HÈCTOR PARRA COMPOSITOR

Nascut a Barcelona el 1976 i resident a Paris des del 2002, va fer els estudis musicals al Conservatori Superior de Barcelona (composició amb Carles Guinovart i David Padrós i piano amb M. Jesús Crespo), a Ginebra amb Michael Jarrell i a l’IRCAM amb Jonathan Harvey i Brian Ferneyhough. Des del 2013 és professor de Composició del curs internacional de composició de l’IRCAM-Centre Pompidou, a París. El 2011 va rebre el prestigiós premi Ernst von Siemens de Composició i el 2007 el Donald Aird Memorial Prize de San Francisco i el Premi Impuls (Graz). El 2005 va guanyar per unanimitat el Tremplin de l’Ensemble InterContemporain i el 2002 el Premi de Composició Musical de l’INAEM. Ha rebut encàrrecs de l’Estat francès, del Centre Pompidou, del Museu del Louvre, de l’Acadèmia de les Arts de Berlín, de la Munchener Biennale, de la Philharmonie de Colònia, de la Wiener Konzerthaus i de l’OBC entre d’altres. Destacades orquestres com les filharmòniques de Tòquio i Brussel·les, la Scottish Symphony Orchestra, la Freiburger Barockorchester, el Klangforum Wien, l’ONE o l’OBC han interpretat les seves obres en molts dels principals festivals i auditoris internacionals, com els de Lucerna, Philharmonie de Paris, Wien Modern, Warsaw Autumn, Donaueschingen, Amsterdam Muziekgebouw, Filharmònica de Munic, Gran Teatre del Liceu, Stuttgart Opera House, Festival Internacional de Granada, Tokyo Suntory Hall, Guggenheim de Nova York, etc.

Ha escrit cinc òperes en col·laboració amb els escriptors Marie NDiaye, Händl Klaus, la física teòrica Lisa Randall i els directors d’escena Calixto Bieito i Georges Lavaudant, entre d’altres. Han estat estrenades amb gran èxit de públic i de crítica a Munic, Paris, Schwetzingen, Madrid, Barcelona, etc.La seva música està publicada per Durand/Universal Music Publishing Classical (Paris) i per Tritó (Barcelona). Els segells austríacs KAIROS i Col·legno i el català Ars Harmònica han publicat quatre CDs monogràfics amb la seva obra.

19 MARZO DE 2015SALA 3 TETE MONTOLIU

HÈCTOR PARRA: FREC 2 // AGUSTÍ FERNÁNDEZ + JOEL RYANN

SAMPLER SÈRIES

#samplers seriesComenta aquest concert amb

Segueix-nos a

Patrocina

AGUSTÍ FERNÁNDEZ (PALMA, 1954) PIANO EXPANDIT

Capdavanter de la improvisació lliure en el nostre país i referència mundial ineludible, el pianista Agustí Fernández ha treballat amb primeres figures com Derek Bailey, Peter Kowald, Evan Parker i Barry Guy, i ha format part de l’Evan Parker Electro-Acoustic Ensemble i de la Barry Guy New Orchestra. Revulsiu en el panorama musical barceloní, formà part del Trio Local juntament amb Joan Saura i Liba Villavecchia, i també de la Banda d’Improvisadors de Barcelona i del Free Art Ensemble. Artista versàtil i incom-bustible, en la seva llarga carrera ha treballat al costat d’artistes tan diferents com Carles Santos, Iannis Xenakis, Hèctor Parra o Miguel Poveda, així com amb la companyia de dansa Malpelo o el coreògraf Andrés Corchero, entre d’altres. Fou cocomissari del cicle Música a Metrònom, director del Festival Nous Sons de L’Auditori (2000-2006) i del cicle Nits de Música de la Fundació Miró. Té més de cinquanta enregistraments publicats.

L’any 2013 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Actualment se centra exclusivament en la seva faceta com a intèrpret d’improvisació lliure i en la docència a l’ESMUC.

JOEL RYAN (DANBURY, CONNECTICU,T 1945) ELECTRÒNICA EN VIU

Format com a físic i oceanògraf a la Universitat de Califòrnia-San Diego, els agitats anys seixanta el van fer passar per la filosofia (es va doctorar amb Herbert Marcuse i Albert Hofstadter) i per una escena de músiques experimentals i alternatives que tenia a Ravi Shankar, John Cage, Harry Partch, John Coltrane o Jimmy Hendrix com a habituals. Es va incorporar al Mills College Center for Contemporary Music i va formar part de la co-munitat artística hacker dels inicis de Silicon Valley, iniciant una recerca que, fins avui dia, ha tingut a la interacció musical en temps real com a protagonista.

Des d’aleshores, ha treballat amb artistes com Evan Parker, George Lewis, Bill Forsyth, Frances-Marie Uitti o amb col·lectius com el Frankfurt Ballet o la Royal Shakespeare Company, entre d’altres. Ha realitzat la seva tasca docent i investigadora a la Universitat de Califòrnia, a l’STEIM Àmsterdam i a l’Institut de Sonologia de l’Haia.

ALTRES CONCERTS SAMPLER SÈRIES

→ SALA 2 ORIOL MATORELL→ 7€

C R O SS I N G L I N ESNOVES PERSPECTIVES GLOBALS

10 / ABR / 2016→ 19h

→ SALA 2 ORIOL MATORELL→ 10€

E N S E M B L E R EC H E R C H E : H A N S A B R A H A M S E N I H ÈCTO R PA R R A

30 / ABR / 2016→ 18.30h

insaciable i heterodox de l’experimentació més lliure, que “allibera” i “obre” en cada lectura de Frec un ventall d’aventures diverses, però complementàries, per tot el territori físic i sonor del piano.

L’obra és el resultat d’un procés de treball conjunt al llarg dels anys, impulsat per l’encàrrec de ser estrenada com a plat fort de la programació catalana al festival de Huddersfi eld al novembre de 2013. Frec 2, encàrrec de Sampler Sèries en el marc de la residència d’Hèctor Parra a L’Auditori de Barcelona, és l’expansió natural de l’anterior a partir de la incorporació del tractament electroacústic en temps real.

C O M E N TA R I S S O B R E F R EC 1

Amb la composició de Frec, Agustí Fernández i jo mateix considerem la possibilitat de crear una forma a gran escala per a piano que travessi els límits que separen la tradició pianística de la música contemporània europea del món de la música improvisada, el post-free jazz i les tradicions musicals no occidentals.

Fa ja temps que l’Agustí i jo ens vam adonar que els nostres estils musicals tenen més en comú del que havíem imaginat. Així doncs, de la interacció del seu món pianístic amb el meu estil musical podria sortir un paisatge sonor completament inexplorat fruit de la seva musicalitat innata i el seu món sonor proteic amb el meu, que principalment explora la reacció emocional causada per la percepció del component tímbric del gest com a element arquitectònic en el nucli d’un context estructural i polifònic impulsat per impulsions enèrgiques constants. Decidírem treballar junts de manera que la musicalitat d’Agustí esdevingués una força compositiva principal i que el meu pensament compositiu es transformés literalment en un “cos sonor”. L’obra resulta, doncs, un arc sonor gairebé continu, on Agustí toca des del teclat i explora també les possibilitats que s’ofereixen en la combinació de l’execució al teclat amb l’ús de diversos objectes. I en els punts culminants, en què l’activitat física de l’intèrpret-creador és frenètica, la seva pròpia veu (amplifi cada electrònicament, però no manipulada) entra també en joc, en una interacció natural i dialèctica amb els gestos físics. La interacció “pianisticovocal” que en resulta pot generar sons extremament complexos i gestos que expressen, mostren (o alliberen) el que de més animal i instintiu amaguem.

Així doncs, aquest edifi ci sonor pianístic vast i extrem forma un tipus de cosmogonia acústica en forma de bucle o loop “pianisticohumà”, que fa difícil distingir entre l’humà i l’instrument, entre la forma viva i la matèria inert. Finalment, tot esdevé un “cos sonor” conformat per la mateixa matèria, única i indivisible.

Hèctor Parra, 2012

FREC 2 NOTES AL PROGRAMA PER JORDI ALOMAR

DISSABTE 19 19.30h

Agustí Fernández piano expanditJoel Ryan electrònica en viu

PROGRAMA

1 / HÈCTOR PARRA Barcelona 1976

Frec 2 (2016) 60’

MARÇ DE 2015

Agrairíem que apaguéssiu els mòbils, desactivéssiules alarmes sonores i continguéssiu els estossecs.Un mocador redueix notablement el soroll.

El temps i la durada del concert són aproximats, sense pausa.

Umberto Eco, en un fragment del seu assaig Obra oberta, esbossa una panoràmica històrica de la forma artística entesa com a metàfora epistemològica del coneixement científi c. Planteja que, a cada segle, la manera d’estructurar les formes d’art és un refl ex (o resolució del concepte en forma de fi gura) del mode en què la realitat és vista per la ciència o la cultura de l’època.

Així doncs, si l’obra conclusa i unívoca de l’artista medieval refl ectia una concepció del cosmos com a jerarquia d’ordres clars i prefi xats, l’obra renaixentista –entesa com a missatge pedagògic, com a estructuració centrífuga i necessària– refl ecteix una ciència per a la qual el que és real pot fer-se evident pas a pas i en una sola direcció. L’adveniment de la nova consciència científi ca –que podríem anomenar “moderna”– s’esdevé amb l’apertura i el dinamisme del barroc, en què la primacia de l’aspecte subjectiu, la desviació de l’atenció del “ser” a “l’aparença” dels objectes artístics ens presenta la nova fi losofi a i psicologia de la impressió i la sensació: un empirisme que d’una banda resol la realitat en un seguit de percepcions i que, d’altra banda, abandona el centre que necessitava la composició. La dissolució del punt de vista

privilegiat és el correlat artístic de l’assimilació de la visió copernicana de l’univers, una visió que elimina el geocentrisme i la seva metafísica. En la ciència moderna, com en la pintura i la música barroques, totes les parts apareixen dotades del mateix valor i de la mateixa autoritat sense estar limitades ni frenades per cap regla ideal del món.

Amb l’apertura militant de les obres que–com Stephane Mallarmé amb el seu Livre, James Joyce amb Ulisses o el dodecatonisme d’Arnold Schönberg– esperonen la poètica del segle XX vers un escodriny d’horitzons inesperats a partir de la descomposició de la idea tradicional d’obra com a bloc unitari, l’art assimila l’univers de la nova geometria no euclidiana. Els desenvolupaments posteriors d’obres com la Klavierstück XI de Karlheinz Stockhausen, les Sequenze de Berio o la Tercera sonata de Boulez –per citar tres exemples clàssics i paradigmàtics del que podríem anomenar “obres en moviment”– proposen una autonomia executiva lliurada a l’intèrpret-usuari, que és relativament lliure d’entendre i seguir les indicacions del compositor intervenint directament en la forma fi nal de la composició, determinant en l’execució en viu el “tancament” de paràmetres (com les durades, les altures o l’ordre dels esdeveniments, entre d’altres) que han estat deixats “oberts” en l’obra. Aquesta passa a ser, doncs, un “camp de possibilitats” on s’abandona la visió de relacions de causa i efecte regidores del discurs musical per un complex d’interacció de forces (“camp”) i per una constel·lació d’esdeveniments oberts a una plasticitat de decisions personals contingents (“possibilitats”). L’obertura al que és indeterminat, a la discontinuïtat i a l’imprevisible condueix a una obra entesa com a font inesgotable d’execucions diverses i complementàries: cada execució serà sempre distinta, vàlida, completa i incompleta al mateix temps.

La música i la poètica d’Hèctor Parra són indissociables de la seva fascinació i del seu compromís amb la ciència i la tecnologia. La fricció entre fl uxos temporals i pulsions energètiques d’obres com L’aube assaillie (2004-2005) o Strette (2000-2003), així com l’òpera Hypermusic Prologue amb llibret de la física Lisa Randall, palesen sense cap mena de dubte la congenialitat amb el món científi c. Com diu l’autor a partir d’Hypermusic Prologue: «Moments com el d’avui, en què certs conceptes que estructuren els pressupòsits bàsics d’una ciència comencen a trontollar i a canviar, deixen entreveure les relacions profundes que agermanen la ciència i l’art, en què la passió pel coneixement i la vida poden estar unides al treball estructural d’una manera més explícita».

El plantejament generador de Frec suposa una passa endavant en l’expansió científi ca del treball estructural. Concebuda com un camp d’acció pautat però no tancat, la partitura no ultima els detalls fi nals del contingut sinó que perfi la i articula les franges temporals en les quals està comprès el material, que serà fi nalment presentat per l’intèrpret-creador en tant que “usuari” de l’obra-procés. El material és indissociable de la feina de recerca personal del llenguatge creatiu d’Agustí Fernández, explorador

Amb el suport de: