Any 7 • núm. 61 • La Franja, desembre de 2006

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Ian

Gib

son

sign

ant e

xem

plar

s de

ls s

eus

llibr

es a

l’A

junt

amen

t de

Vall-

de-r

oure

s

Premis 6 de novembreJosep Galan, en el record i Lluís Llach,en persona, van ser presents a les Jornadesliteràries del Baix Cinca.

Lo Simóde SaidíEntrevistem auna persona queha dedicat totala seua vida amatenir viva lamàgia delcinema.

EDU

AR

DO

RIN

CÓ

N D

E SO

USA

Xip xap a MiralsotEl grup de carrer lleidetà inicià aquestcurs les activitat del Projecte d’AnimacióCultural del Govern d’Aragó.

RICARD SOLANAOlivers a les Llomes (Calaceit)

Ian Gibsonal MatarranyaIan Gibsonal Matarranya

Núm. 61. Desembre de 2006 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

EDITA:

C/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 15 21

Associació Cultural del MatarranyaConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEACentre d’Estudis Ribagorçans (CeRib)

DIRECTOR:Màrio Sasotmsasote@yahoo.es

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Hipòlit Solé

CAP DE REDACCIÓ:Isabel Calaf • T. 661 470 457tempsdefranja@telefonica.net

COORDINACIÓ DE COMARQUES:Marta Canales

REDACCIÓ:Antoni Bengochea, Lluís Rajadell,Carles Sancho i Pasqual Vidal(el Matarranya). Arcadi Abad, Damià Torrent, Marta Canales, Jaume Casas i Josep Labat (el Baix Cinca). Carles Barrull, Anna Enjuanes,Neus Enjuanes i Aleix Castellnou(la Llitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

OPINIÓ:Susanna Barquín, Esteve Betrià,Tomàs Bosque, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Joaquim Montclús,Josep Puche, Francesc Ricart,Carles Sancho, Ramon Sistac i Carles Terès.

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT: 978 85 15 21

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Gràfiques del Matarranya, SLgrafiques@matarranya.com

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709

EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia, Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria PanadésSaragossaPapelería GerminalC/ Sepulcro, 21TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

ESTISORESMiguel Estaña

La comarca del Matarranya ha celebrat duranttres caps de setmana –del 27 d’octubre al 12 denovembre– les III Jornades Culturals i Literà-ries. L’Associació Cultural del Matarranya ambaltres entitats també va voler ser-hi com a enti-tat col·laboradora. De divendres a diumengeuna atapeïda programació d’actes s’anavenproduint sense pausa. A més, les convocatòriescanviaven ràpidament de població, afortuna-dament les distàncies entre les viles al Mata-rranya són curtes. Nou poblacions de la comar-ca, la meitat, van acollir la trentena dels actesprogramats en la convocatòria que eren bendiversos i dirigits a un públic heterogeni: presen-tació de llibres, taules redones, conferències,exposicions plàstiques, projeccions, animació,teatre, correfocs, actuacions musicals… L’as-sistència del públic als actes va ser molt irregular,des de convocatòries que van fer insuficient ellocal que l’acollia, com en el cas de la presen-tació del llibre de l’hispanista irlandès Ian Gibsonsobre Antonio Machado. Ligero de equipaje aVall-de-roures a d’altres que, per diversos motius,no van aconseguir atraure gaire públic. Potsercaldria fer alguna cosa per afavorir aquestsúltims perquè les convocatòries en el futur forenmés equilibrades. I no val com excusa que unespoblacions són més grans que altres perquè hiva haver algun acte a viles menudes, com el casde Valljunquera, amb la conferència de PereNavarro sobre Els parlars del Matarranya quecomptà amb la presència d’un nombrós públic.

Celebrem que, excepte el primer cap de setma-na on els actes organitzats es van fer en castellà

–en comptar amb la presència de molta gent caste-llanoparlant– les altres convocatòries es van fermolt majoritàriament amb la llengua de la comar-ca amb una gran acceptació per part del públicassistent, tal com ha de ser per normalitzar lacultura a casa nostra, que ja va sent hora.

Des de les associacions culturals locals hi vahaver qui es va queixar de la poca implicació quese’ls va donar en la celebració dels actes a la seuavila ja que aquestes entitats són les que programenla cultura local i una col·laboració comarca i asso-ciacions haguera estat més efectiva. Ningú comelles saben quins actes culturals compten ambmés assistència de públic en el seu poble. I potsertenen raó. Si mirem en el programa de mà nomésapareixen com a associacions culturals localscol·laboradores de les jornades Repavalde de Vall-de-roures i l’A. C. El Galeró d’Arenys de Lledó.

Cal felicitar especialment la consellera de Cultu-ra i Esports de la comarca Rosa Domènech entu-siasta iniciadora i continuadora d’un ambiciósprojecte cultural que comença a ser sòlid peròque cal treballar per millorar any rere any. Potsers’hauria de contemplar que les jornades no coin-cidisquen amb altres convocatòries al Matarra-nya:el dia dels Bolets a Beseit o les fires de Mont-roigi Ràfels. Ja sabem que és difícil buscar un calen-dari lliure de convocatòries, però val la pena inten-tar-ho. El programa de mà i els cartells anuncia-dors dissenyats a Gràfiques del Matarranya i elquadre que els il·lustrava de Gemma Noguera sónel reconeixement públic de la llarga trajectòriad’uns excel·lents creadors gràfics que tenim acasa nostra.

Unes Jornades prometedores

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 2

Núm. 61. Desembre de 2006TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorEl nostre president aragonès va anar recentment a Roma de

peregrinatge per a reclamar a les autoritats vaticanes que facencomplir les seues sentències. Per la capital del regne, Saragos-sa, ha estat també de peregrinatge pòstum (diu que és la seuadarrera gira) l’admirat, tendre i sempre combatiu cantautor Lluís

Llach, que també, aprofitant l’avinentesa, va passar per Fraga convidat pels no menys combatiusi admirables Casals Jaume I, amb motiu dels homenatges que durant eixa setmana es van orga-nitzar a la capital del Baix Cinca en memòria de Josep Galan.

Sembla que un peregrinatge va tindre més èxit que altre. Marcel·lí Iglesias no va poder arren-car més que paraules i bones raons dels dirigents de l’Estat Vaticà. En canvi, el ja no tan noi deVerges va aconseguir arrencar en els seus recitals un fervor incondicional, quasi místic, i lail·lusió que un dia (o un mil·leni) d’aquests tornen a bufar vents de revolta.

També va ser il·lusionant la participació activa i entusiasta dels alumnes, mestres i pares de lesescoles de Fraga i Saidí en els actes en honor d’en Galan que es van fer dins dels centres i al carrerdel Cegonyer de Fraga. A més d’il·lusió, aquells xiquets portaven també la llavor d’un futur millor.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del directorCartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaRamon Simó Parcerisa,

expropietari del cine de Saidí

La Llitera i la Ribagorça

Cultura/Llibres

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

Opinió: Els sòrabs,

la minoria eslava d’Alemanya

2

3

4

7

10

15

16

17

18

Dr. Jeckyl i Mr. Hide Hi ha un polític fragatí, amb seient al congrés

espanyol de diputats, que de dia va tant en contrade la unitat del català (febrer de 2006 amb l'apro-vació de l’Estatut valencià) com de la seva l’ex-clusió (octubre de 2006 amb l'aprovació de l'Es-tatut aragonès). I de nit apareix en vetllades enfavor de la cooficialitat del català a la Franja dePonent (novembre de 2006 arran dels PremisJosep Galan i en anteriors edicions). A propòsitdel doble discurs d'alguns pseudosocialistes,una veïna de Fraga em deia: «I quan se'n van afer una becaina, dormen com lirons».

Quim Gibert-Fraga

El voluntarisme, una suposada modernitat

Resulta, si més no, xocant llegir a la vostrarevista les paraules que el diputat del PSOEJosep Maria Becana va pronunciar l’altre dia aFórnols: «farà més l’actitud personal que l’en-senyament o una llei», referint-se a la situacióo futur del català a la Franja de Ponent. I emvénen al cap unes altres paraules que va dir lalingüista Carme Junyent en una altra taula rodo-na a Sants, on apuntava que el futur del català,en general, dependrà més de les actituds positi-ves envers la llengua d’una certa generació decatalanoparlants joves i, fins i tot, tant o més delque puga fer-se des de les administracions, esta-tals o no. Recorde que una persona del públicassistent va discrepar moltíssim d’aquesta opinió.Però, la lingüista mai va negar, com havia de fer-ho!, el paper que pot i deu tenir les institucionsen aquest assumpte. És també, comptat i deba-tut, un vell debat que respon, massa vegades, a

interessos particulars o partidistes. Però, en boca del diputat, aquesta apreciació

només em sembla que un despropòsit més (l’ac-tual text estatutari d’Aragó n’és un bon exem-ple), i com aquell que tira la pedra i amagadesprés la mà, per no assumir les responsabili-tats, les seues i del seu partit, i de l’estat que repre-senten (un eficaç aparell al servei de la mino-rització i subordinació de totes aquelles llengüesque no siguen el castellà i de la societat que lesparla) i per no tenir encara, Aragó, una justaLlei de Llengües, que els seus prometeren, adap-tada a un teòric estat plurilingüe o pluricultural.Vella cançó aquesta, també. I mentrestant, senyorBecana, què hi farem, no?

Potser ja va essent hora de denunciar aquestcúmul de despropòsits de l’orgullós i acomple-xat espanyol que s’hauria de mirar què signifi-ca realment allò de les pràctiques socials de lademocràcia i d’una suposada «modernitat» quetan aferrissadament defensen. Perquè el que noes pot aguantar, damunt, és que cada vegadaque intentem més controlar la nostra pròpia vidao posar en pràctica els nostres drets, segueixenessent percebuts d’amenaçants per aquells querepresenten el grup dominant i els acòlits autòc-tons que els segueixen.

No volem ni m’agrada parlar sols de «protecció»,que la necessitem, com les espècies animals ovegetals que malviuen per l’acarnissament alsquals els sotmetem. Més bé, cal exigir la plenanormalització i oficialitat del català a la nostrasocietat, l’aplicació de polítiques socials que cerquenl’equilibri i la igualtat, i tot en favor de la diversi-tat lingüística i cultural en l’època més global,sembla ser, de totes les que ens ha tocat viure.

Àngel Velasco-Alginet. País Valencià

12

19

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 3

Núm. 61. Desembre de 2006 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYAL’E

SM

OLE

T Poesia o cançó?

He dit a voltes que sóc unmal lector de poesia. Si mésno un escàs lector. El poctemps que deixen els quefersdiaris no em permeten elrecolliment que requereix laseua lectura.

Tanmateix hi ha la poesiamusicada. Les paraules unta-des de música penetren ambmés facilitat. Algú podriaadduir que en certa manera ésuna desvirtuació. El poemapassa per la mà del músic i lidóna un altre aire, fins i tot unaltre sentit. Sigui com sigui,és habitual que un poeta musi-cat per un cantautor famósagafi rellevància i difussió. Ésdecobert per un públic que,com jo, rarament troba elsmoments per endinsar-se enles suggerències dels versos.

Hi ha el cas, diferent, delmúsic que fa les seues pròpieslletres. No cal que siga necessà-riament cantautor. De vegadeses pot dir que fa poesia, doncsels textos nus de músicas’aguanten i fins i tot adqui-reixen nous colors. D’altres,en canvi, només funcionenconjuntament. La música creaun estat d’evocació que fa queles frases cantades prenguinun sentit que transmet sensa-cions. Podriem dir que la veu,la paraula entra dins la partitura.No parlo de les cançons adot-zenades que repeteixen fòrmu-les i tiren pel dret. Parlod’aquests autors que creen ununivers personal i, en certamanera, original. M’he trobatsovint que una cançó m’agra-da més pel que em suggereixque pel que diu literalment.Frases, paraules entrelligadesa la música que m’evoquensensacions, records, situacions.Poesia? Cançó? Creació.

Carles Terès Bellès

potencialitat amb la que comp-ta per tal causa, no oblida lesarrels tradicionals. No hi hadubte que els animosos mont-rogencs, compromesos amb elpassat però també amb el futur,faran tot el que estigue a laseua mà per a conservar idifundir el seu magnífic patri-moni. I pel que fa a l’inter-canvi, per als mont-rogins l’ex-p e r i è n c i a h a e s t a t m o l tenriquidora; i, ara que els fona-ments de l’amistat han estatassentats, cal que les dues asso-ciacions mantinguem el caliuque els haurà de fer estables iforts. De ben segur que totsn’eixirem guanyant.

El 21 d’octubre, l’Associa-ció Cultural Sucarrats va tindreocasió de tornar la visita quel’Associació de Veïns Munta-nya Roja va fer, a f inalsd’agost, a Mont-roig del Mata-rranya. La jornada es va desen-volupar en un clima d’alegrecordialitat. I els mont-rogencses van desviure per mostrar alsmont-rogins les seues joies méspreuades: les monumentalsbarraques construïes amb latècnica de la pedra en sec–n’han catalogat més d’uncentenar–; la muntanya roja,foradada de coves, de la Marede Déu de la Roca –l’impo-nent roquissar, «d’un roigencés» en expressió de JoanMiró, que dóna nom al poblei que ofereix una panoràmicaprivilegiada sobre les serres deLlaberia i de Colldejou, i sobretot el Camp de Tarragona–; lacapella de Sant Ramon, al bellcim de la roca i enlairada sobrel’ermitori; l’església nova, la deSant Miquel; i també la vella,

que actualment acull el CentreMiró. Els mont-rogencs posenespecial èmfasi en destacar laparticular relació que vanmantindre Joan Miró i Mont-roig al llarg de seixanta-cincanys. Una estimació que elgenial pintor exterioritzavadient: «tota la meva obra ésconcebuda a Mont-roig». Iafegeixen que, com a mostradel gran afecte que sentia, Miróacostumava a dir que portavasempre a la maleta una garro-fa collida a Mont-roig com asímbol de la sort i de la inspi-ració. Efectivament, els vinclesentre l’un i l’altre van ser moltestrets, com ho corrobora elfet que una partdestacada de laseua obra tinguerael poble i el seuu n i v e r s c o m aprotagonistes.M o n t - r o i g d e lCamp és un pobleobert al mar que,tot i la immensa

Els mont-rogins tornen la visita a Mont-roig del Camp

J.A. Carrégalo

SUBSCRIU-T’HI978 85 15 21

tempsdefranja@telefonica.net

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 4

Núm. 61. Desembre de 2006TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Com al segle XIXLes condicions laborals en

la construcció, un dels pocstreballs que es poden trobar ala majoria dels nostres pobles,segueixen, al menys en part,estancades al segle XIX. Quanel Govern posa en marxa el«Pla Concilia» per facilitar alsfuncionaris la comptabilitzacióde la vida laboral amb la fami-liar, quan es comença a reivin-dicar la jornada setmanal detrenta-cinc hores, quan elsreportatges televisius parlend’empreses maternals queposen en marxa guarderies perals seus empleats, les condi-cions que imposen bona partdels empresaris de la cons-trucció dels nostres pobles alsseus treballadors no són moltdiferents de les que se li atri-bueixen al denostat segle XIX.«Si vols ho prens i si no hodeixes, que al darrera teu fancoa esperant treball» és el prin-cipal argument per imposarexigències tan draconianes.Del mes de vacances ni se’nparla. Quinze dies com a molti gràcies. La jornada de vuithores, per la qual ha lluitat laclasse treballadora des de facent anys, és encara unautopia. Deu hores al dia commínim i, a més, es treballa totsels dissabtes pel matí. Per alscada dia més nombrosos pale-tes i manobres immigrants, laperspectiva és encara pitjor:els dies de vacances no escobren, i la paga extra de l’es-tiu ni la oloren. Totes estescircumstàncies, que pareixeneixides d’una d’aquellesnovel·les que retrataven lespenúries de la classe treballa-dora de la Revolució Indus-trial, es donen aquí i ara, alnostre costat i, a més a la faenamés penosa de totes, la cons-trucció. Per no parlar de lesmesures de seguretat. Enresum, els treballadors pitjortractats laboralment són tambéels que tenen la pitjor faena.Sempre ho voràs.

Lluís Rajadell

VIL

ES

I G

EN

TS

La min i s t r a de Med iAmbient, Cristina Narbona, esva reunir el passat dia 25 desetembre amb el president dela Junta d’Usuaris del Mata-rranya i afluents, José MariaPuyol, i amb el president de laPlataforma en Defensa delMatarranya, Albergo Mora-grega, per a felicitar-los perl’acord al que van arribar pera regular el Matarranya unavegada descartat el pantà de laFreixneda-la Torre del Comtepel seu impacte ambiental.

La ministra va assegurar aPuyol i Moragrega que elMinisteri de Medi Ambientassumeix les propostes consen-suades pels implicats en laregulació de la conca i va asse-gurar que visitarà la zona pròxi-mament. La desestimació dela presa de la Freixneda per laseua negativa afecció ambien-tal, va propiciar un acord detots els afectats per regular elriu Matarranya amb basseslaterals i un petit pantà a lasubconca del Tastavins.

RIC

AR

D S

OLA

NA

Narbona assumeix l’acord dels usuaris per a regular el Matarranya

Lluís Rajadell

Més de 2.500 persones participarena la X Marxa Senderista del Mesquí

Servei Premsa Comarca del Baix Aragó

La climatologia va acom-panyar aquesta jornada que vatenir lloc a Torrecilla de Alcan-yís.

Tant els organitzadors, comels participants van concluirsatisfets una jornada senderis-ta organitzada per desè anyconsecutiu i que en esta ocasióha comptat amb la participaciód’unes 2.500 persones proce-dents del Baix Aragó, Sara-gossa, Terol, Castelló, Tarra-gona, País Basc i Navarrafonamentalment.

Els organitzadors han destacatl’important tasca que han portata terme els més de 200 volun-taris que participen cada any enesta cita, sense els quals no seriapossible organitzar una activitatd’estes dimensions. Crida espe-cialment l’atenció el nombre decol·laboradors en un municipide menys de 500 habitants.

Un dels al·licients que hanpermès arribar a la dècada, ique el nombre de participantssiga tan elevat, és, sens dubte,el tracte que reben els cami-

nants. Més de 200 voluntariss’encarreguen d’atendre al grannombre d’inscrits que cada anyrecorren els camins del Mesquí,i entre ells també els respon-sables dels controls d’avitua-

llament instal· lats en elscamins. Com és habitual es vanoferir productes típics de lazona, com pastes, xocolate ambatmelles torrades, pa amb vi omagre.

Riu Matarranya

CR

ISTI

NA

EJA

RQ

UE

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 5

Núm. 61. Desembre de 2006 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYA

serrat (de la Cadena Ser i ElPaís) i Lluís Rajadell (de l’He-raldo de Aragón) van analitzarel tractament que el Matarran-ya rep a la premsa escrita.

Com a conclussió del debates pot dir que el Matarranyaapareix a la premsa supraco-marcal com una zona marcadaper la presència d’un riu i on hiha un fort debat en torn alstemes hidraúlics (regulació delMatarranya, elevació d’aigüesal pantà de Pena, sequeres, riua-des, ect). Una de les notíciesamb més repercusió delsdarrers anys han estat, perexemple, les inundacions d’oc-tubre del 2000.

En els darrers temps s’hadifós a través dels periòdicsregionals i també de fora d’Ara-gó una imatge que, segonsConcha Montserrat, es massaidealitzada i poc realista de lacomarca, a la que s’ha arribata definir com la «Toscanaaragonesa», un eslogan demàrketing que vol promocionarel Matarranya com a destí turís-tic d’alta qualitat. Montserrat ialtres dels periodistes partici-pants, en el que va estar un delsdarrers actes de les Jornades,van alertar dels perills d’espe-culació immobiliària quecomporta esta política si no esvigila de prop des de les admi-nistracions.

Paralelament a les conferèn-cies, taules redones, presenta-cions de llibres –Festejadorasde Fernando Arnau, i Aproxi-mació geolingüíst ica alsparlars del Matarranya, dePere Navarro–, es van podervisitar les exposicions deJoaquín Lozano al Castell deVall-de-roures, Joaquín Gil alCentre Polivalent de Ràfels i deNorbert Ernst al Centre de laMemòria Històrica de Valljun-quera.

L’hispanista irlandés IanGibson ha estat el principalatractiu de les III JornadesCulturals i Literàries del Matar-ranya, que s’han celebrat desdel 27 d’octubre al 12 denovembre a diferents poblesde la comarca. La presència deGibson va constituir un esde-veniment que va sobrepassarels límits comarcals amb laseua repercussió a la premsaprovincial i regional aragone-sa.

Gibson, conegut pels seusnombrosos treballs sobre lahistòria més recent d’Espan-ya i, sobretot, per les seuesinvestigacions sobre la mortde Federico García Lorca, vaparticipar en actes celebrats aCalaceit –el primer dia de lesJornades– i també a Vall-de-roures, on va presentar el darrerllibre seu, Antonio Machado.Ligero de equipaje.

També va signar exemplars

Les Jornades Culturals iLiteràries, organitzades per laComarca del Matarranya, vanincloure també actes a la Freix-neda, Valljunquera, Ràfels,Fórnols, la Portellada, Beseit ila Torre del Comte, on es vaclausurar el programa amb l’ac-tuació dels «Diables de SantAntoni de la Portellada».Enguany la programació hadonat un protagonisme especialal món de la premsa escrita,amb dues taules redones mode-rades per l’escriptor i perio-dista Joaquim Montclús sobrela premsa matarranyenca isobre el tractament que elsmitjans escrits donen a estacomarca.

En una de les taules redo-nes, celebrada a la Torre el dia12 de novembre, els periodis-tes Joan Roy (director de publi-cacions del Grup Dossier), PereBonnin (del diari Última Hora,de Mallorca), Concha Mont-

Ian Gibson, protagonista de lesJornades Literàries del Matarranya

Lluís Rajadell

d’esta darrera obra, una biogra-fia del insigne poeta, i d’altresllibres seus. La signatura dellibres, organitzada per laLlibrería Serret, de Vall-de-roures, va constituir, en parau-les del seu organitzador, Octa-vio Serret, un «éxit, i em quedocurt amb esta definició». Alvoltant de 150 persones vanassistir a la conferència sobreMachado a l’Ajuntament, onIan Gibson va signar 180llibres.

L’hispanista, que va compa-reixer acompanyat per laconsellera comarcal de Cultu-ra, Rosa Domènech, va captarl’atenció del públic des delprimer moment. A continua-ció, i ja a Arenys de Lledó, esva presentar el documentalsobre la mort de Lorca obrade Emilio Ruiz Borrachina,amic de Gibson i un autènticenamorat del Matarranya, onha acudit en diverses ocasions.

Ian Gibson firmant llibres en un acte de les Jornades Literàries del Matarranya celebrat a Vall-de-roures

EDU

AR

DO

RIN

CÓ

N D

E SO

USA

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 6

Núm. 61. Desembre de 2006TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

Lluís Llach i el record de Josep Galan presents a la tardor cultural fragatina

Marta Canales-Casals Jaume I Fraga

El diumenge 29 d’octubre al vespre, Fraga va acollir un concertmolt especial: després de 28 anys, Lluís Llach ens tornava a fergaudir del seu directe. Aquest concert, organitzat pel Casal JaumeI de Fraga, va reunir quatre-centes persones a la Sala Tempo.

La posada en escena del seu darrer muntatge i., amb el qual Llachdiu adéu al seu públic, va fer vibrar al públic durant més de dueshores, amb un repertori que recollia noves i antigues cançons,sempre introduïdes pels comentaris compromesos i crítics alsquals el de Verges ens té acostumats.

Amb un format acollidor i intimista, en Llach va voler recor-dar molt especialment «Els setze jutges» i en Miquel Martí i Pol.Després de dos bisos, l’acabament va ser de luxe amb «Viatge aÍtaca» i «Que tinguem sort», fent que el concert fos tot un èxit.

El primer cap de setmana de novembre va estar ple d’actes queconcloïen l’homenatge a Josep Galan. Dissabte al vespre, al PalauMontcada es va presentar l’obra Batec a batec. Miscel·lània detreballs oferts en honor de Josep Galan i Castany, editada perIniciativa Cultural de la Franja (ICF). En aquest acte en FrancescRicart, membre del Casal Jaume I de Fraga, va fer de mestre decerimònia i la presentació de l’obra va ser a càrrec de l’HèctorMoret, coordinador del projecte, qui va explicar i comentar el reculldels diferents treballs i aportacions, que en total en sumen vint.

A continuació, a les vuit del vespre, i presentat pel Josep MariaSan Martín, president de l’Ateneu del Baix Cinca, va començarla lectura pública de la novel·la Mort a l’Almodí. L’Hèctor Moreten va fer una acurada i profunda anàlisi en relació a la lexicolo-gia i a les descripcions físiques i costumistes del llibre. La lectu-ra dels diferents fragments va ser a càrrec de l’Eliot Munslow,amb un muntatge visual de fons, realitzat pel Josep Maria SanMartín, recull d’una selecció de fotos de la Fraga antiga, on lanovel·la està ambientada.

Aquesta novel·la, Mort a l’Almodí, es va regalar a tots els assis-tents que hi havia a tots els actes inclosos a la quinzena d’home-natge a Josep Galan.

Premis 6 de novembre - Josep GalanEl mateix dissabte a la nit, a la Sala Tempo, es va celebrar la

10a edició del premis «Sis de novembre», i des d’enguany anome-nats «Josep Galan– Sis de novembre». Els guanyadors d’aquestsguardons a la normalització lingüística van ser: Montse Virgili iRamon Elias, ambdós directors de les corals de l’Institut Musi-cal Comarcal; la ITV de Fraga, la Penya barcelonista «Jaume Palla-rés» i la delegació local i comarcal del sindicat CNT.

També, com cada any, es van lliurar les beques de recerca«Amanda Llebot».

La part més emotiva va ser quan la Susanna Barquín, presidentade l’IEBC, va donar pas a un discurs molt especial: la gravaciód’una edició anterior d’aquests premis on en Josep Galan feia eldiscurs com a president. El seu missatge, ja llegat, continua tanvigent com llavors.Actuació d’Anton Abad a la 10a edició dels premis «Sis de novembre»

JAU

ME

CA

SAS

Hèctor Moret, presentador de l’obra Batec a batec. Miscel·lània de treballsoferts en honor de Josep Galan i Castany

JAU

ME

CA

SAS

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 7

Núm. 61. Desembre de 2006 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

Temps d’èpica

Últimament sento a dir queels polítics no parlen del querealment interessa als ciuta-dans, i com que, gràcies aGoebbels, sé que una menti-da dita mil vegades acabasent una veritat, intentarécarregar-me aquesta afirma-ció.

Algú sap el que realmentinteressa als ciutadans?

Des de la meua mesura,diré que els polítics tractenmolts àmbits que m’interes-sen, de com garant i r e lsubministrament d’energia,de com gestionar l’aigua, desi s’apugen o s’abaixenimpostos, de les infrastruc-tures de comunicació, deseguretat, d’un munt de qües-tions que afecten la meuavida, m’agradi o no. Fins i totparlen de llengua, potser notal com voldria, però enparlen.

Com veieu no hi faltentemes d’interès. El que faltaés passió, convicció, unprojecte en el que de veritates creu i es defensa. Quanem sento lluny de qui es dedi-ca a la política no és quan elsen to pa r l a r d ’un t emaconcret, sinó quan m’intentaentabanar, quan es dedica aintercanviar cromos i a acon-tentar a qui més crida, ambfonament o sense.

És per això que reivindicola vinguda de l’èpica, sobre-tot, ja ho he dit, de la passió.Vull sentir que algú em diu:«crec que aquest és el camí iho defenso amb tota la forçadel convenciment que seràbo per a tots». Això sí, quel’endemà no em vinguin ambles rebaixes.

Susanna Barquín

L’A

BA

BO

L

El darrer acte de l’homenatge, a càrrec de la Biblioteca Pública Municipal, va ser la lectura itine-rant de Mort a l’Almodí pels carrers fragatins on es desenvolupa aquesta novel·la. Va tenir lloc eldiumenge 5 de novembre, a 2/4 de dotze, des de l’Hort de l’Hospital.

El passat 20 de novembre, al Casal Jaume I de Fraga es va inaugurar l’exposició Ravensbrück,camp femení d'extermini nazi. Resistents i deportades, organitzada per l’Ateneu del Baix Cinca.

La presentació de l’exposició va ser a càrrec d’en Josep Maria San Martín, president de l’Ateneui representant a l’Aragó de l’Associació Amical de Mauthausen i Altres Camps, entitat propietàriadel fons d’exposició.

Aquesta mostra que conté vint-i-set panells, explica la història d’aquest camp de concentraciónazi i de la vida, o quasi bé mort, al seu interior.

Aquesta exposició romandrà fins al proper dia 30 de novembre al Casal, amb un horari de visitade dilluns a dissabtes, de 17 a 21h.

Com a plat fort d’aquesta exposició, el passat dissabte 25, a les 18h, també al Casal Jaume I deFraga, una quarantena de persones van assistir a la projecció del documental Ravensbrück, l’infernde les dones de la Montse Armengau i el Ricard Belis. A continuació, la Rosa Toran, Presidenta del’Associació Amical de Mauthausen i Altres Camps i Doctora en Història, impartí la conferència«Dones: de la resistència a la deportació».

JAU

ME

CA

SAS

MA

RTA

CA

NA

LES

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 8

Núm. 61. Desembre de 2006TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

La Codoñera/la Codonyera

José Miguel Gràcia

Fa un temps vaig llegir en La comarca que s’havia aprovat unpressupost d’una certa importància per a retolar tots els poblesde la comarca del Baix Aragó amb indicacions de monuments illocs d’interés de cada localitat. També es deia que en aquellspobles la llengua pròpia dels quals no fóra el castellà, la retola-ció seria bilingüe –almenys el nom del poble–. Suposo que nocal que recordi el lector que tots els pobles de la comarca, alsque es feia referència, parlen variants de català occidental.

Molt recentment em vaig assabentar, a través de l’eficient Serveide Premsa de la comarca del Baix Aragó, que una empresa esta-va a punt d’acabar la retolació pressupostada en tots els pobles.

El passat cap de setmana viatjava cap al meu poble, La Codo-ñera, amb la il·lusió de trobar-me en el cartell informatiu, el nomcorrecte en la primera llengua que vaig aprendre, açò és: LACODONYERA. Albirat el panell informador, no podia donarcrèdit al que estava veient: el nom i totes les altres informacionsnomés estava en castellà. Uns moments abans, quan deixava arre-re Torreta, vaig arribar a pensar: Mira que si han tingut l’elegàn-cia d’escriure el nom de la comarca Bajo ARAGÓN/BAIXARAGÓ…!, que certament seria el lògic.

La meua primera reacció va ser d’estupefacció, després de ràbiao «emprenyament», més tard de mal humor i finalment de tris-tesa per tanta incultura o… podria ser «mala llet»?

I jo em pregunte, millor dit, pregunte al Sr. president de la comar-ca, al Sr. conseller/a de Cultura, a la resta del Consell comarcal:Si no volien retolar el poble de La Codoñera en bilingüe, per quèho van dir i ho van pressupostar? Creien que la incultura o la indi-ferència està tan generalitzada en la nostra comarca?

Més coses em veig en l’obligació de preguntar-los: qui ha sigutl’assessor, o a qui han consultat –Filòleg, coneixedor de la llen-gua, professor, escriptor o simplement estudiós per a portar a termegrandària errada, negligència o oblit? És que Vostés. No saben quela ñ només existix en castellà, que en català –de Balears, oriental,occidental o valencià– este so es representa per ny, en francés gni en portugués per nj, per fer referència només a alguns idiomes?

Propose a les autoritats i als meus paisans que per a evitar elproblema de la ñ versus la ny, canviem el nom de La Codoñe-ra pel de «La Membrillera», nom castellà fins a la medul·la i amés vol dir el mateix.

Mentrestant els xiquets i molts majors de La Codoñera/laCodonyera/La Membrillera no saben llegir ni escriure en laseua llengua materna, i ja diuen sandía en lloc de meló d’aiguaquan parlen a les seues cases o al carrer.

De tant en tant m’agrada buscar algunes paraules en els diccio-naris. En el de la Reial Acadèmia Espanyola, llig: «analfabet,ta. Que no sap llegir ni escriure. Per extensió i ponderació,ignorant, sense cultura, o profà en alguna disciplina».

Aquest curs s’ha avançat lajornada de convivència al CRA«Ribera del Cinca» (Torrentde Cinca, Miralsot, Velilla) iLlitera coincidint amb la cele-bració de la castanyada el dia31 d’octubre a Miralsot i apro-fi tant l ’obertura del noucol·legi.

«Conviure comença en tumateix» va ésser el tema a trac-tar en aquesta jornada degermanor.

Després de las activitats debenvinguda van rebre al grupd’animació Xip-Xap, (gràciesa la col·laboració del Projected’Animació Cultural a lesEscoles de la Franja de laDGA) amb l’espectacle: Quepeti la plaça! amb el qual vangaudir d’allò més, tant els petitscom els grans que fins allà esvan apropar.

Després de dinar van passara menjar-se el fruit de la tardor

Trobada d’alumnes del CRA Ribera del Cinca

«Conviure comença en tu mateix»Inma Garí Fullola

per excel·lència: la castanya iper acabar van ballar la tradi-

cional dansa de la castanyeraper dir-se: FINS AVIAT!

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 9

Núm. 61. Desembre de 2006 TEMPS DE FRANJA10 ENTREVISTA

Ramón Simó Parcerisa(Alcoletge, 1925) és la histò-ria del cine a Saidí.

«A mi m’ha agradat sempremolt el cine. Recordo que depetitet me van comprar unamàquina per fer cine en rotllosde paper i quan s’acabaveme’ls dibuixava jo i sortia…res!, coses de crios».

De família de pastissers, sonpare al que «li tirava molt elmón de l’espectacle» i un socivan obrir un cine a Bell·lloc(1945-48).

«El vaig començar a portarjo de seguida, el pare davant,però ho feia tot jo. Després vanmuntar-ne un altre a Alguaireperò va durar molt poc».

Lo cine vellEl 1948 treballava a Lleida

pa unes mines i «per una coin-

Entrevista a Ramon Simó Parcerisa, expropietari del cine de Saidí. Un

cidència» va vindre a viure aSaidí. De cine no n’hi havia, esfeien 4 o 5 pel·lícules a l’any.Va comprar un cine recienttancat a Fraga. «Vam agafar elprojector, les butaques i tot».Ho va muntar en el que és avuilo ball d’hivern.

«Tenia 200 places en malescondicions, una butaca mésalta, l’altre més baixa… la cosames incòmode del món! Se vainaugurar amb Casablanca,van començar fortets! L’entra-da valia tres pessetes, cara,molta gent no podia entrarencara.

L’èxit va ser apoteòsic. Maihi havia entrades, mai! Tot erenabonats, la gent que voliavindre ja no podia».

El 1949 va agarrar lo cine deVillella i el de Ballovar el 1950«perquè no donava prou lo deSaidí».

Com treballava a Lleida,anave i tornave en bicicleta:«un morral a l’esquena, losrotllos… i ala!, quan nevavallogàvem una somereta i passa-va de Villella a Ballovar.Después vaig tindre una Vespaen la que veníem la Tresa (laseva dona) jo, i les pel·lículesdes de Lleida». Al cine nou javan tindre cotxe.

«Per a aconseguir pel·lícu-les de «categoria» per a la FestaMajor fea «alguna trampeta».Agafava unes garrafetes d’olii anava a la Metro o a laWarner; com sempre tenien unacopia de reserva, me la deixa-ven, je je… la passava al cinei a les 4 de la nit les llevava aLleida».

Quan anava a Barcelona abuscar pel·lícules contractades,les garrafetes li aconseguienalguns reprisos (antigues) debaldes de les que aquí no esta-ven passades. «Sempre emguanyava el viatge. Era moltbonic, amb les cases tenia unarelació molt bonica».

La esclava del pecado«Les pel·lícules ja venien

censurades». Però una voltaper a la Festa Major li vandonar una tan nova que no l’ha-vien vist ni els distribuïdors.«Se die La esclava del pecadoi al muntar-la hi havia ratllesgrogues per ací.… per allà…,me va estranyar, però com eranova…, total, que era lo que lacensura havia marcat i no haviatallat».

Què eixia? «Com una d’ara,en pits i tot!, l’any 53 o 54.Unescàndol tu!, lo capellà no es vaenterar, un èxit xiquet!» Eldistribuïdor se va guardar lacòpia per als amics.

Ell mateix tenia una curiosaforma d’autocensura: «Estavemolt de moda lo cine musical,però quan començaven a cantaren anglés la gent no entrave,

llavors si hi havia 7 o 8 cançonsm’entretenia en tallar-les i,encabat, les tornava a apegar».

Lo contrari va passar amb elBayon de Ana (s’emocione).«Quan arribave el ball, la gentcomençava a aplaudir, paravala màquina, tirava enrera… itornava el Bayón!

I Gilda? «Home el «nova-más» també».

I lo públic, xulave? «Quan sortia una processó

al Nodo sempre hi havia algunque xulave. La Guardia Civil jamirave ja…»

Tiempos modernosAllò va durar 9 anys «per

que les pel·lícules valien 1000pessetes allavonses i les entra-des 1 duro, en 200 butaques…o plegar o fer un cine més gran.Això sol ho podia fer amb uncrèdit i los bancs li van donarl’esquena perquè «jo oficial-ment casat no ho estava». Alfinal la Caja de Ahorros ensvan dir que fes lo cine i quanestés faríem la hipoteca. Tot elpoble va cooperar (pagant,eh?), se treballava hasta de nitbuscant grava al riu. «Novegis» quin esforç!, «tremen-do». Quinze dies antes d’acabar laCaja de Ahorros va dir que «de lodicho no hay ná»; però no podiarecular i els acreedors van accep-tar que anés pagant com pogués.Imaginat quina papeleta! I això vadurar 22 anys».

Lo cine nouLo resultat va ser lo Bar-

«Per a la Festa Major anava a la Metro i la Warner amb u

«Viatjava amb bicicleta: un morral a l’esquena los rotllos…i ala!»

QU

ICO

MIR

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 10

Núm. 61. Desembre de 2006TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

na vida de pel·lícules

unes garrafetes d’oli i em deixaven una còpia de reserva»

Cinema Parcerisa («per la meuamare»). En un gran bar benequipat, la vivenda damunt iun cine de 550 places amb esce-nari pa representacions, enca-ra avui és modern. Era l’any1954.

«Als anys 60 vaig tenir doscines a Fraga, un el Sorolla il’altre el Casanovas. Amb l’Ar-nau (que tenia el Florida i unaltre al centre del poble) enca-ra que érem competidors,sempre vam ser bons amics, ellera una mica ranci pagant alsproveedors, sempre pagave lomínim i les cases me donaveninclús pel·lícules de franc contal de poder competir. Vamllogar un autobús apedaçat ianàvem a buscar la gent al Flori-da per portar-los als nostrescines. Al final ho vam deixar!

Des de 1945 al 85 vaig portar17 cines i lo màxim que vaigportar al mateix temps van ser9 el 1981 (Ballobar, Villella,Saidí, Osso, Bellver, Albalat,Ontinyena, Candasnos i Peñal-va), ja està bé oi?

Al principi, un desastre,anaves pels pobles i feies quatrexavos; tenies que pagar a l’ope-rador, a l’acomodador, el porter,el taquiller l’estufa a l’hivern ila llum… Això tenia una solu-ció vaig dir: Us regalo lo cineamb la condició que jo ussubministre les pel·lícules, sevan convertir en cines fami-liars i estaven molt contentsper que les pel·lícules anavenal dia, lo mateix que passa araa Fraga. D’aquesta manera locine de Saidí m’eixia de franci me sobraven quartos. Normal-ment quan «l’apogeo» del cinenou s’omplia fes lo que fes, Elcoloso en llamas, El Dr. Zhiva-go…Venia gent de Fraga per queaquí les estrenavem abans, deSant Miquel…, de tot arreu.Fèiem passes dijous, dissabte idiumenge, hi cabien 500 perso-nes eh?»

Lleida, lo d’Alcarràs…Vaig descobrir l’estereofo-

nia fent cine a l’aire lliuredamunt d’un galliner de llen-ya. També tenia un truco perempalmar el rotllos en forqui-lles de bicicleta per fer cinecontinuo als anys 40.

I Cinema Paradiso? Aquí latinc, sóc jo!, jo mateix… labicicleta, els rodets a l’esque-na, tot! Lo que passe que a mino se’n va encendre mai lamàquina, mai!»

The end«Lo cine va començar a anar

malament quan comparava larecaudació del cine i del bar:sempre guanyava lo bar. Sevan fer reformes i van deixarun aforament de 300 places inomés s’omplia per la FestaMajor. Al final vam posar elvideo (1986), les pel·lículescostaven 300 pessetes, vamaguantar 2 o 3 anys.

Després me’l va llogarl’ajuntament (1991), volien fer«cine-cine» però l’any 97 hovan deixar en sec perquè hihavia aluminosi…»

Tenint una oferta més bonad’una constructora, l’any 2000li va vendre a l’Ajuntamentque l’ha convertit en un espaimulticultural (al que encara noli han posat una placa en loseu nom).

Ara viu sol, cuidat per dosnebodes, a un apartament digne,discret i polit, com és ell.

«Del cine no guardo res, notinc puesto!» Només 4 o 5 llibre-tes on tots aquests anys ha anatapuntant amb molt cuidado lodia a dia del cine: Títol, recau-dació, sinopsi, classificació,(mayores con reparo) comen-taris… unes petites joies.

Lo Simó, més que un empre-sari de cine, és un romàntic.Gràcies Ramon!

Quico Mir

«Simpatiquísima» película«Quan volia que se fes

«cuba» pel cine, no me costa-ve res; buscava una mig talqual, de terror i feia un cartel:«El que padezca del corazónque no entre». No fallave era«ple» segur. Jo veia quan unapel·lícula la tenia que tornar apassar antes de fer-la, lo mateixque un pagès en la fruita, nom’equivocava de gaire. Algu-nes se quedaven a terra sensepassar-les perquè no erencomercials.

Era molt difíci l fer-lessempre bones i a més, encaraque havés pogut no ho haguésfet. De quan en quan ne passa-ve una perquè la gent poguésdir «Ja està bé!» per què espogués queixar, com al futbol.En això del futbol en vaig fermoltes. Quan ja hi havia vídeopassava el partit de futbol i uncartell: «después se pasará unasimpatiquísima película» queera porno 100%, així passavenper taquilla; d’això fa 14 o 15anys.

Sempre vaig calcular lacomercialitzat de la pel·lícula;la que anave bé a Villella (lisagradaven sentimentals) no lespodies passar a Ballovar que lisagradave més el«Folklore».

Lo menú ideal de FestaMajor era: Una de Cantinflas,una de Martínez Soria, unaamericana bonísima i una d’ac-

ció. Lo «dramón padre» nofallave mai, per El último cuplévaig pagar 500 pessetesd’aquelles, eh?»

La nit dels Oscars«Els Oscars van ser sempre

un desastre, a tots els pobles». No tots, perquè Lo que el

viento se llevó, la va estrenarsimultàniament a tres pobles:«Va ser molt bo allò, era untemps que les productoresvenien a controlar perquè pagà-vem segons taquilla, lo tio esta-ve allí, i quan acabàvem unrotllo lo passàvem d’amagat, lidonàvem a un ciclista passaveen la barca i el llevàvem aVillella i d’allí a Ballobar… ianar fent! Perquè allavonsesteníem los quar tos mol tjustos».

Operador de cine«Tenia molt bona fama

d’operador, encara tinc locarnet; si els tècnics de la Ossa(projectors) tenien un compro-mís em trucaven a mi. Vaiginaugurar lo cine Catalunya de

«Lo noi del cinema Paradiso sóc jo»

No és la primera vegada en la que es rememora per escrit, ambnostàlgia i afany de reconeixement i de fer justícia, el paper alli-berador de la fantasia i els sentiments que va jugar el cinemade Saidí, regit pels Simó, pare i fill, i l’enyorada Teresa, durantlos anys del còlera. La periodista i novel·lista Mercè Ibarz enparla d’ell en La terra retirada i l’escriptor Francesc Seréstambé l’ha mencionat en alguna ocasió. Durant quasi cinc dèca-des, el cinema de Saidí, el «vell» i el «nou» va ser una illa decultura oberta i contemporània en un marc oficial –municipal ireligiós– ancorat en el més sòrdid passat. Moltes generacionsde saidinesos, gràcies a la família Simó, van poder gaudir d’unespel·lícules actuals i de qualitat, en aquells temps sol a l’abastde la gent de les grans capitals de província.

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 11

Núm. 61. Desembre de 2006 TEMPS DE FRANJA12 LA RIBAGORÇA

Fruits saborosos d’estiu a SopeiraAssociació d’Amics d’Alaó (Sopeira) – Glòria Francino

Sopeira és un poble demuntanya, tranquil a l’hivern,encara no una seixantena depersones; en canvi, quan arri-ba l’estiu es transforma com atot arreu i és ple de gent estiue-jant i gent que hi passa unsmoments per veure el paisatge,i, sobretot, s’aplena de sorollsi d’activitats.

L’estiu és temps de vacancesi de trobades, és per això quel’Associació Amics d’Alaó deSopeira ja fa deu anys que estàengrescada en preparar activi-tats per a aquests dies, entreles de l’estiu passat podemdestacar:

L’exposició etnogràfica d’Ei-

nes i objectes antics, oberta desdel 10 al 21 d’agost. Gràcies ala col·laboració de tots els veïnsde Sopeira, es van aconseguirun munt d’estris del camp iobjectes de la casa per poderexplicar a les noves genera-cions el que era ben quotidià iconegut per als grans.

Hi havia mostres de totes lesparts de la casa, corrals i eres:des d’aladres, dalles, mesuresantigues, aparells per allisar elcànem, un bertol, unes anga-nilles, un llit, el cremall ambdiferents olles, topins i casso-les.

El concert de música clàssi-ca i popular va tenir lloc el dia

13 al Monestir d’Alaó, a càrrecd’una família alemanya, Martini Efraim Hahn, pare i fill, violi-nistes, i la senyora HeidrunMaria Hahn, com a sopranod’òpera. Ens van oferir unaexcel·lent vetllada amb músi-ques de Bach i Mozart, entred’altres.

El 14 es va fer la tradicionalce r cav i l a de l a gegan t aEncantària i els capgrossos ambxocolatada popular. A més amés, com a novetat, l’enlaira-ment d’un globus aerostàtic enun dels bancals de la Tallada,amb la cistella plena de gentxica i no tan xica.

El 15, després de la missa alMonestir, hi va haver unconcert infantil dels minyons imossetes del poble. A la tardauna xerrada, acompanyadad’un dvd, sobre Montanyana,a càrrec del professor d’artÁngel Noguero, i a la nit sessióde cinema al saló d’Enrique deToni.

El 16 la Dra. Cristina Luezava explicar als assistents a Casael Can com poder realitzar unsPrimers auxilis, en cas denecessitar-ho.

L’excursió als estanys deColieto, el dimecres 23 d’agost,va suposar una bona prova físi-ca per a mantenir les cames en

forma. A la nit es va efectuarprojecció de fotografies digitalsde les activitats que es van dura terme l’any anterior.

També un grup de gent vagaudir aprenent balls de saló idesgustant vins.

A les piscines i al polies-portiu hi va haver diferentsactivitats relacionades ambl’aigua i el tenis, per a xics igrans. I a la nit la partida de labutifarra per als experts, i ales tardes, el parxís per alsmenuts.

I la flor del ram de tanta cele-bració la constitueix el Soparde Germanor, que el dissabte19 va aplegar vora tres-centespersones, totes relacionadesamb Sopeira, bé perquè hiviuen permanentment, béperquè hi passen les vacances.I amb l’orquestra Amazonia esva poder moure l’esquelet ipassar una vetllada a la carpade la qual disposa l’Ajunta-ment de Sopeira per ocasionscom aquesta.

Aquest són alguns dels fruitssaborosos que es recol·lectendesprés de reunions, contactesi esforços per part de tots, iallò que realment importa ésque hi hagi gent per poder fercoses i disfrutar-les. Donar vidaen definitiva!

La comunitat General deRegants del Canal d’Aragó iCatalunya va presentar, el 2 demarç de 2006, la Programacióde Actes del Centenari que esportaran a terme fins al març de2007. Juntament als actes insti-tucionals s’organitzaran jorna-des tècniques, conferenciesdivulgatives i visites a les infra-estructures hidràuliques i de regsper part de les Comunitats deRegants de Base, Grups Esco-lars de la Zona Regable, etc.

La celebració del Centenari

és el millor homenatge que espot oferir a les esforçades gene-racions de regants que vanapostar, i aposten cada dia, peldesenvolupament d’una agri-cultura, ramaderia i activitatsagroindustrials punteres, quehan contribuït a un augmentde la població activa, al progrési a l’equilibri territorial de lescomunitats autònomes d’Aragói Catalunya.

A part de les activitats cultu-rals, tècniques, institucionals idivulgatives, la millor manera

de celebrar aquest centenariserà l’agilització dels projectespendents des de fa molt detemps i que esperen veure lallum els pròxims anys.

En t r e e l l s de s t aca l ainstal · lació de nous tubsparal·lels al canal, per a regarper gravetat amb els nous siste-mes de rec: goteig, aspersió,pivots, etc.

També els regants esperenque d’ací a un any comencen elstràmits per a iniciar les obres delpantà de Sant Salvador, en el

terme municipal de Bellver deCinca, una bassa de 90 Hm3,amb molt poc impacte mediam-biental per a regar els campsd’aquesta localitat i de Saidí.

Celebració del Centenari del Canal d’Aragó i CatalunyaArcadi Abad

Concert de música clàssica al Monestir d’Alaó

GLÒ

RIA

FR

AN

CIN

O

Canal vist des del Partidor

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 12

Núm. 61. Desembre de 2006TEMPS DE FRANJA 13LA LLITERA

TOT ENSENYANT LES DENTS

Aquesta tardor xafogosa enceto una nova experiència: escriu-re des de dalt d’un avió. Fins al dia d’avui, havia matat sempreles llargues i tedioses hores de viatge intentant dormir, marejant-me, llegint, cercant una i mil vegades les eixides d’emergènciai mirant el funcionament de l’armilla salvavides… i se m’acutde començar precisament ara, que volo de Barcelona a Maó, untrajecte de tan sols mitja hora. Així que ja me’n disculpareu lasintaxi, però no disposo de gaires minuts per acabar l’article.

Estem fent unes jornades sobre turisme i desenvolupamentsostenible. Fa quinze dies que vam realitzar les primeres sessionsa Lleida (el cicle s’intitula De Fraga a Maó: eix d’una cultura),i ara farem les de tornada a Menorca. Es tracta de posar en rela-ció l’impacte sobre el territori d’un fenomen –el turisme– que, podrí-em dir que sortosament, ha tingut tant a Ponent i el Pirineu coma l’illa de Menorca un desenvolupament tardà, la qual cosa hapermès, ni que només siga relativament, que tinga un cert controlurbanístic i mediambiental. I tot això per tal d’evitar dos fenòmenstan paral·lels que, en el fons, són el mateix: la balearització i l’an-

Desenvolupament sostenible i llenguado a la planxa

Ramon Sistac

dorranització del territori (podríem afegir-hi encara la costabra-vització, també del mateix biaix), autèntiques plagues del nostremón de falsa opulència, ofegat pel totxo i el ciment. No es tractapas de lamentar-se de la mala gestió del nostre patrimoni natural,cultural, artístic, paisatgístic, urbanístic, lingüístic… malmès permor de captar un turisme barat, de rendiment immediat; autènticfoc d’encenalls de l’economia ibèrica i mediterrània en general.Es tracta, més aviat, de buscar-hi alternatives. Però alternativesgens romàntiques i ben realistes, que ens hi juguem molt.

El nostre patrimoni natural i cultural és un bé per ell mateix,i constitueix un al·licient per al creixement econòmic: generariquesa. Compareu el nivell de despesa que fa el «turista de borrat-xera» de Lloret (o el de Benidorm, que potser no sap ni l’im-porta si està a Espanya, Grècia, Itàlia… o Mèxic!) amb el d’aquellque arriba a les nostres terres tot cercant-hi un medi conservat,esglésies restaurades, arquitectura harmònica, publicacionsetnològiques i d’història local, cuina del terrer, gent que enrao-na a la manera del país… Més despesa i, sobretot, molt més bendistribuïts els seus rèdits.

Em caldrà predicar amb l’exemple. Ara per ara, des de la fines-treta, no em puc estar d’exclamar allò tan suat de «quanta aigua!».Tal vegada els peixos de la Mediterrània ja tremolen, assabentatsque hi arribaré a l’hora de dinar. De tota manera, viatjo sense il·lusió:m’han dit que ja s’ha acabat la temporada de la llagosta.

La Comarca de la Llitera i laCAI han signat un conveni decol·laboració de 5.612 eurosamb la finalitat de finançar laimplantació d’un Sistema delocalització de persones gransque s’incorporarà a les dosresidències de la tercera edatque l’ens comarcal gestiona aBinèfar i Tamarit.

Amb la posada en marxad’este sistema, la Comarcapreten incrementar el marc deseguretat dels seus usuaris, aixícom oferir una garantia per alsfamiliars i un instrument eficaçde suport al personal respon-sable de la seva cura.

El sistema consistirà en undispositiu que localitzarà alsresidents a través de GPS, elque permetrà un major controldels ancians que per diversescircumstàncies poden perdre elsentit de l’orientació en lesseves sortides del centre. D’es-ta forma, a través d’un senzillcentre de control que s’ubicarà

a les residències es podrà conèi-xer a través del GPS el lloc enel que es troba. El sistema GPSaconsegueix una precisió d’unscinc metres.

El senyal rebut dels satèlitsen forma de coordenades esplasmarà en un punt de la carto-grafia a través d’un softwareespecífic. Consultant la carto-grafia de la Llitera des de qual-sevol ordinador o pda ambconexió a internet es podràidentificar la posició de l’usua-ri ràpidament amb un marged’error pràcticament despre-ciable.

«D’esta manera, els tempsde reacció seran mínims i aixíen el cas de situacions de possi-ble risc per a la integritat físi-ca de la persona es podrà actuard’immediat. Estos dispositiuss’aniran implantant progresi-vament als usuaris en les sevessortides dels centres residen-cials», va explicar el presidentde la Comarca de la Llitera,

Salvador Plana. Els problemes de pèrdues de

memòria s’incrementen amesura que les personesaumenten d’edat. En l’actua-litat, a la residència comarcalde Binèfar hi ha 29 interns ambproblemes d’alzheimer idemències i a la de Tamarit, 17.De totes maneres, estos dispo-sitius no estan destinats a estespersones sinó als usuaris quesí surten dels centres.

La Comarca de la Lliteraserà pionera en la implantaciód’estos dispositius dins el siste-ma assistencial aragonès.

«La firma d’este conveni

entre la Comarca i la CAI supo-sa continuar amb la col·labo-ració iniciada temps anrere enla que ja van financiar conjun-tament la compra d’un furgóper a traslladar interns de lesnostres residències. Éste es unpas més», va explicar Plana.

El director de l’àrea d’Insti-tucions de la CAI, JoaquínTorres, va destacar que «és unasatisfacció seguir col·laborantdes de l’obra social. EstaComarca ens ha plantejatprojectes i per a natros és unasatisfacció implicar-nos enestes iniciatives de clar caràc-ter social».

La comarca de la Llitera i la CAI signen un conveni de col·laboració

Fernando Sabés

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 13

Núm. 61. Desembre de 2006 TEMPS DE FRANJA14 LA LLITERA

El Matarranya no és la Toscana

Recentment el ConsellComarcal del Matarranya hacelebrat les terceres jornadesculturals i literàries amb ungran èxit.

El que subscriu aquestesratlles va moderar tres taulesrodones. En la primera, amb eltítol la llengua com a identi-tat cultural, hi van participarJosep Maria Becana, JosepAnton Chauvell, Carme Alco-ver i Antoni Mir, un mallorquíque dirigeix la Casa de lesLlengües a Barcelona. L’actees va celebrar a l’ajuntamentde la vila de Fórnols i tots elscomponents de la taula vanreivindicar, una vegada més,la promesa llei de llengües perpart del govern d’Aragó.

En les dues taules rodonessobre, el tractament de lacomarca del Matarranya perla premsa escrita d’Aragó iCatalunya, s’hi van aplegarperiodistes de gran renom comVicent Sanchis, director deldiari Avui, Esther Esteban,redactora en cap de La Comar-ca, José Antonio Sorolla delPeriódico de Catalu-nya, JoanRoy director del Grup Dossier,Lluís Rajadell de l’Heraldode Aragón , Pere Bonnínd’Última Hora de Mallorca,Concha Montserrat, redacto-ra del País i Maribel Sanchodel Diario de Teruel.

Concha Montserrat va aler-tar de la comparació que últi-mament s’està fent en algunsmitjans entre la comarca delMatarranya i la Toscana italia-na. Va dir que una amb l’al-tra no tenen res a veure i, ésmés, l’arribada de certs perso-natges d’Aragó i el País Valen-c i à , què e s ded iquen acomprar cases i a realitzardiverses infraestructures turís-tiques, més que un avanç, potcomportar una especulacióurbanística i una degradacióde la comarca.

Joaquim Montclús.

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O L’espectacle Somos lo que somos baixà el teló de la 8a mostra de Teatre de la Llitera

Anna Enjuanes

El grup Teatre de Guerrillava possar punt i final a la vuite-na Mostra de Teatre de la Llite-ra que s’ha desenvolupatdurant tres caps de setmana ala Comarca –mit jans denovembre i primer cap desetmana de desembre–. L’obraSomos lo que somos ens vamostrar a tres personatgesrurals deslligats de la moder-nitat present. De presènciacontundent però limitats almón que els envolta. El seutreball no va ésser altre quesanar sofriments i preveurefatalitats. Somos lo que somosno ens va transportar a cap paísllunyà, ni realitzà un viatgeexòtic ni imaginari. Al contra-ri, provoca un viatge interiorcap a nosaltres mateixos i unreflex social. Sens dubte, unteatre fresc i directe que vaagradar molt al públic assistent.

Aquest any van ésser sis elsgrups que van participar alcertamen «de quasi tots elsterritoris de la Corona d’Ara-gó i Catalunya», segons vadestacar el conseller de Cultu-ra de la Comarca de la Llite-ra, Josep A.Chauvell.

La secció de concurs vacomençar a Tamarit de Llite-r a amb l ’ ac tuac ió de l acompanyia 45 R.P.M., de

Tarragona que va estrenarl’obra Teatru que reuneix acatorze actrius que combinentext amb la música i la dansaamb to de comedia. El grup deLleida, Teatre Talión, vapresentar l’obra Arsénico porcompasión que va interessarmolt al públic assistent a pesarde les dues hores d’actuació, onels actors van fer un gran esforçinterpretatiu. Aquesta obra estàproduïda pel col·legi d’advo-cats de Lleida.

La companyia TeatreKaddish, va presentaral Torricó l’obra En unbarquito de vela on esrecrea un dels últimsmoments de la batallade l’Ebre, a la GuerraCivil Espanyola. En unbarquito de vela és unhomena tge a t o t saquells que van patir laguerra i una reflexiódel conflicte i de lanecessitat de mantenirla memoria activa.

El grup Alquimistesva oferir al Campelluna versió lliure delclàssic Romeo y Julie-ta on obre la porta a ungrup de disminuitspsíquics per la pàcticade l’art escénic.

També, el teatre infantil vatenir el seu lloc amb l’espec-tacle Caray, que Cenicientatan guay protagonitzada perl’APA del col·legi Virgen delRomeral de Binèfar.

Les dues últimes obres lesvan protagonitzar el grupEspantanublos Teatro amb l’es-pectacle Gaviotas subterràne-as on dos amics es trobendesprés de molt de temps. Unacomèdia intel·ligent amb un ullde vidre, un cadàver viatger,dos actes, dos actors… ungerma bessó? i el grup Stresde Quatre amb l’obra Se trajala masqueida on es fa una reco-pilació de les millors peces delcon jun t humor í s t i c LesLuthiers.

La Mostra la va inaugurarl’humorista i cantautor, RickyLópez, a Binèfar amb l’espec-tacle Dando el Kante que vaagradar molt al públic assis-tent.

La vuitena Mostra de Teatrede la Llitera va baixar el telóamb una bona assistència depúblic i pensant en l’edició del’any que bé per part dels orga-nitzadors.

Representació de l’obra En un barquito de vela de Teatre Kaddish

Teatre Kaddish

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 14

Núm. 61. Desembre de 2006TEMPS DE FRANJA 15CULTURA/LLIBRES

Col·legiataRamón Mur

El llibre de Teresa Thomsonsobre la Iglesia de Santa Mariala Mayor de Alcañiz està ja ala venda. És una guia de visi-ta del temple, publicada enocasió del sisè centenari de laconcessió a esta iglésia del títolde col·legiata, el 13 de maig de1407. «Categoria que va adqui-rir, segons certifica l’autora,per una bula de Benet XIII–l’aragonés papa Luna– i ainstància de Sant Vicent Ferrer.Va posseir este títol fins que perdisposició del concordat de1851 el va perdre, en no tenirAlcanyís la condició de capi-tal de província». Coneixentals habitants d’Alcanyís, elsmil exemplars de l’obra deThomson quedaran exhauritsen pocs mesos. Este llibre estàcridat a ser, igual que el deJosé María Maldonado sobre el

bombardeig de la ciutat al marçde 1938, una segona Mesarevuelta o apunts de la histò-ria de la ciutat publicats pelnotari Eduardo J. Taboada el1898, que van conéixer diver-ses reedicions al llarg del segleXX i que, en versió original oreeditada, disfruten de sagradaintronización en innumerablesllars d’Alcanyís i de tot el BaixAragó. El llibre és irreprotxa-blement perfecte. Observat perqui això escriu que té potserben guanyada fama d’exagerat,podria no merèixer massacredibilitat. Però és veritat, elsanimo a que ho comproven.Ni una errata, cap falta d’or-tografia, com no siga alguna dediscutible puntuació. Les foto-grafies, bellíssimes, són, majo-ritàriament, de l’espós de lah i s to r i adora , F ranc i sco

Climent. La portada, unapreciosa aquarel·la de JoaquínEscuder. Els plans, en els quese superposa el temple barrocactual sobre el desaparegutgòtic, han estat elaborats pelsarquitectes Luis Ángel More-no i José Ángel Gil. Amb estellibre s’afonen molts tòpicssobre la sempre col·legiatad’Alcanyís, encara que avuino tinga títol de tal. Esta iglé-sia és un «monument d’ex-cepcional interés artístic»,en paraules del professorGonzalo Borrás, present enla contraportada del llibrede Thomson. Però elspasso a vostès el torn per a quèjutgen esta guia per vostèsmateixos i no em diguendesmesurat en elogis. L’edicióés del Centre d’Estudis Bajo-aragoneses (CESBA), amb la

La «silleta» Sobre el llibre de Susana Antolí, Memòries d’un altre segle

Josefina Motis

Darrerament que tan es faservir l’expressió «me pone»davant d’un metrosexual, oalguna cosa impressionant. Enaquest sentit, personalment pucdir que aquest tipus de llibres,en especial aquest «me pone»pero nostàlgica a més no poder.

Com que ens podem identi-ficar molt amb aquestes histò-ries de les nostres famílies, dels

nostres pobles, que tan emba-dalides escoltàvem. Només deveure el retrat de la tapa m’hadesencadenat moltes vivències.Per cert, aquesta nena anavamolt mudadeta amb botes i tot,nosaltres molt més cap aquí,portavem espardenyes méstemps esbocinades que noves.Amb les sabates dels diumenges,quan les teniem, es feien nafresals peus i quedaven glaçats.

Y la «silleta»… Al poble hihavia el saguer, que feia ciste-lles, panistres, banastros i d’al-tres utensilis, el guadicioner percosir i fer estris de cuir, i un quefeia canyissos i cadires de totesles mides. Jo sempre vaig tenir«la silleta» la portava agafade-ta i anava a tot arreu.

Quan sortia de l’escola mel’emportava al «rinconet» on lesdones cosien prenent el Sol elspedaços tan ben posats a la robavella. Allà demanava dos o tres

vegades el berenar, que era paamb oli i sal o amb xolleta al seutemps, les dones em deien quèja havia berenat, pero jo insis-tia en que abans havia sigut l’es-mozar del berenar cosa que feiamolta gràcia, i més a la mevamare, de que fos tan menjado-ra. Al costat del «rinconet» hihavia un casalot, dos o tres casesen ruïnes –sembla que a tots elspobles hi havia molts pedre-gals–. Un dia, quan passava pelsegon berenar, catacric, cata-croc, enronsant-me amb «lasilleta», vaig anar paret avall,em vaig espantar molt però vaigtornar a pujar com una fletxaamb la silleta agafada tan novesles dues com abans de rodolar.Les dones s’en van fer creus.

Han estat una constant a lameva vida, els ensurts, l’aguant,la recuperació i la fortalesa.Totes les històries servixen pera què cada persona pugui anar-

se fent camí amb fermesa.La silleta, també ha estat una

constant a la meva vida d’unamanera inconscient, ara hi penso.Quan no la podia tenir on esta-va en vaig regalar una a la mevamare i una altra a una amigaperquè se’n recordés del nostrepoble i de sa iaia molt gran. Tanaviat vaig viure al meu domici-li vaig tenir la silleta de la queja no s’aguanten els barrots.

Fa poc, pels voltants del meuSant m’en vaig regalar una. 50€valen avui en dia, pintadetes i tot.

L’autora del llibre esmenat,pot quedar decebuda de que esquedin els comentaris amb laimatge de la tapa. Després derecollir tanta informació del’ambient, de la família d’abansi expressar-ho tan bé, però, ésque «la silleta» és el símbol detot el contingut i de la nostàl-gia que provoca el sentir-se-hitan identificat.

col·laboració de la LlibreriaMiguel Ibáñez, l’Ajuntamentd’Alcañiz, la comarca del BaixAragó i l’Institut d’EstudisTurolenses.

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 15

Núm. 61. Desembre de 2006 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

«El seu regne també és d’aquest món» El periodista Javier Ortega publica un llibre sobre la presència sociopolítica de l’església a l’Aragó al segle XX

Màrio Sasot

«El seu regne no és d’aquestmón. Tot i que la influència, lapresència i el poder terrenal del’església catòlica ha estat palèsdurant molts segles. Durantmolt de temps aquest país s’hamogut al so de les campanes,des del baptisme fins a l’ente-rrament.»

Així comença el llibre Así enla tierra como en el cielo, delperiodista Javier Ortega,col·laborador de Temps de Fran-ja, sobre la presència sociopo-lítica de l’església catòlica al’Aragó durant el segle XX.

Aquest és el volum número45 de la Biblioteca Aragonesade Cultura, col·lecció creadaper Ibercaja i recolzada peraltres institucions aragonesesque dirigeix Eloy FernándezClemente.

Amb el rigor, la minuciosi-tat i l’amenitat al que ens téacostumats l’autor de Los añosde la ilusión (Mira Editores–text imprescindible sobre latransició política aragonesa–,aquest nou llibre d’Ortega repas-sa diversos esdeveniments,temes i personatges relacionatsamb el paper de l’església catò-lica a l’Aragó: del catolicismesocial a l’anticlericalisme; elpaper d’aquesta institució durantla Guerra Civil, els «màrtirs dela ‘Cruzada’»; del Nacionalca-tolicisme a la contestació inter-

na; el paper quejugaren diferentselements de l’es-glésia en la Tran-sició com a motorde l movimentveïnal, sindical, ide «cantera» delíders socials i poli-tics; del relleu depre la t s en l e sdiòcesis aragone-ses actuals i lesbara l l es en t relaïcisme i catoli-cisme, etc.

Un ampli capítol, que portaper títol «Recuperar la identi-dad», fa referència a les reivin-dicacions territorials d’unaesglésia aragonesa amb bisbesnascuts ací, i a la recuperació,en primera instància, deles parròquies de la Fran-ja, i després, dels bensartístics d’aquestesparròquies que es trobenal Museu Diocesà ialgunes esglésies deLleida. En el llibre esdetallen les passes queha seguit aquest litigifins al moment actual.

Entre els personat-ges que recull aquestvolum, destaquen elcardenal Soldevila,assassinat l’any1923 a Saragossaper un grup anar-quista; el mossènde Ba l l oba r,mosèn Arnal, quearribà a ser el sersecretari de Durruti; El Pelé,

gitano de Monsó, el primer dela seua ètnia en pujar als altars;lo bisbe Polanco, de Terol; JoséMaría Escrivá, fundador del’Opus i Torreciudad; lesperipècies del capellà obrer deFavara, Wilberto Delso, i elseu enfrontament amb l’ar-quebisbe Cantero Cuadrado;així com la trajectòria delsprelats Elías Yanes, ManuelUreña, Javier Osés, AlfonsoMilián o Antonio Algora.

També apareixen esdeveni-ments com les bombes delPilar, el retorn del Sant Grial aSan Juan de la Peña, la creacióde Ràdio Popular y la revistaEl Cruzado Aragonés, les inun-dacions de Mequinensa y Faiói el suport que els veïns delspobles antics reberen dels seuscapellans, les dues visites delPapa Joan Pau II a Saragossa,les manifestacions, encapçalesper alguns bisbes en favor del’ensenyament religiós a lesescoles, les polèmiques alvoltant de temes com l’avor-tament, els matrimonis entrehomosexuals o la investigacióamb cèl·lules mare.

Avui sí Avui sí que parlarem de

bojos. No de governs ni d'or-ganismes internacionals quees fan el boig mentre canviael clima del planeta, o delsque encoratgen la violènciades de la seva pròpia mancade seny, sinó d’alguns escrip-tors bojos. I certament queuna mica sí que hem d'estar-ho la majoria dels que ensdediquem a aquesta profes-sió.

No sé si Rimbaud entrariadins la categoria de bojos,doncs a més d'escriure vadedicar gran part de la sevavida a traficar amb armes aEtiòpia. Sí que devia estar-hola magnífica poetessa extre-menya Carolina Coronado,qui va viure al seu palau deMitra amb el seu marit,millor dit, amb la mòmiad'aquest, durant 20 anys i alque anomenava afectuosa-ment: «El silenciós».

Antonin Artaud pensavaque era «un altre» qui escri-via les seves obres; el genialboig Holdering va viurereclòs a la seva torre deTubinga durant 36 anysmentre signava els seuspoemes amb pseudònimsmés que estranys, mentre aGérard de Nerval li abelliapassejar una llagosta pelscarrers.

Tampoc Zorrilla ni RubénDarío es van alliberar de lesal·lucinacions, encara quedesprés acabaven per tornara la realitat.

Alguns escriptors van crearpersonatges de bogeria, comDrácula. El seu autor, BramStoker va concebre la sevacriatureta després d 'unmalson provocat per un soparexcessivament ric en marisc.

Charles Dickens va rebred’un vident de Vermont,durant una sessió espiritista,la idea de l’últim capítol dela seua darrera obra, El miste-ri d'Edwin Drood.

Silvestre Hernàndez

LO

CR

ES

OL

«Un ampli capítolestà dedicat a lesparròquies i els bensde la Franja»

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 16

Núm. 61. Desembre de 2006TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

GALERIA DE PERSONATGES

Nota del natural:Marfull i mortifuig

Esteve BetriàEn la nota publicada al número 59 d’aquesta revista, m’esplaiava

a propòsit dels noms que reben en terres catalanes uns petits anima-lons –possiblement dues o més espècies distintes d’insectes vola-dors– amb una morfologia que recorda la del mosquit comú: el‘rantell’(i variants formals), al nord-est del Principat, de picada fortai dolorosa; i la ‘rentilla’ (i variants, inclosa la ‘ranzilla’ de Mequi-nensa), al sud de Catalunya i al País València, que no pica (o depicada molesta però no gaire dolorosa) i que sovint vola en eixams.

Un tercer nom emprat per a referir-se a insectes que popular-ment s’associen al mosquit o altres animals menuts és ‘marfull’,un nom que compta amb una llarga història en els grans reper-toris lexicogràfics catalans com a simple sinònim de mosquit.Això sí, cal no confondre el zoònim ‘marfull’ amb el seu homò-nim ‘marfull’, conegut i documentat fitònim que es fa servir perdesignar un arbust (Viburnum tinus) de flors blanques i fruitsblavencs força present en els alzinars i jardins mediterranis.

Com a zoònim, el ‘marfull’ ha estat àmpliament documentata terres de la Catalunya Nova (Segrià, Urgell, Segarra, LesGarrigues, Camp de Tarragona, Priorat, Ribera de l’Ebre, etc.),en localitats del sud del País Valencià (Alcoi, Elx, Mutxamel, elCampello, etc.) i en punts de la Ribera de l’Ebre (Ascó, Mira-vet, el Pinell de Brai, etc.), amb definicions diverses però quesempre inclouen la idea de mosquit, o petit insecte, de picadaforta i dolorosa. També s’empra aquest zoònim, amb la variant

fonètica ‘marfui’ pròpia de Mallorca a Ciutat de Palma i enaltres punts de l’illa per designar un petit insecte, en aquest casamb el gruix d’una formiga petita, paregut a un minúscul escor-pí, que pica molt fort i fa faves semblants a les dels pics de xinxa.

On encara no s’ha enregistrat el zoònim ‘marfull’ és en capparlar de l’Aragó catalanòfon. En canvi, sí que ha estat docu-mentat el zoònim ‘mortifuig’a Mequinensa per designar un insec-te que presenta una morfologia que recorda la del mosquit comú,tot i que el ‘mortifuig’mequinensà és un petit insecte volador fosci allargat –talment el ‘marfui’palmesà– que té una picada més fortai dolorosa que no pas la de la femella del mosquit comú. AAlcam-pell la forma que s’ha atestat ha estat ‘mortifuix’ per designar unpetit insecte volador que ‘fui’ després de picar. Fora de l’Aragócatalanòfon s’ha documentat la forma ‘mortefuig’ a Almenar(Segrià) com a nom local de la libèl·lula. I ja fora del dominilingüístic català s’ha atestat el zoònim ‘mordifuch’ (insecto negroo tipo de gorgojo, parecido a una hormiga, aunque un poco masgrande, y que se reproduce o cría dentro de las casas) a l’Alt Millars,a l’àrea castellanoaragonesa del País Valencià; i els zoònims‘mordihuí’ (insecto muy pequeño, pardo oscuro, que se cría entreel trigo en los graneros, y pica y muerde, por lo que se le dio estenombre) i ‘mordehuye’ (tijereta) en terres castellanoandaluses.

Tot sembla indicar que els zoònims ‘marfull’ i ‘mortifuig’ –ivariants– tenen l’origen en un compost d’imperatius llatinsMORDE + FUGE ‘pica (mossega) i fuig’.

Bé, no cal dir que, com és habitual, serà molt ben rebuda, iagraïda com cal, tota informació o documentació a propòsit dela vigència del zoònim ‘marfull’–i variants– a l’Aragó catalanòfoni a les Terres de l’Ebre. Unes dades que, com de costum, podeufer-me arribar a l’adreça electrònica hmoret@wanadoo.es

Jaume Carbón Roda, investigador«Estudiar els pergamins de l’arxiu municipal de Fondespatla, tot un repte personal»

Carles Sancho

Jaume Carbón Roda vanàixer al mas de Suriaco, dinsdel terme de Vall-de-roures, el1938 en plena guerra civil ambel seu pare mobilitzat a conse-qüència del conflicte bèl·lic.Després d’haver estudiat a l’es-cola de la vila els mestres vanrecomanar als seus pares queanés a estudiar amb una becaa Terol. El 1951 va accedir al’Escola del Treball a la capi-tal de la província on va cursarestudis de mestria industrial.Més tard va passar a l’empre-sa pública Calvo Sotelo a Esca-tró on va seguir estudiant itreballant a la central tèrmicafins que va acabar estudis al’Escola de Pèrits Industrialsde Saragossa. El 1957 marxà aBarcelona on treballà a l’em-presa privada com a tècnic en

CRÒNIQUES TAGARINES

la millora dels processos indus-trials i la rendibilització de laproductivitat per afavorir lacompetència industrial. En elsúltims anys a través de la robò-tica. Després de tres anys dejubilació el seu temps es repar-teix entre Barcelona i Vall-de-roures. Durant les cada vega-da més llargues estades a laseua vila va conèixer l’existèn-cia d’un arxiu municipal aFondespatla i, en Jaume, que vaaprendre llatí durant l’estada aTerol, va començar a interessar-se pels pergamins de l’arxiu.Primer pels documents rela-cionats amb la seua vila però,més tard, va pensar estudiar latotalitat dels pergamins perdonar-los a conèixer i evitar elseu deteriorament, Jaume copiai tradueix els documents, fins

ara 75 dels 150 que guarda l’ar-xiu. Els pergamins daten del1188 al 1532. Els primers totsescrits en llatí, des de 1295apareixen també en castellà idesprés de 1322 en català. Desd’aquesta data la major partdels pergamins de l’arxiu estanescrits en aquesta última llen-gua.

A partir de la tasca d’enJaume l’Ajuntament de Fondes-patla ha demanat beques i ajutsper a la catalogació dels docu-ments de l’arxiu i fa dos anysque s’ha començat a organitzati catalogar un dels més impor-tants que s’han trobat al Mata-rranya. Jaume ha començat apublicar alguns d’aquests docu-ments, ha col·laborat en dife-rents exposicions per divulgaraquest patrimoni històric i ha

fet conferències sobre la seuatasca inves t igadora i l aimportància dels arxius.

Jaume, a més, és col·labo-rador de Repavalde, associaciócultural de Vall-de-roures, queté com a objectiu principal lapromoció cultural de la capi-tal del Matarranya.

CA

RLE

SL S

AN

CH

O

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 17

Núm. 61. Desembre de 2006 TEMPS DE FRANJA18 PAÏSOS CATALANS

Avui em passa ben al contrari de l’altre camí, de bon principisé de què parlar: em bull una idea (perdoneu la presumpció detenir idees) des de fa vint-i-quatre hores i he de mirar que es cogao que la sàpiga confitar bé i en puga fer un articlet amb cara i ulls:us parlaré de les figues!

Ahir, poseu-hi un dimecres de novembre, a l’Espai Mallorcade Barcelona, a tocar de l’Institut d’Estudis Catalans, al carrerdel Carme, es va presentar el llibre De figues i figueres, de FelipMunar, presentat per Joan Soler i Amigó: pura delícia i puraenveja per a aquest cronista. Hi vaig anar, a la presentació, perun seguit de raons, alguna tan senzilla com conèixer l’autor delllibre i saber com s’estima el món de les figues; una altra raó, iaquesta seria la principal, era el desig d’aprendre a aprendre a esti-mar les figues i les figueres com a elements conformadors de paisat-ge i de cultura. A veure si em sé explicar: el llibre fa un recorre-gut a partir del qual tracta de manera exhaustiva tot allò que esrelaciona amb les figues a les Illes Balears, i en concret, a Mallor-ca, d’on és l’autor. Des de la història fins a receptes per menjarfigues, passant per les varietats de figues, –sabíeu que se n’hanarribat a distingir més de cent trenta varietats? Jo no, i tampocno sabia que la varietat bordissot blanca és la de Fraga– i conti-nuant per les feines agrícoles i els aspectes lingüístics presentsque ens mostren una vitalitat envejable.

Ja veig que m’he descobert i que dos camins he parlat d’en-veja; m’agradaria que fos, això sí, una enveja sana. Jo m’entenc,us ho ben asseguro. Perquè em sap greu que el mondelafiga de

fa quatre dies, que presidia la vida dels nostres pobles, avui a penesno hi tinga cap traça ni senyal. Heu pensat mai com és que hi hatan poca presència d’aquest món a Fraga i als pobles de la nostracomarca, on les figues han arribat a tenir la categoria de la màxi-ma excel·lència, on durant generacions la gent de Fraga ens hemvantat de ser del poble de les figues, fins i tot ara quan a penes non’hi ha i que, si en vols regalar, te’n veus un brut per trobar-ned’autòctones, perquè te les amollen d’Esmirna, de Màlaga o devés a saber. I, en canvi sabem això, que a Mallorca hi ha gent quetreballa per recuperar la cultura de les figues; o que hi ha poblesque organitzen fires al voltant d’aquesta fruita perquè se l’esti-men i s’estimen: Alfarràs (Segrià), Capellades (Anoia), Algaida(Mallorca Oriental), etc.

I què voleu, però l’evidència d’aquest buit, a mi em fa que esticparlant de la mateixa cosa, de la misèria cultural amb què ens hatocat de conviure, fruit de desídies històriques: ha desaparegut unmón que, precisament, ens feia presents en el món; semblantment,també estem perdent la llengua i tot allò que comporta la llengua–una cultura, una visió del món, com diuen els entesos– i corremel perill que en no gaire temps no ens reconeguem i que les gene-racions futures hauran de llegir en els llibres que aquí, en els seuspobles, es parlava una llengua, tal com un servidor, ignorant comsóc, he hagut de llegir que el bordissot és la figa de Fraga, (unafiga dolça i molsuda diu la GEC) el producte que ens identifica-va en tots els mercats del món.

No sé si ha quedat clara la idea que em cou, ni sé si haurà servitde res; això, però, ja són figues d’un altre paner, com les figuesque l’amic Galan també ens ha salvaguardat en recollir –diu quede sa mare– aquells versets que, per cert, es recullen arreu delsnostres països on hi ha figues: «La figa p’a ser madura/ ha de tindretres senyals:/ pansida, acribassada,/ i mossada del pardal»*.

* Josep Galan. Les cançons de la nostra gent. «Pa de casa», 7.Edició Diputación General de Aragón. Saragossa, 1993

F (efa) de figa de Fraga

Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

«Viu és l’amor i l’antic cantque camina a passos llarg pelscarrers.» Antoni Canu (poetaalguerès)

El xofer del cotxe de líniaque recorre el nord de Sarde-nya ja ens va alertar que capaltra ciutat portuària de l’illa eratan bufona com l’Alguer. Tantés així, que quan arriba l’estiu,els carrerons empedrats delbarri antic són presos pel bulli-ci del turisme. Precisament enaquests racons de l’AlguerVella és on hi ha els orígensd’aquesta plaça forta, que haconservat part de les murallesi baluards. Molts presidiariscatalans dels segles XIV i XV,amb penes menors, forenconvidats a establir-s’hi a canvide retrobar-se amb la llibertat.

Miques de l’AlguerQuim Gibert

El periodista Joan Tort defi-neix l’antiga fortalesa catalanacom «el testimoni contempo-rani d’un mediterrani medievalque fou un autèntic pont decultures» (Descobrir Catalu-nya, abril 2000).

Arran d’aquest mestissatge,Pompeu Fabra va descobrir elmot llumí l’any 1927. Parlantamb un alguerès de pas perBarcelona, se’n va adonar queells no feien servir ni misto nicerilla, paraules d’origencastellà. I que, en canvi, haviencatalanitzat el sard luminò. «Elmestre va respondre amb uneureka o equivalent, mentre elsulls li llampeguejaven (…)D’aquesta manera va entrar alDiccionari General l’únicaaportació algueresa», detalla

Eugeni Casanova (pàg. 277 delllibre Viatge a les entranyes dela llengua).

L’Alguer d’ara, però, éstambé el reflex d’uns PaïsosCatalans cada cop menys cata-lans. Els esforços que s’han feti es fan en bé de la catalanitathan quedat curts. «Aquí tambépar lem cata là» , em deiasomrient, però en italià, unacambrera de la Marina de lesBarques, un dels passeigs vora-mar de l’Alguer. Tant en aquestpunt cardinal dels Països Cata-lans com a tota l’illa allò catalàés vist amb simpatia. En uncomerç de l’eixample l’escenaes repeteix: «Tu em pots parlaren alguerès. Jo t’entenc», em fanotar en italià la dependentad’una fleca. La jove se sent

molt orgullosa de ser filla de laciutat catalana de Sardenya.Els seus pares mai li han volgutparlar alguerès, malgrat queentre ells és la llengua que fanservir. Luca Scala, dinamitza-dor d’Òmnium Cultural del’Alguer, no dubta a titllar d’ob-jectivament gravíssima la situa-ció moderna de l’alguerès:«Decennis d’ensenyament ales escoles només en llenguaitaliana, amb els consells queels mestres proporcionaven(imposaven…) de no transme-tre la parla local als fills per porde prejudicis (…), han produïtuna veri table destrossa»(Miscel · lània a JoaquimArenas i Sampera, E.A. delDiari Oficial i de Publicacions2003).

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 18

Núm. 61. Desembre de 2006TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

Els sòrabs, la minoria eslava d’AlemanyaArtur Quintana

A l’est d’Alemanya, a l’an-gle on aquest país fa fronteraamb Polònia i Txèquia es trobala regió de la Lusàcia, actual-ment dividida entre les comu-nitats autònomes de Branden-burg i de Saxònia, on viuen elssòrabs, la minoria eslava del’Alemanya actual, una mino-ria demogràficament prou pare-guda a les nostres: unes seixan-ta-mil persones, i una minoriala història de la qual presentatambé força analogies amb lesdel nostre país: una i altresasprament perseguides en elpassat per les respectivesmonarquies, amb un breumoment de tolerància durantla República de Weimar, i acíni això durant la Segona Repú-blica, per caure en la persecu-ció més aferrissada durant elfeixisme tant ací com allà, peròamb una diferència i en aquestcas a favor nostre: a Alema-nya el feixisme, si haguéstriomfat definitivament, hauriaaplicat no només el genocidicultural com en el nostre país,ans també el fisic del sòrabs. Vedesprés la fi del feixisme, allàl’any 1945, ací trenta anys méstard. Vegem quina és ara lasituació als territoris de llenguasòrab i comparem-la amb els dellengua aragonesa i catalanadel nostre país. Quan ara fa unsquinze anys la República Fede-ral d’Alemanya s’incorporà laRepúb l i c a Democrà t i c aAlemanya i procedí a una rees-tructuració del territori, era unbon moment per a posar tots elsterritoris sòrabs dins d’unamateixa regió, però no es vafer així, i els sòrabs segueixendividits entre els de Baix, inclo-sos a Brandenburg, i els de Daltsituats dins de Saxònia. Es trac-ta del conegut mètode del divi-de et impera! i que ací a l’Ara-gó s’ha seguit fidelment al’hora d’establir les comarques,mirant de no tenir gens encompte la cohesió de la comar-

ca segons criteris de llengua.Però ací s’acaben els paregutsentre el nostre país i Branden-burg i Saxònia a l’hora de trac-tar les seues minories. L’Esta-tut nostre parla de modalitats imig d’amagat també de llen-gües que són una riquesa quecal fomentar i protegir, senseanomenar-les mai pel seu nom.Les Constitucions de Bran-denburg i Saxònia diuen clar icatalà que en aquestes comu-nitats es parla sòrab: l’article6.1 de la Constitució de Bran-denburg diu «La ComunitatAutònoma garanteix el dret delssòrabs a mantenir llur identitat,així com també al conreu idesenvolupament de la llenguapròpia, cultura i tradició, espe-cialment a les escoles, parvu-laris i institucions culturals» iels paràgrafs 3 i 4 de l’article25 de la Constitució de Saxò-nia són encara més explícits:«Els sòrabs tenen el dret demantenir i fomentar la llenguai la cultura sòrabs en la vidapública i d’ensenyar-la a lesescoles i parvularis» (§25,3) i«En el territori sòrab s’ha d’in-cloure la llengua sòrab en lasenyalització pública» (§25,4)i perquè no es produesquenmalentesos a l’hora de desen-volupar les lleis que afecten elsdrets dels sòrabs s’indica queen legislar-les hi han de pren-dre part representants sòrabs(§ 25, 5). Com que els sòrabses troben dividits en més d’unacomunitat autònoma ambduesconstitucions insisteixen en lacol·laboració transfronterera entot allò que afecte qüestionssòrabs (§6,3 de l’Estatut deBrandenburg i § 25, 2 del deSaxònia).

Vegem ara com és el dia adia, la crua realitat a la Lusà-cia, al país del sòrabs. Tot i que60.000 persones declaren quesón sòrabs sembla –ací les esta-dístiques no són gaire clares–que escassamente la meitat

parlen la llengua: entre set ideu mil a Brandenburg, lamajoria adults, i entre 15 a20.000 a Saxònia, adults iinfants, la llengua és doncsmolt més viva entre els sòrabsde Dalt que entre els de Baix.La Lusàcia és una de lesregions de més feble econo-mia d’Alemanya amb una fortaemigració. Tot plegat, difícilsituació econòmica, emigra-ció, no transmissió familiar dela llengua entre els sòrabs deBaix, recorda bastant la situa-ció al nostre Pirineu. La situa-ció a l’escola és diferent: ací,a l’Aragó, ensenyament opta-tiu d’aragonès i català a algu-nes escoles, allà cal distingirentre Brandenburg on s’en-senya sòrab a les escoles iSaxònia amb dos tipus d’esco-la: un on tot es fa en alemanytret de la classe de sòrab i unaltre, les dites escoles sòrabs,on tot es fa en sòrab llevat dela classe d’alemany. A Bran-denburg hi ha un institut d’en-senyament mitjà –recordemque als instituts alemanys vanels alumnes dels deu als divuitanys– on s’ensenya sòrab,mentre que n’hi ha tres a Saxò-nia cadascun d’ells amb unalínia sòrab, amb ensenyamentd’alemany, i una altra d’ale-manya, amb ensenyament desòrab. Des de fa uns pocs anys

per a l’examen de final delbatxillerat i accés a la univer-sitat els alumnes poden triar elsòrab com a assignatura dellengua en comptes de l’ale-many. A totes les escoles deSaxònia, vull dir també a lesque són fora del territori dellengua sòrab, és obligatoritenir coneixement bàsics de lahistòria i cultura sòrabs. Per afe r f ron t a l s casos p roufreqüents d’escassa o inexis-tent transmissió familiar delsòrab s’ha introduït en algu-nes escoles la immersió,anomenada witaj (=benvin-guts) en sòrab.

En els mitjans de comunica-ció els sòrabs de Saxònia dispo-sen d’un diari, Serbske Nowiny(=Diari Sòrab), i els de Bran-denburg d’un setmanari, NowyCasnik (=El Jornal Nou) i totsells d’algunes publicacionsmensuals. Hi ha emissions deràdio d’algunes hores diàries,axí com programes de mitjahora de televisió. I evident-ment hi ha teatre, música, dansai literatura sòrab. Molt conegut,també a la resta d’Alemanya,és la figura de Krabat, proce-dent de la tradició popular ipresent a moltes obres literàriesi musicals, personatge a migaire entre el misteri, la malen-conia i l’afirmació vitalista. Unaltre dia en podríem parlar.

Cartell bilingüe d’una vila dels sòrabs de Saxònia. En lletres més grans elnom en alemany, més xiques en sòrab. A sota posa «Districte de Bautzen»en alemany

CH

RIS

TIA

N S

YMM

AN

K

Temps de Franja 61 11/12/06 18:55 Página 19

Any 7 • núm. 61 • La Franja, desembre de 2006

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Ian

Gib

son

sign

ant e

xem

plar

s de

ls s

eus

llibr

es a

l’A

junt

amen

t de

Vall-

de-r

oure

s

Premis 6 de novembreJosep Galan, en el record i Lluís Llach,en persona, van ser presents a les Jornadesliteràries del Baix Cinca.

Lo Simóde SaidíEntrevistem auna persona queha dedicat totala seua vida amatenir viva lamàgia delcinema.

EDU

AR

DO

RIN

CÓ

N D

E SO

USA

Xip xap a MiralsotEl grup de carrer lleidetà inicià aquestcurs les activitat del Projecte d’AnimacióCultural del Govern d’Aragó.

RICARD SOLANAOlivers a les Llomes (Calaceit)

Ian Gibsonal MatarranyaIan Gibsonal Matarranya