Upload
carla-lindstroem
View
229
Download
0
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Espectacle de la companyia Buits i Nous
Citation preview
1
2
ÍNDEX pàgina
Sinopsi 3
En escena 4
L’espectador 5
Fitxa artística 7
Calendari 8
Han dit de nosaltres 9
Buits i Nous 10
La Companyia
Empar Capilla 11
Agnès Esquerra 11
Carla Lindström 12
Andreu Martínez 12
Albert Mèlich 13
Núria Vizcarro 13
Albi “Director” 14
Natalia Aguirre Marchione 14
Contacte 15
Annex: Recull de premsa 16
3
SINOPSI
És la vida d’un individu qualsevol expressada a través de cinc personatges
que patiran l’evolució d’un món que es desfà, un món narrat per ells mateixos, on
sembla que tot estigui controlat però on tot pot anar- se’n en orris a causa
d’una casualitat qualsevol. El nostre individu és un quadre, una reproducció
parcial i alhora generalitzada, de tot allò que som en la nostra vida
quotidiana. Compra a Zara, va al gimnàs, vol ser ecològic i tenir consciència
social i, sobretot, analitza tot allò que fa i li succeeix en funció d’una
relació causa-efecte, que el duu a cercar el perquè de tot plegat anant al
psicòleg, autoanalitzant-se i autoinventant-se a cada moment... La mort li
arriba per una casualitat, un fet aïllat i absurd.
4
... EN ESCENA
L’espectacle segueix una estructura
pròxima al cabaret. Els cinc
personatges actuen com a mestres de
cerimònies en un viatge que va des
de l’inici del dia del nostre
individu fins a la seva mort. Per
tal d’explicar aquesta narració
utilitzem diferents recursos i
diversos llenguatges com ara la
utilització de titelles, el
moviment, la música o el cor de
veus.
Tot per acabar conformant
una proposta clara de
multiplicitat de
llenguatges al servei d’una
història. Hi ha moments de
paròdia, moments
d’homenatge, moments de
drama i moments de
reflexió, tot el necessari
per tal de poder qüestionar-
nos el perquè dels nostres
comportaments i el perquè de
nosaltres mateixos.
5
... L’ESPECTADOR
La proposta planteja una crítica social als propis valors i costums, a nosaltres
mateixos, per tant va dirigia a un espectador proper format en una societat
capitalista i occidental.
Segons els contingut i la forma en la qual s’exposa la peça podríem afinar tot dient
que el nostre espectador potencial és un individu d’entre 25 i 50 anys, i de classe
social mitja. És aquest grup social el que pot sentir-se identificat amb el que
qüestionem i el que pot compartir amb nosaltres uns referents comuns, dels quals
formem part. Som els consumidors principals de televisió, productes ecològics, art o
–fins i tot– artistes, col·laboradors d’ONG’s, persones solidàries, que reciclen, que
decideixen tenir una posició crítica davant de la nostra societat i pacients en
algun moment de psicòlegs i psiquiatres.
5
Pensem doncs, que mediocres és un projecte on s’entrelliguen
qüestions importants, qüestions que s’articulen al voltant de la
nostra necessitat de preguntar-nos perquè res es mou, perquè
sembla que l’únic que es pot fer sigui continuar vivint sense
preocupar-nos excessivament de les nostres pròpies contradiccions,
i suposem que són molts els qui es fan aquesta mateixa reflexió
desdel seu entorn afectiu, social o professional, a ells va dirigida
la nostra proposta.
... la contradicció d'una cultura, l'únic
objectiu de la qual és generar constantment una
cosa absolutament diferent i que, al final del procés, en produeix
una d'idèntica, l'estereotip, una monòtona
repetició...
Gilles Lipovetsky. "L'ère du vide" 1983
7
FITXA ARTÍSTICA
Interpretació
Empar Capilla
Agnès Esquerra
Carla Lindström
Andreu Martínez
Albert Mèlich
Escenografia Natalia Aguirre Marchione
Direcció J. M. Albinyana “Albi”
Dramatúrgia Núria Vizcarro Boix
So Dani Seoane
Llums Dani Sánchez
Fotografia
Antonio Llorens
8
RECORREGUT
2011 · Estrenada els dies 3, 4 i 5 de Juny a la Sala Maria Plans de Terrassa.
· Temporada al Versus Teatre del 15 de novembre al 14 de desembre.
2012 · Temporada al Teatre Gaudi del 17 de gener al 22 de febrer.
· 29 d’abril al Teatre Principal d’Arenys de Mar
· 6 de maig a l’Auditori Barradas. De l’Hospitalet
· 1 de juny al centre cívic Golferichs de Barcelona
· 26 d’octubre al Espai d’Art Contemporani de Castelló de la Plana.
9
HAN DIT DE NOSALTRES... "“Què és Mediocres?” preguntava en el primer paràgraf. Doncs Mediocres és una de les propostes més divertides i atípiques que actualment podem trobar a la cartellera teatral de Barcelona, una d’aquelles joies inclassificables que no només ens farà riure, sinó que també ens farà reflexionar sobre nosaltres i el nostre entorn més proper, un espectacle fascinant que, senzillament, s’ha de veure."
Escrit per: Robert Martínez Colom http://cinelatura.wordpress.com/2012/01/30/critica-teatral-mediocres-al-teatre-gaudi-de-barcelona/ "Recomanem especialment aquesta obra perquè té un batec que no deixa indiferent, perquè tan fa riure com ens duu a reflexionar de debò sobre l’actitud apàtica, indiferent i hipòcrita que s’ha apoderat de la nostra societat. A més, l’elaborat espectacle, en un escenari aparentment senzill, és possible gràcies a les bones i acurades interpretacions de: Carla Lindström, Andreu Matínez, Agnès Esquerra, Empar Capilla i Albert Mèlich."
Crònica de Mar Armengol http://batecdecultura.wordpress.com/2012/01/18/ells-no-son-mediocres/ "Una obra coral muy fresca, muy fácil de digerir, muy estética, divertida, extraña... en definitiva, una demostración de que con poco y con poca experiencia se puede demostrar si hay o no talento. Y estos chicos lo tienen."
Rubén Hernández http://salamontse.blogspot.com/2012/01/mediocres.html Ells són Buits i Nous, una companyia de teatre debutant, atrevits, descarats i intel·ligents... Tan atrevits i descarats com per debutar amb una obra trencadora, original i moderna. (...) Mediocres és una cita ineludible pels amants del teatre, el tastareu en essència i tornareu cap a casa amb un somriure penjat. Jo encara el porto.
Santi Baró http://santi-baro.blogspot.com/2012/02/de-mediocres-res.html?spref=fb
10
BUITS I NOUS
La Companyia Buits i Nous es crea al Febrer del 2.008 a
partir del projecte “Buits i Nous i Cartes que no lliguen”.
La companyia neix amb la intenció de crear espectacles de
petit format, però sempre amb investigacions a dins del
camp de les diferents distàncies que es poden establir amb
els espectadors, la dualitat entre actor - personatge,
realitat - ficció, així com també l’exploració dels diversos
llenguatges escènics que es posen al servei de la historia.
En aquests anys de vida, la companyia compta amb diversos
muntatges, com “Rodolfo, un gegant de rondalla”, un
espectacle creat per encàrrec del Consell de Mallorca.
“Assaig obert”, espectacle per encàrrec de la productora.
S’hostal dels moixos, un espectacle destinat a espectadors
de segon de batxillerat, on s’incloïen adaptacions de “Cap
al Tard” de Joan Alcover, “Terra Baixa” d’Àngel Guimerà i
“La Plaça del Diamant” de Mercè Rodoreda. Al 2009 va
estrenar un espectacle per adults, “La Llei dels Grimm”, al
Teatre de Manacor, que ha rodat per Mallorca. I
actualment tenen en cartera “Miranda al Mar, una
tempesta” adaptació en titelles de “La Tempesta” de
Shakespeare, destinada a públic juvenil i “Oikos Room”
espectacle que combina el teatre i les tècniques de circ.
Al 2011 la companyia crea Mediocres, arran d'aquest espectacle
la companyia es consolida amb nous integrants. Actualment
la companyia la conformen llicenciats en totes les diverses
disciplines de les arts escèniques.
11
LA COMPANYIA
Empar Capilla Neix a Segorbe (Castelló). Va començar els seus estudis
d’interpretació a la Sala Escalante de València on va
realitzar tres anys de formació, complementant-la amb
classes de dansa, interpretació davant la càmera amb
Mariano Barroso, interpretació amb Rafa Calatayud,
Lilo Bauer, i classes de cant amb Mª Jose Peris,
aquestes van fer-la interessar-se específicament pel
treball vocal i el cant i va decidir ampliar la seva
formació traslladant-se a Barcelona per estudiar al
Institut del Teatre on es llicencia especialitzada en
Teatre Musical
Els primers treballs professionals els va fer amb la
Companyia Teatre de l’Ull de València, fent diferents
espectacles de Teatre de carrer. Després altres obres
com “ Pim, pam, pum” de Ionesco, “Zulo” de Ximo Llorens
ambdues dirigides per Ester Alabor, o “ Merlin, el
regreso de la magia” dirigit per Tono Berti i “
Electroschock” de Dani Tejedor, espectacle
d’investigació musical. Ha fet alguns treballs
audiovisuals i ha treballat durant tres anys com a
cantant solista en diferents formacions musicals.
Darrerament ha participat en “GAME OVER” de Polizon
Teatro, “ LA BOHÉME” de Puccini al Gran Teatre del Liceu. Barcelona “ENERGY STORY” de
Laura Roucco i “MEDIOCRES” .
Agnès Esquerra (Barcelona, 1981) Comença a fer teatre als 12 anys al
Centre Cultural Sala Cabañes de Mataró. Amb 19 anys,
mentre estudia Enginyeria Industrial a la UPC, s’uneix
al grup de teatre Enginyers creat per Albert Espinosa,
on més endavant és dirigida per Ana Barjau i Ferran
Utzet. Al 2003 es forma en cant a l’escola Eòlia, on
funda el grup vocal D.O. dirigit per Anna Valldeneu i
Gustavo Llull. Al 2006 entra a estudiar a l’Institut del
Teatre en l’especialitat de text, on participa en tallers
dirigits per Gemma Bertran, Konrad Zchiedrich,
Stephane Levy i Joan Castells on complementa la seva
formació amb professionals com Txiki Berraondo, Moreno
Bernardi o Anna Estrada. Actualment és actriu de la
compañía Buits i Nous; també és cantant del Concert
Sonocromàtic, una creació experimental duta a terme pel
cyborg Neil Harbisson; i és actriu de l’adaptació de
l’obra de Maria Aurèlia Capmany Feliçment, jo sóc una
dona tesina de direcció de Margalida Estelrich. Enguany
ha participat a dos muntatges teatrals: Aquí no es ve de
visita escrita i dirigida per Núria V. Boix i La casa de
Bernarda Alba adaptació dirigida per Selene Perdomo. És
cantant del grup de versions Rockstock.
12
Carla Lindström (Mataró, 1983) Carla Lindström Benito inicia de ben
joveneta la seva carrera teatral a l'Aula de Teatre de
Mataró, on comença a tastar les diverses cares del teatre.
Juntament amb alguns companys formen una companyia de
teatre amateur, cia. Terraq'ua, que els permet recorre la
geografia catalana fent teatre. Al 2001 inicia els seus
estudis de direcció de cinema que segueix combinant amb
d’Interpretació. Finament al 2003, es trasllada a
Barcelona, per seguir-se formant en l’àmbit teatral a
Estudis Escèncis El Timbal, on cursa l'escola d'actor i el
postgrau dirigit per Oscar Molina del que sorgeix
l'espectacle; "Ja està, se acabó, finito, kaputt!" que
presenten al llarg de dos anys per diverses sales teatrals
de Catalunya. La curiositat la porten a tastar el que hi
ha més enllà del seu entorn i se'n va Nova York a fer un
Stage teatral. Repeteix experiència internacional l'any
següent a Rosario (Argentina). Amb la voluntat de seguir
ampliant la seva formació entra a l'Institut del teatre Un
cop llicenciada acaba formant part de la Companyia Buits
i Nous mentre ho combina amb un grup d’animació “Gamtris”
i altres projectes personals.
Andreu Martínez Costa (Alcoi 1986) comença la seva carrera teatral a la
companyia estable La Caçola (premi Nacional de
Teatre), compaginant-la amb l’estudi de violí en el
conservatori alcoià, passa per l’ESAD de València i a
Madrid finalitza els estudis a l’escola “Creación Mar
Navarro y Andrés Hernandez” (Jaques Le Coq-Roy
Hart). Profunditza en la dansa butoh amb Wendell
well i Jushka Weigel, en la contemporània amb
Helena Cordoba.
Ha treballat amb Jorge Pico, Carlo Bosso, Nicolai
Karpov, Moreno Bernardi, Alfred Casas entre
d’altres. És cofundador de la cia. de Teatro
Imaginaria premiada a nivell nacional per “La
Distancia de la Luna”, i fundador de la cia.
Argonauta, especialitzada en Teatre físic i titelles,
reconeguda internacionalment. Després de
llicenciar-se a l’Institut del Teatre de Barcelona,
s’especialitza en teatre de creació i objectes, on
desenvolupa una investigació teatral juntament amb
l’esgrima angulista amb en Ricard Pous i la
biomecànica teatral. Actualment treballa amb
diverses companyies de Teatre, Dansa i titelles com
la companyia Anita Coliflor, El conde de Torrefiel,
el Gran teatre del Liceu, Buits i Nous, cia.
Imaginaria i cia. Argonauta.
13
Albert Mèlich (Barcelona, 1983) Llicenciat en interpretació per l’Institut
del Teatre de Barcelona en l’especialitat de Gest i en
Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Creix en el teatre amateur de Sant Vicenç dels Horts,
especialment en la companyia de teatre Maigroc sota la
direcció de Toni Pastor, on participa en espectacles de
sala (Guimerà, Shakespeare, Marlowe, Brian Clark i la
Cubana entre d’altres), espectacles de carrer, animacions i
piromusicals. Darrerament, com actor ha participat en els
espectacles De Biaix (2008), a partir de textos de Miquel
Bauçà, sota la direcció de Joan Fullana; Anita Coliflor.
Tragedia de Brebajes (2009), escrita i dirigida per Pablo
Rosal; Magníficat (2009) a partir de textos de Jacint
Verdaguer i sota direcció de Pasquale Bávaro al Teatre
Lliure de Barcelona; Protocol Estendard (2009) dirigida
per Francesc Rivera “Titot” i estrenada al Teatre
Principal de Palma; Un señor muy viejo con unas alas
enormes (2010) dirigida per Alfred Casas a partir del conte
de Gabriel García Márquez; Masticació (2010) dirigida per Montse Bonet a partir de textos de
Le Mastication des Morts de Patrick Kermann; Negret de Guinea (2010) dirigida per Xavier
Martínez amb dramatúrgia de Joan Fullana; i I el poeta? (2010) una composició de Moreno
Bernardi, La Casa en Obres (2011) de Pep Tosar, Mediocres (2011) de Núria Vizcarro dirigida per
Juan Manuel Albinyana, Feliçment... jo sóc una dona (2011) de Margalida Estelrich, La
tragèdia de Ricard III (2011) dirigida per Joan Manuel Albinyana, Oxigen (2012) de Mar
Monegal i Ací no se ve de visita (2012) de Núria Vizcarro.
Núria Vizcarro Boix Castelló, 1980. Llicenciada en Dramatúrgia i Direcció escènica per l'Institut del Teatre de Barcelona, en Interpretació, opció textual, per l'ESAD de València i en Biologia per la Universitat de València. Guanyadora del "Premi Nacional de Teatre Castelló a Escena 2012". Forma part de la Companyia Buits i Nous on, a més de ser-ne fundadora, exerceix com actriu i dramaturga en els seus muntatges, “La Llei dels Grimm”, “Miranda al mar: una tempesta” o “Oikos Room”, entre d’altres. Altres textos estrenats: "Lola Anglada: l'horitzó a l'alçada dels ulls" (Sala Albéniz, Tiana, 2011), una de les peces de “Més enllà de la Foscor” (Sala Becket, Barcelona, 2012) ambdues de la Cia. Taaroa i "Aquí no es ve de visita" on també ha exercit de directora. Com a actriu ha participat en diversos muntatges, com "La Sangre de Antígona" producció de l'ESAD València (Sala Matilde Salvador, València), "De viage con Gloria Fuertes" Cia. Nanà Teatre (diversos teatres del País Valencià), “Anita Coliflor, tragedia de brebages” de la Cia. Anita Coliflor (Teatre Gaudí i Circol Maldà, Barcelona) i "La Tragèdia de Ricard III" de la Cia. Neorural. (espectacle guanyador dels Projectes escènics Ciutat de Palma)
14
“Albi” (direcció) (Olleria, 1981). Llicenciat en Direcció escènica i
dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona.
Amb la companyia Neo-rural (de la qual és membre
fundador) ha explorat els diversos camps del teatre
de carrer, el cabaret i el circ, amb espectacles com
“Fou de Xoc”, “Le bande des enfants”, “Batu-roig”,
“La vida difícil” dirigit per Carles Pujols, o
“Tetra-brik”, de creació col·lectiva amb la
companyia. A més, ha participat com actor en
diversos muntatges produïts pel Teatre Municipal de Manacor, com ara “Cyranos”, dirigit per
Oriol Broggi i guanyador del Projecte Alcover 2.003, “Les dones sàvies” dirigit per Frederic
Roda amb la companyia Capsigranys, “L’odissea” dirigit per Pere Fullana i guanyadora del
Projecte Alcover 2.005 o “El carter del Rei”, dirigit per Oriol Broggi, amb estrena a
Manacor i dos mesos de funcions a la Biblioteca Nacional de Catalunya amb la productora
Perla 29. Com a director ha dirigit a diverses companyies catalanes i mallorquines amb
obres com “Vikramórvaçi” de Kalidassa, “Els justos” d’Albert Camus, “Assaig obert” de creació
col·lectiva, amb la productora S'hostal dels Moixos, “Un mirall, una bogeria” i “Uns drames,
uns sants” amb Retret Teatre o “L’eS3”, espectacle de circ on ha exercit com a director i
dramaturg, amb la companyia Trifaldó. Amb la companyia Buits i Nous, de la qual és membre
fundador, exerceix com a actor i director en espectacles com “La llei dels Grimm”, “Miranda
al Mar”, “Oikos Room” o “Mediocres”. També ha dirigit “La tragèdia de Ricard III”, amb la
companyia Neo-Rural, espectacle guanyador dels Projectes escènics Ciutat de Palma, dotat
amb 12.000 €, i actualment de gira per les Illes Balears. També ha estat ajudant de direcció
d'Oriol Broggi a l'espectacle “Luces de Bohemia”.
Natalia Aguirre Marchione Finalitza els seus estudis d’Escenografia al Institut del Teatre de Barcelona en 2012. Al
llarg de la carrera realitza disseny i contrucció de l’espai escènic, vestuari i iluminació,
així com assistència d’escena de obres dutes a terme dins del marc de l’Institut del Teatre
Integra la Cia Buits i Nous: “Mediocres”, de Núria Vizcarro Boix (2011); “Miranda al mar una
tempesta”(2010). També és membre de Cia. Ojodemonte: “Fedra o los perros del paraíso”(2012);
“Noel Road 25: a genius like us”, de Carlos Be (2011). Al larg del 2012 realitza una
assistència d’espai escènic i vestuari per una producció del Teatre Gaudí: “Van Gogh”, de
Ever Blanchet. Dissenya i construeix, conjuntament amb Anna
Adriá Reventòs, l’espai escènic de “Anfitrió 38” pel Teatre
Akademia.
Durant 2009/10 dur a terme dos seminaris d'Orfebreria com a
docent, a l’Escola d´Arts i Oficis Ca Battlo. En 2008 cursa en
el TTE, Maquinària i escenografia. Entre els anys 2007/08
treballa com a ajudant de dirección d'Art en publicitat per a
diverses productores a Barcelona i com a ajudant de
l'escultor Elías Álvarez. Del 2003 al 2007 exerceix com a
joiera en l'empresa Vladimir Joia, joieria d'autor. Entre el
2004 i el 2007 contínua la seva formació en Escultura, Dibuix
i Modelisme Industrial, en les Escoles Llotja , Ca Batló i
Massana. A Buenos Aires treballa com a assistent de decoració
per Solange Rubial, per a diferents Centres Comercials. En
1999/00 se li adjudica una beca de dibuix i escultura del
Fons Nacional de les Arts. Estudia entre 1998/99 Tècnic en
Restauració d'Obres d'Art, en el IUNA. Es gradua al 1997 com
Orfebre a les Escoles Tècniques Raggio.
15
CONTACTE mail:
web:
www.buitsinous.plisweb.com
telèfons de contacte:
622 22 69 50 (Joan Manuel Albinyana)
665 13 54 78 (Núria Vizcarro)
trailer:
http://youtu.be/Ri0yLu90Yes
16
ANNEX: Recull de premsa
A TV3: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3805790
AL REGIO7
17
AL TIMEOUT N193 del 9 al 15 de novembre
18
BLOG Culturalia
Crítica teatral: Mediocres, al Teatre Gaudí de Barcelona
Què és Mediocres? D’entrada Mediocres és un muntatge teatral que des del 17 de
gener, i després d’haver-se estrenat al Versus Teatre el passat mes de novembre, té
una segona oportunitat al Teatre Gaudí de Barcelona. Però, què és Mediocres? És una
comèdia? Doncs sí, ho és, però rere l’humor s’hi amaga una reflexió intel·ligent
sobre la societat actual, tan procliu a mirar cap a una altra banda quan veu
problemes. Potser és un musical? Doncs no en el sentit estricte, malgrat incorporar
coreografies i cançons interpretades en directe. ¿És un espectacle infantil?
Rotundament no, però sí hi trobarem un esquetx amb unes titelles ben curioses que
traurà l’infant que tot adult porta en el seu interior. Per tot això Mediocres és
un muntatge difícil d’etiquetar però que, amb l’originalitat del seu plantejament i
els diversos homenatges que hi reconeixerem, entusiasmarà el públic que tingui
l’encert d’assistir a una de les seves brillants representacions.
Comença la funció amb una versió punk de What a Wonderful World (ironia, potser?),
un tema cantat pels actors amb una contundència inusual que presagia un espectacle
descarat i divertit. Són cinc personatges en un, cinc veus amb un mateix discurs
que ens expliquen, d’una manera diferent, un dia de la seva vida, una existència
mediocre a la ciutat que podria ser la de qualsevol de nosaltres. Així, el
protagonista ens parla d’aquell dia concret en què li van robar la cartera al
metro, un dia en què no va deixar d’anar al gimnàs ni a comprar com de costum al
súper, un dia en el qual tot va ser tan mediocre com l’anterior. O potser no ho va
ser tant?
Aquest és el primer espectacle de la companyia Buits i Nous, uns joves valents que
amb aquest muntatge s’han arriscat molt: lluny de debutar amb una història
convencional, amb un argument explicat de forma usual, ells han decidit crear un
relat amb cinc personatges que en formen un de sol, una particularitat que obliga
als actors –tots ells notables– a un esforç extra per tal de sincronitzar-se a la
perfecció, uns intèrprets polivalents que fins i tot s’atreveixen a fer de làmpada o
de divan, segons el moment.
Mediocres és una història urbana original, divertida i emotiva que, amb bon humor,
critica alguns dels mals que afecten la societat del segle XXI; així veurem com,
sovint, caiem en una tendència ridícula a la correcció política (“els/les
companys/es”) mentre descuidem altres aspectes més importants, com la solidaritat
vers els desfavorits, a qui mirem amb desconfiança, una societat mancada d’afecte
que necessita anar al psicòleg per superar els dubtes i les pors que la fan ser
fràgil, mediocre.
El gran encert, però, de la companyia Buits i Nous és la imaginació amb què ha
plantejat aquesta obra: els actors escenifiquen
divertits flashbacks i flashforwards per passar d’un dia a un altre, a més
d’incloure-hi diversos homenatges, des de recordar els enyorats Monty Phyton –amb
la interrupció de la funció a la mitja part– a fer un número que evoca la dansa
contemporània, des de la poètica fusió dels cinc per a convertir-se en un de sol a
un número musical extraordinari que transforma la banda sonora de Bola de Drac en
una fantàstica cançó melòdica, o bé el recurs del running gag d’aquell personatge
“brut, ronyós i famolenc” amb qui el protagonista es topa a cada instant. I tot això
en un escenari buit on només hi ha un mur amb unes peces gegants de Tetris que els
19
mateixos intèrprets transformen, segons l’ocasió, en una pissarra on desenvolupar
complicats exercicis matemàtics, una passarel·la, la consulta d’un psicòleg o un
supermercat pakistanès, entre d’altres.
“Què és Mediocres?” preguntava en el primer paràgraf. Doncs Mediocres és una de les
propostes més divertides i atípiques que actualment podem trobar a la cartellera
teatral de Barcelona, una d’aquelles joies inclassificables que no només ens farà
riure, sinó que també ens farà reflexionar sobre nosaltres i el nostre entorn més
proper, un espectacle fascinant que, senzillament, s’ha de veure.
REVISTA SETMANAL TOT MATARÓ
'Mediocres', mirada irònica a una generació
Agnès Esquerra i Carla Lindström intervenen en el muntatge que s'ha pogut veure al Versus Teatre
Comas Soler dimarts, 20 desembre 2011
Fins a mig desembre i durant tot un mes ha estat en cartell al Versus Teatre de
Barcelona l'obra 'Mediocres', amb bona assistència d'un públic majoritàriament jove.
És un exercici d'equip, ple de vitalitat i un punt de candor, sorgit a partir d'un
taller de fi de carrera a l'Institut del Teatre que integra les branques de
direcció, dramatúrgia, interpretació i escenografia. Tots els seus components,
malgrat haver acabat recentment distintes especialitats dels estudis superiors
d'art dramàtic, compten ja amb una trajectòria teatral prèvia.
'Mediocres' es va estrenar a començaments de juny a la Sala Maria Plans de Terrassa
i l'ha dirigit Joan Manel Albinyana. Es basa en un text de Núria Vizcarro, que n'ha
creat també la dramatúrgia. En el seu plantejament hi afloren alguns dels
postulats del filòsof i assagista francès Gilles Lipovetsky, teoritzador del
neoindividualisme narcisista que segons ell es dóna en les societats capitalistes
postmodernes. Per això el muntatge, interpretat amb molta força per les
mataronines Agnès Esquerra i Carla Lindström i igualment per Empar Capilla,
Andreu Martínez i Albert Mèlich, fa una mirada burleta a l’apatia que caracteritza
l'actual generació d’entre 25 i 40 anys. En una successió d’escenes que són com
flaixos ens presenta cinc personatges que, a desgrat de la seva singularitat
individual, responen a un mateix clixé. Acomodats i benpensants, fins i tot arriben
a tenir una certa consciència crítica, però són com ànimes de càntir: suporten
malament qualsevol adversitat i per no res acaben essent carn de psiquiatre. Per
més contradicció, al capdavall la mort se’ls fa evident de la manera més banal.
Treball col·lectiu
L'acció es desenvolupa en el marc d'una escenografia senzilla però eficaç de Natàlia
Aguirre. Formada per un seguit de peces corpòries que s'encaixen de maneres
diverses per compondre objectes i ambients variats, ve a ser una mena de
trencaclosques tan explícitament elemental que es pot prendre també com una
al·legoria simbòlica de la indolència anímica dels protagonistes: simplisme i
embolic. L’interès de l’obra no radica només en la gràcia de veure el fruit d’un
procés formatiu portat a l’escenari i sotmès al dictamen dels espectadors –cosa que
ha acomplert amb bona nota– sinó també en l’atractiu d’un treball de grup que resol
20
amb solvència i molt de dinamisme la multiplicitat de ressorts que el seu projecte
escènic comporta: registres d’elocució, modulacions del gest, recitats corals, cants,
moviments coreogràfics, trasmudaments de vestuari, jocs amb un titella, etc. Es
podria objectar que aquesta profusió en l’ús de recursos, pròpia d’un exercici
acadèmic que s’afanya a demostrar la perícia de tots els que hi intervenen, en
alguns moments esdevé un llast com a espectacle. Però cal fer notar igualment que,
fins i tot la nosa puntual que això podria significar, l’equip de ‘Mediocres’ l’ha
sabut convertir en una ironia més del guió per fotre's de les fórmules teatrals en
voga que a base d’esmicolar trames i d'engaltar artificis multidisciplinars es fan
volgudament inintel·ligibles.
Bona acollida
Gràcies a l'èxit de públic, 'Mediocres' ja té programades noves funcions a
l'Hospitalet i a Terrassa. I tornarà a estar en cartell a Barcelona a partir del 17
de gener. Serà al Teatre Gaudí, situat a prop de l'Hospital de Sant Pau i de la
Sagrada Família. Pel mateix motiu estaria bé que també es pogués veure a Mataró.
REVISTA SETMANAL CAPGROS
per Rubén Escobar
Pensar, però no entendre-ho ‘Generació perduda dins de la història, generació sense solta ni volta, generació sense ganes de fer ni de desfer’. L’obra ‘Mediocres’ es podria definir amb aquestes frases d’apatia i neutralitat, tal i com s’introdueix en els seus primers segons. La peça teatral que ha estat en cartellera des del 15 de novembre fins el 14 de desembre al Versus Teatre de Barcelona, a càrrec de la companyia Buits i Nous, ha gaudit de la interpretació de Carla Lindström, qui va iniciar des de ben jove la seva carrera a l’Aula de Teatre de Mataró. L’actriu va formar després amb els seus companys la companyia de teatre amateur cia. Terraq’ua, que li va obrir les portes cap a terreny català. En la seva essència, la proposta teatral suggereix una narració de fets centrada en la vida d’un individu anònim i conduïda a través de cinc personatges irònics. Precisament, aquestes cinc veus s’aniran topant amb la quotidianitat d’un món buit, agre i ple de despropòsits. L’individu de l’obra compra al Zara, va al gimnàs, vol ser ecològic i moralment social i idolatra allò d’aparença més banal, com pot ser un pot de maionesa. El quadre insuls de la seva vida el portarà a una sèrie d’esdeveniments marcats per la relació de la causa i de l’efecte que faran que es qüestioni moltes preguntes, fins i tot el fet d’haver-se capficat en una bosca fosca sense cap sortida vitalícia. L’obra vol transmetre un cert individualisme en la separació dels personatges, els quals impregnen les seves interpretacions estereotipades d’ironia, però sobre tot d’humor, una eina recorrent en tot moment que fa que el riure sigui una protecció que els pot deixar despullats davant la realitat. Bàsicament, l’argument planteja una crítica social, una reflexió en l’espectador sobre qui som i què fem en el nostre dia a dia. La crítica satírica no deixa de fer acte de presència a ‘Mediocres’, i a més de qüestionar la vida de l’individu o del col·lectiu, les ONG’s o els consumidors de televisió tampoc surten benparats. Carla Lindström, Empar Capilla, Angès Esquerra, Andreu Martínez i Albert Mèlix ens mostren, en el seu conjunt, la monotonia mandrosa que respiren les nostres vides, sense cap voluntat de canvi, amb un
21
microscopi que examina i analitza les nostres pròpies preocupacions, però que no trenca barreres per anar més enllà del jo mediocre, i que, en definitiva, deixa en un estat de congelació allò que sempre ha caracteritzat la civilització humana: el canvi. El director de ‘Mediocres’, Joan Manuel Albinyana ha optat per una posada en escena discreta però contundent. Les necessitats tècniques s’han acoblat amb èxit a l’espai, i gràcies a la suma del bon fer l’obra ha regalat al públic una bona història. Perquè tot sovint ens ofeguem pensant que ho tenim tot sense tenim res i ens passem la vida preocupats per engreixar una nevera de pots de maionesa. Una història per pensar, però no necessàriament per entendre-ho.
El BLOG DE SANTI BARÓ
DE MEDIOCRES, RES! per Santi Baró
Teatre Gaudí, sala gran, hora 20’45... Les butaques distribuïdes de manera rectangular tot al voltant de l’escenari. La primera filera a la mateixa alçada, gairebé formant-ne part, les mirades dels actors dins dels ulls, l’alè a l’ambient. Teatre en viu i en calent, essència romàntica, una caixa d’il·lusions destapada; anhels, passions i sobretot, teatre i talent. Ells són Buits i Nous, una companyia de teatre debutant, atrevits, descarats i intel·ligents... Tan atrevits i descarats com per debutar amb una obra trencadora, original i moderna enlloc de fer-ho amb l’Otel·lo de torn. Shakespeare ha mort! Visca el Rei! Tan intel·ligents com per riure-se’n de l’absurda erudició que provoca tantes vegades el món de l’art en general i sobretot, dels erudits snobs que això produeix. Així comença l’obra, enmig d’un diàleg entre els cinc personatges als que mai posarem nom, decidint que volen fer una obra moderna, d’aquelles tan modernes en les quals no s’entén res, d’aquelles però, que la gent vol entendre per sentir-se intel·ligents. Tot això precedit per una versió a ritme de rock del “ What a wonderful world” una mica diferent a la del Louis Armstrong, cantada i ballada enmig d’una coreografia excel·lent que ens avisa que no anem a veure una obra convencional i ens adverteix que, potser fins i tot, ens divertirem. I així, atrapats i divertint-nos, ens trobem davant de cinc personatges que només en són un de sol, o cinc maneres diferents del mateix, en una interpretació en clau de comèdia jugant amb un enorme trencaclosques que els actors munten i desmunten com a única escenografia i que transformen segons la seva voluntat, en la consulta d’un psicòleg, el supermercat del Paki de la cantonada, el metro, la cuina d’una casa, o un escenari de titelles... Tot en clau de comèdia entretant passa un dia qualsevol de la mediocre vida dels cinc personatges en un; elsmediocres, que entrant en constants contradiccions existencials, i entrebancs quotidians, segueixen en la mateixa tònica descarada del principi en una crítica satiritzada de la façana que la societat, i els ciutadans dins d’ella, intenten mostrar... Productes ecològics conreats en granges ecològiques amb tres dones maltractades acollides, sense additius ni conservants; gimnasos per a joves empresaris rossos que un cop a la seva vida s’han deixat els cabells llargs i han anat a una manifestació, (si no hi han anat han d’anar al gimnàs del costat) un manual per a fer una maionesa de cuina de disseny, consultes al psicòleg, passarel·les... Entretant el personatge, o les cinc versions d’ell, no deixa de preguntar-se quin paper li
22
correspon a ell dins la justícia social cada cop que ensopega amb el nen brut, famèlic, sense cames, sense braços, que et demana a crits que li entaforis una taronja pansida dins la boca, com si fos un porquet a punt de posar al forn... En definitiva, Buits i Nous s’estrenen amb la valentia de mostrar una nafra oberta que ofega massa sovint la creació i que provoca sopor i badalls en tantes i tantes sales. El genial text de Núria Vizcarro ho denuncia i aposta per una lliure fluïdesa de la creació, lluny dels convencionalismes dels qui es pengen les medalles i van pel món d’intel·lectuals. Mediocres és una cita ineludible pels amants del teatre, el tastareu en essència i tornareu cap a casa amb un somriure penjat. Jo encara el porto.
BLOG Sala Montse
Lo bueno de conocer a gente que estudia en el Institut del Teatre es que estás al día de cuándo se hacen los talleres “integrats”. Estos talleres vendrían a ser “proyectos final de carrera”, con la diferencia de que si bien en carreras de otra índole no son más que un “peaje” a pagar para empezar a ejercer, en esta carrera pueden ser un instrumento mucho más cruel y exigente. Me refiero con ello a que los espectadores “exigimos” a los montajes teatrales un nivel como el que podemos exigir a una obra representada en el Romea o en el Goya. Ni son los recursos, ni los directores son tan experimentados, ni los actores tienen trayectoria a sus espaldas. En el caso de Mediocres, se supera tan holgadamente cualquier nota que queramos exigir, que a la vista está que han hecho ya temporada en el Versus y empiezan ahora de nuevo en el Gaudí. Una obra coral muy fresca, muy fácil de digerir, muy estética, divertida, extraña,… en definitiva, una demostración de que con poco y con poca experiencia se puede demostrar si hay o no talento. Y estos chicos lo tiene. Ah, no suelo hacerlo, pero informo de que la compañía se llama Buits i Nous.
Rubén Hernández
BLOG off BARCELONA
divendres 27 de gener de 2012
"Mediocres" a la Gaudí. El teatre ha de ser crític. Ha de fer pensar. I això és el que s'ha proposat la companyia Buitsinous Teatre, dins un cicle que el Versus Teatre i el Teatre Gaudí van iniciar fa un temps, en el que prova, a partir de l'experiència estètica del teatre, de posar damunt la taula temes de problemàtica social que esdevenen una mirada crítica a la societat actual. En aquest cas és el text de "Mediocres", de la jove autora Núria Vizcarro, la qual, a partir d'un personatge mediocre ens fa veure, com no podia ser d'una altre manera, la mediocritat de la vida de molts de nosaltres. El que és molt interessant del muntatge, dirigit per J.M. Albinyana, és el tractament del personatge principal, el qual ni tan sols es defineix físicament, tan sols a partir dels cinc actors que ens van dibuixant la idiosincràsia d'aquest
23
"mediocre". S'utilitza la fòrmula del "teatre dins el teatre", acompanyat de moments musicals en que es posa de manifest la frivolitat del món en que vivim, i descobrim, a poc a poc, que hi ha més mediocres que no en pensàvem. Fins i tot nosaltres, en algun moment, ens hi podem veure reflexats. A partir d'aquí sorgeix la crítica....perquè sembla que tots estem d'acord que alguna cosa ha de canviar, però ens queden aquí, sense tirar més endavant, temerosos en el fons dels canvis. Destacables les visites al psicòleg del nostre personatge, que es "ratlla" a la primera de torn, i que té la vida tan buïda de sentit com el pot de maionesa que ens presenta...i que serà definitiu en el desenllaç dels fets. Els cinc actors (Empar Capilla, Agnès Esquerra, Carla Lindström, Andreu Martínez i Albert Mèlich) estan fantàstics en les seves re-interpretacions del personatge, jugant amb la dualitat d'actor/personatge i transmetent l'energia de l'espectacle en tot moment, l'energia d'aquest mediocre que es mou molt, però que al final no fa res. Personalment, a part de la il.luminació (en la que sempre em fixo com a fotògraf) caldria destacar l'escenograia de Natalia Aguirre, feta amb una molt bona intel.ligència, i que mitjançant les peces tridimensionals de "tetris" els actors van encaixant de diferent manera, el que ens dóna una metàfora perfecta de l'atzar de la vida i com al final d'aquesta sembla que tot acaba "encaixant" d'alguna manera. Fins i tot en el cas del nostre particular "mediocre". Us deixem amb l'entrevista a la que molt amablement es va prestar l'autora de l'obra, Núria Vizcaíno. M'hagués encantat entrevistar també a l'escenògrafa si hagués vist abans els decorats. Estic segur que hi ha més simbolisme i metàfora de la que vaig poder apreciar en una funció. Un altre cop serà. Molta merda i endavant!
Publicat per Lluís Grifé
BLOG Batec de Cultura
Ells no són “Mediocres”
Crònica de Mar Armengol L’obra comença, tal i com ens indica un gran rètol projectat sobre l’escenari. Els cinc actors apareixen cantant una versió rock de la popular What a Wonderful World. Acte seguit, es presenten com a “Mediocres”, fills d’una generació sense referents, i sense capacitat per odiar ni molt menys per estimar. Coneixen els estereotips de la societat i els compleixen en gran mesura. Però “fem-ho difícil”, diu el personatge d’una de les actrius, Agnès Esquerra. I així comença l’espectacle. Cinc personatges sobre un escenari aparentment minimalista interactuen amb una paret blanca composada per grans peces multifunció, a mode de tetris. Amb l’ajuda d’aquestes peces, parodien escenes que reflecteixen actituds i costums quotidians: van al psicòleg perquè són incapaços d’afrontar les petites vicissituds del dia a dia; s’entrenen al gimnàs per “fugir de l’estrès de la rutina”; no donen caritat als sense sostre, però en canvi s’apunten a una ONG quan veuen un anunci a la TV…
Gràcies a l’humor negre i el cinisme dels actors, tot el públic riu quan, per exemple, en una consulta improvisada l’actriu Empar Capilla diu “Gràcies per estimar-me, doctor”, mentre que Albert Mèlich li contesta “Per això em pagues”. Però no és un riure causat per una comèdia a seques; és un riure que assumeix la
24
coneixença de les actituds que representen aquests cinc personatges, que conformen la personalitat d’un mateix individu. L’obra avança i arribem a “la meitat de l’obra”, a la pàgina quinze del guió, com recorden els actors al públic. És el moment de l’homenatge als Monty Python. La parodia del món del consumisme i la publicitat es duu a terme amb l’exagerada elaboració de la maionesa marca “Mediocres”, que té un paper determinant en el desenllaç de l’obra… Imatge per cortesia del Teatre Gaudí El guió segueix i els cinc actors continuen amb la representació, que exigeix constant moviment: tant poden començar a cantar i ballar de cop i volta, com a muntar i desmuntar les grans peces de tetris per improvisar escenaris. Són capaços de realitzar tants efectes, que fins i tot duen a terme flashbacks i flashforwards – reculen lentament, imitant l’efecte de la càmera lenta televisiva, o avancen com si algú hagués pitjat el botó d’un comandament a distància –, per explicar diversos capítols de la vida de l’individu mediocre. Aquesta “persona” apareix en escena quan els cinc actors es treuen les seves americanes i el munten com un titella… un símbol de la mediocritat? Recomanem especialment aquesta obra perquè té un batec que no deixa indiferent, perquè tan fa riure com ens duu a reflexionar de debò sobre l’actitud apàtica, indiferent i hipòcrita que s’ha apoderat de la nostra societat. A més, l’elaborat espectacle, en un escenari aparentment senzill, és possible gràcies a les bones i acurades interpretacions de: Carla Lindström, Andreu Matínez, Agnès Esquerra, Empar Capilla i Albert Mèlich. Podeu anar a veure Mediocres al Teatre Gaudí fins el 22 de febrer.