Literatures 1

7/25/2019 Literatures 1

1/169

SEGONA POCA

006

4.


2/169

1


3/169

2


4/169

3

LITERATURES

.


5/169


6/169


7/169

6

Associaci Escriptors en L engua Cata anaarrer de la Canuda, 6, 6 - 08002 Barcelona

ttp://www.escriptors.catescriptors aelc.cat

ISSN: 1577-743XDipsit legal: V-4723-2006

Imprimeix: Impremta Llus Palcios, Sueca

Director:

Jaume Prez Montaner

Consell de redacci:Ramon Guillem, Llusa Juli, Gabriel de la S. T. Sampol, Laura Santamaria

raat:

V. L. J. P.

Illustracions daquest nmero:

Rafa Armengol

oordinaci:

Montserrat Bay

Amb el patrocini de:


8/169

7

F O R A

1A MODERNITAT DE I DES DE

A LITERATURA PORTUGUESA I UN QUASIMANIFESTER UNA REAL REALITAT POTICA

2.XNIUS: EL FONAMENT EN FALTA

3.COM CONSTRUIR UN IMAGINARI

LA INTERTEXTUALITAT EN EL FOR UNYDE PERE GIMFERRER

.ESCRIPTURA I CIUTAT DELS SIGNES

5.ES DEL PAS DE LA LITERATURA

(ARENGA NECRFILA I PROFTICA)

6.ETIT BESTIARI PERSONAL

.TRADUIR LEUROPEISME DEL NORD

.BLSAMS PER A LES TRADUCCIONS ACTUALS

.A TASCA DEL TRADUCTOR


9/169


10/169

9

1.LA MODERNITAT DE I DES DE LA LITERATURA

ORTUGUESA I UN QUASIMANIFEST

PER UNA REAL REALITAT POTICA

ERFECTOCUADRADO

Sense pretendre aqu i ara resumir la histria de lelaboraci delconcepte de Modernitat, des dels primers formuladors vuitcentistes

Chateaubriand i, sobretot, Baudelaire i Marx, tots des de punts de vista

i horitzons molt diferents fins als terics ms moderns com HenriLefbvre, Lukcs, Goldmann, Sanguinetti, Hans Robert Jauss, Gutir-

rez Girardot, Subirats, Raymond Jean, Dominique Rinc, o, ms pro-

pera en tot, Catalina Cantarellas, i sense voler tampoc entrar en pro-

blemes terminolgics i conceptuals com els malentesos familiars en-

tre Modernitat i Modernisme(s), no puc, tanmateix, deixar dapuntar

aqu el meu particular concepte de Modernitat, i per fer-ho recorrer

en part a algun vell text meu que ha sobreviscut al temps i lautocrti-

ca. Dir aix que, per a mi, la Modernitat engloba, en el seu significat

histric, el temps de final del segle XVIIIals nostres dies del triomf

i de la consolidaci del poder de la burgesia; del capitalisme i de lim-

perialisme; de la industrialitzaci, la tecnificaci i el maquinisme; de les

societats urbanes; de les noves relacions de producci i de la lluita de

classes; de la degradaci i reificaci de lhome i de la subsegent huma-nitzaci i divinitzaci dels objectes; de la fi amb el marxisme dels

grans sistemes filosfics idealistes i la seva substituci per ismes filos-

1Lli inaugural del curs 2002-03 a la Universitat de les Illes Balears.


11/169

10

fics utilitarisme, voluntarisme, nihilisme, pragmatisme, intucionisme,

existencialisme(s) presidits per lacceptaci pessimista dels mltiples

condicionaments i limitacions de conixer i de dir; del qestionament

parallel dels grans sistemes cientfics o teolgics; del desprestigi, en de-finitiva, de la Ra en qu lhome fonamentava un optimisme histric

que li havia perms disfressar eficament la seva misria. En aquest sen-

tit, s alguna cosa ms que ancdota o oportunisme la identificaci que

des de fa alguns anys es fa entre societat postindustrial o tecnolgica (ara

sembla que rebatejada com a societat de la informaci) i all que ha

acabat anomenant-se (amb sentit escs: per ja sen parlar ms enda-

vant) Postmodernitat, terme procedent de la sociologia que espera en-

cara quan ja alguns li canten les absoltes precisar el seu significat,

per que, tot i aix, no dubtam que acabar convertint-se en all que es

denomina un ot-tmoin, s a dir, una paraula clau de significat imprecs

per que serveix per identificar un fet o moment de civilitzaci.

A mitjan segle XIX assistim de fet al naixement de la conscincia

histrica i esttica de la Modernitat, en la seva forma substantiva i enla seva nova formulaci. Podrem fixar, fins i tot, unes dates indicati-

ves: entre 1848 revolucions en diversos punts dEuropa que acaben

amb la proclamaci de la Repblica a Frana i, ja en el terreny ar-

tstic i literari, 1857 publicaci de Madame Bovary de Flaubert, i de

Les fleurs du malde Baudelaire, que acabarien significativament en els

tribunals sota lacusaci comuna datemptar contra la moral establerta.

La Modernitat suposar un esfor dimaginaci mltiplement dirigida.El passat deixa de ser ja una referncia: urgeix inventar el present, cre-

ar una societat nova, un home nou, una moral nova, un artista capa

de descobrir, desxifrar i desvelar la nova bellesa, lexistncia de la qual

oculta la societat urbana i industrial i laprehensi de la qual, en tot

cas, dificulta i evita la conscincia dun temps histric vertiginosament

accelerat. Correspongu al Poeta cal entendre el creador, lartista,durant el segle XIX descobrir i explorar el sentit o els sentits de la Mo-

dernitat i intentar traduir-lo(s) estticament, ticament i fins i tot pol-

ticament. Sorgeix aix el concepte de poesia moderna i la nova figura

de lartista modern que se sent incumbit dun dest o una missi


12/169

1

de carcter imperatiu que el converteixen en un nou messies, profeta i

redemptor. De manera que podem parlar duna Modernitat esttica

dins aquesta Modernitat histrica global, de la qual s una de les ms

destacades manifestacions i una de les primeres i ms fermes denncies.I dins aquesta Modernitat esttica, la literatura adquireix un paper re-

llevant juntament amb la pintura i la msica, sense oblidar la reflexi

crtica de lartista sobre les seves prpies obres, sobre el seu mester o

ofici, sobre el sentit daquest ofici, i, en definitiva, sobre el dest ltim

de lacte creador mateix, encara que inicialment aquest paper quedi

reservat, com caldria esperar, a la poesia, i noms un quart de segle ms

tard sigui traslladat tamb a la prosa i al teatre.

En aquest context shan dentendre necessriament les profundes

transformacions esttiques que, al llarg de quasi dos segles, han anat con-

figurant all que Octavio Paz denominava tradici de la ruptura i que

Apollinaire i Guillermo de Torre assenyalaven com a cam daventura,

cam tortus de recorregut parallel i contrari en direcci al de lordre.

La Modernitat esttica sha anat aix desenvolupant en idees i en prc-tiques literries i artstiques per una doble via daventura i ordre,

rebelli i integraci, transcendncia i immanncia, que mar-

quen un itinerari de dileg i confrontaci manifestat primer i ms pro-

fundament en lmbit de la Poesia, mbit en qu es poden advertir tres

etapes histriques successives:

1) Una primera etapa, que discorre al llarg de tot el segle XIX, que

Lefbvre denomin Premodernitat (terme que jo un dia ingnuamentvaig acceptar, i que avui em sembla tan desafortunat com el contrari

corresponent de Postmodernitat), i que es caracteritzaria per la rvolte

individual del poeta i per la dimensi gnstica i soteriolgica que re-

cupera la poesia duna tradici amb qu enllacen els poetes romntics

alemanys i el neoplatonisme de Swedenborg redefinit per Blake, per

trobar-se desprs amb la figura dEdgar Allan Poe i desembocar final-ment en els poetes majors del simbolisme francs, que perfilarien de-

finitivament els camins que havia de transitar tota la poesia posterior.

2) Una segona etapa, que ocupa prcticament tot el segle XXi que podem

denominar de lAvantguarda, en qu el poeta es congrega i sapresta a


13/169

12

transformar la volteen Revoluci: de la societat i de la poesia, pri-

mer; de la societat des de la poesia, desprs; finalment, venut i un altre

cop replegat, en la poesia i al marge de la societat.

3) Una tercera etapa, a la qual ja pareix definitivament assignat el r-tol de Postmodernitat, terme que, aplicat als fenmens de la literatu-

ra com han fet, entre altres, Jos Guilherme Melquior, Susan Sontag

o John Barth, sens presenta buit de tot contingut especfic, si no es

confon totalment o parcialment amb fenmens caracterstics de la Mo-

dernitat en general i de lAvantguarda en particular. Si, per a Sangui-

netti, el drama de lartista modern enfrontat amb la realitat ineludible

del mercat (contra el qual lluita i pel qual acaba fatalment condicionat)

es resolia en dos moments dun moviment dialctic de rebuig i atrac-

ci (lheroic i el cnic), podrem dir en la lnia del que apunta

alguna vegada Susan Sontag que la diferncia essencial entre lartista

anomenat postmodern i el dAvantguarda consistiria en la renncia

daquell al primer dels moments (lheroic) i en la consegent dedica-

ci (amb indissimulat entusiasme quasi sempre) a la recerca de la millorsoluci prctica (performativitat, en largot dels entesos) del moment

cnic de la seva penetraci en el joc competitiu del mercat. Labando-

nament de lexigncia de renovaci lingstica i formal, leliminaci de

tota pretensi gnstica o soteriolgica, leclecticisme i el sincretisme,

i la reducci, en definitiva, daquella conscincia infeli que segons

Hegel definia lintellectual i lartista moderns, a una srie de proble-

mes prctics relacionats amb les idees i exigncies dun mercat altamentcompetitiu, serien marques distintives duna possible i encara confusa

diferncia de la postmodernitat artstica i literria.

En el simbolisme francs convergeixen i germinen tots els corrents

i tendncies potiques de la Modernitat de la volte i daqu partiran

cap a les avantguardes del segle XXdues maneres distintes i parcial-

ment convergents dentendre la poesia (una vegada ms, cal estendreles segents consideracions a lart en general):

1. Una manera transcendent, que entn la poesia com una via al-

ternativa i profunda de coneixement de la realitat cosa que, alhora,

permetria actuar-hi directament a sobre: la poesia / veritat prctica


14/169

3

que volia Breton, per recuperar-la, redimir-la, transfigurar-la o, com diria

Mrio Cesariny, rehabilitar-la arrabassant-li els seus secrets ms ntims.

2. Una manera immanent, que tendeix a considerar-la com un cosmos

hermtic, una realitat en si mateixa, autosuficient o, com afirma AlbertoPimenta, de naturalesa autotlica.

Si b ambdues maneres es manifesten, des del punt de vista formal,

en una mateixa direcci, en estricta correspondncia amb la moderna

i accelerada fragmentaci i desintegraci de la realitat i de la conscin-

cia mateixa, els seus objectius i els seus resultats seran, tanmateix, dife-

rents: per a la primera, la desarticulaci i despragmatitzaci del discurs

servir per rearticular-lo amb vista a una repragmatitzaci superior; per

a la segona, es tractar ms aviat de reduir la poesia al seu absolut nivell

de despragmatitzaci, al seu natural i trat autotelisme, seguint una lnia

evolutiva que ens duria des de la poetologia tradicional a la poeto-

grafia de lexperimentalisme, i daquesta a lhoritz ltim del silenci

dels poetes profetitzat i requerit per Pimenta.

En el cam de la primera trobarem una tradici neoplatnica i esot-rica que travessa el romanticisme alemany, la poesia dels poetes visionaris

anglesos i de lheterodox francs Nerval, arriba fins a Rimbaud fregant

lleument Baudelaire, i acaba finalment precipitada en el surrealisme; en

el de la segona, hi endevinarem les ombres de Novalis i Poe que es fil-

tren a travs de laltre Baudelaire i arriben a Verlaine i Mallarm per

desprs prosseguir fins a tocar el futurisme marinetti i arribar, ja en els

anys seixanta del segle XXi en el llindar de lesmentat silenci significa-tiu de la poesia, als poetes experimentals.

La histria de la poesia moderna s, daltra banda, la histria dun

profund conflicte entre lartista i la realitat, que es traduir en un nou

conflicte entre lartista i la prpia obra: el primer neix de la necessitat

de justificar la seva funci especfica en una societat que el relega a

lextraradi del prescindible, de lornamental si no lutiliza en benefi-ci propi o el condemna al turment dun prometeisme intil (all que

Hugo Friedrich anomenaria transcendentalisme buit); el segon, de la

necessitat subsegent a aquesta condemna: la de donar un sentit i una

utilitat a aquesta feina (passi) intil (sinnim, per a una societat


15/169

14

essencialment utilitarista, de nociu o perills) que s la seva obra.

Afirmant la naturalesa gnstica de la poesia, el poeta proclama la seva

utilitat la seva necessitat per a la vida prctica, oferint-la com a

via alternativa i fecunda de coneixement i transformaci, i disputant aixlestatut de respectabilitat tradicionalment conferit al coneixement de na-

turalesa teolgica, filosfica o cientfica. Dignificar la poesia, redimir-la,

s tamb i per aix he parlat de la seva funci soteriolgica re-

dimir-se i justificar-se el poeta davant si mateix, davant la societat, o da-

vant el du que li va atorgar el do de lendevinaci, de la veritat (po-

eta/inspirat) i lobligaci (la maledicci) de proclamar-la (poeta/profeta)

i illuminar-hi els gentils (ampliar la conscincia de la humanitat en

compliment del deure sagrat que li s imposat des de fora de la seva

voluntat: aix parla del paper del Poeta, aix parla de si mateix, del seu

propi paper, Fernando Pessoa; molt abans, Baudelaire, primer definidor

de la Modernitat, havia utilitzat les analogies de lalbatros i del far

per assenyalar el drama i la funci del poeta modern). Entre la inter-

rogaci emblemtica de Hlderlin (per a qu el poeta en temps de mi-sria?) i Sartre (qu significa escriure?, per qu sescriu?, per a qui?),

la ja esmentada condemna coincident i no menys significativa de Ma-

dame Bovaryi deLes fleurs du mal: tres fites duna mateixa preocupaci

i dun nic conflicte sense resposta ni soluci satisfactria.

La literatura portuguesa moderna o avantguardista ha estat vcti-

ma freqent de loblit i la marginaci, si no de la condemna des de la

discutible autoritat dalguns tpics consagrats, a saber: 1) lescassa vali-desa i consistncia de les produccions avantguardistes portugueses de-

guda amb freqncia a les circumstncies externes (poltiques, cultu-

rals, geogrfiques, histriques i fins i tot antropolgiques); b) lacusaci

de provincianisme: un tpic en lelaboraci del qual va participar de

manera molt acusada el mateix Fernando Pessoa amb els seus famosos

articles mal llegits, mal interpretats i pitjor aplicats sobre el parti-cular; c) lendarreriment de lhora portuguesa en relaci amb lhora

literria dEuropa, endarreriment que sol exemplificar-se amb la tardana

introducci de lArcdia o amb la no menys tardana incorporaci del

surrealisme: un endarreriment que, daltra banda, duu adherit inevita-


16/169

5

blement el penjament de lacusaci de mimetisme per referncia a un

determinat patr original, i que implica, a ms, el dun cert carcter

perifric en relaci amb un centre geograficocultural (Pars, en aquest

cas; encara que tamb ho podrien ser Viena o Nova York).Aquestes acusacions, generalment elaborades i consolidades des de

linterior mateix de la cultura portuguesa (fora daquesta, Portugal era

i en bona part s encara, com quasi tot, perifria i provncia i realitat

ignorada o negada, en espera de la redempci del Messies Globalitza-

dor), sn manifestament injustes, injustificades i (no podia ser duna al-

tra forma) quasi sempre interessades. A manera de record i exemple, i

amb voluntat evident de reivindicaci, em ser perms que faci desfilar

aqu alguns noms i referncies histriques que o no solen citar-se per

ignorncia o solen evitar-se per malvolena.

Si en un hipottic itinerari de la Modernitat volem partir de la deu

romntica, seria bo esmentar Alexandre Herculano, historiador i novellis-

ta histric de no menys empenta i significat que Michelet o Walter Scott,

i, sobretot, Almeida Garrett, representant prototpic del primer roman-ticisme o romanticisme revolucionari o romanticisme didentifica-

ci, que s, al mateix temps, el primer a manifestar explcitament

en el prleg a O Arco de SantAnao en diversos passatges de Viagens na

Minha Terra la ruptura entre lartista modern i una societat de bares

(burgesos en exercici i fruci del poder) en la construcci de la qual ell

mateix havia participat activament. I, a mitjan segle XIX, si volem, per

exemple, exemplificar la moderna consideraci de la dualitat de lamor(preocupaci fonamental segona de lsser hum, desprs de la primera

de totes, la por) i de la seva representaci femenina en loposici sim-

blica entre la onna angelicatatradicional i lafemme fataleromntica, no

podrem fer res millor que anar a les novelles de Camilo Castelo Branco,

que, a ms, serien un excellent prtic per traslladar-nos a lobra dEa

de Queirs i admirar-hi la ironia romntica en tota la seva esplendori en tota la seva maldat teraputica (multiplicant en O Primo Basilio la

faula i el sentit de Madame Bovary escalpelitzant sense misericrdia la

societat portuguesa, i, per elevaci, la societat europea, del vuitcents en

les seves altres novelles majors o en les seves Farpas juvenils), i, sense


17/169

16

sortir de la generaci dEa, i ja en els dominis de Talia, resultaria alli-

onador dirigir una mica de llum sobre el molt desconegut Gomes de

Amorim, lautor de Fgados de Tigre pardia del melodrama romntic

que anticipa els molt celebrats dOffenbach (mestre indiscutible del g-nere) i savana a les creacions dAlfred Jarry (el geni, figura, compor-

tament, llenguatge i valor simblic de Fgados de Tigre i la seva cohort

ens recorden immediatament i exactament els de linoblidable Pre Ubu

i la seva gent), encara que la seva genialitat no arribs a descobrir nous

oceans de saviesa com faria Jarry amb la seva cincia patafsica.

I encara hi ha ms cosa, encara en ple segle IX.

Els poetes satnics i realistes, molt a la Baudelaire, com lheternim

collectiu Fradique Mendes i els seus Poemes do Macadam i, ms enll

del pur experiment i laire de outade, lobra de Cesrio Verde (primer

poeta vertaderament urb, en el sentit potic modern del terme, de

la literatura portuguesa i baula fonamental duna cadena a qu tamb

estan lligats el futurista pesso lvaro de Campos i els surrealistes Ce-

sariny i Alexandre ONeill, entre daltres). O els poetes i prosistes delsimbolisme, b sigui ents en un sentit ms formal (la poesia dun

Eugnio de Castro i, sobretot, la de Camilo Pessanha, poeta major del

simbolisme europeu, la influncia del qual arribaria fins als noms tu-

telars dOrpheui fins i tot a alguns dels camins recorreguts en els anys

seixanta i setanta per la poesia experimental), b vulguem referir-nos a

all que alguns han anomenat simbolisme visionari, pont directe es-

ts entre el romanticisme i el surrealisme, on trobam lobra potica delprimer Gomes Leal, una novella (?) com Hmus de Ral Brando, o

la poesia dngelo de Lima, sorgida de les tenebres de la paranoia real

(i no de la seva simulaci artificial com va succeir amb algunes de les

primeres creacions d luard i Breton, o daquell estat de paranoia cr-

tica demanat i teoritzat per Dal).

El segle XX sinaugura a Europa amb moviments regeneracionistesque pretenen superar els decadentisme i pessimisme del fin de sicleben

resumits en La degenerescnciade Max Nordau o en el poema pardic

de Verlaine Langueur. A Portugal, i el primer, el saudosisme de Tei-

xeira de Pascoaes, poeta ms enll de la poesia, admirat per amics com


18/169

7

Unamuno (que prefaciaria la traducci del seu So Paulo), Vigoleis The-

len (mallorqu transitori i genial que ens va retratar la ciutat de Palma

dels anys trenta a Lilla de la segona carai que seria el gran divulgador de

Pascoaes a Europa) o el nacionalista catal Ribera i Rovira, lusitanistaentusiasta a qui el regeneracionisme de Pascoaes ajudava en lelabora-

ci de les seves prpies teories, o, finalment, un Juan Ramn Jimnez

que enviava llibres de Pascoaes a Gabriel Alomar amb entusiasta reco-

manaci de lectura.

Si dentre aquests moviments regeneracionistes trissim aquells que

se solen designar com a avantguardes (primeres, histriques o

heroiques), aleshores Portugal ens sorprn amb els homes i les obres

de lanomenat grup dOrpheu, conjunci de tendncies finiseculars

i dinfluncies avantguardistes, on, al costat de noms com els de Mrio

de S-Carneiro o Almada Negreiros, necessriament brillen els del pin-

tor Amadeu de Sousa-Cardoso o els del pensador paradoxal i poeta re-

sum de la Modernitat tota que s Fernando Pessoa, multiplicat o dividit

en els seus quatre o cinc heternims majors (els poetes Alberto Caei-ro, lvaro de Campos, Ricardo Reis, Fernando Pessoa i C. Pacheco, o

el filsof Antnio Mora) i en el seu semiheternim autor (o autors: F.

Pessoa, Vicente Guedes, i, finalment i definitivament, Bernardo Soares)

del Livro do Desassossego llibre que avui continua exemplificant magis-

tralment les contradiccions i els dubtes i les angoixoses recerques del

mirar i del veure, del percebre i del pensar i del dir la realitat prpies

de lhome modern, i que, quan per primera vegada aparegu publicaten forma de llibre el 1982, va suposar una sorpresa i un descobriment i

una lli per als escriptors portuguesos i no portuguesos dall que, per

comoditat pedaggica, podem denominar el mn occidental.

En parcial relaci i dileg amb la intervenci dOrpheui amb algun

dels seus autors principals Pessoa, s, per sobretot S-Carneiro la

irrupci del surrealisme com a moviment ms o menys organitzat aPortugal en la tardana per no impertinent ni desqualificadora data

dels anys quaranta, suposaria una aportaci importantssima a les crea-

cions (ms que a les teories) del surrealisme internacional quan el Bre-

ton tot just tornat dAmrica reemprenia les tasques del surrealisme des


19/169

18

de postulats innovadors encara que menys optimistes que, alhora que

lluitaven contra les esttiques i potiques dominants realisme soci-

alista, existencialisme(s), estenien el surrealisme des de So Paulo a

Tquio grcies a les grans exposicions internacionals, i quan a Espanya,per exemple, el Postismo dOry, Sernesi i Chicharro sunia a les accions

individuals dun Cirlot, un Miguel Labordeta o un Garca Cabrera per

fer renixer de les seves cendres lesperit avantguardista de la preguerra,

que tot duna fructificaria en laparici daltres grups i moviments plas-

ticoliteraris o essencialment plstics com Dau al Set o El Paso.

Finalment, i sempre en la mateixa lnia daventura i dintervenci

rupturista, cal apuntar la presncia a Portugal de la petjada dels terics

i narradors del nouveau roman(presncia lleu i breu en termes concrets

i absoluts, per que va deixar un rastre de subterrnia influncia reno-

vadora els efectes ms visibles i notables de la qual podrien apreciar-se

en lobra dun autor com Almeida Faria), com cal assenyalar tamb la

fulgurant irrupci de la poesia experimental, que va trobar a Portugal

alguns dels seus principals terics, formuladors i creadors, com Ernes-to Melo e Castro i Ana Hatherly, sense oblidar lexplosi de creativitat

que va suposar lanomenada Revoluci dels Clavells i que va tenir una

representaci exemplar en les pintures i els escrits dels murs de Lisboa,

amb pintades tan expressives com aquella que convidava a dur el somni

de revoluci ms enll de la mort i que deia:

Morts de lossera,ocupau les sepultures!

Assistim avui, segons sembla, a lenterrament de la Postmodernitat,

assassinada sense gaire mirament pels mateixos que inventaren lespan-

tall amb el nom absurd que coneixem i que passar als manuals dhist-

ria i amb el buit del mn que pretenia denominar i que mai no podr

passar a enlloc si no s a millor vida. Enterrada la susdita Madam ambcerta tradoria i la nocturnitat habitual en aquests casos, varen guaitar

vers lexterior del cementeri els seus pares i botxins i toparen de mor-

ros amb la Modernitat. Una Modernitat amb una bona part del seu


20/169

9

programa per complir, i, encara pitjor, amb una altra bona part compli-

da de la pitjor de les maneres possibles. Relativament realitzada en el

terreny de les prctiques artstiques i literries, no sense sacrificis i re-

nncies a voltes heroiques per part dels seus protagonistes, la Moderni-tat continua avui quasi en la mateixa lnia de sortida que fa dos segles

o dos segles i mig, desprs de dos segles o dos segles i mig de lluites i

de sang i dodis renovadament encesos, a lespera de desfer i de tornar

a fer cam per rutes diferents que, en el millor dels casos, poden acabar

reduint la solemnitat de la tragdia a la vulgaritat de lpera bufa, com

ja va dir un conegut pensador del segle XIX. Per ventura i aqu ve all

del quasimanifest cal tornar a recordar el somni i la necessitat urgent

duna doble i parallela i coincident revoluci: la de lhome (Rimbaud)

i la de la societat (Marx), com en el seu dia predicaren els surrealistes.

Per ventura cal tornar a imaginar i a predicar una transformaci que vagi

des de dins cap a fora, invertint lordre tradicional de les prioritats i de

la temporitzaci de les accions com molt b expos i debades pro-

pos de molt diverses formes el portugus Fernando Pessoa. Comenantper aprendre a trastornar els nostres sentits per veure la realitat duna

manera nova i diferent i ms gratificant, per ser nins una altra vegada,

enamorats, estrangers sorpresos a la nostra prpia terra, malalts febrosos

que veuen un exrcit daguerrits mongols on altres noms veuen ta-

ques dhumitat a la paret, aprendre a percebre la realitat de la manera

ms allunyada possible daquella amb qu solen percebre-la aquells a qui

Pessoa anomenava amb exacta crueltat cadvers ajornats que procreen.Viure la vida sense ser noms viscuts per ella, viure-la en permanent es-

tat dembriaguesa, com ens recomanava Baudelaire: ebris de vi, de roses,

damor, de poesia, del que sigui, per ebris en definitiva de vida verta-

dera (aquest serm, en un principi, shavia de titular senzillament i im-

perativament: nivrez-vous). Actuar sobre la vida saltant per damunt de

la frmula simplificada dOrtega yo soy yo y mis circunstancias fins alaltra ms completa i compromesa de dos oblidats autors del IX Marx

i Engels, que Jos Saramago, portugus i premi Nobel de literatura, po-

sava al capdavant del seu llibre de contes Objecto quase:


21/169

20

i lhome s format per les circumstncies,cal formar les circumstncies humanament.

Fer coincidir realitat real i realitat potica en una nica real reali-tat potica i, per a aix, lluitar per la transformaci de lhome interior,

proclamant la necessitat i la urgncia duna modificaci de lexperin-

cia (desbaratant, com volia Rimbaud, tots els sentits) i de la conscincia,

una vertadera revoluci moral i tica don, en necessria derivaci,

una revoluci poltica. Revoluci, doncs, personal i social, permanent i

profunda, sense estacions finals ni promeses d taques, i per aix mateix,

sense camins nics i predefinits des don marcar ortodxies i heterod-xies ms enll de les que vagi definint el nostre propi caminar, perqu,

com digu el poeta:

Caminante, no hay camino,e hace camino al andar.

O aix, la utopia positiva dun mn dssers responsables i fraterns(s a dir, de poetes), o la utopia negativa dun mn utilitarista i prag-

maticista on lsser hum no sigui ms que nmero i objecte de bara-

ta, on la literatura es confongui amb la indstria del llibre, i lart, amb

les arts borsries, on els avenos cientfics i tecnolgics acabin frustrant

les millors illusions i justificant les previsions ms apocalptiques, on el

pensament no sigui sin discurs buit legitimador de la sordidesa i la in-

justcia, si no una quasi onanista passi definitivament intil vergonyo-

sament practicada, on el llenguatge, en definitiva, segueixi la seva verti-

ginosa caiguda de prostituci en prostituci fent ms i ms evident la

necessitat del crit avui quasi apagat de Mallarm: hem de lluitar per

tornar a les velles i gastades paraules de la tribu el seu sentit ms pur.

Des de lhoritz sinistre de la utopia negativa, fa ganes dadoptar, per si

un cas, el prec de lannim cantar flamenc que deia:

Cuando se acabe la muertei tocan a levantarse,

a m, que no me despierten.


22/169

1

Per sc optimista, o, millor, he anat evolucionant (o viatjant, com

deia Pessoa) des de labsoluta conscincia infeli hegeliana fins a una

ms que passable oscillaci maniacodepressiva que avui em permet, des

de lhoritz esperanat i llumins de la utopia positiva, dir que cap es-for no em sembla va, i dir-vos des daquesta tribuna privilegiada que

us convid a aquest esfor i a la celebraci innumerable i incessant de

les seves victries quotidianes.

I aix, entre lavs i la contarella, acab, per all que se macaba a mi el

temps i a vosaltres la pacincia; perqu, com diu la dita, a bon entenedor,

lli inaugural de mitja hora basta, i perqu, com deia una altra pintada

annima (lleugerament alterada per mi) que ocupava, tamb en el temps

de la Revoluci dels Clavells, tot el lateral del tren Lisboa-Sintra:

Benaurat aquell que ja no t res (ms) a dir, i calla.

Moltes grcies.


23/169

22


24/169

3

2.NIUS: EL FONAMENT EN FALTA1

ERC IUS

E pertoca dencetar aquest cicle amb una sessi dedicada al primercentenari del Glosarique Eugeni dOrs va comenar a publicar el dia

u de gener del 1906 a La Veu de Catalunya, tot signant amb el nom de

Xnius un espai diari que mantingu durant catorze anys, fins que (talcom diu Enric Jard, el seu bigraf, junt amb Guillem Daz-Plaja)2 va

ser defenestrat pels prohoms del nostre pas, amb el subsegent trasllat

de residncia a Madrid i el canvi de llengua, a la castellana.

Abans dentrar en tema voldria justificar el nom de la meva expo-

sici. Hi esmento el fonament en falta per tal de guardar una distn-

cia irnica respecte al ttol general del cicle. Ho dir ja dentrada sen-

se embuts; per no sense abans agrair als organitzadors que mhi hagin

convidat. Tamb magradaria expressar el meu reconeixement a Adri

Chavarria, per la seva generositat i, si em permet dir-ho aix, per la seva

quasi devoci orsiana. Aix no obstant, com canta la dita popular que

al mateix Ors li agradava repetir, de bones intencions, linfern nes-

t empedrat. Hi incloc, naturalment, les meves aqu i ara. Per tant, les

1Conferncia dins del cicle Els fonaments duna cultura, a lAteneu Barcelons,el dia 22 de febrer de 2006.

2E. Jard, Eugeni dOrs: Obra i vida Obra catalana dEugeni dOrs, volum annex.Barcelona: Quaderns Crema,1990 (primera edici de 1967); G. Daz-Plaja, La defenes-traci de Xnius, Andorra, 1967.


25/169

24

nostres presumptes bones intencions no treuen res a la possibilitat que

aquest acte en honor de Xnius esdevingui ms un recordatori (aprofito

les connotacions morturies del terme) que no una celebraci prpia-

ment dita; o potser encara pitjor, que reprodueixi per ensima vegada, afrec de la hipocresia, el tarann que acompanya normalment les reivin-

dicacions del nostre personatge. Per lexperincia que en tinc, aquestes

reivindicacions les aplego en un ventall, no gaire ric daltra banda, que va

del mercadeig amb la seva figura fins a la tpica actitud perdonavides.

Vet-ne aqu una mostra: Tots vosts deuen conixer lInstitut Ramon

Llull, un organisme dependent de la Generalitat, lobjectiu del qual s

difondre la cultura catalana a lestranger. Doncs b, me nhan arribat

dues publicacions; una en qu es presenten els nostres clssics de la

literatura, i una altra amb els nostres assagistes i crtics. En la prime-

ra, la dels clssics, on sen compten vint-i-tres, Ors no hi s. Val a dir

que hi manca tamb Joan Maragall, un altre dels autors a qu va de-

dicat aquest nostre cicle a lAteneu. Per tornem a Ors, que s qui

toca avui. Tampoc no est seleccionat entre els assagistes; perqu, enaquest segon quadern, el compte sinicia amb Joan Fuster, el qual

rep la credencial de fundador contemporani del gnere, un mrit que

el mateix Fuster, com noms calia esperar de la seva talla intellectual,

atribua sense recana a Eugeni dOrs malgrat les enormes diferncies

ideolgiques que els separaven. I aquesta opci de lInstitut no sembla

que pugui obeir a una qesti deconomia, ats que, dOrs a Fuster,

no hi ha pas un gran nombre dautors rellevants, sin tot el contra-ri: el gran buit causat per la dictadura franquista. Aix doncs, el susdit

quadern, si ms no per la necessitat domplir aquest buit, fa aparixer

Ors en una mena dndex que s all que en direm vulgarment la pila

del greix. Tamb sel cita en la introducci duna manera tangencial;

per cert, com si el lector al qual va adreada, prcticament alg que

ignora lexistncia de la cultura catalana (o no caldrien aquesta menade publicacions), ja sabs de qui es tracta. Sel cita, per, per menys-

3 Institut Ramon Llull, Catalan Literary Classics (Barcelona, juliol 2005); InstitutRamon Llull, Catalan Essays & Criticism(Barcelona, octubre 2005).

4 Ibid., p. 7.


26/169

5

tenir-lo o, si es vol, per destronar-lo en nom de la suposada herncia

fusteriana, essent el cas que Fuster, igual com Ors, no es va pas distin-

gir en la recaptaci de deixebles. Llegeixo: Aix [la tasca dels assagis-

tes contemporanis], al mateix temps, ha acabat per modificar la verita-ble definici del gnere en els Pasos Catalans, que ja no s solament

una forma de literatura escrita per especialistes en idees generals, com

dOrs deia, sin ms aviat una prosa que tracta els temes ms diversi-

ficats amb una certa elegncia.

Que jo spiga, el tractament dels temes ms diversificats amb una

certa elegncia era just el que Ors va comenar i ensenyar a fer des de

les pgines de La Veu de Catalunya. Per, si vosts dubten daquest meu

judici, escoltin qu nescrivia, lany 1918, Carles Riba (el qual, afortuna-

dament, s que est catalogat entre els nostres clssics): Una glosa de

Xnius s un sser ntegre, vivent, amb els seus centres de sensibilitat, i

la seva xarxa nerviosa, la seva circulaci en perfecte cicle, el seu respir, i

suma inefable de la seva individualitat direu que un seu nom. O

en un altre text, referint-se al mxim mereixedor de ladmiraci orsia-na, Goethe: Present des del comen ha estat tamb Goethe, lenvejat,

per damunt les pgines glorioses del Glosari, aqueixa guerra de fa tretze

anys per la claredat contra la penombra, per la paraula retallada contra

la msica inefable, per la curiositat contra el lirisme, per lesfor contra

la inspiraci gratuta, per la continutat contra la velletat, per la ironia

contra la passi, etc. etc.7I jo mateixa afegiria: per la filosofia.

s clar que aquests compliments vnen dabans de la defenestraci.Den daquesta, i del comportament que Ors adopt en endavant, els

segu un llarg perode doblit i danimadversi envers el personatge; fins

que, en la dcada dels vuitanta, passats trenta anys de la seva mort (1954),

sel va reconixer com un dels nostres clssics en la mesura que sel con-

sider digne duna edici dobres completes, que encara est en curs. Bo,

aix de completes s un dir, perqu es tracta noms de lobra escrita5 Ibid., p. 5.6C. Riba, Les planetes del Verdum, .C., Vol. II:Assaigs crtics, Barcelona: Edici-

ons 62, 1967, p. 94.7C. Riba, Herman i Dorotea tradut per Josep Lleonart, Ibid., p. 97.


27/169

26

en catal. El nom de la collecci, Obra catalana dEugeni dOrs, no

significa que shi editaran totes les obres escrites durant letapa catalana,

o sia, dels vint anys, si fa no fa, durant els quals va desenvolupar la seva

tasca intellectual a Catalunya. En aquest cas, shi haurien dincloure al-guns textos escrits en altres llenges, per exemple, la seva tesi doctoral

de 1913, Las aporas de Zenn de Elea y la nocin moderna del espacio-tiem-

po encara indita i escrita en castell perqu, en aquella poca, el ttol

de doctor noms lexpedien a Madrid. Doncs b, els editors han de-

cidit prescindir-ne tot adoptant el criteri lingstic. No res a dir sobre

el mateix criteri; llevat que, si triem molt legtimament en funci dels

textos, en funci exclusiva de les mateixes obres, llavors de cap manera

no podem justificar-les i encara menys menysprear-les, ja que la tria

s nostra apellant a les virtuts o als defectes del seu autor. O lobra

savala per ella mateixa o ms val que loblidem. En canvi, enmig dam-

bigitats com lesmentada, dordre editorial, la majoria de vegades en qu

sanomena Ors a casa nostra s per denigrar-lo. Aquesta actitud, abans

lhe titllada de mercadeig perqu els qui shi lliuren encara en viuen,de Xnius. s la seva obra la que dna contingut a llurs discursos, els

quals, fent-se valer com a crtics, no van ms enll duna estril desqua-

lificaci del pensament orsi. Clar i net, els qui aix actuen, de passada

que el denigren a ell, es denigren a si mateixos ja que, si tenen ra en

desqualificar-lo, noms sestan alimentant didees mortes. Quant a lac-

titud aparentment contrria, la de perdonar-li la vida descobrint en els

seus escrits algunes coses aprofitables malgrat tot i subratllant aquestmalgrat tot, a part de mesquina, comporta els mateixos efectes que

lanterior: Xnius seria igualment un fonament en falta. Tant una acti-

tud com laltra posarien de manifest lescs valor duna obra damunt la

qual no es pot aguantar gaire cosa, puix que ni tan sols saguanta per si

sola, sin que cal recrrer, a lhora de jutjar-la, sempre a alguna instn-

cia externa a ella mateixa.Per, com que parlem de fonaments, escau recordar la doble ac-

cepci daquest terme. Luna, relativa a larquitectura, saplica a les cons-

truccions materials: els fonaments dun edifici sn all que es posa pri-

merament, sota terra, perqu el sostingui, com a suport. I en la segona


28/169


29/169

28

seu propi procs de creaci. Val a dir que, a Catalunya, sovint sesgrimeix

aquesta exigncia hipcrita la voluntat de fer pas quan el cert s

que la presumpta bondat duna obra, per comptes de dependren, ms

aviat no resisteix una tal voluntat sense malmetres. Aix doncs, per dis-sort (laltra cara de la moneda), ni a Catalunya ni enlloc la cultura no

es beneficia de les iniciatives individuals; o perqu aquestes sn ofega-

des, o perqu es premien les falsries. Ben al contrari, leducaci diri-

gida per lEstat est sucumbint al poder transestatal dels nous mitjans,

els audiovisuals i la informtica.

Tanmateix, quan les institucions pbliques volen, o han volgut, as-

sumir lesmentat paper fundacional, sobretot de definici duna cultura

determinada (defineix, compta i amida, era el manament dOrs en La

Ben Plantada), no ho han pogut fer mai partint de zero, sin que han

hagut de recolzar-se en els autors que sn considerats els seus cls-

sics; si fa no fa, per procediments anlegs al que hem vist de lInstitut

Ramon Llull. Aleshores sinicia un procs de selecci idea fora pre-

dicada per Ors. En definitiva, cal inventar-se una tradici. Els qui v-rem passar per leducaci franquista, i noms molt ms tard vrem des-

cobrir els escriptors catalans no assimilables pel feixisme (Ors, per no

solament ell, s que sortia en un raconet de les nostres enciclopdies

dantany), sabem prou b com pot canviar el perfil de la cultura que

es pren per prpia i que, a despit de la veritat histrica collectiva, dal-

guna manera ho arriba a ser de deb a contracor o no en la me-

sura que thi eduquen.En resum, el procs de construcci conscient i deliberada duna cul-

tura s una acci poltica, i no una acci cultural prpiament dita; tret

que lacci cultural noms sigui aix, sempre, acci poltica. Per aquest

tema demanaria, pel cap baix, una conferncia a part; com que no ens

vaga dentrar-hi, donarem per bo que lacci poltica i lacci cultural

noms poden coincidir en circumstncies excepcionals. En fou una laconjuntura que va escaures a Catalunya a la primeria del segle XX. Una

certa recuperaci de poder poltic, junt amb la Renaixena literria que

ja venia de finals del XIX, impuls el moviment anomenat noucen-

tisme. El nom sel va empescar Ors, com a denominaci cronolgica


30/169

9

(noucentisme pel mil nou-cents), per que connotava la idea de no-

vetat (era nou). Des del Glosari, mirava destablir els fonaments de la

cultura catalana donant-li els continguts que lhavien de definir. A par-

tir de 1911, prossegu i eixampl la seva tasca sota el patrocini dEnricPrat de la Riba, qui fou, doncs, promotor i responsable poltic daquella

acci fundacional. Ors cercava la manera denllaar amb la nostra tra-

dici, les presumibles arrels de la qual, per un estroncament poltic ja

secular, li queien bastant lluny; sobretot perqu no volia acceptar-ne els

rebrots immediatament anteriors, en particular el modernisme de finals

de segle (en qu ell tamb havia participat de molt jove). Fet i fet, si ara

cercava una tradici ferma clssica era perqu negava als modernis-

tes, qualificant-los de romntics (s a dir, tot el contrari de clssics), que

exists una creaci lliure de pressupsits. Ara b, com que, a causa de la

ruptura histrica assenyalada, ho tenia magre, simposava una bona dosi

dinvenci. No pas entesa, pel que acabo de dir, com a creaci del no-

res, sin com a producte duna selecci entre les obres del passat. Shi

sumava, daltra banda, laportaci prpia del mateix autor; que no eraho repeteixo cap creaci del no-res, ni venia exclusivament del pas-

sat. Es nodria dels coneixements que Ors anava adquirint mitjanant els

contactes, ms o menys directes, amb els seus contemporanis europeus.

Aquesta fou una de les tasques principals, si no senzillament la princi-

pal, que va dur a terme des del Glosari: la transmissi dels nous conei-

xements al pblic catal.

Del procs de selecci i afaionament de la tradici prpia en diguarbitrarisme. Amb aquest terme indicava que, si b per essncia la tra-

dici s alguna cosa que ja existeix i ve de lluny, nogensmenys cal do-

nar-li forma; cal reordenar-la per tal de conservar-la, perqu no es per-

di en el caos i la indefinici. Aquest afaionament sacompleix a travs

dun procs de selecci: de qu reinvidiquem com a propi i que rebut-

gem com un error del passat. Aix s larbitrarisme; diferent de larbi-trarietat encara que, de vegades, el mateix Ors usa aquest segon terme.

Per, tot i aix, cal entendrel dins del seu context. Com que no con-

textualitzen gaire, la majoria dintrprets, els detractors per tamb els

benvols, parlen darbitrarietat sense matisos i, a ms a ms, lassimi-


31/169

30

len a un exercici de voluntarisme. No hi estic dacord.8Aquest recurs

hermenutic, massa fcil, al voluntarisme desatn el fet que Ors va ser

sempre un crtic sever de la primacia atorgada a la voluntat per sobre

del coneixement. Ben al contrari, com a admirador de lantiguitat gre-coromana, de la qual nomen hereu directe el noucentisme, militava en

les files de lintellectualisme socrtic. I aix a despit de la seva insistn-

cia terica posterior en la idea de pecat, dbvia inspiraci cristiana, que

reivindicava des del catolicisme. No endebades conserv el daimon

socrtic sota la figura de lngel, integrant-lo en la iconografia catlica.

Llavors, si no oblidem aquesta professi de fe intellectual, haurem de

concloure que larbitrarisme no era tant voluntarisme com un exercici

intens de la imaginaci.

El Glosari constitua laportaci de lescriptor i el pensador a una

tasca poltica que sobrepassava de molt les seves capacitats personals.

Vull dir amb aix que Ors era un intellectual, i en cap cas un poltic,

per molt que intents incidir en la poltica catalana des de les planes

dels diaris. Al meu entendre, una prova del fet que semparava sobretoten el treball de la imaginaci, per tal de contribuir al projecte daque-

lla nacionalitat catalana sobre la qual Prat de la Riba public el llibre

daquest nom en el mateix 1906, ens la brind al cap duns anys amb

la narraci que ms xit va assolir a casa nostra: La Ben Plantada. eresa,

la ben plantada, encarnava el paradigma de la catalanitat. O sia, que el

model a seguir pels catalans era una dona de ficci, un personatge li-

terari; al capdavall, un Mite. I en aquest aspecte, hi ha tamb un detallimportant que afecta el mateix Glosari. Aix que, pel maig de 1906, va

rescatar el sobrenom de Xnius duna altra publicaci on collaborava,

va signar amb ell per sempre ms les glosses catalanes. No les signava,

per tant, el ciutad conegut com a Eugeni dOrs, sin un sser fants-

8 Ho vaig manifestar en M. Rius, La filosofia dEugeni dOrs, Barcelona: Curial,

1991. Tamb: La filosofia dEugeni dOrs, en P. Casanovas (ed.), Filosofia del segle XXa Cata unya: mira a retrospectiva, Barce ona: Fun aci Caixa e Sa a e , 2001.

9M. Rius, Eugeni dOrs: El pecat en el mn fsic, en J. Monserrat i P. Casanovase s. , Pensament i oso a a Cata unya, I: 1900-1923, Barce ona: Ine ca / Societat Ca-

talana de Filosofia, 2003. M. Rius, ngeles, no dragones. Apuntes sobre la filosofa deX nius , Revista de hispanismo filosfico, n 10, Madrid, 2005.


32/169

31

tic.10Aquest recurs li assegurava la distncia que creia indispensable per

entaular un dileg cultural amb garanties. Altrament dit, conreava la iro-

nia una actitud tamb socrtica.

La seva empresa intellectual al meu parer, rica en imaginaci iironia Xnius la considerava necessria per a la renovaci de la iden-

titat collectiva catalana; ho va exposar en un article decisiu del 1911:

El renovamiento de la tradicin intelectual catalana. Era, doncs, una

tasca significativa des del punt de vista poltic. Per tamb es regia per

uns altres criteris i habituds que podien costar dassumir als qui gesti-

onaven els estrictes afers pblics, sobretot si els faltava la m esquerra i

lamplitud de mires de qu gaudia Prat de la Riba. Daqu vindria, a la

mort del president de la Mancomunitat, la trbola histria de la defe-

nestraci. Per no em vull referir a lancdota de la destituci dEugeni

dOrs de tots els seus crrecs, sin a la categoria que sen pot extreure;

vull extreuren, si es pot, alguna conclusi que vagi una mica ms enll

de les circumstncies particulars o concretes. Tal com el mateix autor

recomanava, intento passar de lancdota a la categoria. Explica Jard,en la seva biografia, que Puig i Cadafalch don per tancat lafer amb la

consideraci segent: Queden coses per contestar. Jo no ho far. Per mi

respon tot el meu passat i tota la meva actuaci per Catalunya.11Molt

b, vet aqu un argument vlid potser per a un poltic (encara que tam-

poc no ho seria per als davui, que es congratulen i tot dintercanviar

les seves posicions com no sintercanvien les camises). Per, en qualse-

vol cas, lexabrupte de Puig i Cadafalch entra dins daquella classe defalsos arguments que la lgica tradicional denomina ad hominem. Sense

cap validesa tractant-se dun intellectual, no serveixen ni per acreditar-

lo ni per desacreditar-lo; i si s ell qui els allega amb la intenci de

justificar-se, noms naugmenten el descrdit.

Un intellectual, quan exerceix com a tal, no est obligat a res ms

i no s poc que al tractament honest de les seves idees, s a dir, ano fer trampes discursives. Eugeni dOrs, que sempre va reivindicar una

tal condici per a ell mateix, assegurava que feia prevaler el desenvolu-

10M. Rius, Lnima de la ciutat, Serra dOr(2006).11E. Jard, Ibid., p. 197.


33/169

32

pament de la intelligncia per damunt de qualsevol altra consideraci;

incloses les morals, i no cal dir que les poltiques. Aix doncs, al meu

parer, aquest s el criteri a partir del qual se lha de valorar o, si conv,

demanar-li comptes. I no solament perqu descuidar el que lautor ensoferia mentre li busquem les pessigolles per una altra banda representa

jugar brut; sin perqu, almenys a les nostres alades, s ben pals que

les idees poltiques canvien, per que tamb ho fan les morals fins a uns

extrems abans impensables. Altrament dit, sabem de sobres que sovint

les acusacions dimmoralitat es revelen, al cap dels anys, com un smp-

toma dignorncia o de miopia intellectual. Per exemple, segons que

sembla, una de les recriminacions de qu fou objecte Ors per part dels

qui el van bandejar de les institucions catalanes sadreava contra la seva

admiraci per llibres titllats dimmorals, com ara Les liaisons dangereuses.

De fet, ell mateix aparentava entendre-ho com una mena de transgres-

si privada; cito de nou Jard, el qual en reprodueix el fragment duna

carta enviada a Josep M. Lpez Pic: Us envio un llibre dolent. Us

crec ben digne de llegir-lo. s una obra mestra... quin professor dar-bitrarietat aquesta Marquesa de Merteuil! Em permeto indicar-vos que

aquest llibre s per vs sol i que no deveu deixar-lo a ning ni parlar-

ne massa. Vs sou digne, per no tothom s digne... Penso que la co-

neixena de Les Liaisons ha dsser el signe en el que ens reconeguem

alguns iniciats: pocs... ix, quan ens trobem i ens mirem a la cara, ens

riurem com reien els ugurs... 2 Fixem-nos-hi que parla dels augurs, i

doncs, de prospecci de futur.Un intellectual es deu sobretot a la intelligncia abans que a la mo-

ral. Amb aix no estic acordant-li la vnia de captenir-se immoralment;

per b que alguns dels grans homes de la histria, en aquest terreny

del pensament, no excellien precisament en virtuts morals. S que hi

vull dir, per, que lnica obligaci moral del pensador consisteix en la

probitat intellectual, i no pas en la submissi a criteris externs a la tas-ca que li s prpia. Si no, altrament, la reflexi terica queda privada

de la llibertat absoluta que lha de presidir. I en dic absoluta perqu,

12 Ibid., p. 412. Ignoro quins punts suspensius pertanyen a lautor o si els ha inter-calat tots Jard.


34/169

33

com acabo dafirmar, no ha de dependre de res exterior a ella mateixa;

no essent relativa a res, noms deu respecte als objectes sobre els quals

reflexiona en tant que hi reflexiona. Certament, aquest imperatiu t un

punt de fe racionalista; tot i aix, no se lha de confondre amb una pro-fessi doptimisme. Va lligat a la certesa que la ra ens dna accs a la

moral i que, per tant, si aprofundim en la racionalitat de les nostres cre-

ences i els nostres actes, llur moralitat els sobrevindr, com qui diu, de

ms a ms. Ara, no es tracta ben b doptimisme si parem esment en la

possibilitat que els models establerts de racionalitat arribin a demostrar-

se falsos, i en conseqncia perniciosos. Aquesta fou precisament lexpe-

rincia que va commoure Europa arran de les dues guerres. Xnius, en

les glosses referides a la de 1914 (recollides sota el ttol Tina i la Guerra

Gran), la presentava com una crisi cultural. Per, ja abans que esclats el

primer conflicte bllic, els pensadors europeus (i americans com Willi-

am James, en el pragmatisme del qual sinspir el Glosador durant els

primers anys) procuraven una reforma del nostre model occidental de

racionalitat. Ors mirava de contribuir-hi, des de Catalunya, amb la sevaprpia reflexi filosfica. En va resultar lanomenada doctrina de la intelli-

gncia, amb la qual pretenia superar la naturalesa abstracta i subjectivista

de la racionalitat moderna, ras i curt, del cogito cartesi.13Si ms no en

els seus aspectes crtics, compartia aix els plantejaments dHenri Berg-

son a les classes del qual assist i del mateix James. Tamb, en una

certa mesura, de lexistencialisme, si b noms limitat al seu precursor,

Sren Kierkegaard. I es trobava prxim, sense que ens consti que nob-tingus un coneixement directe, a la fenomenologia dEdmund Husserl.

Amb tots aquests noms, per, no esgoto la llista ni de bon tros; com a

smptoma revelador de la seva actitud amatent i oberta, ja a la primera

dcada del segle sassabent de la psicoanlisi freudiana. A ms, sinte-

ressava pels grans cientfics del moment.

Aix doncs, en la mesura de les seves possibilitats, profundament de-terminades, no cal dir-ho, per lendarreriment del seu entorn sociopol-

tic, Ors compart el periple dels intellectuals europeus. En aix rau tant

13M. Rius, Metaglossa a l ceanografia del tedi, Rels, n 4, Tortosa, 2004.


35/169

34

la seva grandesa com la seva servitud; manllevo aquests qualificatius al t-

tol dun altre dels seus textos, publicat lany 1918 en castell: Grandeza y

servidumbre de la inteligencia. Val a dir, no obstant aix, que a lhora de dis-

cernir on hi ha la grandesa i on la servitud, les seves prpies apreciacionsno coincideixen amb les nostres, sin que, de vegades, les contradiuen i

tot. Aquest desacord es produeix almenys en dues ocasions molt rellevants.

Luna, arran de la seva aproximaci al feixisme, que ell mateix legitimava

com a sintonia amb els intellectuals del seu temps. Vegem com ho for-

mula en el prleg que va escriure, en 1938, per a Lesperit de la revoluci

feixista de Mussolini; hi allega que ha freqentat cap a la mateixa poca

les mateixes ciutats dEuropa, sotmeses al bany com dun clima de cul-

tura i al nodriment didntiques influncies doctrinals. Altrament dit,

el feixisme va ser la conseqncia lgica duna evoluci, en la qual Ors,

com a home de cultura amb vocaci europea, tamb participava.

Naturalment, respecte a aquest assumpte nosaltres pensem que lober

tura a Europa no va afavorir gens levoluci de les seves prpies opci-

ons poltiques, que ja eren conservadores de bon comenament. Tan-mateix, sense pretendre en absolut rebaixar aquest meu judici, per en

pro de la tesi que Ors apreciava sobretot la intelligncia, vull destacar

que, lany 1950, va trametre la seva adhesi a un manifest promogut per

una organitzaci de tendncia comunista, que exigia la prohibici de

ls darmes nuclears. En vies dassentament, doncs, el rgim espanyol

al qual tamb havia prestat la seva adhesi (aquesta, ms aviat incondi-

cional) i del qual havia rebut algunes recompenses en forma de crrecsdins la gesti cultural, el seu acte no deuria ser gaire acceptable per la

dictadura franquista.

Ara, si unes determinades sintonies amb Europa no van afavorir gens

la seva trajectria, en canvi daltres, que ell veia amb ms recana, sn

les que actualment lacrediten com un digne intellectual del seu temps.

Llegirem ara les seves impressions en lEpstola a Picasso, un articlepublicat just a les portes de la guerra espanyola: Amic, amic, nosal-

tres pertanyem a una promoci que, en virtut de no se sap quina llei

14E. Jard, Ibid., p. 268.15 Ibid., p. 206.


36/169

35

de collectiva condemna, sembla destinada i detall remarcable, no

en un pas nic, ni exclusivament dins un ordre dactivitat personal, a

la glria del corredor de concurs que, brillantment cobertes les etapes,

sentrebanca i perd temps i terreny just a linstant en qu anava a tocarel terme, esperant aix una victria daquest fet tornada equvoca [...]

Les nostres existncies, dhuc les ms sortoses, fracassaren en la fatalitat

de mant detall, que en traeix lincompletud.16

Ms endavant, lany 1949, a La Vanguardia, es refer a lexigncia que

la fragmentarietat caracterstica de les obres contempornies acabs or-

ganitzant-se en un tot coherent, sistemtic. Ell mateix ho va intentar;

primer, en El Secreto de la Filosofa, i desprs, en La Ciencia de la Cultura.

No hi reeix. Ben mirat, equivocava els seus objectius. Aquella raciona-

litat que necessitava de reformes es va traduir, per als millors autors del

segle XX, en el fet que les obres ms intelligents en tots els camps de

la cultura, des de la literatura a la msica, havien de ser fragmentries.

En altres termes, havia mort lideal clssic que Ors encara defensava, a

pesar de la seva lucidesa en el diagnstic sobre el fragmentarisme. Haviamort lideal de lObra-ben-feta si per una tal obra sentenia larrodonida,

acabada i amb pretensions de bellesa. En realitat, el que es tornava sus-

pecte era el mateix ideal tal com se lhavia concebut fins aleshores, dotat

dun abast universal que, al capdavall, havia de desembocar en el que ara

tenim: la neutralitzaci dels individus dins la societat de masses.

En suma, lautntica obra dEugeni dOrs, la bona, s el Glosari

amb la seva fragmentarietat inevitable. I no ho dic comparativament,ats que gaireb tot el que va escriure aparegu primer en forma dar-

ticle periodstic. Llevat dalguns opuscles, bsicament filosfics (i potser

algun text desttica), tots els seus llibres, incloses les novelles, sn re-

culls de glosses comenant per La Ben Plantada. Hem llegit, en ence-

tar aquesta xerrada, com descrivia Riba una glosa i la seva valoraci

dels objectius del Glosari. Ara en parlarem nosaltres, amb molta menyssintonia i coneixement de causa, per tamb amb una mica ms de

perspectiva histrica.

16 Ibid., p. 292.


37/169

36

Glosari(amb una sola s) era el ttol duna secci diria a La Veu de

Catalunya. Es tractava dun article, normalment curt o no gaire llarg, dels

que ara sinsereixen en les pgines de cultura. No cal dir que va ni-

xer amb la ms completa falta de precedents a casa nostra. A difernciadavui dia, no nhi havia cap model establert, a part que la premsa di-

ria no havia de competir amb els mitjans de comunicaci de masses ja

que, fet i fet, els peridics van ser el primer daquests mitjans; si b, en

comparana amb ara, de dimensions nfimes quant al nombre de lec-

tors potencials (no parlo ni dels de fet ni de percentatges, perqu aix

caldria veure-ho). En tot cas, solament ms endavant, durant la sego-

na guerra, com sha dit i repetit del nacionalsocialisme, la rdio tingu

ja prou empenta per esdevenir un instrument de propaganda poltica.

Aix doncs, Ors gaudia daquella llibertat absoluta tan valuosa per a

un intellectual. Per tamb senfrontava amb les dificultats que suposa

el fet dengegar prcticament des de zero; partint del no-res, si ms no,

pel que fa a les tcniques daquest mbit en concret.

Mitjanant el GlosariXnius va crear un espai compost darticles dedifusi que volia posar el lector al corrent desdeveniments culturals de

tota mena (publicacions, exposicions, concerts, descobertes cientfiques).

Per proximitat geogrfica mirava cap a Europa, per ja durant el primer

any dedic algunes glosses als Estats Units, sempre amb el ttol de Tran-

satlntiques. Pertot, junt amb la difusi, hi abundava tamb la reflexi.

Altrament dit, les glosses de Xnius, si dalguna cosa no fruen ni pe-

caven, era de neutralitat informativa; la qual tothom sap, daltra banda,que no existeix, per aix a ell ja li anava b i shi abonava pel seu

arbitrarisme. A ms, les servia donant-los una forma extremadament li-

terria dimaginativa lhe qualificada abans. Algunes semblaven un pur

divertiment; en el fons, constituen assajos destinats a transmetre lideari

propi, per b que lautor, en lloc dexplicitar-ne els principis (operaci

reservada a les ms serioses), buscava que el lector sacostums a unadeterminada sensibilitat intellectual, fins a adquirir-hi familiaritat. Ns

un bon exponent una del primer any que trobo deliciosa, i que porta el

ttol de Petites nocions agrcoles sobre la castanya: Larbre que dna

la castanya sanomena el fog. Se composa de quatre arrels primes sos-


38/169


39/169

38

en aquest extrem sapartava significativament dels seus contemporanis,

en general defensors de lhistoricisme, mentre que ell creia, per damunt

de la temporalitat histrica, en leternitat de la Cultura.

Amb tot, la novetat de fons aportada pel seu tarann filosfic a lapremsa diria no causava tanta impressi, almenys no duna forma imme-

diata, com el fet que el Glosarigrcies a les seves virtuts literries, esba-

tanava una finestra al mn; talment, mutatis mutandis, una avanada de la

televisi. Algunes glosses posseeixen una qualitat plstica impressionant.

Daltra banda, Jard qualifica Ors de geni de lautopropaganda, i no ser

jo qui negui els seus grans dots de comunicador. Fa unes setmanes, en

rellegir La Ben Plantada lefecte ms gratificant, all que men va tornar

a cridar latenci, residia en lespai de connivncia establert amb el lector.

Ara, val a dir que, narratives o no, en recull o soltes, les glosses anaven

dissenyant en si mateixes, dia rere dia, aquest espai de trobada. Daqu

venia la constncia (una altra noci molt apreciada per lautor), fins i

tot el ritual; per exemple, cada any, la felicitaci nadalenca reprodua un

mateix patr: Als amics que vetllen en la nit / i a tots els qui, acs en-tre somnis, / lescolten cantar les hores i dir el temps, / el Glosador /

dna les bones festes. Cal recordar igualment que les dedicades als Es-

tats Units portaven totes el mateix nom: Transatlntiques. En resum,

el Glosariera obert, ms que no a la interpretaci (com se sol dir dels

textos en general), a la collaboraci del lector respecte a tota una srie

de sobreentesos, dexperincies socials i lingstiques compartides.

Quedi clar que aquest tarann de comunicador no es redua compassa ara a la comunicaci per la comunicaci, sense discriminar entre

continguts. De cap manera. Quan Xnius interpellava els lectors, i ho

feia sovint, per exemple incentivant lenviament de cartes que responia

a travs de les glosses (una correspondncia real o fingida, tant se val

pel que fa al cas), les seves interpellacions no propiciaven que cadasc

hi digus la seva, tot convidant el pblic a esbravar-se. Aquesta s la di-nmica actual de les enquestes diries en peridics acolorits i farcidets

dimatges. Ben al contrari, ell mirava de conservar una distncia, que es

feia notar de seguida en el seu estil, titllat per molts dobscur. Convenia

que el lector sadons que shi havia desforar, i que potser no compre-


40/169

39

nia del tot, perfectament, all que estava escrit. Per una tal insatisfacci

li havia de donar motiu per continuar llegint el Glosarial dia segent

(la santa repetici, que lautor aconsellava), fins a capir cada vegada

ms el seu sentit i noms aleshores posicionar-se. En volem dir pa-ternalisme? Segurament; almenys Ors no el dissimulava gens ni mica.

Per, que no resulta un paternalisme dels pitjors el que avui sestila, de

deixar que cadasc digui la seva per gruixuda que letzibi? No s aix

com sha procedit sempre amb les criatures, per tal de fer-les contentes

i poder-les dominar millor?

Acabo de mencionar la presumpta foscor de lescriptura orsiana. Vet

aqu una altra qesti central: la del seu treball de la llengua catalana.

Tamb en aquest aspecte sel va atacar a tort i a dret. El Glosariva nixer

abans de la normalitzaci fabriana i, malgrat que nassumia la defensa,

del tot adient amb la seva contnua prdica a favor de la normativitzaci

en qualsevol mbit, sembla que, un cop fixada la normativa lingstica,

Ors shi resistia en el dia a dia. Les veus ms crtiques li retreien que

escrivia un catal no gens genu, sin escandalosament afrancesat, etc.etc. Doncs b, qu en pensem nosaltres de les seves filigranes estilsti-

ques a hores dara, quan ja escrivim i parlem gaireb noms un dialecte

de lespanyol? No ho era pas, un tal dialecte, la nostra llengua en aquell

temps en qu aix la classificaven els franquistes; per shi est tornant

en plena democrcia, i els qui ara ho constaten sn els fillegs catalans

de les noves fornades, com ms va ms minses, tot sha de dir. En aques-

tes circumstncies, a mi personalment, la prosa de Xnius menlluerna,menllamineix i mentristeix alhora. El que men dol sobretot s que ja

ni ens pot servir dexemple. Formulant-ho abreujadament, es tracta ell

mateix prou que ho sabia duna qesti delegncia.

Xnius sempre havia afirmat que la llengua catalana noms prospe-

raria esdevenint una llengua de cultura; s a dir, un vehicle dautntic

coneixement, una eina de treball filosfic. Altrament, per causes estads-tiques, la nostra llengua tenia les de perdre. Com a llengua materna, es-

tava mancada de futur. Per aix ell sapuntava al principi patern; que

servia, en efecte, a uns altres interessos de carcter autoritari, per no

demostrava gaire utilitat en el terreny lingstic. Menys intil resultava,


41/169

40

en canvi, la teoria que una llengua no ha de veures limitada a simple

medi (sicdexpressi, sin que ho ha de ser principalment de representa-

ci; Ors ponderava en aquests termes el valor conceptual del llenguatge.

Tanmateix, a hores dara, si agafem el deg dels nostres diaris en cata-l, nhi ha prou amb una llambregada a la darrera plana per comprovar

que, en cas que lAvuipogus ser alguna cosa de deb, seria antiorsi. I

aix per molt que hi escrigui diriament un senyor que es deu pensar

que hi t el seu glossari privat, no sota ladvocaci de Xnius, per s

del seu illustre avantpassat, Ausis March.

Guaitem-ne unes quantes pgines recents: No fot cap grcia

(8.2.06), Poca conya o cap (9.2.06); tots dos titulars pertanyen a la

secci de lltima plana, a ms a ms anomenada Pel darrere. Ja Ors

shavia referit a ls de determinats jquers verbals, com el fotre, que

ho volien dir tot i no res. Els considerava un senyal de matusseria lin-

gstica, i en conseqncia, senyal tamb dun pensament matusser (aix

si el contingut de sintagmes com els que acabo de llegir mereix aquest

nom de pensament). Per la mateixa ra Ors criticava, a part de ls so-vintejat dels punts suspensius lbvia anttesi de filar-hi prim, el

corresponent abs de les interjeccions, en la mesura que es limiten a

expressar, per no signifiquen res. Doncs b, el venerable Avuis, gai-

reb tot ell, interjecci pura; tant si aquesta apareix grficament i, pel

que es veu, tots els articulistes shi senten obligats com si resta tcita.

Hi ensopeguem arreu de les seves planes, que exhibeixen, daltra banda,

una prctica constant del mal gust. Sha capgirat de nou la filosofia orsi-ana: A Catalunya, el ms revolucionari s tenir bon gust sentenciava

Xnius. I pel que sembla, alguns han abraat la convicci oposada: que

el ms revolucionari a Catalunya (o, qui sap, potser el ms cnicament

reaccionari) consisteix a tenir mal gust. Vet-ne aqu un altre exemple,

tret dun escriptor dels ms prestigiats per la crtica: larticle de Mrius

Serra publicat fa vuit dies (15.2.06) sota la capalera Espriu cabrejat.s clar que aquest ttol no fra una falta de respecte cap al poeta difunt

si no es tracts dun manlleu del castell, que Serra reivindicava al llarg

de larticle, tot assegurant que hi havia per cabrejar-se de veure com,

en el GDLC, cabrejar no volia dir cabrejar. En altres paraules que


42/169

1

ens deixin sortir daquesta falsa tautologia, a larticulista li molestava que

lextic mot no signifiqus en catal enrabiar-se o, dit grollerament,

emprenyar-se. Just al cap duna setmana, avui mateix, Serra sha gua-

nyat ja una imitadora; potser acaba dencetar, doncs, tradici? Una co-lumna al mateix diari duu per ttol El cabreig dErill (Arnau dErill,

un altre poeta, aquest del segle XV), i aix dins duna secci anomena-

da Pensar s de rucs. En definitiva, ha esdevingut normal la prctica

dinsultar la intelligncia del lector; si no la dinsultar-lo i prou, com

en el titular del per darrere davui: Ets una porca. Misrrimament,

quan es mira de provocar la riallada, aquesta se situa en els antpodes

daquell somriure dugur, que acompanyava lentesa eixida de la fi-

nor intellectual.

Per tot plegat, en iniciar aquest acte he suggerit que, de benintenci-

onada celebraci, es podia transformar en recordatori. El tancar, doncs,

amb una carta que Eugeni dOrs fu arribar al diari Las Noticias lany

1923, en linterregne entre la seva defenestraci i el trasllat a Madrid.

La llegeixo tal com fou escrita, en castell: Pobre Catalunya Dicen queahora adquieres conciencia e Nacin y cortan los rboles deLa Devesa y dejan

hundir las piedras de Tarragona y asfixian el espritu de sus hombres. Y cuando

ya no tengas ni piedras, ni rboles, ni paisajes, ni monumentos, ni poetas, ni sa-

bios, ni coleccionistas de arte, nos darn una nacin de uralita, regida por unos

agentes de negocios y adoctrinada por unos cuantos pedantes lacayunos.18

Aqu s on som nosaltres. Em sap greu dhaver de respondre a aques-

tes paraules, escrites en una llengua aliena, exclamant: Quanta ra te-neu, mestre!

18E. Jard, Ibid., p. 224.


43/169

42


44/169

3

3.COM CONSTRUIR UN IMAGINARI

LA INTERTEXTUALITAT EN EL FORTUNY

ELOIGRASSETUniversitat Paris-Sorbonne

A travs dun apropament a certs aspectes de la novella Fortunyde Pere Gimferrer aquest text pretendr exposar, a partir del concepte

dintertext, algunes consideracions a propsit de lacte descriptura. No

sintentar, per, adequar certs conceptes terics a un exemple concretsin mostrar com laparici del concepte implica una nova distribu-

ci significant de tot text. La intertextualitat ha esdevingut a dia davui

una noci ambigua dins del discurs literari per, tot i que el seguit de

variacions conceptuals que shan anat afegint o han anat transformant

el concepte ens haurien dobligar en certa manera a explicitar de bon

principi els pressupsits terics a partir dels quals comenarem a escriu-

re, ens sembla que intentar-ho fer fra cometre un pas en fals. Esperem

doncs que sigui la mateixa escriptura la que ens deixi mostrar des don

parlem, all que volem dir i tot el que aix pot comportar.

Fortunys una novella en la qual Pere Gimferrer intenta recrrer la

transmissi dun imaginari. Generar, crear un imaginari des de les p-

gines dun llibre i resseguir-lo construint de nou un cert mn artstic.

Aquest imaginari va des de Mari Fortuny i Marsal, pintor, fins a OrsonWelles, cineasta, passant per personatges tan diferents com Francisco de

Goya, Marcel Proust, Gabriele dAnnunzio o Charles Chaplin. Perso-

nalitats allunyades en el temps i dmbits artstics diversos que formen

part dun imaginari que es va construint al llarg dels anys.


45/169

44

Forjar en el text la transmissi dun mn artstic, dun imaginari d-

iem, que s subsidiari de la projecci duna personalitat. I s precisament

en aquesta voluntat de construir all que no sha produt on radica la

seva especificitat: intentar transmetre all que no es pot transmetre, deixarveure all que no sha donat de manera concreta. Qu s un imaginari?

o encara millor, com es crea un imaginari?, i s precisament aquesta seva

condici dilatria dintentar transmetre una cosa que no s efectivament,

linfinit reenviament de lescriptura, leterna prrroga, all que el fa plu-

ral com a text. No podrem servir-nos doncs aqu de la illusi referenci-

al com a font fonamental i prcticament exclusiva del coneixement que

associem a la literatura, sin que haurem de posar en joc certes relacions

secretes que noms la literatura pot indicar evidentment sense expli-

citar-les, i que hauran de permetre evocar un cert espai no decidit, no

concret: limaginari. All del que es vol parlar s quelcom dinsondable

que no es pot dir sin preservant-ho en secret. I no perqu sigui alguna

cosa que es pugui representar per que per les raons que sigui es vulgui

guardar de dir llavors ja no podrem parlar de secret, en tot cas damagato no dit sin que consisteix ms aviat en un secret que es mantindr

de manera absoluta i que s coextensiu a lexperincia de la singularitat

de la lectura. All secret no ser doncs altra cosa que all irreductible a

lmbit de la literatura, all no tematitzable literriament.

Hi ha un pas important en aquest exercici al que hem fet allusi que

no podem menystenir si parlem dintertextualitat i que s el pas dall

que anomenem real, tangible, a all que anomenem textual. Aix, aquestexercici de construcci necessriament generador, s essencialment un

exercici intertextual en el sentit ms fort i decisiu del terme, s a dir que

a la base de tot all que pot romandre i roman obert en un text hi trobem

lintertext com a efecte de lectura i de creaci; aix s com el text esdev

un conjunt de pressupsits que poden donar a pensar, que poden perme-

tre anar ms enll del que el text convoca, ajornant-ne el sentit nic. Arri-bats fins aqu podem dir que a efectes dintertext, la Histria i el Text sn

la mateixa i nica cosa: un conjunt de suposicions als quals cal exposar-

se inevitablement. s en la particularitat de la forma literria que tenim

al davant, la novella Fortunyde Gimferrer, i no al darrere del que sembla


46/169

5

causar-la, que haurem danar a cercar el pensament que ve produt per la

literatura i en cap cas la idea que la produeix. La pregunta del crtic doncs,

ens sembla, no haur danar dirigida cap a lintent delucidaci duna cer-

ta voluntat originria que sigui fundadora de sentit o font de veritat, sa dir que no ens preguntarem per qu Gimferrer emplaa en el seu text

els habitants de Mart, Richard Wagner, Dolores del Ro o Julie Christie

i els considera personatges de la seva novella, des de lintent de trobar en

aquesta pregunta una certa veritat definitiva del que constitueix el text,

sin que caldr pensar des del fet que semplaci els habitants de Mart a

Richard Wagner a Dolores de Ro o a Julie Christie i a partir daqu pen-

sar el que sen produeix. No lorigen en tant que origen del text sin el

treball que opera el text que tenim al davant sobre lorigen.

Aix tamb ens ho ha deixat pensar la intertextualitat. El text ja no

podr ser ms la reserva de sentit fixat sin un espai de sentit inesta-

ble, lentretext dun altre text deia Roland Barthes.1El que shaur de

pretendre en la lectura, una vegada acceptat aix, s intentar explicitar

certs fenmens de correspondncia que en el text sesdevenen amb elTot, i quan diem Tot volem dir Tot, per comprendre la intertextualitat

com un mecanisme de comunicaci literria que pretn assimilar lex-

terioritat del text i considerar-la com una part ms del text. Lintertext

caldr entendrel, doncs, fora de les lleis totalitzadores de la cronologia

imposada pel referent. No tindrem dates, tindrem textos.

Tres epgrafs

La novella sobre amb tres epgrafs. Dels quals noms ens interessa

fer esment del darrer. Una observaci de Henry James, fa referncia a

lart que neix de la gent que mira el mn i la vida no pas directament,

1Barthes, Roland, (1973) Texte (Thorie du) , Encyclopaedia Universalis.2Gimferrer, Pere, (1983) Fortuny dins Figures dart, Obra Catalana Completa /4

1996, p. 253 : It is the art of culture, of reflection, of intellectual luxury, of aesthetic refine-ment, of people who look at the world and at life not directly, but in the reflection and ornamen-ta portrait o it urnis e y art itse in ot er mani estations; urnis e y iterature, y poetry,by history, by erudition. Henry James.


47/169

46

sin des del reflex que sen constitueix des de la literatura, la poesia, la

histria o lerudici. Aquest reflex del qual ens parla Henry James, no

s precisament la necessitat dentendre lobra com un lloc dinteracci

complexa en qu intervenen, redistributs, diferents codis, fragments omodels? s a dir, no s la necessitat dentendre que fer un text no s

res ms que arranjar-lo i imposar certes transicions que nassegurin una

certa significaci? s en aquest acte absolutament involuntari que tot el

llenguatge, anterior i contemporani, fa cap al text. Aix doncs, tot enun-

ciat que es produeixi anir lligat indefectiblement a una idea de llen-

gua considerada com a totalitat i s a travs daquesta idea de llengua

que haurem dentendre lobertura que es dna en el text sobre el mn.

Lintertext, doncs, ja no es produeix tan sols en lestricta relaci entre

diferents textos, com intentar fer veure una lectura utilitria del con-

cepte dintertextualitat com la que fa per exemple Grard Genette en

el seu llibre Palimpsestes sin en lobertura cap al mn que aix acon-

segueixi produir. I si alguna cosa ens sembla entendre de lepgraf de

Henry James i que ens orientar la lectura s precisament aquesta, quela literatura no s tan sols el reflex ms o menys esbiaixat de la reali-

tat sin la realitat mateixa daquest reflex. Daqu la constant posada en

dubte del gnere considerat com a recurs suposadament estabilitzador

que ve definit per la instauraci de certs esquemes convencionals de les

relacions entre lescriptura i el mn. En el cas del Fortuny per exemple,

podem trobar que hi ha una certa alteraci del temps cronolgic, una

certa fragmentarietat de lescriptura que no correspon amb el que ses-pera duna novella i veiem tamb que lautor dna ms importncia a

la descripci que no pas a la narraci.

Al plat, Orson Welles duu un abric rus, engavanyat de pells de ferahircaniana com el gavany eslau de Coco de Madrazo als saraus del Pe-tit-Palais. Larreu s poders i plomalls, fosfric i bosfric en les clarors

del Bsfor. A la nit turquesca i turquesa, laiguat, violent i blanc en lallum ennegrida, arrasa la cortina nua i, rebotant a lala del capell, entelales ulleres de lassass, a Istanbul.3

3Gimferrer, Pere (1983), Fortuny, Figures dart, Obra Catalana Completa /4 Barcelona, Edicions 62, 1995, p. 305-306.


48/169

7

Parlvem abans de la construcci dun imaginari i un imaginari t

sempre alguna cosa de fantasmagric, s a dir que pretn generar una

certa illusi a travs duna representaci desproveda de qualsevol fo-

nament. Si el que volem fer s construir-lo en lescriptura i si, comhem dit, no podem explicitar-lo, lnica cosa que podrem fer ser re-

compondre all que hem llegit, sotmetent-ho a les lleis de la lectura

que s el que li haur dassegurar una certa cohesii un estatut parti-

cular. Limaginari se situa aix, com digu Michel Foucault, entre el lli-

bre i la bombeta, i imaginar no consistir a crear un mn contra el real,

sin la pretensi de recompondre les lectures que el conformen. Certa

equivalncia doncs entre la biblioteca i el mn. Michel Foucault, en el

seu text La bibliothque fantastiqueescriu: Limaginaire ne se constitue pas

contre le rel pour le nier ou le compenser, il stend entre les signes, de livre

livre, dans linterstice des redites et des commentaires; il nat et se forme dans

lentre-deux textes. Cest un phnomne de bibliothque. Limaginari, en-

cara direm, s alguna altra cosa que un fenomen de biblioteca, s en

si mateix un fenomen dintertextualitat. La construcci dun imagina-ri ser la restituci duna cosa que no s ni ha estat mai positivament

a partir de certs fragments de llenguatge, a partir de certs estereotips,

certes frmules annimes dorigen difcilment localitzable i certs detalls

precisos que cauen del costat de la ficcionalitzaci de la Histria. Al-

guna cosa semblant a la biblioteca de Babel de Borges: El universo (que

otros llaman biblioteca) se compone de un nmero indefinido y tal vez infinito

de galeras hexagonales con vastos pozos de ventilacin en el medio cercadospor arandas bajsimas.

4Foucault, Michel (1967), La bibliothque fantastique en Travail de Flaubert, 1983,

p.106 Trad: Limaginari no es constitueix contra el real per negar-lo o compensar-o, sin que s est n entre e s signes, e i re a i re, en interstici e es repeticions iels comentaris; neix i es forma en linterval que queda entre els textos. s un fenomene i ioteca. .

5Borges, Jorge Luis (1957): La biblioteca de Babel, Ficciones Madrid, Alianza edi-torial, Madrid, 1997.


49/169

48

La conferncia

Alguns anys desprs que sorts publicada la novella que ens ocupa,

concretament el 7 de mar de 1989, Pere Gimferrer va fer una confe-rncia a la Fundaci La Caixa de Barcelona intitulada: Limaginari de

Fortuny, del Pars dels Salons i de Roma a la Belle poque. Com podem

sospitar per levidncia del ttol, aquesta conferncia, que ser publicada

temps desprs en el llibre Valncies de lautor, versar tal com ell mateix

ens indica sobre la transmissi del mn caracterstic de Fortuny des del

seu mbit inicial fins a un altre molt posterior. Dalguna altra manera, itot i que pugui semblar el mateix motiu temtic que ja havia tractat

en la novella, el que intentar fer ara lautor des de les pgines duna

conferncia no t gaire o res a veure amb el que havia publicat sis anys

abans ni evidentment li ho reclamem. La voluntat amb la qual un autor

senfronta a lescriptura duna novella, no pot ser la mateixa amb qu

ell mateix es pot disposar a redactar una conferncia o amb la volun-

tat que el pot portar a escriure un dietari encara que sigui per encr-rec. Cada cas s tota una altra cosa. Per comenar, i ens quedarem aqu,

en la conferncia hi ha dhaver certes idees a transmetre o almenys una

voluntat dexplicar quelcom amb ms o menys profunditat a un pblic

ms o menys interessat. Pel que fa a la voluntat de la novella no hi en-

trarem pas, per en tot cas el que podem dir s que aix no cal que es

doni, almenys, no necessriament.

Aix doncs, el que intenta fer Gimferrer en la conferncia sobre lima-

ginari de Fortuny no s en cap moment el mateix que havia fet en la

novella. Ja no intentar construir un imaginari en el sentit que ho havia

fet a la novella, sin que far un exercici derudici per donar certes

raons histriques que ens puguin portar a parlar de la creaci dun ima-

ginari. Ens donar, doncs, els motius originals que ens poden fer creure

que all del que no sens pot parlar, el secret, va succeir efectivament, sa dir fonamenta en certes raons histriques un imaginari: com Fortuny

ingressa en el classicisme pictric, com era el pblic burgs de la seva

6Gimferrer, Pere, Valncies, Valncia, Eliseu Climent/3i4, 1993.


50/169

9

poca, la renncia de Fortuny fill a tot all modern, el seu vincle amb

Orson Welles o Marcel Proust etc. Hi ha doncs, en aquesta conferncia

de Gimferrer, un sotmetiment del discurs a la lgica abassegadora de la

cronologia a travs de la qual sintenta inferir tot all que en queda fora,com pot ser en aquest cas un imaginari. Es dna doncs, inductivament,

la prolongaci duna llei en aquest cas la llei dels fets, de tot all que

va succeir efectivament fora dels lmits dall on ha estat determina-

da. En tot cas, encara que en quedi fora, lexplicaci provindr sempre

del referent real que en permet la inferncia.

Ens trobem doncs davant de dues maneres devocar un mateix imagi-

nari: en primer lloc la novella que intenta parlar dun imaginari a travs

de la seva construcci. Aquest imaginari quedar caracteritzat mitjanant

certes operacions de composici i la intertextualitat ser la pedra de toc

que haur de generar aquest nou mn a partir de certs detalls neces-

sriament ficcionals. En segon lloc la conferncia, caracteritzada a tra-

vs de certes operacions de resoluci, en la qual es reprodueix all que

inductivament podrem dir que va existir. Daquesta altra prctica peracostar-se a limaginari i que soposa a la intertextualitat en podrem dir

extrapolaci, ja que decidides certes condicionsa priorique suposem

en la lectura, tot limaginari que sen destilla ns una conseqncia.

El que fa que la novella fugi de lexuberncia duna posici dominant,

s a dir fugi de la relaci causa-efecte que podem dir que sn les rela-

cions que sestableixen en la conferncia, s precisament la inestabilitat

en la qual la intertextualitat sassenta, privilegiant abans la producci desentit que no pas la resoluci de certes condicions a priori. entre que

la intertextualitat podrem dir que funciona sintticament, lextrapola-

ci haurem de dir que funciona analticament, ja que lnic que fa s

resseguir el que li proposa el referent.

Al Fortunyno ens trobem un discurs amb sentit nic, sin que shi fa

pals com tot enunciat que shi integra porta marques dun dileg quesha establert entre lenunciador aquell qui enuncia i lenunciat o

entre el narrador i el destinatari del text, ents aquest com dipositari de

sentit. La noci de dialogisme bajtini que es troba a lorigen del con-

cepte dintertextualitat ja presenta de

Documents

Literatures 1