El caminant del parc - Cossetània Edicions · 2016-07-27 · El parc Güell és el més bonic del món, el va dibuixar Gaudí i gosaria de dir que hi ha consens que no hi ha hagut

El caminant del parc[Dietari 2011/2012]

CELDONI FONOLL

Col·lecció El Tinter - 139

Dietari Celdoni.indd 5 22/07/16 14:08

Primera edició: setembre del 2016

© Celdoni Fonoll

Disseny de la coberta: Georgina Solé, a partir d’una fotografia de Lloll Bertran dels capitells pedregosos de Gaudí al parc Güell

Fotografia de l’autor: capturada d’un vídeo de VilaWeb per Anna Pons

© de l’edició:9 Grup Editorial

Cossetània EdicionsCarrer de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91 • Fax 977 61 43 [email protected] • www.cossetania.com

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-492-7

DL T 1117-2016


7

El caminant del parc [2011]

El parc Güell és el més bonic del món, el va dibuixar Gaudí i gosaria de dir que hi ha consens que no hi ha hagut cap altre arqui-tecte dotat amb la seva genialitat. Però Gaudí era també un místic visionari, en el senti positiu de clissar una panoràmica de l’espai projectada en el temps.

En aquesta televisió —etimològicament parlant— Gaudí ja de-via veure que, al tombant de segle, pels seus viaranys d’urbanisme ecològic s’hi mouria prou de pressa un personatge calçat de calça curta, amb unes espardenyes lleugeres però resistents, que ja les hauria volgudes per a ell mentre anava d’aquí cap allà en el movi-ment de terres.

Aquest personatge, que segur que algun dia algun acadèmic tro-barà esbossat als plànols del mestre ganxet, és Celdoni Fonoll. Li coneixem una virtut natural per a la música, que interpreta amb el miraculós instrument de la veu, degut al lutier còsmic que diu Darwin que va alenar la vida. Una veu, la d’en Celdoni Fonoll, de baríton que no s’està de les profunditats dels greus, i que, quan aixeca castell i sona la gralla del tenor, l’embolcalla del cos viril dels segons i dels terços.

La natura també va afavorir Celdoni Fonoll amb el do de la poesia, una manera d’escriure que fet i fet només poden conrear els que d’una manera o d’una altra són músics. Quan Debussy va preguntar a Mallarmé què li semblava la música que havia posat als seus versos, el poeta li va respondre eixutament: Moltes grà-cies, però em pensava que la música ja els l’havia posada jo.

Pròleg

LA PASSEJADA PROSA DEL POETA


8

Celdoni Fonoll

Els llibres i discs de Celdoni Fonoll, com les seves actuacions, ens donen l’ampla mesura d’aquesta activitat musical, poètica i interpretativa que es replica helicoïdalment com un ADN artístic.

Ara, però, tot ell ens sorprèn amb una nova dimensió de la seva creativitat: la prosa. Celdoni Fonoll escriu un dietari inspirat en el seu anar i venir pel parc Güell, dies i anys, un munt d’hores que exposen exponencialment els seus pensaments.

Aquest dietari que ara llegiran és la passejada prosa del poeta. El calendari marca i emmarca les seves reflexions, però amb la tra-ça del músic que mesura el temps amb un estri com el metrònom, pensat per quantificar la metafísica, per la qual cosa, segurament a causa de la tradició curial, fem servir lèxic italià. Els tempi de les caminades retòriques d’en Celdoni Fonoll donen per a tots els registres: va d’un dolç adagio a un grave dolorós, s’atura en un andantino contemplatiu o s’embala amb un prestissimo munyint la vaca de la mala llet.

Això és la vida, transcorreguda en el cartipàs quotidià d’un di-etari.

He tingut la sort d’anar llegint les seves pàgines, i l’hem anat co-mentant tant que l’autor em distingeix amb algunes citacions. Hi he descobert un factor empàtic prou insòlit: veure els dies que has viscut, com els ha viscut un altre! Una persona que generosament ens obre la finestra del seu interior perquè puguem tafanejar-hi.

No han tingut la temptació de veure què passa darrere d’un balcó obert que només ens mostra suggeriments i perfils? Doncs en Celdoni Fonoll ens convida a entrar en el territori desconegut de les seves fosques estances, que ell il·lumina com un electricista i com un místic. Celdoni Fonoll sap que acabo de citar Espriu, com abans he citat Pere Quart, perquè gosaria d’assegurar que se’ls sap de memòria i que no es pot estar de la seva influència benigna, al temple de Can Seny i a la taverna de Can Rauxa.

Són a punt d’entrar en aquest espai de llum i de colors, en aquest univers que Gaudí va construir per fer del seu nom un verb: per gaudir-lo. Descripcions delicadíssimes, paratges de la flora i de la fauna voladora que Celdoni Fonoll coneix tan bé. Impressions emotives amb el gust imprescindible per saber-les transmetre. Opi-nions periodístiques sobre fets i gents, sobre jo i circumstància, so-bre texts i contexts. Comentaris polítics en un moment tan especial

Antoni Batista


9


de la història de Catalunya. Arengues fins i tot que semblen peces oratòries de quan calia saber enraonar per ser tribú a la tribuna, per ser declamades davant l’audiència pública.

Estic segur que gaudiran de la literatura d’en Celdoni Fonoll, que això és l’art de la paraula amb el qual ens diu tot allò que ens diu.

Antoni BatistaJuny del 2016

Pròleg


11


LA MARXA DELS MOLINERS

Camina bé, bon moliner,camina que caminaràs,i així bon moliner seràs.Això, de l’aigua ho hem après.Ben bé podem aprendre-ho raide l’aigua que no para mai.També la roda ens ho ha ensenyat.Tant si és de dia com de nit,la roda va rodant seguit.I fins la mola, amb tot son pesno té repòs ni aturador,i, com més pot ballar, millor.Oh, alegre marxa del meu cor!Deixeu-me, doncs, marxar, si us plau.Mestressa i amo, adéu-siau.

Versió catalana de Joan MaragallPoesia de Wilhelm Müller (Dessau, Alemanya 1794 – 1827)Música de Carl Zollner (Mittelhausen 1800 – Leipzig 1860)

...llegir, llegir, llegir, estudiar, estudiar, estudiar, caminar, caminar, caminar...

J. V. Foix, epíleg a la novena edició de La poesia a l’escola (1986)

Aquesta llum, la pau d’aquest llarg dia,són teves, caminant, si l’ampla terradel blat etern et crida pel teu nom.

Salvador Espriu, “Terra negra”, Les hores II


ANY 2011


15


15

GENER DEL 2011

Dissabte, 1 de gener. [1.1.11]

A la vora del parc Güell. Veig dues merles enjogassades davant de la terrassa del meu estudi. Volen, xisclen, es busquen en un ini-ci de festeig. Es paren a una antena de televisió i sembla que amb la cua aguantin l’equilibri per no caure al moment de l’aturada. Són tres quarts de 6 de la tarda, és gairebé fosc i les sento cridar, una espècie de “txinc, txinc, txinc”. Potser ben aviat en sentiré els refilets aflautats. La cotxa fumada i el pit-roig que vénen a picar el menjar que els poso a la terrasseta m’han visitat com cada dia. Ara s’ha fet fosc i no se’n veu ni se’n sent cap. A l’horitzó aturonat del Tibidabo, la torre de Collserola fa l’ullet incansablement. L’any 1996 vaig escriure aquests versos:

CAPVESPRE D’HIVERN

Si miro per la finestra,veig la lluna i un estel.Una lluna que s’engrunai un poruc estel rebel,la torre de Collserolaque llampegueja, fidel,i l’ampla nit que s’acostacom un fantasma de gel.

Dimecres, 5 de gener.

Primerenques flors de mimosa. Encara trigarà a ser florit tot l’arbre però el groc ja apunta. Hi ha una gran xollada al parc Güell


16

Celdoni Fonoll

i els de Parcs i Jardins han talat dues mimoses grosses, ells sabran per què. Les flors primerenques són a una mimosa antiga que s’ha salvat de la tala. N’hi ha dues de joves al jardí de Can Trias i algu-nes més d’escampades pel parc que són plenes de poncelletes. Les de Can Trias ja fa uns quants anys que floreixen i fan un metre i mig d’alçada si fa no fa.

MIMOSA(Acacia dealbata)

Groga mimosa,amargant i amorosasentor hivernenca.

Dijous, 6 de gener.

Tres cotorres argentines baladregen a dalt d’un lledoner despu-llat. Al bosquet de la part de fora del parc un tudó s’alça, al meu davant, d’una mata de llentiscle que amb prou feines el servava i va a aturar-se a una branca molsuda d’un pi pinyer. El pit-roig repica monedes, la merla “txu-txu-txu” i la mallerenga carbonera assaja el “totestiu”.

Divendres, 7 de gener.

Primer flauteig de merla. Als pins blancs altíssims, malgirbats, atapeïts de pinyes —tal com es típic d’aquesta espècie— que hi ha prop de la immensa porta de la banda del Carmel, una mer-la toca la flauta, tímidament encara. El primer cant de merla de l’any! S’equivocava l’admirat Prudenci Bertrana quan, en l’article “El cant del merlot”, que vaig llegir de petit a l’antologia Selecta de lectures del pedagog Artur Martorell, deia: “El merlot comença a cantar pel març”.

Quan, a les 6 de la tarda, he sortit per anar al mercat de Lesseps, una altra merla, parada a dalt d’una antena de televisió, flautejava insistentment i se sentia la reina del carrer. La bonança d’aquest inici de gener les anima.


17


Moren tórtores a Itàlia, gralles a Suècia, “merles” (?) a Arkan-sas, a Louisiana, diuen els diaris.

Dissabte, 8 de gener.

Xivarri insuportable de cotorres argentines i músics dolents, al parc. Sé que no és possible, però entre els uns i les altres serien capaços de fer-me avorrir tant els ocells com la música. Un avió passa força baix, em fa “aixecar el cap / el mateix que em cridés una veu d’un terrat” i m’evoca l’aeroplà de “Tot l’enyor de demà”, del poeta de L’irradiador del port i les gavines. Des de sota el turó de les Tres Creus veig, allà baix, les torres de la Sagrada Família retallades sobre el blau intens del mar.

Diumenge, 9 de gener.

Pujo fins al mirador de davant de l’escola Virolai, a la part més alta del parc, on es pot contemplar panoràmicament Barcelona. Veig que la xollada municipal d’arbres, arbusts i bardisses ha arri-bat fins allà dalt. Fa pena. Miro el mar, avui d’un blau brut perquè hi ha núvols al cel: set vaixells hi són aturats. Contemplo Barce-lona, Montjuïc i dic per mi els versos inicials de l’oda “A Barcelo-na”, de Verdaguer:

Quan a la falda et miro de Montjuïc segudam’apar veure’t als braços d’Alcides gegantíque per guardar sa filla del seu costat nascudaen serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

I al veure que traus sempre rocam de ses entranyesper tos casals que creixen com arbres amb saó,apar que digui a l’ona i al mar i a les muntanyes:Mirau-la, os de mos ossos, s’és feta gran com jo.

Un noi i una noia es donen la mà, es besen, s’abracen i semblen enamorats i feliços. Molt bé. Penso en el Joan Fuster de Consells, proverbis i insolències:

I qui sap si, després de tot, el destí de Romeo era de ser cornut!


18

Celdoni Fonoll

Dimarts, 11 de gener.

Fumigació. Avui, 11.1.11, llegeixo que la mort d’ocells —i es veu que també de peixos—, de la qual parlava l’altre dia, pot ser deguda a una fumigació militar nord-americana. Qualsevol dia, els uns o els altres, ens fumigaran a tots. Ja ho deia Espriu a “I beg your pardon”:

No et donaré ni el més petit consol:et volaran un dia qualsevol.Però entretant evita alguns trastorns,posant-te ben cordats els pantalons.


Enmig de tants baladreigs grollers de cotorres argentines, el pit-roig refila atemorit. M’arriben les primeres sentors, dolces i amargants alhora, de la flor de la mimosa. Cel amunt, sobre la mimosa més avançada en flors, un tall creixent de Lluna a ple dia. “Lluna de gener, l’amor prevé”, diu un refrany popular. Lluco uns quants culs de bona casta i algun escot d’una certa generositat. Les turistes del parc, com les merles, senten les calmes de gener. Trans-cric “Calmes de gener” de la poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà, a qui segur que no li hauria agradat gens el meu comentari sobre les turistes:

Matinada riolera,temps de calmes de gener;dues roses al rosercom no en té la primavera.Ara el peix va a la pesqueradel pescador de roquer.

Dijous, 13 de gener.

Parcs i Jardins o porcs i garrins? I que em perdonin. Continua la destrossa salvatge de la vegetació de la part alta del parc. Soroll eixordador de serres mecàniques, pudor de gasoil, olor de serra-


19


dures. Talen, esporguen, remenen la terra, destrueixen bardisses. Enguany no hi farà niu cap ocell a aquest indret. Torno emprenyat del parc. L’única cosa positiva d’avui ha estat veure, lluny de les destrosses, dos tudons magnífics a poca distància.


Música terrible. Un guitarrista colpeja una pobra guitarra a sota de Can Trias. Tots els músics del parc van armats amb ampli-ficador per fer més gloriós el seu xivarri. Aquest, tocava la guitarra assegut damunt de l’altaveu. Amb les faves que fotia a l’instrument li devien ben vibrar allò que en diuen les parts. A l’orgasme no crec que hi arribés.


Ametller florit i ocells. Cullo la primera flor d’ametller bord als afores del parc. Penso en Joan Maragall:

A mig aire de la serraveig un ametller florit:Déu te guard, bandera blanca,dies ha que t’he delit!

L’Albert Martínez Vilalta, de Lynx Edicions, m’envia en PDF la primera prova de la coberta del llibre Veus d’ocells / Bells ocells. D’aquí a un mes si fa no fa llibre nou!


A les 5 de la tarda sortirem amb la Lloll cap a Valls per presen-tar el llibre de Cossetània Edicions Onze x 2. Jo hi llegiré versos del llibre, i la Lloll cantarà “Història certa dels castells”. Després soparem amb el Jordi Ferré, de Cossetània, la Montserrat, la seva dona, la germana del Jordi, la Carme, i el seu home, el Xavier, del Mas Albornà. He passat a disc compacte el llibre 69 [Antologia eròtica] que aquest vespre lliuraré al Jordi per publicar-lo al se-tembre.


20

Celdoni Fonoll

Bona presentació a Valls, m’ha agradat de llegir-hi versos de vallencs, i molt bona actuació de la Lloll cantant “Història certa dels castells”. Pell de gallina a més de quatre.

HISTÒRIA CERTA DELS CASTELLS

Història certa dels castells,s’enfilen amb destresa i amb agilitat.Història certa dels castellsque van amunt amb nervi i amb tenacitat.

Tenen un lema molt sensatque fóra bo per a tota la humanitati és la dèria que els empeny:“la força, l’equilibri, el valor i el seny.”

Història certa dels castells,que fan vibrar la plaça ben de soca-rel.Història certa dels castells,s’enlairen ben enlaire com la torre Eiffel,s’enlairen ben enlaire com la torre Eiffel,s’enlairen ben enlaire per ser prop del cel.

(Cridat i de lluny):—Canalla, pit i amunt!

Lletra: Lloll Bertran, Celdoni FonollMúsica: “El setè cel”, Jaume Sisa

Contemplem la Lluna plena a Valls. “La Lluna de gener és la més clara de l’any”, diu Josep Pla a El quadern gris, el 3 de gener del 1919.


Pinsà i lluers. Sento un pinsà al parc que anuncia el fred que diuen que s’atansa després de la tebior de les calmes de gener.


21


PINSÀ(Fringilla coelebs)

Piteja el pinsàalegre i feixuc,missatger del fred,rossinyol poruc.

Em telefona l’Albert Martínez Vilalta per acabar de deixar a punt d’entrar a la impremta el llibre Veus ocells / Bell ocells i em diu que a Bellaterra, al jardí de Lynx Edicions, s’hi han vist lluers, ocell més del fred que el pinsà. Ai, la flor de l’ametller de florida primerenca!

LLUER(Carduelis spinus)

“Tuit, tuit” al generes plany el lluer,mansoi, cançoner,tendre i tafaner.

Un dels homes del temps de TV3, el Dani Ramírez, ha dit “neu rodona”, i no “neu granulada” com acostumen de dir els del temps. Neu rodona és el que sempre he sentit a dir a pagesos vells i savis: “Neu rodona, d’altra en dóna”, diuen.

Divendres, 21 de gener.

Coincideixo a l’entrada del parc, al capdamunt de l’avinguda del Coll del Portell que és per on hi entro jo, amb en Peter Bacchus, flautista nord-americà establert a Barcelona que parla un català bonic —molt millor que el catanyol que empastifa places, carrers, aules, teatres, ràdios, televisions de la prou empastifada Lavínia—, deia, doncs, que m’he trobat en Peter amb el seu gos. En Peter és educat, cívic, respectuós, elegant. Ho dic perquè la majoria d’amos de gossos no són pas així. Al parc hi ha hagut gossos que m’han bordat, que no m’han deixat passar, fins i tot que m’han mossegat,


22

Celdoni Fonoll

i els amos encara m’han escridassat a mi. Els gossos són sagrats, pobres de vosaltres que us en queixeu d’alguna cosa! Fa temps, vaig escriure uns versots sobre els gossos de ciutat i els seus amos, els transcric aquí però no van pas per en Peter Bacchus, ja he dit que aquest gentleman era diferent:

GOSSOS DE CIUTAT

Qui no té veïns amb gos? Són una plaga!

Passa el veí, orgullós, amb un gos—veí i veïna sempre van amb gos—.i el ca vol fer-te un trau als pantalons.Et queixes i, xiquet, ja has begut oli.T’escomet el veí, que el gos sagratno t’ha fet res, que és una santa bèstia—i la veïna xiscla i tot, pobreta!—Ho deixes córrer i fas el teu camí.

Tornes després i veus que el gos veís’ha pixat a la roda del teu autoi ha deixat un present generosíssimal bell mig del carrer: l’ensaïmada!El quisso fa unes tifes més que humanesmenjant, com deu menjar, al plat dels seus amos.

Vas pel carrer com qui fa una gimcanai xafes merda tres cops per setmana.Però si has de fer cas del veí amb gos—i ho corrobora amb crits la dona, histèrica—el gos veí mai no ha causat molèsties.

Visca el civisme d’animals amb bèsties!

Veig gent amb cadira de rodes. Sempre que passo pel costat d’aquestes persones al parc, interiorment els demano perdó per caminar tan lleuger, mentre elles són presoneres de la cadira.


23



Fa un fred que pela es cul a ses llebres, que diuen a Mallorca. Onada de fred siberià en la setmana dels barbuts.

A un quart de 7 de la tarda, sento una merla que flauteja inten-sament. Devem estar a 3 o 4 graus. Cant enjogassat de merlot que alegra aquest capvespre glaçat de gener.

Dilluns, 24 de gener.

Quan sortia del parc, dues caderneres m’han alegrat la vista, l’oïda i el cor.

Llegeixo als diaris electrònics que consulto que un matemàtic gal·lès, Cliff Arnall, va “determinar” fa sis anys, amb una equació matemàtica, que avui era el dia més depriment de l’any. No sé si influït per això m’han vingut aquests versos:

OCELLS DEL CAPVESPRE

Ocells creuen el capvesprerogenc i fred del gener.Els veig passar, velocíssims,tancat en el meu recer.

Tardors i hiverns m’assenyalenel futur cap al no-re,i cada any la primaveraprou més pansida revé.

Il·lusions i esperances,dintre casa o al carrer,se’n vénen, se’n van, retornen.Cruel instint juganer.

Ah, camins vells i polsososque he trepitjat com si re!Ah, moments, i nits, i diesque ja mai més no viuré!


24

Celdoni Fonoll

Ocells creuen el capvesprefins on la fosca els deté.


Caixes. VilaWeb:

El govern espanyol dinamita el sistema de caixes. Una de les maneres de desfer un país és desfer el seu

sistema financer. Muriel Casals. Tot el que vagi contra el model de caixes és gravíssim

per Catalunya. Francesc Cabana.

Espanya ens ataca per terra, mar i aire, la llengua, la cultura, el territori, l’economia... Ens roben i ens diuen lladres! I nosaltres no hi ha manera que diguem, d’una vegada i per sempre, “Adéu, Espanya!”.

“El cant dels ocells” torna a sonar a Washington en un con-cert en homenatge a Pau Casals, 50 anys després que el mestre el to qués per als Kennedy a la Casa Blanca. En aquesta ocasió al Kennedy Center, i un dels músics ha estat el violoncel·lista japonès Yo-Yo Ma, que havia estat alumne de Casals.

Al veure despuntarel major lluminaren la nit més ditxosa,els ocellets, cantant,a festejar-lo vanamb sa veu melindrosa.[…]Cantava el rossinyol:—Hermós és com un sol,brillant com una estrella.La cotxa i el bitxacfestegen el manyaci sa mare donzella.[…]


25


La garsa, griva i gaigdiuen: —Ja ve el maig.Respon la cadernera:—Tot arbre reverdeix,tota planta floreixcom si fos primavera.[…]

Aquestes tres estrofes les cantava la mare, quan jo era petit, a la missa del Gall, i feia tremolar les pedres fredes de l’església de Calaf.


Vaig, a la part més alta del parc, fins al segon mirador després del de l’escola Virolai, al cantó del Carmel. A terra hi ha unes pe-dres que volen ser una espècie d’escultura, amb la inscripció “L’or-dre d’avui és [sic] el desordre de demà. Saint Just”. Què coi hi fa allà dalt la frase d’un terrorista de la Revolució Francesa que va escapçar i va ser escapçat?

Avui fa 72 anys de l’entrada de les tropes ocupants franquistes a Barcelona:

Una esperança desfeta,una recança infinita.I una pàtria tan petitaque la somio completa.

Pere Quart, “Corrandes d’exili”,Saló de tardor

VilaWeb:

Jordi Pujol contraposa la independència a la rendició. Diu que l’alternativa al procés gradual de marginació de la catalanitat ara ja només podria ser la independència.

Pujol sempre havia demanat ser assenyats i ara aplica el màxim realisme.

I és que el problema dels catalans és ja una qüestió d’higiene mental en el conflicte amb Espanya. Viure de


26

Celdoni Fonoll

forma continuada l’assetjament de l’Estat és molt cansat i perjudica l’estat d’ànim dels catalans. La manca d’inde-pendència té un cost psicològic molt alt per als catalans.

Pujol no ha volgut continuar en la lamentació constant ni en la Catalunya ploramiques. La independència és una aposta de reafirmació i de reforçament de l’estat d’ànim col·lectiu.

Xavier Rubert de Ventós

Hem de recuperar l’alegria!


El primer ocell que veig en obrir la balconada de l’estudi és una senyora merla parada en una antena de televisió propera. Després ha vingut el pit-roig i la cotxa fumada a picar el menjar que els poso. La merla se n’ha anat de l’antena i n’hi ha vingut una altra que també ha volat. Ha passat, solemne, un gavià argentat a poca altura. Tot això ha succeït mentre llegia les notícies als diaris elec-trònics que acostumo de consultar: VilaWeb, Avui.cat, Singulardi-gital.cat, Directe!cat, NacióDigital.cat, Ara.cat...

Avui fa 255 anys del naixement de Mozart i 66 de l’allibera-ment del camp d’extermini d’Auschwitz. Fa 6 anys que, tot cele-brant aquestes dues efemèrides, vaig escriure aquests versos:

MIMOSA(Acacia dealbata)

Esclat de groc en l’adormit verger,cant de tendresa, joia del gener.

El fred ha fet aturar la florida de les mimoses del parc. Grogue-gen però no tenen l’“esclat de groc”. Afluixa la fredorada, plou i els del temps parlen de neu a cotes baixes.


27


Pujol matisa i ara parla d’un model com el Quebec, ja que allà “sí que admeten que són diferents”. Ai, es veu que encara no està prou escaldat d’Espanya! Espanya no admetrà mai res i lluitarà, com ha fet sempre, a sang i a foc o amb pseudodemocràcia, per fer-nos desaparèixer com a poble. L’odi que ens tenen és ancestral, diàfan, genètic. Només la independència ens salvarà.

La democràcia sols funciona sense trampesen els pobles on abansde votar-la i engegar-laja l’exercien, de fet,per costum i per criança.I per això no reïxa l’Espanya retardadaon encara lleven fruitcaciquismes, tupinades,capellanies i feus,rebrots d’antigues usances.¿Com pot Catalunya entraren la mateixa fornadasi ella, només per raons—val a dir-ho—, geogràfiquessupera cívicamentel míser estat d’Espanya?Que ens deixin, doncs, anar solsi podrem, amb temps i palla,ensenyar-los com se fauna vera democràcia.

Llavors, i només llavors,encetarem el diàlegper arribar a ser germans—però cadascun a casa!

Pere Quart, “La solució de l’il·lús”, Poesia empírica


28

Celdoni Fonoll


Matí lluminós i fred, després de dos dies sense anar al parc per mor de la pluja. El matí rutilant d’avui ajuda a retornar la joia.

Al parc han esporgat fins i tot una mimosa en plena florida. És la que va fotografiar la Lloll per al llibre Arbres dels nostres pai-satges (Cossetània, 2007). Arbre mutilat que enguany no farà res.

Revoltes populars als països àrabs a favor de la democràcia, convocades per Internet: “Revolta de gessamí” a Tunísia, a Egipte la gent ocupa els carrers, hi ha morts, ferits, detinguts..., s’escam-parà la taca d’oli? Podria ser. Que caiguin els règims dictatorials i corruptes que fa anys que tenen endarrerits aquells pobles! Que la llibertat que reclamen els manifestants no sigui per imposar el burca i les lleis islàmiques! Llegeixo que alguns líders islamistes exiliats hi retornen. Dels fanàtics de per allà no me’n refio gens. De fet, no em refio de cap fanàtic. Que no surtin d’una dictadura i caiguin en una altra!

Diumenge, 30 de gener.

Guardiola al teatre. Em truca la Lloll des del teatre “Condal” —no sé per què no en catalanitzen el nom— i em diu que hi ha en Pep Guardiola per veure Geronimo Stilton, l’obra que ara s’hi re-presenta, dirigida magistralment per Àngel Llàcer. La bruixa Stria Lloll hi farà alguna referència discreta.

Guardiola: tarannà amable, respectuós, intel·ligent, rigorós, ca-talà. En acabar l’obra ha anat als camerinos amb la dona i els fills, ha parlat amicalment amb la Lloll i li ha preguntat: “Com està el Celdoni?”

El Barça és l’única cosa que actualment il·lusiona i triomfa a Catalunya. Sort en tenim! I això és gràcies al Jan Laporta i el Pep Guardiola.

El 99,57% dels sud-sudanesos voten per la independència. Quan ho podrem fer nosaltres en un referèndum vinculant?


29


La pluja dels darrers dies ha rentat el parc i no fa tanta pena però en continua fent. Esporguen i talen sense contemplacions. Quan s’acabarà la destrossa?

Dilluns, 31 de gener.

Ahir, 35 anys després de la mort del dictador (!!!), l’Ajuntament de Barcelona va retirar l’estàtua de la victòria franquista a la cru-ïlla del passeig de Gràcia amb l’avinguda de la Diagonal, de Bar-celona. Avui el PP s’ha afanyat a dir que al mateix lloc s’hi hauria de posar una escultura del Borbó. Entre el PP i el PSOE la victòria franquista i espanyolista persisteix. “Atado y bien atado”, tal com va sentenciar “el fill de puta del Pardo”, per dir-ho amb l’encer-tadíssim títol que Estellés va atorgar a l’assassí general espanyol.

Llegeixo a VilaWeb:

“El govern del Sudan accepta la independència i desitja bona sort al Sudan Meridional.” Quina enveja! I, si mai votem els ca-talans i guanyem, Espanya ho acceptarà i ens desitjarà bona sort? Tant de bo! Però no és gaire probable.

“Capvespre d’hivern”. Tocat d’amor. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1997. “Mimosa”. Bones herbes. Barcelona: Editorial Pòrtic, 2004.“Ocells del capvespre”. Versos, versets i versots. Valls: Cossetània Edicions, 2014.“Mimosa”. Arbres dels nostres paisatges. Valls: Cossetània Edicions, 2007.“Història certa dels castells”. Quin món de mones! Valls: Cossetània Edicions,

2006.“Pinsà” i “Lluer”. Veus d’ocells. Bellaterra: Lynx Edicions, 2000. Veus d’ocells /

Bells ocells. Bellaterra: Lynx Edicions, 2011.“Gossos de ciutat”.Versos dispersos. Lleida: Pagès Editors, 2001. Quin món de

mones! Valls: Cossetània Edicions, 2006.


Documents

El caminant del parc - Cossetània Edicions · 2016-07-27 · El parc Güell és el més bonic del món, el va dibuixar Gaudí i gosaria de dir que hi ha consens que no hi ha hagut