Upload
noemi-gallardo-bautista
View
328
Download
1
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Citation preview
1
0. INTRODUCCIÓ ........................................................................................................................2
1. FANATISME ..............................................................................................................................5
1.1 Definició del terme ...............................................................................................5
1.2 Motius que donen lloc al fanatisme ...................................................................7
1.3 Tipus de fanatisme ................................................................................................9
1.3.1 Esportiu ...........................................................................................................9
1.3.2 Polític ............................................................................................................11
1.3.3 Religiós ..........................................................................................................13
1.3.4 Ideològic ......................................................................................................15
1.4 Fanatisme musical ..............................................................................................17
1.4.1 Origen i evolució del fanatisme ................................................................17
2. ELS MITES.... ...............................................................................................................................25
2.1 Mites i ídols ........................................................................................................25
2.2 Quina necessitat hi ha de tenir mites .............................................................27
2.3 Els mites en la societat actual .........................................................................28
2.4 Mitologia musical .............................................................................................37
3. LA BEATLEMANIA ......................................................................................................................43
3.1 Història del grup ...................................................................................................43
3.2 Els Beatles i el fenomen fan ................................................................................52
3.3 La pervivència del mite Beatle ..........................................................................61
4. ELS FANS I EL MERCAT MUSICAL .............................................................................................69
5. BEATLES, UNA REVOLUCIÓ SOCIAL I CULTURAL ....................................................................75
5.1 Context històric ....................................................................................................75
5.2 Influència Beatle ..................................................................................................77
5.3 Fanatisme extrem ................................................................................................80
5.4 Per què tothom coneix The Beatles? ................................................................82
5.5 Entrevista a un fan i col�leccionista ..................................................................84
6. DOCUMENTAL ........ ...................................................................................................................88
7. RESULTATS D’ENQUESTES ..........................................................................................................91
8. CONCLUSIONS ...................................................................................................................... 104
9. BIOGRAFIA I WEBGRAFIA ..................................................................................................... 106
10. AGRAÏMENTS ....................................................................................................................... 108
2
El meu treball tracta sobre el fenomen dels fans, i més centrant-me sobretot en el fanatisme
musical envers el grup “The Beatles” una banda anglesa de pop-rock formada a Liverpool als
anys 60.
Consisteix en aclarir una mica aquest aspecte dels fans en la música i el comportament
d’aquests cap als seus ídols o grups. Un dels aspectes que he tingut interès en treballar és el
tema de la Beatlemania, un fenomen que va tenir lloc en temps d’activitat d’aquest grup,
saber si encara existeix aquesta corrents de fans i veure els grups o sectors que va influenciar.
He escollit aquest tema , ja que sempre m’ha interessat el tema dels fans en la música, el seu
comportament, la histèria que els envolten...i també per l’admiració cap al grup “The Beatles”
que crec que és el grup més adequat per encarar-hi el tema.
Al principi de tot, em vaig plantejar les preguntes següents, a les quals he pogut respondre i
també a d’altres incògnites que m’he trobat al llarg del treball :
� Què es el fanatisme musical i perquè te lloc?
� Quan apareix aquest fenomen?
� Perquè necessitem tenir “mites musicals?
� En quins altres àmbits hi ha la necessitat de tenir mites?
� És un fenomen que afecta només a la gent jove?
� Quines estratègies usa el mercat musical per atreure als /les fans?
� Quines accions es poden arribar a fer en nom d’un ídol musical?
� Podríem dir que la Beatlemania existeix actualment?
� Quina influencia han tingut i tenen “The Beatles” en la música? Com i en quin sentit?
3
El treball està dividit en una part teòrica on hi ha explicat tot el referent a les preguntes inicials,
introducció al tema, els diferents plantejaments, documentació etc, i també hi apareix la part
pràctica, com ara l’estudi d’un documental, diferents dades sobre enquestes, entrevistes,...
Finalment doncs, espero que s’hagi pogut contradir la opinió del grup “The Clash” a la seva
cançó London Calling: “Phony Beatlemania has bitten the dust” (La falsa Beatlemania ha
mossegat la pols).
5
1. El fanatisme
Per endinsar-nos en món dels fans, primer ens cal saber què significa fanatisme , quines
variants en trobem i sobre tot des de quan i perquè.
El fanatisme és un terme que ha acompanyat a l’home des de molts anys endarrere , en
diferents àmbits i ha afectat a diferents sectors de la societat independentment de la situació
social o l’època.
1.1 Definició del terme
La paraula "fanatisme" prové del llatí "fanitiche", persona que pertanyia a una entitat pública
o secreta extremadament estricta, en la que si se’l cridava a executar una acció, aquest
havia d’estar a plena disposició per dur-la a terme. Una vegada eres part de tal societat, no hi
havia marxa enrere i tot aquell que refusés les ordres era descartat de pertànyer a una altra
entitat ,i si era necessari, s’executava. La paraula fanàtic ve del substantiu “fanum” que
significa temple, per tant, fanàtic volia dir pertanyent al temple, i hi va haver un temps en
que va arribar a significar protector del temple. Més tard, va adquirir el sentit de passió
desmesurada en la defensa de la religió. Així doncs, el terme de fanatisme es relaciona amb
la religió en un principi; però el terme abasta en realitat un camp semàntic major.
Segons els següents diccionaris , el fanatisme seria :
- Zel, entusiasme excessiu a favor d'una creença, d'un partit o d'una causa. (Enciclopèdia
catalana)
- Qualitat de fanàtic. / Fanàtic : Que sustenta una creença o una opinió, especialment
religiosa, amb intemperància i sense sentit crític. (D.I.E.C, Diccionari de l'Institut d'Estudis
Catalans)
- “Tenaz preocupación, apasionamiento del fanàtico. / Fanático : que defiende con
tenacidad desmedida y apasionamiento creencias u opiniones, sobretodo religiosas o
políticas – Preocupado o entusiasmado ciegamente por algo.” (R.A.E, Real Academia
Española)
-“Fanaticism :fanatical character, spirit, or conduct. (caràcter fanàtic, esperit, o conducta.)/
fanatical : describes someone whose admiration for something is considered to be extreme or
unreasonable”(descriu a algú el qual la seva admiració per alguna cosa es considera extrema
o irraonable) (CambridgeDiccionary)
6
Podem veure , que les quatre definicions coincideixen en que el fanatisme tracta d’una
conducta en que l’individu en qüestió (fanàtic) té un intens i de vegades aclaparant interès
sobre una persona, grup de persones, producte, idea o tendència o creença de manera
irracional i cega, portant aquest comportament a l’extrem.
El fanatisme, és la passió irracional cap a alguna cosa, sense que el fanàtic o el grup de
fanàtics tolerin el seu qüestionament o estudi del mateix. Existeixen diversos tipus de fanatisme,
i es produeixen a causa de l'afinitat amb una persona, religió, ideologia, o un passatemps
entre altres tòpics.
També, s’oposa a tota forma de raonament lògic. El fanàtic entre en contacte amb el que
“adora” , però no té un argument lògic per dir perquè adora a l’objecte del seu fanatisme i
aquesta conducta pot ser tant sana com agressiva.
7
1.2 Motius que donen lloc al fanatisme
El fanatisme, és degut a multitud de motius i causat per circumstàncies diverses. La primera
raó, i la de més pes, seria la necessitat de l’home de creure i defensar alguna cosa.
Moltes vegades les persones se senten buides
i intenten donar sentit a la seva vida,
defensant una postura, una creença, idea o
persona.
Cadascú tria a quina causa es vol decantar ,
alguns escullen seguir una religió, altres un
equip, un partit polític, o un personatge
públic.
D’aquesta manera , els fanàtics aporten el
seu gra de sorra i se senten
amb algun sentit, realitzats, i convençuts que la seva “missió” és recolzar i defensar la seva
causa fins a arribar a un punt de “fe cega” en alguna casos irracional.
Per altre banda, un factor que influeix molt a l’hora de que es doni un fanatisme és l’entorn i
els medis de comunicació.
Avui dia, és normal veure, en televisions, ràdios, etc. la multitud d’anuncis i missatges
subliminars que manipulen a l’espectador de tal manera que pot arribar a convertir-se en un
fanàtic de “el que” o “qui” li estan venent.
A partir d’aquí hi ha moltes persones que comencen a ser seguidors, a fer-se fans d’algun
actor-cantant-esportista... , que es troba tot el dia en boca dels medis de comunicació, no
solament pel seu talent, sinó per un sens fi d’arguments que dona la publicitat per fer-los més
atractius.
De la mateixa manera que l’entorn dels medis de comunicació afecta en aquest aspecte, en
l’apartat de la religió o la política acostuma a ser molt important la família i els sectors de la
societat en què es trobi l’individu en qüestió. En la religió , un cas molt comú, són les diferents
escoles en què són educats els nens petits i ja de més grans.
No és el mateix una escola laica amb una assignatura de religió optativa, que una escola
plenament religiosa (com per exemple les escoles del grup religiós Opus Dei), plena de
predicadors que intentaran insistentment guanyar adeptes a la religió.
També a casa, passa una cosa semblant. A les famílies, moltes vegades s’inculquen creences
religioses si la família és extremadament creient, i per altra part, també un pensament polític
concret, ja sigui d’esquerra o de dreta.
8
Això és una cosa molt habitual, ja que des de sempre, veiem els pares, com un model a seguir
i tendim a pensar que el seu comportament és el correcte. Finalment però, està en el parer de
cadascú , raonar i saber escollir is les creences que ens inculquen són racionals o presenten un
toc de fanatisme insà que ens pugui perjudicar.
Un altre motiu que condueix a les persones a aquesta conducta fanàtica és el sentiment
d’inferioritat i inseguretat d’algunes persones que intenten defensar alguna part d’un tot, per
d’alguna manera apaivagar la seva soledat. Aquestes persones són les que sovint acaben
sent víctimes de sectes, pel fet de la falta d’atenció que reben per part dels altre gent i la
facilitat amb què es deixen seduir per missatges d’alguns sectors ansiosos per guanyar
adeptes.
Per últim, és convenient parlar d’un motiu que també afecta a l’hora de ser o no fanàtic :
l’adolescència i la feminitat.
En l’adolescència, les persones passen per una etapa d’autoconeixement i de buscar la seva
pròpia personalitat. És en aquesta època, quan molts adolescents busquen assemblar-se a
algun personatge públic, atrets pel “producte” que ells volen intentar ser. Aquí, és quan
sorgeixen els/les fans, capaços de fer el que sigui per acostar-se a aquell personatge que
admiren de manera desmesurada.
Dins del tema de l’adolescència també cal afegir-hi la feminitat, un factor molt important a
l’hora de diferenciar els fans. És cert, que les noies, tenen més tendència a deixar-se endur per
tendències, corrents, i, per dir-ho d’alguna manera, d’enamorar-se fàcilment, així doncs és
habitual veure una gran quantitat de fans plorant i cridant davant d’atractius personatges i
glamuroses estrelles.
9
1.3 Tipus de fanatisme
Existeixen diversos tipus de fanatisme, i es produeixen a causa de l'afinitat o contrarietat amb
una persona, religió, ideologia, esport o passatemps, entre altres tòpics.
1.3.1 Fanatisme esportiu:
El fanatisme esportiu; normalment és inofensiu si no passa de ser una emoció dintre d’un estadi
de futbol o beisbol, però si arriba a extrems de violència verbal i física, pot ser ja, un cas greu,
doncs degenera en alteracions del seny, violència, i en alguns casos la mort.
L’esport en si, pretén ajuntar a multitud de persones a gaudir i compartir el plaer de presenciar
competicions i d’animar als equips o
jugadors favorits i així mateix
,relacionar-se i divertir-se de forma
pacífica.
Aquest n’és l’objectiu, però com molt
bé sabem, l’esport s’ha convertit en
una confrontació constant dels
seguidors, i ara, qualsevol persona que
porta una samarreta del contrari és
sinònim d’enemic.
Aquest fanatisme esportiu ens ve de lluny, durant l’època dels romans, eren molts els que
s’enfrontaven en els circs animant els seus respectius aurigues en les curses de cavalls, i això és
una cosa que malauradament, no ha canviar gaire.
En tots els esports, al ser una competició, sempre hi trobem una mica d’ànsies de veure qui
serà el guanyador, de sentir l’adrenalina, l’emoció de saber qui tindrà el millor resultat, i això és
una cosa molt freqüent sobretot en el futbol, freqüent i portada a l’extrem.
Avui dia, ja és habitual veure en molts camps, com els seguidors dels equips, no contens
només en cridar entusiàsticament i aixecar pancartes, llencen insults , i cometen actes de
violència com si en el partit els hi anés la vida.
Aquestes accions fan que al joc se li tregui la part lúdica per fer-lo ser una trobada de gent
disposada a desfogar-se amb l’excusa del partit i a més a més, obsessionats en una samarreta
o un país. La conducta del fanàtic esportiu la podem veure als carrers, als bars, als mateixos
camps, i sempre va acompanyada d’un toc de violència. Un exemple d’aquesta violència en
els camps és duta a terme pels anomenats Hooligans com per exemple en el cas de la
"Tragèdia de Heysel" ,el 29 de Maig de 1985 a l'Estadi de Heysel de Brussel�les, a Bèlgica, en el
qual van morir 39 aficionats(34 italians seguidors del Juventus F.C, dos belgues, dos francesos i
un britànic) a causa d'una allau d’aficionats a la final de la Copa d'Europa de futbol entre el
10
Liverpool FC i la Juventus FC. Els successos van causar a
més 600 ferits de diversa consideració. Per altra banda,
al nostre país, és molta l’afició a aquest esport, i en la
nostra lliga, des de ja fa anys, queda clara la rivalitat
entre dos bàndols, els seguidors del Real Madrid i del
F.C.Barcelona.
En un principi seria una rivalitat lògica ja que són els dos
millors equips de la lliga, però aquesta devoció ja arriba
fins a un punt irracional. Actualment, és habitual trobar
grups extremistes dels dos bàndols, madridistes i
barcelonistes empedernits, en l’últim cas, podem posar
com a exemple el grups “boixos nois”.
11
1.3.2 Fanatisme ideològic
Una ideologia és el conjunt d'idees sobre el sistema existent (econòmic,social, polític), i que
pretenen la seva conservació(ideologies conservadores), la seva transformació (ideologies
revolucionàries/ reformistes) o la restauració
del sistema prèviament existent (ideologies
reaccionàries).Les ideologies caracteritzen
a diversos grups, siguin un grup social, una
institució, o un moviment polític, social,
religiós o cultural. En el món han existit i
existeixen moltes ideologies, algunes amb
poca transcendència, i altres amb molta
més. Aquestes últimes han deixat empremta
en la societat a causa del fanatisme envers
les idees i líders carismàtics d’aquestes. El
fanatisme que envolta aquestes ideologies,
ja no afecta només als seguidors i defensors, sinó també als qui estan al capdavant, que en
conjunt fan de tot plegat, una espècie de religió. Algunes ideologies extremes, es valen de
manifestos, seguits al peu de la lletra per tothom adherit a elles (i castigats en cas contrari), i
de grups especialitzats en difondre les seves idees, ja sigui en els medis de comunicació o pel
carrer (si cal a la força).Per altra banda, destaca molt la figura del líder, moltes vegades
convertit en un semidéu pels seus subordinats ,
tractant-lo de figura inqüestionable i complint
tot el que aquest dicta sense peròs. Exemples
d’aquest fanatisme és poden trobar en la
ideologia anarquista, no de molta importància,
però si present, que moltes vegades a portat als
seus seguidors a cometre atemptats i fins i tot a
perdre la vida per uns ideals irracionals. També
de gran rellevància podríem parlar de la
ideologia comunista, un exemple clar del
fanatisme ideològic, replè d’idees d’austeritat i
de cooperació popular tan fermes, que van
aconseguir empobrir a un gran país, i per altra banda, la obsessió de guardar les aparences
davant del món i de controlar-ho tot, va portat finalment al total control dels medis de
comunicació i fronteres i com a conseqüència l’endarreriment de Rússia.
12
A l’altre costat del bloc comunista, trobem la gran ideologia enemiga, el Capitalisme,
principal vencedor de la guerra d’ideologies, propulsor d’una societat dels diners i els
interessos personals i privats que estan fent a la societat un canvi de mentalitat cap al món
dels béns materials, la idolatria als grans multimilionaris, el govern d’alguns pocs i fe cega en
governants amb interessos propis. Aquest tipus d’ideologia és veu clarament a Nord Amèrica.
13
1.3.3 Fanatisme polític
Des del principi de la democràcia com la coneixem avui, sempre hi ha hagut diferents partits
,bàndols, on la gent, a partir del seu parer i els seus
vots, escollissin a qui els semblés més adient a les
seves creences i manera de pensar. Però aquest
mètode, igual que les persones , durant tots
aquests anys ha estat inestable. La humanitat,
sempre ha tingut ,per sort o per desgracia, la gran
habilitat de tenir ideals diferents i de recolzar
multitud d’organitzacions d’índole diversa. Això ha fet les civilitzacions més riques, però també
més rivals entre elles. Avui dia, en un país democràtic (cal recordar, que ara, al s. XXI encara hi
ha països que no tenen democràcia), podem trobar gran varietat de partits, de dretes, centre
o esquerra, amb diferents variants.
Aquest ventall de possibilitats , a originat, que molts grups de persones es veiessin obligats a
escollir , a situar-se en un cantó o altre, per una qüestió , purament moral, escollir qui nosaltres
volem que ens governi.
Però, molta gent, no ho veu només així, i mai contenta amb les decisions del govern o del
partit contrari, comencen a implicar-se més , i llavors és quan podem parlar de Fanatisme
Polític.
En tot partit, o sector [...] sempre trobem, la part més moderada i la més extrema. La part de
població que es troba en aquesta última, acostuma a defensar el seu partit polític per sobre
de tot, deixant a la resta per sota, com a
ideologies no valides i inservibles.
Un cas molt clar i proper, és el que trobem
a Espanya. Dos dels partits predominants, i
que sempre estan al capdavant jugant-se
cada 4 anys la presidència del país, són
P.S.O.E (Partido Socialista Obrero Español)
i P.P (Partido Popular). Nombroses són les
vegades que aquest dos partits
s’enfronten fortament en assemblees al
parlament , mítings i altres cites polítiques ,
i sempre acompanyats, d’una gran massa de seguidors expectants d’algun comentari fora de
lloc, per defensar fermament als seus líders polítics.
14
Aquest fanatisme però, no acaba aquí, molta d’aquesta gent, no contents tan sols en
aquestes petits enfrontaments verbals, van més enllà, amb manifestacions, plataformes,
programes de ràdio (COPE), televisió (Inter Economia), que serveixen de punt de reunió per a
persones d’un mateix pensament, per a promulgar i difondre les seves idees, i de la mateixa
manera, criticar i intentar desacreditar altres vies polítiques segons ells, contràries i amb
conductes anticonstitucionals.
Un altre cas que també ens és proper , el podem trobar a Euskadi o a Catalunya. Aquest
fanatisme el trobem al nostre territori en els partits independentistes d’esquerra i , per l’altre
banda, als partits de dretes a favor de la integritat de l’estat espanyol.
Per una banda, es busca de manera extrema, una llibertat nacional, mitjançant trobades,
xerrades, grups (maulets, jerc) , inclòs en forma de grup terrorista com ara, E.T.A (Euskadi ta
Askatasuna) , Terra Lliure...etc.
Dins el territori espanyol, aquesta lluita és expressada a partir de grups “anti-catalanistes” que
actuen a manera de contestació als molts intents de revelar-se per l’autodeterminació i
independència de la comunitat autònoma.
Aquesta conducta per part dels dos sectors, porta, al cap i a la fi, el que en un principi voldria
ser una forma lliure d’expressió democràtica, a una lluita aferrissada per ser el bàndol amb
més poder, en mig de tot un fanatisme, que origina tan sols maldecaps i disputes irracionals.
15
1.3.4 Fanatisme religiós
Les religions són el testimoniatge viu de la creença d’un
déu, ja que d’ella n’han sortit tots els corrents de fe
hagudes i per haver-hi.
A totes aquestes corrents, el fanatisme també es va
imposar en l'àmbit de la fe ,constituint una de les formes
més letals de fanatisme, doncs les pitjors guerres de la
història han estat impulsades, en gran part, per les grans
religions, o millor dit, per sectors radicals d'aquests
corrent.
Així doncs, el fanatisme religiós, així com tantes altres
formes de fanatisme, representa un catalitzador
indiscutible per a l'execució de tota forma de crims, ja
que la religió té el poder d'aconseguir captar a les persones, ja que aquestes persones són
susceptibles a desenvolupar sentiments d'odi, intolerància, supremacia i indiferència cap a els
qui no són com ells.
Per voler aconseguir algun objectiu religiós
coherent, han desviat el seu camí, i volen fer
desviar als altres, creient-se que són amos de la
veritat. Tot fanàtic es creu amo de la veritat, per
això reacciona de manera hostil, ja que vol
mantenir la seva postura al preu que sigui... I això
sol degeneren en la demència i en la mort, en el
pitjor dels casos.
El fanatisme s'ha donat en el terreny religiós amb
la defensa de dogmes, llibres sagrats, déus, o
defensant un punt de vista racional o irracional.
Els religiosos afirmen que, la diferència entre religiós i fanàtic resideix en el fet que el religiós
veu a la religió com un mitjà per a creure o conèixer alguna deïtat, mentre que el fanàtic veu
a la religió com déu, i la tracta com inqüestionable.
16
En l’actualitat podem trobar molts
exemples de fanatisme religiós. Sense
anar gaire lluny, un clar exemple seria
l’atemptat suïcida a les torres bessones de
l’11 de Setembre a Nova York. Aquest
atemptat ha portat molta repercussió en
els nostres idees, tot hi que des de que
existeix la religió, sempre hi ha hagut
aquesta ideologia extrema, com ara, els
fanàtics religiosos cristians que es
deixaven menjar pels lleons en el Circ
Romà, o els kamikazes japonesos que durant la Segona Guerra Mundial es convertien en
projectils humans i es llançaven contra vaixells enemics.
Els fanatismes religiosos més potents actualment, són clarament el cristià i l’islàmic. Per la part
cristiana , trobem el cas de les creuades i la “santa” inquisició que va ser l'autora de terribles
tortures i centenars de milers de morts entre tots aquells que, gairebé a gust dels inquisidors,
eren declarats bruixots o pactats amb el diable. Per part de l’islam existeix un comportament,
no únic en aquesta religió, però si portat a terme molt ferventment per aquesta, es tracta del
tema del la violència de gènere i el masclisme, que obliga a les dones a caminar
permanentment amb el seu rostre i gairebé tot el seu cos coberts, i un munt d’actes més
contra la dona, que fan que les lectures de l’Alcorà es portin a l’extrem, moltes vegades
causant la mort de les dones en qüestió.
També és conegut en moltes religions , la gran fe que hi ha en les lleis dels llibres sagrats que
moltes vegades fan que persones prefereixen deixar als seus fills morir abans que sotmetre'ls a
tractament mèdic o a alguna cosa tan simple com una transfusió de sang. Uns clars exemples
de grups que porten a terme fanatisme religiós serien Hamas , i Ku KluxKlan.
17
1.4. Fanatisme Musical
El fanatisme musical, és un dels fanatismes més comuns dins d’aquest àmbit. Des del
començament d’aquest fenomen, ha estat molt habitual veure seguidors embogits, per els
seus ídols, els intèrprets musicals més estimats.
1.4.1 Origen i evolució del fenomen
Aquest fenomen el comencem a
trobar cap al segle XVIII amb l’aparició
dels castrati, Els primers músics de la
història en arribar a la categoria
d'estrelles ,amb les veus dels quals es
componia l'òpera italiana en els segles
XVII i XVIII. Tan sols un reduït nombre
d'afortunats arribava a l'estrellat, però
les carreres d'aquests castrati més
destacats , eren comparables a les de
les modernes estrelles del rock: recorrien els teatres d'òpera europeus de Madrid a Moscou i els
seus sous arribaven a xifres fabuloses. A l’època, van aixecar passions, admiradores histèriques
els inundaven amb cartes d'amor i es desmaiaven entre el públic aferrades a estàtues de cera
dels seus intèrprets preferits. Molts entesos feien llargs viatges per veure'ls actuar i les seves
actuacions sempre estaven plenes de gent obsessionada en escoltar el seu cant de la
mateixa manera que ho faria un fan avui dia.
Més endavant tot i la prohibició de castrar, tot hi que en menys mesura alguns fans van
continuar seguint-los. Més endavant es va començar a seguir als grans compositors, la gent els
idolatrava de tal manera, queles obres d’aquests estaven en cartell durant llargues
temporades, ja que sempre emplenaven els grans teatres de seguidors que no es perdien ni
una sola nota dels seus estimats compositors, i considerats per ells, els millors, inclòs es
barallaven entre seguidors rivals, com és en el cas del segle XIX, on hi havia grans debats de
fans de Verdi o Wagner per decidir qui era més bo. A partir del segle 20, la música comença a
entendres ja d’una altre manera, i comencen a aparèixer , tot hi que moderadament,
diferents estils.
18
En l’actualitat, el fanatisme musical, a tingut diferents etapes des de el seu origen:
50' s : COMENÇA EL DELIRI
Abans d'Elvis, als anys 40, Frank Sinatra, la “veu”,
ja contava amb clubs de fans i provocava el
deliri de les jovenetes. A la dècada dels 50,
els/les adolescents estaven dins la mentalitat
tancada de l’època, fins que l'arribada del
Rock and roll va revolucionar el panorama
social, fent aflorar nous models de conducta
entre una joventut que va començar a mostrar
un esperit rebel.
Els fans, tal com els entenem avui dia,
comencen a perfilar-se durant els anys 50 als
Estats Units. Probablement, va ser Elvis Presley el
detonant i el símbol màxim d'aquests nous
temps ,precursor de tota aquesta història, quan
va crear un so nou, el rock and roll. Per primera vegada, la música no només tenia el
component artístic o de diversió que havia tingut fins a aleshores sinó que s'identificava amb
una generació en concret i transmetia els seus anhels. La música “de tots”, que naixia amb
vocació popular, no feia més que posar una barrera molt clara entre adults i joves, la música
per només la joventut , va aflorar en aquesta època. No obstant això, encara que aquesta és
l'arrel, el fenomen fan per aquell temps no estava arrelat a la cultura ni havia desenvolupat els
seus propis mecanismes de funcionament. Com tot començament, va començar sent confús i
desordenat. Encara no tenia nom, però els pòster del “Rei” a les habitacions dels adolescents i
els desmais en els seus concerts avançaven el que vindria després: la revolució dels fans. Mai
abans la societat havia sofert una transformació tan profunda per mitjans exclusivament
pacífics.. Per això, les noves generacions necessitaven ídols. Si els seus pares havien estat
militants de partits en una societat de política, ells serien fans en una nova societat d’ídols
musicals que emergia. Tot això només passava d'una manera completa a Anglaterra i Estats
Units, i aquests països van ser el referent del que passaria després a tot l’Occident. Tots els
països els acabarien copiant, però ells van ser els primers. Per aquella època, el màrqueting
encara era una pràctica poc cultivada i l'art mantenia una certa categoria com activitat
especial no necessàriament sotmesa a les lleis de mercat. Per això, quan milions d'adolescents
histèriques van començar a plorar en els seus concerts, ningú va entendre què passava, i molt
menys la indústria, tot hi que de seguida en va treure partit.
19
60's : HISTERISME
El canvi sorgiria de forma caòtica, ningú sabia què
passava. Fins que van arribar els Beatles i va
prendre veritable cos. La dècada dels 60 va estar
marcada sobretot per la beatlemania; Amb els
seus serrells i les seves irresistibles melodies, John,
Paul, George i Ringo van conquerir el món i van
canviar la cara del pop . El fenomen es va perfilar
de forma definitiva com el que és avui. Els grups
d’aleshores, donaven a la joventut el missatge de
trencar les regles, de ser boig i viure la vida,
“sigues tu mateix” .Des de llavors, en un procés
que encara no ha acabat, els ídols van passar de
ser déus o revolucionaris, a pura i simplement, ser
famosos.
Perquè la cultura de la fama és l'ingredient que faltava per a acabar
d'adobar la recepta del fenomen fan. ( De tot això en parlem en un apartat dedicat a ells).
I en aquest ambient social ja una mica més permissiu, les noies van començar a deixar-se anar
els cabells i a lluir les cames gràcies a l'invent de la minifaldilla, i va ser quan els Rolling Stones
es van posicionar com a màxims rivals dels Beatles.
A España, les fans també estaven boges pels grups anglesos que no paraven de sonar a les
ràdios, però a la península, tenien també la seva pròpia revolució. Estaven al mig de la
generació ye-ye. Les fans espanyoles, compraven els àlbums, pòsters, i tot el que sortís dels
cantants del moviment, tals com , Los Brincos, El Dúo Dinámico, Los Diablos , fórmula V ... Un
grup que no va pertànyer a aquest corrent , però que també va despertar moltes passions en
l’època, va ser el grup de rock, Los Sírex, els quals van ser teloners dels Beatles durant el seu
concert a Barcelona i que també van fer algunes versions en espanyol d’alguns dels seus
temes.
20
70's : FABRICANT í DOLS
Si els 60 és la dècada en que el fenomen es
massifica i perfila, no va ser fins als 70 quan
finalment es veu no només d'alguna cosa
rellevant socialment, també intel�lectualment
i ideològicament. És a dir, que els nous artistes
ja no es converteixen en ídols per la qualitat
del seu treball o l'opinió d'un grup d'experts,
sinó per motius que van més enllà: el simple
fet de ser reconeguts pel carrer i aparèixer a
la televisió i les revistes. Per això, la gent ja no
admira només el talent, sinó que l'important és un grau d'identificació més alt, l'important,
pura i simplement, és una forma de ser i de pensar.
D'aquesta manera, els fans s’uneixen als clubs de fans de la mateixa forma tradicional que els
militants en un partit polític però amb la diferència que només volen posar de manifest la seva
llibertat d’actuar i de pensar, els ídols, al capdavant dels moviments musicals, tindran, a part
de la música, uns ideals, que els fans seguiran al peu de la lletra .Entre els hippies, els heavys, la
música disco i el punk, els anys 70 van ser una fàbrica de noves estètiques urbanes, mentalitats
i conductes i, en conseqüència, nous tipus de públic. Un fet que va revolucionar l’època va
ser que la indústria musical es va adonar que el públic més juvenil (principal sector del
fenomen fan) era la clau per a fer diners i es va llançar a la fabricació d'ídols dissenyats a la
mesura dels gustos d'aquests adolescents, que es quedarien embadalits pel màrqueting
mediàtic i el nivell musical que no seria massa exigent. Així van aparèixer noms com per
exemple “The Doors” , “Sex Pistols”, “Abba”,“blacks abath”, “pinkfloyd”, “genesis”, “the clash”,
“David bowie”, i això va ser el principi d'una nova indústria associada a aquest nou estil.
21
80's : ELS ADOLESCENTS MANEN
L'explotació del fenomen fan per part de la indústria discogràfica va
donar un nou gir en els anys 80, aprofitant al
màxim les tècniques de merchandaising i amb
l’aparició de l’MTV com a nou canal mediàtic
de difusió massiva.
Durant els anys 80 el fenomen es comercialitza,
i estabilitza de forma definitiva, perdent per
sempre la seva connotació de revolucionari
per a formar part dels usos i costums de la
indústria més convencional. A hores d'ara, les
empreses discogràfiques tenen perfectament
estudiat l'assumpte i saben que sense fans
qualsevol dels seus productes està destinat al
fracàs. Per això, si abans era l'ídol el qual
creava als fans, ara es buscaria el procés
invers: primer s'estudia als admiradors i a partir
d'aquí se'ls dóna el “líder” que millor s'adapti als seus interessos. Així com al principi el fenomen
dels fans estava dominat per la cultura de masses, l'adolescència i la feminitat, després d’una
evolució social s’ha acabat per trencar les dues últimes barreres. En aquests anys, els homes
cauen de ple en aquest esquema, tot hi que és cert que els seus ídols presenten
característiques diferents i la forma d'ovacionar-los no és exactament igual.
Així ens trobem una nova via , la dels impactes mediàtics ràpids com la pólvora d’alguns
grups musicals que creen un nombre de fans gegantesc a la velocitat de la llum i que després
són engolits per la pròpia necessitat de l'oferta de renovar-se constantment i la cada vegada
menor capacitat d'atenció del públic en una sola cosa, i per l'altra, totalment el contrari.
Van aparèixer nombrosos artistes destinats específicament al públic adolescent, i l'impacte del
qual rares vegades tenia continuïtat més enllà d'un o dos discos. Artistes de curta vida musical,
van ser substituïts per uns altres com si duguessin impresa de fàbrica la data de caducitat.
Però per sort , no tots els grups dins d’aquest període van patir la mateixa sort, i de l’època en
destaquem : Madonna. ,Bon Jovi, Whitney Houston, The Police, Prince, U2, Bruce Springsteen,
Phil Collins, R.E.M i Michael Jackson, el qual va aixecar moltes passions en el seu temps, i va
batre rècord de vendes i de popularitat.
A més, cal dir, que ha estat més fàcil acostar els artistes als fans gràcies a les noves
tecnologies i l’aparició d’Internet, que envia la informació de forma massiva als internautes.
22
90's : NOIES PICANTES VS. BOOM LLATÍ
Tot el que va començar a apuntar-se a la
dècada anterior entorn del fenomen fan es
va multiplicar d manera espectacular en els
90.
Els grups vocals de calculat disseny, masculins
o femenins, van florir i van arrasar en les llistes
de vendes: les Spice Girls,Take That,
Backstreet Boys... imatge i mercat es van fer
ingredients indispensables per a l'èxit.
També va sorgir el boom llatí, amb Ricky
Martin i Enrique Iglesias com a protagonistes
destacats. En el camp del Rock es va produir
l'explosió del grunge i el Rock alternatiu, amb
Nirvana al capdavant i Kurt Cobain .
Per altra banda, encara continuaven aleshores, grups de la dècada dels 80, amb gran
multitud de seguidors, que evidenciava, la falta de bons grups sorgits en el moment, i la
decisió del molts oients a no voler canviar els seus grups predilectes, pels nous grups efímers de
modes passatgeres. Alguns exemples serien U2, i Bon Jovi.
23
00‘s : TOT SOM FANS
En els inicis del segle XXI es manté l’estil dels finals de
l'anterior. La indústria discogràfica continua centrant
els seus objectius principals a extreure el màxim
rendiment del fenomen fan, a través de colossals
campanyes mediàtiques i promocionals de les seves
joves estrelles, i perfeccionant les seves tècniques i
estratègies.
Actualment el fenomen fan està en el seu màxima
apogeu.
Ara, tots estem dins la condició de fans, les celebritats de la música han substituït fins i tot al
propi cinema (que va reemplaçar a les novel�les) com a producte d'entreteniment més
rellevant. Fins i tot són els grans creadors d’un vincle social i els veritables promotors de la
globalització, ja que tant a Kazajistán com a la Patagònia tot el món sap qui és Britney Spears.
Respecte als artistes que es coneixen ara, podem dir que en l'actualitat, el que més ven són
les noies. Uns exemples serien : Britney Spears, Christina Aguilera, Shakira, Destiny's Child i
Beyoncé, Pink, Avril Lavigne, o Sugababes.
Les raons d'aquesta tendència generalitzada poden intuir-se: el públic femení pot identificar-
se amb diferents models a imitar, mentre que el masculí veu amb bons ulls que se li ofereixi
una col�lecció de cares (més o menys) boniques i cossos (més o menys) explosius. També
sobreviuen alguns nois: Justin Timberlake, per exemple.
25
“El mito es el sueño colectivo, y el sueño el mito privado.”
Joseph Campbell
2. Els mites
Un cop hem parlat del fanatisme, és obligat parlar dels ja esmentats ídols i mites, i per això
primer de tot cal saber-ne la diferència.
2.1. Ídols i mites. Definició del terme
Per començar a diferenciar aquests dos termes , hem de dir que, per un ídol l’enciclopèdia
Planeta de Agostini entén: “Persona o cosa excessivament estimada. Persona famosa,
especialment per la seva activitat artística, i admirada en excés.”
En el cas de l mite, en fa una definició semblant : “Conjunt de creences i d’ imatges
idealitzades que s’ articulen al voltant d’ personatge, un fenomen, un esdeveniment històric o
una tècnica, i que els atorga una força i una importància particulars”.
Després d’aquestes dos definicions podem veure que tenen coses en comú, però en realitat hi
ha una diferència important i que no queda reflectida en totes les definicions. El mite en sí,
seria l’ídol que ja no existeix ,un cop mort, que passaria ja a un altre nivell. El procés és simple.
Quan en la societat apareix un personatge, sigui del sector que sigui, que comença a fer-se
conegut i reconegut pel públic, i que a més sobresurt en la seva feina (actor,
polític,cantant,esportista...), l’anomenem, ídol. L’ídol és doncs, aquella persona que admirem
en un moment donat o en un llarg període de temps o que inclòs n’agafem exemple si és
molta la devoció que li tenim. En aquest cas però, la figura de l'ídol és efímera.
Moltes vegades, la gent és deixa endur per modes passatgeres o simplement apareixen nous
ídols que deixen endarrere els vells, cosa que per sort, no passa sempre.
Aquí és on entra la figura del mite. Quan aquest ídol, resulta no ser un passatemps passatger i
vertaderament ha quedat arrelat en la història col�lectiva ,esdevé un mite.
Aquest procés acostuma a anar acompanyat de la mort inusual del personatge en qüestió,
com ara , assassinat, suïcidi, accident, sobredosis, o simplement inexacte o sense cap motiu
aparent. Aquest fet, és el que alimenta el misteri i la intriga en la figura del mite, que és portat
al terreny de l’ “heroi”, i n’esdevé una rumorologia beneficiosa, que enalteixen la imatge del
personatge.
Per altra banda, també hi suma el fet de morir jove, o morir en un moment que la societat no
s’espera, deixant així la incògnita de com seria la vida d’aquest, sinó hagués mort i així, també
alimenta la història i fa que a la llarga és mitifiqui cada vegada més, i de la mateixa manera,
que s’inventi i distorsions la vida d’aquest, per fer-la, al cap i a la fi, més vistosa i interessant del
que en realitat va ser.
26
En l’àmbit dels mites, cal dir però, que no tots compleixen els mateixos requisits, en el cas dels
esportistes , el procés es diferent. Un esportista, pot esdevenir mite, no un cop mort sinó
després de retirar-se, si el seu treball ha estat bo i reconegut. Un cop acaba la seva carrera,
experimenta com una “mort física”, l’esportista no pot continuar practicant l’esport i aleshores
queden registrades les seves marques i victòries però la seva trajectòria ha acabat, i a partir
d’aquí se’l mitifica per la feina ja feta al llarg dels anys. En definitiva podem dir que : Un ídol és
un personatge excessivament adorat o estimat efímerament en vida , i que aquest ídol es
converteixen un mite si mor tràgicament, ja que podem dir que és una mort col�lectiva de
l'imaginari popular, i d’aquesta manera, fa que se’l vegi com un heroi i que se l’idolatri fins a la
sacietat.
Llavors, el mite no existiria sense abans ser un ídol, i no tots els ídols esdevenen mites.
27
2.2. Quina necessitat hi ha de tenir mites?
La figura mítica ha existit sempre. La humanitat ha creat mites contínuament, basant-se en la
necessitat de les persones d’identificar-se o agafar com a referència, persones o coses
(quadre, escultura, cançó...).
La raó de ser dels mites, és l’home. L’home converteix, porta a un nivell superior coses que ell
considera extraordinàries, les mitifica.
Perquè la gent té mites? Si entenem per mite alguna persona, és pel fet de que l’agafem com
a referència, per ser aquest, el millor o el més reconegut. Si passa a la història doncs, ja és una
llegenda, se’l pot considerar com el súmmum del que és immillorable, i llavors ens hi volem
assemblar, l’admirem, i això és una cosa que la societat necessita, grans mites per adorar i
estimar.
Aquest tipus de “divinitats” no engloben tan sols a figures humanes, sinó que a més, a
objectes, com obres d’art per exemple, les millors de totes elles, són les mítiques.
També cançons, la gent necessita la seva cançó, aquella que sap tothom, que ha esdevingut
mítica per tota una generació, i que ha passat a la història gràcies al reconeixement de la
gent al llarg del temps.
Així doncs, la societat està plena de mites, ja que la societat els necessita, viu de mites.
28
2.3. Els mites en la societat actual
Com hem vist, la societat sempre busca models a seguir, o persones a qui admirar, i no tan sols
passa en música. Aquest fenomen el trobem en molts àmbits. Buscant diferents exemples en
varis sectors he decidit posar els següents degut a que eren els més comuns i més citats.
CINEMA:
El cinema podríem dir que viu a base de crear icones. Quan en una pel�lícula, un actor,
assoleix la màxima fama ,esdevé una figura, una imatge i el rol que interpreta en aquesta
pel�lícula o l’actitud farà que estiguem davant d'un fenomen mític.
Alguns mites del cinema són :
(Charles Chaplin, 1889 - Suïssa, 1977)
Charles Chaplin va ser la persona més
coneguda del món des de 1917 fins a
mitjans dels anys trenta. I això ho podem
dir per 2 fets: la ràpida difusió del
cinematògraf en les dècades dels anys
vint i trenta i també en la multitud de
viatge que va realitzar per països de tot el
món, on era rebut per grans multituds. Va
tenir problemes amb el Comitè d'Activitats
Anti-americanes, i en general amb els
tribunals nord-americans.
D'una banda, a causa de les seves idees
progressistes, exhibides públicament en tots els seus curtmetratges i en moltes de les seves
pel�lícules, com Temps moderns o El gran dictador, va fer que es busqués qualsevol excusa per
a ficar-lo en la presó. La mordacitat amb que Chaplin criticava problemes socials i satiritzava
molts dels aspectes de la vida nord-americana va crear molta polèmica. Fins hi tot va ser
acusat de comunista en l’època de la caça de bruixes. Per el seu caràcter rebel dins
d’aquella societat i els grans avenços cinematogràfics que va dur a terme com a actor i
director se’l considera un mite .
29
Groucho Marx (Nova York, 1890 - Los Àngeles, 1977)
Actor, comediant i escriptor nord-americà, conegut
principalment per ser un dels membres de la família
còmica Germans Marx, va passar a la historia també
per deixar grans cites i frases com : “Mai pertanyeria a
un club que admetés com a soci a algú com jo “.La
seva figura és mundialment coneguda pels seus icones
característics :les ulleres rodones, les celles gruixudes, el
bigoti i l’havà.
Humphrey Bogart ( Nova York, 1899 – HolmbyHills, 1957)
Actor afable, amant dels esports, independent
havia muntat la seva
pròpia productora “Santana pictures”) i
compromès (va ser un dels principals impulsors
de la protesta a Washington contra la caça de
bruixes), bogart era també una celebritat, i un
personatge molt estimat dins i fora la pantalla,
El seu màxim èxit el va tenir però, amb la
pel�lícula “Casablanca” que va fer d’ell un ídol i
un mite en totes les generacions cinèfiles.
Greta Garbo (Estocolm, 1905 - Nova York, 1990)
Va Ser coneguda amb els sobrenoms de «La divina» i
«La dona que no riu» a causa del posat seriós del seu
rostre, només interromput en una escena de la seva
memorable pel�lícula Ninotchka on deixa anar una
riallada. Aquesta excepció va fer córrer rius de tinta en
els diaris amb el titular «Greta riu». La seva vida sempre
va estar envoltada de misteri i de múltiples preguntes
30
que mai s’han respost. Segurament el seu retir als 36 anys va contribuir a engrandir la seva
llegenda .Precisament el seu enigmàtic comportament i la seva estranya solteria van donar
motiu a múltiples remors en els mitjans sobre la seva bisexualitat (entre aquestes rumors, es diu
que va ser amant de l'actriu mexicana Dolores del Río i l'escriptora Mercedes d'Acosta).
John Wayne (Winterset, 1907 –Los Ángeles, 1979)
Conegut popularment com TheDuke (El Duc),va
ser un actor nord-americà que va començar la
seva carrera en el cinema mut de la dècada de
1920.
Va ser el símbol de masculinitat, i va ser una icona
nord-americana durant molts anys. És memorable
el timbre distintiu de la seva veu, la seva forma de
caminar i la seva presència física. També va ser
cèlebre la seva postura política conservadora i el
seu suport a les postures polítiques anticomunistes de la dècada de 1950 . La seva imatge ha
quedat associada, per a molts, amb el gènere Western i amb les pel�lícules de guerra, tot hi
que en realitat va treballar en molts altres gèneres (biografies, comèdies romàntiques, drames
policíacs, etc.)
Ingrid Bergman (Estocolm, 1915 – Londres, 1982)
Va ser una actriu sueca. És l'única actriu fins al moment
en aconseguir 3 Óscar i 5 Globus d'Or. Considerada
com un dels Mites del Setè Art i segons la llista
realitzada pel American Film Institute, és la quarta
estrella més important en la història del cinema. Va
morir el dia del seu67º aniversari, després de patir una
perllongada i penosa malaltia.
31
Rita Hayworth (Nova York, 1918 -1987)
Rita Hayworth és actualment considerada un símbol
sexual indiscutible dels anys 40. No obstant això, la seva
fama com a mite eròtic es va consolidar amb
Gilda(1946), de Charles Vidor, una de les grans pel�lícules
del cinema negre, en la qual tan sols amb un brevíssim,
però suggeridor strip-tease, i la d'una famosa bufetada va
aconseguir rècords de taquilla en tot el món. Aquesta
bufetada es convertiria en la més famosa de la història
del cinema nord-americà, i va ser propinada per la seva
parella en el film, Glenn Ford, en resposta a la qual
Hayworth li havia donat moments abans. La pel�lícula va
ser un escàndol, i en països com Espanya va ser
considerada "greument perillosa" per l'Església Catòlica, a causa del seu strip-tease “insinuant”
en la famosa escena on es treu un guant.
Marilyn Monroe (Los Ángeles, 1926 – Ibídem,1962)
Marilyn Monroe és sens dubte una de les actrius més
conegudes i mitificades d’arreu del món . Des de el principi
va captivar als espectadors amb el seu espectacular físic i
glamour i les seves pel�lícules van tenir un èxit aclaparador.
Però la figura de l’actriu no acaba només davant les seves
pel�lícules sinó que la seva vida la ronden molts misteris i
escàndols. El més coneguts , la seva possible relació
d’amant amb els germans Kennedy, i la seva misteriosa
mort, que avui dia encara s’especula si vaser suïcidi o
conspiració. A través del temps Marilyn, s’ha mantingut com
d’icona de referència femenina més important del cinema
internacional, en una idolatria gairebé inexplicable per part
dels seus fanàtics que es neguen a oblidar-la.
32
Grace Kelly (Filadèlfia, 1929 - Montecarlo, 1982)
Va ser una actriu nord-americana que va contreure
matrimoni amb el Príncep Rainier III de Mònaco. Ha
esdevingut un mite, per ser una plebea convertida en
princesa i per deixar la seva carrera per amor. El 13 de
setembre de1982 la princesa Grace va sofrir un accident
quan conduïa el seu cotxe per una carretera propera a
Mònaco. Duia a la seva filla Estefania com acompanyant,
qui va sortir il�lesa i de qui es va rumorejar que conduïa el
cotxe en el moment de l'accident.
L'endemà, la princesa va morir sense recobrar el
coneixement.
James Byron Dean (Marion, 1931 – Cholame 1955)
James Dean es considera un dels actors més atractius i de la
mateixa manera un mite sexual i actor que vaaixecar moltes
passions en la seva època. L’èxit li va arribar amb el paper de
Jim Stark a Rebelde sin causa, on es va convertir en un ídol de la
joventut. Però tot es va acabar un 30 de Setembre de 1955quan
moria a l'acte en un accident de cotxe. La seva mort, quan
només tenia 24 anys, va suposar el final d'una exitosa carrera
cinematogràfica que havia durat poc més d'un any.
Moria l'actor però naixia la llegenda.
33
ESPORT :
En la part dels esports, hi trobem mites, quan es tracta d’algun esportista fora de sèrie, d’elit
,amb unes fites impressionants , rècords mundials, multitud de fans i que són considerats un
exemple a seguir per les seves proeses.
Les seves marques hi trofeus, han fet d’ells uns icones inoblidables, per les generacions
d’esportistes i espectadors que vindran després.
Pelé ( TrêsCorações, 1940)
Aquest futbolista, es va convertir en un mite esportiu i una de
les màximes referències del futbol brasiler i mundial. Va ser
l'estrella del Santos, club amb el qual va recollir nombrosos
títols, però si per alguna cosa és mundialment famós és per les
seves intervencions amb la selecció brasilera, amb la qual va
guanyar tres Mundials (Suècia 1958, Xile 1962 i Mèxic 1970).
Muhammad ali (Louisville, 17 de gener de 1942)
Aquest boxejador va dominar els quadrilàters com
pocs en el pes pesat i va acabar la seva carrera
amb un record impressionant:61 combats disputats,
amb 56 victòries (37 per KO) i 5derrotes.
34
Diego Armando Maradona (Lanús, 1960)
És un ex futbolista i director tècnic argentí sobrenomenat
El “Déu” i “Pelusa”. És considerat com un dels millors
jugadors en la història d'aquest esport, sent triat com el
Millor Jugador del Segle amb el 53,6% dels vots en una
votació oficial realitzada en el lloc web de la FIFA i
obtenint la tercera ubicació en una enquesta efectuada
pels membres de la Comissió del Futbol d'aquesta
institució i els subscriptors de la FIFA Magazine. Maradona
va aconseguir importants metes esportives tant amb la
Selecció Argentina com amb alguns dels clubs en els
quals va jugar. Amb la selecció va aconseguir la Copa
Mundial de 1986, el subcampionat en la Copa Mundial
del 1990 i el Mundial Juvenil del 1979. Els seus assoliments
més importants a nivell de clubs els va obtenir jugant per al Nàpols, on va guanyar una Copa
de la UEFA i els únics dos scudettos que posseeix la institució.
Carl lewis ( 1961, Birmingham, Estats Units)
Amb el sobrenom de “El Fill del Vent és un ex atleta nord-
americà especialista en proves de velocitat i salt de
longitud que va guanyar 10medalles olímpiques (9 ors)
durant la seva carrera (1984-1996), i 8 medalles d'or i 1 de
bronze en els Campionats del Món d'Atletisme(1983-1993).
35
Nadia Comaneci (Romania, 1961)
És una ex gimnasta romanesa, (actualment amb doble
nacionalitat romanesa - nord-americana),guanyadora
de 5 medalles olímpiques d'or, i nou en total. Va ser la
primera a assolir la puntuació perfecta, 10, en una
competència olímpica. És considerada una de les més
grans gimnastes del segle XX i es troba entre les millors
gimnastes de tots els temps.
Michael Jordan (Nova York, 1963)
Conegut com a «Air» («Aire»), «His Royal Airness» («La
seva Majestat de l'Aire») o «Air Jordan», és un ex
jugador de bàsquet nord-americà.
En l'actualitat, és el propietari dels Charlotte Bobcats,
franquícia de l’ NBA. Està considerat per la majoria
d'aficionats i especialistes com el millor jugador de
bàsquet de la història. Es va retirar definitivament el
2003, després d'haver-ho fet en dues ocasions
anteriors, el 1993 i 1999. Va guanyar sis anells amb
Chicago Bulls, i va aconseguir el promig de 30,1 punts
per partit en tota la seva carrera, el major terme mitjà
en la història de la lliga. A més, també va guanyar 10
títols de màxim anotador, 5 MVP de la temporada, 6
MVP de les Finals, nomenat dins el millor quintet de l’NBA en deu ocasions, en el defensiu nou
vegades, líder en robatoris de pilota durant tres anys i un premi al millor defensor de la
temporada. Des de 1983, ha aparegut en la portada de la prestigiosa revista esportiva Sports
Illustrated en 50 ocasions, tot un rècord, a més de ser nomenat "Esportista de l'Any" el 1991. Va
Ser nomenat "millor atleta del segle XX" per ESPN.
36
Michael Schumacher (Hürth-Hermülheim,1969)
És un pilot de carreres alemany i el més admirat de la història.
Té 7 títols mundials amb les escuderies Benetton Formula i
ScuderiaFerrari. Després de la seva retirada de la Fórmula 1 el
2006, al 2010 va tornar i encara ningú ha aconseguit treure-li
el tro.
Lance Armstrong, (Texas, 1971)
És un ciclista nord-americà, considerat un dels millors de
la història i convertit ja en una llegenda per la seva
superació d'un càncer i posterior victòria en set Tours de
França consecutius, fita que cap altre ciclista ha assolit.
En l'actualitat milita en l'equip UCI ProTour Radio Shack.
"Tiger" Woods (Cypress,1975)
És un golfista nord-americà. Està considerat un dels
golfistes més importants de tots els temps, al costat de
Jack Nicklaus i Arnold Palmer. Actualment compta
amb 14 majors, convertint-se així en el segon jugador
amb més majors guanyats en la història d'aquest
esport, a quatre de Jack Nicklaus.
37
2.4. Mitologia musical
Molts dels mites que trobem solen estar en la música, grans veus i grans posades en escena
han fet d’ells unes llegendes i les seves gravacions són escoltades cada dia per multitud de
persones, fent-se un lloc en la gran història de la música.
Aquests en són alguns exemples:
Francis Albert Sinatra (Hoboken 1915 - Los Angeles, 1998),
Més conegut com Frank Sinatra, va ser un cantant i
actor nord-americà. Anomenat «La Veu», va ser una
de les figures més importants de la música popular
del segle XX i va deixar, a través dels seus discos i
actuacions en directe, un llegat impressionant pel
que fa a la interpretació vocal masculina d'aquesta
música. La seva popularitat va arribar a ser immensa
i pràcticament constant al llarg de tota la seva vida,
encara que van ser especialment importants els
anys quaranta i cinquanta, sent aquesta última
dècada, amb la seva producció discogràfica, la
considerada com la seva etapa de major qualitat
artística com a cantant.
Elvis Presley (Tupelo, 1935 - Memphis,1977)
Conegut també per l’alies de Rei del Rock, va
ser un artista que es va convertir en la icona de
la música popular del segle XX.
El Rei del Rock ,va ser la primera gran estrella de
la música, el primer que va provocar el fenomen
fan i el primer, també, la mort del qual va
generar una commoció planetària. La veu del
rock es va apagar vençuda per les drogues i
l'alcohol als 42 anys.
38
John Lennon (Liverpool 1940 –Nova York 1980)
Va ser un músic de rock, cantautor, compositor, i
activista a favor de la pau que es va fer
mundialment famós per ser membre fundador de
The Beatles. Juntament amb Paul McCartney va
formar una de les associacions de compositors més
influents i va escriure algunes de les músiques més
populars de la història del rock and roll.
Però, víctima del seu propi èxit ,John Lennon,
l'ànima de The Beatles moria prematurament, per la
decisió d’un seguidor embogit que va decidir
acabar amb la seva vida a les portes de la seva
casa de Nova York.Lennon moria en els braços de
la seva dona, Yoko Ono als 40 anys.
James Marshall ( <<Jimi>>Hendrix Seattle, 1942 - Londres, 1970)
Va ser un guitarrista, cantant i compositor
nord-americà.
És considerat i citat sovint per diversos artistes,
per diverses revistes especialitzades en
música, per diversos crítics i la premsa en
general i per l'admiració i l'afecte de la gent
,com el més gran guitarrista de la història del
rock, a més de ser un dels grans innovadors i
més influents artistes en una gran quantitat
de gèneres.
39
JanisJoplin (Port Arthur,1943 – Los Angeles, 1970)
Va ser una cantant de rock and roll i blues
caracteritzada per la seva veu i el seu
esperit rebel. Va ser un símbol femení de la
contra cultura dels 60 i la primera dona en
ser considerada una gran estrella del Rock
and Roll. Després de la seva mort a estat
molt considerada , de manera que l’any
1995 va ingressar al Saló de la Fama del
Rock, el 2004 la revista Rolling Stone la va
col�locar en el lloc 46 dels 100 millors artistes
més grans de tots els temps i el 2008 la va
col�locar en el lloc 28 dels millors 100
cantants de tots els temps.
Jim Morrison (Melbourne, 1943 - París, 1971),
Va ser un poeta, cantant i actor nord-americà,
cèlebre per ser el vocalista del grup de rock The
Doors.
La seva afició a tot tipus de drogues era coneguda
per tots i en la cocaïna trobava un accelerador de
la seva creativitat. De fet es diu que molts dels seus
èxits es van gestar sota els efectes de les drogues.
D’aquesta manera i degut a aquesta addicció,
Morrison moria als 27 anys.
40
FreddieMercury (Stone town,1946 – Londres, 1991)
Va ser un músic britànic, conegut per haver estat
el vocalista de la banda de rock Queen. Com
intèrpret, ha estat reconegut per la seva
poderosa veu i extravagants posades en escena
i també com a escriptor de cançons, va
compondre molts èxits, tals com "Bohemian
Rhapsody", “Don't Stop Me Now", "Barcelona"
"We are The Champions" i “Show must go on”.
Però la sida es va endur un dels grans. Mercury es
convertia així en l'exemple a seguir de la lluita
contra aquesta malaltia. Tenia 45 anys quan
s'apagava una de les millors veus de la història
del pop-rock. La seva mort va commocionar al
món i va servir perquè bona part de la societat
prengués consciència de la importància de
prevenir i combatre la malaltia. Els fans de
Queen encara avui, 18 anys després, no han superat la seva mort.
Michael Jackson (Gary, 1958 - Los Àngeles, 2009)
Va ser un cantant, compositor i ballarí
nord-americà de música pop, que va
abarcar altres subgèneres com el rhythm
& blues (soul i funk), etc.
Michael Jackson va morir quan encara
tenia molt per oferir i en el cim de l'èxit,
cosa que la mitificat exageradament.
41
Kurt Cobain (Aberdeen,1967 - Seattle,1994)
Va ser el cantant, compositor i
guitarrista de la prominent banda
grunge Nirvana. Kurt el pilar de
Nirvana provocava la seva pròpia
mor t quan tenia només 27 anys. Deixava
òrfena a tota una generació, que el va
convertir en la seva icona. El líder de Nirvana,
que
sofria estrès, depressions i un dolor crònic, va
buscar refugi en l'heroïna i, posteriorment, en
el suïcidi.
43
3. La Beatlemania
Podríem dir que els màxims exponents en matèria de fans són els Beatles. Ells van revolucionar
el món de la música i va crear una massa de seguidors mai vista, i és per aquest motiu, que
són els més adients per parlar-ne a continuació.
3.1 Historia del grup
The Beatles va ser un grup de rock britànic que el situem als anys 60’s.
El quartet es va formar a la ciutat de Liverpool (Anglaterra) el 1957 i es va dissoldre l’any 1970.
És considerat com un dels grups musicals més influents i coneguts de tots els temps. El grup
estava compost per:
- John Winsto nLennon (Liverpool, 9
d'octubre de 1940 - Nova York, 8 de
desembre de 1980)
- James Paul McCartney (Liverpool, 18 de
juny de 1942)
- George Harold Harrison (Liverpool, 25 de
febrer de 1943 Los Àngeles, 29 de
novembre de 2001)
- Richard Starkey (RingoStarr) (Liverpool, 7
de juliol de 1940)
Encara que Lennon i McCartney van ser els principals compositors, Harrison i Starr van fer
significatives contribucions a la maduració de la banda a través dels anys.
44
L'Era Pre-beatles
En la segona meitat de la dècada de 1950, John Lennon i el seu amic PeteShotton (qui
abandonaria poc després) van formar un grup de música al que van anomenar The
Quarrymen i al qual el 1957 s’hi va afegir Paul McCartney, seguit poc després per George
Harrison.
The Quarrymen va començar a tocar
en diversos locals de Liverpool,
moment en el qual se'ls va unir el
baixista Stuart Sutcliffe. El nom del grup
aniria sofrint moltes variacions, des de
Johnny and The Moondogs fins a The
Silver Beatles i The Beatles, que seria el
definitiu.
El grup de Liverpool ,va començar a
definir-se com a grup i acumular
experiència escènica a la ciutat
d'Hamburg, Alemanya. Amb la promesa de tocar regularment al club Kaiserkeller, dirigit per
Bruno Koschmider.
Alan Williams va enviar als Silver Beatles a Hamburg. Abans d’això però, al grup se li va unir
Pete Best com a bateria, membre que feia falta. Un altre gran canvi va ser el canvi del nom
Silver Beatles per només Beatles.
El grup va haver de passar molts alts i
baixos, no estaven tocant al Kaiserkeller,
sinó en un brut i trist lloc anomenat Indra
Club. The Beatles havien de tocar una
gran quantitat d'hores i a canvi Bruno els
proporcionava un lloc on viure. Va passar
el temps i el contracte de The Beatles va
ser ampliat, de manera que aquests van
passar a tocar per fi al Kaiserkeller. Però no
va durar molt més la seva relació amb
Koschmider, ja que al finalitzar el seu contracte es van passar a un nou club , el Top Tingues.
45
Quan Bruno es va assabentar de la "traïció" els va enviar a la policia, que va obligar a George
a tornar a Liverpool degut al fet que no tenia 18 anys i li faltava documentació per a treballar.
Una vegada més el grup de John Lennon trobava una pedra en el camí. Tots van tornar a
Liverpool. Però una vegada que George va fer 18 anys, van tornar a Hamburg a presentar-se
al club Top Tingues.
Durant la seva segona estada a Hamburg, després d'una de les seves moltes funcions, el grup
va ser agressivament atacat per una colla de Teddy Boys, que li van provocar a Sutcliffe un
tumor cerebral, el qual va ser, temps després, el factor de la seva mort.
The Beatles van tornar cap als 60 a Liverpool, i Stu es quedà a Hamburg amb Astrid, una
fotògrafa que havia conegut allà. La formació de TheBeatles va quedar definitivament
consolidada amb John, Paul, George i Pete Best. Quan van tornar a la seva ciutat natal eren
tan populars que un jove que estava encarregat de la secció de discos en un negoci familiar
de venda de mobles i electrodomèstics (NEMS) va anar a veure'ls tocar. El jove era Brian
Epstein, que va començar a ser el seu manager. Va ser gràcies a ell ,que el look dels Beatles
en les seves primeres èpoques fos com el coneixem avui.
Els Beatles van ser rebutjats per moltes companyies de discos, com la Decca, que, no obstant
això, després contractaria als Rolling Stones per a arreglar el seu error. Va ser George Martin,
un jove productor d'una subdivisió d’EMI, qui els va admetre per a gravar un primer disc,
encara que sota la condició d’incloure un bateria
professional, lloc que en aquells
dies ocupava Pete Best.
A causa de diferències musicals i el suposat desinterès de
Best amb el grup, els altres Beatles van decidir acomiadar-
lo per a substituir-lo per RingoStarr (Richard Starkey) qui els
ajudava quan Best no se sentia motivat per col(laborar
amb la banda.
El resultat va ser el seu primer single, Love me do, que va
arribar a un bon lloc en les llistes de vendes per a ser un
primer disc, però que, per descomptat, no va ser un
número 1.
46
La Beatlemania
El 1963, Please, please me i poc després
From me to you i She loves you van
escalar de nou als llocs d'honor en les
llistes britàniques. El seu primer LP Please
Please me (1963), gravat íntegrament en
un sol dia, va durar 29 setmanes en el
número 1 i 61 setmanes en el Top 10,
batent el rècord de permanència d'un
disc en el més alt del rànquing britànic.
Després van seguir amb With The Beatles i
seguidament van començar a envair el
mercat nord-americà. Amb gran anticipació publicitària i amb un nou senzill sota el braç, I
Want To Hold Your Hand, els Beatles van arribar a Estats Units al febrer de 1964, només uns
mesos després de l'assassinat del president John F. Kennedy.
Van arribar al numero 1 als Estats Units just abans de la gira
americana de 1964, un país històricament contrari als grups
britànics, batent rècords d'audiència en les seves actuacions
televisives ( per exemple l’ Ed Sullivan’s Show) i venent milions
de discos.
Aquest fenomen va ser denominat Beatlemania, especialment
perquè els seus fans cridaven i ballaven al ritme de les seves
cançons.
Van rodar la seva primera pel�lícula A Hard Day’s Night
aconseguint molt bones crítiques, publicar seguidament el disc
de la banda sonora de la pel�lícula A Hard Day’s Night i Beatles
For Sale, llançats el 1964. El 1965 rodarien una altra pel�lícula,
Help!, donant lloc al disc del mateix títol,
en el qual s'incloïa la cançó Yesterday,
titulada originalment per McCartney
"Scrambledeggs" .
També en el 65 editarien un altre disc en
el qual ja es veien aires de canvi en la
seva música, Rubber Soul. En aquest disc
47
la música dels Beatles ja es veia més complexa de tot l'anterior escoltat de la banda, grans
melodies, mes efectes de so i uns Beatles que tenien un “plus” d'inspiració per la seva entrada
en el món de les drogues, potser aquest factor va permetre que ells tinguessin més llibertat en
la creació i experimentació de la música i aquest disc va ser el pas entre la beatlemania i l’
etapa de creació purament musical que veiem en la seva pròxima etapa, potser la més rica.
48
L'evolució
En el seu següent àlbum, Revolver, que surt a la
venda el setembre de 1966 es pot veure un
treball molt més acurat amb uns tocs
avantguardistes segurament gràcies a la
presència d'un amic poderós i diferent a tot el
que abans havia estat matèria primera per a la
inspiració del grup: l’LSD.
Però, tot hi tants èxits, el grup hauria de plantar
cara a diversos escàndols, sent el més
destacable el produït arran d'una entrevista de
John Lennon en la qual afirmava que «els
Beatles són més famosos que Jesucrist» (en
realitat el que Lennon havia volgut dir era que «Hi va haver un temps en que als Beatles ens
comparaven amb Jesucrist»). En multitud de països fanàtics religiosos organitzarien cremes de
discos i la banda va ser vetada a la ràdio.
Els Beatles van abandonar les gires definitivament
sent el concert de San Francisco el dia 29 d'agost de
1966 l'últim de la seva carrera. Després d'això, el
grup es dedicaria a descansar i a preparar el seu
pròxim disc (Sgt. Pepper's Lonely Hearts club Band).
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band va ser llençat
el 1967 i les reconegut com la seva obra més
innovadora, un LP que marcaria el naixement de la
música psiquedèlica i que va suposar un rotund èxit
mundial per al grup britànic, que va arribar el
numero un simultàniament en les llistes britàniques i
nord-americanes.
La memorable portada va ser feta per Peter Blake i ca portar preocupacions a EMI pels
problemes que podria portar-los ja que en aquest collage hi havien gairebé cent cares,
moltes de famosos, i la companya buscava no tenir conflictes judicials, així que es va eliminar
la imatge de Ghandi i la imatge de Jesucrist per a no generar conflictes tant en l'índia com en
la comunitat cristiana, ja dolguda per les declaracions de Lennon el 1966 .
El 21 d'agost de 1967 mor el seu manager Brian Epstein d'una sobredosi accidental de
medicaments, i després d'aquesta mor els Beatles mai aixecaran cap en el plànol econòmic
49
embarcant-se en projectes que fracassaran estrepitosament i que seran altre motiu a tenir en
compte en la dissolució de la banda.
També el 1967, amb una idea de Paul McCartney, van produir la pel�lícula per a televisió
Magical Mistery Tour, amb la posterior edició del treball discogràfic del mateix nom.
50
La fi de la Banda
El 1968 publiquen l'àlbum i la pel�lícula Yellow
Submarine i John Lennon
coneix en aquesta època a l'artista japonesa
Yoko Ono, la qual l’influenciarà enormement,
creant una contínua molèstia en l’entorn de la
banda.
Amb la gran quantitat de cançons compostes a
l'Índia i al seu retorn a Londres, van editar el
doble LP The Beatles, més conegut com l’
"Àlbum Blanc". Aquest període del grup es
tancaria amb Hey Jude sent un dels singles més
venuts de la història.
Però les tensions dintre del grup anaven sent
cada vegada més notables. Tot això quedaria gravat en el següent projecte, el documental
que va començar dient-se Get Back par acabar sent Let It Be. Després de fer el famós
"concert del terrat" a l'edifici del seu segell discogràfic Apple al centre de Londres, els Beatles
no van quedar contents amb el disc i no s'editaria fins gairebé un any després amb
orquestració a càrrec de Phil
Spector.
Els Beatles van decidir entrar a l'estudi per última vegada per gravar el que hauria d’haver
estat el seu últim disc (encara que es va posar a la venda abans que Let it be), Abbey Road
(1969).
Lluny d'unir al grup ,el disc va acabar
per separar-lo del tot, ajuntant-se en poques
ocasions els quatre alhora en el mateix estudi.
Després de la publicació de Let It Be, en 1970,
les desavinences de la formació van acabar
amb la dissolució de la mateixa i cada membre
va continuar la seva carrera musical en solitari,
sense que donés resultat cap dels intents de
tornar a reunir-los.
52
3.2 Els Beatles i el fenomen fan , La Beatlemania
Beatlemania és un terme que es va utilitzar durant la dècada dels anys 1960, per descriure
l'intens frenesí demostrat especialment
pels joves adolescents dirigit a The
Beatles en els primers anys del seu èxit
(1963 - 1966).
L'èxit de Please, please me els va donar
un èxit total a Gran Bretanya i a finals de
1963, van fer un concert al London
Palladium davant la Família Reial
Britànica. Va ser en aquest concert en el
qual John va dir la seva famosa frase:
"En aquesta propera cançó vull que
m'acompanyin tots. Els de els seients més
barats que aplaudeixin, els altres, prou
que moguin les seves joies" . Aquesta va
ser la seva primera manifestació contra la reialesa.
Més tard, va seguir l'àlbum "With The
Beatles" que incloïa cançons com "All
my loving" i "It won’t be long". Tot
aquest èxit musical anava
acompanyat d’un bon aspecte físic
dels cantants en els seus principis, ja
que era un factor molt important, van
haver de deixar el cuir, tupès i botes i
van adoptar uns aspectes de la
imatge que després van resultar
“màgics” : el cabell net, llarg i pentinat cap a davant , colls petits i estrets i sobretot uns grans
somriures. El resultat era al mateix temps elegant, però també del seu estil, cosa que va fer,
que els medis es fixessin en ells.
53
Els Beatles van començar a fluir entre les masses,
però les coses bones que tenia l’èxit sobtat, també
tenia coses dolentes. L’any 1963, la dona de John
Lennon, en mig d’un secret gelosament guardat
als fans, per donar una imatge juvenil obligada, va
donar a llum a el fill de John : Julian Lennon.
Aquest fet però no va aturar la vida artística d’aquest
ni de la resta i seguidament van encapçalar una gira
amb Roy Orbison, com a teloners, i aviat la histèria va
començar a créixer i créixer com una bola de neu.
Totes les actuacions estaven precedides per crits i
atacs de nervis per part dels fans. Durant l’estiu de
1963 era impossible aconseguir una entrada per
veure una actuació dels Beatles si no es passava
hores fent llarguíssimes cues.
Van tocar el 3 d’agost per últim cop a The Cavern , i
el comiat del club on van començar a ser famosos. El
23 d’agost es publicava “She loves you”, la qual era
la cançó que seria la mostra de que aviat Anglaterra
es rendiria als seus peus.
La Beatlemania va prendre cos de seguida, l’11 d’octubre, quan “She loves you” havia passat
el milió de copies venudes,
donant als Beatles el seu
primer disc d’or, i quan als
diaris van aparèixer
fotografies de policies i fans
endinsats en un caòtic
desordre a la sortida d’una
actuació dels Beatles al “The
London Palladium”. Tot hi
que alguns consideraven
que aquesta última noticia
54
sensacionalista va ser una maniobra publicitària, el cert, és que la histèria existia. Les noies
cridaven fins a quedar-se sense veu, ploraven, es tiraven per terra, convertint les
actuacions dels Beatles en un permanent i
eixordador caos, era impossible escoltar la
música. Els diaris havien deixat en un segon pla la
música dels Beatles, per referir-se a aquells
incomprensible bogeria massiva.
Aprofitant l’estimació i expectació que
despertaven els Beatles allà on anaven, es va
començar, en qüestió d’un parell de mesos, tota
una sèrie de parafernàlia. Beatles, pòsters, postals,
i articles de dos pàgines en tots els diaris del país, i
els medis de comunicació, van fer que fos
impossible viure a Anglaterra sense reconèixre'ls, i
no només això, sinó que es palpava una
vertadera intenció de fer-los estimar, de fer-los
ídols, revolucionar una joventut que
s’independitzava cada vegada més del món
adult.
Però els Beatles no només es van fer populars entre els adolescents, sinó que fins i tot els més
grans els començaven a adorar : Els Beatles eren massa nets, encantadors, i divertits per
constituir cap mena de perill.
En mig de tot aquest aldarull, aquell mateix any, 5
senzills estaven en els 20 Principals i els seus 2 àlbums
ocupaven els 2 primers llocs dels rànkings.
Anessin on anessin, eren assetjats per masses de fans i
tot hi així encara no causaven furor a Estats Units.
55
Per aquesta raó van començar a ser difosos per les ràdios
nord-americanes i en poc temps el senzill "I Want to Hold
Your Hand" va aconseguir el primer lloc dels rànkings. Per
Nadal "I Want to Hold Your Hand" va arribar al número 1 el
mateix dia de la seva publicació, al vendre més d’un milió
de copies, convertint-se així, en el disc més venut de la
historia. Les llistes dels LP’s estaven monopolitzades pels
Beatles des d’Abril, amb “please please me” i ara amb
“With The Beatles”, situació que duraria fins al maig del
següent any, i tots els seus singles entre els llocs més alts. La
premsa no parava d’alabar-los i cada dia el "Yeah! Yeah!
Yeah!" de "She loves you" es convertiria en l’emblema
imparable de la Beatlemania. La indústria de la moda va
començar a explotar el moment. Els nois van deixar-se créixer un xic més el cabell cap a
davant, es van posar de moda els jerseis, les jaquetes sense coll, van envair el mercat, la
moda seguia els Beatles, i els Beatles eren seguits per la massa de consumidors.
En tot aquest ritme frenètic la premsa va passar a analitzar de
manera seria el fenomen : psiquiatres i sociòlegs es van apuntar a
desxifrar el perquè de tanta revolta, les conclusions eren obvies : la
necessitat d’alliberament, de pensament, conducta sexual etc,
eren joves.
No hi havia aeroport, vestuari, teatre o inclòs casa on els Beatles es
56
sentissin alliberats de l’assetjament de les fans. Aviat la presencia de la policia es feia
indispensable allà on els Beatles anessin , el risc, era el caos total.
El1964, la gira hivernal per Anglaterra , va ser
un malson: l’èxit es va fer desmesurat , a més de les
masses que eren capaces de tot per un autògraf, o
“alguna cosa dels Beatles”, els periodistes també van
començar a convertir-se en un assetjament insuportable.
El material comercialitzat amb el nom i la imatge dels
Beatles havia augmentat exageradament i es van haver
de formar companyies expressament per administrar tots
els drets i la comercialització d’aquests productes,
Stramsact pel control d’Anglaterra i Europa, Seltaeb,
Beatles al revés, per Amèrica .
L’any següent , acapararien també un gran èxit, reunint
fins i tot a la mateixa reina Isabel segona, a l’estrena de
la seva pel�lícula "A Hard Day’s Night" i més tard, la mateixa els faria condecorar i fer membres
de l’ Ordre de l'imperi Britànic.
Era perillós ser un Beatle aleshores. Lennon començava a donar mostres del cert cansament
però res podia fer. La recent estrenada pel�lícula va portar la beatlemania als cinemes, on es
cridava, casi idènticament que en les seves presentacions en directe.
En aquest dies, “ I Want to Hold Your Hand” va arribar alnº1 a les llistes americanes. En saber
d'aquest nou èxit, van realitzar , finalment, una gira per aquest país. Vanactuar a "El xou d’Ed
Sullivan" on van aconseguir la major audiència en la història de la TV (73 milions d'Americans
van veure actuar als Beatles).
També van oferir concerts a
Washington, Miami i al Carnigie
Hall de Nova York.
Desgraciadament, per culpa dels
crits i xiscles de les fans, la música
era
gairebé inaudible, molt difícil
d'escoltar. La resta de l'any el van
passar viatjant. Durant un d'aquests
viatges Ringo va haver de ser
reemplaçat per Jimmy Nicol ja que
van haver d'extirpar-li les
57
amígdales. El pes de tants concerts i les pressions dels fans va fer que el seu següent LP, Beatles
for Sale, només tingués 8 cançons originals ja que no tenien més temps per compondre’n
d’altres. La resta de l’LP es va completar amb altres cançons que solien tocar al club “The
Cavern”.
En aquest disc es pot veure el
canvi de les lletres; abans eren
totes d'amor noi - noia, ara, en
tota aquesta situació estressant
de la Beatlemania i després que
Bob Dylan els induís al món de la
marihuana, va fer que les lletres
donessin un gir de 360º.L’enorme
èxit d’aquests últims anys es va
veure reflectit immediatament
en la seva riquesa, cotxes de
luxe, i cases enormes. A més, la
seva afició a la marihuana , de
seguida va donar pas a altres
drogues més complicades i
visionàries. L’LSD era el seu
company de gira, tot hi que els
Beatles al principi, encara es divertien prou amb herba, i de pas els ajudava a combatre
l’odiós posat de ser un Beatle 24 hores a al dia.
L’any 1965, a la meitat exacte de la dècada els
Beatles eren déus, milionaris, i coneguts a tot el
món. A més, el món de la moda, l’art, el cinema,
estaven articulats i recolzats per un transfons
pop, convertit ja no en música només, sinó en
tota una nova manera de sentir i viure el món, a
la manera Beatle. La revolució juvenil havia pres
els carrers de les capitals del món via Londres.
Noies amb minifaldilla, cabelleres cada vegada
més llargues, coloraines, soroll, i el pop art
començaven a canviar les imatges de les grans
ciutats i els 4 fabulosos van ser responsables,
juntament amb els Rolling Stones, de que
58
Anglaterra s’emplenés de grups de rock i pop boníssims, que més tard es coneixerien a escala
mundial com “ la invasió britànica ”.
Els Beatles van marcar les pautes de la
música de tal manera, que podem dir
que , sens dubte, res d’això hauria estat
com va ser si ells no haguessin estat
monopolitzant el mercat i la opinió
publica durant els anys previs. Ells, van
ser necessaris, imprescindibles, superant
cada pas donat anteriorment, millorant,
i fent treballs fabulosos, tot barrejat amb
una mostra de felicitat juvenil que
abans d’ells era impossible, en cada
gest i opinió, i sobretot , en cada
cançó.
És a l’any 1966 quan els Beatles
arranquen amb l’èxit de “Rubber Soul”, ja usual en la carrera desenvolupada durant els
últims anys, però, alguna cosa havia canviat a l'interior del grup, havien deixat de ser els 4 nois
uniformats amb colls alts i
humor sa. Ara no tenien
inconvenients en les seves
declaracions, fos perquè
la seva enorme fama els
donava el valor necessari
per no callar-se res del
que volien dir, o fos
perquè l’àcid els havia
il�luminat. Sobtadament,
s’escoltaven declaracions
en les que per exemple ,
acceptaven obertament
la seva frustració com a
artistes,. "... abans fèiem
servir clixés, acords que
en realitat no volíem fer
59
servir, paraules que no volíem dir, ara ja han passat aquelles dies ...” (John), el qual deixava
atònita tota la immensa massa de seguidors. Però potser, el més important va ser la cèlebre
“profecia” de, altre vegada , John :
“el cristianisme desapareixerà, expirarà. No tinc necessitat de discutir-ho, sé que és cert, i es
demostrarà que tinc raó. Ara som més populars que Jesucrist...” .
A partir d’aquest comentari, van començar manifestacions contra els Beatles a Amèrica, es
cremaven els seus discos a les places públiques, i es va prohibir la seva emissió per radio en
algunes zones dels Estats Units.
Era lògic doncs, que la següent gira, fos perillosa. Sobtadament , la seva fama se’ls havia
tornat en la seva contra, estaven obligats a complaure a tot el món, a costa d’ells mateixos, i
això aviat va determinar la futura etapa del grup.
A partir d’aleshores , els
Beatles continuaven fent
algunes cançons d’amor
noi-noia, però tenien un
toc d’ironia i de rencor.
En aquest punt, en el que
la creativitat en estat
més pur caminava de
costat amb el cada
vegada més urgent desig
de deixar l’esgotador
moviment de tantes
gires, els Beatles van
començar a donar vida
a la seva nova obra, i a començar a rumiar, el seu adéu als escenaris, tot hi que sabien que
era una alternativa de molt risc, però que amb les constats amenaces de mort pels fanàtics
de la religió, als estats units, a causa de la famosa declaració de Lennon, i ara últimament
amb els successos a Filipines (van oblidar presentar-se a un acte organitzat expressament per
ells ) era una sortida lògica.
Entre el 14 i el 31 d’agost de 1966 els Beatles donen la seva última gira de la Beatlemania,
protegits per tota classe de mesures, viatgen a Estats units per ultima vegada, amb el terror de
ser tirotejats en qualsevol de les seves presentacions, amb el desencant del cansament , dels
60
somriures obligats, i de la pressió del mercat musical i comercial, però amb la determinació de
crear alguna cosa que mai abans s’havia proposat en el món pop.
La seva ultima actuació va tenir lloc al Candlestick Park , el 29 d’agost de 1966, acomiadant
uns anys intensos i crucials per a la cultura del planeta, anys en que els joves van aprendre a
ser ells mateixos, i a provar el poder de les masses, no necessàriament amb fins polítics, el
poder d’un somni comú, que era el centre del moviment juvenil futur, els hippies, dels quals els
Beatles serien més o menys, pares i guies, en un constant viatge per la seva música.
61
3.3 La pervivència del mite Beatle
Actualment també trobem un fenomen semblant envers el grup “The Beatles” tot hi que en
menys mesura, però molt globalitzadament i en molts àmbits.
A més, és cert, que des de aleshores, la figura del grup a tingut molta influència en molts
aspectes i podem dir que hi ha hagut un abans i un desprès en la historia.
Després de la dissolució del grup fins ara , han estat molt els medis de comunicació, sèries,
anuncis, pel�lícules, marques publicitàries , revistes ,etc. que han adoptat la figura dels Beatles,
que n’han fet paròdia, que n’han parlat, al�ludit...
Podem trobar-los doncs en :
SÈRIES DE TV:
ANUNCIS :
62
PEL�LÍCULES BIOGRÀFIQUES:
REVISTES + DIARIS :
Acord amb l’època que estem vivint ara, els fans , s’encarreguen de fer arribar els seus ídols,
cap a un medi molt comú ja, en les nostres vides, Internet. No tan sols trobem fòrums de fans,
sinó també, portals de descàrregues multimèdia, ràdios on-line de música Beatle 24h, pàgines
senceres dedicades a ells i multitud de contingut penjat a la xarxa, i ,evidentment, una pàgina
pròpia oficial, molt visitada :
www.thebeatles.com
63
Un dels aspectes d’aquesta influència que requereix més atenció és potser, el món del
merchandaising, i la part econòmica i drets d’imatge dels quatre fabulosos.
Avui dia, són molt molts els diners que proporciona la seva imatge, i això es veu reflectit en
diferents articles :
66
PEL�LÍCULES :
I un llarg etc...
Per altra banda, també trobem la seva influència en el seu àmbit, el món de la música. Són
molts els grups que els tenen com a referent, i que n’han agafat tant estètica ,com estil
musical, i no vacil�len en dir , que és un dels millors grups de la història. Les seves cançons van
marcar el començament de l'era psiquedèlica junt amb altres grups, culminant amb "Sgt.
Pepper’s Lonel yHearts Club Band” considerat el millor àlbum de la història, alabat per molts i
fent que la seva influència es deixés sentir en l'obra de tots els grups del món. Ells, van introduir
els ritmes hindús i el rock simfònic, emprant una orquestra en el seu tema "All You Need is
Love", van imposar noves tècniques, van ser innovadors, i això és va veure molt reflectit en la
música que vindria després.
Molts han estat els grups, els artistes que han imitat les seves famoses portades,
67
O els seus etilismes.
Finalment, cal dir , que com ja hem vist, no han estat una influència només en el terreny
estrictament musical, doncs la influència dels “Fab Four” arribaria a molts àmbits de la vida i la
cultura del Segle XX i encara avui, plenament immersos en el XXI, aquesta influència està molt
lluny de desaparèixer.
69
4. Els fans i el mercat musical
El mercat musical durant el segle XX i XI ha estat la construcció de la identitat juvenil dels fans
dins les anomenades societats de capitalisme
avançat , via mitjans de comunicació, i
l’anàlisi del mercat, amb l'exploració de les
audiències i el lligam entre l'estructura de la
música popular i la construcció d’una
personalitat artificial ,on es pretén superar una
visió mercantilista del fenomen, enllaçant el
consum i la creació musical.
La joventut és un període d'indefinició i
recerca d'una identitat, en la qual l'absència
d'un model a seguir , pot afectar en gran
manera. Considerem doncs, que la música popular, dins del més ampli concepte de cultura
popular, és un element essencial en la construcció de la identitat juvenil. La música té com a
finalitat l'expressió i creació de sentiments, també la transmissió d'idees i d'una certa
concepció del món . En la seva relació amb la cultura de fans podem dir que la música
constitueix un fet social innegable ,ja que s'ha anat creant al llarg de la història, d'acord amb
uns fins molt precisos de complir en l'esfera pública; com a fenomen cultural, es crea per a
grups de persones que assumeixen diferents papers socials en la seva relació amb la música;
en totes les execucions musicals, el compositor, els músics, els cantants i els oients interactuen
mútuament, i la música es destina a un determinat públic al qual es concep com a grup
social amb uns gustos determinats que difereixen en funció dels trets culturals de la societat on
es troben.
De manera que els gustos musicals
no són lliures, sinó que estan
condicionats i adquiriran el seu sentit
en la situació del mercat i els
interessos d’aquest i el context social
i econòmic. Actualment, la música es
posa al servei de qualsevol persona,
independentment del seu estatut,
poder o prestigi. És cert que cada
tipus de música té el seu públic i lloc
on ser interpretada, però les noves
70
tecnologies apropen la música a tots els racons del planeta . Es produeix una barreja de
tendències, de looks, d'ideologies que d'alguna manera evidencien la pluridimensionalitat de
la música moderna, i esdevé una metamorfosi constant dels gustos, impulsada per la societat
de consum i fomentada des dels mitjans de comunicació per persuadir i vendre’s als fans.
Aquest canvi fonamental en l'estructura musical i en les relacions que giren entorn a ell, han
estat conseqüència de l'activitat econòmica duta a terme per la indústria sonora. Aquesta
indústria, més preocupada per l'aspecte comercial de la música que per es seves possibilitats
de comunicació i interacció social, posa a l'abast de tots un ampli ventall de productes
musicals de ritmes fàcils i lletres simples.
D'aquesta manera, apareix un tipus de
llenguatge musical que respon a les
necessitats lúdiques de la societat.
La música actual s'ha convertit en producte
de consum, destinada sobretot a un públic
jove. Acompanyada, habitualment, de canvis
en la forma de parlar, vestir, etc., és una
música basada en un ritme constant, de
melodies bàsiques. Les lletres de les cançons
són senzilles i enganxoses, mancats en molts
casos de valor literari. Juntament amb
aquesta música neix el consum de tot el que envolta les grans estrelles del negoci (roba,
begudes, discs, articles decoratius, etc.), activitats manejades per grans i poderosos interessos
econòmics. En aquest context, els grups musicals neixen i moren a gran velocitat fruit de les
exigències del modern sistema de consum. El fenomen en el seu conjunt és una clara
representació d'un món on la finalitat fonamental és el comerç, que estableix una constant
selecció i censura cap a tot allò que no té valor en el mercat. Llavors, és possible concloure
que la finalitat de la composició musical es basa a crear alguna cosa útil en un moment
donat per mobilitzar masses consumidores i generar negoci. Aquesta nova música popular
s'utilitza d'una manera general com a mitjà per influir sobre la societat, de manera que està
servint per crear modes, valors i anti-valors, com a vehicle de propaganda política i
ideològica, en definitiva, com a mitjà per universalitzar una concepció uniforme del món,
d'acord amb la societat de consum i davant la qual els ciutadans i la societat en conjunt
semblen indefensos.
Davant d'aquesta situació en què la música ha estat absorbida esdevenen constructores
d'estils, que no només absorbeixen les mercaderies del mercat juvenil, sinó que han
71
aconseguit apropiar-se d'elles creativament i generen nous estils subculturals, al seu torn
reutilitzats pel mercat de consum i dirigit als fans.
Les subcultures actuen creativament sobre el material simbòlic rebut del mercat de consum
juvenil. El mercat, crea estils i corrents musicals, per d’aquesta manera vendre els productes
que interessaran a aquest sector, un exemple en són els Motor-Bikers amb la motocicleta com
a element simbòlic, certa rudesa i masclisme, i l'ús de música "ballable", corresponen a uns
valors que emfatitzen la llibertat i autodeterminació, els valors típicament masculins de la
classe obrera. Aquests joves escoltaven música rock que es pogués ballar i tenien una
marcada preferència pels discos senzills, amb cançons d'una durada propera a els dos o tres
minuts. Davant d'aquests valors, s'erigeix el món dels hippies. El món motor-biker emfatitza
l'activitat i el control de la situació, enfront dels hippies que emfatitzarien la passivitat i el viure
experiències més enllà de la percepció habitual de la realitat. Aquesta diferència faria que els
joves hippies triessin un estil musical diferent, en el qual es preferia un estil musical amb discos
més elaborats de Rock psiquedèlic de llarga durada (LP's) i amb cançons de entre cinc a deu
minuts. A més, l'objectiu ara no era el ball, sinó l'escolta passiva de la música. Els valors
d’aquestes seguidors de diferents estils doncs, influeixen en el consum i elaboració de material
sonor. La música popular, tal com és experimentada,
se situa en la intersecció del mercat de consum i
l'expressió creativa dels joves.
Els joves negocien la seva identitat utilitzant els
materials que troben al seu entorn, els qual els
proporciona el mercat musical. Aquests, en les
societats avançades de capitalisme de mercat, es
troben en el mercat de consum juvenil. La música és
una d'aquestes mercaderies, potser una de les més importants donat el seu potencial per
construir identitats. En tot cas, la música pateix el mateix destí, sempre entre la creativitat
popular i el mercat de consum.
Es manipulen els nostres gustos? És possible que el plaer que jo sento al escoltar una cançó del
grup Abba tingui el mateix valor estètic que el plaer que sent un altre a l'escoltar Mozart? El sol
fet de plantejar-se una qüestió així sona ridícul, o bé es situa al «transcendent» Mozart a
l'alçada d'una mercaderia musical com la d'Abba, o bé s’està elevant la música d'Abba més
enllà de qualsevol significat que aquesta pugui comportar.
72
El fan que conviu amb la música popular contemporània s'enfronta a un conjunt de cançons,
enregistraments, ídols i estils que existeixen com a conseqüència d'una sèrie de decisions,
preses tant pels creadors com
pels consumidors, sobre el que
és un so completament assolit.
Els músics escriuen melodies i
executen solos, els productors
escullen entre diferents
mescles de so, les
discogràfiques i els
programadors de ràdio
decideixen què ha de tocar-
se i què s'ha d'emetre, els
consumidors compren un disc
i no un altre, i concentren la
seva atenció en determinats
gèneres. Com a resultat de
totes aquestes decisions, aparentment individuals, apareix un determinat patró d'èxit, gust i
estil.
Consideracions d'aquest tipus es fan també sobre el pop contemporani, però assumint que la
seva funció primordial és la d'esdevenir un producte comercial: l'anàlisi sempre parteix de la
idea que la música es fa per ser venuda. Així, aquestes conclusions es centren en qüestions
com, qui pren les decisions de màrqueting i per què ho fa, i en la manera com es construeixen
col(lectius al voltant d'uns determinats gustos. La major part de la sociologia acadèmica sobre
música popular iguala l’estètica al
comerç. Un exemple seria el gran èxit
que van obtenir Madonna i Bruce
Springsteen a mitjans dels 80’s , es va
explicar en termes d'estratègies de
venda, per l'ús que feien del vídeo i com
a conseqüència del desenvolupament
de noves audiències específiques. Des
de la perspectiva dels fans és obvi que
cadascú escolta la música que escolta
perquè «Sona bé», i l'interessant aquí
73
seria esbrinar per què s'ha format aquesta opinió.
Fins i tot si els gustos en el pop són el resultat de condicionants socials i de la manipulació
comercial, ens els seguim creien.
La realitat és que la música popular del segle XX és una forma comercial, és música produïda
com a mercaderia per treure profit d'ella ,que es distribueix a través dels mitjans de
comunicació com a cultura de masses.
Aquest acostament a la cultura popular, entesa més com a producte que com a expressió
d'un col(lectiu, no és exclusiu de la música. Hi ha moltes maneres de donar sentit al subjecte
col(lectiu. Només fa falta veure les notícies en televisió i observar la manera en com es
dirigeixen a 'audiència, com utilitzen el «nosaltres» i el «vosaltres». Els anunciants de qualsevol
mitjà de comunicació s'encarreguen d'explicar-nos qui som, com hem de relacionar-nos amb
els altres i per què hem de consumir tal com ho fem. Cada mitjà de comunicació de masses
té les seves pròpies tàctiques per dirigir-se a la seva audiència, per crear moments de
reconeixement i d'exclusió, per dotar-nos de sentit a nosaltres mateixos. D'una banda, és
capaç de proporcionar experiències emocionals particularment intenses, de fet, les cançons i
els ídols del pop ens impliquen emocionalment molt més que qualsevol altre tipus de
esdeveniment o intèrpret mediàtic i això no passa només perquè el negoci del pop sàpiga
vendre'ns la música mitjançant opcions de mercat molt vistoses.
Un cop comencem a fixar-nos en diferents gèneres dins la música popular, podem
documentar les diferents maneres en què la música aconsegueix dotar la gent d'una identitat,
situar-la en diferents grups socials.
En el cas dels Beatles, la tècnica que van usar per vendre i que avui dia encara els és eficaç ,
és la música nostàlgica dels seus inicis, que és el que en realitat els va convertir en un grup
cèlebre. Inclòs al escoltar un tema dels Beatles per primer cop hi ha una sensació de records
per venir, una consciència d’alguna cosa que pot ser efímera però quesegurament serà molt
grata de recordar.
Això és una de les moltes coses que ven d’ells, i ho han sabut aprofitar, ja que ha captat a
multitud de fans.
75
5. Els Beatles, una revolució social y musical´́́́
La música popular és la música que es consumeix i es gaudeix majoritàriament avui dia, però
de la que menys s'estudia i s'escriu. No obstant això, l'atracció de l'àrea de la música popular
és cada vegada més gran, ja que el seu abast és efectuat a través dels mitjans de
comunicació massius i la seva alta rellevància i impacte social. Això mateix va passar a la
dècada dels seixanta, on els diversos canvis acumulats es consideren com a revolucions de l’
status quo i és important poder coneixre’ls, analitzar i reflexionar sobre el seu context, raons,
evolució i influència. En aquest apartat es descriu la revolució cultural i musical que es va dur
a terme generalment però més detingudament envers la figura de The Beatles.
Als anys seixanta van succeir molts canvis significatius i irreversibles en la cultura d'occident,
impulsats per una matriu de diferents elements polítics, ideològics, socials, científics,
tecnològics i musicals, entre d’altres. Quan parlem d’aquest fenomen cal abordar els
components més importants de la cultura que va caracteritzar a aquesta època, prenent
com a referència el desenvolupament dels Beatles com a fenomen musical de consum
massiu dins d'una nova àrea cultural que s'estava desxifrant al mateix temps: la Música
Popular i més concretament la Beatlemania.
5.1 Context Històric
Durant aquesta dècada continua la guerra freda, si des de 1953, després de la
mort de Stalin i la pujada d’Eisenhower, s'havia
deixat enrere el període
de màxima tensió, passant a una “coexistència
pacífica” que es perllongaria fins a
finals dels anys 70. Washington i Moscou fixen les
regles de joc, i fins i tot
hi ha possibilitat d'algun tipus de negociació.
L'economia de les nacions occidentals està
creixent notòriament,
mentre que a Àfrica és moment de grans canvis i de la descolonització
(es creen 15 estats nous), i a Amèrica Llatina s'estenen els moviments revolucionaris
d’ideologia marxista.
Però l'enfrontament militar a través de conflictes externs segueix sent
la via d’escapament de tots dos blocs, i en aquesta dècada tenen lloc alguns dels
fets més rellevants en qüestions polítiques: El primer gran conflicte és el de la crisi dels míssils
cubans en 1962 (on a punt van estar EUA i la URSS de tenir un enfrontament
76
directe); tenia com a objectiu enderrocar a Fidel Castro, i el que va demostrar és que
calia deixar oberta una via de diàleg entre tots dos blocs, per a això es va
instal�lar el cèlebre “telèfon vermell” entre Washington i Moscou. Posteriorment
donaria començament la guerra de Vietnam.
En alguns països aquest clima polític internacional bipolar es va traslladar a la
política nacional, de manera que els partits comunistes no van poder accedir al
govern encara que haguessin obtingut molt bons resultats electorals com
a l'Europa oriental.
La guerra del Vietnam i la societat en
general no aprovava aquest clima,
així doncs el rebuig es va fer notar de
gran manera al món de la música,
amb l'aparició dels hippies que a les
seves comunes pretenen posar en
pràctica una
forma de vida que va a contra
corrent del capitalisme. Es declaren
pacifistes i a favor de la llibertat,
sobretot de la llibertat sexual,
proclamant l’“amor
lliure”; a més tenen una estima
especial per la cultura i filosofia
oriental, de fet
és en aquesta època quan el budisme s'introdueix amb més força a
Amèrica del Nord. Paral�lel al culte al místic, existeix el culte a les drogues, que
comença a ser freqüent en tots els àmbits del món de la música. Adopten
una indumentària pròpia i característica, que es posarà de moda a la resta de la
societat. Lligats a l'ambient hippie i del rock aparegueren els macro-festivals:
concerts que duraven dies, on s'ajuntaven les grans estrelles alternatives
del moment i en els quals abundava l'alcohol, les drogues i el sexe. Tota aquesta
temàtica la traslladaren a la lletra i música de les seves cançons.
Als ´60 tenen llos les segones avantguardes (que estaran vigents també als
´70), és el denominat “pop-art”, que sobretot es dóna en la pintura i la
fotografia.
77
5.2 Influència Beatle
Fins a 1963 tots els grans èxits de la música pop venien dels Estats Units; no obstant això, a
Europa també s'estava gestant una rebel�lió que anava canviaria el centre de gravetat del
pop mundial a Gran Bretanya: es tractava del quartet The Beatles.
Van ser sense cap dubte el grup més representatiu i influent de la dècada, la seva revolució
va influir en altres grups contemporanis que aviat van adoptar l'estil d'aquest quartet compost
per John Lennon (1940-1980), Paul McCartney (1942), RingoStarr (1940) i George Harrison (1943-
2001).
Ells, tot hi haver tingut gran impacte en una societat molt tancada, cal dir que sobretot, han
tingut gran influència en l’aspecte musical ja que molts han set els que han imitat i agafat
com a referència la música de The Beatles.
En la banda sonora de diverses generacions destaca un tema sobre tots els altres: ‘Yesterday’,
dels Beatles, gravat el 1965 pel seu LP "Help".
El llibre Guinness dels Records , ha comptabilitzat més de 3000 enregistraments d'aquesta
cançó per part de diferents artistes, i arriba al promig de ser sonar una vegada per minut en
tot el món.
Però a més de ‘Yesterday’, hi ha molts altres temes que han estat versionats fins a la sacietat.
No és ‘Yesterday’ l'única composició dels Beatles que ha tingut una llarga vida. Són varis els
temes que han estat interpretats per altres músics i en altres idiomes.
I vàries les orquestres que han fet versions acústiques dels temes composts per Lennon i
McCartney. Inoblidables el ‘Let It Be’ de Ray Charles, o el ‘With a little help from my friends’ de
Joe Cocker., entre d’altres versions d’artistes coneguts, tals com David Bowie, Eddie Vedder,
Axel Rose, Michael Jackson , Bon Jovi, Aerosmith, Elvis Presley, Curt Cobain, Jimmy Hendrix,
Frank Sinatra, Franz Ferdinand,Oasis,U2…etc.
A part però de ser el grup més versionat, també tenen un lloc, avui encara, en les llistes més
prestigioses, sobre àlbums, i temes predilectes dels oients. Un exemple, i segurament la més
fiable, és la llista de la revista Rolling Stone.
78
ELS 500 MILLORS ÀLBUMS DE L’HISTÒRIA
1 - The Beatles - 'Sgt. Pepper'sLonelyHearts Club Band' (Capitol, 1967)
3 - The Beatles - 'Revolver' (Capitol, 1966)
5 - The Beatles - 'Rubber Soul' (Capitol, 1965)
10 - The Beatles - 'The Beatles (WhiteAlbum)' (Capitol, 1968)
14 - The Beatles - 'AbbeyRoad' (Capitol, 1969)
39 - The Beatles - 'PleasePlease Me' (CapitoI, 1963)
59 - The Beatles - 'MeetThe Beatles' (Capitol,1964)
331 - The Beatles - 'Help!' (Capitol,1965)
387 - The Beatles - 'A HardDay’sNight' (Capitol,1964)
419 - The Beatles - 'WithThe Beatles' (Capitol,1963)
LES 500 MILLORS CANÇONS DE L’HISTÒRIA
8 - Hey Jude – The Beatles
13 - Yesterday – The Beatles
16 - I Want to HoldYourHand - The Beatles
20 - Let It Be - The Beatles
23 - In MyLife - The Beatles
26 - A Day in TheLife - The Beatles
29 - Help! - The Beatles
64 - SheLovesYou - The Beatles
76 - StrawberryFieldsForever - The Beatles
135 - WhileMy Guitar GentlyWeeps - The Beatles
137 - EleanorRigby - The Beatles
139 - I SawHerStandingThere - The Beatles
153 - A HardDay’sNight - The Beatles
184 - PleasePlease Me - The Beatles
202 - ComeTogether - The Beatles
273 - Something - The Beatles
304 - With a LittleHelpFromMyFriends - The Beatles
362 - All YouNeed Is Love - The Beatles
384 - Ticket to Ride - The Beatles
449 - Penny Lane - The Beatles
79
463 - Rain - The Beatles
ELS 100 MILLORS CANTANTS DE TOTS ELS TEMPS
5 - John Lennon
11 - Paul McCartney
LES 100 MILLORS GUITARRES DEL ROCK
7 - WhileMy Guitar GentlyWeeps - The Beatles, 1968
21 - A HardDay’sNight - The Beatles, 1964
44 - I SawHerStandingThere - The Beatles, 1963
Finalment, cal dir , que com ja hem vist, no han estat una influència només en el terreny
estrictament musical, doncs la influència dels “Fab Four” arribaria a molts àmbits de la vida i la
cultura del Segle XX i encara avui, plenament immersos en el XXI, aquesta influència està molt
lluny de desaparèixer.
80
5.3 Fanatisme extrem
Podríem dir, que dins el que és ser un fanàtic , hi ha moles
graus. Trobem els típics seguidors, admiradors pacífics que
segueixen els seus ídols afablement, els moderats, que no
es perdent ni un sol esdeveniment de les seves estrelles, i
finalment, aquell fan-fanàtic-obsessionat, aquell
personatge que arriba els extrems en la seva adoració,
que pot arribar cometre fets extraordinaris, tant ridículs, exagerats, com malauradament
catastròfics. Evidentment no se’m salva la figura de The Beatles.
Trobem doncs el cas d’una dona de Pensilvània quan acudeix a un concert de Paul
McCartney a Filadèlfia per demanar-li a l'ex Beatle que li autografiés l'esquena amb un
retolador.
McCartney va cridar a Rose Ann Belluso a l'escenari i va accedir, així va ser que la dona, va
voler tenir aquest record per sempre.
L'admiradora es va tatuar la signatura de McCartney permanentment , i segons ella, el dolor
va valer la pena, ja que, aconseguir l'autògraf de McCartney va ser el millor que li havia
passat, després del naixement dels seus dos fills.
Hi ha amors que maten, ja ho diu el refrany. Són molts els casos d'admiradors que no contents
amb fer petites entremaliadures en nom dels seus ídols, s'acaben convertint, o ho intenten, en
botxins o assetjadors dels seus ídols.
Parlem del cas d’un altre component del grup
que a diferència de Paul McCartney, no va
tenir tanta sort. En el record queden casos
sorprenents com el de John Lennon
Però són molts els artistes que s'han vist
amenaçats per un fan que va creuar la línia
entre l'admiració i l'obsessió. Successos com
aquests ens porten a la memòria la mort d'una
de les figures més grans de la música: John Lennon. Van ser quatre trets de la pistola de Mark
David Chapman els que van acabar amb la seva vida el 8 de desembre de 1980, quan
Lennon passejava al costat de Yoko Ono pels carrers de Nova York. Hores abans de donar-li
mort, Chapman va encaixar la mà del cantant i li va demanar un autògraf. Aquella mateixa
nit va matar al que durant anys havia estat el seu heroi. Malgrat que Chapman va complir la
81
seva condemna el 2000, segueix tancat en un correccional després d'haver estat denegada
la seva llibertat en múltiples ocasions.
Per últim , també posaríem el cas de l’altre component, George Harrison quan descobrí una
dia a Cristin Joyece Keleher, una completa desconeguda que assegurava ser la seva amant,
menjant una pizza tranquil�lament a la seva cuina.
82
5.4 Perquè tothom coneix The Beatles?
Comencem per plantejar-nos: Per què als Beatles els coneix tothom? Per què, si van existir
milers de grups com ells, les seves cançons són les que tots recordem? La resposta és simple.
Els Beatles van ser el punt d'inflexió de tota una trajectòria musical. Igual que el rock and roll
d'Elvis va trencar tots els esquemes, la Beatlemania va significar convertir la música en alguna
cosa tan important en les vides de les persones com l'educació, la cultura o la religió. Els
Beatles van aconseguir que el que anteriorment a ells es considerava un insignificant grup
musical, a partir d'aquest moment es tingués en compte com un element més de la societat.
La prova definitiva va ser la condecoració que la Reina Isabel II d'Anglaterra va atorgar al
conjunt el 1965. L’MBI, que tan sols era concedit a personatges rellevants de la cultura o
membres dirigents de l’exèrcit anglès, va constituir un reconeixement de la seva influència
nacional i mundial. I és que els Beatles van promocionar i van proporcionar grans beneficis al
govern anglès a través de la seva popularitat i les seves ventes. I més que això, el poble, i més
concretament la joventut (que és el futur) veia en ells un guia a seguir, i per tant, era de gran
transcendència el que ells fessin, diguessin o pensessin. Però, com es va arribar a aquest punt
d'importància nacional? Els Beatles van ser el primer conjunt que va trencar motlles: tant en
l'aspecte musical com a social. El seu aspecte, massa provocatiu per a l'època: els seus
cabells eren llargs (fet considerat efeminat); el seu comportament: parlaven amb seguretat i
despreocupadament, fumaven contínuament sense amagar-se; i, la seva manera de pensar:
gaudien de la vida, de la llibertat i lluitaven contra la moral d'una societat puritana, eren
postures poc freqüents que, alhora que escandalitzaven a les generacions més grans,
atrapaven amb la seva frescor a les més joves. I així van ajudar a donar el canvi definitiu de la
cultura occidental, que va passar d'amagar el més mínim defecte a mostrar obertament les
diferents ideologies que emergien de noves ments.
Particularment, els Beatles van donar espontaneïtat a la música, tornades enganxoses, dolces
cançons d'amor i grans temes de rock. I així com van començar amb lletres trivials i per noies
adolescents, alhora que anaven madurant mentalment, van anar dotant a les seves melodies
d'idees més transcendentals, la qual cosa va ampliar el seu públic a tot tipus de generació,
postura social i condició cultural. Aquest fet també els va fer ser reconeguts com a artistes.
Els Beatles són el que són, perquè formen part de la nostra història, i perquè, sense la seva
obra, la música actual es trobaria sense referents, sense models a seguir, i en definitiva, sense
una base sòlida sobre la qual recolzar-se. Van donar banda sonora i melodies a tota una
revolució social, i per això són recordats tant popularment com per la crítica.
83
A més, van aconseguir arribar a metes compositives imaginades. La seva visió privilegiada els
va fer crear sons que han estat, són i seran inspiració de músics de tots els estils. Els seus
experiments sonors (timbres vocals i instrumentals nous, addició de sorolls a les cançons,
instruments folklòrics,…) els van portar a conclusions que actualment se segueixen explorant
encara que ells ja les controlaven fa més de trenta anys. Tot això converteix als Beatles en la
millor agrupació musical de la música moderna.
84
5.5 Entrevista a un fan i col�leccionista
ENTREVISTA A JOAQUIM BALTRONS
Per tal d’endinsar-me en el món dels fans, i més concretament en els que són seguidors dels
Beatles, he cregut convenient realitzar una entrevista a Joaquim Baltrons, fan i col�leccionista
per veure que ens en diu de les seves aficions.
Quines bogeries has fet per veure en Paul Mcartney?
Bé, a mi dels Beatles el que sempre m’ha agradat més ha set en Paul Mcartney, i és el que
m’ha donat més motius per seguir la seva música.
La bogeria més grossa, va ser a Londres, quan va fer una sessió de firmes, on vaig estar 51 h al
carrer fent guàrdia, dormint dues nits a ras…va ser una experiència molt maca, se’m feia molt
llarg quan m’hi vaig posar el matí del dilluns a les nou i fins dimecres a les 12 ½ no firmava,
però la veritat és que va valer molt la pena, i em va passar volant! Perquè era un continu
d’haver-hi gent, és un lloc molt cèntric, i llavors gent que havien quedat allà per trobar-se, que
feia temps que no es veien , i tot això va fer que l’espera se’m fes molt amena. A part de que
també, hi havia molts fans d’en Paul Mcartney que com jo , van seguir a darrera la cua, i
petes la xerrada amb un i altre, i la veritat , és que va ser una experiència molt bona, tot i les
hores que hi vaig estar.
Una altre que vaig fer de grossa, va ser quan vaig anar a casa seva! Quan va signar el llibre
de “Macca i Jo” que és on parlo jo de les meves experiències viscudes perseguint-lo a ell pels
concerts, i el qual vaig poder donar-li després d’estar 18 hores esperant , de del matí fins a la
nit i allà casa seva a Londres, on va tenir la delicadesa d’atendre’ns , ja que des de llavors, i
van posar seguretat i allà és impossible aconseguir-hi res a casa seva , però bé, vaig
aconseguir-ho, i aquesta també és una bona experiència.
Els que no són fans, de vegades costa molt entendre les llargues hores de cua, i tota aquesta
habitació dedicada als teus ídols, com tens tu...
Si, la gent ho deia, era un continu de passar persones i deien “¿què feu aquí?”, clar, estàvem
totes asseguts a terra, i els hi dèiem “estem esperant a en Paul McCartney”, i deien “Ah, ¿que
ve aquesta tarda?”, “No, dimecres.” “Dimecres?! Però si estem a Dilluns!” , jaja, se’n feien
creus del que estàvem fent allà.
85
I tot això, què t’aporta? Ser fan i col0leccionista d’això, tot tipus
d’objectes ...
Bé, més que res és la música, però una cosa porta l’altre, la música et porta el que és la
persona, mires d’estar al cas de tot el que fa, ,la seva vida, i això s’aconsegueix perseguint-lo
on va, per aquí i per allà i fent viatges...
I la família ho entén?
Si, la meva dona em deixa fer, ella veu que m’ho passo molt bé inclòs alguna vegada m’han
acompanyat en alguna sortida, vull dir que cap problema...el problema el tinc ara amb
l’espai, la dona ja em diu que deixi de comprar coses perquè ara ja no tenim espai per res
més!
Quin objecte creus que et falta?
Home, d’objectes n’hi ha mil i un milions...
Però hi ha alguna cosa que vulguis tenir i encara no has aconseguit?
Hi ha coses que són impossibles d’aconseguir, com el baix de tota la vida d’en Paul Mcartney
jeje això és una cosa que qualsevol fan voldria tenir! El dia que es mori que el posaran al
museu d’en Paul Mcartney a Londres o Liverpool i el tindran allà exposat , tancat i barrat.
Perquè ningú el pugui tocar , i es clar, tenir això...és impossible.
Mm...a veure, una cosa que han fet servir els quatre...una postal signada pels 4 , més coses...
vaig comprar una bufanda que van fer servir quan van estar a Austràlia al tour del 64, un dj
d’Austràlia va proposar a les fans que fessin una bufanda amb trossos que elles teixirien i
s’ajuntarien en una bufanda de 15 metres per donar-la a ells, i quan ells van venir, els Beatles,
els hi va donar, i de fet hi ha un disc d’entrevistes en que a la portada es veu la bufanda que
es van posar els 4 embolicats per fer la foto... i bé, jo la vaig poder aconseguir en una
subhasta.
Si vols, no ens ho contestis però...què es el més car que has pagat?
Bé, la bufanda aquesta...és una peça molt cara, no vull dir xifres jeje però ,són coses que es
fan pagar . són peces úniques!
86
I el teu objecte preferit?
El meu objecte preferit és segurament el meu llibre firmat (Macca i Jo) perquè és una cosa
molt personal, a més és part de la meva vida i d’en Paul Mcartney i a més dedicada per
ell...potser és la cosa que em fa més il�lusió tenir.
I la més estranya?
Tinc de tot...però potser una capsa de condons de John Lennon, tot hi que no és de l’època,
ja que es va treure farà uns 15 anys amb motiu d’una recopilació. Sí, potser és la més curiosa.
Doncs moltes gràcies Joaquim.
No hi ha de què.
88
ELS ESTATS UNITS CONTRA JOHN LENNON
Direcció i guió: David Leaf i John
Scheinfeld.
País: USA.
Any: 2006 .
Durada: 99 min.
Gènere: Documental.
Producció: David Leaf i John Scheinfeld.
Fotografia: James Mathers.
Muntatge: Peter S. Lynch II
SINOPSI Davant la guerra de Vietnam i una administració presidencial involucrada en
vigilància i escoltes telefòniques secretes, el músic John Lennon va fer servir la seva fama i la
seva fortuna per mobilitzar la l'opinió contra el govern nord-americà. A través d’entrevistes
amb les persones del seu cercle més íntim, el documental ens mostra una poderosa visió dels
ideals pels quals va lluitar i el preu que va haver de pagar per ells.
CONCLUSIONS:
-El govern dels estats units va dur a terme una persecució contra John Lennon.
-Els americans van fer servir l'amenaça de deportació com un arma política, escoltaven les
seves converses per telèfon, el seguien amb cotxe i van intentar deportar-lo per criticar la
guerra de Vietnam i al govern en els anys 60.
-El 1966, quan els Beatles van fer una gira per Estats Units, un article d'una revista va citar una
predicció de John que el cristianisme desapareixeria i el comentari que els Beatles eren “més
famosos que Jesucrist”. Les seves paraules van provocar tota una ona d'odi, fomentada per
les estacions de ràdio cristianes i conservadores, que van organitzar fogueres per cremar els
discos dels Beatles. Unes imatges filmades de llavors mostren a un home del KKK, amb la seva
túnica i caputxa blanca, criticant a Lennon per no creure en Jesucrist.
- El 1968, Lennon va començar a qüestionar el paper que hauria d'ocupar en tot això. En el
documental, diu que es va posar a pensar en tots els milions de persones que se sabien tota la
lletra de “I Want to Hold Your Hand” i cantaven amb ell; llavors, per què no cantar sobre
89
alguna cosa amb més substància? Va escriure “Give Peace a Chance” com un himne per al
moviment en contra de la guerra de Vietnam, i de milers de persones la van cantar en una
protesta important de 1969.
- John i Yoko van presentar moltes accions creatives contra la guerra i van aprofitar la seva
fama per difondre-les pertot arreu. I en aquella temporada Lennon es va adonar que
l’estaven espiant. Van començar a arribar “tècnics de telefonia” que baixaven al soterrani
constantment i escoltava sorolls estranys per tota la casa.
-L’FBI va ordenar a la policia posar-li càrrecs falsos de drogues.
-John Lennon va anar a viure a Nova York el 1971 i, s'havia tornat més radical en pocs anys.
-Durant la seva estada allà es va relacionar amb activistes radicals com Jerry Rubin i Abbie
Hoffman. També va donar suport a Bobby Seale del Partit Pantera Negra. Va ser llavors que els
atacs del govern cap a Lennon van augmentar. Els atacs es van canalitzar en els intents de
deportar-lo. Va ser una campanya dirigida per alts caps del govern, (hi ha cartes escrites per
Halderman, un assistent del president Nixon, i J. Edgar Hoover, director del FBI, i pel director de
la CIA)El cas de deportació va durar molts anys. Tot això va afectar molt a Lennon: tant en les
seves activitats polítiques, com en la seva música, se li feia difícil anar de gira i en general el
distreia de la seva producció artística.
-L’FBI es va de dedicar a recopilar lletres de cançons escrites per Lennon i informació sobre
diferències polítiques i personals entre activistes del moviment.
- La quantitat de gent que seguia a Lennon i la seva capacitat per captar a grans sectors de
la població contra l’estat, van fer tremolar el govern de Nixon que depenia molt de la opinió
pública que precisament John Lennon estava modificant.
91
1 ] Sabries dir que significa ser un fanàtic? EDAT:
A) Anar a tots els llocs un puguis trobar el teu ídol
B) Saber tot el relacionat amb ell
C) No perdre’t res de quan surt a la TV
D) Tenir a una persona com a indiscutible model a seguir
2 ] Et consideres un fanàtic en algun aspecte?
SÍ � NO �
3 ] Si has respost que sí, digues en quin àmbit :
Esportiu � Polític � Ideològic � Musical �
4] De qui, o què ets fanàtic?
5 ] Coneixes, el grup musical “The Beatles” ?
Sí � NO�
6 ] Si has respost que sí, digues a quina dècada pertanyen:
50’s � 60’s � 70’s �
80’s � 90’s � Del 2000 fins ara �
7 ] Digues , qui creus que són els components del grup :
Bingo star, Paul Mcoarthy ,John Lemon, George Hadson. �
George Pattinson, Paul McDonald, Mick Jagger, RingoStar�
Paul collins; Elton John, Ringostuu, George Madison�
John Lennon, Paul Mcartney, RingoStar, George Harrison �
8 ] Digues quins temes pertanyen a la discografia dels Beatles :
STRAWBERRY FIELDS FOREVER � LET IT BE � YELLOW SUBMARINE �
TOO LATE FOR GOODBYES � MY GENERATION � ALL YOU NEED IS LOVE � DRIVE MY CAR
� SHE LOVES YOU � COME TOGHETER �
9 ] Escolta aquest fragments i digues quines cançons són dels Beatles :
YESTERDAY � HERE COMES THE SUN �
LEMON TREE � SATISFACTION �
92
Lligat amb tot el treball, era obligatori duu a terme diferents entrevistes per poder veure els
coneixements de la gent sobre el tema, i al mateix temps poder-ho fer a diferents franges
d’edat. Les preguntes les plantejo primer de fora subjectiva, per saber-ne l’opinió i més
endavant intent-ho saber si els enquestats identifiquen diferents aspectes relacionats amb
The Beatles.
Després de fer enquestes a persones de diferents franges d’edat, tals com : Franja 1 (14-40),
Franja 2 ( 40 -60), i Franja 3 (60 - __) (Aquestes estaran per aquest ordre) he pogut obtenir els
següents resultats.
PREGUNTA 1 Sabries dir que significa ser un fanàtic?
Veien els resultats d’aquesta pregunta he pogut comprovar que la resposta que tenen en
comú les tres franges és la D, com ja havia suposat després d’endinsar-me en el món dels fans.
Es pot veure també, que el jovent entén molt sovint el ser fan sabent tot el relacionat amb el
teu ídol, ho veuen de forma més extrema que no pas, per exemple, els de la franja 3. Seguint
amb la franja tres, es veu clarament la tendència de seguir a l’ídol, ja que al ser de
93
generacions més antigues, no tenen tant per mà les noves tecnologies ni inclòs la televisió
com a les franges 1 i 2 .
94
PREGUNTA 2 Et consideres un fanàtic en algun aspecte?
Amb la pregunta 2, he pogut constatar que en general les tres franges és consideren
generalment com a no fanàtiques, però cal observar la similitud de respostes entre la franja 1 i
3. Les dos tenen més percentatge de fanàtics que la 2, i segurament és degut a que la franja
1 , està educada en una societat que crea fanàtics, i ho són per imposició social més aviat, i
tot i que segurament no es veu reflectit en els resultats és possible que molts dels enquestats no
es considerin fanàtics però que en realitat ho siguin. I en la franja 3, he deduït que el més
probable es que es dediquin a ser fanàtics, ja que aquests, tenen més temps lliure i no tants
lligams socials, així doncs, tenen més llibertat per ser-ho sense gaires conseqüències.
95
PREGUNTA 3 Si has respost que sí, digues en quin àmbit :
Dels que a la pregunta 2 han respost que sí, de la franja 1 creuen que són fanàtics de l’esport,
molt comú entre els joves, grups musicals i grans estrelles televisives, i d’alguna manera
ideològicament i políticament reflectit en les enquestes com a corrents independentistes
catalanes.
La franja 2, ha respost en aquest cas, que es consideren fanàtics sobretot a nivell musical, ja
que són una franja d’edat, podríem dir amb més cultura en aquest aspecte . També ho són
en gran mesura dels esports, ja que en són uns grans seguidors. I més minoritàriament
ideològic i polítics, cosa que ens indica que són seguidors de la política però que són més
racionals, i no s’hi impliquen de manera molt fanàtica.
La franja 3, en aquest cas senyala que són molt fanàtics esportius i musicals, un altre cop lligat
amb el temps lliure, i a més políticament, cosa que es podria deure als grans canvis i diferents
corrents que han viscut durant les seves vides, en èpoques anteriors, que les altres franges no
han viscut.
96
PREGUNTA 4 De qui, o què ets fanàtic?
Seguint amb la línia de la pregunta 3, aquí els enquestats han respost de manera més
detallada i veiem que principalment els joves de la franja 1 són més seguidors, fanàtics de
l’esport i els grups musicals, la franja 2 , amb una vessant més culte, estan interessats en art,
lectura, música, però també esport. I la franja 3, en jocs que els puguin distreure, esports tals
com el futbol o passejar contínuament.
97
PREGUNTA 5 Coneixes, el grup musical “The Beatles” ?
Després de veure els resultats de les 3 franges puc veure que tothom coneix l’existència del
grup The Beatles, cosa que m’ha permès respondre una de les preguntes que em feia al
principi d’aquest treball.
98
PREGUNTA 6 Si has respost que sí, digues a quina dècada
pertanyen:
En aquests resultats es veu clarament que com més s’acosta la franja d’edat a l’època
contemporània de The Beatles més encertadament i més percentatge de gent encerta la
dècada de duració del grup. Tot hi així cal remarcar que en molts casos on es demana per
grups de l’època, és molt difícil aconseguir un percentatge tant elevat de reconeixement
com és en el cas de The Beatles.
99
PREGUNTA 7 Digues , qui creus que són els components del grup :
En aquesta preguntat demanava els noms dels 4 components del grups, i les respostes de la
franja 1 han set variades però sobretot ha predominat en gran mesura la opció correcta. En la
franja 2, el nombre d’encerts puja considerablement deixant la opció B amb un 0 %.
Finalment a la franja 3, totes les respostes dels enquestats anaven cap a una mateixa opció
correcta, tornant a la idea de que són els més contemporanis a la banda.
100
PREGUNTA 8 Digues quins temes pertanyen a la discografia dels Beatles :
Un cop vist les següents dades, m’he adonat que les cançons que generalment coneixen
totes les generacions són : Yellow Submarine, Let it be, All you need is love, Strawberry fields
forever, i She loves you.
En la franja 1, predominen les respostes en cançons més del final de la carrera del grup ja que
tenen un so més modern pel jovent i més fàcils de reconèixer, aquestes cançons són : Drive my
car i My generation ( The Who). També cal dir que en la franja 1 , davant del dubte de les 2
cançons que no pertanyen al grup My generation i Too late for goodbyes (Julian Lennon), n’hi
ha agut alguns que l’han marcat. En la franja 2, casi tots coincideixen en les mateixes opcions,
totes les correctes, i tan sols un 1 % ha errat. Finalment a la franja 3 podem veure que la
tendència és a conèixer les cançons més clàssiques i típiques del grup que van revolucionar
l’època, però no tenen tant presents els temes que composarien més endavant ja que
trencaven amb el que ells escoltaven habitualment, tot hi així hi ha excepcions. El nombre
d’errors en aquests últims és també molt baix.
101
PREGUNTA 9 Escolta aquest fragments i digues quines cançons són dels Beatles :
Després de que escoltessin 4 cançons totes 3 franges han coincidit en que la famosa
mundialment Yesterday pertany a la discografia dels Beatles, així com Here comes TheSun,
amb un nombre de respostes molt elevat en la primera i sobretot segona franja, i més menor a
la 3 segurament pel fet de que el nom en anglès no és tant popular, i que no totes les
persones d’aquesta generació s’interessava per la música forania que no fos la que abans
s’havia popularitzat a les pistes de ball, dels primers discos de The Beatles.
També veiem que sobretot la franja i en menys mesura la 2, fallen a l’hora de senyalar Lemon
tree com a cançó dels Beatles ja que es tracta d’una cançó d’estil semblant però molt
posterior, i a més un error molt generalitzat en el món de la música mundial; en aquest cas, els
de la franja 3 ni la mencionen.
I per últim, la també errònia Satisfaction, més senyalada per la franja 1 , molt poc per la dos, i
molt més identificada per la 3 ja que possiblement engloben i confonen , els dos grups The
Beatles i The Rolling Stones , pel fet de ser contemporanis. ( Amb tot això he pogut comprovar
que com més s’acosta una franja d’edat a l’època contemporània del grup més informació
se’n té, i més se’ls coneix, tot hi que és sorprenent el nombre de respostes correctes en les
102
generacions més properes en la nostra època, cosa que evidencia que el llegat de The
Beatles, és més que evident i perdura encara en els nostres dies.
104
CONCLUSIONS
Un cop arribats a aquest punt, crec que al llarg del treball he anat trobant resposta moltes de
les preguntes que en feia en iniciar-lo. Un dels primers punts que em plantejava era establir
des de quan existeix la figura del fan i he pogut constatar que el fenomen fans ha existit
sempre des de el segle XIX, passant per aquells temps de les batalles entre els fans de Verdi o
Wagner per la supremacia de l'Opera fins ara. Fans n’hi ha hagut no en anys recents sinó, per
exemple, en el barroc o en aquells començaments de Frank Sinatra al que moltíssims
consideren un dels més grans artistes del xou dels últims 50 anys. Les seves actuacions, la seva
aparició, provocava una histèria general que portava a centenars de fans a la histèria i a una
cridòria inimaginable.
Però el que he pogut comprovar és que el vertader fenomen fan es troba en l’era pop , en la
seva màxima esplendor i, sobretot amb els Beatles, el fenomen del segle, sens dubte; perquè
ningú en aquest segle va tenir un missatge, en aquest cas, música, tan universalment
acceptat, tan influent.
Pot haver-hi fans que criden i res més. Però la majoria són bastant més que crits o histèria.
Tenen un cor i també una capacitat de lliurament i de crítica/criteri musical més lúcid del que
pot semblar. (Trobem el cas entranyable de fidelitat que els fans del heavy tenen per als seus
ídols amb una lleialtat constant.)
Els triats pels fans tenen qualitat i perduren . Els fets són eloqüents. A més, ajuden al fet que la
música no dormi. I, el pas del temps no els fa deixar la música, en tot cas pot ser que canviïn
d'ídol... Però aquest lliurament, convertir la seva passió en funció vital, els fa feliços i els ajuda a
portar els problemes de la vida quotidiana.
Així doncs, a partir d’això, he pogut esbrinar, que aquest fenomen es deu a varis factors però
que el que busca el fan és sentir-se identificat amb alguna cosa, no sentir-se insegur i sobretot
tenir un model a seguir, en qualsevol àmbit, ja sigui musical, polític, esportiu, ideològic, o de
qualsevol altre cosa...
A més, també m’havia plantejat la diferència entre ídol i mite, cosa que en un principi va ser
complicada de trobar. Finalment, he arribat a la conclusió de que un ídol és un personatge
excessivament adorat o estimat efímerament en vida , i que aquest ídol es converteix en un
mite si mor tràgicament, ja que podem dir que és una mort col�lectiva de l'imaginari popular, i
d’aquesta manera, fa que se’l vegi com un heroi i que se l’idolatri fins a la sacietat, per tant el
mite no existiria sense abans ser un ídol, i no tots els ídols esdevenen mites.
A partir d’aquí, he comprovat la raó de ser dels mites: l’home. L’home converteix, porta a un
nivell superior coses que ell considera extraordinàries, les mitifica, la societat està plena de
mites, necessita grans mites per adorar i estimar, viu de mites.
105
Relacionat amb això, puc dir que la societat ha fabricat mites a partir de personatges
cèlebres, ídols que molt sovint han mort tràgicament , assassinats, suïcidis, accidents,
sobredosis, inexactes... alguns casos en serien Marilin Monroe, John Lennon, James Dean, Kurt
Cobain... excepte però, en els esports que el procés es diferent, ja que la figura de l’esportista
d’elit, es mitifica cop ha acabat la seva carrera esportiva, ja que experimentaria una mort
física, no pot tornar a competir, i queden doncs, les seves marques i triomfs.
A partir d’aquí, i centrant-me més en l’aspecte de l’ídol en la música, e pogut veure, que en el
món de la música , i és molt present el mercat musical, llavors, puc dir que la finalitat de la
composició musical es basa a crear alguna cosa útil en un moment donat per mobilitzar
masses consumidores i generar negoci.
Indagant en tot aquest món de fans, ídols i mites, m’he centrat en un exemple molt adient per
aquest fenomen, La Beatlemania, un corrent dels anys 60, que agrupava els seguidors de The
Beatles.
D’aquesta manera, i amb les diferents enquestes ,he pogut respondre a la pregunta que em
feia inicialment comprovant que, efectivament, el fenomen de la Beatlemania segueix
actualment, i no sembla que tendeixi a desaparèixer. Ells, els Beatles, no sabem si van ser les
drogues, o la meditació a l'Índia, o potser la seva tranquil�la essència i carisma, (qui sap?) Però
hi havia alguna cosa que havien recollit de les seves vides que va banyar la seva música
d'una manera que va inspirar a la gent fins al dia d'avui.
Després de tot el treball, puc afirmar que el seu llegat ha estat un dels més poderosos que
existeixen, tant ells com la seva música romanen vigents i no només en l'àmbit comercial amb
les seves Antologies, vídeos i discos a la venda, i fins i tot en els videojocs, i infinit
merchandising, sinó que amb la seva música i la seva genialitat enterament fascinant: grups
de rock, de heavymetal, de pop; tots ells encara que sigui en una mínima part , és del tot
segur, que porten en els seus acords o les seves paraules aquest sentiment que els Beatles
alguna vegada van voler transmetre. Hi havia alguna cosa en aquesta música que continua
atraient la gent d'una manera profunda i extraordinària, expressiva i perquè no, fins i tot
espiritual que la banda va brindar a tota una generació.
106
BIBLIOGRAFIA /WEBGRAFIA
http://www.masbeatles.com/
http://rockandpop.galeon.com/epocabeatle.htm
http://portal.educ.ar/capacitacion/trabajos_pdf/trabajos_webquest/destacadowebquest13.
http://www.xtec.cat/~jbiayna/jjcc/arxiu/treballs00/41.pdf
http://influenciabeatle.blogspot.com/
http://www.elmundo.es/beatles/espana.html
http://www.azc.uam.mx/csh/sociologia/sigloxx/culturainternacional.html
www.beatles.com
www.beatle.net
www.beatlesbeatlesbeatles.com
www.rollingstone.com/artists/thebeatles
www.foreignword.com
www.dictionary.com
http://www.sitiobeatle.com.ar/
http://www.beatlemania.com.mx/principalmenu.htm
http://www.bolivian.com/beatles/beatlemania.html
http://www.monografias.com/trabajos/beatles/beatles.shtml
http://www.beatlefans.com/
http://www.beatlesuits.com/
http://www.beatlweb.com/videos/videos.htm
− Diego A. Manrique, Historial del Rock and Roll, 2 vols. Iniciativaseditoriales, Barcelona, 1976.
− VV.AA., Historia del mundo actual: del 1945 a nuestrosdías. Secretariado de Publicaciones -
Univ. de Valladolid, Valladolid, 1996.
− Enrico Fubini, La estética musical desde la Antigüedadhasta el siglo XX. Alianza, Madrid, 1998.
− Julio López, Aproximación a una estética de la música contemporánea. Ciencia Nueva,
Madrid, 1968.
− Juan Carlos Paz, La música en los EE.UU. F.C.E., Méjico, 1955.
− Javier Maderuelo, Una música para los 80. Ed. Garsi, Madrid, 1981.
− José Ramón Pardo, La música contada con sencillez. Ed. Maeva, Madrid, 1999.
− Simon Frith, La sociología del rock. Valencia, 1999.
− Revista Enderrok – Els Beatles a Catalunya.
108
AGRAÏMENTS
Els meus agraïments estan dedicats a totes aquelles persones que m’han ajudat i han fet
possible aquest treball.
En primer lloc a la meva assessora per tenir paciència, supervisar i repassat tota la feina, i
acompanyar-me a realitzar el meu treball pràctic.
També estic agraïda al fan i col�leccionista, que em va deixar observar la seva col�lecció, i va
dedicar un temps a contestar les meves preguntes .
Per altra banda, dono les gràcies al centre “Club de Jubilats” per deixar que els fes algunes
enquestes, i en general a tots els que han estat disposats a contestar-les.
Finalment , al meu motiu d’inspiració, la música, que sense ella no hagués tingut lloc aquest
treball, i sobretot , a The Beatles, els causants , gràcies per acompanyar-me sempre amb la
vostra música.