TREBALLS GUANYADORS DEL CONCURS

DE SANT JORDI 2020

Oscar Valverde, 1r premi il·lustració

Degut a la situació d'emergència sanitària arran de la pandèmia de Covid-19 el març de 2020 es van suspendre les activitats lectives presencials al CFA Can Batlló. Això afectava els terminis de presentació dels concursos literari i artístic de Sant Jordi, de manera que des del CFA Can Batlló es va optar per prorrogar els terminis de presentació i dur a terme els concursos de forma no presencial. En sessió de votació del personal del CFA Can Batlló el 22 d'abril de 2020 es van decidir els guanyadors del concurs artístic que van ser: 1r premi per Oscar Valverde 2n premi per Helena Fuentes 3r premi per Kristy Herrera En sessió del 27 d'abril de 2020 el jurat del concurs literari va decidir donar els següents premis: 1r premi pel treball El viatge de l'avi, de Ricard García Rodríguez, amb el pseudònim de Joan Muraday. 2n premi pel treball Mirades, de Sonia Janet Laica Murillo, amb el pseudònim de Jannet. 3r premi pel treball Nits, de Carla Powell, amb el pseudònim de Katwell.

EL VIATGE DE L’AVI

El problema de les famílies grans i els cors petits és que sempre acaben sorgint mil excuses per tal de decidir qui es porta l’avi a viure amb ells a casa. Al meu avi, que sempre ha viscut al mateix pis, ara l’han fet fora perquè van vendre el bloc i casualment estava afectat per no sé quin problema... En conclusió, li fotien la casa a terra i havia de buscar-se la vida per tal de trobar un sostre on dormir. Ell que tot i que encara se serveix per si mateix, la tieta sempre diu que ella no es pot responsabilitzar del vell; que si estan molt justos a casa, que si no el podrà atendre bé… En canvi el tiet, que té un mas al poble, com no pot posar l’excusa de l’espai doncs el problema és que si es despista i acaba perdut pel bosc, o si li passa qualsevol cosa i no pot arribar l’ambulància a temps per l’estat de la carretera. L’avi sempre diu: - M’estan enterrant abans de morir! Total, que després de alguns mesos donant tombs de casa en casa com si el pobre home fos una baldufa, mons pares van decidir que allò no era vida i el vam acollir a casa nostra. Nosaltres, que potser som els que pitjor estem a nivell econòmic i d’espai, però bé voler es poder. Tres germans, els pares, dos gats i ara l’avi en un pis de protecció oficial de gairebé 60m2, tres habitacions i d’aquests que a l’hivern fa més fred dins de casa que fora, i a l’estiu et suen fins i tot les ungles de la xafogor que fa. No va ser feina fàcil, com ja comentava, el pis era bastant justet pels que ja hi vivíem, atapeït fins els altells de trastos, doncs si a això li sumem totes les andròmines que venien amb l’avi, vam passar un parell de setmanes que teníem la sensació d’estar vivint en una parada dels Encants Vells. Mobles antics convivint amb els nostres més moderns d’Ikea, bosses plenes de roba, maletes antigues, estris de cuina pel mig del menjador, caixes de sabates plenes de fotografies, les plantes que tenia la iaia i que encara continuaven cuidades i un canari que li diem Maria del Mar. Durant el temps que vam trigar en posar una mica d’ordre al pis, la mare ens va tindre amb les persianes baixades per tal que les veïnes tafaneres no fiquessin el nas a com ho teníem tot pel mig, ja que, perdó per l’expressió, però semblàvem gitanos confinats al pis. Quan ja tot semblava que tenia el seu lloc i el seu ordre, va arribar el moment de la veritat. En quina habitació s’havia de quedar l’avi. Estava clar que no acabaria a la dels pares, així que la cosa es reduïa a les habitacions dels germans. Els grans van fer un sorteig, i a què no sabeu amb qui li va tocar compartir habitació? Doncs amb el petit de la casa, en Mateu, o sigui jo! Em dic Mateu, com mon pare, i el pare de mon pare. L’originalitat a casa meva no és pas el punt fort... El que mai he entès és per què si jo sóc el petit dels tres germans no li van posar el nom al gran, o al segon... Bé, és igual! Això ara fa que a casa em digui Mateu III i això em sona a marca de conyac. Tinc vuit anys, sóc el més baixet de la meva classe i vesteixo amb la roba que hereto de mons germans. Ja us podeu imaginar, xandalls amb genolleres, texans amb quatre voltes als baixos i dessuadores fetes pols però com ara diuen que es porta tot vintage... doncs quin goig! El germà del mig, en Joan, és el que es porta sempre la roba nova amb l’excusa que ell gairebé és igual d’alt que el gran, per tant sempre li queda tot petit. Ens portem cinc anys i els pares diuen que per ser tan jove s’ha avançat a l’edat del «pavo». Jo pensava que això seria perquè era l’edat de posar-se gras o de que li caigués el moc. Però no, es referien a l’edat on volen rifar més

bufetades però després mai li’n cau cap. Dia si i dia també tenen baralla amb ell pel tema dels estudis. - Joan, estudia i fes els deures si no et quedaràs sense colònies. La professora ens ha tornat a cridar l’atenció per les teves notes, i això no pot continuar així. - A mi no em caldrà estudiar, seré futbolista! - Doncs ja pots aprendre bé a jugar al futbol, perquè el nivell intel·lectual de futbolista si que el tens. -Com? -contesta girant el cap, com quan se li parla a un gos. -Això mateix, fill. No és massa espavilat, no. Per sort mon germà gran, en Quim, és el que es va portar totes les qualitats dels germans. Segons expliquen els pares, de petit ja ajudava a casa i era bon estudiant. Mai replicava i es conformava amb les poques coses que li cagava el Tió. Ara té setze anys i està estudiant i fent pràctiques a la fàbrica de iogurts que tenim aquí a prop. Allà com no li paguen més que la targeta de transport, gairebé tots els divendres li donen uns bons lots de productes dels que fan allà a la fàbrica, cosa que la mare agraeix ja que així ella s’ho estalvia de comprar. Com en Quim mai es queixa, i en Joan no li quedava una altra opció, ara ells dormen a la mateixa habitació, a la llitera, i l’avi i jo a l’altra en dos llits molt enganxats. Una nit, a l’hora d’anar a dormir el sentia xiuxiuejar com si parlés amb algú. Ostres quina por! Qui més hi ha aquí? Si no hi cabem! Al matí següent li vaig preguntar que qui hi havia allà, i què volia - Iaio, amb qui parles abans d’anar a dormir? - Ai rei, et vaig despertar? - No, encara no dormia, però em va fer una mica de por per si hi havia algú més allà... - No et preocupis, a vegades parlo amb la iaia... Encara es fa difícil - La trobes molt a faltar? - No t’ho pots ni imaginar, fill... I van començar a brillar-li els ulls, cosa que pensava que als grans no els passava això. A partir d’aquell dia sempre, abans de dormir, m’explicava alguna història anecdòtica del que havia viscut de jove, batalles de la guerra, com va conèixer a la iaia i quant se l’estimava, fins i tot un dia em va explicar com es va sentir al veure que cap dels seus fills el volia a casa seva. Què trist haver donat tot pels teus fills, i que no siguin capaços de retornar una miqueta d’aquest amor. Sort que els pares van prendre una bona decisió. L’avi és molt gran, tant d’edat com de cos i sobretot de cor. Sempre vesteix pantalons de pinça, camisa i tirants negres. Sota la camisa porta samarreta de tirants gruixuts, i a la part baixa de les cames on li tocaven les gomes dels mitjons no té cap pel. Diu que de jove, un dia es va despertar al mig del bosc sense adonar-se i que misteriosament des d’aquell dia no ha tornat a roncar, com a molt fa un suau soroll semblant al cant de la xibeca. Potser ell és com "home llop", però essent "home mussol"? Això explicaria els seus ulls tan grossos, perquè tant jove se li va ficar tot el cabell blanc, i quan es treu la dentadura, i la deixa al got d’aigua de la tauleta, se li afila la boca com si tingués un bec xato. Segur que quan dorm obre les seves ales i vola ben alt, espero que un dia m’hi porti amb ell! Però sobretot espero que sempre torni d’aquest vol. Mai ho hagués dit fins que no m’he trobat a la situació d’haver de dormir gairebé al mateix llit que ell, quedar-me adormit amb els seus contes i refugiar-me en ell quan tenia por o em sentia trist. Des de que ell va vindre amb nosaltres, no recordo haver tornat a plorar.

No sé com he pogut aguantar tant de temps sense gaudir de la companyia de l’avi, és un bon amic i espero que quan arribi el dia que el seu vol sigui llarg i no torni, em visiti en somnis i poder volar amb ell i poder aprendre a parlar amb els ocells.

«Si li hagués tallat les ales hauria sigut meu,

no se m’hagués escapat. Però així,

hagués deixar de ser ocell, I jo el que estimava era l’ocell»

(Txoria txori – Mikel Laboa / Joxean Artze) Ricard García Rodríguez

Kristy Herrera, 3r premi d'il·lustració

Mirades que cautiven

Gràcies per aquesta mirada dolça, pel teu preciós somriure que sedueix. que frenaven el caminar dels qui et contemplaven. Enllà asseguda amb aquest mocador coquetó, aquesta faldilla àmplia que et dóna llibertat. I la teva samarreta blanca a joc amb les teves dents blanques. Mirant el jardí de casa teva, totalment relaxada, serena recolzada a la taula, gaudint de la teva beguda favorita per mitigar la calor. Em pregunto, …. ¿serà un diumenge per la tarda...? ¿o serà un divendres ….? ¡Tant se val ....!!! Serà un dia qualsevol, una tarda qualsevol. Sí, segur d´aquells típics moments en els que ens sentim feliços amb res, amb tan poc. Aquests moments quan el teu esperit i el teu ser dóna les GRÀCIES a la vida. Per la vida. I sents que Déu està allà present. A les hores, t´envaeix aquesta felicitat i seguretat perquè realment NO ESTÀS SOLA Sonia Janet Laica Murillo

NITS

Recordant aquelles velles nits en les que no importava el sacrifici emocional per seduir les seves creences,

nits brillants envoltades de foscor, reflectides en les ànimes en pena dels veïns. No recordava com, ni quan,

ni perquè, ni on, només recordava el sentiment.

Bonics records omplint espais buits i tristos del seu cap, un cap emboirat, cec i amarg. Majoritàriament

ocupat per la rutina grisa de l'acceptada vida en la societat actual.

Aferrat a aquelles nits, emocions, records. Eren l’única superfície en la qual es podia aguantar, per no caure

en aquell precipici buit i amagat en el seu cos d’ànima cansada. Que trist és viure aferrat a un passat tan

llunyà, en el que no pots ni recordar el moment, només el sentiment.

No s’entén, no es coneix, no s'ha donat l'oportunitat de ser qui verdaderament és. Qui vol ser, com vol ser?

No enveja als demés, no vol ser exitós, no vol sentir-se bé, no es vol recuperar d’aquest sentiment, només

escriu una i altra vegada el mateix.

Quatre parets folrades del paper més lleig, un terra fred que li congela els peus de bon matí, un sostre sec,

gris i a prop, que cada dia sent que li cau més a sobre. Un llit, buit, massa gran, li recorda la soledat de cada

dia. Una tauleta de nit, on troba a faltar un calaix ple de records, regals, i objectes amb un passat, però

simplement és una tauleta de nit, com la d’un catàleg de mobles on tot és tan impersonal.

Fogons cremats i roba estesa, crits de veïns i un rossinyol que l’espia cada diumenge. Dutxes fredes, cafès

amargs, petjades que venen i van, i una lleugera melodia que l’ajuda a escapar de la realitat més propera.

Havien passat molts anys d'ençà que es sentia viu, viu d’il·lusió, amor, i esperança. Aquells anys màgics en

què no pensava en el que vindria, en què l'ansietat no el parava a cada passa que feia, en què els records no

el fustigaven evitant que seguís vivint. Molts anys d’aquells estius, d’aquells companys, la seva gent.

Ho va deixar tot pel dolor, per la tristesa que encara no havia despertat dins seu. La seva llum es va apagar i

ja no tenia forces per continuar estimant.

Pot semblar la típica persona trista que mai ha estimat ni ha estat estimada. Sol, envoltat de pensaments

que no s'atreveixen a sortir del seu cap, cansat i malvivint, en una rutina que l’atrapa i l'ofega cada dia mes.

Però no sempre ha estat així.

Sap que ha estat estimat i respectat, que li han confiat una amistat, que l'han apreciat prou per formar part

d'un sentiment compartit. Sap que no està sol, però quan tu et sents sol no val per res estar rodejat.

Somriu quan pensa en ell, aquell amic que va estimar d’una manera diferent. No se'n va adonar quan

encara era al seu costat, o potser si, potser simplement no ho va voler acceptar. Fa molta por l’amor, la

mateixa que li fa morir. No va saber, ni sap estimar, però sap que ho va sentir, dins seu alguna cosa va

brollar, una flor es va aixecar de les més obscures terres.

Una flor que al mateix temps que va florir va anar morint, no hauria de ser així, hauria d'haver seguit florint,

creixent i brillant, però no pot , no es deixa a ell mateix ser feliç.

Aquesta no es una historia d’amor , de dos amics separats pel temps , que no van acceptar aquell amor mal

vist per la societat, però ho podria ser. Te totes les característiques per ser-ho.

Però no pot escriure d’amor quan ja no recorda el que és.

Se n’ha anat, ja no hi és, ni ell ni les nits d’estiu. No hi ha records adherits a les parets del seu cervell

esclafat pel pes de la seva culpa, culpa que el mata, que l'ofega ,que l'atrapa. No hi ha sol, no hi ha lluna, no

hi ha nit, ni dia.

El fum l’envolta i el foc l’escalfa, el cor li crema però les paraules manquen. No hi ha necessitat de plorar per

un passat cremat, inconcret i solitari, que l'impedeix avançar cap a una llum màgica i salvadora.

S’ha cansat de tantes mentides, les mateixes que es repetia a ell mateix per fer creure que no feia falta

amor per viure. Es mentia cada dia per no caure en un sentiment de tristesa absoluta, de la qual ja no

podria sortir. Tota una vida pensant que necessitava tornar a aquella nit de fa tants anys, en la que no va

tenir el valor de dir el que de veritat sentia, per por a equivocar-se, per por a ser odiat per una família que

no l'estimava.

Tants anys buscant una dona a la qual estimar, pressionat per una societat alarmista i mediocre que

l'enfonsava cada cop més a la mort de l’ànima. Quan ell simplement necessitava un amic. El seu amic. La

seva meitat.

Tants anys enganyat, seguint les passes dels demés, pensant que arriscar-se el mataria, callantse per por a

una equivocació innocent. Suprimint els somriures, els petons i les paraules d’amor, lligat als dies de

joventut en què podia quedar-se sol sense por a escoltar-se a ell mateix.

Tants anys vivint en el passat que ara ja no entén el present i no hi compta en el futur.

Es crema en un somriure de compassió, en un pensament de pau i en un cos que ja no es seu.

Quatre parets folrades del paper més lleig, cremades i fosques. Un sostre negre ple de paraules mudes, una

tauleta de nit irreconeixible però amb més personalitat que abans, un cafè fred, una dutxa calenta, uns

fogons amagats sota les cendres de la causa de la seva salvació, els crits d’espant dels veïns, un rossinyol

que espia els últims minuts de la més bonica història, una melodia llunyana que ningú més sent i un llit, que

ja no és massa gran, ocupat per un cos mort, trist i cremat, però per un home lliure, viu i en pau.

Ja no pensa en el passat, perquè ja no hi ha passat, ni present, ni futur.

Ja no estima amb por, perquè ja no hi ha temps.

Ja no viu en la rutina, perquè ja no hi ha una vida.

Ja no es castiga, perquè ara es lliure.

Ja no escriu, no ho necessita.

Carla Powell

Helena Fuentes, 2n premi d'il·lustració