Lorena Tortosa Andrea Alcantarilla Abigail Dombrowski

Irene Domingo María Medina

2onA

2

L’OPOSICIÓ AL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ

Per a començar l’activitat d’anàlisi i explicació del període històric direm que les dues fonts que

hem analitzat es situen en el període d’oposició al sistema de La Restauració. En primer lloc,

podem considerar les dues fonts primàries, ja que les dos pertanyen a la mateixa època a la

que fan referència els textos.

Pel que fa al tipus de text, el primer és una memòria contada de primera mà per Sabino

Policarpo Arana Goiri (1865-1903) un polític, escriptor i ideòleg espanyol el qual es considerat

com a pare del nacionalisme basc, per tant, es tracta d’un text històric-testimonial. En canvi, el

segon és un text jurídic, ja que és una presentació dels motius de formació d’un partit polític

(el PSOE), així com els seus objectius polítics.

Respecte a l’autor, al primer text és individual perquè és el propi Sabino Arana qui narra de

manera individual les seues vivències durant el període. Al segon text, en canvi, és un text

col·lectiu ja que no va signat i està escrit en nom de tot el partit polític.

Pel que fa a la finalitat, la de la primera font és informar i donar a conèixer una sèrie de

successos que l’autor va viure, fent-nos conèixer el context històric. Respecte a la finalitat de

la segona font, podem dir es presentar els motius de la formació del partit i els seus objectiu,

així com també es podria dir que el que pretén és orientar la ideologia de la Nació Espanyola.

En quan al destinatari, vegem que la primera font va adreçada a un públic ampli, es a dir, està

destinada a ser llegida per qualsevol persona que estiga interessada en la història d'Espanya, o

concretament en la època a la que fa referència. Per altra banda, el destinatari de la segona

font es el poble espanyol, ja que presenta la ideologia del PSOE i les mesures que es volen

Imatge que representa La Restauració

3

prendre, per tant, es un text que vol convèncer als espanyols per a que segueixen la seua

ideologia.

La idea principal de la font primera és la independència i la formació del Partit Nacionalista

Basc (PNB) on es va formular els fonaments ideològics del nacionalisme basc.

Com a idees secundàries trobem diversos exemples dels fonaments ideològics del PNB com és

el radicalisme antiespanyol, l’exaltació de l’ètnia basca o la promoció de l’ idioma i de les

tradicions culturals basques.

La idea principal de la segona font és el manifest fundacional del partit socialista obrer

espanyol.

Les idees secundàries son les aspiracions i els ideals del partit socialista on es volia que el

poder polític remeiera en la classe treballadora i la transformació de la propietat individual o

corporativa dels instruments de treball en propietat col·lectiva per a la societat sencera.

Anem a situar aquestes fonts en el context històric al que corresponen, direm que es troben

dintre del període anomenat “ El Règim de la Restauració” a Espanya entre els anys 1875-1902,

en concret en la part de la denominada “ oposició al sistema. Regionalisme i Nacionalisme”

que va ser desprès de la mort prematura del rei Alfons XII en 1885 i del sistema de tron on es

va seguir basant-se en l’adulteració sistemàtica d’eleccions.

La primera font fa referència a l’inici del nacionalisme basc en 1895 desprès de l’abolició dels

furs en 1876 i aquesta font és una autobiografia del fundador del Partit Nacionalista Basc

anomenat Sabino Arana.

La segona font és un manifest fundacional del Partit Socialista Obrer Espanyol elaborat en

1879 on eren els socialistes que eren una minoria al nostre país. Aquests socialistes van

mantindre una ideologia col·lectiva, anticlerical i antiburguesa, però més moderada que la de

l’altre gran corrent del moviment obrer espanyol.

Per a entendre millor el tema, hem de tindre clars els següents conceptes:

PNB: El Partit Nacionalista Basc, va ser un partit polític creat a Espanya en 1895 per Sabino de

Arana i Goiri. La seua ideologia era la nacionalista basca i l’àmbit principal d'actuació era,

primerament, Biscaia, i més tard es va estendre al començament del a les altres tres províncies

basques de l'estat espanyol. Són un partit nacionalista democràtic, aconfessional i humanista,

que es troba a favor de els moviments que recondeixen en el benefici humà. El PNB va ser el

4

màxim partit defensor de l'autonomia durant la Segona

República. En l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es

mantingueren fidel a la legalitat republicana i a l'octubre

següent participà en un govern autonòmic que presidí José

Antonio de Aguirre y Lecube. Posteriorment, Manuel de Irujo

Ollo (membre de PNB) fou nomenat ministre de justícia de la

República.

PSOE: Partit polític que es va fundar clandestinament a Madrid a 1879. Entorn d'un nucli

d'intel·lectuals i obrers, fonamentalment tipògrafs, encapçalaments per Pablo Esglésies.

Aquesta implantació del socialisme espanyol va permetre plantejar una important crítica social

i una creixent contestació popular a les limitacions

polítiques de la Restauració. Aquest sistema que va

permetre que els drets civils foren burlats i que es

produïren el repartiment de poder entre els partits

liberal i conservador i, a més a més repartien el torn

en fer les tasques de Govern. L'objectiu principal

d'aquest partit era representar els objectius de les

classes socials nascudes en la revolució industrial. En

1888 van celebrar el primer congrés del partit y es va

fundar la UGT, una organització sindical obrera que va comença en el marxisme fins arribar a la

social democràcia.

Amb la caiguda del sistema republicà i de la dictadura del general Serrano, el príncep Alfons,

fill de la reina Isabel II, va dirigir un Manifest a la nació, redactat per Cànoves del Castillo, en el

qual afirmava que la única solució per als problemes d’Espanya era el restabliment de la

monarquia tradicional. Així, Alfons XII es proclama con rei d’Espanya al 1874 després que

Isabel II renunciés als seus drets al tro. D’aquesta manera començà el període de la

Restauració a Espanya.

Aquest règim es va dotar d’una nova constitució, la constitució de 1876, que era hereu de la

constitució moderada de 1845. Amb aquesta constitució començà l’anomenat ‘Sistema

Canovista’, amb sobirania compartida, la del rei y la de les Corts; la existència d’uns partits

oficials que acceptaran la legalitat constitucional i sense tipus de sufragi definit. Cànoves

Sabino Arana

5

pensà en el model de govern anglès i, donant-se compte de que un sol partit no podria

mantindré la restauració, va començar un sistema bipartidista en el qual dos partits es

tornaven el poder de temps en temps. Per això, dissolta la República, els anomenats ‘Partits

Dinàstics’, conservadors i liberals, encapçalats per Cànoves y Mateo Sagasta, s’alternaran al

poder.

Però Cànoves va ser assassinat per un anarquista

1897, i amb la mort d’Alfons XII al 1885 començà la

regència de Maria Cristina d’Habsburg, període que

s'inicia amb el govern de Sagasta. La nova regulació

permet l'aparició d'un altre partit polític en escena,

el Partit Republicà d'Espanya, que tindrà gran

influència en el futur. Comença en aquest període

l'aparició de l'anarquisme i del socialisme a través

del PSOE (fundat en 1879) amb els primers

moviments obrers que sorgeixen de la revolució

industrial.

Aquests partits són les organitzacions polítiques

excloses perquè el turnisme només entre dos partits

i perquè no poden acceptar aquella Constitució de 1876 i per això no podrien estar en el

govern amb aquella constitució. Els dos partits del torn havien d'integrar si podien de les

forces que estaven fora del sistema (els carlins per la dreta i els republicans per l'esquerra) , o

almenys aconseguir el seu suport.

Els grups d’oposició que havien per tant al voltant del sistema de la Restauració Canovista van

ser, principalment, els carlistes, els republicans, els anarquistes i els socialistes dins del

moviment obrer i els nacionalismes català i basc com a més importants.

Els carlins segueixen en la marginació. Continuen fidels a la monarquia tradicional amb Carles

VII però s’escindeix una part, l'integrisme polític (1888) , que no és el mateix que l'integrisme

religiós, existent també en altres partits, que és la sobrevaloració dels mèrits humans com si,

per ser tan bo l'individu o el poble, Déu li haguera de donar el triomf obligatòriament i quan

ells volgueren.

Cànovas

6

Els republicans tenien tres grans grups: el possibilista, que seguia a Castelar i estava a favor

d'una democràcia conservadora; els federals, que eren els mas pròxims a les associacions

obreres; i els progressistes-demòcrates, dirigits per

Ruiz Zorrilla i que pretenien el canvi del règim

establert per mitjà de les accions subversives

Dins del moviment obrer van sorgir dos tendències:

els anarquistes i els socialistes:

L'anarquisme consistia en la separació del món

obrer de la política oficial, és a dir, res de lleis ni de

normes. Destacar que va ser fort l'anarquisme en

zones del terç mediterrani de la península i que

tenia com a principals pensadors a Bakunin i Fanelli.

Els socialistes es limitaven a seguir les idees de

Marx, tal com es diu al segon text: “Considerando que esta sociedad es injusta, porque divide a

sus miembros en dos clases desiguales” El seu màxim exponent va ser Pablo Esglésies (1850-

1925) , el qual va ser la figura del socialisme espanyol durant la Restauració. En 1910 va ser el

primer diputat socialista en el Parlament nacional. El socialisme tenia tres bases: reunia

l'essencial de la teoria de classes marxistes, abolició de totes les classes socials i imposar

mesures polítiques i econòmiques. Aquestes mesures es reflectien en el Manifest Del Partit

Socialista del primer text: “El partido socialista tiene por aspiración: 1. La posesión del poder

político por la clase trabajadora. 2. La transformación de la propiedad individual de los

instrumentos de trabajo [...]”

Els nacionalismes més importants van ser el catalanisme i el nacionalisme basc:

El catalanisme, que sorgix a partir de la Renaixença (moviment d'intel·lectuals catalans) . Es

desenrotlla en 2 vessants: Una la carlina, basada en els furs i l'altra la federalista, més

autonomista però no independentista. El principal defensor és Almirall, que defenia una

Catalunya europea dirigida per una burgesia. En 1882 funda Centre Tasta-la a fi d'unificar tot el

moviment català. Els centralistes funden la Lliga de Catalunya, més conservador i tradicional.

El nacionalisme basc sorgix en 1876 quan s'acaba la tercera guerra carlina. En represàlia, els

furs bascos seran abolits, i amb ells, els drets dels bascos, tal com diu al primer text: “Hoy

Símbol de l’anarquisme

7

vosotros la despreciáis sin vergüenza y aceptais en su lugar el idioma de unas gentes

groseras...” . Alguns accepten la decisió afavorint el govern i altres lluiten per a defendre els

furs. En 1895 Sabino Arana, qui és l’autor del primer text sent aquest un fragment del seu llibre

‘Obres Completes’, funda el Bizkai Buru Batzar, que és un consell provincial biscaí, promotor

del PNB. En el grup de què volen lluitar es troben els carlins, que s'aferren a un País Basc

agrari, contrari a la indústria i a un racisme pronunciat. Sabino arreplega estes idees per a

recolzar l'independentisme.

Aquests partits i la seua intenció d’acabar amb el règim de la Restauració a penes tingueren

èxit, i no va ser fins al ‘Desastre del 98’ amb la pèrdua de totes les colònies espanyoles que el

sistema de govern que pretenia la restauració Canovista va arribar al seu fi.

Com hem vist anteriorment, hi ha moltes diferències entre els períodes anteriors de la història

i el context de la Restauració a Espanya en els anys 1875 fins al 1902, que comença amb la

renuncia a la corona per part de Isabel II i dona pas a un nou govern presidit per Cánovas del

Castillo.

Si parlem de les reformes que es van donar durant

aquest període, trobem que a pesar de la condició

de liberal de Cánovas, era partidari de la restauració

de la dinastia del Borbó, i a més a més defensava la

sobirania compartida entre en rei i les corts, el que

podria considerar-se com un punt entremig entre

l'Antic Règim i la monarquia democràtica que es va

proclamar a 1869, presidida per Amadeu I de

Saboya. A pesar de governar de manera moderada,

va renovar el seu programa instaurant un sistema

bipartidista: El Partit conservador i el Partit liberal,

que s'anirien rellevant del poder, però ambos amb la

mateixa constitució que es va aprovar en 1876.

Si aquest nou sistema implantat al començament d'aquest període de Restauració el

comparem amb els que es van donar a Espanya en l'antiguetat, trobem per una part a l’Antic

Règim, sistema basat en que la monarquia tenia tots els poders sobre el pobre i pel que fa a la

seua economia, està basada en la agricultura de subsistència. Aquesta situació feia que les

Amadeu I de Saboya

8

classes no privilegiades visqueren estancades i sense possibilitat de millorar la seua situació. Es

per això que varen sorgir grups liberals en contra de l'Antic Règim, que van aconseguir arribar

al poder, i que en més o menys mesura varen aprovar constitucions en les quals s’intentava

millorar la situació de la burgesia i les classes treballadores, aprovant una sèrie de drets que es

van veure amenatzats pels partits més moderats.

És per això que en acabar la primera República, a causa de la inestabilitat política i social

existent, es va donar aquest procés de Restauració de la monarquia però limitant en certa

mesura els poders del rei, encara que va ser un pas en darrere del que varen aconseguir amb la

constitució democràtica aprovada en 1869.

Pel que fa a la diferencia amb la actual democràcia, podem dir que el canvi més avançat i

importat és la sobirania, on en la restauració era compartida entre el rei i les corts, i en

l'actualitat resideix en la nació. També la aprovació d'un vot no censatari va suposar un gran

canvi en el govern, on fins la segona república havia estat restringit. Per últim, el fort poder

que tenia abans la corona es va suplantar per una monarquia parlamentaria i els limitats drets

que es varen aprovar en la constitució del 1876, es van adaptar a una nova societat molt més

moderna i liberal. La social democràcia va suposar un radical canvi liberal fins el moment, on

els drets i la dignitat humana son una prioritat, i es deixa a banda el sistema moderat i

censatari de l'antic règim, les dictadures i la restauració. A demés, amplia i modernitza totes

les idees liberals, demòcrates i socialistes que varen sorgir en contra de les constants

opressions que va sofrir Espanya.

Bibliografia

o http://xarxes.wordpress.com/2012/01/04/pena-roja-lany-1845-i-el-carlisme/

o http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/restauracio.htm#Carlisme

o Wikipedia.

o Apunts del Blog.