1

La necessitat de salvaguarda del Patrimoni Etnològic en la configuració del paisatge de Menorca

L’arquitectura popular de l’illa de Menorca constitueix el punt perfecte de interacció entre la mà de l’home i una naturalesa que defineix un paisatge certament singular. I açò es de tal manera així, que la pròpia declaració de

Menorca com a Reserva de la Biosfera destaca com a valor fonamental aquest paisatge rural tradicional en una territori intensament humanitzat. El Projecte Gibet per a la participació de voluntaris en la recuperació de béns etnològics i la proposta de declaració de B.I.C. en la categoria de Lloc d’Interès Etnològic de la zona de tramuntana de l’illa constitueixen iniciatives de la SHA Martí i Bella per afavorir una nova dimensió en la percepció d’un patrimoni històric indestriable del paisatge de Menorca però extremadament fràgil i indefens.

****************************

EL PAISATGE RURAL DE MENORCA La fisonomia del paisatge rural illenc respon principalment a les transformacions econòmiques i socials que esclaten a tota Europa a partir del segle XVIII. En el cas de Menorca, béns de consum com el formatge, la llana i el propi bestiar propiciaran que la ramaderia es converteixi en la principal activitat exportadora. Conseqüentment, aquest creixent desenvolupament rural conduirà a la implantació de noves pràctiques contractuals entre pagesos i propietaris, com l’amitgeria, amb la conseqüent i continua

Figura 1. Visió general. Torre Vella i Torre Nova

2

subdivisió de la terra en compartiments de paret seca, el que anomenam tanques, facilitant així el control total de la unitat productiva agrària, el lloc, amb l’avantatge de comptar in situ amb una matèria prima molt abundant, la pedra, que una vegada arreplegada facilitarà el sembrat i el llaurat, servint a més de protecció del vent per plantes i arbres fruiters. Així, als 70.000 quilòmetres de paret seca, s’afegirà la construcció de incomptables elements arquitectònics construïts amb la mateixa tècnica i materials: barraques, ponts, bouers, corrals, estables, sèquies, après, així com molts altres elements consubstancials a la activitat rural: forns de calç, sitges, pedreres, ponts, safareigs, pous, bevedores, aljubs, sínies, cisternes, eres, pallisses, etcètera.

Una fisonomia del paisatge però, que entronca perfectament amb una “cultura de la pedra” tan present a la nostra illa des de fa milers d’anys a través del món talaiòtic i que no fa altra cosa que engrandir l’admiració i incredulitat pel maneig de la pedra des d’aquells “gegants” de la nostra imaginària popular. Malgrat el buit històric i científic en l’estudi d’aquesta arquitectura abans del segle XVIII, totes les evidències duen a pensar que aquests tipus de construccions devien existir des de molts segles abans. Així ho avala el fet de que ja a l’edat mitja el formatge, la llana, (molt apreciada a Itàlia per la seva qualitat) i el bestiar ja eren objecte del principal comerç exterior de Menorca. A

mitjans del segle XIV consten exportacions de bestiar a Catalunya, València i Mallorca, i de llana a Florència, el qual ens indicaria que aquesta gran producció ramadera comptaria ja llavors amb infrastructures més o manco similars a las desenvolupades plenament a partir del segle XVIII i que son les que millor coneixem avui. És més, si ens remontam en el temps, el propi Tractat de Capdepera (1231), pel qual la Manûrqua musulmana establia la dependència feudal del rei de Mallorca, ens dona evidència de que la ramaderia a l’illa havia de ser molt important al establir entre els

seus tributs el lliurament anual d’uns sis-centes caps de bestiar. En definitiva, una constant en la història de Menorca que és remunta fins a la romanització on Diodor alaba la riquesa ramadera de l’illa. D’aquesta manera sembla lògic arribar a la conclusió de que, a falta dels estudis i investigacions necessaris, l’arquitectura popular menorquina, lluny de ser quelcom casual, beu d’unes fonts de coneixement ben lligades a l’arquitectura prehistòrica de l’illa, si bé amb uns resultats menys sòlids, i per tant més efímers, qüestió de la qual en tornarem a parlar.

Figura 2. Divisió de la terra en

tanques

Figura 3: Interior de la Barraca des

Compte

3

GIBET, UN PROJECTE DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA El Projecte Gibet (Grup d’Intervenció sobre Béns Etnològics) sorgeix al si de la SHA Martí i Bella com un autèntic repte. A les tasques de recerca i divulgació històriques, i a la gens grata encomanda de denúncia davant les agressions al patrimoni històric de Menorca, s’afegeix la iniciativa de recuperació d’uns béns històrics summament importants en el paisatge de l’illa i abocats actualment a un implacable abandonament produït per la vertiginosa terciarització de l’economia insular, que està abandonant sense remei l’activitat ramadera i agrícola que ha constituït fins no fa moltes dècades, juntament amb una indústria igualment malmesa, l’eix de la sostenibilitat econòmica de Menorca. Podem constatar així com els escassos recursos en cultura i patrimoni han relegat sovint a un segon ordre de prioritats tot aquest legat d’arquitectura popular. Per aquesta raó, la iniciativa de Martí i Bella pretén no tan sols recuperar i donar a conèixer una sèrie d’elements etnogràfics destacables, si no el que és més important, conscienciar a la societat de que la salvaguarda del patrimoni històric es responsabilitat de tots i que la seva conservació és molt més important pel futur del que podia semblar fins fa poc a causa de la casi absoluta dependència turística de la nostra economia, dintre de la qual, la gestió del patrimoni històric com a part del paisatge esdevé fonamental com a tret diferenciador de l’illa.

Figura 4. Abans i desprès de la 1ª fase de recuperació de Sa Vinyeta

4

Conformen el projecte un grup heterogeni d’unes cinquanta persones, entre elles importants professionals en el camp de l’arquitectura, l’arqueologia, les arts i l’economia. A hores d’ara, s’ha culminat la recuperació del antic cementiri civil de Ciutadella, quatre construccions ramaderes (Figures 5 i 6) i s’ha engegat la quarta fase de recuperació dels jardins romàntics de Sa Vinyeta (Figura 4). A n’açò hem d’afegir diverses actuacions especials com la jornada dedicada a l’eliminació de vegetació a les muralles del Castell de Santa Àgueda, o la jornada de portes obertes del Pinaret de Ciutadella. En referència a les directrius de Gibet, podem assenyalar que totes les actuacions, incloses les efectuades sobre béns no catalogats, compten amb les autoritzacions administratives necessàries i s’han realitzat fins ara sobre elements de titularitat pública, a la qual han revertit aquests béns una vegada rehabilitats, amb la finalitat de promoure el seu ús, com així ha estat amb la creació dels horts socials de Sa Vinyeta. Totes les intervencions de rehabilitació s’han desenvolupat mitjançant tècniques respectuoses amb les normes de restauració de béns històrics, amb actuacions mínimes amb la finalitat de conservar la fisonomia i el caràcter originaris d’aquests elements patrimonials. Com a darrera directriu, i en coherència amb la labor de recerca i divulgació de la SHA Martí i Bella, totes las actuacions arqueològiques, dades històriques i documentació visual son recollides i posades a disposició pública. UN B.I.C. DE CARÀCTER ETNOLÒGIC Fruit dels coneixements adquirits a través d’aquesta realitat, creix la nostra inquietud davant la constatació de que una part molt important del patrimoni històric de Menorca, ja de per si fràgil, es troba en un procés de deteriorament alarmant per les raons de desús ja explicades. L’esfondrament parcial del Pont de Sa Creu a Son

Figura 5. Abans i desprès de l’actuació a

la barraca de Son

Figura 6. Abans i desprès de l’actuació

a una barraca de porquim

5

Salomó (Figures 12 i 13), obra capdal de l’arquitectura popular a l’illa, el novembre de 2011, encén totes les alarmes i ens condueix, de forma paral·lela al projecte Gibet, a donar una passa decidida en la preservació d’aquests béns. Així, amb motiu de les X Jornades de Recerca Històrica de Menorca organitzades per la SHA Martí i Bella, dedicades al Món Talaiòtic i la seva projecció, propugnam que d’alguna forma el conjunt arquitectònic etnològic de l’illa formi part de la candidatura Talaiòtica susceptible de ser declarada bé universal, en una mena de candidatura de la “Cultura de la Pedra” on el patrimoni Talaiòtic,

lògicament, actuàs de punta de llança. Aquesta proposta, avalada també per alguna altra institució i per importants autoritats científiques en el camp de l’arqueologia com la doctora María Ángeles Querol , finalment no va ser contemplada, i per tant calia una nova estratègia que, lluny de significar un entrebanc en les previsions i plans de les institucions de govern de l’illa, suposàs quelcom complementari, però amb suficient calat per demostrar que els esforços en la promoció i conservació del patrimoni històric de Menorca no eren una aposta conjuntural, si no fruit del convenciment generalitzat de la importància de la salvaguarda d’uns béns històrics tan característics del paisatge menorquí. Sorgeix així la proposta de la SHA Martí i Bella de dotar categòricament aquest béns amb una declaració important i novedosa: Bé d’Interès Cultural amb caràcter de Lloc Etnològic. La zona a declarar? No calia massa debat en aquest aspecte en la consideració de que la Tramuntana de Ciutadella guardava sobradament l’essència i representativitat de les construccions etnològiques de Menorca. La ubicació a la zona del far de Punta Nati podria afavorir, a més, la creació a les seves dependències d’un centre d’interpretació del món rural a Menorca. La actual legislació en matèria de Patrimoni Històric disposa que els béns més rellevants han de ser inventariats i declarats d’interès cultural. Aquesta figura jurídica (BIC), constitueix una eina legal de protecció del patrimoni, moble o immoble, i s’estableix a la Llei 16/1985 de 25 de Juny, del Patrimoni Històric Espanyol. Posteriorment, aquesta figura ha estat recollida per la legislació autonòmica, en el cas de les Illes Balears, per mitjà de la Llei 12/1998 de 21 de desembre del Patrimoni Històric de les Illes Balears on estableix que: Els béns immobles d’interès cultural es classifiquen d’acord en la tipologia següent: .../... 5. Lloc d’interès etnològic: Lloc i paratge natural amb construccions o instal·lacions vinculades a formes de vida, cultura i activitats tradicionals del poble de les Illes Balears que mereixen ser preservats pel seu valor etnològic. Defineix posteriorment la Llei, que: Són béns immobles de caràcter etnològic les edificacions, les instal·lacions, les parts o els conjunts d’aquestes, el model dels quals és expressió de coneixements adquirits, arrelats i transmesos consuetudinàriament i l’estil dels quals s’acomoda, en conjunt o parcialment, a una classe, tipus o forma arquitectònics utilitzats tradicionalment per les comunitats o grups de persones. Per concloure aquest apartat, farem esment al establert al article 92 de la Llei que diu: Correspon als consells insulars de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa i Formentera, en el seu àmbit d’actuació:

Figura 7: Barraca junt a Talaiot de Torre Vella d’en Loçano

6

1. La iniciació, la incoació, la instrucció i la resolució dels procediments de declaració de béns d’interès cultural, de béns catalogats i d’espais d’interès arqueològic i paleontològic. DELIMITACIÓ DEL B.I.C.

La zona nord-oest de Menorca constitueix un vast territori de especials característiques geològiques dominat per materials calcàreo-dolomítics del Juràssic i Terciari que conformen un indret de extraordinària singularitat i bellesa que la pastura intensiva durant dècades ha despullat de massa arbòria oferint un pany sobre el que una infinitat de construccions etnològiques configuren, a més d’un paisatge únic, un reducte d’arquitectura popular magnífic, pràcticament intacte al llarg de casi dos segles, amb edificis d’ús ramader de dimensions, característiques tècniques i qualitat certament extraordinaris, i que per la seva proliferació i diversificació podem considerar, com hem dit, representatiu de la riquesa arquitectònica d’aquests béns tan abundants a tota l’illa.

Es notori destacar, igualment, l’existència de importants vestigis talaiòtics a la zona, que en alguns casos entren en simbiosis amb elements etnològics conformant exemples suggeridors d’aprofitament constructiu, mostres del fil conductor de una autèntica cultura de la pedra a Menorca (Veure figures 7 i 17). Delimitació física:

Figura 9: Visió general del espai a protegir

Figura 8: Detall del àrea afectada

7

Una possible delimitació provisional contemplaria pel N i el SW la mar, pel S la carretera de Ciutadella-Cala en Blanes i el sol urbà de la urbanització de Cala en Blanes-Torre del Ram-Los Delfines-Cales Piques, la Ronda Nord (RC-1) i la carretera d’Algaiarens; i per l’E pel camí que dur a l’aeròdrom de Son Morell. De tot aquest perímetre s’haurien d’extreure, si es precís, els nuclis d’hortals de S’Hort d’en Vigo, Ses Retxilleres i demés. La zona abraça els polígons 001, 002 i 003, i les parts més importants afecten bàsicament a les finques de Torre del Ram, Tres Alqueries, Son Salomó, Torre Vella i Torre Nova d’en Loçano, Son Triay, Son Bernadí, Son Fe, Son Escudero, Rafal Nou, Son Angladó, Sant Ignasi, Son Rotger i Son Morell, ocupant una superfície d’unes 2.590 hectàrees. (Veure figures 8 i 9). DESCRIPCIÓ DEL BÉ Es tracte d’un conjunt de immobles i construccions ramaderes al llarg de l’espai descrit anteriorment. Destaquen entre la ingent quantitat d’elements existents, les barraques i ponts de bestiar d’extraordinàries dimensions i singulars característiques, entre els que podem citar exemples importants com la Barraca del Compte, o de la Tanca d’Enmig a Ses Truqueries, la Barraca de Bartomeu Castell a Son Salomó (Figura 10), així com els ponts de sa Creu (figura 13) s’Aljup (Figura 18), i pont Nou (Figura 16), també a Son Salomó, la gran barraca de Torre Vella d’en Loçano, el conjunt de barraques des Rafal des Capità, els pous de Sant Ignasi i Torre del Ram i tants d’altres. La major part d'aquests elements d'interès etnològic que ens han arribat corresponents a n’aquesta zona fins als nostres dies corresponen al segle XIX, i són el resultat d'una economia agrària basada en l'explotació intensiva del camp per a la producció de blat, tot i complementat amb una important ramaderia que es desenvolupa a través de la unitat d'explotació agrícola-ramadera de l’illa, el denominat popularment com a lloc menorquí, al qual hem fet referència al començament. Aquestes construccions son generalment d’autor desconegut, a excepció d’alguns elements singulars com és el cas dels ponts de Sa Creu i S’Aljup i la gran Barraca de Son Salomó en els que apareix l’autoria de Bartomeu Castell a mitjans del segle XIX, desconeixement dèiem, que no ens permet una cronologia fiable de la construcció de la gran majoria dels elements de la zona. Fou en l’època senyalada el comte Bernat Magí Olives i Esquella l’impulsor principal d’aquestes construccions, incloses en les importants millores realitzades a les explotacions agràries de la seva propietat situades a n’aquest indret.

Figura 10: Gran Barraca de Son

Salomó, obra de Bartomeu Castell

Figura 11: Barraques a Son Salomó

8

Alguns dels béns integrants del conjunt objecte d’aquest expedient es troben relacionats al Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Etnològic de Ciutadella elaborat per Joan C. De Nicolás, si bé és fa necessària l’elaboració d’un catàleg complert i detallat de tots els béns integrats de la zona objecte del possible B.I.C. Les construccions es realitzen mitjançant la tècnica de la pedra en sec i en el cas que ens ocupa la seva proliferació és veuria propiciada per l’abundància de pedreny i per certa especialització en l’explotació ramadera, afavorida sens dubte per terrenys poc aptes pel cultiu a causa de la gran quantitat de roca en superfície. La probable existència de nombrosos clapers de pedreny retirat per facilitar el llaurat d’aquestes terres, juntament amb un extraordinari domini de la tècnica constructiva de la pedra seca haurien facilitat aquestes construccions, certament monumentals en aquesta part de l’illa. El destí de totes elles era servir de refugi a tota casta de bestiar, d’aquí la seva diferenciació morfològica, tan per la pluja com per la calor, i estan ubicades a qualsevol indret dels diferents sementers del lloc, on hi trobarem altres elements constructius complementaris com abeuradores i menjadores, entre d’altres.

Entre les peculiaritats destacables i comunes de les construccions referides, podem citar l’ús de la pedra seca com a únic material. També podem referir un sistema constructiu específic amb la realització de falses cúpules i falses voltes. El més utilitzat és el primer, el de falses cúpules, emprat principalment en les barraques, per la seva major estabilitat. D’aquesta manera, el tancament d’un espai circular es completa a través de successives filades de diàmetre cada vegada menor, aconseguint així, a través de la seva aproximació, el tancament del conjunt, de forma similar a la que podem observar en les cameres cobertes d’alguns talaiots amb aquesta morfologia. Exteriorment, i de forma simultània, es construeix l’escalonat que proporciona gran estabilitat a la falsa cúpula i facilita l’accés exterior necessari per completar la seva construcció. En quant a la tècnica utilitzada en la construcció dels ponts, la principal característica és la coberta, d’on podria provenir el seu nom, i que consisteix en la col·locació de lloses de pedra a dues aigües omplint la part superior d’aquestes amb reblert de terra i pedreny amb la finalitat de dotar de solidesa l’estructura de lloses inclinades de la coberta i a la vegada amb la finalitat de procurar un sistema de impermeabilització de l'interior, aconseguint així, com ja hem senyalat, protegir-lo de la pluja a l'hivern i convertint.lo en un lloc fresc a l'estiu. Em de fer esment a que aquesta tècnica és la més habitual, si bé n’hi ha d’altres amb cúpules i voltes certament més sofisticades com podem observar a les figures 12 i 18.

Figura 12. Estat interior actual del Pont de Sa Creu a Son

Salomó

Figura 13. Estat exterior actual del mateix pont

9

La protecció de tots aquests elements constructius que hem senyalat s’han d’entendre com un conjunt. Si bé en la seva configuració constitueixen edificis i construccions separades, el seu interès conjuga la naturalesa etnològica de la seva unitat on l’activitat agrícola i ramadera esdevé el fet aglutinador del valor paisatgístic de l’espai cultural en qüestió. POLÍTICA DE PROTECCIÓ Es probable que la principal dificultat que planteja la conservació del patrimoni etnològic de Menorca sigui la seva fragilitat, derivada de la seva pròpia singularitat constructiva i que condueix a patir moltes vegades un efecte de castell de cartes en que el començament d’un simple enderrossall pot conduir a l’esfondrament total o d’una part important de la construcció. L’efecte del fort vent de Tramuntana, l’efecte del vent de Llebeig sobre la pedra de mares, el propi desplaçament o moviment del bestiar i d’altres vegades l’acció de l’home produeixen sovint el començament de petites destrosses que, a manca del manteniment necessari, poden esdevenir la destrucció complerta del bé o d’una part important del mateix. Aquesta problemàtica aguditza la condició efímera de les construccions etnogràfiques envers les construccions megalítiques, dotades d’una evident major solidesa.

Figura 15. Vista des de la mar

ESQUEMAS DE LAS CONSTRUCCIONES DE PIEDRA EN SECO,

EN MENORCA

Figura 14. Tipologia d’algunes construccions de la zona

10

Certament arribats a n’aquest punt, estarem tots d’acord en que la millor política de protecció possible d’uns béns d’aquestes característiques seria promoure el seu ús. Però som conscients de que es tracta d’una qüestió extremadament complicada que respon a múltiples factors d’ordre intern i extern. Una conjuntura econòmica restrictiva en inversions, més encara en l’ordre cultural, afegida, com hem dit, a un inexorable procés d’abandonament de les explotacions agràries des de fa dècades amb el consegüent desús de gran part d’aquestes construccions, no augura una solució a curt plaç propiciada per la reactivació d’un sector en continua decadència. A tot açò cal afegir el desconeixement generalitzat del valor arquitectònic i històric d’aquestes construccions, qui sap si a causa precisament de la seva ingent abundància. Davant aquesta situació, es fa necessària la presa de decisions i l’impuls de les iniciatives, que com en tot, han de conjugar diferents aspectes i factors que a continuació i a manera de conclusió comentam. La primera premissa indicativa la trobam de nou a la pròpia declaració de Reserva de la Biosfera, quan entre les accions a promoure inclou la de Afavorir la conservació de les activitats que mantenen el paisatge tradicional i evitar les que puguin degradar.lo. En conseqüència, promoure, incentivar i protegir l’activitat agrària i ramadera ha de constituir la primera i principal acció de les institucions públiques per la preservació d’un paisatge natural característic que està canviant a marxes forçades per l’abandonament del camp a Menorca. Aquesta acció, conseqüentment, pot afavorir de forma determinant l’ús i manteniment de les construccions etnològiques ramaderes. Lògicament la dificultat radica en la formula idònia per reactivar l’activitat agrària en

Figura 16. Interior Pont Nou de Son

Salomó

Figura 18. Part interior no esfondrada del pont de

s’Aljup a Son Salomó

Figura 17. Pont de Bestiar damunt cova prehistòrica

11

un mercat globalitzat, però no hi ha dubte de que l’activació de polítiques decidides a propiciar i incentivar “un lligam comercial” entre consum turístic i producció illenca fomentaria possibles inversions per aconseguir produccions agràries i ramaderes a major escala que podrien facilitar una política de preus competitius i afegir qualitat a l’estada turística amb un valor afegit i apreciat com és el producte autòcton. En segon lloc hem de fer esment a les ajudes públiques, tan les derivades de la figura jurídica del B.I.C. amb l’objectiu de facilitar l’accés dels propietaris de les finques incloses en la declaració a finançament, ajudes i beneficis fiscals preferents que corresponguin prevists a l’articulat de la Llei 12/1998 esmentat anteriorment, com les derivades d’altres programes sectorials o intracomunitaris que promoguin les inversions en producció agrària ecològica i el manteniment i rehabilitació de béns etnològics d’us agrícola i ramader. Com a tercera premissa, aquesta proposta de B.I.C. fa necessària la millora del previst a l’esborrany del IV Pla Insular de Gestió del Patrimoni Històric, Anys 2013-2015. Efectivament, en referència al punt 2.3.4 del mateix: Ampliació del Catáleg Insular del patrimoni històric, on es proposa la catalogació d’alguns béns aïllats inclosos en la present proposta, aquesta dona una important passa endavant en el reconeixement i posada en valor dels béns del nostre patrimoni etnològic inclosos en l’esmentat punt i referits especialment a la zona de Tramuntana de Ciutadella, afegint una visió indestriable del conjunt a la vegada que introduint la utilització per primera vegada d’una figura jurídica inèdita fins aquest moment com és la de Lloc d’Interès Etnològi.

Com a cloenda i en coincidència amb tot l’exposat a n’aquesta comunicació transcrivim aquestes paraules del professor Rafael Mata, prou conegut a Menorca i que contenen aquesta nova perspectiva del paisatge i del Patrimoni Cultural:

Figura 18: Vista general, Torre Vella i Torre Nova Figura 19. Gran Barraca des Compte, Ses Truqueries i vista general de la zona

12

El paisaje resulta ser a modo de un gran documento de historia del territorio, que puede ser descifrado e interpretado en el acto de contemplación; se convierte así en patrimonio cultural y en objeto de atención, no solo de políticas de conservación de la naturaleza, como mayoritariamente ha ocurrido hasta ahora, sino también y sobre todo de las políticas culturales y patrimoniales. Alberto Coll Arredondo en col·laboració amb Agustín Petschen Zapiraín Societat Històrico Arqueològica Martí i Bella Fonts: CAMPS EXTREMERA A. Memòria del Projecte Gibet 2009-2010, 2010/11, 2011/12 i 2012/13. SHA. Martí i Bella. Ciutadella 2010. PETSCHEN ZAPIRAIN A. Apuntes constructivos de los “ponts i barraques”. Casos relevantes en Son Salomó. X Jornades de Recerca Històrica de Menorca. Ciutadella 2012. SERRA M.L., ROSELLÓ G., ORFILA J.A. i DE NICOLÁS J.C. Historia de Menorca, Tomo I. R. Timoner Sintes. Maó 1977. CASASNOVAS CAMPS, M.A. Història de les Illes Balears. Editorial Moll. Mallorca 2007. MATA OLMO R. Sobre el Paisaje de Menorca: calidad de vida, identidad, patrimonio y recurso. U.A.M., Madrid. CARBONELL SALOM M. i MARQUÈS SINTES M.A. Conèixer i reconèixer el patrimoni etnològic d’Alaior. Centre d’Estudis Locals. Alaior 2009. COLL ARREDONDO A. Projecte Gibet per a la participació de voluntaris en la recuperació de béns etnològics de Menorca. Institut d’Estudis Baleàrics. Palma 2011.