La vida consagradai la seva missió

en l’Església i en el món

Exhortació apostòlica post-sinodaldel sant pare Joan Pau IIa l’episcopat i al clergat,

als ordes i a les congregacions religioses,a les societats de vida apostòlica,

als instituts seculars i a tots els fidels

Introducció

1. La vida consagrada, arrelada profundament en els exemples i elsensenyaments de Crist el Senyor, és un do de Déu Pare a la seva Es-glésia per mitjà de l’Esperit. Amb la professió dels consells evangè-lics els trets característics de Jesús —verge, pobre, obedient— tenenuna típica i permanent «visibilitat» enmig del món, i la mirada delsfidels és atreta cap al misteri del Regne de Déu que ja actua en la his-tòria, però espera la seva plena realització en el cel.

Al llarg dels segles mai no han faltat homes i dones que, dòcils a lacrida del Pare i a la moció de l’Esperit, han escollit aquest camí d’es-pecial seguiment de Crist, per dedicar-se a Ell amb cor «no dividit»(cf. 1Co 7,34). També ells, com els Apòstols, ho han deixat tot perestar amb Ell i posar-se, com Ell, al servei de Déu i dels germans.Han contribuït així a manifestar el misteri i la missió de l’Esglésiaamb els múltiples carismes de vida espiritual i apostòlica que els dis-tribuïa l’Esperit Sant, i per això han cooperat també a renovar la so-cietat.

1

Acció de gràcies per la vida consagrada

2. El paper de la vida consagrada en l’Església és tan important quevaig decidir convocar un Sínode per a aprofundir-ne el significat i lesperspectives, amb vista al ja imminent nou mil·lenni. Vaig voler queen l’Assemblea sinodal hi fossin també presents, juntament amb elsPares, nombrosos consagrats i consagrades, perquè no faltés lluraportació a la reflexió comuna.

Tots som conscients de la riquesa que per a la comunitat eclesialconstitueix el do de la vida consagrada en la varietat dels seus caris-mes i de les seves institucions. Tots junts donem gràcies a Déu pelsordes i els instituts religiosos dedicats a la contemplació o a les obresd’apostolat, per les societats de vida apostòlica, pels instituts secularsi per altres grups de consagrats, com també per tots els qui, en el se-cret del cor, es dediquen a Déu amb una especial consagració.

El Sínode ha pogut comprovar la difusió universal de la vida consa-grada, present en les Esglésies d’arreu de la Terra. La vida consagra-da anima i acompanya el desenvolupament de l’evangelització en lesdiverses regions del món, en les quals no solament són acollits ambagraïment els instituts que provenen de l’exterior, sinó que se n’hiconstitueixen d’altres de nous, amb gran varietat de formes i d’ex-pressions.

Així, si en algunes regions de la Terra els instituts de vida consagradasembla que travessen un moment de dificultat, en d’altres prosperenamb vigor sorprenent, manifestant així que l’opció de total donació aDéu en Crist no és incompatible amb la cultura i la història de cadapoble. A més, no floreix solament dins l’Església catòlica; de fet ésparticularment viva en el monaquisme de les Esglésies ortodoxes,com a tret essencial de llur fisonomia, i està naixent o ressorgint enles Esglésies i Comunitats eclesials nascudes de la Reforma, com asigne d’una gràcia comuna dels deixebles de Crist. D’aquesta consta-tació deriva un impuls a l’ecumenisme que alimenta el desig d’unacomunió sempre més plena entre els cristians, «perquè el món cre-gui» (Jn 17,21).

2

La vida consagrada és un do a l’Església

3. La presència universal de la vida consagrada i el caràcter evangè-lic del seu testimoniatge mostren amb tota evidència —si és que calia— que no és una realitat aïllada i marginal, sinó que abraça total’Església. Els bisbes al Sínode ho han confirmat moltes vegades:«de re nostra agitur», «és cosa que ens afecta».[1] En realitat, lavida consagrada és al cor mateix de l’Església com un element deci-siu per a la seva missió, ja que «fa comprendre la naturalesa íntimade la vocació cristiana»[2] i l’aspiració de tota l’Església-Esposa capa la unió amb l’únic Espòs.[3] Al Sínode ha estat afirmat diverses ve-gades que la vida consagrada no sols ha acomplert en temps passatsun paper d’ajut i de recolzament a l’Església, sinó que és un do preci-ós i necessari també per als temps d’ara i per al futur del Poble deDéu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i ala seva missió.[4]

Les dificultats actuals, que molts instituts troben en algunes regionsdel món, no han d’induir a suscitar dubtes sobre el fet que la profes-sió dels consells evangèlics sigui part integrant de la vida de l’Es-glésia, a la qual aporta un valuós impuls cap a una més gran coherèn-cia evangèlica.[5] Podrà haver-hi històricament una ulterior varietatde formes, però no canviarà la substància d’una opció que es mani-festa en el radicalisme del do de si mateix per amor al Senyor Jesús i,en Ell, a cada membre de la família humana. Amb aquesta certesa,que ha animat innombrables persones al llarg dels segles, el poblecristià continua comptant-hi, conscient que podrà obtenir de l’apor-tació d’aquestes ànimes generoses un recolzament valuosíssim en elseu camí cap a la pàtria del cel.

Recollint els fruits del Sínode

4. Tot adherint-me al desig manifestat per l’Assemblea general ordi-nària del Sínode dels bisbes reunida per reflexionar sobre el tema«La vida consagrada i la seva missió en l’Església i en el món», vullpresentar en aquesta Exhortació apostòlica els fruits de l’itinerari si-nodal[6] i mostrar a tots els fidels preveres, diaques, persones consa-grades i laics—, així com també a tots els qui hi posin atenció, les

3

meravelles que el Senyor vol realitzar també avui per mitjà de la vidaconsagrada.

Aquest Sínode, que segueix els dedicats als laics i als preveres, com-pleta l’anàlisi de les peculiaritats que caracteritzen els estats de vidavolguts pel Senyor Jesús per a la seva Església. En efecte, si en elConcili Vaticà II va ser assenyalada la gran realitat de la comunióeclesial, en la qual convergeixen tots els dons per a l’edificació delCos de Crist i per a la missió de l’Església en el món, en aquests dar-rers anys s’ha vist la necessitat d’explicitar millor la identitat dels di-versos estats de vida, llur vocació i llur missió específica en l’Església.

La comunió en l’Església no és, doncs, uniformitat, sinó do de l’Es-perit que passa també a través de la varietat dels carismes i dels es-tats de vida, els quals seran més útils a l’Església i a la seva missiócom més gran sigui el respecte a llur identitat. En efecte, tot do del’Esperit és concedit perquè fructifiqui per al Senyor[7] en el creixe-ment de la fraternitat i de la missió.

L’obra de l’Esperiten les diverses formes de vida consagrada

5. ¿Com podem deixar de recordar amb agraïment a l’Esperit la mul-titud de formes històriques de vida consagrada, suscitades per Ell iencara presents en l’àmbit eclesial? Se’ns mostren com un arbre plede branques,[8] que enfonsa les arrels en l’Evangeli i dóna fruitsabundants a cada època de l’Església. Quina riquesa tan extraordinà-ria! Jo mateix, al final del Sínode, he sentit la necessitat d’assenyalaraquest element constant en la història de l’Església: els nombrososfundadors i fundadores, sants i santes, que han optat per Crist en laradicalitat evangèlica i en el servei fratern, especialment dels pobres iabandonats.[9] Precisament aquest servei evidencia clarament fins aquin punt la vida consagrada manifesta el caràcter unitari del mana-ment de l’amor, en el vincle inseparable entre amor a Déu i amor alproïsme.

El Sínode ha recordat aquesta obra incessant de l’Esperit Sant, que alllarg dels segles difon les riqueses de la pràctica dels consells evan-gèlics a través de múltiples carismes, i que també per aquesta via fa

4

present de manera perenne en l’Església i en el món, en el temps i enl’espai, el misteri de Crist.

Vida monàstica a Orient i a Occident

6. Els pares sinodals de les Esglésies catòliques orientals i els repre-sentants de les altres Esglésies d’Orient han assenyalat en llurs inter-vencions els valors evangèlics de la vida monàstica,[10] sorgida jades dels inicis del cristianisme i esponerosa encara en llurs territoris,especialment en les Esglésies ortodoxes.

Des dels primers segles de l’Església hi ha hagut homes i dones ques’han sentit cridats a imitar la condició de servent del Verb encarnat ihan seguit les seves petjades vivint d’una manera específica i radical,en la professió monàstica, les exigències derivades de la participacióbaptismal en el misteri pasqual de la seva mort i resurrecció. Així,fent-se portadors de la creu (staurophóroi), s’han compromès a serportadors de l’Esperit (pneumatophóroi), homes i dones autèntica-ment espirituals, capaços de fecundar secretament la història amb lalloança i la intercessió contínua, amb els consells ascètics i les obresde caritat.

Amb el propòsit de transfigurar el món i la vida tot esperant la defi-nitiva visió del rostre de Déu, el monaquisme oriental dóna la priori-tat a la conversió, a la renúncia de si mateix i a la compunció del cor,a la recerca de l’esikhia, és a dir, de la pau interior, i a la pregària in-cessant, al dejuni i a les vetlles, al combat espiritual i al silenci, al’alegria pasqual per la presència del Senyor i per l’espera de la sevavinguda definitiva, a l’oferiment de si mateix i dels propis béns, vis-cut tot en la santa comunió del cenobi o en la soledat eremítica.[11]

Occident ha practicat també d’ençà dels primers segles de l’Esglésiala vida monàstica i ha conegut la seva gran varietat d’expressionstant en l’àmbit cenobític com en l’eremític. En la seva forma actual,inspirada principalment en sant Benet, el monaquisme occidental éshereu de tants homes i dones que, deixant la vida segons el món, cer-caren Déu i s’hi dedicaren, «no anteposant res a l’amor de Crist».[12] Els monjos d’avui també s’esforcen a conciliar harmònicamentla vida interior i el treball en el compromís evangèlic per la conver-

5

sió dels costums, l’obediència, l’estabilitat i l’assídua dedicació a lameditació de la Paraula (lectio divina), la celebració de la litúrgia i lapregària. Els monestirs han estat i continuen essent, en el cor de l’Es-glésia i del món, un signe eloqüent de comunió, un lloc acollidor perals qui cerquen Déu i les coses de l’Esperit, escoles de fe i autènticslaboratoris d’estudi, de diàleg i de cultura per a l’edificació de la vidaeclesial i de la mateixa ciutat terrena, en espera d’aquella celestial.

L’Orde de les verges, els ermitans, les vídues

7. És motiu d’alegria i d’esperança veure que avui torna a florirl’antic orde de les verges, testimoniat en les comunitats cristianes desdels temps apostòlics.[13] Consagrades pel bisbe diocesà, assumei-xen un vincle especial amb l’Església, al servei de la qual es dedi-quen, tot i romandre en el món. Soles o associades, constitueixen unaespecial imatge escatològica de l’Esposa celestial i de la vida futura,quan finalment l’Església viurà en plenitud l’amor de Crist espòs.

Els ermitans i les ermitanes, que pertanyen a ordes antics o a institutsnous, o que fins depenen directament del bisbe, amb la separacióinterior i exterior del món testimonien el caràcter provisional deltemps present, amb el dejuni i la penitència evidencien que l’homeno viu només de pa, sinó de la Paraula de Déu (cf. Mt 4,4). Aquestavida «en el desert» és una invitació per als altres i per a la comunitateclesial mateixa a no perdre de vista la suprema vocació, que és lad’estar sempre amb el Senyor.

Avui torna a practicar-se també la consagració de les vídues,[14]coneguda des dels temps apostòlics (cf. 1Tm 5,5.9-10; 1Co 7,8), comtambé la dels vidus. Aquestes persones, per mitjà del vot de castedatperpètua com a signe del Regne de Déu, consagren llur condició pera dedicar-se a la pregària i al servei de l’Església.

Instituts dedicats totalment a la contemplació

8. Els instituts orientats completament a la contemplació, formats perdones o per homes, són per a l’Església un motiu de glòria i una fontde gràcies celestials. Amb llur vida i llur missió, les persones que en

6

formen part imiten Crist pregant a la muntanya, testimonien el se-nyoriu de Déu sobre la història i anticipen la glòria futura.

En la soledat i en el silenci, mitjançant l’audició de la Paraula deDéu, l’exercici del culte diví, l’ascesi personal, la pregària, la morti-ficació i la comunió en l’amor fratern, orienten tota la vida i l’activi-tat a la contemplació de Déu. Ofereixen així a la comunitat eclesialun singular testimoni de l’amor de l’Església envers el seu Senyor icontribueixen, amb una misteriosa fecunditat apostòlica, al creixe-ment del Poble de Déu.[15]

És just, doncs, d’esperar que les distintes formes de vida contempla-tiva experimentin una creixent difusió en les Esglésies joves com aexpressió del ple arrelament de l’Evangeli, sobretot en les regions delmón on són més difoses d’altres religions. Això permetrà testimoniarel vigor de les tradicions ascètica i mística cristianes, i afavorir el di-àleg interreligiós mateix.[16]

La vida religiosa apostòlica

9. A Occident han florit al llarg dels segles d’altres múltiples expres-sions de vida religiosa, en les quals innombrables persones, renunci-ant al món, s’han consagrat a Déu mitjançant la professió públicadels consells evangèlics d’acord amb un carisma específic i en unaforma estable de vida comuna,[17] per a un multiforme servei apos-tòlic al Poble de Déu. Així, les diverses famílies de canonges regu-lars, els ordes mendicants, els clergues regulars i, en general, les con-gregacions religioses masculines i femenines dedicades a l’activitatapostòlica i missionera i a les múltiples obres que la caritat cristianaha suscitat.

És un testimoni esplèndid i variat, en què es reflecteix la multitud dedons atorgats per Déu als fundadors i fundadores que, oberts a l’ac-ció de l’Esperit Sant, han sabut interpretar els signes dels temps i res-pondre de manera clarivident a les exigències que anaven sorgint apoc a poc. Seguint llurs petjades moltes altres persones han miratd’encarnar amb la paraula i amb l’acció de l’Evangeli en llur pròpiaexistència, per a mostrar al seu temps la presència viva de Jesús, elConsagrat per excel·lència i l’Apòstol del Pare. Els religiosos i les

7

religioses han de continuar a cada època prenent exemple de Crist elSenyor, tot alimentant en la pregària una profunda comunió de senti-ments amb Ell (cf. Fl 2,5-11), de tal manera que tota llur vida estiguiamarada d’esperit apostòlic i tota l’acció apostòlica sigui sostingudaper la contemplació.[18]

Els instituts seculars

10. L’Esperit Sant, artífex admirable de la varietat dels carismes, hasuscitat al nostre temps noves formes de vida consagrada, com vo-lent correspondre, d’acord amb un designi providencial, a les novesnecessitats que l’Església troba avui en el compliment de la sevamissió en el món.

Penso en primer lloc en els instituts seculars, els membres dels qualsvolen viure la consagració a Déu en el món mitjançant la professiódels consells evangèlics en el context de les estructures temporals,per tal de poder ser així llevat de saviesa i testimonis de gràcia dinsla vida cultural, econòmica i política. Per mitjà de la síntesi, pròpiad’ells, de secularitat i consagració, es proposen d’introduir en la so-cietat les energies noves del Regne de Crist, mirant de transfigurar elmón des de dins amb la força de les Benaurances. Així, mentre la to-tal pertinença a Déu els fa plenament consagrats al seu servei, lluractivitat en les normals condicions laïcals contribueix, sota l’acció del’Esperit, a l’animació evangèlica de les realitats seculars. Els insti-tuts seculars contribueixen així a assegurar a l’Església, d’acord ambl’índole específica de cadascun, una presència incisiva en la societat.[19]

Una valuosa aportació fan també els instituts seculars clericals, enels quals sacerdots que pertanyen al presbiterat diocesà, tot i que a al-guns els és reconeguda la incardinació en el propi institut, es consa-gren a Crist mitjançant la pràctica dels consells evangèlics d’acordamb un carisma específic. Troben en les riqueses espirituals de l’Ins-titut a què pertanyen un ajut per a viure intensament l’espiritualitatpròpia del sacerdoci i, d’aquesta manera, ser ferment de comunió i degenerositat apostòlica entre els germans.

8

Les societats de vida apostòlica

11. Mereixen una menció especial, a més, les societats de vida apos-tòlica o de vida comuna, masculines i femenines, les quals cerquen,amb un estil propi, una específica finalitat apostòlica o missionera.En moltes d’elles, amb vincles sagrats reconeguts oficialment perl’Església, són assumits de manera explícita els consells evangèlics.No obstant això, fins en aquest cas la peculiaritat de llur consagracióles distingeix dels instituts religiosos i dels instituts seculars. Cal ga-rantir i promoure la peculiaritat d’aquesta forma de vida, que en elcurs dels darrers segles ha produït tants fruits de santedat i d’aposto-lat, especialment en el camp de la caritat i en la difusió missionera del’Evangeli.[20]

Noves expressions de vida consagrada

12. La perenne joventut de l’Església continua manifestant-se tambéavui: en els darrers decennis, després del Concili Ecumènic Vaticà II,han sorgit noves o renovades formes de vida consagrada. En moltscasos es tracta d’Instituts semblants als que ja existeixen, però nas-cuts de nous impulsos espirituals i apostòlics. Llur vitalitat ha de serdiscernida per l’autoritat de l’Església, a la qual correspon fer elsexàmens necessaris tant per provar l’autenticitat de la finalitat que elsha inspirats, com per evitar l’excessiva multiplicació d’institucionsanàlogues entre elles, amb el consegüent risc d’una nociva fragmen-tació en grups massa petits. En d’altres casos es tracta d’experiènciesoriginals, que estan cercant una identitat pròpia en l’Església i espe-ren ser reconegudes oficialment per la Seu Apostòlica, única autoritatala qual competeix el judici últim.[21]

Aquestes noves formes de vida consagrada, que s’afegeixen a lesantigues, manifesten l’atractiu constant que la donació total al Se-nyor, l’ideal de la comunitat apostòlica i els carismes de fundaciócontinuen tenint igualment sobre la generació actual i són, també,signe de la complementarietat dels dons de l’Esperit Sant.

A més, l’Esperit en la novetat no es contradiu. N’és una prova el fetque les noves formes de vida consagrada no han suplantat les prece-dents. En una varietat tan multiforme s’ha pogut conservar la unitat

9

de fons gràcies a la mateixa crida a seguir, en la recerca de la caritatperfecta, Jesús verge, pobre i obedient. Aquesta crida, tal com es tro-ba en totes les formes ja existents, és demanada igualment en aque-lles que es proposen com a noves.

Finalitat d’aquesta Exhortació apostòlica

13. Recollint els fruits dels treballs sinodals, vull dirigir-me ambaquesta Exhortació apostòlica a tota l’Església, per oferir, no sola-ment a les persones consagrades sinó també als pastors i als fidels,els resultats d’un encontre encoratjador, sobre el desenvolupamentdel qual l’Esperit Sant no ha deixat de vetllar amb els seus dons deveritat i d’amor.

En aquests anys de renovació la vida consagrada ha travessat, comtambé altres formes de vida en l’Església, un període delicat i dur. Haestat un temps ric d’esperances, de projectes i de propostes innova-dores encaminades a reforçar la professió dels consells evangèlics.Però ha estat també un període no exempt de tensions i de proves, enel qual diverses experiències, fins essent generoses, no sempre s’hanvist coronades amb resultats positius.

Les dificultats, però, no han de portar al desànim. Més aviat cal com-prometre’s amb nou impuls, perquè l’Església necessita l’aportacióespiritual i apostòlica d’una vida consagrada renovada i enfortida.Amb aquesta Exhortació postsinodal desitjo dirigir-me a les comuni-tats religioses i a les persones consagrades amb el mateix esperit queanimava la carta dirigida pel Concili de Jerusalem als cristiansd’Antioquia, i tinc l’esperança que es repetirà avui també la mateixaexperiència viscuda aleshores: «La seva lectura els va alegrar i enco-ratjar» (Ac 15,31). I no només això: tinc, a més, l’esperança d’aug-mentar el goig de tot el Poble de Déu que, en conèixer millor la vidaconsagrada, podrà donar gràcies més conscientment a l’Omnipotentper aquest gran do.

Amb una actitud de cordial obertura envers els Pares sinodals, heanat recollint les valuoses aportacions sorgides durant les intenses as-semblees de treball, en les quals vaig voler ser constantment present.Durant aquest període he ofert a tot el Poble de Déu algunes cate-

10

quesis sistemàtiques sobre la vida consagrada en l’Església. Hi hepresentat de nou els ensenyaments del Concili Vaticà II, que ha estatpunt de referència lluminós per als desenvolupaments doctrinalsposteriors i per a la mateixa reflexió feta pel Sínode durant les setma-nes dels seus treballs.[22]

Tot confiant que els fills de l’Església, i en particular les personesconsagrades, acolliran amb adhesió cordial aquesta Exhortació, desit-jo que continuï la reflexió per a aprofundir en el gran do de la vidaconsagrada en la seva triple dimensió de la consagració, la comunió ila missió, i que els consagrats i les consagrades, amb plena sintoniaamb l’Església i el seu Magisteri, trobin així ulteriors estímuls per aafrontar espiritualment i apostòlicament els nous reptes.

11

CAPÍTOL I

CONFESSIO TRINITATIS

A LES FONTSCRISTOLÒGICO-TRINITÀRIES

DE LA VIDA CONSAGRADA

La icona de Crist transfigurat

14. El fonament evangèlic de la vida consagrada cal cercar-lo en larelació especial que Jesús, en la seva existència terrena, establí ambalguns dels seus deixebles, invitant-los no sols a acollir el Regne deDéu en la pròpia vida, sinó a posar la pròpia existència al serveid’aquesta causa, deixant-ho tot i imitant de prop la seva forma devida.

Una tal existència «cristiforme», proposada a tants batejats al llarg dela història, sols és possible damunt la base d’una especial vocació ien virtut d’un peculiar do de l’Esperit. En efecte, la consagració bap-tismal hi és portada a una resposta radical en el seguiment de Cristmitjançant l’assumpció dels consells evangèlics, essent el primer il’essencial entre aquests el vincle sagrat de la castedat pel Regne delscels.[23] Aquest especial «seguiment de Crist», a l’origen del qual hiha sempre la iniciativa del Pare, té, doncs, una connotació essencial-ment cristològica i pneumatològica, expressant així d’una maneraparticularment viva el caràcter trinitari de la vida cristiana, de la qualanticipa en certa manera la realització escatològica a què tota l’Es-glésia tendeix.[24]

Són moltes, a l’Evangeli, les paraules i els gestos de Crist que il·lu-minen el sentit d’aquesta especial vocació. Per copsar-ne, tanmateix,en una visió de conjunt els trets essencials, resulta un ajut singular fi-

12

xar la mirada en el rostre radiant de Crist en el misteri de la Transfi-guració. A aquesta «icona» es refereix tota una antiga tradició espiri-tual, quan vincula la vida contemplativa a la pregària de Jesús «a lamuntanya».[25] A més, poden referir-s’hi, en certa manera, les ma-teixes dimensions «actives» de la vida consagrada, perquè la Transfi-guració no és sols revelació de la glòria de Crist, sinó també prepara-ció per a afrontar la creu. Aquesta implica un «pujar a la muntanya» iun «baixar de la muntanya»: els deixebles que han fruït de la intimi-tat del Mestre, envoltats per un moment de la resplendor de la vidatrinitària i de la comunió dels sants, un cop arrabassats en l’horitzóde l’etern, de cop i volta són retornats a la realitat quotidiana, on noveuen sinó «Jesús tot sol» en la humilitat de la natura humana, i sóninvitats a baixar, per viure amb ell la fatiga del designi de Déu i em-prendre amb coratge el camí de la creu.

«I es transfigurà davant d’ells»

15. «Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan,el germà de Jaume, se’ls endugué a part dalt d’una muntanya alta ies transfigurà davant d’ells; la seva cara es tornà resplendent comel sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se’ls van aparèi-xer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús.

Pere digué a Jesús: "Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hifaré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per aElies."

Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu diguédes del núvol:

"Aquest és el meu Fill, estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo."Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a ter-ra, plens de gran temor.

Jesús s acostà, els tocà i els digué: "Aixequeu-vos, i no tingueu por."Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre:"No digueu res a ningú d’aquesta visió fins que el Fill de l’homehagi ressuscitat d’entre els morts"» (Mt 17,1-9).

13

L’episodi de la Transfiguració marca un moment decisiu en el minis-teri de Jesús. És un esdeveniment de revelació que consolida la fe enel cor dels deixebles, els prepara per al drama de la creu i anticipa laglòria de la resurrecció. Aquest misteri és viscut contínuament perl’Església, poble en camí vers el trobament escatològic amb el seuSenyor. Com els tres deixebles escollits, l’Església contempla el ros-tre transfigurat de Crist, per confirmar-se en la fe i no defallir davantel seu rostre desfigurat a la creu. En ambdós casos, ella és l’Esposadavant l’Espòs, que participa del seu misteri i està envoltada per laseva llum.

Aquesta llum arriba a tots els seus fills, tots igualment cridats a se-guir Crist posant en Ell el sentit últim de la pròpia vida, fins a poderdir amb l’Apòstol: «Per a mi viure és Crist» (Fl 1,21). Una experièn-cia singular de la llum que emana del Verb encarnat és certament laque tenen els cridats a la vida consagrada. En efecte, la professió delsconsells evangèlics els presenta com a signe i profecia per a la comu-nitat dels germans i per al món; hi troben, doncs, un particular ressòles paraules extasiades de Pere: «És bo que estiguem aquí dalt» (Mt17,4). Aquestes paraules mostren l’orientació cristocèntrica de tota lavida cristiana. Amb tot, expressen amb una particular eloqüència elcaràcter absolut que constitueix el dinamisme profund de la vocacióa la vida consagrada: que és bell estar amb tu, dedicar-nos a tu, con-centrar d’una manera exclusiva la nostra existència en tu! En efecte,el qui ha rebut la gràcia d’aquesta especial comunió d’amor ambCrist, se sent com seduït pel seu fulgor: Ell és «el més bell dels fillsdels homes» (Sl 45/44,3), l’Incomparable.

«Aquest és el meu Fill, estimat: escolteu-lo»

16. Als tres deixebles extasiats s’adreça la crida del Pare a posar-se al’escolta de Crist, a dipositar-hi tota confiança, a fer-ne el centre dela vida. En la paraula que ve de dalt adquireix una nova profunditatla invitació amb la qual Jesús mateix, al començament de la vida pú-blica, els havia cridat a seguir-lo, traient-los de la vida ordinària iacollint-los en la seva intimitat. Precisament d’aquesta especial grà-cia d’intimitat sorgeix, en la vida consagrada, la possibilitat i l’exi-gència del lliurament total d’un mateix en la professió dels consells

14

evangèlics. Aquests, abans que renúncia, són un específic acollimentdel misteri de Crist, viscut en l’Església.

En efecte, en la unitat de la vida cristiana les diverses vocacions sóncom raigs de l’única llum de Crist, «que resplendeix sobre el rostrede l’Església».[26] Els laics, en virtut del caràcter secular de llur vo-cació, reflecteixen el misteri del Verb Encarnat en tant que Alfa iOmega del món, fonament i mesura del valor de totes les coses crea-des. Els ministres sagrats, per llur banda, són imatges vives de Cristcap i pastor, que guia el seu poble en el temps del «ja però encarano», a l’espera de la seva vinguda en la glòria. A la vida consagradali és confiada la missió d’assenyalar el Fill de Déu fet home com lameta escatològica a la qual tot tendeix, la resplendor davant la qualqualsevol altra llum llangueix, l’única infinita bellesa que pot satisfertotalment el cor humà. Per tant, en la vida consagrada no es tractanomés de seguir Crist amb tot el cor, estimant-lo «més que el pare ola mare, més que el fill o la filla» (cf. Mt 10,37), tal com és demanata tot deixeble, sinó de viure-ho i d’expressar-ho amb l’adhesió «con-formadora» amb Crist de tota l’existència, en una tensió global queanticipa, tant com es pot en el temps i segons els diversos carismes,la perfecció escatològica.

Mitjançant la professió dels consells evangèlics, en efecte, la personaconsagrada no sols fa de Déu el centre de la pròpia vida, sinó que espreocupa de reproduir en si mateixa, tant com pot, «aquella forma devida que escollí el Fill de Déu en venir al món».[27] Abraçant la vir-ginitat, fa seu l’amor virginal de Crist i el confessa al món com a Fillunigènit, u amb el Pare (cf. Jn 10,30; 14,11); imitant-ne la pobresa,el confessa com a Fill que tot ho rep del Pare i tot li ho retorna enl’amor (cf. Jn 17,7.10); adherint-se, amb el sacrifici de la pròpia lli-bertat, al misteri de l’obediència filial, el confessa infinitament amat iamant, com Aquell que es complau únicament en la voluntat del Pare(cf. Jn 4,34), al qual està perfectament unit i del qual depèn en tot.

Amb aquesta identificació «conformadora» amb el misteri de Crist, lavida consagrada realitza amb un títol especial aquella confessio Trini-tatis que caracteritza tota la vida cristiana, bo i reconeixent amb admira-ció la sublim bellesa de Déu Pare, Fill i Esperit Sant i testimoniant ambalegria la seva amorosa condescendència envers cada ésser humà.

15

I. A LLOANÇA DE LA TRINITAT

A Patre ad Patrem: la iniciativa de Déu

17. La contemplació de la glòria del Senyor Jesús en la icona de laTransfiguració revela a les persones consagrades primer de tot elPare, creador i donador de tot bé, el qual atreu cap a Ell (cf. Jn 6,44)una criatura seva amb un especial amor i amb vista a una missió es-pecial. «Aquest és el meu Fill estimat: escolteu-lo» (Mt 17,5). Res-ponent a aquesta invitació acompanyada d’una atracció interior, lapersona cridada es confia a l’amor de Déu que la vol al seu exclusiuservei, i es consagra totalment a Ell i al seu designi de salvació (cf.1Co 7,32-34).

Aquest és el sentit de la vocació a la vida consagrada: una iniciativatotalment del Pare (cf. Jn 15,16), que exigeix d’aquells que l’han ele-git la resposta d’una donació total i exclusiva.[28] L’experiènciad’aquest amor gratuït de Déu és fins a tal punt íntima i fort; que lapersona experimenta que ha de respondre amb la donació incondicio-nal de la vida, consagrant-ho tot, present i futur, a les seves mans. Ai-xò fa que, seguint sant Tomàs, es pot comprendre 1; identitat de lapersona consagrada a partir de la totalitat de la seva ofrena, equipara-ble a un autèntic holocaust.[29]

Per Filium: seguint el Crist

18. El Fill, camí que duu al Pare, (cf. Jn 14,6), crida tots els qui elPare li ha donat (cf. Jn 17,9) a un seguiment que orienta llur existèn-cia. Però a alguns —precisament les persones consagra des— dema-na un compromís total, que comporta abandonar totes les coses (cf.Mt 19,27) per viure en intimitat amb Ell[30] i seguir-lo arreu on vagi(cf. Ap 14,4).

En la mirada de Crist (cf. Mc 10,21), «imatge del Déu invisible»,(Col 1,15), esplendor de la glòria del Pare (cf. He 1,3), es per cep laprofunditat d’un amor etern i infinit que toca les arrels de l’ésser.[31] La persona que es deixa seduir per ell ha d’abandonar-ho tot iseguir-lo (cf. Mc 1,16-20; 2,14; 10,21.28). Com Pau, ho considera tot

16

«una pèrdua davant la sublimitat del coneixement de Jesucrist» i nodubta a considerar-ho tot «com escòria, a fi de guanyar Crist» (Fl3,8). La seva aspiració és identificar-se amb ell assumint-ne la formade vida i els sentiments. Aquest deixar-ho tot i seguir el Senyor (cf.Lc 18,28) és un programa vàlid per a totes les persones cridades i pera tots els temps.

Els consells evangèlics, amb els quals Crist crida alguns a compartirla seva experiència de verge, pobre, obedient, exigeixen i manifesten,per part del qui els acull, el desig explícit d’una total conformacióamb Ell. Vivint «en obediència, sense res de propi i en castedat»,[32]els consagrats confessen que Jesús és el model en el qual cada virtutassoleix la perfecció. En efecte, la seva forma de vida casta, pobra iobedient, apareix com la manera més radical de viure l’Evangeli enaquesta terra, una manera —es pot dir— divina, perquè ha estat abra-çada per Ell, l’Home-Déu, com a expressió de la seva relació de FillUnigènit amb el Pare i amb l’Esperit Sant. És aquest el motiu pelqual en la tradició cristiana sempre s’ha parlat de l’objectiva excel-lència de la vida consagrada.

No es pot negar, a més, que la pràctica dels consells evangèlics ésuna manera particularment íntima i fecunda de participar també en lamissió de Crist, seguint l’exemple de Maria de Natzaret, la primeradeixebla, la qual acceptà posar-se al servei del pla diví en la donaciótotal de si mateixa. Tota missió comença amb la mateixa actitud ma-nifestada per Maria en l’anunciació: «Heus ací l’esclava del Senyor,que es faci en mi segons la teva paraula» (Lc 1,38).

In Spiritu: consagrats per l’Esperit Sant

19. «Un núvol lluminós els cobrí» (Mt 17,5). Una significativa inter-pretació espiritual de la Transfiguració veu en aquest núvol la imatgede l’Esperit Sant.[33]

Com tota l’existència cristiana, la crida a la vida consagrada és tambéen íntima relació amb l’obra de l’Esperit Sant. És Ell el qui, al llargdels mil·lennis, apropa sempre noves persones a percebre l’atractiud’una opció tan compromesa. Sota la seva acció aquestes personesreviuen, en certa manera, l’experiència del profeta Jeremies: «M’has

17

seduït, Senyor, i jo m’he deixat seduir» (20,7). És l’Esperit el quisuscita el desig d’una resposta plena; és Ell el qui guia el creixementd’aquest desig, tot portant a maduresa la resposta positiva i sostenint-ne després la seva fidel realització; és Ell el qui forma i plasma l’es-perit dels cridats tot configurant-los a Crist cast, pobre, obedient imovent-los a acollir com a pròpia la seva missió. Deixant-se guiarper l’Esperit en un incessant camí de purificació, esdevenen, dia reredia, persones cristiformes, prolongació en la història d’una especialpresència del Senyor ressuscitat.

Amb intuïció profunda, els Pares de l’Església han qualificat aquestacamí espiritual com una filocàlia, és a dir, amor per la bellesa divina,que és irradiació de la divina bondat. La persona que pel poder del’Esperit Sant és conduïda progressivament a la configuració ambCrist reflecteix en ella mateixa un raig de la llum inaccessible i en elseu pelegrinatge terrestre camina vers la Font inexhaurible de lallum. D’aquesta manera la vida consagrada és una expressió particu-larment profunda de l’Església Esposa, la qual, guiada per l’Esperit areproduir en ella els trets de l’Espòs, es presenta davant d’Ell res-plendent, sense màcula ni arruga ni cosa semblant, sinó santa i im-maculada (cf. Ef 5,27).

El mateix Esperit després, lluny de separar de la història humana lespersones que el Pare ha cridat, les posa al servei dels germans segonsles modalitats pròpies de llur estat de vida, i les orienta a desenvolu-par tasques particulars, d’acord amb les necessitats de l’Església i delmón, per mitjà dels carismes particulars de cada institut. D’aquí sor-geixen les múltiples formes de vida consagrada, mitjançant les qualsl’Església «apareix també embellida amb la varietat dels dons delsseus fills, com una núvia adornada per al seu espòs (cf. Ap21,2)»[34] i és proveïda de tots els mitjans per a desplegar la sevamissió en el món.

Els consells evangèlics, do de la Trinitat

20. Els consells evangèlics són, doncs, abans de tot, un do de la San-tíssima Trinitat. La vida consagrada és anunci d’allò que el Pare, permitjà del Fill, en l’Esperit, realitza amb el seu amor, la seva bondat,la seva bellesa. En efecte, «l’estat religiós [...] manifesta la superiori-

18

tat del Regne sobre totes les coses creades i les seves exigències radi-cals. Mostra també a tots els homes la grandesa extraordinària delpoder de Crist Rei i la infinita potència de l’Esperit Sant admirable-ment operant en la seva Església».[35]

La primera tasca de la vida consagrada és de fer visible les merave-lles que Déu ha fet i està fent en la fràgil humanitat de les personescridades. Més que amb paraules, testimonien aquestes meravellesamb el llenguatge eloqüent d’una existència transfigurada, capaç desorprendre el món. A l’admiració dels homes, hi responen ambl’anunci dels prodigis de gràcia que el Senyor realitza amb els qui es-tima. En la mesura que la persona consagrada es deixa conduir perl’Esperit fins al cimal de la perfecció, pot exclamar: «Veig la bellesade la teva gràcia, en contemplo el fulgor i en reflecteixo la llum;m’arrabassa la seva esplendor indescriptible; sóc empès fora de mimentre penso en mi mateix; veig com era i què sóc ara. Oh prodigi!Estic atent, ple de respecte envers mi mateix, de reverència i de te-mor, com si estigués davant teu; no sé què fer perquè la timidesa emdomina; no sé on asseure’m, on apropar-me, on fer reposar aquestsmembres que són teus; en quines obres ocupar aquestes sorprenentsmeravelles divines».[36] Així la vida consagrada esdevé una de lesmarques concretes que la Trinitat deixa en la història, per tal que elshomes puguin descobrir l’atractiu i la nostàlgia de la bellesa divina.

El reflex de la vida trinitària en els consells

21. La referència dels consells evangèlics a la Trinitat santa i santifi-cant revela llur sentit més profund. En efecte, són expressió del’amor del Fill del Pare en la unitat de l’Esperit Sant. En practicar-los, la persona consagrada viu amb particular intensitat el caràctertrinitari i cristològic que caracteritza tota la vida cristiana.

La castedat dels cèlibes i de les verges, en tant que manifestació dela donació a Déu amb cor indivís (cf. 1Co 7,32-34), és el reflex del’amor infinit que uneix les tres Persones divines en la profunditatmisteriosa de la vida trinitària; amor testimoniat pel Verb encarnatfins a la donació de la seva vida; amor «vessat als nostres cors perl’Esperit Sant» (Rm 5,5), que anima a una resposta d’amor total en-vers Déu i envers els germans.

19

La pobresa manifesta que Déu és l’única riquesa veritable de l’home.Viscuda segons l’exemple de Crist que «de ric es féu pobre» (2Co8,9), és expressió de la donació total de si mateixes que les tres Per-sones divines es fan recíprocament. És un do que brolla en la creaciói es manifesta plenament en l’Encarnació del Verb i en la seva mortredemptora.

L’obediència, practicada a imitació de Crist, l’aliment del qual erafer la voluntat del Pare (cf. Jn 4,34), manifesta la bellesa alliberadorad’una dependència filial i no servil, rica de sentit de responsabilitat ianimada per la confiança recíproca, que és reflex en la història del’amorosa correspondència pròpia de les tres Persones divines.

Per tant, la vida consagrada és cridada a aprofundir contínuament eldo dels consells evangèlics amb un amor cada vegada més sincer iintens en dimensió trinitària: amor a Crist, que crida a la seva inti-mitat; a l’Esperit Sant, que disposa l’ànim a acollir les seves inspira-cions; al Pare, origen primer i fi suprem de la vida consagrada.[37]D’aquesta manera esdevé manifestació i signe de la Trinitat, el mis-teri de la qual és presentat a l’Església com a model i font de cadaforma de vida cristiana.

La mateixa vida fraterna, en virtut de la qual les persones consagra-des s’esforcen per viure en Crist amb «un sol cor i una sola ànima»(Ac 4,32), es proposa com una eloqüent manifestació trinitària. Lavida fraterna manifesta el Pare, que vol fer de tots els homes unasola família; manifesta el Fill encarnat, que reuneix els redimits en launitat, tot mostrant el camí amb el seu exemple, la seva pregària, lesseves paraules i, sobretot, amb la seva mort, font de reconciliació perals homes dividits i dispersats; manifesta l’Esperit Sant com a princi-pi d’unitat de l’Església, on no cessa de suscitar famílies espirituals icomunitats fraternes.

Consagrats com Crist per al Regne de Déu

22. La vida consagrada «imita més de prop i fa present contínuamenten l’Església»,[38] per l’impuls de l’Esperit Sant, la forma de vidaque Jesús, suprem consagrat i missioner del Pare per al seu Regne,abraçà i proposà als deixebles que el seguien (cf. Mt 4,18-22; Mc 1,

20

16-20; Lc 5,10-11; Jn 15,16). A la llum de la consagració de Jesús, éspossible descobrir en la iniciativa del Pare, font de tota santedat, elprincipi originari de la vida consagrada. En efecte, Jesús mateix ésaquell que Déu «ungí amb l’Esperit Sant i amb poder» (Ac 10,38),«aquell que el Pare ha santificat i enviat al món» (Jn 10,36). Acollintla consagració del Pare, el Fill recíprocament es consagra a Ell per lahumanitat (cf. Jn 17,19): la seva vida de virginitat, d’obediència i depobresa manifesta la seva filial i total adhesió al designi del Pare (cf.Jn 10,30; 14,11). La seva perfecta oblació confereix un significat deconsagració a tots els esdeveniments de la seva existència terrena.

Ell és l’obedient per excel·lència, baixat del cel no per fer la seva vo-luntat, sinó la d’Aquell que l’ha enviat (cf. Jn 6,38; He 10,5.7). Ellposa el seu ésser i el seu actuar en mans del Pare (cf. Lc 249). Enobediència filial adopta la forma de servent: «S’anorreà prenent lacondició de servent [...], obeint fins a la mort i una mort de creu» (Fl2,7-8). En aquesta actitud de docilitat al Pare, Crist, tot i aprovant idefensant la dignitat i la santedat de la vida matrimonial, assumeix laforma de vida virginal i revela així el valor sublim i la misteriosa fe-cunditat espiritual de la virginitat. La seva adhesió plena al designidel Pare es manifesta també en el deseiximent dels béns terrestres:«Essent ric, es féu pobre per vosaltres a fi que us enriquíssiu amb laseva pobresa» (2Co 8,9). La profunditat de la seva pobresa es revelaen la perfecta oblació de tot el que era seu al Pare.

Realment la vida consagrada és memorial viu de la manera d’existiri d’actuar de Jesús com a Verb encarnat davant el Pare i davant elsgermans. És tradició viva de la vida i del missatge del Salvador.

II. ENTRE LA PASQUAI LA CULMINACIÓ

Del Tabor al Calvari

23. L’esdeveniment enlluernador de la Transfiguració prepara aquellaltre dramàtic, però no menys lluminós, del Calvari. Pere, Jaume i

21

Joan contemplen el Senyor Jesús junt amb Moisès i Elies, amb elsquals —segons l’evangelista Lluc— parla «del seu traspàs que haviade complir a Jerusalem» (9,31). Els ulls dels apòstols estan fits en Je-sús que pensa en la creu (cf. Lc 9,43-45). Allí el seu amor virginalpel Pare i per tots els homes assolirà la seva màxima expressió; laseva pobresa arribarà al despullament total; la seva obediència fins ala donació de la vida.

Els deixebles i les deixebles són invitats a contemplar Jesús exalçat ala creu, de la qual «el Verb sortit del silenci»,[39] en el seu silenci ila seva solitud, afirma profèticament l’absoluta transcendència deDéu sobre tots els béns creats, venç en la seva carn el nostre pecat iatreu vers ells cada home i cada dona, tot donant a cadascú la vidanova de la resurrecció (cf. Jn 12,32;19,34.37). En la contemplació deCrist crucificat s’inspiren totes les vocacions; hi tenen origen, amb eldo fonamental de l’Esperit, tots els dons i en particular el do de lavida consagrada.

Després de Maria, Mare de Jesús, Joan, el deixeble que Jesús estima-va, el testimoni que junt amb Maria estigué als peus de la creu (cf. Jn19,26-27), rebé aquest do. La seva decisió de consagració total ésfruit de l’amor diví que l’envolta, el sosté i li omple el cor. Joan, alcostat de Maria, és entre els primers de la llarga sèrie d’homes i do-nes que, des dels inicis de l’Església fins al final, tocats per l’amor deDéu, se senten cridats a seguir l’Anyell immolat i viu, arreu on vagi(cf. Ap 14,1-5).[40]

Dimensió pasqual de la vida consagrada

24. La persona consagrada, en les diverses formes de vida suscitadesper l’Esperit al llarg de la història, experimenta la veritat de Déu-Amor d’una manera tant més immediata i profunda com més es col-loca sota la creu de Crist. Aquell que en la seva mort apareix davantels ulls humans desfigurat i sense bellesa fins al punt de moure elspresents a cobrir-se el rostre (cf. Is 53,2-3), precisament en la creumanifesta en plenitud la bellesa i el poder de l’amor de Déu. SantAgustí ho canta així: «Bell és Déu, Verb en Déu [...]. És bell en el celi és bell en la terra; bell en el si, bell als braços dels seus pares, bellen els miracles, bell en els assots; bell invitat a la vida, bell no preo-

22

cupant-se de la mort, bell donant la vida, bell prenent-la; bell en lacreu, bell en el sepulcre i bell en el cel. Escolteu el càntic amb intel-ligència, i que la feblesa de la seva carn no aparti dels vostres ullsl’esplendor de la seva bellesa».[41]

La vida consagrada reflecteix aquesta resplendor de l’amor, perquè,amb la seva fidelitat al misteri de la creu, confessa creure i viure del’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. D’aquesta manera contri-bueix a mantenir viva en l’Església la consciència que la creu és lasobreabundància de l’amor de Déu que es vessa en aquest món, elgran signe de la presència salvífica de Crist. I això especialment enles dificultats i les proves. És el que testimonien contínuament i ambun valor digne de profunda admiració un gran nombre de personesconsagrades, que sovint viuen en situacions difícils, àdhuc de perse-cució i de martiri. Llur fidelitat a l’únic Amor es manifesta i s’enfor-teix en la humilitat d’una vida oculta, en l’acceptació dels sofrimentsper completar allò que en la pròpia carn «falta a les sofrences deCrist» (Col 1,24), en el sacrifici silenciós, en l’abandonament a lasanta voluntat de Déu, en la serena fidelitat àdhuc davant el declivide les forces i del propi prestigi. De la fidelitat a Déu neix també ladonació al proïsme, que les persones consagrades viuen no sense sa-crifici en la constant intercessió per les necessitats dels germans, enel servei generós als pobres i als malalts, en la compartició de les di-ficultats dels altres i en la participació sol·lícita en les preocupacionsi les proves de l’Església.

Testimonis de Crist en el món

25. Del misteri pasqual sorgeix a més la missió, dimensió que deter-mina tota la vida eclesial. Té una realització específica pròpia en lavida consagrada. En efecte, fins i tot més enllà dels carismes propisdels instituts dedicats a la missió ad gentes o compromesos en unaactivitat de tipus pròpiament apostòlic, es pot dir que la missió estroba inscrita al cor mateix de cada forma de vida consagrada. En lamesura que el consagrat viu una vida únicament lliurada al Pare (cf.Lc 2,49; Jn 4,34), sostinguda per Crist (cf. Jn 15,16; Ga 1,15-16),animada per l’Esperit (cf. Lc 24,49; Ac 1,8; 2,4), coopera eficaçment

23

a la missió del Senyor Jesús (cf. Jn 20,21), contribuint d’una formaparticularment profunda a la renovació del món.

La primera tasca missionera les persones consagrades la tenen enverselles mateixes, i la duen a terme obrint el propi cor a l’acció de l’Es-perit de Crist. Llur testimoni ajuda tota l’Església a recordar que enprimer lloc hi ha el servei gratuït a Déu, fet possible per la gràcia deCrist, comunicada al creient mitjançant el do de l’Esperit. D’aquestamanera s’anuncia al món la pau que davalla del Pare, la generositatque el Fill testimonia i l’alegria que és fruit de l’Esperit Sant.

Les persones consagrades seran missioneres sobretot aprofundintcontínuament en la consciència que han estat cridades i escollides perDéu, al qual han d’orientar, doncs, tota la vida i oferir tot el que són itenen, bo i alliberant-se dels impediments que podrien frenar la totalresposta d’amor. D’aquesta manera podran esdevenir un signe veri-table de Crist en el món. Llur estil de vida ha de transparentar tambél’ideal que professen, tot proposant-se com a signe viu de Déu i coma eloqüent, bé que sovint silenciosa, predicació de l’Evangeli.

Sempre, però especialment en la cultura contemporània, sovint tansecularitzada i tanmateix sensible al llenguatge dels signes, l’Esglé-sia ha de preocupar-se de fer visible de la seva presència en la vidaquotidiana. Sobre això té dret a esperar una aportació significativa deles persones consagrades, cridades a donar en cada situació un con-cret testimoniatge de llur pertinença a Crist.

Ja que l’hàbit és signe de consagració, de pobresa i de pertinença auna determinada família religiosa, junt amb els Pares del Sínode re-comano vivament als religiosos i a les religioses de portar el propihàbit, adaptat convenientment a les circumstàncies dels temps i delsllocs.[42] Allí on vàlides exigències apostòliques ho requereixin,d’acord amb la tradició i les normes del propi institut, podran emprartambé un vestit senzill i decorós, amb un símbol idoni, de maneraque sigui recognoscible llur consagració.

Els instituts que des de l’origen o per disposició de llurs constituci-ons no preveuen un hàbit propi, que tinguin cura que el vestit de llursmembres respongui, per dignitat i simplicitat, a la natura de llur vo-cació.[43]

24

Dimensió escatològica de la vida consagrada

26. Donat que avui les preocupacions apostòliques són cada vegadamés urgents i la dedicació a les coses d’aquest món corre el risc deser cada vegada més absorbent, és particularment oportú cridarl’atenció sobre la natura escatològica de la vida consagrada.

«On hi ha el teu tresor, hi haurà també el teu cor» (Mt 6,21: el tresorúnic del Regne suscita el desig, l’espera, el compromís i el testimoni-atge. En l’Església primitiva l’espera de la vinguda del Senyor es vi-via d’una manera particularment intensa. Malgrat el pas dels seglesl’Església no ha deixat de cultivar aquesta actitud d’esperança: hacontinuat invitant els fidels a adreçar la mirada vers la salvació quees manifestarà, «perquè l’aparença d’aquest món passa» (1Co 7,31;cf. 1Pe 1,3-6).[44]

En aquest horitzó és on millor es comprèn el paper escatològic propide la vida consagrada. En efecte, és constant la doctrina que la pre-senta com una anticipació del Regne futur. El Concili Vaticà II tornara proposar aquest ensenyament quan afirma que la consagració«anuncia ja la resurrecció futura i la glòria del Regne del cel».[45]Això ho fa sobretot per l’opció per la virginitat, entesa sempre per latradició com una anticipació del món definitiu, que ja des d’ara actuai transforma l’home en la seva totalitat.

Les persones que han dedicat la vida a Crist viuen necessàriamentamb el desig de trobar-lo per estar finalment i per sempre amb Ell.D’aquí l’ardent espera, el desig de «submergir-se en el Foc d’amorque crema en elles i que no és altre que l’Esperit Sant»,[46] espera idesig sostinguts pels dons que el Senyor concedeix lliurement als quiaspiren a les coses de dalt (cf. Col 3,1).

Fits els ulls en el Senyor, la persona consagrada recorda que «no te-nim aquí una ciutat permanent» (He 13,14), perquè «som ciutadansdel cel» (Fl 3,20). L’única cosa necessària és buscar el Regne de Déui la seva justícia (cf. Mt 6,33), invocant incessantment la vinguda delSenyor.

25

Una espera activa: compromís i vigilància

27. «Vine, Senyor Jesús!» (Ap 22,20). Aquesta espera és la cosa mésoposada a la inèrcia: bé que adreçada al Regne futur, es tradueix entreball i missió, per tal que el Regne es faci present ja ara mitjançantla instauració de l’esperit de les Benaurances, capaç de suscitar tam-bé en la societat humana actituds eficaces de justícia, de pau, de soli-daritat i de perdó.

Això ho ha demostrat amplament la història de la vida consagrada,que sempre ha produït fruits abundants també per al món. Amb llurscarismes les persones consagrades esdevenen un signe de l’Esperitper a un futur nou, il·luminat per la fe i per l’esperança cristiana. Latensió escatològica es converteix en missió, per tal que el Regnes’afirmi de manera creixent ara i aquí. A la súplica: «Vine, Senyor Je-sús!», s’uneix una altra invocació: «Vingui el teu Regne!» (Mt 6,10).

El qui espera vigilant l’acompliment de les promeses de Crist éscapaç d’infondre també esperança entre els seus germans i germanes,sovint desconfiats i pessimistes respecte al futur. La seva esperançaestà fundada sobre la promesa de Déu continguda en la Paraula reve-lada: la història dels homes camina vers «un cel nou i una terranova» (Ap 21,1), en els quals el Senyor «eixugarà totes les llàgrimesdels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment,perquè les coses d’abans han passat» (Ap 21,4).

La vida consagrada està al servei d’aquesta definitiva irradiació de laglòria divina, quan tota carn veurà la salvació de Déu (cf. Lc 3,6; Is40,5). L’Orient cristià destaca aquesta dimensió quan considera elsmonjos com àngels de Déu sobre la terra, que anuncien la renovaciódel món en Crist. A Occident el monaquisme és celebració de memò-ria i de vetlla: memòria de les meravelles obrades per Déu, vetlla delcompliment últim de l’esperança. El missatge del monaquisme i de lavida contemplativa repeteix incessantment que la primacia de Déu ésplenitud de sentit i d’alegria per a l’existència humana, perquè l’ho-me ha estat fet per a Déu i el seu cor estarà inquiet fins que descansien Ell.[47]

26

La Verge Maria, model de consagració i de seguiment

28. Maria és aquella que, des de la seva concepció immaculada, re-flecteix més perfectament la bellesa divina. «Tota bella» és el títolamb què l’Església la invoca. «La relació que tot fidel, com a conse-qüència de la seva unió amb Crist, manté amb Maria Santíssima que-da encara més accentuada en la vida de les persones consagrades[...]. En tots (els instituts de vida consagrada) hi ha la convicció quela presència de Maria té una importància fonamental tant per a lavida espiritual de cada ànima consagrada, com per a la consistència,la unitat i el progrés de tota la comunitat».[48]

En efecte, Maria és exemple sublim de perfecte consagració, per lapertinença plena i la total dedicació a Déu. Elegida pel Senyor, quevolgué realitzar en ella el misteri de l’Encarnació, recorda als consa-grats la primacia de la iniciativa de Déu. Al mateix temps, haventdonat el seu consentiment a la Paraula divina, que es féu carn en ella,Maria apareix com el model d’acolliment de la gràcia per part de lacriatura humana.

Propera a Crist, junt amb Josep, en la vida oculta de Natzaret, presental costat del Fill en els moments crucials de la seva vida pública, laVerge és mestra de seguiment incondicional i de servei assidu. Enella, «temple de l’Esperit Sant»,[49] brilla d’aquesta manera total’esplendor de la nova criatura. La vida consagrada la contempla coma model sublim de consagració al Pare, d’unió amb el Fill i de docili-tat a l’Esperit, tot sabent que identificar-se amb «el tipus de vida enpobresa i virginitat»[50] de Crist significa assumir també el tipus devida de Maria.

La persona consagrada troba, a més, en la Verge una Mare a títolmolt especial. En efecte, si la nova maternitat donada a Maria al Cal-vari és un do a tots els cristians, adquireix un valor específic per alqui ha consagrat plenament la pròpia vida a Crist. «Aquí tens la tevamare» (Jn 19,27): les paraules de Jesús al «deixeble que estimava»(Jn 19,26), assumeixen una profunditat particular en la vida de lapersona consagrada. En efecte, és cridada amb Joan a acollir a casaseva Maria Santíssima (cf. Jn 19,27), estimant-la i imitant-la amb laradicalitat pròpia de la seva vocació i experimentant, recíprocament,

27

una especial tendresa materna. La Verge li comunica aquell amor quepermet oferir cada dia la vida per Crist, cooperant amb Ell en la sal-vació del món. Per això, la relació filial amb Maria és el camí privi-legiat per a la fidelitat a la vocació rebuda i un ajut eficacíssim per aavançar en ella i viure-la en plenitud.[51]

III. EN L’ESGLÉSIA I PER A L’ESGLÉSIA

És bo que estiguem aquí:la vida consagrada en el misteri de l’Església

29. En l’escena de la Transfiguració, Pere parla en nom dels altresapòstols: «És bo que estiguem aquí» (Mt 17,4). L’experiència de laglòria de Crist, encara que li extasia la ment i el cor, no l’aïlla, sinóque, al contrari, l’uneix més profundament al «nosaltres» dels deixe-bles.

Aquesta dimensió del «nosaltres» ens duu a considerar el lloc que lavida consagrada ocupa en el misteri de l’Església. La reflexió teolò-gica sobre la naturalesa de la vida consagrada ha aprofundit enaquests anys les noves perspectives sorgides de la doctrina del Con-cili Vaticà II. A la seva llum s’ha pres consciència que la professiódels consells evangèlics pertany indiscutiblement a la vida i a lasantedat de l’Església.[52] Això significa que la vida consagrada,present des del començament, no podrà mancar mai a l’Església comun dels seus elements irrenunciables i característics, com una expres-sió de la seva mateixa naturalesa.

Això resulta evident ja que la professió dels consells evangèlics estàíntimament relacionada amb el misteri de Crist, perquè té la comesade fer d’alguna manera present la forma de vida que Ell escollí, totassenyalant-la com un valor absolut i escatològic. Jesús mateix, cri-dant algunes persones a deixar-ho tot per seguir-lo, inaugurà aquestgènere de vida que, sota l’acció de l’Esperit, s’ha desenvolupat pro-gressivament al llarg dels segles en les diverses formes de la vidaconsagrada. El concepte d’una Església formada únicament per mi-

28

nistres sagrats i laics no correspon, per tant, a les intencions del seudiví Fundador tal i com resulta dels Evangelis i dels altres escrits ne-otestamentaris.

La nova i especial consagració

30. En la tradició de l’Església la professió religiosa és consideradacom un singular i fecund aprofundiment de la consagració baptismalen tant que, per mitjà seu, l’íntima unió amb Crist, ja inaugurada enel baptisme, es desenvolupa en el do d’una configuració més plena-ment expressada i realitzada, mitjançant la professió dels consellsevangèlics.[53]

Aquesta posterior consagració té, tanmateix, una peculiaritat pròpiarespecte a la primera, de la qual no és una conseqüència necessària.[54] En realitat, tot renascut en Crist és cridat a viure, amb la forçaprovinent del do de l’Esperit, la castedat corresponent al seu propiestat de vida, l’obediència a Déu i a l’Església, i un deseiximent rao-nable dels béns materials, perquè tothom és cridat a la santedat, queconsisteix en la perfecció de la caritat.[55] Però el baptisme no im-plica per ell mateix la crida al celibat o a la virginitat, la renúncia a lapossessió de béns i l’obediència a un superior, en la forma pròpiadels consells evangèlics. Per tant, la professió suposa un do particu-lar de Déu no concedit a tothom, tal com Jesús mateix assenyala enel cas del celibat voluntari (cf. Mt 19, 1 0- 12).

A aquesta crida correspon, d’altra banda, un do específic de l’EsperitSant, de manera que la persona consagrada pugui respondre a la sevavocació i a la seva missió. Per això, com queda reflectit en les litúrgi-es d’Orient i d’Occident, en el ritu de la professió monàstica o religi-osa i en la consagració de les verges, l’Església invoca sobre les per-sones elegides el do de l’Esperit Sant i associa llur oblació al sacrifi-ci de Crist.[56]

La professió dels consells evangèlics és també un desplegament dela gràcia del sagrament de la confirmació, però va més enllà de lesexigències normals de la consagració crismal en virtut d’un do parti-cular de l’Esperit, que obre a noves possibilitats i fruits de santedat id’apostolat, com ho demostra la història de la vida consagrada.

29

Quant als sacerdots que professen els consells evangèlics, l’experièn-cia mateixa mostra que el sagrament de l’Orde troba una fecunditatpeculiar en aquesta consagració, ja que presenta i afavoreix l’exi-gència d’una pertinença més estreta al Senyor. El sacerdot que pro-fessa els consells evangèlics troba un ajut particular per a viure en simateix la plenitud del misteri de Crist, gràcies també a l’espiritualitatpeculiar del seu institut i a la dimensió apostòlica del corresponentcarisma. En efecte, en el prevere la vocació al sacerdoci i a la vidaconsagrada convergeixen en una profunda i dinàmica unitat.

D’un valor incommensurable és també l’aportació donada a la vidade l’Església pels religiosos sacerdots dedicats íntegrament a la con-templació. Especialment en la celebració eucarística realitzen una ac-ció de l’Església i per a l’Església, a la qual uneixen l’ofrena de simateixos, en comunió amb Crist que s’ofereix al Pare per a la salva-ció de tot el món.[57]

Les relacions entre els diversos estats de vida del cristià

31. Les diverses formes de vida en les quals, segons el designi delSenyor Jesús, s’articula la vida eclesial presenten relacions recípro-ques sobre les quals interessa aturar-nos.

Tots els fidels, en virtut de la regeneració de Crist, participen d’unadignitat comuna; tots són cridats a la santedat; tots cooperen a l’edifi-cació de l’únic Cos de Crist, cadascú segons la pròpia vocació i el dorebut de l’Esperit (cf. Rm 12,38).[58] La igual dignitat de tots elsmembres de l’Església és obra de l’Esperit; està fundada en el baptis-me i la confirmació i és corroborada per l’eucaristia. Amb tot, tambéés obra de l’Esperit la varietat de formes. Ell constitueix l’Esglésiacom una comunió orgànica en la diversitat de vocacions, carismes iministeris.[59]

Les vocacions a la vida laïcal, al ministeri ordenat i a la vida consa-grada es poden considerar paradigmàtiques, donat que totes les voca-cions particulars, sota un aspecte o un altre, s’hi refereixen o s’hi re-condueixen, considerades separadament o en conjunt, segons la ri-quesa del do de Déu. A més, estan al servei les unes de les altres peral creixement del Cos de Crist en la història i per a llur missió en el

30

món. Tots en l’Església són consagrats en el baptisme i en la confir-mació, però el ministeri ordenat i la vida consagrada suposen una vo-cació distinta i una forma específica de consagració, per raó d’unamissió peculiar.

La consagració baptismal i crismal, comuna a tots els membres delPoble de Déu, és un fonament adequat de la missió dels laics, delsquals és propi «buscar el Regne de Déu ocupant-se de les realitatstemporals i ordenant-les segons Déu».[60] Els ministres ordenats, amés d’aquesta consagració fonamental, reben la consagració en l’or-denació per continuar en el temps el ministeri apostòlic. Les perso-nes consagrades, que abracen els consells evangèlics, reben unanova i especial consagració que, sense ser sacramental, les compro-met a abraçar —en el celibat, la pobresa i l’obediència— la forma devida practicada personalment per Jesús i proposada per Ell als deixe-bles. Encara que aquestes diverses categories són manifestacions del’únic misteri de Crist, els laics tenen com a aspecte peculiar, bé queno exclusiu, el caràcter secular, els pastors el caràcter ministerial i elsconsagrats l’especial conformació amb Crist verge, pobre i obedient.

El valor especial de la vida consagrada

32. En aquest harmoniós conjunt de dons, es confia a cadascun delsfonamentals estats de vida la missió de manifestar, en el seu propi or-dre, l’una o l’altra de les dimensions de l’únic misteri de Crist. Si lavida laïcal té la missió particular d’anunciar l’Evangeli enmig de lesrealitats temporals, en l’àmbit de la comunió eclesial desenvolupenun ministeri insubstituïble els qui han rebut l’orde sagrat, especial-ment els bisbes. Ells tenen la tasca de guiar el Poble de Déu ambl’ensenyament de la Paraula, l’administració dels sagraments il’exercici de la potestat sagrada al servei de la comunió eclesial, queés comunió orgànica, ordenada jeràrquicament.[61]

Com a expressió de la santedat de l’Església, cal reconèixer una ex-cel·lència objectiva a la vida consagrada, que reflecteix el mateixmode de viure de Crist. Precisament per això, és una manifestacióparticularment rica dels béns evangèlics i una realització més com-pleta del fi de l’Església que és la santificació de la humanitat. Lavida consagrada anuncia i, en un cert sentit, anticipa el temps futur,

31

quan, assolida la plenitud del Regne del cel present ja en germen i enel misteri,[62] els fills de la resurrecció no prendran muller o marit,sinó que seran com àngels de Déu (cf. Mt 22,30).

En efecte, l’excel·lència de la castedat perfecta pel Regne,[63] consi-derada amb raó la «porta» de tota la vida consagrada,[64] és objectedel constant ensenyament de l’Església. Aquesta manifesta, al mateixtemps, una gran estima per la vocació al matrimoni, que fa dels còn-juges «testimonis i col·laboradors de la fecunditat de la Mare Esglé-sia com a símbol i participació d’aquell amor amb què Crist estimà laseva esposa i es lliurà per ella».[65]

En aquest horitzó comú a tota la vida consagrada s’articulen vies dis-tintes entre elles, però complementàries. Els religiosos i les religiosesdedicats íntegrament a la contemplació són d’una manera especialimatge de Crist en pregària a la muntanya.[66] Les persones consa-grades de vida activa el manifesten «anunciant a la gent el Regne deDéu, curant malalts i esguerrats, convertint els pecadors a millorvida, beneint els infants i fent el bé a tothom».[67] Les persones con-sagrades en els instituts seculars fan un servei particular per a la vin-guda del Regne de Déu, unint en una síntesi específica el valor de laconsagració i el de la secularitat. Vivint llur consagració en el món ia partir del món,[68] «malden per impregnar totes les coses amb l’es-perit evangèlic, per consolidar i fer créixer el Cos de Crist».[69] Par-ticipen, per això, en l’obra evangelitzadora de l’Església mitjançantel testimoni personal de vida cristiana, el compromís per ordenar se-gons Déu les realitats temporals, la col·laboració en el servei de lacomunitat eclesial, d’acord amb l’estil de vida secular que els és pro-pi.[70]

Testimoniar l’Evangeli de les Benaurances

33. Una missió peculiar de la vida consagrada és mantenir viva enels batejats la consciència dels valors fonamentals de l’Evangeli, totdonant «un testimoniatge magnífic i extraordinari que sense l’esperitde les Benaurances no es pot transformar aquest món i oferir-lo aDéu».[71] D’aquesta manera la vida consagrada revifa contínuamenten la consciència del Poble de Déu l’exigència de respondre amb lasantedat de la vida a l’amor de Déu vessat en els cors per l’Esperit

32

Sant (cf. Rm 5,5), tot reflectint en la conducta la consagració sacra-mental obrada per Déu en el baptisme, la confirmació o l’orde. Enefecte, cal passar de la santedat comunicada pels sagraments a la san-tedat de la vida quotidiana. La vida consagrada, amb la seva mateixapresència en l’Església, es posa al servei de la consagració de la vidade cada fidel, laic o clergue.

Per altra part, cal no oblidar que els consagrats reben també del testi-moniatge propi de les altres vocacions un ajut per a viure íntegra-ment l’adhesió al misteri de Crist i de l’Església en les seves múlti-ples dimensions. En virtut d’aquest enriquiment recíproc, es fa méseloqüent i eficaç la missió de la vida consagrada: assenyalar com ameta els altres germans i germanes, fixant la mirada en la pau futura,la felicitat definitiva que hi ha en Déu.

Imatge viva de l’Església-Esposa

34. Una importància particular té el significat esponsal de la vidaconsagrada, que fa referència a l’exigència de l’Església de viure enla donació plena i exclusiva al seu Espòs, del qual rep tot bé. Enaquesta dimensió esponsal, pròpia de tota la vida consagrada, és so-bretot la dona la que s’hi veu singularment reflectida, com descobrintl’índole especial de la seva relació amb el Senyor.

Sobre això, és suggestiva la pàgina neotestamentària que presentaMaria amb els Apòstols al Cenacle en espera orant de l’Esperit Sant(cf. Ac 1,13-14). Aquí es pot veure una imatge viva de l’Església-Es-posa, atenta als senyals de l’Espòs i preparada per a acollir el seu do.En Pere i en els altres Apòstols emergeix sobretot la dimensió de lafecunditat, com es manifesta en el ministeri eclesial, que esdevé ins-trument de l’Esperit per a la generació de nous fills mitjançantl’anunci de la Paraula, la celebració dels sagraments i l’atenció pas-toral. En Maria és particularment viva la dimensió de l’acolliment es-ponsal, amb el qual l’Església fa fructificar en si mateixa la vida di-vina a través del seu amor total de verge.

La vida consagrada ha estat sempre vista sobretot en Maria, la Vergeesposa. D’aquest amor virginal procedeix una fecunditat particular,que contribueix al naixement i al creixement de la vida divina en els

33

cors.[72] La persona consagrada, seguint les petjades de Maria, novaEva, manifesta la seva fecunditat espiritual acollint la Paraula, percol·laborar en la formació de la nova humanitat amb la seva dedica-ció incondicional i el seu testimoniatge. Així l’Església manifestaplenament la seva maternitat tant per la comunicació de l’acció divi-na confiada a Pere, com per l’acollida responsable del do diví, típicade Maria.

Per la seva banda, el poble cristià troba en el ministeri ordenat elsmitjans de la salvació, i en la vida consagrada l’impuls per a una res-posta d’amor plena en totes les diverses formes de diaconia.[73]

IV. GUIATS PER L’ESPERIT DE SANTEDAT

Existència «transfigurada»: crida a la santedat

35. «Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins aterra, plens de gran temor» (Mt 17,6). Els sinòptics posen en relleuen l’episodi de la Transfiguració, amb matisos diversos, el temor delsdeixebles. L’atractiu del rostre transfigurat de Crist no impedeix quese sentin atemorits davant la majestat divina que els envolta. Sempreque l’home experimenta la glòria de Déu s’adona també de la sevapetitesa i en neix una sensació de por. Aquest temor és saludable. Re-corda a l’home la perfecció divina, i al mateix temps l’empeny ambuna crida urgent a la «santedat».

Tots els fills de l’Església, cridats pel Pare a «escoltar» Crist, han desentir una profunda exigència de conversió i de santedat. Però, coms’ha posat en relleu en el Sínode, aquesta exigència es refereix enprimer lloc a la vida consagrada. En efecte, la vocació de les perso-nes consagrades a buscar primer de tot el Regne de Déu és, principal-ment, una crida a la plena conversió, en la renúncia de si mateix perviure totalment en el Senyor, per tal que Déu sigui tot en tots. Elsconsagrats, cridats a contemplar i a testimoniar el rostre «transfigu-rat» de Crist, són cridats també a una existència transfigurada.

34

Sobre això és significatiu el que hi ha expressat en la Relació final dela II Assemblea Extraordinària del Sínode: «En circumstàncies difici-líssimes tot al llarg de la història de l’Església els sants i les santeshan estat sempre font i origen de renovació. Avui tenim una gran ne-cessitat de sants que hem d’implorar de Déu amb assiduïtat. Que elsinstituts de vida consagrada, per la professió dels consells evangèlics,siguin conscients de llur missió especial a l’Església d’avui, i nosal-tres hem d’animar-los per a aquesta missió».[74] S’han fet ressòd’aquestes consideracions els Pares de la IX Assemblea Sinodal, enafirmar: «La vida consagrada ha estat, al llarg de la història de l’Es-glésia, una presència viva d’aquesta acció de l’Esperit, com un espaiprivilegiat d’amor absolut a Déu i al proïsme, testimoni del projectediví de fer de tota la humanitat, a l’interior de la civilització del’amor, la gran família dels fills de Déu».[75]

L’Església ha vist sempre en la professió dels consells evangèlics uncamí privilegiat vers la santedat. Les mateixes expressions amb lesquals la defineix —escola del servei del Senyor, escola d’amor i desantedat, camí o estat de perfecció— indiquen tant l’eficàcia i la ri-quesa dels mitjans propis d’aquesta forma de vida evangèlica com elcompromís particular dels qui l’abracen.[76] No és casual que alllarg dels segles tants consagrats hagin deixat testimoniatges elo-qüents de santedat i que hagin realitzat empreses d’evangelització ide servei particularment generoses i àrdues.

Fidelitat al carisma

36. En el seguiment de Crist i en l’amor envers la seva persona hi haalguns punts sobre el creixement de la santedat en la vida consagradaque mereixen ser avui especialment evidenciats.

Abans que res és demanada la fidelitat al carisma fundacional i alconsegüent patrimoni espiritual de cada institut. Precisament enaquesta fidelitat a la inspiració dels fundadors i les fundadores, do del’Esperit Sant, es descobreixen més fàcilment i es revifen amb mésfervor els elements essencials de la vida consagrada.

En efecte, cada carisma té, en el seu origen, una triple orientació: en-vers el Pare, sobretot en el desig de buscar filialment la seva voluntat

35

mitjançant un procés de conversió contínua, en el qual l’obediènciaés font de veritable llibertat, la castedat manifesta la tensió d’un corinsatisfet de qualsevol amor finit, la pobresa alimenta la fam i la setde justícia que Déu prometé saciar (cf. Mt 5,6). En aquesta perspecti-va el carisma de cada institut animarà la persona consagrada a sertota de Déu, a parlar amb Déu o de Déu, com diuen de sant Domè-nec,[77] per tal de tastar que n’és de bo el Senyor (cf. Sl 33/34,9) entotes les situacions.

Els carismes de la vida consagrada impliquen també una orientacióenvers el Fill, perquè duen a cultivar amb Ell una comunió de vidaíntima i joiosa, a l’escola del seu servei generós a Déu i als germans.D’aquesta manera, «la mirada progressivament cristificada aprèn aixía allunyar-se de l’exterior, del remolí dels sentits, és a dir, d’allò queimpedeix a l’home la levitat que li permetria deixar-se conquerir perl’Esperit»,[78] i possibilita així anar a la missió amb Crist, treballanti sofrint amb Ell en la difusió del seu Regne.

Finalment, cada carisma comporta una orientació envers l’EsperitSant, ja que disposa la persona a deixar-se conduir i sostenir per Ell,tant en el propi camí espiritual com en la vida de comunió i en l’ac-ció apostòlica, per viure en aquella actitud de servei que ha d’inspirartota decisió del cristià autèntic.

En efecte, aquesta triple relació emergeix sempre, malgrat les carac-terístiques específiques dels diversos models de vida, en cada caris-ma de fundació, pel fet mateix que hi domina «una profunda preocu-pació per configurar-se amb Crist testimoniant algun aspecte del seumisteri»,[79] aspecte específic cridat a encarnar-se i desenvolupar-seen la tradició més genuïna de cada institut, segons les Regles, lesConstitucions o els Estatuts.[80]

Fidelitat creativa

37. Els instituts, doncs, són invitats a reproduir amb valor l’audàcia, lacreativitat i la santedat de llurs fundadors i fundadores com a respostaals signes dels temps que sorgeixen en el món d’avui.[81] Aquesta in-vitació és sobretot una crida a perseverar en el camí de santedat a tra-vés de les dificultats materials i espirituals que marquen la vida quoti-

36

diana. Però és també crida a buscar la competència en el propi treball ia cultivar una fidelitat dinàmica a la pròpia missió, bo i adaptant-ne lesformes, quan calgui, a les noves situacions i a les diverses necessitats,en plena docilitat a la inspiració divina i al discerniment eclesial. Hade romandre viva, doncs, la convicció que la garantia de tota renovacióque pretengui ser fidel a la inspiració originària rau en la recerca de laconformació cada vegada més plena amb el Senyor.[82]

En aquest esperit, torna a ser avui urgent per a cada institut la neces-sitat d’una referència renovada a la Regla, perquè en ella i en lesConstitucions hi ha contingut un itinerari de seguiment, caracteritzatper un carisma específic reconegut per l’Església. Una creixent aten-ció a la Regla oferirà a les persones consagrades un criteri segur pera buscar les formes adequades de testimoniatge capaces de respondrea les exigències del moment sense allunyar-se de la inspiració inicial.

Pregària i ascesi: el combat espiritual

38. La crida a la santedat és acollida i pot ser cultivada només en elsilenci de l’adoració davant la infinita transcendència de Déu: «Hemde confessar que tots tenim necessitat d’aquest silenci carregat depresència adorada: la teologia, per poder valorar plenament la sevapròpia ànima sapiencial i espiritual; la pregària, per tal que no s’obli-di mai que veure Déu significa baixar de la muntanya amb un rostretan radiant que obligui a cobrir-lo amb un vel (cf. Ex 34,33) [...]; elcompromís, per renunciar a tancar-se en una lluita sense amor ni per-dó. [...] Tots, tant creients com no creients, necessiten aprendre un si-lenci que permeti a l’Altre parlar, quan vulgui i com vulgui, i a nosal-tres comprendre aquesta paraula».[83] Això comporta en concret unagran fidelitat a la pregària litúrgica i personal, als temps dedicats al’oració mental i a la contemplació, a l’adoració eucarística, als re-cessos mensuals i als exercicis espirituals.

Cal també tenir presents els mitjans ascètics típics de la tradició espi-ritual de l’Església i del propi institut. Han estat i són encara un ajutpoderós per a un autèntic camí de santedat. L’ascesi, ajudant a domi-nar i a corregir les tendències de la naturalesa humana ferida pel pe-cat, és veritablement indispensable a la persona consagrada per a ro-mandre fidel a la pròpia vocació i seguir Jesús pel camí de la creu.

37

Cal també reconèixer i superar algunes temptacions que a vegades,per insídia diabòlica, es presenten sota l’aparença de bé. Així, perexemple, la legítima exigència de conèixer la societat moderna per arespondre als seus reptes pot induir a cedir a les modes del moment,amb disminució del fervor espiritual o amb actituds de desencís. Lapossibilitat d’una formació espiritual més elevada podria empènyerles persones consagrades a un cert sentiment de superioritat respecteals altres fidels, mentre que la urgència d’una qualificació legítima inecessària pot transformar-se en una recerca excessiva d’eficàcia,com si el servei apostòlic depengués preferentment dels mitjans hu-mans, més que no pas de Déu. El desig lloable d’apropar-se als ho-mes i a les dones del nostre temps, creients i no-creients, pobres irics, pot dur a l’adopció d’un estil de vida secularitzat o a una promo-ció dels valors humans en sentit purament horitzontal. Compartir lesaspiracions legítimes de la pròpia nació o cultura podria portar aabraçar formes de nacionalisme o a assumir pràctiques que tenen, encanvi, necessitat de ser purificades i elevades a la llum de l’Evangeli.

El camí que duu a la santedat comporta, doncs, l’acceptació del com-bat espiritual. Es tracta d’una dada exigent a la qual avui hom nosempre dedica prou l’atenció. La tradició ha vist sovint representat elcombat espiritual en la lluita de Jacob amb el misteri de Déu, queafronta per accedir a la seva benedicció i a la seva visió (cf. Gn32,23-31). En aquesta narració dels principis de la història bíblica lespersones consagrades poden veure el símbol del compromís ascèticnecessari per a dilatar el cor i obrir-lo a l’acollida del Senyor i delsgermans.

Promoure la santedat

39. Avui més que mai cal un renovat compromís de santedat per partde les persones consagrades per afavorir i sostenir l’esforç de totcristià per la perfecció. «Cal, per tant, suscitar en cada fidel un veri-table anhel de santedat, un fort desig de conversió i de renovació per-sonal en un clima de pregària sempre més intensa i de solidari acolli-ment del proïsme, especialment del més necessitat».[84]

Les persones consagrades, en la mesura que aprofundeixen la pròpiaamistat amb Déu, esdevenen capaces d’ajudar els germans i les ger-

38

manes mitjançant iniciatives espirituals vàlides, com ara escoles depregària, exercicis i recessos espirituals, jornades de soledat, escolta idirecció espiritual. D’aquesta manera s’afavoreix el progrés en lapregària de persones que podran després realitzar un millor discerni-ment de la voluntat de Déu damunt d’elles i emprendre opcions va-lentes, a voltes heroiques, exigides per la fe. En efecte, les personesconsagrades «a través del seu ésser més íntim, se situen dintre del di-namisme de l’Església, assedegada de l’Absolut de Déu, cridada a lasantedat. És d’aquesta santedat de la qual donen testimoni».[85] Elfet que tothom és cridat a la santedat ha d’animar més encara els qui,per llur mateixa opció de vida, tenen la missió de recordar-ho als al-tres.

«Aixequeu-vos, i no tingueu por»: una confiança renovada

40. «Jesús s’acostà, els tocà i els digué: "Aixequeu-vos, i no tingueupor"» (Mt 17,7). Com els tres apòstols en l’episodi de la Transfigura-ció, les persones consagrades saben per experiència que no semprellur vida és il·luminada per aquell fervor sensible que fa exclamar:«És bo que estiguem aquí» (Mt 17,4). Amb tot, és sempre una vida«tocada» per la mà de Crist, conduïda per la seva veu i sostingudaper la seva gràcia.

«Aixequeu-vos, i no tingueu por»: aquesta invitació del Mestres’adreça òbviament a cada cristià. Però amb més motiu al qui ha estatcridat a «deixar-ho tot» i, doncs, a «arriscar-ho tot» per Crist. D’unamanera especial és vàlida sempre que, amb el Mestre, es baixa de la«muntanya» per prendre el camí que duu del Tabor al Calvari.

En dir que Moisès i Elies parlaven amb Crist sobre el seu misteripasqual, Lluc empra significativament el terme «partença» (èxodos):«Parlaven de la partença de Jesús, que s’havia de complir a Jerusa-lem» (Lc 9,31): «Èxode»: terme fonamental de la revelació, al quales refereix tota la història de la salvació, i que expressa el sentit pro-fund del misteri pasqual. Tema particularment vinculat a l’espirituali-tat de la vida consagrada i que en manifesta bé el significat. S’hi con-té inevitablement allò que pertany al mysterium Crucis. Tanmateix,aquest compromès «camí d’èxode», vist des de la perspectiva del Ta-

39

bor, apareix com un camí entre dues llums: la llum anticipadora de laTransfiguració i la definitiva de la Resurrecció.

La vocació a la vida consagrada —en l’horitzó de tota la vida cristia-na—, malgrat les seves renúncies i les seves proves, i més encaragràcies a elles, és camí «de llum», sobre el qual vetlla la mirada delRedemptor: «Aixequeu-vos, i no tingueu por.»

40

CAPÍTOL II

SIGNUM FRATERNITATIS

LA VIDA CONSAGRADA, SIGNEDE COMUNIÓ EN L’ESGLÉSIA

I. VALORS PERMANENTS

A imatge de la Trinitat

41. Durant la seva vida terrena, Jesús cridà els qui volgué, per te-nir-los amb ell i per ensenyar-los a viure segons el seu exemple, peral Pare i per a la missió que el Pare li havia encomanat (cf. Mc 3,13-15). Inaugurava d’aquesta manera una nova família de la qual hauri-en de formar part a través dels segles tots aquells que estiguessin dis-posats a «complir la voluntat de Déu» (cf. Mc 3,32-35). Després del’Ascensió, gràcies al do de l’Esperit, es constituí al voltant delsApòstols una comunitat fraterna, unida en la lloança a Déu i en unaconcreta experiència de comunió (cf. Ac 2,42-47; 4,32-35). La vidad’aquesta comunitat i, sobretot, l’experiència de la plena participacióen el misteri de Crist viscuda pels Dotze, ha estat el model en el quall’Església s’ha inspirat sempre que ha volgut reviure el fervor delsorígens i reprendre el seu camí en la història amb un renovat vigorevangèlic.[86]

En realitat, l’Església és essencialment misteri de comunió, «multi-tud aplegada per la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant».[87]La vida fraterna vol reflectir la profunditat i la riquesa d’aquest mis-teri, configurant-se com un espai humà habitat per la Trinitat, la qual

41

vessa així en la història els dons de la comunió que són propis de lestres Persones divines. Els àmbits i les modalitats en què es manifestala comunió fraterna en la vida eclesial són molts. La vida consagradaposseeix certament el mèrit d’haver contribuït eficaçment a mantenirviva en l’Església l’exigència de la fraternitat com a confessió de laTrinitat. Amb la constant promoció de l’amor fratern en la forma devida comuna, la vida consagrada palesa que la participació en la co-munió trinitària pot transformar les relacions humanes, creant unnou tipus de solidaritat. Indica d’aquesta manera als homes tant labellesa de la comunió fraterna com els camins concrets que hi duen.Les persones consagrades, en efecte, viuen «per a» Déu i «de» Déu.Per això precisament poden proclamar el poder reconciliador de lagràcia, que destrueix les forces disgregadores que es troben en el corhumà i en les relacions socials.

Vida fraterna en l’amor

42. La vida fraterna, entesa com a vida compartida en l’amor, és unsigne eloqüent de la comunió eclesial. És cultivada amb especialatenció pels instituts religiosos i les societats de vida apostòlica, enels quals la vida de comunitat adquireix un peculiar significat.[88]Però la dimensió de la comunió fraterna no falta ni en els instituts se-culars ni en les mateixes formes individuals de vida consagrada. Elsermitans, en la profunditat de llur solitud, no s’aparten de la comunióeclesial, sinó que la serveixen amb llur propi i específic carisma con-templatiu; les verges consagrades en el món realitzen llur consagra-ció en una especial relació de comunió amb l’Església particular iuniversal, tal com ho fan, d’una manera similar, les vídues i els vidusconsagrats.

Totes aquestes persones, volen posar en pràctica la condició evangè-lica de deixebles, es comprometen a viure el «manament nou» delSenyor, estimant-se els uns als altres tal com Ell ens ha estimat (cf.Jn 13,34). L’amor dugué el Crist a la donació de si mateix fins al sa-crifici suprem de la creu. D’una manera semblant, entre els seus dei-xebles no hi ha unitat veritable sense aquest amor recíproc incondi-cional, que exigeix disponibilitat per al servei sense reserves, promp-titud per a acollir l’altre tal com és sense «jutjar-lo» (cf. Mt 7,1-2),

42

capacitat de perdonar fins a «setanta vegades set» (Mt 18,22). Per ales persones consagrades, que han esdevingut «un sol cor i una solaànima» (Ac 4,32) pel do de l’Esperit Sant vessat en els cors (cf. Rm5,5), resulta una exigència interior posar-ho tot en comú: béns ma-terials i experiències espirituals, talents i inspiracions, ideals apostò-lics i serveis de caritat. «En la vida comunitària, l’energia de l’Es-perit que hi ha en un passa contemporàniament a tots. Aquí no sols esfrueix del propi do, sinó que es multiplica en fer-ne participar els al-tres, i es frueix del fruit dels dons de l’altre com si fos del propi».[89]

En la vida de comunitat, a més, ha de fer-se tangible d’alguna mane-ra que la comunió fraterna, abans de ser instrument per a una deter-minada missió, és espai teologal en el qual es pot experimentar lapresència mística del Senyor ressuscitat (cf. Mt 18,20).[90] Això suc-ceeix gràcies a l’amor recíproc dels qui formen la comunitat, unamor alimentat per la Paraula i l’eucaristia, purificat en el sagramentde la reconciliació, sostingut per la súplica de la unitat, do especialde l’Esperit per a aquells que es posen a l’escolta obedient de l’Evan-geli. És precisament Ell, l’Esperit, el qui introdueix l’ànima en la co-munió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist (cf. Un 1,3), comunióen la qual hi ha la font de la vida fraterna. L’Esperit és el qui guia lescomunitats de vida consagrada en el compliment de llur missió deservei a l’Església i a tota la humanitat, segons la pròpia inspiració.

En aquesta perspectiva tenen una particular importància els «capí-tols» (o reunions anàlogues), particulars o generals, en els quals cadainstitut ha d’elegir els superiors o superiores segons les normes esta-blertes en les pròpies constitucions, i discernir a la llum de l’Esperitla manera adequada de mantenir i d’actualitzar el propi carisma i elpropi patrimoni espiritual en les diverses situacions històriques i cul-turals.[91]

La missió de l’autoritat

43. En la vida consagrada ha tingut sempre una gran importància lafunció dels superiors i de les superiores, inclosos els locals, tant per ala vida espiritual com per a la missió. En aquests anys de recerca i detransformacions, s’ha sentit a vegades la necessitat de revisar aquest

43

càrrec. Però cal reconèixer que el qui exerceix l’autoritat no pot abdi-car de la seva tasca de primer responsable de la comunitat, com a guiadels germans i les germanes en el camí espiritual i apostòlic.

En ambients marcats fortament per l’individualisme, no resulta fàcilreconèixer i acollir la funció que l’autoritat exerceix per profit detots. Però cal reafirmar la importància d’aquest càrrec, que es revelanecessari precisament per a consolidar la comunió fraterna i per talque no sigui vana l’obediència professada. Si bé és cert que l’autori-tat ha de ser abans que res fraterna i espiritual, i que el qui la deté hade saber involucrar, en conseqüència, mitjançant el diàleg els ger-mans i les germanes en el procés de decisió, convé recordar, tanma-teix, que l’última paraula correspon a l’autoritat, a la qual pertocatambé fer respectar les decisions preses.[92]

El paper de les persones ancianes

44. En la vida fraterna té un lloc important la cura dels ancians i delsmalalts, especialment en un moment com aquest, en el qual a certesregions del món augmenta el nombre de les persones consagrades jaentrades en anys. Les cures sol·lícites que mereixen no es basen úni-cament en un deure de caritat i de reconeixement, sinó que manifes-ten també la convicció que llur testimoni és de gran ajut a l’Església ials instituts, i que llur missió continua essent vàlida i meritòria, àd-huc quan, per motius d’edat o de malaltia, han hagut de deixar llurspròpies activitats. Tenen certament molt a donar en saviesa i experi-ència a la comunitat, si aquesta sap estar propera a ells amb atenció icapacitat d’escolta.

En realitat la missió apostòlica, abans que en l’acció, consisteix en eltestimoniatge de la pròpia donació plena a la voluntat salvífica delSenyor, donació que s’alimenta en la pregària i la penitència. Els an-cians, doncs, són cridats a viure llur vocació de moltes maneres: lapregària assídua, l’acceptació pacient de llur pròpia condició, la dis-ponibilitat per al servei de la direcció espiritual, la confessió i elguiatge en la pregària.[93]

44

A imatge de la comunitat apostòlica

45. La vida fraterna té un paper fonamental en el camí espiritual deles persones consagrades, ja sigui per a llur renovació constant, ja si-gui per al compliment de llur missió en el món. Això es dedueix deles motivacions teològiques que la fonamenten, i la mateixa experi-ència ho confirma amb escreix. Exhorto, doncs, els consagrats i lesconsagrades a cultivar amb tenacitat, seguint l’exemple dels primerscristians de Jerusalem, que eren assidus en l’escolta dels ensenya-ments dels Apòstols, en la pregària comuna, en la participació enl’eucaristia, i en la compartició dels béns de la naturalesa i de la grà-cia (cf. Ac 2,42-47). Exhorto sobretot els religiosos, les religioses iels membres de les societats de apostòlica, a viure sense reservesl’amor mutu i a manifestar-lo de la manera més adequada a la natura-lesa del propi institut, per tal que cada comunitat es mostri com unsigne lluminós de la nova Jerusalem, «tabernacle de Déu amb els ho-mes» (Ap 21,3).

En efecte, tota l’Església espera molt del testimoniatge de comunitatsriques «de goig i de l’Esperit Sant» (Ac 13,52). Desitja posar davantel món l’exemple de comunitats en les quals l’atenció recíproca aju-da a superar la solitud, i la comunicació contribueix a fer que tots sesentin corresponsables; en les quals el perdó cicatritza les ferides, totreforçant en cadascú el propòsit de la comunió. En comunitatsd’aquest tipus la naturalesa del carisma encarrila les energies, sostéla fidelitat i orienta el treball apostòlic de tots vers l’única missió. Perpresentar a la humanitat d’avui el veritable rostre, l’Església té ur-gent necessitat de semblants comunitats fraternes. Llur mateixa exis-tència representa una contribució a la nova evangelització, ja quemostren d’una manera fefaent i concreta els fruits del «manamentnou».

Sentire cum Ecclesia

46. A la vida consagrada li és assignat també un paper important a lallum de la doctrina sobre l’Església-comunió, proposada amb tantd’èmfasi pel Concili Vaticà II. Hom demana a les persones consagra-des que siguin de debò expertes en comunió, i que visquin la respec-tiva espiritualitat[94] com a «testimonis i artífexs d’aquell “projecte

45

de comunió" que constitueix el cimal de la història de l’home segonsDéu».[95] El sentit de la comunió eclesial, en desenvolupar-se comuna espiritualitat de comunió, promou una manera de pensar, de dir id’obrar que fa créixer l’Església en profunditat i en extensió. La vidade comunió «esdevé així un signe per al món i una força atractiva queduu a creure en Crist [...]. D’aquesta manera la comunió s’obre a lamissió, es fa ella mateixa missió»; més encara, «la comunió generacomunió i es configura essencialment com a comunió missionera».[96]

En els fundadors i les fundadores apareix sempre viu el sentit del’Església, que es manifesta en llur plena participació en la vidaeclesial en totes les seves dimensions, i en la diligent obediència alspastors, especialment al Pontífex Romà. En aquest context d’amor ala Santa Església, «columna i fonament de la veritat» (1Tm 3, 1 5),s’entenen bé la devoció de Francesc d’Assís pel «Senyor Papa»,[97]la filial gosadia de Caterina de Sena envers aquell que anomena«dolç Crist a la terra»,[98] l’obediència apostòlica i el sentire cumEcclesia[99] d’Ignasi de Loiola, la joiosa professió de fe de Teresade Jesús: «Sóc filla de l’Església»;[100] com també l’anhel de Teresade Lisieux: «Al cor de l’Església, la meva mare, jo seré l’amor».[101] Aquests testimonis són representatius de la plena comunióeclesial en la qual han participat sants i santes, fundadors i fundado-res, en èpoques molt diverses de la història i en circumstàncies a ve-gades prou difícils. Són exemples en els quals han de fixar-se contí-nuament les persones consagrades, per resistir les forces centrífuguesi disgregadores, particularment actives als nostres dies.

Un aspecte distintiu d’aquesta comunió eclesial és l’adhesió de menti de cor al magisteri dels bisbes, que ha de ser viscuda amb lleialtat itestimoniada amb nitidesa davant el Poble de Déu per part de totesles persones consagrades, especialment per aquelles compromeses enla investigació teològica, en l’ensenyament, en publicacions, en lacatequesi i en l’ús dels mitjans de comunicació social.[102] Ja queles persones consagrades ocupen un lloc especial en l’Església, lluractitud sobre aquest punt adquireix un relleu particular davant tot elPoble de Déu. Llur testimoniatge d’amor filial confereix força i inci-sivitat a l’acció apostòlica, la qual, en el marc de la missió profètica

46

de tots els batejats, es caracteritza normalment per comeses que im-pliquen una especial col·laboració amb la jerarquia.[103] D’aquestamanera, amb la riquesa de llurs carismes, les persones consagradesproporcionen una específica aportació a l’Església per tal que aques-ta realitzi cada vegada més profundament la seva natura de sagra-ment «de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènerehumà».[104]

La fraternitat en l’Església universal

47. Les persones consagrades són cridades a ser llevat de comuniómissionera en l’Església universal pel fet mateix que els múltiplescarismes dels respectius instituts són atorgats per l’Esperit per al béde tot el Cos místic, a l’edificació del qual han de servir (cf. 1Co12,4-11). És significatiu que, en paraules de l’Apòstol, el «camí mésexcel·lent» (1Co 12,31), el més gran de tots, és la caritat (cf. 1Co13,13), la qual harmonitza totes les diversitats i infon en tothom laforça del suport mutu en l’acció apostòlica. Hi tendeix precisamentel peculiar vincle de comunió, que les diverses formes de vida consa-grada i les societats de vida apostòlica tenen amb el Successor dePere en el seu ministeri d’unitat i d’universalitat missionera. La his-tòria de l’espiritualitat il·lustra profusament aquesta vinculació, bo imostrant-ne la funció providencial com a garantia tant de la identitatpròpia de la vida consagrada com de l’expansió missionera del’Evangeli. Sense la contribució de tants instituts de vida consagradai societats de vida apostòlica —com ho han fet notar els Pares sino-dals—, seria impensable la vigorosa difusió de l’anunci evangèlic, elferm arrelament de l’Església en tantes regions del món, i la prima-vera cristiana que avui es constata en les joves Esglésies. Ells hanmantingut ferma a través dels segles la comunió amb els Successorsde Pere, els quals, recíprocament, han trobat en aquests instituts unaactitud prompta i generosa per a dedicar-se a la missió, amb una dis-ponibilitat que, arribat el cas, ha assolit l’heroisme.

D’aquesta manera emergeix el caràcter d’universalitat i de comunióque és peculiar dels instituts de vida consagrada i de les societats devida apostòlica. Per la connotació supradiocesana, que té l’arrel enl’especial vinculació amb el ministeri petrí, ells estan també al servei

47

de la col·laboració entre les diverses Esglésies particulars,[105] enles quals poden promoure eficaçment l’«intercanvi de dons», tot con-tribuint així a una inculturació de l’Evangeli que assumeix, purifica ivalora la riquesa de les cultures de tots els pobles.[106] La florida devocacions a la vida consagrada en les Esglésies joves continua mani-festant avui la capacitat que aquesta té d’expressar, en la unitat catò-lica, les exigències dels diversos pobles i cultures.

La vida consagrada i l’Església particular

48. Les persones consagrades tenen també un paper significatiu din-tre de les Esglésies particulars. Aquest és un aspecte que, a partir dela doctrina conciliar sobre l’Església com a comunió i misteri, i sobreles Esglésies particulars com a porció del Poble de Déu, en les quals«hi ha veritablement present i actua l’Església de Crist una, santa, ca-tòlica i apostòlica»,[107] ha estat desenvolupat i regulat per diversosdocuments successius. A la llum d’aquests textos apareix amb totaevidència la importància que revesteix la col·laboració de les perso-nes consagrades amb el bisbe per al desplegament harmoniós de lapastoral diocesana. Els carismes de la vida consagrada poden contri-buir poderosament a l’edificació de la caritat en l’Església particular.

Les diverses formes de viure els consells evangèlics són, en efecte,expressió i fruit dels dons espirituals rebuts per fundadors i fundado-res i, com a tals, constitueixen una «experiència de l’Esperit, trans-mesa als propis deixebles per tal de ser per ells viscuda, custodiada,aprofundida i desenvolupada constantment en sintonia amb el Cos deCrist en creixement perenne».[108] L’índole pròpia de cada institutcomporta un estil particular de santificació i d’apostolat, que tendeixa consolidar-se en una determinada tradició caracteritzada per ele-ments objectius.[109] Per això l’Església procura que els institutscreixin i es despleguin segons l’esperit dels fundadors i de les funda-dores, i de llurs sanes tradicions.[110]

En conseqüència és reconeguda a cadascun dels instituts una justaautonomia, gràcies a la qual poden tenir la pròpia disciplina i conser-var íntegre el patrimoni espiritual i apostòlic. Pertoca a l’Ordinari dellloc conservar i tutelar aquesta autonomia.[111] Per tant, als bisbesels és demanat que acullin i estimin els carismes de la vida consagra-

48

da, tot reservant-los un espai en els projectes de la pastoral diocesa-na. Han de tenir una especial sol·licitud amb els instituts de dret dio-cesà, que estan confiats d’una manera particular a la cura del bisbedel lloc. Una diòcesi que quedés sense vida consagrada, a més deperdre tants dons espirituals, ambients apropiats per a la recerca deDéu, activitats apostòliques i metodologies pastorals específiques,correria el risc de veure molt afeblit el seu esperit missioner, que ésuna característica de la majoria dels instituts.[112] Cal, doncs, cor-respondre al do de la vida consagrada que l’Esperit suscita en l’Es-glésia particular, acollint-lo amb generositat i amb sentiments de gra-titud al Senyor.

Una fecunda i ordenada comunió eclesial

49. El bisbe és pare i pastor de tota l’Església particular. Li pertocareconèixer i respectar cadascun dels carismes, promoure’ls i coordi-nar-los. En la seva caritat pastoral ha d’acollir, per tant, el carisma dela vida consagrada com una gràcia que no concerneix només un insti-tut, sinó que beneficia tota l’Església. Procurarà, doncs, donar suporti ajut a les persones consagrades, a fi que, en comunió amb l’Esglésiai fidels a la inspiració fundacional, s’obrin a perspectives espirituals ipastorals en harmonia amb les exigències del nostre temps. Les per-sones consagrades, per llur costat, no deixaran d’oferir una generosacol·laboració a l’Església particular segons les pròpies forces i res-pectant el propi carisma, actuant en plena comunió amb el bisbe enl’àmbit de l’evangelització, de la catequesi i de la vida de les parrò-quies.

És útil recordar que, a l’hora de coordinar el servei a l’Església uni-versal amb el prestat a l’Església particular, els instituts no poden in-vocar la justa autonomia o àdhuc l’exempció de què frueixen moltsd’ells,[113] amb la finalitat de justificar decisions que, de fet, con-trasten amb les exigències d’una comunió orgànica, requerida peruna sana vida eclesial. Cal, en canvi, que les iniciatives pastorals deles persones consagrades siguin decidides i aplicades en el contextd’un diàleg obert i cordial entre bisbes i superiors dels diversos insti-tuts. L’especial atenció per part dels bisbes a la vocació i la missiódels diversos instituts i el respecte per part d’aquests del ministeri

49

dels bisbes amb un acolliment sol·lícit de llurs concretes indicacionspastorals per a la vida diocesana, representen dues formes, íntima-ment relacionades entre elles, d’una única caritat eclesial que com-promet tothom en el servei de la comunió orgànica —carismàtica i almateix temps jeràrquicament estructurada— de tot el Poble de Déu.

Un diàleg animat per la caritat

50. Per promoure el coneixement recíproc, que és un requisit obligatd’una eficaç cooperació, sobretot en l’àmbit pastoral, és sempre oportúun constant diàleg dels superiors i de les superiores de vida apostòlicaamb els bisbes. Gràcies a aquests contactes habituals, els superiors iles superiores podran informar els bisbes sobre les iniciatives apostòli-ques que desitgen emprendre en llurs diòcesis, per arribar amb ells alsnecessaris acords operatius. De la mateixa manera, convé que siguininvitades a assistir a les assemblees de les conferències de bisbes per-sones delegades de les conferències de superiors i superiores majors, ique, viceversa, delegats de les conferències episcopals siguin invitats ales conferències de superiors i superiores majors, segons les modalitatsque es determinin. En aquesta perspectiva serà d’una gran utilitat que,allí on encara no existeixen, es constitueixin i siguin operatives a ni-vell nacional comissions de bisbes i de superiors i superiores majors,[114] que examinin junts els problemes d’interès comú. Contribuiràtambé a un millor coneixement recíproc la inserció de la teologia i del’espiritualitat de la vida consagrada en el pla d’estudis teològics delspreveres diocesans, com també la previsió en la formació de les perso-nes consagrades d’un adequat estudi de la teologia de l’Església parti-cular i de l’espiritualitat del clergat diocesà.[115]

Finalment, és consolador el record de com, en el Sínode, no sols hantingut lloc nombroses intervencions sobre la doctrina de la comunió,sinó que s’ha viscut una satisfactòria experiència de diàleg, en un cli-ma de recíproca obertura i confiança entre els bisbes i els religiosos iles religioses presents. Això ha suscitat el desig que «aquesta experi-ència espiritual de comunió i de col·laboració s’estengui a tota l’Es-glésia» àdhuc després del Sínode.[116] És un auguri que faig meu,per tal que augmenti en tothom la mentalitat i l’espiritualitat de co-munió.

50

La fraternitat en un món dividit i injust

51. L’Església encomana a les comunitats de vida consagrada la par-ticular tasca de fomentar l’espiritualitat de la comunió, abans que resen el seu interior i, a més, en la comunitat eclesial mateixa i més en-llà fins i tot dels seus límits, entaulant o restablint constantment el di-àleg de la caritat, sobretot allí on el món d’avui està esquinçat perl’odi ètnic o les follies homicides. Situades en les diverses societatsdel nostre món —sovint lacerades per passions i interessos contrapo-sats, desitjoses d’unitat però indecises sobre els camins a seguir—,les comunitats de vida consagrada, en les quals conviuen com a ger-mans i germanes persones de diferents edats, llengües i cultures, espresenten com un signe d’un diàleg sempre possible i d’una comuniócapaç de posar en harmonia les diversitats.

Les comunitats de vida consagrada són enviades a anunciar amb eltestimoniatge de la pròpia vida el valor de la fraternitat cristiana i laforça transformadora de la Bona Nova,[117] que fa reconèixer tot-hom com a fills de Déu i incita a l’amor oblatiu envers tothom, i es-pecialment envers els últims. Aquestes comunitats són llocs d’espe-rança i de descobriment de les Benaurances; llocs en els qualsl’amor, recorrent a la pregària, font de la comunió, és cridat a esdeve-nir lògica de vida i font d’alegria.

Particularment els instituts internacionals, en aquesta època carac-teritzada per la dimensió mundial dels problemes i, al mateix temps,pel retorn dels ídols del nacionalisme, tenen la tasca de donar testi-moniatge i de mantenir sempre viu el sentit de la comunió entre elspobles, les races i les cultures. En un clima de fraternitat, l’obertura ala dimensió mundial dels problemes no ofegarà la riquesa dels donsparticulars, i l’afirmació d’una característica particular no crearà con-trastos amb les altres, ni atemptarà contra la unitat. Els instituts inter-nacionals poden fer-ho amb eficàcia, perquè ells mateixos hand’afrontar creativament el repte de la inculturació i conservar al ma-teix temps llur identitat.

51

Comunió entre els diversos instituts

52. El sentit eclesial de comunió alimenta i sosté també la fraternarelació espiritual i la mútua col·laboració entre els diversos institutsde vida consagrada i societats de vida apostòlica. Persones que estanunides entre elles pel compromís comú del seguiment de Crist i ani-mades pel mateix Esperit, no poden deixar de fer visible, com bran-ques d’un únic Cep, la plenitud de l’Evangeli de l’amor. Romanentsempre fidels al propi carisma, però tenint present l’amistat espiritualque sovint ha unit a la terra diversos fundadors i fundadores, aques-tes persones són cridades a manifestar una fraternitat exemplar, queserveixi d’estímul als altres membres eclesials en el compromís quo-tidià de donar testimoniatge de l’Evangeli.

Resulten sempre actuals les paraules de sant Bernat a propòsit delsdiversos ordes religiosos: «Jo els admiro tots. Pertanyo a un d’ellsamb l’observança, però a tots en la caritat. Tots tenim necessitat elsuns dels altres: el bé espiritual que jo no posseeixo, el rebo dels altres[...]. En aquest exili l’Església es troba encara en camí si puc dir-hoaixí, és plural: una pluralitat múltiple i una unitat plural. I totes lesnostres diversitats, que manifesten la riquesa dels dons de Déu, sub-sistiran en l’única casa del Pare que conté tantes estances. Ara hi hadivisió de gràcies, aleshores hi haurà una distinció de glòries. La uni-tat, tant aquí com allà, consisteix en una mateixa caritat.»[118]

Organismes de coordinació

53. Una notable contribució a la comunió pot ser donada per les con-ferències de superiors i de superiores majors i per les conferènciesdels instituts seculars. Encoratjats i reglamentats pel Concili VaticàII[119] i per documents successius,[120] aquests organismes tenenper objectiu principal la promoció de la vida consagrada inserida enla trama de la missió eclesial.

A través d’aquests organismes, els instituts expressen la comunió en-tre ells i cerquen els mitjans per a reforçar-la, en el respecte i la valo-ració de les especificitats dels diversos carismes, en els quals es re-flecteix el misteri de l’Església i la multiforme saviesa de Déu.[121]Vull encoratjar els instituts de vida consagrada a col·laborar entreells, especialment en aquells països on, per particulars dificultats, la

52

temptació de replegar-se sobre si mateixos pot ser forta, en perjudicide la mateixa vida consagrada i de l’Església. Cal, en canvi, ques’ajudin recíprocament en llur intent de comprendre el designi deDéu en els actuals avatars de la història, per respondre així milloramb iniciatives apostòliques adequades.[122] En aquest horitzó decomunió, obert als reptes del nostre temps, que els superiors i lessuperiores, «obrant en sintonia amb l’episcopat», procurin servir-se«de l’obra dels col·laboradors millors de cada institut i oferir serveisque no sols ajudin a superar eventuals límits, sinó que creïn un estilvàlid de formació a la vida consagrada».[123]

Exhorto les conferències dels superiors i de les superiores majors iles conferències dels instituts seculars a mantenir freqüents i regularscontactes amb la Congregació per als instituts de vida consagrada iles societats de vida apostòlica, com a expressió de llur comunió ambla Santa Seu. Una relació activa i confiada haurà de ser mantingudaamb les conferències episcopals de cada país. En l’esperit del docu-ment Mutuae relationes, és convenient que aquesta relació adquireixiuna forma estable, per fer així possible una coordinació constant ioportuna de les iniciatives que vagin sorgint. Si tot això, és dut a lapràctica amb perseverança i esperit d’adhesió fidel a les directrius delMagisteri, els organismes de connexió i de comunió es revelaransummament útils per a trobar solucions que evitin incomprensions,tant en el camp teòric com en el pràctic;[124] d’aquesta manera seranun suport vàlid no sols per a promoure la comunió entre els institutsde vida consagrada i els bisbes, sinó per a contribuir també al desen-volupament de la missió mateixa de l’Església particular.

Comunió i col·laboració amb els laics

54. Un dels fruits de la doctrina de l’Església com a comunió aquestsdarrers anys ha estat la presa de consciència que els seus diversosmembres poden i han d’unir esforços, en actitud de col·laboració id’intercanvi de dons, amb la finalitat de participar més eficaçment enla missió eclesial. D’aquesta manera es contribueix a presentar unaimatge més articulada i completa de l’Església, al mateix temps queresulta més fàcil donar respostes als grans reptes del nostre tempsamb l’aportació coral dels diferents dons.

53

En el cas dels instituts monàstics i contemplatius, les relacions ambels laics es caracteritzen principalment per una vinculació espiritual,mentre que en els instituts compromesos en la dimensió apostòlica estradueixen en formes de cooperació pastoral. I els membres dels ins-tituts seculars, laics o clergues, entren en contacte amb els altres fi-dels en les formes ordinàries de la vida diària. A causa de les novessituacions, no pocs instituts han arribat a la convicció que llur caris-ma pot ser compartit amb els laics. Aquests són invitats, doncs, aparticipar d’una manera més intensa en l’espiritualitat i en la missióde l’Institut mateix. En continuïtat amb les experiències històriquesdels diversos ordes seculars o tercers ordes, es pot dir que s’ha co-mençat un nou capítol, ric d’esperances, en la història de les relaci-ons entre les persones consagrades i el laïcat.

Per un renovat dinamisme espiritual i apostòlic

55. Aquests nous camins de comunió i de col·laboració mereixen seranimats per diversos motius. En efecte, en podrà derivar per damuntde tot una irradiació activa de l’espiritualitat més enllà de les fronte-res de l’Institut, que comptarà amb noves energies, assegurant així al’Església la continuïtat d’algunes de les seves formes més típiquesde servei. Una altra conseqüència positiva podrà consistir també aunir esforços entre persones consagrades i laics amb vista a la mis-sió: moguts per l’exemple de santedat de les persones consagrades,els laics seran introduïts en l’experiència directa de l’esperit delsconsells evangèlics i animats a viure i a testimoniar l’esperit de lesBenaurances per transformar el món segons el cor de Déu.[125]

No és rar que la participació dels laics dugui a descobrir inesperadesi fecundes implicacions d’alguns aspectes del carisma, suscitant unainterpretació més espiritual, i impulsant a trobar vàlides indicacionsper a nous dinamismes apostòlics. Sigui quina sigui l’activitat o elministeri que exerceixin, les persones consagrades recordaran, pertant, llur deure de ser abans que res guies experts de vida espiritual, icultivaran en aquesta perspectiva «el talent més valuós: l’esperit».[126] Recíprocament, els laics oferiran a les famílies religioses larica aportació de llur secularitat i de llur servei específic.

54

Laics voluntaris i associats

56. Una manifestació significativa de participació laïcal en la riquesade la vida consagrada és l’adhesió de fidels laics als diversos institutssota la fórmula dels anomenats membres associats o, segons les exi-gències d’alguns ambients culturals, de persones que comparteixen,durant un cert temps, la vida comunitària i la particular donació a lacontemplació o a l’apostolat de l’Institut, sempre que, òbviament, nosofreixi cap dany la identitat de l’Institut en la seva vida interna.[127]

És just tenir en gran estima el voluntariat que es nodreix de les rique-ses de la vida consagrada; però cal curar-ne la formació, amb la fina-litat que els voluntaris tinguin sempre, a més de competència, pro-fundes motivacions sobrenaturals en llur propòsit i un viu sentit co-munitari i eclesial en llurs projectes.[128] Cal tenir present tambéque aquelles iniciatives en les quals els laics estan implicats ambcapacitat de decisió, per tal que siguin considerades obres d’un deter-minat institut, han de perseguir-ne els fins propis i ser realitzadessota la seva responsabilitat. Per tant, si els laics es fan càrrec de la di-recció, aquests en respondran als superiors i les superiores compe-tents. És convenient que tot això sigui considerat i regulat per nor-mes específiques de cada institut, aprovades per l’autoritat superior,en les quals es prevegin les competències respectives de l’Institutmateix, de les comunitats i dels membres associats o dels voluntaris.

Les persones consagrades, enviades per llurs superiors o superiores iromanent sota llur dependència, poden participar amb formesespecífiques de col·laboració en iniciatives laïcals, particularment enorganismes i institucions que s’ocupen dels marginats i que tenen perfinalitat alleujar el sofriment humà. Aquesta col·laboració, si és ani-mada i sostinguda per una forta i clara identitat cristiana, i respecta elcaràcter propi de la vida consagrada, pot fer brillar la força il·lumina-dora de l’Evangeli en les situacions més fosques de l’existència hu-mana.

Aquests anys no poques persones consagrades han entrat a formarpart d’algun dels moviments eclesials sorgits al nostre temps. Sovintels interessats se’n beneficien especialment pel que fa a la renovació

55

espiritual. Amb tot, no es pot negar que en alguns casos això creamalestar i desorientació a nivell personal i comunitari, sobretot quanaquestes experiències entren en conflicte amb les exigències de lavida comunitària i de l’espiritualitat del propi institut. Cal, doncs, po-sar molta cura a fer que l’adhesió als moviments eclesials es facisempre respectant el carisma i la disciplina del propi institut,[129]amb el consentiment dels superiors i de les superiores, i amb disponi-bilitat per a acceptar-ne les decisions.

La dignitat i el paper de la dona consagrada

57. L’Església revela plenament la seva multiforme riquesa espiritualquan, superada tota discriminació, acull com una autèntica benedic-ció els dons vessats per Déu tant en els homes com en les dones, va-lorant-los tots en llur igual dignitat. Les dones consagrades són crida-des a ser d’una manera molt especial, i a través de llur dedicació vis-cuda amb plenitud i alegria, un signe de la tendresa de Déu envers elgènere humà i un testimoni singular del misteri de l’Església, que ésverge, esposa i mare.[130] Aquesta missió s’ha deixat veure en el Sí-node, en el qual han participat en gran nombre i en el qual han pogutfer sentir llur veu, que ha estat escoltada i apreciada per tothom. Grà-cies a llurs aportacions han sorgit algunes indicacions útils per a lavida de l’Església i per a la seva missió evangelitzadora. Cert, no éspossible desconèixer la solidesa de moltes de les reivindicacions quees refereixen a la posició de la dona en els diversos àmbits socials ieclesials. És obligat reconèixer igualment que la nova consciència fe-menina ajuda també els homes a revisar els esquemes mentals, la ma-nera d’autocomprendre’s, de situar-se en la història i d’interpretar-la,i d’organitzar la vida social, política, econòmica, religiosa i eclesial.

L’Església, que ha rebut de Crist un missatge alliberador, té la missióde difondre’l profèticament en la promoció d’una mentalitat i d’unaconducta conformes a les intencions del Senyor. En aquest context ladona consagrada, a partir de la seva experiència d’Església i de donaen l’Església, pot contribuir a eliminar certes visions unilaterals, queno s’ajusten al ple reconeixement de la seva dignitat, de la seva apor-tació específica a la vida i a l’acció pastoral i missionera de l’Esglé-sia. Per això és legítim que la dona consagrada aspiri a veure recone-

56

guda més clarament la seva identitat, la seva capacitat, la seva missiói la seva responsabilitat, tant en la consciència eclesial com en la vidaquotidiana.

També el futur de la nova evangelització, com de les altres formesd’acció missionera, és impensable sense una renovada aportació deles dones, especialment de les dones consagrades.

Noves perspectives de presència i d’acció

58. És, doncs, urgent donar alguns passos concrets, a partir de l’ober-tura d’espais de participació a les dones en diversos sectors i a totsels nivells, inclosos aquells processos en què s’elaboren les decisi-ons, especialment en els afers que els afecten.

És necessari també que la formació de les dones consagrades, nomenys que la dels homes, sigui adequada a les noves urgències, i pre-vegi prou temps i les oportunitats institucionals necessàries per a unaeducació sistemàtica, estesa a tots els nivells, des de l’aspecte teolò-gico-pastoral fins al professional. La formació pastoral i catequètica,sempre important, té un interès especial amb vista a la nova evange-lització, que exigeix també de les dones unes noves formes de parti-cipació.

Es pot pensar que una formació més profunda, al mateix temps queajudarà la dona consagrada a comprendre millor els propis dons, seràun estímul per a la necessària reciprocitat al si de l’Església. Tambéen el camp de la reflexió teològica, cultural i espiritual esperem moltdel geni de la dona, no sols pel que fa a l’aprofundiment de l’especi-ficitat de la vida consagrada femenina, sinó també sobre la manerad’entendre la fe en totes les seves expressions. A propòsit d’això lahistòria de l’espiritualitat deu molt a santes com Teresa de Jesús i Ca-terina de Siena, les dues primeres dones honorades amb el títol dedoctores de l’Església, i a tantes altres místiques, que han sabut son-dejar el misteri de Déu i analitzar-ne l’acció en el creient! L’Esglésiaconfia molt en les dones consagrades perquè ofereixin llur contribu-ció original a la promoció de la doctrina, dels costums i de la mateixavida familiar i social, especialment pel que fa a la dignitat de la donai al respecte la vida humana.[131] De fet, «les dones tenen un camp

57

de pensament i d’acció singular i sens dubte determinant: els corres-pon ser promotores d’un "nou feminisme" que, sense caure en latemptació de seguir models "masclistes", sàpiga reconèixer i expres-sar el veritable esperit femení en totes les manifestacions de la convi-vència ciutadana, treballant per la superació de tota forma de discri-minació, de violència i d’explotació».[132]

Hi ha motius per a esperar que un reconeixement més profund de lamissió de la dona promourà cada vegada més en la vida consagradafemenina una major consciència del propi paper i una creixent dedi-cació a la causa del Regne de Déu. Això podrà traduir-se en nombro-ses activitats, com el compromís per l’evangelització, la missió edu-cativa, la participació en la formació dels futurs sacerdots i de lespersones consagrades, l’animació de les comunitats cristianes,l’acompanyament espiritual i la promoció de la vida i de la pau. Re-peteixo a les germanes consagrades i a llur extraordinària capacitatde dedicació l’admiració i l’agraïment de tota l’Església, que les sos-té perquè visquin en plenitud i amb joia llur vocació i se sentin inter-pel·lades per l’alta missió d’ajudar a formar la dona d’avui.

II. CONTINUÏTAT EN L’OBRADE L’ESPERIT SANT:

FIDELITAT EN LA NOVETAT

Les monges de clausura

59. Una particular atenció mereixen la vida monàstica femenina i laclausura de les monges, per la gran estima que tota la comunitat cris-tiana té per aquest gènere de vida, signe de la unió exclusiva de l’Es-glésia-Esposa amb el Senyor, summament estimat. En efecte, la vidade les monges de clausura, compromeses d’una manera principal enla pregària, en l’ascesi i en el fervent progrés de la vida espiritual,«no és altre que tenir a la Jerusalem celestial, una anticipació de l’Es-glésia escatològica, fixada en la possessió i en la contemplació deDéu».[133] A la llum d’aquesta vocació i missió eclesial, la clausura

58

respon a l’exigència, considerada prioritària, d’estar amb el Senyor.L’opció d’un espai circumscrit com a lloc de vida, les claustrals par-ticipen en l’anorreament de Crist mitjançant una pobresa radical quees manifesta en la renúncia no sols de les coses, sinó també de l’«es-pai», dels contactes externs, de tants béns de la creació. Aquesta ma-nera singular de donar el «cos» les introdueix d’una manera més sen-sible en el misteri eucarístic. S’ofereixen amb Jesús per la salvaciódel món. Llur ofrena, a més de l’aspecte de sacrifici i d’expiació, ad-quireix la dimensió de l’acció de gràcies al Pare, participant de l’ac-ció de gràcies del Fill estimat.

Arrelada en aquesta orientació espiritual, la clausura no és sols unmitjà ascètic d’immens valor, sinó també una manera de viure laPasqua de Crist.[134] D’experiència de «mort», esdevé sobreabun-dància de vida, tot constituint-se com un anunci joiós i una anticipa-ció profètica de la possibilitat oferta a cada persona i a la humanitatentera de viure únicament per a Déu, en Crist Jesús (ef. Rm 6,11). Laclausura evoca, doncs, aquella cel·la del cor, en què cadascú és cridata viure la unió amb el Senyor. Acollida com a do i escollida com aresposta, és el lloc de la intensa experiència evangèlica, de la comu-nió amb Déu i amb els germans i les germanes, on la limitació delsespais i dels contactes treballa en profit de la interiorització dels va-lors evangèlics (cf. Jn 13,3-4; Mt 5,3.8).

Les comunitats claustrals, posades com la ciutat sobre la muntanya iel llum sobre el portallànties (cf. Mt 5,14-15), tot i la simplicitat dellur vida prefiguren visiblement la meta vers la qual camina tota lacomunitat eclesial que, «ardent en l’acció i dedicada a la contempla-ció»,[135] avança pels camins del temps amb la mirada fixa en la fu-tura recapitulació de tot en Crist, quan l’Església «amb el seu Espòscompareixerà revestida de glòria (cf. Col 3,1-4»,[136] i Crist «posaràel Regne en mans de Déu, el Pare, després de destituir tota mena depotència, d’autoritat i de poder [...] per tal que Déu ho sigui tot entots» (1Co 15,24.28).

A aquestes estimadíssimes germanes, doncs, expresso el meu reco-neixement, alhora que les animo a mantenir-se fidels a la vida claus-tral segons el propi carisma. Gràcies a llur exemple, aquest gènere devida continua tenint nombroses vocacions, atretes per la radicalitat

59

d’una existència «esponsal», dedicada totalment a Déu en la contem-plació. Com a expressió de pur amor que val més que qualsevol obra,la vida contemplativa té també una extraordinària eficàcia apostòlicai missionera.[137]

Els Pares sinodals han manifestat una grana estimació pel valor de laclausura, tot examinant al mateix temps les peticions manifestadesací i allà quant a la seva concreta disciplina. Les indicacions del Sí-node sobre el tema i, en particular, el desig d’atorgar una major res-ponsabilitat a les superiores majors pel que fa a la dispensa de laclausura per una causa justa i greu[138] seran objecte de considera-ció orgànica, en la línia del camí de renovació ja emprès a partir delConcili Vaticà II.[139] D’aquesta manera la clausura en les seves va-riades formes i graus —de la clausura papal i constitucional a la clau-sura monàstica— correspondrà millor a la varietat dels instituts con-templatius i de les tradicions dels monestirs.

Tal com el mateix Sínode ha subratllat, s’han d’afavorir també les as-sociacions i federacions entre monestirs, recomanades ja per Pius XIIi pel Concili Ecumènic Vaticà II,[140] especialment on no hi ha al-tres formes eficaces de coordinació i d’ajut, per custodiar i promoureels valors de la vida contemplativa. Aquests organismes, salvadasempre la legítima autonomia dels monestirs, poden efectivamentoferir un vàlid ajut per a resoldre adequadament problemes comuns,com ara la renovació convenient, la formació, tant la inicial com lapermanent, el mutu ajut econòmic i la reorganització dels mateixosmonestirs.

Els religiosos germans

60. Segons la doctrina tradicional de l’Església, la vida consagrada,per la seva naturalesa, no és ni laïcal ni clerical,[141] i per això la«consagració laïcal», tant d’homes com de dones, és un estat de pro-fessió dels consells evangèlics complet en si mateix.[142] Aquestaconsagració laïcal, per tant, té un valor propi, independentment delministeri sagrat, tant per a la persona mateixa com per a l’Església.

Seguint els ensenyaments del Concili Vaticà II,[143] el Sínode hamanifestat una gran estima per aquest tipus de vida consagrada, en la

60

qual els religiosos germans despleguen múltiples i valuosos serveisdintre i fora de la comunitat, bo i participant així en la missió de pro-clamar l’Evangeli i de donar-ne testimoniatge amb la caritat en lavida de cada dia. En efecte, alguns d’aquests serveis poden ser consi-derats ministeris eclesials confiats per la legítima autoritat. Això exi-geix una formació apropiada i integral: humana, espiritual, teològica,pastoral i professional.

Segons la terminologia vigent, els instituts que, per determinació delfundador o per legítima tradició tenen característiques i finalitats queno comporten l’exercici de l’Orde sagrat, són anomenats «Institutslaïcals».[144] En el Sínode s’ha fet notar, tanmateix, que aquesta ter-minologia no expressa adequadament el caràcter peculiar de la voca-ció dels membres d’aquests instituts religiosos. En efecte, encara queexerceixen molts serveis que són comuns també als fidels laics, ellsels fan amb llur identitat de consagrats, tot manifestant d’aquesta ma-nera l’esperit de donació total a Crist i a l’Església segons el carismaespecífic.

Per aquest motiu els Pares sinodals, amb la finalitat d’evitar qualse-vol ambigüitat i confusió amb l’índole secular dels fidels laics,[145]han volgut proposar el terme d’Instituts religiosos de germans.[146]La proposta és significativa, sobretot si es té en compte que el termegermà enclou una rica espiritualitat. «Aquests religiosos són cridats aser germans de Crist, profundament units a Ell, "primogènit entremolts germans" (Rm 8,29); germans entre ells per l’amor humà i lacooperació al servei del bé de l’Església; germans de tots pel testi-moniatge de la caritat de Crist envers tothom, especialment enversels més petits, els més necessitats; germans per fer que regni una ma-jor fraternitat en l’Església».[147] Vivint d’una manera especialaquest aspecte de la vida alhora cristiana i consagrada, els «religiososgermans» recorden de manera fefaent als mateixos religiosos sacer-dots la dimensió fonamental de la fraternitat en Crist, que han de viu-re entre ells i amb cada home i dona, i proclamen a tothom la parauladel Senyor: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8).

No hi ha impediments perquè en aquests instituts religiosos de ger-mans, quan el Capítol General ho disposi així, alguns membres rebinels ordes sagrats per al servei sacerdotal de la comunitat religiosa.

61

[148] Això no obstant, el Concili Vaticà II no incita explícitament aseguir aquesta praxi, precisament perquè desitja que els instituts degermans romanguin fidels a llur vocació i missió. Això val també pelque es refereix a la condició del qui accedeix al càrrec de superior,considerant que aquest reflecteix d’una manera especial la naturalesade l’Institut mateix.

Diversa és la vocació dels germans en aquells instituts que són ano-menats «clericals» perquè, segons el projecte del fundador o per tra-dició legítima, preveuen l’exercici de l’Orde sagrat, són regits perclergues i, com a tals, són reconeguts per l’autoritat de l’Església.[149] En aquests instituts el ministeri sagrat és part integrant del ca-risma i en determina el caràcter específic, el fi i l’esperit. La presèn-cia de germans representa una participació diferenciada en la missióde l’Institut, amb serveis prestats en col·laboració amb aquells queexerceixen el ministeri sacerdotal, ja sigui a l’interior de la comunitatja sigui en les obres apostòliques.

Instituts mixtos

61. Alguns instituts religiosos, que en el projecte original del funda-dor es presentaven com a fraternitats, en les quals tots els membres—sacerdots i no sacerdots— eren considerats iguals entre ells, ambel pas del temps han adquirit una fisonomia diversa. Convé queaquests instituts, anomenats «mixtos», avaluïn, mitjançant un apro-fundiment del propi carisma fundacional, si resulta oportú i possibletornar avui a la inspiració d’origen.

Els Pares sinodals han manifestat el desig que en aquests instituts si-gui reconeguda a tots els religiosos igualtat de drets i d’obligacions,exceptuats els que deriven de l’Orde sagrat.[150] Per examinar i re-soldre els problemes connexos amb aquesta matèria ha estat instituï-da una comissió especial, i convé esperar-ne les conclusions per talde prendre després les oportunes decisions segons que serà disposatde manera autoritzada.

62

Noves formes de vida evangèlica

62. L’Esperit, que en temps diversos i en circumstàncies múltiples hadonat origen a nombroses formes de vida consagrada, no cessa d’as-sistir l’Església, tant alimentant en els instituts ja existents el com-promís de la renovació en la fidelitat al carisma originari com distri-buint nous carismes a homes i dones del nostre temps, perquè doninvida a institucions que responguin als reptes d’avui. Un signed’aquesta intervenció divina són les anomenades noves fundacions,amb característiques en certa manera originals respecte a les tradicio-nals.

L’originalitat de les noves comunitats consisteix sovint en el fet quees tracta de grups compostos d’homes i de dones, de clergues i delaics, de casats i de cèlibes, que segueixen un particular estil de vida,a vegades inspirat en una o altra forma tradicional o adaptat a les exi-gències de la societat d’avui. També llur compromís de vida evangè-lica s’expressa de formes diverses, mentre es manifesta, com a orien-tació general, una intensa aspiració a la vida comunitària, a la po-bresa i a la pregària. En el govern hi participen clergues i laics, se-gons llurs competències, i el fi apostòlic s’obre a les urgències de lanova evangelització.

Si, per un costat, ens hem d’alegrar davant l’acció de l’Esperit, perl’altre costat cal procedir al discerniment dels carismes. El principifonamental perquè es pugui parlar de vida consagrada és que els tretsespecífics de les noves comunitats i formes de vida estiguin fundatsen els elements essencials, teològics i canònics que són propis de lavida consagrada.[151] Aquest discerniment és necessari tant a nivelllocal com universal, amb el fi de prestar una comuna obediència al’únic Esperit. A les diòcesis, el bisbe ha d’examinar el testimoni devida i l’ortodòxia dels fundadors i fundadores d’aquestes comunitats,llur espiritualitat, la sensibilitat eclesial en el compliment de la mis-sió, els mètodes de formació i els modes d’incorporació a la comuni-tat; ha d’avaluar amb prudència eventuals punts febles, sabent espe-rar amb paciència la confirmació dels fruits (cf. Mt 7, 1 6), per poderreconèixer l’autenticitat del carisma.[152] D’una manera especial liés demanat que posí una cura especial a verificar, a la llum de criteris

63

clars, la idoneïtat dels qui en aquestes comunitats demanen accedirals ordes sagrats.[153]

En virtut del mateix principi de discerniment, no poden ser inclosesen l’específica categoria de la vida consagrada aquelles d’altra bandalloables formes de compromís que alguns esposos cristians assumei-xen en associacions o moviments eclesials, quan, amb la intenció deportar a la perfecció de la caritat llur amor, ja «com a consagrat» enel sagrament del matrimoni,[154] confirmen amb un vot el deure dela castedat pròpia de la vida conjugal i, sense passar per alt llurs deu-res envers els fills, professen la pobresa i l’obediència.[155] Aquestaobligada puntualització sobre la naturalesa d’aquestes experiènciesno pretén infravalorar aquest camí de santificació, al qual no és estra-nya certament l’acció de l’Esperit Sant, infinitament ric en els seusdons i en les seves inspiracions.

Davant tanta riquesa de dons i d’impulsos innovadors, sembla oportúcrear una comissió per a les qüestions que afecten les noves formesde vida consagrada, per arribar a establir criteris d’autenticitat quesiguin un ajut en el discerniment i en les decisions.[156] Entre les fi-nalitats d’aquesta Comissió hi haurà la d’avaluar, a la llum de l’ex-periència d’aquests últims decennis, quines són les formes noves deconsagració que l’autoritat eclesiàstica, amb prudència pastoral i peral bé comú, pot reconèixer oficialment i proposar als fidels desitjososd’una vida cristiana més perfecta.

Aquestes noves associacions de vida evangèlica no són alternatives ales precedents institucions, les quals continuen ocupant el lloc insig-ne que la tradició els ha reservat. Les noves formes són també un dode l’Esperit, per tal que l’Església segueixi el seu Senyor en unaperenne dinàmica de generositat, atenta a les crides de Déu que esmanifesten a través dels signes dels temps. D’aquesta manera es pre-senta davant el món amb varietat de formes de santedat i de servei,com a «signe i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat detot el gènere humà».[157] Els antics instituts, molts dels quals hanpassat al llarg dels segles pel gresol de proves duríssimes que hanafrontat amb fortalesa, poden enriquir-se entaulant un diàleg i inter-canviant els dons amb les fundacions que arriben a la llum en aquestnostre temps.

64

D’aquesta manera el vigor de les diverses institucions de vida consa-grada, des de les més antigues a les més recents, i també la vivesa deles noves comunitats, alimentaran la fidelitat a l’Esperit Sant, que ésprincipi de comunió i de perenne novetat de vida.

III. MIRANT VERS EL FUTUR

Dificultats i perspectives

63. En algunes regions del món, els canvis socials i la disminució delnombre de vocacions pesen en la vida consagrada. Les obres apostò-liques de molts instituts i llur mateixa presència en certes Esglésieslocals estan en perill. Com ja ha passat altres vegades en la història,hi ha instituts que corren fins i tot el risc de desaparèixer. L’Esglésiauniversal els està summament agraïda per la gran contribució quehan donat a la seva edificació amb el testimoniatge i el servei.[158]La preocupació d’avui no n’anul·la els mèrits ni els fruits que hanmadurat gràcies a llurs esforços.

En altres instituts es planteja més aviat el problema de la reorganitza-ció de les obres. Aquesta tasca, gens fàcil i no poques vegades dolo-rosa, requereix estudi i discerniment a la llum d’alguns criteris. Cal,per exemple, salvaguardar el sentit del propi carisma, promoure lavida fraterna, estar atents a les necessitats de l’Església, tant la uni-versal com la particular, ocupar-se d’allò que el món descura, respon-dre generosament i amb audàcia, encara que sigui amb intervencionsobligadament exigües, a les noves pobreses, sobretot en els llocs mésabandonats.[159]

Les dificultats provinents de la disminució de personal i d’iniciati-ves, no han de cap manera fer perdre la confiança en la força evan-gèlica de la vida consagrada, la qual serà sempre actual i operant enl’Església. Encara que cada institut no posseeixi la prerrogativa de laperpetuïtat, la vida consagrada, tanmateix, continuarà alimentant en-tre els fidels la resposta d’amor a Déu i als germans. Per això cal dis-tingir entre les vicissituds històriques d’un determinat institut o d’una

65

forma de vida consagrada i la missió eclesial de la vida consagradacom a tal. Les primeres poden canviar amb la mutació de les situaci-ons, la segona no pot faltar.

Això és veritat tant per a la vida consagrada de tipus contemplatiucom per a la dedicada a les obres d’apostolat. En el seu conjunt, sotal’acció sempre nova de l’Esperit, està destinada a continuar com untestimoniatge lluminós de la unitat indissoluble de l’amor a Déu i alproïsme, com a memòria viva de la fecunditat, àdhuc humana i soci-al, de l’amor de Déu. Les noves situacions de penúria han de serafrontades, doncs, amb la serenitat del qui sap que a cadascú li és de-manat no tant l’èxit com el compromís de la fidelitat. El que cal evi-tar absolutament és l’afebliment de la vida consagrada, que no con-sisteix en la disminució numèrica sinó en la pèrdua de l’adhesió espi-ritual al Senyor i a la pròpia vocació i missió. Al contrari, perseve-rant fidelment en ella, es confessa, i amb gran eficàcia àdhuc davantel món, la pròpia i ferma confiança en el Senyor de la història, a lesmans del qual hi ha els temps i els destins de les persones, de les ins-titucions, dels pobles per tant, també les actuacions històriques delsseus dons. Els dolorosos moments de crisi insten les persones consa-grades a proclamar amb fortalesa la fe en la mort i la resurrecció deCrist, per tal d’esdevenir signe visible del pas de la mort a la vida.

Nou impuls de la pastoral vocacional

64. La missió de la vida consagrada i la vitalitat dels instituts depe-nen certament de la fidelitat amb què els consagrats responen a llurvocació, però tenen futur en la mesura que altres homes i dones acu-llen generosament la crida del Senyor. El problema de les vocacionsés un autèntic repte que interpel·la directament els instituts, però queafecta a tota l’Església. En el camp de la pastoral vocacional s’inver-teixen moltes energies espirituals i materials, encara que els resultatsno sempre corresponen a les expectatives i als esforços realitzats.Passa que, mentre que les vocacions a la vida consagrada floreixenen les Esglésies joves i en aquelles que han sofert persecucions perpart de règims totalitaris, escassegen en altres països tradicionalmentrics en vocacions i en missioners.

66

Aquesta situació de dificultat posa a prova les persones consagrades,que a vegades s’interroguen sobre llur efectiva capacitat d’atreurenoves vocacions. Cal tenir confiança en el Senyor Jesús, que conti-nua cridant a seguir-lo, i encomanar-se a l’Esperit Sant, autor i !ins-pirador dels carismes de la-vida consagrada. Així, doncs, mentre ensalegrem per l’acció de l’Esperit que rejoveneix l’Esposa de Crist fentflorir la vida consagrada en moltes nacions, hem d’adreçar una cons-tant pregària a l’Amo de les messes perquè enviï operaris a la sevaEsglésia, per tal de fer front a les exigències de la nova evangelitza-ció (cf. Mt 9,37-38). A més de promoure la pregària per les vocaci-ons, és urgent esforçar-se, mitjançant l’anunci explícit i una catequesiadequada, per afavorir en els cridats a la vida consagrada la respostalliure, decidida i generosa, que fa operant la gràcia de la vocació.

La invitació de Jesús: «Veniu i ho veureu» (Jn 1,39) continua essentavui la regla d’or de la pastoral vocacional. Aquesta pretén presentar,a exemple dels fundadors i les fundadores, l’atractiu de la personadel Senyor Jesús i la bellesa de la donació total d’un mateix a la cau-sa de l’Evangeli. Per tant, la primera tasca de tots els consagrats i lesconsagrades consisteix a proposar coratjosament, amb la paraula iamb l’exemple, l’ideal del seguiment de Crist, alimentant i sostenintdesprés la resposta als impulsos que l’Esperit inspira en els cridats.

A l’entusiasme del primer trobament amb Crist ha de seguir òbvia-ment l’esforç pacient de saber correspondre cada dia a la gràcia rebu-da, fent de la vocació una història d’amistat amb el Senyor. Per això,la pastoral vocacional emprarà els recursos apropiats, com ara la di-recció espiritual, per alimentar aquella resposta d’amor personal alSenyor que és condició indispensable per esdevenir deixebles i apòs-tols del seu Regne. Per altra part, si l’abundor vocacional que es ma-nifesta en diverses parts del món justifica l’optimisme i l’esperança,l’escassetat en altres regions no ha d’induir al desencís ni a la temp-tació d’un fàcil i precipitat reclutament. Convé que la tasca de pro-moure les vocacions es faci de tal manera que aparegui cada vegadamés com un compromís coral de tota l’Església.[160] Això exigeix,per tant, la col·laboració activa de pastors, de religiosos, de famílies id’educadors, tal com és propi d’un servei que forma part integrant dela pastoral de conjunt de cada Església particular. Que a cada diòcesi

67

hi hagi, doncs, aquest servei comú, que coordini i multipliqui les for-ces, però sense prejutjar l’activitat vocacional de cada institut, sinómés aviat afavorint-la.[161]

Aquesta col·laboració activa de tot el Poble de Déu, sostinguda per laProvidència, suscitarà sens dubte l’abundància dels dons divins. Lasolidaritat cristiana és cridada a sortir a l’encontre de les necessitatsde la formació vocacional en els països econòmicament més pobres.La promoció de vocacions en aquests països per part dels diversosinstituts ha de fer-se en plena harmonia amb les Esglésies del lloc,sobre la base d’una activa i prolongada inserció en llur pastoral.[162]

La manera més autèntica per a secundar l’acció de l’Esperit serà in-vertir les millors energies en l’activitat vocacional, especialment ambuna adequada dedicació a la pastoral juvenil.

Les exigències de la formació inicial

65. L’Assemblea sinodal ha reservat una atenció especial a la forma-ció dels qui aspiren a consagrar-se al Senyor,[163] tot reconeixent-nela importància decisiva. L’objectiu central del procés de formació ésla preparació de la persona per a la consagració total de si mateixa aDéu en el seguiment de Crist, al servei de la missió. Dir «sí» a la cri-da del Senyor, assumint en primera persona el dinamisme del creixe-ment vocacional, és una responsabilitat in-alienable de cada cridat, elqual ha d’obrir tota la seva vida a l’acció de l’Esperit Sant; és recór-rer amb generositat el camí formatiu, acollint amb fe les mediacionsque el Senyor i l’Església li ofereixen.[164]

La formació, per tant, haurà d’encloure en profunditat la persona ma-teixa, de tal manera que tota la seva actitud i tot el seu comportamentmanifestin la plena i joiosa pertinença a Déu, tant en els momentsimportants com en les circumstàncies ordinàries de la vida quotidia-na.[165] Des del moment que el fi de la vida consagrada consisteixen la conformació amb el Senyor Jesús i amb la seva total oblació,[166] cal orientar-hi sobretot la formació. Es tracta d’un itinerari deprogressiva assimilació dels sentiments de Crist envers el Pare.

Essent aquest l’objectiu de la vida consagrada, el mètode per a prepa-rar-s’hi haurà de contenir i d’expressar la característica de la totali-

68

tat. Haurà de ser formació de tota la persona,[167] en cada aspecte dela seva individualitat, en les intencions i en els gestos exteriors. Pre-cisament pel seu propòsit de transformar tota la persona, l’exigènciade la formació no acaba mai. En efecte, cal que a les persones consa-grades els sigui proporcionada fins al final l’oportunitat de créixer enl’adhesió al carisma i a la missió del propi institut.

La formació, perquè sigui total, ha d’encloure tots els àmbits de lavida cristiana i de la vida consagrada. Cal preveure, per tant, una pre-paració humana, cultural, espiritual i pastoral, tot posant una summacura a facilitar la integració harmònica dels diferents aspectes. A laformació inicial, entesa com un procés evolutiu que passa pels diver-sos graus de la maduració personal —des del psicològic i espiritualal teològic i pastoral—, cal reservar un espai de temps prou ampli.En el cas de les vocacions al presbiterat, ve a coincidir i a harmonit-zar-se amb un específic programa d’estudis, com una part d’un itine-rari formatiu més extens.

El paper dels formadors i de les formadores

66. Déu Pare, en el do continu de Crist i de l’Esperit, és el formadorper excel·lència del qui es consagra a Ell. Però en aquesta obra Ell seserveix de la mediació humana, posant al costat d’aquells que Ell cri-da alguns germans i germanes majors. La formació és, doncs, unaparticipació en l’acció del Pare que, mitjançant l’Esperit, infon al cordels joves i de les noies els sentiments del Fill. Els formadors i lesformadores han de ser, per tant, persones expertes en els camins quemenen a Déu, per poder ser així capaces d’acompanyar-ne d’altres enaquest recorregut. Atents a l’acció de la gràcia, han d’indicar aquellsobstacles que a voltes no resulten tan evidents, però, sobretot, mos-traran la bellesa del seguiment del Senyor i el valor del carisma enquè aquest es concreta. A les llums de la saviesa espiritual unirantambé les que provenen dels instruments humans que poden servird’ajut, tant en el discerniment vocacional, com en la formació del’home nou autènticament lliure. El principal instrument de formacióés el col·loqui personal, que ha de tenir-se amb regularitat i certa fre-qüència, i que constitueix una pràctica d’insubstituïble i comprovadaeficàcia.

69

De cara a tasques tan delicades apareix veritablement important lapreparació de formadors idonis, que assegurin en llur servei una gransintonia amb el camí de tota l’Església. Serà convenient crear estruc-tures adequades per a la formació dels formadors, possiblement enllocs que permetin el contacte amb la cultura en la qual serà exercitdesprés el propi servei pastoral. En aquesta obra de formació, els ins-tituts més arrelats ajudaran als de fundació més recent, mitjançantl’aportació d’alguns de llurs millors membres.[168]

Una formació comunitària i apostòlica

67. Ja que la formació ha de ser també comunitària, el seu lloc privi-legiat, per als instituts de vida religiosa i les societats de vida apostò-lica, és la comunitat. S’hi realitza la iniciació en la fatiga i en el goigde la convivència. En la fraternitat cadascú aprèn a viure amb aquellque Déu ha posat al seu costat, acceptant-ne tant les qualitats positi-ves com les diversitats i els límits. Aprèn especialment a compartirels dons rebuts per a l’edificació de tots, ja que «a cadascun li ésatorgada la manifestació de l’Esperit per a la utilitat comuna» (1Co12,7).[169] Al mateix temps, la vida comunitària, ja des de la prime-ra formació, ha de mostrar la dimensió intrínsecament missionera dela consagració. Per això, en els instituts de vida consagrada, serà útilintroduir durant el període de formació inicial, i amb el prudentacompanyament del formador o la formadora, experiències concretesque permetin posar en pràctica, en diàleg amb la cultura envoltant,les aptituds apostòliques, la capacitat d’adaptació i l’esperit d’inicia-tiva.

Si, per un costat, és important que la persona consagrada es formid’una manera progressiva una consciència evangèlicament críticarespecte als valors i els antivalors de la cultura, tant de la pròpia comde la que trobarà en el futur camp de treball, per l’altre costat hauràde practicar el difícil art de la unitat de la vida, de la mútua compene-tració de la caritat envers Déu i envers els germans i germanes, bo iexperimentant que la pregària és l’ànima de l’apostolat, però tambéque l’apostolat vivifica i estimula la pregària.

70

Necessitat d’una «ratio» completa i actualitzada

68. Un període explícitament formatiu, que es prolongui fins a laprofessió perpètua, és recomanat també als instituts femenins i igual-ment als masculins pel que es refereix als religiosos germans. Aixòval substancialment també per a les comunitats claustrals, que hand’elaborar un programa adequat per a assolir una autèntica formacióper a la vida contemplativa i a la seva missió peculiar en l’Església.

Els Pares sinodals han invitat vivament tots els instituts de vida con-sagrada i les societats de vida apostòlica a elaborar com més aviatmillor una ratio institutionis, és a dir, un projecte de formació inspi-rat en el carisma institucional, en el qual es presenti d’una maneraclara i dinàmica el camí a seguir per assimilar plenament l’espiritua-litat del propi institut. La ratio respon avui a una veritable urgència:per un costat indica el mode de transmetre l’esperit de l’Institut, pertal que sigui viscut en la seva autenticitat per les noves generacions,en la diversitat de les cultures i de les situacions geogràfiques; perl’altre costat mostra a les persones consagrades els mitjans per a viu-re del mateix esperit en les diverses fases de l’existència, progressantvers la plena maduresa de la fe en Crist.

Si bé és cert que la renovació de la vida consagrada depèn principal-ment de la formació, també ho és que aquesta, recíprocament, estàunida a la capacitat de proposar un mètode ric de saviesa espiritual ipedagògica, que dugui d’una manera progressiva els qui desitgenconsagrar-se a assumir els sentiments de Crist, el Senyor. La forma-ció és un procés vital a través del qual la persona es converteix alVerb de Déu des del més profund del seu ésser i, al mateix temps,aprèn l’art de buscar els signes de Déu en les realitats del món. Enuna època de recent marginació dels valors religiosos per part de lacultura, aquest aspecte de la formació resulta doblement important:gràcies a ell la persona consagrada no sols pot continuar a «veure»Déu amb els ulls de la fe en un món que n’ignora la presència, sinóque aconsegueix fins i tot fer-ne «sensible» en certa manera la pre-sència mitjançant el testimoni del propi carisma.

71

La formació permanent

69. La formació permanent, tant per als instituts de vida apostòlicacom per als de vida contemplativa, és una exigència intrínseca de laconsagració religiosa. El procés formatiu, com ha estat dit, no es re-dueix a la fase inicial, ja que, per la limitació humana, la personaconsagrada no podrà mai suposar que ha completat la gestaciód’aquell home nou que experimenta dintre seu, ni de posseir en cadacircumstància de la vida els mateixos sentiments de Crist. La forma-ció inicial, per tant, ha d’enllaçar-se amb la formació permanent, cre-ant en el subjecte la disponibilitat per a deixar-se formar cadascundels dies de la vida.[170]

És molt important, per tant, que cada institut inclogui, com part de laratio institutionis , la definició d’un projecte de formació permanenttan precís i sistemàtic com es pugui, l’objectiu primari del qual sigui eld’acompanyar cada persona consagrada amb un programa que s’esten-gui a tota l’existència. Ningú no pot estar exempt d’aplicar-se al propicreixement humà i religiós; tal com ningú tampoc no pot presumir desi mateix i menar la pròpia vida amb autosuficiència. Cap fase de lavida no pot ser considerada tan segura i fervorosa com per a exclouretota oportunitat de ser assistida i poder d’aquesta manera tenir garanti-es més grans de perseverança en la fidelitat, ni hi ha cap edat en la quales pugui donar per conclosa la completa maduresa de la persona.

En un dinamisme de fidelitat

70. Hi ha una joventut d’esperit que roman en el temps: està relacio-nada amb el fet que l’individu busca i troba en cada cicle vital unatasca diversa a fer, una manera específica de ser, de servir i d’estimar.[171]

En la vida consagrada, els primers anys de plena inserció en l’activi-tat apostòlica representen una fase crítica per ella mateixa, marcadapel pas d’una vida guiada i tutelada a una situació de plena respon-sabilitat operativa. És important que les persones consagrades jovessiguin animades i acompanyades per un germà o una germana queels ajudin a viure amb plenitud la joventut del seu amor i del seu en-tusiasme per Crist.

72

La fase successiva pot presentar el risc de la rutina i la consegüenttemptació de la desil·lusió per l’escassetat dels resultats. Cal, doncs,ajudar les persones consagrades de mitjana edat a revisar, a la llumde l’Evangeli i de la inspiració carismàtica, llur opció originària, i ano confondre la totalitat de la seva donació amb la totalitat del resul-tat. Això permetrà donar nou impuls i noves motivacions a la decisiópresa al seu dia. És l’època de la recerca de l’essencial.

En la fase de l’edat madura, junt amb el creixement personal, potpresentar-se el perill d’un cert individualisme, acompanyat a vegadesdel temor de no estar adequats als temps, o de fenòmens de rigidesa,de tancament, o de relaxació. La formació permanent té en aquest casla funció d’ajudar no sols a recuperar un to més alt de vida espirituali apostòlica, sinó també a descobrir la peculiaritat d’aquesta faseexistencial. En efecte, un cop purificats alguns aspectes de la perso-nalitat, l’oferiment de si mateix s’eleva a Déu amb major puresa i ge-nerositat, i reverteix en els germans i les germanes d’una manera mésapaivagada i discreta, i alhora més transparent i rica de gràcia. És eldo i l’experiència de la paternitat i maternitat espiritual.

L’edat avançada presenta problemes nous, que s’han d’afrontar prè-viament amb un acurat programa de suport espiritual. El progressiuallunyament de l’activitat, la malaltia en alguns casos o la inactivitatforçosa, són una experiència que pot ser altament formativa. Encaraque sigui un moment sovint dolorós, ofereix tanmateix a la personaconsagrada anciana l’oportunitat de deixar-se plasmar per l’experièn-cia pasqual,[172] bo i conformant-se a Crist crucificat que compleixen tot la voluntat del Pare i s’abandona a les seves mans fins a enco-manar-li l’esperit. Aquest és un nou mode de viure la consagració,que no està vinculat a l’eficiència pròpia d’una tasca de govern od’un treball apostòlic.

Quan al final arriba el moment d’unir-se a l’hora suprema de la pas-sió del Senyor, la persona consagrada sap que el Pare hi està acom-plint el misteriós procés de formació iniciat temps enrere. La mortserà llavors esperada i preparada com una acte d’amor suprem i delliurament total de si mateix.

73

Cal afegir que, independentment de les diverses etapes de la vida,cada edat pot passar per situacions crítiques ja sigui a causa de diver-sos factors externs —canvi de lloc o d’ofici, dificultat en el treball ofracàs apostòlic, incomprensió, marginació, etc.—, ja sigui per mo-tius més estrictament personals, com ara la malaltia física o psíquica,l’aridesa espiritual, dols, problemes de relacions interpersonals, for-tes temptacions, crisis de fe o d’identitat, sensació d’insignificança, oaltres de semblants. Quan la fidelitat resulta més difícil, cal oferir ala persona l’auxili d’una major confiança i un amor més gran, tant anivell personal com comunitari. És necessària llavors, sobretot, laproximitat afectuosa del superior; molt consol i estímul ve també del’ajut qualificat d’un germà o germana, la disponibilitat atenta delsquals facilitaran un redescobriment del sentit de l’aliança què Déu haestat el primer a establir i que no deixarà de complir. La persona quees troba en un moment de prova aconseguirà d’aquesta manera aco-llir la purificació i l’anorreament com uns aspectes essencials del se-guiment de Crist crucificat. La prova mateixa es revelarà com un ins-trument providencial de formació a les mans del Pare, com una lluitano sols psicològica, entaulada pel jo en relació amb si mateix i lesseves febleses, sinó també religiosa, marcada cada dia per la presèn-cia de Déu i per la força poderosa de la creu.

Dimensions de la formació permanent

71. Ja que el subjecte de la formació és la persona en cada fase de lavida, el terme de la formació és la totalitat de l’ésser humà, cridat acercar i a estimar Déu «amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totesles forces» (Dt 6,5) i el proïsme com a si mateix (cf. Lv 19,18; Mt22,37-39). L’amor a Déu i als germans és un dinamisme vigorós quepot inspirar constantment el camí de creixement i de fidelitat.

La vida en l’Esperit té òbviament la primacia. La persona consagradahi troba la seva identitat i experimenta una serenitat profunda, creixen l’atenció a les provocacions quotidianes de la Paraula de Déu i esdeixa guiar per la inspiració originària del propi institut. Sota l’accióde l’Esperit són defensats amb tenacitat els temps de pregària, de si-lenci, de solitud, i s’implora de Dalt el do de la saviesa en les fati-gues de cada dia (cf. Sa 9,10).

74

La dimensió humana i fraterna exigeix el coneixement de si mateix idels propis límits, per obtenir l’estímul necessari i el suport en el ca-mí vers el ple alliberament. En el context actual revesteixen una par-ticular importància la llibertat interior de la persona consagrada, laseva integració afectiva, la capacitat de comunicar-se amb tots, espe-cialment en la pròpia comunitat, la serenitat de l’esperit i la sensibili-tat envers el qui sofreix, l’amor per la veritat, la coherència efectivaentre dir i fer.

La dimensió apostòlica obre la ment i el cor de la persona consagra-da i la disposa per a un continu esforç operatiu, com a signe del’amor del Crist que l’empeny (cf. 1Co 5,14). A la pràctica, això sig-nificarà l’actualització de mètodes i d’objectius de les activitats apos-tòliques en la fidelitat a l’esperit i a la finalitat del fundador o de lafundadora i a les tradicions successivament madurades, amb constantatenció a les condicions canviants de la història i de la cultura, gene-rals i locals, de l’ambient on s’actua.

La dimensió cultural i professional, damunt la base d’una sòlida for-mació teològica que capaciti per al discerniment, implica una actua-lització contínua i una particular atenció als diversos camps als qualss’orienta cadascun dels carismes. Cal, doncs, mantenir una mentalitatoberta i al màxim flexible possible, per tal que el servei sigui entès iexercit segons les exigències del propi temps, tot valent-se dels ins-truments proporcionats pel progrés cultural.

En la dimensió del carisma, finalment, es troben aplegats tots els al-tres aspectes, com en una síntesi que exigeix un aprofundiment conti-nu de la pròpia especial consagració en les seves diverses vessants,tant l’apostòlica, com l’ascètica i la mística. Això comporta per acada membre un estudi assidu de l’esperit de l’Institut, per millo-rar-ne l’assimilació personal i comunitària.[173]

75

CAPÍTOL III

SERVITIUM CARITATIS

LA VIDA CONSAGRADA,EPIFANIA DE L’AMOR DE DÉU

EN EL MÓN

Consagrats per a la missió

72. A imatge de Jesús, el Fill predilecte «que el Pare ha santificat ienviat al món» (Jn 10,36), també aquells que Déu crida per tal que elsegueixin són consagrats i enviats al món per imitar-ne l’exemple icontinuar-ne la missió. Això val fonamentalment per a tot deixeble.Però és vàlid en especial per als qui són cridats a seguir Crist «mésde prop» en la forma característica de la vida consagrada, fent d’Ellel «tot» de llur existència. En llur crida hi ha, doncs, inclosa la tascade dedicar-se totalment a la missió; més encara, la mateixa vida con-sagrada, sota l’acció de l’Esperit Sant, que és la font de tota vocació ide tot carisma, esdevé missió, com ho va ser tota la vida de Jesús. Laprofessió dels consells evangèlics, en fer la persona totalment lliureper a la causa de l’Evangeli, mostra també la transcendència que téper a la missió. Cal, doncs, afirmar que la missió és essencial per acada institut, no solament en els de vida apostòlica activa, sinó tam-bé en els de vida contemplativa.

En efecte, abans que en les obres exteriors, la missió es duu a termeen el fer present Crist en el món mitjançant el testimoniatge personal.Aquest és el repte, aquesta és la tasca principal de la vida consagra-da! Com més es deixa conformar a Crist, més el fa present i operanten el món per a la salvació dels homes.

76

Es pot dir, per tant, que la persona consagrada està «en missió» envirtut de la seva mateixa consagració, manifestada segons el projectedel propi institut. És obvi que, quan el carisma fundacional contem-pla activitats pastorals, el testimoni de vida i les obres d’apostolat ode promoció humana són i igualment necessàries: ambdues represen-ten Crist, que és al mateix temps el consagrat a la glòria del Pare il’enviat al món per a la salvació dels germans i de les germanes.[174]

La vida religiosa, a més, participa en la missió de Crist amb un altreelement particular i propi: la vida fraterna en comunitat per a la mis-sió. La vida religiosa serà, doncs, més apostòlica com més íntima si-gui la donació al Senyor Jesús, més fraterna la vida comunitària imés ardent el compromís en la missió específica de l’Institut.

Al servei de Déu i de l’home

73. La vida consagrada té la missió profètica de recordar i servir eldesigni de Déu sobre els homes, tal com ha estat anunciat per les Es-criptures i com es desprèn d’una atenta lectura dels signes de l’accióprovidencial de Déu en la història. És el projecte d’una humanitatsalvada i reconciliada (cf. Col 2,20-22). Per realitzar adequadamentaquest servei, les persones consagrades han de posseir una profundaexperiència de Déu i prendre consciència dels reptes del propi temps,tot copsant-ne el sentit teològic profund mitjançant el discernimentfet amb l’ajut de l’Esperit Sant. En realitat, rere els esdeveniments dela història s’amaga sovint la crida de Déu a treballar segons els seusplans, amb una inserció activa i fecunda en els esdeveniments delnostre temps.[175]

El discerniment dels signes dels temps, com diu el Concili, ha de fer-se a la llum de l’Evangeli, de tal manera que es «pugui respondre alsperennes interrogants dels homes sobre el sentit de la vida present ifutura i sobre llur recíproca relació.[176] Cal, doncs, estar oberts a laveu interior de l’Esperit que invita a acollir en profunditat els desig-nis de la Providència. Ell crida la a vida consagrada per tal que ela-bori noves respostes als nous problemes del món d’avui. Són un re-clam diví del qual sols les ànimes habituades a cercar en tot la volun-tat de Déu saben percebre amb nitidesa i traduir després coratjosa-

77

ment en opcions coherents tant amb el carisma originari com amb lesexigències de la situació històrica concreta.

Davant els nombrosos problemes i urgències que a vegades semblencomprometre i àdhuc sotmetre la vida consagrada, els cridats sentenl’exigència de dur al cor i a la pregària les moltes necessitats del mónsencer, actuant agosaradament en els camps respectius del propi ca-risma fundacional. Llur dedicació haurà de ser, òbviament, guiadapel discerniment sobrenatural, que sap distingir entre allò que ve del’Esperit i allò que li és contrari (cf. Ga 5,16-17.22; 1 Jn 4,6). Mitjan-çant la fidelitat a la Regla i a les Constitucions, conserven la plenacomunió amb l’Església.[177]

D’aquesta manera la vida consagrada no es limitarà a llegir els signesdels temps, sinó que contribuirà també a elaborar i a dur a termenous projectes d’evangelització per a les situacions actuals. Tot aixòamb la certesa, basada en la fe, que l’Esperit sap donar les respostesmés apropiades àdhuc a les qüestions més espinoses. Serà bo, sobreaixò, recordar quelcom que han ensenyat sempre els grans protago-nistes de l’apostolat: cal confiar en Déu com si tot depengués d’Ell i,al mateix temps, comprometre’s generosament com si tot depenguésde nosaltres.

Col·laboració eclesial i espiritualitat apostòlica

74. Cal fer-ho tot en comunió i en diàleg amb les altres instàncieseclesials. Els reptes de la missió són tals que no poden ser afrontatseficaçment sense la col·laboració, tant en el discerniment com enl’acció, de tots els membres de l’Església. Difícilment els individusaïllats tenen una resposta completa: aquesta pot sorgir normalmentde la confrontació i del diàleg. En particular, la comunió operativaentre els diversos carismes assegurarà, a més d’un enriquiment recí-proc, una eficàcia més incisiva en la missió.

L’experiència d’aquests anys confirma amplament que «el diàleg ésel nou nom de la caritat»,[178] especialment de la caritat eclesial; eldiàleg ajuda a veure els problemes en les seves dimensions reals ipermet afrontar-los amb majors esperances d’èxit. La vida consagra-da, pel fet de cultivar el valor de la vida fraterna, representa una pri-

78

vilegiada experiència de diàleg. Per això pot contribuir a crear un cli-ma d’acceptació recíproca, en el qual els diversos subjectes eclesials,en sentir-se valorats per allò que són, conflueixin més convençuts enla comunió eclesial, encaminada a la gran missió universal.

Els instituts compromesos en l’una o l’altra modalitat de servei apos-tòlic han de cultivar, en fi, una sòlida espiritualitat de l’acció, bo iveient Déu en totes les coses, i totes les coses en Déu. En efecte, «calsaber que, així com el bon ordre de la vida tendeix a passar de la vidaactiva a la contemplativa, també en general l’ànima torna útilment dela vida contemplativa a l’activa, tal com la vida contemplativa enfer-voreix l’activa».[179] Jesús mateix ens ha donat un perfecte exemplede com es poden unir la comunió amb el Pare i una vida intensamentactiva. Sense la tensió contínua vers aquesta unitat, hom corre el riscd’un col·lapse interior, de desorientació i de desencís. L’íntima unióentre contemplació i acció permetrà, avui com ahir, afrontar les mis-sions més difícils.

I. L’AMOR FINS A L’EXTREM

Estimar amb el cor de Déu

75. «Havent estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’ex-trem. Mentre sopaven [...], s’aixecà de taula [...] començà a rentar elspeus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duiacenyida» (Jn 13,1-2.4-5).

En el gest de rentar els peus als seus deixebles, Jesús revela la pro-funditat de l’amor de Déu per l’home: en Ell, Déu mateix es posa alservei dels homes! Ell revela al mateix temps el sentit de la vida cris-tiana i, amb més motiu, de la vida consagrada, que és vida d’amoroblatiu, de concret i generós servei. Seguint els passos del Fill del’home, que «no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir» (Mt 20,28),la vida consagrada, almenys en els millors períodes de la seva llargahistòria, s’ha caracteritzat per aquest «rentar els peus», és a dir, pelservei, especialment als més pobres i necessitats. Ell, per una part,

79

contempla el misteri sublim del Verb al si del Pare (cf. Jn 1,1), men-tre que, per l’altra, segueix el mateix Verb que es fa carn (cf. Jn1,14), s’abaixa, s’humilia per servir els homes. Les persones que se-gueixen Crist pel camí dels consells evangèlics desitgen, també avui,anar on anà Crist i fer allò que féu.

Ell crida contínuament nous deixebles, homes i dones, per comuni-car-los, mitjançant l’efusió de l’Esperit (cf. Rm 5,5), l’àgape diví, laseva manera d’estimar, instant-los a servir els altres en la donació hu-mil de si mateixos, lluny de qualsevol càlcul interessat. A Pere que,extasiat davant la llum de la Transfiguració, exclama: «Senyor, és boque estiguem aquí» (Mt 17,4) l’invita a tornar als camins del món percontinuar servint el Regne de Déu: «Baixa, Pere; tu, que desitjavesdescansar a la muntanya, baixa i predica la Paraula, insisteix oportu-nament i importunament, reprèn, interpel·la i exhorta amb tota savi-esa i doctrina. Treballa, sua, sofreix alguns turments a fi d’arribar, pelcandor i la bellesa de les obres fetes en caritat, a posseir això quesimbolitzen els blancs vestits del Senyor».[180] La mirada fixa en elrostre del Senyor no atenua en l’apòstol el compromís per l’home;més aviat el potencia i el capacita per incidir millor en la història, peralliberar-la de tot el que la desfigura.

La recerca de la bellesa divina mou les persones consagrades a vetllarper la imatge divina deformada en els rostres de tants germans i ger-manes: rostres desfigurats per la fam; rostres desil·lusionats per pro-meses polítiques; rostres humiliats del qui veu menyspreada la sevapròpia cultura; rostres atemorits per la violència diària i discriminada;rostres angoixats de menors; rostres de dones ofeses i humiliades; ros-tres cansats d’emigrants que no troben un acolliment digne; rostresd’ancians sense les mínimes condicions per a una vida digna.[181] Lavida consagrada mostra, d’aquesta manera, amb l’eloqüència de lesobres, que la caritat divina és fonament i estímul de l’amor gratuït ioperant. Prou convençut n’estava sant Vicenç de Paül quan indicava ales Filles de la Caritat aquest programa: «L’esperit de la Companyiaconsisteix a lliurar-se a Déu per estimar Nostre Senyor i servir-lo ma-terialment i espiritualment en la persona dels pobres, en llurs cases i enaltres llocs, per instruir les noies necessitades, els infants i, en general,tots aquells que la divina Providència us envia.»[182]

80

Entre els possibles àmbits de la caritat, el que sens dubte manifestaals nostres dies i per un títol especial l’amor al món «fins al’extrem», és l’anunci apassionat de Jesucrist als qui encara no el co-neixen, als qui l’han oblidat i, d’una manera preferencial, als pobres.

Aportació específica de la vida consagrada a l’evangelització

76. L’aportació específica que els consagrats i les consagrades oferei-xen a l’evangelització rau, sobretot, en el testimoniatge d’una vidatotalment lliurada a Déu i als germans, a imitació del Salvador que,per amor de l’home, es féu servent. En l’obra de la salvació, en efec-te, tot prové de la participació en l’àgape diví. Les persones consa-grades fan visible, en llur consagració i total donació, la presènciaamorosa i salvadora de Crist, el consagrat del Pare, enviat en missió.[183] Deixant-se conquerir per Ell (cf. Fl 3, 1 2), es disposen per es-devenir, en certa manera, una prolongació de la seva humanitat.[184]La vida consagrada és una prova eloqüent que, com més es viu deCrist, més es pot servir-lo en els altres, arribant fins a les avançadesde la missió i acceptant els riscs més grans.[185]

La primera evangelització: anunciar Crist als pobles

77. El qui estima Déu, Pare de tots, no pot no estimar els seus sem-blants, en els quals reconeix altres germans i germanes. Precisamentper això no pot romandre indiferent davant el fet que molts d’ells noconeixen la plena manifestació de l’amor de Déu en Crist. En neixprincipalment, obeint el mandat de Crist, l’impuls missioner adgentes, que tot cristià conscient comparteix amb l’Església, missio-nera per la seva mateixa naturalesa. És un impuls sentit sobretot pelsmembres dels Instituts, tant de vida contemplativa com de vida acti-va.[186] Les persones consagrades, en efecte, tenen la tasca de ferpresent també entre els no-cristians[187] el Crist cast, pobre, obedi-ent, cast i missioner.[188] En virtut de llur més íntima consagració aDéu,[189] i romanent dinàmicament fidels a llur carisma, no podendeixar de sentir-se implicades en una singular col·laboració ambl’activitat missionera de l’Església. El desig tantes vegades repetit deTeresa de Lisieux, «estimar-te i fer-te estimar»; l’anhel ardent de santFrancesc Xavier: «Si, així com estudien les diverses disciplines, estu-

81

diessin també el compte que Déu nostre Senyor els en demanarà i eltalent que els ha donat, un bon nombre es veurien obligats a canviar.Llavors prendrien els mitjans i farien els exercicis espirituals que elsportessin a conèixer i penetrar, en el més íntim d’ells mateixos, la vo-luntat de Déu; en farien més cas que no pas de llurs pròpies inclinaci-ons, i dirien: "Senyor, aquí em teniu, què voleu que faci? Envieu-meon vulgueu".»;[190] com també altres testimonis semblants d’innom-brables ànimes santes, manifesten la irrenunciable tensió missioneraque distingeix i caracteritza la vida consagrada.

Presents a tots els racons de la terra

78. «L’amor del Crist ens domina» (cf. 2Co 5,14): els membres decada Institut haurien de repetir aquestes paraules amb l’Apòstol, per-què és tasca de la vida consagrada treballar en tot el món per consoli-dar i difondre el Regne de Crist, portant l’anunci de l’Evangeli a totarreu, fins a les regions més llunyanes.[191] De fet, la història missi-onera testimonia la gran aportació que han donat a l’evangelitzaciódels pobles: des de les antigues famílies monàstiques fins a les mésrecents fundacions dedicades d’una manera exclusiva a la missió adgentes, des dels instituts de vida activa als de vida contemplativa,[192] innombrables persones han gastat les energies en aquesta «acti-vitat primordial de l’Església, essencial i mai no acabada»,[193] jaque s’adreça a la multitud creixent dels qui no coneixen Crist.

Aquest deure continua instant avui els instituts de vida consagrada iles societats de vida apostòlica: l’anunci de l’Evangeli de Crist n’es-pera la màxima aportació possible. També els instituts que sorgeixeno treballen en les Esglésies joves són invitats a obrir-se a la missióentre els no cristians, dintre i fora de llur pàtria. Malgrat les com-prensibles dificultats que alguns d’ells poden travessar, convé recor-dar a tothom que, així com «la fe s’enforteix donant-la»,[194] tambéla missió reforça la vida consagrada, li infon un renovat entusiasme inoves motivacions, i n’estimula la fidelitat. Per la seva part, l’activi-tat missionera ofereix amplis espais per a acollir les variades formesde vida consagrada.

La missió ad gentes ofereix especials i extraordinàries oportunitats ales dones consagrades, als religiosos germans i als membres dels ins-

82

tituts seculars, per a una acció apostòlica particularment incisiva. Enaquests darrers, a més, amb llur presència en els diversos àmbits tí-pics de la vida laïcal, poden desenvolupar una preciosa tasca d’evan-gelització dels ambients, de les estructures i de les mateixes lleis queregulen la convivència. Poden també testimoniar els valors evangè-lics estant al costat de les persones que encara no coneixen Jesús, totcontribuint d’aquesta manera específica a la missió.

Cal subratllar que als països on hi ha arrelades religions no cristia-nes, la presència de la vida consagrada adquireix una gran importàn-cia, tant amb activitats educatives, caritatives i culturals, com amb elsigne de la vida contemplativa. Per això cal estimular d’una maneraespecial la fundació, en les noves Esglésies, de comunitats lliurades ala contemplació, donat que «la vida contemplativa pertany a la pleni-tud de la presència de l’Església».[195] Convé, a més, promoure ambmitjans adequats una distribució equitativa de la vida consagrada enles seves variades formes, per suscitar un nou impuls evangelitzador,ja sigui enviant missioners i missioneres, ja sigui amb el degut ajutdels instituts de vida consagrada a les diòcesis més pobres.[196]

Anunci de Crist i inculturació

79. L’anunci de Crist té la prioritat permanent en la missió de l’Es-glésia[197] i tendeix a la conversió, és a dir, a l’adhesió plena i since-ra Crist i al seu Evangeli.[198] Formen part també de l’activitat mis-sionera el procés d’inculturació i el diàleg interreligiós. El repte de lainculturació ha de ser assumit per les persones consagrades com unacrida a col·laborar amb la gràcia per aconseguir un apropament a lesdiverses cultures. Això suposa una seriosa preparació personal, dotsde madur discerniment, adhesió fidel als indispensables criteris d’or-todòxia doctrinal, d’autenticitat i de comunió eclesial.[199] Amb elsuport del carisma dels fundadors i les fundadores, moltes personesconsagrades han sabut apropar-se a les diverses cultures amb l’acti-tud de Jesús que «es despullà de si mateix prenent la condició de ser-vent» (Fl 2,7) i, amb un pacient i audaç esforç de diàleg, han esta-blert profitosos contactes amb la gent més diversa, anunciant a tot-hom el camí de la salvació. Quantes d’elles saben buscar i són capa-ces de trobar en la història de les persones i dels pobles petjades de la

83

presència de Déu, que guia la humanitat entera vers el discernimentdels signes de la seva voluntat redemptora. Aquesta recerca és avan-tatjosa per a les mateixes persones consagrades: en efecte, els valorsdescoberts en les diverses civilitzacions poden animar-les a acréixerel propi compromís de contemplació i de pregària, a practicar mésintensament la compartició comunitària i l’hospitalitat, a cultivaramb major diligència l’atenció a la persona i el respecte per la natura.

Per a una autèntica inculturació cal una actitud semblant a la del Se-nyor, quan s’encarnà i vingué amb amor i humilitat entre nosaltres.En aquest sentit la vida consagrada prepara les persones a afrontar elcomplex treball d’inculturació, perquè les habitua al despreniment deles coses, inclosos molts aspectes de la pròpia cultura. Aplicant-seamb aquestes actituds a l’estudi i a la comprensió de les cultures, elsconsagrats poden discernir-hi millor els valors autèntics i la maneraamb què poden ser acollits i perfeccionats, amb l’ajut del propi caris-ma.[200] De tota manera, no s’ha d’oblidar que en moltes culturesantigues l’expressió religiosa hi està tan integrada que la religió re-presenta sovint la dimensió transcendent de la cultura mateixa. Enaquesta cas, una veritable inculturació comporta necessàriament unseriós i obert diàleg interreligiós, que «no està en contraposició ambla missió ad gentes i que no dispensa de l’evangelització».[201]

Inculturació de la vida consagrada

80. La vida consagrada, portadora per ella mateixa de valors evangè-lics, allí on és viscuda amb autenticitat pot oferir una contribució ori-ginal als reptes de la inculturació. Essent, en efecte, un signe de laprimacia de Déu i del Regne, esdevé una provocació que, en el dià-leg, pot interpel·lar la consciència dels homes. Si la vida consagradamanté la força profètica que li és pròpia, esdevé a l’interior d’unacultura ferment evangèlic capaç de purificar-la i de fer-la evolucio-nar. És el que demostra la història de nombrosos sants i santes, queen èpoques diverses han sabut immergir-se en llur temps sense dei-xar-se dominar per ell, sinó marcant nous camins a llur generació.L’estil de vida evangèlic és una font important per a la proposta d’unnou model cultural. Quants fundadors i fundadores, en adonar-se decertes exigències de llur temps, àdhuc amb les limitacions que ells

84

mateixos han reconegut, han sabut donar-los una resposta que ha es-devingut proposta cultural innovadora!

Les comunitats dels instituts religiosos i de les societats de vidaapostòlica poden plantejar perspectives culturals concretes i signifi-catives quan testimonien el mode evangèlic de viure l’acolliment re-cíproc en la diversitat i d’exercir l’autoritat, la compartició dels bénsmaterials i espirituals, la internacionalitat, la col·laboració intercon-gregacional, l’escolta dels homes i les dones del nostre temps. Elmode de pensar i d’actuar del qui segueix Crist més de prop, en efec-te, dóna origen a una veritable i pròpia cultura de referència, serveixper posar a llum allò que és inhumà, testimonia que només Déu dónaals valors força i plenitud. Recíprocament, una autèntica inculturacióajudarà les persones consagrades a viure el radicalisme evangèlic se-gons el carisma del propi institut i el tarannà del poble amb el qualentren en contacte. D’aquesta fecunda relació sorgiran estils de vida imètodes pastorals que poden ser una riquesa per a tot l’Institut, si re-sulten coherents amb el carisma fundacional i amb l’acció unificado-ra de l’Esperit Sant. En aquest procés, fet de discerniment i d’audà-cia, de diàleg i de provocació evangèlica, una garantia per a seguir elrecte camí és oferta per la Santa Seu, a la qual pertoca encoratjarl’evangelització de les cultures, com també d’autentificar-ne eldesenvolupament i de sancionar els èxits amb vista a la inculturació,[202] tasca aquesta «difícil i delicada, ja que posa a prova la fidelitatde l’Església a l’Evangeli i a la tradició apostòlica en l’evolucióconstant de les cultures».[203]

La nova evangelització

81. Per afrontar adequadament els grans reptes que a la nova evange-lització posa la història actual, cal abans que res una vida consagradaque es deixi interpel·lar contínuament per la Paraula revelada i pelssignes dels temps.[204] El record de les grans evangelitzadores i delsgrans evangelitzadors, que foren primer grans evangelitzats, revelaque per afrontar el món d’avui calen persones amorosament donadesal Senyor i al seu Evangeli. «Les persones consagrades, per llur vo-cació específica, són cridades a manifestar la unitat entre autoevan-gelització i testimoniatge, entre renovació interior i ardor apostòlic,

85

entre ser i obrar, tot evidenciant que el dinamisme prové sempre delprimer element del binomi».[205]

La nova evangelització, com la de sempre, serà eficaç si sap procla-mar des dels terrats allò que ha viscut en la intimitat amb el Senyor.Per això, calen personalitats sòlides, animades pel fervor dels sants.La nova evangelització exigeix dels consagrats i de les consagradesuna plena consciència del sentit teològic dels reptes del nostre temps.Aquests reptes han de ser examinats amb un acurat i comú discerni-ment, per assolir una renovació de la missió. El coratge de l’anuncidel Senyor Jesús ha d’anar acompanyat de la confiança en l’acció dela Providència, que actua en el món i que «fa que totes les coses, àd-huc els fracassos de l’home, contribueixin al bé de l’Església».[206]

Per a una profitosa inserció dels instituts en el procés de la novaevangelització és important la fidelitat al carisma fundacional, la co-munió amb tots aquells que en l’Església estan compromesos en lamateixa empresa, especialment amb els Pastors, i la cooperació ambtots els homes de bona voluntat. Això exigeix una seriós discerni-ment de les crides que l’Esperit adreça a cada institut, tant en aque-lles regions en les quals no s’entrelluquen grans progressos immedi-ats, com en altres regions on s’anuncia una consoladora renaixença.Les persones consagrades han de ser anunciadores ardents del Se-nyor Jesús en tot temps i en tota situació, disposades a respondreamb saviesa evangèlica les preguntes plantejades avui per la inquie-tud del cor humà i per les seves necessitats urgents.

La predilecció pels pobres i la promoció de la justícia

82. Als començaments del seu ministeri, a la—sinagoga de Natzaret,Jesús proclama que l’Esperit l’ha consagrat per anunciar als pobresun missatge joiós, proclamar als captius l’alliberament, restituir alscecs la vista, donar la llibertat als oprimits i predicar un any de gràciadel Senyor (cf. Lc 4,16-19). Fent pròpia la missió del Senyor, l’Es-glésia anuncia l’Evangeli a tots els homes i dones, per a llur salvacióintegral. Però s’adreça amb una atenció especial, amb una autèntica«opció preferencial», als qui es troben en una situació de major fe-blesa i, per tant, de més greu necessitat. «Pobres», en les múltiplesdimensions de la pobresa, són els oprimits, els marginats, els ancians,

86

els malalts, els petits, tots els qui són considerats i tractats com els«últims» en la societat.

L’opció pels pobres és inherent a la dinàmica mateixa de l’amor vis-cut segons Crist. Hi estan, doncs, obligats tots els deixebles de Crist;tanmateix, aquells que volen seguir el Senyor més de prop, imi-tant-ne les actituds, han de sentir-s’hi implicats d’una manera del totsingular. La sinceritat de llur resposta a l’amor de Crist els duu a viu-re com a pobres i a abraçar la causa dels pobres. Això comporta per acada institut, segons el carisma propi, l’adopció d’un estil de vida,tant personal com comunitari, humil i auster. Forts d’aquest testimo-niatge viscut, les persones consagrades podran, de la manera confor-me a llur opció de vida i romanent lliures davant les ideologies polí-tiques, denunciar les injustícies que són fetes envers tants fills i fillesde Déu, i comprometre’s per la promoció de la justícia en l’ambientsocial en què actuen.[207] D’aquesta manera es renovarà, fins i toten les actuals situacions, a través del testimoniatge d’innombrablespersones consagrades, la dedicació que fou pròpia dels fundadors ide les fundadores que gastaren llur vida per servir el Senyor presenten els pobres. En efecte, «Crist es troba a la terra en la persona delsseus pobres [...]. Com a Déu és ric; com a home, pobre. Amb la sevahumanitat ha pujat al cel i, ric, està assegut a la dreta del Pare. Però,mentrestant, roman ací baix en el pobre que sofreix fam, set o estànu».[208]

L’Evangeli esdevé operant a través de la caritat, que és glòria del’Església i signe de la seva fidelitat al Senyor. Ho demostra tota lahistòria de la vida consagrada, que pot ser considerada una exegesiviva de la paraula de Jesús: «Tot allò que fèieu a un d’aquests ger-mans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). Molts instituts,especialment a l’època moderna, nasqueren precisament per atendrel’una o l’altra necessitat dels pobres. Però àdhuc quan aquesta finali-tat no ha estat determinant, l’atenció i la sol·licitud pels necessitats,expressada a través de la pregària, l’acolliment, l’hospitalitat semprehan acompanyat amb naturalitat les diverses formes de vida consa-grada, fins i tot la contemplativa. No podria ser diversament, si elCrist descobert en la contemplació és el mateix que viu i sofreix enels pobres. La història de la vida consagrada és rica, en aquest sentit,

87

d’exemples meravellosos i a vegades genials. Sant Paulí de Nola,després d’haver distribuït els seus béns als pobres per consagrar-seplenament a Déu, feu aixecar les cel·les del seu monestir sobre unhospici destinat precisament als indigents. Fruïa en pensar en aquestsingular «intercanvi de dons»: els pobres que ell socorria consolida-ven amb llurs pregàries els «fonaments» mateixos de la seva casa,donada totalment a la lloança de Déu».[209] A sant Vicenç de Paül,per la seva part, li agradava dir que, quan s’està obligat a deixar lapregària per atendre un pobre en necessitat, en realitat la pregària nos’interromp, perquè «es deixa Déu per Déu».[210]

Servir els pobres és un acte d’evangelització i, al mateix temps, se-gell d’evangelicitat i estímul de conversió permanent per a la vidaconsagrada, ja que —com diu sant Gregori el Gran— «quan la caritats’abaixa amorosament a proveir també a les ínfimes necessitats delproïsme, llavors s’eleva admirablement vers la més alta caritat. I commés benignament es plega a les extremes necessitats, llavors més vi-gorosament reprèn el vol vers les altures».[211]

La cura dels malalts

83. Seguint una gloriosa tradició, un gran nombre de persones consa-grades, sobretot dones, exerceixen llur apostolat en els ambients sa-nitaris, segons el carisma del propi institut. Moltes, al llarg dels se-gles, han estat les persones consagrades que han sacrificat llur vidaen el servei a les víctimes de malalties contagioses, bo i mostrant quela dedicació fins a l’heroisme pertany al caràcter profètic de la vidaconsagrada.

L’Església esguarda amb admiració i gratitud tantes persones consa-grades que, assistint els malalts i els sofrents, contribueixen d’unamanera significativa a la seva missió. Continuen el ministeri de mi-sericòrdia de Crist, «passà fent el bé i guarint tothom» (Ac 10,38).Que seguint les seves petjades d’Ell, diví samarità, metge de les àni-mes i dels cossos,[212] i seguint l’exemple dels respectius fundadorsi fundadores, les persones consagrades que hi estan orientades pel ca-risma de llur institut, perseverin en el testimoniatge d’amor enversels malalts, tot dedicant-s’hi amb profunda comprensió i participació.Que en les decisions privilegiïn els malalts més pobres i abandonats,

88

com ara els ancians, els discapacitats, els marginats, els malalts ter-minals, les víctimes de la droga i de les noves malalties contagioses.Que afavoreixin en els malalts l’ofrena del propi sofrir en comunióamb Crist crucificat i glorificat per a la salvació de tots,[213] i, mésencara, que alimentin en ells la consciència de ser, amb la paraula iamb la conducta, subjectes actius de pastoral a través del peculiarcarisma de la creu.[214]

L’Església, a més, recorda als consagrats i a les consagrades que for-ma part de llur missió evangelitzar els ambients sanitaris en què tre-ballen, mirant d’il·luminar, a través de la comunicació dels valorsevangèlics, el mode de viure, de sofrir i de morir dels homes del nos-tre temps. Els és tasca pròpia dedicar-se a la humanització de la me-dicina i a l’aprofundiment de la bioètica, al servei de l’Evangeli de lavida. Que promoguin, doncs, abans que res el respecte de la persona ide la vida humana des de la concepció fins al seu terme natural, enplena conformitat amb els ensenyaments morals de l’Església,[215]instituint també per a això centres de formació[216] i col·laborantfraternalment amb els organismes eclesials de la pastoral sanitària.

II. UN TESTIMONIATGE PROFÈTICDAVANT ELS GRANS REPTES

El profetisme de la vida consagrada

84. El caràcter profètic de la vida consagrada ha estat molt destacatpels Pares sinodals com una especial forma de participació en lafunció profètica de Crist, comunicada per l’Esperit a tot el Poble deDéu. El profetisme és inherent a la vida consagrada com a tal, pel ra-dicalisme del seguiment de Crist i la consegüent dedicació a la mis-sió que la caracteritza. La funció de signe, que el Concili Vaticà II re-coneix a la vida consagrada,[217] s’expressa en el testimoniatge pro-fètic de la primacia que Déu i els valors de l’Evangeli tenen en lavida cristiana. En virtut d’aquesta primacia res no pot ser anteposat al’amor personal per Crist i pels pobres en els quals Ell viu.[218]

89

La tradició patrística ha vist un model de la vida religiosa monàsticaen Elies, profeta audaç i amic de Déu.[219] Vivia a la seva presènciai contemplava en el silenci el seu pas, intercedia pel poble i procla-mava amb coratge la seva voluntat, defensava els drets de Déu i s’al-çava en defensa dels pobres contra els poderosos del món (cf. 1 Re18-19). En la història de l’Església, al costat d’altres cristians, no hanmancat homes i dones consagrats a Déu que, per un particular do del’Esperit, han exercit un autèntic ministeri profètic, parlant en nomde Déu a tots, àdhuc als pastors de l’Església. La veritable profecianeix de Déu, de l’amistat amb Ell, de l’escolta atenta de la seva Pa-raula en les diverses circumstàncies de la història. El profeta sent cre-mar en el cor la passió per la santedat de Déu i, després d’haver-neacollit en el diàleg de la pregària la paraula, la proclama amb la vida,amb els llavis i amb els gestos, tot fent-se portaveu de Déu contra elmal i el pecat. El testimoniatge profètic reclama la recerca apassiona-da i constant de la voluntat de Déu, la generosa i imprescindible co-munió eclesial, l’exercici del discerniment espiritual i l’amor per laveritat. Aquesta s’expressa també amb la denúncia del que és contrarial voler diví i amb l’exploració de nous camins per a aplicar l’Evan-geli en la història, amb vista al Regne de Déu.[220]

La seva importància per al món contemporani

85. En el nostre món, on sembla sovint que s’han perdut les petjadesde Déu, es fa urgent un fort testimoniatge profètic per part de les per-sones consagrades. Un testimoni abans que res de l’afirmació de laprimacia de Déu i dels béns futurs, com es desprèn del seguiment ide la imitació de Crist cast, pobre i obedient, totalment lliurat a laglòria del Pare i a l’amor dels germans i les germanes. La mateixavida fraterna és un acte profètic, en una societat en la qual s’amaga, avegades sense adonar-se’n, un profund anhel de fraternitat sensefronteres. La fidelitat al propi carisma duu les persones consagradesa donar arreu un testimoniatge qualificat, amb la lleialtat del profetaque no tem d’arriscar fins i tot la pròpia vida.

Una especial força persuasiva de la profecia deriva de la coherènciaentre l’anunci i la vida. Les persones consagrades seran fidels a llurmissió en l’Església i en el món en la mesura que siguin capaces de

90

fer un examen continu de si mateixes a la llum de la Paraula de Déu.[221] D’aquesta manera podran enriquir els altres fidels amb els bénscarismàtics rebuts, deixant-se recíprocament interpel·lar per les pro-vocacions profètiques provinents dels altres membres eclesials. Enaquest intercanvi de dons, garantit per la plena sintonia amb el Ma-gisteri i la disciplina de l’Església, resplendirà l’acció de l’Esperitque «la unifica en la comunió i en el servei, la instrueix i la dirigeixmitjançant els diversos dons jeràrquics i carismàtics».[222]

Una fidelitat fins al martiri

86. Aquest segle, com en altres èpoques de la història, homes i donesconsagrats han donat testimoni de Crist Senyor amb el do de la prò-pia vida. Són milers els qui, obligats a les catacumbes per les perse-cucions de règims totalitaris o de grups violents, obstaculitzats enl’activitat missionera, en l’acció a favor dels pobres, en l’assistènciaals malalts i als marginats, han viscut i viuen llur consagració en elsofriment prolongat i heroic, i sovint amb l’efusió de la pròpia sang,plenament configurats al Senyor crucificat. D’alguns l’Església jan’ha reconegut oficialment la santedat honorant-los com a màrtirs deCrist. Ens il·luminen amb l’exemple, intercedeixen per la nostra fide-litat, ens esperen en la glòria.

És viu el desig que la memòria de tants testimonis de la fe romanguien la consciència de l’Església com un incentiu a celebrar-los i a imi-tar-los. Els instituts de vida consagrada i les societats de vida apostò-lica han de contribuir a aquesta tasca recollint els noms i els testimo-niatges de totes les persones consagrades que puguin ser inscrites enel Martirologi del segle vintè.[223]

Els grans reptes de la vida consagrada

87. El caràcter profètic de la vida consagrada sorgeix de tres reptesprincipals adreçats a la mateixa Església, reptes de sempre, peròplantejats en formes noves, i potser més radicals, per la societat con-temporània, almenys en algunes parts del món. Afecten directamentels consells evangèlics de castedat, pobresa i obediència, i estimulenl’Església i en particular les persones consagrades a clarificar-los i atestimoniar-ne el profund significat antropològic. En efecte, l’elecció

91

d’aquests consells, en comptes de constituir un empobriment de va-lors autènticament humans, es presenta més aviat com una transfigu-ració d’aquests. Els consells evangèlics no han de ser consideratscom una negació dels valors inherents a la sexualitat, al legítim desigde disposar dels béns materials i de decidir autònomament d’un ma-teix. Aquestes inclinacions, en tant que fundades en la natura, són ensi mateixes bones. La criatura humana, tanmateix, afeblida com estàpel pecat original, es troba exposada al risc de posar-les en pràcticad’una manera transgressiva. La professió de castedat, pobresa i obe-diència suposa un toc d’alerta a no infravalorar les ferides produïdespel pecat original i, tot afirmant el valor dels béns creats, els relati-vitza presentant Déu com el bé absolut. Així els qui segueixen elsconsells evangèlics, mentre cerquen la santedat per a ells mateixos,proposen, per dir-ho així, una «teràpia espiritual» per a la humanitat,ja que refusen la idolatria de les coses creades i fan en certa maneravisible el Déu viu. La vida consagrada, especialment en els temps di-fícils, és una benedicció per a la vida humana i per a la mateixa vidaeclesial.

El repte de la castedat consagrada

88. La primera provocació és la d’una cultura hedonista que desvin-cula la sexualitat de tota norma moral objectiva, reduint-la sovint ajoc i a consum i transigint, amb la complicitat dels mitjans de comu-nicació social, amb una espècie d’idolatria de l’instint. Les conse-qüències d’això són als ulls de tots: prevaricacions de tota mena,acompanyades d’innombrables sofriments psíquics i morals per alsindividus i les famílies. La resposta de la vida consagrada rau per da-munt de tot en la pràctica joiosa de la castedat perfecta, testimoniat-ge de la potència de l’amor de Déu en la fragilitat de la condició hu-mana. La persona consagrada diu que allò que molts creuen impossi-ble esdevé possible i autènticament alliberador amb la gràcia del Se-nyor Jesús. Sí, en Crist és possible estimar Déu amb tot el cor, po-sant-lo per damunt de tot altre amor, i estimar així, amb la llibertat deDéu, tota criatura! Aquest és un testimoniatge avui més que mai ne-cessari, precisament perquè no sempre és entès pel nostre món. És untestimoniatge que és ofert a tothom —als joves, als promesos, alscònjuges, a les famílies cristians— per mostrar que la força de

92

l’amor de Déu pot fer grans coses precisament enmig de les circums-tàncies de l’amor humà. És un testimoniatge que surt a l’encontretambé d’una creixent necessitat de netedat interior en les relacionshumanes.

Cal que la vida consagrada presenti al món d’avui exemples d’unacastedat viscuda per homes i dones que demostren equilibri, dominide si mateixos, iniciativa, maduresa psicològica i afectiva.[224] Grà-cies a aquests testimoniatges és ofert a l’amor humà un punt de refe-rència, que la persona consagrada assoleix amb la contemplació del’amor trinitari, que ens ha estat revelat en Crist. Precisament perquèestà immersa en aquest misteri, la persona consagrada se sent capaçd’un amor radical i universal, que li dóna la força de l’autodomini ide la disciplina necessaris per a no caure en l’esclavatge dels sentits idels instints. La castedat consagrada apareix així com una experièn-cia de joia i de llibertat. Il·luminada per la fe en el Senyor ressuscitati per l’esperança dels cels nous i de la terra nova (cf. Ap 21,1), ofe-reix preciosos estímuls fins i tot per a l’educació a la castedat pròpiad’altres estats de vida.

El repte de la pobresa

89. Una altra provocació és la d’un materialisme àvid de possessió,desinteressat de les exigències i dels sofriments dels més febles imancat de qualsevol consideració pel mateix equilibri dels recursosde la natura. La resposta de la vida consagrada rau en la professió dela pobresa evangèlica, viscuda de formes diverses i sovint acompa-nyada d’un actiu compromís en la promoció de la solidaritat i de lacaritat.

Quants instituts es dediquen a l’educació, a la instrucció i a la forma-ció professional, preparant joves i no tan joves a esdevenir protago-nistes de llur futur! Quantes persones consagrades es gasten sense es-talviar energies a favor dels últims de la Terra! Quantes s’afanyen aformar futurs educadors i responsables de la vida social, de maneraque es comprometin a eliminar les estructures opressives i a promou-re projectes de solidaritat en benefici dels pobres! Aquestes personeslluiten per eliminar la fam i les seves causes, animen les activitats delvoluntariat i les organitzacions humanitàries, sensibilitzen organis-

93

mes públics i privats per afavorir una equitativa distribució dels ajutsinternacionals. Les nacions deuen realment molt a aquests emprene-dors fautors i fautores de caritat, que amb llur incansable generositathan donat í donen una sensible contribució a la humanització delmón.

La pobresa evangèlica al servei dels pobres

90. En realitat, abans encara de ser un servei per als pobres, la po-bresa evangèlica és un valor en si mateixa, en tant que evoca la pri-mera de les Benaurances en la imitació de Crist pobre.[225] El seuprimer sentit, en efecte, és testimoniar Déu com a veritable riquesadel cor humà. Però precisament per això la pobresa impugna ambforça la idolatria del diner, perquè es proposa com una crida profèticaenfront d’una societat que, en tantes parts del món benestant, corre elrisc de perdre el sentit de la mesura i el significat mateix de les coses.Per això, avui més que en altres èpoques, aquesta veu atreu l’atenciótambé d’aquells que, conscients de la limitació dels recursos del pla-neta, invoquen el respecte i la salvaguarda de la creació mitjançant lareducció dels consums, la sobrietat, la imposició d’un obligat fre alspropis desigs.

A les persones consagrades és demanat, doncs, un renovat i vigoróstestimoniatge evangèlic d’abnegació de sobrietat, en un estil de vidafraterna inspirada en criteris de simplicitat i d’hospitalitat, per tal quesiguin un exemple per als qui romanen indiferents davant les necessi-tats del proïsme. Aquest testimoniatge s’acompanyarà naturalment del’amor preferencial pels pobres i es manifestarà d’una manera espe-cial en la compartició de les condicions de vida dels més desheretats.No són poques les comunitats que viuen i treballen entre els pobres iels marginats, compartint-ne la condició i participant de llurs sofri-ments, problemes i perills.

Grans pàgines d’història de solidaritat evangèlica i de dedicació he-roica han estat escrites per persones consagrades, en aquests anys deprofunds canvis i de grans injustícies, d’esperances i de desenganys,d’importants conquestes i d’amargues derrotes. I pàgines no menyssignificatives han estat escrites i ho són contínuament per altres in-nombrables persones consagrades que viuen amb plenitud llur vida

94

«amagada amb Crist en Déu» (Col 3,3), per a la salvació del mónsota la bandera de la gratuïtat, de la dedicació de la pròpia vida encauses poc reconegudes i menys encara aplaudides. A través d’aques-tes formes diverses i complementàries, la vida consagrada participaen l’extrema pobresa abraçada pel Senyor i viu el seu específic paperen el misteri salvífic de la seva encarnació i de la seva mort redemp-tora.[226]

El repte de la llibertat en l’obediència

91. La tercera provocació prové d’aquelles concepcions de la lliber-tat que, en aquesta fonamental prerrogativa humana, prescindeixende la constitutiva relació amb la veritat i amb la norma moral.[227]En realitat, la cultura de la llibertat és un autèntic valor, íntimamentunit amb el respecte de la persona humana. Però, qui no veu les terri-bles conseqüències d’injustícia i àdhuc de violència a les quals con-dueix, en la vida de les persones i dels pobles, l’ús deformat de la lli-bertat?

Una resposta eficaç a aquesta situació és l’obediència que carac-teritza la vida consagrada. Fa present d’una manera particularmentviva l’obediència de Crist al Pare i, precisament partint del seu mis-teri, testimonia que no hi ha contradicció entre obediència i llibertat.En efecte, l’actitud del Fill revela el misteri de la llibertat humanacom a camí d’obediència a la voluntat del Pare i el misteri de l’obe-diència com a camí de progressiva conquesta de la veritable llibertat.Justament aquest misteri la persona consagrada vol expressar-lo ambaquest precís vot. Amb ell testimonia la consciència d’una relació defiliació, per la qual assumeix la voluntat paterna com a aliment quoti-dià (cf. Jn 4,34), com la seva roca, la seva alegria, el seu escut i balu-ard (cf. Sl 18/17,3). Demostra així que creix en la plena veritat de simateixa romanent unida a la font de la seva existència i oferint elmissatge consolador: «Tenen molta pau els qui estimen la Llei; resno els farà ensopegar» (Sl 119/118,165).

Complir junts la voluntat del Pare

92. Aquest testimoniatge de les persones consagrades té un significatparticular en la vida religiosa per la dimensió comunitària que la ca-

95

racteritza. La vida fraterna és el lloc privilegiat on discernir i acollirel voler de Déu i caminar junts en unió de ment i de cor. L’obedièn-cia, vivificada per la caritat, unifica els membres d’un institut en elmateix testimoniatge i en la mateixa missió, malgrat la diversitat delsdons i en el respecte de les individualitats particulars. En la fraterni-tat, animada per l’Esperit, cadascú entaula amb l’altre un preciós dià-leg per descobrir la voluntat del Pare, i tots reconeixen en el quipresideix l’expressió de la paternitat de Déu i l’exercici de l’autoritatrebuda de Déu, al servei del discerniment i de la comunió.[228]

La vida de comunitat després és, d’una manera particular i visible, elsigne, davant l’Església i la societat, del vincle que ve de la mateixacrida i de la voluntat comuna d’obeir-la, més enllà de tota diversitatde raça i d’origen, de llengua i de cultura. Contra l’esperit de discòr-dia i de divisió, autoritat i obediència resplendeixen com un signed’aquella única paternitat que ve de Déu, de la fraternitat nascuda del’Esperit, de la llibertat interior del qui es fia de Déu malgrat les limi-tacions humanes dels qui el representen. Gràcies a aquesta obedièn-cia, assumida per alguns com a regla de vida, és experimentada ianunciada en profit de tots aquella felicitat promesa per Jesús «alsqui escolten la paraula de Déu i la guarden» (Lc 11,28). A més, el quiobeeix té la garantia d’estar realment en missió, seguint el Senyor ino buscant els propis desigs o expectatives. I així és possible sen-tir-se portats per l’Esperit del Senyor, fins i tot enmig de grans difi-cultats, per la seva mà segura (cf. Ac 20,22s).

Un decidit compromís de vida espiritual

93. Una de les preocupacions manifestades més vegades en el Sínodeha estat la d’una vida consagrada que s’alimenti a les fonts d’una es-piritualitat sòlida i profunda. Es tracta, en efecte, d’una exigènciaprioritària, inscrita en l’essència mateixa de la vida consagrada, desdel moment que, com qualsevol altre batejat però per motius encaramés urgents, el qui professa els consells evangèlics és obligat a aspi-rar amb totes les seves forces vers la perfecció de la caritat.[229] Ésun compromís subratllat fortament per innombrables exemples desants fundadors i fundadores i de tantes persones consagrades quehan testimoniat la fidelitat a Crist fins al martiri.

96

Tendir a la santedat: heus ací en síntesi el programa de tota vida con-sagrada, també en la perspectiva de la seva renovació al llindar deltercer mil·lenni. El punt de partença del programa es troba en el dei-xar-ho tot per Crist (cf. Mt 4,18-22; 19,21.27; Lc 5,11) preferint-lo atota cosa, per poder participar plenament en el seu misteri pasqual.

Ho havia entès bé sant Pau que exclamava: «Tot ho considero unapèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist [...].Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció» (Fl 3,8.10). És elcamí marcat des del començament pels Apòstols, com recorda la tra-dició cristiana a Orient i a Occident: «Els qui actualment segueixenJesús deixant-ho tot per Ell, imiten els Apòstols que, responent a laseva invitació, renunciaren a tota la resta. Per això tradicionalments’ha acostumat a parlar de la vida religiosa com d’apostòlica vivendiforma».[230] La mateixa tradició també ha posat en evidència, en lavida consagrada, la dimensió de la peculiar aliança amb Déu, mésencara, d’una aliança esponsal amb Crist, de la qual sant Pau foumestre amb el seu exemple (cf. 1Co 7,7) i amb el seu ensenyament,proposat sota el guiatge de l’Esperit (cf. 1Co 7,40).

Podem dir que la vida espiritual, entesa com a vida en Crist, vida se-gons l’Esperit, es configura com un itinerari de creixent fidelitat, enquè la persona consagrada és guiada per l’Esperit i per Ell configura-da a Crist, en plena comunió d’amor i de servei en l’Església.

Tots aquests elements, calats en les diverses formes de vida consa-grada, generen una peculiar espiritualitat, és a dir, un projecte con-cret de relació amb Déu i amb l’ambient, caracteritzat per particularsaccents espirituals i per opcions operatives que evidencien i repre-senten ara un aspecte ara l’altre de l’únic misteri de Crist. Quan l’Es-glésia reconeix una forma de vida consagrada o un institut, garanteixque en el seu carisma espiritual i apostòlic es troben tots els requisitsobjectius per a assolir la perfecció evangèlica personal i comunitària.

La vida espiritual ha d’ocupar, doncs, el primer lloc en el programade les famílies de vida consagrada, de manera que cada institut i cadacomunitat es presentin com escoles de veritable espiritualitat evangè-lica. D’aquesta opció prioritària, desenvolupada en el compromíspersonal i comunitari, depenen la fecunditat apostòlica, la generositat

97

en l’amor per als pobres, el mateix atractiu vocacional sobre les no-ves generacions. Precisament la qualitat espiritual de la vida consa-grada pot commoure les persones del nostre temps, també assedega-des de valors absoluts, i es transforma així en un fascinant testimoni-atge.

A l’escolta de la Paraula de Déu

94. La Paraula de Déu és la primera font de tota espiritualitat cristia-na. Aquesta alimenta una relació personal amb el Déu viu i amb laseva voluntat salvífica i santificant. Per això la lectio divina, des delnaixement dels instituts de vida consagrada, particularment en el mo-naquisme, ha rebut la més alta consideració. Gràcies a ella, la Paraulade Déu arriba a la vida, sobre la qual projecta la llum de la saviesaque és do de l’Esperit. Encara que tota la Sagrada Escriptura és «útilper a ensenyar» (2Tm 3,16) i «font nítida i perenne de vida espiritual»,[231] mereixen particular veneració els escrits del Nou Testament, so-bretot els Evangelis, que són «el cor de totes les Escriptures».[232]Ajudarà molt les persones consagrades la meditació assídua dels tex-tos evangèlics i dels altres escrits neotestamentaris, que il·lustren lesparaules i els exemples de Crist i de la Verge Maria i l’apostòlica vi-vendi forma. A ells s’han referit constantment fundadors i fundadoresa l’hora d’acollir la vocació i de discernir el carisma i la missió delpropi institut.

La meditació comunitària de la Bíblia té un gran valor. Feta segonsles possibilitats i les circumstàncies de la vida de comunitat, porta ala joiosa compartició de les riqueses descobertes en la Paraula deDéu, gràcies a les quals germans i germanes creixen junts i s’ajudena progressar en la vida espiritual. Convé fins i tot que aquesta pràcti-ca sigui proposada també als altres membres del Poble de Déu, sacer-dots i laics, tot promovent de la manera més conforme al propi caris-ma escoles de pregària, d’espiritualitat i de lectura orant de l’Escrip-tura, en la qual Déu «parla als homes com a amics» (cf. Ex 33,11; Jn15,14-15) i conviu amb ells (cf. Ba 3,38) per invitar-los i admetre’lsa la comunió amb Ell».[233]

De la meditació de la Paraula de Déu, i en particular dels misteris deCrist, neixen, com ensenya la tradició espiritual, la intensitat de la

98

contemplació i l’ardor de l’acció apostòlica. Tant en la vida religiosacontemplativa com en l’apostòlica sempre hi ha hagut homes i donesde pregària que, com a autèntics intèrprets i executors de la voluntatde Déu, han realitzat grans obres. Del contacte assidu de la Paraula deDéu han obtingut la llum necessària per a aquell discerniment indivi-dual i comunitari que els ha ajudar a cercar en els signes dels temps elscamins del Senyor. Així han adquirit una mena d’instint sobrenatural,que els ha permès de no conformar-se a la mentalitat del món, sinó derenovar la pròpia ment «per poder discernir la voluntat de Déu, allòque és bo, que li és agradable i perfecte» (Rm 12,2).

En comunió amb Crist

95. El mitjà fonamental per a alimentar eficaçment la comunió ambel Senyor és sens dubte la sagrada litúrgia, d’una manera especial laCelebració eucarística i la Litúrgia de les Hores.

Primer de tot l’eucaristia, en la qual «hi ha inclòs tot el bé espiritualde l’Església, és a dir, el mateix Crist, la nostra Pasqua i Pa viu que,mitjançant la seva carn vivificada per l’Esperit Sant i vivificant, dónavida»[234] a la humanitat. La persona cridada, en la professió delsconsells evangèlics, a elegir el Crist com a únic sentit de la seva vida,¿com podria no desitjar instaurar amb Ell una comunió sempre mésprofunda mitjançant la participació diària en el Sagrament que el fapresent, en el sacrifici que n’actualitza el do d’amor del Gòlgota, enel convit que alimenta i sosté el poble de Déu pelegrí? L’eucaristia estroba per la seva naturalesa al centre de la vida consagrada, personali comunitària. És viàtic quotidià i font de l’espiritualitat de cadascú ide l’Institut. Cada consagrat hi és cridat a viure el misteri pasqual deCrist, unint-se amb Ell en l’ofrena de la pròpia vida al Pare mitjan-çant l’Esperit. L’adoració assídua i prolongada de Crist present enl’eucaristia permet en certa manera de reviure l’experiència de Pereen la Transfiguració: «Senyor, és bo que estiguem aquí». I en la cele-bració del misteri del Cos i de la Sang del Senyor es consolida i s’in-crementa la unitat i la caritat dels qui han consagrat a Déu l’existèn-cia.

Al costat de l’eucaristia, i en íntima relació amb ella, la Litúrgia deles Hores, celebrada comunitàriament o personalment segons el ca-

99

ràcter de cada institut, en comunió amb la pregària de l’Església, ex-pressa la vocació a la lloança i a la intercessió, que és pròpia de lespersones consagrades.

Amb la mateixa Eucaristia té una profunda relació el compromís deconversió contínua i de necessària purificació, que les persones con-sagrades realitzen mitjançant el sagrament de la reconciliació. A tra-vés de l’encontre freqüent amb la misericòrdia de Déu purifiquen irenoven llur cor i, per l’humil reconeixement dels pecats, fan trans-parent la pròpia relació amb Ell; la joiosa experiència del perdó sa-cramental, en el camí compartit amb els germans i les germanes, fadòcil el cor i estimula el compromís vers una creixent fidelitat.

És de gran ajut per a progressar en el camí evangèlic, especialmenten el període de formació i en certs moments de la vida, el recursconfiat i humil a la direcció espiritual, gràcies a la qual la persona ésajudada a respondre a les mocions de l’Esperit amb generositat i aorientar-se decididament vers la santedat.

Finalment exhorto totes les persones consagrades, segons les pròpiestradicions, a renovar quotidianament la unió espiritual amb la VergeMaria, recorrent amb ella els misteris del Fill, particularment amb larecitació del Sant Rosari.

III. ALGUNS AREÒPAGS DE LA MISSIÓ

Presència en el món de l’educació

96. L’Església ha estat sempre conscient que l’educació és un ele-ment essencial de la seva missió. El seu Mestre interior és l’EsperitSant, que penetra en les profunditats més recòndites del cor de cadahome i coneix el secret del dinamisme de la història. Tota l’Esglésiaestà animada per l’Esperit i amb Ell duu a terme la seva acció educa-tiva. A l’interior de l’Església, tanmateix, una tasca específica perto-ca en aquest camp a les persones consagrades, les quals són cridadesa introduir en l’horitzó educatiu el testimoniatge radical dels béns delRegne, proposats a tothom en espera de l’encontre definitiu amb el

100

Senyor de la història. Per llur especial consagració, per la peculiarexperiència dels dons de l’Esperit, per l’assídua escolta de la Paraulai l’exercici del discerniment, pel ric patrimoni de tradicions educati-ves acumulat en el temps pel propi institut, per l’aprofundit coneixe-ment de la veritat espiritual (cf. Ef 1,17), les persones consagradesestan en condicions de desplegar una acció educativa particularmenteficaç, tot oferint una específica contribució a les iniciatives dels al-tres educadors i educadores.

Amb aquest carisma, les persones consagrades poden donar vida aambients educatius penetrats per l’esperit evangèlic de llibertat i decaritat, en els quals els joves són ajudats a créixer en humanitat sotael guiatge de l’Esperit.[235] D’aquesta manera la comunitat educati-va esdevé experiència de comunió i lloc de gràcia, on el projecte pe-dagògic contribueix a unir en síntesi harmoniosa allò que és diví iallò que és humà, l’Evangeli i la cultura, la fe i la vida.

La història de l’Església, des de l’antigor als nostres dies, és ricad’admirables exemples de persones consagrades que han viscut i vi-uen l’aspiració a la santedat mitjançant el compromís pedagògic, bo iproposant al mateix temps la santedat com a meta educativa. De fet,moltes d’elles han assolit la perfecció de la caritat educant. Aquest ésun dels dons més valuosos que les persones consagrades poden oferirtambé avui a la joventut, tot fent-la objecte d’un servei pedagògic ricd’amor, segons l’assenyada advertència de sant Joan Bosco: «Els jo-ves no han de ser únicament estimats, sinó que han de saber que sónestimats».[236]

Necessitat d’un renovat compromís en el camp educatiu

97. Amb un delicat respecte unit al coratge missioner, els consagrats iles consagrades han de manifestar que la fe en Jesucrist il·lumina totel camp de l’educació, no prejutjant els mateixos valors humans sinómés aviat confirmant-los i elevant-los. D’aquesta manera esdevenentestimonis i instruments del poder de l’encarnació i de la força del’Esperit. Aquesta tasca és una de les expressions més significativesd’aquella maternitat que l’Església, a imatge de Maria, exerceix en-vers tots els seus fills.[237]

101

Per això el Sínode ha exhortat insistentment les persones consagra-des a reprendre amb nou compromís, allí on és possible, la missió del’educació amb escoles de tot tipus i de tot grau, universitats i insti-tuts superiors.[238] Fent meva la indicació sinodal, invito vivamentels membres dels instituts dedicats a l’educació a ser fidels a llur ca-risma originari i a llurs tradicions, conscients que l’amor preferencialpels pobres troba una seva particular aplicació en l’opció dels mitjansadequats per a alliberar els homes d’aquella greu forma de misèriaque és la manca de formació cultural i religiosa.

Donada la importància que les universitats i les facultats catòliques ieclesiàstiques assumeixen en el camp de l’educació i de l’evangelit-zació, els instituts que en tenen la direcció han de ser conscients dellur responsabilitat, tot fent que, mentre s’hi dialoga activament ambl’actual context cultural, hi sigui conservat el caràcter peculiar catò-lic, en plena fidelitat al Magisteri de l’Església. A més, segons lescircumstàncies, els membres d’aquests instituts i societats han d’estarpreparats per a entrar en les estructures educatives estatals. A aquesttipus d’intervenció són particularment cridats, per llur específica vo-cació, els membres dels instituts seculars.

Evangelitzar la cultura

98. Els instituts de vida consagrada sempre han tingut un gran influxen la formació i en la transmissió de la cultura. Així fou en l’EdatMitjana, quan els monestirs esdevingueren llocs d’accés a les rique-ses culturals del passat i d’elaboració d’una nova cultura humanista icristiana. Això s’ha verificat també sempre que la llum de l’Evangeliha arribat a nous pobles. Moltes persones consagrades han promogutla cultura, i sovint han investigat i defensat les cultures autòctones.L’Església és avui molt conscient de la necessitat de contribuir a lapromoció de la cultura, al diàleg entre cultura i fe.[239]

Els consagrats s’han de sentir interpel·lats per aquesta urgència.Són també cridats a aplicar, en l’anunci de la Paraula de Déu, mèto-des més apropiats a les exigències dels diversos grups humans i delsmúltiples àmbits professionals, per tal que la llum de Crist penetritots els sectors humans i el llevat de la salvació transformi des dedins la vida social, bo i afavorint una cultura impregnada dels valors

102

evangèlics.[240] També a través d’aquest compromís, al llindar deltercer mil·lenni cristià, la vida consagrada podrà renovar la seva res-posta als desigs de Déu, el qual ve a l’encontre de totes les personesque, conscientment o sense saber-ho, caminen a les palpentes cercantla Veritat i la Vida (cf. Ac 17,27).

Però més enllà del servei adreçat als altres, també a l’interior de lavida consagrada hi ha necessitat d’un renovat amor pel compromíscultural, de dedicació a l’estudi com a mitjà per a la formació inte-gral i com a camí ascètic, extraordinàriament actual, davant la diver-sitat de les cultures. Disminuir el compromís per l’estudi pot tenirgreus conseqüències també sobre l’apostolat, perquè genera un sentitde marginació i d’inferioritat o afavoreix superficialitat i lleugeresaen les iniciatives.

En la diversitat dels carismes i de les possibilitats reals de cada insti-tut, la dedicació a l’estudi no es pot reduir a la formació inicial o al’obtenció de títols acadèmics i de competències professionals. L’es-tudi és més aviat expressió de l’insaciable desig de conèixer més afons Déu, abisme de llum i font de tota veritat humana. Per això,aquest compromís no isola la persona consagrada en intel·lectualis-me abstracte, ni el reclou en l’espiral d’un narcisisme sufocant; sinóque fomenta el diàleg i la compartició, és formació per a la capacitatde judici, és estímul a la contemplació i a la pregària, en la contínuarecerca de Déu i de la seva acció en la complexa realitat del móncontemporani.

La persona consagrada, deixant-se transformar per l’Esperit, esdevécapaç d’ampliar els horitzons dels estrets desigs humans al mateixtemps, de copsar els aspectes més profunds de cada individu i de laseva història, més enllà dels aspectes més vistosos però sovint margi-nals. Innombrables són avui els reptes que emergeixen de les diver-ses cultures: àmbits nous o tradicionalment freqüentats per la vidaconsagrada, amb els quals és urgent mantenir relacions fecundes, enuna actitud de vigilant sentit crític però també de confiada atencióenvers el qui afronta les dificultats típiques del treball intel·lectual,especialment quan, en presència dels inèdits problemes del nostretemps, convé intentar noves anàlisis i noves síntesis.[241] Una serio-

103

sa i vàlida evangelització dels nous àmbits, on s’elabora i es transmetla cultura, no pot ser feta sense una activa col·laboració amb els laicsque hi estan compromesos.

Presència en el món de la comunicació social

99. Així com en el passat les persones consagrades han sabut servirl’evangelització amb tots els mitjans, afrontant genialment les difi-cultats, també avui són interpel·lades d’una manera nova per l’exi-gència de testimoniar l’Evangeli a través dels mitjans de comunica-ció social. Aquests mitjans han assumit una capacitat d’irradiaciócòsmica mitjançant poderoses tecnologies capaces d’arribar fins al’últim racó de la Terra. Les persones consagrades, sobretot quan percarisma institucional treballen en aquest camp, han d’adquirir unseriós coneixement del llenguatge propi d’aquests mitjans, per parlard’una manera eficaç de Crist a l’home d’avui, interpretant-ne «les jo-ies i les esperances, les tristeses i les angoixes»,[242] i contribuir aixía l’edificació d’una societat en què tots se sentin germans i germanesen camí vers Déu.

Convé, tanmateix, estar alerta en l’ús inadequat d’aquests mitjans, acausa de l’extraordinari poder de persuasió de què disposen. És bo noignorar els problemes que poden derivar-ne en la mateixa vida consa-grada; convé més aviat afrontar-los amb il·luminat discerniment.[243]

La resposta de l’Església és sobretot educativa: tendeix a promoureuna actitud de correcta comprensió de les dinàmiques subjacents iuna atenta valoració ètica dels programes, com també l’adopció desanes habituds en el seu ús.[244] En aquesta tasca educativa, adreça-da a formar receptors entesos i comunicadors experts, les personesconsagrades són cridades a oferir llur particular testimoniatge sobrela relativitat de totes les realitats visibles, ajudant els germans a valo-rar-les segons el designi de Déu, però també a alliberar-se de la influ-ència obsessiva de l’escena d’aquest món que passa (cf. 1Co 7,31).

Tots els esforços en aquest nou i important camp apostòlic han de serencoratjats, per tal que l’Evangeli de Crist ressoni també a travésd’aquests mitjans moderns. Els diversos instituts han d’estar disponi-bles a col·laborar, amb l’aportació de forces, mitjans i persones, per

104

realitzar projectes comuns en els diversos sectors de la comunicaciósocial. Les persones consagrades, a més, especialment els membresdels instituts seculars, han de prestar de grat llur servei, segons lesoportunitats pastorals, també per a la formació religiosa dels respon-sables i dels agents de la comunicació social pública o privada, pertal que per una part s’evitin els danys provocats per un ús viciat delsmitjans i per l’altra sigui promoguda una superior qualitat de lestransmissions, amb mitjans respectuosos de la llei moral i rics de va-lors humans i cristians.

IV. COMPROMESOS EN EL DIÀLEGAMB TOTHOM

Al servei de la unitat dels cristians

100. La pregària de Crist al Pare abans de la Passió, per tal que elsseus deixebles romanguin en la unitat (cf. 1 Jn 17,21-23), continuaen la pregària i en l’acció de l’Església. Com podrien no sentir-se’nimplicats els cridats a la vida consagrada? La ferida de la desunió en-cara existent entre els creients en Crist i la urgència de pregar i detreballar per promoure la unitat de tots els cristians han estat particu-larment percebudes en el Sínode. La sensibilitat ecumènica dels con-sagrats i les consagrades es revifa també en constatar que en altresEsglésies i comunitats eclesials es conserva i és florent el mona-quisme, com en el cas de les Esglésies orientals, o es renova la pro-fessió dels consells evangèlics, com en la Comunió anglicana i en lescomunitats de la Reforma.

El Sínode ha posat en relleu el profund lligam de la vida consagradaamb la causa de l’ecumenisme i la urgència d’un testimoniatge mésintens en aquest camp. Si, en efecte, l’ànima de l’ecumenisme és lapregària i la conversió,[245] no hi ha dubte que els instituts de vidaconsagrada i les societats de vida apostòlica tenen un deure particularde cultivar aquest compromís. És urgent, doncs, que en la vida depersones consagrades s’obrin espais més grans a la pregària ecumè-

105

nica i al testimoniatge autènticament evangèlic, per tal que amb laforça de l’Esperit Sant es puguin abatre els murs de les divisions idels prejudicis entre els cristians.

Formes de diàleg ecumènic

101. Són formes del diàleg ecumènic la compartició de la lectiodivina en la recerca de la veritat; la participació en la pregària comu-na, en la qual el Senyor garanteix la seva presència (cf. Mt 18,20); eldiàleg, amb amistat i caritat, que fa experimentar la dolcesa de con-viure tots junts els germans (cf. Sl 133/132); l’hospitalitat cordialamb els germans i les germanes de les diverses confessions cristia-nes; el coneixement mutu i l’intercanvi de béns; la col·laboració eniniciatives comunes de servei i de testimoniatge. Totes aquestes for-mes són expressions agradables al Pare comú i signes de la voluntatde caminar junts cap a la unitat perfecta pel camí de la veritat i del’amor.[246] Una acció ecumènica més incisiva es veurà també afa-vorida pel coneixement de la història, de la doctrina, de la litúrgia ide l’activitat caritativa i apostòlica dels altres cristians.[247]

Desitjo encoratjar els instituts que, per llur origen o per una cridaposterior, es dediquen a la promoció de la unitat dels cristians i ambaquesta finalitat cultiven iniciatives d’estudi i d’acció concreta. Defet, cap institut de vida consagrada no ha de sentir-se dispensat detreballar a favor d’aquesta causa. M’adreço també a les Esglésies ori-entals catòliques, amb l’esperança que, a través del monaquismemasculí i femení, el refloriment del qual és una gràcia que cal implo-rar sempre, afavoreixin la unitat amb les Esglésies ortodoxes, gràciesal diàleg de la caritat i a la participació de l’espiritualitat comuna,que és patrimoni de l’Església indivisa del primer mil·lenni.

Confio particularment als monestirs de vida contemplativa l’ecume-nisme espiritual de la pregària, de la conversió del cor i de la caritat.Amb aquesta finalitat els invito que es facin presents allí on viuencomunitats cristianes de diverses confessions, a fi que llur total dona-ció a 1’«única cosa necessària» (cf. Lc 10,42), al culte a Déu i a laintercessió per la salvació del món, juntament amb el testimoniatgede vida evangèlica d’acord amb el propi carisma, siguin per a tothom

106

un estímul a viure, a imatge de la Trinitat, en la unitat que Jesús havolgut i ha suplicat al Pare per a tots els deixebles.

El diàleg interreligiós

102. Des del moment que «el diàleg interreligiós forma part de lamissió evangelitzadora de l’Església»,[248] els instituts de vida con-sagrada no poden deixar de comprometre’s en aquest camp, cadascund’acord amb el seu propi carisma i seguint les indicacions de l’auto-ritat eclesiàstica. La primera forma d’evangelitzar els germans i lesgermanes d’una altra religió consistirà en el testimoni mateix d’unavida pobra, humil i casta, amarada d’amor fratern envers tothom. Almateix temps, la llibertat d’esperit pròpia de la vida consagrada afa-vorirà el «diàleg de vida»,[249] amb el qual s’acompleix un modelfonamental de missió i d’anunci de l’Evangeli de Crist. Per afavorirel coneixement i el respecte mutus i la caritat recíproca, els institutsreligiosos podran, a més, posar en pràctica formes oportunes de dià-leg, en un clima d’amistosa cordialitat i de sinceritat recíproca, ambels ambients monàstics d’altres religions.

Un altre àmbit de col·laboració amb homes i dones de diversa tradi-ció religiosa consisteix en la sol·licitud per la vida humana, que esmanifesta tant en la compassió envers el sofriment físic i espiritual,com en el compromís per la justícia, per la pau i per la salvaguardade la creació. En aquests sectors seran sobretot els instituts de vidaactiva els qui han de cercar una entesa amb els membres d’altres reli-gions, en un «diàleg de les obres»[250] que prepara el camí per a unaparticipació més profunda.

Un àmbit particular de trobament fructífer amb altres tradicions reli-gioses és el de la recerca i la promoció de la dignitat de la dona. Enaquest punt les dones consagrades poden prestar un valuós servei, enla perspectiva de la igualtat i de la justa reciprocitat entre home idona.[251]

Aquests i d’altres compromisos de les persones consagrades en llurservei al diàleg interreligiós reclamen una adequada preparació en laformació inicial i permanent, així com també en l’estudi i en la in-vestigació,[252] des del moment que en aquest sector gens fàcil cal

107

un profund coneixement del cristianisme i de les altres religions,acompanyat d’una fe sòlida i de gran maduresa espiritual i humana.

Una resposta d’espiritualitat a la recerca del sagrat i a la nos-tàlgia de Déu

103. Els qui abracen la vida consagrada, homes i dones, són per lanaturalesa mateixa de llur opció interlocutors privilegiats d’aquellarecerca de Déu, la presència de la qual batega sempre en el cor humài el porta a múltiples formes d’ascesi i d’espiritualitat. Aquesta recer-ca es troba avui amb insistència en moltes regions, precisament coma resposta a cultures que tendeixen potser no a negar del tot però sí amarginar la dimensió religiosa de l’existència.

Les persones consagrades, vivint amb coherència i amb plenitud elscompromisos lliurement assumits, poden oferir una resposta als anhelsde llurs contemporanis, i rescatar-los així de solucions que general-ment són il·lusòries i que quasi sempre neguen l’encarnació salvíficade Crist (cf. 1 Jn 4,2-3), com per exemple les proposades per les sec-tes. Tot practicant una ascesi personal i comunitària que purifica itransforma tota l’existència, les persones consagrades, contra la temp-tació de l’egocentrisme i de la sensualitat, donen testimoni de les ca-racterístiques que revesteixen l’autèntica recerca de Déu, i adverteixendel perill de confondre-la amb la recerca subtil d’elles mateixes o ambla fugida en la gnosi. Tota persona consagrada està compromesa a cul-tivar l’home interior, que no és aliè a la història ni es tanca en ell ma-teix. Vivint en l’escolta obedient de la Paraula, de la qual l’Església ésdipositària i intèrpret, troba en Crist summament estimat i en el Misteritrinitari l’objecte de l’anhel profund del cor humà i la meta de tot itine-rari religiós sincerament obert a la transcendència.

Per això, les persones consagrades tenen el deure d’oferir amb gene-rositat acolliment i acompanyament espiritual a tots els qui s’adrecena ells, moguts per la set de Déu i desitjosos de viure les exigències dellur fe.[253]

108

CONCLUSIÓ

La sobreabundància de la gratuïtat

104. No són pocs els qui avui es pregunten amb perplexitat: Per quèserveix la vida consagrada? Per què abraçar aquest gènere de vidaquan hi ha tantes necessitats en el camp de la caritat i de la mateixaevangelització a les quals hom pot respondre també sense assumir elscompromisos peculiars de la vida consagrada? No representa potserla vida consagrada una mena de «malbaratament» d’energies huma-nes que serien, d’acord amb un criteri d’eficàcia, més ben utilitzadesen béns més profitosos per a la humanitat i per a l’Església?

Aquestes preguntes són més freqüents en el nostre temps, atiades peruna cultura utilitarista i tecnocràtica, que tendeix a valorar la impor-tància de les coses i de les persones mateixes en relació amb llur«funcionalitat» immediata. Però d’interrogants semblants a aquestsn’hi ha hagut sempre, com ho demostra eloqüentment l’episodi evan-gèlic de la unció a Betània: «Llavors Maria va prendre una lliura deperfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hiva eixugar amb els cabells. Tota la casa s’omplí de la fragànciad’aquell perfum» (Jn 12,3). A Judes, que amb el pretext de la neces-sitat dels pobres es lamentava de tanta dilapidació, Jesús li respon:«Deixa-la!» (Jn 12,7). Aquesta és la resposta sempre vàlida a la pre-gunta que tants, de bona fe i tot, es plantegen pel que fa a l’actualitatde la vida consagrada: ¿No podria dedicar-se la pròpia existència demanera més eficient i racional per a millorar la societat? Heus ací laresposta de Jesús: «Deixa-la!».

A qui és concedit el do inestimable de seguir més de prop el SenyorJesús, resulta obvi que Ell pot i ha de ser estimat amb cor indivís,que li pot ser oferta tota la vida i no solament alguns gestos, algunsmoments o certes activitats. El perfum preciós vessat purament comun acte d’amor, més enllà de qualsevol consideració «utilitarista», és

109

signe d’una sobreabundància de gratuïtat, tal com es manifesta enuna vida gastada a estimar i servir el Senyor, per a dedicar-se a laseva persona i al seu Cos místic. D’aquesta vida «vessada» sense es-catimar res es difon l’aroma que omple tota la casa. La casa de Déu,l’Església, avui com ahir, és adornada i embellida per la presència dela vida consagrada.

Allò que als ulls dels homes pot semblar un malgastament, per a lapersona seduïda en el secret del seu cor per la bellesa i la bondat delSenyor és una resposta òbvia d’amor, exultant d’agraïment per haverestat admesa de manera totalment particular al coneixement del Fill ia la participació en la seva missió divina en el món.

«Si un fill de Déu conegués i assaborís l’amor diví, Déu increat, Déuencarnat, Déu que sofreix la passió, que és el bé més gran, li ho do-naria tot; no solament deixaria les altres criatures, sinó també a simateix, i amb tot el seu ésser estimaria aquest Déu d’amor fins atransformar-se totalment en el Déu-home, que és el summament Esti-mat» .[254]

La vida consagrada al servei del Regne de Déu

105. «Què seria del món si no fos pels religiosos?»[255] Més enllàde les valoracions superficials de funcionalitat, la vida consagrada ésimportant precisament per la seva sobreabundància de gratuïtat id’amor, i més encara en un món que corre el risc de veure’s asfixiaten la confusió del que és efímer. «Esborrat aquest signe que entrapels ulls, hi ha el perill que la mateixa caritat que anima l’Església esrefredi, que s’esmussi el gran missatge salvífic de l’Evangeli quelluita contracorrent del món, que la "sal" de la fe es torni fada en unmón que va entrant per uns camins de secularització».[256] La vidade l’Església i de la societat mateixa tenen necessitat de personescapaces de donar-se totalment a Déu i als altres per amor de Déu.

L’Església no pot renunciar de cap manera a la vida consagrada, per-què expressa de manera eloqüent la seva íntima essència «esponsal»,i hi troba un nou impuls i una nova força l’anunci de l’Evangeli a totel món. En efecte, calen persones que presentin el rostre patern deDéu i el rostre matern de l’Església, que es juguin la vida perquè els

110

altres tinguin vida i esperança. L’Església té necessitat de personesconsagrades que, abans i tot de comprometre’s en alguna causa no-ble, es deixin transformar per la gràcia de Déu i s’emmotllin plena-ment a l’Evangeli.

Tota l’Església té a les seves mans aquest gran do i, agraïda, es dedi-ca a promoure’l amb l’estima, la pregària i la invitació explícita aacollir-lo. És important que els bisbes, els preveres i els diaques, con-vençuts de l’excel·lència evangèlica d’aquest gènere de vida, treba-llin per descobrir i recolzar els gèrmens de vocació amb la predica-ció, el discerniment i un acompanyament espiritual competent. Ésdemanada a tots els fidels una pregària constant a favor de les perso-nes consagrades, perquè llur fervor i llur capacitat d’estimar augmen-tin contínuament, i contribueixin així a difondre en la societat d’avuiel bon perfum de Crist (cf. 2Co 2, 1 5). Tota la comunitat cristiana —pastors, laics i persones consagrades— és responsable de la vida con-sagrada, de l’acolliment i del suport que cal oferir a les noves vocaci-ons.[257]

A la joventut

106. A vosaltres, joves, us dic: Si sentiu la crida del Senyor, no la re-butgeu! Més aviat entreu amb coratge en els grans corrents de sante-dat, que insignes sants i santes han iniciat seguint Crist. Conreeu elsanhels característics de la vostra edat, però responeu amb promptitudal projecte de Déu sobre vosaltres si Ell us invita a cercar la santedaten la vida consagrada. Admireu totes les obres de Déu en el món,però poseu la mirada en les realitats que mai no moren.

El tercer mil·lenni espera l’aportació de la fe i de la iniciativa denombrosos joves consagrats, perquè el món sigui més serè i méscapaç d’acollir Déu i, en Ell, tots els seus fills i filles.

A les famílies

107. M’adreço a vosaltres, famílies cristianes. Vosaltres, pares, doneugràcies al Senyor si ha cridat a la vida consagrada algun dels vostresfills. Cal considerar-ho un gran honor —com ho ha estat sempre—,que el Senyor es fixi en una família i n’elegeixi algun dels seus

111

membres per a invitar-lo a seguir el camí dels consells evangèlics!Fomenteu el desig d’oferir al Senyor algun dels vostres fills per alcreixement de l’amor de Déu en el món. ¿Quin fruit del vostre amorconjugal podríeu considerar més bell que aquest?

Cal recordar que si els pares no viuen els valors evangèlics, serà difí-cil que els nois i les noies puguin percebre la crida, comprendre lanecessitat dels sacrificis que han d’afrontar i apreciar la bellesa de lameta a assolir. En efecte, és en la família on els joves tenen les pri-meres experiències dels valors evangèlics, de l’amor que es dóna aDéu i als altres. També cal que siguin educats en l’ús responsable dellur llibertat, per poder estar disposats a viure de les realitats espiritu-als més altes d’acord amb llur pròpia vocació.

Prego perquè vosaltres, famílies cristianes, unides al Senyor amb lapregària i la vida sacramental, sigueu llars acollidores de vocacions.

A tots els homes i dones de bona voluntat

108. Desitjo fer arribar a tots els homes i dones que vulguin escoltarla meva veu la invitació a cercar els camins que condueixen al Déuviu i veritable també per mitjà de les sendes traçades per la vida con-sagrada. Les persones consagrades testimonien que «qualsevol quisegueix Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home».[258] Sin’hi ha, d’aquestes tals, que s’han inclinat i continuen inclinant-secom a bons samaritans damunt les innombrables nafres dels germansi de les germanes que troben en llur camí!

Mireu aquestes persones seduïdes per Crist que amb domini d’ellesmateixes, sostingudes per la gràcia i l’amor de Déu, assenyalen el re-mei contra l’avidesa de tenir, de fruir i de dominar. No oblideu els ca-rismes que han forjat magnífics «cercadors de Déu» i benefactors de lahumanitat, que han obert rutes segures als qui busquen Déu amb corsincer. Considereu el gran nombre de sants que han crescut en aquestgènere de vida, considereu el bé que han fet al món, avui com ahir, elsqui s’han dedicat a Déu! Aquest nostre món, no té potser necessitat deprofetes i testimonis alegres del poder benèfic de l’amor de Déu? Nonecessita també homes i dones que sàpiguen, amb llur vida i llur actu-ació, sembrar llavors de pau i de fraternitat?[259]

112

A la persones consagrades

109. Però és sobretot a vosaltres, homes i dones consagrats, a qui alfinal d’aquesta Exhortació adreço la meva crida confiada: viviu ple-nament la vostra donació a Déu, perquè no manqui en aquest món unraig de llum de la divina bellesa que il·lumini el camí de l’existènciahumana. Els cristians, immersos en les ocupacions i preocupacionsd’aquest món, però cridats també a la santedat, tenen necessitat detrobar en els vostres cors purificats que «veuen» Déu en la fe, perso-nes dòcils a l’acció de l’Esperit Sant que caminen lliurement en la fi-delitat al carisma de la crida i de la missió.

Prou sabeu que heu emprès un camí de conversió contínua, de dona-ció exclusiva a l’amor de Déu i dels germans, per a testimoniar cadavegada amb més esplendor la gràcia que transfigura l’existència cris-tiana. El món i l’Església busquen autèntics testimonis de Crist. Lavida consagrada és un do que Déu ofereix perquè tothom tingui da-vant dels ulls «l’única cosa necessària» (cf. Lc 10,42). La missió pe-culiar de la vida consagrada en l’Església i en el món és testimoniarCrist amb la vida, amb les obres i amb les paraules.

Sabeu en qui heu confiat (cf. 2Tm 1,12): doneu-li-ho tot! Els jovesno es deixen enganyar: en acostar-se a vosaltres volen veure-hi allòque no veuen enlloc més. Teniu una tasca immensa de cara al futur:especialment els joves consagrats, tot donant testimoniatge de llurconsagració, poden induir llurs coetanis a la renovació de llurs vides.[260] L’amor apassionat per Jesucrist és una forta atracció per a al-tres joves, que en la seva bondat són cridats perquè el segueixin deprop i per sempre. Els nostres contemporanis volen veure en les per-sones consagrades el goig que prové d’estar amb el Senyor.

Persones consagrades, ancianes i joves, visqueu la fidelitat al vostrecompromís amb Déu tot edificant-vos mútuament i ajudant-vos elsuns als altres. Malgrat les dificultats que a vegades hàgiu pogut tro-bar i l’escassa estima envers la vida consagrada que es reflecteix enuna certa opinió pública, teniu la missió d’invitar novament els ho-mes i les dones del nostre temps a mirar cap amunt, a no deixar-seatropellar per les coses de cada dia, sinó a ser atrets per Déu i perl’Evangeli del seu Fill. No us oblideu que vosaltres, molt particular-

113

ment, podeu i heu de dir no solament que sou de Crist, sinó que heu«esdevingut Crist mateix»![261]

Mirar el futur

110. Vosaltres no solament teniu una història gloriosa per recordar iexplicar, sinó una gran història per construir! Tingueu els ulls fits enel futur, vers on us impulsa l’Esperit per continuar fent grans cosesamb vosaltres.

Feu de la vostra vida una espera fervent de Crist, tot anant al seu en-contre com les verges assenyades van a rebre l’Espòs. Estigueu sem-pre preparats, sigueu sempre fidels a Crist, a l’Església, al vostre ins-titut i a l’home del nostre temps.[262] D’aquesta manera Crist us re-novarà cada dia, per tal de construir amb el seu Esperit comunitatsfraternes, per rentar amb Ell els peus als pobres, i per oferir la vostraaportació insubstituïble a la transformació del món.

Que aquest nostre món confiat a la mà de l’home, i que està entranten el nou mil·lenni, sigui cada vegada més humà i just, signe i antici-pació del món futur, en el qual Ell, el Senyor humil i glorificat, pobrei exalçat, serà el goig ple i perdurable per a nosaltres i per als nostresgermans i germanes, juntament amb el Pare i l’Esperit Sant.

Pregària a la Trinitat

111. Trinitat Santíssima, benaurada i font de benaurança, fes feliçosels teus fills i filles que has cridat a confessar la grandesa del teuamor, de la teva bondat misericordiosa i de la teva bellesa.

Pare Sant, santifica els teus fills i filles que s’han consagrat a tu per aglòria del teu nom. Acompanya’ls amb el teu poder, perquè puguindonar testimoniatge que Tu ets l’Origen de tot, l’única font de l’amori de la llibertat. Et donem gràcies pel do de la vida consagrada, que etcerca en la fe i, en la seva missió universal, invita tothom a caminarcap a tu.

Jesús Salvador, Verb Encarnat, de la mateixa manera que has donat lateva forma de viure a tots els qui has cridat, continua atraient cap a tupersones que, per a la humanitat del nostre temps, siguin dipositàries

114

de misericòrdia, anunci del teu retorn, i signe vivent dels béns de la re-surrecció futura. Que cap tribulació no els separi de tu ni del teu amor!

Esperit Sant, Amor vessat en els cors, que concedeixes gràcia i inspi-ració als enteniments, Font perenne de vida, que portes la missió deCrist al seu acompliment amb nombrosos carismes, et preguem pertotes les persones consagrades. Omple llur cor amb l’íntima certesad’haver estat escollides per a estimar, lloar i servir. Fes que assabo-reixin la teva amistat, omple-les de la teva alegria i del teu consol,ajuda-les a superar els moments de dificultat i a aixecar-se amb con-fiança després de les caigudes, fes que siguin mirall de la bellesa di-vina. Dóna’ls la intrepidesa per a afrontar els reptes del nostre tempsi la gràcia de portar als homes la bondat i la humanitat del nostre Sal-vador Jesucrist (cf. Tt 3,4).

Invocació a la Verge Maria

112. Maria, figura de l’Església, Esposa sense màcula ni arruga, queimitant-te «conserva virginalment la fe íntegra, l’esperança ferma il’amor sincer»,[263] sosté les persones consagrades en el desig d’ar-ribar a l’eterna i única Benaurança.

Les encomanem a tu, Verge de la Visitació, perquè sàpiguen acudir ales necessitats humanes amb la finalitat de socórrer-les, però sobretotper portar Jesús. Ensenya’ls a proclamar les meravelles que el Se-nyor fa en el món, perquè tots els pobles exalcin el seu nom. Sos-tén-les en llurs obres a favor dels pobres, dels famolencs, dels qui notenen esperança, dels darrers i de tots els qui cerquen el teu Fill ambcor sincer.

A tu, Mare, que desitges la renovació espiritual i apostòlica dels teusfills i filles en la resposta d’amor i de donació total a Crist, elevemconfiats la nostra súplica. Tu que has fet la voluntat del Pare, dispo-nible en l’obediència, intrèpida en la pobresa i acollidora en la virgi-nitat fecunda, aconsegueix del teu Fill diví que tots els qui han rebutel do de seguir-lo en la vida consagrada sàpiguen ser-ne testimonisamb una existència transfigurada, caminant amb goig, juntament ambtots els altres germans i germanes, cap a la pàtria celestial i la llumsense posta.

115

T’ho demanem, perquè en tothom i en tot sigui glorificat, beneït i es-timat el Summe Senyor de totes les coses, que és Pare, Fill i EsperitSant.

Donat a Roma, prop de sant Pere, el 25 de març, solemnitat del’Anunciació del Senyor, de l’any 1996, el divuitè del meu pontificat.

JOAN PAU II, papa

NOTES

[1] Cf. Propositio 2.

[2] Cf. CONC. ECUM. VAT. II., Decr. sobre l’activitat missionera de l’Es-glésia Ad gentes, 18.

[3] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 44; PAU VI, Exhort. ap. Evangelica testificatio (29 juny1971), 7: AAS 63 (1971), 501-502; Exhort. ap. Evangelii nuntiandi (8desembre 1975), 69: AAS 68 (1976), 59.

[4] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 44.

[5] Cf. JOAN PAU II, Discurs a l’Audiència general (28 setembre 1994), 5:L’Osservatore Romano 29 setembre 1994, p. 4.

[6] Cf. Propositio 1.

[7] Cf. St. FRANCESC DE SALES, Introducció a la vida devota, p. I, c. 3,OEuvres, t. III, Annecy, 1893, pp. 19-20.

[8] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 43.

116

[9] Cf. JOAN PAU II, Homilia durant la solemne concelebració a laconclusió de la IX Assemblea Ordinària del Sínode dels bisbes (29 oc-tubre 1994), 3: AAS 87 (1995), 580.

[10] Cf. SÍNODE DELS BISBES, IX Assemblea General Ordinària, Missat-ge del Sínode (27 octubre 1994), VII: L’Osservatore Romano 29 octu-bre 1994, p. 7.

[11] Cf. Propositio 5, B.

[12] Cf. Regula, 4, 21 i 72, 11.

[13] Cf. Propositio 12.

[14] Cf. Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals, càn. 570.

[15] Cf. CONC. ECUM. VAT. 11., Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa Perfectae caritatis, 7; Decr. sobre l’activitat missionera de l’Esglé-sia Ad gentes, 40.

[16] Cf. Propositio 6.

[17] Cf. Propositio 4.

[18] Cf. Propositio 7.

[19] Cf. Propositio 11.

[20] Cf. Propositio 14.

[21] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 605; Codi dels Cànons de les EsglésiesOrientals, càn. 571; Propositio 13.

[22] Cf. Propositio 3; 4; 6; 7; 8; 10; 13; 28; 29; 30; 35; 48.

[23] Cf. Propositio 3, A i B.

[24] Cf. Propositio 3, C.

[25] Cf. ST. CASSIÀ: «Seccessit tamen solus in monte orare, per hoc scili-cet nos instruens suae secessionis exemplo... ut similiter secedamus [Esretirà sol a pregar a la muntanya, tot instruint-nos així, amb l’exempledel seu recés, a retirar-nos d’una manera semblant]» (Conlat. 10, 6: PL49, 827); ST. JERONI: «Et Christum quaeras in solitudine et ores solusin monte cum Iesu [Cerca Déu en la solitud i prega sol a la muntanyaamb Jesús]» (Ep. ad Paulinum 58, 4, 2: PL 22, 582); GUILLEM DESANT TEODORIC: «(Vita solitaria) ab ipso Domino familiarissime ce-lebrata, ab eius discipulis ipso praesente concupita: cuius transfiguratio-nis gloriam cum vidissent qui cum eo in monte sancto erant, continuoPetrus... optimum sibi iudicavit in hoc semper esse [(La vida solitària),lloada sovint pel mateix Senyor, fou desitjada pels seus deixebles es-sent-hi ell present: quan veieren la glòria de la seva transfiguració elsqui eren amb ell a la muntanya santa, tot seguit Pere considerà la cosa

117

més excel·lent estar sempre allí]» (Ad fratres de Monte Dei I, 1: PL184, 310).

[26] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 1.

[27] Cf. Ibid., 44.

[28] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTS SE-CULARS, Element: essencials en l’ensenyament de l’Església sobre lavida religiosa aplicats al instituts dedicats a les obres d’apostolat (31maig 1983), 5: Ench. Vat., 9, 184.

[29] Cf. Summa Theologiae, q. 186, a. 1.

[30] Cf. Propositio 16.

[31] Cf. JOAN PAU II, Exhort. ap. Redemptionis donum (25 març 1984), 3:AA 76 (1984), 515-517.

[32] Cf. ST. FRANCESC D’ASSÍS, Regula bullata, I, 1.

[33] Cf. «Tota Trinitas apparuit: Pater in voce, Filius in homine, Spiritus innube clara [Tota la Trinitat aparegué: el Pare en la veu, el Fill en l’ho-me i l’Esperit en el núvol lluminós»: ST. TOMÀS D’AQUINO, SummaTheologiae III, 45, 4, ad 2um.

[34] Cf. CONC. ECUM. VAT. II., Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa Perfectae caritatis, 1.

[35] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 44.

[36] Cf. SIMEÓ EL NOU TEÒLEG, Himnes, II, vv. 19-27: SCh 156, 178-179.

[37] Cf. JOAN PAU II, Discurs a l’Audiència general (9 novembre 1994),4: L’Osservatore Romano 10 novembre 1994, p. 4.

[38] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 44.

[39] Cf. ST. IGNASI D’ANTIOQUIA, Carta als Magnesis, 8, 2: PatresApostolici, ed. F.X. Funk, II, 237.

[40] Cf. Propositio 3.

[41] Cf. ST. AGUSTÍ, Enarr. in Psalm. 44, 3: PL 36, 4955-496.

[42] Cf. Propositio 25; CONC. ECUM. VAT. II., Decr. sobre la renovació dela vida religiosa Perfectae caritatis, 17.

[43] Cf. Propositio 25.

118

[44] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 42.

[45] Ibid., 44.

[46] Cf. B. ELISABET DE LA TRINITAT, El cel en la fe. Tractat espiritual,I, 14: OEuvres complètes, Paris, 1991, p. 106.

[47] Cf. ST. AGUSTÍ, Confessiones, I, 1: PL 32, 661.

[48] JOAN PAU II, Discurs a l’Audiència general (29 març 1995), 1:L’Osservatore Romano 30 març 1995, p. 4.

[49] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 53.

[50] Cf. Ibid., 46.

[51] Cf. Propositio 55.

[52] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 44.

[53] Cf. JOAN PAU II, Exhort. ap. Redemptionis donum (25 març 1984), 7:AAS 76 (1984), 522-524.

[54] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 44; JOAN PAU II, Discurs a l’Audiència general (26 octubre1994), 5, L’Osservatore Romano 27 octubre 1994, p. 4.

[55] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 42.

[56] Cf. RITUAL ROMÀ, Ritu de la professió religiosa: solemnebenedicció o consagració dels professos, n. 67, i de les professes, n. 72;PONTIFICAL ROMÀ, Ritu de la consagració de les verges, n. 38:solemne pregària de consagració; EUCOLOGION SIVE RITUALEGRAECORUM, Officium parvi habitum id est Mandiae, pp. 384-385;PONTIFICALE IUXTA RITUM ECCLESIAE SYRORUM OCCI-DENTALIUM ID EST ANTIOCHIAE, Ordo rituum monasticorum, Ty-pis Polyglottis Vaticanis 1942, pp. 307-309.

[57] Cf. ST. PERE DAMIÀ, Liber qui appellatur «Dominus vobiscum» adLeonem eremitam: PL 145, 231-252.

[58] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 32; Codi de Dret Canònic, càn. 208; Codi dels Cànons de lesEsglésies Orientals, càn. 11.

[59] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre l’activitat missionera de l’Es-glésia Ad gentes, 4; Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 4;12; 13; Const. past. sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes,

119

32; Decr. sobre l’apostolat dels laics Apostolicarn actuositatem, 3;JOAN PAU II, Exhort. ap. postsinodal Christifideles laici (30 desembre1988), 20-21: AAS 81 (1989), 425-428; CONGREGACIÓ PER A LADOCTRINA DE LA FE, Carta als bisbes de l’Església catòlica sobre al-guns aspectes de l’Església entesa com a comunió Communionis notio(28 maig 1992), 15: AAS 85 (1993), 847.

[60] CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 31.

[61] Cf. ibid., 12; JOAN PAU II, Exhort. ap. postsinodal Christifideles laici(30 desembre 1988), 20-21: AAS 81 (1989), 425-428.

[62] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 5.

[63] Cf. CONCILI DE TRENTO, sess. XXIV, càn. 10: DS 1810; Pius XII,Carta enc. Sacra virginitas (25 març 1954): AAS 46 (1954), 176.

[64] Cf. Propositio 17.

[65] Conc. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium,41.

[66] Cf. ibid., 46.

[67] Ibid.

[68] Cf. Plus XII, Motu proprio Primo feliciter (12 març 1948), 6: AAS 40(1948), 285.

[69] Codi de Dret Canònic, càn. 713, 1; cf. Codi dels Cànons de lesEsglésies Orientals, càn. 563, 2.

[70] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 713, 2. Una paraula específica per als«membres clergues» és donada en aquest sentit en el càn. 713, 3.

[71] Ibid., 71.

[72] STA. TERESA DE L’INFANT JESÚS, Manuscrits autobiogràfics, B,2°: «Ser la teva esposa, oh Jesús... ser, en la meva unió a tu, mare de lesànimes».

[73] Cf. CONC. ECUM. VAT. II., Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa Perfectae caritatis, 8; 10; 12.

[74] SÍNODE DELS BISBES, II Assemblea General Extraordinària, Rela-ció final L’Església sota la paraula de Déu celebra els misteris de Cristper la salvació del món (7 desembre 1985), II A, 4: Ench. Vat. 9, 1753.

[75] SÍNODE DELS BISBES, IX Assemblea General Ordinària, Missatgedel Sínode (27 octubre 1994), IX: L’Osservatore Romano, 29 octubre1994, p. 7.

120

[76] Cf. ST. TOMÀS D’AQUINO, Summa Theologiae, q. 184, a. 5, ad 2; II-II, q. 186, a. 2, ad 1.

[77] Cf. Libellus de principiis Ordinis Praedicatorum. Acta CanonizationisSancti Dominici: Monumenta Ordinis Praedicatorum historica 16(1935), 30.

[78] JOAN PAU II, Carta ap. Orientale lumen (2 maig 1995), 12: AAS 87(1995), 758.

[79] CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTS SECU-LARS I CONGREGACIÓ PER ALS BISBES, Notes directrius sobreles relacions entre els bisbes i els religiosos en l’Església Mutuaerelationes (14 maig 1978), 51: AAS 70 (1978), 500.

[80] Cf. Propositio 26.

[81] Cf. Propositio 27.

[82] Cf. CONC. ECUM. VAT. II., Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa Perfectae caritatis, 2.

[83] JOAN PAU II, Carta ap. Orientale lumen (2 maig 1995), 16: AAS 87(1995), 762.

[84] JOAN PAU 11, Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 novembre1994), 42: AAS 87 (1995), 32.

[85] PAU VI, Exhort. ap. Evangelii nuntiandi (8 desembre 1975), 69: AAS68 (1976), 58.

[86] Cf. CONC. ECUM. VAT. II., Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa Perfectae caritatis, 15; ST. AGUSTÍ, Regula ad servos Dei, 1, 1:PL 32, 1372.

[87] ST. CEBRIÀ, De Oratione Dominica 23: PL 4, 553; cf. CONC.ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 4.

[88] Cf. Propositio 20.

[89] ST. BASILI, Grans Regles, Interrog. 7: PG 31, 931.

[90] ST. BASILI, Petites Regles, Interrog. 225: PG 31, 1231.

[91] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTS SE-CULARS, Elements essencials en l’ensenyament de l’Església sobre lavida religiosa aplicats als instituts dedicats a les obres d’apostolat (31maig 1983), 51: Ench. Vat., 9, 235-237; Codi de Dret Canònic, càn.631, 1; cf. Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals, càn. 512, 1.

[92] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSAGRA-DA I LES SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA, Instr. La vidafraterna en comunitat «Congregavit nos in unum Christi amor» (2 fe-

121

brer 1994), 47-53: Città del Vaticano 1994, pp. 58-64; Codi de DretCanònic, càn. 618; Propositio 19.

[93] 93. Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSA-GRADA I LES SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA, Instr. La vidafraterna en comunitat «Congregavit nos in unum Christi amor» (2 fe-brer 1994), 68: Città del Vaticano 1994, pp. 86-88; Propositio 21.

[94] Cf. Propositio 28.

[95] CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTS SECU-LARS Document Vida i missió dels religiosos en l’Església, I.Religiosos i promoció humana (12 1980), II, 24: Ench. Vat. 7, 455.

[96] JOAN PAU II, Exhort. ap. postsinodal Christifideles laici (30 desembre1988), 31-32: AAS 81 (1989), 451-452.

[97] Regula Bullata, I, 1.

[98] Cartes 109, 171, 196.

[99] Cf. les Regles «per al recte sentir que hem de tenir en l’Església mili-tant» que posa al terme del llibre Exercicis espirituals, en particular laRegla 13.

[100] Dites, n. 217.

[101] Manuscrits autobiogràfics, B, 3 v°.

[102] Cf. Propositio 30, A.

[103] Cf. JOAN PAU II, Exhort. ap. Redemptionis donum (25 març 1984),15: AAS 76 (1984), 541-542.

[104] CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 1.

[105] Cf. CONGREGACIÓ PER A LA DOCTRINA DE LA FE, Carta alsbisbes de l’Església catòlica sobre alguns aspectes de l’Església entesacom a comunió Communionis notio (28 maig 1992), 16: AAS 85(1993), 847-848.

[106] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 13.

[107] CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre el ministeri pastoral dels bisbesChristus Dominus, 11.

[108] CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTS SE-CULARS I CONGREGACIÓ PER ALS BISBES, Notes directrius so-bre les relacions entre els bisbes i els religiosos en l’Església Mutuaerelationes (14 maig 1978), 11: AAS 70 (1978), 480.

122

[109] Cf. ibid.

[110] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 576.

[111] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 586; CONGREGACIÓ PER ALS RE-LIGIOSOS I ELS INSTITUTS SECULARS I CONGREGACIÓ PERALS BISBES, Notes directrius sobre les relacions entre els bisbes i elsreligiosos en l’Església Mutuae relationes (14 maig 1978), 13: AAS 70(1978), 481-482.

[112] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre l’activitat missionera de l’Es-glésia Ad gentes, 18.

[113] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 586, 2; 591; Codi dels Cànons de lesEsglésies Orientals, càn. 412, 2.

[114] Cf. Propositio 29, 4.

[115] Cf. Propositio 49, B.

[116] Propositio 54.

[117] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSA-GRADA I LES SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA, Instr. La vidafraterna en comunitat «Congregavit nos in unum Christi amor» (2 fe-brer 1994), 56: Città del Vaticano 1994, pp. 66.

[118] Apologia a Guillem de Sant Teodoric, IV, 8: PL 182, 903-904.

[119] Cf. Decr. sobre la renovació de la vida religiosa Perfectae caritatis,23.

[120] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTSSECULARS I CONGREGACIÓ PER ALS BISBES, Notes directriussobre les relacions entre els bisbes i els religiosos en l’Església Mutuaerelationes (14 maig 1978), 21, 61: AAS 70 (1978), 486; 503-504; Codide Dret Canònic, càn. 708-709.

[121] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa Perfectae caritatis, 1; Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 46.

[122] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. past. sobre l’Església en el mónd’avui Gaudium et spes, 4.

[123] JOAN PAU II, Missatge a la XIV Assemblea de la conferència delsreligiosos del Brasil (11 juliol 1986), 4: Insegnamenti IX/2 (1986), 237;cf. Propositio, 31.

[124] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTSSECULARS I CONGREGACIÓ PER ALS BISBES, Notes directrius

123

sobre les relacions entre els bisbes i els religiosos en l’Església Mutuaerelationes (14 maig 1978), 63; 65: AAS 70 (1978), 504-505.

[125] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 31.

[126] ST. ANTONI M. ZACCARIA, Escrits. Sermó II, Roma 1975, p. 129.

[127] Cf. Propositio 33, A i C.

[128] Cf. Propositio 33, B.

[129] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSA-GRADA I LES SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA, Instr. La vidafraterna en comunitat «Congregavit nos in unum Christi amor» (2 fe-brer 1994), 62: Città del Vaticano 1994, pp. 75-77; Instr. Potissimuminstitutioni (2 febrer 1990), 92-93: AAS 82 (1990), 123-124.

[130] Cf. Propositio 9, A.

[131] Cf. Propositio 9.

[132] JOAN PAU II, Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 99: AAS87 (1995), 514.

[133] CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTS SE-CULARS, Instr. sobre la vida contemplativa i la clausura de les mongesVenite seorsum (15 agost 1969), V: AAS 61 (1969), 685.

[134] Cf. ibid., I: 1. c., 674.

[135] Conc. ECUM. VAT. II, Const. sobre la sagrada litúrgia SacrosancturnConcilium, 2.

[136] CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 6.

[137] Cf. ST. JOAN DE LA CREU, Càntic espiritual, estr. 29, 1.

[138] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 667, 4; Propositio 22, 4.

[139] Cf. PAU VI, Motu proprio Ecclesiae Sanctae (8 juny 1966), II, 30-31:AAS 58 (1966) 780; CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre la renovacióde la vida religiosa Perfectae caritatis, 7 i 16; CONGREGACIÓ PERALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTS SECULARS, Instr. sobre lavida contemplativa i la clausura de les monges Venite seorsum (15 agost1969), VI: AAS 61 (1969), 686.

[140] Cf. Pius XII, Const. ap. Sponsa Christi (21 novembre 1950), VII:AAS 43 (1951), 18-19; CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre la renova-ció de la vida religiosa Perfectae caritatis, 22.

[141] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 588, 1.

124

[142] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa Perfectae caritatis, 10.

[143] Cf. ibid., 8; 10.

[144] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 588, 3; CONC. ECUM. VAT. II, Decr.sobre la renovació de la vida religiosa Perfectae caritatis, 10.

[145] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 31.

[146] Cf. Propositio 8.

[147] JOAN PAU II, Discurs a l’Audiència general (22 febrer 1995), 5:L’Osservatore Romano 23 febrer 1995, p. 4.

[148] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa Perfectae caritatis, 10.

[149] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 588, 2.

[150] Cf. Propositio 10; CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre la renovacióde la vida religiosa Perfectae caritatis, 15.

[151] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 573; Codi dels Cànons de lesEsglésies Orientals, càn. 410.

[152] Cf. Propositio 13, B.

[153] Cf. Propositio 13, C.

[154] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. past. sobre l’Església en el mónd’avui Gaudium et spes, 48.

[155] Cf. Propositio 13, A.

[156] Cf. Propositio 13, B.

[157] CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium , 1.

[158] Cf. Propositio 24.

[159] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSA-GRADA I LES SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA, Instr. La vidafraterna en comunitat «Congregavit nos in unum Christi amor» (2 fe-brer 1994), 67: Città del Vaticano 1994, pp. 85-86.

[160] Cf. Propositio 48, A.

[161] Cf. Propositio 48, B.

[162] Cf. Propositio 48, C.

[163] Cf. Propositio 49, A.

125

[164] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSA-GRADA I LES SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA, Instr.Potissimum institutioni (2 febrer 1990), 29: AAS 82 (1990), 493.

[165] Cf. Propositio 49, B.

[166] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTSSECULARS, Elements essencials en l’ensenyament de l’Església sobrela vida religiosa aplicats als instituts dedicats a les obres d’apostolat(31 maig 1983), 45: Ench. Vat., 9, 229.

[167] Cf. Codi de Dret Canònic, càn. 607, 1.

[168] Cf. Propositio 50.

[169] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSA-GRADA I LES SOCIETATS DE vida apostòlica, Instr. La vida fraternaen comunitat «Congregavit nos in unum Christi amor» (2 febrer 1994),32-33: Città del Vaticano 1994, pp. 39-42.

[170] Cf. Propositio 51.

[171] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSA-GRADA I LES SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA, Instr. La vidafraterna en comunitat «Congregavit nos in unum Christi amor» (2 fe-brer 1994), 43-45: Città del Vaticano 1994, pp. 52-57.

[172] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSA-GRADA I LES SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA, Instr.Potissimum institutioni (2 febrer 1990), 70: AAS 82 (1990), 513-514.

[173] Cf. ibid., 68: /. c., 512.

[174] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 46.

[175] Cf. Propositio 35, A.

[176] CONC. ECUM. VAT. II, Const. past. sobre l’Església en el mónd’avui Gaudium et spes, 4.

[177] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 12.

[178] PAU VI, Carta enc. Ecclesiam suam (6 agost 1964), III: AAS 56(1964), 639.

[179] ST. GREGORI EL GRAN, Hom. in Ezech., 11, II, 11: PL 76, 954-955.

[180] ST. AGUSTÍ, Sermó 78, 6: PL 38, 492.

126

[181] Cf. IV CONFERÈNCIA GENERAL DE L’EPISCOPAT LLATINOA-MERICÀ, Document Nova evangelització, promoció humana i culturacristiana, Conclusió, n. 178, CELAM 1992.

[182] Corréspondance, Entretiens, Documents. Conférence «Sur l’esprit dela Compagnie» (9 febrer 1653), Coste IX, Paris 1923, p. 592.

[183] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTSSECULARS, Elements essencials en l’ensenyament de l’Església sobrela vida religiosa aplicats als instituts dedicats a les obres d’apostolat(31 maig 1983), 23-24: Ench. Vat., 9, 202-204.

[184] Cf. B. ELISABET DE LA TRINITAT, O mon Dieu, Trinité quej’adore, Oeuvres complètes, Paris, 1991, 199-200.

[185] Cf. PAU VI, Exhort. ap. Evangelii nuntiandi (8 desembre 1975), 69:AAS 68 (1976), 59.

[186] Cf. Propositio 37, A.

[187] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 46; PAU VI, Exhort. ap. Evangelii nuntiandi (8 desembre1975), 69: AAS 68 (1976), 59.

[188] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 44; 46.

[189] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre l’activitat missionera de l’Es-glésia Ad gentes , 18; 40.

[190] Lettera ai Compagni residenti in Roma (Cochín 15 gener 1544):Monumenta Historica Societatis Iesu 67 (1944), 166-167.

[191] Cf. CONC. ECUM. VAT. H, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 44.

[192] Cf. JOAN PAU H, Carta enc. Redemptoris missio (7 desembre 1990),69: AAS 83 (1991), 317-318; Catecisme de l’Església catòlica, 927.

[193] JOAN PAU II, Carta enc. Redemptoris missio (7 desembre 1990), 31:AAS 83 (1991), 277.

[194] Ibid., 2: l. c., 251.

[195] CONC. ECUM. VAT. 0, Decr. sobre l’activitat missionera de l’Esglé-sia Ad gentes, 18; cf. JOAN PAU II, Carta enc. Reclemptoris missio (7desembre 1990), 69: AAS 83 (1991), 317-318.

[196] Cf. Propositio 38.

[197] JOAN PAU II, Carta enc. Redemptoris missio (7 desembre 1990), 44:AAS 83 (1991), 290.

127

[198] Cf. ibid., 46:1. c., 292.

[199] Cf. ibid., 52-54:1. c. 299-302.

[200] Cf. Propositio 40, A.

[201] JOAN PAU II, Carta enc. Redemptoris missio (7 desembre 1990), 55:AAS 83 (1991), 302; Cf. PONTIFICI CONSELL PER AL DIÀLEGINTERRELIGIÓS I CONGREGACIÓ PER A L’EVANGELITZACIÓDELS POBLES, Instr. Diàleg i anunci. Reflexions i orientacions (19maig 1991), 45-46: AAS 84 (1992), 429-430.

[202] Cf. Propositio 40, B.

[203] JOAN PAU II, Exhort. ap. postsinodal Ecclesia in Africa (14 setembre1995), 62: L’Osservatore Romano, 16 setembre 1995, p. 5.

[204] Cf. PAU VI, Exhort. ap. Evangelii nuntiandi (8 desembre 1975), 15:AAS 68 (1976), 13-15.

[205] SÍNODE DELS BISBES, IX Assemblea general ordinària, Relatioante disceptationem, 22: L’Osservatore Romano, 3-4 octubre 1994, p.12.

[206] 206. JOAN XXIII, Discurs d’obertura del Concili Vaticà II (11 octu-bre 1962): AAS 54 (1962), 789.

[207] Cf. Propositio 18.

[208] ST. AGUSTÍ, Sermó 123, 3-4: PL 38, 685-686.

[209] Cf. Poema XXI, 386-394: PL 61, 587.

[210] Corréspondance, Entretiens, Documents. Conférence «Sur lesRègles» (30 maig 1647), Coste IX, Paris 1923, p. 319.

[211] Regula pastoralis, 2, 5: PL 77, 33.

[212] Cf. JOAN PAU II, Carta ap. Salvifici doloris (11 febrer 1984), 28-30:AAS 76 (1984), 242-248.

[213] Cf. ibid., 18:1. c., 221-224; Exhort. ap. postsinodal Christifideles laici(30 desembre 1988), 52-53: AAS 81 (1989), 496-500.

[214] Cf. JOAN PAU II, Exhort. ap. postsinodal Pastores dabo vobis (25març 1992), 77: AAS 84 (1992), 794-795.

[215] Cf. JOAN PAU II, Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 78-101: AAS 87 (1995), 490-518.

[216] Cf. Propositio 43.

[217] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium , 44.

128

[218] Cf. JOAN PAU II, Homilia durant la solemne concelebració a laconclusió de la IX Assemblea Ordinària del Sínode dels Bisbes (29 oc-tubre 1994), 3: AAS 87 (1995), 580.

[219] Cf. ST. ATANASI, Vida d’Antoni, 7: PG 26, 854.

[220] Cf. Propositio 39, A.

[221] Cf. Propositio 15, A i 39, C.

[222] Cf. CONC. ECUM. VAT. 11, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 4; Decr. sobre el ministeri í la vida dels preveres Presbyte-rorum ordinis, 2.

[223] Cf. Propositio 53; JOAN PAU II, Carta ap. Tertio millennio adve-niente (10 novembre 1994), 37: AAS 87 (1995), 29-30.

[224] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa. Perfectae caritatis, 12.

[225] Cf. Propositio 18, A.

[226] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre la renovació de la vida religi-osa Perfectae caritatis, 13.

[227] Cf. JOAN PAU II, Carta enc. Veritatis splendor (6 agost 1993), 31-35:AAS 85 (1993), 1158-1162.

[228] Cf. Propositio 19, A; CONC. ECUM. VAT. 11, Decr. sobre la renova-ció de la vida religiosa Perfectae caritatis , 14.

[229] Cf. Propositio 15.

[230] JOAN PAU II, Discurs a l’Audiència general (8 febrer 1995), 2:L’Osservatore Rornano, 9 febrer 1995, p. 4.

[231] CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre la divina revelació DeiVerbum, 21; Decr. sobre la renovació de la vida religiosa Perfectaecaritatis, 6.

[232] Cf. Catecisme de l’Església catòlica, 125; cf. CONC. ECUM. VAT. II,Const. dogm. sobre la divina revelació Dei Verbum, 18.

[233] CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre la divina revelació DeiVerbum, 2.

[234] CONC. ECUM. VAT. II, Decr. sobre el ministeri i la vida dels preve-res Presbyterorum ordinis, 5.

[235] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Decl. sobre l’educació cristianaGravissimum educationis, 8.

[236] Scritti pedagogici et spirituali, Roma 1987, p. 294.

129

[237] Cf. JOAN PAU 11, Const. ap. Sapientia christiana (15 abril 1979), II:AAS 71 (1979), 471.

[238] Cf. Propositio 41.

[239] Cf. JOAN PAU II, Const. ap. Sapientia christiana (15 abril 1979), II:AAS 71 (1979), 470.

[240] Cf. Propositio 36.

[241] Cf. CONC. ECUM. VAT. II, Const. past. sobre l’Església en el mónd’avui Gaudium et spes, 5.

[242] Ibid., 1.

[243] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS INSTITUTS DE VIDA CONSA-GRADA I LES SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA, Instr. La vidafraterna en comunitat «Congregavit nos in unum Christi amor» (2 fe-brer 1994), 34: Città del Vaticano 1994, pp. 42-43.

[244] Cf. JOAN PAU II, Missatge per a la XXVIII jornada de les comunica-cions socials (24 gener 1994): L’Osservatore Romano, 24-25 gener1994, p. 4.

[245] Cf. JOAN PAU II, Carta enc. Ut unum sint (25 maig 1995), 21: AAS87 (1995), 934.

[246] Cf. íbid., 28:1. c. 938-939.

[247] Cf. Propositio 45.

[248] JOAN PAU II, Carta Enc. Redemptoris missio (7 desembre 1990), 55:AAS 83 (1991), 302.

[249] PONTIFICI CONSELL PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS I CON-GREGACIÓ PER A L’EVANGELITZACIÓ DELS POBLES, Instr.Diàleg i anunci. Reflexions i orientacions (19 maig 1991), 42, a: AAS84 (1992), 428.

[250] Ibid., 42, b: 1. c.

[251] Cf. Propositio 46.

[252] Cf. PONTIFICI CONSELL PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS ICONGREGACIÓ PER A L’EVANGELITZACIÓ DELS POBLES,Instr. Diàleg i anunci. Reflexions i orientacions (19 maig 1991), 42, c:AAS 84 (1992), 428.

[253] Cf. Propositio 47.

[254] B. ANGELA DA FOLIGNO, Il libro della Beata Angela da Foligno,Grottaferrata 1985, p. 683.

[255] S. TERESA DE JESÚS, Libro de la vida, c. 32, 11.

130

[256] PAU VI, Exhort. ap. Evangelica testificatio (29 juny 1971), 3: AAS63 (1971), 498.

[257] Cf. Propositio 48.

[258] Cf. CONC. ECUM. VAT. II., Const. past. sobre l’Església en el mónd’avui, Gaudium et spes , 41.

[259] Cf. PAU VI, Exhort. ap. Evangelica testificatio (29 juny 1971), 53:AAS 63 (1971), 524; Exhort. ap. Evangelii nuntiandi (8 desembre1975), 69: AAS 68 (1976), 59.

[260] Cf. Propositio 16.

[261] ST. AGUSTÍ, In Ioannis Evang., XXI, 8: PL 35, 1568.

[262] Cf. CONGREGACIÓ PER ALS RELIGIOSOS I ELS INSTITUTSSECULARS, Doc. Religiosos i promoció humana (12 agost 1980), 13-21: Ench. Vat. 7, 445-453.

[263] CONC. ECUM. VAT. II, Const. dogm. sobre l’Església Lumengentium, 64.

131