Embed Size (px)
Citation preview
REPUBLICANISME, CARLISME, MOVIMENT OBRER I NACIONALISMES
0
Miguel Campos
Aroa Caparrós
Gemma Cervera
Alba del Olmo
Alba Diego
L’OPOSICIÓ AL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ:
L’OPOSICIÓ AL SISTEMA
ELS REPUBLICANS ELS SOCIALISTES (PSOE) I LA UGT
SISTEMA POÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
ELS NACIONALISMES CATALANS I BASCS ELS ANARQUISTES
Rebuig de la MonarquiaDemocràciaRepública Federal/Unitària
Rebuig de la MonarquiaDemocràciaReformes socialsRevolucionaris
AnarcosindicalismeTerrorismeRevolució socialAnticapitalistes
Descentralització AdministrativaAutogovern (autonomia/independència)
2n Batxillerat A
L’oposició al Sistema de la Restauració
El primer text és Obras completas escrit al 1892. Publicat per l’Editorial Sabindiar-
batza. Trobem que és una font primària, de l’època, ja que està escrita per una
persona que va viure-ho, però ho ha escrit un temps després dels successos. Alhora,
la segona font és un fragment del "Manifest Fundacional dels treballadors espanyols
del Partit Socialista" i, per tant, una font primària, de l’època, ja que està escrita per
una persona que va viure-ho, però ho va escriure en una època posterior.
El primer text és testimonial, ja que es tracta de les memòries de Sabino Arana. Mentre que el segon és
un text polític però també social i econòmic.
L’autor de la primera fon és Arana qui fou un polític basc, i considerat el pare del
nacionalisme basc. Després d'haver militat en el carlisme fundà el Partit Nacionalista Basc,
que dirigí durant anys. Fou també el creador de la Ikurriña, actual bandera del País Basc. Per
altra banda, l’autor de la segona font és col·lectiu, ja que es tracta del PSOE (Partit Socialista
Obrer Espanyol), partit socialdemòcrata creat a l’any 1879.
Com a finalitat del primer text cita als biscaïns com a raça superior als espanyols, que descriu com vils i
despreciables, i critica als biscaïns que han acceptat el idioma de gents “grolleres i degradades”, critica
que defenen al opressor de la seua pàtria. La finalitat del manifest que trobem a la segona font és la
introducció d'un sistema econòmic, social i política totalment nou: el marxisme.
Els dos textos tenen un destinatari públic, doncs el primer text és un fragment d’unes memòries i el
segon és un manifest dirigit al poble.
La idea principal de la primera font és el nacionalisme basc des del punt de mira de Sabino Arana, qui viu
el nacionalisme com una obligació patriòtica des que el seu germà va donar-li arguments pels que va
decidir deixar el carlisme per convertir-se en nacionalista basc. Per a ell, és necessari mantindre tant els
costums bascs com el llenguatge. Respecte a les idees secundàries, trobem que Sabino Arana dedicà
part de la seua vida a l’estudi de la llengua de la seua pàtria, les seues lleis i la seua història per poder
proporcionar el Eusquera als compatriotes per poder formar així un patriotisme extirpant el
estrangerisme. Per altra banda, pretén distingir els bascs dels espanyols dient que són vils, grollers i
degradats.
La idea principal del segon text gira al voltant de la ideologia i propòsits dels fundadors del PSOE. Per a
ells la societat és injusta, perquè la burgesia aconsegueix tindre tots els avantatges, mentre que la classe
obrera no té cap dret, sobretot perquè no hi ha cap poder polític que responga a les seves necessitats.
La reforma és per a ells la destrucció de l'estat del benestar, per tant, és un dels seus principals
objectius.
A més a més fent càrrec del que representen els treballadors, el nou partit té com a objectiu
transformar la propietat individual i aconseguir l'emancipació completa de la classe obrera. Per tant, és
1
Obras completas
Sabino Arana
L’oposició al Sistema de la Restauració
evident la necessitat de sensibilitzar de la classe obrera per lluitar per posar fi a les desigualtats que hi
havia a Espanya a finals del segle XIX. La necessitat que els treballadors de prendre consciència de les
seves possibilitats, està relacionat amb el treball desenvolupat durant la internacional, que ja havia estat
dissolta; i especialment amb les idees de Marx, que va morir el 1883.
Podem situar aquestes dues fonts dins del Règim de la Restauració Borbònica (1875-
1902). Es va implantar el sistema canovista per “Cánovas del Castillo” (1875) que era
partidari de mantindre als Borbó. Alfons XII, fill d’Isabel II, va ser rei. Durant el seu
regnat es va donar una alternança pacífica entre el Partit Conservador i el Partit Liberal.
L’any següent es va implantar la Constitució de 1876. Seguidament, sorgiren diversos
grups polítics, socials i ideològics que s’oposaren al règim de la Restauració, com són: els carlins, els
republicans, el moviment obrer: anarquistes i socialistes, on podem situar la segona font, ja que és el
manifest del PSOE(1879), l’oposició intel·lectual i el regionalisme i nacionalisme. Sabino Arana,
fundador del PNB a Euskadi, va publicar Obras completas en 1892, del que tracta de la primera font.
El Partit Nacionalista Basc (PNB) fou fundat el 1895 per Sabino Arana, per a defensar les seues tesis en
pro de la raça basca, la recuperació dels furs i la defensa de la independència de la “confederació
basca”. La seua ideologia és nacionalista basca i el seu àmbit principal resideix en els territoris forals del
País Basc del nord i el Sud i Navarra.
El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) fou fundat per Pablo Iglesias el 2 de maig del 1879, és el segon
partit polític més antic d’Espanya en actiu, superat només pel Partit Carlista(fundat el 1833). Als seus
inicis amb ideologia marxista i revolucionaria, sempre ha intentat representar els interessos de la classe
treballadora. Actualment s’autodefineix com a un partit socialdemòcrata. Forma part del partit Socialista
Europeu i de la Internacional Socialista.
El sistema de Restauració es va iniciar l’any 1875 amb el Colp d’Estat de la figura del liberal moderat
Antoni “Cánovas del Castillo”. Va ser l’antic ministre de la Unió Liberal i el seu pensament polític va ser
antidemocràtic i en contra del sufragi universal. Va ser l’artífex del retorn al tron dels Borbons.
Cánovas del Castillo defenia la idea de sobirania compartida del Rei i les Corts.
Amb aquest sistema es van introduir novetats com: el reemplaç de Isabel II per
Alfons XII; l’acabament de les intervencions del exercit, que provocà
inestabilitat política; la necessitat de iniciar un sistema bipartidista, basat en
dos partits burgesos que s’anaren rellevant en el poder, aquests eren el Partit
Conservador, que substituïa al partit moderat, i el Partit Liberal que estava
dirigit per Sagasta.
A continuació s’implantà la Constitució de 1876, amb aquests principals trets: sobirania compartida de
les Corts amb el Rei; Corts Bicamerals, compostes per: el Congrés elegit i el Senat de les classes
poderoses del país; enfortiment del poder de la corona, poder executiu i legislatiu compartit, aquest
2
Cánovas del Castillo
Alfons XII
L’oposició al Sistema de la Restauració
últim amb dret de veto absolut i poder de convocar, suspendre o dissoldre les Corts; el reconeixement
teòric de drets i llibertats; no s’especificava el tipus de sufragi; i, per últim, els retalls de la llibertat
religiosa.
Des de l’inici del regim de Restauració (1875) fins al any 1885 va regnar Alfons XII. Cánovas dissenyà un
sistema bipartidista que garantia l’alternança pacifica de dos partits (Partit Conservador i Partit Liberal)
en el poder, posant fi a un llarg període de intervencions militars i pronunciaments. No obstant, el tron
va ser pur artifici polític per mantindre apartats del poder les forces d’esquerra, el moviment obrer, els
regionalismes i nacionalismes.
El tron en el poder no era l’expressió de voluntat dels electors, sinó que els dirigents dels partits ho
acordaven i pactaven prèviament, mitjançant el següent mecanisme: el rei anomenava un nou Cap de
Govern i li atorgava el decret de dissolució de Les Corts i, a continuació, el nou govern convocava unes
eleccions completament adulterades per mitjà de l’encasellat (assignava prèviament els escons en què
deixava un número suficient a l’oposició).
La clau de l’adulteració electoral estava en els “cacics”, que eren els encarregats de portar
a la pràctica els resultats electorals acordats pels dirigents dels partits. Els cacics eren
personatges rics i influents de l’Espanya rural i, dirigits pel governador civil de cada
província, manegaven les eleccions. Al seu torn, els governadors havien sigut informats pel
Ministre de Governació. Els mètodes que empraven els cacics van ser des de violència i
amenaces, fins canviar els vots per favors, i passant per les trampes electorals conegudes
com el “pucherazo”.
La prematura mort d’Alfons XII en 1885 va obrir el període de la Regència de María Cristina d’Hamburg
(1885-1902) fins a la majoria d’edat d’Alfons XIII. Després de la mort del rei, Cánovas i Sagasta van
reafirmar en el denominat Pacte del Pardo (1885) el funcionament del sistema de tron.
En el denominat “govern llarg” de Sagasta (1885-1890) es van aprovar diverses
mesures de reforma política: a 1887 s’aprovaren les llibertats de càtedra, associació i
premsa, suprimint a censura i, a 1890 s’implantà el sufragi universal masculí. Així i tot,
el sistema de tron es va seguir basant en l’adulteració sistemàtica de les eleccions,
encara que el sufragi universal va permetre que els Partits Republicans obtingueren
diputats a les ciutats on no funcionava en caciquisme.
Van aparèixer diversos grups polítics, socials i ideològics que es van oposar al sistema, al Règim de la
Restauració, amb escàs èxit fins l’any 1923:
3
Cacics
Sagasta
L’oposició al Sistema de la Restauració
Els Carlins, força cada vegada més residual que, finalment decidí renunciar a les
armes. Aquest partit prenia força al País Basc i Navarra però mai va obtindre més
del 3% en les eleccions a les que es va presentar.
Els Partits Republicans, amb la base social en les classes
mitjanes urbanes, defenien la democratització del règim i diverses reformes socials.
Van estar desorganitzats, destacant els republicans moderats Melquiades Álvarez i
el Partit Radical Republicà, fundat en 1908 per Alejandro Lerroux, polític populista i
demagog que va destacar en els seus primers anys de carrera pel seu
anticlericalisme.
El moviment obrer, compost per socialistes i anarquistes, fou reprimit al 1874. Al igual que a la resta de
Europa, la ruptura entre Marx i Bakunin proporcionà l’escissió de les forces obreres. Els anarquistes,
grup majoritari a Espanya, després de l’aprovació de la llei d’associacions per Sagasta, es van llançar a
una intensa activitat organitzativa i de lluites socials. En 1881 va nàixer la Federació de Treballadors de
la Regió Espanyola, on Anselmo Lorenzo fou un dels principals líders. Al 1910 es va crear la Confederació
Nacional del Treball (CNT) que es pot considerar el major sindicat espanyol amb gran força en Andalusia
i Catalunya. Els anarquistes, defensaren una ideologia col·lectiva, llibertària, apolítica, anticlerical i
revolucionària. Els socialistes, minoritaris en Espanya, al 1879 crearen el PSOE,
el qual tenia per ideal l’ emancipació de la classe treballador, és a dir,
l’abolició de les classes social i la seua transformació en una sola classe de
treballadors lliures, iguals, honrats i intel·ligents, com podem observar a la
segona font. Pablo Iglesias va ser la principal figura. Com s’indica a la segona
font, les aspiracions d’aquest partit van ser la posició del poder polític per la classe treballadora i la
transformació de la propietat individual en instruments de treball en propietat comú de tota la societat.
En 1888 el PSOE celebrà el seu primer congrés on fundaren la UGT mantenint una
ideologia col·lectivista, anticlerical i antiburgesa però més moderada que l’altre
corrent del moviment obrer espanyol. L’oposició intel·lectual, estava formada per
pensadors, professors universitaris i novel·listes contraris a un sistema que
impedia la modernització del país i l’ aproximació a l’Europa avançada.
A finals del segle XIX, a Catalunya i al País Basc, van nàixer moviments que qüestionaven l’existència
d’una única nació a Espanya. El seu punt de partida era afirmar que el País Basc i Catalunya eren nacions
i que per tant tenien dret a l’autogovern. Per afirmar-ho, es basaven en l’existència de realitat
diferencials (llengua, furs, cultura i costums pròpies) plantejat des de l’autonominisme a
l’independentisme o separalisme.
Després de la guerra de successió, amb el decret de nova planta, Catalunya i
els demes regnes de la corona d’Aragó, van perdre les seues lleis i furs.
Durant el s. XIX el regionalisme i nacionalisme es van anar constituint a
4
Carlins
Anarquisme
Bandera Independència Catalana
L’oposició al Sistema de la Restauració
Catalunya seguint les següents etapes; 1830 La renaixença, que fou un moviment basat en la
recuperació de la llengua catalana. En 1882 Valentí Almirall creà el Centre Català, organització política
que reivindicava l’autonomia catalana i denunciava el caciquisme de l’Espanya del moment; En 1901
naix la Lliga Regionalista. Un partit que buscava l’autonomia política i defensava els interessos
econòmics dels industrials catalans.
El nacionalisme català es va estendre entre la burgesia i els llauradors mentre que la classe obrera
abraçava l’anarquisme.
Seguidament, al llarg del segle XIX, les Guerres Carlines, sols suposaren derrotes per al poble Basc,
després d’aquestes derrotes, es van anar suprimint els Furs, en un complicat procés que, iniciat per la
Llei de 20 d’octubre de 1839 de Reforma dels Furs Bascos, va acabar amb la Llei de 21 de juliol de 1876,
que va suposar la liquidació de l’ordenament foral.
La defensa dels furs bascos va quedar lligada a la causa carlina durant aquest segle. I en 1876 es van
abolir els furs a causa de les successives derrotes dels absolutistes. La burgesia biscaïna, que cada
vegada estava mes enriquida per la revolució industrial, va ser el terreny social on va nàixer el
nacionalisme basc.
El Partit Nacionalista Basc, PNB, (Euzko Alderdi Jeltzalea
EAJ) va estar fundat per Sabino Arana Goiri, l’any 1895,
qui va escriure Obras completas de les quals en la primera
font hi ha un fragment. Sabino Arana abans de fundar el
PNB va ser carlista, fins que el seu germà, li va donar
motius per a estudiar la història de Biscaia i convertir-se
en nacionalista Basc, com es reflecteix a aquest fragment de la primera font: “Yo fui carlista hasta los
diecisiete años [...] concluí prometiéndole estudiar con ánimo sereno la historia de Bizkaya i adherirme
firmemente a la verdad...” Sabino, nascut en una família carlina i ultracatòlica, va formular els
fonaments del nacionalisme basc: en primer lloc, la independència d’Euskadi i la creació d’un estat
independent format per set territoris, 4 espanyols i 3 francesos; en segon lloc el radicalisme
antiespanyol; en tercer lloc l’exaltació de l’ètnia basca, que considera que cal buscar el manteniment de
la pures racial, que s’oposava als matrimonis entre ascos i maketos i creava un rebuig i menyspreu cap
aquests immigrants; en quart lloc, l’integrisme religiós catòlic, on Arana va afirmar que s’establiria una
completa subordinació de la política a l’Estat de l’Església. Auques integrisme, amb el lema del PNB:
“Déu i Lleis Velles”; en cinquè lloc la promoció de l’idioma i de les tradicions
basques.”Euskaldunización” dels bascos i rebuig de tota influència espanyola; en sisè lloc, la idealització
d’un mític món rural basc, que es contraposava a la societat industrial espanyolitzada: el setè lloc, el
conservadorisme ideològic, en el terreny social i en el polític, que durà a l’enfrontament amb el PSOE; i
per últim la denúncia del caràcter espanyolista del carlisme.
5
PNV
L’oposició al Sistema de la Restauració
Aquesta influència social i geogràfica del nacionalisme basc va ser desigual: per una part es va estendre
entre la xicoteta i mitja burgesia, i en el mon rural. La gran burgesia industrial i financera va quedar
distanciada del nacionalisme, i el proletariat, va abraçar el socialisme; per altra part, es va estendre a
Biscaia i Guipúscoa, però la seua influència Àlaba i Navarra va ser menor.
Finalment, el nacionalisme gallec i valencià, van ser regionalismes molt minoritaris.
Després de la independència de la major part de l’imperi, nomes les illes de Cuba i Puerto Rico, i
l’arxipèlag de les Filipines, can continuar formant part de
l’imperi espanyol.
La economia de Cuba i Puerto Rico, estava basada en
l’agricultura d’exportació, cultivant el sucre de canya i el
tabac, on treballaven esclaus. Aquestes colònies van aconseguir un important desenvolupament i van
ser molt lucratives per a la metròpoli. A més, Cuba es va convertir en la primera productora de sucre del
món.
Les dures lleis aranzelàries que va imposar el govern de Madrid, van convertir a Cuba i Puerto Rico, en
un “mercat captiu” del tèxtils catalans o les farines castellanes. Aquesta situació perjudicava clarament
les illes antillanes, les quals trobaven productes millors i més barats als Estats Units.
A aquests territoris, l’hegemonia espanyola es basava en la defensa del interessos d’una oligarquia
esclavista reduïda, que es beneficiava per la relació comercial amb la metròpoli.
El cas de les filipines era ben diferent. Ací, la població espanyola era escassa i hi havia poc capital
invertit. El domini espanyol se sustentava en una xicoteta presència militar i en el poder de les ordres
religioses.
La Guerra Llarga (1868-1878), finalitzada per la Pau de “Zanjón”, va ser un primer avís de les aspiracions
independentistes cubanes.
L'absència de reformes facilità que l'anticolonialisme es desenvolupara a pesar de la
repressió. “José Rizal” a Filipines i “José Martí” a Cuba, es van modelar amb les figures
claus del nacionalisme independentista filipí i cubà.
En 1895 esclataren de nou insurreccions independentistes a Filipines i Cuba, però aquesta
volta era diferent perquè apareix l’ajuda nord-americana als rebels cubans. Ajuda per dos motius:
ingressos econòmics miners i agrícoles i l'altre interès geoestratègic.
En realitat, l'enfrontament que s'aproximava a Cuba mostrava l'oposició entre l'imperialisme espanyol, i
l'imperialisme nord-americà.
6
José Rizal
Bandera Cubana
L’oposició al Sistema de la Restauració
L'explosió en el navili nord-americà Maine en el port de L'Havana, va propiciar una
irritable campanya periodística, per tant el president “McKinley” va declarar la guerra a
Espanya. Aquest conflicte va ser un passeig militar per a Estats Units que va conquistar
Cuba, “Puerto Rico” i Filipinas.
Espanya va firmar la Paz de París en 1898.En aquest acord, Espanya va cedir a EEUU l'illa
de “Puerto Rico”, Filipines i l'illa de Guam al Pacífic. Cuba aconseguia la independència davall la
“protecció” nord-americà.
La substitució del domini espanyol pel nord-americà va engendrar un descontent en les antigues
colònies. EEUU s'enfrontà a una guerra en Filipines (1889-1902) i a Cuba es va estendre el sentiment
antinord-americà.
Des de la perspectiva espanyola, la pèrdua de les colònies es va denominar el
“Desastre del 98” i va tindre una important influència en la consciència nacional.
La irresponsabilitat dels governs de la Restauració va costar en ambdues guerres
la vida de milers d'espanyols.
El fi de la guerra va permetre al ministre “Fernández Villaverde” emprendre reformes necessàries en el
sistema d'impostos i en l'emissió de deute; així doncs, l'Estat espanyol va aconseguir un superàvit a
principis del segle XX. A més, la pèrdua de les colònies va suposar un retorn de capitals que van ser
invertits en l'economia peninsular. Per últim, Espanya no va pedre l'escassa presència que ja es tenia en
els mercats llatinoamericans.
No obstant, la derrota davant d'EEUU i la pèrdua de milers militars, va provocar una intensa commoció
en la societat espanyola. Aquesta commoció nacional va provocar una profunda crisi de la consciència
nacional que va marcar l'obra dels diversos autors que conformaren la generació del 98; aparegueren
algunes propostes de reforma i modernització política com El Regeneracionisme; i una major empenta i
presència dels nacionalismes perifèrics, davant d'una evident crisis de “la idea d'Espanya”.
La derrota de 1898 havia evidenciat de forma tràgica i ràpida totes les limitacions del règim de la
Restauració.
El Regeneracionisme de “Joaquín Costa” va ser la principal expressió d'una
renovada consciència nacional que aspirava la reforma del país. El seu
pensament es va basar en una crítica radical al sistema caciquil que havia
impedit la implantació d'una verdadera democràcia basada en les classes
mitjanes i la modernització econòmica i social del país.
A la societat de l'Espanya de la Restauració convivien dos mons molt diferenciats: un immens interior
agrari amb formes de vida i subsistència molt retardades i unes poques zones industrialitzades on
7
McKinley
Desastre del 98
Joaquín Costa
L’oposició al Sistema de la Restauració
s'obria a poc a poc pas una societat moderna. Aquestes zones estaven ubicades preferentment en
la perifèria, amb l'excepció de Madrid.
Entre ambdós societats hi havia una relació prou dèbil. Moltes comarques de l'interior vivien en un
gran aïllament.
Aquesta societat tenia una pobresa molt extensa. Les baixíssimes rendes de la major part de la
població impedien el consum i l'estalvi, dificultant el desenvolupament industrial i la modernització
social.
El bloc de poder estava consolidat per una oligarquia burgesa formada a partir del triangle dels
siderúrgics bascos, els empresaris tèxtils catalans i els cerealistes castellans.
Durant el període de la Restauració, en el medi rural es podien distingir aquestes grups socials:
Una rica oligarquia agrària; classes mitjanes baixes,
formades per mitjans propietaris, arrendataris i parcers;
llauradors sense terra, que patien una situació de
desocupació intermitent amb molt baixos salaris. Aquesta
àmplia massa de població pateix un dèficit alimentari,
carències sanitàries i higièniques i la manca d'una cultura
elemental amb un enorme analfabetisme.
Aquesta estructura social permet comprendre que periòdicament hi hagueren esclats socials violents,
durament reprimits per les autoritats de l’època.
L’escàs desenvolupament miner i industrial va propiciar que l’aparició d'una societat més
modernitzada fos molt lenta en determinades zones del país.
Al País Basc la indústria siderúrgica era superior a les altres i la banca era la més
pròspera del país.
A Catalunya la indústria tèxtil del cotó suposava el 90% de
l'oferta industrial espanyola. La burgesia catalana havia basat el seu èxit
econòmic amb el proteccionisme del govern de la nació que li va permetre
prosperar sense haver de fer front a la competència exterior.
Junt a l'alta burgesia industrial i financera, en les ciutats trobem una complexa estructura social:
Una heterogènia classe mitjana entre la qual, junt amb els principals defensors de les postures
democràtiques i republicanes, trobem una àmplia massa apolítica, aferrada als hàbits tradicionals,
amb un gran temor al canvi i fortament influenciada per l'Església.
8
Fábrica textil
Fábrica siderurgia
L’oposició al Sistema de la Restauració
Entre les classes treballadores hem de distingir una massa majoritària d'artesans, lligats a
ocupacions tradicionals, i un creixent nombre d'obrers que comencen poc a poc a organitzar-se
políticament i sindicalment.
En quant a l’educació, després del Sexenni Democràtic, un període en què s’havia practicat una
àmplia llibertat de càtedra en les universitats, la Restauració va significar l'establiment d'una rígida
censura contra qualsevol manifestació contra la monarquia i el dogma catòlic. Les conseqüències amb
el professorat van ser immediates, alguns van dimitir dels seus càrrecs, altres van ser cessats.
“Giner de los Rios”, catedràtic, va fundar la Institució Lliure
d'Ensenyança en 1876, com a centre privat i laic. La Institució, hereu dels
postulats del krausisme, va introduir a Espanya una pedagogia
d'avantguarda que buscava la formació integral de l'individu en plena
llibertat i per mitjà del foment de la curiositat científica, l'antidogmatisme
i l'actitud crítica.
La Institució Lliure d'Ensenyança va ser una excepció. Durant la Restauració va predominar
l'ensenyança tradicional, basada en mètodes antiquats i poc crítics, i sotmesa a la vigilància de
l'Església Catòlica. Moltíssims religiosos i religioses es dedicaven a l'ensenyança, sobretot en l'educació
primària, on a penes intervenia l'estat. L'ensenyança secundària estava destinada als fills de les
famílies més riques. Açò va provocar un gran retard en l’avanç científic i la investigació.
Per a finalitzar aquesta redacció i com a conclusió podem dir que durant la Restauració es va donar un
procés d’estabilització, en el qual s’intentà establir un sistema més participatiu com el que es va donar
al Sistema Democràtic. Encara que el caciquisme i la pràctica de tron de partits impediren la
participació real. Fins a la Segona República (1931) no podrem parlar d’experiència democràtica
espanyola.
La escassa participació dels ciutadans contrasta amb la no participació de les gents de l’Antic Règim en el
qual el monarca concentrava els poders de l’Estat (executiu, legislatiu i judicial )
Per altra banda, el Sistema Liberal garantia una major objectivitat, justícia i imparcialitat per mitjà de la
divisió de poders establida en la Constitució. A més, es creen Corts Legislatives, per les quals, la
sobirania es comparteix entre aquests i el Rei. Afavorint d’aquesta manera la participació ciutadana.
Cal destacar també, que la importància d’aquest nou sistema és l’ampliació del cens electoral, amb un
major nombre d’homes amb dret de vot. Però no serà fins a la proclamació de la Segona República quan
podrem parlar d’un vertader Sistema Democràtic.
En aquest Sistema es produirà una millora en els condicions de vida de tots els treballadors amb la
incorporació de sindicats, encara que allò més important és l’establiment de sufragi masculí i femení
augmentant d’aquesta manera la participació dels ciutadans.
9
Giner de Rios
L’oposició al Sistema de la Restauració
Però a causa de la crisi del sistema de la Restauració, de la seua incapacitat de modernitzar-se i del
descontent social, va tenir lloc un colp d’Estat encapçalat pel General Primo de Rivera. Aquest es va
designar Dictador i es va encarregar de totes les decisions de l’Estat aconsellat per un Directori Militar,
recordant el sistema de l’Antic Règim.
En conseqüència, la importància del sistema de la Restauració serà el protagonisme civil, per a
aconseguir una major estabilitat. Així i tot, la farsa d’aquest sistema aparentment participatiu generarà
un gran descontent entre la societat i comportarà l’eixida autoritària de la crisi per mitjà del colp d’Estat
de Primo de Rivera.
Hem obtingut tota la informació i les imatges del treball a partir de tres fonts:
Apunts del tema de la Restauració Borbònica.
Bloc de classe: http://historiadespanyaenbatxillerat.blogspot.com.es/
Google: http://www.google.es/
10
Bibliogr
afia
