Embed Size (px)
DESCRIPTION
L’Anna s’instal·là en la terrassa exterior de l’hotel on acabava de pernoctar i demanà que li portessin el desdejuni. Que sigui a l’anglesa. Suc de taronja, cafè, ous ferrats amb bacon, ja sap a l’anglesa, abundant –li digué al cambrer.
Citation preview
Bandera dinastí Qing
Original d’en:
Francesc Bassas i Gili
” MÉS QUE UN SECRET”
“MÉS QUE UN SECRET”
NARRACIÓ de INTRIGA
Francesc Bassas i Gili
“Res genera més plenitud en la vida que un sospir des
del fons del cor”
Rabí Nachman de Breslau – “La cadira buida”
1
“Més que un secret”
Relat de Intriga
Original d’en:
Francesc Bassas i Gili
“La veritat només es una. La mentida, moltes”
Rabí Nachman de Breslau
2
MÉS QUE UN SECRET
Capitol 1er. CROÀCIA
L’Anna s’instal·là en la terrassa exterior de l’hotel on acabava de
pernoctar i demanà que li portessin el desdejuni.
- Que sigui a l’anglesa. Suc de taronja, cafè, ous ferrats amb
bacon, ja sap a l’anglesa, abundant –li digué al cambrer.
Tenia gana. Havia arribat ahir a última hora procedent de Zagreb i
feia dos dies que encara era a Barcelona. Volia escriure un nou
llibre i de moment pensava en reunir les impressions sobre aquesta
recent nació, Croàcia era tan sols independent des de 1991, i
sense cap idea predeterminada havia decidit anar a Karlovac. Era a
pocs kilòmetres de la capital, i per algun lloc havia de començar a
conèixer el país.
La ciutat era citada com un lloc on s’unien quatre rius, i situada en
mig d’una gran boscúria. La Michelin li calculava uns seixanta
mil habitants i durament castigats en el recent enfrontament al
separar-se dels seus veïns serbis.
La premsa que li oferí el cambrer era en croat, tan sols li serví per
donar una ullada superficial a les poques fotografies que tampoc li
digueren gran cosa.
El moviment era incessant en una hora en que molta gent
començava la jornada laboral. L’Anna amb la màquina ja començà
a recollir motius que li cridaven l’atenció. Ara agafà una
instantània del venedor de periòdics, un home gras amb un
majestuós i poblat bigoti blanc. A Barcelona ja feia anys que no es
vocejaven els diaris pel carrer com aquí, la veritat es que l’Anna
disparava amb facilitat i algunes fotos es convertirien més
endavant en una anècdota, un relat o en el personatge d’una
història. Quasi no n’esborrava cap, les guardava ben classificades.
Tenia la carrera de Literatura Hispànica, però el seu ideal era
arribar a ser escriptora. De fet ja havia editat un parell de llibres de
viatges amb un èxit més aviat minso.
Fins feia molt poc havia treballat en una agència de publicitat.
Tenia que trencar-se el magí composant aquelles frases
categòriques que figuren en els anuncis assegurant que aquell
producte era el millor.
3
Li semblava una feina transitòria, i deixà de ser-ho quan la
Cristina –que ocupava el honorable espai de millor amiga -
s’enrotllà amb l’Àlex el company de l’Anna. Un petit desengany
que l’Anna resolgué radicalment i al instant. Els tres compartien
feina en la mateixa agència de la que l’Anna demanà la liquidació
abandonant el treball i agafant un bitllet d’avió que la deixà a
Zagreb en poques hores.
Tot va ser ràpid. Es sentia lliure i mestressa del seu destí. Era el
moment de prendre un nou rumb en la seva vida. I ho va fer.
Curiosament li dolia més la traïció de l’amiga que la pèrdua del
company. Anava arribant a la conclusió que no se’l devia estimar
tant com creia. En canvi lo de la Cristina li va doldre molt més, era
una mala jugada. Odiava l’engany.
I aparegué el cambrer amb els ous ferrats i el bacon...i ocorregué
lo impensable.
Dos homes en una moto aparegueren a tota velocitat, un d’ells
portava a la mà un fusell metrallador ben visible. S’aturà en sec
barrant el pas a un petit utilitari i començà a disparar sense parar
contra el conductor de l’automòbil.
L’Anna s’adonà que ja portava uns instants disparant la maquina
de fotos sense parar. Ho va fer instintivament. Captà els dispars, la
pèrdua de direcció del utilitari i com aquest va anar a parar
violentament contra un arbre.
- Senyora, a terra! A terra! Li tocarà alguna bala! Compte
senyora! –Li cridava el cambrer amagat sota la taula.
L’Anna ni el sentia, ni va parar de manejar la màquina.
L’home que disparava va fer un clar gest de contrarietat. L’arma ja
no disparava, encallada o exhaurits els projectils. Va fer una
senyal al conductor i van desaparèixer tan ràpidament com havien
aparegut.
Aviat dos homes intentaren inútilment obrir la porta del vehicle
del que començà a sortir fum del motor encara que no s’hi veien
flames.
La gent xisclava, moltes persones s’havien tirat per terra o estaven
amagades darrera els troncs dels arbres. El terrorista tan sols va
ocupar-se de disparar sobre el petit vehicle prescindint de la resta
dels vianants.
Un home, s’acostà al vehicle que semblava un autèntic colador
ple de forats. Portava una barra de ferro que va fer servir per
trencar les frontisses de la porta encallada, Ho va aconseguir i la
porta caigué sorollosament al terra.
4
Ja començaren a fer-se oir xiulets de sirenes. Vehicles policials
varen acordonar la zona i dissuadiren al home de la barra de ferro,
que volia treure el conductor del seu seient. Ho feren uns sanitaris
arribats més tard en una ambulància. L’Anna pogué veure el rostre
cobert de sang del conductor, anava sol, vestit de negre i amb un
alçacoll dret fora de lloc. Sens dubte es tractava d’un clergue.
Devia donar senyals de vida doncs els sanitaris li col·locaren en el
braç una botella de sèrum. L’introduïren en l’ambulància i partiren
amb forts tocs de sirena.
L’Anna tenia la sensació de viure en un altre món. No hauria parat
de treure instantànies si no fos que se li acostà una persona tot
dient:
- Em dic Jhon Pleven, i sóc redactor del “VERITAS“ és el
periòdic local. M’han dit que no has parat de treure fotografies del
succés. Si se’n haguessin donat compte podien haver-te disparat.
Es així, no?
L’Anna es mirà amb curiositat el seu interlocutor. Realment
aparentava el que deia ser. Tenia un aire esportiu de redactor
americà, com tret d’alguna pel·lícula del Capra o del Billy
Wilder. No devia d’arribar a la cinquantena, presència agradable,i
amb una barba retallada i ben cuidada. La seva veu era d’aquestes
de locutor de radio, de to baix i sgeur.
- Doncs sí. Per què?
- Com t’he explicat sóc director del periòdic local, i
dissortadament no tenim cap mostra gràfica dels fets. Ens faries un
senyalat favor, si ens en facilitessis alguna imatge del atemptat.
Arribaríem a un acord en quan al preu. Ets periodista gràfic
d’alguna agència, potser?
- Sóc articulista, en realitat redactora, tinc una columna diària en
un periòdic que es diu “AVUI“.
- El conec. Se que està escrit en català. Un bon diari. I de la meva
proposta: Que em contestes? Poder publicar alguna instantània
dels fets es important per a nosaltres. Et quedaríem reconeguts.
L’Anna ho tingué clar. Ells necessitaven un parell de fotos seves. I
ella informació. Sense aquesta, les fotos no valien. Calia saber qui
era la víctima. Que ha passat realment a Karlovac? Precisava
accés a una font d’informació fiable i ràpida.
- Mira Jhon. No tinc inconvenient en passar-te les fotos que
precisis, sempre que hi facis constar la seva procedència. Al
tractar-se d’un diari local no penso demanar-te cap mena de
retribució. A canvi d’això vosaltres em facilitareu la informació
que al llarg d’aquest succés jo precisi. Sabeu qui és la víctima?
5
- Oh hi tant que ho sé. Es diu Igor Pavlovic i és el bisbe local. En
quan a informació, hi pots contar sens límits.
- I els motius de l’atemptat?
- Això ja es més complex. Extrema dreta, els serbis, una venjança
de tipus personal, interessos poc nets...
- D’acord! Deixem telefonar a Barcelona. – Mentres, l’Anna prenia
nota del nom del bisbe.
- Es l’AVUI? Vull parlar amb en Pau. Sí, el redactor en cap.
Maco, sóc l’Anna. Truco des de Karlovac. Kar-lo-vac. Es Croàcia. Ja
ho trobaràs a l’Enciclopèdia Catalana. Acaben d’atemptar contra el
bisbe local davant dels meus nassos. Dec tenir una cinquantena de
fotografies de com disparaven sobre el cotxe que conduïa el bisbe.
D’acord, ja veig que t’interessa. D’immediat t’enviaré totes les fotos
per que puguis triar i seguirà el reportatge escrit. Tardaré una mica
més, doncs necessito ampliar informació sobre el personatge. De
moment sembla que mal ferit. Segur que l’han deixat ben cosit a trets,
jo crec que han buidat tot el carregador de l’arma. A lo millor hores
d’ara ja es mort. En fi ja et donaré més informació tan aviat tingui
més notícies.
Pau els d’aquí, tenen un diari que es diu “VERITAS” demanen si
els cedim alguna instantània. Hi estàs d’acord? Val. Adéu Pau. De
res, home de res.
- Jhon, tot arreglat. A Barcelona no hi posen cap inconvenient.
Necessito un ordinador connectat amb Internet. He vingut sense el
portàtil.
- Ja he sentit que et dius Anna. Mira Anna, tinc la moto en que he
vingut, aparcada un parell de blocs d’aquí. Podem anar a la
redacció del diari i et podré facilitar tot el que necessitis.
- A pesar de la mobilitat de les motos, en aquells moments de
caos no va ser gens fàcil poder sortir d’aquell lloc. Hi havia un
segon perímetre de seguretat també acordonat i sort de la tarja
identificadora d’en Jhon que la policia acceptà com a passis per
poder abandonar aquella zona.
La redacció del “VERITAS” no podia ser més senzilla, tan sols
contava amb el més elemental que ha de tenir un diari per poder sortir
cada jornada. Era evident que subsistia a base d’austeritat i de les
hores de dedicació dels escassos col·laboradors.
D’ immediat li cediren un ordinador per que l’Anna pogués enviar les
fotos a Barcelona, mentre ells també les repassaven interessats en
escollir.
6
Sense pausa l’Anna demanà ajuda per anar completant el seu redactat.
En Jhon es situà al seu costat per ajudar-la.
“Anna Olibar enviada especial de “l’AVUI” a Croàcia” : A les 8
hores i quaranta minuts d’aquest matí. El bisbe de Karlovac ha estat
objecte d’un brutal atemptat, quan es dirigia amb el seu utilitari al seu
despatx de la Seu Episcopal.
Dues persones muntades en una moto, li han barrat el pas i li han
disparat sense parar fins que el vehicle ha perdut el control i s’ha
estavellat contra un arbre del Passeig de la Independència.
Greument ferit ha estat traslladat als serveis d’urgències del hospital
local. Es tem per la seva vida.
De moment s’ignoren els motius i la autoria dels fets, els que han
disparat portaven cascs que impediren procedir a la seva
identificació” – Anna Olibar – Karlovac – Croàcia”
El comunicat oficial sobre l’atemptat no es va fer esperar gaire, i
semblava calcat del que l’Anna acabava d’enviar a Barcelona. Tan
sols es limitava a expressar la seva total condemna i la determinació
de esclarir d’immediat els fets per que la Justícia pogués actuar
ràpidament.
També el Jhon li facilità el redactat que ell mateix havia confeccionat
per l’edició extraordinària que estaven llençant al carrer.
L’Anna l’acollí amb curiositat.
L’article de fons, presentava una visió més personal sobre la figura
del prelat. Procedent duna família croata tradicional. L’avi, un
funcionari, ostentà un important càrrec en l’època del Imperi
Austrohongarès, el pare lluità contra els alemanys al costat del
mariscal Tito. I el bisbe ho va fer contra els serbis al declarar-se
Croàcia independent. Al acabar la guerra, decideix abraçar la
carrera eclesiàstica, sacerdot primer, arribà recentment a la
dignitat episcopal a instàncies del Papa Benet XVI com a bisbe de
Karlovac.
Seguia un ampli relat dels fets i de moment no feia cap valoració
sobre la possible autoria.
L’Anna queda francament decebuda. En aquest aspecte eren uns
comentaris tan pobres que fins sorprenien. El redactor no podia fer
alguna conjetura? Pensava que era millor esperar a que les
investigacions apuntessin alguna pista? Terroristes, algun tipus de
revenja...?
A tota primera plana ja hi figurava una instantània espectacular del
moment en que des de la moto estan disparant a sobre del cotxe
del bisbe. Era el millor del diari, les fotos de l’Anna.
Constatà que a la redacció del “VERITAS” anaven de bòlit i
decidí anar a donar una ullada per la ciutat. Si més endavant tenia
7
que fer un reportatge més ampli, tenir fotos de la ciutat li aniria bé.
I volia palpar en quin ambient s’havien pogut produir tals fets.
Era una petita ciutat cosida materialment per un reguitzell de ponts
que oferien un aspecte molt peculiar de la població. Eren
estructures imprescindibles que facilitaven el pas pel damunt dels
quatre rius que confluïen allà mateix, en mig de la ciutat. Eren rius
amplis, de caudal generós que procedien de muntanyes molt
properes.
L’Anna caminava sense preses, observant el seu entorn i procurant
retenir detalls que li poguessin servir en qualsevol de les seves
futures novel·les. Anava reconsiderant la seva nova situació al
haver-se acomiadat de l’agència publicitària de Barcelona.
Seguiria amb les col·laboracions a l”AVUI” i al “ARA”, i caldria
cercar alguna cosa més per poder atendre les seves modestes
despeses personals. No deixaria de banda el nou llibre, situant-lo
aquí, a Croàcia i potser en lloc de viatges podria ser una novel·la
sobre un fons històric. Una història d’uns periodistes que es
mouen entorn aquest recent atac al bisbe.
D’una escola propera sortiren disparades unes desenes de nenes de
la mateixa edat. Cridaven i saltaven contentes per l’acabament de
la classe matinal. L’Anna les contemplà amb simpatia, els nens i
les nenes són iguals arreu del món, les seves reaccions són
calcades. Eren completament alienes al drama de primera hora del
matí
Res recordava el tràgic succés. La vida a Karlovac seguia
immutable. Sense rastre del automòbil atacat, ni cap mena de
alteració de la vida diària del poble.
Travessà un dels rius a través d’un pont de color grisenc, la
portava directament cap una església amb un alt campanar de
planta quadrada. La porta era oberta i a dintre unes poques
persones. L’Anna, va disparar un parell de vegades la seva
màquina al interior del temple. Era reconstruït, i no tenia res de
rellevant, estava sota l’advocació de la Trinitat. Una dotzena de
dones i un parell d’homes estaven pregant, possiblement per la
recuperació del bisbe.
L’Anna s’acostà a la sagristia on amb la porta oberta es veia
moviment, i picà amb els dits tot dient.
- Excusi’m, sóc forastera i desitjaria tirar unes fotos des del
campanar. Es possible?
Un capellà, vestit amb clergyman, sortí amb cara malhumorada.
- Ho sento però avui hi ha hagut un greu atemptat i estem molt
afectats.
8
- Es tracta tan sols d’uns minuts. Sóc periodista espanyola i volia
presentar un retrat de la vila. Però si no pot ser...
El capellà estava nerviós i indecís. L’Anna li allargà un bitllet, que
el mossèn en principi es negava a acceptar i que per fi va recollir.
Obrí el calaix d’un moble de la sagristia, de on va treure unes
claus i feren cap a l’escala que era de cargol com es habitual en els
campanars de les esglésies.
No hi havia res que permetés fer una descansada a mig camí.
L’escala no s’aturava, no tenia cap replà fins arribar al final de tot.
El capellà s’armà amb una clau més i obrí una pesada porta de
fusta.
Sota dues campanes la brisa circulava amb força, el dia era
preciós, solejat, el poble apareixia rodejat d’un verd generós. Terra
humida fèrtil però sense camps propers, quasi tot era boscúria. Els
quatre rius platejaven juganers entre les cases de Karlovac. Les
persones semblaven formigues atrafegades.
L’Anna no deixà de disparar la seva màquina de fotos.
El capellà semblava una mica més assossegat. Efectes de la
propina? Se’l veia un bon home però d’una gran modèstia. Vist de
aprop la seva vestimenta estava força usada. Ara semblava que ja
no tenia tantes preses.
L’Anna ho aprofità per obtenir més informació sobre la figura del
bisbe.
- Li agraeixo la seva atenció d’acompanyar-me. Segur que els
preveres d’aquí estan passant mals moments amb aquest
atemptat. Que tal es aquest bisbe?
- Molt bo, molt bo. No es mereix el que li han fet. No portava
cap mena de protecció. Ni tan sols anava amb xofer, per que no
en té. Ell mateix conduïa un utilitari vell.
Es auster, va tancar la residència del anterior bisbe i s’instal·là a
l’asil dels vells. L’economia de la residència era precària i el bisbe
els hi passa la seva paga a canvi de viure allà. Hi viu com
qualsevol asilat, dorm en una senzilla habitació i menja
exactament el mateix que ells. Els tracta com si fossin els seus
familiars, vol ser un pobre més entre els pobres.
- Vostè creu que la guerra incidí en el fet de que el bisbe ingressés
en el seminari?
- Es molt possible. Aleshores el bisbe era voluntari i va ser distingit
pel valor en diferents ocasions. Però la guerra es mala cosa, i
aquesta venia a ser com una guerra civil, molt dura, molt cruel. S’hi
barrejà la identitat dels pobles i lamentablement el fet diferencial
religiós.
9
Els croates de sempre que som catòlics, els serbis ortodoxes i els
bosnis musulmans. Existeix també una minoria jueva. Malament
quan es barregen les creences religioses amb el fet polític de la
independència. Varen passar coses horroroses. Que val més oblidar
L’Anna va incidir.
- Un bisbe modèlic, humil. Un heroi abans d’entrar al seminari. I
li claven una càrrega de bales! Perquè? Alguna cosa devia fer
que no agradava a tothom?
- Miri, sincerament. Hauria estat millor que no l’hagueren fet
bisbe. Ell ja no ho volia. Va ser el Sant Pare quan vingué que el
cità i parlà amb ell i el va convèncer. Aquesta deferència de
Benet XVI ens va sorprendre a tots, fins al Cardenal
Arquebisbe de Zagreb, el nostre primat qui ja tenia el seu
candidat a punt.
Possiblement no degué ser un encert. Un bisbe ha de ser un
bisbe, els sants són una altra cosa, oi que m’entén?
L’Anna es donà compte que s’anava desvelant que en el fons el
seu bisbe no era del tot de la seva devoció.
- Però vostè n’ha fet grans elogis.
- Oh hi tant. Es un sant, però necessitem un bisbe no un sant.
Vostè comprèn que ve una visita important de Roma i no té un
lloc decent per allotjar-lo. Hi ha d’haver uns mínims.
Bé tot això a títol personal. Ja sap, els vells sempre rondinem.
Però no deixem de pregar per que el nostre bisbe pugui superar
aquest malaurat episodi.
- Això esperem tots mossèn. Ha estat molt gentil i li agraeixo
que m’hagi deixat captar aquestes magnífiques perspectives
que es descobreixen des del seu campanar. Es una vila molt
bonica. Li quedo molt reconeguda. Faré constar el seu nom al
meu diari.
- Espanyola però de on?
- De Barcelona.
- Ah com m’agradaria visitar el famós temple de la Sagrada
Família!
- Mossèn si s’anima pot disposar d’allotjament i una guia que el
portarà pels millors indrets de la capital.
- Gràcies, gràcies molt amable.
Li allargà la mà com a comiat. L’Anna captà perfectament que al
darrera d’aquests comentaris del capellà segurament hi havia
molta més cosa a dir que ha callat. De moment no era el candidat
del Primat, El Sant Pare s’entrevistà amb el ara bisbe, quan les
trobades amb el Papa són excepcionals. Això devia sorprendre i
també molestar a molts. Quans altres devien estar esperant el
10
nomenament per a ells? A un clergat gran i tradicionalista un bisbe
jove i renovador no els degué caure massa bé.
A pesar de tot, resulta impensable creure que un d’aquests motius
pugui ser suficient com per voler-lo assassinar.
11
Capítol 2n. Complicacions.
L’Anna no havia arribat a prendre el seu desdejuni. Les fortes
emocions feren que no notes que la gana que tenia. Però ara de repent
se li obrí de manera irresistible. Decidí anar al primer lloc que veiés
amb pinta de restaurant i compensar la manca de la menja del matí.
Badant no reparà en que el Jhon li venia al darrera i la cridava agitant
uns exemplars del seu diari.
Te’ls he guardat ja que a pesar de fer dues tirades extres, s’han
esgotat. Aquests són de la última fornada.
La noia en desplegà un. Les fotos a quasi tota plana impactaven.
- Mai havíem venut tant. -Apuntà el Jhon- Això reanimarà la nostra
tresoreria, ens cau del cel en un moment de vaques magres.
- M`alegra aquest èxit periodístic del VERITAS, es merescut.
Treballeu amb entusiasme. Anava a dinar, i torno a Zagreb a
primera hora de la tarda. Vaig arribar ahir a temps d’agafar hotel i
dormir i ara ja dono per vist tot el que teniu aquí.
- Has anat a la Fortalesa austríaca?
- Naturalment. He vist la Torre del Rellotge. L’estàtua antiga de
marbre negre . Les runes del convent franciscà...
- Reconec que no tenim gran cosa per veure. Hi ha un Museu de la
guerra al aire lliure.
- Si, que també he vist. Reuneix gran quantitat de tancs, canons i
bombes sense explotar. Sembla com un gran magatzem on s’hi
apleguen les restes del material de la guerra. Devia resultar una
conflagració molt dura. Es pot apreciar en les senyals de metralla
en moltes de les façanes de diferents carrers, on també hi vist
cases que resten mig enderrocades.
- No et veig massa entusiasmada.
- Jhon, no he vingut a veure meravelles sinó el país tal com és.
- A on estaves allotjada?
- Al mateix hotel on et vaig conèixer, el Carlstadt. Sembla que aquí
tot es diu igual.
- Sí, es cert. Karlovac també te la mateixa arrel. Tot deriva del nom
del Arxiduc Carles II d’Hausgburg. Fundà la ciutat com a barrera
davant dels atacs turcs.
Anna, hem d’estar agraïts, per proporcionar-nos les fotos. Ens has
afavorit en gran mesura i no sé com agrair-t’ho. No voldria que
aquesta coneixença acabés aquí. On estaràs a Zagreb?
-
12
- De moment a l’Hotel Europa, però vull cercar un lloc que em
resulti més econòmic.-afegí l’Anna.
- Jo ja he dinat. Però deixa’m que al menys t’inviti i t’acompanyi a
l’hora del cafè. Provaràs el “slibowitz” es un aiguardent de cireres
típic d’aquí.
I al final acabaren anant al Carstadt, preguntà al cambrer que tenien
i escollí els plats del dinar aconsellada per el Jhon.
Sonà el mòbil. Era des de Barcelona
- Anna, sóc el Pau. Volia parlar amb tu ja que tinc bones notícies,
agafat fort, la ”United Pres” s’ha quedat en exclusiva la totalitat de
les teves fotos. Serà un bon pessic, ja que seran venudes per tot el
món. Notícies d’atemptats desgraciadament ni han cada dia. Però
amb fotos com les teves, poques. En especial, hi ha dues fotos dels
motoristes disparant des de la moto que són considerades
perfectes. Capten el dramatisme del moment amb una plasticitat
extraordinària. Són de concurs! En serio...Que sí dona, que sí.
Escolta, volem un article més sobre la manera de ser d’aquest
bisbe. Resulta que ens va trucar el Cardenal Sistach. Sí, el de
Barcelona, sembla que el coneix i estava impressionat, volia saber
més detalls.
Varem aprofitar per fer-li una ràpida entrevista que també
afegírem a l’edició especial. El bisbe Igor era conegut entre els
cercles catòlics progressistes d’aquí, últimament havia estat a
Barcelona en unes jornades de Justícia i Pau. La notícia ha
impactat. El Cardenal ha promès una carta oberta, que publicarem
demà. Fa un retrat d’un bisbe avançat, compromès amb el seu
temps i el seu país.
La carta oberta es molt sentida i pot despertar interès –t’ho avanço- el
presenta com a víctima de les idees xenòfobes fomentades per petits
grups de fanàtics de la extrema dreta europea.
Al ”AVUI” estem eufòrics. La decisió de fer un suplement especial
que varem afegir a les darreres tirades del diari. Va ser un encert.
Augmentarem els tiratges i moltíssim la venda. També ens prestigia
que els demés no donaran la noticia fins demà. I ho faran amb les
fotos cedides per “United Pres”, no n’hi ha d’altres, hi constarà el teu
nom.
Fins en Cuní a ha ensenyat les teves imatgesper la televisió elogiant
la teva professionalitat. Una catalana capta la notícia en directe.
- Pau tinc un periodista local assegut al meu costat, disposat a fer-te
una nota des de Karlovac, i signada per ell? No, no et preocupis.
13
Em deu un petit favor i si li demano, ho farà tan sols per ajudar-
nos.
- Endavant. I com segueix el bisbe?
- Jhon. Que saps del bisbe? - Li preguntà l’Anna
- Els metges d’aquí temen que existeix risc de no poder salvar-li la
vida. Pensen consultar amb especialistes.
- Ho has pogut escoltar Pau?
- Perfectament Anna, dóna-li les gràcies al teu amic. Una abraçada.
Adéu i sort.
- Jhon podràs fer quatre ratlles donant la versió d’algun de
Karlovac? -Li preguntà l’Anna.
- La veritat, es que no t’ho puc negar. Dóna’m l’adreça electrònica
del ”AVUI” i aquesta mateixa nit els hi envio.
- Anna enhorabona, petons i abraçades. Espero rebre d’immediat
el teu reportatge -i el Pau penjà.
En Jhon, mentre, havia agafat un tros de paper en el que hi deixà
escrita una adreça que passà tot seguit a l’Anna.
– Són les dades de la Míriam, la meva germana, que viu a
Zagreb, es de la teva edat, segur que et podrà resoldre el problema
del nou allotjament a Zagreb, coneix molt bé tots els topants. Et
caurà bé, es doctora en traumatologia a l’Hospital General de la
capital.
L’Anna començava a consultar el seu rellotge per tal d’anar a
l’estació amb temps, quan s’obrí la porta del restaurant del hotel
on estava amb en Jhon i entraren dos agents de la militzia –la
policia local- que anaren directament a on estaven ells dos.
Un d’ells acostà la mà al front en senyal de salutació i preguntà:
- Vostè es la fotògrafa que estava present en el passeig de la
Independència en el moment del atemptat? Ens hauria
d’acompanyar a comissaria, cal prendre-li declaració com a
testimoni presencial dels fets.
En Jhon reaccionà dirigint-se als dos policies que per ser de la
zona devia conèixer sobradament, tot dient.
- Porteu alguna ordre escrita?
Els policies es limitaren arronsar les espatlles i li contestaren
- Jhon, si us plau no vinguis a complicar-nos la vida, el jefe ens
espera i serà cosa d’un moment! Si tu també vols venir, no hi ha
inconvenient.
I tots quatre anaren cap l’automòbil policial, no sense que en Jhon
fes un senyal de que tornaria per pagar el dinar a l’encarregada del
restaurant. El coneixien i no hi hagué cap problema.
14
El trajecte va ser curtíssim i el cap de policia els rebé sense fer-los
esperar gens ni mica. Els hi allargà la mà després de acomiadar els
dos agents.
- Sóc el capità Paulus Lovacki. Segui si us plau. Li faré una sèrie
de preguntes sense major transcendència. De fet vostè es un dels
mes importants testimonis del atemptat d’aquest matí llògicament
li demanem col·laboració, no se l’acusa de res en absolut, que
quedi clar.
L’Anna anà responent a cada pregunta. Que li feren sobre ella
primer i també sobre els fets.
- Em dic Anna Olibar, natural de Barcelona on resideixo
habitualment. Escriptora col·laboradora en dos diaris de la meva
ciutat. Estic aquí per reflectir la realitat del país. El que veig. A
més d’aquestes cròniques per la premsa, aprofito el material per
fer-ne un llibre, possiblement de viatges.
- Anem enllestint. A qui coneix a Croàcia? Hi té algun amic,
familiar, conegut? Qui la va citar a primera hora del matí a la
terrassa del cafè?
- Tan sols, i a partir d’aquest matí, conec al Jhon. No he vingut a
fer visites. Insisteixo, tan sols a conèixer el país. A treballar
observant. Era a la terrassa intentant prendre un desdejuni que al
final no vaig poder tastar.
- Sigui sincera! Ni tan sols una indicació anònima, una indirecta
de que estigués allà en aquell moment amb una màquina
preparada?
- La màquina fotogràfica i jo som inseparables. I no es casualitat
que la tingués a mà i a punt de disparar. Es un dels meus tics
professionals, les fotos m’ajuden a recordar més fidelment els
llocs, les persones, les anècdotes.
Estava allà per què era l`hora del desdejuni i tenia gana. Tot el
demés, pura coincidència.
- I que vingué a fer a Karlovac? No crec que aquesta ciutat, tan
deteriorada per la guerra, li pugui oferir cap interès.
- Vinc a conèixer el país, repeteixo, tal com és. No vinc a
descobrir la muralla xinesa, ni les piràmides. Vull veure com estan
vostès. I ara també sé que de quan en quan encara hi ha restes de
violència. Per cert que a Barcelona ja ha estat publicat amb
fotografies aquest incident.
L’Anna s’anava creixent de mica en mica. Sabia que el fet de ser
periodista li donava certa protecció.
- Tranqui-la senyora Olibar, queda clar. Tan sols un parell de
coses més. Les fotos són un inestimable testimoni del moment. La
policia les ha de trebalar per obtenir-ne el màxim d’informació.
15
Podrem constatar els medis que feren servir: moto, fusell. La
manera de procedir i d’ananr vestits. Les fotos que té el diari, les
demanarem d’immediat, però es possible que vostè en fes més.
Hem de demanar-li que ens les faciliti d’immediat.
- Ho entenc perfectament. Poden contar amb tota la meva
col·laboració. Estic en contra de tota violència.
Si em diuen on volen que descarregui les instantànies, ho farem
d’immediat. Cal que esclareixi que aquestes fotos són propietat de
“United Press” per tant l’ús que en poden fer vostès està limitat a
les necessitats de la investigació que porten a terme i no més.
Passaren les fotos per un ordinador i les anaren guardant en el
propi disc dur del programa. Al mateix temps hi anotaven les
respostes i comentaris que anava fent l’Anna.
- Una bona moto japonesa, una Honda. I un conductor amb classe.
Aspecte físic de gent jove. Llàstima que el casc no ens deixa veure
gran cosa més. Senyor! I quin arma tan sofisticada, no les tenim
tan modernes nosaltres.
L’Anna, es sorprengué quan li demanaren que buidés inclús les
fotos preses posteriorment. No hi posà cap impediment, que
quedés clar que no tenia res a amagar.
- Ja no li pregunto que va fer després del atemptat. Tan sols
preguntar-li pel desdejuni. El prengué? Clara, -advertí a la
secretaria- no cal que consti en l’atestat.
- Doncs no. Es lamentà l’Anna, Encara que el cambrer me’l
protegia a sota de la taula, eren ja dos ous ferrats freds i plens de
pols. També en aquell moment aparegué el Jhon i es prestà a
portar-me a la seva redacció per poder connectar-me amb l’oficina
de Barcelona.
El cap policial canvià el seu to i seguí manipulant les imatges
ampliant-les i destacant algun aspecte parcial. Somrigué quan veié
les fotos de l’església amb les dones resant. I contemplà els quatre
rius amb els seus ponts, les col·legiales, les cases del poble amb
clares mostres de les conseqüències de la guerra...
- Les passarem als nostres especialistes, són capaços de dir-nos la
talla i el pes d’aquests nois. El tipus d’arma i tot el que puguin.
Tota persona fotografiada, mirarem de identificar-la, sovint hi
podria haver algun còmplice per ajudar i observar. Li dic això per
tal de que no es sorprengui si la necessitem novament.
- Senyora Olibar, gràcies. Però li he de demanar que sigui
localitzable. Per nosaltres es un valuós testimoni. Ens haurà de
facilitar el seu telèfon i comunicar-nos els seus desplaçaments.
- No hi tinc inconvenient. –I li passà el seu número de mòbil.
- L’Anna aprofità que el policia semblava més distés per dir-li.
16
- Puc fer-li una pregunta, capità Paulus?
- M’encanten les preguntes. La meva feina es precisament fer-
les.
- Té un mínim indici de la autoria dels fets?
- No estic per contestar precisament aquest tipus de preguntes.
Només les faig. I a més tan sols podria fer conjetures. En privat
li diré que tan sols cosa d’eixelebrats. Només desequilibrats
mentals munten aquests espectacles per eliminar un bisbe. Hi
ha mil maneres de poder fer aquestes coses amb més discreció.
- O sigui que de moment no tenen cap idea.
- Estem parlant d’una cosa que ha passat aquest mateix matí. Cal
temps per poder fer la nostra feina. - Acabà dient el cap de la
policia, i afegí.
- Jhon m’hauries de deixar uns segons amb la teva amiga. Es
cosa del reglament, li he de preguntar l’edat sense testimonis. –
I rigué sonorament.
En Jhon abandonà el despatx i esperà prop de la porta que tancà al
sortir.
El policia se la quedà mirant, per uns instants semblava que anava
a dir alguna cosa que li costava o dubtava en dir. Però trencà el
silenci amb un to de veu baix per dir.
- Senyora Olibar. Cregui’m, torni a Barcelona. El més aviat
possible.
L’Anna restà sorpresa, podia esperar qualsevol cosa menys
aquestes paraules que l’impactaren. La veu no havia sonat gens
amenaçadora, tot el contrari. Es més, la cara del home traslluïa
bonhomia.
- No comenti la meva recomanació, tan sols porti-la a terme. I si
per atzar mai em necessités, sàpiga que pot contar amb mi en el
que sigui.
La seva cara i el seu posat tornà a ser el de sempre quan afegí.
- Em sap greu haver-li ocasionat aquesta demora. Si ho vol puc
ordenar que la portin fins la capital amb un dels nostres vehicles.
- Miri, si tan sols m’acompanyen fins l’hotel a recollir la
motxilla i desprès fins l’estació del trens es més que suficient.
Gràcies.
El cap de la policia tornà a cridar als dos agents que l’havien anat
a buscar i els donà instruccions d’acompanyar-la.
- Adéu-siau senyora Olibar. I li tornà a allargar la ma.
- També adéu capità
En Jhon volia estar amb ella fins que el tren sortís camí de la
capital. Però l’Anna odiava els llargs acomiadaments.
17
Li digué adéu en el mateix hotel. En Jhon li assegurà que ben aviat
aniria a Zagreb per tornar-la a veure. Que aquella trobada havia
estat massa fugaç diluïda pels successos del dia, i desitjava tenir
una ocasió per poder parlar més llargament i en calma.
18
Capítol 3er. – Zagreb.
Quan els policies la deixarem a l’estació del tren, consultà el rellotge i
comprovà que li quedava temps per prendre un expresso. Va anar cap
el bar de l’estació i el demanà. Els cafès que fan habitualment a
Croàcia solen ser llargs, per això també amb els dos dits va fer un
signe que intentava ser expressió de petit, curt.
Agafà el seu bloc d’anotacions i proba d’escriure sense poder.
Aquelles breus paraules del policia invitant-la a retornar a Barcelona,
el més aviat possible, l’havien impressionat. Podrien haver semblat
un advertiment autoritari. Però no, tenia clar, que aquell home li havia
desvelat els seus íntims temors. La veia en risc.
Feia uns instants li deia que estigués localitzable, per immediatament
recomanar-li sense més, que marxés.
Que representava ella que fos un perill per els qui havien atemptat
aquell mateix matí? Les fotos estaven a la “Unitet Press”. Eren un
document excepcional, però no aportaven res que pogués convertir-se
en proba vinculatòria contra ningú. El testimoni presencial, res de res.
Tan sols estava allà com altres desenes de persones...
El tren elèctric s’acostà potent a l’estació. Arribava puntualment i no
anava excessivament ple. De Karlovac hi muntaren forces passatgers.
També hi havia periodistes de la capital que tornaven de captar la
notícia “in situ”? Es possible, ja que es veien grups que es saludaven
com a vells amics i algun d’ells portava la inevitable màquina de
fotos. L’Anna disparà l’entrada del comboi i altres de l’andana. Si
mai havia que descriure un tren croata, allà el tenia a la seva
disposició.
Buscà un seient lliure i s’instal·là en un departament mig buit. Anar
lleugera d’equipatge era una gran cosa. El lloc escollit estava animat,
els passatgers mantenien una conversa molt viva, que acabà
sobtadament com a conseqüència d’unes paraules que la dona que
pujà amb ella en la mateixa estació, els dirigí en croata. L’Anna notà
un cert moviment de cap en la seva direcció i va entendre clarament
la paraula “militzia” –policia- el fet d’arribar en un vehicle policial no
havia passat desapercebut, i creava prevenció.
Preferí anar al passadís del vagó, podria gaudir del paisatge, quan al
cap d’un bon rato de restar sola, una veu la sobtà inesperadament.
L’Anna donà una ràpida ullada a la seva interlocutora. Era una dona
de mitjana edat, monumental, amb una pitrera impressionant. Quan
19
algú es creuava amb ella en el passadís del vagó del tren, amb las dos
mans arremangava el bust per fer espai. Portava el cabell molt curt i
gris, expressiva de cos i mans evidenciava una gran vitalitat. Una
extravertida, sens dubte, que reia com una col·legia-la i que a l’Anna
li caigué bé des de l’inicií.
- Sóc la Carol Zorn, de Hongria. Estic treballant provisionalment
a la capital. Tu tampoc ets d’aquí.
- Catalana, em dic Anna Olibar.
L’observà amb més deteniment i acabà dient.
-Ei! No seràs tu aquesta periodista de les fotos sobre l’intent
d’assassinar al bisbe? Nena quin cop més bo!
Si tots aquests eixelebrats –digué al·ludint als periodistes- sabessin
que estàs aquí et traurien a primera pàgina. Estan desconcertats, pensa
que el VERITAS es un insignificant diari de províncies, i ha deixat en
ridícul als diaris croates de major tiratge. I amb quines fotos!
Sensacionals! Déu ni do, ets bona, molt bona amb la màquina. I diuen
que no els hi has demanat res a canvi. Les has cedit gratuïtament.
- M’ha semblat el més natural. Un cop de mà als equips modestos
crec que l’hem de donar sempre, i m’han semblat gent molt
sacrificada. En realitat no sóc fotògrafa. Escric, tinc una columna en
dos periòdics de llengua catalana i també col·laboracions puntuals
com la d’ara o quan m’ho sol·liciten. I tu Carol, també ets periodista?
- Que va! Estic com a delegada de Amnistia Internacional a
Croàcia. Per tal de poder treballar i informar més lliurament els
representants de A.I. solem ser estrangers, com jo aquí.
He d’informar sobre aquest succés. El bisbe era amic nostre.
- Així que el coneixies?
- Havíem mantingut contactes freqüents. Es una persona molt
ferma. Sembla que t’interessa el personatge.
Cada vegada més. Vull conèixer la història del país i en concret la
d’aquest bisbe. D’entrada desconcerta. Heroi de guerra, però que no
del tot...! Un prelat que practica la pobresa i amant de la pau, però
que al primer capellà amb qui en parlo, et diu que no tenia que haver
estat anomenat bisbe...! Que no tothom estima i algú odia de tal
manera que el cusen a trets fins a deixar-lo pràcticament mort. Vull
aprofundir més en aquesta figura que es a totes llums controvertida.
Intueixo una història molt humana. Buscava un tema que valgués la
pena i es possible que l’hagi trobat.
- Ja anem apropant-nos a la capital. I he de recollir les meves coses.
–apuntà la Carol i seguí dient
Ens hem de veure i si vols et puc explicar moltes coses d’aquest
personatge. Hem de parlar llargament. Però no aquí. Com t’he
explicat he anat a Karlovac per fer un informe per A-I. Tenir el
20
testimoni de una persona que precisament hi era present, com tu, em
pot ser molt útil.
La Carol li allargà un fulletó de propaganda de A.I. en anglès, al que
hi afegí un número de telèfon.
- Es el del meu mòbil, truca’m sempre que vulguis, aixi et serà més
fàcil localitzar-me. No deixis de fer-ho tinc molt d’interès de
continuar parlant amb tu.
A l’andana una noia exhibia un lletreret amb el nom de l’Anna.
Aparentava una edat similar i quan la identificà no deixà d’acostar-se
per abraçar-la.
- Es la germana d’un amic meu, -li digué a la hongaresa – en realitat
ens acabem de conèixer.
- Hauria dit que era la teva germana, teniu un marcat aire familiar.
Anna et deixo en bones mans. Demà, no deixis de trucar-me! Adéu i
també la petonejà.
- O sigui que tu ets la Míriam Pleven, la germana del Jhon.-apuntà
l’Anna.
- I tu l’Anna, la fotògrafa que li has facilitat les instantànies de
Karlovac. El meu germà està eufòric, necessitaven un cop de mà i
l’han obtingut, t’està agraït.
Em diu que busques allotjament i ja te’l he trobat. Decididament ja
pots instal·lar-te a casa meva, i quedar-te el temps que vulguis. Visc
sola en un petit apartament, que te dues habitacions, passo moltes
hores a l’hospital, gaudiràs de completa autonomia. I l’agafà
cordialment del braç.
L’Anna anà a la cua dels taxis i n’aturà un. La germana del Jhon
marxà amb ella.
L’Anna no deixà d’atendre les explicacions que li anava donant la
Míriam sobre cada lloc per on passava el vehicle. Va ser un trajecte
curt i decidí no fer esperar el taxi, necessitava dutxar-se abans de
recollir les seves pertinences i saldar el compte pendent amb l’hotel.
La Míriam va fer el gest de quedar-se esperant en el vestíbul cosa
que l’Anna va impedir invitant-la a pujar a la seva habitació. Va
prendre una bona dutxa i ho aprofità per canviar-se de roba. Que
menys que arribar al nou domicili neta i polida.
- I que tal Espanya, com esteu? Inquirí la Míriam.
L’Anna dubtà abans de contestar. I decidí no començar a explicar el
fet nacional català i les seves contradiccions amb el poder central. Ja
hi hauria oportunitat de fer-ho més endavant.
21
- Doncs immersos en una crisis de cavall amb un atur superior al
20% que afecta principalment a la gent jove. Uns joves
excepcionalment ben preparats i bastant desencisats.
- I vosaltres a Croàcia.
- Plens de deutes i mig país en runes degut als conflictes bèl·lics. I
el pitjor de tot es que no em deixat d’estar dividits. Som un país
xenòfob.
L’Anna arribà a tancar l’aixeta de la dutxa sorpresa per aquesta
afirmació tan contundent.
- Necessitaríem poder contar amb les minories i no ho fem.
- Aquestes minories –seguí dient la Míriam- que sumades fan un
16% han estat els nostres enemics a través dels segles. I a més no
compartim llengua ni religió. Nosaltres catòlics, els serbis
ortodoxos, els bosnians musulmans. No som ben acceptats en els
països veïns i ells tampoc ho són aquí. Ja has vist el que ha
passat amb l’atemptat d’aquest matí.
L’Anna sortí del bany i recollí les quatre peces de roba que tenia en
un armari i les posà dintre d’una petita maleta amb rodes, del format
que permeten portar a la mà en els avions. Acabada la tasca es va
seure prop de la seva amiga. Volia que seguís explicant.
- I a tu Míriam. Com et cau el bisbe que ha sofert aquest atemptat?
- Crec que es una persona excepcional. Perquè ha fet i fa coses, té
detractors que fan molt soroll. Son els que estan en el poder i
manipulen les opinions de la gent en profit propi. A mes la seva
vida privada es tan exemplar que contrasta amb l’estil de vida de
molts polítics que només pensen en aprofitar-se.
- L’has arribat a tractar?
- Si et refereixes a una relació constant. Realment no. Però he tingut
contactes puntuals amb ell. He anat en més d’una ocasió a trobades
de tipus religiós i a escoltar alguna de les seves conferències. Es un
home amb carisma, convincent, sap parlar i sobretot sap atendre a
les persones que escolta molt i a tothom. Que treballa força i que no
evita encarar els temes més conflictius.
- Caram! Tot plegat m’interessa. Mira anem a sopar. No cal dir que
t’invito jo. La Míriam, la noia de A.I. m’ha recomanat un restaurant
hongarès que si a més dic que hi anem de part de ella ens tractaran
millor. Es l’Hongària, el coneixes?
- Té fama, però no hi he anat mai. A casa podem improvisar un bon
sopar.
- Un dia es un dia i hem de celebrar la nostra primera trobada. I vull
seguir amb tot això que m’expliques.
22
Capítol 4art. – L’Hongaria.
L’Hongaria era un restaurant amb classe, d’estil modernista. Tenia
l’encant de semblar instal·lat en el segle XIX. Grans llamperes de
metall amb les seves respectives pantalletes de cristall glaçat.
Columnes acanalades de ferro, miralls per arreu i cortines i sofàs de
vellut grana.
Una música quasi inaudible de fons amb temes zíngars. Era molt
acollidor. Només citar el nom de la Carol, les reverències es succeïren
en cadena. Fins arribar a ocupar la taula.
El cambrer s’acostà i va encendre un parell de llums de cera i els oferí
les cartes. L’Anna li demanà que les sorprengués. Volien un bon
sopar amb un vi adient. Això sí, res de picants, ni masses calories,
volien un sopar lleuger, cosa que no va ser.
S’apropà un personatge amb aire important. El cambrer l’havia
assabentat de que unes amigues de la Carol estaven en el local. El
propietari, un home corpulent i amb un gran bigoti, els donà la
benvinguda interessant-se per la Carol, tot explicant que ambdós eren
originaris de pobles propers. Somriures i inclinacions de cap una
darrera l’altre. Ell personalment triaria la carta i ja veurien com
quedaríem satisfetes.
Es sentien molt a gust fruint d’aquest ambient tant romàntic.
- Tan sols ens farien falta un parell de galans ben plantats. Un per
cada una de nosaltres. Exclamà l’Anna.
- El meu està treballant a Hamburg, també es metge, especialista en
cardiologia. Li va sortir una oportunitat per treballar amb un
conjunt molt acreditat i amb una retribució interessant. Això ens
ha creat un dilema, o jo també vaig a Alemanya o ell torna aquí.
Però, quan?
- Ja veig que tems tenir que marxar de Zagreb.
- A pesar de que ell ve sovint. Aquesta situació no es eternament
sostenible. I si tot i el mal clima del nord ell decideix quedar-se,
no em quedarà altre remei que prendre una decisió.
- Fins on te l’estimes? Si et semblo impertinent no contestis i ho
entendré perfectament.
- Es una bona pregunta que no em molesta contestar. Portem temps
junts, suficient com per veure les coses fredament. Hem superat
les il·lusions de les primícies. Si marxés hauria de ser com per a
tota la vida, com quan els nostres pares decidien prendre una
decisió de casar-se amb qui estimaven. I també necessitaria que ell
23
estigués convençut d’aquest “per sempre”. De cap manera voldria
tenir que recomençar la meva vida a Hamburg o tenir de retornar
per un trencament, per cansa’ns-hi per part meva o seva.
- Sàvies reflexions. Tens l’avantatge de que encara ets jove i amb
temps per anar-te forjant el futur.
- I tu Anna. Sembles lliure de tot lligam. No hi ha ningú en la teva
vida?
- En absolut, fins fa molt poc. Traïda per la que pensava era la meva
millor amiga. He descobert que no estimava pas com creia al meu
company i visc un nou sentiment de llibertat que feia molt de
temps que no fruïa, disposo de la meva vida com mai. I no trobo a
faltar res ni a ningú. Després del desengany, em sento més madura
alliberada d’una mentida. Aquest fet es el que m’ha portat fins
aquí en la recerca d’una nova orientació personal.
- Míriam, que tal la medicina al teu hospital?
- Pocs mitjans, tenim moltes carències però una professionalitat que
no ens fa envejar a cap altre país. Les guerres donen moltes
oportunitats de practicar als metges. Jo com a traumatòloga em vaig
formar en plena guerra, tot seguit d’acabar la carrera m’enviaren al
front. En altres països els nous titulats no ho tenen tan fàcil. Sóc
vocacional, m’agrada la meva feina, la faria gratuïtament.
- Si no podeu salvar al bisbe, no es per no saber-ne prou o carència
de medis, no és cert?
- No em sembla malament la consulta als especialistes que estan en
camí. Sempre hi veuen més quatre ulls que dos. De totes maneres sóc
pessimista
- Per favor, Miriam, et molestaria seguir amb el tema del teu
bisbe? Deies que havies tingut encontres puntuals amb ell?
- En realitat petites trobades de grup. Participo en una associació
de cristians progressistes. Ja saps, contraris: a la discriminació de la
dona. A favor: de l’ordenació dels casats, d’una església més senzilla
i més fraterna.
En plena guerra va ser quan el vaig tractar més. Aleshores ni tan sols
era sacerdot. Va ser quan començava a exercir la medicina a
l’hospital de campanya i ell hi estigué ferit, en més d’una ocasió.
Nosaltres, el personal mèdic fèiem infinitat d’hores amb lo qual
facilitava la convivència amb els nostres pacients. Se’m féu evident
de que no eren tan sols els tractaments que els ajudaven a millorar.
Calia practicar també una relació propera. No eren només soldats
ferits, eren també persones mancades d’afecte.
Quasi tan sols nois, alguns morien demanant a la seva mare i això
no deixava de impressionar-me. Tenien el trist privilegi de no morir
24
en solitari tirats en qualsevol camp. Però ho feien entre uns llençols
que els separaven dels demés, davant la indiferència dels qui es
sentien privilegiats per que ells sobrevivien. No tenien la mà amiga
en els pitjors moments. Metges i infermeres anàvem massa apurats
per poder donar el no temps tan i tan escàs.
Acabada la feina, jo anava per les sales del hospital. Parlava amb qui
ho volia. Preguntava per les seves mares, germanes, novies. I no
defugia el seu contacte físic. Els donava la mà i els acaronava si calia.
Quan hi estava el ara bisbe Igor. Quasi a diari manteníem converses
que al poc varen anar guanyant en interés. També vaig ser testimoni
en més d’una ocasió de la seva manera de ser.
- Per exemple? – interrogà l’Anna.
- Sí. En certa ocasió s’havia desenrotllat una dura ofensiva, les
ambulàncies no paraven de portar ferits i la sang de les transfusions
s’havia esgotat. I sorgí el dilema, entrà un ferit que o se li practicava
una transfusió urgent o se’ns anava ràpidament.
Sabedor de la contingència, espontàniament, s’oferí a donar-ne de la
seva, era del tipus universal. Nosaltres dubtàvem en acceptar una
donació provinent d’una persona que n`havia perdut molta. Li varem
exposar el risc que corria, però no dubtà ni un segon. Digué que era el
seu deure.
- Caram. Déu ni do. Aleshores no acabo d’entendre de on pot
provenir aquesta animadversió latent.
- Mira Anna. Aquest es un petit poble, en el que ens coneixem
massa, fins arribar a la nostra recent independència hem tingut
que anar tots a una. Ara caldria fugir del pensament únic i poder-
lo enriquir amb millor convivència i llibertat. En el fons encara
perviu el radicalisme.
- Per què remarques el fet de ser un petit poble i que us coneixeu
quasi tots? Això és important?
- Quedes marcat des de la infància. Tu has arribat de fora i pots
començar la teva vida partint de cero. I el bisbe ja ve marcat de
lluny de quan era un nen.
- Sí? –digué interrogant l’Anna.
- Es la història que s’inicia amb tres nens que comparteixen la
seva infància primer, bona part de la seva vida en temps de
guerra per finalment acabar els tres tràgicament.
- No sé de que em parles.
- Ningú te’n ha parlat mai?
- En absolut.
- T’avorriràs, es llarg d’explicar
- No m’importa, tot el contrari, no puc passar-ho per alt! – exclamà
l’Anna.
25
- Si no tinc alternativa. El bisbe Igor, tenia des que era escolar, dos
amics. Formaven un grup molt unit, els coneixien com “Els tres
mosqueters”. Sempre anaven junts i s’ajudaven en tot.
En les baralles amb els altres nois, en els estudis, en tot. Creixeren
junts en l’escola, jugaren en els carrers del mateix poble i junts
anaren voluntaris a l’ultima guerra.
Un d’ells el Prilep, avui se’l considera heroi de guerra, arribà al grau
de coronel. Però acabà tràgicament, se li disparà una arma que
estava examinant i morí al acte.
El tercer era el Georg, el protegit dels altres dos, era lleugerament
diferent. Patia una minusvàlia intel·lectual lleugera, era molt
infantil. El Prilep l’emparava sempre que algú provava de burlar-se
d’ell i ho feia de manera radical. Durant la guerra, el va mantenir al
seu costat com d’assistent.
El Georg estava amb ell quan a aquest se li disparà l’arma
impactant-lo directament al cap. En Georg entrà en estat de xoc.
Quedà tan fortament impressionat que a partir d’aquell instant va ser
incapaç de pronunciar ni una sola paraula. Va sentir com trossos del
cervell del seu amic li impactaven a la cara. I es quedà com aturat
sense possibilitat d’expressar-se de cap manera.
Després d’un infructuós tractament el varen internar en una espècie
de residència, diguem-li hospital mental del que s’escapà sense que
mai pogués explicar que passà exactament quan la mort del Prilep.
- Déu ni do! I ara el bisbe en una situació també ben dramàtica!
26
Capítol, 5é. Els tres mosqueters.
- Escolta Míriam, m’ha semblat súper interessant el que m’has
explicat, sobre els amics de infància del bisbe.
- Si tan sols fos això, però hi ha més –exclamà la Míriam.
- L’Anna estava impressionada per la narració. Encara hi ha més
complicacions? Les voldria saber!
- Em sap greu però m’obligues a allargar-me i sento que em puc
fer pesada.
- Al contrari, t’ho prego. Segueix, segueix explicant la història
dels tres nois.
- Aquest grupet d’amics en realitat poca cosa tenien en comú. Ni
la classe social, ni el talent, ni la manera de ser.
- L’Igor era el de classe social més alta. El seu avi quan Croàcia
era província autònoma de Hongria, era un destacat dirigent,
posseïa diversos títols entre ells un que l’emparentava amb
l’emperador austríac Francisco José.
El pare de l’Igor va combatre en la segona guerra mundial en contra
dels alemanys per finalment en defensa dels drets dels croates,
s’enfrontà amb el dictador Tito, aquest li confiscà els seus bens,
l’empresonà i morí en la mateixa presó.
- I els altres dos?
- El Prilep era fill del ferrer del poble. Ferrava cavalls i acabà
simplement amb un talleret mecànic. Reparava maquinaria
agrícola. En Prilep era el més fort, el més baladre, el que els
castellans en diuen un “bravucón”.
Finalment el Georg era fill de la mestre del poble, que era vídua.
La tutela d’en Georg venia ser la raó que unia al grupet. Es
dedicaven a protegir-lo i també a ajudar-lo. L’Igor els ajudava en
els seus deures escolars, tenia paciència. Frenava els ímpetus del
Prilep, era sens dubte el cervell del grup que actuava serenament,
discretament, sense restar protagonisme als altres, sobretot al
Prilep.
- Com va incidir posteriorment aquest diferent manera de ser de
cada un d’ells?
- Marxen junts a l’exèrcit. I obtenen ascensos. Es comporten
valerosament. Però el Prilep arriba a coronel mentre l’Igor tan
sols a capità. Té forces condecoracions al valor però es crític
davant determinades decisions i per aquest motiu no gaudeix del
favor del estament militar. Això frena els seus ascensos sense
27
que a ell sembli importar-li massa. Ja tens un perquè de certs
recels.
Contràriament la manera de ser del Prilep, li va ser útil per anar
pujant de grau. Al Igor semblava que li dolia la violència de la
guerra. Era considerat pacifista, mala recomanació dins d’un
exèrcit en guerra. El Prilep ho sacrificava tot per obtenir èxits.
- Seguiren sent amics com abans?
- Amics sí. Com abans, no. Ara el líder era el coronel Prilep,
considerat un heroi que sortia a la premsa sovint. Animava als qui
l’escoltaven. Li agradava el contacte amb els periodistes.
Es féu un senyal amb un tambor i aparegueren, dos nois i una noia.
Els tres anaven vestits de gitanos hongaresos. El del tambor digué :
- Senyores i senyors, els hi presento la nostra gitana Mireia que
ballarà una dansa zíngara d’en Listz, l’acompanyarà al violí, el
gran mestre de fama internacional Isaac Montornés, i jo. L’humil
presentador que procuraré tocar magistralment el tambor, em dic
Victor Sant Ponç
L’Anna comentà a la Míriam.
- Aquestes tres cares em sembla que les tinc conegudes de
Barcelona i de gitanos hongaresos res de res.
El trio va actuar, el violí va sonar molt bé. La noia va ballar com
una fada i el tambor va anar remarcant el compàs. Els aplaudiren
amb ganes.
Abans de retirar-se s’acostaren a l’Anna tot picant-li l’ullet.
- No ho han fet gens malament. No et sembla? -digué aquesta.
L’arribada de tres cambrers carregats de safates va interrompre la
conversa. El sopar començava amb un tast de petits plats. Tant parlar
havia obert la gana de les dues noies que varen començar a atacar
amb fruïció el que els cambrers havien portat.
L’amo del restaurant s’apropà novament, fent comentaris sobre la
composició d’algun dels plats. Va fer un senyal amb el braç i
aparegué un cambrer més amb una botella de vi.
- El sommelier a triat una botella especial. És un detall que em
permeto tenir amb vostès per la gentilesa de venir a casa meva.
Espero que els hi agradi
- Tot és boníssim! Gràcies.
- Et costarà un ronyó,- digué la Míriam
Un dia es un dia. Tenia ganes de fer-ho i encara més en aquesta
ocasió de trobar-nos per primera vegada.
L’Anna es moria de ganes de que la Míriam acabés amb la història
interrompuda i així li va fer saber.
28
- Tot el que t’he explicat sobre l’amistat d’aquests tres nois es
important per entendre el que passà desprès.
- Miriam tinc la impressió de que necessito escriure sobre aquesta
història la trobo impressionant, tan humana! Segueix si us plau!
- La popularitat del coronel i les diferencies entre ells dos, donà
peu a que es pensés que l’Igor havia acabat tenint gelosia dels
triomfs del coronel. De tal manera que quan mor el Prilep no se
sap com, però es fa córrer l’espècie de que el Igor en té part de
culpa.
- Míriam, això és molt fort!
- Simplement evidència que l’Igor tenia enemics. El fet era
impossible ja que estava ferit i internat a l’hospital.
- Així sembla que aquest infundi no podia tenir cap fonament.
- Sí. Però funcionà. També es produïren dos fets que semblaven
abonar-ho Un d’ells la reacció del Georg, el tercer amic, el que
no pogué explicar els fets a pesar de ser-ne testimoni presencial.
Volia protegir al Igor?
- I com no desconfiaven del mateix Georg? També podria haver
estat ell qui disparés!
- De cap manera. No podia expressar-se però li feren tota mena de
comprovacións, inclosa la proba de la pólvora a les mans i tot
negatiu. La investigació va ser exhaustiva i el comunicat oficial
confirmava l’accident. A més tenia una autèntica devoció pel seu
amic hauria estat incapaç.
- Has dit que succeïren dos fets. I l’altre?
- El coronel Prilep acompanyat del seu ajudant, -que era el Georg-
varen anar al hospital a visitar a l’Igor el mateix dia. Els tres
amics reunits es trobaren en l’habitació del ferit. Van tancar la
porta i allà romangueren quasi durant una hora, en la que es
produí una fortíssima discussió, que acabà amb un fort cop de
porta per part del coronel en el moment de marxar. I això es
produeix ni més ni menys que unes poques hores abans de que al
Prilep se li dispari l’arma.
- Es coneix el motiu de la discussió? –preguntà l’Anna.
- El Georg no ho pogué explicar mai. I quan la policia militar li
demanà a l’Igor que havia passat. Les explicacions no varen ser
suficientment convincents. Va excusar-se amb el fet de que li
havien donat sedans i no recordava gran cosa. Però que en
definitiva eren coses d’anys enrere i sense importància.
Però la investigació va ser contundent, accident.
- Com no va poder acabar amb aquestes sospites?
- Per què hi havia interès en mantenir-les per part de determinats
grups.
29
- Míriam com n’estàs tant assabentada de tots aquests fets?
- A l’hospital un episodi d’aquesta naturalesa no pot passar mai
desapercebut. I menys encara quan el coronel era una persona
popular.
El segon plat del sopar s’acostà amb la mateixa parafernàlia que l’
anterior. Un cambrer menava un carret en el que hi portava una
cassola descomunal coberta amb una gran tapadora. El maître anava
al darrera, i com un bon prestidigitador destapà el recipient que
l’ajudant presentà a les noies, agafà uns coberts i procedí a destriar
uns talls de carn que anà situant sobre els plats que l’ajudant li anava
apropant. Una olor apetitosa va expandir-se d’immediat per l’entorn
de la taula. D’una altra cassola auxiliar va extreure`n unes verduretes
que repartí amb molta classe per cada plat. Cada gest del maître era
com un moviment de ballet que anava acompanyat de mirades a les
dues comensals com si els hi demanés la seva aquiescència.
No pogueren alliberar-se dels altres dos músics, zíngars autèntics,
vestits adequadament que no paraven de moure’s rítmicament, ni de
somriure. A un senyal del maître s’acostaren i els dedicaren a curta
distància, massa a prop, un fragment musical romàntic una mica
empallegós.
L’Anna i la Míriam sentint-se centre de les mirades de la resta de
comensals, estaven nervioses i amb ganes de que la serenata acabés
quan abans millor. La Míriam allargà un bitllet als músics i aquests es
donaren per al·ludits i anaren cap a una altra taula.
El mòbil de la Míriam donà senyals d’una trucada. Ella abandonà la
taula i anà vora el guarda-roba per no molestar.
Al retornar, s’excusà tot dient:
- Era l’hospital, m’esperen dintre d’una hora i mitja.
- Ha passat quelcom greu, algun accident?
- Afortunadament no. Es tan sols que porten al bisbe Igor, i els
doctors alemanys arriben en unes tres hores. El bisbe se l’espera
dintre de dues. Total que tindrem l’hospital en plena efervescència.
- Però a tu, que no ets neuròloga en que t’afecta?
- Té altres ferides, que també cal controlar, i això sí que es cosa
meva. Però en casos tan especials com aquest es procura tenir tots
els efectius preparats per qualsevol contingència. No cal dir que els
especialistes de control per la imatge, de ressonàncies magnètiques,
electros... tots aquests ja hi són i ho tindran tot a punt per si
s’hagués d’operar d’immediat.
30
- Deuen portar tot el material d’informació que ja li han fet:
radiografies, anàlisis... –digué l’Anna.
- Tot aquest material informatiu, ja el tenim a l`hospital i part de ell
ja va ser enviat a la consulta hospitalària del herr doctor Mismark.
Venen amb la informació rebuda a través d’Internet.
- Míriam si hem de suspendre el sopar. Es fa i no passa res.
- De cap manera. No creus que en noranta minuts tenim temps de
sobres? El que lamento es que a partir d’aquesta nit ja no em podré
dedicar a acompanyar-te tal com tenia previst. En definitiva has
vingut per conèixer el país.
- A l’hotel, em facilitaren un plano de la ciutat que em serà útil per
conèixer els barris antics. També ens hem de veure amb la Carol, la
hongaresa de A.I.
- No sabia que la noia que em presentares a l’estació era de A.I. la
coneixies d’abans?
- En absolut. Va anar a Karlovac a rel de l’atemptat i coincidirem en
el tren de tornada.
Renunciaren al postra. Lamentablement no es veieren amb prou
forces per degustar-lo.
Però sí un bon cafè, tampoc acceptaren la invitació del cambrer a
prendre una copa de licor hongarès. Les dos tenien que fer coses i
volien estar en forma.
Contentes i satisfetes, marxaren en un taxi cap a l’apartament de la
Míriam. No sense abans donar les gràcies al propietari del restaurant i
repetint diverses vegades que tot havia resultat exquisit.
La Míriam volia recollir alguna roba i el necesser ja que ignorava
quans dies duraria l’estat de excepció en el hospital. Habitualment
tenia una bossa preparada amb el més indispensable, que naturalment
hauria de repassar.
Tenia curiositat per veure el bisbe. No ho volia confessar però estava
segura de que sentiria tristesa al veure’l en estat tan crític.
- Insisteixo Anna, tenia previst acompanyar-te un parell de dies
per ensenyar-te la ciutat, però ja veus.
Tranquil·la. Demà aniré a donar una amplia volta pel centre i tal com
et vaig dir, després aniré a Amnistia Internacional per veure a la
Carol.
La Míriam li donà un duplicat de les claus de la casa, després de
mostrar-li l’armari de la roba on guardava els llençols, i la nevera
plena de menjar. La Míriam agafà una bossa hi posà algunes coses i
marxà disparada donant-li un parell de petons i no sense prometre que
a l’endemà la trucaria.
31
Abans de començar a instal·lar-se, l’Anna recordà que volia parlar
amb Barcelona. Agafà el mòbil i trucà.
- Hola, sóc l’Anna i vull parlar amb qui estigui com a responsable de
redacció.
- No es retiri. Un moment.
- I li engegaren aquelles musiquetes que a l’Anna la posaven súper
nerviosa.
- Anna, sóc en Pau. T`he fet esperar gaire? Estava a la sala de
màquines. Hem rebut la teva corresponsalia. Està perfecte i la
publiquem integrament a la mateixa pàgina que hi va la carta oberta
del cardenal de Barcelona.
- Pau pren nota. Es l’ultima hora que si voleu podeu incloure en les
últimes edicions. Engega la gravadora. “Està arribant a Zagreb, un
equip de neuròlegs alemanys al front del qual hi figura el Herr Doctor
Mismark. Han estat cridats a consulta i el croats pensen procedir
d’acord amb el seu diagnòstic. El bisbe segueix greu i en estat
pràcticament vegetatiu, ja està a l`hospital general de Zagreb” -
Espavilat i esbrina tu mateix qui és el Herr Doctor Mismark, sembla
que es un dels millors especialistes.
El Jhon, t’ha enviat el seu article?
- Molt professional. Concís i aclaridor, l`ha fet en anglès i l’hem
traduït fàcilment. El tenir dos corresponsals ens dóna classe, hem de
donar-te les gràcies Anna. Es té idea de qui són els culpables?
- Encara no, en realitat es prompte, simplement parlen de terroristes.
Fins ara no hi hagut cap comunicat oficial sobre l’autoria.
- El cardenal Sistach, ens ha demanat el teu telèfon Anna.
Recordaràs que hi té amistat i està pendent del seu estat. Li he donat
espero que no t’importi.
- Tranquil. Tot sigui en pro de la professió.
Quan la Míriam, arribà a l’Hospital General de Zagreb, hi havia
moguda general. El ferit, el bisbe Igor, ja estava instal·lat en una
habitació de la quarta planta, amb atenció mèdica i vigilància policial
permanent. El control i l’aïllament era estricte. Els que encara no
havien arribat eren els metges alemanys.
A planta els metges croates ho tenien clar, per a ells no existia la més
mínima possibilitat de salvar-lo. No entenien que venien a fer els
neuròlegs de fora. Es possible que els polítics volguessin cobrir-se les
possibles responsabilitats d’un episodi que fatalment tenia que acabar
malament.
Acabava de marxar l’arquebisbe de Zagreb el Cardenal Josip
Bozanic. Les relacions entre els dos prelats no eren massa efusives. El
motiu principal era la diferència d’edat entre els dos prínceps de
32
l’església. El Cardenal era clarament conservador i no hauria fet bisbe
a l’Igor Pavlovac. En definitiva era un prelat imposat pel Papa i amb
idees que sovint contrariaven al cardenal.
El herr doctor Mismark va arribar en un vol especial que el portà fins
a Zagreb. Directament sense passar per cap hotel es dirigí amb els
seus ajudants cap a l’Hospital General.
L`hospital seguia en peu de màxima alerta. La majoria del cos mèdic
estava present tot i que la visita es portava a terme en horari nocturn.
El doctor alemany va reconèixer personalment al pacient, Demanà la
repetició d’uns electrocardiogrames per comprovar si havia existit
una mínima recuperació de les funcions cerebrals. Nova exploració
per comprovar si la bala estava immòbil.
Al final es reuní exclusivament amb els seus ajudants durant una
llarga estona, per després emetre un dictamen que va fer
personalment en la Sala de Juntes sense altres oients que els metges
de l’hospital. Cap periodista. I tampoc representants de l’autoritat
política o religiosa.
Entre els metges també hi era la Míriam, la doctora Pleven.
En termes mèdics el doctor explicà tot el procés que havia portat a
terme amb el seu equip, per acabar dient:
La nostra conclusió es idèntica a la de vostès. No existeix cap
síndrome que ens faci pensar en la més mínima recuperació. I en quan
a las possibilitats d’èxit en una intervenció quirúrgica, són
absolutament negatives. Els danys produïts són greus i irreversibles.
Hem provat de buscar un mínim de possibilitats sense resultats. El
pacient està clínicament mort.
- Si volen poden preguntar el que creguin més oportú? –afegí el
metge alemany.
Li demanaren diversos aclariments per al final preguntar-li quin era el
seu consell, que calia fer. Sense dubtar ni un instant, digué que el
millor era desconnectar-lo dels elements mecànics que el mantenien
en vida i deixar que la natura seguís el seu curs. Evidentment caldria
prendre mesures per tal d’evitar el sofriment del pacient. Era tan sols
una opinió, la decisió a prendre no li corresponia a ell.
Dit això, lloà la labor del cos mèdic croata, agraí la col·laboració
rebuda, i recollint la seva documentació va marxar directament a
l’aeroport juntament amb la resta del seu equip.
33
Capítol 6è. – L’home que ningú esperava
L’endemà la Miriam es despertà sense ni mica de gana. Encara tenia
que acabar de pair el interminable sopar de l’Hongaria.
Es preparà un llarg suc de taronja, es va fer un cafetó curtet prengué
una galeta, i acabada aquesta escassa col·lació, telefonà a la Carol
Zorn tal com havien quedat.
També per telèfon, la Carol no parava de riure com una nena.
- Que bé que m’hagis telefonat! Que tal, com et va amb la teva
amiga?
- Poca cosa hem pogut fer juntes. Tan sols sopar. Per cert que
anàrem al Hongaria i donarem el teu nom.
- Us tractaren bé?
- Fantàstic. El lloc es molt agradable i el tracte no pot ser millor.
- N’estava segura que us agradaria. Escolta, m`ha sorgit un afer que
m’obliga anar a Split demà mateix. Es a la costa adriàtica i cap el
sud. Ja ho deus saber. Et volia fer una proposta. M’encantaria que
vinguessis amb mi. Coneixeries la costa adriàtica i a més podríem
allargar-nos fins a Dubronic. Es una petita perla. Es un recorregut
per la costa dàlmata molt atractiu. I podríem parlar.
- Per a mi fantàstic. Pensava anar-hi sola i resulta que tu mi portes
millor que millor.
- Sortiríem a primera hora, per tal d’arribar a Split no massa tard,
Et passaré a recollir amb el cotxe. Hi podem dedicar quatre o cinc
dies. No més, ja que se’m girarà feina.
- Quin tipus de feina t’ha sorgit? –interrogà la Carol.
- Bé. Més que tenir-la, la veig a venir. Sempre que un país envia un
criminal de guerra a la Haia. El Tribunal Internacional demana a
A.I. que li enviem tota la informació que obri en el nostre poder.
Que en aquest cas concret, no es poca.
- De qui es tracta ara.
- Potser el seu nom no et soni massa. Es tracta de Goran Hadzic,
l’han lliurat els serbis. Aquest criminal de guerra arribà a ser
president de la República Sèrbia de Krajina actualment territori
croata.
- Certament no el conec. Que va fer?
- Serà acusat de la persecució i l’assassinat de població no sèrbia, i
també d’espoliar els seus, els propi serbis.
Es un cas d’enriquiment irregular extraordinari, sense cap
mesura A Bukovar en plena guerra Hadzic se’n va emportar
34
sistemàticament: electrodomèstics, mobles, de tot, fins els vàters
que arrancaven de les cases abandonades temporalment degut els
combats.
Ja en el govern a les gasolineres s’enriquia venent la benzina a
preus de mercat negre. Explotava pel seu benefici els boscos de
roure negre d’Eslavónia i els de noguera americana de Croàcia. En
fi, tot un cas.
Actualment vivia amagat, i l’han capturat quan intentava vendre
un Modigliani robat durant la guerra. En una ocasió el periodista
Anastasijevic s’atreví a qüestionar la seva manera de governar
enriquint-se. I el Goran li posà un artefacte explosiu a casa seva.
Sort que quan explotà el noi no hi era i salvà la vida de miracle,
però no la casa que quedà mig derruïda.
- Comprovo que la gent d’aquí ho deuen haver passat molt
malament, amb dirigents d’aquesta categoria. - Exclamà
impressionada l’Anna
- Certament. Ara hauré de reunir, noms fets, declaracions, tot el
material inculpatòri que tenim per tal de que el fiscal pugui
formular l’acusació. I jo no tinc a penes gent. Tot i així ens en
sortirem com sempre. – i les seves rialles feren apartar el telèfon,
uns centímetres de l’orella de l’Anna. - Demà et trucaré quan surti del garatge. Porta lo indispensable per
aquests quatre o cinc dies. Adéu guapa, fins demà.
L’Anna es preparà per donar un bon volt per Zagreb, la millor manera
de conèixer una ciutat es a base de gastar molta espardenya.
Repassà una mica la guia, Zagreb era la capital de Croàcia. Quan el
país estava unit formant la Iugoslàvia la capital era Belgrad ara en
territori de Bòsnia Hercegovina. Zagreb està a prop de la frontera
amb Eslovènia, al nord del país protegida, dels vents nòrdics per el
macis de Medvenica d’on procedeix el riu més important del territori
el Sava, el que desprès marcarà la frontera del sud amb Bòsnia
Hercegovina.
Realment mirant els mapes d’aquests països un s’adona que ha estat
una partició demencial, el territori s’ha repartit de manera artificial,
d’acord amb les poblacions, però completament oposat al sentit
comú. El mapa de Croàcia forma una immensa ce que a mesura que
avança cap el sud es va fent cada vegada més estreta però no deixa
d’ocupar la costa adriàtica en perjudici de Bòsnia Hercegovina. Tan
de bo la incorporació d’aquests territoris a la U.E. pugui posar remei
a tot el desgavell.
Aquesta capital conta amb 800.000 habitants, els que quedaren
després de les contínues massacres i persecucions per raons ètniques.
35
Tot i que encara es noten les restes de les destruccions materials,
també són evidents els esforços portats a terme en tasques de
reconstrucció.
L’Anna decidí agafar un dels tramvies blaus, els Zet, aquí tots són
d’aquest color. Anava a la plaça de Ban Josip Jelacic, l’equivalent de
la plaça de Catalunya d’aquí. Una espaiosa plaça on hi ha els grans
bancs i en el centre la saludà un cavall en equilibri sobre una estreta
peanya, el seu genet vestit d’hússar amenaçava furiós als indiferents
passejants amb un gran sabre corbat aixecat amb ganes de fer mal.
L’Anna s’acostà per llegir la llegenda, d’aquell militar amenaçador
era el que donava nom a la plaça, en Josip Jelacic, va ser Ban a les
primeries del segle XIX. Ban era el governador militar i civil imposat
per Hongria. Sembla que va ser retirada l’estàtua al 1947 pels
comunistes, i reposada el 1.990. Un personatge una mica discutit.
S’arribà fins l’església del fons dedicada a Sant Marc. No tenia res de
rellevant excepte dos escuts immensos incrustats damunt la teulada de
l’església.
Va fer condir el temps doncs no tornà a casa per dinar, es limità a
entrar en un Mac Donalds i es va prendre un vegetal, un suc de
taronja i el imprescindible cafè. En el restaurant mirà les fotos fetes,
trenta- sis, n’eliminà unes tres o quatre repetides, i anotà noms dels
llocs. N’esborrà un parell més sense cap mínim interès.
Realment anava reunint molt de material, que procurava completar
amb les seves dades corresponents.
Hi figuraben els tramvies blaus, al centre no hi havia autobusos. El
preciós parc de Zrinjevac, amb la vegetació en el seu millor moment.
Carrers típics de la ciutat alta – la Gornji Grad . També la ciutat
baixa – la Donji Grad i el corresponent funicular turístic del barri
vell. L’impressionant Teatre Nacional.
Cansada i satisfeta, a mitja tarda, tornà a la plaça del Ban Josip
Jelacic, volia retornar a la que ara era la seva casa invertint el camí fet
al matí amb el tramvia.
Un grup de persones feien cercle entorn de un home vestit de kaki
amb el que semblava un uniforme militar, possiblement un veterà de
guerra. A terra hi havia dues fotografies de militars croats, i els seus
respectius noms, eren dos generals, l’Anna s’anotà els seus noms.
Ante Gotovina i Mladen Markac.
El veterà estava furiós, i l’Anna, naturalment no entenia el perquè. De
prompte, agità una bandera blava amb estrelles daurades, era la de la
Unió Europea i sense pensar-s’ho gaire es tragué un metxer de la
butxaca i encenent-lo prengué foc a la petita bandera de la UE.
Alguns dels presents abandonaren el grup en silenci mentre un terç
aproximadament ho aplaudien.
36
L’Anna veié apropar-se el seu tramvia i abandonà la plaça, no sense
sentir-se encuriosida pel que acabava de veure. Odiaven la UE?
El conserge estava a la porta dels apartaments. I es dirigí a l’Anna
atentament, preguntant-li.
- Vostè es l’amiga de la doctora Pleven, no és cert? La doctora em
notificà la seva arribada. Perdoni’m, li he d’explicar un fet que
possiblement no té cap importància. Però en tot cas prefereixo que
vostè mateixa jutgi.
Un desconegut s’ha passat hores passejant-se per aquí durant gran
part del matí. A la tarda l’he vist novament donant tombs pel carrer. I
m’he decidit a abordar-lo. La buscava a vostè. No, no en tinc cap
dubte. Demanà per “la fotògrafa catalana”. Es vostè veritat?
- Com era aquest home?
- Un tipus vulgar, que no era del país. Moreno i d’uns quaranta
anys. Se’l notava nerviós i ha marxat tan aviat he acabat de parlar
amb ell.
El conserge se’l veia eficient i educat. L’Anna li donà les gràcies
recomanant-li que en el cas de que el tornés a veure no deixés
d’avisar-la. I pujà a l’apartament, necessitava descansar un rato i
reflexionar sobre aquest imprevist.
Li tornà a la ment l’advertiment del policia de Karlovac, es sentí
cansada i intranquil·la.
En el telèfon sonà la veu de la Míriam. Creia que aviat podria
restablir el seu horari normal. Els metges alemanys eren fora i passà a
explicar-li amb detall com havia anat la consulta. Els teutons s’havien
portat amb molta delicadesa envers els seus col·legues croats, era
d’agrair.
- Que passarà a partir d’ara amb l’Igor? Interrogà l’Anna.
- Ja han començat les desavinences, sobre qui ha de decidir. El
bisbe no te familiars directes. El cos mèdic de l’hospital sense
dubtes, recomana la solució dels alemanys. No hi està d’acord el
cardenal primat. La resta d’autoritats estan completament
dividides, i alguns demanen que li apliquin l’eutanàsia. Cosa que
tampoc es precís.
- Es estrany que el bisbe no hagi deixat les seves últimes voluntats,
tenint en compte que no li quedaven parents pròxims.
- Sembla que efectivament aquest document existeix i en ell preveu
aquesta contingència. Però els papers no els troben, o no volen que
surtin o algú els està interceptant. Temen que surtin aquells temes
polèmics que ell tantes vegades havia exposat públicament i dels
que ningú en vol saber res. Es evident que fins a punt de morir, el
bisbe els resulta incomodo als qui manen o han tingut
37
responsabilitats polítiques. Els agradaria que se’n anés de
puntetes, sense no dir res.
- Alguna determinació hauran de prendre a menys que el bisbe es
mori de manera natural. M’aniré quatre o cinc dies de viatge, amb
la Carol farem la costa dàlmata fins a Dubronic.
- Doncs t’agradarà. Es una bona idea. Avui no m’esperis, potser
demà podré retornar als horaris habituals. Anna que t’ho passis bé,
una abraçada. I apagà el mòbil.
Decidí anar a sopar com cal. No havia quasi esmorzat, mal dinat,
calia compensar aquest desordre alimentari, a prop hi havia una
tratoria italiana. Recordà les paraules del conserge, sobre una
presència estranya, extremaria les precaucions.
Tan sols va demanar uns tortel·linis especialitat de la casa. Una copa
de Chianti i un gelato de xocolatta nero. Pagà, però no es mogué per
sortir fins que una colla de nois i noies ho feren i que seguiren un bon
tros del seu camí. Amb la clau a la mà s’apropà a la porta de la casa
per obrir ràpidament. Quan tancà la porteria, respirà alleujada.
Va ser al sortir de l’ascensor que el veié assegut en un esglaó i
completament adormit. Que hi feia aquest desgraciat aquí tirat per
terra! Li agafà ganes de deixar-lo dormint i anar-se’n a casa. Era
l’Alex el seu ex company, l`última persona en qui pensaria en aquest
moment.
A pesar de tot el que li havia fet. Se’l mirà amb només una sola gota
de tendresa, i decidí despertar-lo suaument.
- Alex, Alex - i el sacsejà sense violències. – Diguem estaquirot,
que hi tens que fer aquí!
- T’estimo Anna, no puc viure sense tu. He trencat amb la Cristina,
això ja s’ha acabat. Només t’estimo a tu i a ningú més que a tu.
- Deixa d’expressar-te com un mal tango. Per mi no ets res! Com si
no existissis. Visc millor que mai sense tu. Em fas pena, ho tenies
tot i ho tires per la borda. No vinguis ara a plorar pel que no vas
saber valorar.
- M’agradaria que demà poguéssim parlar amb calma. Entenc la
teva reacció. Em mereixo tot el que m’has dit. Però donem una
oportunitat.
- Alex, per favor. Agafa el primer avió i torna a Barcelona. aquí
perds el temps i me’l fas perdre a mi. Demà marxo de viatge i no
torno fins no se quan. Necessito descansar.
- Aniré amb tu a on sigui. Deixa que t’acompanyi.
- Ni t’ho pensis. Marxo amb una amiga i no volem companyia.
Espavila noi, torna a l’hotel i deixa’m descansar d’una vegada.
- No tinc hotel.
38
- I l’equipatge on el tens?
- Hi vingut sense.
- Doncs et faran pagar per endavant.
- No porto diners, deixa que dormi al teu pis
- Tu estàs be del cap? O que!
- Agafa la teva tarja Visa treu diners i espavilat d’una vegada. Que
aquí acabarem molestant els veïns.
L’Alex per fi es donà per vençut, i es deixà conduir fins la porteria
sense oposar resistència. El seu aspecte era que feia pena, però l’Anna
ni se’n adonà. Només li faltava aquest desgraciat aquí a Zagreb.
39
Capítol 7é. - Dalmàcia
Tot funcionà segons lo previst. La Carol avisà pel mòbil, i l’Anna
estava ja esperant a la porta quan aparegué el cotxe de l’amiga. Un
Ford de l’any de la pera bastant tronat, que a pesar de tot semblava
funcionar bé.
Passaren sense aturar-se per Karlovac i no veieren el mar fins arribar
a Senj. L’aspecte del paisatge era el d’un terreny muntanyós. Amb
alguns pics que quasi arribaven als dos mil metres. La costa en
general es veia pedregosa, sense sorra i sense arbrat. Contrastava amb
les muntanyes generalment boscoses. Les cases dels pagesos eren de
fusta a l’Anna li recordaven les datxes russes. La carretera fatal, no
permetia avançar gaire ràpidament. Però tot era motiu per la continua
rialla de la Carol, que resultava una agradable companyia.
No hi hagué problemes per trobar llocs on prendre un cafè ni per
dinar. En la mateixa carretera hi havia forces establiments, travessant
els pobles les tasques es trobaven en la mateixa carretera i la majoria
de persones qui hi trobaven eren gent del mateix poble. El més curiós
es que a pesar de veure el mar vorejant la carretera, l’horitzó estava
ple d’illes que donaven aspecte de llac a lo que en realitat era el mar.
Es veien velers navegant a prop de la costa. La Carol comentà que hi
havia molt turisme que venia amb els seus barcos a fer aquesta aquest
trajecte. També hi havia inversions importants en hotels turístics.
Treballaven amb preus que competien molt bé amb els nostres.
L’Anna no deixà de comentar la per a ella sorprenent cremada de la
bandera de la UE en plena plaça de Zagreb. No volien entrar en la
Europa Unida?
La Carol en canvi no restà gens sorpresa. I li explicà:
La unió amb Europa està prevista pel 2013, però només un 52% dels
croats hi estan d’acord. La resta no ho té tan clar. La guerra de Bósnia
-1992-1995- va ser francament cruel. Es produí l’extermini ètnic del
contrari. I Europa va formar el Tribunal Penal Internacional per
Iugoslàvia per tal de no deixar sense càstig els crims de guerra.
De fet aquests dos generals varen ser condemnats per una operació
bèl·lica de embergadura que anomenaren Operació Turmenta. En ella
exterminaren de manera provada 150 civils, però foren més. Es
calcula que varen desaparèixer centenars de servis a Krajina. Els
saquejos i les deportacions foren provades. Els dos generals foren
condemnats, en concret l’Ante Gotovina a 24 anys. Quan aquí els
40
consideren dos herois i no poden acceptar que els comparin amb els
altres genocides serbis con el Ratko Mladic o el Radovan Karadzic.
Per cert que el general Ante Gotovina al acabar la guerra va escapar-
se i va intentar amagar-se a les illes canàries, allà el troba la policia
espanyola i l’envià directament a la Haia. Ell volia esser jutjat a
Zagreb, sabia que allà hauria tingut un gran suport popular. La UE
imposa determinades condicions que els croats no entenen. Entregar
els culpables per tal de que siguin jutjats a la Haia, i altres mesures
democràtiques que aquí no acaben d’entendre, i no cal dir que els
radicals encara viuen ancorats en el passat, no volen interferències de
la UE.
Feren nit a Split una capital amb 221.500 habitants, un port important
bordejat per un bonic Passeig Marítim on la Carol tenia unes
entrevistes que permetrien a l’Anna recórrer la ciutat. Abans d’anar
als seus compromisos, la Carol la portà al mont Marjan, un autèntic
mirador sobre la bella ciutat. La panoràmica era complerta. Split era
un descobriment per l’Anna, ignorava que fos una població tan
bonica. Des del mirador es dominava el port amb el seu Passeig
Marítim bordejat de palmeres i restaurants. Una concentració de
embarcacions de luxe en el port esportiu. I una visió integral de Split,
enfilada en un seguit de turons. Potser incòmode per viure entre
carrers empinats però preciós als ulls àvids del visitant. Curiosament
molts edificis estan construïts sobre les roques, oferint un curiós
aspecte de cases penjades al aire.
La Carol li anà senyalant els llocs a visitar, tots es destacaven
clarament. El Palau de Dioclecià era un extens complex romà, segons
explicà la Carol hi havia un ampli soterrani, a més del mausoleu del
emperador romà i un temple dedicat a Júpiter.La Catedral del
Domnio, la Torre del rellotge original coronat per la campana situada
entre quatre columnetes que aguanten una lleugera teulada.
Quedaren que la Carol tan aviat acabés les entrevistes la trucaria a
través del mòbil, i quedarien per trobar-se. Possiblement no tindria
temps per poder visitar-ho tot. I així va ser, quan es trobaren l’Anna
encara visitava el Palau de Dioclecià.
L’endemà la premsa se’n feia ressò. Havia aparegut el testament del
Bisbe Paulovac. No es donava a conèixer el seu contingut. Les
autoritats s’excusaven en que encara era viu i ni procedia a obrir-lo.
La realitat era molt diferent.
Sembla que el bisbe no excloïa la possibilitat ser víctima d’un
atemptat en el que hi perdés la vida o quedés en situació precària.
41
Va ser després de que el notari expliqués a la premsa de que hi havia
un testament que les autoritats ho varen confirmar, però dient que el
bisbe encara era viu i no procedia a desvelar el seu contingut. El
notari aclarí que existien dos duplicats més en mans alienes. El bisbe
ho havia previst tot, inclús la possibilitat de ser silenciat una vegada
mort.
Havia pensat en un final com el que estava patint? Donava
instruccions al respecte? La Carol s’inclinava a creure que sí. També
creia que el missatge que comporti aquest testament difícilment es
podrà amagar havent-hi més d’una còpia. El bisbe Igor estava
disposat a sacrificar la vida, però no a perdre-la abandonant
completament la seva lluita per la justícia.
Duvronic aparegué radiant, com una joguina a la vora del mar.
Emmurallada els seus edificis intentaven escalar el turó que la
rodejava. La Carol àturà el vehicle a distància per tal de que l’Anna
pogués disparar una vegada més la seva màquina fotogràfica. El dia
clar i lluminós també hi contribuïa i les dues dones gaudiren d’aquell
moment de plàcida contemplació del paisatge. Travessaren una badia
embarcant el vell Ford en un petit transbordador, feren una bona
drecera.
Sonà el mòbil. Era la veu de la Miriam, que volia aparentar
tranquil·litat sense aconseguir-ho del tot. Ho devia d’haver passat
molt malament. Va ser un bon ensurt.
Resulta que al retornar del hospital i anar a casa seva. Devien ser les
onze de la nit. Quan obrí la porta, darrera d’ella hi havia un home
amb la cara tapada, pistola en mà que l’amenaçà fent-li signes de que
restés callada. En el sofà ni havia un altre home també armat. Havien
remenat tota la vivenda.
- Estrangera on tens la teva màquina de fotos. –I l’amenaçaren
violentament amb l’arma a prop de la cara.
- Puta espanyola si no ens dónes la màquina t’esclafem la cara. – el
seu posat cada vegada era més violent fins que la Miriam pogué
articular unes paraules en croat.
- Crec que hi ha un error. No sé de que m’esteu parlant, sóc la
doctora Pleven i no sé res de màquines de fotos.
Als dos homes, se’l notà desconcertats, s’ajuntaren i canviaren
paraules en veu baixa. El del sofà acabà dient.
- On està la teva amiga espanyola? La periodista aquesta? Quan
vindrà?
- Aquí hi va estar un parell de dies i se’n va anar amb una amiga,
de viatge.
42
- A on?
- No ho sé pas. Aquesta noia no era amiga meva. Sinó del meu
germà Jhon. No l’espereu pas, qui sap a on para.
L’Anna notà el desconcert dels dos homes. No sabien que fer. No
eren madurs se’ls notava que intentaven fer-se els durs. El perill era
precisament que portats pels nervis podien fer qualsevol disbarat.
Per fi marxaren no sense amenaçar que tornarien i que volien la
màquina de fotos de l’estrangera. La Míriam amb posat de bona
minyona assegurà que difícilment tornaria a veure la periodista, que
aquesta marxà sense pensar en tornar. Finalment s’endugueren un
ordinador portàtil i se’n anaren no sense deixar de formular amenaçes
si ella en donava part a la policia.
La Míriam d’immediat trucà al seu germà, el Jhon. L’home es posà
fet una fúria. La informació de on estava allotjada l’Anna, només
podia haver sortit de la comissaria de Karlovac, L’endemà a primera
hora pensava anar a veure al Paulus i provar de posar les coses en
clar.
La Míriam acabà recomanant a l’Anna molta prudència, pensava
buscar-li una nova residència i a més remarcà que el interès d’aquella
gent no era per l’Anna sinó per la seva màquina de fotos. Però que
pensés en la possibilitat de retornar a Barcelona, estaria més segura.
L’Anna lamentà sincerament el mal trago que havia passat la Míriam
per culpa seva. Naturalment no deixaria d’anar amb compte. Tampoc
pensava deixar el seu actual itinerari, es sentia segura amb la Carol.
Durant l’anada per la Dalmàcia, l’Anna I la Carol no deixaren de
seguir amb interès les notícies provinents de Zagreb. També l’Anna li
comentà la història del bisbe Igor, que la Míriam li havia explicat. En
sabia alguna cosa però no amb tant detall, sobretot en quan a
l’adolescència dels tres amics.
En canvi estava força informada de fets més recents. I tenia una idea
de perquè havien volgut matar el bisbe ara i no abans. El bisbe Igor
havia tingut contactes recents amb el bisbe sud-africà Desmond Tutu
i també amb el expresident Nelson Mandela.
Havien aconseguit que funcionessin a Sud-àfrica, uns tribunals de la
reconciliació. Eren tribunals amb jutges i advocats, en els qui havien
sofert tractes vexatoris, o havien estat torturats, explicaven
públicament inclús davant dels seus ex opressors tot el sofriment a
que havien estat sotmesos. No hi havia condemnes, ni penes a
complir. Però sí un reconeixement del mal i ganes d’alliberar-se
confessant-lo públicament.
43
Tembé hi avia els qui espontàniament es presentava acusant-se dels
delictes que havia portat a terme durant l’apartheid, violant, pegant,
disparant o matant. Demanant el perdó de les que havien sigut les
seves víctimes. Jo he matat, jo he violat reconec haver fet el mal hi
n’estic penedit suplico el perdó de les meves víctimes.
El bisbe, veia una Croàcia plena de ferides, i amb necessitat de curar
odis. I volia portar a terme una cosa semblant al seu país, buscant
la pacificació i una unitat autèntica basada en la concòrdia, no en la
venjança.
Quantes coses no sortirien a la llum, que la gent no ha explicat! Que
passa quan les víctimes no volen exposar les tragèdies del passat com
si en fossin ells els culpables!
- Es com un autèntic corc que rosega per dintre -seguí dient la Carol-
segur que molts dels polítics ara en el poder es veurien protagonitzant
fets lamentables. De cap manera ho poden tolerar. Que un pobre bisbe
de poble comenci a ressuscitar històries que estan millor mortes. De
cap manera! Quantes fortunes hi ha que han estat fruit de l’espoli, el
robo, l’especulació i que ara les gaudeixen sense cap mena de
recança. Són innombrables, no tingueren escrúpols aleshores ni els
tenen ara. Amb tan sols un que decideixi que això no pot ser de cap
manera, ja tens aquells dos de la moto disparant a matar. Ha mort
tanta gent, que un més tan se val!
A l’Anna, li semblava plausible aquesta visió de la Carol. Ningú li
havia parlat d’aquesta possibilitat. Potser no eren molts que coneixien
les intencions del bisbe. Amnistia naturalment que sí. I la Carol
n’estava pràcticament segura de que aquest era el motiu de l’atac que
havia sofert el bisbe.
En Paulus Lovacki, el cap de policia de Karlovac escoltà amb evident
interès les explicacions del Jhon, el germà de la Míriam. Estigué
d’acord que la informació de on estava l’Anna tenia que haver sortit
de la policia, no del seu departament precisament, ja que les dades les
tenien també altres departaments.
Miraria de trobar l’escletxa per on s’escapà la informació.
Naturalment molt difícil.
El Paulus i el Jhon es posaren a parlar i intentaren treure’n
conclusions. La conversa era constructiva, i si el policia era receptiu,
escoltava, el Jhon més que per queixar-se, hi anava per cooperar amb
el Paulus i buscar respostes, es coneixien de molt temps i el Jhon
sabia que era un home íntegre en el que s’hi podia confiar.
- El que més m’intriga –apunta el policia- es el perquè volen les
fotos originals. Quan aquestes estan a tot arreu. L’agència de
44
notícies, nosaltres, el vostre diari. Em pregunto es que hi ha alguna
cosa important que ens ha passat desapercebuda?
I anaren tots dos a repassar novament les fotos del atemptat. Ho feren
detingudament, amb cura i res de res.
De repent en Jhon preguntà:
- I si no són les fotos del cop les que buscaven sinó les altres, les
que l’Anna va fer abans o després del atemptat?
- La teva amiga ens passà totes les que tenia a la màquina en aquell
moment. Posats a fer, passem-les també, suggerí en Paulus.
Les revisaren, no eren tantes. Tampoc pogueren detectar res fora del
normal.
De sobte en Jhon exclamà,
- Et falta una foto! Al menys una. Quantes fotos us va cedir l’Anna.
- Exactament cinquanta-dos.
- I ara en tens?
Manipulà l’ordinador, aparegué la sèrie sencera i en faltaven tres.
- Algú n’ha esborrat tres. Una es de l’església, les altres dos són
consecutives i deuen ser les que captà des del campanar. –Digué el
policia. - Les teniu al Veritas? Demanà en Paulus.
- No. -respongué en Jhon. – Ella ens donà les que havia tirat en el
moment crucial, i després marxà a visitar la ciutat. Estan en la
màquina de l’Anna. Potser es podrien recuperar des del mateix
ordinador vostre?
- No ho sé pas.
I sortí disparat per tornar tot seguit acompanyat d’un policia jove.
- Es el millor que tenim aquí remenant ordinadors.
- Mira em perdut tres fotos i les volem recuperar. Pots mirar-ho?
- Hi tan! Però treballaré més tranquil si em deixen sol.
- Jhon t’invito a un cafè. Així el deixarem treballar sense nervis.
No van passar ni quinze minuts que el jove policia els anava a buscar
amb cara somrient.
- Ja veig que has pogut.
- Cosa de principiants, ha estat senzill.
- Enhorabona. Acompanya’ns que volem veure-les amb tu.
La primera era la del interior de l’església. Era exacte que la anterior,
per algun motiu l’Anna la repetí, la única diferència era que algunes
persones es giraren i miraven a la càmera.
- Pots engrandir les cares que es veuen? –li preguntà al policia jove
en Paulus.
El noi ho va fer però la imatge perdia intensitat i quedava borrosa.
Les altres dos eren consecutives, eren una visió sense res especial,
tan sols paisatge. El Paulus, va fer notar que tot hi sent dos fotos
diferent semblaven com si es poguessin superposar en un dels seus
45
angles inferiors. Allà hi havia alguna cosa, però l’ampliació no
desvelava més enllà d’una massa borrosa.
- El nostre programa no permet fer més –digué el policia informàtic.
- Gràcies, has fet una bona feina. Creus que amb un programa
adequat es podrien obtenir millors resultats? -digué el Paulus.
- Oh i tant que sí! Els experts fan meravelles.
El jove marxà i el Jhon ho tenia clar.
- Cal mantenir en secret que tenim aquestes tres fotografies- Aquest
noi es de fiar?
- Es el meu fill – aclarí el capità.
- Així tranquils. Sembla un xicot despert.
- Això espero -digué en Paulus amb orgull patern.
- Mira tinc un amic que treballa a l’Agfa Gevaert. Es enginyer
d’imatge, està en el departament tecnològic de la central a Berlín.
Demà hi seré i li demanaré que em faci el favor de treballar-les.
Tu Paulus no facis absolutament res. Si puc tornar al mateix dia ho
faré i ens posarem novament en contacte. Segueixes portant la
investigació des d’aquí?
- Sí però súper controlat. I el bisbe com segueix? Que saps a través
de la teva germana? –interrogà el policia.
- S’està acabant, no pot durar gaires dies més.
- I els de la premsa ja heu tingut accés al testament?
- Segueixen mantenint-lo guardat. Sembla que entre tots el voldrien
deixar-lo reduït a res. Però nosaltres mirarem de tenir-hi accés de
la manera que sigui i si podem el publicarem íntegre.
El telèfon de l’Anna donà avís d’una trucada. Era de la Míriam,
s’interessava per com els anava el viatge. Però hi havia dos notícies
més una sobre el bisbe.
- El bisbe està cada vegada més feble. I els metges hem reclamat
conèixer les seves darreres voluntats, a les que per fi hem tingut
accés i d’acord amb elles evitarem cap acte mèdic que comporti un
allargament inútil de la seva vida.
Ha estat totalment vergonyós. Ni autoritats polítiques ni religioses
estaven disposats a donar-nos aquesta informació que ens era
imprescindible. Ens han facilitat només els fragments que fan
referència en el cas de produir-se l’actua’l situació.
Era coneixedor de que estava amenaçat de mort. Com a bisbe ho
acceptava sense temors com un tribut a la veritat. Aquella autèntica
veritat que ens fa lliures.
Dóna tots els seus òrgans per trasplantaments. Això comporta que se
li hauran de extraure immediatament puguem detectar una mort
cerebral. Cosa d’hores.
46
Deia, cosa vergonyosa! Tots estan d’acord quan el bisbe demana un
sepeli senzill, com el més pobre dels seus companys de l’asil. El
mateix taüt de pi, en el lloc que era la seva casa. No deixa
absolutament bens materials, era pobre. L’anell i la creu episcopal
són d’acer inoxidable, no tenen cap valor material.
Insisteixo això de fer una cerimònia discreta, que pugui passar el
màxim desapercebuda, quasi un enterrament secret a tots els sembla
que s’ha de fer, per respectar la seva última voluntat. Es el súmmum
de la hipocresia!
Les dues amigues restaren impressionades per la importància de les
notícies que els havia facilitat la Míriam.
Però La Míriam seguia al telèfon.
- Anna, per fi el teu amic Alex ha decidit retornar a Barcelona. Ha
estat donant tombs per aquí mig perdut, fins a mi em feia pena.
- Tranqui-la Míriam, es mereix això i més. Es un barrut que no sabé
apreciar el que tenia. Així que per fi ha marxat?
- Efectivament em vingué a veure i s’acomiadà demanant-me que
intercedís per ell. Li vaig assegurar que ho faria.
- Gràcies Míriam, ja ho has fet!
La Carol demanà a l’Anna que agafés el volant, i que conduís ella.
Volia Parlar amb la seu central d’Amnistia Internacional, a Londres.
Desitjava informar-los de les últimes notícies.
Això li recordà a L’Anna el seu compromís de tenir al corrent al
cardenal Sistach, de Barcelona. Decidí trucar al Pau, a l’Avui, i que
ell s’espavilés, i així ho va fer tan aviat la Carol retornà a les seves
funcions de conductora.
L’Anna trobà un Pau molt receptiu. No per l’estat del bisbe que de
moment deixaven la notícia per quan es produís el decés. Si no
perquè el cardenal s’havia portat de meravella, i gratis, amb el diari i
en Pau li volia retornar el favor.
47
Capítol 8é. La mort del bisbe
Quan en Jhon tornà de Berlin, el primer que va fer es trobar-se amb
en Paulus Lovacki, el cap de policia. No estava de servei, concertaren
una trobada discreta en un lloc poc concorregut. Una tasca d’extraradi
on demanà un reservat que li facilitaren sense cap problema eren vells
coneguts i confidents d’en Jhon.
Es saludaren, en Paulus amb ganes de saber com havia resultat
l’anada del Jhon a Berlín. I aquest es limità a passar-li un dossier que
només al obrir-lo en Paulus exclamà:
- Això es dinamita pura! Quasi m’estic marejant!
Davant seu una sèrie de fotografies amb els rostres ben definits de
dues persones. Els dos joves que en la església de Karlovac es giraren
a la segona foto de l’Anna.
- En Jhon senyalà al més jove dels dos. Aquest participa en
campionats de motocròs es tracta d’un perdonavides violent. Et
podria donar la seva fixa esportiva, no es res de l’altre món. Queda
sempre en llocs poc destacats. Es l’Estanislaus Worcawic
En Paulus es limità a senyalar l’altre individu, tot dient
- Sé qui és l’altre. Es el que més em preocupa. Es fill d’un alt càrrec
militar.
Passà a les dos altres fotos. Estaven agafades des del campanar de la
mateixa església, i es veia la part posterior de l’edifici. Entre matolls
una taca gran que sens dubte era una moto ajaguda entre plantes que
la feien invisible des del nivell normal del carrer. Però visible des del
campanar, al costat una espècie de paquet. Roba del mateix color que
les granotes que portaven els agressors del bisbe.
- Claríssim –aclarí el policia -mentre nosaltres bloquejàvem les
sortides, ells se’n van a fer veure que resen a l’església no sense
que abans amaguin al darrera del edifici la moto i es treguin les
granotes que els podrien identificar amb facilitat. I els cascs?
- Ni rastre, ja els hem buscat ja. Sense èxit.
- Jhon, -digué en Paulus. Hem fet un gran pas. Ja sabem qui són els
terroristes. Cal assegurar les probes per tal de que no puguin
escapar-se. Tindrem pressions de tota mena. Ja sé que el que et
vull demanar no t’agradarà, però ho podem discutir i decidirem
entre els dos.
48
A partir d’ara els nostres contactes seran el màxim discrets. No han
de pensar que actuem conjuntament. Tu fustigaràs fortament la
inoperància de la policia al no estar al darrera de la més mínima pista.
- I si et treuen del cas?
- No, no ho faran. Acabo de rebre una felicitació sobre amb la
discreció que el porto. Estan segurs que un poli de poble fracassarà,
es el que realment volen. Que la gent s’oblidi de tot i aquí no ha
passat res. Mira Jhon, ens enfrontem amb gent important en tots els
sentits els hem de deixar creure que anem venuts, fins tenir-los ben
agafats.
- Tens les fotos Paulus. Que més vols?
- Sí Jhon, però amb bons advocats et diran que s’hi assemblen però
no són ells. La moto qui ho diu que es la mateixa? I les fotos han estat
manipulades...Necessitem probes sòlides i es factible obtenir-les amb
temps. Les fotos han estat fonamentals, ens permeteren saber qui ho
va fer. Cal treballar-los per tal d’obtenir la confessió de almenys un
dels dos nois.
- Les fotos porten una garantia d’autenticitat de l’Agfa que explica
de on provenen, com han estat tractades i exclouen tota manipulació.
- Magnífic. Però davant d’un tribunal ben disposat sempre et podran
sembrar el dubte i amb dubtes els jutges no condemnen.
- Paulus que proposes? – preguntà el periodista.
- Lo clàssic en aquest casos. Treballaré a fons el més feble dels dos
fins arribar a crear-li un estat d’ànim baix: que ha estat enganyat,
abandonat i que pagarà ell pels dos.
L’agafaré i li faré creure que el van reconèixer quan es desvestia al
darrera de l’església. De les fotos, ni paraula. Hem d’obtenir que
aquest noi confessi i doni el nom del seu còmplice. Però per portar a
terme aquest pla necessito el silenci del teu diari. Tan sols que em
critiquis per inoperant i em donis el que necessito, temps.
- Tenia coll avall poder donar l’exclusiva des del Veritas.
- I si no els condemnen. Hauràs de tancar el diari per pagar danys i
perjudicis. No ho veus que ens enfrontem amb poderosos. Hem
d’anar ben segurs. Pensa en l’arma tan moderna que portaven. Un
nano d’aquests no se la pot proporcionar fàcilment. Ens podem
trobar acusant a gent que està actualment en el poder. Que hi dius?
- D’acord Paulus. Però procura compensar-me avançant-me
informacions de primera mà.
- Pots anunciar que la policia està a punt d’efectuar una important
detenció. I a partir d’ara si ens hem de veure ens veurem aquí,
l’endemà de la trucada i a aquesta hora. Preguntarem pel senyor
Estefant i ens reunirem tot seguit.
Les campanes de Karlovac es feren sentir. Eren tocs llargs i espaiats.
49
- El bisbe ha mort. Digué en Jhon, - he d’anar ràpidament a
redacció. Com a cosa esperada tot està preparat, només s’ha
d’actualitzar. Que tinguis èxit Paulus! T’ho desitjo sincerament.
- N’estic segur, que el tindrem. Anem sobre segur. No donem cops
de pal a cegues.
I es fongueren en una abraçada.
A Dubronic no sonaren les campanes per la mort del bisbe Igor. Va
ser el mòbil de la Míriam qui les alertà. Decidiren suspendre la resta
de viatge que quasi havien completat, i retornar a la capital. La Carol
trucà a Londres i l’Anna al Pau a l’Avui, per tal de que el Cardenal de
Barcelona n’estigués al corrent.
En Paulus formà un equip de quatre policies de tota confiança, que
tenien de treballar silenciosament en el cas, però ara sobre persones
concretes. Calia inquietar a un tal Estanislaus Worcawic de tal
manera que es sentís vigilat. Interessava tenir-lo en estat d’alerta
permanent i arribés a posar-se nerviós. Era un esportista aficionat a
les motos. També, però més discretament calia no perdre de vista a un
jove que es deia Joseph Selek. Tan sols tenir-lo controlat, sense que
notés que el vigilaven. Es prenia nota de tots els seus moviments.
I la cosa va funcionar. Primer un policia que casualment topava a
cada moment amb l’Estanislaus. Alguna indirecta en plan de broma
sobre la moto i que semblava el noi de la foto de l’atemptat. Es pogué
detectar una trobada entre els dos joves, l’Estanislaus i en Joseph.
Sembla que aquest últim li passà un sobre amb quelcom important,
diners, bitllet d’avió? Se’l notava nerviós mentre el Joseph
contínuament el tranquil·litzava. A l’aeroport de Zagreb al peu de
l’avió, el detingueren. El seu destí eren les Bahames, se li requisà una
important quantitat de diners que portava a sobre, que no pogué
justificar. Tampoc pogué explicar que anava a fer a les Bahames, i
com era que no s’havia acomiadat de la feina. Era mecànic en un
taller de motos esportives.
L’acusació era de participació en atemptat terrorista, amb resultat de
la mort d’una autoritat religiosa. Aconsellat per un prestigiós advocat
que no es sabia qui pagava. Ho negà rotundament tot. Havia que
prendre una decisió. En Paulus va fer la contrasenya per poder-se
trobar amb en Jhon. I aquest posà mans a la obra d’immediat d’acord
amb el que li demanava en Paulus.
Als dos dies, el Veritas presentava una interviu amb el President del
Col·legi d’Advocats, en ella es presentava al motorista com la víctima
propiciatòria al carregar tot sol amb l’autoria terrorista al encobrir el
seu company. El President contestava seriosament a una sèrie de
50
preguntes I acceptava que la negativa del acusat de col·laborar amb la
justícia li podia representar esser condemnat a la major pena i la
pèrdua dels beneficis per bona conducta. No existia cap mena de
manipulació, ni aquest advocat tenia idea del què pretenia en Paulus.
L’article en res estava manipulat.
- El diari parla de tu, digué el Paulus a l’Estanislaus.
- I que diu?
- Té – i li passà el diari. –diu senzillament que t’estan fent servir
com a cap de turc. Aquest advocat tan important, no et defensa a
tu. Defensa al Joseph Selok.
El xicot quedà sorprès al veure que en Paulus coneixia el nom del qui
anava de paquet amb ell. Àvidament llegí l’article.
- No em crec res.
- No siguis tonto noi. A mi tan se’m fa els anys que et passis a la
trena. Et tinc ben collat, amb unes declaracions plenes de
contradiccions.
Que aquell dia participaves en un campionat de motocròs a Itàlia! Tan
sols inscrit, però no vas prendre part en cap proba perquè no hi eres,
en canvi tinc testimonis de que estaves a Karlovac. Tu mateix xaval!
Tu ves fent cas del teu important advocat i de les seves inútils
promeses i tindràs quaranta anys per donar-te compte com et vares
deixar enganyar com un passerell. – i el deixà amb el Veritas a la mà.
L’endemà, el Estanislaus demanà veure novament al Paulus.
- M’he passat tota la nit pensant en el que em va dir.
- I? –va fer el Paulus.
- Vull consultar amb un altre advocat.
- Hi tens dret. El Col·legi d’Advocats té un llistat de professionals
que actuen gratuïtament en casos com el teu. Tu mateix pots trucar
al Col·legi i demanar ajuda.
- Triï-me’l vostè mateix.
- De cap manera - digué el Paulus –desconfiaràs del que et digui. Tu
has de telefonar i escollir un nom de la llista.
L’advocat coincidí en tot, amb l’article del Veritas. Es claríssim que
si l’acusat col·labora amb el jutge i es mostrava penedit. Pot sortir
amb quasi un terç de la condemna. O tot el contrari si seguia negant-
ho tot i el fiscal obtingués probes.
Al final el noi va reflexionar i decidí buscar-se un altra advocat
encara que de ofici.
51
El Estanislaus va fer una declaració complerta dels fets. Sense deixar-
ne una coma. I en Paulus aleshores ordenà la busca i captura d’en
Joseph Selak, el de la metralleta.
D’immediat passà la notícia al Jhon. Aquest canvià el to dels
editorials i passà a fer un editorial elogiant el treball de la policia. No
parlava de les fotografies, quedaven per més endavant a l’hora del
judici. Formaven part de les probes que aportaria el ministeri fiscal.
El de la moto era un pobre noi al qui li agradava anar amb amics de
classe bona, el van enrolar sense cap idea política pròpia, tan sols era
amic dels seus amics. I anava escàs de diners entre amics que els
malgastaven.
En canvi el tal Selak, fill d’un alt càrrec militar. Es descobrí que
formava part d’un grup reduït de xenòfobs que intentaven ressuscitar
els Ustaches, de tan mal record. Juraven defensar Croàcia, a qualsevol
preu, davant la imatge d’un Crist i una pistola, o una bomba de mà. A
la segona Guerra Mundial -1939-1944- varen col·laborar amb els
alemanys en el extermini dels jueus del sud de Rússia, eren uns
fanàtics. Tenien uniformes i armes. A l’ordinador del Joseph, el de la
metralleta, la policia trobà abundants dades, algunes d’elles
relacionades amb l’eliminació del bisbe i altres projectes
compromesos del grup. La policia també el tenia fitxat per haver
participat en diversos aldarulls d’extrema dreta.
En Paulus estava satisfet. Ja havia acumulat probes més que suficients
per a la Fiscalia. Aquest noi estava més compromès que l’altre, era el
que havia disparat. Però al seu darrera qui podia amagar-s’hi? Qui era
o eren les persones importants? Els autèntics culpables, els que
induïren a matar al bisbe Igor? Possiblement no se sabria mai.
Quan la policia arrestà al segon terrorista. No és pogué trobar l’arma
homicida. I la seva postura va ser prepotent, estava segur de sortir als
pocs dies. Però el jutge no decretà cap fiança, el bisbe acabava de
morir. Era un jutge amb fama d’íntegre. En Paulus va tenir la
subtilesa de presentar la documentació precisament tenint en compte
que per les dates de jutjat de guàrdia li tocaria precisament a aquest
magistrat.
Les noies que estaven de viatge retornaren a la capital. No volien
deixar de viure aquests dies d’intenses activitats. La Míriam els
explicà com ràpidament havien actuat els equips mèdics que
prepararen els òrgans del bisbe per els transplantaments. Cap d’ells es
quedava a Croàcia, el ronyons anaren a Barcelona on hi havia malalts
en diàlisi en estat crític. La resta es repartiren per tot Europa segons
52
les necessitats més urgents. Hi hauria enterro però no pas tomba. El
prelat a més, havia fet donació del seu cos a la ciència. No en restaria
absolutament res.
Els òrgans oficials guardaven un vergonyós silenci. L’Exarca pretextà
un viatge urgent a Roma, les autoritats polítiques delegaren a
personatges de segona fila. Res de cerimònies oficials a la catedral o
edificis públics. “Les honres fúnebres serien al asil on havia viscut
fins el darrer moment. Era la seva voluntat, deien i la respectem”. El
grau d’hipocresia era enorme les jerarquies i els partits polítics mai no
havien estat tan units com ara davant la mort del prelat, tots volien
passar pàgina ràpidament. Ni tan sols donaren a conèixer els horaris
del funeral.
La realitat va ser inesperada. Davant de la indiferència del poder, la
gent va reaccionar espontàniament. No hi havia corones del Govern
ni de l’església. Però la població de Karlovac i també de llocs
llunyans acudien portant flors que inundaren l’esplanada exterior de
l’asil. Plena també de candeletes enceses. L’anada i tornada de la gent
era incessant, i l’església quedà petita, col·lapsada i molts hagueren
de fer força cua per poder entrar. A l’hora de plegar de les feines,
directament del treball anaven en grups per passar per davant de
fèretre del bisbe.
La vinguda de persones rellevants des de l’estranger. Obligà a les
autoritats a moure’s. Encara que malament i tard. Des del Vaticà
representant a Benet XVI, vingué el número dos el cardenal
Lombardi, el Cardenal arquebisbe de Barcelona, el bisbe africà
Desmon Tutu, també hi eren presents infinitat d’organitzacions
internacionals. El bisbe Igor en vida es movia molt i era reconegut
mundialment inclús entre organitzacions obreres, no tan sols
religioses i ONGs.
Es col·locaren damunt d’una taula, copies íntegres del seu testament,
per qui volgués conèixer el seu contingut. S’hagueren d’anar reposant
sovint. La impremta del Veritas no parava.
Durant la cerimònia religiosa hi hagué algun moment de tensió. A
última hora l’Exarca Croat abandonà el seu suposat compromís a
Roma i hi va assistir. També volgué enviar la capella de música de la
Catedral de Zagreb. I davant d’aquesta decisió els asilats s’indignaren
i no ho toleraren, els cants ja els havien preparat ells. Eren les
cançons que el bisbe cantava amb ells en els aniversaris que
celebraven en l’asil. Gens litúrgiques, però populars i conegudes. Fins
una d’elles era diguem-ne lleugerament picant. Però en croat les altes
53
jerarquies vingudes de Roma no se’n adonaren. I la gent hi gaudí i ho
trobà molt bé.
L’altra anècdota va ser involuntàriament obra del Cardenal Lombardi.
Impressionat davant d’aquell taüt de pi tan despullat, amb només
l’anell i la discreta creu de ferro. En un gest sense precedents, abans
de beneir-lo, es llevà la tiara la plegà i la diposità al damunt del taüt.
Va cedir davant d’un impuls espontani que els presents interpretaren
com un atorgament de la distinció cardenalícia. En realitat mai
s’havia anomenat un cardenal d’aquesta manera, i tampoc era
aquesta la intenció del cardenal romà.
Abans de concloure la cerimònia. Els vells que havien arrancat una
gran llosa de marbre de la cuina de l’asil, davant les inútils protestes
de la direcció, hi havien reproduït el perfil del bisbe i una inscripció
recordant que allà entre mig dels arbres i les flors hi reposava l’amor i
l’esperança de Igor Paulovac, un bisbe bo. L’autor era un escultor
jubilat del propi asil. El Cardenal Lombardi el beneí i allà el
dipositaren en mig de la gespa del jardí. El mateix cardenal anuncià la
intenció de promoure una Fundació per a la Pau Bisbe Igor Pavlovac.
Que els presents aplaudiren dempeus i sense parar.
La Míriam digué:
- Tot no podia estar millor. Espontani i demostració de l’afecte que
calladament li tenien. Penso que no hauria esperat cap mena de
reconeixement, la dedicació als demés per ell era un deure, des de on
estigui n’haurà quedat agradablement sorprès.
54
Capítol 9é. - I després?
L’Anna es quedà rondant per Croàcia, No tot només era la costa
dálmata i Dubronic. No podia abandonar el país, tenia dues citacions
en el judici sobre l’atemptat. Era testimoni presencial dels fets i
també tenia que explicar l’origen i circumstàncies de les fotografies
en que es reconeixien els dos implicats i la seva motocicleta. No
l’incomodava ja que seguia amb l’idea d’escriure el llibre en que
relataria la vida de l’Igor Pavlovac. En el judici sortirien més dades
interesants que no deixà de recollir.
El Judici anà lentament. Li costà començar, i una de les primeres
convocatòries de l’Anna es produí aviat, calia que quedessin provats
com van succeir els fets. Amb ella declararen altres persones, com el
venedor de diaris –el del gran bigoti blanc- i fins el cambrer de
l’Hotel. Que en realitat amagat des de sota la taula poca cosa devia
poder veure, tot i que estigué força estona donant explicacions.
Curiosament l’Anna decidí aprendre àrab. Buscà i trobà un croat
d’origen magrebí que li en donava classes. “Unitet Press” li havia fet
una proposició de treballar per a ells. Els països del magreb estaven
en plena efervescència a: Egipte, Síria i Líbia la gent estava amb
ganes de que es produís un canvi polític. No li amagaren que es
tractava d’una feina amb un cert risc. Curiosament a ella no
l’importava. Tan sols demanà alliberar-se de les citacions del tribunal
de Zagreb. Del pobre Alex, el seu ex company, ni se’n recordava,
devia consolar-se amb l’ajuda de la Cristina la ex amiga íntima de
l’Anna.
Molt afectada pels fets la Miriam aprofità unes curtes vacances per
anar a descansar en un monestir situat a uns 1.760 metres d’altura, al
mont Vaganski. En plena natura volia aclarir el seu futur. Estava
confusa, esgotada i volia ordenar els seus sentiments. Va viure massa
de a prop la mort del bisbe. Va participar en l’execució de les
donacions d’òrgans i ho va passar fatal. L’impactà al constatar que li
treien el cor quan encara bategava.
Durant els seus primers anys d’exercir la medicina havia portat un
escarit dietari en el que hi apuntava les seves primeres impressions.
No es tractava de relats, tan sols pensaments, impressions que no
volia perdre.
Recordà que quan per primera vegada comentava les seves converses
amb l’Igor ferit a l’hospital amb l’Anna,- en el cèlebre sopar a
55
l’”Hongaria” aquesta formulà una observació que en aquell moment
la sorprengué. –“No n’estaries pas enamorada ?”.
La seva resposta va ser ràpida. “Sí, de ell i de tots aquells nois ferits
mancats d’afecte, que ho donaven tot pel país”.
S’havia enganyat ella mateixa, i pel que podia llegir ara, havia
d’acceptar que n’havia estat enamorada. Tan sols sentimentalment i
començat i acabat en res, l’Igor en el seminari i ella amb un cardiòleg.
Li havien ofert la direcció de la nova “Fundació Bisbe Igor
Pavlovac”, demanava plena dedicació i ho rebutjà al instant. Pel
damunt de tot ella era metge i per res podria deixar la professió que
tant estimava. Aleshores li proposaven formar part dels patrons de la
Fundació. Participaria en la seva direcció, es tractava d’un càrrec
sense emoluments, completament altruista.
“Metges Sense Fronteres” li havien ofert que s’incorporés com
professional a la seva acció solidària. Més d’una vegada s’havia sentit
atreta per una activitat d’aquest tipus.
I finalment hi havia el Peter Solta, el seu company cardiòleg
treballant a Hamburg, ell allà i ella aquí. Fins quan? El pobre Peter,
ple d’inseguretats demanant-li una i altra vegada que li confirmés que
l’estimava! Suggerint-li que decideixi treballar a l’hospital
d’Hamburg i així poder viure junts!
Curiosament, ella tan cartesiana. Tan lògica, ara vivia immersa en una
pau allunyada dels raciocinis. Havia pujat fins al monestir per poder
pensar i no ho feia. Li agradava seguir els moviments i cants de las
benedictines. Quan cantaven la Salve o l’Àngelus, tancava els ulls hi
es sentia transportada i commoguda. Va ser en el silenci del temple,
en plena solitud quan veié les coses clares.
Calia deixar de banda el passat i evitar del tot quedar-ne encadenada.
El bisbe era mort. Potser l’havia inclús estimat, però seguiren camins
diferents i ja no hi era. Decididament, ni tan sols acceptaria participar
en el patronat de la seva Fundació. Segur que hi hauria gent amb prou
capacitat per portar-la a bon termini.
“Metges Sense Fronteres”: Ja trobarien persones més joves que ella
que fins ho farien millor. Es que no havia viscut prou el dolor i la
tragèdia. El que necessitava es tan sols sentir-se doctora, treballar
amb bons equips, millorar la seva eficiència. Era un ideal que
l’omplia. Poder ser millor professional, dia a dia.
També necessitava afecte. Donar-lo i rebre’l. Feia dies que no parlava
pel mòbil amb el Peter, el seu cardiòleg. Agafà el telèfon, sortí del
temple i el trucà per dir-li que l’estimava abans de que ell li fes la
pregunta habitual. Es notà a pesar de la distància, que en Peter sorprès
es sentia feliç.
56
El judici seguia lentament degut a l’estratègia de la defensa d’en
Joseph Selok, el noi a qui s’acusava de disparar. Ho negava tot. No
era ell. No estava a Karlovac. No sabia manejar cap arma. En Jhon el
seguia dia a dia i publicava en el diari “Veritas” una intel·ligent
comentari. Coneixent la professionalitat del magistrat, en Jhon creia
que la permissivitat del jutge envers la defensa feia preveure que les
sentències serien fortes.
De sobte els defensors es dedicaren a desvirtuar la figura del bisbe.
Primer indirectament, per passar obertament a recordar l’última
trobada entre ell i el coronel abans de la mort d’aquest últim. Aquí el
magistrat es quadrà i recordà a la defensa que no s’estava, jutjant al
bisbe. Que aquest era la víctima, no l’acusat.
De mica en mica s’anaren esclarint els motius que induïren a
l’execució del bisbe. Existia una animadversió de la ultra dreta que ja
venia de lluny i que s’anava accentuant a mesura que parlava de
perdó i reconciliació. El detonant final va ser l’entrevista amb el bisbe
sud africà Desmon Tutu i l’anunci de promoure a Croàcia els
Tribunals de la Reconciliació, en els que qualsevol persona, podia
exposar voluntàriament al Tribunal totes les injustícies de les que
havia estat objecte. No hi hauria condemnes, ni penes a complir. Tan
sols perdó i reconciliació quan fos possible.
Ningú s’ho creia, però els xicots acusats asseguraren que actuaren per
pròpia decisió, sense que fossin induïts a fer-ho. Tampoc saberen
explicar com obtingueren una arma tan moderna, ni que havien fet
amb ella.
Havien passat un parell de mesos, des de les vacances de la Miriam,
quan a l’hospital se li presentà un capellà jove. Treballava amb
drogoaddictes i n’hi havia un que demanava parlar amb la doctora
Pleven. Era una persona en situació crítica.
- Es un home que no vol morir sense abans haver parlat amb vostè,
diu que la conegué a l’hospital durant la guerra.
- Com es diu?
- No se sap pas.
- I pot parlar? - la Míriam pensà d’immediat en el Georg Worcawic,
el tercer dels amics del bisbe, el qui era ajudant del coronel Prilep,
però al Georg li diagnosticaren una afàsia no regressiva, degut al
xoc psicològic. Perdé la facultat de poder parlar sense possibilitat
de recuperar-la.
- Sí. Dintre el que cap. Està molt deteriorat per l’alcohol. Pateix
deliriums tremens, sovint no s’hi pot parlar. Es tracta d’una obra
caritativa doctora.
57
- Miri mossèn, digui’m on és la residència i si no em diu el contrari
demà a les sis de la tarda procuraré anar a veure’l. D’acord?
- Gràcies doctora no esperava menys de vostè. – i li allargà una tarja
d’una ONG que traduïda del croat venia dir-se Arrels. Un lloc on
es reunien els sense sostre, per dutxar-se, canviar-se de roba o
simplement tenir companyia. Uns quants voluntaris oferien
activitats algunes tan elementals com jugar al parxís.
L’endemà a l’hora prevista la Míriam es presentà a “Arrels”. D’allà
anaren a un pis proper on tenien als qui no podien seguir tirats pels
carrers de Zagreb. Eren quatre o cinc persones molt greus i que els
hospitals ja no acceptaven, atesos en lo indispensable els retornaven
al carrer.
Al pis, ja l’esperava el mossèn, que havent-la saludat l’acompanyà a
una espècie de galeria on en cadira de rodes hi havia una persona, que
la Míriam mirà amb curiositat sense arribar a reconèixer. Qui podria
ser?
- Quan li hem confirmat la seva vinguda s’ha fet afaitar. I això que
portava una barba d’anys! Volia estar guapo davant la doctora.-
digué el capellà.
La boca mig torta, les galtes xuclades, sense quasi cabell al cap. La
Míriam no deixava de preguntar-se. Qui podria ser? De sobte aquells
ulls vidriosos es giraren envers la doctora i la boca murmurà, no sense
gran esforç.
- Sóc en Georg Workavic. Doctora, l’amic de l’Igor. Es recorda de
mi?
La doctora quedà impactada per diversos motius. En primer lloc pel
gran deterior de la persona, era impossible poder reconèixer-la.
Després pel fet de que parlés, tot i amb les grans dificultats amb que
ho feia. L’afàsia no devia ser irreversible en el moment que ara podia
parlar encara que ho fes penosament.
En Georg, el tercer dels amics d’infància, l’únic encara viu, intentà
inútilment d’aixecar-se. La Míriam l’ajudà a no fer-ho agafant-lo amb
les dos mans i besant-lo a cada galta.
- Georg, Georg. Quina alegria de veure’t! Quan de temps sense
saber de tu! Si hagués sabut que estaves aquí t’hauria vingut a
veure.
El Georg anava fent que no amb el cap fins que digué.
- En Prilep mort. –Respirà fatigosament – L’Igor també mort. Jo
també aviat. I vull explicar-ho tot, abans d’anar-me’n.
La Míriam l’anava contemplant agafant-li les dues mans, la seva
mirada era plenament afectuosa, tot i que es tornava a sentir
maltractada pel passat. Perquè aquells temps tenien que retornar de
58
nou? Hauria volgut fugir, dir-li a aquell pobre home que ja no era el
Georg que ella coneixia. Que tots eren ja morts inclús ell. Perquè
tornar a reviure un passat que ja estava definitivament superat? Però
no ho va fer, va seguir somrient, agafant-li les mans.
- Georg, oblidem tant de dolor! Bastant que ens ha castigat fins ara!
No vulguis reviure-ho, prou que ho has patit! –li anà dient la
Míriam.
El Georg anava movent el cap negativament. Es sentia al final del seu
camí i ja no podia callar per més temps. Tan sí com no, volia donar
testimoni de l’últim dia de vida del coronel Prilep. El Georg que
desaparegué per no explicar res, ara davant del gran pas volia quedar
net. Li costà començar a parlar.
- Jo en sóc culpable. Jo vaig acabar amb la vida d’un dels meus
millors amics...- anava dient penosament.
- Georg, replicà la Míriam. No ets culpable de res. La Justícia
Militar va deixar ben clar que es tractà d’un accident. Deixa-ho
córrer Georg! Fins et van fer anàlisis de pólvora a les mans.
Va ser inútil, el Georg volgué desgranar els fets, a pesar de que li
costava horrors el seguir explicant-se.
Tot plegat va ser llarg i penós. Sobretot pel pobre malalt. Sovint
hagueren de interrompre el seu relat, no podia més. La Míriam que
havia aconseguit asserenar la seva existència tenia novament que
enfrontar-se a un drama que no era el seu, i que una i altra vegada
intentava obviar.
Durant dies ella i el capellà foren atents per seguir les explicacions
d’aquell pobre moribund. La Míriam agafant notes que després llegia
per que ell hi donés el vist i plau. Volia fer una declaració jurada.
El dia en que morí el coronel, al matí s’havien produït forts combats
cos a cos. Els morts i els ferits varen ser moltíssims, entre ells el
mateix Igor amb una ràfega de metralladora que el ferí a les cames.
A última hora de la tarda, quan el coronel acompanyat del Georg
entrà en l’habitació de l’hospital en que hi reposava l’Igor, ho va fer
eufòric, havien guanyat, conqueriren la quota pretesa. Volia celebrar-
ho rebent l’enhorabona del seu company, però aquest li abaixà les
seves ínfules posant-li de relleu una sèrie de disbarats que s’havien
produït en el decurs del combat li va retreure que només pensava en
els èxits sense tenir presents les seves conseqüències en morts i ferits.
Aquell mateix matí havia destacat a la seva gent sense la menor
cobertura, i tampoc havia donat la oportunitat de deixar un espai en
que l’enemic pogués retirar-se evitant així innecessàries víctimes en
els dos bàndols.
El coronel reaccionà violentament, acusà al seu amic de covard,
envejós, derrotista, d’ignorant. Estava fora de si plenament indignat i
59
sense més, abandonà l’hospital donant un bon cop de porta. Aquella
lamentable escena transcendí per l’hospital.
Retornà al quarter i anà directament al quarto de banderes sempre
acompanyat del seu ajudant, el Georg que es mantenia tota l’estona
en silenci. El coronel seguí furiós malparlant contra l’Igor, contra tot i
tothom. Es sentia mal tractat. De sobte s’adonà del absolut mutisme
del Georg i el contemplà en silenci durant uns instant. I se li acudí:
Que deu estar pensant el Georg?
- I tu que hi dius?
En Georg mai havia estat parlador, estava sempre a favor del que
li digués el Prilep, i seguia callat.
- Que potser estàs d’acord amb el gallina de l’Igor? M’han promès un
immediat ascens i demà escarmentarem aquesta colla de servo
bosnians. Anirem al poble a fer un escarment com ha fet el Mladic a
Srebrenica, els farem pagar car les nostres baixes.
El coronel començava a sentir-se incòmode davant el persistent
silenci del Georg. A pesar de la seva simplicitat necessitava que algú
li donés la seva aquiescència, i va insistir.
- Punyeta Georg, que t’has menjat la llengua!
Per fi el Georg parlà i l’observà esperant que digués alguna cosa.
- Estaves completament drogat...-murmurà.
La sorpresa del coronel va ser absoluta. Del obedient i pacífic Georg
s’ho esperava tot menys això. I va saltar.
- Però desgraciat que dius! Tu també!
- Estaves completament drogat, incapaç de donar ordres. Jo les he
donat, sense tenir-ne idea. Les demanaven amb insistència. Els
hem matat entre tu i jo, Prilep...
- Que dius boig! Aixó no es cert. Mira –dibuixà dos ratlles de
cocaïna que aspirà ràpidament pel nas.
- Això no em fa res. No m’afecta! Mai he quedat grogi. Mira –i es
tragué l’arma posant-se a jugar amb ella, mentre el seu estat
d’eufòria anava creixent.
El Georg estava espantat pel que havia dit i temia inclús per la seva
seguretat, veia al Prilep fora de sí. I el seguia escoltant mentre
divagava recordant passats heroics amb grans gestacions.
- A tu i a l’Igor us faig ombra. Us agradaria que em clavessin una
bomba al damunt i s’ha acabat. Doncs això, es fàcil..
Es posà l’arma al pols del cap, tot dient.
- Contarem fins a cinc i si no dius res...patatum! I “s’ha acabat”.
- Estava tan espantat –digué el Georg- que jo no podia dir paraula...
i el Prilep quan arribà dir cinc, va polsar el gatell...jo no ho volia,
però el vaig matar, jo vaig matar al meu millor amic. No ho volia
fer i el vaig matar...anava repetint.
60
El Georg, amarat de llàgrimes, esgotat per l’esforç, acotà el cap i
quedà aparentment dormit. Un silenci dolorós s’apoderà de tots els
que havien escoltat la seva història.
El Georg ja no es recuperà, no pogué signar res, morí al tercer dia
sense pràcticament haver tornat en si.
El Jhon Pleven, s’havia convertit en un dels més valorats periodistes
croats i li oferiren la direcció de l’agencia de notícies estatal. Li sabia
greu deixar les velles taules del “Veritas” però demanà temps per
deixar-ho tot arreglat en bones mans i acceptà la proposta. No sense
una certa inquietud ja que el càrrec no deixava de tenir una certa
vinculació política. Li digueren lo habitual, de que l’havien escollit a
ell per la seva vàlua i independència, però en Jhon en tenia els seus
dubtes
L’Anna ja mig parlava l`àrab, el seu professor estava boig per ella i a
la noia tot hi que li feia gràcia, no volia lligams, tan sols frisava per
anar ben aviat a Líbia. Tan prompte va testificar en el tribunal sobre
l’autenticitat de les fotografies preses, va marxar cap el Magreb. El
professor d’àrab marxà al seu darrera.
Mort i enterrat en Georg, arribà el moment de les reflexions.
La Miriam es reuní novament amb el capellà i el responsable
d’Arrels. Tenien que prendre una decisió respecte que calia fer a
partir d’aquell moment.
Aquell document arruïnava per complert la figura d’un militar,
considerat un heroi, el coronel Prilep. Un home que s’havia jugat la
vida durant molts anys lluitant pel país. La guerra l’havia acabat
destruint. Estava drogat durant l’atac? O li semblà al Georg? Que
volia fer una expedició de càstig? Tan sols podien ser paraules,
aquesta incursió no l’arribà a portar a terme. Es va disparar
inconscient del que feia degut a la droga? Fou un accident al creure
que tenia el segur posat o ignorà la bala que restava a la recamarà?
O es sentí destruït definitivament i desitjà acabar definitivament?
La Míriam era l’única que ho tenia clar. I va iniciar les seves
reflexions
- Tot es pervers, pura mentida. Mentiren els jutges militars quan
digueren que es tractava d’un accident. Mentiren els metges quan
diagnosticaren que en Georg ja no tornaria a parlar. Mentia el
Georg quan assumia la mort del coronel. Menteixen en el judici,
els terroristes i els seus defensors. Una autèntica comèdia en la
que seran condemnats i que als quatre dies seran al carrer. Només
61
calia sentir al pare d’un d’ells davant del jutge. Un militar d’alta
graduació, ple de medalles, que amb llàgrimes als ulls defensava
el patriotisme del fill. Una farsa en la que mai se sabrà qui foren
els autèntics instigadors del crim, aquesta gent important
disposada a fer matar per tal d’evitar l’existència dels Tribunals de
Reconciliació.
En aquesta maleïda història només hi ha que víctimes. El coronel
Prilep, entregat completament a la causa croata, que arriba a drogar-
se incapaç de resistir la maleïda tensió de combats i més combats.
El bisbe Igor que acaba morint metrallat, però que mai volgué
explicar res. Sabia sobradament la veritat i a pesar de sentir-se
objecte de infundades sospites va aguantar i mantingué el seu
absolut silenci.
- I el testimoni del Georg? Són les paraules d’un home abans de
morir. Les hem de esborrar? –digué el d’Arrels.
- Per que no? Ell va callar fins que el pes del seu secret l’arribà a
convertir-lo en víctima del alcohol. Hauria pogut descarregar-se
abans, i va callar. Es davant del seu final que no pogué aguantar
més. Va arribar-se creure responsable de la mort del seu amic
però ell no va prémer el gallet de la pistola. Insisteixo, es una
història perversa, maligna. que només ha portat sofriments.
El capellà va intervenir després d’escoltar atentament els
arguments de la Míriam i afegí.
- La doctora té tota la raó. Aquesta història només fa mal als qui la
visqueren. M’imagino els partits polítics manipulant-la en profit
propi! Cal preservar aquest silenci del bisbe i del Georg. Eren tres
amics de veritat, de cap manera voldrien fer-se mal entre ells.
- Que proposa? - preguntà el d’Arrels.
- Deixar-ho pels historiadors, Si vostès hi estan d’acord, podríem
signar la declaració i en plec segellat, entregar-la a la nova
Fundació Bisbe Igor Pavlovac, amb la recomanació de que no
s’obri fins passat un període de trenta anys, per exemple.
La Míriam agafà la seva cartera de mà i va extreure la confessió del
George. S’apropà a l’estufa que hi havia en un racó. Una estufa
cilíndrica de ferro colat amb un pilot de troncs de fusta al seu costat.
Agafà un ganxo i separant, cuidadosament la tapa de l’estufa allargà
els papers i els diposità entre les flames. Ningú va fer el mínim gest
per aturar-la. Els papers desaparegueren en mig de petites espurnes.
Era com un darrer adéu als qui miraven.
La Míriam abandonà el refugi d’Arrels més alleujada. Passà un taxi
lliure, però preferí seguir caminant, l’exercici li feia bé. La tarda
62
declinava i en el cel naixien uns quans núvols de tonalitats rosades
com en una pintura impressionista de l’ Urgell. Respirà profundament
amb delit, havien caigut quatre gotes i s’olorava la terra molla.
Es sentia ara sí, plenament alliberada, en pau. Esperançada en el
futur. S’aturà un moment, agafà el mòbil, i trucà a Alemanya.
El Peter tenia el telèfon en posició d’espera. Devia estar en el
quiròfan. La Míriam deixà el missatge.
- “Peter, sóc la Míriam. Demà agafaré el primer vol cap Hamburg.
Necessito passar aquest fi de setmana amb tu.
Mira d’aconseguir entrades a la Laeise Halle pel concert d’en
Brahms. T’estimo!” –tancà el telèfon per seguir caminant tot
respirant a fons.
Volia ser feliç! La vida era un autèntic privilegi! I seguí lentament
contemplant el brillar de les fulles mullades per la pluja, la
lluminositat del cel minvant a poc a poc. Es sentia, “...com quan
mires un arbre o un carrer que no son especialment bells, però et
relaxen i et fan sentir viu. Es tan sols el goig de viure.”(1)
(1)– Paulo Coelho
63
NOTES:
1.- Croàcia es un petit país europeu, situat a la costa adriàtica, que
amb quatre milions i mig d’habitants es declarà independent de la
República Sèrbia en el 1991. Es produí un enfrontament bèl·lic
molt dolorós.
Poble antic, són els primitius Panonis Iliris del temps del Imperi
Romà. Fou dominat successivament per: bàrbars, otomans,
hongaresos, fins al acabar la segona guerra mundial, formar part
de la comunista Iugoslàvia sota el domini del dictador Tito.
Iugoslàvia es descomposà en diversos països: Eslovenia, Bosnia-
Herzegovinia, Croàcia. Macedónia, Montenegro...
2.- Aquests països de la antiga Iugoslàvia han patit les últimes
guerres en terres europees. I totes elles amb autèntics genocidis.
a) Milosevic, criminal de guerra Serbi acusat de genocidi, que
morí mentre l’estaven jutjant en el Tribunal Internacional de la
Haia.
b) L’exgeneral Ratko Mladic, actualment també en el Tribunal
Internacional de la Haia. Responsable directe de la mort de
8.000 homes i nens presoners de guerra que són assassinats a
Srebrenika, davant la passivitat dels cascos blaus holandesos de
l’ONU. Està acusat de onze crims de guerra i genocidi comesos
durant la guerra de Bosnia (1.992-1.995)
c) L’últim criminal de guerra ex líder serbi de Croàcia, Goran
Hadzic, va ser lliurat a la justícia de la Haia acusat de la
persecució i assassinat de població no sèrbia, i també
d’enriquir-se espoliant els seus.
d) Disortadament Croàcia te els seus criminals de guerra. Ante
Pavelic durant el període 1.941-43, es dedicà al genocidi
sistemàtica. Va morir sense ser jutjat. Era un fanàtic
equiparable als anteriors. De ordenar els assassinats massius
davant la fosa de Jasenovac el 1.942. Si els serbis es
carregaven als bósnis i als croats, aquests últims feien el mateix
amb els qui no eren dels seus.
64
e) Els generals croats : Mladen Markac i Ante Godovina estan
essent jutjats a la Haia per el genocidi de Krajina en l’operació
Tormenta
f) Tanbé són croats els Ustachas grup de fanàtics, que juraven
matar en nom de Déu i la pàtria davant d’una creu i una pistola.
Armats i uniformats actuaven amb plena impunitat davant la
conformitat dels governants croates. Durant la última Guerra
Mundial 1.940-45, col·laboren amb els alemanys en el
Holocaust, eliminant a la població jueva d’Ucraïna quan els
seus pobles eren ocupats per la Wermach alemanya. Se’ls
atribueixen unes 623.000 víctimes, moltes d’elles simplement
degollades, violades...
g) Els personatges i l’acció dels protagonistes és ficticia.
h) Els noms dels eclesiàstics i dels genocides són autèntics.
Luís Mª Sistachs és el Cardenal Arquebisbe de Barcelona.
Josip Bozanic o és de Zagreb.
El Cardenal Lombardi es un jesuïta número dos en el Vaticà.
h) Els tres joves que actuen en el restaurant de l’Hongaria: La Mireia,
el Victor i l’Isaac. Són els meus nets que en cada novel·la s’hi
presenten de manera impensada. No ho puc evitar.
65
Personatges:
Igor Pavlovac – militar posteriorment bisbe de Karlovac.
Coronel Prilep – amic d’infància de l’anterior i heroi de guerra.
Georg Bozanic – amic d’infància dels dos anteriors.
Annna Olibar – periodista catalana, fotògrafa.
Jhon Pleven – periodista de Karlovac
Miriam Pleven - germana de l’anterior, doctora traumatòloga.
Paulus Lovacki – cap de la policia a Karlovac.
Pau – director del diari Avui.
Alex – ex company sentimental de l’Anna.
Cristina – ex amiga íntima de l’Anna.
Carol Zörn – hongaresa responsable d’Amnistia Internacional a
Croàcia.
Estanislaus Worcawic – terrorista que dispara l’arma sobre el
bisbe.
Joseph Selok – terrorista que conductor de la moto.
Doctor Herr Mismarck – prestigiós neuròleg alemany.
Peter Solta – cardiòleg company de la Míriam.
Lluís Mª Sistach – Cardenal arquebisbe de Barcelona.
Cardenal Lombardi – Alta autoritat del Vaticà.
Josip Bozanic – Cardenal Arquebisbe de Zagreb, Exarca metropolità.
