense Fronteres?
-Aquí tan sols m’arriba el que tu m’expliques. Hi ha alguna novetat?
-Doncs sí. Resulta que els hi han segrestat cinc dels seus metges, es una notícia
recent. A on anava la teva coneguda?
-A Filipines.
-Menys mal. El segrest s’ha produït a Síria. Sembla que els de Al-qaeda volen
cobrar un rescat. A més volen intimidar a les ONGs, no desitgen tenir a prop
testimonis que puguin denunciar els actes de violència sobre els civils.
Tan aviat s’acomiadaren, en Joan es quedà pensatiu. Era important el material
recollit per la Lurdes i la resta. Però només sentir que a MSF havia passat alguna
cosa. Ha sentit un sotrac dintre seu. No ho acaba d’entendre a penes ha vist a
l’Angels, unes poques vegades. Recordà que tenia el seu e-mail per contestar i
en tenia ganes de fer-ho tot i que ara no sabia massa el que volia dir-li. Decidí
buscar el missatge de ella i llegir-lo novament.
Per fi va redactar:
Benvolguda Àngels:
Comprovo amb inquietud com la teva vida de voluntària de MSF
està plena de moments complicats. Menys mal que les incidències
violentes han acabat sense greus conseqüències .
Em satisfà de que hagis vist en mi algú en qui poder compartir els
teus esforços de cada dia. Pots fer-ho sempre que vulguis fer-ho.
Portes una vida interessant, fora del corrent i em sento interessat
per tu i la teva feina.
Guardo un bon record d’aquells escassos moments compartits a
Barcelona. M’agradaria que tinguessin continuïtat.
Afectuosament - Jordi
86
Rellegí la carta i va tenir que fer esforços per no esborrar-la. La trobà infame.
mal redactada i que de lluny no deia res del que li hauria agradat dir. Tot i així
polsà “enviar” maleint i reconeixent que no estava fi. Que no era el seu dia.
Tan aviat com acabà d’enviar el e-mail. Reflexionà sobre la informació
facilitada per la Lurdes. Evidentment els criteris dels de París no anaven massa
d’acord amb els seus. Agafà les gravacions rebudes i les passà una i altra
vegada fins que acotà el cap adormit en mala postura en la seva butaca, el
cansament i el descontentament per la manca de resultats acabà vencent-lo. Un
parell d’hores després es despertà amb mal a l’esquena i fred en tot el cos.
Abandonà la butaca i es deixà caure sobre el llit sense desvestir-se, tan sols es
passà la manta per sobre i al instant es quedà adormit.
Es despertà per uns cops donats a la porta per en Climent. Aquest queda parat
quan va veure que en Junceda encara estava al llit. I més quan va comprovar la
mala cara i veié els seus ulls enrogits. Aquell home estava enfebrat, li va tocar el
front amb la mà, i cremava.
-Jordi, estàs ben fotut –exclamà en Climent –deus estar a quaranta de febre.
M’has de deixar que avisem a un metge, i sobretot no et moguis del llit. Ja
avisaré al capellà que tu avui no vas al convent.
-Tan sols voldria que vagis a la farmàcia i em portis alguns potingues d’aquests
que fan baixar la febre.
-Escolta Joan, ni pastilles ni res d’automedicació. A l’hotel segur que tenen un
metge de referència. Que vingui i ell dirà el que has de fer. Escolta, fots una
mala cara d’espant, si et veiessis no estaries pensant que amb un parell de
pastilles això s’arregla. Tot i el teu estat vols que seguim amb el treball de busca
de les joies?
-Sí, m’interessa que hi vagis amb en Ramon i que no m’ho deixeu. A més ahir
deixà el seu equip en el convent. –dit això en Junceda va fer un intent d’aixecar-
se del llit. Sort de la ràpida reacció d’en Climent que li aturà la caiguda. En
Junceda ni s’aguantava dret.
El metge acudí amb celeritat. En aquestes petites capitals, no hi ha distàncies i
tothom es localitzable ràpidament. El diagnòstic va ser ràpid i precís, en Junceda
havia agafat una grip de cavall. Encara que hagués volgut no hauria pogut fer ni
un parell de passes. No li quedà altra remei que acceptar les ordres taxatives del
metge. I també admetre que on menys malament es trobava era al llit i amb poca
87
llum. Obedient acabà posant-se el pijama, es prengué el grapat de pastilles
receptades i es quedà novament dormint sense quasi parar durant un parell de
dies en que tan sols el despertaven per prendre un brou d’un alt contingut de
proteïnes originàries de l’alta muntanya. Sanes i naturals van fer el miracle de
posar-lo bo a pesar de tanta pastilla.
Al tercer dia semblà ressuscitar, afaitat i dutxat va sortir per prendre el sol. Ell
mateix es donà l’alta després de prendre un cafè doble que l’entonà. Tot seguit
de cap a l’ordinador. No volia fer res més que acabar treballant amb els nous
indicis per provar d’obtenir més resultats. Per altra banda l’equip de recerca
seguien buscant per el convent, sense novetats.
Comprovà amb sorpresa, cosa que no recordava, haver escrit un segon correu
electrònic a l’Ângels. Quin desastre! Entre expressions força penoses i de
manera inconnexa, li deixava entendre: “que pensava en ella” Realment no era
per llogar-hi cadires.
I el més sorprenent. També hi havia una resposta immediata de la noia, en que
no deixava d’exterioritzar la seva sorpresa, però afegint-hi que també ella el
trobava a faltar. Que tenia previst tornar a Barcelona dintre de pocs dies – no
deia exactament quan- amb ganes de veure’l i poder comentar moltes coses.
En Jordi es donà compte que es trobava davant d’un pitafi imprevist, que calia
aclarir. I encara més quan arribà a la conclusió que aquella noia realment l’hi
interessava.
S’acostà a l’ordinador i començà redactar, aquesta vegada amb més facilitat.
Benvolguda, acabo de superar una afecció gripal. Durant aquests
dies, t’he escrit una sèrie de bajanades fruit dels quaranta de
febre que arrossegava. Et prego que no m’ho tinguis en compte.
He llegit la teva resposta, més assenyada que la meva. Però amb
goig, comprovo que m’anuncies a més del teu proper retorn i el fet
de que també tu em trobes a faltar. La millor notícia que podia
esperar. Ple de noves esperances vull sentir-te ben aviat a prop
meu i poder-te expressar els meus sentiments més íntims envers a
tu.
Esperant il·lusionat el teu retorn, t’estimo. Jordi.
88
Tot just acabava d’enviar el seu missatge que arribà la resposta.
Jordi, m’has fet immensament feliç. Jo també t’estimo! Dintre
d’uns dies espero estar de tornada. El temps se m’està fent etern.
Àngels.
En Jordi va reconèixer que també a ell aquells dies li resultarien difícils de
superar. Estava content del pas que acabava de donar i més encara per la
resposta positiva de ella. Però la feina no deixava temps per descansar. Calia
atendre la trucada d’en Reixac, el seu cap i la va fer tot seguit.
-M’alegra de sentir-lo Junceda. Ja es troba bé? – Fantàstic, enhorabona. Està en
situació de poder anar a La Haia? – Sí? – Magnífic. Doncs ha d’anar a la central
de la Europol el cas ha passat a jurisdicció europea i ens necessiten. No cal dir
que estan satisfets de la feina que estem fent. Escolti’m i procuri no
interrompre’m fins al final, doncs estic reunit.
-Resulta que a Holanda s’han produït un parell d’atracaments a benzineres. La
policia d’allà anava perduda sense tenir pistes dels atracadors.
Quan nosaltres demanem als francesos que ens facilitin informació per la
possible existència d’antecedents entre els atracadors de Tiffany’s i algun dels
seus empleats, hi adjuntem també la fotografia de la dona que els acompanyava,
i novament la del nostre monjo.
I es produeixen dos revelacions importants, els testimonis reconeixen a la dona
de la foto com a la que anava acompanyant a l’atracador de les benzineres. La
policia holandesa es mostra més que satisfeta al obtenir la seva imatge.
I després es fa evident la badada dels francesos. El monjo, el nostre mort, tan
sols feia uns mesos que havia fet una suplència com a guarda jurat en la
Tyffany’s. Per tan coneixia perfectament les mesures del protocol de seguretat
de la joieria.
Els francesos no han quedat massa airosos, i els holandesos fan seves les nostres
hipòtesis. Queda demostrada la complicitat de la dona en l’atracament de París i
en les benzineres d’Holanda.
Total que el nostre cas s’ha internacionalitzat i ha passat a mans de la Europol i
aquest organisme ens demana que hi col·laborem.
89
Per cert que Catalunya no hi té representació en aquest organisme europeu, la
petició ens ve a través del representant espanyol en la Europol, un tal López, que
resideix a la Haia i que ens demana que hi anem doncs no te ni idea del cas.
Naturalment queden molts caps encara per lligar, i els atracadors encara no han
pogut ser localitzats. La Lurdes t’ha preparat tot el necessari per el viatge, també
diu que t’està ultimant un dossier sobre el cas per poder-te’l emportar. Junceda
aquesta noia val molt, jo crec que més endavant la podríem proposar per un
ascens. Que n’opines?
-Tan sols amb la condició de que no me la separi del meu equip. Bé no vull ser
egoista, crec que es mereix l’ascens, encara que jo la perdi.
-Has estat alguna vegada en el cor de la Europol? Ja deus saber que la central es
a la Haia. Està situat en un edifici singular el, “Word Forum Convention
Center”. T’has de dirigir al Sirene, que es el Centre de Control Informatiu” i et
presentes al director en cap mister Rob Wain Wright. Sap que has estat futut
però t’espera. Allà operen els equips conjunts d’investigació. Es tracta d’una
organització modèlica, ja ho veuràs.
-Senyor voldria demanar-li que la Lurdes m’acompanyés. Sempre que no hagi
decidit que m’acompanyi una altra persona. Però ella coneix a fons el cas.
-Em sembla correcte li pots anunciar tu mateix, penso que ho acceptarà contenta.
Jordi celebro que et trobis millor i segueixis portant el cas amb l’encert amb que
ho estem fent. –i penjà el telèfon. Estava satisfet.
90
Capítol 13è. – Tot està més clar.
Certament les coses no podien anar millor. Ja no era imprescindible trobar les
joies en el convent. La identificació del monjo era un fet important. Precisament
en el moment en que en Joan estava reflexionant com estava millorant la
investigació en conjunt, des del convent varen donar la novetat amb una eufòria
no continguda. Era el mateix Climent qui el telefonava per donar-la.
-Aleluia! Joan no hem trobat el botí de les joies però si un parell de peces, unes
arracades i un anell. Són de Tiffany’s, ja que van en un estoig que porta el seu
logo. No hi pot haver-hi dubte.
-Caldrà comprovar que figuren en la relació dels articles robats. Però vaja seria
una cosa impensable tanta coincidència i que no fos producte del atracament.
Expliquem, a on ho heu trobat?
-Gràcies al germà Andreu.
-Estaven a les golfes?
-No exactament. A les golfes hi ha una quantitat de restes amb les que es podria
muntar un museu d’antiquari. Tot amb dos dits de pols. Però allà no hi havia
absolutament res d’interès.
Al acabar la revisió estàvem francament desanimats. Hi havíem esmerçat una
colla d’hores inútilment. Aleshores el germà Andreu ens ha portat al lloc on els
monjos quan ingressen hi guarden la roba que vesteixen i que desen quan
adopten l’hàbit del monjo. Es fa pensant per si algun d’ells es vol reintegrar a la
vida laïcal, no tingui que anar a casa seva o a un hotel amb l’hàbit de monjo.
Es una habitació amb una llarga fila d’armaris metàl·lics. Tot perfectament
ordenat. Cada frare conserva el seu armari tancat amb pany i clau amb el seu
nom a la porta. A dintre em pogut veure les sabates, el vestit i la bossa que el
germà Bartomeu portava al ingressar en el convent. En principi quedarem
novament desarçonats, buscàvem un paquet relativament gran, hi no hi era.
Ha estat al buidar la bossa de mà que al fons de tot hi hem trobat un paquet
menut, embolcallat completament amb cinta adhesiva.
91
Li hem demanat al germà Andreu que ens deixés obrir-lo tallant la cinta
cel·lulòsica. Cosa que ens ha deixat fer i han aparegut els dos petits estoigs. Un
amb un anell amb una pedra preciosa, possiblement un brillant i al altre un parell
d’arracades també amb un brillant i una perla cadascuna. Tot amb una muntura
de disseny modern. En els estoigs sobre el forro de seda hi hem vist estampat el
nom de Tyffany’s. Al veure-ho, com pots suposar ens hem posat a donar salts
d’alegria.
Creus que serà suficient el que hem trobat, Joan? Després del que hem arribat a
remenar difícilment trobarem res més. Aquest monjo quan arribà aquí ja no tenia
les joies o el que li ha tallat el coll se les ha emportades. Aquí hem arribar a la
conclusió que no hi podem trobar res més.
-Més que suficient. Aquestes arracades i aquest anell segurament les devia
separar pensant en una destinatària molt concreta que dubto arribem mai a
conèixer.
Felicitats per a tu i per en Ramon. Heu fet una bona feina. Agraïu-li al germà
Andreu la seva ajuda. Recolliu tot el material de treball i podeu abandonar el
convent quan vulgueu. Descanseu abans. I insisteixo, la enhorabona per l’èxit.
A les Filipines el desastre havia estat de dimensions incalculables. Quan els
responsables de Metges Sense Fronteres, anaren a veure les persones de la
institució que hi tenien desplaçades, comprovaren que estaven molt esgotades
degut a les dures condicions que havien tingut que afrontar. No dubtaren ni un
moment en arbitrar l’arribada urgent, d’un nou equip que pogués substituir al
que tenien a Tacloban. la illa en la que estava treballant l’Àngels.
Desbordades, les autoritats es veieren obligades a declarar zona de guerra a tota
la zona afectada pel tifó “Haiyan”. Amb les comunicacions tallades, sense
electricitat i el que es pitjor sense aigua i aliments. La gent es llançà al pillatge.
L’equip de MSF va esgotar les seves existències de medicaments, venes,
antibiòtics. Quasi no els quedava res. Tingueren que veure com alguns dels seus
ferits pel huracà morien per falta dels elements més imprescindibles.
Treballaven amb protecció militar durant el dia però a la nit els soldats es
retiraven. Hi havia un toc de queda que ningú respectava i aprofitaven per robar
mentre ells quedaven completament desprotegits.
92
MSF, havia enviat a les Filipines unes dues-centes tones d’ajuda. En gran part
retinguda en el aeroport per manca de transport. Un panorama desolador mentre
hi havia 15 milions d’afectats i més d’un milió dues-centes mil vivendes
arrasades.
Els responsables de MSF vinguts de França decidiren que tenien de rellevar
urgentment el equip actual. La tornada a Barcelona de l’Àngels Bernat era
imminent, tan sols tenia que esperar l’arribada del relleu.
En Jordi d’immediat envià a l’Àngels un curt missatge. Anunciant-li la seva
anada a Holanda, a la vegada que li renovava la seva estimació i les ganes
d’estar aviat amb ella. Estava neguitós, feia dies que no tenia notícies de ella,
possiblement aclaparada per un excés de treball.
La Lurdes anà il·lusionada amb en Joan cap a la Haia. Tenia ganes de visitar la
Reial Pinacoteca de la ciutat, La Mauritshuis. A pesar de conèixer Holanda en
altres viatges, mai s’havia arribat a la Haia. Ho comentà amb en Junceda.
- Jordi per poc que puguem voldria anar al museu de pintura de la Haia.
M’agradaria poder admirar dos quadres: un que em te fascinat, el tan conegut de
“La noia de la perla” i l’altre es un quadre lligat a una anècdota francament
curiosa, es tracta de “La cadernera”, “El jilguero “ , “The goldfinch, o
com li vulguis dir.
-La cadernera? Es la primera vegada que en sento parlar. Entenc el teu
interès per anar a la Mauritshuis, i que vulguis veure els quadres del Vermeer.
Però no tinc idea d’aquest altre amb nom d’un ocell.
-Sí, “La cadernera” la va pintar un tal Carel Fabritius el 1654. Fins ara era
una tela senzilla, perfecte d’execució i poc pretensiosa, però inesperadament es
va convertir en l’estrella de la darrera exposició de pintura holandesa a Nova
York. Naturalment una modesta estrella, però que assolí una popularitat
imprevista – li anava explicant la Lurdes al Joan, ja en el trajecte d’avió
Barcelona – La Haia.
-I el quadre que representa?
-Doncs tan sols això, un petit ocell posat sobre una caixeta de fusta clavada en
una paret encalçada. L’ocell porta una cadeneta que l’impedeix la volada. Es
tracta d’un petit quadre de tan sols 34x23 cm. Una pintura delicada,
93
desconeguda del gran públic però que ha saltat a la fama gràcies a convertir-se
en protagonista d’una novel·la que actualment es super vendes als Estats Units.
-Confesso la meva ignorància, sobre el quadre, sobre la novel·la...en fi...
-El que ja deus saber es que la “Mauritshuis”, el museu de la Haia, acaba de
cloure una exposició de pintura holandesa a Nova York. En tres mesos l’han
visitat unes 126.000 persones, llargues cues que es prolongaven pel carrer 70
fins enfilar-se per la Cinquena Avinguda. Un autèntic rècord de públic.
-I tot per veure el quadre de La Cadernera?
-No, es clar que no. Mira, en la “The Ftick Collecction” de Manhattan, es feia
una exposició de quadres amb el nom de “Vermeer, Rembrant i Hals. Grans
obres de pintors holandesos”, entre altres quadres més coneguts també hi havia
el del ocell que al coincidir amb l’èxit de la novel·la del mateix nom va
desencadenar un interès fora de mida.
-I coneixes el llibre? L’has llegit.
-No encara però en sé algunes coses. Per exemple que l’autora es una tal Donna
Tartt, una americana d’uns 50 anys, autora d’altres narratives, aquest es el seu
darrer llibre. La història es la d’un nen que va amb la seva mare a visitar un
museu de pintura a Nova York i mentre està contemplant el quadre de “La
cadernera” hi ha un atemptat i el nen queda orfe. La novel·la porta el nom del
ocell i sembla que hi juga una certa dosis de fantasia que la fa atractiva.
El viatge en avió els resultà còmode i amb la conversa no se’ls feu llarg. La
Lurdes era llesta i extravertida. Resultava una companyia agradable. Com també
previsora en excés, anava amb una bossa carregada de papers referents al cas
que els portava a la Europol. No havia oblidat de documentar oficialment les
joies de Tiffany’s que s’havien recuperat i que portaven per deixar-les en mans
de la Central.
A l’aeroport ja els esperaven amb un vehicle oficial. La Lurdes es donà compte
com en Junceda s’excusava demanant uns minuts d’espera i s’apartava per
consultar el seu correu electrònic. Bona coneixedora del seu cap, sabia el que
esperava trobar en Jordi i que la busca havia resultat estèril.
94
Els deixaren a l’hotel amb una cita per la reunió de la mateixa tarda que tenien
prevista per a les dues. Tornarien per recollir-los a les 13,45. S’haurien
d’adaptar a l’horari centre europeu i dinar d’hora.
No podia faltar la trucada a Barcelona, a la Comissaria. A en Junceda li
semblava que al no ser-hi ell les coses no marxarien. En Carles Climent no hi
era en aquell precís moment, però la mossa d’esquadra que atenia les trucades
telefòniques va poder tranquil·litzar-lo. El dia resultava vulgar com tots els
altres. Dos pisos en que havien entrat a robar. Una baralla en un bar amb una
doble agressió per una qüestió absurda...i un parell de tonteries més. Tot com
sempre i amb normalitat. En Junceda acabà amb la recomanació habitual:
-Sobretot si teniu alguna incidència important vull estar-ne al corrent. - el
tranquil·litzaren amb una resposta també habitual, i tots contents.
On les coses no anaven massa bé era a les Filipines. Dels cinc metges de MSF
tres estaven greus amb febres altes. Sembla que estaven afectats per un virus o
bactèria ambiental, i a pesar de la medicació donada, els antibiòtics, tan sols van
ser efectius en un dels malalts però als altres dos tot i les altes dosis
subministrades no resultaven eficaces.
Urgia fer anàlisis, i determinar quin tipus de cepa els afectava. Cosa que en el
dispensari no podien portar a terme. El més preocupant era l’estat de debilitat
dels pacients un de ells l’Àngels.
Els companys, com a metges coneixedors de la gravetat. Decidiren demanar
ajuda urgent a la Creu Roja americana i aquesta va atendre la demanda amb
eficiència. D’immediat envià un helicòpter que s’emportà els dos afectats a
l’hospital del portaavions George Washington que seguia fondejat a unes dues
milles de l’illa. Allà iniciaren les mesures per determinar el tipus d’infecció que
patien.
A La Haia i a l’hora prevista els d’Europol vingueren a buscar al Junceda i a la
Lurdes al hotel, el Lòpez argumentant que tenia feina i que es sentia ben
representat no aparegué. La Lurdes previsora a més de les joies trobades anava
amb el seu inseparable ordinador, com sempre ben preparada.
95
L’edifici on s’albergava l’Europol, era de recent construcció. Al entrar passaren
pels arcs de control i els facilitaren targes d’identificació. A partir d’aquell
moment ja no els deixaren sols.
A la sala de reunió ja hi eren els francesos, amb l’André Delafontaine que els
saludà afectuosament, se’l notava content de retrobar a una antiga amiga com la
Lurdes, l’acompanyaven un parell de col·legues. No hi faltaven els holandesos,
ni els homes de l’Europol encapçalats per mister Rob Wain Wrigt.
Va ser aquest que després de saludar-los va fer les presentacions corresponents.
No deixà d’expressar la seva satisfacció per tenir reunits policies de diverses
nacionalitats europees, en una tasca comuna d’assegurar la llei dins de la UE.
Demanà altura de mires i el màxim d’efectivitat. Tots excepte els holandesos
anaven sense uniforme.
L’holandès ho tenia ben planificat. Va concretar els motius de la reunió, els va
facilitar un dossier i els demanà que tinguessin present que es tractava d’una
missió conjunta i que per tant era convenient no reclamar possibles autories. Era
un home que demostrava estar habituat a portar reunions i a manar. En Jordi li
semblà que quan va fer els advertiments es dirigia discretament a la
representació francesa.
-Senyors, tenim dos assassinats, i tres atracaments a mà armada. Tres països del
la UE hi estan involucrats. França, Espanya i finalment Holanda. La nostra
missió es concretar els delictes aportant-hi les probes corresponents que
passarem a la judicatura de cada país. -I afegí
-Si la cosa no ha quedat clara ara es el moment de fer-ho. Algú de vostès vol fer
alguna pregunta?...No? Agafin la documentació que els hem facilitat.
-Els fets són els que es detallen a continuació:
En el dia, hora i any que s’especifica. Una dona aparentant ser clienta, es
presenta a la sucursal de Tiffany’s de París. Acabada la seva visita, al sortir
aquesta reté uns instants al guarda jurat amb la porta oberta facilitant l’entrada
violenta de tres persones armades que amenacen al guarda i a la dependència, i
en pocs minuts s’apoderen de les joies que en aquells moments estan exposades
en la botiga.
La dona no sembla sentir-se afectada per la intromissió dels delinqüents ni
aquests es preocupen de retenir-la o d’amenaçar-la. Fet que fa sospitar la seva
96
complicitat amb els atracadors. Aquests desfiguren el rostre amb una sèrie de
postissos.
Consumat l’atracament en pocs minuts, els delinqüents abandonen corrent la
joieria. I les càmeres de seguretat capten com un dels fugitius es atropellat. A la
vegada un dels atracadors se li acosta intentant ajudar-lo, al comprovar el seu
estat de gravetat extrema, a poca distància li dispara dos trets deixant-lo mort
estirat sobre l’asfalt.
Després de disparar i abandonar la seva víctima fuig en el vehicle causant de
l’atropellament que sembla conduit per una dona dona.
La víctima d’uns seixanta anys va indocumentada, no te antecedents però porta
un tatuatge al braç que el senyala com un possible ex militar francès. Finalment
se’l arriba a identificar com a Claude Minyón Lepen.
El de l’Europol, va fer una pausa i contemplant el seu entorn. Digué:
-Insisteixo. El que estic resumint ho tenen àmpliament documentat i que al final
haurem de consensuar. Per tant, sobre la marxa, poden mostrar la seves
discrepàncies. A cada pàgina, hi trobaran també relació de les probes
corresponents que tenim separades com a material inculpatori. Hi fem referència
a les imatges gravades tan del atracament com de la fugida i assassinat d’un dels
atracadors, per exemple. –i va seguir explicant.
-Uns temps després de l’atracament a París. Al nord de Catalunya en un
monestir de monjos de clausura, situat prop de la Seu de Urgell. Hi troben mort
degollat a un dels seus frares.
Porta un tatuatge i se l’hi troba un DNI francès que l’identifica com a Claude
Minyón Lepen, idèntic nom del mort a París i els dos lluint un quasi idèntic
tatuatge, el de tipus militar. També se li troba una estampa religiosa amb un nom
d’un cabdill magrebí un tal “Al-Samh“, un cadí Bereber de l’Edat Mitjana.
Els hi adjuntem fotografies : dels morts, dels tatuatges, del DNI frances...
Posteriorment: podem localitzar el domicili dels Minyón, autèntic nom del mort
a París, que vivia a Marsella amb una companya. La Minyón, que era visitada
sovint per un individu que s’identifica com el seu germà. Aquest sembla ser un
dels atracadors i concretament el que dispara sobre el seu company.
Quan es prova de detenir a la senyora Minyón, aquesta ha abandonat
precipitadament el seu domicili en companyia del que diu ser el seu germà.
Al convent català localitzem, un anell i unes arracades que formaven part del
botí de Tiffany’s. Trobada que confirma la relació entre els dos morts i la seva
97
participació en els fets de París. També identifiquem el monjo mort com a un ex
militar francès que darrerament havia treballat com a guarda de seguretat a
Tiffany’s, fet que li permetia conèixer les mesures de protecció de la joieria.
L’holandès va fer una pausa i a una indicació seva un dels seus ajudants va
oferir begudes als assistents: cafè, té o aigua. La majoria optaren per prendre
aigua. S’oferí a respondre les preguntes que creguessin avinents. No foren gaires
ja que tothom estava pràcticament d’acord. A més encara faltava acabar de
completar el informe. En Rob, consultà el seu rellotge i amb un ampli somriure
donà per acabada la reunió i els acomiadà citant-los per l’endemà a primera
hora.
Tan aviat arribaren al hotel la Lurdes que havia quedat callada en el trajecte, es
dirigí al Joan dient-li:
-La Àngels està ingressada en un hospital de la Navy americana., allà a les
Filipines.
En Jordi es quedà clavat. I es limità angoixat a esperar la resta del que li tenien
que acabar d’explicar. La Lurdes seguí:
-Sembla que té una infecció i li estan analitzant la seva naturalesa. Com sigui
que al dispensari en que treballava no tenien el necessari per tractar-la, els
americans s’han fet càrrec de ella i l’han hospitalitzat en el portaavions Geòrge
Washington.
-Greu?
-Sembla que està en bones mans.
-Com te’n has assabentat?
-T`he vist com contínuament estaves pendent del teu correu electrònic. I com
t’anaves preocupant. Era evident que esperaves notícies de l’Àngels que no
arribaven. I m’he pres la llibertat d’actuar. Confio en que aquesta intromissió no
t’hagi molestat. He aprofitat un moment per comunicar-me amb els MSF de
Ginebra. A Barcelona tan sols sabien que estava malalta però no més. He decidit
anar directament al nivell més alt. La trucada l’he fet des d’aquí. Trucar des de
la Europol ho fa més fàcil. Volia obtenir el màxim d’informació i en definitiva
es aquesta.
98
-No sé com agrair-t’ho. En realitat estava preocupat per l’absència de notícies, i
segueixo estant-ho, però al menys sé el que està passant. Has trucat a MSF en
nom de la Europol?
-Jo no, però la telefonista d’aquí al obrir la comunicació ella mateixa s’ha
identificat. Jordi no hi havia cap més manera. Pensa que he tingut que parlar
amb el director general d’acció internacional. Però estigues tranquil per aquest
fet. He parlat amb mister Rob Wain, i l’he posat al corrent. M’ha preguntat si es
tractava d’una amiga o familiar meva i li he dit que quasi. Curiosament ha pres
el nom de la Àngels i m`ha dit, que havia actuat correctament i que miraria de
poder fer-hi alguna cosa. Li he respòs donant-li les gràcies i que de moment ja
era suficient.
-Sé que t’agradaria poder parlar amb l’Àngels. Però es pràcticament impossible,
els de MSF de Ginebra, m’han explicat que ells tan sols tenen accés al part
mèdic oficial cada dia. Els professionals de la Navy, no atenen les trucades,
tenen altre feina. Els de Ginebra m’han facilitat una adreça electrònica pròpia
que ens permetrà entrar-hi sempre que vulguem.
-Lurdes! –en Jordi contempla a la seva ajudanta i acabà dient: -No sé que dir, ni
com donar-te les gràcies...!
-No cal que diguis res. Jo ja saps que estic en deute amb tu.
-No em deus res!
-Quan vaig cometre aquella equivocació, tu no tan sols em vas defensar sinó que
em vas posar al teu costat. Em salvares de caure en el buit dintre del cos. Si no
Hagués estat per aquesta actitud teva hauria abandonat el servei en el cos.
-Sortosament no ho vas fer. Ets una bona professional, no sabria que fer sense la
teva cooperació. -I la mirà amb simpatia. Veié en ella la persona que feia la
feina amb eficàcia i senzillesa, sense necessitat de copets a l’espatlla.
99
Capítol 14è. – La policia holandesa entre en acció.
I sonà el mòbil d’en Junceda. Era una trucada de Europol.
-Joan, sóc en Rob –en Junceda quedà sorprès de rebre la comunicació que li feia
el cap de la Europol, quan feia poca estona que l’acabaven de deixar. –Escolta
Joan, aquesta tarda he parlat amb la teva adjunt. M’ha explicat que estava
preocupada per una amiga seva doctora de MSF que està malalta en el
portaavions George Washington a les Filipines.
-Rob, he de confessar-te que aquesta doctora també es amiga meva, diria que es
algo més que amiga. I també jo n’estic de preocupat. -En Jordi no volgué
mantenir mals entesos i preferí anar amb la veritat pel davant.
-Ah, doncs en certa manera disposo d’una bona notícia per vosaltres dos mira,
acabo de parlar amb un amic que tinc en el George Washington. Es el
vicealmirant del vaixell, i no hi cap problema, el metge que la porta diu que us
farà una trucada ara mateix, i no té inconvenient en donar-vos la informació que
li demaneu. Us recomano que tingueu la línia telefònica lliure ja que trucarà tot
seguit. Entesos?`Fins ara i que tingueu bones notícies, amic meu –i sense donar
temps al Junceda per tal de donar-li les gràcies va tallar les seves explicacions en
sec.
En Jordi una vegada més quedà sense saber que pensar, els successos anaven
ràpids. La Lurdes el contemplava en silenci a l’espera de les seves paraules i ell
li explicà.
-Sembla que ara mateix el metge que porta a l’Àngels ens trucarà i ens donarà
notícies directes, no m’ho acabo de creure -i la va abraçar .
-Excusa’m, Lurdes.
-No passa res, Es obvi que estàs en tensió. Vols que et deixi? –i sense esperar la
resposta marxà cap a recepció, recollí la tarja de l’habitació i anà camí de
l’ascensor.
La trucada no es va fer esperar, però en aquells moments al Joan li semblà que el
rellotge estava aturat. Quedà sorprès per la fidelitat d’audició era increïble.
100
-Mister George Junceda? Sóc el major Sullivan, miss Bernat es la meva pacient.
Tinc entès que s’interessa per ella, i que desitjaria tenir notícies sobre el seu
estat. Em complau tranquil·litzar-lo i poder-li dir que aquesta senyora està bé,
segueix un procés de positiva recuperació. –I sense que en Junceda tingués
necessitat de preguntar el metge li anà detallant el problema d’infecció
ambiental que l’arribà a afectar, i com hagueren de fer un cultiu víric que resultà
altament eficaç. La malalta tot i que estable, seguia estant feble. –i
inesperadament li va preguntar, -mister George, desitjaria parlar amb ella? La
tinc aquí mateix, al meu costat.
-No hi ha res que em pugui fer més feliç. Puc?
-Sí, hi tant. Però tan sols un parell de minuts. Li ho prego, no convé cansar-la.
Li passo a la senyora Bernat.
La veu clara de l’Àngels sonà a música celestial en les orelles d’en Junceda.
-Jordi, quina alegria tan gran de poder-te sentir!... Perdona’m però les llàgrimes
em cauen cara avall, d’alegria saps? Creu-me si et dic que només d’escoltar-te ja
em sento millor...estic feta una bleda.
Va ser ella la que va encetar una conversa en que el significat de les paraules
quedaven pobres al provar d’expressar els sentiments que els embargaven. Era la
primera conversa desprès de que un fred i impersonal ordinador fos el vehicle
que els desvelà el fet d’estimar-se.
Després de conversar, va nàixer en el Jordi la necessitat de per primera vegada
poder-li agafar les mans i dir les mil coses que li bullien dintre. Desitjava poder
tenir-la a prop, deixant reposar els seus ulls en els de ella. Va ser una mínima,
comunicació que els renovà per complert.
L’endemà, la reunió de treball del grup de policies, va iniciar-se amb novetats. I
amb l’absència del senyor Lòpez, el delegat espanyol, que s’excusà per haver
passat una mala nit. Una nit que havia resultat molt curta, ja que sembla que
retornava a l’hotel en el precís moment que en Joan i la Lurdes sortien cap a
l’Europol.
En Rob Wain, el director europeu, els esperava novament amb el seu equip.
Començà excusant l’absència dels holandesos, dient:
101
-Senyors, tenim notícies i positives. He de assabentar-los que en aquests
precisos moments, la policia holandesa està provant de detenir a la parella que
buscàvem. De fet els han localitzat i els tenen rodejats. També hem obtingut
confirmació de que els delinqüents encara no han pogut vendre les joies. Es per
aquest motiu que sense diners els sospitosos, s’han vist obligats a robar en un
parell de benzineres. Han estat unes quantitats que no han resultat significatives.
Però que ens han proporcionat dades suficients per poder-los localitzar en una
àrea de descans en la carretera E 232, entre les viles de Vijk i Apeldorm. En un
motel situat prop d’un nucli de carreteres que els permetria poder fugir en
diverses direccions. Com sempre a prop de Amsterdam.
Així doncs, mentre esperem notícies i donat que el cas ja ha entrat en una fase
final. Miraré d’acabar també amb els comentaris sobre el raport que els varem
entregar.
Ahir els vaig explicar com l’atracament de la joieria Tiffany’s de Paris, havia
estat portat a terme per quatre persones tres homes i una dona. Hem pogut
establir una antiga relació dels dos homes actualment morts. Havien estat
combatents en el conflicte d’Argelia. Dos ex soldats entrenats en l’ús de les
armes i en operacions especials d’assalt. Això explica la efectivitat en el l’assalt
de París.
Sabem els seus noms, dels dos militars, el marsellès, el Minyón vivia amb una
companya que es diu Joanne Montaigne. Aquesta es la dona que apareix en les
gravacions de les càmeres de seguretat de la Tiffany’s, participant en
l’atracament. I es la que tenim localitzada en el motel. Ja tenim les seves
primeres dades que mostren una infància difícil. Neix en un suburbi de Marsella,
i es filla de mare soltera, aficionada al alcohol. No es cert el que ella diu
d’haver nascut a Argèlia i ser filla d’un funcionari francès.
Treballà durant uns anys en bars d’alterne de Marsella quan encara era menor
d’edat. En aquest lloc té diversos amics amb els quals conviu provant
d’independitzar-se de la mare que la maltracta. En un d’aquests llocs coneix al
marsellès i estableixen una parella en certa manera estable. Les persones del
barri, els veïns, la descriuen com una persona submisa, dolça, i majoritàriament
pensen que ho passa malament. Mancada de diners i amb un marit que no en
guanya i quan ni han se’ls beu. No té germans.
Que passa doncs amb el que diu que es tracta del seu germà? Tot fa pensar que
es un antic amic que quan li convé es presenta dient que és familiar i conviu
esporàdicament uns dies amb els Minyón. El marsellès creu que és germà d’ella.
102
No sap l’engany, o es fa el distret ja que aquest fals germà els ajuda a pagar
despeses.
El Minyón té un amic, antic company d’Argelia que ha treballat en unes
suplències com a guarda de seguretat en la Tyffany’s, coneix el protocol de
seguretat de la botiga. Aquest home es el que posteriorment trobarem degollat
en un convent de frares en els Pirineus. Entre l’home de la Minyón, el seu
germà, aquest amic i la Joanne decideixen atracar la joieria parisina. Els tres
homes amb la cooperació de la dona ho preparen meticulosament i porten a
efecte el robo que resulta exitós.
Les dubtes que teníem sobre la participació del monjo en l’assalt de París
s’esvaneixen al poder localitzar un anell i unes arracades que havien estat en
poder del frare. Les va separar possiblement per regalar-les a alguna dona que
difícilment arribarem localitzat.
Preparat o no, entre la dona i el germà eliminen al Minyón al intentar escapar de
la Tiffany’s. Ella l’envesteix amb el cotxe i ell el remata tot seguit amb uns tirs
de fusell a curta distància.
L’altre còmplice veu com rematen al Minyón s’espanta, fuig i s’amaga en un
convent on sap que hi ha un antic capellà del seu regiment a Argèlia. El capellà
ara pare abat, sembla que no el reconeix ni ell s’identifica. A pesar d’amagar-se
es localitzat mort degollat. Deixa una estampa amb un nom d’un antic cadí
magrebí. L’assassí intenta crear una falsa pista fent creure en una venjança del
passat i desvincular-lo del robatori de París.
Mentre passen els dies. Un d’aquests bufets d’advocats holandesos. De fama
dubtosa, que intervenen en els rescats de persones segrestades a l’Âfrica, es
posen en contacte amb l’asseguradora de Tiffany’s, proposant la possible
recuperació de les joies a canvi d’un rescat. Sabedors d’aquesta gestió, hem
intervingut aconsellant a la asseguradora que procuri donar-ne llargues, mentre
nosaltres provem de detenir-los.
En Rob Wain, donà provisionalment acabat el informe i demanà quines
modificacions calia portar a terme. A tots es semblà una versió correcte, excepte
els francesos que puntillosos presenten petites puntualitzacions, que la resta dels
assistents també accepten.
103
Mentre, en el motel proper a Wijk, els policies esperaven el moment adequat per
detenir a la parella fugitiva. El responsable del establiment, els havia reconegut i
una veu de dona, havia cursat una trucada a la policia local. Els avisos portats a
terme per la policia alertant de la presència dels sospitosos finalment havia donat
resultat.
El dispositiu estava camuflat per tal de no alertar a la parella. L’espera es feia
llarga i la temperatura de matinada no era agradable, però els policies ja
habituats aguantaven pacientment. A més aquest cop de cap manera podien
deixar que s’escapessin. Encara era matinada que la dona sortí sola dirigint-se a
recepció. En la mà portava una bossa. Era evident que estaven a punt
d’abandonar l’actua’l residència, seguien amb el sistema de canviar
contínuament de lloc per tal d’evitar el ser localitzats.
Els policies conscients de que estaven a punt d’entrar en acció, s’anaren
preparant. Algú va fer passar un termo en el que hi havia te encara calent. El cap
passà un comunicat a la central i demanà confirmacions d’última hora, se li
autoritzà a actuar i com es habitual, recomanaren evitar víctimes.
I decidiren actuar d’immediat, era el moment adequat. Dos policies, home i dona
sense uniforme, s’acostaren al motel simulant anar-hi en busca d’allotjament.
Deixaren el seu vehicle davant de la porta de recepció, i entraren. La cosa no
pogué ser més fàcil desprès d’identificar-se a la Joanne, procediren a comunicar-
li que quedava detinguda. No va oferir resistència, era com si assumís amb
naturalitat un fet esperat. Provà d’apropar-se a la porta, gest que els agents
impediren. Volia alertar al seu company? O va ser simple reacció.
Els agents confirmaren que tot havia anat correctament als de l’exterior. I
aquests es dirigiren cap a l’apartament amb l’ànim de rematar l’operació.
L’home devia estar inquiet, i separant una cortineta, aparegué mirant
furtivament per la finestra i pogué comprovar la aproximació dels policies.
Sense demora sortí fusell en mà, corrent fins un vehicle proper mentre feia un
parell de dispars d’avís en direcció als agents que s’apropaven.
Els policies es desconcertaren, no havien previst la reacció del delinqüent.
Tampoc esperaven que no anés en direcció al seu vehicle, i ho fes en direcció
oposada. Ignoraven que havia canviat l’automòbil habitual per un altre que ja
enia preparat.
A pesar de portar armilles antibales, els agents es deixaren caure en terra. I no
repel·liren els tirs, no tenien ordre de fer-ho. Abans d’entrar al vehicle, el fugitiu
104
encara va fer un parell de dispars intimidadors envers la policia llunyana, ho va
fer sense apuntar. I posant l’automòbil en marxa sortí a una velocitat
desenfrenada, aixecant fum i pols en mig d’un gran estrèpit.
Els policies quedaren quiets, sabien que no podria escapar. Les possibles vies de
sortida estaven ben barrades. En terra havien estès una ballesta de punxes. I a
uns metres al darrera blocs de ciment que impedien el pas. Els vehicles policials
també l’esperaven amb el motor en marxa. Intentà buscar una drecera en mig
d’un espai impossible creuant per la part enjardinada i anà a estavellar-se contra
un arbre.
L’altaveu policial el comminà a sortir del vehicle mans enlaire sense temor. Ho
va fer calmosament se’l veié reaccionant lentament possiblement degut a la
col·lisió estava una mica atordit. Seguia portant el fusell en la mà, mentre
donava una ullada al seu entorn per fer-se càrrec de si podia escapar encara que
fos corrent. Els policies repetiren la seva invitació a que deixés caure l’arma i es
quedés quiet. Que no fes cap moviment sospitós, de no fer-ho es veurien
obligats a disparar-li.
El moviment del fusell a penes va ser perceptible però s’anà elevant de mica en
mica i quan entrà en contacta amb la pell de la sotabarba, l’home va prémer el
gatell i caigué fulminat en terra. Sang i fragments del crani sortiren disparats
enlaire. Tan sols el -Nooo... -sostingut i desesperat de la Joanne precedí a la
mortal decisió. Espectadora distant, va provar de córrer al costat del company ja
cadàver. Però els policies sense violència, la retingueren. Només quedava un
culpable i aquest era ella. Aquesta va ser la primera reflexió que li acudí. I es
sentí terriblement desemparada.
Els policies la tractaren accentuant la correcció. Fins hi tot el cap holandès se li
acostà i li digué unes paraules assegurant-li que seria ben tractada. No havia
desitjat que l’home acabés suïcidant-se, tot el contrari. A més de resultar un
espectacle brutal, no deixava de frustar una feina del tot ben feta, el cap de
l’operació hauria volgut poder evitar aquest desenllaç. Sense posar-li les
manilles se l’emportaren a la central de policia holandesa de la Haia. La resta de
policies procediren a registrar a fons l’apartament i els vehicles, però les joies no
aparegueren.
La Lurdes aprofità per fer la seva prevista escapada al Museu Reial de la Haia.
Volia extasiar-se davant dels quadres de pintura flamenca, sense oblidar-se del
petit quadre de “La cadernera” “The goldfinch”. El comissari Delafontaine,
105
cansat dels seus col·legues de París, decidí acompanyar-la, coneixia el
Mauritshuis, però era una magnífica excusa per evadir-se. Quan en Junceda
s’assabentà del desenllaç del motel, preferí no dir-li res per tal de que pogués
gaudir tranquil·lament de l’anada museística.
Procedí a repassar el seu correu. I res de nou. Va ser a l’endemà que sorprès es
trobà amb una comunicació de l’Àngels, que procedí a obrir tot seguit, per
comprovar que les coses anaven molt més ràpidament del que esperava.
L’Àngels ja parlava del seu retorn.
Estimat Jordi, de mica en mica vaig millorant. He pogut
recuperar l’ordinador que m’han fet arribar els meus companys
abans de que efectuïn el previst relleu. Tornen a casa, cadascun a
la seva, cansats però satisfets de la feina portada a terme. Ha
estat dura, però per això n’estem encara més contents Llàstima
que al darrera nostre deixem un pa`s devastat amb unes ferides
difícils de superar: morts, desolació i encara més pobresa de la
que ja hi havia.
També vull ser franca amb tu. Sento la necessitat de prendre’m
uns dies de descans abans de que ens puguem retrobar. M’he
contemplat al mirall i ni jo mateixa m’hi reconec. Et prego que em
perdonis i deixa’m que em recuperi una mica. Físicament em
trobo molt desmillorada, per res del món desitjaria decebre’t.
T’estimo i et trobo a faltar com mai. Teva, Àngels.
P.D. Vull estar guapa per a tu. Oi que ho comprens? Perdona’m.
En Jordi quedà decebut. Certament que eren bones notícies però li hauria
agradat estar al peu de l’avió quan ella arribés a Europa. Fos a París o a Londres.
Decidí ser el màxim de comprensiu i es disposà a contestar aquella comunicació
d’immediat. I posà els seus cinc sentits per fer-ho de la manera més afectuosa.
També tenia que parlar amb Barcelona. Enviava diàriament els informes. Però
els successos d’ara eren suficientment importants com per fer-ho verbalment
amb en Jordi Llambí, el seu cap.
-Senyor, Tenim notícies.
106
-Que siguin bones Jordi. Aquesta gent ja m’estan atabalant. Em refereixo al
Conseller, al Arquebisbe de la Seu i fins el Vaticà si molt m’apures.
-Doncs puc participar-li que podem donar aquest cas com quasi resolt. Aquesta
mateixa matinada la policia holandesa ha detingut a la dona que va participar en
el robo de la Tiffany’s. El seu company ha acabat suïcidant-se.
-Quina esbaldida! O sigui que dels possibles encausats tots morts menys la
dona? Explica’m. Com s’han produït els fets?
-La parella fugitiva, havia entrat a robar en dues benzineres. Això ha permès
conèixer el sector en que es movien, i aquesta mateixa nit la policia els ha
encerclat en un Motel.
En un moment en que la dona ha sortit sola del apartament, els agents han
procedit a la seva detenció. Sense incidències. No ha estat el mateix amb
l’home. Ha pogut donar-se compte de que anaven per ell, ha provat de fugir i al
veure’s acorralat ha preferit disparar-se un tret.
-Lamentable. I teniu les joies?
-Doncs lamentablement no, però es un problema dels francesos no nostre.
Nosaltres precisament som els que hem aportat la única proba recuperada.
-Pensava fer una escapada a Barcelona, i la fare d’immediat. De fet els
interrogatoris a la dona supervivent els holandesos els començaran a fer dintre
d’uns dies. Nosaltres també haurem de fer els nostres, però preferiblement al
final.
-Cal portar-los a terme?
-Segons vagin les coses es possible que no tinguem que inculpar-la de res.
L’autèntic assassí es el que s’ha suïcidat. Tot depèn si ha existit encobriment o
participació en la mort del nostre monjo.
-I el delegat del Govern espanyol, el comissari el tal Lòpez. Que hi diu a tot
plegat?
- Tot i estar en el mateix hotel no li veiem el pèl. Crec que de quan en quan
parlava amb la Lurdes. Ara li demana que li redacti un informe per sortir del
pas. Entre vostè i jo, l’individuo s’ho passa bomba, treballa de nits i descansa de
dia. Em deia la Lurdes que la va convidar en una sessió nocturna de jazz.
107
L’home tocant la verra s’ha incorporat en una banda que es bastant popular a la
Haia. I segons la Lurdes no tan sols s’ho passa bé sinó que no ho fa gens
malament. El dia que hi era ella el van ovacionar en diverses ocasions. Sigui
discret, li ho prego.
-Pensava que es tractava d’un home gran i ara em parles d’un xicot jove.
-Que va! Es un home gran, que si no té els seixanta poc s’hi falta. Apart de tot
això, es tracta d’una persona educada, que ens deixa fer. Un solter que va per la
vida divertint-se i cau simpàtic als qui el tracten. No es mal tio. Crec que es
parent d’un alt càrrec en el Gobierno de Espanya-
-Perfecte, si es així deixem-lo tranquil i que es diverteixi tot el que pugui. En
quan a vostè l’espero en el meu despatx tan aviat arribi. I a la Lurdes, la deixa a
la Haia?
-Per pocs dies prefereixo deixar-la aquí. Encara pot produir-se algun imprevist, i
tampoc crec que tot plegat s’allargui, els de Europol són dels que van per feina.
– I així ho va fer amb gran satisfacció per part de la Lurdes, encara li quedaven
moltes coses per veure.
108
Capítol 15è. – La Joanne Montaigne – Madame Minyón.
A Barcelona la feina es multiplicava, i de la Haia de moment la Lurdes li deia
que les coses semblaven paralitzades. Mentre, es produí el retorn a Europa de
l’Àngels.
“MSF” va medicalitzar un avió que va volar fins a Zurich, portant també altres
pacients, ferits o malalts. El viatge es va fer llarg, era un avió comercial adaptat,
que va fer un parell d’escales per a reposar carburant. Complicat. doncs d’acord
amb els convenis internacionals en mesures de seguretat, cada vegada tenien que
deixar l’aparell sense passatgers. O sigui que en cada ocasió els malalts
estigueren obligats abandonar l’avió inclosos els que anaven en lliteres. Aquest
va representar un greu inconvenient i causa de més retard.
Arribats a Suïssa, els que encara tenien que seguir hospitalitzats ingressaren en
el Hospital Universitari de Zurich, el més acreditat de Suïssa. Entre el cos mèdic
hi tenen un parell de premis Nobel. La resta de passatgers, qualificats com a
convalescents com el cas de l’Àngels, seguiren el viatge amb tren fins a una casa
de repòs a Davos.
En Jordi hauria preferit que fos més a prop. Davos, està en el cantó Grisonés, no
deixava de ser a l’extrem est del país, i a més, eren de parla alemanya. Però
l’Àngels semblava contenta, es trobava cada dia millor i el seu temperament era
optimista, dels que no es queixen mai.
De Zurich a Davos va ser una experiència agradable. Dues hores i mitja enfilant-
se per un paisatge de altes muntanyes amb boscos plens de neu. Ella confiava
que amb aquests aires purs en poc temps tornaria a ser la mateixa.
En Jordi li feia broma recordant-li que havia anat a parar al centre mateix del
capitalisme. I afegia tinc el risc de que t’enamoris algun d’aquests milionaris
que ronden per Davos.
Ella li recordava que el lloc era bastant més que capitalisme. Els esports
d’hivern n’eren els reis. Tot l’any amb molta neu, pistes interminables i a més el
Torneig Internacionals de Hokey sobre Glaç, la famosa Copa Splenger.
No passaren gaires dies en que per fi, l’Ângels li envià fotografies. Primer del
entorn, d’aquell paisatge espectacular cobert de neu, i rodejat de cabines
telefèriques. Les primeres fotografies personals eren preses a distància. Amb el
109
pas dels dies la càmera se li anà apropant, ella es sentia més segura. En Jordi no
aprecia cap desmillorament, al contrari la seva figura equipada per combatre el
fred exhibia un rostre amorosit pel sol de les altures.
Ja sortia de la residència i feia curtes escapades. L’ultima al Sanatori Wald, on
en Thomàs Mann hi tingué a la seva esposa i lloc on hi situà l’acció de la seva
millor novel·la “La muntanya màgica” un gros volum reflexionant sobre la vida
i la mort dels pacients de tuberculosi que li valgué guanyar el Nobel de
Literatura. La residència la mantenien amb la mateixa ambientació d’aquella
època barroca, carregada de catifes i cortines sota la llum d’enormes llampares
de bronze regalimant llàgrimes de cristall. A l’Angels li semblà estar vivint en el
mil nou-cents.
El primer que en Junceda va fer al tornar a la Haia va ser anar amb la Lurdes a la
comissaria on tenien a la Minyon esperant ser interrogada. No hi havia gran cosa
de nou, segons la Lurdes. Els holandesos no posaren cap inconvenient a la seva
presència en l’habitació adossada a la que hi tenien a la Joanne. Naturalment no
hi faltava el gran mirall que permetia veure i escoltar sense ser vistos.
Allà coincidirem amb en Rob Wain, present en totes les hores que portaven
d’interrogatori. El saludà amb correcció cerimoniosa i el primer que va fer va ser
interessar-se per l’Àngels. Després senyalant la figura estàtica de la Joanne
preguntà.
-L’havia vist anteriorment? –No?
En Jordi la contemplà no sense quedar sorprès i desconcertat a la vegada. La
Joanna sola en aquells moments, amb els colzes sobre la taula dels interrogatoris
i les palmes de les mans a banda i banda dels polzes. Li recordà una d’aquelles
delicades porcellanes de Dresde. Reparava que mai havia especulat sobre
l’aparença d’aquesta dona que es conservava encara força jove. Els veïns de
Marsella s’havien limitat a dir que era bufona. Però aquí amb un senzill vestit
negre en posició meditativa el va sorprendre.
--Que opina Junceda?
-Senzillament me l’imaginava de mil maneres però mai com la contemplo ara.
No la sé veure assaltant la Tiffany’s o atropellant al Minyón. Per cert com ha
reaccionat davant el suïcidi del company.
110
-Potser es en l’únic en que hem pogut apreciar un cert grau d’afectació. Sembla
que realment existia un vincle d’afecte.
-I els interrogatoris com van?
-No s’hi resisteix. no posa cap inconvenient i contesta a tot el que li pregunten.
Miri Junceda, aquesta senyora s’ha forjat des de molt jove dins de l’adversitat.
Ara fredament valora la seva situació, quines són les seves úniques armes i les fa
servir amb eficàcia.
-En Jordi contemplà amb interès al Rob, era una persona que coneixia el seu
ofici. -Quines armes doctor Wain?
-Contesta a totes les preguntes però no carrega mai les culpes als demés. I en
Rob li allargà el full de les transcripcions.
I en Jordi començà a llegir:
-Parli’ns de la seva infància. Tenim entès que va ser difícil, que la mare la
pegava i que va ser ella qui la inicià en els bars d’alterne.
-La meva mare era una bona dona, va ser abandonada pel meu pare un
desconegut per a mi. Sense recursos, ho passava molt malament. Bevia, però que
volia que hi fes la pobra...
-I així també amb la resta. El Minyòn, era un bon home que l’ajudà a sortir de la
seva vida en els bars. L’altra, l’amic que es suïcida, segons ella era l’únic que li
demostra tendresa, l’estimava de veritat. Si l’un bevia i l’altre era un malfactor,
ella sembla trobar-ho normal en la seva experiència vital.
Quan li pregunten de qui va ser la idea de atracar la joieria. Diu que no ho sap,
no va esta en cap reunió preparatòria. La primera notícia va ser quan la feren
anar a la joieria i fes veure que s’interessava per un anell.
-I quan atropella al Minyón? Que en diu?
-Ah Jordi, allò va ser un accident, degut a la pluja. I si li pregunta per l’assalt a
les benzineres, també afirma que ignorava les intencions del seu company. Mai
ha tingut una arma, mai s’ha tapat la cara. Tota possible col·laboració ha estat
inconscient i forçada i coses per l’estil.
111
Aquesta senyora actua de tal manera que els magistrats rebran uns informes
benvolents. No podran deixar de pensar: Pobra noia. Preciosa i quina vida més
dura. Resumint Junceda, quatre anys de presó. I als divuit mesos al carrer.
-En Jordi no pogué evitar de recordar a l’home del Bon Pastor. El que degollà a
la seva esposa. El que sabia com el·ludir a la Justícia. I contemplà novament a la
Joanne, solitària, immòbil, recolzada pacientment sobre la taula. I pensà que el
doctor Wain potser tenia tota la raó. I acabà preguntant.
-I que se’n sap de les joies.
-En Rob va deixar anar una sorollosa riallada.
-La Joanne diu no tenir-ne ni idea de on poden estar. Mai li digueren res. Vostè
ho creu?
Quan el doctor Wain abandonà l’estança en Jordi demanà a la Lurdes que havia
calladament seguit tota la conversa mantinguda.
-I a tu que et sembla?
-El doctor i vostè són els experts, jo em limito a mirar escoltar.
Abans d’abandonar la Comissaria de la Haia, en Junceda parlà amb els
holandesos. Dintre de tres dies exactament, podria procedir al interrogatori de la
Joanna. Ho tingué clar, agafà un parell de peces de roba, les de més abric, el
necesser i anà directe a l’aeroport en busca del primer vol per a Zurich. A
l’aeroport mirà de comprar alguna tonteria per l’Àngels. En una perfumeria
estigué olorant essències fins descobrir el que ella feia servir. I li comprà un
flascó que demanà li emboliquessin per a regal.
-Miri senyor de la Haia a Zurich en el vol de Suisse Air en una hora pot estar
allà. Per anar a Davos, es millor que utilitzi un medi per carretera són unes dues
hores. El ferrocarril encara tarda una mitja hora més. Les reserves d’hotel, com
es temporada baixa a Davos tindrà infinitat d’opcions.
Aprofità el temps i per telèfon pogué parlar amb l’Àngels, contràriament al que
temia ella no deixà de mostrar la seva alegria quan li anuncià que pràcticament
ja estava en camí. Li donà el nom de la residència i el tranquil·litzà assegurant-li
que obtindria reserva en el mateix lloc.
112
-T’espero boja d’alegria. T’estimo més que mai. No podies tenir millor idea. –-
aquesta va ser la seva reacció davant la vinguda d’en Jordi.
El que ell no podia imaginar es que en el aeroport de Zurich l’estava esperant
una Àngels somrient i afectuosa. Estava més prima, però la vida a l’aire lliure
havia amorenat la seva pell i la feia força atractiva. S’abraçaren. Es besaren i
decidiren quedar-se aquella nit al mateix Zurich. Eren masses les ganes d’estar
junts i poder dir-se totes aquelles coses que fins ara encara no havien estat
compartides.
-M’he tornat ploranera, encara estic fluixa, abans no em passava, digué ella
mentre recollia discretament un parell de llàgrimes que li lliscaven cara avall.
Però es de l’alegria de tenir-te aquí. Jordi, es la primera vegada que estem junts
després de saber que m’estimes.
En Jordi tan sols disposava de tres dies, ho parlaren, ella també podia i per fi
decidiren passar els tres dies sencers a Zurich, s’estalviaien les hores d’anar i
tornar de Davos. Des d’una cafeteria, consultaren per Internet, les possibilitats
d’obtenir habitació en un hotel. Donada la temporada pogueren aprofitar una
bona oferta. Calia fer-ho doncs Zurich es de les capitals més cares d’Europa.
Però en compensació ofereix oportunitats.
L’Àngels potser influïda per la presència d’en Jordi estava plena de vida. A ell li
preocupava que pogués cansar-se i l’obligà a fer una vida tranquil·la similar a la
que feia a Davos. Tot i això no pogué evitar que volgués anar a rondar per el
barri antic, que visitessin les esglésies de Sant Pere i la Fraumunsterkirche, la
que llueix els preciosos vitralls de Chagall. Deambular per els carrers de moda
com la Bahnhofstrasse o la Niederdof. Però en Jordi sempre procurava
intercalar-hi estones de repòs en diverses cafeteries del mateix camí. Els dos es
sentien plens de felicitat i aquells pocs dies passaren sense quasi donar-se’n
compte.
L’Ângels sentí un plaer molt especial compartint opinions amb en Jordi. Tenia
intenció d’abandonar MSF. I exercir la psiquiatria en algun hospital de
Barcelona. Sabia que no tindria cap dificultat en trobar ocupació, tenia més
d’una oferta però totes en l’atenció privada. En la pública hauria de presentar-se
a les oposicions. I dissortadament amb la crisi, la sanitat pública en lloc d’oferir
places, les reduïa. Discutiren a on viurien junts, si a casa de ell o en la de ella.
En Jordi ho tenia clar. Quan tornés a Barcelona després de veure les vivendes,
podria escollir la que a ella més li agradés. A no li faria res canviar de casa.
113
No podia deixar de contemplar-la embadalit i quan li digué que la trobava més
preciosa que mai. L’Àngels li ho agraí ja que l’ajudava a recuperar seguretat en
ella mateixa. Sentir que ell l’estimava i que la trobava atractiva l’animava a
superar certs temor.
Al segon dia de l’estància a Zurich el telèfon de l’habitació registrà la trucada de
Herr Happel. S’identificà com a comissari de la policia suïssa i bon amic del
doctor Wain per ell coneixia la presència d’en Jordi a Zurich. Desitjava poder-lo
conèixer. En Jordi intentà excusar-se dient que marxava a l’endemà i que no
podia demorar el seu retorn a la Haia. El comissari digué que ho sabia, com
també que compartia estada amb la seva novia. Tot i així no volia renunciar a
poder-lo conèixer. La seva proposta era la de recollir-los a l’hotel i la seva
esposa organitzaria un sopar informal a casa seva aquella mateixa tarda nit. Ella
era delegada de la Creu Roja i tenia ganes de conèixer a la doctora Bernat, sabia
que acabava de tornar de les Filipines i tenia interès en tenir notícies de primera
mà. Al Jordi no li donà temps a poder negar-se i aquella mateixa tarda el propi
comissari passava per l’hotel i els recollia.
L’Àngels no tenia res per posar-se, només el vestit que portava a sobre. En Jordi
s’oferí a acompanyar-la a comprar el que precisés. Però va ser en va, decidí
d’anar amb el que tenia. En Jordi li assegurà que el vestit que portava li esqueia
perfectament.
El comissari vivia a la part alta de Zurich la ciutat més gran i la de major
potencial econòmic de Suissa. Era el cor: de la banca, de les asseguradores i del
autèntic poder polític del país. No era en va que Davos, proper a Zurich, fos lloc
de trobada de l’economia mundial. Va ser oportú que fos el mateix comissari
que s’ocupés d’anar-los a buscar i a retornar-los al hotel. Els carrers de la ciutat
no deixaven de ser complicats.
El suís era una persona cordial, oberta. Al Jordi li recordava la figura que
presentaven en pantalla del comissari Maigret. L’esposa es dedicà en cos i
ànima a l’acolliment de l’Àngels. Era una dona elegant, habituada a moure’s
entre gent important, i a fer sopars improvisats, com aquell, amb amics.
Sopar sense tovalles. Amb individuals els oferiren una fondue de formatge, unes
postres de xocolata. L’habitua’l suc de poma o vi. Tot del país, tan el formatge,
la xocolata o el vi. Suïssa no es lloc de vi però als Grisons es cultiva la varietat
del pinot noir. El suc de poma es un clàssic i no cal dir que la xocolata helvètica
es apreciada, ells foren els descobridors de la xocolata amb llet.
114
La conversa entre les senyores era animada. Creu Roja des d’aquesta ciutat va
fer enviaments a les Filipines per pal·liar els danys dels temporals i la senyora
de la casa s’interessava per conèixer detalls de com havien estat rebuts.
Herr Happhel contràriament al comissari Maigret no fumava i en Jordi tampoc.
Tot hi així després del sopar s’instal·laren en un racó on el suís li oferí un licor
de cireres que resultà quasi dinamita. El comissari abordà d’immediat el cas de
l’assalt a Tiffany’s. Demostrà que n’estava més informat del que aparentava, i
que el seu veritable interès era conèixer l’opinió del Jordi.
-Amic Junceda, no li faria cap pregunta sobre el cas, si el mateix Rob no
m`hagués fet la observació de que aprofités la seva vinguda a Zurich per tal de
poder-li facilitar certes apreciacions delicades i saber que en pensa. Tingui
present que Tiffany’s es una empresa de Zurich, i que també ho es
l’asseguradora. Deixi’m dir-li que valorem degudament el fet de que la única
proba material de robatori que posseïm l’han aportat vostès i ens era
imprescindible.
El Suís a pesar de ser un home del cantó alemany, i que solia concretar amb
poques paraules, quan ho precisava tampoc no les estalviava, però sempre sense
gesticular. Demanà al Jordi que li comentés el que havia passat a l’abadia dels
Pirineus.
En Jordi breument li ho va explicar resumint-ho: la mort del monjo i la trobada
de les poques joies.
-L’amic Rob m’explicà que vostè anà a Marsella i provà de trobar-se amb la
Joanne, mentre els francesos badaven. En Rob el valora moltíssim, quan
s’ampliï la Europol, li agradaria tenir-lo amb ell. –i sobtadament va afegir -Sé
que ja ha vist a la Joanne Minyón. Digui’m herr Junceda. que en pensa?
En Jordi no deixà de quedar sorprès davant d’aquesta pregunta. Però intuí que li
estava demanant una opinió en la que hi estava interessat. Cuidà de mesurar la
seva resposta.
-Poca cosa li podria dir, precisament per que encara no he arribat a parlar amb
ella. Tan sols la he contemplat i escoltat a través del vidre de la sala
d’interrogatoris. Tot i aquest fet he de confessar que sorprèn pel seu físic delicat,
la seva forma de comportar-se sempre correcta i sense gens d’agressivitat. No hi
descobreixes a una persona que a treballat en bars nocturns i que ha compartit la
vida amb persones dubtoses. L’aparença podria ser la d’una integrant d’un club
115
de bridge. I per damunt de lo dit posseeix la rara qualitat d’inspirar empatia des
del primer moment. En una pel·lícula tan sols podria representar el rol de la
bona noia.
El comissari se’l contemplava atentament mentre donava curts moviments de
cap afirmatius fins que preguntà:
-Pensen demanar l’extradició d’aquesta senyora?
-En principi, no. A menys que en el interrogatori resulti còmplice del assassí del
monjo. Cosa que dubto.
-I per ocultació a la justícia d’un fet delictiu?
-En principi sembla que nega conèixer tot allò que no li poden imputar. No, no
crec que ho fem això d’extradir-la. L’autèntic culpable, en definitiva ja es mort.
Amb una declaració confirmant l’autentica autoria i el fet de que aquest es
suïcidà el cas ja el donarem per conclòs. No val la pena d’anar més enllà.
-Ja ens va bé. Desitjaríem que aquesta senyora no afronti més càrrecs. Miri herr
Junceda, certament els policies tan sols tenim que treballar amb fets
comprovables. Però no deixem de tenir intuïcions que tot i la seva fragilitat
poden convertir-se en evidencies importants. Tenim un parell d’indicisque per a
nosaltres són rellevants. Li explico:
Vostè difícilment pot saber-ho, però jo sí. Junceda, l’asseguradora no ha
gestionat la pèrdua de les joies de la Tiffany’s. Ni de moment pensa fer-ho. Es
una evident senyal que mantenen discretes converses amb alguns advocats de
Amsterdam i acabaran pactant el rescat de les joies. No és legal però com podem
demostrar que proven de fer-ho? Arribaran a un acord i aquí no ha passat res.
Tots satisfets. Tots hauran fet el seu negoci.
Diners en una banca de les illes Caimàn. Els lladres els facilitaran una adreça
postal on podran recollir un sobre que contindrà la claueta d’una bústia i una
adreça de: una estació de tren, una terminal aèria o una oficina de les que es
dediquen a donar aquests serveis. En una d’elles, podran recollir les joies. Ni
coneixerem la cara dels advocats que es forren amb aquests serveis. Preocupant.
Una segona qüestió. Anem a la Joanne. Si l’asseguradora paga un rescat veurà
que dels quatre participants, tres ja són morts, ara tan sols hi ha una beneficiaria.
Ella
116
Un detall més: Els del motel resulta que no foren els qui alertaren a la policia.
Va ser una veu anònima de dona, distorsionada naturalment. La trucada es va fer
des del motel i a aquella hora tan sols hi havia un empleat, un home que no ho
va fer.
En Jordi al·lucinava. No pogué per menys de preguntar –I creuen que va ser ella
mateixa?
-No ho sé pas. Sé el mateix que vostè. La veu es limità a informar de que havia
detectat una parella que semblava la que figurava en les circulars de la policia
neerlandesa.
El comissari seguí dient.
-Portem temps al darrera d’un grup especialitzat en organitzar aquests
atracaments a joieries. -En Jordi coneixia l’existència d’aquestes trames que ja
havien actuat en varies ocasions a Barcelona. Però ignorava que la policia suïssa
i la Europol estiguessin en el difícil intent de desarticular-les. I seguí interessat
les explicacions del comissari.
-En aquestes accions, hi sol figurar una dona que acaben perfilant el cop. Visiten
els establiments escollits, compren alguna tonteria i quan surten ja ho fan amb la
informació precisa. Croquis de l’establiment, nombre d’empleats, mesures de
seguretat. Solen ser senyores capaces de no despertar sospites. Actuen amb
discreció.
Sospitem. Millor dit. Estem quasi segurs que la Joanne Minyón ha fet aquesta
funció en el robo de la Tiffany’s. I que al seu darrera hi ha la “Smih&Smith” la
que ha encarregat la defensa jurídica de la senyora Minyón. Una companyia de
la que tenim indicis de que es tracta d’un grup delictiu important però que fins
ara no em pogut actuar contra ella.
La “Smith” Es una companyia d’inversions que mou importants capitals la
majoria provinents de negocis de dubtosos. Mai assumeixen un risc, no
s’exposen, no deixen rastre de les seves operacions. Però ara tenim a la Minyon,
que podria convertir-se en el testimoni de càrrec que precisem. i amb ella
podriem actuar seriosament contra la “Smith&Smith”. En Rob la està treballant i
sembla que estem a punt de assolir-ho.
-No sembla aventurada aquesta presumpte relació de la Joanne amb la
“Smith&Smith”? N’estàn segurs?
-Entenc que per emprendre una acció d’aquesta naturalesa no es pot fer sense
una base ben ferma. Portem temps darrera de la “Smith” sense decidir-nos. Es
117
vostè que ens ha permès establir la relació entre la Joanne i la companyia.
Varem descobrir: que la Joanne d’immediat conta amb el suport d’un advocat
important, que aquest treballa per a la “Smith”. També que ells dos la Joanne i
l’advocat són antics amics, l’home havia viscut uns anys a Marsella freqüentant
un bar de copes en el que casualment hi treballava també la Joanne. Disposem
d’informació en la que aquest advocat segueix anant a Marsella i que el
contactee amb ella encara perdurava. Jordi, aquest advocat es un executiu
important en la companyia sospitosa, no es tracta d’un qualsevol.
-Vaig de sorpresa en sorpresa. Comprovo que vostès treballen amb rapidés.
Crec que es tracta d’una informació important, que permet descobrir qui hi ha al
darrera d’aquest assalt.
-Per nosaltres encara es més. No es tracta d’aclarir un delicte. Sinó la possibilitat
d’actuar en contra d’una autèntica màfia. En quan a la informació que tenim, no
li sorprengui gens ja portem temps controlant els moviments d’aquesta gent,
entre ells aquest advocat.
- Entenc. Demà passat tenia previst interrogar a la Joanne. –Digué en Jordi.
Ignorava el que m’ha explicat m’adono que la mort del monjo adquireix unes
dimensions insospitades.
-Amic meu, estem intentant desmantellar a la “Smith” per complert. Miri
Junceda, ens cal més temps. Li voldríem demanar que ajornés el interrogatori a
la senyora Minyón un parell de dies. Al dir voldríem ho demano també en nom
del doctor Rob.
-Davant del que m’ha explicat no m’hi puc negar. Però li agrairia que encara fos
més explícit. Li ho prego
-No faltaria més. Li explico: Acabem de fer una oferta a la Joanne: impunitat a
canvi d’una declaració formal posant al descobert els aspectes delictius del grup.
La compensaríem amb protecció.
-Suposant que estigui disposada. Dubto que renuncií al rescat del botí, després
d’haver portat a terme el cop, amb tantes fatigues i els tres morts.
-Tampoc li faríem renunciar a res.
-Poden fer-ho? Poden agafar a aquesta senyora i alliberar-la sense més?
118
-Sí, si passa a convertir-se en col·laboradora del jutge. A més, repari que de
poca cosa se la pot acusar. A penes existeixen probes importants en el seu
contra, i els seus còmplices, els autèntics culpables tots són morts.
-Complicat i arriscat. Poden venjar-se eliminant-la.
-Nova identitat i un lloc en que ningú la pugui reconèixer. Tot previst.
-I ha acceptat?
-Quasi. En Rob simplement l’anà a veure ho està treballant i sembla que amb
moltes possibilitat d`èxit. Li donà un document demanant-li que el llegís amb
calma. Estem a l’espera, però convençuts que acabarà accedint.
S’havia fet tard i l’Angels evidenciava cansament, el comissari amablement es
brindà a retornar-los a l’hotel. Encara els quedà part de l’endemà per apurant les
hores fer projectes per el dia en que l’Angels pogués retornar a Barcelona. Es
sentia feliç tan sols en pensar-ho. L’endemà ella l’acompanyà fins l’últim
moment de la sortida de l’avió i agafant un taxi retornà a Davos.
Els dos feliços, i en Jordi a més sense deixar de tenir present la conversa
mantinguda amb el suís decidit a retardar el interrogatori a la Joanne.
119
Capítol 16è. – Novament a la Haia.
A l’aeroport de la Haia hi havia un moviment inusual de policies controlant la
sortida dels passatgers. La Lurdes esperava impacient l’arribada del Jordi volia
assabentar-lo dels darrers successos.
-Sembla que està passant alguna cosa amb tanta policia? Preguntà en Jordi tan
sols en veure-la
-Encara no ho saps? En Rob t’està esperant a comissaria. El fet es que acaben
d’assassinar a la Joanne. En Jordi sorprès s’aturà un moment murmurant.
–Com pot ser! Com poden matar a una persona que està segura a la presó?
-La `policia local la va portar al motel on va ser detinguda per efectuar la
escenificació del suïcidi del company. En un determinat moment la Joanne va
caure desplomada en terra. Des d’un terrat proper li havien disparat amb un rifle
de precisió equipat amb silenciador. Els holandesos tardaren en adonar-se del
que realment havia passat. Al no sentir el soroll del tret no repararen que no era
un desmai fins que van comprovar com brotava la sang. Un sol tret directe al
cor. Evidentment el franctirador era un expert, amb un sol tret en tingué
suficient.
Un vehicle policial els esperava per conduir-los a la comissaria on trobaren al
Rob Wain furiós maleint la manca de previsió dels holandesos. Però la seva
indignació no el privà d’actuar amb contundència. A partir d’aquell moment la
seva impaciència el portà a precipitar els esdeveniments. Va agafar l’advocat de
la Joanne i de moment el tenia retingut en el seu despatx. Tan sols li digueren
que tenia que contestar a unes preguntes. I allà el tenia en Rob, aïllat i esperant
ja feia una bona estona. L’advocat minut a minut restava més intranquil.
En Rob s’alegrà de veure al Jordi i a la Lurdes, mentre els deia.
- No marxeu, et necessito Jordi. Li hem de fer pagar car el que ha fet aquest
malparit. En les últimes vint-i-quatre hores tan sols ell va parlar amb la Minyón,
era l’únic que podia saber que ella acabaria firmant el plec de càrrecs. Aquest
desgraciat es culpable del que ha succeït –es referia naturalment al advocat
sol.litari en el seu despatx.
120
Una veu telefónica es va fer sentir a través d’un petit altaveu, en Rob s’hi apropà
expectant.
-Jefe tot com ho has previst. Tenim les autoritzacions judicials i els que han anat
al seu buró han trobat en el fax, les fotocopies buscades. No han tingut que
buscar gaire, ho tenia tot a mà.
-Bravo. Necessito tot seguit que m’ho porteu aquí.
-Si no t’ha arribat, es qüestió de pocs minuts, el motorista ja fa estona que ha
sortit.
La funcionaria del control, l’avisà per el intèrfon. L’Apphhel, el suís estava en
línia. Sembla que ja havia mantingut diversos contactes amb en Rob, estava al
corrent del assassinat de la Joanne. En lloc de desanimar-se per la pèrdua del seu
testimoni, urgia al Rob a que obtingués, com fos, el testimoni del advocat.
No volia renunciar, de cap manera a perdre l’oportunitat d’actuar sobre la
”Smith” amb la Joanne ho tenia coll avall. Per això va rebre com a positiu el fet
de que en Rob hagués actuat amb tanta rapidesa i hagués pogut obtenir les
probes que inculpaven a l’Eduard Montfort, l’advocat
-Per favor Rob, no em fallis. Necessito probes que resisteixin l’atac dels millors
gabinets d’advocats. Aquest home ens es imprescindible i el tenim ben acorralat.
Fes que col·labori...Rob, ho necessito...!-clamava el de Zurich
-Tranquil Apphel. T’ho prometo. –Sí, sí...Està aquí, en Jordi acaba d’arribar. No
et preocupis que col·laborarà. -no hi fa res que ja no hi tingui interès personal. –
Sí ja ho sé que el seu cas està resolt. Però es un professional. Ens ajudarà en el
que pugui. –Igualment Apphel.-Que sí que et mantindré al dia. -I va abandonar
la comunicació.
-I girant-se cap el Jordi, li demanà. L’Apphel està neguitós, tenia coll avall el
poder desmantellar a la “Smith”. Ara hem de poder substituir el testimoni
inculpatori de la Joanne per el del seu advocat. Necessito que prenguis part en el
interrogatori.
En Jordi el contemplà pensatiu i va exclamar.
-Desapareguda la Joanne. A partir d’ara, que passa amb les joies robades. Ella
era l`única que podia saber on les havien camuflades. Les donem per perdudes?
121
-Amb tot l’embolic creu-me que encara no hi havia parat esment. Molt em temo
que tens raó Jordi. Ara bé, si aquesta gent han decidit eliminar a la Joanne, es
que d’alguna manera saben com accedir a les joies robades. Però ara, anem per
feina.
I l’invità a seguir-lo fins el lloc on estava l’advocat, no sense abans posar-lo al
corrent de la tàctica prevista. Tenia fe en el que pretenia fer, segur de que
l’advocat acabaria cedint per més que s’hi resistís.
Les coses seguiren desenrolant-se ràpidament. En Rob juntament amb en Jordi
es passaren vuit hores interminables alternant-se en el interrogatori de l’advocat.
A pesar de que no esperava veure’s implicat en una sessió tan compromesa, en
Junceda no deixà d’entrar-hi amb ganes. A penes un entrepà, aigua i cafè.
S’anaven rellevant per tal de que l’advocat no assolís un moment de distensió.
Pressionaren insistentment i finalment el Montfort va tenir que cedir. Estava
disposat a declarar en contra de la “Smiht&Smiht”. Facilitaria a més les dades
comprometedores que tenia en poder seu i acusaria a la companyia de la mort de
la Joanne. En compensació li prometeren considerar-lo con testimoni
col·laborador de la justícia. En Rob li allargà un document per tal de que el
signés.
La cosa no havia resultat ser fàcil. El Montfort amenaçà a denunciar els abusos
de la policia al seu Col·legi Professional. -“ -Exigí un advocat. Reclamà els seus
drets. Demanà que avisessin a la policia holandesa. Es negà una i mil vegades a
signar res, tot eren fantasies. L’estaven retenint contra la Llei, exigia que el
deixessin marxar. Tot plegat ho acabarien pagant-ho car. I faria rodar els caps
del Rob, del Jordi i de tots els policies que hi havien intervingut.
Però s’enfonsà quan en Jordi li presentà l’autorització judicial per la que el jutge
els havia autoritzat a procedir en la seva contra, per tant podien: retenir-lo,
escorcollar la seva oficina, requisar els ordinadors i controlar el seu mòbil.
Intervingut a partir del moment immediat a la mort de la Joanne i que ara la
Europol recuperava amb els missatges entre el Montfort i la “Smiht&Smiht”.
Tot i les hores seguides de tensió, i les evidències presentades, l’advocat seguia
enrocat negant-se a signar. Estava espantat temia per la seva vida. I en Jordi va
jugar la darrera carta retirant-li els papers a signar i encarant-se amb l’advocat li
va dir:
-S’ha acabat, ja m’ha acabat tota la paciència possible, no cal que signi res.
Vosté es un desgraciat culpable de la mort de la Joanne, li carregarem tot: des de
122
la mort del monjo, l’atracament de la Tiffany’s a l’assassinat de la Joanne. Rob
m’oposo a que li ofereixis la possibilitat de presentar una declaració exculpant-
se. No penso perdre ni un moment més darrera d’aquest delinqüent. Si no podem
acusar als de la “Smith” més igual, que ho pagui ell com únic culpable. I
dirigint-se directament a l’advocat li digué fredament.
-El passejaré per la Haia. Diré a la premsa que vostè està disposat a desvelar les
activitats il·legals de la “Smith&Smith”, i no pararé fins que li foradin el cap
d’un tir des del terrat més proper...com varen fer amb la Joanne.- es mantingué
callat observant-lo fredament
-L’advocat esdevingué encara més pàl·lid, aquesta última advertència era el
darrer cop de gràcia.
En Rob seguí la jugada agafant al Jordi pel braç tot dient-li
- Estàs esgotat, no t’ho prenguis així. Al meu despatx hi tinc una cafetera, ves i
pren-te un bon cafè i torna més descansat.
En Rob acabà per rematar definitivament el clau dirigint-se a l’advocat dient.
-Bé, Eduard, t’hauré d’ingressar en presó. Ja has escoltat al que pots enfrontar-te
de manera absurda. S’aixecà tragué unes manilles i li demanà que presentés els
canells. –la reacció de l’advocat va ser immediata, va acabar murmurant:
-Per favor. Signaré, signaré el document –cansat decidí claudicar. Sabia, com
advocat que en la situació en que es trobava el millor era acollir-se als beneficis
de col·laborar amb la justícia. En Rob es comunicà amb el jutge de guàrdia que
el deixà lliure però amb càrrecs. Però ell preferí quedar sota protecció policial.
En Rob per fi exultava. Tan prompte tingué el document signat va traspassar el
contingut a Zurich, al seu col-lega Apphel. Els suissos portaven hores esperant
poder actuar contra la “Smiht&Smiht”. Actuaren ràpidament, volien evitar la
fugida dels responsables i la destrucció de probes. Les oficines foren d’immediat
intervingudes, i curosament escorcollades. La llista de detinguts es va fer llarga.
Els policies primer i posteriorment els jutjats es veieren saturats.
Els telèfons mòbils i els ordinadors intervinguts foren probes definitives
confirmant el caire delictiu d’una societat anònima que aparentment es dedicava
a gestionar inversions. Ara calia ordenar-ho per responsabilitzar-los no tan sols
de la mort de la Joanne, sinó també com a promotors de l’assalt a la Tiffany’s de
123
París i d’altres joieries que podrien sorgir a mesura que es classifiqués la
documentació recollida. Seguiria el blanqueig i l’evasió de capitals. Déu ni do!
La dona del suís, la senyora Apphel, al retornar d’una reunió de la Creu Roja
local. Trobà una nota del marit en que li deia que no l’esperés en tot el dia, ja
que se li havia girat feina. Sabia que això volia dir que ni ell sabia quan podria
tornar a casa. I decidí sortir, però en lloc d’anar-se’n de compres, era temps de
rebaixes. Preferí agafar el cotxe i anar-se’n a Davos a veure l’Àngels.
Li despertava simpatia. Coneixia a fons a la seva institució, la Creu Roja, però
des d’un despatx. La seva nova amiga havia estat en els llocs recentment més
problemàtics. No volia deixar de conèixer les seves experiències. I se’n va anar
a Davos per compartir unes hores amb ella.
De la informació desitjada, de les simples anècdotes, a mesura que la llum
diürna declinava, la conversa es va fer més íntima, evidenciant que l’Àngels
seguia traginant velles ferides. De mica en mica, a mesura que passava el temps
també fluïren les confidències. L’Àngels exclamà
-Per quan et deixen d’estimar hauria d’existir l’antídot corresponent. Com aquell
que es pren unes pastilles i tot superat. Però aquest remei es inexistent – a més la
mort d’aquell company, va ser completament absurda, en un país llunyà i
estrany. Certament. M’havia deixat d’estimar. Però la seva desaparició em va
afectar profundament. Si ens afecta la mort injusta de tanta gent a la que no
coneixem com no tenia que afectar-me la d’una persona que jo havia estimat de
veritat.
La suïssa commoguda, veia com anaven aflorant els sentiments d’aquella dona
forta, capaç d’anar món enllà enfrontant-se a situacions ben compromeses, i ara
envoltada encara per els seus propis fantasmes.
No deixà de ser dura, l’aparició de les memòries de la Mercè Junceda. De cop i
volta entrava a conèixer els sentiments més íntims de la Mercè. Arribar a sentir-
se testimoni d’un amor que encara que no ho volia no deixava de fer-li mal.
-I varen ser precisament aquestes memòries, les que em portaren a conèixer i
posteriorment a enamorar-me d’en Jordi. Tot i el temps passat, un recel em feia
sentir incapaç d’estimar novament. En Jordi m’atreia a pesar de no voler sentir-
m’hi. Volia creure que tan sols era una reacció estúpida. Sóc psiquiatra i a pesar
de que sóc incapaç de psicoanalitzar-me. Em vaig crear la certesa de que la
meva inclinació envers al Jordi tan sols podia ser passatgera.
124
Però em sentia feliç quan el veia. Ansiosa esperava el moment de la seva
trucada, necessitava sentir-me a prop de ell. I quan en Jordi en mig d’una
febrada, em confessa que m’estima. Exultant d’alegria em falta temps per dir-li
que jo també comparteixo aquest sentiment. De cap manera no volia perdre’l.
Sense dubtar comprovava que un nova força naixia dintre meu amb més força
que mai i superant tots els temors anteriors.
La suïssa va anar fent seu el relat, compartint sentiments i afectuosament allargà
la mà envers l’Àngels fins agafar-li la seva
-Es evident que ho has passat malament. Però també ho és que ho has superat.
La realitat es que t’estimesde veritat al Jordi. No el conec a fons però el meu
home en parla molt bé. Creu-me Àngels, aprofita aquest nou moment i proba de
ser feliç amb ell. -En aquell precís moment el mòbil es va fer sentir. Era el marit
de l’Happel.
-Soparem junts o vindràs més tard? –inquiria ell. I afegí: -demà al matí me’n
vaig a la Haia i voldria que avui poguéssim sopar junts.
-Haurà de ser en un restaurant. Estic a Davos i no tinc temps de preparar res.
Amb que vas a Holanda?
-Aniré sol amb l’helicòpter, disfruto manejant-lo. En quan al sopar podem anar
al restaurant proper, “La sirenne”.
-Estic a Davos amb l’Àngels. Vindrà amb mi a Zurich. L’he invitat a sopar
juntes, espero que no t’importi. -Reserva lloc també per a ella.- Sabia que hi
estaries d’acord.-Gràcies per trucar-me, fins la tarda amor meu.
I dirigint-se a la seva amiga li digué.
-No em diguis que no. Aquesta nit soparem juntes i demà anirem també a la
Haia amb el meu home. Pel que sé, en Jordi dona per acabada la seva missió i
amb ella la seva estància a Brusel.les, ja ha enviat als seus a Barcelona, i està
ultimant la seva feina. Allà ja donen el cas per tancat. Si vens a Holanda, ja
podries tornar a Barcelona directament amb ell.
Que et sembla? No t’ho pensis dona, el que tu necessites es estar amb en Jordi.
Si els homes estan enfeinats a la Haia, nosaltres anirem de museus o millor de
compres. A Brussel·les conec unes outlets, que tenen meravelles.
125
-M’agafes de sorpresa, tampoc tinc l’alta mèdica...
La suïssa sabia el que volia. Era convincent quan s’ho proposava. I s’emportà a
l’Àngels a Zurich amb el cotxe i l’endemà, amb l’helicòpter, anaren a la
Holanda. I no tan sols això, l’obligà a que preparés la petita bossa de l’equipatge
per més tard poder retornar amb en Jordi cap a Barcelona.
-No pot ser que tu estiguis aquí i ell allà. Cal aprofitar la vida, i més ara que
tens la felicitat al teu abast.
El vol de 6oo km. en gran part va ser per els cels de l’Alemanya occidental,
vorejaren Stuttgart, Frankfurt, Düsseldorf, un viatge espectacular sobre les
zones d’economia més potent d’Europa, aquí va néixer la Comunitat Econòmica
Europea del Carbó i del Acer, els inicis del que ara es la UE.
L’Àngels no oblidarà mai més aquest vol per damunt de cases i arbres que
s’anaven quedant enrere mentre sabia que estava iniciant una nova etapa en la
seva vida. La seva amiga amb el soroll del motor havia quedat mig
endormiscada. De quan en quan obria els ulls i li somreia, però d’immediat
tornava a caure en el seu ensopiment, semblava estar familiaritzada en viatges
com aquell i la visió del paisatge des del aire no li cridava l’atenció.
Fruïa de valent el comissari Appel, no tan sol absort en el comandament de
l’aparell, si no que a més es passava l’estona canturrejant. Que devia estar
cantant un home tan seriós com aquell? La remor del motor impedia a l’Àngels
poder-ho sentir. Ignorava que el comissari estava radiant, conscient de que les
accions empreses a la Haia anaven assolint l’èxit esperat. Feliç per que quan la
feina l’aclaparava, era quan estava en el seu millor element.
I l’Àngels tornà a embadalir-se en la bellesa del paisatge des de les altures.
Volant, va tenir la impressió de que pel damunt d’aquells arbres i cases s’anava
desprenent d’aquelles espurnes que li havien emmetzinaven l’ànima. Com si des
d’un globus deixés caure la ja inútil sorra dels mals records. I en la seva ment
sorgí la imatge del Jordi. Es sentia segura al costat seu, disposada com fos a fer-
lo feliç i a defensar aquesta felicitat per el damunt de tot.
126
EPILEG.
Tot va anar com desitjava la senyora Apphel, i finalment l’Àngels seia al costat
d’en Jordi volant cap a Barcelona. Era la primera vegada que viatjaven junts, els
dos ja eren una parella amb ganes d’organitzar-se el futur.
-Jordi, ja has acabat amb tota la feina?
-No ben bé. Cal deixar llest el paperam i preparar la participació en el judici, no
se si serà a la Haia o a Zurich.
-Us afecten les conclusions?
-La veritat es que no gaire. De fet els nostres culpables tots són morts.
-L’Apphel, Fa grans elogis de la teva eficàcia. Semblava satisfet de la teva
participació.
-No m’estranya. Si nosaltres no arribem a desvelar la relació entre els atracadors
d’Holanda i els de París encara estarien investigant. I també som nosaltres els
que demostrem l’autoria dels Minyón i del frare en l’assalt de la “Tifany’s”.
-Els francesos no sembla que hagin fet un gran paper. –apunta ella
-Es veritat. Concretament els de París són un desastre.
-De tot aquest procés que has viscut quina persona consideres com a personatge
clau. Qui t’ha impressionat més, Jordi?
-Es curiós però als protagonistes tan sols els he pogut veure ja morts. A excepció
de la Joanne. I contestant el que em preguntes diria que ella es l’autentica clau
d’aquesta història.
-Pàrlem de ella, Perquè li dones relleu? M’intriga una dona participant en un
atracament a mà armada, no crec que sigui gaire habitual. M’interessa conèixer
com era, professionalment es clar. –digué l’Ângels
-El meu primer apropament a la Joanne va ser a través del testimoni dels seus
veïns. “Una pobra noia, que conviu amb un company alcohòlic, i violent.
Pobreta” Posteriorment conec els detalls de la seva infància i juventut. No
deixen d’impactar: “Mare alcohòlica maltractadora, Ambient de pobresa. No ha
conegut al pare. Encara no es major d’edat que serveix copes en un bar nocturn.
Els amics tots són de dubtosa moralitat. S’independitza de la mare convivint
amb un amic del bar. Últimament tenia un amant, un mariner que quan recalava
a Marsella convivia amb la parella aparentan ser el seu germà”
De moment una informació que tan sols confirma que la Joanne va tenir una
infància desgraciada i una majoria d’edat assolida abans d’hora. No creus
Angels?
-Casos com aquests, per desgràcia solen ser freqüents.
-Cert. Però vulguis o no, et prefigura la imatge de la persona investigada. Quan
arribo a la Haia els neerlandesos la detenen i finalment la veig. L’observo en
127
llargues sessions d’interrogatori a través d’un vidre. I m’adono que em costa
assumir que la persona que tinc al davant es la mateixa descrita els seus primers
informes.
-Ei Jordi. Una persona nascuda en una família com aquesta, no li impedeix de
ser una noia atractiva! Ho era realment? –preguntà encuriosida l’Àngels.
-Sí però no tan sols era la seva figura. També es mostrava: delicada, culta,
parlava amb propietat i calidesa, respectuosa amb el seu interrogador tot i la
seva situació compromesa.
Però es més. El informe dels teus col·legues, els psiquiatres, li atribueixen un alt
coeficient d’intel·ligència. Una personalitat forta, rica en principis als que es
mostra fidel. No traeix als seus. Té un amant però no deixa de cuidar a l’altre, el
qui conviu tot i que li representa un destorb. Justifica la conducta de la mare i
fins la del pare inconegut.
Però també alerten del seu especial instint de supervivència, voluntat de
sobreviure al preu que sigui enfront les dificultats. I sembla que es aquí on
acaben les seves fidelitats.
-Interessant. Aquesta vida tan dura es la que l’ha format així.-apuntà l’Àngels.
-En els recents interrogatoris. Els que hem portat a terme amb l’advocat, ens han
descobert una vella relació entre ell i la Joanne. A més la senyala com la que
conscient de que disposa dels homes preparats per portar a terme el cop, ex
militars entrenats i un d’ells coneixedor dels sistemes de seguretat de la
“Tiffany’s”, es ella la qui proposa a l’advocat portar a terme aquesta acció per
compte de la “Smith&Smith”.
Amb ganes d’aclarir-ho tot. L’Ângels no pogué deixar de seguir preguntant:
-Aleshores, aquest indesitjable advocat va carregant les responsabilitat a la
Joanne. També li carrega la mort del Minyón? Que opines Jordi, la Joanne
atropella intencionadament al Minyón? Estava planejada la seva mort?
-No ho sabem i no ho sabrem mai. Cal tenir present que l’autòpsia evidencia un
alt grau d’alcohol en la sang del mort que podria haver fet que no actués
prudentment. A més en un primer moment l’altre home intenta reincorporar-lo
inútilment. Es aleshores quan l’elimina
-Ja veig que no ho tens clar.Tinc més curiositats. Puc fer una pregunta més ? -
Sí? Explique perquè el frare tenia la carta d’identitat del Minyón. Dius que per
aquí vas començar a seguir la pista dels atracadors.
-Sembla que quan surten per fer l’assalt. Tots deixen les documentacions en
l’apartament. Después quan el “frare” veu que maten al seu amic, s’espanta,
pensa que volen fer-se amb la totalitat del botí i tem que també vulguin anar per
ell. Escapa amb la moto, segons el previst i quan vol recollir la documentació,
no la troba. Tan sols hi ha la del Minyón i decideix agafar-la.
128
- Però aquest home fuig i s’amaga. Com l’arriben a trobar en un monestir perdut
pels Pirineus, un lloc tan apartat?
- El frare comet un error elemental. Intenta vendre la seva part de les joies, i es
posa en contacta amb un parell de peristes. I marxa cap el convent. Els de la
“Smith” amb un un parell de preguntes fetes entre els compradors habituals de
joies de dubtosa procedència, al instant pogueren indicar a la Joanne i al seu
amic on s’amagava el “frare”
-Calia anar darrera seu i matar-lo?
-Segons explica l’advocat. La Joanne i el seu amic demanaven cobrar part de la
quantitat pactada amb la “Smith”. Anaven curts de fondos i confiaven en aquests
diners per poder fugir definitivament.
Però els de l”Smith” es mostren molt crítics de com han anat els fets i exigiren
l’entrega complerta del botí abans de pagar res.
I la vida es complica pels fugitius. Quan els de la “Smith” s’assabenten de la
segona mort, la del “frare”, trenquen el pacte. Definitivament trenquen lo pactat.
Volien un atracament net, i resulta que ja hi han dos morts i la policia de mitja
Europa ficada en el cas. La Joanne es contacta amb l’advocat per provar de refer
el tracte. Però aquest finalment acaba traint-la amb el resultat que ja coneixes.
Quan els de la “Smith&Smith” s’assabenten de que la Joanne desesperada està
disposada a explicar a la policia tot el que sap, -segons l’advocat- ella acabava
de firmar la seva condemna.
-Trobo injust que l’advocat no ho pagui ben car, es ell qui la traeix! El seu paper
es fastigós.
-Estic completament d’acord. A mi també hem resulta un personatge
desagradable. Tot i així resulta encoratjador saber que en compensació els
suissos estan fent una gran labor desmantellant a la “Smith&Smith”. L’Apphel
està exultant.
-I les joies? Les heu recuperades.
-Que va! Ningú sap on les amagaren. Sortiran a la llum algun dia però serà un
fet casual.
-No deies que en Rob creia que l’advocat de la Joanne sabria alguna cosa?
-Sí però la realitat es la que es. No sap res o ho fa veure. El més probable es que
passi molt de temps fins que en un banc o entitat similar es decideixi a obrir una
caixa que ha quedat aturada, suposant que estigui en un banc, que no ho sabem
pas.
Els altaveus de l’avió informen del immediat aterratge, ja sobrevolen la Ciutat
Comtal. Cal cordar-se els cinturons de seguretat i una hostessa passa
comprovant-ho. A l’aeroport els espera un vehicle dels Mossos. Però en Jordi,
optarà per cridar un taxi.
129
En Jordi agafa la mà de l’Àngels m’entres li diu.
-A on anem? A la teva o a la meva?
-A la teva. A la meva no hi ha ni un rosegó de pa sec. I els llits estan sense
llençols.
-Hauré d’encarregar una plaqueta amb el teu nom per a la bústia.
-Pots estalviar-t’ho. Avui dia ningú envia cartes, tan sols els rebuts dels bancs o
propaganda. No val la pena.
Els dos rigueren alegres, estaven contents. Una bona manera d’acabar un viatge i
millor encara per començar una nova vida.
130
BÓ DE SABER
1.- Aquesta història es tan sols ficció. Com ho són els noms i vivències dels seus
protagonistes. Però són certeses tot el que segueix de la 2 al 11.
2.-Reals les matances a Birmània. La repressió colonial francesa a Argèlia, i la
història del General del exèrcit gal, Paul Aussaresses- Autèntics els seus llibres
“Argèlia 1955-1957” i “No ho he dit tot” en els que confessa les massacres
comeses i el fet d’estar-ne orgullós.
3.- També es desgraciadament certa la violència del tifó “Haiyan”-novembre
2013- que assolà a les Filipines amb oficialment 3.637 morts, però en realitat
molts més. També la presència de tropes americanes i japoneses d’ajuda i ONGs
com Creu Roja i Metges Sense Fronteres.
4.- No existeix actualment cap cartoixa prop de la Seu de Urgell. Però si ni
havien antiguament. Es històric, en els anys mil, el bereber “AL-SAMH” com la
seva mort combatent en el sud de les Galies contra els francs.
5.- Es real el quadre de pintura, que va inspirar una novel·la rècord de ventes als
EEUU. El quadre, pràcticament desconegut va atraure multitus en la Frick
novaiorquina del 2014. Era “La cadernera” –“The golgfinch”, que pintà un
flamenc, Carel Fabritius en el 1654. La novel·la, que porta el mateix títol es de
la Donna Tartt.
6.-Existeixen grups criminals que assalten joieries per encàrrec. Els executors,
ho fan a canvi d’una quantitat pactada.
7.- També es veritat l’existència d’un monestir a Califòrnia, que els monjos de
New Clairvaux cistercencs, recuperaren procedent del segle XII, del poble de
Trillo, Guadalajara. Els frares són autèntics.
8.-També ho es el del número 1 de la Europol Rob Wain Wright.
9.- Existeix la WCS, fundació dedicada a la conservació d’espais salvatges. Són
reals l’Alan Ravinovych i el fotògraf Steve Winter.
10.- Joan Enric Vives – Es Arquebisbe de la Seu i Copríncep d’Andorra
11.- La Aung San Sim Kyi, es Nobel de la Pau i líder birmana
131
Personatges per ordre d’aparació
Jordi Junceda – Un dels protagonistes. Comissari dels Mossos d’Esquadra.
Carles Climent – El seu jove ajudant també Mosso.
Mireia – Estudiant de periodisme i amiga d’en Climent
Jordi Llambí – El cap superior dels Mossos
Kachin – Actual nom de Birmània
Yangó – Antiga Rangún
Mytkyna - Capital de Kachun província birmana.
Naryang – Nom del poble on pressumptement són assassinats els de Metges
sense Fronteres.
Alan Rabinowich – Director de la WCS “Wildlife Conservation Society”
dedicada a l’ajuda en la conservació d’espais naturals salvatges.
Steve Winter – Fotógraf de la WCS, company de l’anterior.
Kaing – Chaman birmà
Aung San Sun Kyi – Política i Nobel de la Pau birmana.
Germà Bartomeu també dit Claude Minyón Lepen – Cistercenc assassinat
Reixac – El cap del Mossos a la Seu d’Urgell
Joan Enric Vives – Arquebisbe de la Seu d’Urgell i Copríncep d’Andorra
Dr. Schultz – Metge forense dels Mossos
“AL-SHAM” – Cadí bereber que invadí Els Pirineus.
Lurdes – Mossa d’esquadra ajudant del Jordi
132
Antoine Bonhome i Sra. – Matrimoni marsellès veïns dels Montaigne.
Angels Bernat – Protagonista. Doctora de Metges Sense Fraonteres
André Delafontaine – Comissari francès resident a la Bretanya.
Pare Bautiste o també Roger Landerneau. Abad del monestir
Mireia – Estudiant de les Ciències de la Informació a Blanquerna
Mossèn Adrià Capmany – secretari del bisbe de la Seu.
Ramón – Mosso especialista en detectar metalls.
General Paul Aussaresses – Militar francés a Argèlia.
Pare Thomas Davis i germà Pierre monjos americans que recuperaren un
monestir romànic.
William Randolph Hearts – Mil.lionari americà – ciutadà Kane.
Germà Andreu – monjo porter
Agent López – Representant espanyol a la Europol
Rob Wain Wright – Responsable d’Europol a la Haia
Major Sullivan – Doctor de la navy dels EEUU
Joanne Montaigne o madame Minyón – marsellesa casada amb en Claude
Herr Happhel – Comissari en cap de la Policia a Zurich
Eduard Montfort et Raymuri – advocat de la Joanne Montaigne i de la
“Smith&Smith”
133
