TEMPS DE FRANJA 111

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Director: Màrio Sasot • msasote@yahoo.es

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsfranja@orange.es

Consell de redacció:El Matarranya: Antoni Bengochea, Loli Gimeno,José Miguel Gràcia, Marc Martí, MartaMomblant, Artur Quintana, Lluís Rajadell i CarlesSancho. El Baix Cinca: Rosa Arqué, Jaume Casas, PepLabat, Carme Messeguer i Carme Tarragó. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, GlòriaFrancino i Josefina Motis. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Pep Labat i Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, CarlesSancho, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal:TE-88/2000. ISSN: 1695-7709

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er d

e 20

12C

AR

TES

CR

EUA

DES

2

Sumari2 Cartes creuades3 Editorial4 Matarranya8 Baix Cinca

10 Reportatge: La Guerra Civila Queretes

12 Cultura13 Opinió14 Tema del mes16 Aragó17 Galeria de personatges18 Països Catalans19 Opinió: Els xiquets refugiats

del front d’Aragó a la casaJohnstone de Tossa de Mar(1938-1939)

En venda a:Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona: LlibreriaLes Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadés i Llibreria Sorolla.Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

Comencem un nou any im-mersos en una crisi d’identi-tat general on no se sap benbé què és veritat ni què ésmentida, què és real i què ésficció virtual. I en eixes con-dicions és molt difícil saberquè fer, quin camí emprendrei quines decisions adoptar. I, a força dedubtes i vacil·lacions, les forces escassegeni la militància i la resistència davant elsabusos del poder amb l’excusa de la crisisón cada cop més minsos, en relació indi-recta amb la força de la tempesta que estàcaient.

Aquesta revista ha sét, i és, una realitatincontestable, amb 112 números al cove iamb més d’onze anys de trajectòria inin-terrompuda. Però ningú està lliure de

caure en la irrealitat, iaquesta publicació i els com-ponents de les associacionsque l’editen tenim l’obligaciósocial i moral d’adequar larealitat de la revista a les for-ces humanes, institucionals ieconòmiques que realment la

suporten. Lo contrari seria enganyar alpersonal (als lectors) i enganyar-nos a nos-altres mateixos. No tocar de peus a terrapot dur a qualsevol societat al desastre.

N’estic segur que Temps de Franja sa-brà afrontar amb seny i valentia aquestsnous temps terbolencs i ficticis i que, ambles adaptacions i canvis que foren necessa-ris, aquesta vostra revista eixirà enfortidaper a encarar els nous i difícils reptes queens porte el futur.

Salutació del director // Màrio Sasot

Nens i Temps de Franja

Senyor director:La informació que té la revista ens sem-

bla massa avorrida per a xiquets i xiquetescom nosaltres. Per això volíem proposarque, com a tots els diaris, poguésseu inse-rir altres seccions de tipus «passatemps»,com acudits, sopa de lletres, sudokus, les 7

diferències, etc. Per Nadal, també podrientreure algunes informacions relacionadesamb aquestes dates, com reportatges dellocs on encara es fa cagar lo tronc, pasto-rades, etcètera. Espero que li hagin inte-ressat aquestes propostes, i que algunes lesveguem fetes realitat.

Llúcia i Irene S.Saragossa

Cartes dels lectors

Imatge coberta: Una de les dedicatòries delllibre «Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada»Il·lustració: ©Hereus de Jesús Moncada

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

EDIT

OR

IAL

Si des dels començaments de lademocràcia es va apostar –des delGovern autònom– a emparar i do-nar cobertura a les nostres llen-gües, promocionant l’ensenyamenta les escoles o creant els premis li-teraris Arnal Cavero per a l’ara-gonès, el Miguel Labordeta en cas-tellà, i el nostre Guillem Nicolauper al català, ara li tocava el torn ala institució acadèmica més im-portant d’Aragó: la Universitat deSaragossa obre definitivament lesportes a la llengua catalana amb laconvocatòria del I Concurs Lite-rari de Narrativa i Poesia en Català«Universidad De Zaragoza» perpart de la seua Àrea d’ActivitatsCulturals del Vicerectorat de Pro-jecció Cultural i Social. Això és unaexcel·lent notícia i una extraordi-nària decisió dels impulsors. La do-tació del premi –2.000 euros–, lapublicació de l’obra guanyadoraper part de la Universitat de Sara-gossa i la possibilitat de dos accès-sits li aporten un cert atractiu tantper als escriptors aragonesos comper altres escriptors de llengua ca-talana d’altres parts de l’Estat, laqual cosa vol dir que l’èxit de can-

didats està assegurat. És ben cert que ja fa un grapat

d’anys que la Universitat de Sara-gossa ve convocant i donant premisliteraris al castellà i a l’aragonès,però al català no. Deien que l’ara-gonès estava més fotut que el catalài per això el català es quedava sen-se premi. No deien, és clar, que elcastellà està immillorable i per aixòli donaven premi. Han passat moltsanys fins que se n’han adonat quel’argument era una mostra de tan-tes del cinisme anticatalà tan estèsper les nostres terres. Però, supo-sem, finalment han reflexionat i, amés, en un moment tan crític coml’actual d’anticatalanisme furibundal país. Aquest concurs ve a trencarel greuge comparatiu deixant les co-ses al seu lloc. Recordem que tam-bé des de fa uns anys l’Ajuntamentde Saragossa convoca el concurs decobles aragoneses en català —estàclar que es convoquen també encastellà i aragonès. (El llibre Coblesd’anar i tornar, col·lecció «Quadernsdel Cingle» de Màrio Sasot reculldotze anys del concurs). Encara queno siguin premis exclusivament dellengua catalana, convindria recor-

dar també que la Diputació Pro-vincial de Saragossa i l’Ajunta-ment de Pena-roja de Tastavinsconvoquen premis anuals per atreballs en castellà, català o arago-nès indistintament en el cas de laDiputació –Premi de poesia «San-ta Isabel de Aragón, reina de Por-tugal»–, i en castellà o català els del’Ajuntament de Pena-roja –PremiVila de Pena-roja «Maties Pallarès».

Des de Temps de Franja els volemfer arribar la nostra enhorabona atotes les persones de la Universitatde Saragossa que han fet el possi-ble per tirar endavant aquest noupremi en llengua catalana. Al ma-teix temps, animem a les altresuniversitats aragoneses, diputa-cions, ajuntaments i altres institu-cions públiques i privades per a quesegueixen els exemples que hemdescrit, sobretot en allò que fa re-ferència a les dues llengües pròpiesminoritàries d’Aragó —català iaragonès— que tan necessitades es-tan de protecció i difusió, tot i quesom conscients que es necessitenmoltes mes mesures per a una ve-ritable i efectiva protecció. Ara bé,tota pedra fa paret.

EDITORIAL

Un concurs literari en català

Paranimf de laUniversitat de SaragossaARXIU

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

MA

TAR

RA

NY

A

4

Eleccions generals 2011 al Matarranya// NATXO SOROLLA

Els resultats electorals al Matar-ranya en les eleccions de 2011 alCongrés espanyol dels diputats hanportat una majoria de vots a lacoalició del PP i el PAR, que ha su-mat més de la meitat dels vots(56,6%). Un terç dels vots són elsque ha pogut mantenir el PSOE(32,6%). I la coalició entre CHA iIU ha sumat fins a un 7% dels votsmatarranyencs, que juntament ambels vots a la resta de partits sumenfins a un de cada deu vots del terri-tori. En totes i cadascuna de les po-blacions ha vençut la coalició PP–PAR, trobant la seua majoria mésimportant a la Portellada (71,4%) iRàfels (70,5%). Les majories del PP-PAR més ajustades són les de Vall-junquera (46,8%), Arenys de Lledó(47,1%), Queretes (48,4%) o Torredel Comte (49,5%).

Per a ajudar a interpretar els re-sultats de totes les poblacions delMatarranya a nivell local hem efec-tuat una anàlisi factorial. Hi ha un

grup de poblacions (a la banda dre-ta del Gràfic 1) amb majoria moltimportant del PP-PAR, d’entre el60% i 70%, i vot molt reduït alPSOE, al voltant del 20%. S’hi in-tegren Ràfels, la Portellada, Mont-roig, Fondespatla o la Vall del Tor-mo. En oposició a este, hi ha una al-

tra agrupació de poblacions quevindria marcada per les poblacionson el PP també ha vençut, però esmanté amb força el PSOE i es man-té amb força el bipartidisme, ambmés del 40% del vot al PSOE (a la

banda esquerra delGràfic 1) tals comArenys de Lledó, Vall-junquera, Torre delComte, Queretes o Ca-laceit. A la part inferiorhi ha els partits que te-nen una representacióimportant de la terceraforça amb la coalicióIU i CHA, tals comTorredarques (18,2%),Fórnols (9,8%), Vall-de-roures (11%) oPena-roja (10,5%).

*Col·laboració amb Ràdio

Matarranya

Pintades al Col·legielectoral de CalaceitISABEL CALAF

Gràfic 1NATXO SOROLLA

L’ESMOLET

Vull començar dient que, en els divuit anys llargs que fa quem’estic a Alcanyís, mai no he tingut cap problema pel fet de sercatalà de naixement i dir-me Carles enlloc de Carlos. Tanmateixles meues filles sí que han hagut de sentir-se alguna poca-sol-tada. Com ens diu la filla gran, això de ser anticatalà és «lo nor-mal», aquí. Ho il·lustraré amb un parell d’exemples.

Fa pocs dies, la menuda va comentar-me sense perdre el som-riure «saps que m’ha dit, avui, un xiquet? “Catalana demierda”!». Anava per a desdramatitzar l’estirabot quan ella haseguit «Jo vaig i li dic “Al menos sé dos idiomas, y tu sólo uno”,i ell m’ha fet un “Bah!” i se n’ha anat». Afortunadament s’hoha pres com una altra criaturada de pati d’escola. Pel fet de ser

negra ja se n’ha sentit alguna, d’animalada. Ara li toca rebreper causa de la seua llengua. En fi.

L’estiu passat, tot endreçant paperassa, vaig trobar una feli-citació antiga que les amigues havien fet a la filla gran. Una deles dedicatòries era «No me gustan los catalanes, pero tu mecaes muy bien».

Aquests dos petits episodis corroboren el fet que, malgrat elsmolts anys de democràcia, a l’Aragó no s’assumeix que hi haaragonesos de llengua catalana. El què em sap greu és que elsque diuen aquestes coses són gent normal, bona gent, tan bonacom qualsevol altre. Però hi ha alguna cosa que embruta la seuapercepció. I em temo que s’escampa com taca d’oli.

Bona gent (malgrat tot) // Carles Terès

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

011

MA

TAR

RA

NY

A

5

Diversos jóvens dels pobles delMatarranya van participar el pas-sat 26 de novembre en la primerasessió d’un projecte promogut pelConsell Nacional de la Joventutd’Aragó (CNJA) i que es basa enfer un profund diagnòstic per co-nèixer les mancances del territori.En aquesta primera sessió hi vanparticipar a la vora de vuit jóvens, ien ella hi van aparèixer preocupa-cions latents en els jóvens com sónla formació d’adults, la limitació deFormació Professional, les dificul-tats i ‘handicaps’ en matèria de tre-ball i ocupació, les possibilitatsd’oci al Matarranya i la manca depresència del català a la formació iles escoles com a ferramenta for-mativa i curricular per al present iel futur.

Aquesta primera sessió es vadesenvolupar a les instal·lacions dela Comarca del Matarranya i vaconsistir en unes taules de treballper grups on es van establir elsprincipals paràmetres i dificultatsque troben els jóvens als seus po-bles. Alguns d’ells són prou inte-ressants, com ara la necessitat detindre cotxe propi per assegurar-seun lloc de treball, la limitació i l’a-tractiu dels llocs de treball, lamanca de serveis o instal·lacions

Els jóvens del Matarranya diagnostiquen Entre les mancances que trobe el col·lectiu hi són la formació, el treball, les possibilitats de l’oci i el desaprofitament del bilingüisme// ALBERT NITO

«Matarranya Conecta II» // IRENE TORÀ

El 29 de novembre, la Comarca del Matar-ranya va organitzar una jornada entre empre-saris turístics i artistes participants en Art Ma-tarranya. La Jornada va consistir en les visitesa les exposicions del Castell de Vall-de-roures, la Fundació Noguera i el Museu JoanCabré, degustació de gastronomia dels hosta-lers dels diferents pobles de la comarca i fi-nalment empresaris i artistes van tenir la opor-tunitat d’intercanviar opinions en un debat viastreaming per internet on es podia participaren directe a través del twitter amb el hastag#matarranya20.

Los passats 5 i 6 de novembre van tindre lloc a Fórnols di-versos actes commemoratius en record del tercer centenari delnaiximent d’Andreu Piquer (Fórnols, 1711 – Madrid, 1772), met-ge-filòsof i home i·lustrat del XVIII hispànic. Sense cap menade dubte, Piquer es trobe entre la mitja dotzena de personali-tats d’entitat que ha donat el Matarranya. En la seua conferència,el periodiste bellmuntà Ramon Mur ponderà la vàlua de la seuapersonalitat intel·lectual en los termes que li confià el calandíManuel Mindán (S.J.): Ortega y Gasset, poc abans de laguerra, li havie dit que «Piquer ere l’únic pensador espanyol delXVIII digne d’este nom». També posà en contrast l’atre fill il·lus-tre de la vila: Braulio Foz (1791-1865): nascuts en el mateix se-gle, l’un fou un individu de l’Antic Règim, el novel·liste en can-vi un dels primers republicans d’Aragó. (En una xerrada pos-terior, lo filatèlic Alejandro Abadía presentà un segell amb va-

El Dr. Piquer i Arrufat de Fórnols // Vicent de Melchor

VANITAS VANITATIS

lor postal (1,50 €) amb l’efígie de Piquer.)Lo nostre metge-filòsof emprengué una tasca intel·lectual ge-

gantina. Va ser catedràtic d’Anatomia, vicepresident de l’A-cadèmia de Medicina i protometge, i metge de cambra de Fer-ran VI i Carles III. Publicà 18 títols en diverses llengües (cas-tellà, llatí, francés) i països (Espanya, França, Holanda, Itàlia).La seua contribució més assenyalada al progrés de la Medici-na va ser la individuació del trastorn bipolar, una malaltia men-tal que patí Ferran VI. En 1881 l’afamada Facultat de Medici-na de Montpeller va aprovar una primera tesi de doctorat so-bre la seua obra, i el mateix any s’hi interessava també Menéndezy Pelayo. Desde llavors l’obra piqueriana de medicina o filosofiano ha deixat d’interessar. Per açò cobra més valor l’observacióde Mur segons la qual lo tricentenari de Piquer no pareix ha-ver concitat un interès especial, fora de la seua vila natal.

esportives als poblesmés menuts o lagairebé manca d’ocinocturn i alternatiual seu territori. Alllarg de les pròximessetmanes, els jóvensdel Matarranya con-tinuaran trobant-seper dur a termeaquest projecte.

En concret, hihaurà dos sessionsmés, l’última d’ellescentrada en unataula de treball ontambé hi seran pre-sents els polítics i tècnics de joven-tut, amb l’objectiu d’exposar eldiagnòstic que han fet de la seuacomarca, com es poden corregir iquines accions concretes es podenpromoure. La pròxima trobadaserà el 7 de gener de 2012, on els jó-vens del Matarranya seguiran tre-ballant en aquest curiós diagnòsticque ja s’ha desenvolupat en altrescomarques de l’Aragó. A travésd’aquesta iniciativa es pretén pro-moure la participació activa dels jó-vens i crear espais d’inclusió i pro-tagonisme, així com millorar els sis-temes de suport i fomentar la crea-tivitat.

ch’io pianga’, ària de l’òpera Rinaldode Haendel amb arranjament de Co-ello, tot dirigit per Margarita Celma.

Seguidament es va realitzar l’es-trena absoluta de l’obra ‘Roda, rodaSant Miquel’, tradicional del Matar-ranya, amb transcripció de Margari-ta Celma i que consta al llibre CantemJunts. José Antonio Galindo va es-criure una cançó coral amb base tra-dicional per a veus mixtes i que va so-nar per primera vegada a l’XI TrobadaCoral, cantada per tots els cors del Ma-tarranya. Ha de destacar-se l’enormeimportància que té este fet i l’esforçque realitza l’associació Corals del Ma-tarranya per a portar a terme la crea-ció, el foment i la difusió del patrimonimusical tradicional del Matarranya enllengua catalana. A continuació JoséAntonio Galindo va rebre la ‘MencióHonorífica Miguel de Aguilar’ per laseva labor com a compositor a favorde la música coral i en agraïment perhaver harmonitzat una cançó a les Co-rals del Matarranya. El compositor vadestacar la importància que posseïx elmón coral per a la difusió del folklo-re i va animar als cors a continuar ambesta labor tan encomiable. José An-tonio Galindo, nascut a Granadal’any 1936, té una llarga trajectòriacom a músic i compositor amb més de150 obres corals catalogades i tambéinstrumentals. Ha rebut molts premisi ha treballat com a assessor musicalde programes a TVE a Madrid.

Com si d’una coda es tractés, els cors

van cantar tots junts dues obres mésdel Matarranya i van finalitzar amb lesja populars ‘Aubades del Matarranya’harmonitzades per Margarita Cel-ma i amb acompanyament dels Gai-ters La Pegalosa de la Terra Alta. Vaacabar el concert amb un públic emo-cionat, aplaudint i agraint aquest tipusd’actes.

La Trobada Coral va tornar a ser unèxit per als cors i un moment històricper a la Comarca del Matarranya. Finsa la pròxima!

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

MA

TAR

RA

NY

A

6

L’XI Trobada Corals del Matarra-nya a Ràfels estrena l’obra: ‘Roda,Roda Sant Miquel’ de José AntonioGalindo.

Nombrós públic i personalitats delmón cultural i polític van presenciara Ràfels l’XI Trobada Corals del Ma-tarranya. Una volta més, les corals delMatarranya es van donar cita el dia 6de desembre per a celebrar una fes-ta de convivència i música. En aques-ta edició van participar la Coral deMassalió, la Coral Thymiaterion deCalaceit i Caseres, la Coral FranciscoTurull de Queretes i el Cor de Cam-bra de Beseit.

Després dels parlaments de l’alcaldede Ràfels Fernando Cavero i delPresident de la Comarca del Matar-ranya Francisco Esteve, les coralsvan cantar de manera individual qua-tre cançons. La Coral de Massalió vaintepretar ‘Maria la Cistellera’ tradi-cional del seu poble amb harmonit-zació de Beatriz Barceló i ‘Zarzarro-sa’ de Werner, dirigit per Pedro Apa-ricio. La Coral Thymiaterion de Ca-laceit va cantar obres com ‘El Bon Je-suset és nat’ de Baltasar Bibiloni i ‘Pertu jo cantaria’ de Meystre dirigit perMargarita Celma. La Coral Francis-co Turull de Queretes ens va delectaramb ‘Perfidia’ de Domínguez i ‘ElAbanico’ de Trayter dirigit per JoséManuel Conte. Va tancar les inter-vencions el Cor de Cambra de Beseitque ens va oferir ‘Glòria in excelsisDeo’ d’Antonio Vivaldi i ‘Laschia

Treballant la terra sempre es té la sorpresa de les pedres; elscamperols amb el pas del temps les han utilitzat per a fer mar-ges, pous… també per a fer casetes. M’ha caigut a les mans Bar-raques de pedra seca, una interessant anàlisi que estudia el fe-nomen. Més informació a www.pedrasecamont-roig.com

I a l’octubre ha aparegut una notícia a La Comarca d’Al-canyís on informa que vuitanta experts participen en el VIèCongrès sobre la pedra en sec, a Vilafranca, a la veïna comarcad’Els Ports. El congrès ha tingut diversos àmbits: la pedra coma element constructiu, la protecció legal i com una font mésde cara a l’atractiu turístic. Ha comptat amb unes 30 ponèn-

A mal temps, bona cara? // Juli Micolau

L’ARGADELL

cies d’estudiosos del País Valencià, Catalunya, Illes Balears, Ara-gó i França. Les jornades també han servit per presentar Wi-kipiedra.

I ara me’n vaig a l’edició d’ABC del 30/10/2011 on li fan unaentrevista a la presidenta de la DGA Luisa Fernanda Rudi.I a la pregunta –¿Pretende racionalizar la ley de protección, usoy promoción de las lenguas de Aragón? Si voleu saber la res-posta entreu per internet a l’edició digital. Crec que tornema èpoques troglodítiques; només vull afegir que del soroll delstrons només queda una opció: refugiar-se de les inclemènciesi protegir-se tot lo millor possible.

L’XI Trobada Corals del Matarranya a Ràfelsestrena una obra de J. A. Galindo// MARGARITA CELMA

Cartell de laTrobada deCorals del

Matarranya

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

MA

TAR

RA

NY

ALa crisis global a debat a FavaraL’ASSOCIACIÓ «WILBERTO DELSO» INICIA LES SEUES ACTIVITATS AMB UN FÒRUM D’ACTUALITAT

// M.D. GIMENO

Amb lo títol «La crisis como retoglobal» s’han celebrat a Favara delMatarranya dos jornades de debatlos passats dies 3 i 4 de desembre, or-ganitzades per l’Associació Wilber-to Delso (AWD). Experts en dife-rents àmbits van presentar ponèn-cies, seguides de debat.

Com a presentació, lo president del’AWD, Pedro Carceller, va revisarqüestions econòmiques i ideològi-ques, incidint en l’escassa respostasocial davant la complicada situaciópresent amb Desmoralización, pér-dida de valor y de valores. DesprésEloy Fernández Clemente va dis-sertar De la militancia política a laprofesión de los políticos. Catedrà-tic d’Història Econòmica de la Uni-versitat de Saragossa, membre fun-dador de la revista Andalán i delPartido Socialista de Aragón (PSA),va fer una anàlisi crítica, a partir dela transició democràtica fins avui, del’evolució del discurs i la pràctica po-lítica, des de la militància al serveidels ciutadans a servir-se de la po-lítica en benefici particular.

José Bada Panillo, doctor en Teo-logia i promotor del Seminario deInvestigación para la Paz de Sara-gossa, va parlar de Indignación y re-sistencia, una reflexió general sobreles implicacions morals de la crisi ac-tual. Per a Bada, ex conseller de Cul-tura del Govern d’Aragó i fill de Fa-vara, és una crisi sense regles, queprovoca desànim i la resignaciód’acceptar que la batalla està per-duda. Contra això va reivindicar lapaciència, entesa com a resistènciaactiva, necessària per tal de poder re-cuperar les regles i mantindre la mo-ral alta.

Enrique de Castro, de la parròquiaSan Carlos Borromeo del barri ma-drileny d’Entrevías, anomenat «curarojo» pel seu compromís social, vatraçar amb Una experiencia nueva deIglesia en nuestra sociedad la dife-rència entre una Església basada enel poder –de la jerarquia– i una altrapropera a la gent i compartint los seusproblemes –dels cristians de base, he-reus del Vaticà II–, i va analitzar el pa-

per de l’Església catòlica en una so-cietat opulenta com la nostra.

Una taula redona va tractar sobreexperiències d’implicació i dina-mització social. L’alcaldessa d’Al-corisa, Julia Vicente, va descriurel’important paper a la seua localitatde més de 50 associacions, perquèuna societat és millor «cuanto másparticipada». José Guarc, sacerdotnascut a Valldalgorfa i testimonide les represàlies patides al fran-quisme pel vicari de Favara WilbertoDelso, se va ocupar de la crisi ali-mentària, del necessari aprofundi-ment en valors en lloc de tornar alconsum «insostenible» i de la seua

experiència al Brasil amb el Movi-mento dos Trabalhadores Sem Ter-ra (MST), que demana terres de cul-tiu. Al final, l’alcalde de Favara,Paco Domènech, va defensar unapolítica realista, que prima els llocsde treball i necessitats assumiblessobre especulacions i obres faraò-niques.

En les conclusions, Carceller vareivindicar la necessitat de la refle-xió i el compromís personal ambl’entorn i la participació dels movi-ments de base com a camí per a l’ac-ció política. L’AWD té la intenciód’organitzar més sessions mono-gràfiques de debat.

Jornades de debat a FavaraASSOCIACIÓ AWD

Salutació de José BadaJa que estic ací, a la meua vila, diré dos paraules en favarol que és com naltres xa-

purrejam la llengua catalana, que és tan nostra com les borraines que se crien al Ra-binat. Només dos paraules per a que no se digue que mos mossam la llengua i per asaludar als forasters: benvinguts, i als de la vila: ben trobats.

Va ser també ací a on, després de cantar missa –ere el Nadal de 1954– parlaria alsmeus paisans, com ara a valtres i diria lo que va dir Jesús als seus segons conte l’E-vangeli: «Foc hai vingut a portar a la terra i què vull sinó que prengue?» Un pecatde la meua joventut i una ridícula impertinència. Confesso, però, que algun romeretsí que hai tirat al foc. Quan era jove corria més que els meus desitjos i ara que sic unvell los records me pissen ja los talons. I encara que sigue cert lo que diuen a Mae-lla: que naltres los favarols anem sempre davant de les tronaes com un llamp, a mim’ha passat com a la Mola de Prat de Comte que contae mi mare: «De matí, quanla bassa del molí estae plena a vessar cantae alegre la mola: tot- ho-farem, tot-ho-farem; a migdia, quan baixae el nivell de l’aigua, seguie cantant però més a poc a poc:farem-lo-que-podrem, farem-lo-que-podrem; i a la vesprà cantae encara la mola: ham-fet-lo-que-ham-pogut, ham-fet-lo-que-ham-poguuut, i venie la nit, i callae en sec.»

Però sé molt bé que ací, a Favara, n’hi ha més aigua de la que hai begut i més vidade la que m’ha donat la meua vila. Moltes gràcies.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

BAIX

CIN

CA

8

L’Ajuntament de Saidí afronta el nou any amb deutes acumulats des de 2009// ROSA ARQUÉ

Marco Antonio Ibarz, alcalde de Saidí, delPSOE, ja disposa dels resultats de l’auditoria quees va encomanar al mes de maig per conèixer l’es-tat dels comptes de l’Ajuntament d’eixa locali-tat del Baix Cinca. Segons el que s’ha publicat so-bre l’estudi econòmic, el deute podria ser d’un mi-lió d’euros aproximadament, el que suposaria mésdel 80% del pressupost anual del poble. De mo-ment, per poder pagar als proveïdors i als bancs,l’Ajuntament ha hagut de demanar un crèdit al’ Institut de Crèdit Oficial i a la Diputació d’Os-ca.

L’equip de govern actual ha decidit informara tots els ciutadans de Saidí mitjançant una car-ta on es detallaran els resultats de l’auditoria is’explicarà la situació econòmica de l’Ajuntament.Si es confirmen les dades, aquesta mala situaciófinancera, originada quan governava Maria Teresa Font (PAR), condicionarà tota lapolítica econòmica del consistori, tant les inversions com a les despeses.

L’exalcaldesa replicà, en una carta a l’Heraldo, que el deute no arribava al 60% delque deia l’informe de l’auditoria.

aragoneses deportades, va assenya-lar que resulta més complicat segu-ir-los el rastre, tot i que n’ha identi-ficat una dotzena.

Per posar fi a la presentació, Cal-vo va assenyalar que la publicació ha

estat possible gràcies al programaAmarga memoria del Govern d’A-ragó i a la complicitat de moltes per-sones: «Com deien els republicans–va afegir–, quan van mal dades, calresistir.»

En un parèntesi de la pluja, el ves-pre de dijous 3 de novembre, en lasala d’actes de l’Institut Ramón J.Sender de Fraga, va tenir lloc la pre-sentació del llibre Itinerarios e iden-tidades: republicanos aragoneses de-portados a los campos nazis a càrrecdel seu autor, Juan Manuel CalvoGascón, i de Josep Maria San Mar-tín Boncompte, delegat a l’Aragó del’Amical de Mauthausen, entitatque convocava l’acte.

El volum és un recorregut envuit capítols des dels orígens de ladeportació d’aragonesos als campsnazis fins a l’alliberament i el procésde recuperació de la memòria de lesseues vivències. Calvo Gascón, ori-ginari d’Ejulve (Terol), mestre i lli-cenciat en història, i membre de l’A-mical de Mauthausen, es va propo-sar reconstruir no tant la memòriade la deportació com les identitatstruncades per les repressions suc-cessives, l’exili i la deportació, apartir de 65 notes biogràfiques re-presentatives. El seu mètode ha es-tat la recerca de documentació i l’en-trevista amb supervivents i espe-cialment amb familiars de deportats,en un procés de reconstrucció de lamemòria oral en un moment en què–va denunciar– es tendeix a des-vincular la deportació als campsnazis de la guerra civil i de l’exili re-publicà. En aquest sentit l’investi-gador va recordar que els supervi-vents dels camps es van compro-metre a donar testimoni de la bar-bàrie nazi com a darrer tribut a lespersones que hi van deixar la vida.

Calvo Gascón ha documentat1.009 aragonesos (1.010, segons vaassenyalar, quan el llibre ja era a im-premta) amb diferents trajectòries:que van passar a Catalunya i desprésa França per l’esdevenir de laGuerra Civil o que prèviament re-sidien a Catalunya o a França coma emigrants econòmics; el camí capa la deportació va passar, principal-ment, pels camps de refugiats o lapresó en el cas dels membres de laresistència. Les dades (origen i tra-jectòria) del miler de deportats apa-reixen detallades en un CD queacompanya el volum. Pel que fa a les

Un momentde lapresentacióCARME MESSEGUER

La deportació aragonesa als camps nazis// CARME MESSEGUER

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

BAIX

CIN

CASaidí dedica una plaça al periodista Joaquim Ibarz

// MÀRIO SASOT

L’Ajuntament de Saidí va decidir,en l’últim ple municipal, per unani-mitat dels seus nou regidors, canviarel nom oficial de la «Plaça de JoséAntonio» –popularment anomena-da d’«Andrevet» o de «Seuma»– perla del «Periodista Joaquim Ibarz»,natural d’aquesta localitat. La casanatal del periodista i el seu Museuhispanoamericà «Casa de vostè /Casa Vostra» es troben molt a propd’aquesta plaça.

El que va ser corresponsal de LaVanguardia a Iberoamèrica des 1981i que va morir el mes de març, ha-via reclamat públicament, en nom-broses ocasions, a l’Ajuntament delseu poble que es canviés el nom d’a-questa plaça «per restablir definiti-vament la normalitat democràtica ala localitat». Una d’aquestes oca-sions va ser durant el discurs que vadirigir als seus paisans com a pre-goner de les Festes Majors a l’agostde 2000.

L’actual alcalde de Saidí, MarcIbarz (PSOE) es va felicitar per launanimitat i bona disposició que haobtingut aquesta iniciativa en tota lacorporació i ha lamentat que laproposta de canviar el nom fran-quista de la plaça «no hagués tingutel mateix ressò en altres legislaturesen què ho havíem plantejat».

D’altra banda, la notícia del can-

PlaçaPeriodista

Joaquim Ibarzde Saidí

AJUNTAMENT DE SAIDÍ

vi de nom de la fins ara plaça de JoséAntonio (Primo de Rivera) ha ale-grat als membres d’un grup d’in-tel·lectuals barcelonins interessatsper la biografia de Cristòfor Colomi el seu entorn històric. Un d’ells, eltambé saidinès Virgili Ibarz, va ma-nifestar a TdF que tenien previstproposar al consistori de Saidí lacol·locació, en aquesta plaça, d’unmonòlit, escultura o placa comme-morativa dedicada a Bernat Boïl,primer vicari general a Amèricaque va acompanyar Cristòfol Colom

en el seu segon viatge al Nou Con-tinent en 1493 i que, segons constaen els arxius de la Corona d’Aragó,era fill d’aquesta localitat.

«Si aquest últim projecte es por-tés a terme, la Plaça del periodistaJoaquim Ibarz tindria una doblevinculació amb Amèrica», explicaVirgili Ibarz.

Lo canvi de nom de la plaça esfarà de manera oficial el proper 15de gener coincidint amb les festesd’hivern d’aquesta localitat del BaixCinca.

La Sala Goya de Mequinensa va acollir, dissabte 3 de desem-bre la conferència, organitzada per Coses del Poble, Mequinensa,senyorius medievals durant els Montcada, impartida per l’histo-riador fragatí Joaquim Salleras.

Salleras va repassar els avatars de la vila des que es va integrara les possessions dels Montcada (1244) en ser incorporada a labaronia d’Aitona. Salleras va destacar que la durada i l’afany delllinatge dels Montcada per mantenir aquesta possessió expliquenel seu protagonisme fins a la supressió dels senyorius al segleXIX. L’historiador fragatí incidí en la importància de resseguir lanissaga dels Montcada per a conèixer la història de la Coronad’Aragó, atès que els Montcada ostentaren el càrrec de senes-cals (cap de govern i de l’exèrcit del rei) fins al segle XIV.

La relació dels Montcada amb la ribera baixa del Segre data demitjan segle XIII, quan Guillem Ramon de Montcada es va uniren matrimoni amb Constança d’Aragó, filla natural del rei Pereel Catòlic que havia obtingut com a dot la baronia d’Aitona. Dels

tres fills de la unió, Pere I de Montcada i Aragó va ser el conti-nuador de la branca Montcada d’Aitona i primer senyor de Me-quinensa. L’autor del llibre va posar de manifest les disputes delsMontcada amb els Entença per la vila, que es van acabar saldanta favor dels Montcada. Tanmateix, els Entença van ostentar-ne elsenyoriu durant la primera meitat del segle XIV, moment en quèMequinensa va quedar integrada a l’Aragó. Mequinensa va con-tinuar vinculada als Montcada quan la baronia d’Aitona va es-devenir comtat (segle XVI) i marquesat (segle XVII), aleshoresen poder de la branca valenciana de la família. Finalment, l’his-toriador fragatí va fer també un apunt sobre l’expulsió dels mo-riscos (1610), que en el cas de Mequinensa va suposar la pèrduade la meitat de la població.

En acabar l’acte, va tenir lloc la presentació del llibre Mequi-nenza: señoríos medievales (1149-1626), que recull les dos con-ferències de Joaquim Salleras i que ha editat Coses del Poble ambel suport de l’Ajuntament i de la Comarca del Baix Cinca.

Mequinensa, senyoriu dels Montcada // Carme Messeguer

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

REP

OR

TAT

GE

10

Los pobles illetrats, sense tradicióescrita i sense més història que la ge-neral, on queden enterrats los seusnoms, mereixen lo record i la refle-xió ponderada i documentada sobreels fets més importants i dolorososdel passat. És una obligació moralque té la seua posteritat. Este sen-tit de restauració, estudi i voluntatclarificadora ha presidit les jornadescelebrades a la Casa de Cultura deQueretes sobre la Guerra Civil de1936, segons va transcórrer de ma-nera concreta a la localitat. Dirigi-des per Juan Luis Camps i organit-zades per l’Associació Cultural Me-dievo, amb la col·laboració de l’A-juntament i l’ASCUMA, se van es-tructurar en tres sessions diferents,al principi de les quals se van ex-plicar les orientacions i propòsits.

La proposta, coherent i exhausti-va, oferia en paral·lel los esdeveni-ments generals i els locals, i revisa-va la conjunció de causes del con-flicte (polítiques, socials, econòmi-ques) per extreure’n conseqüèn-cies. L’organitzador, bon coneixedor

de la història del seu poble, ha in-vestigat amb rigor abundants dadesbibliogràfiques, d’arxiu i testimo-nials, de manera que ha recopilat unmaterial valuós de fotografies, in-sígnies, notícies… D’elles han deri-vat un complet guió i cronologia queva repartir als assistents, mapes lo-cals on s’indicava l’avançament detropes a la zona i estadístiques o in-formacions municipals. Camps, queva començar amb la confessió d’al-gunes doloroses històries familiars–amb persones als dos bàndols, com

Juan LuisCampsCARLES SANCHO

tantes altres–, ha actuat amb la vo-luntat de desmuntar tòpics assumitscom la identificació d’esquerresamb República o dretes amb rics, ide no ferir sentiments, així que es vaexcloure la menció de noms propis.

La primera jornada se va centraren los feliços anys 20, en què va bri-llar l’il·lustre torero Nicanor Vilal-ta, amic de Miguel Primo de Rive-ra, se va construir la via fèrria i hi vahaver bones collites. D’ací es va pas-sar al context de la II República i lescircumstàncies que van derivar en locop d’Estat, així com en lo momentde superpoblació i crisi que vivia lavila. A continuació se va fer una crò-nica detallada de com se va conèi-xer allí la notícia i quines conse-qüències va comportar a l’adminis-tració local durant los cinc dies pri-mers fins al 25 de juliol.

La sessió del dia 6 va tractar detres períodes successius, de granincidència al poble: lo revoluciona-ri (del 26 de juliol al 31 d’agost), lescol·lectivitzacions anarquistes –quees van produir en diferents poblesde la comarca– (fins l’agost del 37),i el socialista (fins l’abril del 38). Du-rant lo període revolucionari violentes van produir el major nombre demorts a l’entrada de les tropes i mi-licians: 3 capellans i 13 veïns, ambdubtosa autoria d’estos dramàticsfets, tot i les acusacions recollides ala Causa General. La col·lectivitatfou voluntària, excepte per les fa-

La Guerra CivDels dies 3 al 8 de desembre s’han celeb

sobre el transcurs de la passada Guerra Ci// M.D.

Juan Luis Camps, historiador de Queretes, ha publicat diverses ob-res sobre la seua vila, tant en castellà com en català: Cretas: una villade la orden de Calatrava entre el Algars y el Matarraña (2000), Lledó,Arenys, Calaceit i Queretes (2004), Toni Llerda, terra i llengua (2006) iA costa de Cretas (2008). Estos últims anys s’ha dedicat intensament ainvestigar sobre la història recent de Queretes: la seua passió. Ha re-copilat molts materials d’arxius, bibliogràfics i testimonis, cada vegadamés escassos, dels que van viure o van escoltar relats d’aquells anys deconflicte al nostre territori. Ha elaborat esta heterogènia informació il’ha presentat de manera molt didàctica durant les passades jornades,amb un èxit de públic extraordinari.

Carles Sancho

llaments.Les jornades se van completar

amb la projecció de tres pel·lículesen dies alterns: Raza –amb guió delgeneral Franco–, Tierra y Libertad,de Ken Loach i La buena nueva.Una exposició al pavelló firal mos-trava fotos, banderes, armament idiaris de l’època analitzada. Així ma-teix, Serret de Vall-de-roures vaoferir una parada de llibres molt benseleccionada.

S’ha de destacar la gran assistèn-cia de públic i la seua atenció res-pectuosa, interessats en una part re-cent i no superada de la història lo-cal. La Guerra Civil resulta un tematabú, perquè queden alguns testi-monis presencials o la memòria par-

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

REP

OR

TAT

GE

11

ticular d’una tragèdia, transmesa deforma privada. Per això, per unabanda, és encara el moment de po-der recollir informació dels queviuen i recorden i de recuperar ma-terials escrits o gràfics; per l’altra, lacelebració de jornades divulgati-ves o la publicació dels estudisrealitzats ajuden a ubicar los recordspersonals dins d’unes línies con-ceptuals i cronològiques, amb unaperspectiva imparcial i documen-tada. Iniciatives com esta obren uncamí mereixedor d’elogi i d’imitació,i constituixen la prova de que és ne-cessari i possible parlar de la con-trovertida «memòria històrica» si esfa amb intel·ligència, rigor i sensi-bilitat.

mílies de dretes amb membres fugitsa Saragossa —uns 60– i dels acusatspel Tribunal popular de Casp, finsque va ser clausurada per les auto-ritats comunistes al setembre del 37.

Lo dia final, 8 de desembre, va es-tar dedicat a la radera etapa de laguerra, des del 2 d’abril del 38, enquè tropes franquistes i italianes vanentrar a Beseit, Queretes, Arnes iHorta de Sant Joan, amb les conse-qüències de la implantació del nourègim i la cruenta fase final de laguerra, en què la zona va quedar li-mitant lo front de la batalla de l’E-bre. La seua finalització l’1 d’abrildel 39 va obrir la postguerra, en laqual diversos queretans van patirpresó, Consells de Guerra i afuse-

vil a Queretesbrat unes jornades d’exposició i reflexió vil espanyola a la localitat matarranyencaGIMENO

Exposició La Guerra Civila QueretesCARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

CU

LTU

RA

12

Concepción Gimeno de Flaquer (Alcanyís 1850-Madrid 1919) // M. Llop

DONES

El Moncada més íntimPubliquen un recull de dedicatòties de l’autor mequinensà

// CARME MESSEGUER

Quan el projecte d’animació es-colar que porta el nom del nostre es-criptor més il·lustre ha estat irra-cionalment suprimit, una nova ini-ciativa ha vingut aaportar una visió inè-dita sobre els dots ar-tístics i la personalitatde Jesús Moncada. Estracta de la publicaciódels Dibuixos i carica-tures de Jesús Monca-da a cura de MercèBiosca, professora ala UdL i estudiosa del’obra de l’autor me-quinensà.

La presentació d’a-questa publicació esva fer a la sala Goyade Mequinensa el dis-sabte 17 de desembreamb la presència de la

germana de Moncada, el director dePagès editors i l’autora del recull.

Va obrir l’acte l’alcaldessa de Me-quinensa, Magda Gòdia, que va

destacar l’aposta del’Ajuntament de Me-quinensa per la difusióde la figura del fill pre-dilecte de la població.Tot seguit, Rosa MariMoncada va lloar la pu-blicació perquè, com elseu germà, amaga unagran feina darrere d’u-na aparença senzilla iagradable. Per la seuabanda, Lluís Pagès vaassegurar que ha estatun goig fer-se càrrec del’edició d’aquest llibre iva insistir que des delterritori cal valorar elfet de comptar amb un

escriptor de tanta magnitud.En la seua intervenció, Mercè

Biosca va agrair la implicació de to-tes les persones que han contribuïta fer possible la publicació, en es-pecial aquelles que han aportat lesdedicatòries dibuixades de Monca-da. Biosca va explicar que els di-buixos recopilats van tenir per ori-gen tant dedicatòries il·lustradesde llibres com targetes que Monca-da adreçava als seus amics, famíliao col·legues amb motius circum-stancials. La tria ha hagut de limitar-se a 150 dibuixos, que han estat es-collits per la seua originalitat o mis-satge: autocaricatures, animals amena de diversos alter ego de Mon-cada o personatges extrets de les ob-res literàries de l’autor, que aparei-xen breument contextualitzats imostren en clau gràfica l’humor, laironia, la sornegueria i, tanmateix, lafilantropia i la tendresa del Monca-da de sempre. El visionat d’algunesde les il·lustracions de la publicacióva anar acompanyada per la lectu-ra de fragments de l’obra de Mon-cada a càrrec de la professora de laUdL Maria Pau Cornadó, que a mésha prologat el llibre. Biosca va des-tacar que calia fer aquest recull dedibuixos esparsos perquè aportenuna visió del Moncada més íntim, dela seua personalitat i de la xarxa d’a-mistats que l’envoltaven, a més quela publicació suposa un homenatgea l’escriptor, que en aquests dieshauria fet 70 anys.

Gimeno de Flaquer estudià a Saragossa. Al 1869 publicà Losimpugnadores del bello sexo; als vint anys marxà a Madrid onva col·laborar amb la revista Argos i participà en tertúlies li-teràries. Casada amb el periodista Francisco de Paula Flaqueri Fraire, director de revistes a L’Havana i a Madrid. Fundado-ra i directora de La ilustración de la mujer, a Barcelona, on pro-clamava que l’educació femenina havia d’igualar la masculina.Directora d’El álbum Ibero-Americano des de 1890. Desprésd’uns anys a França i Portugal es va instal·lar a Mèxic, l’any 1883,on dirigí Álbum de mujer, revista polèmica. Va rebre distincionsdel govern mexicà per l’esforç en difondre la cultura de dife-

rents països i la medalla d’honor de Veneçuela; el 1887 va re-bre un homenatge en el Centre Català de l’Havana. Donava con-ferències que sempre tenien molt èxit, va escriure assaig, con-tes, discursos, conferències, Victor Hugo li va enviar una cartaper l’èxit de La mujer española, llibre del qual es van fer nouedicions. Les seues publicacions eren incòmodes. Va ser pioneradel feminisme catòlic de començaments del segle XX. Algunesobres són: Una Eva moderna; La mujer juzgada ante el hom-bre; Mujeres, vidas paralelas; La mujer intelectual; etc. ElSIEM, de la Universitat de Saragossa convoca un premi anualamb el seu nom.

Un moment dela presentació ala sala GoyaAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

OPI

NIÓ

13

Llei de Llengües, resulta lògic que esgeneri un pessimisme generalitzatque, de vegades, pugui desembocar enreaccions públiques irades per part dedeterminats defensors de la llengua.Tot i així, pensem que cal reforçar imesurar les relacions institucionals i,si s’escau, oferir la informació histò-rica que fonamenta la defensa d’unallengua que es parla a les comarquesde la Franja des de fa més de vuit-cents anys.

Per afavorir aquestes relacions ins-titucionals cal promoure l’activitat delConsell de Llengües d’Aragó, que téplenes facultats per auto-convocar-sei que han estat nomenats per un pe-ríode de sis anys i que pot fer pro-postes per al desenvolupament de laLlei i també per a la constitució del’Acadèmia del Català i de l’Arago-nès. És evident que en el cas que esplantegés la modificació de la llei, elConsell de Llengües hauria de ser es-coltat, i la presència dintre d’esteconsell de membres d’ASCUMA hohauria de facilitar.

En este article voldria expressarallò que crec és un deure institucio-nal d’una associació d’Utilitat Públi-ca sense afany de lucre com és AS-CUMA, i que té entre les seves fi-nalitats el foment de la dignitat cul-tural de la comarca del Matarranya–i per extensió de totes les comarquesde la Franja– pel que fa al reconei-xement del català com a llengua prò-pia i per tant, per al seu ús i difusióper tots els mitjans socials: escola, es-glésia, activitats lúdiques públiques iprivades…

El coneixement i difusió a tots elsnivells –tant els mes intel·lectualitzats,com els mes allunyats de la cultura, ide la història– cal augmentar-lo ambla publicació d’obres i treballs litera-ris d’autors vinculats amb els territo-ris de la Franja, que han d’arribar atothom, amarant a tota la societat dela nostra comarca (cicles de confe-rències, jornades culturals, tallers pera infants etc.). No cal dir com tambéens cal fomentar l’excel·lència en to-tes les accions que s’emprenen i hemd’ajudar, com sempre s’ha fet, a totsaquells que vulguin escriure i treba-llar en qualsevol àmbit de la cultura.

També hem donat i donarem su-port a tots els que, en situacions ad-

verses, donin testimoni de la culturai la llengua catalana del nostre terri-tori, fent les actuacions que es con-siderin més adequades i arribant a lesmés altes instancies.

És evident que l’ASCUMA, alllarg dels més de vint-i-dos anys, hatreballat en tots els nivells. En el ni-vell polític com associació i per mit-jà dels seus associats, com a membresd’institucions com el Consell de Llen-gües d’Aragó, amb la finalitat d’a-conseguir una legislació favorableal ple reconeixement de la llengua ca-talana com a pròpia i cooficial. Ésprou conegut que no totes les forcespolítiques han manifestat el mateixinterès en assolir aquesta finalitat.

CHA, IU i PSOE han estat els par-tits més favorables a les nostres fitesculturals i lingüístiques, afavorintl’actual Llei de Llengües. PAR i PPs’han oposat oficialment al reconei-xement del català com a llengua prò-pia i cooficial a les comarques de laFranja, tot i que destacats polítics dela comarca del Matarranya han de-fensat i defensen el català com a llen-gua pròpia i d’ús habitual fent cons-tar la realitat històrica.

Després del triomf electoral del PPi PAR a l’Aragó i atenent les prime-res declaracions del nou Govern res-pecte a la reforma o limitació de la

El català, una tasca de tots// JOSEP MARIA BARÓ

Doncs sí que anem bé. D’uns anys ençà, ha desaparegut delmón conegut el servei personalitzat als clients per gairebé totarreu. Els supermercats han substituït les tendes de tota la vida,no hi ha manera de trobar un trist dependent a les botigues deroba (què se n’ha fet, de les famoses «barbies» del carrer Ma-jor de Lleida?) i a les gasolineres t’enllardes les mans, i potserels pantalons, de gasoil de la millor qualitat, especialment elsdies de vent quan no et pots enfundar els completíssims guantsde plàstic que amablement t’hi ofereix un dispensador.

Les persones grans, o aquelles que simplement són una micaexigents, se senten perdudes davant de tanta desatenció. I l’a-tur augmenta i augmenta, i al pas que anem fins i tot els trans-ports públics, les esglésies o la Seguretat Social seran d’auto-servei. I potser les úniques feines noves que es generaran se-ran les de client professional o de comprador compulsiu titu-lat. Un país que produeix més aviat poc no pot donar per a gairemés.

Avantatges de l’autoservei. T’autoserveixes a Ikea Badalo-

na un producte que val cent euros. A l’eixida, l’empresa con-sorciada de transport et diu que te’n cobrarà cent més per por-tar-t’ho a Lleida, perquè està a més de 150 km de Badalona (ex-actament 158) i, si vols que t’ho munten, cent euros més. Unproducte de cent euros, doncs, acaba costant-ne tres-cents. Deres et serveix explicar-los que Lleida és Catalunya i que, si vo-len, podrien escurçar el trajecte; igualment el servei d’atencióal client –que no és d’autoservei– t’engega a prendre vent. Pro-vo a la botiga de la mateixa casa a Saragossa, i finalment de-cidisc de carregar-m’ho i muntar-m’ho jo mateix, i que es façafotre l’hèrnia discal. Amb el que ens hem estalviat, ma paren-ta i jo ens veiem obligats a devorar un cabrit al forn important,en un restaurant, a la vora de la plaça San Francisco, que co-nec gràcies a l’hospitalitat reiterada dels estimats col·legues dela universitat saragossana. Com a mínim, ací sí que ens serveixen,i la crisi que se’n vaja a pastar fang. I, a vosaltres, bon Nadal ique entreu amb el peu dret (o amb l’esquerre, si sou esquer-rers) en el previsiblement molt restret any 2012.

Nadal d’autoservei // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

Josep MariaBaróARXIU

President d'ASCUMA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

TEM

A D

EL M

ES

14

El castell de Calaceit// JOAQUIM MONTCLÚS

Una vegada més em veig obligat aparlar dels primers anys de la vidadels nostres pobles després de la res-tauració cristiana. Sobre aquest temas’ha fet córrer molta tinta, però da-vant de certes publicacions aparegu-des recentment i veien que puc fernoves aportacions, malgrat que algúem pugui titllar de reiteratiu, hotorno a fer.

Com ja és conegut, la vila de Cala-ceit i els seus voltants van ser con-querits vers l’any 1151 pels cavallersde Cambrils i el sobirà, per pagar elsserveis, els va concedir el senyoriu.

Quan aquests cavallers es van fercàrrec del lloc, a la part alta de l’ac-tual vila de Calaceit, hi van trobar uncastell que fins al moment l’ocupa-ven els sarraïns. Per les troballesrealitzades, el lloc havia estat poblaten l’època dels ibers i, possiblement,en èpoques anteriors.

Més que un castell, era una forta-lesa. Els documents l’anomenen‘castrum’, un lloc fortificat que en elseu interior albergava una trentenade cases. Dintre d’aquesta fortalesahi havia també una mesquita musul-mana que després es convertí en laprimera església de Calaceit dedi-cada a Sant Pere i una torre de de-fensa.

Com el lloc no reunia moltes co-moditats, quan va deixar de complirla seva funció defensiva i la poblacióes va establir al pla, a poc a poc, es vaanar abandonant. És té constànciaque l’any 1462, durant la guerra de

Catalunya contra Joan II, encarafuncionava com a fortalesa, perquè,segons els documents, l’oficial delbisbe de Tortosa s’hi havia refugiat,però durant les guerres dels Sega-dors i de Successió fou cremat diver-ses vegades i totalment destrossat.Les darreres pedres de la fortalesavan servir per a edificar l’actual es-glésia parroquial i fortificar la pobla-ció, durant les guerres carlistes.

Si el castell no era massa impor-tant com a monument, sí que ho eraper l’extensió de les terres que do-minava. Segons la documentacióconservada, en un primer moment,pertanyien al castell les actuals po-

blacions d’Arenys, Cretes, Lledó i elMas de l’Ametlla o Amenla (nomcom figura en els documents més an-tics). Hi ha diversos documents queaixí ho confirmen.

Els historiadors Santiago Vidiellai Marià Galindo afirmen que la vilade Cretes, en un primer moment, eramolt petita i pertanyia al castell deCalaceit. Ens hem de refiar d’aquestshistoriadors, perquè la documentaciód’aquesta vila, en aquests primerstemps, s’ha perdut per complet. Al’Arxiu de la Catedral de Tortosa hiha abundants documents que parlend’Arenys, Calaceit, Lledó i del Masde l’Ametlla, però cap de Cretes. La

EsglésiaParroquial

de CalaceitISABEL CALAF

Posant-hi el coll // Teresa Serrano

LA VIDA EN CALMA

Escoltant o llegint els comentaris provinents de diferents ob-servadors de la realitat econòmica i social d’aquest país, unaté la sensació que els anys de treball han estat un malbarata-ment.

Som dibuixats com a ciutadans hàbils en l’escaqueig i pocentesos en el desenvolupament del treball.

Semblem definits per la falta de dedicació i per l’ínfim es-forç amb que ens entestem en les tasques professionals.

I em pregunto, ¿on han anat i per què han servit totes aques-tes hores invertides, matinades, preocupacions? Tants i tantspencaires menyspreats en una balança comparativa que no elsfa justícia ni els defineix amb veracitat.

Som presentats com administradors dolents dels nostres re-

cursos en una economia familiar marcada pel dispendi i el mal-baratament indiscriminat. De qui es parla en aquestes línies?

I com està el barat que es compra el nostre temps, molt persota dels salaris dels europeus amb els que ens comparen. Comsi en aquestes condicions fóra senzill fer del malbaratamentuna manera de vida.

I dic jo, no serà que els observadors miren molt curt, o béque el seu horitzó comparatiu és esbiaixat i poc fiable?

Ens demanen fer pinya, i estem sostenint el pes d’una malagestió que es remunta en els anys.

Així, patim la humiliació de l’insult, l’enuig i la ira del queescolta un missatge que demana ajuda mentre som titllats d’in-capaços i ens estiren de l’orella.

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

TEM

A D

EL M

ESdocumentació d’aquesta vila, ambels plets que aquesta va mantenir alllarg de la història, va deure de serrecopilada i es troba en algun llocdesconegut o ha desaparegut. De to-tes maneres, la seva història deu decórrer paral·lela a la resta de les po-blacions. L’any 1210 havia d’estar amans del bisbe de Tortosa, perquè,en cas contrari, difícilment haguésrestat, des del punt de vista eclesiàs-tic, sota els dominis d’aquest bisbat.

És possible que l’orde de Cala-trava, molt interessada en ampliarels seus dominis, en algun moment,abans de 1210, comprés la vila deCretes i els seus termes als senyorsde Cambrils com ho va fer ambArenys i Lledó, però crec queaquesta vila mai va pertànyer al’orde de Calatrava dintre de la do-nació del castell d’Alcanyís. En labutlla papal de l’any 1187 i en poste-riors, on s’especifiquen les posses-sions de l’orde de Calatrava, no hiapareix la vila de Cretes. Hi aparei-xen moltes poblacions i, fins i tot,s’especifica que posseeix la meitat deMaella.

Una prova clara que la vila deCretes era un domini a part de lespossessions de l’orde de Calatravad’Alcanyís la tenim analitzant elstermes del Mas de l’Ametlla.

Aquest territori, des d’un principitenia jurisdicció pròpia i estava situatdintre dels dominis del castell de Ca-laceit, la qual cosa no vol dir que for-més part dels termes de la vila. Se-gons l’historiador Vidiella, els edifi-cis del Mas estaven situats molt aprop de l’actual ermita de Sant Pol.Exactament, a uns dos-cents metres,envoltades de pins i matolls, avui, en-cara es conserven les seves ruïnes.

Existeixen una bona quantitat dedocuments on s’afirma que l’esmen-tat mas estava situat dintre del cas-tell de Calaceit i limitava per la pri-mera part amb Vall-de-roures, per lasegona amb el terme d’Arenys, perla tercera amb el terme de Cretes iper la quarta amb els dominis delsgermans de l’orde de Calatrava. Se-guint aquest criteri, fent una demar-cació del seu territori, veurem quetallava els actuals termes de Calaceiti Cretes. La llenca del terme de Cre-tes, que actualment arriba quasi finsa les portes de la Vall del Tormo, for-mava part del seu terme i marcava

els límits amb els dominis de l’ordede Calatrava. Curiosament, quan elsdocuments anomenen els límits delsdominis de l’Orde, deixen a Cretes apart. És un clar senyal que era unterritori amb jurisdicció pròpia i nopertanyia als dominis en general del’Orde.

L’any 1269, Enego Peris apareixcom a comanador de l’orde de Cala-trava a la vila de Cretes. Quina ca-sualitat!, aquest personatge era ne-bot d’Ossenda, senyora del castell deCalaceit, i net de Rotllant de Cam-brils. El 15 d’abril de 1271 va rebrede la seva tia els dominis del Mas del’Ametlla. Enego Peris, en el mo-ment de formar part de l’orde de Ca-latrava, va deure de fer vots de cas-tedat i pobresa. És molt possible queaquest personatge incorporés el Masde l’Ametlla dintre dels termes de lavila de Cretes. Més que possible, se-gur. Tampoc és gens descabellat pen-sar que Enego Peris fos l’hereu deCretes i el responsable d’incorporar-la als dominis de l’orde. Cal recordarque per aquestes mateixes dates, elsseus oncles, Ossenda i el seu marit,traspassen la meitat del domini deCalaceit a l’orde de Calatrava. Uns

anys abans, els pares d’Ossenda, Sançde Sarinyena i Oliva, havien traspas-sat l’altra meitat. En tots aquests do-cuments no hi ha cap referència quel’orde de Calatrava hi mantingui capdret. En el seu moment, ja vaig de-mostrar, que el document de 1205que diu que l’orde de Calatrava vainfeudar el castell de Calaceit a Rot-llant de Cambrils i Dalmau de Ca-nyelles, és completament fals.

El 6 de novembre de l’any 1295 elbisbe de Tortosa, Arnau de Jardí, vaarrendar el senyoriu de la vila deCretes a l’orde de Calatrava, peròdesprés es va negar a pagar, argu-mentant antics drets feudals, i es vaoriginar un important conflicte.L’any 1300, aquest bisbe, amb unapermuta, es va fer amb els drets delMas de l’Ametlla, però, tot semblaindicar, que l’esmentat lloc ja no te-nia jurisdicció pròpia.

Un estudi exhaustiu i profund d’a-quest Mas ens resoldria molt dubtesdels primers temps de la història delsnostres pobles, al mateix temps ensexplicaria com es van delimitar elsactuals termes d’Arenys Calaceit iCretes. Tinc la sospita que hi podenhaver-hi moltes sorpreses.

VIII Jornades Culturals i «Aficiona’t», II Mostra de Teatre del Matarranya// COMARCA DEL MATARRANYA

Al desembre han tingut lloc lesVIII Jornades Culturals i la II Mos-tra de Teatre del Matarranya Aficio-na’t!, organitzades pel Departamentde Cultura de la Comarca del Ma-tarranya. Els actes van començar alCastell de Vall-de-roures, on es vapresentar l’exposició col·lectiva, ArtMatarranya, d’una trentena d’artistesde reconegut prestigi vinculats al Matarranya. Aquesta exposició està repartida en tresespais: El Castell de Vall-de-roures, la Sala d’Exposicions de l’Antiga Fàbrica Noguerai el Museu Joan Cabré de Calaceit, llocs on romandrà fins al 26 de febrer. David Arru-fat, tècnic de cultura de la Comarca del Matarranya i Ersi Samarà, responsable de l’es-pai artístic de l’Antiga Fàbrica Noguera, van presentar les activitats i actes de les jornades.

La II Mostra de Teatre, Aficiona’t, va ser una veritable «mostra» de teatre professio-nal, de grups d’aficionats del Matarranya –prou consolidats–, i del taller de monòlegs iimprovisació, amb la participació dels alumnes inscrits i l’actuació del humorista Boto.

Cal destacar la presentació del treball d’investigació i vídeo «Las fábricas de papel ycartulina de hilo en Beceite», realitzat per la Margarita Celma Tafalla, que va presentarel dia 26 de novembre al Museu Joan Cabré de Calaceit.

La gastronomia tradicional del Matarranya també va tenir el seu lloc en la presenta-ció a Fontdespatla del calendari de la Comarca del Matarranya per a l’any 2012, dedi-cat als plats típics de la zona.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

AR

AG

Ó

16

Carles Terès, guanyador del Guillem Nicolau// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

El passat dia 15 de desembre esvan fer públics els guanyadors delspremis literaris del Govern d’Ara-gó. Les obres Licantropia (en ca-talà), Desmemoria (en castellà) iChuecos Florals (en aragonès) hanestat proposades pel jurat per serguardonades amb els premis Gui-llem Nicolau, Miguel Labordeta iArnal Cavero 2011, respectiva-ment.

El Guillem Nicolau ha estat pera Carles Terès, amb l’obra Lican-tropia, la qual narra una històriad’«enllobament» d’uns personat-ges –l’empremta dels quals ha per-durat en els seus descendents– querecorda els relats basats en la tra-dició oral, sustentats en el col·lec-tiu imaginari del nostre territori.

El jurat considera que l’obra ésmereixedora del premi perquè «latradició i la innovació conviuen enuna fabulació plena d’imaginació iinterès a través d’una estructura

narrativa travada i rica».Terès Bellès, Carles (Barcelona,

1962), dissenyador gràfic de for-mació i ofici, de pares d’Estopanyà(Ribagorça) i Queretes (Matarra-nya), resideix a Alcanyís i Torre-darques (Matarranya) de 1993 ençà.Soci d’ASCUMA, i membre de la

Junta en anys passats. Col·laboradorhabitual, des de 2003, de Temps deFranja, ha publicat narracions encatalà a Sorolla’t i a la revista in-fantil, editada a Barcelona, CavallFort. És membre del col·lectiu d’ar-ticulistes Viles i Gents. Manté elbloc L’esmolet.

I Concurs Literari de Narrativa i Poesia en català«Universidad de Zaragoza»// REDACCIÓ

La Universitat de Saragossa con-voca el I Concurs Literari de narra-tiva i de poesia en català.

Hi pot participar qualsevol per-sona que presenti una única obra re-dactada en català, en narrativa o enpoesia. Els treballs, de tema lliure,

hauran de ser originals, inèdits i nopremiats en altres certàmens litera-ris.

L’extensió dels texts oscil·larà, ennarrativa, entre 80 i 140 fulls, bé unrelat o bé una col·lecció de relats. Enpoesia, l’extensió serà d’un total mí-

nim de 250 versos, i es podrà pre-sentar un poema sencer o una col·lec-ció de poemes.

Els originals aniran sense signar icaldrà presentar-ne tres exemplars,fent constar en l’encapçalament el tí-tol. Aniran acompanyats d’un sobretancat, en la part exterior del qual fi-gurarà l’esmentat títol. Dins el sobres’inclourà el nom, cognoms, adreçacompleta i telèfon de contacte, fo-tocòpia del DNI o passaport i un dis-quet amb l’obra lliurada al concursen WORD o text normalitzat.

La presentació d’originals es faràa l’oficina de l’Área de ActividadesCulturales (Edificio de Informa-ción, Universidad de Zaragoza, c/ Pe-dro Cerbuna 12, 50009 Zaragoza).

El termini d’entrega de les obresfinalitzarà l’11 d’abril de 2012 a les14 hores.

El concurs tindrà una dotació d’unúnic premi de 2.000 euros.

Carles Terès,en un indretindeterminatdel terme dela Pobla deLlobosaCELIA ANTOLÍN

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

En un mirador d’excepció sobreel Cinca i enmig de mullarerers s’hitroba el jaciment romà de Vil·la For-tunatus. Si us hi atanseu, de seguidaus vindrà a rebre, potser baixant deltractor, Paco, el guarda i guia del mo-nument des de fa més de vint anys.Amb afabilitat i saber fer us expli-carà la història del jaciment, de lesintervencions arqueològiques ques’hi han fet i les diverses peces queel componen, tot plegat amanit ambcerta ironia i alguna anècdota. Si go-seu preguntar, potser us explicarà al-guna cosa més del que hi té al guió.

Vil·la Fortunatus és una vil·la ro-mana descoberta als anys 20 del se-gle passat. A banda d’algunes in-tervencions prèvies, l’excavació sis-temàtica del jaciment va tenir lloc alsanys 80 i va traure a la llum la partresidencial d’una vil·la, una explo-tació agropecuària romana que vaestar en funcionament entre els se-gles I i IV dC. El jaciment integrauna basílica paleocristiana cons-

truïda al segle V aprofitantpart de l’estructura i els ma-terials de la vil·la, que ales-hores havia estat abandona-da. Dels magnífics mosaicsque van eixir a la llum, endestaca un amb la inscripció‘Fortunatus’ que ha donatnom a la vil·la. L’any 2004 eljaciment va ser declarat Béd’interès cultural (BIC) i totseguit es van emprendre tas-ques de consolidació i condiciona-ment que el van dotar d’una cobertai d’una passarel·la que en facilita elrecorregut.

Per esdevenir agent de protecciódel patrimoni, Paco va haver de pas-sar unes oposicions a principis dels90, però el «màster» l’havia fet prè-viament. El jaciment es troba enmigde les terres de son sogre i Paco ve-nia sovint a la finca a festejar. Moltscamins havia escoltat el sogre quanacompanyava les visites pel jaci-ment, també va poder veure-hi tre-

«A la vil·la em passen tots els mals i se’m passenles hores. Aquí sóc feliç.»// CARME MESSEGUER

Tal com es comenta en un altre punt d’aquest número de TdF–en concret a l’editorial d’Styli Locus–, Juan José Mir Vallésés l’autor de la novel·la costumista Grivas y Tordos. Tot i quel’argument general de l’obra gira a l’entorn dels amors i les re-lacions socials entre diferents col·lectius locals de la Canyadade Beric, en alguns fragments de la novel·la l’autor també s’o-cupa amb un marcat to crític –gairebé com si es tractés d’unassaig aliè a la trama general de la novel·la– de les relacionsculturals i lingüístiques de l’entorn comarcal d’ara fa un segle.En concret a l’inici del capítol V hom llegeix: La Cañada de Ve-rich es una pequeña localidad [… que] si bien su carácter es ne-tamente aragonés, algo ha influido en él, como en otros pueblosdel entorno, la proximidad valenciana, y hasta, si se quiere, so-bre todo para los situados más hacia la dirección Este-Nordeste,la de la limítrofe región catalana.

La caprichosa delimitación político-administrativa de las pro-vincias españolas, al abolir en 1833 los antiguos Reinos, vincu-lados en una sola soberanía, no tuvo grandemente en cuenta lascaracterísticas de origen étnico, ni sus condiciones topográficas,ni aun siquiera la conveniencia de sus habitantes. Así se da elcaso de que Calaceite, Valderrobles, y otros pueblos inmediatos,que ostentan en todos sus aspectos un marcado carácter cata-

lán, y que por la proximidad y más fáciles medios de locomo-ción deberían pertenecer a la provincia de Tarragona, o bien ala región catalana, si se tiene en cuenta lo inútil y aun perjudi-cial de estos organismos provinciales; y los enclavados en la zona,cuyo centro es Alcañiz y que están en constante contacto con Za-ragoza, pertenecen todos a la provincia de Teruel, con lo que seoriginan no pocos trastornos en la obligaciones oficiales, úni-cas que entre unos y otros existen.

Más que eso, y peor aún que eso, la falta de compenetraciónpor la diferente manera de ser de los habitantes de una y otraparte de la provincia. Esa disparidad se revela también en el len-guaje. En el triángulo de tierra comprendido dentro de tres vér-tices situados, uno en Aguaviva, y formando un lado en amplioarco de circunferencia, desde este pueblo a Calaceite, en sus lí-mites con la provincia de Tarragona; otro lado a partir tambiéndel vértice de Aguaviva, siguiendo la divisoria con el Reino deValencia, hasta Beceite, donde vuelve a encontrarse el límite deCataluña; y el tercer lado entre este punto, como segundo vér-tice, cerrando por el límite Teruel con Tarragona, hasta el finalde la primera línea, como vértice tercero, no hay un solo pue-blo en que no se hable el valenciano o catalán, más o menos in-fluenciado por la proximidad de sus respectivos límites.

Límits, sobiranies i influències (I) // Esteve Betrià

U2

ballar l’arqueòleg Palol i ell mateixva excavar colze a colze amb Fran-cesc Tusset, a qui –diu– no es cansavamai d’escoltar parlant d’arqueologia.Paco va seguir de ben a prop les dar-reres obres de condicionament deljaciment sense dubtar a fer les in-dicacions que va creure oportunes.

Reticent a deixar-se retratar, Pacodecideix fer-ho finalment amb la ba-sílica com rerefons, la construccióque singularitza aquesta vil·la ro-mana entre altres del seu gènere.Paco és un home afortunat.

Francisco Casas Godayol, guarda de Vil·la Fortunatus

Francisco CasasCARME MESSEGUER

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

borar un model d’atenció entre lescomunitats autònomes, que in-clourà contraprestacions econòmi-ques o de compensació de serveis.Els dos executius pretenen queaquest sistema siga un referent peraplicar a tot l’estat, ja que en totesles comunitats es produeixenaquests casos entre zones limítro-fes.

Les dues administracions cele-braran noves reunions fins a assoliruna proposta satisfactòria. De mo-ment, i mentre no s’arribe a unasolució òptima, la Generalitat deCatalunya ha traslladat una ordrea l’hospital Arnau de Vilanova deLleida en la qual es remarca explí-citament que es preste atenció sa-nitària als pacients aragonesos.

Els tècnics analitzaran quinessón les compensacions per l’aten-ció sanitària als ciutadans de les co-munitats veïnes, sempre tenint encompte, segons asseguren fonts dela Generalitat a l’agència EFE, queels problemes administratius maino poden suposar cap obstacle pera l’atenció d’aquests pacients.

Els consellers de Sanitat d’A-ragó, Ricardo Oliván, i de Catalu-nya, Boi Ruiz, es van reunir el pas-sat 9 de desembre a Saragossa pera acordar la posada en marxad’una Comissió Tècnica d’Estudiper a avaluar l’assistència sanitàriaentre les dues regions i dissenyarun acord de col·laboració.

Boi Ruiz va assegurar que «an-teposa» l’atenció a les persones, demanera que no hi hauria d’havercap problema per a que cap ciu-

tadà d’Aragó siga assistitals centres de Lleida,perquè hi ha «voluntatpolítica». Per la seuabanda, Ricardo Olivánva anar més enllà i va dirque també treballariaper a crear «aliances es-tratègiques» entre l’hos-pital de Barbastre i el deLleida, «per a optimitzarels recursos que hi ha atots dos».

Un cop acordada laposada en marxa de lacomissió, els responsa-

bles dels serveis de salut de Cata-lunya i d’Aragó van realitzaraquest 15 de desembre la primerareunió tècnica per a començar adissenyar un model administratiuper a l’atenció sanitària dels pa-cients de la Franja, en paraules delconseller Oliván, «estable i perma-nent». De fet, segons Oliván, l’a-cord ha de garantir que «es pugamantenir la normalitat de l’assis-tència sanitària en el futur».

Els tècnics han començat a ela-

Ja som a la nova legislatura espanyola. En un panorama mar-cat per la terrible crisi econòmica, el PP ha guanyat per goleja-da el PSOE a l’Espanya espanyola i ara estem esperant episo-dis gens afalagadors a la vista del temporal i de la victòria delsqui han pintat el mapa espanyol de color blau.

De fet, a la Franja ja fa temps que ens trobem en una cruïllagens fàcil des del punt de vista dels qui manen, que són els ma-teixos que ja van guanyar les municipals als ajuntaments mésgrans i a la Comunidad Autónoma; val a recordar, però, que tam-poc no hem tingut gaires opcions de fer costat al PSOE desprésde tants anys en el govern. Perquè no ens enganyéssem, si ensreferim a la cosa del català, els anomenats socialistes, amb el «deu-re acomplert» de la Llei de llengües, només van intentar com-plir l’expedient sense molestar l’Aragó espanyol, mantenint elsmínims de l’ensenyament del català a l’escola, però sense haverfet res o molt poca cosa pel català a l’administració i als mitjanso, per exemple, per recuperar els topònims i continuem aguan-tant l’aberració de llegir arreu Benabarre, Tamarite, Zaidín, Pe-ñarroya…

Pel que fa al litigi per les obres d’art del bisbat de Lleida, tam-

poc no sabem com acabarà: aquests anys, des de l’aterratge delsOpus Dei Men a Torreciudad, hem vist com l’aragonesisme s’e-xacerbava amb l’operació «devolvednos las joyas!». Una menade martingala per fer clients de patent aragonesa a base de cul-tivar els baixos instints, com va fer Marcelino Iglesias, sense capvergonya, en qualificar el paper dels catalans davant el litigi comel dels espanyols en allò dels Papers de Salamanca.

Quin futur ens espera a la Franja? Quant a la crisi econòmi-ca, els auguris són preocupants perquè no se sap veure el finaldel túnel i la penitència pot ser llarga, però hem d’entendre, comdiuen els Manel, que ens n’eixirem. Pel que fa a la llengua catalana,els entesos parlen del fet esperançador de mantenir-ne la trans-missió generacional a tot l’àmbit lingüístic, però que per garan-tir el futur del català, diuen, caldrà comptar amb un Estat per-què si no a Europa als catalans no ens tenen en compte i que-dem per sota de llengües amb menys parlants, com el maltès, l’es-tonià, el letó, el lituà, l’eslovac, l’eslovè, que tenen darrere, ai las!,un sacrosant estat.

Ara m’he perdut… Si parlo del català, de quin Estat parlo?,d’Andorra? Qui s’empararà de la Franja? Bon any 2012!

El futur // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Els consellersOliván i Ruiz a Saragossadesprés de la reunióAGÈNCIA EFE

Primeres reunions entre Catalunya i Aragóper establir un acord sanitari sòlid// HUGO SOROLLA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

12 /

gen

er 2

012

OPI

NIÓ

19

El 2011 s’ha publicat Un hotel a lacosta (Tossa de Mar, 1934-1939) deNancy Johnstone (Barcelona, Tus-quets Editors). El 1934, Nancy i elseu marit, Archie Johnstone, van de-cidir abandonar Londres i cons-truir un hotel a la Costa Brava, a Tos-sa de Mar. L’hotel es va construir enun turó, davant de la platja. Archieés un veterà periodista escocès queporta anys treballant per al NewsChronicle, en Fleet Street, l’artèriaperiodística de Londres. Nancy tétrenta anys, i està convençuda de quea Tossa començaran una nova vida,amb l’avantatge afegit de poder ex-plotar a fons les seves capacitats li-teràries.

D’aquesta experiència, NancyJohnstone publicarà dos llibres enFaber & Faber, Hotel in Spain(1937), i la seva seqüela, Hotel inFlight (1939). Un hotel a la costa ésun relat compactat d’aquells dos lli-bres. La introducció, edició, traduc-ció i post-scriptum són de MiquelBerga. Ens hem detingut en els ca-pítols dedicats als nens refugiatsdel front d’Aragó, que composenuna història colpidora.

El 1935 va obrir les seves portesl’Hotel Johnstone. Hi van acudir tu-ristes anglesos que van descobrir elmar i el paisatge de la Costa Brava.Però el 1936 l’interès turístic dels an-glesos va donar pas a la visita de cor-responsals de guerra, de poetes i pin-tors simpatitzants de la causa repu-blicana o de personalitats britàni-ques. El 1938, davant les dramàti-ques circumstàncies de la retirada re-publicana, van decidir transformarl’hotel en una colònia humanitàriaper a nens refugiats. Així l’HotelJohnstone es va convertir en laCasa Johnstone.

El 1938 es produeix l’ofensiva del’exèrcit franquista sobre el front re-publicà d’Aragó. Van caient Alcu-bierrre, Tierz, Siétamo, Barbastre,Lanaja, Tardienta, Sariñena, Grañén,Fraga. A mesura que l’exèrcit fran-quista va avançant, moltes famílieses refugien a Barcelona, i poste-

riorment a França. Els nens refugiatsde la Casa Johnstone són d’algunsd’aquests pobles.

Els Johnstone es posen en con-tacte amb la International Solidari-ty Fund exposant el seu projecte decrear a Tossa una colònia per anens refugiats. Al cap de pocs diesvan rebre una nota de SolidarityFund acceptant amb gratitud laseva oferta. Nancy exposa que es-taven asseguts a la terrassa quan vanveure arribar els primers nens. Sónnou nens que van caminat en fila,amb un aire patètic, commovedor.Van acompanyats d’un mestre, queels diu que vénen d’Aragó. Unanena més decidida els diu que es diuMaria Josefa, i que té set anys, laseva germana petita es diu Car-men i té cinc anys. Una altra nena espresenta: es diu Josefina i té tretzeanys. En el relat no apareix cap cog-nom, ni el nom de cap poble delsnens refugiats.

Al cap d’uns dies, van veure apa-rèixer una columna de dinou nenspel camí de la Casa Johnstone. Tam-bé procedeixen dels pobles del frontd’Aragó. Nancy confessa que si els

haguessin dit que acabarien tenintcura de 28 nens a Espanya, els ha-gués donat un atac de riure. La si-tuació tenia un punt surrealista,però esperava que tot sortiria bé. Elmèrit era d’aquelles criatures ara-goneses que es van adaptar ràpida-ment a la seva nova vida a la CasaJohnstone.

Els nens van poder celebrar el Na-dal de 1938. Nancy recorda que elplat estrella de la festa de Nadal vaser l’arròs amb llet i canyella. Podienrepetir tantes vegades com vol-guessin. El gener de 1939 van veu-re que començava l’èxode cap aFrança. La situació era caòtica, iBarcelona estava sent bombardeja-da. Archie, Nancy i els nens es vanpreparar per a marxar. Un cop pas-sada la frontera, es van trobar que notenien cap lloc on anar. Finalment elsvan destinar al camp de concentra-ció de Les Haràs, als afores de Per-pinyà. Posteriorment els nens van sertraslladats a Besançon, prop de lafrontera suïssa. No sabem si els nenses van quedar a França o van tornarals seus pobles. Els que han sobre-viscut ara tenen entre 75 i 85 anys.

Els xiquets refugiats del front d’Aragó a la casa Johnstone de Tossa de Mar (1938-1939)// VIRGILI IBARZ

Una pàgina del llibre

Passeig de Gràcia,10708008 BarcelonaTel. 93 238 80 91Fax 93 238 4010 gencat.cat/palaurobert

Exposició7.10.2011 – 1.4.2012Sala 1

Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pionersL'exposició repassa l'origen de la publicitat moderna

a Catalunya i el paper rellevant de pioners com

Rafel Roldós, que van convertir Barcelona en el motor

de l'activitat publicitària a Espanya.

Exposició1.12.2011 – 8.1.2012Sala 2

La Vall de Boí, Patrimoni de la HumanitatL'exposició presenta el llegat mil·lenari del conjunt

romànic de la Vall de Boí en el desè aniversari de la

seva declaració com a Patrimoni de la Humanitat

per la UNESCO.

Exposició17.11.2011 – 16.3.2012Jardí

Castellers, Patrimoni Cultural Immaterial de la HumanitatExposició fotogràfica amb motiu del primer aniversari

de la declaració dels castellers com a Patrimoni de la

Humanitat per part de la UNESCO.

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

PRobert anunci agenda 195x270mm.pdf 1 21/11/11 17:16

uan en plena adolescència vaig llegir Ré-quiem por un campesino español –novel·la in-titulada anteriorment Mosén Millán i hi-

potèticament ambientada en Alcolea de Cinca– deRamón J. Sender, vaig trobar-me en primera pà-gina amb un text sorprenent, si més no per a mi:“Cuando el bautizo entraba en la iglesia, las campani-tas menores tocaban alegremente. Se podía saber si el queiban a bautizar era niño o niña. Si era niño, las campa-nas –una en un tono más alto que otra– decían: no ésnena, que és nen; no és nena, que és nen. Si era niña cam-biaban un poco, y decían: no és nen, que és nena; noés nen, que és nena. La aldea estaba cerca de la rayade Lérida, y los campesinos usaban a veces palabras ca-talanas. [...] En la torre las campanillas menores seguíantocando: no és nena, que és nen, y los campesinos entra-ban en la iglesia, donde esperaba Mosén Millán ya re-vestido.” Entenc que Mosén Millán ha estat la pri-mera obra literària aragonesa publicada en caste-llà que deixa entreveure la realitat lingüística del ca-talà a l’Aragó en incloure-hi una breu frase –en reali-tat, un mimologisme de tradició popular– en ca-talà i en perfecta ortografia catalana.

Amb tot, cal dir que, pel que sabem, la primeranovel·la en castellà clarament ambientada en ter-res de la Franja que inclou breus frases o paraulescatalanes és Grivas y tordos de Juan José Mir Vallés,mestre de professió nascut a Aiguaviva de Bergan-tes el 1877 i mort a Múrcia el 1953. Tot i que el13 de juliol de 1933 Juan José Mir finalitzava la re-dacció d’aquesta novel·la costumista ambientada enla Canyada de Beric, l’obra no s’editarà fins al 2005.Prèviament, el 1990, s’edità la novel·la Sadurija deRamón Mur, obra ambientada a Bellmunt de Mes-quí, localitat estretament unida a l’autor –nascut aPamplona– de la novel·la. El 1991 s’edità el recullde contes i narracions Los duendes del Matarraña deFrancisco Javier Aguirre, nascut a Logroño però queha dedicat a les terres del Matarranya una trilogialiterària constituïda, a més de Los duendes del Ma-tarraña, per Noches del Matarraña (2004) i La damadel Matarraña (2009). Tots dos autors –Ramón Muri Francisco Javier Aguirre– han promogut la tra-ducció al català de les seues respectives obres d’es-

cenari matarranyenc, i així s’ha editat amb el títolLos follets del Matarranya (2009) i traducció d’An-toni Bengochea, la primera obra de la trilogia deFrancisco Javier Aguirre, mentre són ja traduïdes ien procés d’edició la novel·la Sadurija i el recull denarracions Noches del Matarraña.

El 1997 s’imprimeix en la ciutat sueca de Gö-teborg la novel·la en castellà Moret d’Eliseo VinajaTiñena –originari de la Torre del Comte–, obra am-bientada en els darrers anys de la dècada dels anysquaranta del segle passat en terres de l’antiga Iler-cavònia, és a dir el Matarranya i les Terres de l’E-bre en general, i que conté algunes paraules i fra-ses en català, en aquest cas escrites en ortografia pe-culiar. També a la Franja central trobem alguna no-vel·la en castellà ambientada en l’Aragó catalanò-fon. Així Antonio Beltrán Odri, de Fraga, publicael 1991 El pueblo dicta sentencia.

En el capítol de memòries –de la literatura deljo– en castellà d’autors nascuts a les terres arago-neses de llengua catalana, cal destacar l’obra de Joséde Dios Amill, de Fraga, La verdad sobre Mauthau-sen (1995), Toda una vida: Memorias de un calaceita-no. José Blanc Sanmartín (1997) i De Calaceite a Maut-hausen. Memorias de Raimundo Suñer (2006) –totesdues obres en edició a càrrec de Miquel Blanc–, Enlas prisiones de España (2003) de Ramón Rufat Llop(Maella, 1916-Vilanova i la Geltrú, 1993), Vida deun republicano español nacido a orillas del río Tastavins(2005) de Manuel Antolín Agud, La casa del Sabi-net. Historia de una familia de derechas (2007) de Pe-dro J. Bel Caldú, de Fórnols –autor també de la re-copilació de relats La caverna: sociedad secreta (2010)–i, parcialment, el recull d’articles Festejadoras (2006)de Fernando Arnau Vallés, de Vall-de-roures, publicatsal Diario de Teruel en 1998 i 1999.

En altres gèneres de creació literària, la presènciadel català en les escasses obres pensades i elabora-des en castellà (bàsicament poesia) és, pràcticament,nul·la. Tampoc sembla que l’ambició literària dels au-tors de versos i articles locals vulga anar més enllàdel clos municipal o de la satisfacció personal.

Esteve Betrià

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

hivern 2012

6

Literatura en castellà a la Franja

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/. Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@telefonica.net

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

Q

Styli6.qx8 27/12/11 12:27 Página 1

styli locus 2 styli locus3

trolar i li va marcar el ritme agarrant latafarra a manera de timó. La MariaOmedes tancava la comitiva. Van pujarla serra i descendiren per la vall fins arri-bar al Pas d’en Soro. No es van detin-dre al pou i va ser al poc d’iniciar l’úl-tim repetjó cap al mas quan la burretava fer una revolada bruscament enl’intent de sortejar uns cante-lluts del camí. Na Ventu-ra va caure damunt dela cuixa dreta. Pan-xaca i Maria que-daren com pe-trificats, sensevoluntat per areaccionar. Elcriat no s’a-trevia a ofe-rir el seubraç a la se-nyora fins quela Omedes vapretendre en vaincorporar-la.

—Peret, Peret,baixa!, va cridaresbojarrat Panxaca.

Lo tio Peret vivia deltreball a jornal per als més benestants delpoble i per dos rals complia la noble mis-sió de traure l’excusat de la casa Mem-brado i remoure-ho després amb palla.Aquell dia el tio Peret feia plegadors pera la recol·lecció d’olives en dos bancalsdel Pas d’en Rei. Va baixar a la vall abansd’eixir el sol, soltà el parell en donar l’àn-gelus i quan anava a traure el carretell del’alforja, va sentir cridar a Panxaca. Unparell de jornalers improvisaren una lli-tera amb uns carrejadors o tiràs, una es-pècie d’escaleta que utilitzaven per arompre els terrossos del costat de les oli-veres. Així van pujar els criats a la seua

ama fins al mas.En una tartana dels Ejerique s’endu-

gueren la senyora Ventura, que finà a Vall-dalgorfa el dia de Sant Martí. L’enter-rament doble, segons costum, va costartres-cents trenta-i-vuit rals.

Joaquín Membrado i Ventura Ejeri-que es van casar el 1837, un dels

anys més durs de la guerracivil. El dia trenta de

maig se pactaren aValldalgorfa les ca-

pitulacions ma-trimonials i lesnúpcies se ce-lebraren alspocs dies al’església par-roquial de laMare de Déude la Nativitatdavant del sa-cerdot mossèn

Mariano Mem-brado, germà del

nuvi.Els novençans van

arribar al poble un dia dejuny cap al tardet. La serra de Sant Jo-sep s’estenia com una llarga sanefa gri-sa, record permanent de les barbaritatsde Cabrera, que manà arrasar els pinarsper aguaitar millor les forces de l’ene-mic. El cadell dels empelts, va anunciaruna prometedora collita d’olives, i el verddels horts de La Miranda, cuidats ambmirament, rodejaven el camí com per adonar la benvinguda al viatger d’aquellsprimers dies d’estiu.

El capellà Membrado sabia ocupar ellloc que li corresponia en cada moment.Aquella tarde es trobava a l’hort de laFont d’en Cases i fins allí hagueren d’a-

Sadurijade Ramon Mur:

la novel·la

de la terra

Era l’any 1990 quan RamonMur, periodista de llarga trajec-tòria, oferia la seua primera no-vel·la: Sadurija. Anales secretos dela casa Membrado, una crònica so-bre una nissaga baixaragonesa deBellmunt del Mesquí, de la qualprové el mateix autor. Sobre labase d’una rica documentacióconservada a l’arxiu familiar, l’o-bra recrea dos-cents anys de lahistòria dels Membrado, des delsseus orígens com a casa forta ru-ral fins a la seua extinció en la fi-gura de Juan Pío, l’hereu solter isense fills, que morí l’any 1923.

Mitjançant salts temporals, larealitat novel·lada utilitza la sa-durija –herba curativa banyada enoli que venia la família– com apretext i origen simbòlic d’unafortuna que progressa amb en-llaços matrimonials comarcalsben triats. Així apareixen donesfortes com la Ventura Ejerique, deValldalgorfa, la darrera matriarca,juntament amb la branca bordaque inicia la Francisca Latorre, dePena-roja, mare de Meregildo Pe-res lo Dotoret, criat pels masovers,que morirà afusellat a Navarradurant les guerres carlines al critde “sadurija”. Los fills legítims sedediquen a administrar lo patri-moni familiar, seguixen la carre-ra eclesiàstica del poder i bene-ficis a l’Església local o, a mesu-ra que avancen los temps, estu-dien i participen de la política ca-ciquista del segle XIX o de l’es-perit regeneracionista que buscael progrés del camp i la seua gent.

Cartes, diàlegs, contes, docu-

La Maria Omedes va baixar les esca-les amb un cresol a la mà dreta, mentreamb l’esquerra subjectava les puntes dela toqueta creuades sobre el pit. Va obrirla porta de la quadra i va arribar fins ala pallisseta, dormitori habitual delscriats i mossos de mules de la casa.

—Xic, Panxaca! La mitja per a les sis.Aixeca’t!

Panxaca es va incorporar, va badallari es va traure la peresa lentament, peròamb gran estrèpit. Va tirar d’una puntade la borrassa i se la va posar per ban-dolera fins arrossegar-la sobre el mur quesepara la pallissa dels estables de les ca-valleries. Va prendre dos grapats de ci-vada, d’un doble llançat a un racó, i hova barrejar entre la palla. Les dos mulessuportaren com cada matí el turmentdespertar de Panxaca, però van agrairl’esmorzar que el mosso els havia pre-parat i en donaren bon compte ambcompassat i monòton mastegar.

A la quadra del fondo hi havia un ca-vall de muntar i una burra torda. Pan-xaca la va deslligar i va estirar-la pesa-dament. L’animal va seguir de mala ganaamb el morro estirat. Al carrer lluïa unsol incipient que daurava els cims delsCirerals. La somereta va beure llargamentals abeuradors de la plaça, convidada pelsuau xiular de Panxaca. Quan la polli-na va concloure, el mosso es va rentara la tercera pila. Per a la rentada va uti-litzar el ritual de costum. Introduí elsavantbraços, primer l’esquerre i poste-riorment el dret, com remenant-los obressolant-se a l’aigua. Després es va pas-sar les mans humides per la cara i el pèl.Abans de refregar-se-les contra els cal-çons, les va sacsejar.

Panxaca va lligar el ramal de la mulaa l’anella del pati i va entrar a la cam-bra baixa a posar-se la muda dels dies de

festa o per als viatges. Va despenjar unaalbarda i l’assentà al llom de l’animal. Liva subjectar la tafarra a les natges, es-trenyé la cingla davall la panxa i vacol·locar la sària sobre el bast. Per aco-modar la bona muntura, va cobrir tot l’a-parell amb una manta de quadros i ser-rells.

La Maria Omedes va baixar nom-brosos embalums que Panxaca va anarcol·locant a les bosses de la sària, a un il’altre costat de la cavalleria. Quan totva estar a punt, Maria va pujar a dema-nar a la propietària, que, al poc, va apa-rèixer al replà de l’escala, recolzada so-lemnement sobre la gaiata inseparabledels seus últims anys.

Na Ventura es movia amb senyoriu,encara que sense abandonar mai el seuaspecte auster i la severitat de les donescamperoles del Baix Aragó.

Aquell cinc de novembre de 1890 lasenyora Ventura tenia setanta-dos anys.A pesar de les greus i freqüents xacresde la vellesa, no podia imaginar que ini-ciava un viatge sense retorn i que tor-nava definitivament a la casa dels seus pa-res, de la que va eixir el 1837 per com-plir el deure d’emparentar els seus cog-noms amb els d’una altra família moltprincipal de la Terra Baixa.

Van travessar la plaça, eixint del po-ble pel portal de Ferreries. Panxaca obriacamí tirant del ramal de la pollina. A pocspassos, seguien Maria Omedes i na Ven-tura. Passaren el pont sobre el barrancde les Escodines i enfilaren el camí perla Sort. A l’arribar a la capelleta del Pi-lar, Panxaca va quadrar l’animal a la vorad’una roca i la senyora. Ventura, prenentla cadira va muntar a cavall amb les doscames cap al costat esquerre. La burra,obligada pel pes, va rompre en un ga-lop momentani, però Panxaca la va con-

SadurijaII. La iaia Ventura va morir el dia de sant Martí de 1890,

però segueix vigilant des del retrat d’Albesa al carbonetFragment de la traducció d’en Juli Micolau de la novel·la d’en Ramon Mur Sadurija. Alcanyís: CESBA 1990.

nar la jove parella per a retre-li acata-ment. Fidel a la tradició i conseqüentamb els seus principis, el clergue va as-sumir amb màxima obstinació la faenad’alliçonar la seua jove cunyada sobre elpassat de la família que ella hauria de go-vernar en el futur. Mentre Joaquín pu-java a l’Abellar per a donar una volta perles tires de vinya, el mossèn i la jove re-tornaren al poble pel camí del bassot i,de tant en tant, el vicari es detenia ambmolta cerimònia per a posar més granèmfasi en determinats capítols del seurelat.

Amb ocasió de la santa visita del 30de setembre de 1624, va contar mossènMariano a Ventura, l’arquebisbe de Sa-ragossa, fra Juan de Peralta, va rebre, comobsequi de l’ajuntament de la vila, unaegua de tres anys, comprada per dos ger-mans tractants de bestiar que tenien ra-mals de cavalleries a Castellot, Miram-bell i en altres punts del Maestrat tero-lenc. I conten que la egua va trair certdia l’arquebisbe i el va tirar a terra, a l’al-tura de Pina, tornant una tarde a Sara-gossa. Enterats del contratemps, elsmulers del Maestrat van demanar ser re-buts en audiència pel malferit prelat. Josóc poc amic dels miracles, però es con-ta també que els nostres avantpassats pro-porcionaren a fra Juan de Peralta un re-mei que el va restablir a l’instant dels seusmals.

—També al meu poble es parla ambmolta unció d’eixe prodigi, va advertirVentura Ejerique.

—Diuen, va continuar el prevereamb gest d’incredulitat, que l’arquebis-be va sanar per unes infusions de sadu-rija que els meus avantpassats li van ferprendre i gràcies a un emplastre de ra-mes de la mateixa planta banyades en olipur d’oliva durant dos-cents anys. >>

Styli6.qx8 27/12/11 12:27 Página 2

styli locus 4

Des que tu1999 - Forma part de la sèrie Ma-eternitats

Des que tum’estires els papers i em prens el llapis,faig els millors poemesles millors cartesels millors cants.Però ningú no podrà mai saber-hoperquè tum’estires els papers i em prens el llapis.

Victòria16 de març de 2011

Amb el vist i plau del cap surto a combatreduc l’espasa del coratge preparada.L’enemic el porto al mig de la cuirassai em defensa a tort i a dret mentre m’ataca.

S’alça un núvol de basarda que amenaçad’engolir-se’m l’esperit, la meva vida,si no aturo la mentida que vol vèncerdisfressada de virtut, la gran batalla.

Paro en sec. L’engany es bat en retiradadeixo caure l’armadura i les feridesHe vençut al vencedor, ara sóc lliure.Amb el vist i plau del cor surto a rendir-me.

Montserrat Gort Solé

A l’aire lliure2004

Als núvolsviure.Al ventescriure.I un tipde riurea l’aire.

Lliure.

Montserrat Gort Solé és de Lleida (1963) amb lligams franjatins a Mequinensa i Torredarques. És mestra i llicenciada enBelles Arts, i de tot això treballa a Barcelona. Té molta obra gràfica, escultura i llibre- i poemes-objecte, difosa en nombro-ses mostres col.lectives i individuals. Des del 1999 el grup “Túrnez i Sesé” ha difós la seua poesia en concerts i discs.

ments, coples… s’introduixen a la narració i configurenun teixit sobre el qual desfilen al mateix temps los pro-tagonistes benestants, pastors, curanderos, prostitutes,rapsodes, mosses de servir..., i d’altres vinguts d’altres ter-res: soldats, viatgers, frares humils... Són les figures d’unpaisatge que és també personatge, des dels carrers bell-muntans al barranc de les Escodines, la Font d’en Caseso el pas d’en Soro, amb les capitals –Alcanyís, Saragossa,Terol o Madrid– al fons. Los noms de la terra van de lamà amb les paraules catalanes, que es colen amb natura-litat dins del text castellà en forma de diàlegs o frases ge-nuïnes, malnoms, apel·latius, professions, plantes silvestres,faenes agrícoles, ferramentes perdudes, remeis populars...Este és un tret característic de l’obra, que la fa única dins

del panorama literari aragonès en castellà, perquè no so-lament descriu una realitat lingüística sinó que, alhora, con-vertix les veus autòctones en un signe de la identitat.

Ara està en preparació la traducció al català de la no-vel·la de la terra de la sadurija. D’esta manera tornaran areviure en tota la seua expressió original un món perdutrural, tradicional en los seus costums i activitats i traves-sat per epidèmies de còlera, guerres, furts, enamoraments,festes sacres i profanes, figures de sants venerats o secretsenigmàtics al voltant del cicle etern de la vida que es re-nova.

M. D. Gimeno

Tot i així2009

Passo de costatper no fer nosa

amb l’ai al cori un nus al païdor.

Però em traeix el gruixdel moll dels somnis

que vessa sang feritper l’estretor.

Paranys2010

A l’ombra del dolor,—quina vergonya—

creixia sense alèla meravella.

Ningú no va poder tastar-ne el most.

I enverinat pel sucdel temps perdut,

va anar deixant malsonsesclaus d’enyors

dels anys passats farcits amb mil excuses.

Amb una bena als ulls2010

Mentre el calze pervers de l’angoixaet sacseja la visió de les fulles,l’arbre et reptanomés estant.

S’imposa amb la presènciaperò albires més enllà per no mirari donant la culpa al venttrobes la calma.

Ara vindrà l’hiverni despullat d’excuses,el tronc no et permetrà cap més engany.

>>

Styli6.qx8 27/12/11 12:27 Página 4