Revista gitanos.cat / Número 3

gener / març 2016 # 1Gitanos cat

La veu dels gitanos de Catalunya # Núm. 3 · gener / març 2016 · Preu 2 €

Gitanos cat

Els marxants, amb l’aigua al coll

# gener / març 2016 2 Gitanos cat

EDITORIALHem encetat un nou any amb molts reptes al davant però també amb moltes in-certeses. En l’àmbit de país pel procés polític que vivim, a escala estatal amb la im-possibilitat de formar go-vern i dirigint-nos a unes noves eleccions, europea-ment amb una economia que no acaba d’arrancar tot i les diferents estratègies aplicades pel BCE. No vivim moments fàcils, tampoc en els oficis als quals bona part dels gitanos s’han dedicat els últims anys. Els mercats ambulants s’han trobat al segle XXI amb la “directiva bolkestein” i a la vegada amb unes taxes inassumi-bles a causa de la baixada de les vendes amb l’arribada de les botigues de roba de baix cost. I així molts altres oficis com la compravenda d’antiguitats o l’ebeniste-ria també han deixat de ser rendibles.

Tanmateix això ens obliga a marcar-nos nous reptes, que passen clarament per la formació. Intentar aca-bar amb l’absentisme esco-lar és el primer repte que ens proposem. Al segle XXI

només si estem ben pre-parats amb estudis, siguin formacions professionals o estudis universitaris, serem capaços d’adaptar-nos a un món que cada dia va més de pressa i on les oportunitats no passen dues vegades per davant. Les incerteses són globals però els reptes ens els hem de plantejar a peti-ta escala, al barri, a la ciu-tat, al territori... Si cadascú assumeix els petits objectius que es plantegi, entre tots podrem fer un gran canvi.

D’altra banda, al gener de 2016 vam activar el nostre portal www.gitanos.cat on trobareu informació com-plementària a la de la revis-ta, reportatges audiovisuals i altres continguts multimè-dia així com informació ac-tualitzada setmanalment. Aprofitem aquest editorial per a convidar-vos a col-laborar amb gitanos.cat. Si t’agrada escriure articles, fer fotografies o creus que pots aportar alguna altra cosa a la publicació t’animem a què ens escriguis a [email protected] i puguis formar part del nostre equip.

Edita: GITANOS.CAT

Produeix: NOU SILVA EQUIPSConsell de redacció: Jacob Dalmau,

Francesc Ferreres, Francesc Gassó, Cristina González, Òscar Ramírez,

Manuel Rivera i Josep Maria SansaCol·laboren: Sicus Carbonell, Manel Carbonell, Salvador Carrasco, Pere

Dalmau, Carlos Gómez, José Heredia Maya, Mariona Martí, i Pere Navarro

Fotografies: Els seus autorsDipòsit Legal: T-784-2015

Tirada: 2.500 exemplars

La veu dels gitanos

de Catalunya

Gitanos cat

3 PORTADOR DEL JESÚS NATZARÈ

5 ACTE INSTITUCIONAL Commemoració dels 600 anys de

l’arribada del poble gitano

6 ENTREVISTA Antonio Gabarri

8 RELIGIÓ Estigmatitzats?

9 ENTREVISTA L’oncle Àngel, de Manresa 10 HISTÒRIA Els gitanos als Regnes Hispànics

11 REPORTATGE Els marxants, amb l’aigua al coll

14 CULTURA · Et recomanen: · Leonor Teles guanya l’Os d’Or

· Tyson Fury, nou campió de pesos pesants

· Agenda: 8 d’abril


Tema central

Una de les processons destaca-des de la Setmana Santa de Tar-ragona és la processó del Sant

Enterrament de Divendres Sant, que s’exhibeix pels carrers de la Part Alta de Tarragona. Organitzada per la Reial i Venerable Congregació de la Purís-sima Sang, la processó també compta amb la participació de la Reial German-dat de Jesús Natzarè, que hi participa amb tres misteris: El Cirineu o Primera Caiguda (1930), Jesús Natzarè o la Ve-rònica (1907 i 1940) i Jesús és Despullat de les seves Vestidures (1961). El segon d’aquests passos, el Jesús Natzarè o la Verònica, ha comptat, tradicional-ment, amb portadors gitanos. Avui coneixem com viuen aquesta cita els germans Ramon i Magí Sentís que, un cop a l’any, deixen la seva rutina diària per fer un acte de fe.

Una qüestió de fe

Tots dos germans, el Ramon i el Magí, seguint la tradició familiar, re-genten carnisseries a la Part Alta de Tarragona. I tots dos, en aquest cas, empesos per les seves creences, són portadors del Jesús Natzarè el Diven-dres Sant. El Ramon és portador des de l’any 1994 i el seu germà Magí va entrar-hi dos anys després. Mentre ate-nen a la clientela ens expliquen quin paper tenen com a portadors. Durant la processó, tots dos són sota el pas, una feina, asseguren, que no tothom es veu capaç de fer. “Molta gent ve un dia a l’assaig i a l’endemà ja no hi tornen”, explica el Ramon. “No és una qüestió de corpulència, a vegades veus un home molt prim que aixeca el misteri tot sol. És una qüestió de fe”. El Magí confirma les paraules del seu

germà: “Els gitanos catòlics portem el misteri seguint la nostra fe. Quan ets a dins sents una energia, una fe molt forta i ja pots sentir dolor o et poden fer mal els peus i les costelles, que tires endavant”. El Magí ens explica però, que, a vegades, alguns portadors ho són perquè han fet una promesa, per exemple, de salut.

Treball en equip

Els portadors del Jesús Natzarè re-alitzen entre 7 i 8 assajos al llarg de l’any, dirigits, especialment, als nous portadors, abans de sortir a la proces-só. “Portar el Misteri és una feina en equip, som una pinya, i si jo fallo, per-judico el del costat, que haurà de por-tar el meu pes”, explica el Ramon. Es calcula que els 10 portadors carreguen una mitjana de 40 quilos cadascú du-

Fe i treball en equip: ser portador del Jesús Natzarè

Processó del Sant Enterrament, 2015

(Passa a la pàg. següent)

Parlem amb els germans Sentís, amb més de 20 anys d’experiència com a portadors


rant la processó, però en alguns carrers poden arribar a carregar-ne fins a 100. “Un dels trams més difícils és el carrer de la Mare de Déu del Claustre, que fa corba i és molt estret, el Misteri quasi no hi passa, tot i que també és complicada la Baixada de la Misericòrdia”, ens diu el Ramon. “El més important és que quan sona el timbal, tots comencem amb el peu esquerre i caminem amb el mateix pas. Si el Misteri va cap a l’esquerra, els d’aquell costat han de fer força cap a la dreta, de manera que el Misteri torni, com si caminés de veritat. L’objectiu és que quan ho vegis de lluny, sembli que les imatges caminin soles! Hem d’in-tentar fer això”.

Un recorregut d’entre 3 i 4 hores de foscor i silenci. Això és el que viuen els portadors del Jesús Natzarè durant la processó. El Magí ens recorda que si no tingués fe, no podria portar el Misteri: “Els portadors de dins no podem sortir fins que no s’acaba la processó, tampoc et pots ficar dret, som 10 homes que es-tem molt junts els uns dels altres i suem molt”, diu rient el Magí. “En canvi, els de fora, els ganxos, tot i que també han de fer molta força, fan relleus, i els hi toca més l’aire”, explica.

Els portadors de la Reial Germandat de Jesús Natzarè han de tenir entre 18 i 50 anys per sortir a la processó. Tots dos germans asseguren que esperen ser por-tadors fins que el físic els ho permeti. El

que els empeny a continuar és una pas-sió que, asseguren, es transmet de gene-ració en generació.

Altres dates del calendari

Una altra de les cites més recents i destacades de la Setmana Santa tarra-gonina i en la que també hi participa el Ramon Sentís, és el viacrucis i la processó del Dimarts Sant, organitzades, des de l’any passat, per un grup de joves gita-nos de la Part Alta. A més, enguany el

Via Crucis ha estrenat bandera. Elabora-da amb vellut negre i vorejada d’un ser-rell de seda, la bandera compta amb els colors que conformen la bandera gita-na, el verd i el blau. Després del tradicio-nal viacrucis dels Natzarens, el col·lectiu dels gitanos joves aixecaran el Sant Crist de l’Església parroquial de la Santíssima Trinitat, situada a la Plaça del Rei, per a celebrar el viacrucis per l’interior del temple. A continuació, tindrà lloc la pro-cessó pels carrers de la Part Alta. n

Ramon Sentís, a la carnisseria Casa Sentís

Tema central

Magí Sentís, a la carnisseria Carns Carme i Magí

(Continua)


Acte institucional

El vicepresident del Govern i con-seller d’Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, i la consellera de Tre-

ball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, van presidir l’acte de commemoració dels 600 anys de l’arribada del poble gitano a Catalunya, que va tenir lloc el passat 31 de març al Palau de la Generalitat. Sota el lema “600 anys del Poble Gitano a Ca-talunya. Un poble dins un país”, l’acte va

comptar amb diversos representants del poble gitano de tot el territori català.

Durant l’acte, el Govern va presen-tar el programa d’activitats dissenyat en motiu d’aquesta commemoració, que es desenvoluparà al llarg d’en-guany. Entre les diferents accions que es duran a terme destaca l’elaboració d’unitats didàctiques sobre la temà-tica o accions formatives de llengua

romaní pels centres educatius. També s’inaugurarà la col·lecció especialitza-da sobre la història i la cultura gitana a la Biblioteca Nord de Sabadell i es pre-sentarà un audiovisual sobre referents positius gitanos i la seva contribució a la societat gitana i no gitana de Cata-lunya, entre d’altres. n

El Govern commemora els 600 anys de l’arribada del poble gitano a CatalunyaEl vicepresident de la Generalitat i la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, presideixen l’acte inaugural d’aquesta l’efemèride

Commemoració al Palau de la Generalitat


Entrevista

Per què decideixen crear l’Associació?La varem crear amb l’objectiu d’aju-

dar al nostre poble en tot el que fos possible. Actualment l’Associació té en marxa diversos projectes, com per exemple, el repartiment d’aliments, provinents del Banc dels Aliments, per a les famílies més necessitades. També fem de mitjancers de persones amb problemes d’habitatge o realitzem classes d’informàtica a la nostra seu.

Com era el barri quan hi va arribar? El 80% de les persones que viuen al

barri hi són des que es van construir els pisos de Mas Pellicer. Però fa 30 anys hi havia algunes persones conflictives i es vivia molt malament.

Què van fer per millorar el barri?En aquella època al barri es ve-

nia molta droga i la policia no podia acabar amb aquest conflicte. Llavors,

els gitanos de la zona varem decidir ajuntar-nos i amb la nostra unió va-rem aconseguir que certes persones marxessin d’aquí i, a poc a poc, aquest problema s’ha anat regulant, fins a dia d’avui, que els veïns poden viure en convivència.

Vostè és un referent per la seva tasca com a mitjancer. Com definiria la seva figura?

La meva figura és molt difícil d’en-tendre per a algú que no és gitano. En canvi, el gitano l’entén ràpid. Sóc una figura respectada pel nostre poble. Un respecte que es guanya amb la feina del dia a dia, amb el treball continu. Sóc un referent a la comunitat gitana perquè sempre m’ha agradat ajudar a la gent, tant als gitanos com als que no ho són.

Imaginem que el més important és el diàleg.

Exacte. Des de l’Associació donem suport i assessorament a tothom. A vegades em criden de barris d’altres ciutats, com Campclar, a Tarragona, on m’han demanat resoldre algun conflic-te. Però la convivència també s’aconse-gueix resolent els petits problemes dia-ris. Per exemple, una vegada, uns nens que jugaven a pilota li van xafar un vidre a un veí que en aquell moment estava a l’atur. Llavors, vaig decidir pagar-li la reparació a aquest senyor i vaig fer que els nens em donessin un euro cada dia fins que van pagar el to-tal de la factura. Són petits actes amb què s’aconsegueix mantenir la convi-vència al barri.

Des de l’Associació han treballat, so-bretot, per eradicar la droga al barri. En quins projectes treballen ara?

Els nostres esforços a dia d’avui es centren en acabar amb l’absentisme

ANTONIO GABARRIPresident de l’Associació Gitana Catalana Sant Josep Obrer de Reus

Antonio Gabarri als edifcis de Mas Pellicer

“El que més m’agrada de la meva feina és resoldre problemes, ho porto a la sang”

Reconegut i respectat per la seva feina com a mitjancer de conflictes, Antonio Gabarri Giménez, també conegut com l’oncle Antonio, va néixer a Manresa l’any 1950. Als anys 70 va arribar a Reus i 10 anys després, es va tras-lladar al barri Sant Josep Obrer. El 2007 va crear, juntament amb el seu cosí, l’Associació Gitana Catalana Sant Josep Obrer, de la qual n’és el president. Entre els diferents projectes que desenvolupa des de l’entitat, aquest mes de març ha engegat una iniciativa per finançar el carnet de conduir a joves amb dificultats econòmiques


Entrevista

escolar. Volem escolaritzar als nens sense que perdin les seves arrels. Per aconseguir-ho, ens hem unit les enti-tats Tu Refugio, l’Associació de Veïns Primer de Maig i nosaltres, i hem cre-at sis nous equips de futbol sala, que apleguen a 70 nens d’entre sis i catorze anys del barri. Aquest projecte ha estat possible gràcies a que ara fa uns mesos, l’Ajuntament de Reus va construir una pista poliesportiva al barri, perquè els més joves tinguessin un espai per prac-ticar l’esport. El nostre objectiu amb tot això és treure als nens del carrer.

Com afecta l’absentisme escolar a la comunitat gitana?

Aquest és un dels grans problemes que tenim i que també afecta a les ne-nes. Moltes no volen estudiar i es que-den a casa. És per això que també vo-lem treballar amb les nenes en aquesta línia, a través de l’esport. La nostra idea és crear un equip de bàsquet fe-mení. Però també treballem en altres projectes, i ja ho tenim tot preparat per engegar un taller de disseny per a noies, que impartirà una dissenyadora professional.

I aquest mes de març han engegat un projecte per ajudar a joves a treure’s el carnet de conduir.

A principis de mes es va engegar aquest projecte dirigit a joves, tant gitanos com no gitanos. Gràcies a un acord entre l’Associació i l’autoescola Rally de Reus, els alumnes s’estalvien la matrícula i per només 5 se’ls hi dóna un llibre i un CD perquè puguin estu-

diar la teoria des de casa. A més, dos cops per setmana tenen el suport d’un professor. De moment, ja s’estan bene-ficiant del projecte 25 joves.

Després de tants anys treballant pel barri, quin és el canvi més important que s’ha fet?

El barri ha fet un gran canvi. Hi ha convivència i benestar. Només cal veu-re com ha canviat el nostre entorn, amb els nous equipaments que s’hi han construït al voltant. Tot plegat ha

estat gràcies a la tasca de les entitats i de l’Ajuntament, que finalment, s’ha abocat per millorar el barri, que és el que necessitàvem.

Què és el que més li agrada de la seva feina?

Resoldre problemes, ho porto a la sang això. El que més em satisfà és quan intentes ajudar a algú i surt bé. És un orgull. n

Antonio Gabarri a la seu de l’Associació

Antonio Gabarri amb un veí del barri


Religió

ESTIGMATITZATS?Diu la dita popular: “Por un per-

ro que maté, me llaman ma-taperros”. Deu ser la condició

humana que necessita qualificar les situacions i les persones. Els catalans? Garrepes!, Els bolivians? Desorga-nitzats! Els nòrdics? Ulls rossos! Els alemanys? Bevedors de cervesa! Els camioners? Un amor en cada port! I els gitanos? També hi ha qui els de-fineix amb una frase que no sempre és positiva. Estigmatitzar a una perso-na tot qualificant-la negativament fa que sigui difícil canviar la seva imatge. Si tires enlaire un grapat de sorra i el vent se l’emporta, és impossible recu-perar-la. Igual passa amb els judicis fets públicament, sobretot quan l’in-teressat no hi és i no es pot defensar.

Ens és fàcil posar un renom; tant, que sembla que si no en té li falta

“alguna cosa”. Si bé forma part de la mentalitat gitana posar un segon nom (renom) a una persona, entendrem que també el gitano entén que ell ma-teix sigui estigmatitzat. Però a veure: creieu que amb una frase pot quedar definida una persona? Menys encara un poble o una cultura. L’essencial no es pot dir amb una paraula. Jesucrist mateix quan vol dir què és el Regne ho ha de fer de moltes maneres i amb diverses paràboles. Entenem dons que la realitat de cada u és complexa i un qualificatiu sempre és pobre.

La proposta és que el poble gita-no ha de fer mèrits per ser reconegut en positiu: astut, hàbil en comprar i vendre, protector de la família; re-ligiós fins a les entranyes; disposat a no dependre dels altres i amb coratge per construir un futur amb una cultu-

ra que el faci capaç de distingir quan és utilitzat o quan és capaç de decidir per ell sol.

Els estigmes són un condicionant que si mirem la carta als Romans 10,12 ss els hem de superar, doncs ens anuncia que en Crist no hi ha ni jueu, ni grec, ni esclau, ni lliure: tots som iguals davant del Senyor. Conviccions: tots som iguals en dignitat. Si hem de ser qualificats o estigmatitzats que si-gui en positiu, comencem cada u. As-sumir una herència incòmode vol dir també fer nostres els mals dels altres. Toca atrevir-se a fer més bé dels que tenim obligació. Serà una bona herèn-cia i serem reconeguts, potser després d’unes generacions d’una nova mane-ra, segons sembrem. n

PERE DALMAU, ARAJAI


Entrevista

L’ONCLE ÀNGEL, DE MANRESA

Publiquem a continuació les notes redactades per Carme Garriga i Salvador Carrasco, després d’una entrevista mantinguda, a Manresa, amb l’Oncle Àngel (Àngel Cortés Hernández) el 21 de juliol de l’any 2011. La Carme va morir el 25 d’octubre del 2014, després d’una malaltia que li va impedir tornar a Manresa per a mantenir una segona conversa i tancar el que ella volia que fos una entrevista amb la profunditat que mereixia la per-sona entrevistada.

Fa temps que volíem entrevistar a l’Oncle Àngel, de Manresa: un gi-tano català molt respectat entre

els seus i per la comunitat manresana. Arribem a Manresa, en un dia esplèn-did de juliol, acompanyats de l’amic Joan García, net del “tio Peret” d’Hos-tafrancs (Barcelona). El seu avi va ser un mestre admirat per la Carme i per les persones que, en els llunyans anys 1960-1970, havíem col·laborat amb ell en el Secretariat Gitano, de Barcelona, quina Junta presidia amb tanta autori-tat i dignitat.

No va ser precís estendre’ns en llar-gues explicacions, ben aviat, amb gran cordialitat, comença a parlar-nos de la seva família i de les seves activitats.

Salvador: Entre els cognoms de gita-nos catalans residents a Manresa, el 1739, ja figuraven els Cortés. Igual-ment consta que el 1746 hi havia una

altra família a la vila amb el cognom Batista. Son cognoms de la vostra fa-mília, veritat?Carme: Ens parla una mica dels seus avantpassats?, fa molt que viuen a Ca-talunya? com es guanyaven la vida?

Oncle: Fa més de dos-cents anys, els vells Jaume i Tomassa venien en carro a Manresa. El pare de l’avi (el vell “Tit”) vivia a Monistrol. L’avia tenia sis o set germans al Berguedà. El gran trafica-va bestiar i els altres eren esquiladors. La mare venia de Lleida. La família ha-via arribat a anar a Navarra i Astúries tractant bestiar. Havien arribat a tenir com a soci en el negoci un alcalde de Manresa.

Ens hem citat en un bar a prop de Manresa. L’Oncle ha passat tot el matí domant cavalls i no ens ha pogut aten-dre abans. Li hauria agradat, ens diu, mostrar-nos els estables i els cavalls.

Carme: Oncle , com era el “vell Tit”?Oncle: El iaio, era una persona molt

apreciada i respectada en el poble. Era un home de veritat, bondadós i generós, com el que més, amb paios i gitanos. La família parlava en català. A la família es compten moltes històri-es, d’anys enrere, relacionades amb la venta de cavalls. Després de la guerra varen tenir una carnisseria de cavall. Els nostres mai han tingut cap pro-blema amb la resta de la població de Manresa.

Carme: A Manresa, però, hi havia més gitanos.Salvador: Sabem per algun Informe dels Serveis Socials de la Ciutat, que l’any 1987 hi vivien uns 250 gitanos i que uns 50 eren “catalans”. Entre els “castellans” hi havia famílies amb els cognoms d’Ortiz, Garreta, Amaya... Els primers vivien a “Cal Ninus”, en molt

L’oncle Àngel

(Passa a la pàg. següent)


Història

deficients condicions i en construcci-ons començades a enderrocar l’any 2008.

Oncle: Si. Van venir fa uns quaranta anys i eren de llengua castellana. No de llengua catalana, com nosaltres. Nosaltres érem aquí des de fa moltís-sim temps.

La conversa segueix una bona esto-na més. Ens relata històries i anècdotes de la Capella de Sant Marc, en la qual celebraven els batejos; ens parla sobre la venda de llençols de cotó que feien alguns gitanos, arribats a Manresa fa molts anys: portaven el genero en una “tartaneta” i en un carro portaven les seves coses.

Carme: Oncle, on viu avui la resta de la família?

Oncle: Viuen a Vilanova, Manresa, Vilafranca, Tortosa, Berga... Això si,

teníem tractes i fèiem negocis a Barce-lona: anàvem a l’escorxador (al “Minu-to” i a l’Arús”) a comprar cavalls.

Les confidències arriben a fets i circum-stàncies que pertanyen a la història i la intimitat de la família, que hem de res-pectar i guardar, tot agraint la confi-ança i els temps que ens està dedicant.

Carme: Si li sembla bé, tornem als avantpassats. Ens pot comptar alguna cosa més de la família?

Oncle: La família de la iaia Nati (Na-tivitat Pubill) procedia de Tarragona. Tenia un germà militar¸ condecorat amb la “Laureada de San Fernando” per haver salvat la vida d’un militar. Eren els “Pinis” i van emparentar amb els “Tits”, pel matrimoni entre Teresina Hernández Pubill i Jesús Cortés Batista.

Com veieu cognoms gitanos-cata-

lans de sempre. Els nostres avantpassats eren i es sentien “gitanos catalans”... Nosaltres com ells tenim “el cor ver-mell i groc¡”. La seva generositat va ser reconeguda, en una placa col·locada al tercer pis de l’Hospital de Sant Joan de Déu, pels donatius i aportacions fetes per a la seva construcció. Havien donat cinc duros de l’època cada mes, durant una bona temporada.

Carme: Efectivament, Oncle, és un in-dicador de moltes més coses.Queda pendent una nova visita a Man-resa per “arrodonir”, diu la Carme, aquesta entrevista tan cordial i per fer una visita als cavalls que cria i doma la família, mantenint una tradició famili-ar ja més que secular. n

Manresa-Barcelona.Setembre 2011

Cuando nací ya hace milenios aunque sea reciente mi carnétodo era mucho más hermoso pero aquello durólo que el relámpago o tal vez menos.DESPUES VINO EL DESTIERROhéjira desde siemprepor todos los caminos proscritoapátridade todas las coronasacosado por la jauriavejadofustigadopor decretoscincelados a punta de desprecio

Poemas (Antologia)Asociación Enseñantes con Gitanos, Sevilla, 2008

El 2 de gener de 1425, Alfons V d’Aragó signava a Saragossa un guiatge o carta de pas a favor d’un tal Joan d’Egipte Menor. En ell s’autoritzava per tres mesos a aquell “esti-mat i devot” personatge i als seus a transitar pels territoris de la Corona. És el document més antic que ens acredita la presencia dels gitanos a la Corona d’Aragó. Poc després, el mateix any s’atorgava una altra igual llicència al “Comte Tomàs, d’Egipte Menor”. De fet havien demanat salconduits per anar de peregrinació a Santiago, Roma i altres santuaris de la cristiandat. El permís els seria concedit temporalment. Els documents no feien més que exhortar les autoritats a acollir aquests grups de gitanos, d’entre vuitanta a cien persones i facilitar els seus pelegrinatges, donant-lis així el

tractament i l’atenció que tradicionalment es concedia als pelegrins a Santiago de Compostela, com ja s’indicava al Co-dex Calixtinus , autentica guia dels peregrins a Santiago de l’Edat Mitjana.

La historiadora Amada López de Meneses publicaria a la revista Pomezia, durant els anys 1967–1970, una sèrie d’arti-cles amb algunes d’aquestes cartes de pas (*).

Durant el segle XV d’altres grups de gitanos també ob-tindrien salconduits com aquests, que marquen una primera etapa, una fase de tolerància i bona acollida dels gitanos als regnes hispànics i a la Corona d’Aragó en particular. Així se’ls autoritzava viatjar per Aragó i Castelló, el 1460; entra-ven a Jaen el 22 de novembre de 1470; a València el 1471. El 4 de febrer de 1474 el “magnífic Joan, Comte d’Egipte Menor” obtenia un salconduit a Barcelona i l’any següent ho aconseguia “Paulo, duc del Petit Egipte”.

Tanmateix, el dia 2 de setembre de 1484 sortia del Muni-cipi de Castelló la primera mesura coneguda contra els bo-hemians, ordenant “ que de continent se’n vagen”, si fos precís a la força. Començava a finals del XV una altra i llarga etapa d’expulsions i persecució. n

SALVADOR CARRASCO CALVOJOSÉ HEREDIA MAYA

(*) Es poden consultar a POMEZIA , números 18, 29, 31, 48, 56 i 77. La revista era una publicació del Secretariat Gitano de Barcelona i es publica des del 1966.

Orígens i primera presència de gitanos als regnes hispànics


Reportatge

Però l’ofec econòmic dels paradis-tes es veu agreujat quan han de pagar els impostos. Una de les

demandes històriques dels marxants és la unificació de les taxes municipals de la venda ambulant, un objectiu pel qual l’associació UVA Mercats-Catalans treballa des de fa 5 anys. Des de l’enti-tat ens expliquen que han aconseguit rebaixar i unificar les taxes de tres mer-cats de marxants de Barcelona, concre-tament, el de Sant Esteve Sesrovires, el de Canyelles i el de Viladecavalls. En aquests mercats han pogut baixar les taxes a 3 per metre lineal de façana,

gràcies al diàleg amb l’administració, asseguren.

Tal com expliquen els paradistes, en mercats amb taxes elevades, tenir una

parada 4 dies a la setmana pot ascen-dir a uns 350 euros al mes, és a dir, uns

87,5 al dia. A aquesta despesa els pa-radistes hi han d’afegir la quota d’au-tònom, d’uns 300 mensuals, una asse-gurança de responsabilitat civil, de 90 euros l’any i el preu del manteniment dels vehicles o la contractació de treba-lladors, si és que se’n tenen. Unes des-peses que, juntament amb la baixada de les vendes, han posat als paradistes en una situació econòmica complicada. La Nuri Piguero, paradista d’una boti-ga de roba als marxants de Tarragona des de fa més de 30 anys, assegura que en els darrers anys, la situació ha em-pitjorat molt. “Jo era de les botigues

Enric Daza, al Mercat de Marxants de Tarragona

ELS MARXANTS DE CATALUNYA, AMB L’AIGUA AL COLL

Les vendes als mercats ambulants han caigut un 60% respecte als anys anteriors a la crisi. Així ho apunten des de UVA Mercats-Catalans que asseguren, els motius d’aquesta dràstica caiguda de les vendes són diversos. D’una banda, l’augment de la competència, especialment la de les grans superfícies que, gràcies a la fabricació a gran escala, poden vendre a preus molt més assequibles. L’altre factor és la pèrdua de poder adquisitiu dels ciutadans, que s’han vist obligats a reduir les seves compres.

Els paradistes de la venda ambulant demanen la unificació de les taxes municipals

“Jo era de les botigues que més venia al mercat

i ara he tingut una baixada molt forta”


Reportage

que més venia al mercat i ara he tingut una baixada molt forta”, assegura.

El descens de les vendes dels darrers anys ha fet que alguns paradistes ha-gin hagut de replantejar el seu negoci i oferir un producte diferent del que havien venut tradicionalment. Així, al-gunes parades que habitualment des-tacaven per oferir un producte especi-alitzat, finalment han optat per vendre roba de segon ús. Així ho explica el president de l’Associació de Marxants de Tarragona, Enric Daza: “No estic en contra que es vengui roba usada, però sí que totes les parades venguin un sol producte, això fa que hi hagi menys oferta al Mercat”, explica Daza.

Però a la problemàtica de les taxes s’hi sumen d’altres, com l’arribada, l’any 2006, de la directiva europea Bol-kestein que, entre d’altres, limitava en un any les llicències per parar als mer-cats. Per tal de defensar els interessos dels paradistes davant aquesta nova directa, la Generalitat ha aprovat un decret legislatiu que regula la venda no sedentària en els mercats de mar-xants. Segons UVA Mercats-Catalans, un dels articles més importants que contempla el decret és el que estableix la durada de les llicències de venda am-bulant en 15 anys, renovable a 15 més. Una mesura que permet als paradistes amortitzar les inversions i facilita que

les parades es continuïn traspassant de pares a fills.

Unir esforços

Malgrat la baixada de les vendes el nombre de paradistes es manté. De fet, amb la crisi econòmica la demanda de llicències per parar als mercats ha aug-mentat a Catalunya. A Tarragona, prop d’un centenar de comerciants posen la seva parada, cada dimarts i dijous, a la Rambla Nova. Precisament, aquest mes d’abril es compliran 9 anys des que els marxants es van traslladar a la Rambla,

a causa de les obres que s’estan realit-zant al Mercat Central. Tot i que estan satisfets amb la ubicació actual, els marxants esperen poder tornar al seu anterior espai, als voltants del Mercat Central, tant pel lligam històric dels marxants amb l’emplaçament, com per la seva posició estratègica. “Els meus pares van començar a vendre a la pla-ça Corsini l’any 1952, a més, és una

ubicació privilegiada dins de la ciutat i creiem que el comerç tradicional es pot aprofitar de la capacitat de convo-catòria dels marxants. Antigament, bo-tiguers i marxants érem enemics, però avui volem fer pinya. Tot el comerç (Mercat, marxants i botiguers) ha de fer un gran equip i ajuntar-se per ser atractius”, assegura Daza.

Amb una tradició familiar de para-distes que es remunta 60 anys enrere, en una altra parada del mercat ens tro-bem a l’Antoni Giménez. Tot i que la pèrdua de la clientela més jove a causa de la crisi econòmica i dels nous hàbits de consum l’ha obligat a adaptar els seus productes, sempre ha estat espe-cialista en tèxtil. L’Antoni reivindica la professionalitat dels treballadors del comerç al carrer que assegura, va més enllà de tenir un bon producte. “Hi ha gent que valora el tracte personal que oferim. Sovint fem de psicòlegs amb els nostres clients, tot i que no sempre els coneixem. Sempre s’ha fet, els mar-xants ho portem a la sang, és el tracte de servei”.

Cap a la modernització

Però lluitar conjuntament amb Mer-cat i botiguers per guanyar clientela o reduir la taxa de la venda ambulant per alleugerir econòmicament els pa-

Antoni Giménez, al mercat de Marxants de Tarragona

“Tot el comerç (Mercat, marxants i botiguers) ha

de fer un gran equip”


Reportatge

radistes, no són els únics aspectes amb què treballen els marxants. Amb l’ob-jectiu de modernitzar el sector i donar comoditat als clients, des de fa uns anys, alguns mercats donen la possibi-litat als usuaris de pagar amb targeta, també el Mercat de Marxants de Tar-ragona. En aquest sentit, Daza explica que volen donar una imatge actual

del mercat i que la gent digui: “anem als marxants, que està de moda”, com passava abans, lamenta. És per això que un dels reptes que es marquen és el de generar una bona imatge de la venda ambulant. “Hi ha molta gent que no ve perquè creu que al mercat es roben carteres, i això no és veritat”, assegura Daza. En aquest sentit, Daza

remarca el pes històric dels marxants i recorda que “el mercat sempre ha fet un gran servei a la ciutadania, “espe-cialment als anys 80, un temps en què l’oferta comercial era molt pobre. Lla-vors nosaltres hi vam ser, i volem conti-nuar sent-hi”. n

Nuri Piguero, al mercat de Marxants de Tarragona

Enric Daza, al mercat de Marxants de Tarragona


La jove realitzadora portuguesa Le-onor Teles va ser guardonada amb

el premi a millor curtmetratge en l’úl-tima edició de la Berlinale. “La balada de un batracio” és la seva segona obra, la primera després d’acabar els estudis

cinematogràfics, i va causar molt bo-nes sensacions a Berlín. El curt gira al voltant de les figures de gripaus verds que algunes botigues encara tenen als aparadors de la ciutat de Lisboa i que sembla que no tenen tan sols un motiu

decoratiu. Teles té 23 anys, és filla de pare gitano i mare paia i, segons sem-bla, té un llarg camí per recórrer com a realitzadora cinematogràfica. n

Cultura

Et recomanem:

Leonor Teles guanya l’Os d’Or al millor curtmetratge a la Berlinale 2016

Des de Gitanos.cat creiem en la formació de les persones com a eina essencial per a l’evolució. Què millor que donar suport als nous formadors per a fer-ho possible! És per això que tirem en-davant dues beques per a estudiar Educació Infantil o Primària a la Universitat Rovira i Virgili el curs 2016-2017. Ets gitana o gitano i t’agradaria ser mestre/a? Posa’t en contacte amb nosaltres a [email protected]. No t’ho pensis més! n

Gitanos.cat t’ajuda a accedir a la universitat

El 1990 el pare de la rumba catalana, Peret, feia 8 anys que es trobava

lluny dels escenaris, centrat a exercir de predicador de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, semblava que tenia clar que no volia tornar-se a dedicar a la música. Va ser llavors quan el seu afi-llat, Peret Reyes, el va anar a trobar perquè els produís el seu pròxim LP. D’entrada Peret s’hi va negar però fi-nalment es va animar a fer-ho com un favor excepcional.

La maquinaria s’havia tornat a po-

sar en marxa, ni que fos com a produc-tor, i el seu entorn (discogràfica, amics i familiars) va tornar a demanar-li el retorn. Finalment arribaria un nou disc, del que enguany es compleixen 25 anys, No se que aguantar (PDI , 1991). El disc era una declaració d’in-tencions i encetava la segona etapa musical de l’artista, l’etapa de madu-resa. A partir d’aquest disc Peret ja no tornaria a parar fins que ens va deixar fa quasi dos anys. La seva rumba no morirà mai! n


El passat novembre l’irlandès Ty-son Luke Fury es va proclamar nou

campió de pesos pesants en derrotar a Wladimir-Klitschko. Tyson és un gi-tano irlandès que mesura 2,06 metres i pesa 117 kilos, tot i que quan va néixer, de forma prematura, no arri-bava a mig quilo! Ara Tyson Fury ha arravatat els quatre títols mundials a Klitschko i s’ha convertit en el nou rei del boxeig. n

Cultura

Tyson Fury, nou campió de pesos pesants

Agenda: 8 d’abril

L’any 1971 es va escollir el 8 d’abril per commemorar a ni-

vell internacional el dia del poble gitano. Com cada any al 8 d’abril Catalunya s’omplirà d’activitats en un reconeixement a la histò-ria, la llengua i la cultura del nos-tre poble. n


Cultura religiosa

Gitanos catwww.gitanos.cat

A partir d’aquest 2016 ens trobaràs també a:

Documents

Revista gitanos.cat / Número 3