Petges manresanes - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Desembre 2015...craïnès, i Ana Kardum, parlant de croat. Ja tenim el calendari per al 2016 Com cada any,

La Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya us desitja bones festes i feliç 2016

La Universidad de Vic - Universidad Central de Cataluña os desea felices fiestas y próspero año 2016

L’Université de Vic - Université Centrale de Catalogne vous souhaite de joyeuses fêtes et une bonne année 2016

Season’s greetings and good wishes for 2016 from the University of Vic - Central University of Catalonia

l 1929, l’escriptor i poeta hongarèsFrigyes Karinthy, a partir d’un relatanomenat Cadenes, va establir lesbases de l’anomenada teoria dels SisGraus de Separació. Un principi verifi-cat més o menys científicament anysdesprés i que afirma que qualsevolpersona del món està connectada a

qualsevol altra a partir d’una cadena de coneguts denomés sis baules. Sis passos. Sis graus. Aquesta teoriaens podria sevir per presentar un tema delmes que busca connexions entre man-resans i manresanes i altres personat-ges cèlebres, tot i que, en aquest cas,la cadena té menys baules. Es tractade familiars o parents amb qui com-parteixen llinatge i vivències de mane-ra més o menys propera. D’algunamanera, acostem les celebritats aManresa o, a l’inrevés, apropem lanostra ciutat a figures amb projecciópública. Un exercici que ens pot servirper descobrir l’altra cara de personesde les quals només tenim referènciaa partir de la seva obra, del que sen’ha dit o es diu als mitjans decomunicació o del que ens n’hanexplicat terceres persones.

Així, descobrirem les arrels a lanostra ciutat de Maria Assump cióBalaguer Golobart, vídua de PacoRabal, una de les icones de lacinematografia espanyola que vafer carrera fins a la tercera edat.Potser molts no saben quel’Asun ción, també actriu, acabade fer noranta anys, va néixer aManresa i, malgrat la seva edat

avançada, encara treballa en papers secundaris enproductes audiovisuals i continua pujant als escenaristeatrals. Aquesta és només una de les figures al vol-tant de les quals s’expliquen anècdotes que tenen elmunicipi on vivim o alguns dels nostres conciutadanscom a escenari o fil conductor d’un retrat costumista iproper de personalitats públiques que, encara quenomés sigui per simple curiositat, ens vindrà de gustsaber o conèixer. Cerquem, doncs, les petges manre-sanes d’alguns famosos.

3

Petges manresanesedito

rial

E

EL POU · DESEMBRE 2015

4 EL POU · DESEMBRE 2015

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Laura Coletas, Jordi Estrada, XaviLópez, Josep M. Oliva, Anna Pujol, FerranSardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Jana FontdevilaPortada: Francesc Rubí (a la fotografia, PereRuyra a la Farmàcia Ferrer).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí Col·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Llorenç Capdevila, Ignasi Cebrian,Cercle Artístic de Manresa, Ferran Climent, PepCorral, Anna Crespo, Laura Estrada, CèliaFíguls, Manel Fontdevila, Ramon Fontdevila,Joan M. Gabarró, El Galliner, Jaume Gubianas,Dani Hernández, Robert Martí, Josep M. Mata,Eduard Merly, Anna Navarro, Maria Picassó,Alba Piqué, Guillem Puig, Laia Puig, Quadernsde Taller, David Torras, Laura Vidal, Mireia Vila,Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pouLes llengües parlades a Manresa, a debat al CasinoEl dia 4 de novembre, l’associació editora de la revista ElPou de la gallina va organitzar una nova taula rodona delcicle Temes del Pou, a la Sala d’Actes del Centre Culturaldel Casino, amb motiu de la presentació de la publicaciódel mes, que va comptar amb la presència de NúriaBrugarolas, directora del Centre de NormalitzacióLingüística Montserrat; Teresa Torra, professora dels cur-sos de català per a adults del CNL Montserrat; Evi Sa’adam,parlant de javanès i bahasa; Nana Yadom Adarkwah, par-lant de twi; Mariana Kostiak i Svitlana Brayila, parlants d’u-craïnès, i Ana Kardum, parlant de croat.

Ja tenim el calendari per al 2016Com cada any, amb aquesta revista de desembre troba-reu encartat el Calendari del Pou per a l’any vinent, disse-nyat per Blau Estudi d’Art, amb il·lustracions de ManelRodríguez, Maria Picassó, Maria Assumpció Piquer i LauraEstrada. Els lectors i subscriptors que en vulguin mésexemplars poden adreçar-se a la redacció de la revista.

5EL POU · DESEMBRE 2015

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes de ZuricFerran Llamas 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:Els parents manresans ens acosten a personatges il·lustresJordi Estrada 10

EmprenedorsEstany LorienteAnna Pujol 19

Natura urbanaIgnasi Cebrian 20

IndretsEl Mig Món de SúriaF. Climent / J.M. Mata-Perelló 21

Vins del BagesSumoll-14 SolergibertPilar Garcia 22

Del tros al platSant Tirs: Neules ArtesanesAlba Piqué / Laia Puig 23

L’EntrevistaRosa Toran BelverJordi Sardans 24

Patrimoni ciutadàEsglésia de Crist ReiLluís Virós / Francesc Rubí 29

Fila culturalLlegir Pedrolo, avuiJordi Estrada 30

PropostesArt, cinema, música i teatre 32

Espai d’artRosa Barbé 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social Mireia Vila 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 315 - Desembre 2015

l’opinió del lector

Meandre s’oposa al complex de l’Agulla

Just quan, fa només quinze dies, cele-bràvem al Bages l’ampliació del parc del’Agulla amb l’adequació com a parcagrari de les 19 hectàrees del turó deGuix, la desaparició del pàrquing decaravanes i l’arranjament dels caminsdel Grau i del ramal de la Sèquia deViladordis, llegim astorats a Regió7 quel’Ajuntament de Sant Fruitós de Bagestramita la proposta d’un grup inversorbarceloní de construir un hotel de tresplantes, un supermercat, dos restau-rants i, no s’ho perdin, una gasolinera iàrea de descans per a camions, just al’entrada del parc. A aquesta, per nosal-tres, ignomínia, se li vol posar el nomde Portal de l’Agulla.

Meandre s’oposa frontalment a laincomprensible proposta amb elssegüents arguments:

1. Es vol construir en sòl no urbanitzable.

2. El projecte d’ordenació del Consorcide l’Agulla, que en té la potestat, no hopreveu i va en direcció contrària alsobjectius pactats des de 2007.

3. El Pla territorial de les comarquescentrals i el Pla director del Pla deBages qualifiquen els terrenys com asòl protegit pel fet que es troben albell mig de la connexió de les dueshortes, punt clau de l’Anella Verda.

4. Ja als anys 90, la direcció generald’Urbanisme va aturar l’inici de la cons-trucció d’un hotel sense llicència, fetque va desencadenar un movimentciutadà per a la protecció definitiva delparc. Aquest indret és, des de llavors,un punt simbòlic pel que fa a la pro-tecció del paisatge.

Meandre no pot entendre, si no és en elterreny de l’especulació o de mercadeigdel paisatge, que un ajuntament adme-ti a tràmit un projecte, Portal de l’Agulla,que tindria un impacte tan negatiu al’entorn del parc, una de les icones pai-

satgístiques de Manresa, Sant Fruitós iSantpedor, consolidat des de fa anys,com a entorn per a gaudi i promoció dela salut de milers de ciutadans i puntd’interès turístic singular.

No es pot entendre tampoc quel’Ajuntament de Sant Fruitós puguiveure algun aspecte positiu en el fetde transformar els terrenys a l’entradade l’Agulla en un portal o àrea de des-cans del tipus que ens trobem a lesautovies i autopistes: espais irrelle-vants i buits d’essència i particularitat.

Meandre espera que la proposta nopassi ni els primers tràmitsd’Urbanisme, pel fet que no és possiblejustificar l’existència de cap interèspúblic d’un projecte que implica unadesfeta paisatgística en un territori tanimportant per a la ciutadania, tan con-solidat com a espai lliure i tan sensiblecom és el parc de l’Agulla i el seuentorn. Ben al contrari, el desenvolupa-ment d’una proposta com la presenta-da només dóna resposta a l’interès eco-nòmic particular d’un grup inversor quemostra, un cop més, la visió curta demires de les polítiques locals recents.

Meandre demana i espera que elConsorci de l’Agulla, participat pelsajuntaments de Manresa i Sant Fruitósde Bages, descartin aquest projecte.

Així mateix, demana que, definitiva-ment, des del Consorci es duguin aterme les mesures urbanístiquesnecessàries per definir una propostad’ordenació global i integradora delParc i el seu àmbit d’influència, queblindi definitivament l’aparició de pro-postes com la presentada.

Meandre

PODEU ENVIAR-NOS LES VOSTRES OPINIONS,

amb una extensió màxima de 300paraules, a l’adreça electrònica:

[email protected] bé a la redacció de la revista:

carrer de Sobrerroca, 26, 1r.08241 Manresa (Bages).


de mes a mesAlba Comas assumeix la presidència del Cercle1 de novembre. Alba Comas relleva Eudard de Pobesen la presidència del Cercle Artístic de Manresa, ambuna nova junta formada per Dolors Mas, Xus Royo,Neus Casasayas, Rosa Berbé i Joan Carrió.

Mig miler de persones al carrer del Balç

1 de novembre. L’espectacle Pànic al Balç, la revoluciódels penitents atrau 457 espectadors entre els dies 31 i 1de novembre.

La Politècnica celebra l’acte de graduació

5 de novembre. L’Escola Politècnica Superiord’Enginyeria celebra l’acte de graduació de 176 estu-diants de graus i màsters del curs 2014-2015, a la sala dela Fundació Althaia, en presència del rector de la UPC,Enric Fosas, i del nou secretari d’Universitats, Lluís Jofre.

Salelles recupera el retaule6 de novembre. L’alcalde de Manresa, Valentí Junyent,l’alcalde de Sant Salvador de Guardiola, Albert Miralda,el rector de la parròquia de Sant Sadurní de Salelles,Manuel López Ceballos, i la vicepresidenta del’Associació Cultural Pro Retaule de Salelles, RosaFargas, signen el conveni que tanca definitivament elcontenciós a l’entorn del retaule del Roser, exposat alMuseu Comarcal.

Raimon torna al Kursaal7 de novembre. Raimon torna a la sala gran delKursaal, amb un recital que repassa els cinquanta anysde trajectòria i que inclou des de cançons de mésrecent composició fins a les més conegudes, a més depoemes d’Ausiàs March, Roís de Coerella, Jaume Roig,d’altres autors dels segles XV i XVI i de Salvador Espriu,musicats pel cantant.

Les cuineres es troben a Manresa

13 de novembre. Les associacions de cuineres deCatalunya celebren a Manresa la seva primera trobada.Hi assisteixen una seixantena de cuineres de l’Asso -

ciació de Cuineres de Sils (la Selva), les cuineres deSOLC (Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre),l’Associació de Cuineres de Sitges i l’Associació deCuineres del Bages.

La fira Nuvis es consolida15 de novembre. La Fira de Nuvis de la CatalunyaCentral tanca amb un balanç positiu, tant pel que fa avisitants, com pel volum de negoci que genera. Durantdos dies, parelles arribades de diferents comarquescatalanes coneixen l’oferta actual per organitzar unafesta amb garanties i creativitat.

Premien el llegat Flors Sirera20 de novembre. Creu Roja a Manresa lliura el quartpremi Santi Vidal a l’auditori de la Plana de l’Om a lafamília de Flors Sirera, en reconeixement a la tasca soli-dària que han continuat portant a terme donant aconèixer el drama humà del conflicte dels Grans Llacs.

Manel Camp estrena ‘Art’20 de novembre. Com a preàmbul de la commemora-ció del setè centenari de la mort de Ramon Llull, a lasala gran del Kursaal s’estrena l’espectacle Art, en quètres artistes amb recursos tan diferents com el circ, lamúsica i la paraula, Manolo Alcántara, Manel Camp iJoan Crosas, s’uneixen per presentar un espectaclemultidisciplinari inspirat en el filòsof.

Èxit de la campanya pels jocs en català14 de novembre. Organitzat pel CAE i el Centrede Normalització Lingüística Montserrat, el tallerde jocs en català, aplega més de 200 persones,entre infants, joves i adults, en el marc de la cam-panya I tu, jugues en català?, que forma part deles activitats de la 5a edició de la Setmana delsDrets dels Infants.

CNL Montserrat


Rigau inaugura l’IES Cal Gavat25 de novembre. La consellera d’Ensenyament visitales instal·lacions del nou edifici de l’IES Cal Gravat,acompanyada per l’alcalde Valentí Junyent, el directorgeneral de Centres Públic Antoni Llobet; el director delsserveis territorials d’Ensenyament, Josep Ramírez; i eldirector de l’institut, Toni Massegú.

Neus Munté visita Ampans27 de novembre. La vicepresidenta i consellera en fun-cions de Benestar Social, Neus Munté, participa en lajornada de portes obertes de la residència Comtals IId’Ampans, que des d’octubre acull una vintena de per-sones amb discapacitat intel·lectual.

La fira de Sant Andreu enceta el Nadal 29 de novembre. L’encesa de l’enllumenat nadalenc ila instal·lació de 150 parades, amb motiu de la fira deSant Andreu, torna a omplir el centre comercial, de laPlana de l’Om fins a la Bonavista.

Rosa Toran rep el Bages de Cultura 27 de novembre. El Saló de Sessions del’Ajuntament acull el lliurament del 33è PremiBages de Cultura a la historiadora Rosa Toran. En eltranscurs de la sessió, Joaquim Aloy glossa la figu-ra de l’homenatjada i es reparteixen també els pre-mis Antoni Esteve a Jordi Sabata, Fundació OrfeóManresà a Jordi Sansa, Pare Ignasi Puig i Simon aMireia Barbé, Premi Regió7 de Comunicació a TànitFernández i Isaac Rodríguez, amb accèssit a RàdioIgualada, Revista Dovella Treball de Recerca per aJoves a Aina Berenguer, i Sibelius-La Casa delsPianos a la Millor Cançó a Eudald Camprubí.

Una de freda...

La carretera C-55Amb la utilització de mitgeres s’ha millorat unamica la seguretat d’una de les carreteres més mortí-feres de tot l’estat, però ara qualsevol circumstànciaanòmala pot produir un col·lapse monumental querepercuteix pràcticament en tota la comarca. El dar-rer sinistre va passar fa uns dies quan una grua vacaure a l’alçada de Sant Vicenç de Castellet, tot pro-vocant un col·lapse monumental, que ha indignatuna vegada més els veïns, partits polítics i fins i totels alcaldes directament afectats. Tothom està cadavegada més fart del caos en què tot sovint es trans-forma la C-55. Per acabar-ho d’adobar, els responsa-bles del Servei Català de Trànsit només van consi-derar que es podien aixecar les barreres del peatgede l’autopista a Castellbell i en direcció a Manresa;decisió totalment insuficient i errònia, que va facili-tar la situació de col·lapse generalitzat no només ala capital del Bages sinó també a d’altres poblacionscom al Pont de Vilomara i Sant Vicenç de Castellet.A més a més de les crítiques del Consell Comarcal ide l’ens Xarxa Viària, ERC del Bages va demanar ladimissió del conseller de Territori Santi Vila per laseva mala gestió.

Cineclub ManresaPer celebrar el seu 60è aniversari els responsablesde l’actual junta directiva que presideix Enric Tierzs’han afegit a l’homenatge que des del 2014 s’estàfent a l’historiador, arxiver i crític cinematogràfic,Miquel Porter i Moix, mitjançant una exposició quees podrà veure a la Biblioteca del Casino des del 4fins al 30 de desembre, sota el títol Deu anys senseMiquel Porter i Moix. La inauguració anirà a càrrec delseu fill, Miquel Porter, que també és historiador i crí-tic cinematogràfic, així com del manresà LluísCalderer, col·laborador habitual a les pàgines deCultura del Pou i pioner en les sessions de CineclubManresa des del començament, quan l’entitat esta-va sota la tutela de les Congregacions Marianes.Calderer, que és un gran amant de l’art cinemato-gràfic i que durant anys va fer les presentacions delfilms projectats a l’entitat, parlarà sobre les relacionsde Porter Moix amb Manresa. Així mateix, l’entitatllança a través de la pàgina web una crida a fer apor-tacions a la seva història, que malauradament estàpendent des que van complir 50 anys.

Jordi Alavedra

...I una de calenta


d’aq

uí i

d’al

là

aig trepitjar Zuric per primera vegada fados anys juntament amb l’Edgar, totsdos estudiants d’enginyeria TIC a la UPCde Manresa. Vam arribar-hi amb l’objec-tiu de sobreviure a sis mesos d’intercan-vi a la Universitat Politècnica Federal deSuïssa, l’ETH de Zuric. Acabat l’intercan-vi se’ns va obrir l’oportunitat de tornar-

hi a fer el màster, i entre l’un i l’altre, ara grans amics,vam decidir llançar-nos a la piscina i mudar-nos-hidurant una bona temporada. Diverses van ser les reac-cions i els comentaris de coneguts, familiars i amics enassabentar-se que me n’anava a viure a Zuric. La majo-ria basats en tòpics i mites suïssos que, sense saber benbé com ni per què, acumulem inconscientment. Doncsbé, m’agradaria explicar la meva veritat sobre algunsd’aquests mites més comuns.

A Suïssa hi fa molt fred. Frases com cómprate mucha ropade abrigo o sobretodo no pases frío es repeteixen cadavegada que ens truquem amb la meva àvia, com si fosal cercle polar. Si bé és cert que la manca de sol al llargdel dia és un canvi substancial respecte de la capital delBages, res a envejar té Manrússia a Zuric pel que fa a lasensació de fred. Potser un meteoròleg podria donarraons científiques, però l’empirisme em demostra queara com ara no he patit tant fred com circulant en motoa les set del matí pel barri de la Balconada. Sí, a Suïssa hifa fred, però no n’hi ha per tant.

Tot és més car. Malgrat que Zuric i Ginebra, les duesgrans ciutats helvètiques, sempre apareguin al ràn-quing de les ciutats més cares del món, hi ha moltescoses que són més barates que a casa: per començar,l’aire fresc i net que es respira arreu és totalment gra-tuït. Un altre de molt important són les fonts que estroben a cada cantonada, d’on surt aigua neta i ambmolt bon gust –s’estalvia molt en ampolles d’aigua. Lallet diuen que és molt més econòmica, potser per l’ex-cés de vaques a les muntanyes, però a mi no m’afectaperquè en sóc intolerant. Bromes a part, és cert quealguns productes d’electrònica com ara càmeres digi-tals o portàtils acostumen a tenir millors preus a Suïssa.També hi ha una gran xarxa de productes de segonamà i encara en bon estat. En general, però, tot té unpreu que ronda el doble del que estem acostumats.

Com sobreviu un estudiant com jo, doncs? Per sort, l’a-juda dels pares mai no m’ha faltat. A més, l’ETH té un sis-tema de beques de solidaritat per a estudiants es- tran gers i també és relativament fàcil trobar alguna peti-ta feina a la universitat, que sol estar molt ben pagada.

Els suïssos són avorrits i estirats. Aquí em permetré enca-bir-los tots al mateix sac, però no oblidem que de totn’hi ha a tot arreu. El tòpic diu que són avorrits, però jocrec que no, que simplement s’ho passen bé de maneradiferent. També és vox populi que costa molt fer amicssuïssos i que sovint fan la sensació d’estirats. Segonssembla, marquen una línia molt definida entre el queconsideren amics i la resta de coneguts. I justament, per-què per als amics ho donarien tot, els costa molt méstemps agafar confiança i considerar-te amic seu. Tambéhi ha qui s’excusa dient que els suïssos més divertits ioberts que pots conèixer són aquells que viatgen i hansortit del país, però no comparteixo totalment aquestpunt de vista. Cert és que les amistats suïsses són escas-ses, però per sort, l’ambient universitari és força multi-cultural. Al capdavall, t’acabes envoltant de grecs, tuni-sians, italians... amb qui t’entens de seguida i compartei-xes un tarannà que t’uneix amb facilitat.

M’agradaria recalcar que hi ha altres mites que no hepogut desmuntar, com el dels paisatges espectaculars ila gran oferta d’activitats a la muntanya (vegeu-ne unpetit tastet a la fotografia de Pilatus, a Lucerna).L’últim, el més conegut de tots i que no podia faltar, ésel de la puntualitat suïssa. Sí, tot i tothom va a l’horaestablerta. Encara no he vist un suís arribar tard, peròpotser és que sóc massa impuntual per descobrir-ho.

VDes de Zuric

Ferran Llamas

Ferran Llamas al centre, a Pilatus (Lucerna).

Ferran Llamas Arróniz fa un màster a l’Escola PolitècnicaFederal de Zuric (Suïssa).

vides separades

Black Fridayuins temps aquells en què el súmmum delconsumisme era el dia del pare, o el dia dela mare, o el dia dels enamorats! Dies, totsells, segons els savis, «inventats pel CorteInglés» i en els quals els pobres alienats esdeixaven enredar pels anuncis de la tele i

compraven un regalet per al pare, la mare o la nòvia.Vistes des de la perspectiva d’ara totes aquelles diadesem semblen entranyables. En el fons, ja fos d’unamanera més sincera o més complimentosa, darrere decada compra hi havia un sentiment, les ganes de decla-rar l’estima a una persona. Ara ja no cal inventar-seexcuses: es decreta el dia que toca consumir com bojosi a comprar s’ha dit. El que sigui. Uns pantalons, unaestufa, un ordinador, un cadell de gos, un viatge o unaflauta de béc. En diuen Black Friday i aquest any s’haimposat amb un bombardeig publicitari brutal.

Divendres 27 de novembre, només a Regió7 vaigcomptar set anuncis amb aquell reclam, tres a totaplana: dues botigues de mobles, una d’informàtica, ungimnàs, un restaurant, un hipermercat i una empresade fibra òptica. I no hi va haver informatiu a la televisióque no promogués aquella diada sota l’aparença dedonar una notícia. Però potser més que el consumis-me desaforat i inconscient, el que em va entristir espe-cialment d’aquell Divendres Negre –sona tan diferentdit en català– va ser l’alegria amb què deixem colonit-zar el nostre idioma i els nostres costums per la cultu-ra anglosaxona. El Black Friday, la Shopping Night i totel reguitzell de paraules i d’expressions angleses quehem incorporat sense cap necessitat al nostre llengu-atge i que tothom repeteix amb una naturalitat queesgarrifa. Els que es comuniquen online i et demanenel mail. El friki que ara té un coach i el paga en cash. Elsque van a un event i s’emporten en un tàper el que hasobrat del càtering abans que ho llencin a un contai-ner. La noia guai que va al gym per lluir body a la disco,tan fashion amb els seus leggins, que t’ensenya el selfieque es va fer amb la family i quan la convides a unacopeta de xampany et recrimina: «vols dir de cava,oi?». Això sí que és heavy. No digueu que no n’hi haper engegar-la a la merda.

QUn nou record de Ramon Barnils

amon Barnils i Folguera va néixer a Sabadellel 1940 i va morir a Reus el 2001, ja fa gairebé15 anys. La seva influència sobre el periodis-me d’investigació, però, ha anat a més al llargd’aquests anys. Periodista compromès amb la

societat que li va tocar viure i amb el país oprimit per ladictadura franquista, sempre va saber estar al costat delseu poble. Com a alumne seu, tot i que mantenia unespredileccions anarquistes al llarg de la seva vida, pucafirmar que sempre va ser un independentista, conven-çut de la força del poble, i poc abans de la seva mort nova deixar cap dubte sobre els seus pensaments més con-vincents i va deixar escrit, com es pot consultar en elswebs actuals, de manera contundent i amb una gran cla-redat i visió històrica que: «Hi ha tres aspectes molt posi-tius de la independència com el millor camí cap a la pau,la prosperitat i les llibertats tant individuals com col·lec-tives. Un, que Espanya ha deixat de ser el principal clientdels productes. Dos, que els ciutadans d’aquesta nacióque és Catalunya, procedents d’altres terres han decidit,en majoria fulminant, quedar-se. I tercer, i fonamental,l’exèrcit espanyol ja no és el que era».

Inicialment, el premi Ramon Barnils de Periodisme d’In -ves tigació l’atorgava el setmanari El Temps i ara se’n facàrrec fonamentalment el diari Ara i d’altres empresesque en són corresponsables. Enguany, el premi impulsatpel grup de periodistes Ramon Barnils s’ha atorgat a l’an-tiga fàbrica Damm i ha recaigut en Sandra Vicente,Gabriel Ubieto i Alba Crespo, pel seu estudi sobre elsgrups ultres de primera, segona i tercera divisió, així comde les categories inferiors on es citen aquests grups enels camps de futbol per imposar les seves conviccions,amb la seguretat que ningú els dirà res –on són elsMossos d’Esquadra?–, de tal manera que darreramenttambé s’hi dóna la presència de sectors antifeixistes, ambel perill que comporta. Insisteixo, els Mossos no s’adonendel perill de col·lectius violents? Tot i així, penso que elpremi és important perquè es dediquen recursos alperiodisme d’investigació de manera que els nous estu-diants encara poden creure en el projecte per dedicar-hitemps i fins i tot interessar-se per tal d’assolir que aquestestudi amb els nanos sigui una pràctica generalitzada enbenefici de tots.

R

Josep M. Oliva Jordi Sardans



Els parents manresansens acosten a personatges il·lustres

ls protagonistes d’a-quest reportatge perta-nyen a àmbits, sensibi-litats i èpoques diver-ses, però tots tenen encomú disposar de fami-liars bagencs, ques’han avingut a com-

partir vivències i anècdotes amb elslectors del Pou.

Per descomptat, haurien pogut sermolts més i tots igualment vàlids. Si noha estat així, no solament no ha estatper una qüestió de falta d’espai, sinóper desconeixement –una recerca d’a-quest tipus implica buscar agulles pelspallers–, perquè els familiars han pre-ferit no parlar-ne o bé la informaciórecollida ha estat excessivamentminsa, com en el cas d’un parent llu-nyà de qui va ser tres vegades ministrei president del govern espanyol,Eduardo Dato, i de la viuda del nét deJaume Bofill i Mates, més conegut coma Guerau de Liost.

Joan Vinyoli, manresà que viu aSantpedor i treballa a Artés, és fill d’uncosí segon del poeta. Vinyoli, però, noha estat l’únic poeta de la família. Hiha un altre Vinyoli més proper i desco-negut: Josep Maria Vinyoli, germà delpare del nostre entrevistat. Segonsexplica el Joan –l’esmentarem pelnom per no confondre’l amb l’autorde Vent d’aram–, «el tiet Josep Mariaera un home intel·ligent i amb unagran sensibilitat literària». Ens explicaque va treballar com a aparellador per

a una empresa belga, amb la qual vaprojectar i dur a terme la construcciódel pont de Castellgalí. I també vacol·laborar, al llarg dels anys 30, enrevistes estrangeres, alemanyes i rus-ses, i va escriure un munt de poemeslírics, d’estil clàssic, que el Joan con-serva entre altres records i papers,inèdits: «Com a carlí que era, se sentiamolt arrelat a la terra. Va morir alcomençament de la guerra civil, assas-sinat per membres del POUM. Noméstenia 24 anys».

En totes les famílies hi ha persones que han destacat en algunàmbit de la vida. Sovint d’una manera anònima, perquè la sevaexistència ha transcorregut en un marc discret, casolà i reser-vat. Altres vegades, una dedicació professional pública i ambèxit ha convertit determinades persones en personatgesconeguts i populars.

tem

a de

l mes

E

Jordi Estrada

Vinyoli, però, no ha estatl’únic poeta de la família.Hi ha un altre Vinyoli mésproper i desconegut:Josep Maria Vinyoli,germà del pare del nostreentrevistat.

Joan Vinyoli (1914-1984)

La poesia de Joan Vinyoli és la crònica lírica d’una experiència vital extraor-dinària en tots els ordres de la vida: l’amor, la mort, el destí, els somnis, elsrecords, la creació literària... En el domini màgic dels seus poemes ens hipodem retrobar cadascun de nosaltres per redimensionar la pròpia vivència.Vinyoli va descobrir, de ben jove, que estava condemnat a ser poeta i s’hi valliurar amb totes les conseqüències, fins a cremar-hi, per donar un sentit a laseva vida i per il·luminar la nostra. Els seus versos, aplegats en llibres com ElCallat (1956), Tot és ara i res (1970), Vent d’aram (1976) o Cants d’Abelone(1983), ens interpel·len, ens esperen, ens criden.

Pep Solà, biògraf de Joan Vinyoli

De Joan Vinyoli a Joan Vinyoli

Fotografia: Francesc RubíFotografia: Francesc Rubí 11EL POU · DESEMBRE 2015

Contacte familiarTot i saber-se parents, entre el paredel Joan i el poeta de Santa Colomade Farners no va existir cap relació.El Joan recorda que el seu pare pre-feria l’Espriu al Vinyoli, pel seu com-promís explícit amb el país. D’altrabanda, «també devia considerarinjust que, mentre el seu cosí eraenaltit, el seu germà era del tot igno-rat».

El Joan entra en contacte amb lafamília del poeta 24 anys després dela seva mort. És amb motiu d’unatrucada de Pep Solà, estudiós de lavida i l’obra de Joan Vinyoli, que s’a-dreça al Joan interessant-se pel seuvincle amb el poeta. Solà està reco-llint informació per fer-ne una bio-grafia, que sortirà publicada el 2010,amb el títol de La bastida dels somnis.Les aportacions del Joan sobre elsorígens corsos de la família i les dife-rents branques genealògiques sóndades cabdals per a l’estudiós, a tra-vés del qual coneix els tres fills delpoeta i la germana, morta fa un any.

Per al Joan, la poesia de Vinyoli és«intensa i vital, i potencia l’estat d’à-nim del lector». Això vol dir que «si elllegeixes en un moment de tranqui -l·litat, la seva poesia et pot aportaruna gran sensació de calma, però siel llegeixes en un moment de ne -guit, encara et farà sentir més angoi-xat». I compara la poesia de Vinyoli ala música de Wagner, en el sentitque ni l’una ni l’altra no són de fàcilaccés. Parla de la poesia de Vinyolicom «d’un malabarisme verbal a l’es-til del Circ du Soleil», ideal per ser lle-gida «tot escoltant la música deCarles Cases». I remarca que «si béno és una poesia fàcil, si li dónestemps pots arribar a entrar-hi, per-què al capdavall parla de senti-ments, dels sentits, de l’ànima de lescoses i les persones, de la vida».

«Del poeta ençà, l’únic de la sagaVinyoli que perpetuarà el cognom ésel meu fill Roger», diu el Joan, ja quecap dels fills del poeta n’ha tingut.

El fundador del circ Raluy, Lluís, era nas-cut a Carcassona, si bé la família Raluyprocedeix del Tormillo, un petit poblede l’Aragó, a tocar de la Franja. L’avi dela Mar i el Lluís eren fills de cosins. ElsRaluy circenses són parents de lluny,però retrobats de nou. La Mar, profes-sora de Sanitària i ara coordinadora deFormació Professional dels ServeisTerritorials del Departament d’Ensenya -ment de la Catalunya Central, recordaque fa uns quinze anys l’avi Ramon va

tenir interès a conèixer els seus parentsaprofitant una actuació del Circ Raluy aManresa. Des d’aleshores han compar-tit taula i trobades en diverses ocasions.En una d’aquestes trobades, els parentsdel circ van oferir un espectacle i unapaella a tots els Raluy. Això va ser el2003, a Mataró. La Mar ho evoca ambsatisfacció: «A mitja funció van tenir eldetall de premiar el Raluy més gran i elRaluy més petit: el més gran va ser l’aviRamon i el més petit, el meu fill David».

Joan Vinyoli en companyia de la germana del poeta, Carme Vinyoli, el gener del 2012 (arxiu particular).

Circ Museu Raluy

Vuitanta anys de gires pel món han format el bagatge i l’experiència artísti-ca de la família Raluy. Un veritable circ museu en ruta. Entrar dins el recinte ila carpa del Circ Raluy és fer un salt en el temps i l’espai per submergir-se enun univers captivador, ple d’emocions, detalls immensos que ens remeten alpassat i ens concilien amb l’art, amb les coses autèntiques, amb un ritme detemps més pausat. Circ com abans, art, cultura, emocions i la qualitat autèn-tica del segell Raluy.

Pep Garcia, mànager de Circ Raluy

De Lluís Raluy a Mar Raluy


També ens diu que van premiar la Raluymés gran i la més joveneta.

Els Raluy al mónLa Mar explica que el seu avi va arribara Manresa per motius de feina. Era fer-roviari. Actualment el Tormillo és unpoble de quatre cases, molt a prop deRaluy, un poble avui deshabitat. ATormillo, ens diu la Mar, «tots els habi-tants es deien Raluy, Bometón oZalamero, bé sigui de primer cognomo de segon». Això fa que, segonscomenta ella, «cada vegada que els delcirc arriben a un poble, el primer quefan és aixecar la carpa i interessar-seper si hi ha cap Raluy en aquella pobla-ció». Voltant pel món, han trobatparents, més propers o més llunyans,arreu: «Hi ha un Raluy que fa vi, un altreque pinta...».

La Mar assenyala que «quan de vegadeses parla dels circs com d’una gran famí-lia, en el cas dels Raluy és exactamentaixí». Després que el primer Raluy cir-cense es casés amb una ballarina angle-sa als peus del Vesubi i creessin, cap alsanys setanta, el seu propi circ, a l’estildels circs antics, amb carpes petites iacollidores, la família Raluy s’ha anatenriquint amb nous artistes, sobretotitalians, amb els quals s’han acabat esta-blint lligams també familiars.

Durant els primers temps van actuarper Sud-amèrica i també per Àfrica iEuropa, sobretot a Espanya, Itàlia iPortugal. Però també han dut el circfins a Sri Lanka, Malàsia, Singapur iHong Kong, entre molts altres indrets.

Actualment el circ Raluy és gestionatpels quatre fills dels fundadors: Lluís,Carlos, Eduardo i Francis, amb la parti-cipació de les seves parelles, els fills iels néts. Tot una família a casa i a lafeina: «A més d’un ofici, és una manerade viure. No sabrien viure d’altramanera. Però allò que de vegades elsdol», diu la Mar, «són els prejudicis d’al-gunes persones envers la gent del circ,considerada injustament com a pro-blemàtica, malfactora».

El Lluís, director del circ, és pallasso imatemàtic. Als seus setanta anys, con-tinua investigant sobre la infinitud dels

nombres primers. Segons la Mar, «laseva professió és el circ, però la sevapassió són les matemàtiques». I pun-tualitza que «fins i tot professors uni-versitaris li consulten coses». La sevabiblioteca, formada per més de set milllibres de matemàtiques, viatja amb ell,vagi on vagi. En l’àmbit del circ, lesmatemàtiques li han servit per calcularla paràbola de l’home-bala i la posiciódels pals de la carpa. «Llàstima que elcicle formatiu d’Animació en circ,impulsat pel departament d’Ensenya -ment de la Generalitat» –es lamenta laMar– «ara com ara no es trobi recone-gut pel Ministeri».

Mar Raluy. Foto de Jordi Alavedra.

Pere Ruyra, el farmacèutic de la plaçaMajor, és fill del fillol de l’insigneescriptor Joaquim Ruyra, nascut aBlanes i traspassat a Barcelona, el maigdel 1939. El pare del Pere, nascuttambé a Blanes i mort el 2005, fou cosígermà del Quim de can Creus, que erael nom de la casa pairal dels Ruyra, alcarrer Ample de Blanes. Segons elPere, el nom de can Creus prové d’unavantpassat dels Ruyra que, procedentd’Hostalric, va casar-se amb una pubi-lla blanenca, que es deia Lacreu, al masde la qual va instal·lar-se la família.

Per al Pere, el record de la figura delparent escriptor sempre ha estat moltpresent a casa, «si bé se’n parlava com d’algú llunyà». Quan el pare del farma-cèutic als vuit anys va quedar orfe, «elcosí Joaquim, amb qui es portaven cin-quanta-un anys, i potser per això li deiatiet, va acompanyar el meu pare aMontserrat, perquè en tinguessin cura ili donessin una bona educació». En sor-tir del monestir, «el pare se’n va anar aviure amb la germana Emília, que viviaal Masnou, i més endavant va treballard’auxiliar de farmàcia, a Barcelona, ontambé tocava el piano en projeccionsde cinema mut». Explica com el cosíJoaquim, «advocat de professió, com elseu pare Francesc, el germà gran delmeu avi Ramon, també advocat i secre-tari de l’ajuntament de Blanes», haviaviscut a Blanes, Girona, Madrid iBarcelona. Precisa ment a la revistaEsplai, el 1934, Joa quim Ruyra va deixarescrit: «Blanes és el país de l’estiu, lallum i l’alegria. Girona, en canvi, és laciutat de l’hivern, del fred negre i elsdies ombrosos».


Joaquim Ruyra (Girona, 1858–Barcelona, 1939).

Mogut per un amor i una preocupació crítica i normativa envers la llenguapròpia, es dedica a l’activitat literària amb el conreu de la poesia, el teatre,l’assaig i la traducció. Però és en el terreny de la narrativa on excel·lirà ja desdel primer llibre: Marines i boscatges (1903). Pel seu sentit de les proporcions,per l’alta capacitat descriptiva, per la recreació del paisatge i del món humàde la Selva, la Costa Brava i Girona se’l pot considerar un dels escriptors mésgrans de la literatura catalana de tots els temps.

Lluís Calderer, escriptor

Pere Ruyra a la farmàcia Ferrer. Foto de Jordi Alavedra.

De Joaquim Ruyra a Pere Ruyra

Per al Pere, el record de lafigura del parent escrip-tor sempre ha estat moltpresent a casa, «si bé se’nparlava com d’algúllunyà».


L’avi de Pere Ruyra era el petit decatorze germans, el més gran delsquals va ser el pare de Joaquim Ruyra.Sembla que alguns germans van mar-xar a Amèrica i es té constància d’unRuyra farmacèutic a les Filipines, filld’un dels germans. Pel que fa al paredel Pere, el Josep Maria, eren cinc ger-mans, la més petita dels quals encaraviu, al Masnou, amb 103 anys. El Peredestaca que durant un seguit de gene-racions s’alternaven els noms deJoaquim i de Francesc, i també que elcognom Ruyra sembla provenir d’unscatalans de la Catalunya Nord que,després del Tractat dels Pirineus, vandecidir instal·lar-se en aquesta part dela frontera.

El caràcter de RuyraEntre els records orals del parentescriptor, li sembla haver sentit aexplicar que es va casar gran i que vanafillar-se una noia, que més endavants’hauria casat amb un metge presti-giós de Barcelona. També sembla quel’escriptor no era gaire curós en el ves-tir, sobretot de gran, en què va tornar-se retret i solitari, qui sap si a causadels problemes respiratoris que patia.Mentre va fumar, duia el pit semprebrut de cendra, tal com ens el repre-senta el dibuixant Junceda en unretrat molt conegut.

Recorda com l’any 2003, coincidintamb l’any ruyrià, els Ruyra van cele-brar una trobada familiar a Blanes, al’església del Vilar, propietat delshereus de l’escriptor. A més d’unamissa, un dinar i la visita a una exposi-ció commemorativa, els Ruyra van serobsequiats amb una auca de l’escrip-tor, creada per Joan Vilamala i JaumeGubianas.

Entre tots els llibres de Ruyra (unaobra curta, però d’una alta volada, llu-

minositat i densitat estètica), el Peredestaca, pel seu gust, El rem de trenta-quatre i Jacobé. Per qui vulgui atan-sar-se a l’obra del príncep dels prosis-tes catalans, com l’anomenava l’estu-diós Manuel de Montoliu, el Pererecomana El rem de trenta-quatre i undiccionari al costat, «perquè el seulèxic –sobretot el lèxic mariner– ésriquíssim». La llàstima, segons PereRuyra, és no disposar d’una grannovel·la que condensés tota la quali-tat de la seva obra, distribuïda entreun munt d’obres menors, per bé quetotes d’un alta altíssima qualitat.

Bé que nascuda a Manresa, com laseva tieta Assumpció Balaguer, l’AnnaMaria va marxar-ne de jove i actual-ment viu a Sabadell, on conjuga larecerca històrica i el voluntariat, com amembre actiu de l’ONG Drapairesd’Emaús, una associació que treballaper a la inclusió social i laboral de per-sones amb problemes d’adaptaciósocial. Malgrat la distància entreSabadell i Madrid, on viu la tieta

Assumpció «la relació sempre ha estatfluïda i les trobades, entranyables». Iposa com a exemple la darrera vegadaque, per motius de feina, l’Anna Mariava haver d’anar a Madrid: «Li vaig tru-car per quedar un moment i vam estartot el matí juntes, fent encàrrecs».

L’Anna Maria explica que l’aviBalaguer era metge i que l’àvia Teresa,la mare de l’Assumpció, era filla del

Paco Rabal

Per què Paco Rabal fou un dels grans actors europeus de la segona meitatdel segle XX? Un rostre imposant, una veu fonda, una versatilitat expressiva,una vibració dramàtica, una personalitat rotunda. Fou un dels actors predi-lectes de Buñuel (les seves memorables composicions a Nazarín i Viridiana),però també treballà amb altres mestres, de la categoria de Visconti,Antonioni, Rivette, Rocha i Saura. Una figura intensament humana, de cincestrelles.

Jordi Bordas, crític de cinema

D’Assumpció Balaguer i Paco Rabal a Anna Maria Balaguer

Il·lustració: Junceda.


director de la Fàbrica Nova: «De fet, al’àvia Teresa, que va estudiar música, lihauria agradat ser cantant d’òpera,però això no feia per a una filla declasse bona». I afegeix que «els cincgermans de la tieta van fer carrera ivan marxar fora, llevat del tiet Joan idel meu pare». El seu pare, JosepBalaguer, va establir-se com a farma-cèutic, però ben aviat va dedicar-se al’ensenyament i a la filologia: «Quanva jubilar-se del Peguera, tant la mevatieta com el tio Paco van assistir alsopar de comiat de l’institut».

De la tieta en coneix vida i miracles,que recorda amb tota mena dedetalls: «L’afició pel teatre era voca-cional i de sempre. Ja de petita liagradava disfressar-se amb els seusgermans i cosins, que vivien totsjunts a la casa dels Turcs de laMuralla. Després d’estudiar amb lesmonges de Sant Francesc, va fer elbatxillerat a l’institut. Va ser aleshoresquan els seus pares van separar-se iella va entrar a l’Institut del Teatre.Així que en va sortir, va incorporar-sea la companyia Lope de Vega, quefeia gira per tot Espanya. A la sevamare, aquella vida entre nòmada ibohèmia no li acabava de fer el pes. Iessent tan joveneta encara menys.Per això va posar-li una carrabina,

Malgrat la distànica entreSabadell i Madrid, on viula tieta Assumpció«la relació sempre ha

estat fluïda i les trobades,entranyables».

L’actriu Maria Assumpció Balaguer i la seva neboda, Anna Maria Balaguer, després de la representaciódel monòleg ‘El tiempo es un sueño’, el 28 de març de 2015, a Barcelona (arxiu particular).


una mena d’acompanyant que li tre-pitjava els talons a tothora. La tietan’estava fins al gorro! Era com unaespelma, vaja. No la deixava ni de diani de nit. Fins que va aparèixer el tioPaco. Devia ser l’any 49 quan ella iFrancisco Rabal es van conèixer ienamorar. Ell venia d’un poble deMúrcia, d’una família molt humil i d’es-querres. Va entrar a la companyia a fer-hi un petit paper i va sortir-ne amb l’a-mor de la seva vida i fet un actoràs».

CorrespondènciaExplica com de primer de casats, l’any1951, vivien a Barcelona, on Rabal feiade doblador. El 1952 la Balaguer vaparticipar en l’estrena de L’alcova ver-mella de Josep Maria de Sagarra alRomea. Ben aviat, però, van traslladar-se a Madrid, on van néixer els dos fills:Teresa, que actualment gestiona unpetit circ, i Benito, que durant unsanys s’ha dedicat a la direcció cinema-togràfica. A partir de l’arribada delsfills, l’actriu va consagrar-se en cos iànima a tenir cura de la família: «Varenunciar a la seva carrera per dedicar-se de ple als de casa». Sobre la sevarelació amb el tio Paco, destaca que ell«era un marit molt absorbent, en elsentit que la necessitava per tot: perassajar els guions, per fer i desfermaletes..». I és que Rabal viatjavamolt: Mèxic, Italià, França. Va serdurant l’etapa mexicana que va rodaramb Buñuel Nazarín, entre altrespel·lícules. Si podia, ella també l’acom-panyava. Si no, «durant les absènciess’escrivien molt, gairebé diàriament. Is’ho explicaven tot». Una selecció d’a-questa correspondència ha estatpublicada amb el títol de Cartas denuestra vida (1949-1975). L’Anna Mariaremarca que «és ben veritat allò quediuen que darrere un gran home sem-pre hi ha una gran dona: la tieta sem-pre ha estat una dona abnegada, dol-císsima amb ell i generosa amb tot-hom». I confessa: «Se’l va estimar tant,al tio Paco, que mai no li va tenir gaireen compte les seves disbauxes.Sempre li ho va perdonar tot».

L’àlbum de records és inesgotable pera l’Anna Maria: «Recordo que perNadal el meu pare escrivia a la tietaunes llargues cartes de suport i també

recordo el deix de gelosia del tio Rabalquan al seu poble, Águilas, van dedi-car un carrer a la tieta abans que a ell».

Del l’àmplia filmografia de Rabal –«que sempre va ser d’esquerres i aixòli va valdre ser ignorat per la televisiófranquista»–, l’Anna Maria prefereixNa za rín, Belle de jour, Goya i Viridiana,«on apareix la seva filla Teresa, depetita».

Les darreres actuacions públiques del’actor abans de morir sobtadamentdurant un vol de tornada del Canadà,el 2001, van consistir en una sèrie derecitals de poesia, en què amb el títolde Queridos poetas recitava Machado,Lorca, Alberti, Miguel Hernández... Enles actuacions per Catalunya, hi partici-

pava també l’Assumpció Balaguer,recitant poetes catalans. L’Anna Mariarecorda com «cada vegada que la tietadeia aquells versos de Joan Alcover,que parlen del «jardí desolat de majoventut», l’Assumpció s’emocionavapensant en el jardí de casa, quan erapetita». On abans hi havia aquest jardíara hi aparquen els cotxes del mercatde Puigmercadal.

Després de la mort del tio Paco,l’Assumpció va deixar escrit: «He viscutuna història sempre basada en la lli-bertat: lliurement vaig escollir el teatrei el Paco; lliurement vaig compartir lavida amb ell, i lliurement, en elsmoments pitjors de la parella, vaigdecidir continuar al seu costat».

Fotografia de casament d’Assumpció Balaguer i Paco Rabal (de l’autobiografia de Rabal Si yo te contara).


Vols saber què passa a Manresa?Subscriu-te al Pou per al 2016!

Retalla o fotocopia aquesta butlleta i fes-la arribar a la redacció d’El Pou de la gallina, al carrer Sobrerroca,26, 1r. 08241 Manresa (Bages). També pots enviar-nos un correu electrònic a l’adreça [email protected]

Nom i cognoms

Adreça

Població CP Tel.

Se subscriu a El Pou de la gallina, de a de 2016 per

un import de 3,90 euros per exemplar, que pagarà:

Titular

Caixa o banc

Codi IBAN

Us demano que els rebuts al meu nom que presentarà l’Associació Cultural El Pou de la gallina siguin

pagats amb càrrec al compte núm.

(signatura)


C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

LES TAPES DEL POUEl Pou, però d’etiqueta

Comandes al tel. 93 872 50 18 o a [email protected]


Anna Pujol

Van començar a Manresa amb el centre Feel Good.Després, Estany Loriente i Pedro Alarcón van anar aparar a Lanzarote. Volien continuar ajudant les per-sones a sentir-se bé i van crear la plataforma webFeel Good Institute: un espai virtual, que ja no estroba al carrer manresà de la Codinella, però que potprendre forma en cada usuari que el visiti i s’endinsien algun dels seus cursos. Estany Loriente ens expli-ca la seva història.

uè me’n dius de Feel Good Manresa?—Vam començar fent classes de txi-kung,dansa oriental, meditacions... També fèiemteràpies com ara quiromassatge, reiki i tap-ping, que és el que més ens ha sorprès.

—Per què?—Per la seva base científica. Es tracta d’es-timular punts d’acupuntura donant

copets amb els dits i a la vegada aprofundint en el proble-ma concret que es vol tractar. Funciona en pors molt for-tes, desbloqueja emocionalment i ajuda a sentir-se millor.

—Del centre a Manresa vau anar als cursos per internet, jaamb el nom Feel Good Institute.—Quan estàvem al centre ja portàvem el webfeelgood.cat, més per a la gent de casa. Vam tancar el localfa aproximadament tres anys i mig, ens vam mudar aLanzarote i vam començar amb els cursos per internet. Defet, ja feia temps que ens els plantejàvem, perquè hi haviamolta gent de Sud-amèrica, per exemple, que ens mos-trava interès. També es tracta de teràpies que es podenfer des de casa. Això sí, amb bones guies.

—I el teu interès per les teràpies alternatives, d’on ve?—Jo treballava a l’antic Llum i Color de Manresa. Unacompanya de feina va agafar la baixa per depressió i grà-cies al reiki va fer un canvi bestial. Em va sorgir una enor-me curiositat, que em va fer endinsar-me en el reiki ambdiferents professionals, per conèixer-ne bé l’arrel japone-sa... I d’aquí al txi-kung i al tai-txi, i a plantejar-me la possi-bilitat d’obrir el centre Feel Good a Manresa.

—Amb l’objectiu que la gent s’hi sentís bé...—I els cursos online també persegueixen aquest objectiu.I els posts que tant en Pedro com jo fem als nostres blogs,també. Jo ara m’estic centrant molt en els àudios. Unamanera més personal i íntima d’arribar a la gent.

—Us hi dediqueu exclusivament?—Abans sí, però és una feina que de tanta passió se’tmenja. Si ets una persona sensible, acabes esgotat.Durant l’etapa del centre, entre les classes, les conferèn-cies... Treballàvem trenta hores al dia! L’objectiu de lesteràpies és que la gent se senti bé, però nosaltres no dor-míem! Vam prendre’ns un any de descans, fent altres fei-nes, i ens vam adonar que era el que ens agradava i no hovolíem abandonar. Ara continuem fent altres feines, sí,però hem tornat a arrencar la difusió. Amb els cursos perinternet tenim més tranquil·litat. Molta feina, però mésflexibilitat. I englobem un públic més ampli, que pot arri-bar a la nostra informació sigui quan sigui, sigui on sigui.

Estany Loriente: «Ara englobem un públic més ampli, que pot arribar a la nostra informació sigui on sigui»em

pren

edor

s

Nom de l’empresa: Feel Good Institute. Data de creació: 2012-2013. Emprenedors: Estany Loriente i Pedro Alarcón. Sector:Teràpies alternatives, creixement i desenvolupament personal.Públic: Dones de 30 a 60 anys, però també homes o joves. Web: http://feelgoodinstitute.weebly.com/

Q Pedro Alarcón i Estany Loriente.


Trencadís

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

a paraula mosaic té vuit accepcions en elDiccionari de la llengua catalana de l’Institutd’Estudis Catalans. La més adient peraquest article és la que fa referència al pai-satge: «Paisatge constituït per diversescomunitats que es reparteixen el terrenyen forma de claps». Tanmateix, als paisat-ges d’aquest tipus, crec que seria millor

anomenar-los trencadissos.

Un trencadís és un tipus de mosaic fet de bocins irregu-lars de ceràmica, marbre o vidre procedents de peces derebuig, plats, tasses i rajoles, de les fàbriques de ceràmi-ca. Els fragments usats en la composició no tenen formacúbica com els dels mosaics, molt més elaborats i dediferents mides.

El paisatge del pla del Bages, seguint la metàfora, és mésun trencadís que no pas un clàssic mosaic romà. Els frag-ments del paisatge actual tenen un origen atzarós lligat amolts factors, com el de la propietat i els usos, i provenend’haver-se trencat els ecosistemes naturals preexistents,de reciclar antics paisatges. La paraula trencadís és moltmés escaient, li dóna un aspecte mes dinàmic (i poètic) alpaisatge. Ens podem preguntar quin és l’origen del tren-cament que ha portat a la situació actual. Quina n’és lahistòria. Així, coneixent els trossos que l’han format,podrem entreveure quina serà la millor gestió ambiental.

Hi ha una zona del pla del Bages, i de l’Anella Verda, quereflecteix clarament aquest trencadís. És la plana de lesTorres, límit de termes municipals i frontera que delimi-ta, al nord de Manresa, la Sèquia i el regadiu amb elsdominis del secà. Hi podem trobar tots els fragments deltrencadís: planes ondulades on predomina l’agriculturade cereals; petits boscos de ribera que ressegueixen iperfilen els torrents i rieres per on circula l’aigua deforma caòtica quan plou, i clapes de bosc que s’interca-len aquí i allà. Un entorn on la diversitat d’ecosistemescontribueix a la diversitat biològica.

D’aquest trencadís vull destacar dos espais dignes d’in-terès arquitectònic i natural. El primer, la masia les Torresde Bages. Té els seus orígens en l’edat medieval i va tenirun paper clau en l’increment del conreu de la vinyadurant els segles XVIII i XIX. El segon, el torrent Fondo ode les Torres. Travessa tota la plana i és en el tram final,a prop de Sant Joan de Vilatorrada, on apareix una

explosió de vida. Un bosc de ribera amb pollancres,àlbers i roures i un petit salt d’aigua amb una bassa. Totun amagatall per a ocells i amfibis.

La plana de les Torres és un espai a preservar; és el pla delBages en estat pur i, també, un corredor ecològic per aanimals i plantes que enllaça amb senders i camins ruralsels municipis de Manresa, Sant Joan de Vilatorrada, SantFruitós i Santpedor. És un trencadís que cal conservar, jaque forma part de la nostra essència paisatgística.

A dalt, la masia de les Torres de Bages. A baix, el torrent Fondo en plenatardor.

L

a zona de Súria està situada en un encla-vament geològic que permet explicarmolt bé els últims estadis de l’evoluciód’una antiga conca marina que fa 37milions d’anys va evaporar-se i va serreemplaçada per rius i llacs provinentsdels Pirineus i la Serralada CostaneraCatalana. Aquest procés, presència i des-

aparició d’un mar, que va durar poc menys de 5 milionsd’anys ha deixat una generosa geodiversitat pel que fa avarietat de roques sedimentàries –gresos, lutites, guixos,sals, calcàries, carbó, etc.– i una sèrie d’estructures tectò-niques de gran rellevància per la història de la vila. Elsúltims milions d’anys, la força erosiva del riu i torrentspròxims han acabat de configurar el paisatge geològic.

Una de les estructures més importants és l’anticlinal deSúria. Es pot seguir una mica més de 40 km en superfí-cie i va des de Navàs, a l’est, fins a Castellfollit deRiubregós, a l’oest. Representa una plec convex on lescapes estan doblegades de forma que les roques mésantigues, en aquest cas de color gris, són al nucli, és a dira l’indret d’observació de la falla del Mig Món, unaestructura que es va formar quan, per compressió de lesforces tectòniques que aixecaven els Pirineus, lesroques que s’estaven plegant no van aguantar l’esforç,es van trencar, seguint el pla axial del plec, i es van des-plaçar verticalment uns metres a banda i banda de lafalla. Aquest anticlinal ha estat cabdal per a la història deSúria. Els estrats resistents del flanc sud li ha proporcio-nat una zona elevada on poder assentar el castell i elPoble Vell, i des d’on controlar el pas de la ruta de la sal.

Així mateix, al subsòl s’hi han concentrat centenars demetres de sals al llarg de l’anticlinal que han estat objec-te d’explotació minera des que es van descobrir el 1912.

És una de les zones més importants del Geoparc mun-dial Unesco de la Catalunya Central i és visitada per geò-legs de tot el món des de fa segles. Un dels més il·lustresva ser l’escocès Charles Lyell, impulsor de la Geologiamoderna, que va visitar l’indret el 1830 durant un viatgeper conèixer els Pirineus i la zona volcànica de laGarrotxa. Actualment hi ha un espai condicionat per al’observació de la falla de Mig Món.

Situació geogràfica: L’aflorament es troba a uns 100 m delnucli de Súria a l’antiga carretera a Cardona, poc abans d’arri-bar a les cases de cal Trist. L’observació general de l’anticlinal espot fer des del creuament cap a Coaner, mig quilòmetre mésenllà. Situació geològica: Les roques que afloren a l’entorn deSúria i al subsòl representen la història de les últimes etapes del’existència del mar que ocupà l’anomenada conca potàssicacatalana i que fa 37 milions d’anys es va evaporar. Procedènciadel nom: No se sap amb certesa, però el 1850 ja s’utilitzavaaquest topònim. Trets geològics: La falla representa la fractu-ra que trenca els estrats de l’anticlinal de Súria, aproximada-ment pel pla axial. Les capes del flanc septentrional estan lleu-gerament inclinades cap al N, mentre que a la dreta, al flancmeridional, les capes cabussen força més verticals cap al S.Materials geològics: Bàsicament lutites i gresos (o pedra sor-renca) grisos al nucli de l’estructura que més amunt passen aser vermellosos. També es poden trobar capes de guix i calcà-ries intercalades. Edat de formació: El plec anticlinal es produ-eix a finals de l’oligocè inferior i principis del superior. Lesroques que es veuen en aquest aflorament són més antigues,del final de l’eocè superior. Curiositats: Segons Joan Amades,la tradició diu que és el lloc per on la Terra va ser acabada quanes va formar i quan el món s’hagi d’acabar aquelles pedres s’a-juntaran. L’anticlinal apareix a l’escut de la vila.


El Mig Món de Súria

Ferran Climent Costa / Josep M. Mata-Perelló(Geoparc de la Catalunya central)

indr

ets

L

Sumoll-14Solergibert

l mig d’Artés trobemaquest celler familiarfundat l’any 1868. Ambel pas dels anys i la suc-cessió de generacions,s’han dedicat al cultiudel raïm i han actualit-zat les instal·lacions.

En els anys 60, molts pagesos abando-naren les vinyes per la industrialització,però l’Enric va mantenir i augmentarles seves. L’Enric i el Josep Solergiberthan cuidat i mimat les vinyes i sóngrans defensors de les varietats autòc-tones del Bages.

Aquesta inquietud els ha fet apostarper la varietat sumoll. Diuen queaquests ceps són com els pagesos, dejoves barroers i productius, però ambels anys arrelen profundament.

Varietat de difícil elaboració, però unbon mestratge li treu el potencial i laqualitat. Aquest sumoll és fruit d’unavinya molt vella, de les d’abans,d’Artés, de cal Gillofré.

El vi és de capa baixa, decolor poc intens. Aromesperfumades de pebre, rosa,espècies mediterrànies,flors violeta, fruita verme-lla fresca, sotabosc, cafè.L’entrada en boca ésgustosa, embolcallado-ra, de paladar lleuger, esconfirmen les aromes,acidesa justa i taní per-fecte. És un vi molt suaui fi, dels que avui estande moda perquè satisfàtots els gustos.

Pilar Garcia. Sommelierdel restaurant Las Vegas


vins del BagesPilar Garcia

A


del tros al plat

Sant Tirs: Neules artesanesl projecte de les Neules SantTirs comença el juliol del 1985de la mà del Miquel Romeu i laseva dona, l’Enriqueta Ferre -res. La parella pujava cadaNadal al Pla de Sant Tirs, muni-cipi de Ribera d’Urgellet (AltUrgell), a comprar les neules al

petit obrador artesanal del poble. Quan esvan assabentar que el propietari es voliajubilar van decidir agafar el relleu de l’obra-dor. Cap dels dos tenia experiència enaquest camp, però estaven enamorats dellloc i de l’ofici de neuler.

Llavors el procediment era totalmentmanual, elaboraven la massa de les neulesque bàsicament està feta de farina, sucre,ou i greix vegetal. Després tiraven la massasobre els neulers, que són els motlles per a fer les neules,tenen forma d’estenalles i acaben amb dos plats on escol·loca la massa i s’aixafa i torra, ja que sota el plat hi hafoc. Un cop tenien la galeta de la neula l’enrotllaven tambémanualment. És un procediment que pot semblar senzillperò a la vegada és complicat, ja que un cop has torrat laneula tens pocs segons per enrotllar-la sense que s’hagirefredat prou perquè es trenqui.

De mica en mica el projecte va anar creixent i al negocifamiliar s’hi va afegir el fill del Miquel i l’Enriqueta, el Quim.També van fer canvis en les instal·lacions: el 2002 es vantraslladar a la colònia de Cal Pons, de Puig-reig, on van serfins al 2012, any en què van fer la darrera ampliació i vananar a les instal·lacions actuals, ubicades al polígon situatal costat de la Colònia Vidal. Aquests canvis els van per-metre poder créixer com a empresa i millorar les comuni-cacions entre obrador i clients.

A part de les neules clàssiques, elaboren les de xocolatanegra i les de xocolata blanca, els neulots, que són mésgrans, els vanos, els cubanos i un llarg etcètera de galetes,on la base sempre és la neula i varien els ingredients addi-cionals i la forma. El 2012, coincidint amb l’últim trasllat aCal Vidal, inicien també la gamma de neules ecològiques iles sense gluten (tampoc no porten ni ou ni llet).Prèviament ja havien tret la gamma de neules sense sucrei la gamma gourmet anomenada Delícies de Sant Tirs (enaquesta gamma de productes la diferència rau en el fetque s’utilitza mantega Cadí amb Denominació d’OrigenProtegida de l’Alt Urgell i xocolata per la cobertura

Valhrona). Cal destacar que la nau té separades la zona ons’elaboren les neules sense gluten de la resta de produc-tes, així assegura que hi hagi impossibilitat de creuamentsamb farines que contenen gluten. El Quim ens comentaque el producte estrella és la neula clàssica, seguida deprop per la neula de xocolata.

La major part de la comercialització i la distribució la fandirectament els mateixos titulars de l’empresa per podergarantir que els productes arriben i s’emmagatzemen enles millors condicions. Es poden trobar a la majoria desupermercats i botigues d’alimentació de Manresa icomarca. També treballen per a alguns restaurants ihotels. D’aquesta manera també desestacionalitzen unamica la producció; un dels handicaps de les neules, ja queels catalans solem consumir-ne sobretot per Nadal i costamés que es mengin en altres èpoques de l’any. L’empresatambé s’està obrint mercat a l’estranger.

Neules Artesanes Sant Tirs és una empresa familiar, que enèpoca nadalenca creix temporalment pel que fa al nombrede treballadors, ja que la major part de la feina és enaquestes dates. Un dels projectes de futur és obrir unabotiga a la mateixa nau de Can Vidal.

Alba Piqué / Laia Puig

E

Elaborador: Neules Artesanes Sant Tirs, SL. Productes: neules iderivats. Adreça: Polígon de Can Vidal, nau 12. Puig-reig.Telèfon: 938381819. Correu electrònic: [email protected]àgina web: www.neulessanttirs.com.

Quim Romeu al costat del primer neuler.



Rosa Toran Belver

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

uina valoració fas de laconcessió del PremiBages de Cultura?—Vaig quedar moltsorpresa quan m’hovan comunicar i la pri-mera reacció va ser dirque no, però no es potdir no a un premi si te

l’ofereixen. El fet cert és que em quedapoca família a Manresa i no he escritres sobre la ciutat. Entenc que m’ator-guen el premi per la meva tasca dinsl’Amical i les publicacions que he fetsobre els camps d’extermini nazis.

Nazisme—Quan t’especialitzes en el tema de ladeportació i l’extermini nazi?—A finals dels 80, principis dels 90.Coincideix què, amb la mort del meupare, trobo poca documentació a casaseva sobre el meu oncle Bernat (íntimamic de Jacint Carrió). Començo a aga-far interès pel tema i fins i tot, a l’insti-tut on hi ha alguns alumnes, pocs, quepinten creus gammades, treballemsobre la qüestió, en contacte ambl’Amical que ens fa una conferència.Recordo que vaig portar una exposicióal centre cívic de Sant Adrià que vaorganitzar l’Amical. D’acord amb elMuseu d’Història de Catalunya, faiguna exposició renovada, per a l’Amical,amb qui començo una col·laboraciómés intensa. L’any clau va ser el 2001,quan es complien deu anys de la mortde Montserrat Roig i se li va fer unseguit d’homenatges i vam publicar elllibre Montserrat Roig, la lluita contral’oblit. Escrits sobre la deportació.També va coincidir amb la incorpora-ció de gent més jove a l’entitat.

—Quina valoració fas del treball deMontserrat Roig?—És extraordinari. A més té un caràcterpioner i dóna llum a milers de persones,algunes de les quals descobreixen eldestí dels seus familiars gràcies al llibre.Amb la seva recerca alguns fills s’hanassabentat de la mort dels seus pares. Elcompromís que va adquirir mentreinvestigava els fets va ser tan profundque es van establir llaços emocionalsmolt forts amb alguns dels entrevistats.La idea de fer aquest llibre va sortir deJosep Benet, que l’havia de publicar através de les Edicions Catalanes de Parísque ell dirigia. Però la tasca llarga i feixu-ga va durar molts anys, fins al punt quees va morir el dictador Franco i ja es vapoder publicar aquí. En aquella època esva establir una intensa relació entrel’Amical i els deportats. El 2016 farà 25anys de la mort de la Montserrat, formopart de la comissió del seu record, ontambé hi ha el seu fill, i estem preparanttot un seguit d’actes de reconeixement.La Montserrat tenia un compromísintens i dilatat en el temps, de maneraque fins i tot el seu darrer article, pocabans de morir, va ser una denúnciacontra les activitats dels neonazis.

—A quines conclusions arribes sobrela vida dels camps nazis?—No se’n poden treure. La pregunta éscomplicada. Ara bé, és cert que hi hadiversos col·lectius que conviuen en unmateix recinte i que tenen una especifi-citat. Entre ells, el republicà, que diriaque en tenia molta. Tots els seus mem-bres són fruit d’una derrota, d’un exili,els han fet presoners en unes mateixescircumstàncies i generalment és gentjove. Després dels polonesos, són elcol·lectiu que porten més anys internatsal camp, tot i que molts són assassinatsl’hivern del 1941-1942. Els que restenvius van adquirint una veterania i cap alfinal exerceixen un cert control i dominide la situació, que els permet feraccions arriscades com ara el robatoridels negatius de fotos del camp o ama-gar les fitxes, per després fer les llistes.

—Quina ha estat la teva feina com acomissària d’exposicions, sobretot deMauthausen?—La primera exposició la vam titular:Mauthausen: l’univers de l’horror i va serproduïda pel Museu d’Història deCatalunya. El 2005, després d’un viatgea Ravensbruck, vam fer la de Dones

Q Doctora en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona,especialista en els camps de concentració nazis, acaba de rebreel premi Bages de Cultura. Ha publicat, entre d’altres, Vida i mortdels republicans als camps nazis; Mauthausen. Crònica gràficad’un camp de concentració i Els camps de concentració nazis.Paraules contra l’oblit i ha estat comissària d’exposicions comMauthausen, l’univers de l’horror; Resistents i deportades o Mésenllà de Mauthausen. Francesc Boix, fotògraf. Presidenta del’Amical de Mauthausen del 2006 al 2013, actualment s’encarre-ga de la secretaria d’arxius i publicacions de l’entitat.

l’ent

revi

sta


resistents i deportades, ja que fins ales-hores no se n’havia fet cap sobre ladeportació femenina. Es va poder fer enquatre llengües i amb els anys ha anatvoltant i renovant-se. Encara es potveure actualment perquè té un caràcteritinerant. En la tercera gran exposiciósobre Mauthausen, si bé no en vaig sercomissària, vaig formar part del comitècientífic. Es va realitzar també el 2005 ies va titular Imatges i Memòries deMauthausen, amb una recerca impor-tant i amb bona part del fons fotogràficque ja era propietat de l’Amical. Es com-plien 60 anys de l’alliberament delcamp i en l’organització hi van partici-par el ministeri de l’In terior austríac,l’Amical francesa i nosaltres. Es potveure en castellà i des de fa dos anystambé en anglès. És una exposició itine-rant que es pot sol·licitar a través de lanostra pàgina web. Vaig tornar a sercomissària de la quarta, la que vamdedicar a Francesc Boix: Més enllà deMauthausen. Francesc Boix, fotògraf. Vaser produïda pel Museu d’His tòria deCatalunya i és una gran exposició que apartir del 2016 farem en una versió mésreduïda per tal que pugui ser itinerant.Consta de tres parts: Boix durant laguerra, del fons de la Co missió de laDignitat, Mauthau sen, i la tercera és lapart inèdita de Francesc Boix, que va de1945 a 1951, quan exerceix de fotògrafprofessional a París, i ens informa delsactes dels exiliats a França.

—Com van entrar en contacteMontserrat Roig i Francesc Boix?—Un amic íntim de Francesc Boix eraJoaquim López Raimundo, germà delsecretari general del PSUC, deportat aMauthausen. Mentre Montserrat Roigfeia el llibre sobre els deportats alscamps de concentració, el Joaquimtroba una maleta amb negatius a lacasa del Francesc Boix, que havia mortel 1951. Amb la seva íntima amiga, PilarAymerich, en revelar-ne els negatius,s’esgarrifen. Roig va considerar que elsnegatius, que inclouen també els pro-fessionals de Francesc Boix, havien depassar a l’Amical i nosaltres vam enten-dre que els havíem de deixar en dipòsital Museu d’Història de Catalunya, permotius de seguretat i conservació. Així,mitjançant un conveni, nosaltresdonem a conèixer els fons de l’Amicalque resten dipositats al museu.

—Quin va ser el paper de Joan deDiego a Mauthausen?

—Li tinc un llibre dedicat, amb pròlegde Joan B. Culla, on explico que era eltercer secretari del camp. Conjun -tament amb Baylina, de Santpedor,estava a les oficines i van ajudar a sal-var molts noms, amb enginy i perill.Duplicaven les fitxes dels presos i lesamagaven entremig d’altres papersper evitar que les SS les cremessin pocabans d’abandonar el camp de con-centració. Gràcies a ells s’han pogutreconstruir les llistes de presos.

—Així, van fer una tasca semblant a lade Francesc Boix?—Francesc Boix, però també el tortosíAntonio Garcia i el ballarí de la compa-nyia de Celia Gámez, José Cereceda,que treballaven al laboratori del campsota les ordres d’un oficial de les SS.Tots aquests van salvar diversos negati-us perquè els van poder treure delcamp i portar-los a casa d’Anna Point -ner que vivia en una granja propera, enuns moments en què tothom tancavales portes i mirava cap a una altra direc-ció. Quan es van adonar que els teniauna certa simpatia, alguns membres delcomando de republicans que treballa-ven fora del camp li passaven els nega-tius i ella els amagava dins les pedres dela paret de casa seva. Quan es vanpoder alliberar els van anar a buscar.

Amical—Com valores la teva presidència al’Amical de Mauthausen?—Va coincidir pràcticament amb l’aferd’Enric Marco el 2005, ara d’actualitatpel llibre de Javier Cercas, de qui no envull parlar. És evident que era un perso-natge singular i un mentider compul-siu, que va ser capaç d’elaborar unamentida prou convincent. Cal tenir encompte que cadascú explica la sevaexperiència que està mediatitzada pelpas del temps. El record és el que un té,en canvi, la memòria és la reelaboraciódel record. Quan va esclatar l’afer,Jaume Alvarez va ser el president del’entitat i jo la vicepresidenta, però enmorir ell al cap d’un any vaig assumirprimer la presidència en funcions i des-prés, en la propera assemblea, vaig serpresidenta. Em va tocar refer l’entitat ienfrontar-nos al xoc que s’havia produ-ït. Per sort hi havia una junta ben cohe-sionada, en què ja no hi havia depor-tats, sinó fills, parents i col·laboradors.Per tant, vam començar a incidir moltsobre com havíem de transmetre elmissatge sense la presència dels prota-

gonistes directes. Ens vam centrar enles exposicions que han funcionat, vamcrear una biblioteca especialitzada ivam fomentar els treballs de recerca.Fins i tot tenim una persona especialit-zada a atendre els estudiants que volendur a terme aquesta tasca i no donemabast a les demandes. També s’han fetmoltes xerrades als instituts.

—Actualment ets responsable de ladocumentació i arxius, oi?—Sí. Com a historiadora sempre he tin-gut molt interès en l’arxiu de l’entitat, jaque tenim un material molt valuós ivoluminós, amb caixes plenes de docu-mentació i correspondència molt ricades de la fundació de l’Amical, i publi-cacions de l’estranger. A l’època delTripartit es va establir un conveni entreel Memorial Democràtic, la UniversitatPompeu Fabra i l’Amical per constituirconjuntament una base de dades sobreels deportats republicans que tinguésen compte la seva trajectòria anterior al’entrada als camps de concentració, laseva estada al camp i la seva vida poste-rior. Pensem que Montserrat Roig es vacentrar en els morts als camps de con-centració, però no en els supervivents,cosa que comporta una tasca enorme.Inicialment, hi van treballar de manerasistemàtica els becaris de la Universitatfins que es van acabar les subvencions.Ara la feina la seguim fent de maneravoluntària per intentar donar resposta ales consultes de familiars que encara araatenem. Alguns fins ara no han sabut laveritat sobre els seus avantpassats, fet


que demostra la perversitat de quaran-ta anys de dictadura franquista. Tambévam engegar una col·lecció de l’Amicalmitjançant unes memòries que notenien sortida en el circuit comercial iencara tenim diversos originals perpublicar.

—La deportació catalana als campsnazis està ben aclarida pel que fa axifres definitives?—No. Hi ha molta informació docu-mentada sobre els combois que surtende França, però no sabem res sobre lesfugues ni les morts que hi poguessinhaver en el trajecte, tot i que es tractid’un percentatge petit. Per exemple, através d’una carta hem sabut de gentque no estaven oficialment deportatsperquè no sortien a les llistes. Perexemple, treballadors forçats que van aparar a fàbriques d’Alemanya i que sóndeportats des d’allà. Són pocs i atípics,però n’hi ha. De Mauthausen hi ha llis-tes que són força fiables, però qui ensgaranteix que no hi ha també noms fal-sos? La certesa absoluta és impossible.—A partir de quin any acompanyes

els alumnes d’instituts a Mauthausen iper què?—Des del 2001. És un dels impulsosnous que vam voler donar a l’entitat. Eltema dels camps de concentració ambestudiants és complicat. Una cosa erenels testimonis vius que explicaven elque volien. Ara, sense els testimonisdirectes, cal plantejar-se quin tipus dedocumentals cal fer i quines explica-cions cal donar als adolescents. Si lesemocions són molt fortes, l’alumne esbloqueja i això li impedeix reflexionar.Es tracta de treure’n una lliçó, senseamagar el dolor, però tenint en comp-te que la tasca educativa ha de cercarla reflexió. Els actuals viatges aMauthausen plantegen que la tascadels alumnes havia d’integrar-se dinsd’un projecte de més abast, on cal untreball abans, durant i després del viat-ge. Això implica que hi ha d’haver pro-fessors compromesos i amb un ampliconeixement del tema. Per tant, abansde viatjar cal fer uns protocols, on hi

hagi nois i noies interessats i disposatsa treballar-ho, amb unes lectures i unsdossiers previs. Com que durant elviatge hi anem tres o quatre genera-cions, els alumnes han de saber inter-actuar entre ells; ajudar en la partlogística, treballar amb estudiants d’al-tres països i comprometre’s a divulgarels nous coneixements dins del propicentre o anar a altres instituts per pas-sar els seus propis vídeos. També hande saber anar a les ràdios i televisionslocals per explicar la seva experiència.Els anys en què hi ha hagut subven-cions, hi ha hagut molta demanda d’a-lumnes de tot l’estat. Ara que man-quen subvencions hi participen menysinstituts, però alguns ajuntaments,com el de Santa Coloma de Gramanet,encara ajuden econòmicament.

—Quina opinió et mereix JoaquimAmat-Piniella?—Només puc opinar com a observa-dora i lectora, sobretot del seu llibreK.L. Reich, que considero d’una qualitatliterària extraordinària, però per a ini-ciats. És a dir, que calen uns coneixe-

ments previs per poder-hi entrar.Quan era de lectura obligatòria als ins-tituts catalans es requeria una guia.Per exemple, en les polèmiques entrecomunistes i anarquistes, calia saberprèviament de què anaven. Dit això,ara s’ha traduït a l’anglès i penso queera una anomalia que no estigués dinsde les obres més significatives de laliteratura concentracionària.

—T’agrada el concepte de memòriahistòrica?—No, gens. És contradictori perquè lamemòria no és història i la història nopot ser memòria. S’ha debatut moltsobre el tema. Record, memòria i histò-ria són tres nivells diferents. L’histo ria -dor ha de tenir en compte el context, elcontrast i l’anàlisi, ja que la història fauna abstracció, finalment. És una elabo-ració intel·lectual diferent de la memò-ria. Un llibre de memòries no és mai unllibre d’història, però serveix per fer-ne.—Qui és Cèlia Cañellas en la teva vida

professional?—Una barcelonina companya d’uni- ver sitat, amb qui vaig fer la tesina i latesi i no hem parat mai de treballarconjuntament fins al dia d’avui. Hempublicat llibres i articles de maneraconjunta. Vam començar treballant lahistòria cultural i després vam passar ala social i electoral, on vam analitzar lesdiferents dinàmiques entre els republi-cans i els regionalistes, tot reivindicantel republicanisme sovint malentès, per-què hi ha una tendència a adjudicar alsradicals totes les malvestats del món.Hem potenciat republicans de granvàlua com Hermenegildo Giner de losRios i la Institución Libre de Enseñan za,i el republicanisme nacionalista, moltdesconegut, i també la política munici-pal, que estava molt en segon terme.Penso que les primeres dècades delsegle XX han estat cabdals per aBarcelona, amb llums i ombres.Recentment hem publicat un dicciona-ri de tots els regidors de l’Ajuntamentde Barcelona des del 1875 fins el 1930.

—Com a especialista en la història deles dones, què en remarcaries pel quefa al segle passat?—No tenen dret a vot fins a la IIRepública i quan l’obtenen tampoc nohi ha gaires candidates ni estan engaires càrrecs. La primera participaciófemenina cal buscar-la en els consellsmunicipals durant la guerra civil, ondestaca la figura de Dolors Piera, exilia-da a Xile, amb qui vam mantenir unacerta correspondència. Va ser regidorai la primera dona que va formar partdel comitè central del PSUC. Com amestra era una líder de la FETE i exem-plificaria la solidaritat amb els vaguis-tes d’Astúries el 1934 i la revolució del1936. Pel que fa a l’Ajuntament deBarcelona durant la dictadura fran-quista, esmentaria Montserrat Tey,que com a falangista era una dirigentde la Secció Femenina que va ser regi-dora a les dècades del 1960 i 1970, i vaintroduir el paper populista i paterna-lista dins els suburbis de la ciutat.

—També ets especialista en presons.Com era la Model de Barcelona?—S’aixeca el 1890 i és un bon exemplede com era el món penitenciari de l’è-poca i quina determinada concepcióde la presó hi regia. Es tractava de pas-sar de l’aglomeració al sistema panòp-tic que tan bé explica Michel Foucaulten l’obra Vigilar i castigar. La nova

«La Montserrat Roig tenia un compromís intens,

de manera que fins i tot el seu darrer article fou

una denúncia contra les activitats dels neonazis»


el perfil

osa Toran Belver neix a Manresa el 5 denovembre de 1947. El seu pare, Daniel, era dela Pobla de Lillet i va fer d’escrivent a Cal Jorbafins que després de la guerra va ser represaliati va regentar una botiga de roba conjunta-

ment amb la seva dona, Empar, nascuda a Utiel, però desdels dos anys veïna de Manresa. Daniel va ser també cor-responsal d’esports a la ciutat per als diaris Dicen i Lean. LaRosa comença els estudis a Casa Caritat. Després passa al’institut Lluís de Peguera i posteriorment estudia a la facul-tat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i esllicencia el 1973. Es doctora per la UAB en Història Con -temporània, el 1983, amb la tesi doctoral Política cultural del’Ajuntament de Barcelona. 1900-1923. Encara que no ha fetclasses a la universitat, hi ha col·laborat en alguns cursos.Ha treballat en diversos instituts de batxillerat, com araCOPEM i Bellvitge, de l’Hospitalet de Llobregat, el Masnou,Ciutat Badia, Sant Adrià del Besòs i Vilassar de Mar.

Amb Cèlia Cañellas ha participat en nombroses publica-cions. Podem esmentar el 50è Aniversari dels grups esco-lars 1931-1981, Política escolar de l’Ajuntament deBarcelona, Els plans d’estudis de Batxillerat (1857-1903) aEscola i Estat; Moviment obrer i educació popular, Eleccionsde Diputats provincials. Barcelona, 1812-1923, L’escolasota el franquisme, Què s’aprenia amb els llibres de text? oLes eleccions legislatives i municipals a Barcelona, 1810-1986. Ha treballat especialment el context polític i elsresultats electorals: La classe política barcelonina. Substratsocioeconòmic dels consistoris (1875-1923) a Actituds polí-tiques i control social a la Catalunya de la Restauració(1875-1923) i ha fet col·laboracions per al Diccionarid’Història de Catalunya, l’Atles d’Història de Catalunya il’Enciclopèdia de Barcelona. Altres estudis en què haintervingut són: El creixement urbà i la política, El personalpolític de l’Ajuntament de Barcelona (1877-1923), El Col·legide Metges de Barcelona i els seus presidents, 1894-1994, Elmotí de 1906 a la Model de Barcelona i les campanyes con-tra la Bastilla catalana a El cor urbà dels conflictes: Identitatlocal, consciència nacional i presència estatal (IV Congrés

Internacional d’Història Local de Catalunya) o Història dela presó Model de Barcelona.

Pel que fa a les publicacions sobre els camps de concen-tració nazis cal esmentar: Montserrat Roig, la lluita contral’oblit, Escrits sobre la deportació, Vida i mort dels republi-cans als camps nazis, Mauthausen. Crònica gràfica d’uncamp de concentració, Els camps de concentració euro-peus. Models comparatius, Espanya durant la Guerra civil iel franquisme, Els camps de concentració nazis. Paraulescontra l’oblit. Un deure de memòria. Els republicans alscamps nazis, Joan de Diego, tercer secretari a Mauthausen,Camps de concentració i extermini nazis, a La guerra civil aCatalunya (1936-1939), Amical de Mauthausen: lluita irecord. 1962-1978-2008, Experiències per a la maduresa.Mauthausen 2007, Francesc Boix, un llegat polític i cultural.I també articles a Cuadernos de Pedagogia, Cuadernos deArquitectura y Urbanismo, Canigó, Perspectiva escolar,Guix, L’Avenç, Historia 16, Historia Social, Afers, Avui,Penedès, El Punt, El País, Presència, Recerques, Ara... Tambéha participat en jornades, conferències, presentacions dellibres i cursos en centres educatius, congressos,col·loquis, exposicions o homenatges, i ha estat comis-sària d’exposicions com Mauthausen, l’univers de l’horror(2001), Resistents i deportades (2003) o Més enllà deMauthausen. Francesc Boix, fotògraf (2015).

R

presó té una garita al centre per con-trolar els interns que romanen encel·les individuals. Es tracta de reedu-car per mitjà del treball i dels grauspenitenciaris, amb rutina i disciplinaigual que a les fàbriques. La revoltadels presos, a través de la coordinado-ra de presos en lluita, i la droga vandesballestar i acabar definitivamentamb l’ideari de la Model. Retorna lamassificació i ara no se sap ben bé quèsón les presons!

—Quina valoració fas de l’ensenyamentdurant la II República?

—Es potencia l’escola pública laica i esfa un esforç per l’escolarització totalde la població, tot i que no es va asso-lir del tot. Es dignifica la professió i essostreu l’escola de la influència secularde l’Església.

Franquisme—Com valores l’ensenyament fran-quista?—Vam rebre poc coneixement. Això sí,doctrina, religió, disciplina i valorssexistes. Per a mi va ser important fer elsalt a l’institut, tot i que era moltmemorialístic. L’ensenyament durant

el franquisme podríem dir que gairebéva ser una estafa!

—S’ha superat el franquisme?—No. Quaranta anys és molt temps iel substrat encara hi és. No nomésamb els dirigents, sinó en general. Téel seu origen franquista l’expressióque no s’ha de parlar de política.Encara hi ha recels en els debatsdavant dels posicionaments polítics,amb gent que té por de dir qui vota.Primer es deforma la història durant ladictadura i després s’esborra.


patrimoni ciutadàLluís Virós. Foto: Francesc Rubí

Desembre 2015

Església de Crist Reira que arriba Nadal, tractem d’una deles esglésies del centre de Manresaque es va construir en substitució dela de Sant Pere Màrtir, enderrocadadurant la revolució paral·lela a laGuerra Civil.

L’església de Crist Rei és d’estil historicista neogòtic,típic en la construcció d’edificis religiosos durant elprimer franquisme. Es va començar a construir el1942, projectada per Alexandre Soler i March, i es vaacabar el 1957, sota la direcció de l’arquitecte manre-sà Josep M. Armengou, després de la mort de Soler iMarch el 1949. Està situada en un lloc estratègic, laconfluència del passeig de Pere III i el carrer deGuimerà, i marca el canvi de model entre el Passeigdel modernisme i la segona etapa de consolidaciód’aquest vial.

Es tracta d’una església de grans dimensions ambplanta de tres naus, la central molt ampla i presididaper un absis i les laterals molt més petites, amb cape-lles. La façana mostra clarament la divisió interior. Elcos central, majestuós, té una gran escalinata i pòrtic,mentre que els laterals són desiguals: el de la dreta ésmés alt que el de l’esquerra perquè en el projecte ori-ginal d’Alexandre Soler i March aquests cossos haviende ser dues torres, una d’elles el campanar. La nau cen-tral és coronada per una creu i sobre el pòrtic hi ha unaterrassa, damunt de la qual hi ha tres finestres de tipusgòtic de tres i dos lòbuls. La façana de la nau centralestà treballada amb carreus de pedra i les laterals enparedat i carreus encoixinats a les cantonades. A l’inte-rior hi trobem el santcrist tallat en fusta acompanyatdels quatre evangelistes, obra de Lluís Montané, autortambé de l’ornamentació de la capella del Santíssim,presidida per una imatge de la Verge del Roser.

Crist Rei està protegit de manera parcial pel catàlegde patrimoni de Manresa per la importància històricai artística, reflex d’una època com la postguerra, en laqual es va recuperar un llenguatge arquitectònicantic per reforçar el simbolisme social de l’Església.

patrimoni ciutadà

A


Llegir Pedrolo, avui

Jordi Estrada

l crític Sam Abrams reco-neix que «la crítica i l’acadè-mia han comès una gravís-sima injustícia ambPedrolo, perquè l’han rele-gat a una posició secundà-

ria» i assenyala que el volum de la sevaobra –amb més de 120 títols i unes20.000 pàgines– mai no pot ser un cri-teri estètic o de judici de valors.Coincideix amb Joan Badia, professorde literatura durant més de quarantaanys, a considerar que el que cal fer ésrepassar la gegantina producció del’autor per trobar el nucli central d’a-quelles obres que són de primera mag-nitud i traçar-ne els fils que les enllacen.«Sortosament», diu Abrams, «comptemamb la Fundació Pedrolo, un excel·lentinstrument que pot dedicar-se a pro-moure la seva obra, rescatant-la de l’o-blit immerescut i separant les obresmenors de les obres mestres».

Al capdavant de la Fundació i l’ArxiuPedrolo hi ha Adelais de Pedrolo, quemalda perquè el llegat de l’escriptorpugui ser finalment inventariat, classi-ficat i posat a disposició dels estudio-sos. Adelais comenta que «entre elspapers inèdits del pare hi ha un llibresobre un dia de la meva vida quanencara no tenia l’any; me’l va regalarquan vaig fer 15 anys i de momentme’l reservo per a mi».

Construir una literaturaL’autor del llibre més venut de la litera-tura catalana (El mecanoscrit del segonorigen) i probablement l’escriptor méscensurat per la dictadura és, en paraulesd’Adelais, «un monstre de les lletres» iun «veritable home-orquestra», reblaAbrams, que afegeix: «Era un autorinquiet i canviant, un autor proteic,camaleònic, amb una ambició literària

encaminada a assolir la totalitat».L’escriptor i estudiós de Pedrolo, JordiCoca, opina que «Pedrolo no voliaescriure unes obres, sinó construir totauna literatura. Volia aportar a la nostraliteratura allò que li mancava». Aquestva ser, per al novel·lista Llorenç Capde -vila, «el seu compromís –militant– ambla normalització de la literatura catala-na, a la qual va incorporar tota mena detemes i novel·listes estrangers». Efec -tivament, a més de contista, novel·lis ta,dramaturg, poeta, memorialista i articu-lista, Pedrolo va traduir al català HenryMiller, Jean-Paul Sartre, Harold Pinter,Lawrence Durell, William Faulkner,

Malcom Lowry, entre molts d’altres, i vadirigir la col·lecció La cua de palla, portad’entrada dels autors més importantsde novel·la policíaca.

Segons Adelais, «totes les seves obres,siguin del gènere que siguin, són crò-niques realistes d’una època i reivindi-cacions de les llibertats personals icol·lectives». En altres paraules, Cocave a dir el mateix: «Intenta retratar almàxim possible el moment que li vatocar de viure, amb les contradiccionsdel seu temps i els neguits de la gent,de tot allò que no la deixa ser lliure».Pedrolo, que se sentia un home lliure,

Si avui encara es parla de Pedrolo és malgrat la manca d’interèscomercial de la indústria editorial i l’absència d’un reconeixe-ment universitari i acadèmic. L’autor contemporani català mésprolífic i polifacètic, només comparable per l’extensió de la sevaobra i la variació formal i temàtica a Ramon Llull, continua sentel gran absent en el nostre aparador cultural.

fila

cultu

ral

E

Il·lustració: Anna Crespo.


traslladava en els seus personatges laseva recerca permanent i sense límitsde la llibertat. Aquests personatgesque, angoixats davant la mort i la faltade llibertat, «no són una abstracció,sinó homes i dones que, després depatir una guerra i una llarga postguer-ra, lluiten contra les fronteres exteriorsi interiors». I posa com a exemples d’a-questes últimes la moralitat conven-cional, la rutina i la manca de coneixe-ments. D’aquí que Pedrolo, segons elmateix Coca, «lluités escrivint pereixamplar al màxim la seva idea de lallibertat». Que hi lluités literàriament,defugint modes i clixés, renovant tèc-niques i obrint finestres a temes tabú,com el de l’homosexualitat, tractat jaen una novel·la de 1959, Un amor foraciutat, i també personalment, ja quesempre va viure enfrontat al sistemaque li impedia expressar-se en la sevallengua i en llibertat. Per això va utilit-zar la literatura com a arma de combat.Sobretot a través dels articles, sempreàcids, reivindicatius i punyents. Per aAdelais, «el que escriu procedeix delseu disgust i la seva ira com a súbditcolonitzat d’un imperi, que nega la jus-tícia social i totes les llibertats, i no pasnecessàriament d’una necessitat artís-tica». En l’obra de Pedrolo, l’home pre-cedeix l’artista. Un home que «s’inter-roga sobre tot: la solidaritat humana, elconformisme, l’afany de revolta, laincomunicació, la mort..». i que ho fades d’un posicionament personal moltclar i definit: «El meu pare era radical-ment ateu, radicalment antimilitarista,radicalment anticapitalista, radical-ment antiautonomista i mai no va tole-rar el pensament submís».

Per què avui no es llegeix Pedrolo?Vint-i-cinc anys després de la sevamort, bona part de les seves obres sónintrobables i poc llegides, tot i l’èxit dellibres com El mecanoscrit del segon ori-gen, recentment traslladat a la pantallaper Carles Porta i Bigas Luna, amb eltítol de Segon origen. Coca ho atribueixa diversos factors. En primer lloc, al fet

que «llegir Pedrolo no és fàcil ni còmo-de, a causa d’alguns plantejaments tèc-nics complicats i de personatges i situa-cions complexos». També hi ha contri-buït «la falta d’una crítica acadèmicasuficient i una aposta decidida per partde les institucions del país». En aquestsentit, Coca es mostra altament crític:«Devem ser el país europeu on, tot i lespretensions de convertir-nos en unestat, la població té un desconeixe-ment més gran de la seva història i laseva literatura». I es dol que, a bandad’ignorar Pedrolo, «la gent tampoc nollegeix Tísner, la Capmany, els contesde Sarsanedas, Perucho, Blai Bonet...».

Al costat d’un Pedrolo de lectura méscostosa hi ha un altre Pedrolo, més pla-ner i igualment interessant. Jordi Cocarecomana Cops de béc a Pasadena,escrita amb molt sentit de l’humor, i

Joan Badia aconsella al lector novellcomençar per obres policíaques deltipus L’inspector fa tard i Balanç fins a lamatinada. Als joves lectors, Capdevilaels recomanaria, a banda d’El mecanos-crit del segon origen, els relats de cièn-cia-ficció Trajecte final, i als lectors mésmadurs, Cendra per Martina. Tots ellscoincideixen a considerar les novel·lesdel cicle El temps obert com l’obra mésinnovadora i irrepetible, adjectius quetambé escauen a l’home i a l’escriptor,ja que, segons afirma Badia, «Pedroloserà sempre un referent per a molts denosaltres, no solament pel seu testimo-niatge com a persona al servei del paísi la literatura, sinó també per l’oberturade fronteres mentals i models literaris».

Entre un munt de quartilles que l’es-criptor va deixar inèdites, hi ha un texton explica com li agradaria ser recor-dat. D’aquest text, que Adelais anome-na testament vital, reproduïm un parà-graf que ens dóna la mesura exacta del’home íntegre i compromès que fouManuel de Pedrolo: «En la nostra con-dició de catalans, de poble tan repeti-dament maltractat pels atzars de la his-tòria, tots sabem que només hi ha unamanera d’ésser lliure i d’ésser just: serconscients de nosaltres mateixos i nopermetre que mai se’ns arrabassiaquesta consciència, perquè l’homeque es renega ja no és ningú per adecidir i les seves obres ja no li perta-nyen: ha perdut tot sentit de la respon-sabilitat. Per això sóc i vull seguiressent un escriptor català, i en aquestconcepte poso tot el meu orgull. Vullésser responsable i que la meva obra,constructiva o destructora, responguiper mi». Com diu Adelais, «tota unadeclaració de principis».

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

L’impacte de Totes les bèsties decàrrega encara em dura: unsjutges asseguts al vàter admi-nistrant justícia en uns lavabosplens de merda és una imatgepotent de la justícia espanyola.I tan actual! Però també tot elclima de resistència (contra elfranquisme) aplicable a situa-cions en què un grup de perso-nes vol canviar una situaciósocial i política crec que encaraés de rabiosa actualitat.

Joan Badia


propostesMÚSICA Marc Vilanova

Desembre escanyolitquest mes de desembre caldrà triar, ja que lesdues fites musicals més destacades coincidei-xen en data i horari. Per començar, destaquemla visita de Blaumut, banda hiperactiva de l’es-cena musical catalana, que arriba al Kursaal a

presentar el seu últim treball discogràfic El primer arbredel bosc. Folk amable i melodies ensucrades com a fór-mula d’un èxit creixent (divendres, 11 de desembre, ales nou del vespre). I qui vulgui gaudir d’un concert derock en majúscules, no es por perdre el directe de BerriTxarrak a la Sala Stroika (divendres, 11 de desembre, ales deu de la nit). La banda navarresa torna per descar-regar la seva fúria elèctrica. Concert imprescindible.

CINEMA Jordi Casas

Reflexions sobre l’existència

ineclub Manresa tancarà l’any amb algunsdels millors títols de cinema d’autor de latemporada, entre els quals destaca Una palo-ma se posó en una rama a reflexionar sobre laexistencia, de Roy Andersson. El director suec

va obtenir el Lleó d’Or a la millor pel·lícula al Festival deVenècia per aquest film que tanca la seva «Trilogia viva»sobre la meravellosa estranyesa de l’ésser humà. Unatrilogia iniciada l’any 2000 amb Songs from the secondfloor i continuada el 2007 amb La comedia de la vida,que fins enguany era l’únic film d’Andersson estrenatcomercialment al nostre país, i que també vam projec-tar a Cineclub. Qualificat sovint com «l’Ingmar Bergmande l’slapstick», Andersson demostra el seu talent per lacomèdia amb aquesta sèrie de quadres vivents positiva-ment influenciada pels Monty Python i per la guardo-nada experiència del cineasta suec en la publicitat. Unapaloma se posó en una rama a reflexionar sobre la exis-tencia es projectarà diumenge 20 de desembre, a les18.30 h, a l’auditori de la Plana de l’Om.

TEATRE Joan Morros

Tortugues de Clàudia Cedóer tancar el Toc de Teatre, el Galliner presentaal Kursaal la comèdia Tortugues, la desaccele-ració de les partícules, escrita per Clàudia Cedóque acaba de guanyar el Premi Butaca almillor text. Una obra divertida, intel·ligent,

tendra i en alguns moments esbojarrada, que nonomés fa passar una bona estona sinó que també fapensar sobre els límits ètics de la ciència i els experi-ments científics. Dos científics ambiciosos i amb pocsescrúpols decideixen provar un medicament en faseexperimental en un ésser humà per observar-ne lesreaccions. L’efecte que fa és que li desaccelera l’orga-nisme fins a extrems insospitats. Clàudia Cedó aconse-gueix tractar un tema molt seriós amb delicadesa, ele-gància i sentit de l’humor.

ART Maria Camp

Desembre artísticPer aquest desembre us volem encoratjar atastar tres propostes, cadascuna ben dife-rents. Us proposem començar per l’exposicióAigua, d’Ester Fabregat. Una proposta dins elcicle d’aquest nom que organitza la Taula

d’Arts Visuals. El treball de Fabregat traspua sensibilitat,delicadesa, i alhora una profunda reflexió i experimen-tació amb la ingravidesa, els llenguatges i l’ús dels polí-mers com a material per la creació. No deixeu de visitar-la, teniu temps fins el 19 de desembre. El recorregutpot continuar al Centre Cívic Selvas i Carner, on FotoArt Manresa ens convida a descobrir les propostes foto-gràfiques de tres joves creadors: Elena Castro, OriolPanadès i Irene Vendrell. Fins el 23 de desembre. I final-ment us proposem acabar a l’Espai Rubiralta. Allà hi tro-barem el treball de Susanna Ayala, en una exposiciótitulada Febrer, fresca, divertida, alegre... Un entreteni-ment en el qual trobarem alguna sorpresa... Es podràvisitar fins a final de gener.

A P

PC


espai d’artRosa Barbé


fa 25 anysJaume Puig

Eren temps d’escoles talleri vivers d’empresa

ls dies 6, 7, 8 i 9 de desembre Manresa haviaacollit les segones Trobades de Joves contral’Atur, organitzades per l’Associació de Jovescontra l’Atur de Manresa (AJCA), amb l’assis-tència d’una quarantena de joves de tot l’estat

espanyol. I amb el títol de: Els plans d’ocupació apedacenl’atur, el reportatge central de la revista de gener, ela-borat per Montse Ayala i Anna Vilajosana, analitzava lesiniciatives que es duien a terme llavors i constatava lafalta de coordinació en els recursos que hi destinavenles diferents administracions. L’Escola Taller de Manresaaplegava 60 alumnes-treballadors i també funcionavala Casa d’Oficis al carrer del Balç, amb 9 projectes i 15persones implicades, però el nombre de joves aturatsera de 7.504.

Un món d’homes, encaraUn reportatge de Meritxell Bacardit, Joan Piqué i JosepTomàs, amb el títol de: Les dones es queden a casa i elshomes van a reunions, descobria que, malgrat viure enuna societat que consagrava la igualtat davant la llei, unaenquesta al món associatiu posava de manifest que enles 35 entitats enquestades hi havia majoria aclaparado-ra de responsables masculins i només un 22,6 per centeren dones, tot i la desaparició del masclisme ideològic.

Escoltes, mijacs i esplaisEn un altre reportatge, de Lídia Gilabert i Alba Gros,s’explicava que escoltes, mijacs i esplais acollien unmiler de nens manresans. Hi funcionaven cinc agrupa-ments escoltes, amb 351 nens i 58 monitors; 7 grupsMijac, amb 393 nens i 78 monitors, i 5 esplais, amb 219nens i 33 monitors.

El Centre Hospitalari estrenava escànerEl dia 1 de desembre, Crist Rei s’omplia de gom a gom enel funeral per mossèn Josep Maria Jubells, mort als 48anys en un accident de cotxe. El mateix dia es clausura-ven els treballs del programa El Bages cap al 2000 alsDipòsits Vells. Cinc dies més tard, la Cort d’Apel·lacionsde Montpeller denegava l’extradició de Pere Bascompte,demanada per l’estat espanyol, en presència d’un cente-nar d’amics i familiars del Pere. I el dia 21 de desembre, elconseller de Sanitat de l’època, Xavier Trias, inauguravael servei d’escàner del Centre Hospitalari.

Llavors també es parlava de crisi econòmica,i l’atur ja s’assumia com un fet natural i esde-venia un problema per als joves que nohavien tingut mai una primera ocupació. L’I-NEM, el departament de Treball i els ajunta-ments organitzaven escoles taller, cases d’o-ficis, vivers d’empreses i plans d’ocupació,una mena d’aprenentatge pagat i tutelat perl’administració que aconseguia omplir unsanys entre la fi de l’ensenyament obligatori ila primera feina en el mercat laboral.

E

Alumnes de l’Escola Taller


crònica social

anresa, 25 de desembre de 1961. L’urbanoRegadera diri geix el trànsit. Al seu costat jacomença a fer goig el lot de productes deNadal que avui s’endurà a casa.

Han estat molts els conductors que, al llarg del dia, s’hanaturat vora el reclam que el mateix guàrdia ha instal·lat apeu de carrer en començar la jornada: un cartell de feli-citació, una figureta i un globus. També hi ha col·locatalguna ampolla, per incentivar les deixes. Però tota laresta d’ampolles, sacs i paneres són donacions delsautomobilistes, tant de particulars com d’empreses detransport, algunes de les quals han procurat fer ben lle-gible el seu nom a les caixes.

A què es deu tanta generositat? La guàrdia urbana ales-hores s’encarregava de regular el trànsit als principalsencreuaments. Una funció que no només els feia moltvisibles al mig de la ciutat, sinó que els donava la facul-tat de posar multes als incomplidors. Calia, doncs, que-dar bé amb els guàrdies si hom es volia estalviar pro-blemes. I més tenint en compte que era un cos on hihavia molts enxufats –persones procedents de l’exèrcito afins al règim–, la qual cosa els donava el poder decastigar a discreció.

D’aquesta manera, una pràctica que avui dia es tractariacom una corruptela llavors es considerava el més normaldel món. La panera de Nadal servia per complementarels migrats salaris dels agents, bo i ajudant-los a subsis-tir durant la resta de l’any. Altres col·lectius com els car-ters, els escombriaires i els empleats d’aigües municipalstambé duien a terme pràctiques semblants: repartienestampetes impreses desitjant bones festes i, a canvi,rebien algunes propines i regals.

La del guàrdia amb la seva panera era una imatge típicade cada Nadal i es repetia a dos punts principals de la

ciutat: a l’encreuament del passeig de Pere III amb elcarrer de Guimerà i a la Muralla de Sant Domènec,davant de Cal Jorba (foto). Aleshores aquesta via enca-ra estava pavimentada amb llambordes i hi trobem afaltar el pas de vianants i el semàfor que, amb eltemps, acabaran substituint la peculiar figura de l’ur-bano fins al final de la dècada.

Mireia Vila

Nadal de 1961

M

Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages.


fanal de cua

Repòquer d’autoresot sovint, en el camp de les lletres, constatem iens lamentem d’un fet paradoxal: si bé l’afició a lalectura és més gran entre les dones, el catàleg deles editorials compta amb més noms masculinsque femenins. Vaja: que en l’escena de lectura

més habitual –si més no, per estadística– s’hi veu una donaque llegeix un llibre escrit per un home. La qual cosa no voldir que no hi hagi grans lectors i grans autores. Si prenem,per exemple, la llista dels autors que signàvem el volumTot és possible, hi trobem 13 escriptores i 30 escriptors. Esdóna, però, la feliç circumstància que, entre les novetatsliteràries d’aquest 2015, hi ha cinc novel·les d’autores quepertanyen al col·lectiu Narradors Centrals.

Imma Cortina va guanyar el premi SebastiàJuan Arbó amb Només ho saben les muntany-es, una novel·la situada a Montserrat, ambuna doble trama de misteri que alterna, ambsolvència narrativa, el segle XVI amb l’actua-litat. Marila Pons se situa en el paisatge del’Alta Segarra, i el poble imaginari deFrontesa, per escriure La mirada enrere, lahistòria de dues dones, l’Agnès i la Cristina,que es connecten quan la segona troba, a lamasia on ha anat a viure, uns papers que laprimera va escriure fa setanta anys, durant laguerra i la postguerra. Montserrat Vilarmauha publicat Mentre el país despertava. Desdels ulls d’una mestra de l’Alt Empordà,retrata la societat dels anys 80 i les contradiccions ideolò-giques de la Transició. La solsonina Maria Dolors Guàrdias’ha endinsat en la novel·la històrica a La vescomtessa dis-sortada, centrada en el personatge de Domna MaríaÁlvarez de Haro, la segona esposa de Ramon Folc VI deCardona. I l’última novel·la de la igualadina Teresa Roig, Lamerceria, se situa a Barcelona i recorre bona part del segleXX amb una trama carregada de passions extremes.

Si el sector femení continua trepitjant el terreny literariamb aquesta força, potser haurem de replantejar -ne elnom i canviar-lo pel de Narradores Centrals. Que a ningúse li acudeixi, però, proposar la fórmula –més xava queantisistema– Narrador@s Centrals, perquè no responcdels meus actes.

TCitar Espriu

cabo de llegir l’article d’Anna Ballbona: «AraEspriu és del PP» (El Punt Avui, 26 de novem-bre). Fa referència a les cites del poeta deSinera i a les interpretacions que va fer-nel’exministre Josep Piqué en l’acte de presen-

tació a Barcelona del llibre de José Manuel GarcíaMargallo: Todos los cielos conducen a España.

És d’una evidència flagrant que l’actitud i les accions del’actual govern d’Espanya amb relació a Catalunyadonarien, entre altres coses, per fer-ne una pel·lícula devampirs de patacada, perquè els manca molt i molt per

arribar al nivell, diguem-ne, del Dràculade Terence Fisher, després d’ignorar,menysprear i atacar la cultura catalana.Vegeu-los furgant de manera patètica idesesperada el cadàver per si encara hiqueda una gota de sang.

Talment com Val Helsing (interpretacióextraordinària de Peter Cushing), amanera d’exorcisme i de desafiament,exhibeix la creu davant l’escomesa delvampir, em permeto d’acarar-los unaltre text d’Espriu que no crec que tin-guin mai el valor ni la decència d’es-mentar en públic. Es tracta del fragmentd’una carta adreçada a Joan Colomines,l’any 1963, transcrita per Agustí Pons en

el seu llibre Espriu, transparent, i que diu així:

«Vaig escriure La pell de brau, entre altres raons, perquèno fos dit, repetint un pensament d’Ortega, que la peri-fèria no podia entendre la cèlebre Península en la sevacomplexa i profunda totalitat. Ara bé, crec –i cada diaque passa ho veig més clar– que el diàleg amb Madridés impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sem-pre. Sóc un gran admirador del castellà i de les lletrescastellanes –i, fins i tot, d’aquest estrany, enigmàticpoble del tràgic altiplà– però no hi tenim en absolut resa pelar, i perdoneu l’expressiu vulgarisme. Per tant crecque cal radicalitzar la nostra postura, dirigir-nos tan solsa la nostra gent i procurar de redreçar-la, que prou feinaque hi tenim».

A

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


a fer força fortuna l’eslògan d’aquellamarca de formatgets en porcions tridimen-sionals que deia: «del..., me’n refio».Indefectible ment, doncs, consumir-neesdevenia garantia de qualitat i sabor. Allò

que se’n diu un producte de confiança, vaja. Hi ha for-matgets de confiança i, òbviament, també hi ha per-sones, de confiança, sort en tenim. I, fins i tot, n’hi hacàrrecs! I aquí arribem on volíem anar. A Manresa sompioners en moltes coses. Encara que sembli mentida.Especialment en l’àmbit polític. Què no s’ha dit de lesBases de Manresa? Quants rius de tinta va fer córrer elsalt del dirigent veïnal Josep Rueda a Convergència?O, més recentment, el cas de l’expresident d’Unió quevolia enrolar-se a la CUP. I és que el pedigrí cupaireestà de moda... És innegable. A la nostra ciutat, ja faanys que la candidatura s’asseu al Ple i, a nivell català,el moment actual els ha situat a l’ull de l’huracà. Tant aCatalunya com a Madrid no paren d’acaronar-los imolt pocs voldríem ser a la seva pell.

Per això, la designació de l’exregidor de la formacióAdam Majó com a comissionat del Barri Antic ha sob-tat, i molt. Als que hi són més propers i als seus exrivalsa l’Ajuntament, potser no tant com als seus correligio-naris que, justament, molt sovint es defineixen com aantisistema, anticapitalisme i, sobretot, anticorrupció imoviments sospitosos a les cúpules de poder. És clarque, qui estigui lliure de pecat, oi? La decisió del’Ajuntament capitanejat per Valentí Junyent és sor-prenent, però no tan desorbitada si es mira des delprisma de la trajectòria de Majó i, sobretot, des de l’òr-bita que dóna no viure a Manresa. O sigui que, mirant-ho des d’un altre vessant, potser l’Adam ara contem-pla les nostres problemàtiques internes i endèmiquesdes d’una distància que li atorga un pèl més d’objecti-vitat. De tota manera, els marrameus a la plaça Gispertes van sentir a tota la comarca. I naturalment, molts nos’han pogut estar de comparar l’elecció de Majó perpart de CDC i el que queda d’Unió amb la situació sor-gida del 27-S i el paper (instrumental o polític) que hade fer la CUP a escala parlamentària.

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ DESEMBRE 2015 - NÚM. 222

VDe (des)confiança

37

Il·lustració: Isaac Bosch


BUGADA AL POUL’altre recapteL’últim cap de setmana de novembre,la dicotomia entre l’opinió públicacatalana era ben clara: o deixar la tar-geta de crèdit esmolada per tallar per-nil amb les ofertes de l’importat BlackFriday o, per contra, col·laborar o feraportacions al gran recapte organitzatpel Banc dels Aliments. Una situacióben contradictòria: consumisme capi-talista desenfrenat o responsabilitatsocial davant les injustícies del siste-ma. Per postres, a Manresa, la fira deSant Andreu va animar les vendes tot ique els comerciants saben que res tor-narà a ser com abans. La imatge quepubliquem està feta el dissabte, 28 denovembre, al matí, en ple carrer delBorn. Concretament davant de la per-siana de l’antiga cristalleria Torras queara acull intermitentment negocisrelacionats amb la marca La Confiteria.El pare de la família que hi apareixexplica en un plafó de dimensionsconsiderables que no té feina i lesseves filles necessiten menjar. L’home,disfressat amb casc i armilla d’obrer,restava capcot i ajupit. I, ho destacaré,deia que acceptava menjar. O siguique, d’alguna manera, també feia elseu recapte particular.

El jardí de la BalaguerUn altre recapte, aquest cas d’informa-ció, va propiciar una anècdota que ésexquisida i la coincidència ben particu-lar. Per entrevistar la nebodad’Assumpció Balaguer, de cara al temacentral de la revista d’aquest mes, elcol·lega Jordi Estrada va desplaçar-se aSabadell. Com queda reflectit en elreportatge, l’entrevistador volia obte-nir anècdotes i records per reflectir elsdies d’infantesa i joventut de l’actriu aManresa. En un moment donat, l’entre-vistada –que ja fa temps que no viu a laciutat– va explicar a Estrada que la joveBalaguer acostumava a jugar i passarllargues estones en un solar-jardí quehi havia darrere de la casa anomenadadels Turcs, a la muralla del Carme i queja fa anys que serveix de pàrquing pera vehicles. L’entrevistador va quedarastorat. I és que el pati al qual es referiala neboda de l’artista és el que veu dià-riament ell darrere de casa seva, preci-sament, des de l’edifici al qual es refe-ria la neboda.

Carrer NouEn aquest altre cas que us presento, i

que va acompanyat d’un anunci queva sortir a la revista El Divendres, elconeixement de la trama urbana de laciutat no és pas tan rodó. El pis eslloga al «carrer Nou» i es dóna perentès (si ho saps, és clar) que és Noude Valldaura. No pot ser pas el vial quearranca del costat de Cal Jorba i que,òbviament, no és «tocant lesDominiques». Es refereix, doncs, alcarrer Nou de Valldaura, però, pelcamí, s’han deixat la meitat del nom.Si no és que –fet poc probable però

no impossible– alguna monja dominicavisqui al mateix replà del pis que s’ar-renda. Entès en aquest sentit, un llogu-er de 300 euros que a sobre et permetitocar les dominiques és tot un regal.

No anem a l’horaContinuo amb els desajustos basant-me en una instantània que un amablelector m’ha fet arribar i que mostra unabotiga de rellotges ubicada a l’entradade l’hipermercat Carrefour. Pel quepodeu veure, actualment, a part defusos horaris també n’hi ha de minuta-ris, ja que l’hora manresana respectede la d’altres ciutats varia hores... iminuts! A més, com també podeudeduir, la foto està feta a les 19:18 i elrellotge de la botiga marca les 20:18. Osigui que encara va a l’hora vella; la del’estiu, per entendre’ns. No sé pas si elsrellotges que venen als clients tenentan poca fiabilitat com els que tenenexposats a la paret.

Cartell misteriósI és que el món del comerç costa quevagi a l’hora. En el cas de la restauració,per exemple, els propietaris dels esta-bliments ja no saben què fer per atrau-re l’atenció de la clientela. Al marge dela guerra dels descomptes en els esmor-zars i els menús diaris, alguns tambéintenten aprofitar els espais per progra-mar activitats i tallers. És el cas de l’esta-bliment del carrer de Sant Miquel que,

QUINTÍ TORRA CORDONS


durant molts anys, va ocupar la cafete-ria l’Aroma. Fa uns dies, com va retratarun subscriptor, hi havia penjat el cartellque publiquem adjunt al text convidantels clients a uns «tallers creatius». El pas-quí, sigui com sigui i si no ens cenyim almisteriós dibuix, de creatiu no n’ésgaire, la veritat.

Històries d’okupesAcabo la rentada mensual amb unaaltra història viscuda al Barri Antic queés del tot llastimosa. No pas per la dei-xadesa del sector, sinó pel sentimentde caos i indefensió als quals, massasovint, estan exposats els ciutadans.Un lector de la revista, veí del sector,m’informa que el 27 de novembre enplena llum del dia va presenciar comtres joves entraven en un immoble de

la Travessia dels Drets –paral·lel al carrerde Sobrerroca– amb la intenció d’ocu-par-lo. Com que la situació era evidentva trucar immediatament als Mossosd’Esquadra per denunciar-ho. En veure

que passava el temps i no venien vatornar a insistir i li van assegurar quehavien d’estar a punt d’arribar. El certés que, a hores d’ara, encara se’ls espe-ra i que el pis, òbviament, ja ha quedatocupat. La qüestió no és pas debatresobre les raons del moviment okupa,sinó subratllar la desídia policial que,tristament, en alguns casos permetdelinquir sense ni tan sols provar dedissuadir els autors dels actes.

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

stic francament emocionat,ple d’esperança, engrescat ineguitós, ja que estem aquatre dies de les festes deNadal, aquestes dates en

què els ciutadans/es se senten méspropers, solidaris i fins i tot compren -sius cap als altres, delerosos de sentir-se i actuar com bons germans.

Uns dies, els de Nadal, en què la llumomple la ciutat, reflex de la felicitat queomple els nostres cors, i es manifestaen les tires de bombetes de baix con-sum que pengen pels nostres carrers,signe de la transmutació física de lafelicitat –hi ha cases del centre que noels cal encendre els llums de casa. I lamúsica? Aquesta música, celestial, que

de manera continuada i repetitiva –sempre son les mateixes cançons–,omple de soroll els carrers! Un altreelement de joia, ciutadana. De fet elsresidents d’aquets vials plens demúsica nadalenca es llancen al carrerde manera compulsiva per tal decomprar regals i evitar romandre a

casa comunicant-se a crits persobre del soroll musical.

Alguns dels nostres ciuta-dans, en tornar a casa i notrobar-hi ningú, ja que tot-hom està fora de casa. unsil·luminats i il·luminant ialtres comprant; no podenresistir un sentiment de sen-tir-se diferents i plens desolitud, i per tal de no fer

nosa i ser un nyap en l’alegria general,consideren de manera seriosa la possi-bilitat de suïcidar-se, i no molestar l’a-legria global.

Altres, abans de festes, fan propostesagosarades, com no beure més del quesigui saludable –eufemisme per beuretot allò que els vingui de gust. Ja se sapque l’alcohol, l’esperit, que en diuen elsmusulmans, en poques quantitats ésbo i que el vi fa sang. Que en la majoriade casos de violència de gènere hi harelacionat un consum de alcohol, nicomentar-ho.

Fins i tot conec el cas d’un funcionarique sempre s’adreça a les persones ales quals ha d’atendre en castellà,menys quan el truquen per telèfonmentre està atenent alguna persona illavors, com que no sap qui el truca, i nofos cas que sigui un superior lletraferit,contesta en un perfecte català. Doncs,s’ha fet el propòsit de no ser més hipò-crita i respondre sempre en castellà. Imantenir el seu nivell C de català total-ment burocràtic i administratiu. Quen’és de bonic, el temps nadalenc!

L’HOMENOT DE LA PIPA

EL’esperit de Nadal

39


TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

i algun dia d’aquests s’es-cau que passeu per una lli-breria i us trobeu amb unanovetat titulada Va com va!,compreu-la: no és cap

recull d’articles com aquest ni JoaquimCarbó és el pseudònim de Llum Degàsni Ovidi Montllor és el negre de la Llumi el pseudònim de Carbó.

Més conegut per les seves novel·lesjuvenils –qui no recorda La casa sota lasorra i les històries del detectiu FelipMarlot!–, Carbó acaba de publicaraquesta novel·la per a adults, on expli-ca la història d’un treballador de labanca que, després de ser acomiadat acausa d’allò que alguns anomenenajustaments de plantilla, fa per manerade tirar endavant posant-se al serveidels veïns, per als quals duu a terme

investigacions inversemblants i sor-prenents, que l’emmenen al subsòlmés sòrdid d’aquests temps tan crítics.Tot i el dramatisme de les actuals cir-cumstàncies de crisi i la constatacióque «la vida és un desastre i el món, talcom l’estem fabricant, és terrible», perdir-ho amb les paraules del mateixCarbó, l’escriptor caldenc ens presen-ta una ficció plena d’ironies i situa-cions esperpèntiques, amb un ordit denovel·la negra i un protagonista qui-xotesc, que cerca escapar de la realitatlliurant-se a un món de fantasia.

Malgrat que les coses van com van ino com volem, que cantava l’Ovidi,tant Degàs com Carbó comparteixenel mateix concepte sobre les caquesde gos. Llegiu la novel·la i feu caritat,però mireu a qui us poseu a casa.

SNo és cap plagi


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONIL·LUSTRACIÓ: MARIA PICASSÓ

Si no hi ha acord amb la CUP, l’olla no farà xup-xupi ens faran passar pel tub.Amb les coses del menjarno s’hi hauria de jugar.

I fa més d’un mes que dura!Canviaran de postura?Mataran la criatura?La dita diu que a vegadesels ocells fan cagarades.

Els ocells, i alguns polítics,que amb criteris supercríticso si voleu monolítics, ens han posat la por al cos.Tenim un problema gros.

Diu que aquest cap de setmanai perquè els dóna la ganaamb la seva capitanaal Congost es trobaran.El procés irà endavant?

Seguiran brandant l’espasa?Posaran ordre a la casao més aviat faran l’ase?Si d’aquesta no en sortim,difícilment farem cim.

Haurem de tornar endarrerei d’amagar la banderaper la falta de tremperad’un partit ple de joventque li costa dir amén?

Ves, qui ho havia de dirque la CUP vindria aquíun diumenge al dematí,a debatre la contesa.Com les Bases de Manresaesperem que acabi béfinalment tant de merder.

Embarbussament-endevinallaEn quin cap cap el que cap al capde l’equip de la CUP? Solució: aquest cop cap.

s diu Ana BallesterosGarriga, i té botiga al barride la Sagrada Família, atocar mateix de la parrò-quia. Confecció i gèneres de

punt. Allà l’Ana, hereva de la tradiciófamiliar, hi despatxa roba interior ambel mateix entusiasme que els seuspares ho feien plantant parada a laMuralla. O en uns baixos de lloguer,després, a la carretera del Pont deVilomara. Ara, però, és ella qui governal’establiment en un perpetu anar ivenir: tan aviat poden ser uns mitjonetsper a criatura com, punt i seguit, convépresentar un pijama folgat per a unaàvia ferma. Però allò que us ha de ferreconèixer-la és, sobretot, la seva pas-sió sardanista, en un lliurament absolut.I això que no s’hi va posar fins als trentaanys, arran d’un curset a l’associació deveïns del barri, amb la Sempre Junts.D’això ara en fa just un quart de segle, id’aquella experiència ja no n’ha sortitmai més. Començà per participar a lesballades quinzenals de Nova Crida i,mitjançant l’Emili Majó, va fer la colla i

Ana Ballesteros, sardana viva a les xarxes

amics. En acabat vingué la coneixençad’en Francesc Soler i Mas, i una cosaportà l’altra: de les ballades els dijousd’estiu, del concurs de la Llum... L’Anaera –i vol ser- una dinamitzadora de lasardana. I començà per gravar les audi-cions amb casset i aviat la vam tenir a laràdio, recollint estrenes i entrevistes,també. Ja la teniu present? Encara avui,els dimecres de 3 a 4 l’escoltareu aRàdio Manresa, als Aires de Catalunya,amb la Núria Soler, de conductores.Però encara més, no la recordeu, menu-da i amb cabell curt, fent fotos a tort i adret? Dels rodets de trenta-sis a lesactuals digitals, fixeu-vos-hi a qualsevolballada de Manresa o del Bages, vingaimmortalitzar rotllanes! Tan incansablecom entre setmana rere el taulell. I aire!Perquè l’Ana vol sardanes vives i viscu-des, i en acabat recull imatges de balla-dors i també de cobles i, sumant milersi milers d’instantànies, avui les penjaràa Facebook –de Nova Crida, del’Agrupació, al seu mateix! Perquèningú no es perdi aquest entusiasmeni, encara menys, quedi anònim. Visca!

E


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

ai prou ben ponderats germans i germa-nes, l’altre dia passejava pel Passeig ambun col·lega de les Terres de l’Ebre que emdemanava quants habitants hi havia aManresa i si la ciutat continuava creixent.

Li vaig dir que, amb Déu i ajuda, ens manteníem a75.000 i que baixar d’aquesta xifra de població implica-va un salt en les dotacions administratives. I, és clar, novaig poder evitar engaltar-li la llista de greuges habitu-als i endèmics dels paisans. Que si la brutícia, que si l’es-tat del centre històric, que si els problemes de mobilitat,etc. Fins i tot, i que Nostre Senyor em perdoni, no vaigpoder evitar deixar anar un renec davant de la inope-rància municipal. L’amic prevere, astorat, no va saberquè dir-me. L’únic que se li va ocórrer va ser interpel·lar-me al voltant de les que jo considerava que eren lesqualitats de la ciutat. Em va fer pensar... i molt! Perquè,evidentment, com la majoria de manresans i manresa-nes arrelats, hom és capaç de dir-ne pestes del munici-pi. Ara bé, una cosa és criticar-la i l’altre explicitar-ne elsatributs positius i, sobretot, plantejar-se, voluntària-ment, viure en un altre lloc. I aquí sí que, per Déu,toquem el moll de l’os. Critiquem la ciutat i la seva gentde dalt a baix, però no seríem capaços de viure en unaltre indret. Almenys un servidor, ja us ho diré. La críti-ca severa i la reconeguda poca autoestima són propie-tats ben manresanes, oi?

No obstant això, el llarg passeig amb el riberenc em vafer reflexionar. Prou que hi deu haver gent que haescollit la nostra ciutat per viure-hi. Hi deuen havervist alguna gràcia que, a fe de Déu, nosaltres no sabemveure-li. No parlo pas d’aquells que s’hi han traslladatdes de la comarca i ja estaven acostumats a fer-hi vidani dels que vénen de latituds més llunyanes. Parlo demobilitat interior. De persones o famílies que han vin-gut de Terrassa, de l’Hospitalet, de Cervera, de Vic, deTarragona... Caldria enquestar-los i demanar-los quèels va atreure de Manresa. Per què, per damunt de tot,no els va molestar el ciment, la deixadesa del centre, lamanca de neteja, la manca d’espais per a músicapopular, les caques de gos arreu, el tren que tarda trescentúries a arribar a Barcelona, les escales dels Drets,la manca de relleu a les cadires de la Rosita, l’èxodeciutadà el dia de la Llum, el miracle de la Llum en si,etcètera, etcètera. Vaja, allò tan fastigosament manre-sà que s’enganxa a la sola de l’espardenya dels autòc-tons i no marxa ni amb fum de sabatots. Potser aixíens podríem riure, si no totes, d’algunes de les nostresgràcies. O sigui, qui vol viure a Manresa, a part delspesats i pesades que mai ens està bé res del que es fai les decisions que es prenen? Insto algun investigadora fer un estudi ben detallat.

Qui vol viure a Manresa?

M

12 i 13 de desembre de 2015Plaça Major i baixada de la Seu

De 17 a 20 h Entrada pel carrer Sobrerroca

15

u u 15

u 15 15

u u u

Documents

Petges manresanes - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Desembre 2015...craïnès, i Ana Kardum, parlant de croat. Ja tenim el calendari per al 2016 Com cada any,