Antoni Serra Ramoneda

Dos temps, dos contextos.El naixement d’una nova universitat

Dos tiempos, dos contextos.El nacimiento de una nueva universidad

2018

50 anys d’experiències UAB, 2

Primera edició: maig de 2018

©del text: Antoni Serra Ramoneda©d’aquesta edició: Universitat Autònoma de Barcelona, 2018

Edició i produccióUniversitat Autònoma de BarcelonaServei de Publicacions08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). SpainT. (+34) 93 581 10 22sp@uab.cat

ImpressióGràfiques JOU

ISBN 978-84-490-7963-4Dipòsit legal B-13897-2018

Imprès a Espanya. Printed in Spain

5

Índex

Dos temps, dos contextos El naixement d’una nova universitat

Una universitat de referència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9L’origen de la UAB: context i protagonistes . . . . . . . 24Era possible una nova universitat? . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31El conflicte entre models . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34

Dos tiempos, dos contextos El nacimiento de una nueva universidad

Una universidad de referencia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41El origen de la UAB: contexto y protagonistas . . . . . . 56¿Era posible una nueva universidad? . . . . . . . . . . . . . . . . . 63El conflicto entre modelos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66

Dos temps, dos contextos.El naixement d’una nova universitat

9

T emps era temps... I no em refereixo als esplèndids cin-quanta anys que la UAB ja duu a l’esquena, sinó als prop de dos-cents anys que suma la Universitat de Ber-

lín, la que avui amb tota justícia porta el nom del seu fundador, Wilhelm von Humboldt, el germà gran del reconegut naturalista Alexander. Dues raons justifiquen aquest salt en el temps. La primera és la profunda empremta que els principis inspiradors de la nova institució berlinesa han deixat sobre les seves con-gèneres europees i americanes de més prestigi científic. També la Universitat Autònoma de Barcelona es reclama hereva del model que Humboldt va dissenyar. La segona és comparar el procés de gestació de la innovadora universitat berlinesa amb el que va portar a l’infantament de la que té la seu a Cerdanyola del Vallès. Que els escenaris dels dos naixements presentin di-ferències abismals no és pas motiu per rebutjar una comparació que pot explicar la trajectòria seguida per les dues institucions, especialment la nostra, en els seus primers anys de vida.

Una universitat de referència

Sé que soc temerari en endinsar-me per tortuositats històri-ques que no solc transitar, especialment davant d’uns lectors

10

entre els quals hi ha tantes persones doctes en aquestes ma-tèries. Però, com explica Ash,1 poc després de la decapitació de Lluís XVI, un decret del govern revolucionari esborrava d’un cop de ploma les universitats franceses, considerades retrògrades i oposades al seu ideari, després d’haver-ne na-cionalitzat les propietats. Les idees de la Il·lustració, les que alimentaven els cervells de la presa de la Bastilla, es van es-tendre per Europa i van donar lloc a un procés que el mateix autor citat, suposo que lector de Schumpeter, qualifica de destrucció creadora, consistent a substituir unes institucions ancorades en el passat, dedicades primordialment a la trans-missió de coneixements enquistats i sobretot de principis reli-giosos impartits des de les seves potents facultats de Teologia, per d’altres de nova creació que responguessin a l’esperit de la prometedora era que s’obria. Dades estadístiques demos-tren la importància d’aquest moviment. El 1789 eren 143 les universitats existents a Europa, xifra que es va reduir a 83 el 1813. Entre les que van tancar n’hi ha alguna de gran prestigi, com ara la de Lovaina o la de Wittenberg, que havia estat feu del reformista Luter. De fet, aquest procés de destrucció creadora va donar lloc a dos models diferents. El primer és el francès o napoleònic, consistent en la creació d’escoles espe-cialitzades, sotmeses a una disciplina quasi militar, reglamen-tades fins al més mínim detall quant a títols i plans d’estudi i, fins i tot, al comportament dels estudiants (que fins al 1852 van tenir prohibit deixar-se barba). La resistència d’aquest model ha estat considerable. Fins al 1895 no es van reobrir les universitats al país veí, sempre, però, sota un patró unifor-mitzador i burocràtic, i això en part va ser degut a l’èxit del

1 Mitchell G. Ash, «Introduction», a Mitchell G. Ash (ed.), German Universities. Past and Future. Crisis or Renewal? (Nova York i Oxford: Berghahn Books, 1997).

11

model alemany, que tot seguit comentaré. Hi ha qui assegura que només amb la Llei Faure de 1968 (Loi sur l’orientation de l’enseignement supérieur) se’n va acceptar la plena incorporació.2

El segon model neix a Prússia i té com a antecedent la con-tundent derrota de les seves, en teoria, ben preparades tropes davant les napoleòniques en la doble batalla de Jena-Auers-tädt el 1806. El subsegüent tractat de Tilsit va imposar unes condicions draconianes als vençuts, a més d’amputar-los la meitat del seu territori, inclòs el ducat de Magdeburg i, en conseqüència, la ciutat de Halle, seu d’una de les universitats prussianes més importants. Humiliats per aquesta tan ines-perada i contundent derrota, conscients de la necessitat de modernitzar la societat prussiana, de limitar l’immens poder tradicionalment compartit entre els membres de la noblesa agrària —coneguts com a Junkers— i l’Exèrcit, i de renovar les institucions adaptant-les a les noves idees nascudes de la Revolució Francesa, un grup d’intel·lectuals va propugnar un conjunt de reformes en tots els àmbits de la vida del país. Na-turalment, el món universitari no en podia quedar al marge. De tal manera que, si els noms de Stein i Hardenberg sobre-surten entre els renovadors de la ineficient burocràcia estatal, si els de Scharnhost i Gneisenau brillen per haver insuflat noves empentes al desanimat exèrcit, tothom assenyala Wil-helm von Humboldt com l’artífex decisiu del nou sistema uni-versitari, que té per peça mestra la nova Universitat de Berlín.

Fins aquell moment, les escasses universitats prussianes (Frankfurt de l’Oder, Königsberg i Halle), com la majoria de les europees, vivien una vida lànguida dedicades a la trans-

2 Walter Rüegg, «Introduction», a Walter Rüegg (ed.), A History of the University in Eu-rope. Vol. iii. Universities in the Nineteenth and Early Twentieth Centuries (1800-1945) (Cam-bridge: Cambridge University Press, 2004).

12

missió d’un coneixement arnat, a la formació de funcionaris al servei del monarca i a l’adoctrinament religiós en les quatre fa-cultats que tradicionalment les integraven: les tres superiors, de Teologia, Dret i Medicina, i la de Filosofia, que, amb les seves múltiples seccions, es considerava de rang inferior o instrumen-tal.3 En darrer terme, la missió d’aquestes universitats era la formació (Ausbildung)4 de funcionaris i professionals, incloent en aquest últim terme els dedicats a tasques religioses, per la qual cosa es podria dir que, si més no a Prússia, les universitats també eren seminaris. La producció de coneixement, la recerca, era una tasca individual, al marge de la vida universitària. Di-verses acadèmies, localitzades totes a Berlín en el cas prussià, s’encarregaven dels intercanvis d’experiències i contrastos d’opinió entre els que es dedicaven al cultiu de la ciència.

Aquesta és la situació que es pretén canviar. El rei Frederic Guillem es mostra partidari de seguir l’exemple napoleònic,5 però el seu primer ministre Beyne discrepa i encarrega al fi-lòsof Johann Gottlieb Fichte la redacció d’un projecte d’una nova universitat, que podria situar-se a la capital i que subs-tituiria la de Halle, però amb un enfocament modern. Poques setmanes després, Fichte compleix l’encàrrec i presenta un document titulat Deduzierter Plan einer zur Berlin zu errichtenden

3 Kant, en la seva coneguda obra Streit der Fakultäten (1798), va ridiculitzar la situació predominant de la Facultat de Teologia, disciplina que titllava d’acientífica perquè no s’ajustava als dictats de la raó. Contraposava el Glauben (creure), essència de la teologia, al Wissen (saber), propi de la filosofia.

4 Els alemanys distingeixen entre Bildung, terme de difícil traducció però que podria aproximar-se a ‘formació integral’, i Ausbildung, que és l’educació específicament diri-gida a una professió.

5 El maig de1808 Napoleó promulga un decret pel qual crea la Universitat Imperial, que, malgrat el nom, no és sinó un bloc que inclou tot l’ensenyament, des de la primà-ria fins a l’ensenyament superior. Les facultats de Lletres i Ciències es dediquen es-sencialment a la formació del professorat per als liceus i no tenen cap mena de vocació investigadora.

13

höheren Lehranstalt.6 En aquest document es mostra fervent partidari de l’autonomia de la nova institució, en contra, doncs, de la servitud que històricament mantenien davant del poder real les institucions universitàries i del model napoleònic d’una universitat imperial. Encara que el finançament anés majori-tàriament a càrrec de les arques públiques, el poder constituït no havia de tenir cap dret a intervenir en les seves activitats. La llibertat del professorat en l’organització dels seus ensenya-ments i l’elecció dels seus temes de recerca havia de ser total. Pel que fa als discents, Fichte es mostra més mesurat, ja que considera necessari imposar unes normes que delimitin tant les modalitats d’aprenentatge i el règim dels estudis com la forma de vida. A tall d’anècdota, es pot esmentar que recomana pro-hibir els duels, tan populars entre els universitaris alemanys d’aquella època, i fins i tot exigeix que es vesteixin d’uniforme tots aquells que es matriculin a la nova institució.

Assabentat de l’encàrrec, Schleiermacher, un filòsof amb preocupacions pedagògiques, redacta motu proprio i presenta a l’autoritat competent un escrit, Gelegentliche Gedanken über Univer-sitäten im deutschem Sinn. Nebst einen Anhang úber eine zu errichtende,7 en què discrepa parcialment de Fichte, especialment quant al paper de l’estament discent. Per a Schleiermacher, la universitat no ha de ser tant un lloc d’aprenentatge com un lloc en el qual tots participen en la generació de coneixement. L’estudiant ha de ser un element actiu en aquest procés i no ha de tenir cap limitació en la selecció de les matèries ni tampoc en la forma de vida per la qual opti. Però les diferències entre Fichte i Schleier-macher s’estenen també a l’estructura de la universitat, atès que

6 Projecte d’una institució d’ensenyament superior a Berlín.7 Reflexions sobre el concepte alemany d’universitat, amb un annex sobre la que con-

vindria erigir.

14

aquest últim sosté la conveniència de mantenir la Facultat de Teologia, ja que aquesta s’imbuirà, així, de l’esperit científic que caracteritza les altres facultats. Sembla així seguir la màxima de Hegel, que el 1830, en un discurs pronunciat en qualitat de rector de la institució berlinesa finalment creada, emfàticament afirma: «Les nostres universitats són les nostres esglésies».8

El fet és que, finalment, la responsabilitat de donar forma a la nova universitat i, per tant, de decidir entre les dues pro-postes o elaborar una combinació entre totes dues va acabar sent de Wilhelm von Humboldt, a qui el baró Von und zum Stein havia nomenat el 18089 cap de la Secció de Cultura i Ensenyament del Departament d’Interior, malgrat la inicial resistència d’aquell a acceptar el càrrec. Les universitats figu-raven dins les seves competències. Von Humboldt pertanyia a una família aristocràtica i, encara que la seva educació uni-versitària havia estat molt somera, era un gran erudit gràcies al seu gran interès per la filologia, les seves estretes relacions amb destacats intel·lectuals i artistes10 i les seves freqüents estades i viatges per l’estranger, un dels quals el va portar per casualitat a ser testimoni de la presa de la Bastilla.11 Entre les

8 El debat entre Fichte i Schleiermacher es troba ben explicat a Claude Piché, «Fichte, Schleiermacher i W. Von Humboldt, sobre la creació de la Universitat de Berlín», Praxi Filosòfica, 21 (2005).

9 En aquell temps, Von Humboldt i la seva família estaven còmodament instal·lats a Roma, on encapçalava la legació de Prússia davant el Vaticà.

10 A través de la seva futura esposa, Carolina von Dacheroden, va conèixer Schiller, amb qui va coincidir diverses vegades a Weimar i Jena i va mantenir una intensa correspondència. Després també entaular amistat amb Goethe, l’altre gran poeta romàntic alemany.

11 Potser per aquesta raó sempre va mostrar poc entusiasme per la Revolució Francesa, a diferència de Fichte, que només hi veia meravelles. El comte de Mirabeau havia con-vidat Campe, el primer preceptor de Wilhelm von Humboldt, a visitar París l’estiu de 1789 i aquest es va emportar amb ell el seu expupil. A la capital francesa van visitar, a més de l’Assemblea Nacional, la tomba de Rousseau i, per casualitat, van ser testimonis de la presa de la Bastilla. Des de llavors, Von Humboldt va manifestar sempre moltes prevencions davant l’ús de la força per aconseguir fins polítics.

15

Friedrich Schleiermacher, Gelegentliche Gedanken über Universitäten im deutschem Sinn. Nebst einen Anhang úber eine zu errichtende, Berlín, 1808.

dues propostes que es va trobar damunt la taula en accedir al càrrec, es va inclinar clarament per la de Schleiermacher, amb qui compartia una visió molt liberal de la societat, com es desprèn del seu escrit, sembla que inacabat, Über die innere

16

und äussere Organisation der höheren wissenschaftlichen Anstalten in Berlin.12 Albritton13 resumeix perfectament les idees essen-cials del noble prussià:

• Tots els temes han de ser sotmesos a escrutini sota els principis de l’anàlisi científica i ser lliures de dogmes religiosos o governamentals.

• Com a requisit per a la recerca científica s’ha d’aconse-guir una sòlida formació general (Bildung) de l’individu.

• La ciència no ha de ser impartida com una memorit-zació detallada del coneixement existent. La recerca científica s’ha d’utilitzar per descobrir nous territoris del saber.

I potser el millor resum del seu pensament el trobem en una de les seves pròpies frases: «En l’organització de les ins-titucions d’ensenyament superior tot depèn de l’observació del principi que el coneixement s’ha de considerar com una cosa no descoberta totalment i impossible de descobrir-se ple-nament, per la qual cosa ha de ser incessantment objecte de recerca» (p. 274).

El mateix títol del seu inacabat escrit indica que l’ambi-ció de Von Humboldt era crear una relació orgànica entre les acadèmies i els instituts ja existents a la capital prussiana

12 Wilhelm von Humboldt, «Sobre l’organització interna i externa de les institucions superiors científiques a Berlín», a Ernst Müller (ed.), Gelegentliche Gedanken über Uni-versitäten (Leipzig: Reclam, 1990). Anteriorment, Wilhelm von Humboldt ja havia deixat empremta de les seves preocupacions pedagògiques en dos escrits: Ideen zu einem Versuch die Grenzen der Wirksamheit des Staats zu bestimmen (1792) i Theorie des Bildung des Menschen (1793-1794).

13 Frank P. Albritton Jr., «Humboldt’s Unity of Research and Teaching: Influence on the Philosophy and Development of Higher Education in the US», The FedUni Journal of Higher Education, vol. 4, núm. 1 (2009), accessible a SSRN: https://ssrn.com/abstract=1337952.

17

amb la universitat que proposa crear, els professors de la qual hauran d’estar totalment i exclusivament compromesos amb la ciència i la formació (Bildung). L’autonomia externa de la universitat havia de ser total, fossin quines fossin les fonts de finançament, amb l’única excepció del nomenament del pro-fessorat, en què el perill del nepotisme exigia algun control extern.14 Però internament la llibertat havia de ser també total per a docents i discents. Aquells podien elegir lliurement les assignatures impartides i els temes investigats, i havien de sot-metre els seus resultats a la revisió d’experts. Els estudiants, per la seva banda, es preparaven pel seu compte per als exà-mens, que sol·licitaven quan ho consideraven oportú, assistint a seminaris i consultant els professors en la mesura que ho creguessin necessari.

El fet és que, el 14 de maig de 1809, el filòleg Von Hum-boldt presenta formalment al rei Frederic Guillem III la sol·licitud de creació d’una universitat a Berlín: Antrag auf Errichtung der Universität Berlin.15 El document és interessant, en primer lloc, perquè proposa una reorganització del sis-tema universitari prussià consistent a tancar la Universitat de Frankfurt de l’Oder, en la qual ell mateix havia estudiat un curs, per la qual cosa en coneixia la baixa qualitat, i limitar a dues (Königsberg i la nova que es crearia a Berlín) les institu-

14 Von Humboldt afirma que «els acadèmics són la gent més indisciplinada i la més difícil de pacificar», per la qual cosa no se’ls pot confiar que emetin judicis equànimes en les avaluacions de mèrits. En una carta escrita a la seva esposa confessa: «M’assetgen amb els seus sempiterns interessos particulars, la seva gelosia, la seva enveja, la seva passió per manar, les seves opinions unilaterals, per les quals cada un creu que la seva pròpia disciplina és l’única que mereix suport i empenta». Vegeu Alan D. Gilbert, «Some Heretical Ideas About Universities», Menzies Oration on Higher Education (Melbourne: University of Melbourne, 2005).

15 El text complet de la sol·licitud es troba entre les pàgines 29 i 38 del volum iv de les obres completes de Wilhelm von Humboldt: Schriften zur Politik und zum Bildungswesen, eds. An-dreas Flinter i Klaus Giel (Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft, 1982).

18

cions d’ensenyament superior. En segon lloc, perquè justifica amb detall l’elecció de Berlín com a seu de la nova entitat. Textualment afirma: «S’ha de crear una universitat a Berlín o renunciar totalment a una universitat brillant, atractiva també per als estrangers». El fet que ja hi hagués l’Acadèmia de Ci-ències i Arts, la d’Arquitectura, una escola de Medicina i una altra de Veterinària, un jardí botànic i un observatori funcio-nant a la ciutat elegida permetia unes sinergies importants, so-bretot per impulsar la recerca, tasca essencial en el nou model. Manté també Von Humboldt que el cost de la seva proposta no supera el que es desprendria de qualsevol altra possible ubicació. Per tot això, prega al monarca que doni el vistiplau a la nova Universitat de Berlín i, al mateix temps, que la doti d’un patrimoni que li asseguri una renda anual de 100.000 tàlers, dels quals seixanta mil serien per a la Universitat i la resta per a les acadèmies de les Ciències i de les Arts, respec-tivament. Amb aquesta dotació creia que s’aconseguiria una independència financera que, al seu torn, asseguraria la in-dependència acadèmica. Mentrestant, es dedica a convèncer professors i científics de prestigi de la bondat del seu projecte perquè s’incorporin al claustre de la nova Universitat.

Amb el beneplàcit reial, la Universitat s’instal·la al palau del príncep Heinrich, a la cèntrica avinguda Unter den Linden. El 10 d’octubre de 1810 obre les portes. A l’interior, cinquan-ta-dos professors reben 256 estudiants distribuïts en quatre facultats: Dret, Medicina, Teologia i Filosofia. El primer rec-tor va ser Theodor Schmalz16 i el bon desenvolupament dels esdeveniments va permetre a Von Humboldt escriure, l’any

16 Tot i que a vegades s’ha escrit que va ser el mateix Fichte qui en va assumir el càrrec, Bettina Rütten assegura que el kàiser Guillem III l’hi va confiar a Theodor Schmalz (Mehr als 200 Jahre alt und aktuell wie nie: Wilhelm von Humboldts Bildungsreform im Ver-gleich mit der europäischen Hochschulreform (Hamburg: Diplomica GmbH, 2014), p. 33).

19

1810, una carta a Goethe en la qual manifesta: «Aquí tot se-gueix un ritme tranquil que jo, amb totes les meves forces, intento accelerar. Les classes de Wolf i Fichte són molt aplau-dides i jo hi assisteixo tant sovint com puc».17 De tota manera, aviat les discrepàncies amb les noves autoritats van portar Von Humboldt a desvincular-se de la nova Universitat. Una conspícua estàtua, però, encara presideix l’entrada al recinte que ocupa el Rectorat, al palauet d’Unter den Linden.

17 Gerd Hohendorf, «Wilhelm von Humboldt (1767-1835)», Prospects: quarterly review of comparative education, vol. xxiii, núm. 3/4 (1993).

Martin Paul Otto, Wilhelm von Humboldt, 1882-1883, Unter den Linden 6, Berlín.