Embed Size (px)
Citation preview
En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
CA
RT
ES C
REU
AD
ES
2
TEMPS DE FRANJA digital 21
Sumari
2 Cartes dels lectors
3 Editorial
4 Matarranya
7 Baix Cinca
10 Entrevista
12 Cultura
14 Tema del mes
15 Aragó
17 Galeria de Personatges
18 Països Catalans
19 Opinió
Edita:
C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)
Coordinació: Carles Terès i Isabel [email protected]
Gestió i administració: Cèlia Badet
Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • [email protected]
Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.
Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.
Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.
Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21
Producció: Terès & Antolín [email protected]
Disseny: Carles Terès Bellès
Dipòsit legal: TE-88/2000
ISSN: 1695-7709
Spain is different
Us presento diverses notícies relaciona-des amb l’accident de fa poc Barcelona-Düsseldorf i els catalans vistos des d’Es-panya. Tret de Lo Jornalet del 27-3-15 i Vi-laweb del 28.3.15.
—Lo del accidente de avión me parecemuy bien si había catalanes dentro de él
—A ver, a ver, no hagamos un drama, queen el avión iban catalanes, no personas
—Vale, lo voy a decir yo, pero media Es-paña está pensando que ojalá los 45 apelli-dos españoles sean de catalanes, vascos ypanchitos.
—Ojalá que sean todos catalanes los mu-ertos en el accidente de aviación que vola-ba entre Barcelona y Düsseldorf
—Una pena de los 42 catalanes muertos,tendrían que haber sido 100 o más
—Qué son 100 catalanes muertos en unaccidente de aviación? POCOS, MUY PO-COS
Això és només una petita tria. N’hi hamoltíssimes més d’aquestes declaracions.
No em consta, que alguns madrilenys osevillans –per donar dos exemples de gransciutats castellanes– hagin sortit en defen-sa dels catalans enfront d’aquests atacs. Tantde bo que algun n’hi hagués, perquè si non’hi ha cap, haurem de concloure, que totplegat és una bona prova dels afanys cata-lanocidis d’un abassegador nombre d’es-panyols.
Artur Quintana
Cartes dels lectors
A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:[email protected]
Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja
que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic [email protected]
per a rebre els pdf dels números digitals
SUBSCRIU-T’ HIT. 978 85 15 [email protected]
Imatge coberta: Destrosses a la carreteraN232 prop de Torredarques. Foto ©RubénLombarte/Ràdio Matarranya
Una mostra molt interessant
Per a mi, l’exposició de Ferran II al Palaude l’Aljaferia de Saragossa és molt inte-ressant, molt bella i molt original. Davantles típiques exposicions que ens emmarquenels personatges en relació amb els seus con-temporanis i amb la societat que els va en-voltar, donant molta importància al contextextern, aquesta és una exposició que parteixdel que s’interpreta com la visió d’un rei,preparat per ser-ho des de nen, a partir deles seves pròpies cartes, el seu testament, elscapítols del seu matrimoni, els objectes, lesdevocions, la música que va estimar, etc. Ésuna joia. No ofèn ningú. I reuneix jueus icristians en el 25 de desembre (mitjançantla joia del canelobre de la llum jueu —guar-dat al Museu de Terol— i dels signes del Na-dal cristià, en una petita vitrina) o cristiansi moriscos amb la contraposició d’objectesen una altra vitrina. Permet veure com Fer-ran II mira, com es pot veure a l’estàtua por-tada de Granada, als seus néts Carles I i Fer-ran, emperador (en sengles retrats). En fi,que cal veure-la amb deteniment. És unamostra de caire personal i reflecteix molt tre-ball i unes peces que procedeixen de l’èpocadel rei i en un palau al qual el rei va viure.Enhorabona als comissaris: Àngel Sesma,Carmen Morte i José Félix Méndez, que hantreballat amb una entrega i una saviesa ad-mirables.
Maria Antonia Martín ZorraquinoProfessora de la Universitat de Saragossa
3
Quan s’apropen les conteses elec-torals, els partits polítics que estangovernant se n’obliden dels incom-pliments del programa que van pre-sentar en eleccions anteriors, i ha-bitualment els tornen a presentarmés o menys disfressats per a que nose’ls pugui identificar amb els puntso capítols incomplerts. Tots els puntsprogramàtics són de bell nou, així hodiscursegen, i com la memòria delselectors es tan i tan curta..., embo-lica que fa fort i “quantes coses fa-rem si som votats!” Si més no, se n’o-bliden també d’allò que han fet i queels convé que els votants tampocse’n recordin. El grau d’aproxima-ció als electors en període electoralés extraordinari: propaganda alsmitjans de comunicació, mítings,trobades, visites als domicilis privatsper fer un inventari dels desitjos delsvotants, i tot allò que el lector coneixo pot imaginar. Tot amb tot, cadas-cú dels ciutadans es fa la pregunta,o se l’hauria de fer: per què ara sóctan important i tan necessari i durantel quatre anys passats cap governant,ni inclús cap partit polític, m’ha de-manat la meua opinió envers elque fan els polítics al govern i a l’o-posició? S’han interessat en saber elque pensava de les grans decisionsque han pres en el transcurs delsquatre anys passats? Si una demo-cràcia només és votar cada quatreanys, amb ben poca cosa ens con-formem, oi?
A tall d’exemple, ben concret i en-tenedor, ens volem referir a l’actituddel PAR en el que fa referència a lesllengües pròpies d’Aragó, el catalài l’aragonès. Conegut és de tots laforta pressió del PAR que va fer enel moment de redactar l’acientífica,catalanofòbica i inútil Llei actual deLlengües del govern del PP-PARper desterrar el nom de català i ara-gonès, entre altres coses. Van haverde recórrer a dos vergonyoses illargues descripcions que mai vanpensar què s’hi podien acronimar enLAPAO i LAPAPYP, escarnid’ambdós partits i riota de qualse-
vol persona amb sentit comú.La transmutació del PAR ha estat
inversemblant. A finals dels 90, laseua posició s’identificava per unarelativa defensa del català i l’ara-gonès i així es va demostrar en di-verses ocasions. Intentaven dife-renciar-se del PP que sempre ha es-tat claríssimament en contra de lesllengües pròpies. Quan el PSOE,amb el suport de la CHA, va tirarendavant la raonable, però timora-ta Llei del 2009 es va anar posicio-nant cada cop més en contra. Tots re-cordem el discurs de la diputada delPAR, María Herrero, el dia de l’a-provació de l’esmentada Llei. Comhem comentat anteriorment amb re-lació a l’actual Llei del 2013, la po-sició del PAR envers l’eliminació delmot “català” va ser molt més duraque la del PP. Si voleu més contra-diccions: amb motiu d’una contesaelectoral anterior, María Herrero, vadir en un míting en terres del Ma-tarranya, que com ella havia estudiata Lleida, entenia molt bé als ma-
EDITORIAL
Què important és el ciutadà en període electoral!
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
EDIT
OR
IAL
tarranyencs, quan prèviament haviadit que al Matarranya no es parla-va català. Per què no s’adonava dela contradicció de relacionar el ca-talà de Lleida amb la llengua delMatarranya, dita LAPAO segonsella mateixa? L’explicació és ben fà-cil: s’aproximaven unes eleccions.
Per si faltava alguna cosa més, elsenador del PAR, José María Fuster,cap de llista del 2011 a l’alcaldiad’Alcanyís, i actualment candidat cu-nero –dit també paracaigudista– aVall-de-roures, ha manifestat re-centment que coneix perfectamentles necessitats de Vall-de-rouresperquè fa dues dècades va treballara la zona, a la qual ha seguit moltunit pel seu partit. A més, va afegir,que tampoc tindria problemes lin-güístics perquè “entiendo el cata-lán”. Són tan semblants el català i lallengua de Vall-de-roures, tan sem-blants, que són la mateixa llengua,oi, benvolgut lector? I tot, perquès’apropen les eleccions. Que guanyinels mes democràtics!
4
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
MA
TAR
RA
NY
A
L’ ESMOLET
Convivència intergenarcional // Carles Terès
Fa poc, a la Fira del Llibre d’Ares, vaig assistir a la presen-tació del llibre La còlera del bandejat, d’en Francesc Bellmunt(l’historiador, no el cineasta). Va ser extraordinària, no pels mit-jans emprats ni per la posada en escena —en això va ser ex-tremament frugal: l’autor assegut en una cadira sense cap tau-la i el llibre col·locat dret sobre un caixó de fusta (o de cartró).L’extraordinari va ser com en Bellmunt va ser capaç d’atrapar-nos amb la seua xerrada (sense cap paper escrit, sense po-werpoints) i fer-nos entrar en el món que retrata la novel·la, elsegle XVII als Ports i l’Alt Maestrat. I, entremig, narrar la pe-ripècia vital de l’escriptura, el perquè de les opcions triades, elmodel de llengua, l’ambientació. Un comunicador nat.
Tot aquest preàmbul per esmentar una cosa que va dir-nos
cap al final de l’acte. Després de disculpar-se per si algú de l’au-ditori se sentia al·ludit, va explicar que planyia els seus amicsde ciutat perquè es perdien tot el que suposa la vida en una po-blació menuda. En Bellmunt es congratulava d’haver pogut créi-xer a Albocàsser, on la convivència entre diverses generacionsen els espais públics i privats li ha permès accedir a la histò-ria, a les històries que el configuren com a persona pertanyenta un col·lectiu. Ens parlà de quan era xiquet, al cafè, escoltantquasi sense voler els vells, els fadrins, les mestresses fent la ter-túlia mentre jugaven a cartes. Viure a un poble té força in-convenients, tots ho sabem, però alhora és una oportunitat úni-ca de connectar amb la saviesa que ve d’antic d’una forma or-gànica, natural, plena.
La XVI Fira del Vi i XI MercatMedieval es van celebrar a Quere-tes els dies 28 i 29 de març. Aqueststipus de demostracions, a les peti-tes viles, necessiten d’una perfectaplanificació i col·laboració de tot elveïnat. Així haurà estat a Queretes,perquè només podem qualificar lad’aquest any d’èxit total per la granquantitat de visitants i per l’espec-tacularitat ornamental de la majo-ria dels carrers de la vila. Cridaval’atenció la perfecta simbiosi entreles 70 parades de tot tipus de pro-
Fira del Vi i Mercat Medieval a Queretes// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA
ductes i les façanes tan ben restau-rades i endreçades amb els pen-dons familiars i banderoles. LaPlaça Major era un goig al migdia,on la bellesa dels edificis rivalit-zava amb els vestits multicolorsd’inspiració medieval i el ritmecompassat d’instruments de per-cussió. A les placetes dels voltantss’hi veien jocs i espectacles variats.
Al pavelló de la Fira, unes 20 bo-degues de la comarca i dels voltantsoferien la degustació d’un ventallde vins propis. No direm noms,
Fira del vi ifira medievala QueretesJOSÉ MIGUEL GRÀCIA
però si que volem deixar ben clarque vam degustar veritables vins degarnatxa —blanca i negra—, cari-nyena, syrah, xarel·lo i altres —va-rietals i coupages. Vins joves i altresde bastants mesos de descans enbarriques de roure, Un munt d’aro-mes, de perfums, de sabors..., deplaer.
No cal dir que l’any que ve tor-narem a la Fira de Queretes. La re-comano a tothom que pugui anar-hi, a poder ser amb un conductorabstemi. Si aneu m’ho agraireu.
dinou anys, com ara que els veïns nopuguen beure de l’aixeta perquè l’ai-gua baixava tèrbola, s’ha repetit jados vegades en només vuit mesos.Per la seua part, el Govern d’Aragótambé ha cridat este abril a diferents
municipis del Ma-tarranya per de-terminar quinesobres d’urgènciacal fer, ja que elsubministramentd’aigua és unaprioritat.
Al marge de lescaptacions d’ai-gua, el Matarra-nya ha patit altresproblemàtiquesdurant el tempo-ral. A Mont-roig,sense anar méslluny, es va pro-duir un petit des-preniment de laMola que va en-cendre les alar-mes entre els
veïns. També a Mont-roig vam patirmolts problemes amb la circulació itrànsit viari. En el cas de la A-1414,via que connecta els pobles del sudde la comarca amb Vall-de-roures, esva viure un fort despreniment queva afectar la calçada. Encara que pera preocupant, la nova solsida que varegistrar la N-232 entre Mont-roig iTorredarques, que va obligar actu-ar recentment a Carreteres perquèva quedar molt perillós eixe tram. ARàfels es va ensorrar una casa,mentre que les comunicacions d’es-ta vila van quedar molt malmeses.Entre el poble i l’enllaç a la N-232,la circulació va quedar tallada peruna enorme pedra. Entre Ràfels i LaPortellada també va baixar un trosde carretera. Encara que per a es-pectacular, l’estat de la via TE-V-3303 entre Arenys de Lledó i Lledó.Els despreniments van deixar algunstrams de la via intransitables i plensde roques i fang.
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
MA
TAR
RA
NY
A
5
El Govern d’Aragó ha anunciatque s’amplia l’àmbit territorial d’a-plicació del decret, aprovat el pas-sat 9 de març, per fer front a les pèr-dues ocasionades per la crescuda del’Ebre. En el Consell de Govern deprimers d’abril, laDGA va anunciarque “es mantenenles mateixes aju-des destinades apal·liar les male-ses materials enles cases i einesdomèstiques, ex-plotacions agríco-les, ramaderes iforestals, espaisindustrials i mer-cantils i a favorde les personesafectades, aixícom les dirigides ala reparació d’in-fraestructures iserveis públics,d’aquells munici-pis que el passatmes de març van patir la crescudadel riu Matarranya i els seusafluents”. Unes ajudes de compen-sació que responen als efectes deltemporal, i que en el cas del Ma-tarranya van afectar en especial atrams de carretera, bancals de con-reu i problemes en les captacionsd’aigua de boca, sobretot a la con-ca del riu Matarranya, però tambéa l’Algars i el Tastavins.
Un temporal que va recuperar elsfantasmes del passat mes de juliol,quan les tronades van fer créixer lesvalls i van afectar les captacions d’ai-gua de boca de Valljunquera, laVall del Tormo, Calaceit i Massalió.Durant el temporal de març, Vall-junquera es va salvar d’estos efectesper la crescuda del Matarranya,mentre que els altres tres pobles ba-nyats pel riu es van quedar durantuns dies sense poder beure aigua del’aixeta degut a l’alt nivell de ter-bolesa. Durant uns dies, i fins que
La DGA ampliarà les ajudes per les inundacions També s’inclouran els danys per les riuades de març al Matarranya
// RUBÉN LOMBARTE
l’aigua va ser declarada apta per alconsum humà, els bombers van ha-ver de subministrar estos municipisde la conca del Matarranya. Lacrescuda del riu també va afectar lesinfraestructures de Massalió, da-
Efectes de lapluja a lacarretera deRàfelsRÀDIO MATARRANYA
nyades per la força de les aigües. Ala conca de l’Algars, Lledó va estaruns dies sense poder beure i cuinaramb aigua de l’aixeta. Igual que aMont-roig. A Pena-roja, la forçadels barrancs a l’Escresola va fermalbé la canalització que baixa del’Ullal de Mascaró.
Des de Calaceit han decidit actu-ar d’urgència, agafar el bou de lesbanyes i el consistori ha anunciatque es farà una presa alternativad’aigua potable per al poble. D’es-ta forma, Calaceit se subministràd’aigua de boca de dos maneres. Perun costat, a través de la captació delriu Matarranya, la que té a dia d’a-vui. I per un altre, a través d’estepou, que tindrà uns 25 metres defondària i es farà al mateix riu Ma-tarranya, i que no es veurà afectatpels microorganismes i la terbolesade l’aigua en cas de crescudes del riucom la que hem patit esta primave-ra. I és que el que no havia passat en
TEM
PS D
E FR
AN
JA/d
igit
al /
n. 2
1 /
mai
g 20
15M
ATA
RR
AN
YA
6
Com hem anat in-formant anteriorment,des de l’AssociacióCultural del Matarra-nya estem organitzantla VIII Trobada d’es-tudi per a la preserva-ció de la Pedra Seca alsterritoris de parla ca-talana que es celebra-rà a Calaceit els dies15, 16 i 17 de maig de2015.
Aquest esdeveni-ment forma part deles Trobades bianualsen defensa del patri-moni en pedra secaque té com a finalitatdifondre i donar a co-nèixer l’immens patri-moni immoble quegaudeixen les terres de parla cata-lana. I cada vegada les Trobades esrealitzen en diferents indrets, facili-tant l’intercanvi, el coneixement ifent possible l’acostament geogràfici cultural. Aquestes estan promo-gudes per la Coordinadora d’Enti-tats per la Pedra Seca, un grup mul-tidisciplinari sense ànim de lucre queaplega entitats, associacions i col·lec-tius de caire divers amb l’objectiu dedifondre, coordinar, intercanviar ivetllar pel patrimoni cultural de lapedra seca català.
Els objectius principals són:• Donar continuïtat a les trobades
organitzades per la Coordinadorad’Entitats per a la Preservació delPatrimoni de la Pedra Seca.
• Posar en valor el Patrimoni dela Pedra Seca a la comarca històri-ca del Matarranya.
• Crear un espai de comunicacióper aprofundir en el coneixementd’aquest patrimoni a les terres deparla catalana i afavorir l’intercan-vi d’experiències sobre la seva pro-tecció.
• Consolidar una dinàmica detreball que pugui ser útil i pugui te-nir continuïtat en properes trobades.
Els eixos temàtics que es tractaran
seran Vocabulari i toponímia, Ca-talogació, Biodiversitat i paisatge iCaracterístiques constructives.
El programa, a més de ponènciesi comunicacions molt interessants,està farcit d’actes oberts a tothomque hi vulgui assistir. Farem un tast.El divendres començarà la jornadaa la tarda amb la benvinguda als par-ticipants per part de les institucionsimplicades, seguidament José An-tonio Benavente, arqueòleg i gerentdel Consorci Patrimonio Ibérico deAragón realitzarà una ponènciaamb el títol Piedra Seca y técnicas deconstrucción de época ibèrica en elBajo Aragón. Immediatament des-près començaran les sessions detreball de l’àmbit Vocabulari i To-ponímia. Vora les sis de la tarda ani-rem al Museu Joan Cabré a inau-gurar l’exposició Pedra Seca alCamp de Tarragona i Terres de l’E-bre.
El dissabte començarem la jor-nada del matí amb les ponències icomunicacions sobre els àmbits deCaracterístiques Constructives i Ca-talogació. Després de dinar, tot pas-sejant, anirem fins el poblat iber deSant Antoni, on farem una visitaguiada per entendre millor com es
vivia en aquest po-ble.
Diumenge tin-drem una sessiómés atapeïda, peròno menys interes-sant. A primerahora tractareml’àmbit de biodi-versitat i paisatge,amb la ponència dePaloma Ibarra, di-rectora de la Cáte-dra Matarranya Lapiedra seca en lospaisajes de la co-marca del Matar-ranya. Paral·lela-ment a la LlibreriaSerret de Vall-de-roures es faran lapresentació de lli-
bres sobre la temàtica de pedraseca, amb l’assistència dels autors. Amig matí, a Calaceit, la taula redo-na L’arquitectura de la pedra ensec: patrimoni i paisatge ens donaràdiferents visions sobre la pedra secades de diferents disciplines acadè-miques. Abans de dinar es presen-tarà la seu de celebració de la pro-pera trobada i gaudirem de la in-tervenció artística de Rufino Mesa,escultor i artista resident a Tarra-gona. Després del dinar de cloenda,a l’ermita de Sant Cristòbol, i ja peracabar, per segona vegada al Ma-tarranya, Pep Gimeno “Botifarra”,actuarà al Pavelló Municipal deCalaceit a les 5 de la tarda. “Boti-farra” és un cantaor valencià que harecuperat les cançons populars iels romanços tradicionals de la cul-tura de transmissió oral, moltescompartides amb la música del Ma-tarranya. Jotes, romanços, mala-guenyes, cants de batre formen partdel seu repertori.
Esperem que tots gaudiu deaquestes jornades
El termini d’inscripcions finalitzael 8 de maig de 2015.
Tota la informació la podeu trobara http://www.trobadapedraseca.cat
VIII Trobada per a la preservació del patrimoni de la Pedra Seca// ANNA SOLÉ
Gràcies a l’esforç de totaeixa gent, lo Dia de la Faldeta,ha estat declarat Festa d’Inte-rès Turístic Nacional, segons haanunciat l’Alcalde de FragaSantiago Escándil. Ara el rep-te és augmentar el nivell de lafesta i aprofitar eixa oportu-nitat per donar a conèixer Fra-ga a tots els turistes que hi vin-guen.
Enguany, lo dia de la Falde-ta s’ha celebrat lo dia 26 d’a-bril, sempre es fa el cap de set-mana més proper al Dia d’A-ragó, i malgrat les quatre go-tes que han caigut, la gent harespost molt bé i s’han pogutfer tots los actes del matí. Losconvidats a la boda fragatina,
fil conductor de la festa, han eixit dela Plaça Sant Salvador i s’han pas-sejat per totes les estampes prepa-rades al casc històric. Pels carrers deFraga no s’hi cabia i feia tot lo goigveure tantíssima gent, joves i granslluint mocadors, faldetes i balons.
7
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
BAIX
CIN
CAMés de 500 participants a la Trotamons 2015
// ROSA ARQUÉ
La Trotamons, la prova ciclista quecada primavera s’organitza al BaixCinca, es va celebrar el dia 11 d’a-bril. Els participants, més de 500 bi-kers, podien triar entre dos recor-reguts que passaven pels termes deFraga, Vilella de Cinca i Candasnos,un de 110 km i l’altre de 52.
Els participants i organitzadorsconsideren que la Trotamons ésuna prova exigent i dura però que espot fer amb una mica de preparació,sobretot el trajecte més curt, perquèl’objectiu és la diversió amb la bici.
L’organització de la prova de-pèn del Club Ciclista Fraga, però hicol·laboren la Comarca del BaixCinca, els Ajuntaments de Fraga, Vi-lella de Cinca i Candasnos volunta-ris i empreses. Entre tots s’aconse-gueix preparar una prova que cadaany va a millor i que suposa un apa-rador a tots els nivells per la Co-marca del Baix Cinca.
Dia de la faldeta, Festa d’Interès Turístic Nacional// ROSA ARQUÉ
Fa gairebé 40 anys, la Penya Fra-gatina va decidir fer un homenatgea les dones que encara portaven lovestit tradicional pels carrers deFraga. Actualment aquell home-natge ha passat a ser un dia de fes-ta gran a la capital del Baix Cinca on,
a part de la Penya Fragatina i l’A-juntament, moltes associacions iparticulars participen per prepararun seguit d’actes que busquen mos-trar costums i, sobre tot, la varietati la riquesa del vestit tradicional deFraga.
Desfilada delDia de laFaldetaAJUNTAMENT
DE FRAGA
AJUNTAMENT DE MEQUINENSA
8
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
BAIX
CIN
CA Maria de Lluna i el seu senyoriu de Fraga
tema del nou llibre de Joaquim Salleras// PEP LABAT
ga s’entreveu alllibre, ja que lesllargues absèn-cies del seu marit,el rei Martí, lavan obligar a di-rigir-se directa-ment als seussúbdits i, espe-cialment, als delsseus senyorius.
Després depresentar-nosuna semblançapersonal de Ma-ria de Lluna, coma dona, mare i re-gent, ens uniràels lligams delsascendents i he-reus amb la casa del Lluna de So-gorb (València), que fins ara esmostrava desconeguda. Després,l’autor fa una descripció del se-nyoriu de Fraga a finals del segleXIV i els impostos que les tres co-munitats religioses de Fraga —cris-tians, moros i jueus— pagaven a laCorona. Potser encara són més in-teressants, per la novetat, el suc-cessos que van esdevenir a Fraga du-rant aquest anys de canvi de segle,on l’aportació de l’autor encara ésmés inèdita. A més, la història estàcontada de la forma més senzilla
possible, encara que immersa en elpensament i llenguatge medieval. Alfinal del llibre, Joaquim Sallerasens facilita una llista de conceptespropis de l’època i un llarg llistat depobladors citats en la documentaciócoetània.
La personalitat de Maria de Llu-na havia interessat a tots els histo-riadors medievalistes. Malgrat ques’havien escrit alguns treballs moltinteressants sobre aquesta dama,és la primera vegada que es presentaun estudi de Maria de Lluna i la seuarelació amb Fraga.
L’Institut d’Estudis del Baix Cin-ca IEA va presentar el dimecres 22d’abril al Palau Moncada de Fragael llibre Col·lecció diplomàtica de lareina Maria de Lluna en relacióamb el seu senyoriu de Fraga (1396-1406) de l’historiador fragatí, Joa-quim Salleras Clarió. La publicacióforma part de la col·lecció GallicaFlavia, sèrie de treballs dedicats a lahistòria de la nostra comarca.
Pel títol del treball es dedueix quel’objectiu de l’estudi no és sola-ment tractar la figura de la reina Ma-ria de Lluna, sinó de presentar tam-bé tots els documents que ha loca-litzat l’autor en aquest últims anys,referents a la relació de la reina ambla localitat de Fraga, període en laqual la vila s’integra al regne d’A-ragó. Les cartes i les notícies sobreFraga són nombroses. Joaquim Sa-lleres, l’autor, confessa que el seumestre en la investigació havia estatdon José Salarrullana de Dios, peròaquell historiador fragatí, en el seutemps, no va oferir més de mitja dot-zena de documents sobre aquestanoble reina.
Maria de Lluna seria la darrerareina de la Corona d’Aragó, abansde passar tots els seus territoris i elsdel seu marit, Martí l’Humà, a mansdel reis castellans de la casa deTrastàmara. El seu interès per Fra-
JoaquimSalleras i PepLabat durantla presentaciódel llibreJULIO MORENO
La Iniciativa Cultural de la Franja ha de-cidit atorgar el Premi «Franja: cultura i ter-ritori» corresponent a l’any 2103 a JosepMauri i Gràcia (Barcelona, 1932) i a Fran-cesc Mauri i Domènech (Barcelona, 1966).A Josep Mauri, amb arrels a Casserres delCastell (Ribagorça), per haver estat un delsprincipals promotors del concepte «Franja»,així com de la revista Temps de Franja; i aFrancesc Mauri, per la difusió d’aquest ter-me des de diversos mitjans de comunicació.El lliurament del premi tindrà lloc al no-vembre en la gala anual de l’IEBC.
La ICF fa públic el Premi Franja 2013// REDACCIÓ
9
TEM
PS D
E FR
AN
JA/d
igit
al /
n. 2
1 /
mai
g 20
15BA
IX C
INC
A
«El vell Dan Tucker era un tipus fi. Es rentava la cara en unapaella. Es pentinava els cabells amb una roda de carro. Va mo-rir d’un mal de queixal en el taló. Aparta’t del camí, vell DanTucker. Arribes tard per a sopar». Es tracta del fragment ini-cial Old Dan Tucker, cançó que un grup de Virgínia va popu-laritzar el 1843. Des de llavors ha estat interpretada per dife-rents cantants nord-americans, el darrer dels quals ha estat Bru-ce Springsteen, en el CD We Shall Overcome (2006). No se sapdel cert si Tucker fou un dels pioners de Georgia, un grangerestrafolari, un capellà ric... Per no saber, no se sap ni si va exis-tir. Però és un personatge de simpàtic l’imaginari ianqui. En elmateix CD, que és un homenatge a Pete Seeger, també hi hauna peça dedicada a Jesse James, immortalitzat per Hollywoodcom a bandoler i per d’altres com a precursor antisistema.
L’origen fundacional dels Estats Units queda situat el 1620amb l’arribada dels pelegrins del vaixell mercant Mayflower ales costes de Massachusetts. Tot i que encara no fa ni cinc se-gles d’aquest episodi, la Casa Blanca sap que un dels suportsde la nació és disposar d’un imaginari atractiu i compartit. I lescançons i els altres llenguatges artístics que fan referència a fetshistòrics, anècdotes incloses, forgen aquest univers que expli-ca un poble. Amb rigor, Joan Francesc Mira diu que la narra-ció, en aquest cas en forma de melodia, pot parlar d’una gentancestral que: «des de sempre, des del temps anterior a la me-mòria, ocupa aquesta terra per fer-ne un país nou» (El Temps,24-2-15). L’antropòleg valencià afegeix que tota nació mitifi-ca el seu passat més o menys distant, els seus principis i la seua
continuïtat diferenciada: «és un component d’aquell conjuntde referents, imatges, senyals que els grups humans produei-xen i gasten per imaginar-se, projectar-se, representar-se, re-inventar-se i justificar-se».
Si algú va bastir la seva obra poètica sobre un imaginari ca-talà a la deriva, aquest fou sens dubte Jacint Verdaguer. I hova fer amb tant d’encert, que va treure la nostra llengua del pou.Andreu Carranza, autor d’El poeta del poble, premi Josep Plade 2015, afirma que mossèn Cinto fou un dels grans artífexs dela resurrecció del català després de dos segles de decadència.Carranza concreta que Verdaguer agafa la llengua del poblets,en plena dissolució i la transforma en literatura d’alt nivell lè-xic, «el poble es va sentir dignificat». Ho va fer valent-se de laxarxa eclesiàstica: la poesia popular va arribar a la gent sen-zilla per mitjà de l’església. L’escriptor ebrenc diu: «la gent hu-mil com la meva àvia veu que aquella llengua que desaparei-xia és entronitzada». Sobre l’actualitat, Carranza denuncia: «perquè ens ha estat segrestat de la memòria col·lectiva, aquest Ver-daguer? Per què se’l continua estudiant com si fos un poeta car-rincló?» (Ara, 8-1-15).
El desprestigi social del català a la Franja de Ponent augmentadia rere dia, sobretot entre els més joves. I, en conseqüència,la llengua sembla condemnada al pitjor. Revitalitzar la llengua,com fer-ho? Si Verdaguer va ser clau en la represa és perquès’hi abocava, com si el món s’acabés; es buidava, com si anésa vida o mort. Va ser un apassionat, va protagonitzar una tem-pesta perfecta.
Una tempesta perfecta // Quim Gibert
ESTAMPES RIBERENQUES
El dia 17 d’abril, l’Ajuntament deMequinensa i la companyia de tea-tre Mea Culpa van preparar una ac-tivitat per aprofundir en el conei-xement de la realitat de la Mequi-nensa de Jesús Moncada. Hi van par-ticipar 350 estudiants, d’ESO i Bat-xillerat, dels instituts de Flix, Seròs,Mora d’Ebre, Falset, Deltebre, Fra-ga i Mequinensa.
D’una banda, a la Sala Goya, lacompanyia Mea Culpa va presentarl’obra El darrer dia al Cafè de laGranota, on els records dels prota-gonistes permeten enllaçar diversoscontes d’ El Cafè de la Granota perdonar una visió general de l’universde Moncada. També s’hi intercala laveu i la música de mequinensans quevan viure la inundació del poble, unrecurs que dona emotivitat a l’obrai transmet el dolor de la gent que vaviure aquella època.
En acabar la representació, actorsi públic van realitzar un breu col·lo-qui i els representants de l’Ajunta-ment van regalar a cada centre dosllibres de Jesús Moncada per a les bi-blioteques escolars.
D’altra banda, al Poble Vell, elsalumnes van recórrer els espais de
la ruta literària i el Parc de la Me-mòria Jesús Moncada, i allí vanimaginar els carrers, places, cafès, sa-les de ball, terres d’horta, molls del’Ebre, mines de lignit, llaüts, bur-gesos, botiguers, pagesos... i tot allòque conforma el deliciós espai lite-rari de Jesús Moncada.
Alumnes de set instituts d’Aragó i Catalunyadescobreixen el món de Moncada a Mequinensa// ROSA ARQUÉ
Vista deMequinensaAJUNTAMENT DE
MEQUINENSA
10
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
ENT
REV
IST
ES I
NT
EMPO
RA
LS
Pregunta. Vostè va nàixer en un pe-tit poble d’Urgell.Resposta. Efectivament, el 21 dejuliol, amb la calor de l’estiu, vaig ve-nir a aquest món, l’any 1910 a Pu-igverd d’Agramunt.P. La seua família era de tradició re-publicana. R. El meu avi matern, Pau Llobera,va ser milicià voluntari durant la Pri-mera República i un dels fundadorsdel centre republicà de Puigverdd’Agramunt.P. El seu pare era mestre de menta-litat progressista.R. Efectivament, el meu pare co-neixia les orientacions pedagògi-ques més renovadores i era unapersona molt preocupada per lavida i les necessitats de les famíliesdels seus alumnes.P. Sembla que la vocació de mestrali ve del pare. Ens pot parlar de laseua infància?R. Com a filla de mestre, de petita,
passava moltes hores al’escola on treballavael meu pare, fins i tot ju-gava a fer de mestraamb les amigues i al-guna vegada vaig subs-tituir el meu pare a l’es-cola. Entre els anys1924 i 1928 vaig estu-diar a l’escola Normal de Lleida, allí,vaig tenir com a professora unadona que va influir en la meua for-mació acadèmica i també personal,Pepita Uriz; una mestra amb una for-mació humana, social i política queva marcar la meua vida.P. Es podria dir que a Lleida vostè vacomençar a materialitzar el seu es-perit nacionalista i socialitzant, comva ser aquella etapa?R. Les mesures de control polític i derepressió de les manifestacions decatalanitat empreses des del direc-tori de Miguel Primo de Rivera(1923-1925) van desvetllar l’oposi-
ció d’un jovent amb esperit nacio-nalista que aprofità els cercles cul-turals o l’excursionisme per a dur aterme petites accions de refús a lesimposicions dictatorials. A l’EscolaNormal hi havia grups de mestres id’alumnes inquiets amb actitudscrítiques. També l’Ateneu Lleidatàva acollir un seguit d’activitats quevaren tenir transcendència en els fu-turs mestres.P. Vostè va ser una de les animado-res del projecte Batec?R. El meu pare i jo ens reuníem elsdijous i els diumenges al cafè Exprésde Lleida amb altres mestres in-
DOLORS PIERA I LLOBERA, DONA SINDICALISTA PREOCUPADA PELS ESDEVENIMENTSDE CATALUNYA DURANT TOTA LA SEUA LLARGA VIDA
«Tenim un deure sagrat de contribuiral progrés de la humanitat»// SOFIA PINYERES
Filla d’una família progressista, va heretar del seu pare lapassió per la pedagogia. Estudià magisteri a l’Escola Nor-mal de Lleida. Treballà en diverses poblacions catalanes onaplicava tècniques Freinet. Va militar, des de la fundació, ala FETE-UGT; va ser membre del PSUC. En plena Guerra Ci-vil, el 1937, presidí la Unió de Dones de Catalunya. Regidorade l’Ajuntament de Barcelona. Acompanyà La Passionària enel míting realitzat al Velòdrom d’Hivern de Paris. Després dela guerra, es va exiliar a França on va estar detinguda i em-presonada quatre mesos. Marxà a la República Dominica-na i després a Xile on es va reunir amb el seu company PereAznar i Seseres, van nàixer els seus dos fills i allí en deixàdefinitivament.
Paraules d’aquesta mestra progressista: La infància re-presenta el demà, i nosaltres tenim un deure sagrat de con-tribuir al progrés incontenible de la humanitat.
Encetem una nova modalitat d’entrevistes: les Entrevistes intemporals. Sentirem la veu de persones amb les que malauradament ja no és possible conversar, però de les quals,
a través de tot el que d’elles coneixem, podem imaginar quines serien les respostes. Una manera d’acostar-nos a personatges interessants per als nostres lectors.
11
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
ENT
REV
IST
ES I
NT
EMPO
RA
LSquiets i, a poc a poc, anàrem conso-lidant el projecte del grup Batec; unarevolta pacífica de mestres digna deser imitada, segons Alexandre Galí,que tenia un fons polític per la de-fensa de l’escola pública, laica i úni-ca. Alhora vaig conèixer i portar ala pràctica les idees del pedagog Cé-lestin Freinet.P. Molt jove, comença la seua vidaprofessional.R. Als 18 anys, vaig entrar a l’EscuelaNacional de Niñas del carrer Xuclàde Barcelona, impregnada de les in-quietuds del grup Batec i les ideesde la normal de Lleida. El 1929 vaigguanyar la plaça de mestra interinadel Patronat Escolar de l’Ajunta-ment de Barcelona, creat el 1916, unprojecte educatiu de Manuel Ainaudque preveia la construcció de gransedificis escolars i reivindicava lacatalanització. Durant el curs 1931-1932 vaig exercir de mestra a Bell-lloc d’Urgell, després a Balaguer. Eljuliol de 1934 vaig prendre posses-sió de la plaça definitiva de mestred’Escola Graduada de Vilafranca delPenedès. Allí em vaig casar civilmentamb qui va ser el meu primer com-pany, Ramon Costa-Jou, mestrecom jo. Els dos vam ser els principalsanimadors de la revista Colabora-ción que es va publicar entre 1935 i1936. Durant el bienni negre (1934-1936) em van expedientar per exer-cir la tècnica Freinet.P. I el seu compromís sindical va lli-gat als primers anys de mestra?R. El curs de Balaguer em vaig re-trobar amb la professora PepitaUriz, fundadora de la Federació deTreballadors de l’Ensenyament(FETE-UGT). Jo vaig decidir afiliar-m’hi i militar activament. A casameua es redactava l’Escola prole-tària, òrgan de la FETE. El 1935 vaigpassar a ocupar la Secretaria Ge-neral de la FETE-UGT a Barcelo-na i vaig representar Catalunya enel congrés estatal de sindicats demestres celebrat a Madrid. El junyde 1936, també vaig estar delegadaper Catalunya en el Congrés Mun-dial de professors de París. Pocsdies després de l’inici de la guerra,el sindicat es reorganitzà en la Fe-deració Catalana de Treballadors del’Ensenyament (FCTE), vaig serelegida secretària de la Secció deMestres Nacionals de Barcelona i
vam celebrar el primer i únic congrésa Barcelona, el gener de 1936.P. De la responsabilitat sindical a lamilitància política.R. Al medi pagès de Vilafranca, elmeu home i jo mateixa, ens movíemen cercles afins al Bloc Obrer iCamperol. Vaig formar part de la co-missió receptora dels nens asturiansfills dels represaliats dels fets d’As-túries l’any 1934, també amb el meucompany entrarem al comitè d’ajutsdels presos de la comarca. L’any1935, vaig ingressar a la FederacióCatalana del PSOE amb la intencióde catalanitzar el partit i els sindicatsafins. Amb els resultats de les elec-cions de febrer de 1936, amb eltriomf del Front Popular, vaig esti-mular la fusió de les dues branquesorganitzades del socialisme català, laFederació Socialista Catalana delPSOE i la Unió Socialista de Cata-lunya, i de dos partits amb afinitatsamb el comunisme soviètic, el Par-tit Proletari i la secció de Catalunyadel Partit Comunista, en el Partit So-cialista Unificat de Catalunya(PSUC). En produir-se el cop d’es-tat el 18 de juliol, em vaig incorpo-rar al Comitè Revolucionari de Vi-lafranca on estava de mestra i se-cretària del Front Popular.P. Ha tingut moltes responsabilitatsvinculades a la figura de les dones, enpot comentar les més significatives pera vostè?R. Després del 18 de juliol del 36,Ermst Geroe, delegat de la Interna-cional Comunista al PSUC, em vaconvèncer de fer-me càrrec de la Sec-ció Femenina del partit. La direcciódel partit em va encomanar la res-ponsabilitat d’emprendre la tasca decreació d’una de les organitzacionsmés emblemàtiques durant la guer-ra, la Unió de Dones de Catalunya,amb la voluntat d’implicar directa-ment les dones en el combat contrael feixisme. Jo era una representantde les dones de Catalunya en tro-bades internacionals. El 1937, vaigacompanyar la Passionària al mítingdel Velòdrom d’Hiver de París. L’oc-tubre de 1937 vaig ser nomenadaconsellera de l’ajuntament de Bar-celona, i l’any 1938, consellera-regi-dora de Cultura.P. A partir de 1938 es produeixen mo-dificacions importants en el seu iti-nerari personal, és cert?
R. Aquest any, vaig estrènyer lesmeues relacions personals amb PereAznar, activista polític, presidentdel CADCI durant tota la guerra,amb qui vaig viure la resta de la vida.Des de la conselleria de Cultura vaigpromoure l’ajuda als nens de rere-guarda a més moltes accions socials.Recordo perfectament el dia del’ocupació de les tropes franquistesa Barcelona, l’any 1939, vaig ser deles últimes en abandonar l’ajunta-ment. P. Ens podria narrar les vivències d’a-quell dia?R. El dia que caigué Barcelona, Co-lomer es féu càrrec de l’alcaldia i Ar-
tur Martorell, cap deles oficines de Cultura,li presentà els papershabituals que repre-sentaven una hora defirma. Deixàrem la ciu-tat quan les tanquetesitalianes baixaven pelPasseig de Gràcia des-prés d’avisar els com-panys que romanien alcasal del partit.P. Després l’exili...R. Quan esclatà la Se-gona Guerra Mundial,jo treballava a l’Oficina
Internacional d’Ajut a la Infànciasense sou; vaig ser detinguda i vaigestar quatre mesos a la presó deFresnes. Va ser una època moltdura. Gràcies als amics del meucompany, vaig aconseguir sortir deFrança amb el vaixell el Cubà, finsa la República Dominicana i final-ment, el març de 1940 em vaig reu-nir a Santiago de Xile amb Pere Az-nar. Allí fundarem Amics de Cata-lunya i vam continuar amb l’acti-visme polític: immigrants, refugiatspolítics, suport a la lluita antifeixis-ta... també vaig reprendre la tascadocent.P. Per acabar, un consell de mestra.R. La infància representa el demà, inosaltres tenim un deure sagrat decontribuir al progrés incontenible dela humanitat.
Quan esclatà laSegona GuerraMundial, [...] vaigser detinguda ivaig estar quatremesos a la presóde Fresnes; va seruna època moltdura.
Nota: Pere Aznar morí el 1990 i Dolors Piera el
2002. La seua vellesa va transcórrer envoltadade l’estimació de les dues filles, Núria i Roseri dels vuit néts i onze besnéts.
12
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
CU
LTU
RA Pèire Maurin
// ARTUR QUINTANA
quisició. És personatge prou ben do-cumentat, de la naixença a Montal-hon el 1282 fins que és interrogat perla Inquisició a Carcassona el 1323, ise’ns mostra persona de gran dig-nitat i d’idees molt avançades al seutemps, de tan sagnants intoleràncies.N’ignorem la seua fi. A l’interroga-tori inquisitorial declarà: Sóc i serépastor. El meu destí és vagar permuntanyes i valls, tenir pertot arreu
companys i amics que canvien [...] Ifer el bé a qualsevol home, sense pre-guntar-li en què creu. Un vertaderbonhome càtar. A l’era de Sant Mi-quel els assistents signaren un ma-nifest recordant la personalitat co-herent, fascinant i il·luminadora d’enMaurin i la necessitat d’evocar-lo enuna imatge perdurable en algun in-dret de les rutes càtares dels nostresterritoris.
És tradicional entre nosaltres dediscriminar, i si pot ser eliminar, lesnostres minories. Ho hem fet en elpassat amb les minories jueves, mu-sulmanes, càtares i protestants, ipotser me’n deixo alguna, i a l’horaactual seguim fent-ho amb les mi-nories lingüístiques, amb especial vi-rulència amb la catalana. Les dis-criminacions passades són irrepa-rables, les altres encara podríemtractar-les bé. De les primeres noméspodem fomentar-ne el record, unamanera, per més simbòlica que siga,de retornar-los la dignitat que els ar-rabassàrem. En aquest sentit s’hancelebrat els dies 25 i 26 d’abril, a ini-ciativa de Serret Llibres, Servitur,Gubiana i Arnes-Terra de Cruïlla,unes jornades en record de les nos-tres, i catalanes i valencianes, dis-criminades minories càtares i jueves,a Arnes, al Tossal dels Tres Reis i aSant Miquel d’Espinalbar. El 25 hihagué conferències i espectacles aArnes, i el 26 un maridatge culturali literari al Tossal i Sant Miquel, ambrecital poètic entre llamps i trons isol esplendorós, talment com ha deser, pel poeta Carles Duarte i l’his-toriador Wilfried Beck. S’exaltà so-bretot la figura d’en Pèire Maurin,de qui Beck n’ha escrit la biografia.Maurin fou el darrer càtar occità,pastor transhumant, refugiat a lesnostres terres ebrenques i dels Ports,mantenint el contacte amb Occità-nia, fins que caigué en mans de la In-
Sant Miqueld’EspinalbarC. TERÈS
LO RASPALL
Aigües que obren portells // Ramón Mur
Les aigües torrencials del passat mes de març han fet bé peròtambé han ocasionat algun problema. Per exemple, s’han obertportells en les nombroses parets de pedra seca que envolten elsnostres pobles. Aquests vells murs sostenen els bancals d’olive-res i impedeixen que la terra en ploure puga fer intransitables elscamins. Quan cau una tàpia de bancal, s’enfonsa una part importantde la història dels pobles del Baix Aragó, a les valls del Mesquí,del Bergantes o del Matarranya, aquí i allà en l’històric Maestratcastellonenc o de Terol.
El pitjor d’aquests danys és que ja no hi ha mestres picapedrerscom antany i quan s’obre un portell és molt difícil que es torni atancar. Les millors parets de pedra seca llueixen a les entrades delspobles, fixant les terrasses naturals a la vora dels antics camins rals.
En uns cinc-cents metres del camí de la Codonyera a Bellmunt,
sota la serra de Sant Josep, abans d’arribar a la capelleta de SantCosme i Sant Damià, les aigües de pluja del mes passat van obrirfins a nou buits de portells. S’han recollit a un costat les pedresgrans a fi d’obrir el trànsit de vehicles i persones pel vell camí, peròla paret, si el temps i algun nostàlgic del passat amb perres a la but-xaca no ho impedeixen, quedarà malferida per als anys, i inclússegles.
Causa pena i dolor escoltar que aquests portells ja no tornarana tancar-se. A aquest pas, la mateixa configuració del paisatge can-viarà a cop de pala mecànica. ¿Desapareixeran els terraplens se-culars i s’enduran pel davant els turons, els tossals i fins i tot ElsPuntals? A la Serra de la Ginebrosa, a vista d’ull humà des de l’er-mita de Sant Josep, ja es va obrir fa anys una bretxa en plena mun-tanya que va deformar l’escenari natural i aquí s’ha quedat.
TEM
PS D
E FR
AN
JA/d
igit
al /
n. 2
1 /
mai
g 20
15BA
IX C
INC
A
13
Ababol (papaver rhoeas), ababolera, babol, badabadoc, ca-caraquec, caputxí, cararequec, coquelicot, coquerecoc, gaiga-llaret, gall, gallaret, gallet, gallgallaret, ganfanó, lloca, màpo-la, monges, papariu, paparota, paperola, paramà, peperepep,pipiripip, puput, quequerequec, quicaracoc, quicaraquic, qui-quiricall, quiquiriquic, roella, roguella, ronsella, rosella, roseller,rosellera, rosguella, rovella, vermelló... Hi ha gent que en diuamapoles. Per a mi, anomenar-les així, en castellà, quan tenimun assortit tan gran d’alternatives autòctones, no deixa de re-presentar una enorme manca de sensibilitat. Dubto que algúpuga captar la bellesa de la flor si no és capaç de paladejartambé, en pronunciar-la, la bellesa de la paraula... A Cam-porrells diferenciem la roella (o “ruguella”), que és la plan-ta i es pot menjar quan és tendra, de l’ababol, que n’és prò-piament la flor. També ara se n’utilitza a la cuina les llavorstorrades per a adobar amanides i pans. No s’ha de confondremai amb el seu parent, el cascall (papaver somniferum), queés el que té propietats narcòtiques.
Ja sé que les roselles (i mira que n’és de bonica, la parau-la!) són una mala herba, blasmada pels pagesos. Però, què hifarem! La visió contrastada entre el verd de maig dels bladars,ordiars i civadars, i dels marges, amb el roig intens dels aba-
bols, i encara amb el Pirineu nevat com a teló de fons, no potdeixar ningú indiferent. Segons Coromines, això és el que elsva passar als primers pobladors de Camporrells, almenys alsqui li van donar el nom (CAMPOS BURRELLOS ‘camps ver-mells o roigs’): «El nom deu al·ludir al color dels camps plensde roselles que són característics d’aquesta part de la Llite-ra i del Segrià: el poble de Camporrells justament està vol-tat de camps de blat, i recordo que en visitar-lo va impres-sionar-me de veure com estaven entacats d’aquest paràsit; tam-bé recordo que en veure de lluny, per primera vegada, l’Al-ta Llitera, des de les Serres d’Àger, em va colpir el color en-tre verd i rogenc d’aquella plana, possiblement degut a la ma-teixa raó; amb tot i que en aquelles dues ocasions ni sospitavajo quina podia ésser l’etimologia de Camporrells.»
Jo crec que és una visió massa romàntica. Per a mi, més aviatel nom va vindre del color rogenc de la terra, que en algunsindrets pareix que tinga sang com un bon tall de carn. Peròno patiu, que no penso espatllar grollerament l’aire poètic del’instant, i les referències gastronòmiques les limitaré a la fla-ire primaveral d’una truiteta de pèsols frescos, de tirabecs ode favetes ben tendres (potser xiulets). No us n’arriba l’olo-reta?
Ababols // Ramon Sistac
TOT ENSENYANT LES DENTS
VII Contapatis al CEIP San José de Calasanz de Fraga// DOLORS SERVETO
Amb motiu de la festa de SantJordi, al CEIP San José de Calasanzhem celebrat un any més l’anome-nat Contapatis, que presenta a la co-munitat escolar una mostra deltreball realitzat per l’alumnat dinsel currículum escolar, en les àreesde treball bilingües català-castellà.
En la primera part de l’acte esvan desenvolupar dues activitatsparal·leles que es preparen al llargdel curs: els alumnes de 3è i 5è con-ten contes, mentre els de 4t i 6è fanlectura en veu alta. Enguany ana-va de princeses: la Blancaneus i laVentafocs. Els alumnes “conta-dors” van fer un present relacionatamb la història als alumnes “es-coltadors”, els van preparar uns jocsi van construir titelles per il·lustrarl’acte. En definitiva, van fer demestres per una estoneta. Els alum-nes participants a la lectura en veualta van fer una cosa semblant apartir d’altres tipologies textuals.
A continuació, en la segona part,dos alumnes de 6è ens van presen-tar les danses que s’havien treballata segon i tercer cicles, enguany de-dicades a les cançons i als balls pro-
pis de la nostra terra: la jota, com hosón el ball de coques, que es balla-va antigament a Fraga per la festi-vitat de Santa Anna, i el cadril delSobrarb, que van cantar algunsalumnes que van a la rondallaacompanyats a la guitarra per unamestra del centre.
Els materials produïts s’inter-canviaran amb els elaborats perl’escola Arrels de Perpinyà, amb la
qual ja fa dos anys que compartimmaterials escolars.
Per concloure l’actuació, es pas-seja el nostre drac, mascota de pri-mària, tot representant la llegendade Sant Jordi, per part dels alumnesde 6è. En acabar les actuacions, lanostra AMyPA entra engalanadaamb els vestits de percal per tal d’o-ferir a tots els participants un be-renar dolcet i així recuperar forces.
Alumnes delSant José deCalasanzcelebrantSant JordiDOLORS SERVETO
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
TEM
A D
EL M
ES
14
Vint anys de ‘Viles i gents’// CARLES SANCHO
s’hi incorporaren al projecte: CarlesTerès de Torredarques, Natxo So-rolla de Pena-roja, Miquel Blanc deCalaceit, Josep Puche de Beseit,Juli Micolau de la Freixneda, JoséM. Gràcia i Artur Quintana, tots dosde la Codonyera. Les columnes de‘Viles i gents’ tracten de temesmolt diversos: llengua, medi am-bient, etnologia, literatura, patri-moni, economia, música, història...Ara fa deu anys, quan vam celebrarel desè aniversari de la columna,vam publicar una antologia delstextos a la col·lecció Literaturasde Aragón. Serie en lengua catala-na, volum editat pel Govern d’A-ragó i que titulàrem Deu anys de Vi-les i gents (2006). En l’actualitat elscol·laboradors portem escrites i pu-blicades unes mil columnes en estosvint anys de presència en la prem-sa. Els últims textos que han apa-regut a La Comarca poden llegir-sea la web del bisetmanari en la sec-ció de ‘Periodismo Independiente’i a la web dels columnistes https://vi-lesigents.wordpress.com. En estamateixa web també hi trobareul’altra col·laboració escrita en catalàal Diario de Teruel ‘Lo Cresol’ queva començar a publicar-se el febrerdel 2006 i que ix puntualment cada
dissabte. La columna de La Co-marca representava un model pe-riodístic consolidat i el rotatiu te-rolenc volia imitar la bona acollidaentre els lectors dels textos en català.Participen en la columna ‘Lo Cre-sol’ actualment: José M. Gràcia,Artur Quintana, Antoni Bengocheade Calaceit, Maria Dolores Gime-no de Maella i Marta Momblant deBeseit. I també hi havien col·labo-rat: Silvestre Hernández de Beseiti Marc Martí de Massalió. La majorpart dels articulistes de les dos co-lumnes procedeixen de l’activa As-sociació Cultural del Matarranyadefensora de la cultura i la llenguacatalana en el territori aragonès.
‘Viles i gents’ i ‘Lo Cresol’ són lesdos úniques columnes que es pu-bliquen setmanalment en català enla premsa aragonesa d’expressiócastellana, a La Comarca i al Dia-rio de Teruel respectivament. Re-cordem que a l’Aragó també comp-tem, des de fa quinze anys, amb unarevista totalment escrita en catalàcom la que teniu a les mans: Tempsde Franja. Normalitzar la llenguapròpia en tota la premsa aragone-sa és un repte que cal aconseguir perdefensar i promocionar el patri-moni cultural de tots els ciutadans.
El 7 d’abril del1995, ara fa dues dè-cades, iniciàvem lacolumna setmanald’opinió en catalàtots els divendresque titulàrem ‘Vilesi gents’ al bisetma-nari La Comarca,publicat a Alcanyís.Era la primera voltaque la premsa ara-gonesa reproduïaperiòdicament untext en la llenguapròpia d’una partmolt important delterritori diferent dela llengua castellana.Anteriorment al1995 La Comarcapublicava articles encatalà, alguns forçaextensos, pràctica-ment des dels seus inicis a mitjansde la dècada dels vuitanta, però d’u-na forma no regular ni programada.Ramon Mur, que havia passat per ladirecció de La Comarca, va serl’impulsor del projecte i de seguidavam buscar col·laboradors que ani-ríem rellevant-nos puntualment enl’encàrrec de d’escriure la columnasetmanal. El primer text publicat deTomàs Bosque presentava la novaexperiència de fer possible el bilin-güisme real del territori en la prem-sa del Baix Aragó. “Lo millor queli pot passar...a una comarca àmplia[com la nostra]...és que totes les for-mes d’entendre el món, de sentir-seciutadans, de mantindre les tradi-cions i d’imaginar el temps que hade vindre, tinguen cabuda amb unacerta harmonia... Per consideracióals molts lectors de la segona llen-gua aragonesa que viuen al Mesquí,al Bergantes, al Matarranya i a lesciutats de Casp i d’Alcanyís, notraduirem mai els treballs de lanostra secció”. José A. Carrégalo deMont-roig, Lluís Rajadell de Vall-de-roures i exdirector de La Comarca,Tomàs Bosque de la Codonyera i jomateix de la Vall del Tormo vam serels primers encarregats de tirar en-davant la nova columna. Més tard
Columnistesde ‘Viles igents’ i de ‘LoCresol’ en unatrobadeta aTorredarquesal 1996C. ANTOLÍN
15
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
AR
AG
ÓPRESENTAT A SARAGOSSA L’ÚLTIM LLIBRE DE RAMON MUR
Un homenatge a Serret, el Baix Aragó i la seua gent// MÀRIO SASOT
da celebració dels trenta anys de lallibreria durant 2013, l’acció dóna unsalt enrere en el temps cap a l’11 degener de 1913, just cent anys després,quan un piquet de jornalers lliber-taris, coincidint amb la festa del’Arbre van clavar tres imponentspins negres, que serien els primerstres pals de llum a la localitat de Vall-de-roures.
Paral·lelament a la trama indivi-dual d’aquets i altres personatges,el relat dóna compte de les princi-pals iniciatives culturals i econòmi-ques del Baix Aragó històric, des dela creació de l’Institut d’EstudisHumanístics d’Alcanyís (un delspocs que existeixen a Espanya),passant per entitats de fonda arrelmatarranyenca com la FundacióNoesis, Ascuma, etc., ressaltant el pa-per de nombrosos regeneracionistesi intel·lectuals que es van preocuparpel desenvolupament cultural i eco-nòmic d’aquesta zona, sense oblidarl’homenatge a persones més pro-peres en el temps i en el cercle d’a-mistats de Mur com Desideri Lom-barte o l’Artur Quintana.
El periodista de El Periódico deAragón, Antonio Ibáñez, que inter-vingué en la presentació del llibre deMur a Saragossa, destacà la conta-
giosa capacitat d’entusiasme, deil·lusionar-se i de treball de RamonMur, “una il·lusió i un entusiasmeque ha sabut transmetre en aquestllibre a través d’una prosa exquisi-da, aconseguint, a més a més, mo-ments molt divertits.”
El text ha estat editat per l’edito-rial Ònix. El seu responsable, ÒscarEsquerda Salvadó, que també hi vaassistir a la presentació, explicà quedes de la seua feina sempre haapostat per recolzar i difondre lesiniciatives culturals sorgides des dela Franja, a la que qualificà com “unoasi cultural gairebé miraculós enaquests temps”.
El passat 21 d’abril es va presen-tar a la llibreria Antígona de Sara-gossa el llibre de l’escriptor, perio-dista i activista cultural bellmuntàRamon Mur, El sueño de Kil, dedi-cat “als 30 anys de la llibreria Ser-ret”, com afegeix el subtítol de la co-berta. El llibre, com digué l’autor, elva escriure al caliu de la convoca-tòria, l’any 2013, dels primers Pre-mis Serret de Literatura Rural, ambmotiu del trentè aniversari del nai-xement d’aquesta llibreria (“peròcom podia esperar guanyar un pre-mi amb un llibre que estava dedicata la persona que els creava?” –ex-plica sorneguerament Mur).
L’obra de l’escriptor de Bellmuntés el producte d’una sàvia mescla degèneres, a cavall entre la crònicad’actualitat, la crònica històrica i elreflexiu assaig filosòfic. Tota ella volser un homenatge “a tota la gent delMatarranya, d’Alcanyís, del Mesquíi el Bergantes que, en una terra pocpoblada i amb uns recursos econò-mics i socials limitats, ha tingut unsgrans somnis i ha aconseguit realit-zar-los des del seu lloc.
Per a visualitzar la cerca d’a-quests somnis, Ramon Mur ha creatuns personatges com a MarcelLlompart, transsumpte en cos i àni-ma d’Octavi Serret, que des del seuutòpic llogaret de La Vimetera,aconsegueix aixecar una potent in-dústria artesanal del vim que triom-fa finalment en plena època de Mo-torland. Un altre personatge relle-vant, el que dóna nom al llibre, és elde Kil Bayod, un jove metafísicque des del Mas de Valdejerique,aplica sobre l’evolució d’aquestaterra i d’aquesta gent tan especial, elsseus coneixements sobre l’existen-cialisme de Martin Heideger.
Aquests i altres personatges comRebled, amic i admirador confés dela tasca de l’Octavi Serret en la seuallibreria, serveixen a l’autor de filconductor per a lligar esdeveni-ments succeïts a la comarca duranttot un segle. A partir de l’esmenta-
Ramon Murfirmant llibresi coberta delllibrepresentatMÀRIO SASOT
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
AR
AG
Ó
16
Campo de ortigas, el poemari deJosé Manuel Soriano, ha resultat serel guanyador del premi de Poesia ru-ral de la Llibreria Serret. Ha estateditat per Erial Edicions de Sara-gossa, en un primer pas de col·labo-racions posteriors entre les dues en-titats. El jurat va justificar la seva elec-ció “pel seu alt i, alhora, intens liris-me, per la limpidesa i elegància d’unllenguatge senzill capaç d’elevar a ca-tegoria poètica una naturalesa pro-fundament dramàtica i haver sabut si-tuar en el seu centre estètic el dictatverbal de l’home nu i emotiu. “
El propi nom del premi “PoesiaRural” ens podria remetre a una lí-rica idíl·lica, rància, seca, estèril mésque poc creativa perquè utilitzar lapoesia per a mostrar una estètica d’i-dil·lis i pèrdua d’idil·lis, sembla un es-forç inútil, va, buit i poc intel·ligent.
José Manuel Soriano ens mostraun altre camí. En la seva lírica, el pai-satge domina el “jo”. A vegades, fala impressió que el poeta no mostrales seves pròpies reflexions, sinóles que li dicta el paisatge. Així hoconfessa en el poema introductori:Llueve luz / y el paisaje me hacesuyo. Efectivament. A les terres delMatarranya i del Baix Aragó, tanacostumades als climes extrems, ésla llum la que desplega davant nos-tre un paisatge acomodat en la so-
ledat i el silenci. A través de lallum, el paisatge ens atrapa i co-mença a parlar-nos. Així, el poeta ensadverteix que és en aquest instant,quan el paisatge el fa seu, quanaconsegueix ser feliç.
El poemari segueix el seu relat entres capítols o apartats: “El paseo”,“Métodos de la ausencia” i “Eres micasa”, que juntament amb el poemaintroductori dalt esmentat i un “Epí-logo” que pretén presentar unaanàlisi retrospectiva —de fet, es ti-tula “Retrovisor”—, perquè tot in-tentant traslladar a la lírica la tècnicadel relat, reprenguem el seu origeni les seves circumstàncies.
Segons Octavi Serret, promotordels Premis de Literatura Rural
“es tracta de convertir el certamenen una cita anual de les Arts en l’àm-bit catalano-aragonès primordial-ment, encara que amb la vocació dedirigir-se per descomptat a tot Es-panya”. “Aquest premi –continuaSerret– pertany a una ambiciosa rea-lització que requereix el suport i lacooperació de tots els mitjans ofi-cials, institucions i empreses priva-des que vulguin sumar-se, i té, coma objectiu complementari i mésproper, la promoció turística local,no només el mateix Vall-de-rouresi els atractius esportius i artístics delMatarranya i la Terra Alta, sinó elsracons amb encant que proliferenpel Baix Aragó, les Terres de l’Ebreo el Maestrat”.
Erial Edicions publica el I Premi Serret de Poesia Rural// FERNANDO MORLANES
José ManuelSorianodurant lapresentaciódel llibre aSaragossaFERNANDO
MORLANES
Lliga internacional de dones per la pau // M. Llop
DONES
La WILPF, Women’s International League for Peace andFreedom, compleix 100 anys aquest 2015. Els objectius fun-dacionals de la WILPF són: reunir dones amb visions políti-ques i bagatges filosòfics i religiosos diferents, determinades aestudiar i a donar a conèixer les causes de la guerra i a treba-llar per una pau permanent.
Actualment la Lliga té seu a Ginebra i a Nova York ambpresència a 30 països. La presidenta actual és la costa-rique-nya Adilia Caravaca, dinamitzadora d’organitzacions socialsa Amèrica Llatina, principalment en el desenvolupament so-cial, els drets humans, els drets dels pobles indígenes i moltsmés projectes.
L’any 2014, la WILPF va rebre el premi ICIP Constructorsde Pau, per unanimitat de la Junta decisòria. Per ser una or-
ganització pionera en la creació d’una tradició de feminismepacifista internacionalista i constitueix un referent per a totesles iniciatives de dones per la pau. Aquesta ha estat la quartaedició del Premi ICIP Constructors de Pau. El premi consis-teix en una escultura creada pel Premi Nobel de la Pau i es-cultor Adolfo Pérez Esquivel i una dotació econòmica de4.000 €. El 24 de febrer es va lliurar l’entrega del premi alParlament de Catalunya, de Presidenta a Presidenta.
El 24 de maig de 1982 un grup pacifista de dones europeesinstaurà aquest dia per recordar les campanyes realitzadesper les britàniques que es van oposar a la OTAN i a la ins-tal·lació de les seus bases militars. Farem visibles les seuesaportacions commemorant el proper 24, de maig Dia Inter-nacional de les Dones per la Pau i el Desarmament.
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
GA
LER
IA D
E PE
RS
ON
AT
GES
17
En el número 116 de gener de 2013, m’esplaiava a propòsitde les referències a Mequinensa que apareixen al Manuscrittrouvé à Saragosse, obra de l’escriptor polonès Jan Potocki(1761-1815). Ara intentaré fer veure una cosa semblant ambles obres El Ebro –subtitulada Comedia en un acto escrita conel plausible motivo de inaugurarse la navegación de dicho río,canalizado desde San Carlos de la Rápita a Mequinenza– (Ma-drid, 1857) i ¡Buena pesca!(Tradición aragonesa) –també in-titulada La pesca de las anguilas– (Guadix, 1854) dels escrip-tors romàntics espanyols Manuel Bretón de los Herreros i Pe-dro Antonio de Alarcón, respectivament.
Sobre Bretón de los Herreros deixeu-me fer un comentari per-sonal, una breu digressió. A aquest autor, nascut a Quel (La Rio-ja) el 1796 i mort a Madrid el 1873, està dedicada una via urbanaa l’exvila de Gràcia (Barcelona) –just en paral·lel al carrer deles Carolines, on hi vaig viure part de la meua infància i ado-lescència gracienca–, una via on morí el 15 de maig de 1939 –en concret al número 19 bis– el meu admirat Joaquim Ruyra.
Enllestida la digressió personal, ara només en resta afegir quetant en el cas de la breu (39 pàgines) obra teatral de Bretónde los Herreros com en el de també breu narració de Pedro An-tonio de Alarcón, tots dos autors es limiten –tal com havia fetJan Potocki– a esmentar el nom del Poble en les seves res-pectives obres; i poca cosa més. Tanmateix, Pedro Antonio deAlarcón (Guadix, 1833-Madrid, 1891), situa de manera fanta-siosa l’acció del seu conte en una fantasiosa “aldea”, amb unno menys fantasiós castell ...medio edificado y medio talladoen una roca que lamían de una parte las ondas del río Ebro...Però potser el millor serà llegir el resum que d’aquesta narraciótrobem en el web del Grupo de Investigación del Cuento Es-
pañol del Siglo XIX (GICES XIX) de la Universitat Autòno-ma de Barcelona: A la orilla del río Ebro, lejos de la aldea, viveen una cabaña un rústico pescador, Damián, con su hermosa mu-jer, Carmelita. Mientras que Damián pesca anguilas tendiendolas redes entre los tablones de un puente levadizo, Carmelita, in-satisfecha de su vida, gasta toda la ganancia de su marido en lavestimenta y se sienta cada día en la puerta de la cabaña, vesti-da de gala, soñando con su buen destino. Al otro lado del pu-ente se halla el castillo del barón D. Jaume de Mequinenza, glo-rioso batallador de la Guerra de Sucesión. Llega el día en queD. Jaume vuelve a su castillo y se fija en Carmelita y se enamoran.El amorío acaba siendo sospechado por el marido, quien decidepermanecer en la cabaña y mandar un mozo a vender las an-guilas en la comarca. Una tarde de mayo, cuando Damián y Car-melita descansan fuera de la cabaña, la sensación de cansancioy la sospecha de la infidelidad, junto con la inoportuna presenciade D. Jaume al otro lado del puente, provocan en Damián unodio fuerte y repentino. Se despide de su mujer diciéndole queva a pasar la noche en la aldea cuando en realidad se dirige alos fosos del castillo. Ocho horas después, cuando los pescadoresintentan alzar los tablones hundidos del puente levadizo, en-cuentran, en el fondo de las redes, la cabeza de D. Jaume y elcuerpo de Carmelita. Entonces aparece Damián con una sier-ra en la mano, enloquecido, gritando entre carcajadas: “¡Bue-na pesca!”.
No puc deixar d’assenyalar que en aquest resum el barón ésanomenat amb la forma catalana D. Jaume, mentre que en laresta d’edicions consultades d’aquesta Tradición aragonesa elbarón es anomenat D. Jaime. Potser es tracta d’un simple lap-sus dels estudiosos de GICES XIX; però mai no se sap.
La Mequinensa d’Alarcón i Bretón de los Herreros // Esteve Betrià
U12
Hi ha gemmes en literatura queno es troben precisament sota títolsde novel·la o poesia... i malgrat tot,poden contenir més elements d’a-questes línies artístiques que moltsdels volums subscrits sota els res-pectius gèneres. És el cas de la pe-tita peça: Maria Girona, Una pintu-ra en llibertat, un refinadíssim assaigcompilat per Edicions 62 l’any 1977per l’aleshores editor i també es-criptor J. M. Castellet junt amb l’es-criptora i intel·lectual Anna MariaMoix.
El tractat —avui exhaurit— quededicaren a l’obra de la pintorabarcelonina vinculada per la seva se-gona residència i projecció artísticaa Calaceit, i qui just ens ha deixat elpassat mes de març, és divideix endues parts; la primera, és de’n Cas-tellet —a qui també varen fer ho-
menatge per la seva tascacultural la passada tardor,un any després de la sevamort, en un entranyableacte que presidí el consellerMascarell al Teatre Romeade Barcelona—. I la sego-na, de l’Anna Maria Moix,subratllant-ne la seva pe-culiaritat el fet que d’a-questa autora d’origen con-sanguini de Nonasp.Aquesta és una de les po-quíssimes obres escrites encatalà que se li publicaren.
La part que correspon alguardonat editor, tot i breu,defineix l’època històricaen la que va emergir la pintora, fent-ne també un acurat retrat del contexten què l’artista es va formar i conso-lidar. I la resta, és tot poètica de l’An-
Maria Girona - Anna Maria Moix// MARTA MOMBLANT RIBAS
na Maria Moix, qui, enun domini de la nostrallengua que ja voldrienposseir molts autorsconsagrats al monolin-güisme de casa, ensnarra –aquest és el motprecís– en bellíssimesimatges fetes paraula,el que a través dels ulls,percep de les imatgesplàstiques de Maria Gi-rona.
Amb Maria Girona,Una Pintura en Lliber-tat, no només se’ns per-met gaudir, entre artis-tes, del generós fruit
que dóna la franca admiració, sinó quetambé ens arriben pistes precises so-bre la dimensió d’una altra poc visi-bilitzada interessant creadora.
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
PAÏS
OS
CA
TALA
NS
18
Com cada any, abril és un més intens al voltant de la llengua:la Diada de sant Jordi és cada vegada més potent en tot l’àm-bit lingüístic. Si a més hi afegim la proximitat del 25 d’abril, dataclau del País Valencià i, enguany, les convocatòries a Palma ambgran resposta popular i presència de docents, certament ens tro-bem en el temps més actiu i productiu de l’any en campanyesa favor de la llengua.
Per arredonir el temps que ens toca, ara ens trobem en pe-ríode electoral, en plena campanya de les autonòmiques ara-goneses i les municipals. I la llengua?, és present en la cam-panya? Tradicionalment –bé, una tradició de curta volada– enl’àmbit autonòmic només els socialistes sense gaires concrecionsprogramàtiques han aparegut com els “defensors” del català.Les cometes ací no són gratuïtes perquè em sembla prou ob-jectiu valorar com a molt minsos els resultats quan els ha cor-respost governar... La norma des del 1982 ha estat que els par-tits s’hi han presentat amb un buit i un silenci clamorosos,menystenint la qüestió. Al meu entendre, ho he dit a bastament,l’absència és la demostració que no es tracta d’una cosa queels afecte, això no els toca, no va amb els aragonesos, que ésun afer interessat dels qui parlem estrany a la part oriental, unapart del territori a la qual, per cert, fins no fa gaire que no latenen en compte. “Males” llengües –com la del malaguanyatalcalde de Fraga Cisco Bertran– han dit i escrit de manera con-tundent que Aragó ha donat l’esquena molt temps a la Fran-ja i, recordeu, que el bon Jan del Cisco coneixia el pa que s’hidonava.
Tornem-hi. A les eleccions del 24 de maig Podemos, aquestpartit-exprés cridat a trencar el bipartidisme de l’Estat i el d’A-ragó, ens ha sorprès anunciant que en el seu programa inclouran
que l’ensenyament del català siga obligatori, amb les mesuresnecessàries per a fer-lo viable. Certament, en els moments quevivim sota mínims hem de celebrar continguts programàtics va-lents i d’acord amb mesures homologables arreu on hi ha unllengua minoritzada i en perill d’extinció. Però,... Sí, aviat hemllegit un “però”, o això m’ha semblat quan el cap de llista d’a-quest partit a l’Aragó ha pun-tu-a-lit-zat que: «“La política delGobierno de Aragón ha sido abandonar a los hablantes de laslenguas propias” ha denunciado Echenique quien ha asegura-do que eso no lo van a hacer ellos pero “tampoco utilizarlo paragenerar animadversión” entre la ciudadanía.”» Em sona al quehan dit respecte al procés a Catalunya. Hi diuen: nosaltres es-tem pel dret a decidir (“no abandonarem els parlants”), peròno som independentistes (“no generarem animadversió ambels espanyols”). O sigui, veurem si som davant de fer truites sen-se trencar ous, o una cosa pareguda.
Amb tot, la novetat de Podemos respecte al nostre català emporta a cridar l’atenció –ja sé que un no té cap altaveu ni capinfluència, però que quede escrit– sobre com és desitjable i finsi tot necessari que els partits es manifesten clarament sobre l’en-senyament del català i que els ciutadans sàpiguen a qui votenrespecte a aquesta qüestió vital per a les nostres comarques.Aleshores cal –caldria– que tots els que sabem el que ens ju-guem en els pròxims anys féssem campanya perquè els partitsincorporen aquest punt en els programes i, en conseqüència,fer campanya a favor dels qui ho complixquen. No hi ha gai-re temps, però les associacions i la xarxa podrien engegar unacampanya decidida a favor dels partits responsables que fes-sen “bandera” de l’ensenyament del català.
Que hi ha algú?
Campanyes // Francesc Ricart
NO SOM D’ EIXE MÓN
NOTA DE PREMSA DE CLARIÓ, ASSOCIACIÓ DE PARES DEL MATARRANYA EN DEFENSA DEL CATALÀ
Al·legacions a l’esborrany del currículumaragonès per a secundària i batxillerat// CLARIÓ
Esta a punt de tancar-se el perío-de d’al·legacions al currículum ara-gonès per als ensenyaments secun-daris i de batxillerat. Sorprenent-ment, a l’esborrany no apareix elcurrículum referent a la “LenguaAragonesa Propia del Area Orien-tal” o Català però si que hi és el quefa referencia a la “Lengua Arago-nesa Propia de las Áreas Pirenaicasy Prepirenaicas” o Aragonès. Tam-poc no queda clar com s’han d’or-ganitzar els instituts de secundàriaper a incloure les dues sessions set-manals de Llengua Pròpia que es-tableix el document.
L’associació de pares CLARIÓha elaborat nou al·legacions al text endues direccions. Per una banda, per a
que es clarifique com s’ha d’organit-zar l’optativitat dins els centres. I peraltra banda, per a què al currículumde les Llengues Pròpies d’Aragó estracten amb igualtat de condicions lesdues llengües i els professors de ca-talà tinguen finalment una progra-mació a la qual es puguen remetre.
Per a mes informacio:http://www.educaragon.org/noticias/[email protected]
Pepa Nogues Secretària de Clarió. T. 676 308 021Teresa M. Ballester Membre de Clarió. T. 685 575 493
Si s’aprova el currículum d’estamanera, l’I.E.S. Matarrana no veu lamanera de poder ofertar l’assigna-tura en horari de mati i tots els alum-nes de la comarca perdrien l’opciód’aprendre la llengua materna delterritori.
Mont-roig, 19/04/2015
TEM
PS D
E FR
AN
JA/
dig
ital
/ n
. 21
/ m
aig
2015
OPI
NIÓ
19
Més sobre la Franja, encara// JOAQUIM TORRENT
de Ponent. El català és, a la Franja,una assignatura optativa, i no a totsels col·legis. I s’imparteix en el mi-llor dels casos, dos hores a la set-mana, però ben sovint sols unahora i en algunes viles cap. Forçacol·legis no tenen ni un diccionaride català. Es fa ben evident –des-prés del pitafi de la inoperant lleide llengües anterior i la posteriorconsagració del Lapao– que sensela persistència, a l’Aragó, d’una po-lítica secular d’alineació i de pre-venció contra tot allò que puga serpercebut com a català la situacióseria tota una altra. Com a botó demostra ens serveix veure com l’a-nada de joves catalanoparlants ainstituts, per exemple, del Pont deSuert (vall de la Noguera Ribagor-çana) i Graus (vall de la Isàvena)provoca comportaments lingüísticsa favor o en contra del català, res-pectivament.
Es fa del tot necessari, especial-ment des del Principat, trencar es-tereotips negatius, prescindir de de-claracions retòriques i actuar ambmolta humilitat i amb molt tacte, através d’un ajut efectiu i de la con-vivència. No cal dir, respecte aaquest punt, que l’afavorimentd’un turisme sostenible provinentdel Principat es configura com unaeina molt positiva per evitar la des-personalització. I també per evitarel preocupant fenomen de la con-solidació creixent de la frontera.Aquesta ha estat secularment moltpermeable, i les relacions entre lesdos bandes molt intenses. No hemd’oblidar que la ciutat de Lleidahistòricament ha fet la funció decentre gravitatori d’una zona moltextensa que s’endinsa a l’Aragó al-menys fins a Montsó. Paradoxal-ment, a hores d’ara, la consolidacióde “l’Estat de les Autonomies” hacontribuït a consolidar unes fron-teres abans molt més impercepti-bles. Tal com afirma el professorJosep Lluís Espluga en el seu tre-ball “La imatge de l’altre: aragone-sos i catalans fronterers que s’ob-serven mútuament”, els habitantsde la Franja de Ponent es podenconvertir en “víctimes d’una orga-
nització politicoadministrativa quedisminuiria el seu ventall d’op-cions”, i es pregunta: “A qui bene-ficia l’enduriment de la frontera?.”
En definitiva, no podem perme-tre que la resta de les terres deparla catalana continuen desvincu-lades d’unes comarques tan prope-res en tots els sentits, ni que elsdrets dels seus habitants continuensent persistentment conculcats. Calactuar, però, amb tot el tacte delmón, encara que sense arribar aque “la prudència ens faça traï-dors”. Dit això, també crec que enuna perspectiva a llarg termini nohem de descartar afavorir, d’unamanera constructiva, l’apariciód’un moviment civicopolític queactue des de la pròpia Franja a ni-vell municipal i comarcal –ja hanaparegut tímidament algunes for-macions polítiques amb aquest per-fil–. No oblidem que el simple fetd’existir unes condicions objectivesque determinen l’existència d’unadeterminada realitat col·lectiva novol dir que automàticament hi hajaconsciència d’aquesta. Abans deres cal una “faena” prèvia; això ex-plica la fonamental importànciaque té el fet que un grup d’intel·lec-tuals inicialment actue com a cata-litzador.
Tal com deia l’eminent geògrafJosep Iglésies, “Quina força portaen ell mateix el nostre idioma, elqual, generació darrere generació,l’han mantingut (els habitants de laFranja) –potser inconscientment–contra totes les envestides de mi-lers de mestres, de notaris, de met-ges, de funcionaris de tota mena, decapellans i tota altra gent que esdeia instruïda i s’emmotllava a lesconsignes de la colonització caste-llanitzant” –fins ara!, afegiria...–, i“justament en aquests darrers anys,en què la destrossa i les imposi-cions han causat més danys, [...] re-sulta molt positiva l’existència d’undesvetllament d’intel·lectuals localsque lluiten per mantenir el parlarconnatural”... Un desvetllamentque, malauradament, com estemveient, s’ intenta truncar com sigaper evitar que done cap fruit...
La Franja de Ponent com a enti-tat geogràfica amb una personali-tat pròpia i peculiar es configura apartir de la llengua, la qual ens re-met a una història, uns costums i unorigen comú amb les immediatesterres ponentines del Principat. Apartir d’aquí només hi ha un pasper constatar que aquestes comar-ques comparteixen identitat ambla resta de les terres “on es diu bondia” –en expressió manllevada deCoromines, qui afirmava que el seupaís arribava fins on es deiaaquesta salutació–. Justamentaquest fet és el que cou a més d’un.I per això no ens haurien d’estra-nyar els intents de reduir, tot esca-motejant-li la denominació quemés li escau, una realitat tan viva itangible com és la Franja de Ponenta un fet asèptic i pretesament neu-tral, en virtut d’interessos no sem-pre confessables. Uns intents, amés, que si tenim un poquet deperspectiva històrica podrem veureque tenen un nítid paral·lelisme –ino per casualitat– amb el procés desubstitució de la denominació“País Valencià” per la pretesamentneutral de “Comunitat Valen-ciana”. Aquests problemes termi-nològics poden, aparentment, sem-blar foteses, però no ho són gens, alcontrari, no són més que la puntade l’iceberg que posa de relleu unagreu sèrie de mancances –moltespremeditades– adreçades a ocultarl’especificitat de la Franja de Po-nent.
No hem d’oblidar que, a horesd’ara –tal com va ser exposat al seudia a la comissió de cultura del Par-lament de Catalunya per JaumeBorbon, ex-alcalde de Mequi-nensa–, aquest territori continuatenint la més alta proporció d’habi-tants catalanoparlants del nostredomini lingüístic –toquem ferro!–,i és alhora Aragó l’única comunitatautònoma de l’Estat que no ha re-conegut plenament i d’una maneraefectiva i explícita els drets lingüís-tics de tots els seus habitants. Ésmés, ens trobem amb la total in-existència d’una política lingüísticai cultural específica per a la Franja
Promou
VIII TROBADA D’ESTUDI PER A LA PRESERVACIÓ DEL
PATRIMONI DE PEDRA SECA ALS TERRITORIS DE PARLA
CATALANA
Organitzen
Calaceit, 15, 16 i 17 de maig 2015
ponències comunicacions
exposicions llibres art
música visites guiades
© C
arle
s Te
rès
Ajuntament de Calaceit
Suport institucional
Col·laboren
www.trobadapedraseca.cat
Patrocina
