EL VALOR DE L’AMISTATAquella nit quasi ningú va poder dormir. Tots estàvem molt nerviosos.

A les onze del matí havíem d'agafar l’autobús cap a l'aeroport de Manises. París ens

esperava.

L’inici del viatge va anar molt bé i a la una del migdia vam arribar a l'aeroport.

Estàvem tots molt nerviosos. Neus acabava de vore el primer avió de la seua vida.

Vam deixar les maletes en un cinta transportadora. Un altaveu ens comunicava que l’avió

que anava a París eixia a les tres.

Quan entràrem a l'avió, ningú parlava. Estàvem emocionat. Vicent, el nostre mestre,

ens va comptar per saber si estàvem tots

El viatge va ser tranquil. Aterràrem a l'aeroport Charles de Gaulle de París. Era

immens i ple de gent.

Un autobús amb un cartell on estava escrit el nom del nostre poble ens esperava en

l'aparcament. Ens portà a un hotel que es deia “Hotel du Louvre”. Quan arribàrem, ens vam

sorprendre, tot era molt luxós.

Un home amb uniforme ens acompanyà a les habitacions. Deixàrem l'equipatge. Vicent

ens digué que calia deixar les habitacions i que començava l'aventura. Al restaurant de

l'hotel ens esperaven uns croissants amb xocolate. Qué bo!

El pla era pegar una volteta pel barri tranquil·lament. Anàvem junts, teníem por de

perdre's. Al voltant de l'hotel hi havia molts palaus i monuments. Prompte vam arribar a la

vora del Sena. Era un riu immens amb molts ponts. Uns vaixells amarrats esperaven a la

gent. Vam mirar el preu i l'horari del passeig i decidirem fer l’excursió. El passeig va ser

preciós, tota la ciutat estava il·luminada. L'aigua estava brillant i semblava d’or.

Tots estàvem meravellats, però de sobte vam escoltar un soroll d'aigua. Algú havia caigut al

riu. En un primer moment vam pensar que es tractava d'un xiquet. Tots estàvem espantats.

Ens vam mirar i immediatament vam saber que era Roser. Eixien unes bombolles de l'aigua,

De sobte va eixir a la superfície la nostra companya però no pujava sola. Un xiquet molt

estrany, molt pàl·lid i vestit de negre l’ agafava del braç. Sense adonar-nos-en va

desaparèixer.

Anaís va dir que l'havia vist en l'avió i en l'hotel. Estava segura. Era tot un misteri.

L'homenet obscur acabava de salvar la vida de Roser. Pau va avisar al capità per a que

parara el motor. Alguns passatgers van tirar les rodes salvavides a l'aigua. Roser va poder

pujar al vaixell, tremolant de por i de fred. Tornàrem a l'hotel. Per ser el primer dia, ja havíem

patit prou. Després de sopar ens gitarem a dormir.

Al dia següent quan estàvem esmorzant, Andreu va vore el xiquet misteriós assegut

en una taula veïna. Ho va comentar al seu amic Emili. Decidiren no dir res a ningú. En

acabar ens donaren una bossa amb el dinar. Se'l posàrem a la motxilla i ens preparàrem per

a viatjar amb el metro cap al “Museu de l'home”.

En el metro estàvem molt alegres. Un nou dia d’aventures ens esperava.

Quan vam eixir de l'estació ”Trocadero” va ser espectacular. Ens va impressionar el palau on

estava el museu de l'home, els jardins preciosos i al fons la Torre Eiffel.

Dintre del museu vam vore tot el que feia referència a la prehistòria. Vam vore

l'esquelet de Lucy, un home Neandertal, un moai de l'illa de Pasqua i uns caps reduïts d’una

tribu de l’Amazònia.

Malgrat que el xiquet misteriós no ens abandonava mai i ens seguia de lluny, tot va ser molt

interessant.

I així passaren els pocs dies que durava l’excursió. Haguérem volgut estar molts dies

més. Però abans de finalitzar, hem de resoldre el misteri del xiquet misteriós.

Tornarem a l'hotel amb tristesa. París ens havia encantat.

Ara estàvem tots reunits planificant el viatge de tornada. Però quan diguem tots, volem dir

tots, ja que encara que siga difícil de creure, també hi estava en un extrem de la sala el

xiquet misteriós. Ja quasi no li teníem por, ja que quasi sempre havia estat amb nosaltres i

a més a més havia salvat la vida de Roser.

Vicent, el nostre mestre, ja no aguantà més i anà cap al xiquet i li digué amb veu ferma:

- Qué fas sempre darrere nostre?Qui eres?On estan els teus pares? - el xiquet abaixà el cap

amb timidesa i es llevà un vel que li cobria la cara.

- Em dic Toni. Era el vostre company en segon de Primària, - digué el xiquet amb veu dolça i

melosa -Recordeu que vaig morir en un accident de trànsit al final del curs? No he pogut

evitar seguir-vos. Vos estime i vos vull protegir, sempre.

Aquell fet ens canvia la vida per sempre i entenguérem el valor de l'amistat.