La fórmula més estimada pel professor

Yoko Ogawa

La fórmula més estimada pel professor

Traducció de Maite Roig Costa

i Yoshiko Sugiyama

Postfaci de León González Sotos

Primera edició: gener del 2014

Títol original: Hakase no aishita sushiki (2003)

© Yoko Ogawa, 2003Edició original japonesa publicada per Shinchosha Co., Ltd, Tokyo

Drets de traducció acordats amb Yoko Ogawa a través del Japan Foreign Rights Centeri Ute Körner Literary Agent, S. L. www.uklitag.com

© de la traducció: Maite Roig Costa, 2014© de la traducció: Yoshiko Sugiyama, 2014© del postfaci: León González Sotos 2008

© de la present edició: Editorial Funambulista, 2014c/ Flamenco, 26 - 28231, Las Rozas (Madrid)

www.funambulista.net

IBIC: FAISBN: 978-84-941475-9-3Dep. Legal: M-2901-2014

Maquetació i coberta : Gian Luca LuisiMotiu de la coberta: Child and Blackboard, 2007, Ascensión Cuesta

Impressió i producció gràfica: Artes Gráficas Cofás

Imprès a Espanya

La reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment, com-prenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars

mitjançant lloguer i préstec resten rigorosament prohibides sense l’autorització escrita de l’editor i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.

La fórmula més estimada pel professor

9

1

El meu fill i jo li dèiem professor. I el professor anomenava el meu fill «Root»,1 perquè la seva coroneta era tan plana com el signe de l’arrel quadrada.

—Vaja, vaja. Pel que sembla aquí sota hi ha un cap prou intel·ligent —havia dit el professor mentre li acaronava els cabells sense amoïnar-se per si el despentinava.

El meu fill, que sempre duia posada una gorra perquè els seus amics no se’n riguessin, va arronsar el cap, a la de-fensiva.

—Fent-lo servir, es pot donar una veritable identitat als nombres infinits i també als imaginaris.

I va dibuixar amb el dit índex el signe de l’arrel quadra-da al caire de l’escriptori, sobre la pols acumulada:

1. Arrel quadrada. «Root», «Square root»: arrel quadrada.

10

√

Entre les innombrables coses que el professor ens va ensenyar, al meu fill i a mi, el significat de l’arrel quadrada ocupa un lloc important. És possible que al professor —con-vençut com estava que era factible explicar la formació del món amb nombres— el terme «innombrable» li resultés in-còmode. Però jo no sé expressar-ho d’altra manera. Ens va ensenyar nombres primers fins a arribar als centenars de mi-lers, així com el nombre més gran mai utilitzat en una demos-tració matemàtica enregistrat al Llibre Guinness, o la noció matemàtica de transfinit; tanmateix, per molt que enumeri aquestes i d’altres coses, cap d’elles es pot comparar amb la intensitat de les hores que vàrem passar amb ell.

Recordo bé el dia que, els tres plegats, vam intentar descobrir quina és la màgia que col·loca els nombres sota el símbol de l’arrel quadrada. Va ser a principis d’abril, una tarda plujosa. En aquell obscur estudi hi lluïa una bombeta, la cartera, de la qual el meu fill s’havia desempallegat, havia aterrat sobre la catifa, i per la finestra es veien unes flors d’al-bercoquer mullades per la pluja.

Invariablement, en cada ocasió, el professor no només esperava de nosaltres una resposta correcta. Se’n alegrava quan, en no saber contestar, acabàvem deixant anar, com a

11

últim recurs, un disbarat, en lloc de restar obstinadament callats. I encara se n’alegrava més si la resposta provocava noves preguntes que anessin més enllà del problema inicial. Tenia un concepte original sobre «l’error correcte», amb la qual cosa era capaç de donar-nos novament confiança, just en el moment en què més amoïnats estàvem, sense poder trobar la solució correcta.

—Vejam, intentem encaixar-hi el −1 —va dir el pro-fessor.

—Ha de donar -1, multiplicant dos cops un mateix nú-mero, oi?

El meu fill, que acabava d’aprendre les fraccions a l’es-cola, tan sols amb una explicació del professor de menys de mitja hora, ja entenia que existien nombres inferiors al zero. Imaginem, mentalment, √−1. L’arrel quadrada de 100 és 10, l’arrel quadrada de 16 és 4 i la d’1 és 1, per tant, la de −1 és igual a...

El professor mai ens donava pressa. Allò que més li agra-dava era contemplar la cara del meu fill i la meva quan co-mençàvem a pensar detingudament.

—Però... aquest nombre... potser no existeixi? —vaig comentar amb prudència.

—Sí, és clar que sí, està aquí! —assenyalà el seu pit—. És un número molt discret, no es mostra en públic, però està aquí, dins del cor, i sosté el món amb les seves petites mans.

12

Novament vàrem tornar a restar en silenci per a meditar sobre l’arrel quadrada de -1 que, pel que semblava, estenia els seus braços al màxim des d’un lloc llunyà i desconegut. Només s’escoltava el so de la pluja. El meu fill es va posar la mà al cap, com si comprovés un cop més com era una arrel quadrada.

Però el professor no tan sols es limitava a ensenyar. Era reservat amb tot allò que desconeixia, tan discret com l’arrel quadrada de −1. Quan li calia alguna cosa de mi, se m’adre-çava dient:

—Perdoni, però...Sempre demanava perdó; fins i tot quan volia que li

ajustés el temporitzador de la torradora a tres minuts i mig, mai oblidava afegir un «perdoni». Jo girava el botó, ell allar-gava el coll, mirant dins la torradora fins que el pa s’acabava de torrar. Parava la mateixa atenció al procés de torrat del pa que al progrés cap a la veritat de les demostracions matemà-tiques, com si aquella veritat tingués el mateix valor que el teorema de Pitàgores.

Va ser el març de 1992 quan em varen enviar per pri-mera vegada a casa del professor, mitjançant l’Agència de treballs domèstics Akebono.2 Malgrat ser la més jove de les minyones inscrites a aquella agència d’una petita ciutat en-carada al Mar Interior de Seto, ja tenia més de deu anys d’ex-

2. L’albor.

13

periència. Durant tots aquests anys, la meva relació amb els amos de les cases havia estat bona, i em sentia orgullosa de ser una bona minyona. Mai em queixava de la meva feina al cap de l’agència, encara que em veiés obligada a treballar per a clients problemàtics, als que altres es negaven a servir.

Vaig veure que el professor seria un client complicat no-més mirant la seva fitxa de client. Quan es canviava una mi-nyona per la queixa d’un client, s’estampava un segell blau, amb forma d’estrella, al dors de la fitxa; a la del professor ja s’hi podien comptar nou estrelles. Era un rècord entre totes les cases que jo havia vist fins aleshores.

Quan vaig anar al domicili del professor per a la pri-mera entrevista, em va atendre una senyora vella, prima i d’aspecte elegant. Duia el cabell tenyit de castany i recollit en un monyo, un vestit de punt, i sostenia un bastó negre amb la mà esquerra.

—Desitjaria que atengués al meu cunyat petit —digué.Al principi no vaig entendre quina mena de vincle fami-

liar hi havia entre el professor i la dama vella.—Ja no sabem què fer, perquè cap es queda gaire temps.

Cada cop que ve una minyona nova, cal tornar-li a ensenyar tot de bon començament, i això suposa molt de temps i de feina.

Per fi vaig entendre que quan parlava del seu «cunyat petit», volia dir que era més jove que ella.

14

—No és que li demanem res d’allò més complicat. Es tracta de venir de dilluns a divendres a les 11 del matí, pre-parar-li el menjar, ordenar i netejar la casa, encarregar-se de comprar i de preparar-li el sopar abans que marxi, pels vol-tants de les 7 de la tarda. Això és tot.

L’expressió «cunyat petit» sonava dubitativa quan ella la pronunciava. Malgrat les bones maneres que mostrava, la seva mà esquerra no deixava de toquejar el bastó. De tant en tant em dirigia una mirada circumspecta, tot procurant no creuar la seva mirada amb la meva.

—En el contracte que vàrem lliurar a l’agència consten escrits tots els detalls. En qualsevol cas i per part nostre, en tenim prou amb que sigui una persona que tingui bona cura d’ell perquè pugui dur una vida normal i corrent.

—El senyor, el seu cunyat, on és ara? —li vaig pregun-tar.

La dona vella assenyalà amb la punta del bastó cap a un pavelló annex que hi havia al fons del jardí. Darrera d’una tanca de fotínies, acuradament podada, es veia, a través de l’espessor verda, una teulada de color vermellós.

—Vostè no haurà d’anar amunt i avall del pavelló a la casa. El seu lloc de treball serà tan sols el pavelló del meu cunyat petit. El pavelló té la seva pròpia entrada, que dóna al carrer, a la façana nord, o sigui que, val més que utilitzi aquest accés. Els problemes que causi el meu cunyat els hau-

15

rà de resoldre en el mateix pavelló. Espero que m’hagi entès. Només li demano que respecti aquesta norma.

La dona vella va donar un copet al terra amb el bastó.Comparades amb les exigències sense solta d’altres amos

per qui havia treballat abans, els quals demanaven, per exem-ple, que portés trenes amb llaçades diferents cada dia, que servís el te a una temperatura exacta de setanta cinc graus, o que saludés amb les mans juntes en actitud de pregària al llu-mener de la tarda quan aquest apareix al cel, aquelles regles no em semblaven massa difícils.

—Podria ser presentada al seu cunyat?—No és necessari.Es va negar de manera tan taxativa que em vaig sentir

com si, irremeiablement, hagués dit quelcom inoportú.—Encara que avui la veiés, demà ell l’hauria oblidat.

Per això no és necessari.—Què vol dir vostè...?—Doncs bé... li seré franca. Té trastorns de memòria,

no és que no hi sigui. Podríem dir que les neurones li funcio-nen amb normalitat, però disset anys enrere se li va espatllar una part del seu cervell i va perdre la capacitat de recordar les coses. Es va donar un cop al cap en un accident de trànsit. La seva memòria s’acaba l’any 1975. Des d’aleshores, tot i que procuri acumular nous records, se li esborren de seguida. Recorda teoremes i fórmules matemàtiques que ell mateix va

16

descobrir, però és incapaç de recordar què va sopar ahir. Per entendre’ns, és com si el seu cap només pogués reproduir una cinta de vídeo de vuitanta minuts. Si s’enregistra quel-com a sobre d’aquesta cinta, els records anteriors van desapa-reixent. La memòria del meu cunyat petit no dura més enllà de vuitanta minuts. És a dir, per ser exactes, una hora i vint minuts.

Sense cap dubte, aquella mateixa explicació l’havia re-petit moltes altres vegades. La dona vella parlava sense vacil-lar i sense cap tipus de sentiment.

No m’era fàcil fer-me una idea exacta del què era una memòria de vuitanta minuts. Havia tingut cura de malalts algunes vegades, però no em semblava, ni molt menys, que aquesta experiència em pogués servir gaire. Aleshores, encara que massa tard, vaig recordar molt intensament les estrelles blaves arrenglerades a la fitxa.

Tal com es veia des de la casa principal, el pavelló estava solitari i semblava deshabitat. A la tanca de fotínies hi havia una porta que girava sobre frontisses de disseny antic i que comunicava amb el pavelló. En mirar amb deteniment, vaig descobrir que tenia un pany enorme, completament rove-llat i cobert d’excrements d’ocells; segons em va semblar, per molt que s’hi intentés introduir una clau, no s’obriria.

—Aleshores quedem a partir de demà passat, dilluns, si no hi té cap inconvenient —va declarar amb to decidit,

17

com mirant d’evitar ulteriors consideracions o intromissions innecessàries.

I així va ser com em vaig convertir en la minyona del professor.

En comparació amb l’estupenda casa principal, el pavelló, més que modest, era miserable. Tenia una sola planta, freda i solitària, i semblava que s’hagués construït a contracor, com per necessitat. Potser per dissimular aquestes condicions, la vegetació del voltant del pavelló creixia lliure i salvatge. No tocava el sol a l’entrada, i el timbre estava espatllat.

—Quin número de peu calces?La primera cosa que em va preguntar, quan li vaig dir que

era la seva nova minyona, no va ser el meu nom, sinó quin número de peu calçava. No em va saludar ni de paraula ni amb un gest. Jo, seguint la regla d’or de tota minyona, segons la qual no es pot respondre amb una pregunta, vaig contestar a la seva pregunta:

—El 24.3

—Ves per on! Certament, és un número molt eixerit. És el factorial de 4.

El professor tancà el ulls amb els braços plegats. Durant un moment es va mantenir el silenci.

3. La numeració del calçat al Japó s’expressa en centímetres.

18

—Què és el factorial?No sé per què li ho vaig preguntar, però vaig pensar

que calia seguir parlant-ne una mica més, ja que, pel que semblava, el número del calçat seria quelcom important pel meu senyor.

—Si multipliquem els nombres naturals de l’1 al 4, ens dóna 24 —contestà el professor sense obrir els ulls—. Quin és el teu número de telèfon?

—És el 567 14 55.—El 5 671 455? Quina meravella! És igual a la quanti-

tat de nombres primers que existeixen fins als cent milions!El professor assentia amb el cap com si estigués molt

content.Tot i que no vaig entendre el com ni el perquè el meu

número de telèfon era meravellós, la seva veu càlida em va sonar afectuosa. No semblava que volgués exhibir els seus co-neixements, sinó que més aviat vaig percebre certa reserva i sinceritat. Va ser una calidesa que em va transmetre la il·lusió que el meu número de telèfon contenia un destí especial i que jo, sent la seva titular, tal vegada també tindria un destí especial.

Uns dies després d’anar regularment al pavelló com a minyona, em vaig adonar que el professor, quan estava con-fús, sense saber què dir, tenia la dèria de parlar emprant nombres enlloc de paraules. Aquesta era la manera que havia

19

enginyat per a comunicar-se amb els altres. Els nombres eren la mà dreta que estenia per estrènyer la dels altres i, alhora, un aixopluc per a protegir-se a sí mateix. Un abric tan feixuc que ningú aconseguia que se’l tragués, tan rígid que no per-metia distingir el perfil del seu cos, encara que s’hi llisqués una mà per sobre. Però només pel fet de dur-lo, aconseguia protegir el seu propi espai.

Fins que vaig deixar de ser la seva minyona, vàrem repe-tir cada matí, a l’entrada, la conversa dels números. Pel pro-fessor, a qui la memòria se li esvaïa al cap de vuitanta minuts, cada vegada que jo apareixia per la porta, era sempre una desconeguda. Per tant, cada dia, sense excepció, ell presu-mia de la reserva pròpia d’una primera trobada. Els números que acostumava a preguntar-me eren, a banda dels del calçat i el telèfon, els del codi postal, el número de sèrie de la meva bicicleta, quants traços de caràcters xinesos tenia el meu nom i, per més variades que fossin les respostes, ell de seguida les hi donava un significat. Mai semblava que s’esforcés per tro-bar un significat. Era com si les paraules «factorial» o «nom-bre senar» fluïssin amb tota naturalitat de la seva boca.

Malgrat que tots els dies quan jo arribava m’explicava el mecanisme del factorial o del nombre primer, jo gaudia amb les explicacions que em donava a peu de porta com si fos el primer dia. Escoltant les disquisicions sobre el nou significat del meu número de telèfon (a més de servir per comuni-

20

car-me a través de la línia), em sentia encoratjada i disposada a començar amb bon ànim la meva jornada.

El professor tenia 64 anys i havia estat catedràtic, es-pecialista en la teoria dels nombres. Semblava cansat per l’edat que tenia. No només semblava vell, sinó que, a més, donava la sensació que els elements nodridors no arribaven a tots els racons del seu cos. La seva esquena corbada feia que el seu cos de metre seixanta semblés encara més petit. En els plecs del seu clatell ossut s’hi acumulava la brutícia, el seu cabell, ressec, canós i malgirbat, amagava, en part, les seves grans orelles de «Buda de la bona sort», d’enormes lòbuls. La seva veu era feble, i es movia amb lentitud; per fer qualsevol cosa, emprava el doble de temps del que jo imaginava.

Malgrat això, si es contemplava detingudament la seva cara sense fixar-se en la seva fragilitat, tenia un rostre bonic. No hi havia dubte que havia estat un home ben plantat. Els trets fins i la mandíbula una mica marcada encara resultaven atractius.

Cada dia, sense excepció, portava vestit jaqueta i corba-ta, a casa i també fora, malgrat que amb prou feines sortia al carrer. Tenia tres vestits jaqueta, el d’hivern, el d’estiu i el d’entretemps, tres corbates, sis camises de màniga llarga i un abric de veritat, no de nombres aquesta vegada, sinó de llana. Això era tot el que hi havia dins el seu armari. No tenia ni

21

un jersei ni uns pantalons de cotó. Per a una minyona era l’armari ideal, molt fàcil d’endreçar.

Potser ignorava l’existència d’altra roba que no fossin els vestits jaqueta. Si no s’interessava pel tipus de roba que duien els altres, menys malbaratava el temps amoïnant-se per la seva aparença. Pel matí es llevava, obria l’armari i es posava el vestit jaqueta que no estava dins la funda de plàstic de la bugaderia; només calia això. Els tres vestits jaqueta, foscos i ratats, s’adeien tan bé amb la aparença del professor que eren com una segona pell.

M’estenc parlant sobre la seva roba perquè els paperets subjectats amb imperdibles a qualsevol lloc del vestit jaqueta varen aconseguir desconcertar-me. Estaven col·locats als llocs més inversemblants que hom pot imaginar: a la solapa, a la bo-camàniga, a les butxaques, als baixos de l’americana, a la corretja dels pantalons, als traus, etc. Els imperdibles gairebé esfilagar-saven el teixit de la jaqueta, que per això estava deformada. Hi havia des de bocins de paper arrancats a mà fins altres, gro-guencs, gairebé desfets pel temps, i en cadascun d’ells alguna cosa escrita. Si volia entendre allò que hi havia escrit, calia que m’apropés forçant la vista. Era fàcil suposar que hi escrivia les qüestions importants per compensar la minsa memòria de vui-tanta minuts, i subjectava al cos les notícies per no oblidar-se on les havia deixat. M’era molt més difícil acceptar aquella fila que feia que dir-li el meu número de calçat.

22

—Endavant, entri si us plau. No puc estar per vostè perquè tinc feina, però pot anar fent el que hagi de fer.

Aquesta era la manera com el professor em donava la benvinguda abans que entrés en el seu estudi, en el qual, quan ell es bellugava, els paperets de les notes, en fregar-se, produïen un cruixit sec.

Segons la informació que vaig anar recollint de les nou mi-nyones que s’havien acomiadat de la casa del professor, la vella dama de la casa principal era vídua, i el seu difunt marit era, segons semblava, el germà gran del professor. Tot i que els pa-res d’ambdós varen morir joves, el professor pogué anar a la Universitat de Cambridge a cursar estudis de matemàtiques gràcies a que el seu germà va fer prosperar, amb grans esforços, la fàbrica tèxtil que els seus pares els havien deixat, i va pagar els estudis al seu germà, gairebé dotze anys més jove que ell. Més tard, el professor va obtenir el doctorat (era un autèntic doctor), i just quan aconseguí plaça a un institut universita-ri d’investigacions matemàtiques i s’emancipà, el germà morí d’hepatitis aguda. La vídua, com no tenia fills, tancà la fàbrica, va fer construir un edifici de pisos i començà a viure de les rendes del lloguer. El fet que va canviar del tot les seves vides va ésser l’accident de trànsit que patí el professor quan tenia 47 anys. Un conductor que s’havia quedat adormit va xocar con-

23

tra el cotxe que conduïa el professor en direcció contrària. El xoc va causar un mal irreversible al cervell del professor. I arran d’això, va perdre el seu lloc de treball a l’institut universitari d’investigacions matemàtiques. Des d’aleshores i fins a la data, ja complerts els 64 anys, sense més ingressos que petits premis de revistes matemàtiques, no tingué més remei que comptar amb l’ajut de la vídua del seu germà.

—Pobre vídua, amb un cunyat tan estrany enganxat com una paparra i esbutxacant l’herència del seu marit. La planyo —va comentar, afectada, una minyona veterana que s’havia acomiadat a la setmana, claudicant davant dels atacs numèrics del professor.

L’interior del pavelló, igual que la vista exterior, no te-nia cap tipus d’encís. Només hi havia dues habitacions: una cuina-menjador i un estudi-dormitori. Sobtava més per la seva eixutesa que per l’exigüitat. Els mobles eren econòmics, el paper de la paret estava esgrogueït i l’entaulat del passa-dís grinyolava desagradablement al trepitjar-lo. I no només estava trencat, o quasi, el timbre de la porta, sinó també la resta d’estris de la casa. El vidre del finestró del lavabo estava esquerdat, el pom de la porta del darrera de la cuina, mig caigut, i la ràdio de sobre del bufet mai sonava per molt que es premés el botó.

Les dues primeres setmanes vaig quedar esgotada a l’ha-ver d’ocupar-me de moltes coses que no entenia. Tot i que

24

no era una feina físicament dura, el cos em pesava i tenia es-cruiximent per tots cantons. A les altres cases on m’enviaven, al principi em costava agafar el ritme de treball, però en el cas del professor em va costar especialment. Normalment, a mesura que els amos m’anaven demanant que fes una cosa o altra, anava comprenent, de mica en mica, el seu caràcter. Aprenia la manera de repartir les meves energies, com evitar els problemes i què era allò que se m’exigia a la meva feina. En canvi, el professor no em demanava res. M’ignorava, com si el seu més gran desig fos que jo no fes res.

Vaig pensar que havia de cenyir-me a seguir les ins-truccions de la vídua, i posar-me a preparar l’esmorzar. Vaig guaitar, lògicament, a dins la nevera, i també a tots els pres-tatges de la cuina, però no vaig trobar res comestible, excepte una caixa de civada humida i uns macarrons caducats de feia quatre anys.

Vaig trucar a la porta de l’estudi. En no obtenir res-posta, vaig tornar a trucar i de nou es va fer un silenci. Tot i sabent que no era del tot correcte, vaig obrir la porta i em vaig adreçar al professor, que estava d’esquena assegut al seu escriptori.

—Perdoni per interrompre la seva feina.La seva esquena no va fer ni un sol moviment. Vaig pen-

sar que estaria una mica sord o que duria posats taps a les orelles, així que m’hi vaig apropar.

25

—Què li agradaria menjar? M’ajudaria si em digués quin tipus de menjar li agrada i quin no, o si és al·lèrgic a alguna cosa.

L’estudi feia olor de paper. Potser degut a la manca de ventilació, l’olor s’acumulava en els racons. La meitat de la finestra estava tapada per un prestatgeria de llibres. Els que no cabien a les lleixes, estaven amuntegats aquí i allà, i el matalàs del llit arrambat a la paret estava desgastat. Damunt l’escriptori només hi havia una llibreta oberta. No hi havia ordinador i el professor no tenia, ni tan sols, un llapis a la mà. Es limitava a tenir la mirada fixada en un punt de l’espai.

—Si li sembla, i no té cap preferència, li prepararé algu-na cosa amb el que hi ha. Si us plau, no dubti a demanar-me qualsevol cosa, el que vulgui.

Entre totes les notes que hi havia subjectes al seu cos, em van cridar l’atenció aquestes: «fracàs del mètode analí-tic...», «Hilbert, tretzè problema...», «funció de les corbes el·líptiques...». Entre els nombres, signes i paraules enigmà-tiques, només hi havia un paperet de notes que jo podia en-tendre. Els seus quatre cantons estaven doblegats i l’imperdi-ble, rovellat, així que vaig entendre que hi estava subjecte des de feia molt de temps.

A la nota s’hi llegia: «La meva memòria només dura 80 minuts».

26

—No tinc res a dir! —cridà de sobte el professor, girant el cap—. Estic pensant! Que m’interrompin quan estic pen-sant em fa més mal que si m’escanyessin. Entrar així quan estic en ple diàleg amorós amb els nombres és una manca d’educació, pitjor que espiar en el bany, saps?

Li vaig demanar perdó un i altre cop amb el cap baix, però les meves paraules no li van arribar. El professor nova-ment va tornar a mirar fixament cap a un punt en l’aire.

Que em renyessin el primer dia, gairebé abans de co-mençar la meva feina, em va desanimar moltíssim. Vaig témer ésser la desena estrella de la fitxa. Vaig enregistrar en el meu cap que no l’havia de destorbar, passés el que passés, quan ell estava «pensant».

Però el professor pensava tot el dia. Quan a vegades sortia de l’estudi i s’asseia a la taula, quan feia gàrgares al bany, o quan feia uns estranys exercicis per a estirar el cos, fins i tot llavors estava pensant. S’emportava el menjar a la boca mecànicament, gairebé se l’empassava sense mastegar, i caminava amb pas insegur, com si caminés pels núvols. No podia preguntar-li allò que no sabia, per exemple on era la galleda o com fer servir l’escalfador. Jo tenia molta cura de no fer cap soroll, fins i tot m’estava de respirar, i esperava que el seu cap fes una petita treva mentre corria amunt i avall en una casa que encara no em resultava fa-miliar.

27

Succeí un divendres, en acabar la segona setmana. A les sis de la tarda el professor va asseure’s a la taula, com de costum. Jo li havia preparat estofat de carn amb guarnició perquè mengés verdures i proteïnes en una sola cullerada, per-què vaig pensar que seria millor per a ell no preparar plats on s’haguessin de treure closques o espines, ja que menjava gairebé de forma inconscient.

Potser pel fet d’haver perdut els seus pares quan era petit, no tenia gaire bones maneres a taula. Mai li vaig sentir dir «gràcies, bon profit»; se li queia menjar a cada mossegada, i es netejava les orelles amb el tovalló, brut i arrugat. Tot i que no es queixava mai del menjar, tampoc semblava que volgués distreure’s parlant amb mi, que esta-va al seu costat.

Em va cridar l’atenció un paperet nou, subjecte a la bo-camàniga, que no hi era el dia abans. Cada vegada que ficava la cullera al plat aquell paperet estava a punt d’embrutar-se amb l’estofat.

«La nova minyona»

Eren unes lletres febles i petites. Darrera, havia dibuixat un rostre femení. Amb el cabell curt i la cara rodona, tenia una piga al costat dels llavis. Era un dibuix infantil, però de se-guida em vaig adonar que era una caricatura meva.

28

Em vaig imaginar al professor dibuixant, a corra cuita, abans que la seva memòria s’esborrés, així que jo me n’hagués anat. Aquell paperet era la mostra que havia interromput el seu temps més valuós per pensar en mi.

—Li ve de gust repetir? N’he preparat molt, o sigui que mengi tant com vulgui —li vaig dir parlant-li amb franquesa i amabilitat. La seva resposta va ser un rot. El professor, sense ni tan sols mirar-me, es va ficar dins de l’estudi i desaparegué. Al plat d’estofat només hi restaven les pastanagues.

El dilluns de la setmana següent em vaig presentar com de costum dient-li qui era jo mentre li assenyalava el paperet de la bocamàniga. El professor ens va mirar a mi i a la ca-ricatura, un i altre cop, i va romandre mut un instant per recordar què significava aquella nota, però tot seguit es va es-curar el coll i em va preguntar una altra vegada quin número calçava i el meu telèfon.

Tanmateix, aviat vaig percebre que alguna cosa havia canviat respecte a la setmana passada. El professor em va en-senyar un farcellet de fulls amb una gran quantitat de fórmu-les matemàtiques, i em va demanar que l’enviés per correu al Journal of Mathematics.

—Perdona’m però...

29

En comparació amb el to emprat quan em va esbroncar a l’estudi, aquelles bones maneres no me les podia ni creure. Va ser la primera vegada que em demanà alguna cosa. El seu cap havia deixat de només «pensar».

—És clar que sí, no s’amoïni.Vaig copiar al sobre les lletres amb molta cura de no

equivocar-me, una darrera l’altra, sense ni tan sols saber com es pronunciaven aquelles paraules; vaig posar-hi: «Senyors del Concurs» i vaig sortir a corre-cuita cap a l’estafeta de correus.

Quan no estava pensant, el professor passava molt de temps ensopit a la butaca que hi havia a prop de la finestra del menjador, de manera que jo podia fer, per fi, la neteja de l’estudi. Obria les finestres de bat a bat, treia el cobrellit i els coixins al jardí, i passava l’aspiradora a cuita-corrents. L’habi-tació estava molt desendreçada i plena de coses escampades, però tot i així resultava confortable. Malgrat que aspirava gran quantitat de cabells caiguts sota la taula, o continua-ven sortint palets de gelat amb floridura o ossos de pollastre fregit entre les piles de llibres i papers escampats, res no em sorprenia massa.

Potser era perquè allà hi dominava una calma que jo mai havia experimentat. No és que simplement no hi hagués soroll, sinó que unes capes de silenci omplien el cor del pro-fessor quan anava errant pel bosc dels nombres, impassible

30

als cabells caiguts i a la floridura que ho envaïa tot. Era un silenci transparent, com un llac amagat al fons d’un bosc.

No era una habitació mancada de confort, però si em preguntessin si des del punt de vista d’una minyona tenia algun interès, no tindria més remei que negar-ho amb el cap. No, no hi havia res que pogués engrescar la imaginació d’una minyona o bé donar-li un petit plaer, com els petits objectes divertits que il·lustren la història dels seus amos, fotografies misterioses o ornaments que provoquen un sospir.

Vaig començar a treure la pols de la prestatgeria dels llibres. Era estrany que no n’hi hagués cap que em vingués de gust llegir, malgrat que n’hi havia tants: Teoria del Grup Matemàtic Continu, Teoria dels Sencers Algebraics, Investigació sobre la Teoria dels Nombres..., Chevalley, Hamilton, Turing, Hardy, Baker... La meitat estaven escrits en llengües estran-geres i ni tan sols podia llegir els seus lloms. Sobre l’escriptori hi havia uns quaderns de notes apilonats, llapis del 4B molt gastats i uns imperdibles escampats. Era una taula trista, molt allunyada d’un lloc de treball intel·lectual. Només unes restes de goma d’esborrar deixaven palès que algú havia estat treballant allà la nit abans.

Mentre jo anava conjecturant que un matemàtic pot-ser hauria de tenir un compàs valuós, d’aquells que no es vénen en una papereria qualsevol, o una regla amb funcions complicades, vaig llençar les restes de goma, vaig ordenar la

31

pila de llibretes i vaig arreplegar els imperdibles a un lloc. La cadira de tela tenia un clot amb la forma de les seves natges.

—Quin dia de quin mes és el teu aniversari?Aquell dia el professor no va anar directament cap a

l’estudi després de sopar. Semblava que cerqués algun tema de conversa amb mi, mentre jo recollia i fregava els plats.

—El 20 de febrer.—Ves per on...El professor havia separat les pastanagues de l’amanida

de patata. Vaig treure els plats i vaig netejar la taula. Encara que no estigués pensant, ell també embrutava la taula amb restes de menjar. La primavera ja estava ben avançada, però l’estufa de querosè brunzia a un racó del menjador, ja que, en caure el vespre, el fred era intens.

—Acostuma vostè a lliurar estudis als concursos de les revistes? —li vaig preguntar.

—Bé, no se’ls pot anomenar estudis. Gaudeixo resolent preguntes de revistes per a aficionats a les matemàtiques. Si tens sort, guanyes diners. Hi ha alguns milionaris, apassio-nats a les matemàtiques, que en financen els premis.

El professor va donar un cop d’ull al seu cos i la seva mirada es va aturar sobre un paperet fixat al voraviu de la butxaca esquerra.

—Doncs, sí... Avui hem lliurat una demostració al nú-mero 37 del Journal of Mathematics... Ehem, està bé, molt bé...

32

Ja havien passat molt més de vuitanta minuts des que jo havia anat al matí a l’estafeta de correus.

—Quin desastre! Ho sento. L’hauria d’haver enviat per correu urgent. Si no arriba el primer, no guanya, oi?

—No, no calia enviar-la per correu urgent. És impor-tant arribar a la veritat abans que els altres, però si la demos-tració no és bonica, tot se’n va en orris.

—Però... es pot diferenciar entre demostracions boni-ques i no boniques?

—És clar que sí! —el professor es va aixecar, i mi-rant-me a la cara mentre jo netejava els plats, em va dir categòricament—: en una demostració veritablement bo-nica, la flexibilitat i una solidesa impecable s’han de trobar en perfecta harmonia, sense rebatre’s. Hi ha moltes demos-tracions que encara que no siguin falses resulten avorrides, bastes i empipadores. Ho entens? Tan difícil és fer palès la bellesa de les matemàtiques com explicar el perquè els estels són bonics.

Com no volia decebre el professor, que m’estava expli-cant tantes coses, vaig deixar de fregar i vaig assentir amb el cap.

—El teu aniversari és el 20 de febrer. Això és 2 20,4 un número veritablement encisador, 220. I m’agradaria que ve-

4. En japonès, les dates s’escriuen posant primer el mes i després el dia. És a dir: 2ón mes, 20è dia.

33

iessis això. És un premi del rector de la Universitat que vaig guanyar amb una tesi sobre la Teoria dels Nombres transcen-dents...

El professor es va treure el rellotge de polsera i me’l va apropar als ulls perquè el veiés bé. Era un rellotge de bona qualitat, de fabricació estrangera, que no s’esqueia amb els seus gustos amb la roba.

—Ves per on!..., així que vostè va rebre un premi mag-nífic.

—Això no importa. Podries llegir aquests nombres que hi ha aquí gravats, ara?

En el dors del quadrant del rellotge podia llegir-se: «Pre-mi del rector de la Universitat 284è».

—Això significa que és el 284è lloc d’honor?—Pot ser, però el que importa és el 284. Vejam, doncs...

i no és hora de fregar plats. 220 i 284, no et diu res?El professor em va estiregassar del davantal i va fer que

m’assegués a la taula del menjador, va treure un llapis del 4B, molt escarransit, de la butxaqueta interior de la jaqueta, i amb ell va escriure aquells dos números en el dors d’un fulletó publicitari.

220284

34

No en sé el motiu, però els va escriure, curiosament, separats.

—Què et semblen?Vaig sentir, mentre m’eixugava les mans mullades en el

davantal, que s’apropava una disquisició llarga i complicada. Desitjava respondre a les expectatives del professor, que es-tava molt engrescat. Però em seria absolutament impossible donar-li una contesta que el pogués satisfer. Per a mi, eren tan sols números.

—Ah... a veure..., doncs... —vaig embarbollar avergo-nyida—. Els dos són nombres de tres xifres i... no sé com dir-ho... són molt semblants, oi? No hi ha gaire diferència entre ambdós números. Per exemple, imaginem que en un supermercat es ven una safata de carn picada de 220 gr i una altra de 284 gr. Per mi són gairebé iguals. Per això compraria la que té la data d’envasament més recent. A cop d’ull, fan la mateixa impressió. Les xifres de centenes són iguals i els nú-meros són parells...

—Tens una veritable capacitat d’observació.Em felicitava delitosament, gronxant la corretja del re-

llotge, i això em va torbar.—La intuïció és important. S’enxampen els números

per intuïció, igual que el blauet es llença en picat sobre les aigües del riu, en un acte reflex tan aviat com veu lluir l’aleta dorsal d’un peix.

35

El professor apropà la seva cadira amb la intenció d’apropar-se als dos números. Ell feia olor de paper, igual que l’estudi.

—Saps què és un submúltiple?—Crec que sí. Em sembla que ho vaig estudiar, fa

temps...—El 220 es pot dividir per 1. I també per 220. No

queda cap resta. Per tant l’1 i el 220 són divisors de 220. Un nombre natural té, sempre, l’1 i ell mateix com a divisors. Ara bé, per quin altre número es pot dividir?

—Per 2, per exemple, o per 10...—Exactament! Veus com ho entens! Ara, escriurem els

divisors dels nombres naturals 220 i 284, exceptuant ells ma-teixos. Vejam:

220 : 1 2 4 5 10 11 20 22 44 55 110 142 71 4 2 1 : 284

Els números que el professor anava escrivint eren arro-donits i una mica inclinats cap avall. La mina del llapis tou esdevenia pols que s’escampava a l’entorn d’ells.

—Vostè calcula mentalment tots els divisors?—No, no sempre. Utilitzo la intuïció que tu també has

fet servir abans. Som-hi, continuem amb el següent pas.El professor va anar afegint signes:

36

220 : 1 + 2 + 4 + 5 + 10 + 11 + 20 + 22 + 44 + 55 + 110 = = 142 + 71 + 4 + 2 + 1 : 284

—Ara, suma-ho tot. A poc a poc; tenim temps.Em va posar a l’abast el llapis. Vaig transcriure les su-

mes en el marge del fulletó publicitari. Em parlava amb un to encoratjador i tendre, per la qual cosa no em sentia pas com si estigués fent un examen. Em vaig sentir com l’encar-regada de fer una missió, com si jo fos l’única persona capaç de trobar la resposta correcta a l’embrollada demostració on estàvem capbussats des de feia una bona estona.

Vaig resseguir tres cops els càlculs per comprovar que no hi hagués cap error. No em vaig adonar que ja s’havia aca-bat la tarda i estava a punt de fer-se de nit. De tant en tant, arribava des de l’aigüera el so de l’aigua que encara gotejava sobre la vaixella que havia començat a rentar. El professor, quiet vora meu, em guaitava fixament.

—Ja ho tinc:

220 : 1 + 2 + 4 + 5 + 10 + 11 + 20 + 22 + 44 + 55 + 110 = 284 220 = 142 + 71 + 4 + 2 + 1 : 284

—Correcte. Observa quina meravellosa successió de números. La suma dels divisors del 220 és igual a 284. I la

37

dels divisors de 284, igual a 220. Són números amics. Són una combinació molt inusual, saps? Fermat o Descartes no-més aconseguiren descobrir-ne un parell cadascun d’ells. Aquests dos números estan units per la gràcia d’un vincle diví. No et sembla bonic! Que la data del teu aniversari i el número gravat al meu rellotge de polsera estiguin units per un vincle tan meravellós!

Les nostres mirades es mantingueren fixes sobre l’insig-nificant fulletó durant una bona estona. Els meus ulls res-seguien els números escrits pel professor i els escrits per mi, encadenats amb fluïdesa, com si es dibuixés una constel·lació que uneix els estels que fan pampallugues en el cel nocturn.