LA DIVERSITAT TERRITORIAL I ELS PAISATGES

CLIMA I VEGETACIÓ DE ESPANYA

EL CLIMA Cal diferenciar entre temps i clima:

- El temps fa referència a les condicions atmosfèriques en un moment determinat.

- El clima és el recull de condicions temporals al llarg del temps creant una pauta.

- El clima el definirem a partir de la temperatura i les precipitacions.

Factors que influeixen en el clima:

La circulació atmosfèrica en altitud (el corrent jet)

La circulació atmosfèrica en superfície (masses d’aire i els fronts)

Factors geogràfics (latitud, posició geogràfica, topografia)

1. La Circulació atmosfèrica en altitud

• Corrent Jet Stream: – Flux d’aire d’estructura tubular i de gran

diàmetre quasi horitzontal, originat pel contrast tèrmic entre masses d’aire polar i tropical que circula a gran velocitat (pot arribar als 500km/h)

– És l’autèntic regulador de la circulació atmosfèrica: produeix depressions en la part polar i anticiclons en la tropical, generant gotes fredes, etc.

2. La circulació atmosfèrica en superfície

• La península Ibèrica està ubicada en una zona temperada de l’hemisferi nord.

• Entre el cinturó d’altes pressions tropicals i el de les baixes pressions pròpies de les zones polars.

• I es troba dins del domini de la circulació en superfícies dels vents de l’oest.

Pressió atmosfèrica

Zones d’altes pressions (anticiclons)

1013 mil·libars (mb) o hectopascals (hPa)

Zones de baixes pressions (borrasques)

Temps estable Temps inestable

DEPRESSIÓ ATMOSFÈRICA O BORRASCA ANTICICLÓ

- Masses d’aire sotmeses a baixes pressions, on l’aire pateix moviments ascendents que provoquen el seu refredament.

- La condensació de la humitat genera precipitacions i temps inestable

- Zona atmosfèrica d’alta pressió, en la qual la pressió atmosfèrica és superior a la de l’aire circumdant.

- L’aire d’un anticicló és més estable que l’aire que l’envolta i davalla sobre el sòl des de les capes altes de l’atmosfera.

- Provoquen situacions de temps estable i absència de precipitacions, ja que la pressió limita la formació de núvols.

La península Ibèrica

Anticicló saharià Anticicló de les Açores

Altes pressions tropicals

Masses d’aire tropical marítima, que a l’estiu origina en la península un temps càlid i sec. Principal centre d’acció meteorològica del territori espanyol.

Massa d’aire tropical continental o sahariana, amb un aire molt càlid i sec. A l’hivern provoca pujades de temperatures (20⁰) i a l’estiu les onades de calor (40⁰)

La península Ibèrica

Masses d’aire polar continental o siberià

Sibèria

Masses d’aire fred polar marítim

Oceà Glacial àrtic

Masses d’aire fred

En el seu origen, aquesta massa d’aire, a més a més d’humida, és fresca, o relativament freda, però pot reescalfar-se en descendir de latitud i convertir-se en inestable. L’aire polar marítim, a partir de les àrees marítimes de l’oest i sud de Groenlàndia es dirigeix cap al sud descrivint una àmplia ferradura per acabar convergint a la latitud del cap de San Vicente i golf de Cadis. S’endinsa generalment per la conca mediterrània a través de l’estret de Gibraltar i el canal d’Alborà.

L’aire polar continental és el resultat d’un llarg estancament sobre l’interior del continent europeu, fins i tot l’oest de Sibèria. Visita preferentment la península Ibèrica en època hivernal, quan es mostra fred, sec i estable. És una massa d’aire molt ocasional. Les grans onades de fred que podem patir són ocasionades per aquesta massa àrtica continental quan ens visita a l’hivern.

La península Ibèrica

Masses d’aire mediterrani

Pel que fa a la massa d’aire mediterrània, cal assenyalar, com a reflexió prèvia, que molts autors han qüestionat la seva existència, mentre que d’altres accepten l’entitat pròpia d’aquesta massa d’aire. En realitat, la mar Mediterrània no es comporta com una regió generadora de masses d’aire; al contrari, per les seves particulars condicions higrotèrmiques, modifica i individualitza els cossos d’aire que han arribat d’altres zones i s’hi han estancat el temps suficient per adquirir uns trets propis (CAPEL MOLINA, 1981). Això és especialment clar en època estival, quan sota unes condicions d’estancament de l’aire, la massa d’aire tropical que ocupa la conca mediterrània s’humiteja per la base i adquireix unes característiques bastant particulars. Les terres banyades per la Mediterrània experimenten aleshores un temps càlid i molt humit.

http://www.juanjoromero.es/eso/anim/gota1.swf

3. Factors geogràfics La península Ibèrica està situada en latituds mitjanes i forma part de la franja temperada del planeta. Per tant les temperatures i les precipitacions són moderades: més al nord, més fred i humit i més al sud, més calor i sequera.

• La distància al mar: en general les terres amb una major influència marítima tenen majors precipitacions i unes temperatures més suaus que les zones més continentals (amb major oscil·lació tèrmica).

• El mar actua com a un regulador tèrmic.

• L’interior peninsular, allunyat del mar, actua com un petit continent. Es refreda intensament a l’hivern i s’escalfa molt a l’estiu.

• La topografia: la disposició del relleu accentua o disminueix la influència del mar, del vent,....

• Com a norma, a major alçada menys temperatura i més precipitacions.

– Gradient tèrmic: la temperatura baixa uns 6,5 per cada 1000m que pugem.

DOMINIS CLIMÀTICS

DOMINIS CLIMÀTICS

Clima mediterrani Clima atlàntic

80% del territori Litoral mediterrani, arixipèlag balear i interior peninsular.

Litoral cantàbric i territori pirinenc.

Clima subtropical

Les illes Canàries

CLIMA MEDITERRANI

- Contrast anual de les temperatures - Aridesa - Estiu: anticiclons tropicals: calorosos i secs. - Hivern: depressions de les latituds mitjanes: suaus i poques precipitacions. - Estacions intermèdies: temperatures moderades, precipitacions torrencials: accentuació

de l’aridesa.

CLIMA MEDITERRANI LITORAL

CLIMA MEDITERRANI DE TENDÈNCIA CONTINENTAL

CLIMA MEDITERRANI ÀRID

El clima mediterrani es localitza en les façanes occidentals dels continents, entre els 30° i 40° de latitud. A Espanya ocupa totes les terres peninsulars al sud de l'àrea atlàntica (exceptuant les zones de muntanya), Balears, Ceuta i Melilla. Les precipitacions són escasses i irregulars, amb precipitacions anuals que oscil·len entre 750 i 300 mm. La seua característica principal és l’aridesa estival, amb dos mesos amb precipitacions menors als 30 mm, conseqüència de l'estabilitat generada per l'anticicló de les Açores, situat sobre la Península durant l'estiu. En les estacions equinoccials i l'hivern, la situació anticiclònica alterna amb les baixes pressions pròpies de les latituds temperades, donant pas a les precipitacions. Tot i això, la forma massissa de la Península afavoreix la continentalitat de l’interior el que explica l’existència de diverses varietats climàtiques. Les temperatures presenten caràcters molt variats entre les zones més pròximes al litoral, de temperatures suaus i menor amplitud tèrmica (entre 12° i 15°), i les zones de l'interior, allunyades de la costa per la continentalitat i el relleu, caracteritzades per fortes amplituds tèrmiques, superiors en ocasions als 20°.

http://francadenas.blogspot.com.es/2012/10/els-climes-despanya.html

Mediterrani litoral Comprèn pràcticament tota la costa Est i Sud i la major part de la vall del Guadalquivir. Les temperatures són suaus a l’hivern, els estius són calorosos, la insolació és abundant i les precipitacions oscil·len entre 400 i 600 mm anuals, amb precipitacions màximes en primavera i tardor. Aquests tres generals, però, amaguen l’existència de diversos subtipus climàtics. Mediterrani Català El mediterrani català s'estén pel litoral des de Girona fins al nord de Tarragona. Les seues temperatures, a causa de la latitud, són les més baixes del litoral mediterrani, amb mitjanes anuals de 14,3° a Girona, mitjanes hivernals en torn als 7-8° i estius calorosos més suaus (per damunt dels 21º) i curts. Les precipitacions anuals són relativament abundants per a un clima mediterrani, entre 750 mm i 600 mm, el que atenua l'aridesa estival, reduint-se a un o dos mesos al nord de Barcelona. La moderació dels trets mediterranis és conseqüència de la influència atlàntica procedent del Golf de Biscaia. Varietat Llevantina La varietat Llevantina s’estén des de Tarragona fins a Alacant, incloent-hi les Balears. Els hiverns són molt temperats i curts, ja que la temperatura mitjana mai es situa per sota dels 10°. Els estius són calorosos, amb mitjanes superiors als 24⁰. El volum anual de precipitacions disminueix de nord a sud, des dels 500 mm de Tarragona als 300 mm en Alacant. La seua distribució és massa irregular, amb màxims en primavera i tardor. A la influència de les borrasques atlàntiques, que arriben molt debilitades després de travessar la Península, s’afegeixen precipitacions convectives estivals i gotes fredes pròpies de l’inici de la tardor. Litoral andalús El litoral andalús des d’Almeria fins a Huelva es troba protegit de les masses d'aire fred per la Serralada Penibètica, dotant a aquesta varietat climàtica els hiverns més temperats de tota la Península, la qual cosa permet el conreu de cultius tropicals. Les precipitacions disminueixen d'oest a est, fins a enllaçar amb la varietat més seca del sud-est.

Clima mediterrani continentalitzat

El clima mediterrani continentalitzat comprèn pràcticament tot l'interior peninsular, si exceptuem les àrees muntanyoses. El caràcter massís de la Península i el relleu que envolta la Meseta impedeixen que la influència oceànica arribe a l'interior peninsular, el que dóna al clima mediterrani un caràcter més continentalitzat. Així, l’amplitud tèrmica, entre 16⁰ i 20⁰, resultat d’hiverns freds, amb temperatures mitjanes en gener inferiors als 6⁰, i estiu molt calorosos, augmenta respecte al litoral, alhora que fenòmens com les gelades i les boires són molt intenses a les depressions interiors durant l’hivern. El règim de precipitacions és semblant al mediterrani litoral, amb una clara aridesa estival i precipitacions escasses, que només augmenten en les vores muntanyoses, i màxims pluviomètrics durant les estacions equinoccials, coincidint amb el pas de les borrasques atlàntiques per l'interior peninsular, que produeix una gradació en les precipitacions cap a l’est, on són més escasses. En funció de les temperatures i les precipitacions es poden distingir diversos subtipus. Meseta septentrional Aquest subtipus climàtic s’estén per la Meseta septentrional, Guadalajara, Conca, Terol i el peu de mont Pirinenc. Aquesta regió presenta els hiverns més llargs, rigorosos i freds, amb temperatures mitjanes inferiors als 10⁰ durant cinc o sis mesos, i inferiors a 5⁰ durant desembre i gener. Són freqüents les gelades des d’octubre fins a maig i en aquesta àrea s’han registrat les temperatures absolutes més baixes de la Península, al voltant dels -20⁰, exceptuant les registrades a l’alta muntanya. Els estius són curts i relativament calorosos, ja que rarament se sobrepassen els 22° de mitja mensual, i en les zones més al nord, com Burgos o Lleó, no s’arriben als 20°. Les precipitacions són escasses, oscil·lant segons la latitud i l’altura entre els 450 i el 500 mm. La depressió de l’Ebre L’aïllament de la vall de l’Ebre pels Pirineus, la serralada Litoral Catalana i el sistema Ibèric obstaculitza la influència oceànica, accentuant l’aridesa i l’amplitud tèrmica. Així, l’elevada amplitud tèrmica, superior als 18⁰, és el resultat d’hiverns freds, amb una temperatura mitjana en gener en torn als 5⁰, i estius càlids amb mitjanes en torn als 23-24⁰. Les precipitacions són molt escasses, i algunes zones com Los Monegros no s’arriben als 300 mm de precipitació, per la qual cosa aquest subtipus climàtic també s’inclou, com el clima del sud-est litoral, dins dels climes semiàrids o subdesèrtics, però classificat com clima estepari fred ja que la temperatura mitjana anual és inferior 18⁰.

La Submeseta meridional La Submeseta sud, amb un aïllament menys acusat, una latitud més meridional i menor altitud mitjana, es caracteritza per una major varietat de condicions climàtiques. L'aspecte més característic són els llargs i calorosos estius, amb mitjanes mensuals que ultrapassen els 25°. Els hiverns són menys freds i més curts que en l'altra Submeseta; no obstant això, també s'han registrat mínimes absolutes en torn als -20⁰ a Albacete i en les terres altes de Guadalajara, on l'aire fred procedent del nord-est penetra fàcilment. Les precipitacions són més modestes que en la Submeseta Nord i és més pronunciada l'aridesa estival. En la part més occidental, més influïda pel pas de les pertorbacions atlàntiques, el total pluviomètric ascendeix, assolint els màxims a la tardor i el començament de l'hivern. Extremadura i Vall del Guadalquivir Aquesta varietat presenta les temperatures més elevades de tot el litoral, amb mitjanes anuals pròximes o superiors als 18°, uns estius extremadament llargs i calorosos, amb màximes absolutes 50⁰ en Écija (la sartén de Andalucía ) i uns hiverns temperats, més freds que a la costa, en torn als 8-10°. La Vall del Guadalquivir, oberta cap a l’atlàntic, presenta màxims pluviomètrics durant l'hivern, època en què es troba sota la influència de les borrasques associades al front polar. Així, les precipitacions solen sobrepassar els 500 mm anuals, tot i que amb un mínim estival molt fort i una gran irregularitat segons els anys.

Clima mediterrani sec, subdesèrtic o estepari El clima de les costes de Múrcia i Almeria registren precipitacions anuals inferiors als 300 mm, per la qual cosa s’inclou dins del clima mediterrani semiàrid o subdesèrtic, tot i que algunes classificacions l’inclouen dins dels climes secs, denominant-lo estepari càlid (mitjana anual superior als 18⁰). L’aridesa és el resultat de la influència del relleu, que obstaculitza la influència atlàntica, i la influència de les altes pressions africanes. L’hivern és suau, amb al voltant de 12⁰ en Gener i l’estiu calorós, amb més de 25⁰. La sequera augmenta conforme descendim envers el sud (340 mm. A Alacant, 230 mm. A Almeria...). El Cap de Gata, amb 130 mm anuals de precipitació, pot considerar-se de clima desèrtic.

CLIMA ATLÀNTIC

- Temperatures moderades. - Precipitacions abundants.

- Estius: frescos. - Hiverns: suaus.

- Humitat ambiental alta.

CLIMA ATLÀNTIC COSTANER CLIMA ATLÀNTIC DE TRANSICIÓ

CLIMA ATLÀNTIC DE MUNTANYA

Clima atlàntic o oceànic Comprèn tot el Nord. Sotmès gairebé tot l’any a les borrasques atlàntiques, la nuvolositat sol ser abundant, i per tant, la insolació és baixa, i la humitat relativa alta. Les precipitacions superen els 800 mm, i en ocasions els 1000 o 1200. Plou més de 150 dies anuals i cap mes plou menys de 30 mm. Les temperatures es caracteritzen per ser suaus i presentar una baixa amplitud tèrmica. Dins d’ell, podem distingir dos subtipus:

Clima Atlàntic litoral Comprèn el litoral gallec i el vessant septentrional de la Serralada Cantàbrica fins a Navarra. Es caracteritza per temperatures suaus al llarg de tot l’any, amb una temperatura mitjana anual d'entre 11° i 15° i una amplitud tèrmica molt baixa. Els hiverns són suaus, amb mitjanes de 6 a 10º, sent molt infreqüents les temperatures sota zero. Els estius també són suaus, amb mitjanes que oscil·len entre els 18º i 22º com a màxim. A més a més, les precipitacions són abundants durant tot l’any, superant, generalment, els 1000 litres. Aquests trets climàtics són conseqüència directa de 3 factors: la influència del mar, que modera les temperatures; la disposició del relleu de la Serralada Cantàbrica, que afavoreix les pluges orogràfiques; i a la dinàmica atmosfèrica associada als centres d’acció de l’oest i nord-oest que propicien el pas de fronts freds, aportant abundant nuvolositat, humitat i precipitacions.

Clima atlàntic d’interior La seua distribució és característica de les regions interiors septentrionals, des d'Ourense, passant pel vessant meridional de la Serralada Cantàbrica fins a l'interior del País Basc, Navarra i el Prepirineu aragonés i català. En aquestes zones, el descens de la influència oceànica afavoreix la continentalització del clima. Així, els hiverns més freds 2 graus per mitjana respecte al litoral, la major abundància de gelades, i els estius més calorosos, per damunt dels 21º de mitjana, tenen com a conseqüència un augment de l’amplitud tèrmica, que oscil·la entre 12 i 15º. La serralada Cantàbrica actua com a barrera orogràfica, el que explica un menor volum de precipitacions, que oscil·len entre 1.000 i 700 mm anuals, el que pot permetre l’aparició de dos mesos secs.

CLIMA SUBTROPICAL OCEÀNIC

- Temperatures càlides. - Precipitacions escasses.

- Illes orientals: clima desèrtic.

Costero càlido

Medianías secas templadas

Medianías húmedas

Cumbres frías

El clima de les illes Canàries es defineix com un clima subtropical marítim molt sec a causa de la seua latitud (28⁰ N) i del predomini gairebé constant de l’Alta d’Açores, la incidència dels vents alisis, la proximitat a les masses d’aire africanes i la influència del corrent marí fred de les Canàries, el que tot plegat provoca gran estabilitat atmosfèrica, elevades temperatures durant tot l’any i precipitacions escasses i insuficients repartides de manera desigual. Per la seua banda, el relleu juga un paper molt important en la desigual distribució de les escasses precipitacions. Així, mentre la costa és molt seca, les precipitacions augment amb altura (entre els 600 i els 1200 m), coincidint amb l’exuberant bosc de laurisilva protegit per un mar de núvols que aporta una abundant humitat, tot i que als cims més alts, per damunt del mar de núvols, torna a haver-hi temps sec i solejat. Aquesta zona alta, pels seus cels sempre aclarits, és molt apreciada per a observacions astronòmiques. Les pluges es produeixen generalment a l’hivern, quan les borrasques atlàntiques descendeixen més al Sud, però es distribueixen de manera desigual, concentrant-se les precipitacions als vessants de sobrevent, orientats al nord i exposats als vents alisis, mentre que als vessants a sotavent l'efecte foehn provoca una aridesa extrema que dificulta el desenvolupament de la vegetació. En algunes zones litoral, especialment a les illes orientals es pot parlar de Clima desèrtic, ja que les precipitacions oscil·len entre els 100 i 200 mm. Les temperatures també varien molt segons l’altura: en la costa, per exemple en Santa Cruz de Tenerife, predominen temperatures càlides tot l’any i reduïdes amplituds tèrmiques, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els 18º graus de Gener i els 25º d’ agost; a 500 metres d’altitud, però, La Laguna registra 12º en Gener i 21º en agost, augmentant l’amplitud tèrmic. En ocasions, l’arxipèlag pateix invasions d’aire càlid Saharià, sobretot entre juliol i octubre, que generen un temps sec i molt calorós amb temperatures molt altes i calima.

El clima de Muntanya La distribució ideal dels climes es veu modificada per factors geogràfics com la continentalitat, l’altitud o l’orientació del relleu. Genèricament es defineix clima de Muntanya el que es localitza per damunt de 1000-1500 m., tot i que aquest límit varia amb la latitud i la continentalitat. Així, per exemple, en Sierra Nevada no s’aprecien diferències gaire significatives amb l’entorn fins als 2000 m. En general, els climes de muntanya presenten moltes variacions, de manera que és molt difícil generalitzar, en funció dels següents factors abans indicat. Així, amb l’altitud es produeix un descens gradual de la temperatura amb l’altitud, a raó d’uns 0,65º per cada 100 m. La distinta orientació dels vessants produeix diferències respecte a la insolació entre les solanes més càlides i seques, i les ombries, i la influència de les masses d’aire entre els vessants de sobrevent i sotavent. També augmenten les precipitacions respecte al pla, ja que el relleu provoca precipitacions orogràfiques en forma de pluja o neu. També es produeixen fenòmens d’inversió tèrmica, en calfar-se abans els cims que el fons de les valls que provoquen brises de muntanya i vall. En qualsevol cas, el clima de muntanya a Espanya sol definir-se com un clima fred, ja que registra mesos amb temperatures mitjanes inferiors als 0º, mentre la temperatura del mes més càlid no sol superar els 17⁰, excepte en el Teide, per influència tropical. Així, en la Serralada Cantàbrica i Pirineus la temperatura mitjana anual és de 5°, els estius són frescs i molt curts, i no hi ha mesos secs. En el Sistema Central, els hiverns són molt llargs i freds (pocs mesos superen els 10°) i només hi ha dos mesos secs. En la Serralada Bètica, el clima de muntanya sols apareix a partir dels 2.000 m, i a l'estiu la temperatura mitjana supera els 15°. D’altra banda, el clima de muntanya registra elevades precipitacions, superiors als 1000 mm, que en alguns punts dels Pirineus central superen els 2500 mm anuals. Aquestes precipitacions són moltes vegades en forma de neu, que en altituds superiors als 3000 metres esdevenen neus perpètues.

Climes locals La diferent combinació dels elements i factors climàtics abans descrits afavoreixen l’aparició de climes locals o microclimes en àrees concretes. La intervenció humana, fins i tot és capaç de modificar el clima, especialment a les grans ciutats, on es forma l’anomenat clima urbà, caracteritzat per presentar unes temperatures superiors a la regió que l’envolta i unes menors precipitacions, juntament amb uns índex de pol·lució en ocasions perillosos per als habitants. Els edificis, que interrompen la circulació del vent, i el formigó i quitrà, que substitueixen la vegetació, irradien calor, especialment a l’estiu. A més a més, la contaminació genera intenses boires (smog) que afavoreix l’efecte hivernacle sobre la ciutat i dificulta les precipitacions, que són desviades a la perifèria de la ciutat. En Madrid, per exemple, durant les nits clares d’hivern, el centre de Madrid presenta una temperatura entre 6 i 8⁰ superiors a la del camp circumdant. Si afegim el relleu, que dificulta la circulació del vent, obtenim el negre panorama que s’observa sobre ciutats envoltades per muntanyes, com ara Barcelona.

VEGETACIÓ

REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES La vegetació és el conjunt d’espècies vegetals que es desenvolupen espontàniament en un territori i es compon d'arbres, arbusts matolls i herbes. Per vegetació s'entén la flora nascuda espontàniament en un lloc, exceptuant les espècies conreades ni les plantes exòtiques introduïdes per l'home. Al planeta existeix una gran diversitat de formacions vegetals. Des del segle XVIII botànics, zoòlegs i biogeògrafs s’han esforçat per catalogar i classificar les espècies vegetals i animals, i per estudiar la seua distribució, el que s’ha traduït en l’existència de diverses classificacions. En l’actualitat, una de les classificacions més acceptades pels biogeògrafs, apadrinada per la UNESCO, és la realitzada per M. D. F. Udvardy, qui estableix una classificació organitzada en imperis (realms) i regions biogeogràfiques, per sota dels quals es podria parlar també de sectors i districtes, però que ací no analitzarem. Seguint aquesta classificació, la vegetació espanyola s’inclou dins de l’Imperi Paleàrtic, que en la classificació de Drude i Diels s’uneix amb el Neàrtic formant l’anomenat imperi Holoàrtic. L’imperi Paleàrtic inclou Euràsia, nord d’Àfrica i Orient Pròxim fins a la conca de l’Indo. Espanya forma part de l’imperi Paleàrtic (o Holoàrtic segons classificacions alternatives), i consta de 5 regions biogeogràfiques o biomes: - la regió eurosiberiana de clima atlàntic, que comprèn el nord de la Península i alguns sectors de la

Serralada Ibèrica i Sistema Central; - el bosc i matorral escleròfil de la regió mediterrània, que comprèn la resta de la Península; - la regió boreoalpina, corresponent a les zones més elevades dels Pirineus i la serralada Cantàbrica; - la regió macaronèsica, corresponent a les Illes Canàries. A aquestes regions cal afegir la vegetació

de ribera de les diverses formacions, d’importància ecològica extraordinària. http://francadenas.blogspot.com.es/2012/10/regions-biogeografiques-introduccio.html

• La vegetació de la Península Ibèrica presenta la major riquesa florística d'Europa, amb unes 6.000 espècies, el 40% de les espècies europees.

• La Península Ibèrica concentra també amb el 60% dels hàbitat d'interès comunitaris identificats, amb 557 espais protegits amb una superfície d'uns 25.000 Km2, és a dir el 5,02% del territori espanyol.

• Aquesta riquesa es deu a la localització de la Península Ibèrica en l'extrem sud-oest

d'Europa i a l'aïllament produït dels Pirineus, responsable del major nombre d'espècies endèmiques a Europa.

• Malauradament, la majoria de les formacions vegetals espanyoles són formacions regressives, és a dir, formacions molt alterades i modificades per la influència humana, conseqüència del retrocés de les formacions clímax (formacions en equilibri amb el seu medi) des de l’Antiguitat. A les formacions clímax encara existents, a més a més, abunden, juntament amb les formacions primàries (autòctones locals) altres secundàries introduïdes per l’ésser humà, com és el cas del pinus halepensis introduït segons es creu pels fenicis.

• Sobre la vegetació influeixen primordialment tres factors: • el clima (temperatura, precipitacions, insolació, estiatges...), • el sòl (riquesa en bases, humus, acidesa o alcalinitat, salinitat, capacitat per a drenar aigua...) • i relleu (altura, orientació i posició).

Aquests factors tractats globalment són els responsables de la configuració de la distribució de les formacions vegetals a Espanya.

Regió eurosiberiana de clima atlàntic Els boscs temperats oceànics o boscs de fulla caduca es localitzen en les façanes occidentals i orientals de les latituds mitjanes dels continents, coincidint amb les zones de clima oceànic on es registren precipitacions superiors als 750-800 mm anuals i temperatures moderades tot l’any. En Espanya, la distribució d’aquesta formació correspon, per tant, a la façana cantàbrica i a punts concrets del Sistema Ibèric, Sistema Central i Serralada Litoral Catalana. Les condicions climàtiques permeten el desenvolupament de dos formacions vegetals característiques i una de transició:

el bosc caducifoli o bosc temperat oceànic

i la landa (matolls o sotabosc oceànic)

i els prats.

El bosc caducifoli Els bosc caducifoli es caracteritza per la presència d’arbres dominants de fulla planifòlia, ampla i caduca, amb troncs rectes i llisos, amb alçàries superiors als 30 metres, escorça de poc grossor i fusta semidura. El bosc a què dóna lloc és alt i dens, impedint el pas de la llum, la qual cosa dificulta el desenvolupament del sotabosc, que és escàs i umbròfil. L'estrat herbaci, on creixen falagueres i molses, també és escàs i umbròfil i assoleix el seu màxim a la primavera. Aquests boscos mostren un predomini de les masses monoespecífiques (dominància clara d'una espècie), i les formacions més característiques són les rouredes i les fagedes, tot i que també tenen importància formacions integrades per arbres com ara el xop, l’olm, l’auró, el bedoll, el castany, l'avellaner, la noguera, el pi, l’eucalipte o la moixera (Serbus aria) entra d’altres.

Les rouredes Les fagedes

Les rouredes són els boscos més característics del bosc caducifoli. Necessiten humitat i temperatures moderades, ja que no toleren bé el fred ni els estius calorosos. S’estén fins als 1.000 metres d'altitud sobre el nivell del mar, encara que alguna espècie pot arribar fins als 1.500 metres.

El faig (Fagus sylvatica) és un arbre caducifoli, que pot atènyer una alçària de 30 metres, amb tronc recte i cilíndric, d'escorça llisa i fina, que creixen sobre qualsevol tipus de sòls, tot i que prefereixen sòls alcalins o bàsics calcaris. S’estenen fonamentalment per la façana cantàbrica des d’Astúries oriental fins el País Basc i Navarra (bosc d’Irati), els Pirineus (Ordesa), el Montseny, i punts del sistema Ibèric i central.

La landa La landa correspon al matoll atlàntic, una formació llenyosa i densa que apareix quan les característiques edàfiques no permeten l'arbratge, o a la sobreexplotació del bosc caducifoli o als incendis. L’empobriment edàfic significarà l’aparició de formacions arbustives denses, adaptades a aquests sòls més pobres, de caràcter perennifoli, de fulles petites, i acompanyades d’un estrat herbaci. Les espècies predominants són les ericàcies, les lleguminoses i papilionàcies, entre les quals destaquen les argelagues (tojo), els brucs (brezos) o la ginesta (retama). La desaparició de la landa dóna pas a les formacions herbàcies o prats, molt estesos en la regió atlàntica.

Variants edafològiques i climàtiques En les zones càrstiques atlàntiques, on es produeix el fenomen de sequera edafològica (infiltració de l'aigua cap a llits subterranis profunds, deixant les capes superiors amb menys humitat) apareixen zones amb plantes xeròfiles, com les alzines. De la mateixa manera, però en sentit invers, en l'àmbit mediterrani, en zones d'abundant humitat (llits de rius, zones d’obaga, alta muntanya...) poden aparèixer espècies del bosc caducifoli. En les zones de clima més continental amb precipitacions menors i irregulars i temperatures més contrastades (hiverns freds i estius més calorosos) apareixen boscos de transició adaptats a la sequera i al fred en la zona de transició del clima atlàntic al mediterrani i en alguns sectors d’altitud mitjana dels Pirineus, Sistema Ibèric i Central, Muntanyes de Toledo i Sierra Nevada.

Regió mediterrània El paisatge vegetal de clima mediterrani es caracteritza per la seva adaptació a un clima molt més contrastat que l’atlàntic, amb gelades, poc freqüents però intenses, estius càlids i precipitacions molt irregulars, que difícilment superen els 500 mm. Les formacions vegetals mediterrànies presenten adaptacions a aquests condicionaments climàtics. Així, es tracta d’espècies xeròfiles, amb arrels molt esteses en superfície o en profunditat per a captar l’aigua, escorça molt gruixada per a protegir el tronc de la calor i dels incendis, alçàries reduïdes, ramificació del tronc i copes massives per a evitar l’evaporació i protegir la humitat del subsòl, fulles escleròfil·les (dures i coriàcies) i perennes amb diversos sistemes per a disminuir la transpiració i defendre’s de la insolació excessiva, com la reduïda superfície, pilositats, revestiments protectors de resina, cera o goma, formació d’espines..., que a més a més practiquen l’estivació per tal d’afrontar l’estiatge. El paisatge vegetal de clima mediterrani presenta dues formacions principals:

el bosc escleròfil·le mediterrani i el matoll mediterrani.

El bosc escleròfil·le mediterrani La zona mediterrània ha estat tradicionalment una àrea d’intensa acció antròpica, de manera que queden molt poques formacions clímax. El bosc escleròfil·le presenta un bosc dens, en el que les copes entren en contacte unes amb altres, projectant suficient ombra i generant un microclima que protegeix la humitat del sòl, que queda protegit així del rigor de la sequera estival, el que afavoreix un lent procés d'enriquiment que assegura la subsistència del bosc. A més a més, presenta un estrat arbustiu de plantes protegides per la seva ombra, no tan adaptades a la calor i la sequera estival, com són el llorer bord, l’arboç, el coscoll, l'estepa... Les espècies típiques del bosc escleròfil·le són l'alzina o carrasca, la surera, la garrofera, la sabina i l'olivera silvestre, tot i que hi ha una enorme varietat de roures i de ginebres en funció de les diferents transicions cap a altres hàbitats.

ALZINA PINAR AVET

(Quercus ilex) és l’arbre més representatiu del bosc escleròfil·le. Es tracta d’un arbre d'una gran amplitud ecològica, adaptat a una gran diversitat de situacions. Creix a diferents altituds (des del nivell del mar fins als 2.000 metres d'altitud) i amb diferents règims de precipitacions (des dels 350 als 1.000 mm); i és capaç de colonitzar sòls pobres en nutrients i està adaptat a la continentalitat. Es troben ben representats a les serralades bètiques, Sistemes Ibèric i Central

Tenen una ampla distribució en les muntanyes mediterrànies i estan presents en diversos pisos. Per la seva extensió des de la serralada Bètica fins als Pirineus orientals, destaca el pi blanc (Pinus halepensis), un arbre de gran resistència a la sequera i als contrastos tèrmics, ja que colonitza espais des del nivell del mar fins als 1.600, tot i que el seu òptim es troba en torn als 800 m. Pi negre (Pinus nigra) suporta el fred hivernal continental, la sequera estival pronunciada i s’extén sobre substrats dolomítics de la muntanya mitjana i alta meridional i oriental (Pirineu català, Sistema Ibèric, serralades bètiques orientals) des dels 500 als 2.200 m. Finalment, el pi pinyer, similar a l’anterior, colonitza sòls silicis i arenosos dels Pirineus fins als 1.000 m.

L’avet mediterrani, del qual creixen dos subespècies a la Península. L’avet blanc (Abies alba) creix espontàniament en alguns vessants ombrívols del Pirineu, mentre que al sud peninsular també hi creix el pinsap (Abies pinsapo), l'únic endèmic i de caràcter relicte, desenvolupat durant la darrera glaciació en condicions climàtiques més humides i fredes, raó per la qual fuig del calor i es refugia per a sobreviure en altituds superiors.

Matollar mediterrani El paisatge mediterrani està dominat en major mesura per les formacions arbustives i subarbustives, i de fet és la formació més estesa a la Península Ibèrica. Ara bé, no és una formació sorgida d'una relació òptima amb el clima, sinó que és un estadi de la degradació del bosc escleròfil·le com a conseqüència d’una mil·lenària acció antròpica. La caracterització fisonòmica del matollar mediterrani correspon a formes arbustives perennifolis, amb alçaries variades que poden arribar fins a 3 metres. Durant l’estació seca poden perdre part de les fulles i fins i tot de les branques. La tonalitat general adopta un verd grisós pissarrós, amb una floració múltiple, policroma i explosiva durant la primavera. El matollar mediterrani engloba agrupacions vegetals de diferents dimensions, densitat i composició. Deixant de banda les denominacions més tradicionals, en l’àmbit científic s’han consolidat dos termes per a referir-se a aquestes formacions:

el maquis i la garriga.

MAQUIS GARRIGA

El terme maquis fa referència a una formació arbustiva densa, amb petits arbres aïllats, composada per llentiscle, arboç (Arbutus unedo), aladern de fulla estreta (Phyllirea angustifolia), ullastre (Olea oleaster), alguns brucs (Erica), ginestes i altres formacions llenyoses. En general, aquesta formació es desenvolupa sobre sòls silicis i, en aquest cas, els arbres aïllats poden ser suredes, garrofers o pins.

La garriga mostra un desenvolupament més reduït de les espècies, d’un o dos metres, i no va associada a arbres. Respon a una pobresa accentuada del sòl, natural o antròpica, i, usualment, es desenvolupa sobre sòls calcaris, especialment sobre sòls rentats. En ella predominen les variades famílies de cistàcies (plantes subarbustives amb flors), lamiàcies (timó, menta, orenga, romaní...) i coscoll.

Vegetació de ribera La permanent humitat dels sòls associada als cursos fluvials configura una formació vegetal peculiar, el bosc de ribera, integrat per espècies caducifòlies i hidròfiles. La vegetació es disposa en bandes longitudinals des de la vora del riu en funció de l’exigència d’humitat de les espècies. A la regió eurosiberiana, immediatament a la vora del riu s'instal·len les espècies més exigents en aigua, com els verns (Alnus glutinosa) i salzes. Més allunyats apareixen espècies molt exigents en humitat, però que poden suportar períodes de carència relativament llargs: xops, àlbers, freixes i oms, acompanyats per un sotabosc integrat per oliveretes, sanguinyols, arços, rosers i arboços, junt amb falagueres i enfiladisses com la mare-selva i l'hedra. A la regió mediterrània, l’abundant humitat permet la colonització de les vores dels rius per plantes higròfiles impròpies del clima mediterrani. Ara bé, les característiques dels rius mediterranis (irregularitat, estiatge, volum...) condiciona quines espècies poden adaptar-se a la vegetació de ribera. Les espècies millor adaptades són els àlbers (els més freqüents i generalitzats), els xops, els oms i els freixes. Els bosc de ribera té una gran importància ecològica. D’una banda, és l'hàbitat de nombroses espècies vegetals animals que no podrien sobreviure fora d'aquest ambient. D’altra banda, exerceix un control sobre l’acció erosiva dels rius. A més a més, actuen com a microclimes que suavitzen les dures condicions de les zones pròximes, fet especialment important en la regió mediterrània. Malauradament, aquesta formació també s'ha vist reduïda i amenaçada per l'activitat agrícola humana.

Regió boreoalpina El gradient altitudinal i factors geogràfics com el relleu, els sòls, l’orientació (obaga o solell) o la posició respecte als vents (sobrevent o sotavent) modifiquen dràsticament elements climàtics com la temperatura i les precipitacions, el que es tradueix en una modificació de la vegetació amb l’altitud, estratificada en diferents estatges de vegetació.

La distribució dels estatges, però, es veu modificada per dos factors importants, que introdueixen una notable complexitat en l’estudi de la vegetació d’alta muntanya. En primer lloc, l’orientació dels vessants modifica els estatges, de manera que la vegetació característica de cada estatge es troba a una major altitud en el vessant de solell (vessant sud) que en el d'obaga (vessant nord), i és més rica i densa en el vessant de sobrevent, més humida, que en la de sotavent.

En segon lloc, la vegetació de muntanya també varia segons la latitud en què es localitzen les regions biogeogràfiques, el que produeix modificacions en la distribució dels estatges. Així, la distribució dels estatges en la Península Ibèrica presenta notables diferències en el conjunt de Serralades. Estatge basal Estatge montà Estatge alpí Estatge nival

800-1000m 2000-2200m 2200m 3000m

Pirineus

espècies hidròfiles i criòfiles (adaptades a la humitat i el fred), com el faig, el roure i algunes coníferes (l'avet i el pi negre dels Pirineus, el pinsap de la Penibètica o el pi silvestre de bona part de les muntanyes peninsulars), amb un sotabosc integrat per rododendres i ginebres.

un període vegetatiu curt (neu 7-8 mesos) i el predomini d’una vegetació de tipus herbaci i prats

muntanyes més altes dels Pirineus i la Serralada Penibètica, creixen únicament espècies rupícoles, com les molses i els líquens

Vegetació semblant a les de les planes limítrofes

En l’estatge montà superior les masses forestals desapareixen i donen pas a formacions arbustives: landes de brucs i ginestes en la muntanya atlàntica, i matolls amb espines i espècies xaparres en la mediterrània.

Altres

Vessant nord de la Serralada Cantàbrica

Serralades de transició al Mediterrani

Formacions mediterrànies

amb una pluviositat molt elevada, desapareix el pis subalpí perquè les coníferes no suporten una humitat tan elevada, i és substituït per un estatge montà amb fagedes i un estatge supraforestal amb importants aportacions nivals dominats per diferents formacions de matollar (ginebres, bruguerola, brucs...).

(vessant Sud de la Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric, Sistema Central, Muntanyes de Toledo, Sierra Morena, Serralada Bètica, amb l’excepció de Sierra Nevada, i la Serralada Litoral Catalana), l'estiatge estiuenc impedeix l'existència d'un pis subalpí, substituït per un estatge montà, colonitzat per bosc caducifoli i pi silvestre, i un estatge supraforestal amb matoll tancat que evoluciona a praderia.

com Sierra Nevada, la sequera estival impedeix el desenvolupament de l’estatge subalpí, substituït per un estatge montà de formacions mediterrànies integrat per alzines, roures de fulla petita (o valencià)... i un estatge supraforestal, des dels 2.000 metres, amb matoll integrat per espècies oròfiles adaptades als pedregars i la roca nua.

Regió macaronèsica La vegetació de les illes Canàries, integrada en la regió macaronèsica, és molt original i variada en el conjunt d’Espanya i Europa, presentant un impressionant conjunt d’endemismes. Les causes d’aquesta originalitat són múltiples: - la localització latitudinal de les illes en la zona subtropical; - l’origen volcànic d’aquestes; - la influència dels vents alisis, que provoca l’aparició d’una façana

humida en les vessants meridionals, situades a sobrevent, en les illes amb suficient altitud per a que es formen mars de núvols, boires i precipitacions orogràfiques;

- finalment, l’altitud, que organitza la vegetació en pisos vegetals molt diferenciats.

Estatge basal Estatge montà humit Estatge alpí

(fins a 300 o 400 metres) és una zona d'extrema aridesa, amb precipitacions inferiors a 250 mm, només atenuada per la proximitat al mar. El sòl volcànic, tan permeable, accentua aquesta aridesa.

(de 500 a 1.200 m) apareix, sota el mar de núvols. Les masses millor conservades es troben en La Gomera (Garajonay), Tenerife (Anaga i Teno) i La Palma. El fayal-brezal, integrat per faies (Myrica faya) i brucs (Erica arborea), substitueix la Laurisilva en àrees antropitzades o en condicions ecològiques menys favorables.

L’alta muntanya canària es desenvolupa a partir dels 2.000 metres (només a Tenerife i la Palma) i es caracteritza per un matollar arbustiu obert, ric en endemismes, dominat per lleguminoses, especialment ginestes d’escombres (Spartocytisus supranubius) i el codeso (Adenocarpus viscosus).

En aquesta zona predomina una vegetació xeròfila, oberta i escarransida, caracteritzat per un matoll de poca densitat, de plantes de fulla petita (o sense fulla), amb tiges de pell llisa, escassament transpirants i capaços d'emmagatzemar aigua. Predominen endemismes com els cardons (Euphorbia canariensis), les tabaibas (diferents tipus d’Euphorbiae) i espècies suculentes com els berodes (Senecio kleinia). En zones més humides (barrancs...) o en altura apareixen palmeres (Phoenix canariensis), dragos (Dracaena drago) i savines mores.

A l’estatge montà sec, per damunt dels 1.200-1.400 metres (2.000 als vessants nord, on es situa el mar de núvols), creix el pinar de pi canari (Pinus canariensis), una espècie autòctona adaptada a la sequera, amb una àmplia tolerància tèrmica i un sotabosc pobre d'estepes, timons o ginestes. Les restes existents de boscos alternen amb camps de conreu amb repoblacions d’eucaliptus i pins.

A partir de 2.700-3.000 metres, en la illa de Tenerife apareixen dispersos nombrosos endemismes (Viola cheiranthifolia, Argyrantemum teneriffae, Gnapalium teydeum...). En les roques, a diverses altituds, són freqüents crassulàcies del gènere Aeonium, i en les àrees més altes gèneres endèmics com Greenovia.