En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 126

Sumari

2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

14 Aragó

17 Galeria de personatges

18 Països Catalans

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Mistificacions perilloses

El 13 de juny, Pedro Santisteve, el nou al-calde de Saragossa, pronunciava algunes fra-ses del seu discurs d’investidura en arago-nès. No era l’única novetat d’aquest nouajuntament de “Zaragoza en Común”. Unsminuts abans, el que uns dies després seriaanomenat regidor d’Economia i Cultura, Fer-nando Rivarés, havia jurat el seu càrrec ambalgunes paraules també en aragonès.

En una nota emesa per la coordinadora“Esfendemos as luenguas/Defensem lesllengües”, única entitat que difon tots els seuscomunicats i notes de premsa en trilingüe(castellà, català i aragonès) deien: Sabem queels dos no són parlants d’aragonès, però tam-bé sabem que és un símbol que marcarà elcomençament d’una nova etapa de la polí-tica a Saragossa i que esperem que s’esten-gue per tota la vida institucional d’Aragó”.

I afegien: “darrere van quedar els tempsde les rialles i la vulgarització de l’aragonès.Molts dels regidors que van riure’s de l’a-ragonès ja no hi són, altres no han estat ele-gits pels saragossans i, en algun cas fins i totel seu partit ha perdut la representació a l’a-juntament.”

I jo em plantejava, llegint la nota d’Es-fendemos... que no hagués estat malamentque l’amic Pedro Santisteve hagués llegittambé la versió catalana d’aquell curt i sig-nificatiu missatge. A més no ho hagués fettan malament perquè la seua família, els seuspares, són del Campell (Llitera). I pensavaque algun dia algú m’hauria d’explicar per-què l’aragonès és una llengua aragonesa dig-

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’ HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: El riu Matarranya prop dela seua capçalera. Foto ©Carles Terès

na de ser introduïda a les institucions de lacapital del regne i perquè el català, no. Al capi a la fi, les zones d’us i originàries de l’ara-gonès estan a una distància de Saragossa si-milar, o fins i tot més llunyana, que les zo-nes aragoneses d’ús originari i predominantdel català. A mi, les mistificacions i idealit-zacions per a configurar una suposada iden-titat a gust del consumidor, sigue aragone-sa, espanyola, holandesa o bantu me fan unamica de por.

Marià Álvarez

El català a l’Institut delMatarranya

El director del centre, Angel Aranda, ar-gumentava fa uns dies al Diario de Teruelque no entenia tanta pressió pel català alcentre des de Clarió si només hi ha una de-manda per l’assignatura opcional del 17%de l’alumnat. La resposta és ben fàcil de de-terminar. El curs que ara ha acabat l’a-lumnat de primer de l’ESO ha tingut nomésuna hora de classe de la seua pròpia llen-gua, el que ve els de segon no tindran l’as-signatura, altres cursos s’ha fet fora de l’ho-rari escolar i a la tarda i a batxillerat sen-se català. Amb totes estes circumstàncies,encara tenim un 17% de l’alumnat de de-manda? Del 80% d’infantil i primària quefan català es passa a un 17% a secundària.Un autèntic milacre.

Arnau Timoneda.

Amb el suport delDepartament de Cultura

3

Enguany es compleixen deu anysdes que va morir el nostre enyoratescriptor mequinensà Jesús Mon-cada. La nostra revista s’ha volgutfer ressò del dolor personal quevam sentir tots els que el coneixíemi del buit que aquesta pèrdua va su-posar per a la cultura i la literaturaen llengua catalana i per al quefercreatiu i reivindicatiu a les nostrescomarques franjolines on hi era unreferent i un exemple a seguir. Enel si d’aquestes pàgines podreu tro-bar notícies relatives a les celebra-cions i actes organitzats per l’Ajun-tament a la seua vila i el suplementStyli Locus, que arriba a les vostresmans dins d’aquest número deTdF, està dedicat a la seua memò-ria.

Tot i això no es pot dir que el seuesperit i la seua obra s’hagen apai-vagat i molt menys desaparegut du-rant aquests deu anys. Ans al con-trari.

Les reedicions, homenatges, ex-posicions, espais museístics, i re-presentacions teatrals de les seuesobres no han cessat després de lamort de l’autor de Camí de sirgal’any 2005.

La seua última editorial, Edicions62, ha continuat en la tasca de trau-re noves versions, en rústica o mésacurades, de les seues novel·les, as-sajos i contes. Les traduccions delsseus llibres arriben, cada any quepassa, a més llengües i països. L’e-ditorial lleidatana Pagès Editors vapublicar, el 2012, el llibre de MercèBiosca amb un bon grapat de dedi-catòries dibuixades d’en Jesús. Elsserveis territorials de Cultura de laGeneralitat, juntament amb altresinstitucions, van organitzar a partirde 2013, una exposició itinerant amoltes ciutats catalanes amb una se-lecció de dibuixos i pintures d’en Je-sús Moncada.

A l’Aragó, l’editorial PRAMESva editar un llibre de pintures i di-buixos i un altre de fotografies delcreador mequinensà, a més d’unanova versió d’Estremida Memòria.

El grup teatral d’aquesta vila,Garbinada Teatre, en col·laboracióamb l’associació cultural Coses del

Poble han recorregut molts escena-ris amb el seu espectacle D’untemps, d’un poble on es transmet l’es-perit, la ironia, la crítica social i latristor dels seus contes, i el Grup deDones de Mequinensa ha promogutdiverses lectures públiques de laseua obra. Sense oblidar el magní-fic Museu dedicat a la seua memò-ria a la zona del Poble Vell.

El Teatre Nacional de Catalunya,de la mà del productor Xicu Massó,va presentar a la sala petita d’aquestrecinte barceloní el muntatge Me-quinensa, basat els llibres de contesde Moncada. El mateix Massó, ambl’escriptor tortosí Albert Roig i elCentre d’Arts Escèniques de Ter-rassa (CET), i l’activa participaciódel grup d’actrius Les Antonietesvan recórrer diversos espais escènicscatalans amb l’espectacle L’aigua,inspirat igualment en l’obra mon-cadiana.

També, gràcies a diferents insti-tucions catalanes, es va posar enmarxa fa cinc anys el web “Espais li-teraris Jesús Moncada” (www.je-susmoncada.cat) on es pot fer un se-guiment la seua biografia, la seuaobra i els actes i iniciatives que es fanper mantenir la seua memòria.

El seu llibre de relats Cafè de lagranota ha estat de lectura obliga-

EDITORIAL

Deu anys són molts anys

Descobrimentd’una placacommemorativaa la casa deMoncada delpoble Vell deMequinensaAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

EDIT

OR

IAL

tòria per a aquests alumnes de segonde batxillerat a Catalunya i ha sor-tit a les proves de català a la selec-tivitat aquest juny.

No podem dir el mateix del queha estat fent el govern aragonès delPP-PAR en aquests darrers quatreanys. El primer que va fer la seuaconselleria d’Educació, Cultura iEsports va ser eliminar del seu de-partament el Projecte d’AnimacióCultural “Jesús Moncada”, queportava activitats culturals en ca-talà als col·legis, instituts i ajunta-ments de la Franja, en el qual hi vaparticipar assíduament l’escriptordes del seu inici fins que va cauregreument malalt.

La Diputació de Saragossa, pro-víncia a la qual pertany el poble deMequinensa, tampoc s’ha distingitmai en aquests deu anys per pro-mocionar l’obra de l’autor de laGaleria de les Estàtues.

Esperem que a partir d’ara, ambels nous temps polítics que correnen la nostra Comunitat Autònoma,Jesús Moncada i la resta d’escrip-tors aragonesos en Llengua Cata-lana reben el tractament i el res-pecte que mereixen i el Premi Gui-llem Nicolau, ixque del “gueto”, laconfusió i la marginació en què haestat sotmès en aquests últims anys.

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

MA

TAR

RA

NY

A

El passat 15 de juny morí als 91anys el pintor Romà Vallès, pionerde l’informalisme català. Fa pocsdies el Centre Cultural Terrassa ha-via obert un espai dedicat a la seuaobra.

L’artista es va formar a l’EscolaSuperior de Belles Arts de SantJordi i va continuar la seva forma-ció amb diversos viatges als PaïsosBaixos, Suïssa i Anglaterra. El 1956va començar la seva trajectòria

Mor el pintor Romà Vallès// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

dins la pintura abs-tracta i va ser un delsfundadors del primermuseu d’art contem-porani de Barcelona ide l’escola d’art delFAD. Va exercir deprofessor a l’EscolaMassana i a l’EscolaSuperior d’Arquitec-tura de Barcelona.

El treball de RomàVallès es va desenvo-lupar a través de dife-rents sèries, com“Cosmogonies”, “Co-llages”, “Biomor-fisme” i “Nous con-ceptes”, i des del 2000treballava en la sèrie“Heràclit”.

Des de fa moltsanys mantenia casa aCalaceit, un edifici

històric i ben restaurat.Amb motiu de la mostra “Me-

mòria 88” de Romà Vallès, obertael 19 de gener a l’Espai Volart 2(Fundació Vila Casas) de Barce-lona, vaig escriure unes línies, deles quals transcric ara una part:“Recordo ara amb agradívola nos-tàlgia la 17a Trobada Cultural delMatarranya, l’any 2007, i el seu car-tell anunciador. Aquells poms deflors blaves, grogues i vermelles que

Cartell de la17a TorbadadelMatarranya,obra deRomà Vallès

el pinzell de Romà Vallès havia dei-xat amorosidament amb gran mes-tria i sentiment sobre el llenç de lliimpol·lut. I també la inoblidable vi-sita que vam fer al castell de Vall-de-roures, on el pintor ens va passejaramb il·lusió per la seua exposició“Arquitectures còsmiques”. Aquellsgrans quadres abstractes ens vamparlar, un matí d’agost, de la seuatècnica, de la seua motivació, del co-lor, de la composició, de les textu-res... amb paraules, mai millor dit,del seu propi autor. Tot un plaer.”

Amb ocasió de la visita al castellde Vall-de-roures que comento livaig dedicar uns versos al pintorque reprodueixo en el seu honor:

Díptic de la Trobada 2007A Romà Vallès

Pintats i repintatsels llenços del Castell de

Vall-de-roures,de segles, bruns i negres,història i formalisme.Òrfenes les estancesde biomorfismes, floracions,geometria i conceptes.I en arribar els llenços del pintors’ompliren de color, filosofia,informalisme i poesia,traçant tresqueres mòbilscap a l’art suprem:el sentit de la vida

Farà deu anys de la mort de Toni. La vida ens va pegant estaclasse de cops durs i traïdors. No va ser el primer ni tampoc,per desgràcia, serà l’últim i escrivint això me’n recordo de to-tes les altres persones estimades que ens han deixat a la seuaflor de la vida.

Bé, de Toni persona ja vam dir tot lo que se tenia que dir alllibre que li vam dedicar Carles Sancho Meix i jo mateix: ToniLlerda, terra i llengua.

Quan el recordo no puc deixar de pensar en tot allò que vamperdre com a poble, Queretes, i com a comarca, Matarranya.Dos entitats sobre les que tenia molts projectes de futur. Nin-gú és imprescindible en aquest món, evidentment, però les pèr-dues se noten molt més en les comunitats menudes que en lesgrans.

Toni va ser un lluitador des de molt jove per sa terra, per lescostums i per sa llengua. No vull descriure fins a quin punt. Pocs

ho són i encara menys pocs ho poden entendre això de treballari arriscar pels altres. Per sort Toni no caminava sol i algunes deles seues propostes s’han anat materialitzant al llarg d’estos anys.

Avui solament vull destacar el gran impuls que va donar al’associacionisme i a la cultura. La potenciació de tot tipus d’as-sociacions participatives, locals i comarcals, encara l’estem gau-dint ara i és un llegat que no el podem perdre. L’amor a les di-ferents expressions culturals i el suport que donava indivi-dualment a tots aquells que ens decantàvem per aficions mi-noritàries no té preu i la seua manera de fer difícilment es tor-narà a repetir.

En fi, per a mi Toni és un d’aquells personatges que apareixende tant en tant i que no sé qui, de manera traïdora, ens els pren.Per a mi Toni va ser un dels millors alcaldes que pot desitjar unpoble. Per a mi Toni, a més d’amic, era una bona persona.

Te recordarem sempre.

IN MEMORIAM

Un record per a Toni // Juan Luis Camps Juan

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

MA

TAR

RA

NY

A

5

Vaig conèixer Toni Llerda a travésd’un extraordinari article publicat ala revista Nosotros que editava l’ar-xiprestat de Vall-de-roures a partirdel desembre del 1980. En el seu pri-mer número, a la portada, apareixiaun mapa de la comarca del Matar-ranya amb la toponímia escrita encatalà. En el text adjunt Toni, el seuautor, des de l’Associació CulturalGent Jove de Queretes, defensaval’existència de pertinència a un ter-ritori que incloïa, a més de la co-marca del Matarranya, les viles delMesquí i del Bergantes, atenentprincipalment a criteris lingüístics.L’article titulat «Los pueblos delMatarranya. Topónimos que debe-mos conservar y difundir» donavaarguments sòlids per la creació d’es-ta unitat territorial que presentavaacabava amb uns dels versos més ce-lebrats del cantant valencià Raimon:‘qui perd els orígens, perd la iden-

Al nostre amic Toni Llerda// CARLES SANCHO

titat’ plenament vi-gents, encara ara, pera la gent de les nos-tres viles. En aquellsanys defensar la nos-tra llengua i la nostracultura era una tascadifícil i complicada.Després vindria lanostra confluènciaen molts projectescomuns: la creaciód’associacions cultu-rals locals, la partici-pació en el II Con-grés Internacionalde la Llengua Cata-lana, la fundació del’Associació Cultu-ral del Matarranya, l’homenatge aDesideri Lombarte, la participacióen el projecte de recollida de lite-ratura popular en català Lo Molinar,la defensa de la comarca del Ma-

Amb un atractiu programa com-post per dihuit tallers i un seguitd’activitats lúdiques a la nit arribaEbrefolk, la nova denominació del“Campus de Música i Balls Popularsde les Terres de l’Ebre, Matarranyai Nord Valencià” de Móra d’Ebre,que enguany arriba a la terceraedició, i que se celebrarà en la capitalde la Ribera d’Ebre entre el dime-cres 8 i el diumenge 12 de juliol.

Els organitzadors, l’associació derecerca i difusió etnogràfica Espai deSo, tornen a apostar per la difusiódel patrimoni etnomusical en uncontext de formació, seriós i pro-fessional, però amb un componentlúdic molt important.

En paraules del seu director, l’et-nògraf valencià Lluís-Xavier Flores:“Ebrefolk està aportant el seu gra-net d’arena en la modificació d’unavisió esbiaixada i, fins i tot, un des-coneixement que sobretot, a Cata-

El Campus de Música i Balls Populars delMatarranya es converteix en “Ebrefolk”// ESPAI DE SO

tòpics i les mani-pulacions que in-conscientment oconscient encaras’hi duen a terme, iaixí dur en avantprojectes de res-tauració (balls, dan-ses, cants...), re-creació (folk) i di-fusió (ballades,aplecs, trobades)amb la solidesa i lalegitimitat queaporta el saber tra-dicional i el trellat.

La presència aragonesa està en-guany assegurada amb els professorsÁngel Vergara i Toche Menal de LaChaminera, que impartiran diversostallers, i l’actuació dijous en la “Vet-lada de Versadors” de FranciscoLasierra “El Chato Pallaruelo” i Ja-vier Bedules, amb els seus músics.

tarranya... Toni eraun gran lluitador pelterritori i la llengua iva ser lleial als seusideals i projectes finsla seua mort. Deuanys després del seutraspàs el seu testi-moni continua enca-ra vigent. Cada ve-gada que passo per lacarretera de Calaceita Vall-de-roures ob-servo el monumentdedicat a Toni anun-ciant la imminentpresència de la seuavila a qui li havia de-dicat tot el seu esforç.

José Manuel Aragonès, l’escultor iamic del queretà, va saber fer unasíntesi de la seua activitat a través dela creació artística per mantindre viuel seu record.

Alumnes delCurs de Jotatradicional MIQUEL FLORES

Coberta delllibre dedicata Toni Llerda

lunya i a l’Aragó, es té encara cap adeterminats gèneres musicals tra-dicionals autòctons, la seua inter-pretació i els seus protagonistes”.

En este sentit, l’esperit d’Ebrefolkincidix en què només amb un co-neixement profund i seriós del nos-tre patrimoni es pot trencar amb els

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

MA

TAR

RA

NY

A

6

El riu Matarranya i els cultius deregadiu dels seus voltants confor-men “un dels ecosistemes fluvialsde règim mediterrani millor con-servats d’Europa”. És una de lesconclusions de l’estudi Caracteriza-ción de los valores ambientales de-pendientes del agua del regadío dela cuenca del Matarraña, elaboratper la fundació Ecología y Desar-rollo (Ecodes) i per a la Confede-ració Hidrogràfica de l’Ebre.

El treball explica que el Matar-ranya i les hortes associades consti-tueixen un gran “corredor biolò-gic” que connecta les elevacionsdels Ports de Beseit de la capçaleraamb les terres àrides de la vall del’Ebre al tram final.

La investigació d’Ecodes analitzaels valors naturals vinculats al cursmitjà del Matarranya –des de Vall-de-roures fins a Nonasp– i tambéels culturals, com l’agricultura, elsmasos o les infraestructures hi-dràuliques. El principal patrimoniés, no obstant, el natural. Ecodesdestaca que el riu “presenta una in-sòlita riquesa biològica que el fa es-pecialment singular”. Afegeix que“resulta impossible trobar un altreriu mediterrani a la Península Ibè-rica amb tal grau de biodiversitat”.

L’informe, inclòs dins de les ac-tuacions del Contracte del Riu –unacord per a conservar el Matarra-nya entre tots els sectors implicats–, explica que la llúdria és el “mamí-fer protagonista” del tram de riuanalitzat. Aclareix que esta espècieté a la seua disposició una extensacomunitat piscícola per alimentar-se. També ressalta la presència delcranc autòcton, una espècie moltescassa als rius espanyols.

Entre les moltes aus relacionadesamb el riu, destaca la garsa reial, lapolla d’aigua, els ànecs, merles, l’à-guila reial o el falcó.

El territori analitzat comprèn985 kilòmetres quadrats. El rega-diu, que ocupa 4.830 hectàrees, esconcentra a la conca baixa, a poblescom Massalió, Maella, Favara i No-

El Matarranya, un dels rius millor conservats d’Europa// LLUÍS RAJADELL

nasp, on predomina el presseguer.La floració d’este arbre fruiter“confereix a la zona d’estudi unabellesa pròpia, característica, ambuna riquesa visual i paisatgísticad’indubtable valor”. Un element de“gran importància” vinculat a l’ac-tivitat agrària són els masos, “moltsdels quals estan enrunats”.

El regadiu tradicional reforçal’interès natural i patrimonial de laconca del Matarranya. Ha originathàbitats “seminaturals” amb unaimportant “biodiversitat de flora ifauna”. Al tram de riu estudiats’han inventariat 223 kilòmetres desèquies, 262 basses, 163 captacionsd’aigua i 132 punts d’aigua, entrepous, fonts, assuts, molins i ponts,entre d’altres elements.

L’abandonament dels petitshorts de la capçalera contrasta ambl’aparició de grans explotacionsfruiteres molt tecnificades a laconca baixa. Els horts erms obrenles portes a la colonització per lavegetació espontània i poden re-forçar la biodiversitat però per al-tra banda, “des del punt de vistapaisatgístic i patrimonial, compor-ten una notable pèrdua de valors”i poden afavorir l’erosió i el riscd’incendis. Entre les novetats agrí-

coles de les darreres dècades, des-taca l’expansió del reg per dego-teig, que millora l’aprofitament del’aigua però que té com a inconve-nient un cost elevat d’instal·lació ifuncionament. Les noves bassesd’aigua vinculades a este tipus d’a-gricultura solen ser poc beneficio-ses per a la fauna o, inclús, perillo-ses al convertir-se en “trampes”per als animals que cauen a dins.En canvi les basses tradicionals, deterra i fàcil accés per als animals,“son espais d’alt interès” per a l’e-cosistema.

Ecodes conclou que els regadiusdel Matarranya i l’Algars son pas-sadissos verds que afavoreixen la“conectividad longitudinal” a l’en-llaçar els Ports de Beseit amb lavall de l’Ebre. Proposa mesuresconservacionistes per a què els pro-pietaris s’impliquen en la protecciódel territori i dels seus valors. Acla-reix que les grans extensions demonocultiu de la conca baixa sónun contratemps per a la funció“connectiva” del riu. Opina que lapromoció, divulgació i aprofita-ment turístic del patrimoni naturali cultural del Matarranya son un re-curs econòmic i laboral per aprofi-tar.

L’amenaça dels nitrats// L. R.

L’inquietant contrapunt de l’estudi que considera el Matarranya un dels rius me-diterranis millor conservats d’Europa és l’informe –també d’Ecodes– que adverteixde la creixent presència de nitrats procedents del pixum dels gorrinos als aqüífers dela conca i, particularment, a la subconca del Tastavins. La conseqüència més negati-va d’este procés ha estat, en els darrers temps, la contaminació de les captacions d’ai-gua de boca de la Portellada i la Freixneda.

La xarxa de control de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre detecta nivells su-periors a 50 mil·ligrams de nitrats per litre –màxim permès per al consum humà– a lasubconca del Tastavins des de 2012. A la desembocadura del Tastavins al Matarranyael nivell va arribar a 111 mil·ligrams a principis de 2014. La “càrrega” ramadera és moltsuperior a la mitjana aragonesa. Mentre a la conca del Matarranya n’hi ha 15 gorri-nos per hectàrea cultivada, la mitjana aragonesa és de 3,7.

Ecodes considera que la producció de fem de gorrino és superior a la que pot apro-fitar-se com adob per a l’agricultura comarcal. Considera que l’única solució és, araper ara, reactivar la planta d’aprofitament de purins per a la producció energètica dePena-roja, aturada actualment per manca de rendibilitat econòmica.

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

BAIX

CIN

CAMoncada torna a ca seua del Poble Vell

deu anys després de la seua mort// REDACCIÓ

tics com el Museu de la Mina i eld’Història de la Ciutat n’acull un de-dicat a la memòria de Jesús Mon-cada. Allí, en un acte conduït pelGrup d’Investigació ‘Coses del Po-ble’ diversos col·lectius relacionatsamb l’univers moncadià van apor-tar el seu gra d’arena a la comme-moració amb lectura de textos, dis-cursos improvisats i interpretacionsmusicals.

El Taller de Lectura de l’Asso-ciació ‘La Dona’ va llegir una de lesobres de l’autor, Metafísica sota lesAcàcies. El Cor de Mequinensa vainterpretar la peça titulada Llaüt deMequinensa. El grup GarbinadaTeatre va escenificar un fragment del’obra D’un temps, d’un poble, ba-sada en textos de Moncada. Final-ment, la Rondalla del Poble va in-terpretat diverses cançons entreles que es trobava A l’amic Jesús elVell, composta pel músic de Me-quinensa Batiste Estruga com ahomenatge a l’escriptor amb motiudel seu traspàs.

L’objectiu d’aquesta jornada, amés de recordar Jesús Moncada el

dia que es complia una dècada de laseua mort en el lloc que va plasmaren les seves obres que han permèsmantenir viva la memòria la des-apareguda Mequinensa, era posaren valor el ‘Poble Vell’, l’antic nucliurbà de Mequinensa que va desa-parèixer per la construcció de l’em-bassament de Riba-roja.

Jesús Moncada va néixer a Me-quinensa l’u de desembre de 1941 iva morir a Barcelona el 13 de junyde 2005. La seua obra, tal com es potcomprovar al ‘Racó Moncada’ delMuseu de la Història de Mequi-nensa, va més enllà de la narrativai explora disciplines com la pinturai la fotografia, una àrea que, junta-ment amb l’escriptura, li va perme-tre salvaguardar la memòria de ladesapareguda Mequinensa. Mon-cada, autor d’obres com El cafè dela Granota o Camí de sirga, va rebre,entre altres premis, la Creu de SantJordi, que atorga la Generalitat deCatalunya, el 2001 i el Premi de lesLletres Aragoneses en 2004, guardóque va recollir poc abans de laseua mort.

Jesús Moncada va morir a Bar-celona el 13 de juny de 2005, quantenia 63 anys. El dia del desè ani-versari de la seua mort, el poble il’Ajuntament de Mequinensa vanvoler recordar la seua figura i per aretre-li un homenatge com a testi-moni d’afecte i reconeixement es vaorganitzar un acte senzill però emo-tiu.

Moncada va deixar escrit un textmolt personal que volia que quedéspenjat a la porta de la seua casa na-tal, al poble vell de Mequinensa.L’escrit anava adreçat a la personaque anés a enderrocar-la, una voltael govern de Franco havia donat elsúltims i definitius permisos per a laconstrucció del pantà que deixariales velles cases colgades sota lesseues aigües.

Rosa Maria Moncada, la germa-na de Jesús, va trobar aquest docu-ment entre els múltiples papersdesordenats que jeien dins dels ca-laixos de la casa de l’escriptor.

Doncs aquest passat 13 de juny,amb la companyia silenciosa i emo-cionada de molts amics i convilatansde Moncada es va col·locar, a l’en-trada del solar de l’antiga casa fa-miliar del Jesús, on la seua mare vaestendre les seues cendres deu anysabans, una placa on es pot llegir:

“Al que vingui a enderrocar-la(per a escriure a la porta de cameva): ‘Enruna-la, si cal, però sen-se escarnir-la. El que els teus ullsprendran per argamassa i pedra ésdolorida pell d’uns altres dies; allí onno sentiràs sinó silenci, nosaltres hiescoltem les antigues paraules’.

L’acte, segons comentà al finalit-zar l’alcaldessa de Mequinensa,Magda Gòdia, “havia de ser unacte participatiu i ho va ser, perquègairebé 200 persones hi van acudir”.

Després de l’acte de descobrimentde la placa, l’Orquestra CamerataAdagio va interpretar El cant delsocells. Seguidament, la comitiva vaanar a la Plaça de la Mina, on es tro-ba el complex museístic de la loca-litat, que entre altres centres temà-

Record aJesusMoncada aca seua delPoble VellAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

BAIX

CIN

CA Eixida de l’IEBC a l’ermita

de Sant Valero i a Villella// ALFONSO MAÍLLO

Pere Garcia de Benavarri– va desa-parèixer durant la guerra dels TresAnys, i no s’ha trobat. Als antics per-xes de l’entrada de l’ermita van serassassinats a la postguerra pel so-metent franquista dos pobres ques’hi havien aixoplugat en confon-dre’ls amb maquis. Durant un temps,un del ermitans va ser un altre assassíi ex-convicte, que al tornar a les seuesterres després del pas per la garjo-la, van anomenar-lo ermità de SantValero.

De l’ermita vam anar a Villella, onHeliodoro ens va donar complit i de-tallat relat de la història de moltes deles cases i famílies que hi han viscut.

Diumenge 31 de maig, en ocasióde l’eixida anual de l’Institut d’Es-tudis del Baix Cinca, vam anar a l’er-mita de Sant Valero i a la vila de Vi-llella de Cinca. La visita va incloureuna explicació, tant de la història del’ermita com de la mateixa poblacióde Villella, per part de l’erudit localHeliodoro Barrios.

L’ermita, construïda damunt d’unmausoleu ubicat en una vil·la agrà-ria romana del segle II, data com amínim del segle XIII. És d’estil ro-mànic tardà, ja amb alguns trets detransició al gòtic, com ara els arcslleugerament apuntats. El seu retauledel segle XV –possiblement obra de

Els xiquets i les xiquetes de PrimerCicle del nostre centre vam participarels dies 6, 7 i 8 de maig en un Campd’Aprenentatge sobre els aliments ti-tulat “Del plat a la taula”. Ho vam fera Les Obagues, ecocentre situat alsafores de la població de Juneda, a laprovíncia de Lleida, a uns tres quartsd’hora de viatge des de Fraga.

Allí vam fer tallers relacionatsamb els aliments: transformació d’ ali-ments, apicultura, treball a l’hort,cura dels animals i, finalment, serveide taules del menjador i coneixementde l’entorn. Es tractava de participaractivament en els tallers, no mirant iescrivint i estant asseguts, sinó posanten pràctica tot el que havíem aprèsamb la mestra en les diferents àreesper posar en pràctica això que diuende les competències, els estàndardsimprescindibles... de la nova llei d’e-ducació, on es dóna més valor a quisap fer que a qui només sap. Tambéus volem dir que els tallers es feien enles llengües curriculars que es treba-llen al centre.

A la cuina... molt emocionant! Ensvan donar ganivets de veritat, vam ta-

llar i trinxar la carn amb una màqui-na manual per a preparar mandon-guilles i hamburgueses que desprésens menjaríem per dinar. Les restesde menjar anaven a parar a uns cu-bells de color roig i verd, ben classi-ficades, i arribaven a la granja com amenjar dels porcs o de l’aviram. Noes perd res de res! Cada menjada, ungrup s’encarregava de parar taula, po-sar els coberts, recollir el menjador...era més divertit que quan ho fem acasa!

Uns donàvem menjar als animals iels altres ajudàvem a netejar-los. Lafeina més pesada la feia el ramader dela granja. Vam posar ous de gallina enuna incubadora i van nàixer el dia 28de maig, després d’haver estat dins dela màquina 21 dies. El que més ens vaagradar va ser donar alfals a les va-ques, així com veure córrer un porcper la seua cureta.

A l’ hort vam treballar de valent ar-rencant males herbes, plantant en-ciams, porros i safanòries, que desprésregàvem. Feia molta calor. Ser pagèsés una feina forta.

També vam anar a visitar les abe-

lles de la mel: vam observar unacel·la reial, les obreres, els abellots, lescel·les de la transformació d’un ou enabella... Va ser impressionant! Por-tàvem vestits especials, pareguts alsdels astronautes, guants, un fumador...I per la nit i a les hores lliures? Ju-gàvem a fer cabanes amb troncs, alsarrobalsadors, al bàsquet, al bolei, alfutbol i de nit fèiem jocs de nit.

Vam acabar rebentats però ambmoltes ganes de tornar una altra ve-gada i, si pot ser, més dies!

Alumnes del San José de Calasanz de Fraga al CdA Les Obagues// DOLORS SERVETO

Alumnes alcamp d’apre-

nentatgeDOLORS SERVETO

JULI

O M

ORE

NO

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

BAIX

CIN

CA

El meu anglès l’associava al d’un espanyol. És el que em vadir, l’estiu passat, un depenent, que semblava conèixer l’ofici,d’una botiga selecta d’Istanbul. També em va passar el mateix aParís, anys enrere: un nord-català que hi vivia, em va confessarque els catalans de més avall de les Alberes, quan parlem fran-cès, tenim un accent que ens fa passar per espanyols. I que, encanvi, els vells del Rosselló, quan parlen en francès desprenen unto genuïnament català, que impossibilita que siguin confosos perfrancesos i encara menys per espanyols.

Vaig quedar ben descol·locat. Em feia sentir incòmode que elscatalans del sud no tinguéssim un accent diferenciat quan par-làvem francès (o anglès). I que, a més, el nostre deix s’haguésallunyat tant respecte al dels rossellonesos. No saber treure’nl’entrellat equival a sentir un ressò per dins, d’aquells que t’o-bliguen a interpel·lar-te com si es tractés d’un misteri que caldescodificar. La necessitat per aclarir allò que no entens sol ge-nerar una tensió altament motivadora.

La lectura d’El bilingüisme mata (Ed. Pòrtic, Barcelona 2015)m’hi ha fet pensar. El filòleg Pau Vidal, l’autor del llibre, diu quel’accelerada erosió dels trets que fan del català un sistema lin-güístic diferent del castellà és la causa que l’idioma que parlemavui s’assembli poc al que parlaven els nostres avis: «cada cops’acosta més, tant en la pronúncia com en el vocabulari o l’en-tonació a l’estàndard castellà». Ho puc confirmar de primera mà.Recordo que el pare, que va ser paleta, construïa torretes. Ara elsconstructors fan «xalets». Dels bistecs russos que la mare em cui-

nava per sopar, quan era un marrec, ara en diuen «hamburgue-ses». De les llaminadures, «xuxes». Els verbs travessar i acostartambé van en camí de quedar en desús, substituïts per «creuar»i «apropar». Et fa res?, una pregunta tan nostrada, ha mig desa-paregut en favor del «t’importa?». I ens avenim per «ens por-tem bé».

I quan parlem directament el castellà, hi ha catalanoparlants,de l’estil del tennista Rafael Nadal, que tinc la sensació que fanesforços titànics perquè no se’ls hi endevini el deix. Tant és així,que el de Manacor s’expressa en un castellà ortopèdic. Vidal esfa seves unes paraules d’un altre mallorquí, el lingüista GabrielBibiloni, per explicar-ho: «la llengua superior, àmpliament es-campada i en procés de nativització, no es pot parlar amb capimperfecció. Parlar espanyol amb traces de la llengua subordi-nada és sentit com una limitació [...] els catalans s’han posat coma fita peremptòria fer desaparèixer tot rastre d’accent català, ésa dir amagar allò que faria visible la seva identitat lingüística».Consegüentment, el que fan molts catalanoparlants és procurarpassar inadvertits. El fet diferencial irrita d’allò més a Espanya.Això ho hem patit, ho patim. Tant és així, que el català d’avui, enbona part, continua sent una persona espantadissa, que enaquests afers s’estima més actuar com si tingués pa a l’ull.Aquesta i altres evidències entorn el posicionament lingüístic,que adoptem davant d’un possible conflicte, és l’eix principald’El bilingüisme mata, un assaig que fica el dit a la nafra. Percert, «anar nafrat», és una expressió ben viva a Fraga.

El bilingüisme i altres nafres // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

El documental Mar de fons rep elpremi a la millor producció de les co-marques tarragonines al FestivalInternacional de Cinema en Catalàen la seua 8a edició.

Aquest passat diumenge, el FIC-CAT va celebrar la cloenda del fes-tival amb una gala en què es van pre-miar diferents produccions audio-visuals en català que durant la set-mana s’havien projectat a Roda deBerà (Tarragonès).

El curtmetratge documental Marde fons havia estat seleccionat d’en-tre més dels 300 audiovisuals quevan presentar-se al certamen i com-petia amb 11 produccions més de lamateixa categoria. A la gala, van re-collir el premi la directora AriadnaRodríguez i el productor mequi-nensà Javier Rodes, els quals vanagrair la implicació dels sis marinersprotagonistes de la història i van re-

cordar al seu company d’equip Na-cho Amela que no va poder assistira l’acte.

Rodat íntegrament a Sant Carlesde la Ràpita, Mar de fons és un curt-metratge que no es limita només aretratar la feina i el dia a dia a altamar, sinó que s’endinsa en les sis vi-des dels seus protagonistes. Així, lamar i la vida a bord d’una de les em-barcacions de la Ràpita serveixencom a teló de fons del documentalque retrata sis vides, sis històries i unofici.

El documental ja havia sigut se-leccionat l’any passat al FestivalInternacional de Documentals deBarcelona, el DocsBarcelona, en lasecció Doc-U, la qual recollia lamillor producció documental delsestudiants de Comunicació Audio-visual de les diferents universitats ca-talanes.

Web: mardefonscurtmetratge.wordpress.com/mar-de-fons/Facebook: mardefonsdocu

El curt Mar de fons produït per Javi Rodes,premiat al Festival de Cinema en Català// REDACCIÓ

EntregapremisFICCAT

FICCAT

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Què retens en la memòriade la teua infantesa i adolescència aMallorca?Resposta. Vaig néixer a Campos,que no és un nom castellà sinó queve directament del llatí i vol dir ‘pla’.I, efectivament, si baixes de Lluc-major cap al sud, hi ha un moment,quan entres en el terme de Campos,que comences a veure pels margesles tapereres, de flor meravellosaperò fugaç, flor d’un dia. Després jatrobes aquella gran plana, que fa cin-quanta anys era una meravella deverdor, com un verger, un jardí,perquè hi havia molta aigua, que tre-ien amb molins de vent. I les famí-lies tenien quatre o cinc vaques,cultivaven alfals i el farratge per aalimentar-les i en vivien més omenys bé. Però després va venir l’ex-plotació massiva: en lloc de tenirquatre vaques, en podien tenir qua-tre-centes, i aleshores es va salinit-zar l’aigua i aquell verger va esde-venir un ermàs i els molins de vent

ara ja són com cadàvers. Allà vaignéixer, fill de pare campaner (‘deCampos’) que era ferrer i un granforjador. I la mare era de Llucmajor,allà on va tenir lloc la batalla, sa Ba-taia, on Jaume III de Mallorca vaperdre la vida i el regne. I per aixòja d’infant vaig acostumar-me a cer-car diferències dialectals perquè,tot i estar a prop, aquells dos poblesparlen diferent. Quan encara nom’havia socialitzat, jo utilitzavamoltes paraules llucmajoreres: deiabutxèca per ‘butxaca’... I, sobretot,una que era impressionant, niu per‘ocell’. Això, quan funcionava dinsla família no passava res, però quanvaig entrar en contacte amb la genti feien la rialleta... Vaig fer “marxaenrere” i em vaig identificar total-ment amb el parlar campaner.

Vaig anar a les monges francisca-nes, que eren ses monges pobres, en-front de ses monges riques, queeren les del Sagrat Cor. Hi tenia unaprofessora, sor Paulina, que era una

Joan Veny iRamon Sistacamb l’ALDCRAMON SISTAC

monja molt severa... les mans lifeien sempre olor de lleixiu, i im-posava càstigs impressionants: allòde “la lletra entra amb sang”, el lemadels mestres d’aquell temps. Desprésvaig anar a les escoles públiques,amb mestres sense gaire vocació do-

cent. No en tinc un re-cord agradable: cantà-vem el Cara al sol, elGiovinezza... I poc pen-sava que, temps enda-vant, el claustre de pro-fessors decidiria de po-sar el meu nom a aquellcol·legi. I que, ja pocdesprés del franquis-me, passés a fer tot l’en-senyament en català,començant pel catalàde Mallorca i estenent-

lo després al català més general... ino pas per patriotisme, sinó per pe-dagogia.

També recordo d’aquella èpocaque els estius els passàvem a sa Rà-

JOAN VENY I CLAR, 47è PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES

“El català ha perviscut amb una força tremenda:és un cas únic entre les llengües del món”// RAMON SISTAC

Fa quaranta anys, estudiant novell, vaigcaure “a les mans” d’un aleshores encarajove professor mallorquí, Joan Veny,“l’home dels dialectes”, el guardià de laimmensa font d’informació que era i ésl’Atles Lingüístic del Domini Català(ALDC). Ell va ser el responsable primerque em dediqués a l’estudi del ribagor-çà, el meu català pairal que jo encara ano-menava camporrellà (de Camporrells).

Joan Veny em va ensenyar moltes co-ses. La primera i principal, a investigar iaprendre pel meu compte. A mi i als seusdeixebles, que som legió. Però, sobretot,ens ha ensenyat a tots els catalanopar-lants el valor de la diversitat d’una llen-gua, de les llengües. Una diversitat que,en el cas del català, és harmònica i és laclau precisament de la seua solidesa i uni-tat.

Ens trobem a mig matí a la seu de l’Ins-titut d’Estudis Catalans i, tot escoltant-lo, se’ns acabarà fent l’hora de dinar...

«ja d’infant vaigacostumar-me acercar diferènciesdialectals perquè,tot i estar a prop,a Campos i aLlucmajor parlendiferent.»

sectors de la lingüística també hantreballat amb esforç i amb fortuna.És la gran satisfacció del professor:veure que la seva obra té continuï-tat i que molts dels temes que que-daven foscos o una mica enlaire sóncoberts de llum pels deixebles. P. Per acabar, quines sensacions t’haprovocat rebre el Premi d’Honor deles Lletres Catalanes?R. Un premi inesperat que haguéspogut caure en molts col·legues quen’eren mereixedors, sens dubte.Però en la vida cal tenir amics, i enel jurat en tenia... [riu]. Inesperat,

però orgullosíssim icontentíssim. Sobretotestic content perquè, amés de donar a conèi-xer el meu nom (elsdialectòlegs no som maigaire coneguts), a travésdel premi s’ha parlatmolt de l’ALDC. Haestat com una gran pro-paganda per a una obra

ingent que, per a alguns, és compa-rable al Diccionari Alcover-Moll oals de Coromines. Exageren, natu-ralment; està en un grau inferior,però forma part de les obres im-portants i bàsiques de la nostrallengua, en el seu valor descriptiu ien el seu valor històric.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

ENT

REV

ISTA

«A la Poblla[de Roda] Vaig“engreixar” moltlingüísticament,vaig aprendremolt, allà.»

pita, que era un caseriu de la costa,a deu quilòmetres de Campos, iallà vivia en contacte amb el mar. Iel mar, a més de la seua bellesa, con-té unes criatures meravelloses quesón els peixos, i des d’aleshoresm’ho vaig passar molt bé, pescant ala fluixa, amb la barca, pescant a vo-lantí... vaques, serrans, grívies, don-zelles... Els seus noms em van inte-ressar des del principi. Era franca-ment emocionant. P. Fins a quin punt vivies amb nor-malitat la dicotomia entre el català iel castellà?R. Realment era una situació estra-nya. La llengua del carrer, de la fa-mília era el mallorquí, que tenia unavitalitat extraordinària; el castellànomés se sentia al secretari de l’a-juntament per exemple, a un mestreque hagués vingut de fora o a un gu-àrdia civil. Però a l’escola s’havia defer tot en castellà. I era una dicoto-mia que al llarg dels anys anava ac-ceptant com una cosa normal: la di-glòssia. Curiosament, els que man-tenien al nivell de llengua formal elcatalà eren l’església: a la trona elssermons es feien en català de Ma-llorca; fins i tot en un català d’unacerta elevació, de manera que en llocde dir naltros deien nosaltres, i hi po-saven l’article literari el, la (per es,sa); i això era la continuació d’unatradició secular que es pot veure enels textos del segle XIII fins al XIX,on mai no apareix escrit l’article sa-lat.P. Ja d’adult, què recordes del teu pasper Lleida i des teus primers con-tactes amb la Franja?R. Com a conseqüència d’haver tretuna plaça de catedràtic de francès,vaig poder triar Lleida, i hi vaig pas-sar tres anys meravellosos. A laFranja, hi vaig anar justament enqualitat de catedràtic, perquè a Ta-marit de Llitera hi havia una menad’institut que no en tenia ben bé laqualificació, de manera que no hifeien pròpiament oposicions: hi ana-va un col·lega de la matèria, pre-senciava una classe i a partir d’aquífeia un informe. Vaig aprofitar per afer-hi unes enquestes i vaig recollirdiversos textos interessants. Ara, ala Franja, hi vaig tornar arrel de lesenquestes de l’ALDC: Tolba, Sope-ira, la Pobla de Roda... A la Poblla,hi vaig anar amb la dona i la filla, que

ja devia tenir uns dos anys... li deien:“mira la ninona, quins risos [‘rialles’]que fa!”. Allò va ser com una reve-lació, per a un dialectòleg... A tu, comque ja ho tens per la mà no t’emo-ciones, però, per a mi... “fa moltovent” i coses d’aquestes... Vaig “en-greixar” molt lingüísticament, vaigaprendre molt, allà.P. Família i professió, han estat com-patibles?R. Jo crec que la família ha influït enel sentit que ha respectat la meva vo-cació i mai m’ha posat pals a les ro-des, sinó tot al contrari, ha facilitatla meva dedicació. De manera quearran de la primera fase de prepa-ració de l’ALDC jo em passava elsestius pràcticament fora de la famí-lia i, és clar, això implica que l’esposas’ha de preocupar dels fills de ma-nera exclusiva i no pot comptaramb la col·laboració de l’espòs. I aixòla meva dona ho va acceptar per-fectament i li ho agrairé tota la vida.Després tinc els fills que també, degrans, fins i tot m’han ajudat enqüestions professionals.P. Qui balanç fas del teu mestratge?R. Aquesta paraula, mestre, quan alpare, que tenia un taller de ferreria,se li adreçaven els mossos li deien“mestre”. Allò volia dir que ell en sa-bia més que els altres, i aquesta pa-raula ja de petit em va impressionar.Més endavant em van fer una en-questa d’aquelles del tipus “quèvols ser quan siguis gran”: hi vaig es-criure “mestre”. I efectivament, lameva vocació ha estat ensenyar. Elpare, quan vaig acabar la carrera ivaig començar a exercir de professor,em deia “no pots queixar-te, perquèa partir d’ara seràs mestre dels mes-tres”, perquè ensenyava als quedesprés ensenyarien, als futurs lli-cenciats, als futurs professors. Ales-hores, tot i que no puc presumir demestratge, crec que modestament heensenyat algunes coses noves, del lè-xic, de la semàntica, de l’etimologia,de la fonètica, del contacte de llen-gües... Sí, algunes aportacions hefet. I sobretot m’ha agradat de veu-re que alguns alumnes s’hagin en-tusiasmat amb aquesta línia de re-cerca i hagin contribuït a millorar elconeixement que tenim dels dia-lectes. He tingut alumnes realmentbrillants, en RS que està aquí al da-vant i molts d’altres, que en diversos

Joan Venyamb un

exemplar del’ALDC

RAMON SISTAC

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

LLIT

ERA Emocions i solidaritat en una marató

de ràdio i televisió a CamporrellsRÀDIO NIKÒSIA EMET UNA PROGRAMACIÓ DE 12 HORES A LA SEU DE CRISÀLIDA

// MÀRIO SASOT

Damunt d’un espaiós es-cenari, la gent de RàdioNikòsia (Barcelona) ambels múltiples protagonistesinvitats: escriptors, críticsculturals, cineastes, locutorsi tertulians d’aquesta míticaràdio que serveix de porta-veu dels problemes i il·lu-sions de les persones ambmalalties mentals; artistesplàstics i de dansa... I al da-vant, sota una minsa carpade plàstic que contenia ambprou feines un sol infatiga-ble temperat per una brisasalvadora, seia un públicsomrient, agraït i solidari.

El passat dissabte 20 dejuny, es desenvolupava aldescampat del davant dela pastisseria de la FundacióCrisàlida de Camporrells,les 12 hores de televisió i rà-dio organitzades per aaquesta entitat i Ràdio Ni-kòsia. Un empeny més delsomiatruites realista i rebelJacinto Marquès i de la seuatroupe de Crisàlida, una gran famí-lia, sense l’ajut de la qual aquestsmagnes esdeveniments no serienmai possibles.

La jornada s’inaugurà amb laparticipació dels escriptors lliteransJosep Anton Chauvell i José Anto-nio Adell debatent sobre el tema“Günter Gras, Eduardo Galeano: laliteratura per a pujar i baixar a l’in-fern”.

A continuació tingué lloc la pri-mera tertúlia entre la gent de RàdioNikòsia, d’on sorgiren reflexionstant suggeridores i estremidorescom: “Qui rebutja als medicats nosap que en un moment donat de laseua vida ell en pot ser un”. O: “L’o-rigen de la meua malaltia va ser queno vaig saber o voler acceptar elmeu sofriment”. O: “Aprendre agestionar el sofriment és el camí pera sortir del túnel”. I els agraïmentsi lloances al projecte alliberador

Dolors Zapata.L’entusiasta equip d’animació

psicosocial format per Laia Jover,Florence Tessier i Cristina Conesa,junt amb membres de Crisàlida,van donar una esplèndida sessiópràctica d’Art Teràpia.

I així van anant desfilant les ter-túlies, els projectes, les il·lusions,els somnis, fins que va arribar, a lavora de les 11 de la nit, l’actuació deles dansaires d’ascendència balcà-nica Constanza Brncic y Lana Ko-vacevic.

Com deia el gerent de Crisàlida,Jacinto marquès, “la veu, potser ésun dels trets més humans i la pa-raula, el seu vehicle per excel·lència,ha estat l’autèntica protagonistad’aquesta experiència, on hem pre-tès descobrir per a reflexionar; re-flexionar per a compartir; compartirper a renovar; renovar per a desco-brir”.

de Ràdio Nikòsia. “A través d’ellvaig descobrir en mi una personacreativa”. I una conclusió: “Els ni-kosians volem deixar clara una cosa:Totes les persones som iguals i di-ferents a les altres.”

Després d’una entrevista que el di-rector de la revista Som Llitera,Paco Aznar, va fer al cineasta i di-rector de la Mostra de Cinema Ibe-roamericà de Lleida, on van parlardels 21 anys de trajectòria d’aquestinteressant Festival, es projectà undocumental, Els oblidats dels obli-dats, on es feia palès les difícils i pre-càries situacions sanitàries dels ma-lalts a països africans com Nigèria,Benin, Costa d’Ivori, etc.

Ja a la tarda, amb el solet caientamb més benevolència i suavitat, espresentà el projecte “Equaid”, acàrrec de Juti Gusi, el seu promotor,una xerrada sobre “Autoestima yautocuració” amb Gemma Solé i

Asseguts:membres deRàdio Nikòsia.De peu, tresjoves deCrisàlida i elseu gerent,JacintoMarqués.MÀRIO SASOT

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

LLIT

ERA

13

Criticar els periodistes sempre és agraït. De fet, és un lloccomú: tothom posa a parir els periodistes així com tothom esclava amb els polítics. Però res més lluny de la meua intencióavui que atacar (o defendre, si era el cas) una professió tin-guda per noble i antiga (diuen que del segle XIX, però no ésper ventura Hermes / Mercuri un precedent dels periodis-tes?). De fet, es tracta tan sols d’explicar ací la meua expe-riència d’intrusisme professional, de com un lingüista serióscom jo ha fet circumstancialment de periodista.

Hi ha precedents. Ja de xiquet, a estudi, editava diaris ambpaper carbó (val a dir que també feia pastetes i jugava a fire-ta o a cuinetes. Suposo que els meus pares devien estar forçapreocupats, ja que no m’agradava cap dels jocs que es pres-suposaven al meu rol sociosexual). Però, sobretot, va ser du-rant la primera joventut quan em vaig decidir a eixir de l’ar-mari. Així, devia ser cap als quinze o setze anys que em vaigestrenar com a intrèpid repòrter en revistes, crec recordar, delmoviment escolta de Catalunya i de l’institut de batxillerat. Laprimera experiència va ser ben bé d’acció: vaig entrevistar LluísM. Xirinacs, en vaga de fam davant la presó Model de Barce-lona (crec que el 1973), i ho vaig fer entre càrrega i càrrega dela policia. Vaig veure volar hòsties de tota forma i condició, però

afortunadament Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes,em va lliurar de tot mal (i de mon pare, que m’hauria matat siarriba a saber a què em dedicava). Després va venir una altraentrevista, no tan arriscada, a Joan Fuster. Jo ja havia llegitNosaltres els valencians, però cal dir que en aquella època en-cara no sabia fer la o amb un canut –ara ja sí–, i vaig gosar de-manar-li per què era escèptic. No s’ho va pensar dos cops i emva demanar per què jo era dogmàtic. Haig de confessar que notenia ni idea dels significats de escèptic i dogmàtic, i ho vaig pas-sar fatal.

Per un altre moment, la meua experiència com a cap de re-dacció de la revista militar Moncayo, de Saragossa. El fet ésque no he tornat a fer de periodista fins la setmana passada,amb l’entrevista a Joan Veny que teniu unes pàgines abans.Ara tinc més experiència, i entrevistar Veny és fàcil: el seuverb carregat de saviesa i bonhomia flueix com l’oratge des’horabaixa, i és fàcil de transcriure, perquè gairebé parla comsi dictés. L’únic problema ha estat resumir i quintaessenciargairebé dues hores d’entrevista. He retrobat les sensacionsque tenia fa quaranta anys a les seues classes, i he pogut gau-dir un cop més de la conversa del professor, mestre, col·lega iamic.

Periodistes // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

a tothom, es necessita carnet per alspréstecs.

Serveis: —Lectura en sala per a adults, jovesi infants.—Obres de referència. Mediateca.Hemeroteca.—Préstecs personals, llibres publica-cions, audiovisuals.—Préstecs institucionals, a entitats pú-bliques o privades.—Accés a internet, programes in-formàtics, impressores escàner, fo-tocòpies i audiovisuals.—S’estan adaptant els serveis per alpréstec de llibres electrònics

Activitats (a la d’Albelda):—Conta-contes infantis i per a adultsi altres activitats especials.—Exposicions, com per exemple, ladel mes de març «Cinco Ganadoras»,artistes que es van conèixer estudianti que ajunten la seva obra pictòricad’estils diferents.—Conferències sobre temes d’ac-tualitat i interès. Com la de març, im-partida per una entitat de consumi-dors: “Necessitat de revisar i conèi-

Les biblioteques públiques, quesón institucions cada vegada méspresents a la vida de totes les comu-nitats, ofereixen els seus serveis a latotalitat dels ciutadans i proporcionenaccés a qualsevol tipus d’informació.

Depenent del Govern d’Aragó,en el Departament d’Educació i Cul-tura hi ha el Directori de les Biblio-teques públiques d’Aragó. L’InstitutBibliogràfic Aragonès és a Saragos-sa i les biblioteques públiques de l’es-tat en aquesta comunitat són a Sara-gossa, Osca i Terol. A més a cada pro-víncia hi ha una llarga llista de les mu-nicipals. A Osca surt un llistat de 90.

A La Llitera, tenen biblioteca Al-campell, Altorricó, Binèfar, Casti-llonroi, Esplucs, Calassanç, Tamarit,Vencilló i Albelda tenen BibliotecaMunicipal; institucions en continuamillora, per al que són necessaris unasèrie de programacions constants iprocessos interns de treball intens.

Els objectius són actuar de plata-forma cultural dels municipis, aspiranta satisfer les necessitats d’informació,educatives i oci dels usuaris. Obertes

Les biblioteques de la Llitera, cada cop més inserides en la vida de la comunitat// JOSEFINA MOTIS

xer lloguers i hipoteques, el que s’hade saber dels comptes i la relació ambels bancs”.—Tallers: labors, xerrades, manuali-tats...—Teatre, excursions i caminades.—Celebracions amb dinars de co-munitat.

Amb el Ministeri de Cultura i Es-ports la Subdirecció General de Co-ordinació Bibliotecària impulsa lacooperació dels responsables de lesbiblioteques públiques per treballarde forma conjunta en la recollida dedades estadístiques per a un millor co-neixement de la realitat d’aquestservei a tos els nivells. Constata l’e-fectivitat de les gestions, planifica-cions, els serveis, i el rendiment.

BibliotecaMunicipald’Albelda

GOVERN D’ARAGÓ

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

AR

AG

Ó

14

abasta massatemes: si mésno, els apartatsque recullenels estudis so-bre fonètica,lèxic i toponí-mia són pocpertinents. Sónd’aspectes lin-güístics que ul-trapassen l’en-càrrec, i noapareixen ana-litzats en capmoment a l’es-tudi. En canvi,no hi ha capexploració prèvia sobre qüestionsde sociolingüística o política i pla-nificació lingüístiques, o bé sobrealtres territoris amb característi-ques similars a la zona que s’in-tenta analitzar. És una mancançaque encara sorprèn més si es té encompte que els autors no són espe-cialistes en sociolingüística, i de fetcap dels signants ha publicat maimés res relacionat amb aquest àm-bit.

D’altra banda, també són sorpre-nents les especulacions i els co-mentaris subjectius que es fan ser-vir a l’hora de comentar els treballsanteriors relacionats amb la Franja:“No estará de más que reproduz-camos aquí las paralabras de Saroï-handy al respecto, producto sinduda de la desinformación y utili-zadas, por algunos, con fines cata-lanistas” (p. 16), “Los curiosos y la-mentables errores [...]” [en diversesdescripcions de la frontera catala-noragonesa] (p. 19), “Juzgada, pues,la diglosia como injusta [...] para loshabitantes de la Franja, en los tra-bajos citados, sus autores adoptanuna postura que podríamos llamarde militancia lingüística” (p. 32)

Un cop comentada la bibliogra-fia prèvia, es presenta la metodolo-gia: una enquesta quantitativa a520 persones de la Franja. Ara bé,no s’especifica si els investigadorses van presentar com a membresde la Universitat de Saragossa o no.És un factor rellevant perquè, força

sovint, a les zones de frontera comla Franja la població tendeix a con-vergir camaleònicament cap alcantó de l’interlocutor, tal com des-criu magistralment Josep Esplugaen els seus treballs.

L’enquesta té 40 preguntes, deles quals 36 són sobre usos lingüís-tics i creences, la majoria de poc in-terès (es demana quina llengua esfa servir a les botigues, als bars, albanc, al metge, a l’església...). Elsresultats s’analitzen a bastamentmitjançant l’establiment de ten-dències i la comparació de diversesvariables que es tenen en compte –el sexe, l’edat, la comarca i el nivelld’estudis. Pàgines del tot ocioses,fins al punt que no dedicar-hi niuna ratlla al capítol de les conclu-sions. Només les últimes 4 pregun-tes versen sobre les preferèncieslingüístiques dels parlants:

• ¿Cree que debería enseñarse elhabla local?,

• ¿Cree que debería enseñarse elcatalán estándar?

• El castellano es la lengua quese usa en la enseñanza. Usted opinaque... (debe seguir siéndolo / la en-señanza debe ser bilingüe)

• ¿Cree usted que el catalán de-bería ser oficial en el Estatuto deAutonomía de Aragón?

Al principi del text s’afirma el se-güent: “Nos hemos centrado, pues,en lo prioritario –en lo que resultade conocimiento urgente, en mate-

Enguany fa vint anys de la publi-cació de l’Estudio sociolingüísticode la Franja Oriental de Aragón,signat per María Antonia MartínZorraquino, Maria Rosa Fort Ca-ñellas, María Luisa Arnal Purroy iJavier Giralt Latorre. És un treballencarregat pel Departament d’E-ducació i Cultura del Govern d’A-ragó al Departament de Lingüís-tica General i Hispànica de la Uni-versitat de Saragossa, que el va pu-blicar en dos volums. L’estudi, far-cit de paranys que es detallen totseguit, va causar un gran malestaren moltes persones preocupadesper la situació del català a la Franja,i sovint encara ara el recorden.

El text comença amb una part in-troductòria que recull detalls del’encàrrec (p. 7-10): “Interesaba alGobierno aragonés de forma prio-ritaria un análisis de la situación so-ciolingüística de la zona [...]. Deacuerdo con este encargo, hemosarticulado los resultados de nuestrainvestigación en forma de informe,con objeto de que las autoridadesaragonesas puedan disponer de undocumento que les proporcione[...] información precisa –ajustadaa la realidad– sobre las creencias yactitudes de los hablantes de la lla-mada Franja Oriental de Aragónen relación con las variedades lin-güísticas que emplean así comorespecto del uso efectivo que hacende ella”. Tot seguit i en negreta, elsautors asseguren que ofereixen algovern aragonès “[...] una interpre-tación científica de las tendenciasanalizadas [...] fruto de nuestra re-flexión y de nuestro propio análisis(no constituyen, pues, ningún tipode norma de alcance político)[sic]”. Excusatio non petita, accusa-tio manifesta. I és que aquesta de-claració d’imparcialitat, certamentinsòlita en treballs d’aquesta mena,té el mèrit d’aconseguir posar ellector en estat d’alerta fins i totabans de començar.

Doncs bé, a continuació es deta-lla minuciosament, al llarg de pàgi-nes i pàgines, tot allò que s’ha pu-blicat en relació al català a laFranja. Aquesta exploració prèvia

Vint anys de la publicació d’un estudi trampós// HUGO SOROLLA

Detall del’entrada dela Facultat deFilosofia iLletres de laUniversitat deSaragossaARXIU

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

AR

AG

Ória sociolingüística, por parte de lasautoridades aragonesas” (pàg. 9).Doncs bé, sobta que hi haja undesequilibri tan clar entre les pre-guntes que fan referència als usos icreences i les que fan referència ales preferències. Justament aques-tes preguntes, que són les que po-den suggerir una política lingüísticao una altra, es plantegen d’una ma-nera succinta, més aviat a mode desondeig que d’enquesta.

De fet, encara grinyola més quans’observa que els temes de les últi-mes quatre preguntes més enda-vant protagonitzen bona part delcapítol d’anàlisi, i també tot el ca-pítol de les conclusions. Per tant,hauria calgut demanar per més as-pectes relacionats amb les prefe-rències dels parlants i no passar-hide puntetes.

Però el més greu és que el redac-tat d’aquestes quatre preguntes ésconfós i marcadament subjectiu:condueix a respondre que no. Fet ifet, és la resposta que s’obté a lespreguntes sobre l’ensenyament dela parla local (en efecte, els autorsemboliquen la troca d’allò més di-ferenciant entre varietat i estàn-dard) i sobre l’oficacialitat de lallengua pròpia, en aquest últim casamb una majoria aclaparadora del75%.

A la pregunta sobre la llenguavehicular de l’ensenyament guanyal’opció que ha de continuar sent encastellà, d’una manera encara mésaclaparadora: 83%. I, vés per on, elsautors conclouen que ho veuengaire clar: “Estos datos nos llevana aconsejar que [...] la enseñanzadel catalán [...] no se convierta enuna lengua de instrucción en igual-dad de condiciones que el caste-llano.”

Certament, el verb creure té unsmatisos semàntics que no tenen al-tres verbs com agradar. De ben se-gur que si la pregunta fos ¿Le gus-taría que se enseñase el catalán?, laresposta hauria estat del tot dife-rent. Sobre la pregunta de la llen-gua vehicular a l’ensenyament, deben segur que la resposta seria di-ferent si s’hagués demanat fent ser-vir verbs com ara necesario o con-veniente.

I pel que fa a la qüestió sobre l’o-ficialitat de la llengua, a banda de

l’ús de creure, si es té en compteque el nivell d’entrevistats és moltheterogeni –n’hi ha amb nivellsd’instrucció de tota mena–, segura-ment una part important dels en-questats no sap ben bé què vol diro què implica que la llengua esde-vinga oficial. Així doncs, les respos-tes serien del tot diferents si s’ha-gués demanat alguna cosa com ara¿Le gustaria poder hablar su lenguaen el ayuntamiento de su localidad?

Comptat i debatut, la interpreta-ció i les conclusions (a partir de lap. 125) semblen previsibles. Ans alcontrari: sorprenen, encara més, ellector. Entre d’altres coses, destacal’obsessió sense embuts per la llen-gua castellana, que es demana ambinsistència que no siga discrimi-nada. Ben bé el món a l’inrevés.Així, es van repetint comentaris del’estil d’aquest de la p. 142: “Todapolítica lingüística futura que pu-diera ir en detrimiento del caste-llano en Aragón desvirtuaría, pues,la realidad histórica de la identidadde los aragoneses”.

Es desaconsella l’oficilitat del ca-talà a la Franja, i pel que fa a l’en-

senyament, es recomanauna assignatura volun-tària de llengua catalanaa l’escola, això sí, senseoblidar el castellà: “Laenseñanza del catalánno debe ir nunca en de-trimento de la del caste-llano. [...] no debe intro-ducirse ninguna medidaque aísle los niños de laFranja Oriental del cas-tellano, lengua comúnpara toda la comunidadaragonesa, para todaEspaña y para todo elámbito hispanoha-blante. Los niños y losjóvenes de la Franja deAragón no deben verseprivados de una lenguaque forma parte de supropia identidad, de lade todos los aragoneses,desde hace muchos si-glos, y de la de todos losespañoles” [sic] (p. 147)

¿Quines mesures esdeuen poder adoptarper tal d’aillar els alum-nes del castellà? ¿Potser

és un error i on hi diuen castellanohi volen dir catalán? Vejam: Nohauria d’introduir-se cap mesuraque aïlle els nens de la FranjaOriental del català, llengua comúper a les seues comarques i per atot l’àmbit catalanòfon. Els nens dela Franja d’Aragó no s’han deveure privats d’una llengua queforma part de la pròpia identitat,de la de molts aragonesos, des de famolts segles, i de la de tots els cata-lanoparlants. Oi que això lligamés?

En fi, és d’un estudi fet a midaper tal de demostrar la validesad’unes opinions preestablertes: eltòpic que la gent de la zona nomésvol el català per a les situacionsorals informals, que no passa resperquè hi haja diglòssia (a l’estudien diuen “bilingüismo social”), etcetc. No cal dir que és decebedorque uns investigadors es confor-men amb els tòpics i no vagen mésenllà. Per sort, els temps han can-viat i costa d’imaginar que avui endia la Universitat de Saragossa pu-bliqués un treball d’aquestes carac-terístiques.

Un exemplarde l’estudiRAMON AMBRÓS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

AR

AG

Ó

16

Juliette Binoche (París, 1964) // M. Llop

DONES

Coneguda com La Binoche, es filla d’un pare titellaire id’una mare mestra. Educada en una família culta, des de benpetita s’inicià en l’art dramàtic; ha interpretat obres teatrals,de ball i debuta en el cinema amb Jean-Luc Godard, JaquesDoillon, André Téchiné. Companya de Leos Carax, a qui vaconèixer en el rodatge de Mauvais sang, el 1986. Amb AndréHallé va tenir un nen, Raphaël, el 1993 i cinc anys desprès,una nena, amb Benoît Magimel. Sembla que els seus amantshan estat molt vinculats a la feina i el món artístic. La seua fil-mografia i premis és amplíssima, a nivell internacional va serconeguda després de la interpretació amb Daniel-Day-Lewis a La insostenible lleugeresa de l’ésser (1987), o a Da-

mage, amb Jeremy Irons (1992). César per la millor actriu inominada als Globus d’Or per Tres colors: Blau (1993). Os-car a la millor actriu secundaria per El pacient anglès (1996).Va renunciar a treballar amb Steven Spielberg a Jurassic Parkper rodar amb Krzysztof Kieslowowski, director i guionistade cine polonès, a Tres colors: Blau. Juliette Binoche, dona vi-tal, de personalitat impactant, bona presència i una artistaglobal per la diversitat de personatges que ha interpretat. Per-sonalment sempre m’he identificat en algun aspecte dels seuspersonatges, especialment en la protagonista, Maria, de ladarrera pel·lícula: Retorn a Sils Maria. Dones adultes: no us laperdeu!

nial! M’interessa. He llegit moltesobres de Gara en castellà, en ara-gonès i en català. Recordo: El trende la Vall de Zafán, extraordinària,O prenzipet, A gollada d’o bosquei A plebia amariella.

Ràpidament penso en el nombred’amics i amigues que gaudirancom jo amb la lectura de l’obra.Agafo uns quants llibres i en el mo-ment de preguntar el preu a la per-sona que estava allí, darrera unmunt de llibres, sorpresa: era enCarles! Genial, l’autor i l’obra a lafira del llibre de Saragossa, i la seua

Dissabte, 6 de juny, dia de moltacalor, millor sol i calor que la plujaper a la fira del llibre. Passejo amblentitud per observar els movi-ments de persones i expositors dellibreters i editorials. M’agrada d’a-nar a la fira del llibre; busco obresconegudes, alguna sorpresa edito-rial, autors que signen les seuesobres... Sempre em resulta moltagradable un ambient de creació li-terària al carrer. I per contra, m’in-quieta l’acceptació de les limita-cions humanes relacionades amb laimpossibilitat d’harmonitzar el de-sig de llegir, d’entrar a l’universmisteriós que amaguen les pàginessaturades de paraules, d’emocionsi de sentiments, amb la realitat quesuposa la vida quotidiana: feina, fa-mília i altres ocupacions que restentemps a la pràctica de la lectura.Llegir és un plaer i un luxe, tambéuna rutina necessària que alimentala necessitat de créixer per dintre.

De sobte, m’atrau la il·lustraciód’una portada. Directament agafoel llibre Sorpresa! Licantropía, tra-duïda al castellà!

Vaig gaudir moltíssim en llegirLicantropia en català, després d’as-sistir a l’entrega del Premi GuillenNicolau a Saragossa, fa tres anys,com una persona anònima entreamics i familiars dels premiats. Enaquell moment, la meua timidesaem va impedir apropar-me i felici-tar l’autor premiat.

La mirada s’eleva a llegir el nomde l’estand: Gara d’Edizions. Ge-

Licantropia a la Fira del Llibre 2015 de Saragossa// MARINA D’ALGARS

dedicatòria i signatura ...Conèixer la persona que ha creat

una obra és emotiu. Aquesta volta,no vaig tenir cap problema en co-mentar amb el Carles diferents as-pectes de la història o històries deLicantropia. Més tard, una cervesai preguntes sobre les sensacions enconnectar amb altres lectors foradel seu entorn quotidià. Interes-sant, em va comentar, en Carles.

Felicitats Carles, felicitats Danielper una portada tan suggeridora,felicitats Chusé, felicitats Gara peraquesta nova criatura!!!

Carles Terès iMerxe Llop ala Fira delLlibre deSaragossaMARINA D’ALGARS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

Torna l’estiu, i una altra volta ens arriba amb el juliol unaonada de densa calor que ens destrossa el cos nafrat i l’àni-ma damnada. La ciutat se’ns desfà entre el cervell i els ditsen cent mil bocins, talment l’herba seca que sempre ens en-volta. Però ara només em ve la teua perenne presència, Pa-quito, i el buit irremeiable que arrosseguem des de fa mesos,des de ja fa massa temps, de la teua absència. I els teus ullsclars que fitaven al lluny amb intensa i detallada mirada.

Sé que ni els gatells ni les mates, prenys d’ergull, dels ra-cons del barranc ja no mos sabran fer l’ombra fresca en elsmaitins de maig; ni el sol de febrer mos refermarà l’esperit.I només em sé fer preguntes sense resposta: com mos ho fa-rem ara per trobar per les estepes de Monegre –a tocar delterme de Fraga– els ous de la xurra o els de les Miliaria ca-landra (lo ‘triguero’, com tu l’anomenaves)? I qui mos sabràmenar amb paciència controlada enta els patamolls de Vall-porquera a l’espera de les darreres tartugues del Poble? Quimos mostrarà on trobar Candidatus Phytoplasma pini (al-trament dit ‘granera de bruixes’, ‘empelt de bruixes’ o ‘es-copinada de gegant’, d’acord amb els llibres) com el que emferes notar camí del mas dels Sisalls? I només sé pensar encom riuries quan t’assenyalés la ‘merda de bruixa’ (Nostoccommune) mentre em fesses notar l’irònic encert del nom po-

pular català d’aquest plasmidi desconegut per a la gent delPoble.

On sabrem trobar les àrides eres de Vallasserra dominadespels caragols gitanos (Sphincterochila candidissima dels lli-bres) o als erms inhòspits d’arreu les trufes nostrades (Ter-fezia arenaria i Terfezia claveryi, també dels llibres) si enca-ra ara –malgrat el teu mestratge– mos costa distingir el sisall(Salsola vermiculata) de l’ontina (Artemisia lucentica), la sa-bina (Juniperus phoenicea) del ginebre (Juniperus oxycedrus),el xop (Populus nigra) de l’àuber (Populus alba) o el romer(Rosmarinus officinalis) del bolcatopins (Cistus clusii)?

Mai no tindrem la teua clara paciència per escoltar com calel cant dels ocells, i xalar amb intensitat de la seua harmonia;per distingir el dugo de dia (Circaetus gallicus) del dugo pe-tit de dia (Milvus migrans), la griva (Turdus viscivorus) deltord (Turdus philomelos) o el turcatxo (Columba palumbus)de la sisella (Columba oenas).

Ja fa mesos, no gaires, que ens abandonà el meu amic Pa-quito –conegut civilment com Francisco Copons Revés– col·la-borador esporàdic d’aquesta revista i intensament enamoratdel seu (i el meu) poble. A poc a poc s’esmicolen els lligamsque m’uneixen a un paisatge i una gent. I si encara no és prouintens és gràcies als amics, els vells i els nous.

Missatge per al meu amic // Esteve Betrià

U12

Daniel Ibarz (Fraga, 1963), quetothom coneix per Colàs (el nom live de son pare, que es deia Nicolàs)és el professor de ball del grup d’a-dults de l’Escola de jota de la Ron-dalla de la Penya Fragatina. LaRondalla Fragatina compta ambuna trajectòria de més de 50 anys iha portat el folklore aragonès arreudel món (Espanya, Europa, Xina,Brasil). L’Escola de jota és el plan-ter on es formen les noves genera-cions de balladors i cantadors, peròara fa quatre anys es va iniciar ungrup d’adults, on van fer cap des degent que no havia ballat mai la jotafins a gent que havia estat “titular”a la Rondalla. El bon ambient i elmestratge rialler i alhora ferm delDaniel han donat com a resultatunes Seguidillas de Leciñena, unBolero de Caspe, unes Seguidillas aGoya i les jotes d’Antillón, de Za-ragoza i de San Lorenzo (que Colàsha fet tan seua que l’anomena deSant Llorenç).

Daniel diu que va començar a lajota de jovenet perquè el van reptarunes amigues, que li va agradar i que

s’hi va quedar. Amb modèstia, ex-plica que mai ha estat un balladorde primera, però que feien falta xicsi fer colla. Li va agradar l’ambientque s’hi compartia i reivindica elgust de ballar la jota pel gust de fer-ho i de fer repertori. Amb la Ron-dalla va tindre l’oportunitat de viat-jar per tot Espanya, a França, a Suïs-sa, a Alemanya, a Brussel·les... i as-segura que el fet diferencial de laRondalla Fragatina és que a l’horad’eixir de viatge no s’hi fan dife-rències d’edat. Amb el traspàs delJulián Arellano, factòtum de laRondalla durant força temps, esvan repartir les feines i Daniel vapassar a ser director de ball. Es varetirar de la Rondalla quan es vaadonar que no podia seguir el ritmedels més joves i perquè pensa quecal donar-los pas, però quan li vanproposar de portar un grup d’apre-nents adults ho va acceptar gustósper poder seguir ballant la jota.

Professionalment, Colàs és fusteri va aprendre l’ofici al costat del seupare. Té la fusteria al barri antic deFraga i a camins rep grups escolars

Daniel Ibarz Cruellas, ballador de jota// CARME MESSEGUER

que van a conèixer l’ofici. L’aficiópels beléns li ve de petit: quan arri-bava el Nadal anava a veure’n perles cases, com era costum abans. Desque es va casar, va començar amuntar un naixement a ca seua,que va ampliant cada any, amb es-tructura de fusta i peces de comprao de factura pròpia fetes de fang,suro, ferro, roba... que treballa al de-tall ajudat per la dona, Glòria, i elsfills, Sergio i Javier. La visita “al be-lén de Colàs” ha esdevingut un ritualde cada Nadal per a la seua colla.

Daniel IbarzCARME MESSEGUER

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

26 /

ju

liol

-ago

st 2

015

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

“Tenir destalent”, “estic destalentat”. Quina gràcia! Pot pa-rèixer molt pueril, però em va emocionar sentir l’explicació delmot ‘talent’ durant l’acte de l’atorgament del 47è Premid’Honor de les Lletres Catalanes al doctor Joan Veny. És certque nosaltres, a Fraga si més no, avui no emprem la paraula ta-lent per parlar de la gana, però sí que fem servir el contrari ‘des-talent’, desganat de ganes de menjar i d’ànim. Aquesta expli-cació referida a la paraula ‘talent’ formava part de la intervencióde Toni Gomila, autor d’Acorar un monòleg extraordinari, apartir de l’experiència de la matança del porc a Mallorca, enquè reflexiona sobre la identitat dels pobles; Toni Gomila ensrepresentà un fragment del monòleg i aleshores va “increpar”el savi Puyal sobre el ‘talent’ i jo em vaig emocionar. I això queja havia deixat anar mes d’una llagrimeta amb Pep Gimeno Bo-tifarra amb la cançó que diu “...d’allà on renaix de les cendres/ el meu País Valencià”; una cançó que et fa vibrar i sentir-tevalencià, és a dir, una manera més de sentir-te català.

Al llarg de l’acte, conduït amb mestratge per Joaquim Ma-ria Puyal, es va fer un recorregut a través de lletres de cançonsper il·lustrar les funcions, de la llengua; no cal dir que tambése’n va fer broma i frivolitat, arribant a allò de “Parole, paro-le, parole...”, buscant rebaixar la importància de la força de laparaula o fins i tot de picar l’ullet als qui es riuen de la im-portància de la llengua... Però no hi ha cap dubte: la llenguacomuna, el català, és el bé preuat que Òmnium Cultural fa 46

anys vol enaltir premiant el recorregut d’una personalitat del’àmbit lingüístic català i tots ens vam solidaritzar amb el guar-donat i li vam mostrar l’agraïment per la feina pel bé comú.

Pel que ens toca a nosaltres –ens atoca, dèiem per referir-nos a un parentiu o a una apropiació, ara en diuen apodera-ment a tort i a dret– als que som i procedim de la part més pe-tita del territori demogràficament parlant, sempre s’agraeix unpunt d’autoestima, que et recorden expressions singulars quecomparteixes amb els de la comunitat lingüística o, simplement,que t’anomenen ni que siga per allò de Salses... i de Fraga...

Dit això, i ultra la conclusió (encertada) que un és de lla-grimeta fàcil, m’agradarà que compartiu amb mi les paraulesfinals del discurs de Joan Veny que em prenc la llicència de co-piar: “La nostra llengua és una, de Salses a Guardamar i de Fra-ga a Maó i l’Alguer” [...] “Davant tantes actituds hostils del go-vern central, fem vots per tenir un país normal, lliure, modern,obert al món, just socialment, fidel a les seves arrels, amb la llen-gua pròpia, el català, com a llengua preferent i amb convivènciaamb el castellà i també amb altres llengües. La nostra nit va sermolt llarga, però va sortir el sol, i ara cal esperar la plenitud delmigdia. Quan somiem sols, només és un somni; però quan so-miem junts, el somni es pot convertir en realitat”.

Doncs, ja ho sabeu, somiem; tenim tot l’estiu pel davant totjust després de Sant Joan... En acabar l’estiu, emprendrem el27S per fer realitat el somni de molta gent.

Talent, destalent // Francesc Ricart

NO SOM D’ EIXE MÓN

Serés reflexiona sobre la crisi actual i les anteriors// REDACCIÓ

Arran de les eleccions munici-pals, el diari Ara va publicar unasèrie de 27 suplements especials –al llarg de les quatre setmanes prè-vies als comicis– cadascun delsquals centrat en un municipi català.Els dossiers analitzen la realitat so-cial i política d’aquestes ciutats, itambé assenyalen els reptes quehauran d’afrontar al llarg del man-dat que acaba de començar.

El 24 de maig, dia de les elec-cions locals, i a mode de cloendadel tour territorial, l’Ara va publi-car una extensa entrevista a Fran-cesc Serés. L’escriptor, en conversaamb Antoni Bassas (la qual es potrecuperar sencera en vídeo a la pà-gina web del diari), va fer un balançgeneral de la situació del país i decom s’hi ha arribat.

Bassas va resumir la ruta pelsmunicipis que havia fet el diari afir-mant que la crisi ha deixat el paísconvalescent, cosa que Serés vamatisar: hi ha moltes zones que japatien diverses crisis abans d’escla-

tar la crisi financera dels últimsanys. “El 2004 o el 2005, quan l’e-conomia anava bé, hi havia unagran part del territori que perdiapoblació. El sector agrícola ha patitsuccessives crisis i hi hagut unagran davallada de la població ques’hi dedica: recordo haver viscutanys en què s’havia hagut de llen-çar tota la collita perquè no teniasortida. I també hi ha hagut crisi dela indústria i la reconversió indus-trial: la primera deslocalitzacióforta va ser la de Lear a Cervera”.

Serés va diagnosticar aquest es-cenari, que es barrejava amb l’eu-fòria de la bombolla econòmica, aLa matèria primera (2007): “A par-tir del 2002 hi havia gent que gua-nyava molts diners, però que anavaencadenant crèdits. Nois que inver-tien tot el que guanyaven en elsalerons d’un cotxe. El creixementera infinit. I també es pot aplicar alspisos, viatges i a tota la despesa su-pèrflua que va fer la classe mitjanadel país”.

L’escriptor va explicar que hi ha-via el convenciment que “es podiaaplicar a la vida quotidiana els fac-tors que enriqueixen l’economia fi-nancera”. Així, “[...] la plusvàlua note la donava el teu esforç. Gent queno estava acostumada a comprarproductes financers en va comprar.El repartiment del benestar es vaconvertir en repartiment de la plus-vàlua financera. Tu podies comprarun paper que duplicava el seu va-lor. Era molt difícil resistir-se aaixò”.

FrancescSerés JULIO MORENO

TEM

PS D

E FR

AN

JA n

. 126

/ j

uli

ol-a

gost

201

5O

PIN

IÓ

19

Amb notables excepcions, coml’obra recentment reeditada i am-pliada de Renato i Encarnita Simonisobre Queretes, des de la tesi de Ju-lián Casanova de 1985 hem avançatpoc pel que fa a l’estudi del col·lec-tivisme agrari aragonès, inclòs aquellde la Franja. No és que aquesta lla-cuna suposi una terrible diferènciaamb d’altres casos, com el castellà,el murcià o l’andalús, però per la re-llevància del fenomen a la partoriental d’Aragó caldria esperar uninterès més viu pel mateix, i sobre-tot més continu en el temps.

Sempre insisteixo en els aspectesque han fet del col·lectivisme agra-ri una matèria de segon ordre dinsel panorama historiogràfic, tan pro-lífic, de la guerra civil. Fins aran’havia trobat quatre: la seva di-mensió “rural”; la seva estreta re-lació, i més en l’àmbit aragonès, ambl’anarquisme; estar al seu torn em-marcat en un context, l’espanyol, ques’ha concebut llargament com unarealitat diferenciada de la restad’Europa (més encara des de l’Spainis different de Manuel Fraga); i endarrer lloc ser una més de les “co-ses de la guerra”, episodi i fruit no-més de la mateixa. No obstant, en-tre els elements que han condicio-nat el seu estudi n’hi ha encara unaltre de ben rellevant: tenir Aragócom a teló de fons. O potser caldriamatisar, la part d’Aragó que restafora –i lluny– de la capital. La zonaoriental de la regió i més específi-cament la Franja és un àmbit difícilde col·locar en les coordenadesd’un estudi que s’ha basat molt so-vint en les dinàmiques dels centresgeogràfics de pes, com Saragossa oBarcelona. Tant és així que malgratel temps transcorregut és molt difí-cil vèncer un dels mites que ha ge-nerat més consens dins i fora de l’a-cadèmia en allò tocant a l’extensióde les col·lectivitats: el de la “inva-sió” de les columnes. Rere aquestalògica, l’evolució de les col·lectivitatsqueda sotmesa sempre i de formaquasi exclusiva a una triple con-

questa: primer anarquista amb lescolumnes, després republicana, i fi-nalment franquista amb el trenca-ment del front el març del 38. Peròtot plegat va més enllà, ja que la ver-tadera conseqüència d’aquest relatha estat relegar un dels protagonis-tes dels fets a un pla secundari i auna gairebé total immobilitat: quècoi feien els i les habitants dels po-bles mentre els anaven “alliberant”uns i altres? Aquesta mancança i de-

fecte de fons i de forma s’ha com-binat sovint amb un relat local breu,pretesament fred i distant, que es li-mita a assenyalar que això va passar,era la guerra, punt.

Si alguna cosa he anat comprenentarrel del meu atansament al perío-de a la Franja i del coneixement dela seva realitat actual, és l’abast delcorró que han passat els molts anysde dictadura i les seqüeles posteriorsdamunt el que era un teixit asso-ciatiu sorprenentment viu i nombrós.Un possible remei, un dels molts quefan falta, passa per un necessaricanvi de focus d’atenció en l’anàli-si dels fets ocorreguts en el transcursde la guerra civil: de la perspectivacentrada en les vel·leïtats de laguerra i els seus perpetradors foransde manera gairebé exclusiva, cap auna mirada de llarg abast i sobre ter-reny que tingui en compte la cons-trucció d’una cultura dual de fort ar-relament i filtre locals, basada en unassociacionisme ric i la progressivareivindicació d’una territorialitatque salvés de la marginació geo-gràfica i de tot ordre aquells indretsque quedaven, precisament, lluny detot arreu; quelcom que va ser moltpresent també en el desenvolupa-ment de les col·lectivitats del 36.

Malgrat tot, aquest canvi d’òpticapassa per un altre requisit impres-cindible: que les i els habitants delspobles de la Franja es busquin enaquesta història i la reivindiquin coma un dels elements que componen laseva identitat i tradició. Només re-cuperant aquella part de facturaautòctona dins l’experiència es po-drà realment atendre a les moltescomplexitats que entranya l’estudidel fenomen i, d’altra banda, recla-mar el lloc que aquest mereix en latransmissió de coneixement. I elque és encara més important almeu entendre: podran adequar-se al-guns dels seus elements als marcspolític, social, econòmic i cultural ac-tuals.

Relats de llarg abast. Guerra Civil i col·lectivisme agrari a la Franja// ASSUMPTA CASTILLO CAÑIZ

“Hi ha 51col·lectivitatsdocumentadesal llarg de laFranja, entreles qualsalgunes de lesmés actives.Haurien reunitmés de30.000col·lectivistes”

n l’argot de la gent de teatre, dir un au-tor és dir-ne molt, però en el cas de dirJesús Moncada és dir-ne més; és entrar

en el paradís de la paraula.Si és té la sort –i jo em compto entre els pri-

vilegiats– d’haver-ne prepa-rat una actuació a partir de laseva obra, la immersió en elseu imaginari no només es-devé una experiència gaire-bé catàrtica, com ens diuAristòtil, sinó també corpre-nedora. Catàrtica n’és la graninvasió als sentits que suposael fet de paladejar els seusmots pels qui els hem d’e-metre així com l’efecte de de-gustar-los pels qui els escol-ten; corprenedora és la hip-nòtica llacuna de tràfecs hu-mans a la que ens aboca. Laprosa visual de Moncada per-met aixecar els personatgesdel paper a l’escena amb talgrau d’espontaneïtat que hom perd de vista,realment, les llindes d’entre els gèneres literaris,atès, cal dir-ho, la senzillesa amb la que travàuna complexitat narrativa de la mida de la queell va saber fer-se’n mestre. Els personatges, d’à-nima ricament vestida, desprenen aquell en-canteri irresistible al que entregar-hi veu, gest,emoció..., ja que tot i emprendre accions oní-riques, han estat construïts a partir de la quo-tidianitat més recognoscible. L’univers Mon-cadià, està tan meticulosament ben estructu-rat que extreure’n petits bocins de vida esdevénatural; I això, simplement, el fa gran.

Sovint es cerquen novel·les que adaptar pera l’escena i, amb més evident espectaculari-tat, també pel cinema; no de tots els narradors,però, n’és apte enlairar els mons dalt d’un es-cenari. El cas de Moncada és ben singular enaquest sentit ja que l’atractiu que suposen pelmedi escènic els seus contes, la seva ficció tota,

és tan evident com els enormes reptes que su-posa la magnitud de la seva obra. Així mateixho expressaven, per exemple, des de la Sala Pe-tita del Teatre Nacional de Catalunya el dra-maturg Marc Rosich i el director i actor Xicu

Masó la temporada del2011/12 quan van oferir-nos la seva proposta d’es-pectacle a partir de pecesque configuraren per a l’es-cena de l’enorme poliedreque és l’obra de Moncada,una Mequinensa mítica on elsmorts conviuen amb els vius;O, un altre exemple que ensplau de reviure aquí, l’enre-gistrament que l’actor i Di-rector de la Fundació Romea,Carles Canut n’havia fet dientMoncada, sense dubtar-neni per un segon el poder cap-tivador de la paraula de l’unen la veu de l’altre. I molt mésproper, però no per això

menys entranyable, la sort que jo mateixa so-tasignant d’aquestes pinzellades escèniques vaigtenir d’oferir als assistents de la Gala anual que,al 2013, celebraren a l’Institut d’Estudis delBaix Cinca, centre col·laborador de l’Institu-to de Estudios Altoaragoneses, a la Casa Fer-rabràs de Torrent de Cinca i a raó del lliura-ment dels XVII Premis Josep Galan a la Nor-malització Lingüística, quan, durant la cloen-da, vaig oferir una lectura dramatitzada de tex-tos de Jesús Moncada, en un espectacle de pe-tit format que vaig concebre per a comme-morar els 25 anys de la publicació de Camí desirga.

Incommensurable llegat a les nostres lletrescatalanes, el que aquest autor aragonès ha dei-xat en el rastre universal de la literatura i del’escena.

Marta Momblant Ribas

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2015

13

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/ Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@gmail.com

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

EJesús Moncada: Teatre exponencial

styli locus 2

La meva àvia deia allò de “a la voradel riu no t’hi facis el niu”, però tot ambtot teníem l’horta al costat de l’Ebre iquan hi havia crescuda sempre repetiala mateixa pregària:

“Sant Francesc, Sant Francesc, advo-cat dels pobrets, allibera’ns de la riuadai porta a aquesta casa pa, ous, vi i boti-farra.”

Quan el dia allargava, l’àvia ens enviavaa l’horta a recollir els ous de les gallinesper a la truita del sopar. A l’estiu i les es-tones de solassa, els nens del poble acu-díem a l’illa. Allí vivia el pirata que a mésera el rei de tan singular ínsula. L’illa nosempre estava envoltada d’aigua, teniauna sendera que la unia a terra ferma iper allí hi accedíem en fila índia. El pa-per del Pirata era intercanviable, de ve-gades es guanyava amb alguna prova oet tocava per torn o per atzar. L’acces-sibilitat al regnat canviava tant com lesregles del joc.

El pirata tenia un vaixell naufragat, unlloro sense plomes i un gos flac. Com totpirata d’èxit tenia un tresor. El tresor erael més imaginari de tot i sempre era sim-bolitzat per una llauna de sardines ple-na de pedres del riu i de vegades per ba-les que li donava un llustre especial.

El que jugava amb el pirata havia dedefensar el seu tresor, qui estava en l’al-tre bàndol havia de robar-li-ho. Les ar-mes mai eren inofensives, la pedrada erauna, la puntada, el cop de puny i sobretotl’empenta eren les altres. L’única cosa in-admissible era l’engany. Es jugava hon-radament, cara a cara, sense estratègia niembuts. Malgrat aquest fet sempre es feiaalguna trampeta sobretot si intuïes quel’altre bàndol s’havia adonat del lloc enel qual havies amagat el tresor.

Aquell capvespre del 28 de juliol de1945, un cop acabat el joc, em vaig que-dar al riu amb l’excusa d’anar a l’hor-

A la vora del riu no t’hi facis el niuta a recollir els ous, però abans d’això emvaig entretenir una estona buscant unamagatall per amagar de nou el tresor.Hi havia una cova als voltants i vaig de-cidir amagar-lo darrera d’una mataprop de l’entrada. Quan pujava la cos-ta, una mà forta em va agafar de l’es-patlla. Un home bru amb metralleta lli-gada amb cinturó al pit em va mirar im-passible.

—On vas criatura?Jo que sabia que havia passat la guer-

ra i que no me n’havia adonat per sermassa petit em vaig quedar mut, perqualsevol màgia, m’havia trobat unamena de soldat endarrerit.

—Se t’ha menjat la llengua el gat, me-nut?

En veure que em deia “menut” emvaig adonar que l’hipotètic soldat era deMiravet avall, perquè així em deien elshomes que venien de per aquella zonai espantat com estava no vaig gosar mésque a balbucejar la veritat.

—Anava a amagar el tresor —li vaigrespondre, i li vaig ensenyar la llauna desardines rovellada.

—Mira per on, nosaltres anàvem a ferel mateix.

I amb un cop d’ull vaig veure un ar-senal d’armes que estaven darrere de lamata a la qual em dirigia.

—Això és per matar el de la veu dexiulet —em va dir l’home.

Se’m va fer un nus a la gola i no vaigdir res. Llavors l’home va cridar:

—Miquel mira qui m’he trobat.Un jove amb barba curta, fusell en mà,

va sortir de dins de la cova.—Digues-li que se’n vagi i que no s’a-

costi per aquí en uns quants dies, ni ellni les altres criatures que he vist fa unaestona. Aquí estarem nosaltres.

—Ho has comprés menut? —em vadir el primer home.

—Sí senyor —li vaig dir amb el capbaix.

Acollonit com estava, als meus onzeanys acabats de fer vaig saber el que eraprometre alguna cosa per sempre.

Quan vaig arribar a casa la meva prin-cipal missió era esbrinar qui era l’homede la veu de xiulet que tan cruelmentseria assassinat. Aleshores la meva úni-ca manera d’esbrinar les coses era pre-guntant, així que a la meitat del soparvaig preguntar sense miraments.

—Calla —va dir el meu pare—, depolítica en aquesta casa no se’n parla.

—Bastant vam patir quan el iaio va es-tar a la presó. Al dictador ni nomenar-lo —va dir la meva àvia mentre reco-llia els plats.

La paraula ‘dictador’ va bombardejaral meu cap, com ho anaven a fer les ma-granes que havia vist.

—Diuen que s’arreglarà el castell i quevindrà a caçar —va afegir el meu pare.

—Per aquí que no s’hi acosti o li pe-garé un tret. El que aquest home m’hafet patir, no ho sap bé Déu —va mur-murar la meva àvia.

Bé, ja sabia que Franco anava a ser as-sassinat quan li arreglessin el castell i vin-gués al poble a caçar. Aquells homes delfusell anaven a fer-li la feina bruta a lameva àvia i li anaven a pegar el tret quetant desitjava. Així que me’n vaig anaral llit ben content.

Al matí següent havia d’evitar que elsnois s’acostessin a l’illa.

No va acudir-se’m res més que dir-los que havia trobat un lloc millor, elcamí de la mina on al vespre algunes pa-relles anaven de passeig. Havíem de bus-car un bon lloc amb visibilitat, arreglar-lo i a la nit a l’hora de la fresca acudirsigil·losament i espiar. Aquest va ser elnostre inici al voyeurisme que vam re-matar ja de grans viatjant als cinemes de

Els textos del present Styli locus són dedicats a la memòria d'en Jesús Moncada, i els del de l'hivernhi aniran a la d'en Josep Galan. Ambdós fa deu anys que ens van deixar.

styli locus3

i ell me va animar a preparar les opo-sicions per a carter. No era mala faenaaquella, i guanyava un sou més que ac-ceptable. Vaig obtenir la meua primeraplaça a les terres altes de la província.

Va arribar el primer dia de la meuanova faena. Que nervis! Vaig classificarla correspondència amb l’ajut d’uncarter veterà que coneixie el poble ique m’acompanyarie en la meua es-trena. Amb una voluminosa cartera decuir carregada de cartes, revistes i pa-perots vam eixir a donar voltes pelpoble repartint el correu. La faena s’ha-via reduit per la proliferació d’ordina-dors i Internet per les cases. Però caliaentregar les cartes dels bancs i les cai-xes, la correspondència de l’Adminis-tració i poca cosa més.

—Tu no t’espantos pel que séntigueso veigues —em va dir abans de tocar auna porta metàl·lica que obria el pas aun pati envoltat d’una paret blanqueja-da—. Una xica jove vestida amb xandallmos va obrir al moment. Sota els ulls lipenjaven unes marcades ulleres de can-sament, anave mal pentinada i la seua ex-pressió em va semblar de patiment, unpatiment constant i esgotador.

El sorollet dels seus tacons al calcigarles rajoles feie girar cap a ella les mira-des de tots els parroquians del cafè,com el toc d’atenció d’una corneta.Tots, grans i menuts, mos quedàvemhipnotitzats per aquella dona espater-rant, impetuosa i simpàtica que entraveal bar a prendre una canya amb el seumarit, un estaquirot que no feie mésque mirar al voltant amb por de quèalgú li disputare la seua presa. Alta peròno desmanegada, amb aquella falda detub que s’ajustave als seus malucs. Eljersei elàstic remarcave les seues pode-roses mamelles. La respiració dels hò-mens se congelave amb l’apariciód’aquella femella. La meua, la primera.Ni alenava.

Només la vam veure un estiu. Pas-save les festes majors a una casa delpoble.

No me podia traure del cap la seuaimatge, l’olor que deixave al passar i laseua veu riallera. Quina dona, Mare deDeu, quina dona!

Van passar els anys. Un estiu vaig tre-ballar fent de suplent dels carters de va-cacions. Vaig fer amistat ambl’administrador de l’oficina de Correus

Una dona de bandera—Has de firmar-mos uns papers —

li va dir el meu company—. És per al’ajut que heu demanat per a ta mare.

—Passeu, passeu —va dir la noia mi-rant-me sorprenguda—. No li feu casa ma mare —va advertir-mos—.

Va arrencar a caminar cap a dins de lamodesta casa i natres dos la vam seguir.

Només entrar a la planta baixa, des-prés de passar per un jardí secallós, vancomençar els crits. Una dona malves-tida amb una bata embuatada, despen-tinada i calçada amb unes espardenyesforadades cridave incoherències a plepulmó sense preocupar-se de la pre-sència de dos estranys.

—Fill de puta, fill de puta! Qui sonestos dos, qui són? Què volen, quèvolen? —deia amb crits que esgarrifa-ven.

La filla em va explicar que feia cincanys, després de passar una depressió, lihavien diagnosticat Alzheimer.

—Mon pare se’n va anar a comprartabac i no n’ham sabut res més d’ell desd’allavontes, ni ganes —mos va aclarirla noia.

La xica no ho die però n’estave mésque farta de sa mare. No li importarie

Perpinyà. Aquí he de dir-vos que novam tenir gaire èxit, no perquè les pa-relles no fossin actives sinó perquè toti la lluna plena de l’estiu estava molt fosci actuaven a palpons. Encara que allò te-nia l’encant del prohibit i secret, non’enteníem el sentit; a més ningú ens vaacaçar, que era el que més ens divertiaquan fèiem maleses, i no vam trigar encansar-nos.

Aquella nit al sopar escoltant com unbeneït vaig descobrir més coses. La mevamare va dir:

—La Tomasa ha rebut visita del marit.—No era a la resistència a França? —

va preguntar el meu pare.—Si, però es veu que preparen algu-

na cosa. El Miquel li ha dit que el dic-

tador vindrà al poble, que tenen notí-cies que volen enfonsar el poble sota l’ai-gua, però que això no passarà perquèabans li pegaran un tret.

—Déu vulgui, Déu vulgui —va mur-murar la meva àvia.

—I com ho faran? —va preguntar elmeu pare.

—Això no ho sé, però s’han ajuntatamb els maquis del Baix Ebre, i pel quees veu tenen tot el riu controlat fins aldelta.

Hi havia paraules clau que ressonavenal meu cap, maquis, inundar el poble...

Al cap d’alguns dies vam tornar a l’i-lla i vam reprendre el joc. Guardar el se-cret era molt difícil, així que un dia vaigdir que tenia un secret.

—Explica-m’ho —em va dir el Pep. —Ni parlar; he promès que no —li

vaig respondre.—Covard!, Covard! Tens por! Tens

por! —Em va cridar el Quim. Allò va aca-bar en una baralla i uns quants blaus.

El temps va passar, el pont i el castelles van reconstruir. L’any cinquanta-setvan començar les obres del pantà quevan deixar el poble sota l’aigua. L’anyseixanta Franco va arribar, viu i sa. Lagent del poble va sortir a rebre’l amb unapancarta que deia: “Nos conquistaste enla guerra. Nos ganaste en la paz. Me-quinenza está contigo”

Definitivament havíem perdut.

M. Antonieta Leonor Calvet

styli locus 4

que se morire. Només així acabarie laseua esclavitud de bolquers, de cadirade rodes i de corretges per a lligar aaquella dona destarotada que un dia vaestimar.

—I avui està tranquil·la. N’hi ha diesque està desentesa i no la podem calmarde cap de les maneres. Cride sense sen-tit a qualsevol hora, de nit i de dia. N’hiha nits que no me dixe dormir. Esticmolt cansada— explicave la filla, entre

resignada i desesperada.La dona me va mirar amb cara inex-

pressiva mentre remugave unes parau-les incomprensibles. Els llavis se li do-blaven cap a dins de la boca. Li deuriende faltar totes les dents, o ben avant.

Darrere d’aquella crosta de bogeria imalaltia me va parèixer entreveure unrostre que va ser jove i despert.

—Té alguna foto de com ere abans?—li vaig preguntar una mica avergo-

nyit a la xica.—Sí, allí —va contestar mentre asse-

nyalave una foto descolorida recolzadadamunt de la tele.

Avanço unes passes dins del menjadord’aquella turmentada casa fins a posar elsulls a un pam de la foto. I, desconcer-tat, veig a la dona espaterrant, impetuosai simpàtica.

Lluís Rajadell

Camí de la memòriaJuli Micolau

Amant de la nostra llenguaHomenot dels nostres motsMostres clarianes de la llumUnivers de colors del riu viuConvida a la vida dels llaütsEntre el foc d’un cel rogencAnuncia dolça pluja o vent

De cerç o garbí per a la gentA glops d’amor i fum

Fiten el contrast sec d’arbustPunxenc, sang a l’arç, a l’ermObserva els ulls, font i desigGel roent a la pell de l’estiu

Olora l’aroma del fruit madurPer l’entorn de l’aiguabarreigDe cara a l’històric poble vell

I a dalt, amunt la vila novaAls peus d’uns murs costerutsD’un castell fort i imponentSense ganyols per la batallaPerò ben tou per la badinaAmera d’estalls i vocables

A prop d’oficis entranyablesPer un món encara tendre

El dibuix d’un cor d’or blancI el meu seny massa verós

Pel joc de lletres al teu honor

Recordo un riu vigorós, serè i míticHèctor B. Moret

En homenatge a Jesús Moncada i, també, a Gerard Vergés;i amb l’ajut de tots dos.

Tot sovint retorna la nostra infància com íntima i secreta remor d’aigua. Recordo la frescor a l’estesa glera; recordo els vols d’orenetes (talment volves vives de l’estalzí més negre) i el de l’abellerol, acolorit com si fos un llampant vestit d’estiu. Recordo l’abellot brunzint per l’aire com un codís llançat amb una fona, l’ombra subtil de l’anguila a la sèquia, la madrilla platejada a les cales. Retorna el dens silenci quan es fonen–sempre entre Ebre i Segre– les aigües lentes.

Recordes un riu entre canyars, patern; parlo –Gerard amic– de l’horta antiua, dels aumetllers florits i el fenoll tendre, l’ombra dels xops i els gossos pels carrers. (Lluny, pel cel ras, va un estol d’estornells).

Recordes –Jesús amic– un riu profund, solcat per vells llaüts: els nostres mítics llaüts, esportellats com dagues oscades, carregats de carbó, escàlems, rems i navegants cantant dalt de la sama.

Recordo un crepuscle ample que posava or plàcid als àlbers de les mitjanes, punts de lluna a les ales dels butonis i aires daurats a les serres llunyanes.

Dolça remor de l’aigua en el record.

M

Edd

Dqd

Cib

Sls