La crisi d'Islàndia, entrevista a Joan Baldoví

Imatge armada. Gironarecupera l’obra del Grup Praxis75, creat al final del franquisme.

Llegat cultural. L’Institut Català deRecerca en Patrimoni Cultural (ICRPC)treballa per conèixer-lo millor.

Joan Baldoví. El diputat de Compromís alParlament espanyol és el primer nacionalistavalencià a la cambra.

Núm.2082. ■ Del 20 al 26 de gener del 2012. ■ AnyXLVII . www.presencia.cat

ISLÀNDIAHistòria d’una crisi

1161

19-1

0321

00A

Del 20 al 26 de gener del 2012 • PRESÈNCIA • 3

DEL 20 AL 26 DE GENER DEL 2012

Edita: Revista Presència SL. Santa Eugènia, 42, 17005. GIRONA. Consell d’administració: ISABEL BOSCH I PI, PERE CARRERAS i SERRA, I JORDI MOLET I CATEURA Director de Presència: JOAN VENTURA. Telèfons: Redacció: 902 186 470.Fax: 902 101 192 Adreça: Santa Eugènia, 42 17005-GIRONA Redacció: ANNA AGUILAR, IRENE CASELLAS, MERCÈ MIRALLES, SUSANNA OLIVEIRA, MARIA PASCUAL, ENRIC ORTS (València), DAVID MARIN (Lleida), XISCA BARCELÓ (Balears),JORDI SALAZAR (Andorra). Maquetació: JORDI MOLINS, FLORENTÍ MORANTE. Publicitat: EVA NEGRE. Consell editorial: DOLORS ALTARRIBA, MARTÍ CRESPO, MANUEL CUYÀS, IGNASI PLANELL, MIQUEL SERRA. Impressió: ROTIMPRES.Dipòsit legal: GI-143-1965

n aquests temps convulsosque vivim ha fet fortuna

l’expressió «que a fora fa moltde fred», per explicitar la durarealitat de les congelacions i re-tallades salarials, de les extin-cions de llocs de treball, de sus-pensions de pagaments i delfracàs de qualsevol empresa,que és el tancament. En el dos-sier d’aquesta setmana, un joveperiodista ha viatjat a Islàndia iha fet un retrat humà, polític isociològic dels seus habitants, iuna radiografia de com l’any2008 els feliços islandesos esvan despertar envoltats de deu-tes provocats per l’especulacióeconòmica dels bancs i d’al-guns dels seus dirigents. Hi hadeclaracions realment especta-culars, com les d’un grup de jo-ves a qui oferien productesbancaris d’alta rendibilitatquan només tenien 15 anys...Islàndia, un país poblat per pocmés de tres-centes mil perso-nes, ha sabut enfrontar-se a ladura situació que li ha tocatviure i l’està superant. Al famósdocumental Inside Job, quetambé es coneix com Treballconfidencial o Diner brut, s’ex-pliquen les causes i els causantsde la crisi financera. El cas d’Is-làndia és exemplar, tant per lesaccions que van perpetrar perdur el país al col·lapse financer,com per les decisions dels nousdirigents, que fan que tot i elsgreus problemes d’atur, deute ipobresa, Islàndia es recuperimés de pressa que altres països.

E

La crisi que favenir fred

CARTA DEL DIRECTORJOAN [email protected]

Il·lustració de portada: FLORENTÍ MORANTE

22 PAÏSOS CATALANS

El llegat de totsEl patrimoni cultural, el llegat tantmaterial com immaterial que ensarriba de temps anteriors i quedefineix la nostra identitat, té unpes cada cop més important en elconjunt de la societat. L’InstitutCatalà de Recerca en PatrimoniCultural (ICRPC) treballa perconèixer-lo millor.

14 ENTREVISTA

Joan BaldovíEl diputat deCompromís alParlament espanyolés el primernacionalistavalencià a la cambra.S’hi va presentar enbicicleta, es va estrenarparlant en català i vafer empipar Rajoyexposant el tema de lacorrupció i elmalbaratament al PaísValencià.

40 LA XARXA

Nous dominisLa ICANN ha començat aacceptar dominis d’internet deciutats, comunitats i marques.

26 PAÏSOS CATALANS

L’Hort de la SíniaAturar-se, mirar el nostreentorn, descobrir elsproductes de la comarca,compartir. Visitem l’Hort de laSínia, al Baix Gaià.

21 EUROPA-MÓN

La crisi europeaEl projecte europeu mais’havia hagut d’enfrontar adesafiaments tan formidablesen una situació tan adversa.

6 DOSSIER

Islàndia, en crisiOctubre del 2008: Islàndia és al llindar de l’abisme. El país és la primeravíctima de la crisi financera. Tres anys més tard, l’autor del reportatgevisita l’illa, i entrevista protagonistes clau de la crisi els quals expliquenquè va passar i com han anat endavant.

30 ART

Imatge armadaGirona recupera l’obra delGrup Praxis 75, una propostade lluita que va convertir lestisores i la cola en les armes percapgirar un ordre endescomposició que intentavafrenar la transició i lademocràcia.

4 • PRESÈNCIA • Del 20 al 26 de gener del 2012

OPINIÓ

questa cronista era fumadora però jafa molt de temps, anys, que va deixaraquest vici de treure fum pels orificis

facials. Quan jo vaig abandonar el tabac (ambel seu paper, el seu quitrà i altres porqueriesadjuntes) aquesta llei que ha convertit els noc-tàmbuls en tertulians de carrer per més fredque faci, encara no s’havia ni engendrat. Lameva va ser una decisió personal, no obligadani induïda per cap facultatiu ni cap adminis-tració. Probablement encara fumaria si la me-sura m’hagués vingut imposada. Recordo queper aquells temps que jo vaig desertar del clubdels fumadors hi havia molta gent, algunsamb càrrecs importants, que feien llargs viat-ges fins a Logronyo per visitar un frare que te-nia el do de fer-los deixar de fumar. Els pa-cients del frare tornaven encantats dels serveisd’aquell home que, sense tocar-los, però pas-sant-los les mans per davant de la cara (impo-sició de mans, que en diuen) els feia deixar defumar sense traumes. I molt barat, deien, per-què el frare només cobrava la voluntat als fi-dels pelegrins per fer-los entrar la voluntat dedeixar de fumar. Conec personalment algunsdels pacients del frare i us puc assegurar quepassats els anys tornen a treure fum.

Fa uns dies, he notat que alguns dels meuscompanys d’àpats nocturns, gent trempada, se-rena i segurament més assenyada que jo, nosurten a fumar al carrer i podem allargar mésles sobretaules. He captat lloances envers unindividu que els ha tret el vici. No he pogutevitar demanar referències d’aquest individu ihe aconseguit que els meus amics discrets emrevelin que es tracta d’un antic revisor del gas

A que els fa hipnosi, tot i que, em recalquen, es-tan conscients tota l’estona, i miraculosamentels transmet la força de voluntat per deixar defumar. La sessió no és gratis, és clar, i l’hipno-titzador no fa com el frare que deixava que elsclients posessin el preu i fixa unes taxes: 195euros per sessió. He discutit amb els pacients del’exoperari del gas hipnotitzador dient-los quel’únic mètode efectiu i gratuït per deixar de fu-mar és el meu: plegar i punt. I que no pateixinque jo no vaig tenir traumes, ni síndromesd’abstinència, ni tremolors, ni al·lucinacions. Ila resposta és que jo no sóc normal, que perdeixar de fumar es necessita una ajuda externai que, això, el del gas els ho fa a la perfecció.Com que la curiositat a mi em provoca més ad-dicció que als fumadors la nicotina, vaig acon-seguir el nom de l’hipnoterapeuta per gratar enla seva plana web i vaig descobrir que té pro-gramades visites hipnòtiques en diferents diesa 22 hotels d’arreu de l’Estat espanyol (a Cata-lunya visita el 23 de gener a Barcelona i el 6 defebrer a Figueres). I veig que anuncia unes re-baixes de 50 euros per aquest principi d’any.També he vist que s’atribueix l’èxit d’haver fetdeixar de fumar 36.000 persones. He fet un càl-cul ràpid i, si són veritat les dades, noméscomptant els que han assolit l’èxit ja que unpercentatge de fracassos també deu tenir, haguanyat més de set milions d’euros. Per això,des d’aquí vull enviar la més sincera felicitacióa l’hipnoterapeuta nòmada (no l’identifico perno col·lapsar-li les consultes) perquè té mèriten temps de crisi i restricció aconseguir que lagent li entregui 195 euros gratament per unservei que pot sortir totalment gratis.

EL QUADERNTURA SOLER [email protected]

Fum i hipnosi

«Com que lacuriositatem provocamés addic-ció que alsfumadors lanicotina,vaig aconse-guir el nomde l’hipno-terapeutaper grataren la sevaplana web ivaig desco-brir que téprograma-des visiteshipnòtiquesen diferentsdies a 22 ho-tels d’arreude l’Estat es-panyol»


PUBLICITAT

DDrr.. EE.. AAyyaattssCataracta

DDrraa.. TT.. TTeeiixxiiddoorrOftalmologia Pediàtrica i Estrabisme

DDrr.. MM.. AArrcceeddiiaannooGlaucoma i Oculoplàstia

DDrraa.. SS.. BBoovveerrOftalmologia Generali Còrnia

DDrr.. RR.. CCaarrrreerrooOftalmologia General

DDrraa.. MM.. DDaarrnnééOftalmologia Pediàtricai Oculoplàstia

DDrr.. FF..DDuucchhCirurgia refractiva amb làser

DDrraa.. CC.. HHuugguueettRetina i Neurooftalmologia

DDrraa.. MM.. MMaarrttíínneezzOftalmologia general

DDrr.. EE.. OOrrddóóññeezzOftalmologia General i Retina mèdica

DDrraa.. SS.. AAyyaattssOftalmologia General i Uveïtis

DDrr.. MM.. ZZaappaattaaRetina i Diabetis Ocular

Juli Garreta, 13, 2n pis - 17002 Girona Consultes Externes CCllíínniiccaa GGiirroonnaa wwwwww..ooffttaalliiss..ccoomm

Tel. 972 412 413URGÈNCIES 24 HORES

EESSPPEECCIIAALLIISSTTEESS::

8210

45-1

0238

79C

w

Octubre del 2008: Islàndia és al llindar de l’abisme. El país és laprimera víctima de la crisi financera. Tres anys més tard, l’autordel reportatge visita l’illa, i entrevista protagonistes clau de lacrisi els quals expliquen què va passar i com han anat endavant

DOSSIER

ART

UR

RUBI

NAT

ARTUR RUBINAT

l 15 de setembre del 2008, elbanc d’inversió nord-ameri-

cà Lehman Brothers va fer sus-pensió de pagaments. El 6 d’oc-tubre del 2008, Islàndia, davantla sorpresa dels seus ciutadans ide tot el món, va aprovar un de-cret d’emergència en el qual s’au-toritzava a prendre el controldels principals bancs islandesos.Glitnir, Kaupthing i Landsbankitenien un deute que multiplica-va per molt el PIB del país. L’illad’Islàndia estava molt a prop delcol·lapse. Els ciutadans del paísnòrdic, una vegada superat l’es-tat de xoc, surten en massa alscarrers.

Un paradís de volcans, aigüestermals i parcs naturals, amb no-

Emés 318.452 habitants, passa dela calma a la protesta. Les de-mandes són clares: dimissió delgovern, de l’autoritat financera idels responsables del banc cen-tral. Després de setmanes de pro-testes, els ciutadans aconseguei-xen els seus objectius i Islàndiacomença una nova etapa.

El govern d’OddssonA Islàndia, molts veuen en les re-formes iniciades durant el go-vern de David Oddsson, del Par-tit de la Independència (liberal-conservador), l’origen del desas-tre. Aquest període, que va del1991 al 2004, inicià «canvis radi-cals», segons Hannes HolmsteinGuissurarson, professor de launiversitat, ideòleg liberal i as-

sessor clau d’Oddsson.La desregulació, la privatitza-

ció, la baixada d’impostos a lesrendes del capital i la liberalitza-ció del sistema financer van ser,segons Holmstein,«reformes ne-cessàries i correctes, no vam anarmés lluny que altres països». So-bre els objectius de les reformes ila possible culpabilitat d’aques-tes en el que va passar l’any 2008,Hannes comenta: «Volíem ferd’Islàndia un centre financercom les Illes Caiman, teníemgrans oportunitats en aquestàmbit, la crisi no va ser culpanostra, no tenim cap responsabi-litat pel que va passar aquí l’any2008.» Holmstein apunta final-ment que aquells anys van ser elsmés pròspers i feliços de tota la

«Volíem ferd’Islàndia uncentre financercom les IllesCaiman»

«Teníem 15 anysi els bancs enstrucaven perquèinvertíssim elsestalvis en vés asaber quin fons»

Protesta popular davant el Parlament islandès l’1 d’octubre del 2011. A la dreta, escultura del líder de la independència. / ARTUR RUBINAT


DOSSIER ISLÀNDIA, EN CRISI

història d’Islàndia.Són molts, però, que conside-

ren que les reformes d’aquell pe-ríode tenien un marcat caràcterideològic neoliberal i que refor-mes clau com la privatitzaciódels bancs van ser molt sospito-ses. Gylfi Magnússon, econo-mista i exministre socialdemò-crata d’Economia i Negocis des-prés del col·lapse, assenyala pre-cisament en aquesta direcció. Se-gons Magnússon, la privatitza-ció dels bancs va ser sospitosaperquè aquests van ser venuts agent molt propera al governd’Oddsson. «Quan vens bancs aamics teus, l’autoritat financerapot tenir dificultats per contro-lar els bancs que has privatitzat.»

Magnússon afegeix que

aquests nous banquers esdevin-gueren «invencibles». JóhannHauksson, veterà periodista queha investigat els fils del poder aIslàndia, no té cap problema aafirmar que el país nòrdic va serbastant corrupte i que el governera més responsable davant delsbancs que el poble. Hauksson,molt crític amb els grans mitjansislandesos, també els apuntacom a coresponsables del que vapassar. «En els mitjans de comu-nicació hi havia falta de transpa-rència i de pensament crític.»

Ho volíem tenir totEl pastor luterà Hjálmar Jónsson,exdiputat pel partit conserva-dor, comenta: «A Islàndia vo-líem tenir-ho tot, ens pensàvem

que érem els millors i al final elsbancs van deixar de servir a lagent.» Per Jónsson, la crisi és mésde valors que econòmica. «Mésque una crisi econòmica, el quevam patir a Islàndia va ser unacrisi de valors, tenir més equiva-lia a ser més feliç.»

Jónsson no és l’únic que parlaclar. Els estudiants universitarisFjóla Lára, Elísabet Ogn, AndriFannar i Kristján Skuli tambéapunten en la mateixa direcció:«Teníem 15 anys i els bancs enstrucaven perquè invertíssim elsnostres estalvis en vés a saberquin fons, els bancs donavencrèdit a tothom, no hi havia lí-mit, era una bogeria.» En la ma-teixa línia, Hordur Torfason, ar-tista, músic i líder de les primeres

AmagarinformacióConversant amb polítics iexperts amb responsabili-tats públiques, surt unapregunta interessant queincomoda. Com podia serque ningú veiés el tsunamique s’acostava? La majoriadefensa que els informesinternacionals sobre el sis-tema financer islandèseren positius. No obstant,la gent del carrer no hoveu gaire clar i molts pen-sen que se’ls va amagarinformació. En el que síque hi ha unanimitat ésque mai, mai de la vida,s’haurien imaginat que elpaís acabés al 2008 al llin-dar de la fallida nacional.


protestes, comenta: «Molts erenarrogants, només els importavamostrar la seva riquesa, et valora-ven pel que tenies, i abans de reset preguntaven: Quant t’ha cos-tat?» Torfason afegeix que el seubanc va voler fer-lo callar ofe-rint-li un milió de corones.

L’informe de la Comissió Es-pecial d’Investigació entregatl’abril del 2010 deixa clar quel’any 2006 era ja massa tard persalvar els bancs, atès que van es-devenir massa grans. En aquestsentit, Gylfi Magnússon defen-sa: «L’informe mostra que al2006 la situació era pitjor del queens havíem pensat», i afegeix:«Quan vaig entrar al ministeri, elsistema financer del país no exis-tia, era un miracle que l’econo-

mia continués funcionant.»L’informe evidencia també

que a partir del 2003 amb la pri-vatització dels bancs, aquests co-mencen a créixer de forma des-mesurada. El mateix informetambé apunta indicis criminals iirregularitats en moltes deci-sions tant d’actors públics comprivats durant els anys abans delcol·lapse.

Tryggvi Thor Herbertson, par-lamentari de la dreta i exassessordel govern de Geir Haarde, va serprotagonista d’una polèmicaque evidencia per molts aquestesirregularitats. L’any 2006, juntamb Frederic Mishkin (expresi-dent de la Reserva Federal Nord-americana), va escriure l’infor-me Estabilitat financera a Islàn-

dia, encarregat per la Cambra deComerç del país, en el qual de-fensava que el sistema financerislandès no només era estable si-nó que no es preveia que tinguésproblemes. Thor Herbertson, noobstant, ara es defensa: «L’infor-me era correcte, els errors van serde comunicació.»

«Que Déu beneeixi Islàndia»,aquestes van ser les paraules delprimer ministre Geir Haarde, enel solemne discurs del 6 d’octu-bre del 2008, en què anunciavaque tot el sistema financer escol·lapsava i que el país estava alllindar de la fallida nacional.L’endemà va ser fatal, la profes-sora de secundària Magnea Gun-narsdóttir afirma: «Vaig entraren xoc, no m’esperava les conse-

Tot el sistemafinancer es vacol·lapsar i elpaís estava alllindar de lafallida

Va deixar al’estacadamilers depersones alRegne Unit i aHolanda

Port pesquer de Höfn, al sud de l’illa. La pesca és un dels principals recursos econòmics d’Islàndia. / ARTUR RUBINAT



qüències del daltabaix, estava es-pantada.» Sobre les causes de lacrisi, Magnea pensa que elsbancs van tenir massa llibertatper fer el que volien i que aqueststambé van fer massa negoci ambels seus diners.

Gudrún Aegisdóttir, treballa-dora del banc Landsbanki des defa més de 25 anys, comenta que al’any 2007 els seus caps afirma-ven que el banc estava perfecte ique s’estaven expandint. Però ai-xò no era cert. Gudrún explica:«L’endemà del desastre, la gentvenia a amenaçar-nos, estavenmolt enfadats i volien saber oneren els seus diners, va ser moltdur, jo vaig perdre tots els estal-vis, i un company de feina es vasuïcidar.» Però Landsbanki, amb

Gylfi Magnússon. / A.R.

«Moltes de les reformes fetes vanser molt sospitoses, quan vensbancs a amics teus, l’autoritat finan-cera pot tenir dificultats per contro-lar els bancs que has privatitzat. Elshomes de negocis del país esdevin-gueren invencibles. L’informe mos-tra que al 2006 la situació era pitjordel que ens havíem pensat. Quanvaig entrar al ministeri, el sistema fi-nancer del país no existia, era unmiracle que l’economia continuésfuncionant.»

No va ser culpa nostra

«Amb el govern de David Oddssonvam fer uns canvis radicals molt po-sitius: privatització, desregulació, li-beralització del sistema financer...Vam fer unes reformes necessàries icorrectes, no vam anar més llunyque altres països. Volíem fer d’Islàn-dia un centre financer com les IllesCaiman, teníem grans oportunitatsen aquest àmbit, la crisi no va serculpa nostra, no tenim cap respon-sabilitat pel que va passar aquí el2008.» Hannes Holmstein Guissurarson. / ARTUR RUBINAT

JÓHANN HAUKSSON Periodista.Va treballar a la ràdio i als diaris«Fréttabladid» i «DV»

Falta de transparència

«En els mitjans de comunicació hihavia falta de transparència i depensament crític. El que podíemtrobar a Islàndia era una societat ci-vil i un sistema polític bastant méscorruptes del que podríem imagi-nar. Si un polític estava al poder po-dia ser bastant fàcil que donés laconstrucció d’una carretera a unamic seu, això era tolerat, però ésque tota la cultura n’estava impreg-nada, d’això. El govern responiamés als bancs que al poble.» Jóhann Hauksson. / A.R.

HANNES H. GUISSURARSONProfessor i assessor de DavidOddsson (1991-2004)

GYLFI MAGNÚSSON Economista iexministre socialdemòcratad’Economia

La situació era pitjor


la seva filial Icesave, no nomésera un problema intern, deixavatambé a l’estacada milers de per-sones i institucions al RegneUnit i a Holanda. Ambdós païsosvolien que Islàndia pagués. Kris-trún Heimisdóttir, assessora delPartit Socialdemòcrata en el go-vern, comenta que la negociacióamb aquests països va ser moltcomplicada.

El president Ólafur RagnarGrímsson, que pocs anys abansdel desastre defensava els bancscom a exemple d’emprenedoria,però també molts ciutadans, vanconsiderar que l’acord era moltdur. Va ser llavors quan el presi-dent del país ho va tenir clar i vaconvocar dos cops la ciutadaniaperquè decidís si acceptavenl’acord; els dos cops els islande-sos ho van rebutjar. «És la demo-cràcia o són els mercats?», es pre-guntava retòricament Gríms-son. Avui el president afirma queIslàndia es recupera més ràpida-ment que altres països que hanpatit crisis similars.

Islàndia encaraprotestaIgual que fa tres anys, les protes-tes continuen. Segons KristinSnaefells, líder de les protestes,«el govern no està fent prou perla gent que està perdent les sevescases, en canvi als més poderosossí que se’ls ajuda, volem que elgovern ens escolti». Malgrat quefa uns anys era estrany veureaquestes imatges, avui és més co-mú. Les protestes són plurals, desde gent gran fins a famílies ambnens, i reflecteixen prou bél’augment de la desconfiança enla classe política. Els lemes vantots en la mateixa línia: « demo-cràcia real», «marxeu ja!», « unanova Islàndia». Des del govern,Kristrún Heimisdóttir asseguraque entén la gent, però afirmaque han fet el possible per alleu-gerir el deute tant de negociscom de famílies.

Islàndia pateix encara les con-seqüències del col·lapse, té un

atur massa alt, un deute privat ipúblic massa elevat i uns índexsde pobresa i desigualtat poc fre-qüents. No obstant, els experts

defensen que Islàndia s’està re-cuperant més de pressa del quemolts havien previst. Hi ha unavia islandesa de sortida a la crisi?

Molts apunten que la Comis-sió Especial d’Investigació n’ésun clar exemple. Salvor Nordal,professora d’ètica i membre de lacomissió, ho defensa: «La Co-missió Especial d’Investigació vaser una bona experiència, a caplloc s’ha fet, va ser un bon exerci-ci de transparència.» De la inves-tigació hi ha una conclusió clarasegons Nordal: «No van existirestàndards ètics en el comporta-ment de polítics i homes de ne-gocis islandesos; molts, si po-dien, se saltaven la llei o si no lacontradeien directament.»

Demanar perdóAvui, la feina del fiscal especialcontinua, i en aquest sentit Nor-dal afegeix: «Poden ser molts elsbanquers sota investigació.»Malgrat això, Thorvaldur Gylfa-

Independència: 1944.Idioma oficial: IslandèsSuperfície: 103.000 km²Població: 318.452 (1 gener 2011)Moneda: Corona islandesa (ISK). Canvi: 1euro = 158 coronesForma d’estat: República parlamentàriaGovern actual: Coalició de centreesquerraPrimera ministra: Jóhanna SigurdardóttirPresident: Ólafur Ragnar GrímssonReligió majoritària: Església evangèlica luterana islandesaPIB (2010): 1.539.511 (milions de corones islandeses)Creixement econòmic (2010): -4,0%Atur (2010): 7,6%PIB per càpita (2010): 28.327 eurosDèficit públic, % del PIB (2010): -7,8%Deute públic % PIB (2010): 120%Construcció en milers de m²: 1.408 (2008) 548 (2010)

Fonts: OCDE i Oficina estadística d’Islàndia

República d’Islàndia

Els ciutadans tiren ous alspolítics que entraven al

Parlament, l’octubre passat. /ARTUR RUBINAT



son, economista, destaca: «Nin-gú no ha demanat encara perdó,es culpen els uns als altres.»

Un altre procés interessant vaser la reforma participativa de laConstitució. El procés es va fer através de l’elecció d’un consellconstitucional que durant tresmesos va elaborar un esborranyde constitució. A més de propos-tes interessants que han sorgit,com el benefici públic i eterndels recursos naturals, Gylfason,que, com Nordal, va ser membredel consell, comenta: «Va seruna bona idea obrir la reforma dela Constitució. Quan la gent par-ticipa, dóna idees bones i útils.»Sobre aquest procés Gylfasondestaca finalment: «La culturadel secret va ser part del proble-ma; avui, apostar per la transpa-rència és clau».

Crèdit a tothom«Els anys 2000 van ser una bogeria,donàvem crèdit a tothom sabentque no podien pagar, estàvem obli-gats a donar crèdit en qualsevolcas. Al 2007, els nostres caps deienque el banc estava molt bé. L’ende-mà del desastre, la gent venia aamenaçar-nos, estaven molt enfa-dats i volien saber on eren els seusdiners, va ser molt dur, jo vaig per-dre tots els estalvis, però una de lespitjors coses va ser perdre un com-pany de feina, es va suïcidar.» Gudrún B. Aegisdóttir. / A.R.

No era un paíscorrupte

SALVOR NORDAL Professorad’ètica i membre de la ComissióEspecial d’Investigació

Sense ètica

«Podem dir que no van existir es-tàndards ètics en el comportamentde polítics i homes de negocis islan-desos, també podem afirmar quemolts, si podien, se saltaven la llei osi no la contradeien directament.Les autoritats de supervisió van serlaxes i no van utilitzar les eines quetenien per poder controlar elsbancs. La Comissió Especial d’Inves-tigació va ser una bona experiència,a cap lloc s’ha fet , va ser un bonexercici de transparència.» Salvor Nordal. /A.R.

GUDRÚN B. AEGISDÓTTIRTreballadora del Landsbanki desde fa 25 anys

«No vam veure els avisos. Com po-díem veure-ho si la majoria d’infor-mes apuntaven que tot estava bé inomés una minora deien el contra-ri? Les agències de qualificació s’hohaurien de fer mirar. Rebutjo la ideaque érem un país corrupte. Vaigconvocar els referèndums sobre Ice-save perquè el poble té com a valorsuperior la democràcia. Islàndia téuna bona base i s’està recuperantmés aviat del que s’havia predit.» Ólafur Ragnar Grímsson. / ARTUR RUBINAT

ÓLAFUR RAGNAR GRÍMSSONPresident. Escollit l’any 1996 ireelegit per últim cop el 2008


Baldoví, a l’estació del Nord de València. El diputat és un usuarihabitual tant de la bicicleta com del ferrocarril. / JOSÉ CUÉLLAR


ENTREVISTA

ENRIC ORTS

El primer nacionalista valencià a la cambra s’hi va presentaren bicicleta, es va estrenar parlant en català i va fer empiparRajoy amb la corrupció i el malbaratament al País Valencià

Saba novaal Congrés

ariano Rajoy li va dedi-car la rèplica més dura de

totes en el passat debat d’investi-dura al Congrés, en què Joan Bal-doví (Sueca 1958) va protagonit-zar un dels debuts parlamentarismés suggeridors de la nova legis-latura. No debades és el primernacionalista valencià a obteniruna acta de diputat. La coalicióCompromís, que integren elBloc Nacionalista Valencià, Ini-ciativa del Poble Valencià i ElsVerds-Esquerra Ecologista, mar-xa vent en popa amb les velesdesplegades. Després d’aconse-guir grup propi a les Corts Valen-cianes i una representació nota-ble a l’Ajuntament de València,la formació ha accedit ara al Par-lament espanyol, l’última escalad’una llarga travessia.

–Conten que el primer quees fa quan hom arriba alCongrés és mirar al sostre pertrobar els forats dels trets del23-F, però vostè no va fer ai-xò, sinó una reflexió sobre elfet que una persona «senzillai de poble» –va dir textual-

Mment– hi haguera arribat.

–«No, no he mirat encara alsostre, i això que algú ja m’hohavia comentat. Jo no volia dirque sóc el més humil que mai haxafat el Congrés, no res més llu-ny de la meua intenció. Única-ment hi pretenia destacar que lagrandesa de la democràcia per-metia que persones que prove-nen de les capes populars de lasocietat, fills de treballadors, hipogueren arribar. Al cap i a la fi lirecriminava a Rajoy que hi hauna llei electoral que fa que mol-tes persones que han tingutmolts vots s’hi hagen quedat fo-ra. La llei perpetua el sistema ipermet que els dos grans s’alter-nen en el poder. De fet, ho hemvist des de l’inici de la democrà-cia, sempre ha governat o l’un ol’altre. Aquest sistema fa que, perexemple, un diputat per la cir-cumscripció de València deCompromís coste 85.000 vots iun del PP per Sòria, només18.000. S’han de millorar moltsmecanismes per facilitar l’accésals partits més modestos.»

–Doncs Rajoy es va empi-

JOAN BALDOVÍ. Diputat de Compromís al Parlament espanyol

Quan Joan Baldoví, Baldo,va dir a Rajoy que se sen-tia emocionat pel fet queuna persona «senzilla i depoble» com ell hagueraarribat al Congrés, el pre-sident espanyol li va res-pondre amb ironia que elltampoc «descendia de lacama del Cid». Amb tot,mentre que Rajoy repre-senta el polític professio-nal, Baldoví, en canvi, hahagut de guanyar-se la vi-da de diferents maneresfins a arribar a l’escó. Hatreballat en una assessoriad’empreses, de zeladord’urgències, de corres-ponsal d’un diari i demestre d’educació física ide català. Va accedir al plede l’Ajuntament de Suecacom a regidor en 1999 ides de 2007 a 2011, grà-cies a un pacte progressis-ta, va convertir-se en al-calde. Actualment és pri-mer tinent d’alcalde i re-gidor de Personal i AccióSocial en l’Ajuntament.

«Senzill i depoble»


par prou i li va preguntar sies pensava que ell descendiade la «cama del Cid».

–«Rajoy va utilitzar trucs depolític professional no tant percontestar-me sinó per provocarla hilaritat i l’aplaudiment fàcildels seus. Jo em vaig limitar aplantejar-li una reflexió de fonssobre el sistema electoral i sobreel seu suport explícit a personat-ges corruptes al País Valencià.»

–Li va sorprendre llavors elnou president del govern es-panyol?

–«Estant en el Congrés em vasobtar moltíssim la seua reacció.Pensava que no em dedicaria ni30 segons, però vaig equivocar-me. Em va sorprendre la seuacontundència en la contestació,un indici que li havíem fet malamb el nostre discurs, que ha-víem aconseguit emprenyar-lo.A mi em va parlar fins i tot ambmés virulència que als d’Amaiur.Certament em va deixar per-plex. Amb tot, em va agradar laseua reacció, perquè per primeravegada vam aconseguir situar elPaís Valencià en el Parlament es-panyol. S’hi estava parlant delPaís Valencià, i això era tot un es-deveniment.»

–La seua primera interven-ció va escarotar el galliner.Quines reaccions li han arri-bat?

–«N’hi ha hagut de tot, de po-sitives i de negatives. La primerade negativa va ser la de l’alcal-dessa de València, Rita Barberá, aqui vaig trobar en acabar el debatal pati del Congrés. Em va dirmolt irada: “Que poca vergonya,venir-hi a parlar malament de laComunitat Valenciana.” Jo livaig aguantar la mirada perquèsi alguna cosa he après és que en-front d’aquest tipus d’imperti-nències mai no has d’abaixar lacara. És clar que jo no hi haviaparlat malament del País Valen-cià, sinó dels polítics valenciansque han permès que s’hi arribe ala difícil situació actual. Tambéem va sorprendre la reacció de lanostra televisió pública, la quepaguem tots, Canal 9: “Rajoy de-fèn la Comunitat Valenciana

«Rajoy em vaparlar en eldebat fins i totamb mésvirulència queals d’Amaiur»

«Un diputat deCompromís perValència costa85.000 vots iun del PP perSòria, 18.000»

«Jordi Jané, deCiU, em vademanar el votper a la mesa ili’l vaig donarconvençut»

«Hem tardat aencertar lafórmula, peròCompromís havingut per aquedar-se»

dels atacs de Baldoví”, van asse-gurar en l’informatiu. Es tractadel manual perfecte de la intoxi-cació. Però, en fi, almenys és unaltre indici que els havíem fetmal. Per una altra banda, hi vahaver una allau de comentariselogiosos, de gent que es va sen-tir orgullosa en sentir algú parlaren valencià al Congrés o que joexpressara precisament allò quehi tenien moltes ganes de dir. Jovaig estar penjat en el trajecte deMadrid a Sueca en tren del Twit-ter. Alguns em deien que se sen-tien satisfets del seu vot. En elmeu poble pràcticament no po-dia eixir de casa. La gent em pa-rava pel carrer molt contenta,fins i tot aquells que no m’ha-vien votat però que volien trans-metre’m que els havia agradat elque havien escoltat. I això és pre-cisament el que pretenc, com-plir el contracte que he signatamb la gent que m’ha enviat alCongrés. Allò meu és defensarels valencians i, si hi ha uns va-lencians del PP que ho fan mala-ment, ho he de denunciar per-què s’acabe.»

–Potser Rajoy va empre-nyar-se, però el president es-panyol també va dir unagran veritat i és que, malgrattot el que vostè va exposar,els valencians continuen vo-tant massivament el PP, i quealguna raó hi deu haver. Perquè la corrupció i el malbara-tament de recursos públicsno passen factura a les urnes?

–«Al País Valencià passen duescoses fonamentals per a enten-dre aquesta dinàmica. Una, ésl’absolut control de la televisiópública i de molts mitjans de co-municació per part del PP. I unaaltra, el fet que ha aconseguitque arrele el missatge que els va-lencians són ells, els del PP, i queels altres és com si no ho fórem.Afortunadament tot això estàcanviant. Fixem-nos que a totl’Estat el PP ha pujat i al País Va-lencià ha començat a baixar. Apoc a poc aconseguirem trau-re’ls de les institucions. Moltagent desesperada els ha votat perun canvi: llevar un per ficar un

altre. Ja veurem què diuen les en-questes d’ací a mig any. El prin-cipi de la fi del PP al País Valenciàha començat.»

–Mantindrà unes relacionspreferencials amb els dipu-tats catalans del Congrés?

–«Compromís està format perdiversos partits. El Bloc Nacio-nalista Valencià, a què jo perta-ny, és soci de Convergència a Eu-ropa. La relació al llarg d’aquestsanys ha sigut molt fluida. AmbIniciativa per Catalunya, la nos-tra gent d’Iniciativa del PobleValencià manté uns vincles ex-cel·lents igualment. Quan vaigarribar al Parlament espanyol,Jordi Jané, de CiU, em va dema-nar el vot per a vicepresident dela mesa i li’l vaig donar absoluta-ment convençut, entre altresraons perquè quan jo dic “bondia”, Jané em contesta “bondia”. Amb Iniciativa per Catalu-nya també hi he estat parlant i desegur que tindrem molts puntsde contacte. I amb la gent d’Es-querra Republicana compartimgrup, de fet vaig seure al costatd’Alfred Bosch durant tot el de-bat d’investidura. Estic conven-çut que hi haurà moltíssims as-sumptes que tindran a veureamb el País Valencià i Catalunyaen què hi exhibirem posicionscomunes, com ara el corredormediterrani, el finançament o elrespecte a la pluralitat de l’Estat.Ens entendrem, per descomp-tat.»

–Creu que Rajoy executaràla part del corredor mediter-rani que correspon a l’Estatper rebre l’ajuda de la UnióEuropea o apostarà, com java insinuar en campanya,per ressuscitar el corredorcentral?

–«Jo crec que ell és més del cor-redor central, tal com va suggerirtambé en el debat d’investidura.Precisament els parlamentariscatalans i valencians han de ferpinya en la qüestió del corredormediterrani. Fins i tot jo, com adiputat valencià, hauré d’estirardels altres diputats valencians,especialment els del PP i delPSOE, perquè no hi voten en

JB


ENTREVISTA JOAN BALDOVÍ

clau espanyola i perquè siguenconscients que aquells que elshan enviat al Congrés són els va-lencians i que toca defendre elsseus interessos.»

–Han calgut 35 anys per-què un diputat d’un partitnacionalista valencià sega alCongrés, n’haurem d’esperaruns altres 35 perquè un na-cionalista es convertisca enpresident de la GeneralitatValenciana?

–«Jo pense que no. Trobe queCompromís ha vingut per a que-dar-se. Hem tardat a encertar lafórmula, però ja la tenim. Hemsumat sensibilitats diverses: elnacionalisme progressista delBloc, la gent d’Iniciativa i la delsVerds. Ha sigut un any històric,en el qual hem aconseguit unsextraordinaris resultats munici-pals, tot consolidant el que ja te-níem, i avançant molt més, fins itot en zones castellanoparlants.En les autonòmiques vam acon-seguir grup propi a les Corts i araun escó al Congrés. El missatgede Compromís ha començat apenetrar en la societat valencia-na. El declivi del PP valencià hade començar ja. 16 anys de ma-jories de la dreta i la greu situacióen què han deixat el país permetalbirar un futur on Compromístindrà un protagonisme fona-mental a l’hora de conformar ungovern de la Generalitat d’ací aquatre anys.»

–Què representa Compro-mís?

–«Després de diversos intentsfrustrats en els 70 i 80, el nacio-nalisme es va aglutinar al vol-tant, primer de la Unitat del Po-ble Valencià i després del Bloc, iva consolidar un espai munici-pal important, amb regidors i al-caldes. Des de llavors hem ei-xamplat la nostra base. Però lallei electoral valenciana esta-bleix un llistó del 5% per accedira les Corts, cosa que no passa perexemple a Catalunya, que no-més hi exigeix el 3%. Com aBloc, vam arribar en les autonò-miques de 2003 fins al 4,7%,amb 130.000 vots, i ens vamquedar fora de les Corts. Aquesta

llei, pactada en la Transició perAbril Martorell i Alfonso Guerra,té l’objectiu que forces com lanostra queden fora dels parla-ments. Però malgrat tot, i amb elprisma de la pluralitat, hem bas-tit una força important, Com-promís.»

–Mònica Oltra, la diputadaa les Corts Valencianes deCompromís que milita enIniciativa del Poble Valencià,ha jugat un paper determi-nant per donar l’impuls defi-nitiu a la coalició. Quin mè-rit li atorga vostè?

–«El paper és absolutamentdecisiu. Hi ha tota una gran fae-na darrere però l’aportació de

persones com ara Mònica Oltraha sigut fonamental. Ella s’haguanyat un pes mediàtic impor-tantíssim. Hi ha persones que te-nen eixa virtut, que saben trans-metre i connectar amb la gent.És palès que sense tota la resta noseríem ningú, però també queMònica Oltra ens ha donat unplus a l’hora d’arribar a un elec-torat a què fins ara no arribà-vem.»

–Una altra de les grans sor-preses de les eleccions gene-rals va ser l’entrada de l’actorToni Cantó al Congrés com adiputat d’UPyD per València.Li preocupa l’ascens al PaísValencià d’un partit tan es-panyolista?

–«No em preocupa. A ToniCantó l’ha votat una part del’electorat i hem de ser respec-tuosos amb això. A diferènciad’ell, en el meu cas la sigla va ti-rar de mi. La gent coneixia Com-promís per Enric Morera, Mòni-ca Oltra o Joan Ribó. Ho dic ambabsoluta humilitat, però con-vençut. En canvi, en el casd’UPyD, que, cal recordar-ho,només ha aconseguit diputatsper Madrid i per València, ToniCantó ha tirat de la sigla, i no al’inrevés. És un actor, ha eixit entelevisió i és un xic ben plantat.En un debat en què hi vam coin-cidir la gent se li acostava més,volia fer-se fotos amb ell perquè

ja era un personatge pú-blic. A mi no em preocu-pa UpyD però nom’agrada en absolut eldiscurs que fa al País Va-lencià, aspre i de con-frontació. En campanyavan arribar a dir a Caste-lló que no trobaven llocon escolaritzar els xi-quets en castellà, cosaque em va parèixer forade la realitat: els que ensexpressem en valenciàsom els que tenim difi-cultats. En tot cas, siUpyD creix al País Va-lencià ho farà a costa delPP.»–Creu que Alberto Fa-bra ha representat un

canvi substancial respecte aFrancisco Camps en la Gene-ralitat?

–«Jo crec que un canvi en lesformes sí que s’hi ha experimen-tat. Camps estava ensuperbit ino guardava ni la més mínimacorrecció parlamentària en la re-lació amb les altres forces. Peròaquest és l’únic canvi que hi hevist fins ara. Fabra pareix que norenuncia del tot a la fórmula 1 iha tirat al carrer més de centcientífics del Centre d’Investiga-ció Príncep Felip. Damunt ha es-perat que el govern espanyol fe-ra el primer pas perquè la Gene-ralitat traguera les mesures méscontrovertides. En realitat, noestà canviant tant el fons.»

Baldoví considera com aun dels seus referents par-lamentaris Vicent MarcoMiranda, el diputat valen-cià de les Corts republica-nes que es va integrar en1936 en la minoria d’Es-querra Catalana. Però si hiha un referent polític enmajúscules per al de Sue-ca és precisament el veímés il·lustre de la locali-tat, Joan Fuster (1922-1992). «Jo sóc polític grà-cies a Joan Fuster. Senseell, la meua generació no

s’hauria interessat per lapolítica. Jo he sigut und’eixos joves que quanacabava la meua reunióen la cèl·lula del partit, elPSAN llavors, anava a to-car a la porta de ca Fustera veure si ens obria. Sèiemen semicercle i ell, en elcentre, començava a par-lar-nos. Les hores passa-ven volant i jo em queda-va bocabadat», recordaBaldoví.

Veí de JoanFuster

JB

El diputat va acudir al Congrés en bici per recollir la seua acta. / PRESÈNCIA



OPINIÓ

es llengües, amb el temps, evolucio-nen i canvien. Ho fan totes, més omenys lentament i, sense excepció,

més o menys dilatadament cap a l’extinció.De totes maneres, tampoc cal precipitar elsesdeveniments i anar a parar al final de lahistòria només de començar aquest article.Mentre duren, les parles van perdent pelcamí alguns elements alhora que en gua-nyen o n’incorporen d’altres. Això, les quetenen més bona salut i poden anar trampe-jant totes les peripècies que comporta for-mar part del cervell d’una colla d’éssers vi-us que, per exemple, altres éssers vius po-den exterminar o restringir-los o prohibir-los parlar com parlen i què parlen.

Les llengües febles sol passar que no gua-nyen gaire res més que disgustos alhoraque van perdent trets característics i genu-ïns, alguns dels quals fan aquests idiomesúnics o especialment singulars pel fet de te-nir alguna cosa que no comparteixen ambcap més o en tot cas, com a màxim, ambuna família reduïda. Els idiomes canvienperquè els parlants van passant i els par-lants no són pas només uns executors deparaules sinó que tenen capacitat d’inter-venir en la gènesi i la modificació d’allò

L que diuen. De fet són els productors de lallengua. Ho fan col·lectivament i ho fan in-dividualment. Ho fem col·lectivament i hofem individualment, amb més o menys ca-pacitat d’incidència, en el cas individual,sobre la totalitat. Ho fem tots no pas no-més per pròpia voluntat sinó també (gosa-

ria dir sobretot) induïts, impel·lits o obli-gats per les circumstàncies del món queens envolta.

Aquesta llarguíssima dissertació que usha portat fins aquí si heu tingut la pacièn-cia d’arribar-hi té com a únic objectiu re-ivindicar la utilització de la contracció‘can’ (i ‘ca na’, si hem de ser políticamentcorrectes) en el nostre parlar habitual. Ep,‘can’ o ‘cal’. No dic pas que sigui un moten desús. Però tinc la impressió que haquedat restringit a unes determinades zo-

nes del país i especialment destinat a bate-jar restaurants de comarques o pretesa-ment populars. A banda d’això, cada vega-da hi ha menys gent que digui vaig a cantal, a can pasqual i sentim més, i mireu quecosta de pronunciar, vinc de casa de la da-llonses o de casa de no sé qui. I posats adesusar, encara hi ha menys compatriotesque es refereixin a comerços o professio-nals diversos amb el can. Cada cop sommenys que anem a cal carnisser o venim decal dentista i més els que van al carnisser, oa la carnisseria, o vénen del dentista.

Cal reivindicar el ‘can’ (un altre dia par-larem del ‘cal’, terroríficament bandejat pelhi ha que). Per revifar-ne l’ús no només calrecuperar els que havíeu utilitzat antany si-nó que cal posar la cosa al dia. Ara potserus en riureu, però jo ja fa temps que vaig acan Google quan navego per internet, o acan Twitter i a can Facebook quan entro ales xarxes socials. I si parlo de partits polí-tics no em fa res referir-me als de can CiU oals de can PSC. El ‘can’ no pot perdre pisto-nada. Tot i que ara que hi penso, tenim untrumfo molt bo: can Barça. Ja veieu. És tanmés que un club, que fins i tot els hemd’agrair la preservació dels mots.

COR AGRECARLES RIBERA [email protected]

Can Presència

La contracció ‘can’cada cop està mésrestringida a noms derestaurants

enen tota la raó i tot el seny les organitzacions empresarialsgironines quan demanen una moratòria en l’aplicació de la

taxa turística. Les reserves es fan d’una temporada per l’altra, elspreus donats són tancats i l’import de la taxa hauria de sortir deles butxaques dels empresaris del sector. Però això no ens ha defer perdre de vista que la taxa és necessària per contribuir al cobri-ment de les despeses que els visitants generen al país i que, si noes cobra, recauen sobre tots, fins i tot sobre els que no treuen capprofit directe ni indirecte de llur estada. Donem suport a la inicia-tiva i no vulguem fer creure que cap turista recularà per un euroal dia. I si recula, és que no valia la pena que vingués.

T

CARTA DES DE LA COSTA BRAVAENRIC SERRA [email protected]

No maregem la taxa turísticara li ha tocat el torn a una església evangèlica senegalesa: elcentre de culte, que encara no és més que un projecte en uns

baixos a on abans hi havia una botiga de persianes, ha despertatels recels de veïns del barri Universitat de Lleida, els quals han fetmanifestacions i exigeixen a la Paeria que aturi l’activitat abansque es posi en marxa. Diuen que aquesta església casolana degra-darà del barri. Com que aquests veïns també diuen que no són ra-cistes, hem de suposar que el problema no és que sigui senegalesa,sinó que sigui església. O que sigui evangèlica. O, simplement,que el que s’està degradant i des de fa temps és la nostra capacitatd’encaixar els canvis al barri, a la ciutat i al món on vivim.

A

CARTA DES DE LLEIDADAVID MARÍN [email protected]

Esglésies degradants

FILÒSOF DE BUTXACA ANDREU MAS [email protected]

«La vergonya ve en ajuda dels homes o els envileix.» Hesíode. Poeta de l’antiga Grècia

euros és el que un emprenedor català ha de pagar a Hisenda per haver rebut una subvenció de la Generalitat de Catalunya. No usfregueu els ulls. Ho heu llegit bé. És exactament el 50% d’un ajut rebut el 2008. Tot plegat té a veure amb una complicació

administrativa llarga d’explicar. El pitjor és que fins i tot l’administració catalana se’n renta les mans. Això només pot passar en aquest país.4.500


OPINIÓ

a poesia sobreviu a moltes realitatsefímeres. Ho va deixar escrit Frie-drich Hölderlin amb aquestes parau-

les: «El que dura ho funden els poetes.» Ala meitat del segle XX, els Països Catalansmalvivien ofegats per la dictadura de Fran-cisco Franco, que rosegava el cor del poble.Si ara encara batega també és perquè unapart significativa d’aquesta resistència lavan fundar els poetes catalansamb els seus versos.

Ara que amb nova falç comen-cem a segar el blat madur, és grà-cies a Salvador Espriu que els jo-ves llavis desclosos després de lafoscor sabem com l’alba els va tri-gar, com va ser llarg d’esperar unalçament de llum en la tenebra.Però van viure per salvar-nos elsmots, per retornar-nos el nom decada cosa, perquè seguíssim elrecte camí d’accés al ple dominide la terra. Es van mantenir fidelsper sempre més al servei d’aquestpoble. Ah, els poetes, que, comafirma José Agustín Goytisolo, de-manen a la vida més del que elsofereix! És també gràcies al seu

L dur ofici de durar que ara encara som viuscol·lectivament. La seva veu ens dóna for-ça. Si nosaltres no seríem res sense les nos-tres emocions i les nostres emocions no se-rien res sense els nostres poetes, els nostrespoetes no serien res sense els editors depoesia. Per aquesta raó va ser tan impor-tant el paper que va jugar Josep Pedreira(Barcelona, 1917-Barcelona, 2003) impul-

sant la gran poesia catalana de la segonameitat del segle XX a través d’Els Llibres del’Óssa Menor i altres col·leccions i del Car-les Riba i altres premis. Mireia Sopena, au-tora d’un magnífic estudi sobre l’editorialPòrtic, acaba de publicar a Proa el llibre Jo-sep Pedreira, un editor en terra de naufragis,un assaig brillant que insufla coratge coml’aventura poètica que relata.

El viatge de noces de Pedreira i laseva dona, Berta Font, va consistiren una escapada a Poblet per jurarfidelitat a Catalunya davant lestombes dels Reis catalans. Amb elsdiners que ella, sota el pseudònimMaría Luisa Rocamora, guanyavaescrivint manuals per a mares defamília, com La perfecta ama de ca-sa, Pedreira va editar entre el 1949i el 1963 més d’un centenar de lli-bres de poesia amb una tirada mit-jana de 400 exemplars, dels qualsrarament en venia ni la meitat. Elseu sacrifici li va comportar unaveritable catàstrofe material i mo-ral. Sense els versos dels poetesque va editar no seríem ni el quesom ni on som.

Josep Pedreira

UN NOM, UN MÓNXEVI PLANAS [email protected]

Josep Pedreira. / ARXIU EL PUNT AVUI

cupant el terç nord de la Gran Breta-nya, amb dues terceres parts de la po-

blació catalana i una economia sòlida, Escò-cia no era habitual en els butlletins de notí-cies europeus fins que l’Scottish NationalParty va guanyar la majoria absoluta al Parla-ment escocès el maig del 2011 amb un pro-grama independentista. I de sobte, per da-munt de l’interès que pot despertar el whiskyescocès i més enllà del llegendari monstre delllac Ness, sorgeix la imatge d’un Regne Unit

O de la Gran Bretanya no tan estretament unitni tan compactat com semblava, en què Es-còcia pot ser la punta de llança d’una novareorganització del mapa estatal europeu. Lahistòria d’Escòcia té alguns punts de contactecronològic amb la dels Països Catalans. El1707 Escòcia deixa de ser estat independenten integrar-se al Regne Unit de la Gran Breta-nya per mitjà d’una Acta d’Unió impulsadaper l’aristocràcia escocesa i pels anglesos ique des de bon principi va ser combatuda

per la majoria del poble escocès. També al1707 té lloc la batalla d’Almansa, que inicial’ocupació borbònica del País Valencià, se-guida pocs anys després per la conquesta mi-litar de Catalunya i de les Illes. I pel Decret deNova Planta que va imposar las leyes y cos-tumbres de Castilla. Escòcia ara anuncia unreferèndum sobre la seva independència el2014 i el govern britànic diu que en respecta-rà el resultat. És ni tan sols imaginable que elgovern espanyol pugui fer el mateix?

L’ENTRELLATJOSEP CAMPRUBÍ [email protected]

Apareix Escòcia


«La diferència entre una democràcia i una dictadura és que en la democràcia pots votar abans d’obeirles ordres.» Charles Bukowski (1920-1994). Escriptor nord-americà

Álvaro Pombo, (dirigent d’Unión Progreso y Democracia) «Sé que sona malament, l’assumpte és que Espanya va prosperar gràcies aFranco, la gent va tenir el seu cotxet, la seva residència i la democràcia va ser possible gràcies a Franco.»


OPINIÓ

les novel·les del segle XIX, els mes-tissos eren sovint éssers estranys,llunyans fins i tot pels seus amics i,

a vegades, sense cap amic. Per alguns au-tors, solien condensar dintre seu el pitjorde cada raça –posaré sistemàticament la pa-raula raça en cursives, essent, com se sap,una paraula buida de realitat científica–.Per d’altres autors, com Jules Verne o Feni-more Cooper, aquestes races convivien din-tre cada individu sense aconseguir barrejar-se, com l’aigua i l’oli, i segons els mo-ments, es podien apercebre en un mestísles característiques suposades d’un o altreorigen. Els mestissos més nombrosos a la li-teratura solien ser els mestissos d’euro-peu i d’ameríndia i la seva aportació ales aventures novel·lades era doncs,de fet, de simbolitzar la impossibleunió entre races diferents i, per con-següent, la inevitable dominaciód’una raça per una altra.

Els mestissos, en la vida real, van serparticularment nombrosos al Canadà, alpunt que la Constitució d’aquest país elsreconeix com a poble autòcton, al mateixtítol que els amerindis i els inuits. Són,avui, uns quatre-cents mil, de la costa at-làntica a la costa pacífica, però amb histo-rials diferenciats segons si es troben al Que-bec o al Canadà estricte. Existeix, doncs, alCanadà, una identitat mestissa específica,tot i que heterogènia, que va començar atenir consciència d’ella mateixa, i de la se-va força, al segle XIX. En aquella època, lamajoria dels mestissos eren bilingües:anglès, scots (l’anglès d’Escòcia) ofrancès per una banda, cree, nakotao chippewa per l’altra. I de micaen mica van crear dues llengüesespecífiques (a base d’anglès i defrancès, respectivament), combi-nant, per exemple, substantiusfrancesos i verbs cree. Aquestesdues llengües mixtes, anomena-des michif en anglès i métchif enfrancès –derivat de la pronúncia de

A l’època del mot francès métis– eren unallengua d’una gran utilitat per als mestissosque, així, es podien comunicar entre ellssense ser entesos per ningú més.

Avui dia en desús evident, malgrat al-guns intents de redinamització per part del

Consell Nacional Mestís, no queden mésd’uns pocs centenars de persones capacesde parlar aquestes dues llengües. Ara bé,tant el michif com el métchif van participara la creació del sentiment identitari mestís,el qual sentiment, afegit a la problemàticadel control de les terres en període de colo-nització, va fer que hi hagués un veritableintent de secessió, el 1885. Els mestissosvan refusar que el Canadà annexionés lesterres on vivien i, en resposta a l’arribada

dels serveis de l’Estat, van crear elGovern Provisional de Saskatche-wan, el qual però, va tenir una vi-

da efímera ja que els mestissosvan ser aixafats per l’exèrcitdel govern canadenc i que elseu líder, Louis Riel, va ser ex-ecutat. Riel, avui, és conside-rat com un heroi a la sevaprovíncia natal del Manitobai també, per la seva ascendèn-cia francesa i per haver-seoposat al Canadà, entre els in-

dependentistes quebequesos.Queda, però, una pregunta:

aquest gran nombre de mestissosindica que les relacions entre ame-

rindis i europeus eren més bones al Ca-nadà que, per exemple, als Estats Units?L’escriptora canadenca Nancy Huston, a laseva novel·la Cantique des plaines (1993)

sembla indicar que no. Explica que moltsadministradors de la Companyia de laBadia de Hudson es reservaven un certnombre de joves índies entre les que

eren educades en escoles cristianes ique, tan bon punt eren núbils,

les violaven, amb la finalitatde tenir fills: «si era un nin, elpare solia reconèixer-lo il’educava en previsió d’unacarrera de diplomàtic i intèr-pret entre comerciants i pells-roges (...), si era una nina,

l’abandonava al seu destí entreels salvatges».

A CREMALLENGÜESJOAN-LLUÍS LLUÍS [email protected]

Visita de cortesia al poble mestís del Canadà

PEP DUIXANS


«Ningú es queixa de tenir el que no es mereix.» Jane Austen (1775-1817). Escriptora britànica

Espanya és un país històricament mal administrat, pagat en bona part gràcies als diners que any rere any marxen de Catalunya per no tornar. Ambaquests diners es fan coses força surrealistes –tenir un Ministeri de Cultura, per exemple–, com ara un aeroport a Badajoz que segurament en elmoment d’escriure aquestes ratlles ja ha tancat, com el de Ciudad Real, per absència de passatgers. Gran visió estratègica, sí senyor!!


OPINIÓ

l 2012 serà l’any del tot o res per aEuropa. Enmig d’un populisme queha convertit l’euroescepticisme en la

seva bandera i d’una crisi econòmica quefa trontollar els principis de la solidaritatcontinental, Europa afronta la seva últimaoportunitat. Projectes com l’euro o el mer-cat interior, fins fa poc inqüestionables, arasón sotmesos al debat públic en funció dela seva escassa operativitat per fer front almalestar general provocat per la davalladadel model social de benes-tar. És ben cert que les cir-cumstàncies han contribuïtmolt a marcir el projecteeuropeu, però cal admetreque un narcisisme faraònicdels seus protagonistes tam-bé ha facilitat que es posésen qüestió tot el muntatge.

Un recent informe de laUnió de Consumidors reco-neixia que des de la incor-poració a l’euro els preus al’Estat espanyol havien pu-jat més del 40%, amb pun-tes del 80 i el 120% en el casdel pa i els ous, respectiva-ment. L’estudi deia tambéque els sous no havien cres-cut ni el 15% durant aques-ta última dècada. Més enllàdel rigor de les xifres, és laconstatació d’una realitatevident per qualsevol quevagi a la parada o al supermer-cat. Formar part de l’elitistaclub de l’euro és car i, a més,implica sacrificis molt durs, es-pecialment en èpoques difícilscom les actuals. És evident quela moneda única té enormesavantatges, com ara el controlde la inflació o el canvi radicalen els intercanvis comercials,però la percepció immediata delciutadà està més vinculada ambla cistella de la compra diària.

En aquestes circumstànciesno és estrany que l’Eurobarò-metre cada cop registri xifresmés preocupants respecte del

E grau d’europeisme militant. Aquest anypassat s’ha superat la barrera del 50% dedesafectes, un 53% dels europeus ja creuenque formar part de la Unió Europea és unmal negoci, mentre que només un 41% en-cara pensen que és positiu. La punta mésextrema és Grècia, amb un 67% de ciuta-dans que desconfien d’Europa, seguida delRegne Unit, amb un 63%. Espanya se situaa la meitat, amb un 49% d’euroescèptics,mentre que els més devots són Luxemburg,

amb només un 39%, i Bèlgica, amb el 37%.Potser no és aliè a aquesta estadística el fetque aquests dos últims països apleguin unabona part de les institucions comunitàries,amb el que això suposa de pressupostosmilionaris i funcionaris i polítics ben pa-gats.

La hiperinflació administrativa dotadade poderosos recursos econòmics i una ale-gria notable en la despesa, combinada ambescàndols sonats com ara les trampes d’al-

guns eurodiputats per omplir-seles butxaques amb dietes, nohan contribuït gaire a netejar laimatge de les institucions euro-pees. Els estats i els partits tam-poc ajuden quan massa sovintconverteixen el Parlament, ofins i tot la comissió, en un ce-mentiri d’elefants on envienaquells que ja no tenen un llocen el primer pla polític. Dit ai-xò, amb totes les honorables ex-cepcions que es vulgui, la reali-tat és que les seves escasses com-petències executives convertei-xen la Unió Europea en el sacdels cops ideal per als apòstolsde l’euroescepticisme i del po-pulisme creixent.

Camí cap enllocEntre una majoria d’analistes hiha coincidència que l’única viaper superar l’actual crisi econò-mica es diu més Europa. Una in-tegració més profunda del siste-ma econòmic que completi launió monetària amb la fiscal,amb un Banc Central que actuïcom a dinamitzador i reguladorde l’economia continental i unasolidaritat indestructible a l’eu-rozona per eliminar els especu-ladors que es fan d’or amb lesprimes de risc, per exemple. Pe-rò això és la teoria. La realitat ésque els interessos dels estats sóntan divergents que, ara per ara,l’axioma més Europa no passad’un desig perdut en un camíque no porta enlloc.

LA CRÒNICARAMON ROVIRA [email protected]

La crisi europeaEl projecte europeu mai s’havia hagut d’enfrontar a desafiaments tan formidablesen una situació tan adversa

Un semàfor vermell davant un cartell de l’euro, a Brussel·les. / REUTERS

El fracàs del projecte europeu en bona part ve donat pel seuorigen. La unió d’un grup de països en una moneda única,amb lliure moviment dels capitals i de les persones i que amés inclogués els territoris de l’exbloc comunista podia sem-blar una utopia, però en bona part és avui una realitat. El pro-blema és que la majoria dels estats mai no han acceptat debon grat la cessió de les seves competències a Brussel·les i peraixò s’han cuidat molt de posar topalls o descafeïnar les insti-tucions europees. La Gran Bretanya n’és l’exemple més bar-roer, perquè mentre que amb una mà reclama el xec euro-peu, amb l’altra bufeteja Brussel·les. I ara, quan és evidentque alguns estats no poden seguir el ritme que imposen Ale-manya i França, es perfila una Europa de dues velocitats, onindefectiblement els més dèbils quedaran pel camí. La pre-gunta és: qui?

Institucions descafeïnades

El llegatde tots

mb més de quatre anys defeina a l’esquena, l’Institut

Català de Recerca en PatrimoniCultural –inaugurat el2006 i plenament opera-tiu des del 2007– ja ha duta terme diversos projectesd’investigació. Un delsmés destacats ha estat larecerca sobre la patrimo-nialització de l’arqueolo-gia.

En el marc dels projec-tes I+D+i promoguts pelMinisteri de Ciència i In-novació, aquest projecteha investigat per què, endiferents moments i dediferents maneres, les restes quevénen del passat han estat consi-derades patrimoni i s’han volgutconservar, i quins usos derivatsd’aquests processos de patrimo-nialització s’estan donant en elnostre patrimoni arqueològic.

Per deixar-ho una mica més

A

El patrimoni cultural, el llegat tant material com immaterialque ens arriba de temps anteriors i que defineix la nostraidentitat, té un pes cada cop més important en el conjuntde la societat. L’Institut Català de Recerca en PatrimoniCultural (ICRPC) treballa per conèixer-lo millor.

IRENE CASELLAS clar, el doctor en Història, profes-sor d’arqueologia i director tècnicde l’ICRPC, Josep Burch, explica elconcepte de patrimonialització.

«Quan trobem, per exem-ple, una àmfora que ens ar-riba del passat, podríemconsiderar que continuaservint només per posar-hi vi, però en canvi li do-nem un altre valor, la po-sem en un museu, la cata-loguem, la guardem, i totel que se’n deriva... Això ésla patrimonialització.»Com que l’estudi d’aquestprocés podria ser amplís-sim, el projecte es va con-cretar a les comarques de

Girona, i es va dur a terme amb laparticipació d’investigadors del’ICRPC, i també de la Universitatde Girona i del Museu d’Arqueo-logia de Catalunya (Empúries).

La recerca es va centrar en qua-tre supòsits, amb els correspo-nents escenaris concrets: els in-

drets que ja tenen una llarga tradi-ció (com el jaciment d’Empúries);les zones on el patrimoni estàmolt vinculat a interessos econò-mics (l’arqueologia i el turisme a laCosta Brava); els indrets que te-nen una tradició molt més curta(el castellum de Sant Julià de Ra-mis, al Gironès, obert al públic desdel 2007); i les zones que són co-negudes i visitades, però no per laqüestió del patrimoni (els exem-ples triats en aquest cas van ser elParc Natural de la Zona Volcànicade la Garrotxa i l’Espai d’Interès

És fàcil d’intuir i les dadesrecollides pels investiga-dors de l’ICRPC ho corro-boren: la tradició marca

moltíssim i els jacimentsque fa molts anys ques’excaven i que fa molt detemps que es poden visi-tar atrauen molta mésgent que els més nous.Empúries n’és la mostramés evident.

Jacimentsmarcats perla tradició

Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries.JORDI S. CARRERA / ARXIU ICRPC.


PAÏSOS CATALANS

Vista aèria de la museïtzació del CastellumFractum de Sant Julià de Ramis (Gironès).

GLOBUSVISIÓ / ARXIU ICRPC

Natural de l’Alta Garrotxa). Així,entre els anys 2009 i 2010 es vanfer enquestes als visitants de diver-sos jaciments i espais d’interès pa-trimonial: Castell, a Palamós;Sant Sebastià de la Guarda, a Pala-frugell; Empúries, a l’Escala; laCiutadella i la Creu d’en Coberte-lla, a Roses; Santa Pau, a la Garrot-xa; el castellum de Sant Julià de Ra-mis...

Paral·lelament, també es vanenquestar les persones que es diri-gien a les oficines de turisme de di-ferents poblacions de la Costa Bra-

va per conèixer quina era la sevavinculació i el seu interès en el pa-trimoni arqueològic. «Del resultatdel buidat documental, sortirà lasíntesi d’aquests tres anys d’inves-tigació, en què economistes de laUdG i d’Esade també han estat es-tudiant el benefici econòmic ques’obté de l’ús del patrimoni ar-queològic», explica Josep Burch.

De moment, i ja que un dels ob-jectius de l’ICRPC també es la di-vulgació, ja s’ha pogut veure endiferents poblacions l’exposicióitinerant Una passejada per l’ar-

queologia, que precisament mos-tra com han canviat les coses desde l’aparició dels primers museus,a mitjan segle XIX, fins a l’actuali-tat (en èpoques anteriors hi haviainterès pel passat, però de maneraparticular i més aviat des de l’àm-bit de col·leccionisme). Aquest re-corregut permet veure que d’uninterès més aviat reduït i de pocsllocs visitables, s’ha passat a moltsmés jaciments i espais oberts alpúblic, amb milers de personesque els visiten cada any i amb unavinculació cada cop més estreta

amb el turisme i l’explotació eco-nòmica.

Mirant al marUn altre dels projectes de recercadestacats de l’ICRPC és el Pescum,acrònim –ben trobat donat el te-ma– de Patrimoni Etnològic, So-cietat i Cultura Marítima. Enaquesta recerca, també en el marcdels projectes I+D+i, hi participendiverses universitats de l’Estat es-panyol i del Canadà. «S’ha consta-tat que s’està produint, en dife-rents indrets però al mateix


temps, una nova mirada cap almar, que implica la recuperació dela identitat marítima de les pobla-cions, un sentiment per un passatque està més o menys anorreat peldesenvolupament urbanístic de lacosta, la modernitat, la pèrduad’oficis tradicionals vinculats almar...», explica Eliseu Carbonell,doctor en Antropologia Social iCultural i investigador del’ICRPC.

En concret, s’ha observat queapareixen en moltes poblacionstota mena d’iniciatives vinculadesa la vida al mar per recuperar tradi-

cions, festes, gastronomia, embar-cacions, edificis, o sabers popu-lars.

«Ho observàvem a àmbit local,però parlant amb gent de Galícia,del País Basc i d’Andalusia veiemque també està passant allà», afe-geix Carbonell. Per exemple, enels programes de les festes majorss’introdueixen demostracions depesques artesanals, més enllà de latípica cantada d’havaneres, queera l’única activitat marinera quehi havia fins ara. Sorprèn, també,que de cop i volta clubs nàutics oclubs de vela que havien tendit a

ser clubs molt elitistes i privats, es-tiguin començant a convocar pre-mis d’història marítima local. Ocom ho està fent el de Blanes. Oque es comencin a veure llaguts defusta de vela llatina en llocs on no-més hi havia embarcacions de fi-bra de vidre i iots de motor.

«Ens preguntem per què passa iqui ho està impulsant. Aquest ésun projecte de tres anys i ara estemen la primera fase, recollint les da-des, fent una mena de fotografia,una base de dades molt exhausti-va, anant poble a poble, associacióa associació i preguntant què és el

En el marc del projectePescum, el desembre pas-sat es va organitzar un se-minari a Palamós sobre lapatrimonialització de lacultura marítima. Entre elsponents, un investigadorfrancès que ha descobertque de les instal·lacionsvinculades al mar que s’es-tan recuperant, n’hi hamoltes més que tenen aveure amb el treball delshomes que no pas amb elde les dones (per exempleles fàbriques de salaó).

Tradiciód’homes i dedones

A dalt, acte del centenari del temporal de 1911 a Vilassar de Mar. A sota, Festa de l’Anxova i la Sal de l’Escala./ E. CARBONELL / ARXIU ICRPC


PAÏSOS CATALANS EL LLEGAT DE TOTS

que s’està fent. I ho contrastemamb les dades dels altres llocs del’Estat», indica l’investigador.

Ara bé, tot i que el projecte enca-ra es troba en els seus inicis, ja s’es-tan descobrint qüestions interes-sants. Segons avança Carbonell,alguns camps del patrimoni marí-tim no estan sent justament trac-tats, i es presenta un món de pesca-dors molt harmònic, exempt deconflictes socials, quan en realitatno només hi havia conflictes a lesfàbriques, també n’hi havia a lesbarques. En definitiva, es mostra elmón dels pescadors com una me-

na de societats utòpiques, un fetque s’allunya de la realitat. «Vo-lem determinar qui està impul-sant tot això, si tot sorgeix de la so-cietat civil, i de quins sectors con-crets», assegura.

La recerca feta a tot el litoral ca-talà ha revelat alguns focus moltactius en aquesta recuperació de lavida marítima tradicional. Aques-ta activitat creixent és evident i lò-gica en indrets com Palamós, on hiha el Museu de la Pesca, però tam-bé s’ha vist en altres indrets on nohi ha infraestructures que ho justi-fiquin, com a la comarca del Ma-

resme. Allà, els col·lectius de pes-cadors artesanals hi estan moltimplicats i s’adonen que d’aquestamanera es pot promocionar elconsum de peix local. S’intenta re-produir el que s’ha fet amb la dietamediterrània o amb el vi, però araamb el peix pescat de manera arte-sanal. Es fan demostracions desubhastes a l’antiga, de pesca al’antiga, exposicions, xerrades...«Fins ara s’havia actuat des delpunt de vista del medi ambient,però ara també s’actua tenint encompte el patrimoni», conclouCarbonell.

L’ICRPC, integrat en el siste-ma dels Centres de Recercade Catalunya i situat al ParcCientífic i Tecnològic de laUdG, vol convertir-se en uncentre de referència. Se-gons el seu director, GabrielAlcalde, s’hi treballa des deciències i disciplines dife-rents: des d’arquitectura aeconomia, passant per lahistòria, la història de l’art ol’antropologia, «però sem-pre en recerca dedicada alpatrimoni cultural, tinguil’origen que tingui».

Disciplinesmoltdiferents

Varada tradicional d’un llagut de sardinal a Sant Pol de Mar. / ELISEU CARBONELL / ARXIU ICRPC


uns anys ençà ha crescutla preocupació pel medi

ambient. Mai com ara havíemestat tan conscients de les con-seqüències de la contaminació.Si els més de 7.000 milions d’ha-bitants de la Terra consumissinal mateix ritme que els païsosoccidentals necessitaríem dosplanetes més com el nostre. Es-tem destruint més recursos delsque el planeta pot generar. I nocal dir que la tendència és seguircreixent.

Ser respectuososEn vista d’aquesta situació,molts ciutadans i col·lectiushan començat a cercar alterna-tives. Es pretén viure de manerarespectuosa amb el medi, ambhàbits saludables, alimentant-se amb productes de qualitat.Moltes persones pretenen fer el

D’JORDI SUÑÉ pas, ja no volen ser partícips de

la destrucció de l’entorn natu-ral. Però, com posar-s’hi? Per oncomençar?

Teixir alternativesHi ha moltes respostes possi-bles. Els darrers anys hem cone-gut alguns exemples, com arales Slow Cities (slowmove-ment.net), les ciutats en transi-ció (transitionnetwork.org), lesecoviles (ecovillage.org), el de-creixement (decreixe-ment.net), les monedes socials(xarxaeco.org), els grups deconsum de productes ecològics(ecoconsum.org), les fires d’in-tercanvi (intercanvis.net), elshorts urbans (horturba.com) oels bancs del temps (timeban-king.org).

Avui ens centrem en unad’aquestes. Es tracta de tornar ala terra, de produir aliments

ecològics, d’ensenyar-ho demanera didàctica als infants i detenir cura de l’entorn naturalque ens envolta. Visitem l’Hortde la Sínia, a la desembocaduradel riu Gaià, a tocar de l’especta-cular castell medieval de Tama-rit, a uns deu quilòmetres de laciutat de Tarragona.

Bones terresL’Hort de la Sínia és una finca dequasi una hectàrea, envoltadad’hortes amb bones terres percultivar provinents dels sedi-ments al·luvials del riu. El seunom, la Sínia, és un homenatgea les construccions d’origenàrab que abunden en aquestazona i que servien per extreureaigua dolça del subsòl. Un ani-mal feia girar una estructura cir-cular de ferro que duia lligatsuns recipients anomenats catú-fols. Són un monument a l’engi-

COM ARRIBAR-HI?–Amb cotxe: Cal anar a Al-tafulla i agafar el camí deTamarit, on hi ha el Càm-ping Caledònia, i seguir lesindicacions.–A peu: Podeu arribar ambtren fins a l’estació d’Alta-fulla i seguir el camí queporta al riu. Allí trobareuindicacions.

ALTRES DADESL’Hort de la Sínia(www.siniadelgaia.com)

Custòdia del tram baixdel riu Gaià(www.riugaia.cat)

Educació ambiental([email protected])

voluntariat([email protected])

Facebook:«Hort de la Sínia»

Tel. 655486115 / 977652212.

Per saber-nemés

Pedagogia activa. L’educació ambiental centra bona part de les tasques de lafinca. L’activitat educativa es desenvolupa a partir d’una metodologia activa,amb la participació directa dels alumnes. / VIOLETA CABRERA BATET

Energies renovables. El foment de les energies renovables és un dels objectiusde l’Hort de la Sínia. A la imatge es pot veure un molinet de vent i unesplaques solars. / VIOLETA CABRERA BATET

Aturar-se, mirar el nostre entorn, descobrir els productes de la comarca,compartir, aprendre, ensenyar. Agafar l’aixada i regar. Intercanviar, reutilitzar,inventar, preguntar. Olorar, tastar i gaudir. Visitem l’Hort de la Sínia.

Tornar a la terra


PAÏSOS CATALANS

ny i a l’aprofitament dels recur-sos naturals de manera sosteni-ble. La importància de l’hort sesuma als valors de la desembo-cadura del riu, que és a tocar ique forma part de la Xarxa Na-tura 2000 i dels Espais d’InterèsNatural de Catalunya.

L’hort esmentat acull l’Asso-ciació Mediambiental la Sínia.Aquesta entitat té uns 15 anysde vida i desenvolupa diversesactivitats al voltant de cinc ei-xos: l’agricultura ecològica,l’educació ambiental, la conser-vació de l’espai natural de la de-sembocadura del Gaià, la inves-tigació científica i la promociódel voluntariat.

Productes ecològicsPel que fa al cultiu de productesecològics, es distribueixen cai-xes de verdures i fruites a parti-culars i a grups de consum. Els

clients tenen la possibilitat decollir directament la verdura i dedescobrir arbres fruiters de varie-tats locals. A més a més, l’hortdisposa de granja amb animalsde races autòctones a l’abast delsvisitants i dels consumidors deproductes ecològics.

Fer pedagogiaL’educació ambiental està desti-nada bàsicament als petits i alsjoves a través d’escoles, insti-tuts, entitats, càmpings i muni-cipis propers. Es coordinen di-versos horts escolars de centreseducatius de la zona del BaixGaià, es fan visites guiades perl’Hort de la Sínia i es treballa elmón de les abelles. Precisa-ment, d’aquest darrer projecte,cal destacar l’apiari divulgatiuon es poden veure els ruscos i lesabelles entrant i sortint.

L’activitat educativa es des-

envolupa a partir d’una meto-dologia activa. Es rega, es cava,es parla, es camina, s’olora, esmira, s’escolta, es toca, es tasta.Es fomenta la descoberta i l’ex-perimentació. Els aprenentat-ges són significatius i no pas me-morístics.

Es parteix dels coneixementsprevis de petits i joves gràcies aldiàleg constant i la participació.L’objectiu de l’entitat no és tansols apropar als nens i les nenesel món de la natura sinó tambéconscienciar de la importànciadel respecte cap al nostre medi ila necessitat de tenir cura de lanostra salut a partir d’una ali-mentació i una vida sana.

Pels més grans també hi ha lapossibilitat de gaudir d’activi-tats pedagògiques. Tenen moltd’èxit els tallers de cuina vegeta-riana, els cursets d’horticulturai de preparats naturals.

Recuperant espaisL’entitat desenvolupa tasquesde conservació, senyalització idifusió de l’espai natural prote-git de la desembocadura del Ga-ià. Cal destacar la ruta per a invi-dents i la recuperació de les anti-gues sèquies.

Però aquest espai natural esva anar malmetent a partir de laconstrucció de la presa del Cat-llar l’any 1975. Els movimentssocials, encapçalats per Salvemel Gaià, han reivindicat durantmés de 10 anys el restablimentdel cabal ecològic, cosa que esva aconseguir aquest passat es-tiu. Sens dubte, una gran notí-cia.

Conservar recursosL’associació forma part de laXarxa de Custòdia del Territori.A través d’aquest projecte l’enti-tat implica propietaris i usuaris

Agricultura ecològica. A l’Hort de la Sínia es conrea seguint tècniques i mètodesno agressius amb la natura. La producció –a la foto, rengleres de tomateres– esdistribueix a particulars i grups de consum. / MANUEL CABRERA HEREDIA

Visites guiades. L’entorn natural del Baix Gaià ofereix un espai ideal perdesenvolupar una sèrie d’activitats, itineraris i tallers que després es proposenals alumnes i als grups de visitants. / VIOLETA CABRERA BATET

La desembocadura del Gaià. L’Associació Mediambiental la Sínia desenvolupatasques de conservació, senyalització i difusió de l’espai natural protegit de ladesembocadura del Gaià. / VIOLETA CABRERA BATET

Bons hàbits. La participació dels alumnes en els diferents projectes elspermet, per exemple, vendre verdures ecològiques a les classes, i aixòafavoreix bons hàbits alimentaris. / MANUEL CABRERA HEREDIA


en la conservació dels recursosnaturals i culturals. La fórmulaemprada és l’acord, ja sigui ambadministracions públiques oamb particulars.

Aquest col·lectiu porta a ter-me una interessant tasca d’in-vestigació. Tots els resultatss’empren per desenvoluparnous projectes. D’aquesta ma-nera aconsegueixen socialitzarla informació, dinamitzar l’es-pai i revalorar les hortes de Ta-marit, l’educació ambiental i ladesembocadura del riu.

Memòria oralEntre els seus projectes més des-tacats trobem la recuperació dela memòria oral sobre les sè-quies que s’empraven per apro-fitar l’aigua del riu.

El resultat posterior ha estat elcondicionament d’un tram desèquia d’una antiga zona degra-

dada paral·lela al riu. Actual-ment és un espai on passejar iaprendre amb l’ajuda dels pla-fons instal·lats.

Des de l’any 2006 es fa un se-guiment de la tortuga de rierol adiferents punts del curs baix delriu. Després de detectar la pre-sència de tortugues exòtiques,s’ha elaborat un pla de gestió encol·laboració amb el Centre deRecuperació d’Amfibis i Rèptilsde Catalunya.

Finalment, l’estudi sobre elsmamífers del Gaià ha permès co-nèixer millor l’entorn i explicarde manera didàctica la funció deconnector biològic del riu. Eltreball inclou l’enregistramentde vídeos nocturns amb càme-

res que s’encenen automàtica-ment en detectar la presènciadels animals.

La difusió dels resultats s’estàrealitzant a través dels centreseducatius de la zona del Gaià i jaha arribat a més de 600 infants.També s’ha editat un conte.

Entre tots, totFinalment, l’associació promouel voluntariat ambiental. El seuobjectiu és facilitar la conserva-ció de l’espai natural de la de-sembocadura del Gaià, difondreels valors de la flora i la fauna,donar cabuda a l’interès de par-ticipar de la societat civil a l’es-pai natural, apropar el riu a lagent de l’entorn, fomentar la co-hesió social i l’intercanvi de co-neixements.

A més a més, l’associació pro-mou la participació a través de lacol·laboració amb diverses enti-

tats com ara el Grup d’Amics deToni Achón, les Tecletes o l’Es-plai Campiquipugui.

Totes aquestes activitats esdesenvolupen en un espai queintenta ser sostenible. S’empral’aigua que ofereix el subsòl, lesaigües grises es depuren i es re-utilitzen gràcies a una llacunadepuradora biològica, s’utilit-zen energies renovables, es con-sumeixen productes ecològics ide proximitat, es recicla i es facompost amb la matèria orgàni-ca. La gestió ambiental preténtancar el cicle produint el mí-nim de residus possibles.

L’entitat també és un bon ex-emple d’implicació social. Apart de formar part de Salvem elGaià, és membre del Cens d’En-titats d’Educació Ambiental dela Generalitat de Catalunya, delConsell de Centres de la SocietatCatalana d’Educació Ambien-tal, de la Xarxa de VoluntariatAmbiental de Catalunya, de laXarxa de Custòdia del Territori,d’Apicultors de Catalunya, del’Era –espai de recursos agroeco-lògic– i de l’ADV ecològica Gentdel Camp. Cal destacar, a més amés, el suport rebut per partd’administracions i entitats.

Retorn cap a la terraDesprés d’anys de córrer, de do-nar l’esquena a la terra, de con-sumir productes de l’altra bandade món, de créixer de manerainsostenible, de construir da-munt de zones humides i d’obli-dar els nostres rius, ens hemadonat que no som més feliços.

La qualitat de vida té a veureamb la satisfacció de les nostresnecessitats però no pas a qualse-vol preu.

La Sínia només es pot enten-dre des d’aquesta perspectiva, elretorn cap a la terra, aquell eco-sistema d’on els humans ha-víem escapat per viure en unmón artificial i virtual. Tornar ala terra és tornar a estar amb lagent. No sentir-se sol davantd’aquest món que canvia tan rà-pidament i que ens fa sentir per-duts. Que la Sínia no pari de gi-rar.

La Sínia promou el voluntariatambiental i fa difusió dels valors

de la flora i la fauna de l’espaidel Baix Gaià. / VIOLETA

CABRERA BATET



ART

rancesc Ruiz (Barcelona, 1971), una peçaclau del trencaclosques de l’escena artís-

tica catalana dels noranta, autèntic líder dela seva generació i enllaç directe amb els mes-tres de l’art conceptual dels setanta, fona-menta el seu treball en el dibuix i, amb espe-cial dedicació, en el còmic expandit, que do-ta d’un fort component de compromís i de-núncia social. Amb una projecció interna-cional molt ben apuntalada, Ruiz té aquesthivern un protagonisme ben merescut a laseva pròpia ciutat, Barcelona, ja que dos es-pais mostren la seva obra, que pot presumird’adeptes incondicionals. Al Nivell Zero dela Fundació Suñol, es presenta un projecteque l’artista va desplegar al Caire pocs mesosabans de la revolta popular contra el règimde Mubarak, i que ara en perspectiva serveixper escodrinyar els alts nivells de complexi-tat política i religiosa del país egipci. En pa-

F

ral·lel, la galeria Estrany de la Mota llueixuna instal·lació que s’inspira en els yaoi, underivat del manga japonès amb uns contin-guts homoeròtics creats i orientats per a unpúblic femení.

Francesc Ruiz per dos

El còmic tambéés un art

MARIA PALAU

FRANCESC RUIZ.«The paper trail» i «The yaois».Nivell Zero de la Fundació Suñol (fins al 4/2) igaleria Estrany de la Mota (fins al 25/2). BCN.

Vista de la instal·lació que Ruiz va presentar al Contemporary Image Collective del Caire.

ls més de 300 metres quadrats de la gale-ria barcelonina Berger exhibeixen mig

centenar d’obres signades per creadors nas-cuts als anys vuitanta. Molt joves, sí, i ambmolta empenta, del tot necessària en un mo-ment tan depressiu en què la cultura pot serel millor camí per trobar solucions als nousproblemes globals. Són el grafiter H101, elsserígrafs Fabien Perreard i Alejandra Alonso(Imprevista), la pintora Virginia Vallilenguai el pintor de temàtica urbana Marc Quinta-na (l’únic, cal dir-ho, nascut als anys setan-ta). En el treball de tots ells, el ser humà ésprotagonista absolut; el ser humà i la sevaimatge, com es relaciona amb ell mateix iamb el seu entorn social i urbà, les seves pers-pectives personals i col·lectives i els seus dile-mes d’identitat i encaix en una societat quees dirigeix cap a nous models organitzatius.

E

Cinc propostes joves a Berger

MARIA PALAU

Un recital d’artemergent

COL·LECTIVA.«Artistesemergents».Berger Gallery.AvingudaDiagonal, 505.Barcelona. 93419 35 84. Finsal 28 de gener.

Obra de MarcQuintana.


ART

P.LANAO/ M.TORNS/ C.VINYOLES

a memòria alimenta la histò-ria, però molt sovint la histò-

ria es menja la memòria i els lli-bres o els suports informàtics tansols recullen elements parcials iescollits. Potser per això caleniniciatives com les del Museud’Història de la Ciutat de Girona,que ha obert la seva sala d’expo-sicions temporals a la que el catà-leg defineix com una GuerrillaComunicativa, el llegat del quees va conèixer com a Grup Praxis75, que no tan sols relata un mo-ment puntual de la història de laciutat de l’Onyar, sinó que expli-ca quelcom transcendent comva ser el procés de transició entreel franquisme i la democràcia, enla que va ser una experiència úni-ca, la proposta de dos activistesque van escriure un Petit manifestd’uns pintors del Gironès i sotal’aura de Damià Escuder i EnricMarquès van convertir el collageen una imatge armada i sediciosaamb la qual van radiografiar lesmisèries i les grandeses d’una so-

L

Girona recupera l’obra del Grup Praxis 75, una proposta delluita que va convertir les tisores i la cola en les armesnecessàries per capgirar un ordre en descomposició queintentava frenar la transició i la democràcia.

Imatgearmada

cietat canviant en la qual es juga-va una partida a mort entre lesforces del progrés i les posicionsimmobilistes que, tot i que feiatrenta-sis anys que s’havia aca-bat la guerra civil, volien mante-nir els privilegis.

Potser per intuïció, potser permala llet –en Carmel Rosa, unantic militant del POUM, deiaque era la benzina que el feia viu-re–, Bep Marquès i Lluís BoschMartí –el primer, impressor, acti-vista i membre d’una de les famí-lies amb més tradició de Girona;el segon, pintor, artista, escrip-tor– van decidir convertir el co-llage en testimoni i transformarles creacions de Praxis en la crò-nica viva d’una ciutat, una na-ció, un estat, un planeta, lligat ales pedres mil·lenàries d’un BarriVell en el qual confluïen totes lesfrustracions i les esperances, desde la ira del capítol catedralicique no podia pair la pèrdua d’in-fluència, la por de les famílies pa-trícies que es refugiaven a l’om-bra dels patis de les mansions

principals, o l’empenta d’artistesi estudiants hostes d’antigues ca-ses de capellans i monges per in-tentar trenar el futur.

Règim i nou poderVa ser allà, entre el carrer de la

Bep Marquès i Lluís BoschMartí van escollir les tiso-res i la cola per transfor-mar els seus fotomuntat-ges en elements de reivin-dicació. Conscients que laimatge dominava els mit-jans de comunicació i que,sobretot a la premsa escri-ta, havia adquirit un valori una rellevància que maino havia tingut abans, elGrup Praxis 75 redactavala seva Crònica de la Reali-tat proposant tant novestècniques de comunicaciócom oferint una miradadistanciada d’un momentque intentaven reinterpre-tar a través d’un joc visualen què les imatges arcai-ques i les propostes con-temporànies estructurenun missatge habitat perpolítics, ciutadans, sím-bols, figures o carotes,que ens expliquen que,com en els quadres deHyeronimus Bosch, l’in-fern és a tocar de casa.

Les tisores ila cola


Força i les Ballesteries, on el GrupPraxis va iniciar la que seria unabatalla continuada contra l’an-tic règim i el nou poder. Tot i queva començar la seva activitat elsetembre octubre de l’any 1975,el 24 de gener del 1976, a la terce-

ra mostra provincial de la Fonta-na d’Or, el grup va presentar Elnou retaule de la fi d’un món a Giro-na. Homenatge a Joaquim Ruyra,transformant l’al·legoria en la

daga que tallava la boira i l’aireresclosit. No va deixar de ser pa-radigmàtic que Praxis 75 es ju-gués la no-existència compo-nent el cartell de Justícia i Pau Els

drets humans ara, o que trobés enla revista Presència, aleshores tri-buna del moviment democràtic,l’altaveu que els comunicavaamb amplis sectors de la societatgironina, sobretot amb els cor-rents progressistes de la lluita an-

Crònica mural de la Girona predemocràtica (1976). Es veuen totes lesobsessions de la ciutat des de l’homenatge a Rahola, l’ecologisme o el fet

nacional. / COL. MARCEL DALMAU.

tifranquista. Els seus treballscombinaven les fotografies, elsretalls de diari, els dibuixos i elstextos sobre fets d’actualitat.

Si inicialment les propostesanaven enfocades a la recupera-ció de la memòria i a la lluita pertrencar les estructures de l’anticrègim –juntament amb un grupd’intel·lectuals i historiadorsvinculats a l’oposició van resca-tar de l’oblit la memòria de Car-les Rahola, l’escriptor assassinatpel franquisme, que Enric Mar-quès va convertir en un home-natge a tots els lluitadors caigutsen defensa de les llibertats–, méstard es van implicar amb els sec-tors més actius de la ciutat i, coma membres de la Comissió Cívica–nucli clandestí que aplegavanoms com Joan Dolera, Joan Ge-lada o Paco Torres Monsó, queentre altres activitats va pro-moure el manifest en favor del’Amnistia que es va publicar aPresència, la qual cosa va provo-car la persecució d’unes autori-tats que no es van aturar fins atancar la revista– Bosch Martí iBep Marquès sempre van mante-nir un sentit crític cap al poder.Ho van fer quan es van integrar al’Assemblea Democràtica d’Ar-tistes de Girona, des de la qual esvan impulsar campanyes i ini-ciatives com Salvem la Devesa,Amnistia Total, Festa Carnestoltes1997, Volem l’Estatut o Onze de se-tembre Diada de Catalunya, peròsuperada aquest etapa de canvi–algú els pot retreure que, con-tràriament al que va fer EnricMarquès, que a les primeres elec-cions municipals va optar percol·laborar amb Comunistes de

Girona, ells van decidir donarsuport a la candidatura de Joa-quim Nadal–, finalment la sevavisió crítica i àcida de la societatels va portar a trencar els lligamsamb el bloc hegemònic que ha-via guanyat el poder.

Al mig, l’aparició de La Xinxe-ta, la revista satírica en la qual,entre altres, hi van participaramb Joan Carreres i Pera, CarlesVivó, Just Casero, les col·labora-cions amb l’AFIC (Associació deCinema i Fotografia de Girona,responsable del Cine Club i moltactiva culturalment), amb la re-vista Recull de Blanes, ambl’ADAC (Associació d’AnticsAlumnes de Català), van donarprestigi i prestància a un duetque es va acabar de consolidaramb l’aparició de Punt Diari, onvan publicar obres inèdites queactuaven més com a editorialsil·lustrats que com a simples fo-tomuntatges.

Si fóssim professionals de lacrítica d’art podríem parlar d’in-fluències i ascendents, ja fossinliteraris, cinematogràfics, musi-cals o socials, podríem parlar dePier Paolo Passolini, John Heart-field, Josep Renau, Georg Lu-kacs, Walter Benjamin, BertoltBrecht, Enric Marquès, DamiàEscuder o Luis Buñuel, però sianalitzem la seva obra en pro-funditat trobarem que les arrelsde Praxis surten de la terra i laciutat que habitaven i és a travésde la critica local que van fer elsalt a la universalitat, ja que notan sols van intentar trencar elsesquemes imperants –caldriauna anàlisi en profunditat per sa-ber si ho van aconseguir– sinó

Gràcies a Lluïsa FaixedasNarcís Selles, el comissari de l’exposició que es pot veure a Gi-rona, reconeix que la revisió de l’obra del Grup Praxis 75 es vaproduir arran que l’anterior regidora de Cultura Lluïsa Faixedas–de l’equip socialista d’Anna Pagans– i el director del museu,Pere Freixes, van considerar que era un bon moment per feruna relectura de l’obra i van obrir les portes de la sala d’exposi-cions a dos creadors que, com diu l’actual alcalde, Carles Puig-demont, «són dos ciutadans il·lustres que interactuen dia a diaamb el món cultural de Girona i amb la ciutat mateixa, amb laqual han fet, simbiòticament un bocí d’història».

Són molts buscant feina, Un títol profètic de l’any 1981, quan els políticsno sabien com reaccionar davant la crisi econòmica.

Reinterpretació de Marx. El Capital de Marx reinterpretat com Yo, elcapital. / CATÀLEG EXPOSICIÓ. COL. MARCEL DALMAU


ART GRUP PRAXIS

Amor al cinema.L’any 1982, elGrup Praxis vatenir encàrrecsprofessionals iremunerats perpart d’empresesprivades iinstitucionspúbliques, entrealtres la de NarcísAgustí, que, en elmoment d’obriruna nova sala decinema a Girona,els va encomanarla decoració d’unaentrada onMarquès i BoschMartí van fer unsgrans muralstitulats Història delcinema, de Lumièrea l’underground.


que es van esforçar per fer tron-tollar els fonaments d’un poderamenaçat pels grups de contestaque si en plena dictadura se’lsmiraven amb certa simpatia,després de la consolidació delnou equip socialista els van dei-xar al marge.

L’any 1979, es va acabar l’es-pontaneïtat. Joaquim Nadal vapujar a l’alcaldia i per reinventarGirona va intentar fer taula rasaamb les cultures d’oposició dei-xant de banda qualsevol plante-jament que proposés noves for-mes de politització i radicalitatdemocràtica. Allunyat del prota-gonisme i la centralitat, Praxis 75va veure com perdia tribunes im-portants –Presència i el Punt Dia-

ri–, com el seu missatge ja no eravist amb simpatia pels adminis-tradors de la ciutat i si volia so-breviure no tenia altra sortidaque mantenir-se fidel als plante-jaments originals. O sigui, acos-tar-se i, més tard, integrar-se enles pràctiques dels nous movi-ments socials ja fos l’obrerismedel Partit Comunista Català,l’ecologisme, l’independentis-me, el pacifisme. Com van es-criure a La Fullaraca a la tardordel 1984: «Ara com ara, creiemque el futur de la nova esquerraimplica el retrobament politico-social dels sectors més avançats icombatius del vell movimentobrer amb el jove moviment eco-logista, els pacifistes, els antimi-

litaristes, les dones que lluitenper la seva emancipació i les mi-nories nacionals oprimides.» Fi-nalitzades les col·laboracionsamb el Punt i Presència i desprésde publicar algunes obres a LosSitios- Diari de Girona, que vansignificar el seu cant del cigne ala premsa, Bosch Martí i BepMarquès es van implicar en lalluita ecopacifista, van esdevenircapdavanters en l’oposició a lapermanència a l’OTAN de l’Estatespanyol, es van integrar en elComitè per la Pau i el Desarma-ment i van crear dues sèries: a laprimera alertaven dels perills del’energia nuclear que es tancavaidentificant l’OTAN amb la nu-clearització, i a la segona prenien

Es van implicaramb els sectorsmés actius dela ciutat

L’exposiciójuga amb laparòdia, elsarcasme, laironia

Obra de l’any 1977, en què es reinterpreta l’obra de Guiseppe Pellizza da Volpedo Il quarto stato (1902), en què un grup de proletaris intenten conquerir elfutur però en realitat són xais amb esperit gregari que, sense cap queixa, seran portats a l’escorxador. / CATÀLEG EXPOSICIÓ

ART GRUP PRAXIS


roe, Reagan, Calvo Sotelo o Hit-ler– o l’última a la figura del pe-núltim maquis Quico Sabater.

Vint-i-un anys després de ladarrera proposta –l’any 1990 vanconfeccionar el cartell de les Fes-tes de Primavera de la Rambla il’Argenteria de Girona–, el GrupPraxis 75 s’ha tornat a trobar.Bep Marquès i Lluís Bosch Martíhan ocupat el museu de Girona.Capturats per la història i la me-mòria, la mostra comissionadaper Narcís Selles, dissenyada imuntada per Marcel Dalmau,manté una voluntat crítica i des-mitificadora. Ens presenta imat-ges armades que a través de la iro-nia, el sarcasme i la paròdia in-tenten desconstruir la societat.

com a eix argumental un articlede González Casanova i es mani-festaven contra el militarismeque alimentava la guerra freda.

Lluís Bosch Martí ha manifes-tat que ells volien agitar la socie-tat resclosida que els havia tocatviure i va ser aquest anhel el queels va empènyer a interpretar lesdiverses realitats. No ens ha d’es-tranyar que dediquessin una sè-rie a radiografiar la història delsPaïsos Catalans, una als políticsgironins, una a l’OTAN –pelsseus collages hi desfilen perso-natges com Suárez, Nadal, Gela-da, De Puig, Botanch, Fraga,Marx, Lenin, Felipe González, laMare de Déu de Lourdes, Taran-cón, Joan Pau II, Marilyn Mon-

Lluís Bosch Martí i Bep Marquès,treballant al seu taller. / FOTO: JORDISÁNCHEZ CARRERA. /CATÀLEGEXPOSICIÓ.

Polítics, artistes, criminals de guerra, falleres i models sensuals conformen un món irreal en el qual esmanté la lluita per la igualtat de sexes, el masclisme i el feminisme. / CATÀLEG EXPOSICIÓ.


NOVETATS EDITORIALS.........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«DESPUÉS DEL CINE»Autor: ÀNGEL QUINTANAEditorial: ACANTILADOPàgines: 224 / Preu: 20 €

El 1995, el cinematògraf vacomplir cent anys i vacomençar una curiosamutació: canviar els sistemes

de producció, les formes de veure i el suport,que va passar del cel·luloide al digital. Despuésdel cine és una reflexió sobre aquestatransformació, que no és únicament tecnològica–la substitució de la fotografia en moviment perla imatge pixelada–, sinó també cultural.

«FES-TE GRAN»Autor: BEN BROOKSTraducció: ERNEST RIERAEditorial: EMPÚRIESPàgines: 283 / Preu: 14 €

En Jasper vol tirar endavant ala vida, però té mil coses alcap: els exàmens de final de

curs, la mare, que el pressiona perquè sigui elmillor, les visites setmanals al psicòleg, lesdrogues, els suïcidis a YouTube i rotllos d’unanit. I, a sobre, el seu padrastre, que és un assassí.Al costat de la seva millor amiga, Tenaya, enJasper anirà madurant una mica.


LLIBRES

ra que ens hem habituat a parlar dedrets intel·lectuals, hauríem de re-

cordar amb quina freqüència la poesia ésobjecte de saqueig. Quan es mor algú,busquem un poema per copiar-lo al re-cordatori. Quan ens enamorem, en bus-quem un altre que comuniqui el que sen-tim a l’objecte del nostre amor. També hiha qui busca poemes per propagar les se-ves idees: aquest és el rerefons de l’articleEl fracàs d’Espriu? que Víctor Martínez-Gil ha publicat a la revista Indesinenter,dedicada a l’escriptor de Santa Colomade Farners. Martínez-Gil, professor de li-teratura catalana a la UAB, parteix de l’ar-ticle El fracàs de l’Espriu (amb article per-sonal i sense interrogant), publicat perJordi Pujol el 2009. L’expresident preniala part pel tot i reduïa Espriu a una solaidea: l’entesa de Catalunya amb Espanya,un dels vectors de La pell de brau (1960).Per extensió, Pujol convertia el fracàs del’entesa amb Espanya en el fracàs de l’au-tor del poemari. Arran d’aquest article, lapremsa es va omplir d’altres opinions al’entorn d’Espriu i de la relació entre Ca-talunya i Espanya. Algunes eren matisa-des, però d’altres insistien a considerarEspriu com un mer partidari de la conlle-vancia. Ara bé, com ens recorda Martí-nez-Gil, La pell de brau no és un assaigpolític amb pretensions de validesa eter-na, sinó un poemari prou complex delqual el mateix autor es va distanciar ambel temps. D’altra banda, sembla raonabledistingir entre l’iberisme de mitjan segleXX i l’espanyolisme del segle XXI o bé–per utilitzar els termes del mateix Es-priu– entre Sepharad i Konilòsia. En oca-sió dels centenaris de Josep Pla o, darrera-ment, de Joan Maragall, hem assistit aoperacions semblants. Sembla que l’im-portant no és la qualitat literària dels au-tors, sinó que es tracta, primer, de reduir-los a una sola idea i, a continuació, se-gons que la compartim o no, enaltir-los obé denigrar-los. El saqueig es produeixquan determinats ciutadans que tan solsbusquen en la literatura la ratificació delque pensen prenen els escriptors en va iels redueixen a eslògans petrificats. Comdiu Martínez-Gil: «Malament rai, però, sientenem el nostre llegat literari i culturald’aquesta manera, si hem de llegir o noEspriu o Maragall segons si som iberistes,separatistes, espanyolistes o el que sigui.»

A

Prendre el nomd’Espriu en va

DES DEL JARDÍVICENÇ PAGÈS [email protected]

CRÍTICA.........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

l testament polític d’Heribert Barreraha estat la crítica fonamentada delpragmatisme com a concepció políti-

ca. El pragmatisme que té com a objecte –através de la catalanitat sentimental– legiti-mar l’espanyolitat política. El cas de Fran-cesc Cambó, com a metàfora, és un esplèn-did paradigma –sociovergent– sobre la viapolítica regeneradora del sistema monàr-quic estatal, amb prou elements de relacióamb la Restauració Borbònica (1874-1931).Em refereixo a un règim articulat en partitsde torn i la seva connexió amb les oligarquiesfinanceres. El sentit de la interpretació polí-tica de Barrera, després d’una trentenad’anys de descentralització, és especialmentútil (molt més que el memorialisme autojus-tificatori) en una conjuntura on la misèriadels polítics-gestors explica, en bona part,l’actual crisi sistèmica del capitalisme.

L’assaig del científic republicà es basa en labibliografia actualitzada sobre la vida políticadel líder de la Lliga (primer, com a Regionalis-ta, i en temps republicans, com a Catalana) idel posterior Centro Constitucional. Cons-truït –és fonamental el capítol quart: «la con-tradicció bàsica de la ideologia de Cambó: ca-talanisme i espanyolitat»– sobre l’eix conser-vadorisme social-pactisme-dualitat identità-ria, Cambó –i la seva ‘antinòmia’: ordre socio-polític i règim autonòmic– esdevé la trajectò-ria d’un fracàs polític d’un tècnic econòmic

E

Lúcida interpretació de la impossibilitat de les polítiquesregeneradores del catalanisme d’orientació espanyola

XAVIER FERRÉ [email protected]

Crisi de les elits

HERIBERT BARRERA(1917-2011). El dirigent històric d’ERC, queva ser el primer president del Parlament de laGeneralitat restaurada, va deixar inèditaaquesta biografia d’un dels més controvertitspolítics catalans. Barrera fa un retrat biogràfic,i sobretot polític, de Cambó

«CAMBÓ»Autor: HERIBERT BARRERAEditorial: DÈRIA EDITORSPàgines: 976 / Preu: 26 €

Heribert Barrera analitza amb rigor i conviccióun dels polítics més destacats del primer terçdel segle XX: Francesc Cambó. Escrit amb laclaredat que sempre va caracteritzar Barrera,conforma el seu testament polític.

.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«RAONS DE SANG I FOC»Autor: PEP CASTELLANOEditorial: BROMERAPàgines: 216 / Preu: 19 €

Saïda posseeix la virtut de serla criatura més bonica i mésdolça de tota la moreria deCastelló. El seu destí, però,

defuig la bondat i l’alegria que inspiren els seusulls. Un terrible assassinat marcarà la seua vida.Un secret cruel que no podrà compartir mai ambningú, ni tan sols amb la persona que mésestima. Pot l’amor triomfar per damunt delscredos? Pot l’alegria de viure vèncer el dolor?

«EL REDEMPTOR»Autor: JO NESBØTraducció: LAIA FONTEditorial: PROAPàgines: 496 / Preu: 19,50 €

Som a Oslo en ple hivern. Fafred i les lluminàries de Nadalfan més blanca la neu. En un

concert benèfic, un assassí dispara un tret al capa un membre de l’organització. El detectiu HarryHole arriba tard al lloc del crim, però té la sortque el temporal ha fet tancar l’aeroport d’Oslo:l’assassí no podrà fugir, ni tampoc cobrar pel seucrim, perquè s’ha equivocat de víctima.

«NOTES D’UN ESTUDIANTQUE VA MORIR BOIG»Autor: SEBASTIÀ JUAN ARBÓEditorial: CLUB EDITORPàgines: 124 / Preu: 15 €

Aquest és el diari d’uninadaptat en plena rebel·liócontra el món. No pas un diari

convencional, sinó un calidoscopi de trossos devida íntima esgarriada en la gran ciutat; un aplecde fotogrames que capten, sota la calma de lagent obedient, la bogeria d’un món a puntd’estimbar-se. Escrita el 1933, aquesta obra deprimer ordre podria ser d’un jove artista d’avui.


............................................................................................................................................................................................................

Heribert Barrera, durant una conferènciaque va fer a Can Fabra de Barcelona, elgener del 2010. / FRANCESC MENCION - ELPUNT AVUI

pulsar la modernització econòmica i políti-ca: «L’autonomia de Catalunya no hauriad’ésser una concessió arrencada per força aun poder feble sinó una fórmula que consa-grés una íntima entesa.» A partir d’aquestahipòtesi, l’assaig –fonamentat en la consultadels Discursos i les essencials Meditacionsdel líder regionalista– descabdella la ideolo-gia contrarevolucionària de Cambó, que jus-tificava, per pura funcionalitat economico-política, les dictadures feixistes emergents al’Europa dels anys vint. Però la reflexió tam-bé analitza detalladament la concepció polí-tica internacional aliadòfila en la SegonaGuerra Mundial i qüestiona, amb un oportúpassatge comparatiu: la crisi intervencionis-ta del Partido Reformista de Miquel Roca, laviabilitat de l’intervencionisme reformista.

L’actitud política de Francesc Cambó, o elsotmetiment autojustificat del sentiment(catalanitat) a la convicció (realisme polític) ,ha estat estudiada d’una manera excel·lent–en un context dels anys trenta marcat perl’hegemonia nacional popular– per AndreuNin i Joaquim Maurín. Ara, amb la visió libe-ral d’Heribert Barrera, l’enfocament del re-gionalisme com a tàctica depassada per lesnecessitats econòmiques i geopolítiques im-perants, pot ser d’utilitat per a les capes mit-janes, els encarregats de formar polítiquesemprenedores i els amplis sectors culturalsque encara creuen en el miratge neocolonialde l’«encaix» i en l’elucubració petitburgesade l’independentisme tranquil.

–la formació d’equips d’estudi i prospectiva– id’un mecenes cultural –la impagable col·lec-ció de textos clàssics de la Fundació BernatMetge– que entenia la intervenció cívica comuna funció pròpia de les elits.

Un fracàs explicable pel desconeixementde l’Espanya real, per la identificació cambo-

niana amb els paràmetres socials aristocrà-tics de la doctrina d’Antonio Cánovas delCastillo i per l’adscripció a la burgesia, que esbasava en la creença, gairebé metafísica, queun estat (amb una concepció de la societatpropera a l’Antic Règim), organitzat des del’assimilacionisme nacionalitari, podia im-


LLIBRES

ón tan burgesos i tan convencio-nals i tan tallats del mateix patróels personatges d’Els amants volà-

tils d’Isidre Grau que vénen ganes de re-cordar-los que en el món hi ha altres for-mes d’entendre les relacions sentimen-tals més enllà de la parella. I, per des-comptat, més intel·ligents i més hones-tes i valentes que la d’Amadeu Bautista,que n’és aparentment l’única excepció.Penso en Adela Duran, divorciada, que téuns cinquanta anys i que coneix en unviatge a París que fa per raons de feina elque li sembla que pot ser el nou home dela seva vida. El passat i la situació d’Adelano són diferents dels de Maurici, un seuamic escriptor, també d’uns cinquantaanys, i amb qui va tenir una relació senti-mental també aparentment de poca du-rada. I el seu passat i la seva situació s’as-semblen també als de Víctor Pardines, unseu amic, o als de Sergi Robirosa i MartaSolans, els dos personatges de Cara de pò-quer, el relat que Maurici escriu, inspiraten el text que Adela li ha passat sobre la relació amb Octavi, l’home queva conèixer a París. Excessivament contradictori, Robirosa alenteix elritme de la seva relació amb Solans fins a l’exasperació, és la gran dife-rència amb Adela i Octavi. Grau ha escrit una novel·la psicològica, molttreballada, però repetitiva i avorrida perquè tots els homes semblen an-estesiats emocionalment, com diu Maurici, i perquè les dones són inca-paces de fer-los sortir del seu cul-de-sac, com si aquest fos l’únic objectiude les seves vides. Els amants… m’ha recordat Ball robat de Pere Quart,que no em va semblar cap gran obra. Una comèdia burgesa, relativa-ment picant, massa tancada en un mateix tema. I a Ball robat, també hiha un escriptor que ens parla d’ell, si bé no va tan a fons com Maurici.

SXAVIER CORTADELLAS [email protected]

Anestèsia emocionalPersonatges masculins que són una barrejade mediocritat i de covardia

«ELS AMANTSVOLÀTILS»Autor: ISIDRE GRAUEditorial: PROAPàg: 320 / Preu: 19 €

Un escriptor rep d’unaveïna i antiga amant laconfessió d’unaaventura amorosa ambdesengany final.L’amiga incita l’escriptora novel·lar la història.

CRÍTICA..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

erran Torrent és un dels nostresnovel·listes més experimentats,més hàbils i més capaços de do-

nar-nos, llibre rere llibre, una històriaentretinguda i il·luminadora. Enaquesta ocasió, Torrent s’ha apropat aun moment històric convuls i estremi-dor, la postguerra europea dels anysquaranta de segle XX, tot per construiraquest thriller sòlid i inquietant, capaçde satisfer totes les expectatives, tant ladels lectors de gènere, que busquen unfons argumental determinat, com ladels lectors exigents, que gaudeixenamb el bon maneig de les formes. Tro-bem l’ambient de València de 1947, pe-rò també Viena, i acompanyem un gi-tano memorable, Santiago Cortés, co-munista i perdedor de la Guerra Civilespanyola, resistent a França contra elsnazis, presoner a Dachau, finalmentmembre d’una organització que s’en-carrega de caçar els nazis pròfugs de lajustícia dels vencedors després de ladesfeta de Hitler. Cortés i la seva peripècia ens serveix com a fil con-ductor per mostrar tota una bona galeria de personatges, perdedors idolguts, portadors de la memòria inconcebible de la pitjor part delsegle XX. L’ambient, els diàlegs, la vivor en el retrat, la prosa seca itan enginyosa de Torrent, tot contribueix a fer d’aquesta obra unalectura que agafa el lector per les solapes des de l’inici i el porta ambtraça fins a l’últim paràgraf, sobretot quan ens apropem a l’operacióencaminada a assassinar un terrible doctor nazi, Henkel, una versiótorrentiana de Mengele. Tot podria servir (com sempre que ens tro-bem davant de bona literatura amb voluntat popular) per fer unagran pel·lícula o una minisèrie.

FMELCIOR COMES [email protected]

La justa venjançaFerran Torrent ens dóna un «thriller» històrictrepidant i sense efectismes

«OMBRES EN LANIT»Autor: FERRANTORRENTEditorial: COLUMNAPàgines: 256Preu: 21 €

Una històriad’espionatge a laValència i a la Vienadels anys 40.

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«AUSENCIA DEL HÉROE»Autor: CHARLES BUKOWSKITraducció: EDUARDO IRIARTEEditorial: ANAGRAMAPàgines: 336 / Preu: 17,90 €

Després de publicar més de 50llibres en vida, molts relats i ar-ticles de Bukowski continuen

dispersos o inèdits. Aquest volum n’és una anto-logia. Comença pels primers contes que va pu-blicar en revistes a la dècada de 1940 i ofereix unviatge contracultural per les batalles literàriesdels 50, l’agitació psicodèlica dels 60, els plaersnarcisistes dels 70 i la distopia reaganista dels 80.

«MANUAL D’HERÀLDICA ITÈCNICA DEL BLASÓ»Autor: ARMAND DE FLUVIÀEditorial: GALERADAPàgines: 260 / Preu: 26 €

És el primer tractat d’heràldicacomplet que apareix en català iadaptat a la història i la realitat

dels Països Catalans, obra del màxim especialistaen la matèria a casa nostra: la Generalitat el vanomenar conseller heràldic de Catalunya. A tra-vés d’aquest manual el lector podrà interpretarels escuts i entendre la manera de construir-lossegons les èpoques.

«LA QUEROSENCA»Autor: MARC CAPDEVILAEditorial: COSSETÀNIAPàgines: 184 / Preu: 13,60 €

Com en una torrentada d’estiu,la maleïda crisi s’endú riu avalll’empresa d’en Barnils, el mésespavilat de tots els promotors

de Barcelona. La família se li desmunta, els amicspateixen amnèsia sobtada i el seu soci, el benvol-gut Artís, se suïcida. L’atzar i els creditors el por-ten a refugiar-se a les Guilleries, un entorn on sesent com un peix fora de l’aigua. Des d’allà faràmemòria dels disbarats comesos.

l grup manresà Clepton hatitulat el seu segon disc Sen-

tit únic per una raó molt clara:«Tenim molt clar que ens volemdedicar a la música, que és im-portant fer sempre el que tu volsi anar endavant per aconseguirels teus objectius, sense mirarmai enrere.» Amb aquesta segu-retat sobre el camí que han de se-guir, Clepton aposta per la sevacarrera des de la més estricta au-togestió, amb el suport del Clep-ton Team, «que també fa que ai-xò sigui possible», com subrat-llen en els agraïments del disc.Aina, Arnau, Joan, Toni i Zaloformen aquest equip que ajudael grup a funcionar pel seucompte, sense discogràfica nimànager, autoeditant-se el discamb llicències lliures CreativeCommons. Sentit únic s’ha publi-cat en CD i es pot comprar en elsconcerts i en alguns punts devenda com ara la FNAC per 10euros, però també es pot escoltara Spotify i es pot descarregar gra-tuïtament a www.clepton.com.

EClepton són Xevi (guitarra i

veu principal), Pau (bateria),Ubach (baix) i Jet (guitarra). Elgrup funciona des del 2007 i,després d’una primera maqueta,debuten el 2009 amb Seguint eljoc, gravat com Sentit únic als es-tudis Ultramarinos Costa Brava,de Sant Feliu de Guíxols, amb elsgermans Santi i Víctor Garcia enla part tècnica. «Amb ells dos ensentenem molt bé i, a més a més, aSant Feliu es respira rock i enssentim molt a gust», afirmen elsClepton. A través de Santi i Víc-tor, el grup va contactar amb elsdos principals col·laboradors deldisc: David Carabén (Mishima) iThe New Raemon, que han po-sat veus a la cançó Fang a les bo-tes. Juanjo Muñoz, dels seusamics i veïns Gossos, també elsha donat un cop de mà a Creus enel destí (o ell creu en mi?).

«En aquest segon disc hem de-finit molt més el nostre estil. ASeguint el joc hi havia més barrejad’estils: una mica de ska, una mi-ca de punk... Ara el nostre so ésmés homogeni i compacte i ten-

deix a un rock intens i, fins i tot,èpic.» Com a influències, citengrups tan diversos com ara els is-landesos Sigur Rós, els bascosBerri Txarrak, els britànics Ra-diohead i Muse, els nord-ameri-cans Manchester Orchestra i elsespanyols Vetusta Morla.

A més de Gossos, Mishima iThe Raemon, Clepton també sesenten propers a bandes com araRaydibaum i Rosa-Luxemburg,amb les quals comparteixen mi-litància rockera, en espera de mi-llors temps per als sons elèctricsen l’escena musical catalana.

El grup manresà Clepton s’autoedita el seusegon disc, «Sentit únic», en què defineix elseu estil: rock intens, melòdic, èpic i visceral

Un grup de sentitúnic, amb les ideesmolt clares

XAVIER CASTILLÓN

Clepton: colors de guerra. / TXELL VIDAL


MÚSICA

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«TWENTY»Autor: PEARL JAMDiscogràfica: Sony

La banda sonora deldocumental de CameronCrowe sobre el 20èaniversari de Pearl Jam–també en DVD– és un

doble CD que inclou un bon grapat de perles perals fans del grup: gravacions en directe de diferentsèpoques, efectuades en llocs tan diversos com arales Filipines, Taiwan i Nova Zelanda; aparicions alMTV Unplugged, i rareses de tot tipus, des demaquetes fins a col·laboracions amb Neil Young. Ia sobre està molt ben presentat.

«LA FUSTA»Autor: MICUDiscogràfica: Kasba

Micu és l’àlies artístic deMiquel Rodergas, un«rumbautor» barceloníque està treballant, ambimaginació i un bon

coneixement de la tradició, en la renovació de larumba catalana, amb temes propis compostossobretot en català. El seu primer àlbum, La fusta,es presenta com un treball d’investigaciórumbera, amb una aposta decidida per lessonoritats mediterrànies més ballables, peròtambé amb aromes brasileres i d’altres contrades.

«COP DE ROCK»Autor: DAGOLL DAGOMDiscogràfica: MúsicaGlobal

L’espectacle musicalcreat per Dagoll Dagomen homenatge al rockcatalà, sobretot al que

va triomfar a principis dels anys noranta, incloucançons de la majoria dels grups fonamentalsd’aquella època, com ara Sopa de Cabra, Els Pets,Lax’n’Busto, Sau, Ja T’ho Diré, Duble Buble,Brams, Glaucs, Whiskyn’s i l’Elèctrica Dharma,gravades pels actors de l’obra i uns músics moltcompetents, sense trair l’esperit dels originals.


NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«Llibre d’amic e amat»amiceamat.blogspot.com

El professor de literatura David Cos hatingut la idea d’obrir un bloc en què pu-blica una màxima del Llibre d’amic eamat, de Ramon Llull, cada dia. Hi des-taca i aclareix els termes del text.

Altres aparells d’Appleves.cat/a3D4

L’usuari Abeles manté la galeria AppleVintage & Prototypes al servidor Flickr,on s’apleguen desenes de fotografiesd’aparells sorprenents i prototips anticsde la marca Apple.

Media140media140.cat

Media140 és una organització mundialfundada el 2007 que educa i inspira elsprofessionals més avantguardistes ennoves tendències, en el sector de les tec-nologies digitals i socials.

Flash66flash66.fr

Agenda cultural i d’esdeveniments dePerpinyà i tot Catalunya Nord activadaara fa cinc anys per una associació no lu-crativa que té per objectiu promoure lacultura i el lleure.

LA XARXA

Del .com al .totNOVETAT................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

l juny del 2011, el conselld’administració de la Inter-

net Corporation for AssignedNames and Numbers (ICANN),l’entitat nord-americana encar-regada de gestionar els noms dedomini genèrics (els de tres lle-tres o més), va aprovar que lesadreces d’internet poguessinacabar amb el nom d’una ciutat,comunitat, marca comercial oassociació, i passar de la vintenaactual a centenars. «Hem obert elsistema d’adreces d’internet a lesil·limitades possibilitats de laimaginació humana. Ningú nopot predir on ens portarà aquestadecisió històrica», va dir alesho-res Rod Beckstrom, president icap executiu de l’entitat. Dit i fet,el 12 de gener la ICANN va obrirfinalment el procés de candida-tura per obtenir un domini genè-ric.

Vint-i-un dominisAquesta ampliació és l’últimgran canvi en les normes estric-tes que regulen la nomenclaturad’adreces d’internet. Des de l’ac-

EMARTÍ CRESPO

La ICANN ha començat a acceptar dominis d’internet de ciutats,comunitats i marques

litat d’expansió comercial. Ara,també alerta d’alguns peròs: lesorganitzacions o empreses queno reservin el seu domini «hau-ran de fer passos per protegir-sela marca o el nom».

De fet, quaranta multinacio-nals (com Coca-Cola i Johnson& Johnson) i una trentena d’or-ganismes internacionals (coml’ONU i l’FMI) ja han expressat ala ICANN el temor que amb l’ex-

tivació del primer nucli de domi-nis genèrics el 1984 (.com, .edu,.gov, .int, .mil, org i .net) i de laimplementació dels dos-centscinquanta dominis territorials(de dues lletres), la ICANN haanat eixamplant progressiva-ment els dominis de tres lletres omés fins a una vintena. Entre el2000 i el 2002 es van activar lesterminacions sectorials .aero,.biz, .coop, .info, .museum, .na-

me i .pro, i entre el 2004 i el 2011la institució nord-americana vaaprovar uns quants dominis ge-nèrics més, dits patrocinats:.asia, .cat per a les webs de llen-gua i cultura catalanes, .jobs,.mobi, .tel, .travel i, l’últim i méspolèmic, el sufix de contingutsper a adults .xxx.

Pros i contresSegons el calendari previst, finsal 12 d’abril vinent es mantindràobert el període de presentacióde propostes de noves adreces.Els sol·licitants hauran d’acredi-tar el dret de fer servir el dominique demanen i pagar, això sí, unsdos-cents mil dòlars. Desprésd’un procés d’avaluació de vuitmesos, en què la ICANN haurà deresoldre possibles conflictesd’interès entre aspirants a regis-trar un mateix domini, semblaque les noves adreces comença-ran a activar-se el 2013.

Per la ICANN, la multiplicacióexponencial del nombre de do-minis, «un canvi radical a inter-net», és una oportunitat per a lainnovació en línia i una possibi-

Les websnewgtlds.icann.org

Pàgina de la ICANN amb informa-ció dels nous dominis.

www.newgtldsite.com/new-

gtld-list

Llista de possibles sol·licitants denous dominis.


l rellotge Doomsday [thebulle-tin.org/content/doomsday-clock],

que simbolitza el nivell d’amenaça nu-clear que viu el planeta Terra, s’ha acos-tat una mica més a la mitjanit, el mo-ment que marca la destrucció per guerranuclear. En concret, el Butlletí de Cientí-fics Atòmics [www.thebulletin.org], res-ponsable d’aquest peculiar rellotge, hadecidit avançar un minut la busca per re-flectir la incapacitat de molts països decontrolar la proliferació d’armes nu-clears [www.atomicarchive.com] i, alho-ra, per denunciar el perill que comportal’escalfament de la temperatura mun-dial.

Ara mateix, el Doomsday Clock tornaa situar-se cinc minuts abans de les dotzede la nit, el mateix lloc on va ser de 2007a 2010. Ideat per un grup de científicsnord-americans el 1947, just al principide l’anomenada guerra freda, des d’ales-hores ha anat canviant l’hora [thebulle-tin.org/content/doomsday-clock/timeli-ne] segons les tensions internacionals iles amenaces en l’àmbit nuclear. El puntmés tens va ser el 1953, quan els EstatsUnits i la Unió Soviètica van rivalitzaramb sengles proves atòmiques. Avan-çant el rellotge, els científics volen fer re-flexionar sobre el perill que representenles armes nuclears, que poden destruir laTerra.

E

El rellotge Doomsdays’acosta a mitjanit

FETS I WEBSMARTÍ [email protected]

SECCIÓ ELABORADA PER12

2454

-104

4541

®

pansió dels dominis no augmen-ti el risc de suplantació d’identi-tat i pugin les despeses per com-batre el frau. I el cap de la Comis-sió de Comerç dels EUA, Jon Lei-bowitz, va advertir al Congrésnord-americà que l’ampliació dedominis pot portar més costosque no beneficis a usuaris i a em-preses

Entre les desenes de sol·lici-tuds que es preveu que es presen-

taran hi ha les de les ciutats deBerlín, Londres, Nova York, Parísi Roma. També hi ha comunitatslingüístiques i nacionals que faanys que aspiren a licitar per unsufix identificador a internet,com la basca, la bretona, l’esco-cesa, la gallega, la kurda i la que-bequesa. I ja hi ha propostes enmarxa per demanar dominis mésgenèrics com per exemple .eco,.gay, .horse i .sport.

París és una de lesciutats que volentenir dominipropi a internet.EFE

tots ens agraden aquests aparellstan moderns i atractius amb la po-

ma al darrere. Els aparells de la marca Ap-ple són una mena de DNI que certifica lapertinença al món més fashion i més te-chno. Convé saber, però, que l’altra carade la moneda d’aquest èxit que ha con-vertit Apple en l’empresa més gran delmón per capitalització borsària són les fà-briques amb treballadors semiesclaus dela companyia Foxconn a la Xina. El seuprincipal client és Apple, però també tre-balla per a Microsoft, HP, Sony i d’altres.

Foxconn té una plantilla d’un miliód’empleats, en un entorn de treball queno s’assembla gaire a Silicon Valley. Elsempleats de Foxconn, la majoria adoles-cents, viuen amuntegats en dormitoriscomunitaris de 100 lliteres i el seu dia espot resumir molt fàcilment: s’aixequen,mengen un bol de fideus amb arròs, tre-ballen 15 hores consecutives, tornen aldormitori, s’higienitzen, renten la seva ro-ba i se’n van al llit fins a l’endemà, quantot torna a començar, 7 dies a la setmana.El salari és d’uns 30 euros... mensuals.

La Foxconn és com una fortalesa impe-netrable, i els mòbils i càmeres de treba-lladors i visitants són requisats a l’entradade les fàbriques. Aquesta foto s’ha fetamb el permís de la companyia, per laqual cosa no és difícil sospitar que hi hagiuna preparació prèvia de l’escenari. Elsrostres seriosos d’aquestes adolescents i—sobretot— dels dos supervisors que ca-minen pel passadís, però, fan palesa la si-tuació real d’aquests centres de treball.

Fa pocs dies, més de 150 treballadorsvan pujar al terrat d’una planta a Wuhanamb intenció de suïcidar-se. Els casos in-dividuals es compten per dotzenes en elsdarrers dos anys. Fa 50 o 100 anys, explo-tàvem els treballadors de casa nostra, pe-rò feia mal d’ulls. Ara ens beneficiem del’explotació de treballadors xinesos, quecom que són molt lluny no fan nosa a laconsciència.

A

SHENZHEN 09/01/2012Foto: YM YIK / EFE

Morir per treballarGERMÀ [email protected]


VISTES FIXES



ENTRETENIMENTS

Horitzontals: 1.– Vulgaritat, xa-ronada, ridiculesa. 2.– Escolta-ran, però en una versió més aviatantiga. Fan sonar el perill per cri-dar l’atenció. Anar, també unamica antiquat. Article. 3.– Localbuit de vocals. Interpreti unaària. Incrèdul total, si més no enassumptes religiosos. 4.– Ambuna col, esdevé testicle. Assota-ríem, fuetejaríem. 5.– Aplicaradhesiu a un objecte per unir-loa un altre. Punt cardinal. Divini-tat solar de l’antic Egipte. Fa so-nar cinc mil fils prims. 6.– Capgi-rada ferida incisivocontusa, es-pecialment al cap. Marejada i apunt de vomitar. Consonantconsecutives a l’alfabet i davantel nom d’un sacerdot. 7.– Admi-nistrativa o electoral, semprequeda, com la mateixa paraulaindica, dintre de certs límits otermes. 8.– Fa sonar inicis i prin-cipis físics i químics. Trigui a ar-ribar. Del dret és un joc de duestimbales col·locades damuntd’un cavall, que un personatgevestit a l’estil de segle XV va repi-cant en la processó del Corpus deBarcelona. 9.– Parli, amb recolli-ment, amb la divinitat. Insigni-ficant, però també excessiva oprolixa, i capgirada. Fa sonar elscent tres preveres que resen sen-se gens de fe. Fan sonar el coetd’en Kenziburo. 10.– Insulta,diu el nom del porc a algú de dre-ta a esquerra. A l’islam, i en plu-

ral, sol designar de manera genè-rica els homes versats en religiócom un equivalent d’ulema o al-faquí. Obre i tanca el terrat. Elmig dígraf de sempre ja és aquí.11.– Començament monovocà-lic, com ara principi. Tardarem.12.– Meandres força abundososal Mississipí. Unir en matrimo-ni, religiós o civil. El nom d’enGaudí. 13.– Els trobareu a la geo-metria i també al circ. Arribad’orient aquell element estruc-tural que constitueix la part an-terior o posterior de l’ala d’unavió. 14.– Dit de la substànciaque actua contra els bacteris.

Verticals: 1.– Aquest potser téun armari ple d’àlbums de cro-mos. 2.– S’enfila, i no fa gens demal de tan inofensiva com és. Es-tira el trineu de Santa Claus. Are-neu sense fer remor. 3.– Arreleuen absolut silenci. Document le-gal que dóna fe d’un fet, si mésno. 4.– Amb el Ter, sembla quedesaparegui l’aigua. Si és a laquinta, es troba molt lluny. Ma-mífer artiodàctil de la famíliadels giràfids, amb el dors marca-dament descendent i les potesllargues. 5.– Caracteritza, supo-so, els analfabets. Faci un petó depanxa enlaire. 6.– Punt al seu

punt. Tercer Rei de Judà, fill delrei Abies, de la Casa de David.1.509 a la Roma republicana iimperial. De nom Vital, va ser unescriptor, comediògraf, perio-dista, poeta i humorista asturià(1851-1912). 7.– Simètric ambrelació a un centre. 8.– Elementquímic monovocàlic (com elprimer de l’11 horitzontal), decolor blanc argentat. Amb un re-mugant cèrvid, el 99 resulta pre-tèrit. Aquests filtres analògics odigitals, també anomenats fil-tres recursius, poden ser el filtreChebyshev, el filtre Butterworthi el filtre Bessel. Carrer britànicabreujat a la placa d’un carrerbritànic. 9.– Fa sonar molts copsl’ostrogot pollós. Falta de conei-xements que fa joc amb el pri-mer del 5 vertical. Fa sonar lessetze belleses cretenques. 10.–Uneix negacions. Fa sonar lagran parada. Va cap amunt unhabitatge urbà. I ara hi van les fi-les d’assistents, per exemple, auna cerimònia. 11.– Donaré auna planta forma de parra capamunt. Pati porticat. 12.– L’altrameitat del dígraf. Parenta. Bul-dog. La seva guerra, llegendària,consta a la Ilíada. 13.– Fan sonarles sirenetes. Contemplo. La Sus-an que excel·leix cantant Bringon the Wonder. 14.– Relativa al’obtenció de metalls, a partirdels seus òxids o sulfurs, per ac-ció de l’alumini.

ENREVESSATSJORDI SOLER [email protected]

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

1

2 ■ ■ ■3 ■ ■4 ■5 ■ ■ ■6 ■ ■7

8 ■ ■9 ■ ■ ■10 ■ ■ ■11 ■12 ■ ■13 ■14

Ompliu totes les casellesbuides amb els números de l’1al 9, de tal manera que capnúmero es repeteixi en cap fila,ni vertical ni horitzontal, nidins les nou caixes de 3x3.Solucions i programad’ordinador awww.sudoku.com

SUDOKUPUZZLES BY PAPPOCOM www.sudoku.com

Núm

. 674

23. N

ivel

l: f

àcil

Núm

. 647

14. N

ivel

l: m

itjà


1.e4 e5 2.Cf3 Cf6 3.Cxe5 d64.Cf3 Cxe4 5.Cc3 Cxc3 6.dxc3Ae7 7.Ae3 Cd7 8.Dd2 0–09.0–0–0 c6 10.h4 a canvi de lapitjor estructura de peons lesblanques confien a atacar10...Te8 11.Ad3 d5 [en certamanera una novetat. Aquí es ju-gava habitualment 11...Cf612.Tde1 d5 pot transposar a la lí-

nia anterior] 12.Cg5?! [podiatransposar 12.Tde1. La de la par-tida sembla una pèrdua detemps] 12...Cf8 13.h5 Af614.Cf3 Ag4 15.Tde1 [i no es veuquè ha tret Nakamura del seu 12.Cg5] 15...Axf3 16.gxf3 Ce617.f4 h6 18.a3 sembla que la co-lumna oberta de g no és molt útil18...Da5 19.Dd1 Cc5 [no calcomplicar amb 19...Axc3!?20.bxc3 Dxc3 21.f5 Dxa3+22.Rb1 Cc5] 20.Af5 Ca4 21.Dd3

Cc5?! [ja val aquí 21...Cxc3!22.Ad2 (22.bxc3 Axc3 23.Rd1d4 24.Ah7+ (24.Ad2 Axd225.Dxd2 Dxf5) 24...Rh8 25.Ad2Axd2 26.Dxd2 Dxd2+ 27.Rxd2Rxh7 i guanyen fàcilment)22...d4 23.Thg1 Dc5 guanyant!]22.Dd1 Db5 està clar que Girijuga a guanyar 23.De2 Da424.Dd1 Ce4 l’amenaça a c3 ésara molt més perillosa 25.Axe4

Txe4 26.Thg1 Tae8 27.Tg3Rh8 28.Teg1 per jugar algunacosa! L’alfil d’f6 ho atura tot28...Dc4 29.Rb1 c5 30.Dd3[molt trist és 30.Ac1 d4 31.cxd4cxd4 32.Td3 T4e6 33.f5 Tc634.Dd2 Tc5] 30...b6 31.Dxc4Txc4 32.Td1 d4 33.cxd4 cxd434.b3 [tampoc val 34.Ac1 Te235.Td2 Te1] 34...dxe3! 35.bxc4exf2 36.Tf3 Te1 37.Rc1 Ad438.c3 Ae3+ 39.Rc2 f5 40.a4 a5 iles blanques no tenen jugades!zugzwang! 41.c5 Axc5 i ple-guen ja que si 42.Rd2 Ae3+43.Rc2 Rh7 44.Tb1 g645.hxg6+ Rxg6 46.Td1 Tg147.c4 Rh5 48.Th3+ Rg449.Th1 Rxf4 50.Tf1 Rg3 0–1. Eldesenllaç: triple empat en ladarrera ronda, Giri, amb pitjordesempat, Nakamura i Moroze-vich. El jove Giri fa taules…i elsaltres dos perden!!

Els Reis d’Orient m’han deixat, després d’uns dies devacances, el torneig de Reggio Emilia ja finalitzat. Poderreconstruir ronda a ronda l’increïble desenllaç s’acceptacom a bon present. De moment dir que Giri portava 1punt de 4 i Nakamura estava en 5 de 6. A partir d’aquí,el renaixement d’un i la caiguda, marcat tot peraquesta partida que capgira la competició.

Sensacional!

Nakamura, H - Giri, A, 54èReggio Emilia ITA (9),05.01.2012

ESCACSJORDI ESCUDER [email protected]

8 ��7 ��6 ��5 ��4 �� 3 � ��2 � �� 1 ��

a b c d e f g h

Posició després de 21. Dd3

AUTODEFINITJORDI SOLER [email protected]

VIATGEPER MAR

GRAN INSTRUMENTDE CORDA

▼ FIANÇA,GARANTIA

MINUCIÓS,FORMALISTA

▼

QUATRE D’IGUALSA LA CARAVANA

▼ IMMACULAT,SENSE MESCLA

SIGNATURES

▼LA SEVA FULLA

DECORA CAPITELLSCORINTIS

� ▼ APRIMA,AFILA

ODIINTENS

� ▼ ▼

INFANT QUE ARRIBAD’ORIENT

PERVERTIR,MALACOSTUMAR

� ▼

� FA SONARLA SALSA D’ALLS

MAREJADA,L’EMBARASSADA

�

REIETÓPETROLIER

DÈBIL,APAGAT

� EL MEU, I TAMBÉVINYA DEL SENYOR

S’ENFILA EL NOMD’UN EASTWOOD

� ▼

� ▼

AFIRMA O POSACONDICIONS

MUSULMÀ,ISLÀMIC

� MALALTMENTAL

MIG RURALS,NOMÉS

�EL DE BERÀ

ÉS OBRADELS ROMANS

� ▼ DÓNAEL SÍ RUS

NOTA MUSICALARTICULADA

� ▼

CUB PER JUGARAL PARXÍS

INSTRUMENT QUEFA UN SOROLL SEC

� EL LLOC ON ES VIU,CASA, DOMICILI

FA SONARLA SABATA BLANCA

� ▼

� ▼

PROA I POPADE CAIAC

�

AUTODEFINIT

Solució horitzontals: 1.– Arpa. Afua.2.– arutairC. 3.– Aviciar. A. 4.– Emir. Món.5.– Esmorteït. 6.– Sí. Insà. 7.– Sarraí. Da.8.– Dau. Llar. 9.– Matraca. C.

ENREVESSATS

Solució horitzontals: 1.– Carrincloneria.2.– Ouran. Ei. Ir. El 3.– LCL. Canti. Ateu.4.– Lo. Fustigaríem. 5.– Encolar. N. Ra. I.6.– cnerT. Oiosa. MN. 7.– Circumscripció.8.– I. Tardi. apmarT. 9.– Ori. aimíN. E. OE.10.– nèfO. Xeics. T. R. 11.– Inici. Trigarem.12.– S. Casar. Antoni. 13.– Trapezis. eriaC.14.– Antibacteriana.

Núm. 64714 Núm. 67423

SUDOKU

SOLUCIONS


OPINIÓ

Invents. Els diaris porten la notícia, curta i arraco-nada, amb lletra petita podríem dir, de la mort del’inventor del pal de la baieta de fregar a terra. Es deiaManuel Jalón i era aragonès. Que a tot un enginyeraeronàutic no li caiguessin els anells per trobaraquest giny per ajudar la gent que ha de netejar la ca-sa, és un exemple d’humilitat i sensatesa que l’hono-ra. Deixem els titulars i les primeres pàgines per alsinventors de la bomba atòmica i les operacions ban-càries que són invents més útils…o no? Uix!

Salut! Ara ja no es diu com a comiat «Salut!» comfins fa quatre dies. I això que el conseller de Salut, BoiRuiz, no para de sortir a tots els mitjans per no solu-cionar res. És una vergonya que la conselleria quemés parla i més retalla sigui la de sanitat. Abans deretallar les teles van tancar sales d’operacions i llits alshospitals. Per crear inquietud i neguit als que ja pa-teixen prou. Com a mínim podem dir que no tenencap mena de sensibilitat.

Missatge. No està malament, de fet està molt bé,que el rei en el seu missatge nadalenc recordi que«tots som igual davant la llei». No ho érem fins ara?Repetir-ho no va malament. I tothom va entendreper què ho deia, i això que els més alts comencin aser perseguits per donar comptes a la justícia és unabona notícia. Ara, tots ben iguals i segons les lleis,no, no ho som, començant per qui ha de comen-çar… etc.

Ciència. En un món on cada cop la ciència, o elscientífics, proposen més teories fascinants sobrel’univers, que anuncien que no és únic sinó multi-vers, entre altres meravelles, no seria hora que elsdiaris i les teles dediquessin més temps a il·lustrar elpersonal amb aquests avenços en lloc d’embrutir-losamb serials antiquats, afartar-los amb notícies opseudonotícies de propaganda esportiva, o distreu-re’ls del que és important amb programes d’entrete-niment rebregats i refregits?

Lectors. Un amable lector m’escriu a propòsit del’economista ianqui Murray Rothbard, el que voliaprivatitzar-ho tot, fins i tot l’aire que respirem, i deiaque l’Estat no hauria d’existir, o el que jo i molts qua-lificàvem d’«anarquista de dretes» i ell en diu «anar-quista ontològic», que no és poc. Basant-se en altresautors diu que temps a venir creixeran les quotes dellibertat individual, el mercat seguirà manant, el grannegoci global seran les companyies d’assegurances, icap al 2050 els estats i les castes polítiques hauranpràcticament desaparegut. Gràcies, company, i ana-va a dir que Déu ens escolti, però rectifico, perquè siens posem a citar obres, com la del desaparegut a fi-nals del 2011 Chistopher Hitchens, Déu no és bo, que

argumenta a favor de la raó i contra la fe i les sevesmalvestats (croades, inquisició… etc) no acabaríem. Iés que hi ha cada assaig a les llibreries, que fa tremo-lar la terra!

Idees. Em diuen, o sigui, que no ho he pogutcomprovar, que el ritu dels dotze grans de raïm dela sort coincidint amb les dotze campanades de lanit de Cap d’Any va ser una idea d’uns pagesos delPenedès que, a finals del segle XIX, espantats perl’abundor de la collita a les vinyes i la baixada deles exportacions, es van inventar aquest ritu perpoder vendre el raïm que no sabien on col·locar.En uns temps difícils com els que passem, hauremd’empescar-nos moltes idees com aquesta per po-

der tirar endavant. La gràcia és que la dels pagesosha tingut èxit, però la qüestió és provar-ho… Demés verdes en maduren.

Paraules. De la pujada a sanitat en diuen «tiquetmoderador sanitari», i és que tenen ganes de compli-car-ho tot. En lloc de trobar soluciones als proble-mes, troben noves denominacions per disfressar-los.Abans en dèiem eufemismes. Dels acomiadamentsen diuen «reajustament de plantilla». «Suspensió depagaments» és «concurs de creditors». També hi hahagut polèmica perquè en lloc de «violència de gène-re», una ministra ha qualificat de «violència en l’àm-bit familiar» el que és la violència masclista de sem-pre, o feminista (que també n’hi ha). Potser que vo-tem perquè governin els acadèmics de la llengua i elsmembres de l’Institut d’Estudis Catalans, que com amínim porten la lliçó ben apresa!

Ja hi som!

DIES ENREREEMILI TEIXIDOR [email protected]

LLUÍS ROMERO

8011

75-1

0470

33A

PUBLICITAT

1032

65-1

0338

71A

Documents

La crisi d'Islàndia, entrevista a Joan Baldoví