El Plany de Son Corbell

El Plany de Son Corbell

Aquesta és la història d'una finca. La història d'una finca, i no de les persones que la varen habitar, ni de l'home que la manà construir, l'amo en Mateu, després d'aquell viatge a Amèrica del qual ben pocs auguraren que tornaria. Aquesta és la història d'una finca, i no dels seus fills, que encara haurien d'amagar el seu plany entre les seves parets, totes de llàgrima. Aquesta és la història, maleïda història, de la possessió de Son Corbell.

Llucia Ramis i Laloux © Llucia Ramis i Laloux

© Arc46, grup humanista de comunicació abril de 2004

El plany de Son Corbell

Aquesta és la història d'una finca. La història d'una finca, i no de les persones que la varen habitar, ni de l'home que la manà construir, l'amo en Mateu, després d'aquell viatge a Amèrica del qual ben pocs auguraren que tornaria. Aquesta és la història d'una finca, i no dels seus fills, que encara haurien d'amagar el seu plany entre les seves parets,

totes de llàgrima. Aquesta és la història, maleïda història, de la possessió de Son Corbell.

Index: 1. La possessió 3

2. Günter 8

3. La nit 13

4. Sa padrina. 18

5. L’estranger 23

6. La recerca 27

7.- La cel·la 32

8.- Els fills dels ocells 35

9.- La presó 40

10.- L’home gran 44

11. La mar 49

12. Josep 54

13. El futbol 60

14. L’enterrador 65

15. La desherència 70

16. A plaça 74

17. La pell 79

18. La quietud 82

19. El plany 87

20. La història soterrada 91

Epíleg 94


1. La possessió

Aquesta és la història d'una finca. La història d'una

finca, i no de les persones que la varen habitar, ni de

l'home que la manà construir, l'amo en Mateu, després

d'aquell viatge a Amèrica del qual ben pocs auguraren

que tornaria.

Els primers mesos, la seva dona, senyora Margalida, l'esperava rere

la finestra amb un ai al cor. Des de les habitacions arribava el plany inquiet

d'en Josep, que rebutjava el pit de la matrona, com si l'angoixa s'hagués

convertit en una inapetència premonitòria. N'Antònia, que acabava de fer

dos anys, mirava el seu germà sense entendre i sense plorar. Ella mai no

plorava, ni quan tenia fam. En Sebastià, que era el gran, s'amagava sota el

llit, les mans a les orelles, i quedava allà molt quiet. Volia silenci. La

senyora Margalida extraviava la mirada a les oliveres de darrere, que

reptaven marges amunt i se perdien potser a la tranquil·litat que demanava

el seu fill. Després del primer any sense notícies, es retirà de la finestra i

deixà als seus peus un grapat d'arrels finíssimes i invisibles. Passat el segon

any, endreçà les alcoves. El tercer any, la llar se submergia en una calma

infinita.

En Sebastià, n'Antònia i en Josep creixien ràpidament, alienes a la

lentitud que s'impregnava a les parets de casa seva. Jugaven a la plaça de

l'església, dinaven a la cuina, menjaven ametlles quan s'esmorteïa l'estiu.

La senyora Margalida passava les hores al balancí, fent calça. La pols i els

rellotges la pintaven de color gris. No parlava mai, i la seva germana, na

Catalina, que tant s'havia esforçat en entretenir-la després que l'amo en

Mateu partís, prest va oblidar-se de les seves visites.

Quan es compliren els set anys des del viatge del seu home, la

senyora Margalida es vestí tota de negre i sortí al carrer. Mai més es llevaria

aquell vestit. Al poble demanà pel mestre en Joan. La gent la mirava entre

alarmada i compassiva. "No tenc molts doblers", va dir-li, "però vull que els

El Plany de Son Corbell. © Llucia Ramis i Laloux. © Arc46, grup de comunicació. Pàgina 3

meus fills vagin a escola. Vingui a ca nostra i posi'ls al dia". Acabada la

frase, la senyora Margalida s'adonà que, per primer pic en set anys, no

havia xerrat amb monosíl·labs. Les paraules se li trencaven a la gola, dites

només a mitges.

El mestre en Joan pujava tots els horabaixes. Els primers dies de

setembre s'asseia junt als nins sota la parra del pati de darrera. Les

conjuncions llatines es mesclaven amb el brunzir avorrit de les abelles. Amb

les pluges d'octubre entraren a dins, a l'habitació de vora la cuina. Els nins

aprenien de pressa.

Un dia, la senyora Margalida desà la calça i digué a na Lourdes, la

cuinera, que a partir d'aleshores l'acompanyaria sempre a plaça. "Però què

me deis?", va contestar ella, "No veis que vos haureu d'aixecar molt prest?

Aquesta és la meva feina!". No hi havia res a fer. La senyora Margalida

baixava al mercat cada matí, feia la compra i, en arribar a casa, ajudava na

Lourdes a fer el dinar. Els doblers d'una herència antiga s'esgotaven.

Va ser un mig matí de juny. N'Antònia jeia al llit amb un mal profund que li

travessava el ventre, acabava de fer tretze anys. En Josep s'havia

acostumat a ajudar sa mare, i en Sebastià feia la seva primera substitució

com a professor dels més petits. De cop, na Lourdes els veié al carrer estret

que s'esgotava a la casa; eren tres i arribaven a peu. Li sorprengueren els

cabells d'ella, llarguíssims i negres com una nit sense lluna. Negres com el

pecat, va pensar. A ell no el reconegué tot d'una. Però quan ho va fer, no

va poder evitar una exclamació que mesclava el goig i la pura angoixa.

"Senyora! Senyora!", va cridar, "És l'amo! L'amo ha arribat!".

La senyora Margalida es quedà plantada a la cuina. Estava asseguda,

amb el davantal ple de puntes de mongeta. En Josep s'amagà al seu

darrere, en un gest instintiu. Les tres figures s'acostaven cansadament. Un

home que la senyora Margalida es resistia a creure que fos el seu, una dona

amb cabells llargs i deixats anar, i una nina que li agafava la mà amb

consciència tocaren a la porta. L'amo en Mateu reia sota la barba.

Quan es trobaren cara a cara, al rebedor, la senyora Margalida i l'amo

en Mateu intentaren reconèixer-se. Ella trescava amb els ulls sota aquella

nova barba pèl roja, sota unes celles descuidades i fosques, sota aquells

cabells que s'havien enfeblit a prop de les orelles. I no endevinava el cos del


seu home. Estava magre. Ell procurava rescatar un somriure. Finalment, la

senyora Margalida digué: "Avisaré na Lourdes que serem set a dinar". I

desaparegué cap a la cuina, en Josep trepitjant-li els talons. A la seva

habitació, n'Antònia sentí una escalfor humida i viscosa que li regalimava

cuixa avall.

"No vull canviar de casa, aquí és on he viscut sempre i és aquí on hauré de

morir", respongué la senyora Margalida. "No veus que no hi cabem? Els nins

ja són grans, necessitam espai, allà estarem molt més bé", replicava l'amo

en Mateu. La senyora Margalida pensava que sense aquell creixement

sobtat de la família, el seu món petit tenia un univers infinit dins ca seva de

tota la vida. "Ens dedicarem a la vinya, i farem els millors vins que s'han

tastat mai", insistia el seu home. Ella no deia res. No contestava que no

tenien ni idea de com es du una empresa vinícola. Evitava pensar que,

malgrat que no havia sabut res de l'amo en Mateu durant deu anys, ell,

mentrestant, havia fet les gestions des d'Amèrica per construir una

possessió. "És al costat del molí de Ca n'Amengual", li havia dit, "el molí

també és nostre". "Què hi farem, tan lluny?", mormolava ella en un darrer

intent. "En Josep encara va a escola". L'amo en Mateu reia, satisfet: "En

Sebastià li farà de mestre". "I en Sebastià, idò? Ha de donar classes cada

dia al poble. No pot viure tan enfora", protestava sa dona. "Que agafi la

bicicleta". La senyora Margalida recorria inquieta les habitacions, obria les

finestres i les tancava, tocava les parets sense creure que hauria de deixar-

les de veure. Per a ella, aquelles parets respiraven. Li donaven l'alè.

L'amo en Mateu decidí recuperar el malnom de son padrí per batejar

la possessió. Creia, erròniament, que li deien de Cor bell per la seva

bonhomia i la capacitat d'estimar totes les coses i les persones. En realitat,

a son padrí li havien dit de Cor vell perquè, malgrat la joventut amb què va

deixar aquest món, sempre havia estat un home feble i malaltís. Només va

tenir un fill, al poble deien que perquè no li quedaven forces per fer-ne més.

Els garrovers i els ametllers els donaren la benvinguda. I també una mar de

vinyes estàtiques. Després veieren el molí, una mica apartat de tot. Allà hi

viurien na Malena i la seva filla Alba. Finalment, s'alçava la casa, per a la

senyora Margalida una construcció feta d'ulls que miraven amb curiositat i


una certa amenaça. Quan hi entrà, no pogué evitar sentir-se engolida per

un ésser monstruós i silent. La humitat, tota saliva, l'estremí. Els nins

corrien amunt i avall, obrien portes i finestres, inventaven distribucions.

L'amo en Mateu xerrava amb els seus nous treballadors, estava content. A

la seva dona, l'alegria d'ell l'exasperava.

Passaren els dies, i amb ells, les setmanes; passaren els mesos i el

primer any. La senyora Margalida es marcia un altre pic al balancí. Mirava

na Malena, que feia farina i cantava. Sempre cantava, era una dona alegra i

bellíssima. S'havia acostumat a recollir-se els cabells negres en una

trunyella gruixuda i eterna. El sol li encenia les galtes, sempre brutes de

blat. Havia de ser jove per força. Era normal que el seu home s'hagués

enamorat d'ella, pensava la senyora Margalida mentre endevinava uns pits

rodons i perfectes sota el vestit. Els vespres, l'amo en Mateu desapareixia

després de sopar. Des del molí arribaven les rialles dels qui han tengut

permís per ser feliços. Quan tornava, l'amo en Mateu bevia una copa. Feia

hores que la seva dona s'havia ficat al llit, per no veure res, per no sentir-

hi. Dormien en habitacions separades.

La petita Alba prometia ser encara més guapa que sa mare. Riallera i

somiadora, seguia en Josep en totes les seves aventures. Ell, quatre anys

més gran que ella, l'evitava tant com podia, considerava que era una cria

que no el deixava tranquil. Però com més l'insultava i rebutjava, més

constant era ella en la seva persecució.

Encara que ho tenien prohibit, un matí anaren a jugar als cups.

Entraren al recinte del costat, on en Ramon intentava fer licor, seguint les

ordres de l'amo en Mateu. Mentre remenava la mescla de sucre i esperit

amb el cullerot, es cremà els dits, i en deixar anar l'estri bruscament,

esquitxà n'Alba dins un ull. En Josep mai havia sentit un crit tan estrident.

Feren tots els possibles per recuperar-li la vista, però el destí va voler que

aquella conca dreta quedàs buida per sempre. Sa mare, de tradicions

arrelades al poder dels esperits, -dels altres, que també cremen- va

entendre el missatge. Però no podia fer res per evitar-lo.

Aparegué unes setmanes més tard penjada al dalt del molí. La

trunyella se li havia enredat en una de les astes. Al seu rostre hi havia

gravat un gest estupefacte d'horror.


L'amo en Mateu plorà sense vergonya i sense dissimul. Però aquesta és la

història d'una finca, i no de l'amo en Mateu, ni de la seva dona, la senyora

Margalida, que envià la petita Alba a ciutat, com si així pogués extirpar els

records del seu marit. Com si així pogués extirpar també el pecat que es

reflectia encara a l'únic ull viu de la nina. Un ull que era tot alegria, a pesar

de tot el que havia hagut de veure. Quan la senyora Margalida tornà, sense

remordiments pel que acabava de fer, les vinyes eren mortes. Corria l'any

trenta i la filoxera no tenia pietat.

Aquesta és la història d'una finca, i no dels seus fills, que encara

haurien d'amagar el seu plany entre les seves parets, totes de llàgrima.

Aquesta és la història, maleïda història, de la possessió de Son Corbell.



2. Günter

"Segurament, el mòbil ha estat el robatori". No s'arrisquen.

Sempre ho conclouen tot amb la mateixa explicació: amb

una hipòtesi com aquesta, o amb un ajustament de comptes

també força recurrent. Na Berta, però, dubta molt que

aquesta dona sigui còmplice d'un assassinat. S'asseu,

menuda, al mig d'un rebedor fosc i humit. Singlota amb

discreció. Als seus peus hi ha dues maletes fetes amb ganes de

desaparèixer. Tant de bo existís la màgia, desitja aquesta dona nerviosa i

destrossada.

"Vull un pla molt obert, que se la vegi desemparada al centre del no res",

mormola na Berta al càmera. Ets una poetessa de la imatge, pensa ell amb

ironia. Des de les parets, cinc fotografies de l'home mort guaiten l'escena.

"Tu sabràs si aquesta dona ens diu mentides", li dedica na Berta. A la casa

s'arrossega una olor tèrbola. Les paraules, en comptes de repetir-se

metàl·liques en la buidor de l'estança, les engoleix l'absència. L'assistenta

es remena a la cadira, i enllaça els dits de les mans en nusos impossibles.

Quan engeguen el focus, tanca els ulls, per instint. Sua. "Preparada?",

pregunta na Berta. La dona, que nom Adela, diu que sí amb un gest

impacient. És un ratolí a la boca del moix, es diu el càmera.

Arribà de Xile ara fa un any. Després d'informar-se en una agència de

col·locació, va fer feina com a dona de fer feines a les escales de tres

edificis de Palma. Aleshores, conegué en Mauro, també xilè, i uns mesos

més tard li sorgí l'oportunitat de treballar amb "el senyor". "El senyor" era

un home alemany d'uns seixanta anys que vivia sol. La feina, com a

assistenta, quedava enfora de tot, però estava ben pagada, i li permetria

aconseguir els papers. Lliurava els caps de setmana, i a les nits podia

dormir al poble. Havia aconseguit una habitació modesta i econòmica. En

Mauro l'anava a veure els diumenges amb el bus. La resta de la setmana

treballava. Dinaven, passejaven, feien càlculs i prometien. Es prometien.

"El passat quatre d'abril el senyor Günter Verstrassen aparegué mort a la

cuina de casa seva. La nit anterior algú li havia travessat el coll amb un


ganivet. Digui'ns, va venir en Mauro a visitar-la aquell dimarts?". La dona

baixa la mirada i perd els ulls a la punta dels seus peus, bruts dins les

sandàlies. Remena els dits, com si li poguessin donar una resposta. Alguna

resposta que no sigui la vertadera. Quan la policia li féu aquesta pregunta,

el mes passat, reaccionà de la mateixa manera.

Havien tret en Mauro de la feina. Les obres de restauració en aquella finca

s'havien acabat, i ja no el necessitarien més. Arribà molt nerviós, què faria

ara? "El senyor" havia baixat al poble, com cada matí. Els dimarts venen els

jardiners, i el veieren, histèric, a la porta. En Mauro és un home molt

expressiu. Cridava. L'assistenta tenia prohibit deixar entrar ningú dins la

casa, però féu una excepció. No volia muntar un número. Li preparà un cafè

mentre intentava tranquil·litzar-lo. Sí, en Mauro havia estat allà el dimarts,

el maleït tres d'abril. Sí, s'havia assegut amb ella a la cuina. Però mai...

mai, mai... No, ell no, era incapaç.

"Aleshores arribà el senyor Verstrassen". La dona s'amaga encara més a la

cadira. Li tremolen uns llavis que el càmera capta amb un primeríssim

primer pla emocionat. Sí, "el senyor" entrà a la casa en aquell moment. No

havien sentit el cotxe com arribava. No havien sentit la porta. Ni les seves

passes al rebedor. A la sala. Allà era ell, tan alt com era. Seriós. No va dir

res, bastava amb aquella mirada de gel. Els nòrdics són així. Són tot glaç,

quan volen. En Mauro demanà disculpes precipitades i s'anà corrent.

Corrent amb totes dues cames a l'aire. N'Adela jura que ell s'anà en aquell

moment, i que mai més ha posat els peus en aquella casa.

"El senyor" la mirava, sever. L'assistenta no gosava aixecar-se. Na Berta fa

un cop d'ull a les fotografies. En algunes, l'home surt acompanyat i somriu.

Sembla agradable. L'intenta imaginar seriós, enfadat. Devia imposar molt

respecte. Cap dels dos no xerrava. Finalment, l'assistenta retirà la tassa de

cafè de la taula. La ficà al rentavaixelles. Ell, després d'estudiar cada un

dels moviments d'ella, li digué que li donava una setmana per recollir les

seves coses. I per desaparèixer. Tot seguit s'enfonsà al seu despatx.

"El senyor" era home de poques paraules. A més de prohibir l'entrada de

ningú a casa seva, tenia altres regles molt explícites. L'assistenta no podia

xerrar-li si abans no ho feia ell. Ella decidia el menú de cada dia, i

s'encarregava de comprar el menjar tots els matins, abans d'arribar a la

casa. En cap cas devia incloure all o fetge als dinars, i només podia fer carn


un pic a la setmana. El despatx quedava terminantment tancat al seu pas, i

n'Adela només tenia permís d'arreglar la seva habitació quan ell era a dins.

A la casa no hi havia telèfon. Així, la convivència s'havia convertit en una

doble presència paral·lela sense connexions. Com "el senyor" passava la

majoria del temps a fora o al despatx, transcorrien dies sencers sense que

es veiessin més que a l'hora de dinar, quan ella li posava el plat a la taula.

La seva havia estat una relació cordial, distant i discreta. Els anava molt bé

a tots dos.

"Però supòs que en aquell moment el va odiar", diu na Berta. N'Adela sap

que hauria de dir que no. Els seus ulls s'entrebanquen a les quatre parets

del rebedor, tot cercant una sortida. El focus l'enlluerna i l'acalora. Recorda

el primer dia que va entrar a la casa. Li va semblar sentir qualcú que

plorava, potser al pis de dalt. Era un plany llunyà i esgotat. Però "el senyor"

digué que no hi vivia ningú més, allà. Devia ser un moix. El camp és ple de

moixos en zel. Recorda que no entengué per què hi havia tantes fotografies

del "senyor" emmarcades i penjades al rebedor, li semblà d'una pretensió

estúpida, onanista. Després li sorprengué un silenci sobtat. Com si

l'absència de mobles representàs les mancances d'una estança envasada al

buit. Sense aire no hi ha sorolls. Ara, malgrat que la periodista acaba de

parlar, sap que podria oblidar les seves paraules, incapaces de surar a la

breu distància que les separa durant més de mig segon. Tot just abans que

s'acabin de dir, aquelles paraules moren al silenci dens que obsessiona

n'Adela des d'aquell primer dia. És un silenci intencionat. Com el silenci dels

secrets.

I és clar que el va odiar. Tampoc no era per tant, es repetia. Al vespre en

Mauro l'esperava al poble, soparen plegats. Ell li recomanà que fes les

maletes en aquell moment amb totes les pertinences que tenia a la casa.

Dormirien a l'habitació d'ella i l'endemà començarien a cercar una nova

feina per a tots dos. "Varen pensar en tornar a Xile?". Només uns segons,

respon n'Adela. Havien fet uns estalvis poc importants, tenien els doblers

justos pel viatge. Hauria estat una humiliació per a ells mateixos i per a les

seves famílies.

"I tornaren a la casa". L'assistenta acota el cap un altre cop. En qualsevol

moment li caurà en terra, aquest cap feble, i rodolarà salpicant-lo de

llàgrimes. No, diu, hi va anar ella tota sola. És cert, en Mauro no té


coartada. Va entrar a l'habitació sense que ningú el veiés, tret d'ella. I es

ficà al llit mentre l'esperava. A la casa només hi havia encès el llum de la

cuina. N'Adela sentí una por absurda. L'espantà el rellotge sobtat de la sala,

que donava les nou i mitja. Els embriaga a tots un silenci aferradís. El

càmera capta a la seva mirada les passes trencades que l'assistenta féu cap

a la cuina. Senyor, es deia ella per dedins, he decidit anar-me'n ara mateix,

si no li fa res. Què faria ell? Cridaria? Li pagaria els tres dies d'aquell mes?

Li donaria una altra oportunitat? Primer veié els seus peus, descol·locats

rere la porta. Pensà que s'havia desmaiat. Després, el vermell de les coses

horribles, el vermell que crida, el vermell que exigeix corre corre corre. I

n'Adela va córrer i va córrer.

"No varen avisar la policia?". N'Adela plora amb la vergonya de tota

l'estona. No, no la varen avisar, la policia. Estaven espantats. En Mauro i

ella passaren la nit en vetlla, discutiren. Els jardiners els havien vist, aquell

matí, sabien tot el que havia passat. Ells dos serien els sospitosos

principals. L'endemà, a les set, quan el cansament els havia derrotat

damunt del cobertor, tres agents entraren a l'habitació. Emmanillaren en

Mauro i se l'en dugueren. A n'Adela també, però sense fermar-la. "Vostè

sabia que el senyor Vertstrassen tenia una amiga?", pregunta la periodista.

El que fes "el senyor" més tard de les vuit del vespre no era cosa seva,

contesta l'assistenta. Aquella amiga s'havia presentat gairebé a mitjanit,

amb una botella de cava. Tenia alguna cosa a celebrar, un telèfon mòbil i

molta calma. Quan veié el cos del "senyor" estès en terra deixà la botella a

la taula de la cuina i telefonà la policia. Arribaren tot d'una. No tenia res a

explicar. Només que feia un parell de setmanes que compartien llit algunes

nits de primavera lasciva. Faltava alguna cosa a la casa? En principi no.

"Després descobriren que havien desaparegut divuit-mil pessetes; el seu

company, Mauro, en tenia quinze a la butxaca, i si diu que varen anar a

sopar..." N'Adela calla, què pot dir? Que en Mauro els va guanyar

honradament, aquells diners? Ho diu, malgrat que sap que no queda

creïble. Finalment repta la càmera. La mira directament a l'objectiu i deixa

anar un discurs. Ella i en Mauro estan en inferioritat de condicions,

mormola, són immigrants i això ja és suficient per fer-los sospitosos. A

sobre, les circumstàncies se li han posat en contra, tot apunta a la seva

culpabilitat. Però demana proves. Proves tangibles. I suplica que no se'ls


jutgi sense aquestes proves que res tenen a veure amb la realitat de ser

xilens sense papers. Sense aquestes proves que van més enllà dels

prejudicis. Després es desfà en plors. Na Berta i el càmera s'acluquen un

ull, còmplices i satisfets.

Mentre na Berta consola l'assistenta, el càmera se fica a la cuina per fer

alguns plans de recurs. A la cuina no és maig, encara. El càmera recorre el

terra amb cura, fa un detall de les rajoles de pedra, repassa les comissures

que les uneixen en somriures inquietants. Tot seguit, surt per la porta de

darrere. Fa fresca, en aquell pati posterior fet de plantes. Camina a través

del camp obert, cap a un vell molí oblidat que ha vist en arribar a la casa.

La terra li fa pessigolles entre els dits dels peus. Li sorprèn aquest silenci

somort de les oliveres i els garrovers. Enyora un ca histèric que lladràs a la

finca del costat, o el cant d'un ocell qualsevol del crepuscle. Suposa que hi

ha haurà tempesta. Abans d'una tempesta el camp calla, li va dir el seu

padrí fa vint anys. No sap per què se'n recorda. En mig de tant silenci, les

seves passes l'espanten. El rosec de la funda de la càmera contra la seva

roba, la pedra que sense voler bota rere un moviment del peu, qualsevol

soroll sona exagerat, irrespectuós. Se sent idiota de tenir por.

El molí s'aixeca, també mut, només a uns metres. Sembla que el desafiï.

Beneitures, pensa el càmera, i enfoca amb parsimònia. S'aixeca una mica

d'oratge que, com una mà entremaliada, el despentina. Si fes un

contrapicat, el molí quedaria imponent, retallat sobre aquest cel adormit.

No hi ha perill de contrallum en aquestes hores. S'haurà d'acostar una mica

més. Posa un genoll en terra i comença a gravar. Ara, des de la part de

darrere. Fins i tot, hi podria entrar, al molí. Segurament no hi ha sostre, i

quedaria bé fer un pla com des de la boca d'un pou, donaria sensació

d'ofegament, que no hi ha sortida. Vaja, ell també s'ha tornat una mica

poeta, pensa. I riu.

Aleshores el sent, és el renou de qualcú quan es desplaça. El seu cor es

desboca, estúpid, i s'obliga a quedar allà, càmera en mà, per veure de què

es tracta. Però el silenci espès acaba amb la memòria de qualsevol soroll

que hagi pogut interrompre'l. Fa dues tomes més i torna cap a la casa.

Només quan dóna l'esquena al molí, secretament alleujat, un xiuxiueig

subtil darrere l'orella li glaça la sang i l'espinada.



3. La nit

Donava classes d'història sense l'hac majúscula

que imposava la guerra. Ho feia, en canvi, amb

aquella lletra petita, tan sincera, que procura,

sense èxit, colar-se més enllà de la prohibició i

de la censura. En Sebastià sempre havia estat

silenciós. Tenia la sensació que la seva vida

passava d'amagat, i li dolia haver de dur un nom tan llarg, tan ple de so.

S'hauria estimat més no dir-se res. Que no el poguessin dir. Durant les

classes, mirava per la finestra, i entenia que el seu lloc era justament

aquell. Tenia l'esperança poc ferma que, entre les parets de l'aula, ningú no

podria sentir els seus crits. Perquè en Sebastià cridava. Amb minúscules,

potser. Però cridava.

El va avisar el mestre en Joan. Havia vengut en bicicleta, i

esbufegava a la porta. Ells estaven sopant. Mastegaven pa amb oli en

silenci. Quin silenci hi va haver sempre, en aquella casa. L'amo en Mateu

era a dalt. Des de la mort de n'Adela, el veien poc, però què importava. En

realitat, l'amo en Mateu mai va ser de la família. Els matins s'aixecava prest

per fer una ullada al molí. Després es tancava a l'habitació, i ningú no va

sebre mai què hi feia, allà. Na Lourdes li pujava el dinar. Sopa d'all i una

truita, no menjava una altra cosa. Tampoc hi havia massa cosa més per

menjar. L'única que podia xerrar amb ell, de tant en tant, era n'Antònia,

però les converses no traspassaven les paraules. Inventaven futurs,

evitaven passats, ignoraven presents. Només una nit d'agost l'amo en

Mateu se l'havia quedat mirant una estona molt llarga. "Ets una Corbell", li

va dir a la fi. I n'Antònia va sentir un calfred que li recorria l'esquena i que

xapava l'estiu en dos. Aleshores va entendre que mai més seria agost. Que

el calor mai tindria permís per entrar en aquella casa.

- Sebastià, venen a matar-te.

El mestre en Joan havia arribat en bicicleta i esbufegava a la porta de

la cuina. Però les seves paraules rebotaven, encara clares, a la pica. Primer

hi va haver una por molt densa. Una por incrèdula, però pastosa, feta de


fang i d'aigua bruta. Ningú no va reaccionar, tret de la senyora Margalida.

"Fes via, corre al rebedor. T'amagarem davall l'escala", va cridar tot d'una.

Però en Sebastià no es movia. En Josep sentia un nus que l'ofegava i no

podia fer una altra cosa que mirar el mestre en Joan, que movia molt els

braços mentre els alertava. Tenia les aixelles negres de suor. N'Antònia es

va posar dreta de cop, la cadira s'estavellà en terra. "Són tots bojos, no

hem fet res", deia. "Per què te volen. Què els hem fet?". I després: "Mos

mataran! Mos mataran a tots! Sebastià, mos n'hem d'anar d'aquí". I en

Sebastià sentia el seu nom enorme i cridaner, que repicava a les parets i el

deixava sord. Se-bas-tià. Se-bas-tià. Aquella a oberta i enorme, ferotge,

que se'ls empassava d'una mossegada.

"Fes el favor". La senyora Margalida plorava. S'havia agenollat al seu

costat i li agafava les mans. Tots dos tenien els dits de glaç. "Fes el favor,

fill meu, amaga't". El mestre en Joan havia caigut damunt d'un tamboret i

mirava, atònit, en Sebastià, que no es movia. N'Antònia corria escales

amunt, a avisar son pare. "Volen matar en Sebastià", esclatava des de

l'altra banda de la porta. En Josep vomitava, acotat.

- Han estat els de ca n'Ortega. Es veu que el petit, en Tomeu, ha

arribat a ca seva dient que ets comunista. No sé d'on ha tret això, de

qualque altre alumne, supòs. Ja sabeu com són els nins: un sent el

comentari dels seus pares, i ho fa sebre a tothom. Ho repeteixen tot, com a

monees. Bé, és igual. Crec que els pares de n'Ortega li varen fer preguntes,

no ho sé. Preguntes sobre les teves classes, me pareix. No sé què els degué

explicar. Burrades, segur, els nins no entenen res. Bé, es igual. El gran dels

Ortega, en Francesc, te la té jugada. Diu que en aquesta casa no heu anat

mai a missa, i que això ja basta. Que és una prova clara que sou tots

republicans. Els acab de veure ara mateix, a la plaça. Hi havia n'Ortega, en

Faixeda i en Matos. Venen cap aquí. Venen a matar-te.

Ningú no escolta el mestre en Joan. Les seves paraules regalimen de

la seva boca com una oració. L'amo en Mateu mira per la finestra de la

cuina. "Aquests me sentiran", li agradaria dir, però no diu res. A fora, la

foscor. N'Antònia s'ha assegut i amaga la cara entre les mans. Plora de

ràbia. "Mecagonlhòstia!", en Josep està cridant. "Te vols amagar d'una puta

vegada?!". Però en Sebastià roman assegut, davant d'un plat amb un tros

de pa amb oli. I detesta, un pic més, el seu nom. Tan llarg, tan sonor. La


senyora Margalida està tancant totes les portes, totes les finestres. Tots els

panys. Na Lourdes l'ajuda. I en Josep: "Com és que no tenim una fotuda

escopeta?!". Se-bas-tià. Se-bas-tià. "Els matarem noltros abans, eh

Sebastià?", jura en Josep. I l'amo en Mateu voldria robar-li aquestes

paraules. N'Antònia es resisteix a entendre. Es resisteix a creure. Del camí

arriben les veus d'una excitació poruga. O d'una por excitada. El rellotge

reclama una hora en punt.

- El van matar com a una rata. L'arrossegaren fins en es molí, ell no deia

res. Només mumare cridava. No podíem fer res, vos ho jur. Eren molts i

amb pistoles, i escopetes, i de tot. Fills de puta. L'agenollaren a hòsties i

van dir qualque cosa de la pàtria, els molt cabrons. És l'única cosa que

vàrem sentir. Mumpare també va caure de genolls, i n'Ortega el va agafar

dels cabells perquè se posàs dret. N'Antònia, pobra Antònia... Això no

quedarà així. Els hem de matar a tots. A tots, me sentiu?

En Ribot i en Tur el miren amb respecte. La sang es coagula d'odi i de

venjança.

És insuportable. L'eco de la impassibilitat s'amaga als racons, crida al sostre

i corre. Ara aquí, ara allí. El mecanisme exacte de les manetes continua

cantant a la cuina, més enllà de les hores, i de les mitges hores i dels

quarts. Però el temps no passa. Aquest rellotge mentider intenta despertar-

les. Elles seuen per sempre a la taula. No tenen esma ni d'agafar-se les

mans. No tenen coratge de mirar-se als ulls. Aquests ulls que s'han

enfonsat per sempre, que mai ressorgiran de les cendres somortes que els

envolten.

No hi ha records. No hi ha llàgrimes, ni plors. Només silenci. Un

silenci mutilat ara pel rellotge etern que fa que el temps no pugui

retrocedir. Que la història sense majúscules pugui rectificar-se. Perquè la

història minúscula defuig les obligacions i les regles. Es podria haver evitat.

Si tinguessin un únic alè seria per repetir-s'ho una vegada i una altra: es

podria haver evitat.

Mossèn Agustí no va voler oficiar el funeral. I l'enterraren com va

viure: d'amagat. No quedaren forces per reclamar justícia. Els quatre

s'abraçaren molt fort, i només en Josep bullia de ràbia. L'amo en Mateu


quedà una mica de costat. Per uns instants, pensaren retrobar-se un altre

pic. Per uns instants, només. Després se li va perdre la mirada. I tornà al

pis de dalt. L'endemà ordenà que mai més es fes servir el molí.

La senyora Margalida no l'havia anat a veure en cinc anys, però

aquell dia va pujar a l'habitació. "No tenim més doblers", va dir-li. "El que

treim del molí és tot el que tenim". L'amo en Mateu jeia al llit, les mans sota

el cap, i ni tan sols se la va mirar. En aquell moment la senyora Margalida

va entendre que odiava el seu home. Però que no l'odiava de llavonces, sinó

d'abans, de molt abans. Que vers a ell tot era odi i rebuig. I va tenir

l'impuls de cridar-li. De retraure-li tota la seva invida. El consum de sí

mateixa per culpa d'ell. Tants anys d'espera. En realitat, fins i tot abans que

se n'anàs. De fet, encara ara, tant de temps després que hagués tornat.

En comptes d'això, la senyora Margalida féu mitja volta, tancà la

porta suaument, baixà les escales amb el cor ofegat. I decidí no plorar la

seva misèria.

Ara seu amb n'Antònia i sap que, malgrat que l'aturàs, el rellotge

continuaria sonant aquí i allà, corrent, amagant-se, jugant ara sí, ara també

amb tots ells, els de Son Corbell. Com el temps que s'escapa i, alhora,

roman quiet, molt quiet, irreversible, mecànic, impassible, tranquil i histèric

a les rajoles i a les finestres, sota els peus. El rellotge els engolirà,

tanmateix, amb el seu cant de sirena, que els atrau cap al parany, cap a la

mort. Aquest cant que no és un cant. La senyora Margalida ho sap. Aquest

cant que és un plany. Que és el seu plany.

Tenia fred, malgrat que no en feia. L'havien tret en mànigues de camisa, i

l'empentaven, ell no sabia cap a on. Veia només el terra humit del vespre, i

tots aquells peus calçats que travelaven amb les pedres, i amb els altres

peus. Li xerraven molt a prop de la cara, i les seves boques escopien

paraules pastoses que pudien a alcohol. Li feien mal a l'esquena i sota els

braços. Un d'ells reia tota l'estona. No es va preocupar d'esbrinar de qui es

tractava. Intentava no pensar en el petit dels Ortega, en Tomeu. Però,

inevitablement, veia la seva cara rodona i grassa, que el mirava, estúpid,

des de l'altra banda del pupitre. Mai abans l'havia imaginat com un nin

estúpid.


Li hagués agradat mirar el cel. Volia sebre quina lluna feia, o si havia

lluna. El món, en aquell moment, deixava anar una suor etílica, i sabia que

seria així com el recordaria sempre, si és que mort hom recorda. En el fons,

sabia que no. Els altres cridaven coses que no va arribar a entendre.

Pretenia pensar en sa mare, la pobra, encara a la cuina, amb les mans

brutes de sang, plenes de rapinyades nervioses. Però tampoc ella apareixia

clara. Faltava temps. En comptes de sa mare, li arribava el regust agre d'un

darrer pa amb oli inacabat. Això l'angoixava. Qui retiraria aquell tros de pa

mossegat a mitges de la taula? Només na Lourdes tindria forces. Només na

Lourdes.

Arribaren sota el molí. Li va semblar més gran que mai, o és que mai

abans s'havia acostat tant al molí. Aleshores s'adonà que no tenia por.

Anava a morir, i no tenia por. El copejaren a l'esquena i rere les cames,

caigué de genolls. Els va mirar a tots a la cara. Els coneixia. La majoria eren

companys de la infantesa, de quan encara vivia al poble. Amics de la plaça

de l'església. Ells reien. Tots menys en Faixeda, que cridava coses sobre el

país i sobre la pàtria. Eren nins amb armes. Només va pensar això. Nins

armats.

Ja no tenia fred, no volia pensar amb sa mare. Ja no sentia res,

potser un oratge massa nítid per ser real, potser la terra banyada sota els

genolls.

El primer tret l'espantà, i estremí les espatlles. S'adonà que també

havia tancat els ulls. El segon tret va sonar molt enfora, i per uns moments

pensà que havien mort sa família. Tot d'una l'envaí una calma infinita, una

calor absurda. Va entendre que mai més seria en Sebastià. Que mai més

pronunciarien el seu nom escandalós. Que mai més seria crit. Que mai més

podrien dir-li.

I aleshores, somrigué.



4. Sa padrina.

- Idò, així, no varen ser ells?

- Jo ja ho sabia -. Na Berta s'encén un cigarret. - Hauríeu

d'haver vist la cara que feia aquella pobra dona. Jo no tenc

d'això que es diu... olfacte periodístic. Bé, vull dir que per

algunes coses sí, però per unes altres... me referesc... que

l'hauríeu d'haver vista. Ho hauríeu entès tot. Aquella dona

no ha trencat un plat en sa vida. I això que se dedica a fer-los nets.

- Diuen que ha estat un assumpte de drogues, no?

- Demana-li a en Figue, ell du tot això de la crònica negra. Jo me limit a fer

la notícia, no a descobrir-la.

En Figueredo xerra per telèfon. Posa aquella cara de no entendre res, i

també fuma. Sempre fuma, quan es posa nerviós. D'aquí una estona potser

farà el primer crit. Els agents són cautelosos, i això el treu de polleguera. En

Pep s'hi acosta, i espera. En Figueredo fa com si no el veiés. Diu algunes

frases inconnexes. Després penja.

- Què vols? - bufa, a la fi. Però ja s'ha perdut entre les anotacions.

- No, res... Només... Quines pistes hi ha? - contesta en Pep.

- I a tu què t'importa? Des quan fas intromissió professional, eh?

En Pep dubta. Fa mitja volta i és a punt d'anar-se'n. Després torna a la

taula de successos.

- Part de la meva família hi va viure, allà. - explica.

- Ets alemany, tu? - Ni tan sols el mira a la cara.

- No, dic abans.

- Abans no ens interessa.- En Figueredo ha marcat un nou número, ha

encès un nou cigarret, i recita uns "bons dies" poc convençuts. En Pep se'n

va al seu ordinador. Ha d'escriure quatre coses sobre la darrera visita d'Ana

Obregón. Un guió breu que acompanyi les imatges de cada començament

d'estiu. Les imatges eternes de l'aeroport i del somriure, de les previsions

de les vacances, del darrer amor preestival. O prefestival. Abans, però,

també fa una telefonada. Acaba de dir, en veu ben alta: "puta beca". I

l'importa una merda si ningú no l'ha sentit.


Sa padrina se'n du la mà dreta a la boca. Se tapa fort. Els ulls se li han fet

aigua, i regalimen, galtes avall. Aquells ulls de mar que en Pep mai no va

heretar i que li han fet tanta falta. Se lliga més, amb els ulls verds, això

diuen els seus amics. I el que és pitjor: també ho diuen les seves amigues.

Sa padrina ha sortit del cotxe amb energia, però ara no gosa fer una passa

cap enlloc. El seu nét encara espera, assegut al seient de davant. "Mira",

diu ella a la fi: "es molí. Allà mataren es tio en Sebastià".

Darrere la finestreta es veuen les restes d'un molí de farina. Deu fer anys

que no funciona, i guaita, amb el seu únic ull, des de la distància. Demana

auxili. En Pep surt del cotxe.

"Trobes que feim bé, de ser aquí?", pregunta sa padrina. Però no espera

resposta, i va cap a la casa, pel camí principal. "Abans no hi havia aquestes

pedres blanques", diu, "queden bé". "I mira, -afegeix-, han plantat coses

noves. Abans hi havia dos garrovers immensos, aquí mateix, un a cada

costat. En es tio en Josep li encantava jeure a s'ombra..." En Pep camina al

seu costat, malgrat que sap que no existeix, ara mateix. Ara només hi ha la

casa, la finca. Son Corbell.

"Mira quines cadires més guapes. Quan jo era petita hi havia dos bancs, de

pedra, contra sa façana. Sèiem els setembres i hi pelàvem ses ametlles.

Me'n record que un pic me'n vaig menjar una d'agra, i vaig estar escopint

tot s'horabaixa. Mira el raïm, com ha crescut! Quan jo era petita, tot se

moria. Teníem una tata... què vella, que era... era tan vella i tan sorda, la

pobra, que sentia coses estranyes. Nomia Lourdes, na Lourdes, sa tata. Era

tan vella i tan sorda... i tan cega, també, la pobra... Deia que sa casa

estava maleïda, i que moria tot. Que tot moria, deia. I morien les plantes, i

els animals, i les persones... Tot moria perquè sa casa volia. Li vaig

demanar si és que sa casa tenia fantasmes. I saps què em va contestar?

Que els fantasmes érem nosaltres. Que nosaltres gravàvem el futur de sa

casa amb converses, veus i planys. Sobretot amb planys, deia. La pobra

Lourdes, estava completament sonada. Deia: 'cada pic que ploreu, sa casa

plorarà, també'. I a jo me feia por que digués aquestes coses tan rares. Li

contestava: 'i quan riguem... també riurà sa casa?' Ella s'enfadava molt,

llavonces, i pujava a s'habitació de l'amo en Mateu. Sa mamà volia que jo li


digués "s'abuelo" al començament, quan encara m'estimava. Bé, però feia

anys que l'amo en Mateu era mort, i na Lourdes sa tata, hi pujava encara.

T'imagines? Pobra Lourdes... Has vist? Bugambilles... s'han posat de moda,

ara. Era un home modern, qui vivia aquí. Modern i europeu. A un mallorquí

de tota la vida no se li hagués ocorregut mai plantar bugambilles al mig del

camp. I roses. Mira quines roses! No són fantàstiques? En podríem agafar

unes quantes per ta mare, què et sembla?".

A en Pep li sembla que sa padrina és tan jove. I tan guapa.

Ella li ha agafat de la mà, i ell fica el cor dins un didal. Ella té uns dits forts i

secs, i ell s'hi acobla naturalment. S'embruten les sabates de terra, pels

camps. I ell se n'adona que no sabia. Que no sabia. Que no li havien

explicat. Que no sabia res. Sa padrina xerra. Xerra i diu i expressa. I deixa

de ser sa padrina, només. Sa padrina se despulla. I és molt més que sa

padrina, si és que se podia ser més. Ella és na Tiana. I na Tiana té noms, i

té llinatges, i té una vida ferida. Ella és filla de, i neboda. Però sobretot és

dona. Dona de. I per això, ara mateix, plora.

"Aquesta casa ha deixat de ser nostra", resol al volant. En Pep mira per la

finestra. Sap que quan era molt, molt petit, va venir un pic, aquí mateix,

amb son pare. Abans que es papà i sa mamà se separassin. O tot just

després, no se'n recorda. Tampoc importa. Aleshores, son pare va dir

exactament el mateix: "aquesta casa ha deixat de ser nostra", i en Pep se

va sentir desemparat. Absurdament desemparat, de fet, perquè mai no hi

havien viscut, allà, i en realitat, els havia de ser igual. Però tant aquell dia

llunyà com ara mateix, en Pep trobava que el deixaven tot sol. Trobava que

l'havien traït. Tenia la sensació lleugera que aquella casa també era seva.

Sa padrina mena tranquil·la. Ha engegat la ràdio i no xerra. Segurament

recorda més del que recomana la salut quotidiana, perquè de cop indica:

"feia quaranta-un anys que no trepitjava Son Corbell, t'imagines?". I tot

d'una demana: "i què, t'agrada això del periodisme?". En Pep voldria plorar,

com quan era petit, que cridava, i rebufava i ningú no li deia res. En

comptes d'això contesta: "està bé". I fa un darrer cop d'ull al molí, que

sembla cridar-los, desesperat.


Beuen vi, en silenci. N'Aina acaba de dir: "sa teva padrina és de puta

mare", i en Pep no ha sabut contestar, o no n'ha volgut. O no feia falta, què

caram. Té la sensació que tot està relacionat. Pensa que l'assassinat ha de

tenir alguna cosa a veure amb què la casa ja no els pertanyi. Evidentment,

no l'ha mort ningú de la família, aquell alemany. Però, no sap per què, però,

no, no té ni idea per què si li ocorren coses així, però... segur que hi ha

algun... Beneitures!

- Una casa tan guapa... Per què la vàreu vendre?

En Pep fa un altre glop, curt, sec.

- Noltros no vàrem fer res. En realitat, la meva família directa no hi ha

viscut, allà. Sa meva padrina se va casar jove, se'n va anar i... no la varen

voler més.

- Per què?

Des d'avui, en Pep sap per què. Sa padrina... no, na Tiana, li ha explicat

aquella història densa que li taponava les oïdes. S'hauria estimat no haver

d'escoltar res més. Hauria volgut sortir corrent, tornar a tenir tres anys. O

no. Potser no. No, la veritat és que, en el fons, està content de sebre, a la

fi. De tota manera, entén que allò és un secret. Un secret entre sa padrina i

ell. Entre en Pep i na Tiana.

- Mira. Les famílies no eren com ara, fa uns anys... - resol. I se serveix un

altre tassó.

- És una merda, això dels kartofens, s'ho en duen tot, els malparits. -

comenta n'Aina.

- Culpa nostra - diu en Pep.

- Home, això està clar: algú va vendre la possessió a l'alemany aquell, no? -

N'Aina ja comença. Es posa pesada, amb aquest tema. Com si li afectés.

Sempre li afecta tot molt, a n'Aina. Massa.

- D'això ja fa anys. No arriben a deu, però gairebé. I no creuràs qui va ser:

la meva besàvia.

- Encara vivia?

- Va viure fins l'any passat, de fet. Bé, això diuen, jo no l'he coneguda mai.

Es casaven joves, llavonces. A sa meva família ho feien, almanco.

- I què nomia?

- Qui.

- Ta besàvia.


- Antònia, crec. Sí, Antònia. Sa casa li va quedar grossa. Bé, això va dir ella,

pel que es veu. En realitat ja no hi vivia, a Son Corbell, però hi anava, de

tant en tant. El seu nebot pensava heretar la possessió. Bé, ell i tothom.

Ningú no va dubtar mai que ell era l'hereu. De fet, l'home va comprar les

terres del voltant, per fer no-sé-què. Estava tan clar que mai no s'hagués

pensat...

- Què.

- La meva besàvia ho va vendre tot, sense avisar-lo.

- Què dius.

- El que sents. Noltros no tenim relació, amb la família aquella, ja t'ho he

dit. Però són coses que se saben pes poble, sa gent xerra... El nebot va

deprimir-se tant, que també va col·locar les terres que havia comprat a un

altre alemany. Cosa fàcil. Crec que ara viu a Ciutat.

- Pobre.

- La meva besàvia estava com un llum.

- Com ho saps?.

Ai, Aina, sempre demanes massa...

Na Tiana apaga el televisor. És tard, molt tard. S'adona que no pot recordar

res del que ha estat mirant fins ara. Sí, al principi de la nit hi havia una

pel·lícula barata. Fa hores, d'això. Na Tiana se posa dreta. Entra al bany i se

renta la cara. Se renta les dents. Se mira. Està guapa. Té els ulls inflats de

guardar-se les llàgrimes, i els llavis li tremolen una mica. No importa.

Aquelles arrugues ben cuidades la fan interessant, des de tots els angles.

Somriu i pixa. Camina, sense fer renou, a l'habitació. Entra al llit amb cura,

i sent la seva calor, sota els llençols. Ell es gira i li deixa els llavis, uns

segons, com cada nit, sigui efímera o eterna. Ella s'acobla al seu cos, com

sempre. I dormen abraçats. Nus, des del començament dels segles.



5. L’estranger

Té uns ulls oceànics. N'Antònia encara no sap

que podrà jugar a cíclops amb aquells ulls, que

s'hi endinsarà. Que es perdrà, de fet, dins

aquells ulls. Que l'ofegaran per sempre.

Lentament. Fins a la mort.

N'Antònia no ho sap, encara, tot això, i

mira amb atenció com sa mare li prepara el

llit. L'estranger somriu, perquè és l'única manera que té de donar les

gràcies. Mentrestant, en Josep li explica alguna cosa. En Josep assegura

que l'estranger l'entén. El truc, diu, és xerrar-li molt a poc a poc. De tota

manera, l'estranger sembla poc interessat en el monòleg d'en Josep i ho fita

tot: la finestra, les parets, un quadre de la Puríssima que hi ha sobre el

capçal, n'Antònia. N'Antònia queda, molt quieta, a la porta. I sent com la

maror inunda el terra. Li banya els peus.

Després, l'estranger surt a fora. L'estiu es marceix. En Josep vol

seguir-lo, però la senyora Margalida l'atura. "Prou has fet ja d'anar a la

guerra i de tornar com si res. Vols dir, almanco, qui és aquest?!", li

mormola. N'Antònia entén que ha de desaparèixer i va a veure son pare,

que fa anys que no xerra.

"Necessita ajuda", és la resposta d'en Josep. I promet que només

quedarà un parell de mesos. "És anglès", resol tot d'una. Darrere la mar

encara hi ha guerra, li recorda a sa mare. A Espanya, en Josep i els seus

han perdut, i es veuen en l'obligació de recolzar els altres. "Per a mi és un

desconegut", contesta la senyora Margalida, "i no tenc per què refiar-me'n".

En Josep arronsa les espatlles i amolla: "i què me'n dius de mumpare?". Si

no fos perquè s'ha fet gran, la senyora Margalida li rebentaria la cara d'una

bufetada. En comptes d'això, el mira amb menyspreu i diu: "Dos mesos.

Després tornarem a ser una família normal". Però la darrera paraula se li

atrabanca a la gola.


Les nits de setembre entren descalces dins la mar i sospiren. Fan olor

d’abraçada fonda, i de bestiola, i d’infinit. Les estrelles s’amaguen,

porugues, a una foscor poc estricta, i una jaqueta prima sobre les espatlles

basta. Potser li diu tot això, ara mateix, mentre mira el cel, però n’Antònia

no l’entén, o l’entén massa. Ella, tímida, seu al seu costat, al banc de pedra.

Des de la casa arriba un secret de plats que s’escuren. L’estranger xerra

animat i sol (en realitat sol, sí), i n’Antònia no pot desferrar la mirada de la

seva boca, no pot fugir de la seva boca, no pot sortir de la seva boca. És

incapaç de separar-se de la seva veu.

Fa que sí amb el cap i amb el sexe, i sent la punta dels pits que se li

claven als pits. Potser encara haurà de comentar que fa fred a una realitat

incrèdula. Què dius?, pensa, i tot d’una afegeix: i què importa. De sobte,

l’estranger riu, i li regala els seus ulls, que també riuen. N’Antònia sent un

cop al ventre. Aleshores en Josep entra en escena. “Hey, boy”, li diu a

l’estranger. És l’única cosa que ha après des que viu a casa, potser des

d’abans i tot. L’estranger li contesta qualsevol cosa complicadíssima. “Molt

en el fons, fins i tot mumare està encantada que siguis aquí. Ens has donat

una mica de vida”, li explica, “tu no ho saps, però a Son Corbell el varen

parir mort”. “Josep!”, crida n’Antònia, horroritzada. “Això fa oi”, resol el seu

germà. “Això i tot, no fotem”. I de cop n’Antònia el recorda acotat, vomitant

mentre mataven en Sebastià. Es posa dreta i diu que se’n va dormir.

La seva mirada de bona nit repta pels genolls de l’estranger com un

llangardaix, es fica per sota de la seva camisa, surt pel coll, li mossega el

coll, se remena entre els seus llavis i es perd dins els seus ulls. A

l’habitació, plora una mica. Fins que una mà inventada entra furtiva a les

seves bragues, i ella amaga un alè al coixí, que es confon a la pena i a

l’ànsia.

“Mumpare, no vols més sopa? Te la deix aquí, per si de cas. En Josep

tornarà a partir. He sentit que cerca qualque cosa per Ciutat. Ell no diu res,

però aquestes coses se saben, t’arriben. Potser té raó i mos n’hauríem

d’anar tots. Saps? Crec que jo no sabria viure a una altra banda. Estic un

poc cansada de fer de modista. No hi ha doblers, i les clientes me demanen

coses impossibles. La patrona s’enfada, és impossible trobar roba més

barata, però què vols. Després te demanen que les hi arreglis un vestit que


és tot forats i fils, i jo ja no sé... Què te sembla, aquest al·lot? Se porta bé.

Avui m’ha ajudat a retirar les coses de la taula. Sa mamà ja no li té tanta

ràbia, està com a més confiada, no sé. Se morirà quan sàpiga que en Josep

té pensat anar-se’n. Jo l’entenc, aquí hi ha poca cosa a fer, i darrerament

les cartes de racionament no mos arriben per res. A més... no sé si hauria

de dir-t’ho, però... bé, sembla que se dedica a l’estraperlo. Sa mamà se

moriria si ho sabés. Jo encara no li he dit que ho sé, a en Josep, perquè no

vull posar-lo nerviós. Sa mamà se posaria malalta, creu que en Josep

només mos du problemes. Saps què crec? Que té un odi tan fons que

necessita demostrar-lo. I en realitat és un odi per sí mateix, perquè no va

poder salvar en Sebastià, i ara vol salvar-nos a noltros... Bah, dic dois.

Hauries de conèixer aquest al·lot, segur que t’agrada. És alt, i ros, tan ros

que és impossible. Està tan magre, el pobre... Ja du un mes, aquí, però és

tan discret que fa la sensació que va arribar ahir... Segur que no vols més

sopa? Na Lourdes l’ha feta amb molt de carinyo, sap que l’all t’agrada molt.

Després pujarà, i li sabrà greu si no te l’has acabada”.

Enguany no hi ha hagut ametlles. Els arbres, malalts, li posen mala cara.

N’Antònia camina, mig perduda, perduda del tot. Un oratge silenciós li

aixeca la falda. O no és l’oratge. Es gira, sobtada. L’estranger du una flor

petita a la mà, i li dóna. Ella no té temps de donar les gràcies. La boca d’ell

es fon a la seva boca, i les llengües s’enreden humides i calentes. La saliva

li regalima per la barbeta, i pels pits i per l’entrecuix en una palpitació

rabiosa. Li fa pessigolles al coll, i als mugrons i entre les cames. Ell l’abraça

sense innocència, i ella necessita sentir l’abraçada sota les bragues.

L’arracona contra un ametller, que li repinya l’esquena. Una mà dolenta

(però real!) sacrilegia la seva brusa i la hi aixeca. És una mà freda i

enorme, de dits grossos i durs i secs que s’entendreixen en descobrir els

mugrons d’ella. I de cop es violenten. Ell li mossega l’espatlla mentre la

resta del seu cos pretén mossegar-li el sexe. L’altra mà ja ha trobat el seu

cul i l’estreny amb força. Els nassos s’entrebanquen.

Les caderes de l’estranger la suspenen a l’aire, amb l’ajut de

l’ametller. Un dit ha trobat el camí i ella sospira, encara dins la boca d’ell.

Aleshores ell acota el cap fins als pits d’ella, ara nus, i els xucla i els besa i

els llepa. S’ha descordat els calçons i guia la mà d’ella dins el foc. Ella es


crema. Però li agrada. És tota aigua. De cop, el foc la travessa. I crida. Sent

el dolor a l’esquena, acompassat, en forma d’arbre. I sent el dolor a dins,

afamagat, en forma d’home. I es deixa anar. I s’omple, i s’omple més i

més, i més encara. I s’omple i s’omple i s’omple i s’omple. ... i esclata.

El final de l’horabaixa arrossega les seves suors, i els seus alenars, i

el riure. Es cremen a un sol en perill d’extingir-se.

“Com que se n’ha anat?”. N’Antònia ha empal·lidit. Per què tot ha de passar

dins aquesta cuina? En Josep ni tan sols la mira mentre es fica un tros de

pa a la boca, i li contesta, amb la boca plena: “Idò això, que ha partit.

Tampoc no s’anava a quedar per sempre”. No, clar. No per sempre. Sa

mare li diu amb indiferència: “No sopes?”. N’Antònia té la jaqueta posada, i

la bossa li penja del braç dret. Queda estúpida, a la porta de la cuina. A la

taula hi ha pa sec, i oli, dues tomàtigues, un cap d’all. Na Lourdes s’ha

assegut amb ells i li dedica un gest entre sever i trist. “No tenc gana”,

encerta a dir n’Antònia. Sent una fiblada de ràbia que li xapa l’esquena de

dalt a baix. Es transforma en una pedra que li obstrueix el pit. Pensa que es

quedarà sense respiració, que morirà ara mateix, aquí mateix, asfixiada. El

crit pren forma dins les seves entranyes. Després el foc (el mateix foc que

va incinerar l’ametller al seu darrere, aquell mateix foc que ha omplit nits

fugitives d’alenars ofegats al coixí, el foc que el primer dia era oceà) li

crema les parpelles. I es converteix en mar, un altre pic, però en els ulls

d’ella.

Ha de seure. Ha de seure i menjar pa, sense gana. Ha de seure i ha

de xerrar sobre com ha anat el dia. Bé, dirà, les històries de sempre. Na

Toñita encara es queixa del mal de genoll, i na Mercedes vol que sa mare li

comenti no sé quin truc per fer no sé què. N’Antònia seu i menja pa, sense

gana. Els ulls perduts li cauen en terra, i perd també la mirada. En Josep li

demana una tomàtiga.



6. La recerca

Si no és un robatori, és un ajustament, això està clar, com

sempre. Però alguna cosa no quadra. Per això en Figueredo

encara és a la redacció, tot sol, malgrat que fa tres hores que hauria de ser

al Lisboa, amb na Marina i els altres. El Carrasco és un fill de puta. Segur

que sap alguna cosa (però què?). Tants anys de llepar-li el cul, i les seves

fel·lacions professionals no han rebut ni una propina miserable. En

Figueredo es caga en sa puta. D’Oros.

El Sueco li ha dit que no, que l’alemany no anava de drogues,

almamanco que ell ho sàpiga. I el Sueco ho sap tot, malgrat que es faci

l’ídem. En Figue se’n refia, del Sueco. De qui, sinó? El Carrasco és un

fillíssim de sa mare. S’encén un altre cigarro. Fa hores que no sap per on

tirar. No fotem, ja fa dies que està perdut. El mòbil sona per mil·lèssima

vegada. Aquest pic contesta.

-Bé, què feim!- Na Marina està emprenyada. Són les tres de la nit. –

Aquí ja tanquen.

-No puc.

-Vés a la merda, hòstia. –de fons sent en Joan i en Xisco, que ja van

gats. Li criden que és un merda, i en Figueredo hi està d’acord. El pitjor és

que no té excuses. Sap que ells no les necessiten, les excuses, ja s’han

acostumat. Però ell no acaba d’avesar-se i li sap greu.

-Això és complicat. –resol a dir.

-I tu no saps que desconnectar és la millor fòrmula? –contesta ella.

Està tan absurdament enamorada. De cop se l’imagina amb la camiseta de

tirants, la blanca, que li transparenta els pits. Segur que no s’ha posat

sostens, i els mugrons es dibuixen de punta cap al cel. Són impressionants,

aquells mugrons, sempre estan durs, sempre. En Figue s’encén un nou

cigarro amb l’alè moribund de l’anterior. Potser hauria de sortir una estona,

després de tot.

-La cosa no va de drogues. –comenta.

-Encara estàs amb això? –què idiota ha estat, pensa, ara hi haurà

conya. No fa falta ni que compti fins a tres perquè, de fons, senti en Joan i


en Xisco xerrant en un alemany inventat. Un dels dos crida: “Tio, celebra-

ho, cony. Un kartofeln manco!”, i ell pensa que sí, que potser això seria el

millor. Al cap i a la fi, ell no és un puta inspector, com el Carrasco. Podria

ficar-se mil whiskies via intravenosa, almenys fins demà. Presentar-se amb

la ressca, com cada dia, i esperar. Sembla que això anirà per llarg. Es fica

les claus a la butxaca, i el tabac, i es disposa a aixecar-se. Na Marina està

dient: “Serem al Garito i per allà. Tu mateix”. En Figueredo va cap a la

porta i a l’ascensor. Aleshores, una idea sobtada li arrenca l“ara venc” de la

boca. Així, de sobte. En Figue torna a la taula i s’asseu, espantat encara.

Excitat. Es treu el tabac i les claus de la butxaca.

Diu: -Que no, en sèrio, que avui no pot ser.

I ella: -Ni avui ni mai, i tu t’ho perds. Duc sa camiseta blanca. Sa

transparent.

Està fent un google. Ha posat “Mallorca” a la finestreta. Hi ha 849.000

entrades. La recerca ha trigat 0,07 segons en obtenir el llistat. Les 38

primeres pàgines són plànols i guies turístiques de l’illa, quasi totes en

alemany. A la pàgina 39 troba una entrada a Banana Disco, una web de

Magalluf que proposa plans a l’internauta perquè s’ho passi bé en

companyia del sol i de les muntanyes que tapen el sol. Les muntanyes

tenen mugrons. En Figueredo creu que ja sap el que vol, i acota la recerca.

Demana: “Mallorca sex”. Continua havent-hi massa pàgines, la majoria en

un idioma per a ell desconegut. I si realment fos això? Per què se li ha

ocorregut, de cop? Potser la idea és absurda. Però... I si realment fos això?

Escriu: “Mallorca sex webcam”. L’ordinador necessita 0,23 segons per

anunciar-li que té 4.410 entrades a l’abast. Totes en alemany. I ell navega,

en realitat perdut com aquests dies.

Això és absurd, es repeteix mentre els seus ulls rellisquen sobre pits oliosos

i llengües que mengen. A l’altra banda de la pantalla, trossos sublims de

dona l’inviten a pagar per passar la nit en companyia de la seva pròpia mà.

A en Figueredo mai no li han bastat ni les revistes ni les pantalles. Malgrat

que solitari, és carnívor i té una dèria clara: les suors. Els ordinadors puden

a píxel, i el paper fa olor de pintura en sèrie. No és suficient per despertar la

seva lascívia, una lascívia insomne i fàcil, d’altra banda.


Això és absurd, es repeteix, i obre una nova plana que no té res a

veure amb les illes, ni amb el camp. Ni amb el que ell ha decidit cercar,

completament desorientat. De sobte, una veu el sobresalta: “Però per

l’amor de Déu! Un altre pic aquí? Què feis en aquestes hores?”. És na Fina,

la dona de la neteja. Es presenta armada amb la fregona i una bossa plena

de draps, amenaçadora. Això vol dir que són les set. “Ja veus, Fina, com

sempre”, encerta a dir ell, i s’estira sobre la cadira. “Feia temps que no ens

trobàvem”, diu ella. “Feia temps que res d’això no em preocupava”,

contesta en Figue. “Una violació? Pederàstia?”, s’interessa na Fina. I tot

d’una recita una altra d’aquelles històries que tant li agraden: “Ai, senyor,

que us heu entemut de l’home aquell que no ha deixat rastre? Se’n va anar

a fer la migdiada amb la seva dona, i quan ella es va despertar, ell ja no hi

era. Va trobar tota la seva roba al rebedor. Us imaginau? L’home havia

sortit al carrer així com Déu el va portar al món, i va travessar tota Sa

Colònia fins a la platja. Allà el varen veure per darrer pic, en bolles, cap a la

mar. Mare de Déu Senyor. Creis que és mort?”.

“Probablement”, contesta en Figue, i interiorment maleeix haver-se

quedat sense tabac. “I per què devia voler fer una cosa així?”, insisteix na

Fina. “Diuen que era normal, tenia dues filles joves i guapes. Una amiga

meva que tenc a Sa Colònia m’ha dit que també eren molt simpàtiques. I ell

no es barallava mai amb la seva dona. Creis que s’ha suïcidat?”. “Sí”. En

Figueredo dissimula i obre una nova plana. “Per què, Verge Santíssima? Si

tenia la vida arreglada. Diu la meva amiga que no els faltaven els doblers.

Treballaven tots dos, i les filles! Crec que les coses els anaven bé”. En

Figueredo sospira i li diu: “Feia una setmana havia tengut un accident de

cotxe, un accident fort”. Na Fina s’esvera: “Precisament per això, no li va

passar res, absolutament res, al pobre home; per què hauria de suïcidar-se,

després? Sabeu què crec? Crec que ha estat un assassinat. El mateix que el

va intentar matar amb el cotxe, el va intentar matar a la platja, o amb un

verí...”. “De moment no es coneix cap verí que faci que les persones es

despullin i se’n vagin a nedar...”, diu en Figueredo. “Amb tot això de la

clonació i de la genètica, tot és possible”, resol na Fina. “Ai, Mare de Déu,

on anirem a parar?”.

En Figueredo es posa dret. Ha d’estirar les cames i segurament anirà

a comprar tabac. El bar de n’Ignasi ja serà obert, en aquestes hores. Posa


aquella mirada enigmàtica que tantes hores li ha valgut passar davant del

mirall i explica: “A l’accident no li va passar res, com vostè diu. Això,

almenys, és el que varen suposar als reconeixements mèdics”. Es posa la

jaqueta. “Però potser –continuava rebre un cop fort al cap. Imagini’s que

el cop li provoca una petita obstrucció a les venes del cervell. Ja l’hem

fotuda. L’home té un transtorn, i se suïcida. Els cops al cap provoquen

canvis radicals en el caràcter de les persones”. “Voleu dir?”, s’espanta na

Fina. “Ai, no, no ho crec... La gent no pot canviar per coses d’aquestes.

Estic convençuda que ha estat un homicidi”, conclou, i per dins se sent

orgullosa d’haver esmentat una paraula tan tècnica.

El bar put a cafè negre i a divendres de ressaca. Quatre paletes es claven

quatre entrepans de llom i quatre cerveses. Darrere la barra, n’Ignasi

prepara quatre rebentats d’Amazones amb cara de son. “Fes-me’n un altre”,

demana en Figueredo, i l’home obeeix sense contestar. N’Ignasi no xerra

mai. El periodista s’asseu a un tamboret que se li clava al cul i obre el

paquet de ducados. Comença a estar cansat i a sentir-se inútil. Llegeix el

diari sense ganes. La fatiga i una fotografia li regalen una nova idea,

segurament absurda com les altres.

En realitat, només necessita una confirmació. El periodista de successos,

més que l’inspector, es mou més per la intuïció i les hipòtesis que pels fets.

Certament, és un relator, un narrador, per això pot guiar-se per les

històries que li proposa el seu cap. Si té la possibilitat d’explicar el que

passa amb les seves pròpies paraules, tembé ha de tenir permís per

escoltar les seves pròpies paraules abans que siguin escrites. Per això

necessita temps. I teories.

En Figueredo ha cercat aquella paraula en un diccionari espanyol-

alemany. És una paraula que despulla Mallorca i despulla el camp. Nua,

davant d’una pàgina web, la paraula s’exhibeix apetitosa. Acompanyada

d’una mica de sexe, podria adquirir, fins i tot, connotacions pornogràfiques.

Ho ha pensat en veure aquella fotografia general, al diari, dins el bar. És un

símbol, i la venda (tant d’entrecuixos com de patates) necessita els símbols.

Recorre al google de bell nou. Apunta: “Mallorca, sex, mandel”. Hi ha

44 entrades. La recerca ha trigat exactament 0,13 segons. En algunes


pàgines, la paraula “mandel” va acompanyada d’altres paraules, també

simbòliques, com “orangen” i “oliven”. Va per bon camí. Dues de les

entrades tenen webcam. Una es presenta amb dones sucoses que rebenten

taronges contra el seu cos. Les dones supliquen que les netegis amb la

boca. L’altra, senzillament ofereix la imatge de tres arbres. Un garrover i

dos “mandeln” d’aquells, dos ametllers. A sota, una indicació: la pàgina ha

caducat, les alternatives es troben ara a pigtail-girls.com. Però és igual. En

Figueredo ja ho té. Exactament el que sospitava, malgrat que no sap

exactament per què. Moltes de les seves sospites han acabat al vàter,

vomitades després d’una gatera brindada pel fracàs. Aquesta no. Aquesta

és aquí mateix, perfilada a la pantalla, rere els ametllers i el garrover,

dissimulada entre les branques, en forma de molí. En forma del molí. Del

molí de Son Corbell.


Son Corbell

7.- La cel·la

- Estimada, com te trobes?

- No me diguis estimada.

- I com està sa nostra reina?

Ella no és teva. No insistesquis. No

t’asseguis al nostre costat, just a la frontera

del llit. No me passis una mà pels cabells

suats, ni li facis un pessic a la punta del

nas. No me besis al front ni comentis que esstic bullint, que ella també está

calenta. No te preocupis per noltros i t’aixequis i cridis mumare.

Mumare entra i ens mira d’enfora, culpable i febla. Diu que haureu de

telefonar el metge. Però jo no vull metges. No vull que ningú ens molesti

dins aquesta habitació. No vull que vos mogueu a dalt i avall, movent molt

els braços, ni que entri na Lourdes, que ja fa temps que va perdre l’esperit i

ni tan sols el cerca. No vull sentir la por de les vostres veus, ni vull veure

els vostres ulls extraviats. Vull que ens deixeu totes soles i tranquil·les,

abraçades, avorrides com les mosques i suades. Fa calor, i la calor ens

regalima pels pits i a les aixelles.

Però na Lourdes ja ha baixat, seguint ordres estrictes, i mumare ha

obert i ha tornat a tancar les persianes, i tu me ventalles amb no sé què, i

tenc por que aquest aire refredi sa nina. No me somriguis mentre dius “ja

està, estimada”. No me diguis estimada. No mireu més els rellotges, ni

espereu. Ni ens faceu partícips d’aquesta agonia tan vostra.

La senyora Margalida va sorprendre tothom quan va dir: “Idò t’hauràs de

casar”. N’Antònia no havia pogut dissimular el ventre per més temps,

aquella nova vida que arribà en forma de nàusea. Un dia, mentre era de

genolls davant la ximeneia, remenant els troncs adormits, sa mare s’acostà

per darrera. Li posà una mà a la cintura, sense avisar, i totes dues

s’enretiraren de cop, com espantades. No hi va haver ni una espurna de

comprensió en aquella mirada. “Estàs prenyada”, va bufar la senyora

Margalida, i n’Antònia hauria volgut plorar, i abraçar-la, i desfer-se en


carícies. En comptes d’això, li va tornar uns ulls de vidre, desafiants, i va

intentar ressuscitar els troncs en flames. “I ara què farem?”, repetia sa

mare. “Què farem amb tu? Què farem amb tots voltros? Es pot sebre en

què pensa aquesta família? És que estau tots malalts?”. N’Antònia no

plorava, perquè no plora mai.

Aquell horabaixa, la senyora Margalida va anar a missa. No era el

primer pic, perquè hi havia anat qualque Nadal i qualque Pasqua, a més del

dia de la seva boda i dels batiaments dels nins. Però a partir d’aquell dia ho

faria cada dia, als matins, sempre a peu, plogués o fes una calor ofegadora.

Un parell de vespres més tard, va dir-li: “Idò t’hauràs de casar”. I

n’Antònia no hi cabia dins el seu propi cos, i no hi cabia dins d’aquella casa.

Na Lourdes havia acotat la mirada per sempre més, i no la hi podia cercar.

En Josep, com ja era habitual, no hi era.

Tot d’una després va anar a veure son pare d’una revolada.

“Mumpare, esperes un nét”, va mormolar-li a l’orella. Ell va fer un gest

petítissim, gairebé insignificant. Però n’Antònia sabia que era un gest

d’alegria. “Ara sa mamà vol que me casi. Però amb qui? Jo no vull casar-

me. Jo vull casar-me amb s’estranger, però potser no arriba a temps. I

quan torni? Què li dic? Jo l’estim, mumpare. I el duc a dedins. Ara el duc

més endins que mai. Què li dic si em veu amb un altre? Jo no vull ser amb

cap altre. No vull casar-me amb cap altre”. Molt en el fons, n’Antònia sabia

bé que l’amo en Mateu l’entenia.

En Macià és fill del mestre en Joan. Mira’l, tan rodó i tan vermell com l’altre.

Sempre sua. Te demanarà que li diguis pare, però no li en facis cas. No té

res a veure amb noltros. Ni tan sols sap què és estimar. Mira els seus dits

gruixuts i lletjos, i el seu rostre de porquet escorxat. Te jur que no haurem

d’avesar-nos a què ens toqui, de tant en tant.

Me demanaràs per què no vaig fugir, per què no vaig anar a cercar el

meu home, i te contestaré que no podia fer altra cosa que esperar-lo. I

l’esperam encara, esteses en aquest llit malaltís, que l’enyora tant o més

que nosaltres dues. Quan venen les oronelles, ens expliquen coses de ton

pare, i després les demanam que li duguin besades de part nostra. Tornarà.

Jo sé que tornarà, almanco per venir-te a veure. Per dir-te: “filleta meva”.

Per treure’ns de la cel·la que és aquesta casa. Mentrestant, fes com jo.


Tingues paciència. I no ploris més, per favor, reineta meva. Sobretot no

ploris més... les teves llàgrimes m’ofeguen.


Son Corbell

8.- Els fills dels ocells

- Eh, tu, becari. Sabies que ca vostra era

una casa de putes?

En Pep es gira, sobtat. És la primera

vegada que en Figueredo li adreça la

paraula per alguna cosa més que per dir-li

que marxi del seu ordinador. Les

infrastructures de la redacció no tenen en

compte la intervenció dels estudiants en

pràctiques, i aquests han de parasitar les taules dels veterans quan no hi

són. En Pep queda com un idiota mirant en Figue, que posa aquella cara de

quan vol fer-se l’interessant. Evidentment no, no ho sabia.

- Què vols dir?, -contesta. I intenta imaginar-se la seva padrina Tiana

amb un tanga rosa. Uns sostens minúsculs fan el ridícul davant un piteram

generós.

- Que l’altre dia... bé, l’altra nit... Li estava fent voltes al tema de

l’alemany assassinat, ja saps... Bé, la veritat és que estava perdudíssim i,

de cop, mira, me vares inspirar. –En Pep es posa vermell; la seva puta

imaginació sempre li fa males passades-. Bé, tu no, entén-me, no vull que

creguis que som un mariconasso... Però aquell reportatge que vares fer, el

del dissabte passat, saps quin te dic?

‘Sí’, li hauria agradat contestar a en Pep, ‘el típic reportatge de becaris’,

però només fa un gest amb el cap: “el de les entrades pornogràfiques a

internet mitjançant la paraula Mallorca, no?”, contesta.

- Aquest mateix. Bé, que m’hi vaig posar, era molt tard i me faltaven les

idees. En realitat, la investigació de l’alemany es basa més en les drogues,

però vaig pensar que potser mos equivocàvem. Era un intent cap a altre

costat, saps? Podia haver funcionat o no, en la nostra feina el risc és

imprescindible; és l’autèntic motor del que feim... (‘Au, venga, ara posa’t

pedagògic, pensa en Pep i tot d’una després: ‘putes periodistes, no te foten

ni cas i després han de donar-te lliçons de tot’). Bé, vaig provar i... bingo!


- Encara no sé que vols dir-me, exactament, contesta en Pep i hi

afegiria: ‘i a més he de fotre un altre d’aquests reportatges meravellosos

megainteressants sobre l’alimentació biològica”.

- Vine, seu, -li demana en Figue. I en Pep no té temps ni de posar mala

cara que ja li ha parat la cadira davant del seu ordinador. Es fixa que la part

inferior de la pantalla és groga. Al cendrer, un ducados mal apagat

contribueix al color brut de la màquina. Cada gest d’en Figueredo put a

tabac.

El periodista cerca ràpidament un document antic, l’obre, i hi apareix

una imatge de Son Corbell. És l’arribada a la casa; de fons es veu el molí

cíclop que els acomiadava quan sa padrina s’endinsava en els records. Hi ha

els arbres, i la mateixa llum incendiària de l’horabaixa.

- Te sona? –encerta a dir en Figueredo. Quin imbècil.

- Sí, clar, és ca nostra, respon en Pep, -i rectifica: -bé, jo no hi he viscut

mai, allà...

- Ja ho sé, el periodista s’encén un altre cigarro. –He fet investigacions.

Ja sé que la teva besàvia... sí, devia ser la teva besàvia, va vendre totes les

propietats. El que no tenc clar és per què, tenint tants hereus directes. Tu

saps alguna cosa?

Putes! En Figueredo està tan ficat al seu paper que és capaç d’aprofitar-

se fins i tot del becari. En Pep fa un gest com d’aixecar-se, mentre

mormola: “ni idea”. Aquest s’ha pensat que és idiota.

- No, espera!, -exigeix, gairebé, l’altre. –Escolta, mira, podríem anar a

mitges en tot això. Segur que qualcú de sa teva família en sap algo, del que

ha passat. Amb tu tendran més confiança que jo... Te promet que signarem

les notícies tots dos, ens compartirem el mèrit. Això serà la bomba, entens?

- Mira, -resol en Pep-, no tenc ni idea, de tot això de la casa de putes i

tota l’hòstia. I t’assegur que sa meva família tampoc no té res a veure. No

puc ajudar-te, me sap greu. –S’aixeca.

- Eh, becari, però tu què te penses que és ser periodista. –En Figueredo

intenta posar-se dur, però per als ulls del becari, el seu to de veu sona

francament patètic. Així que li retorna una escopinada amb els ulls.

- De moment només tenc clar què es ser un estudiant en pràctiques. I la

veritat, ja estic fart de veure culs llepats i polles xuclades. Ara tenc molta

feina. –Amolla, i se’n va cap a la seva taula eventual.


Després del primer impacte, en Figueredo el segueix. Mai un becari li

havia xerrat d’aquesta manera. De fet, ni tan sols els periodistes més joves

gosaven fer-ho. S’acota al seu costat entre un gemec de genolls.

- Tio, jo podria fer tot això tot sol, enten-me. El problema és que junts

ens estalviaríem temps i ens asseguraríem ser els primers en treure la

història. Això serà una bomba, ja t’ho he dit. Va, farem un bon equip. Què

me’n dius? –Ara en Figueredo regalima sucre per tots els porus del seu cos.

- Que això té un preu.

“Cony, amb el becari”, pensa en Figue, i es grata la barbeta. S’hauria

d’afaitar.

- Bé, molt bé, ja veig que aprens més ràpid que els teus companys. Però

ja saps que ni tan sols jo guanyaré un euro més per tot això. Noltros

treballam pel prestigi, val? Si vols, te donc una part del meu sou, però me

pelaràs. Si el que necessites són doblers, fica’t a una d’aquestes

productores que treuen les famoses en top less, no te fot.

- No necessit gaire, -el tranquil·litza en Pep-, el que passa és que no

m’agrada treballar sense cobrar. I molt manco fer el doble de feina pel

mateix sou, m’entens? Això és tot. Vull una gratificació.

- Si te sembla bé, t’ho pagaré amb cerveses. –S’arrisca en Figue. I

queden més o manco d’acord.

En Pep va començar a estudiar Periodisme com podia haver començat a

estudiar Biologia. El problema és que Biologia es pot cursar a Palma i ell

tenia la necessitat imperiosa, quasi natural, de sortir de Mallorca. Ja des de

petit, la seva mare li va fer veure móns que existien més enllà dels mapes i

altres contes, i li deia que, quan hom viatja amb algú, ho mira tot com si tot

fos estrany; en canvi, quan viatja sol, es mira a com si l’estrany fos ell.

Devia ser per això que ella mateixa va decidir continuar el seu viatge en

solitari, ara fa deu anys. En Pep ho recorda bé. Era estiu i eren a la casa

que llogaven els estius, al port que hi ha precisament a prop de Son Corbell.

Ell se va aixecar devers les nou del matí, com feia sempre, i li va sorprendre

veure els seus pares desperts, rarament seriosos, solemnes. Acabaven de

signar una sentència.

La veritat és que tot d’una no li va donar gaire importància, va treure

els doblers del calaix i se’n va anar a comprar el pa pel berenar. Recorda


sobretot l’olor dels pins de la plaça, la veïna del costat que l’espiava, com

sempre, des de l’altra banda de la persiana. Era una dona molt gran que li

havia fet molta por, temps enrere. Ara només li feia pena, però ell encara

no ho sabia. Recorda dur la barra de pa calent a la mà, i recorda haver

mirat cap a quin costat se movia la mar. Cap a la dreta. Avui la platja seria

neta. Però no hi anirien, a la platja. Això, en Pep, tampoc no ho sabia. No

encara.

Va parar la taula on els seus pares seien sense dir-se res, i va

demanar permís per fer-se dues llesques amb xocolata. Normalment només

li en deixaven fer-se una. Va començar a menjar sense esperar la resposta,

submergit en un silenci que li revé agre. Suposa que es devia haver fet

habitual, aquella mena de tensió en la família que ell evitava ignorant-la. Ho

suposa, només. Això no ho recorda. Després son pare se va posar dret i

se’n va anar a fer una volta. Això va dir, que s’anava a fer una volta.

Aleshores, sa mare va passar una bona estona mirant com el seu fill

menjava, i això, a en Pep, li va fer molta gràcia. “Què mires?”, va riure, a la

fi. Ella va regalar-li els ulls més melosos del món, i va contestar que

l’estimava molt. Exactament va dir: “Tu saps que t’estim molt”. En Pep va

deixar de menjar, perquè entenia que anava a passar una cosa molt i molt

important. En Pep ja era un nin gran, i sabia ser a l’alçada de les

circumstàncies, per això va deixar de mastegar el pa amb xocolata. Sa

mare li va explicar que era filla dels ocells migratoris, que sempre volen

d’un lloc a l’altre, cap a països on s’hi senten millor. Els seus pares ocells

l’havien concebuda com a dona per intentar que fos feliç, perquè els ocells

migratoris no tenen temps de ser-ho, preocupats com estan de trobar un

lloc més agradable, i un altre. “Sempre hi ha un racó millor, i n’hi ha que

pensen tenir el dret de trepitjar-lo”, va dir-li, amb paraules exactes. Els

seus pares l’havien concebuda com a dona perquè fos feliç, i ho havia estat,

durant molt de temps, junt a ell i junt al seu pare. “Tots tres hem estat molt

feliços, i mos estimam molt”, deia. Però en el fons, no podia oblidar que ella

també era un ocell migratori i, encara que l’illa havia estat un lloc perfecte

per fer-hi el niu, necessitava desplegar les ales, ja oxidades. “Sinó, no

podré volar mai més”, varen ser les seves paraules.

En Pep s’imaginava la seva mare com un enorme ocell de ferro vell i

engroguit, i sentia com les seves paraules grinyolaven, desusades. De


sobte, se va posar molt, molt trist i, per un moment, va pensar que la culpa

havia estat seva, per haver menjat dues llesques de pa amb xocolata sense

esperar que li diguessin que sí, que tenia permís.

En Pep hauria volgut seure als genolls de sa mare, esfondrar-se al

seu coll amb olor de mare, besar-la a la galta. Hauria volgut plorar,

capritxós, i exigir-li que quedés amb ell, i amb el seu pare, que havien

d’anar a la platja. De fet, hauria volgut dir-li que havia vist la mar, que

anava cap a la bona direcció, que la platja seria neta. Però sentia una pedra

molt grossa i molt fonda a la gola, i tenia la impressió que, en fer el més

mínim moviment, la pedra li cauria a l’estómac, es faria mil bocins i el

destrossaria i el mataria. A més, ja era un nin gran, i sabia ser a l’alçada de

les circumstàncies.

En Pep recorda com la seva mare va dedicar la resta del matí a

preparar les bosses i les maletes. Al migdia, va arribar son pare. Els dos

varen xerrar una llarga estona a la cuina, en veu molt baixa. Després, la

mare d’en Pep el va abraçar molt i molt fort, i ell recorda que, tot just en

sortir per la porta, una llimona va caure de l’arbre del pati interior.

L’horabaixa, son pare el va dur als cotxes de xoc.

N’Aina no creu que una llimona caigués en terra tot just quan la mare d’en

Pep se’n va anar. En Pep li jura i li rejura que és cert, però n’Aina està

estudiant Psicologia i sap que els records no són més que la recreació

imaginada d’un moment passat. “Cada pic que recordes aquesta escena,

com totes les altres, et bases en el darrer pic que vares recordar-la. I cada

pic que recordes una cosa, hi afegeixes quelcom de nou que t’ha donat el

dia a dia; potser una pel·lícula?”. En Pep comença a estar fart de n’Aina.

N’Aina tampoc creu que la mare d’en Pep sigui filla d’uns ocells migratoris.

De fet, ni tan sols creu que li digués això. “Segurament te va explicar la

història dels ocells com a exemple, i tu només te’n recordes d’aquesta part,

perquè és el que et va impactar més, i és el que te va permetre excusar la

teva mare.”, diu. N’Aina és idiota. Clar que ella fa Psicologia, una carrera

que, tanmateix, es pot estudiar a Palma. Evidentment, és impossible que

algú sense la necessitat de sortir de l’illa pugui entendre en Pep. Ni a la

seva mare.



9.- La presó

Sap que el seu pare va fer aquest mateix

camí, també en bicicleta, i que, com ell, era

portador de males notícies. Es demana què

haurà fet la seva família als de Son Corbell

per merèixer dos pics aquesta tasca, i

procura no sentir-se culpable. Tot d’una se’n

recorda de la seva dona, i sent un pessic rabiós sota el baix ventre. És la

seva dona, es repeteix una vegada i una altra, i ell tenia tot el dret d’exercir

el seu paper com a home.

La primavera s’ha llevat mandrosa, i encara té la cara plena de lleganyes.

Per això, quan badalla, deixa anar un alè encara fresc, que s’impregna a la

cara suada d’en Macià, i a la seva panxa banyada. Després, les gotes

regalimen pel seu cos com amb calfreds, i ell sent una mena de por densa,

com si quelcom de terrible s’amagàs rere els ullastres i els garrovers. Ja fa

alguns dies que el seu esperit està alertat de qualque cosa, però de què? I

per què? Pedaleja un poc més aviat i deixa que els seus ulls regalimin pels

arbres que hi ha a les voreres. Les fulles romanen estranyament quietes,

com si ocultassin un secret horrible, com si, en fer el menor gest, poguessin

desvetllar alguna pista. Al silenci, els seus esbufecs sonen com a insults,

grollers i grotescs. El camp, que s’acaba de despertar, l’amenaça.

Mai no li ha agradat viure a fora-vila. Tot just després de les noces va

agafar n’Antònia per banda i li va demanar que anassin a ca son pare i sa

mare, que podrien arreglar una possessió de la família que hi ha tot just on

s’acaba el poble. En dos anys s’hi instal·larien. Ella va dedicar-li aquella

mirada feta de menyspreu i de fàstic, de retrets i d’odi, fins i tot de llàstima,

i en Macià va deixar que fes mitja volta sense que li hagués dedicat ni tan

sols mitja paraula. N’Antònia només sap mirar-lo d’aquesta manera. Però ell

s’hi ha acostumat. S’hi ha acostumat, sí, i ja no li afecta.

Accelera una mica, alhora que el seu cor es dispara inquiet al pou de la seva

gola. Ahir vespre ni tan sols va mirar-lo. Va quedar-se quieta, com aquests

arbres, quieta i rígida, com un mort. Ell no ha vist mai un mort, però li han


dit que queden com crispats, com si no poguessin creure el que els hi acaba

de passar, i esperen. Així estava ella, feta de pedra, amb uns ulls en punxa

que travessaven l’habitació. En Macià va espantar-se. Creia que l’havia

morta, realment, i el seu cos glaçat no era més que una evidència. Per si de

cas, va aixecar-se i se’n va anar. Des del passadís, va parar l’orella, però no

va sentir absolutament res. Un silenci viscós el mossegava per dedins, cap a

fora es projectava en una foscor infinita. Avui dematí l’ha sentida a la cuina,

per això sap que encara és viva. És la seva dona, es repeteix. La seva dona.

I ell l’estima.

Tot just abans d’arribar a la casa, el camí s’omple de branques, i d’herbes i

de fulles, com si volgués tancar-li el pas, tot protegint Son Corbell de

presències indesitjables com la seva. El cel s’embruta. Fa un darrer esforç,

que grinyola als pedals i als seus genolls, i es deixa arrossegar per una

darrera baixada agraïda. La senyora Margalida arregla les flors. Na Lourdes

juga amb la nina. Ell put a por i a conformisme. Diu: “En Josep és a la

presó”.

La notícia no sobtà a ningú. Feia alguns anys que en Josep es dedicava a

l’estraperlo, i després d’uns retrets desanimats per part de la seva mare,

tots varen acostumar-se a les visites clandestines durant la nit. Amb un

gest de cap, la senyora Margalida va exigir la seva filla que s’acostàs fins al

molí, però a dins no hi quedava absolutament res. Ni rastre de les

corredisses nocturnes. Tant en Josep com els seus col·laboradors havien

respectat l’espai familiar i, potser alertats pel que succeiria després, havien

buidat ja el lloc on amagaven les mercaderies. N’Antònia sabia que el seu

germà pensava, sobretot, en la seva família. I sabia també que no els

hauria posat mai en perill. Però la nuesa dels murs del molí, en comptes de

tranquil·litzar-la, la desesperaven. Havia entre les pedres que l’envoltaven,

una sequera indescriptible, una absència severa. La llum entrava per un ull

únic sense mirada, i acaronava n’Antònia pàl·lidament. Després, se li ficà

entre la roba, entre les cames, que cridaven encara de dolor. El filldeputa

que l’havia esposada havia aconseguit, finalment, fer-se un lloc dins el seu

sexe. Durant sis anys, l’odi que desprenien els porus d’ella, havien returat

el desig brut d’ell. Però aquella nit... Aquella nit.

N’Antònia intentava no pensar-hi. Gratà el terra amb l’espardenya, com si a

sota hi pogués descobrir alguna cosa. No cercava tant evidències que


culpassin al seu germà com al seu mateix germà. De cop, en el silenci nu

d’aquelles parets rígides, en Josep li mancava. La seva revolució se li havia

posat en contra, un altre pic. En realitat, tots, a Son Corbell, odiaven, com

ell. Aquest era l’únic sentiment que havien cultivat d’ençà la mort d’en

Sebastià. L’amo en Mateu el guardava amb vergonya, a la seva habitació.

La senyora Margalida procurava dissimular-lo. Ella desenvolupava un

autèntic desig de matar. L’únic que havia optat per la guerra havia estat el

seu germà petit, qui creia realment en alguna cosa, i que, per aquesta

mateixa cosa, pensava assolir una venjança justa. Ella també hi havia

cregut, en quelcom. Hi havia cregut de tot cor, i d’ànima sencera. Però

d’aquella fe només en restava una filla, una filla preciosa d’ulls infinits i

calmats. A n’Antònia això no li bastava. A en Josep, la set de justícia

l’ofegava ara a la garjola.

Què farien amb ell? Per quant de temps el tindrien allà ficat? Un vertigen de

plom mossegà l’espinada de n’Antònia, i caigué com un sac. A en Sebastià

també li fallaren les cames, en aquell mateix molí. I també li fallaren a

l’amant de l’amo en Mateu, tot just abans que una de les astes li arrabassàs

la vida i els cabells. Des del terra, n’Antònia veié com un raig de sol feia

ballar la pols de la primavera, i d’entre el pol·len, aparegué una figura

blanca, una mena de fada. Si hagués estat creient, hauria cregut veure la

Verge. Però sabem que n’Antònia no hi creia, ni en Déu, ni en l’amor, ni en

ella mateixa. Per això entengué que aquell esbufec de dona no era una altra

que la mateixa Mort. Primer, li llepà el ventre amb besades tendres, i tot

d’una després li aferrà la mà dreta, molt, molt fort, que és la mà dels

pactes, de les palles i les promeses.

La trobaren dues hores més tard, inconscient. Passà gairebé un mes al llit,

afectada d’una greu pulmonia.

El nin va néixer mort, perquè se sabia malvolgut. Però n’Antònia va

entendre que estava condemnada. El seu home ho intentaria un altre pic, i

un altre, fins que tinguessin una descendència comuna. Na Tiana duia el seu

llinatge per obligació, però per a en Macià, els fills eren una qüestió de sang

i d’honor, no un nom imposat a la força. A més, na Tiana era femella. Ara

en Macià ja havia gosat traspassar la frontera de l’entrecuix, i creia

merèixer el fill que havia perdut. Havia perdut, alhora, el respecte per l’odi

que li dedicava la seva dona, i tornaria cada nit, ella ho sabia, per ofegar-la


sota el seu cos greixós, per obrir-li les cames amb les mans i amb mala

hòstia, per esbufegar com un porc al cau de la seva orella, per transpirar

una brutor animal sobre la seva pell. Per fer que el seu sexe eixut cridàs de

fàstic, de dolor i de ràbia.

Creixia l’any 47, i des de la guerra era difícil aconseguir medicaments. Per

això, la senyora Margalida havia anat guardant tot el que arribava a la casa,

de mans dels metges i del mateix Josep que, molt de tant en tant,

comerciava amb carregaments mèdics. A la capsa del prestatge més alt del

rebost, quedaven encara unes gotes del que n’Antònia havia pres durant la

seva pulmonia. Hi havia també potingues de la malaltia que va tenir na

Tiana durant el seu primer any. Ningú no sabia de què es tractava, no havia

deixat de plorar. N’Antònia mesclà tot el que va trobar, i ho ficà a les sopes

del seu marit. L’home escopí la primera cullerada, agra. Després de dir

pestes del plat, se’l menjà sencer entre blasfèmies, hi havia gana.

Primer varen ser els rots. Uns rots podrits s’aferraven llefiscosos a les

parets de la cuina. Tot d’una vingué la diarrea. En Macià passà la nit

assegut a la tassa, doblegat de mal, i els seus crits tronaven a totes les

habitacions. N’Antònia s’impacientava, volia veure’l morir entre la merda.

Volia que la seva mort fes pudor, com havia pudit tota la seva vida. Però a

l’alba, en Macià encara era viu. Estès al llit, el seu cos enorme es confonia

amb els llençols immaculats. Na Lourdes el cobria amb draps humits.

L’home vomitava tot el que bevia.

L’horabaixa, no tenia forces ni per utilitzar l’orinal. Li havien canviat tres

pics la roba de llit, i ell es perdia un altre cop dins un bassal pudent que li

rajava del cul com d’una font. Un tel groc als ulls li negava la mirada.

N’Antònia s’assegué al seu costat molt tranquil·lament. Un ferum pastós

l’abraçava amb calma. Aleshores li digué: “Macià, t’he enverinat i moriràs

d’aquí una estona. Estic molt contenta que te moris. I estic encara més

contenta d’haver-te mort jo”. Després sortí de l’habitació i tancà la porta

amb una suavitat infinita. Dos dies més tard, l’enterraven.


Son Corbell

10.- L’home gran

Estimat Enric,

París és com un Rottwiler enorme tancat en una capsa

de sabates. I als parisencs els passa el mateix que a

Saint-Éxupery quan va conèixer el Petit Príncep, que va

ficar una cabra dins una capsa, i de tot d’una oblidà

dibuixar els forats perquè l’animal hi respirés bé.

Més enllà de la chambre de bonne que m’acull sense

passió, hi ha un passadís folrat de portes, i jo sé que

darrere de cada una d’elles me vigila una nova història. T’adonaràs que ara

pas a un altre conte infantil aliena a la realitat de la infantesa. Però no,

seria idiota comparar-me amb n’Alícia al seu País Meravellós. Res d’això.

París mossega, i no ho fa com un joc. Els carrers, perillosos per a molts, se

m’obren de cames, lascius, i jo m’introduesc als seus sexes sense cautela.

Així, els penetro, rabiosa, i ells me tornen, a canvi, un petit orgasme, a

vegades en forma d’alè, i d’altres en forma de crit, o d’hòstia. Sovint

m’ofeguen.

M’han atracat a punta de navalla, i m’han convidat a fer la volta al món en

bicicleta, una dona intel·lectual ha pretès lligar-me al metro, i he trobat un

bossa plena de monedes de franc abandonada al mateix portal de ca meva.

Llàstima d’euro. Però tot això ja no m’importa. Ja no m’afecta. Des d’avui.

Havia de comprar quatre coses per dinar. Quatre coses vol dir, exactament:

una, formatge; dos, pa; tres, cerveses; quatre, tabac. Anava tranquil·la

(com els parisencs no hi saben anar) pels carrers del meu barri. Fa

escassament dues setmanes que he arribat a la Ciutat Histèrica i encara no

m’he deixat encomanar la malaltia. Supòs que tot arribarà, temps al temps.

En tot cas, els que tenim la Mediterrània a la sang ens movem indecisos i

calmats, com les onades, i així me movia jo per la vorera, ara mirant un

aparador, ara envejant qualcú que guaitava per la finestra. Des que he

arribat, París m’ha regalat la melangia en format meteorològic. Fa una calor

mallorquina, i jo t’enyor, i enyor seure a una terrassa amb tu, mentre les


orenetes criden i exigeixen alguns minuts més de dia, que només els hi

regalen Sant Joan i els seus veïns de calendari. Aquí seure a una terrassa és

impensable per a algú com jo, que ha trobat l’aventura en la precarietat

econòmica. Només si tu venguessis a veure’m jugaríem a ser rics, i ens hi

asseuríem, i demanaríem pastís.

Feia una calor estranya per a aquesta gent, i com sempre que fa aquesta

calor, jo descobria als seus gestos una cadència com estupefaent i

estupefacta. Quan surt el sol, els parisencs semblen bojos i feliços, si és que

tenen nocions reals del que és le bonheur. Diria, fins i tot, que se’ls hi aferra

un mig somriure estúpid i contagiós. Ara, mentre escric aquestes línies, la

Lluna m’acarona amb les teves mans, i put a flors excitades i calentes. Me

deman qui se follarà aquestes flors plenes de sexe, i sol·licit la teva

presència al meu costat, frustrada. Aleshores torn a aquest matí que havia

de ser un matí de necessitat, i que ha esdevingut un matí necessari.

M’explic:

Anava cap al súper, mans a les butxaques, i de cop he vist l’home gran

acompanyat d’una infermera. Ella l’agafava pel braç i li deia coses a l’oïda,

mentre vigilava cada una de les seves passes. Segurament no m’hauria

fixat en ells si no hagués estat perquè ocupaven tota la vorera, i no me

deixaven passar. Segurament, tampoc no m’hauria fixat en ells si no

hagués estat perquè l’home m’ha mirat inquiet durant una estona llarga. He

alçat els ulls, i he sentit la punxada incrèdula dels seus. Estaven desgastats

i tremolaven, darrere d’un tel viscós fet per les experiències. Quan he

passat pel seu costat, camí del súper, m’ha semblat veure com l’home gran

estrenyia el braç de la infermera, al temps que intentava girar el rostre cap

el meu itinerari. Els seus moviments eren lents, però precisos, per això jo

també m’he tombat cap ell, amb estranyesa. Exactament igual que quan te

gires després d’haver identificat una cara que te sonava. Tard, però no

massa tard.

La infermera intentava convèncer-lo perquè continuassin el seu passeig,

aleshores ha vist que els mirava i m’ha dedicat un somriure com de

disculpa. “Excusez-le, madame, il croit que vous êtes une autre femme,

mais c’est impossible”, ha dit. Jo també he somrigut mentre l’home gran me

fitava, amb una seriositat i una angoixa infinites. Estava a punt d’arronsar

les espatlles i de dir: “Ça ne fait rien, au revoir”. Estava a punt de continuar


el meu trajecte cap el súper. Però, de cop, m’ha semblat una falta de

respecte cap a l’home gran, i m’ha donat la sensació que, si ho feia, tant la

infermera com jo el tractaríem com a un idiota. Sé que pensaràs que som

una idealista incorregible i una beneita. Però deixa’m somiar, i deixa també

que els altres tinguin l’oportunitat de dissenyar un somni. He mirat l’home

gran i li he demanat: “Et c’est qui, cette femme?”. La infermera estava

clarament incòmoda, fora de lloc, i mentre intentava fer-me entendre amb

eufemismes que l’home gran no està als seus cabals, i que té problemes per

comunicar-se, ell ha dit: “Tu es exactament comme elle”. Ho ha dit amb

una tristor que no puc descriure, una tristor trencada i fonda que les meves

celles interrogants no sabien correspondre. L’home gran ha mormolat

alguna cosa a la infermera, i l’ha posada francament nerviosa. De fet, ella

fins i tot s’ha enfadat una mica, però l’home gran insistia. M’ho ha amollat

amb impaciència: “Il voudrait prendre un café avec vous”.

No tenc la culpa. París me dóna històries i a mi m’agraden les històries,

còmplices o alienes al món infantil que no tinguérem mai. Per això les agaf

sense pensar-m’ho, i les faig meves.

Han passat dos dies des que vaig escriure’t les línies que acabes de llegir.

Les cartes són així d’atemporals, per això mai no les hi pos data. Fa

escassament trenta segons que has llegit les darreres paraules (potser al

sofà, tal volta assegut al vàter) i, alhora, les hores i les jornades completen,

paral·leles, els detalls d’aquesta anècdota. L’altra nit, el cansament me va

interrompre. Avui, els esdeveniments vomiten frases noves.

No poguérem quedar tot d’una. Un home gran té uns horaris que ha de

complir. És com si la vida li demanàs comptes pels excessos amb una

sobtada acumulació d’obligacions i prohibicions, encara que aquests

excessos siguin, senzillament, tenir una pròrroga inesperada. Malgrat la

llibertat vital de què és capaç cadascú de nosaltres, arriba un moment en

què la vellesa t’imposa un moment determinat per passejar, i un altre per

llevar-te als matins, i un altre per ficar-te al lavabo. És així, sobretot, quan

vius en una residència.

L’home gran no podia prendre el cafè fins a les quatre d’aquesta horabaixa,

després de dos dies de rehabilitació, del dinar imposat, de la presa de

medicaments indefugible, i de la migdiada obligatòria. És més, en realitat


l’home gran no pot prendre cafè, ni tan sols sense cafeïna, i la infermera

s’ha encarregat que complís amb els seus deures des de la taula veïna a la

taula on sèiem nosaltres. Érem en aquest mateix bar, a prop de ca nostra;

no és gran cosa, però els cafès i els sucs estan a preus desorbitats, també

les cerveses. París exagera. Ha pagat ell, com a bon cavaller que ha

confirmat ser més enllà de les aparences. L’home gran és alt i magre. Té un

nas ganxut i els cabells llargs fins les espatlles, blancs en contrast amb la

seva roba, tota negra. S’ha vestit amb un jersei de coll alt, i una jaqueta

prima. Li agrada dur bastó, però la infermera no deixa que el porti quan va

amb ella, que darrerament és sempre. Me mirava fumar amb enveja.

Nom Joseph. Joseph té tres fills, vuitanta-tres anys i cinc malalties. Xerra

sense pressa, i de tant en tant espera que el guiïs durant la conversa. Quan

repeteix alguna cosa, no saps mai si és perquè vol insistir en qualque idea o

perquè realment ha oblidat el seu propi discurs. Ha començat a descriure

l’odi que té pels coloms, i m’ha dit que la culpa que n’hi hagi tants és de la

monarquia. Aleshores he entès que no me xerrava de França. Joseph m’ha

explicat que quan van coronar Alfons XII a Catalunya, varen deixar anar

una parella de coloms com a símbol. Aquests, que eren mascle i femella,

varen procrear i procrear, per això hi ha tants coloms horribles per totes

bandes. Jo li he dit que a Barcelona les gavines maten els coloms i després

se’ls mengen. Sobre el Mercat de Sant Antoni pots veure autèntiques

guerres entre aquests ocells immunds, i les gavines esdevenen rapaces,

amb la presa entre les potes, i després feta bocins als seus becs

sangonosos.

Un llampec ha travessat els ulls de Joseph. “Est-ce que vous êtes de

Barcelone?”, m’ha demanat. “Non, je suis de Mallorca”, he contestat jo, i he

afegit allò que afegim sempre: “est-ce que vous connaissez Mallorca?”.

Joseph ha empal·lidit. He vist clarament com el color botava del seu rostre

amb un triple salt mortal cap enrere. Diria que aleshores les seves nines

s’han dilatat fins abraçar la grandària de l’ull sencer. Aleshores s’ha tombat

cap a la infermera, i li ha dit amb agrura: “Je ne me sens pas bien”. Ella,

sol·lícita, s’ha acostat fins a nosaltres, l’ha ajudat a posar-se dret i ha

procurat somriure’m. Crec que aquesta dona m’odia. Jo no sabia què fer, i

he mirat tot el procés sense moure’m de la cadira. De camí cap a la porta,


l’home s’ha girat com d’esma, i aquesta vegada ho ha dit quasi amb terror:

“Tu es exactament comme elle”.

I se n’han anat.

Ara me sent absolutament idiota, aquí asseguda, encara, inventant-te. He

demanat una cervesa que me sortirà per un ull de la cara, i enyor el sol de

fa dos dies, que va penedir-se de protagonitzar aquesta carta, i ha decidit

no aparèixer més ni sobre el cel ni sobre el paper. Ha fet com l’home gran:

m’ha donat il·lusions i me les ha robades. No acab d’entendre la raó, però

no importa. En un país del qual no ens saps els costums, i en el qual perds

una de cada vint paraules, no pots pretendre analitzar les reaccions d’un

desconegut. I d’un desconegut que, a més, et confon amb algú altre. La

veritat és que la impaciència que m’ha mossegat el ventre durant aquests

dos dies, ha donat pas a la decepció més absurda. Me sent plantada per un

home de qui només en sé el nom, l’edat i el nombre de fills i malalties que

té.

Faig un altre glop, i t’imagín aquí mateix, on seia ell, en Joseph. Si hi fossis,

ens fotríem de la mestressa, que duu un vestit groc que fa por. El Petit

Príncep asseguraria que no és una dona, sinó un hipopòtam engolit per un

canari, i potser tendria raó. Enric estimat, t’enyor tant que me deman què

cony faig aquí, si a una terrasseta de S’Escorxador estaria molt millor,

bevent cerveses a preus tolerables, i gaudint d’un sol pocavergonya, no

com aquest, que s’atabala per dues línies de glòria.

He de pagar, i creu-me si te dic que això m’intranquil·litza. M’hauria agradat

tant sebre amb qui me confonia l’home gran!

T’estim en francés,

Berta.



11. La mar

Un bon dia, l’amo en Mateu va

baixar de la seva habitació, demanà

que li preparassin el berenar i

després agafà el seu bastó. Anava

ben vestit, amb un guardapit, un

capell i una corbata. S’havia afaitat.

L’amo en Mateu agafà el seu bastó i

sortí per la porta, féu un gest

brevíssim amb el cap i se n’anà pel

camí. Mai més no el tornaren veure.

Dos dies més tard, alliberaren en Josep. Quan es casà amb na Pilar, li feren

una gran festa. Havien convidat gent de tot el poble, i Son Corbell somreia

un altre pic. Mossèn Agustí s’havia reconciliat amb la família des que la

senyora Margalida havia decidit anar a missa cada diumenge, i va ser ell qui

els va casar. En Josep no creia en Déu, ni en la política, fins i tot dubtava

d’ell mateix, però estimava na Pilar, i respectava les seves decisions. Ella

creia en tot i en tothom, però creia en el seu home per sobre de totes les

coses. Mossèn Agustí menjava i reia i s’engatava. Després ballaren tots

plegats. Na Tiana seia davant de la banda, mai abans havia vist un concert,

i els seus ulls es perdien als dits d’aquells homes que corrien rere les

xeremies i les guitarres. El vi colorava les galtes de sa mare i sa padrina, i

per primer pic, na Tiana va veure les pampallugues en llurs mirades. Tenia

vuit anys.

La casa feia olor de porcella, i de rialla, perquè la rialla fa olor, com la

mort, les olives, el setembre i les llàgrimes. Na Lourdes, que ja perdia el

cap amb una lentitud generosa, va pujar un plat de carn i un tassó de vi a

l’habitació buida de l’amo en Mateu. Quan els convidats començaren a

partir, se sentien els primers galls. Però això no vol dir res, els galls

demanen auxili durant tota la nit.


Na Tiana, desperta com mai, se passejava sense que ningú no la

veiés, perquè ningú no veia res, i buidava les copes, que tenien un gust

rude i amable, com el seu oncle Josep, que també tenia un gust rude i

amable. Això va pensar ella, almanco, quan ell la va seure als seus genolls i

va omplir-li la cara de besades, i li va demanar que ella també li donàs un

beso a la galta. Na Tiana no podia parar de riure, i li sortien uns rots

pudents i agres, que encara li feien més gràcia. “Segurament aquesta és la

primera vegada que tastes la felicitat”, va dir-li en Josep amb una veu

estranya, com arrossegada. I el seu alè també pudia. “Mira, estimada, això

que sents ara és l’única cosa que val la pena. En aquesta família no hem

tengut sort, o no hem sabut veure-ho, però això és l’únic important”, li

deia. Na Tiana no entenia res, però li pareixia que les paraules que

esopegaven amb els llavis del seu oncle eren paraules guapes, i les

escoltava sense deixar de riure, sense entendre què li feia tanta gràcia.

“Així és que, a partir d’ara, intenta lluitar per l’única cosa que val la pena”,

continuava en Josep, i li estirava la boca amb el polze i l’índex cap a dalt, li

dibuixava un somriure amb els dits. Na Tiana no podia deixar de riure.

Na Pilar no era especialment guapa, però radiava una mena

d’energia, aquella llum que només tenen els que no han arribat a patir mai,

realment. Es movia desimbolta entre els convidats, preocupant-se, sense

agobis, que tot estigués en ordre, que tothom estigués content. En Josep va

abraçar la seva neboda, encara sobre els seus genolls, i li deia a l’oïda:

“Mira-la, pareix que estigui ballant”. I era vera, na Pilar sempre ballava. Na

Tiana se sentia molt bé dins el cos del seu oncle, que s’encenia la pipa un

altre pic. “Me promets que seràs feliç?”, li demanava ell molt fluixet, i ella

feia que sí amb el cap, perquè, ara ho sabia, faria qualsevol cosa per en

Josep.

Na Tiana hauria fet qualsevol cosa pel seu oncle. Ho va saber la nit en què

ell es va casar, i també després, a l’endemà, quan un mal de cap nou i

espès se mesclava amb una excitació nova i impertinent. Les nebodes de na

Lourdes, que l’ajudaven a fer net, s’enfadaven amb ella i li cridaven que

s’estigués quieta. Hauria fet qualsevol cosa per en Josep, va pensar més

tard, quan ell l’agafà de la mà i li proposà que anassin a fer un passeig.

Caminaven en silenci mentre la calma de les ovelles adormien el sol. Aquells


dies les parets de la casa desprenien una calor desconeguda per na Tiana,

una alegria cansada. Com el mes d’octubre, que diu secrets sense mala

intenció, rebentat, amb una alegria cansada. Hauria fet qualsevol cosa per

en Josep, se repetia mentre berenaven amb sa mamà i sa padrina, i na Pilar

i na Lourdes, que ja era part de la família. Qualsevol cosa, insistia cada pic

que ell s’encenia la pipa, cada pic que li cercava els ulls amb els seus, cada

pic que xerrava amb ella com si fos una nina adulta. Qualsevol cosa.

Aleshores, una horabaixa, en Josep la va dur al Port. Na Tiana tenia

vuit anys i mai abans havia vist la mar. Els llaüts cantaven impacients al

moll amb notes de corda, i de fusta, i de vidre. Guaitaven na Tiana amb l’ull

del seu fanal i li demanaven que pujàs, que miràs la mar de més a prop,

que tocàs el cel que se submergia a l’horitzó. Veieren peixos i crancs peluts.

Un alè d’aventura despentinava la nina sense violència. “T’agrada?”, va

preguntar el seu oncle, i ella sacsejava el cap, entusiasmada, incapaç

d’obrir la boca.

S’assegueren al mur d’una barraca, de cara a l’infinit. Una fraile de

sal i d’arena besava na Tiana a la boca, i ella sentí la lascívia per primera

vegada a la punta dels mugrons. Pensà que tenia fred, encara que no en

tenia. Faria qualsevol cosa per aquell home que li havia mostrat l’oceà. En

Josep digué: “La mar és la mà del món, per això s’anomenen igual. Ho toca

tot, ho escorcolla tot, és a totes bandes. Se fica sota la falda dels països i

abraça les ciutats. Té una predilecció especial per noltros. Va fer una conca

per prendre’ns amb delicadesa, i ens té així agafats, i ens mira i ens mima

com noltros la miram i la mimam”. Na Tiana sabia que vivia a una illa, però

fins a aquell moment no havia entès el que això significava.

“La mar és egoïsta”, continuava en Josep. “Voldria mantenir-nos així,

al seu palmell per sempre. Però, mentrestant, allarga els dits cap a la resta

del món, i ens dóna la possibilitat de què toquem la resta del món”. Es va

llevar les sabates i exigí la seva neboda que l’imitàs. “Vine”, li digué.

Tocaren la mar amb la punta dels peus. “El món és molt gran, i és ple

d’aigua”, explicava. “L’oceà ens besa els dits només un segon, i s’entorna

cap a dins. Se’n duu el tacte de la nostra pell cap a l’infinit. Veus? Mirà allà

al fons, també toca el cel, com a nosaltres. Ens toca i s’enduu el nostre

tacte. Ara tocam l’infinit amb la punta dels peus, te n’adones?”. Na Tiana

sentia la llengua de la mar fins als turmells, i veia com la llengua de la mar


se retirava contenta amb el record dels seus turmells cap a totes bandes.

“La mar és la mà que enllaça tots els punts del planeta”, continuava en

Josep, i na Tiana se va posar molt i molt trista, perquè sabia que ara li diria

alguna cosa molt i molt trista.

“Quan te diguin que me n’he anat, no els facis cas”, demanava en

Josep, i na Tiana recordava que faria qualsevol cosa per ell. “No els facis

cas, perquè, malgrat que te paresqui que som molt enfora, has de recordar

que la mar me tocarà com te tocarà a tu en voler. Jo posaré els dits dins

l’aigua, i vendran fins a tu, i tocaran els teus, d’acord?”. Na Tiana feia que sí

amb el cap, ja sense entusiasme, incapaç, com sempre, d’obrir la boca. Va

creure que s’havia empassat un d’aquells peixos que acabaven de veure, i

que el peix se remenava inquiet al límit de la seva gola. Tot d’una va pensar

que no, que s’havia empassat un d’aquells crancs peluts, i que l’animal

utilitzava les pinces per ferir-la a l’estómac. “Mira, veus allà?”, en Josep

indicava l’horitzó amb l’índex. “Veus que hi ha un puntet?”, na Tiana no veia

res, però feia que sí amb el cap. “Jo seré en aquell puntet, que nom França.

França no és tan enfora, en sèrio, si és que se veu des d’aquí...”, i na Tiana

se fixava amb molta cura, però no veia res. “Quan m’enyoris, vine aquí i

saluda’m, d’acord? Fica la mà dins l’aigua i sent com jo t’estic tocant des de

l’altre costat. I sobretot, no te posis trista, no val la pena. Tu has de ser

feliç, entesos?”. Na Tiana, que hauria fet qualsevol cosa pel seu oncle Josep,

va fer que sí amb el cap, i li va prometre que seria feliç perquè ell li ho

havia demanat. Però quan ell féu mitja volta, i ella se posava les sabates,

una llàgrima petitíssima li va regalimar furtiva per la galta, i va caure dins

l’aigua, tota de sal. Aleshores na Tiana i la mar feren un pacte, i es

mesclaren per sempre.

Cap a Son Corbell tornant, oncle i neboda passaren per la plaça, per

davant d’una casa on, anys més tard, una dona-ocell emprendria el vol

mentre una llimona queia al pati. Des de la porta del costat, una altra dona,

que encara no era vella, els espiava darrere la persiana.

Trobaren el seu cadàver un any més tard. Ningú no estava segur que fos

ell, però així ho volgueren creure quan aquell pastor els digué que hi havia

un bastó de senyor al seu costat. Devia fer més de cinc mesos que era

mort, perquè no quedava del seu cos més que un rastre lleuger, el mateix


rastre lleuger que quedava de la seva vida. Ningú no es demanà com havia

arribat tan enfora, d’on havia trobat les forces per perdre’s a la

Tramuntana. Ningú no es demanà quina havia estat la seva intenció. Al

funeral, no plorà ningú. Per na madó Margalida, feia molt de temps que

l’amo en Mateu era mort. Per na Lourdes, l’amo en Mateu no moriria mai.



12. Josep

Enric,

Has de sabre que, durant aquests dies, m’he comportat

com una adolescent enamorada. Des de la meva

darrera carta, no he pogut deixar de pensar en l’home gran, així és que he

voltat, com una moixa en zel, pels carrers pròxims on vaig veure’l per

primera vegada. Al començament, ho feia durant les hores en què vàrem

coincidir dins aquella mirada alertada, els matins, abans de dinar. Després,

vaig cercar-lo als voltants de les quatre de l’horabaixa, que és quan

descansa de la seva rutina guiada a la residència. Durant una setmana

sencera, he deixat d’anar a classe, perquè, tanmateix, no hauria pogut

seguir les explicacions dels professors.

És difícil omplir les esperes dissimulades al carrer. És difícil i

angoixós. També idiota. Com no tenc doblers per amagar-me rere una

cervesa o un cafè, l’únic que podia fer era perdre’m sobre les meves passes.

Inventava, mentalment, la conversa que tindria amb ell, quan el trobés.

Primer fingiria sorpresa. Després li demanaria pel seu estat de salut, li

proposaria fer un passeig. El convidaria a un cigarret secret. Hi ha una

fleca, al carrer on vàrem coincidir. Hi ha una fleca, una perruqueria, un cafè

i una florista. Ara, la venedora de flors i el cambrer, la perruquera i el

pastisser me miren amb un mig somriure i amb desconfiança. Me miren des

dels seus establiments i no arriben a comprendre. Jo tampoc.

Te jur que fa dos vespres varen xerrar de mi a la ràdio. Estava

escoltant un d’aquells programes estúpids on la gent hi pot telefonar per

explicar la seva vida, o per amollar xorrades, i un al·lot va dir que hi havia

una noia que es passava les tardes fent voltes davant del portal de casa

seva. Ell la veia des de la finestra de la seva habitació, i es preguntava a qui

estaria esperant. Els locutors ho varen resoldre així: “això és amor, i la

resta són faves”. Està clar que aquella noia que l’al·lot veu des de la finestra

som jo, i me sap greu perquè el pobre no pot estudiar per culpa meva. Això

va assegurar ell, almanco. Està tan interessat en saber si arribarà la


persona que jo esper que no arriba a concentrar-se. Potser hauria de

telefonar a l’emissora, i explicar-los que ja està tot resolt. Potser hauria

d’explicar-los tota la història; tal volta així salvaria l’al·lot d’un suspens

imminent.

Tanmateix, va ser en Joseph qui va sorprendre’m ahir horabaixa. Jo

tornava de la casa d’una companya de classe que m’havia de passar uns

apunts, i el vaig veure a la sortida del metro. M’estava esperant. A mi.

Ignor com havia descobert que aquella era la línia que solc agafar, me

deman com sabia que jo arribaria en aquella hora, però no me va donar

temps per fer preguntes. Tot d’una me demanà que anàssim a un parc,

havia d’explicar-me moltes coses. Feia mala cara, però no vaig gosar dir-li.

Pel que he sabut després, no aconseguia conciliar la son des del dia que ens

vàrem veure.

Érem als Jardins du Luxembourg, i va encendre un cigarret. Després de fer-

li una calada llarga, me’l va passar. Se’l veia menut, sota el jersei i uns

calçons que li queien lleugerament quan caminava. Vàrem seure a un banc,

davall dels arbres. Els corbs i les mèl·leres s’acostaven fins a noltros sense

por. No gaire lluny, un japonès donava de menjar els coloms. Ell me va

dedicar un somriure molt tendre, i va començar a xerrar-me en mallorquí.

Com ho sents, així, de cop. Va demanar-me: “I com està sa nostra mar

estimada?”. El meu cor va fer un bot, però no sé si d’emoció, de por o de

què, aleshores vaig contestar-li: “Idò, voleu dir que sou d’allà?”.

Joseph es diu en realitat Josep. Fa cinquanta-tres anys es va casar i

va decidir anar-se’n de Mallorca. Abans, havia passat un temps a la presó, i

estava cansat de problemes. Ara, amb la seva dona, tenia la intenció de

començar una nova vida, i això és el que va fer. Després de passar un

temps fent la verema al sud de França, va aconseguir els doblers suficients

per anar a París. Allí es va relacionar amb un grup d’intel·lectuals exiliats

catalans, escrivien fulletons i denunciaven la situació d’Espanya. De seguida

aconseguí una feina a una revista comunista, i d’allà, passà a formar part

de la plantilla d’un diari que ha desaparegut. Mentrestant, va tenir tres fills

als quals no veu gaire sovint, perquè viuen fora de França. No els hi retreu

res, d’ençà la seva partida, no ha tornat veure ni sa mare ni sa germana.


“Tal volta són mortes”, me va dir amb un gest feble que no vaig sebre

interpretar. La seva dona va morir fa un parell d’anys.

“Creu-me que estic content amb la meva vida”, va dir-me a la fi.

“Però podria haver estat ben diferent...”. En Josep va clavar-me uns ulls de

terra i me demanà: “Què nom sa teva padrina?”. Vaig veure que tremolava.

“Quina?”, vaig respondre jo. L’home va riure, avergonyit de no haver

comptat que en tendria dues. Estava clar que pensava en una única

persona, ben determinada. “N’hi ha qualcuna que es digui Alba?”, va

encertar a dir. Quasi no vaig sentir el final de la pregunta, que li quedà

enganxada a la gola. En Josep va tossir. “No, ses meves padrines nomen

Maria i Francesca”, vaig amollar tot d’una. En aquell moment, vaig veure

com un color vermell rabiós li rebentava a les galtes. Estava empagueït,

però els músculs se li havien relaxat de sobte. Li regalimaven pels braços i

pel coll, alegres. Ell també semblava content. “Som un idiota”, somrigué, i

els seus ulls brillaven. Aleshores, s’adonà que jo era asseguda al seu costat,

en aquell banc davall dels arbres, i que no entenia res de res. Repetí: “És

que ets idèntica”, i deixà anar una rialla ben fonda.

De petit, en Josep vivia amb sa mare i els seus germans. Son pare havia

partit a fer les Amèriques i ja ningú no esperava que tornàs. Però l’home va

tornar, acompanyat d’una amant i de la filla de la mateixa. La petita sempre

jugava amb en Josep, i ell la trobava una pesada. Se deia Alba i se duien

set anys. Un dia, la mare de n’Alba va morir, i se’n dugueren la nina de la

casa. No la tornaren veure. Fins a deu anys més tard.

En Josep era a Palma, feia temps que tenia negocis aquí i allà, i

sovint havia d’anar a Ciutat per solucionar històries i trapitxeos. De sobte es

va fixar en una al·lota preciosa que passava pel seu davant. Anava

carregada amb dos poals plens d’aigua, i la va ajudar. Duia la cara bruta, i

els cabells en una trunyella llarguíssima que li creuava l’esquena. En mirar-

lo ella, ell va veure que tenia els ulls més immensos que havia vist en sa

vida. Un era mut. L’altre era negre i fondo com a l’eco dins un pou. Te’n

recordes? Tu me deies el mateix sobre els meus ulls. En Josep i n’Alba se

reconegueren tot d’una, i després d’uns segons de dubte, s’abraçaren

efusivament. Ell diu que no ha sentit mai una abraçada com aquella. El cos

minúscul de n’Alba desprenia una calor entre tendra i salvatge que penetrà


el seu cor amb violència. N’Alba treballava ca una dona rica, i només

lliurava els diumenges.

En Josep no veia el moment que fos diumenge. A partir d’aquell dia,

va passar setmanes senceres sense dormir. Escrivia poemes, inventava

declaracions d’amor, fins i tot va plorar de ràbia i d’impotència. I els

diumenges no acabaven d’arribar mai. Després agafava el “camion” i anava

a cercar-la a la ciutat. Un dia, passejaven junts pels carrers quan ella

l’agafà de la mà. En Josep va pensar que se moriria en aquell mateix

moment, fulminat. Des de llavonces, caminaven sempre ben aferrats, lluny

dels ulls curiosos de la gent, perquè a les ciutats, com a París, la gent no té

mirada. Tots dos sabien que aquella història d’amor no faria cap gràcia a la

família de Son Corbell.

Després d’un temps, n’Alba de distancià un poc. Semblava enfora de

tot, se distreia per qualsevol cosa. En Josep patia. Diu que mai més ha

sentit l’histerisme com aquells dies. Quan li demanava què passava, n’Alba

feia un gest indecís i tristíssim, i no contestava mai. Així és que en Josep

decidí afrontar el problema de cara: “Tu saps que pots demanar-me lo que

vulguis, qualsevol cosa. Jo ho faria tot per tu”, li va dir. I ella va respondre:

“Vull que anem al Molí de Son Corbell”.

Quan xerra de Son Corbell, el rostre d’en Josep s’enfosqueix. Un no acaba

d’esbrinar si ho fa d’enyorança, d’odi o de què. Son Corbell és la possessió

on hi vivia amb la seva família, a fora vila. És allà on els falangistes varen

matar el seu germà, i on son pare perdé primer el cap i després tot el cos.

La mare de n’Alba morí al molí on ara hi volia anar la seva filla, per culpa

d’un accident horrible. “I per què te fa ganes tornar-hi?”, li demanà. Ella

arronsà les espatlles. “I si mos veuen?”, insistia ell. “No mos hi veuran”,

contestava ella.

Al diumenge següent, va ser n’Alba qui agafà el “camion”. En Josep

l’esperava. S’acostaren al molí, lluny del camí. En Josep diu que va ser

aleshores quan va trobar un itinerari alternatiu, que després li serviria per

guardar la mercaderia de l’estraperlo. S’hi acostaren en silenci, mentre

l’horabaixa se resistia a descansar. Era el dia de Sant Joan. “Més o manco

l’època que és ara”, va apuntar en Josep. Me’ls puc imaginar a tots dos,

clandestins agafats de la mà, espantats només a mitges, prudents. Ella


segurament emocionada, tal volta una mica impacient. Feia una calor

suportable. En arribar, hi entraren tot d’una dins el molí, perquè no els

veiessin des de la casa. N’Alba quedà molt quieta i mirà les parets, el cel es

veia petitíssim a dalt de tot. “Saps què?”, va dir a la fi. “No me fa por. No

sent res. Això no és casa meva, ni és aquí on morí mumare”. En Josep

somrigué, perquè sentia una cosa semblant: una manca d’emoció estranya i

absoluta. “El meu germà tampoc no és mort”, va contestar. Aleshores, els

seus ulls rodolaren dins l’ull únic de n’Alba, i caigueren a l’infinit, rebotant

contra les parets d’aquell pou estret, fent molt de renou. Ella li féu una

aferrada pes coll ben forta, perquè no caigués per sempre més dins el buit, i

ell sentia la matinada enganxada als cabells d’ella, que duia amollats. Això

el va posar molt i molt trist, perquè sabia que l’endemà tornarien a estar

separats, que haurien d’esperar la fi d’una nova setmana per veure’s. No

estava segur de poder suportar una angoixa com aquella. “Saps on es

troben els diamants?”, va amollar, i ella féu que no amb el cap. “A les mines

de carbó”, continuà. “Un home se passa la vida enfora de la llum, la pols se

li enganxa als pulmons, i no troba més que carbó, de millor o pitjor qualitat,

però sempre carbó. Un bon dia, les seves mans ensopeguen amb un

diamant, aleshores l’home no sap què ha de fer. Si el treu a l’exterior,

tothom li voldrà robar, el llimaran, i deixarà de ser un diamant en brut.

D’altra banda, és massa valuós per deixar-lo allà on estava. És massa

guapo com per deixar-lo abandonat per sempre dins la foscor, enfora de la

llum, ple de pols”.

N’Alba li dedicà un somriure entre innocent i altiu, i contestà: “Jo, si

trobàs un diamant, me faria rica”. En Josep li passà els braços per la cintura

i li digué: “T’estim. Senzillament i netament t’estim. I ara mateix me

n’hauria d’anar corrent per deixar que cresquessis tota sola, per no

determinar la teva vida. Això nostre no té sentit”. N’Alba acabava de fer

quinze anys. S’acostà sense vergonya als llavis d’en Josep i el besà amb

una delicadesa entre infantil i viciosa. Ell ja havia conegut el plaer de la mà i

el sexe de les amigues del seu patró i de na Remei, la prostituta que el ca

desvirgar i que ja no li cobrava, perquè li queia bé. Ell ja havia conegut el

plaer, com dic, però mai, mai, mai havia sentit un esclat com aquell al baix

ventre. El genolls li tremolaven per culpa d’una besada. Amb una suavitat

infinita, la seva mà dreta acaronà el pit de n’Alba i aquí s’acaba el seu relat.


De cop, en Josep se com a despertà, s’adonà d’on era i amb a qui, i escopí

una tossina histèrica. “Hauríem de tornar, no ho trobes? Se mos ha fet una

mica tard”. Eren les nou del vespre. Feia una hora que havien servit el

sopar a la residència.



13. El futbol

Na Tiana sabia que al seu oncle en Sebastià l’havien

mort els de ca n’Ortega. Sabia que havia estat durant

una nit horrible, anys enrere, i que, de llavò ençà, les

dues famílies ja no se xerraven. De fet, els de Son

Corbell també havien retirat la paraula als de can

Matos i can Faixeda. Per això quan, de l’escola

tornant, aquell nin bèstia li foté la pilotada, ella ni tan

sols es girà, i continuà caminant amb el cap ben alt,

cap a la bicicleta.

Uns dies més tard es repetí la història, i na Tiana, que era molt

orgullosa, va dedicar a aquell nin un gest groller que vés a sebre on l’havia

après, a ca seva no, això segur. Envoltada de dones com vivia, mai cap

d’elles hauria gosat mostrar-li una reacció com aquella. Però el nin insistia,

vinga xutar la pilota a les seves cames quan la veia passar després de

classe. I una horabaixa ella es va cansar, i li va tornar la pilotada, i li

rebentà la cara amb mala hòstia, i el nin es va posar a sagnar per la boca.

Li havia arrencat una dent. “Així n’aprendrà”, va pensar ella, i arribà a casa

contenta, segura que havia guanyat.

Qui sap què s’amaga rere la perseverança. Qui sap què tenen els nins

de dotze anys dins el cap. Ella, almanco, no en tenia ni idea. Per això, quan

l’endemà ell va tornar a llançar-li la piloteta, na Tiana es quedà molt quieta,

sense entendre res de res, i per primer pic el mirà directament als ulls. I

com sempre havia passat en aquella família seva, endinsar-se dins els ulls

de l’altri va ser sa perdició. El nin aquell amb qui sabia que no podia xerrar

malgrat que mai ningú no li hagués dit explícitament, va amollar-li: “tens

un bon xut, vols jugar amb noltros?”. I ella repassà amb la mirada els altres

al·lots, que guaitaven encuriosits, i va recordar que sempre hauria volgut

ser un d’ells, perquè s’estimava més semblar-se a l’oncle en Josep que a sa

mare Antònia o a sa padrina Margalida, o a la vella Lourdes. Així és que

arronsà les espatlles i pensà que no per jugar amb ells hauria de xerrar amb

aquell al·lot amb qui sabia que no havia de xerrar. Al vespre, arribà a ca


seva amb un munt de blaus a les cames, i digué que havia caigut de la

bicicleta.

Les seves amigues se’n fotien d’ella, deien que el futbol era per a

homes, i que a més els nins eren idiotes, i uns bruts, i li repetien que, si

seguia quedant amb ells després de classe, se tornaria com ells. Però na

Tiana no en feia cas. S’acostava a la plaça i, sense articular paraula, se

posava a jugar, a vegades amb un equip, a vegades amb l’altre. No era dels

més bons, però tampoc dels meus dolents, i de seguida tots oblidaren que

era una nina i la tractaren com a un més. Ella havia descobert que amb

aquell joc rere una pilota, rebent colzades i donant puntades de peu, es

cansava molt. Tant, que dormia tot d’un cop, i ja no pensava més les coses

lletges que abans no la deixaven dormir. Com que la seva mare no entenia

res de res, i callava massa i en el fons devia ser feble, o com que sa padrina

s’havia tornat capriciosa, tan rígida i una mica insuportable, o com que na

Lourdes era un mort vivent. No es que no les estimàs, no era això. És que

no la deixaven tranquil·la, i a ella li hauria agradat passar més temps tota

sola, o amb gent de la seva edat, xerrant de coses importants, i no dels

xafardejos de la feina de sa mamà, i les històries de missa de sa padrina, o

els fantasmes que na Lourdes veia a totes bandes. “Cada pic que ploreu, la

casa plorarà també”, solia repetir. I na Tiana, per fer-la rabiar, sempre

contestava: “I quan riguem... també riurà, sa casa?”. Na Lourdes

s’emprenyava molt, i pujava a l’habitació de s’abuelo, l’amo en Mateu, a qui

na Tiana no va arribar a conèixer del tot.

Una nit, na Tiana havia quedat desperta durant molt i molt de temps.

Pensava que, malgrat que tots havien viscut en aquella casa, ella només

sabia de la seva família per referències. L’oncle en Sebastià, per exemple,

seia amb elles a cada àpat, durant les oracions de sa padrina i també

després, quan na Lourdes i n’Antònia rescataven les mateixes anècdotes de

sempre: El dia que s’empatxà de figues de moro, quan era petit, o aquell

vespre que va pujar a un garrover i no va sebre baixar, i es quedà allà,

plorant durant més de cinc hores, sense que ningú no el sentís. També hi

havia la història d’aquella rata que va dur a les mans: volia que fos el seu

animal de companyia. Sa mamà i sa padrina i na Lourdes explicaven

sempre el mateix, fent servir les mateixes paraules, posaven la mateixa

cara i després reien amb un somriure perdut. Aleshores, es feia un silenci,


sa padrina la mirava fons, i li deia: “te vàrem posar Tiana per ell”, i se li

fonien els ulls. Ella notava com sa mare dissimulava un malestar com de

rancúnia per la senyora Margalida, com si mastegàs un retret. I entenia que

sa padrina no sempre la va estimar, i no acabava de sebre per què.

Des padrí no se xerrava mai, ni tan sols quan era viu. Però na

Lourdes insistia a pujar-li el sopar de tant en tant, i a visitar-lo quan

s’enfadava, encara que feia anys que ell havia partit. Na Tiana va arribar a

dubtar si aquell home va ser dins aquella habitació qualque pic, i si se

n’havia anat, realment.

Mai havia gosat a demanar per son pare. Recordava que, encara de

petita, sa mare solia repetir que tornaria qualque dia, i tots tres se n’anirien

a un puesto molt guapo on tothom xerrava una llengua estranya, però que

l’aprendrien tot d’una i que no se preocupàs, que faria noves amigues. A na

Tiana això li era igual, perquè realment tampoc no tenia, d’amigues, les de

l’escola eren un poc pomes. Però aquell home que havia de venir a cercar-

les no va arribar mai, i sa mamà va deixar de xerrar d’ell, i a na Tiana

tampoc no l’importà gaire.

D’amigues, és cert, no en tenia cap de bon de veres. Aquella nit havia

pensat en totes aquestes coses, i no podia dormir, i pensava que realment a

la seva família només quedaven fantasmes. Fantasmes de padrins i oncles i

pares que se bellugaven per les parets, sense fer més soroll que el del

record; fantasmes de padrines i mares i velles Lourdes que qualque dia

foren persones vives, segurament, però que ara també se movien en silenci

per la casa, també com si no fossin més que el record de les persones que

varen ser qualque dia.

Na Tiana no sabia per què pensava aquelles coses tan lletges que no

la deixaven dormir. Per això, quan començà a jugar amb aquells al·lots fins

a rebentar i veié que després acabava rendida al llit, se posà molt contenta.

Jugava a futbol sense xerrar amb ningú, i de cap a casa tornant, recordava

sempre el seu oncle en Josep, les seves mans aspres, les seves paraules

aspres, les seves besades aspres. I per dedins, li deia molt fluixet: “jo seré

feliç, t’ho promet”, i del pit li brollava una mena d’explosió que, malgrat que

ella no ho sabia, es tractava d’orgull.


Una horabaixa, després del partit (havien guanyat) veié amb horror que se

li havia foradat la roda de la bicicleta. Na Tiana quedà rígida, sense sebre

què fer. Pensava que si anava caminant fins a casa seva se li faria de nit, i

com es posarien sa padrina i sa mamà! Com sa mare, tampoc ella plorava

mai, només quan la feien rabiar. I ella no estava rabiosa, ni tan sols

espantada. Només una mica indecisa. Pentura, massa minuts indecisa.

Aquell al·lot amb qui ella sabia que no havia de xerrar, se li acostà, i

li demanà: “què passa?”, i ella se posà encara més nerviosa. “No res, sa

bicicleta”, contestà amb sequedat. “Jo te la puc arreglar, si vols”, va dir ell.

I ella sap que hauria d’haver fet que no amb el cap, i sap que se n’hauria

d’haver anat en aquell moment, arrossegant la bicicleta al seu costat. Sap

que, un pic que hagués explicat quin era el problema, sa mare i sa padrina

no li haurien donat cap més importància. Però en aquell moment, el camí

fins a Son Corbell li pareixia molt llarg, i aquell al·lot semblava tenir bones

intencions, i ell, que potser l’entenia una mica, ho va intentar solucionar tot

d’un cop: “Feim una cosa: tu te’n duus sa meva, jo avui vespre arregl sa

teva, i demà ja està”. A na Tiana li va semblar una bona idea.

Al vespre tornà a mentir, el segon pic de mil vegades que estaven per

arribar. Digué que se li havia foradat la roda de la bicicleta, i això era cert, i

afegí que havia arribat amb la del germà d’una amiga seva. Ella ja

s’esperava la pregunta. “De quina amiga?”, va fer sa mare sense atenció.

Na Tiana sabia que sa mamà, que era costurera, xerrava molt amb les

seves clientes, i que si deia un nom equivocat, sa mamà la descobriria un

dia, dos, tres dies més tard. Però havia tengut temps de sobres, durant el

camí, per pensar en allò. I amollà: “de na Joana de cas Fosser”. “Ja saps

que no m’agrada gens que vagis amb aquella al·lota”, contestà sa mare. I

era vera, na Tiana ho sabia bé. La família de l’enterrador era una mica

estranya, i els seus integrants no xerraven gairebé amb ningú, així que sa

mamà no faria investigacions.

L’endemà, l’al·lot amb qui na Tiana no hauria d’haver xerrat mai, li

tornà la bicicleta arreglada, i li digué: “meam quan anam a fer una volta

plegats, jo sé d’un puesto molt guapo des d’on se veu la mar”. Na Tiana se

moria de ganes de veure la mar, perquè sabia que allà trobaria el seu oncle

en Josep, i l’enyorava. Però també sabia que s’havia d’allunyar d’aquell

al·lot, i aquella horabaixa no anà a jugar a futbol, ni tampoc l’endemà, ni


l’altre dia, ni l’altre. Però després d’una setmana estava tan descansada que

l’insomni l’atacà de bell nou, i aquelles nits no dormides la deixaven sentir

el desplaçament dels cossos sobre el terra, i les portes que s’obrien i es

tancaven, i el record, en fi, d’uns fantasmes que ploraven encara al cor vell

de Son Corbell. Va pensar que la vella Lourdes tenia raó, després de tot,

perquè entre aquelles parets s’havia quedat estancat una mena de plany

molt fondo i molt dens, que no se n’aniria mai, ni que se volgués dissimular

amb una i mil rialles noves.

Na Tiana no tenia por, però sí angoixa, i un dia, després de classe,

s’acostà a l’al·lot aquell i li digué: “Anem a veure es meu oncle en Josep”.



14. L’enterrador

El fill del fosser era més curt que una

màniga de guardapits, per això, quan

sa mare li va dir que només es

quedaria amb la casa per damunt del

seu cadàver, la va convidar a fer una

volta amb mobylette. Sa mare, que

nomia Joana i era vídua, era una

dona estranya, lletja com un pecat.

Sempre anava vestida com un home,

amb camises de llenyater i uns pantalons plens de descosits molt bruts.

Solia refugiar-se al mateix bar del poble, i allà se fonia la pensió en una

màquina escurabutxaques. Mai no xerrava amb ningú, el fill del fosser

tampoc.

Un dia, la dona del fosser va desaparèixer. La trobaren quaranta-vuit hores

més tard, al costat de la moto que solia portar-la per tot arreu. L’enterrà el

seu propi fill, que havia heretat la professió de son pare i ara, també, la

casa que només havia de ser seva per damunt del cadàver de sa mare.

Ningú no sospità d’ell. Però el fill del fosser, que a més de ser més beneit

que el cagar de panxa, tenia remordiments, confessà: S’havia enamorat de

la coreana, la puta més emblemàtica i sobada del poble. Volia casar-se amb

ella, per això havia de menester la casa. Sa mare sobrava.

En Figueredo ha cridat en Pep, el becari. Comença a apreciar-lo, i com tot

allò ha passat ben a prop de Son Corbell pensa que, per ventura,

descobriran alguna cosa més. Dins el cotxe put a fortuna, perquè el

fotògraf, que mena, no ha buidat el cendrer des de fa mesos. Fa una calor

insuportable, i amb les finestres ben baixades, tots tres tenen la sensació

que els pneumàtics s’aferren a l’asfalt. Avancen amb una lentitud

angoixosa. Ningú té ganes de xerrar.


A en Pep el mes d’agost li posa de mal humor. Tot és aferradís, les suors,

les potingues bronzejadores, l’accent de les estrangeres, les abraçades de

n’Aina. El temps. El temps també s’aferra a la seva pell com una llengua

viscosa, sota les aixelles, al clatell, i després regalima pel seu cos fent-li

pessigolles. No hi ha manera de llevar-se el temps de sobre. En Pep se

dutxa dos, tres, fins a quatre vegades al dia, una cinquena abans d’anar-

se’n a dormir. Però és inútil. Transpira temps sense parar, i el seu alè

l’ofega.

- La veritat, no sé què voleu que faci-, remuga el fotògraf. Els

fotògrafs sempre remuguen.

- A tu què et sembla?, -contesta en Figueredo.

- No tenc la més punyetera idea –gruny el fotògraf- el tipo és a la

presó, sa mare està enterrada, com no voleu que fotografiï la tomba...

- La tomba, l’habitació de la dona, els quadres, les fotos de família...

cony, Pere, tot! És que encara no saps què és el sang i fetge?

- Jo, amb sang i fetge, faig un frit.

En Pep mira per la finestra, el cel és groc, pesat, el terra cruix de set.

La seva padrina ja li va explicar que aquella família era una família

estranya. A casa, ella sempre deia que quedava amb aquella al·lota

silenciosa i esquerpa que es deia Joana, i sa mare s’enfadava: “aquella gent

no pot dur res de bo”, solia dir-li. Na Lourdes, la vella Lourdes, rematava:

“què se pot esperar de qui viu entre els morts?”. I en realitat, la padrina

d’en Pep mai va xerrar amb la filla del fosser. Mai no va anar amb ella a fer

una volta, mai no res. Però el cert és que na Joana havia esdevingut

l’excusa perfecta, i era molt millor que a Son Corbell se malfiassin d’ella que

de qui, en realitat, acompanyava la seva padrina a passejar.

Ara, aquella nina estranya i esquerpa que mai no se va xerrar amb ningú

(ni tan sols amb sa padrina, malgrat les seves mentides), era morta. I era

el seu propi fill qui l’havia assassinat. En Pep no sabia què pintava allà, com

un estacot, mentre en Figueredo feia preguntes als veïns. Sí, sí, eren raros,

però qui s’ho podia imaginar... No, el jove semblava tranquil, mai no va

donar problemes; és cert, havia tengut alguna història de drogues, però no

feia por a ningú, sortia amb una dona... bé, una dona, la coreana, la

coreana no és una dona qualsevol, que és la coreana, vostè ja m’entén...


alguna vegada se’ls havia sentit discutir, però és que la coreana beu molt, i

es passa... el fosser? El fosser també bevia, sí, però no tant, a ell li anaven

altres coses, però clar, amb aquella vida... Ja se sap, sempre enterrant

morts... Després de la mort del seu pare i el seu germà, na Joana havia

estat l’única hereva de l’empresa familiar, i es va casar amb un dels

treballadors de son pare, també fosser. Ella no feia res. “Era tan lletja que

només li van fotre un clau”, amolla qualcú. I de l’únic clau va néixer el jove

aquell, el mateix que l’ha morta. “És que l’home estava enamorat”, el

defensa una dona. Mentre en Figueredo i el fotògraf van de porta en porta,

en Pep s’acosta a l’església, no per res, ell no hi creu, però sap que a dins

s’estarà fresc.

Ell no hi creu, com sap que no ha cregut gairebé ningú en la seva família. A

les parets s’aferra una olor mescla d’encens i de suor freda. Dues monges

seuen al primer banc i reciten el rosari. Aquell matí ha xerrat amb sa

padrina, per dir-li això de l’assassinat. Ella no s’ha estranyat gens, i fins i

tot ha rigut una mica: “Ai, pobra, li dec tant, a na Joana, sense que ella ho

sàpiga...”. Na Joana sempre havia estat l’excusa perfecta, fins que, un bon

dia, ja no ho va ser.

En Pep pensa en sa mare, sap que si odia els mesos d’agost és perquè ella

se’n va anar en aquest mes, segurament per culpa de la calor. D’això fa

tant de temps... En Pep pensa en son pare, un home que va protegir la seva

solitud submergint-se en la feina, i que allà mateix, a l’abisme de les

finances, les bases de dades i dels pressuposts, va conèixer una nova sirena

que no ha fet més que compartir la seva solitud. Aquesta vegada l’home va

anar alerta: ja no va voler una dona amb ales, sinó amb cua de peix; una

dona que, com a màxim, l’arrossegàs a les profunditats per sempre. I això

és el que ella ha fet, però en Pep no n’ha de fotre res. Des que va conèixer

realment a na Tiana, la seva padrina, tot li sembla bé. Na Tiana ha estat

l’estàtua de la llibertat de la seva família, i ara tots li deuen un respecte: el

respecte de fer el que vulguin fer. Per això cal enterrar els morts. I els

fantasmes.


Per això en Pep va telefonar n’Aina, i quedaren per fer unes birres, i la mirà

a la cara, li digué: “Mira, Aina, me sap greu, però això no pot ser”. I n’Aina

se va emprenyar, però no vessà ni una llàgrima, i se posà dreta amb l’orgull

ferit, i se n’anà mentre deia: “pagues tu”, i a en Pep quasi li cau la cara de

vergonya, perquè de cop va adonar-se que no duia pasta suficient. Però bé,

el cambrer va ser comprensiu, i li va dir que no feia res, que ja li pagaria en

poder. Al vespre, n’Aina el va telefonar, i li digué una frase que ell té

gravada des de fa deu anys a la memòria: “Tu saps que t’estim molt”, va

dir-li.

En Pep va recordar que havia vist la mar, aquell matí d’estiu, i que la mar

anava cap a la dreta i que la platja seria neta, i va recordar que havia

menjat dues llesques de pa amb xocolata, i que la veïna l’havia mirat des de

l’altre costat de la persiana, i que la seva mare feia bona olor, i que son

pare se n’havia anat a fer una volta, i que una llimona cauria de l’arbre; i va

recordar també coses que no havia recordat el darrer pic, com que algú va

oblidar la llet al foc, i va vessar, i de cop tot feia pudor de llet cremada, o

que una abella topava insistent contra la finestra que donava al pati, o que

ell duia una samarreta de les Olimpíades de Barcelona. Va recordar tot això

que no havia recordat la darrera vegada, ni l’anterior, ni l’anterior de

l’anterior. Així que els seus records no es basaven en l’últim cop que havia

tingut records, com deia n’Aina, la psicòloga Aina. “Tu saps que t’estim

molt”, li deia ara ella per telèfon, com li havia dit sa mare aquell matí. I

aquesta vegada ell sabia que sí contestaria. I també sabia què contestaria.

“Tu saps que t’estim molt”, digué n’Aina. “Tu saps que jo a tu no”,

respongué en Pep. I això va ser tot.

Asseguts en un bar del poble, Figueredo i el fotògraf comenten la jugada;

faran un bon reportatge. En Pep s’ha posat de bon humor, perquè el bar té

aire condicionat i perquè, malgrat la incredulitat i les descreences, les

esglésies són un bon lloc per reflexionar. A més, la primera cervesa del dia

sempre entra bé. En Figue vol anar per feina. “Ja que som aquí, podríem

veure si descobrim alguna cosa més de Son Corbell”. “Hòstia, tu, no fotem,

que jo ja tenc gana”, remuga el fotògraf, els fotògrafs sempre remuguen.

En Figue li promet que li durà a un lloc on fan les millors tapes que ha


menjat mai, i que el convidarà, això basta perquè per canviar-li la cara al

fotògraf. “I com vols descobrir res? Ningú reconeixerà que anava a la casa

de putes aquella”, diu en Pep. “No, els homes no xerraran del tema”, riu en

Figueredo, “però les dones... ai, les dones! A les dones els encanten els

secrets. Sobretot explicar-los!”. Es demanen una altra canya, en Figue ho

paga tot, i comencen la investigació.



El plany de Son Corbell 15. La desherència

Les coses més guapes, i també les més lletges, les hi

va dir sa mare. I en ambdós casos el motor de les

paraules va amagar-se al pit, i bategava, i era

culpable, i n’hi ha que li diuen amor. Per això i malgrat

les evidències, n’Antònia no s’ho acabava de creure, i va escopir: “Només

t’ho diré una vegada, perquè no pens xerrar-te mai més: per a mi és com si

haguessis assassinat el meu germà, i des d’ara ja no ets filla meva. Fora

d’aquí, aquesta casa no te pertany, com tampoc te pertany el nostre

llinatge”.

Na Tiana féu mitja volta, pujà a la seva habitació i buidà l’armari.

Després besà la seva padrina, que plorava silenciosa en un racó de la cuina,

i besà na Lourdes, que feia tres anys que havia perdut els ulls als fogons, i

cantava mentre li queia la bava per la barbeta. Cantava cançons que no

coneixia ningú, i es remenava, davant i darrera, davant i darrera, sobre la

cadira de fusta. No es girà en cap moment, de veritat no sentia cap pena,

cap enyorament, res de res. Amb la bossa penjada del coll, caminava

directa cap el poble. Mirà el molí, només un segon, i és cert que no sentí

tristor ni res que se li semblàs, més aviat una mena d’odi. Una mena d’odi

pel seu oncle en Sebastià, perquè, en Josep, almenys, no li havia donat

problemes. Recordar en Josep la posà de bon humor, i li digué, per dedins,

lapidària: “només faig el que em vares demanar que fes; te promet que

seré feliç”. En Gabriel l’esperava al poble. Agafarien el camió fins a Ciutat.

Oblidarien el seu malnom com estaven obligats a oblidar llurs famílies. I

començarien una nova aventura sense secrets, i sense mentides, sense el

pes d’un passat que res tenia a veure amb les seves vides. Na Tiana

deixava Son Corbell enrere, i deixava també enrere el seu plany. Ho feia

irreversiblement i rotundament, per sempre.

Ni na Tiana ni en Gabriel se sentien culpables que son pare d’ell hagués

mort l’oncle d’ella. Cap dels dos no havia sentit (ni emocionalment ni

acústica) el relat dels esdeveniments, perquè en aquella època criminal no


eren nats, i perquè després les dues famílies guardaren silenci. A Son

Corbell el record d’en Sebastià evitava els insults cap als de Ca n’Ortega, i a

Ca n’Ortega no se xerrava mai dels de Son Corbell. Na Tiana i en Gabriel

havien viscut en un silenci espès, com de secret, i malgrat que sabien que

no podien trobar-se (que no havien de fer-ho!), s’havien trobat jugant a la

pilota, i havien visitat la mar plegats en bicicleta. I s’estimaven, a pesar de

les prohibicions implícites o precisament per això, per mor de les

prohibicions implícites. El que és prohibit és sempre més desitjable. Encara

que ella mai no li ho va dir, na Tiana intuïa que sa mare també s’havia

enamorat de qui no devia, suposava que era filla d’un idil·li impossible; per

això en un primer moment havia intentat que sa mare l’entengués, encara

que allò fos molt difícil. “A mi també em va engendrar algú que no tenia

permís familiar, no és cert, mamà?”, va demanar, i n’Antònia li amollà una

bufetada a la cara. “El que no entenc és que, si saps el que estic sentint, no

facis res per entendre-ho; això és irracional i tu ho hauries de sebre millor

que ningú”, digué encara. I aleshores n’Antònia contestà allò de: “per mi és

com si haguessis assassinat el meu germà”.

N’Antònia sabia que l’enamorament té aquestes coses, mans furtives

sota la roba, llengües sucoses en un ametller, esperes durant nits

impossibles i llàgrimes toves d’amagat. De tota manera, la història de la

seva filla era inadmissible. Es podia haver evitat, s’hauria d’haver evitat.

Aquella nit fatídica, milers de nits enrere, es gravava al seu cervell com un

tatuatge dolorós: el mestre en Joan que esbufegava a la porta, en Sebastià

quiet, com esperant un futur irremeiable, l’histerisme que s’impregnava a

les parets, i aquell rellotge... Com havia estat capaç la seva pròpia filla, a

qui li havia donat tot, de trair-la d’aquella manera? Què és el que havia

fallat? Per què havia triat l’enemic? N’Antònia no entenia res, i encara que

sabia que n’Ortega fill no era n’Ortega pare, i que la mà assassina no era la

mateixa mà, en Gabriel no deixava de ser un Ortega, a les seves venes

corria la mateixa sang. I aquella sang se mesclaria amb la de la seva filla,

fluiria entre les dues famílies. Era massa horrible, massa cruel, perquè fos

veritat. Mai no podria perdonar els Ortega, i ara tampoc no podria perdonar

la seva pròpia filla.

Na Tiana havia entès tot allò molt abans que sa mare sabés res de la

seva història, per això havia callat. Però les mentides s’havien fet immenses


i fosques, s’havien convertit en monstres horribles que s’amagaven rere les

parpelles i sota el llit. Era absurd allargar el secret; abans o després, tot se

sabria. Als pobles tot se sap. L’única cosa que li estranyava era que sa mare

encara no se n’hagués assabentat. Na Tiana ignorava que l’amor de sa

mare era tan gran que havia decidit esperar.

Aquella horabaixa, alguns anys enrere, en què na Remei (tan pèrfida,

ella) li havia dit: “no tenia ni idea que sa teva nina fos tan amiga dels

Ortega!”, n’Antònia cregué morir. Però decidí esperar. Coneixia el poder de

les prohibicions, el desig que aquestes provoquen; era conscient que,

quants més impediments posàs, més encendria el foc passional que fonia la

seva filla amb l’enemic. Esperà que na Tiana se’n cansàs, d’aquell al·lot

certament guapo que a vegades l’acompanyava aquí i allà. Esperà que la

seva filla posàs l’honor per davant dels altres jocs, i esperà també que se

n’adonàs del seu error. Per això fingí que es creia les seves mentides, i no

féu preguntes, i intentà entendre. Però passaren els dies, i passaren els

mesos, i passaren els anys aquells d’angoixa. I un dia na Tiana li va dir:

“Mamà, t’he de dir una cosa”, i n’Antònia tremolà de cap a peus, i sentí que

perdria la seva filla per sempre.

I així va ser. Tant va ser així que, quan na Tiana se’n va anar, a Son Corbell

decidiren donar-la per morta, i celebraren un funeral en el seu nom. Tots

els veïns s’acostaren a l’església, la missa l’oficiava el pare Agustí.

N’Antònia i la senyora Margalida ploraren amb llàgrimes sinceres. Na

Lourdes plorava també amb baves que li regalimaven per la barbeta.

Una dècada més tard, na Tiana i en Gabriel decidiren mostrar als

seus fills el que havia estat el seu poble, el lloc on es varen conèixer jugant

a futbol, a la sortida de l’escola. Durant aquella visita fugaç que feren una

horabaixa de març, les gents cregueren veure un fantasma. Tothom

recordava encara aquell funeral multitudinari. La felicitat que havia promès

al seu oncle en Josep havia conservat en na Tiana una joventut brillant. En

deu anys, no havia canviat gens, estava exactament igual, preciosa i alegra.

A més, anava saludant ara la sabatera, ara el forner, i tots se la quedaven

mirant amb els ulls ben oberts, sense encertar un somriure. Proliferaven les

botigues de souvenirs aquí i allà, i s’havien començat a construir alguns


blocs de pisos als afores. Aquestes foren les úniques diferències que na

Tiana i en Gabriel reconegueren a la vila de sa infantesa.

Malgrat la preparació, una mort sempre és inesperada. Feia molts anys que

la senyora Margalida i n’Antònia havien perdut el compte de l’edat de na

Lourdes, molts anys que s’havien acostumat a guardar-la entre el rebost i el

forn de llenya, com un moble més de la cuina. L’única diferència entre na

Lourdes i els pots de confitura era que ella es pixava i es cagava damunt, i

mare i filla la netejaven diligents, amb paciència. Servien qui havia estat la

seva servent.

Un matí, na Lourdes ja no se despertà més, i allò va ser tot. En

realitat, feia molt, molt de temps que n’Antònia i la senyora Margalida

creien esperar aquell instant. Però quan arribà, a la fi, ambdues es

quedaren molt quietes, sense sebre què fer, sense sebre actuar. Na Lourdes

s’arrugava sobre el matalàs; si en vida s’havia convertit en cosa, ara era ja

objecte abandonat. No pesava gens, perquè estava feta de pell i escorça

d’ossos. La cerimònia fou íntima, només hi havia n’Antònia, la senyora

Margalida, el pare Agustí i jo. Ningú no la trobaria a faltar, només els fogons

de la cuina, i potser l’amo en Mateu, allà on fos. Malgrat la seva senilitat, na

Lourdes havia esdevingut la seva única memòria. Sense ella, l’amo en

Mateu es perdria ja per sempre a l’amnèsia de la història de Son Corbell.

Mirau que la possessió era grossa, i mirau també que a dins no hi

quedaven més que dues. I encara així, la senyora Margalida i n’Antònia es

topaven, extraviades, sota els arcs de les portes i als passadissos, es

topaven a l’entrada del lavabo, es topaven per tot, com si no hi hagués més

espai, com si no hi cabessin totes dues. Quan es trobaven, es miraven uns

segons, només, quan es miraven, i no solien dir-se res. Als vespres sopaven

en silenci. Na Lourdes havia acaparat llurs atencions i qualsevol tema de

conversa. Ara, sense ella, ja no hi havia de què xerrar. Creien esperar el

moment aquell, creien estar preparades per aquella mort. De fet, quan a la

fi arribà, cap de les dues no vessà una llàgrima. Però se n’adonaren, sense

dir-s’ho, que aquella mort les havia amputat un bon tros de les seves vides.

I que aquell tros encara els coïa, malgrat que no poguessin gratar-se.



16. A plaça

- Els nostres no hi anaven mai, que me sona que

era car.

- A més, eren totes estrangeres.

De bon començament, ni Madò Apol·lònia ni Madò

Francinaina han volgut dir una paraula.

Xafardejaven, això sí, entre elles, davall d’un arbre de la plaça, les senalles

plenes de llegums jeien als seus peus. En veure els tres homes que

s’acostaven cap a elles, han callat de cop, i els han dedicat una doble

mirada plena de curiositat. S’esperaven haver de donar les indicacions per

arribar a un carrer, però en comptes d’això, el més gran dels tres, un alt i

gras amb pintes de no haver-se dutxat i amb la cara tota suada, els ha dit

amb una serietat ridícula: “Senyores, som periodistes i estam fent un

reportatge d’investigació, potser podrien ajudar-nos”. “Ai, no, que això ha

estat una desgràcia”, ha contestat madò Apol·lònia tot d’una. Es pensava

que volien sebre coses del fosser, el tema de conversa que, des fa uns dies,

monopolitza les converses i les xafarderies de la vila. Però no, l’home aquell

una mica desagradable i els seus acompanyants (un jove i un tipo molt

magre que carrega una bossa enorme) estan interessats en un altre tema.

Però ni madò Apol·lònia ni madò Francinaina volen xerrar de putes, que

aquest és un tema molt lleig. “No, no, que no en sabem res”, han dit, i ja se

n’anaven.

- És per això de la coreana, - ha intentat en Figueredo, amb èxit.

- Ai, la pobra, ha tengut una vida molt desgraciada...

- Però si és bona gent, el que passa és que, clar, n’hi ha que no tenen

fortuna.

- I és vera que al fosser se’l veia enamorat...

- No pensaran que ella té qualque cosa a veure, ella no seria capaç...

–deia madò Apol·lònia.

- Ui, no, no, que una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra

cosa... – afegia madò Francinaina.


- Això ha estat molt lleig, una desgràcia, però la nina... no, pobreta

meva, ella no en té la culpa...

- Ha tengut una mala vida, això sí, però no la veig capaç de...

Encara a mig marxar, a punt d’agafar les bosses, les dues dones han

reculat una mica, sense que es notàs gaire, és clar, que no han de semblar

interessades. En Figueredo sap com ha de continuar:

- No, ens interessa saber si les seves companyes...

- Quines companyes? – ha demanat madò Francinaina, sense sebre

que ha mossegat l’ham, que ha caigut al parany de quatre grapes.

- Les de la casa...

- Quina casa? – ha preguntat madò Apol·lònia, un pèl impacient.

- A fora vila... no hi havia una casa de contactes? No sé si encara hi

és...

- Ui! – ha exclamat madò Francinaina – d’això ja fa anys! Però la

coreana... hahahahah, ella mai no hi ha treballat, allà, pobreta meva.

- Que és que aqueixes eren de luxe, que en diuen, - ha explicat madò

Apol·lònia – i la coreana... la coreana de luxosa no té ni el malnom.

- Què vol dir, “de luxe”? – ha insistit en Figue.

- Bé , vostè ja ens entén, d’aquestes que són més cares, pentura és

que són més guapes.

- Que no, Apol·lònia, que fan coses estranyes...

- Què vols dir, “estranyes”?

- Ai, sembles beneita, tu ja m’entens, coses d’“aqueixes”

- D’aqueixes de quines?

- Que no ho fan “normal”!

- Què vols dir, amb “normal”?

Madó Francinaina s’ha posat nerviosa, però era igual, perquè

semblava que els visitants no volien detalls. El jove donava coces en terra,

com un cavall a l’establia, es distreia amb una pedreta que hi havia al

carrer. El magre de la bossota rebufava i madò Apol·lònia i madò

Francinaina han pensat que devia ser fotògraf. Els fotògrafs sempre

rebufen. L’únic que semblava un pèl impacient era el gros desagradable, el

que havia dit que eren periodistes.


- Tenc por que només hi anaven gent importanta. –ha mormolat

Madó Francinaina de sobte, i mirava per tot arreu, inquieta. En Figueredo

ha imitat el seu posat i ha preguntat amb veu ben baixa: “Importanta?”

- Sí... – madó Francinaina mirava a costat i a costat, fixant-se bé en

l’entrada de tots els carrers que s’abocaven a la plaça, i entre dels arbres,

com si algú s’hi amagàs allà, rere qualsevol cantonada. – Diuen, que jo no

ho sé, que hi havia fins i tot polítics. Però polítics dels grossos.

- D’aquells qui comanen... – ha rematat madó Apol·lònia, també en

un secret pinçat a la gola.

- Estrangers? – ha demanat en Figueredo.

- Noooooooooo, bé , sí, també. Però molts eren d’aquí... Gent de

l’illa, de les rodalies...

- Del poble?

- No, els nostres no hi anaven mai, que me sona que era car.

- A més, eren totes estrangeres, - assegura madò Francinaina, com si

els estrangers no haguessin de voler res de les estrangeres, com si ja

n’estiguessin tips. Tot d’una després s’explica: - Vull dir que la coreana no

s’entendria mai amb elles, perquè en realitat, encara que nòmiga “coreana”

és de Terol.

- Què dius, de Terol! – li corregeix madò Apol·lònia. – És de Múrcia.

- La coreana? La coreana és de Terol, que li tenc sentit a dir a

n’Àngels del forn.

- I n’Àngels del forn com ho sap? Ca! La coreana és de Múrcia ben

segur. Ho sé cert perquè m’ho va dir na Pura de la bugaderia.

- Na Pura s’ho inventa tot. No te’n recordes quan va dir que en

Tomeu de Ca’n Taleca s’havia casat amb una índia?

- Bé, era filipina. Tothom se pot equivocar...

- Senyores, senyores... – en Figueredo intenta posar una mica de

calma. El magre de la bossa grossa s’ha assegut a un banc, sota una

palmera esmorteïda per l’estiu i la pols, i s’encén una cigarreta. El més jove

passeja amb passes curtes per la plaça, sense fixar-se en res, sense un

romb fix, sense impaciència. – supòs que no deuen sebre qui era el

propietari de la casa, no?

- Ai, no! Per l’amor de Déu, Senyor! Aquestes coses se les guarden

bé de dir.


- Mala gent, això segur. Gràcies a la Puríssima, no en sabem res.

I ja tornaven a agafar les senalles apressadament per partir com

abans millor quan madò Francinaina recorda alguna cosa.

- Allà mateix és on van matar l’alemany aquell, no?

- Ai, quina desgràcia! – coreja madò Apol·lònia – no en sortim, de

disgustos!

- Sí, va ser en aquella mateixa casa – reconeix en Figueredo. - No

crec que una cosa tengui res a veure amb l’altra, però...

- Sabeu què vos dic? Que la casa està maleïda! –salta madò

Apol·lònia.

- No te pots estar de dir dois! –grinyola madò Francinaina – quines

bestieses!

- Ho dic ben en sèrio! Els meus pares ja m’explicaven que hi havia

coses rares, allà dalt.

- Aquest senyor no vol sebre què deien els teus pares! No veus que

és periodista? Aquesta gent treballa amb l’actualitat. L’actualitat, Apol·lònia!

Saps què és això? I fan feina amb les coses reals. I tu te poses a xerrar de

fantasmes!

- De fantasmes, no, de malediccions... – madò Apol·lònia arronsa les

espatlles, no té ganes de discutir. A més, ha recordat que ha de comprar

olives, i encara li tancaran la parada. Agafa la senalla, decidida. Madò

Francinaina la imita. – Bé, però que la coreana no té res a veure, pobreta

meva. – comencen a dir com a comiat.

- Ui, no, no, que hi ha gent molt desgraciada, i que la vida no l’ha

tractada bé...

El magre de la bossa grossa es posa dret a poc a poc, el més jove

continua fent voltes per la plaça amb les mans dins les butxaques dels

shorts. Les dones es fixen en què tots tres duen pantalons curts. El gros un

pèl desagradable els ha donat les gràcies amb un somriure ple de dents

grogues.

- I això on sortirà? A la ràdio?– ha demanat madò Apol·lònia.

- Ets curta! No veus que no hi ha d’allonses per gravar la veu? Això

deu ser per a un diari o una revista! – li ha aclarit madò Francinaina en veu

ben alta.


- Ah, a jo m’agradaria que sortís al Lecturas. – ha somrigut madò

Apol·lònia.

- Noltros, a ca nostra, sempre compram el Últimas Noticias.

En Figueredo dissimula un gest agre de disgust. - Justament noltros

som de la competència – exclama amb una rialla.

- Diries millor de la “incompetència” – afegeix el magre de la bossa

grossa, que s’ha acostat fins a ells. Aleshores es fa un silenci molt dens

perquè ningú no entén la broma o, en fi, a ningú no li fa gràcia.

Rere la insistència de les dones per sebre quin dia han de comprar

l’exemplar en què sortiran les seves declaracions, en Figueredo s’inventa

una data qualsevol, tot esperant que l’Alzheimer les faci oblidar abans que

acabi la setmana. Després elles dicten els seus noms complets mentre el

periodista els apunta acuradament en un full que acabarà a la paperera de

la pròxima cantonada.



17. La pell

La solitud es confondria amb els altres fantasmes, però la

presència de sa mare l’hauria d’acompanyar, com havia fet la

de son pare sempre des del marge, encara durant set anys. La

senyora Margalida deia: “De qui són aquestes pomes

podrides?”, i n’Antònia s’empassava la resposta, perquè estava

clar que només podien ser seves, i anava a la cuina, amagava

un retret, llençava les pomes podrides al poal del fems, se’n

tornava al taller on feia costura. I llavonces la senyora

Margalida deia: “Qui ha deixat el pot de llenties fora de

puesto?”, i n’Antònia callava un “qui vols que hagi estat?”, s’aixecava un

altre pic, col·locava el pot al seu lloc, s’asseia de bell nou davant la màquina

de cosir. En això consistien les seves úniques converses, aquell era l’únic

pretext que la mare va sebre trobar per comunicar-se amb la seva filla. I

ella, n’Antònia, s’hauria estimat més el silenci, un silenci que a sa mare, en

canvi, li acabà rovellant els ossos.

Primer li va caure la pell. Afamada de carícies des de feia tant de

temps, la pell decidí desprendre’s del cos que la portava i perdre’s, primer

entre els llençols, després a la superfície de la roba i les sabates. Allà,

potser, trobaria la calor d’una abraçada. La senyora Margalida mirava

aquells trossos secs d’ella sense entendre; s’espolsava els braços i una neu

densa queia sobre la taula, damunt de la seva falda. “M’estic podrint”, va dir

un dia, estupefacta. Com a única resposta, n’Antònia la renyà per fer

aquelles coses que embrutaven el terra i el tapís dels balancins.

La senyora Margalida seia vora la finestra, ara ja sense esperar

ningú. Recordava les vinyes i pensava que almenys elles havien estat

netes: deixaren, rere sa mort, un desert de camps i un no-res, una

ceguesa. Els que havien passat per aquella casa, en canvi, es resistien a

partir del tot, i s’enganxaven encara a les parets, com la seva pell

s’enganxava ara entre els teixits. Quina brutor! S’espolsava els braços amb

un gest mecànic i mirava la neu que surava fins al terra. Malgrat que passàs

la granera un pic rere un altre, sempre hi havia trossos de pell damunt la


rajola. Així succeïa amb l’amo en Mateu, i amb na Lourdes, en Sebastià, així

succeïa també amb na Tiana, i l’estranger, en Josep, na Malena, n’Alba. Així

succeiria amb n’Antònia i amb ella mateixa. Caurien com a una neu infinita,

correrien sota els mobles, rere les cortines, s’amagarien als cantons com la

pols de primavera. I per molt que granassin i granassin els que vinguessin

després, sempre trobarien un rastre de les seves despulles, sempre una

estora de pell morta i seca sota els peus.

Quan el corc ja no trobà més pell per mossegar, s’endinsà als ossos

de la senyora Margalida; també ell evità la seva carn. Aquell procés de

sequera que se l’enduria a la tomba no era més que una metàfora del que

havia estat en vida: la senyora Margalida no només es pelava per dins i per

fora; es trencava, s’enderrocava, es convertia en ruïna. Tots aquells anys

havia volgut demostrar i demostrar-se que era una dona sencera, una dona

d’una peça, i ara replegava les seves despulles del terra, dels vestits, al pes

de les seves cames. Mantenia el cap ben alt, com sempre havien fet els del

seu llinatge, per un dolor terrible als genolls la feia arrossegar-se. “M’estic

podrint”, repetí aleshores, impassible. Com a única resposta, n’Antònia li

preparà un llit a la planta baixa, a l’habitació de na Lourdes, vora la cuina.

Les primeres nits li costà habituar-se. El lloc era petit i fosc, sense

finestres, i ella tenia la sensació que, més que l’olor, allà hi quedava encara

l’essència de la serventa: un baf d’all i lleixiuet cru que prenia cos sota els

llençols. La senyora Margalida clavava els ulls al sostre, despellissat com

ella mateixa, i es passava les hores intentant recuperar els perfils de les

ombres per oblidar el mal que creixia a ses articulacions. Però aquella

densitat negra i agra prenia forma i substància, se li introduïa primer per les

nines dels ulls i tot d’una per les fosses nasals, els forats de les orelles.

Entrava i es nodria d’aquella clovella en què es convertia el seu esquelet, se

la menjava i engrandia al seu interior, pesava cada pic més... La senyora

Margalida sentia el pes d’aquella foscor que li entrava per tots els orificis i

es refugiava rere la murada de la caixa toràcica. Aleshores encenia el llum,

una llàntia petita que sa filla li havia col·locat al costat, i l’aspecte d’aquella

habitació tan buida, tan despullada, tan tota de res, encaixonava aquell pes

que mai més –ella ho sabia– trobaria la sortida. Llavonces s’abandonava al

dolor. El dolor, almanco, li recordava que encara vivia.


“M’estic podrint”, digué un dia serena. N’Antònia la mirà llargament als ulls,

i en aquella mirada hi havia totes les llàgrimes que mai no va vessar, les

carícies que no li donà en Mateu, la maduresa que no conegué en Sebastià i

la paciència que evitava en Josep. I una cosa més: en aquella mirada

trencada hi havia també una mena de submissió que mai no es va reflectir

als ulls de na Tiana. Aquella va ser l’única resposta.

N’Antònia deixava que la fruita es fes malbé a la panera. Així, després, quan

començava a pudir, tenia l’excusa per llençar-la. Desendreçava a posta el

pot de les llenties. S’asseia, començava a cosir, i s’aixecava tot d’una per

col·locar-lo al seu lloc. Després de la mort de sa mare, recorregué la casa

mil pics de dalt a baix, canviava algun objecte de puesto, i més tard, quan

es pretenia tranquil·la, recordava que tenia qualque cosa pendent. Sentia la

veu de la senyora Margalida que demanava: “Qui ha deixat aquesta tela al

menjador?” o “Qui s’ha oblidat la roba estesa?”, i obeïa sense protestar. A

vegades entrava a l’habitació que havia estat de na Lourdes i on sa mare

havia passat el darrer tram de sa vida. Allà mirava el llit inútilment, durant

hores, i allà també començà a percebre la crueltat del silenci.



18. La quietud

En Pep jeu damunt dels llençols.

Hauria d’estudiar, li han quedat

dues per setembre. Més ben dit, se

les ha deixades. En Pep jeu damunt

dels llençols i pensa que hauria de

telefonar sa padrina. Què varen

voler dir aquelles dues dones quan

apuntaren que Son Corbell estava

maleït? La finestra li bufa suau

sobre el ventre, els horabaixes ja no mormolen la Tour des del menjador.

Hauria d’estudiar, es repeteix amb els ulls clavats al sostre, l’oratge roman

tan quiet com ell. Quants de dies duen amb aquesta pantomima? Ja és vint

d’agost i s’hauria de sentir exaltat, estan a punt d’esbrinar qualque cosa.

Qualque cosa important, això diu en Figue. Qualque cosa sobre la família o,

almanco, sobre la masia que fou de la família. No és el mateix. En Pep no

sap que aquesta és la història d’una casa, i no de la gent que hi va viure.

Encara no ho sap, però ho intueix. Els fantasmes els hi tancaran la porta als

nassos.

Són les cinc i deu. S’hauria d’aixecar, hauria de treure els apunts de

Teories del calaix. Ni tan sols els hi ha atorgat un cop d’ull miserable. I què.

D’aquí una hora telefonarà sa padrina, “anam a fer una volta?”, potser ella

recuperarà aquella mirada que mai no li va veure abans. Pentura s’agafaran

de la mà, na Tiana li explicarà històries. Fa calor, una calor densa. L’estiu

sencer li sembla dens. L’hauria de telefonar, però sobretot, hauria de voler

telefonar-la, hauria de desitjar sebre, en això consisteix la seva feina: en

estar interessat. Per això va decidir estudiar aquesta carrera.

Pensa en Barcelona, en els ferrocarrils que l’arrosseguen fins a la

Universitat durant el curs, tan plens de carpetes i de converses. Creu

recordar que a qualque moment va sentir una mena d’inquietud per alguna

cosa. Es veia decidit, convençut, orgullós d’haver pres una determinació:

vull ser periodista. S’imaginava comunicant, expressant-se, descobrint i


redescobrint-se. Des de les planes d’un diari, presentant un telenotícies,

coordinant un programa de ràdio... Li sembla que va ser així, però no n’està

segur. És com si la calor l’hagués postrat per sempre sobre els llençols, li

hagués exigit: no et moguis. En Pep no recorda haver sentit mai un buf de

vent, com la seva pell ja no recorda l’aire que fa una estona es colava per la

finestra.

I què. En això s’ha convertit la seva vida. N’Aina és idiota, mumare no hi és,

mumpare és com si no hi fos. I què. Tenc dos exàmens d’aquí quinze dies,

no m’agrada la carrera ni m’agradarà la professió, n’Aina es mereix que,

almanco, la telefoni. I què. Som jove, hauria de rebel·lar-me, hauria de

divertir-me, hauria de fer dois i, en canvi, no faig res, no sent res, ni ganes.

I què. El més trist és que no té un què. I què.

Badalla. En Pep comprimeix tota la seva existència en aquest badall. Pensa

que si recuperàs la història de sa família, pentura notaria que té un paper

dins el món. No hauria de lluitar per ell mateix, sinó pel seu llinatge, per la

trajectòria dels seus, per la sang que ha bombejat el seu cor després

d’haver vessat d’altres cors. Aquesta investigació no només li donaria un

prestigi professional, també li donaria una ubicació personal. Entendria qui

ha mort l’alemany i per què, però també sabria per què ho va fer en aquella

casa que podria haver estat seva, i per què havia de ser precisament ell qui

ho descobrís. És conscient que ningú no aconsegueix una oportunitat com

aquesta: l’ocasió de col·locar-ho tot al seu lloc i de fer així que adquireixi un

sentit i un significat. Sap que la majoria de la gent no té opció de tancar la

seva pròpia existència, de fer que esdevingui història. I el que té més clar

de tot és que, malgrat que ell s’ha topat amb aquesta oportunitat de

morros, la deixarà passar, com deixa passar els minuts al despertador que

jau al seu costat, sabedor que s’hauria d’aixecar, que hauria de telefonar sa

padrina, que hauria de llegir-se els apunts. Però que no ho farà.

Son pare copeja suaument a sa porta. “Pep, noltros mos n’anam, què fas?”.

“Me qued, he d’estudiar”, contesta, i pensa que almanco sap mentir i que té

qualque virtut per ser un bon periodista. Son pare vacil·la a l’altra banda,

però opta per no obrir, “necessites qualque cosa?”, demana a la fi. I en Pep

voldria contestar que sí, que tampoc no demana tant, que només vol una

il·lusió, un projecte o un somni, el que surti més barat. Però és diumenge i

els magatzems estan tancats; son pare no podrà comprar-li el que demana.


“No, gràcies. Passau-vos-ho bé”. Sent les passes pel passadís, veus en veu

baixa al rebedor, el grinyol de les claus dins la bossa, la porta que es tanca.

I no es mou. Havia tengut l’esperança que, en quedar-se tot sol, voldria fer

seva la casa, posar la música a tota hòstia, encendre els televisors. Però no.

En Pep queda on era, quiet com l’aire, dens com l’estiu, com s’atura amb ell

la seva història. Pensa que en això consisteix la mort.

- La casa estava al seu nom, però el negoci no, ho entens?

En Pep se duu el tassó a la boca, cafè ben fred per a un matí de dimarts. El

rostre d’en Figue està desencaixat, els ulls com a pilotes de ping-pong, un

somriure halitòsic, les celles de punta, una caricatura. Es mou triomfal com

una titella, gestos exagerats, tot ell exagera. Si no fos per aquest tedi

existencial, en Pep se’n fotria d’ell. Riuria fins que se li desencaixàs el

barram i el ventre li fes un mal insuportable. Però en Figue és com un

pallasso de quan ell era nin, i quan ell era nin els pallassos l’espantaven. De

més gran, l’avorrien. Beu una mica més. I és clar, que ho ha entès.

- Posem que va ser un tracte de favor. “Jo pos la casa al teu nom i muntam

el bordell. Si algú investiga, jo no tenc res a veure; a tu i jo no ens

relacionaran. Quan s’acabi el sarau, la casa és teva, te la quedes.

En Pep fa com que escolta, però no escolta. Remena el tassó que fa cantar

els glaçons.

- L’alemany accepta i compra. La teva besàvia no sospita res. L’home es

queda al seu país, en realitat no vol tenir res a veure. En Matos mou els fils,

sempre des l’altra banda de l’escenari, com un bon titellaire. No li costa

gens, té contactes, la cosa marxa. Com tots els clients són polítics i

empresaris importants, callen, no hi ha problema. Tothom sap qui mana en

aquella casa de putes, però a ningú no l’interessa que se sàpiga. Favor per

favor, juguen a les influències.

Al final no telefonà sa padrina, ni quedà amb ella. Avui horabaixa farà un

cop d’ull als apunts, pensa en Pep. Si no aprova, el maten.

- Vés a sebre per què, en un moment determinat el tema s’atura. Pentura

qualcú va posar el negoci en perill, o en Matos se’n cansà. És possible que

l’alemany volgués aprofitar-se de la situació i reclamàs el que era seu.

Imagina que està cansat del mal temps, que és jubila i vol retirar-se on ho


fan tots els kartofelns, jo què sé. La qüestió és que se’n va a viure a ca

vostra...

I en Pep: - No és ca nostra...

- ... i, en fi, se li acut la gran idea. Desconec quins problemes podia tenir,

problemes econòmics, d’autoestima... segurament va ser una qüestió de

vanitat. Així és que ve a Mallorca, a la casa que és al seu nom i per tant és

seva, i s’hi queda. Em segueixes?

En Pep s’avorreix, s’acaba el cafè i mira dissimuladament el rellotge

parpadejant de la màquina. Són les onze i setze.

- Bé, no content amb això, comença amb els xantatges. Pentura ja els feia

servir abans, hauríem d’investigar-ho. En fi, que viu a la casa i rep una

subvenció generosa a canvi del seu silenci.

En Pep ja sap per on tira en Figueredo, però no se’l creu. És una

fantasmada.

- La situació es perllonga durant anys, perfecte. Però comencen els

problemes. En Matos perd el poder i comencen els escàndols: el túnel, les

construccions il·legals, la compra dels vots, etc. L’alemany sap que la

història del bordell seria definitiva, així que, en comptes de suavitzar

l’impost, l’augmenta. En Matos es desespera. S’acosten les eleccions, no pot

permetre’s una nova relliscada. El mata.

- En Matos el mata – amolla irònicament en Pep, però en Figue, ofuscat per

l’emoció, no ho capta.

- No vull dir personalment, és clar, però en fi, se’l treu de sobre. És

conscient que tots voldrem relacionar el cas amb la immigració o les

drogues, però que ningú no gosarà a tocar la política...

Silenci. Els ulls d’en Figue brillen, els d’en Pep es perden un altre pic al

rellotge de la màquina. Les onze i vint-i-dos. Potser ell també hauria de

sentir un petit raig d’eufòria, almanco un copet d’inquietud. Però no.

- Molt bé, - diu a la fi amb una calma condescendent, - I ara diguem: Com

pretens relacionar en Matos amb l’alemany i què penses fer per publicar la

notícia?

En Figueredo el mira atònit. No s’ho pot creure, li està donant la història de

la seva vida a un becari miserable, a un jove sense possibilitats, i en

comptes d’agrair-li, de riure i de cridar, de felicitar-lo, el menysprea amb els

ulls.


- No ho sé, - contesta amb una serietat indignada. S’aixeca i se’n va. En

Pep badalla.



19. El plany

Els seus mugrons rodolaren pel terra, com a dos

grans de raïm madurs. S’acotà per agafar-los i

veié aquell grapat d’arrels que li sortien dels peus.

N’Antònia s’espantà molt, i corregué tant com les

seves cames li ho permeteren. No volia ser un

ametller on els amants hi deixarien la pell de l’esquena. Entrà dins ca seva i

tancà la porta darrere seu, el cor li bategava tan fort que rebotava a les

parets.

Un dia rebé una visita. Tendria uns quaranta anys, i era alt i magre,

somreia molt. A ella, al començament, li va fer por. Es presentà, nomia

Josep. “Com mumpare”, afegí tot d’una, i n’Antònia s’espantà encara més.

La seva dona l’esperava al cotxe.

- Di-li que vengui –encertà dir finalment; feia anys que les paraules

no sortien de sa boca. A n’Antònia li sobtà la seva pròpia veu. Sonava

agra.– Prepararé cafè.

La dona d’en Josep era baixeta i rodona, també somreia i ho mirava

tot amb incredulitat. Tenia els ulls grisos i nomia Helena. S’assegueren al

voltant de la taula de la cuina, i n’Antònia tengué la sensació que no s’havia

mogut d’allà. Mai. A les prestatgeries s’hi recolzaven els mateixos pots de

sempre, la panera romania davall la sanefa, el forn de llenya continuava

sent un forn de llenya. En Josep i n’Helena xerraven sense aturar, “A mi

París no m’interessava, per això vaig voler tornar”, comentava ell. “Però el

vostre germà es troba bé; passam amb ell tots els Nadals”, continuava ella.

N’Antònia no podia concentrar-se. Els mots es convertien en ratolins que

corrien rere la gelera, s’amagaven al cistell de la fruita, s’escapaven pel

forat que hi ha al rebost. “Ara viu a una residència, una de les cares”. “Té

una salut de ferro, a vegades diu que està malalt, però...”. “Hauria de

deixar de fumar, però deixar-ho del tot”. “Tenc dos germans, però ells

també viuen fora, un a Londres i l’altre a Atlanta”. “També els veim, de tant

en tant”. “Amb mumpare xerram totes les setmanes”. “A vegades ens


demana per vós, però clar, com estam instal·lats a Girona...” “Tenim una

casa allà, a Centre Vila. Girona és preciós”. “Ens recorda molt a Mallorca”.

Paraules, paraules, paraules que s’escolen per la boca de la pica que

diu “o”. N’Helena tragué una cigarreta de la bossa, mirà amb interrogació,

n’Antònia acotà el cap, permissiva. “Però hem decidit tornar”, digué en

Josep, i n’Helena es posà tensa, es dugué la tassa a la boca, després féu

una calada profunda. “Volem tenir nins –diu ara– i com som d’aquí tots

dos...” “M’ha sortit una bona feina a la Policlínica”. “En Josep és cirurgià”.

“Sí, som cirurgià, i m’han ofert una bona plaça, una molt bona plaça”. “No

la podem rebutjar”, afegí n’Helena. ‘Podem?’, es demanà n’Antònia. La feina

és d’ell o d’ella? “Està molt ben pagat”. “I com que volem tenir fills, i els

volem tenir aquí, perquè realment ells són d’aquí, com noltros, idò...”

Els ulls grisos de n’Helena corregueren rere els ratolins-paraula que

s’amagaven al marc de la finestra i entre les potes de la cadira, n’Antònia

començà a tenir mal de cap. “Mirau, tia”, deia en Josep, i a n’Antònia el mot

“tia” adreçat a la seva persona li féu una ferida petitíssima al centre del pit,

com un tret. Bang. N’Helena s’esbullà els cabells, estava nerviosa. “Mirau,

tia”, deia en Josep, i n’Antònia hauria volgut escoltar, però de fora arribava

el crit d’una òliba i pensà que prest se faria de nit. “... noltros... bé, en fi, ja

sé que no ens hem vist mai abans, i que això és un poc precipitat, que no

ens coneixem gaire...” I n’Helena que botà: “però sí, sí que ens coneixem,

el meu sogre xerra sovint de vós, que éreu una dona forta i valenta, i que

vau tenir un amant amic seu, diuen que un espia rus que es feia passar per

anglès, no?; i després, el tema d’en Sebastià...”

Un amant? Rus? Així és com quedava la història? Com un home que

la va enganyar per amagar-se fins poder passar la frontera? “Allò d’en

Sebastià va ser una putada, quins cabrons”, continuava en Josep. I això era

tot? Un “tema”, un “allò”, una “putada”? L’assassinat del seu germà davall

del molí, la mort d’en Sebastià... una “putada” feta per uns “cabrons”?

N’Antònia no podia creure el que estava sentint. De sobte tingué la

necessitat de mirar cap a la porta, tenia la sensació que en qualsevol

moment tornaria entrar el mestre en Joan per cridar que s’amagassin tots,

ràpid, que els venen a cercar. S’agenollaria aquest pic davall la taula?

“Mirau, tia, també sabem que no heu tengut descendència...”, el dos

dissimularen un gest de complicitat. N’Antònia alçà els ulls directament cap


el seu nebot, i els li llançà com dues pedres dures del camí. Aleshores

simplement digué: “Fora de ca meva. Ara”. El rostre d’en Josep esclatà en

flames. Però n’Helena encara ho intentà: “No, tieta, no ens heu entès”.

Ella s’aixecà, sortí al rebedor i obrí la porta. Repetí: “He dit que fora”.

I n’Helena, en un darrer esforç, protestà: “Però és que ja hem comprat les

terres del voltant”. N’Antònia es quedà molt rígida sostenint l’enorme porta

de fusta entre els dits crispats. La parella sortí en silenci. L’òliba insistia, es

farà de nit prest. Quan passà pel seu costat, en Josep dubtà. Finalment optà

per no besar-li a la galta.

Quan es quedà sola, n’Antònia anà al bany, obrí l’armariet. Es

prengué dues aspirines i una pastilla per dormir bé.

Els seus cabells s’enredaven a totes bandes, s’enganxaven a la làmpada del

rebedor, i als braços del balancí. Se’ls tallà ben curts amb les tisores amb

què havia fet costura tota la vida i, igual que passà amb la pell de sa mare,

els flocs s’escamparen pel terra, de res no serví mutilar la granera. A poc a

poc, les seves mans es convertiren en pedra, la mateixa que cimentava

aquelles parets blanques com sa carn. S’esquena es transformà en llit que

grinyolava.

Signà els papers sense remordiments. Els de la immobiliària li digueren que

l’home era de fiar, i que pagava tres pics el valor d’aquella casa. Quant fa

tres pics de no res?, es demanà n’Antònia. I calculà mentalment la xifra de

què xerraven. Amb allò es podria permetre una bona residència, la millor.

N’estava decidida.

Els seus ulls foren finestra oberta a vinyes antigues, molins torts, camins de

visites inesperades, esperes i nits de setembre. Així és que, quan ningú no

mirava, s’assegué al terra de la cuina, el cap entre els genolls. Després

tancaria les persianes de fusta, una a una, visitaria cada habitació. Un pèl

púbic cauria on en Macià va violar-la, i una pestanya volaria al pati de

davant. Es trencaria una ungla on l’amo Mateu s’amagà durant tants d’anys.

Després tancaria les portes, i a dins hi quedarien presos els monòlegs amb

es papà, les discussions amb sa mamà, el tuf de ceba de na Lourdes i

aquelles abraçades tendres que li féu na Tiana. Els xiuxiueigs de l’estranger.


Després faria dues voltes al pany que mai no necessità clau, i sentiria el

sotrac profund del que es clou per sempre. Un taxi l’esperaria.

Després. Encara no. N’Antònia seia al terra de la cuina, sota la gran

taula de fusta d’aquelles primeres nits on sentí el dolor de la sang, i ningú

no la mirava. Per això, per segona i darrera vegada en sa vida, plorà. Plorà,

plorà i plorà sense consol. Amb gemecs i crits i llàgrimes, i amb sacsejades i

singlots, amb sal. Fou llavonces quan es desféu del tot.

I es confongué definitivament amb la casa, per sempre. Només era

plany. El plany de Son Corbell.



20. La història soterrada

Es gira per darrer pic, sa padrina el saluda

alegra. En Pep alça el braç amb un somriure i

s’adreça a la cinta transportadora. La motxilla

li pesa a l’esquena com si a dins hi dugués tot

l’estiu, tota la història. Sap que bastarà entrar

a l’avió per sentir-se alleujat, que volarà amb

el renou dels motors, que s’alçarà sobre el món clos de l’illa. Que serà lliure

ell també, com sa mare.

Mentre va cap a la porta d’embarcament, s’ajusta les ulleres de sol.

Se les posa sempre que els llums fluorescents l’insulten, sigui al metro o a

l’aeroport, al súper o a uns grans magatzems. Sap que potser la gent se’n

riurà d’ell, però s’estima més que sigui la gent qui se n’en foti que no les

bombetes agressives asèptiques que mutilen ombres. Recorda l’expressió

desencaixada de Figueredo, fa uns dies, quan ja estava tot quasi decidit. Ell

no, ell no l’ajudaria, no tenia per què fer-ho, en Figue no ho acabava

d’entendre, no era capaç d’assumir la derrota i molt menys des de la

serenitat d’un becari com en Pep. Evidentment el director del diari els digué

que allò era impublicable, que se ficarien en un merder per no res. “I les

subvencions, i la publicitat… no podem arriscar-nos”. Els ulls perduts a un

calendari aturat mesos enrere, les mans nervioses sobre la taula. Ho

haurien d’haver pensat, tots tenen dret a una porció del pastís, el director

del diari també. Però en Figueredo era un periodista de debò, i els seus

esforços convençuts mereixien una recompensa. En Pep no ho veia clar.

Faltaven proves, tot quedava enrevessat, poc creïble. Un silenci que val una

vida és una gran notícia. Si qui mata és el poderós, la notícia és perillosa. Si

el poderós, a sobre, governa, la notícia no serà mai notícia. A més, a en Pep

se li enfot. L’avió s’alçarà, i allà quedarà Mallorca, minúscula, plena de

problemes petits des de la distància, closa, cada pic més podrida, cada

vegada més tancada, plegada en sí mateixa; a ell no li afecta. Des de dalt

és impossible veure els secrets, que s’amaguen entre les muntanyes, rere

les ombres, com els ratolins a la pica d’una cuina dins el camp.


En Pep s’adreça al bar de l’aeroport, demana una canya, té ganes

d’arribar a casa, aquell pis d’estudiants a la dreta de l’Eixample que put a

fems sense davallar i on les boles de pols recorren un passadís llarg i

unidireccional; al terra, les rajoles canten. Té ganes de ficar-se a l’habitació,

escoltar música a tota hòstia, quedar una bona estona mirant la paret, lluny

des papà i del diari, lluny de n’Aina, de les paraules. De la pretensió vana

que tot tengui un sentit: els seus records, reinterpretats des de la darrera

vegada que va recordar-los, els esdeveniments provocats per la seva família

que mai no ha considerat família seva, les conseqüències de tot plegat. Per

què tothom s’afanya en explicar les coses? A què ve aquesta necessitat de

desvetllar, d’endreçar la realitat? Com si el seu món clos fos més important

en la mesura que es pogués dividir i interpretar en fets i raons, en arrels i

branques. És absurd.

“A mi m’és igual”, va dir-li, i en Figueredo empal·lidí. “Però si estam

en això de descobrir-ho tot”, protestava fent un gest amb la mà, l’índex i el

polze a un mil·límetre, l’exaltació copsada al front. “Te necessit per acabar

d’esbrinar-ho”. I en Pep que deia no, que ell només era un becari, que en

definitiva tothom ho sabia, però que això no canviava les coses, que ells

tampoc no canviarien les coses, que era una pretensió estúpida. Un polític

que du un negoci de putes cares a la casa d’un alemany que el cobreix,

l’alemany que potser li fa xantatge… I a qui l’importa? Al final, els culpables

són sempre els immigrants o els traficants de drogues, màfies, ajustaments

de comptes. En Figueredo se’n duia les mans al front, colpejava la taula, es

posava dret, s’asseia un altre pic, suava. En Pep no es molestava ni a

mirar-lo. Sempre li havia semblat un imbècil, aquell Figueredo dels collons,

qui pot interessar-se en dur la crònica negra, i mentre el sentia queixar-se,

corroborava fins a quin punt hom pot ser idiota.

En Pep obre el diari, beu una mica. Finalment l’autopista passarà per

allà mateix. Llegeix sense interès. Sí, a la fi l’autopista travessarà Son

Corbell, trepitjarà els garrovers, esmicolarà els ametllers que alçaren la

falda de la seva besàvia, esbocarà el molí tort que descobrí l’odi, destruirà

la cuina on els ratolins i les paraules s’amagaven a la pica. L’autopista

silenciarà per sempre el plany sota un crit de cotxes, enterrarà els secrets

sota l’asfalt. I a qui l’importa. Segurament hi hagué un xantatge, en Pep no

ho dubta, però comença a intuir que no el motivaren les putes cares. La


trama és molt més senzilla, tant que ningú no la creuria: un alemany ric

compra una casa al camp, es nega a què l’asfalt la soterri per sempre. La

seva mort també quedarà soterrada.

Des del cel, tot li semblarà de joguina, pensa en Pep mentre fa cua.

Una maqueta quieta on només hi corren trens i cotxes en miniatura, un

decorat manejable. I després tot romandrà com l’illa, clos en un record

inamovible, un racó dins la memòria. Hi haurà altres estius, menys

calorosos, hi haurà noves passejades amb sa padrina Tiana, hi haurà més

cerveses, més pràctiques als diaris. Però res no podrà esborrar ja aquella

història sense evolució, aquella anècdota eternament quieta. “Aquí s’acaba

tot”, es diu mentre li mostra la targeta d’embarcament a l’hostessa. I

perquè s’acaba restarà impertorbable.

“Aquella casa mai nou fou nostra”, pensa mentre clou els ulls,

assegut al seient al costat de la finestra. No intenta consolar-se. No

s’autojustifica. Recorda el gest alegre i alleujat de la seva padrina, fa una

estona, quan se despedien tot just abans d’ajustar-se les ulleres de sol sota

la crueltat implacable dels fluorescents. Somriu. En menys d’una hora serà

a Barcelona, se submergirà al metro, telefonarà els amics, saludarà els seus

companys de pis, sortiran per Gràcia. No tendrà res a veure amb el que li

explicà na Tiana aquell horabaixa de dissabte, res a veure amb aquella

família, aquella casa, aquella illa que es podrirà per tancada. Sent el renou

dels motors i sospira. L’avió corre damunt la pista.

S’enlairen.



Epíleg

Enric estimat,

Tu te’n recordes què horrible aquella nit, els

dos mig gats, esperàvem que mai no

despuntàs l’alba. Però va ser inevitable, i al

final, si no mors, torna a ser de dia, i jo

carregava la motxilla a l’esquena,

il·lusionada i trista, tu només dolgut, tu quedes, jo me’n vaig. Què dures,

què doloroses, intentàvem fer broma, que dramàtiques, malgrat tot, les

desepedides. Tu te’n recordes quant de silenci, de camí cap a ca els meus

pares, m’acompanyarien a l’aeroport, tu no, a la ràdio música rock, un matí

clar, gent sense preocupacions o amb preocupacions que no ens concernien.

Tu te’n recordes d’aquell nus a la gola, d’aquella abraçada que esperàvem

que no ho fos, que ignoràvem també si no seria la darrera. Els francesos

duen unes sabates horribles. Això és el primer que vaig pensar quan

intentava substituir-te, cercava els seus rostres, nous i interessants, me

deixava conquerir pel seu accent, paraules verges. Però una mirada als seus

peus, una simple mirada fugaç, me desanimava de seguida.

Per a en Josep mai més no es va fer de dia. M’ho explicava ahir

vespre mentre ens preníem un gelat prop d’Opéra. De sobte, la seva es

convertí en una vida amagada, en una no-vida. L’amor s’ocultava juntament

amb els negocis, ningú no havia de sebre a què es dedicava. Estimava com

sobrevivia, amb una il·lusió eterna pel que passaria després, mai del tot

conscient del que estava fent, convençut, romànticament i idíl·lica que tot

sortiria bé. Negocis de contraban i secrets d’alcova. També la seva germana

havia dissimulat, això me deia, també la seva germana havia mantingut en

la foscor l’únic sentiment que de veritat lluïa. “Aquelles parets només clouen

secrets; mai no tremolaren amb la felicitat escandalosa d’una rialla”,

m’explicava serè. Un món estricte, tan rígid com les pedres que suportaven

els murs de la casa. Si se sosté, encara avui, és per la força bruta d’aquells

ciments. Qui el denuncià, ningú no ho sap. Però el mateix dia que

l’empresonaren, deixà de veure n’Alba per sempre. I ell no va tenir


l’oportunitat d’allargar una nit amb whiskys, de desitjar al costat d’ella que

mai més no es fes de dia. Ell no conegué aquell nostre arravatament

d’abraçar-se amb passió i tragèdia, una aferrada pes coll interminable per

caduca, plena de promeses. No.

Tenia una amiga, una amiga de la família, na Pilar. Només na Pilar ho

va sebre tot des de bon començament. Només na Pilar coneixia, entenia,

acceptava la seva vida d’amagat. Aquella vida que no era vida, en Josep

insisteix, perquè per viure cal un mínim d’ambició, d’altivesa, un no se sap

què d’orgull per mostrar-se viu, per mostrar-se. Sense consciència, hom no

existeix, repetia, “i a jo que no me diguin que les plantes són éssers vius; si

no ho saps, no val”, per això té tanta por, tanta, de perdre la memòria.

L’Alzheimer és una mort a mastegades, perquè te mostra fins a quin punt

és cruel la realitat d’ignorar que has estat aquí, que ells també hi han estat.

Que tu, que jo, vàrem existir qualque vegada.

“A Son Corbell no existeixen els records. Les nostres històries

emmudien entre els murs i se convertien simplement en un eco, en aquell

ressò fantasmal que provoquen les paraules als espais nus”, en Josep se

duia una cullerada de gelat a la boca, cerimonialment. No pot menjar dolç,

però i què. Na Pilar era l’única que coneixia en Josep, que sabia d’ell, per a

qui en Josep podia dir el seu nom amb totes les lletres, amb totes les

conseqüències, per això es va casar amb ella. L’estimava: “clar que

l’estimava, sempre me va fer costat; sabia qui som, què som i per què,

també per a què”. El respecte transcendia qualsevol pudor i en Josep no

nega que ha estat feliç. Malgrat tot, ell sempre s’ha mantingut fidel a

n’Alba. “No som idiota –deia amb un somriure picaresc– sé que pentura no

ens hauríem dut bé, que la invent més que la visc; però la vida, en aquella

casa, era mentida. No hi trobaries ni rastre d’orgull ni de confiança en el

nostre llinatge”. Admir el to que té, mai exempt d’una certa ironia que es

reflecteix en la seva mirada, admir la seva valentia, perquè en Josep és un

home valent. Admir la seva coherència. En encendre’m el cigarret, li vaig

oferir una calada, o dues, o tres, com sempre.

El silenci. Tu i jo no hem callat, vas dir que m’estimaves des de la

segona cita, vaig creure que eres boig i a punt vaig estar de deixar-te, te’n

recordes? Ja no tenc por. En Josep mai no va tenir-la. Ni na Pilar, que

sempre va sebre, entendre i acceptar que, si n’Alba arribava, ella


desapareixeria, perquè, la nit, per molt llarga que sigui, acaba amb l’albada.

Tu i jo ho sabem bé. Només si mors no es torna a fer de dia. Per això en

Josep va morir fa tants d’anys, més de cinquanta. No tornà veure l’Alba,

mai més. Però l’endemà existí, contra tot pronòstic, i l’endemà vingué

carregat de viatges i de lluita i de fills, i d’una vida còmoda en la qual Son

Corbell no era més que el que havia estat sempre: un eco que rebota en les

parets de la memòria.

“Atribuït o no a la meva edat, l’oblit se centrà sobretot en ella –deia

mentre fumàvem–, coses del subconscient. Fins que un dia, quan ja me

resignava a dedicar-me a morir de veritat, quan ja no res me restava més

que esperar, quan ja feia dos anys que ni tan sols xerrava en la meva

pròpia llengua...”...jo vaig aparèixer a un parell de carrers de la seva

residència. “Tu es exactament comme elle”.

Res no té sentit, Enric, ni que vulguem cercar l’explicació de les

coses. De moment, l’únic que està clar és que, mentre seguim aquí, i a

pesar que no hi ha evidències que hagi de ser així, sempre despunta un nou

matí. És un tòpic, ja ho sé, però per tòpic també és vera. També és vera

que t’estim i que t’enyor, i que aquestes cartes no em basten. Vine. Vine

ara. T’esper. Vull que demà el passem plegats.

Berta.


Documents

El Plany de Son Corbell