Revolucions

Hi van haver dos revolucions clarament diferenciades i amb objectius diferents però

que no es poden dividir en importància ja que com va dir Diez del Corral el 1989, al

llibre “Historia de la Union Sovietica” de Carlos Taibo ...

[…] el hecho de que la primera fue el resultado de un movimiento espontaneo de masas

que pilló absolutamente desprevenidos a todos los partidos y organizaciones de la

oposición, mientras que la segunda fue consecuencia de una decisión política

consciente de un partido, el bolchevique, que si al principio se vio desbordado por los

acontecimientos, a partir de cierto momento apareció como el único capaz de proponer

unas metas claras y concretas.

La revolució de febrer

-Els anys anteriors a 1917, Lenin el que actualment es coneix com a líder del

comunisme rus, estava exiliat a Alemanya i per molts ja no era més que un alemany

amb orígens russos i tot el que deia de Rússia es posava en entredit per el temps que

feia que era fora del país.

Al començar la guerra Lenin ja formava part del partit socialdemòcrata i com tants

d’altres d’aquest partit estava exiliat a Alemanya però al allargar-se la guerra l’estat

alemany va veure en ell i els demes exiliats la oportunitat de desestabilitzar l’estat rus

des de la rereguarda i amb trens blindats els va enviar a Petrogrado on van ser rebuts

per part de centenars de persones del partit socialdemòcrata. Però això serà el 3

d’abril de 1917 just després de la revolució de Febrer. Amb aquesta dada es

desmenteix la posició del estat soviètic de que Lenin havia estat precursor de les dos

revolucions, i més aviat, simplement, se les va trobar.

A principis del 1917 la moral de les tropes destinades al frent de combat estava en el

seu punt més baix. Tot i això ningú semblava augurar la caiguda d’un regim que havia

superat les revolucions de 1905, que havia sabut tirar endavant les reformes de

Stopilin i que tot i això tenia el sistema policial més fort d’Europa. Per aquests fets

Lenin, el gener de 1917, inclús va dir “Quizas nosotros los miembros de la vieja

generacion no veamos las batallas mas importantes de la revolucion que esta por

venir”.

Però increïblement els fets es van accelerar com va predir Lenin a principis de Febrer i

els bolxevics es van preparar per treure-li el màxim profit. El que no va ser gaire

previsor va ser Nicolas II que es podria haver salvat si haques concedit algunes

concessions al poble que les reclamava.

Finalment, entre els dies 23 i 25 es va produir una gran manifestació a la capital

Petrogado que va ser reprimida durament per l’exèrcit tot i que al cap de poques hores

la guarnició de la mateixa capital ja confraternitzava amb els manifestants. El 2 de

març el Tsar abdicava i es formava un govern provisional que segons ells mateixos

només tenien un problema, la guerra. La majoria del govern apostava per seguir

lluitant fins a obtenir la victòria, però a mesura que avançava el temps i la guerra

seguia es van anar obrint altres idees com seguir lluitant però no per aconseguir la

Victoria sinó per aconseguir una pau honrosa sense anexions ni concessions.

Els continus governs provisionals, en va haver de diversos, apenes aconseguien mitigar

el malestar de la societat russa que va anar veient com amb el govern provisional els

mètodes del tsarisme continuaven tot i la revolució.

A més amb el govern provisional es va anar veient dos cares del poder, el soviet de

Petrogrado i el govern en si, aquestes cares es diferenciaven en que com va dir el

primer ministre del moment, el príncep Gueorigui Lvov, el soviet tenia “poder sense

autoritat” i el govern provisional “autoritat sense poder” per lo qual el govern

provisional escassament revolucionari es tenia que suportar constantment en el soviet

per poder aplicar les noves lleis o normes. Un dels principals problemes del govern

provisional era que careixia d’un poder policial fort amb el que aplicar el seu poder i

això com ja em dit abans era el que feia que es tingues de suportar constantment en el

soviet.

Aquest malestar general amb el govern provisional la van aprofitar els bolxevics per

augmentar el seu nombre d’afiliats dels 20.000 al febrer fins 200.000 al juliol tot i que

amb una escassa presencia en els camperols. La resposta a aquesta inestabilitat en el

govern per l’exèrcit va ser enviar a delegats als principals soviets als quals van

reconèixer com a autoritat política la qual negaven al govern provisional.

La Revolució d’Octubre

Al juliol les revoltes i els disturbis es van intensificar, els camperols van assaltar les

terres dels grans propietaris, a les ciutats els obres utilitzant els comitès de fabrica van

començar a apoderar-se d’aquestes fent fora als seus propietaris, moltes fabriques

tancaven per falta - excepte les d’armes i municions – de mercat i consum.

Aquesta inestabilitat va portar a que es formes un nou govern provisional molt mes

conservador presidit per Kerensky. Dins del nou govern es van començar a sentir veus

que parlaven de la necessitat de que s’establís una dictadura militar per tal de poder

controlar el poble, aquestes paraules van cobrar forma amb el nom de Alesksandr

Kornílov qui no va dudar en aprovar una intervenció militar liderada per ell mateix. Els

moviments militars de Kornílov a prop de la capital van produir la destitució d’aquest

per part de Kerensky. Els bolxevics es van veure un altre cop beneficiats per la seva

postura clara d’oposició a la guerra.

A partir de setembre els partits politics es van anar vigilant entre ells però es van

oblidar dels bolxevics als quals no prestaven atenció. A part de les zones de Moscou,

Petrogrado i els Urals – on els bolxevics eren majoria – un gran nombre de ciutats

importants encara estaven amb majoria menxevica i als camps els més aclamats eren

els socialistes revolucionaris que també tenien notable importància a l’exèrcit.

Finalment Lenin va començar el mes de setembre a proposar al comite general

bolxevic l’intent d’un cop d’estat perpetrat pels bolxevics. Al principi la proposició va

ser negada i Lenin contaba amb pocs suports però finalment el 10 d’octubre i després

de moltes discussions es va acabar aprovant.

El 24 d’octubre de 1917 van quedar trencades les relacions entre les autoritats militars

i el Comitè Militar Revolucionari, que amb clara majoria bolxevic i depenent del soviet

de Petrogrado també amb majoria bolxevic, havia estat creat per fer frent a una

eventual repetició de l’assumpte Kornílov. Davant l’amenaça bolxevic Kérenski va

decretar l’estat d’alarma i va decidir tancar dos diaris bolxevics, i va ordenar que

l’exercit ocupes les zones més importants de la ciutat. El 24 i 25 d’octubre les unitats

de l’exèrcit afins als bolxevics entren a la ciutat amb el suport de la “Guardia Vermella”

la qual estava formada per obrers i preparada dies abans pels bolxevics. Finalment

Kerenski incapacitat per posicionar tropes lleials no va poder evitar que en poques

hores els bolxevics controlessin la capital.

Aquests aconteixements no van ser gaire seguits des de Europa on consideraven que

els bolxevics en cas de que arribessin al poder no s’hi podrien mantenir. Però finalment

es va demostrar que la forta disciplina i el sistema militar per el qual estava regit el

partit bolxevic van portar, com veurem més endavant, a una estabilitat en el poder.

Després de la toma de la capital per part dels bolxevics es va produir una forta

manifestació en contra per part de menxevics i socialistes de dretes i això en paraules

del periodista menxevic rus Nikolai Sujánov va deixar “totalmente libres de las manos

de los bolcheviques... solos en el ruedo de la revolucion”. A continuació, es va elegir un

Comitè Central Executiu totalment compost per Bolxevics i encapçalat per Lenin.

Com més tard van dir conservadors i persones de dretes la revolució no va ser un

moment de caos i anarquia, ni tampoc una revolució finançada pels alemanys sinó

també va ser la conclusió d’un missatge clar i ferm, una ferma doctrina de partit els

que van fer obtenir la victòria als que primer es van dir socialdemòcrates i finalment

bolxevics.